Distribució i representació del llop al Paleolític europeu

Llops i humans a Catalunya. Del passat al present, ( Massip, J.M. & Maroto, J., ed.), Quaderns, 29, CECB, Banyoles, 2011, pp. 15-24.

Distribució i representació del llop al Paleolític europeu Jordi Serangeli Eberhard Karls Universität Tübingen, Institut für Ur- und Frühgeschichte und Archäologie des Mittelalters, Abteilung Ältere Urgeschichte und Quartärökologie, Burgsteige 11, Schloss, D-72070 Tübingen

Introducció El llop (Canis lupus Linnaeus, 1758) és una espècie que està present a Europa des de fa entre 500.000 i 300.000 anys, segons l’autor al que es faci referència. Els seus predecessors són el Canis mosbachensis Soergel, 1925, que se ha trobat també a la Trinchera Dolina de Atapuerca i a Talteüll (García & Arsuaga, 1999), i el Canis etruscus Forsyth-Major, 1877, que va viure a Europa fins fa uns 1,3 milions d’anys. Avui el llop es coneix, sobretot a Europa, com el rei dels boscos de l’hemisferi boreal. La infinitat d’històries en les quals el llop és el protagonista dolent l’han fet devenir immortal en el món de la literatura. Molt menys immortal és en la realitat de cada dia. Per comprendre la seva distribució actual és interessant mirar cap enrere, cap al plistocè superior (entre fa 125.000 i 10.000 anys). En aquell temps, el llop no era encara el carnívor més perillós que existia a Europa, perquè n’havia d’altres. Durant el darrer període interglacial (entre fa 125.000 i 115.000 anys), existia un clima similar al de avui, que molt a poc a poc es va deteriorar fins al primer (fa uns 60.000 anys) i el segon (fa uns 20.000 anys) màxim refredament de l’última glaciació. En aquests temps, que han estat climàticament períodes freds o

16

Jordi SERANGELI

interglacials, existien a Europa, i per tant a Catalunya, carnívors que eren molt més grans i forts que el llop, per exemple els lleons de les cavernes (Panthera leo spelaea Goldfuss, 1810), la pantera (Panthera pardus Linnaeus, 1758), les hienes de les cavernes (Crocuta crocuta spelaea Goldfuss, 1823) o l’ós de les cavernes (Ursus spelaeus Rosenmueller, 1794). Totes aquestes espècies, però, van desaparèixer al mateix temps i a conseqüència de la fi de l’última era glacial, el Würm (entre fa 115.000 i 10.000 anys). Però aquest moment coincideix també amb l’arribada i expansió de l’espècie Homo sapiens, és a dir, amb la nostra arribada i expansió. Que nosaltres hàgim estat un dels factors que han determinat l’extinció de moltes espècies animals, és una certesa que no cal discutir per als últims 100 anys, és més que evident per als últims 3.000 anys i és molt probable per als últims 30.000 anys (Serangeli, 2006). Entre els grans depredadors, només el llop i l’ós bru (Ursus arctos Linnaeus, 1758) han sobreviscut a l’arribada de l’Homo sapiens a Europa. Es pot assenyalar, dins d’aquest concepte, que ni l’Homo erectus (amb els seus representants a Europa: l’Homo antecessor, a partir d’1,3 millions d’anys, i l’Homo heidelbergensis, a partir de 600.000 fins a 300.000/200.000 anys), ni l’Homo neanderthalensis (a partir de 300.000/200.000 fins a 30.000 anys) són responsables d’haver portat a l’extinció cap espècie animal. Amb l’arribada d’Homo sapiens, la desaparició de moltes espècies i l’extensió de les forestes, el llop i l’ós bru van poder ampliar la seva àrea de distribució. La reducció de la distribució de llop i ós bru a conseqüència de les activitats d’Homo sapiens és una cosa més recent. Això està lligat directament amb l’arribada a Europa de les armes de foc al final del període medieval, amb les quals es va revolucionar la caça. Intentar comprendre la forma d’interacció entre humans i llop a l’edat de la pedra (Paleolític) és molt difícil, ja que tenim només unes quantes informacions molt limitades en qualitat i quantitat; tenim pedres utilitzades com a eines, molts pocs ossos humans, molts pocs ossos de llop, ossos amb marques de tall, ossos amb marques de mossegades, a vegades carbó, que ens indica la utilització del foc. Però tenim també, per al període del Paleolític superior (de fa 35.000 a fa 10.000 anys), unes quantes representacions que ens ajuden.

