De Guissona a Magalona: consideracions entorn del topònim palatium en els extrems de la seva dispersió al nord-est de la Tarraconesa i a la Septimània. (2013)
Descripción
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX), X. Ballestín y E. Pastor (eds). BAR, Oxford, 2013
De Guissona a Magalona: consideracions a l’entorn del topònim palatium en els extrems de la seva dispersió en terres de la Tarraconesa oriental i la Septimània. Jordi Gibert Rebull. (Grup de recerca OCORDE, UAB).1 Abstract The cartography of the palatium toponym and its correlated forms in Catalonia and Languedoc shows a compact and dened place-names group at both sides of the Pyrenees. In this paper, a comparative analysis of their characteristics, both in Central Catalonia and in ancient Septimania, is tested, while some arguments that conrm the public nature of this toponym are provided, allowing us to propose a link to the formation of early Islamic State public property after the conquest of this area by emir al-SamЀ b. MÃlik al-ЁawlÃnì. Keywords palatium, Central Catalonia, Septimania, conquest, al-Andalus. 1
Treball realitzat en el marc del projecte Organización scal y ocupación del territorio durante la Alta Edad Media (HAR2009-07874), nançat per la Subdirección General de Proyectos de Investigación. L’investigador forma part del Grup de Recerca Emergent sobre Ocupació, organització i defensa del territori medieval (OCORDE), 2009 SGR 727, reconegut i nançat per l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca de la Generalitat de Catalunya.
Introducció. Aquest text reprèn algunes qüestions relatives a la natura, implantació i desenvolupament de la institució del palatium, en la línia del que hem publicat anteriorment al respecte i a partir sobretot de certes reexions recents i de l’aportació d’algunes noves dades d’interès. Fonamentalment, prendrem com a referència bàsica dues aproximacions a la qüestió desenvolupades per qui signa i que han tingut marcs geogràcs diferents, a saber, la Septimània i la Catalunya Central2, tot i que evidentment tindrem en compte els treballs inicials de R. Martí sobre el particular i els publicats per diferents autors en relació a d’altres àrees especíques3. 2
3
De fet, són ja tres les recerques sobre espais concrets que hem conduït a l’entorn del fenomen. La primera d’elles, fruit del nostre treball de recerca de tercer cicle, se centrà en l’àrea del Penedès i el Baix Llobregat i els seus resultats foren publicats de forma total o parcial (Gibert 2004 i 2005). Un temps després apareixia l’estudi dedicat a l’àrea septimana (Gibert 2007), mentre que és ben recent l’anàlisi del topònim en terres de la Catalunya Central, formant part de la nostra tesi doctoral (Gibert 2011: 220-253). Com en totes aquestes ocasions, expressem el nostre agraïment envers els professors Ramon Martí, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Philippe Sénac, de l’Université de Toulouse-Le Mirail, per les seves observacions i precisions, tant sobre la qüestió en concret dels palatia com sobre el marc genèric de la conquesta islàmica de les terres avui catalanes i llenguadocianes; per altra banda, en Cristian Folch ha tingut a bé revisar aquest text abans de la seva publicació. Una síntesi general sobre la qüestió es podrà trobar en el treball de R. Martí en aquest mateix volum, que reprèn altres escrits anteriors (Martí 1999 i 2005). Sobre l’àrea gironina, existeix una primera aproximació (Folch 2003), a la que ara s’afegeix, en aquestes mateixes pàgines, una nova revisió, mentre que existeix un estudi especíc sobre el cas d’Ègara (Soler i Ruiz 1999).
Es tracta, de fet, d’establir una anàlisi comparada entre ambdós espais4 a diferents nivells, tot observant alguns dels aspectes que creiem que caracteritzen els topònims en ells mateixos i els enclavaments als quals s’atribueixen en les seves diverses variants. Així, uns primers apartats versaran sobre les pròpies formes toponímiques i la seva presència en la documentació medieval primerenca, a continuació es tractarà de les prioritats que s’observen en la seva ubicació espacial, ja sigui en relació a l’orograa del terreny, a la xarxa viària o a la presència de nuclis importants, acte seguit es passarà a analitzar les dades arqueològiques que avui es poden vincular al topònim o sobre la natura pública original dels enclavaments; nalment, el text es clou amb un apartat que pretén oferir una reexió global sobre la problemàtica històrica de la incorporació dels territoris dels actuals Llenguadoc i Catalunya a l’òrbita islàmica, les condicions d’aquesta integració i el paper que, segons els nostres plantejaments, hauria jugat la xarxa de palatia en aquest procés.
4
Com a aclariment geogràc, en aquest text entendrem per Septimània el conjunt dels territoris vinculats a les seus episcopals altmedievals d’Elna, Narbona, Carcassona, Besiers, Agde, Magalona, Lodeva i Nimes. Pel que fa a la Catalunya Central, el territori estudiat comprèn la conca mitjana del riu Llobregat, incorporant la totalitat de la comarca del Bages, gairebé tota l’Anoia, els sectors meridionals del Solsonès i el Berguedà i alguns sectors d’Osona i el Vallès Occidental (Gibert 2011: 19-27).
J. Gibert: De Guissona a Magalona Els palatia a la documentació i a la toponímia.
Palau del Vidre (DM: docs. 358, 422, 423 i 479) i de Palacium a Ortafà (DM: doc. 912); sense localització actual precisa, cal situar ambdós emplaçaments prop del riu Tec, el primer en una zona d’horta adjacent a un pont i tots dos ubicats prop de vies públiques que es dirigeixen vers Elna. Més al nord, el lloc de Paladol o Palatiolum, que trobem als segles XII-XIII dins la parròquia de Sant Feliu d’Avall (DM: docs. 64 i 225), s’afegeix al signicatiu grup de topònims situats en aquest sector del Riberal de la Tet. Més lluny, constatem l’existència d’un lloc anomenat Palaz al Rasès al segle XII, en el terme de Pomas, situat entre Carcassona i Limós, a la vall de l’Aude (Rancoule 2002). De la mateixa manera, anteriorment havíem obviat la presència, en la toponímia conservada, del lloc de Les Palats al terme de Cascastel-des-Corbières, al sud del poble i en el vessant oriental de la serra de Quintillan. Finalment, és important incloure en el grup, atès que constitueix l’exemple més septentrional de la sèrie, el lloc de Palacio a Lavérune, a les portes de Montpeller, sobre la via Domitia i davant per davant de Magalona, que apareix documentat així al segle XII, juntament amb la seva església de Sant Fèlix (Favory 2002: 439)7.
En basar la nostra anàlisi en treballs anteriors, ens estalviem ara de donar el detall de les mencions documentals relatives als topònims detectats, atès que el gruix de les explicacions relatives a la seva localització es pot trobar en aquells textos precedents, restringint ara la nostra aportació en aquest sentit a introduir algunes precisions puntuals i a afegir alguns casos que llavors, especialment pel que fa a l’estudi sobre la Septimània, van ser passats per alt. No obstant, i com a suport al text, aportem dues taules que concentren tots els exemples trobats, amb les mencions més antigues i les formes toponímiques actuals amb referències a la seva localització5. (Fig. 1 i 2) En aquest punt, cal recordar que les formes toponímiques es troben fossilitzades en funció de l’àmbit lingüístic originari; així, el terme palatium ha donat palau en el domini lingüístic català, mentre que palats o palaz pertanyen ja al domini occità, de la mateixa manera que palatiolum ha esdevingut palou o palol en català i palazol o, sobretot, parazol, en occità (Sabarthès 1906: 307).
Així doncs, ara l’inventari realitzat per a ambdues zones pretén ser exhaustiu pel que fa a les mencions conegudes del topònim, ja estiguin recollides en la documentació medieval o conservades en el registre toponímic actual, o sovint les dues coses a la vegada (veure mapes corresponents). No obstant, és evident que una part no determinada de la totalitat dels topònims que mai van existir s’haurà perdut amb el pas dels segles o no haurà estat mai recollida en els textos; ns i tot en el cas contrari, cal pensar que els esments documentals que ens han pervingut depenen de processos desiguals de conservació que hauran delmat en part el grup originari.
En relació a la Septimània, la revisió i actualització del conjunt toponímic permet introduir algunes modicacions puntuals que, creiem, no afecten en gran manera les conclusions a què anteriorment s’havia arribat. Així, l’edició recent de tota la documentació anterior a l’any mil relativa a l’actual Catalunya Nord (CC-VI) ha facilitat algunes precisions sobre les aparicions més primerenques del topònim, aportant alguns esments concrets que abans només coneixíem a través d’alguns reculls generals, a la vegada que permetent dubtar raonablement en relació a algunes mencions poc precises, com la que fa referència a un locum Palauca que situàvem a Tuïr i que ara preferim bandejar (Gibert 2007: 12). En aquesta línia, la coherència del conjunt fa que només s’hagin contemplat aquells casos on el topònim és clar i evident, sota qualsevol de les seves formes, antigues o actuals, descartant, per exemple, el cas de Palagret a Bédarieux, a l’Hérault, donat que no sembla aparèixer mai sota una forma original que delati l’existència del palatium en qüestió, com tampoc no succeeix amb el seu homònim gironí, que anteriorment ens havia servit d’argument i que ara pensem que també caldria deixar fora del grup (Gibert 2007: 18).
Malgrat tot, comptem amb un nombre de topònims considerable que equipara la Catalunya Central i la Septimània amb aquelles zones de la Catalunya Vella on aquests han estat igualment inventariats. Així, per al conjunt del territori estudiat a la Catalunya Central, registrem un total de 26 topònims, dels quals 15 (58%) estan documentats abans de l’any 1100, per un únic cas (4%) testimoniat en època baixmedieval; nalment, el darrer grup, amb 10 exemples (38%), només gura en documentació d’època moderna o bé directament contemporània, en els inventaris toponímics o en els registres cartogràcs actuals. Pel que fa a la Septimània, les proporcions, tot i presentar-se força igualades, varien sensiblement en favor dels casos documentats tardanament, un fet que cal atribuir sens dubte a una menor conservació de documents altmedievals, sobretot pel que fa a terres llenguadocianes, atès que els territoris de la Catalunya Nord tenen un comportament similar als del sud dels Pirineus. Això no obstant, els casos documentats
Descartats aquests, adjuntem per altra banda al conjunt ns a sis nous casos que anteriorment o bé ens havien passat per alt o bé han estat recollits en corpus documentals d’edició recent6. En primer lloc, cal afegir els llocs, propers entre ells i atestats al segle XIII, de Palaciolus a 5
6
Evidentment, en aquells casos on només hem sabut trobar referències actuals, resten buides les caselles destinades a les mencions i formes antigues; en tot cas, les crides a les fonts i a la bibliograa, que per altra banda hem actualitzat, poden complementar-se consultant els nostres treballs anteriors. Malgrat oferir mencions relativament tardanes, ens ha estat de gran utilitat per al Rosselló el recull de documentació relativa a la comanda templera del Masdéu (DM).
7
161
Figura en un inventari de les rendes degudes al bisbe de Magalona pels sínodes de Sant Lluc i de Pasqua que es pot situar en el segle XII: «De Sancto Felice de Palatio, alias de Veyruna (...) De Palacio, alias de Veruna» (CM: doc. 30).
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) El segon cas correspon al signicatiu Palacio de Avezia, antiga denominació de Rocafort, a l’actual municipi bagenc del Pont de Vilomara i Rocafort, documentat així el 932 i Palaz Aveiza el 994 (CC-IV: docs. 386 i 1670). Segons el nostre parer, podria tractar-se d’un antropònim àrab, deformació d’una kunya originària (AbĬ ȁësà), ben documentada per altra banda en l’onomàstica àrab de Lleó i Castella al segle X sota diverses formes (Aveiza, Aveza, Abaiza,...) (Aguilar 1994: 356; Peterson 2009: 262) i, de forma més general, en l’onomàstica andalusina (Terés 1992: 15)12. La substitució toponímica es constata en primer lloc al castell, anomenat antigament de Nèspola, ja l’any 1022, mentre que en el cas de l’església es produí més tardanament, segurament per inuència del propi castell13. Per altra banda, probablement calgui identicar amb el mateix lloc l’esment d’un Palacio Uetulo l’any 1055 associat a la citada església de Santa Maria de Rocafort14.
ns al segle XI representen pràcticament un terç del total (12 sobre 39, un 31%), mentre que hem pogut detectar 14 exemples més en textos baixmedievals (36%), sent el grup majoritari; nalment, són 13 els topònims que apareixen per primera vegada en textos d’època moderna o contemporània, si no és que els hem localitzat directament en el registre toponímic actual (33%). Pel que fa a la proporció entre palaus i palols, aquesta, a la Catalunya Central, es decanta amb 17 casos i pràcticament dos terços del total (65%) vers el topònim mare, mentre que el diminutiu correspon a 9 casos (35%). A la Septimània les distàncies es redueixen, quedant tots dos grups pràcticament igualats, amb 20 casos sobre 39 (51%) pel que fa als palatia i uns altres 19 exemples (49%) associats al diminutiu. En aquest punt, cal valorar dos fenòmens que afecten exclusivament el primer grup a la Catalunya Central. En primer lloc, anotem dos casos on el topònim es presenta en plural (Palacios)8, una qüestió a la que ara com ara no sabem donar resposta i que sembla restringir-se als esments més primerencs, sense rastre posterior en la toponímia conservada. Per altra banda, es constata una concentració de la forma «Palà»9, inequívocament vinculada, segons es desprèn dels casos on la forma actual es correspon a un esment antic10, al terme original palatium, en el sector més ponentí del marc geogràc, especialment a l’oest del Cardener i el Llobregat. Segons es comprova en alguns textos, aquesta forma seria ben aviat d’ús comú11, mentre que sembla pràcticament inexistent o, en tot cas, molt minoritària en les zones situades més al nord i a llevant.
De la mateixa manera, a la Septimània, registrem un únic exemple segur corresponent a un antropònim germànic, el Palatio Rodegario, avui Palau del Vidre, al Rosselló, lloc també conegut, des de la seva primera menció documental de l’any 899 i durant tot el segle X, com villa Securiniano (CC-VI: doc. 157); no tenim la mateixa certesa sobre l’origen del possible antropònim que s’integra en el topònim vallespirà de Palaldà, documentat precoçment l’any 814 (villam vocatam Paladdanum, CC-II: p. 319) com a afrontació occidental de Ceret. Per altra banda, convé cridar l’atenció sobre el lloc de Palatio Monnoso, documentat l’any 967 (CC-VI: doc. 448) dins el terme de la vil·la de Malloles, prop de Perpinyà, l’antiga villa Gotorum atestada per primer cop l’any 902 (CC-VI: doc. 169). Com ja havíem apuntat anteriorment (Gibert 2007: 10), i tenint en compte altres exemples signicatius15, pensem que no es pot descartar una atribució d’aquesta forma a l’antropònim MunĬsa, conegut a al-Andalus; altra cosa, si bé es tracta d’una coincidència suggeridora i destacable, és poder provar la seva relació amb el cabdill berber del mateix nom, governador d’una regió que les fonts no precisen (Narbona? Cerdanya-Rosselló?) i que, aliat amb els aquitans, s’hauria enfrontat a l’emir cordovès entre els anys 729-73116.
