Distribució Rang – Població de les ciutats

Geografia i Història Marcel Alabert Suñé

Distribució Rang – Població de les ciutats

Introducció
Si bé és senzill entendre que des del segle XVI Europa (i més tardanament el món sencer) ha viscut un procés gradual d'urbanització, la senzillesa acaba aquí. I és que la cosa es complica quan ens pregunten perquè han crescut unes ciutats i no unes altres, perquè les ciutats no han crescut homogèniament, perquè n'hi ha de grans i de petites, perquè de grans n'hi ha poques (i com més grans menys n'hi ha) i perquè n'hi ha tantes de petites. Però potser sí que és senzill, potser sí que podem trobar una explicació més o menys aproximada al perquè del nombre d'habitants d'una ciutat en relació a les que l'envolten. De fet, és difícil trobar una norma més senzilla que la que proposa el geògraf britànic Peter Haggett per establir la relació que hi ha entre el rang que ocupa una ciutat (en quantitat de població) respecte a les ciutats que l'envolten i la quantitat de població d'aquesta. Segons la norma de Haggett aquesta població hauria de ser equivalent a la població de la ciutat més gran d'un determinat grup de ciutats dividida entre la posició que ocupa la ciutat en qüestió. És a dir Pr=Ppr, Sent Pr la ciutat en qüestió, Pp la ciutat més gran i r el rang de la ciutat en qüestió. Aquesta idea aparentment massa perfecte mereix una comprovació i en això consisteix la pràctica.

Dades
Per a fer la comprovació de l'efectivitat d'aquesta fórmula hem seleccionat el rànquing de les 20 ciutats europees més poblades del 1500, el 1750 i el 1900, de manera que puguem observar, a més, com ha evolucionat el sistema urbà europeu en relació a la norma que proposa Hagget. Les dades estan distribuïdes en tres taules diferents (una per any) i s'hi mostra la comparativa entre la població real i l'esperada segons la fórmula. També hi consta un càlcul de la desviació relativa entre una i l'altra per donar una idea més clara de fins a quin punt s'ajusta a la norma. Finalment en el paper logarítmic s'hi expressa també aquesta relació que permet veure gràficament en quin cas la fórmula funciona amb més precisió.

Ciutats Europees l'any 1500
Rang
Població Real (milers)
Població esperada (milers)
Desviació
1 París
225
NA
NA
2 Nàpols
125
112.5
11%
3 Milà
100
75
33%
4 Venècia
100
56
79%
5 Granada
70
45
55%
6 Praga
70
37.5
86%
7 Lisboa
65
32
103%
8 Tours
60
28
114%
9 Gènova
58
25
132%
10 Florència
55
22.5
144%
11 Gent
55
20.5
168%
12 Palerm
55
19
189%
13 Roma
55
17
224%
14 Bolonya
50
16
212%
15 Bordeus
50
15
233%
16 Feodosija
50
14
257%
17 Londres
50
13
285%
18 Lió
50
12.5
300%
19 Orleans
50
12
316%
20 Skopje
50
11
355%

Ciutats Europees l'Any 1750
Rang
Població Real (milers)
Població esperada (milers)
Desviació
1 Londres
675
NA
NA
2 París
576
337
70%
3 Nàpols
339
225
50%
4 Amsterdam
210
169
24%
5 Lisboa
185
135
37%
6 Viena
175
112
56%
7 Madrid
160
96
66%
8 Roma
158
84
78.5%
9 Venècia
150
70
114%
10 Moscou
130
67
94%
11 Dublín
129
61
11%
12 Milà
124
56
121.5%
13 Palerm
124
52
138.5%
14 Lió
114
48
137.5%
15 Berlin
113
45
151%
16 Sant Petersburg
95
42
126%
17 Hamburg
90
40
125%
18 Gènova
87
37.5
132%
19 Copenhage
80
35.5
125%
20 Florència
74
34
118%


Ciutats Europees l'Any 1900
Rang
Població Real (milers)
Població esperada (milers)
Desviació
1 Londres
6,586
NA
NA
2 París
2,714
3,293
-17%
3 Berlín
1,888
2,195
-13%
4 Viena
1,675
1,646
1.8%
5 Sant Petersburg
1,267
1,317
-3%
6 Moscou
989
1,097
-10%
7 Glasgow
776
940
-17%
8 Budapest
732
823
-11%
9 Hamburg
706
731
-3%
10 Liverpool
704
658
7%
11 Manchester
645
598
8%
12 Brussel·les
599
548
9.3%
13 Nàpols
564
506
11.5%
14 Madrid
540
470
15%
15 Barcelona
533
439
21.4%
16 Birmingham
523
411
27%
17 Amsterdam
511
387
32%
18 Munich
500
365
37%
19 Milà
493
346
42.5%
20 Roma
463
329
40.7%

