QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA
actuacions sobre
el patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana Actes de les I Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana València, 2015
3
IV Jornades d’Arqueologia de València i Castelló (16, 17 i 18 de desembre de 2011) – I Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana (14, 15 i 16 de desembre de 2012). Museu d’Història de València. Ajuntament de València. Alapont Martín, Llorenç; Martí Oltra, Javier; Tendero Fernández, Fernando E.
Editors: Llorenç Alapont Martín, Javier Martí Oltra, Fernando E. Tendero Fernández Coordinador de la serie: Javier Martí Oltra Coordinadora de l’edició: Araceli Guardiola Martínez Maquetació: Pilar Mas Hurtuna Foto de portada: Fragment d’inscripció sobre la divinitat Bellona (Arxiu SIAM) © De l’edició: Ajuntament de València Regidoria de Cultura © Dels textos Els autors ISBN: 978-84-9089-019-6 Depòsit legal: V-921-2015 L’Ajuntament de València no es fa responsable de les opinions manifestades pels autors als seus articles.
Índex
Pròleg................................................
9
Presentació........................................
11
Estudio geoarqueológico de áreas de aprovisionamiento de sílex en el Prebético de Alicante: Los ejemplos de Penella (Alcoi) y La Fenasosa (Onil)...... 13 Francisco Javier Molina Hernández Andoni Tarriño Vinagre Bertila Galván Santos Cristo M. Hernández Gómez Sanxo Llop. Avanç sobre un assentament costaner de finals del Neolític en el País Valencià............................................. 29 Josep Pascual Beneyto Intervención arqueológica en la cuenca media del río Serpis (BeniarjóRafelcofer, Valencia)............................ 45 Miguel J. Sáez Landete Antonio Sáez Landete Silvia Pidal Pérez Paula Bernabeu Sanz José Luis Casabán Banaclocha El yacimiento arqueológico de la Edad del Bronce de Altet de Palau-Arbocer (la Font de la Figuera, Valencia).......... 61 María Jesús de Pedro Michó Pablo García Borja Últimas intervenciones arqueológicas en la Mola d’Agres (Agres, Alicante)..... 75 Elena Grau Almero José Luis Peña Sánchez Teresa Huélamo Doménech José Morejón Mariano El poblado fortificado ibérico de La Celadilla (Ademuz): proyecto de actuación arqueológica, puesta en valor y primeros resultados.................. 85 Daniel Giner Iranzo Laia Creus Gispert
5
Les excavacions arqueològiques en la vil·la romana de Sant Gregori: una porta oberta al coneixement de la badia de Borriana (Castelló) entre els segles I a.C. al IV d.C..................................... 101 José Manuel Melchor Monserrat Juan José Ferrer Maestro Josep Benedito Nuez XII campaña arqueológica en el yacimiento del Palau (Burriana, Castellón)............. 113 José Manuel Melchor Monserrat Josep Benedito Nuez Nuevas propuestas sobre la topografía religiosa de la Valentia romana............ 125 Mirella Machancoses López Recreació de la decoració pictòrica de la vil·la romana del Mas de Baix de Silla.... 135 Llorenç Alapont Martí Pilar Mas Hurtuna Adrià Pitarch Tarramera 6
El vertedero tardorromano de la calle Luis Chorro de Petrer (Alicante). Nuevos datos de la villa Petraria....................... 149 Fernando E. Tendero Fernández El Castellar d’Elx: enigma, proyecto, documento......................................... 159 José Luis Menéndez Fueyo Sonia Gutiérrez Lloret Pierre Guichard La vivienda andalusí en la antigua madinat Unda (Onda, Castellón). Intervenciones arqueológicas 2010-2012. 179 Joaquín Alfonso Llorens Lorenzo Carballo Calabuig Dos nuevas viviendas andalusíes en la antigua madinat Unda (siglos X-XIII): la excavación arqueológica en la plaza de San Cristóbal, 21 (Onda, Castellón)..... 191 Ana Miguélez González Lorenzo Carballo Calabuig Joaquín Alfonso Llorens
Projecte Benaxuai – 2010. Excavacions arqueològiques a las Cuevas de Benaxuai. Chelva, València......................................... 211 Agustí Ribera i Gomes Alfred Sanchis Serra Juan V. Morales Pérez Manuel Pérez Ripoll Carmen Tormo Cuñat Joaquim Bolufer i Marqués El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII ........................ 221 Anna Lorena Ruiz Soriano Miquel Rosselló Mesquida Josep Maria Burriel Alberich Evolución arqueológica y marcas de cantería de la torre de Santa Caterina del castillo de Santa Bárbara de Alicante..... 241 Silvia Yus Cecilia La pobla de Ifach (Calp, Alicante): una ciudad medieval bajo el poder de los Llúria a la luz de los descubrimientos arqueológicos (siglos XIII-XIV)............... 251 José Luis Menéndez Fueyo Joaquín Pina Mira José Manuel Torrecillas Segura Roberto Ferrer Carrión El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una primera aproximación cronológica y cultural............................................... 267 Víctor M. Algarra Pardo Tomás Hurtado Mullor Miquel Rosselló Mesquida Intervención en la calle Castillo. Fase III. Castillo del Aljau (Aspe, Alicante)......... 283 José Ramón Ortega Pérez Inmaculada Reina Gómez Marco Aurelio Esquembre Bevia Estefania Escandell Jover
Intervención arqueológica en la iglesia parroquial de San Agustín de Valencia. Estudio de arqueología de la arquitectura en el sistema de bóvedas y cubierta...... 301 Víctor M. Algarra Pardo Nuevas aportaciones al conocimiento del cementerio bajomedieval de Petrer (Alicante)............................................ 317 José David Busquier Corbí Fernando E. Tendero Fernández Arqueología en la recuperación de la ermita de San Felipe Neri de Novelda (Alicante)............................................ 325 Concepción Navarro Poveda Daniel Andrés Díaz ¿A Enguera por Cerdà o l’Alcúdia? Dos proyectos de carretera a mediados del siglo XIX............................................. 341 Francisco José Hernández García Francesc Xavier Duarte Martínez Luis Lozano Pérez Defensa pasiva en la retaguardia republicana: el refugio antiaéreo de la plaça de la Creu (Quart de Poblet, Valencia)............................................ 353 Andrea Moreno Martín Pau Olmos Benlloch Actualización del registro arqueozoológico de La Solana del Castell, Xàtiva (Valencia). 363 M.ª Esther Pérez Roig Utilidad de los análisis isotópicos sobre restos esqueléticos en arqueología: dieta, destete y movilidad territorial...... 369 Domingo Carlos Salazar-García
Reconstrucción y representación de los gestos funerarios a partir del estudio antropológico..................................... 381 Llorenç Alapont Martí Pilar Mas Hurtuna Recuperando el castillo de Biar............ 395 Miguel del Rey Aynat Antonio Gallud Martínez Agres como producto cultural: Ruta histórica............................................. 405 Jorge Contreras Mercader Potencialitat didàctica del patrimoni arqueològic i arquitectònic. El cas del castell/palau-fortalesa de Forna, la Marina Alta. Alacant............................. 411 Emili Moscardó Sabater Nuevas tecnologías para la difusión didáctica del patrimonio........................ 427 José Martínez Usó Alicia Cabrera García La interactividad en los museos arqueológicos locales: el proyecto del Museo de la Villa de Sax (Alicante)....................................... 433 Alberto Ochoa García Petrer se viste de luna. Un paseo por los monumentos y la historia de la mano de los antiguos habitantes de Petrer (Alicante)........................................... 447 Fernando E. Tendero Fernández
7
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII Anna Lorena Ruiz Soriano, Miquel Rosselló Mesquida, Josep Maria Burriel Alberich
Resum
Abstract
El Castellet de Carrícola (El Palomar, La Vall d’Albaida) és una petita fortificació islàmica edificada en el segle XII que va ser destruïda parcialment en la segona meitat del segle XIII en el context de la conquesta cristiana de Jaume I de la Vall d’Albaida. L’any 2009 conservava les restes d’una torre rectangular i un recinte emmurallat de uns 500 m2. En aquest jaciment s’han fet dues excavacions arqueològiques i s’ha restaurat la torre, de manera que en l’actualitat es un lloc molt visitat.
Carrícola castle (El Palomar, Albaida Valley) is a small Muslim fort built in the 12th century and it was partially destroyed during the second half of the 13th century during the Christian conquest of Albaida Valley by Jaume I. In 2009 it kept the remains of a rectangular tower and a 500 m2 walled enclosure. This site, have two archaeological excavations done. Moreover the tower have been restored so today it’s a really visited site.
Paraules clau: torre, tardo-andalusí, conquista feudal, ceràmica, Vall d’Albaida.
Key words: tower, late Muslim period, Christian conquest, pottery, Albaida Valley.
Introducció
què s’ha intervingut: torre, albacar i sector exterior i es fa un inventari dels materials recuperats. Amb totes aquestes dades s’actualitza el coneixement històric, arqueològic i arquitectònic del jaciment.
