cobertes_jornades_pirineuAran-print.pdf
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
1
29/04/15
12:32
PRIMERES JORNADES
D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN COLL DE NARGÓ I LA SEU D’URGELL, 29 I 30 DE NOVEMBRE DE 2013
COMISSIÓ ORGANITZADORA Josep Gallart Fernàndez Arqueòleg Territorial Serveis Territorials de Cultura a Lleida
Robert Querol Butia Auxiliar administratiu Serveis Territorials de Cultura a Lleida
Àngel Galobart Lorente Cap del Grup de Recerca del Mesozoic Institut Català de Paleontologia
Xavier Reñé Escué Administratiu Serveis Territorials de Cultura a Lleida
Marta Monjo Gallego Arqueòloga Territorial Serveis Territorials de Cultura a Lleida
Montserrat Sorolla Raedo Administrativa Serveis Territorials de Cultura a Lleida
Marina Aresté Dolcet Col·laboradora Serveis Territorials de Cultura a Lleida
Júlio Quílez Mata Director de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell
Marc Coca Moreno Col·laborador Serveis Territorials de Cultura a Lleida Joaquim Minguell Cardeñes Tècnic Serveis Territorials de Cultura a Lleida
Mònica Ferré Moreno Monitora Dinosfera Carles Gascon Chopo Tècnic de patrimoni Consell Comarcal de l’Alt Urgell Lluís Obiols Perearnau Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell
DIPÒSIT LEGAL B 9692-2015 DISSENY I MAQUETACIÓ: cr3ativa.com IMPRESSIÓ: Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida EDICIÓ 2015
ORGANITZACIÓ
01 INICIALS.indd 3
29/04/15 12:42
214 | 2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN
Comunitat de muntanya comunitat monàstica: els Altimiris, un enclavament cristià a la serra del Montsec Walter Alegría Tejedor 1 Marta Sancho Planas 2
RESUM Presentem els resultats de les darreres campanyes arqueològiques als Altimiris. L’estudi de materials ceràmics ens permet establir una cronologia força precisa, amb un inici dins del segle V avançat i un moment final al segle IX. Les darreres troballes d’estructures associades a l’església i la contextualització del lloc dins el marc històric que li corresponens porten a proposar aquest assentament com un lloc d’establiment d’una comunitat monàstica. PARAULES CLAU Assentaments en altura, comunitats monàstiques, hàbitat de muntanya. ABSTRACT We are presenting the results of recent excavations in Altimiris. The study of ceramic materials allows us to establish a fairly accurate chronology, with a beginning in the late 5th century and an ending time in the 9th century. The latest findings of structures associated with the church and the setting of the context of the place within its historical context, leads us to propose this settlement as a place of establishment for a monastic community. KEYWORDS High settlements, monastic communities, mountain habitat.
1 Laboratori d'Arqueologia Medieval (LAMUB).
[email protected] 2 Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM-UB) - Grup de Recerca MAHPA.
[email protected]
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 214
27/04/15 14:29
2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN | 215
Ubicació i característiques del jaciment El jaciment dels Altimiris es troba al punt més elevat d’un dels contraforts de la cara nord del Montsec d’Ares, just per sobre del congost de Mont-rebei, per on circula el riu Noguera Ribagorçana. En l’actualitat aquest riu és la línia divisòria entre les províncies de Lleida i Osca. El punt més alt del jaciment se situa a 867 m snm i les coordenades UTM son X: 31 308715E; Y: 46661326N. El jaciment ocupa una extensió aproximada d’uns 9.345 m2, segons els resultats de l’aixecament topogràfic, i presenta una planta més o menys triangular delimitada per dos cingles, situats als costats nord-est i sud-oest. Aquests dos cingles es van aproximant progressivament fins a coincidir en el vèrtex del triangle on hi ha el pas de Santa Cecília, un corredor estret d’uns 15 metres de llargada delimitat per parets de roca d’uns 10 metres d’altura en el punt més alt. El pas de Santa Cecília és l’únic accés al jaciment pel costat sud, i allí convergeixen els camins procedents de l’impressionant bosc de l’Obaga Gran i de les zones de pastures situades al cim del Montsec d’Ares, a més de 1.600 m d’altura. La base del triangle queda delimitada per un mur de tancament que tot just s’entreveu dins de la massa boscosa. Els trams localitzats ens indiquen que aquest mur aniria de cingle a cingle, amb una longitud total d’uns 80 m. La falta de dades sobre el gruix i les característiques constructives ens impedeix definir-lo com a muralla i, per tant, ens limiten a considerar-lo un mur de tancament pel costat nord. La distància entre aquest mur i el punt més elevat, situat sobre el pas de Santa Cecília, és de 150 m i el desnivell entre aquests dos punts és de 60 metres. Aquestes dades ens permeten calcular un pendent que oscil·la entre el 30 i el 40%, segons la línia de pendent escollida. L’accés al jaciment més ràpid (1 hora aproximadament) parteix