Comentari
En aquest apartat intentaré analitzar els resultats observats i fer un comentari sobre l'adaptació de la proposta de Haggett a la realitat. A primer cop d'ull, i això es veu bastant bé en el gràfic, l'únic cas que respecta la norma (almenys fins a la ciutat 14) és el de 1900. En els altres dos casos de seguida ens trobem que el nombre d'habitants de les ciutats no descendeix prou ràpid en funció del seu rang. Per tant, una primera conclusió a la que podem arribar és que el plantejament de Haggett no s'adequa a tots els sistemes o grups de ciutats en qualsevol moment històric. Tot i això, funciona en el 1900 amb un marge d'error assumible. Per tant és lògic pensar que en determinades condicions sí que és un plantejament correcte. Igual que la mecànica Newtoniana fa aproximacions boníssimes sempre i quan ens mantinguem lluny de la velocitat de la llum, la regle rang-població de les ciutats necessita el seu àmbit adequat per a funcionar com a aproximació assumible. Però quin és aquest àmbit? Quines són aquestes condicions?
Per començar cal fer un aclariment, és impossible determinar la quantitat de factors que intervenen en l'expansió urbana per tant qualsevol regla general serà aproximació perquè mai es poden tenir en compte factors climàtics, culturals, bèl·lics, epidèmics...etc, tots alhora. Dit això, la intuïció em porta a fixar-me en la mida o abast del sistema de ciutats observat. Comencem en clau abstracta. La idea és que en un sistema hi ha ciutats més grans que d'altres perquè unes ofereixen un determinat servei a la zona que necessita d'una economia potent a l'entorn (gran ciutat) i que arriba a moltes altres ciutats que no el necessiten (perquè poden accedir al de la ciutat gran) i per tant no tenen perquè ser tant grans. Seguint aquesta lògica en qualsevol sistema hi hauria d'haver una única gran ciutat que abastís d'uns serveis principals a totes i ciutats més petites amb serveis més senzills dels quals visquessin ciutats encara més petites. Però aquest raonament té una fuga. Per prestar o obtenir un servei cal transport (per transportar el servei o la persona) i aquest transport no pot ser immediat (en tot cas no més ràpid que la llum). En el cas abstracte d'un univers infinit amb infinites ciutats, la principal mai podria donar servei a totes perquè trigaria temps infinit a arribar a la més llunyana que està infinitament més lluny. L'única manera de solucionar-ho seria tenir infinites ciutats "capital" que donessin servei a infinits sistemes de ciutats. I si apliquéssim la norma de Haggett a aquest macrosistema no funcionaria. Si ens plantegem el cas contrari, una sola ciutat, és obvi que el sistema tampoc funciona, la 2a ciutat en comptes de tenir la meitat d'habitants que la primera en tindria 0. Per tant arribem a la conclusió que la fórmula només s'adequa a la realitat quan agafem una mostra o sistema de ciutats de la mida òptima, o autònom, és a dir que no funcioni gràcies a serveis prestats per ciutats de fora del sistema, o que no englobi diferents sistemes alhora.
Ara és un bon moment per tornar al cas d'Europa, que és el que ens ocupa. Com que el de 1750 és un entremig dels altres dos casos de moment el deixaré a banda. El de 1500, és un cas clar de diversos sistemes alhora. A finals de l'edat mitjana, la rudimentària tecnologia dels transports feia impossible una comunicació constant de serveis entre ciutats bàltiques i ciutats dels Balcans, per posar un exemple. Per tant si englobem tota Europa com si fos un sol sistema, el que ens trobarem són diferents ciutats "capital" que presten diferents serveis a les diferents regions del continent. Amb carros a cavall o vaixells de vela és difícil tenir un flux constant d'informació, mercaderies... etc, entre Orleans i Skopje, per això formen parts de sistemes diferents i poden tenir la mateixa població. En resum, en aquest quadre del 1500 hi veiem ciutats que compleixen les mateixes funcions que d'altres en sistemes diferents i per això no es compleix la norma. Pel que fa el 1900, la cosa canvia. El ferrocarril, els vaixells a vapor, l'electricitat, les telecomunicacions (el telègraf i el telèfon són invents del segle XIX) havien augmentat la velocitat de comunicació i transport, el que permetia teixir una xarxa de ciutats més grans que es prestessin serveis. Tot i això cal fer observacions que expliquin els lleugers errors que es poden detectar respecte la norma. Ciutats com Budapest, Moscou, Sant Petersburg, és evident que no només viuen del mercat europeu, sinó que tenen el mercat asiàtic a la seva disposició. És cert que precisament aquestes ciutats no estan per sobre de la població que els pertoca, però si no hi fossin, ciutats del final de la llista que es passen de llarg de la població esperada pujarien de rang i la seva població s'adequaria a l'esperada. Però això donaria lloc a una macrocefàlia de Londres encara més exagerada respecte la resta de les 5-10 primeres ciutats del rànquing. Això és degut a que Londres com a ciutat "capital" d'Europa no només presta serveis al continent, sinó que és capital d'un imperi d'abast mundial i per tant té una connexió directe amb ciutats de fora d'Europa. Per sintetitzar la idea que extrec d'aquestes dues observacions, diré que el que fa que el resultat d'aplicar la fórmula a les ciutats de l'Europa del 1900 no sigui perfecte o quasi perfecte, el que provoca aquest "soroll de fons" i distorsiona els resultats és la superposició de sistemes. Per un costat el fet de tenir en compte ciutats que pertanyen, a part de a l'europeu, a un altre sistema, i per l'altre el fet que la "capital" ho sigui de dos sistemes alhora que són bastants independents. És possible que l'Europa del 1900, aïllada de la resta del món, amb la tecnologia de l'època, pogués funcionar com un sol sistema (i no com a diversos com és el cas de 1500) i la norma de Haggett es compliria. Segurament aquesta és la millor prova que aquesta norma és només una aproximació, perquè les condicions ideals quasi mai existeixen.
El cas de 1750 té una singularitat respecte els altres dos, i és l'enorme desviació que es produeix en la segona ciutat del sistema respecte la població esperada (molt més que en el cas de 1500). Però se li pot donar una explicació ràpida. Londres està fent el sorpasso a París com a "capital" europea i a més ho fa gràcies a viure d'altres sistemes (és a dir les colònies). Altre cop el factor humà que engloba multitud de subfactors; economia, cultura, guerra... etc. distorsiona una norma que per ser perfecte hauria d'incorporar una barbaritat inassumible de petits modificadors per corregir els diferents factors d'alteració de la mateixa.