E
l present article arreplega els resultats dels treballs arqueològics efectuats al jaciment tardoandalusí del Castellet de Carrícola (El Palomar, La Vall d’Albaida, València), en dues campanyes. La primera es va dur a cap entre el dies 19 de gener i 18 de març de 2009 i la segona entre l’11 de maig i 30 de juliol de 2010. El Castellet fou incoat BIC per la Generalitat Valenciana (Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià) l’any 2006, expedient BIC codi 46.24.189001, anotació R-I-51-00.105.49. En aquest article descrivim de forma resumida i analitzem cadascuna de les parts del Castellet en les
No obstant la reduïda superfície del lloc, 500 m2 en els que mai havien hagut intervencions arqueològiques, i de la poca potència estratigràfica existent, es pogueren aconseguir els objectius plantejats al començament dels treballs: obtenir un nou i exhaustiu alçament planimètric de les estructures emergents mitjançant la fotogrametria (o ortofoto), l’elaboració d’un model en 3D, esbrinar l’organització espacial de la fortificació, així com aclarir la seua datació i evolució cronològica i històrica de partida, és a dir, quan es va edificar, quant de temps estigué en ús i com i quan fou
221
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
abandonada i desmantellada. L’excavació del recinte al peu de la torre, que alguns investigadors havien definit com a “petit pati d’armes”, no és altra cosa que un albacar; en ell s’ha pogut comprovar la poca potència estratigràfica conservada i la inexistència d’altre nivell d’ocupació posterior a l’època andalusina final (darreries del segle XII-principis del XIII). L’excavació de l’espai situat a l’oest del Castellet ha resultat ser una interessant pedrera farcida de potents estrats de runa al segle XIII, associada a la construcció de la fortificació a la fi del segle XII-principis del XIII. La troballa d’alguns fragments de ceràmica grisa catalana, barrejats amb les ceràmiques andalusines més típiques de l’època tardo-almohade i els enderrocs de la torre i albacar, permeten corroborar la hipòtesi plantejada l’any 2009 de la destrucció del Castellet a mitjans del segle XIII per les hosts feudals de Jaume I. Per últim, cal destacar que el Castellet de Carrícola, després de la seua restauració, s’ha convertit en un recurs educatiu i turístic de gran rellevància, un lloc de visita obligada per als visitant de la comarca i del parc natural de la Serra del Benicadell (Fig. 1).
Situació geogràfica Figura 1. El Castellet de Carrícola abans de la intervenció, cara oest de la torre.
Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
222
Figura 2. Mapa de situació.
El Castellet es localitza dins del terme municipal d’El Palomar, municipi situat en la comarca de la Vall
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
d’Albaida. Extens territori de 721,6 km2 i 87.133 habitants (2003), equidistant entre Alacant i València. Estant delimitada per dues cadenes muntanyenques: la serra Grossa al N i la d’Agullent-Benicadell al S. Les dues tenen orientació NE-SO o prebètica. Solcant les serres hi ha nombrosos barrancs que vessen les aigües dels brolladors i la pluja al riu que dóna nom a la vall, el riu Albaida, afluent del Xúquer que discorre en direcció S-N, des del port o coll d’Albaida fins abandonar la Vall a l’altura de l’estret de les Aigües en la serra Grossa, paisatge perfectament visible des del Castellet (Fig. 2).
El context històric i arqueològic andalusí La comarca de la Vall d’Albaida se situa al cor del territori que els musulmans denominaren Xarq al-Andalus o regió oriental d’al-Andalus, que coincideix a grans trets amb el territori de l’actual Comunitat Valenciana tot i que l’ultrapassa substancialment. Dins del període denominat de “domini africà”, almoràvit primer i almohade després, és en el que cal inserir la construcció del Castellet. Serà cap a l’any 1200, sota el domini almohade (instal·lat l’any 1147), quan podem parlar d’una organització territorial sobre un sistema jeràrquic de ciutats basat en les funcions militars i civils. Aquest sistema de ciutats al Xarq al-Andalus devia contemplar quatre jurisdiccions de primer ordre, que eren les medines de València, Xàtiva, Dénia i Múrcia, governades cadascuna per un walí o governador; aquestes quatre estaven al cim de la piràmide de jerarquia urbana. Segons alguns autors, degueren tindre el rang de capital d’un ampli territori regional i dins del seu territori jurisdiccional havien altres divisions territorials com eren els amals, àrees geogràfiques del que hui diríem comarca. Per sota d’ells hi havia els husûn o castells que controlaven un districte o jurisdicció petita sobre un grapat d’alqueries. Per tant, en la base de l’organització territorial estaven les alqueries i rahals. Les alqueries eren defensades per torres fortificades; l’exemple més clar és la del Castellet, què dependria del hisn i districte de Carbonera i de la medina Xateba. Significativament el castell de Xàtiva es veu perfectament des del Castellet. Les agrupacions urbanes més importants en la comarca foren: Bocairent (Bekirén), Ontinyent-Untinyân (al-Idrisi cita el castell d’Ontinyent com hisn Untinyân en el camí de Múrcia a València) i probablement Albaida (al-Bayda). Pel que fa a la distribució del poblament tardo-andalusí, la informació disponible (Ribera i Bolufer, 2008) permet interpretar les dades de la següent manera: a la zona central de la Vall podrien haver tres districtes castrals identificats pels corresponents husûn o castells esmentats: Untinyân, Bekirén i al-Bayda (Terol, 1995). D’aquest darrer districte serien contributives més d’una
trentena d’alqueries poc abans de la conquesta feudal. Cap a l’est de la comarca, molt probablement hi haurien altres 3 districtes recaptatoris, els husûn de Karbunaira (Beniatjar-Otos), Rugat i Xio (Llutxent). El territori més septentrional podria estar controlat directament per Xàtiva. El que sembla evident és que les nombroses alqueries escampades per tota la vall disposarien de torres defensives com en molts altres llocs del territori andalusí. Segons Abel Soler, hi havia elements fortificats a Benissuera, Alfarrasí, Bèlgida, Benigànim (Soler, 2001) o Torre de Torús d’Ontinyent (Ferrer, Sanz i Beltrán, 2000) i, per suposat, a Carrícola-Muntis, encara que en aquest cas, a diferència de moltes de les esmentades alqueries, la torre i el seu recinte fortificat es situaven en un lloc elevat, a la vessant nord de la serra del Benicadell, a 300 m en línia recta de l’alqueria que permetia un excepcional control visual de la Vall (Soler i Terol, 1996).
Descripció del Castellet de Carrícola Les principals referències bibliogràfiques del Castellet són de Jornet (1932), Bazzana (1980 i 1992), Segura i Torró (1985) i Soler i Terol (1996). Es tracta d’un jaciment andalusí de reduïdes dimensions, 500 m2, configurat per dues àrees diferenciades: una torre de guaita i un petit recinte tancat o albacar als peus de la torre. Torre Aquesta ocupa una posició elevada però excèntrica dins del recinte. Va ser edificada de planta rectangular lleugerament irregular sobre una potent plataforma atalussada que s’adapta al pendent i orografia del penyal. Les seues dimensions són: costat oest, 7,07 m; costat est, 6,90 m; i 5,43 m els costats nord i sud. Pel que fa a l’alçada conservada, el fet que es recolzi en un pla inclinat, fa que el costat sud tingui 15,30 m i el costat nord arribi a 17,40 m. A la façana principal, costat oriental, es troba l’accés en altura (a 2 m del nivell de circulació), en el qual es pot apreciar l’arrencada d’un arc de mig punt, desplaçat de l’eix central; també s’observen dues finestres centrades que coincideixen en el mateix eix vertical i que van servir per a la il·luminació de dos pisos o nivells. En la coronació del costat oriental (el que ens ha arribat més sencer) no es conserven merlets, però sí una obertura regular desplaçada cap al sud que va poder haver funcionat com a pas a un entarimat sobreeixint o cadafal. En l’interior de la torre havia quatre nivells i una escala al costat sud. Els tres primers pisos estaven sostinguts amb voltes recolzades en arcs-murs diafragmàtics, reforçats amb arcs de carreus. El terrat de la torre, el quart nivell, va poder haver estat sostingut sobre un forjat de bigues o rolls de fusta.
223
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
Figura 3. Planta del Castellet de Carrícola.
Albacar El recinte tancat, situat a l’E-NE de la torre, és de reduïdes dimensions, uns 150 m2. Queda perfectament delimitat per murs de tàpia que dibuixen una planta triangular basculada N-S. Els llenços es disposen de manera que generen petits espais horitzontals i útils al N i l’E. En els llenços que el delimiten pel N s’observa un eixamplament que probablement respongui al traçat d’un adarb. Els accessos al recinte semblen ser dos: un a la zona NE, molt escarpada i que només permet una entrada a peu, i un altre menys clar en la intersecció del mur de tancament sud-est amb el costat sud de la torre, bastant més pla. Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
224
Els murs de la torre i del recinte estan construïts amb la tècnica de la tàpia de maçoneria encaixonada. Es tracta de gruixuts murs construïts a partir d’un farciment compactat de massa de morter de calç i pedres a l’interior d’uns caixons fets amb taules de fusta o tapialeres; l’altura és, llevada d’una excepció, sempre de 0,85 m. No obstant això, el gruix d’aquests encofrats varia substancialment entre 1,80 i 0,61 m (Fig. 3).
