Construint Espanya, construint l’Estat, en contra del País Valencià. L’abans i el després de la Nova Planta

Construint Espanya, construint l’Estat, en contra del País Valencià. L’abans i el després de la Nova Planta1 Antoni Furió, Universitat de València

Un llibre del malaguanyat historiador Ernest Lluch es titulava ben expressivament Les Espanyes vençudes del segle xviii,2 i és que, efectivament, d’Espanya i d’Espanyes n’hi ha hagut moltes, com hi ha hagut també moltes maneres d’entendre-la i d’organitzar políticament la convivència entre els diversos pobles que cohabiten en la península Ibèrica. Mentre que a la corona d’Aragó

1

Potser un títol més escaient per a aquest text hauria estat De les Espanyes medievals a l’Espanya una, i de com això afectà i afecta els valencians, però la reacció desmesurada que ha merescut la celebració mateixa del congrés, abans fins i tot que es conegués el contingut de les intervencions, i sobre la qual he reflexionat a «Inquisició preventiva», L’Espill, 45 (2014), p. 141-148 (http://www.uv.es/lespill/articles/furio45.pdf), no fa sinó confirmar la idea central d’aquest escrit, condensada de manera més descriptiva que provocativa en l’encapçalament, a saber, que la formació nacional d’Espanya —un procés en constant construcció, ja que les nacions ni són eternes ni es creen d’una vegada per totes—, en la mesura que Espanya se simplifica i s’assimila amb Castella, s’ha fet i es fa contra les Espanyes no castellanes.

2

Barcelona, Crítica, 1999. La reflexió que havia emprès Ernest Lluch amb aquesta i altres contribucions, i les conseqüències polítiques que en derivava, quedaren tallades d’arrel amb el seu assassinat l’any següent. Les consideracions de Lluch, un intel·lectual vigorós i assenyat, van ser rebudes amb incomprensió i desdeny als medis historiogràfics i polítics a l’altra banda de l’Ebre. Tot al contrari que al País Valencià, on va ser professor i s’implicà també políticament (vegeu La via valenciana, València, Tres i Quatre, 1976) i on les seves tesis sempre han estat acollides amb interès, al marge de si eren compartides o no. Una mostra recent n’és el llibre de Joan Romero, Espanya inacabada, València, PUV, 2006 (hi ha també versió castellana, en la mateixa editorial i el mateix any), una raonada i intel·ligent proposta de pensar —i articular políticament— Espanya en termes plurinacionals, de tractar de manera complexa i subtil realitats complexes, i d’entendre-les, en comptes de com un problema o una amenaça, com a fortalesa i oportunitat. El llibre de Romero, l’enèsima proposta des de la «perifèria» menystinguda des del «centre», mostra ben clarament que el «problema» no es circumscriu només a Catalunya, o a Catalunya i al País Basc, sinó que s’estén també a les altres Espanyes vençudes, a les Espanyes no castellanes i que afecta, en definitiva, la constitució i l’organització polítiques de l’Estat espanyol.

1

Vàrem mirar ben al lluny del desert

Espanya va ser durant l’edat mitjana una mera expressió geogràfica —com ho pugui ser avui la de península Ibèrica o, en anglès, la de Iberia, per referir-se conjuntament a Espanya i Portugal—, a Castella, si més no a partir del segle xiii, el terme tenia ja una clara connotació política i ideològica, recollida entre altres en l’obra de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, De rebus Hispaniae, on, segons un altre historiador recentment desaparegut, Miquel Barceló, es troba ja esbossat el que serà el cànon o guió de la història d’Espanya,3 o en l’Estoria de España, impulsada per Alfons X el Savi. Ambdues obres eren alhora dos grans projectes historiogràfics i polítics que pretenien reclamar per a Castella no sols l’herència de l’antic regne visigot de Toledo, sinó també la continuïtat històrica d’Espanya des dels seus orígens més remots. És a dir, que mentre que a la corona d’Aragó era un espai geogràfic en el qual convivien diversos regnes,4 a Castella prenia cos la identificació amb la Hispània visigoda, romana i fins i tot anterior. Espanya era Castella, i això tenia una dimensió política: la primacia de Castella per sobre de tot el territori peninsular, fragmentat en diversos regnes. Aquesta voluntat d’hegemonia es concretaria i transmetria sobretot en les cròniques i obres historiogràfiques de la baixa edat mitjana, en particular en les ja citades de l’arquebisbe de Toledo i Alfons X, que tindrien una gran influència sobre la manera d’entendre i escriure la història en tots els regnes peninsulars, inclosa la corona d’Aragó. I potser fos la insatisfacció amb què Jaume I va llegir la crònica de Rodrigo Jiménez de Rada i el contrast 3

Barceló en parlà en molts dels seus escrits, en particular els publicats a la revista L’Espill, però vegeu sobretot l’última entrevista que li van fer, pocs mesos abans de la seva mort, on el «guió de la història d’Espanya» és un tema recurrent: Josep M. Muñoz, «Miquel Barceló, estudiós d’exterminis». L’Avenç, 393, p. 12-22 (setembre de 2013).

4

En la mesura que el terme «Espanya» expressava fonamentalment una realitat geogràfica i s’identificava amb el conjunt de la península, els textos catalans l’assimilen inicialment amb Al-Àndalus —com quan, al segle xii, els conqueridors cristians parteixen ad detrimentum Yspanie—, en la mesura que els successius estats musulmans ocupaven la major part del territori peninsular. Per contra, després de la gran expansió territorial dels regnes cristians al segle xiii a costa d’Al-Àndalus, el terme, sense canviar de significat, passà a reflectir la nova realitat geopolítica, i Jaume I pot dir en la seva crònica que Catalunya «és lo millor regne d’Espanya». Tot i això, en documents i textos literaris valencians del segle xv encara s’identificava Espanya amb el sultanat musulmà de Granada. Vegeu Antoni Furió (2014). Las Españas medievales, a Historia de las Españas, a cura d’A. Furió i J. Romero. València: Tirant lo Blanch.

2

Construint Espanya, construint l’Estat

que observava entre el relat dels fets que anava imposant-se, de matriu i intenció castellanes, i la realitat històrica que ell havia viscut i, sobretot, la imatge que tenia de si mateix el que el portaria, segons suggereix Stefano Cingolani, a escriure la seva pròpia crònica, el Llibre dels fets, alhora com a rèplica i com a reivindicació del poder i el prestigi de la casa reial d’Aragó.5 Era, si més no, un intent de construir un relat alternatiu al que s’estava difonent des de Castella i d’escriure una memòria reial/nacional pròpia, que tindria continuïtat en les cròniques posteriors de Desclot, Muntaner i Pere el Cerimoniós.6 Amb els Reis Catòlics i la unió dinàstica de Castella i la corona d’Aragó, el concepte d’Espanya començà a voler dir alguna cosa més per als catalans en general i els valencians en particular. És cert que, per a la gran majoria de la població, pagesos i menestrals que no havien sortit mai del país ni havien vist mai un mapa, resultava difícil representar-se els contorns de la península Ibèrica i menys encara, poc després, els de la nova monarquia hispànica, amb territoris tan dispersos, d’Itàlia als Països Baixos i a l’Amèrica recentment conquerida.7 Però els contactes del regne de València amb la veïna Castella, ja intensos des d’antic, tant a través dels mercaders com dels immigrants que venien regularment de Múrcia, d’Andalusia i, en general, de tota la corona castellana, s’incrementaren amb la unió dinàstica i la introducció del tribunal de la Inquisició, de manera que el castellà era una llengua que, si bé encara minoritàriament, se sentia ja a molts llocs del país i que molta gent entenia.8 Per altra part, des del començament del segle xvi, 5

Stefano Cingolani (2008). «Memòria, llinatge i poder: Jaume I i la consciència històrica». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XIX, p. 101-127.

6

En efecte, a les quatre grans cròniques, com als tallers historiogràfics de Saint Denis, St Albans o Toledo, no sols s’escrivia la memòria reial sinó també la memòria «nacional» dels nous estats europeus. França i Castella (i més tard Espanya) són producte tant de les conquestes dels seus monarques, que n’eixamplaven els límits territorials, com del relat històric elaborat pels seus cronistes, que contribuïa a crear una consciència comuna, sobre la base d’una «memòria» i un «destí» compartits.

7

A la baixa edat mitjana i els primers temps moderns, eren molt pocs encara els qui podien fer-se una idea de la península en el seu conjunt, per haver viatjat o per haver-la vist representada en mapes o cartes de navegació, com era el cas, a més dels patrons i la tripulació de les naus, dels mercaders, dels ambaixadors i dels homes d’armes.

8

En Les obres o trobes en llaors de la Verge Maria, el primer llibre literari imprès a la península, publicat a València el 1474, s’incloïen quaranta poemes en català, quatre en

3

Vàrem mirar ben al lluny del desert

les impremtes valencianes començaren a publicar llibres en castellà destinats a un públic més ampli que l’estrictament valencià, amb la vista posada en tot el mercat hispànic, on el castellà anava imposant-se com a llengua literària i de cultura.9 I també molts valencians l’adoptaren, començant per l’alta noblesa i bona part de les classes dirigents, perquè era la llengua de la cort.10 No era cap fenomen singular. Això mateix passava en altres ciutats i regnes de la monarquia, de Nàpols i Milà als Països Baixos i Portugal. El castellà era la llengua de prestigi en els primers segles de l’edat moderna, com més tard ho seria el francès, que esdevindria la llengua de l’alta noblesa europea, de la diplomàcia i de les corts de Berlín i Sant Petersburg, de Viena i d’Estocolm. No era tampoc només una qüestió de llengua. Els valencians s’estaven incorporant també a la nova idea d’Espanya estesa tant des de la cort i l’administració reial com des de la literatura i la història, a la idea d’una major unitat i cohesió polítiques, acceptant fins i tot la primacia de Castella i del castellà com a signes identificadors de la nova monarquia hispànica —un paper que abans, del segle xiii al xv, havien exercit Catalunya castellà i un en italià. És cert que la cultura escrita tenia encara un abast social molt limitat i que, per tant, la presència literària del castellà no es pot considerar gaire indicativa d’una comprensió generalitzada, però, per altra part, els registres judicials, que sovint transcriuen literalment les declaracions de testimonis i acusats, mostren que molts dels immigrants, tant al món urbà com al rural (jornalers, pastors, artesans...), continuaven emprant el seu castellà nadiu com a vehicle de comunicació. 9

La primera edició del Cancionero General d’Hernando del Castillo, el més important en el seu gènere, es va imprimir per primera vegada a València el 1511, amb un tiratge de mil exemplars, que s’esgotà en menys de tres anys; el 1514 apareixia una segona edició, també a València. De La Celestina, un dels llibres més venuts al segle xvi, es van fer a València tres edicions en només quinze anys (1514, 1518 i 1529). Sobre la castellanització dels escriptors i els lectors valencians, vegeu Philippe Berger (1976). «Contribution à l’étude du déclin du valencien comme langue littéraire au Seizième siècle». Mélanges de la Casa de Velázquez, XII, p. 173-195, i, sobretot, Joan Fuster (1976). La Decadència al País Valencià. Barcelona: Curial, i «Decadència i castellanització»(1986), Caplletra: Revista Internacional de Filologia, 1, p. 29-35. Sobre l’impacte de la Inquisició en la castellanització de la cultura valenciana, vegeu Jordi Ventura (1978). Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià. València: Eliseu Climent Editor.

10

Esdevenir cortesà volia dir, entre altres coses, adoptar els usos de la cort, i en primer lloc la llengua. El procés ha estat estudiat, amb caràcter general, per Norbert Elias a La sociedad cortesana (1982). Mèxic, FCE. A València, aquest paper el va jugar sobretot la cort virregnal, especialment durant el període que va ser virreina Germana de Foix, l’ambient de la qual apareix descrit a La Vesita (escrita el 1524-25 i publicada el 1562), de Joan Ferrandis d’Herèdia, i a El Cortesano (1561), de Lluís del Milà.