de l’aparcament de Mont-rebei en direcció al congost, i passat el pont penjat cal agafar un corriol que s’enfila pel contrafort i arriba als Altimiris pel costat nord. Els altres accessos arriben al jaciment pel sud seguint la ruta Alsamora, la plana de Mont-rebei o bé l’aparcament, Obaga Gran. En ambdós casos es triga més d’una hora i mitja a fer el recorregut. Abans d’iniciar l’excavació, eren parcialment visibles els murs de la nau de l’església i un fragment de mur d’una estructura que vam identificar com una torre de planta quadrada, situada a la part més alta del conjunt; tres cisternes, una al costat de l’església, una altra de propera a la torre i una tercera en una zona propera al cingle nord-oriental. Així mateix, eren visibles alguns retalls a la roca que indicaven l’existència de fons de cabana dispersos per tota l’àrea del jaciment. Consideracions metodològiques L’arqueologia d’investigació no ha mostrat gaire interès per portar les seves recerques cap a jaciments que, com els Altimiris, no ofereixen l’al·licient d’aquells que presenten grans estructures i materials vistosos. Els assentaments modestos, des del punt de vista arqueològic, que, a més, es troben en llocs extrems de difícil accés, suposen un esforç per part de l’equip d’excavació que no sempre estem disposats a realitzar. En aquest sentit, ens posicionem en la línia d’investigadors que, com A. Azkarate, reivindiquen la necessitat de valorar més els jaciments pel seu interès científic que no per les fa-
cilitats o els al·licients que en suposa l’excavació (Azkarate, Quiros, 2003). Des del punt de vista metodològic, ens enfrontem a un jaciment en què la roca era el nivell de circulació, motiu pel qual els nivells d’ocupació són pràcticament inexistents, excepte en determinades zones com ara l’interior de l’església. L’abandonament i posterior destrucció del lloc va suposar l’exposició de les estructures i els nivells arqueològics de destrucció a les inclemències meteorològiques, especialment a les pluges, amb el consegüent arrossegament de materials pel pendent natural. Amb el temps, la mateixa degradació de la roca i la lenta formació d’un sòl van permetre la progressiva aparició de vegetació, que contribuirà a l’erosió del substrat rocallós i a la degradació de les estructures excavades. Finalment, el creixement d’una massa boscosa, principalment d’alzines de potents arrels, acabarà de destruir els escassos vestigis construïts i provocarà un efecte devastador en els pocs nivells potencialment fèrtils des del punt de vista arqueològic. El resultat és la formació d’un estrat únic en què les arrels dominen sobre qualsevol altre component, i sovint formen una espessa estora de petites arrels enllaçades que s’estén just sobre el substrat rocallós. Amb aquest creixement, la vegetació ha provocat la barreja i la destrucció dels possibles nivells d’una estratigrafia per si mateixa molt fràgil. Com a exemple, podem destacar l’excavació del fons de cabana 1. La pica o base del foc situat a l’angle sud-oriental podria haver conservat restes de carbons o cendres que haurien estat de gran utilitat per a la nostra recerca. Dissortadament, un cop destruïda l’estructura de materials peribles que cobrien la cabana, les pluges van arrossegar aquests vestigis, i l’alzina que posteriorment hi va créixer va provocar la barreja dels estrats fins al punt d’impedir-nos recuperar cap tipus de material en posició primària. Certament la coloració dels estrats presentava una lleugera tonalitat grisosa que es fonia en un progressiu degradat cap a tonalitats marronoses, tot molt poc compacte a causa de les nombroses arrels que hi havia. La sensació era d’estar excavant, a cada moment, un nivell superficial, poc significatiu i que arribava fins a la mateixa roca. Aquestes circumstàncies afecten de manera generalitzada l’estat de conservació dels materials, que apareixen molt fragmentats i rodats, descol·locats respecte a la seva posició primària i, per tant, amb poca significació quant a la relació espacial i estratigràfica. Si tornem a l’exemple del fons de cabana 1, la localització de petits fragments d’escòria de ferro i de pedres fogueres disperses per tot l’àmbit i en tota la potència estratigràfica ens podria permetre interpretar aquest espai com un petit taller de ferrer. Aquesta intuïció, però, no pot anar més enllà, ja que no disposem d’evidències més clares que ens permetin afirmar-ho. Aquesta realitat també dificulta la presa de mostres de cara a la realització d’analítiques, ateses les poques garanties de poca o nul·la contaminació. Així mateix, també es veu afectat el registre de la nostra feina, tant pel que fa a les fotografies com a la definició de determinats estrats, i tant en potència com en extensió. En les darreres campanyes hem pogut identificar una estratigrafia més completa a l’interior de l’església i al seu entorn, i aquest fet ens fa ser optimistes de cara a les properes campanyes.
