Del dominus a l\'abat. La història de l\'entorn del monestir de Sant Feliu de Guíxols. De l\'època romana a la desamortització

DEL DOMINUS A L’ABAT.

LA HISTÒRIA DE L’ENTORN DEL MONESTIR DE SANT FELIU DE GUÍXOLS. DE L’ÈPOCA ROMANA A LA DESAMORTITZACIÓ JORDI VIVO, LLUÍS PALAHÍ, GUSTAU GARCIA I ANTONI PRADOS

Procedència de les Imatges (figs.) Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols (AMSFG) AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor, Lluís Esteva Cruañas: 5,6,7,8,9,10,11,12,13,29,32 33,35,36,37,38,79,119,130 AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor desconegut: 3 AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor Pere Rigau Roch: 15 AMSFG. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Autor Ramon Tauler: 19 AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. Autor desconegut: 31,116 Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols (MHSFG) MHSFG. Autor Josep Maria Oliveras: 16,17,42,145 Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas: 4 Jordi Sagrera: p.103,p.105,p.106 Ana Costa: p.152 Nèstor Sanchiz: p.155

Edita: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols Impressió: Gràfiques BIGAS © de l’edició: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols © dels textes, dibuixos i imatges: Els autors i propietaris respectius Tirada: 150 Dip. legal: Gi.1816.2012 ISBN: 978-84-938593-3-6

PRESENTACIÓ Teniu entre les mans un treball científic de divulgació que hem estat esperant amb molta impaciència. I el mostrem avui com una fita que ha de permetre a especialistes i profans aproximar-nos a la història del Monestir i de Ciutat de Sant Feliu de Guíxols. En els darrers anys s’han fet grans esforços per a realitzar excavacions arqueològiques al conjunt monumental del monestir, tant mitjançant un conveni de l’Ajuntament amb la UdG que ha permès campanyes arqueològiques anuals entre 2007 i 2010, com aprofitant les campanyes de restauració per fer noves intervencions, especialment dins el pla de Monuments amb la participació de Generalitat, Diputació de Girona i el programa del Romànic de la “La Caixa”.

Aquests esforços no podien quedar en l’oblit de les memòries científiques de les excavacions arqueològiques. Calia difondre els resultats de les investigacions. Totes aquestes campanyes, dirigides científicament per la Universitat de Girona, amb el suport i coordinació de l’Ajuntament mitjançant el Museu d’Història de la Ciutat i amb l’ajuda incondicional de la parròquia Mare de Déu dels Àngels, del propi monestir, han fet possible descobrir molta nova informació sobre el passat i ens ha generat noves incògnites, que han d’esperonar futures investigacions. Hem fet un pas de gegant, esperem poder anar fent camí i coneixent, cada cop millor, el nostre monument més preuat i la nostra història. Moltes gràcies a totes les persones que ho heu fet possible.

Pau Casals i Caus Regidor de l’Àrea d’Història, Coneixement i Difusió. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols

3

PRÒLEG Una investigació que no es dóna a conèixer perd gran part del seu valor. Aquest fet, que és aplicable a qualsevol recerca científica, ho és molt més quan parlem d’aquelles que tenen a veure amb el patrimoni arqueològic i històric, un patrimoni que és de tothom i que, per tant, és obligació dels investigadors difondre al màxim possible de gent. L’any 2008 es va iniciar un programa d’intervencions arqueològiques al monestir de Sant Feliu de Guíxols impulsat per l’Ajuntament de la localitat i el Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona. Al començar els treballs, immediatament ens vàrem adonar de dues qüestions cabdals. Per una banda, la gran complexitat que presentava el conjunt monàstic i, per altra, la dispersió de la informació existent sobre el mateix. Molts són els investigadors i erudits que han dedicat els seus esforços a intentar treure’n l’entrellat d’aquest gran trencaclosques que és el cenobi guixolenc, personalitats com Llambert Font, Ernest Zaragoza, Àngel Jiménez i, sobretot, Lluís Esteva, varen fer del monestir un objectiu principal de les seves investigacions. Tanmateix, moltes de les seves descobertes s’han publicat de forma dispersa i, generalment, en publicacions d’abast local, cosa que sol comportar més dificultats per arribar no tan sols a un públic especialitzat, més relacionat amb l’àmbit acadèmic, sinó àdhuc a un de més ampli. En aquest sentit, un dels personatges més inquiets i que va intentar de transmetre les seves troballes i les seves hipòtesis més enllà de la vall d’Aro o fins i tot de les terres gironines fou, altra vegada, Lluís Esteva, particularment a través dels bons contactes que tenia amb arqueòlegs i historiadors prestigiosos i reconeguts, com Pere de Palol. Mancava, doncs, una publicació de síntesi que recollís les dades conegudes, tant des del punt de vista històric com l’arqueològic. Bé és cert que existeixen algunes obres que recullen la història del monestir, com les de Josep Maria Cervera o Ernest Zaragoza, però ho fan sempre des d’un punt de vista purament històric, amb

una estructura molt centrada en la vida i obra dels diferents abats. Es tracta de perspectives ben legítimes i tan vàlides com qualssevol altres, però que, en general, tendeixen a arraconar a un segon terme diversos aspectes referents a l’espai i les estructures arquitectòniques i com es van anar modificant amb el devenir de les centúries com a conseqüència de les circumstàncies històriques i el desenvolupament dels diferents processos de la Història. Per tant, quan es va començar a planificar la present publicació teníem clar que no ens podíem limitar a la presentació de les excavacions arqueològiques realitzades els darrers anys, entre altres raons perquè no hauria estat altra cosa que una feixuga descripció de murs i estratigrafies que, ens temem, hauria resultat quelcom farragós i, potser, fins i tot inintel·ligible per a qualsevol persona poc avesada en el món de l’arqueologia. Calia situar aquestes troballes en un context més ampli i, per tant, calia conèixer les excavacions que s’havien realitzat amb anterioritat; però sobretot era necessari de contextualitzar-les històricament i, per tant, calia intentar recopilar el coneixement a l’abast referent a la història i evolució del monestir. Per aquesta raó l’obra que presentem s’estructura en dues parts clarament diferenciades. A la primera, hem intentat aplegar per una banda el coneixement històric i documental existent referent al monestir, i al mateix temps, hem intentat aplegar aquelles excavacions realitzades amb anterioritat a les nostres, moltes de les quals no han estat publicades o ho han estat solament de forma parcial. Juntament amb aquesta informació es presenten les dades arqueològiques proporcionades pels treballs realitzats entre els anys 2008 i 2010. Aquest primer bloc pretén presentar les dades d’una forma objectiva, allò que hem trobat i les seves relacions arqueològiques així com les datacions de les diferents estructures. És un bloc, cal advertir-ho d’entrada, de lectura feixuga, especialment el capítol dedicat a les excavacions, però té un objectiu clar. Presentant les dades disponibles tal i com són, creiem 5

que posem a l’abast de qualsevol investigador els coneixements que hem obtingut de les excavacions realitzades, de tal manera que amb aquesta informació, es puguin plantejar noves hipòtesis de treball o aprofundir i aclarir alguns dels aspectes que avui dia encara resulten confusos, ja sigui per manca d’informació o, per què no, per errors interpretatius. A la segona part del volum es posen en comú totes aquestes dades i es presenta una evolució de l’àrea del monestir, des del moment d’aparició de les estructures més antigues, segles abans de la fundació del cenobi, fins al moment de l’exclaustració de l’any 1835. Per fer-ho teníem clar que no podíem presentar simplement una evolució arquitectònica dels edificis que composen el conjunt monàstic. Un edifici o un complex arquitectònic és el resultat d’unes necessitats vinculades a una època determinada. Per tant, és impossible analitzar l’evolució d’un complex com el del monestir de Sant Feliu de Guíxols sense tenir present l’entorn i les circumstàncies històriques en què se situa cada reforma. És aquest context el que sovint explica la raó de les remodelacions, el seu abast i, evidentment, la seva plasmació tècnica. Per aquesta raó hem procurat contextualitzar adequadament cada reforma o modificació realitzada al convent, tenint sempre presents les circumstàncies històriques i socials que motivaren cada una de les grans transformacions produïdes al clos monàstic. És aquesta l’obra de síntesi definitiva sobre el monestir? Ben segur que no. No pot ser-ho per moltes raons, la primera pel fet que no és aquesta la nostra pretensió. El nucli central del llibre el constitueixen els treballs realitzats als darrers anys i hi ha molts aspectes de la vida monàstica i del desenvolupament de la comunitat benedictina guixolenca en els quals ni hi entrem. Una altra raó és el fet que no disposem encara

6

de tota la informació. Resten grans espais del monestir per explorar, i qui sap quan s’hi podrà treballar. Citem, per exemple, la zona central de l’església o l’interior de l’actual museu i, com no, tota la franja situada a l’entorn de l’antiga riera del monestir i que constituïa els seu límit de tramuntana. Però també falta, de ben segur, documentació arxivística, que probablement els propers anys anirà aflorant, dispersa entre diferents arxius i que resta a l’espera que algú amb prou interès, motivació i recursos inverteixi els esforços escaients per rastrejar-la i analitzarla en profunditat. A més, com ja hem comentat, aquesta és una obra centrada essencialment al voltant de les troballes arqueològiques i hem hagut de deixar de banda l’anàlisi d’alguns espais, com la sagristia o el mateix museu, que quedaven fora de les àrees sondejades. En definitiva, el que hem intentat és posar al dia el coneixement disponible sobre el monestir i la seva evolució al llarg del temps, intentant contextualitzar-lo històricament i presentant una hipòtesi de la seva història estructurada a partir de la seva evolució arquitectònica. Algunes de les conclusions a les que hem arribat es basen en dades fermes i comprovades. Altres són fruit de l’anàlisi estructural i de la lògica constructiva i poden resultar més obertes a debat. Un cop rellegit el que hem redactat val a dir que quedem amb la sensació que potser hem plantejar més interrogants dels que hem respost, però així és com avança la investigació, resolent preguntes i plantejant-ne de noves. Si la lectura d’aquest llibre serveix als lectors per saber una mica més d’aquest conjunt monumental, i engresca als investigadors a seguir aprofundint en el coneixement d’aquest patrimoni, que és de tots, haurem aconseguit amb escreix el nostre objectiu.

UN ENTORN PER A UN MONESTIR Provar de recrear l’antic paisatge costaner de Sant Feliu de Guíxols a través de la imaginació es presenta aparentment com una fita irreal, quasi impossible, donat que l’especulació urbanística desfermada a partir dels anys 60 del segle XX ha desfigurat durant més de cinquanta anys aquest bell racó de món que és la nostra Costa Brava. Així, avui dia, una massa de ciment i rajol emmascara la costa i ens fa difícil comprendre l’orografia existent durant l’antiguitat. Com podem, doncs, remuntar-nos al paisatge medieval o, més encara, de principis de la nostra era? Fins i tot la mirada més experta se sent abrumada davant el creixement urbanístic de les últimes dècades i troba dificultats per definir on caldria situar la línia de costa, les rieres, els boscos i, finalment, els primers nuclis poblats. Afortunadament, els nostres arxius serven grans quantitats de documents dels quals en podem extreure les dades necessàries per fer passes enrera en el temps. Les obres realitzades durant l’últim segle, com el port de Sant Feliu de Guíxols, es troben ben documentades, algunes notícies relacionades amb el monestir de la població ens aporten una bona informació i, fins i tot, algunes fonts clàssiques poden servir-nos d’ajuda per tal de composar un quadre ben definit. Serà gràcies a tot aquest cúmul de dades i notícies, doncs, que podrem oferir al lector la reconstrucció de l’escenari on situar la història del conjunt monumental del monestir santfeliuenc. El monestir de sant Feliu de Guíxols, es troba dins l’actual nucli urbà de la població del mateix nom, municipi de la costa del Baix Empordà situat al sud de la vall d’Aro. Si habitualment el coneixement de l’entorn immediat resulta important per poder entendre la creació i evolució d’un edifici o d’un nucli d’ocupació humana, en el cas que ens ocupa això resulta més rellevant encara. L’indret triat per a l’erecció del monestir va incidir directament no només en l’evolució arquitectònica de l’edifici, amb tot un seguit de condicionants topogràfics, sinó també en la seva història. Per tant, cal que ens aturem un moment per analitzar aquest entorn geogràfic i intentar entendre com era el paisatge de la zona abans de l’existència de la

densitat urbana que actualment envolta l’edifici i que n’amaga completament moltes de les seves característiques històriques. El municipi de Sant Feliu de Guíxols es localitza geogràficament entre els primers contraforts de l’Ardenya i la línia de costa i en realitat conforma una unitat geogràfica amb altres municipis com els de Castell-Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro. La vila actual s’orienta cap al mar, en direcció al sud, i ocupa unes 40 hectàrees en el que cal considerar un bon port natural, donat que es situa a les acaballes dels contraforts del massís de l’Ardenya i entre dos petits promontoris costaners (Puig Castellar o de Sant Elm al sud i Puig de les Forques al nord) que, a manera de braços protectors, ofereixen un bon recer a les embarcacions en moments de mala mar. Actualment, una tranquil·la platja de sorra i un port ocupen un espai d’uns 1200 m entre aquests i presenta unes profunditats d’uns 10 a 12 m. Uns metres a migdia del turó del Molí de les Forques trobem el petit promontori de la Punta dels Guíxols, que s’endinsa al mar alguns metres, tot dividint la platja actual en dues parts desiguals, amb el port de Calassanç al nord i la platja de l’Abric al sud. Les muntanyes que encerclen la població conformen un embut gegantí obert vers el mar: sobre el port es troba el Molí de les Forques (78 m); al sud, la muntanya del Castellar o de Sant Elm (97 m). Per la part de ponent ens trobem, creant aquesta gran gorja, el Turó de Gustinoi (125 m), el Turó d’en Ribes (123 m), el Turó de la Casa (144 m) i el Puig d’en Vilosa (101 m). Tot i aquest relatiu aïllament, presenta un corredor que permet comunicar l’interior amb la costa. Bona part d’aquesta, orientada de nord-est a sud-oest està configurada per terrenys elevats; una línia de penya-segats que creen petites cales pràcticament inaccessibles des de terra. A mesura que s’avança cap al nord-est, la mateixa costa es fa menys abrupta i en aquest espai se situen les dues principals platges de la ciutat: la de Sant Feliu i la de Sant Pol. Vista la situació geogràfica, cal analitzar, encara que sigui de forma fugaç, els condicionants que 7

Fig. 1. Plànol de la zona de Sant Feliu amb la ubicació del monestir, la vila medieval, i la possible línia de costa d’època antiga

han portat a l’home a aprofitar l’espai vora la platja de Sant Feliu, on s’hi ha establert la població al llarg de milers d’anys. Les condicions geològiques i hidrogràfiques El relleu característic de la zona es troba conformat principalment per roques ígnies intrusives, també anomenades plutòniques, amb leucogranits i granodiorites, així com per algunes roques sedimentàries. Els sediments d’orígen col·luvial i al·luvial aportats durant el quaternari han farcit les valls fins arribar a formar importants dipòsits litorals, aptes per al conreu. Les platges, doncs, es troben formades pels materials granítics erosionats al llarg de milers d’anys, graves i sorres, donant lloc a indrets com la de la badia de Sant Feliu i la desapareguda platja de Calassanç, situada al nord de la Punta dels Guíxols, avui dia ocupada pel port. De les antigues maresmes i zones de dunes, només en queden les restes sota el subsòl. A l’est de la platja de Sant Pol encara queden restes de dunes, a primera línia de costa; haurien estat formades pel vent i presenten una concentració de sal elevada, impedint tot plegat el seu aprofitament pel conreu. Les antigues maresmes (formades 8

per sorres, llims i argiles negres) es situaven a la depressió formada darrera la línia de dunes de la plana de Sant Pol i els extrems dret i esquerre de la part baixa de l’actual nucli urbà de Sant Feliu. Això també hauria condicionat el seu aprofitament com a zona d’habitatge fins dates relativament modernes. El substrat rocós granític ha donat lloc a la costa a penya-segats importants, inaccessibles des de terra, arran dels processos erosius del mar. Donades aquestes condicions i el pronunciat pendent de les muntanyes circumdants, el poblament del litoral s’ha vist confinat a les zones més accessibles, com l’espai ocupat per la vila de Sant Feliu de Guíxols. L’erosió dels materials granítics de Sant Feliu han donat lloc a sòls molt prims i d’estructura senzilla, arenosos i poc desenvolupats, donat que es troben sotmesos a una erosió constant per la pluja atesa la seva textura saulonosa. El seu aprofitament per al conreu hauria estat pràcticament nul, tret, però, del cas de la vinya, cultiu que s’adapta a les condicions més feréstegues i en treu, fins i tot, un gran profit en termes de qualitat. Així, doncs, les condicions del terreny haurien

El paisatge guixolenc a l’antiguitat Si hom considera la brutal transformació del litoral català produït des de la dècada de 1950 fins a l’actualitat a rel de la proliferació d’hotels i xalets,

de ports i polígons industrials i del creixement, en general, de la quantitat d’habitatges, s’ha d’admetre que la tasca de recrear el paisatge a l’antiguitat pot esdevenir realment difícil. Caldrà, doncs, anar pas a pas, situant cada un dels elements en el seu lloc corresponent. Si ens traslladem en el temps fins al s. IV d.C., caldria, evidentment, imaginar la costa sense els edificis que l’ocupen actualment i situar la linia de la platja aproximadament uns cent metres enrera. Cal pensar que la platja actual s’ha creat amb l’aportació d’al·luvions de les rieres del Monestir i de Tueda, principalment, fixats al llarg dels segles i les terres convenientment drenades i farcides per la mà de l’home. I és que, realment, l’espai situat rera la platja segurament seria, en aquest moment, una zona similar a uns aiguamolls, amb algunes dunes treballades pel vent i tot de vegetació adaptada a la salinitat de l’indret. La platja deuria ser un excel·lent port natural, tal com es va demostrar amb la troballa d’una embarcació a la plaça del Mercat, durant les obres d’excavació que haurien de permetre situar-hi un aparcament subterrani, obres que, malauradament, comportaren la destrucció de la troballa. El petit promontori de la Punta dels Guíxols, també anomenat el Fortim, presentaria originalment unes dimensions més àmplies que les actuals. De fet, la seva fesomia actual dista molt d’assemblar-se a l’original dels temps en què era habitat; així ho hauríem de deduir per les diverses notícies que tenim de la contínua acció destructiva de l’home en aquesta roca2, com a mínim des de principis de l’època moderna i que és un bon exemple del canvi de la topografia al llarg dels segles: -a partir de 1496 s’iniciaren les obres del primer moll de la vila, amb permís de Ferran el Catòlic (1493). Del moll encara en queden alguns murs visibles. -durant el període 1652-1661 la punta dels Guíxols s’utilitza com a cementiri dels apestats, per evitar un possible contagi a la resta de la població. Aquest ús hauria comportat no només el rebentament de l’estrat excavable, sinó també de la roca mare. -el 1652, durant l’aixecament de Catalunya, s’hi estableix una bateria de canons “resguardada

1Per

2Les

empès l’home a aprofitar els fons de les valls de les rieres, amb sòls rics en nutrients, fèrtils i adequats per l’agricultura. Cal esmentar, també, una condició fonamental com és la xarxa hidrològica de l’indret, formada sobretot per una munió de torrents, curts i amb poca aigua, sobretot de règim estacional (primavera i tardor), que alimenten algunes rieres que transcorren pel municipi, com la riera del Monestir, cabdal per a l’estudi del poblament de l’indret ocupat justament per aquest Monestir de Sant Feliu, la qual s’alimentaria amb l’aigua aportada per altres rieres com la de Sant Amanç, la de les Comes, el Torrent de Monticalvari i molts altres provinents del massís del sud. El creixement urbanístic i la necessitat d’aprofitar l’espai, cercant alhora una protecció contra les crescudes sobtades durant la temporada de pluges, ha provocat que es cobrís la part baixa del seu curs (vers el 1934), per la qual cosa hom no sospita que encara es troba aquest curs d’aigua sota l’asfalt existent a l’entorn del Monestir. Al nord de la Punta dels Guíxols hi trobaríem la riera de Tueda, que desembocava a l’antiga platja de Calassanç i que, sens dubte, hauria estat un condicionant fonamental a l’hora d’aprofitar aquest esperó com a zona de poblament en cronologies ben antigues, abans de la nostra era. Aquesta estacionalitat associada als cursos fluvials de curt recorregut existents ha provocat que l’home s’hagi vist obligat a explotar els recursos hídrics mitjançant l’excavació de pous a les valls i mines d’aigua a les roques, una de les quals la podem trobar precisament a la part de migdia del Monestir, dins l’anomenat Hort del Rector, consistent en l’ampliació d’una esquerda a la roca on l’aigua regalimaria, construïda durant l’ampliació del monestir realitzada al s. XVIII, però potser ja existent en temps antics. També cal fer esment de l’ús de les fonts naturals, que haurien aportat una forma fàcil d’abastir-se d’aigua, tot i que avui dia la majoria s’han assecat, tant per causes naturals com per la sobreexplotació que l’home ha realitzat sobre els recursos hídrics.1

a un estudi més aprofundit sobre l’evolució del paisatge de Sant Feliu de Guíxols, veieu Sala, 2001.

referències següents han estat extretes d’Esteva, Nolla i Aicart, 1989, 46-55.

9

tras un trincheron”, tal com explicà Fabro Bremundán i ens ha traslladat també Hurtebise. El terme “trincherón”, per la semblança amb el mot “trinxera”, s’hauria de relacionar amb una excavació realitzada al subsòl amb finalitats defensives, la qual cosa implicaria una important destrucció d’aquest. -1680: es buiden algunes sitges. -1696: durant la invasió francesa s’hi construeix una plataforma per posar-hi quatre canons. -1747: guerra contra Anglaterra. El vaixell Colchester, de 50 o 80 canons, bombardejà intensament la vila amb 1200 projectils, dels quals alguns devien caure a l’esperó dels Guíxols. -1751: s’hi instal·la una plataforma d’obra i de ferro, potser amb un mur de protecció, per col·locar-hi noves bateries de defensa i un polvorí. El record d’aquesta fortificació ens ha arribat a través de la memòria popular, que l’ha anomenat des de llavors “el Fortim”. -1795: Guerra Gran. És possible que rebés algun impacte durant l’intens bombardeig que es va iniciar entre l’esquadra espanyola i la francesa. -1839: es fortifica la part dels Guíxols que domina el camí per anar a la platja de Calassanç.

Fig. 2. Vista del monestir des de la riera, coberta.

10

-durant el s. XIX s’hi estableix un hospital per a malalts de còlera, que seria enderrocat el 1931. -durant els anys 1886-1901 s’hi bastí l’edifici de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos o “el Salvament”, tal com és conegut avui dia, reemplaçant l’antic Fortim. -c. 1911: obertura del carrer de Colom. -1916 i 1923: s’hi realitzen voladures per tal de destruir l’esperó, obra que fou parada gràcies a la reacció popular. -1948: construcció de l’edifici de la Jefatura de Señales Marítimas del Ministerio de Obras Públicas (16 x 15 m). -1960: urbanització de la punta dels Guíxols. Veient tota aquesta activitat realitzada al llarg dels segles en un petit espai com és l’esperó dels Guíxols, es pot comprendre que les dimensions del poblat devien ser força més grans que les actuals. Lamentablement, també ens fa adonar de la impossibilitat de recrear la distribució i naturalesa dels edificis del poblat durant l’antiguitat. L’esperó divideix la badia en dues parts: a llevant presentaria la platja de Calassanç i a ponent el port de l’Abric. Aquests ports naturals

s’endinsarien, com hem dit abans, uns quants metres tot fent més pronunciat l’allargament d’aquest esperó. La ubicació de l’actual monestir: una aproximació arqueològica L’espai triat per construir el monestir, i que, com veurem, ja havia estat ocupat des d’època romana, és probablement un dels indrets més privilegiats de la badia de sant Feliu. Ubicat a l’extrem sud-oest de la badia, les edificacions se situen al límit entre la plana i les primeres elevacions de l’entorn. La riera del monestir el tancava pel nord, constituint una barrera, però també una defensa natural. Les edificacions bastides en aquest espai s’obrien cap al nord directament sobre la petita plana de la badia dominant-la i presidint-la. Aquest sector quedava proper a la costa, però al mateix temps suficientment enretirat i protegit per la pròpia desembocadura de la riera. A més, l’esperó rocós situat a migdia l’arrecerava i protegia de part de les inclemències climatològiques i l’ocultava a la vista a qualsevol que s’apropés per mar a la badia des del sud. Tot i que actualment l’espai apareix com un sector planer, les excavacions arqueològiques han permès determinar l’existència d’importants desnivells. Així, sembla que la zona on actualment se situa l’extrem occidental de l’església del monestir constituiria el punt més elevat del sector, que davallaria ràpidament i fins a cert punt de forma abrupta en direcció nord i est. Per contra, el terreny s’elevaria de forma important en direcció sud, mentre que el desnivell seria constant, però menys acusat, en direcció a ponent. Aquesta topografia va condicionar les construccions del monestir i de l’edifici romà precedent. El nucli central sembla concentrarse en tot moment a l’espai ocupat per la Porta Ferrada, l’extrem oest de la nau de l’església i la torre del Corn. Les edificacions romanes situades al nord d’aquest grup d’edificis, entre els que cal remarcar el mausoleu d’època baix imperial, s’ubicarien inicialment a una cota inferior, de quelcom més de dos metres. Aquest desnivell va ser eliminat en època medieval a costa de col·locar grans aportacions de terres que elevessin el nivell de circulació. Quelcom similar succeeix a l’extrem de llevant. Les excavacions realitzades l’any 2010 han permès

determinar que per sota dels nivells d’enterrament localitzats, i que cal datar a partir dels ss.XIIIXIV, es varen trobar tot un seguit de nivells de llims i graves que no són altra cosa que estrats d’aportació natural, producte de l’acumulació de materials que baixaven del turó situat a migdia amb les pluges i aiguats. De fet, creiem que molt probablement la capçalera de l’església actual es va construir “penjada” sobre el desnivell natural del terreny. Encara avui dia els carrers situats a llevant del monestir s’ubiquen a una cota molt més baixa que el mateix monestir. A la banda de migdia es varen haver d’emprar sistemes constructius completament diferents. Quan al s. XVIII es va construir l’eixample del monestir (l’edifici actualment ocupat pel museu de la ciutat) va ser necessari afaitar i rebaixar part del turó per guanyar espai. Així ho varen determinar tot un seguit de rases de sondeig que es varen realitzar l’any 2010 al sector de migdia de l’anomenat hort del Rector, i on la roca del subsòl aflorava a escassíssima profunditat. Ara bé, aquesta roca iniciava un descens continuat de sud a nord, fins que en un moment determinat (just davant la porta que actualment posa en comunicació el pati amb l’edifici) s’enfonsava pràcticament en vertical, de tal manera que a les rases realitzades a l’extrem nord del pati no es va arribar en cap moment a la roca tot i aprofundir pràcticament tres metres. En aquest sentit també cal tenir present que la topografia actual de l’església és una mica enganyosa, ja que aquest pati que acabem de descriure se situa pràcticament tres metres més enlaire que la plaça situada al nord de l’església. Tot i això, el fet que a la banda nord de l’església tampoc s’arribés al subsòl natural tot i aprofundir més de dos metres i mig ens parla del fort pendent que presentava aquest espai. En definitiva, les excavacions arqueològiques ens dibuixen una topografia en què a la part baixa del turó, que probablement presentava un tram final prou escarpat, s’hi situava una petita elevació formada per greses i envoltada de terrenys al·luvials regats per la riera del monestir. Aquest punt, aquesta petita elevació, arrecerada entre la riera i la muntanya, va ser l’indret escollit com a punt de partida de l’establiment i esdevingué al llarg de gairebé tota la història de l’assentament el nucli central de l’ocupació.

11

LA DOCUMENTACIÓ Bona part de la informació que tenim sobre l’evolució històrica i arquitectònica del monestir de Sant Feliu es deu a l’existència d’un grapat de fonts documentals de diferent tipus que ens ajuden a interpretar o complementar alguns dels buits que, necessàriament, resulten de la informació de tipus arqueològic, que sovint es veu limitada bé per la impossibilitat d’excavar tot l’espai que a priori podria resultar interessant, o bé per la dificultat que suposa dotar de funcionalitat alguns dels espais localitzats. En aquest sentit, comptem amb una documentació afegida, de desigual interès o utilitat científica, que podem dividir en tres blocs bàsics: la informació fotogràfica (que òbviament afecta a les reformes darrerament realitzades o a les excavacions arqueològiques antigues), la informació més purament documental (procedent d’arxius o textos antics) i, finalment, i també excepcionalment, la planimetria, que es deriva de la conservació d’algunes plantes dels segles XVIII i XIX on figura l’aspecte que tindria el monestir en aquell moment. La documentació fotogràfica Una de les referències més útils de cara a reconstruir les transformacions sofertes pel monestir en la seva història més recent prové de les fotografies. La major part d’elles procedeix del fons documental realitzat per Lluís Esteva durant les intervencions realitzades als anys 60 i 70 amb motiu de l’enderrocament de les construccions de la banda nord del monestir. Aquestes obres, que pretenien restaurar l’aspecte més clàssic del monestir, van motivar, de retruc, la realització d’algunes excavacions arqueològiques que afectarien aquesta mateixa zona. Donat que no tenim constància de l’existència d’altres dades relatives a aquestes excavacions a banda d’un escarit diari i alguna puntual publicació, les fotografies esdevenen els millors testimonis de l’activitat llavors realitzada. A banda d’aquestes fotografies, també comptem amb d’altres més antigues que ens poden ajudar a fer-nos una idea més clara de l’aspecte del monestir amb anterioritat a les profundes

transformacions de la segona meitat del segle XX. Una de les parts fotogràficament més ben documentades és sens dubte la banda oest del monestir, i en concret la Porta Ferrada, que fou el principal focus d’atenció durant les obres de restauració i revalorització del monestir a inicis del segle XX. Aquelles obres afectarien precisament aquest llenç monumental pel fet que era considerat la part més emblemàtica del monestir, en bona part perquè la seva columnata era un dels elements més antics identificables a simple vista. Algunes de les fotografies més conegudes (fig.3) ens permeten fer-nos una idea força clara de l’aspecte del monestir amb anterioritat a la restauració de la Porta Ferrada. Tot el sector és farcit d’edificacions parasitàries que aconsegueixen ocultar gairebé absolutament l’església, que tan sols apareix en darrer terme i només visible a la seva part més alta. El costat nord, avui lliure de construccions, era ocupat per un gran edifici de tres plantes, que s’interrompia a la seva banda més meridional amb un petit pati. Cal remarcar que tota la façana occidental de l’església era emmascarada per edificacions que donen l’aspecte d’un creixement desordenat i no planificat. La Porta Ferrada, completament invisible, presentava un pis més d’alçada que a l’actualitat (un afegit modern) i la façana de l’església era invisible, coberta per construccions que amb dos pisos d’alçada unien les dues torres (la del Fum i del Corn) a través de passadissos nord-sud, creant un massís constructiu unitari. D’altres fotos amb més detall (fig.4) ens mostren l’aspecte real de la Porta Ferrada abans de la restauració realitzada per iniciativa de l’Associació d’Amics de l’Art Vell. La columnata, embeguda dins els murs que la tapiaven1, no era en aquest moment un espai representatiu, sinó que s’integrava dins les edificacions de forma descuidada, ben bé com una paret més. 1Aquest

espai edificat situat davant la Porta Ferrada ocupava la zona que actualment es troba situada entre la reixa metàl·lica que actualment tanca el sector (i que s’assenta sobre el mur perimetral de l’esmentat edifici) i la mateixa portalada

13

Fig. 3. Vista general del monestir a principis del s.XX (AMSFG.Fons Lluís Esteva Cruañas.Autor: desconegut).

Fig. 4. Arcades superiors de la Porta Ferrada, encara tapiades, abans de les restauracions (Institut

Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas).

El pis superior apareix tapiat i es pot apreciar com en època moderna s’hi havia construït una nova galeria sobre el fris d’arcuacions cegues, constituïda per una filada de finestrals d’arc de mig punt. Amb posterioritat a aquestes intervencions (fig.5), tot aquest sector esdevé més obert, substituint la tàpia d’accés per un enreixat i eliminant algunes estructures tot donant-li un aspecte més simètric i polit. Fins i tot, per mirar de connectar amb l’estereotip eclesiàstic, 14

Fig. 5. Vista de la zona de la Porta Ferrada posterior a les restauracions dels anys trenta del s.XX (AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas.Autor: Lluís Esteva Cruañas).

Fig. 6. Vista de la banda nord del monestir anterior a l’enderrocamentr de part de l’edificació (AMSFG.

Fig.7. Excavacions de la zona del celler (AMSFG

s’observa com es va procedir a l’obertura d’una rosassa al bell mig de la paret superior. Es va eliminar la filada d’arcuacions que apreciàvem a la fotografia anterior, substituïts per un mur cec. L’eliminació de bona part de les estructures existents al damunt del sostre de l’església no va ser complet. Es va mantenir una falsa façana amb una terminació planera i es devia mantenir també la comunicació entre les dues torres. L’eliminació de moltes de les estructures supèrflues davant l’església i la torre del Corn va deixar al descobert una caixa d’escala que comunicava el segon pis de la torre (on actualment és visible la petita porta amb llinda triangular) amb aquest passadís que circumval·lava el sostre de l’església. Un altre element interessant apreciable en aquesta imatge és que a ponent de la torre del Corn existia un edifici cobert, que constitueix la prolongació cap a migdia de la línia de façana marcada per la Porta Ferrada i que presentava la mateixa alçada que aquesta. Les posteriors reformes estructurals, realitzades durant els anys 60 i principis dels 70 del s. XX, afectarien també aquest sector per tal de donar a la teulada un sostre a dos vessants, tot eliminant les arcades superiors i substituint la rosassa per una finestra en forma de creu i afegint altres obertures que donessin més llum. Finalment, i de retruc, les obres suposarien la inutilització dels accessos que comunicarien la torre del Corn i la del Fum per la banda superior. Però no és aquest el sector més afectat per les obres realitzades en aquest moment. Tota l’ala nord, que comprenia un gran edificació de planta baixa i tres pisos (fig.6), fou enderrocada

deixant-ne tan sols algunes de les parets i arcades considerades més antigues. D’aquesta manera, tot l’embolcall exterior desapareixia per convertir-ne els seus fonaments en una superfície enjardinada, mentre que un dels murs interiors en paral·lel fou conservat a l’alçada del primer pis, donat que a la part baixa conservava tot un seguit d’espitlleres que feien pensar en una funcionalitat defensiva anterior a les reformes modernes del monestir. Dins aquestes obres, s’observaren alguns elements d’interès, com ara un grup de dipòsits circulars a la planta baixa (fig.7), que testimoniaven l’existència d’algun tipus de producció o emmagatzematge, o un gran arc apuntat a l’alçada de la Porta Ferrada que servia d’accés cap aquestes dependències i que havia estat tapiat en un moment indeterminat (fig.8). Un altre arc, en la mateixa línia que

Fons:Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

Fons:Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

Fig.8. Arcada que es va localitzar a l’edifici situat al nord de l’església, i que es va desmuntar durant les obres de restauració (AMSFG- Fons Lluís Esteva Crua-

ñas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

15

Fig.10. Dipòsit quadrangular localitzat a les excavacions d’Esteva (AMSFG, Fons Lluís Esteva Cruañas. Au-

tor: Lluís Esteva Cruañas).

Fig.9. Sobreposició d’arcades a la banda oest de l’edifici situat al nord de l’església (AMSFG, Fons Lluís

excavar a sota. En canvi, sí ens queda constància que es van excavar alguns espais d’interès arqueològic, actuacions confirmades durant les recents intervencions. Així, en alguns sectors es pot apreciar la realització de sondejos, com per exemple a tocar un dels murs en contacte amb l’arcada conservada a la qual fèiem referència més amunt (fig.11). Aquest mur fou utilitzat d’antic com a suport per aguantar la torre del Fum mitjançant un massissat interior de morter

Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

aquest però uns quants metres més a l’est, encara és visible avui dia, però tot i que ara ha esdevingut un element aïllat, hom observa en algunes fotografies l’existència d’un gran mur que hi carregava a sobre i obria un accés a la torre del Fum, de la qual es separava només per uns pams de distància (fig.9). D’altres elements, per nosaltres desconeguts per no haver estat documentats durant les darreres excavacions, també hi eren presents. Entre ells, cal destacar la presència d’una escala d’obra que donava accés a la torre del Fum, o més concretament, a l’espai intermedi entre aquesta i l’església. Així mateix, també hi era localitzada una estructura rectangular (fig.10) de funcionalitat desconeguda a la banda nord-oest d’aquest espai, i que probablement caldria posar en relació amb els dipòsits adjacents o amb activitats complementàries d’emmagatzematge. Les fotos de Lluís Esteva ens mostren com durant les intervencions realitzades es va desmuntar aquesta estructura, però no queda clar si s’hi va 16

Fig.11. Sondeig realitzat per Esteva al nord-est de la torre del Fum (AMSFG, Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor:

Lluís Esteva Cruañas).

de calç i pedres, i constituïa per tant un bon element a datar per conèixer la cronologia de la pròpia torre. No obstant això, poca cosa més es va tocar de la banda oriental d’aquest sector. En canvi, les excavacions van concentrar-se especialment a la zona dels dipòsits circulars, on s’hi van fotografiar algunes tombes de llosa, i a l’espai de contacte entre l’antic edifici nord i la Porta Ferrada. En aquest darrer sector, la documentació fotogràfica esdevé molt important, donat que ens deixa constància de l’existència de murs que es van esllavissar durant el procés d’excavació i que, posteriorment, no hem tingut ocasió de documentar perquè havien estat desmuntats (fig.12). D’altra banda, també hi apareixen altres elements interessants, com ara tombes de lloses

Fig.12. Tomba i murs esllavissats accidentalment durant les excavacions d’Esteva (AMSFG, Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

o de tegulae i alguns murs que ara suposem daten d’època baiximperial i que podem situar, gràcies a les fotografies, just al nord de la Porta Ferrada. Dins la torre del Fum, les troballes realitzades per Lluís Esteva foren decididament importants, pel fet que donaven a conèixer part d’una complexa estructura octogonal amb una clara connexió amb els murs que serveixen de base de fonamentació a la torre. Malgrat l’important volum de documents fotogràfics entorn a les estructures septentrionals i als treballs realitzats en el seu entorn, d’altres zones també van ser objecte de documentació, però en general han variat molt poc en els darrers quaranta anys. Un exemple d’aquestes característiques el trobem a la torre del Corn.

Fig.13. Portes que comunicaven la torre del Corn amb el sostre de l’església (AMSFG-Fons Lluís Esteva

Cruañas. Autor: Lluís esteva Cruañas).

Sabem que a l’interior de la torre es va excavar, però les fotografies que ens consten no permeten apreciar cap actuació pel que fa a la reconstrucció de les seves estructures. Tot i així, comptem amb alguns testimonis interessants que ens criden l’atenció sobre l’existència de portes que donaven accés des de la torre fins a les dependències superiors situades al sostre de l’església (fig.13), i que avui, a causa de l’adequació d’aquest sector, donen a la teulada2. Pel que fa a l’espai situat al nord de l’entrada principal de l’església, que actualment dóna a una plaça, no tenim constància que fos objecte de cap activitat arqueològica o arquitectònica a banda de les conseqüents repercussions del desmuntatge del mur perimetral. En algunes fotografies, encara és ben visible l’existència d’una base en escarpa a l’angle nord-est d’aquest mur (fig.14), fet que hem pogut apreciar degudament durant l’excavació de la seva fonamentació. Aquesta mateixa fotografia és interessant ja que en ella encara s’hi conserva el cancell que es va construir davant de la portalada de l’església i que va ser desmuntat a mitjan s. XX. També es pot apreciar que l’edifici situat al nord de l’església es presenta com una construcció unitària quan en realitat és el resultat de la fusió de dos edificacions diferents, la segona de les quals és una ampliació del s. XVIII-XIX assentada al damunt de la muralla o tanca construïda durant la darrera gran reforma Les diverses portes devien ser tapiades probablement durant les restauracions dels anys 30 del s. XX, quan es varen eliminar la majoria d’estances que cobrien l’església i es devien tornar a obrir durant els treballs de restauració dels anys 60.

2

17

Fig.15. Vista del monestir des de la riera (AMSFG. Fons Ajuntament de S.F.G. Autor: Pere Rigau Roch).

Fig.14. Angle nord-est de l’edifici situat al nord de l’església on encara s’aprecia la lleu inclinació en escarpa del seu mur perimetral, degut a que reaprofita una estructura defensiva anterior (AMSFG, Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

del monestir impulsada per l’abat Panyelles. Pel que fa a les restes de la muralla localitzada en aquest sector, no ens queda cap testimoni de la seva presència, donat que fou tapada per la plaça, però en canvi, si observem detingudament alguna fotografia antiga (fig.15), ens podem fer una idea de l’aspecte d’aquest sector amb anterioritat al cobriment de la riera, avui oculta sota una carretera i una rotonda. Alhora, veiem com els desnivells existents entre l’espai obert de la plaça actual i l’espai de trànsit, tendeixen a resseguir sospitosament l’orientació de la muralla, que vindria a tancar si fa no fa a la pròpia riera. La planimetria A banda de la documentació fotogràfica, la utilitat de la qual afecta exclusivament a les dates més recents de l’evolució del monestir, 18

comptem amb uns documents veritablement excepcionals relacionats amb la planimetria del monestir durant el segle XVIII. Es tracta de dues plantes del conjunt monacal realitzades amb motiu de l’ampliació del monestir per iniciativa de l’abat Panyelles, qui fou responsable d’impulsar un projecte veritablement ambiciós que preveia la construcció d’un gran monestir a redós del ja existent. Realment, la qualitat dels plànols, realitzats en dos moments (1723/30 i 1743) deixa molt a desitjar quant a la fiabilitat de les dimensions i orientacions d’algunes estructures, però en canvi compten amb certs avantatges que creiem importants de remarcar: en primer lloc, ambdós plànols diferencien ben clarament les estructures preexistents d’aquelles que es preveu aixecar amb el nou projecte. El color groc3 indica aquelles edificacions que ja hi eren i que es pretén aprofitar o integrar al nou monestir, mentre que les estructures ressenyades en vermell corresponen a les noves, a construir a partir de l’aixecament dels plànols. En segon lloc, les estances vénen marcades amb un número que remet a unes línies al marge on s’explica a què es dedicaven aquestes habitacions. Aquest fet és força rellevant, donat que sovint la informació arqueològica esdevé insuficient per entendre la funcionalitat d’alguns espais. Per últim, i malgrat la curta diferència de data entre el primer i el segon projecte, s’evidencien remarcables diferències en les edificacions assenyalades en groc, fet que suposa que, en el breu espai de 3 Colors dels plànols originals. A les reproduccions d’aquesta publicació corresponen als sectors de gris més fosc (vermell) o clar (groc).

Fig.16. Plànol del monestir realitzat entre els anys 172330.(MHSFG, Autor: Josep Maria

Oliveras).

temps que separa ambdós projectes, ja s’havien produït canvis apreciables i s’havia procedit a l’enderrocament d’algunes parts significatives. Si observem el primer plànol (fig. 16), veiem com les estructures preexistents al segle XVIII es concentren en un espai concret, al nord i al voltant de l’església gòtica, i en un espai gens menyspreable a nord-oest i oest, ocupant bona part del que avui dia és la plaça. Potser un dels trets més significatius en comparació amb l’estat actual del monestir és l’existència d’una muralla que cobreix bona part del sector nord, amb una estructura rectangular (probablement una torre) i un recorregut semicircular que arriba fins un espai numerat al plànol amb el número 1 i que pertany, segons la llegenda, a la “primera entrada del monestir”. Un seguit d’obertures, que probablement hem d’entendre com espitlleres, apareixen intermitentment al llarg de la muralla. La desproporció d’aquesta és evident, ja que, com hem pogut comprovar al llarg de les recents excavacions arqueològiques, en realitat es tracta d’una construcció molt més potent, que cal cercar més a l’est, a tocar el camí d’accés a l’església. A la banda meridional, apareixen tota una sèrie d’estances, però no hi figura la torre del Fum, probablement perquè en aquest moment queda oculta per aquestes edificacions. No obstant això, no són les estructures més antigues les que ocupen el major espai, sinó que és ben evident que les reformes

programades havien d’ocupar una extensió encara molt més gran, que sobretot s’obriria cap al sud, on es preveia la construcció d’un claustre sobredimensionat al voltant del qual s’estructurarien quatre grans blocs amb tres pisos cada un. El projecte era tan ambiciós que mai es va arribar a completar, i només es varen construir les ales septentrional i oriental, que continuen avui dempeus. A banda d’aquest gran espai, les reformes afectaven tot el sector sud de l’església, avui lliure d’edificacions. A més d’un altre claustre, aquest molt més discret, que serviria de distribuïdor entre les parts més noves i les més antigues, es planejava la construcció d’algunes estances dedicades a les activitats quotidianes del manteniment de la comunitat monàstica. El plànol de 1743 (fig. 17) és ja molt més semblant a allò que coneixem del monestir a través de la documentació fotogràfica. Per una banda, desapareix la idea del gran claustre; la construcció de l’ala est ja forma part de les estructures acabades (que novament apareixen en groc), mentre que la de l’ala nord és encara pendent de realitzar-se. En canvi, sembla com si l’esforç constructiu s’hagués desplaçat de la banda sud cap a la banda nord; allà on ja existien algunes construccions anteriors. En efecte, un dels aspectes més sorprenents és el de la virtual desaparició de la muralla septentrional. Així mateix, les estructures associades a la torre 19

Fig.17. Plànol del monestir de l’any 1743 (MHSFG. Autor: Josep Maria Olive-

ras).

del Fum (que novament no apareix a la planta) adquireixen una construcció bessona, situada immediatament al nord, que constitueix sens dubte aquella que coneixem de les fotografies anteriors a l’enderroc de la dècada dels 60. Novament els errors gràfics són patents, perquè a banda de la desaparició de la torre, el murs que constitueixen aquest gran edifici apareixen en perfecte angle recte, però sabem que a la pràctica es decantaven clarament cap al sudoest i feien més estreta la banda occidental. D’altres detalls observats per les fotografies del desmuntatge d’aquest sector també es repeteixen, com per exemple la presència d’escales d’accés al pis superior de la torre del Fum, mentre que l’existència d’un gran espai obert situat als peus de la Porta Ferrada i ocupant bona part de la plaça actual és la nota més destacable del sector occidental del monestir, donat que suposa l’eliminació d’algunes estances i la correcció de l’entrada principal, que des d’aquest moment estarà representada pel Portal de Sant Benet, orientat a tramuntana i formant part d’un mur que perllonga la façana nord del monestir. Les estances que en el projecte anterior havien d’ocupar un espai pròxim a aquella entrada, es desplaçarien notablement cap a l’oest, flanquejant el gran pati que s’obria en traspassar el nou portal. Complementàriament, i acompanyant el plànol de 1743, s’hi van realitzar una sèrie d’alçats 20

corresponents a la façana nord en tot el seu recorregut. L’aspecte general dels alçats ens és fàcilment reconeixedor gràcies a les estructures conservades avui dia, entre les que cal comptar el Portal de Sant Benet o les edificacions que avui dia allotgen el Museu d’Història; i a les fotos antigues on s’observa la distribució dels pisos del bloc més septentrional del monestir. Val a dir que, a jutjar per aquests dibuixos, sabem que el mur de tanca del monestir, que enllaçava amb el Portal de Sant Benet i que fou enderrocat amb la construcció de l’actual plaça, havia de ser purament un mur de tàpia de l’alçada de la porta monumental, però en absolut res semblant a una muralla amb funcions defensives. Per altra banda, els plànols del segle XVIII no són els únics al nostre abast. Comptem també amb una altra font, consistent en aquest cas en una planta realitzada l’any 1897 per l’arquitecte Guitart (fig. 18), en la qual observem, si fa no fa, l’aspecte que tindria el monestir abans de les restauracions dels anys trenta del s.XX. Es tracta en aquest cas d’una planta a escala, a diferència de les anteriors, i per tant molt més fiable quant a l’orientació dels murs. En aquesta planta, s’observen ja com a parts integrants del monestir moltes d’aquelles estructures marcades en vermell al plànol de 1743. A més, s’aprecien alguns detalls que després hem pogut confirmar a través de les fotografies antigues. Per exemple, l’espai a l’oest

de la Porta Ferrada apareix construït i força atapeït. Per la banda nord, una de les qüestions més destacables és l’aparició, ara ja sí, de la torre del Fum integrada dins les grans construccions enderrocades als anys 60 a les quals ens hem referit repetidament. Un mur orientat de sudoest a nord-est, que sens dubte correspon a aquell que era aguantat mitjançant unes arcades d’estil gòtic, corre en paral·lel a d’altres dos, més al nord, que configuren el gran bloc d’edificis d’aquest sector. En el primer dels espais que en resulten, hi figuren una sèrie de subdivisions que també coneixem mitjançant les fotografies i que encara avui dia es poden veure a nivell de fonamentació. Prop del Portal de Sant Benet, s’hi apunten algunes construccions menors, incompletes, que probablement corresponen a part del espais documentats arqueològicament en aquesta zona. Finalment, i a l’extrem contrari, hi trobem algunes estructures que vénen a engrandir l’església i que desplacen la porta d’entrada lleugerament cap a ponent, afegint a més a més una mena de cancell que sobresurt cap al nord i que també hem pogut identificar en algunes fotografies antigues.

La documentació escrita El fet que els monestirs fossin no només centres de recolliment espiritual, sinó també de poder econòmic a l’ensems que jurisdiccional i, per tant, que requerissin registres escrits per facilitar l’administració i la gestió de les seves possessions i drets, ha provocat que els cenobis, des d’època medieval, hagin anat acumulant una documentació que, en paral·lel amb les dades arqueològiques, pot proporcionar informació valuosa. En el cas concret que ens ocupa, el cenobi benedictí de Sant Feliu de Guíxols no fou una excepció, si bé algunes notícies posen de relleu que, en el transcurs de les centúries, el convent no quedà alliberat dels conflictes que afectaren el territori i sembla ser que en algun moment els efectes de la violència i les guerres afectaren amb gravetat l’arxiu monàstic i els documents que custodiava. Malgrat aquests episodis puntuals, comptem amb un bon testimoni que parla de l’arxiu ja en un moment tardorenc de la seva existència. Dins del projecte dels germans Villanueva, que es dedicaren a recórrer les esglésies i convents d’arreu d’Espanya en el trànsit del segle XVIII al XIX per escriure el seu Viage literario a las iglesias de España, el de Sant Feliu també hi tingué el seu lloc. Pel que sembla, tant l’arxiu com la biblioteca de l’imperial monasterio de San Felix de Guixols despertaren l’admiració de Joaquín Lorenzo Villanueva, qui escrigué (Villanueva 1851,6): El archivo de este monasterio no ofrece grandes curiosidades para la historia. Mas lo que en él hay perteneciente á las rentas y jurisdicciones, está colocado con un órden y clasificacion tan oportuna y tal limpieza, que puede servir de modelo á los de mayor importancia é interés.

Fig.18. Plànol del monestir a l’any 1897 realitzat per l’arquitecte Guitart.

La fi de la comunitat benedictina, produïda no massa anys més tard i d’una manera més tost traumàtica (sobretot amb la definitiva exclaustració de 1835), suposà l’abandonament de l’arxiu amb bona part de la documentació que s’havia compilat durant segles al seu interior; de fet, hi ha indicis ben clars que els darrers monjos s’endugueren amb ells alguns dels documents, que posteriorment es pogueren recuperar 21

en altres indrets (Batlle i Prats 1970, 108). D’entrada, per tant, la majoria dels vells textos restaven exposats a un possible saqueig. Això no obstant, no sembla que s’arribés a produir o, si s’esdevingué, fou de poca entitat, atès que ben aviat foren traslladats per engruixir els fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i ser convenientment preservats. Això explica que la major part dels documents es trobin encara actualment conservats a l’ACA. Tot i això, existeix altra documentació, sovint no generada pel mateix cenobi sinó per altres instàncies que tenien algun tipus de relació amb ell, que en dóna diverses notícies i es pot consultar en altres arxius, sobretot a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Tanmateix, malgrat que la informació que aporten en conjunt els documents és molt útil per estudiar les possessions territorials i les jurisdiccions que tenia al llarg del temps, així com per copsar el paper polític i econòmic que jugava a cada moment, resulta de menys rellevància des del punt de vista estrictament arqueològic, atès que aquesta mena de documentació no plasma aspectes que, pel fet d’ésser trivials als qui l’escrivien i la llegien, eren obviats. Així, és poc habitual trobar alguna referència relacionada amb les estructures que formaven, físicament, el conjunt monàstic. Només de tant en tant es pot escatir algun indici, generalment fugaç i espars, que il·lumina la foscor. Per exemple, en alguns documents que fixen les obligacions dels homes propis del monestir s’esmenten entre elles la dedicació d’un temps determinat per encarregarse del manteniment de les fortificacions i el vall del conjunt monacal. Per tant, sabem d’aquesta manera que el cenobi disposava d’unes fortificacions, però malauradament no es donen més detalls, com ara el recorregut de les muralles i del fossat. Un d’aquests documents, prou valuós i citat manta vegada (Cano 1606, f. 90v-92v; Font 1945, 4-6; Esteva i Pallí 1995, 153-154; Aicart, Auladell i Vivo 2010, 70), és la concòrdia signada l’any 1277 entre l’abadia, per una banda, i la universitat guixolenca, de l’altra. En ella hom especifica amb tota claredat que el recinte monàstic es trobava aleshores ben clos per unes muralles o parets exteriors, en les quals hi havia construïda la Porta Ferrada (Porta Ferrata). Davant d’ella se situaven en aquells moments el rebost i el celler del cenobi; per altra banda, el document descriu que l’absis 22

de l’església romànica estava envoltat per una galeria sostinguda per arcs. També fa esment del fet que, originalment, el terreny sobre el qual hi havia el monestir i, especialment, l’església, es trobava a una cota més elevada en relació a la de la vila. En altres casos, podem arribar a trobar alguna notícia puntual sobre remodelacions i noves construccions al convent. En aquest sentit, i per donar només una mostra, en una entrada d’un dels Manuals d’Acords de la universitat guixolenca (AMSFG, MA 30), datada al quatre de novembre de 1692, queda registrat que per aquelles dates els monjos havien començat a bastir un pou de glaç al vell cementiri de la Mota. De ben segur, si no fos perquè els jurats es mostraven en desacord amb aquesta obra i van iniciar tràmits per aturar-les enviant el síndic a reunir-se amb el bisbe de Girona per parlarne, de la construcció d’aquesta estructura no en tindríem cap altra informació. Malgrat tot, això no significa de cap manera que la documentació escrita no tingui cap utilitat. A vegades els arxius poden proporcionar sorpreses considerables. En aquest sentit, comptem amb dos documents que permeten aproximar-nos al coneixement, precisament, de les defenses del convent. En ambdós casos es tracta de textos que s’enquadren dins del segle XVII, un als primers anys i l’altre, als darrers. El primer és un voluminós manuscrit que es troba a la Biblioteca Angèlica de Roma (Marquès, 1981a), la redacció del qual s’emmarca en les agres i eternes disputes entre el monestir i la vila en relació a la voluntat de la universitat guixolenca d’instal·lar un altre orde religiós, el dels agustinians, que actués de contrapoder als benedictins. Com que, tot just quatre anys després d’haver arribat a la població, el prelat Arévalo de Zuazo féu expulsar els pares agustins (1598), aquests i els jurats de Sant Feliu tiraren endavant un plet. El document en qüestió recull tota la informació que va anar aplegant Pau Pla, el vicari general, durant la primavera de 1602. Per intentar demostrar i refermar la necessitat i la capacitat de la vila de tenir un centre de culte al seu interior, els jurats feren mesurar i descriure amb tot luxe de detalls les fortificacions de la població i les van contraposar a les del monestir. D’aquesta manera esperaven posar de manifest que anar a oir missa a l’església parroquial del monestir no deixava de comportar els seus perills, en la mesura que calia

Fig.19. Dibuix del monestir datat a l’any 1886 realitzat per B. Alberti (AMSFG. Fons Ajuntament de

Sant Feliu de Guíxols Autor: Ramon Tauler).

eixir de les muralles protectores per atansar-se al recinte monacal que, a l’exterior estant, podia ser un objectiu relativament fàcil dels pirates i saquejadors que podien venir de més enllà del mar. Per descomptat, els benedictins també volgueren dir-hi la seva i, per tant, també feren amidar les seves defenses amb la intenció de rebatre els arguments dels vilatans. Un altre text que convé tenir en compte i que afegeix alguns elements per a la descripció de les estructures, és el relat anotat pel jurat en cap Joan Blanc en un dels llibres d’actes de la universitat guixolenca, on deixà constància del procés de voladura de les fortificacions de la vila i l’intent d’inutilització de les del monestir a finals de l’estiu de 1696, en el context de la guerra dels Nou Anys. Si bé l’interès principal del jurat en cap era deixar memòria de com eren les muralles de la vila i com restaren un cop fetes esclatar, tot incidint en els efectes perniciosos de la presència de les tropes franceses a la vila i, per tant, en parla de manera molt més detallada, també aporta algunes dades sobre les fortificacions del cenobi. No són tan aprofundides, però tenen la seva importància perquè es poden relacionar amb algunes de les troballes realitzades en el transcurs de la campanya de la tardor de 2010, particularment amb les fonamentacions del tram localitzat a la plaça del davant de la porta lateral de l’església. Tal i com ho explica Joan Blanc (AMSFG, MA 30,

f. 296-296v), els contingents francesos, liderats pel príncep de Vendôme, pretenien anorrear completament totes les defenses militars de Sant Feliu de Guíxols, de manera que es van dedicar a aterrar sistemàticament les muralles que encerclaven la vila i el castell que, erigit a la muntanya del Castellar, vigilava les amenaces procedents de mar enllà des de mitjan segle XV i ja havia estat parcialment enderrocat l’any 1695. No cal dir que els invasors tenien un tercer objectiu a abatre: les fortificacions monàstiques. El dia dotze de setembre ja havien obert vint-idues cavitats per allotjar-hi les mines en el tram de muralla que anava del pont que unia la vila i el cenobi fins a la torre del Colomer, situada just al costat de la porteria. Els monjos, amb l’abat Gabriel Sabater al capdavant, esparverats davant de la situació, imploraren al príncep de Vendôme per tal que les seves muralles no correguessin la mateixa sort que les altres. Com a argument principal manifestaven el seu temor a què les explosions afectessin l’església i altres parts del monestir i, segurament amb la intenció d’aconseguir atreure encara que fos mínimament la simpatia dels francesos, adduïen que el convent havia estat instal·lat per Carlemany qui, d’alguna manera, havia estat el fundador del regne de França. Les súpliques funcionaren i respectaren les fortificacions, per bé que durant l’obertura dels forats per als explosius, les parets que anaven del pont fins a la porteria ja havien 23

estat destruïdes. Al costat d’aquesta documentació que hem comentat n’hi ha d’altra que, elaborada per altres autors, també és de gran interès perquè aporta dades sobre les estructures que poden ajudar a interpretar el registre arqueològic. Entre aquestes fonts, una de les més notables és un manuscrit redactat pel pare Alonso Cano –qui arribà a ser abat de la congregació en els períodes 1621-1624 i 1633-1636– a l’any 1606. La seva obra, de 286 folis escrits, du l’extens títol de Discurso general de este antiquíssimo Castillo y Monasterio de Sanct Feliu de Guíxols, de la orden de nuestro glorioso padre, Sanct Benito. Adonde se trata de su fundación y se continúa la succesión de los muy reverendos señores abbades de esta sancta casa con una breve relación de los más singulares bienhechores que ella ha tenido. Es tracta, com l’epígraf reflecteix clarament, d’una crònica del monestir que pretén remuntar-se a la seva fundació i arriba fins al temps del seu autor, fins a l’any 1611. En el transcurs dels cinquanta-quatre capítols en què estructura el text, es dedica a repassar la història del convent prenent com a eix principal el mandat dels successius abats. De fet, deixant de banda poques excepcions, cada capítol està dedicat a un abat diferent. Aquesta focalització en els abadiats porta a l’autor a resseguir la vida i obra de cada abat, de cadascun dels quals destaca el paper que havia jugat envers la congregació. Tanmateix, el pare Cano no va escriure-la per deixar constància del passat i el present del cenobi de manera objectiva, sinó amb la intenció ben conspícua de defensar la posició de castell termenat del monestir tot aportant nombroses proves documentals des de l’època carolíngia, proves que sovint transcriu dels documents originals. Ara bé, quan hom fa una lectura crítica de les seves transcripcions, s’adona de la tendència del frare cronista per manipular o inventar alguns documents. No obstant això, no es pot negar que aporta algunes dades d’interès pel que fa als nostres objectius, malgrat que la informació sobre el complex arquitectònic tampoc és gaire abundant. D’acord amb la informació del cronista (Cano, 1606, f. 14v), la fundació del monestir tingué lloc l’any 28 del regnat de Carlemany (és a dir, el 778), després que, suposadament, hagués expulsat els sarraïns d’aquest territori, que estaven fortificats al llegendari castell d’Alabric. 24

Aleshores, l’emperador instituí el primer col·legi monacal, format per una dotzena de monjos i un abat. Més endavant, els sarraïns atacaren i incendiaren el monestir, del qual només s’haurien salvat les torres del Corn, de les Campanes i del Fum, “con las vueltas grasas que en ellas estribaban” (Cano 1606, f. 19v-20). Si aquestes dades fossin certes, significaria que les torres formaven part del recinte més antic del cenobi, així com les voltes de la Porta Ferrada. Segons el frare, les denominacions de les torres que encara es conserven actualment estarien relacionades amb esdeveniments històrics molt concrets. Així, la del Fum s’anomenaria d’aquella manera com a conseqüència de l’incendi que patí durant la invasió francesa dels anys vuitanta del segle XIII (Cano 1606, f. 94). En el mateix passatge l’autor apunta que en la seva època rebia el nom de baluard del Noviciat. Aquest canvi de designació, en realitat, revela molt més que un canvi de nom, atès que, com veurem més endavant, està parlant d’una sèrie de reformes endegades a tot el sector de la torre del Fum a partir del segle XII que comportà l’aparició, efectivament, d’un baluard; a més a més, posteriorment, amb altres remodelacions de gran volada al conjunt monàstic, part d’aquell espai serví per situar-hi el noviciat. Aquesta segona gran batzegada de la història del cenobi no només afectà la torre del Fum, sinó que, pel que diu Cano, també tingué les seves conseqüències sobre el claustre. Si més no, això és el que sembla desprendre’s de les seves paraules quan explica que, quan l’any 1287, un cop passat el conflicte, l’abat Gilabert volgué refortificar el monestir, desestimà hacer de nuevo el claustro viejo que lo habian abatido por el suelo, dejando solamente en pie el paño que esta mas pegado a la torre mayor que agora sirve de signo para entrar al choro y por ventura por el resguardo de la torre del Cuerno no pudieron destruirlo tambien los enemigos (Cano 1606, f. 95v). L’abat, dotat de certa visió militar, era ben conscient que per aconseguir un recinte fortificat convenientment havia de cloure l’espai amb una muralla que unís totes les torres i evitar de construir cap element que, arribat el cas, suposés

Fig.20. Portada del llibre de la història del monestir redactada per Alonso Cano l’any 1606.

una nosa i un inconvenient per defensar-lo, encara que fos quelcom de tan habitual i necessari per a la vida monàstica com un claustre. Aquest passatge és interessant no només per la notícia de les reformes, sinó també perquè assenyala on estava situat l’antic claustre: a redós de la torre del Corn, amb una part adossada a aquesta mateixa i, per tant, segurament a l’espai del davant de la façana occidental de l’església. Vist així, sembla molt temptador interpretar la Porta Ferrada com a aquesta única secció supervivent del claustre. Això no obstant, com veurem més endavant, la interpretació d’aquest enigmàtic monument no és tan fàcil. Per altra banda, no hem de perdre de vista un detall que també té certa rellevància: Cano no parla del claustre sense més ni més, sinó que l’adjectiva com a viejo i, per tant, això significa que, malgrat les intencions de l’abat Gilabert, en algun altre moment s’hauria de construir un claustre nou. De fet, més avall en el mateix manuscrit, en el capítol 21, dedicat a l’abat Guillem de Samason (1392-1408), queda clar que ja molt a inicis del segle XV el monestir tornava a disposar, fos on

fos, d’un claustre (Cano 1606, f. 131). No hi ha proves arqueològiques d’aquest segon claustre, que potser caldria cercar al sud de l’església, espai actualment ocupat pel museu. Durant l’abadiat de Bernat de Torrella, situat a la primera meitat de la mateixa centúria, la congregació fou objecte d’una reforma, impulsada pel seu propi abat, per tal de regular la vida i els costums dels monjos, que comptà amb el placet del mateix pontífex de Roma (Cano 1606, f. 128v i ss.). Aquesta regulació fou plasmada per escrit en unes constitucions que el frare cronista inclogué al cos del seu relat (Cano 1606, f. 145150). Gràcies a aquest fet podem tenir alguns detalls sobre els espais i les estructures del monestir d’aquell moment. El capítol 8, per exemple, fa referència a la ubicació de les cambres de l’abat, que estaven construïdes al voltant de la torre del Fum (Cano 1606, f. 148). A partir del text, sembla que a l’entorn del convent hi havia diverses hortes, algunes de les quals hom ja preveia emprar com a sòl urbanitzable en el cas que calgués afegir noves edificacions; aquest seria el cas de les hortes dites d’en Carreres, que se situarien entre les motes (Cano 1606, f. 148v) i, per tant, segurament a prop de la riera i no massa lluny d’un dels cementiris: in horti vocati den Carreres inter motas monasterii possint edificare et construere domos dicto conventui necessarias. Quelcom similar ja es deia a la concòrdia de 1277 abans esmentada, on s’assenyalava que a la mota situada sota el vall del monestir, més enllà de les estructures que poguessin estar-hi construïdes, se’n podien bastir de noves. Un segle i mig més tard, quan ocupava per primera vegada (de les quatre que ho faria) el càrrec principal de la comunitat benedictina Miquel de Sobraries (1584-1587), ordenà de cloure físicament les hortes pròpies del monestir amb murs, per tal de deixar-les clarament delimitades i separades de les peces de terra d’altres guixolencs (Cano 1606, f. 222v). Però no deixem encara el temps de l’abat Torrella. Un cop posada en marxa la seva reforma, l’any 1439 promogué algunes obres de construcció ordenant de bastir noves cel·les o dormitoris per als monjos sobre el claustre, intentant aprofitar un espai que, pel que sembla, era força limitat però suficient per dur a terme la seva funció (Cano 1606, f. 153v). Així mateix, altres cambres del recinte que ara havien quedat desocupades 25

foren utilitzades des d’aleshores (i encara en temps de fra Cano) com a hostatgeria per als pelegrins i hostes que visitessin el convent (Cano 1606, f. 154). Novament en l’època del primer abadiat triennal de Miquel de Sobraries tornem a trobar notícies de remodelacions, concretament a l’hostatgeria, la majordomia i la cambra de l’abat (Cano 1606, f. 223), que foren complementades, poc després, amb unes altres obres, endegades a la sagristia nova durant el segon abadiat triennal de Sobraries, ja al darrer decenni del segle XVI (Cano 1606, f. 224v). Com veiem, doncs, les dades aportades per la documentació escrita acostumen a ser disperses i parcials, però no obstant això, no podem obviar-les de cap manera, atès que no

26

deixen de constituir una font que pot ajudar en la interpretació de les restes arqueològiques situades cronològicament d’ençà de la fundació de la congregació benedictina, al segle X. Si bé pràcticament no disposem de descripcions detallades de com eren les construccions del recinte en el transcurs de tota la seva història, almenys comptem amb informació, moltes vegades simples notícies o indicis, que permeten situar algunes reformes, restauracions o noves construccions en un moment més o menys determinat en el temps, cosa que convé de relacionar, sempre que es pugui, amb les dades del registre arqueològic per tal d’obtenir una visió el més completa possible.

