Del filòsof com a intel· lectual a l\'intel· lectual mediàtic

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 9

Trípodos, número 17, Barcelona, 2005

Del filòsof com a intel·lectual a l’intel·lectual mediàtic Jordi Busquet Jaume Risquete

Jordi Busquet és doctor en Sociologia, profesor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna-URL i coordinador del grup de recerca sobre Violència i comunicació, de la FCCB. És autor del llibre El sublim i el vulgar. Els intel·lectuals i la cultura de masses.

The widespread use of the word “intellectual” has its ori gin in the “affaire Dreyfus” (France, 1894-1898) and the agreement of a group of individuals coming from dif ferent professions that used the press to show this injus tice. Since then, the term “intellectual” has been used to describe a person or a group of people. This does not mean that before the “affaire Dreyfus” intellectuals didn’t exist, but rather that until then, people who had an intellectual function were called “thinkers”, “philo sophers” and “learned people”. This article presents the

Jaume Risquete és periodista i professor de Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna-URL, on també és cap de premsa i coordina el postgrau de Comunicació Política i Relacions Institucionals. És autor de Per a una sociologia dels intel·lectuals.

origin and evolution of the concept of the intellectual, proposes a typology of intellectuals, and analyzes the sometimes uneasy relationship of the intellectual with the mass media in order to determine who exercises the function of intellectual nowadays.

9

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 10

Pronto entrarán ustedes en el mundo de los medios de comunicación, o, lo que es lo mismo, en un mundo de creciente responsabilidad. Pues en el siglo XXI, los medios de comunicación no sólo informan, no sólo se limitan a dar noticias, sino que crean estados de opinión —y, por ende, ideologías—; moldean la imagen que la sociedad moderna se forma del mundo contemporáneo.1

INTRODUCCIÓ ’ús generalitzat del mot “intel·lectual” té l’origen en l’af faire Dreyfus (França, 1894-1898) i el compromís d’un grup de persones procedents d’àmbits professionals diferents que van utilitzar la premsa per fer pública la seva queixa davant el que van considerar una injustícia. Des d’aleshores, el terme “intel·lectual” s’ha fet servir aplicat a una persona o bé a un col·lectiu de persones. Això no vol dir que abans de l’affaire Dreyfus no existissin intel·lectuals, sinó que les persones que portaven a terme una “funció intel·lectual” rebien el nom de “pensadors”, “savis” o “filòsofs”. Aquest article presenta l’origen i l’evolució del concepte “intel·lectual”, proposa una tipologia d’intel·lectuals i analitza la relació, no sempre fàcil, dels intel·lectuals amb els mitjans de comunicació per saber qui porta a terme actualment la funció d’intel·lectual.

L

10

ORIGEN I CONSOLIDACIÓ DE LA FIGURA DE L’INTEL·LECTUAL L’1 de novembre de 1894, el capità de l’Exèrcit francès Alfred Dreyfus va ser arrestat sota l’acusació de ser l’autor d’una carta sense signatura dirigida a l’agregat militar de l’ambaixada alemanya a París, en què es comunicava la tramesa de documents sobre la defensa nacional. El cas, però, es va reobrir el 1896, quan es va començar intuir que tot havia estat un complot per part de l’Estat Major francès, aviciat per l’antisemitisme d’una part de la premsa francesa, especialment del diari La Libre Parole. El 13 de gener de 1898, una carta en forma d’article amb el títol “J’accuse...!”, redactada per l’escriptor Émile Zola surt publi-

1 Discurs de l'escriptor i periodista polonès Ryszard Kapuscinski en l'acte de graduació de la vuitena promoció de llicenciats en Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques de la Facultat de Comunicació Blanquerna, celebrat el 18 de juny de 2005 al Palau de la Música Catalana.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 11

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

cada en el diari L’Aurore en defensa de la innocència de Dreyfus. L’endemà, 14 de gener, un grup de col·legues de professió, científics, professors, arquitectes, artistes i altres professionals liberals, signen el manifest “Une protestation”. Neix una polèmica que es va anar convertint en un debat que s’allargà fins al 1906 —quan Dreyfus va ser rehabilitat i reintegrat a l’Exèrcit— i que va implicar tota la societat francesa, ja que l’affaire va dividir els partits polítics, els salons i les famílies franceses.2 L’affaire va donar origen al neologisme “intel·lectual” com a substantiu quan Georges Clemenceau, cap de redacció de L’Aurore, va escriure, el 23 de gener de 1898, a la Revue Blanche “N’est-ce pas un signe, tous ces intellectuels venus de tous les coins de l’horizon, qui se groupent sur une idée et s’y tiennent inébranlables?”, article en què criticava el mur de silenci dels poders públics davant la campanya encetada en defensa de la innocència del capità Dreyfus i elogiava l’actitud cívica dels signants de la declaració “J’accuse...!”. No obstant, el terme no va començar a fer-se familiar fins que l’1 de febrer Maurice Barrès va publicar a Le Journal un article intitulat “La protestation des intellectuels”, en referència al compromís adquirit per Zola i la resta dels signants. Tanmateix, el mot intel·lectual ja es feia servir com a substantiu en anglès des de la meitat del segle XVII, i en francès el filòsof Saint-Simon l’havia utilitzat el 1821, en el seu llibre Du système industriel.3 L’impacte de l’affaire va ser molt important entre la gent de lletres i la resta de la societat, no tan sols perquè Émile Zola era un escriptor i novel·lista que procedia del periodisme, sinó també perquè el debat es va canalitzar molt especialment a través de la premsa escrita. Així doncs, l’ús generalitzat del mot “intel·lectual” té l’origen en el compromís d’un grup relativament heterogeni (pel que fa a la professió dels seus membres) de persones (no és un intel·lec-

2 Per a una consulta rápida, rigorosa i amena de l’affaire Dreyfus vegeu l’obra de Pierre Miquel, L’affaire Dreyfus, Paris: Presses Universitaires de France, 1973 (1a edició, 1959). 3 Régis Debray (Le scribe. Genèse du politique. Paris: Grasset et Fasquelle, 1980, p. 260) recorda que l’Oxford English Dictionary explica que la utilització del substantiu intel·lectual comença el 1652 per designar “a person having superior powers of intellect” i esmenta com a ús corrent l’expressió “a dinner of intellectuals” (reproduïda ja en l’edició de 1884 de l’Oxford English Dictionary). Jacques Julliard i Michel Winock (Dictionnaire des intellectuels français. Paris: Seuil, 1996, p. 14) recorden les paraules de Saint-Simon a Du système industriel: “J’invite les intellectuels positifs à s’unir est à combiner leurs forces pour faire une attaque générale et définitive aux préjugé [...]”.

11

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 12

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

tual solitari, sinó un conjunt d’intel·lectuals) vingudes d’àmbits professionals diferents i que utilitzen la premsa per fer pública la seva crítica davant el que consideren una injustícia. Segons Francisco J. Bobillo,4 el substantiu “intel·lectual” es va començar a usar amb dues accepcions contraposades: [...] una positiva, referida de forma preferente a lo que en Francia se denomina homme de lettres, que emprende una acción pública de denuncia y acaso de crítica radical de las fuentes de iniquidad, los abusos o las arbitrariedades del orden social vigente. Y otra negativa, dirigida con menosprecio hacia esos escritores que manifestan interés en la vida política careciendo de las cualidades necesarias para ello.

12

Fins a l’aparició del neologisme, als intel·lectuals se’ls havia acostumat a designar amb termes relacionats amb la tasca d’escriure, com ara “escribes”, letrados, uomini de lettere, hommes de let tres, gens de lettres, literaten i dichter, tot i que també s’havien conegut i es coneixen com a “pensadors”, “filòsofs”, “savis”, men of intellect, Geistige o Männer des Geistiges, termes que, segons Bobillo, “no subrayan su condición de escritores, sino su capacidad de pensar, de acceder al conocimiento o al saber”.5 Es pot dir, doncs, que en conjunt la procedència professional dels que van començar a ser coneguts com a intel·lectuals estava relacionada amb l’ofici d’escriure, per la qual cosa no ens pot estranyar que la figura de l’intel·lectual s’hagi identificat amb la de l’escriptor i amb tot aquell que publica en la premsa escrita i crea opinió. El precedent immediat de l’expressió “intel·lectual” es pot trobar en el terme intel·liguèntsia, que va introduir el novel·lista rus Boborykin el 1860 per parlar dels cercles literaris d’escriptors i artistes que entre els anys 1830 i 1840 van prendre posició enfront del govern rus i d’una societat endarrerida i profundament classista, mostrant una actitud descontenta, crítica i independent.6 Segons Jean Belkhir7 el terme intel·liguèntsia es feia servir en llengua russa amb el sentit de “cultivats” o “diplomats de l’ensenya-

4 BOBILLO, Francisco J. “Intelectuales: pasado y presente”. Revista de Ciencias Sociales. Debate Abierto, núm. 7 (primavera del 1992), p. 28. 5 Bobillo cita l’italià Tomas Maldonado a Cultura, democracia, ambiente. Milano: Feltrinelli, 1990 (ibid., p. 34-35). 6 FOX, E. I. La crisis intelectual del 98. Madrid: Cuadernos para el Diálogo, 1976, p. 10. 7 BELKHIR, Jean (coord.). L’intellectuel: l’intelligentsia et les manuels. Paris: Anthropos, 1983, p. 18.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 13

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

ment superior”, per tant, “intel·lectual” a la Rússia del segle XIX era sinònim d’“universitari”. Així doncs, mentre que la noció “intel·lectual” no és permanent i està en relació amb el paper que en un moment donat desenvolupa una persona en la societat, la noció d’intel·liguèntsia respondria a la imatge d’una casta o grup social molt definit, que ho és independentment del paper que els seus integrants desenvolupen en la societat. En aquest sentit, el concepte “intel·lectualitat”, com a grup que aplega els intel·lectuals, estaria més aviat relacionat amb la zona geogràfica que amb la formació dels integrants. Així, es parla d’intel·lectualitat francesa, catalana, espanyola, gallega, escocesa, anglesa, etc., com a reunió d’aquells que són considerats intel·lectuals en un marc cultural i geogràfic concrets. D’aquesta manera, doncs, el concepte intel·liguèntsia va unit a l’acció conjunta d’un grup de persones amb consciència de si mateixos com a grup i, fins i tot, com a classe social, que tenen com a missió erosionar el poder establert per tal que es produeixin canvis. Prescindint de l’origen de l’expressió “intel·lectual”, resultaria incomprensible pensar que abans de l’affaire Dreyfus no existien intel·lectuals. Des de la sociologia dels intel·lectuals, i sobretot en l’àmbit de la història dels intel·lectuals, pocs autors situen l’aparició dels intel·lectuals estrictament el 1898. Anteriorment, clergues, filòsofs i savis, és a dir, aquelles persones cultes que sabien llegir i escriure i produir o bé reproduir coneixements, ja eren “intel·lectuals”. En el que coincideixen els estudiosos de la sociologia dels intel·lectuals —i de la seva història— és a ressaltar la ciutat i l’àmbit universitari com els exponents del millor ambient per al desenvolupament de les feines intel·lectuals i, el que és més important, la relació permanent amb altres intel·lectuals i amb una “audiència” cada vegada més àmplia. L’historiador Jacques Le Goff8 localitza el sorgiment de l’intel·lectual en el fenomen de la revolució urbana, entre els segles X i XIII, quan, en el medi urbà, la figura de l’intel·lectual començà a desplaçar la del monjo, la funció del qual, segons Le Goff, havia estat, bàsicament, mantenir la cultura allunyada de la majoria de la població. A mesura que neixen i creixen les universitats, aquests intel·lectuals es poden organitzar com a moviment corporatiu i adquirir autonomia respecte dels poders establerts. Les condicions de vida i les funcions dels intel·lectuals canviaren respecte als segles anteriors gràcies a l’impuls de la ciutat, a

8 Vegeu la seva obra Los intelectuales en la Edad Media. Barcelona: Gedisa, 1986 (versió original: Les intellectuels au Moyen Age, 1985).

13

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 14

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

les universitats i a un altre element cabdal, la impremta, que facilitarà la divulgació de l’escriptura i del llibre, i, per tant, el sorgiment de les biblioteques personals. Amb la impremta, l’artista i el creador anirà sortint de l’anonimat i buscarà el protagonisme. Pel que fa al món de l’escriptura, a l’entorn dels llibres s’anirà creant un públic lector, un “ambient intel·lectual”9 que uneix el creador amb un públic interessant en les obres i que s’anirà engrandint a mesura que s’estengui l’alfabetització. Així, també es donaran les condicions perquè aquestes persones influeixin en l’esfera cultural i que aquesta influència afecti les esferes de la política i la moral. Neixen posteriorment els salons i els cafès —lloc de trobada per a la lectura de premsa i la participació en debats— les institucions i les acadèmies científiques. Segons Víctor Alba, cal situar en el segle XVIII, o segle de les Llums, l’origen de la influència de l’intel·lectual i la conversió d’aquest en un ésser que la societat veu com a superior, dalt d’una torre d’ivori, en paral·lel als progressos tècnics en els mitjans de comunicació que fa que els intel·lectuals guanyin prestigi i millorin les condicions materials de vida: 14

Muchos de los hábitos materiales y mentales que caracterizan la vida intelectual de hoy aparecen o arraigan en ese período: derecho de autor, tertulias o salones, llegada del libro al público mediano, tomas de posición a pesar de peligros y persecuciones, intereses de los legos por la cienca, y orgullo de los intelectuales por su oficio, que ven ya como una profesión cabal.10

Es donen, per tant, els requisits mínims que permeten l’aparició de l’intel·lectual modern substitut de intel·lectual clàssic, filòsof, pensador o clergue. Jean-Paul Sartre i Raymond Aron coincidien que l’Europa medieval més que intel·lectuals havia conegut bàsicament clercs, homes d’Església detentors del saber, guardians de la ideologia i, segons la definició de Sartre, “médiateur entre le seigneur et le paysan”.11 Quan parlem de l’intel·lectual modern no descrivim un tipus intel·lectual, sinó més aviat un abans i un des-

9 BERRIO, J.; SAPERAS, E. Els intel·lectuals, avui. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1993, p. 75. 10 ALBA, Víctor. Historia social de los intelectuales. Barcelona: Plaza & Janés, 1976, p. 142-143). 11 Paraules de Sartre a Plaidoyer pour les intellectuels. Paris: Gallimard, 1978; primera edició, 1972. També podeu consultar ARON, R. L’opium des intellectuels. Paris: Gallimard, 1968.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 15

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

prés en la història dels intel·lectuals. La figura de l’intel·lectual modern —nascuda a recer de la Il·lustració i les idees de llibertat, igualtat i fraternitat— pren els trets que s’han mantingut fins a l’actualitat, quan comença a utilitzar els mitjans de comunicació per canalitzar els seus pensaments, creences, opinions, valors i maneres de veure la vida. En aquest sentit, el filòsof espanyol Fernando Savater assenyala Voltaire com el primer intel·lectual modern per formar part d’una elit cultural que va posar en qüestió el despotisme, però sobretot perquè va ser pioner a fer servir els mitjans de comunicació, el pamflet i les crides públiques als poders per tal de difondre les seves idees. Es tractaria del precursor de l’intel·lectual mediàtic, d’acord amb una expressió actual: A veces oímos hablar con reprobación o desdén de los intelectuales mediáticos, es decir, aquellos que prodigan sus intervenciones en prensa, radio y televisión, perdiendo así bastante majestad sapiencial y convirtiéndose en algo parecido a vicetiples del pensamiento. Excesos frívolos aparte, los censores deberían recordar que a fin de cuentas todo intelectual es mediático, porque la función social del intelectual moderno se origina a partir de ciertos usos de la nuevas posibilidades comunicativas aparecidas en el siglo XVIII.12

En algunes ocasions s’acusa els intel·lectuals de compromís o complicitat tàcita amb els mitjans de comunicació social. En realitat, som davant d’una situació paradoxal, atès que l’intel·lectual és fonamentalment un comunicador i el bon periodista és o hauria de ser un intel·lectual. Sovint es critica l’“intel·lectual mediàtic”. No podem obviar que l’intel·lectual sempre ha ocupat una posició relativament privilegiada en l’àmbit de l’acció comunicativa i ha utilitzat els mitjans d’expressió disponibles en la seva època per arribar al gran públic. Aquest intel·lectual modern es defineix no només per l’ús que fa dels mitjans —“per estar dins l’univers de la lògica del periodisme”, els il·lustrats van ser els primers que hi van estar—13 sinó també per les seves actituds, entre les quals cal destacar la creixent

12 SAVATER, F. “El genial hombre anuncio”. Babelia, El País, 19 de novembre de 1994. 13 “Les vicissitudes de l’intellectuel”, quart capítol del llibre d’Oda Makoto, Les intellectuels japonais. Paris: Publications Orientalistes de France, 1979, p. 57-72. (La citació és a la p. 67).