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 215
27/04/15 14:29
216 | 2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN
Resultats de la intervenció Les deu campanyes d’excavació ens han permès intervenir a l’interior i a l’entorn de tota l’església, tot i que només s’ha arribat a nivells geològics als peus, a la capçalera i s’ha completat l’excavació a l’interior. També s’ha completat l’excavació de l’estructura quadrangular en tres fons de cabana i en una de les cisternes. Fons de cabana Els primers fons de cabana que vam excavar (cabanes 1 i 2) es troben situats a pocs metres a l’est de la capçalera de l’església. La cabana 1 presenta unes dimensions de 2 x 3,5 m i la 2, de 3 x 3 m, aproximadament. Limiten l’una amb l’altra de forma que constitueixen un conjunt únic. La cabana 1 presenta una estructura, picada a la mateixa roca, de 100 x 80 cm, que interpretem com una base de foc, ja que la roca presentava indicis de rubefacció. La cabana 2 disposa d’una banqueta de pedres en tot el seu perímetre, un forat de pal al costat oriental i dos canals per al drenatge de l’aigua, un a l’exterior i un altre que travessa tota l’estructura per l’interior. Com ja hem indicat amb anterioritat, la localització de petites escòries de ferro i de fragments de pedra foguera als nivells de la cabana 1 ens permeten proposar la interpretació d’aquest espai com un taller de ferrer de petites dimensions, malgrat les escasses evidències de què disposem. El fons de cabana 3 es troba situat al sud de l’estructura quadrangular i a molt poca distància d’aquesta. Les dimensions aproximades són de 3 x 6 metres i el retall a la roca és molt més profund que les dues anteriors i en alguns punts supera els 1,5 metres. Presenta una banqueta picada a la roca al costat est i diversos encaixos i retalls de la roca que corresponen als suports de la part construïda amb materials peribles. Tot i la migradesa dels materials recuperats als fons de cabana, podem destacar algunes peces que presenten cronologies dels segles V-VI. Edificació residencial A la part alta del jaciment, sense que sigui el punt més alt, hem excavat una estructura parcialment visible abans d’iniciar els treballs i que inicialment vam identificar com una torre. Es tracta d’un edifici lleugerament rectangular —7 x 5,80 m— del qual eren visibles dos trams dels murs oriental i occidental construïts amb la tècnica de l’encofrat, tipus opus caementicium. La base del mur nord presenta una base realitzada amb grans blocs de pedra, amb la clara finalitat de reforçar aquest mur, que és el que es troba a la zona de màxim pendent. Per contra, el mur sud, que es conserva en molt mal estat, va ser construït amb opus caementicium des de la base. Malgrat la forta bioturbació de la majoria dels estrats, vam poder identificar un fragment de paviment d’opus signinum, amb la seva preparació, una capa de tegulae fragmentada i, per sota, un nivell de pedres tipus rudus. Trencant el paviment i tallant els seus nivells de preparació es van trobar dos focs de difícil datació, ja que no presentaven cap tipus de material associat. La identificació inicial que vam proposar com a torre presenta seriosos problemes, ja que, per la potència dels nivells excavats, especialment el poc enderroc i les escasses restes del mur encofrat disperses pe l’entorn proper, no sembla que es tractés d’un edifici de més d’una planta baixa amb coberta de materials peribles.