La I intervenció arqueològica La intervenció arqueològica de la primera campanya va centrar tots els esforços en l’excavació de l’interior de la torre, un espai reduït gairebé rectangu-
lar de tot just 4 m2 (1,63 x 3,47-3,30 m). Espai delimitat pels quatre murs que configuren el prisma buit de la torre. En el seu interior no es conservava cap estructura constructiva, és a dir, els murs estaven completament llisos i tan sols hi havia estrats més o menys horitzontals. Aquesta estratigrafia es pot dividir ensems en dos blocs, d’acord amb la seua naturalesa i procés de formació. El primer bloc el configuren els estrats d’erosió i rebliment secular que es van anar dipositant a l’interior de la torre després del seu abandonament (previ espoli) a partir de la segona meitat del segle XIII. La naturalesa i composició no ofereix dubtes al respecte. Són escasses, pràcticament inexistents, les pedres extretes en aquests farcits. Els carreus que al seu dia van poder formar part de les voltes dels quatre forjats o nivells en què es dividia l’espai vertical de la torre havien desaparegut. De fet, els materials dels estrats extrets manualment, traslladats i acumulats a una zona específica fora del recinte emmurallat, eren producte de la descomposició i meteorització de les tàpies de maçoneria encaixonada, àrids que es van reutilitzar en la restauració de la torre. El segon bloc estratigràfic és de formació molt diferent. Aquests estrats, encara que dividits artificialment en quatre nivells, són en realitat producte d’un mateix gest constructiu: farcit de compactació. La seua potència va arribar a 1,70 m. Van ser dipositats puntualment durant el procés de construcció de la torre. El seu gruix arribava des de la plataforma sobre la qual s’aixecà la torre, fins l’altura o nivell del
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
Figura 4. El Castellet de Carrícola durant les obres de restauració.
Figura 5. Treballs d’excavació a l’albacar del Castellet.
llindar de la porta. Aquesta porta, situada a la banda est, es troba aproximadament a 2 m per sobre del nivell de circulació del recinte tancat (Fig. 4).
fortificació, els quals proporcionaren abundant material ceràmic. La tercera sèrie són els estrats vinculats al moment de construcció del Castellet. El més significatiu de la sèrie és la poca diferència cronològica amb els nivells d’ús i abandonament.
Lectura estratigràfica mural Paral·lelament a la excavació es va anar analitzant totes les empremtes que havien quedat sobre els quatre murs verticals, assignant-les un número d’unitat estratigràfica i confeccionant després una fitxa de registre per al posterior diagrama crono-estratigràfic. Aquestes anàlisis han permès plantejar les hipòtesis pel que fa a l’organització espacial de la torre, la seua divisió interna i la tècnica emprada tant per a construir l’edifici com per a suportar els forjats interiors. Han servit, per exemple, per verificar la presència de regates fetes en les parets est i oest en les quals s’inseririen els mursarcs diafragmàtics en el que es recolzarien les voltes desaparegudes. També han servit per comprovar la presència d’empremtes de regates diagonals en la paret sud en les quals es recolzarien elements de subjecció d’una escala, i regates al costat est de la torre per al recolzament de voltes i ànimes d’escala. Recinte tancat o albacar Des d’un primer moment, atesa la suposada poca potència estratigràfica existent (més tard confirmada), es va plantejar abordar l’excavació del recinte tancat en àrea oberta, és a dir, en extensió, sense testimonis de terra que poguessin dificultar la comprensió de les troballes. L’excavació va permetre l’obtenció de moltes dades molt interessants des del punt de vista espacial i cronològic. De fet, s’han pogut documentar tres tipus d’estrats. Els associats a la fase contemporània són estrats superficials de terra vegetal amb escàs material; el més significatiu: alguns vidres contemporanis. La segona sèrie és la més interessant, correspon als estrats associats als nivells d’ús i abandonament de la
L’organització espacial Les dues setmanes emprades en l’excavació manual del recinte van permetre identificar una senzilla però molt interessant organització del poc espai útil existent, donat l’escarpat i desnivellat de terreny (Fig. 5). Espai 1. Cuina-forn. En realitat són dos petits espais regulars i contigus, però separats ambdós per un desnivell rocós, que s’adossen al mur de tancament est. La cuina queda en el nivell superior. És de forma rectangular (2 x 1,5 m) i està excavada a la roca natural a més d’1 m de profunditat. Al costat sud presenta un petit banc corregut que va poder servir per dipositar càntirs i altres recipients d’emmagatzematge i estris de cuina. En el costat oriental es recolza en un ixent rocós al qual connecten els murs de tancament del recinte. És precisament en aquest costat en el qual es va trobar una llar delimitada per diverses pedres verticals. El receptacle interior conservava a les parets restes de fang semi-cuit. En aquest reduït espai és el lloc on es va poder exhumar abundant material ceràmic d’època andalusina, concretament de les formes i tipus més habituals de les produccions almohades, fauna i alguns objectes de ferro, entre els que destaca per la seua significació una punta de dard de ballesta. Al costat contigu pel nord, cap a on es dirigeix el pendent, es va poder excavar un espai anivellat de aproximadament 3 m2 i quasi rectangular. A l’angle sud-est, on està delimitat per la roca natural i un mur de tàpia, es va documentar un interessant tann¯ur construït amb argiles i margues groguenques. El forn o tann¯ur, amb un diàmetre de 32 cm, conservava aproximadament 13 cm
225
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
Figura 6. Recreació virtual del Castellet de Carrícola (Pilar Mas Hurtuna).
d’altura; les parets interiors presentaven una recobriment d’argila cuita en la qual es van efectuar incisions verticals (similars als dels forns portàtils). També en el costat sud, es va recuperar una petita olla sencera que havia estat dipositada en una fornícula natural. Espai 2. Cobert. En l’angle nord-est del recinte, perfectament delimitat per tres murs, es va documentar un segon espai horitzontal i útil que mesura 10 m2. Es tracta de l’única zona transitable del recinte, l’única que permetria algun tipus d’activitat. Aquest espai va poder estar cobert parcialment. En els murs que el delimiten pel N i O, s’han identificat petjades en forma de petits rebaixos en la tàpia que van servir per al suport i inserció de bigues, cabirons o rolls de fusta. També al terra hem pogut documentar evidències negatives d’un tancament de tàpia, empremta paral·lela al mur que des de la torre discorre S-N. Finalment la presència d’abundants fragments de teula moruna en els estrats d’ús i amortització, ens suggereixen que aquest espai va tenir una coberta amb teulada. Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
226
Accés 1, NE. És, sens dubte, el més clar i el que ha deixat més empremta material. Aquest accés està perfectament controlat des del NE, és a dir, des de l’alqueria de Carrícola. El llindar s’obri entre dues estructures murals: per l’oest el brancal és el sòcol atalussat que delimita el cobert; per l’est actua com brancal l’extrem terminal d’una tàpia orientada E-O. El llindar està esglaonat i té un ample de 1,90 m. No s’han conservat les pollegueres ni altres elements portants que permetin saber amb exactitud el tipus de batent de la porta. És en aquesta zona NE on s’han detectat les úniques possibles evidències d’una puntual reforma o millora efectuada pels cristians, probablement inacabada, de les estructures defensives, concretament la construcció d’un gruixut mur de tàpia paral·lel per da-
Figura 7. La pedrera a l’oest del Castellet de Carrícola.
vant la porta que vendria a reforçar l’accés. En aquest mur els tapials tenen 0,90 m d’alçada i els agullals són de secció diferent a la resta. Accés 2, SO. Accés secundari, que seria dubtós si no fos perquè està pavimentat al recinte tancat. El llindar s’obriria en el punt en que el mur de tancament del recinte connecta amb el costat sud de la torre. Són escasses les petjades que indiquen l’ample del llindar, encara que probablement no superaria 1 m. Aquest, a diferència de l’accés NE i malgrat ser tan estret, sí que permet l’entrada a animals de càrrega, ja que no cal salvar cap desnivell excessivament abrupte (Fig. 6).
La II campanya, àrea exterior oest Les actuacions que es van efectuar a la zona oest del jaciment, a l’exterior de l’albacar, estaven encaminades a comprovar la presència o absència d’estructures de-
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
Figura 8. Conjunt de materials.
fensives en aquesta part de la plataforma on s’assenta la fortificació. Aquesta zona és una petita plataforma d’uns 220 m2 d’extensió, més llarga en el seu eix E-O, on afloren bancs de roca de la muntanya orientats E-O. Precisament un d’aquests afloraments, situat a una cota més elevada, subdivideix longitudinalment aquesta plataforma en dos espais o sectors, un situat al sud i un altre situat al nord. La intervenció va permetre comprovar la inexistència d’estructures d’habitació, així com la no continuació de l’albacar, de manera que es van confirmar els límits del Castellet. D’altra banda, es va constatar que la plataforma occidental era, en origen, un front de pedrera d’on es va extreure la pedra calcària per a la construcció de les tàpies de la torre i albacar i, possiblement també, la pedra per a l’elaboració de calç. Aquesta pedrera quedarà farcida per les restes dels murs de tàpia de la torre i recinte abocats en ella, fruit de la inutilització de les estructures defensives. La recuperació de 9 dards de ferro de ballesta i 2 possibles claus o palanques per al tret del mateix artefacte, convida a pensar en algun episodi violent relacionat amb la presa de la fortificació i la seua destrucció. El mateix passa amb la presència de claus daurats i plaquetes de bronze decorades, probablement pertanyents a la corretgeria de les muntures (arnesos). La cronologia d’aquestes actuacions destructives se situarien al segle XIII, post conquesta, d’acord amb la ceràmica recuperada, ja que junt al material tardo-almohade característic d’època de la conquesta feudal, apareixen ceràmiques de fàcies cristiana-feudal, com serien alguns vidriats i, principalment, olles grises de vora motllurada de probable origen forà, concretament català (Fig. 7).