15

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

16

Página 16

TRÍPODOS

independència i per tant la possibilitat de fer una crítica lliure. Així, Lewis A. Coser14 relaciona la independència de l’intel·lectual amb l’aparició, en el segle XVIII, d’un extens mercat de llibres: venedors i editors com a intermediaris entre l’autor i el públic lector. En aquest segle, escriure esdevé una professió i l’escriptor es deslliura de la dependència del mecenes. Però, si hi ha un tret que defineix l’intel·lectual modern és el del compromís. Per Julien Benda, autor del clàssic escrit el 1927 La trahison des clercs, la principal conseqüència de l’affaire Dreyfus va ser la secularització del pensament. La “trahison”, segons la tesi de Benda, va consistir a valorar el que és temporal i desvalorar l’etern. I no obstant, el mateix Benda, en unes paraules pronunciades a València, el 1937, en suport a la República espanyola,15 rebutjava les interpretacions que s’havien fet del seu llibre i explicava que la tesi que ell havia volgut defensar és la traïció d’aquells intel·lectuals que s’havien posat al servei d’interessos purament temporals, en particular del nacionalisme i de les classes burgeses, i que havien fet política. A pesar dels prejudicis de Benda envers el compromís de l’intel·lectual amb la seva realitat, Régis Debray16 recorda que Benda, des de l’affaire Dreyfus fins a l’affaire Paulhan, “N’a jamais cessé d’intervenir dans les affaires publiques” i qualifica la distància entre allò que predicava i allò que havia fet Benda com una “belle contradiction”. No és pas un cas aïllat entre els autors que han defensat la figura de l’intel·lectual allunyat del compromís amb els afers terrenals. José Ortega y Gasset, en la línia de Benda, va tenir un paper cabdal com a guia ideològic d’una generació, va col·laborar en diaris i revistes, i, fins i tot, durant la seva estada a l’Argentina, acabada la Guerra Civil espanyola, va arribar a participar en programes de ràdio per obtenir ingressos econòmics.17 El “J’accuse...!” de Zola fa aparèixer en escena la figura de l’intel·lectual compromès i l’acte del compromís col·lectiu. A partir d’aleshores, aquest compromís va ser habitual, fins al punt que Louis Bodin assenyala, en l’obra de referència Les intellectuels, que

14 COSER, Lewis A. Hombres de ideas. México: Fondo de Cultura Económica, 1968, p. 22-23. 15 BENDA, Julien. “Palabras pronunciadas en la sesión de apertura del Congreso de Intelectuales Antifascistas” (Valencia, 1937), reproduït per la revista Debats, [València] (1996), núm. 56, p. 128. 16 DEBRAY, Régis. Le scribe. Genèse du politique, p. 84. 17 MORÁN, G. “¿Por qué no acabamos con las tertulias?”. La Vanguardia, 8 de febrer de 1998, p. 21.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 17

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

“ser intel·lectual” i “estar compromès” és un pleonasme, és a dir, que la condició de l’intel·lectual és estar compromès. Si haguéssim de determinar una actitud que es relacioni amb més freqüència, des de l’affaire Dreyfus i durant el segle XX, amb els intel·lectuals, aquesta és la del compromís. Els intel·lectuals s’han compromès i en casos d’injustícia, amb ideologies, partits i líders polítics. Per tant, doncs, aquest tipus de compromís defineix com cap altre tret l’intel·lectual modern. DEFINIR LA FIGURA DE L’INTEL·LECTUAL AVUI DIA En la societat actual, amb la legitimitat i hegemonia gairebé absoluta del sistema democràtic capitalista (economia de mercat), quan ha desaparegut l’enfrontament ideològic comunisme-capitalisme, s’ha parlat de mort o silenci dels intel·lectuals, de falta de compromís dels intel·lectuals i de suplantació d’aquests per altres actors, com ara artistes, esportistes i famosos, que, gràcies al seu prestigi, acostumen a comprometre’s —sovint perquè són reclamats pels mitjans o pels partits polítics— amb les causes més diverses. La societat occidental avui dia és molt complexa, i s’ha ampliat el nombre d’actors i emissors socials que duen a terme funcions intel·lectuals. Els grups musicals i les estrelles de la cançó actuen en festivals solidaris i de denúncia (la desforestació de l’Amazònia, la fam a l’Àfrica, els drets humans, la guerra de Bòsnia). Però ¿vol dir això que els intel·lectuals han deixat d’existir reemplaçats per figures vinculades sobretot al món de l’espectacle? Encara, sovint, podem llegir a la premsa reflexions apocalíptiques que expressen una presumpta desaparició de la figura de l’intel·lectual en la societat actual. Amb un to menys dramàtic altres veus han expressat que es tractava d’un silenci resultat del paper dels mitjans de comunicació, que no donen veu als intel·lectuals. Contràriament a les dificultats per situar l’origen exacte de l’aparició de l’intel·lectual, la seva desaparició o presumpte silenci està perfectament localitzada. El juliol del 1983, Max Gallo, en aquell moment portaveu del govern Mitterrand, a través de les pagines de Le Monde, escriu que hi ha un silenci dels intel·lectuals d’esquerres i es pregunta si l’esquerra no estava defugint la batalla de les idees. L’article va tenir molt de ressò no tan sols a França, sinó a la resta de l’Europa occidental. Els diaris es van omplir d’articles que van anar descontextualitzant l’origen del debat per acabar parlant de la mort dels intel·lectuals en la societat, tant dels intel·lectuals de dreta com d’esquerra.

17

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

Página 18

TRÍPODOS

Per Rémy Rieffel,18 el silenci que va apuntar Max Gallo estava relacionat molt estretament amb la desaparició de figures que, a França, havien protagonitzat la vida intel·lectual des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial: el 1980 van morir Jean-Paul Sartre, Roland Barthes i Nikos Poulantzas; Jacques Lacan desaparegué l’any següent i Raymond Aron el 1983. Amb la mort, el 1984, de Michel Foucault, França s’havia quedat sense les seves figures intel·lectuals més representatives. Aquest debat es va allargar alguns anys més. Antoine Spire19 diu que, en el fons, la polèmica encetada per Max Gallo estava relacionada amb una nova situació que l’intel·lectual havia d’enfrontar, i a la qual, fins i tot, havia d’adaptar-se, per a la seva mateixa supervivència. Aquesta nova situació es podia explicar per tres raons:

18

I) Perquè “le temps des maîtres à penser es révolu”. Spire posava l’exemple de la mort de Sartre i subratllava que les ideologies globalitzadores ja no servien per solucionar problemes concrets i recordava que en el text de Jean-François Lyotard, Tombeau pour l’intellectuel, aquest defensava que intel·lectual d’ideologia globalitzadora havia deixat d’existir i havia estat “remplacé par le cadre performant ou le gestionnaire de la politique ou le créateur expérimenté”. II) Per “l’usure des intellectuels médiatiques”. En aquest sentit, Spire criticava les tribunes concedides a dos filòsofs francesos, Bernard-Henri Lévy i André Glucksmann, als quals considerava “pamphlétaires médiocres” que utilitzaven els mitjans de comunicació per justificar l’elecció del liberalisme econòmic. III) Per “le renversement des hégémonies idélogiques”, o, el que és el mateix, que els intel·lectuals s’acontenten amb visions fragmentades de la realitat. Així, Spire afirmava que “l’intellectuel littéraire universel sucede l’intellectuel spécialisé sur le modèle des sciences exactes”. Aquesta nova situació ja havia estat descrita per alguns sociòlegs nord-americans dues dècades abans. El 1960, Daniel Bell va publicar The End of Ideology, una reflexió sobre el nou paper d’un tipus concret d’intel·lectual nascut als EUA, que com a con-

18 RIEFFEL, Rémy. Les intellectuels sous la Ve République (1958-1990). Paris: Calmann-Lévy, 1995, 3 vols. 19 “Les intellectuels, le pouvoir et les médias”. A: BALIBAR, Étienne [et al.]. “Fonctions des intellectuels”. Raison Présente [Nouvelles Éditions Rationalistes] (1985), núm. 73, p. 5-14.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 19

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

seqüència lògica de l’evolució de l’estructura social havia patit una transformació de les seves funcions.20 Aquest nou intel·lectual, que seria el que posteriorment ha predominat en les societats democràtiques de sistema capitalista, s’havia integrat “en el sistema productiu”21 i treballava per a la indústria cultural, la qual cosa els havia suposat “adaptar-se a un nou tipus de mentalitat i de manera de fer”, allunyat de la racionalitat crítica. Encara persisteix una certa imatge romàntica del savi que està en condicions de tractar de qualsevol tema. Les imatges del savi o de l’artista pròpies de l’època del Renaixement contrasten amb la tendència actual a l’especialització, procés que afecta especialment el món de la creació artística i cultural: l’ideal del savi perdura actualment i constitueix un contrapès per a la tendència a l’especialització que, inevitablement, afecta el món de les activitats intel·lectuals.22 La noció clàssica de l’intel·lectual com a autoritat moral i espiritual que exerceix una gran influència en l’àmbit cultural, però també en el terreny social i polític, sembla superada: Se está dando un progresivo debilitamiento del tradicional papel oracular del intelectual, del papel del intelectual como “conciencia moral de la nación”, como juez supremo de los desarrollos históricos, como celoso guardián de los derechos civiles y humanos.23

A parer nostre, no hi ha hagut una desaparició de la figura de l’intel·lectual, sinó una modificació del paper (funcions i actituds) d’aquest en una societat que canvia de manera accelerada des de tots els punts de vista, però en l’hegemonia del sistema democràtic liberal occidental. Les reflexions anteriors de Spire i de Bell que apuntaven el sorgiment d’un nou intel·lectual pràctic i especialitzat, resultat de la societat postindustrial complexa —enfront de l’intel·lectual tradicional—, s’han de relacionar amb les reflexions sobre la figura de l’intel·lectual en l’emergent societat industrial del segle XIX. La massificació de les societats industrials va permetre la

20 Citat a BERRIO, Jordi; SAPERAS, Enric, op. cit. 21 OLTRA, B. Una sociología de los intelectuales. Barcelona: Vicens Vives, 1978,

p. 144-145. 22 COSER, Lewis, op. cit., p. 363. 23 MALDONADO, Tomas. ¿Qué es un intelectual? Aventuras y desventuras de un rol. Barcelona: Paidós, 1998, p. 56.

19

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

20

Página 20

TRÍPODOS

consolidació d’un públic lector i la independència econòmica dels intel·lectuals respecte dels mecenes. Aprofundint en aquesta línia de reflexió, Oltra diu que el procés d’especialització del treball cultural en les societats industrials va suposar la diferenciació i separació de l’intel·lectual en relació amb el seu públic i la seva audiència i, fins i tot, al mateix producte. Aquest procés es va produir en el moment en què la impremta, la premsa, els mercats de l’art, les biblioteques i els salons culturals es van fer autònoms dels centres cortesans, aristocràtics o religiosos per passar a mans de la burgesia, la classe social emergent de la revolució industrial. La reflexió que hauríem de fer és que si considerem cert que els mitjans de comunicació avui dia són essencials per fer arribar la veu dels intel·lectuals, més que parlar de mort, silenci o crisi dels intel·lectuals, hauríem de preguntar-nos si no deu ser que hi ha una crisi en les funcions de l’intel·lectual en la seva relació amb els mitjans de comunicació. ¿No deu ser que els mitjans —amb les seves dinàmiques internes i llenguatge propi— han provocat i provoquen l’adaptació de l’intel·lectual i, per tant, la seva transformació? Durant el segle XX, i ja en el XXI, a mesura que han passat el anys ha augmentat el nombre d’actors i emissors socials que exerceixen una influència, sobretot a través dels mitjans de comunicació. I, en aquest sentit, els filòsofs i els pensadors han quedat relegats a un segon terme, i la seva veu ha quedat silenciada per la falta de ressò de les seves tribunes tradicionals (revistes, conferències, congressos). No obstant, i contràriament al que defensen autors un pèl apocalíptics, els mitjans de comunicació no han bandejat els actors tradicionals (polítics, catedràtics, professors universitaris, etc.), sinó que s’ha produït un canvi del rol des del moment que s’han adaptat a les dinàmiques pròpies dels mitjans. La complexitat i la falta d’acord a l’hora de definir la figura de l’intel·lectual avui dia tenen l’origen, segons la nostra tesi, en la confusió entre la figura tradicional del pensador i filòsof i aquella altra que va néixer arran l’affaire Dreyfus i que malgrat tots els canvis encara és hegemònica en la societat actual. Les confusions que perviuen al voltant del terme “intel·lectual” són conseqüència d’un seguit d’errors que parteixen d’una visió elitista de la cultura i, per tant, del paper que ha de dur a terme l’intel·lectual en la societat. Daltra banda, sovint es parla dels intel·lectuals com si aquests haguessin constituït sempre una categoria homogènia, és a dir, una categoria de subjectes socials recognoscibles per l’activitat específica que desenvolupen. El terme “intel·lectual” és una categoria abstrac-

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 21

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

ta que no té una clara correspondència amb un grup social concret. Aquesta realitat dificulta fer una definició, encara que sigui genèrica, de l’intel·lectual (hi ha qui prefereix l’eufemisme “professional de la cultura”). La noció d’intel·lectual és, per definició, ambigua i heterogènia. Mentre que la naturalesa d’una categoria social depèn essencialment d’aquell que la defineix, un grup es defineix per la naturalesa de les relacions existents entre els seus membres. Com afirma Héctor Borrat: “Acostuma a passar això quan ens referim a una categoria social i no pas a un grup social concret”.24 Per definir avui dia —o en qualsevol altra època— la figura i el paper de l’intel·lectual cal analitzar aquest en relació amb les funcions que duu a terme en l’àmbit de la cultura, la ideologia, la llengua, els mitjans de comunicació, el sistema de valors, la política i la resta de realitats en les quals els intel·lectuals han acostumat a intervenir, treballar, reflexionar i comprometre’s. Hem de tenir en compte que aquestes funcions intel·lectuals les poden dur a terme actors socials que, en un primer moment, pel seu perfil, serien lluny de ser considerats intel·lectuals. Parlem de les estrelles de l’espectacle a les quals els mitjans sovint demanen l’opinió sobre temes diversos d’actualitat, la seva visió del món i de la vida, o bé que gràcies a gaudir de l’altaveu d’un programa de ràdio o televisió de fet porten a terme alguna de les funcions clàssiques dels intel·lectuals, tot i que això no els hauria de convertir automàticament i de forma permanent en un intel·lectual. Determinar la funció o funcions que duu a terme l’intel·lectual en la societat és la millor manera de conèixer-lo i classificar-lo. En cada època s’imposen algunes funcions sobre d’altres, i, fins i tot, es pot donar el cas que n’hi hagi que desapareguin i que tornin a aparèixer. Les funcions més habituals dels intel.lectuals han estat les que detallem als apartats següents.25 Funció comunicativa Si hi ha una característica comuna que els estudiosos de la sociologia dels intel·lectuals apunten com a constant entre aquests

24 BORRAT, H. [et al.]. Els intel·lectuals i els mitjans de comunicació (I-Converses a la Pedrera). Barcelona: Centre d’Investigació de la Comunicació, 1992, p. 39. 25 Vegeu la classificació de funcions a RISQUETE, Jaume. Per a una nova sociologia dels intel·lectuals. La relació intel·lectuals-mitjans de comunicació com a àmbit de recerca. Tesi de llicenciatura. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998, p. 59-80.

