Economia creativa: la cultura en el capitalisme cognitiu

Agnès Santos Pardo (asantosp) Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals, PAC1

Economia creativa: la cultura en el capitalisme cognitiu

Si entenem les polítiques culturals com un “espai per a la confluència de diferents actors” (Martinell, 2009: 7), caldrà, de primer, reorientar la pregunta envers qui són els agents culturals dominants que entren en joc en el disseny d’aquestes. Tradicionalment ha estat l’Administració Pública l’agent cultural determinant en la confecció de les polítiques culturals, amb el suport del tercer sector en la seva descentralització de cara als processos locals. En les últimes dècades, però, el sector privat ―i no em refereixo precisament a les PyMes― està guanyant protagonisme, modificant-ne les comprensions i influint en l’orientació de les polítiques públiques. Abans d’entrar en matèria pròpiament en aquest sentit, crec que és útil resseguir la trajectòria històrica recent de la noció de cultura en la contemporaneïtat, en un exercici similar al que fa Teixeira Coelho. He preferit prendre com a referència principal, però, un text de dos professors d’aquesta universitat en què crec que es fa un tractament més profund i sistemàtic, i una exposició més clara de la qüestió. Joaquim Rius i Matías Zarlenga, a La cultura en la sociedad contemporánea: conceptos, transformaciones y nuevas tendecias (2012) estableixen, cronològicament, les tres concepcions dominants de la cultura que ens han conduït fins la contemporaneïtat: la concepció humanista de la cultura; l’antropològica-semiòtica, i la que limita la cultura a l’àmbit de les arts. La concepció humanista de la cultura es consolida als inicis de la modernitat. Té com a escenaris principals, doncs, les grans potències del segle XVIII-XIX ―França, Alemanya i Regne Unit― i es vertebra en les seves correlatives nocions de la cultura com a “civilisation”, “Kulture” i “culture”. Tot i que, com assenyala Coelho en el seu text, aquestes nocions entren en conflicte entre elles ―sobretot en la disjuntiva universalisme/particularisme― (2009:15-16) el fet és que es poden establir uns trets comuns que ens permeten parlar d’una concepció unitaria envers la cutura en aquest context: Dentro de esta concepción la cultura se entiende como: (1) Específica, definible mediante determinados atributos y prácticas. Por tanto, (2) Restrictiva, la cultura se opone a algo que no es cultura. (3) Jerárquica, sólo un sector de la sociedad la posee y se contraponen a otro que carece de ella. (4) Crítica, ya que permite criticar aspectos negativos de la sociedad. (5) Procesual, la cultura es una estado al que s epuede llegar mediante determinadas acciones (Rius i Zarlenga, 2012: 7).

Pel que fa a la noció antropològica i semiòtica de la cultura, que es desenvolupa en el canvi de segle XIX cap al XX, com assenyalava Teixeira es caracteritza per ser una noció àmplia, universal i constitutiva; i d’aquí, plural i relativa. I com afegeixen Rius i Zarlenga, també pràctica ―en tant que guia les accions qüotidianes de les persones dins una coherencia contextual― així com pública i col·lectiva ―s’aprén i es comparteix per socialització―. Finalment, pel que fa a la tercera noció, ja dins el segle XX, està acotada estrictament al món artístic: la cultura com a cultura de les arts. Per tant, la cultura esdevé un espai

Agnès Santos Pardo (asantosp) Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals, PAC1