4

Construint Espanya, construint l’Estat

i el català en la corona d’Aragó—, però sense que això afectés en absolut la identitat política diferenciada del regne de València ni el manteniment de les seves lleis i institucions. Els valencians, com els catalans, els mallorquins i els aragonesos se sumaren aparentment sense reserves al nou projecte polític de la monarquia hispànica, que podien entendre com una extensió o una ampliació del model polític confederal que caracteritzava la corona d’Aragó, amb diversos regnes i territoris, cadascun amb les seues lleis i institucions, units per la figura del sobirà.11 La corona d’Aragó, per altra part, no era només espanyola o ibèrica, sinó que englobava també territoris italians, com els regnes de Nàpols, Sicília i Sardenya. De la mateixa manera, la nova monarquia dels Àustria no era només hispànica o ibèrica, sinó que incloïa igualment territoris italians, borgonyons, flamencs, holandesos, americans, i es presentava com una monarquia composta, és a dir, integrada per diversos territoris que disposaven del seu propi model d’organització política. Això implicava també una concepció de la identitat espanyola de caràcter plural, que ha portat alguns historiadors a parlar d’una Espanya horitzontal, conformada per un agregat de territoris units pel nexe d’un govern comú.12 L’Espanya dels Reis Catòlics, primer, i dels Àustria, després, no estava destinada, doncs, a ser ni una ni castellana. Ni tan sols estava destinada a res, si no creiem en les «unitats de destí». De fet, la seva mateixa existència i continuïtat al començament del segle xvi no deixava de ser molt precària,

11

De vegades se sol oblidar aquest caràcter compost de la corona d’Aragó, enfront del caràcter unitari de la monarquia castellana, i es parla erròniament de la unió de dues corones, la d’Aragó i la de Castella, amb els seus respectius regnes. Castella, però, no era una confederació de regnes, sinó un sol regne, amb una mateixa llei, unes mateixes corts i institucions i una mateixa moneda, de Galícia a Andalusia, i on les denominacions de «regne» (el regne de Múrcia, el regne de Sevilla, el regne de Jaén...) eren merament honorífiques, sense traducció administrativa o institucional. Tot al contrari que a la corona d’Aragó, on els regnes eren entitats jurídicament i administrativament diferenciades. Vegeu Ernest Belenguer (dir., 2007). Història de la Corona d’Aragó. Barcelona: Edicions 62.

12

L’expressió l’ha difós recentment Ricardo García Cárcel a Felipe V y los españoles (2002). Barcelona: Plaza Janés, però havia estat ja utilitzada, fins i tot com a títol d’un llibre, vint anys abans: Francesc X. Blay (1982). Espanya horitzontal (introducció al concepte històric d’Espanya). València: Nau Llibres, el qual s’inspirava al seu torn en Joan Reglà.

5

Vàrem mirar ben al lluny del desert

sotmesa a l’atzar biològic.13 I tampoc no hi havia instàncies unitàries que vinculessin els diferents regnes més enllà de la persona del monarca i dels oficials directament nomenats per aquest.14 Tampoc no es pot dir que, tot i la major extensió geogràfica de Castella i la seva superioritat demogràfica, econòmica i militar, la dels Reis Catòlics fos una Espanya castellana. La corona d’Aragó hi aportava una gran experiència administrativa, diplomàtica 13

De la mateixa manera que el matrimoni entre Ferran i Isabel uní en uns mateixos sobirans la corona d’Aragó i Castella, el matrimoni d’Isabel, la filla i hereva dels Reis Catòlics, amb Manuel de Portugal hauria unit en el fill d’aquests dos, Miquel, les tres corones: Aragó, Castella i Portugal; però Miquel morí el 1500, abans de fer els dos anys. El mateix Ferran, després de la mort d’Isabel i de ser expulsat de Castella, es tornà a casar el 1505 amb Germana de Foix, i si el matrimoni hagués tingut descendència, la corona d’Aragó i Castella haurien tornat al punt anterior. De fet, en una carta al virrei de Sardenya, de 9 de març de 1509, el rei li comunicava l’embaràs de la reina i el consol que això suposaria per als regnes de la corona d’Aragó: «Del preñado de la serenísima Reyna, nuestra muy cara y muy amada muger, somos cierto que vos entre los otros y todo esse Reyno havréis recebido el plazer que es razón esperamos en Dios según el buen camino que fasta aquí ha llevado, succederá en bien lo que sea servicio de Dios y consuelo de todos nuestros Reynos». El fill, però, va nàixer mort. La citació a Ernest Belenguer Cebrià, «Les reines de la Corona d’Aragó i el cas paradigmàtic d’Isabel la Catòlica i Germana de Foix», dins La Corona d’Aragó, segles xii-xviii. L’atzar, que no és ni de bon tros el «motor» de la història, subjecta a moltes «determinacions», hi juga, però, un paper major al que tradicionalment estan disposats a concedir-li els historiadors.

14

Durant el regnat dels Reis Catòlics, com també a la mort de Ferran el 1516, hi hagué dos governadors, un per a Castella i un altre per a la corona d’Aragó, com hi hagué també dos inquisidors generals, cosa que ha portat Joseph Pérez a suggerir que «don Fernando no descarta la posibilidad de que las dos coronas vuelvan a separarse si las circunstancias le son otra vez desfavorables»; vegeu l’obra citada a la nota 20, p. 100). Per altra part, tant la corona d’Aragó com Castella tenien els seus propis ambaixadors a l’exterior, en particular a Roma, que no sempre defensaven els mateixos interessos. Mentre visqué Isabel o quan Ferran tornà a la regència de Castella, no hi hagué problemes i, per exemple en aquest últim període, hi hagué un mateix ambaixador, el valencià Jeroni de Vic, per a les dues corones, però en els moments de crisi, com ara durant l’enfrontament entre Felip el Bell i Ferran el Catòlic, cadascú disposà del seu propi aparell diplomàtic. Ferran hagué de reconstruir pràcticament ex novo les seves xarxes polítiques i clientelars a Roma, que no s’interrompé quan, amb la mort del seu gendre, recuperà la regència de Castella, com ho mostra el seu suport a la creació de la confraria i l’església de Montserrat, «de natione aragonese, cathalana et valenciana» o la fundació també a Roma de dues esglésies-hospitals «de cathalans», la de S. Nicolà i la de Santa Margarita. Cf. Alessandro Serio (2007). «Una representación de la crisis de la unión dinástica: los cargos diplomáticos en Roma de Francisco de Rojas y Antonio de Acuña (1501-1507)». Cuadernos de historia moderna, 32, p. 13-29; i Manuel Vaqueiro Piñeiro (1994). «Una realtà nazionale composita: comunità e chiese ‘spagnole’ a Roma», dins S. Gensini (ed.). Roma capitale (1447-1527). Pisa-San Miniato: Pacini Editore, p. 473-489.

6

Construint Espanya, construint l’Estat

i fins i tot financera,15 i de fet va ser l’estructura política catalanoaragonesa la que, almenys formalment, caracteritzaria la nova monarquia hispànica fins a la Guerra de Successió. Fins i tot, en termes de personal polític, el control de la monarquia entorn de 1500 estava en mans dels consellers catalanoaragonesos de Ferran, mentre que Isabel es retirava cada vegada més del primer pla i els seus partidaris perdien posicions en el govern, una situació que continuaria durant la regència de Ferran a Castella i els primers anys de Carles I. Pel que fa al govern, en efecte, la seva organització estava basada en l’estructura institucional politerritorial pròpia de la corona d’Aragó, amb un Consell d’Aragó i un Consell de Castella, per als afers propis de cada corona —als quals s’afegirien més tard els consells de Navarra, d’Índies, d’Itàlia, de Flandes i de Portugal—, un consell d’estat, per als afers comuns, especialment la guerra i la política exterior, i el Consell de la Suprema Inquisició —dividit en dos entre 1507 i 1518, quan Castella i la corona d’Aragó tornaren a estar separades de iure (uns altres dos consells, el d’Hisenda i el d’Ordes Militars, van estar sempre en l’òrbita castellana). L’adopció d’aquesta estructura política i institucional confederal i del règim de govern que els historiadors anomenen polisinodial no sols era la més lògica, sinó que hauria estat molt difícil de contrarestar, per la fortalesa de les institucions polítiques catalanoaragoneses, molt zeloses de la seva autonomia i els seus privilegis, i perquè Castella, tot i la seva tendència a la unificació, no era prou forta encara per impugnar aquella i imposar aquesta.16 Això no vol dir que els 15

En matèria administrativa, la monarquia hispànica aplicaria, per exemple, el sistema catalanoaragonès de virreis a tots els territoris de l’imperi, incloses les colònies castellanes a Amèrica; i en afers exteriors s’hi imposaria la política mediterrània i antifrancesa que havia caracteritzat tradicionalment la corona d’Aragó, enfront de les simpaties castellanes per França (vegeu la nota 20). Pel que fa a la contribució econòmica, només cal recordar els préstecs per valor de quasi 50 milions de maravedís (dels quals 16 de la ciutat de València) negociats per Lluís de Santàngel el 1491 per a finançar la conquesta de Granada. Cf. Miguel A. Ladero Quesada (1992). «Actividades de Luis de Santángel en la corte de Castilla». Historia. Instituciones. Documentos, 19, p. 231-252.

16

Són molt suggestives, respecte d’aquest tema, les reflexions de William Peter Frank, en l’opinió del qual la unió entre les dues corones havia vingut molt tard, quan Aragó i Castella (per no parlar de Portugal) havien cristal·litzat ja com a estats relativament autoconscients, amb llengües, literatures, tradicions culturals i sistemes econòmics molt desenvolupats i fins i tot imperis propis. L’hegemonia de Castella no era suficient per a imposar-se i neutralitzar aquesta. En el segle xvi Castella continuaria el seu procés intern de centralització, alhora que els èxits imperials a Europa i Amèrica estimularien

7

Vàrem mirar ben al lluny del desert

monarques no tractessin des del principi, des del mateix Ferran el Catòlic i fins i tot abans, avançar en la centralització del poder polític, en detriment de les institucions representatives dels regnes i de les ciutats.17 El mateix Ferran se serviria de la nova Inquisició —l’única institució, a part de la monarquia mateixa, per damunt dels diferents regnes, amb una jurisdicció centralitzada i nodrida sobretot de castellans— per reduir l’autonomia dels estats de la corona d’Aragó i expandir l’autoritat reial.18 Però no aconseguiria que el càrrec de virrei —l’alter ego del monarca—, convertit ja en permanent, tingués potestat per convocar les Corts, cosa que els furs i privilegis dels regnes de la corona reservaven només al sobirà. En el seu testament, però, el rei Catòlic recomanava al seu nét i successor, el futur Carles I, que «no faga mudança alguna para el govierno e regimiento de los dichos reynos...

el desenvolupament d’una autoconsciència castellana. En la corona d’Aragó, per la seva part, el naixent sentiment «nacional» es va veure privat d’un «centre», d’un cor, perquè, amb els Habsburgs, el centre tradicional de lleialtats, especialment el monarca, va ser apropiat i finalment naturalitzat per Castella. El rei esdevingué així estranger, incapaç ja de servir com a pol al voltant del qual es poguessin aglutinar lleialtats o sentiments comuns. Això venia ja de lluny, del segle xv, amb el creixent absentisme reial, i al final del Quatre-cents i durant el Cinc-cents, es desenvolupà un focus alternatiu per als sentiments nacionals o de grup en els furs i en les institucions locals representatives de cada regne (les corts i la Diputació del General). Aquesta situació alterà la finalitat primera d’aquestes institucions, que esdevingueren tenaces defensores de les institucions regnícoles enfront d’una cort estrangera (foreign Court) que se sospitava que volia donar a l’autoritat reial en la corona d’Aragó el caràcter molt més absolutista que tenia a Castella. Quan, el 1498, la reina Isabel declarà que «mejor sería reducir a los aragoneses por las armas que no sufrir la arrogancia de sus Cortes», els «aragonesos» devien témer que expressava els desigs recòndits de la cort en conjunt. Els dos segles següents veurien reforçats aquests temors per moltes afirmacions similars per part de castellans influents. L’inqüestionable domini de facto de la unió per Castella, en clar contrast amb l’estructura de iure aragonesa de la monarquia i tan frustrant des de final del segle xvi per a una Castella durament imposada fiscalment, alimentà les pors de la corona d’Aragó respecte de la seva autonomia. W.P. Frank (1981). Regionalism and the revocation of the Fueros of Valencia and Aragon during the War of the Spanish Succession. Tesi doctoral. UCLA. 17

De fet, l’autoritarisme monàrquic és gairebé tan antic en la corona d’Aragó com el desenvolupament de les institucions forals i la tradició pactista, especialment amb Pere el Cerimoniós i els Trastàmares, que Vicens Vives considera, en canvi, extremament respectuosos amb el pactisme.

18

Ricardo García Cárcel (1976). Orígenes de la Inquisición española. El tribunal de Valencia, 1478-1530. Barcelona: Península, p. 45; Henry Kamen (1999). La Inquisición española: una revisión histórica. Barcelona: Crítica (primera versió a Barcelona, Grijalbo, 1972).