21

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 22

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

22

TRÍPODOS

actors socials, aquesta és el seu vessant comunicatiu. Régis Debray26 considerava que les idees poden variar d’una època a una altra, d’un individu a un altre, però el que no canvia entre els intel·lectuals és la funció de comunicació. No és “pas l’homme des idées, des nombres ou des lois, mais l’homme de la communication”, afirmava. Per Debray, l’intel·lectual pot prescindir de la ideologia, dels valors i del compromís, però no pas de “la faculté de communiquer”. L’intel·lectual, per tant, ha de ser un comunicador i un comunicador amb accés als mitjans de comunicació, no pot ser anònim. Aquest vessant comunicatiu és important no tan sols perquè d’aquesta manera intel·lectual fa arribar al públic la seva producció intel·lectual, ja sigui en forma d’obra o de pensament, sinó també perquè així aconsegueix l’estatus d’intel·lectual. Lewis A. Coser, a Men of ideas,27 va apuntar dues circumstàncies sense les quals no pot existir un intel·lectual: primer, els intel·lectuals necessiten un auditori, un cercle de persones a les quals puguin adreçarse i que els atorgui reconeixement; segon, l’intel·lectual ha de tenir contacte amb altres intel·lectuals, ja que només a través d’aquesta comunicació grupal poden desenvolupar normes comunes de mètode i excel·lència. Podem dir que sense dimensió pública l’intel·lectual no existeix com a tal, a pesar que tingui una actitud intel·lectual. Funció creadora: legitimadors i deslegitimadors L’intel·lectual és un creador d’idees, històries, obres d’art i qualsevol tipus de construcció cultural que respon a una interpretació de la realitat o a la seva recreació. Es pot dir que, d’una manera o altra, la majoria dels homes acostumen a ser creadors. La gastronomia, l’artesania, la literatura, la filosofia, el disseny, la publicitat, la informació d’actualitat... Però quan parlem de la funció creadora de l’intel·lectual ens referim a la tasca que duen a terme els intel·lectuals, generalment com a resultat de la seva professió, per donar una visió del món i de la vida des de diferents àmbits de la creació i que comporta, al capdavall, una acció legitimadora o deslegitimadora. Per alguns autors elitistes conservadors, com ara Ortega y Gasset, aquesta funció és el principal factor de diferenciació de la figura de l’intel·lectual.

26 DEBRAY, R. Le scribe. Genèse du politique, p. 256. 27 COSER, L., op. cit., p. 19.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 23

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

El paper dels intel·lectuals és la legitimació d’una nació o Estat, d’un nacionalisme i les seves expressions, del poder, d’un líder polític. Però aquesta legitimació també és present en altres àmbits, com ara la literatura i l’art (el paper del crític), un determinat moviment social i artístic o en el debat sobre els valors imperants en la societat, de la ideologia, de l’ètica i la moral, de la identitat cultural. Si durant el segle XX, si més no fins a la caiguda del mur de Berlín, hi ha un tret característic en la funció de l’intel·lectual, aquest ha estat el compromís amb les ideologies, ja fos creant-les —en el sentit de participar en l’elaboració teòrica— o bé de legitimació i deslegitimació. Noam Chomsky28 ha utilitzat l’expressió engineering of con sent per definir el paper dels intel·lectuals com a gerents d’ideologia i fabricants de l’opinió pública en les societats occidentals. A hores d’ara, però, aquesta funció ideològica experimenta una transformació, atesa l’hegemonia d’una ideologia, l’afebliment de les fronteres entre classes socials i els canvis entre la classe treballadora, i per l’ascens d’una àmplia classe mitjana i l’impacte de la globalització. Ideòlegs d’esquerra havien atorgat a l’intel·lectual, sobretot, la funció de conscienciació de classe social als treballadors. En el moment en què els conceptes de treballador —en el sentit de proletari— i de classe treballadora s’han modificat, aquesta funció també hem de creure que s’ha modificat. Funció reflexiva A l’intel·lectual encara se l’associa amb el filòsof o amb el savi tradicional a imatge d’El pensador de l’escultor Auguste Rodin. No obstant, les societats han canviat molt des de la Grècia clàssica. A hores d’ara, el lleure ocupa cada vegada més temps en les nostres vides i la indústria cultural —mitjans de comunicació i d’entreteniment— ens ofereixen informació, coneixements, diversió i espectacle. Els àmbits de reflexió i de creació intel·lectual que des de la Il·lustració havien protagonitzat la vida social, com ara els cafès i els salons, han retrocedit com a conseqüència, entre altres factors, dels canvis en les maneres de comunicar-nos, informar-nos i divertir-

28 L’expressió “Fabricació del consentiment” va ser encunyada pel periodista i analista polític Walter Lippmann després de la Primera Guerra Mundial per definir la manipulació de la consciència política i, per tant, el control de la població a través de mecanismes no violents. Vegeu CHOMSKY, Noam; HERMAN. E. Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media. New York: Pantheon, 1988.

23

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 24

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

nos. També s’ha de subratllar que aquests mitjans —especialment els audiovisuals— condicionen la reflexió intel·lectual, i que els intel·lecutals s’han d’adaptar a les seves rutines productives. Funció moralista Una de les preocupacions tradicionals de l’intel·lectual ha estat la moral. El filòsof espanyol J. L. Aranguren29 va analitzar la funció moralista de l’intel·lectual en el sentit que aquest havia de treballar per una societat millor i la seva actitud principal havia de ser la crítica “incansable de las instituciones y las ideologías”. Per aconseguir-ho havia de mantenir la independència i, alhora, mantenir-se solitari però solidari. Lligada a aquesta funció tindríem la figura de l’intel·lectual com a guia de la societat en temps difícils, i en aquest sentit el debat sobre el silenci dels intel·lectuals també ho és sobre la manca de líders intel·lectuals. Funció contemplativa: l’intel·lectual com a teòric

24

Per tal que la figura del moralista no es viciï dels defectes dels humans, l’intel·lectual ha d’adquirir sobretot una funció contemplativa, d’observador de la realitat. Aquesta és la tesi central de Benda a La trahison des clercs, i la del filòsof espanyol José Ortega y Gasset, per qui l’intel·lectual és un espectador que observa la societat des de la seva talaia o trona (avui dia sobretot des de les trones mediàtiques), en una idea que enllaçava d’alguna forma amb la importància que va donar Aristòtil a l’observació i el coneixement de la realitat (Theorein, contemplar). Moltes figures socials porten a terme la funció d’observari seleccionar la realitat, però segurament són els periodistes el col·lectiu que treballa amb més intensitat i quotidianitat la realitat. Funció crítica Per molts autors que han reflexionat sobre els intel·lectuals, la funció crítica té un lloc preferent. Raymond Aron va destacar aquesta funció com el tret més característic dels intel·lectuals, que unes vegades s’ha identificat amb la dissidència respecte a l’ordre

29 “El oficio del moralista en la sociedad actual”, Papeles de Son Armadans, 1959, p. 111, citat per MERMALL, Thomas. La retórica del humanismo. La cultura española después de Ortega. Madrid: Taurus, 1978, p. 124-125.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 25

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

establert i d’altres amb el dubte permanent com a via de crítica. Per alguns autors, aquesta funció tradicional s’ha alterat en les societats modernes a causa de la pèrdua d’autonomia a favor de l’estabilitat laboral, per d’altres, com Bobillo, perquè els intel·lectuals han perdut el monopoli de la funció crítica: El monopolio ha quebrado, y el intelectual, sobre todo el intelectual incómodo, el que ejercía la crítica y la denuncia, el intelectual tradicional, tiende de modo lento y progresivo a desaparecer de las sociedades modernas. Aquella función que desempeñaba, ahora modificada, es compartida con otros de tal modo que algunas profesiones se han intelectualizado al tiempo que muchos intelectuales se han ido tornando periodistas de opinión.30

En relació amb aquesta actitud crítica hi ha la funció dels intel·lectuals com a contrapoder, que exerceix la crítica envers al poder, en oposició a l’intel·lectual integrat. Sovint una mateixa figura intel·lectual pot passar de tenir una funció crítica a assumir i donar suport a l’ordre polític i social vigent. ¿Vol dir això que un intel·lectual pot deixar de ser-ho quan porta a terme o deixa de portar-ne a terme una funció? 25

Funció profetitzadora Fer hipòtesis sobre el futur és una de les funcions tradicionals que ha desenvolupat l’intel·lectual, especialment en els períodes històrics en què la ciència era incapaç d’explicar gran part dels fenòmens que avui dia són absolutament comprensibles. Per alguns autors, els religiosos, profetes, messies, líders espirituals i, en conjunt, tots aquells que han tingut com a feina principal el vaticini es pot considerar que han estat intel·lectuals. Però a mesura que les societats s’han secularitzat, les religions han perdut influència i, com dirien els teòrics de l’Escola de Frankfurt i el seus deixebles, ens hem instal·lat en la cultura de present —íntimament relacionada amb la societat de consum—, aquesta necessitat d’anticipar-se al futur s’he n’ha anat en orris. Bobillo argumenta: [...] una buena parte de las necesidades de vaticinio y predicción que tienen las sociedades modernas son atendidas por los medios, sobre todo a

30 BOBILLO, F. J., op. cit., p. 40.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 26

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

corto plazo. Y desde luego, en aquellos aspectos en donde muchos medios no pueden llegar por sí mismos, recurren al concurso de los sondeos de opinión.31

Funció d’influència Un dels aspectes transcendentals de la figura de l’intel·lectual és la seva influència sobre la realitat, sigui aquesta política, cultural, identitària, etc. La llista d’actors socials que actuen sobre diferents àrees de la realitat s’ha ampliat a cantants, estrelles del cinema, comunicadors i periodistes prestigiosos, esportistes, famosos. També inclouríem ONG i altres grups d’interès i de pressió que alcen la veu per denunciar injustícies i situacions que creuen que cal modificar. Tot sovint és senzillament una cara coneguda, un famós, qui esdevé portaveu d’aquests grups i d’aquesta manera porta a terme una funció tradicional de l’intel·lectual compromès. TIPOLOGIA DELS INTEL·LECTUALS 26

En la sociologia dels intel·lectuals podem trobar diferents aproximacions a l’elaboració d’una tipologia dels intel·lectuals.32 En les pàgines anteriors hem anat perfilant alguns tipus d’intel·lectuals segons les seves actituds i funcions. Podríem esmentar l’intel·lectual clàssic o tradicional, el medieval, l’humanista, el modern, l’il·lustrat, l’ideòleg, el crític, l’independent, el compromès, l’influent, el revolucionari, el legitimador, el deslegitimador, el ressentit, el coherent i l’incoherent, el responsable, el seriós i el reflexiu, entre altres. En molts casos, en un mateix intel·lectual hi ha combinacions d’actituds i de funcions, per la qual cosa en la tipologia que presentem fem una classificació en tres grans grups: segons el “nivell d’integració” —la posició de l’intel·lectual com a tal respecte a la resta dels intel·lectuals i també respecte a la resta dels grups formats per altres actors socials—, segons les funcions dutes a terme en la relació que mantenen amb el poder (o poders) i segons la professió.

31 Ibid., p. 40. 32 Aquest apartat es basa en el capítol cinquè, “Tipologia d’intel·lectuals”, de

RISQUETE, Jaume, op. cit., p. 80-136.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 27

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

Segons els “nivells d’integració” Els intel·lectuals poden integrar-se en la societat i presentarse com a actors socials de forma individual o col·lectiva. És poc freqüent que un intel·lectual estigui del tot sol, gairebé sempre té punts d’integració amb els altres: forma part d’una intel·lectualitat o bé de la intel·liguèntsia. Per molts autors l’intel·lectual és un ésser solitari, amb una dimensió individualista. Molt sovint es presenta l’intel·lectual com un ésser essencialment solitari o que fa una tasca en soledat,33 però la idea d’independència és un mite. La imatge de l’intel·lectual independent és molt atractiva, però no es correspon amb la realitat de la major part dels intel·lectuals, que treballen en les empreses de comunicació o en les institucions educatives i universitàries. Com diu Pierre Bourdieu, alguns intel·lectuals tenen una autopercepció carismàtica, s’imaginen lliures de tota mena de determinació social. Bourdieu suggereix la necessitat de prendre consciència de quina és la posició que cadascú ocupa en l’espai social. És necessari fer un examen de consciència sobre la posició des de la qual es parla i s’actua. Com afirma Francesc Torralba, pensar mai és neutre, pur i verge: “La pretesa llibertat heroica de l’intel·lectual pateix una reducció significativa des de múltiples perspectives. Com a màxim, es pot parlar d’una llibertat vulnerable, relativa i circumstancial”.34 No obstant, l’intel·lectual sense un públic al qual dirigir-se està condemnat a no desenvolupar moltes de les funcions intel·lectuals claus per ser reconegut com a tal. La dimensió pública de l’intel·lectual el fa procliu a constituir gremis o corporacions i a formar oligarquies a l’Administració, la universitat, les editorials o a la premsa. De vegades, aquests grups esdevenen cercles o cenacles tancats i endogàmics que creen uns estils, uns llenguatges i uns interessos comuns. En altres ocasions, els col·lectius intel·lectuals poden donar origen a moviments socials i partits polítics. Pel que fa als intel·lectuals integrats en un cercle, grup o moviment, s’hi apleguen habitualment atrets per un mateix interès

33 Aquesta figura clàssica del filòsof i del pensador com un ésser solitari que duu a terme una funció elitista de reflexió sobre conceptes generals de la vida és el que Marx va criticar. 34 TORRALBA, F. “Intemperie y nomadismo. Metamorfosis del intelectual católico”. A: J. M. ESQUIROL; F. TORRALBA (eds.). Paradojas y perplejidades de la vida inte lectual. Madrid: Caparrós, 2000.

