1
.
Discursos mediambientals al Delta de l'Ebre i a L'Albufera de València: Una anàlisis comparativa
Environmental discourses in the Ebro Delta and the Albufera of Valencia: a comparative analysis
Marina Requena i Mora
[email protected]
José Manuel Rodríguez Victoriano
[email protected]
Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València
Grup de treball 15: Sostenibilitat i medi ambient
Resum
La comunicació que aquí es presenta n'és part d'una recerca en procés on s'analitzen, des d'una perspectiva comparativa, els discursos en torn al medi ambient a L'Albufera i al Delta de l'Ebre així com la seva vinculació amb els diferents sectors socials i els diferents processos d'identitat que travessen les esmentades zones d'aiguamolls. La investigació s'inscriu en la perspectiva de l'ecologia política. En la primera part es descriu, a grans trets, epistemològicament i teòricament dita perspectiva així com alguns conceptes teòrics i models sociohermenèutics que estan emparant-se per a l'anàlisi.
En la segona part es desenvolupa la regulació metodològica. Un disseny inscrit en el àmbit de l'Escola de Qualitativisme Crític de Madrid. Les pràctiques metodològiques emprades per al treball empíric han estat el grup de discussió i l'entrevista semiestructurada. Unes pràctiques mitjançant les quals, a la investigació, s'han produït els discursos col·lectius diferenciats i s'han aconseguit les vivències dels subjectes front a la problemàtica medi ambiental i com es lliguen, a aquesta problemàtica, els diferents processos d'identitat. A partir d'aquestes vivències els subjectes tenen unes estratègies front a la problemàtica ecològico-social. Els materials empírics resultants han permès definir unes posicions ideològiques dominants sobre el medi ambient en funció de la seva relació amb els processos de modernització de la societat valenciana i la societat ebrenca. A partir de la seva anàlisi i interpretació la investigació contextualitza les opinions, actituds i valoracions en tant que la reconstrucció discursiva de les experiències dels subjectes, estan condicionades tant per la seva posició social com per la intensitat de la modernització viscuda associada a la creació d'unes identitats més o menys acorades en la protecció de la naturalesa. A més a més, aquestes identitats vindran definides pels processos històrics i socials que caracteritzen els territoris.
Paraules clau: Ecologia política, investigació qualitativa, discursos mediambientals.
1. L' ECOLOGIA POLÍTICA I EL DECREIXEMENT, ELS CONFLICTES ECOLÒGIC-SOCIALS, LES IDENTITATS I LA CONSIÈNCIA MEDIAMBIENTAL I LA SOCIOHERMENEUTICA DELS DISCURSOS
Al aparts que segueixen es tracta de donar compte d'alguns conceptes i corrents teòriques que estan emprant-se en aquesta investigació. En un primer apartat tractem d'explicar, a grans trets, quines són les diferents perspectives teòriques que dintre de la sociologia han tractat els conflictes mediambientals. També fonamentem l'escollida— l'ecologia política— i la vinculació d'aquesta corrent amb la del decreixement. Després expliquem breument el concepte de conflicte ecològic que fem servir. I expliquem els nusos de conflicte i cooperació que seguint a Garcia i Cabrejas (1996 i 1997) hi ha al Parc Natural de L'Albufera. Més tard ens detenim a veure molt per sobre el pes que les identitats tenen en la formació de la consciència mediambiental. Per últim abordem l'explicació del model sociohermenèutic seguit a l'anàlisi dels discursos.
1.1.La Perspectiva teòrica: l'ecologia política i el decreixement
Sosté a J.M. Rodríguez (2002) que la sociologia ofereix una notable diversitat de propostes teòriques per a donar compte de la problemàtica ecològic-social. Seguint aquest autor dibuixarem una taula del que, sota el seu parer, podria resumir-se en tres grans grups. De cadascuna de les propostes teòriques hem intenta explicar: què postula, quin és el seu model de coneixement, quina la seva regulació metodològica, quines les seves propostes d'acció cultural així com polítiques i per últim en què consisteix la seva proposta ideològica.
Denominació de la proposta teòrica
El que postula
Model de coneixement
Regulació metodològica
Propostes d'acció cultural i política
Proposta ideològica
Arrels de l'ecologia humana
Evoluciona cap a una sociologia mediambiental
Postula la interdependència dels éssers humans en les relacions de l'ecosistema global.
Seu epistemològicament en el paradigma de la ciència clàssica
Humanisme subjectivista
Privilegia la "perspectiva distributiva" i l'objectivisme quantificador de la tècnica d'investigació de l'enquesta estadística.
Suposa una reacció front al model objectivista i quantificador de la "física social" i privilegia mètodes qualitatius però cau en la simplificació de reduir el món social a les simples representacions que els agents es fan d'ell oblidant les determinacions estructurals de la seva posició social
Cal distingir entre : implícites- s'expressen en termes culturals: educació ambiental- explícites- s'expressen en termes polítics: regulació social que contemple el medi ambient però no entre en contradicció en els sistema econòmic.
Funciona com un coneixement científic que reprodueix la ideologia dominant del desenvolupament sostenible" i, creu que l'increment del creixement econòmic és el camí per a solucionar la degradació mediambiental.
Sociologia ecològica
Es construeix com una crítica radical, des de la perspectiva ecològica, a la civilització industrial i al seu concepte de canvi social basat en la modernització social i el creixent econòmic. Els límits al desenvolupament són el seu punt de partida . La idea de sostenibilitat és clau.
Assumeix la ruptura amb el paradigma de la ciència clàssica i s'instal·la en el paradigma de la complexitat
Enfocament estructural que busca combinar el coneixement realista de la distribució del intercanvi dels fluxos d'energia entre la societat i la naturalesa amb la investigació de les representacions i percepcions que els agents socials es fan d'elles. Un enfocament que tendeix a completar l'objectivisme quantitatiu amb el subjectivisme qualitatiu.
Desenvolupa una cultura alternativa que assumeix els problemes ecològics com una orientació errònia del progrés industrial i entén que el benestar deu ser aconseguit a través d'un intercanvi més simètric En termes polítics aposta per una socialdemocràcia
El seu nucli bàsic es centra en la insostenibilitat física i social de la civilització industrial
Ecologia Política
Senyala la contradicció estructural entre el ecosistema del planeta terra que és finit i la tendència a l'acumulació del capital que és potencialment infinita. Des d'esta perspectiva resulta políticament necessari treballar per la superació del actual model de relació amb la naturalesa, el que pressuposa una transformació global dels modes de producció i d'aprenentatge global
S'instal·la en el paradigma de la complexitat i aposta per una tercera ruptura epistemològica que integre el coneixement científic de la complexitat i el saber comú en direcció cap a la emancipació social. Es sosté en una epistemologia política que, assumeix l'estreta imbricació entre el coneixement i els seus interessos
S'inscriu en la perspectiva dialèctica on l'investigador és un instrument per a la transformació social. Les metodologies de la investigació-acció-participativa i el socioanàlisi són els seus instruments privilegiats.
En termes culturals els camins per a la resolució de la problemàtica mediambiental passen per la construcció d'una nova racionalitat productiva i política i, en termes de coneixement, per una nova reelaboració interdisciplinar del saber. En termes polítics afirma que la única possibilitat de frenar les macro-contaminacions passa per una confrontació amb el capitalisme i per un canvi de mode de vida.
Presenta el problema ecològic com un problema polític i social, per eixe ordre. En la crítica a les corrents anteriors sosté que l'ecologia, té cabuda en els discursos teòrics del desenvolupament sostenible; i, en tant que ho fa com a tècnica correctora dels desequilibris mediambientals, serveix per a legitimar políticament els actuals processos de producció i consum.
Posar en dubte el creixement econòmic és un tret fonament de l'ecologia política, on no és possible un creixement infinit en un planeta finit (Clémentin i Cheynet, 2006). Un planeta finit que com sosté García (2006) pot haver ja entrat en una fase de translimitació- els límits naturals al creixement ja han estan traspassats. De ser així, la frontera representada per dits límits ja no ens espera en el futur, sinó que forma part del passat. Sota aquesta perspectiva, cal fer èmfasi en què si és cert que hem entrat en una fase de translimitació, aleshores les visions actualment dominants sobre la direcció del canvi social van a veure's substancialment alterades.