8

Construint Espanya, construint l’Estat

de la Corona de Aragón» i, sobretot, que «no trate ni negocie las cosas de los dichos reynos sino con personas naturales dellos, ni ponga personas estranjeras en el Consejo ni en el govierno». L’estat dels Reis Catòlics no havia estat, doncs, un estat castellà, ni ho seria tampoc en els primers anys de la nova dinastia dels Àustria. Al contrari, amb l’arribada de Carles, des de Castella es veia com als consellers aragonesos que havien dominat el govern en els últims anys de Ferran, s’afegia ara una legió de flamencs sota la direcció de Guillem de Chièvres i Adrià d’Utrecht. La revolta dels comuneros no sols expressava aquests temors, sinó que es pot considerar el revers de la situació el 1705, quan van ser els regnes de la corona d’Aragó els que es revoltaren contra la nova dinastia Borbó i el pes de castellans i francesos en el govern. Criat en la tradició política i institucional de l’estat borgonyó, del qual formava part la seva Gant natal, i també, de seguida, com a emperador, Carles estava més familiaritzat amb un model descentralitzat o confederal com el de la corona d’Aragó que amb el molt més centralitzat de Castella. La nova monarquia hispànica mantindria així formalment la seva estructura multiterritorial i polisinodal, però també esdevindria cada vegada més castellanitzada. Era una de les conseqüències de la revolta comunera, tot i haver estat ràpidament aixafada, i, sobretot, del major pes, en tots els aspectes, i del paper central de Castella dins el conjunt de la monarquia.19

19

Per a tot aquest llarg paràgraf, vegeu Jaume Vicens Vives (1952). Aproximación a la historia de España. Barcelona: Centro de Estudios Históricos Internacionales; John Elliott (1965). La España imperial, 1469-1716. Barcelona, Vicens Vives; Antonio Domínguez Ortiz (1973). El Antiguo Régimen: los Reyes Católicos y los Austrias. Madrid: Alfaguara; William P. Frank (1981). Regionalism and the revocation...; Joseph Pérez (1985). La revolución de las comunidades de Castilla (1520-21). Madrid: Siglo XXI; Miguel A. Ladero Quesada (1999). La España de los Reyes Católicos. Madrid: Alianza; i, sobretot, per no fer ja més extensa aquesta bibliografia del que convé en un text d’aquestes característiques, les nombroses obres pròpies o dirigides per Ernest Belenguer Cebrià, el gran especialista en el període: El Imperio hispánico: 1479-1665 (1995). Barcelona: Grijalbo; Ferran el Catòlic: un monarca decisiu davant la cruïlla de la seva època (1999). Barcelona, Edicions 62; La Corona de Aragón en la monarquía hispánica: del apogeo del siglo XV a la crisis del XVII (2001). Barcelona: Península; El imperio de Carlos V: las coronas y sus territorios (2002). Barcelona: Península, i, com a director, Felipe II y el Mediterráneo (1999). Madrid: Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V; De la unión de coronas al Imperio de Carlos V (2001). Madrid: Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V; La Corona d’Aragó: segles XII-XVIII (2006). València: Generalitat Valenciana, Ministerio de Cultura.

9

Vàrem mirar ben al lluny del desert

La castellanització no sols es corresponia molt bé amb el desenvolupament polític i institucional de Castella, unitari i uniformitzador, sinó també amb la tradició historiogràfica i ideològica que identificava Espanya amb Castella. La nova monarquia hispànica havia de ser, per tant, també castellana. El 1516, el mateix any de la mort de Ferran el Catòlic, el cardenal Cisneros, arquebisbe de Toledo i governador de Castella —nomenat per Ferran en el seu testament, en el qual també havia nomenat governador de la corona d’Aragó el seu fill bastard Alfons, arquebisbe de Saragossa i de València—, davant la possibilitat que Carles nomeni ambaixador a Roma un aragonès, Pedro de Urrea, tracta d’impedir-ho: «es muy necesario que [Su Alteza] envíe persona que sea castellano o flamenco», «porque sin duda», afegeix el seu secretari Varacaldo, «sería gran perdición que, habiendo tantos castellanos, hombres señalados para ello, nos quisiesen poner los negocios debajo del poderío de Faraón, que más valdría y mejor sería para el reino encomendar los negocios al más puro francés del mundo que no a aragonés ninguno».20 Quan diu «aragonès», vol dir també català, valencià i mallorquí. I en una altra carta del mateix any, escriu a un altre ambaixador castellà prop del futur emperador: «Diréis a su Alteza que en Aragón, y en Cataluña y Valencia no quieren obedecer ninguna cosa, ni hay justicia ni memoria della, y pónense a decir que sólo la persona del rey han de obedecer y no a otro ninguno».21 Per altra part, i en una data també tan primerenca com 1518, el comte de Benavente, un grande de Castella que acompanyava Carles a Saragossa, davant els embuts que posaven els aragonesos a jurar-lo com a 20 Joseph Pérez (2014). Cisneros, el cardenal de España. Madrid: Taurus, p. 101. A propòsit d’això, el mateix Pérez escriu: «Después de la muerte de don Fernando, Cisneros se comporta como si no hubiera otro gobernador que él. Actúa como si Castilla representara los intereses de toda la monarquía. Se comporta como castellano, aun más: como castellanista; por lo visto, para él los aragoneses no eran gente muy de fiar; formaban una nación asociada con Castilla, desde luego, pero que tenía intereses a veces distintos de los de Castilla y, por lo tanto, de España... No sería, pues, exagerado ver en Cisneros un precursor del proceso histórico a favor de la castellanización de la monarquía» (p. 101-102). 21

10

Joseph Pérez (1997). «Castilla, Cataluña y la monarquía hispánica». Manuscrits, 15, p. 157-164. Varacaldo també hi torna a dir la seva: «los aragoneses en tiempo del Rey Católico lo tenían todo, y que ahora no pueden sufrir verse sin ello; querían levantar al infante Fernando [el germà de Carles] porque es hechura del Rey Católico y criado a sus tetas».

Construint Espanya, construint l’Estat

rei, aconsellà al monarca «hacer un ejército y sujetar aquél reino por fuerza de armas, y así les daría las leyes que quisiese y no las que los aragoneses querían».22 De fet, com apunta Elliott, «alguns nobles castellans no feien pas cap esforç per amagar llur menyspreu i desgrat de la corona d’Aragó i els seus privilegis, i semblen haver parlat obertament de llur intenció de destruir-ne els furs».23 Tanmateix, no tots els castellans pensaven així. Gonzalo Fernández de Oviedo tenia una idea de la diversitat de les nacions i províncies de la monarquia, com exposa en la seva Historia de las Indias, de 1535: «porque, aunque los que venían [a les Índies] eran vasallos de los reyes de España, ¿quién concertará al vizcaíno con el catalán, que son de tan diferentes provincias y lenguas?, ¿cómo se avendrán el andaluz con el valenciano y el de Perpiñán con el cordobés, y el aragonés con el guipuzcoano y el gallego con el castellano y el asturiano e montañés con el navarro? E así d’esta manera, no todos los vasallos de la corona real de España son de conformes costumbres ni semejantes lenguajes».24 Espanya, doncs, era plural, amb diversos costums i llengües, i així ho pensaven alguns també des de Castella, però molts altres, a més de les reserves i la desconfiança envers la corona d’Aragó expressades per Cisneros i per altres membres de l’alta noblesa castellana, tendien a confondre Espanya amb Castella i els espanyols amb els castellans, com denunciava el valencià Gaspar Escolano a començament del segle xvii: «no puedo dexar de dolerme de la impropiedad de hablar del vulgo castellano[...] llamando a sola Castilla España y a solos los castellanos españoles».25 22 Prudencio de Sandoval (1955-1956). Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V. Edició i estudi preliminar de Carlos Seco Serrano. Madrid: Atlas, cap. XX (edició original de 1614). 23

John Elliott (2006). La revolta catalana, 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d’Espanya. València: PUV, p. 39.

24 Reproduït a Miguel A. Ladero Quesada (1998). Lecturas sobre la España histórica. Madrid: Real Academia de la Historia, p. 108-109. 25

Gaspar Escolano (1610). Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia. València, I, cols. 104-105. La queixa era general a tots els regnes de la corona d’Aragó, com mostren les polèmiques de Zurita amb els historiadors castellans («Esto no está en las historias de Castilla, luego es fábula y el autor se lo inventa... Siendo aragonés el autor de los Anales le ofende (al censor) tanto en estos libros que celebre con la alabança y memoria que se debe las hazañas y prohezas de los ínclitos Reyes de Aragón. ¿Por ventura el Rey nuestro señor –es decir Felipe II- tiene menos parentesco

11

Vàrem mirar ben al lluny del desert

Castella era, al capdavall, el territori més extens i més poblat i la base de la monarquia, on tenia la capital i el govern, integrat majoritàriament per castellans. La tendència a la castellanització es veurà reforçada també, com diu Joseph Pérez, per la major facilitat per governar que troben els reis a Castella, que ofereix menys resistència que la corona d’Aragó.26 De fet, com assenyalà Elliott, els Àustria eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a la corona d’Aragó,27 i els sobirans respectaren aquesta diferència abans i després de l’intent del comte-duc d’Olivares d’acabar amb la diversitat imposant un model centralista basat en el model castellà, a fi de facilitar el govern i les contribucions fiscals, que havien de ser votades per les Corts de cada regne. En els regnats anteriors, els successius monarques havien tractar d’eludir aquesta obligació prescindint de les Corts i augmentant directament la pressió fiscal, financera i política sobre les ciutats, especialment sobre la capital valenciana, malgrat les protestes i la resistència

con ellos que con los Reyes de Castilla? ¿O son estas hazañas e historias de los Reyes de Buxia u de Benamerín?») o, a Catalunya, els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), amb participació també d’un valencià, en el qual l’autor, Cristòfor Despuig, fa dir a un dels seus personatges: «¿I què pensau, senyors? La major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya i per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols, no mirant... que aquesta província no sols és Espanya, mas és la millor Espanya... ¿Quina província espanyola per mar i per terra ha fet millor mostra de sí que aquesta que és avui la corona d’Aragó, i especialment nostra Catalunya? Açò és tan clar i tan notori que no hi ha home que gens lletrat que sia que ignore. Ni tampoc ho ignoren los castellans, mas per no donar-nos lo que és nostre no sols ho volen ignorar, mas volen-ho negar» (p. 77 de l’edició d’Enric Querol i Josep Solevicens, Barcelona, PAM, 2011). Vegeu també Ernest Belenguer (1996). «La monarquía hispánica vista desde la Corona de Aragón», a Felipe Ruiz Martín (dir.). La proyección europea de la monarquía hispánica. Madrid: Editorial Complutense, p. 107-132, que comença justament amb aquesta citació. Per altra part, el 1581, el cardenal Granvela advertia a Felip II que «los castellanos lo quieren todo, y yo me temo que al final lo perderán todo», mentre que un quart de segle més tard, cap a 1605, Pere Franquesa, secretari reial i del duc de Lerma, alertava de com s’havia estès la idea que el rei «es castellano y nada más, y así es como aparece a los otros reinos», és a dir, com un estranger. La citació de Granvela a Manuel Rodríguez Rivero, «El Consejo de Italia y la territorialización de la Monarquía, 1554- 1600», a Belenguer Cebrià, Felipe II y el Mediterráneo (1999), p. 111, i la de Franquesa, així com també les anteriors de Zurita i Despuig, a Belenguer Cebrià (2001). La Corona de Aragón en la Monarquía Hispánica, p. 139-141. 26 Pérez (1997). «Castilla, Cataluña... », p. 160. 27 Elliott (1965). La España imperial, p. 176.

12

Construint Espanya, construint l’Estat

d’aquesta, que ho considerava un atemptat als furs i privilegis del regne.28 Però amb el memoràndum preparat per Olivares per a Felip IV el 1624, la castellanització, la unificació legal —Multa regna, sed una lex, la de Castella—, justificada ara per raons d’equitat fiscal i eficàcia militar, esdevindria política oficial.29 Les propostes contingudes en el famós memorial secret suposaven la desnaturalització de la monarquia composta vigent fins aleshores, com queda palès en el seu paràgraf més conegut: «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estas reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo». Olivares, com molts castellans,30 també pensava que tota la càr28 Davant la subordinació dels magistrats municipals als oficials reials que havia ordenat Felip II el 1566, la ciutat replicà que «los dits procediments y enantaments són també en evident derogació de dits furs e privilegis, usos e bons costums»; i quan, tres anys després, el monarca els acusà de malversació i frau, pel fort endeutament de la hisenda municipal, els jurats li recordaren el paper que havien tingut en l’escalada del deute els préstecs exigits per la corona: «convé per la molt gran importància e calitat de dit negoci que Sa Magestat sia informat molt complidament recordant-li los molts serveys que la dita ciutat ha fet, axí a Sa Magestat com a altres sereníssims reys predecessors de Sa Magestat, havent-se carregat molts censals y en molt grosses sumes per servir a Sa Magestat y als dits sereníssims reys predecessors de Sa Magestat ab diversos préstechs, per los quals se han degut y·s dehuen moltes y molt grosses quantitats de pensions dels dits censals, de les quals no ha corregut ni corre interès algú a Sa Magestat». I de nou el 1590, quan el deute públic de la ciutat s’havia situat en una mitjana de 70.000 lliures anuals, davant les reconvencions del rei, els jurats contestaren amb un memorial que recollia tots els préstecs concedits a la corona, el total dels quals, junt amb els interessos, pujava a 205.382 lliures, 3 sous i 1 diner. Amparo Felipo Orts (2000). «Monarquía y control de finanzas en la Valencia de Felipe II», a Enrique Martínez Ruiz (dir.). Madrid, Felipe II y las ciudades de la monarquía. Madrid: Actas editorial, II, p. 163-184. 29 «L’exigència, emocional, de certs aristòcrates castellans de castellanització de la península hispànica i el seu imperi es veié així reforçada a començament del segle xvii per les exigències encara més puixants de la necessitat fiscal i militar... De fet, la castellanització demanada des de feia tant de temps en alguns sectors influents ara seria definida como la política oficial del rei d’Espanya. Aquesta política oficial trobà expressió formal en un famós memoràndum secretat preparat per a Felip IV per Olivares». Elliott (2006). La revolta catalana, p. 201 i 213. 30 Entre altres, Francisco de Quevedo, com mostren aquests versos satírics: «En Navarra y Aragón / no hay quien tribute un real. / Cataluña y Portugal / 
son de la misma opinión.