Representacions paleolítiques de llop Representacions de llop al Paleolític es troben a diferents regions d’Europa (fig. 1). Unes són evidents, i s’hi reconeix el Canis lupus; d’altres són menys clares i només s’hi reconeix que es tracta d’un cànid. Els detalls sobre els quals es va fixar l’humà paleolític i que ens ajuden per a la interpretació són particularment típics, com és el morro allargat, les orelles en punta, la forma i posició dels ulls, la forma del cos, de les potes i de la cua. Existeixen fins i tot representacions que ens mostren detalls del comportament d’aquests animals (fig. 2).

Distribució i representació del llop al Paleolític europeu

17

Figura 1 Distribució dels jaciments paleolítics amb representacions de llop. 1: Parpalló; 2: Siega Verde; 3: El Castillo; 4: Altxerri; 5: Arudy; 6: Lortet; 7: Gourdan; 8: Le Mas d’Azil; 9: Les Trois Frères; 10: La Vache; 11: Eyzies; 12: Font de Gaume; 13: Combarelles; 14: Chauvet; 15: Gönnersdorf; 16: Polesini; 17: La Marche; 18: Marsoulas.

Les coves a l’entorn del Mediterrani on s’han descobert representacions de llop són com a mínim dues, la Grotta Polesini (Itàlia) i la cova del Parpalló (País Valencià). La representació de la cova de Polesini és un gravat fet sobre pedra. S’hi veu un cànid, probablement un llop, sobretot si es consideren alguns detalls. Els punts sobre l’espatlla podrien indicar una pell més densa. La cua és en posició molt baixa, però no arriba a terra, com seria el cas de la cua d’una guineu. Aquest animal té una posició doblegada, com si estigués caient cap endavant; fins i tot podria ser un animal mort. Es nota que la imatge del llop ha estat colpejada més vegades. D’una banda, es pot interpretar aquesta acció com de màgia: es colpeja la imatge de manera conscient, per colpejar l’animal. Aquesta interpretació ens donaria unes informacions molt interessants sobre la relació conflictiva/interactiva entre humans i llop en un període tan antic. D’altra banda, pot ser que la pedra s’hagi utilitzat com a percussor, per picar altres pedres. A la cova de Hohlefels (Alemania), s’ha descobert un còdol

18

Jordi SERANGELI

Figura 2 Algunes de les representacions paleolítiques de llop. 1: Polesini (Radimilli, 1974); 2: Parpalló (Villaverde Bonilla, 1994); 3: El Castillo (Barandiarán Maestu, 1973); 4: Siega Verde (Balbin Behrmann & Alcolea González, 1995); 5: La Vache (Robert, 1953); 6: Les Eyzies (Glory, 1949); 7: La Marche (Bosinski, 2008); 8: Combarelles (Capitan et alii, 1924); 9: Font de Gaume (Capitan et alii, 1910); 10: Les Trois Frères (Bégouen & Breuil, 1958); 11: Marsoulas (Bosinski, 2008); 12: Gönnersdorf (Bosinski, 1981).