DESCRIPCIÓ DE L’EDIFICI Les edificacions que actualment configuren el conjunt del monestir de sant Feliu de Guíxols són el resultat de més de mil cinc-cents anys d’història i en ell es barregen i combinen, a vegades de forma aparentment forçada, edificacions d’època romana baix imperial, amb d’altres del s. XVIII. El resultat és un conjunt eclèctic en el que algunes edificacions han perdut la seva funcionalitat original, passant per tot un seguit de reformes que n’han transformat la forma i les relacions amb les estructures de l’entorn. Per aquesta raó cal analitzar amb un cert detall les diferents estructures que es conserven en alçat i analitzarles des d’un punt de vista arquitectònic i evolutiu ja que la informació que ens poden aportar pot ser tant o més clarificadora que la proporcionada pels treballs d’excavació arqueològica. En tot cas, solament de la combinació de les dades arqueològiques i documentals i de l’anàlisi de les estructures visibles es podrà extreure una interpretació global de l’evolució del conjunt monàstic. És per aquesta raó que descriurem de forma individualitzada els principals edificis conservats1. -La torre del Corn Anomenada també torre Gran o de l’Homenatge en algunes fonts (Promptuari 3, citat per Esteva, 1976b; Jiménez, 2001,72) és una estructura de planta rectangular que mesura 6’80 per 11m que se situa a migjorn de la façana de l’església i el seu nom sembla derivar del corn que s’emprava per fer senyals sonores. No conserva la totalitat de la seva alçada, ja que manca la part superior2, però tot i això la part conservada Excloem d’aquesta descripció la sagristia, ja que en ella, construïda a cavall entre els ss. XVI i XVII no s’hi ha realitzat cap intervenció arqueològica. Tampoc analitzem en profunditat l’actual edifici del Museu, un bloc construït al s. XVIII, molt complex i remodelat en el moment de la seva reconversió en museu, i on, a excepció feta de la petita sala on actualment s’hi ubica l’ascensor, tampoc s’hi han realitzat treballs arqueològics. En els dos casos són edificis creats en època moderna que no semblen aprofitar estructures anteriors. 2 La part superior de la torre era emprada com a campa1

Fig.21. Torre del Corn.

arriba als 19 m d’alt. Moltes de les obertures que s’aprecien actualment a l’edifici són fruit de reformes, majoritàriament d’època moderna i desconeixem en la majoria de casos si aquestes en substitueixen d’altres de preexistents o són fruit dels nous usos donats a aquest espai quan va ser emprat per funcions diferents a aquelles per les que fou concebut. A la tècnica constructiva emprada per bastir l’edifici s’hi poden identificar clarament dos sistemes ben diferents, apreciables clarament als paraments exteriors. La seva base, fins una alçada d’uns quatre metres està construïda amb carreus de pedra granítica local, de grans dimensions, ben escairats i disposats, probablement aprofitats d’una edificació d’època nar i el seu enderrocament es va començar l’any 1819. Les tasques es varen aturar l’any següent quan es va produir la primera exclaustració de la comunitat monàstica.

27

Fig.22. Detall de la base de la torre del Corn on s’aprecien alguns dels encaixos de grípia dels carreus.

romana. Aquest aprofitament es fa palès en la presència en alguns dels blocs d’encaixos per poder-los agafar amb grues i politges. Aquesta mena d’elements se situen gairebé sempre a la part superior del bloc, on no resultarien visibles. El fet que actualment se situïn a la cara vista del carreu denota aquesta ubicació en posició secundària3. Aquest parament configura actualment un sòcol de 4 m. d’alçada, i a la part baixa de la cara occidental presenta un esvoranc que alguna vegada s’ha interpretat, equivocadament, com una obertura. També a aquesta cara s’observen tot un seguit d’encaixos a la zona central del parament d’interpretació complicada tot i que es podria pensar que alguna mena d’estructura es lligava amb la torre ancorada en aquests punts. Val a dir que interiorment aquest carreuat es conserva actualment folrat amb un parament similar al que es va emprar per construir la resta de l’alçat de l’edifici, un petit carreuat, gairebé sense desbastar, disposat en filades més o menys regulars. La part alta de la torre apareix actualment capolada, amb una terrassa planera. Exteriorment el parament de la torre és llis, sense elements decoratius, excepte a la cara de migdia on a partir de l’alçat del segon pis apareixen tot un seguit de franges verticals, una mena de lesenes com les que s’aprecien també a la façana de l’església, si bé molt més profundes i marcades. Les dues lesenes situades a l’extrem de ponent s’inicien a l’alçada del nivell de circulació del segon pis, A més, i com veurem a l’apartat corresponent, el mateix tipus de carreus es varen emprar per tapiar la porta de l’edificació octogonal situada a la base de la Torre del Fum.

3

28

mentre que la resta ho fa per damunt de la llinda de la porta d’aquest mateix pis. Internament la torre està actualment dividida en dos pisos que presentaven originalment una alçada similar (7m), i en ambdós casos anaven coberts amb sengles voltes apuntades, si bé de característiques diferents. Tot sembla indicar, però, que aquesta estructuració respon a una de les reformes internes de l’edifici. Abans de la nova adequació tota la part baixa de la torre, fins l’alçada del pis superior de la Porta Ferrada, que es correspon també al primer pis de l’actual museu, es presentava com un espai farcit de runa. Val a dir que aquest espai va ser completament excavat per Lluís Esteva als anys setanta i posteriorment (probablement a la dècada dels vuitanta) es va tornar a reomplir amb pedres i runa, per tal de recuperar precisament la comunicació entre el primer pis del museu i la Porta Ferrada. El farcit original es devia col·locar per permetre la comunicació entre la torre, la Porta Ferrada i l’església i es va aprofitar en l’ampliació del monestir de principis del s. XVIII. Desconeixem si anteriorment aquest espai estava ja farcit fins a aquesta cota o hi existia alguna mena de paviment de fusta o similar, que permetés crear una cambra inferior. El sostre del primer pis, en forma de volta apuntada, es recolza sobre 4 pilastres situades als angles interns de la torre que creen arcs apuntats als costats curts de la torre (est i oest) i de mig punt als llargs (nord i sud). Aquestes pilastres es presenten, pel que fa a la part alta, com a elements integrats en els paraments perimetrals de la torre. Per contra, a partir del nivell de circulació de la Porta Ferrada, on s’inicia el sòcol de grans carreus granítics, els pilars apareixen com a fonamentacions, amb paraments irregulars, que es van eixamplant a mesura que s’aprofundeix i que estan clarament recolzats contra el parament exterior. Aquest fet denota dues coses. Primera: que la base de la torre és anterior a l’alçat dels pisos superiors; i segona: que en el moment de construir la part més elevada de la torre el nivell de circulació se situava a l’alçada d’aquest primer pis. Curiosament alguna d’aquestes fonamentacions presenta una alçada major que les altres, i per tant sobresortiria per damunt del nivell de circulació teòric de la cambra, tot i que no es pot descartar que es tracti d’un reforç construït en les fases més modernes de l’edificació.

La banda occidental presenta el que actualment es podria considerar una finestra (quadrangular, amb una llinda constituïda per una biga de fusta i que ha perdut els blocs dels brancals i del llindar), però que creiem que originalment era una porta que comunicava amb alguna construcció bastida al costat de la Porta Ferrada, i avui completament desapareguda. A la banda contrària hi trobem una finestra ogival, allargassada, situada en posició elevada ja que s’obre per damunt del sostre d’una construcció

Fig.23. Vista de l’interior del segon pis de la torre del Corn

annexa. Pel que fa a les obertures situades a migdia i tramuntana, aquestes presenten històries diferents. Pel que fa a la porta sud, es tracta d’una obertura practicada en el moment de construcció de l’edifici que actualment ocupa el museu (s. XVIII) per tal de comunicar ambdós espais. Es tracta d’una porta amb coberta en arc de mig punt amb brancals i arcada de rajol, decorada amb falses pilastres per dotar d’unitat estilística aquest espai en relació al nou edifici, situat a migdia. S’aprecia clarament com la porta es va obrir esvorancant el parament preexistent, i no hi ha cap traça de la possible existència d’una obertura anterior, que d’existir seria més estreta i hauria desaparegut sense deixar rastre. La porta de la banda nord es va construir tot

emprant blocs de pedra ben escairats, tant als brancals com al llindar i a la llinda que en aquest cas dibuixa un arc ultrarebaixat, i que, com ja hem comentat, comunica la torre amb el primer pis de la Porta Ferrada a través d’un petit passadís que en un moment determinat s’havia utilitzat com a caixa d’escales per accedir a la part alta de l’església. El segon pis presenta una estructura aparentment similar, amb un sostre en forma de volta ogival. Però les diferències són evidents. Per començar, en aquest cas queda clar que en un moment determinat, probablement als moments finals d’existència del monestir si atenem als materials emprats i a la tipologia de les obertures del pis superior, l’espai es va dividir en alçat, configurant dos pisos diferents. Aquest fet s’aprecia no solament en la presència de dues filades d’obertures, sinó també pel fet que als murs perimetrals es conserven els forats de l’embigat i a l’angle sud-est es conserva encara part del sostre que dividia l’espai. Però també la construcció de la cambra presenta algunes diferències. Si al primer pis la distribució dels arcs que sostenien el sostre era regular, no succeeix el mateix en aquest espai. Així, l’arc de la banda nord no és un, sinó dos arcs de mig punt, més baix i de dimensions molt menors el situat a llevant. A més, l’arc de la banda oest no recolza contra el mur perimetral occidental sinó que finalitza en un pilar, ja que a l’espai on hauria de recolzar hi havia, com veurem, una porta. El mateix succeeix amb l’arc de la banda oest. La presència de la porta fa que aquest no fos concebut com un arc sencer i centrat respecte al mur, sinó que apareix molt desplaçat cap al nord i estructuralment correspon a mitja arcada, recolzant contra el mateix pilar que ho feia el de la banda nord. Aquesta peculiar estructuració es va crear per deixar un espai de pas cap a una porta situada a l’angle nord-oest de la torre. Aquesta obertura presenta interiorment una forma de baioneta i exteriorment és concebuda com una obertura estreta i allargassada amb una llinda superior constituïda per dues lloses irregulars de pedra conformant una llinda triangular. A aquesta mateixa cara de la torre hi trobem dos nínxols. Un, situat a la part baixa, de dimensions modestes i cobert amb arc de mig punt, mentre que el de la part superior, de forma quadrangular, se situa immediatament per damunt de la porta que acabem de descriure. En algunes fotos 29

Fig.24. Vista de part del conjunt d’espitlleres del segon pis de la torre del Corn.

anteriors a les restauracions dels anys seixanta s’aprecia que en realitat els nínxols eren 3, ja que a la part baixa n’hi havia dos de similars, situats de costat, el més meridional dels quals va ser posteriorment tapiat. Tornant al parament septentrional, ja hem comentat que a la cara nord hi trobem dues arcades, de dimensions diferents, emmarcades amb blocs granítics. Els dos arcs contenen sengles portelles, obertes directament sobre el sostre de l’església. Les dues portes presenten unes característiques similars, emmarcades amb blocs de pedra i amb una coberta que presenta un intradós de mig punt mentre que el seu extradós te una forma d’arc molt rebaixat. Al damunt de l’arcada occidental hi trobem un nínxol de forma quadrangular, que s’adapta parcialment a la preexistència d’aquest arc, que va obligar a donar una peculiar forma semicircular a part del parament inferior de la mateixa. La curiosa disposició dels arcs de sosteniment de les bandes nord i oest va afectar també al de la banda est. Aquest, un arc apuntat –a diferència de tots els altres que són de mig punt–, apareix també desplaçat, en aquesta ocasió cap a migdia, respecte al centre del parament, fet que fa que no presenti brancal a la banda sud, on recolza directament contra el mur meridional de la torre. A aquesta banda és on la presència dels dos pisos resulta més evident, ja que l’arc que acabem de descriure solament ocupa la meitat inferior 30

de l’estança (presentant al centre una finestra quadrangular). A més se situa més d’un metre separat de la façana oriental que va permetre crear al seu damunt un espai planer on s’obre una finestra quadrangular, amb uns bancs de pedra a banda i banda. Les dues finestres en aquest espai són similars, de forma quadrangular i amb llindes planeres (tot i que la inferior presenta un intradós amb un arc ultrarebaixat). En un moment indeterminat, que creiem que cal relacionar amb el moment d’ampliació del monestir al s. XVIII, es va obrir una porta a l’angle nord d’aquest parament. Aquesta obertura es va practicar de forma matussera, emprant rajol en el parament, tallant parcialment l’arc que tancava pel nord aquest sector. Aquest espai presenta algunes similituds amb el de la banda contrària, on s’obre la porta en baioneta, fet que fa pensar que probablement aquesta porta moderna no fa altra cosa que aprofitar-ne una altra de preexistent. Hem deixat per al final el parament més complex no solament d’aquest segon pis sinó de tota la torre. A la banda sud s’hi obre una porta de mig punt i un total de set espitlleres, situades a una cota força baixa respecte al paviment. Tant la porta com les espitlleres estan emmarcades per blocs aproximadament quadrangulars de pedra i semblen configurar una unitat estructural i estilística. El mur d’aquesta banda, que no presenta com els altres cap reforç en forma d’arcada, és el doble que els de la resta de la

Fig.25. Vista de la portella de la banda oest de la torre del Corn.

torre (1’70 m per 0’90 m en la resta de casos). Això es deu al fet que en aquesta cara no hi ha arcades (que doblarien el gruix del parament) sinó que és un mur massís. Cal assenyalar que actualment la porta no mena enlloc, ja que s’obre directament al damunt de l’espai buit existent entre la torre i l’actual museu. A més cap obertura s’obre a l’edifici del museu a l’alçada d’aquesta porta. Pel que fa a les espitlleres totes presenten una forta inclinació descendent i, les situades més a prop de la porta, es desvien per orientar-se cap a aquesta, protegint-la. Algunes espitlleres, molt profundes per la gran amplada del mur, presenten un angle intern. És curiós que la distribució de les espitlleres no respecta la disposició de les lesenes exteriors. La torre va ser objecte de treballs de restauració els anys 1975-1977, moment que es va aprofitar per realitzar excavacions a la mateixa. Aquests treballs, consistents essencialment a buidar el reompliment que farcia el basament de la torre varen ser dirigits per Lluís Esteva (Esteva,1976b,c i d). Aquesta excavació va aprofundir fins la roca, i es va poder comprovar que entre el basament de la torre i la roca existia un petit estrat de terra amb materials ceràmics d’època romana tardana. -La torre del Fum Si la torre del Corn flanqueja per migdia l’església del monestir, la del Fum ho fa per tramuntana. El més peculiar d’aquesta estructura és la seva planta, de forma semicircular, deformada, amb el mur de migjorn paral·lel a l’església, de tal manera que sembla que ja en el moment de

la seva construcció es va bastir adossat a un edifici preexistent que, no obstant això, no és el que es conserva actualment4. Les excavacions realitzades a l’interior de l’església han descartat que es tracti d’una torre circular, escapçada en el moment de la construcció de l’edifici de culte. A més, analitzada en detall la planta s’aprecia que aquesta no és circular sinó que tendeix a una forma ovalada, motivada pel fet que aprofita com a fonamentació unes estructures preexistents. A la part interior hi ha restes d’un edifici romà baix imperial, composat com a mínim per dues estances. La més destacada i millor conservada és la situada a ponent. Es tracta d’una edificació de planta quadrangular exteriorment i octogonal interiorment, amb nínxols als angles i coberta amb una cúpula, l’arrencament de la qual es conserva, si bé de forma fragmentària a l’interior de la torre. L’altra cambra, de la qual solament se n’aprecien dos murs i que analitzarem amb més detall en l’apartat dedicat als treballs arqueològics, és de forma quadrangular i se situa a llevant de la que acabem de descriure. És sobre els murs perimetrals d’aquestes dues estructures que es va assentar la torre. Per fer-ho es varen afaitar les estances fins una cota determinada i el seu interior es va farcir amb rierencs lligats amb morter, tot creant un fonament massís per poder suportar el pes de la torre. Aquesta estructura presenta una longitud de 9’40 m d’est a oest i una amplada màxima a la base de 5’80 m, mentre que la part alta és solament de 5’40 m. La part alta de la torre és de forma iseicònica, amb una coronació de merlets a mitja alçada, obliterada per un sobrealçament posterior, coronat per un nou joc de merlets i troneres, potser datable en època baix medieval, al moment de construcció de l’església gòtica. L’aparell de la part inferior de la torre és de petits carreus sense escairar, força irregulars, amb tendència a conformar filades, amb alguns trams de semi opus spicatum. Cal assenyalar que fins els treballs de restauració realitzats als anys seixanta del s. XX la torre es trobava integrada i emmascarada per un edifici situat a tramuntana, fet que havia afectat molt al seu parament exterior, on hi eren Per Sanz (1968) aquest fet es demostra no solament per la forma de la torre sinó pel fet que la part inferior de la façana de l’església també presenta un parament irregular, fet que per ell mostraria que la torre és cronològicament anterior.

4

31

alguns autors com Sanz (Sanz, 1968) els consideren relativament moderns, relacionant la seva construcció amb la utilització de la torre com a campanar. El pes de les campanes aconsellaria la col·locació d’aquest reforç, funció que mantindria fins als anys seixanta quan durant les obres de restauració es varen retirar les campanes i es va remodelar la terrassa superior. Sabem que a finals del s. XVI es varen col·locar al capdamunt de la torre dues noves campanes, concretament el 1587 va ser beneïda la campana major5 i el 1599 la menor. Potser va ser en aquells moments que es féu necessari adossar-hi els nous reforços. Aquest mateix autor assenyala que el parament inferior de la façana nord de l’església presenta un parament poc acurat, pensat per no ser visible, fet que mostraria que la torre és anterior a l’edifici. Com veurem en un apartat posterior creiem que no solament la torre era anterior sinó que existia en aquest espai un mur d’una estructura encara més antiga, contra la qual es va bastir l’església i que posteriorment va ser eliminada creant el pas de ronda actualment existent en aquest espai. La torre va ser objecte de diverses reformes que, Fig.26. Torre del Fum. exteriorment, es traduïren en una progressiva elevació de la torre. Així, el cos original sembla molt abundants els esvorancs. Per tant la visió tenir uns 14 m d’alçada i culminar en uns merlets actual del parament exterior de la mateixa és fruit quadrangulars. Aquest cos d’edificació va ser dels intensos treballs de restauració realitzats, sobreelevat probablement al s. XIV (Sanz,1968), especialment pel que fa a la part baixa, i no aproximadament dos metres i mig i estaria respon en molts casos al seu aspecte original. rematat per tot un seguit de matacans dels quals Aquesta restauració també va afectar molt a la actualment solament en resten les mènsules part superior on no solament es varen refer els de sustentació. Posteriorment, al s. XVI el cos merlets i les mènsules que el coronen sinó que superior es va tornar a elevar, creant un mur dotat es varen enretirar les campanes que fins llavors d’espitlleres i rematat novament per una fila de la coronaven, reformant la terrassa superior. merlets. Aquesta evolució responia a necessitats Entre la torre i l’església existeix una petita estructurals lligades al creixement en alçat dels separació, que a mitja alçada deixa un petit pas de edificis de l’entorn o de les pròpies muralles del ronda. La torre presenta dos contraforts a la cara monestir, però també als canvis successius en de migdia que s’assenten al damunt del sostre de les tàctiques militars i l’armament. l’església. Els dos es varen construir tot emprant Actualment la torre presenta una petitíssima petites pedres lligades amb morter i presenten finestra allargassada i amb arcada de mig punt, reparacions a la part superior realitzades amb a la part baixa, fruit de les obres de restauració. rajols. Aquests contraforts respecten el pas de A la cara de migdia són diverses les obertures ronda, cobrint-lo amb sengles mitges arcades. A visibles. A les dues portes ja referides cal afegirl’alçada d’aquest pas de ronda es podia accedir hi una petita portella situada a mitja alçada i a la a la torre a través d’una petita porta. Una segona que es devia accedir amb l’ajuda d’una escala de obertura se situa al final del mateix pas de ronda, fusta, així com una finestra quadrangular, força aquesta situada al final d’una petita escalinata exterior i que donaria accés a un pis superior. 5 Aquesta campana va ser esberlada per un llamp l’any Pel que fa a la cronologia d’aquests contraforts, 1732 i el 1751 se’n va col·locar una de nova.

32

més moderna, situada a la part més alta de la torre i actualment tapiada. Interiorment la torre es divideix en dos pisos de gran alçada (7 m en el pis inferior i 9 m en el superior), cobertes ambdues amb sengles voltes de canó. Aquesta distribució és fruit un cop més de successives remodelacions, ja que per exemple, la porta situada a ponent dóna actualment al buit, però es conserva, al perímetre interior de la torre, la motllura que marca el punt on recolzava el paviment de la cambra. En el moment de les restauracions dels anys seixanta la torre es trobava farcida fins al nivell de la porta inferior amb diverses capes d’abocaments de runes i materials constructius, entre el que cal destacar la troballa, descrita per Esteva, de tot un seguit de pedres de forma pràcticament rodona, que podrien haver servit en el seu moment com a munició per a algun giny de caire militar. El darrer ús de la torre va ser el d’habitatge del campaner, fet que devia influir en la realització d’esvorancs a l’edifici destinats a dotar-lo de major espai i a la cerca d’algun punt de llum. -La Porta Ferrada L’anomenada Porta Ferrada és probablement l’estructura més peculiar del conjunt monàstic i la que ha estat objecte de més debats a l’entorn de la seva funcionalitat. Consisteix en una paret de dos pisos d’alçada paral·lela a la façana de ponent de l’església i a uns tres metres per

davant de la mateixa. El nom, la notícia més antiga del qual es troba en un document de 1277, sembla derivar del fet que en algun moment determinat va estar dotada d’una porta de batents de ferro (Jiménez,1990c). L’aparell del conjunt és de carreus de pedra granítica, mal escairats i irregulars tendents a configurar filades. L’extrem de migdia és tallat per un mur perpendicular amb dos arcs, actualment tapiats i molt refets, que conserven un perfil ultrapassat, escanyat per banquetes que eixamplen els brancals. L’aparell d’aquest segon mur, amb blocs sense treballar, sembla indicar una datació anterior al s. XI, essent en tot cas clarament posterior a la Porta Ferrada a la qual talla. La part actualment conservada del pis inferior està format per tres grans arcades de ferradura que recolzen al damunt de quatre columnes composades de basa, capitell i fust cilíndric monolític, excepte el de migjorn, composat per dos tambors. Sembla clar que el parament conservat és solament part d’una façana més llarga, ja que per migdia es conserva l’arrencament d’una quarta arcada. És curiós que la columna de migdia aparegui entregirada en relació a la resta i també la part conservada de la quarta arcada, tallada, com veurem, per un mur posterior, apareix lleument esbiaixada, obrint-se cap a ponent. A l’extrem septentrional s’hi observa actualment una petita arcada, de

Fig.27. La Porta Ferrada.

33

factura matussera, molt més baixa i estreta que la resta, que recolza sobre la darrera columna i al damunt d’un pilar. Aquesta arcada sembla clarament un afegit, possiblement relacionat amb alguna reforma de la zona nord del monestir. Els tres arcs conservats presenten una forma de ferradura força ultrapassada i alternen un ritme en el qual s’intercalen dos arcs més alts amb un de menor alçada, essent precisament el situat al centre el de dimensions menors. Les bases estan constituïdes per una gran escòcia entre dos tors, mentre que els capitells, tots diferents, presenten una forma troncopiramidal; amples, poc alts i pràcticament desproveïts d’altra decoració. Pel que fa al pis superior, aquest està format per tres grups de finestres triforades, que coincideixen amb la distribució dels tres arcs del pis inferior. També en aquest cas sembla que l’obra original era de majors dimensions ja que l’extrem de tramuntana finalitza amb un arc de mig punt molt senzill, situat al damunt de la petita arcada inferior que hem descrit més amunt. Aquesta arcada conserva en el brancal nord, en forma de pilastra quadrangular, un fust de columneta similar al dels arcs de les finestres triforades, que podria indicar l’existència d’una quarta finestra en aquesta zona, remodelada i reconvertida en la que acabem de descriure. També la situació de l’extrem sud es repeteix. Si al pis inferior s’hi conservava mitja arcada, tallada per un mur est-oest, el mateix succeeix al primer pis, amb una petita arcada, similar a les de les finestres triforades, tallada pel mateix mur. La impressió de conjunt és que mentre l’extrem de migdia va ser tallat per la construcció del mur est-oest, l’extrem nord va ser objecte de treballs més intensius, remodelant-se i modificant-se el seu aspecte original. Els arcs de les finestres triforades són de tipus lleument ultrapassat. Els brancals laterals estan formats per pilars quadrangulars, mentre que les separacions internes es fan amb columnetes curtes de fust monolític sobre unes bases molt simples i actualment molt erosionades, similars a les del pis inferior. Les bases, molt desgastades, presenten una escòcia entre dos tors, i els capitells són de forma trapezial, amb petites mènsules amb decoració geomètrica. Als pilars entre les finestres hi ha unes senzilles impostes, molt erosionades. Els quatre de la banda nord presenten una senzilla decoració en forma d’arc 34

de ferradura a cada una de les seves cares, mentre els dos situats a l’extrem de migdia presenten motius més simples. El conjunt és coronat per un fris continu de petites arcuacions cegues d’estil llombard assentades sobre unes senzilles mènsules decorades amb temes geomètrics variats. Entre les arcades del segon pis i el fris hi ha una filada de rajols construït aprofitant fragments de tegulae i bipedals. Fins al 1931 existia un pis superior, una galeria formada per un fris continu de finestres amb forma d’arcades de mig punt, un afegit que va ser desmuntat en les restauracions d’aquell any. Pel que fa a la cronologia de l’obra, autors com Badia (Badia,1977, 358) o Zaragoza (citat per Cervera,1984, 20) consideren el pis inferior una obra dels ss. IX-X o anterior, mentre que el fris d’arcs llombards seria un afegit posterior, que data al s. XII quan l’obra ja formava part del pòrtic de l’església romànica o d’un possible claustre lligat a la mateixa. Per contra, Jiménez considera al conjunt una obra homogènia datada al s. X (Jiménez, 2000, 66). En temps de l’abat Torrella (1533-60) s’hi va construir al damunt un dormitori de sis cel·les. Diversos autors (Marquès,1981a) indiquen l’existència de sepulcres de pedra sota la Porta Ferrada, dades que cal afegir a les referències existents a la possible ubicació a l’indret del cementiri dels abats. En resum, podríem concloure que part de la complexitat de la interpretació d’aquesta estructura deriva també de la seva pròpia història i dels diferents rols o denominacions amb els quals apareix a la documentació i que dificulten conèixer la seva funcionalitat original. -L’església L’edifici actual de l’església se’ns presenta com un temple de planta de creu llatina de tres naus, amb transsepte i presidit per tres absis poligonals, i és en la seva major part una obra gòtica del s. XIV, que aprofita estructures d’un edifici de culte anterior, dels ss. X-XI i que, al seu temps, va ser remodelat de forma important al llarg dels ss. XVII-XVIII. De l’edifici romànic en queda tot el tram occidental, incloent la façana, tot i que molt reformada. La porta que actualment dóna accés a l’església per ponent és fruit d’una reforma moderna, amb un llindar d’arc molt rebaixat. A migdia de la porta es conserva una finestra, actualment tapiada,

Fig.28. Arcosoli de l’extrem occidental de l’església.

en forma d’arc de mig punt. Es tracta d’una finestra de dovelles ben tallades, amb brancals monolítics de pedra, quadrangulars, coronats per sengles capitells. Al primer pis es conserven tres finestres de doble esqueixada i el conjunt es troba coronat per una finestra en forma de creu flanquejada per dos petits ulls de bou, que és obra de les restauracions dels anys seixanta del segle passat. Aquesta substitueix una rosassa que tampoc formava part de la fàbrica original sinó que s’havia obert durant les restauracions de l’any 1931, la qual al seu torn ja substituïa una gran finestra quadrada. El parament de la fàbrica romànica és de petits carreus, poc escairats, sense allisar i formant filades, tot i que irregulars quant a l’alçada. Entre el parament s’aprecien alguns fragments reaprofitats de ceràmica, tegulae i opus signinum. Unes lesenes verticals constitueixen tota la decoració exterior d’aquesta façana. Interiorment l’estructura romànica fou bastida amb una sola nau molt ampla i coberta amb volta de canó. Actualment al mur de migjorn de l’església hi ha una arcada tapiada que durant molt de temps ha despertat dubtes interpretatius, ja que hom pensava que podia ser una porta que donaria accés a una hipotètica cambra situada a migdia, a altres dependències monacals o a la torre del Corn. Creiem, però, que en realitat no és altra cosa que un arcosoli, un nínxol destinat a la col·locació d’un sarcòfag, com ho demostraria el fet que la base se situa alçada sobre una llindagraó. Estilísticament, la datació d’aquesta part de l’església cal portar-la al s. XI, concretament a mitjan d’aquesta centúria. A l’alçada del primer

pis, als peus de l’església, hi ha el cor. A l’angle est de la façana de migdia s’hi obre una porta a l’alçada del cor i una petita finestra d’arc de mig punt de cara a la torre del Corn. La resta de l’edifici, el creuer i els absis, són de la segona meitat del s. XIV, i estan coberts amb voltes de creueria, amb claus de volta decorades amb relleus6. L’any 1342 ja era cobert l’absis i entre 1348 i 1376 s’enderrocà la vella capçalera romànica i es fusionaren l’ampliació gòtica i la nau preexistent (Jiménez,2000, 23). Tot i això les obres varen ser llargues i encara el 1404 continuaven (Jiménez,2000, 26). L’estil de l’església conserva en la part de nova construcció encara molt de l’estil romànic, ja que inicialment les voltes gòtiques no s’assentaven sobre arcades sinó sobre murs massissos que posteriorment es varen obrir en ampliar l’edifici. També els arcs formers del creuer són d’estil romànic (Jiménez, 2000,16, Jiménez, 2001). L’absis central té tres finestres d’arc apuntat, sistema d’obertura que es repeteix a les absidioles. Els dos arcs que comuniquen els braços del creuer amb la nau són de mig punt, i per Badia (Badia,1977) són una preexistència de l’edifici romànic que es va mantenir a l’obra gòtica. El parament de la capçalera és de carreuat. Sobre la façana septentrional de l’església, damunt d’allà on originalment se situava la porta lateral del temple, es conserven les traces d’un matacà, un petit balconet que tenia per funció la protecció de les portes de les fortaleses. La capçalera és concebuda com una fortificació en la qual els diferents espais ocupats pels absis es desenvolupen exteriorment i en alçat com a torres defensives. A la part nord de l’església hi ha una porta d’estil gòtic tardà, amb arc de mig punt i llinda, col·locada en un tram de mur reconstruït. La zona del creuer és força més elevada que l’extrem occidental de la nau. A la cara oest del creuer s’hi obren actualment tres altes finestres ogivals, fruit de les restauracions realitzades La clau de volta més antiga, decorada amb tres estels, símbol de l’abat Llabià,és de 1342 i clou l’absis central o del presbiteri. La segona clau, al centre de la coberta, presenta la representació més antiga conservada de l’escut d’armes de la vila. La tercera (la més propera al tram de nau romànica) es data al 1443 i presenta la imatge policromada de sant Feliu. Jiménez creu que es tracta d’una reparació ja que la volta hauria de ser més antiga. (Jiménez,2000,22-23 Jiménez,2001) Sembla que totes les claus de volta varen ser pintades a mitjan s. XVII.

6

35

al s. XX, ja que amb anterioritat el conjunt era format per una finestra ogival central flanquejada per dos grans ulls de bou. La diferència d’alçada entre aquest tram i la resta de la nau fa pensar en la possibilitat que el projecte original plantegés una reconstrucció total de l’edifici que no es va acabar de dur a terme, potser per la dificultat que comportaria refer un sector molt imbricat amb d’altres construccions monàstiques com la Porta Ferrada i altres espais annexos que les excavacions han anat posant al descobert. Tampoc totes les finestres dels absis són originals ja que com a mínim la que presideix l’absis central va ser reconstruïda durant el procés de restauració després que hagués estat eliminada un segle abans en construir un cambril en aquell espai. La capçalera i les capelles que envolten el creuer estaven presidides exteriorment per un conjunt de torres de planta trapezoïdal de les quals la més ben conservada és la suara esmentada de Tramuntana o dels Reis, que protegia la punta nord del creuer7. Aquesta torre, que encara manté en bona mesura el seu aspecte original, disposava d’espitlleres i merlets, a més d’integrarse en un camí de ronda que lligava tot el sistema de torres que envoltaven l’església. A partir d’aquí tenim tot un seguit de notícies esparses sobre l’evolució del temple,que fan sobretot referència a les capelles, les dotacions i munificències, la creació de nous altars o la col·locació de retaules, altars o altre mobiliari litúrgic a l’interior de l’edifici. Així, el 1717 es va emblanquinar l’interior de l’edifici i es va canviar part de la pavimentació de l’església. El 1751 i 1754 noves obres de restauració afectaren l’edifici amb la col·locació d’un nou enllosat al presbiteri, amb peces de marbre, i s’obrí l’anomenada porta de sant Pere que comunica la capella del mateix nom amb la sagristia (Jiménez,2001,39). Durant aquestes mateixes obres es varen aixecar els paviments de les capelles de la Santa Creu (emprada per enterrar-hi a monjos i abats), del Roser i davant del presbiteri (on ja n’hi havia tres més des de 1637) per col·locar-hi diverses fosses sepulcrals. L’església va patir noves obres d’ampliació, iniciades l’any 1799. Després d’abandonar un La torre se situa sobre la capella del baptisteri, antigament de sant Antoni.

7

36

intent de construir una església nova que hauria aprofitat el vell temple com a transsepte, es va optar per intentar ampliar-lo lateralment convertint l’edifici d’una sola nau en un temple de tres. Així s’obren les petites naus laterals, començant per la zona de la capçalera. Això va obligar a desplaçar cap al nord la vella porta lateral8, anul·lant l’antiga capella de l’Esperança, que se situava en aquell sector i construint-hi un cancell. Aquestes obres també varen comportar la reducció del vell cor, ja que, aparentment, enfosquia l’interior de l’església (Jiménez,2001,44). L’any 1854 es va obrir un gran esvoranc a l’absis per col·locar-hi el Cambril de Nostra Senyora dels Àngels. Aquest esvoranc va ser tapiat durant les obres de restauració de 1966, moment en què es va refer el finestral central de l’absis. La zona de l’església es comunicava amb les torres a través de sengles escales. La que menava a la torre del Fum conserva parcialment el seu extrem superior, mentre que la de la banda contrària, que menava cap a la torre del Corn, va ser completament tapiada. L’any 1873 l’església va ser reconvertida en caserna dels voluntaris de la República i molts elements del mobiliari intern, entre ells l’altar major i les campanes, varen resultar-ne malmesos. L’any 1878 es varen beneir unes noves campanes. -Les estructures de la banda nord Al nord de l’església existien dos cossos edificats, que varen ser enderrocats durant les restauracions dels anys seixanta del s. XX, i dels que ben poca cosa en queda. L’edifici exterior, situat a l’extrem septentrional va ser completament enderrocat durant els treballs de restauració i actualment solament en resta el basament que s’ha restaurat i integrat en l’enjardinament de la plaça en forma de parterre elevat. La base d’aquest mur correspon a la muralla construïda al s. XVIII sobre la qual ràpidament s’havia edificat un cos de quatre pisos d’alçada. El segon edifici, que en realitat és el més antic dels dos, també es va enderrocar durant les obres de restauració. Durant aquells treballs es varen localitzar uns finestrals que estilísticament es varen considerar d’època medieval, i, sobretot, una filada d’espitlleres a la part baixa del mur 8 Aquesta porta amb arc de mig punt i llinda,d’estil tardogòtic ha estat considerada del s. XVI (Jiménez,2000) i per tant seria ja una addició a l’obra del s. XIV.

L’angle sud-est de l’edifici és aixaflanat i no en angle recte. Pel que fa al mur oriental s’aprecia clarament que l’edifici es va ampliar en sentit est, ja que hi ha un tram afegit al parament en el seu sector nord. Pel que fa a les obertures, algunes presenten brancals construïts amb blocs de pedra, mentre que d’altres són fetes amb rajols. A la porta de la façana de migdia s’hi conserva un reixat decoratiu amb la data de la seva col·locació: 1860. De l’estructura més antiga d’aquest edifici es conserven pocs elements. A l’angle sud est del conjunt es conserva una arcada de mig punt en la qual recolzen dos arrencaments d’arcada que devien configurar una volta ogival transversal nord-sud. Una altra de les llanternes d’arrencament d’un nervi de volta es conserva encara al mur que tanca per llevant l’espai, tot i que no queda clar que es trobi en la seva posició original. Pel que fa al seu ús sabem que al s. XVIII aquest edifici albergava el noviciat i al pìs superior l’anomenada cel·la Ponach (Jiménez,2001,38). -El Portal de sant Benet Aquesta portalada, que actualment s’alça com Fig.29. Vista del monestir anterior a l’enderrocament de l’edifici situat al nord de l’església (AMSFG, Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

nord. Tot plegat va fer que es decidís conservar alguns dels murs perimetrals que inicialment es preveia eliminar i que actualment encara tanquen l’espai per llevant i tramuntana. Aquests dos murs presenten gran quantitat d’indicis i empremtes de reformes, moltes d’elles d’època moderna, fetes amb rajol i que denoten les diferents vicissituds travessades per l’edificació, ja que no solament va formar part del cenobi sinó que un cop abandonat aquest, va tenir diferents funcions, com escola de Belles Arts, museu... cada una de les quals requeria unes reformes específiques que han deixat la seva traça en les estructures que encara avui es conserven. Aquests murs estan construïts amb pedres irregulars, generalment granítiques, formant filades i en els paraments s’hi aprecia el reaprofitament aquí i allà de blocs més ben escairats, provinents d’altres edificacions anteriors. Els angles dels murs són fets amb grans blocs ben escairats.

Fig.30. Portal de Sant Benet.

37

un element solitari i aïllat al centre de la plaça, constituïa l’accés principal al monestir després de les reformes endegades en el mateix al s. XVIII. Consisteix en una portalada d’estil barroc, emmarcada per columnes de gres, sobre una base i coronades per capitells d’estil pseudodòric. La portalada estava presidida per una escultura del sant que li dóna nom, situada dins una fornícula, que va ser destruïda durant la Guerra Civil i que ha estat substituïda per una talla de l’escultor Domènec Fita col·locada l’any 1999. Sobre la porta, coberta amb una llinda d’arc ultrarebaixat se situa l’escut del monestir. Aquest és un escut coronat dividit en tres quarters que contenen respectivament una roda de molí i una ploma surant al mar (símbol del martiri de Sant Feliu), tres flors de lis (simbolitzant la fundació mítica del monestir per Carlemany) i un castell amb tres torres (simbolitzant el caire de castell termenat del monestir). La portalada se situa lleument enfonsada respecte al nivell de circulació actual de la plaça, mentre que la porta de l’edifici de l’actual museu se situa a peu planer, indicant que el terreny presentava un pendent ascendent entre la riera i el monestir. Aquest desnivell també es donava a la zona de la porta lateral de l’església. -L’edifici del Museu L’actual edifici del museu correspon a una gran reforma del monestir endegada a principis del s. XVIII. El projecte original, impulsat per l’abat

38

Panyelles, era el de construir un gran edifici quadrangular amb un claustre central, però les obres no varen anar més enllà de construir dues ales de l’edificació. Actualment les remodelacions realitzades per reconvertir l’espai en museu han amagat bona part de l’aspecte original de l’edifici. Aquest estava estructurat internament a partir de grans passadissos que actuaven com a distribuidors de les diferents estances. Verticalment, dues grans escalinates permetien l’accés als diversos pisos de l’edifici. Ambdues estan cobertes amb sengles cúpules que sobresurten exteriorment en alçat respecte als sostres de la resta de l’edifici. A la planta baixa s’hi situaven algunes de les sales més importants com la infermeria, la sala capitular i el refectori. Al primer pis se situava la casa de l’abat (reconvertit en rectoria l’any 1877) i cel·les dels monjos, que també ocupaven el segon pis. Al superior hi existien àmplies sales entre les quals cal destacar la biblioteca. Cal ressenyar dos elements d’aquesta edificació. La primera són les restes de la muralla conservades a l’actual sala de recepció del museu. Es tracta d’un mur atalussat construït tot emprant petits blocs amb tendència a formar filades que va ser descobert en unes excavacions arqueològiques realitzades l’any 2001. L’altre element és la portalada de l’edifici, d’estil barroc, construïda l’any 1746 i molt similar al Portal de Sant Benet, presidida com en aquell per l’escut del monestir.

HISTÒRIA DE LA INVESTIGACIÓ La investigació a l’entorn del monestir i la seva història va de la mà dels diferents treballs de restauració realitzats en el transcurs del s. XX i a la primera dècada del s. XXI. Cada nova campanya d’actuacions i cada obra realitzada a l’edifici va ser aprofitada per realitzar treballs arqueològics, tasques de documentació o simplement recollir informacions diverses que han anat obrint noves vies d’investigació tot esperonant als investigadors. El procés de recuperació del monestir com a element històric i patrimonial es va iniciar l’any 1931, quan l’Associació d’Amics de l’Art Vell va realitzar uns treballs de restauració a l’interior i exterior de l’església que varen acabar per posar

Fig.31. Estat de les arcades de la Porta Ferrada abans de la restauració de 1931 (AMSFG. Col. Munici-

pal d’imatges. Autor desconegut).

al descobert (i revaloritzar) la Porta Ferrada, convertida des d’aquell moment en l’element més exòtic i emblemàtic del monestir. Interiorment, es va deixar vist el parament de les voltes gòtiques, així com les dovelles de les arcuacions, mentre que la resta de l’edifici es va arrebossar. Durant el juliol de 1936 bona part del mobiliari de l’església així com l’orgue, varen ser cremats a l’exterior de l’església, alguns sarcòfags foren extrets de la seva ubicació i es varen trencar les campanes, reconvertint durant un temps l’església en magatzem (Jiménez,2001,51). Un cop acabada la Guerra Civil, l’església fou recuperada com a centre de culte, es restauraren els diversos altars i el baptisteri i es col·locaren, un cop més, noves campanes –quatre en total– a la torre del Fum. Als anys següents es varen endegar al temple algunes intervencions puntuals: entre 1952 i 1953 es va tornar a pavimentar l’església, en un procés que comportà l’obliteració o eliminació de les velles lloses que assenyalaven els indrets on se situaven les principals tombes a l’interior de l’edifici. Però va ser a mitjan s. XX, al llarg de la dècada dels seixanta i setanta, quan es varen realitzar tot un seguit de treballs de restauració que varen canviar l’aspecte que fins llavors oferia el cenobi i que varen donar lloc a les principals intervencions arqueològiques realitzades a l’indret abans de l’inici del projecte d’investigació que està a la base de la present publicació. Lluís Esteva i Cruañas va controlar les obres de restauració i va realitzar diverses campanyes d’excavacions a redós de l’església, a la Porta Ferrada, la torre del Corn i la torre del Fum, amb la col·laboració i l’assessorament, en diverses ocasions, de Pere de Palol, Miquel Oliva i Joan Sanz. El projecte tècnic era dirigit per l’arquitecte Alejandro Ferrant. D’aquells treballs, Lluís Esteva, que era en aquells moments delegat local del Servei Nacional d’Excavacions Arqueològiques i conservador del Museu, n’ha deixat tot un seguit d’articles parcials, publicats sobretot al setmanari local Àncora, però també a publicacions de més abast 39

com la Revista de Gerona o els Estudis sobre Temes del Baix Empordà. Però, sobretot, va deixar uns diaris on va recollir les feines diàries i que són una guia imprescindible per entendre l’evolució d’aquells treballs així com per poder interpretar moltes de les restes localitzades. També va redactar una memòria arqueològica sobre els treballs realitzats a l’interior de la torre del Fum. A aquesta documentació cal afegir-hi el valor inestimable dels reportatges fotogràfics realitzats per aquest mateix investigador que ens il·lustren sobre l’estat de les edificacions en aquell moment així com sobre moltes de les estructures que actualment no es conserven, enderrocades en aquells treballs (vegeu el capítol dedicat a la documentació en aquest mateix volum). Moltes d’aquestes excavacions no varen respondre al que actualment consideraríem una intervenció arqueològica científica, ja que en la majoria dels casos Esteva es va haver de limitar a estudiar els materials que els obrers recollien durant el dia mentre rebaixaven els diferents nivells, però tot sovint sense poder realitzar autèntiques excavacions estratigràfiques (excepte a indrets puntuals). Els treballs de restauració que motivaren les intervencions arqueològiques es van iniciar l’any 1960 i es varen anar desenvolupant de forma intermitent amb diverses aturades generades normalment per la necessitat de realitzar modificacions en el projecte i, sobretot, per la necessitat de cercar nous recursos econòmics per continuar els treballs. Aquests treballs eren de gran volada i varen suposar l’enderrocament gairebé total de l’edifici que ocupava la zona situada a tramuntana de l’església i que entre altres coses emmascarava gran part de la torre del Fum, de la qual fins aquell moment solament n’era visible la part alta. També es va refer el sostre de l’església, es varen repicar les parets, es varen tapar tot un seguit d’esvorancs i obertures interiors, i es va redefinir la part superior de la Porta Ferrada tot introduint puntuals modificacions a la restauració realitzada unes dècades abans. Pel que fa a l’església, es va treballar a la Porta Ferrada, a la façana occidental de l’església romànica, al sostre, a la porta lateral i a les torres, tot suprimint molts dels elements afegits que n’amagaven l’aspecte original. A la porta lateral (septentrional) es va desmuntar el cancell i es va traslladar la portalada gòtica a la seva 40

ubicació actual. Començant per l’enderrocament de l’edifici situat al nord de l’església, aquest estava format en realitat per dos edificis sobreposats i fusionats. Mentre el cos més septentrional es va enderrocar de forma ràpida i expeditiva, la del cos més proper a l’església i la torre del Fum es va realitzar pis per pis, i es va haver de rectificar la planificació inicial davant algunes de les troballes realitzades. Així, finalment es varen deixar dempeus, i encara de forma parcial, els murs que el delimitaven per tramuntana i llevant davant la troballa de tot un seguit de finestrals que es varen considerar “antics” i, sobretot, l’existència a la part baixa del mur d’una filada d’espitlleres que denotaven l’antigor de l’estructura. El desmuntatge també va mostrar l’estructuració original de l’edificació i les successives ampliacions de la mateixa, tant en planta com en alçat. Una de les coses més interessants en aquest sentit que es va posar de manifest va ser la forma com s’havia solucionat la connexió entre el nou edifici, l’església i la torre, que constituïa un element sobresortint i de difícil assimilació estructural. La solució va ser crear una falsa façana est-oest constituïda amb arcades de mig punt a llevant de la torre. Així es creava una alineació rectilínia a partir de la qual construir el nou edifici, i les arcades permetien mantenir una obertura de comunicació amb els petits espais irregulars que restarien en aquest espai entre la nova façana i la de l’església. Aquestes arcades es conservaven a la planta baixa (on encara avui n’és visible una a la banda est de la torre del Fum) i al primer pis. A la part alta es conservaven dues finestres gòtiques que es varen desmuntar (Esteva diaris, 2-V-62)1. També va permetre copsar alguns indicis de les progressives ampliacions. Així encara es conserven, integrades a l’arcada de mig punt que acabem de referir i al mur est de l’edifici, les llanternes sobre les quals s’assentaria una volta ogival que cobriria la planta baixa. A la banda de Aquesta referència resulta interessant, ja que l’existència d’obertures en aquest sector, de cara a migdia i davant per davant de l’església denota que en aquells moments encara no s’havien començat a bastir estructures parasitàries al damunt del sostre del temple, ja que d’existir aquestes haurien tapat la llum i fet innecessàries les finestres esmentades. Malauradament a cap de les fotografies conservades apareixen aquestes obertures que resulten, per tant, difícils d’ubicar. 1

ponent de l’edifici també es va descobrir una gran arcada ogival orientada d’est a oest que va ser desmuntada durant el procés d’enderrocament2 i que ens mostra com als ss. XIV-XV, en un procés probablement paral·lel al de la creació de l’església gòtica i de les noves muralles del monestir, també es va actuar a les dependències situades en aquest espai. L’eliminació d’aquesta edificació va permetre apreciar com el parament exterior de la torre del Fum s’havia vist molt afectat per les reformes d’època moderna i contemporània, de tal manera que en el seu parament hi sovintejaven els esvorancs, quan no autèntiques obertures que en modificaven el seu aspecte original. Es va decidir refer-ne el parament, si bé aquesta restauració es va fer emprant un sistema de filades de petit carreuat, un estil que segurament poc tenia a veure amb el seu aspecte original3. De fet, encara avui dia s’aprecien aquí i allà alguns petits trams de parament d’opus spicatum, que segurament responen millor a l’aspecte original de la torre. Aquesta intervenció també va significar una modificació de les obertures. Moltes de les existents, considerades modernes, varen ser eliminades i altres modificades. Així, per exemple, a l’alçada d’un teòric segon pis, a la banda oest, s’hi aprecia actualment una estreta finestra, quasi una espitllera, que fins als anys seixanta era força més gran i es va modificar, segurament per donar-li un aspecte més “medieval”. També es va restaurar la part superior de la torre, eliminant les campanes que fins llavors ocupaven la part alta, i refent les mènsules. Esteva refereix als seus diaris com de les 12 mènsules solament 4 es trobaven en bon estat abans de l’inici de les obres. Les excavacions realitzades en aquesta zona, en part desenvolupades quan l’edifici encara es trobava dempeus, varen posar al descobert els grans dipòsits del celler dels segles XVIXVII, així com un dipòsit rectangular a la zona occidental que devia estar-hi relacionat. Mentre que la major part de les estructures es varen conservar, el dipòsit rectangular fou destruït L’arcada no era sencera, ja que recolzava contra el mur de migdia de l’edificació. 3 Aquesta restauració ja va ser criticada en el seu moment per Palol i Oliva ja que li donava un aspecte massa modern a la torre, atès que el carreuat era característic del romànic ple mentre que la torre era anterior. 2

durant els treballs d’excavació. Pel que fa a la tipologia dels altres dipòsits, aquests presentaven certes diferències estructurals: els més grans, circulars, eren menys profunds, mentre que els de menors dimensions, de forma poligonal de set cares, eren més profunds. Alhora, formaven dos grups en els quals dos dels més grans estaven intercomunicats per una canalització amb un dels més petits. Tots ells foren construïts a l’interior d’un gran massís de morter i estaven folrats interiorment amb rajoles vidrades verdes. Sota el massís de les tines, a la banda occidental, es va recuperar part d’una tomba en forma de caixa feta amb plaques de pissarra que fou parcialment destruïda a causa de la construcció dels dipòsits. Però, sobretot, els treballs varen posar al descobert les restes d’una estructura d’època romana, ubicada directament sota els fonaments de la torre del Fum i que des del seu descobriment va crear un interessant debat sobre la seva adscripció funcional: mausoleu o baptisteri (veure infra)?. Cal assenyalar que per poder excavar i delimitar aquesta estructura va ser necessari destruir part de dues de les tines o dipòsits que acabem de descriure. Un altre punt on també s’actuà fou a l’interior de la torre. En aquest cas, es tracta d’una de les poques ocasions en les quals es va poder efectuar una veritable excavació estratigràfica durant aquelles actuacions. Paradoxalment, els treballs van proporcionar escassa informació estratigràfica, atès que sota tot un seguit de farcits moderns i un nivell amb abundant presència de pedres arrodonides (que es varen interpretar com una reserva de projectils), es va trobar un nivell de pedres lligades amb morter que configurava el massissat de la base de la torre i que, en conseqüència, era estratigràficament estèril. Això sí, durant l’excavació es va aconseguir documentar una altra part de l’edificació d’època romana, que també s’havia identificat a l’exterior de la torre i que analitzem en detall a un altre apartat d’aquest estudi. L’única altra excavació estratigràfica realitzada es va dur a terme a la banda oest. En ella es varen recuperar tot un seguit de nivells que se situen entre els segles XIII i XVIII, i a la part inferior una tomba de tegulae d’època romana. Malauradament, unes inundacions van posar fi als treballs abans de que es realitzés una bona documentació planimètrica que permetés ubicar 41

Fig.32. Exacavacions de Ll. Esteva a la zona del celler (AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Es-

Fig.33. Treballs d’enderroc de l’edifici situat al nord de l’església. (AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor:

teva Cruañas).

Lluís Esteva Cruañas).

l’indret exacte del sondeig. Els treballs foren publicats a la Revista de Girona (Esteva,1978) però la planta de la cambra presentada està clarament incompleta, no està orientada (no hi ha cap indicació del nord) ni contextualitzada, i la seva ubicació s’ha de deduir de la lectura del text i, sobretot, dels diaris d’excavació. Aquesta planta és important, ja que precisament sobre el mur que es va ensorrar s’hi marca l’existència d’una columna que podria correspondre a la prolongació cap al nord o cap a l’oest (segons com s’orienti la planta) de la Porta Ferrada. Hi tornarem en els apartats dedicats a la interpretació dels diferents espais. Aquests treballs de restauració també varen suposar la destrucció de les estances situades al nord-oest de l’església, entre elles l’escalinata que comunicava la part baixa del monestir amb

el passadís existent entre l’església i la torre del Fum. Es varen restaurar els espais situats al nord de la Porta Ferrada, creant un nou espai de dimensions diferents als preexistents. També l’església va centrar una part important dels treballs de restauració. Es varen eliminar tots els elements que emmascaraven la façana, entre ells l’escala exterior que menava de la torre del Corn a la part superior de l’església i es va refer el sostre. Els treballs al sostre varen permetre comprovar com l’església i la torre del Corn estaven relligades per una volta de rajol, construïda segurament per redirigir l’aigua de pluja. També es va comprovar com el sostre conservava restes de dues cobertes diferents, destacant les restes de la coberta original, romànica, feta tot emprant lloses de pissarra. Pel que fa a la façana occidental, es va eliminar la part superior de la Porta Ferrada per tal de fer visibles els finestrals de la façana, i es va eliminar

Fig.34. Planta de les excavacions realitzada per Lluís Esteva publicada a la Revista de Gerona.

42

Fig.35. Treballs de restauració al sostre de l’església (AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

Fig.36. Treballs d’enderroc de l’edifici nord amb la gran arcada gòtica actualment enderrocada (AMSFG.

Fig.37. Treballs de restauració de la Torre del Fum

Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

(AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

la rosassa col·locada l’any 1931 per considerarla un invent i es va substituir per una finestra en forma de creu llatina tant o més falsa que l’element eliminat. També a la façana occidental del transsepte gòtic es varen eliminar els dos grans ulls de bou que flanquejaven un alt finestral gòtic i es varen substituir per dos finestres de característiques similars a la ja existent, si bé de dimensions menors. A l’interior de l’església, l’any 1966 es va obrir una finestra seguint l’estil gòtic sobre l’altar de l’Esperança També la torre del Corn fou objecte de treballs arqueològics, a partir de l’any 1975, en aquest cas finançats per la Direcció General del Patrimoni Artístic i Cultural i la col·laboració de l’Ajuntament, i sota la direcció de l’arquitecte Jaume Casas i el delegat de la Direcció General, Pere Freixas. Lluís Esteva va dur a terme l’excavació de la zona interior, fins al nivell de roca del subsòl, però no sembla que trobés autèntics nivells arqueològics, solament potents farcits d’època

moderna destinats a elevar el nivell de circulació fins a l’alçada del primer pis de la Porta Ferrada. Això sí, l’excavació li va permetre apreciar com la torre s’havia construït en dues fases, ja que contra la base rectangular de la torre es varen recolzar els fonaments de les arcades de la part superior. Finalment, es va dur a terme un sondeig a la part exterior de la torre del Corn, concretament a la cara occidental, a la cerca d’una possible explicació referent a la possible prolongació de la porta Ferrada en aquesta direcció; però ben poca cosa sabem d’aquesta actuació a banda d’algunes referències a la troballa d’un pilar que no apareixia situat a cap planimetria. Després de les intenses campanyes d’adequació dels anys seixanta i setanta, durant els quals s’havia modificat el sostre de l’església, s’havia treballat a la capçalera i s’havien realitzat canvis a la Porta Ferrada, eliminant alguns elements afegits l’any 1931, no fou fins el 1998 que es varen tornar a desenvolupar excavacions 43

Fig.38. Part superior de la torre del Fum durant les obres de restauració (AMSFG. Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

arqueològiques al monestir. Abans, els anys 1987-90 l’Ajuntament i la Direcció General de l’Habitatge varen desenvolupar noves tasques de restauració al clos monàstic4. Però va ser l’any 1998, aprofitant que el museu s’havia de dotar d’un ascensor, que es va realitzar una excavació, dirigida per Carme Montalbán, a una petita sala de la planta baixa del museu, on aquest s’havia d’ubicar (Montalbán,1999 i 2000). Es tractava d’un espai que ja havia estat prospectat l’any 1975-6 per Lluís Esteva, que hi va trobar un potent nivell d’abocament de materials però no va identificar cap estructura (com a conseqüència de les petites dimensions del sondeig). Per contra, l’excavació de 1998 va posar al descobert les restes d’un potent mur, dotat d’una escarpa, que cal associar amb la muralla del monestir. A l’exterior d’aquesta estructura es varen excavar tot un seguit d’estrats d’abocament, amb abundants materials ceràmics que se situaven cronològicament entre el s. XV i principis del XVIII, moment en què es va construir l’ampliació del monestir. Una segona campanya realitzada el 2007 i dirigida per Anna Augé, va confirmar la presència d’aquest abocador i va aportar nous elements per entendre el sistema constructiu emprat per bastir les edificacions més modernes (Augè 2008a i 2008b). Així es va comprovar com per bastir els fonaments es va construir una palissada de fusta, dins la qual es va col·locar el morter de la fonamentació. Això estava motivat pel fet que el subsòl era poc compacte i es va haver de fonamentar per sota Probablement va ser en aquests moments que es va tornar a farcir la torre del Corn amb runa fins al nivell de la Porta Ferrada per restablir la comunicació entre el museu i aquesta zona de l’església (?).

4

44

del nivell de la capa freàtica. La següent campanya arqueològica es va realitzar l’any 2001, moment en què es realitzaren noves obres al monestir, especialment destinades a protegir la Porta Ferrada, que, es va dotar d’un sostre, i arranjar els espais veïns. Aquestes obres també es varen aprofitar per realitzar una campanya arqueològica, centrada sobretot a la Porta Ferrada, novament sota la direcció de Carme Montalbán (Montalbán, 2001a i b, i 2002). L’excavació es va realitzar amb les dificultats inherents d’haver de treballar en paral·lel als treballs de restauració i poder excavar solament a aquells espais que les bastides de les obres deixaven lliures. Els treballs no varen proporcionar estratigrafies molt fiables i, de fet, els materials recuperats foren mot escassos, però sí varen proporcionar tot un seguit d’elements de gran interès. La majoria d’estructures, que descriurem en apartats posteriors tot posant-les en relació amb les nostres troballes, corresponien a dues fases que se situaven en els dos extrems cronològics de l’ocupació de l’espai, l’època baiximperial o tardoantiga, anterior a la construcció de la Porta Ferrada, i als darrers moments d’existència del monestir. Pel que fa a les estructures més antigues, es varen recuperar tot un seguit de murs de pedra i morter que dibuixen un entramat de cambres quadrangulars, molt regulars, que segueixen l’orientació general de les estructures romanes trobades durant les excavacions realitzades als darrers anys. La majoria d’elements localitzats pertanyents a l’època medieval corresponien a tombes, realitzades en fosses simples, moltes d’elles malmeses per actuacions posteriors. Finalment es trobaren tot un seguit d’indicis que calia relacionar amb la subdivisió de l’espai i que se situaven en els darrers moments d’existència de l’edifici, quan la Porta Ferrada va perdre la seva individualitat i va quedar integrada en les construccions que anaven apareixent a l’entorn de l’església. En la mateixa excavació es va tornar a obrir una cala a la zona situada a ponent de la torre del Corn, on ja havia treballat Lluís Esteva. La gran quantitat de serveis existents (llum i gas) va dificultar els treballs, que solament varen posar al descobert dos murs adossats que foren interpretats com estructures molt modernes, tot i la manca, un cop més, d’estratigrafies fiables. Una darrera actuació d’aquella campanya va

Fig.39. Vista de l’escarpa de la muralla localitzada a l’interior de l’edifici del museu.

consistir a netejar la zona de l’antic celler, que va ser enjardinada. L’any 2008 es va endegar el projecte d’intervencions arqueològiques que es troba a l’origen de la present publicació. A partir d’un conveni de col·laboració científica entre l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i el Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona es varen programar tot un seguit d’intervencions arqueològiques que tenien per objectiu reconstruir la història del monestir. Aquestes actuacions es lligaven directament amb el Pla director del monestir i les necessitats que el seu desenvolupament anava determinant. Planificat originalment com un projecte plurianual, l’any 2010 es va produir un canvi en el seu desenvolupament, ja que la inclusió del monestir dins el programa d’actuacions del programa de recuperació de monuments romànics impulsat per la Generalitat de Catalunya i la Caixa va permetre incentivar una gran campanya d’excavacions per abraçar tots aquells sectors afectats per les obres de restauració. Són els resultats d’aquests treballs els que constitueixen el nucli principal d’aquest estudi. L’any 2008, quan el projecte actual ja era iniciat, es va haver de realitzar una intervenció d’urgència a l’interior de l’església, aprofitant unes obres que implicaven la col·locació d’una porta nova a l’entrada septentrional de l’edifici i el canvi de la pavimentació de dues capelles. Aquesta excavació, dirigida per Jordi Vivo, va

proporcionar diverses dades prou interessants. El primer dels sondeigs es va dur a terme a una capella situada immediatament a ponent de l’entrada nord de l’església, molt a prop de la torre del Fum. Aquesta petita capella, de forma trapezoïdal, és una construcció molt moderna (no en va les parets que la delimiten són de totxana), que emmascara el tancament de l’autèntica capella. La troballa més interessant d’aquest sondeig va ser la localització d’una estructura semicilíndrica orientada d’est a oest, que es va interpretar com una cupa, una tomba d’època romana. El segon sondeig es va realitzar a la capella situada a llevant de la porta. Cal tenir present a l’hora d’entendre els resultats que aquest era un espai que fins a finals del s.XVIII o inicis del XIX quedava a l’exterior de l’església (la capella és una ampliació de la mateixa). Al sondeig es varen localitzar tot un seguit de tombes orientades de nord a sud, totes elles tallades per una gran rasa est-oest que destruïa tota l’estratigrafia del sector, completament farcida d’ossos humans, a mode de gegantina ossera. Però potser el més interessant va ser la localització a l’angle nordoest del sondeig d’una estructura quadrangular que es perdia sota els murs perimetrals però que presentava una fonamentació molt profunda. Com veurem, aquest element, que en aquell moment no vàrem poder interpretar, es relaciona directament amb les restes de les muralles localitzades a la campanya del 2010 a la plaça.

45

ELS DARRERS TREBALLS ARQUEOLÒGICS Entre els anys 2008 i 2010 l’equip del Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona va realitzar tot un seguit d’excavacions arqueològiques al monestir. Aquestes excavacions han aportat noves informacions que permeten albirar noves interpretacions sobre l’evolució i història del cenobi. Atès que aquests treballs són la base sobre la qual estructurarem la nostra interpretació històrica del monestir cal presentar-los de forma detallada. Però, com hem vist, no són els únics treballs arqueològics desenvolupats els darrers anys al monestir i per tant intentarem posar-los en relació no solament amb la documentació prèvia disponible (planimetries, fotografies...) sinó també amb aquelles excavacions realitzades amb anterioritat als nostres treballs i que han proporcionat informacions essencials per poder realitzar la interpretació del conjunt. En la descripció de les zones i espais seguirem les nomenclatures emprades durant els treballs d’excavació, raó per la qual les numeracions dels murs responen a les unitats estratigràfiques (UUEE) o les numeracions dels àmbits emprats en aquells moments.

ZONA 1: LA PLAÇA DEL PORTAL DE SANT BENET La denominada zona 1 ocupa la plaça situada a ponent de l’església del monestir. Es tracta d’un gran espai obert, delimitat per ponent pel conjunt de l’església i edificis annexes, per migdia per l’actual edifici del Museu (edifici inicialment concebut com una ampliació del monestir i erigit a mitjan s. XVIII), per tramuntana pel portal de sant Benet, i per ponent per la carretera de Tossa. Aquest espai era a priori el que més informació nova ens podia aportar sobre el monestir per diverses raons. La primera és que es tracta d’un espai buit, sense edificacions modernes, el que, aparentment, havia de permetre una excavació en extensió sense grans dificultats tècniques. En segon lloc era un espai verge arqueològicament ja que no s’hi havien realitzat excavacions

anteriorment. La realitat, però, no va ser tan senzilla. Les excavacions varen mostrar des de bon principi l’existència d’una munió de xarxes de serveis que la travessaven d’est a oest i de nord a sud i que malmetien algunes restes, però, sobretot, impedien actuar arqueològicament en determinats espais. Aquesta situació era especialment greu a la zona sud, on la presència de la xarxa de gas i electricitat que alimenta l’edifici del museu varen impedir l’excavació d’aquest sector. Les excavacions arqueològiques varen posar de relleu, a més, l’existència de dos problemes purament arqueològics que condicionen de forma important l’estat de conservació de les restes i la seva interpretació. El primer, com veurem, va ser la construcció, al s. XVIII, de tot un seguit de cubetes de calç que malmeten algunes estructures. L’altra és la manca de materials arqueològics. Són molts els sectors en què la presència de materials és molt escassa i dificulta l’establiment de cronologies clares per algunes de les fases i estructures. A aquests condicionants podríem afegir-hi un problema logístic. Per tal de deixar lliure la plaça, un lloc de pas important dins la població, cada campanya arqueològica obria un sector determinat, que era completament excavat i tornat a cobrir al final dels treballs, raó per la qual en cap moment han estat visibles la totalitat de les estructures excavades. Tots aquests condicionants estan presents en l’anàlisi de les restes localitzades. Troballes anteriors i coneixement previ La plaça situada a tramuntana de l’actual museu era un espai verge arqueològicament parlant, ja que no hi havia notícies de cap intervenció anterior. De fet les excavacions varen permetre determinar que es conservaven les estratigrafies inalterades, excepte en aquells espais ocupats pels serveis moderns. La principal documentació referent a aquest espai la trobem en les planimetries històriques conservades. D’elles es dedueix que durant molt temps aquest espai formava part del nucli central 47

48

Fig. 40. (esq.) Planta general del monestir amb indicació de les zones excavades entre el 2008-2010.

Fig. 41.(sup.) Detall de les principals zones excavades entre el 2008-2010.

del monestir, amb una intensa ocupació. Pel que fa als plànols històrics de mitjan s. XVIII, cal tenir present que en ells s’hi reflecteixen dos tipus d’elements ben diferents, ja que tant en el de 1723-30 com en el de l’any 1743 s’indiquen en groc les estructures existents i en vermell les que estava previst edificar. Atès que la majoria de les segones no es varen arribar a construir mai ens centrarem a descriure les preexistències, aparentment més fiables. Al primer dels plànols, datat entre 1723-30, s’hi dibuixen un conjunt de tres estances, quadrangulars, allargassades, orientades de nord a sud. La de ponent és un espai creat a partir de murs preexistents i altres de les noves reformes i la llegenda correspon a la nova funció que hauria d’assumir “nº3 Sala de la portaria”. La cambra es comunicaria a través d’una porta amb tot un conjunt d’estances, en aquell moment encara per construir. La zona central era ocupada per una gran estança quadrangular en la que es marquen tres estructures circulars (dipòsits?) i dues de quadrangulars del qual solament en conservem el número de la llegenda (nº4) ja que el text s’ha perdut. Cal tenir present que

les estructures marcades són molt similars als dipòsits dibuixats a la zona 6 del mateix plànol i que formarien part d’un celler. La cambra de llevant és en realitat una mena de passadís, o espai de transició entre aquesta gran cambra i el petit espai obert ubicat davant la Porta Ferrada; un espai de transició que no apareix numerat. Al nord d’aquest grup d’estances en trobem quatre més. La primera és un element distribuïdor, allargassat amb diverses portes, ubicades a l’extrem de ponent, i llevant i a les bandes nord i sud, comunicant amb la gran sala nº 4 i un espai no definit al plànol. Aquest distribuïdor porta la llegenda: “nº1 La primera Antrade Del Monestir Vell cel obert” de la qual deduïm que era una mena de petit pati a cel obert. A l’extrem est comunica amb una gran sala quadrada que presenta portes a l’oest (amb l’espai acabat de descriure), a ponent i al sud, on comunica amb una escala que flanqueja la zona de la Porta Ferrada. La seva llegenda “nº 3 Segona Antrade del Monestir Vell”, en la qual no es parla ja de cel obert, ens fa pensar en l’autèntica porteria del cenobi. 49

que al costat del portal s’hi dibuixen uns murs de difícil interpretació i que no acaben de definir estructures concretes. Pel que fa a la documentació fotogràfica, la zona apareix sempre com un espai obert, buit de construccions, reconvertida ja en plaça, i solament en les més antigues es conserva encara la nova tanca del s. XVIII lligada al portal de sant Benet, un mur de límit sense cap funció defensiva.

Fig.42. Detall del plànol de 1723-30 amb les estructures existents al voltant de l’església (MHSFG, Autor:

Josep Maria Oliveras).