No ha estat possible localitzar l’entrada que podria estar situada en qualsevol dels costats, en algun dels punts on el mur conservat es troba més arrasat. El paviment d’opus signinum sembla indicar un espai de relatiu confort, d’hàbitat o bé un espai d’us col·lectiu. D’aquesta edificació hem de destacar la presència de canals de recollida d’aigua per l’exterior, que seria conduïda cap a la cisterna situada a pocs metres en direcció nord. Església i entorn L’església es troba situada al bell mig del jaciment, uns metres al sud de l’edifici residencial que hem descrit. Es tracta d’una construcció de pedra amb els carreus de mida mitjana escassament escairats i lligats amb un molt bon morter de calç i sorra. Té una llargada total de 14 x 6 metres per l’exterior i un espai interior de 12 x 4 metres dividits en 3 sectors de 4 x 4; des de l’extrem de l’absis fins al cancell, d’aquest a la porta d’accés i des d’aquesta fins al mur dels peus. La porta està situada al mur nord, que disposa d’una banqueta correguda, d’entre 80 i 100 cm d’amplada i que reforça la construcció en el punt de més pendent i fa sensació de podi sobre el qual s’aixeca l’església. El nivell de circulació de la nau era la mateixa roca, en alguns punts lleugerament retocada i amb lloses que cobrien les esquerdes i forats més evidents. En arribar al cancell, una petita porta central porta al cor, probablement pavimentat amb lloses, que es troba en una cota més elevada, i d’aquest s’accedeix per dos esglaons a l’absis situat encara en una cota superior i pavimentat amb morter de calç. Al mig de l’absis hi ha la base de l’altar, i la llosa de la taula la vam trobar a terra, reutilitzada en una fase posterior com a paviment. L’església va patir un incendi que va afectar tota l’edificació, i després d’aquest tan sols es va habilitar la part del cor i l’absis, i es va abandonar la nau, que presenta evidents signes de rubefacció a la roca. Probablement, després de l’abandonament del lloc, que nosaltres situem a la primera meitat del segle IX, s’hi mantindria algun tipus de culte, ja que al seu entorn hem localitzar un enterrament datat per C14 al segle XI. En les darreres campanyes hem realitzat tasques de desforestació i aixecament dels nivells superficials de l’entorn de l’església, tant pel costat sud com pel nord, i hem identificat diversos murs que defineixen espais tancats relacionats amb el temple. Aquestes estructures defineixen un conjunt complex d’edificacions que caldrà excavar i analitzar en properes campanyes, ja que de moment no disposem de prou dades per fer-ne una interpretació correcta. Els artefactes ceràmics dels Altimiris Els artefactes ceràmics dels Altimiris ens han permès establir la cronologia i valorar la posició del jaciment dins de la societat tardoantiga i altmedieval en el seu context. Per començar, hem pogut separar amb claredat dues fases del jaciment: una als segles V-VII, i una altra a finals del segle VIII i principis del IX. Les futures intervencions segurament ens permetran establir l’ocupació al segle VIII, i molt probablement més subdivisions al voltant de l’horitzó tardoantic dels segles V-VII, que, de fet, ja es van apuntant (figura 1).
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 216
27/04/15 14:29
2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN | 217
Figura 1
Horitzó dels segles V-VII El primer horitzó té com a fòssils directors les àmfores i les vaixelles de taula de luxe. Les ceràmiques comunes grises de cuina també ens han servit per confirmar aquestes cronologies. Entre els materials amfòrics hem detectat àmfores nord-africanes, sud-hispàniques i orientals. Els tipus identificats per les àmfores nord-africanes són: Keay 8b, Keay 27b, Keay 35a, Keay 36a y 36b, Keay 41, Keay 56, Keay 57 y Keay 62q. La cronologia que donen aquestes àmfores va des de finals del segle IV fins a meitat del VI, i el contingut de la majoria podria ser oli (Keay, 1984; Bonifay, 2004; Reynolds, 1993; Reynolds, 1995, Remolà, 2000; Ghallia, 2005). D’àmfores sud-hispàniques en tenim amb forma Dressel 23, motiu pel qual la cronologia proposada va del segle III a mitjans del VI, i el contingut podria ser oli o olives.