En relació als topònims compostos amb l’afegiment d’un antropònim, trobem una proporció semblant en ambdues àrees. A la Catalunya Central es redueixen a dos exemples, un d’ells amb un antropònim d’origen germànic, el Palau Bernat d’Avinyó, si bé la seva menció tardana obliga a prendre’l amb cautela (DSPP: doc. 310). 8
Ens referim al lloc de Palà de Coma, en plural només en els primers esments de nals del segle X, i als Palacios documentats l’any 980 a Castellgalí. Limitem aquesta observació als casos on conservem mencions antigues; n’excloem, per tant, el lloc d’Els Palaus, a la població rossellonesa de Millars. Així mateix, no afegim al grup els casos aparentment plurals sota les formes dels diversos Palats o Parazols, atès que, allà on es conserven esments antics, acostumen a aparèixer en singular, fet que cal atribuir, si més no en el primer cas, a un fals plural format a partir de l’original Palatz, forma arcaica de l’occità (Coromines 1986: 190-191; Balaguer i Pojada 2005: 346). 9 Recordem els casos de Cal Palà i Mas de Palà, a Aguilar de Segarra, el Palà a Vacarisses, el Palà de Comà a Cardona, el Palà de Torroella a Navàs, el Palà a la Molsosa i Can Palà a Òdena. 10 Són evidents els exemples del Palà de Coma a Cardona, documentat com a «Palacios» a nals del segle X, del Palà de Torroella, o de Can Palà, a Òdena, que probablement correspongui a l’esment d’un Palacium l’any 1082. A l’Onomasticon Cataloniae (Coromines 1996: 119-120) no es tenen en compte aquestes mencions antigues, fet que porta a postular un derivat del nom de persona Palatius. 11 Així ho preguren les formes «Palaco» i «Pala» documentades en textos originals els anys 996 i 1005 en relació a Palà de Torroella i Palà de Coma.
12 Igualment, el trobem testimoniat directament sota una forma semblant al nord de l’Aragó al segle XI, quan Sanç Ramires i Gonbal Ermentz es reparteixen l’any 1081 els drets sobre els habitants del recentment conquerit castell de Lumbier, «exceptus ipsos qui nos servierunt de Castro Muniones et de Lumberres quod tornaverunt ad christianismo pronominatos Banço et Iohannes et Abieça, et Ahamit et Pasqual et Maria, uxor d·Abieça...» (ACB-III: doc. 122). 13 «Et ipsum castrum de Nespola, que dicunt Rokaforte, (
…) simul cum ipsa parrochia de Sancta Maria de Palacio de Veca» (DCV: doc. 825). 14 «in locum constitutum Palacio Uetulo ad domum Sancte Marie que est infra termine Rokafort» (ASAB: doc. 66). 15 Veure més endavant apartat dedicat a la natura pública dels palaus. 16 Els textos que en parlen, tant llatins com àrabs, no es posen d’acord en la personalitat de l’emir encarregat de sufocar la revolta ni, per tant, en la seva data precisa: d’una banda, la Crònica del 754 atribueix a ȁAbd al-RaЀmÃn al-áÃqì aquest paper, mentre que Ibn ȁIϺÃrì l’adjudica a al-HayЬam b. ȁUbayd al-KilÃbì (Abadal 1986: 15-18; Sénac 2002: 21-23). Més enllà d’aquestes diferències, interessa destacar la coincidència d’ambdues fonts en assegurar
162
J. Gibert: De Guissona a Magalona Els casos documentats antigament amb compostos no antroponímics els constitueixen, a la Catalunya Central, el ja esmentat Palacio Vetulo a Rocafort i el Palacium Serpentibus de Callús (DSPP: doc. 43, a. 1098), sobre el que de moment es fa difícil aportar una explicació satisfactòria i que compta amb un cas homònim al Vallès (Mañé 1980). Per la seva part, el Palacio de Berga contindria una indicació purament geogràca (ACB-II: doc. 848, a. 1072), si bé el fet que guri com un edici en una transacció entre comtes, en un lloc, la villa Berga, que exerceix funcions de capital territorial en aquestes dates, podria fer pensar que es tractaria ja d’una construcció vinculada estrictament a la institució comtal17. A la Septimània, els casos compostos refereixen sempre relacions geogràques, com els palols d’amunt i avall (superiore i subteriore) d’Elna o el palau del uale Corbaria, prop del riu Berre.
el proper lloc de Palà de Torroella, ja passat Súria, també sobre el Cardener (Fàbrega 2006). Arribats a Cardona, el Palà de Coma s’ubica sobre la ruta que, passant per Bergús, es dirigeix cap a la Segarra, mentre que el Palou de Montmajor es localitza sobre l’actual carretera que uneix Cardona i Berga. Més enllà, en direcció a Solsona, probablement calgui situar el Palacio documentat al terme de Riner vers Hortoneda, mentre que, per la seva banda, el lloc de Falou es troba en la ruta de Solsona cap a Guissona. Tornant al Pla de Bages, diversos casos s’esglaonen per la vall de la riera de Rajadell, seguint el traçat d’una via antiga testimoniada tant per la presència de jaciments arqueològics d’importància, serveixi d’exemple la vil·la romana de Sant Amanç de Viladés, com per alguns textos altmedievals. Situat en un extrem el Palazol documentat prop de la conuència de la riera amb el Cardener, els dos casos detectats a Aguilar de Segarra, Can Palà i el Mas de Palà, es localitzen ja vers la capçalera del curs uvial.
Prioritats en la ubicació. Sobre la seva distribució geogràca, i en consonància amb el que s’ha apuntat en treballs anteriors, genèrics o centrats en altres zones, es poden destacar diverses qüestions. En primer lloc, es fa evident la relació que s’estableix, en molts casos, entre topònims i vies de comunicació importants, en especial les que ressegueixen les principals valls i cursos uvials. L’escenari és diàfan per al cas de la Catalunya Central si prenem com a centre el Pla de Bages. Des d’aquí, i remuntant el curs del Llobregat cap al nord, es troba el Palacio documentat a Sallent, a tocar del riu, tot i que cal arribar bastant més amunt per veure el següent cas al Palau d’Olvan, situat en un petit altiplà sobre mateix del Llobregat. En aquesta zona els topònims semblen raricar-se, si bé cal destacar la presència del Palau del Roc sobre el curs de la riera de Merlès, en direcció a l’àrea pirinenca i al sector septentrional del Lluçanès.
En direcció sud no manquen els testimonis que segueixen el curs del Llobregat, destacant en primer lloc els Palacios de Castellgalí, no gaire lluny de la seva unió amb el Cardener. Més enllà, però, la via antiga devia enlar-se per la serra, evitant els congostos situats al peu de Montserrat. Potser en sigui una prova d’això la presència del Palà de Vacarisses, sobre el camí de Terrassa i Barcelona18. Una de les connexions principals entre el Bages i Osona devia fer-se, com en èpoques més recents el camí ral, per sobre la serra de Calders i ns a Moià, des d’on s’accedeix a Collsuspina. Aquí tampoc no manquen els referents, malgrat la imprecisió d’algunes localitzacions. Així succeeix amb el Paladolo documentat vers Viladecavalls, a Calders, el qual és difícil de situar, tot i que podria trobar-se prop del camí indicat, mentre que el Coll de Palau, entre Moià i Collsuspina, s’ubica ja a les envistes d’Osona. Finalment, el Palau Bernat d’Avinyó es troba sobre l’entrada al Pla de Bages d’un altre curs uvial d’importància de la comarca, la riera Gavarresa, des d’on es dóna accés al Lluçanès.
El curs del Cardener és, en tot cas, força més il·lustratiu: sortint de Manresa, es troba de seguida el lloc de Palatiolo, avui el Pla de Palou de Sant Joan de Vilatorrada. A tocar també del riu, potser vers el lloc actual dels Manxons, el Palacium Serpentibus de Callús se situa entre l’anterior i
No es tracta només d’una apreciació feta sobre la cartograa, sinó que la documentació testimonia la proximitat de molts d’aquests emplaçaments a la xarxa viària principal. Això es pot documentar de manera directa quan trobem casos de palaus que afronten amb stratae o viae, com és el cas, per exemple, del Palazol proper a la riera de Rajadell, que limita a llevant amb una «strata» i que és a prop d’una «via antiga» (DSCM: docs. 168 i 189), o del Palà de Torroella, per on passa una «strada Cardosnario» documentada a nals del segle X (DSMS:
l’existència de MunĬsa. No podem evitar fer-nos ressò, nalment, i davant dels indicis exposats, d’un Ker Monnos (CC-VI: fals VIII) o «Roca de Monnos», que cal situar en els escanyalls de la capçalera de la Tet entre Sautó i Llar i que gura en una donació impostada amb data de 961 atribuïda a la comtessa Ava; encara que només sigui ja a nivell pràcticament anecdòtic, no deixa de ser sorprenent la coincidència toponímica entre el palau i la roca, allà on potser MunĬsa s’hauria estimbat des dels cingles («in scisuris petratrum ab alto pinnaculo») per no ser atrapat amb vida en la seva fugida des del Cerritanensem oppidum (CRMO: 96-98). De fet, es tracta d’un antropònim encara present al Pirineu a la primera meitat del segle X i així el documentem l’any 929 precisament prop de la Seu d’Urgell, a Ortedó («et de meridie in terra de Monnosa», DACSU: doc. 92). 17 Aquest mateix dubte l’havíem plantejat igualment per al cas del palatium documentat l’any 1047 a Cornellà de Conent (Gibert 2007: 13), on el comte Ramon, pare del mateix comte que rebrà posteriorment l’esmentat palau de Berga, hi presidia un judici.
18 Sembla ser que ja en època medieval, i especialment amb la construcció del pont de Vilomara al segle XIII, aquest traçat perdria pes en favor del camí ral que anava de Barcelona a Manresa travessant la Serra de l’Obac pel Coll de Daví, via de comunicació principal entre ambdues ciutats ns a inicis del segle XIX (Torras 1996: 19; Piñero i Serra 2008: 7).
163
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) «strada publica» l’any 988 en el terme de Torrelles de la Salanca (CC-VI: doc. 588).
doc. 39). Més enllà d’aquests esments precisos, no és difícil destriar a la documentació referències a vies i camins en llocs on es troba un d’aquests topònims, encara que no apareguin junts en el mateix text. Així, per exemple, estan ben documentades, totes elles amb algun palatium en el seu recorregut, la «strata que venit de Segarra per rivum Agelli ad Minorisam» per la vall de Rajadell (DCV: doc. 1119, a. 1053), la que des de Manresa remunta el Llobregat cap a Sallent19, la «strata publica» que segueix el mateix riu cap al sud pel terme de Castellet (DSCM: doc. 114, a. 1011)20, la que duu a Rocafort21, la que mena de Castelltallat a la Molsosa22, la que uneix Collsuspina i Manresa23, la que passa per la vall de Coma entre Cardona i Bergús24, encara una «strata Cardonense» abans d’arribar a Solsona (DEC: doc. 95, a. 977) i, nalment, una darrera que des d’aquí aniria vers Llobera25.
Les valls uvials, en tant que indrets on s’encabien lògicament vies d’importància, apareixen com espais on la localització de palaus i palols és certament recurrent, com pot ser el cas de la via que recorria el Vallespir al costat del Tec, territori on són diversos els exemples. De la mateixa manera, resseguint la Tet, es documenta reiteradament i sota diversos noms la presència d’una via principal per la riba dreta del riu en direcció al Conent i que es trobaria, a banda dels citats d’Orla i Malloles, a prop dels diversos enclavaments documentats a Millars, Sant Feliu d’Avall i Neac. Igualment, destaca la via, a la que s’han atribuït orígens antics (Guy 2002: 98; Guy et Passelac: 71-74), que uniria Narbona amb l’àrea de la Grassa per Auris i que previsiblement seguiria vers Limós i l’alta vall de l’Aude, en el traçat de la qual es troben diversos exemples de palatia (un a Quillanet i dos més vers Saint-Laurent-dela-Cabrerisse); coneguda també en la cartograa com «Chemin des Corbières», formaria part d’un entramat viari que recorreria aquest massís, vinculat ja d’antic a l’explotació minera de la regió.
El exemples documentats a la Septimània mostren un comportament paral·lel, en situar-se sovint sobre vies de comunicació certament importants, com ho demostren signicativament els casos distribuïts sobre el curs de la via Domitia entre els Pirineus i l’actual Montpeller. Així, des de l’àrea d’Elna, on se’n troben diversos, ns a les portes d’aquella ciutat, on documentem l’exemple més septentrional a Lavérune, s’ubiquen diversos enclavaments que es poden vincular a aquesta important via, com el ualle Corbaria palatio proper a Sigean o d’altres exemples documentats o localitzats a Nissan-lez-Ensérune, entre Narbona i Besiers, o a l’actual lloc de Pallas, prop de Mèze, entre Besiers i Montpeller.
Tot i que pot semblar tanmateix estranya l’absència de palatia sobre la que hauria de ser la principal via de comunicació entre Narbona, Tolosa i Bordeus, o via d’Aquitània, que, amb algunes variants, hauria de passar aproximadament, abans d’arribar a Carcassona, per Lezignan i Capendu, els enclavaments vinculats al topònim semblen tenir més aviat a veure amb dues altres vies considerades d’origen antic, a saber, l’Estrada i el «Camí Roumiou»; en bona part paral·lels, ambdós eixos recorren la plana de l’Aude pel peu de la Muntanya Negra entre Carcassona i Besiers, prop de les quals se situen els casos documentats a Conques, Laure-Minervois, Azille i Quarante. Així mateix, el lloc de Parazols a FontiersCabardès, desvinculat dels anteriors, es podria relacionar més aviat amb la via antiga que uniria Carcassona amb Castres i Albi i l’àrea minera de la Muntanya Negra. Per la seva banda, el lloc de Palaz documentat a Pomas es troba evidentment en relació amb la via que, prop de l’Aude i aprotant la seva vall, es dirigiria de Carcassona vers el Pirineu i que localment rebia el nom de «GrandChemin» (Guy et Passelac 2009: 67-78; Rancoule 2010).
Aplicant l’anàlisi a un nivell més reduït, es comprova igualment com la xarxa viària antiga al Rosselló (Comps 2003 i 2007) dóna mostres continuades de la presència de palatia en el seu entorn. Així, com dèiem, els casos vinculats a Elna se situen directament sobre la via Domitia (casos de Palau del Vidre i Palol d’Avall), sobre la via que anava d’Elna vers el Conent (Palol d’Amunt)26 o sobre la que duia al mar (Palol d’Avall)27. Existia també una via que des de Perpinyà i Castell-Rosselló passaria per Malloles i Orla, on es troben sengles palaus28, mentre que sabem del pas d’una «via antiqua» per Malloles l’any 902 (CC-VI: doc. 169). Així mateix, es documenta una 19 «via que pergit ad Sanctum Ascisclum et vadit ad castrum Salent» (CC-IV: doc. 1483, a. 1084). 20 Possiblement també hi faci referència una «uia publica qui pergit ad ipsas Buadas» documentada al terme de Castellgalí (DSLM: doc. 452, a. 1073). 21 «ipsa strata qui pergit ad Sancta Maria uel ubique» (DSLM: doc. 452, a. 1073). 22 «ipsa strada qui pergit ad Molsosa» (DSCM: doc. 124, a. 1017). 23 «in strata qui pergit de Collospine ad Minorisa» (DACCB: doc. 1464, a. 1086). Aquesta entrava a la plana de Vic a l’alçada de Tona, on l’any 998 documentem una «strada qui pergit ad Menresa civitate» (CC-IV: doc. 1810). 24 «strada qui vadit per Coma» (CAR: doc. 39, a. 1028). 25 «in ipsa strata qui pergit ad Lobera» (DACSU: doc. 270, a. 1003). 26 «via qui discurrit de vico Elna ad valle Conuente» (CC-VI: doc. 190, a. 917). 27 «in via qui pergit ad Palatiolo subteriore vel ad mare» (CC-VI: doc. 319, a. 949). 28 «via qui discurrit de villa Perpiniano ad villa Orle» (CC-VI: doc. 217, a. 929).