social diferenciat, singular i autònom ―”la cultura tiene unas dinámicas de funcionamiento y criterios de validación propios” (Rius i Zarlenga, 2012: 17)―, i endògen, degut a que poseeix un sistema codificat de comprensió, judici i ordenació generat per la pròpia gènesis i funcionament de l’espai artístic (2012:17). Aquestes tres consideracions històriques il·luminen i permeten afrontar amb més instruments l’heterogènia i difusa noció contemporània de cultura. Amb tot però, l’etapa present està marcada per un canvi que s’esdevé aproximadament durant la dècada dels setanta i que es tradueix en una inèdita centralitat del fet cultural en el conjunt de la societat i les esferes econòmica i política. Centralitat que en bona mesura pot ser explicada a partir del pas a una economia postfordista que troba en els valors culturals uns aliats altament rendibles. Comunicació i cultura ―adaptades pel màrqueting, el disseny i la publicitat― esdevenen una font de recursos clau per a la indústria, en un moment en què el mercat s’encara cap a l’estetització de la producció i arrela la cultura del consum i l’imaginari del creixement com a nous factors socials identitaris. És el naixement de l’anomenat capitalisme cognitiu, que junt amb el “capitalisme relacional” i el “capitalisme dels afectes” consistueixen la triada que dóna fonament a la nova “economía basada en la producción, la distribución y la utilización de servicios y de bienes inmateriales” (Blondeau, 2004: 31). És doncs durant la dècada dels setanta que s’innaugura aquesta inquietant sinergia entre economia i cultura, que no ha parat d’intensificar-se i que avui dia es radicalitza en macroestratègies pluridisciplinars com les que promou l’economia creativa sorgida entorn les anomenades “indústries culturals i creatives”, i les conseqüents polítiques culturals dissenyades al respecte. Com evidencien, per exemple, els projectes immediats i futurs en l’àmbit cultural d’organismes com la Comissió Europea1. L’onada de l’economia creativa ha aconseguit submergir en els seus discursos aferrissadament mercantilistes ―mancats de valors més enllà del de la rendibilitat econòmica― tot tipus d’organismes nacionals i internacionals vinculats amb la cultura i els drets humans com ara la UNESCO. I lamentablement no es tracta d’un fet aïllat: sembla que cada vegada podem afirmar més rotundament que la lògica capitalista ens ha fet caure en una ceguesa profunda, que ha generat una falta de crítica i ètica institucional i ciutadana molt greu. Quan veig que el sistema econòmic de la nostra societat, que hauria de ser una esfera més de la nostra vida, ha colonitzat i absorbit la gerència de tots i cadascun dels nostres espais i formes d’expressió i realització, incloent, ara també el coneixement, la comunicació i la cultura, no puc sinó parlar d’una total i efectiva dictadura del mercat. Una dictadura formalment nova i potser per això encara no majoritàriament assumida, però que ja està sent reconeguda des de fa molt de temps per veus crítiques. Aquest és, per mi, el marc de comprensió actual envers la cultura. En aquest sentit, per mi és molt preocupant que es parli de pirateria, que es bandegi i criminalitzi el copyleft i que s’accepti com a natural una comprensió dels béns culturals 1

“Creative Europe: support programme for Europe's cultural and creative sectors from 2014“

Agnès Santos Pardo (asantosp) Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals, PAC1

entesa únicament des d’una lògica privada2. Com si el coneixement i el desenvolupament intel·lectual i artístic pogués generar-se ex nilo i no de l’accés lliure, compartit i garantit a la cultura i al procomú. Sembla que el tema envers la problemàtica dels drets d’autors en l’entorn digital es redueix a la seva explotació i els rendiments generats per tercers a partir d’aquestes. Es fomenten discursos victimismes en nom dels autors quan qui realment està precaritzant i atacant la cultura són les veus que els prenen la paraula (a més del tant per cent majoritari del rendiment de la seva obra): les grans corporacions i gegants multimèdia que precisament són els mateixos responsables ―i màxims interessats en/― del foment de les “cultural and creative policies”. És el resultat del que alguns anomenen un “pla d’integració reticular” que ha possibilitat l’astronòmic poder econòmic dels grans gegants internacionals de les indústries creatives: “La integración de las productoras audiovisuales, con divisiones cinematográficas y televisivas, en gigantes empresariales que aúnan sellos musicales, cadenas televisivas privadas (en abierto o de pago, transmisión vía satélite o por cable...), editoriales de libros, prensa y revistas, y parques temáticos” (Rubio Alcover, 2008: 263)

Retornant a la noció actual envers la cultura i la seva traducció en les polítiques culturals, caldria tenir en compte, com apunta Teixeira Coelho, que l’àmbit disciplinari de les polítiques culturals treballa amb una noció instrumental, motriu, de la cultura, ja que el seu objectiu és “incidir en el món per transformar-lo” (Coelho, 2009:9). Un dels gestos perceptibles actualment, en aquest sentit, és la instaurada concepció de les activitats i béns culturals com a “sector”: el sector cultural. Parlar de sector ja és una manera d’entendre la cultura, tenint en compte que es tracta d’un concepte associat a l’economia productiva3. Amb tot, però, el seu ús s’ha generalitzat fins al punt que “traspassa la perspectiva econòmica” (Carbó i Martinell, 2012: 7) i avui dia és la noció més utilitzada tant en l’àmbit públic com el privat, per referir-se al camp de les activitats i els béns culturals, estudiar-lo i dissenyar-ne polítiques. Conseqüentment, delimitar-ne l’abast i extensió és fonamental perquè aquestes polítiques siguin efectives. Això ens condueix a l’actual problemàtica envers l’ambigüitat d’un concepte associat al “sector cultural” però que difícilment pot acceptar-se dins els paràmetres amb que comprenem la cultura: les ja mencionades “indústries creatives”. Aquesta ambigüitat palesa en molts informes oficials i estudis estadístics pot tenir conseqüències funestes en el disseny de les polítiques culturals derivades. En alguns casos, per exemple es compten com beneficis de les indústries culturals les empreses productores de suports tecnològics i software. En aquest sentit, en el sumari de l’Informe sobre Economia Creativa de la UNCTAD, podem llegir, per exemple:

2

Com la classificació del sector cultural proposada el 2003 per la OMPI de les indústries basades en el dret d’autor. 3 “Generalment, un sector delimita una unitat de volum econòmic d’una certa importància d’una societat moderna” (Carbó i Martinell, 2012: 7)

Agnès Santos Pardo (asantosp) Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals, PAC1

Muchos países en vías de desarrollo ya se benefician de la prosperidad repentina de las industrias creativas, particularmente en Ásia. [...] China, quien lidera este proceso, se tornó líder mundial en producción y exportación de productos creativos de valor agregado en el 2005 (UNCTAD, 2008: 57-64)

¿Formen part les agències publicitàries de la indústria cultural? I els reality shows televisius són cultura? I el turisme forma part del sector cultural? Son empreses culturals Google, Apple o Microsoft? Davant aquesta problemàtica de delimitació sectorial s’han pres com a referència algunes de les classificacions més acceptades. En aquests sentit trobo útil la classificació proporcionada a The economy of culture in Europe, un estudi realitzat per encàrrec de la Comissió Europea i que constitueix “un dels exercicis més rigorosos de quantificació del pes del sector en l’economia europea” (Carbó i Martinell, 2012: 11). En aquest document s’articula la següents distincions: un nucli ―format per les arts plàstiques, arts escèniques i patrimoni―; un primer cercle, el de les indústries culturals pròpiament dites ―cinema i vídeo, televisió i ràdio, videojocs, música i edició―; un segon cercle, el de les indústries (i activitats) creatives ―disseny, arquitectura i publicitat―; i finalment, un tercer cercle per les indústries relacionades ―productors de suport tecnològic, software, telefonia, etc―. A partir d’aquí el document estableix que tant el nucli com el primer cercle formen part del sector cultural i en canvi, els altres dos cercles formen part del sector creatiu. Una distinció imperativament necessària, segons el meu punt de vista, per preservar l’especificitat dels béns cultural respecte la resta de béns de consum, ja que com afirma Enrique Bustamante, “al contrario que las Industrias Culturales, las Creativas han perdido todo complejo cultural y democrático y se orientan exclusivamente hacia el ámbito del mercado y de la rentabilidad a corto plazo” (2009: 18). I és que per mi, lluny de defensar una noció conservadorista del què “ha de ser” la cultura, sí que crec el seu valor simbòlic ―que de ben segur no és el mateix per tothom, però sí gaudeix d’uns pilars de consens― ha de prevaldre, condició sine qua non, per sobre del seu valor econòmic. Bibliografia Blondeau, Olivier (2004): “Génesis y subversión del capitalismo informacional” dins de VVAA (2004): Capitalismo cognitivo, propiedad intelectual y creación colectiva, Madrid: Traficantes de Sueños [en línia] URL. Bustamante, Enrique (2009): “De las industrias culturales al entretenimiento. La creatividad, la innovación... Viejos y nuevos señuelos para la investigación de la cultura” a Diálogos de la Comunicación, núm. 78, gener-juliol, pp. 1-25 [en línia] Consulta: octubre 2012, URL Carbó, Gemma i Martinell, Alfons (2012): “La cultura com a sector” a VVAA (2012): Les professions de la cultura, Barcelona: FUOC-UdG. Coelho Teixeira, José (2009) “El concepte de cultura en la política cultural” dins de VVAA (2009): Fonaments i conceptes sobre polítiques culturals, Barcleona: FUOC-UdG. Martinell, Alfons (2009): “Els agents culturals com a actors de la vida cultural” dins de Martinell, Alfons (ed.) (2009): Els agents culturals, Barcelona: FUOC-UdG. Rius, Joaquim i Zarlenga, Matías (2012): La cultura en la sociedad contemporánea: conceptos, transformaciones y nuevas tendencias, Barcelona: FUOC-UdG UNESCO (2005): Convención sobre la protección y la promoción de la diversidad de las expresiones culturales [en línia] Consulta: novembre 2012, URL