Respecte a les àmfores orientals, hem trobat una vora de LRA 4 i fragments de paret del que podria ser LRA 1. La LRA 4 es data entre finals del segle IV i el VII, tot i que a Tarragona sembla que només arriba fins a principis del segle VI. El contingut podria ser tant vi com oli en aquest cas (Reynolds, 2007; Rothschild-Boros, 1981; Passi et al, 1981). La LRA 1 té una cronologia del segle III al VII. La vaixella de taula de luxe es caracteritza sobretot per DSP (Dérivées de les Sigillées Paléochrétiennes), TSHT (Terra Sigillata Hispànica Tardana) i ARS (African Red Slip). La majoria d’aquestes ceràmiques són DSP, sobretot bols i algun plat. Les formes associades als bols són Rigoir 18 de diferents dimensions i tallers, i alguna forma Rigoir 6 i 9. Els plats de DSP pertanyen a la forma Rigoir 1 i una possible Rigoir 4 (Rigoir, 1968; Rigoir, 1973). Les TSHT estarien representades per Dragendorff 27 o 37 tar-
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 217
27/04/15 14:29
218 | 2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN
Artefactes ceràmics posteriors a mitjans del s. VII i anteriors al s. XI
Possibles materials del s. VIII
Materials a partir del s. IX
UE 527 i 529
UE 516
UE 158
Figura 2
danes, i també dins de la funció de bol, segons hem pogut extrapolar de parets amb decoracions típiques d’aquestes formes. La cronologia proposada pels nostres fragments podria anar al voltant de finals del segle IV fins a meitat del V (Orfila, 2007, p. 90-112). Quant a la ceràmica de taula africana, només hem identificat un plat Hayes 104 (Hayes, 1972). Totes les formes identificades daten de finals del segle IV i fins a inicis del VI. La forma Hayes 104 ens presenta una datació una mica més concreta, d’inicis del segle VI al primer quart del segle VII, però entraria dins de la cronologia proposada pel context. La ceràmica de cuina ens presenta diferents propostes de datació, però totes ben enquadrades entre els segles V-VII, tant pel que fa als paral·lels de les formes com al repertori tipològic variat característic del període (Macías, 1999). Entre el repertori, trobem olles, cassoles, gerres, ampolles i molt probablement algun morter. La datació de la construcció de l’església s’ha fet amb les UES 527 i 529, que responen a l’anivellament de terres per construir el paviment i els murs. Aquí el context data de finals del segle V i principis del VI (vegeu la figura 2). Els materials que acabem de descriure ens aporten una informació essencial sobre les importacions que arribaven al jaciment en recipient ceràmic, ja fos del sud de França, com les DSP; d’altres llocs de la Península, com la TSHT, o per mar, com l’ARS i les àmfores, segurament des del port de Tarraco fins a Ilerda, i d’aquí fins al nord via Àger. Podem dir que el producte agropecuari que es rebria d’importació era sobretot l’oli, sense descartar, en menor quantitat, el vi, les olives o el gàrum. El fet que la majoria d’àmfores es puguin datar de principis del segle V a principis del VI ens fa pensar en una primera ocupació al voltant d’aquest moment. Nosaltres ens decantem per un segle V avançat, atesa la manca de ceràmica de cuina nord-africana, característica de principis del segle V. De tota manera, no podem descartar que la ceràmica de cuina d’aquest territori respongui a uns patrons en què l’avituallament provindria d’imitacions de cuina de la Tarraconense. Pel que fa a l’ocupació d’aquest moment, treballem sobre dues hipòtesis: La primera és que el jaciment s’ocupa de principis a mitjan segle V. Hauria rebut oli no local, altres productes encara indeterminats i estris, dins dels quals els ceràmics estarien representats sobretot per vaixella de luxe del sud de França i ceràmica de cuina d’arreu. El poblat ens evidenciaria una tradició tardoromana, tant en algunes de les seves estructures (ES 1) com en els materials, productes i, per tant, costums propis de la societat tardoromana. La segona és que el jaciment s’ocupa en un moment avançat del segle V i s’emporta materials d’un altre nucli. Entre aquests, s’enduen vaixella i àmfores, que anirien reomplertes d’un altre contingut que en cap cas és oli d’importació perquè estarien reutilitzades, i això repercuteix en la interpretació del lloc, que es caracteritzaria pel seu elevat grau d’autosuficiència. Sigui com sigui, ja fos als Altimiris o al nucli proper del qual emigren els nostres tardoantics, hi ha recepció d’oli nord-africà i sud-hispànic importat en aquesta zona i en aquest segle.