13

Vàrem mirar ben al lluny del desert

rega de l’imperi se sostenia sobre Castella i que calia fer contribuir els altres estats de la monarquia i, en primer lloc, els de la corona d’Aragó. Aquest va ser el propòsit de la Unió d’Armes, que preveia la creació d’un exèrcit de reserva de 140.000 homes, aportat i sostingut pels diferents regnes, en el que es preveia com un primer i decisiu pas cap a la completa integració política i militar. El projecte assignava a la corona d’Aragó 44.000 homes d’armes (16.000 Catalunya, 10.000 Aragó, 6.000 València, 6.000 Sicília i 6.000 Mallorca i Sardenya), els mateixos que per a Castella i les Índies, tot i l’evident desproporció entre les dues corones, als quals s’afegien uns altres 52.000 dels restants estats (Portugal 16.000, Nàpols 16.000, Flandes 12.000 i Milà 8.000). Tot i el rebuig que va rebre la Unió d’Armes als estats no castellans de la monarquia, l’obstinació d’Olivares per implantar-la convertiria 1640 en un any particularment crític, que provocaria finalment la seva pròpia caiguda, en coincidir les revoltes de Portugal, Catalunya (i Nàpols, una mica més tard) i les conjures nobiliàries d’Aragó i Andalusia.31 L’Imperi espanyol no sols s’estava construint al marge de la corona d’Aragó i dels seus interessos (com ara amb l’exclusió del comerç amb les Índies), sinó també en contra, en sostraure la política italiana (llevat de Sardenya) al Consell d’Aragó. I la política absolutista i centralitzadora d’Olivares, a l’estil de la que estava imposant a França el cardenal Richelieu, havia acabat provocant la revolta dels catalans i la separació definitiva de Portugal, com havia fet ja Holanda unes dècades abans. Les últimes dècades del segle xvii, que són també els últims temps de la dinastia dels Àustria, van conèixer una inflexió en les relacions polítiques

/ Solo Castilla y León
 / y el noble reino andaluz / llevan a cuestas la cruz», citat per Gregorio Marañón (1952). El Conde-Duque de Olivares (La pasión de mandar). Madrid: Espasa Calpe (primera edició de 1936). 31

14

Elliott (2006). La revolta catalana, p. 218; Belenguer (2001, La Corona de Aragón…. Per al País Valencià, vegeu Dámaso de Lario (1986). El comte-duc d’Olivares i el regne de València. Eliseu Climent Editor, p. 37, i Lluís Guia Marín (1983). «Felipe IV y los avances del autoritarismo real en el País Valenciano: Las Cortes de 1645 y la Guerra de Cataluña». Estudis, 10, p. 217-234. És coneguda l’opinió que tenia Olivares sobre un regne de València exhaust per l’expulsió dels moriscos i poc combatiu enfront del poder central, si més no en comparació amb Catalunya i Aragó: «Es que tenemos a los valencianos por más muelles». Joan Reglà et al (1975). II. Història del País Valencià: De les Germanies à la Nova Planta. Barcelona: Edicions 62, p. 153.

Construint Espanya, construint l’Estat

entre el centre i la perifèria, que alguns historiadors han qualificat de reacció neoforalista.32 En realitat, el neoforalisme no era tant un pas endarrere en l’evolució de l’estat espanyol —acusació habitual en una certa historiografia—, com un avanç en la implicació —i en la consciència— dels súbdits no castellans en els problemes i en el govern de la monarquia. Després dels desastres de mitjan segle, ara es feia més evident que mai per a tots la necessitat d’un govern central fort, així com les possibilitats de poder intervenir-hi. Enfront de la lluita política entre Madrid i els regnes, ara s’obria un nou escenari en què el més important era qui controlaria el govern central i definiria la seva política, quina facció s’imposaria a Madrid. En aquest nou context, les institucions forals adquiriren un nou significat, que ja no era tant la defensa de la identitat i l’autonomia dels regnes com la de servir de suport i cohesió a les diferents faccions presents a la cort. Els regnes, a través dels estrats superiors de la noblesa, volien i podien ara participar en el govern de la monarquia comuna. Per això mateix, la mort de Carles II, la proclamació de Felip V i la sobtada reaparició, almenys en la percepció de bona part de la població de la corona d’Aragó, d’un govern potencialment amenaçador el 1701, revitalitzaren l’antic antagonisme entre Madrid i els regnes catalanoaragonesos. «Espanya», conclou Frank, a qui he seguit en

32

El primer a parlar-ne va ser Joan Reglà en la seva part a la Introducción a la historia de España (1963). Barcelona: Teide, però el terme ha tingut un gran desenvolupament posterior. Vegeu Lluís Guia Marín (1975). «Los estamentos valencianos y el duque de Montalto: los inicios de la reacción foral». Estudis, 4, p. 129-147, i, del mateix autor (1997), «Absolutismo y foralismo en el último período foral valenciano», a Eliseo Serrano i Esteban Sarasa (coord.), La Corona de Aragón y el Mediterráneo: siglos XV-XVI. Saragossa: Institución Fernando el Católico, p. 419-432; Henry Kamen (1981). La España de Carlos II. Barcelona: Crítica; Sebastià García Martínez (1991). Valencia bajo Carlos II. Villena: Ajuntament; Carmen Corona (2001). «El pretendido neoforalismo de la Corona de Aragón», a J. Alcalá Zamora i E. Belenguer Cebrià (coord.). Calderón de la Barca y la España del Barroco. Madrid: Sociedad Estatal España Nuevo Milenio, p. 1027-1059; Antonio Álvarez-Ossorio. «Neoforalismo y Nueva Planta: el gobierno provincial de la monarquía de Carlos II en  Europa». Ibidem, p. 1061-1089; Xavier Gil Pujol (2002). «La Corona de Aragón a fines del siglo XVII: a vueltas con el neoforalismo», a Los Borbones: dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII. Madrid: Marcial Pons-Casa de Velázquez, p. 97-116; Joaquim E. López i Camps (2003). «València durant el regnat de Carles II. El neoforalisme a debat». Estudis, 29, p. 315-329.

15

Vàrem mirar ben al lluny del desert

aquestes reflexions, «es formaria finalment amb la derrota militar en l’exterior i la guerra civil en l’interior».33 Les dues concepcions d’Espanya i de com s’havia d’organitzar políticament —l’Espanya horitzontal o plural i l’Espanya vertical o unitària— estaven latents, doncs, abans de la Guerra de Successió. O, més ben dit, era la primera la que prevalia, la que havia estat en l’origen de la monarquia hispànica i havia caracteritzat els dos segles de govern dels Àustria. La guerra imposaria per la força l’altre model, el d’una monarquia absoluta i centralitzada i una Espanya construïda sobre la matriu castellana. Alguns historiadors, com García Cárcel, apunten que el projecte borbònic no tenia un guió prefixat i que el nou règim s’elaborà sobre la marxa amb vímets de molt diverses procedències, ja que l’únic projecte va ser el de guanyar la guerra.34 És possible, però el mateix autor també diu que el projecte austriacista no va ser una altra cosa que la defensa de la continuïtat del règim polític i fiscal de la dinastia dels Àustria, i que la Nova Planta va ser el resultat d’una victòria militar, del borbonisme sobre l’austriacisme, i, per tant, d’un projecte polític i d’una idea d’Espanya sobre un altre, un projecte amb dues arrels, la uniformitzadora a la francesa i la castellanitzadora olivarista.35 És a dir, la principal conseqüència política de la guerra, el decret de Nova Planta, que, en el cas valencià, abolia els furs i les institucions del regne, no es va improvisar, sinó que venia de lluny: de la idea que es tenia a Castella d’Espanya i del govern de la monarquia, i de la idea que es tenia a França del poder absolut del monarca. Tant com els militars i els funcionaris castellans, van resultar decisius els consellers francesos de Felip V, i en particular l’ambaixador Amelot, en el disseny i la implantació de la Nova Planta, que suprimia les lleis i les institucions forals i, amb elles, un model d’organització política i fiscal que, en la seva opinió, limitaven la capacitat

33

W.P. Frank (1981). Regionalism and the revocation..., p. 146-148.

34

Ricardo García Cárcel (2009). «Los Borbones y la articulación de la Monarquía en el siglo xviii», a Ricardo Franch (ed.). La sociedad valenciana tras la abolición de los fueros. València: Institució Alfons el Magnànim, p. 17-39.

35

Ricardo García Cárcel (2009). «Los Borbones y la articulación de la Monarquía en el siglo xviii».

16

Construint Espanya, construint l’Estat

d’actuació de la monarquia i fomentaven la rebel·lia.36 En realitat, la revolta va ser un pretext per a l’abolició de l’ordenament i l’autonomia forals, no la seva veritable causa.37 Altres historiadors han volgut desautoritzar la tesi d’un enfrontament intern —polític i territorial— adduint que la Guerra de Successió no va ser cap guerra d’Espanya contra Catalunya o contra el País Valencià, sinó una querella dinàstica i un conflicte internacional.38 És cert que va ser totes dues coses, i fins i tot, potser, la primera guerra veritablement mundial, ja que es va desenvolupar a diferents continents,39 però també ho és que va ser una guerra civil, amb filipistes i austriacistes a tots els territoris, i que va tenir uns clars perdedors: els regnes de la corona d’Aragó. Al regne de València, la majoria de la població era de filiació austriacista —com corroboren els informes de les noves autoritats borbòniques i l’abast i la intensitat de la 36 Enrique Giménez (2009). «La geografía del poder. El control del territorio valenciano por la administración borbónica», a Ricardo Franch (ed.). La sociedad valenciana..., p. 61-104; Carmen Pérez Aparicio (2009). «La respuesta de los valencianos a la abolición de los Fueros», a Ricardo Franch (ed.). La sociedad valenciana..., p. 161-192. 37

De la mateixa manera, en el desencadenament de la revolta jugaren més els greuges socials i econòmics que la defensa dels furs, que eren vists com privilegis de les classes superiors, mentre que preocupava més l’aliança de Felip V amb els senyors i les oligarquies urbanes per a mantenir l’ordre social. Frank (1981). Regionalism, p. 212.

38

«Lo que hubo entonces eran guerras internacionales y de dinastías entre los Borbones y los Habsburgo, que tenían el apoyo de Inglaterra. Y eso no tiene nada que ver absolutamente con los catalanes», José Álvarez Junco a El País, 6 de juny de 2013. El mateix autor hi insistiria més tard a «Los malos usos de la historia», El País, 22 de desembre de 2013, sempre, naturalment, sense conèixer el contingut de les intervencions al simposi —quan el primer que s’espera d’un historiador és un bon coneixement de les fonts— i pressuposant que aquest presentava la Guerra de Successió «como un conflicto nacional, moderno, entre dos mónadas intemporales, llamadas ‘España’ y ‘Cataluña’».