Relació amb seus episcopals i altres centres territorials. Per altra banda, pensem que és certament signicativa la relació que s’estableix entre la xarxa de palatia i alguns nuclis corresponents a civitates d’origen antic o a seus episcopals tardoantigues, especialment pel que fa a la Septimània, atès que aquestes darreres són absents a la Catalunya Central. No obstant, el fenomen s’observa en altres indrets que podem considerar igualment centres o
164
J. Gibert: De Guissona a Magalona llocs principals de territoris concrets i que poden estar adscrits a una circumscripció major.
osonenca i punt clau en l’expansió comtal sobre al-Andalus (Rodríguez 2004; Gibert 2011: 269-71 i 438-439).
A la Catalunya Central en tenim un cas paradigmàtic a la ciutat de Manresa, o millor, a l’assentament que es congura al capdamunt del Puig Cardener ja des de l’Antiguitat Tardana, com a mínim des del segle VI, amb clars precedents anteriors d’època ibèrica (Daura i Sànchez 1987; Gibert 2011: 103-104 i 301). Si, com defensem, cal vincular l’establiment dels palatia a la conquesta musulmana, es fa evident la vitalitat del Puig Cardener respecte del territori circumdant i, de fet, de tot el Pla de Bages durant el segle VIII, ocupant un lloc central al voltant del qual es disposa una corona amb diversos emplaçaments associats al topònim. Més enllà d’aquests, veiem com altres palatia s’esglaonen al llarg de vies de comunicació que, d’una manera o altra, semblen convergir o, en tot cas, vincular-se a l’existència de l’assentament manresà. Estudis recents sobre el Pla de Bages palesen, en aquest sentit, com, entre un sistema viari d’aspecte ortogonal originat per una possible centuriació d’època romana i l’aparició de sistemes radials a l’entorn dels nuclis de Santpedor i Sant Fruitós de Bages, amb un origen que no sembla ser anterior al segle XI, es detecta un grup d’eixos radials al voltant de Manresa, alguns d’ells ja ben documentats a mitjans del segle X (Palet 1999-2000: 97-107), que, al nostre entendre, evidencien aquest paper central jugat per l’assentament del Puig Cardener durant la primera edat mitjana i que ha de tenir a veure, segons creiem, amb la presència destacable de palaus en el seu entorn29.
La presència més reduïda i dispersa de palatia en altres indrets no permet intuir des d’aquesta perspectiva la centralitat d’altres enclavaments com Solsona, si bé hi trobem dos casos sobre sengles vies que hi concorren; per altra banda, l’únic cas documentat a la conca d’Òdena pràcticament permet descartar l’existència d’un nucli central potent per a la comarca en aquestes cronologies. El mateix s’esdevé a la zona de l’antiga Sigarra, a els Prats de Rei, on no coneixem cap topònim de les característiques descrites, ni en la documentació ni en el registre actual. En canvi, fora dels límits estrictes que atribuïm a la Catalunya Central, la presència de palatia a l’entorn de la ciutat de Guissona és un fenomen evident que ja s’ha posat en relació amb la vitalitat d’aquest nucli durant els primers moments de la conquesta islàmica, en una proposta que identica l’antiga Iesso romana amb la seu originària del bisbat d’Urgell (Martí i Viladrich 2000). Així, al voltant d’aquesta ciutat hi trobem els llocs de Palou (Palaciolum, DACSU: doc. 491, a. 1036), al terme de Torrefeta i Florejacs, i de Palouet31, a Massoteres, als que potser caldria afegir el lloc conegut com «Bosc del Palau», als Plans de Sió. De la mateixa manera, la seu episcopal d’Osona, l’antiga Ausa romana, present a les fonts a partir del segle VI (Ollich 1999)32, es veu envoltada de diversos palatia, molts d’ells documentats des del segle X; així trobem, pel que fa als casos més immediats, un Palaciolo al Pla de Palou de Santa Eulàlia de Riuprimer (CC-IV: doc. 348, a. 929), el lloc de Palau a Gurb, prop del Ter (Palacio, CC-IV: doc. 419, a. 936), un indret de Palaciolo en el terme del castell de Taradell (CC-IV: doc. 482, a. 940), un altre Palatiolo que hom situa a Folgueroles, potser en relació al Mas Palou (CC-IV: doc. 544, a. 944), una villa Palaciolo a Voltregà (CC-IV: doc. 888, a. 961) o encara un altre Palacio a Folgueroles (CC-IV: doc. 1016, a. 967).
Sense reunir tants topònims al seu voltant com succeeix en el cas de Manresa, Cardona presenta alguns indicis a tenir en compte pel que fa al seu paper central en aquests segles. De fet, és ben coneguda la seva aparició, juntament amb la «ciutat d’Osona», Casserres i altres «oppida olim deserta»30 durant l’ocupació carolíngia de la Catalunya Central l’any 798, una expressió aquesta darrera que sembla clarament exagerada a la llum de les informacions aportades per l’arqueologia en alguns d’aquests emplaçaments (Gibert 2011: 191-202). Així, no ha de ser simple coincidència la presència de quatre palaus situats sobre diverses vies que conueixen a Cardona, on, per altra banda, l’extracció de sal està constatada com a mínim des d’època romana. Tampoc no cal insistir en el paper rellevant que la documentació comtal primerenca mostra en relació a l’enclavament, mereixedor d’establiments de franquesa al segle X, seu de la potent família vescomtal
De manera semblant a Vic, a la Septimània el cas d’Elna constitueix un exemple ben clar d’aquesta relació que s’estableix entre els palatia que podríem denominar periurbans i les seus episcopals, amb ns a cinc establiments disposats al voltant del centre urbà sobre les principals vies de comunicació que hi menen. L’antiga Illiberris, més enllà de la seva ocupació protohistòrica, es documenta en època baiximperial com a castrum Helena, esdevenint un nucli de renovada importància a partir sobretot de la seva
29 J.M. Palet insereix aquestes dades en el context d’una proposta coneguda de valorització de les pràctiques ramaderes transhumants en època tardoantiga i altmedieval; tot i així, pensem que l’aparició precoç d’aquests eixos pot entendre’s directament pel propi pes en el territori del nucli del Puig Cardener. 30 «Ordinavit autem illo tempore in nibus Aquitanorum circumquaque rmissimam tutelam. Nam civitatem Ausonam, castrum Cardonam, Castaserram, et reliqua oppida olim deserta, munivit, habitare fecit, et Burrello comiti cum congruis auxiliis tuenda commisit», extret de la Vita Hludovici (Abadal 1986: 89). A Cardona, és coneguda la presència de materials ibèrics en el turó del castell (Serra 1962: 17).
31 Tot i que les seves referències poden ser confoses amb el seu homònim de Torrefeta i Florejacs, sembla que cal atribuir a aquest petit nucli l’esment d’un castell de Palaliolum en un testament de l’any 1116 (DACSU: doc. 1292). 32 L’any 516 trobem esmentat Cinidi, «Ausonitanae civitatis episcopus», mentre que l’«Ausonensem civitatem» gura en els fets de la rebel·lió de Pau contra Wamba consignats per Julià de Toledo; una mica més d’un segle més tard, a nals del segle VIII, apareix de nou la «civitatem Ausonam» en el context de la conquesta carolíngia, que trobem de nou l’any 826 com a centre de la revolta d’Aissó (Abadal 1986: 89 i 272).
165
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) elevació a seu episcopal a la segona meitat del segle VI (Pezin 2002; Ponsich 2003), rellevància que en els textos d’època carolíngia queda palesa per la seva consideració de vicus al capdavant d’una circumscripció que rep diferents denominacions33.
del lloc de Vic molt a prop de Conques, on trobem dos «parazols». Més enllà, es fa més difícil proposar l’existència, en base a la presència de palatia, d’aquest tipus de centres territorials menors. No obstant, i a manera d’apunt, podríem atorgar certa consideració a determinats emplaçaments encimbellats, ocupats d’antic alguns, d’altres a partir d’època visigoda, que responen en les fonts altmedievals més primerenques a l’apel·latiu de castrum i que se situen com a centres de circumscripcions menors, sovint anomenades suburbia, que s’engloben dins d’altres pagi o territoria. Alguns d’ells, com Menerba, Ventajou o Cabaret, s’ubiquen en els estreps meridionals de la Muntanya Negra, no gaire lluny d’aquells palatia esmentats en parlar de les vies que unien Besiers i Carcassona35. També es podria posar en relació el palatium de Pallas amb l’immediat lloc de Mèze, vora l’estany de Thau, un nucli d’orígens antics (Bermond 2002) qualicat com a castrum l’any 844 (HGL-II: p. 221). De la mateixa manera, i més enllà de la relació que es pugui establir amb la seu de Magalona, cal destacar la proximitat del palatium documentat a Lavérune al lloc de Sextantio/Substantion, amb unes arrels igualment antigues (Barruol 2002) i que durant el segle IX ja apareix com un castrum que exerceix funcions de centralitat respecte d’un suburbium vinculat al pagus de Magalona (Schneider 2008a: 54-57).
Carcassona, per altra banda, mostra també una densitat de casos gens menyspreable que, si bé no presenten una disposició tan diàfana com a Elna, permeten intuir aquesta relació entre seu episcopal i palatia periurbans, exemplicats aquests últims pels casos de Conques-surOrbiel, Bagnoles, Pomas i Laure-Minervois. Així mateix, la ciutat de Besiers disposaria de diversos establiments de tipus periurbà en els seus encontorns que caldria identicar amb els “Parazols” localitzats a Villeneuve-lès-Béziers, Cazouls-lès-Béziers i Nissan-lez-Ensérune, als que podríem afegir encara el cas dels Parazols de Quarante. Probablement, però, el fet més xocant pot ser l’absència gairebé total de palatia al voltant de la ciutat de Narbona, capital de la Septimània andalusina i seu d’un governador, com així ho detallen les fonts. Només hem pogut documentar un sol cas, el Palaizol situat entre Quillanet i Auris, sobre una via pública ben documentada que, com s’ha apuntat més amunt, unia Narbona amb les Corbières i la regió de La Grassa. Volem fer notar que aquesta relativa baixa densitat es refereix exclusivament a enclavaments immediats a la ciutat, ja que, a una major distància, no manquen els casos situats sobre les principals vies que hi condueixen. Encara que només sigui com a apunt, el cas de Narbona no deixa de recordarnos el de la ciutat de Barcelona, seu a la vegada d’un governador, on són rars els palaus periurbans immediats, mentre que abunden en el rerepaís (Martí 1999 i 2005).
Dades arqueològiques. Poques són, en realitat, les dades arqueològiques que es poden aportar per als palatia de la Catalunya Central i de la Septimània. Pel que fa a la primera, de fet, només s’han desenvolupat excavacions, sempre molt parcials, en dos enclavaments que es poden relacionar amb el sector estudiat. Cal citar, en primer lloc i tot i trobar-se estrictament fora dels límits imposats, els treballs desenvolupats a l’església de Sant Sadurní de Rotgers, a Borredà, en el lloc de l’antic palatio Rodgario (CC-II: p. 164, a. 938), on l’execució de diverses cales no ha permès detectar construccions anteriors al segle XI, mentre que en uns àmbits situats a un centenar de metres vers ponent del
A banda de la relació dels palatia amb les seus episcopals, la seva disposició delata també la presència de centres territorials o enclavaments estratègics de menor entitat, com hem pogut comprovar en parlar de la Catalunya Central. Pensem observar aquest mateix fenomen en terres septimanes, on la presència d’alguns palatia podria ser un indici per intuir l’entitat d’alguns nuclis al segle VIII. Podria ser el cas, per exemple, de la vila de Ceret, al Vallespir, on és signicativa la presència de ns a tres palatia al voltant del nucli actual, ben documentat des d’època primerenca -«vicus Sirisidum», (CC-II: p. 319, a. 814)- i on sembla que la monarquia franca posseiria béns públics des de la conquesta. La relativa reiteració, hem vist els casos d’Elna i Ceret, pel que fa a la relació entre palaus i llocs considerats vici podria encara estendre’s si tenim en compte que el lloc de Quarante, entre Besiers i Menerba i on trobem l’indret de Parazols, és així considerat en alguns dels primers textos que hi fan referència34, mentre que hi podríem potser adjuntar l’existència
35 A Menerba, alguns primers indicis permeten conrmar la seva ocupació en els primers segles medievals, assenyalant la possible existència d’un edici eclesiàstic i de forticacions a partir d’època visigoda (Despratx, A., Gardel, M.E. et Jeanjean, C. 2007: 170; Loppe 2009). El «castro Menerba» (HGL-II: p. 370, a. 873) es troba al capdavant del «suburbio Minerbense», integrat a la vegada en el «territorio Narbonense» (HGL-II: p. 195, a. 836), on també es documenta ja l’any 813 el «suburbio castri bentagionensis» (LG-I: doc. 5). Per la seva part, el castrum de Cabaret (Caput Arietis castra) apareix esmentat per Gregori de Tours en relació a la seva presa per Recared l’any 585 (Despratx, A., Gardel, M.E. et Jeanjean, C. 2007: 170) mentre que l’esment l’any 870 d’un «Cabardense» (HGL-II: p. 361) ha de fer referència també a una circumscripció del tipus suburbium. En tot cas, diversos indicis arqueològics corroboren aquesta ocupació, com són possiblement algun pany de mur i una necròpolis amb mobiliari de l’època. Ha estat L. Schneider (2008b i 2010) qui més ha estudiat darrerament, tant des de l’arqueologia com des dels textos, l’organització territorial de la Septimània altmedieval.
33 «vico Helena» (CC-VI: doc. 35, a. 844); «pago Helenensi» (CC-VI: doc. 30, a. 844); «suburbio Elenense» (CC-VI: doc. 17, a. 832); «territorio Elenense» (CC-VI: doc. 35, a. 844). 34 «vico cognomento Quadraginta» (HGL-V: p. 110, a. 902).