Al nord trobem dues estances més, a les quals s’accedia des de l’accés a cel obert. Intercomunicades entre elles, no porten cap numeració que ens apropi al seu ús, si bé a la de ponent s’hi dibuixa una estructura circular que n’ocupa tota la banda nord. Tot el sector es tancava amb una muralla semicircular. El plànol de 1743 presenta un panorama similar, però sempre amb petites variants. Tot i que el plànol és profusament marcat amb numeracions que identifiquen espais, elements i estructures, no es conserva la llegenda que els identificaria. Bàsicament al plànol es marca com a obra nova, prevista, la construcció d’un gran claustre que ocuparia tota la zona central i occidental de l’àrea. Solament es conservarien construccions a la zona de llevant, davant de la Porta Ferrada. Desconeixem si en aquests moments totes les estructures de l’espai que havia d’ocupar el claustre ja eren enderrocades o era una simple previsió. Així el que s’aprecia al plànol era l’existència d’una cambra allargassada a ponent del pati de la porta Ferrada. Al nord d’aquesta una petita estança donava accés a l’escala que flanquejava la Porta Ferrada, mentre que més al nord, el límit occidental corresponia al mur occidental del que anomenem la zona 6 (dividida transversalment en dos grans espais). Totes les sales (excepte la petita caixa d’escales) presentaven una obertura a ponent que les comunicaria amb el gran pati encara per construir. Al plànol de 1897, finalment, tota la zona apareix ja com un espai obert, tancat pel nord i ponent per un mur i el portal de sant Benet. Cal assenyalar 50

Les excavacions arqueològiques Entre els anys 2008 i 2010 es varen realitzar a la plaça quatre campanyes d’excavació. Per la banda nord les excavacions no es varen perllongar més enllà de la porta de sant Benet que, actualment aïllada, marca el que era el límit del recinte murat del cenobi al s. XVIII, mentre que pels altres punts cardinals són els edificis existents i la xarxa de serveis i mobiliari urbà els que definiren el perímetre dins el qual va ser possible treballar. Es tracta del sector més complex de tots els excavats als darrers anys. Durant les excavacions es va dividir la zona en diversos espais o àmbits. Molts d’ells corresponen a les darreres compartimentacions o divisions de l’espai, de tal manera que quan s’assolien les fases més antigues, alguns d’aquests espais inicialment diferenciats formaven part d’una mateixa estructura, posteriorment compartimentada. Tenint present que són algunes d’aquestes estructures més antigues les que defineixen la forma de l’edifici al llarg de la major part de la seva història hem optat per agrupar els àmbits a l’hora de descriure els espais recuperats per facilitar la seva comprensió. Com a elements generals cal dir que ens trobem davant d’un complex d’edificis i espais orientats d’est a oest, amb un sector a la banda nord que, la major part del temps, va configurar un espai obert, sense edificar i que s’estenia entre la façana de les edificacions i les muralles que encerclaven el monestir. Com veurem aquest espai va ser usat durant molt temps com a cementiri de la comunitat. Pel que fa als sistemes constructius emprats, aquests no són uniformes. Cal tenir present que es tracta d’un sector ocupat durant gairebé catorze segles i les diferents tècniques constructives utilitzades corresponen a les diverses formes d’obrar emprades al llarg de la seva història.

Fig.43. Planta general de la zona 1.

51

Fig.44. Vista general l’excavació a l’any 2009.

Així, les construccions més antigues són generalment bastides en opus caementicium. En època medieval predominen els paraments de carreus lligats amb morter, amb blocs més o menys escairats, però sempre formant filades prou clares. De les darreres fases d’existència dels edificis són els murs de rajol, generalment envans de poca amplada i sense cap mena de fonamentació que compartimenten sales i espais preexistents sense alterar-ne la seva estructura bàsica. Pel que fa als paviments, són pocs els que s’han conservat. Generalment solament s’han conservat les preparacions de morter de calç o les capes de terra compactada sobre les que després es col·locaven els enllosats, que foren desmuntats i reaprofitats després de cada reforma. Cal destacar, com veurem, la troballa de restes de paviment de mosaic que cal relacionar amb les estructures més antigues. Però també s’han conservat alguns dels més moderns, com els sòls de rajoles vermelles emprats a partir del s. XVI o el de còdols que es va utilitzar per pavimentar el pati nord. -Àmbit 1-2: Els àmbits 1-2 són dos espais amb límits poc definits o contundents, fruit de diverses reformes. Així, el límit occidental està format per un conjunt de murs que funcionen en diferents moments i que foren obliterats o modificats amb el pas del temps. El més antic del sector sembla 52

de

ser un basament de forma aproximadament circular (UE 1063) de pedres més o menys carejades (potser reaprofitades) lligades amb morter, integrat posteriorment en un mur orientat de nord a sud (UE 1064). Aquest mur finalitza poc més enllà del basament UE 1063 en direcció nord i, com veurem, posteriorment va quedar integrat dins una estructura molt més moderna que, potser, el va modificar. Al damunt d’aquest mur s’hi va construir posteriorment el parament UE 1010, que recolza contra el llarg mur que tancava per llevant l’A5-6 (UE 1009). Del mur UE 1010 val a dir que les seves característiques (un parament de carreus més o menys ben tallats, lligats amb morter de no massa qualitat i amb un farcit interior de morter disgregat i sorra) fan pensar més en una estructura baixa, com un banc corregut, que en un element destinat a suportar pesos o tensions. El conjunt està tallat per la construcció d’una pilastra (UE 1031). Aquesta, construïda amb blocs ben escairats, es recolza contra el mur UE 1009 i forma part d’un conjunt de contraforts amb altres localitzats al llarg de l’esmentat mur i que veurem en descriure els espais de l’entorn (A7 i 8). Per migdia el límit està format per un dels murs més modificats i afectats per les reformes de l’edifici (UE 1012). Inicialment aquesta estructura sembla haver estat constituïda per un doble parament de carreus granítics, ben escairats i

Fig.45. Planta de detall de les estances de la zona central de la plaça.

polits, sobretot per la cara exterior, i amb un nucli interior de pedres i morter. Posteriorment els carreus de la banda nord foren extrets (excepte a la filada inferior) i es va construir un parament més barroer, emprant pedres irregulars sense escairar, però conformant filades més o menys regulars. Pel seu extrem de ponent s’hi va adossar una nova estructura (UE 1066) sense que quedi massa clar si actuava com a pilastra o era un mur més llarg destruït per la construcció de l’A4. El mur va ser malmès també per la banda est per la construcció d’una bassa per amarar calç (A3). Pel nord el límit no és un mur, sinó un graó

(UE 1040) que, almenys en les darreres fases d’existència, separa aquest espai de l’A7. La separació entre els A1 i 2, també és força moderna i ve marcada per la construcció d’un muret nord-sud (UE 1060 i 1061), un envà en realitat, sense fonamentació i bastit amb morter d’escassa qualitat. A la banda nord-oest de l’àmbit 1 es va construir en època moderna (s. XVI) un pou negre. Inicialment aquesta estructura era un pou cec, cobert amb el mateix enrajolat de la cambra que recollia la brutícia provinent d’algun desguàs vertical del qual en quedaven traces a l’angle sud-oest (on s’apreciava un forat circular a 53

Fig.46. Extrem sud dels àmbits 1 i 5 on s’aprecia la complexitat estructural d’alguns dels sectors excavats.

Fig.47. Pou negre (UE 1048) de l’àmbit 1.

l’enrajolat). Posteriorment, aquest pou es va modificar, rebentant el mur oriental, al qual es va connectar una claveguera (UE 1047), que provinent de llevant, de la zona de la Porta Ferrada, hi desguassava. El pou va seguir en ús almenys fins a finals del s. XVIII i, molt probablement també al llarg de part del s. XIX1. Segurament va ser en el moment de connectar-hi la nova claveguera quan es va elevar el nivell de circulació de la zona, fet que va obligar a elevar també els murs perimetrals del pou i col·locarhi una nova tapa de rajoles. Del nou paviment solament se’n va trobar la preparació de morter però es va poder determinar que aquesta modificació va implicar l’eliminació dels envans de la banda est (UE 1060 i 1061) i del graó de la banda nord, igualant la cota de circulació amb la de l’àmbit 7. La construcció del graó UE 1040, el pou negre UE 1049 / 1033 / 1038 i la claveguera UE 1047 / 1501 han emmascarat el límit nord de l’àmbit 1-2. Com ja s’ha comentat, el servei d’aigües contemporani ha rebentat en diagonal tot aquest espai i, per tant, ha afegit un grau més de dificultat a la interpretació de l’àmbit. Tot i això, l’excavació va revelar l’existència d’uns murs a la banda est, que dibuixaven una cantonada (formada pels murs UE 1115 / 1545 i UE 1514). Es tracta de dos murs que cal situar entre els més antics de la zona, i que conformen una unitat constructiva

amb els que delimitaven els àmbits 9 i 10. Tres metres més al sud, van aparèixer les restes d’un mur orientat est-oest (UE 1519) que hauria funcionat amb el mur UE 1514, ateses les dimensions i factura idèntiques, en opus caementicium. Malauradament, l’existència d’una bassa d’amarar calç de mitjan XVIII situada a l’espai de l’àmbit 1-2 va destruir la seva prolongació cap a l’oest. A la interpretació d’aquest espai, però, també cal afegir-hi la modificació que es va produir en un segon moment, potser també en època baiximperial o tardoantiga, quan els murs UUEE 1514 i 1519 foren rebentats per una nova estructura de la qual solament coneixem una cantonada, que s’obria vers el sud, formada pels murs UUEE 1538 i 15082. Les excavacions varen permetre identificar diferents pavimentacions, si bé l’estratigrafia no va permetre datar-ne amb gaire precisió la majoria. El primer paviment (UE 1014), del qual es conservava la preparació de morter de calç, no datat, s’entrega al mur o estructura UE 1010, posterior per tant a l’obliteració del mur UUEE 1063-1064. Cal remarcar la troballa d’un nivell per damunt del paviment (UE 1011) datable al s XVI, que podria relacionar-se amb la fase de

Això implica que el pou seguia funcionant quan ja no ho feien els edificis de la plaça, i recollia les aigües provinents dels edificis parasitaris que se situaven davant i al damunt de la Porta Ferrada.

1

54

2 La connexió entre els murs 1514 i 1508 es troba coberta per la claveguera moderna i no resulta visible. Tot i això, si bé ambdós murs es troben perfectament alineats per la banda oest, el mur 1518 és més gruixut que el situat al nord (UE 1514), el que fa pensar en una modificació de l’estructura original, fet confirmat pel fet que el mur UE 1518 en talla un de preexistent (UE 1519).

-Àmbit 3: Bassa per amarar calç ubicada a l’angle sud-est de la zona excavada. Per construirla es va destruir parcialment l’àmbit 1-2. Es desconeix el seu límit de migdia (fora de la zona excavada), i estava travessada de nord a sud per una conducció d’aigua moderna. Per fer-la es va practicar un forat al subsòl, malmetent les estructures més antigues que es podien trobar en aquest sector. Els seus límits i el seu fons han quedat clarament marcats per les restes de la calç seca que va contenir. No és l‘única bassa d’aquestes característiques existent a la plaça i cal relacionar-les amb les diferents obres realitzades al monestir des de mitjan s. XVIII fins al moment del seu abandonament.

Fig.48. Restes de la bassa de calç (àmbit 3).

construcció del pou negre. Posteriorment, a la zona del pou negre es conservaven restes de la preparació del paviment que caldria associar a la construcció de la claveguera UE 1047. El paviment més antic d’aquesta banda oest dels àmbits 1-2 era un sòl de morter de bona qualitat (UE 1059) situat a llevant del mur UE 1060, dins l’àmbit 2. Aquest apareixia retallat per la claveguera UE 1047 i molt afectat per la col·locació de serveis moderns. Per la banda nord el tall del paviment era rectilini i net, ja que en aquest sector segurament entregava contra el mur UE 1115, tot i que aquest no es conservava en aquesta zona. A la banda contrària es varen identificar dos nous paviments que cal relacionar amb les fases més antigues d’ocupació. Es tracta de les traces d’un sòl d’opus signinum (UE 1527), cobert per un segon paviment de morter (UE 1526). Ambdues pavimentacions es conservaven en superfícies molt reduïdes i en pèssim estat però es relacionaven directament amb els murs UUEE 1545 i 1514, i caldria relacionar-los amb l’estructuració original del sector i la primera reforma que s’hi va realitzar (probablement amb la construcció dels murs UUEE 1508-1538). Tot aquest sector es troba molt afectat per la construcció de la bassa de calç (A3) que malmena bona part de l’estratigrafia i de les estructures.

-Àmbit 4: Estructura situada a l’angle sud-oest de la plaça. Consisteix en un gran forat practicat al subsòl, probablement de forma ovalada, tot i que solament se’n va poder excavar una part reduïda. Les parets del forat es van folrar amb pedres reaprofitades de l’enderrocament de les estructures properes i lligades somerament amb un morter de molt mala qualitat. L’espai era utilitzat com un dipòsit per fabricar calç i com en el cas de l’àmbit 3 cal relacionar-lo directament amb les grans reformes del s. XVIII. El més important d’aquest espai és precisament que la seva construcció va destruir algunes estructures preexistents, dificultant la interpretació de les relacions entre alguns dels espais excavats. -Àmbit 5-6: Espai de planta rectangular de grans dimensions. Amb una amplada de 5 m i una longitud excavada de 12 m (de la qual

Fig.49. Gran pilastra (UE 1018) situada a llevant de l’àmbit 5-6.

55

Fig.50. Banda oriental dels àmbits 5-6, on s’aprecia part de la capçalera poligonal.

desconeixem el límit de migdia) és un dels espais de més llarga duració i evolució més complexa. L’extrem de migdia va ser destruït per la construcció del dipòsit A4. El mur oriental (UUEE 1009/1085) està format per un doble parament de carreus més o menys treballats de pedra, sobretot granítica, i un nucli central de morter i pedres abocades. Aquest mur folra i destrueix parcialment dos murs anteriors (UUEE 1129 i 1215) d’opus caementicium, el primer dels quals presenta una orientació d’uns 45º en relació al que ens ocupa. A banda i banda del mur s’hi varen construir, en una fase posterior, tot un seguit de pilastres. Les de la banda est són força similars entre si (UUEE 1031, 1032 i 1091), tres pilastres de carreus granítics perfectament quadrangulars. Per contra, de les tres existents a la banda de ponent, dues presenten un aspecte molt barroer (UUEE 1056 i 1087); són fetes amb pedres irregulars lligades amb morter i tenen una longitud d’aproximadament un metre. La tercera pilastra (UE 1018), situada a la zona sud, presenta un aspecte completament diferent. Bastida amb carreus granítics quadrangulars i perfectament escairats, el basament es mostra com una 56

estructura quadrangular, poderosa, amb una fonamentació molt més profunda i potent que les dels altres pilars. Ara bé, així com els altres dos pilars d’aquesta banda presenten una estructura bessona a la banda oest de la cambra, aquest pilar apareix com un element únic, sense bessó, el que a priori dificulta en gran mesura la seva interpretació. El mur que actualment tanca per ponent aquest espai (UE 1062) és el producte de les darreres reformes de l’edifici, però aquest sector va ser intensament remodelat al llarg del temps, com ho demostra el fet que en realitat el tancament occidental està format per dos murs adossats (UUEE 1062 i 1239). Començant pel més modern (UE 1062) es tracta d’un parament de pedres irregulars lligades amb molt de morter. Contra aquest parament s’hi recolzen dos murs, que actuaven com a falses pilastres (UUEE 1057 i 1248) Aquestes dues estructures, barroeres, de perfils irregulars, són el reflex de les dues existents a la banda contrària (UUEE 1056 i 1087). Per contra, no hi ha cap traça de l’existència d’un pilar bessó al potent basament UE 1018. Ara bé cal tenir present algunes qüestions. El mur que estem descrivint presenta una amplada idèntica a la pilastra suara esmentada, i per l’altra ja hem comentat que no és el parament que originalment tancava la cambra (aquesta funció corresponia al parament UE 1239) o algun similar que ocupés aquell espai, com veurem. Per tant no es pot descartar que el pilar fos completament desmuntat en el moment de bastir el nou mur per tal de poder aprofitar els carreus (recordemho, blocs granítics quadrangulars, perfectament

Fig.51. Extrem occidental de la capçalera dels àmbits 5-6.

escairats i treballats). Tornant a la descripció de les peculiaritats del mur UE 1062, val a dir que el seu moment de construcció és dels pocs que resulta clarament definit i cal situar-lo al s. XIV, com ho demostra l’estratigrafia i les restes de paviment conservades encara al parament del mur. Tot i això sembla que el mur va patir més d’una reforma. Així, es poden apreciar diferències clares entre el parament de la meitat de migdia del mur i les del tram nord. Aquest segon tram presenta una quantitat de morter molt més elevada i en el parament s’empren blocs de pedra més grans, carejats, amb aspecte de ser peces reaprofitades. A més aquest tram presenta una fonamentació menys profunda. En un primer moment aquest mur finalitzava a l’alçada del mur UE 1281, seguint l’alineació del mur UE 1238 que marca la façana nord de la cambra veïna (A14), però posteriorment s’hi va afegir un nou tram que cobria completament el mur UE 1281. Aquest mur presentava una cara interior diagonal respecte a l’orientació general de la cambra (com també succeïa a l’extrem nord-est) i la construcció del nou parament el va eliminar, creant una façana rectilínia. Desconeixem quin era el tancament de migdia de l’àmbit, ja que aquest espai es troba molt alterat per la construcció del dipòsit de calç (A4) que destrueix totes les preexistències del sector. Tot sembla indicar que el mur UE 1012, que tanca per migdia l’àmbit 1, es perllongava en aquesta direcció, on havia estat modificat amb l’addició d’un nou mur o pilastra (UE 1066), com hem comentat, molt malmès pel dipòsit A4. El que queda clar és que el mur UE 1009 no es prolongava en direcció sud sinó que era solidari amb el mur UE 1012. Pel que fa a l’extrem nord de la cambra, aquest espai va patir diverses modificacions al llarg de la seva existència. Inicialment el sector era ocupat per una estructura poligonal, formada per dos murs diagonals (UUEE 1129 i 1281) units per un mur est-oest (UE 1293). En realitat tots aquests murs, i altres que quedaren integrats dins paraments posteriors (com la UE 1292) tenien en comú la seva tècnica constructiva, l’opus caementicium. La seva datació cal situar-la en època romana baiximperial però es va mantenir en ús fins un moment molt avançat de la història del monestir, si bé va acabar completament emmascarat, ja que els murs diagonals varen acabar esborrats

Fig.52. Interior dels àmbits 5-6 amb un dels contraforts i la canalització de ceràmica.

i el parament del mur est-oest es va folrar amb carreus per donar-li un aspecte similar als del seu entorn. Aquesta estructura es prolongaria en direcció sud (UE 1292) i segurament funcionava coetàniament amb altres murs de l’entorn també bastits en opus caementicium (UUEE 1215, 1187 i 1148). Volem incidir una mica més en la descripció d’aquest sector, tot i que ens endinsem en àmbits veïns, ja que resulta un dels espais més complexos i de difícil interpretació, però al mateix temps, essencial per entendre el conjunt. El mur de tanca de l’angle nord-oest de l’àmbit (UE 1281) aparentment recolza pel sud-oest en el mur UE 1238 que tanca pel nord l’àmbit veí (A14). Pel que fa al mur UE 1238, aquest presenta importants diferències al seu parament. A l’angle nord-est, on és solidari amb el mur UE 1239 (la primera tanca occidental de l’àmbit 5-6), està construït amb blocs granítics. Aquesta aparença canvia immediatament a ponent del mur UE 1281 substituït per un parament de rierencs i pedres sense escairar. A més, el mur es desvia lleument cap al nord, cobrint parcialment la claveguera UE 12623, mentre que per llevant sembla respectar-la i resseguir-ne l’orientació. Per complicar la interpretació, la cara sud és completament diferent, amb un parament de caementicium similar al del mur UE 1281. Per aquesta cara el parament sembla recolzar contra el mur UE 1062. A això cal afegir que el mur UE 1281 va ser en un moment determinat afaitat i cobert per un nou parament (UE 1244). 3

Veure la descripció de l’àmbit 13.

57

L’element més antic sembla constituït per l’angle nord-est del mur UE 1238, el petit tram en què s’aprecia un carreuat de pedres granítiques polides exteriorment. Aquest mur faria angle prolongant-se en direcció oest i sud. El problema és que posteriorment el mur va ser completament remodelat; i no un cop, sinó dos. Per començar contra ell es va construir la capçalera trapezoïdal. Aquesta capçalera anava associada a una canalització que la travessava per la seva base d’est a oest i continuava en direcció oest dins l’àmbit 13. Probablement en aquest moment el mur UE 1238 va patir el primer canvi, substituintlo per un parament de caementicium que resseguia la canalització. Posteriorment, quan es va construir l’A14 en la seva configuració actual, el parament nord va ser remodelat i el nou carreuat cobria parcialment la claveguera. També en direcció sud va ser remodelat el mur, quedant emmascarat per nous paraments que el folraven i eixamplaven. Aquest és un problema que es repeteix a altres espais de tota aquesta zona. Pel que fa a l’interior de l’espai són diversos els elements remarcables localitzats. Un dels més destacables és l’existència, a l’extrem nord, d’una canalització de pedra i rajol lligada amb morter que circula d’est a oest i que, com ja hem comentat, travessant per sota el mur UE 1281 (on anava coberta amb una volta de mig punt de tegulae) es prolongava en direcció oest dins l’A13. La canalització és clarament coetània amb l’edifici bastit en opus caementicium i sembla que va ser obliterada amb la primera reforma estructural ja que va aparèixer tapiada per la cara est del mur UE 1281 per una llosa de pedra disposada verticalment. Una segona canalització, molt més moderna, es va localitzar al centre de l’àmbit 5-6, també orientada d’est a oest. Travessava per sota del mur UE 1009, que s’havia rebentat per tal de col·locar-la, i s’assentava sobre una base de morter. Era construïda amb canonades de ceràmica vidriada de color verd, encaixades entre elles. L’extrem occidental havia estat malmenat i molts fragments de la canalització es varen recuperar abocats a l’angle sud-oest de l’àmbit, a tocar el dipòsit A4. Cal ressaltar dos elements més, de difícil interpretació. Al centre de la cambra es va trobar un escampall de grans fragments de morter (UE 1143), alguns d’ells amb marques estriades, i algunes pedres aparentment abocades. Creiem 58

que probablement aquests elements formarien part d’una antiga tomba de tipus cupa, destruïda i abocada en aquest espai. Com veurem una estructura similar, in situ, es va localitzar a l’A14 i una altra a l’interior de l’església actual. L’altre element és una alineació de pedres, nordsud (UE 1261), localitzada a la cala realitzada l’any 2010. Aquesta continuaria dins la zona excavada l’any 2009, però la presència dels fragments de cupa abocats4 va fer que no s’aprofundís fins la cota d’aparició d’aquest element i no es conegui en tota la seva extensió. Pel que fa als nivells de circulació, se n’han identificat dos de forma clara. Del paviment inferior (UUEE 1045 i 1250), se’n conservaven clapes d’un nivell de morter de calç, prim, i, sobretot, la seva empremta, a la banda occidental del mur UUEE 1009/1085). A l’entorn dels fragments de paviment in situ es conservaven terres cremades. La seva datació se situa a cavall entre els ss. XIII i XIV i és clarament anterior a la construcció dels diversos contraforts, que s’hi assenten al damunt, excepte la gran pilastra UE 1018. El paviment es relaciona directament amb la construcció dels contraforts de l’àmbit i per tant, amb una reforma important del sector, que potser el va dotar d’un pis superior. Aquest es conservava sobretot a la zona nord on es va localitzar un sòl de morter de calç, molt malmès i cremat. A la resta de l’àmbit no es conserva el paviment però sí el nivell damunt del qual es va bastir (UE 1101), clarament identificable per l’existència de tot un seguit de retalls i forats que s’hi varen practicar. Aquesta reforma es data al s. XVI, sense que els materials trobats permetin majors aproximacions. La cambra devia patir un incendi, ja que els nivells superiors presentaven també intenses traces d’incendi i en ell es conservaven encara les restes d’una biga de fusta carbonitzada. Els materials d’aquest darrer estrat, escassos, se situen cronològicament dins el s. XVII o, més probablement, ja dins la centúria següent. -Àmbit 7: L’àmbit és fruit d’una de les darreres remodelacions de l’edifici. Així, mentre el límit occidental està constituït pel mur UUEE 1009En el moment de l’excavació del 2009 no restava clara la interpretació d’aquest element i es varen deixar in situ esperant que l’extensió de la cala l’any 2010 aclarís la seva funcionalitat. Per aquesta raó en aquest sector no es va aprofundir. 4

Fig.53. Restes de la pavimentació de rajoles de l’àmbit 7.

Fig.54. Base de columna (UE 1164) a la banda oest de l’àmbit 7.

1085, el de tramuntant era el mur UE 1165, un envà de pedra lligada amb morter d’escassa qualitat, que es va construir contra la pilastra UE 1091 i que va ser en bona part destruït en el moment de construir la xarxa de clavegueres actuals. El límit de migdia era un graó (UE 1040) mentre que per llevant l’espai estava tancat per un altre envà de pedres, rajols i morter (UE 1111) també parcialment malmenat per les clavegueres modernes. La pavimentació era de rajoles vermelles, rectangulars i disposades diagonalment respecte a l’orientació dels murs de l’entorn. A la banda de migdia, en posició descentrada es conservava, integrat dins el paviment, un bloc de pedra sorrenca que devia actuar com a basament d’algun element ara per ara desconegut5. Per sota del paviment han aparegut algunes estructures que res tenen a veure amb l’estança en la seva configuració final. El més remarcable és la localització d’un gran basament circular fet de rierencs lligats amb morter (UE 1164), assentat sobre un basament de pedra i morter. Aparentment aquest element havia de configurar el basament d’una gran columna que potser caldria relacionar amb les restes d’una estructura similar localitzada a l’àmbit 1 (UE 1063) tot i que, com veurem en apartats posteriors, això crea greus dificultats interpretatives. Al límit nord hi ha una pilastra de blocs granítics,

de forma i funció similar a les altres localitzades a la banda est del mur UUEE 1009-1085 (UUEE 1031 i 1032) contra la que es recolza el mur UUEE 1144/1165. Val a dir que aquesta pilastra, l’única que no s’assenta damunt d’un mur o estructura preexistent, presenta una important solera de fonamentació. A la banda de migdia, per sota de la pavimentació de rajoles, hi circula un mur est-oest (UE 1221) que sembla que no seria altra cosa que la continuació del mur de l’àmbit 9 UE 1115. De fet sembla que el graó UE 1040 que separa aquest espai de l’àmbit 1 es va construir aprofitant en bona mesura aquest antic mur. Cap altre paviment es va trobar en aquest espai, ni tan sols la preparació de morter de calç, amb restes de mosaic que, com veurem, es localitzaren als àmbits 8 i 9 es conserva en aquest espai on sembla que es prolongaria el gran retall trobat a l’àmbit 9 i que destrueix bona part del mateix (veure infra).

És curiós que aquest basament s’assenta al mateix indret que la base de columna UE 1164, però entre ambdós hi ha una capa de terra d’uns 40 cm que dificulta establir una relació directa entre la raó de la construcció d’ambdós elements. 5

-Àmbit 8: Situat immediatament al nord de l’A1 aquest és un espai configurat durant les darreres fases d’existència de l’edifici. Per ponent està delimitat pel mur UE 1085, mentre que pel nord presenta dos paraments diferents. El més antic era el mur UE 1187, que girava en direcció sud per ponent (UE 1215) i que no és altra cosa que la continuació del mur UE 1149, que configurava la façana nord no solament de l’estança sinó de tot l’edifici. Aquesta façana es va mantenir en ús fins al s. XVI, quan es va construir un nou mur (UUEE 1076 i 1216) situat escassament mig metre al sud del precedent. El límit oriental és el mur UE 1111 59

d’aquest espai i la refacció de la façana el més sorprenent, ja que semblaria insinuar una molt llarga pervivència pel sòl de mosaic, encara que fos en un estat de degradació important. Com veurem això no és possible i cal pensar en altres solucions com la desaparició de part de l’estratigrafia, ja que ens trobem amb un buit important en aquesta zona entre els nivells del s. IV i els del s.XVI.

Fig.55. Façana nord de l’àmbit 9, i tombes d’obra de l’àmbit 12.

que es perllonga en direcció sud, com a límit de l’àmbit 7. Amb aquest àmbit comparteix també el límit sud (UE 1165). També la pavimentació és similar, rajoles vermelles disposades diagonalment respecte als paraments de l’espai. En aquest sector, a més, es trobaren indicis que l’enrajolat cobria almenys parcialment el mur UE 1085, sense que es pugui determinar de forma clara si al damunt d’aquest existia, als darrers moments d’existència de l’edifici, un mur més prim, contra el que recolzaria el paviment o, més probablement, existia una porta que comunicava ambdós espais. A l’angle nord-est de l’àmbit es conservaven les traces, molt malmeses, d’una canalització de secció quadrangular feta amb rajols i morter, molt deteriorada per efecte de la xarxa de serveis actuals. Per sota d’aquest paviment en va aparèixer un altre de gran interès. Es tracta d’un sòl de morter que conservava encara aquí i allà fragments de la seva decoració d’opus tessellatum. Aquest, que es conserva sobretot a la zona central de l’àmbit i a l’angle nord-oest, era policrom, amb un emblema central circular amb decoració de cercles amb flors geomètriques inscrites. Aquest paviment és el mateix que el que es va localitzar també dins l’àmbit 9 (UE 1131) amb el que originalment configuraria una unitat. El paviment s’entrega contra el mur UE 1215 i fins i tot el mur UE 1085 sembla respectar-lo i aprofitarlo, mentre que el mur UE 1216, la nova façana nord bastida al s. XVI, s’hi assenta al damunt. És precisament la manca d’estratigrafia i d’altres paviments entre el moment de construcció 60

-Àmbit 9; Aquest gran espai ocupa gairebé tot el quadrant nord-est de l’excavació. Els seus murs perimetrals són per norma general (nord, sud i est) d’opus caementicium, de morter blanquinós. De fet, originalment l’àmbit era més gran, abraçant els àmbits 7 i 8, però les reformes modernes de l’edifici el varen acabar subdividint. El mur nord (UE 1148) va configurar fins pràcticament al s. XVI la façana de tramuntana de l’edifici. El mur que la tanca per llevant (UUEE 1092 i 1093) és idèntic i solidari amb el nord i presenta una porta a la seva zona central, que en una fase posterior va ser tapiada de forma barroera amb pedres i fang. Del mur de migdia, solidari amb el de llevant solament se’n va poder observar un tram

Fig.56. Restes de mosaic de l’àmbit 9.

Fig.57. Paviment de rajoles tallat per la bassa de morter de calç de l’àmbit 9.

molt limitat, un cop més malmenat pels serveis actuals que travessen de nord a sud la plaça. A la banda nord de la cambra es localitza un pou negre (UE 1079), construït contra un gran basament (UE 1075) que podria haver actuat com a pilastra o més probablement com a part de la mateixa estructura destinada a recollir les aigües dels pisos superiors de l’edifici. Per contra, la banda est de la cambra estava rebentada per una cubeta per amarar calç que s’estén també dins l’àmbit 10, molt similar a la de l’A3 i amb la qual cal relacionar-la. En aquest cas, però, la bassa és menys profunda i per això per sota de la mateixa es varen conservar diverses estructures. Pel que fa a les pavimentacions se’n varen identificar fins a quatre, de les quals dues presenten certs dubtes. La més moderna seria un sòl de morter de calç (UE 1171), que, tallat per la cubeta de calç, cobreix al mateix temps un segon paviment (UE 1073) de rajoles rectangulars, vermelles, orientades d’est a oest. Aquest paviment funcionaria amb el mur UE 1111 i amb la façana UE 1076, i, tot i que no es conservava la relació directa per la presència de l’esmentada bassa de calç, també amb els murs UE 1092-1093, però no amb el 1115 al sud, ja que el cobria completament. Per sota d’aquest paviment se’n conservava un altre, de morter de calç, amb fragments de mosaic (UE 1131). Aquest paviment no és altra cosa que la continuació del localitzat a l’àmbit 8 (UE 1173). El paviment solament es conserva a la meitat oriental de l’estança i funcionava amb els murs UUEE 1148, 1092-1093 i 1115.

A la resta de l’espai un gran retall l’havia destruït completament sense que quedi clara la funcionalitat de l’esmentat retall que s’estenia a més dins l’àmbit 7-8 (no cal oblidar que 7, 8 i 9 eren originalment un sol espai). Un darrer paviment es va localitzar a l’angle nord-est de l’estança. En aquest sector i aprofitant que no s’hi conservava cap traça de mosaic es va realitzar un sondeig estratigràfic per intentar datar-lo. Sota un paquet de diversos estrats d’època baiximperial es va localitzar una capa de calç (UE 1135), que semblava denotar l’existència d’un paviment anterior al del mosaic. Aparentment podria tractar-se d’un sòl de treball ja que la seva cota coincideix amb la del principi de la banqueta de fonamentació dels murs de l’entorn, però el cert és que els materials trobats sota el mateix permeten datarlo a principis del s. IV, mentre que els relacionats amb el paviment d’opus tessellatum cal situarlos gairebé cinquanta anys més tard, a finals del s. IV. Aquesta diferència cronològica ens parla d’una remodelació de l’espai i una elevació del nivell de circulació de la sala. Ja hem parlat del gran retall que ocupa bona part de la sala. El més interessant d’aquest retall és que els nivells trobats per sota del mateix (els únics que han donat materials suficients per establir datacions més o menys fiables, si bé clarament anteriors al moment de realització del retall) es daten a finals del s. V. Tots aquests estrats i altres localitzats a espais propers ens parlen d’una activitat edilícia i un procés de transformacions molt intens en època baiximperial i tardoantiga. -Àmbit 10: Aquest és un espai residual dins l’excavació, no perquè no sigui rellevant sinó per situar-se al límit oriental de la zona excavada, limitat i tallat de nord a sud pel mur de tanca que separa la plaça de la Porta Ferrada i l’església. Això fa que moltes estructures de les recuperades apareguin de forma molt parcial i d’altres es trobin molt afectades tant per la fonamentació del mur de tanca com per dues rases modernes fetes per col·locar-hi la xarxa elèctrica que ressegueix tot el sector de nord a sud. Inicialment aquest espai sembla haver configurat una cambra unitària, limitada pels murs UUEE 1130 (nord), 1092 i 1093 (oest) i 1095 (sud), sense que coneguem el límit oriental. Aquests murs són solidaris, formant una estructura unitària i cal associar-los a un 61

Fig.58. Planta amb les estructures del sector est de la zona 1.

paviment de morter (UE 1106) que conservava encara traces d’opus tessellatum. Val a dir que a la banda sud es va localitzar un mur (UE 1123) que situat per sota dels murs UUEE 1092 i 1095 presentava una tècnica constructiva idèntica a aquests i semblava solidari amb el mur UE 1092. Desconeixem quina funció tindria aquest mur ja que es va poder resseguir en un tram molt reduït i va ser reaprofitat en època moderna com a basament per a un pou cec (UE 1081). Al perfil oriental del sondeig varen aparèixer tot un seguit d’elements que cal relacionar amb estances, moltes d’elles de les darreres fases d’existència de l’edifici, que se situarien a llevant i de les que per tant sabem poca cosa. Així no sabem quina seria la funció de l’estructura UE 1108, un basament de pedres irregulars lligades amb morter de mala qualitat. Més clara sembla l’estructura UE 1096, composada per tres graons i que actuaria com a escala de comunicació entre aquest sector i el de la Porta Ferrada, que se situava a una cota més elevada. A la part superior de l’esglaonada es conservaven encara un parell de rajoles vermelles, les úniques traces 62

de la pavimentació de l’espai situat a llevant, en una zona que no es va poder excavar6. Ja hem comentat que davant per davant d’aquesta escala es va construir en època moderna un pou cec (UE 1081). Val a dir que tot aquest sector va aparèixer cobert per la cubeta de calç i per tant moltes de les estructures es recuperaren molt afaitades de manera que les relacions entre elles no quedaven massa clares. Creiem que en el moment que funcionava el pou cec ho feia amb un paviment de rajoles localitzat solament al perfil de llevant, tallat per les rases elèctriques i que caldria relacionar amb les darreres fases de l’edifici, com passa als àmbits 1, 7 i 8. Per tant, en el moment de funcionament del pou l’escala ja estaria obliterada i el nivell de circulació de tot aquest sector s’hauria igualat respecte al de la 6 Aquest espai és el pati situat davant la Porta Ferrada i que es va pavimentar amb un sòl de lloses irregulars de pedra en les obres de l’any 2001, raó per la qual no s’hi va poder intervenir. A més, les excavacions de C. Montalbán realitzades en aquest espai es varen limitar al sector oriental, el més proper a la Porta Ferrada sense arribar a aquesta zona.

Fig. 59. estructures de l’extrem nord de la zona 1.

Porta Ferrada. -Àmbit 11-12: La totalitat del sector nord va quedar integrat en les darreres fases d’existència del monestir dins un gran pati que separava la muralla de tanca i el conjunt d’edificis que

Fig.60. Pati nord (àmbits 11-12), amb la pavimentació de còdols amb que es varen cobrir les velles tombes medievals.

configuraven el monestir. Aquest pati anava pavimentat amb un sòl de còdols lligats amb sorra que conformaven una decoració geomètrica a base de parterres o espais quadrangulars emmarcats per rierencs. Aquesta pavimentació (UUEE 1072 i 1126) entrega contra el mur nord de l’edifici (UUEE 1076, 1216 i 1088) que dibuixa una façana correguda, excepte per l’extrem occidental on el mur UE 1270 marca una cambra que sobresurt respecte a la resta (A13). A l’extrem nord del pati el paviment de còdols va ser remodelat per col·locar-hi una canalització de parets de pedra i morter. La zona remodelada va ser repavimentada amb lloses irregulars, planeres, que trenquen el dibuix original del sòl de còdols. Aquest paviment cobreix i oblitera tot un seguit d’estructures, entre les que cal destacar quatre tombes d’obra (T1, T2, T3 i T5). Les dues primeres es recolzaven estructuralment contra el mur UE 1148, mostrant com la façana original de l’edifici es va mantenir en ús fins un moment avançat de la seva existència. Algunes de les tombes varen tenir un ús variat,

63

ja que concebudes originalment com a espais d’enterrament individuals, es varen emprar posteriorment com a ossera. Però no són les úniques mostres de l’ús del sector com a espai funerari. Sota la tomba T2 es va poder apreciar l’existència d’una ossera, feta amb una caixa de plaques de pissarra (UE 1191) contra el mur UE 1148, anterior a la construcció de les esmentades tombes d’obra. A més, a l’entorn de les tombes d’obra es varen recuperar gran quantitat d’ossos humans sense connexió anatòmica i alguns enterraments de fossa, clarament anteriors a les tombes d’obra. Aparentment el més antic de tots havia de ser una tomba de tegulae localitzada a l’angle sud-est del pati, parcialment situada fora dels límits de l’excavació. El problema és que aquesta tomba apareix a una cota molt elevada

respecte a la resta d’enterraments d’època romana i això fa pensar en un reaprofitament de materials en una tomba relativament moderna7. D’interpretació més complexa són tot un seguit d’estructures, algunes de les quals es perden més enllà de l’espai excavat. Aquestes estructures semblen relacionar-se amb el paviment de morter UE 1193, localitzat dins l’àmbit 12. Així els murs UUEE 1181 i 1208 semblen configurar en realitat una sola estructura tallada actualment pels serveis moderns. Es tracta d’un mur de pedra i morter, de pedres irregulars, però amb una aparença externa polida i ben acabada. Aquest parament es relaciona amb un sòl de

morter UE 1193 conservat sobretot a la banda oriental del pati. Aquest paviment es conserva de forma irregular, molt retallat aquí i allà. Inicialment vàrem pensar que els retalls corresponien a fosses d’enterraments però la seva excavació no va permetre identificar cap esquelet ni traça d’haver-ne existit en un moment determinat. Per contra, el mur UE 1186/1209 se situa diagonalment contra el que acabem de descriure i sembla recolzar-se contra el seu extrem oriental. La seva factura és molt més barroera i presenta una peculiaritat. En el tram que es va poder resseguir es va apreciar com els dos extrems del mateix aprofundien a una certa profunditat, mentre que la zona central ho feia a una cota més alta. Es va pensar en la possibilitat que per aquest espai central hi travessés una canalització est-oest que potser fins i tot aprofitava el mur UE 1181/1208 com a mur lateral, però no es va recuperar a les excavacions cap element que permeti abonar aquesta teoria més enllà del peculiar sistema constructiu emprat al construir el mur. A l’extrem nord sembla interrompre’s sense cap raó aparent. Estructuralment la canalització UE 1217 el travessa, però en respecta l’estructura8. Aquesta canalització, de pedra lligada amb morter i coberta amb lloses irregulars, integrades en la pavimentació del pati passava per damunt del mur UE 1721 i iniciava un pronunciat descens en direcció nord, passant per sota dels murs perimetrals de l’A21, on s’acabaria perdent fora de l’espai excavat. La darrera estructura localitzada a aquest sector és un mur orientat d’est a oest (UE 1721), de pedres de mida mitjana lligades amb morter de calç de color groguenc, força pobre. Recorda altres estructures d’època baix imperial trobades a la plaça. A l’extrem est es troba afectat per la claveguera d’època moderna UE 1217 i es prolongava fora de la zona excavada. La part septentrional d’aquest mur vindria marcada per una estratigrafia idèntica a la de l’A21, malgrat la discontinuïtat dels àmbits fruit de l’efecte de la construcció del mur UE 1703. A banda d’aquests elements remarcables, hem de fer esment d’una bassa d’amarar calç (UE 1706) localitzada a la banda occidental de l’àmbit, afectant clarament l’estructura UUEE

7 Les excavacions del monestir han posat al descobert altres tombes d’aquestes característiques, especialment a l’anomenada zona 6, però sempre a cotes molt més baixes.

8 Cal tenir present que a la resta del tram el mur es conserva a una cota inferior i estava cobert pel paviment de còdols del pati.

Fig.61. Inhumacions localitzades al pati (àmbits 1112).

64

1209-1729 en un dels seus angles i adaptantse a les irregularitats marcades per la pendent de la claveguera UE 1217. La modernitat de la bassa queda palesa pel fet que utilitza el gir del mur UE 1703 com a límit, tot arrebossant la seva cara sud. Per últim, també cal remarcar la presència d’un grup de quatre tombes de desigual conservació a la banda oriental de l’àmbit. Es tracta de tombes simples, sense traces estructurals a banda d’algun ocasional amuntegament de pedres delimitant alguns dels perfils. Les tombes s’orienten de sud a nord, amb una lleugera tendència a nord-est, molt similar a la marcada pel mur UUEE 12091729, i en cap cas s’estenen cap a l’A21. -Àmbit 13: Espai quadrangular situat a l’angle nord-oest de la zona excavada. Més que un àmbit pròpiament dit sembla un espai creat per l’addició de tot un seguit de murs relacionats amb altres estructures de l’entorn. Així el límit oriental està format pels murs UE 1281 i 1270, que sembla la prolongació nord del primer. Per migdia el límit el forma el mur UE 1238, mentre que per ponent i tramuntana el limiten els murs UUEE 1247 i 1264. Aquests dos darrers murs solament es varen poder apreciar al perfil de l’excavació i desconeixem bona part de les seves característiques estructurals i funcionals. En aquest sentit, cal remarcar el mur nord, que presenta una forma esglaonada, sense que quedi massa clar si aquest esglaonament es deu a un sistema de fonamentació (similar a l’emprat a l’àmbit 5-6 per construir la pilastra UE 1018) o respon a altres raons que se’ns escapen. Per la banda occidental i contra el mur

Fig.62. Banda nord de l’àmbit 13.

UE 1247, trobem una estructura de morter (UE 1258) i pedres. L’aparença del morter és similar al d’una altra estructura localitzada a l’àmbit 14 (UE 1256) però mentre en aquell cas sembla prou clar que es tracta d’una cupa, no pensem el mateix en aquest cas, ja que apareix com un element molt irregular i, sobretot, no presenta la forma de volta d’aquella. És cert que als nivells més profunds de l’excavació es recuperaren les restes d’un enterrament, però no sembla que es relacioni directament amb aquesta estructura i que cal relacionar-lo amb altres enterraments localitzats als àmbits 11-12. Val a dir que l’aparició de la capa freàtica va dificultar l’excavació de l’espai. Per la banda de migdia la cambra era travessada d’est a oest per una canalització (UE 1262), relacionada amb l’estructura poligonal que presideix l’àmbit 5-6. Aquesta canalització va ser malmesa tant per la construcció-refacció del mur UE 1238, que li passa pel damunt, com per l’estructura de morter UE 1258 que s’assenta parcialment damunt d’un dels murs laterals de la canal. El mur 1238 va ser remodelat en diversos moments (veure la descripció dels àmbits 5-6, supra) i en la seva configuració final és solidari amb el mur occidental (UE 1247). És en aquest moment quan l’estança pren la seva configuració definitiva, ja que fins llavors probablement era un espai obert per ponent o formava part d’una cambra més gran que se situaria parcialment fora de la zona excavada. -Àmbit 14: Limitat pel nord pel mur UE 1238, per llevant pel mur UE 1239 i per la UE 1240 per migdia, desconeixem el límit occidental que queda fora de la zona excavada. El més interessant d’aquest espai és l’estructura de secció troncocònica localitzada a la banda occidental (UE 1256). Tot i estar malmesa (de fet en manca tota la meitat oriental), es pot apreciar que la forma corba de l’estructura no es limita a la part superior sinó que es marca també per la banda inferior. Es tracta amb tota probabilitat d’una cupa. És interessant apreciar com, mentre per l’extrem nord es recolza contra el mur UE 1238, per la banda contrària l’estructura va ser malmesa en construir el mur UE 1240. Pel que fa als nivells de circulació, solament se’n conservava un. Es tracta d’un paviment de grans rierencs lligats amb fang que funcionaria amb els murs UUEE 1238 i 1240 i amb la banqueta 65

Fig.63. Àmbit 14, amb la possible cupa.

UE 1241. Aquesta darrera UE és un mur nordsud, construït exteriorment tot emprant pedres granítiques i algun rierenc, i amb un farcit interior de sorra i argila. No creiem que sigui un mur amb alçat ni destinat a suportar pesos, sinó més aviat una banqueta, de forma similar com succeïa a l’àmbit 1 amb el mur UE 1010. La pavimentació de grans rierencs fa pensar en un espai obert, almenys a les darreres fases de la seva existència. -Àmbit 15: D’aquest espai, situat a l’angle sudoest de l’espai excavat, solament se’n va poder apreciar un espai molt reduït, de forma triangular, emmarcat per tramuntana pel mur UE 1240, amb el mur UE 1239 a llevant i amb la canalització UE 1004 i una claveguera actual, per la banda sud i oest. Poc sabem d’aquest espai més enllà del fet que sembla que també es va emprar com a espai de treball durant les tasques de reestructuració de l’edifici al s. XVIII, ja que interiorment apareixia amb marques de calç al seu parament, com succeeix amb les diverses cubetes localitzades. Per altra banda es va poder apreciar com el mur UE 1240, que aparentment es va bastir recolzat enterament contra el mur UE 1239, en realitat el cobria i funcionava amb el mur UE 1062, ubicat immediatament a llevant d’aquell, fet que implica que tot el parament UE 1239 estava afaitat en el moment de construcció d’aquest nou espai. -Àmbit 21: Àmbit de forma poligonal. Es tracta d’un espai on va resultar complicat poder excavar per la gran quantitat de serveis moderns ubicats a la banda occidental d’aquest sector. Així, a dues 66

clavegueres de fibrociment de grans dimensions (una nord-est/sud-oest i l’altra est-oest) calia afegir-hi la troballa de dues canalitzacions més de ferro, i una conducció del sistema de rec. Tot plegat va limitar la superfície que es podia excavar. El mur de tramuntana (UUEE 1707-1709), de pedres irregulars lligades amb morter i amb una potent banqueta de fonamentació correspon a la tanca construïda a la reforma del monestir del s. XVIII. Aquesta tanca funcionaria amb el portal de sant Benet i es prolongaria en direcció est on ha quedat fossilitzat sota el mur de tanca d’un espai enjardinat. El tancament de ponent (UE 1702) recolza contra aquest mur. De característiques similars, aquest segon mur és més prim i no presenta banqueta de fonamentació. El mur UE 1702 és solidari amb el UE 1703, que tanca per migdia aquest espai. En aquesta banda sud la cambra presenta la peculiaritat de realitzar un abrupte doble gir cap al nord, de tal manera que l’extrem est de l’estança era bastant més ample que la zona central. Desconeixem com seria el tancament de ponent ja que quedava fora de la zona explorada. Solament a l’angle entre els murs UE 1702 i 1703 s’hi va trobar una banqueta de fonamentació que sobresurt de la vertical del mur i que no té continuïtat en direcció oest. No ens han arribat altres restes estructurals pertanyents a aquest àmbit. No obstant això, val a dir que el mateix era objecte d’una gran complexitat estratigràfica en la qual es feia palesa l’existència d’alguna estructura (potser un senzill mur d’aterrassament) que diferenciava, per una banda, un sector oriental més elevat, en el qual s’hi va documentar un nivell de circulació (UE 1743); i per l’altra, un sector occidental en el qual s’hi abocaren tot un seguit de nivells de rebuig. Les traces d’aquest possible mur de tenca han quedat amb el negatiu del seu espoli (tall UE 1749) i en un petit grup de pedres lligades amb fang que, versemblantment, corresponien a la fonamentació d’aquesta estructura (UE 1750). -Àmbit 22: Molt més parcial és la informació que hem pogut obtenir de l’A22. Es tracta d’un espai situat al nord del mur UUEE 1707-1709, però molt més afectat per les canalitzacions modernes, que travessaven bona part de la superfície a excavar. Les dificultats de treballar en un espai tan limitat ens van empènyer a actuar

exclusivament a tocar del mur esmentat. Així, es va localitzar una estructura adossada a la part occidental del mateix, tot respectant la mateixa orientació, que podria ser una banqueta o un mur (UE 1774). A banda d’aquesta estructura, només val la pena fer esment de la presència de sengles nivells de circulació (tal vegada el mateix, tallat pels serveis moderns) als costats est (UE 1767) i oest (UE 1775) de l’àmbit; aquest últim tallat pel mur UE 1774.

ZONA 2: LA L’ESGLÉSIA

PLAÇA

AL

NORD

DE

La zona 2 s’emmarca a la banda oriental de la plaça del Monestir, en el sector situat immediatament al nord de la porta d’entrada a l’església. A diferència d’altres de les zones excavades, la zona 2 era, al moment inicial de l’excavació, un sector completament obert, únicament flanquejat per algunes edificacions del monestir per ponent i migdia. Així, al sud hi trobem l’església, amb la torre dels Reis o de Tramuntana (que correspon a l’absis del transsepte) sobreeixint lleugerament sobre el pla de la façana, que en aquest sector queda representada per la porta lateral de l’església i una capella situada a llevant, de forma quadrangular; ambdós espais guanyats a la parcialment oculta façana gòtica. A un dels costats de la porta, i lleugerament més avançada, s’hi troba una creu bastida sobre una graonada circular. L’existència d’aquesta porta, l’única amb un accés directe des del carrer i per tant la més freqüentada pels feligresos, condicionaria definitivament l’espai a excavar, que forçosament havia de permetre la circulació mitjançant un passadís que ocuparia les bandes meridional i oriental de la plaça. Precisament aquest últim costat limita amb una terrassa artificial que serveix d’anivellament a la plaça i que es troba a una cota superior a la del carrer adjacent. Al nord, el límit de la zona 2 ve imposat pel carrer de Callao i la rotonda que redistribueix el trànsit en aquesta zona, mentre que el sector occidental està ocupat per les construccions associades a la zona 6 i per algunes velles estructures actualment emprades com a murs de l’enjardinament de la plaça.

Troballes anteriors i coneixement previ La zona 2 és un espai no explorat amb anterioritat a les excavacions de 2010, de manera que la informació prèvia era molt parcial i, sobretot, provenia de la documentació que coneixíem gràcies a la planimetria realitzada al segle XVIII amb motiu de l’ampliació del monestir. Per una banda, el plànol de 1723 ens alerta de la situació de la porta septentrional de l’església –que figura a la llegenda com a “Portal Mayor de la Yglesia”– a l’est de l’actual, a tocar de l’absis del transsepte. Un ample camí (“lo camí del Templa”) s’obria en aquest sector accedint des del nord i mostrant alguns graons que delaten un desnivell ascendent de nord a sud. Flanquejant el portal, s’hi observa una sala afegida al lateral de la nau de l’església que amb tota probabilitat hauria servit com a capella, tot i que no consta cap esment a la llegenda que ho confirmi. Al nord d’aquesta sala, la mateixa llegenda ocupa un espai considerable, mentre que l’espai occidental és ocupat per uns murs que s’adrecen cap al nord i, corregint lleugerament la trajectòria, enganxen amb el que clarament és una muralla o una torre rectangular, en la qual s’hi observen algunes espitlleres. A partir d’aquí, la muralla (en el plànol: “Fortalessa y Contraescarpa Vella”) gira cap a l’oest amb una tendència curvilínia molt accentuada. En segon lloc, hom conserva algunes notícies de l’evolució d’aquest sector gràcies al plànol de 1743, que és substancialment diferent a l’anterior. El camí d’accés a l’església continua essent l’element central d’aquest espai, conservant la graonada d’anivellament. La capella és en aquest cas d’unes dimensions més discretes i, en aquest plànol, apareix amb una forma polièdrica i amb un pilar central que tenen poc a veure amb la representació que coneixíem a partir del plànol anterior. La muralla és l’absència més significativa en aquesta zona, havent deixat pas al que semblaria ser una ampliació del passadís d’accés a l’església, que també incorpora altres graons a la mateixa posició dels del camí vell. Per últim, la planta de l’arquitecte Guitart de 1897 obvia ja tots els elements exteriors d’aquesta zona, ara convertida en una plaça gairebé idèntica a l’actual. La diferència més important respecte als plànols anteriors deriva en aquest cas de les construccions associades a l’església. L’antiga entrada ha estat coberta per una estança allargada, i la porta s’ha desplaçat vers l’oest. 67

Fig.64. Planta general de la zona 2.

L’espai anteriorment ocupat per la capella ha estat modificat i torna a aparèixer amb forma rectangular, i el portal s’ha protegit mitjançant un cancell amb forma trapezoïdal que avui dia 68

ja no és visible, donat que fou desmuntat durant les obres de restauració a la dècada dels 60. Al costat d’aquest cancell, una petita avantsala dona accés cap a les construccions del monestir que

Fig. 65. Vista general de la zona 2.

corresponen a la zona 6 de la nostra ordenació. A banda de la informació planimètrica, comptàvem amb d’altres indicis sobre l’existència d’un antic cementiri en aquesta zona, així com de la realització, al segle XIX, d’un projecte que preveia la construcció d’una ampliació de l’església en direcció a la vila de Sant Feliu. Aquest projecte, aparentment desestimat, contemplava la conversió de l’actual nau de l’església en el transsepte de la nova, que quedaria orientada nord-sud. Malgrat que no hi ha indicis clars de la construcció d’aquest monumental edifici, alguns autors (Zaragoza, 1988) esmenten que ja s’havia començat a construir el campanar. Estructures excavades Els resultats de les excavacions a la zona 2 ens mostren clarament dues grans àrees ben diferenciades i situades a banda i banda d’un potentíssim mur que travessa tot el sector de nord a sud (UUEE 2002-2106-2107). Aquesta estructura aparegué a escassos centímetres de la superfície, per sota l’actual plaça. Amb una amplada de 2’5 m, el mur fou bastit emprant la tècnica constructiva de l’encofrat, amb pedres de grans dimensions lligades amb morter de calç d’una gran solidesa. L’aspecte de la construcció és imponent, presentant una sèrie de contraforts disposats a intervals irregulars en funció de girs o compartimentacions que s’adrecen cap al sector occidental d’aquesta zona. El primer dels contraforts que observem correspon a l’aparició

d’un mur est-oest (UE 2027) d’idèntiques característiques i imbricat amb el mur principal. Aquest mur aparegué tallat de forma brusca poc abans d’arribar al mur d’enjardinament que tanca per ponent la zona 2 i que no és altra cosa que l’aprofitament dels murs de façana del monestir durant la segona meitat del segle XVIII. El segon contrafort, situat uns cinc metres més al nord, correspon amb l’aparició d’un altre mur també orientat cap a l’oest (UUEE 2108-2110). En aquest cas, però, el mur només té un petit tram rectilini, i ben aviat corregeix el seu recorregut en una pronunciada corba vers el sud-oest. És molt probable que, originalment, aquest mur es bifurqués i s’unís al citat amb anterioritat (situat a migdia), però, com aquell, fou tallat per la construcció de la façana de tancament del segle XVIII. Per la banda nord, i molt a prop d’allà on el mur inicia la seva curvatura, s’hi afegeix un nou parament (UE 2109), també d’idèntiques característiques constructives, que es va eixamplant de forma singular, amb la cara est en paral·lel al tram original nord-sud i la cara oest adreçant-se en diagonal cap al nord-oest. A conseqüència de la proximitat de la carretera en aquest tram, desconeixem l’aspecte que tindria aquesta monumental construcció més al nord, donat que ens era impossible d’excavar-hi. Pel que fa als esmentats contraforts, cal assenyalar una darrera dada. Pel costat est, ambdós contraforts presenten alguns grans blocs de pedra que sobresurten respecte el 69

Les tombes aparegueren en la seva major part orientades de nord a sud, amb el cap a tramuntana, però un grup destacable situat a l’extrem sud de la zona excavada va aparèixer orientat en sentit invers, amb el cap en direcció a l’església. En aquest mateix sector, i especialment a la banda més propera a la rasa d’espoli de la muralla, n’aparegué en canvi tot un grup, també

Fig.66. Parament exterior de la muralla del monestir.

mur, aparentment de forma caòtica i sense acabar en un parament mínimament regular. Aquests indicis, juntament amb la presència d’una gran rasa excavada a tot el recorregut de la cara oriental de la muralla nord-sud, ens fan pensar en l’espoli d’aquest parament i la retirada d’alguns blocs de pedra amb posterioritat a l’abandonament d’aquestes construccions. Per altra banda, la potència i solidesa de tots aquests murs, la cota inferior dels quals no vam aconseguir assolir per la presència de la capa freàtica a certa profunditat, ens fan pensar en la més que probable funcionalitat defensiva dels mateixos. De fet, i rellegint els plànols del segle XVIII, observem l’existència d’una muralla i una torre just en aquest sector, malgrat que la qualitat del dibuix ens la presenta lleugerament desplaçada cap a l’oest. Ja hem esmentat que la presència d’aquesta muralla ens delimita dos espais situats a est i oest de la mateixa. La meitat oriental de la plaça (que hem denominat àmbit 201) està essencialment ocupada per una necròpolis moderna. Tota la zona aparegué farcida de tombes, en un procés d’aprofitament de l’espai veritablement intensiu, que va provocar la destrucció de moltes tombes per poder-ne col·locar d’altres de noves. La intensitat en l’ocupació de l’espai s’estenia a tot el sector oriental de la plaça, amb l’excepció del sector més pròxim a la muralla. Efectivament, vam poder comprovar com aquest espai fou destruït per excavar-hi una gran rasa d’espoli (UUEE 2101-2126) que resseguia tota la muralla de nord a sud, tot adaptant-se àdhuc a les interrupcions causades pels contraforts, que l’eixamplaven cap a l’est. 70

Fig.67. Necròpolis situada davant la porta nord de l’església.

Fig.68. Restes dels graons que portaven cap a l’església.

Fig.69. Evolució de la cambra de l’extrem nord. La cambra d’època romana pavimentada en opus signinum (centre), es va reconvertir en un dels accessos al monestir

molt significatiu, que ho feia en sentit oest-est i que retallava nivells estratigràfics més antics. Aquest darrer grup d’enterraments, òbviament anterior als altres, presentava també algunes tombes retallades per la rasa de robatori de la muralla. Precisament la presència a una cota relativament alta d’aquest estrat on s’hi excavaren les tombes més antigues té molt a veure amb l’existència de dos murs prims que travessen la zona 2 d’est a oest més o menys pel centre. Es tracta de murs de poca entitat, de pedres lligades amb morter i situats molt a prop l’un de l’altre. El mur de migdia (UE 2070) no presentava un aspecte gaire ben acabat, mentre que el de la banda nord (UE 2035) era recobert amb petits carreus quadrangulars, d’altra banda també col·locats de forma descuidada. Aquest darrer mur, però, presentava una altra particularitat, donat que s’assentava directament sobre un altre (UE 2164) que seria més antic. Tots ells, a excepció del superior, més mal conservat a la banda oest, foren parcialment destruïts amb motiu de la realització de la gran rasa d’espoli de la muralla. L’explicació de l’existència d’aquests murs no és altra que la de servir de contenció per a l’aterrassament del sector meridional d’aquesta zona, que funcionava a una cota superior a la del sector septentrional, com bé vàrem poder observar amb els nivells arqueològics situats a banda i banda. Els blocs granítics quadrangulars constitueixen els graons que permeten salvar el desnivell. La situació propera dels tres murs respon a les necessitats de modificar o alterar aquest graó en funció del constant creixement

de les aportacions funeràries al cementiri. Justament, degut a la presència d’aquesta diferència de cota existent entre la part meridional, més alta, i la de tramuntana, més baixa, va permetre la conservació a aquesta última de tot un seguit de nivells de circulació que no aparegueren a la banda sud. Es tracta en aquest cas, amb tota probabilitat, de les diferents refaccions de l’antic camí d’accés a l’església, que fou degudament marcat com a estructura preexistent en els plànols de les reformes del monestir durant el segle XVIII. Certament, l’espai situat a l’est d’aquests paviments era enterament ocupat per tombes corresponents al cementiri, fet que assenyala precisament que es tractaria d’una mena de passadís a peu de muralla i no d’una plaça. Només algunes tombes molt modernes i molt escasses arribaren a envair aquest espai i retallar aquests nivells de circulació. En aquest moment, si hem d’atendre a la informació del plànol de 1743, és probable que l’accés es realitzés ja per la banda oest de l’antiga muralla, acabada d’enderrocar. La composició d’aquests nivells de circulació (amb un total de cinc) era senzilla, de terra piconada en la major part dels casos, només conservant un d’ells restes d’una pavimentació més curosa, de la qual tan sols en quedaven algunes restes de morter de calç. Tots ells apareixien degudament destruïts per la rasa d’espoli de la muralla, malmetent conseqüentment la relació entre ambdós conjunts. A l’extrem més septentrional de la zona 2, ben bé als peus de la seqüència de pavimentacions esmentada, es van localitzar les restes de l’angle 71

Fig.70. Restes de la tanca del monestir del s.XVIII, actualment integrada en el jardí del monestir.

d’una habitació (murs UUEE 2147 i 2186). Aquestes estructures se situen molt a prop del contrafort nord de la muralla, si bé afloren a una cota molt més baixa. Les dificultats inherents a l’excavació van impedir que es pogués confirmar la seva continuïtat cap a les bandes nord i est. En aquest sector s’hi observen dues fases molt clares: en primer lloc, els murs originals de pedra lligada amb morter configuren l’angle d’una estança pavimentada amb un opus signinum. En un moment posterior, la cambra fou obliterada, però es conservà el parament sud per aprofitar-lo, tot doblant-lo, per bastir-hi un nou mur (UE 2185) que cal associar amb un sistema de graons que donava accés al camí de l’església. De fet, un d’aquests graons conservava les restes d’algunes lloses, que igualment es van documentar en una pavimentació col·locada just al damunt del paviment d’opus signinum. D’aquesta manera, l’accés a l’església es realitzaria passant des d’un espai pavimentat amb rajoles a uns graons que ascendien lleugerament fins a un camí vora la muralla, que uns metres més endavant es trobava de nou sobreelevat mitjançant un altre graó que corregia el desnivell. Aquest procés es completaria amb un nou grup de graons situats a la zona més propera a la portalada de l’església. Val a dir que la presència d’una graonada en l’espai situat més al nord és representada en els plànols del segle XVIII que hem comentat amb anterioritat. La modificació d’una antiga estança dotada d’una pavimentació d’opus signinum en aquest espai ens fa pensar en la possibilitat que existís una mena d’entrada que, d’altra banda, 72

també quedaria completada mitjançant l’afegit d’una mena de pilar o contrafort (UE 2140) recolzat l’angle dels murs UUEE 2186 i 2147 i, que potser, funcionaria com a element decoratiu que emmarcaria una entrada o la mateixa tanca del recinte monàstic. La part més occidental de la zona 2, emmarcada en el sector existent a l’oest de la muralla, ens mostra una realitat arqueològica molt diferent. Per començar, ens delimita tota una sèrie d’espais subdividits pels diferents trams de mur associats a la muralla que hem anomenat, de sud a nord, com a àmbits 202, 203, 204 i 205. L’àmbit 202, situat al sud-oest de la zona excavada, és potser el que hem pogut conèixer amb més profunditat a banda de l’àmbit 201. Es tracta d’un espai delimitat pels murs UUEE 2002, 2027 i 2074, però que en realitat, i a causa de la presència d’aquest darrer mur, té molta relació amb l’àmbit veí (203). Ja hem esmentat amb anterioritat que les estructures relacionades amb la muralla que s’endinsen cap a l’oest són tallades de forma brusca per construccions més modernes. A conseqüència d’aquesta destrucció i, potser d’altres actuacions posteriors en aquest mateix espai, s’hi havia abocat tota una sèrie de farcits amb gran quantitat de runa i datables entorn el segle XVIII o, fins i tot, inicis del segle XIX. No hi ha dubte que la destrucció d’aquest sector cal relacionar-la amb la construcció d’un gran edifici que ampliava les dependències del monestir cap al nord i que correspon a la tanca del monestir construïda al segle XVIII, però cal preguntar-se a què es deurien les aportacions més modernes, que potser cal relacionar amb algunes modificacions posteriors o bé al fet que aquest sector quedés al descobert o no completament habilitat fins algunes dècades després del desmuntatge de la muralla. Amb l’excavació d’aquest sector vam tenir ocasió d’observar la construcció i el tipus de parament d’aquest gran mur (UE 2074) que tancava el monestir per aquesta banda. En primer lloc, cal destacar que la cara nord, on feia un angle que s’endinsava cap a l’oest, estava ben bastida mitjançant carreus quadrangulars únicament situats en aquest angle, i que el seu perfil marcava una clara tendència atalussada, més àmplia a la part baixa que a la part superior, que també hem pogut observar en algunes fotografies antigues a les quals s’observa el mur abans del seu enderrocament als anys 60. En segon lloc, cal

destacar que el mur s’assentava en una sòlida banqueta de fonamentació situada a una cota molt baixa, propera al nivell freàtic, la qual cosa ens indica que, efectivament, el mur era preparat per aguantar un gran edifici, com era el cas. Totes aquests qüestions (destrucció de la muralla i construcció d’un edifici de grans dimensions), ens donen una idea de la magnitud del projecte de reformes realitzat durant la segona meitat del segle XVIII i del canvi d’intencionalitat existent entre el primer i el segon dels projectes reflectits als plànols, que implicaven el desplaçament cap a aquest sector de l’activitat constructiva inicialment prevista al sud del monestir. Complementàriament, una darrera estructura va ser localitzada en aquest mateix àmbit. A l’angle sud-oest s’hi va trobar un petit forn de

Fig.71. Planta de les excavacions realitzades a l’església l’any 2008.

planta circular (UE 2008) a escassa profunditat. Es tracta d’una estructura provisional, un forn domèstic, potser de pa, posterior a les reformes del s.XVIII. D’altres elements contemporanis, com una petita canalització o l’existència de fanals d’enllumenat públic, havien malmès la conservació d’aquest element. Els altres àmbits excavats no van donar cap resta estructural. L’àmbit 203, situat a l’espai comprès entre els murs UUEE 2027, a migdia, 2106 a llevant i 2108 al nord, no va ser completament excavat donat que aportava tota una sèrie de nivells idèntics als documentats a l’àmbit veí i consistents únicament en tot un seguit d’abocaments de runa. L’àmbit 204, un petit espai rectangular delimitat pels murs UUEE 2107 a l’est, 2109 a l’oest, 2108 al sud i el carrer actual a nord, tampoc va aportar restes significatives, però els nivells estratigràfics documentats revelaven lleugeres diferències amb els àmbits anteriors. Malauradament, l’espai hàbil per treballar a l’interior d’aquest àmbit era

molt reduït. Finalment, l’àmbit 205 seria un cas similar a l’anterior. En realitat es tracta d’un petit espai que s’eixamplava considerablement cap a fora del marge de l’excavació cap a l’oest i, igualment, cap a la carretera. Delimitat pels murs UUEE 2109 i 2110, tan sols es va poder excavar el seu nivell superficial i, en conseqüència, les dades arqueològiques apuntades són nul·les. L’excavació de l’any 2008 a l’interior de l’església L’any 2008, tot aprofitant unes obres de remodelació de l’església que afectaven a la porta lateral i a la pavimentació de les zones més properes, es va dur a terme una excavació arqueològica en aquest espai (Vivo, 2010). Els resultats d’aquella excavació estan íntimament relacionats amb els realitzats a la zona 2 i per aquesta raó els descriurem en aquesta secció. Troballes anteriors i coneixement previ La zona excavada se situa a la banda nord de l’església, entre el transsepte de l’edifici i la torre del Fum. Es tracta d’un espai que constitueix una ampliació moderna en direcció nord de l’església. L’anàlisi de la planimetria existent sobre el monestir ens permet una aproximació al moment de la construcció d’aquest espai. Així, cal tenir present que a cap dels dos plànols existents del monestir i datats al s. XVIII apareix cap cos afegit entre el transsepte i la torre del Fum. En ambdós plànols s’aprecia com el cos central de l’església està format per una nau única. A més, a les dues llegendes que acompanyen als plànols es parla del camí que mena cap al temple i que s’estén just al davant d’aquest sector en direcció nord indicant l’existència d’una porta (citada al plànol de 1723-30 amb el núm. 14 com al Portal Major de l’església), però oberta encara a la vella façana gòtica. Una darrera dada respecte a aquests plànols és que en el de 1743 se situa a banda i banda del camí un cementiri. En canvi, aquest cos avançat apareix en un plànol molt més modern, l’elaborat per l’arquitecte Guitart el 1897 tot i que amb algunes peculiaritats absents a la configuració actual. Per una banda, al davant de la porta hi dibuixa un cos d’edifici, un cancell. Per altra banda, no marca un absis o espai diferenciat entre la torre del Fum i l’accés nord, sinó un espai obert. 73

Fig.72. Enterraments localitzats a la banda nord de l’església i tallats per la fossa moderna.