Distribució i representació del llop al Paleolític europeu

19

en forma allargada que ha estat utilitzat com a percussor, però a més el van gravar d’una manera que té un aspecte evident de phallus. Es considera possible que existeixi una relació entre l’activitat d’aquest percussor i la forma masculina de la peça (Conard & Kieselbach, 2006). També podria existir una relació entre la imatge del llop i la utilització del còdol com a percussor a la Grotta Polesini. A la cova del Parpalló s’han descobert quatre imatges, totes gravades damunt pedres calcàries, que indiquen cànids. En una plaqueta, es veu un cànid complet amb cames curtes i una cua molt llarga i un segon animal del qual ens queda només una cua també molt llarga. Tant en la cova de Polesini com en la del Parpalló estan representats també altres animals típics del món mediterrani, en particular hi ha figures de cérvol, ur, senglar, ase, cabra, conill i un possible linx. També les altres representacions de llop a la península Ibèrica, com a El Castillo (Cantàbria), a Altxerri (País Basc) i a Siega Verde (Portugal), són especials dintre del món de l’art paleolític. En El Castillo, sobre un arpó fet amb os, s’ha representat el cap d’un llop amb la boca llarga i oberta, de la qual surt una línia. A Altxerri i a Siega Verde existeixen dues representacions d’art parietal molt semblants. A les dues es veu un cànid gravat al cim, sobre el coll d’un altre animal, un ren en el cas d’Altxerri, un ur a Siega Verde (Altuna, 1996; Balbin Behrmann & Alcolea González, 1995). Sobreposicions d’animals a l’art paleolític mòbil són usuals, sobretot si s’ha reutilitzat una pedra que ja era gravada: el gravat més jove talla i destrueix el gravat més antic, i no té amb l’altra figura cap relació pel que fa a proporcions, direcció i forma. En aquest cas no es veu una sobreposició casual, sinó una interacció de les dues figures; aixó és molt rar a l’art paleolític. Les representacions de les Eyzies i La Vache (França) destaquen pel seu aspecte detallat i naturalista. A les Eyzies, l’artista ha representat sobre una eina d’os un llop, evidentement mascle, amb el cap baix, la cua baixa, les orelles amunt, caminant endavant, com si estigués olorant un altre animal, potser també un llop, davant d’ell. Una altra representació sobre una eina d’os és la de la cova de La Vache, on dos llops són l’un davant de l’altre (Robert, 1953; Thiault & Roy, 1996). La posició de les orelles, les boques obertes, el cap una mica abaixat i la posició de les cames endavant ens permet veure una escena realista, potser de dos llops que s’enfronten, ja que no es veuen ni dents ni cap forma explícita d’agressivitat; potser es tracta més d’una mena de joc. L’aspecte lúdic sembla possible també a la imatge d’un llop assegut de la cova de la Marche (França). A prop de la cova de les Eyzies es troben les coves de Font de Gaume i de les Combarelles (França). Aquí trobem altres dues representacións de llop, aquesta vegada

20

Jordi SERANGELI

d’art parietal. La de Font de Gaume està pintada en negre amb molts detalls, com les orelles, el morro, els ulls i la part de davant del cos. La cara de llop de Les Combarelles està gravada. Dues representacions més són les de les coves de Chauvet i de Trois Frères (França). Aquestes mostren el llop com un animal agressiu, el morro llarg i obert, la llengua fora (Chauvet), les orelles cap a dalt. Encara que sembla que aquestes dues representacions estan separades per un mínim de 10.000 anys, s’hi observen moltes coincidències. Finalment, ens queden per anomenar els dos possibles gravats de llop sobre un còdol i un os de la cova de Mas d’Azil (Musée d’Archéologie nationale, Saint-Germain-en-Laye, números d’inventari 47.161 i 77.569; Taborin, 1987). I també, els gravats molt més clars sobre os a Marsoulas, França, i sobre una plaqueta d’esquist a Gönnersdorf, Alemanya. Aquests dos últims mostren un llop amb detalls de pèl, cos, orelles i morro. Possiblement a Gönnersdorf hi ha dues representacions més de llop (Bosinski, 2008)

Consideracions finals Aquest resum de quasi la totalitat de les representacions paleolítiques de llops que existeixen a Europa ens mostra diversos aspectes. En primer lloc, que el llop és un animal que no ha estat representat sovint, sinó només unes quantes vegades. Després, que el llop ha estat representat a tota Europa en moments diferents durant el Paleolític superior, ha estat representat de maneres diverses i sobre tota mena de suports. Per últim, és un fet que si es comparen les representacions de llop amb les d’altres animals, les de llop sovint tenen «quelcom de més»: ja sigui que la representació s’ha fet sobre un còdol utilizat potser com a percussor, ja sigui per l’atenció dispensada per l’artista al comportament d’aquest animal, ja sigui per la sobreposició a un altre animal o per una línia davant la boca. El llop, ja des del Paleolític, no és un animal com els altres. Aquesta última consideració ens permet d’emfatitzar alguns aspectes de l’etologia del llop que no procedeixen de l’anàlisi de les seves representacions, sinó que estan lligats al context ambiental del Paleolític. És per això que el llop (juntament amb l’ós bru) ha sobreviscut com a carnívor a l’arribada d’Homo sapiens. Segons sabem, per a tots els herbívors que viuen en el mateix territori que el llop, l’única manera de sobreviure a un atac coordinat d’una manada de llops és fugir. És així per als ants i els bisons. Però nosaltres no coneixem res de la relació depredador - presa, si el predador és el llop i la presa potencials són les cries dels grans mamífers com l’elefant (o mamut) i el rinoceront (fig. 3). ¿Com pot defensar una mare de rinoce-