39 Emilio de Diego García (2007). «La Guerra de Sucesión española: de conflicto interno a primera guerra mundial. La crisis sucesoria de la monarquía hispánica». Cuadernos de investigación histórica, 24, p. 9-18; Joaquim Albareda (2010). «La Guerra de Sucesión: ¿la primera guerra civil española?». Clío. Revista de historia, 103, p. 12-15, i, del mateix autor (2010), La Guerra de Sucesión de España (1700-1714). Barcelona. Crítica. Sobre la guerra, vegeu també Henry Kamen (1974). La Guerra de Sucesión en España, 1700-1715. Barcelona: Grijalbo; Pere Voltes Bou (1990). La Guerra de Sucesión. Barcelona: Planeta; Virginia León Sanz (1993). Entre Austrias y Borbones. El archiduque Carlos y la monarquía de España (1700-1714). Madrid: Sigilo; Eliseo Serrano (ed.) (2004). Felipe V y su tiempo. Saragossa: Institución Fernando el Católico; Francisco García González (ed., 2009). La Guerra de Sucesión en España y la batalla de Almansa. Europa en la encrucijada. Madrid: Sílex.

17

Vàrem mirar ben al lluny del desert

repressió exercida contra els vençuts; un dietarista filipista arribà a xifrar el descontent i el rebuig al nou ordre polític en el 90% de la població40—, però també hi havia molts botiflers, sobretot entre l’alta noblesa i les capes dirigents, que veien millor garantits els seus privilegis amb els Borbons.41 Tanmateix, la derrota va ser col·lectiva, perquè tots van perdre, tots van ser castigats, tant els deslleials com els fidels. El decret de Nova Planta comportà l’abolició de l’ordenament jurídic i el desmantellament de les institucions pròpies, dels consells municipals a les Corts i la Generalitat, amb la qual cosa el regne de València deixava d’existir com a entitat política diferenciada.42 Els filipistes valencians, que s’havien mantingut fidels 40 Pérez Aparicio (2009). «La respuesta de los valencianos...». A més d’entre frares i capellans, els austriacistes eren també majoritaris entre els juristes —«los letrados que en el puesto más público repetidas vezes avían manifestado su pasión al Imperio, pervirtiendo con su exemplo a otros»— i els estudiants de la universitat, segons la llista de desafectos elaborada pel virrei Villagarcía. Frank (1981). Regionalism, p. 236-237. En tot cas, els partidaris de l’arxiduc no es limitaven a les classes baixes, i molts mercaders valencians, en la capitulació de la capital del regne el 1705, demanaren a Basset, i aquest acceptà, la llibertat d’importar i exportar mercaderies i moneda de tots els regnes de la monarquia, «francamente, como si todos fueran un mismo reyno y provincia». És a dir, una unitat econòmica més integrada i sense traves, un objectiu de major pes que la defensa dels vells furs (p. 325). 41

Tot i que també s’ha estudiat la dimensió social de la Guerra de Successió —per Carmen Pérez Aparicio en un dels seus primers treballs sobre la qüestió, «La Guerra de Successió: una revolució camperola» (1976), a Primer Congreso de Historia del País Valenciano, València, Universitat de València, p. 511-524, i de nou en un article recent, «La Guerra de Sucesión en el Reino de Valencia. Objetivos políticos, proyectos económicos y reivindicaciones sociales» (2013). Libros de la corte.es, 7, p. 153-155, és un tema en el qual caldria aprofundir més.

42 Sobre la Guerra de Successió al País Valencià i les seves conseqüències, vegeu sobretot, entre una molt nombrosa bibliografia, Carmen Pérez Aparicio (1981). De l’alçament maulet al triomf botifler. València: Eliseu Climent editor, i, de la mateixa autora, Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València (2008). València, Eliseu Climent Editor; Enrique Giménez López (1999). Gobernar con una misma ley. Sobre la Nueva Planta borbónica en Valencia. Alacant: Universitat d’Alacant, 1; i, del mateix autor, Felipe V y los valencianos (2011). València: Tirant lo Blanch; Pedro Pérez Puchal (1962). «La abolición de los Fueros de Valencia y la Nueva Planta». Saitabi, XII, p. 179-199; Pere Voltes Bou (1964). La Guerra de Sucesión en Valencia. València; Institució Alfons el Magnànim; Mariano Peset (1972). «Notas sobre la abolición de los Fueros de Valencia». Anuario de Historia del Derecho Español, XLII, p. 657-715; Carmen Corona (1982). Tropas francesas en Castellón, 1707-1712. Castelló: Ajuntament; Jesús Pradells (1984). Del foralismo al centralismo. Alicante, 1700-1725. Alacant: Universitat d’Alacant; Vicent Gil (1989). Una societat trencada. Botiflers i maulets a la Vila-real de la transició borbònica (1706-1735). Vila-real: Ajuntament; Carmen Pérez Aparicio (1993). «Austrias y Borbo-

18

Construint Espanya, construint l’Estat

a Felip V, no esperaven aquell càstig tan sever i indiscriminat, que no feia distincions i que tractava tot el regne com un país vençut, ocupat militarment i, per tant, sotmès a la seva liquidació política i institucional, en nom del dret de conquesta. En aquest sentit, el decret no deixa lloc a dubtes: «Considerando haber perdido los Reinos de Aragón y de Valencia, y todos sus habitadores por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, y que con tal liberal mano se les habían concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás Reinos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos Reinos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelión, he juzgado por conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada».43 nes. Las repercusiones del cambio dinástico en el País Valenciano». Saitabi, XLIII, p. 231-242; Sergio Villamarín (2001-2002). «La política del marqués de Villagarcía durante el primer reinado de Felipe V». Saitabi, 51-52, p. 379-400; Ricardo Franch (2003). «La nueva fiscalidad implantada en los territorios de la Corona de Aragón tras la abolición del régimen foral: una aproximación desde la perspectiva valenciana». Norba. Revista de Geografía, 16-2, p. 525-542; Joaquim E. López i Camps (2005). «La invasió austriacista del Regne de València (1701-1705)». Afers, 52, p. 521-540; Antoni Pitarch Font (2006). 1706. La Guerra de Successió a Vila-real. Vila-real: Ajuntament; Salvador Salort i Vives (2007). «L’impacte de la Hisenda de la Nova Planta castellano-borbònica al País Valencià: reforma o càstig?». Aguaits, 24-25, p. 49-72, així com els treballs reunits a La sociedad valenciana tras la abolición de los Fueros. 43

Reproduït a Alfonso García-Gallo (1962). Manual de Historia del Derecho español. Madrid. II (Antología de fuentes), p. 271-273.

19

Vàrem mirar ben al lluny del desert

El decret de Nova Planta, promulgat el 29 de juny de 1707, era, com he dit abans, la principal conseqüència política d’una derrota, però també un projecte contemplat des d’antic. Potser la defensa dels Furs no havia estat la causa més important de la revolta, que havia tingut molts orígens i dimensions, però en va ser el principal resultat. La guerra, i més encara el delicte de rebel·lió, servien de pretext per satisfer un anhel castellà de més de dos segles, com era la supressió de les peculiaritats dels regnes de la corona d’Aragó —i, en el nostre cas, el de València— i la seva conformació amb les lleis de Castella. La guerra també donava a Felip V l’oportunitat, que els seus predecessors no havien tingut, d’acabar amb l’anomalia que, almenys des de Madrid, representava l’autonomia de la corona d’Aragó, amb tots els seus destorbs forals, i la mateixa estructura confederal, si més no formal, de la monarquia hispànica; donava l’oportunitat de substituir les Espanyes per una sola Espanya, bastida sobre el model castellà, i el primer monarca Borbó no la desaprofità. És en aquest sentit que es pot dir que Espanya —la nova Espanya una i castellana, vertical i centralitzada— es va construir —i continuaria construint-se en els segles següents— contra Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Illes, és a dir, contra les Espanyes vençudes el 1707-1714. La repressió va ser brutal i començà des d’abans mateix que acabés la guerra. Hi havia, per una part, la voluntat d’aplicar un càstig exemplar, que servís d’advertència als qui encara mantenien la resistència i que podien comprovar en la crema i el saqueig d’altres poblacions el destí que els esperava si persistien en l’obstinació. També es volia deixar clar que no hi hauria marxa enrere, que l’abolició de les llibertats forals i la unificació legal i institucional amb Castella eren innegociables i no tindrien retorn.44 Per això, encara que alguns destacats filipistes, de dins i fora del regne, aconsellaven prudentment posposar una decisió tan dràstica a la finalització de la guerra 44 La integració de la corona d’Aragó a Castella va estar sempre a l’agenda, com mostra la correspondència entre els caps militars (els ducs de Berwick i d’Orléans), l’ambaixador francès (Amelot), el president del Consell de Castella (Ronquillo), el president del Consell d’Aragó (el comte de Frigiliana), l’antic virrei de València (duc de Veraguas), el ministre de la guerra (duc de San Juan), Lluís XIV i Felip V, reproduïda en part per Frank, Regionalism, i també a Correspondencia de Luis XIV con M. Amelot, su embajador en España. 1705-1709. Publicada por el señor barón de Girardot, edició i traducció de José M. Iñurritegui i Julen Viejo, Alacant, PUA, 2012.

20

Construint Espanya, construint l’Estat

i, sobretot, a la caiguda de Catalunya, per evitar una resistència a ultrança, el criteri que s’imposà en l’entorn del rei i dels militars que dirigien les operacions al País Valencià i Aragó va ser el de promulgar i fer efectius de seguida els respectius decrets de Nova Planta. Com al·legava Macanaz —el conseller legal d’Amelot, i per tant un jurista, no un militar— en el memorial que va escriure sobre el nou govern que s’hauria d’instal·lar a València i Aragó, «con las armas en la mano todo se consigue; sin fuerças nada se alcanza, la política y saviduría sirven para conseguir lo adquirido».45 L’important, en tot cas, és el caire militar que tingué no sols la repressió i l’ocupació del país,46 sinó també la posterior reconstrucció, en la mesura que molts càrrecs de l’administració civil van passar a mans d’oficials de l’exèrcit. Dos episodis particularment violents, encara en plena guerra, van ser la massacre de Vila-real, amb 253 veïns morts el dia de la presa de la vila,47 i la crema i arrasament de la ciutat de Xàtiva,48 un fet que marcà

45

Frank (1981). Regionalism, p. 507.

46 El 1712 hi havia aquarterats permanentment 16.453 soldats, en la seva majoria estrangers, un fet inèdit en la història dels països de la corona d’Aragó. Isidro Planes, Sucesos fatales de esta ciudad y reyno de Valencia, o puntual diario de lo sucedido en los años 1710 y 1711. Biblioteca de la Universitat de València, ms. 159, vol. I. 47 El 12 de gener de 1706. Vegeu Benet Traver (1925). Villarreal en la Guerra de Sucesión. Vila-real: Ajuntament, i Pitarch (2006). 1706. La Guerra de Successió a Vila-real, cit. A Vila-real, com a moltes altres ciutats, la influència del baix clergat, secular i regular, va ser decisiva en el decantament austriacista de la població. 48 Les fonts contemporànies, totes proborbòniques, es fan ressò de la brutalitat del setge i presa de Xàtiva: «Las tropas que se hallaban en Xàtiva a cargo del caballero Dasfeld tomaron el recinto que mediava entre la ciudad i el castillo, i de los 4 conventos que había en aquel parage, se reservaron del rigor de las armas los dos, por ser de religiosas; i la gente de todos estados que mantuvo la obstinación fue pasada por el filo de la espada» (Gaceta de Madrid de 7 de juny de 1707). El cronista Minyana estima que en l’església de Sant Agustí els francesos mataren deu frares i seixanta-dos civils que s’hi havien refugiat. Melchor de Macanaz, el redactor del Decret de Nova Planta, nomenat després jutge de confiscacions del regne de València i reedificador de la ciutat de Xàtiva, feia notar a Felip V, en un memorial sobre la passada guerra, que «no hubo pueblo que no tomase a fuerza de armas, y estaban tan obstinados, que Xátiba, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas». Totes les citacions provenen de Germán Ramírez Aledón (1996). «La crema de Xàtiva en 1707». Fira 96. Xàtiva: Ajuntament, p. 51-68, el qual estima que el saqueig i l’incendi de la ciutat no van ser generals, com dramatitzava la historiografia valenciana del segle xix, sinó selectius. Tot i això, la ciutat va estar més d’un any abandonada i, en ser reconstruïda, se li canvià el nom pel de San Felipe, en honor al monarca.