Les excavacions arqueològiques Els treballs es varen desenvolupar a les dues capelles situades a migdia i llevant de la portalada. La primera capella és un reduït espai pentagonal irregular de 3’30 m de llargada per 1’40 m d’amplada màxima situat al sud-oest de la porta d’entrada principal i, cal destacar-ho, molt a la vora dels peus de la torre del Fum. La capella és en realitat una construcció moderna, feta amb totxana que emmascara la forma de la capella original, més profunda i que arribaria fins a la torre del Fum. En els nivells més superficials es varen recuperar restes òssies disperses, sense connexió anatòmica i les restes de dos enterraments, realitzats en fossa simple i molt afectats per les remodelacions del sector. Cal tenir present que aquest espai quedava fora de l’església fins que aquesta es va eixamplar en direcció nord a principis del s.XIX. A la zona més profunda del sondeig es va localitzar una estructura d’opus caementicium, orientada d’est a oest i de forma semiesfèrica que es va interpretar com una cupa (Vivo i Nolla,2009). La longitud total de l’estructura no es va poder determinar pel fet que una part s’enfonsava al perfil oest, però la part exhumada mesurava un metre i mig de longitud; l’amplada variava; mentre a la base era estable, a l’entorn dels 0’58 m, la de la volta era inferior en el punt que s’internava al perfil, ja que la banda meridional no era paral·lela respecte de la seva oposada, sinó que anava tancant vers l’interior. L’alçada, finalment, era de 74

Fig.73. Cupa localitzada a la capella més propera a la torre del Fum.

0’56 m. A banda i banda de la base de la cupa hi havia, simètricament disposades, lligades a ella i formant-ne part, sengles morterades en forma d’aleta, amb una amplada d’uns 14 cm i que s’estrenyien a mesura que s’aproximaven als extrems. A més a més, per la banda meridional s’estenia una capa d’un morter diferent al de l’estructura, formant un paviment que donava el nivell de circulació relacionat amb la sepultura i que s’estenia per sota dels perfils. El segon sondeig es va realitzar a la capella situada immediatament a l’est de l’entrada principal de l’església. L’espai és de forma rectangular i amb unes dimensions de 4’65 per 3’20 m. A llevant limitava amb el mur de l’absis nord del transsepte, que exteriorment ofereix l’aspecte d’una torre fortificada i, de fet, en època medieval havia format part del sistema defensiu del monestir. Aquesta paret és la que baixava fins a més profunditat de tot el sector, assolint els 2’40 m respecte del nivell actual de la capella. El mur de ponent, que forma part de l’ampliació de l’església realitzada el segle XVIII, quedava penjant a més alçada que l’oposat, a uns 0’60 m de profunditat respecte del nivell del paviment original. Cal assenyalar en aquest punt que a l’angle nord-oest es localitzà la base del que, en el moment de l’excavació, semblava un poderós pilar construït amb anterioritat a l’alçament de la paret que constitueix el tancament actual de

l’edifici, i que de fet va ser afaitat en aquells moments. Aquest pilar és fet de blocs de granit mitjans i grans, alguns des quals força ben escairats, i el mur perimetral actual l’aprofita només en part com a basament on assentarse. La base del suposat pilar s’enfonsava a la mateixa profunditat que la fonamentació del mur de la torre, fins als 2’40 m. En el moment de l’excavació no va ser possible interpretar amb exactitud aquest element però els treballs realitzats el 2010 a l’anomenada zona 2 han permès aclarir que es tracta d’un contrafort de la muralles, idèntic als localitzats a l’exterior de l’església i alineat amb aquells. No cal oblidar que fins al s. XIX aquesta capella no existia i aquest era un espai situat a l’exterior de l’església. És aquesta situació la que explica també la majoria de les altres troballes realitzades. Finalment, pel que fa als murs que delimiten aquest espai, el septentrional, que presenta diversos indicis d’haver estat remodelat en diverses ocasions, és el que quedava penjant a més alçada, a tan sols una trentena de centímetres. A l’angle sud-est del sector, a escassos centímetres per sota del paviment que cobria originalment la zona, es trobà una estructura que es prolongava sota el perfil sud del sondeig. L’estructura, feta de trossos de granit de dimensions mitjanes sense desbastar i units amb morter i adossada al mur de la torre, seguia una direcció nord-sud al llarg de poc més d’un metre i, en aquest punt, descrivia un gir de noranta graus cap a la dreta que la portava a lliurar-se al mur, el qual aprofitava com a tancament per aquella banda. A diferència de la cara exterior, que presentava un acabament tosc que evidenciava que estava pensada per anar coberta de terra, la interior estava arrebossada amb morter per formar una superfície ben llisa. La profunditat rondava el metre i mig. El contingut d’aquesta estructura permeté interpretar-la com una tomba d’obra, car successivament aparegueren, ben disposats i amb poca separació entre ells, sis cossos humans sobreposats. Els tres de la banda superior seguien una orientació nord-sud, mentre que els tres restants estaven orientats a la inversa, sud-nord. Els materials recollits a l’interior de la tomba situen el seu ús als segles XVI-XVII. Sota el paviment actual hi havia un potentíssim estrat de reompliment amb una ingent quantitat

de restes humanes (i algunes, proporcionalment molt poques, d’animals) sense connexió i clarament abocades. Aquest farcit va ser col·locat en el s.XVIII, al moment de construcció de la capella. Aquesta capa de terra cobria un altre estrat de terra més compacta, en la qual es localitzaren cinc enterraments individuals –quatre pertanyents a individus adults i un darrer a un infant–, dos dels quals s’introduïen parcialment al perfil sud del sondeig. Tots presentaven una orientació nordsud i es disposaven arrenglerats, resseguint la vella línia de façana de l’església gòtica. Algunes de les tombes foren escapçades ja que tota la banda nord va ser retallada per una gran fossa en el rebliment de la qual hi abundaven els ossos humans abocats. Aquesta fossa molt probablement és la mateixa que la que es va trobar l’any 2010 a la zona 2.

ZONA 3: L’HORT DEL RECTOR I EL CAMÍ DE RONDA A L’ENTORN DE LA CAPÇALERA DE L’ESGLÉSIA L’anomenat Hort del Rector és un espai rectangular ubicat a l’angle sud-est del monestir. Limitat pel nord per l’església i les dependències de la sagristia; per ponent, per un dels braços de l’actual museu, l’ampliació del monestir impulsada per l’abat Panyelles; per llevant, per un mur cec que separa el monestir de la zona exterior (amb el nivell de circulació situat uns tres metres més baix); i per migdia, per un altre

Fig.74. Realització de rases de prospecció a l’hort del Rector.

75

mur cec que el separa del turó (situat en aquest cas uns quatre metres més elevat). A l’extrem sud s’hi troba un dipòsit d’aigua, mentre que una canalització de grans dimensions sembla sortir de l’edifici del museu, per la zona de la porta; travessa el pati de sud a nord, tot resseguint la façana de l’edifici del museu, i es perllonga cap al nord adaptant-se a la façana de la capçalera de l’església. Les excavacions arqueològiques Aquest espai, un pati tancat, és producte de l’ampliació del cenobi realitzada al llarg del s. XVIII, sota l’impuls de l’abat Panyelles. La topografia actual de la zona, amb uns carrers situats a llevant, que es troben a una cota molt inferior al nivell de circulació del pati, i un turó que s’eleva en direcció sud més de 4 m. ja feien pensar que aquest era un espai artificial, creat durant les obres del s. XVIII. A més, cal tenir present que el nivell de circulació d’aquest pati és pràcticament un metre més alt que el de la zona situada a ponent de l’edifici i més de dos respecte a la zona 2 (al nord de l’església). Per això els treballs es varen iniciar amb la realització de tot un seguit de rases de prospecció amb l’ajuda d’una petita màquina excavadora que havien de determinar si era assequible i científicament interessant realitzar-hi una excavació en extensió. Els resultats d’aquesta prospecció varen ser completament negatius, més enllà de permetre determinar quina era la topografia de l’indret abans de l’expansió del monestir al s. XVIII. La zona nord era ocupada per un potentíssim farcit de terres abocades en època moderna9. Per contra, les rases realitzades a la zona sud es caracteritzaven per l’aflorament, a escassa profunditat de la roca del subsòl, rebaixada i retallada. El canvi es troba a la zona centre del pati, just davant de la porta que actualment dóna accés a aquest espai. En aquesta zona la roca natural s’enfonsa de forma abrupta, de tal forma que passa de situar-se a poc més d’un metre de profunditat a no aflorar ni als tres metres que permetia aprofundir la màquina. La manca de troballes i la gran potència de terres que calia eliminar abans de poder arribar a nivells arqueològics varen desaconsellar una La màquina excavadora tenia possibilitat de rebaixar fins uns tres metres de profunditat i a la zona nord aquesta potència corresponia enterament a materials dels s. XVIIIXIX.

9

76

excavació en extensió. Descripció de les estructures: Com a úniques estructures localitzades en aquesta zona cal assenyalar la troballa d’una canalització de rajoles, que s’inicia al sud-est del pati, relacionada segurament al dipòsit existent en aquesta zona i que a l’alçada de la porta devia comunicar amb la gran claveguera suara esmentada. Es tracta d’una canalització de tubs de rajola vidrada verda, situada dins una canalització de secció quadrangular coberta amb rajoles també quadrangulars que cal datar en la darrera fase d’existència del monestir (s. XVIII).

ZONA 4: LA TORRE DEL CORN La Torre del Corn, de planta rectangular, se situa a migdia de l’església, concretament al seu angle sud-oest. La torre apareix com un element exempt, comunicat amb l’església i la Porta Ferrada per un pas de ronda. Actualment la torre queda encastada entre l’església i l’edifici del museu, però en el moment de la seva construcció sembla que marcava el límit de migdia del monestir. Troballes anteriors i coneixement previ: La torre va ser excavada als primers anys de la dècada dels setanta en una segona fase del programa de restauracions del monestir iniciat el decenni anterior (Esteva, 1976b,c i d; Esteva,1977). En aquells treballs es va excavar fins a la roca natural, extraient uns potents nivells de runa de gairebé 2’60 m. d’alçada. Fruit d’aquells treballs, Esteva va publicar una descripció de la torre, en la que es fa palès que els quatre pilars que ocupen els angles de la torre s’assenten al damunt de poderoses banquetes de fonamentació, irregulars, i que s’eixamplen a mesura que s’aprofundeix. També a la part baixa, va documentar-hi alguns elements, sobretot a la banda est on s’hi havia practicat una petita arcada i un forat que havia estat reparat amb rajols. Ambdues actuacions no estaven directament relacionades amb la torre sinó amb obres realitzades a l’església i que l’afectaren de retruc. Pel que fa a la planimetria històrica, al plànol de 1723-30 apareix amb la llegenda “nº 8 Capitol

documentat per Esteva, qui ho va atribuir a una reparació o remodelació del mateix. L’excavació també va permetre determinar que el carreuat exterior de grans blocs granítics era folrat interiorment per un parament de pedres més petites lligades amb morter.

ZONA 5: L’EXTREM L’ESGLÉSIA

Fig.75. Sondeig realitzat l’any 2010 a l’interior de la torre del Corn.

Vell”. En el plànol ja es marquen les portes nord i sud i la finestra est del primer pis. Al plànol de 1743 apareix la torre amb la mateixa aparença, numerada (nº 37) però sense llegenda. Com succeeix amb la Torre del Fum, la majoria de bibliografia que fa referència al monestir fa esment d’aquest sector, si bé amb descripcions tot sovint genèriques i que denoten un desconeixement de la seva estructura i distribució interior. Les excavacions arqueològiques Els treballs arqueològics de l’any 2010 es varen centrar en la realització d’un sondeig a la meitat oest de la torre10. L’excavació es va fer essencialment per poder documentar els fonaments de les pilastres angulars de la torre, ja que estratigràficament era un espai esgotat. Es va poder comprovar com en el moment de construir els contraforts el nivell de circulació de la torre se situava a la mateixa alçada que a l’actualitat (que correspon al primer pis de les edificacions de l’entorn). La part excavada correspon a la fonamentació dels pilars, de forma irregular i que s’eixamplen a mesura que s’aprofundeix. Estructuralment els basaments es recolzen contra el parament interior de la torre, mentre que la part en alçat dels pilars s’integra en els murs perimetrals denotant l’existència de dues fases constructives. Dels fonaments cal remarcar que el de l’angle sud-est aflora a una alçada superior als altres, fet que ja havia estat 10 Era impossible fer una excavació en extensió ja que la terra extreta s’havia d’acumular a l’interior de la pròpia torre amb vistes a la seva recol·locació a la finalització dels treballs.

OCCIDENTAL

DE

L’any 2009 es va poder realitzar una petita campanya arqueològica a la zona situada als peus de l’església, sota el cor i davant de la porta occidental del temple. Treballs anteriors i coneixement previ Mentre l’interior de l’església era una zona verge arqueològicament parlant, a la zona de la Porta Ferrada s’hi varen realitzar unes excavacions arqueològiques l’any 2001 sota la direcció de Carme Montalbán. Aquelles excavacions varen posar al descobert tot un seguit d’estructures que dibuixaven un conjunt d’estances i que es dataven en època romana o tardoantiga, en tot cas anteriors a la construcció de la Porta Ferrada. Altres elements recuperats a aquest espai varen ser un petit forn domèstic, que en aquells moments es va datar en època romana, sense proves arqueològiques fiables, i tot un seguit de tombes, molt malmeses que es varen datar grosso modo en època medieval. A l’interior d’una estança situada al nord de la Porta Ferrada es varen recuperar tres murs, un est-oest que es prolongava fora de la zona excavada i dos de nord-sud, molt moderns que podrien correspondre a una caixa d’escala. Atès que aquestes estructures es troben íntimament relacionades amb les recuperades a l’interior de l’església les descriurem al final del present apartat. La intervenció arqueològica La zona excavada l’any 2009 comprenia la superfície coberta pel cor de l’església, de l’arcada fins a la porta: una superfície d’uns 38,5 m2 aproximats, ja que no es va excavar la zona del graó de la porta. Calia suposar que l’edificació de l’església hauria segellat l’espai interior almenys des del segle XI i que, tret del cas de les tombes que s’hi 77

Fig.76. Planta de les excavacions realitzades als peus de l’església (any 2009) i a la Porta Ferrada (any 2001).

haguessin realitzat, hi hauria moltes possibilitats de trobar construccions anteriors. De l’interior sols es tenia coneixement que l’antic paviment de rajol s’havia substituït per un altre de grans rajoles durant els anys setanta del s. XX. La zona es va dividir en quatre espais atenent a les estructures localitzades, moltes de les quals es prolongaven fora de l’edifici, especialment cap a ponent on connecten perfectament amb les localitzades per Montalbán l’any 2001, com veurem. -Àmbit 501: Espai quadrangular situat a la banda nord de la nau, del qual solament es coneix el límit meridional (UUEE 5064-5077), un mur de pedra lligada amb morter, dotat d’una pilastra a la banda sud-occidental (UE 5091). Aquesta estança es datava en època baix imperial (s. IV) i originalment presentava una pavimentació feta amb un sòl de terra batuda. A la zona central i incrustada al paviment es conserva una llosa, planera, de forma rectangular, si bé de vores poc polides, amb un encaix rectangular a la cara superior. Aquest element hauria servit de base a algun element o estructura vertical sense que disposem de més dades sobre la seva funcionalitat. 78

Una primera reforma, que podríem situar a finals del s. IV o ja entrada la centúria següent, va consistir en la col·locació d’un potent paviment d’opus signinum que va obliterar la pilastra i la llosa de pedra suara esmentades. Aquest paviment va ser tallat per la construcció de les façanes nord i oest de l’església romànica, i amb posterioritat per la fonamentació d’un dels pilars que suporten l’estructura del cor. Al paviment de signinum (ja esborrat des del moment de construcció de l’església romànica, s’hi va localitzar un forat circular que podria correspondre al basament d’algun element lligat a l’església, potser una pica baptismal. El forat posteriorment va ser esborrat i farcit amb pedres. El moment d’obliteració d’aquest forat es va poder situar al s. XII o amb posterioritat gràcies a la troballa d’una moneda d’Alfons II d’Aragó. Entre el s. XVI i inicis del s. XVIII la zona va ser aprofitada per col·locar-hi diversos enterraments. Aquests, en fossa simple, devien anar marcats en superfície al paviment de l’església en forma de làpides sepulcrals, les quals varen ser eliminades, segurament en el moment de refer el paviment de l’església en època moderna, tot col·locant un paviment de rajoles, que al seu torn fou substituit

Fig.77. Pou localitzat a la banda sud de l’església.

Fig.78. Enterraments situats als peus de l’església.

a mitjans del s.XX pel sòl actual. D’aquestes tombes se’n varen localitzar dues dins l’àmbit 501. Una d’elles orientada d’est a oest i l’altra de nord a sud. Val a dir que la primera a la que hem fet esment tallava la segona, més antiga, la qual al seu torn, malmenava part del mur sud de la cambra, obliterat des de feia segles. -Àmbit 502: Aquesta cambra ocupava la zona central de l’espai excavat. Es coneixen els seus límits septentrional (murs UUEE 5064 i 5077), occidental (UE 5033) i meridional (UE 5051). La cambra original es trobava molt malmesa, ja que en època moderna (segles XVI-XVIII) la zona va ser intensament ocupada per inhumacions que rebentaven les estratigrafies més antigues. Tot i això es va poder apreciar que l’estança anava pavimentada amb un terra de morter de calç. Val a dir que el mur de migdia recolza contra el parament oest, sense que quedi clar si es deu simplement al sistema constructiu emprat o respon a l’existència de dues fases diferents, ambdues, això si, datades en època baix imperial. La resta d’elements recuperats a aquest àmbit corresponen a una fase molt posterior. Entre els ss. XVI i XVIII s’hi varen obrir 8 tombes, les més properes a la portes en direcció est-oest i les altres orientades de nord a sud. Les restes recuperades al seu interior semblen denotar un reaprofitament de l’espai, fet que denota que les tombes anirien indicades en el paviment (amb una làpida sepulcral) i que probablement es tractava de tombes familiars. -Àmbit 503: Aquest àmbit ocupa la banda sud de l’espai excavat i solament se’n conserven

els límits nord (UE 5051) i oest (UE 5033). El límit de migdia se situaria sota la fonamentació de l’església o més enllà mentre que per llevant la cambra s’estenia més enllà de l’espai prospectat. La part conservada se situava per sota del nivell de circulació i no va aportar dades estratigràfiques fiables. Tot i això es tracta d’una compartimentació d’època baix imperial com es va poder observar a l’excavació de les cambres veïnes, amb les quals comparteix els murs de límit. En època medieval s’hi va obrir, a la banda sud, un pou de 1’20 m de diàmetre. Retallat completament en el subsòl natural es va poder excavar fins una profunditat de 3’24 m, on ja aflorava la capa freàtica. En algun moment indeterminat la paret del pou devia patir un ensorrament parcial i es va reparar de forma barroera i, posteriorment, cremant les parets en un intent de forjar el morter del parament interior. També aquest espai es va aprofitar en època moderna per col·locar-hi enterraments. Concretament, se n’hi varen identificar dos: un orientat d’est a oest i nord-sud l’altre. -Àmbit 504: Aquest espai se situa a l’angle sudoest de la zona excavada i solament es va poder apreciar el mur oest (UE 5033). Com en el cas de l’àmbit 503 es conservava per sota del nivell de circulació i molt afectat per la construcció de la fonamentació de l’església romànica, raó per la qual no va proporcionar dades estratigràfiques remarcables. En definitiva aquesta excavació ens va aportar informació essencialment sobre dos moments molt concrets de l’existència del jaciment. 79

Aquestes són la fase romana baix imperial, quan l’espai era ocupat per un conjunt de cambres quadrangulars, orientades d’est a oest i que ja seguien les orientacions que el monestir mantindrà al llarg de tota la seva història. El segon moment se situa entre els ss. XVI-XVIII quan l’espai es va aprofitar com a zona d’enterraments. Com veurem tot seguit aquesta és una situació que es repeteix a la zona de la Porta Ferrada excavada per C. Montalbán l’any 2001. Les excavacions de l’any 2001: Tot aprofitant les obres de restauració que es realitzaven a la Porta Ferrada, es va realitzar una excavació a la zona de la porxada i a ponent de la mateixa (Montalbán, 2001a i b, Montalbán, 2002). Aquesta excavació va tenir un condicionant molt important, ja que la presència de les bastides de l’obra varen limitar la superfície a explorar. Més enllà d’un petit sondeig realitzat davant la torre del Corn i que descriurem en un apartat posterior (veure infra) els treballs es varen concentrar a la zona de la Porta Ferrada i a la cambra situada al nord de la mateixa i que s’havia construït en la restauració dels anys seixanta del s. XX com a tancament del conjunt per substituir les estructures enderrocades en aquell moment. Les estructures recuperades constitueixen en realitat la continuació cap a ponent de les que acabem de descriure trobades a l’interior de l’església i per tant les troballes també es poden dividir entre aquelles que són anteriors a la construcció de la Porta Ferrada i les que són posteriors a la mateixa. D’època antiga són tot un seguit de murs que configuren una malla de quatre estances de forma quadrangular. Alguns dels murs localitzats no són altra cosa que la prolongació cap a ponent dels ja identificats dins l’església. Totes les cambres es recuperaren per sota del nivell de circulació i per tant amb escassa estratigrafia. També anteriors a la Porta Ferrada són dues petites estructures de combustió, una d’elles, situada al nord-oest del sector, clarament un forn, mentre que l’altra, situada a la zona central resulta d’interpretació més dubtosa. Aquests elements, per les seves dimensions reduïdes, varen ser interpretats com a elements domèstics i no de caire industrial. Pel que fa a la Porta Ferrada, cal assenyalar que, de les quatre columnes, les dels extrems nord i sud s’assenten sobre estructures preexistents. 80

No succeeix el mateix amb les centrals, raó per la qual, segurament, es va construir un fonament que les lligava per donar una major solidesa al conjunt. Aquesta dada és important perquè ens demostra que la construcció de la Porta Ferrada es va fer aprofitant una edificació o estructures anteriors i que les diferents columnes tot sovint no presenten una vertadera fonamentació. Aquesta circumstància no fa altra cosa que complicar la seva interpretació ja que en cas de prolongarse cap a tramuntana o migdia o fins i tot en cas de girar i conformar, per exemple, un espai quadrangular, si un cop obliterat s’haguessin desmuntat les columnes no quedaria cap traça de les mateixes. En un moment que l’arqueòloga situa grosso modo en època medieval la zona va ser emprada com a necròpolis i s’hi varen recuperar diversos enterraments, alguns dels quals foren destruïts en època moderna quan la zona va ser compartimentada i la portalada ja havia perdut la seva funció. D’època moderna és una claveguera de rajols que segurament recollia l’aigua de la zona de la façana i es dirigia posteriorment cap a ponent, la zona 1, on s’han identificat diversos pous cecs i canalitzacions que formarien part del mateix sistema hidràulic. També dels ss. XVIII o XIX són els murs que, actualment arrasats, marquen l’esglaonada d’accés al temple i que corresponen a una compartimentació de l’espai de l’antiga porxada. A la cambra situada al nord de la Porta Ferrada també s’hi va intervenir. En ella es varen recuperar diversos murs que envoltaven la cambra i de difícil interpretació. Així, el de la banda est va ser interpretat com una part de la fonamentació de l’església o un contrafort o reforç de la mateixa. A la banda oest n’existia un de similar i amb la mateixa orientació que, amb moltes reserves, va ser interpretat per Montalbán (Montalbán,2002) com a part de la caixa d’escales que menava cap al pis superior i la torre del Fum. Més modern seria un contrafort, força barroer, que recolzava contra aquesta estructura. Finalment un darrer mur tancava pel nord aquest espai que en aquell moment no es va poder interpretar adequadament i que és la prolongació d’un dels murs que tanquen per migdia el sector 6 (veure infra).

ZONA 6: EL CELLER La zona 6 se situa al nord de la nau de l’església. Actualment és un espai delimitat per migdia per la torre del Fum i la façana nord de l’església, per tramuntana i llevant per sengles murs que formaven part d’una edificació que es va mantenir dempeus fins als anys seixanta del s. XX (el nord és un mur dotat d’espitlleres a la part baixa); mentre que per ponent està actualment tancat per una tanca metàl·lica, però aquesta ressegueix la ubicació d’un antic mur. A tota la zona central hi afloraven tot un seguit d’estructures (sobretot un conjunt de dipòsits circulars i poligonals). La zona havia estat arreglada i enjardinada fa relativament pocs anys. Troballes anteriors i coneixement previ La zona es pot dividir en tres espais. La zona oriental presentava un paviment de rajoles i no havia estat excavada si exceptuem la banda de migdia, sota la gran arcada, en la qual Lluís Esteva hi havia realitzat un sondeig als anys seixanta que s’havia tornat a farcir. L’espai central

Fig.79. Treballs realitzats als anys seixanta del s.XX a la zona del celler (AMSFG, Fons Lluís Esteva Cruañas.

Autor: Lluís Esteva Cruañas.).

presentava un conjunt de dipòsits circulars i poligonals practicats en una base de morter de més de metre i mig de profunditat. A la banda de migdia se situa una estructura quadrangular d’època romana, ja descoberta i excavada per Lluís Esteva als anys seixanta, que s’havia recobert i enjardinat. Similar era la situació a l’extrem de ponent. També s’hi havia dut a terme una excavació dirigida pel mateix Lluís Esteva, però tot el sector apareixia enjardinat i terraplenat. Pel que fa al sondeig realitzat a l’extrem de

llevant, en ell Esteva hi va documentar unes gerres que no conservaven la part superior, assentades al damunt d’un llit de fragments de suro. Esteva i Oliva varen considerar que es tractava de dolia romanes, que s’haurien continuat utilitzant fins als ss. XVI-XVII. Tot i que no hem vist les peces creiem que aquesta hipòtesi no és factible, ja que difícilment unes peces de terrissa d’època romana es podrien seguir emprant durant més de 1200 anys i, a més, el llit de suro demostra que varen ser utilitzades en època relativament tardana, ja que aquest és un material que s’hauria degradat completament. En definitiva, es pot dir que als anys seixanta del s. XX Lluís Esteva hi havia realitzat una excavació, en gran mesura sense emprar un sistema estratigràfic (excepte a una cambra del sector occidental que descriurem tot seguit) i sense que es puguessin realitzar unes planimetries completes i acurades, en part per tot un seguit d’inundacions que varen obligar a reomplir el sector abans de finalitzar els treballs. En aquelles excavacions es localitzaren les restes de l’edificació d’època romana, així com algunes tombes, entre elles una de tegulae, que no es va poder obrir precisament per les inundacions esmentades, i una de lloses de pissarra parcialment destruïda pel massís de morter dels dipòsits. El 1963 Esteva va excavar una cambra situada al nord-oest de la Porta Ferrada i que fins llavors era emprada com a garatge de la brigada municipal (Esteva,1978). Es tracta d’un espai de 2’40 per 2’80m. delimitat per murs de rierencs lligats amb morter. A l’angle sud-est va localitzar un cilindre de pedra lligada amb morter que interpretà com un possible basament de columna que prolongaria el conjunt d’arcades de la Porta Ferrada (el situa a uns 3 m. de la darrera de les columnes conservades, en direcció a la plaça (?). L’interessant d’aquesta excavació és que va ser l’única del sector en què es va realitzar un tall estratigràfic més o menys complet. En ell Esteva identifica 5 nivells. El primer és una capa superficial de mig metre de potència d’època contemporània que cobria un paviment de morter. Per sota d’aquest paviment, va trobar un altre nivell d’uns 45 cm, amb materials dels ss. XVIIXVIII. Un tercer nivell presentava materials dels s. XVI-XVII, mentre que a l’estrat immediatament inferior hi va recuperar materials dels ss. XIII-XV. Aquest darrer nivell cobria la gresa del subsòl, 81

Fig.80. Tomba de lloses de pissarra localitzada per Esteva, a tocar el mausoleu.

en la qual es retallava parcialment una tomba de tegulae de secció triangular. L’excavació no es va poder completar ja que unes fortes pluges inundaren la cambra i varen provocar l’ensorrament del mur de llevant. A llevant del mur est de la cambra, entre aquesta i la façana de l’església hi va trobar alguns murs “sense fonamentació” (sic) que devien pertànyer a envans de les darreres fases de l’edifici i que cobrien uns enterraments realitzats en caixes de lloses de pissarra. Aquests enterraments se situaven a una cota força més alta que la tomba de tegulae suara descrita. També a l’espai situat al nord de l’estança hi va excavar algunes tombes. Així, a dos metres de profunditat va trobar una tomba delimitada per pedres disposades verticalment i algun fragment de tegulae que tampoc va excavar, una de tegulae, desmuntada durant els treballs i dues de lloses de pissarra, una de les quals tallada per una de les tines del celler modern. Malauradament l’únic plànol publicat d’aquestes excavacions és un simple croquis de la cambra on es va fer el tall estratigràfic però sense situar-la en relació amb la resta d’edificacions conservades actualment. L’any 2001 es va realitzar una campanya dirigida per Carme Montalbán, que pel que fa a aquesta zona es va limitar a una neteja superficial prèvia al seu enjardinament. Diverses són les dades de què disposem per aquest sector prèvies a les excavacions: Al plànol realitzat entre els anys 1723-30 la zona apareix dividida en 6 espais. Aparentment els límits nord, sud i est són els mateixos que es 82

conserven a l’actualitat, mentre que per ponent apareix també tancat per un mur, actualment arranat a nivell del sòl. La torre del Fum no s’hi reflexa en la seva forma de semicercle deformat, sinó que ja es trobava integrada i emmascarada dins l’edificació que ocupava tot aquest espai, de tal manera que el seu espai està ocupat per dues estances limitades pel nord per un mur diagonal (que segueix l’orientació d’una arcada que encara es conserva avui dia a la banda de llevant). Dels sis espais o estances solament tres porten llegenda en el plànol, dins un conjunt que és anomenat “ofisinas vellas”. Així la cambra situada a l’extrem nord-est és referida com “nº 13 botiga per l’oli”, la situada a ponent d’aquesta “nº 12 bodega”. Per contra, una estança situada a l’extrem de ponent del sector es defineix com “nº 3 segona Antrade del Monestir Vell”. El segon dels plànols (1743) ofereix una visió del sector més simplificada i amb algun error important, ja que en ell no s’hi reflexa la presència de la Torre del Fum ni de l’espai que ocupava. La zona apareix formada per tres grans espais (una distribució molt similar a la conservada actualment). La gran cambra de l’extrem oest (46) s’assimila a un vestíbul o cambra de comunicació, amb una gran porta a la banda oest, que comunicaria amb el pati del monestir i una escala a la banda sud que sembla que comunicaria amb el pas de ronda que circula entre la Porta Ferrada, la torre del Fum i l’església. La cambra central (48) correspon al celler esmentat al plànol de 1723-30 i en el qual apareixen dos grups de dipòsits formats cada un per dos grans dipòsits comunicats amb un de més petit en posició central. Segons el plànol es disposaven en grups de dos de grans (de nord a sud), als extrems de la cambra i un de petit, intercomunicat amb aquests, a la zona central. A l’actualitat manca el dipòsit de la banda sud-est i en trobem un de més dels reflectits al plànol a la zona central de la banda nord. A la banda sud s’hi dibuixa un altre dipòsit o estructura circular, que com veurem creiem que cal associar al pou localitzat arqueològicament en aquest sector. Una porta oberta a l’angle sud-est i una finestra (?) el comuniquen amb l’espai situat a llevant. Finalment l’espai oriental és assimilable a l’antiga botiga de l’oli. A l’extrem sud presenta quatre petits dipòsits de planta circular, agrupats, mentre que tres petites estructures quadrangulars es

distribueixen contra els murs nord, est i oest (aquestes estructures han estat identificades alguna vegada com a bases de premsa). Finalment una petita porta la comunicava amb l’espai obert situat a llevant. Al plànol de 1897 s’hi aprecia part de la forma de la Torre del Fum, si bé deformada per un mur diagonal que la tanca per tramuntana. La resta de la zona presenta una aparença similar a l’actual. L’espai queda dividit en dos grans espais de nord a sud que es corresponen actualment amb la zona exterior enjardinada i el que nosaltres hem denominat zona 6, a migdia. Aquesta està dividida en quatre cambres, dues més petites ocupant l’extrem de llevant i dos grans espais a la zona central i de ponent. A migdia d’aquest espai trobem d’est a oest, la torre del Fum, un espai poligonal que sembla connectat amb el camí de ronda que separa la torre del Fum i l’església, i una darrera cambra construïda aprofitant l’espai existent entre l’edifici de la zona 6 i la Porta Ferrada. Aquesta cambra no és quadrada sinó que el mur nord presenta un abrupte gir que fa que la zona central resulti més estreta que els extrems Ja hem comentat que la zona era ocupada fins als anys seixanta del s. XX per un edifici de quatre plantes d’alçada que havia patit una història complexa i que als darrers anys de la seva existència era seu del Museu i de l’escola de Belles Arts. A les fotografies dels anys seixanta (moment del desmuntatge de l’edifici) s’aprecia com a l’alçada de la planta baixa hi existia un arc de mig punt del que arrenquen els nervis d’un sostre ogival. Aquest arc encara es conserva avui dia, però els que no es conserven són una segona arcada situada al pis superior, just al damunt del descrit i de característiques similars, ni tampoc un arc ogival situat a la banda occidental i que recolzava de forma matussera contra el mur que tancava per migdia aquest edifici. La intervenció arqueològica de 2010 Com ja hem esmentat en apartats anteriors l’excavació d’aquesta zona es pot dividir en dues parts. La zona de llevant era un espai en gran mesura verge, sense intervencions anteriors, tot i que Lluís Esteva va practicar un sondeig a l’angle sud-est de la zona. Per contra, l’espai central i occidental eren dos sectors on ja s’hi havia actuat arqueològicament tot i que no

s’havien documentat adequadament. Per tant, presentaven un problema doble; per una banda l’absència de nivells estratigràfics era total, però, per contra, no existia cap planimetria mínimament acurada. Els treballs arqueològics es varen desenvolupar seguint sistemes diferents segons l’espai. Així a la zona de llevant es conservava un registre arqueològic intacte, tot i que la troballa a l’àmbit 602 de tot un seguit d’estructures, en va impedir un aprofundiment estratigràfic fins les fases més antigues. En canvi, la zona central i oest havien estat ja excavades i foren objecte d’una reexcavació i documentació. Solament el quadrant nordoest del sector es va deixar sense investigar, ja que les fotografies de l’època denoten que les estructures localitzades en aquell sector havien estat destruïdes11. Descripció de les estructures -Àmbit 601: Espai situat al terç sud-oriental de la zona. Es tracta d’un espai limitat per migdia pel mur de façana de l’església i una estructura de forma quadrangular (UE 6004), per llevant per la façana est de l’edifici, pel nord pel mur UE 6007, que en realitat formava part d’una caixa d’escala moderna, mentre que per ponent limitava pel conjunt d’estructures UUEE 6032, 6033 i 6006. Pel que fa a l’estructura situada a migdia, els murs UUEE 6004 i 6244 conformen una construcció unitària, una cambra que es perllongava originalment en direcció sud, sota l’actual façana de l’església. En un moment determinat tota l’estructura va ser reblerta amb pedres irregulars lligades amb morter, convertint tot l’espai en un basament sòlid destinat a servir de fonament on assentar la torre del Fum. La part més propera al mur nord d’aquesta estructura constitueix l’espai on Lluís Esteva va practicar un sondeig, del qual poques notícies tenim més enllà de la referència a la troballa d’unes grans gerres, capolades, que ell va interpretar com a dolia romanes. L’angle nord-oest de la cambra era ocupada per tota una massa de morter de perfils irregulars (de la qual segurament en manquen parts) en la qual es retallen alguns encaixos. El més gran d’aquests encaixos és de forma quadrangular 11 Les limitacions en el temps disponible per realitzar els treballs també va influir en la decisió de descartar la prospecció d’aquest espai.

83

Fig.81. Planta de les excavacions de la zona 6.

i empra com a fons una llosa plana, amb una regata tot volt i una argolla de ferro al centre12. Aquest conjunt d’elements formaven part d’un conjunt d’estructures que conformaven una unitat amb les trobades a l’àmbit 602 i que descriurem a l’apartat corresponent. Aquesta estructura es va construir al damunt d’un gran paviment de morter de calç, de gairebé 25 cm de gruix, que ocupava tot el sector nord de la cambra i que, com es va poder documentar de forma fragmentària, s’estenia també dins l’àmbit 602. Tot i que solament se’n va poder documentar una part, la forma ondulada del paviment i la rebava exterior que presentava fa pensar en un conjunt de dipòsits, potser per amarar calç o per algun altre ús industrial, anteriors a la construcció de les estructures de premsat (veure àmbit 602) ja que no solament el massís de morter suara descrit s’hi assentava al damunt, sinó també el mur que tancava pel nord l’àmbit (UE 6007). Finalment, i per sota d’aquesta potent capa de 12 La llosa podria ser una base de premsa reaprofitada, ja que no se situa centrada respecte a l’encaix i que el vessador que presenta no evacuaria els líquids per enlloc.

84

Fig.82. Vista general dels àmbits 601 i 602.

realitzada amb encofrat, de la qual solament coneixem els murs nord (UE 6004) i est (UE 6244). Les característiques d’aquests murs (pedres granítiques de dimensions petites i algun rierenc, lligats amb un morter de bona qualitat) són idèntiques a les dels paraments de l’estructura 603B, amb la qual segurament conformaven una construcció unitària (si bé eren dues cambres independents). El seu interior es va farcir amb pedres i morter en el moment de construir la torre del Fum, per tal de crear un basament sòlid damunt del qual assentar la nova estructura.

Fig.83. Bloc amb argolla, reaprofitat com a part de la premsa.

calç de 20 a 30 cm de gruix, es va localitzar un mur, orientat d’est a oest (UE 6040), de característiques molt similars als que tanquen per migdia l’àmbit. Aquest mur es perdia sota els límits de l’espai excavat sense relació directa amb cap altra estructura. Pel que fa a l’estratigrafia, aquest és l’espai on es conservava en millor estat, sobretot gràcies a l’existència del poderós paviment de la bassa de morter de calç, que segellava les capes anteriors. Associats al mur que tancava per migdia l’espai, i que es data en època romana baix imperial, es varen recuperar dos nivells de circulació de terra batuda que presentaven materials, escassos, baix imperials (s. IV-V dC). Per sobre hi havia diversos estrats de reompliment amb escassos materials. L’absència de materials clarament medievals fan pensar en un període carolingi o alt medieval per la formació d’aquest farcit i la consegüent elevació del nivell de circulació de la zona. Les basses de calç medievals segellen aquests nivells. -Àmbit 601B: A la banda sud de l’àmbit es conserva part d’una estructura quadrangular,

-Àmbit 602: Cambra situada al terç nord-oriental de la zona. Limitada pel nord i est pels murs que tanquen la zona, mentre que per migdia i ponent ho és per sengles murs conservats a nivell de terra (UUEE 6023, 6025 i 6007). En el moment d’iniciar els treballs la cambra era pavimentada amb un sòl de rajols vermells. La zona de migdia és ocupada per un conjunt de tres murs que conformaven una caixa d’escala (UUEE 6007, 6025 i 6026), orientada d’est a oest, i de la que en quedava encara l’empremta al mur septentrional. Tant l’enrajolat com la caixa d’escala cobrien tot un conjunt de murs i elements que configuraven una estructura unitària. El primer que cal assenyalar d’aquest conjunt d’estructures és que se situen en una orientació diferent a la dels murs perimetrals de l’edifici (amb una desviació de gairebé 45º). Per sota del paviment de rajols, a la banda nord, se situa una estructura de forma circular, de poca profunditat (UE 6062), amb un paviment

Fig.84. Mur 6004, d’època romana, que es va reaprofitar com a fonamentació de la torre del Fum.

85

Fig.85. Vista general de l’àmbit 602.

Fig.86. Mur (UE 6094), d’opus caementicium recolzat contra l’estructura del mausoleu.

interior de rajols vermells. La zona central, per contra, era ocupada per un dipòsit quadrangular (UE 6050), de petites dimensions i parcialment tallat per la caixa d’escala esmentada. Aquest dipòsit presentava un folre interior fet amb rajoles vidrades verdes, idèntiques a les que folren els dipòsits de l’àmbit 603, i presenta una canalització a la banda oest. Aquesta canalització (UE 6018), feta amb tubs de rajol (amb un vidrat verd interior) es dirigia cap a ponent, fins arribar a un dels dipòsits poligonals de l’àmbit 603. A llevant d’aquest dipòsit es conservaven dos encaixos rectangulars (UE 6071 i 6105) que, com veurem a la interpretació, creiem que cal identificar com a encaixos per a les bigues verticals d’una premsa, de la qual el dipòsit en seria el punt de premsat, l’orbis. Per sota d’aquest conjunt d’estructures es conservava, aquí i allà, on va ser possible aprofundir una mica, el paviment de morter, corresponent a una bassa d’amarar calç, ja identificat en l’excavació de l’àmbit 601. Pel que fa a l’estratigrafia, correspon generalment al moment d’abandonament de les estructures de premsat i la col·locació del paviment de rajoles, fet que es va produir ja entrat el s. XVIII; qüestió corroborada també per les planimetries històriques on encara es fa referència al celler.

rajoles vidrades de color verd. Aquests dipòsits es poden dividir en dos grups. Els més grans són de planta circular. D’aquests se’n conserven quatre agrupats en dos grups de dos, els primers a la banda oest (situats de nord a sud) i els altres a la banda nord (d’est a oest). Al davant de cada parella de dipòsits circulars n’hi ha un de més petit i de planta poligonal de set cares. El de la banda est tenia una canonada de ceràmica que el comunicava directament amb el dipòsit quadrangular de la cambra 602 (UE 6050). Dos dels dipòsits i part del massís de morter en què foren construïts estan actualment parcialment destruïts. Diferent era la configuració de la meitat de migdia de la cambra. Per començar, com succeïa a l’àmbit 601, hi havia les restes d’una estructura (àmbit 603B), quadrangular exteriorment i octogonal interiorment, que havia estat reomplerta amb pedres i morter per servir de fonamentació per la torre del Fum. L’espai situat al davant d’aquesta estructura ja va ser excavat per Lluís Esteva als anys seixanta del s. XX, però tot i que l’estratigrafia era esgotada s’hi varen poder documentar alguns elements. Per començar, la porta de l’estructura quadrangular, situada al nord, apareixia tapiada (UE 6091). Per fer-ho es varen emprar blocs granítics quadrangulars, molt similars (si bé més petits) als que s’usaren per bastir la part baixa de la torre del Corn. Aquest tapiat és anterior al procés de farciment interior de l’estructura, ja que quan aquesta es va realitzar la part superior de l’edifici original ja era enderrocada. A la banda nord se situava un mur (UE 6089),

-Àmbit 603: Aquest àmbit ocupava tot l’espai central de la zona i es podria dividir també en dues parts. Tota la zona nord era ocupada per un gran massís de morter (UE 6102), de gairebé dos metres de potència en el qual es retallaven tot un conjunt de dipòsits folrats interiorment amb 86

que es va poder resseguir en un tram molt curt, ja que es perdia sota el massís dels dipòsits. Aquest mur era solidari amb l’estructura suara descrita i a la part conservada s’hi obria una porta (UE 6093). A la banda contrària de la porta de l’estructura quadrangular hi havia un segon mur nord-sud (UE 6094). A diferència de l’anterior aquest mur no forma part de l’estructuració original, recolzant contra el mur UE 6089 de l’estructura 603B. El mur nord de l’estructura 603B va ser modificat en un moment indeterminat. La cara de tramuntana va ser parcialment desmuntada i substituïda per un nou parament de pedra i morter que es prolonga en direcció oest (UE 6088). No queda tan clar si aquest mur gira en direcció nord, just per sota del massís de morter amb els dipòsits. En aquest sector s’aprecia un tram nord-sud de morter que es barreja amb el nucli de morter dels dipòsits, però el fet que a diferència de la resta d’aquest massís, on el perfil és molt irregular, aparegui més polit i aparentment lligat amb el mur UE 6088 ens fa pensar que podria tractar-se del tancament d’aquest petit espai. A migdia del mur UE 6088 i parcialment cobert pel massís dels dipòsits es va localitzar una tomba de caixa construïda amb plaques de pissarra, disposades verticalment. Aquesta tomba ja havia estat localitzada i excavada per Lluís Esteva als anys seixanta. A l’angle sud-oest de la cambra hi trobem un altre massís de morter, de forma irregular, en el qual es retalla un pou circular. Un cop més es tractava d’un espai ja excavat on solament es varen realitzar treballs de neteja que poca informació funcional varen aportar. -Àmbit 603B: Aquest espai està constituït per les restes d’una estructura quadrangular que actualment apareix parcialment esborrada i coberta per la torre del Fum. Aquesta cambra, de la qual coneixem solament les cares nord i oest (una altra part de la mateixa es conserva a l’interior de la torre del Fum, com veurem) era interiorment octogonal. A la cara nord se situava una petita porta, l’amplada de la qual coincideix pràcticament amb un dels trams de l’octògon interior i que va ser tapiada amb grans blocs quadrangulars de pedra granítica (UE 6091), molt similars als emprats per bastir el basament de la torre del Corn. Es tracta de blocs

reaprofitats d’una altra construcció, entre els que cal assenyalar-ne un que sembla correspondre al brancal d’una obertura. Tot i la diferent planta exterior-interior, es tracta d’una construcció unitària, que és solidària constructivament amb un mur nord-sud, situat a la cara septentrional i que ens mostra que no era un element aïllat sinó que formava part d’un edifici més complex. Tot i que no es conserva el punt de relació entre ambdós murs (ja que actualment hi ha un basament d’arcada) sembla clar que el mur UE 6004 és la prolongació cap a llevant del mur nord de l’àmbit (UE 6089) i per tant els àmbits 601B i 603B formarien part d’una edificació unitària. Pel que fa al tancament de migdia de l’edifici, aquest es correspon amb el mur de migdia de la pròpia torre del Fum i encara és apreciable avui dia, ja que es conserva l’angle sud-oest de l’estructura (per a més informació, consulteu la descripció de la zona de la Torre del Fum, supra). Interiorment l’estructura es va farcir amb pedruscall i morter per tal de formar una base sòlida damunt de la qual assentar la gran massa de la torre del Fum. -Àmbit 604: Situat a l’angle sud-oest de la zona 6, es tracta de les restes d’una cambra quadrangular, relativament moderna, però en la qual s’aprofiten per dibuixar-la alguns murs de fases més antigues. Un cop més és un espai que ja s’havia excavat als anys seixanta, si bé no es va poder documentar convenientment en aquells moments per un ensorrament accidental després d’unes fortes pluges. El mur occidental (UE 6206) es conserva en bona part arranat a nivell de terra, si bé encara conserva part del seu alçat a l’extrem sud. Aquest mur es recolza contra un dels que configuren el tancament per tramuntana (UE 6204). Efectivament, a la cara nord trobem 4 murs diferents situats paral·lelament un darrera l’altre, pertanyents a fases constructives diferents i que denoten una intensa activitat edilícia en aquesta zona del monestir. A migdia del mur UE 6204 i folrant aquest en trobem un altre (UE 6225) que constituïa l’autèntic tancament de la cambra en una de les seves darreres fases d’existència (el mur que tancava fins els anys 60 aquest espai era en realitat el més septentrional del conjunt, el mur UE 6203). La seva fonamentació és molt menys profunda que el suara esmentat i la 87

Fig.87. Sobreposició de murs (UUEE 6203, 6204 i 6205 que constituïren la façana de l’edifici situat al nord de l’església en diferents moments històrics.

seva tècnica constructiva més barroera. Aquest mur funcionava amb un altre situat a llevant, de característiques similars i que és el que es va enfonsar durant les excavacions dels anys seixanta, de tal manera que en el moment de la nostra intervenció no en restava altra cosa que una massa de pedres enderrocades. El límit de migdia està format per un mur (UE 6212) del qual se’n conserven uns dos metres d’alçada i que ha arribat a nosaltres molt retocat. Per començar, si bé la cara de migdia es troba en bon estat, no ho està la de tramuntana, que apareix parcialment enderrocada, sense el parament exterior. A més el mur va ser tallat a l’extrem de ponent de tal manera que actualment hi ha un pas obert que permet comunicar la zona situada davant de la Porta Ferrada amb aquest espai. El mur s’assenta al damunt de dues estructures a les quals emmascara i en dificulta la interpretació. La primera d’aquestes és un angle de mur (UE 6213); aparentment sembla configurar l’angle d’un mur, que es dirigiria cap a l’est, però la posterior construcció al damunt d’un segon parament (UE 6214) en dificulta la interpretació, de tal manera que tampoc es pot descartar que es tractés d’un pilar i no d’un mur. Recolzant-se en aquesta estructura s’hi va localitzar un petit fragment de mosaic in situ (UE 6232), del qual se’n conservava un fragment de poc més de 20 cm, suficients, però, per permetre situar en època romana la datació de l’estructura UE 6213. A l’interior d’aquest espai es va recuperar una tomba de tegulae de secció triangular. Aquesta 88

tomba ja havia estat localitzada durant les excavacions dels anys seixanta, quan no es va poder excavar. Aquest problema es va repetir en la nostra intervenció, ja que per manca de temps es va descobrir, però no excavar13. El que sí es va poder comprovar era que la tomba se situava per sota del mur UE 6225. A la banda nord-est es va trobar una claveguera formada per una canalització de pedres lligades amb morter de calç d’un color blanc viu, diferent al color del morter dels murs UUEE 6225, 6204 i 6205, més groguenc. La part conservada de la tapa de la claveguera està construïda amb una gran llosa de llicorella i presenta alguna peça de signinum reaprofitat. El moment de funcionament d’aquesta claveguera cal relacionar-lo amb el del mur UE 6225. Aquesta claveguera hauria aprofitat el pas de la porta existent entre els murs UE 6205 i 6207. Una revisió del fons fotogràfic d’Esteva ens ha permès constatar que aquesta porta es va conservar fins als anys 60. Tot i les contínues reformes realitzades a l’indret, amb construcció d’habitatges i reestructuració dels àmbits, aquest pas va quedar fossilitzat durant prop de deu segles. Les traces que avui en resten (un lapsus entre els murs UUEE 6205 i 6207, un brancal llis a llevant amb el que sembla un forat tapiat on hi aniria una fusta per barrar la porta, l’existència d’una claveguera ben antiga) semblen confirmar-ho. Així, en els successius reforços estructurals, com l’aportat pel mur UE 6203 per la banda nord, haurien respectat el pas. El mur UUEE 6205 i 6207 presenta un gruix notable i hauria funcionat amb el reforç poliorcètic de la torre del Fum, que hauria protegit la porta. El mur no passa per darrera de la torre, ans acaba justament on comença aquesta i en la línia de façana oest de la nau romànica, cosa que fa pensar que podria estar estretament relacionat amb la construcció de l’església. Malauradament, caldria un desmuntatge d’estructures per verificar aquesta sospita, cosa que no és possible, ara per ara. -Àmbit 605: Aquest espai ocupa l’angle nordoest de la zona 6. Els límits són tot un seguit de murs arranats a nivell de terra (UUEE 6209 i 6210 per l’oest, 6203 al sud i 6211 a l’est) mentre que pel nord es conserva el mur UE 6024. Aquest L’excavació hauria suposat l’ensorrament d’un mur posterior que se situava parcialment al seu damunt. 13

torre i l’església hi ha un espai buit, ocupat per un pas de ronda.

Fig.88. Espai excavat l’any 2010 de l‘àmbit 605.

espai ja havia estat prospectat els anys seixanta i a la nostra excavació solament es va aprofundir en la meitat de migdia. Per la documentació fotogràfica de les excavacions de Lluís Esteva sabem que la meitat nord era ocupada per un dipòsit de planta rectangular del qual vam trobar només el seu límit sud, sense que disposem de cap dada pel que fa a la seva cronologia. En referència a la meitat sud, l’excavació solament va trobar nivells de runa i farciment, donat que el sector ja havia estat prospectat per Lluís Esteva. Les estructures en millor estat de conservació en aquest espai són els murs de migdia i ponent. El mur de migdia (UE 6203) constituïa el tancament nord de la cambra 604 fins al moment de l’enderrocament del sector durant les restauracions dels anys 60. Per contra, el mur de ponent (UE 6210) sembla formar part del conjunt d’elements de tancament de la zona i caldria relacionar-lo amb altres estructures similars localitzades a l’àmbit 604 (UE 6206) o el mur que tanca pel nord tota la zona (UE 6024). La zona central d’aquest espai era ocupat per un mur de pedres lligades amb fang i de factura barroera, que es recolza contra el mur UE 6210 i que resulta difícil de relacionar amb cap de les altres estructures de la zona tant per la seva ubicació com per la seva tècnica constructiva.

ZONA 7: LA TORRE DEL FUM La torre del Fum se situa immediatament davant de la façana nord de l’església, tot i que no forma una unitat integral amb aquesta, ja que entre la

Treballs anteriors i coneixement previ Durant els anys seixanta la torre va ser un dels elements del monestir més afectats per les obres de restauració. En desmuntar l’edifici que la folrava i emmascarava es va palesar que el seu parament exterior estava molt destruït i es va refer, eliminant totes les obertures i forats que s’hi havien anat practicant. Interiorment també es varen eliminar alguns dels paviments de la torre i es va excavar la base de la mateixa. Les excavacions varen ser dirigides per Lluís Esteva i Pere de Palol, que en va deixar un petit diari d’excavacions. Sota les restes d’un paviment i una escala associats a nivells del s. XVIII que cal relacionar amb la utilització de l’espai com a casa del campaner, es va trobar un nivell format quasi exclusivament per rierencs molt rodats (UE III), associats a gran quantitat de materials (essencialment ceràmiques grolleres). Al costat de la porta hi troben una escala molt rudimentària de tres graons que recolza sobre el següent nivell (UE IV), similar a l’anterior però amb terres molt cremades. Entre aquest nivell de pedres i terra s’hi troben fragments de tegulae i bipedals, associats a ceràmiques grolleres i alguna vidriada verda (similar a l’estrat III). Per sota es va recuperar un nivell de grans pedres més o menys lligades amb morter que semblen provenir del propi enderrocament de l’edifici octogonal situat a l’interior de la torre. Curiosament en el plànol de 1723-30 la torre del Fum apareix com un element integrat dins edificacions més modernes i que no conservaven (almenys a la part baixa) la seva forma original. Tant és així que en el plànol apareix com un espai trapezoïdal, dividit en dues cambres diferents, una de les quals correspon en realitat a l’angle sud-est de la zona 6 (grosso modo l’A601B fins a l’alçada de l’arcada que encara avui dia es conserva en aquest espai). Al plànol de 1743 ni tan sols apareix la torre com a espai diferenciat, segurament per un error en la planimetria, ja que prolonga les cambres del celler, situades al nord, fins la façana de l’església. Al plànol de 1897 sí apareix la torre, si bé deformada per la banda nord per la presència d’un mur est-oest que configura la façana sud de l’edifici de la zona 6. Interiorment el plànol hi marca 89

decanten de forma documentada per considerarlo un mausoleu (Nolla i Grau, 2006). -Les excavacions arqueològiques del 2010 En el moment de la nostra intervenció, val a dir que la torre era arqueològicament exhaurida. Es va netejar el sector, on s’havia acumulat una capa de runa i pols d’uns 20 cm i es va poder determinar que aquesta cobria un nivell de pedres irregulars lligades amb un morter de gran duresa. A més, es va comprovar que aquest farcit formava una unitat amb el parament interior de la torre i per tant no es podria extreure sense afectar a l’estructura de la pròpia torre. Per tant, els treballs arqueològics es varen centrar en la realització d’una documentació planimètrica acurada de l’edificació situada a l’interior de la torre.

Fig.89. Restes del mausoleu a l’interior de la torre del Fum.

una porta a la banda sud, que la comunica amb el pas de ronda i una altra a la banda nord, de gran amplada i que la comunicaria amb l’església (?) i de la qual, d’haver existit, no en resta cap traça, ja que aquesta zona de l’església està ocupada per una petita capella poligonal, de murs de rajol, que tapen el parament original de la torre. Tot i això, val a dir que per la part interior de la torre no s’hi aprecia cap indici d’aquesta obertura. La bibliografia que fa esment a la torre és molt extensa, ja que aquest element, juntament amb la torre del Corn i la Porta Ferrada han esdevingut les estructures clau per intentar entendre les fases inicials de la història del monestir. L’estructura octogonal localitzada a l’interior de la torre ha tingut, des del moment del seu descobriment, el seu reflex a la bibliografia, sobretot en aquella especialitzada en els primers segles del cristianisme. En aquest cas el debat intel·lectual s’ha centrat en la seva adscripció funcional, ja que els autors es divideixen entre els que el consideren un baptisteri i els que pensen que es tracta d’un mausoleu romà baix imperial. Solament referirem el darrer dels estudis publicats, escrit per J.M. Nolla i J. Grau que es 90

-Descripció de les estructures situades a la base de la torre Les restes, ja conegudes des dels anys seixanta, corresponen a la banda sud de l’edificació ja descrita a la zona 6 (A603B). La part conservada pertany al parament de migdia i part del de la banda est. El de migdia és el millor conservat ja que es va integrar en el parament de la torre. La part visible correspon a la part alta del mur i l’arrencament de la cúpula que cobria l’edificació. El mur és construït en opus caementicium i una cornisa feta amb bipedals separa aquest sector de la cúpula, de la qual solament se’n conserven els arrencaments de les petxines que ajuden a fer la transició de la forma octogonal dels murs a l’esfèrica de la coberta. Les arcades de les petxines eren fetes també amb fragments de rajol. Dels murs solament es conserva el de migdia i l’arrencament del de llevant. La resta ha estat destruïda i per tant desconeixem si per aquella banda era un mur cec o hi havia alguna obertura que comuniqués l’edifici octogonal amb l’A601B situat a llevant. L’altre element que cal remarcar és que part dels bipedals que configuren la separació entre els murs i la cúpula són encara avui dia visibles a la part exterior de la torre (a la banda oest), donant una indicació de l’alçada de l’edificació.

ZONA 8: ESPAI A PONENT DE LA TORRE DEL CORN Aquest és actualment un espai descobert, tancat per un mur amb tot un seguit d’arcades (actualment tapiades) al nord, una tanca metàl·lica a l’oest, la façana del museu al sud i la torre del Corn a l’est. -Troballes anteriors i coneixement previ Tant Lluís Esteva com Carme Montalbán hi varen realitzar sengles sondejos. Desconeixem les troballes que hi va fer Lluís Esteva. Per altra part Montalbán va realitzar un sondeig a la zona central de l’espai intentant trobar la continuació de la Porta Ferrada. En aquesta excavació de poca volada per la presència de molts serveis moderns, es va recuperar una pica metàl·lica i un paviment de morter així com una canalització moderna de rajols. Un mur est-oest travessava la zona pel lloc on havia d’haver-se situat la prolongació de la Porta Ferrada. Aquest mur s’havia doblat en un moment indeterminat amb un segon mur de rajols. Als plànols del s. XVIII i XIX aquest espai apareix com una zona tancada, amb els mateixos límits que conserva actualment i amb un muret est-oest que el travessa per la zona central, exactament al mateix indret que el que va trobar Montalbán. A les fotografies antigues s’aprecia com aquest era un espai parcialment cobert, ja que la façana que s’assentava sobre la Porta Ferrada es prologava cap a migdia (si bé com un parament cec, un mur, sense cap traça d’haver tingut mai arcades. -Descripció de les estructures Els treballs realitzats l’any 2010 tenien per objectiu intentar aclarir la possible prolongació de la Porta Ferrada i la seva relació amb la torre del Corn. Com ja li va succeir a Carme Montalbán, els treballs es varen veure entorpits per l’abundant presència de serveis en ús (alguns dels quals, com les canonades de gas, resultaven perillosos). A més, bona part de l’estratigrafia havia desaparegut pels treballs arqueològics anteriors a la nostra intervenció. El 2001 l’arqueòloga Carme Montalbán va excavar al mig de l’àmbit tot cercant una possible continuació de les arcuacions de la Porta Ferrada, amb resultats negatius. Tan sols va aparèixer el que es va considerar un mur modern d’orientació nord-sud i que en realitat formava part d’una

Fig.90. Excavacions a l’exterior de la torre del Corn. Al fons la base de pilar i en primer pla una munió de canalitzacions i estructures modernes.

pavimentació de pedres. Durant la campanya de 2010 es va tornar a excavar la zona, amb la intenció d’aclarir les troballes portades a terme per Esteva, donat que es tenia coneixement que havia trobat el basament d’un pilar, però no era possible situarlo amb certesa sobre una planta. La intervenció en aquest indret no va ser massa reveladora, tot i haver trobat i situat el pilar, una estructura de còdols lligats amb un morter de calç groguenc. La ubicació i les característiques de la present estructura UE 1809 aporta més incògnites que respostes, donat que es fa difícil interpretar el seu funcionament pel fet que l’única estratigrafia existent, un estrat fosc amb carbons, al que retalla, és retallat, a la vegada, pel sondeig d’Esteva i, per tant, ens ha privat de tota relació estratigràfica concloent. Els materials recollits permeten atribuir una cronologia baiximperial a l’estrat, però donada l’estretor del sondeig, com a conseqüència de la presència de nombrosos serveis (gas, electricitat, un dipòsit de volta de totxo) i la perillositat d’excavar al voltant d’aquests, la intervenció ha estat mínima. 91

La datació del pilar, per altra banda, és laxa, donat que només podem afirmar que es trobaria en un moment indeterminat entre el baix imperi romà (s. IV) i, possiblement, el moment de construcció de la torre del Corn, vers el s. X.

Excavació a l’interior del Museu Per completar la documentació arqueològica disponible cal fer referència als treballs realitzats a l’interior de l’actual museu municipal, concretament a una sala situada a migdia de la recepció. Els primers treballs es varen realitzar l’any 197576 durant les obres de remodelació del museu i Lluís Esteva hi va recuperar gran quantitat de ceràmica que ell va interpretar com un abocador d’època moderna. Donat que l’excavació es va concentrar en un petit sondeig a la banda sudoest de la cambra, no va recuperar cap estructura associada a aquests materials. L’any 1998, tot aprofitant que calia construir un ascensor en aquesta sala, s’hi va realitzar una intervenció preventiva que es va desenvolupar en dues petites campanyes (Colomeda i Montalbán, 1998; Montalbán, 2000). Aquells treballs varen continuar recuperant el potent abocador ja posat de manifest en els treballs d’Esteva, però el que és més important, va posar al descobert un mur atalussat que es va poder resseguir en una longitud d’uns 4’5 m i que feia un gir en direcció nord, cap a la plaça i el portal de sant Benet. Constructivament el parament estava constituït per carreus lligats amb morter, sols treballats exteriorment, disposats del llarg i través, tot formant filades irregulars, que va ser interpretada com una estructura defensiva o de contenció (Montalbán, 2000, 267). L’any 2007 es va decidir endegar una última excavació per completar la documentació de l’espai i permetre adequar i fer visible als visitants aquest espai (Augé, 2007; Augé, 2008). En aquests treballs es va continuar aprofundint, tot comprovant que el mur s’enfonsava fins a 4’40 m.

92

També es va poder determinar el període d’ús de l’abocador que va de finals del s. XV o inicis del XVI fins a la primera meitat del s. XVIII. La presència de molts materials locals i la troballa de diverses capes de cendres va fer pensar als investigadors (Augé, 2007,11) en l’existència dins el monestir o en un entorn proper d’una indústria terrissaire. Aquella excavació també va posar al descobert els negatius de tot un seguit d’estaques de fusta situades a tocar dels murs i que travessaven els diferents nivells de l’abocador. Com va escriure Augé: “aquesta tècnica, de tradició antiga, s’utilitza en zones on la superfície és flonja i inadequada per a aguantar càrregues...” (Augé, 2007,11); en definitiva, es tracta d’un sistema de pilotatges per assentar les fonamentacions de les parets, bastides en un terreny on la seva pròpia naturalesa i la proximitat de la capa freàtica feien que no fos massa estable i, per tant, existia l’amenaça que acabés cedint i, amb ell, el mur. ADDENDA Amb posterioritat a les intervencions aquí descrites es va realitzar un petit control arqueològic motivat per la col·locació d’unes noves escales d’accés, tant a la torre del Fum com a la del Corn. Aquests treballs varen aportar poques dades noves, ja que afectaven una superfície molt reduïda (Frigola i Montalbán, 2012). Tot i això a l’espai existent entre l’actual museu i la torre del Corn es varen localitzar 3 trams de mur perpendiculars a la façana de la torre i de l’ampliació del cenobi. Dos d’ells eren d’època moderna i configuraven un passadís que permetia comunicar l’ampliació del monestir realitzada al s. XVIII amb el primer pis de la torre. Més interessant és el tercer, realitzat amb blocs de granit i sorrenca i que era anterior als altre dos. Aquest mur denota una ocupació d’aquest espai probablement a partir de l’ampliació del monestir del s. XIV i indicaria l’eliminació del tram de muralla que, creiem, havia d’ocupar aquest espai en fases anteriors.

L’EVOLUCIÓ HISTÒRICA A la primera part del present volum hem intentat presentar les dades disponibles amb vistes a la reconstrucció de l’evolució estructural del monestir. Les excavacions arqueològiques han proporcionat tot un seguit d’informacions, estructures i estratigrafies que ens han d’ajudar a la reconstrucció d’aquest conjunt monumental. Però aquestes informacions són parcials, no solament perquè ha resultat impossible excavar la totalitat de la superfície ocupada pel cenobi sinó també perquè la pròpia evolució històrica ha comportat la desaparició de molts dels elements que formaven part del mateix. Per això resulta important la documentació fotogràfica, planimètrica i arxivística que hem intentat també presentar en el bloc anterior. Ara bé, tot i les limitacions de la informació disponible queda per fer una tasca molt més important que la simple presentació de les dades. Les estructures no tenen cap valor per si mateixes si no es contextualitzen. Els edificis del monestir i les seves reformes són el resultat de tot un seguit de decisions i aquestes no es prenen mai de forma aïllada, sinó integrades dins un context històric, econòmic i social que en determina la seva forma i abast. Aquest estudi no pretén reconstruir la història en detall de la comunitat monàstica, sinó estudiar l’evolució arquitectònica del monestir. Però per fer-ho cal analitzar la situació existent en cada moment; solament si entenem les circumstàncies històriques, polítiques, econòmiques i culturals en què s’emmarquen les reformes podrem entendre la seva funcionalitat i abast. És un propòsit difícil d’assolir, ja que les dades disponibles no ofereixen una visió completa de la situació. L’arqueologia sovint és com un trencaclosques al qual li manquen unes quantes peces, algunes d’elles essencials, però sense les quals hom ha d’intentar apreciar una visió de conjunt. Per tant, en algunes ocasions no podrem presentar més que hipòtesis de treball, propostes de reconstrucció o visions forçadament parcials. Tot i això pensem que precisament la confrontació de les dades purament arqueològiques unida a la documentació d’altra índole disponible i la

contextualització històrica ens han de permetre obtenir una aproximació el més acurada possible. UNA MICA DE TOPOGRAFIA Per comprendre l’evolució de qualsevol conjunt d’estructures és important intentar entendre la topografia de l’indret on s’assenten des d’època antiga i les transformacions a que aquesta ha estat sotmesa al llarg del temps. Tot i que actualment tota la zona on s’assenta el monestir es presenta com un espai planer, situat a l’interior de la població no va ser fins pràcticament al s. XX que l’espai ocupat pel vell cenobi es va integrar de forma efectiva a la vila i, de fet, una riera, actualment soterrada marcava el límit, gairebé com una frontera, entre ambdós. En època antiga la zona se situava entre la riera que acabem d’esmentar, i que era coneguda com la riera del monestir, situada a tramuntana, i una elevació del terreny, el Castellar, en direcció sud. Per contra, per llevant s’obria de cara al mar. Tot sembla indicar que el terreny presentava un important desnivell de sud a nord, però també en direcció est. De fet les excavacions han posat de manifest com les greses naturals de la zona que actualment ocupa la nau de l’església se situaven a una cota força més elevada que les àrees de l’entorn. Tant és així que al sector occidental de l’església i a la zona de la Porta Ferrada, les greses del subsòl afloren a un metre i mig de profunditat, mentre que als espais situats a tramuntana i ponent es va arribar a la capa freàtica, situada a gairebé tres metres de profunditat, abans d’assolir el nivell natural. Com veurem, aquesta topografia té el seu reflex en les pròpies edificacions, especialment en les més antigues, ja que les diverses edificacions existents funcionen a cotes diferents. Aquest desnivell ja es va solucionar parcialment en època medieval realitzant importants aportacions de terres, especialment a la zona situada al nord del conjunt, creant una elevació artificial del terreny que va tenir el seu reflex a la documentació, ja que l’indret es va conèixer com 93

la Mota, terme que fa referència a la presència d’una elevació o amuntegament de terres.. Pel que fa a la banda sud, tot sembla indicar que el terreny era clarament ascendent, en alguns punts amb desnivells abruptes i sobtats, com es va poder comprovar a les rases de prospecció realitzades a la zona de l’hort del Rector. En aquelles rases es va apreciar com la meitat nord de l’ala oriental del monestir del s. XVIII es va construir afaitant i retallant de forma important la gresa del subsòl i modificant tota la topografia de la zona. A la mateixa prospecció es va poder apreciar que l’extrem de tramuntana del pati s’havia construït elevant el nivell de circulació un mínim de quatre metres, en un procés que probablement ja s’havia iniciat a finals del s. XVI quan es va construir la nova sagristia. Abans d’aquestes reformes és molt probable que tot el sector oriental de l’actual església i de la plaça situada a tramuntana fos un sector amb un fort pendent que davallaria en direcció a la platja (més propera al monestir que a l’actualitat). I és que creiem que bona part de la capçalera de l’església gòtica es va construir

94

guanyant terreny a un espai que originalment era una fondalada. Així ho demostraria el fet que encara actualment els carrers situats a llevant de l’església se situen a una cota de més de dos metres per sota del nivell de circulació de l’edifici de culte. És aquesta peculiar topografia la que explica la ubicació de les estructures més antigues i la progressiva expansió de les edificacions aconseguida amb molt d’esforç i grans aportacions de terres. Al llarg de tota la seva història, el monestir va ser un element físicament extern a la població de Sant Feliu. Anterior cronològicament a la vila, sempre va constituir una entitat ubicada a l’exterior de la mateixa, que fins i tot disposava de muralles pròpies. La riera va constituir fins al final de la seva història, i de fet, fins a principis del s. XX, l’element de separació entre el poble i el cenobi. Com veurem, la separació entre vila i monestir va ser tot sovint quelcom més que una separació física i, de fet, la lluita establerta entre aquestes dues institucions ha marcat bona part de la història de Sant Feliu de Guíxols.