Seguint a García (2004) la discussió que es produeix, almenys en Europa, en els seus extrems més generals podria resumir-se en dos pols:
Figura extreta de García, E (2006) "El cambio social más allá de los límites al crecimiento: un nuevo referente para el realismo en la sociología ecológica". Aposta-Revista de Ciencias Sociales(rev.digital),nº27,2006,http://www.apostadigital.com/revistav3/hemeroteca/eGarcía.pdf
Una de les posicions- a la que l'autor anomena confiança productiva (2004:121) o desenvolpuament sostenible (2006)- sosté que la transició demogràfica estabilitzarà la població mundial abans de que la seva dimensió es faça insostenible, que les demandes que exerceixen una pressió més directa sobre l'aigua, els sòls i els hàbitats creixerà més espai o s'estabilitzarà a mesura que es saturen les necessitats dels aliments, paper etc., que el desacoblament entre el creixement econòmic i el consum de recursos s'intensificarà com a conseqüència del desplaçament de les activitats econòmiques cap als serveis i la informació, que una sèrie de reformes i ajustos en les institucions existents permetrà la gestió de les tensions més agudes i que la situació actual pot entendres com la fase inicial de la transició cap a una economia sostenible, transició que ha de culminar abans de que la capacitat de sustentació de la Terra es vegi sobrepassada. Ara bé, si aquesta ja està sobrepassada la descripció de la situació present ha de ser distinta.
Sota la segona premissa alternativa la població i l'ús dels recursos estan ja per dalt de la capacitat de carrega, la desmaterialització del creixement econòmic segueix pendent i l'equilibri entre societat i naturalesa podria recuperar-se a una escala sensiblement inferior a l'actual, després d'una reducció de la població, de l'economia i de l'ús de recursos. Des d'aquesta posició - a la que Garcia anomena prevenció ecològica (2004:121) o decreixement (2006)- es tendeix, més bé, a pensar que els nivells presents de població, consum de recursos i emissió de residus està ja per sobre de la capacitat de sustentació del planeta, que l'expansió econòmica segueix associada a la de la seua escala física i que, si les tendències existents no s'inverteixen d'una manera substancial, el efectes del sobrepassament s'agarbaran fins al punt de causar greus conflictes de desorganització i descomposició social, més difícils d'afrontar a mesura que la pròpia capacitat de sustentació vaja reduint-se.
Tal i com plantegen Clémentin i Cheynet (2006), l'ecologia política posa en dubte el creixement econòmic, per tant, s'inscriu en la premissa del decreixement. Des d'aquesta perspectiva es crítica el desenvolupament sostenible, perquè com bé afirma Latouche :
És diu oxímoro o antinòmia a una figura retòrica que consisteix en juxtaposar dos paraules contradictòries, " l'obscura claredat que cau de les estrelles". Existeix, doncs, una aparent divergència entre el significat de sostenible/duratiu, per a uns el desenvolupament sostenible/duratiu és un desenvolupament respectuós amb el medi ambient, el desenvolupament significa, en aquest cas benestar i qualitat de vida satisfactòries, i no s'interroga massa sobre la compatibilitat d'ambdós objectius, desenvolupament i medi ambient (2006:23)
Ara bé, el concepte de desenvolupament sostenible que sosté que són compatibles- amb diverses correccions segons les seves versions- l'actual desenvolupament econòmic capitalista i la conservació de la naturalesa és el nucli central de l'actual ideologia dominant, és a dir, la ideologia de la classe dominant sobre el medi ambient. L'efectivitat política i mediàtica de l'ús d'aquest terme i les seves connotacions discursives han sigut molt rentables i no sembla, que vagin a deixar de ser-ho a curt termini, els exemples abunden (Rodríguez, 2002). La seva polisèmia semàntica el converteix en un concepte " tot terreny", útil des de qualsevol opció política. Però no per això deixa de ser "un trampolí fàustic bastit amb matèria de fum, el somni boig d'un salt cap al control definitiu de la història" (García 1995:153).
1.2.Conflicte ecològic- social
Totes les societats depenen dels processos productius que mantenen les seues estructures (García, 1997). L'antropocentrisme propi de la nostra cultura sempre ha estat propens a pensar que seria la humanitat qui finalment posaria ordre sobre la díscola natura. Ara més aviat ens aclapara un altre tipus de consciència: l'evidència que l'ésser humà no ha fet altra cosa que accelerar la precipitació vers màxims d'entropia.
El conflicte ecològic-social es produeix aleshores quan hi ha grups, organitzacions o altres agents socials que consideren que determinada activitat econòmica implica una explotació excessiva de recursos naturals o una contaminació excessiva que els dipòsits naturals no poden reabsorbir (García, 1997: 24)
Aquest tipus de conflictes no es poden comprendre sols amb dades provinents de l'economia, no són el resultat d'un tall entre naturalesa i societat. Pel contrari, són l'expressió d'una convulsió en la cultura.
1.3.Els nusos de conflicte i cooperació al Parc Natural de l'Albufera
En aquest apartat i de nou seguint a Ernest García i Mara Cabrejas (1997 i 1996) intentarem explicar quins són els nusos de conflicte i cooperació en la relació entre el desenvolupament, les activitats tradicionals i la conservació de la naturalesa al Parc Natural de l'Albufera.
La taula que presentem a continuació condensa el model bàsic d'anàlisi, seguint les categories de desenvolupament, usos sostenibles i conservació.
Taula extreta de García,E. i Cabrejas,M. (1997) València, L'Albufera, l'Horta: medi ambient i conflicte social
Els punts del 1 al 4 corresponen al desenvolupament convencional. La distinció per sectors es correspon amb la problemàtica de la zona: modernització d'una agricultura cada vegada més depenent d'insums industrials, expansió industrial, urbanitzacions i serveis turístics, creació de noves infraestructures. Els punts del 5 al 8 són els referents a les activitats tradicionals que han implicat històricament una explotació més o menys sostenibles: arrossar, caça, pesca i visites amb finalitats recreatives. Els punts del 9 al 13 fan referència a la conservació de la biodiversitat i en general dels valors naturals.
A través del treball de Molinet (2006) on s'estudien les amenaces més important que sofreix el Delta, s'ha pogut constatar que, amb matisos, aquesta taula seria també aplicable per al Parc Natural del Delta de l'Ebre.
1.4. Les identitats i la consciència mediambiental
De manera operacional i seguint a Prat (2013) definirem la identitat com aquell principi, categoria, atribut o mecanisme de classificació social, que determina el lloc que ocupen els individus i els grups en el seu univers global. Els eixos i constants de les identitats convencionals que componen la identitat global es divideixen en dos tipus. En primer lloc trobem les identitats primordials entre les que destaquen: la identitat familiar— conferida per el ius sanguinis, ens atorga un nom propi i ens situa en una xarxa de relacions de parentesc —, la identitat local— composada per un conjunt de trets significatius com són la llengua materna, una història comuna, una tradició i uns codis culturals i simbòlics relativament homogenis; tot això genera un fort sentit de pertinença per això serà conferida per el ius solis— i la identitat nacional i la ètnica— la fusió del ius sanguins i del ius solis és el ethos que significa poble i designa al conjunt de gent que es sent unida per vincles de sang i pertinença a una terra comú.
En segon lloc estan les identitats transversals, pel que aquí ens ateny, hauríem de ressaltar la del gènere— el sistema de gèneres estableix les funcions socials reservades a uns i altres— la generacional— a cada edat corresponen unes cohorts amb unes xarxes de relacions específiques i també amb consciència generacional— la de classe— nàixer en una classe social o altra pot suposar unes oportunitats vitals radicalment distintes— i la professional— la identitat de classe correspon a una sèrie de subconjunts de identitats laborals que són un conjunt de coneixements teòrics pràctics, d'actituds i de valors que els individus construeixen a partir de la seva inserció en els processos de treball, i això modula la seva interacció social més enllà de la seva pràctica laboral i orienta la seva cosmovisió.
Aquests tipus d'identitat generen efectes sobre la consciència mediambiental. Així, a nivell quantitatiu, i tal i com es mostra als gràfics adjunts a l'annex, podem dir que l'edat (gràfic 1), el sexe (gràfic 2)— no s'ha mesurat el gènere— i la condició socioeconòmica (gràfic 3) intervenen, no de manera molt significativa, en el grau de preocupació mediambiental.
Pel que aquí ens interessa les enquestes a les que s'ha tingut accés no desagreguen les dades per comunitats autònomes ni per regions, aleshores no podem saber si el grau de preocupació mediambiental està relacionat amb viure a prop de l'Albufera o viure prop del Delta. No obstant, és un dels objectius d'aquesta recerca esbrinar-ho. Malgrat això, tal i com i com apuntem més avall, Vicens (2000) sí que sembla haver donat una resposta a la relació entre el grau de preocupació mediambiental i el lloc del món al que es viu.
També a nivell quantitatiu podem mesurar que a pesar de que la població a l'Estat espanyol declare, amb percentatges elevats, que està preocupada o molt preocupada pel medi ambient (gràfic 4) , el comportaments coherents són escassos (gràfic 5 i 6). I més incoherents són encara per una banda, les conciliacions que hom creu que hi ha entre creixement econòmic i cura del medi ambient (gràfic 7) i per altra, la nova percepció social que es centra en resoldre la crisi econòmica restant-li importància a la crisi medi ambiental ( Gràfic 8).