amb un registre molt clar en quan a la seua cronologia constructiva, i una segona campanya a l’exterior del recinte que proporcionà un conjunt de materials que marquen el moment final de la fortificació. Tots junts mostren un interessant conjunt de materials de finals del segle XII i la primera meitat del segle XIII que anem a presentar tot seguit. L’inventari general Fins a l’any 2009 el jaciment era pràcticament inèdit i sols havia aparegut en breus cites en diferents treballs d’investigació, però mai no havia estat objecte d’un estudi en profunditat des de l’anàlisi arqueològica. Curiosament, el Castellet apareix citat des de molt antic; les primeres referències escrites són de la segona meitat del segle XIII. Afortunadament, l’anàlisi dels materials recuperats en les dues campanyes no deixa lloc a dubte en quant a la data de construcció, ús, funcionalitat i, fins i tot, el moment d’espoli i abandonament definitiu de la fortificació. A través de les gràfiques que presentem podem ferse una idea global de la cultura material que es van fer servir al Castellet. De forma resumida, direm que dels 6.053 objectes exhumats, 5.845 són materials ceràmics, 72 són metàl·lics i 136 corresponen a material de construcció. Dels 5.845 fragments de ceràmica comptabilitzats, 5.766 són islàmics, 52 baix-medievals cristians, 16 podrien ser anteriors al castell i 11 post medievals (Fig. 8). Ceràmica islàmica, ús, tipus i formes
La cultura material
La mostra de material inventariada és realment rica quant a volum de tipus i formes. La ceràmica la podem agrupar en els següents usos funcionals (6) i sèries tipològiques (17) amb les seues variants formals:
Com ja s’ha dit, el Castellet fou excavat en dues campanyes, la primera afecta l’interior del recinte,
- Vaixella de taula (6 tipus): ataifor, gerreta, redoma, gerret, vas i jofaina.
227
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
228
Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
Figura 9. Material ceràmic andalusí (Dibuixos Pilar Mas Hurtuna).
- Vaixella de cuina i emmagatzematge (6 tipus): olla/marmita, cassola, cànter/gerra, tapadora, orsa i cuscusera. - Sanitari (1 tipus): alcadafe. - Contenidors de foc (2 tipus): braser-tripode i tann¯ur. - Il·luminació (2 tipus): cresol de peu alt i cresol de cassoleta. - Indeterminat (1 tipus): tella. Vaixella de taula Ataifor. Forma el grup més nombrós, junt amb la sèrie gerra/cànter i tapadora, amb 106 individus (28,19%). La majoria dels fragments són vores lleugerament mot-
llurades, rectes o engruixades, les bases són sempre anellades i el perfil lleugerament carenat. En general, presenten pastes clares, ataronjades i rogenques, molt decantades amb desgreixants molt fins; altres tenen pastes menys decantades, rosades, amb desgreixants calcaris visibles de color groguenc, “arrossegats” a la pasta, característiques de les produccions de Dénia. Apareixen tots vidrats en verd fosc, blanc o turquesa i, quant a la decoració, alguns porten traços d’òxid de coure (color verd) sobre coberta blanca (bicromia) formant cercles secants; aquesta decoració és exclusiva de l’ataifor tipus III-2. S’ha constatat la presència d’espirals incises en el fons intern d’algunes peces (tipus III-2), detall molt característic de la producció
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
insinuat de la què surt una nansa de secció circular que s’adhereix al cos. Es relacionen amb el tipus I de Dénia, equivalent al tipus IIa d’Azuar (1989, 247248) caracteritzat, segons aquest autor, per ser una evolució formal del tipus general, amb un desenvolupament del peu, clarament destacat i separat del cos, mitjançant d’un marcat estrenyiment que li confereix un aire més estilitzat, remarcant el seu perfil piriforme. Al País Valencià es documenta des de Castelló a Alacant, i a la veïna Múrcia, apareixent sempre en contextos clars d’època almohade i cronologia de finals del segle XII i principis del XIII. Quant a les superfícies, apareixen sempre vidriades, en blanc, verd, melat o groc. S’utilitzen per a contindre olis o altres líquids que es feien servir per a la preparació d’aliments (Fig. 9, 1036-6 i 2003-5). Gerret-Vas. Es tracta d’un tipus poc representat, amb 8 petites vores que corresponen a 6 individus (1,60%). Es diferencia de la gerra per tindre una única nansa i ser més petits (Fig. 9, 2003-3). Trobem els seus paral·lels en els tipus I i II del taller de Dénia.
Figura 10. Material ceràmic andalusí.
de Dénia (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, 90) però no exclusiu, puix també apareixen en la producció del forn del carrer Sagunt de València (Pascual et al., 2009, 359). No s’han documentat exemplars estampillats. La varietat tipològica no és abundant i el tipus majoritari, amb molt, és l’ataifor II-2 del taller de Dénia (Fig. 9, 2010-1), estant presents també els tipus II-4, III-2 (Fig. 9, 2008-7) i IV (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992). Gerreta. Està present amb 25 individus (6,65%). Es fabricaren amb pastes clares molt decantades en les què no s’aprecien desgreixants. Les vores presenten certa heterogeneïtat: trobem vores triangulars, apuntades, arrodonides. Els fons, són fonamentalment plans o amb el peu marcat. Quant a les nanses, majoritàriament de secció ovalada, poden arrancar de la part superior del coll (cilíndric o lleugerament còncau) o de la mateixa vora. Es decoren amb pintura de manganès amb motius geomètrics de bandes, reticulats i altres, esgrafiat i corda seca parcial. Es fan servir per a contindre líquids (Fig. 9, 2008-3 i 1014-1). Redoma. És un tipus poc nombrós, conformat per 8 individus (2,13%). Les pastes presenten distintes coloracions que van des de les rogenques fins a les clares, incloent un exemple de pasta grisa. Tot i que no hem recuperat cap perfil complet, sabem que es tracta de peces de petita altura (de 15 a 20 cm), cos globular o piriforme amb coll estret, vora circular o bec
Jofaina. 3 individus (0,80%). Els valors són poc significatius, igual que passa en els registres ceràmics de Dénia. Les característiques tècniques són similars a les comentades per a la sèrie ataifor. Es caracteritzen per la seua petita grandària, normalment de base anular, amb parets exvasades corbes, de vegades amb una lleugera carena i llavi arrodonit. Apareixen amb vidriat, normalment blanc o turquesa. El tipus I-3 de Dénia (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992) és el majoritari en els casos en què s’ha pogut adscriure les peces tipològicament, ja que es tracta de fragments molt petits. Vaixella de cuina i emmagatzematge Olla. Hi ha 333 fragments que corresponen a 34 individus (9,04%). Els principals tipus (Fig. 9, 2004-4, 2005-8 i 2008-4) es corresponen a la marmita I-1 del taller de Dénia, de cos globular, base convexa, coll cilíndric destacat, nanses en cinta i vora arrodonida (2008-4). El segon tipus troba paral·lels amb la marmita tipus “G” variant II (Azuar, 1989, 280), de cos lleugerament bitroncocònic, base convexa i coll de secció cònica amb motllura a la part interior del llavi. Les nanses són de cinta i arrenquen de la part inferior del coll per acabar a la part alta de la panxa. La part superior del cos està acanalada i són peces que poden anar vidriades per l’interior (2005-8). Es documenta en diversos jaciments de Cocentaina amb una cronologia de finals del segle XII-primera meitat del XIII, i amb cronologia semblant al Castellar d’Alcoi, a la Torre Grossa (Xixona), Santa Fe (Oliva) i al castillo del Río (Aspe). Cal destacar la seua aparició al castell d’Ambra (Pego), dins del repertori tardo-
229
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
almohade (Azuar, Martí i Pascual, 1999, Fig. 3,1), castell que es va construir a partir del segon quart del segle XIII. Un altre tipus, menys abundant, és l’olla II-1 de Dénia (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, Fig. 19.8), caracteritzada per la vora exvasada. Cassola. 33 individus (8,78%). Com en el cas de les olles, també trobem exemplars vidriats o simplement bescuitats. Les pastes són de color rogenc amb desgreixant molt fi, inapreciable, i la cocció és oxidant. Ens trobem amb perfils baixos, parets rectes, anses verticals, bases convexes i vores motllurades per acoblar tapadores. Els vidriats són melats i cobreixen l’interior de les peces. Es corresponen al tipus II-1 de Dénia, el qual “defineix amb claredat l’horitzó cronològic del primer terç del segle XIII” (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, 96). És equivalent al tipus II d’Azuar (1989, 263), per a qui és una forma típica de la zona meridional del País Valencià. Apareix en el repertori tardo-almohade del castell d’Ambra (Azuar, Martí i Pascual, 1999, Fig. 3,5). Comentar que aquest tipus II està absent en el repertori de la terrisseria del carrer Sagunt de Valencia on es constaten fins nou variants del tipus cassola (Pascual et al., 2009), lo que recolzaria que es tracta d’una forma típica de la part meridional del País Valencià (Fig. 10, 1014-7).
Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
230
Cànter/gerra. Els cànters són una forma d’escassa variabilitat en el temps, que transcendeix les fronteres temporals andalusines i queda reflectida inclús en els cànters usats pels nostres avantpassats pròxims del segle XX. Aquesta immutabilitat es correspon amb una funció molt específica com és la d’emmagatzemar i transportar aigua. En el Castellet hem identificat 41 individus (10,90%) (Fig. 10, 1014-15 i 1031-15). L’aprovisionament d’aigua es podria haver fet des de les fonts que brollen al peu del Castellet o des d’algun dipòsit d’aigua o aljub encara no localitzat. Són peces bescuitades, el tipus més comú, emmarcat dins del tipus A de Rosselló (1978, 32): cos globular, coll cilíndric, vora lleugerament marcada per un solc baix del llavi, bases planes i dos anses. Alguns exemplars porten decoració pintada (1014-15). Tapadora. Hem identificat 50 individus (13,30%). Són peces bescuitades de pastes clares producte d’una cocció oxidant. Les vores són d’ala, mentre els fons són plans i l’element de prensió en forma de botó cilíndric. Cap peça està decorada (Fig. 10, 1014-4). S’identifica amb el tipus A de Rosselló (1978, 78, Fig. 12), sent una de las tapadores més abundants i esteses dins dels registres ceràmics dels segles XII i XIII, equivalent al tipus I de Dénia (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, Fig. 20.11). Es solen relacionar amb les gerres i olles, a las que serviria de tapadora.
Figura 11. Material ceràmic andalusí.
Orsa-orseta. Són petits recipients de forma tancada. Sempre apareixen vidriats a l’interior i sovint també la superficie exterior. Són formes quasi sempre globulars que podem trobar des d’època emiral (Gutiérrez, 1988) fins l’època natzarí. S’han identificat 13 individus (Fig. 10, 1014-16). Cuscusera. Un únic individu amb el perfil complet (0,27%). És una forma associada als costums culinaris andalusins tardans, no massa identificada a les excavacions arqueològiques (Reyes, 2005, 115). Alguns autors les defineixen com a “vasija de base perforada”. En el cas que presentem, es tracta d’una olla-marmita amb una base perforada post cocció. Aquest recipient es pogué fer servir per a cuinar el cuscús. Segons un receptari anònim andalús tret de Rachel Arié: Para hacer este alcuzcuz hay que tomar las migas a manos llenas... Se ponen en una MARMITA CON AGUJEROS para que por ellos pase el vapor; una vez en el plato, se las trabaja con grasa, o bien se las rocía con caldo de carne, como se quiera. Recepta que pot connectar amb l’adopció d’aquest menjar a al-Andalus a partir del segle XIII amb els almohades i àmpliament difosa en temps dels natzarís al sud d’al-Andalus (Arié, 1982) (Fig. 10, 1059-2). Ús sanitari Alcadafe. Comptem amb 32 individus (8,51%). Mostren pastes clares ben decantades (amb alguna ex-
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
Figura 12. Conjunt de materials islàmics.
cepció) producte de coccions oxidants amb atmosferes uniformes. En algun cas, els fragments tenen perforacions de grapa o reparació. Són grans recipients de base plana i amb perfil de tronc de con invertit i parets grosses. Les vores són arrodonides amb engruiximent extern i les bases, sempre són planes (Fig. 11, 2003-1). La funcionalitat de l’alcadafe o librîl sembla polivalent, relacionada tant amb activitats domèstiques d’higiene i neteja com altres relacionades amb la preparació d’aliments, tindre coses a remull, amassar, elaboració de sabó o lleixiu, etc. Hem documentat dos tipus fonamentals, morfològicament semblants, la diferència principal dels quals està en la presència o absència de bandes de reforç decorades. L’alcadafe sense decorar té els seus paral·lels en el tipus A de Rosselló (1978, Fig. 13), assimilable al tipus I de Dénia (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, Fig. 20). L’alcadafe amb bandes de reforç decorades amb incisions obliqües és de major grandària, motiu pel qual es reforça amb estes bandes que són funcionals, i s’assimila al tipus C de Rosselló (1978, Fig. 13) i II de Dénia (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, Fig. 20). Estos tipus són els més comuns a Dénia i abasten un espectre cronològic ampli, des del segon terç del segle XII fins la conquesta cristiana de 1244. Contenidors de foc - Les peces en qüestió són fornets o fogons porTannur. tàtils de forma troncocònica o cilíndrica de 0,300,40 m d’alçada, oberts en la base i en la part superior. Hem trobat 24 fragments de cos que com a mínim representen a 5 individus (1,33%). Estan especialment destinats a la cocció de coques de pa.
En molts casos s’observa en les superfícies interiors l’existència de línies incises paral·leles que a voltes es creuen i que cal pensar que són per a facilitar l’adherència de la coca de pa (Gutiérrez, 19901991). El tann¯ur es recolza a terra o, inclús, pot estar total o parcialment soterrat (Fig. 11, 2004-1). Braser trípode. Representat per 8 individus (2,13%). Presenten pastes clares resultat d’una cocció oxidant. Són recipients de base plana amb tres xicotets peus de recolzament i parets rectilínies de poca altura lleugerament obertes, amb vorell en el què s’adhereixen diversos mamellons; no porten vidriat. En la zona valenciana apareixen decorats amb gallons fets mitjançant la incisió o excisió a ganivet (Coll, Martí i Pascual, 1988, 37) (Fig. 11, 2005-1 i 2005-2), si bé també s’ha constatat la utilització de motlles per a la seua confecció en el taller del carrer Sagunt de València (Pascual et al., 2009, 367, Tipus 2). En canvi, els tipus repertoriats en el taller de Dénia no porten el característic facetat de les peces de València (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, Fig. 23). Segons Azuar (1989, 276-277) l’àrea d’aparició dels brasers trípodes està concentrada en la zona nord d’Alacant i València, i definiria una producció de tipus local, essent una imitació de formes magrebines portades a la península amb l’arribada dels almohades. Il·luminació Cresol de cassoleta. 2 cresols documentats (0,53%). Són recipients molt simples: una cassoleta circular de base plana de 6-7 cm de diàmetre per 2-3 cm d’altura. En la vora presenta un estretament o pessic en la què es posa la metxa. En la part oposada al pic
231
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
que forma el pessic hi ha una petita nansa de secció circular que des de la vora s’adhereix a la base. Són cresols que recorden les llànties fenicio-púniques. Per altra banda, estan fabricats amb pastes clares i tenen una coberta de vidriat groguenc o ocre-marró a l’interior de la cassoleta (Fig. 11, 1031-13). Cresol de peu alt. Està present amb 8 individus (2,13%), fabricats amb pastes clares i sempre tenen una coberta de vidriat turquesa o verd. Es considera una forma típica del repertori almohade. Es caracteritza per una cassoleta amb un pessic on va l’oli i la metxa, sobre una tija cilíndrica que s’acobla a una peanya amb vorell vertical. De la cassoleta ix la nansa, que sol ser de secció oval i uneix amb la base. Fa una altura d’entre 12 i 15 cm (Fig. 11, 1036-7 i 1036-8). Es correspon al tipus I d’Azuar (1989) i al tipus I de cresol de cassoleta oberta de Dénia (Gisbert, Burguera i Bolufer, 1992, Fig. 20). Segons Azuar (1989, 265) el cresol de peu alt seria típic i original d’època almohade, de finals del segle XII o principis del XIII, i serà incorporat, després de la conquesta, al repertori feudal (Pascual et al., 2009, 367). Indeterminat Tella. Representa el 0,27% del total. Objecte molt atípic per a l’època tardo-andalusina consistent en un petit disc de ceràmica retallat, de 6 cm de diàmetre per 0,5 cm de grossor (Fig. 11, 1014-17). Desconeguem la seua funcionalitat, no descartant-se que siguin fets per a una activitat lúdica, una simple fitxa de joc de taula.
232
Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
Ceràmica medieval cristiana, ús, tipus i formes La terrissa del segle XIII post-conquesta és una ceràmica de transició i és el reflex del canvi cultural que va suposar la conquesta feudal i la introducció de noves tradicions alimentàries i culinàries portades pels nouvinguts, però també ho és de l’adquisició d’algunes tradicions ceràmiques islàmiques, fonamentalment pel que fa a la vaixella de taula, a les cobertes vidrades i a les decoracions (Coll, Martí i Pascual, 1988; Martí i Pascual, 1998). És en aquests estrats post-conquesta del XIII on documentem la introducció de terrissa forana que conviu amb la de tradició tardo-almohade. Hem identificat 4 tipus: escudella (3 individus), olla (3 individus), cassola (1 individu) i olleta (1 individu). Escudella/Conc. Hem documentat escudelles i concs vidriats, majoritàriament en verd olivaci i melat i, menys, en turquesa, amb vidriat a l’interior del vas i a l’exterior just fins ultrapassada la vora. Contem amb un exemplar de perfil complet (Fig. 13, 2004-14), de contorn en forma de casquet hemisfèric, vora en ala curta plana, de llavi arrodonit i base anellada, amb un diàmetre de 14 cm i en vidriat melat, que
Figura 13. Material ceràmic cristià.