21

Vàrem mirar ben al lluny del desert

profundament els contemporanis i també la historiografia romàntica del segle xix, i que amb el temps es convertiria en un dels lieux de la mémoire dels valencians. A la destrucció deliberada i exemplar de casos com el de Xàtiva, s’afegien l’extorsió i el pillatge que patia la població civil per part de les tropes, i de la qual no s’escapaven ni les esglésies ni els eclesiàstics, sobretot els regulars, sospitosos de ser majoritàriament austriacistes.49 Això i les execucions sumàries, que un text de l’època —La Verdad Triumphante en Europa, d’intenció austriacista— estima en deu o dotze al dia i eleva a un total de tres mil, contribuïen a crear un clima de terror amb el qual es pretenia dissuadir tota resistència. L’escrit també denuncia els robos, saqueos, incendios, estragos, atrocidades, tiranías y sacrilegios que executaron los enemigos en Valencia y Aragón... En Valencia duró más de tres años la persecución con el mismo furor y estrago que al principio, pues no cesó la horca semana alguna en que no se viesen diez y doce en ella, que excedieron el número de tres mil hombres los que padecieron semejante castigo, que parecía querer reducir a desierto las ciudades llevando la máxima de contener con el rigor y el miedo aquellos naturales.50 La repressió no es limitava als combatents, als miquelets capturats o els pagesos en armes, sinó que s’estenia també a amplis sectors de la societat civil, amb l’empresonament, les fortes multes i la confiscació dels béns

49 «Otras gravísimas vejaciones habían padecido la Iglesia y sus ministros, tanto regulares como no regulares, cuando las armas de Francia y de Castilla (que juntas se llamaban las armas españolas y los castellanos gali-hispanos) entraron en el Reino de Valencia, inmediatamente que ganaron la batalla de Almansa... violaron y saquearon iglesias, perdieron totalmente la veneración a los eclesiásticos, y con más encono que a los clérigos miraban y trataban a los religiosos... Los ministros reales, especialmente Gobernadores militares (a éstos encargan los gobiernos) de su propia autoridad los prendían y con grande ignominia los llevaron presos, a unos para destierro, a otros a la cárcel pública, adocenándoles con los más malhechores», testimoni d’un dominic valencià publicat per Peset (1972), «Nota sobre la abolición... », p. 686. 50 El títol complet de la publicació és La Verdad Triumphante en Europa. Sucesos de este siglo desde la repartición de España y muerte de Carlos II hasta 1712. Con el derecho que asiste a Carlos III (el pretendiente) a esta monarquía, i la cita apareix a Albareda (2010), La Guerra de Sucesión..., p. 225.

22

Construint Espanya, construint l’Estat

dels austriacistes,51 la depuració dels càrrecs públics i de la universitat52 i la fugida a Barcelona o l’exili a Viena de molts valencians.53 La desarticulació de la societat valenciana, vençuda i escapçada, privada de les seves elits tradicionals, incloses les que s’havien mantingut fidels a Felip V, que van ser apartades dels llocs claus de poder i representació54 va anar acompanyada, des del principi mateix, per la militarització i la castellanització de l’administració, amb el desembarcament de nombrosos funcionaris castellans i l’adjudicació de càrrecs civils, com els dels nous corregidors, amb funcions polítiques i administratives, a militars, justificada pel perill potencial que representaven els valencians, fins i tot molts anys després d’acabada la guerra, i per la necessitat també de donar ocupació i sou als militars en temps de pau.55 I, molt particularment, per l’increment 51

Amparo Felipo Orts (2005). «Las repercusiones de la política de confiscaciones de Felipe V sobre Don Juan Basilio de Castellví, conde de Cervelló y marqués de Villatorcas». Estudis, 31, p. 253-268.

52

Antonio Mestre (2009). «Cultura y política tras la abolición de los fueros: los austracistas», a Franch, La sociedad valenciana..., p. 133-160.

53

Carmen Pérez Aparicio (1991). «Una vida al servicio de la Casa de Austria. Don José Folc de Cardona y Erill, príncipe de Cardona». Estudis, 17, p. 421-448; Carmen Pérez Aparicio i Amparo Felipo Orts (1998). «Un drama personal i col·lectiu. L›exili austriacista valencià». Pedralbes, 18, p. 329-343; Joaquim E. López i Camps (2002). «Maulets amb noms i cognoms. Els exiliats valencians a Barcelona», a Enfrontaments civils: postguerres i reconstruccions. Lleida: Recerques-Pagès Editors, I, p. 176-192; Agustí Alcoberro (2002). L’exili austriacista (1713-1747), Barcelona: Fundació Noguera.

54

En qüestió de mesos, si no de setmanes, van ser suprimides les antigues institucions forals, des de la Junta d’Elets, que encarnava la representació permanent del regne, a les magistratures locals, que van ser substituïdes per noves instàncies administratives de matriu castellana o francesa —en particular, la cancelleria i la intendència, que, junt amb la capitania general, constituïen el trípode del nou poder borbònic (Giménez)—, i de les quals van ser exclosos, almenys en els càrrecs de major responsabilitat, els valencians només per ser valencians. En l’opinió dels consellers de Felip V, i del mateix monarca, només els castellans podien garantir una fidelitat absoluta i, amb ella, la completa submissió del país. Sobre el personal polític i administratiu del nou règim, vegeu Enrique Giménez (2006). Los servidores del rey en la Valencia del siglo XVIII: estudio y repertorio biográfico. València: Institució Alfons el Magnànim.

55

Més que en l’aplicació estricta de les lleis de Castella, el règim nascut del decret de Nova Planta va ser més aviat el d’un país ocupat, governat i administrat per militars, del capità general en el cim als corregidors en la base, càrrecs tots ells ocupats per militars castellans, cosa que anava en contra dels proclamats esforços per imposar una administració més racional. La pervivència d’aquest fort dispositiu militaritzat tot al llarg del segle xviii, que es mantingué intacte en allò fonamental fins a la crisi de

23

Vàrem mirar ben al lluny del desert

desaforat de les exaccions fiscals, justificat primer per la contribució a l’esforç de guerra i, després, per la necessitat de contribuir amb una aportació equivalent (d’ací el nom de l’impost: l’Equivalente) a la de les províncies castellanes, ja que es tenia la impressió que el regne de València, com la corona d’Aragó en general, havien aprofitat els seus privilegis forals per minorar la seva contribució a la hisenda de la monarquia i les despeses colossals del manteniment de l’imperi, que requeien majoritàriament sobre Castella. El caràcter punitiu de molts dels nous impostos es manifesta, segons Salvador Salort, quan es comprova que els ingressos reials al País Valencià per alcabales i cientos van passar de 39.237 lliures en 1707 a 240.331 el 1708, és a dir, que en un any es van multiplicar per sis, mentre que l’agregat dels nous impostos borbònics i dels encara vigents del sistema foral —que no van ser abolits, sinó que se sumaren a la càrrega total— pujà de 73.237 lliures el 1707 a 385.434 el 1708, cinc vegades més. Tot i això, la nova administració borbònica no estava satisfeta amb el producte obtingut, malgrat la coexistència de tres instàncies impositores i recaptadores: la dels militars —que recaptava un impost de deu lliures semestrals per veí, un dels gravàmens més onerosos i que més rebuig causava entre els valencians—, la de les autoritats civils —que ingressava els antics impostos forals i les noves contribucions castellanes— i la que administrava els estancs i monopolis reials.56 Un comportament, tot plegat, que els mateixos valencians partidaris de Felip V no dubtaven a qualificar de tirànic i d’equiparar-lo amb el tracte vexatori sofert pels indis d’Amèrica.57

1808, s’explicaria, segons Enrique Giménez, per la necessitat de mantenir el control sobre la societat valenciana per part d’un règim que havia nascut d’una victòria militar i que havia de continuar assegurant-se’n la submissió per la força de les armes. Enrique Giménez (1999). Gobernar con una misma ley: sobre la Nueva Planta borbónica en Valencia. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant, p. 159-160. Per la seva part, García Cárcel afirma que, després de la Nova Planta, el 60% dels jutges a Catalunya i Aragó seran castellans, un percentatge que en el cas del País Valencià s’eleva al 75%: «Los Borbones y la articulación...» (2009). 56 Les xifres són de Kamen (1974). La Guerra de Sucesión, p. 349, que les presenta en reals; l’anàlisi i la conversió en lliures és de Salvador Salort (2007). «L’impacte de la Hisenda...», p. 56. 57

24

Pérez Aparicio (2009). «La respuesta de los valencianos...».

Construint Espanya, construint l’Estat

Alguns historiadors sostenen que la repressió va ser conjuntural, limitada només a la guerra i la postguerra immediata, i que l’exacció fiscal no va ser tan desmesurada com es pretén, ja que, per una part, la Nova Planta comportà la substitució d’un sistema fiscal caduc i ineficient per un avançat sistema de tributació directa, basat en la renda i no en el consum, i, per l’altra, la congelació de les tarifes al començament del Setcents constituiria un estímul per a la creació de riquesa i, fins i tot, motiu de greuge comparatiu per als il·lustrats castellans, que van ser incapaços de donar-se ells mateixos una contribució fiscal com la imposada, per dret de conquesta, als territoris de la corona d’Aragó. Tot això, a més, en el context de l’esforç modernitzador del nou estat borbònic, entestat a reformar unes estructures socials i econòmiques decadents, heretades del passat. Les llums de la modernització borbònica compensarien amb escreix les ombres de l’abolició de les velles llibertats i privilegis forals, al capdavall rèmores de la vella societat estamental que s’oposaven al progrés polític i econòmic, encarnat per la centralització i el mercantilisme.58 A més que no deixa de ser curiós que es pugui sostenir que els territoris vençuts van sortir, malgrat tot, més beneficiats per la política econòmica de la nova Espanya que els vencedors,59 és que no va ser ben bé així. D’entrada, la pretesa modernitat i racionalització del nou sistema impositiu, que substituïa la diversitat de gravàmens sobre el comerç i sobre el consum per un impost únic i progressiu, basat en la renda o els ingressos dels contribuents, no era tal, perquè en realitat s’exigia al territori una quota o cupo anual, que no depenia directament de la riquesa sinó que es recaptava repartint-la entre la població. La seva creació, a més, va ser conseqüència directa d’una victòria militar, cosa que li atorgava una evident connotació de 58

És il·luminador al respecte l’excel·lent estudi de Josep M. Delgado Ribas (1987). «Presión fiscal y asignación de recursos en la monarquía borbónica». Manuscrits, 4-5, p. 25-40

59 La tesi, purament ideològica, que vincula el creixement econòmic dels països de l’antiga Corona d’Aragó amb les conseqüències de la Nova Planta i la centralització política borbònica, tan cara als propagandistes de la modernització, es veu desmentida pels estudis d’història econòmica, que mostren que la recuperació i el creixement de la «perifèria» mediterrània de la monarquia havien començat ja molt abans, en la segona meitat del segle xvii. Vegeu Bartolomé Yun Casalilla (1999). «Del centro a la periferia: la economía española en la época de Carlos II». Studia Historica. Historia Moderna, 20, p. 45-75.

25

Vàrem mirar ben al lluny del desert

càstig pel delicte de rebel·lió comès pel regne. Enfront dels pretesos efectes beneficiosos que es derivarien a llarg termini de la congelació del cupo, cal tenir en compte la seva elevada pesadesa inicial i el fet, molt important, que l’Equivalente era només una de les diverses contribucions que s’exigien al País Valencià,60 al qual s’afegien les restes de la vella fiscalitat foral, que no havia estat suprimida del tot, els impostos que també es cobraven a Castella (com el paper segellat o l’estanc del tabac) i, durant la guerra, els allotjaments militars. La càrrega fiscal que havien de suportar els valencians passà d’una mitjana per veí d’1,2 lliures el 1692 a 8,3 el 1730 (amb diferències locals molt importants, de les 6,4 lliures a Elx a les 10,3 d’Alacant, que alguns autors relacionen amb el grau de resistència a la conquesta borbònica),61 i, tot i que es reduí des del final de la guerra, era molt superior a la soferta a Castella, que si, sobre una base 100 en 1722, era del 96% a Castella, pujava al 117,6 al País Valencià i al 130,6 a Catalunya.62 I, a més, al País Valencià, per sufocar tota resistència, es recaptava amb la col·laboració de l’exèrcit. Tot i això van esclatar motins antifiscals, fins i tot a Peníscola, una de les poques viles valencianes que s’havia mantingut fidel a Felip V durant la guerra. 63 Però sobretot el nou sistema tributari constituïa una novetat estranya a la tradició històrica d’un territori en el qual la fiscalitat es trobava sota el control de les Corts, és a dir, d’una assemblea parlamentària de representació estamental. Es podrà denigrar tant com es vulgui les Corts estamen60 Més que «equivalent», l’impost de l’Equivalente els semblava als valencians «exorbitant» amb relació a Castella, com denunciava la mateixa ciutat de València el 1716 en una Representación al rei, en què sol·licitava una rebaixa de la quantitat assignada per a 1717: en opinió de la capital valenciana, l’impost exigit «no puede llamarse Equivalente, sino Exorbitante a lo de Castilla», citat per Jorge Correa Ballester (1986). El impuesto del Equivalente y la ciudad de Valencia (707-1740), València: Generalitat Valenciana, p. 139145. Sobre el nou sistema fiscal, vegeu també Pilar García Trobat (1999). El equivalente de alcabalas, un nuevo impuesto en el Reino de Valencia durante el siglo XVIII. València: Generalitat Valenciana; Pedro Ruiz Torres (1988). «El equivalente valenciano», a El Catastro en España, 1714-1906, Barcelona. Ministerio de Economía y Hacienda, I, p. 47-59. 61

Salort (2007). «L’impacte de la Hisenda...», a partir de dades de Kamen, Ruiz Torres i Giménez López.