Per tot això, estem d'acord amb Vicens (2000) quan afirma que la pèrdua de la experiència de la diversitat, que vivim en la societat moderna, ha significat l'inici de la crisi ecològica més greu de la història. La ideologia del desenvolupament, els models neoliberals, que s'han seguit en economia, i el mite del progrés han sigut els instruments més eficaços d'aquesta crisi. Sense viure i participar amb tot allò que és divers, no amb tot allò que és raonable, sinó divers, no hi ha identitat. Quan manca el món simbòlic, tan propi de les cultures no modernes, en altres paraules, quan no hi ha una relació directa entre el que les persones fan i la significació que atribueixen a les coses que fan, emergeix un desencaixament de la identitat. Aquesta es desmorona i la cohesió social es dilueix. Per a les cultures que han fonamentat l'articulació de l'ordre social sobre la comunitat i la seva forma de vida, segons l'ecosistema on tenien l'hàbitat, el desmantellament dels sistemes socials ha anat acompanyat de la pèrdua del medi ambient.
Qualsevol cultura, a excepció de la modernitat, ha manejat la diversitat com un contingent de la vida social i del medi ambient. Identificar-se amb el pensament dual que separa la raó de l'experiència, o amb les polítiques racionalitzadores, que redueixen la realitat mediambiental a una normativa que persegueixi el delicte de contaminació, però que deixi de banda l'estil de vida, és una identificació fragmentada. Com ja hem mencionat, la capacitat humana de crear identitats és àmplia i profunda. S'arrela en els mites i en els referents culturals. Per exemple, tal i com sosté Vicens (2000), dos terços de la humanitat no han seguit la via del desenvolupament amb un ritme social semblant a la dels països moderns, sinó que la divisió internacional, laboral i productiva de l'economia i del comerç global, ha fet que la racionalització del medi ambient quedés fora de la realitat quotidiana més immediata. No obstant això, la identificació amb el medi ambient ha tingut per a ells arrels culturals més a prop del mite constituent de la seva identitat (com exemplifica per al cas de l'Índia, Vicens, 1998). Succeeix, però, que el seu mite està ancorat en la protecció de la naturalesa i aquest no és el cas de l'economia moderna, per la qual la naturalesa és només un recurs a explotar.
El que més manca a la mentalitat occidental, al mite del progrés, és el sentit de l'equilibri i la ponderació entre la complexitat bioquímica de la terra i l'estil de vida de les societats humanes. Amb els països moderns al capdavant, es requereix un canvi en la direcció de reequilibrar el medi ambient i la societat, que vol dir, reequilibrar un estil de vida (Vicens, 2000).
1.5.La sociohermenéutica dels discursos
El model d'interpretació socio-històric que hem seguit per a l'anàlisi es basa en una aplicació que en altre lloc, Rodríguez Victoriano (2002), fem dels esquemes teòrics d'Alfonso Ortí (1994, 1996) centrats entorn de el 'Quadrat de la Modernització'. Aquest model proporciona una visió de conjunt respecte als desequilibris estructurals de la societat espanyola.
A partir de l'esquema M i de la lectura que d'ell fa el Colectivo Ioé (1995,1996) en diferents recerques, es va fer una adaptació per a analitzar els discursos mediambientals de la societat valenciana i va permetre recollir els principals eixos que travessaren els discursos analitzats. Respecte al model metodològic d'anàlisi dels discursos ens ha estat de gran utilitat la proposta de Fernando Conde (2009) per a l'anàlisi sociològica del sistema de discursos.
La diversitat de representacions socials que es varen trobar sobre L'Albufera dóna lloc a quatre posicions discursives, caracteritzades, seguint el model de Ortí com: consumidors de la modernització; promotors de la modernització, víctimes de la modernització i alternatius a la modernització. Cadascuna d'aquestes posicions, té les seves 'epistemes' pròpies. Així, el 'coneixement particular' amb el model del coneixement tècnic aplicat caracteritzaria a la primera posició; el 'raonament abstracte' amb el model del coneixement matemàtic a la segona; el saber sensible amb el model de l'artesania i les arts plàstiques a la tercera; i el 'costruccionisme simbòlic' amb el model del saber històric a la quarta. La jerarquia que el procés de modernització capitalista ha imposat en les formes de coneixement amb la primacia del raonament abstracte i el coneixement tècnic aplicat estaria a la base de l'exclusió i incomunicació dels altres 'sabers'. Deixar de costat aquesta qüestió complica encara més la possible resolució dels conflictes ecològic-socials.
Font: Rodríguez (2002) Los discursos sobre el medio ambiente en la sociedad valenciana (1996-2000). Quaderns de Ciències Socials nº8 2002. Universitat de València. València. Pàg. 44
El quadrat es divideix en dos eixos (un de vertical, un altre horitzontal) que donen lloc a quatre quadrants o posicions discursives polaritzades entre si. Cada posició presenta convergències i divergències amb els quadrants contigus i un màxim de diferenciació/oposició amb el situat en l'extrem oposat, al que no toca per cap dels costats. D'aquesta manera, entre les posicions es dibuixen quadres de força que permeten situar i explicar en un context significatiu les posicions concretes que adopten els subjectes socials per representar el medi ambient i les seves actituds, comportaments, normes i valors pel que fa a ell.
L'eix vertical diferencia les posicions situades a l'esquerra del quadre (consumidors de la modernització i víctimes de la modernització) de les posicions de la dreta (promotors de la modernització i alternatius a la modernització). Les primeres estan marcades per la dependència a nivell personal i les segones per la independència. No obstant això, aquests atributs adquireixen en cada cas connotacions pròpies. Mentre la posició de les víctimes de la modernització entén la dependència pel que fa al medi ambient com a enquadrament en les tradicions locals i en una manera de vida que la modernització econòmica destrueix. La posició dels consumidors de la modernització l'entén com a adequació a les normes i pautes de regulació socialment establertes, en particular, quan perceben determinats comportaments en relació amb el medi ambient com un risc que els pugui afectar individual o familiarment. La posició dels promotors de la modernització entén la independència pel que fa al medi ambient com a capacitat d'explotar al màxim els recursos naturals amb el mínim cost. I finalment la posició crítica a la modernització, es separa de les anteriors i vincula estretament la possibilitat de transformacions en el medi ambient a l'emergència de nous models d'organització política i social. Amb diferents registres i matisos, des d'aquesta posició es planteja que la sustentabilitat real, no s'aconsegueix amb millors instrumentals, sinó que impliquen un canvi de model d'organització econòmica i social (Riechmann, 2012)
Per la seva banda, l'eix horitzontal separa els quadrants de baix dels de dalt. En el primer cas els discursos estan marcats per l'autonomia grupal i en el segon per les dependències de les institucions externes. També aquí les diferències són importants. Mentre per als promotors de la modernització la lògica del mercat lliure és el mecanisme més eficient per relacionar-se amb el medi ambient, la seva regulació normativa en les empreses només pot realitzar-se amb el concurs de l'administració, és a dir, amb el seu finançament. És a dir, proposen que l'administració assumeixi en les seves empreses les despeses derivades de l'aplicació de les noves normatives de regulació mediambiental.
Per la seva banda, per als consumidors de la modernització, la dependència té a veure amb el control normatiu de l'administració, un control que els eviti riscos en la seva relació amb el medi ambient. Deleguen en les institucions col·lectives com a representants dels interessos col·lectius, o, millor dit del seu col·lectiu de classes mitjanes. L'autonomia grupal de les institucions externes, per a les víctimes de la modernització, s'expressa en l'adscripció als valors de la tradició grupal, una tradició que, cada vegada més, es percep com perduda per la degradació del seu entorn natural. Finalment l'autonomia de la posició alternativa a la modernització s'expressa com una potencial (i remota) capacitat de transformació política, en la qual col·laboraria el seu grup de referència: la classe obrera.
2. LA REGULACIÓ I LES PRÀCTIQUES METODOLÒGIQUES: EL CUALITATIVISME CRÍTIC
El missatge que transmet la recerca social des dels setanta es podria resumir de la següent manera: existeix una problemàtica mediambiental i la població està preocupada o molt preocupada per ella. La pre-ocupació és la (única) ocupació. A partir de l'anàlisi de les dades procedents de les enquestes convé destacar la contradicció entre pre-ocupació mediambiental i ocupació pràctica en la transformació del problema. El revés del predomini de l'orientació quantitativa, ha estat l'escassetat de les recerques qualitatives; aquelles que posen en el seu centre la pregunta pel sentit de la problemàtica mediambiental i determinen la vinculació dels sectors socials. Les opinions, actituds i comportaments són categories diferents i la unificació que realitza l'enquesta d'opinió, pot conduir a errors. La seva superació obliga a una obertura qualitativa. La regulació metodològica s'inscriu en l'òrbita del Qualitativisme Crític.