L’ÈPOCA ROMANA BAIX IMPERIAL El grau d’ocupació en època antiga del que actualment configura la zona costanera de Sant Feliu de Guíxols és encara avui una gran incògnita. Tot i que l’indret constituïa un espai ideal per a l’ocupació humana, amb dues bones platges, molt adequades per ser emprades com a port o fondejador, unes rieres que proporcionaven aigua potable i un rerepaís prou ric, les notícies arqueològiques disponibles a dia d’avui ens mostren una ocupació poc intensa o almenys sobre la que tenim poques dades. Sabem que a la Punta dels Guíxols hi havia un poblat ibèric, existent com a mínim des del s. IV aC i amb una ocupació que es va prolongar com a mínim fins entrat el s. I dC (Esteva, Nolla i Aicart, 1989, Vivo, 2008).

L’esperó de la Punta dels Guíxols divideix la badia en dues parts, amb l’anomenada platja de Calassanç a llevant (actualment oculta per les infraestructures portuàries que s’han bastit al seu damunt des d’inicis del segle XX) i a ponent, el port de l’Abric. Aquests ports naturals s’endinsarien uns quants metres cap a l’interior, de forma més marcada que a l’actualitat, tot fent més pronunciat l’allargament d’aquest esperó. Això, unit als petits penya-segats que presentaria pels costats de llevant, migdia i ponent, hauria permès de concentrar l’esforç defensiu en la fortificació de l’istme pel costat nord-oest i algunes poques parts vulnerables (Esteva, Nolla i Aicart, 1989, 45-46). Hauria estat habitat per la població indígena ibera des del s. IV aC, en el

Fig.91. Planta de les estructures conservades d’època romana i tardoantiga.

95

que hauria constituït un típic oppidum costaner, potser l’anomenada Iecsalis a la que fa esment l’any 1606 l’abat Alonso Cano (Cano, 1606). Poca cosa en sabem del poblat més enllà d’un conjunt de sitges excavades a principis del s. XX i que Hurtebise, erròniament, va confondre amb enterraments. Les dades referents al període romà alt imperial són encara més escadusseres, per no dir pràcticament inexistents. Solament al carrer de Girona es varen recuperar, durant unes obres, un grup de sepultures de tegulae a doble vessant i molt a prop un fragment de mosaic (Esteva, Nolla i Aicart, 1989, nota 163). Malauradament el mosaic es va perdre i per tant no és possible datar-lo i pel que fa a les tombes de tegula aquestes són més habituals en època baix imperial que no a l’alt imperi. En resum a dia d’avui no disposem de cap dada ferma que ens apropi a l’existència d’alguna vil·la alt imperial a la zona costanera de Sant Feliu. Per contra, les dades disponibles sí ens mostren una ocupació important en època baix imperial, concentrada precisament a la zona de l’actual monestir. Les diverses excavacions realitzades al sector ja des dels anys seixanta han anat posant al descobert diferents estructures, sempre associades a materials d’època baix imperial i tardoromana. Així, ja en els treballs realitzats als anys seixanta del s. XX dirigits per Ll. Esteva, a l’entorn de la torre del Fum i al carrer Prior, situat a llevant de la capçalera de l’església, es varen recuperar diferents tombes associades a materials baix imperials (Esteva, 1962c; Esteva, 1983). Començant pel final, al carrer del Prior es varen trobar tres enterraments que encara conservaven l’òbol, una moneda que, seguint una vella tradició grecoromana, es posava a la boca del difunt amb la intenció de pagar el servei de Caront, el barquer infernal que menava els traspassats al Més Enllà. En el cas de les monedes d’aquests enterraments solament se’n varen poder identificar dues, que es dataven dins de la primera meitat del s. IV (Aicart i Rocas, 2006, 124-125). També els materials recuperats a l’entorn de les tombes es podien datar als ss. IV-V (Aicart i Nolla, 1995). Més àmplia era la cronologia dels materials recuperats a l’entorn de la torre del Fum pel mateix Esteva, que iniciant-se al s. IV arriben fins al s. VII (Esteva,1962c; Esteva,1983; Aicart i Nolla,1995). 96

Fig.92. Fragments de morter amb marques d’encofrat que podrien formar part d’una cupa destruida, localitzats a l’àmbit 5-6 de la zona 1.

Però sens dubte el major volum d’informació l’han aportat les excavacions desenvolupades entre els anys 2008-2010 i que han permès identificar tot un seguit d’estances a l’entorn de la torre del Fum, als peus de l’església i a la zona de la plaça, que formarien part d’un assentament construït al s.IV i amb una perduració com a mínim fins al s. VI o VII dC. Les estructures es disposaven en dues terrasses diferents, situant-se les de tramuntana a una cota de més de dos metres per sota que el nivell de circulació de les estances localitzades a la banda meridional. Aquest desnivell es va mantenir no solament en època antiga sinó també en època alt medieval i en alguns espais, com a la porta lateral de l’església fins ben entrat el s. XVIII, si bé de forma paulatinament més atenuada. Començant per la part més elevada, allà on posteriorment es construirà l’església romànica del monestir s’hi identifica un extens edifici, de formes regulars, amb grans cambres quadrangulars, algunes d’elles pavimentades amb rics sòls de mosaic. Les estructures d’aquest moment es distingeixen amb facilitat ja que els paraments són construïts en opus caementicium. L’edifici presenta un límit septentrional molt clar, ja que una façana correguda configura el límit no solament de l’edifici sinó de la pròpia terrassa, atès que les construccions ubicades a tramuntana se situen, com ja hem comentat, a una cota força més baixa. Les estructures recuperades no dibuixen la planta sencera de l’edificació, tot sovint molt

alterada per les reformes medievals i modernes, i en alguns punts resulten difícils d’interpretar. Tot i això el que sí varen posar de manifest les excavacions és que aquesta edificació va patir diverses modificacions, tot sovint puntuals, al llarg del baix imperi. A l’extrem occidental de la zona excavada (dins la plaça situada davant del museu, l’anomenada zona 1) s’hi situa una estructura de forma poligonal, amb l’aspecte d’un absis (de 5 m d’amplada per 2 de profunditat), que presenta la peculiaritat de conservar a la part inferior del mur occidental una canalització que travessa el parament i es prolonga en direcció oest. Malauradament no es va poder determinar el punt d’origen de la canalització, tot i que el fet que no travessi el mur contrari, l’oriental, indica que s’havia d’originar a la zona central de l’espai. La canalització és coetània a l’absis poligonal ja que pel punt on el travessa es va construir una arcada, bastida amb bipedals de rajol, i perfectament integrada al parament de caementicium. Poca cosa més sabem de l’estructura o de la cambra de la qual formaria part (A5-6), ja que aquest és un dels espais de més intensa

Fig.93. Vista general dels àmbits 9 i 10 i les restes de la preparació del mosaic.

ocupació i remodelació en època medieval i moderna, amb la conseqüent destrucció dels elements més antics. Per la banda oest (A14) aquesta estructura es recolza contra un mur est-oest, al qual, en un moment posterior, s’hi va adossar una altra estructura, allargassada, orientada de nord a sud. L’estructura era construïda amb pedres irregulars lligades amb morter definint una coberta en forma de volta de

LES CUPAE I LES TOMBES AMB COBERTA DE VOLTA Les excavacions arqueològiques desenvolupades al monestir als darrers anys han posat al descobert alguns enterraments d’època romana baiximperial amb unes característiques molt determinades que els distingeixen de les formes més habituals dins els monuments funeraris d’època antiga. Així a les excavacions a l’interior de l’església, molt a prop de la torre del Fum es va posar al descobert una estructura semicilíndrica, massissa, construïda amb pedres lligades amb morter i arrebossada exteriorment, que interpretem com una cupa. A les excavacions realitzades a la plaça situada davant el museu, molt a prop de l’actual portal de Sant Benet es varen localitzar dues tombes de característiques similars. Es tractava de dues estructures allargassades, cobertes amb volta, fetes amb opus caementicium amb un arrebossat exterior, en les quals encara s’apreciava de forma molt evident les marques de l’encofrat de taulons de fusta emprat per fer la coberta. Mentre una de les estructures es conservava dempeus, si bé força malmesa, l’altra es va recuperar completament desmuntada. Ambdues es varen interpretar també com una mena de cupae, tot i que en aquest cas, com veurem, la terminologia no resulti acceptada per tots els investigadors. Però que són les cupae? Les cupae són un tipus de monument funerari massís de figura semicilíndrica que tant podria ser monolític com de maçoneria (López,1999,67). Els massissos (cupae solidae) tot sovint eren construïts emprant blocs monolítics de pedra a les que es donava la forma semicilíndrica. Aquests monuments assentats normalment sobre una o dues grades marcaven el lloc de l’enterrament. El segon grup serien les cupae structiles, generalment de maçoneria i buides per dins que s’assentaven sobre un petit graó. En els dos casos l’enterrament se situava per sota del nivell del terra i les tombes marcaven l’espai. 97

Habitualment aquestes tombes podien anar pintades, generalment de color vermell, i portaven una cartel·la on se situava la memoria del difunt, és a dir, la inscripció que recordava al mort. En terres catalanes aquesta mena de tombes són escasses i es concentren en pocs jaciments. La necròpolis més important amb enterraments d’aquestes característiques és la de la plaça Villa de Madrid de Barcelona (la romana Barcino), en un context social i cronològic molt determinat. Per les inscripcions s’ha deduït que en el cas de Barcelona es tractava d’una tipologia emprada per esclaus i lliberts i que va estar en ús en un període que es pot situar entre els segles II i III (Beltrán, 2007). Tradicionalment es considerava que les diferències tipològiques derivaven d’un sistema d’enterrament diferent, essent les solidae per incineracions, mentre que les structiles més modernes es destinarien a inhumacions, però les darreres anàlisis (Beltrán, 2007, 25-26) han demostrat que no és així i les dues tipologies es poden emprar per inhumacions. Pel que fa als seus orígens es considera que és un model de tomba original sobretot del nord d’Àfrica, des d’on es va difondre per províncies. La influència africana és molt directa envers les necròpolis que usen aquest tipus de tombes al sud de la Península Ibèrica, però en el cas de la Tarraconense és probable que arribés per altres vies, sobretot a través de comerciants provinents d’Itàlia i la Gàl·lia. De fet a la necròpolis d’Isola Sacra (Portus, Ostia) s’han localitzat tombes d’aquesta mena emprades sobretot per comerciants i armadors. Però les cupae i les tombes semicilíndriques són també emprades en època baiximperial i en contextos cristians, com ho demostren les cupae de la necròpolis paleocristiana de Tarragona i que es daten als segles IV-V. A la vil·la romana de la Barquera (Perafort) es varen excavar dues tombes que ens recorden molt poderosament les localitzades a la zona de la plaça de Sant Feliu (López, 1993). Es tracta en aquell cas de dues estructures de grans dimensions (ja que mesuren més de 3 m de llarg per gairebé 2 m d’ample). La volta de les dues tombes s’alça sobre sengles sòcols i la volta, de petites pedres irregulars lligades amb morter sobre un encofrat de fusta del qual encara queden, a la cara interna de l’estructura, clarament marcades les traces dels taulons. Les tombes anaven exteriorment arrebossades. Les seves grans dimensions fan que no es considerin cupae pròpiament dites sinó que reben la denominació de “tombes de maçoneria amb coberta de volta” (López, 1999,82), però indubtablement es tracta d’una evolució del model de les cupae. Aquestes dues estructures se semblen molt a les recuperades a Sant Feliu, si bé amb unes dimensions força majors, on també s’aprecia, de forma molt exagerada, les traces dels taulons en la cara interior de l’estructura. La cronologia de les tombes de la Barquera se situa als segles IV-V, també en un context cronològic molt similar a les del monestir. la qual en manca una part i que va ser destruïda en època medieval per la construcció d’un nou mur. La part conservada mesura gairebé 3 m de longitud i la seva amplada, quan era sencera, superaria els 1’5 m. La cara inferior de la volta presentava traces de l’enfustissat que va configurar l’encofrat sobre el qual es va construir l’estructura. Al sud de l’absis poligonal es varen recuperar tot un seguit de grans fragments de morter, amb clares marques d’encofrat, que segurament corresponien a una segona estructura de similars característiques completament destruïda. Aquestes dues estructures corresponen probablement a sengles tombes, dins una tipologia que, similar a les cupae, s’ha localitzat a d’altres indrets, com la vil·la de la Barquera (Perafort, Tarragona) (López, 1993) en un context cronològic similar, 98

dels ss. IV-V dC (sobre les cupae, veure quadre adjunt). A llevant de l’absis poligonal s’hi va localitzar una gran cambra quadrangular de 10 m per 9’5 m (A7-9). Malgrat que tota la zona central de la cambra va ser rebentada en època medieval, encara s’hi conservaven restes d’un mosaic policrom de decoració geomètrica, en la part conservada del qual s’aprecia una flor inscrita en un cercle de vius colors. L’excavació d’aquesta estança va permetre determinar l’existència de dues fases constructives. La més antiga, associada a un paviment de morter, se situaria a principis del s. IV dC, mentre que la segona, que va implicar una elevació del nivell de circulació i la col·locació del mosaic se situaria uns cinquanta anys més tard. Aquesta estança es comunicava amb una altra cambra (A10), més

Fig.94. Restitució de la part coneguda de la decoració del mosaic de l’àmbit 9.

allargassada, també dotada d’un paviment de mosaic, si bé en aquest cas en un pèssim estat de conservació, de tal manera que el fragment més gran del mateix no superava els 10 cm. Tot i això es va poder apreciar part de la decoració de l’orla formada per nusos salomònics policroms, un motiu molt habitual a la musivària a partir de finals del s. II dC. Tot sembla indicar que la façana septentrional del conjunt es prolongava en direcció est fins com a mínim la zona on se situa actualment la torre del Fum. Aquest mur de contenció devia seguir en ús, amb les remodelacions pertinents, durant molts segles, ja que l’espai que actualment resta buit entre la torre del Fum i l’església no és altra cosa que l’espai deixat pel seu desmuntatge. L’eliminació del mur, almenys en part del seu alçat, va permetre, en època medieval, crear el

Fig.95. Llosa recuperada a les excavacions realitzades a l’interior de l’església.

passadís que actualment ocupa aquest espai. A la zona de la plaça es varen recuperar indicis de l’existència d’altres estances, si bé aquestes es conserven de forma mes parcial. Així, és segura l’existència de sengles cambres a migdia de les dues pavimentades amb mosaic (A1-2 i 15-16). Aquestes estarien comunicades per una porta i mentre que l’occidental ha desaparegut quasi completament, de la de ponent en coneixem els límits occidental i oriental que se situa al davant de l’actual Porta Ferrada. Precisament les excavacions de C. Montalbán realitzades en aquest espai i les desenvolupades per A. Prados a l’interior de l’església ens dibuixen un altre grup d’estances on semblen combinar-se un gran espai quadrangular (sota l’actual Porta Ferrada) i tres estances a la zona de llevant. Pel que fa a aquestes darreres, situades sota l’actual església, cal assenyalar que originalment una d’elles, la situada al nord (A501), presentava un sòl de terra batuda al centre del qual s’hi va encastar una llosa que servia de basament per a un element vertical, com ho mostra l’encaix quadrangular que presentava a la part superior. Desconeixem la funcionalitat de la peça que sostenia que tant podria ser la base d’una petita escultura o element decoratiu, com un petit altar. Si bé la segona opció resulta molt engrescadora, com veurem, no hi ha cap prova objectiva que la recolzi, més enllà de la seva ubicació i la història posterior de l’espai, ja que se situa dins l’església medieval. Posteriorment es va col·locar un nou paviment, en aquest cas d’ opus signinum de bona qualitat que oblitera la llosa suara esmentada. La cambra central (A502) estava coberta amb un paviment de morter. Res en sabem de la pavimentació de l’estança meridional, ja que es conservava afaitada per sota del nivell de circulació, com succeeix també amb la gran cambra ubicada a ponent. Pel que fa a les cambres localitzades a la zona de la Porta Ferrada, la seva interpretació resulta més complexa, ja que a la manca d’estratigrafia cal afegir-hi la manca d’una planimetria unitària per a la totalitat de les estructures recuperades, fet que crea algunes confusions. De tota manera de l’anàlisi de la memòria d’excavació d’aquells treballs i de les publicacions (Montalbán, 2001a i b; Montalbán, 2002) es dedueix l’existència d’una gran estança quadrangular. Aquesta interpretació podria ser incorrecta, ja que també es varen 99

localitzar els arrencaments d’algunes estructures transversals, molt malmeses, que podrien ser pilastres o murs que compartimentessin l’espai i que foren posteriorment destruïts. El que sembla més clar és que en algun moment indeterminat, sempre amb anterioritat a la construcció de la Porta Ferrada, es va afegir un mur nord-sud a la banda occidental. Aquest mur feia un retranqueig a la banda nord, on es conserva una estructura transversal que aparentment el tanca. Aquesta estructura podria ser un passadís que donés accés a una escalinata, fet que determinaria la presència d’un pis superior per aquesa edificació. Malauradament les dades disponibles són insuficients, un cop més, per afirmar-ho amb rotunditat. Al nord d’aquest bloc edificat, i en una terrassa

cegues que constituïen la base de sengles petxines, sobre les que s’assentaria la cúpula. De fet per construir aquesta cúpula es va emprar aquest enginyós sistema de petxines que convertien un espai octogonal, de vuit costats, en un altra de setze. Aquesta ampliació de les cares permetia una transició encara més simple a l’espai circular, ja que la multiplicació de les cares feia que cada una fos més curta i facilités aquesta transició. En el moment de construir la torre del Fum, l’interior de l’estructura va ser massissada tot emprant rierencs lligats amb morter, fet que impedeix actualment l’estudi total de l’estructura i, sobretot, dilucidar-ne el tipus de pavimentació o qualsevol altra característica interna. Molt s’ha escrit ja sobre aquesta estructura (Nolla i Grau 2006, amb bibliografia anterior) i sobre la seva possible interpretació. En el moment de la seva descoberta els investigadors es varen dividir entre els que interpretaren aquest espai com un baptisteri i els que s’inclinaven per veurehi un mausoleu. Actualment sembla prou clar que es tracta d’un monument funerari (Nolla i Grau, 2006, 24-28) que es dataria segurament a finals del s. IV o ja dins el s. V, si atenem als materials

Fig.96. Restes del mausoleu, a la zona 6.

més baixa, se situa una de les estructures més conegudes del monestir, una edificació que creiem que té una importància essencial en l’evolució posterior del jaciment. A la base de la torre del Fum se situa una construcció (A603B) de planta exteriorment quadrangular (de 5’5 m de costat) i octogonal interiorment. L’edificació anava coberta amb una cúpula, i presentava una porta a la banda nord, que, posteriorment, va ser condemnada tot emprant blocs de pedra granítica idèntics als que es troben a la base de la torre del Corn, si bé de dimensions menors. Els murs són construïts en opus caementicium. La cúpula, l’arrencament de la qual es conserva de forma molt parcial a l’interior de la torre del Fum, s’assentava al damunt d’una motllura i era obrada en testae. Sobre aquesta cornisa el parament dibuixava tot un seguit d’arcuacions 100

Fig.97. Angle nord-oest del mausoleu.

Fig.98. Porta del mausoleu tapiada amb blocs de sorrenca reaprofitats d’una altra estructura.

recuperats i a la tipologia del monument. Ara bé, l’estudi acurat de l’espai immediat al monument ha permès determinar tot un seguit de detalls que ajuden a complementar la visió del mateix. Per començar s’aprecia que l’estructura que acabem de descriure conforma una unitat amb una segona cambra, quadrangular, situada a llevant (A601B) Tant és així que quan es va construir la torre del Fum aquesta va emprar els dos espais com a fonamentació, fet que explica la seva peculiar forma aixaflanada. El que no sabem és si ambdues cambres es trobaven comunicades però tot sembla indicar que així havia de ser encara que sigui en descartar altres possibilitats. D’aquesta cambra en coneixem els límits nord i part del de llevant, i en cap dels dos hi ha cap porta. Difícilment podria trobar-se al sud ja que la cambra es va construir molt propera al mur de contenció del terreny i, per tant, l’únic accés s’hauria de situar a ponent comunicant directament amb el mausoleu. Aquesta connexió ja no és visible avui dia ja que alguns dels murs del mausoleu han estat destruits i a més es va farcir amb pedres i morter l’interior de l’espai. Per altra banda, si analitzem el parament nord, un sortint situat a ponent de la porta, que fins ara s’havia interpretat sempre com un contrafort no és tal cosa sinó un mur nord-sud amb un porta. El problema és que Esteva, que ja el va descobrir en els seus treballs, no va arribar a aprofundir fins a l’alçada del llindar de la porta o, més probablement, no el va veure, i d’aquí la confusió, en veure com a final del mur el que en realitat era un brancal de la porta. El que és important d’aquesta estructura és que el

mur és un element constructivament imbricat al mausoleu i, per tant, coetani. L’existència d’aquests dos elements, la cambra est i el mur, demostren que el mausoleu no es va concebre mai com un element aïllat sinó que formava part d’un conjunt més gran. A aquests elements caldria afegir-hi la troballa de dos murs més, un d’ells paral·lel al mausoleu i l’altre, transversal i constructivament recolzat contra aquest, a llevant de la porta. Probablement es tracta d’una remodelació de l’edificació ja que, en cas de ser coetanis, s’haurien imbricat amb el massís del mausoleu, com es va fer amb el mur de la banda occidental de la porta, però les seves característiques constructives, amb paraments d’opus caementicium, els situen encara en època baix imperial. Existeix un altre indici que demostra que la construcció va patir com a mínim una reforma: el tram occidental del mur nord del monument funerari va ser parcialment desmuntat i renovat amb un nou parament que a més prolonga el preexistent en direcció oest. Aquesta obra es va fer segurament per poderhi connectar i assentar adequadament una volta que cobriria una estança situada al nord del mausoleu. Pel que fa als límits d’aquesta cambra, l’únic indici que en tenim són les restes d’un mur nord-sud que s’intueix sota el gran massís de morter dels dipòsits del celler que

Fig.99. Alçat de les estructures conservades del mausoleu a l’interior de la torre del Fum, on s’aprecia la cornisa i les petxines que marquen l’inici de la cúpula.

101

han destruït bona part del sector i que podria configurar el seu límit occidental. Tot plegat ens dibuixa un segon cos edificat, situat a una terrassa inferior respecte a les cambres de la plaça i l’església. Aquesta independència es mostra ja clarament pel fet que aquest edifici presenta una orientació lleument diferent a les estances de la terrassa superior, i tot i la manca de materials suficients per demostrar-ho, creiem que és probable que sigui lleugerament posterior a les construccions de la zona alta. Segurament no era aquesta l’única construcció de la zona baixa. A la plaça del museu es va localitzar un mur est-oest que porta la mateixa orientació que els que trobem a l’entorn del mausoleu. Malauradament, se situava a un dels límits de l’espai excavat i no en sabem la seva funció ni la relació amb la resta d’estructures. A la banda contrària, uns metres al nord de la porta lateral de l’església, es va excavar l’angle d’una construcció de murs de pedra lligades amb morter i pavimentada amb opus signinum. Aquest espai, que no es va poder resseguir completament, va ser aprofitat per diferents usos al llarg dels segles, cosa que ha afectat molt a la seva estructura original, sense que puguem aclarir de quin tipus d’element es tractava (un magatzem, part d’un habitatge, un monument funerari?). A tot aquest conjunt d’estructures cal afegir-hi les tombes d’època romana trobades aquí i allà durant les diferents excavacions. Ja hem referit l’existència a l’extrem occidental de la plaça (zona 1) d’una estructura de coberta hemisfèrica i de les restes d’una segona, que hem interpretat com a tombes d’una tipologia que desenvolupa l’estructura de les cupae. Però no són aquestes les úniques tombes d’aquestes característiques. Una estructura que es pot identificar de forma molt més clara amb una cupa es va recuperar a l’interior de l’església l’any 2008 (Vivo i Nolla, 2009). Aquesta, una peça massissa de pedra i morter se situava molt a prop del mausoleu, si bé a la terrassa superior. A aquestes tombes més monumentals cal afegir-hi els diferents enterraments, generalment en caixa de tegulae localitzats a l’entorn del monestir. Així, a la zona de la plaça es va recuperar una tomba de tegulae. Un segon enterrament d’aquestes característiques es va trobar dins la zona 6, a ponent del mausoleu. Aquesta tomba ja havia estat descoberta per Lluís Esteva a les 102

seves excavacions dels anys seixanta del s. XX i sembla que en aquells treballs va trobar altres tombes en el mateix sector. La primera és una tomba en forma de caixa, feta amb lloses de pissarra i situada immediatament a ponent del mausoleu, sota el massís dels dipòsits del celler, tomba que es va tornar a trobar l’any 2010. Esteva també referencia en els seus escrits la troballa de tres tombes més, una de tegulae molt similar a la suara descrita i dues caixes fetes amb lloses de pissarra i rierencs (Esteva, 1978, 38). El que no està tan definit és la cronologia de totes aquestes tombes, ja que si bé les de tegulae responen clarament a un model d’enterrament d’època romana, les caixes de pissarra podrien ser posteriors, probablement d’època tardoantiga, el que seria una prova de la continuïtat d’ús de l’espai com a zona funerària. A aquestes tombes cal afegir-hi els enterraments trobats durant una petita excavació realitzada pel mateix Esteva al carrer Prior. En ella es varen recuperar tres enterraments amb sengles monedes, probablement els òbols que es posava a la boca dels difunts. Ambdues monedes se situaven cronològicament a la primera meitat del s. IV dC. Els enterraments podrien ser una mica més tardans, ja que al seu entorn es recuperaren ceràmiques del s. V dC i les monedes solen tenir una llarga perduració d’ús en època antiga. Sigui com sigui, resulta clar que aquestes tombes formaven part del mateix nucli funerari creat a l’entorn del mausoleu i que, com veiem, ocupava una superfície àmplia (Aicart i Nolla,1995). Una interpretació Les restes més antigues localitzades a la zona del monestir de Sant Feliu de Guíxols es daten en època romana baix imperial. Les excavacions han permès identificar una edificació rectangular, orientada d’est a oest, el perímetre septentrional de la qual se situa al límit d’una petita terrassa, potser parcialment artificial. Les excavacions realitzades als peus de l’església varen posar de manifest que la topografia original del sector marcava una petita elevació que tenia el seu punt més elevat en aquell sector, mentre que aprofundia ràpidament en direcció est i oest, de manera que la construcció de l’edifici devia requerir l’aportació prèvia de terres i la realització de tasques de terraplenament en diversos sectors. L’edifici presentava una gran homogeneïtat

EL MAUSOLEU DE LA TORRE DEL FUM I ELS SEUS PARAL·LELS: SANTA MAGDALENA D’EMPÚRIES Els treballs de restauració endegats al monestir l’any 1960 varen permetre posar al descobert una estructura precedent al damunt de la qual, tot emprant-la com a fonamentació, s’havia alçat la Torre del Fum. L’excavació a l’exterior de la torre va permetre albirar que es tractava d’una estructura quadrangular, que anava associada, com a mínim, a una segona cambra. L’excavació de l’interior de la torre va permetre apreciar que aquella estructura que exteriorment era quadrangular, interiorment era de forma octogonal. Malauradament en ser obrada la torre del Fum s’havia massissat amb pedres i morter tota la part inferior de tal manera que no és possible excavar aquesta estructura fins als nivells de circulació. El monument, de forma quadrangular, presenta unes dimensions exteriors de 5’70 m. Els murs perimetrals són bastits en opus vittatum caementicium a base de pedra local, retallada exteriorment i lligada amb morter. La planta quadrangular es va reconvertir en octogonal interiorment afeginthi als angles sengles estructures triangulars fetes amb el mateix material i tècnica constructiva. Interiorment només es pot apreciar l’angle de dues d’aquestes cares octogonals (una tercera s’aprecia a l’exterior de la torre), però en elles s’observa el sistema de cobertura, una cúpula. Interiorment, els murs finalitzaven en una doble filada de testae que dibuixen una cornisa interior, al damunt de la qual s’assentava la cúpula construïda amb testae i morter. Actualment s’observa que com a mínim en un dels angles per reconvertir l’espai octogonal a circular es va construir

Restitució del mausoleu del monestir de Sant Feliu de Guíxols (dibuix: Jordi Sagrera).

103

una fornícula. Això va portar a Palol a interpretar-lo com un element estructural que formava part d’un conjunt de petxines de sosteniment (Palol,1999,195). Altres, com Nolla i Grau (Nolla i Grau,2006) creuen que aquest element no era necessari i que podria ser una simple decoració. El cert és que l’anàlisi detallat dels paraments conservats permet apreciar l’existència d’un segon nínxol a l’angle est de l’estructura, però molt malmès per l’enderrocament dels murs de l’entorn, fet que reforça la seva funció estructural. L’alçada de l’edifici des del llindar de la porta visible a l’exterior, i la cornisa de testae és de 2’5m. El monument presentava una porta a la cara nord, situada en posició central de 1’40 m de llum que es troba condemnada. Per fer aquest paredat es varen fer servir carreus d’opus quadratum de pedra granítica, idèntics als emprats a la base de la Torre del Corn, si bé de dimensions menors. Un d’aquests blocs correspon a un brancal de porta, fet que demostra que en el moment de cloure l’edifici i de retruc construir el basament de la Torre del Corn es va desmuntar una edificació propera. Un cop condemnada la porta es va destruir la part superior de l’edificació, es va farcir amb morter i pedres la part inferior i s’hi va construir al damunt la Torre del Fum. Les excavacions de l’any 2010 han permès completar la visió d’aquest element, tot confirmant algunes qüestions que ja havia apreciat Ll. Esteva en els seus treballs dels anys seixanta, matisar-les i complementar-les amb noves dades. La cambra octogonal no és un element aïllat sinó que forma part d’un complex bastant més gran. Així, ja als treballs dels anys seixanta es va poder comprovar que formava una unitat amb una cambra situada a llevant. Res en sabem d’aquest espai ja que la Torre del Fum també l’aprofita com a fonament. El que si sabem és que no es detecta cap porta en els paraments visibles (nord i est). Aquesta porta tampoc es podia situar a migdia, ja que es va construir contra el mur de contenció de la terrassa superior, i per tant, pensem que devia estar connectat amb la cambra octogonal. Al nord d’aquesta estança també hi havia altres construccions. Així a les excavacions antigues es va identificar un tram quadrangular de mur que flanquejava la porta nord i que es va interpretar com un contrafort. Les excavacions de l’any 2010 varen permetre comprovar que no ho era sinó un mur, amb una porta central i que el problema era que no es va documentar adequadament en aquells moments1 . Així mateix les excavacions varen permetre apreciar que un segon mur nord-sud se situava al costat est de la cambra. Aquest mur era de característiques diferents, fet en opus caementicium, amb molt morter i poca pedra i tot emprant un encofrat de fusta del qual encara resultaven visibles les marques dels taulons. Un segon mur, aquest en direcció est-oest, se situava a l’est de la zona excavada. Aquestes estructures semblen formar part d’una reforma del conjunt no solament per les seves característiques, lleument diferents als paraments originals, sinó pel fet que el mur de llevant recolzava contra el mausoleu, a diferència del de ponent que s’hi lligava configurant una unitat. Altres indicis també ens apropen a l’existència de reformes al sector. Així, a l’angle de ponent del mausoleu s’hi va recolzar un altre mur, est-oest, que a uns dos metres girava cap al nord, dibuixant una altra petita estança davant del monument funerari. A més la pròpia façana nord de la tomba va ser parcialment modificada. La zona situada a ponent de la porta va ser parcialment desmuntada i s’hi va col·locar un nou parament. Creiem que aquesta reforma té a veure amb un canvi en la coberta de la cambra nord, i que el nou aplacat es va col·locar per lligar millor una coberta en forma de volta. En definitiva, el que queda clar és que l’estructura octogonal no era un element aïllat sinó que formava un conjunt més gran i que aquest va patir com a mínim una reforma de certa envergadura. Pel que fa a la seva cronologia, les noves excavacions no han permès recuperar noves estratigrafies, ja que la zona ja havia estat completament excavada i, a més, la presència del gran bloc de morter dels dipòsits del celler no varen permetre ampliar la zona de treball. Per tant, hem de mantenir les datacions, sobretot estilístiques, Les excavacions varen permetre constatar que els treballs dels anys seixanta havien aprofundit per sota del llindar de la porta, però potser el sistema de treball que es va emprar va comportar que la zona ja s’hagués tornat a cobrir abans que Esteva la podés documentar convenientment.

1

104

que situen en època baiximperial, preferentment a finals del segle IV o ja entrat el V el moment de construcció del conjunt. Pel que fa al seu abandonament, la única dada ens la proporciona una peça ceràmica (TSA D, Hayes 105) recuperada en les velles excavacions i que es data a principis del segle VII. Pel que fa a la interpretació del conjunt, Nolla i Grau varen analitzar amb profunditat els diferents paral·lels existents per aquesta mena de mausoleus (Nolla i Grau,2006), però sens dubte l’edifici que més s’apropa al de Sant Feliu, no solament analitzant el mausoleu sinó la seva inserció en un edifici complex és Santa Magdalena d’Empúries. És per aquesta raó que reproduïm part d’una publicació sobre aquell jaciment que creiem que resulta molt il·lustrativa per entendre l’edifici que ens ocupa. Val a dir que en el moment en què es va redactar l’estudi que reproduïm no es coneixia encara la complexitat de les estructures de la torre del Fum i encara es pensava en un edifici simple i aïllat. Les darreres troballes no fan altra cosa que refermar aquests paral·lelismes. Vegem-ho: Recordem que el conjunt monumental de Santa Magdalena, bastant ben conservat, es localitza a la falda sud-occidental del turó d’Empúries, a la part més baixa, a molt poca distància, cap a migdia, de les ruïnes de l’església de Sant Margarida, al costat mateix d’un giratori, punt de contacte de la carretera d’Orriols a L’Escala i del ramal que en surt en direcció a Sant Martí.(...) En un moment que dataríem dins de la segona meitat/darrer terç del segle IV, en aquest espai marginal i estèril es va construir un monument funerari complex i notable(...) Quina era la funció d’aquest edifici clos? No en tenim dades directes. La resposta l’hem de deduir de les característiques de l’edifici, de l’emplaçament que ocupa, assenyalat (un edifici no és, mai un element desintegrat del seu entorn), i de l’evolució del lloc que s’explica en funció del seu origen. A partir de tot això, podem convenir en atorgar a l‘edifici una funció funerària, en considerar aquest monumentum, com una imponent tomba, un mausoleu cristià dedicat a un personatge que ens és desconegut del tot, home o dona,

Planta del conjunt de Santa Magdalena (Empúries)

105

que, tanmateix, per la seva personalitat, per les seves accions, per la seva vida, per la seva manera de fer, per la seva preeminència social va merèixer aquest reconeixement i va marcar la història subsegüent del lloc. En altres èpoques, anys enrera, s’hauria considerat aquest edifici, aquesta memoria, com un martyrium. Podria ben bé ser-ho però ja hem adduït anteriorment (cella memoriae de la Neàpolis, supra) les raons que ens porten a ser prudents. Ha de quedar clar, però, l’enorme prestigi en la seva comunitat del difunt allí sebollit. Som de l’opinió que en aquest primer moment l’edifici fou bastit per protegir, recordar i retre culte a una persona prestigiosa tal com posen de manifest, segons pensem, la planta, les peculiaritats del lloc i l’evolució posterior i per permetre enterrar-hi en la proximitat immediata, dins del mateix conjunt arquitectònic, un grup molt reduït de persones privilegiades, sens dubte d’alta posició social i pròxims potser per parentiu del difunt. El monumentum pròpiament dit –no podia ser de cap altra manera-, el contenidor de la tomba, era l’estança de planta central, el cub de base quadrada que inscrivia en el seu interior un octògon (cambra A). És l’indret que li pertoca arquitectònicament i, (...), simbòlicament. La sepultura havia de ser perfectament visible. No hi ha rebaixaments coetanis del subsòl ni evidències de construccions adossades als murs. Cal imaginar, doncs, l’existència d’un sarcòfag, potser esculturat, ben visible, ben present, tal com hem imaginat que succeïa a la cambra funerària nord de la basílica de la Neàpolis situat al bell mig de l’estança o, potser millor, contra la paret dels fons, davant per davant de l’única porta de la cambra. Les altres tombes del recinte en aquell moment eren obrades dins del subsòl i, per tant, només visibles en superfície, una manera de diferenciar molt precisa i altament simbòlica En un cas i altre, el difunt estaria orientat cap a llevant, cap a Jerusalem, per on tindrà lloc la Parusia, la segona –i definitiva- vinguda del Crist i que

Restitució del conjunt de Santa Magdalena d’Empúries (dibuix: Jordi Sagrera).

106

tindrà com a conseqüència la resurrecció de la carn i el judici universal. Les cambres simètriques (Ca i Cb) que fan evident la preeminència del dau central (A), eren cambres funeràries. La sala rectangular que ocupa, en solitari, la part central del costat septentrional del clos, perfectament centrada i davant per davant de la cambra funerària, hem de suposar que serviria de petita capella, lloc d’oració (D). L’orientació perfectament canònica avalaria aquesta suposició. Ja des del moment de la identificació de l’edifici principal del clos (cambra A), de planta exterior quadrada i interior octogonal, es proposà assenyadament una funció funerària i martirial. Tanmateix, no essent ben conegut tot el conjunt, s’insistia especialment en la cambra exteriorment de planta quadrada i interiorment octogonal. Aquesta mena de monuments pels vuit costats de l’espai anterior han estat considerats, segons com i segons on, o bé baptisteris de tradició milanesa i ambrosiana o bé mausoleus monumentals, a partir, sempre, de paral·lels ben coneguts d’uns i altres edificis arreu del món mediterrani d’ençà el segle IV. El simbolisme de resurrecció del número vuit és ben conegut i a bastament documentat, d’enorme prestigi. La lectura baptismal, la “resurrecció” de l’ànima “morta” per efecte del pecat original, és lògica i immediata. El gran bisbe de Mediolanum, Ambròs, hi representà un paper clau. De vegades, en edificis poc coneguts o mal coneguts, es planteja el dilema d’una o altra funció. Normalment, no hi ha dubtes. El nostre edifici és un d’aquest casos; una funció baptismal és absolutament inviable.(...) Més endavant en el temps, unes tres o quatre generacions més tard, segons pensem, aquell imponent monument funerari, va ser objecte d’una reforma substancial que significà un important canvi de mentalitat tot conservant, però, com a valor central, el paper determinant de la tomba primigènia que passà de ser exclusivament lloc de culte funerari i d’enterrament d’un grup molt reduït, a esdevenir punt central d’un cementiri dotat d’una peculiar església funerària. Un canvi substancial de mentalitat que van exigir una resposta contundent i reformes profundes per “modernitzar” i fer més útil, més efectiu el valor d’aquell lloc a la comunitat. Sense anar més lluny, el mateix que passà a la Neàpolis o a Sant Vicenç. Es tracta d’una reforma contundent i, per tant, acceptada i, potser, exigida, que va fer desaparèixer o va modificar les velles construccions, obrant-se’n de noves i, paral·lelament, oferint espais, de valor desigual i, probablement indicatiu de diferències socials marcades entre els usuaris, per efectuar enterraments. Les obres significaren l’enderroc i desaparició fins a nivell del sòl de circulació, fins allí on no causessin problemes ni destorbessin, de les cambres funeràries del costat meridional del clos (estances Ca i Cb). El material es reciclà i va servir per bastir l’obra nova. En canvi no sabem que succeí amb la cambra A, si es mantingué dempeus o fou parcialment desmantellada però fent-la evident . El mur de tanca va ser mantingut a tot l’entorn, llevat de l’espai perforat per l’absis, amb voluntat d’assenyalar fefaentment la primacia de l’interior en relació amb el fora. No sabem quina en seria, ara, l’altura. Podria molt bé ser que no fos unitària i que la del costat de llevant i tramuntana fos considerablement més alta que a ponent i migdia. De cert, però, no ho sabem. L’únic accés continuava essent la vella porta que probablement no era, ara, altra cosa que l’orifici entre brancals. Obres contundents van modificar el costat nord i nord-oriental. L’antic oratori fou el punt de partida de l’església funerària, de planta rectangular que es féu més gran cap a llevant fent-la arribar, ara, al mur perimetral del recinte i, traspassant-lo, en obrar la capçalera del temple més enllà. Sobresortia uns 4’60 m i tenia una amplada d’uns 5’45 m. Va fer servir a les cantonades uns enormes blocs ben tallats de calcària local, probablement aprofitats d’edificis abandonats i es dotà d’un excel·lent sòl d’opus signinum i tenia una amplada quasi tan gran com la de la nau occidental. En refer-se completament (fase III), fou arrasat i només es conserva la base, el paviment i els fonaments. A més, just en el punt de contacte amb la paret oriental del tancat, s’edificà una notable cambra 107

funerària d’uns 4’25 m de llarg per 3 m d’ample, pavimentada d’un sòlid i excel·lent opus signinum que anivellava i magnificava el recinte i tapava completament les dues antigues tombes (fase 1) que quedaven dins, disposada perpendicularment al temple on, s’hauria desplaçat el sarcòfag primigeni que, ara senyorejaria dins d’aquesta cambra principal situada a l’interior d’una església funerària, per tant, mantenint i recreixent, si era possible, la posició de privilegi que havia gaudit des de sempre. Recordem que dins de l’església hi hem trobat, només, dues tombes una de les quals d’un nadó deixant de banda, per a una època avançada, la modificació de la cambra funerària oriental i de la simètrica que s’afegí al costat occidental més enllà del mur original del primer tancat (fase III) que considerem tardanes i característiques de la fase III La voluntat, l’objectiu final d’aquesta reforma era de convertir l’espai immediat a la tomba venerada en un cementiri ad sanctos, de facilitar la possibilitat d’enterrar-s’hi al seu redós i, simultàniament, de dotar-se d’una autèntica església on celebrar còmodament les cerimònies religioses oportunes. Es tracta d’un canvi aparentment molt important en modificar substancialment l’antic conjunt del qual n’acabà quedant molt poca cosa i, tanmateix, ho hauríem de veure des d’una altra òptica, que ens ajuda a entendre-ho, com la voluntat d’una comunitat determinada, propietària de la memoria i directament nuada per lligams que ens defugen, a la figura del difunt allí sebollit, de fer un pas en davant, de propiciar un canvi de sentit, de convertir un lloc de culte en quelcom més i, sobretot, d’oferir al grup humà que hi havia darrera un cementiri privilegiat, on aquells que s’hi enterraven ho feien en la immediatesa del cos sant, protector i advocat en el tràngol de la mort, en la presència primera davant del judici inexorable de Déu. Com sempre la reforma creà dos espais que cal interpretar com a reflex de dos grups socials diferents. Una àrea privilegiada, definida per la proximitat de la basílica funerària on es conservaven les santes despulles i, físicament, pel mur de tanca del vell rectangle primigeni, reservades als de més amunt, i una altra, a un segon nivell, que ocupava l’espai immediatament a llevant del recinte i de l’absis de l’església. És la llunyania relativa i, sobretot, el ocupar espais més enllà de l’antiga tanca el que marca la diferència.(...) Més endavant, en un moment imprecís, potser en el segle VIII o molt a principis del IX, s’efectuaren noves reformes que van servir, sobretot, per dotar el temple d’una planta de creu llatina amb un fals transsepte i per crear, dins del conjunt, un nou àmbit privilegiat d’enterrament. (Aicart, Nolla i Palahí,2008,121-136) Si el lector recorre al text sencer d’aquell estudi veurà que el paral·lel més proper que s’esmenta en aquell cas és el de Sant Feliu (tot i que llavors solament se’n coneixia el mausoleu), creant una mena d’argumentació circular en què un referma les característiques de l’altre. Però el cert és que és així. Són per ara els dos únics complexos d’aquestes característiques coneguts a les nostres contrades i les seves similituds porten a pensar fins i tot en un cert origen comú, en un model que es repeteix. El fet que ambdós se situïn en indrets costaners i relativament propers, fa que aquest fet pugui no ser una coincidència i que un s’inspiri en l’altre. Una altra cosa és saber qui va inspirar a qui. constructiva, amb murs d’opus caementicium i una estructura molt regular, de grans cambres quadrangulars distribuïdes en dues fileres. Algunes de les cambres principals anaven pavimentades amb mosaics policroms, fet que per si sol ja denota la importància de l’edificació. Altres, com les de l’extrem de llevant o la situada al sud de la plaça, estaven pavimentades amb sòls d’opus signinum o morter. A aquest conjunt 108

caldria afegir-hi les nombroses estances que no han conservat el seu paviment. L’edifici va patir algunes reformes, generalment de caire molt puntual, que no varen modificar de forma important la seva fesomia i l’abast de les quals se’ns escapa. Els nivells arqueològics més antics corresponen a un paviment de morter de calç associat a un mur i algunes estructures esparses que es daten a principis del s. IV dC.

Fig.100. Paviment de calç recuperat per sota del mosaic de l’àmbit 9.

Es tracta d’elements tan puntuals i dispersos que no permeten deduir si corresponen al procés constructiu de l’edifici o a una construcció diferent que va ser esborrada o remodelada unes dècades més tard. Sigui com sigui, a mitjan s. IV dC aquest edifici ja presentava el seu aspecte més evolucionat i, com hem dit, les reformes posteriors serien de caire puntual. Un segon cos edificat es va bastir a la terrassa inferior, al nord d’aquesta edificació. Aquesta segona construcció sembla una mica posterior cronològicament al conjunt que acabem de descriure i era constructivament independent, ja que la seva orientació era lleument diferent. L’element central del conjunt és el monument funerari situat sota la torre del Fum. Però no es tracta, com en altres indrets, d’un mausoleu que generà al seu entorn un conjunt funerari i que amb el temps acabà esdevenint una església. En el nostre cas, el mausoleu forma part ja de bon principi d’un conjunt més gran i complex. El fet que la cambra situada a ponent es trobi íntimament lligada amb el monument funerari fa pensar en una segona cambra sepulcral, destinada als més propers al finat. A més, aquestes estances es troben integrades en un conjunt més gran, del qual en tenim poques dades més enllà que estava dividit en diversos espais i que va patir com a mínim una reforma important quan es va remodelar la cambra situada al nord-oest del mausoleu i que potser també va implicar la construcció de nous espais al nord-est. El paral·lel més proper a aquesta mena d’edificis el trobem en el conjunt monumental de Santa

Fig.101. Carreus d’opus quadratum reaprofitats a la base de la torre del Corn.

Magdalena, a Empúries (Aicart, Nolla i Palahí, 2008, 121-136), on un monument funerari idèntic al de Sant Feliu es va construir a l’interior d’un espai quadrangular en el que existien a més, una àrea funerària secundària i un oratori. Posteriorment les estructures de Santa Magdalena es varen convertir en una església i no podem descartar una evolució similar pel cas que ens ocupa (veure quadre adjunt). Coneixent aquestes dades, a les que cal afegirhi la necròpolis que s’estén a l’entorn d’aquest nucli, es pot plantejar una hipòtesi interpretativa sobre aquest conjunt. Tradicionalment els investigadors han pensat sempre que d’existir una església anterior a l’edifici romànic aquesta havia d’ocupar el mateix espai que el temple del s. XI. Són moltíssims els exemples en que això és així. Quan existeix un edifici de culte i se’n vol construir un de nou el més habitual és reconstruir-la al damunt del vell, tot sovint aprofitant-ne parts i de fet és el que succeeix al monestir de Sant Feliu al s.XIV, quan la nova església gòtica no fa altra cosa que aprofitat i ampliar l’edifici romànic precedent. La posició de l’altar o del nucli original del temple sol marcar de forma important l’evolució posterior de moltes esglésies, ja que tot sovint es procura respectar aquest punt com a nucli principal de posteriors remodelacions i ampliacions. Però no sempre és així. En el cas que ens ocupa la presència del mausoleu i les estances annexes permeten plantejar l’existència d’un edifici de culte d’època tardoantiga situat a la terrassa inferior i no on ara es troba l’església. La planta del mausoleu i de les estances de l’entorn recorda de forma important 109

Fig.102. Tomba de tegulae situada al nord de l’església. Descoberta per Ll. Esteva va ser retrobada a les excavacions de 2010.

la d’altres temples tardo antics de les nostres contrades, especialment la de la fase inicial del conjunt de Santa Magdalena d’Empúries, on un mausoleu i una àrea funerària es converteixen amb el temps en el nucli central d’una església. Com veurem, el creixement medieval va aprofitar la terrassa superior, més arrecerada, i va acabar per esborrar completament les estructures del nivell inferior, a excepció del mausoleu i l’estança annexa que quedaren integrades com a simple fonamentació de la torre del Fum. En aquest sentit es podria plantejar la hipòtesi d’un trasllat motivat per raons essencialment de seguretat. El trasllat a la terrassa superior respondria a un intent de situar en un espai més elevat i protegit l’edifici de culte i, de fet, tot el conjunt monàstic. Per altra banda, intentar interpretar el conjunt d’edificacions de l’època romana baix imperial és difícil. Desconeixem si ens trobem davant d’una vil·la a la qual s’hi va afegir posteriorment un centre de culte, impulsat pel propi dominus o si pel contrari ens trobem davant d’un centre on ja des de la seva creació hi predominava l’element cultual, un autèntic monestir tardo antic. Tot sovint ambdues estructures es poden confondre i són difícils d’individualitzar (veure quadre adjunt). Sigui com sigui no hi ha cap dubte que ens trobem davant del nucli originari del que serà, uns segles més tard, el monestir benedictí. Desconeixem si hi ha una continuïtat d’ús. De fet, poc importa si l’espai va restar abandonat durant un cert temps o no. Les construccions monàstiques aprofitaren molts dels espais 110

preexistents i no com a simples fonamentacions sinó que probablement moltes d’elles es mantenien en bon estat i es continuaren usant durant algun temps. Bona prova n’és el mur que limitava la terrassa superior, ja que la torre del Fum i l’església romànica es construïren a banda i banda del mateix, o l’absis poligonal, que fou utilitzat, amb modificacions, fins a època moderna i que mostren que les edificacions baix imperials conservaven un valor estructural i també ideològic que resultaren determinants a l’hora de triar l’indret on construir el cenobi benedictí. Els materials més moderns d’època tardoantiga localitzats a les proximitats del monument funerari es daten a mitjan s. VII. Si acceptem la data del s. X com a moment fundacional del monestir, veiem com el teòric temps d’abandonament no és massa ampli i creiem que d’existir, aquest es produí per un lapse de temps encara menor, com veurem al següent capítol. Cal fer una petita referència a un darrer element. La base de la torre del Corn està construïda tot emprant grans blocs de pedra granítica local.

Fig.103. Exterior de la capçalera poligonal amb la canalització que la travessa.

Els blocs foren tallats en època romana, com ho mostren les característiques marques de grípia d’alguns d’ells, però no es troben en la seva ubicació original, ja que aquestes marques se situen a la cara exterior quan haurien de situar-se a la cara superior del bloc. Això vol dir que a les proximitats existia una construcció de certa envergadura, si atenem a les dimensions dels blocs. Tradicionalment s’ha pensat que podrien provenir d’algun temple (pagà) o, qui sap, d’alguna construcció defensiva. La seva funció original seguirà essent un misteri, però el fet que el mateix tipus de blocs, tallats més petits per adaptar-los a l’espai, s’empressin per cloure la porta del mausoleu, sembla indicar que la construcció de la torre i aquest procés d’obliteració són pràcticament coetanis i implicaren el desmuntatge i aprofitament de la vella estructura. Cap de les estructures baix imperials descobertes durant les excavacions empren aquesta mena de carreus i, per tant han de provenir d’una edificació que va ser completament anorreada o que se situava en algun altra espai. Com a curiositat, ja que sense altres elements poca més informació ens proporciona, cal assenyalar que un dels blocs emprats per tapiar la porta del mausoleu correspon molt probablement a un brancal de porta o finestra. Tradicionalment s’ha considerat que aquesta mena de carreus havien de pertànyer a una construcció d’època alt imperial, però atenent a la manca de materials d’aquest període, no solament al monestir, sinó en general a la zona de sant Feliu, potser caldrà començar a pensar en noves possibilitats. Podrien formar part de les

façanes exteriors del conjunt del que formava part el mausoleu i que va ser desmuntat al mateix moment en que es va obliterar el monument funerari i es varen construir les torres del Corn i del Fum, i que mostraria aquest interès per desplaçar el centre de l’edificació cap a la part alta de la terrassa, per raons eminentment defensives? Tornem al conjunt de la terrassa superior. Aquest es mostra en definitiva com un edifici allargassat, orientat d’est a oest, en el qual es distribueixen un mínim de dues filades d’estances. Aquestes cambres són de planta quadrangular i presenten una gran regularitat. El principal problema interpretatiu el representa l’estança amb l’absis poligonal i la seva interpretació depèn en part de la interpretació global del conjunt. Si es tracta d’una vil·la baix imperial, la cambra podia ser una sala de representació i la canalització simplement el desguàs d’un nimfeu o una font decorativa situada al centre de l’absis. Aquesta mena de solucions no són gens estranyes en les grans vil·les romanes. Fins i tot en el cas que la sala fos un triclinium en el qual els convidats es disposessin a l’absis –en un stibadium- no seria estranya la presència d’una petita font o joc d’aigua a la zona central d’aquest espai. Si concebem el conjunt com un monestir o un espai de culte cristià, ja des dels seus orígens, llavors aquest espai podria formar part d’un baptisteri. Sense poder tancar cap de les dues hipòtesis el cert és que creiem que, en el moment de la construcció del conjunt el que es va bastir era una vil·la. La seva evolució posterior és una altra història, que va molt lligada a les estructures localitzades a la terrassa inferior.

VIL·LES, ESGLÉSIES I MONESTIRS EN ÈPOCA BAIXIMPERIAL I TARDOANTIGA El cristianisme es començà a estendre per la península Ibèrica a partir del segle III i al IV ja havia començat a assolir les zones rurals. Ho demostren els diferents canons dels concilis hispans d’aquella centúria on es parla ja de l’existència d’espais de culte fora de les ciutats, als quals s’oposaven tot sovint els bisbes ja que se situaven en finques privades (vil·les) i fora del control directe de les autoritats eclesiàstiques. Un element que va donar un impuls molt important a l’expansió del cristianisme va ser la creació dels martyria, centres de culte que s’aniran generant i expandint al voltant d’una tomba ad sanctos o del culte a unes relíquies determinades i que serviran d’element aglutinador d’una comunitat. Aquest fenomen, originalment urbà i que es desenvolupava sobretot en espais situats al voltant 111

de les ciutats, es va anar estenent també per zones rurals. Arqueològicament, es comença a detectar la presència d’espais de culte cristià a les vil·les sobretot a partir del segle IV, generalment en la segona meitat de la centúria. El problema és que tot sovint aquests espais són molt difícils d’identificar, ja que s’aprofiten sales ja existents que es dotaven d’elements cultuals que tot sovint no han sobreviscut al pas del temps. A aquest problema cal afegir-hi el fet que, tot sovint, resulta molt difícil establir una relació directa entre la vil·la i l’església, és a dir, si existeix una continuïtat entre ambdues estructures o si la vil·la ja era abandonada quan es varen aprofitar part de les seves estructures com a espai de culte. A Hispània es conserven diversos exemples prou clars de la creació d’espais de culte cristians a l’interior de vil·les baiximperials. Un dels més evidents és el de la vil·la de Fortunatus, a Fraga (Osca). Al tablinum de l’edifici s’hi conserva un paviment de mosaic decorat amb el nom del propietari (Fortunatus) i un crismó. A l’angle sud est de l’edifici es va bastir una església, de la qual es coneixen tres fases evolutives: Inicialment (s. IV) conformava un conjunt de cambres pertanyents a la vil·la i aparentment sense connotacions cultuals. A inicis del segle V s’hi va construir una església de tres naus amb capçalera tripartida presidida per una petita cripta que s’ha identificat amb un possible martyrium. Una reforma de mitjan segle V, va ampliar i enriquir arquitectònicament l’edifici amb la creació d’un absis exempt, quadrangular exteriorment i semicircular per l’interior i la construcció d’un baptisteri als peus de l’edifici (Ripoll i Arce,2001,28). El segon exemple seria el de la vil·la de Sao Cucufate (Beja, Portugal) on a mitjan segle V una de les principals sales d’aparat es convertí en església que ràpidament es començà a omplir de tombes. Tradicionalment s’ha considerat que podia tractar-se d’un centre de culte vinculat al martyrium de Sant Cugat. Sigui com sigui, el que aquí ens interessa és que la tradició literària situa en aquest indret un monestir visigòtic de l’ordre de Sant Benet, que es va mantenir en ús fins al segle XVI i amb una església que va continuar com a capella rural fins al segle XVIII (Ripoll i Arce,2001,29). Els casos deuen ser molt més abundants, però el fet d’aprofitar espais que abans s’empraven com a sales d’aparat, adaptant-los amb un mobiliari litúrgic que no ha deixat traces arqueològiques fa pràcticament impossible identificar molts d’aquests primers oratoris. Habitualment es triaven les sales d’aparat o els espais termals no solament per les seves dimensions, la seva riquesa decorativa i prestància, sinó pel fet que habitualment eren cambres dotades de capçaleres absidiades. Ara bé, no es pot fer la relació contrària, ja que no tots els espais absidiats es varen aprofitar com llocs de culte. El cert és que la troballa de restes d’època romana sota d’esglésies medievals és molt habitual. El problema, com ja hem comentat, és establir si hi ha una relació directe de continuïtat o solament unes estructures ben conservades que són aprofitades, o, més habitualment, un record en la gent de l’entorn referent al paper principal de l’indret en la història de la zona. Autors com Février o Chavarría consideren que en la majoria de casos aquesta relació directe és molt dubtosa (Chavarria, 2008,217). Tampoc es pot dir que les esglésies en àmbit rural neixin amb una funció clarament evangelitzadora. Es tracta, sovint, d’oratoris privats, familiars. De fet, les primeres esglésies pròpiament dites van aparèixer als segles V-VI a l’entorn d’espais funeraris, especialment de mausoleus o espais de culte antics, encara que fossin pagans (López Quiroga, 2000-2001,149). Una part de la historiografia, sobretot anglosaxona, explica aquest fenomen per unes motivacions de caire simbòlic lligades al prestigi de les ruïnes del passat (Chavarria, 2008,224). No queda clar si la creació de les esglésies al voltant d’antics mausoleus responia a una voluntat dels propietaris per posar de relleu els seus avantpassats, assimilats a màrtirs i sants, o no; o al contrari, es volia aprofitar el prestigi d’algunes d’aquestes tombes per realçar la importància de l’església. A les contrades gironines, certament, són diverses les esglésies que neixen a redós de velles tombes, com en el cas de l’Església Vella de Santa Cristina d’Aro, Sant Joan de Bellcaire o Sant Julià de Ramis (Aicart, Nolla i Palahí, 2008). En tots els casos es pren l’edifici funerari, ampliantlo i modificant-lo, com a nucli essencial del que acabà essent una església. 112

Als segles VI-VII es produeixen canvis importants, amb la creació d’autèntics complexos cultuals, alguns dels quals devien funcionar com a monestirs, de difícil constatació arqueològica (López Quiroga, 2000-2001,153). Aquests complexos, que tot sovint ocupen espais de velles vil·les, solen agrupar tres elements essencials: l’església, el martyrium i el baptisteri. De fet, a partir del segle VI, un moment en què els profunds canvis socials succeïts al territori també tenen el seu reflex en l’arquitectura, les esglésies són pràcticament l’única mostra d’una arquitectura d’una certa qualitat. Es tracta d’edificis de pedra en un moment en què predominen els materials peribles en l’arquitectura domèstica (Chavarría, 2007,143). Si l’existència d’esglésies en espais rurals en època baiximperial resulta difícil de documentar, encara més ho és la dels monestirs. El monacat urbà està documentat a la tarraconense des del concili de Saragossa de l’any 380 (Boto, 2006,156). Ja a finals del segle IV, el bisbe de Tarragona, Himeri consulta al papa Silici sobre la indisciplina dels monjos i les condicions d’accés a l’ordre clerical (Diaz, 2006,11). Tot i la dificultat d’individualitzar aquests cenobis, sobretot en les seves fases més reculades se n’han identificat diversos a l’Europa occidental, com els de la vil·la de Plassac (Périgueux) que s’ha proposat que fos la vil·la de Primuliacum on les fonts estableixen que Sulpici Sever es va retirar pels volts del 390 per fundar-hi un monestir. Altres casos serien el monestir de Deux Jumeaus (Normandia), la vil·la d’Echternach (Tréveris) o San Vicenzo al Volturno (Molise, Itàlia), totes elles amb un possible origen en què s’aprofitaren estructures d’establiments rurals baiximperials (Ripoll i Arce, 2001,31-32). En època visigoda la vida monacal rebé un nou impuls, sobretot a partir de la conversió de Recared (589), tot seguint diferents regles que no fan altra cosa, generalment, que articular situacions de fet. Així, la regla d’Isidor de Sevilla intentava crear una norma que agrupés molts dels costums imperants. Però més enllà de les qüestions religioses, la seva regla ordenava la vida social econòmica de la comunitat dins un espai ideal que es pot assimilar, en molts aspectes, a una gran propietat baiximperial, ja que, en bona part, els monestirs visigots s’adaptaven a la morfologia preexistent d’una vil·la, en la qual el monestir ocupava les velles dependències del dominus (Diaz, 2006,19). Si la regla d’Isidor era pensada per monestirs amb un fort lligam amb les ciutats, una altra regla, la de Fructuós, que també partia de l’estructura d’una vil·la, en molts casos fortificada, era pensada per un entorn clarament rural. En època carolíngia, els monestirs reberen un nou impuls, sobretot quan a partir del concili d’Aquisgrà (817) s’imposà a tots els de l’imperi la Regla de Sant Benet. En territori hispà es fundaren molts nous monestirs però també es donaren casos de repoblació o reactivació de vells cenobis preislàmics. Aquests eren centres religiosos però també espais productius destinats a proveir tot allò necessari a la comunitat. Tot sembla indicar que els primers monestirs carolingis en territori hispà eren, en la pràctica, una vil·la romana amb un o més espais de culte, en el qual l’església era un element central, però en el fons un element més del conjunt (Boto,2006,162). Finalment, al segle X els monestirs entraren a formar part d’una política destinada a una ocupació territorial, aprofitant sobretot la seva relativa llibertat devers els bisbes. Cal tenir present que els límits de bisbats i comtats no sempre coincidien i això creava sovint friccions entre ambdues autoritats (Boto,2006,163). En definitiva hem pogut apreciar que la relació de continuïtat entre vil·les i esglésies, evident estructuralment, resulta difícil d’establir cronològicament, sobretot per l’aprofitament d’estructures que es fa en els nous edificis de culte. A més també s’observa que, si bé és difícil identificar un oratori o església en època baiximperial, encara més difícil resulta individualitzar un possible monestir. Certament, sembla que els primers conjunts monàstics es varen concentrar en àrees urbanes o suburbanes, però encara resulta complex identificar els cenobis visigots que ja s’estenien en espais rurals. Ja hem vist com no solament aquests sinó els establerts als segles IX-X tenien un sistema organitzatiu molt similar al de les vil·les baiximperials, i això es tradueix en distribucions arquitectòniques similars, la qual cosa facilita l’aprofitament dels vells edificis. D’altra banda, si difícil resulta identificar-los encara ho és més analitzar la seva possible 113

continuïtat. Sabem que en època carolíngia, la monarquia, a través dels benedictins, impulsà la creació d’una àmplia xarxa de monestirs, entre els quals n’hi havia d’haver que no fossin de nova creació sinó d’època preislàmica. Quina és l’evolució de Sant Feliu? Coneixem el punt de partida, un mausoleu, associat a d’altres estructures (a la terrassa baixa) que creiem que només es poden assimilar a un centre de culte vinculat. El fet que es construís en un espai nou i no s’aprofitessin les velles sales d’aparat de la vil·la ens impulsen a pensar que les estructures de la terrassa superior encara funcionaven. Com va evolucionar? Es va convertir en un monestir visigot i d’aquí la seva “refundació” en època carolíngia? O es va abandonar i els benedictins simplement varen aprofitar un edifici que es mantenia mig dempeus i que conservava elements identificatius del seu antic ús cultual? No tenim proves per optar per una proposta o l’altra, però ja hem plantejat les dificultats inherents no solament en el nostre cas sinó en general per identificar aquesta mena d’establiments. Una última dada. En el seu estudi sobre els monestirs de la Marca Hispànica G. Boto (Boto,2006) emparenta les arcuacions de la Porta Ferrada amb l’arc de triomf de la capella annexa a la parròquia d’Olèrdola, que es considera d’època visigoda, tot i admetre que altres autors com Barral consideren que el conjunt no pot ser d’època preromànica (Boto,2006,187). Tot plegat un seguit d’indicis, a vegades febles, però engrescadors.