166
J. Gibert: De Guissona a Magalona que corresponen, especialment en el primer cas, a villae de certa importància i d’ampli espectre cronològic molt mal conegudes arqueològicament (Ponsich 1980: 286; Bassède, 1990: 238; Kotarba, Castellví et Mazière, 2007: 360-362). Així mateix, a llevant d’Elna, en el lloc de Palol d’Avall, on sí que es conserva encara avui el topònim, ha estat ben documentada una ocupació romana, a identicar segons alguns investigadors amb la mansio d’Ad Stabulum, que arribaria si més no ns al segle VI, moment a partir del qual es desconeix quin tipus de continuïtat mostraria l’emplaçament ns al desenvolupament d’un vilatge amb església documentat ja a la plena Edat Mitjana (Ponsich 1952; Kotarba 1997; Kotarba, Castellví et Mazière, 2007: 367-369). Igualment, en el terme de Palau del Vidre es coneixen diversos emplaçaments que presenten restes d’època romana, si bé es troben fora del nucli urbà que conserva el topònim (Kotarba, Castellví et Mazière, 2007: 428-433). En tot cas, exemples de possibles villae o assentaments rurals menors d’època romana associats al topònim en continuem trobant més al nord, on podem citar els casos, sempre noticiats de manera imprecisa o poc exhaustiva, de Palats a Fontjoncouse, de Parazols a Fabrezan i del seu homònim de Quarante o de Les Palats de Laure-Minervois -sobre Quarante: Feugère (2002: 109); sobre la resta: Ournac, Passelac, et Rancoule (2009: 286, 297 i 319)-. És justament aquest darrer cas el que aporta dades signicatives que, tot i el seu poc detall, no deixen lloc a dubtes sobre la presència d’enterraments de ritual islàmic perforant els paviments de mosaic de l’assentament antic (Journet 1964-65)38. En relació a aquesta notícia, cal fer notar que la detecció de cementiris islàmics primerencs en terres del nord d’al-Andalus és un fenomen no per puntual, si més no ns ara, menys previsible, com ho demostra l’extensa maqbara amb pràcticament dos centenars de sepultures, localitzada recentment a Pamplona (De Miguel 2007). En aquest mateix sentit, no deixa de ser signicatiu que, més enllà de les localitzades en mudun d’època califal o taifa com Lleida o Balaguer, una de les tombes islàmiques conegudes situada més al nord en terres catalanes hagi estat localitzada al jaciment de l’Hort del Pelat, a Riudoms, excavada, com en el cas de Les Palats, amb el que podria compartir el topònim original, sobre les restes d’una vil·la romana (Bea i Arola 2004).
temple, un sondeig puntual ha servit per situar el seu abandonament en època baixmedieval (Vila 2010). Per la seva banda, el lloc de Palà de Coma, a Cardona, un palatium profusament documentat a partir de nals del segle X, en bona part gràcies als interessos en el lloc de la família vescomtal osonenca, mostra una riquesa arqueològica notable, amb jaciments de diferents cronologies que abasten des de l’època prehistòrica ns la plena edat mitjana. Ens interessa destacar aquí la presència d’un establiment romà de certa importància localitzat especialment a l’oest de la casa actual, en el camp anomenat «la Devesa», testimoniat per la troballa de materials en superfície del període i l’excavació als anys cinquanta del segle passat d’un forn, presumiblement de material constructiu (Petrús 1957-1958: 209-210). A poca distància vers el sud, sobre un turó de la serra de Sant Quintí que domina la vall, es troba un conjunt arqueològic format per diverses estances associades a una torre de planta circular, excavat en part a nals dels anys noranta (Padilla, 1997; Padilla y Galera 1998). Els responsables del projecte no dubten, creiem que encertadament, en identicar aquest jaciment amb el «Puig de Palà» que apareix reiteradament a la documentació entre els segles XI i XIV36. No obstant, presenta més dubtes la identicació d’aquest emplaçament amb els Palacios documentats d’ençà de nals del segle X (CAR: docs. 8 i 10, a. 981; doc. 15, a. 999; doc. 20, a. 1005). Al nostre entendre, pensem que es tracta de dos emplaçaments distints: d’una banda, els «palaus» documentats en primer lloc correspondrien a un assentament altmedieval que s’integraria en el conjunt que tractem i que, com en la major part dels casos, hauria de situar-se en el pla, prop de l’actual casa, a sobre o a poca distància de l’assentament antic37; en segon lloc, el jaciment del «Puig de Palà» seria una creació de ple segle XI vinculada a la formació d’alous senyorials amb un assentament central caracteritzat per la presència d’una torre i altres edicis (Gibert 2011: 471-514). A Septimània, en canvi, la coincidència entre topònim i restes diverses d’època romana és un fenomen relativament recurrent, si bé la qualitat de les informacions arqueològiques és més aviat reduïda, limitació a la que cal afegir el fet que la identicació entre uns i altres és en molts casos prou dubtosa. Així, per exemple, a Elna s’ha volgut identicar el Palatiolum superiore amb els jaciments del Mas Colarès i del Mas Lazerme, ambdós a ponent de l’antiga seu i
Sense que es pugui atribuir la troballa al topònim amb tota seguretat, tenim els casos de les restes romanes documentades a l’església de Saint Cyprien a Azille, associada al topònim Parazols en època baixmedieval, i del jaciment, probablement una villa per la presència de
36 Pensem que cal mantenir certs dubtes sobre el primer esment documentat, presumptament de l’any 1005, en relació a aquest emplaçament (DVC: doc. 10), on apareix de forma detallada el dret d’alberga, juntament amb altres conceptes que caldria esperar en cronologies sensiblement més tardanes i l’ús d’alguns mots excessivament catalanitzats; caldria, doncs, portar l’aparició de l’assentament a la documentació a l’any 1087 (DVC: doc. 77). 37 Podríem considerar també la presència de la vil·la romana de Boades i de materials d’aquesta època a la propera masia de Can Font de Cirerencs en relació amb els Palacios documentats al terme de Castellgalí, com fan els autors d’un estudi recent; ara com ara, però, ni l’esquemàtic regest permet aproximar la localització del topònim dins el terme castral, ni les dades materials en relació al segon jaciment aporten cap informació rellevant pel que fa a les dimensions i les característiques de l’establiment (Piñero i Serra 2008).
38 Malgrat creure’ls d’època visigoda, C. Journet, responsable d’uns primers sondejos efectuats al jaciment als anys 60, descriu els enterraments de manera inequívoca: «le squelette était couché sur le côté droit tassé dans les chambres très exigües». Per la nostra part, l’any 2009 vam intentar recuperar la documentació i els materials provinents d’aquesta intervenció, amb resultats infructuosos malgrat els esforços, que des d’aquí volem agrair, del senyor L. Guiraud, del Musée Archéologique Claude Journet de Villarzel-Cabardès. Per altra banda, molt probablement faci referència al mateix jaciment l’esment d’una vinya anomenada «le Cimetière» on hom hi havia observat restes de tegulae i sigil·lada altimperial, així com d’altres «poteries noires grossières» (Courrent et Héléna 1935: 37).
167
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) Sobre la natura pública dels palatia.
mosaics, localitzat entre Pomas i Rouࣉac d’Aude, al que s’adjudica el topònim Palaz o Palats (Ournac, Passelac, et Rancoule 2009: 131 i 452-3; Rancoule 2010). Cal igualment fer constar la immediatesa entre el lloc de Parazols a Nissan-lez-Ensérune i el jaciment de les Farguettes, on una ocupació altmedieval amb habitacions amb fogars succeeix una instal·lació vinícola baiximperial (Buࣆat et Pellecuer 2001: 96).
És en un text de mitjans del segle IX, de provinença cordovesa, que trobem la primera referència documental relacionada especícament amb l’existència d’una xarxa de palatia rurals (Martí 1999). Es tracta de l’Apologeticus de l’abat Samsó, on l’esmentat abat acusa el comte Serband d’haver fet tributàries totes les basíliques de la ciutat i de convertir en impurs, així, els donatius pietosos adscrits a les esglésies, ampliant els tresors del sc i espoliant el patrimoni diví per enriquir els palatia sci41.
Més enllà de Besiers, el lloc de Pigeonniers prop de Mèze conserva restes arquitectòniques atribuïbles presumptivament a l’església de Santa Maria de Pallas, a l’antic lloc de Palatium, on també es troben materials romans i medievals genèrics en superfície (Lugand et Bermond 2001: 285-287). Finalment, el lloc del Pouget a Lavérune, on podria situar-se eventualment el palatium documentat sembla correspondre, si més no en època tardoantiga, a un espai funerari de gran entitat, situat a tocar de la via Domitia, on han estat documentades, majoritàriament durant el segle XIX, una gran quantitat de tombes en caixa de tegulae, de lloses o d’obra, així com en àmfora o sarcòfags (Vial 2003: 232-234).
Per altra banda, l’anàlisi de les mencions documentals d’època carolíngia i comtal de palatia en terres catalanes permet observar diversos casos de denominacions compostes signicatives que expliciten el funcionament d’aquesta xarxa d’establiments en època andalusina. De forma majoritària, les mencions de palatia no aporten informacions descriptives, mentre que, quan van acompanyades d’un antropònim, aquest tant pot respondre a una tradició germànica, llatina o àrabo-berber, entre els quals el darrer grup proporciona pràcticament la meitat dels casos. Així, entre els esments de palatia associats a antropònims, coneixem l’existència dels inequívocs Palatium Abtauri42, Palacio Avuzido43 o Palatio Monnoso, del qual n’hem parlat més amunt, tots ells antropònims que es poden relacionar, ni que sigui a tall d’hipòtesi, amb governadors de l’àrea de Narbona-Barcelona durant el segle VIII. Així mateix, són signicatius alguns arabismes associats a palaus, com ara el Palatium Salathan44, explícitament vinculat a l’autoritat pública, de la mateixa manera que ho està el veí Palacio Fisco (CSC: doc. 572, a. 1044), situat vers Mollet i que ens remet a aquells palatia sci cordovesos. Aquesta titularitat pública s’entreveu també justament en l’àrea de la capital andalusina, quan trobem el topònim balÂϪ associat a personatges rellevants dels primers temps d’al-Andalus. Així, prop de Còrdova es coneix l’existència d’un BalÂϪ Muáëࢷ i d’un BalÂϪ alύurr (Chalmeta 1994: 132 i 188), als que podríem afegir també un BalÂϪ MarwÂn (Arjona 2005); així mateix, es documenta un BalÂϪ Abë ǠAϪÂǟ al-Rayyë vers la localitat d’Écija (Penelas 2002: 58).
La revisió d’aquests casos ens situa al davant de la hipòtesi, defensada per altres autors (Bolòs 2003: 149-150), que associa els palatia amb vil·les romanes i que, de retruc, els vincula a un sistema de terres públiques provinent del Baix Imperi, una atribució formulada originalment per Bonnassie (1979: 131-132). És innegable que alguns casos, especialment en l’àrea de la costa catalana i llenguadociana, presenten aquesta concurrència, però també se’n coneixen d’altres on el topònim s’associa a jaciments d’altres èpoques i característiques, sense que això suposi una identicació immediata entre topònim i tipus de jaciment39. És més, són comptats els exemples on el topònim es vincula a un establiment romà excavat exhaustivament, doncs en bona part es tracta de notícies elaborades sobre troballes supercials o, en el millor dels casos, intervencions molt puntuals. De tota manera, i ja ho hem apuntat en altres treballs (Gibert 2007: 5-6), la presència de nivells romans es pot entendre des de la perspectiva d’una certa continuïtat dels fundi o termes rurals baiximperials durant els primers segles medievals, ara amb uns centres de producció i habitatge caracteritzats per unes estructures constructivament més precàries en relació a les ja derruïdes domus, però que són el testimoni evident del manteniment de la producció i d’unes relacions socials jerarquitzades40. En aquest sentit, no hauria d’estranyar la superposició d’ocupacions sobre uns mateixos jaciments que, arribada la conquesta islàmica, tindrien el seu paper en la instauració de la xarxa de palatia sobre la geograa rural prèvia, ja fos sota la forma de conscacions a particulars o d’apropiament del sistema fundiari públic preexistent.
41 «Exin omnes baselicas urbis predicte tributarias fecit esse et inpurus hostis de purissimis oblationibus delium, in usibus conlatas templi dominici, thesauros sci iniatus est ampliare, ut expoliando mensam Christi et ditando palatia sci uideretur aquam sitientibus auferre et amplissimo maris sinu infundere» (CSM: p. 551). 42 Veure l’article de Cristian Folch sobre els palatia gironins en aquest mateix volum. 43 Documentat així l’any 982, donava lloc a un extens terme a l’àrea de Ripollet, al Vallès Occidental; la seva etimologia remet a un AbĬ Saȁìd (Coromines 1996: 134-135), tot i que podria fer referència més probablement a un AbĬ Zayd (Pérez 2008: 74). Anotem, en tot cas, la presència, vers mitjans del segle VIII, d’un governador de la regió situada entre Narbona i Tortosa de nom AbĬ Zayd ȁAbd al-RaЀmÃn, ll de YĬsuf al-Fihrì, governador de Narbona i posteriorment emir d’al-Andalus abans de l’arribada de l’omeia ȁAbd al-RaЀmÃn al-DÃЂil (Chalmeta 1994: 358-361). 44 Forma antiga, apareguda a partir de nals del segle X, de l’actual Palau-Solità, al Vallès Occidental; es podria entendre el segon terme com un derivat de l’àrab al-salÂϪën, plural de sulϪÂn, amb el signicat de «rei, soldà» (Coromines 1996: 134-35), tot i que penso que s’ajusta millor a la idea genèrica de «poder públic».
39 Podem posar com a exemple l’àrea del Baix Berguedà, on cap dels emplaçaments prospectats vinculats al topònim ha ofert materials d’època romana (Martí i Camprubí 1997-2001). 40 Per a Catalunya, especialment l’àrea del Vallès, veure Roig (2009: 210-239); per a Septimània Pellecuer et Pomarès (2001) i Schneider (2007).
168
J. Gibert: De Guissona a Magalona Més enllà d’aquests exemples, i en relació a la natura jurídica dels palatia, poc més es pot afegir a banda dels indicis que s’observen a la llum de la hipòtesi plantejada. Sent nul·les, a banda del que s’ha exposat més amunt, les notícies directes i coetànies, caldrà recórrer a la documentació d’arxiu dels segles IX i X per tal de rastrejar alguna informació rellevant en aquest sentit. És d’aquesta manera que comprovem com moltes de les primeres mencions de palatia situen aquests en mans de llinatges comtals o vescomtals, quan no és directament el rei franc qui en disposa en els seus preceptes45.
primerenca i el seu domini per part de membres de l’estament comtal. A destacar, per exemple, l’extens domini públic que, al peu del Montseny, tenia el seu centre a Santa Maria de Palautordera («vill[a] Bitamenia, nunc autem appellatur Pallatium, super uvium [Tordaria]» [CC-II: p. 357]), concedit per Carles el Calb al seu del comte Sunyer l’any 862 i que acabarà anys més tard en mans del comte Guifré Borrell (CSC: doc. 3, a. 908)47. En el mateix territori podem afegir el cas de l’alou de Palau-solità, venut per Seniold i Ierosolima a l’abat de Sant Cugat l’any 994, quan s’especica que aquells venedors l’haurien comprat amb anterioritat al comte Ramon Borrell, qui l’hauria tingut per raó de la seva associació al sc («per vocem sci» [CSC: doc. 295]). L’any següent, i per l’idèntic preu de vuit unces i mitja d’or, els mateixos protagonistes venen un altre alou al mateix monestir, ara el de Palou prop de Granollers, que originalment també hauria estat en mans del mateix comte (CSC: doc. 302). Encara al Vallès, i més enllà de l’existència ja anotada d’un Palacio Fisco a Mollet, cal cridar l’atenció sobre una fredaria documentada l’any 904 que apareix associada a la vil·la de Palaudàries («et villa Palatio Aries ad ipsa fredaria», DEC: doc. 28), un terme que potser calgui relacionar amb el concepte de fredum, que gura en la documentació altmedieval habitualment amb el sentit de multa o composició deguda al sc (Du Cange 1883-1887)48 i que trobem molt sovint en els preceptes d’immunitat carolingis integrat en la fórmula «freda vel tributa» (CC-II, diversos exemples). No gaire lluny, però ja al Penedès, la menció més antiga del Palatio Moronta (Sant Pere Molanta), de l’any 966, certica que havia estat en mans del llavors recentment difunt comte Miró de Barcelona (DCB: doc. 89)49.