62 Les dades, a partir de la informació proporcionada per Gerónimo de Uztariz, així com bona part de les reflexions contingudes en aquest paràgraf, a Ricardo Franch (2003). «La nueva fiscalidad implantada...». 63 Ibídem.

26

Construint Espanya, construint l’Estat

tals, presentant-les com l’expressió dels interessos de les velles oligarquies privilegiades i, per tant, com un obstacle al procés modernitzador impulsat pel centralisme borbònic.64 El cert, però, és que no sols constituïen la representació de la societat política del regne, sinó també un fre a l’absolutisme monàrquic.65 Com en el cas del parlament anglès, el rei havia de convocar les 64 Naturalment que les Corts —i la societat política en general— dels països de la Corona d’Aragó a l’època foral representaven els interessos de les elits i no del conjunt de la població —com, per altra part, serà també el cas de les Corts espanyoles del segle xix, quan la política continuarà sent incumbència exclusiva dels «notables»—, però el grau d’inclusió política i la base social era molt més gran que el de les ciutats i les institucions castellanes. Quant a la discussió sobre l’impuls modernitzador atribuït a la monarquia borbònica, difícilment es pot qüestionar l’anàlisi i les conclusions que en fa Pedro Ruiz Torres: «La nueva dinastía en España no trajo un estado moderno, racional o impersonal. La soberanía del príncipe ni mucho menos sustituyó a la monarquía de carácter patrimonial y de fundamento teológico cristiano. Las reformas que se introdujeron en el gobierno no obedecieron a ninguna lógica modernizadora, impulsada por el cambio dinástico, a la que supuestamente se habrían opuesto unas fuerzas reaccionarias». Tampoc no es pot dir que aquestes reformes, junt amb un millor govern i administració, obrissin el camí a una nova època de creixement econòmic (sobre això, vegeu el que en diuen també Acemoglu i Robinson, citats a la nota 66). En definitiva, doncs, «ni el absolutismo era modernizador o traía consigo una modernidad anticipada, ni la resistencia al mismo por parte de los defensores de los derechos, leyes e instituciones antiguos era reaccionaria». Pedro Ruiz Torres (2008). Reformismo e Ilustración, vol. 5, de la Historia de España, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares. Madrid: Marcial Pons, p. 69-70. Vegeu també els comentaris d’Albareda (2010). La Guerra de Sucesión..., p. 487-488, que hi remet així mateix a la «introducción general», de Josep Fontana (2002), a Obra, I. La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820. Barcelona: Crítica, p. 11-46. 65 Difícilment també es pot estar en desacord amb les conclusions de Joaquim Albareda: «Puestos a hablar de modernidad política, resulta más pertinente dirigir la mirada a la estructura de la corona de Aragón por su entramado jurídicoinstitucional, que garantizaba un sistema representativo avanzado (sin ser democrático, no hace falta decirlo, puesto que hablamos del Antiguo Régimen) en un tiempo en que el absolutismo ganaba terreno en el continente europeo. Desde este punto de vista, no hay duda de que con el triunfo de Felipe V la corona de Aragón experimentó un retroceso político sin precedentes. Para un habitante de dichos territorios, ¿qué modernidad significaba la pérdida de la representación política, la militarización, la imposición de una contribución abusiva sin la aprobación de las Cortes y, finalmente, la aristocratización de los cargos municipales en perjuicio de los representantes gremiales?». Albareda al·ludeix també a un treball de Josep Fontana de 2001, que preludiava ja el que ha presentat al present simposi: «Lejos de considerarlas ‘una antigüedad en aquella Europa que se modernizaba’, Josep Fontana ha sostenido que las instituciones catalanas que fueron abolidas por Felipe V avanzaban en el camino que podía evolucionar hacia el establecimiento de un sistema que garantizase los contratos políticos». Per contra, amb el triomf borbònic, «los habitantes de los territorios de la corona de Castilla vieron cómo se esfumaban los diques

27

Vàrem mirar ben al lluny del desert

Corts per obtenir un subsidi o consentir la recaptació de nous impostos. A Anglaterra, la pervivència del parlamentarisme i la desfeta de l’absolutisme en 1688 portà a institucions polítiques pluralistes i més inclusives. En canvi, a la nova Espanya borbònica succeiria el contrari: el triomf de l’absolutisme comportaria la creació d’institucions polítiques i econòmiques extractives, per emprar la terminologia d’Acemoglu i Robinson, amb les conseqüències que això tindria per al creixement econòmic i el desenvolupament polític.66 La imposició del nou ordre polític al País Valencià significà, en el terreny fiscal, la supressió dels principis bàsics —de naturalesa política més que tècnica— que hi havia darrere del sistema de la hisenda foral: el pactisme en la determinació de la quantitat del servei (és a dir, la negociació política entre el rei i els estaments sobre el muntant del donatiu i la concessió d’aquest a canvi de lleis i de la reparació dels greuges i contrafurs) i la tributació indirecta (fonamentalment el tall del drap, equivalent al dret de bolla al Principat) controlada per les institucions representatives del país.67 Tot això seria suprimit el 1707, i amb ell el model d’organització política que hi havia al darrere, i no es pot dir que fos en benefici de cap modernització — si és que aquest terme té cap sentit; si és que hem d’entendre’l en avanços cap a sistemes polítics més inclusius i no merament cap a l’absolutisme i

de contención del poder absoluto, mediante la operación de vaciado de poder o de pura eliminación de los Consejos que desarboló el sistema polisinodial, pieza fundamental del cuerpo político de la monarquía hasta entonces». Albareda (2010), La Guerra de Sucesión..., p. 493-494. 66 Daron Acemoglu i James A. Robinson (2012). Por qué fracasan los países: Los orígenes del poder, la prosperidad y la pobreza. Barcelona: Deusto. Tot i que les tesis d’ambdós autors poden resultar discutibles en molts altres aspectes, en particular el seu èmfasi sobre la preeminència —fins i tot cronològica— de les institucions polítiques i econòmiques anglosaxones, no ho sembla en aquest cas. El llibre, en tot cas, hauria de ser de lectura obligada per als entusiastes de la «modernització» borbònica, tan habituats a blasmar el caràcter retrògrad de les institucions forals de la Corona d’Aragó i a lloar les bondats i la modernitat de l’absolutisme. 67 El procés és el mateix que estudià per al Principat Josep M. Delgado (1987): «Presión fiscal... », p. 31. Sobre el sistema impositiu valencià i en particular el «tall del drap», M. Rosa Muñoz Pomer (1986). «Aproximación al sistema impositivo de la Generalidad: el Tall del Drap en el área alicantina (siglos xiv y xv)». Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, 4-5, p. 175-190; i sobre els efectes de la Nova Planta: Salort (2007) «L’impacte de la Hisenda... »; García Trobat (1999). El equivalente de alcabalas..., i Correa (1986). El impuesto del Equivalente...

28

Construint Espanya, construint l’Estat

la centralització, pretesament més racionals i moderns— i, menys encara, de la societat valenciana.68 Així ho entenien els mateixos valencians filipistes, que des de l’endemà mateix del decret de Nova Planta deploraven la pèrdua dels antics furs i suplicaven al monarca la seva restitució.69 Un borbònic tan aferrissat com 68 De la nova administració borbònica al País Valencià destacava sobretot, com ha fet veure Enrique Giménez i ja he assenyalat abans, el seu perfil militaritzat, del capità general als corregidors, els quals, bé que amb funcions civils, com a governadors militars es negaven a reconèixer un poder civil superior i consideraven el seu ofici polític com un annex del principal, el govern militar. Les institucions nascudes de la Nova Planta i en particular el sistema de corregidors, tan ponderat per alguns historiadors com a element de modernització, «no fueron concebidas como instrumentos de reforma, sino como eficaces agentes de la monarquía absoluta, a lo que contribuyó notablemente su condición de castellanos». Enrique Giménez (1999). Gobernar con una misma ley..., p. 159-160. En conclusió del mateix autor, «los elementos que predominaban en la administración borbónica valenciana eran los propios de un modelo burocrático regresivo, caracterizado por la presencia mayoritaria de militares en la administración civil, con la consiguiente minimización de la capacidad técnica requerida.» 69 En realitat, els filipistes valencians ja havien començat a moure’s abans mateix de la proclamació del decret per evitar el que semblava inevitable. Segons un informe del 23 de maig de 1707, el grup d’exiliats a Madrid tractava «de insinuar en el ánimo de los Ministros la templanza conque conbiene portarse con aquellos naturales en el punto de la derogación de sus fueros y privilegios, porque por más afectos que sean al rey lo son mucho más a su patria por la conbeniencia particular que les resulta». Deixant a banda la «conbeniencia particular», per a l’autor de l’informe els valencians, fins i tot els proborbònics, com era el cas, posaven la «patria» per damunt del «rey», en clar contrast amb l’absolutisme que tractava d’instaurar la nova dinastia: «Un des principaux avantages», escrivia Lluís XIV a Amelot el mateix dia 23 de maig, «que le roy mon petitfils retirera sans doute de leur soumission, sera d’y établir son autorité d’une manière absolue, et d’anéantir tous les privilèges qui servaient de prétexte aux peuples de ces provinces pour s’exempter de contribuer aux besoins de l’État». Una posició que el monarca francès reiterava el 27 de juny, dos dies abans de la promulgació del decret: «J’ay toujours esté persuadé que le meilleur party que le roy d’Espagne pouvait prendre à l’égard des royaumes d’Aragon et de Valence, après les avoir réduits à son obéissance, estoit celui de supprimer le privilesge dont ils ont joui jusqu’au moment de leur révolte. La maintien de ce privilesge estoit une barrière perpétuelle à l’autorité royale, un prétexte que les peuples avoient toujours de s’exempter de contribuer aux charges de l’estat : elles retomboient par conséquent sur les sujets les plus fidèles, pendant que ceux qui estoient les plus disposés à la révolte trouvoient chez eux les moyens de soutenir leur désobéissance. Il estoit impossible de toucher à leur exemption pendant qu’ils demeuroient dans le devoir ; mais comme l’esprit de sédition qu’ils conservoient a paru dès le moment qu’ils ont cru que les ennemis du roy mon petit-fils estoient en estat de les secourir, il estoit de sa prudence de profiter une conjoncture aussy favorable que celle qu’il a présentement, d’oster aux malintentionnés les moyens d’abuser encore des grâces accordées autrefois aux peuples d’Aragon et de Valence, comme il est de sa justice de

29

Vàrem mirar ben al lluny del desert

Isidre Planes ho argumentava fins i tot en termes creacionistes: «Y pues Dios, siendo criador que pudo criar las tierras de una misma manera, las crió diferentes, y en toda Vizcaya no se hallará apenas una naranja, ni en toda Valencia una castaña, no haviendo otra cosa en Valencia que naranjas, ni en Vizcaya que castañas, porque quiso necesitar unas tierras a otras para hazer más sociable esta nuestra Naturaleza, o para otros fines altos. Necesario es también que las leyes sigan, como el vestido, la forma del cuerpo y se diferencien en cada reyno y nación... [Però] por haverse desviado de esta observada política, vemos estos reynos constituidos en lo sumo de la infelicidad, y sepultados entre sus ruinas por la introducción de las leyes castellanas, opuestas en todo a nuestros contratos, hechos en casi cinco siglos. Y desengáñese su Magestad, que si no vuelve a estos reynos de Valencia y Aragón con sus fueros y leyes patrias, han de perecer estos sus vasallos, o se ha de exponer a perder la corona, lo que Dios no quiera».70 I fins i tot el nou Ajuntament de València, constituït per regidors nomenats per Felip V entre els seus servidors més fidels, elaborà un Memorial que reivindicava la fidelitat del regne de València i denunciava el caràcter punitiu de la Nova Planta; reconeixia que les lleis de Castella eren plausibles per a Castella, però no per als valencians, que al llarg dels segles havien anat modelant la seva legislació per a adequar-la als temps i a la realitat canviant; i, a més de deplorar els efectes que tindria la pèrdua del dret civil i penal, el memorial acabava exposant el que significaria també per als valencians la pèrdua de la seva llengua i l’oblit de la seva història. Amb l’abolició dels Furs, quedaria també extingida la memòria del sistema de govern de la ciutat i el regne de València, així com del conjunt de la corona d’Aragó, que tantes pàgines de

partager avec la plus d’égalité qu’il est possible entre ses sujets le poids des dépenses à faire pour la défense commune de la monarchie. C’est le fruit qu’il recueillera des nouveaux règlements qu’il establit. Les particuliers doivent se trouver heureux d’estre quittes des chastiments qu’ils méritoient et de ne recevoir d’autre peine que celle d’être unis plus particulièrement aux Castillans, dont la fidelité leur servira d’exemple, et les rendra peut-êstre avec le temps plus attachés au roy leur maistre qu’ils ne l’ont esté jusqu’à présent». Frank (1981). Regionalism..., p. 523-524 i 573-574. 70 Planes. Sucesos fatales... Tant la cita de Planes com, més avant, la de Minyana, a Pérez Aparicio (2009). «La respuesta de los valencianos...»