27

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

28

Página 28

TRÍPODOS

i de vegades sense tenir consciència de pertànyer a un grup comú —les generacions d’escriptors, per exemple—. René Rémond35 a r g umenta que si hi ha dificultats a l’hora de fer un estudi dels intel·lectuals és a causa de la complexitat de delimitar-los com a grup. Alguns autors han parlat dels intel·lectuals com una classe o pseudoclasse social, entre ells hi ha Alvin W. Gouldner,36 que el 1979 va definir el futur dels intel·lectuals com l’ascens d’una “Nova Classe” en l’esfera pública a l’Europa occidental, que entra en conflicte amb els grups que controlen l’economia i els líders polítics. Tres anys després Jacques Leenhardt i Barbara Maj37 afirmaven que la “Nova Classe” que havia definit Goulder en tot cas estava formada pel clerc médiatique (l’intel·lectual mediàtic). Les primeres reflexions sobre la conformació d’una classe social per part dels intel·lectuals té l’origen en el pensament marxista. En aquest sentit, Marx i Engels38 havien assenyalat el 1844 que els intel·lectuals que formaven part de la classe dominant imposaven en cada època les idees hegemòniques d’aquesta “classse dominant”. Marx no parlava dels intel·lectuals com a classe social, tot i que posteriorment alguns teròrics marxistes, com ara Gramsci, expliquessin que la lluita de classes és, en gran mesura, una lluita entre les classes intel·lectuals representants dels capitalistes i dels obrers, i dividia els intel·lectuals en dues categories: orgànics i tradicionals. Els intel·lectuals orgànics formen un grup que assumeix funcions de direcció moral d’una classe o fracció social. En Gramsci, segons explica Benjamín Oltra (1978), “intel·lectual” és “una categoría histórica relacionada directamente a los procesos de hegemonía global (política, ideológica y moral) que mueven el curso de las sociedades a través de los distintos modos de producción”.

35 “Les intellectuels et la politique”. Revue Française de Science Politique, vol. IX, 4 de desembre 1959, p. 868, recollit en el llibre de PROCHASSON, C. Les intellectuels, le socialisme et la guerre (1900-1938). Paris: Seuil, 1993, p. 262. 36 The Future of Intellectuals and de Rise of a New Class. London: Macmillan Press, 1979 (versió castellana: El futuro de los intelectuales y el ascenso de la nueva clase. Madrid: Alianza, 1980). 37 Vegeu la segona part del llibre La force des mots. Le rôle des intellectuels (Paris: Mégrelis, 1982), especialment el capítol cinquè, “Nouveaux ‘intellectuels’, Nouvelle classe? Le clerc médiatique”, p. 169-177. 38 MARX, K.; ENGELS, F. “Conciencia, comunicación y lenguaje”. A: Sobre prensa, periodismo y comunicación. Madrid: Taurus, 1987, p. 202-225 (la citació és a la p. 213), passatges de l’obra de Marx i Engels, La ideología alemana, apareguts en el periòdic alemany V o r w ä r t s, núm. 63, 7 d’agost de 1844.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 29

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

Per altres autors, sobretot d’esquerres, el grup de Lenin va ser el primer paradigma d’intel·lectuals agrupats com a “classe”, d’altres, però, el localitzen a França. Així, Anthony Harley39 destacava que, sense cap mena de dubte, els intel·lectuals francesos han estat considerats, no tan sols a França, sinó fora, un sector particular de la societat i arribava a afirmar que “si hubo alguna vez una clase que tuvo conciencia de clase, fueron ellos”. En el fons de les teories que parlen d’una classe intel·lectual hi ha un fort elitisme que considera els intel·lectuals com un grup minoritari d’elegits que porten a terme una funció de lideratge polític en la línia dels bolxevics, exercit en el seu origen per un grup intel·lectuals procedents de la classe mitjana russa. En altres casos, aquests grups són elits que s’han educat en centres que tradicionalment han reclutat els seus membres entre les classes dirigents, com ara la prestigiosa Universitat de Tòquio, l’École Normale Supériure (ENS), a França, la Universitat de Harvard, als EUA, fundacions i think tanks. També podríem afegir actualment el paper d’intel·lectual col·lectiu que fan algunes institucions, i molt especialment les ONG que porten a terme una funció de denúncia d’abusos i mentides dels Estats, del poder polític i econòmic, en una forma d’actualització del paper dels intel·lectuals com a grup que s’organitza per fer front a una injustícia. Segons les relacions de poder Els treballs que han analitzat la figura de l’intel·lectual en la seva relació amb el poder conformen l’origen de la sociologia dels intel·lectuals. En les obres de Marx, Weber, Dahrendorf, Mannheim, Gramsci, Foucault, Shils, Sartre, Le Goff, Goldmann, Althusser, entre altres, s’han definit alguns tipus d’intel·lectuals que podríem resumir en dues grans figures: l’intel·lectual orgànic (legitimador) i l’intel·lectual revolucionari i l’intel·lectual rebel (deslegitimadors), als quals podem afegir la figura del polític-revolucionari,40 present en tots els moviments revolucionaris des de la darreria del segle XVIII. En paral·lel a l’esperit revolucionari trobaríem el de rebel·lia, que per alguns autors, com Albert Camus, està íntimament lligat a l’aparició dels intel·lectuals, i que no s’identi-

39 Citat per RIEFFEL, Rémy, op. cit., vol. 1, p. 142-146. 40 LAQUEUR, Walter. “Los ideólogos de la Revolución”, al llibre de HOFFMAN,

Kurt. Poder e impotencia de los intelectuales. Caracas: Monte Ávila, 1970, p. 53-76.

29

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 30

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

30

TRÍPODOS

ficaria tant amb la disciplina política i de partit, com amb la dissidència (intel·lectual dissident) i l’esperit crític. En relació amb el poder, l’intel·lectual, en els dos darrers segles, s’ha destacat per la presa de posició i el compromís ideològic (intel·lectuals d’esquerra, de dreta i liberals, seria la classificació més habitual) i la feina ideològica (figura de l’ideòleg i la del propagandista, malgrat que tot sovint aquestes dues figures han manipulat la realitat per adaptar-la a uns interessos concrets), que assumeix la tasca d’articular una ideologia o bé de divulgar-la perquè es converteixi en hegemònica. La imatge de la figura de intel·lectual en la funció de crítica i combat contra les injustícies s’ha acostumat a vincular amb l’intel·lectual d’esquerres. Però si analitzem la relació dels intel·lectuals amb els polítics veurem que aquesta imatge es consolida en el segle XIX amb l’aparició dels partits polítics i el sorgiment dels grans moviments ideològics. Són molts els casos d’intel·lectuals que han entrat en el joc polític en un moment determinat, més enllà dels períodes electorals, signant manifestos de suport. L’intel·lectual que es compromet en política esdevé un intel·lectual de partit. Rémy Rieffel41 assegura, però, que en els darrers anys aquesta figura s’ha anat fent fonedissa per donar pas a l’intel·lectual que dóna suport a determinades causes o accions de manera puntual: es tracta de l’intellectuel spécifique. Durant el segle XX hi ha hagut força casos d’intel·lectuals que han tirat endavant projectes de partits polítics, per exemple, a Catalunya, Acció Catalana —escissió de la Lliga Regionalista—, de J. V. Foix, Carles Riba i Jaume Bofill i Mates, o l’Agrupación al Servicio de la República, el 1931, iniciativa de Gregorio Marañón, Ramón Pérez de Ayala i José Ortega y Gasset. A França, Sartre va fracassar en la seva primera i única iniciativa de crear un partit polític, el 1948, Rassemblement Démocratique Révolutionnaire. I no obstant, l’Action Française —amb Charles Maurras com a líder intel·lectual d’aquest partit monàrquic i ultracatòlic— va representar el paradigma del compromís de l’intel·lectual en política. Bona part de les polèmiques que suscita la figura de l’intel·lectual expressen una tensió més o menys encoberta entre aquests dos pols: la vocació científica i el compromís polític. Una tensió que Max Weber va saber descriure magistralment en la seva

41 RIEFFEL, Rémy, op. cit., p. 33.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 31

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

obra El savi i el polític. El savi manté el seu compromís i la seva vocació de coneixement: la recerca de la veritat. L’ociositat, que és inherent a la condició de l’intel·lectual, li permet mantenir una posició crítica i desinteressada. El polític, l’home d’acció, és més inquiet: el seu compromís moral l’empeny a l’acció amb una voluntat transformadora de la realitat. El seu compromís li impedeix, en moltes circumstàncies, desenvolupar una funció crítica i autocrítica. Una renuncia a dir la veritat. En alguns casos excepcionals la ciència i la política es donen la mà. Però quan es confonen les dues vocacions hi ha el perill que l’intel·lectual esdevingui un mer propagandista al servei dels interessos del poder (o del contrapoder), és a dir, que es converteixi en un chien de garde, segons l’expressió que el 1932 va encunyar Paul Nizan. Tanmateix, aquestes relacions dels intel·lectuals amb la política també ha estat focus de tensió. A la inversa, sovint són els polítics que porten a terme funcions pròpies de intel·lectual, fins i tot quan exerceixen de polítics. D’aquí que puguem parlar tant de l’intel·lectual polític com del polític intel·lectual. Com si es tractés del vell dilema de si va ser primer l’ou o la gallina, entre l’àmbit intel·lectual i el polític les figures sovint es confonen: Jorge Semprún —militant comunista durant el franquisme, el 1988 nomenat ministre de Cultura del govern espanyol del PSOE—, ¿s’ha de considerar un intel·lectual polític o un polític intel·lectual? ¿Per quina raó no s’hauria de considerar intel·lectual el polític llicenciat que escriu llibres i col·labora en revistes i diaris? Fins al començament del debat a l’entorn de la innocència del capità Dreyfus, l’escriptor, el filòsof i l’artista només s’havien compromès individualment, l’únic precedent havia estat el rebuig a la construcció de la torre Eiffel. Aquesta intromissió de l’intel·lectual en els afers polítics no va ser ben vista per alguns hommes de lettres. Quan Bernard Lazare va anar a veure André Gide per demanar-li la firma a favor de Dreyfus, aquest es va escandalitzar: “Quin horror! Vet aquí algú que posa res per sobre de la literatura”. Les reticències a la intervenció de l’intel·lectual en política han estat especialment virulentes des de la perspectiva elitista de la sociologia dels intel·lectuals. Ortega y Gasset distingia entre intel·lectual i polític, i no trobava punts de compatibilitat entre les funcions i actituds dels uns i els altres: [...] al intelectual de casta le sobrecoge siempre ese don de la mentira que posee el político. Tal vez, en el fondo, envidia esa tranquilidad prodigio-

31

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 32

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

sa con que los hombres públicos dicen lo contrario de lo que piensan, o piensan lo contrario de lo que están viendo con sus propios ojos.42

I en aquesta mateixa línia argumental Ortega y Gasset afirmava que els intel·lectuals es preocupen més que s’ocupen, tot al contrari dels polítics i homes d’acció, distinció que fa servir el pensador espanyol per reobrir una escletxa molt ampla entre intel·lectuals i polítics: [...] hay pues, dos clases de hombres: los ocupados y los preocupados: políticos e intelectuales. Pensar es ocuparse antes de ocuparse, es preocuparse de las cosas, es interponer ideas entre el desear y el ejecutar. La preocupación extrema lleva a la apraxia, que es una enfermedad. El intelectual es, en efecto, casi siempre un poco enfermo.43

32

Constatem que tornem a trobar dues línies de pensament incompatibles respecte a la figura de l’intel·lectual, una de les quals és la tesi que defensava Julien Benda a La trahison des clercs. Per Benjamín Oltra,44 la figura de l’intel·lectual polític ha de complir els criteris següents: ser ideòleg, assagista o escriptor polític; que treballi amb símbols relacionats amb la consciència política i que tingui una obra, ja sigui periodística o assagística, escrita sobre les relacions amb el poder i la societat, a part que la seva obra estigui escrita en llibres, articles de diaris, revistes, etc. La política ha seduït sovint l’intel·lectual. La política necessita, cada vegada més, cares conegudes i noms de prestigi, és a dir, l’adhesió, més que d’intel·lectuals, d’aquells que gràcies a la seva presència en els mitjans tenen influència cultural i social, i la busquen entre artistes, escriptors, jutges i, fins i tot, famosos, sobretot els que són coneguts per la seva imatge televisiva. Per Dominique Wolton, aquesta relació de l’intel·lectual amb la política s’hauria de limitar estrictament al temps de crisi: [...] pueden participar de la comunicación política, pues tienen autoridad para expresarse públicamente sobre la política partiendo de una lógica de conocimiento. Existe una larga tradición de la intervención de los inte-

42 ORTEGA Y GASSET, José. Mirabeau o el político; Contreras o el aventurero; Vives o el intelectual. Madrid: Revista de Occidente/Alianza, 1986, p. 36-37. 43 Ibid., p. 33. 44 OLTRA, Benjamín, op. cit., p. 50.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 33

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

lectuales desde que nació ese término, en ocasión del caso Dreyfus [...], su espacio natural de expresión es el espacio público y no la comunicación política, salvo en especial en tiempos de crisis, en que pueden intervenir en la comunicación política.45

La situació actual, si fem una anàlisi dels anys noranta i aquests primers anys del segle XXI, és que l’espai de la comunicació política sovint és l’espai dels mitjans, i els actors que hi participen van més enllà del polític professional. Francesc-Marc Àlvaro indica que “la política s’ha fet difícil per als intel·lectuals perquè la realitat s’ha fet també difícil i ja no es deixa encaixonar en el reduccionisme ideològic per a ser explicada de dalt a baix”.46 I en aquesta complexitat social, amb un major nombre d’actors socials, el sistema de valors imperants, l’augment de l’oferta mediàtica i la cultura de l’espectacle, l’intel·lectual polític ha de competir amb altres actors com ara l’artista. Potser encara el 1998 podia resultar estrany veure en un manifest publicat per Le Monde47 en suport de Bill Clinton amb motiu del cas Monica Lewinski, els noms de Claudia Cardinale, Lauran Bacall i Alain Delon al costat dels de Günter Grass, Carlos Fuentes, André Glucksmann, Edgar Morin i Gabriel García Márquez, però a hores d’ara ja ens hem acostumat a trobar en manifestos i actes públics aquesta convivència entre actors socials i professionals tan diversos. Segons la relació amb la cultura, la ciència, la religió i l’espectacle Fins ara hem pogut constatar l’enorme complexitat i ambigüitat que ha envoltat la figura del’intel·lectual. En aquesta última classificació —que podríem haver titulat “segons la professió”— localitzem els intel·lectuals que ho són no pas per la seva relació amb el poder —definits per la seva actitud i funció—, sinó pel seu treball en l’àmbit de la cultura, la ciència, la religió, la informació i l’espectacle, entre altres. D’intel·lectuals n’hi ha hagut de moltes professions, com ara joglars, capellans, filòsofs, científics, pintors, mestres d’escola, pro-

45 “La comunicación política: construcción de un modelo”. A: WOLTON, D.; FERRY, Jean-Marc [et al.]. El nuevo espacio público. Barcelona: Gedisa, 1992, p. 33. 46 “Silenci a tot volum”, p. 156. A: Equip CETC. Els valors dels professionals de la cultura a Catalunya. Barcelona: Centre d’Estudis Contemporanis (Generalitat de Catalunya), 1995, p. 151-160. 47 Vegeu Le Monde, 24 de setembre de 1998.