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 218
27/04/15 14:29
2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN | 219
Les futures quantificacions sobre materials de cuina associats a costums culinaris ens ajudaran a interpretar la necessitat d’oli o no en els àpats. No podem descartar que, probablement, només un sector de la població del jaciment era receptor d’aquests costums tardoromans, amb àpats cuinats amb oli i receptari tardoromà tradicional, mentre que la resta dels habitants usaria productes locals. Horitzó dels segles VIII-IX La datació de tot el segle VIII és de moment complicada. Només tenim alguns materials que ens apunten aquesta cronologia per similitud amb altres de paral·lels al sud de França del grup CATHMA (AAVV, 1993). Són sobretot dues formes les que ens ho suggereixen i que podem veure a la figura 2. Aquestes dues formes es van trobar en un paviment (UE 516) posterior a l’incendi de l’església. Per aquest motiu, pensem que hi ha una ocupació més o menys regular al jaciment, inclòs el segle VIII (figura 2). Esperem en el futur poder datar millor aquest període del jaciment pel que significa el segle VIII en el context prepirinenc del Montsec, que és zona de frontera nord de l’emirat i califat andalusins (Boix, 2004). El segle IX és l’últim moment d’ocupació rellevant del jaciment. Això ho podem contrastar, d’una banda, pels materials, que podem relacionar a principis del segle IX amb decoracions en zig-zag (Beltrán, 2006, p. 108-139), algunes de les quals ja s’han trobat en contextos de finals del segle VIII, com, per exemple, a l’Arxiu de la Torre de l’Audiència (García et alii, 2003, p. 363-380). També destaquem l’absència de sitres en els nostres contextos ceràmics. Les ceràmiques amb vores engruixides a l’exterior i llavi arrodonit són freqüents, i la seva pasta es relaciona amb ceràmiques amb decoracions en zig-zag alternes amb línies rectes incises. Tots aquests materials apareixen en moments de destrucció del jaciment, en estrats d’enderrocs de pedres de murs i lloses, com, per exemple, la UE 158 (figura 2). A més, per acabar de confirmar aquesta destrucció tenim dues tombes que retallen nivells d’enderroc una vegada el jaciment fa molt temps que ja està destruït i amb més de dues seqüències diferents d’enderroc per abandonament. Una d’aquestes tombes, ja citada, ens ha aportat una datació de principis del segle XI. Això ens reforça la idea de l’abandonament progressiu del jaciment a principis del IX. El repertori ceràmic d’aquesta cronologia, com és habitual en altres contextos del mateix període, es basaria en olles, cassoles i alguna gerra. Podem veure alguns exemples representatius a la figura 1. De forma residual i molt posterior tenim alguna ceràmica del segle XVI que ens indica com el jaciment continua essent zona de pas fins avui dia, sobretot per a pastors, carboners i algun agricultor que es dirigirà a la plana de Mont-rebei (figura 2). Propostes interpretatives En resum, pel que fa a la cronologia del jaciment, en situem al segle V avançat, amb un moment àlgid que es correspondria amb els segles VI- VII. A partir del segle VIII sembla que es detecta una reducció de l’activitat, tot i que les dificultats d’identificació dels materials ceràmics per a aquest període ens poden influenciar en aquesta interpretació. Aquest moment vindria marcat per un incendi que devastaria l’església,
la qual, molt probablement, es recuperaria per al culte tan sols a la zona del cor i l’absis. A partir d’aquest moment, el lloc seria progressivament abandonat, probablement per influència de la situació del moment, molt especialment pel procés d’ocupació de les terres del fons de vall que, a ulls veients dels habitants dels Altimiris, s’estaria realitzant a la vall de la Noguera Ribagorçana, a l’empara del monestir d’Alaó (Corral, 1984). Si més no, encara a inicis del segle XI sí que realitzaria algun enterrament, per la qual cosa hem de suposar que encara se’n mantindria el culte. Hem de remarcar, però, que no disposem de cap material per als segles posteriors al IX i que qualsevol presència al lloc hauria de relacionar-se amb estades de temporada associades amb les pastures d’estiu de la zona alta del Montsec. Val a dir que en un racó de l’església es van trobar uns troncs carbonitzats que van aportar una datació de finals del segles XII i inicis del segle XIII, fet que constataria aquesta transitació pel nostre jaciment. L’existència de les cisternes i d’estructures, com les restes de l’església, facilitarien aquest ús, que podem considerar de refugi. Aquest fet es mantindria fins al segle XX, tal com es desprèn de la informació oral recollida entre els habitants de la zona, i quedaria enregistrada per la troballa d’una peça ceràmica del segle XVI. Els Altimiris és un exemple d’un model d’hàbitat que s’allunya tant de las pautes d’assentament rural pròpies de l’antiguitat tardana com de les que podem detectar a partir del segle IX i que van