2.1.Les pràctiques metodològiques: entrevistes en profunditat i grups de discussió
Les pràctiques metodològiques utilitzades per al treball empíric han estat el grup de discussió i l'entrevista en profunditat. Unes pràctiques qualitatives mitjançant les quals, en la recerca, s'han produït els discursos col·lectius diferenciats i s'han aconseguit les vivències dels subjectes enfront de la problemàtica mediambiental i, a partir d'elles les seves estratègies enfront de la problemàtica ecològic-social.
Entre desembre de 2009 i juny de 2010 es van realitzar 13 entrevistes en profunditat i dos grups de discussió a actors socials pertanyents a l'àmbit del Parc Natural de L'Albufera i, entre juny i octubre de 2011, 15 entrevistes en profunditat a actors socials pertanyents a l'àmbit del Parc Natural del Delta de l'Ebre. Els actors socials entrevistats representen les posicions socials abans esmentades— consumidors de la modernització, víctimes de la modernització, promotors de la modernització i alternatius a la modernització.
3. CONCUSIONS PRÈVIES DE L'ANÀLISI DE DISCURSOS
A tots els discurs es mostra una preocupació mediambiental però el grau d'ocupació ve determinat per la posició social que s'ocupa. Així mateix, a mesura que avança la crisi econòmica els discursos van llevant-li pes a la crisi ecològica i a la preocupació mediambiental que perceben més llunyana i van primant solucionar la crisi econòmica que la veuen més real.
En alguns casos s'apunta la idea de la relació que aquestes dues crisi poden tenir sobre tot referent a l'excés del consum .
(…)jo veig que la gent no es consciència i ho veig a les cases...en llançar menjar...tota la vida s'ha menjat un peix si t'ha sobret d'un dia abans i no t'has mort , al contrari, tenim lo microones, ho tenim tot...jo quan faig paella faig pa dos dies...pues a mi persones dir-me: "xica un plat de paella del dia abans...bo a la basura" per això hem arribat perquè no sabem només que anar a cuinar una micoteta i sinó a dinar fora...i aquí mos ha arribat la catapulta...perquè jo ara veig gent que van a demanar a Càritas algo i despues els veus assentats en un bar fent una cervesa...home si compres una cervesa i la veus a casa val 20 o 30 cèntims...despues has d'anar a Càritas i van i porten Ray-Ban porten el seu mòbil i porten un senyor cotxe( E24, Entrevista mestressa de casa).
Tal i com sosté Rodríguez (2002) i Gracia i Cabrejas (1997) en aquesta investigació també s'ha de emfatitzar el caràcter que comporta un Parc Natural Protegit. Aquest fet, com hem pogut veure, intensifica les contradiccions entre productivisme i ecologisme i comporta contradiccions entre la conservació i l'ús amb el desenvolupament. Així, per una banda, per tal que la protecció es tradueixi en conservació, les pràctiques més nocives contaminats i destructores han de detenir-se, el que reclama un nou model organitzatiu. Açò farà que molts dels posicionats als promotors de la modernització s'oposen, així com molts dels consumidors de la modernització que ho veuran com una amenaça a la creació de llocs de treball. Aquestos últims es veuran en clavats en una estructura del doble vincle (Bateson, 1988)- resultat de la vigència de dos manaments contradictoris, que no poden ser obeïts simultàniament. Així, s'imposen dos manaments contradictoris: "viu com si el medi ambient no importés perquè, en cas contrari, t'amenacen la pobresa i l'atur" i "protegeix la natura perquè, en cas contrari, t'amenacen la catàstrofe i l'extinció" ( García i Cabrejas, 1997).
Per altra banda, trobem la conflictivitat que comporta la declaració de Parc Natural, per a determinats sectors tradicionals- caçador, arrossers i pescadors- ja que limita la seves pràctiques d'explotació intensiva del medi.
Aquestes contradiccions entre productivisme i ecologisme estan difícilment resoltes als documents normatius dels Parc Naturals estudiats. Mentre el Parc Natural del Delta de l'Ebre no disposa d'un document que regule l'ús i la gestió, el Parc Natural de l'Albufera té un PRUG que ha estat impugnat per moviments ecologistes i professor universitaris.
Per tant, totes les posicions aquí estudiades- alternatius a la modernització, víctimes de la modernització, consumidors de la modernització i promotors de la modernització- hi fan crítiques als Parcs Naturals. Ara bé mentre les crítiques dels alternatius a la modernització es centren en la protecció i la detenció de les pràctiques nocives, les resta de les posicions hi tenen un discurs basat en el productivisme. Val a dir que el discurs de les víctimes de la modernització és crític quan la protecció oficial tolera i permet les pràctiques de destrucció que fan les industries. Això sí, sense reconèixer la nocivitat de les seves pròpies pràctiques.
Fruit de la conflictivitat que genera el Parc Natural existeixen conflictes i tensions entre aquells que estan posicionats a l'espai de víctimes de la modernització i aquells es troben ocupant posicions a l'espai de alternatius a la modernització. La manca d'enteniment i els interessos contraposats- productivistes i ambientalistes- entre aquests actors socials farà menysprear els seus sabers.
Des de les declaracions de Parc Natural les víctimes de la modernització varen percebre un model d'implementació que va respondre a una política imposada "des de dalt" legitimada sobre el coneixement tecno-científic del que havia de ser conservat. El resultat ser el conflicte i la resistència dels locals front a un model de gestió vertical que era percebut com una expropiació del seu espai i uns menyspreu del seu saber de l'experiència. Com a resposta les víctimes de la modernització desdenyen el saber tècnic que se'ls imposa.
Cal mencionar que a partir dels anys 60 l'agricultura de l'arròs deixa de ser tradicional i passa a ser química i mecanitzada, fet que condiciona a que aquesta tinga un efecte molt més perniciós sobre l'ecosistema i per tant requereixi una major regulació.
No obstant, tal i com observen Alonso, Arribas i Ortí (1991) el procés d'universalització social de la mercaderia suposa el pas d'una subsunció formal dels llauradors sota el capital— en la qual el capital subordina al llaurador sota la base de les mateixes condicions tècniques, socials, personals i culturals que tenia tradicionalment—, a una subsunció real dels llauradors pel capital, en la que el capital recrea constantment tant les condicions de treball com la forma de consum de cara a la permanent acumulació de plusvalia relativa al conjunt de l'economia global. D'aquesta manera, com sosté Ortí (1992) subsumida plenament l'agricultura pel desenvolupament capitalista tradicional, el món rural deixa de contraposar-se al món urbà. Am el que "les lluites agràries en torn a la propietat i l'ús de la terra haurien quedat subsumides i superades –mitjançant la l'expropiació i/o desarrelament final dels llauradors tradicionals— en un dilatat conflicte procés de modernització, fet sens dubte necessari per les exigències de la industrialització, però que hauria pres la forma (...final o transitòria) del ple triomf de la rendibilització capitalista transnacional" (Ortí 1992; 245).
Tot aquest procés porta a l'abandonament del mode de vida tradicional dels llauradors que en certa manera es veuen obligats a canviar el tipus d'agricultura i a substituir la mà d'obra per capital. No obstant la mentalitat llauradora no deixa de veure el progrés amb recel i com quelcom que acaba amb el medi que ells treballen però sense oblidar que ells també, obligatòriament, hi formen part i han canviat radicalment el seu mode de treball tradicional i en general el seu mode de vida. I saben que de no haver sigut així no hagueren sobreviscut
(...)o evolucionem o entrem al sistema, no vull dir que el sistema sigui bo, però o entres al sistema o desapareixes i a lo millor entrar al sistema no és que sigui cap gran maravilla (...) llavors, t'ho deia jo perquè aquí al Delta s'ha entrat al sistema de anem a fer grans superfícies, anem a rebaixar costos i anem a oferir...(...) t'ho dic jo per entrar al sistema hi ha un món capitaliste i hem entrat dins del sistema capitalista, lo sistema capitalista lo que vol és molta producció i baixar costos i política de lliure mercat (...)." però és el sistema, per això et deia que jo me adaptat al sistema, perquè o t'adaptes al sistema o el quedes marginat perquè llavors no saps per on enfilar-les perquè pots ser el tio més pur, més sà i més perfecte però me fotre de gana i abans de passar-m'ho malament pues m'adapto al sistema però...bueno, baix el meu punt de vista t'has d'adaptar (E20, Pagès i caçador d'Amposta)
Jo crec que el progrés…volen progressar tant que estem mosatros mateixa estem acabant en tot(...) antes anaven a vela, a pescar i a treballar a l'albufera i a la mar igual, motors no hi havien. Ara ja anem en motor, jo sóc el primer, eh! (...) no vaig anar jo a vela estar tres hores pa eixir i els altres que vagen en 10 minuts, tampoc és (...) Antes se segava a mà, les motes se tallaven, no se pulvoritzaven (E9, Entrevista caçador de Catarroja)
Tant és així que s'ha de destacar que el cultiu de l'arròs ( majoritari a les zones estudiades) és un dels que compta amb major i millor número d'empreses de serveis de maquinària i això és el que ha fet possible la expansió de la mecanització i ha permès la supervivència d'explotacions de tamany reduït ( Languero, 2007).