té el seu paral·lel amb l’escudella tipus II d’Ambra (Azuar, Martí i Pascual, 1999, 286-287, Fig. 6) dins d’un context de la segona meitat del segle XIII. En la mateixa categoria d’escudella podria estar la peça carenada 2004-13 (Fig. 13), amb un diàmetre de 17 cm, paret de perfil trencat, vora recta, i vidriat verd; podria assimilar-se a l’escudella tipus I d’Ambra (Azuar, Martí i Pascual, 1999, 286-287, Fig. 6), també present en el repertori feudal del segle XIII. Olla. S’han documentat diversos exemplars (Fig. 13, 2005-19 i 2005-20) d’olles grises catalanes caracteritzades per presentar la vora amb una motllura molt característica. Les pastes són reductores i la superfície sol presentar una coloració gris més obscura, quasi negra. Aquest tipus d’olles trenca clarament amb la tradició islàmica anterior i apareixen en estrats de la segona meitat del segle XIII en el País Valencià, documentant-se, de nord a sud, des del castell de la Vall d’Uixó (Castelló) al castell d’Ambra (Pego) (Azuar, Martí i Pascual, 1999, 284-285), estant també documentades en la capital del nou regne, València, (López i Martínez, 1994; Rosselló i Lerma, 1999; García, López i Rosselló, 2006; García, 2009). Pel que fa a l’origen no hi ha acord, ja que
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
Figura 14. Conjunt de material cristià.
per a alguns autors serien d’origen valencià (Azuar, Martí i Pascual, 1999, 290-291) argumentant que a penes existeixen paral·lels a l’àrea catalana, i per a altres (Rosselló i Lerma, 1999 i 2005; García, López i Rosselló, 2006) serien d’origen català, concretament de la zona de Ponent (Lleida), on es troben els seus paral·lels més propers i nombrosos (Bolòs i Markalain, 1984-1985; González i Markalain, 1997), i essent un tipus produït posteriorment a les olleries de Paterna (Mesquida, 2001). El que sembla clar i fora de dubte és la seua cronologia i filiació feudal cristiana, documentant-se a València i contornada principalment a partir de la segona meitat del segle XIII, estant absents en contextos posteriors al segon quart del segle XIV (Rosselló i Lerma, 2005, 99-102; García, López i Rosselló, 2006, 120).
233
Cassola. Es documenta un xicotet fragment de vora amb arrancada d’ansa horitzontal en cinta d’una cassola, vidriada en color marró verdós a l’interior i parcialment a l’exterior (Fig. 13, 2005-18). Per la tipologia i el tipus de vidriat, probablement es tracte d’una producció cristiana. Olleta. El fragment 2004-11 (Fig. 13) tipològicament s’assimila a una olleta. Olla de vora exvasada, cos globular acanalat i vidriat intern de color marró ataronjat (Fig. 14). Material metàl·lic S’han recuperat 59 objectes metàl·lics, tant de ferro com de coure-bronze o llautó; aquests últims són prou més escassos, 6 objectes (10,34%), però tres d’ells són de gran interès ja que representen una xicoteta mostra de la orfebreria tardoandalusina. Passem a analitzar les troballes més significatives.
Figura 15. Claus de fusteria.
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
Claus de fusteria. S’han identificat 2 tipus de claus de fusteria de ferro segons la morfologia de la seua cabota: de cap quadrangular i de cap redó (Fig. 15). El nombre total de claus recuperats ha estat de 21 amb cabota, sempre plana, i 6 sense cabota. Les puntes són sempre de secció quadrada d’entre 4 i 6 mm de secció màxima, essent els de 4 i 5 mm els més nombrosos. Alguns exemplars presenten l’extrem inferior clarament doblat, com un clau de ganxo. La longitud màxima, en els casos en que s’ha pogut mesurar per estar completa la peça, és de 92 mm, i la mínima de 42,5 mm. Les cabotes, quadrangulars o de tendència circular, tenen una grandària entre 13 i 21 mm, sent les d’entre 17 i 19 mm les més freqüents. És habitual la recuperació de claus d’estes característiques als jaciments d’època islàmica com per exemple en Vascos (Izquierdo, 1999, Nº catàleg 70), o en les comarques del nord d’Alacant, com en el Castellar d’Alcoi i en Xixona (Azuar, 1989, Figs. 82 i 117).
234
Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
Figura 16. Dards de ballesta.
Figura 17. Claus de ferradura, clau de ballesta i baula de filferro.
Dards de ballesta. És un dels objectes més interessants dels recuperats (Fig. 16), amb 9 individus. La peça està formada per dues parts, una és la punta, massissa, de forma variada: romboïdal i per tant de secció quadrada, que està unida a un con de ferro buit per l’interior i lleugerament obert a la base, punt per el què s’insereix una tija de fusta. Es tracta d’un model de dard típic d’època almohade, encara que és possible trobar algun exemple similar per a períodes anteriors. Dards i anous de ballesta s’han trobat a la Torre Grossa (Xixona) i Castellar d’Alcoi, aquest últim abandonat al segle XIII, sense ocupació cristiana; Torró (1984, 291), data l’abandonament del poblat en el moment de la conquesta, sent víctima d’un atac violent com ho provarien els nivells de cendres i les abundants puntes de fletxa (sic) trobades extramurs del recinte, veient-se la població afectada per la primera revolta d’Al-Azraq. D’ací procedeix una anou de ballesta i un dard (Azuar, 1989, Fig. 78, 5088 i Fig. 82, 5203). Del castell de Torre Grossa, també procedeixen dues anous de ballesta (Azuar, 1989, Fig. 125, 7138 i 6920) i un dard (Azuar, 1989, Fig. 118). Tot aquest material relacionat amb les ballestes està datat a la 1ª meitat del XIII (Azuar, 1989, 382). Fora de la Comunitat Valenciana cal esmentar les troballes de finals del XI-inicis del XII del jaciment de Zafranales (Fraga, Osca), on es van recuperar alguns dards d’al voltant de 108 i 134 mm de longitud i 10 mm d’ample, de secció quadrada i mànec tubular i una anou de ballesta (Montón, 1997, Fig. 36). Claus de ferradura. Hem identificat 3 (Fig. 17, 200422, 23; 2005-51). Clau de ferro, 38 mm de llarg, punta de secció quadrada i cabota trapezoïdal. Clau de ferro, 50 mm de llarg, vareta de secció quadrada i cabota el·líptica. Clau de ferro, 62 mm de llarg, vare-
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
ta de secció quadrada, sense cabota, amb un extrem eixamplat de forma ovalada amb funció de cabota. Claus de ballesta. 2 peces recuperades (Fig. 17, 200418). Un element a mode de vareta doblada de ferro de secció circular i extrem pla de vores facetades, ha estat interpretada com part d’una possible clau de ballesta, és a dir, una palanca de tret. Claus ornamentals. S’han recuperat 11 claus caracteritzats per tindre grans cabotes majoritàriament de forma hemisfèrica, encara que també hi ha alguna plana i polilobulada (Fig. 18). Les varetes generalment són de secció quadrada i no és estrany que apareguin doblades. En un cas, l’exemplar de cabota polilobulada apareix amb una decoració radial incisa. Estan manufacturats en forja i es suposa que són ornamentals per a les fulles de les portes de fusta. Trobem exemples semblants, inclòs un exemplar de cabota polilobulada i decoració radial incisa, d’època islàmica a la ciutat toledana de Vascos (Izquierdo, 1999, Nº catàleg 71-72). Altres indeterminats. Entre ells destaca una possible baula de filferro (Fig. 17, 2005-43) de ferro i altres que semblen ser fragments informes. Figura 18. Claus ornamentals.
Agulla de sivella. Fa una longitud de 33 mm i va ser feta de bronze. Té secció rectangular y en un extrem està apuntat i en l’altre l’agulla està doblegada de manera que encerclaria el marc de la sivella (no conservat). Claus de ganxo. Clau de bronze de grans dimensions (5 cm de longitud). En l’extrem que aniria clavat la punta és de secció quadrada. En l’altre extrem és corb, està martellejat fins eixamplar-lo i perforat. De secció irregular, tendència quadrada. Aplics-plaques ornamentades. Peces de bronze-coure o llautó, alguna potser amb bany d’or, de secció laminar (Fig. 19, 2001-8 i 2005-49) o circular (Fig. 19, 2003-15). La peça 2001-8 és una làmina (d’1 m m de secció) de bronze o llautó en forma d’escut, de 26 x 19 mm, amb tres xicotets orificis de fixació per reblons o tatxes. L’anvers està decorat a encuny amb un motiu arquitectònic d’arcada doble superposada, essent els arcs inferiors de major grandària que els superiors. Recorda les arcades de la mesquita de Còrdova. La peça 2003-15 és de bronze-coure banyat en or. Aplic o botó circular amb vareta curta i apuntada. En el camp circular està encunyat un motiu pseudo-heràldic (escut quartejat) i gràfila de punts. La peça 2005-49 és una plaqueta (2 mm secció) rectangular (19 x 15 mm), fragmentada, de bronze-coure banyat en or per l’anvers o cara decorada. En una de les seues cares exhibeix
235 decoració encunyada d’un au, pot ser un falcó, i gràfila puntejada. El mateix tema sembla que continuava com una sanefa ja que hi ha restes d’una segona au. Presenta dos orificis per a la seua fixació, que també serveixen per a separar el motiu ornamental. Peces de característiques semblants es documenten en contextos de batalla com Alarcos (1195) i Calatrava la Vieja (1212). Allí han estat interpretades com aplics o adorns de baldric o cinturó. També podrien ser aplics dels arnesos i frens de les cavalleries. Un exemple paradigmàtic d’aquest últim ús el tenim en la coneguda taula de Marçal de Sax de La Batalla del Puig, avui en el Museu Victoria and Albert de Londres, on apareixen, principalment als arreus de les cavalcadures de les tropes islàmiques, multitud de plaquetes penjant dels mateixos. El sistema d’ancoratge a la corretja de cuir és mitjançant xicotets orificis pels quals passarien els claus o reblons de fixació. Estes guarnicions de corretja són conegudes i emprades en el món islàmic des dels primers moments, i romanen en el temps. En Alarcos quasi totes les peces apareixen decorades utilitzant diverses tècniques com el repujat, calat, martellejat, incisions, burinat, etc. Es coneixen tant en ambients musulmans com en cristians i pogueren pertànyer a qualsevol dels participants en la batalla (Retuerce, 1995, Fitxa catàleg nº 26). Hi ha abundants paral·lels en Rougiers, alguns d’ells decorats amb motius animals (Démians d’Archimbaud,
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
236
Figura 19. Aplics-plaques ornamentades, virolla, tatxa i espàtula.