lligades al moviment d’aprissio (Salrach, 1990). Tant pel que fa a la seva ubicació com a la seva ordenació interna, així com a les característiques de les estructures descobertes, considerem que es tracta d’un assentament amb personalitat pròpia que no hauria de ser classificat o entès com la degradació d’un model ni com el precedent d’un altre. Tampoc podem considerar-lo com un hàbitat marginal o temporal. Més aviat creiem que queda clara la voluntat d’estabilització ocupacional i d’una certa jerarquització social que es reflecteix en la mateixa església amb els seus annexos, l’edifici residencial i la preocupació per la conducció i l’emmagatzematge de les aigües. Territorialment, la relació dels Altimiris amb un centre de poder, jeràrquicament superior i capaç d’estructurar el territori, no sembla gens clara. Ni les antigues ciutats romanes, la més propera, Aeso, en plena decadència des del segle III (Reyes, et al., 1998), ni els nous bisbats, Lleida, el més proper, a uns 85 km al sud (Junyent, Pérez, 2003), tenien a inicis del segle VI la força suficient per controlar aquest indret. Davant d’aquesta realitat, considerem una altra opció que permetria encaixar els Altimiris dins d’una articulació territorial i jeràrquica més àmplia, tot superant una visió massa autàrquica d’un assentament aïllat. Ens inclinem per considerar els Altimiris, amb l’església dedicada a Santa Cecília, com una primitiva comunitat monàstica que cal vincular al moviment eremiticocenobític, ben representat per Sant Victorià d’Assan. Un assentament que cal relacionar amb el procés d’ocupació de les zones de muntanya que es va produir durant el període que anomenem de transició entre l’antiguitat tardana i el període altmedieval. Aquesta etapa, políticament emmarcada en la monarquia visigoda, estaria caracteritzada per la diversitat de models, i l’atomització de formes d’ocupació, entre les quals figura la
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 219
27/04/15 14:29
220 | 2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN
que proposem. Bibliografia AAVV (1993) Ceràmiques Languedociennes du haut Moyen Age (VII-XI e s.). Etudes micro-régionales et essai de synthèse. Archeologie du midi medieval. Vol XI. Alba. C.; Gutierrez S. (2008). Las producciones de transición al mundo islámico: el problema de la cerámica paleoandalusí (siglos VIII y IX). Cerámicas tardorromanas. Un estado de la cuestión, XVI Congreso Internacional de la Asociación Rei Cretariae Romanae Fautores. Universidad de Cádiz. Azkarate, A.; Quiros, J. A. (2003). “Arquitectura doméstica altomedieval en la Península Ibérica. Reflexiones a partir de las excavaciones arqueológicas de la catedral de Santa María de Votoria-Gasteiz, País Vasco”, Edizione all’Insegna del Gigliol, p. 7-28. Beltran, J. (2005). “Las producciones locales e importaciones de cerámica común del yacimiento de la Plaza del Rey de Barcelona, entre la época visigoda y el período islámico, siglos VI-VIII”, Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, època II, n. 1, p. 69-89. Beltran, J. (2006). “Los contextos altomedievales de la Plaza del Rey de Barcelona: la cerámica de tradición carolingia (siglos IX-X)”, Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat. Època II, n. 2, p. 108-139. Bonifay, M. (2004). “Etudes sur la céramique romaine tardive d’Afrique”, British Archaeological Reports. Oxford: International Series. Bonifay, M.; Treglia J. C. (2007). Late Roman coarse wares, cooking wares and amphorae in the Mediterranean : archaeology and archaeometry. British Archaeological Reports. Oxford: International Series. Bonifay, M.; Carre, M.; Rigoir. Y. (1998). Fouilles à Marseille. Les mobiliers. (Ier-VIIe siècles ap. J.-C.). Études massaliètes. Travaux du Centre Camille-Jullian. Paris. Caballero, L.; Mateos, P.; Retuerce. M. (2003). “Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibérica. Ruptura y continuidad”, Anejos de Archivo Español de Arqueología, XXVIII. CSIC. Madrid. p. 483-504. Cau, M. A. (2003). “Cerámica tardorromana de cocina de las Islas Baleares: estudio arqueométrico”, British Archaeological Reports. Oxford: International Series. Schneider, L.; Raynaud, C.; Leenhardt, M. (1993). “Céramiques languedociennes du haut Moyen Âge (VII-XIe s.) Etudes micro-régionales et essai de synthèse”, Archéologie du midi médiéval. Tom XI. Comas, M.; Gurt, J. M.; López, A.; Padros, P.; Roca, M. (ed.) (1997). “Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X)”, Arqueomediterrània, 2. Treballs de l’Àrea Arqueològica de la Universitat de Barcelona. Corral Lafuente, J. L. (1984). Cartulario de Alaón (Huesca). Zaragoza: Anubar Ediciones. Burch, J.; Garcia, G.; Nolla, J. M.; Palahí, L.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D.; Miquel, I. (2006). Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 2. El castellum. Girona. Fité, F. (1985). Reculls d’història de la vall d’Àger. Període antic i medieval. Centre d’Estudis de la Vall d’Àger.