Tot i això, i com hem recollit anteriorment, desafortunadament l'evolució de l'agricultura industrial a les darreres dècades ha portat a l'agricultor a les exigències dels costos de mercat, el que ha implicat importants canvis amb l'ús massiu de maquinària, pesticides i fertilitzants, que causen un important impacte ambiental i la modificació o pèrdua de pràctiques de gran valor agroecològic com la conservació de la diversitat biològica en màrgens de sèquies i ribes ara substituïdes per murs de formigó ( Rosselló, 2004) i una aportació excessiva de nutrients que perjudica a l'eutrofització dels llacs.
El cultiu de l'arròs en aquest parcs naturals pot jugar un paper fonamental, al mantenir una extensa làmina d'aigua durant molts mesos i sustentar una abundant vegetació aquàtica i fauna invertebrada associada, que son la base tròfica de tot sistema. De ahí que el cultiu de l'arròs encara que no és un ambient estrictament natural sinó un cultiu, siga molt important per la conservació de la riques ecològica d'aquestos paratges naturals.
Des de la posició dels alternatius a la modernització s'obstina a la producció d'arròs ecològic. Però aquesta producció suposa una recuperació de les pràctiques de cultiu tradicional i l'eliminació de pesticides i fertilitzants solubles. Per altra banda, el llaurador tradicional posseeix una gran quantitat de coneixements pràctics relatius al ambient, al maneig del cultiu, la troballa de varietats adaptades, a la gestió del sòl i de l'aigua, que inclou un ordre i disciplina rigorosa. És per això que el saber tècnic ha de conciliar amb el saber de l'experiència si es vol avançar en aquest sentit. No obstant, el cultiu de l'arròs ecològic no es sostenible sense ajudes de l'administració pública. Que a dia d'avui, aquestes ajudes, en aquestos parcs estan centrades en projectes de recuperació d'hàbitat però no en la pràctica del cultiu ecològic.
S'ha estudiat dues zones de restauració d'hàbitats als dos Parcs Naturals s'ha de dir que els diverses discursos produïts han anat vinculats a la posició des de la que s'emanaven. Així, per a les víctimes de la modernització aquestes zones són espais que els han expropiat i que els faran "recular" en l'ús de productes fitosanitaris. Per als consumidors i promotors de la modernització aquestos espais no estan malament però haurien de comportar un altre tipus de turisme que genere més activitat econòmica. Per últim, per als alternatius a la modernització les zones de restauració d'hàbitat serien el que actualment està fent millorar l'estat de conservació dels Parcs. Tanmateix sota el parer d'aquesta posició aquestes zones no són la solució per protegir els Parcs sinó que per a que la solució siga efectiva les pràctiques contaminants i/o destructores dels sectors econòmics de la zona han de detenir-se. I des d'aquesta posició reclamen que els Parcs Naturals tinguin una postura més taxativa front a aquestes pràctiques.
Cal esmentar que al Delta de l'Ebre hi ha moltes més experiències- inclús impulsades des d'iniciatives privades- que han anat a la recerca d'una millora del seu estat ecològic. A aquest fet se li suma que el Delta ha patit una menor pressió antròpica i com a resultat té un estat de conservació relativament millor que el de l'Albufera de València.
Pel que fa als processos de modernització de les zones estudiades s'ha d'al·ludir al fet que a diferència de les comarques que componen el Delta de l'Ebre- el Baix Ebre i El Montsià- , i les comarques de La Ribera i L'Horta Sud - que envolten al Parc Natural de L'Albufera. Sobretot L'Horta que ha experimentat un procés de creixement econòmic i demogràfic sense precedents històrics (Almenar, Bono i Garc a, 2001). La inqüestionable millora de les condicions de vida ha tingut així doncs un cost ambiental: molts elements singulars del paisatge i els ecosistemes d'aquesta plana litoral han estat destruïts o degradats (Sanchis, 2004) entre ells l'Albufera de València. L'Horta ha estat ocupada per nuclis residencials i polígons industrials, esquarterada per autopistes i carreteres, i esquitxada per abocaments d'escombreries i residus sòlids. Centenars de quilòmetres de canals han estat coberts pel ciment i així, d'amagat, s'ha permès la connexió de clavegueres quan n'hi havia- i xarxes de reg ( Sanchis, 2004). El paisatge de camps regats s'ha reduït, no sols en superfície, ans també en la ment dels seus pobladors (Sales, 1999).
No hi ha cap dubte en afirmar que aquesta explosió demogràfica i econòmica que hi ha hagut a la comarca de l'Horta ha fet degradar l'Albufera i, encara que des de que fou declarada Parc Natural s'ha pogut percebre un millora, no és qüestiona que el procés de modernització ha estat molt més intens que a les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Tanmateix alguns dels pobladors d'aquestes dues últimes comarques envegen el procés de modernització sofert a l'Horta. D'altres, en canvi- sobretot aquells que s'han posicionat als alternatius a la modernitzacions -, pensen que ha sigut el fet més important perquè el Delta tingui un millor estat de conservació.
Una reflexió anàloga al punt anterior serà recalcar que el delta de l'Ebre es troba a l'extrem meridional de la província de Tarragona, i per tant de Catalunya prop del límit amb el País Valencià i a mig camí entre les ciutats de Barcelona i València, dos pols de població importants on els processos de modernització han estat molt intensos. Tret d'important rellevància que defineix la identitat, l'economia i el caràcter en general del Delta de l'Ebre. Molts dels discursos dels entrevistats al Delta remarquen aquesta idea:
Però....no mos arriba res aquí, aquí ni som de València ni som de Catalunya… (E24, Entrevista mestressa de casa Amposta).
És que nosatros si tu et fixes en el mapa, veuràs que...si fas un triangle estem entre Saragossa, València i Barcelona estem quasi equidistants, de Barcelona estem a dos hores, de València vora a tres quarts i de Saragossa a tres hores i un quart, saps vull dir...però estem lluny estem fora dels pols llavors i la gent de Barcelona quan ve aquí et diu: "què lluny que està!" i dius bueno està igual de lluny d'aquí cap allà que d'allà cap aquí...(E15, Entrevista portaveu PDE)
No obstant, però, els habitants de l'Albufera sofreixen la força centrípeta que el nucli urbà exerceix respecte als pobles del voltant. És a dir, que els pobles segueixen les tendències que postula la ciutat principal. Però alhora, el nucli urbà exerceix una força centrífuga, que fa que molts pobles es converteixen en ciutats dormitoris, donat que l'habitatge és més barat. Aquest fet ha produït que la identitat que els habitants hi podrien tenir vinculada a l'Albufera es dilueixi i siga absorbida pels models que sosté la ciutat. És cert que els processos de modernització també han afectat al Delta de l'Ebre però no de la mateixa manera que a l'Albufera.
Bueno clar també supose que el fet que l'Albufera estigui tan a prop d'una ciutat tan gran com València canvia les coses, és més difícil mantindre una certa identitat i fins i tot un cert aïllament, no? Que hi ha hagut històricament…si el delta de l'Ebre estigues al costat de Barcelona supose que no seria tan diferent a l'Albufera….(E16, entrevista tècnic mediambiental Delta de l'Ebre)
(...)però no, no, no de l'Albufera no hi ha un sentiment..Aquí si que hi ha...a vegades les raons...això en sociologia se pot estudiar, no? es per la pròpia formació dels pobles, potser també per la presència de la gran ciutat..clar, l'home de l'Albufera o la dona de l'Albufera pues estan apegats a València...no tenen ninguna identitat diferenciada...està massa prop..estan rebent els influxos de la gran ciutat que la tenen a 4 metres...en canvi l'home del Delta que està a 200 km de Barcelona i 200 de València, està just a meitat, eixe s'ha tingut que montar el seu tinglao perquè no el tenia al costat...eh...un home de l'Albufera és autènticament un València, perquè viu a 30 km, o a 20 o 10 de València(...) (E17, polític en torn del Delta de l'Ebre)
Aquest fet ha produït que per als habitants del Delta la identificació amb el medi ambient tingui unes arrels culturals més a prop del mite constituent de la seva identitat. Succeeix que el seu mite està més ancorat en la protecció de la naturalesa, no obstant però també trobem al Delta el cas l'economia moderna, per a la qual la natura és només un recurs a explotar. Com ja hem esmentat abans, els habitants d'aquesta zona envegen el procés de modernització intens que ha tingut la ciutat de València i els agradaria que els seu procés seguirà un camí semblant.