33

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 34

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

34

TRÍPODOS

fessors universitaris..., sobretot s’hi ha considerat els que han estat creadors, intèrprets o emissors. Podem incloure-hi primerament els savis —més que una professió és una condició derivada del resultat d’uns coneixements acumulats— els quals sobretot treballaven a la universitat. La importància del professor s’ha vinculat al paper tradicional del mestre com a acumulador i difusor —com el capellà— de coneixements, perquè és un intèrpret de la realitat. I, no obstant, el mestre ha anat perdent l’hegemonia amb l’aparició de molts altres actors socials que han afeblit la influència dels àmbits de socialització tradicionals (família, església, escola). El religiós, l’escriptor, el científic, el filòsof i pensador són alguns dels professionals que han pogut ser reconeguts com a intel·lectuals. A aquests hi afegim el crític, l’expert o especialista, el professional pràctico-intel·lectual, l’artista, el periodista i fins i tot el famós. Els cinc primers són intel·lectuals clàssics (molt especialment l’escriptor tant en la faceta de creador com en la del compromís) mentre que el crític, l’expert i el professional pràcticointel·lectual o bé apareixen o bé es consoliden en les societats complexes en relació amb una funció d’experts allunyats del paper generalista de l’intel·lectual tradicional. Així, Juan Rof Carballo, seguint Heiddeger, va observar “la sustitución del pensamiento meditativo o contemplativo que refleja la humanidad por el pensamiento calculador, deshumanizador, propio de la tecnología”.48 Aquests intel·lectuals tenen l’origen en la diversificació de la societat complexa i la necessitat de disposar d’experts. Els “pràcticointel·lectuals” són definits per Saperas49 com el conjunt de professionals que han desplaçat els intel·lectuals més “humanistes”, entre els quals inclou enginyers, periodistes, juristes, tècnics en telecomunicacions, dissenyadors o científics socials, que haurien suplantat —encara que no totalment— els intel·lectuals humanistes del sector de la producció cultural en els mitjans de comunicació. Abans d’entrar en l’apartat següent, ens centrarem per un moment en els periodistes, els artistes i els famosos com a intel·lectuals, per la relació tan estreta que tots tres mantenen amb els mitjans de comunicació, l’àgora d’intervenció intel·lectual per antonomàsia avui dia. L’artista i el periodista ja exerciren d’intel·lectuals en l’affaire Dreyfus, mentre que el famós, més que una professió —tot i que cada vegada hi ha més gent en els mitjans que

48 Citat en el llibre de MERMALL, Thomas, op. cit., p. 80. 49 BERRIO, J.; SAPERAS, E., op. cit.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 35

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

respon a aquest qualificatiu— es tractaria d’una categoria sociològica i no tant d’una categoria professional. Tradicionalment, sobretot per part d’autors elitistes, ja siguin de dretes o esquerres, hi ha hagut reticències a classificar els artistes com a intel·lectuals. André Malraux va evitar considerar l’artista un intel·lectual, i ho argumentava dient que “la matière première de l’artiste n’est pas la vie, ce n’est pas la realité; c’est toujours autre oeuvre d’art”. I Ortega y Gasset, malgrat el seu pensament elitista, no diferenciava entre intel·lectual i artista,50 sinó entre els que miren el món i els que hi actuen. L’intel·lectual, com l’artista, segons Ortega, és un espectador que converteix el que veu fora en idea. És clar que quan Ortega deia això no podia imaginarse la gran quantitat de professionals que s’arreceren avui dia sota la denominació “artista” (actors i actrius, cantants, vedettes i un llarg etcètera de persones relacionades amb la faràndula). L’artista que en la societat burgesa aconsegueix viure de manera autònoma de la seva obra —dinàmica que es consolidarà amb el desenvolupament de la societat de masses— obté reconeixement per la seva feina i, gràcies als mitjans de comunicació, una gran popularitat. És en aquest punt que parlem del “famós”, que ha obtingut uns nivells molt alts de presència en els mitjans gràcies al mateix model que s’hi ha imposat, en el qual l’entreteniment ocupa un lloc destacat. Edgar Morin ja va parlar el 196251 d’aquest fenomen, que ell va emmarcar en l’esclat de l’star system, en el qual ídols i artistes, com també futbolistes —referents per a la joventut i la societat— i altres professionals del món de l’espectacle es convertien en referents socials. Cinc anys després, el 1967, Guy Debord 52 a La société du spectacle radiografiava perfectament una situació que amb els anys s’ha consolidat, en part per l’hegemonia dels mitjans audiovisuals, especialment de la televisió. Autors crítics amb aquesta situació (Wolton, Morin) han arribat a dir que a la societat de mercat l’espai públic ha estat substituït per l’espai publicitari, fet que ha alimentat la presència d’escriptors, artistes, actors i molts altres professionals creadors que s’atropromocionen a través dels mitjans. El famós ha acabat sent

50 ORTEGA Y GASSET, J. Mirabeau o el político, p. 54-55. 51 MORIN, E. El espiritu del tiempo (ensayo sobre la cultura de masas). Madrid:

Taurus, 1966. 52 La sociedad del espectáculo. Madrid: Miguel Castellote Editor, 1976. L’obra va sortir publicada originalment en francès el 1967.

35

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

Página 36

TRÍPODOS

reclamat per opinar sobre temes aliens a la seva formació i ni els mitjans més seriosos, qualificats de premsa de qualitat, escapen d’aquesta tendència a assimilar a tots el que hi apareixen i convertir-los en famosos. Aquest fenomen va ser definit per Jean Cazeneuve53 a finals dels setanta com a “principi de vedettització”, que consisteix a convertir un individu que ha reeixit en el seu àmbit de treball en un model a seguir per la resta. Així, l’atleta, el futbolista, el guanyador del Tour, esdevenen personatges als quals se’ls pot demanar l’opinió sobre l’actualitat política. Una de les explicacions d’aquest fenomen és en la modificació en el concepte de “carisma” propi de la modernitat. Salvador Giner i Manuel Pérez Iruela54 subratllen que tot i que el carisma és essencialment religiós es manté en societats secularitzades que tornen a la religió “a través de un proceso complejo de desecularización a través del que hemos ido creando rituales, aparatos de culto, ceremoniales, conmemoraciones y mitologías”. De tots aquests esdeveniments sorgeixen personatges que omplen els mitjans de comunicació, tot i que els nous ídols, contràriament al carisma tradicional, que era un atribut individual adquirit, segons Giner i Pérez Iruela: 36

[...] se adquiere, sobre todo, al abrigo del carisma institucional y a través de la mediación que las estrategias de comunicación interponen entre el personaje y sus seguidores. Ya han pasado los tiempos de producción artesanal del carisma, en que los intelectuales, profesionales, políticos, artistas, santones y sacerdotes atraían personalmente adeptos en virtud de sus cualidades personales.55

El carisma, segons aquests dos autors, s’ha instrumentalitzat al servei de tot tipus d’interessos, com si es tractés d’una mercaderia més. Nosaltres afegiríem que el màrqueting, les relacions públiques, el periodisme corporatiu (gabinets de comunicació), creen un ambient positiu al voltant de persones, esdeveniments i institucions que en alguns casos legitimen artificialment un seguit d’opinions i valors que s’acaben imposant en la societat. La política tampoc ha quedat lliure d’aquesta influència i en període electoral podem trobar cantaoras, actors i actrius al costat dels líders polítics

53 CAZENEUVE, Jean. La sociedad de la ubicuidad. Barcelona: Gustavo Gili, 1978,

p. 249. 54 Vegeu el capítol II. “La manufactura del carisma”. A: CASTILLA DEL PINO, Carlos [et al.]. Teoría del personaje. Madrid: Alianza, 1989, p. 39-59. 55 CAZENEUVE, Jean, op. cit., p. 56.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 37

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

en una estratègia per mirar d’aconseguir l’atenció dels mitjans i la identificació dels ciutadans amb el seu projecte polític. Els mitjans de comunicació s’han convertit en l’escenari sense el qual el famós no existiria, ja que és on s’hi s’exhibeix. El món dels negocis els utiliza com a publicitat per vendre els seus productes, i els mitjans, per augmentar l’audiència. Aquesta “aristocracia del éxito”, segons Mercedes Odina i Gabriel Halevi, està formada per moltes persones que interpreten papers o porten a terme funcions pròpies de intel·lectual: En la actualidad, los actores y los cantantes ofrecen análisis políticos y los políticos aprenden a actuar. [...] Los deportistas dan consejos morales y los sacerdotes actúan en plan deportivo. Los periodistas son entrevistados y las novias de los príncipes escriben reportajes.56

I què fan els periodistes mentrestant? Els mitjans de comunicació, en principi àmbit professional dels periodistes, s’ha vist assaltat per tot tipus d’actors externs. El periodisme estava habituat a la participació dels literats, però actualment viu un intrusisme com segurament cap altra professió. Aïllem-nos dels qui apareixen en els mitjans i centrem-nos en els periodistes com a intel·lectuals (la seva feina és interpretar, seleccionar i jerarquitzar la realitat). Diu Llorenç Gomis: Los periodistas son intelectuales, pero su público no lo es en principio, y por lo tanto no se puede dirigir a ellos como si fueran intelectuales. [...] Los periodistas viven de un público que no se fijará en lo que dicen si no lo entienden y le interesa. Lo tiene que entender y le tiene que interesar: son dos condiciones, dos limitaciones.57

Hi ha autors que han indicat que els periodistes s’han apropiat el rol dels intel·lectuals. D’aquesta manera, Félix Ortega afirma: El periodismo utiliza el recurso recurrentemente empleado por los intelectuales de todos los tiempos: mostrarse como un grupo que proporciona desinteresadamente la verdad (la información objetiva) al conjunto de la sociedad. Su competencia no es otra, por tanto, que la invo-

56 ODINA, Mercedes; HALEVI, Gabriel. El factor fama. Barcelona: Anagrama, 1998, p. 46. 57 Paraules pronunciades a les I Converses de la Pedrera. Vegeu BORRAT, H. [et al.], op. cit., p. 59.

37

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

cada por los intelectuales, esto es, el cultivo del conocimiento y de los mecanismos que permiten su comunicación.58

38

Diferents autors asseguren que els intel·lectuals s’han adaptat als mitjans de comunicació i els periodistes i el periodisme s’ha integrat a la societat oferint més serveis (informació sobre salut, bellesa, viatges, oci, etc.) i s’ha anat imposant —sobretot a la televisió i a la ràdio— un periodisme-espectacle. No obstant això, el mitjà de comunicació —ja sigui un diari, un magazín radiofònic o bé un informatiu televisiu— encara duu a terme un paper d’intel·lectual col·lectiu, manllevant l’expressió de J. L. Aranguren en referir-se a El País,59 és a dir, exercint un lideratge intel·lectual amb la informació, presentant temes de debat i pronunciant-se en la seva línia editorial. Aquestes reflexions sobre la funció de l’intel·lectual col·lectiu per part del diari ens permet subratllar la importància de la responsabilitat no tant del mateix periodista com de la línia editorial que marquen els caps de secció, sotsdirector, director i consell editorial. La capacitat de crear climes, estats i corrents d’opinió, que poden derivar en conseqüències negatives pel mateix sistema polític i social —erosió de personatges públics, reforçament de prejudicis i enfrontament entre identitats culturals—, ens situa davant un tema cabdal que no ha estat gens estudiat: el paper dels qui creen opinió a través dels mitjans. En els darrers anys, entre els qui col·laboren en aquests mitjans de comunicació, a més dels periodistes, s’han afegit altres actors socials molt diversos, tot i que són escriptors, polítics i professors universitaris, a més dels periodistes, els que habitualment s’expressen a través de la premsa i la ràdio, mentre que a la televisió els tipus de programes condicionen molt el perfil dels convidats. En aquesta nova situació, els periodistes assumeixen funcions que semblaven reservades als intel·lectuals, i viceversa. Paul Beaud i Francesco Panese afirmaven que a França s’havia produït en els darrers trenta anys un procés de trasllat de les instàncies de legitimació i consagració de l’intel·lectual del cercle reduït d’iguals als mitjans de comunicació i al mercat:

58 ORTEGA, F. “Los nuevos intelectuales orgánicos”. Claves de Razón Práctica [Madrid] (julio-agosto de 1992), núm. 24, p. 44. 59 Vegeu-ne l’article “Legitimación moral” al suplement Temas de Nuestra Época, El País, 15 d’octubre de 1992, p. 8.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 39

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

En la medida en que las relaciones entre los intelectuales y los medios de comunicación dependen de su grado de autonomía recíproco, estas modificaciones estructurales se traducen en un doble movimiento: mientras parte de la producción intelectual tiende cada vez más a darse a conocer a través de los medios de comunicación, determinadas actividades periodísticas tienden a intelectualizarse. En el cruce de ambas emerge una figura híbrida, encarnada en el periodista intelectual y en el intelectual periodista.60

Aquesta tipologia dels intel·lectuals que hem presentat podria ser molt extensa. No obstant això, alguns autors confirmarien que hi ha directors de cinema, cantautors, creatius publicitaris, pintors i dissenyadors, entre altres professionals, que porten a terme una funció intel·lectual, ja sigui crítica, de contrapoder, de legitimació, de simple creació o bé d’elaboració de valors socials. També podríem dir que, segons les circumstàncies, hi pot haver militars, sindicalistes, obrers i molts altres professionals que es podrien incloure en la categoria d’intel·lectuals. Hi ha hagut directors de cinema que han donat suport a ideologies (Eisenstein), d’altres que s’han compromès amb una visió del món determinada, han fet crítica social, política... El cineasta britànic Ken Loach ha estat un dels creadors més crítics de l’època de la primera ministra Margaret Thatcher. Buñuel va ser crític amb el franquisme, la moral burgesa i la religió catòlica. I pel que fa al conflicte dels Balcans, Theo Angelopoulos (La mirada d’Ulisses, 1995) va censurar l’actitud impassible d’Occident. Quant als cantautors, la llista de noms dels que s’han compromès des del punt de vista social i polític seria llarguíssima. La veu dels cantautors, especialment en períodes de dictadura, ha esdevingut un referent en temps difícils. Un altre dels àmbits que ha cultivat la dissidència i la crítica és la sàtira i l’humor, especialment a través del teatre, la televisió i la premsa escrita. La llista de figures intel·lectuals s’ha ampliat molt respecte a la visió tradicional que únicament hi incloïa el filòsof i el pensador. ELS INTEL·LECTUALS I ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ En alguns intel·lectuals s’adverteix un sentiment de pessimisme i de perplexitat davant del caràcter complex i contradictori

60 BEAUD, Paul; PANESE, Francesco. “Los nuevos amos del pensamiento. Cultura, política y medios de comunicación”. Telos, núm. 42 (1996), p. 12.

39

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

40

Página 40

TRÍPODOS

de la societat i de la cultura actuals. En el llibre El sublim i el vulgar es presenta, precisament, una crítica de la visió elitista i exclusivista que des del món intel·lectual es fa de la cultura.61 Sembla que molts intel·lectuals —des d’un sentiment de superioritat— s’hagin resistit (i es resisteixin encara avui) a acceptar i, fins i tot, a intentar comprendre la realitat de la comunicació i la cultura mediàtiques. Al nostre entendre, un dels pecats més incomprensibles (i, cal dirho, més imperdonables) de la ciència social moderna ha estat no contemplar la importància que tenen els mass media en la formació de les societats modernes i en l’evolució dels processos socials en general i, d’una manera molt especial, dels processos culturals. Molts científics socials se senten temptats a ignorar-los sistemàticament i, com passa en els llibres Homo videns, de Giovani Sartori (1998), i Sobre la televisió, de Pierre Bourdieu (1996), només s’han dignat a tractar-los en un to sorprenentment crític i corrosiu. La crítica dels mass media —i d’una manera particularment obsessiva de la televisió que ha esdevingut el principal boc expiatori del nostre temps— és una constant en les darreres dècades, i podem dir que assoleix una funció ritual de primer ordre, atès que és una de les principals “estrategies de distinció” dels intel·lectuals que reclamen més presència i protagonisme en el món de la comunicació. L’intel·lectual és un actor social que es defineix per un conjunt de funcions i actituds, entre les quals, com hem indicat anteriorment, destaca la seva funció comunicativa. Si per la sociologia és un actor social, per les ciències de la comunicació és un emissor social. Creiem no equivocar-nos si afirmem que els mitjans de comunicació ocupen un lloc central en la societat actual pel que fa a la construcció social de la realitat, la legitimació dels discursos ideològics i l’atorgament d’autoritat intel·lectual. Per tant, l’intel·lectual, per fer conèixer la seva obra i la seva opinió, ha de tenir veu en aquests mitjans. Aquest nexe entre els intel·lectuals i els mitjans de comunicació és controvertit. Es tracta d’una relació que presenta dues vessants clarament diferenciades. En primer lloc, el paper i la percepció que la societat té actualment dels intel·lectuals mediatitzada per la participació d’aquest en els mass media. En segon lloc, l’actitud que els intel·lectuals tenen davant de la societat actual i dels mitjans de comunicació social.