Així, mereix ser destacada, a la Catalunya Central, la venda que fan els comtes Borrell i Letgarda l’any 976 de l’alou que tenen a Viladecavalls, en el terme del castell de Calders, entre altres llocs «ad ipso Palaciolo», una possessió que tenen pel sc i per herència («per nostrum scum et per genitores nostros», CC-IV: doc. 1026), en un exemple clar del que s’esdevé al segle X amb les propietats scals i la seva eventual alienació. Anys més tard, serà el seu ll i successor Ramon Borrell el venedor de la parròquia de Sant Martí de Nèspola o de Mura, de la qual n’és sufragània en aquest moment l’església de Sancta Maria de Palatio de Avaicae, béns que arma tenir per herència paterna i per la pròpia funció de comte («per genitores meos vel et per functionem comitatus mei predicto Ausonense», CC-IV: doc. 1649, a. 993). De fet, una ràpida mirada a la documentació de la veïna Osona ens permetria trobar alguns indicis semblants. Anotem, així, la venda que el bisbe Radulf d’Urgell i Oliba, ll seu, fan l’any 936 al comte Sunyer, germà del primer, de l’alou de Palau, a Gurb, per mil sous, alou que anys més tard aquest donarà al monestir de Ripoll per a remei de l’ànima del seu difunt ll Ermengol (CC-IV: docs. 419 i 535)46. Germana dels anteriors i lla, com ells, del comte Guifré, la deodicata Quixol deixa al monestir de Ripoll en el seu testament, entre altres béns, els scs que tenia a les villae Barberà i Palou, a Folgueroles, per precepte del seu pare («ipsos schos (...) quod illa retinebat per preceptum de ienitore suo» [CC-IV: doc. 544, a. 944]). Igualment, tenim notícia de la possessió d’alous per part de la família comtal barcelonina en el lloc de Palou a Campdevànol, tot i que posteriorment la vil·la pròpiament dita sembla en mans de Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, per tal com la cedeix a Santa Maria de Ripoll en el seu testament de l’any 979 (CC-IV: docs. 748 i 783; CC-V: doc. 453).
Els exemples són també fàcils d’aportar pel que fa a la Septimània. Al Vallespir, el palatiolum de Riuferrer pertany al domini del monestir d’Arles, en el lloc on els monjos haurien construït l’església de Sant Pere (CC-II: p. 25, a. 820) i el mateix abat fundador, l’hispanus Castellà («ex partibus Hispaniae» [CC-VI: doc. 61]), hauria «edicat» (CC-VI: doc. 17, a. 832) o «extret de l’erm» (CC-VI: docs. 93 i 94, a. 876) aquell palol a inicis del segle IX, 47 Es tracta d’un text que ens ha pervingut molt defectuosament i amb indicis d’haver estat retocat més tardanament, tot i que la relació establerta amb altres documents permet considerar la seva veracitat genèrica. Sobre la identicació d’aquest comte Sunyer, R. d’Abadal, en el moment de la seva edició del document, proposava veure-hi el primer comte d’Empúries d’aquest nom, tot i que posteriorment hauria modicat el seu parer en beneci de Sunyer II (Abadal 1980: 6-9). Així mateix, l’atribució a aquest darrer dels dominis del Montseny servia d’argument a R. Martí per defensar el control per part de Sunyer II del territori de Barcelona (CDSG: 53-57). Tanmateix, en l’esmentada acta de l’any 908, el venedor, Trasovad, especica haver rebut aquells dominis de part del comte Sunyer II i la seva esposa Ermengarda, els quals els haurien tingut per herència, fet que situaria Sunyer I com a primer detentor d’aquells béns i probable receptor del precepte de 862. 48 J. Vilaginés (2004: 54 i 61), en la seva edició del text, ho tradueix directament com a «lloc de recaptació, probablement d’impostos» o «lloc de pagaments». 49 Anys enrere havíem comès l’incomprensible error d’atribuir el títol de comte a un Sunifred donant l’any 951 d’unes terres al lloc de Palaciolo al terme d’Olèrdola (DCB: doc. 44; Gibert 2005: 53).
Correspondències semblants s’observen en altres àrees properes entre els palatia documentats de forma més 45 Ja Bonnassie (1979: 131), més enllà de relacionar el topònim amb el domini públic baiximperial, constata que, vers l’any 1000, aquest es vincula molt sovint a «possessions comtals o vescomtals, o a feus de funció, o almenys a territoris on comtes, vescomtes o d’altres representants de l’autoritat posseeixen drets». 46 Potser faci referència a aquest mateix lloc l’esment d’un Palacium a Osona que gura entre els béns cedits pel comte Sunyer a la seva primera esposa Eimilda; de fet, els mateixos esponsalicis inclouen igualment la villam quam Palacium apellant, a identicar amb el lloc de Palau-sacosta, a tocar de Girona (ACB-I: doc. 9, a. 898-917).
169
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) Palaus, conquesta i taϾmìs.
expressions que s’expliquen en el marc de la retòrica habitual que impregna els textos relatius als processos d’aprisio. És justament aquesta condició la que permet atribuir en origen el solar on es troba el palatiolum al patrimoni públic, concedit en aquest cas pel sc a l’abat i els monjos d’Arles a efectes de dotació patrimonial del seu monestir i raticat en preceptes posteriors (CC-II: p. 34, a. 878 i p. 38, a. 881).
Arribats a les darreres línies d’aquest treball, i recollint els resultats obtinguts en totes les zones estudiades tant en aquest com en altres d’anteriors, s’imposa ara una reexió global per tal de valorar tant els avenços aconseguits com les limitacions de la recerca. Pel que fa als primers, convé destacar com a principal la identicació d’una xarxa de topònims coherent en les seves formes i compacta en la seva geograa, que troba els seus límits meridionals aproximats en les actuals comarques del Baix Penedès, l’Alt Camp, l’Anoia, la Segarra, on s’inclou, com hem vist, clarament Guissona, i el nord de la Noguera. Els casos es rariquen al Pallars, que sembla denir el límit de la xarxa per ponent, mentre que pel nord es troben, amb menor o major densitat, per la vall alta del riu Segre i ocupant tota la Catalunya Nord ns a una línia imaginària que relligaria Carcassona, Besiers i Montpeller, successora de l’antiga Magalona. Òbviament, aquesta distribució no impedeix la localització de topònims fora d’aquesta àrea estricta, però es tractarà sempre de casos aïllats d’un conjunt que es caracteritza per una densitat homogènia i uns paràmetres d’ubicació tothora semblants.
El cas de Palol d’Amunt, a Elna, ofereix un bon exemple del recorregut d’un d’aquests enclavaments entre personatges vinculats a la funció comtal. Així, l’any 844 Rotruda, lla del comte Berà i esposa del comte Alaric, ven al seu ll Oriol, entre altres béns, la «villa que vocant Palatiolo» (CC-VI: doc. 35), mentre que, pràcticament una quarantena d’anys més tard, trobem el lloc en mans de Gualafons, un magnat local50 que l’hauria rebut de mans d’Anna, germana d’Oriol, i que ara el ven al comte Miró (CC-VI: doc. 134, a. 883). Finalment, l’any 917 és el comte Benció, ll de Sunyer d’Empúries, qui concedeix el palatiolum al bisbe d’Elna Elmerad, germà seu, aclarint que havia estat de la seva difunta esposa Godlana, segurament lla del comte Miró (CC-VI: doc. 190). En la mateixa línia, vers l’any 972 constatem com l’alou de Palazool, a identicar versemblantment amb el lloc de Parasol documentat tardanament a Cazouls-lès-Béziers (Cabié 1900: 186; Hamlin 1988), gura en el testament de la comtessa Garsenda de Tolosa (HGL-V: p. 275). Igualment, si bé redactat ja entrat el segle XI, el primer llibre del Liber miraculorum Sancte Fidis ens informa que vers l’any 960 el comte Ramon de Rouergue hauria donat al monestir de Conques, entre altres béns, la «curtem quam nominant Palatium» (HGL-V: p. 13), avui Pallas, prop de Mèze, malgrat que uns anys més tard, el 990, és el vescomte de Besiers i Agde, Guillem, qui reparteix la villa Palas entre la seva dona Arsenda i la seva lla Senegonda, fet que comportarà conictes posteriors entre els monjos de Conques i la família vescomtal bederresa (Bonnassie 2001: 454-456). Creiem que aquests exemples serveixen per atribuir un origen públic a la generalitat dels palatia, doncs és reiterada la seva associació al sc i a la funció comtal, al capdavall hereva, en els principats hereditaris del segle X, d’anteriors formacions estatals, carolíngies o islàmiques. En un moment en què, com s’ha assenyalat, bona part dels topònims evoquen ja poca cosa als contemporanis, els exemples citats semblen constituir el residu de l’antic patrimoni públic, uns béns immobles que ara, i com gairebé tot, són alienats sense cap recança51.
L’estudi documental exhaustiu desenvolupat ha permès, per altra banda, garantir l’antiguitat del topònim, el qual apareix habitualment ja fossilitzat i pràcticament sense contingut en mencions primerenques dels segles IX-X, depenent de la documentació generada en cada zona concreta, fet que estableix clarament un terminus ante quem per a la creació de la xarxa i que contribueix a desestimar un origen carolingi per a la mateixa52. Per sota, en canvi, es fa més difícil establir un límit cronològic, i a la vegada una adscripció política, per a la seva implantació. La seva absència, com a tal xarxa, és, però, pregona en els textos jurídics i historiogràcs d’època visigoda, on només es documenta l’existència d’un únic palau, el reial. Òbviament, podria atribuir-se al període andalusí primerenc una manca equivalent de notícies relatives al topònim, una argumentació contra la que només es pot advertir sobre la posterioritat relativa d’unes fonts, les àrabs, no exemptes moltes d’elles de problemes manifestos en el seu procés formatiu i que bé podrien obviar una institució tan localitzada geogràcament com cronològica i desenvolupada, segons defensem, dins els límits d’al-Andalus segons uns paràmetres, com veurem, molt especícs, fet que no impedeix l’existència a la resta d’alAndalus de palaus scals reconeguts en fonts cristianes cordoveses del segle IX.
50 Fill d’aprisiadors de la regió (Ponsich 1994-1995: 95), el trobem en posteriors donacions al bisbat d’Elna i al seu bisbe Riculf, germà dels comtes Miró i Guifré (CC-VI: doc. 155, a. 898; doc. 173, a. 904). 51 De fet, i en relació a aquests exemples, cal reconèixer l’aportació primerenca proposada fa més d’un segle per E. Cauvet (1898: 33) en parlar del uale Corbaria palatium on s’haurien enfrontat les tropes de Carles Martell i un exèrcit andalusí, lloc que aquell autor ja identicava amb l’emplaçament actual de Villefalse i que ja atribuïa al sc islàmic, d’on, segons el seu parer, hauria passat, a
través del sc reial carolingi, al domini posterior dels vescomtes de Narbona. 52 En aquests moments, el topònim apareix en ocasions associat a d’altres conceptes territorials, com villae i villares al segle IX (Palau del Vidre, Palol d’Amunt, Palaldà) o loci i alodia al segle següent (Paladolo de Calders, Palà de Coma, Palà de Torroella, Palazool de Cazouls-lès-Béziers).
170
J. Gibert: De Guissona a Magalona Aquesta atribució de la xarxa de palaus a l’estat andalusí primerenc, construïda d’alguna manera com a negació d’altres possibilitats, ha obligat a cercar indicis raonables que la sustentin, i és així com s’ha pogut comprovar que en els casos dels topònims compostos a través de l’addició d’un antropònim, aquest resulta ser, en bona part dels casos, d’origen àrab, mentre que, per altra banda i per bé que tímidament, comencen a aorar els primers indicis arqueològics que es vinculen clarament al període andalusí, entre els que de nou destaquem la presència d’enterraments musulmans en un dels palatia de l’entorn de Carcassona.
procés de conquesta, un procés que no pot ser en cap cas considerat homogeni ni en les formes ni en les seves ulteriors conseqüències. Sobre la cronologia i les característiques de la conquesta del territori avui català planen encara molts dubtes a causa del caràcter migrat i sovint contradictori de les fonts que hi al·ludeixen. Sembla clar, però, que la conquesta no seria unitària per a tot el sector català i septimà. Així, es pot armar que la ciutat de Narbona no seria presa ns al mandat de l’emir al-SamЀ poc abans de l’any 720, el qual la conqueriria per la força, una precisió que, si bé ns ara els textos semblaven avalar54, queda avui conrmada per la troballa de diversos precintes de plom al jaciment perpinyanès de Castell-Rosselló. En aquests, localitzats en nombre d’una quarantena, s’especica clarament que existí un «botí lícit, que fou dividit a Narbona» (maánīm Ϫayyib qusima bi-Arbīna), part del qual hauria anat a parar sobre les restes de l’antiga ciutat romana de Ruscino, on cal pensar que s’hi hauria establert un campament (Marichal et Sénac 2007; Sénac 2009)55.
També creiem que la pròpia distribució geogràca de la xarxa pot aportar claus per entendre el seu procés de formació, ja que cal buscar explicacions plausibles a la presència d’un grup tan compacte de topònims amb uns límits relativament ben denits. Tenint en compte els diferents contextos polítics generats a partir de la caiguda de l’imperi romà, es fa evident que la xarxa de palaus no pot atribuir-se, per començar, al regne visigot de Tolosa, doncs, més enllà de Carcassona, els exemples desapareixen dràsticament de l’antiga Aquitània. Altrament, si pretenem situar el posterior regne de Toledo com a generador d’aquests establiments ens trobarem amb la seva absència absoluta en el sector nord de la Septimània i una distribució més que irregular dels topònims en el seu àmbit geogràc, destacant, de lluny, el bloc catalano-septimà. El mateix succeeix si apliquem el criteri a l’estat franc en la seva etapa carolíngia, ja que, si bé podria arribar a explicar el límit meridional en paral·lel a l’expansió de nals del segle VIII i inicis del IX, trobem igualment que cal justicar la seva inexistència en la part septentrional de la Septimània i, perquè no, a Provença o a Aquitània. Es podrà objectar que justament els textos d’època merovíngia i carolíngia mencionen una gran quantitat de palaus de titularitat pública; en contra d’una possible assimilació entre uns i altres, caldrà advertir, d’una banda, que la major part d’aquests emplaçaments s’ubiquen a Nèustria i Austràsia, solars del regne, separats i en clara diferenciació respecte del nostre grup i, de l’altra, que habitualment aquests llocs no conserven en el seu topònim cap referència al palau, ja que aquesta dignitat s’atribueix a un nucli preexistent, normalment una villa, que ja presenta un topònim previ que no és substituït, fet que gairebé mai es dóna a Catalunya o a Septimània (Samson 1994; Iversen 2009).
Precisar la conquesta de territoris més meridionals és, però, més complicat. Cal creure que fou el mateix MĬsà b. NuЦayr qui ocupà la ciutat de Saragossa, sembla que sense violència, abans de retornar a Damasc (Chalmeta 1994: 185-186); igualment, podria ser també que algun cap de l’exèrcit, potser el mateix ЩÃriq b. ZiyÃd, arribés ns a Tarragona en aquestes dates primerenques, completant així la conquesta de la vall de l’Ebre ns la Mediterrània (Virgili 1984). D’aquí, i ns la citada conquesta de Narbona, pràcticament no es pot dir res amb seguretat. En aquest punt, convé tenir en compte la presència d’un rei Akhila que hauria governat sobre la Tarraconesa i la Septimània probablement ja des de la mort del rei Witiza l’any 710, en oposició a Roderic, que controlaria la resta del regne. L’abast territorial efectiu d’aquest governant es testimonia bàsicament pels llocs d’encunyament de moneda, els quals, a dia d’avui, se circumscriuen justament a les ciutats de Saragossa, Tarragona, Girona i Narbona56. Així mateix, una de les continuacions del Laterculus regum visigothorum atribueix, obviant a Roderic, tres anys de regnat a Akhila, al qual succeiria un tal Ardo durant set anys més, fet que col·locaria el regnat d’Akhila entre els anys 710 i 713-4, mentre que el del seu successor arribaria ns la mencionada presa de Narbona l’any 719 (LRV: 469; Huete 1994: 7-12; Palol 2004: 57).