Si escoltem els discursos dels sector tradicional amb deteniment trobem algunes diferències entre entre els que emeten els actors socials de l'Albufera i els que emeten els del Delta de l'ebre. I és que , malgrat d'acabar declarat la nocivitat de les seves pràctiques, els del Delta ho fan després , és a dir tarden més i si es permet l'expressió ho maquillen millor. Sembla que són més conscients de que eixes pràctiques són nocives.
Si fas alguna cosa per a protegir el medi ambient, a nivell personal, … Això si claro, tot el que mostraos sulfatem o tirem abono mosatros això ho arrepleguem tot i ho guardem al puesto i …clar per això el dic…( E6, entrevista llaurador de Catarroja)
(...) pues bueno treballàvem i cultivàvem i aplicàvem els productes que creiem convenients i damunt aplicàvem el producte més econòmic i el producte més econòmic sol ser el més perjudicial per al medi ambient i inclús per a nosaltres però des de que vam tindre per una part consciència de que el Delta l'hem de conservar i per l'altre costat la Unió Europea va obrir el programa agroambiental lo mateix que a l'Albufera...pues la veritat que s'està convertint en un vertader paradís, eh? ( E20 Pagès i caçador al Delta de l'Ebre)
El fenomen de la "identitat ebrenca" a banda de trobar un reforç en el fet d'estar lluny d'un pol de modernització- d'una metròpoli com València o Barcelona- també s'ha vist estimulat per un altra qüestió. Diferents publicacions, Pont, Herrera, Maxè i Mena (2002a i 2002b), Boquera (2009) i Fuster i Cabrera (2010), així com diversos entrevistats han expressat la idea de que la lluita antitransvasament va trobar en l'Ebre amenaçat el símbol d'identitat i d'unió entre la gent del territori perfecte per al ressorgiment del caràcter ebrenc d'una generació. El Pla Hidrològic Nacional (PHN) i el transvasament de l'Ebre va estar la darrera espurna que va encendre a tot un territori històricament marginat, i que havia vist en aquest fet un nou greuge per al seu futur i el seu desenvolupament. Aleshores, aquestos autors pensen que aquestes mobilitzacions no crearen aquesta identitat sinó que la varen fer assentar i assumir.
Tanmateix molts dels que recolzaren el moviment antitransvasament més enllà del sentiment de pertinença del riu tenien interessos econòmics lligats i actuaren "sota el principi de màxim benefici, com per exemple la comunitat de Regants" (Pont, Herrera, Marxé i Mena, 2002b:94). Molts altres entrevistats que hi defensaren l'antitransvasament també varen voler que totes aquelles infraestructures que pensaven construir-se allà on anés la transferència d'aigua, foren construïdes a la conca de l'Ebre així augmentat la seva activitat econòmica. Aquesta reflexió també estarà lluny d'associar la identitat amb objectiu conservacionista.
Malgrat aquest fet s'ha de dir que sota el parer dels alternatius a la modernització el moviment també pretén generar un nivell de conscienciació i una canvi de model organitzatiu amb una nova cultura de l'aigua.
Lligat al punt anterior serà convinent fer menció a la semblaça de la PDE amb el moviment de Xúquer Viu. L'any 2001 la majoria conservadora en el govern aprovà el Pla Hidrològic Nacional. La principal obra d'aquest era el transvasament de l'Ebre. L'oposició que genera el projecte a les terres banyades per l'Ebre tan sols és comparable amb l'adhesió dels sectors conservadors governamentals de Múrcia i el País Valencià. Aquest conflicte va ser encapçalat per la Plataforma en Defensa de l'Ebre. El motiu desencadenant va ser la percepció de que el transvasament previst suposava menys aigua, menys sediments i més salinització, amb resultats negatius sobretot per al Delta de l'Ebre i també per al cultiu de l'arròs, la pesca, la caça i el turisme. La constitució de la Fundación Nueva Cultura del Agua va produir una implicació dels científics que hi varen donar reflexió al moviment i el varen dotar de coneixements cintefico-tècnics. Es va comprendre que els transvasaments anaven a perjudicar als ecosistemes per a afavorir un desenvolupament insostenible en la costa. Es va formar una visió que es va plasmar sobretot en la popularització del lema "Per una nova cultura de l'aigua" (Martínez, Lerma i García 2008). Al País Valencià, va sorgir Xúquer Viu, una plataforma/associació amb una finalitat relacionada amb el medi ambient i l'economia agrícola. Xúquer Viu encapçala el moviment d'oposició al transvasament Xúquer-Vinalopó a les comarques banyades pel curs baix del Xúquer, on la visió de la "nova cultura de l'aigua" compta amb el suport dels regants tradicionals que hi veuen amenaçats els subministraments d'aigua, tant per les extraccions abusives en la conca alta del riu (aqüífer de la Manxa oriental) com pel projecte del transvasament. Els arguments dels experts en favor d'una gestió sostenible del riu han servit per legitimar i "modernitzar" els arguments dels usuaris tradicionals, que han trobat suport en la defensa dels seus interessos econòmics més immediats (Martínez, Montero, García 2008). Aquestes Plataformes, lluny de ser localistes generen una reflexió en la societat i ofereixen alternatives per a resoldre d'una altra manera els problemes del territori discutint el model organitzatiu de societat que porta implícit l'actuació que rebutgen.
(...) era curiós veure gent gran pues que es planteges... lo típic d'anar a fer una paella i dir: "portem el plat de casa i no tirem plats de plàstic" perquè això havien aprés que....però venia d'este sentiment de: "hem de ser més curosos amb els recursos, per a nosaltres és l'aigua però per a altres serà..." llavors això sempre és curiós com evoluciona i sobretot en dones grans que han viscut un vida molt diferent a la que hem tingut...o sigui gent gran de...que ara deu tenir 50 o 60 anys no han viscut lo que hem viscut nosaltres, no? Això és curiós ( E15, Entrevista portaveu PDE)
A la memòria col·lectiva dels habitants de l'Albufera es mantenen vives les imatges d'un paisatge que ha sofert nombroses transformacions la intensa degradació de les quals – a través del progressiu creixement dels abocaments industrials i urbans que arribaven al llac pels canals- es va accelerar espectacularment, coincidint amb el procés de desenvolupament capitalista de la societat valenciana, a les últimes dècades. Aquesta memòria els recordarà que l'Albufera era quelcom al que avui no s'assembla res. Els discursos vers l'Albufera evocaran un sentiment nostàlgic i de pèrdua que crítica però no qüestiona les regles del joc que ha mantingut la modernització econòmica capitalista.
En canvi, pel que fa als discurs sobre el Delta tan sols trobem aquesta nostàlgia a la entrevista dels agricultors grans. La resta de discursos, tret dels alternatius a la modernització, no transmeten aquest sentiment de pèrdua i demanden un procés de modernització com a solució a la crisi que econòmica que els aborda. No obstant hi fan una crítica a les amenaces que sofreixen i que provenen del curs d'un riu industrialitzat i molt regulat entre d'altres- com el canvi climàtic- fets que ha portat a sobre el desenvolupament econòmic.
Ara bé, malgrat que sota l'imaginari social dels autòctons valencians romanga la idea de l'Albufera com a quelcom que ha de ser considerat un bé comú i que és un espai apreciat per tot els valencians- fet que s'ha pogut corroborar als discurs de tots els autòctons- sota el parer dels alternatius a la modernització l'Albufera no genera identitat.
S: (...) Jo anava a dir que l'albufera tampoc té identitat com a albufera, no existeix una identitat…a nivell social inclús a nivell cultural…crec que no hi ha una espècie de…jo crec que la…no sé així com el Delta de l'Ebre que per exemple si que hi ha una forta identitat en la gent, en la societat en el Delta de l'Ebre, l'Albufera crec que manca un poquet en això, no? Tindre la identitat albufera…que no…saps…hi ha molts pobles riberencs, però…sempre tenen l'albufera un poquet d'esquena, no? De dir…
E: és el pati de darrere…si l'albufera ha tingut projectes de cementar-la…això en el Delta no se'ls ha ocurrit ni plantejar-ho…a si s'han plantejat fer autopistes per mig de l'albufera, secar-la…això és un niu de rates i bitxos i d'aigua podrida i de no sé que…ja va començar el Cavanilles…i a partir d'ahí pues bueno…és un desfici (G1, usos conservacionistes)
I total vull dir, no…clar perds la identitat, el paisatge tot…i jo dic: " home totes aquestes urbanitzacions que les fan totes lletgíssimes iguals i…cases tipo… no sé si per lo menos fossin barraques o no sé una mica d'identitat de país i amb zona humida..no sé vull dir perquè sinó és una cosa que és destruir tot, és destruir el paisatge per res, perquè, perquè després també es passa doncs a un turisme molt barato que després ho han de donar molt a poc preu i han fet mal bé tot i el rendiment econòmic, tampoc no sé jo si es tant i al final pot ser al principi era això, però no sé és una mica com això uns apartaments i guanye una mica de diners i l'altre ho veu i diu: " pues jo faig aquest" i l'altre…(E12, entrevista comunitat científica)
Amb aquestos segments de discurs poden veure que per als posicionats als alternatius a la modernització el consens ambientalista –front al productivista- està relacionat amb els processos d'identitat territorial. En aquest sentit comparen l'Albufera amb el Delta de l'Ebre o l'Albufera de l'Alcúdia, on pensen que els interessos productivistes no prevalen sobre els ambientals. D'aquesta manera, sota el parer d'aquest grup, les variables identitat territorial i ecologisme estarien correlacionades.