114

LA FUNDACIÓ DEL MONESTIR -El context històric L’arqueologia demostra una certa continuïtat d’algunes de les grans vil·les baix imperials empordaneses, com a mínim fins al s. VI, i a vegades fins i tot entrada la centúria següent, com succeeix a Pla de Palol (Platja d’Aro), Puig Rodon (Corçà), Mas de Dalt (Canapost), el Camp de la Gruta (Torroella de Montgrí) o el Collet de Sant Antoni de Calonge. Es tracta sovint de dades minses, escasses, basades freqüentment en troballes de materials residuals. A partir d’aquí les dades arqueològiques escassegen i tampoc les de caire històric i documental són gaire més concretes. Tot i que la Tarraconense va convertir-se en el darrer refugi de la monarquia visigoda, també aquest territori va caure en mans musulmanes pels volts de l’any 717 i va seguir en el seu poder durant uns seixanta anys quan al 785 Girona passa a mans de l’exèrcit franc. L’ocupació musulmana no tenia perquè implicar una despoblació del territori, no solament des del punt de vista humà, sinó també des del punt de vista religiós. De fet, des de 844 està documentat un modest monestir a Sant Climent de Peralta, en una zona protegida al bell mig de les Gavarres (Aicart i Rocas, 2006,137), però també sembla que alguns altres indrets, com a Bell-lloc de Santa Cristina d’Aro, es detecta una continuïtat entre les estructures romanes i l’ocupació alt medieval (Palahí,2010). Entre el moment de la conquesta carolíngia i finals del s. X la situació social i l’estructuració territorial i política patí importants canvis. El període s’inicià amb una organització territorial i social que conserva encara molt dels precedents visigòtics sota el nou domini polític carolingi i acabarà amb els senyors territorials, els comtes, convertits en els autèntics caps visibles de la política catalana. Des de principis del s. IX, quan el 801 els carolingis ocuparen Barcelona, la zona gironina i empordanesa quedà allunyada de les fronteres més perilloses i va iniciar una reestructuració administrativa sota la influència de Girona i Empúries. La situació envers els musulmans varià al llarg

del s. X. El 940 el comtat de Barcelona signa una pau amb el califat de Còrdova, però unes dècades més tard, aprofitant les debilitats i lluites internes entre comtes, bisbes i grans senyors els musulmans realitzaren diverses ràtzies, com la que Al-Mansur va dirigir contra Barcelona l’any 985 i que afectaren especialment a les poblacions costaneres (entre les que caldria situar la possible ràtzia que va afectar al monestir de Sant Feliu l’any 965). El panorama que ofereix l’Empordà a principis del s. IX és el d’una munió de vil·les i vilars, dels quals en tenim poca informació, però al s. X patiran profundes transformacions, com a mínim des del punt de vista organitzatiu, amb la creació de les parròquies, constituïdes a l’entorn de les diferents esglésies. Pel que fa a les comunitats de religiosos, no són desconeguts els petits cenobis d’origen visigòtic que havien sobreviscut a l’ocupació musulmana. Especialment interessant és la notícia de l’abat de Sant Medir que l’any 844 es va fer reconèixer pel rei Carles el Calb la possessió de les cel·les de Colomers i de Càrcer (Santa Maria del Mar a Torroella de Montgrí), aquesta segona situada al litoral (Mallorquí i Soldevila, 2006, 156-157) que mostra que en èpoques tant reculades, i en principi tant perilloses, no eren desconeguts els cenobis situats a la costa, aparentment la zona menys adequada pel perill de la pirateria i les ràtzies marítimes. Als segles IX-X es van formant els grans senyorius territorials no solament per part dels comtes sinó també de l’església i els nobles. A partir del s. X s’hi afegeixen els monestirs benedictins, com el de Sant Pere de Galligants o el que aquí ens ocupa que esdevindran al seu torn grans senyors territorials.. La regla de Sant Benet de Núrsia havia arribat al nord-est hispà al s. VIII-IX (el rastre documental més antic correspon a la comunitat de sant Esteve de Banyoles a l’any 822). La seva expansió va venir no solament de la creació de nous monestirs sinó també de la benedictització de comunitats ja existents. Entre el s. IX i el XII els estudiosos han comptabilitzat fins a 150 monestir benedictins, 115

per bé que alguns no coincidissin en el temps o tinguessin vides relativament curtes. La fundació del monestir La historiografia que ha estudiat el monestir i la seva història ha plantejat al llarg del temps tres teories sobre el moment de fundació del mateix: un origen visigòtic, la fundació en època de Carlemany o la creació del monestir al s. X. Les dues primeres han estat descartades essencialment per la manca de documentació anterior al s. X i l’absència de referències fiables (Blanco, 1991, 1). Pel que fa a la teoria dels orígens visigòtics, aquesta la trobem sobretot a la bibliografia més antiga. Així autors com el pare Argaiz (que escriu al 1677) o Feliu de la Penya (1709) i Pujades (1831) situen en temps visigots, concretament l’any 584, la fundació monàstica. Fins i tot Argaiz esmenta al primer abat, que segons ell era també bisbe de Girona, i a qui anomena Joan. El mateix autor fa referència a l’abat Gerard, que seria assassinat pels àrabs juntament amb tots els monjos del monestir l’any 753. Sembla que essencialment Argaiz (els autors posteriors no fan més que seguir les seves hipòtesis) es basa en el Cronicon d’Hubert on s’escriu: “passi sunt pro Christo omnes monachi benedictini, cum Gerardo Abbate in Monasterio Sancti Felicis”. Aquestes notícies ens són transmeses per J. M. Cervera en la seva obra dedicada a la història del monestir (Cervera, 1984) qui, tot i reconèixer la manca d’altres proves, no descarta completament la hipòtesi, basant-se precisament en les notícies i excavacions de Lluís Esteva referents al monument funerari de la Torre del Fum (Cervera, 1984, 13). No solament això, sinó que unes pàgines més endavant (Cervera, 1984, 20), en descriure l’església, considera que el temple original segurament era d’època visigoda. La teoria de l’origen carolingi ha estat defensada fins períodes més recents. Potser el primer a plantejar-la fou el pare Cano, qui l’any 1606 presenta una obra que descriu la història del monestir. El problema d’aquest escrit és que el pare Cano ha estat tradicionalment considerat com una font molt poc fiable, especialment pel que fa als fets més reculats. Com a abat del monestir, estava immers en un plet contra la vila de Sant Feliu de Guíxols a l’entorn dels drets del monestir i a través de la reconstrucció (i, en part, recreació) 116

històrica pretenia demostrar que el cenobi havia de ser considerat un castell termenat, senyor feudal del territori. Amb aquestes pretensions no és d’estranyar que els seus escrits siguin considerats sempre sospitosos, sobretot quan fa referència a documents que no han arribat fins a l’actualitat. Sigui com sigui el pare Cano atribueix a Carlemany la fundació basant-se aparentment en un document del notari local, Ramon Gayart. i que el propi Cano tradueix del llatí (Cano, 1606, cap. 2.3): … el Gloriosíssimo Rey Carlos, vino con su exército a Hespaña que estaba en poder de los Moros y ganó la çiudad de Girona y de allí se llegó a este puerto en compañía del conde Sunario o Suñer y de su muger Resellis y de la condesa Melisenda y del obispo Pedro varón venerable y como con todos estos Príncipes y con la demás gente que les acompañaba pusiese el s(eñor) Rey sitio a este castillo Alabrich y entrándole por fuerça de armas echase dél a los moros infieles que lo poseyan, allí luego fundó en el mismo castillo un monasterio… debajo de la Regla de N(uestro) P(adre) S(an) Benito, … todo lo cual sucedió en el año vigéssimo octavo de su reyno… Any que el propi Cano situa en el 778. El document presenta certes “inexactituds”: Carlemany no va venir mai a Catalunya, no hi ha proves de l’existència de cap bisbe de nom Pere en aquella època i els comtes Sunyer i Riquilda, així com la comtessa Ermessenda varen governar molts anys després i ni tan sols coetàniament. Però potser el més interessant és la referència a la conquesta del castell Alabric1. Certament, la inexactitud de les altres informacions i el seu desig de demostrar l’existència d’un castell a l’indret 1 Sobre

el nom del castell, el mateix Cano (1606, cap. 1.1-2) l’explica situant-lo com una antiquíssima construcció fundada per un mític rei Brigo, d’època preromana, que hauria promogut el bastiment de diverses fortificacions arreu de la península Ibèrica, a les quals anomenaria a partir d’un derivat del seu propi nom. Així, en el nostre cas –i sempre d’acord amb el que relata el cronista– el nom original del castrum Alabrich vindria d’un hipotètic Ala-Brigo.

des d’època immemorial poden desacreditar aquesta referència però no podem deixar de preguntar-nos si hi ha un rerefons real en totes aquestes notícies, el record d’unes estructures o una tradició amb les quals tot sovint s’hi han volgut vincular algunes de les edificacions més antigues com la torre del Corn o la Porta Ferrada. En tornarem a parlar. Com en el cas de les hipòtesis que defensen l’origen visigòtic, diferents autors varen seguir i acceptar els escrits de Cano, entre ells Villanueva (Villanueva, 1851) tot i que ja reconeix que el primer document conservat és el precepte del rei Lotari de l’any 968 i que no hi ha proves d’un origen anterior. Efectivament, el document de Lotari, un privilegi signat l’any 968, és el document conservat més antic, però en realitat existeixen referències que ens situen cronològicament amb anterioritat a aquesta data. Un document dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda redactat l’any 1016 encarrega la restitució d’una escriptura que s’havia perdut i que corresponia a una acta de donació per la qual els comtes Sunyer i Riquilda havien cedit al monestir l’alou de Spanedat (Cervera, 1984, 15; Canal et al., 2004, 204). Atès que el comte Sunyer va morir l’any 947, això implicaria que el monestir ja existia abans d’aquella data2, fins i tot en el cas que el document original fos l’acta de fundació monàstica. Per cert, potser la presència dels noms d’Ermessenda, Sunyer i Riquilda en aquest document va portar a la confusió històrica que va acabar amb la barreja de noms que es detecta al document d’Alonso Cano del qual hem parlat més amunt. De l’any 968 és el precepte del rei franc Lotari, pel qual es confirma a un monjo, de nom Sunyer, com abat dels monestirs de Sant Feliu de Guíxols i Sant Pol de Mar, concedint al mateix temps immunitat als dos monestirs i la confirmació de les seves propietats (Blanco, 1991, 11-14; Cervera, 1984, 15-16; Canal et al., 2004, 203). Per a investigadors com Blanco aquests privilegis reials acomplien un triple objectiu després d’una situació que explicaria al mateix temps la pèrdua dels documents més antics de la història del monestir. El pare Cano parla a la seva obra de la destrucció del monestir per una ràtzia sarraïna l’any 965, data confirmada Marquès acota encara més les dates ja que situa la donació de Sunyer i Riquilda amb posterioritat al 940 quan aquests reben la possessió de la vall d’Aro a través d’una permuta (Marquès, 1981b, 207).

pel cronista musulmà Al-Maqqari (Blanco, 1991, 16). Aquesta destrucció afectaria també l’arxiu i per tant implicava la pèrdua dels documents de propietat i donacions rebudes pel cenobi. L’abat Sunyer a través de la ràpida concessió del privilegi reial solucionava de soca-rel aquest problema gràcies a la concessió de la immunitat i al reconeixement de béns. Al mateix temps, el monestir obtenia prestigi, independència dels comtes i poder econòmic (Blanco, 1991, 19-20). De tota manera, ja feia algun temps que aquests privilegis reials estaven perdent importància. A finals del s. X el poder efectiu sobre el territori ja no el representava tant el rei franc com els comtes i aquests no estaven disposats a acceptar uns privilegis d’immunitat que els restaven territori i recaptacions fiscals. Tant és així que el de Sant Feliu va ser l’últim dels privilegis reials i les fundacions monàstiques posteriors a 970 cercaren directament la protecció comtal i no ja la reial (Blanco, 1991, 22). -Les estructures dels segles IX-X Aparentment i des del punt de vista dels materials arqueològics, existeix un gran buit cronològic entre les estructures baix imperials i el s. XIII. Però aquest buit és enganyós per diverses raons. Per una banda, les excavacions realitzades per Esteva a l’entorn del mausoleu varen permetre recuperar materials que se situen al s. VI i alguna peça que se situa ja entrat el s. VII. Per altra banda, cal tenir present que els materials, concretament les ceràmiques dels ss. VII-IX es troben entre les més difícils de caracteritzar per la manca d’importacions o de produccions de certa

2

Fig.104. Base de columna localitzada a l’àmbit 7, a la zona 1.

117

qualitat. Però a això caldria afegir-hi un darrer argument. És cert que no hi ha cap estrat que ens permeti confirmar una continuïtat de l’ocupació del jaciment de forma clara més enllà de principis del s. VII, però també és cert que tampoc s’ha recuperat cap estrat, ni tan sols a l’excavació de la Porta Ferrada, que es pugui datar als ss. X-XI, tot i que sabem, tant documentalment com per la conservació de determinades estructures com la torre del Fum o la mateixa Porta Ferrada, que el monestir ja existia i es trobava en ple funcionament. I això és així bàsicament per dues raons. Per començar perquè sembla que durant molt temps es varen aprofitar moltes estructures dels edificis baix imperials, com veurem, i també perquè les grans obres, sobretot a partir del s. XVI, varen afectar de forma molt important els registres arqueològics, destruint bona part dels nivells més antics del jaciment. Tot i la manca d’estratigrafies, la lògica estructural ens permet resseguir, encara que sigui de forma parcial, l’evolució de l’edifici al llarg de la tardoantiguitat fins al s. XI. Acabem de comentar que no disposem de bones estratigrafies per establir les estructures que es mantindrien en aquesta fase i les que es construirien noves, però sí disposem de dades indirectes per intentar reconstruir una part de les edificacions. De fet, sembla que bona part de les estructures existents en època baix imperial es mantenien dempeus i fins i tot en ús. Així, a la zona 1, l’actual plaça del monestir, sembla mantenirse en ús bona part de les estances existents, algunes d’elles reformades o reforçades, però mantenint la distribució inicial. Entre les reformes podríem esmentar la construcció, dins dels àmbits 1-2, de dos murs que reforcen estructures preexistents. Més difícil d’esbrinar és si també pertanyeria a aquesta fase la columna/basament construïda a la banda oest de l’A7-8-9, bàsicament perquè no queda clara la seva relació amb les estructures de l’entorn. Inicialment vàrem considerar aquesta estructura com un basament de columna, però no podem descartar que es tracti simplement d’un pedestal, un element situat a l’angle d’una de les habitacions preexistents. El que sí es pot establir és que es mantenia dempeus i en ús la façana nord de l’edificació. Aquesta, que comprèn els murs nord dels àmbits 6, 7/9 i 10 es va mantenir inalterada fins al s. XVI. De fet, la prolongació d’aquesta façana cap 118

Fig.105. Estructura d’època romana que va servir parcialment de fonamentació per la torre del Fum.

a llevant també es devia mantenir dreta, almenys en part, ja que contra aquesta sembla que es construí la torre del Fum. Per contra, són precisament les estructures situades a la banda nord, l’antic mausoleu i les estances annexes les primeres en ser obliterades, tot i ser aparentment les de caire més marcadament religiós. Així, en una primera fase es va paredar la porta del mausoleu. Per fer-ho es varen emprar carreus quadrangulars de pedra granítica. Es tracta de peces aprofitades d’una altra edificació, com ho demostra que una de les peces emprades correspon a un brancal de porta. Es tracta de blocs similars als que es varen utilitzar per construir la base de la torre del Corn. Posteriorment es va enderrocar la part superior de tota aquesta edificació i l’espai ocupat pel mausoleu (A603B) i la cambra situada a llevant (A601B) foren emprades com a fonamentació per bastir-hi una torre defensiva, l’anomenada torre del Fum. Aquesta estructura presenta una curiosa planta de forma semicircular deformada i amb la cara de migdia rectilínia. La seva forma no és aleatòria sinó que s’adapta perfectament als límits de les dues antigues estances que empra com a fonament3. La forma rectilínia de la part de migdia respon a la preexistència d’un mur, el límit de tramuntana de l’edifici de la terrassa superior, contra el qual es recolza. A més, cal tenir present que aquest parament no solament era un límit sinó un autèntic mur de contenció, ja que les estructures situades al Per fer aquests fonaments es varen farcir parcialment les antigues estances amb pedres i morter per tal de crear una base sòlida.

3

Fig.106. Planta de les estructures corresponents als ss. IX-X.

sud del mateix es trobaven a una cota molt més alta que aquelles sobre les quals s’assentava la torre. Probablement sigui aquesta raó la que va motivar que tota la façana nord de l’edifici romà es mantingués dempeus i en ús durant tants segles. Una segona torre es va construir a la banda contrària, si bé alineada amb la del Fum. Es tracta de la Torre del Corn, una estructura de planta rectangular que tancaria per migdia el conjunt d’edificacions. La seva base està formada per un parament de grans carreus quadrangulars de pedra granítica, disposats formant filades, i sense cap obertura visible4. Els carreus són, un cop més, peces aprofitades d’alguna gran El forat actualment visible a la cara oest és precisament això, un esvoranc modern. L’única cara no visible on podria haver-hi una porta és la nord, però Lluís Esteva va buidar completament la torre i als seus escrits no fa cap esment de l’existència d’una obertura en aquesta construcció, ni que fos tapiada amb posterioritat.

4

construcció d’època romana que no podem ubicar ni topogràficament ni funcionalment. Tot i això, el fet que les peces que tapien el mausoleu de la torre del Fum presentin les mateixes característiques i que el procés de construcció dels nous elements defensius vagi de la ma de la destrucció de les estructures situades a l’entorn del monument funerari ens fan pensar en que és en aquella zona on caldria cercar la ubicació de l’edifici d’on provenen els blocs. Que els carreus són aprofitats s’aprecia clarament pel fet que alguns dels carreus presenten a la cara exterior encaixos de grípia per al seu trasllat, elements que normalment sempre se situaven a les cares inferior o superior, no visibles. En aquesta primera fase d’existència de la torre del Corn, aquesta estava formada solament pel basament massís, mentre que l’alçat de petits carreus visible actualment pertany a una fase posterior. De tota manera, aquest basament, amb uns quatre metres d’alçada, no devia ser res 119

Fig.107. La l’actualitat.

més que això, un podi que servia de suport per a una torre de fusta o tova que se li assentaria al damunt. Els autors que han estudiat el monestir situen aquestes dues torres als segles IX-X tant estilísticament com basant-se en les dades documentals que situen en aquesta època el moment de fundació del monestir, tot i que cap dada estratigràfica avala aquesta datació. Atès que els blocs de la torre del Corn són reaprofitats tampoc es pot fer una anàlisi constructiva o estilística de la mateixa que ens aproximi a la seva datació. De fet les dades més fermes en aquest sentit provenen de l’altra torre , la del Fum, on sembla que hi havia diversos trams del parament exterior bastits en opus spicatum, amb pedres allargassades disposades formant unes característiques filades inclinades, en orientacions contraposades, com una raspa de peix. Aquests paraments, ja molt degradats per les addicions posteriors, varen ser destruïts gairebé en la seva totalitat durant la restauració dels anys seixanta, on es varen reemplaçar per un parament de petits carreus, més “medieval”. Aquestes filades d’opus spicatum si ens situarien cronològicament en una datació entre els ss. VIII-X. Aquestes dues torres es devien situar flanquejant algun gran edifici que resseguia en dimensions els límits septentrional i meridional marcats per les estructures preexistents d’època romana. Una tercera estructura acaba de configurar aquest conjunt, la Porta Ferrada. Molt s’ha escrit sobre aquest element del qual es conserven tres arcs ultrapassats que actualment presideixen 120

Porta

Ferrada

a

la façana occidental de l’església. Les restes conservades són clarament incompletes i es conserven traces que demostrarien que es prolongaria tant en direcció nord com sud. Si bé els autors que han analitzat aquest monument no es posen d’acord sobre la seva funcionalitat, la majoria sí que coincideixen a considerar que formaria part d’una estructura que abraçaria també les dues torres. Les teories al respecte de la seva funcionalitat són tres: formaria part d’un claustre, d’un porticat-galilea, o serien els arcs formers que separarien dues naus d’una església orientada de nord a sud. Tots els autors que plantejaven una o altra hipòtesis esperaven que una posterior excavació aportés noves dades que aclarissin la seva funció, però malauradament, un cop explorat bona part de l’entorn de la Porta Ferrada, els problemes interpretatius es mantenen. Tot i que la prolongació de les arcades sembla evident, no s’ha recuperat ni a la torre del Corn ni a la zona 6, situada al nord, cap element que puguem atribuir directament a aquesta estructura. Tot i això, cal valorar un fet. De les quatre bases de columna conservades de la Porta Ferrada, les dues dels extrems s’assenten al damunt de murs preexistents, mentre que per suportar i lligar les dues centrals es va construir un muret-fonament. Per tant, si es desmuntessin les bases, ja sigui per aprofitar-les o per qualsevol altre motiu, no quedaria cap resta de la seva presència. Així, per la banda sud, la zona de prolongació natural es troba actualment ocupada per un mur molt més modern, però no sabem si aquest cobria o substituïa algun d’aquests basaments. Pel que

fa a la banda nord, tot el sector es troba ocupat per un massís resultat de la continua addició de murs i estructures que emmascara completament qualsevol element antic que pugués existir. De tota manera, hi ha dos límits que no creiem que la portalada superés. Per la banda nord, el límit el marcaria l’antiga façana-mur de contenció. Prolongar l’arcada més enllà, embolcallant la torre del Fum, hauria implicat construir un potent basament del qual segurament alguna resta se n’hauria conservat, i un segon mur de tancament uns metres més enllà, inexistent a la realitat. Pel que fa al costat de migdia, pensem que la torre del Corn marca durant molts segles el límit meridional del monestir, ja que, almenys en fases posteriors, com veurem, havia d’anar associat a una muralla que d’est a oest tanqués tota la zona. En aquest sentit, cal fer esment a la troballa, davant de la torre del Corn, d’un basament de pilar que retalla els nivells més antics de la zona. Aquest element, de construcció força barroera apareix alineat amb la torre, justament a una alçada en què els carreus de la base (més enllà de l’esvoranc modern) presenten tot un seguit de retalls i encaixos que fan pensar en la possibilitat que s’hi hagués recolzat alguna estructura. Podria ser aquest el tancament, en forma d’arcada de la portalada i el seu lligam amb la torre del Corn? A la banda contrària i durant les seves excavacions Esteva hi va localitzar un basament de columna fet d’obra, que situa grosso modo a uns tres metres de la Porta Ferrada. Aquest podria ser el basament d’una altra de les columnes de la portalada, però malauradament la planta que presenta Esteva no es troba contextualitzada i resulta difícil ubicar amb exactitud aquest element, que per altra banda es va perdre quan part de l’excavació es va ensorrar accidentalment després d’unes pluges (Esteva,1978). També coincideixen la majoria d’autors en què les dues torres emmarcarien un altre edifici, l’antiga església del monestir que seria substituïda al s. XI per un edifici d’estil romànic. El cert és que els treballs arqueològics no han posat al descobert cap estructura a la zona de l’església que es pugui datar en aquesta fase. Si realment les dues torres recolzen contra murs preexistents (i almenys en el cas de la torre del Fum això sembla clar, tot i que és molt més discutible en el de la torre del Corn), llavors els límits se situarien a l’exterior dels murs que actualment tanquen

l’església romànica i per tant no en quedaria cap resta visible. Fins i tot és possible que part de la distribució interna d’època romana es continués mantenint en aquests moments. Sigui com sigui creiem que bona part de les estructures del monestir del s. X es concentrarien a la zona de la plaça i sota l’església actual, abandonant la terrassa inferior situada al nord. Desconeixem la forma i dimensions que tindria l’església, però pensem que moltes de les velles estructures de la plaça seguirien en ús, amb les necessàries reparacions i adaptacions. Així la construcció dels nous murs, al sud de l’A1 sembla reforçar i aprofitar la vella línia de façana de migdia de l’edifici romà. També es va aprofitar l’A5-6. Queda clar que la capçalera poligonal d’aquesta estança es va seguir emprant (i de fet serà així fins al s. XV-XVI), però no queda tan clar si ja en aquests moments la cambra adquiriria la forma que tindrà en època medieval, com una llarga sala, segurament destinada a activitats comunals. Però potser el major problema el plantegen els àmbits 9 i 10. Aquestes dues sales estaven pavimentades en època romana amb sengles mosaics policroms, i les excavacions no hi varen localitzar cap altre nivell de circulació nou fins la col·locació de paviments de rajoles duta a terme als segles XV-XVI. A més, hi ha diversos elements que compliquen la seva interpretació. Per una banda el paviment de l’A9 solament es conservava als laterals, ja que tota la zona central havia estat destruïda per un gran esvoranc realitzat aparentment en època medieval o moderna. Per l’altra, gran part de l’A10-604 havia estat excavada als anys seixanta i allà es va apreciar com la zona també havia estat afectada per obres realitzades entre els segles XIIIXV. Per sota d’aquests nivells es va recuperar una tomba de tegulae. En no poder relacionar directament aquesta tomba amb el paviment de mosaic resulta difícil saber si per col·locarla es va rebentar aquell (com semblaria lògic) o el mosaic és posterior. Un darrer element ens el proporciona el gran basament circular localitzat a l’angle sud-oest de l’A10. Aquest se situa en una zona on tampoc s’ha conservat el mosaic, però el que sí queda clar és que és un element que sobresortiria respecte al nivell de circulació marcat pel paviment musiu, el que vol dir que seria coetani o posterior al mateix. No sabem quina funció realitzaria aquesta estructura. En 121

un primer moment vàrem pensar que caldria relacionar-lo amb una altra estructura, un basament de forma més o menys circular, situat uns metres a migdia i que es troba integrat en el mur oest de l’A1-2. I aquest és el problema. L’estructura de migdia es relaciona amb un tram de mur, com una pilastra, cosa que no succeeix amb la que estem analitzant que és un element independent, situat davant del mur de tancament d’època romana. A més aquests dos trams de mur no es troben alineats el que dificulta encara més la seva reconstrucció en alçat.. Per tant, la funcionalitat i fins i tot el moment de construcció d’aquesta estructura circular resulta ara per ara difícil d’aclarir, sobretot per la desaparició de l’estratigrafia del seu entorn. Podria ser no una columna sinó un basament destinat a suportar algun element actualment perdut? En aquest punt voldríem assenyalar una dada que pot ser solament una casualitat però que també podria tenir un significat més profund.

Fig.108. Sobreposició d’una base de pilar quadrangular, ocupant el mateix espai on abans se situava una gran columna o basament (veure fig.104).

Quan al s. XVI es va remodelar la zona, elevant el nivell de circulació de tota l’àrea i tornant a compartimentar els espais, just al damunt d’aquest basament s’hi va col·locar un bloc de pedra granítica quadrangular. Aparentment aquest bloc, encastat al nou paviment de rajoles sembla un basament de pilar, però no se situa al centre de la cambra ni n’existeix cap altre en tota la cambra ni en les de l’entorn. Podria ser que el primer basament hagués servit de suport per a algun element o estructura amb un valor litúrgic o simbòlic important i es volgués 122

mantenir el seu emplaçament o el seu record? La idea és engrescadora però mancats de més dades resulta difícil de verificar. Per tant i com acabem de veure, podem presentar almenys dues hipòtesis diferents i cap d’elles presenta ara per ara una argumentació decisiva. I aquesta reflexió ens fa tornar a la hipotètica ubicació de l’església original del monestir. Ja hem comentat en el capítol anterior que creiem molt factible que en època baiximperial i tardoantiga existís una capella o oratori a la zona baixa, al costat del monument funerari. Però què succeiria des del moment que es va abandonar la zona baixa i per què es va produir aquesta desocupació? Començant pel final, cal dir que l’abandonament de les estructures de la terrassa inferior té molt de sentit en un context d’inestabilitat social, en què es cerca un replegament de les edificacions, creant estructures tancades, compactes, a ser possible en espais lleugerament elevats, més fàcils d’emmurallar i, per tant, de protegir. Les antigues construccions de Sant Feliu eren ideals en aquest aspecte. L’existència del mur de contenció de la terrassa superior oferia ja un tancament defensiu per si mateix. La construcció de les dues torres (del Corn i del Fum) reforçarien aquestes defenses. Desconeixem com era el tancament meridional, però com veurem en les fases posteriors és probable que s’aprofités també el perímetre del vell edifici, reconvertit en època medieval en una autèntica muralla. En aquest context la torre del Corn protegia l’angle sud-est del conjunt i la del Fum el nord-est, ja que la terrassa no es devia prolongar gaires metres més en direcció est, on el terreny iniciaria també un fort pendent. Per tant, en el moment del replegament estructural calia fer encabir una església en un espai molt limitat i no resultaria gens estrany que s’aprofitessin estructures ja existents. En època baiximperial és habitual la conversió de velles estances d’aparat en oratoris o capelles, sobretot aprofitant l’existència d’estructures absidals, habituals en aquestes cambres de representació. És per aquesta raó que els banys solien ser un altra dels espais que, adequadament reconvertits, també podien servir com espais de culte. El vell edifici de Sant Feliu oferia un espai especialment adequat per complir aquesta funció cultual, la cambra presidida per una capçalera poligonal, situada a l’extrem occidental. Aquest espai serà un dels més utilitzats i remodelats fins

a època moderna, tot i que acomplint diferents funcions al llarg del temps, fet que ha afectat molt a la seva estructura, però precisament aquesta continuïtat d’ús mostra que se li concedia una especial rellevància. A aquest fet cal afegir que a la cambra contigua se situava el gran basament circular al qual també hem fet referència. I no podem oblidar l’existència de les dues tombes de coberta amb volta, tot i que cronològicament han de ser anteriors al moment que ens ocupa. Per tant, l’ús d’aquests espais com a església en els moments inicials de l’existència del monestir no

Fig.109. Base de la torre del Corn i del basament de pilar conservat a la banda oest que podria formar part de la prolongació de la Porta Ferrada.

es pot descartar, com tampoc altres possibilitats, com que se situés a llevant de la Porta Ferrada. En favor d’aquesta segona possibilitat existeix, per una banda, la magnificència de la pròpia Porta Ferrada, o l’existència de les dues torres. Pel que fa al segon argument, certament les dues torres podien conformar una unitat amb un edifici situat entre elles i que configuressin un reducte defensiu. De fet, en època medieval, la torre del Corn es convertirà en “l’acròpoli” del monestir, el darrer reducte on s’amagaran els

monjos i el mobiliari litúrgic més valuós en cas d’atac. Però, de fet, l’espai que ocupen les dues torres obeeix sobretot a motivacions defensives i no simbòliques. La banda oriental del monestir és la més propera a la platja i, per tant, la més exposada i les dues estructures se situen als límits del terreny, dominant l’entorn. Pel que fa a la Porta Ferrada, certament apareix actualment com un element arquitectònicament molt destacat però no hem d’oblidar que la seva conservació es deu al seu aprofitament en fases posteriors. Altres estructures que actualment només coneixem a nivell de fonamentació podien ser tant o més espectaculars o destacades arquitectònicament que ella i per tant la visió que tenim actualment resulta desenfocada per aquesta diferència en el grau de conservació. I això es podria aplicar també a les defenses. Existien torres a l’extrem occidental del recinte? No ho sabem, però d’existir se situaven en una zona mai excavada i per tant no es pot descartar completament. -El moment de la fundació i l’arqueologia Podríem dir que les excavacions arqueològiques dels darrers anys no solament no permeten tancar definitivament el problema del moment de la fundació del monestir sinó que poden reobrir les velles hipòtesis que es consideraven abandonades. El problema, però, és doble, ja que cal distingir el que seria l’ocupació del lloc de l’existència d’un autèntic monestir. Del primer punt en tenim dades, del segon ens en manquen proves. Les excavacions han determinat de forma clara l’ocupació de l’espai al s. VI i probablement al s. VII com a mínim. Les construccions d’aquella època tenen un caire, almenys parcialment, religiós o, com a mínim, funerari i tenim molts exemples a les nostres contrades de monuments funeraris que acabaren esdevenint el nucli d’un centre de culte (Aicart, Nolla i Palahí, 2008, 226242). També sabem que diverses construccions de l’entorn del monestir, com la torre del Corn, la del Fum o la Porta Ferrada es poden situar estilísticament en una àmplia forquilla entre els ss. IX-X. Finalment l’arqueologia demostra que moltes de les estructures de les edificacions baiximperials es mantenen en ús fins èpoques avançades, algunes fins pràcticament el s. XVI, i que formen part del nucli original del monestir medieval, abans i després de la construcció de 123

l’església romànica. Amb aquestes dades, per què no plantejar-se la possibilitat d’una continuïtat de l’ocupació d’aquest espai? Certament la invasió sarraïna va suposar, en l’àmbit de bona part del nord-est hispà un abandonament de les terres costaneres, més insegures, i un replegament de la població vers les zones interiors, de muntanya, més protegides. Amb aquest panorama la permanència d’un edifici a primera línia de mar sembla difícil, però no impossible si estava adequadament fortificat; ja hem vist com la cel·la de Càrcer, amb un origen visigòtic, es va mantenir dempeus i en ús

124

durant aquest període. No és que descartem un abandonament de l’indret, però les estructures semblen indicar que aquest, d’existir, va tenir lloc durant un lapse de temps relativament curt, el suficient perquè les estructures es conservessin en bon estat i es mantingués un viu record de la religiositat de l’espai. Era sant Feliu un monestir visigòtic que va ser “refundat” segons la regla de Sant Benet? Les dades que actualment aporta l’arqueologia no permeten assegurar-ho però en cap cas autoritzen tampoc a descartar-ho de forma taxativa.

ELS SS. XI-XIII. LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESGLÉSIA I LA CONFIGURACIÓ DEL MONESTIR MEDIEVAL -El monestir medieval Els primers segles del monestir benedictí s’insereixen directament dins la història general d’aquestes terres, submergides en un procés de reconquesta i repoblació d’uns territoris, que en alguns casos havien quedat en bona mesura abandonats, en la creació d’una nova estructura social, la societat feudal i en la lluita dels grans senyors, entre els que cal incloure els abats dels principals monestirs, per obtenir un major poder territorial i polític, fet que es manifesta en constants disputes territorials i explosions de violència sovintejades. El comte de Barcelona Ramon Berenguer I va iniciar una política de reforçament del seu control i poder territorial a través dels juraments de fidelitat i les prestacions d’homenatge dels grans nobles. Aquesta política no era exclusiva del comtat barceloní i va ser, empresa per la majoria de comtes del moment. La política de Ramon Berenguer I, que va ser seguida de forma exitosa pels seus successors, va acabar xocant amb els interessos dels comtats veïns, especialment el d’Empúries al llarg de la primera meitat del s. XII. No solament els comtes i nobles treballaven per ampliar el seu poder territorial, sinó que també ho feien els eclesiàstics, com el bisbe de Girona, que va anar reunint alous que el convertiren en un dels senyors feudals més poderosos del territori, fet al qual cal afegir la seva influència com a capitost de la religió. El cenobi de Sant Feliu no és aliè a aquesta política i els ss. XI-XII són els de la formació del seu domini, del seu creixement tant en alous i territoris, rebuts generalment per donacions, com del seu pes com a institució religiosa però també política. Així mateix, és el període de formació, a l’ombra del cenobi i impulsada des d’aquest, de la vila de Sant Feliu. Ja en el precepte del rei Lotari al qual hem fet referència al capítol precedent es reconeix la possessió per part del monestir d’alous, sobretot a la Vall d’Aro i el seu entorn, amb Fenals i la seva església de Santa Maria, Biert i l’església de Sant Martí, Solius, Vall-llobrega, Romanyà, Calonge i Spanedat. Posteriorment els comtes

Ramon Borrell i Ermessenda confirmen la propietat del monestir sobre l’alou de Spanedat, concessió que ja li havien fet abans els comtes Sunyer i Riquilda, en un document que s’havia perdut i que els nous comtes no varen fer més que renovar i reafirmar. El motiu de la pèrdua del document original podia ser la ràtzia d’AlMansur de l’any 985, que segons alguns autors afectaria també al monestir, però la motivació de la confirmació cal cercar-la en l’existència de conflictes territorials amb senyories properes. I és que els monestirs esdevenen en època feudal no solament centres religiosos sinó nuclis de poder, i els abats, autèntics senyors feudals immersos en les lluites polítiques i territorials amb els seus veïns. En el cas del monestir santfeliuenc aquesta lluita perdurarà més enllà de la fi de la societat feudal i el seu principal rival serà una comunitat creada pel propi monestir, la vila de Sant Feliu, que acabarà esdevenint un contrapoder del propi cenobi. Mostra d’aquesta conflictivitat amb altres senyors feudals és la construcció, l’any 1041, del castell de Benedormiens que protegia les terres de Sant Feliu fins a Calonge i que va ser una obra conjunta dels comtes i del bisbe de Girona i del mateix monestir, i que va comptar amb la participació d’alguns cavallers prominents (Cervera, 1984, 23). El castell va ser posat sota la custòdia del monestir en temps de l’abat Llandric (10191042), tot i que uns anys després (1051) l’abat Arnau (1043-1067) va cedir-lo en feu al cavaller Bernat Glaucefred. També sembla que va ser aquest abat qui va impulsar de forma definitiva les obres de l’església romànica, i, probablement, també de les defenses del cenobi. El monestir va comptar amb la protecció dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda, que el beneficiaren amb diverses donacions i que amb el seu favor, li asseguraven el respecte i fidelitat dels senyors de l’entorn. Un cop morts ambdós, el monestir i les seves possessions es varen convertir en una peça molt apetitosa. A més, el monestir havia donat en feu, a canvi de tot un seguit d’obligacions i prestacions, moltes 125

de les seves possessions i diversos foren els feudataris que intentaren oblidar-se de les seves obligacions. El cas més clar fou el del castlà de Benedormiens, qui es va voler “independitzar” del monestir i va ser necessària l’excomunió papal perquè finalment l’any 1104 aquest fes acte de contrició i es reconciliés amb el monestir. Probablement amb aquesta inseguretat cal relacionar l’edicte del papa Urbà II de l’any 1094 posant al monestir sota la seva protecció. Al s. XII, impulsat des del propi papat i tot seguint el model de Cluny, s’intenten crear autèntiques congregacions de monestirs. Les autoritats eclesiàstiques eren conscients que la societat feudal estava convertint als monestirs en autèntiques senyories quasi independents, deslligades de les altres congregacions religioses i en lluita constant amb el poder secular. Dins aquesta “reordenació”, el monestir de Sant Feliu quedaria encabit en un grup de cenobis sota el control del monestir de la Grassa, abadia francesa propera a Carcassona. Els monjos guixolencs s’hi varen oposar i l’any 1118 l’abat de la Grassa va ocupar de forma violenta el cenobi. Un document del bisbe de Girona (transcrit a Cervera, 1984, 94) descriu aquest intent d’ocupació i la participació del mateix bisbe a favor del monestir: … en trobar tancades les portes del monestir, envaïren el lloc, s’apoderaren de les torres i defenses i foragitaren amb violència física als monjos… Per això jo, Berenguer, bisbe de Girona per la gràcia de Déu, veientlos constituïts en un perill tan gran, i veient tot allò que els havia estat fet contra la regla, contra tot ordre i observança dels cànons, a fi que el mateix monestir no estigués per més temps abandonat i desolat, tot consolant-los amb afecte pietós, el vaig rebre amb l’abat i els monjos subjectes a ell… La intervenció del bisbe posant al monestir sota la seva protecció adduint que li era subjecte des de la seva fundació, va fer que el mateix any aquest se separés del de la Grassa. Es tractava més d’una maniobra política que no d’un acte caritatiu, ja que el bisbat gironí volia ampliar el seu domini i patrimoni i amb aquest moviment 126

va apoderar-se, de retruc, d’alguns dels drets i honors del monestir iniciant una disputa entre ambdues institucions que es prolongaria durant segles (Jiménez, 1997, 51) i en la qual posteriorment també hi jugaria un paper decisiu la vila. Els conflictes començaren ben aviat, ja que el capítol catedralici de Girona pretenia tenir drets de condomini sobre els béns del monestir. Una comissió d’arbitratge va sentenciar a favor del monestir. Un cop més la intervenció papal va ser important per decantar la lluita i el papa Alexandre III, l’any 1163, va emetre una butlla confirmant els béns i possessions del monestir. Des del moment de la seva fundació, la comunitat benedictina va generar al seu entorn un petit nucli de població. Com en tants altres llocs, els habitants de la zona s’agruparen a l’entorn de l’edifici de culte. L’any 1181 l’abat Bernat va atorgar una carta de franqueses, agrupant a la població de l’entorn sota la protecció del monestir. Aquest abat ha passat a la història com el fundador de la vila, com diu Cervera, no tant per ser-ne el creador, atès que ja existia un poblament a l’entorn del monestir i de les platges properes1, sinó per ser-ne l’ordenador (Cervera, 1984, 26), actuant com un autèntic senyor feudal que oferia beneficis a la població, donant-li institucions polítiques o confirmant les existents, a canvi que aquesta participés en la defensa del cenobi i reconegués l’abat com a senyor tant feudal com espiritual. D’uns anys més tard, concretament de 1203, és el document del rei Pere I pel qual concedeix permís al monestir de fer noves fortificacions: … Jo, Pere, per gràcia de Déu rei d’Aragó i comte de Barcelona… dono i concedeixo… a tu Ramon, abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols i als teus successors i als monjos de la mateixa casa, presents i futurs, llicència de canviar i de construir de nou el monestir i la vila de Sant Feliu de Guíxols i de fer castell i fortificacions al lloc que es diu Castellar, que és propi vostre, o en altre lloc per a vosaltres més convenient dintre el terme de Sant La població ja devia tenir una certa importància, puix que hi va atracar l’any 1114 la flota catalano-pisana que es dirigia a Mallorca.

1

Feliu com en propietat vostra, de manera que posseïu el monestir i la vila i les fortificacions que hi vulgueu construir i els homes i les dones presents i futurs com a casa vostra pròpia… (transc. de Cervera,1984, 96). Aquesta notícia fa referència a l’autorització de construir un castell a la muntanya del Castellar, on posteriorment (s. XV) s’edificaran noves fortificacions i, al seu interior, l’ermita de Sant Elm. Aquest darrer element és l’únic que encara es conserva de tot el conjunt. D’aquest mateix any és l’obtenció, per part de l’abat, de la jurisdicció civil i criminal sobre la vila, fet que reforça el caràcter de senyor feudal del monestir, representat per l’abat.

Fig.110. Croquis de la possible ubicació de la capella de Santa Maria dels Àngels i de l’església romànica plantejada per Zaragoza (Zaragoza,1988).

Monestir i vila varen continuar creixent en poder i importància al llarg del s. XIII. L’any 1229 l’abat Bernat Coll estava en disposició de contribuir amb cinc cavallers i uns cent setanta soldats a les tropes de Jaume I que havien d’envair Mallorca, una empresa que va donar bons rèdits, ja que segons Cano el monestir va obtenir com a pagament la possessió de vuitanta cases, cinquanta-tres horts i altres possessions a la ciutat de Mallorca i altres poblacions de l’illa

(Jiménez, 1997, 62). Al llarg del s. XIII la vila experimenta un gran creixement, de tal manera que l’abat Grau, l’any 1258, va donar llicència per urbanitzar l’altra llera de la riera, al mateix temps que autoritzava la construcció d’unes drassanes i, posteriorment, començà a construir la capella de Sant Nicolau en un espai proper al monestir que mai s’ha pogut acabar d’identificar amb total precisió però que sembla que caldria cercar al nord de l’església romànica. Segons algun indicis potser no era aquesta l’única capella del monestir, ja que hi ha referències a una capella dedicada a Santa Maria2, que Cervera situa al cementiri de la Mota (Cervera, 1984, 30) i altres autors (Zaragoza,1988) a la zona que posteriorment ocuparà la capçalera gòtica de l’església monacal. Fins i tot és possible que aquesta fes la funció d’església parroquial, ja que sembla que no serà fins l’ampliació gòtica, un cop ja desapareguda la de santa Maria, que l’església del monestir assumirà una funció parroquial (1347). Tampoc es pot descartar que durant un cert temps fos la de sant Nicolau la que assumís funcions parroquials i, de fet, els jurats de la vila varen lluitar durant molt temps per crear una església parroquial fora del monestir, com veurem. Pel que fa a sant Nicolau, s’emprava no solament per a actes litúrgics sinó també polítics, ja que en ella s’hi reunien els jurats i s’hi realitzaven les assemblees dels vilatans. El creixement demogràfic de la població i l’enriquiment de la mateixa va començar a crear dins els vilatans una consciència de grup, i un desig cada cop més marcat d’obtenir una major autonomia respecte al monestir. El 1277 s’estableix un conveni entre el monestir i la universitat (el nom amb què es designava la corporació de vilatans) per establir les prestacions que els segons havien de realitzar en la construcció i manteniment de les defenses del monestir (Jiménez, 1997, 62). Aquest document és interessant, ja que per primer cop s’esmenta la Porta Ferrada, així com altres elements (transcripció del document Aquesta constituïa un espai independent, si bé dins el recinte del monestir, ja que a la visita pastoral de l’any 1329, el bisbe Gaston de Montcada visità la capella, però no el monestir. Jiménez (2001, 21) pensa que el document es refereix a la capella de Sant Nicolau que tindria un altar, el principal, dedicat a Santa Maria, i que durant les obres d’ampliació de l’església monàstica, ja iniciades, serviria provisionalment com a temple parroquial. 2

127

completa a Esteva i Pallí, 1995): … semper facere operas in omnibus operibus que fient supra illos arcus qui sunt ex parte orientis ad monasterium, supradictum iuxta chorum seu caput ecclesie infra motam. et quod eadem universitas faciat et teneatur facere omni tempore operas in omnibus operibus que fient in mota qui est infra vallum, dicti monasterii, et in parietibus et tapiis qui et que sunt in circuitu eiusdem monasterium in quantum fortitudo seu fortia fiet ibi. Fem un petit incís. Aquest document és interessant no solament perquè esmenta la Porta Ferrada i el cementiri de la Mota, que se situa infra vallum, és a dir a tocar de les muralles però a l’interior de les mateixes, sinó que testimonia l’existència d’una muralla i un fossat , que són els que han d’ajudar a mantenir en bon estat els vilatans. A més, situa les arcades de la Porta

Fig.111. Alçat de les restes conservades de la Porta Ferrada (Vigué i Pladevall (dirs.),1989)

Ferrada a la banda oriental del monestir, fet que no fa altra cosa que confirmar el que ja ens diu l’arqueologia, que el monestir medieval ocupava bona part de la plaça que actualment se situa davant el museu i que l’església constituïa el límit oriental del conjunt. El regnat de Jaume I va significar l’inici d’un període d’expansionisme del territori català amb les campanyes de Mallorca i València. El seu successor Pere el Gran va portar la política agressiva més enllà iniciant l’expansió Mediterrània de la corona catalano-aragonesa. Amb l’excusa de les Vespres Sicilianes (31 de 128

març de 1282), un alçament contra Carles d’Anjou, el rei Pere i la seva flota acudeixen “en socors” dels sicilians. La coronació del rei Pere el Gran com a monarca de Sicília va comportar la seva excomunió per part del papa Martí IV i la crida a una croada contra ell, que va culminar l’any 1285 amb la invasió per part de les tropes franceses de les terres catalanes. L’armada francesa va ocupar i incendiar la vila de Sant Feliu, mentre part de la població havia fugit i, segons Cano, els monjos es refugiaren a la torre del Corn. Arran d’aquests fets el rei, poc abans de morir, va ordenar el desterrament de l’abat de Sant Feliu (Gilabert) i altres religiosos com el mateix bisbe de Girona, potser sospitosos d’haver-se posat de banda del papat. No sembla que l’ordre tingués conseqüències, potser per la mort del rei, ja que Gilabert va continuar el seu abadiat fins al 1289, i el 1287 va emetre una nova carta de franqueses per promoure la reocupació de la vila. Pel que fa al monestir, sembla que també va patir una destrucció parcial durant l’atac francès, segons el pare Cano, però de la qual no en coneixem l’abast, més enllà del possible incendi de la torre del Fum. Segons Jiménez (Jiménez, 2001, 20) el mateix abat Gilabert va fer alçar una alta paret per protegir la Porta Ferrada al mateix temps que restaurava l’església, mentre que Gil Dalmau parla de la realització d’obres de fortificació, sense més especificacions (Gil Dalmau, 1990, 170). La vila es va recuperar ràpidament i a principis del s. XIV ja comptava amb una organització jurídica plenament formada presidida pels jurats, que a partir de llavors es convertirien en un contrapoder tot sovint enfrontat al de l’abat i el monestir. -Les excavacions Entrant en el que són les restes arqueològiques directament exhumades durant les excavacions, la majoria de les quals se situen a la zona 1 (de la plaça), pocs canvis detectem que es puguin situar en aquest període entre els segles XI i XIII. La capçalera poligonal existent des d’època baix imperial és inicialment reaprofitada, integrada dins un àmbit allargassat que sembla constituir l’element central de tot aquest sector (A5-6). Adossat al mur de llevant, es va construir un potent pilar, de planta quadrangular i poderosa fonamentació. Aquest element presenta dues

Fig.112. Planta interpretativa de les restes d’època romànica.

peculiaritats. Per una banda no el tenim datat, tot i que el sistema constructiu, amb un parament de carreus quadrangulars molt ben treballats, fa pensar en una obra dels ss. XI-XII, però encara més important, aquest element és, aparentment, únic. De fet no existeix cap altra estructura de característiques similars ni a la banda est ni a la contrària que es pugui relacionar amb aquest pilar. Una possible explicació la trobem en una reforma posterior de l’àmbit. Als ss. XV-XVI es produeix una reforma, sobre la que retornarem, que implica la construcció d’un nou parament, que dobla al preexistent a la banda oest i que fa més estreta la cambra. La seva construcció podria implicar el desmuntatge d’un hipotètic pilar a la banda oest3. El que no sembla massa lògic estructuralment seria l’existència d’un pilar únic

3 El pilar és un element clarament adossat, raó per la qual el seu desmuntatge seria possible, sense deixar traces de la seva existència, especialment si es té present que l’espai va ser ocupat per un nou mur.

a un sol lateral de la cambra. En aquest sentit podríem plantejar una hipòtesi de treball: el pilar i un element bessó, avui perdut, actuarien com a suports d’una arcada que emmarcaria l’accés a l’estança, mentre que l’extrem de migdia del mur oriental seria una avantcambra. En aquest sentit la construcció de la pilastra que es va adossar al mur meridional de l’estança, podria no ser altra cosa que el brancal de la porta de migdia del conjunt d’estances que acabem de descriure. Es tractaria en tot cas d’una sala comunal, potser el refectori, tot i que no es pot negar que la peculiar forma de l’edifici, amb la capçalera poligonal, recorda poderosament alguns edificis de culte d’època alt medieval. Del s. XIII és la primera pavimentació localitzada en aquest espai. Es tracta d’un sòl de morter, conservat en alguns trams, mentre que en altres solament es conserva l’estrat d’anivellació previ al paviment. Poca cosa més sabem d’aquest moment. Aquest paviment de la cambra 5-6 se situa a la 129

Fig.113. Vista general de les excavacions de l’any 2008. Al centre el gran pilar que presideix els àmbits 5-6.

mateixa alçada que el sòl de mosaic de l’àmbit 9 i 10 i no tenim cap element per desmentir que aquest sòl de mosaic seguís en funcionament encara en aquest moment, si bé possiblement en mal estat. Val a dir que en cap punt s’han detectat reparacions en el mosaic que indiquin un manteniment del mateix al llarg dels segles, però per contra, tampoc s’ha detectat cap indici d’existència de noves pavimentacions, fins una gran reforma del sector produïda al s. XVI, com veurem més endavant. Al nord d’aquest conjunt d’estances se situa un pati o espai obert. Ja emprat com a cementiri des de feia segles, ja que als nivells inferiors s’hi trobaven enterraments d’època romana o tardo antiga, probablement va constituir el nucli central del cementiri de la Mota. De fet, les excavacions varen posar al descobert tot un seguit d’enterraments que cal datar als ss. XI-XII. Es tracta d’enterraments en fossa simple, en els que es barregen aquells orientats de nord a sud amb d’altres est-oest. A més d’aquests enterraments dels quals les diferents excavacions n’han posat al descobert una desena, cal afegir-hi les restes òssies disperses, provinents de tombes desmuntades o remenades i d’una ossera feta amb una caixa de lloses de pissarra, situada contra el mur nord de l’A7-8-9. Al s. XIII a aquest sector nord de la plaça s’hi construeixen tot un seguit de tombes d’obra. Totes aquestes tombes es varen construir contra el vell mur romà que constituïa en fases anteriors el límit de la terrassa superior, fet que demostra que el nivell de circulació de la zona nord s’havia 130

elevat ja de forma molt important, assolint un nivell que va mantenir fins el moment de l’abandonament del monestir. Dues d’aquestes tombes (T1 i T2), orientades de nord a sud es varen construir conjuntament i es recolzen contra el mur nord de l’A7-8-9), mentre que una altra, orientada en aquest cas d’est a oest, es va fer contra el mur nord de l’A6. Aquestes tombes devien ser destinades a persones importants, ja fos en la vida del cenobi o, més probablement, de la població de Sant Feliu que haurien fet importants donatius al monestir o li havien proporcionat importants ajudes que els feien mereixedors d’aquest enterrament privilegiat. Arqueològicament la ubicació de les tres tombes a l’exterior de l’edifici i aprofitant com a límit de llevant la façana de l’antic edifici romà, demostra, per una banda, que aquesta era encara el mur de tanca de l’edifici i per l’altra que la zona situada al nord era un espai obert però situat dins els límits del monestir (resulta difícil de concebre la possibilitat que tombes d’aquesta mena es construïssin a l’exterior del mateix i a més cal recordar el document que situa infravallum el

Fig.114. Ossera coberta amb lloses de pissarra que va ser destruïda en construir una de les tombes d’obra.

Fig.115. Tombes d’obra construïdes al s. XIII al pati nord, contra la façana de l’edifici monacal.

cementiri de la Mota, dins el qual se situen). A mitjan s. XI es va construir una nova església. Aquesta es va bastir aprofitant l’espai existent entre les torres del Fum i del Corn. D’aquesta nova edificació solament se’n conserva el tram occidental, cobert amb una ampla volta de canó, i la façana oest, si bé molt modificada. Així per exemple la porta actual és posterior i també la finestra en forma de creu que és un afegit de les restauracions dels anys seixanta del s.XX. No descriurem en aquest apartat l’edifici eclesiàstic (per més informació veure el capítol de descripció dels edificis, supra), però sí cal ressaltar que la construcció no recolza directament contra les torres que la flanquejaven sinó que deixava un espai, un buit que s’acabaria convertint en un

passadís o pas de ronda. A més cal tenir present que la part baixa de la façana nord és força irregular, sense l’aparença clàssica d’un aparell vist. Tot això referma la tesi que el nou edifici es va construir recolzat contra uns murs preexistents, i aquests havien de ser els que ja existien en la fase anterior. Posteriorment o al final de l’obra, els vells murs, ja innecessaris i redundants, ja que solament doblaven i triplicaven l’obra, varen ser desmuntats, creant aquest caminet o pas de ronda entre les torres i l’església. Desconeixem quines eren les dimensions longitudinals i la forma de l’edifici romànic, però tot i això ens atrevim a plantejar-ne una aproximació. Per començar sembla difícil que l’edifici disposés d’un transsepte. D’haver existit, aquest s’havia de situar a llevant de la torre del Corn i del Fum i n’haurien quedat restes als dos sondeigs realitzats l’any 2008 a les capelles de la banda nord de l’església actual. Per altra banda, tot i que tot sovint les esglésies es solen ampliar aprofitant la zona de l’altar com a centre consagrat de l’edifici, creiem que això no es va produir en el cas de l’església del monestir. Ja hem parlat de la peculiar topografia de l’indret, amb uns importants desnivells en direcció est i nord. Pensem que el nucli central del monestir i de l’església cal cercar-los a la zona més elevada del sector, i aquesta és la zona situada grosso modo entre les torres del Corn i del Fum i que la capçalera gòtica es va construir guanyant una important quantitat de terreny a base de terraplenaments i farcits, com es va fer, com veurem, també a

Fig.116. Façana oest de l’església romànica on s’aprecien algunes de les restauracions realitzades al llarg del s.XX. A la primera restauració s’hi va construir una rossassa, que als anys seixanta va ser substituida per una finestra en forma de creu (AMSFG, Col. Municipal d’imatges, Autor desconegut).

131

la zona nord. Per tant, la capçalera romànica caldria cercar-la probablement una mica més a ponent de la torre del Corn però no més enllà del creuer actual (si fos més petita seria un edifici excessivament rabassut), i no seria massa complexa estructuralment. Val a dir que la nostra interpretació és molt similar a la plantejada per Zaragoza, (Zaragoza,1988) tot i que ell no comptava amb l’avantatge de disposar de les dades arqueològiques aportades per les darreres excavacions. El conjunt seguia mantenint una concepció a mig camí entre l’edifici de culte i una fortalesa. Això s’aprecia no solament en les dues torres que flanquejaven l’església sinó en fets com per exemple la construcció d’un pou a l’interior de l’església, concretament a l’extrem sudoccidental. Aquesta construcció solament té sentit com a previsió d’un atac o setge que fes necessari refugiar-se en el conjunt constituït per les dues torres i el temple, convertits en fortalesa. La creació de la nova església va implicar la modificació de gran part del seu entorn. Devia ser en aquesta època quan la Porta Ferrada va ser remodelada, retallant com a mínim l’extrem meridional de la mateixa, adoptant probablement ja en aquests moments la forma i dimensions actuals (tot i que autors com Badia situen ja dins el s. XII la creació de la galeria superior (Badia, 1977, 358) mentre que altres com Jiménez la consideren una obra unitària (Jiménez, 2001, 66).

Fig.117. Petita graonada que permetia la comunicació entre la zona de l’actual plaça del museu amb la Porta Ferrada.

A migdia de la Porta Ferrada es va construir una nova galeria, amb arcs lleugerament ultrapassats assentats sobre pilastres de gran amplada, i dotada a l’extrem de llevant d’una finestreta d’esqueixada simple, orientada cap al nord). Aquesta galeria, que havia d’anar coberta i que desconeixem si es prolongava en direcció oest constituïa un segon braç d’un hipotètic claustre del que pocs elements més en tenim. Aquesta galeria segurament emprava com a paret posterior la muralla que creiem que havia de tancar el monestir, transitant immediatament a migdia de la torre del Corn. Poques coses més sabem de la possible existència d’aquest hipotètic claustre que potser era solament un

Fig.118. Galeria d’arcades construida al sud de la Porta Ferrada per crear un segon porticat.

132

Fig.120. Conjunt de basses de calç de la zona del celler, posteriorment esborrades per les estructures de la premsa.

Fig.119. Entre la façana de l’església i la torre del Fum existeix un espai,actualment ocupat per un camí de ronda, que originalment corresponia al mur d’aterrassament d’època romana, que va ser eliminat al perdre la seva funció original (AMSFG, Fons Lluís

Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

pati tancat que no disposava de galeries a tot el seu entorn. Així, per ponent, les excavacions han posat al descobert restes de possibles murs i estructures just al límit existent entre la zona 1 i el pati que actualment emmarca la Porta Ferrada, i a la banda nord d’aquest conjunt una petita escala de graons de pedra que permetia salvar el desnivell existent entre les dues zones. Per tant, per aquesta banda podia existir un mur que separés el pati de la resta d’edificis (que coincidiria amb el límit actual de la zona tancada amb reixa metàl·lica), però no una galeria porticada. D’haver existit el mur que acabem d’esmentar hauria de ser el de tancament, i l’arcada s’hauria hagut d’assentar sobre el vell mur romà localitzat enmig de la placeta situada

davant la Porta Ferrada4 deixant un espai obert extremadament petit. Més complicat encara seria intentar dibuixar una galeria arcada a la banda nord. De fet sembla clar que l’església es va bastir contra la paret que des d’època romana tancava el sector i servia de mur de contenció. Ara bé, sembla que un cop acabada l’obra de l’església aquest mur va ser desmuntat i substituït per un de nou, que en realitat el doblava pel nord, recolzant contra la torre del Fum i creant el petit pas de ronda entre torre i església. Aquest mur presentava una porta a la zona central que hauria comunicat el sector nord amb l’accés a l’església. Per tant, pensem que en aquests moments l’església disposava d’un petit fals claustre o atri, si entenem aquest com un pati descobert, que disposaria però, de galeries porticades solament a dos dels costats. També devia ser en aquests moments quan la zona nord va ser terraplenada i es va elevar de forma important el nivell de circulació de l’espai situat davant l’església i la zona de la plaça de ponent (zona 1). En aquest punt cal assenyalar que la documentació situa a la zona septentrional del monestir un dels cementiris del cenobi, que anomena de la Mota. Aquest nom sembla provenir de la presència d’una elevació, d’un turonet artificial, creat per evitar les crescudes de la En alguns moments ens hem plantejat la possibilitat que sobre aquest mur s’hagués construït al llarg dels ss. IX-X una segona galeria paral·lela a la Porta Ferrada, creant un petit espai obert o pati porticat, que quedaria, però molt allargassat i estret. De no haver existit en la fase anterior dubtem que es bastís en aquests moments.

4

133

riera i protegir el monestir. Sabem que l’elevació del nivell realitzada en aquests moments no va afectar a la zona nord-est, on posteriorment se situarà la porta de l’església gòtica i que fins al s. XVIII disposarà d’un seguit de graons per salvar el desnivell. Per tant, és molt possible que en època medieval la zona presentés aquest aspecte de piló, de fals turonet que va acabar donant el nom de Mota a l’indret i per extensió al cementiri. A part d’aquesta dada, disposem de poca informació més d’aquesta zona, ja que un conjunt de tines construïdes al s. XVI varen destruir bona part dels elements anteriors. Tot i això a la zona oriental de la zona 6 es va localitzar un conjunt de tres dipòsits per amarar calç. Es tracta d’estructures provisionals, construïdes en el moment en què es realitzaven obres importants, potser la construcció de la mateixa església, però que varen ser enterrades un cop acabada la seva funció. El que sí ens indiquen aquests dipòsits és que el nivell de circulació ja s’havia elevat de forma important en els moments de la seva utilització. A tramuntana dels dipòsits que acabem de citar es conserva actualment un llarg mur dotat de tot un seguit d’espitlleres, fins a 17, obertes a l’alçada de la planta baixa. Aquest mur va ser datat estilísticament per Badia al s.XI per les seves similituds amb els de l’església (Badia, 1977, 360) i de fet durant les restauracions de la dècada dels seixanta es va deixar parcialment dempeus precisament per considerar-lo d’època romànica (almenys pel que fa a la part baixa). Aquest mur presenta diversos problemes interpretatius. Per començar, sembla haver estat construït en dues fases diferents, ja que s’aprecia un tall que separa l’extrem oest de la resta del mur, però els dos trams disposen d’espitlleres. Per altra banda el mur finalitza de forma abrupta per llevant i el que actualment tanca la zona i fa angle en direcció sud, és clarament un afegit a l’obra original. Pel que fa al primer problema cal assenyalar que, certament en el punt on el mur presenta el tall vertical i unes certes diferències constructives, es conserven les restes d’un mur nord-sud que entregaria contra el frontal de la torre del Fum. Aquest sector seria posteriorment ampliat amb la construcció de l’extrem occidental del mur i un nou tancament que abraçaria completament la torre. Del que no disposem dades és del moment en què aquesta ampliació es va dur a terme. Pel 134

Fig.121. Mur de tramuntana de l’edifici situat al nord de l’església, amb el conjunt d’espitlleres.

que fa al tancament occidental, no hi ha cap resta de les localitzades durant les excavacions que es pugui associar amb una muralla o tancament de caire defensiu. És per això que creiem que el mur en aquella zona devia girar en direcció sud, resseguint el mateix circuit que tindrà en època baix medieval. És evident que el mur en alçat que actualment completa aquest sector és una obra posterior, com s’aprecia en el punt de connexió dels dos murs, però un altre tema és la fonamentació. En aquest sentit, cal fer una petita referència a un document de l’any 1577, que analitzarem al capítol següent, que fa referència a la realització d’obres en aquest espai al qual anomena “baluarte”. Aquesta definició resol bona part dels problemes estructurals que ens plantejava aquest element. Si es tractava d’un baluard, és a dir, un element poliorcètic situat inicialment a l’exterior d’un sistema defensiu, això explicaria la presència de les espitlleres i la seva forma, com un cos avançat del primitiu recinte monàstic. També explicaria la seva ampliació, deguda segurament a raons de caire defensiu. Per altra banda el fet que al s. XVI s’hi fessin obres de reconstrucció, concretament, com s’explica al document a la zona més propera a la Porta Ferrada, explicaria per què s’aprecia un canvi de parament en el mur exterior, que en algun moment es devia ensorrar parcialment i va requerir una reconstrucció. Ara bé, si inicialment aquesta estructura formava un baluard, creiem que ben aviat devia quedar embeguda dins el recinte monàstic. Ja hem comentat que el cementiri de la Mota, situat a l’entorn d’aquest baluard, se situava intramurs,

Fig.122. Sostre de la planta baixa de la torre del Corn.

i per tant el tancament del monestir se situava més al nord, a la zona més propera a la riera. El baluard, com les torres del Fum i del Corn devia mantenir fins al s. XIV el seu ús com a darrera defensa del cenobi. Un cop es varen començar a construir les noves muralles, com veurem, va perdre la seva funció primigènia i l’espai es va reconvertir en una edificació que va tenir al llarg del temps diversos usos. Desconeixem on cal buscar exactament el límit de tramuntana del monestir. Sabem que en època medieval la zona situada entre el monestir i la riera era ocupada per tot un seguit de cases i una capella, la de sant Nicolau. També sabem documentalment que a principis del s. XIV existia un mur de contenció a la zona de la riera i que el monestir estava emmurallat. Si les muralles i el mur de contenció del riu eren el mateix no ho sabem. El més factible és que el monestir, amb els cementiris i hortes que li eren propis es trobessin encerclats per una tàpia, que disposava d’un fossat, com ho demostra que alguns dels terrenys dels habitants del raval se situaven en aquest fossat. Aquesta tanca potser no tindria un veritable valor defensiu per una manca

d’entitat i fossin poc més que un límit físic dels terrenys monàstics, i les autèntiques muralles se situessin a l’entorn del nucli primitiu edificat, amb les dues torres, i el baluard nord com a elements identificatius. Per tant, no era necessari que aquestes defenses englobessin la totalitat de l’espai del monestir, ja que, com veurem en fases posteriors, el paper de parròquia de l’església va fer que aquesta disposés de dues entrades separades, una per al poble i l’altra per als monjos, i que es preferís deixar fora de la tanca del monestir l’accés pels vilatans. Per la banda de migdia la torre del Corn sembla seguir marcant el límit de les defenses monacals. Segurament és en aquests moments quan es construeix l’alçat en pedra de la torre tal com la coneixem avui dia. Els fonaments dels pilars que sostenen les arcades interiors de la nova obra es recolzen contra la base de la torre de carreus poligonals, mentre que en la resta de l’alçat s’integren perfectament en l’obra exterior. El fet que les arcades de les voltes dels diferents pisos siguin apuntades i que a l’alçada del primer pis s’hi obri una finestra ogival han fet que sovint es considerés aquesta obra com una reforma del s. XIV. Creiem que hi ha tot un seguit d’elements que ens permeten avançar aquesta datació al s. XII, moment en què aquesta mena de construccions es comencen a emprar a Catalunya. Per començar, no tots els arcs són ogivals, ja que ho són les voltes, però no els arcs sobre els que s’assenten, que són de mig punt. Per altra banda, al segon pis de la torre trobem una porta oberta a la façana sud que és de mig punt i de tradició clarament romànica. L’anàlisi d’aquest segon pis ens aporta importants dades que ens apropen a la funcionalitat i datació de la reforma. Per començar cal assenyalar que el mur de migdia de la torre és 90 cm més ample que tots els altres, entre altres raons perquè per aquesta banda la torre està limitada per un mur massís, mentre que per les altres tres cares és un parament doble, format per un mur exterior i un sistema interior d’arcades. Ja hem comentat que al centre del mur de migdia s’hi obre una porta d’arc de mig punt que actualment dóna al buit, ja que la torre es troba separada de l’actual façana del museu (un edifici construït al s. XVIII) una mica més d’un metre i mig i en aquella zona l’edifici museístic no presenta cap obertura que hagués pogut servir en un moment determinat 135

de porta. Però el curiós és que al parament exterior de la torre tampoc s’hi aprecia cap traça de paviment a l’alçada del llindar de la porta. Aquesta porta es troba flanquejada per tot un seguit d’espitlleres. Aquestes presenten dues peculiaritats: en primer lloc, una forta inclinació descendent i, a més, les més properes a la porta s’inclinen a dreta i esquerra apuntant cap a l’esmentada obertura. Per tant, sembla clar que no podia existir cap element de pas a l’alçada de la porta, ja que les espitlleres haurien apuntat a terra, i que aquestes es varen preveure sobretot amb l’objectiu de protegir la porta. Són aquests elements els que ens fan pensar que davant de la torre, per migdia s’hi situava la muralla que tancava el monestir. Aquesta seria més baixa que la torre. La porta es comunicaria

Fig.123. Mur meridional del segon pis de la torre del Corn, amb la porta d’arc i part del conjunt d’espitlleres que la defensaven.

amb la muralla a través d’una escala de fusta que en cas d’atac es podia retirar convertint la part alta de la torre en la defensa última davant d’un setge. El fet que pensem que aquesta obra ha de situar-se als segles XII-XIII respon al fet que al s. XIV es va començar a construir una nova defensa, una muralla molt més àmplia que va desplaçar el límit del monestir uns quants metres cap a migdia, perdent la torre del Corn bona part de la seva funció com a element defensiu de primera línia. De tota manera sembla que la muralla continuaria dempeus, potser fins al s. XVIII, creant una segona línia de defensa o integrada com a mur perimetral de noves edificacions (per exemple com a mur de tanca 136

per migdia del porticat d’arcades que tancava el pati situat davant l’església. Pel que fa a la resta de la torre, sabem que a l’alçada del primer pis disposava d’una porta a la banda nord que la posava en comunicació amb el pis superior de la Porta Ferrada, mentre que desconeixem si disposava d’una altra porta a migdia que la comunicaria amb la muralla. La construcció d’una nova porta al s. XVIII va destruir completament aquell pany de mur però sembla lògic pensar que algun element de comunicació devia existir. A la banda occidental existeix actualment un esvoranc tapat amb una reixa que funciona com a finestra. Originalment no devia ser tal, sinó una porta que comunicaria amb la galeria situada davant la torre i que prolongaria l’estructura de la Porta Ferrada. Aquest pis, per tant, actuaria de nus de comunicació entre diferents espais del monestir, a diferència del pis superior, que constituïa un element que es podia aïllar convertint-lo en una fortalesa independent. Pel que fa a la comunicació entre pisos, actualment existeix una petita trapa al centre de la volta del primer pis, però desconeixem si és d’aquesta època, i de ser-ho les petites dimensions solament permetrien utilitzar-la amb l’ajut d’una escala de fusta o corda i de forma sempre individual. Els arcs que suporten el sostre del primer pis es divideixen en dos grups diferents. Els de la banda est i oest són arcs apuntats, mentre que els nord i sud són de mig punt i més baixos, sempre perfectament centrats i assentats sobre potents pilastres. El panorama és diferent al segon pis. El sostre presenta una forma a mig camí entre el mig punt i l’arc apuntat; neix directament del mur de migdia, sense pilars, mentre que pel nord sí s’assenta sobre un mur que dobla la façana. La banda sud no té cap arcada, mentre que el parament de la banda nord està format per una doble arcada de mig punt (més baixa la de llevant) i que finalitza un parell de metres abans d’arribar al límit occidental de la torre. El mur de llevant té una arcada ogival que solament arriba a mitja alçada i al damunt s’hi obre una finestra quadrangular, que sembla afegida a l’obra original. El mur oest presenta un nínxol a la banda sud i una arcada incompleta de mig punt que ocupa els tres quarts de tramuntana del mur i que entrega contra el pany del mur nord, sense completar la forma. Aquest peculiar sistema constructiu es va emprar per deixar un espai de

pas situat a l’angle nord del parament occidental. En aquest espai s’hi obre una porta, estreta i llarga, amb una peculiar llinda formada per dos blocs de pedra disposats en forma triangular, tipologia que alguns autors denominen llinda en forma de mitra. La porta formava part de l’obra original i condiciona tot el sistema constructiu emprat per bastir aquesta part de la torre. En època moderna i a través d’una escala exterior aquesta porta devia comunicar-se amb la zona del sostre de l’església i un camí de ronda que comunicaria aquesta torre amb la del Fum. Però no creiem que fos aquesta la seva funció original, ans al contrari. Com succeeix amb la porta de migdia a la porta s’hi devia arribar des de la zona de la Porta Ferrada. Així la retirada de les escales permetia crear una defensa aïllada, un darrer reducte defensiu. Res en queda d’aquesta escala ni de la que modernament menava cap al sostre de l’església que va ser desmuntada durant les restauracions dels anys seixanta. A la façana nord s’obren dues portes d’arc que comuniquen amb el sostre de l’església però creiem que són fruit d’una reforma posterior, ja

que ni el tipus de pedra emprat ni la tipologia dels brancals i llinda responen als utilitzats a la resta de la torre. El fet que els arcs del segon pis siguin molt més baixos que el sostre, i que l’arc de la banda de migdia deixi al seu damunt una mena de balconada interior, fa pensar que ja des del moment de la seva construcció aquest espai estava dividit internament en dos pisos, a través d’un sostre de fusta del qual encara es conserven els encaixos de les bigues al parament. En un moment indeterminat es va construir un sostre nou, d’obra, i s’hi varen obrir tot un seguit de finestrals i obertures noves. Finalment cal assenyalar que desconeixem com era el coronament de la torre. En èpoques posteriors va ser emprada com a campanar, fet que devia variar-ne l’estructura i, a més, va ser parcialment enderrocada a principis del s. XIX. En aquest sentit, cal assenyalar que la torre del Corn rep aquest nom pel dret de Corn que ostentava el monestir. La torre era no solament un element defensiu sinó també un punt de guaita que vigilava sobretot la costa.