1980, Fig. 472/7, 8 i 10; 474/23-24; 475/1-2). Un motiu d’animal alat, concretament un grifó passant a l’esquerra, es documenta en plaquetes de cinturó amb perforació per a rebló, utilitzant la tècnica del repujat i cisellat, procedents del Museu de Ciudad Real i datades en el segle XIII (Zozaya, 1995, Fitxa catàleg nº 120-121-122) i que tenen evidents semblances amb la nostra peça. La utilització d’aus en el repertori decoratiu musulmà és habitual, tot i la tendència anicònica dins les prohibicions del Corà.
Un falcó, símbol de la immortalitat, semblant al que apareix en la plaqueta 2005-49, es documenta en una gerreta almerienca decorada amb corda seca, datada al segle XII (Flores, Muñoz i Lirola, 1999, Fig. 5). Virolla. Es tracta d’una peça metàl·lica, generalment xapa de llautó o bronze, doblada, que protegeix l’extrem de la beina (Fig. 19, 2005-50). Trobem exemples idèntics en Rougiers, en contextos dels segles XIII i primera meitat del XIV (Démians d’Archimbaud,
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
de luxe, com serien les produccions policromes (corda seca), així com les estampillades, tant bescuitades com sota coberta vidrada. De les esgrafiades únicament s’han documentat tres fragments. L’estudi del conjunt ceràmic, també ha evidenciat la presència de produccions del taller de Dénia, distant 50 km, principalment pel que fa a la vaixella de taula, fet que ve a confirmar les conclusions sobre la comercialització i distribució dels productes de la terrisseria de Dènia en la fase tardo-andalusina, sobretot referit a l’àmbit eminentment rural i comarcal de distribució, en un radi de 60 km (Azuar, 1998a, 61). Pel que fa als objectes metàl·lics, les troballes dels dards de ballesta, diferents tipus de claus, aplics i plaques ornamentals, venen a enriquir el coneixement sobre la tipologia d’aquests elements al període tardo-andalusí. Figura 20. Vista general del Castellet de Carrícola (El Palomar), després de la seua consolidació.
1980, Fig. 425/12-18). Virolles de bronze per a espasa amb decoració calada, trobem en Vascos (Izquierdo, 1999, Nº catàleg 113). Tatxa. Tatxa de bronze d’11 mm de longitud, tal vegada banyada en or (Fig. 19, 2003-14). Punta curta de secció quadrada. Cabota cònica-hemisfèrica. Espàtula. Xicoteta espàtula de bronze, de 45 mm de longitud (Fig. 19, 2005-48), formada per un mànec central aplanat decorat amb línies incises obliqües. Un dels extrems acaba amb una llengüeta lanceolada i l’altre es resol amb una xicoteta llengüeta en forma de U, decorada amb aspes en ambdues cares. Culleretes i xicotetes espàtules són habituals en els aixovars islàmics, normalment relacionades amb elements d’ús quirúrgic o/i cosmètic. Trobem exemples molt semblants en el castell de Xixona (Azuar, 1989, Fig. 120).
Conclusions Els materials estudiats ens ofereixen una valuosa informació quant al temps en el que estigué en funcionament el Castellet de Carrícola, quins van ser els seus habitants i quan va ser enderrocat. Aquesta anàlisi confirma la presència dels tipus ceràmics més representatius de l’època tardo-almohade: ataifors carenats i vidriats en verd o turquesa, cresols de peu alt i cassoleta, les olles vidriades, els alcadafes i cànters, juntament amb un dels ítems més característics de la reconquesta cristiana, la ceràmica grisa catalana. D’altra banda, també hi ha que fer notar, dins del repertori ceràmic tardo-almohade, i a l’igual que passa en el castell d’Ambra (Azuar, Martí i Pascual, 1999, 289) a escassos 30 km, l’absència o escassetat de ceràmiques
Pel que fa a la torre, podem determinar la seua construcció ex novo a les acaballes del període tardoandalusí, que la finalitat de la talaia i albacar fou la defensa de l’alqueria de Carrícola i el control del territori front al avanç feudal i és dins d’aquest context de l’ampli programa de fortificació de l’Estat almohade o, en el seu defecte, de les aljames locals, que cal inserir aquests tipus de construccions defensives tardanes. Aquest vast programa contemplava, entre altres, el reforç dels castells (husûn) i dotar a les alqueries de defenses efectives. Aquesta defensa es basava en el control del territori comarcal mitjançant la vigilància i la comunicació de qualsevol perill a través de senyals òptiques. Des del Castellet s’atalaia perfectament, entre altres llocs, la vessant sud de la serra Grossa amb el castell de Xàtiva y l’estret de les Aigües de Bellús, el pas natural de la Costera a la Safor i Marina Alta a través de la Vall d’Albaida. Fins i tot, s’albira un xicotet tros de la mar Mediterrània al sud del Montdúver. Ha estat molt simptomàtic i aclaridor comprovar que a l’interior de la pedrera es trobaven les restes escapçades i esbucades de les tàpies del Castellet, conjuntament junt amb materials ceràmics i metàl·lics, entre ells, els dards de ballesta. Són testimoni de que hi hagué algun esdeveniment violent i pensem que els ocupants del Castellet oferiren resistència a les hosts cristianes de Jaume I en algun dels episodis d’insurrecció d’al-Azraq, en 1248 o 1276 (Bañó, 1981), en qualsevol cas dins de la segona meitat del segle XIII, vist els materials ceràmics recuperats, entre ells, exigus però significatius atuells feudals. Les diferències dels percentatges de la ceràmica tardo-almohade i l’estricament feudal cristiana, 95,26% i 0,89% respectivament, mostra de manera fefaent que l’episodi de l’ocupació feudal del Castellet és puntual i tot sembla indicar que a penes hi hagué instal·lació cristiana, com ho indicarien, a part de l’escassa ceràmica cristiana, la pràctica absència de reformes arquitectòniques en la torre i albacar (a excepció de la cortina
237
A. L. Ruiz, M. Rosselló, J. M. Burriel
nord-est, reforç defensiu de l’accés). Per altra banda, aquestes mateixes ceràmiques o, millor dit, l’absència de materials posteriors (segle XIV), fonamentalment pises policromes en verd i morat català i/o valencià, indicarien la falta de continuïtat de la funcionalitat de la torre, independentment de la seua permanència física com a fita paisatgística i simbòlica. Es probable que vençuda la revolta mudèjar els cristians ocuparan el Castellet, però tot assenyala que aquesta ocupació fou molt limitada i poc duradora en el temps. Amb tot, les puntuals reformes detectades a l’accés nord-est confirmarien una adaptació, si bé molt puntual, de la fortificació i una breu estada a època feudal (Torró, 2002, 456). Malgrat les diferents mencions, com a castrum en 1270 i com a torre en 1296 (Bazzana, 1992), la donació en 1274-1275 i l’esment al castell de Carrícola a les col·lectes del delme de 1279 i 1280 (Torró, 19881989, Nota 30), tot apunta a la desaparició d’aquest i d’altres petits assentaments fortificats poc després de 1286 (Torró, 1988-1989, 59), inhabilitant aquells més difícils de defensar i impossibilitant una ocupació pels hipotètics revoltats. Caldria no excloure que el Castellet fora alçat després de 1238, en plena conquesta feudal, i dins del context de les revoltes mudèjars. De fet, tal com s’ha assenyalat per al proper castell d’Ambra: “La insurrección supuso el encastillamiento de las aljamas, las cuales, en un breve lapso de tiempo, construyeron complejas fortificaciones, como el caso del castillo de Ambra (Pego), con el objeto de oponerse a la irrefrenable expansión de los reinos cristianos” (Azuar, 1998b) (Fig. 20).