En termes generals, amb les diferents tonalitats dels sectors implicats, els discursos descriuen com la societat de "l'interès econòmic" s'ha imposat a la naturalesa. En aquest sentit, el resultat de la intersecció entre naturalesa/societat tant en allò micro-ecològic com en allò macro-ecològic és la d'un medi ambient contaminat per la intervenció humana. No s'identifica en cap dels discursos o tret discursiu cristal·litzat una explicació del que el medi ambient és. El medi ambient "és el que és", i es constitueix com negativitat produïda pels residus del sistema social, la suma de l'interès dels individus particulars. Com sosté Callejo (1996) aquí és on es troba una de les dificultats per a parlar de medi ambient en positiu com naturalesa doncs es tracta de construir un discurs des del ser- és a dir, des del propi sistema en el que està integrat el subjecte que construeix el discurs -, sobre el no ser- és a dir, l'ambient com naturalesa. La construcció dels discursos sobre el medi ambient va acompanyada d'un qüestionament i presa de posició sobre la societat en la que es viu. D'una manera implícita o explicita als discursos és evident que l'acceptació d'aquest model de societat implica el deteriorament ambiental. A la vegada que transformar el medi ambient actual exigeix imaginar un canvi de societat que faça que la societat deixi de ser com és: un sistema social no degradat per l'explotació de la naturalesa.
La dificultat de passar de la pre-ocupació ecològica a l'ocupació ecològica estreba en la dificultat de passar d'un discurs que passe d'allò "negatiu" de la descripció d'allò "positiu" de la proposta. En això no es vol dir que les posicions intermèdies- víctimes, consumidors i promotors de la modernització- no s'enuncien. En funció de la posició social cada sector planteja apunts discursius reformistes que evoquen la necessitat de modificacions.
Tanmateix els discursos sobre la destrucció ecològica estan atrapats en un doble vincle (Bateson, 1985). Una contradicció repetida amb freqüència entre un missatge, expressió de la pròpia consciència ecològica, que senyala la necessitat de protegir la naturalesa; i un missatge d'ordre superior que des de l'acceptació de L'actual desenvolupament econòmic, senyala la seva impossible realització. Aquest doble, vincle com ha observat Rodríguez (2002), tanca a la naturalesa al temps que imposa el sistema capitalista. Un temps que nega la història i que naturalitza les relacions d'explotació dels éssers humans, de la naturalesa i del sistema per si mateix com l'únic futur possible, encara que, això sí, progressant pels avenços científics de la societat de la informació i les noves tecnologies.
Els discursos del medi ambient estan tancats en aquesta dimensió del present immediat que imposa l'actualitat del temps capital. El discurs dels implicats en ambdós conflictes ecològics-socials trasllada al passat la responsabilitat en l'origen del problema i projecta la seva resolució cap al futur, el progrés científic. Un futur idealitzat on el saber científic, les noves tecnologies o la progressiva conscienciació, sensibilització i educació ambiental de la ciutadania permetrà una imaginaria resolució.
Mitjançant aquesta operació els progrés, entès com el creixement econòmic capitalista, queda salvaguardat als discursos. La preocupació queda immobilitzada al present, atrapada en un forat negre i l'ocupació per a resoldre els problemes ecològic-socials es trasllada al futur.
No obstant això, malgrat la pressió extrema que l'organització social del capitalisme actualment existent exerceix sobre la naturalesa i la pròpia societat, la qüestió ecològica mobilitza als actors. Té la capacitat d'introduir en els discursos la necessitat de plantejar-se l'interès col·lectiu i la transformació social. En els discursos, quan imaginen la resolució de la problemàtica ecològica, quan trenquen la immobilitat del present i s'obrin cap a altres futurs amb història, apareix, el reconeixement de la necessita d'un canvi d'organització social incompatible amb el creixement econòmic.
4.BILBIOGRAFIA
ALONSO, Luis Enrique (1988) La mirada cualitativa. Madird. Fundamentos
Bateson (1988), Pasos hacia una ecología de la mente.Buenos Aires. Ed. Carlos Lohlé S,A
ALONSO, L.E, ARRIBAS, M., ORTÍ (1991) "Evolución y perspectivas de la agricultura familiar: de propietarios muy pobres a agricultores empresarios". Política y Sociedad, 8: pp. 13-24.
Boquera,M. (2009) Primera la sang que l'aigua: els pilar d'una nova identitat ebrenca. Benicarló. Onada Edicions.
Conde, F. y del Álamo, G ( 2009) Análisis sociológico del sistema de discursos. CIS. Madrid.
COLECTIVO IOE. (1996) Tiempo social contra reloj: las mujeres y la transformación en los usos del tiempo. Madrid: Instituto de la Mujer.
(1999) Inmigrantes, trabajadores, ciudadanos: una visión de las migraciones desde España. Valencia: Universidad de Valencia
(1993)"Investigación-Acción Participativa. Introducción en España", en Documentación Social, Nº92, 1993, págs. 59-69
(2003) "Investigación acción participativa: propuesta para un ejercicio activo de la ciudadanía" Conferencia. Encuentro de la Consejería de Juventud Córdoba, junio de 2003.
COLECTIVO IOE; CIMOP (2011) El mercado de trabajo y la red social de inmigrantes. Madrid: Ministerio de Trabajo y Emigración.
García, E (1990a) " Sociologia del desenvolupament i límits ecològics" en Papers, nº34
García, E (1990b) Igualitarisme social i ecologisme polític, en Antunes, C, et alii, Per a una alternativa verda a Europa, Valencia, Universitat de València
García, Ernest (1995) El trampolí Faustic. Ciència, mite i Poder en el desenvolupament sostenible, valencia, Germania
García, E i Cabrejas,M. (1996) " Medio amniente y conflicto social: El caso de la Albufera" en Política y Sociedad, nº23( pàgines. 75-97). Madrid.
García,E i Cabrejas,M. (1997) València, l'Albufera, L'Horta: medi ambient i conflicte Social. Universitat de València. València.
García, E. (2004) Medio ambiente y sociedad. La civilización industrial y los límites del planeta. Alianza Editorial. Madrid.
García, E(2006a) "El crecimiento desmedido primero se autocancela y luego se vuelvedestructivo", entrevista realitzada per J.P. Palladino (Sin Permiso digital, octubre 2006).http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=783
García, E (2006b) "El cambio social más allá de los límites al crecimiento: un nuevo referente para el realismo en la sociología ecológica". Aposta-Revista de CienciasSociales(rev.digital),nº27,2006,http://www.apostadigital.com/revistav3/hemeroteca/eGarcía.pdf
GEORGESCU-ROEGEN, N. (1996), La ley de la entropía y el proceso económico. Madrid, Fundación Argentaria/visor.
Herrera,E., Maxé,V., Mena,E. i Pont,J. (2002) "El moviment a les Terres de l'Ebre: el Pla Hidrològic Nacional i la resposta ciutadana" Revista catalana de sociología, Nº. 17, 2002 , pags. 27-100
Ibáñez, J. (1979) Más alla de la sociología : el grupo de discusión: teoría y crítica. Siglo Veintiuno. Madrid.
Ibáñez,C., Prat,N., Canicio, A. i Curcó,A. ( 1999) El delta del Ebro un sistema amenazado. Bakeaz. Bilbao.
IEC (2001) El Delta de l'Ebre : estudi multidisciplinari Institut d'Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques Col·lecció: Arxius de les Seccions de Ciències Editorial IEC
Latouche, S (2006), «¡Abajo el desarrollo sostenible! Viva el decrecimiento convivencial!» Objetivo Decrecimiento, Colectivo Revista Silence, B. Serrano, Barcelona, leqtor: 23-35.
Latouche,S (2008) La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? Icaria editorial. Barcelona.
Marqués,J.V (1978) Ecología Y Lucha De Clases. Zero. Madrid.
MARTÍNEZ, MONTERO, GARCÍA (2008): "Políticas de medio ambiente y participación ciudadana" en CIREC , 61: 179-201
Molinet, V. (2006) Recuperación del Delta del Ebro I. Recuperación de la configuración del Delta del Ebro. Treball acadèmic. Universitat Politècnica de Catalunya. Disponible en: http://hdl.handle.net/2099.1/3322
Naredo,J.M. ( 2006) Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Siglo XXI. Madrid.