Som conscients que a la consideració d’un origen andalusí per als palaus es poden interposar moltes de les objeccions ns ara exposades. Com, doncs, es pot justicar la dispersió concreta i tan denida dels palatia53? Ens permetrem d’aprofundir en la problemàtica tot apuntant una possibilitat que permetria explicar, al nostre entendre, aquesta coherència geogràca a partir del propi
54 «Sema, rex Sarracenorum, post VIIII anno quam in Spania ingressi sunt Sarraceni, Narbonam obsidet, obsessamque capit, virosque civitatis illius gladio perimi jussit, mulieres vero vel parvulos captivos in Spaniam ducunt» (Annals d’Aniana, citats a Abadal 1986: 11). 55 En documents del segle XIV es conserva el topònim almissara en relació a un sector del turó on es troba el jaciment, possiblement un derivat de l’arrel àrab m-Ϧ-r, amb sentit d’«edicar una ciutat» (Sénac 2009: 170), però que també es pot relacionar amb la idea de «campament» (Maíllo 1999: 158-159). 56 Fins la descoberta de dues monedes a nom d’Akhila de la seca de Saragossa s’havia dubtat de l’extensió del govern d’aquest monarca ns la vall mitjana de l’Ebre (Palol 2004: 55-58).
53 Nosaltres mateixos, en un treball anterior, havíem considerat la possibilitat d’una precoç fossilització del topònim en terres de la Catalunya Vella que no s’hauria donat en altres zones integrades a al-Andalus durant un període de temps més dilatat, una opinió que ara creiem convenient revisar (Gibert 2005: 51).
171
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) En síntesi, avui sembla que cal considerar que la caiguda de la regió situada a l’engròs entre Barcelona i Narbona hauria de donar-se més o menys conjuntament a partir dels governs d’al-Ͽurr o ja al-SamЀ, com sembla més probable. Si això fos cert, caldria pensar que aquesta zona s’hauria mantingut al marge, almenys durant uns anys i qui sap si governada pel tal Ardo, de l’expansió islàmica, potser aprotant la marxa de MĬsà a Damasc i el govern difícil del seu ll ȁAbd al-ȁAzìz, que culminaria amb el seu assassinat (Chalmeta 1994: 245-254; Manzano 1998: 168-171; Martí 2011).
En aquest sentit, el més lògic seria identicar els palaus amb el cinquè de l’estat (ࢵums) sobre el conjunt de les terres conquerides, com sembla ser el cas, per la força de les armes (fayǟ), si bé ara com ara no podem saber quin era el tractament donat a les altres quatre parts, potser repartides entre els combatents, sense que puguem escatir-ne la manera, o considerades terres de ࢵarÂj (arÂϊë ࢵarÂjiyya) en beneci igualment de l’estat, fet que ens sembla més raonable. De fet, en arribar a al-Andalus, al-SamЀ, segons es desprèn tant de fonts àrabs com llatines (Chalmeta 1994: 264-265), pretenia deduir el cinquè tant dels béns conquerits mobles com immobles, una solució que, si bé atempta contra els interessos de la primera onada de conqueridors, no constitueix tampoc l’opció òptima per al sc, que hauria, suposem, volgut retenir la globalitat del fayǟ (Barceló 1979: 251-253), deixant únicament la ganëma o botí moble, extret el cinquè correponent, en mans dels combatents. Ara bé, per al cas especíc de l’extrem oriental de la Tarraconesa i de la Septimània, conquerides sota iniciativa del propi al-SamЀ, es pot plantejar que el procediment podria haver estat conduït en favor de l’estat des d’un bon començament; si fos així, caldria, com apuntàvem més amunt, considerar tota la terra conquerida com a propietat indivisible i inalienable de la comunitat musulmana, jurídicament propera als béns waqf i amb els anteriors propietaris com a «llogaters», els quals aportarien el ࢵarÂj a les arques públiques (Barceló 1979: 235-236; García Sanjuán 2008: 68-73). En aquest quadre, els palatia podrien haver constituït no tant estrictament el cinquè com una sèrie de dominis scals concrets administrats directament per l’estat; en tot cas, i més enllà d’aquestes consideracions, pensem que cal atribuir a l’esmentat emir la seva selecció per tal d’integrar-los en el sc de l’estat islàmic. Per tant, l’abast geogràc d’aquests emplaçaments, si seguim el raonament precedent, coincidiria en bona part amb els territoris conquerits pel mateix al-SamЀ59.
No sembla, però, que aquest territori hagués estat aliè a algun tipus de pacte momentani previ a la vinguda d’alSamЀ, governador que hauria arribat a al-Andalus designat directament pel califa ȁUmar b. ȁAbd al-ȁAzìz amb l’objectiu de procedir a l’organització scal dels territoris conquerits i a deduir, cosa que sembla que no s’havia fet prèviament, si més no de forma regular, el cinquè dels béns pertanyent a l’estat (taࢵmës), no sense reticències per part dels integrants de la primera onada de conqueridors (Chalmeta 1994: 259-268). En tot cas, aquest pacte, si és que hi era, es trencà amb la nova embranzida expansiva protagonitzada per l’emir, que el portà a la conquesta per les armes de Narbona i a morir davant la ciutat de Tolosa l’any 72157. Com observa Chalmeta, semblaria que, malgrat la voluntat de Damasc i de l’empenta inicial, la resistència dels primers conqueridors (ahl al-fatώ) hauria relativitzat la consecució del seu propòsit, de manera que al-SamЀ hauria tingut problemes per tal de recuperar el cinquè legal sobre les terres no conquerides, o no reconquerides, directament per ell, així que només noves conquestes podrien aportar, ara sí, terres incontestades per a l’estat, a la vegada que suavitzaria les relacions amb els arribats primer. En tot cas, i atenent-nos a l’aura que envolta la seva gura i al tipus d’encàrrec que li havia encomanat el califa, no cal dubtar que al-SamЀ devia aplicar amb cert rigor els preceptes que determinaven el repartiment dels béns conquerits (Manzano 1998: 172), com ho demostren pregonament aquells precintes localitzats a Ruscino en relació al botí de béns mobles (áanëma). És, però, en el que afecta els béns immobles, a la terra pròpiament, on nosaltres proposem situar la implantació dels palatia, si bé es fa difícil assegurar quin fou el procediment exacte seguit en aquesta deducció, tenint en compte que les normatives jurídiques relatives al repartiment de les terres conquerides són de formulació posterior a la propia conquesta58.
De fet, no en la seva totalitat, doncs l’àrea de Carcassona, on els palaus són ben presents, fou conquerida per l’emir ȁAnbasa b. SuЀaym al-Kalbì l’any 725, episodi sobre el que existeix una certa discrepància entre les fonts al voltant del tipus de submissió que acabarà presentant la ciutat. Per una banda, una font llatina, els Annals d’Aniana, no dubta en considerar el fet una conquesta per les armes en contraposició al que succeeix a la ciutat de Nimes, que
com sobre el tractament historiogràc del fenomen pel que fa a al-Andalus, es pot consultar l’article de A. García Sanjuán (2008) dedicat a les formes de submissió dels territoris conquerits en el dret islàmic clàssic. 59 L’àrea immediata a Lleida, on els topònims són, amb alguna excepció, pràcticament inexistents, quedaria al marge d’aquest bloc geogràc; de fet, si fem cas d’al-RÃzì, Lleida hauria capitulat per pacte, probablement poc després de Saragossa: «E quando los moros entraron en Espana, las gentes que morrauan en estos castillos [es refereix als del districte de Lleida] zieron pleytesia con los moros e ncaron en sus castillos, e los moros sin contienda» (Bramon 2000: 130-134). No hauria succeït el mateix a Guissona, amb un nombre destacable de palatia en el seu entorn que l’equiparen als territoris situats a nord i a llevant.
57 De fet, la crònica anònima coneguda com Fatώ al-Andalus especica que, inicialment, els musulmans van deixar en pau a la gent de Jillëqiya i Ifranj a canvi del pagament d’un tribut, una obligació que van complir ns que no van poder i llavors foren atacats (Sénac 2009: 173-175). En relació a Jillëqiya, convé destacar que el quadrant nord-oest de la península és una altra zona on la presència de topònims derivats de palatium és també signicativament alta (veure l’aportació de R. Martí en aquest mateix volum). 58 Sobre la complexitat de la jurisprudència que regeix els processos de conquesta i de repartiment en els primers temps de l’islam, així
172
J. Gibert: De Guissona a Magalona sembla entregar-se en pau60. Per l’altra, però, l’historiador del segle XIII Ibn al-AЬìr, que recull tradicions anteriors, transmet l’existència d’un pacte entre l’exèrcit emiral i la gent de Carcassona61; si en fem cas, caldrà advertir que es tracta d’un pacte certament pesant, doncs, a més de la imposició del tribut estipulat per als cristians i altres condicions relatives a la guerra i la seguretat, s’estima que els habitants hauran de lliurar la meitat del seu territori62, una clàusula que no acostuma a aparèixer en aquest tipus de pactes63 i que es podria explicar per l’oferiment d’una major resistència, en consonància amb el que exposa la crònica llatina, mentre que, seguint el nostre l, podria tenir conseqüències en l’aparició de palatia en el territori d’aquesta ciutat64. El territori de Carcassona constitueix, doncs, el límit nord-occidental d’aparició del topònim, mentre que cal destacar la seva absència en el veí territori del Rasès, així com també en els del Capcir i el Donasà, que podrien haver quedat ja al marge de la pròpia conquesta o si més no dels seus efectes més evidents. No seria aquest el cas del Conent, malgrat la reduïda presència del topònim tot i la conservació d’un rellevant gruix documental altmedieval, en bona part associat al monestir de Cuixà (CC-VI), atès que els palatia són ben presents a la vall baixa de la Tet i en l’entorn de Llívia, com ho indiquen els llocs de Palau de Cerdanya i Palau de Santa Llocaia65.
trional del grup de topònims, per tant, coincidiria, de la mateixa manera que pel sud, amb les condicions en què es vericaria la conquesta islàmica i no tant amb el paper jugat pels francs a partir de 737, com havíem defensat en un treball anterior (Gibert 2007: 19-20), tot i que ambdós factors incidirien en una més gran feblesa de la implantació de l’estat islàmic en territori nimesenc. Encara cabria afegir a tot plegat una nova coincidència, en aquest cas relativa a les troballes de numerari islàmic anterior a la conquesta franca67. Tot i no coincidir directament amb cap dels emplaçaments corresponents a palatia68, s’observa clarament com aquestes troballes es dispersen per tot l’àmbit geogràc denit per la presència del topònim, sense pràcticament depassar-ne els límits. Finalment, no podem cloure aquest apartat sense fer esment, com toca, de les deciències. En aquest sentit, cal reconèixer que les mancances que presenta la recerca sobre els palatia són, eminentment i de moment, de caire arqueològic, un camp on, malgrat tots els indicis exposats, encara ha d’arribar la vericació o falsació de la hipòtesi plantejada69. Les dicultats són moltes, però es troben principalment en la localització del jaciment idoni, doncs allà on el topònim s’ha conservat, les ocupacions es manifesten successives, arribant habitualment als nostres dies en forma de masos, d’esglésies o, en el pitjor dels casos, de pobles sencers, fet que diculta enormement qualsevol apropament des de l’arqueologia. Igualment, i per la pròpia natura del topònim, les complicacions poden venir per baix, és a dir, per la presència en un mateix solar d’ocupacions prèvies, com poden ser les omnipresents vil·les romanes, que emmascarin les fases altmedievals, complicant la seva localització precisa i el seu reconeixement en eventuals treballs d’excavació. Aquestes apreciacions, que poden semblar obvietats, constitueixen un escull veritablement
Per altra banda, considerem fonamental en el nostre raonament el fet que la ciutat de Nimes, com vèiem, no presenti resistència, detall que podria explicar l’absència de palaus en l’entorn d’aquesta darrera ciutat, malgrat integrar-se, com la resta de la Septimània, a al-Andalus, encara que per un temps més reduït66. El límit septen60 «Ambisa, Rex Sarracenorum, cum ingenti exercitu post Vº anno Gallias aggreditur, Carcassonam expugnat et capit, et usque Nemauso pace conquisivit, et obsides eorum Barchinona transmittit» (citat a Abadal 1986: 13). 61 «En 107 (725), ‘Anbasa b. Souhaym al-Kalbì, gouverneur d’Espagne, à la tête d’une nombreuse armée, t une expédition dans le pays des Francs. Il assiégea la ville de Carcassonne, dont les habitants durent, pour obtenir la paix, céder la moitié de leur territoire, livrer les prisonniers musulmans et le butin qu’ils avaient fait, payer tribut et conclure avec les musulmans une alliance oࣆensive et défensive. Alors ‘Anbasa se retira» (Ibn al-AЬìr 2007: 54). 62 Chalmeta (1994: 273, nota 19) llegeix «la meitat dels seus béns». 63 En el conegut, encara que discutit, pacte entre ȁAbd al-ȁAzìz b. MĬsà i Teodomir sobre diverses ciutats del sud-est peninsular aquesta disposició és inexistent (Manzano 2006: 42-43). 64 La «Crònica del 754» corrobora les conquestes de ‘Anbasa al nord dels Pirineus (CRMO: 88-89), afegint que hauria duplicat els impostos als cristians, una informació que, si fos referida estrictament a la Narbonesa, com defensa M. Barceló (1979: 255), trobaria la seva correspondència amb l’esmentada duresa del pacte carcassonès; Chalmeta (1994: 271), però, creu que aquest augment fou aplicat a tots els cristians d’al-Andalus. 65 La integració del Conent a al-Andalus queda fora de dubte per tal com l’autoritat del valí de Narbona era recordada anys després en aquell territori «tempore quod regnavit Aumar ibin Aumar, regente Narbona» (CC-VI: doc. 23, a. 840-841). 66 L’any 734 també s’entregaran als musulmans les ciutats d’Arles i Avinyó, sembla que sota els auspicis d’un magnat local de nom Mauront, tot i que la intervenció de Carles Martell tres anys després portarà a la ràpida pèrdua d’aquests enclavaments i a la caiguda de la Provença en mans franques (Abadal 1986: 19-26).