238
Intervencions sobre el patrimoni arqueològic
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA 3
Anna Lorena Ruiz Soriano
[email protected] Miquel Rosselló Mesquida
[email protected] Josep Maria Burriel Alberich
[email protected]
Bibliografia ARIÉ, R. (1982): España musulmana (siglos VIII-XV). Historia de España, III. Barcelona. AZUAR, R. (1989): Denia islámica. Arqueología y poblamiento. Alicante: Instituto de Cultura Juan GilAlbert. Diputación de Alicante. AZUAR, R. (1998a): “Alfares y testares del Sarq alAndalus (siglos XII-XIII). Producción, tipología y dis-
tribución”. Ceràmica medieval i postmedieval. Circuits productius i seqüències culturals. Monografies d’Arqueologia Medieval i Postmedieval, 4, 57-71. Barcelona. AZUAR, R. (1998b): “La societat musulmana del Sharq en vigílies de la conquesta catalana”. En GIRALT, J. i GARCIA, J. E. (eds.): L’Islam i Catalunya, 235-242. Barcelona: Institut Català de la Mediterrània, Museu d’Història de Catalunya i Lunwerg Editores. AZUAR, R.; MARTÍ, J. i PASCUAL, J. (1999): “El Castell d’Ambra (Pego). De las producciones andalusíes a las cerámicas de la conquista feudal (siglo XIII)”. La cerámica andalusí. 20 años de investigación. Arqueología y Territorio Medieval, 6, 279-301. Jaén. BAÑÓ, R. (1981): “Contribució a l’estudi de les sublevacions d’Al-Azraq en les comarques de l’Alcoià i del Comtat”. Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 33, 41-63, Alicante. BAZZANA, A. (1980): “Premiers éléments d’une carte archéologique du Sharq Al-Andalus”. Archéologie médiévale, X, 309-332. Caen. BAZZANA, A. (1992): Maisons d’al-Andalus. Habitat médiéval et structures du peuplement dans l’Espagne orientale. Collection de la Casa de Velázquez, 37. Madrid. BOLÒS, J. i MARKALAIN, J. (1984-1985): “La ceràmica grisa del Firal de Balaguer conservada al Museu de la Noguera”. Acta historica et archaeologica Mediaevalia, 5/6, 355-385. Barcelona. COLL, J.; MARTÍ, J. i PASCUAL, J. (1998): Cerámica y cambio cultural. El tránsito de la valencia islámica a la cristiana. Valencia: Ministerio de Cultura. DÉMIANS D’ARCHIMBAUD, G. (1980): Les fouilles de Rougiers. (Var). Contribution à l’archéologie de l’habitat rural médiéval en pays Méditerranéen. Paris: CNRS. FERRER, C.; SANZ, M. A. i BELTRÁN, G. (2000): El Cid, mite i realitat. Els camins. València: Diputació de València. FLORES, I.; MUÑOZ, M. M. i LIROLA, J. (1999): “Las producciones de un alfar islámico en Almería”. La cerámica andalusí. 20 años de investigación. Arqueología y Territorio Medieval, 6, 207-239. Jaén. GARCÍA, M. I. (2009): “La cerámica de importación en la ciudad de Valencia: el barrio de Velluters”. En ZOZAYA, J., RETUERCE, M., HERVÁS, M. A. i DE JUAN, A. (eds.): Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval, I, 141-158. Ciudad Real: Asociación Española de Arqueología Medieval. GARCÍA, J. V.; LÓPEZ, M. D. i ROSSELLÓ, M. (2006): “Localització d’unes possibles carnisseries medievals al barri de la Xerea (València)”. Qulayra, 2, 113-138. Cullera.
El Castellet de Carrícola (El Palomar, València). Una fortificació andalusina tardana, segles XII-XIII
GISBERT, J.; BURGUERA, V. i BOLUFER, J. (1992): La cerámica de Daniya - Dénia. Alfares y ajuares domésticos de los siglos XII-XIII. Valencia: Ministerio de Cultura. GONZÁLEZ, J. R. i MARKALAIN, J. (1997): “Panorama de la ceràmica grisa medieval en les terres de Ponent”. En GONZÁLEZ, A. (ed.): Ceràmica Medieval Catalana. El monument, document. Quaderns científics i tècnics, 9, 213-223. Barcelona.
REYES, E. (2005): “La cerámica islámica y cristiana de la tenería del Puente del Carbón”. Arqueología y Territorio, 2, 109-124. Granada. RIBERA, A. i BOLUFER, J. (2008): “Fortificaciones andalusíes en la Vall d’Albaida”. En FERREIRA, N. (ed.): A ocupação islâmica da Península Ibérica, 1928. Faro: Centro de Estudos de Património i Universidade do Algarve.
GUTIÉRREZ, S. (1988): Cerámica común paleoandalusí del sur de Alicante (siglos VII-X). Alicante: Caja de Ahorros Provincial de Alicante.
ROSSELLÓ, M. i LERMA, J. V. (1999): “El ‘Vall Vell’ de Valencia: Un registro cerámico excepcional de los siglos XIII-XIV”. La cerámica andalusí. 20 años de investigación. Arqueología y Territorio Medieval, 6, 303-319. Jaén.
GUTIÉRREZ, S. (1990-1991): “Panes, hogazas y fogones portátiles. Dos formas cerámicas destinadas a la cocción de pan al-Andalus: el hornillo (tann¯ur), y el plato (t¯abag)”. Lucentum, IX/X, 161-175, Alicante.
ROSSELLÓ, G. (1978): Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Instituto de Estudios Baleáricos. Diputación de Baleares.
IZQUIERDO, R. (1999): Vascos: La vida cotidiana en una nueva ciudad fronteriza de al-Andalus. Toledo: Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha.
ROSSELLÓ, M. i LERMA, J. V. (2005): “Ceràmica medieval d’un pou del c/ Comte de Trénor (València): Aportacions al panorama ceràmic trecentista a la ciutat de València”. Qulayra, 1, 87-106. Cullera.
JORNET, M. (1932): Bélgida y su término municipal. Valencia: Imprenta Hijo de F. Vives Mora. LÓPEZ, I. i MARTÍNEZ, R. (1994): “Època medieval cristiana”. En LÓPEZ, I., MARÍN, C., MARTÍNEZ, R. i MATAMOROS, C.: Troballes Arqueològiques al Palau de les Corts, 389-437. València: Corts Valencianes. MARTÍ, J. i PASCUAL, J. (1998): “La investigación sobre cerámica bajomedieval valenciana. Relectura de una investigación centenaria”. Ceràmica medieval i postmedieval. Circuits productius I seqüències culturals. Monografies d’Arqueologia Medieval i Postmedieval, 4, 133-144. Barcelona. MESQUIDA, M. (2001): Las Ollerías de Paterna: Tecnología y producción. Siglos XII-XIII, 1. Paterna: Ajuntament de Paterna. MONTÓN, F. J. (1997): “Los materiales islámicos del yacimiento de Zafranales (Fraga, Huesca)”. Bolskan, 14, 157-231. Huesca. PASCUAL, P.; ARMENGOL, P.; GARCÍA, M. I.; ROCA, L. i RUIZ, E. (2009): “La producción cerámica almohade en la ciudad de Valencia. El alfar de la calle Sagunto”. En ZOZAYA, J., RETUERCE, M., HERVÁS, M. A. i DE JUAN, A. (eds.): Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval, I, 355-372. Ciudad Real: Asociación Española de Arqueología Medieval. RETUERCE, M. (1995): “Ficha catálogo nº 26”. En ZOZAYA, J. (ed.): Alarcos. El fiel de la balanza. Colección Patrimonio Histórico, 15. Toledo.
SEGURA, J. M. i TORRÓ, J. (1985): Torres i castells de l’Alcoià-Comtat. Alcoi: CAM. SOLER, A. (2001): Castells i Palaus de la Vall d’Albaida. Arquitectura i poder feudal. Ontinyent: Ajuntament d’Ontinyent. SOLER, A. i TEROL, V. (1996:) El Palomar, on es troba la sèquia i el camí. Ontinyent: Caixa d’Estalvis d’Ontinyent. TEROL, V. (ed.) (1995): 750 Anys com a valencians: Albaida i la Vall 1245-1995. Ontinyent: Caixa d’Estalvis d’Ontinyent. TORRÓ, J. (1984): “Arqueología medieval de Alcoi y su entorno”. Alcoy. Prehistoria y Arqueología. Cien años de Investigación, 277-309. Alcoy: Ayuntamiento de Alcoy e Instituto de Estudios Juan GilAlbert. Diputación de Alicante. TORRÓ, J. (1988-1989): “El problema del hábitat fortificado en el sur del Reino de Valencia después de la segunda revuelta mudéjar (1276-1304)”. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, 7, 53-82. Alicante. TORRÓ, J. (2002): “Dominar las aljamas. Fortificaciones feudales en las montañas del reino de Valencia (siglos XIII-XIV)”. En FERREIRA, I. C. (coord.): Mil Anos de Fortificações na Península Ibérica e no Magreb (500-1500), 451-462. Lisboa: Ediço˜es Colibri / Câmara Municipal do Palmela. ZOZAYA, J. (ed.) (1995): Alarcos. El fiel de la balanza. Colección Patrimonio Histórico, 15. Toledo.
239
QUADERNS DELS MUSEUS MUNICIPALS DE VALÈNCIA
3
actuacions sobre
el patrimoni
arqueològic de la Comunitat Valenciana Actes de les I Jornades d’Arqueologia de la Comunitat Valenciana València, 2015
SECCIÓN DE ARQUEOLOGÍA
COLEGIO OFICIAL DE DOCTORES Y LICENCIADOS EN FILOSOFÍA Y LETRAS Y EN CIENCIAS DE ALICANTE
AJUNTAMENT DE VALÈNCIA REGIDORIA DE CULTURA
SECCIÓ D’ARQUEOLOGIA
COL·LEGI OFICIAL DE DOCTORS I LLICENCIATS EN LLETRES I CIÈNCIES DE VALÈNCIA I CASTELLÓ