Pont,J. Herrera,E., Maxé,V. i Mena,E. (2002a) La lluita per l'Ebre. El moviment social contra el Pla hidrològic nacional. Editorial Mediterrània.
Pont,J.,Herrera,E., Maxé,V., i Mena,E. (2002b) "El Moviment a les Terres de l'Ebre. El Pla Hidrològic Nacional i la resposta ciutadana" en Revista Catalana de Sociologia,nº 17, pp-27-100.
PRATS, N. (2003): "La nova cultura de l'aigua i la gestió del territori", L'Atzavara, 11: 113-119
Prats,N i Ibañez,C ( 2003)Avaluació crítica del Pla Hidrològic Nacional i proposta per a una gestió sostenible de l'aigua del Baix Ebre.; Institut d'Estudis Catalans-Secció de Ciències Biològiques; Barcelona.
RIECHMANN, J. (2011) El socialismo puede llegar solo en bicicleta. Madrid. Catarata
RIECHMANN, J. (2011) 'Frente al abismo' en Papeles de relaciones ecosociales y cambio global Nº 115. Pp. 27-48
RODRÍGUEZ VICTORIANO J. M. (2002) "Los discursos sobre el medio ambiente en la sociedad valenciana (1996-2000)". Quaderns de Ciéncies Socials, Valencia, n. 8, 2002.
(2011) "La apertura cualitativa en la investigación de los conflictos ecologíco-sociales" Cronos, Natal-RN, V11, nº 3: 103-128 julio/agosto 2011.
RODRÍGUEZ VICTORIANO, J.M, LERMA,I. y CABREJAS,M. (1999) " El discurso medioambiental: un decir políticamente correcto que encubre la importancia de un hacer socialmente transformador" en M.Pardo Sociologia y medioambiente.Estado de la cuestión. Navarra. Fundación Fernado Rio/Universidad de Navarrav
Sales, V (1999) " L'horta de la Reial Sèquia de Montcada". En Mètode.Revista de divulgació de la investigació.
Sanchis Ibor, C. (2001) Regadiu i canvi ambiental a l'Albufera de València. València.Servei de Publicacions UV.
Vicens. J( 2000) " Medi ambient i cultures" en Revista Catalana de Sociologia, nº13, pp 77-100.
5. ANNEX
A continuació s'adjunten els gràfics esmentats al llarg de la ponència.
Gràfic 1. Preocupació mediambiental segons edat
Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Estudi nº 2.837 CIS MEDIO AMBIENTE (II)(INTERNATIONAL SOCIAL SURVEY PROGRAMME) Mayo - Julio 2010
Gràfic 2. Preocupació mediambiental segons sexe
Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Estudi nº 2.837 CIS MEDIO AMBIENTE (II)(INTERNATIONAL SOCIAL SURVEY PROGRAMME) Mayo - Julio 2010
Gràfic 3. Preocupació mediambiental segons condició socioeconòmica.
Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Estudi nº 2.837 CIS MEDIO AMBIENTE (II)(INTERNATIONAL SOCIAL SURVEY PROGRAMME) Mayo - Julio 2010
Gràfic 4. Grau de Preocupació mediambiental
Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Estudi nº 2.837 CIS MEDIO AMBIENTE (II)(INTERNATIONAL SOCIAL SURVEY PROGRAMME) Mayo - Julio 2010
Gràfic 5. Freqüència en la que es deixa d'utilitzar el cotxe per raons mediambientals.
Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Estudi nº 2.837 CIS MEDIO AMBIENTE (II)(INTERNATIONAL SOCIAL SURVEY PROGRAMME) Mayo - Julio 2010
Gràfic 6: Freqüència en la que es redueix el consum d'energia per raons mediambientals
Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Estudi nº 2.837 CIS MEDIO AMBIENTE (II)(INTERNATIONAL SOCIAL SURVEY PROGRAMME) Mayo - Julio 2010
Gràfic 7. Percentatges conciliacions creixement econòmic i cura del medi ambient i entre creixement poblacional i capacitat de la Terra.
Font : elaboració pròpia a partir del Baròmetre 2954, SEPTIEMBRE 2012 del CIS
Gràfic 8. Preocupació pel medi ambient front a la preocupació del treball i els preus.
Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Estudi nº 2.837 CIS MEDIO AMBIENTE (II)(INTERNATIONAL SOCIAL SURVEY PROGRAMME) Mayo - Julio 2010
Algunes de les conclusions a les quals es va arribar a la recerca qualitativa CSO 2011-29941 dirigida per Luis Enrique Alonso, es que existeix de manera general una percepció separada de les crisi econòmica i ecològica, de manera que la crisi econòmica es veu propera i real, però la crisi ecològica s'identifica amb alguna cosa llunyà, encara que es percep com una cosa certa, en general (excepte para un sector negacionista). Els límits biofísics s'expressen de forma minoritària, apareixent en pocs discursos, així com qüestions tals com l'obsolescència planificada i altres associades al model actual de producció-distribució-consum (deslocalització de la producció, el transport dels aliments, la dependència del petroli, els transgènics, etc.). Aquestes crítiques a la insostenibilitat del sistema i l'amenaça de la fi de les formes de vida portades fins ara s'expressen en forma de lament i fatalisme, com alguna cosa gairebé inevitable, posant en alguns discursos l'esperança en les generacions més joves que tenen ja una educació ambiental.
En termes analítics, el concepte de 'posició discursiva' evita la contraposició entre el nivell estructural (suposadament objectiu) i el nivell accional (suposadament subjectiu), entén que els agents socials tenen sempre un marge de maniobra, per petit que sigui, per pensar i actuar socialment. Les posicions discursives tenen un doble pol: d'una banda, representen maneres recurrents i articulats de pensar i de situar-se en la vida amb els consegüents efectes pràctics de conformació social: impregnació de valors, assignació d'identitat social, etc.; per una altra, les diverses posicions guarden una relació amb la posició social i les coordenades espai-temporals dels individus que les componen: estatus soci-econòmic, gènere, hàbitat, etc. La pràctica d'interpretació i anàlisi sociològica del discurs consisteix a relacionar l'orientació ideològica dels discursos amb la gènesi i reproducció dels processos socials.
L' entrevista en profunditat és una pràctica que permet, a través de la conversació entre el investigador i l'informant, accedir al sentit social de la conducta del entrevistat o del seu grup de referència. "El campo de actuació de l'entrevista en profunditat és la parla, un constructor comunicatiu del discurs, el qual apareix como resposta a una interrogació difosa en una situació dual y conversacional. Es un procés de determinació en un context, un procés d' organització de fets y de representacions" (Alonso 1998:77).
El grup de discusió (Ibáñez 1979) és una conversa socialitzada, que es dissenya (Alonso 1998:96) sobre la base de la identitat social i de les seves representacions; sent aquestes representacions socials les formes de coneixement col·lectivament elaborades amb una orientació pràctica i actualitzable, i que determinen la forma comuna en la qual els grups humans interpreten la seva realitat i la d'altres col·lectius
La utopia de seguir negant la gravetat de la crisi ecològica sotmet als ciutadans a una estructura d'aquest calat.
Com sostenen Ibáñez, Prat, Canicio i Curcó (1999) s'ha de ressaltar que aquestes comarques són unes de les més empobrides de Catalunya, sense un creixement demogràfic significatiu que puga evitar la pèrdua de població en un futur pròxim. Algú que no coneixem ha decidit que aquesta terra siga proveïdora de recursos: elèctrics— tres centrals nuclears actives i una oficialment inactiva—; materials de construcció i obra civill—producció de canteres en el Montsià i als ports de Tortosa-Beseït, que destrueixen les muntanyes que rodegen el riu Ebre—; Hidràulics— el riu Ebre, que alimenta la industria del triangle Tarragona-Reus-Valls, incloent dos anys de transvasament a Mallorca, i candidat a subministrar aigua a tot el sud de la península—; Mà d'obra no qualificada— gran part de la població activa dels pobles del delta es reparteia diàriament per a les obres de construcció que hi ha a zones costeres de Tarragona, irònicament afavorides pel transvasament del riu Ebre.
Parlem d'un moviment d'elevada integració simbòlica: la consciència de pertinença es caracteritza per un sentiment de nosaltres. El concepte d'identitat i de vinculació a la terra dels participants és un element decisiu per comprendre el moviment( Pont, Herrera, Maxé i Mena, 2002b)
FREQÜENCIA EN LA QUE ES REDUEIX L'ENERGIA QUE S'UTILITZA PER RAONS MEDIAMBIENTALS
Freqüencia en la que es deixa d'utilitzar el cotxe per raons mediambientals
Precocupació mediambiental segons condició socioeconòmica
Percentatge
Grau de preocupació mediambiental
Percenatge
Preocupació mediambiental segons sexe
Preocupació mediambiental segons edat