LA CAPELLA DE SANT NICOLAU Són diversos els misteris que amaga el monestir de Sant Feliu de Guíxols, però probablement els tres més remarcats i analitzats per la historiografia siguin la funcionalitat de la Porta Ferrada, el monument interiorment octogonal que se situa a la base de la torre del Fum i la ubicació de la capella de Sant Nicolau. A l’entorn d’aquest darrer misteri val a dir que l’arqueologia no ha proporcionat noves dades que permetin una major aproximació sobre la seva forma i localització, però és un element que apareix de forma tan constant a la documentació medieval i que ha condicionat de forma tant important algunes de les teories de l’evolució del monestir que pensem que val la pena aturar-s’hi breument encara que només sigui per fer un recull de les dades i informacions més significatives. Alguns autors com Cervera consideren que va ser l’abat Grau (1253-1276) qui va iniciar la construcció de la capella (Cervera,1984,29). El primer document on apareix esmentada la capella sembla ser un testament de l’any 1305, pel qual, entre altres llegats, dona: “Item dimito operi capelle Sancti Nich(olai) dicti loci .XII. denarios” (Deixo també dotze diners a l’obra de la capella de Sant Nicolau del dit lloc) (AHMSFG,perg.18) Jiménez (Jiménez,1990a) considera que l’expressió operi tant pot fer referència al fet que la capella era encara en construcció com a una donació feta pel manteniment de l’edifici. Un segon document, aquest de l’any 1317 aporta dades sobre la seva possible situació: “...un solar o espai de terra nostra situat a la Mota del nostre monestir i a tocar les cases del teu pare. Aquest solar o pati des d’antic havia estat fossat. De manera que afronta a orient amb 137

les cases del teu pare i, en part, amb l’església de Sant Nicolau, a migdia amb les parets de l’església nova: a occident amb la Mota del monestir i a cerç amb una paret feta allà, a l’esmentat vall, de manera que s’aguanta amb la paret de l’església de Sant Nicolau” (AHMSFG,perg.20, transcrit i traduït a Jiménez,1990b). D’aquest text es dedueix que la capella se situava al nord de l’església nova (l’ampliació gòtica), a l’oest de la Mota i molt a prop d’un vell fossat, que possiblement formava part de les antigues defenses del monestir que s’havia ocupat amb noves edificacions fruit del creixement urbà. Aquestes dades situen la capella al nord de l’església, entre aquesta i la riera, un límit natural que separava el monestir de la vila, dins un espai que s’anava urbanitzant. El 1342 els jurats i el monestir signen, a la capella, una concòrdia sobre enterraments, en la qual s’esmenta el fet que Sant Nicolau es trobava en obres (no sabem si de construcció o renovació) i disposava de cementiri propi (Esteva,1980), potser amb funcions de cementiri parroquial, reservant el de la Mota per monjos i personatges de la població molt vinculats al cenobi. Però potser l’episodi més famós en el qual s’esmenta la capella sigui la concòrdia de l’any 1390. En aquells moments i davant la possibilitat d’una nova invasió francesa el rei Joan I va enviar el noble Berenguer de Cruïlles a Sant Feliu per revisar les defenses de la població. Aquest va considerar que tant la capella com un conjunt de cases situades al seu entorn representaven un perill potencial per la seva proximitat a les muralles, fet que podia facilitar la invasió de la població i en va determinar el seu enderrocament en cas de perill imminent d’invasió. Davant la impossibilitat d’assolir un acord entre els jurats i el monestir, el mateix noble va dictar un arbitratge el 19 d’abril de 1391 on determinava: Que el propi monestir i el raval “qui és entre la dita vila e el dit monestir, sien murats, ahunits e lligats amb la dita vila” (Esteva,1980). Les instruccions del noble cavaller devien ser ateses ja que la capella no va ser enderrocada, i va seguir dempeus un parell de segles, tot i que sembla que va patir desperfectes importants en un terratrèmol fins al punt que el 1443 es va autoritzar al beneficiat per absentar-se’n i demanar donacions per la seva restauració (Jiménez,1997,71). El 1516 el bisbe de Girona, Jaume Cassador, dóna llicència per l’enderrocament de la capella, al mateix temps que determinava que els seus beneficiats es traslladessin al monestir (Cervera,1984,30). L’enderroc no es devia fer efectiu ja que el 1534 són les autoritats de la vila les que demanen al poder eclesiàstic poder enderrocar la capella, que és “extra muros” i construirne una de nova, la capella de Sant Joan, a l’interior de la població, amb l’objectiu de convertir-la en església parroquial. El fet que el document digui que la capella era extra muros no ens ha d’enganyar. Els jurats estaven en aquells moments ficats en una lluita de poder amb el monestir i volien substituir la vella capella de Sant Nicolau, situada a l’altra banda de la riera i probablement integrada des de finals del segle .XIV dins el recinte monàstic, si les recomanacions de Cruïlles varen ser ateses, per una de nova situada dins la vila i no sotmesa al cenobi. Per tant, quan es parla de fora murs es refereixen a les defenses de la vila exclusivament, no englobant al monestir que disposava de muralles pròpies. Del document també sembla desprendre’s que la capella ja no era abandonada o tenia un ús residual, ja que en aquells moments sembla que era l’església del monestir la que ja assumia al mateix temps la funció d’edifici parroquial (com es reconeix a una concòrdia de l’any 1571). El 18 de novembre de 1598 el bisbe de Girona, en visita pastoral a Sant Feliu, autoritza l’enderrocament de la capella i l’aprofitament de les seves pedres en la construcció de la nova sagristia de l’església monàstica que s’iniciava en aquells moments. Les obres de la sagristia s’havien iniciat l’any 1591 i no es varen acabar fins l’any 1613. No va ser aquesta obra l’única on es varen aprofitar els vells materials de la capella. L’enderroc dels magatzems municipals durant les restauracions dels anys seixanta, situats al nord oest de l’església, va permetre recuperar 138

diversos blocs procedents de la vella capella, entre els quals, una clau de volta (Esteva, Diaris d’excavació, 15-VI-1968). Finalment cal esmentar que segons un document de 1674, la capella encara existia. Aquesta notícia és recollida per F. i M. J. Sala a les seves Memorias históricas de la villa de San Feliu de Guíxols desde su fundación hasta el siglo XIX de la era cristiana (transcrit a Sala i Sala,1984) . Sembla difícil pensar que l’edifici seguís dempeus, una altra qüestió és que en restessin alguns vestigis o el seu record.

139

ELS SS. XIV-XV. UNA NOVA ESGLÉSIA I UNA NOVA MURALLA El s. XIV va estar marcat al territori català pel regnat de Pere III el Cerimoniós i la política expansionista per la Mediterrània. En ella el control de Sicília resultava essencial pel manteniment de les rutes comercials cap a orient i la seva possessió va ser el motiu de molts conflictes amb les altres potències Mediterrànies amb fortes vocacions comercials, com els genovesos. En aquest context el regnat de Pere III (1336-1387) va significar un període de constants conflictes bèl·lics, als que es varen afegir la pesta negra del 1348, una sequera endèmica i altres epidèmies que amb major o menor intensitat afectaren aquestes contrades. La gran pesta de 1348 va marcar l’inici d’una davallada poblacional que es va perllongar durant la centúria següent i que va provocar que poblacions com Girona per exemple, triguessin dos-cents anys a recuperar els nivells poblacionals de principis del s. XIV. Dels diferents conflictes que va haver d’afrontar, possiblement el més important va ser amb el regne de Castella per la possessió de Múrcia i que va finalitzar el 1369 gràcies a una guerra civil a l’interior dels territoris castellans. El seu successor, Joan I va impulsar un canvi en la política exterior, cercant l’aliança amb un enemic tradicional, França, amb la qual es mantenien diferents conflictes territorials. Aquesta nova política, però, no va evitar la invasió de les terres gironines per part de les tropes del comte d’Armanyac que reclamava drets sobre l’illa de Mallorca i que va ser rebutjat per l’exèrcit reial després d’arribar fins a Girona. Com veurem tot seguit, aquesta situació de perill constant, especialment important en un port de la rellevància de Sant Feliu, va portar a una revisió de les defenses de la vila i del monestir. Pel que fa a la vida del monestir, el s. XIV es va iniciar pràcticament amb el projecte d’ampliació de l’església monàstica dins un programa d’actuacions que també va incloure la construcció d’unes noves muralles en un projecte, si no unitari, almenys sí realitzat a l’ensems, i que pretenia donar major prestància a l’església i, sobretot, després dels fets de 1285, dotar de

millor capacitat defensiva al cenobi. Un document de l’any 1317 (Jiménez, 1990b) ja fa referència a “l’església nova”, que devia estar en aquells moments ja en construcció. Vint anys després el bisbe de Girona, Arnau de Montrodon concedeix indulgències a aquells que contribuïssin a les obres de l’ampliació ja fos en almoines o amb aportacions de materials o treball (Jiménez, 2000). L’any 1348 i per causa de la pesta negra, el bisbe de Girona autoritzava als clergues de Sant Feliu a ampliar el cementiri per culpa de l’allau d’enterraments als quals havien de fer front (Mallorquí i Soldevila, 2006, 266)

Fig.124. Vista general del monestir des del nord dominat per la gran massa de l’església gòtica.

Mentre les obres a l’església continuaven les dificultats d’entesa entre vila i monestir també seguien. L’any 1354 un privilegi del rei Pere III el Cerimoniós uneix la vila guixolenca amb Girona, atorgant als habitants de la primera les mateixes llibertats i immunitats (i els mateixos deures) de les quals gaudien els gironins (Cervera, 1984, 35). En aquell acte l’abat Francesc del Pou vengué al monarca la jurisdicció civil i criminal del poble a canvi d’una renda anual (18 lliures barcelonines) i el manteniment de la resta de privilegis del monestir (Gil Dalmau, 1990, 171). Sant Feliu tenia dret a batlle, jutge i saig, reservant la jurisdicció sobre la pena de mort i alguns altres aspectes al veguer i sotsveguer de 141

Girona. En contrapartida, per al monestir el lloc de Sant Feliu li era reconegut com a alou i el cenobi també podria tenir jutge, saig i batlle propis que podrien establir censos, ribatges, obres i altres servituds degudes a l’abat (Jiménez, 1997, 74). És en aquesta època que es comença a dir que el port de Girona era Sant Feliu de Guíxols i que la vila era un carrer gironí. Aquesta separació del monestir i la venda per part del cenobi dels drets de jurisdicció civil i criminal sobre la vila comportarà noves tensions que portaran al rei Pere a recordar al poble que els altres vells drets del cenobi seguien vigents i que continuaven sent deutors al monestir dels tributs tradicionalment establerts. Mentrestant, Gil Dalmau ens relata com el 1367 continuaven els treballs a l’església nova i es va enderrocar el vell altar major (Gil Dalmau, 1990, 177). Uns anys abans, el 1342, s’havia tancat l’absis central col·locant-ne la clau de volta i s’havia obert la porta nord que acabaria convertint-se en l’accés principal a l’edifici. L’enderrocament del vell altar que ens relata Gil Dalmau ha de fer referència a la connexió entre l’obra nova i l’antiga església romànica, de la qual es conservaria tota la zona occidental. A finals de segle sembla que l’obra de l’ampliació d’estil gòtic ja era finalitzada. La tensió monestir-vila es mantenia i una bona mostra la podem apreciar en un document de l’any 1386, pel qual s’ordena als veïns de la vall d’Aro, Fanals, Solius i Romanyà que s’ocupin de la defensa del cenobi, ja que els vilatans de Sant Feliu se’n consideraven exempts en tant que es trobaven sota jurisdicció reial (Cervera, 1984, 36). Aquesta era la situació d’enemistat o rivalitat entre monestir i vila que es va trobar el cavaller Berenguer de Cruïlles quan l’any 1390, davant el perill d’una nova invasió francesa, va visitar la població com a comissionat reial per inspeccionar-ne les defenses. En aquella visita va apreciar que la capella de Sant Nicolau i el raval ubicat al seu entorn se situaven extra murs, entre el monestir i el poble, però excessivament propers a les defenses i resultaven un perill en cas d’invasió. Tampoc en aquella ocasió vila i cenobi es posaren d’acord sobre el que calia fer i l’any 1391 ambdues institucions varen haver d’acceptar un acte d’arbitratge emès pel mateix Cruïlles on s’especificava que la zona de la capella i el raval s’havien de lligar amb la 142

resta de les defenses a través d’un mur o bé ser enderrocats. Alguns documents posteriors continuen fent esment a la capella que sembla que no va ser enderrocada fins al s. XVI, raó per la qual hem de pensar que es varen realitzar les obres d’adequació que exigia l’enviat reial. El s. XV El s. XV és un període convuls en el qual es barregen fets bèl·lics interns, d’arrel social, política i econòmica, com la guerra civil catalana o el conflicte remença, amb d’altres exteriors com els diferents conflictes mediterranis, tots ells de gran impacte social i econòmic. A tot això caldria afegir-hi els desastres naturals, com els diferents brots de pesta que comportaren una important davallada demogràfica i una important crisi econòmica, o tot un seguit de terratrèmols que afectaren diferents zones del Principat. El segle s’inicia amb la mort del rei Martí l’Humà sense descendència (1410), fet que comporta la celebració del compromís de Casp, que atorga la corona a un sobirà d’una nova dinastia, Ferran I d’Antequera, a qui succeeix el 1416 Alfons IV el Magnànim, qui desenvolupa una activa política Mediterrània que tindrà com a conseqüència noves diferències amb el papat i altres governs, com el dels genovesos. Aquests conflictes a la Mediterrània varen acabar per afeblir l’economia catalana i creant greus discrepàncies entre la monarquia i la Generalitat que varen acabar esclatant, durant el regnat de Joan II, en la guerra civil catalana (1462-1472). A la mort de Joan II pujava al tron Ferran el Catòlic, casat amb Isabel de Castella. El s. XV és un segle d’estancament demogràfic a Catalunya, motivat per les diferents pestes que assolaren aquestes terres i els diversos conflictes bèl·lics. Pel que fa a Sant Feliu, aquest escàs creixement poblacional es reflexa en el cens. Així si en el fogatge de 1360 es comptaven 230 focs, un segle i mig més tard, el 1497 aquesta quantitat solament havia pujat fins als 258, és a dir, 28 cases més. Tot i això Sant Feliu de Guíxols es va consolidar com un centre comercial de gran importància a escala mediterrània i el seu port, com una important porta d’entrada a la Península de mercaderies d’arreu. Prova de la seva importància la proporciona un episodi succeït durant la guerra civil: el 1466 una nombrosa flota genovesa va

acabar descarregant a Barcelona, però solament perquè la tramuntana va impedir durant diversos dies poder atracar al port empordanès (Mallorquí i Soldevila, 2006, 292). La situació de perill constant en què vivia el Principat, i especialment les poblacions costaneres, va portar a l’abat Galceran Descatllar (1408-1421) a realitzar tasques de fortificació i de proveïment d’armes al monestir. Si externament el monestir tenia freqüents friccions amb els jurats de la vila, tampoc sembla que internament les coses anessin gaire millor, ja que en ocasions va ser necessari cercar abats fora de la comunitat local, situació que va arribar al seu punt àlgid quan després del trasllat de l’abat Pere Sort al monestir de Sant Cugat del Vallès el cenobi guixolenc va romandre dos anys amb l’abadiat vacant, i va ser el papa Martí V directament qui el 1431 va nomenar per aquest càrrec a Bernat de Torrella. Aquest abat va intentar endegar una reforma de l’organització interna del

monestir. No era un cas aïllat, el mateix pontífex i, sobretot, el seu successor, Eugeni IV, varen endegar una reforma de l’Església amb especial atenció als ordes monàstics on la vida en comú anava quedant en segon pla i era habitual que cada monjo visqués per lliure i allunyat de les normes comunes de la seva comunitat (Cervera, 1984, 38). Pel que fa a les obres del monestir, l’abat Torrella va fer construir una hostatgeria i un conjunt de sis “modestes” cel·les al damunt de la Porta Ferrada, en la primera notícia que tenim de construccions parasitàries a l’entorn de l’església i que amb el temps i les successives construccions acabarien per amagar-ne completament l’estructura exterior. L’any 1452 s’edificava al turó del Castellar una fortificació com tantes d’altres que es bastiren en indrets estratègics de la costa, des d’on hom podia albirar el mar i, arribat el cas, intentar defensar i protegir la població davant de l’amenaça d’atacs

Fig.125. Planta de les estructures conegudes del monestir als ss. XIV-XV.

143

de pirates i corsaris. Dins de la fortalesa, a més, s’hi erigí una capella dedicada a Sant Elm. Uns anys abans un terratrèmol havia afectat el municipi i havia malmès parcialment la capella de sant Nicolau, però no sabem si també va tenir conseqüències a les estructures del monestir. A la mort de l’abat Torrella s’inicia un període estrany per l’administració del monestir. El seu govern queda en mans de tot un seguit d’abats “comendataris” –prelats que rebien el monestir com a “premi” i que rarament el visitaven, rebentne les rendes i deixant la seva administració en mans d’un prior– o provinents d’altres congregacions. Un d’ells, Benet de Rocacrespa, procedent de Sant Cugat del Vallès, va realitzar obres de restauració i construcció, entre les que cal destacar el bastiment d’un nou cor. Aquest període d’abats forans s’inicia poc abans que esclati la guerra civil catalana (1462-1472), conflicte durant el qual la vila de Sant Feliu es va mantenir sempre fidel al Consell del Principat mentre el monestir es mostrava partidari del rei Joan II, com també ho feia el bisbe de Girona. Aquell conflicte va representar l’exteriorització d’un problema que s’anava gestant de ja feia temps i que marcava la crisi de les velles institucions feudals i de la creació d’un nou marc de relacions institucionals. En definitiva el monestir que podem apreciar a finals del s. XV suposa un canvi radical respecte al que existia dues centúries abans, no solament en l’àmbit estructural sinó també en el seu paper institucional i en les seves relacions de poder amb la vila. Les excavacions L’estructura més interessant d’aquest període localitzada durant les excavacions és la nova muralla documentada a la zona 2 i que ha de formar part de les mateixes defenses localitzades fa uns anys a la sala de l’ascensor del museu. Es tracta d’un potent mur, de més de dos metres d’amplada, bastit amb blocs irregulars de pedra granítica lligats amb morter. El mur disposava de tot un seguit de contraforts quadrangulars interiors i exteriors dels quals les excavacions en varen posar al descobert tres. El més meridional es va localitzar a l’interior de l’església, a l’angle nord-oest de la capella ubicada a llevant de l’actual porta i solament es va poder apreciar en un tram molt curt. Per contra, els altres dos contraforts, localitzats al centre i nord de la zona 144

Fig.126. Vista general de la muralla excavada l’any 2010 al nord de l’església. A la dreta s’observen dos dels graons que separaven les diferents plataformes d’accés a l’església.

2, tenen relació amb estructures localitzades a ponent de la muralla, a l’interior del monestir. Efectivament del contrafort central arrenca un mur est-oest, que vàrem trobar tallat uns metres a ponent per una estructura moderna. Per contra del contrafort nord arrenca una complexa estructura que uns metres a ponent inicia un gir, formant un arc irregular cap a migdia, mentre que al mateix temps sembla prolongar-se també en direcció nord i nord-oest. Desconeixem si existia un tercer mur a l’oest del contrafort de migdia però el plànol de 1723-30 dibuixa en aquest sector una capella que presentava precisament el seu mur de tanca en aquest sector. De fet tot sembla indicar que els murs localitzats a la banda nord configurarien una estructura unitària, que va ser destruïda en construir la nova tanca al s. XVIII (un espai que actualment s’empra com a parterre enjardinat),. La prolongació en direcció nord sembla dibuixar una segona estança, conjuntament amb la prolongació de la muralla (A204), i l’obertura en direcció oest correspondria a l’inici del tram de mur que embolcallaria en aquella direcció el monestir. Analitzem-lo: La planimetria del s. XVIII dibuixa un mur nordsud que arrenca de la façana de l’església i que a l’extrem de tramuntana presenta una cambra quadrangular de la qual arrenca un mur semicircular que embolcalla tot el sector nord del monestir. Aquest mur no s’inicia segons el plànol al punt on ho fa l’estructura documentada arqueològicament, sinó de la línia marcada pels

murs que actualment tanquen per llevant la zona 6. Ara bé, a llevant d’aquest mur hi dibuixa una cambra quadrangular, adossada a la façana nord de l’església i al davant un espai buit que l’autor aprofita per col·locar-hi la llegenda del plànol. Hi ha, però, una altra peculiaritat. A l’est d’aquest punt dibuixa unes escales, de les que tornarem a parlar, però aquestes no es prolonguen fins el punt on dibuixa la muralla sinó que finalitzen a l’alçada de la teòrica prolongació de la cambra que acabem de citar i on hi dibuixa una simple línia. Si atenem al fet que el plànol és tres segles posterior a l’obra, que les estructures més modernes havien emmascarat alguns elements (com la mateixa torre del Fum), a més d’algunes petites incorreccions que es poden apreciar en altres punts del plànol, no tenim cap dubte que la muralla que dibuixa és en bona part la que es va construir al s. XIV (el fet que en part es mostri com una simple línia es pot deure a què en el moment de fer el plànol fos ja parcialment desmuntada i actués en aquella zona com un simple mur de contenció). A llevant de la muralla se situava el camí que, provinent de la vila, donava accés a l’església, tot travessant la riera. Aquest camí però, no era planer. L’església se situava a una alçada de pràcticament un metre i mig per sobre del nivell de circulació marcat per la banqueta de fonamentació de la nova muralla, i per tant el desnivell s’havia de salvar a través d’una esglaonada. El plànol del s. XVIII i la pròpia arqueologia ens mostren que aquest desnivell no es va salvar de forma abrupta sinó que es crearen tot un seguit de plataformes separades

Fig.127. Detall dels graons que marcaven el camí d’accés a l’església.

Fig.128. Vista de la cara interna de la muralla, on s’aprecia la rebava que marca el nivell de circulació de l’època.

per un parell de graons cadascuna, de manera que l’ascens es realitzava de forma progressiva. Les excavacions de la zona 2 varen posar al descobert dos d’aquests graons que separaven les diferents plataformes. Curiosament els dos graons se situaven de forma esbiaixada respecte a la muralla i l’església i se situaven a l’alçada dels diferents contraforts. El de l’extrem nord es va construir aprofitant parcialment una antiga edificació d’època romana que devia haver continuat en ús, o almenys visible, durant molts segles. Tant és així que el mur de migdia de l’antiga estructura, ja enderrocada, es va reconvertir en un graó, tot recobrint-lo amb rajoles. També es va construir un paviment de rajoles a la banda nord del mateix. A més es va construir un nou graó, immediatament a migdia. Construïda contra aquest darrer graó es va localitzar una estructura quadrangular, bastida de forma acurada i de funció complexa. Aquest element i la presència de l’enrajolat (que no es va trobar en cap altre dels nivells de circulació localitzats a migdia, on són sempre de terra piconada, com a molt amb una finíssima capa de morter, ens fan pensar que ens trobem davant d’una portalada. Desconeixem si existia un mur a llevant que tanqués la zona, tot i que seria el més lògic o si es tractava d’una porta simplement testimonial però creiem que l’estructura adossada a ponent no era un contrafort sinó el basament del brancal de la porta. El segon tram d’escales se situava uns metres a migdia, a llevant del segon contrafort de la muralla. En ell s’hi varen localitzar dos murets, 145

un dels quals era clarament un graó, ja que encara conservava els blocs quadrangulars que el revestien. Un segon mur se situa mig metre cap al sud. La seva aparença és diferent, sense carreus que el folrin exteriorment i no queda clar si es tractava d’un segon graó de la mateixa època o d’una reforma del sector, que implicaria una elevació del terreny i que el que es va trobar fos el fonament del nou graó que se situaria a una cota més elevada. Atès que els dos primers graons es varen trobar associats als contraforts, no podem descartar que el tercer desnivell se situés a l’alçada del contrafort localitzat a l’interior de l’església ( en un espai que no cal oblidar formava part d’una ampliació de l’edifici de culte realitzada a principis del s. XIX). La construcció de la nova muralla devia implicar canvis en la més antiga. Així a la zona 6 es va començar a dibuixar un edifici en un espai que inicialment sembla haver configurat un pati obert. El vell baluard, amb el seu mur amb espitlleres es va reconvertir en una edificació coberta, en la qual les espitlleres seguien existint, qui sap si pensant en una segona línia de defensa, però on

Fig.130. Imatge del desmuntatge de l’edifici situat al nord de l’església, on s’aprecia l’existència d’un primer pis dotat d’arc de mig punt i que acaba creant una façana davant la torre del Fum i que va acabar per esborrar-ne el perfil original (AMSFG, Fons Lluís Esteva Cruañas. Autor: Lluís Esteva Cruañas).

Fig.129. Restes de l’edificació construïda davant la torre del Fum. Arcada de mig punt i arrencament d’una volta ogival.

146

la funció defensiva ja no era la seva raó de ser. Cal situar en aquests moments la construcció de dues arcades a la banda de migdia de la zona. Aquestes eren de característiques diferents, però formaven part d’una mateixa planificació i creiem que te més a veure amb una diferent organització en alçat que a raons cronològiques. Així a l’extrem de llevant es va col·locar una arcada est-oest de mig punt (encara visible avui dia). En aquesta arcada encara es conserven els arrencaments d’una volta de creueria, un altre dels arrencaments de la qual és visible també al mur de llevant, però no, curiosament, al mur de tramuntana (molt modificat al s. XIX quan s’hi va construir una caixa d’escala). Durant les obres dels anys seixanta es va comprovar que sobre aquesta arcada n’hi havia una segona d’idèntica que es va desmuntar. A ponent d’aquestes n’hi

havia una altra, més elevada (de fet presentava la mateixa alçada que la unió de les dues acabades de descriure), ogival, que va ser desmuntada als anys seixanta. Els dos elements tenien un mateix objectiu, crear un pla lineal contra el qual poder assentar un sostre que permetés cobrir la part nord de la zona 6, convertint el vell baluard en una edificació funcional. La diferenciació d’alçades podia derivar de la diferent distribució interna, per la qual on a llevant hi hauria dos pisos a l’extrem occidental solament hi hauria una sala de gran alçada, o, més probablement, un pati interior. Sigui com sigui aquesta distribució original va ser molt modificada al llarg del temps i en el moment del seu enderrocament a mitjans del s. XX, aquesta edificació comptava amb quatre plantes d’alçada i amb nombroses reformes interiors que n’havien modificat completament la distribució original. També la torre del Fum va patir transformacions. En situar-se en una zona endarrerida respecte

Fig.131. Vista de la torre del Fum on s’aprecien els successius recreixements que va patir al llarg de la seva història, a mesura que s’anava quedant més allunyada del perímetre emmurallat del monestir.

a la muralla va perdre part de la seva funció defensiva però va mantenir el de torre de guaita. Per aquesta raó es va elevar uns dos metres i mig la seva coronació, dotant-la de tot un seguit de matacans dels quals actualment solament se’n conserven les mènsules. No són les estructures localitzades a la zona nord les úniques restes arqueològiques que permeten documentar la construcció d’un nou recinte murat, ja que a les excavacions realitzades a l’interior de l’edifici del museu es va posar al descobert un tram de la muralla de migdia del cenobi. En aquelles excavacions es va posar de manifest l’existència d’un mur, orientat de sudest a nord-oest, amb un important atalussament, una escarpa, que marca l’existència al seu davant d’un fossat- Aquest devia anar perdent la seva funció defensiva i amb el pas del temps va acabar emprant-se com a abocador (Colomeda i Montalbán, 1998; Montalbán, 2000; Augé,2008a i 2008b). Poca cosa més sabem d’aquesta zona de la muralla, ja que la seva prolongació natural no va aparèixer a la zona de la plaça, fet que ens indica que devia realitzar un nou gir a l’interior del museu, o més probablement finalitzava contra alguna estructura anterior abans d’arribar a la zona de la plaça. Tampoc queda clar com tancaria aquesta muralla en relació a l’església, però la presència de la capçalera fortificada fa pensar que la muralla connectaria amb la façana de l’edifici de culte a l’alçada del creuer, de forma molt similar a com succeïa a la banda nord. De ser així, la construcció de la sagristia a finals del s. XVI es faria fora del vell recinte murat. Pel que fa a la topografia sabem que a migdia del conjunt monàstic s’alça un turó, la part baixa del qual va ser fortament modificada durant les obres de remodelació del monestir del s. XVIII. Les rases de prospecció realitzades a l’hort del rector varen permetre determinar dues qüestions. Per una banda, que part del turó va ser afaitat per poder ampliar el monestir al s. XVIII. Però també varen permetre apreciar com al final del turó existia un desnivell molt sobtat i abrupte; no s’ha d’oblidar que la zona de l’hort del rector, situat a migdia de la capçalera de l’església se situa actualment gairebé tres metres més elevada que la plaça situada al nord de la capçalera, que ja és el resultat d’una elevació del terreny. Aquestes dades no fan altra cosa que confirmar que la muralla segurament finalitzava abans d’aquest espai i que tota la 147

capçalera es va construir en un espai guanyat al desnivell natural. Amb aquesta topografia, on el sector extern de migdia se situava més elevat que el mateix monestir, l’existència d’un fossat a l’exterior de la muralla és la resposta defensiva més adequada i pràcticament l’única possible. Més enllà de les obres que afecten a les muralles i a la nova església, poques altres estructures trobem que es puguin situar clarament en aquesta fase. Solament a l’A5-6 es detecta la construcció d’un mur que dobla el ja existent a la banda de ponent i que sembla implicar l’eliminació del gran pilar que devia existir a aquella banda. Desconeixem quina era la funció d’aquest nou

Fig.132. Vista de l’excavació de l’any 2010 a la zona 1 on s’aprecia com el mur occidental dels àmbits 5-6 es va doblar.

més properes a l’església. Les excavacions de l’interior de l’edifici varen posar al descobert tot un seguit d’enterraments, orientats de nord a sud que s’alineaven al llarg de la façana de l’edifici, davant per davant de la ubicació de la porta fins que al s. XIX aquesta va ser traslladada en unes obres de remodelació de l’edifici. També a l’exterior es varen posar al descobert diferents enterraments, situats en zones properes a la muralla. Tots aquests enterraments es varen realitzar retallant nivells antics, datables en època romana baix imperial, fet que demostra que aquesta era fins llavors una zona marginal, fins i tot exterior al cenobi. Aquest fet remarcaria la importància de l’antic baluard de la zona 6, davant la torre del Fum, que se situaria en un dels extrems del vell cenobi. Aquesta circumstància, col·locar enterraments en el camí d’accés i davant la porta pot semblar estrany però no ho és si atenem a les tradicions cultuals i, un cop més, a la topografia. L’enterrament en les zones properes a les façanes dels edificis sacres, especialment a les portes, era corrent ja des d’època tardoantiga per un desig dels fidels de situar-se a prop de l’espai sagrat i habitualment ho feien disposant els enterraments no en la tradicional orientació estoest sinó perpendiculars a la façana resseguint la forma del mateix edifici, orientats vers l’altar. Pel que fa als enterraments al llarg del camí, això respon sobretot a una qüestió pràctica. Actualment la zona nord de l’església es mostra com un espai planer, ben delimitat. Però no era així en època medieval i moderna, quan existia un important desnivell nord-sud però també estoest. Desconeixem si existia un mur de contenció a la banda est, o si simplement el terreny iniciava una davallada de forma natural, més enllà del camí. Sigui com sigui, l’espai disponible era limitat i, per tant, els enterraments havien d’aprofitar tot el disponible, encara que fos a costa d’ocupar espais de pas.

mur, però és anterior a la construcció d’una nova compartimentació de l’espai que es va produir al s. XVI. Pel que fa als cementiris, és a partir del s. XV, amb la nova església, quan es comença a enterrar a la zona situada al nord-est de l’església, especialment al davant de la porta i, curiosament, també al llarg del camí que hi portava, amb especial atenció a les zones

L’evolució de l’edifici Al llarg dels segles XIV i XV es varen realitzar al monestir dues actuacions de gran volada que varen determinar de forma importantíssima la seva arquitectura: la remodelació/ampliació de l’església i la construcció d’unes noves muralles. Ambdues actuacions ens parlen de la importància de la vila i del monestir des del punt de vista estratègic i del seu nivell econòmic que

148

permetia afrontar obres de gran envergadura. De la importància estratègica del monestir ens en parlen dos episodis succeïts en pocs anys de diferència. Primer l’infant Joan va visitar el monestir en representació del seu pare, el rei Pere III, i va lloar la situació estratègica del monestir, remarcant-ne la importància de les seves fortaleses. Més tard, l’any 1390, durant els conflictes que enfrontaven la corona catalanoaragonesa amb el regne de França el rei català va enviar a Sant Feliu al cavaller Bernat de Cruïlles, que va inspeccionar les defenses i va considerar que calia prendre una determinació. A la zona situada al nord del monestir, entre aquest i la

Fig.133. Interior de l’església on s’aprecia la part gòtica i l’extrem occidental, romànic.

riera, existien un grup de cases i una capella dedicada a sant Nicolau. El cavaller, atenent al fet que aquesta capella se situava en un punt molt proper a les muralles, va expressar la necessitat de destruir l’edifici o integrar-lo dins les fortificacions del monestir. Sabem per altres

documents que la capella va ser enderrocada a finals del s. XVI i els seus blocs aprofitats per construir la sagristia de l’església del monestir. Per tant, no va ser enderrocada al s. XIV, del que hem de deduir que o bé el perill va passar ràpidament o es va trobar la forma d’integrar-la a les defenses. El que no sabem és si en aquells moments les obres de les noves muralles ja eren iniciades i si això va implicar una remodelacióampliació de les muralles o la seva integració era prevista ja en el projecte inicial. Tampoc sabem quant temps es va necessitar per bastir les noves muralles. Les diferents estructures localitzades a la zona 2, on el mur es bifurca en diverses direccions ens mostra la complexitat de l’obra. Creiem que els diferents murs localitzats a aquella zona ens dibuixen tres elements diferents. Per una banda una estructura de planta parcialment arrodonida que, situada a tocar la porta d’accés al cementiri i l’església, tindria relació amb la bifurcació del mur en aquest tram, que és molt gruixut. A partir d’aquí el mur es prolongaria en direcció a la riera, tot marcant el camí d’accés entre la vila i l’església, mentre un segon tram dibuixaria una forma aproximadament semicircular per englobar i protegir les diferents edificacions del cenobi. Pel que fa a la nova església, un document de l’any 1317 (Jiménez, 1990b) ja parla de la construcció de “l’església nova”, mostrant que l’ampliació de l’edifici ja s’havia iniciat. Ja hem comentat anteriorment que el 1342 es va col·locar la clau de volta de la capçalera i vint anys després s’eliminava el vell altar i es connectava l’obra nova amb la nau romànica. Evidentment això no devia significar la finalització de les obres, que es prolongaren al llarg de pràcticament tot el s. XIV. Aquesta nova església aprofitava parcialment les estructures romàniques, especialment pel que fa al sector occidental. De fet, les noves obres, en estil gòtic, varen consistir en una ampliació en direcció est de l’antic edifici. Ja hem comentat en altres apartats que creiem que aquesta ampliació es va fer guanyant espai al desnivell natural del terreny. La nova capçalera es va planificar com un element fortificat en el que els diferents absis i capelles eren en alçat concebuts com a torres de defensa, que aprofitaven precisament el desnivell per enaltir-se exteriorment, on mostraven una aparença més propera a una fortalesa que a un edifici de culte. Això es deu a què aquesta part 149

Fig.134. Terrasa superior de la torre dels Reis o de Tramuntana a la capçalera de l’església.

de l’església va quedar en tot moment fora dels límits de la muralla del monestir. El monestir vivia en aquella època un període de forts conflictes i desconfiança amb la vila de Sant Feliu de Guíxols i això es reflectia en la pròpia arquitectura del cenobi, una estructura aïllada i diferenciada de la vila de la qual la separava no solament la riera sinó les muralles que acabem de descriure. L’església monacal tenia a més la funció d’església parroquial i per tant precisava d’un accés per als vilatans. Aquest accés se situava a la façana nord i constituïa un accés independent de l’emprat pels monjos, ubicat a la façana occidental. Però aquest conflicte i les reticències entre uns i altres arribaren a l’extrem que quan es varen dissenyar unes noves defenses pel monestir, la muralla es va tancar contra la façana nord del temple, deixant fora l’accés a l’església i per tant també la capçalera de l’edifici. Les noves muralles, localitzades a la zona 2, recolzaven contra la façana de l’església a ponent de la portalada dels fidels, que serà anomenada el portal Major1, deixant-la fora del recinte murat. Així els fidels no havien d’entrar al monestir per accedir a missa. Com a contrapartida això implicava que defensivament aquest era un punt molt dèbil. Per aquesta raó la capçalera de l’església, que també quedava fora de les muralles es va concebre exteriorment com un castell fortificat. Les capelles del creuer i els absis de la capçalera es varen dotar de terrasses superiors i merlets defensius. Més enllà de les dificultats arqueològiques per datar Així és anomenat a la llegenda del plànol dels anys 172330.

1

150

alguns dels elements, tot sembla indicar que muralla i església formaven part d’un projecte concebut unitàriament. La muralla i el creuer formaven un pas estret, flanquejat per dos alts murs, i a més, sobre la porta es va col·locar una barbacana, de la qual encara se n’aprecien les traces, que encaixonaven als possibles atacants i els feien vulnerables, en poder-los atacar per tres costats. Aquesta situació envoltava de muralles i elements defensius a qualsevol que volgués entrar a l’església, ja fos fidel o invasor. Pel que fa a la zona situada al nord de la porta, aquesta començarà a ser emprada com a espai funerari (s. XV-XVI) arribant a esdevenir a partir del s. XVII possiblement l’espai de necròpolis principal destinat a la població de la vila. Sabem per una concòrdia de l’any 1342, signada entre el monestir i els jurats de la vila, que en aquella època la capella de Sant Nicolau disposava de cementiri propi, distint al del cenobi que era a la Mota (Esteva,1980). Dos segles més tard, l’any 1534, els jurats demanen permís a les autoritats eclesiàstiques per enderrocar la vella capella, que era “extra muros2” i construir-ne una de nova a l’interior de la població. Això indica que segurament en aquells moments la capella ja no era en ús, fet que es confirmà mig segle després quan va ser enderrocada definitivament. Això vol dir que segurament des del s. XVI el cementiri situat a l’entorn de la capella es devia deixar d’emprar, i si a aquest fet hi afegim que en aquella època l’església del monestir ja exercia funcions d’església parroquial no és d’estranyar que el cementiri de la població es traslladés a espais ben propers a la mateixa, quedant el de la Mota per als monjos i potser per a personalitats del poble que feien donacions al cenobi. Pel que fa a les altres edificacions del monestir, aquestes continuaren concentrades a la zona de l’actual plaça del museu, on es configurà un conjunt de grans estances de funció desconeguda, situades al davant d’un espai descobert (el cementiri de la Mota), convertit almenys parcialment en un pati que connectaria les edificacions amb el límit nord del monestir. El vell desnivell havia desaparegut ja des del s. En aquest document l’expressió extra muros fa referència a les muralles de la vila, que era la que interessava als jurats, no a les del monestir, i per tant no aclareix si la capella va acabar finalment englobada dins el monestir o es va mantenir dins un raval situat en terra de ningú entre els dos recintes murats.

2

XIII, moment en que s’hi construïren diferents tombes d’obra. Aquesta nova realitat topogràfica en la qual s’havien unificat en una sola alçada les velles terrasses d’època antiga i medieval, va fer que es comencessin a estendre les edificacions per aquest espai. A més l’expansió cap al nord del recinte emmurallat va comportar la reconversió del vell baluard de la zona nord en un espai edificat destinat a la vida quotidiana del cenobi. Aquest creixement constructiu es mantindrà al

llarg de la centúria següent i afectarà de forma molt important a la Porta Ferrada i fins i tot a la part superior de l’església. També tenim notícia d’altres actuacions més puntuals. Així l’abat Torrella va construir sis cel·les al damunt de la Porta Ferrada, en la primera notícia que tenim de l’ocupació d’aquest espai per funcions que ja es trobarien lluny de la seva funció primigènia. Possiblement aquestes cel·les eren destinades als novicis, ja que, com

LES MURALLES I EL SISTEMA DEFENSIU Les torres del Fum i del Corn han format part de la personalitat del monestir durant segles, i encara avui dia defineixen, juntament amb l’església, la part més clarament perceptible de la seva complexa arquitectura. Fins i tot la part oriental de la pròpia església, amb la seva capçalera fortificada, ens alerta de la importància que tingueren les estructures defensives en la pervivència històrica del monestir. Malgrat tot, a banda d’aquestes estructures més visibles, són molts els interrogants que tenim encara sobre l’evolució del sistema defensiu en qüestió. No obstant, les recents excavacions realitzades a la perifèria de l’edifici actual junt amb la informació documental i els plànols del segle XVIII, ens poden ajudar a plantejar una seqüència força sòlida entorn a aquesta qüestió: Curiosament, les estructures defensives més antigues que coneixem pel monestir corresponen a les esmentades torres del Fum i del Corn, de les quals no tenim una datació precisa, tot i que creiem que podríem situar el seu origen entorn a l’època carolíngia. Aquests dos elements són en realitat molt diferents en la seva concepció i el seu aspecte. Per una banda, la torre del Fum presenta una peculiar planta semicircular que té el seu origen en els condicionants del seu espai immediat: pel sud s’adossaria a un dels cossos principals de l’edifici baix imperial mentre que, a la vegada, fonamentaria en un altre dels edificis, més estret, que li serviria de podi. És així que

Planta general del monestir i de les diferents muralles que en delimitaren el nucli central.

151

Restitució de l’accés nord de l’església a partir del s. XIV. Un camí ascendent, protegit per la muralla i l’església permetia als vilatans accedir al temple sense entrar al monestir. (dibuix: Ana Costa)

un document de 1686 esmenta que la torre del Fum és “més alta” (sic) perquè fonamenta en una “obra morta” (Esteva, 1966f) , donat que l’edifici on antigament s’hi bastia el mausoleu ja era en desús. Per una altra banda, la torre del Corn, així anomenada per la seva articulació en una xarxa de punts de guaita que vigilaven la costa en època moderna, té una estructura rectangular configurada a partir de grans carreus escairats procedents d’una obra romana reaprofitada. L’estructura en alçat de la torre devia ser originalment de fusta o de tovot, ja que l’alçat en pedra i morter pertany a una fase posterior. Res no sabem, per contra, de les defenses del costat oriental, que donava al mar, o de l’existència de muralles d’aquesta època, però és ben possible que les torres funcionessin flanquejant els vells murs perimetrals de l’edifici central, que potser estaven coronats amb merlets. Durant l’etapa altmedieval, la necessitat de fer front a les constants amenaces bèl·liques i la insuficiència de les defenses del monestir, demostrada en antics episodis com la ràtzia d’AlMansur l’any 965, suposarien la renovació del sistema defensiu. Tot i això, l’obra quedaria completament condicionada per les possibilitats constructives del propi monestir, del raval que s’hi va anar formant a les proximitats, i de les possibilitats de l’orografia del terreny, de manera que ben aviat es farien evidents les seves mancances. De la informació que tenim sobre les defenses d’aquesta fase, en podem destacar tres aspectes: El primer d’ells l’hem de posar en relació amb la defensa del sector meridional; una part vulnerable degut a l’alçada del desnivell natural que flanquejava el monestir per aquell costat. En aquest moment, es dota a la torre del Corn d’una complexa estructura en alçat de pedra amb tres nivells de defensa que permetien, mitjançant l’ús d’escales de fusta que es retiraven en cas de setge1, la utilització de la torre com a últim bastió defensiu del monestir. Tant és així que sabem, gràcies als comentaris del pare Cano (Cano,1606), que els monjos s’hi van refugiar l’any 1285 quan els francesos van destruir part del monestir2. L’existència de tot un seguit d’espitlleres apuntant 1 Així ho recull encara un document de l’any 1605 redactat per Josep Dalmau. En un article, Esteva (Esteva, 1966f) confon erròniament aquesta característica com a una particularitat de la torre del Fum, que no té obertures o nivells de defensa a aquest efecte. 2 Segons l’enginyer A. Brussano (1686), la torre era capaç de recollir en època moderna fins a 100 homes.

152

cap a baix i flanquejant una portella que avui dia dona al no-res, ens indica la posició d’una d’aquestes escales de fusta i, el que és més important, de la obligada existència d’una muralla més baixa que la torre (segurament a l’alçada del primer pis) que obriria el seu camí de ronda a tocar la part meridional de la torre. La construcció d’una de les ales del claustre del s. XVIII, n’hauria esborrat el rastre. En segon lloc, la defensa del sector septentrional vindria a suposar la creació d’un nou pany de muralla paral·lel a la façana nord de la nova església romana i folrant per l’exterior el vell mur de l’edifici baix imperial, que probablement fou desmuntat. En aquesta nova muralla, s’hi obriria una porta, ben defensada per la proximitat de la torre del Fum, però, a més, uns metres més endavant es bastiria un nou llenç defensiu del qual encara avui dia se’n poden observar les espitlleres. La datació d’aquest mur no està ben clara, però sabem que l’hauríem de situar en aquesta fase per dos motius: el tipus d’espitllera, amb atrompetament intern (la part interior ampla i l’exterior amb prou feines una fina ranura), que el situen tipològicament entre les sageteres (destinades a l’ús amb arcs o ballestes i per tant anteriors a les armes de foc), i l’existència d’un document de 1567 que parla d’obres de fortificació en aquest sector, que anomena “baluarte” (Gil Dalmau,1990). El document és clarament anacrònic, donat que parla de baluard, que és un terme relatiu a les estructures defensives d’aquest tipus des de finals del segle XV, però ens dona una idea de la forma que devia tenir en fases anteriors. Més que d’un baluard, doncs, hauríem de parlar d’una defensa avançada per protegir la porta i segurament, tal com indiquen les sageteres en posició baixa, no massa alta per evitar inutilitzar l’efecte defensiu de la torre del Fum. En aquest sentit,

Planta i alçat de la torre del Corn on s’aprecia la complexa estructura del segon pis, amb el conjunt d’espitlleres i la porta en baioneta.

153

imaginem per una banda que aquest espai intermedi seria un espai descobert, i que, en efecte, també comptaria amb un espai lliure d’edificacions a l’exterior (a la zona potser corresponent al cementiri de la Mota i, probablement, a un fossat) per tal que tinguessin cobertura els projectils llançats des de l’interior. L’accés a aquest espai l’hauríem de situar a l’oest. El tercer aspecte que hem de considerar és sobre les dependències del monestir que quedaven integrades en aquests recintes. Per una banda, ignorem quins eren els tancaments pels costats oriental i occidental. De fet, el sistema defensiu fins ara descrit per aquesta fase sembla tenir especial interès per protegir l’església romànica i les estructures annexes, però res no sabem sobre els altres espais. En aquest sentit, un document de 1277 (Jiménez, 1997, 62) esmenta la situació de la Porta Ferrada i el cementiri de la Mota infra vallum, la qual cosa indica que es trobaven a tocar les muralles i, en principi, a l’interior d’aquestes. No sabem si el document, que també esmenta la presència d’un fossat, refereix a les muralles del “baluard” o a un possible llenç exterior. En un altre document, aquest de 1307 (Jiménez, 1990b; vegi’s també quadre sobre la capella de St. Nicolau en aquest mateix volum), es parla de la cessió d’un terreny situat en un solar o pati que, “des d’antic havia estat fossat” i que limitava a l’est amb la capella de sant Nicolau i a l’oest amb la Mota. És molt possible que es tracti de l’espai llindant al nord de la nova estructura defensiva, la qual cosa ens estaria indicant que la urbanització de la zona hauria estat molt ràpida (en un procés molt conegut a l’època) i que sens dubte hauria d’estar dificultant la defensa del monestir. En qualsevol cas, el que sí és clar és que els constants conflictes bèl·lics i la creixent força del monestir van propiciar que s’endegués una nova fase de reestructuració del sistema defensiu que contemplava la fortificació de la pròpia església gòtica, de nova creació, i la construcció d’un nou recinte emmurallat. El testimoni documental de la visita del cavaller Bernat de Cruïlles, que per ordre del rei (1390) s’adreçà a Sant Feliu amb la intenció de supervisar l’estat de les defenses, ens és de gran ajuda per interpretar les troballes arqueològiques del sector nord del monestir. Segons l’acte d’arbitratge emès pel cavaller, la capella de sant Nicolau i les cases del raval estaven excessivament propers a les defenses del monestir, de manera que calia enderrocar-les o bé integrar-les en amb la resta de les defenses. En efecte, les recents excavacions arqueològiques revelen la presència d’un gran pany de muralla que s’adreça cap al nord i integra tot el recinte anterior i de ben segur bona part de les cases annexes. Es tracta d’un mur molt potent dotat d’una sèrie de grans contraforts que coincideixen, a la part interna, amb un seguit de murs que compartimenten alguns espais interiors. Gràcies als plànols del segle XVIII, tot i que molt més moderns, sabem que el llenç principal s’endinsava cap al nord i rematava en una torre cantonera, dotada d’espitlleres, i després s’adreçava configurant una gran corba fins el límit occidental del monestir. En la descripció del plànol s’indica “fortalessa y contraescarpa vella”, de manera que hem de pensar en l’existència d’un fossat, que probablement coincidia almenys parcialment amb el curs de la riera, i una paret obrada al costat contrari (contraescarpa). La construcció d’aquesta monumental estructura comportà l’abandonament definitiu de l’antic mur d’espitlleres, les parets del qual serien aprofitades per fonamentar un nou edifici d’almenys dues plantes a jutjar per la presència d’una gran arcada gòtica al costat oposat, a tocar la torre del Fum. Paral·lelament, la torre del Fum aniria perdent el seu sentit defensiu, que quedava en segon terme, mentre que la porta d’accés es localitzaria a l’exterior del recinte, donant pas directament a la nova església gòtica. Lluny de suposar un problema defensiu, l’estructura de la muralla protegia perfectament la porta, sobretot tenint en compte que la pròpia església es fortificaria i, flanquejant el costat est, se situaria una de les torres que conformaven en transsepte. Des d’aquesta posició, el defensor podia protegir perfectament la porta a través de la torre i la muralla. A més a més, l’existència de grans blocs sobreeixits situats en la vertical de la porta original, ens alerta de la presència d’un matacà en aquest sector, que contribuïa a protegir la porta permetent llençar-hi pedres o altres projectils. El sector meridional també serà fortament protegit mitjançant una àmplia muralla en escarpa que fou localitzada en una de les estances de la planta baixa de l’actual museu. Aquesta muralla, més sòlida i avançada que l’anterior, substituiria a aquesta i representaria la inclusió de la torre del Corn a un espai més reculat. L’existència d’una sèrie de lesenes a la part alta 154

del pany meridional de la torre, que li donen un aspecte adentegat, ens fan pensar que foren incloses en aquesta fase, donat que la disposició de les espitlleres no respecta la seva posició. El destí d’aquestes lesenes no seria altre que el de coronar-se amb uns arcs apuntats (que no s’han conservat a l’igual que la resta de la part superior de la torre) que servirien com a matacans a l’estil dels que podem veure en altres recintes des del segle XIV. Paral·lelament, la torre del Fum també seria aixecada alguns metres i es dotaria de mènsules i encaixos per una bastir-hi tota una sèrie de matacans, en aquest cas de fusta. És possible que aquestes obres de millora coincidissin amb les tasques de fortificació i proveïment d’armes endegada per l’abat Galceran Descatllar a inicis del segle XV. Convertit el monestir en una veritable fortificació, passarà un cert temps sense que s’hi coneguin reformes i, de fet, mai més gaudirà d’un sistema defensiu millor. Els repetits conflictes contra els francesos comportarien un intent de destrucció de les muralles l’any 1696, que fins i tot es van arribar a minar amb aquesta intenció. Les evidències d’aquesta activitat tenen la seva prova arqueològica en una gran rasa existent a tocar la muralla i resseguint el seu traçat, que fins i tot va comportar el desmuntatge d’algun dels contraforts. Després d’aquest episodi, la construcció d’un fortí a la punta dels Guíxols, molt més preparat per la defensa de les noves tècniques de setge i artilleria relegarà el monestir a una posició defensiva menor, que quedarà ben reflectida a les monumentals reformes endegades per l’abat Panyelles durant el segle XVIII. Si observem amb detall les imatges dels alçats que apareixen als plànols de 1743, veiem com els edificis més septentrionals tenen obertures comuns a espais habitats de caràcter no defensiu, mentre que el Portal de Sant Benet és flanquejat per un mur que és poc més que una tanca alta, sense elements fortificats. La pròpia torre del Fum apareix ja en els plànols totalment embeguda a l’interior del gran edifici que presidia la part septentrional del monestir.

Traces de la fortificació de la banda sud de l’església conservades actualment a l’interior del museu, emmascarades per les obres modernes.

Reconstrucció de l’interior de la torre del Corn (dibuix Nèstor Sanchiz).

155

ELS SS. XVI-XVII. EL CELLER I LES REMODELACIONS DELS EDIFICIS DE LA PLAÇA El s. XVI va representar per Catalunya un tomb important, amb un redreçament econòmic i de creixement demogràfic, sobretot perquè les terres catalanes quedaren allunyades dels principals escenaris de conflicte bèl·lic, a diferència del succeït en períodes anteriors. La descoberta i conquesta d’Amèrica va suposar, tot i que Catalunya en quedés inicialment una mica al marge, una font de riquesa i un incentiu per al creixement productiu i comercial. Pel que fa als aspectes polítics, la mort de Ferran II i l’ascens al poder dels Àustries va marcar un allunyament afectiu de la corona d’Aragó amb el territori català. Un problema que va esdevenir important en aquesta època va ser el bandolerisme. Tot i que sembla que a la zona baix empordanesa no va assolir els nivells d’altres zones, el 1575 la universitat guixolenca va armar 188 homes per protegir la vila dels bandolers. Ja abans s’havien realitzat tot un seguit d’actuacions destinades a dotar-se d’una bona xarxa defensiva, no solament reforçant les muralles de la vila sinó autoritzant a les masies de protegir-se amb la construcció de torres de defensa. Paral·lelament es va crear una xarxa de torres de guaita, les anomenades torres de moros per tal de vigilar la costa. Però potser el principal conflicte va ser la lluita de les diverses poblacions per alliberar-se de la vella dominació feudal, exercida en el cas de Sant Feliu pel monestir. És en aquest context que cal situar les lluites constants de la població per obtenir una parròquia fora del monestir o els plets monàstics per recuperar la vella denominació de castell termenat amb els drets que això comportava. Per la comunitat benedictina el s. XVI es va inaugurar en ple procés de renovació interna de les estructures monàstiques, en les quals els monjos, escarmentats per la possibilitat de nous abats comendataris, acabaren imposant l’elecció triennal de l’abat. Així, el darrer abat vitalici va ser Joan Nadal, que abandonà el seu càrrec l’any 1521 després que l’any anterior el papa Lleó X confirmés les pretensions dels monjos respecte a l’elecció triennal de l’abat. Aquest

costum es va mantenir fins a principis del s. XVII, quan l’elecció passarà a ser quadriennal. Alguns dels abats foren reelegits diverses vegades i tres d’ells, entre els anys 1568 i 1684 varen ser votats directament per períodes de sis anys seguint una modalitat aprovada el 1564 pel papa Pius IV. La reacció contra els abats comendataris va tenir una segona conseqüència, si bé cronològicament és fins i tot anterior. L’abat Joan Nadal pretenia traslladar l’obediència de la comunitat de la congregació tarraconesa, tradicionalista, a la de sant Benet de Valladolid, reformada, convertint l’abat de Montserrat, que pertanyia a aquesta congregació, en visitador del monestir. El problema era que aquesta congregació havia abolit la figura de l’abat, substituïda per la dels priors, d’elecció bianual, i els monjos guixolencs no estaven disposats a renunciar a aquesta figura, d’alt valor simbòlic tot i que el paper dels mateixos quedés sovint limitat per la curta duració dels mandats (Cervera, 1984, 46). El 1548 durant el mandat de l’abat Guillem de Montserrat es va construir a l’hospital de la vila la capella de sant Joan. Aquesta capella va adquirir una certa rellevància a finals de segle. Els jurats seguien amb la intenció de crear un contrapoder al monestir fins i tot des del punt de vista cultual i pretenien crear una parròquia que substituís la del cenobi. El 1570 un breu del papa Pius V va prohibir convertir en parroquial l’església de Sant Joan. Però els jurats no es varen rendir i varen promocionar l’assentament a la població d’una comunitat d’agustinians als quals es va cedir l’hospital i la capella de sant Joan l’any 1594. Per substituir al vell hospital es va iniciar la construcció d’un nou edifici, l’hospital nou, situat fora muralles. L’oposició del monestir va ser ferotge i el 1603 els agustins foren expulsats de forma definitiva de la població després d’un primer intent realitzat l’any 1600 i el retorn d’aquests l’any següent. Els conflictes s’anaren estenent a d’altres privilegis que fins llavors ostentava el monestir. No solament s’intentà crear una nova església parroquial sinó que es va discutir el caire de castell termenat del monestir (que es volia 157

concedir a Sant Elm) i fins i tot es pretenia edificar una torre al moll que ostentaria el dret de corn, fins llavors també en mans del cenobi (Cervera, 1984, 56). La construcció de la torre va ser prohibida pel Consell Reial de Barcelona l’any 1601. Més llarga va ser la lluita del monestir per ser reconegut com a castell termenat que va estendre’s durant bona part del s. XVII i que va tenir en el pare Cano un dels seus més grans defensors. Mentrestant, pel que fa a les edificacions del monestir, són diverses les actuacions. Així, segons Gil Dalmau, l’any 1577 l’abat Casals: “hace labrar de piedra de canteria la antigua Puerta Ferrada, junto a la puerta de la Toña, levantando desde los cimientos la esquina del baluarte del noviciado que es lo que ahora está encima de la carbonera en el patio” És en aquest document on s’anomena baluarte a les construccions situades al nord de la Porta Ferrada i es fa referència a l’ús que se li donava, com a edifici per als novicis. La reconstrucció d’aquest espai i de la pròpia Porta Ferrada ens parla d’una reforma del sector de la qual poques restes n’han arribat ja que tant les reformes posteriors com els enderrocaments realitzats durant les restauracions del s. XX devien eliminar bona part de les estructures creades en aquests moments. Anys més tard l’abat Valenzuela (1598-1601) en va impulsar les obres de la sagristia i un cop més segons Gil Dalmau: “hizo allanar el cementerio que estaba delante de la puerta de la iglesia y otro cementerio que estaba junto a la riera, cercándolos de pared alta y delante de la iglesia hizo dos plazas para cuyo efecto derribó la antigua capilla de San Nicolás que ya estaba medio caida”(Gil Dalmau, 1990, 178) Ja sabíem que aquest abat va utilitzar les pedres de la capella per la construcció de la nova sagristia, però si les informacions de Gil Dalmau són correctes (i no el reflex d’una situació posterior) en ell es fa esment d’un cementiri proper a la 158

riera (el de la Mota o el de sant Nicolau?) mentre demostra que el situat davant de la porta nord, al qual hem fet referència al capítol anterior, de l’església ja era en funcionament. Les obres realitzades varen reordenar el sector situat al nord de l’església creant un mur de contenció que delimitava el cementiri. Aquesta actuació demostra que quan es va construir l’església gòtica aquesta zona continuava essent un sector delimitat pel pendent natural del terreny, abrupte en direcció est en el qual l’àrea funerària havia anat creixent de forma natural quan les necessitats d’espai per nous enterraments ho anaven requerint. Les obres al monestir no es varen limitar a la sagristia i pels volts de 1620 es construeix una sala al damunt de l’església on es col·loca la biblioteca. Aquesta obra, que ja començava a envair la part superior del sostre tot amagant el perfil original de l’edifici va suposar també modificacions en les torres de la capçalera (Jiménez, 2001, 35). La història política del territori al llarg del s. XVII es troba molt condicionada per les hostilitats recurrents amb el país veí, França, que es traduïren en un seguit de guerres frontereres interminables i econòmicament insuportables. Al llarg dels anys centrals del s. XVII Sant Feliu i tota Catalunya es varen veure immerses en l’anomenada Guerra dels Trenta Anys (16181648), primer amb França (des del 1635) i amb la pròpia Corona espanyola a partir de 1640 en l’anomenada Guerra dels Segadors. Fins al 1628 hi va haver una certa estabilitat, però el deteriorament de l’economia espanyola i el creixement de la França de Lluís XIII i Richelieu va portar a tot un seguit d’enfrontaments, primer amb Itàlia i després amb Alemanya i la pròpia França que va desembocar l’any 1638 amb la invasió de la Catalunya nord i el setge de Salses per part de les tropes franceses. Les tropes espanyoles aconseguiren deturar l’atac però es varen assentar sobre el territori en previsió de noves escomeses. El problema és que el govern espanyol va promoure un sistema d’allotjament de les tropes conegut com l’allotjament de la Llombardia segons el qual era la població local qui es feia càrrec de la manutenció de les tropes. Aquest fet, afegit a la creixent pressió fiscal i a les lleves que empobrien demogràficament la població, tot dins un període de males collites, va desembocar l’any 1640 en un conflicte armat

intern de gran abast: la Guerra dels Segadors. L’aixecament, que en el camp es va produir sobretot contra les tropes, es va focalitzar a les ciutats contra la noblesa i les classes benestants. A Sant Feliu aquest conflicte general es va barrejar amb els enfrontaments que mantenia la vila amb el monestir i l’any 1641 es va ordenar l’expulsió de tres monjos per ser castellans, entre ells el pare Cano i Alonso de Truxillo, ambdós antics abats del cenobi. L’episodi més greu per a Sant Feliu va tenir lloc l’any 1652. Assetjada per les tropes castellanes la ciutat de Barcelona, s’agrupava al port de Sant Feliu una flota de rescat que el 17 de juny va ser destruïda per les tropes del virrei Joan Josep d’Àustria. Curiosament, poc després, quan conquerida Barcelona Catalunya va tornar a rendir obediència a Felip IV, els vells enemics es varen convertir en col·laboradors i Sant Feliu va participar en l’esforç de guerra al costat de les tropes reials. Al conflicte militar s’hi afegiren altres problemes especialment a partir de la mala collita de l’any 1650 i l’epidèmia de pesta que va assolar el territori entre 1650 i 1654. Les autoritats de la vila varen sotmetre durant aquest període a tots aquells vaixells que resultaven sospitosos a quarantena, que es duia a terme al castell de Sant Elm. També varen adquirir uns terrenys destinat a enterrar-hi les víctimes de la pesta (Alcoberro, 2006, 359). La Pau dels Pirineus de 1659, signada per Lluís XIV i Felip IV i per la qual França s’apoderava dels territoris catalans a l’altra banda de la serralada pirinenca no va significar la fi dels conflictes, i en ells va ser França normalment qui va portar la iniciativa. Entre 1673 i 1693 són diverses les campanyes militars endegades, generalment expedicions que es replegaven a l’altra banda dels Pirineus quan arribava el mal temps, però va ser entre 1694 i 1698 en què l’exèrcit francès va tornar a ocupar de forma permanent les terres gironines. És en aquest context, l’any 1696, en el qual les tropes franceses del mariscal Vendôme envaeixen la vall d’Aro. El mariscal va enviar un regiment a Sant Feliu amb l’ordre d’enderrocar les defenses de la població. L’any anterior ja s’havia destruït el castell de Sant Elm. La destrucció de la muralla de la vila es va realitzar tot construint gran quantitat de mines que després volaren.

Aquelles explosions varen provocar, de retruc, l’ensorrament de diverses cases que se situaven properes al circuit defensiu. Inicialment les destruccions també havien d’afectar el recinte emmurallat del convent. Segons el jurat de la vila Joan Blanc, amb aquest objectiu el 12 de setembre “feren en ditas murallas y en una torra, dita del Colomer, que és junt a la portaria de dit convent, vint y dos forats per mines...”(Relat de la destrucció de les fortificacions de la vila feta pel jurat Joan Blanc)

Fig.135. Muralla davant l’església. El contrafort apareix parcialment destruït, potser per una de les mines col·locades pels minadors francesos.

L’abat va protestar, ja que considerava que, com havia passat amb algunes cases, les voladures acabarien afectant a les altres edificacions del monestir i a la pròpia església, raons a les quals es va avenir el mariscal “prometent de no fer demolir cosa de dit convent y de fer parar los minadors (com fou axí perquè pararen d’ordre seu tenint ja posadas per terra las parets del pont que és en entrar y fins arribar a la porteria del dit convé y fets los dits vint-y-dos forats per las minas” ...”(Relat de la destrucció de les fortificacions de la vila feta pel jurat Joan Blanc) La contrapartida a aquesta acció va ser exigida al 159

capità general de l’exèrcit espanyol, Francisco de Velasco, que va haver de firmar una capitulació segons la qual es comprometia a no posar cap guarnició al convent. El monestir va ser molt afortunat, ja que els jurats de la vila varen demanar que es conservés el tram de muralla de la zona de la riera ja que actuava com a mur de contenció que prevenia les riuades, però tot i les seves continuades súpliques no varen poder impedir el seu enderrocament. Un altre document (Llibres parroquials, Desponsoris 12576-1700, f.199, transcrit a Jiménez,1997,108-109) ens aporta algunes dades més: “Lo mateix comensaren a fer en est Monestir (en lo dia 12 de setembre), des de sobre los tres escalons del sementiri, a la portaria, y al rededor

Fig.136. Planta amb les estructures conegudes dels ss. XVI-XVII.

160

fins prop la sacristia...se suspengue dita demolicio (havent y ja 22 fornillos o minas fetas)” Hi ha un parell de dades interessants en aquests documents pel que fa a la topografia del monestir, que analitzarem al final del present capítol (veure infra) Les excavacions A cavall entre els segles XV i XVI es produeix una nova reforma a la zona de la plaça (zona 1) que es detecta de forma clara dins l’àmbit 5-6. El sector de la capçalera va ser desmuntat i es va perllongar el mur perimetral de forma paral·lela com es fa a la banda contrària convertint l’antiga capçalera poligonal en una de quadrangular, amb una porta central que la comunicava amb el pati nord.

Fig.137. Interior de la gran sala (àmbits 5-6) amb dos dels contraforts o envans que la varen compartimentar.

Fig.138. Façana nord de l’edifici de la plaça, on s’aprecia com la vella façana es va endarrerir lleugerament.