61 BUSQUET, J. El sublim i el vulgar (els intel·lectuals i la “cultura de masses”). Barcelona: Proa, 1998.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 41

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

La idea que vivim en una “mediocràcia” —Régis Debray va encunyar el mot médiocratie el 1979, a Le pouvoir intellectuel en F r a n c e—ha estat apuntada per diversos autors, fins al punt que s’ha arribat a afirmar que la societat actual s’estructura en audiències62 i que vivim amb una “mentalitat d’audímetre”, que fa que es pensi en clau d’èxit comercial. Bourdieu llença una acusació contra el paper dels mitjans per atorgar legitimació a la producció cultural actual: Fa només una trentena d’anys, i això des de la meitat del segle XIX, des de Baudelaire, Flaubert, etc., en el medi dels escriptors d’avantguarda, dels escriptors per vocació, reconeguts pels escriptors, o fins i tot, entre els artistes reconeguts pels artistes, l’èxit comercial immediat era sospitós.63

Aquesta relació difícil i contradictòria dels intel·lectuals amb els mitjans de comunicació social no els ha marginat de l’àgora mediàtica, tot i que alguns autors han vist en aquesta relació una pèrdua d’influència social dels intel·lectuals, en especial de la figura de intel·lectual com a consciència social. Santos Juliá64 creu que la repercussió de les propostes dels intel·lectuals és inferior avui dia i subratlla que “ni siquiera se puede hablar ya de generaciones de intelectuales, en la medida en la que se hablaba antes porque no actúan como grupo, excepto en ocasiones concretas, como la firma de un manifiesto”. La universalització i democratització de la cultura hauria provocat, segons Juliá, que les veus intel·lectuals estiguin representats per opinants, columnistes, creadors d’opinió, és a dir, l’intel·lectual mediàtic. Alguns autors desconfien profundament de l’intel·lectual mediàtic, capaç de tractar qualsevol tema (sense ser-ne entès en cap). Claude Lévi-Strauss és defensor de l’intel·lectual especialista i es mostra crític amb l’intel·lectual generalista. Considera que aprofitar-se de la notorietat aconseguida en un camp específic per opinar sobre temes que desconeix o només coneix de segona mà és una impostura.65

62 CORNU, Daniel. Journalisme et vérité. Genève: Labor et Fides, 1994. 63 BOURDIEU, Pierre. Sobre la televisió. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 30. 64 Paraules recollides pel diari El País (11 d’agost de 1998, p. 22) en el marc d’un

curs que Santos Juliá, catedràtic d’Història del Pensament, va dur a terme a la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo, a Santander, en què va analitzar la relació dels intel·lectuals amb la política a l’Espanya del segle XX. 65 LÉVI-STRAUSS, Claude. La Vanguardia, 20 de maig 1998.

41

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 42

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

Més enllà dels apocalíptics i els integrats

42

Malgrat la desconfiança respecte a l’intel·lectual mediàtic, és obvi que la presència dels intel·lectuals en els mitjans de comunicació social presenta aspectes positius, atès que pot afavorir la difusió de la seva obra i l’extensió del reconeixement social. La discussió sobre la intervenció de l’intel·lectual en els mitjans ens acosta a les dues posicions que Umberto Eco defensava a Apocalittici e inte grati.66 Per Eco, les actituds dels intel·lectuals davant la cultura moderna poden sintetitzar-se a partir de dues posicions bàsiques: la de l’apocalíptic i la de l’integrat. L’apocalíptic veu amb desconfiança les noves tècniques de creació i difusió cultural, i expressa el seu temor davant l’extensió de la participació popular a l’àmbit del consum cultural. Els apocalíptics, segons la reflexió d’Eco, tenen una visió aristocràtica de la cultura. La cultura de masses és una “anticultura” que neix en el moment en què la massa fa acte de presència a la vida cultural i política. La massificació cultural no és només el signe d’una aberració transitòria i limitada a l’àmbit cultural; esdevé el signe inequívoc d’un procés de decadència irrecuperable de la nostra civilització, davant la qual l’home culte no pot sinó expressar-se en termes d’apocalipsi. L’error dels apocalíptics és —com afirma Eco— creure que la cultura mediàtica és radicalment nociva per la doble condició de tècnica i d’industrial, i de la pretensió (força il·lusòria) que avui és possible la producció cultural i la participació política al marge dels circuits que conformen les empreses mediàtiques. [El discurso apocalíptico] no ve enigmáticos signos del fin, pero sí misteriosos y pérfidos medios de comunicación que encarnan el mal y contaminan todo signo por ellos vehiculado. Hoy no es la Gran Ramera ni la Bestia, ni la peste, ni las lagostas. Hoy el Mal son los medios, y como éstos son entidades complejas, difícilmente imaginables como entes concretos, es cómodo representárselos metaforizados en las nuevas plagas y pestes finmilenarias.67

66 Vegeu ECO, Umberto, op. cit. 67 RODRÍGUEZ, Raúl. Apocalypse Show. Intelectuales, televisión y fin de milenio.

Alacant: Biblioteca Nueva (Universitat d’Alacant), 2001, p. 34.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 43

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

En contraposició a l’intel·lectual apocalíptic, constatem la reacció optimista i confiada de l’integrat, massa compromès en la gestió dels nous mitjans tècnics, i que gaudeix d’una posició relativament privilegiada que li permet despreocupar-se dels suposats efectes perversos dels mass media. [Para los integrados] era un logro indudable de la sociedad abierta y democrática, equiparable a la consecución del sufragio universal o a otros derechos civiles y políticos del ciudadano.68

L’integrat és optimista; participa en la creació cultural i segurament té un paper més actiu en la construcció de la cultura contemporània. Viu de la cultura i no es preocupa per la cultura. Com diu Adorno, els qui tenen interessos en la indústria cultural els agrada parlar de la cultura i de la seva indústria destacant-ne el vessant tecnològic, i estan massa ocupats per preocupar-se. L’apologia de la cultura de masses presenta aspectes virtualment interessants però està, afirma Eco, imbuïda per un cert liberalisme cultural que dóna per fet que la lliure circulació dels béns culturals és naturalment bona. Davant del dilema que es planteja entre apocalíptics i integrats, ningú pot aspirar a una posició d’absoluta neutralitat. Publicada el 1965, i en la mesura en què ens invita a fer una lectura simplista i maniquea del problema, l’obra d’Eco ha estat ja superada, però la crítica sistemàtica —i sovint apocalíptica— de la societat i la cultura modernes és un fet habitual i recurrent al principi del segle XXI. I n’hi ha prou de llegir els diaris, particularment la secció d’opinió, per constatar aquest fet. La paradoxa és que la crítica que es fa dels mitjans de comunicació és present en els mateixos mitjans, que han esdevingut el principal fòrum de discussió pública. Però no només els intel·lectuals, també la ciutadania tendeix a exagerar el poder, suposadament malèfic, dels mitjans de comunicació. És indubtable que els “discursos apocalíptics” —en totes les variants— tenen més ressò i més interès social que qualsevol altre tipus de discurs. Des de posicions crítiques es tendeix a atribuir als nous instruments de producció cultural i als mitjans de comunicació social una gran força manipuladora. Els discursos de caràcter apocalíptic tendeixen a

68 Ibid., p. 40-41.

43

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 44

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

sobrevalorar la importància dels manipuladors, a la vegada que, des d’una posició de distanciament intel·lectual i en nom de la llibertat, tendeixen, paradoxalment, a subestimar la capacitat crítica i les potencialitats de resistència dels ciutadans. Es una de las ironías de la historia intelectual que sean precisamente aquellos pensadores que abogan por el cambio social quienes suelen considerar a la gente receptáculos pasivos de manipulación ideológica, descartando de hecho las nociones de movimientos sociales y cambio social, excepto cuando se trata de acontecimientos excepcionales y singulares generados fuera del sistema social.69

44

Encara que la distinció entre apocalíptics i integrats té limitacions importants: posa de manifest la tensió i el malestar personal que han presidit —i presideixen encara avui— les relacions de l’intel·lectual amb els mitjans de comunicació social. Al mateix temps remarca les implicacions polítiques i estètiques d’aquest debat, un debat —com afirma Eco— contaminat per una sèrie d’implicacions polítiques molt fortes. Es tracta, en el fons, d’un debat mal plantejat: un debat de tot o res; un debat científicament estèril en què els uns destaquen els aspectes positius i favorables de la cultura de masses, mentre que els altres n’assenyalen els efectes perversos. Eco retreu a l’apocalíptic que faci una desqualificació global de la cultura mediàtica sense un examen de consciència previ que permeti conèixer millor els diversos mitjans de producció i difusió culturals. I en certa mesura, aquesta crítica també es pot fer extensible als integrats, als quals aparentment tot els sembla bé. La principal limitació d’aquesta tipologia és que no serveix, en realitat, pel que aparentment hauria de servir: per classificar de manera rigorosa els diversos tipus d’intel·lectuals. Ja hem assenyalat que el terme intel·lectual fa referència a una categoria abstracta, i que aquesta tipologia no serveix per comprendre amb més precisió el tema. Creiem que en un moment o altre, gairebé tots els teòrics són o es mostren apocalíptics, i que els integrats no són tan integrats com sembla; perquè, si n’estiguessin tant, probablement no es prendrien ni la molèstia de teoritzar sobre la cultura mediàtica. Ara, quan fa quaranta anys que va ser escrita, sabem que l’obra d’Eco planteja una

69 C A S T E L L S, Manuel. La era de la información. Madrid: Alianza, 1997, vol. I, p. 367-368.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 45

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

“falsa dicotomia” i que el fet de participar en determinats mitjans no significa renunciar, necessàriament, a l’esperit crític. L’intel·lectual pot exercir simultàniament de crític i d’adulador segons un sistema de compromisos i fidelitats molt particulars. Amb aquesta tipologia, Eco ha aconseguit divulgar el debat simplificant-lo i, potser sense proposar-s’ho, ha ridiculitzat els diversos teòrics que hi van participar, amb la qual cosa s’ha situat per sobre del bé i del mal. Més enllà de la discussió sobre apocalíptics i integrats, el cert és que no pocs intel·lectuals aconsegueixen un gran prestigi i una gran rellevància social per la seva condició d’homes públics (mediàtics), i per una fama no sempre merescuda i sobrevinguda que no es correspon a cap aportació destacada. En molts casos, adquireixen prestigi social al marge de si han realitzat una obra important o han contribuït a fer una contribució significativa en el seu àmbit professional específic. Molts intel·lectuals se senten temptats d’aparèixer en els mitjans perquè la seva obra pugui arribar al gran públic. El reconeixement del gran públic pot suposar una notable font de prestigi i d’influència social. Com assenyala Edurne Uriarte, l’intel·lectual ha de recórrer a la participació a la premsa de prestigi i, ocasionalment, als altres mitjans de comunicació social: La prensa de calidad se ha convertido en España en el foro principal de debate intelectual. La necesidad de llegar a públicos amplios y a la inexistencia de revistas interdisciplinarias de suficiente prestigio y calidad han llevado al primer plano intelectual al periodismo escrito de calidad. Las relaciones de los intelectuales con el periodismo, sin embargo, están cargadas de ambivalencia. Los intelectuales combinan la atracción por los mass media con reservas hacia la figura del periodista al que a veces consideran un inferior.70

El drama de l’intel·lectual és que, per sobreviure, sovint ha de “nedar i guardar la roba”. L’ambigüitat és el que els provoca certes contradiccions i tensions. Aquesta situació ambivalent i indeterminada en què es troben molts intel·lectuals explica, en part, la gran discussió i preocupació sobre la cultura mediàtica i, en definitiva, la seva problemàtica relació amb els mass media i la indústria cultural, com advertia Daniel Bell:

70 URIARTE, E. “Los intelectuales y los medios de comunicación de masas”. ZER. Revista de Estudios de Comunicación [Bilbao], 1996, p. 155.

45

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 46

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

Pero aunque la crítica cultural se hubiese convertido en un juego, representaba también un grave problema para el intelectual, que se veía invitado ahora a asumir un papel, por ambiguo que fuese, en una cultura de la que siempre se había mofado. Muchos críticos radicales tuvieron la impresión de haber sido invitados a trabajar en los medios de comunicación de masas para dar lustre, decoro y falso prestigio a las revistas y a la televisión, para que las ideas y los temas de la literatura seria pudieran ser explotadas por su “valor de choque”. De tal manera, las relaciones entre el intelectual y la cultura de masas recién nacida se convirtieron en los años cincuenta en un problema importante, en pretexto para simposium de investigación y amplios ensayos críticos.71

46

No es tracta d’un fenomen nou, però —com ja deia Daniel Bell a mitjan anys seixanta— és evident que molts intel·lectuals s’han desenganyat i han renunciat a qualsevol forma d’intervenció pública i, per tant, han arribat a renegar de la seva condició d’homes públics. En la “mediocràcia” prescindir dels mitjans condemna l’intel·lectual a l’anonimat. Per aquesta raó, sovint formulen crítiques a les relacions promíscues dels intel·lectuals amb els mitjans de comunicació alguns autors que acaben sent mediàtics. Un dels casos més significatius va ser el de Pierre Bourdieu que a Sobre la televisió va escriure un al·legat contra una certa dictadura de l’audímetre que imposa una lògica comercial en el món de la comunicació i de les produccions culturals. L’audímetre —diu Bourdieu— és la sanció del mercat, de l’economia, és a dir, d’una legalitat externa i purament comercial, i la submissió a les exigències d’aquest instrument de màrqueting és l’equivalent exacte en matèria de cultura a la demagògia orientada pels sondeigs d’opinió en matèria de política. Tots els àmbits de la qual estan sotmesos a la imposició estructural del periodisme: “L’univers del periodisme és un camp sotmès als constrenyiments del camp econòmic a través dels índexs d’audiència”.72 Bourdieu —que criticava els mitjans des de la mateixa trona mediàtica— temia que els mitjans de comunicació —i especialment la televisió— esdevinguessin els nous àrbitres de la vida cultural i acabessin sent els presentadors de la televisió els que tin-

71 BELL, Daniel. “Modernidad y sociedad de masas: variedad de la experiencia cultural”. A: La industria de la cultura. Madrid: Alberto Corazón, 1969, p. 28. 72 BOURDIEU, Pierre. Sobre la televisión, Barcelona: Anagrama, 1997, p. 81.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 47