67 La quantitat de monedes localitzades (felusos, dirhams i dinars) d’aquesta cronologia no és gens menyspreable (Sénac, Gasc, Rebière et Savarese 2010; Parvérie 2008). Encara caldria afegirhi la troballa d’un més que probable fals en un sondeig efectuat a l’oppidum de “Le Camp Romain” d’Aumes, un assentament protohistòric reocupat, com a mínim, entre els segles IV-VI (Schwaller, M. 1981; Mauné 2002) i probable seu d’una vicaria posterior. L’assentament és extens, format per diversos turons, un d’ells anomenat Puech-Balat, un topònim signicatiu que no hem volgut incloure per la proliferació a la zona de turons anomenats «Puech Palat» i «Puech Pelat» que poden donar lloc a equívoc en relació a l’absència de vegetació en aquests indrets. En tot cas, no deixa de ser destacable la seva ubicació a tocar del riu Hérault i de la via que l’acompanya vers l’àrea d’Aniana i l’interior, on també trobem un Mas de Palat a Gignac. Malgrat no considerar aquests casos, la seva eventual inclusió en el grup no modicaria en res l’abast territorial del topònim, que es mantindria en aquest sector dins els límits dels territoris de Besiers, Agde i Magalona. 68 A banda del que s’apunta en la nota anterior, tan sols podem, ni que sigui per aproximació, esmentar la troballa d’un fals a Villefalse (Sénac, Gasc, Rebière et Savarese 2010: 237), on pensem que cal situar el uale Corbaria palatium citat en una de les continuacions de l’obra de Fredegari (veure més amunt). 69 Tanmateix, és obvi que aquestes comprovacions no han de passar estrictament per la documentació d’elements de liació islàmica com ara tombes, monedes o altres objectes, sinó per la identicació de jaciments o ocupacions amb datacions situades dins l’arc cronològic adequat i caracteritzats arqueològicament segons uns trets especícs i recurrents que, de fet, no haurien de distar excessivament dels presentats per altres assentaments rurals coetanis.
173
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) Fonts llatines.
important quan es pretén estudiar un registre arqueològic tan concret com el que poden representar els palatia, de manera que cal centrar els esforços en la detecció de casos que ofereixin una seqüència ocupacional poc desenvolupada i el més concreta possible, a la vegada que cal estar atents a les intervencions practicades sobre jaciments associats al topònim.
(ACB-I) Udina, F. 1951: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, Barcelona. (ACB-II) Feliu, G. i Salrach, J.M. (dirs.); Arnall, M.J. i Baiges, I.J. (coords.); Benito, P., Conde, R., Farías, V. i To, Ll. 1999: Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, Barcelona. (ACB-III) Baiges, I.J., Feliu, G. i Salrach, J.M. (dirs.); Benito, P., Conde, R., Farías, V., Galceran, P., Pons, M.; Sadurní, N. i Torra, A. 2010: Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV, 5 vols., Barcelona. (ASAB) Alturo, J. 1985: L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200 (aproximació històricolingüística), Barcelona. (BCO) Álvarez, M.C. 1990: La Baronia de la Conca d’Òdena, Barcelona. (CAR) Rodríguez, F. 2004: Los Cardona: familia, poder y territorio en Catalunya (siglos x-xiii), Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona. (CC-II) Abadal, R. d’ 1926-52: Catalunya Carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya, Barcelona. (CC-IV) Ordeig, R. 1999: Catalunya Carolíngia, Vol. IV. Els comtats d’Osona i Manresa, Barcelona. (CC-V) Sobrequés, S., Riera, S. i Rovira, M. 2003: Catalunya Carolíngia, volum V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada, Barcelona. (CC-VI) Ponsich, P. 2006: Catalunya Carolíngia, volum VI. Els comtats de Rosselló, Conent, Vallespir i Fenollet, Barcelona. (CDSG) Martí, R. 1997: Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100), Barcelona. (CM) Rouquette, J. et Villemagne, A. 1912: Cartulaire de Maguelonne. Tome Premier, Montpellier. (CRMO) López, J.E. 1980: Crónica mozárabe de 754. Edición crítica y traducción, Zaragoza. (CSC) Rius, J. 1945-1947: Cartulario de Sant Cugat del Vallés, Barcelona. (CSM) Gil, I. 1973: Corpus Scriptorum Muzarabicorum, Madrid. (DACCB) Baucells, J., Fàbrega, A., Riu, M., Hernando, J. i Batlle, C. 2006: Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI, Barcelona, 5 vols. (DACS) Bach, A. 1996-1997: Els documents, del segle XI, de l’Arxiu Capitular de Solsona, Urgellia, 13, 37-334. (DACSU) Baraut, C. 1979: Els documents, dels segles IX i X, conservats a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, Urgellia, 2, 7-145; Baraut, C. 1980: Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, Urgellia, 3, 7-166; Baraut, C. 1982: Els documents, dels anys 1036-1050, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, Urgellia, 5, 7-158; Baraut, C. 1988-
Conclusions. Sintetitzant en unes breus línies nals les principals idees i aportacions que s’han anat exposant, direm que el grup de topònims format pels derivats de palatium a Catalunya i a Llenguadoc constitueix un bloc homogeni, geogràcament delimitat i diferenciat respecte dels del nord del regne franc o d’altres grups hispànics. Pel que s’observa en la documentació primerenca d’època carolíngia i comtal, els topònims semblen xar-se amb anterioritat a la pròpia conquesta franca, passant en molts casos a donar nom a villae, villares, loci o alodia durant els segles IX-X. Queda clara, per altra banda, la seva titularitat pública original, delatada per la seva associació, ben documentada en un nombre important de casos, al sc reial i a personatges pertanyents als llinatges que ocupen càrrecs comtals i vescomtals. Així mateix, pensem que l’explicació més plausible en relació a la seva dispersió territorial pot venir per la seva identicació com a part integrant del primitiu sc territorial adscrit al primer estat andalusí. És més, i segons l’argumentació desenvolupada més amunt, proposem que cal relacionar la creació bàsica d’aquesta xarxa amb la conquesta de la regió per part dels emirs al-SamЀ i, posteriorment i en menys mesura, ‘Anbasa, amb una cronologia inicial, per tant, situada entre els anys 719 i 726, fet que evidentment no nega modicacions posteriors del conjunt. Ens impel·leix a aquesta consideració el context històric conegut sobre la conquesta islàmica i la formació d’al-Andalus i també algunes aportacions arqueològiques recents que dibuixen, conjuntament, un escenari d’integració per les armes d’aquesta àrea en concret que determinaria l’adscripció de les terres conquerides, o de part d’elles, al sc fundiari del nou estat, on cal cercar l’origen, bé estrictament com a khums, bé segons una altra solució, dels palatia. La línia a seguir passa, doncs, indefectiblement, per la identicació i caracterització arqueològica d’emplaçaments vinculats al topònim, un camí complicat i amb força dicultats, però on no manquen les primeres proves signicatives, com és ara la constituïda per aquells enterraments prop de Carcassona, testimoni de moment puntual però rellevant d’un registre que haurà de denir la recerca arqueològica futura.
174
J. Gibert: De Guissona a Magalona 1989: Els documents, dels anys 1101-1150, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, Urgellia, 9, 7-312. (DADS) Bach, A. 2002: Diplomatari de l’Arxiu Diocesà de Solsona (1101-1200), Barcelona. (DCB) Fàbrega, A. 1995: Diplomatari de la Catedral de Barcelona. Documents dels anys 844-1260, Volum I (844-1000), Barcelona. (DCV) Ordeig, R. 2000-2010: Diplomatari de la catedral de Vic, segle xi, Vic, 6 vols. (DEC) Ordeig, R. 1993-2004: Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), Vic, 6 vols. (DM) Tretón, R. 2010: Diplomatari del Masdéu, 5 vols., Barcelona. (DSCM) Altés, F.X. 1994: El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, I: anys 900-999, Studia Monastica, 36, fasc. 2, 223-302; Altés, F.X. 1995: El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, II: anys 1000-1077, Studia Monastica, 37, fasc. 2, 301-394; Altés, F.X. 1996: El diplomatari del monestir de Santa Cecília de Montserrat, III: anys 1079-1200. Índex, Studia Monastica, 38, fasc. 2, 291-400. (DSLM) Puig, P. 1995: El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI, Barcelona. (DSMS) Bolòs, J. 2006: Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles X-XV), Barcelona. (DSPP) Bolòs, J. 2009: Diplomatari del monestir de Sant Pere de la Portella, Barcelona. (DTDA) Sabarthès, A. 1912: Dictionnaire topographique du Département de l’Aude, Paris. (DVC) Galera, A. 1998: Diplomatari de la vila de Cardona (anys 966-1276), Barcelona. (FRED) Devillers, O. et Meyers, J. 2001: Frédégaire. Chronique des temps mérovingiens (Livre IV et Continuations), Turnhout. (HGL-II) Devic, C. et Vaissete, J. 1875: Histoire Générale de Languedoc avec des notes et les pièces justicatives. Tome deuxième, Toulouse. (HGL-V) Devic, C. et Vaissete, J. 1875: Histoire Générale de Languedoc avec des notes et les pièces justicatives. Tome cinquième, Toulouse. (LG-I) Magnou-Nortier, E. et Magnou, A.E. 1996: Recueil des chartes de l’Abbaye de La Grasse. Tome I, 779-1119, Paris. (LG-II) Pailhès, Cl. 2000: Recueil des chartes de l’Abbaye de La Grasse. Tome II, 1117-1279, Paris. (LRV) Laterculus regum visigothorum, Monumenta Germaniae Historica, Chronica Minora, III.
des textes, traduction de l’arabe et annotations critiques par E. Fagnan. Édition remaniée et présentée par Abderrahmane Rebahi, Alger. Bibliograa. Abadal, R. d’ 1980: Els primers comtes catalans, Barcelona. Abadal, R. d’ 1986, Catalunya Carolíngia I-1. El domini carolingi a Catalunya, Barcelona. Aguilar, V. 1994: Onomástica de origen árabe en el reino de León (siglo X), al-Qantara, 25, 351-363. Arjona, A. 2005: La aldea de Maruanas, Balat Marwan (Palacio de Marwan), en El Carpio en el Califato omeya de al-Andalus, Crónica de Córdoba y sus pueblos, 11, 55-58. Balaguer, C. i Pojada, P. 2005: Diccionari català-occità, occitan-catalan, Barcelona. Barceló, M. 1979: La primerenca organització scal d’al-Andalus segons la «Crònica del 754» (95/713[4]-138/755), Faventia, 1, 231-261. Barruol, G. 2002: Sextantio (Substantion). Castelnau-leLez (Hérault), Les agglomérations gallo-romaines en Languedoc-Roussillon, «Monographies d’Archéologie Méditerranéenne», 13, Lattes, 468-482. Bassède, L. 1990: Toponymie historique de Catalunya Nord, Perpinyà. Bea, D. i Arola, R. 2004: La vil·la romana de l’Hort del Pelat (Riudoms, Baix Camp), Butlletí Arqueològic, 24, 75-95. Bermond, I. 2002: Mesua. Mèze (Hérault), Les agglomérations gallo-romaines en Languedoc-Roussillon, «Monographies d’Archéologie Méditerranéenne», 13, Lattes, 371-378. Bolòs, J. 2003: El naixement d’un nou paisatge: Catalunya als segles IX-XII, El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, 133-152. Bonnassie, P. 1979: Catalunya mil anys enrera: creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle X al nal del segle XI. Volum I: Economia i societat pre-feudal, Barcelona. Bonnassie, P. 2001: Les sociétés de l’an mil: un monde entre deux âges, Brussel·les. Buࣆat, L. et Pellecuer, Ch. 2001: La viticulture antique en Languedoc-Roussillon, Gallia, 58, 91-111. Cabié, E. 1900: Codicille de Garsinde, comtesse de Toulouse et d’Albigeois, vers 972-974. Étude géographique, Revue historique, scientique et littéraire du Département du Tarn, 17, 181-202. Catafau, A. 1998: Les celleres et la naissance du village en Roussillon (Xe-XVe siècles), Perpinyà. Cauvet, E. 1898: Étude historique sur l’établissement des espagnols dans la Septimanie aux VIIIe et IXe siècles et sur la fondation de Fontjoncouse par l’espagnol Jean, au VIIIe siècle, Montpeller. Chalmeta, P. 1994: Invasión e islamización: la sumisión de Hispania y la formación de al-Andalus, Madrid.
Fonts àrabs. Anònim trad. 2002: La conquista de al-Andalus, trad. M. Penelas, Madrid. Bramon, D. 2000: De quan érem o no musulmans, Textos del 713 al 1010, Vic. Ibn al-AЪìr trad. 2007: Annales du Maghreb et de l’Espagne (22-603 de l’Hégire/642-1207 ap. J.-C.), Choix
175
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) Comps, J. P. 2003: Via de carles, via Conentana, caminum Franceschum
… et quelques autres. De la Tet à l’Albère, l’apport des textes médiévaux à la recherche de la voirie ancienne, Elna, ciutat i territori. L’historiador i l’arqueòleg en la seva ciutat. Homenatge a Roger Grau, «Actes de la segona Trobada d’Història i d’Arqueologia d’Elna (1999)», Elna, 45-73. Comps, J. P. 2007: Routes et organisation du territoire, Les Pyrénées-Orientales, «Carte Archéologique de la Gaule», Paris, 116-123. Coromines, J. 1986: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, Barcelona. Coromines, J. 1996: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, vol. VI, Barcelona. Courrent, P. et Héléna, Ph. 1935: Répertoire archéologique du Département de l’Aude. Période gallo-romaine, Montpeller. Daura, A. i Sànchez, E. 1987: Sondeigs arqueològics al Puig Cardener (Manresa), Miscel·lània d’Estudis Bagencs, 5, 87-97. DDAA 2007: Nomenclàtor toponímic de la Catalunya Nord, Barcelona. De Miguel, M. P. 2007: La maqbara de la Plaza del Castillo (Pamplona, Navarra): avance del estudio osteoarqueológico, Villa 2. Villes et campagnes de Tarraconaie et d’al-Andalus (VIe-XIe siècle): la transition, Toulouse, 183-197. Despratx, A., Gardel, M.E. et Jeanjean, C. 2007: Le versant sud de la Montagne Noire entre Antiquité et Moyen Âge: première approche, Domitia, 8, 165-184. Du Cange, Ch. 1883-1887: Glossarium mediae et inmae latinitatis, Niort (ed. L. Favre). Fàbrega, A. 2006: El camí ral de Manresa a Cardona, Dovella, 91, 22-28. Favory, F. 2002: Le Castellas. Murviel-lès-Montpellier (Hérault), Les agglomérations gallo-romaines en Languedoc-Roussillon, «Monographies d’Archéologie Méditerranéenne», 13, Lattes, 418-468. Feugère, M. 2002: Militaria de Gaule méridionale, 19. Le mobiliaire militaire romain dans le département de l’Hérault, Gladius, 22, 73-126. Folch, C. 2003: Estratègies de conquesta i ocupació islàmica del nord-est de Catalunya, Quaderns de la Selva, 15, 139-154. García Sanjuan, A. 2008: Formas de sumisión del territorio y tratamiento de los vencidos en el derecho islámico clásico, El cuerpo derrotado: cómo trataban musulmanes y cristianos a los enemigos vencidos (Península Ibérica, ss. VIII-XIII), Madrid. Gibert, J. 2004: Toponímia i establiments emirals al Baix Llobregat, Materials del Baix Llobregat, 10, 7983.