Distribució i representació del llop al Paleolític europeu

21

Figura 3 Comportament de la presa si és atacada per una manada de llops. Alguns comportaments només poden ser considerats com a mera hipòtesi, ja que avui no tots els animals conviuen a les mateixes regions. 1: llop i bisó o ur; 2: llop i ant; 3: llop i rinoceront amb cria (hipotètic).

ront el seu petit, si és atacat per molts llops al mateix temps durant hores i hores? Sovint es diu que els humans han portat la megafauna d’Euràsia a l’extinció amb la caça; no es pot excloure, però, que el llop, aprofitant els desequilibris produïts pels humans i pels canvis climàtics al final de l’última glaciació, no hagi tingut un paper important en relació a aquesta extinció.

22

Jordi SERANGELI

Bibliografia Altuna, J. (1996); Ekain und Altxerri bei San Sebastian, Jan Thorbecke, Sigmaringen. Balbin Behrmann, R. de & Alcolea González, J.J. (1995); «Arte paleolítico de la Meseta española», Complutum, 5, pp. 97-138. Barandiarán Maestu, I. (1973); Arte mueble del Paleolítico cantábrico, Librería General, Zaragoza. Bégouen, H. & Breuil, H. (1958); Les cavernes du Volp, Arts et métiers graphiques, París [Seite 77: «Les trois petits ours, une figure avec une tête de loup, à goeule ouverte et oreilles pointues»]. Bosinski, G. (1981); Gönnersdorf. Eiszeitjäger am Mittelrhein, Landesmuseum Koblenz, Koblenz. Bosinski, G. (2008); Tierdarstellungen von Gönnersdorf. Nachträge zu Mammut und Pferd sowie die übrigen Tierdarstellungen, Verlag des Römisch-Germanischen Zentralmuseums, Mainz. Capitan, L., Breuil, H. & Peyrony, D. (1910); La Caverne de Font-de-Gaume aux Eyzies (Dordogne), Imprimerie Chêne, Mònaco. Capitan, L., Breuil, H. & Peyrony D. (1924); Les Combarelles aux Eyzies, Institut de Paléontologie Humaine & Masson, París. Conard, N.J. & Kieselbach, P. (2006); «Ein phallusfömiges Steinwerkzeug aus den Gravettienschichten des Hohle Fels: Ein Beitrag zu Deutung paläolithischer Sexualdarstellungen», Archäologisches Korrespondenzblatt, 36, pp. 455-472. García & Arsuaga, 1999); «Carnivores from the Early Pleistocene hominid-bearing Trinchera Dolina 6 (Sierra de Atapuerca, Spain)», Journal of Human Evolution, 37, pp. 415-430. Glory, A. (1949); «Les gravures préhistoriques de l’Abri Delluc. Les Eyzies (Dordogne)», Bulletin de la Société Préhistorique Française, 36, pp. 217-219. Radimilli, A.M. (1974); Gli scavi nella Grotta Polesini a Ponte Lucano di Tivoli e la piú antica arte nel Lazio, Origines, Istituto Italiano di Preistoria e Protostoria & Sansoni, Firenze. Robert, R. (1953); «Une gravure inédite de la Grotte de la Vache», L’Anthropologie, 57, 1-2, pp. 101103. Serangeli, J. (2006); Verbreitung der Großen Jagdfauna in Mittel- und Westeuropa im oberen Jungpleistozän. Ein kritischer Beitrag, Tübinger Arbeiten zur Urgeschichte, 3, Marie Leidorf Verlag, Rahden. Taborin, I. (1990); «Le Décor des objets de parure», L’art des Objets au Paléolithique, Tome 2: Les Voies de la Recherche, (Clottes, J., ed.), Colloque international Foix – Le Mas-d’Azil 16-21 novembre 1987, Actes des colloques de la Direction du Patrimoine, Seite 25, Paris, pp. 19-37. Thiault, M-H. & Roy, J.-B. (1996); L’art préhistorique des Pyrénées, Éditions de la Réunion des Musées Nationaux, Musée des Antiquités nationales – Château de Saint-Germain-en-Laye, París [«La Vache», seite 317, catalog 454]. Villaverde Bonilla, V. (1994); Arte paleolítico de la Cova de Parpalló. Estudio de la colección de plaquetas y cantos grabados y pintados, Servei d’Investigació Prehistòrica, València.