Paral·lelament a la construcció d’aquest nou mur es construeixen uns murs o contraforts, força barroers, a la part interior de l’estança. Val a dir que aquests quatre elements (dos a cada banda de la cambra i formant parelles) són molt irregulars, poc polits i allargassats, endinsant-se de forma important dins l’estança. Aquesta peculiar forma fa pensar que potser no eren simples contraforts sinó envans que compartimentaven l’espai, dividint l’antiga nau en tres cambres, amb sengles portes a la part central. Tot i això cal tenir present que als plànols del s. XVIII aquest espai apareix com una cambra unitària sense divisions o envans interiors, si bé tampoc s’hi marca cap mena de contrafort. La construcció d’aquests elements es relaciona amb la col·locació d’una nova pavimentació de la qual solament conservem el nivell de terraplenament. A l’oest d’aquest gran espai es construeix una nova cambra (A14). Aquest segurament era un espai descobert, ja que anava pavimentat amb un sòl de grans rierencs lligats amb terra. La situació d’aquest espai, de dimensions modestes, i amb una mena de banc a la banda de llevant fa pensar més en un espai mort, un petit pati, creat per la construcció dels dos autèntics espais construïts (A13 i 15), i lligat a un espai obert que devia situar-se a ponent, fora de la zona excavada, més que no en un àmbit planificat. També a l’est de l’àmbit 5-6 trobem nous elements. Així, mentre les estructures construïdes al seu interior presenten dubtes referents a la seva adscripció com a envans o contraforts, a l’est

del mur de ponent es construeixen un conjunt d’elements quadrangulars, de pedra granítica ben escairada que actuen clarament com a pilastres o contraforts de l’estructura. La construcció dels envans i dels contraforts exteriors podrien ser indicatius d’un creixement en alçat de l’edificació, amb la creació de nous pisos. És també al s. XVI quan l’espai pateix una reforma que acaba amb les poques restes que encara es mantenien en ús de l’època romana baix imperial, especialment pel que fa als límits exteriors de les edificacions. Per començar, es modifica el límit de tramuntana de l’àmbit 8-9. Aquesta modificació es limita a endarrerir la línia de façana mig metre aproximadament per crear una continuitat lineal amb la de l’àmbit 5-6. El nou mur s’assenta per ponent directament sobre el paviment de mosaic d’època romana, mentre que per l’extrem oriental hi ha un petit estrat entre ambdós. Les excavacions també varen permetre detectar un canvi en els costums higiènics. Com succeeix en moltes de les edificacions d’aquesta època, al monestir es detecta la construcció de tot un seguit de pous cecs i d’una xarxa de clavegueram que connecta els diferents espais. Així, a l’est de l’àmbit 5-6, es construeix un pou cec, que segurament recollia els residus provinents del bloc situat a ponent. Però aquest pou també recollia els residus de les estances situades a l’entorn de la Porta Ferrada, com ho demostra la canalització, que provinent d’aquella zona també desguassa al pou. Sobre l’ús que es donava en aquests moments 161

a les estances situades a llevant de la gran sala A5-6, no en tenim massa dades. L’excavació va documentar a l’interior dels A7-9 un gran esvoranc de perfils irregulars que aprofundia pràcticament fins al sòl natural. És en la planimetria del s. XVIII on trobem una possible interpretació a aquest espai. Així, en el plànol dels anys 1723-30 es dibuixa en aquest sector una gran cambra dotada de tot un seguit de dipòsits circulars. Malauradament no es conserva la llegenda corresponent a la funcionalitat d’aquest espai però sembla prou clar que es tracta d’un magatzem per a líquids o un trull, sobretot si atenem a la comparació amb les estances situades al nord de l’església, amb una estructura molt similar i que rep el nom de celler. Per tant, l’esvoranc que actualment ocupa la zona pot correspondre perfectament a l’eliminació dels dipòsits que haurien ocupat la zona, eliminació que es va dur a terme al s. XVIII, de fet, poc després de la realització del plànol, ja que en el de 1740 la zona es mostra ja com un espai descobert, un gran claustre projectat i mai finalitzat. Pel que fa al pati de la banda nord, aquest és repavimentat amb un sòl de còdols lligats amb terra i amb un conjunt de lloses i grans rierencs que compartimenten l’espai en seccions decoratives de forma quadrangular. La col·locació d’aquest nou paviment implica l’eliminació de les tombes d’obra i l’amortització de l’antic cementiri, així com de les estructures existents al centre del pati. La remodelació també afecta a la zona 6. La zona situada al nord de la torre del Fum es converteix en un celler destinat al premsat i fabricació de vi. A l’extrem de llevant es construeixen dues premses, una de biga i l’altra de cargol, destinades al premsat. La premsa de biga empra com a punt de premsat i captació un dipòsit quadrangular. Aquest comunica, a través d’una canalització tubular construïda amb peces de ceràmica, amb un gran espai situat a ponent on trobem un conjunt de sis dipòsits. Es tracta de dues agrupacions formades, cadascuna d’elles, per tres dipòsits, dos de grans, circulars, destinats al premsat amb els peus del raïm1, i un de poligonal, de set cares, destinat a recollir el líquid. Els dos dipòsits grans es comunicaven a través de canalitzacions de rajol amb el petit. Durant les excavacions realitzades per Lluís Esteva encara es varen recuperar alguns grans de raïm dipositats al fons dels dipòsits.

1

162

Fig.139. Paviment de còdols del gran pati situat al nord del monestir.

El dipòsit poligonal situat a llevant, a més, rebia el líquid provinent de la premsa de biga de la cambra veïna. Finalment, a l’extrem de llevant del conjunt Lluís Esteva hi va identificar un gran dipòsit quadrangular (actualment destruït), del qual desconeixem la funció exacta, però que caldria relacionar probablement amb la dels altres dos conjunts i que estava encastat en un paviment de lloses de pedra. És possible que aquest dipòsit se situés originalment a l’aire lliure, en un petit pati interior2. A finals del s. XVI es va construir, a migdia de la capçalera de l’església, una nova i gran sagristia. La seva construcció va anar paral·lela a l’enderrocament de la vella capella de sant Nicolau, les pedres de la qual es varen aprofitar en la seva obra. Les excavacions també varen permetre copsar modificacions en els costums funeraris. Tant a la zona dels peus de l’església com sota la Porta Ferrada es varen excavar tot un seguit de tombes. Aquestes eren aparentment fosses simples però probablement anaven marcades en superfície amb lloses i làpides, actualment perdudes. Les tombes que es varen poder datar pertanyen als ss. XVII-XVIII i molt probablement correspondrien a membres de la comunitat monàstica. De fet, existeixen diverses referències al fet que ja en època medieval la zona de la Porta Ferrada era emprada com a cementiri dels abats, amb la presència d’alguns sarcòfags. En aquest sentit, l’arcosoli existent als peus de Aquesta possibilitat coincidiria amb l’existència de l’alta arcada ogival a la que ens hem referit al capítol anterior.

2

l’església i actualment tapiat devia correspondre a l’espai ocupat per una tomba d’algun important personatge de la comunitat monacal. Altres notícies ens refereixen l’ús de les capelles de la zona de la capçalera com a espai funerari per a personatges destacats de la població que havien col·laborat en el manteniment de l’església i els diversos altars.

L’evolució del monestir La documentació ens aporta algunes notícies referents a l’evolució del monestir i a diverses obres realitzades sobretot a l’església, reformes que ja no són visibles per totes les modificacions posteriors i les restauracions realitzades al llarg del s. XX. Així, l’abat Joan Nadal va emblanquinar les parets de l’església a principis del s. XVI (Cervera, 1984, 45). Durant el mandat de Joan Casals (1574-1578) s’ornamenta el cor

Fig.140. Restes dels basaments de premses de la zona 6. A la banda esquerra el dipòsit de premsat, de planta quadrada i la canalització que portava el most als dipòsits situats a ponent.

Fig.141. Conjunt de dipòsits del celler. Aquests s’agrupaven en dos conjunts, cadascun amb dos grans dipòsits circulars i un de petit de planta polgonal.

LA CIRCULACIÓ ENTRE LES TORRES, UN TEMA COMPLEX Tot i que a primer cop d’ull pot no semblar-ho el de la circulació a l’entorn de l’església, la possible comunicació entre els diversos espais i entre les torres del monestir és un dels problemes de més difícil interpretació i resolució. I és així per la senzilla raó que aquesta ha estat una de les zones més remodelades i modificades del monestir al llarg de la seva història. Habitualment l’església sol ser un dels edificis més immutables i amb menys modificacions al llarg de la seva història. Quan una església es remodela les actuacions solen ser de dues menes. Per una banda modificacions de gran abast destinades a adaptar l’edifici religiós a les noves tendències artístiques i necessitats de la comunitat, reformes que de forma molt habitual acaben en reconstruccions totals o gairebé totals de l’edifici. L’altra mena de modificacions solen ser de caire intern, amb la remodelació d’alguns dels espais o del mobiliari litúrgic, una mena de reformes que rarament afecten la seva estructura de forma important. Però això no succeeix així en el cas de l’església del monestir. El fet que l’edifici s’integrés de forma decisiva en les estructures defensives del cenobi, i el fet que l’aparent manca d’espai o la cerca d’una major seguretat provoqués una compactació de les estructures varen provocar canvis molt importants en l’exterior de l’edifici, que van des de la successió d’edificacions parasitàries que se li varen anar afegint i que varen acabar per emmascarar completament el seu aspecte original fins a la necessitat de crear espais de comunicació entre les diferents estructures defensives situades al seu entorn. El resultat d’aquest procés és que a l’actualitat s’observen a l’església, a les torres del Corn i 163

del Fum i a altres espais annexes tot un seguit d’accessos, alguns encara avui oberts, altres tapiats o esborrats completament, que dificulten la interpretació de la funcionalitat o dels circuits de comunicació entre els diferents espais. Això és així bàsicament perquè no pertanyen tots al mateix moment, sinó que són el resultat d’aquesta evolució suara esmentada. Analitzem breument les obertures de la torre del Corn i ens farem una idea d’aquesta circumstància. Començant per la planta baixa, actualment a la torre hi ha 4 obertures. Pel que fa a la de llevant, es tracta clarament d’una finestra, situada en una posició molt elevada per raons de caire defensiu, ja que se situava originalment al que era el límit oriental de les defenses monàstiques. A la banda contrària hi trobem una obertura, actualment tancada amb una reixa, que originalment era una porta que donava accés al sostre o primer pis (d’existir) de la porxada que per aquesta banda complementava la Porta Ferrada. Pel que fa a les altres dues obertures, la situada a migdia és clarament una porta oberta al s. XVIII per tal de comunicar la torre amb la nova edificació –l’actual museu- construïda en aquells moments. Desconeixem si existia una porta amb anterioritat en aquest espai, que d’existir, comunicaria directament amb les muralles medievals. Personalment creiem que no existia per dues raons. Per començar creiem que les muralles havien de ser una mica més altes i no situar-se a l’alçada del nivell de circulació d’aquest pis, ja que en cas contrari, exteriorment resultarien molt baixes (tot i la possible existència d’un fossat al seu davant). A més la posició elevada de la finestra de llevant podria indicar-nos l’alçada aproximada de la muralla, respecte a la qual la finestra se situaria més elevada per rebre prou llum. Podria existir una porta sempre i quan se situés més alta i amb una petita escala interior que permetés salvar el desnivell. Pel que fa a la porta de la banda nord, que comunicava la torre amb la porta Ferrada, tot i que actualment molt remodelada, segurament existia al llarg de tota la història de la torre. Al segon pis la situació és similar. A llevant existeix una porta moderna, feta esvorancant fins i tot part d’un dels pilars que aguanten la volta, i que cal situar en les fases més modernes de l’edifici. A migdia una porta en arc dona actualment al buit i de fet sempre va ser així, ja que respon a les necessitats defensives de la torre i solament s’hi devia accedir a través d’una escala de fusta, assentada sobre la muralla i que podia ser retirada en cas de perill aïllant aquest pis de la torre de la resta de les defenses. Una altra porta que formava part de la planificació original de la torre se situa a la cara oest. Sabem que formava part de la concepció original de la torre perquè es va haver d’adaptar la forma dels arcs que aguanten la volta per poder-la construir. Es tracta d’una estreta portella, amb una llinda formada per dues lloses disposades confrontades diagonalment i que configura un accés amb baioneta ja que cal fer un doble gir per accedir al centre de la torre. Un cop més era una porta pensada per accedir-hi des d’una escala de fusta situada, en aquest cas, al sostre de la Porta Ferrada i la porxada sud. És curiós que posteriorment aquesta porta es va adaptar, tot construint-hi una escala d’obra exterior que menava, no a la Porta Ferrada, sinó en direcció ascendent cap al sostre de l’església i al conjunt d’edificacions parasitàries que s’hi varen construir. Dos portes més s’obren a la banda nord, donant directament al sostre de l’església. En aquest cas són obertures afegides amb posterioritat, tot i que no podem descartar que alguna d’elles en substitueixi una d’anterior. Un cop analitzat l’interior, observem breument la situació externa, especialment el petit espai existent entre la torre i l’església. Per notícies orals sabem que entre la torre i l’església existia una doble escala que comunicava la part baixa de la Porta Ferrada amb el primer pis de la torre. Sembla que existia un segon tram que comunicava aquest mateix punt amb la part de la capçalera de l’església. Probablement l’origen d’aquesta escala cal cercar-lo als primers moments d’existència de l’església, quan església i torre no estaven lligades i aquest espai era un sector obert1. Una segona escala, de la qual encara en resten traces, comunicava la Porta Actualment un mur tanca la façana occidental de l’església i la torre. Originalment hi havia un petit passadís obert per la banda de la Porta Ferrada, com ho mostra l’existència d’una petita finestra espitllerada que no tindria cap sentit en un espai tancat.

1

164

Secció de la banda occidental de l’església amb indicació del sistema de comunicació entre les torres en època medieval.

Ferrada amb el segon pis de la torre. En aquest cas es tracta d’una escala moderna, del s. XVI o posterior, si atenem al seu sistema constructiu2 i perquè solament tenia sentit en un moment en que la funció defensiva de la torre era ja secundària. Uns situació similar es podria apreciar a la torre del Fum però encara més exagerada. La torre del Fum va acabar integrada en un gran edifici que en va esborrar bona part del seu perímetre, on encara són apreciables, tapiades, multitud d’obertures que es varen anar practicant al llarg del temps per lligar la torre amb les edificacions parasitàries que es varen anar creant al seu entorn. Pel que fa a la circulació general i la possibilitat d’establir una comunicació entre les diferents torres, val a dir que sembla prou clar que existia un camí de ronda al llarg de les defenses, el que implica una circulació per l’exterior de l’església, com a mínim des del moment de construcció de les muralles del ss. XIV-XV i molt probablement ja abans. Inicialment la comunicació es devia fer a través de la Porta Ferrada, no solament a nivell de primer pis sinó també a l’alçada del que ara és el sostre de la portalada. Recordem que originalment existia un mur entre l’església i la torre del Fum que facilitava la comunicació per la seva part superior entre ambdós espais. Posteriorment, i un cop eliminat aquest mur, la comunicació a través de la Porta Ferrada es devia fer per una escala. Com en el cas de la torre del Corn, l’accés als pisos superiors de la torre s’havien de fer amb escales de fusta. La construcció de les muralles i l’ampliació de l’església devia implicar canvis en el camí de ronda. Un dels punts complexes era la comunicació entre les torres de la capçalera i la zona de la torre del Fum. Creiem que aquesta seria una de les funcions del matacà existent al damunt de la porta de l’església que a més d’un element defensiu constituïa un autèntic passadís de comunicació entre ambdós espais. En definitiva, i pel que fa a la circulació general de l’edifici, sembla prou clar que a les primeres fases d’existència del monestir es privilegiava la funció defensiva de les torres per damunt de la comoditat. S’aprofitaven els sostres i les galeries per comunicar-se entre un espai i l’altra, sovint amb l’ajuda d’escales de fusta. Al s. XIV, amb les noves muralles, el sistema arriba a la seva maduresa i es crea tot un camí de ronda que permetia pràcticament circumval·lar l’església. 2

La caixa d’escala està construïda amb volta de rajol molt rebaixada.

165

Posteriorment i degut a la pèrdua del caire defensiu de les torres es va anar creant tota una munió d’edificacions i estructures al damunt i entorn de l’edifici de culte que varen modificar completament l’aspecte del sector, amb l’obertura de noves portes, reaprofitament per usos diferents de les existents i creació d’una xarxa de cambres que permetien travessar l’església d’una banda a l’altra per damunt del sostre. Les dues torres varen acabar convertides en simples afegits a aquestes edificacions, cambres desproveïdes de la seva funció i esborrats els seus perfils originals durant el seu segon mandat (1590-92) quan es varen iniciar les obres de la nova sagristia, que es prolongaren fins l’any 1613. Però potser les dades més interessants les trobem gairebé un segle més tard, l’any 1696, quan les tropes franceses enderroquen tots els sistemes defensius de la contrada: la fortificació de Sant Elm i les muralles de la vila i intenten fer el mateix amb les del monestir. Aquests documents, dels quals ja hem parlat al principi del present capítol, aporten tot un seguit d’informacions interessants, sobretot si les confrontem amb les restes arqueològiques, especialment de l’anomenada zona 2, situada al nord de la porta Fig.142. Enterraments situats a la zona dels peus de lateral de l’església. Per una banda els documents relaten que quan l’església. es va aconseguir l’indult per al monestir ja hi i es col·loquen les reixes de l’altar major i de les havia una gran quantitat de mines fetes (22) i capelles laterals pagades amb donatius dels que aquestes se situaven a la zona de la porteria fidels. Al mateix temps, col·loca una nova ara al i l’accés al monestir. En aquest sentit el primer presbiteri i una campana (anomenada del Patró) dels documents ens esmenta una torre, la del Colomer que se situaria prop de la porteria. Però (Cervera, 1984, 51). Però el més interessant és la referència que fa on era aquesta porteria? El segon dels documents Gil Dalmau a les obres realitzades a la Porta ens apropa a aquesta ubicació ja que la situa a Ferrada i l’edifici situat a tocar d’aquest (Gil prop del cementiri, que disposava de tres graons, Dalmau,1990). En aquelles obres es refà part i de la sagristia. Aquestes dades concorden del vell baluard situat al nord, al mateix temps perfectament amb les restes localitzades a la zona que es tanca la zona de la Porta Ferrada. A nord de l’església (a la zona de migdia de la qual l’edifici del baluard, com ja hem tingut ocasió de se situa la sagristia). Aquest era un espai ocupat veure, l’anomena del noviciat. Aquest és l’espai per una zona d’enterraments i disposava de tot on les excavacions han posat al descobert les un seguit de graonades que servien per salvar estructures d’un celler. Ara bé, el fet que la planta el desnivell existent entre la riera i l’església. El baixa de l’edificació s’emprés com a celler no fet que a l’entorn de la muralla d’aquest tram exclou la possibilitat que una altra planta pogués, es localitzés una gran rasa i que alguns dels efectivament, funcionar com a espai destinat als contraforts haguessin estat malmesos no faria altra cosa que confirmar la possible ubicació novicis. El successor de l’abat Casals, Roderic Gutiérrez d’algunes d’aquestes mines, que cercaven els va construir l’escala de pedra de la sagristia i va punts nodals per tal de facilitar l’ensorrament de l’estructura. A la descripció de les restes fer obres al noviciat i l’arxiu. L’abat Sobrarias (1584-1587) va fer noves corresponents a la muralla (veure capítol anterior) obres al cenobi: a la residència dels hostes, la ja especificàvem que a l’extrem nord se situava del majordom i la cambra abacial sense que una estructura que recordava a una torre. Podria coneguem exactament el seu abast. Va ser ser aquesta la torre del Colomer? Cap altra 166

dada ens apropa a l’existència d’aquesta torre però l’indret, a l’exterior de la muralla, a tocar de la porta d’accés i sobre el camí que menava a l’església, és ideal per a una estructura defensiva d’aquestes característiques. En aquest sentit, ens pot ser d’ajuda la documentació planimètrica del s. XVIII. El plànol més antic dibuixa a l’extrem nord de la muralla una estança de planta quadrangular dotada d’espitlleres que havia de correspondre precisament a una torre o un baluard de caire defensiu. Per altra banda, en els dos plànols

apareix un camí, dotat de tot un seguit de trams esglaonats, que porta fins a la porta nord de l’església. En aquesta època també es torna a reformar la torre del Fum, amb la creació d’una nova terrassa superior dotada de merlets. Posteriorment es reconverteix la torre en el campanar de l’església i possiblement és amb la col·locació de les campanes i el pes de les mateixes que cal relacionar la construcció dels dos contraforts que actualment lliguen la torre amb el sostre de l’església.

Fig.143. Planta del celler amb la restitució de les dues premses (numerades 1 i 2).

167

EL S.XVIII. ELS PROJECTES D’AMPLIACIÓ DEL MONESTIR I L’ESGLÉSIA El s. XVIII s’inicia amb un conflicte bèl·lic, la Guerra de Successió, i acaba amb un altre, la Guerra Gran. La resta de la centúria, en canvi, va transcórrer amb una certa tranquil·litat des del punt de vista militar, cosa que va ajudar a una evolució de la societat catalana, abandonant les velles estructures socials i productives d’arrels medievals i substituint-les per altres de caire més modern i industrial. Acabem de dir que el segle finalitza amb un nou conflicte. El 7 de març de 1793 les autoritats revolucionàries franceses declaren la guerra a Espanya, fet al qual respon el govern hispà amb l’enviament d’un exèrcit d’ocupació al Rosselló, que va arribar fins a Perpinyà, tot i que l’any següent s’hagueren de retirar altre cop a aquesta banda dels Pirineus. Aquest conflicte hispanofrancès va acabar esdevenint un problema essencialment català. La monarquia espanyola, que feia encara no un segle havia canviat de dinastia, solament volia defensar els interessos borbònics i la contrarevolució, mentre que els catalans hi veien una possibilitat de recuperar les velles possessions del Rosselló. De la poca intensitat de l’interès espanyol en el conflicte en són prova les escasses tropes enviades i la migrada resistència oferta per aquestes a la contraofensiva francesa, de tal manera que foren les autoritats locals les que, cridant a sometent, varen endegar la defensa del territori envaït quan els francesos avançaren per les terres, sobretot, de la Cerdanya i l’Empordà. La pau de Basilea de 1795 posava fi al conflicte, que no seria, de fet, més que l’avantsala del que uns anys després representaria la invasió napoleònica. El s. XVIII és una època de desenvolupament econòmic i creixement demogràfic per la població de Sant Feliu, continuant una línia ascendent iniciada ja a la centúria anterior. Si el cens de Sant Feliu era d’uns 2119 habitants durant la primera meitat del segle XVII, el 1787 havia arribat als 5090 convertint-se en la població més important de la costa gironina i la tercera de la província (Jiménez, 1997, 116-118). L’enderrocament de les muralles va afavorir el creixement urbà de la

població, però també va fer necessària la creació de nous elements defensius per protegir el port i la població. Amb aquesta finalitat, per exemple, es va bastir el fortí de la punta dels Guíxols, protegit per una bateria de canons (Gaitx, 2004, 64-65). L’any 1684, després de llargs anys de lluites legals i plets, s’obté el reconeixement oficial del monestir com a castell termenat que, amb tot, no veurà la seva confirmació a través d’una sentència reial fins l’any 1701 (Cervera, 1984, 69). No sembla que la vila o el monestir tinguessin un paper remarcable en els fets de la Guerra de Successió que varen finalitzar amb el triomf de Felip V i el posterior Decret de Nova Planta, més enllà que la vila es va alinear amb l’arxiduc Carles, mentre que l’abat i alguns grans personatges

Fig.144. Portalada d’accés al nou edifici del cenobi, presidida per l’escut del monestir.

169

Fig.145. Alçats del monestir, tant de l’existent com de la gran ampliació que formen part del plànol de l’any 1743, conservat a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols (MHSFG, Autor: Josep Maria Oliveras).

del poble es mostraren filoborbònics. Més aviat sembla que les lluites que afectaren el poble al llarg del s. XVIII foren de caire legalista i continuaren afectant a les institucions civils i el monestir per qüestions de drets i obligacions, com en els segles anteriors. De fet, solament tenim referència a l’arribada a Sant Feliu, l’any 1714, de dues tongades de barrils de pólvora que varen ser emmagatzemats durant els mesos d’estiu sota el cor del temple, fet que va obligar a tancar l’església. És en aquest context de creixement i també en les lluites de poder establertes entre el convent i la població que cal situar el projecte de nou monestir impulsat per l’abat Panyelles quan era bisbe de Mallorca i que marcarà un abans i un després en l’estructura del vell cenobi. L’any 1705 es nomena abat a Benet Panyelles, que renovarà el seu càrrec en dues ocasions i prendrà les regnes del monestir fins l’any 1717. Al principi del seu govern es produirà un episodi que és bona mostra de la situació. La gent del poble ocupa l’església amb la intenció de renovar la pavimentació de la mateixa. Segurament era una mena de protesta per reclamar el mal estat en què tenien els monjos el temple, que era parroquial, i com destinaven els diners de la caixa del terç del peix, que teòricament eren per al manteniment de l’església, a altres activitats. Aquestes queixes servien als jurats, a més, per insistir davant de les autoritats, per enèsima vegada, de la necessitat de construir un altre temple parroquial fora del monestir (que seria hereu de la capella de Sant Nicolau). Ni 170

en el control dels diners ni en el permís per fer una nova parròquia, tanmateix, tindran èxit els vilatans. Però la intervenció més important de Benet Panyelles tindrà lloc uns anys més tard, quan ja era bisbe de Mallorca (càrrec pel qual va ser nomenat el 1730 després d’haver estat abat general de la congregació). Amb l’ajuda del seu secretari particular, Bernat Ponach, que va acabar essent abat de Sant Feliu va endegar un programa de grans reformes al monestir, al qual va fer una donació de 186.484 lliures i 10 sous per tal de sufragar les obres. És en aquest context de reformes que cal situar els dos plànols conservats a l’Arxiu Municipal, en els quals s’aprecia no solament la complexitat de les edificacions existents sinó també la gran ambició del projecte d’obres i les seves dificultats, ja que a mitjan s. XVIII s’havia remodelat el projecte original. Mentre la comunitat monàstica estava centrada en aquest ambiciós programa d’obres, la vila seguia cercant fórmules per crear un contrapoder a la influència política i religiosa dels benedictins. A mitjan segle, el 1747, la comunitat dels caputxins intenten tornar a fundar una comunitat a Sant Feliu, i un cop més fracassaran ja que el monestir recorre al consell reial perquè ho impedeixi. També ho varen intentar els frares mínims però el monestir seguirà oposant-se fins a la seva extinció a compartir la població amb cap altra comunitat religiosa. Pel que a a les obres desenvolupades al monestir, és curiós que els projectes d’ampliació,

que contemplaven la creació d’un gran edifici quadrangular de nova planta amb un claustre central desmesurat i altres remodelacions dels edificis existents no preveia una ampliació del temple que ja feia temps era considerat petit per assumir les funcions parroquials. Això no vol dir que no s’hi fessin obres de millora, ja que en el transcurs del s. XVIII a l’interior del temple s’hi realitzen diferents intervencions de caire sobretot sumptuari. No serà fins a finals de segle (l’any 1875) que, després d’una visita pastoral del bisbe de Girona, Tomàs de Lorenzana, qui recomana ampliar l’església, que es decideix remodelar el temple. El desembre de 1790 es comença a planificar la construcció d’una església que havia d’ampliar l’existent de forma molt important. L’obra es va iniciar i havia de fer créixer l’església en direcció a la ciutat, afectant el vell cementiri. Per aquesta raó, l’onze de maig de 1791 es traslladen les restes del cementiri de la Santa Creu a una ossera situada a l’hort d’Antoni Torres, comprat amb aquesta fi: “…arriban a la horta de dalt, cerca de la reixa per ahon hixen les ayguas del monestir, se obri la paret de dita horta… y havia una cinia inutil… per a osera”. (Arx. Parroquial, llibre de baptismes, XII, fol.184) Segons sembla, d’aquella obra es va treballar en la fonamentació del campanar però les obres es varen aturar en detectar-se a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid deficiències en els plànols, elaborats pel militar Josep Ignasi March. Poc després, l’any 1794, durant la guerra contra França, l’església és utilitzada com a hospital militar i fins el 1795 els monjos no en recuperen el seu ús. En aquells moments el projecte de macroampliació ja era abandonat i el 1797 el nou abat, Ferran Pouplana, opta per una nova proposta consistent a eixamplar l’església lateralment, eliminant velles capelles i espais i reconvertir una església d’una nau en una de triple nau. Amb aquest objectiu es creen nous espais i capelles en direcció nord, i es comença a treballar. Però un cop més el projecte s’ha d’abandonar per qüestions tècniques, ja que en una revisió dels arquitectes realitzada l’any 1803 es va poder apreciar que alguns dels murs

perimetrals de la banda sud no disposaven de bones fonamentacions i que el seu enderrocament podia provocar l’ensorrament de tota l’edificació. Tot i això, el projecte no va ser del tot abandonat. Els monjos són expulsats del monestir entre 1809 i 1814 i quan tornen intenten reprendre el projecte, de manera que el 1819 comencen a desmuntar la torre del Corn. L’exclaustració de 1820, però, va impedir la finalització d’aquests treballs. L’evolució de l’edifici La transformació més important patida pel monestir al s. XVIII és el projecte d’ampliació endegat per l’abat Panyelles. Aquest projecte contemplava la creació d’un claustre sobredimensionat envoltat per un gran edifici quadrangular de quatre plantes d’alçada. Finalment el projecte no es va finalitzar i solament es varen construir dues de les ales de l’edifici, situades a migdia de l’actual plaça i de l’església i ocupades actualment per les dependències del Museu Municipal i l’Espai del Metge Rural. Però tot i això, la construcció d’aquests nous espais va significar una remodelació total de l’estructuració existent. Així, les construccions de la plaça varen ser esborrades, enderrocades precisament per crear un gran espai obert entre la nova portalada situada al nord (l’actual arc de Sant Benet) i l’edifici de nova planta. Val a dir que l’eliminació de les estructures de la plaça no sembla haver format part del projecte inicial. Per una banda, als plànols de l’època, realitzats precisament per projectar les obres a realitzar, no solament les cambres de la zona de la plaça sembla que s’havien de mantenir dempeus sinó que es volien ampliar en direcció oest. Ara bé, l’estratigrafia de la zona i fins i tot el farcit de les basses de calç demostren que va ser al llarg del s. XVIII quan es varen enderrocar les estructures de la plaça. El projecte impulsat per l’antic abat del monestir, convertit en bisbe de Mallorca, era faraònic i no es va completar mai. Aquest projecte va implicar no solament una gran ampliació cap a migdia del monestir, sinó també la modificació i, finalment, l’eliminació de moltes de les estructures de la zona del pati. Així als A7-9 es detecta l’eliminació del vell espai d’emmagatzematge i la construcció de tot un seguit de petites estances, separades 171

Fig.146. Planta del monestir a mitjans del s.XVIII.

per petits envans de pedra i rajol lligats amb morter, i pavimentades amb sòls de rajoles rectangulars vermelles. Associades a aquestes noves estances es construeixen un nou conjunt de pous cecs, que configuren una nova xarxa higiènica per a l’edifici i la remodelació d’alguns dels existents, com el de la banda nord de l’A2, del qual es va elevar la part superior per poderlo seguir emprant, ja que la nova pavimentació se situava a una cota més elevada que l’anterior i el deixava massa enclotat. Ara bé, sembla que aquestes obres varen ser un element provisional, destinat a ser emprat mentre duraven les obres de la nova edificació i un cop finalitzades aquestes es varen eliminar. Hem de tenir present que desconeixem quines 172

construccions existirien a la zona dels cossos bastits per Panyelles amb anterioritat a la seva construcció. No oblidem que el tancament de migdia del monestir se situava des del s. XIV a l’espai on actualment se situa la façana sud del museu. Per tant, l’espai existent entre la torre del Corn i la muralla era molt probablement ocupada per diverses construccions destinades a usos diversos. Quan a mitjan s. XVIII es varen enderrocar per construir el nou edifici, es varen haver de crear nous espais per encabirhi algunes de les velles estructures fins que la nova obra fos acabada. Sigui com sigui, el període d’ús d’aquestes noves estances va ser molt curt, ja que finalment totes les construccions de la zona 1 es varen

Fig.147. Bassa de calç, construïda a la plaça davant de la Porta Ferrada (zona 1), que talla el paviment de rajoles d’una de les cambres del monestir.

enderrocar creant un gran espai obert. Aquest ja era previst en el projecte d’obres com ho mostra el plànol de 1740, on es dibuixa un gran pati a l’oest de l’església. Tot i això les antigues construccions es varen aprofitar durant les obres de construcció dels nous espais com a zona de treball de les diverses brigades d’obres, com ho demostra que a la zona de la plaça s’han localitzat traces de fins a quatre basses per amarar calç, dues de les quals malmenen les cambres més noves que acabem de descriure, fet que mostra el curt període d’ús de les mateixes. Després de l’enderrocament dels edificis de la zona de la plaça, aquesta va quedar solament ocupada per una petita cambra de forma irregular situada a la banda nord (A21), a tocar el portal de sant Benet, que segurament feia la funció de porteria, i el mur de tanca que substituïa la vella muralla com a tancament del monestir. Aquesta nova tanca és un dels elements que ens crea més problemes interpretatius. Per construir-la es va enderrocar part de la vella muralla de la zona 2. El problema és que en el moment de les excavacions es va poder determinar que tot l’espai existent entre el nou mur de tanca i la vella muralla es trobava farcit amb runa, provinent segurament del mateix enderrocament de la muralla fins a la cota de la banqueta del nou mur, mentre que la part inferior era farcida amb blocs irregulars de pedres granítiques aparentment abocades. A la part inferior del farcit es va trobar ceràmica de plat de dol, característica del s.

XIX, però, per contra, aquest mur és el que es prolonga en direcció oest fins la porta de sant Benet, datada a mitjan s. XVIII. Per tant en aquest espai s’hi va realitzar alguna actuació a principis del s. XIX, que actualment se’ns escapa i que potser te a veure amb el projecte d’obres de la nova església, o, ja posteriorment, amb l’abandonament del monestir i les noves obres de readaptació de l’edificació per a nous usos. Pel que fa a aquest traçat, la construcció de l’ampliació del monestir va implicar l’obliteració del tram de migdia de la muralla, ja que el braç de tramuntana del nou edifici s’hi assentava al damunt. Pel que fa al braç oriental, per construirlo es va haver de retallar part del turó situat al sud del monestir. Aquestes noves ales estaven destinades a encabir la majoria de dependències necessàries per a la vida monàstica (així, a la planta baixa s’hi ubicaven el refectori, la sala capitular, etc., mentre que les altres plantes eren ocupades per les cel·les dels monjos) i feien superflus i innecessaris els antics edificis de la zona de la plaça. El resultat fou un monestir de més de 5000 m2 al qual l’any 1787 solament hi vivien 35 persones, entre ells 21 monjos, 2 novicis i 2 germans llecs essent la resta criats (6) i nens (4) (Jiménez, 1997, 126). Mentre es treballava en el faraònic projecte no es deixaven de fer petites intervencions, sobretot a l’església. Així, l’abat Josep Tost (1749-1753) fa daurar l’altar major, pavimenta amb lloses de marbre el presbiteri al qual dota també d’una balustrada i canvia l’entrada a la sagristia fent un nou pas a l ‘altar de sant Pere.

Fig.148. Proposta d’ampliació de l’església segons Zaragoza (Zaragoza,1988).

173

No són les úniques actuacions, ja que també ordena reparacions a les capelles del Roser i la Santa Creu i fa construir un nou orgue. A la façana nord es construeix una nova capella en un espai que anteriorment era ocupat per la vella muralla medieval. Aquesta capella ja és present al plànol dels anys 1723-30, mostrant que les velles defenses ja devien ser parcialment amortitzades, possiblement des de l’any 1696 quan les tropes franceses varen començar a enderrocar-les (veure supra). En aquells moments l’església devia ser ja una construcció que havia perdut bona part del seu perfil exterior, embeguda dins tot un seguit de construccions parasitàries que havien anat creixent al seu entorn i fins i tot al damunt del sostre de la pròpia església. El plànol de 1743 del monestir presenta no solament una planta del cenobi sinó també un alçat de la façana nord del mateix i en ella s’aprecia clarament com l’edifici situat a la banda nord ja havia assolit els quatre pisos d’alçada. En el mateix alçat també

s’aprecia com una situació similar es donava a la zona de la Porta Ferrada, on l’edifici es mostrava com un bloc massís, un edifici quadrangular de quatre pisos d’alçada que cobria l’església i havia integrat al seu interior la vella portalada. A finals del s. XVIII es va iniciar un projecte d’ampliació de l’església no pel creixement de la població monàstica sinó per la pressió de la població local que s’havia més que doblat en un segle. Es va projectar una nova església que empraria la ja existent com a creuer. La nova s’orientaria de nord a sud, en direcció a la riera. Desconeixem quina part de l’edifici es va començar a edificar, si bé sembla que les obres varen començar per col·locar els fonaments del que seria el nou campanar (Zaragoza,1988). Aquest projecte, que afectava el cementiri situat al nord del monestir va obligar a adequar una ossera a un espai proper i traslladar-hi alguns dels vells enterraments. Finalment el projecte arquitectònic no va ser aprovat per mancances tècniques i es va abandonar la idea.

LES NECRÒPOLIS I CEMENTIRIS DE L’ÀREA DEL MONESTIR

L’entorn del vell cenobi benedictí està indestriablement unit als espais d’enterrament on s’han fet sebollir generacions i generacions dels habitants de la contrada des de pràcticament els orígens fins al segle XIX. Aquesta és la conclusió més evident a la qual hom arriba després de veure les diferents àrees cementirials i el seu ús (en ocasions marcadament intens) al llarg dels segles. La necròpolis més antiga estava situada a la banda de llevant del conjunt monumental, tal i com posà de manifest la troballa de tres tombes d’inhumació en el transcurs de l’obertura del carrer del Prior, al sud-est de la capçalera de l’església, el gener de 1961 (Aicart i Nolla, 1995, 99-101). Per la quantitat de materials obtinguts en el transcurs de l’excavació que dugué a terme Lluís Esteva, sembla que les sepultures es feren en una zona d’abocador. A més, totes eren molt modestes, segurament una fossa obrada al subsòl en la qual es dipositaren els difunts, sense cap mena d’acompanyament material llevat d’una única excepció que es repetia en els tres casos: una petita moneda de bronze. Malgrat que el numerari aparegué, en general, força deteriorat, es pogueren identificar dues de les monedes, encunyades en algun moment entre 330 i 346, una cronologia que coincidia en bona mesura amb altres materials ceràmics recuperats a l’excavació de la zona i que, per tant, assignaven una datació a les inhumacions del segle IV (Esteva i Vilaret, 1987; Aicart i Nolla 1995, 104-106). La mancança d’un conjunt funerari podria fer pensar que ens trobem al davant de persones que s’havien decidit a seguir el camí de la fe cristiana. Tanmateix, les monedes foren trobades en tots els casos a prop dels cranis, cosa que assenyalaria que, inicialment, havien estat col·locades a la boca dels finats. Aquesta antiga pràctica servia perquè aquells que havien de fer el viatge vers l’Hades poguessin satisfer el preu dels serveis de Caront, el barquer infernal encarregat de travessar l’Èstix a bord de la seva embarcació les ombres dels difunts. Així doncs, trobant-nos en un moment de transició, tant possible és que les despulles pertanyessin a pagans com a cristians que mantenien, amb tot, un costum arreladíssim entre la població. 174

El següent cementiri, cronològicament parlant, seria amb tota seguretat el més monumental de tots els de l’indret. Tant si la necròpolis anterior encara estava en ús com si ja s’havia abandonat, a inicis de la centúria següent o potser fins i tot en el trànsit del segle IV al V en trobem una de nova ubicada a redós de la torre del Fum. Així ho testimonien set tombes de diversa tipologia (tres caixes de lloses, dues sepultures de tegulae de secció triangular i dues cupae de morter i pedra), que girarien al voltant de la construcció central del mausoleu i el seu complex, en una línia molt similar a la de Santa Magdalena d’Empúries. Això no obstant, mentre allà es força més clar que la necròpolis s’origina a partir del monumentum (Aicart, Nolla i Palahí, 2008, 121-136) a Sant Feliu no ho és tant i sembla que les sepultures o eren coetànies al mausoleu o bé eren àdhuc lleugerament més antigues. Aquest cementiri tindria unes dimensions més grans que el primer i s’estendria a banda i banda de la zona de la torre del Fum, és a dir, del mausoleu baiximperial, fins abastar, vers l’oest, bona part de la superfície ocupada actualment per la plaça del Monestir. Això no obstant, no és fàcil de dir si l’àrea cementirial era contínua o discontínua, atès que una de les tombes que hem interpretat com una cupa s’adossava a una de les parets occidentals de l’edifici romà amb la capçalera trapezoïdal i, durant l’excavació de l’espai anterior de la mateixa construcció, documentàrem restes que haurien format part d’altres tombes semblants. En canvi, entremig resta un espai buit de sepultures, fet que es pot explicar com una conseqüència de les reiterades transformacions del lloc, que suposarien la desaparició de part de l’estratigrafia i, amb ella, les tombes que, hipotèticament, haurien pogut haver-hi. Aquesta secció situada a la banda nord-occidental sembla haver mantingut l’ús funerari durant segles, car per aquesta mateixa zona caldria situar el cementiri que la documentació escrita designa amb l’apel·latiu “de la Mota” i que ocupava el terreny en direcció a la riera o, millor i per ser més exactes, en direcció a l’amuntegament de terres disposades a faisó de mur de contenció que el protegien de les avingudes de la riera propera. Aquí foren localitzades vuit sepultures amb una cronologia que es mou entre els segles XI i XII. En tots els casos es tracta de fosses simples, algunes de les quals s’orienten seguint l’eix est-oest i, d’altres, el nord-sud. A la centúria següent la tipologia de les tombes canvia amb l’aparició d’algunes sepultures d’obra, construïdes adossades a la façana septentrional del vell edifici romà. Aquests enterraments, de més qualitat

175

i dignitat, serien el lloc del darrer repòs per als membres de la comunitat benedictina, així com per a prohoms locals, homes i dones ben posicionats que haurien fet contribucions econòmiques al convent i, per tant, tenien reservats per als seus ossos un lloc preeminent i privilegiat a tocar, físicament, del monestir. Els personatges més notables, però, gaudien de l’honor d’ésser sebollits al subsòl de la Porta Ferrada o, fins i tot, a l’interior de la mateixa església. Els enterraments a dins del temple es comencen a trobar, com a mínim i com es desprèn de les datacions d’algunes làpides, a partir dels segles XIV i XV i es continuen trobant fins als segles XVII-XVIII i, en alguns casos, ben bé fins al segle XIX (Villanueva, 1851, 5; Font 1932, 1). Particularment, entre els espais més sovintejats per col·locar-hi les despulles hi havia diverses capelles (Font, 1932, 1-2). A la vella capella de Sant Elm, per exemple, s’hi havien enterrat els guàrdies que protegien la fortalesa i els ermitans, així com tots aquells mariners i pescadors que eren membres de la confraria del sant italià. I més o menys el mateix succeïa amb altres capelles amb altres advocacions, tant si els seus sants tenien confraria pròpia o no, ja que el fet de donar pietosament importants almoines a un sant o santa determinat donava dret a ser inhumat a la capella que li corresponia. Finalment, i en els casos de gent de més gran rellevància (incloent-hi alguns dels abats del mateix cenobi), les seves restes podien reposar també a l’interior d’un sarcòfag, col·locat ben visible en alguna de les parets o dins un arcosoli, fos a l’interior de l’església o a l’atri de la Porta Ferrada. El cementiri dit “de la Mota” es distingia netament d’un altre que es localitzava al voltant de la capella de Sant Nicolau, bastida a redós del monestir però mantinguda pels vilatans. Així doncs, la majoria de la població guixolenca d’època medieval seria enterrada en aquesta necròpoli fins el segle XVI, és a dir, durant tot el període que l’esmentada capella estigué en funcionament. Un cop abandonada i aterrada, el cementiri parroquial es desplaçà cap al nord-est, al davant de la porta lateral de l’església i resseguint la banda oriental del camí d’accés que hi menava. A partir d’aleshores aquest espai, limitat, fou emprat de manera extraordinàriament intensa, tal i com posen de manifest les contínues superposicions de tombes i la presència de sepultures que en retallaven d’altres de més antigues. El cementiri funcionà fins al segle XIX (Font, 1932, 2), quan es bastí en un lloc una mica més distant un nou cementiri, ara ja de titularitat municipal, que és l’actual. D’aquesta manera, l’àrea del monestir va perdre un dels usos que l’havien caracteritzat des de les èpoques més reculades, pràcticament des dels orígens.

Enterrament de la tomba T2 al pati situat al nord de la zona 1

176

EL S.XIX. EL FINAL DEL MONESTIR La centúria s’inicia amb les guerres que assolaven tota Europa i l’autorització de Carles IV als exèrcits francesos de travessar territori espanyol amb l’excusa d’atacar Portugal i que va acabar amb l’ocupació napoleònica de tota la Península. La fi del conflicte l’any 1814 no va ser la fi dels problemes, ja que calia afrontar una situació de crisi motivada per la llarga contesa i que va tenir el seu reflex en la mala collita de 1816 i la fam de l’any següent. Políticament, si la lluita havia permès albirar un futur de caire liberal, l’ascens al tron de Ferran VII va significar un retorn a l’absolutisme més ranci, fet que es troba a la base de molts dels aldarulls i revoltes de les dècades següents. Un d’aquests serà l’anomenat trienni constitucional (1820-1823) que acabarà amb l’entrada al territori espanyol dels anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, les tropes enviades pel rei francès per restaurar al poder a Ferran VII. El trienni va suposar, però, importants canvis pel que fa a l’organització eclesiàstica. L’església s’havia posat clarament de costat del rei després de la seva restitució del 1714 i en contra dels anomenats liberals i afrancesats. Amb l’arribada al poder dels liberals es va establir la supressió de les comunitats monàstiques, la prohibició de fundar nous convents, i la reducció dels existents. En aquest sentit, solament es permetia un convent de cada comunitat per població i en cas que un cenobi tingués menys de 12 monjos, aquests s’havien de traslladar a la comunitat més propera. A Catalunya la mesura va implicar la supressió de 86 dels 176 convents existents. Era aquesta una reacció contra la Inquisició encara existent, el poder dels religiosos, que encara conservaven drets feudals, i un intent de secularització de la societat. El resultat va ser que els liberals es varen guanyar l’hostilitat de l’estament eclesiàstic, molt poderós, que va continuar al costat de la monarquia absolutista. No va ser fins a la mort de Ferran VII que es va iniciar un nou intent de revolució burgesa, especialment a partir de 1835, quan es va començar a trencar definitivament amb les estructures de l’Antic Règim. La desamortització

de Mendizábal, ministre d’hisenda, va significar la pèrdua de bona part de les possessions eclesiàstiques i la dissolució de la majoria d’ordes religiosos, entre ells la comunitat benedictina del monestir de Sant Feliu de Guíxols. La vida del monestir com a tal arribava a la seva fi. El segle s’inicia amb l’intent d’ampliar l’església, però després d’una aturada de les mateixes per problemes estructurals, els fets polítics imposaran un llarg impàs. El 1809, en plena Guerra d’Independència contra les tropes napoleòniques, la comunitat de monjos és expulsada del monestir per les autoritats franceses i no el recuperaran fins acabat el conflicte, l’any 1814. Immediatament va demanar l’ajut reial per proveir-se de fons per poder refer el cenobi. La tranquil·litat, tanmateix, fou efímera i després d’un primer decret d’exclaustració i dissolució dels ordes monàstics de l’any 1820, emès en el marc del trienni liberal i que acabà el 1823 per la intervenció en favor de la monarquia de les tropes franceses, l’any 1835 es va produir l’exclaustració definitiva. Abans que aquests fets es produïssin els monjos varen intentar en diverses ocasions continuar amb les obres endegades a la centúria anterior. Pel que fa a les obres de remodelació de l’església, un cop abandonat el projecte de crear un nou edifici es va optar per intentar eixamplar l’existent. Inicialment les obres varen crear noves capelles a la banda nord del creuer, fet que va comportar el desplaçament de la vella portalada nord uns metres cap a tramuntana, on es va ornamentar amb la construcció, al seu davant, d’un cancell. Més problemàtic va ser l’intent d’ampliació per la banda sud, ja que a més dels problemes estructurals amb què es varen trobar les obres i que varen comportar el seu aturament, el nou projecte contemplava un procés tant complex com l’eliminació de la torre del Corn. Les obres d’enderrocament es varen iniciar el 1819, però la primera exclaustració de 1820 les va aturar i ja no es varen reiniciar. L’any 1843 l’estat cedeix l’edifici a l’Ajuntament 177

de la vila i a partir d’aquí comença una nova història en la qual l’edifici ha tingut usos molt diversos: escola municipal, sala de festes, caserna de la Guàrdia Civil, escola de Belles Arts o Museu, activitat que manté avui en dia. Ja abans d’aquesta data, el 1841, s’inaugura l’escola superior elemental situada en l’antic graner del cenobi. Tot i l’abandonament del monestir, sembla que aquest continua mantenint alguna funció de caire militar que es reactiva cada cop que hi ha aldarulls. Així el 1843 hi ha notícies de la realització de tasques de fortificació a la torre del campanar de l’església (és a dir, la torre del Fum) sense que en coneguem les característiques ni l’abast. També el temple pateix noves reformes al llarg del s. XIX, ja que més enllà de la seva funció monacal, ja perduda, mantenia la d’església parroquial. El 1854 s’eixampla l’altar major, s’elimina el finestral central de l’absis i s’obre un pany d’aquell mur col·locant-hi un cambril. Val a dir que aquesta reforma va ser eliminada en les restauracions dels anys seixanta, quan es va enretirar el cambril i es va recuperar la vella finestra gòtica. Pel que fa al vell monestir, les edificacions encara es van modificant i a finals de segle s’elimina el mur que connectava el vell edifici del noviciat amb la portalada de sant Benet, que restarà dreta però com un element aïllat, tal i com es pot apreciar encara avui dia. Evolució de l’edifici Ja hem comentat com un cop abandonat el projecte de crear una nova església es va optar per intentar eixamplar la ja existent construint tot un seguit de noves capelles a tramuntana i migdia de la nau. Això hauria implicat la destrucció de la torre del Corn, però en començar les obres en aquella zona els mateixos arquitectes les varen aturar pel simple fet que l’enderrocament de determinades estructures deixaven sense suport i fonament a la pròpia església. Tot i això es va

eixamplar parcialment la zona nord del temple, creant noves capelles i modificant l’accés a l’església. Per fer-ho es va desmuntar la vella porta i es va col·locar a la nova façana, que es va avançar uns metres i es va desplaçar cap a ponent. Finalment, es va construir un cancell al davant de la nova porta. Pel que fa al vell monestir, la majoria de reformes se situen a l’anomenada zona 2 i al sector situat davant de la Porta Ferrada. Així, la zona 6 es converteix en un edifici doble, de tal manera que davant del ja existent a tocar de la torre del Fum i que contenia a la planta baixa el celler s’hi va afegir un nou cos tot aprofitant com a límit la nova tanca del monestir. Els dos edificis varen arribar a tenir fins a quatre plantes d’alçada i no podem resseguir de forma clara la seva evolució ja que les reformes semblen haver estat abundants al llarg dels segles XVIII1 i XIX, sobretot després de l’abandonament del cenobi i la necessitat d’adaptar els espais a nous usos. Semblantment va succeir amb la zona situada a ponent de l’edifici. En aquest indret s’hi havien anat adherint construccions parasitàries. Així, per exemple, l’antic camí de ronda s’havia acabat convertint en un autèntic passadís porticat que comunicava la torre del Corn amb l’edifici situat davant de la torre del Fum. Al final, com s’aprecia a les fotografies de principis del s. XX, la façana occidental de l’església i la pròpia Porta Ferrada eren completament invisibles, embegudes en una munió de reparacions i afegitons de difícil seguiment cronològic, atès que entre els anys 1931 i 1965 varen ser completament enderrocades i no han deixat cap traça. Els espais al nord i oest de l’església varen patir nombroses reformes, sobretot des del moment en què la secularització de l’edifici i el seu reaprofitament per nous usos va fer necessària una adaptació de les velles estructures als nous usos. Totes aquestes reformes, moltes d’elles realitzades de forma barroera, varen ser eliminades en les successives restauracions realitzades al llarg del s. XX.

Al plànol de l’any 1843, acompanyat d’alguns alçats, s’aprecia que davant de l’església ja existia un edifici de quatre plantes d’alçada.

1

178

BIBLIOGRAFIA Aicart,F. (1990), El jaciment romà de l’àrea del monestir, Informatiu de l’Arxiu i el Museu d’Història de la Ciutat, 6,s.p. Aicart,F. I Colomeda,J. (1989), Notícies entorn d’una vil·la romana, Informatiu de l’Arxiu del Museu,1,s.p.

Barraquer,C. (1906) Las casas de religiosos en cataluña durante el primer tercio del siglo XIX Batlle i Prats, Ll. (1970) La biblioteca del monasterio de San Feliu de Guíxols, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 20, 105-282

Aicart, F. I Colomeda,J. (1990), El jaciment romà de l’area del monestir, Informatiu de l’Arxiu del Museu,6,99-107

Beltran,J. (2007) La via sepulchralis de la plaza vila de Madrid. Un ejemplo del ritual funerario durante el alto imperio en la necrópolis occidental de Barcino, QUARHIS, època II, 3, 12-63.

Aicart,F. i Nolla,JM. (1995), el jaciment tardoromà del carrer del Prior (Sant Feliu de Guíxols), Estudis del Baix Empordà, 14

Blanco, J. (1991), El monestir de Sant Feliu de Guíxols (segles X-XI). La formació del domini, Estudis guixolencs,6.

Aicart,F. I Rocas,X. (2006), L’antiguitat, dins Saurí; M.C. i Soler,S. (coord.), Història del Baix Empordà, Història de les Comarques Gironines, IV, Girona, 63-140.

Boto,G. (2006), Topografia de los monasterios de la Marca Hispànica (ca. 800-ca. 1030), dins Monjes y monasterios hispanos en la Alta Edad Media, Palencia, 147-204.

Aicart,F.; Nolla,J.M. i Palahí, Ll.(2008), L’església vella de Santa Cristina d’Aro. Del monument tardoantic a l’església medieval, Santa Cristina d’Aro

Bussot, G. (2000) Carrers, cases i arquitectes. Sant Feliu de Guíxols, dels inicis fins al 1931 Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Diputació de Girona

Alcoberro,A. (2006) En temps dels Àustria (14791714), dins Saurí; M.C. i Soler,S. (coord.), Història del Baix Empordà, Història de les Comarques Gironines, IV, Girona, 299-370

Cabañero,B. (1996), “Los castillos catalanes del siglo X. Circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas, Saragossa, 304-307

Augé,A. (2008a), Vist des de l’arqueologia. L’excavació de l’abocador del monestir de Sant Feliu de Guíxols, L’Arjau, 58, 10-12. Augé,A (2008) Excavació a l’abocador del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), IX Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, L’Escala, vol.II, 495-498. Badia, J. (1977), L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol.I (Baix Empordà), Girona. Barral,X. (1981), L’art pre-romànic a Catalunya. Barcelona.

Canal,J.; Canal,E.; Nolla,J.M. i Sagrera,J. (2004) Girona, de Carlemany al feudalisme (7851057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II), Girona, (Història urbana de Girona. Reconstrucció cartogràfica, 6) Cano, A. (1606), Discurso general de este antiquísimo castillo y monasterio de Sanct Feliu de Guíxols. Catala i Roca,F i Bravo i Vaques,M. (1991) Circumstància castellera del monestir de sant Feliu de Guíxols, dins Dalmau(ed.) Els castells catalans, vol.II, 746-753. Cervera, JM. (1984), Història del Monestir de 179

Sant Feliu de Guíxols,

Àncora, 957, 20 d’octubre,s.p.

Chavarria,A. (2007), El final de las villae en Hispania (s.IV-VII dC), Bibliotèque de l’Antiquité Tardive,7, Turnhout.

Esteva,Ll.(1966d), La muralla exterior del nostre monestir-castell, Àncora, 962, 24 de novembre,s.p.

Chavarria, A. (2008), Vil·les, mausoleus i esglésies: reflexions entorn a la cristianització del territori rural a l’antiguitat tardana, dins Aicart,F.; Nolla,J.M. i Palahí, Ll., L’església vella de Santa Cristina d’Aro. Del monument tardoantic a l’església medieval, Santa Cristina d’Aro, 211225.

Esteva,Ll. (1966e), El celler del monestir en el s.XVIII, Àncora, 928, 24 de març,s.p.

Colomeda,N. i Montalban,C. (1998) L’abocador del monestir, darreres troballes, Arjau,31, 18. Diaz, P.C. (2006), El legado del pasado: reglas y monasterios visigodos y carolíngios, dins Monjes y monasterios hispanos en la Alta Edad Media, Palencia, 9-31. Escortell,J. (1990), La ceràmica trobada al monestir, Informatiu de l’Arxiu i el Museu, 6 Esteva, Ll. (1960-61 i 63) Diario de excavaciones Porta Ferrada. 1: 1960-61-63, Mecanoscrit inèdit Esteva, Ll. (1962a) Dos planos del cenobio guixolense, Ancora, 743, núm. extraordinari de la Festa Major de Sant Feliu de Guíxols,s.p. Esteva, Ll. (1962b),Excavaciones en el monasterio benedictino de Sant Feliu de Guíxols, Revista de Girona,20, 55-57 Esteva, Ll. (1962c) Ceràmica romana de época tardia hallada en San Feliu de Guíxols, Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueologia, XXVIII, Valladolid, ps.46-68 Esteva,Ll. (1962d), La Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, Revista de Gerona, 20, 91-95. Esteva,Ll. (1966a), La restauració del monestir, Àncora,937, 26 de maig,s.p. Esteva,Ll. (1966b), L’entrada lateral del nostre temple, Àncora, 948, 18 d’agost,s.p. Esteva,Ll. (1966c), L’absis central de la parròquia, 180

Esteva,Ll. (1966f), El sistema defensivo de nuestro monasterio, Ancora, 945-946, 29 de juliol i 18 de’agost,s.p. Esteva,Ll. (1967a), Detalls de la passada campanya de restauració, Àncora, 981, 6 d’abril, s.p. Esteva,Ll. (1967b), La primitiva población guixolense (s.VaC-V dC), Àncora, 995-997, 27 de juliol,s.p. Esteva, Ll. (1968a) La Porta Ferrada, Àncora, any XXI, nums. 1048-1049, s.p. Esteva, Ll. (1968b) Porta Ferrada 1968. Diari d’excavacions, Mecanoscrit inèdit. Esteva,Ll. (1968c), Prosiguen los trabajos de restauración en el milenario monasterio guixolense, Ancora, 1034-1035, 25 d’abril,s.p. Esteva,Ll. (1969a), El sistema defensiu guixolenc a la segona meitat del s.XVII, Àncora, 1100-1101, 30 de juliol,s.p. Esteva,Ll. (1969b), Escudos del monasterio guixolense labrados sobre piedra, Àncora, 10871088, 24 d’abril,s.p. Esteva,Ll. (1970), Fra Benet Panyelles i Escardó, abat de la ciutat i bisbe de Mallorca, Àncora, 1152-1153, 30 de juliol,s.p. Esteva, Ll. (1976a) Ceràmica catalana decorada procedent del subsòl del monestir guixolenc, Ancora, 1443, 25 de març,s.p. Esteva, Ll. (1976b), La restauració de la Torre del Corn, I: Notícies generals, Ancora, 1467, 9 d’abril,s.p. Esteva, Ll. (1976c), La restauració de la Torre del Corn.II. Estudi de la planta baixa, Ancora, 1468,

16 de setembre,s.p. Esteva, Ll. (1976d), La restauració de la Torre del Corn.III. Basament interior de la torre, Ancora, 1469, 23 de setembre,s.p. Esteva, Ll. (1976e), La restauració de la Torre del Corn.IV. Detalls interiors del basament de la torre, Ancora, 1484-1485, 23-30 de desembre,s.p. Esteva, Ll. (1978) Excavació a la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols (agost de 1963), Revista de Girona, 82, 29-40 Esteva, Ll. (1980), Unes pedres ben aprofitades. De la capella de Sant Nicolau (?-1598) a la sagrera i el monestir (1591-1613), Quaderns d’Informació Municipal, 9, 8-9. Esteva, Ll. (1982) Edificació cristiana del segle V en el monestir guixolenc, Ancora,1754, 11 de març,s.p. Esteva, Ll. (1983), Cerámica hispano-romana recollida en el subsòl del monestir de Sant Feliu de Guíxols, Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 2, 41-60. Esteva,Ll., Nolla,J.M. i Aicart,F. (1989) El poblat ibèric dels Guíxols (segles IV aC-I dC), Estudis sobre Temes del Baix Empordà,8, 45-116. Esteva,Ll. i Pallí,Ll. (1995), Els llocs de la Vall d’Aro, Gissalis i el monestir guixolenc, Amics del Museu de Sant Feliu de Guíxols, 6. Esteva,Ll i Sanz Roca,J. (1962) La torre fel Fum (monasterio benedictino de Sant Feliu de Guíxols,Gerona) Memoria de las excavaciones efectuadas en sus aledaños y de los trabajos de restauración y consolidación de la propia torre (1 de noviembre de 1960 al 24 de septiembre de 1962). Memòria inèdita Esteva,Ll. i Vilaret,J. (1987), Monedes anteriors al s.V dC trobades a Sant Feliu de Guíxols i a les seves rodalies, Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 6, 103-117 Font, Ll. (1931) Les obres de restauració de la Porta Ferrada, Costa Brava, 40.

Font,Ll. (1932), Fulls de la història guixolenca. XXI: Els diferents cementiris guixolencs, Costa Brava, 94. Font,Ll. (1945), Un documento del s.XIII y la descripción del monasterio de San Feliu de Guíxols, Símbolo, 35, desembre, 4-6 Font,Ll. (1963), El martirio de san Félix, la Porta Ferrada y la torre del Fum, Àncora, agost Font,Ll. (1968) Sant Feliu de Guixols después de la reconquista carolina en los siglos IX-X, Ancora, 1048-1049, s.p. Frigola,J. i Montabán,C. (2012), Darreres intervencions a la Porta Ferrada (monestir de Sant Feliu de Guíxols), XI Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, 551-553. Gaitx,J. (ed.) (2004), El port de Sant Feliu de Guíxols. Recorregut històric amb motiu del seu centenari, Sant Feliu de Guíxols. Gil Dalmau,I. (1990), Sinopsis cronológica de los sucesos principales de la historia del monasterio de Sant Feliu de Guíxols, Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 9,161-186 González Hurtebise,E. (1905) Bosquejo histórico de la villa de Sant Feliu de Guíxols, Biblioteca de Catalunya Jiménez,A (1986), Sant Feliu de Guíxols, Quaderns de la Revista de Girona. Monografies locals, 4 Jiménez, A. (1990a), De la ciutat medieval: cementiri, hospital Capella de Sant Nicolau (1305), Informatiu de l’Arxiu i Museu de Sant Feliu de Guíxols,3. Jiménez, A. (1990b), De la ciutat medieval: Notaria i més notícies de la Capella de Sant Nicolau, Informatiu de l’Arxiu i Museu de Sant Feliu de Guíxols,5. Jiménez, A. (1990c), El monestir de Sant Feliu de Guíxols, Informatiu de l’Arxiu i Museu de Sant Feliu de Guíxols,6. Jiménez,A. (1997) Sant Feliu de Guíxols. una 181

lectura històrica, Sant Feliu de Guíxols Jiménez,A. (2000) Sobre el gòtic del temple del Monestir, L’Arjau,38, 22-25. Jiménez,A. (2001) L’església parroquial del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Parròquia de la Mare de Deu dels Àngels-Monestir, Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Diputació de Girona Junyent,R. i Tarragó,S. (dir.) (1991) El port de Sant Feliu de Guíxols, Barcelona López,J. (1993), La vil·la romana de la Barquera. Perafort, Tarragona, Arqueologia d’Intervenció, 3, Tarragona. López,J. (1999), Consideracions sobre les cupae i altres estructures funeràries afins, Butlletí Arqueològic, 21-22, 65-103 López Quiroga, J. (2000-2001), El “final” de las villae en Hispania. I. La transformación de las pars urbana de las villae durante la Antigüedad Tardia, Portugalia, XXI-XXII, 137-174. Mallorquí,E. I Soldevila,X. (2006), De la conquesta carolíngia a la fi de l’Edat Mitjana, dins Saurí; M.C. i Soler,S. (coord.), Història del Baix Empordà, Història de les Comarques Gironines, IV, Girona, 141-298 Marquès, JM. (1981A) sant Feliu de Guíxols el 1602, Estudi General, 1, Girona, 131-136 Marquès;j. (1981b), Consideracions sobre l’origen del monestir de Sant Feliu de Guíxols, Estudis sobre Temes del Baix Empordà,1, 203207. Marquès,J.M. (1986), Dades sobre el temple monàstic i parroquial de Sant Feliu de Guíxols (ss. XV-XVII), Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 5, 87-112 Martorell,J. (1931), La restauració del porxo de la Porta Ferrada, Costa Brava, núm. extraordinari de la Festa Major Martorell,J. (1932) La urbanització de la plaça de la Porta Ferrada, Costa Brava, núm. extraordinari de la Festa Major de Sant Feliu de Guíxols. 182

Martorell,J. (1936), Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, Anuari Amics de l’Art Vell, Barcelona Montalbán,C. (1999), Monestir. Escala Nord (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà), Memòria d’excavació inèdita. Montalbán,C. (2000) L’abocador del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà), 5 Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, 267-268. Montalbán,C. (2001a) Informe d’excavació. Porta Ferrada. Monestir (inèdit) Montalbán,C. (2001b), Intervencions arqueològiques a la Porta Ferrada, Arjau, 40, 25. Montalbán,C. (2002) Excavacions a la Porta Ferrada (Monestir de Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà), 6 Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 437-439. Nolla, J.M. i Grau, Q. (2006), El monument funerari sota la torre del Fum (Sant Feliu de Guíxols). Estat de la qüestió, Miscel·lània Lluís Esteva, Sant Feliu de Guíxols, 15-30. Palahí,Ll.(2010), Santa Maria de Bell Lloc (Santa Cristina d’Aro), X Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 329340 Palol,P. de (1968a) Arqueologia cristiana de la España romana (siglos IV-VII), CSIC. MadridValladolid. Palol,P.de (1968b) Algunes reflexions entorn al primer cristianisme gironí, Àncora, 1048-1049, s.p. Palol P. de (1977) El Baix Imperi a Sant Feliu de Guíxols. Introducció al món medieval, XX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, Sant Feliu de Guíxols. Palol, P. de (dir.) (1999), Del romà al romànic. Història i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, Barcelona. Puig i Cadafalch,J; Falguera,A. de i Goday,J. (1909) L’arquitectura romànica a Catalunya.

Volum I. Precedents: l’arquitectura romana. L’arquitectura cristiana prerròmànica”, Barcelona (edició facsimil de 1983)

La Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Degradació i conservació, Informatiu de l’Arxiu del Museu, 16, desembre.

Ripoll,G. I Arce,J. (2001) Transformación y final de las villae en occidente (siglos IV-VIII): problemas y perspectivas, Arqueologia y Territorio Medieval, 8, 21-54.

Vigué i Pladevall (dirs.) (1989) Catalunya romànica. Vol. VIII. L’Empordà, Barcelona, 265-275.

Sala,F. I Sala,M.J. (1984), Memorias históricas de la villa de Sant Feliu de Guíxolos desde su fundación hasta el siglo XIX de la era cristiana, Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 4, 3798 Sala,P. (2001), L’evolució del paisatge a sant Feliu de Guíxols. Revisió en clau ambiental de cinc dècades d’aprofitament, transformació i revalorització del patrimoni natural, Sant Feliu de Guíxols. Sànchiz,N. (1995) Novetats arran de les obres realitzades a la sala Alberti (monestir), Informatiu de l’Arxiu i Museu de Sant Feliu de Guíxols, 21. Sànchiz,N. (1999) Estudi d’una peça: giny de distribució d’aigua de mitjans s.XVIII, L’Arjau, 34. Sanz,F.(1968) La torre del Fum,Ancora, 10481049, s.p. Saurí; M.C. i Soler,S. (coord.) (2006), Història del Baix Empordà, Història de les Comarques Gironines, IV, Girona. Torrent,J. (1973), Capítols d’història del temple parroquial. Les obres d’agençament de l’església dels anys 1751-1754, Àncora, 1330-1331, 20-27 de desembre,s.p. Vendrell,M.; Garcia,M. i Alarcón,S. (1993),

Villanueva,J. (1851), Viaje literario a las iglesias de España, vol.XV Vivo,J. (2008), Prospecció a la punta dels Guíxols (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà), IX Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 487-490. Vivo,J. (2010) Excavacions al monestir de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), X Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies, 321-328. Vivo, J. i Nolla, J.M. (2009), La cupa sota l’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols, Estudis del Baix Empordà, 28, 11-26. Vivo,J. Nolla,J.M. i Palahí,Ll. (2012) Excavacions al monestir de Sant feliu de Guíxols (Baix Empordà). Campanyes de 2010, XI Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Girona, 335-350 Zaragoza,E. (1974), Los monjes de San Feliu y la exclaustración de 1820, Àncora, 1370, 24 d’octubre,s.p. Zaragoza,E. (1982), Historia de los abades del monasterio de San Feliu de Guíxols (siglos X-XIX), Sant Feliu de Guíxols Zaragoza,E. (1988), Construcció d’una nova església parroquial a sant Feliu el 1791, Ancora, 2099, 20 d’octubre,s.p.

183

ÍNDEX Presentació

3

Pròleg

5

Un entorn per a un monestir

7

La documentació

13

Descripció de l’edifici



27

Història de la investigació

39

Els darrers treballs arqueològics

47

L’evolució històrica

93

L’època romana baix imperial

95



-Les cupae i les tombes amb coberta de volta -El mausoleu de la torre del Fum i els seus paral·lels: Santa Magdalena d’Empúries -Vil·les, esglésies i monestirs en època baix imperial i tardoantiga

97-98

103-108 111-114

La fundació del monestir

115

Els ss.XI-XII. La construcció de l’església i la configuració del monestir medieval

125

Els ss.XIV-XV. Una nova església i una nova muralla

141

Els ss.XVI-XVII. El celler i les remodelacions dels edificis de la plaça

157



-La capella de Sant Nicolau -Les muralles i el sistema defensiu -La circulació entre les torres, un tema complex

El s.XVIII. Els projectes d’ampliació del monestir i l’església

137-139 151-155 163-166



169

El s.XIX. el final del monestir

177

Bibliografia

179



184

-Les necròpolis i cementiris de l’àrea del monestir

174-176