Conclusions
Lamentablement no podem ser taxatius a l'hora de respondre a la pregunta de si la norma de Haggett es compleix o no, i en conseqüència no és evident el patró d'evolució de les ciutats. Tot i això el compliment de la norma s'intueix, s'entreveu en els resultats, però es troba desvirtuada i convertida en una aproximació per les inclemències de massa factors externs que no podem controlar. Sí que és cert, però, que l'apartat anterior ens permet identificar dos d'aquests factors. Un és la mida del sistema en relació a la tecnologia de transports del moment històric concret. Si agafem una àrea massa gran que els transports de l'època no poden abastar, la norma no és compleix perquè tenim massa sistemes de ciutats alhora. L'altra és que aquests sistemes de ciutats se superposen, i és molt difícil aïllar-los per fer un estudi seriós mantenint a ratlla totes les variables possibles. Així doncs arribem a la conclusió que en un sistema aïllat, limitat, i amb una tecnologia de transport amb abast suficient, la norma s'hauria de complir. Però de moment no disposem dels mitjans per fer aquest experiment i ens haurem de conformar en utilitzar-la com a aproximació imperfecte i acompanyar-la sempre de comentaris que puguin explicar la desviació en cada cas.

Haggett i la globalització
Arribats a aquest punt, se'm va acudir una idea curiosa. Si assumim que la norma funcionaria en un sistema tancat sense influències exteriors i amb la tecnologia de transports ben desenvolupada hauríem de concloure que en un món globalitzat com el se suposa que tenim ara, la fórmula de Haggett hauria de funcionar relativament bé. Alhora de comprovar-ho, però, tenim un problema, les ciutats han crescut fins al punt que han format grans metròpolis compostes de diferents municipis, o àrees metropolitanes*. He fet el càlcul per ciutats i metròpolis i el resultat és el següent:


*No hi ha una definició clara de què és una àrea metropolitana i per tant hi ha diferents rankings possibles, però l'escènica de la conclusió no canvia.
Arees metropolitanes Globals ( ̴2010)
Rang
Població Real (milers)
Població esperada (milers)
Desviació
1 Tokyo
36,923
NA
NA
2 Shanghai
34,000
18,461
84%
3 Seul
25,620
12,308
108%
4 Guangzhou
25,000
9,280
178%
5 Beijing
24,900
7384
237%
6 Shenzhen
23,300
6153
278%
7 Nova Delhi
21,753
5274
312%
8 C. de Màxic
21,339
4615
365%
9 Lagos
21,000
4102
411%
10 São Paulo
20,935
3692
467%
11 Mumbai
20,748
3357
...%
12 Nova York
20,092
3076
...%
13 Osaka
19,342
2840
...%
14 Wuhan
19,000
2637
...%
15 Chengdu
18,100
2462
...%
16 Dhaka
17,151
2307
...%
17 Chongqing
17,000
2171
...%
18 Tianjin
15,400
2051
...%
19 Kolkata
14,617
1943
...%
20 Tehran
14,595
1846
690%

Ciutats Globals ( ̴2010)
Rang
Població Real (milers)
Població esperada (milers)
Desviació
1 Shanghai
24,256
NA
NA
2 Beijing
21,516
12128
77%
3 São Paulo
21,292
8085
163%
4 Karachi
21,000
6064
250%
5 Delhi
16,787
4851
246%
6 Lagos
16,060
4043
297%
7 Istanbul
14,377
3465
315%
8 Tokyo
13,297
3032
339%
9 Mumbai
12,478
2695
363%
10 Moscou
12,197
2426
403%
11 Shenzhen
10,780
2205
...%
12 Seul
10,369
2021
...%
13 Jakarta
10,075
1865
...%
14 Guangzhou
9,865
1732
...%
15 Kinshasa
9,735
1617
...%
16 Cairo
9,278
1516
...%
17 C. de Màxic
8,874
1427
...%
18 Lima
8,693
1348
...%
19 Londres
8,538
1276
...%
20 Nova York
8491
1213
600%

Amb els paràmetres plantejats, la conclusió s evident. El món encara no està plenament globalitzat. De fet està lluny de ser un món globalitzat. Les ciutats o àrees metropolitanes no decreixen al ritme esperat segons la norma principalment perquè deuen ser diverses d'elles "capitals" de subsistemes. No hi ha cap capital mundial. Per entendre-ho ens podem fixar en la Borsa. A Barcelona hi ha una borsa, a Madrid també. A París, a Berlín... però la "City" de Londres té clarament la capitalitat Europea en aquesta matèria, com la té en d'altres, per exemple en l'assegurança de petrolers. Però a escala mundial hi ha tres capitals borsàries destacades; Londres, Nova York i Tokyo. En un univers perfecte segons la norma de Haggett, una de les tres capitals borsàries hauria de destacar per sobre les altres reunint al seu entorn la població necessària per sustentar una borsa més forta. No crec que sigui tant qüestió de la manca de tecnologia de transports, avui dia es pot donar la volta al planeta en 24 hores. Crec que és més aviat qüestió del cost d'aquesta tecnologia. Quan unes persones necessiten un servei però no es poden permetre el viatge a la "capital", per força es crearà una "capital" propera per oferir aquest servei i tindrem un món amb diverses capitals com es pot intuir en el gràfic de ciutats globals de forma bastant clara. Només em sorgeixen dues qüestions per acabar. Com és que Londres sent "capital" europea no entra (per poc) en el ranking d'àrees metropolitanes i està a la cua en el de ciutats? Com és que la xina té dues capitals? En el cas de Londres la resposta és senzilla. Sí que sembla ser la "capital" d'Europa, però resulta que Europa té molts menys habitants que Àsia i, per tant, la seva capital serà menor. El cas xinés segurament té una explicació més complexa, però podríem pensar que encara es troba en vies de desenvolupament urbà, o que la tecnologia de transports o l'accés dels ciutadans i ciutadanes a la mateixa no és suficient i per tant necessiten dues "capitals". Sigui com sigui serà interessant veure com evolució la població mundial en les properes dècades i observar si tendim cap a el model proposat per Haggett.

Referencies

List of metropolitan áreas by population (abril 2016). Wikipedia, The free Encyclopedia. Data de consulta: 11 de maig de 2016. Disponible a: https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_metropolitan_areas_by_population

World's largest cities. (maig 2016). Wikipedia, The free Encyclopedia. Data de consulta: 11 de maig de 2016. Disponible a: https://en.wikipedia.org/wiki/World's_largest_cities

VRIES, Jan de (1987): La urbanización de Europa, 1500-1800, Barcelona, Crítica. Conclusiones, pp. 325-343.

Barcelona, 12 de Maig de 2016