30

Construint Espanya, construint l’Estat

glòria havien aportat a la monarquia. 71 La resposta de Felip V va ser contundent: l’empresonament i el desterrament dels principals inductors del Memorial.72 Austriacistes i filipistes podien sentir-se, en tant que valencians, com a vençuts, ja que tots havien perdut. I així ho expressava un altre fervent borbònic, Josep Manuel Minyana, autor d’una història de la guerra, De bello rustico valentino, que en referir-se a l’abolició dels Furs contraposa l’antiga llibertat dels valencians al que ell qualifica de nova servitud: «Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus Fueros (que la hacían semejante a una región independiente) y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones... Entonces empezaron los valencianos a echar de menos la perdida libertad y sentir el peso del yugo de la servidumbre que en la actualidad les oprimía».73 En 71

Ja poques setmanes després de l’arribada a València del decret de Nova Planta, el consell municipal de València es reunia per deplorar la decisió i demanar-ne al rei la revocació, com mostra l’acta del 25 de juliol: «Tots los quals, después de llarga conferència ab los dits illustríssims senyors jurats, racional y síndich, en orde a la sobredita notícia, foren de parer es representàs a Sa Magestat el gran dolor que aflixia a sos bons vassals, que ho han estat casi totes les persones més visibles, així d’esta ciutat com de les demés viles y llochs del regne, de veure’s compresos baix la universalitat de dit decret, i maculats ab la nota de rebels, quant per no encorrir-la, uns han abandonat ses cases y haziendes y altres que per justs impediments no les deixaren, han patit presons, desterros y altres considerables treballs que són ben públichs, i així mateix de que per la rahó y crim de infidelitat que a tots generalment se aplica, es perden aquelles lleys y privilegis que sos progenitors compraren dels sereníssims senyors Reys de Aragó y Castella, ab la sua sanc tan generosament derramada en les conquistes..., y que se imploràs de la real clemència de Sa Magestat, pregant-li la revocació de dit decret», a Peset (1972). «Notas sobre la abolición...», p. 662, que també publica el Memorial a les p. 694-713.

72 Josep Ortí, l’autor del text, i Lluís Blanquer, el jurat en cap, van ser arrestats el 12 de setembre, pocs dies després que el memorial hagués estat presentat al rei. Van ser empresonats primer a les torres de Serrans i, més tard, al castell de Pamplona. La maniobra —tractar severament dos reconeguts filipistes— tingué l’efecte desitjat, i el dia següent la ciutat escrivia al rei pregant-li que, si fins aleshores havia vist la ciutat i el regne de València com a rebels, «de oy más no atienda a todos los que componemos el ayuntamiento, como a los de la más mínima ciudad de Castilla, por ser ya ésta uno de los miembros de aquella, y el más dichoso por la igualdad y hermandad que el rey le ha querido dar, concediéndole en un día lo que las de Castilla se han grangeado en largos siglos». Publicada per Frank (1981). Regionalism…, p. 619. 73

Josep Manuel Minyana (1752). De bello rustico valentino. La Haia. Edició i traducció de Jordi Pérez Durà i Josep M. Estellés (1985), amb el títol La Guerra de Sucesión en Valencia. València: Institució Alfons el Magnànim.

31

Vàrem mirar ben al lluny del desert

un to no molt distint es queixava amargament de la pèrdua de la pàtria un austriacista com Manuel Martí, el degà d’Alacant: «Tras haber sido arrancada mi familia de sus lares, sus bienes en parte sustraídos, en parte arruinados y (lo que es con mucho lo más triste) tras la destrucción de la patria... Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria. Aborrezco y detesto este desenfreno de las armas».74 Haguessin militat en un bàndol o l’altre, els valencians tenien la convicció que, en tant que valencians i al marge de les responsabilitats polítiques i administratives que alguns d’ells poguessin exercir a títol individual, havien perdut la guerra i, pitjor encara, que el nou estat espanyol que s’estava construint, l’estat absolutista i centralitzador, s’estava construint a costa de la seva sobirania, en contra de l’antiga i ja perduda consideració del País Valencià com a subjecte polític i jurídic.75 És en aquest sentit com s’ha d’entendre un títol com el d’aquesta 74 Citat per Joan Francesc Mira (2006), Almansa 1707. Després de la batalla. Alzira: Bromera. El sentiment austriacista, o, millor, «foralista», continuaria vigent durant molt de temps, si més no entre els intel·lectuals, com palesa el cas de Gregori Maians; «el millor representant d’un nacionalisme nostàlgic de l’Espanya feliç dels Àustria majors», segons García Cárcel (2009): «Los Borbones y la articulación... ». Martí seria acusat d’«español traidor» i Maians d’«antiespañol». Mestre (2009). «Cultura y política...». 75

32

En la Corona d’Aragó, la sobirania no era absoluta i exclusiva del rei, sinó que era mixta, compartida entre el monarca i el regne, com mostren tant el pensament polític com la pràctica parlamentària. Ja al final del segle xiv, el franciscà Eiximenis afirmava que les bases del poder polític, de naturalesa contractual, residien en el pacte entre el príncep i els seus súbdits, al qual quedaven sotmesos l’un i els altres. El rei no estava per damunt de la llei paccionada, sinó que hi estava també subjecte. El pactisme —o constitucionalisme, com en diu Rubiés— no sempre ha estat ben entès pels historiadors, que limiten sovint a l’existència d’uns furs o unes constitucions aprovades en el context d’unes corts, mentre que en realitat es tracta d’una teoria del sistema polític com a expressió d’una sobirania segons la qual els furs tenien validesa legal suprema. És també l’opinió que sustentava el jurista valencià Llorenç Mateu i Sanç, regent del Consell d’Aragó, en el seu Tratado de la celebración de Cortes Generales del Reino de Valencia (1677), on, tot i ser partidari de la preeminència de la jurisdicció reial, defensava decididament el pactisme en afirmar que «no admite duda que los fueros de Aragón y Valencia, así como las constituciones de Cataluña son leyes paccionadas que pasaron a ser contrato, y tienen toda su fuerza, por haberse establecido en Cortes, con recíproca obligación de Rey y Reino; de que resulta quedar irrevocables, sino es que el Reino junto en Cortes consienta en la revocación, como principal contrayente». Un segle abans, Frederic Furió i Ceriol oferia al seu Concejo y consejeros del Príncipe (1559) la següent taxonomia de sistemes polítics, que diferenciava clarament la naturalesa de la monarquia a, entre altres, Castella, Portugal i la Corona d’Aragó: «El alma [de la república] es el govierno; i primeramente se contempla en su forma, conviene a saber, si es govierno de uno solo, dicho rei, que yo llamo príncipe, como en España [son] Portugal y Castilla; si es govierno de solos nobles,

Construint Espanya, construint l’Estat

contribució al simposi, que en cap manera no veu Espanya i el País Valencià com dues entitats immanents i atemporals, fora de la història, o forçosament enfrontades —una altra cosa és com s’han construït històricament Espanya i el País Valencià a partir de 1707—, ni pretén obviar tota l’evolució posterior. Ja des del mateix segle xviii, hi hauria intents per revertir o almenys corregir la situació creada amb la Nova Planta, que en el cas valencià, i al contrari que a Catalunya i Aragó, havia comportat fins i tot l’abolició del dret civil.76 I el passat foral va continuar present en la memòria i les inquietuds d’una como Venecia, i Esparta antiguamente; si de solos plebeios, como en nuestros tiempos los cantones o confederados, dichos impropiamente suizos; si es govierno de rei i nobles, como el reino de Dinamarca, i Roma en tiempo de sus reyes hasta Tarquino; si de rei i plebeios, como fue por algún tiempo el imperio de los Persas; si de nobles i plebeios, como Roma después de echados los reyes, Lacedemonia, Atenas, i en nuestros días eran Florencia i Siena, i aún lo son las otras republicas que quedan en pie en Italia; si es govierno de rei, nobles i plebeios, como el imperio de Alemania, el reino de Polonia i el reino de Aragón en España». Per altra part, el pactisme o constitucionalisme no era exclusiu, si més no a nivell teòric, de la corona d’Aragó, ja que també a Castella n’hi hagué partidaris, com mostra el cas de Juan de Mariana, que, segons Rubiés, aspirava a acostar Castella al model mixt de la Corona d’Aragó: «a mi modo de ver, puesto que el poder real, si es legitimo, ha sido creado por consentimiento de los ciudadanos, y solo por este medio pudieron ser colocados los primeros hombres en la cumbre de los negocios políticos, ha de ser limitado desde un principio por leyes y estatutos a fin de que no se exceda en perjuicio de sus súbditos y degenere al fin en tiranía... Así hallo que lo han hecho en tiempos mas modernos los aragoneses, severos y resueltos para defender sus libertades, y sobre todo convencidos de que a pequeñas concesiones es debida casi siempre la disminución y pérdida de nuestros derechos naturales» (1599). Xavier Renedo (2014). «Eiximenis i el(s) pactisme(s)», a Actes del Congrés Internacional Francesc Eiximenis, sis-cents anys. Girona: ILLCC, Universitat de Girona; Joan Pau Rubiés (1996). «La idea del gobierno mixto y su significado en la crisis de la Monarquía Hispánica». Historia Social, 24, p. 57-81; Albareda (2010). La Guerra de Sucesión..., p. 123. 76 Intents que no es limitarien als anys de la guerra, amb nous aixecaments austriacistes després de la caiguda de València el 1707, o al memorial enviat al rei per la ciutat immediatament després de promulgar-se el decret de Nova Planta, sinó que s’estendrien durant tot el segle xviii, especialment el 1760, més de cinquanta anys després, deixant clar que la recuperació del sistema foral i la resistència al centralisme borbònic continuaven sent una reivindicació profundament arrelada en la societat valenciana. Vegeu José Miguel Palop Ramos (1975). «Centralismo borbónico y reivindicaciones políticas en la Valencia del Setecientos. El caso de 1760», a Homenaje al Dr. D. Juan Reglà Campistol. València: Universitat de València, II, p. 65-77. Vegeu també, per al Principat, Ernest Lluch (1996). La Catalunya vençuda del segle xviii: Foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona: Edicions 62, p. 60-81, i Joaquim Albareda (2007). «El xviii: un segle sense política?», a Jaume Renyer i Enric Pujol (dir., 2007). Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014. Barcelona: Pòrtic, p. 72-92.

33

Vàrem mirar ben al lluny del desert

part de la societat valenciana, primer entre els erudits i els intel·lectuals, dels il·lustrats del Set-cents als prohoms de la Renaixença i, després, al llarg del segle xx, en la maduració i l’ampliació de les bases socials del valencianisme polític.77 El futur —inclòs el de les relacions entre Espanya i el País Valencià, sigui quina sigui la forma d’organització que adopti la primera—, naturalment, està encara per escriure, i pertany més a l’àmbit de la voluntat política dels ciutadans que al de la historiografia.

77

34

És evident que el «caràcter radical i traumàtic» que tingueren en la societat valenciana tant el decret de Nova Planta com el nou sistema polític que implantà afavorí en contrapartida, en paraules de Ricardo Franch en la seva assenyada introducció al llibre La sociedad valenciana tras la abolición de los fueros, una visió idealitzada del règim foral abolit, i que els tres segles transcorreguts des de la seva promulgació constitueixen una distància temporal suficient per analitzar amb rigor les seves conseqüències. No és menys cert que la centralització i uniformització borbònica que seguí també ha tingut i té la seva visió idealitzada, sobretot en termes de modernització, i els seus propagandistes. A l’hora de ponderar el sistema foral derogat, comú als tres estats de la Corona d’Aragó, caldria no sols posar-lo amb relació al context europeu, en termes alhora polítics i fiscals, sinó recordar que també hi havia veus, com la de Mariana, favorables a la seva adopció a Castella. L’important és que, de les diverses opcions possibles, de les diverses Espanyes possibles al començament del segle xviii, es va imposar, com afirma Franch en l’esmentat pròleg, la concepció de la identitat espanyola que s’ha caracteritzat com l’Espanya vertical, de matriu castellana i conformació unitària, i això, després de trescents anys, continua tenint conseqüències.