Gibert, J. 2005: La integració a al-Andalus dels territoris a ponent del Llobregat, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XVI, 39-72. Gibert, J. 2007: Els palatia septimans: indicis de l’organització territorial andalusina al nord dels Pirineus, Anuari d’Estudis Medievals, 37/1, 1-26. Gibert, J. 2011:198 L’Alta Edat Mitjana a la Catalunya Central (segles VI-XI). Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat, Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona. Guy, M. 2002: Routes et organisation du territoire, Narbonne et le Narbonnais, «Carte Archéologique de la Gaule», Paris, 94-99. Guy, M. et Passelac, M. 2009: Les routes, L’Aude, «Carte archéologique de la Gaule», Paris, 66-84. Hamlin, F. 1988: Les noms de lieux du département de l’Hérault, Nimes. Huete, M. 1994: Fuentes menores para el estudio de la historiografía latina de la alta edad media hispánica (siglos VII-X), Medievalismo, 4, 5-26. Iversen, F. 2009: Royal villas in Northern Europe, The archaeology of early medieval villages in Europe, Bilbao, 99-112. Journet, C 1964-65: Le site archéologique et la mosaïque de Palats (Laure-Minervois), Bulletin de la Société d’Études Scientiques de l’Aude, 65, 179-183. Kotarba, J.; Castellví, G.; Mazière, F. (dir.) 2007: Les Pyrénées-Orientales, «Carte Archéologique de la Gaule», Paris. Loppe, F. 2009: Minerve. Le Village-Bastion sud, Bilan scientique de la région Languedoc-Roussillon 2007, 128-129. Lugand, M. et Bermond, I. (dir.) 2001: Agde et le Bassin de Thau, «Carte archéologique de la Gaule», Paris. Maíllo, F. 1999: Vocabulario de historia árabe e islámica, Madrid. Manzano, E. 1998: Árabes, bereberes e indígenas: alAndalus en su primer periodo de formación, «L’incastellamento». Actas de las reuniones de Girona (26-27 de Noviembre de 1992) y de Roma (5-7 de Mayo de 1994), Roma, 291-305. Manzano, E. 2006: Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de al-Andalus, Barcelona. Mañé, P. 1980: Estudi i identicació d’un topònim arrahonès: «Palatio Serpentis», Arraona, 9, 1130. Marichal, R. et Sénac, Ph. 2007: Ruscino: un établissement musulman du VIIIe siècle, Villa 2 - Villes et campagnes de Tarraconaise et d’al-Andalus (VIe-XIe siècles): la transition, Toulouse, 67-94. Martí, R., 1999: Palaus o almúnies scals a Catalunya i al-Andalus, Les societés méridionales à l´age féodal. Hommage à Pierre Bonnassie, Tolouse, 63-70.
176
J. Gibert: De Guissona a Magalona Martí, R., 2005: Palacios y guardias emirales en Cataluña, II Congreso de Castellología Ibérica, Alcalá de la Selva, 2001, Madrid, 293-309. Martí, R. 2011: Los territorios catalanes en la encrucijada del 711, Zona Arqueológica, 711. Arqueología e historia entre dos mundos, Alcalá de Henares, 11-24. Martí, R; Camprubí, J. 1997-2001: Evolució del poblament a la Plana Central del Berguedà des de l’època baix-imperial ns l’alta edat mitjana, 1997-2001, Informes i memòries inèdits, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Martí, R.; Viladrich, M. 2000: Guissona, origen del Bisbat d’Urgell, La transformació de la frontera al segle XI, «Col·lecció El Comtat d’Urgell», 4, Lleida, 37-66. Mauné, S. 2002: Le Camp Romain. Aumes (Hérault), Les agglomérations gallo-romaines en LanguedocRoussillon, «Monographies d’Archéologie Méditerranéenne», 13, Lattes, 318-332. Ollich, I., 1999: Vic. La ciutat a l’època carolíngia, Catalunya a l’època carolíngia. Art i Cultura abans del romànic (segles IX i X), Barcelona, 89-94. Ournac, P., Passelac, M. et Rancoule, G. (dir.) 2009: L’Aude, «Carte archéologique de la Gaule», Paris. Padilla, J. I., 1997: Memòria sobre la intervenció arqueològica al jaciment del Palau Vell de la Coma de Bergús (Cardona, Bages), 1997, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Padilla, J.I. y Galera, A., 1998: El Puig de Palà de Coma (ss. X-XVI) (Bergús, Cardona, Bages), I Simposium d’Arqueologia Medieval. Homenatge al Prof. Manuel Riu. Pre-Actes, Berga, 22-23. Palet, J.M. 1999-2000: Dinàmica territorial de l’antiguitat a l’edat mitjana a Catalunya: arqueomorfologia i estudi de casos, Territori i societat a l’Edat Mitjana, III, 75-110. Palol, P. de 2004: El castrum del Puig de les Muralles de Puig Rom (Roses, Alt Empordà), Girona. Parvérie, M. 2008: La circulation des monnaies arabes en Aquitaine et Septimanie (VIIIe-IXe siècles), Bulletin de la Société Numismatique du Limousin, XV. Pellecuer, Ch. et Pomarès, H. 2001: Crise, survie ou adaptation de la villa romaine en Narbonnaise première? Contribution des récentes recherches de terrain en Languedoc-Roussillon, Les campagnes de la Gaule à la n de l’Antiquité, Antibes, 503-532. Pérez, S. 2008: Toponímia d’origen islàmic a la Catalunya Vella, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 110, 64-87. Peterson, D. 2009: Frontera y lengua en el Alto Ebro, siglos VIII-XI. Las consecuencias e implicaciones de la invasión musulmana, Logroño, 2009. Petrús, M. 1957-1958: Prospecciones arqueológicas en la comarca de Cardona, Ampurias, XIX-XX, 208-216.
Pezin, A. 2002: Illiberris. Elne (Pyrénées-Orientales), Les agglomérations gallo-romaines en LanguedocRoussillon, «Monographies d’Archéologie Méditerranéenne», 13, Lattes, 113-119. Piñero, J. i Serra, R. 2008: El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font de Cirerencs (Castellgalí), Dovella, 98, 5-14. Ponsich, P. 1952: Le site gallo-romain de Palol, Études Roussillonnaises, 4, 286-288. Ponsich, P. 1980: Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics «Països» de RossellóVallespir-Conent-Capcir-Cerdanya-Fenolledès, «Revue Terra Nostra», 37. Ponsich, P. 1995-1995: Le problème de la partition du comté de Roussillon entre les maisons de Cerdagne et d’Empories à la mort du comte Miron I le Vieux (896), Études Roussillonnaises, 13, 91-102. Ponsich, P. 2003: Le groupe cathédral du vicus Helena et les origines de la ville épiscopale, Elna, ciutat i territori. L’historiador i l’arqueòleg en la seva ciutat. Homenatge a Roger Grau. Actes de la segona Trobada d’Història i d’Arqueologia d’Elna (1999), Elna, 131-139. Rancoule, G. 2002: La Lagaste. Pomas et Rouࣉacd’Aude (Aude), Les agglomérations gallo-romaines en Languedoc-Roussillon, «Monographies d’Archéologie Méditerranéenne», 13, Lattes, 127-137. Rancoule, G. 2010: Pomas, Rouࣉac d’Aude. Pas de La Lagaste, Gaure, Bulletin de la Société d’Études Scientiques de l’Aude, 110, 166-167. Roig, J. 2009: Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Catalunya (siglos VI-X), The archaeology of early medieval villages in Europe, Bilbao, 207-251. Sabarthès, A. 1906: Étude sur la toponomastique de l’Aude, Bulletin de la Comission Archéologique de Narbonne, IX, 288-316. Samson, R. 1994: Carolingian palaces and the poverty of ideology, Meaningful architecture: social interpretation of buildings, 99-131. Schneider, L. 2007: Structures du peuplement et formes de l’habitat dans les campagnes du sud-est de la France de l’Antiquité au Moyen Âge (IVe-VIIIe s.). Essai de synthèse, Gallia, 64, 11-56. Schneider, L. 2008a: Cité, castrum et «pays»: espace et territoires en Gaule méditerranéenne durant le haut Moyen Âge. L’exemple de la cité de Nîmes et du pagus de Maguelone (Ve-XIe siècles), Le château et la ville. Espaces et réseaux (VIe-XIIIe siècle), «Castrum 8», Madrid, 29-69. Schneider, L. 2008b: Aux marges méditerranéennes de la Gaule mérovingienne. Les cadres politiques et ecclésiastiques de l’ancienne Narbonnaise Iere entre Antiquité et Moyen Age (Ve-IXe siècles), L’espace du diocèse. Genèse d’un terrioire dans l’occident médiéval (Ve-XIIIe siècle), 69-95. Schneider, L. 2010: Castra, vicariae et circonscriptions intermédiaires du haut Moyen Age méridional 177
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX) Soler, J. i Ruiz, V. 1999: Els palaus de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia, Terme, 15, 38-51. Terés, E. 1992: Antroponimia Hispanoárabe (Reejada por las fuentes latino-romances) (parte nal), Anaquel de Estudios Árabes, 3, 11-36. Torras, M. 1996: Els camins tradicionals del Bages, Dovella, 53, 17-20. Vial, J. 2003: Le Montpelliérais, «Carte archéologique de la Gaule», Paris. Vila, J.M. 2010: Sant Sadurní de Rotgers (Borredà). Arqueologia i història, Barcelona. Vilaginés, J. 2004: Els orígens de Parets (904). El primer document i els seus protagonistes, Notes, 19, 49-66. Virgili, A. 1984: La qüestió de TarraqĬna abans de la conquesta catalana, Quaderns d’Història Tarraconense, 4, 7-36.
(IXe - Xe siècle)b : Le cas de la SeptimanieGothie, Ecritures de l’espace social. Mélanges d’histoire médiévale oࡊerts à Monique Bourin, Paris, 237-266 Schwaller, M. 1981: Monnaies d’Aumes (oppidum et environs), Études sur Pézenas et l’Hérault, 12, 31-35. Sénac, Ph. 2002: Les Carolingiens et al-Andalus (VIIIeIXe siècles), Paris. Sénac, Ph. 2009: Nota sobre la conquista musulmana de la Narbonense (siglo VIII), Cristianos y musulmanes en la Península Ibérica: la guerra, la frontera y la convivencia, «XI Congreso de Estudios Medievales», León, 163-176. Sénac, Ph., Gasc, S., Rebière, J. et Savarese, L. 2010: Note sur quelques fulīs de Narbonnaise (première moitié du VIIIe siècle), al-Qantara, 31-1, 225-243. Serra, J. 1962, Història de Cardona, volum I, Tarragona.
Catalunya Central Nº Topònim antic 1 Palatiolo 2 Palacium Serpentibus 3 Palacio 4 Paladolo 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26
Palacios Palazol
Palacio de Avezia Palau Bernat Palaz
Palazol Palacio de Berga Palatios Palaco Palaciolo Falazol/Palazol Palacio Palacium
Forma actual Pla de Palou El Palau Santa Creu de Palou
Localització Sant Joan de Vilatorrada (Bages) Callús (Bages) Sallent (Bages) Calders (Bages) Mura (Bages)
Primera menció 978 (CC-IV: 1247) 1098 (DSPP: 43) 1056 (DCV: 1140) 956 (CC-IV: 764)
Castellgalí (Bages) 980 (CC-IV: 1312) Rajadell/Manresa (Bages) 1039 (DSCM: 168) Cal Palà Aguilar de Segarra (Bages) Mas del Palà/Palau Aguilar de Segarra (Bages) El Palà Vacarisses (Vallès Occidental) Rocafort (Bages) 932 (CC-IV: 386) Sallent/Avinyó (Bages) 1776 (DSPP: 310) Coll de Palau Moià/Collsuspina (Bages/Osona) Palau Olvan/Sagàs (Berguedà) 1030 (DACSU: 434) Palau del Roc Santa Maria de Merlès (Berguedà) Roc de Palou Avià (Berguedà) Palou Montmajor (Berguedà) 982/983 (DSMS: 24) Berga (Berguedà) 1072 (ACB-II: 848) Palà de Coma Cardona (Bages) 981 (CAR: 8) Palà de Torroella Navàs (Bages) 992/993 (DSMS: 36) Palou Lladurs (Solsonès) 1074 (DACS: 200) Falou Llobera (Solsonès) 1037 (DEC: 154) Riner/Clariana (Solsonès) 1119 (DADS: 160) El Palà La Molsosa (Solsonès) Can Palà? Òdena (Anoia) 1082 (BCO: 22) Cal Palau Santa Maria de Miralles (Anoia) Figura 1. Quadre dels palatia de Catalunya Central.
178
Categoria mansus locus
locus
parrochia (994) pecia alodium
torrente locus locus locus locus locus domus alodium
J. Gibert: De Guissona a Magalona Septimània Nº 1 2 3 4 5 6
Topònim antic Palatio Rodegario Palaciolus Palacium Palatiolo subteriore Palatiolum superiorem palaciolo
7 Paladdanum 8 9 10 Palatio 11 Palatio Monnoso 12 Palau 13 Palau 14 Paladol 15 16 17 18 palatiolo 19 20 uale Corbaria palatio 21 22 23 24 Palatium 25 Palazol 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39
Forma actual Palau del Vidre
Palol d’Avall Palol d’Amunt
Palaldà El Palau El Palol
Els Palaus Palasol Prat d’en Palau Pedra d’en Palau Parazol Les Palats Balats Les Palats Parazols
Palacio Palaizol
Les Palais Parazols
Palazols
Font Parazol Parazols Parazols
Palaz Palacio Parazols
Les Palats
Palazool
Les Parazols Parazols Parasol Parazols Pallas
Palatium Palacio
Localització Palau del Vidre (Rosselló) Palau del Vidre (Rosselló) Ortafà (Rosselló) Elna (Rosselló) Elna (Rosselló)
Primera menció 899 (CC-VI: 157) 1238 (DM: 358) 1279 (DM: 912) 915 (CC-VI: 188) 844 (CC-VI: 35)
Sant Pere de Riuferrer (Arles, 832 (CC-VI: 17) Vallespir) Palaldà (Vallespir) 814 (CC-II: p. 319) Ceret (Vallespir) Ceret (Vallespir) 1194 (DM: 155) Sant Joan de Pladecorts (Vallespir) 976 (fals, CC-VI, ap. X) Malloles (Rosselló) 967 (CC-VI: 448) Orla (Rosselló) 1280 (DM: 951) Pesillà de la Ribera (Rosselló) 1271 (LG-II: 249) Sant Feliu d’Avall (Rosselló) 1159 (DM: 64) Millars (Rosselló) Neac (Rosselló) Cornellà de Conent Torrelles de la Salanca (Rosselló) 963 (CC-VI: 432) Ribesaltes (Rosselló) Villefalse (Sigean, Aude)? c. 751 (FRED: 222) Padern (Aude) Cascastel-des-Corbières (Aude) Durban (Aude) Fontjoncouse (Aude) 1204 (DTDA: 289) Saint-Laurent-de-la-Cabrerisse (Aude) 859?, 1118 (LG-I: 25, 203) Saint-Laurent-de-la-Cabrerisse (Aude) 1172 (DTDA: 288) Quillanet (Bizanet, Aude) 1179 (DTDA: 290) Conques-sur-Orbiel (Aude) Bagnoles (Aude) Fontiers-Cabardès (Aude) Pomas (Aude) Laure-Minervois (Aude) Azille (Aude) Quarante (Hérault) Nissan-lez-Ensérune (Hérault) Cazouls-lès-Béziers (Hérault) Villeneuve-lès-Béziers (Hérault) Mèze (Hérault) Lavérune (Hérault)
Figura 2. Quadre dels palatia de Septimània.
179
Categoria villa locus locus villa
villa
vinea locus pecia locus
ecclesia locus ecclesia (1183)
1101 (DTDA: 290)
villa
s. XII 1262 (DTDA: 289) 1256 (DTDA: 290)
locus
c. 972 (HGL-V: 275)
alodium
c. 960 (HGL-V: 13) s. XII (CM: 30)
curtem
Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación scal en Al-Andalus (ss. VII-IX)
Mapa 1. Dispersió del topònim palatium i derivats a la Catalunya Central.
180
J. Gibert: De Guissona a Magalona
Mapa 2. Dispersió del topònim palatium i derivats a la Septimània.
181
Lihat lebih banyak...
Comentarios