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

guessin la darrera paraula a l’hora de seleccionar els “millors” poetes, pintors, filòsofs, historiadors, sociòlegs, etc. L’autor francès defensa, per damunt de tot, l’autonomia del científic i la de l’intel·lectual. I en la defensa de l’autonomia del científic, Bourdieu no té manies a l’hora de denunciar una sèrie de personatges “traïdors” que formen part de l’àmbit científic però que estan disposats a “col·laborar amb el camp enemic” del periodisme. El valor de les critiques radicals contra la cultura mediàtica només poden ponderar-se si es té en compte la dimensió ideològica d’aquesta crítica. És ideològica en la mesura en què es tracta d’un mecanisme de defensa de certs intel·lectuals davant la pèrdua del pes específic de les seves activitats o el fracàs de les seves pretensions. Bourdieu no converteix la seva aparició televisiva en una reflexió sociològica —crítica, lúcida i serena sobre la televisió— sinó en un combat a sang i foc contra la “greu amenaça mediàtica” que no en té prou de profanar el camp de la cultura, sinó que tendeix, fins i tot, a envair l’àmbit “sagrat” de la ciència. Per a una sociologia del treball intel·lectual Per comprendre millor l’actitud que adopten certs intel·lectuals davant la comunicació i la cultura mediàtica pot resultar molt suggerent circumscriure’s —com ha fet Lewis Coser— al marc d’una sociologia del treball intel·lectual que tingui en consideració quines són les condicions socials del coneixement i quina és la seva situació professional. Aquesta perspectiva serveix de profilaxi per evitar una sèrie d’equívocs que dificulten l’estudi sociològic de la cultura. Coser parteix d’un punt de vista similar al d’Eco, però en fa una lectura més profunda i sociològica: Homes com C. Wright Mills, guiats per visions apocalíptiques sobre l’imminent col·lapse de la cultura nord-americana, probablement centrin els seus esforços en certs aspectes lúgubres de la vida intel·lectual nordamericana, excloent indicadors més optimistes, mentre que escriptors com Edward Shils, inclinats a una visió decididament optimista sobre les perspectives de la cultura nord-americana, probablement descuiden els factors més pertorbadors.73

73 COSER, Lewis, op. cit., p. 258-259.

47

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 48

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

48

TRÍPODOS

Segons el sociòleg nord-americà, aquesta controvèrsia s’alimenta, si més no en part, d’un malentès o de diferents concepcions i sensibilitats sobre la funció o el paper dels intel·lectuals: “Una gran quantitat de controvèrsies sobre l’actual posició dels intel·lectuals nord-americans és producte de la confusió, innecessària, que provoca la inexistència d’un acord respecte a la denotació del mateix terme intel·lectual”.74 Coser parteix de la premissa que en l’actualitat hi ha, com hi ha hagut sempre, molts tipus d’intel·lectuals, vinculats a diferents tipus d’activitats professionals i a diversos àmbits institucionals. El caràcter complex de les societats modernes i la creixent divisió social del treball s’ha fet especialment evident en el camp del saber i de la producció intel·lectual. En els països avançats, l’especialització del treball contribueix al procés de fragmentació. En elaborar l’anàlisi sobre la posició dels intel·lectuals respecte a aquest tema, és important conèixer quin és el paper i quina la posició concreta d’aquests intel·lectuals en la societat. La sociologia ens permet defugir una construcció idealista i mitificadora dels paper dels intel·lectuals. La curiositat ociosa, que és bàsica per a qualsevol tasca intel·lectual, només és factible en la mesura en què l’intel·lectual ha resolt satisfactòriament els problemes de subsistència. La “reflexió desinteressada” només és possible si hom és capaç de superar les contingències d’una vida dedicada al treball i a l’esforç, i es lliura momentàniament de les obligacions mundanes. Maldonado és conscient d’aquesta qüestió i ho diu d’una forma directa i provocadora: de què viuen els intel·lectuals?, qui els paga? En estos campos de estudio, extrañamente se encuentra sólo un desordenado interés por el intelectual como sujeto económico o, para decirlo crudamente, por el intelectual como sujeto social que, en cualquier modo y en cualquier lugar, como todos los demás, percibe un salario. Querría enseguida ocuparme de este aspecto que una hipócrita idealización de la figura del intelectual ha convertido a menudo en tabú.75

74 “Por esta razón, según Talcott Parsons, hay muchas clases diferentes de intelectuales. Por consiguiente la comunidad intelectual tiende a perder su solidaridad, en el sentido de que todos conocen a todos. No sólo menos intelectuales conocen a menos no intelectuales, esto es, las figuras políticas, las gentes de negocios, etc., sino que tienden a conocer a los intelectuales cuyos intereses están relativamente cercanos a los suyos” (PARSONS. “Comments on American Intellectuals”, Daedalus, estiu del 1959, p. 494, citació de Coser, op. cit., p. 363). 75 MALDONADO, Tomas, op. cit., p. 43.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 49

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

Ningú —fora que pertanyi a una família d’origen burgès o aristocràtic— pot sostreure’s a la necessitat de guanyar-se la vida. Actualment, la major part dels intel·lectuals són treballadors assalariats (o tenen certes aspiracions de ser-ho). En determinats moments els intel·lectuals s’erigeixen en “consciència crítica de la nació”, però a ningú no escapa que el compromís i la consciència social del savi estan condicionats (com en qualsevol mortal), per la voluntat de poder, el desig de seguretat dins del món acadèmic, l’èxit personal i el reconeixement social. És possible que molts intel·lectuals es deixin temptar pels mitjans de comunicació de masses. Però n’hi ha que no s’han deixat temptar del tot; el drama de l’intel·lectual és que, si vol sobreviure com a tal, ha de bellugar-se sovint entre dues aigües i practicar un doble joc. I aquesta ambigüitat l’hi pot provocar certa tensió i malestar personal. Més enllà del pessimisme i l’optimisme També hi ha hagut teòrics que només fa dues dècades van profetitzar el silenci o mort final dels intel·lectuals per la competència dels mitjans de comunicació, curiosament. Philip Elliot76 mantenia el 1982 que “los intelectuales están a punto de verse privados de los foros públicos en los que podían desempeñar su cultu ra de discurso crítico. Su base de poder se desmorona bajo sus pies”. Tres anys després, Antoine Spire77 analitzava la figura de intel·lectual en la societat mediàtica i destacava que en aquesta els intel·lectuals no disposen de poder, sinó d’influència, a part de subratllar que tenen el poder de fer llegir, escoltar, vendre i aconsellar, la qual cosa comporta que el públic els atribueixi un poder que ells en realitat no tenen i que té a veure amb la influència dels mass media sobre la societat actual. Spire deia això el 1985, quan, assegurava, s’estava assistint a França a la utilització dels intel·lectuals per part de la maquinària mediàtica, tot i que subratllava que l’intel·lectual tenia necessitat de parlar per tal de difondre el seu pensament. En aquest sentit, Spire utilitza el concepte d’“intel·lectual narcís”: l’intel·lectual queda seduït per la seva imatge mediàtica, es converteix

76 “Los intelectuales, la sociedad de la información y la desaparición de la esfera pública”. A: ELLIOT, Philip [et al.]. Los intelectuales en la sociedad de la información. Barcelona: Anthropos, 1987, p. 90 (l’edició original és del 1982). 77 “Les intellectuels, le pouvoir et les médias”. A: BALIBAR, Étienne [et al.], op. cit.

49

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

50

Página 50

TRÍPODOS

en víctima i aleshores pateix la “détérioration du travail intellectuel”. Per la seva banda, Enric Saperas78 considera que la nostra època és de “transició” i que estem abandonant una societat estable, “on l’intel·lectual disposava d’un protagonisme reconegut i respectat”, per endinsar-nos en una fase hostil per la figura de l’intel·lectual clàssic. D’altra banda, Rémy Rieffel explicava que a França, des del començament dels anys setanta, s’havia modificat la definició d’intel·lectual que hauria anat des de l’hegemonia de l’intel·lectual, compromès, encarnat per Sartre, i la del model de l’intel·lectual específic, representat per Michel Foucault, que defensava les intervencions puntuals, fins a la figura de l’intel·lectual mediàtic, que “ante todo pone la mira en la notoriedad a través de acciones de amplio espectro consensual, del tipo de los Derechos del Hombre”.79 Tot això, segons Rieffel, va fer que del “front ideològic” s’hagués passat al “front informacional”. I, en aquest sentit, el desenvolupament de programes de talk shows hauria convertit el periodista en mitjancer al voltant del qual es reuneixen personalitats de diversos nivells (polítics, intel·lectuals, astres de la cançó o del cinema, publicitaris, etc.), la qual cosa afavoreix la imatge i credibilitat d’algunes estrelles, tot i que, alhora, perjudicaria la credibilitat dels intel·lectuals en benefici de les estrelles del món de l’espectacle. El 1993, Rémy Rieffel publica Les intellectuels sous la Ve République, un estudi sobre els intel·lectuals francesos entre el 1958 i el 1990, en el qual analitza les col·laboracions dels intel·lectuals francesos amb els diferents mitjans de comunicació, els seus compromisos, les relacions amb el poder i els conflictes entre intel·lectuals. A través d’aquest ingent treball empíric basat en el buidatge dels programes de televisió i de ràdio, i de la premsa escrita durant tots aquests anys, Rieffel80 conclou —i els seus resultats es podrien aplicar en qualsevol país del nostre entorn econòmic i cultural— que, en l’espai d’alguns decennis, l’àrea d’intervenció dels intel·lectuals s’ha remodelat i s’han redistribuït les zones de competència i atribució, a més de substituir-se l’intel·lectual profeta pel mediàtic, que basa el seu prestigi en la notorietat social que aconsegueix amb les seves aparicions en els mitjans.

78 BERRIO, J.; SAPERAS, E., op. cit. 79 RIEFFEL, Rémy. “Sobre el vedettismo de los medios”. A: WOLTON,

Domique; FERRY, Jean-Marc, op. cit., p. 243. 80 Conclusions del treball de R I E F F E L, Rémy. Les intellectuels sous la Ve République (1958-1990). Paris: Calmann-Lévy, 1995, vol. III, p. 217-232. (La citació és a la p. 218).

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 51

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

En aquesta mateixa línia d’anàlisi, Francis Balle81 indica que ja des del 1960, amb la televisió, la ràdio i a poc a poc els multimèdia, s’havia imposat l’ordre del mercat i de llavors ençà s’ha anat trencant un món en què les idees i les paraules estaven en poder d’una casta, tot i que els intel·lectuals (savis, artistes, moralistes, polítics) continuen sentint-se atrets pels mitjans de comunicació, malgrat que han patit una certa vulgarització del paper tradicional en adaptar-se a la dinàmica dels mitjans. Tot seguint, una línia de reflexió optimista. Edurne Uriarte 82 destaca la importància de la premsa de qualitat com a principal fòrum de debat intel·lectual per mirar d’arribar a un públic ampli. No és possible l’existència d’un diari de qualitat sense la col·laboració de l’acadèmic, el literat i el científic al costat del periodista. La notorietat que proporciona un diari és immediata, molt superior al que s’aconsegueix a través de les revistes especialitzades i dels llibres. En tot aquest debat sobre la relació dels intel·lectuals amb els mitjans podria semblar que aquests lligams s’haguessin de localitzar en els darrers anys. Però, ja en el segle XIX molts novel·listes, artistes i polítics espanyols, francesos i catalans —per posar els exemples més pròxims— van col·laborar activament amb la premsa escrita. A la premsa de Madrid i de Barcelona, aquesta relació dels intel·lectuals amb la premsa ha estat molt important: alguns dels debats més transcendentals han tingut lloc des de les pàgines dels diaris —recordem, per exemple, l’article d’Ortega y Gasset, “El error Berenguer”, el novembre de 1930 a El Sol, que va provocar la defenestració del nou govern de Berenguer—. I una passejada per les planes dels diaris durant la transició espanyola i el període de consolidació de la democràcia serveix per acabar amb qualsevol idea que negui la reflexió intel·lectual. El que sí que ha perdut pes com a mitjà d’expressió intel·lectual són les revistes, àgora tradicional en països com França, tal com recorda Rieffel. Pel que fa a la ràdio i la televisió, malgrat les crítiques que se’n pugui fer, han estat lloc de debat intel·lectual, especialment a Espanya, i sobretot la ràdio, mitjançant el gènere de la tertúlia. En el cas del mitjà televisió, Bobillo83 interpreta que els intel·lectuals

81 BALLE, Francis. Le mandarin et le marchand. Le juste pouvoir des médias. Paris: Flammarion, 1995, p. 12-13. 82 URIARTE, Edurne, op. cit. 83 BOBILLO, Francisco J., op. cit., p. 42-44.

51

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 52

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

TRÍPODOS

són menys telegènics que altres actors socials, com ara els polítics, perquè “el discurso intelectual, así se presume, se dirige más a la razón que a los sentimientos. Más a explicar que a convencer, al análisis que a la arenga”. L’intel·lectual té menys sentit de l’espectacle i més sentit del ridícul. Per això, segons Bobillo, la relació entre els intel·lectuals i la televisió és difícil i traumàtica: El intelectual se encuentra en una clara inferioridad de condiciones con respecto a otras personas para poder seguir la preceptiva indicada. [...] Habituados a llegar al público con la palabra escrita, ignoran, cuando no desdeñan, o fingen desdeñar para encubrir su ignorancia, los recursos expresivos de la imagen. [...] En más de una ocasión, sintiéndose observados por la cámara, afectados al propio tiempo por el pudor y la vanidad, denotan falsedad o hipocresía. Se perciben inseguros, dominados por unos interlocutores a quienes no reconocen autoridad alguna para mandarles, y acaban transmitiendo incomprensión y extravío.

52

La dinàmica que imposa la televisió —amb un tempo àgil que obliga a intervencions breus— fa que l’intel·lectual i el seu discurs s’hagin d’adaptar a l’espectacularitat de la televisió. I no obstant això, l’anàlisi que fa Rémy Rieffel a la seva obra monumental Les intellectuals sous la Ve République de la col·laboració dels intel·lectuals amb els mitjans de comunicació francesos, inclosa la televisió, donen uns resultats que contradiuen els autors que han culpabilitzat els mitjans d’una presumpta desaparició dels intel.lectuals. Pel que fa a la televisió a Espanya i Catalunya, l’anàlisi de continguts de les cadenes generalistes epanyoles i l’autonòmica TV384 donava uns resultats en la línia de Rieffel: hi ha una oferta important de programes culturals, de llibres i sobretot de debat, tot i que la majoria d’aquests programes entren en el gènere dels talk show. El seguiment exhaustiu de la programació televisiva en el període 1992-1998 ens permet afirmar que a Espanya i a Catalunya no es pot parlar de silenci o mort dels intel·lectuals. Durant aquest període, si més no pels platós de les televisions privades i públiques d’àmbit estatal espanyol, TVE-Catalunya i Televisió de Catalunya, han desfilat professors universitaris, filòsofs, pensadors, periodistes, advocats, religiosos, científics i moltes altres figures que formen part de la tipologia dels intel·lectuals.

84 Vegeu l’anàlisi elaborada per RISQUETE, Jaume, op. cit., p. 166-168.

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 53

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

En aquest context, els autors de la sociologia de la comunicació han apuntat noves figures intel·lectuals nascudes a recer de la relació d’aquests amb els mitjans: l’opinador, el líder d’opinió, el periodista intel·lectual, l’intel·lectual periodista, el comunicador, l’intel·lectual mediàtic i, fins i tot, l’intel·lectual mutimediàtic, per definir les persones que amb una certa ubiqüitat són assidus a més d’un mitjà de comunicació. Aquests tipus d’intel·lectuals freqüenten avui dia els mitjans al costat de molts dels intel·lectuals més tradicionals que hem ressenyat en l’apartat anterior, a més de famosos, comunicadors i presentadors i conductors de programes (per regla general en mans d’un periodista). Si entréssim en l’anàlisi del comunicador observaríem que s’ha produït una actualització de la figura de l’intel·lectual compromès amb carisma, que esdevé autoritat moral. En el cas del comunicador, pot passar que no tingui cap obra al darrere, que sigui simplement un periodista (o no) amb una gran capacitat d’influència en l’opinió pública i d’arrossegar la seva audiència. Santos Juliá ha recordat recentment que després de l’affaire Dreyfus la sort de l’intel·lectual ha estat vinculada a la seva capacitat d’aconseguir que les seves propostes tinguin ressò i se’ls doni publicitat des d’una tribuna de premsa, des d’algun diari, lloc històricament privilegiat de la presència pública de l’intel·lectual. Multiplicades aquestes tribunes, i en una realitat social, política i econòmica diferent de la de fa més d’un segle, coincidim amb Juliá amb el seu diagnòstic: ¿Silencio real o sólo una apariencia de silencio que ocultaba una por así decir silenciosa transformación de la presencia del intelectual en los periódicos? Cualquiera que abra hoy un diario, en Roma o en París, en Londres como en Nueva York, por no hablar de Madrid o Barcelona, encontrará sus páginas más pobladas de intelectuales que nunca. Sobre cualquier tema posible, de la guerra de Irak a la manipulación genética, del terrorismo islamista a la sedación paliativa, de las tramas del crimen organizado a la corrupción política, cientos, miles de intelectuales dejan oír cada día su voz desde las páginas de los periódicos, aquí y en el resto del mundo. ¿Cómo es posible, entonces, que se siga hablando del siglo XX como el siglo que presenció el nacimiento, auge, declive y desaparición de los intelectuales? [...] El intelectual tipo faro, que iluminaba el camino rellenando cuartillas desde la mesa de un café de París, ha dejado su sitio al intelectual que desde su ordenador envía 750 palabras sobre un tema de su competencia a la redacción de un periódico.85

85 Discurs en l’acte de lliurament dels premis Ortega y Gasset, reproduït pel diari El País l’11 de maig de 2005, p. 35.

53

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

Página 54

TRÍPODOS

EPÍLEG

54

La democràcia actual ha vist desaparèixer algunes figures intel·lectuals com els maîtres à penser, ha vist declinar la influència del filòsof com a intèrpret de la realitat i com a persona que expressa un compromís moral amb el seu temps, però la figura de l’intel·lectual —que ha quedat força desdibuixada per l’adveniment de l’anomenada “societat de la informació”, posteriorment “societatxarxa” i “societat globalitzada”— amb la irrupció de noves professions continua vigent, tot i la modificació (o adaptació) d’algunes de les seves funcions típiques. L’hegemonia de la televisió ha afavorit la proliferació de nous rols intel·lectuals i ha contribuït a erosionar la imatge clàssica i mítica de l’“intel·lectual compromès”. Tanmateix, podem afirmar que l’intel·lectual existeix. A principis de segle XXI encara té sentit destacar el paper de l’intel·lectual com el del professional que —en paraules de Rémy Rieffel— transcendeix el camp de competència pròpia per intervenir en el debat públic sobre els problemes d’interès general. El debat sobre la presumpta mort o silenci dels intel·lectuals s’ha alimentat des d’una visió elitista, apocalíptica (i sovint romàntica), que equipara la imatge de l’intel·lectual amb la del savi, sense tenir en compte que la societat i el mateix paper dels intel·lectuals han canviat substancialment. Lluny de la creació de l’opinió pública per part d’una minoria il·lustrada, la democràcia actual —amb la universalització de l’educació i l’extensió del consum cultural— permet (si més no teòricament) que tots els ciutadans que ho vulguin puguin assumir funcions que fins no fa gaire eren patrimoni d’una minoria il·lustrada que tenia un accés privilegiat a determinades tribunes d’opinió. El monopoli de les funcions i actituds intel·lectuals per una minoria s’ha trencat, efectivament. Però també en aquesta universalització i en les dinàmiques pròpies dels mitjans tot sovint veiem que el perfil de l’intel·lectual s’ha desdibuixat i, fins i tot, se n’ha trivialitzat la tasca. No ens han de sorprendre les resistències que alguns senten a concedir l’estatut d’intel·lectual a determinats actors socials que tenen un protagonisme molt important en l’àmbit de la comunicació. Cada època genera, potencia i legitima uns tipus d’intel·lectuals i, en l’edat de la comunicació i de l’espectacle, la intel·lectualitat que s’imposa està formada per un conjunt molt ampli de figures vingudes de molts àmbits professionals que fan acte de

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 55

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

presència pública a través dels mitjans de comunicació i en les indústries culturals. Edgar Morin assegurava que cada època s’impregna d’un esperit que desenvolupa uns valors concrets i uns actors que els legitimen. Si analitzem qui s’expressa actualment en els mitjans de comunicació i de què es parla, observant qui són els creadors de les indústries culturals i quines són les seves obres, podrem saber qui són avui dia els nostres intel·lectuals. D’aquesta manera comprendrem molt millor el món actual i evitarem de caure tant en l’optimisme ingenu com en el pessimisme estèril que —com afirma Umberto Eco— ha caracteritzat el debat sobre els intel·lectuals en la segona meitat del segle XX. BIBLIOGRAFIA ALBA, Víctor. Historia social de los inte -

voir. Essai sur la domination des manuels

lectuales. Barcelona: Plaza & Janés, 1976.

par les intelectuels. Paris: Anthropos,

ARANGUREN, J. L. De ética y de moral.

1981.

Barcelona: Círculo de Lectores, 1991.

— (coord.). L’intellectuel: l’intelligentsia et

—. “Legitimación moral”, al suplement

les manuels. Paris: Anthropos, 1983.

Temas de Nuestra Época, El País, 15 d’oc-

BENDA, Julien. La trahison des clercs.

tubre de 1992.

Paris: Grasset, 1981 [1927].

ARON, Raymond. L’opium des intellec -

—. “Palabras pronunciadas en la sesión

tuels. Paris: Gallimard, 1968.

de apertura del Congreso de Intelectua-

BALIBAR, Etienne [et al.]. “Fonctions

les Antifascistas” (Valencia, 1937), re-

des

produït per la revista Debats, [València ]

intellectuels”.

[Nouvelles

Raison

Éditions

Présente.

Rationalistes]

(1996 [1937]), núm. 56.

(1985), núm. 73.

B E R R I O,

BALLE, Francis. Le mandarin et le mar -

Catalunya”. A: GINER, S. (dir.). La societat

J.

“Els

chand. Le juste pouvoir des médias. Paris:

catalana. Barcelona: Institut d’Estadística

Flammarion, 1995.

de Catalunya, 1997, p. 951-964.

BEAUD, Paul; Panese, Francesco. “Los

BERRIO, J.; Saperas, E. Els intel·lectuals,

nuevos amos del pensamiento. Cultura,

avui.

política y medios de comunicación”.

Catalans, 1993.

Telos (1996), núm. 42, p. 12-22.

B O B I L L O, Francisco J. “Intelectuales:

BELL, Daniel. El fin de las ideologías.

pasado y presente”. Revista de Ciencias

Madrid: Tecnos, 1964 [1960].

Sociales. Debate Abierto (primavera del

—. “Modernidad y sociedad de masas:

1992), núm. 7.

variedad de la experiencia cultural”. A:

B O D I N, Louis. Les intellectuels. Paris:

La industria de la cultura. Madrid: Alberto

PUF, 1964 [(1962].

Corazón, 1969 [1962], p.15-67.

B O N, Frédéric; Burnier, Michel-Antoine Les

BELKHIR, Jean. Les intellectuels et le pou -

nouveaux intellectuels. Paris: Cujas, 1966.

Barcelona:

intel·lectuals

Institut

a

d’Estudis

55

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 56

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

56

TRÍPODOS

BORRAT, H. [et al.]. Els intel·lectuals i els

—. Le scribe. Genèse du politique. Paris:

mitjans de comunicació (I-Converses a la

Grasset et Fasquelle, 1980.

Pedrera). Barcelona: Centre d’Investigació

DE MIQUEL, A. Los intelectuales bonitos.

de la Comunicació, 1992.

Barcelona: Planeta, 1980.

BOURDIEU, P. Sur la télévision. Paris:

E C O, U. Apocalípticos e integrados.

Liber, 1996 (edició catalana: Sobre la tele -

Barcelona: Lumen, 1988 (edició origi-

visió. Barcelona: Edicions 62, 1997; edi-

nal: Apocalittici e integrati. Milano:

ció castellana: Bourdieu. Sobre la televi -

Bompiani, 1965).

sión. Barcelona: Anagrama, 1997).

ELLIOT, Philip [et al.]. Los intelectuales

BREDIN, Jean-Dennis [et al.]. “J’Accuse...!

en

de Zola”. Suplement del diari Le Monde,

Barcelona: Anthropos, 1987 [1982].

13 de gener de 1998.

EQUIP CETC. Els valors dels professionals

BUSQUET, J. El sublim i el vulgar (els

de la cultura a Catalunya. Barcelona:

intel·lectuals i la “cultura de masses”).

Centre d’Estudis Contemporanis (Gene-

Barcelona: Proa, 1998.

ralitat de Catalunya), 1995.

—. “Los intelectuales ante los medios de

FOUCAULT, Michel. Un diálogo sobre el

comunicación social”. A: ESQUIROL, J.

poder. Madrid: Alianza, 1997.

M.; TORRALBA, F. (eds.). Paradojas y per -

FOX, E. I. La crisis intelectual del 98. Ma-

plejidades de la vida intelectual. Madrid:

drid: Cuadernos para el Diálogo, 1976.

Caparrós Editores, 2000, p. 95-115.

GINER, S. Sociedad masa: crítica del pensa -

CASTELLS, Manuel. La era de la informa -

miento conservador. Barcelona: Península,

ción (economia, sociedad y cultura).

1979 [1976].

Madrid: Alianza, 1997 [1996].

GOULDNER, Alvin W. El futuro de los

CASTILLA DEL PINO, Carlos [et al.]. Teo-

intelectuales y el ascenso de la nueva clase.

ría del personaje. Madrid: Alianza, 1989.

Madrid: Alianza, 1980 [1979].

CAZENEUVE, Jean. La sociedad de la ubi -

HOFFMAN, Kurt. Poder e impotencia de

cuidad. Barcelona: Gustavo Gili, 1978.

los intelectuales. Caracas: Monte Ávila,

CHOMSKY, Noam; HERMAN. E. Manu-

1970 [1968].

facturing Consent: The Political Economy

J U L L I A R D, Jacques; W I N O C K, Miche

of the Mass Media. New York: Pantheon,

(dirs.).

1988.

français. Paris: Seuil, 1996.

CORNU, Daniel. Journalisme et vérité.

LE GOFF, Jacques. Los intelectuales en la

Genève: Labor et Fides, 1994.

Edad Media. Barcelona: Gedisa, 1986

COSER, L. Hombres de ideas. México:

[1985].

Fondo de Cultura Económica, 1968 (ver-

LEENHARDT, Jacques; MAJ, Barbara. La

sió original: Men of Ideas. A Sociologist’s

force des mots. Le rôle des intellectuels.

View. New York: The Free Press, 1965).

Paris: Mégrelis, 1982.

DEBORD, Guy. La sociedad del espectácu -

LÉVY, Bernard-Henri. Eloge des intellec -

l o. Madrid: Miguel Castellote Editor,

tuels. Paris: Grasset, 1987.

1976 [1967].

MAKOTO, Oda. Les intellectuels japonais.

DEBRAY, Régis. Le pouvoir intellectuel en

Paris:

France. Paris: Ramsay, 1979.

Franc, 1979.

la

sociedad

de

Dictionnaire

la

des

información.

intellectuels

Publications Orientalistes de

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 57

DEL FILÒSOF

COM A INTEL·LECTUAL A L’INTEL·LECTUAL MEDIÀTIC

MALDONADO, Tomas. ¿Qué es un inte -

RISQUETE, Jaume. Per a una nova sociologia

lectual? Aventuras y desventuras de un rol.

dels intel·lectuals. La relació intel·lectuals-

Barcelona: Paidós, 1998.

mitjans de comunicació com a àmbit de recer -

MARX, Kart; ENGELS, F. Sobre prensa,

c a. Treball de tesina, Bellaterra: Universitat

periodismo

Autònoma de Barcelona, 1998.

y comunicación. Madrid:

Taurus, 1987.

RODRÍGUEZ FERRÁNDIZ, R. Apocalypse

MERMALL, Thomas. La retórica del

Show. Intelectuales, televisión y fin de mile -

humanismo. La cultura española después

nio. Alacant: Biblioteca Nueva (Univer-

de Ortega. Madrid: Taurus, 1978.

sitat d’Alacant), 2001.

MILLS, C. Wright. Power, politics and

SARTORI, G. Homo videns. La sociedad

People. New York: Ballantine Books,

teledirigida. Madrid: Taurus, 1998.

1962.

S A R T R E, Jean-Paul. Plaidoyer pour les

MIQUEL, Pierre. L’affaire Dreyfus. Paris:

intellectuels. Paris: Gallimard, 1978

PUF, 1973 (1959).

[1972].

MORÁN, Gregorio. “¿Por qué no acaba-

—. Escritores políticos. El intelectual y la

mos con las tertulias?”. La Vanguardia, 8

revolución. Madrid: Alianza, 1978.

de febrer de 1998, pàg. 21.

SAVATER, Fernando. “El genial hombre

MORIN, E. El espiritu del tiempo (ensayo

anuncio”. Babelia, El País, 19 de novem-

sobre la cultura de masas). Madrid:

bre de 1994.

Taurus, 1966 (edició original: L’esprit du

SCHLESINGER, P. [et al.]. Los intelectua -

temps. Essai sur la culture de masse. París:

les en la sociedad de la información.

Bernard Grasset, 1962)

Barcelona: Anthropos, 1987 [1982].

NIZAN, Paul. Les chiens de garde. Paris:

SHILS, E. “La sociedad de masas y su cul-

François Maspero, 1971 [1932].

tura”. A: BELL, D. [et al.]. La industria

ODINA, Mercedes; Halevi, Gabriel. El

cultural. Madrid: Alberto Corazón, 1969

factor fama. Barcelona: Anagrama, 1998

[1960].

OLTRA, B. Una sociología de los intelec -

SHILS, E. The intellectuals and the power.

tuales. Barcelona: Vicens Vives, 1978.

Chi-cago: University of Chicago Press,

ORTEGA, Félix. “Los nuevos intelectuales

1972.

orgánicos”. Claves de Razón Práctica

TORRALBA, Francesc. “Intemperie y

[Madrid] (julio-agosto de 1992), núm. 24.

nomadismo. Metamorfosis del intelec-

ORTEGA Y GASSET, José. El espectador.

tual católico”. A: ESQUIROL, J. M.;

Madrid: Salvat, 1969.

TORRALBA, F. (eds.). Paradojas y perpleji -

—. Mirabeau o el político; Contreras o el

dades de la vida intelectual. Madrid:

aventurero; Vives o el intelectual. Madrid:

Caparrós Editores, 2000.

Revista de Occidente/Alianza, 1986

TRESSERRAS, J. M.; MARÍN, E. Cultura de

PROCHASSON, C. Les intellectuels, le

masses i postmodernitat. València: Tres i

socialisme et la guerre (1900-1938). Paris:

Quatre, 1994.

Seuil, 1993.

URIARTE, E. “Los intelectuales y los me-

RIEFFEL, Rémy. Les intellectuels sous la

dios de comunicación de masas”. ZER.

Ve

Revista de Estudios de Comunicación

République

(1958-1990).

Calmann-Lévy, 1995, 3 vols.

Paris:

[Bilbao], 1996.

57

01 busquet+risquete.C3

10/10/05

22:38

Página 58

JORDI BUSQUET I JAUME RISQUETE

WACQUANT

58

L.;

BOURDIEU

TRÍPODOS

P.

W O L T O N, Dominique; F E R R Y, Jean-

“Introduc-ció”. A: Per una sociologia refle -

Marc [et al.]. El nuevo espacio público.

xiva. Barcelona: Herder, 1994.

Barcelona: Gedisa, 1992.

WEBER, Max. El político y el científico.

ZOLA, Émile. Yo acuso. La verdad en mar -

Madrid: Alianza, 1975.

cha. Barcelona: Prensa Ibérica, 1998.