Folch, I. (2005). “La ceràmica de la Alta Edad Media en Cataluña (s. VII-IX d.C.): el estado de la cuestión”, Arqueología y Territorio Medieval, n. 12.2. Universidad de Jaén. P. 237-254. Folch, C.; Gibert, J.; Martín, J.; Rodrigo, E. (2007). L’ocupació de l’alta edat mitjana del jaciment del Serrat dels Tres Hereus, III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Ajuntament de Sabadell. ACRAM. Volum II, p. 753-757. García, J. E.; Miró, N.; Revilla, E. (2003). Un context paleoandalusí a l’excavació de l’Arxiu Administratiu de Barcelona (1998), II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval. Volum I, p. 363-380. Gómes Martínez, S. Cerámica decorada islámica de Mértola- Portugal (s. IX-XIII). La céramique médiévale en Méditerranée, Actes du VI Congrès de l’AIECM2. Aix-en-Provence [13-18 novembre 1995]. Narration Éditions. (1997). Aix-en-Provence. P. 311-325. Gurt, J. M.; Buxeda, J.; Cau, M. A. (2005). LRCW I: Late Roman coarse wares, cooking wares and amphorae in the Mediterranean: archaeology and archaeometry. Barcelona. Gutiérrez, S. (1996). La cora de Tudmir: de la antigüedad tardía al mundo islámico: poblamiento y cultura material. Casa de Velázquez. Gutiérrez González, J. A.; Rodríguez Vázquez, A. (2003). Peñaferruz (Gijón). El castillo de Curiel y su territorio. Gijón: Ayuntamiento de Gijón, Vtp Editorial. P. 167-201. Hayes, J. W. (1972). Late Roman Pottery. British School at Rome. Keay, S. J. (1984). “Late Roman Amphora in the Western Mediterranean: a typology and economic study: the Catalan evidence”, British Archaeological Reports. Oxford: International Series. López, A.; Fierro, X.; Caixal, A. “Ceràmica dels segles IV al X procedent de les comarques de Barcelona”, Arqueomediterrània 2. A: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles IV-X). (1997). Treballs de l’Àrea d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. p. 59-82 Lorenzo de San Román, R. (2006). L’Alcúdia d’Elx a l’antiguitat tardana. Anàlisi historiogràfica i arqueològica de l’Ilici dels segles V-VIII. Publicaciones Universidad de Alicante. Macias, J. M. (1999). La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco. Anàlisi tipològica i històrica (segles V-VII). TULCIS. Vol. 1. Monografies Tarraconenses. Tarragona. Malpica, A.; Carvajal, J. C. (2007). Estudios de cerámica tardorromana y altomedieval. Granada: Alhulia. Nolasco, N. (1998). San Martí de les Tombetes. Memòria arqueològica. Primera campanya. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. Nolasco, N.; García O. (2000). San Martí de les Tombetes. Memòria arqueològica. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. Nolasco, N.; García O. (2002). San Martí de les Tombetes. Memòria arqueològica. Centre d’Informació i Documentació del Patrimoni Cultural. Orfila, M. “Producciones de vajilla en la parte meridional de la Península Ibèrica en el bajo imperio. A: Malpica, A.; Carvajal, J. C. (2007). Estudios de cerámica tardorromana y altomedieval. Granada: Alhulia, p. 90-112. Passi, S.; Rotschild-Boros, M. C.; Fasella, P.; Nazzaro-Porro, M.;
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 220
27/04/15 14:29
2013 · PRIMERES JORNADES D’ARQUEOLOGIA I PALEONTOLOGIA DEL PIRINEU I ARAN | 221
Whitehouse, D. (1981). “An application of high performance liquid chromatography to analysis of lipids in archaeological samples”, Journal of Lipid Research, n. 22, p. 778-784. Remolà, J. (2000). Las Ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania Tarraconensis). Col·lecció Instrumenta, vol. 7. Barcelona: Proyecto Amphorae. Reynolds, P. (1993). “Settlement and Pottery in the Vinalopó Valley (Alicante, Spain): AD 400-700”, British Archaeological Reports. Oxford: International Series, 588. Reynolds, P. (1995). “Trade in the western Mediterranean, AD 400-700. The ceramic evidence”, British Archaeological Reports. Oxford: International Series. Rigoir, J. (1968). “Les sigillées paléochrétiennes grises et orangées”, Gallia, XXVI. Paris, fasc. 1, p. 167-244 Rigoir, Y.; Rigoir, J. (1973). “Les dérivées des sigilées paléochrétiennes en Espagne”, Hommage à Fernand Benoit. Rev. et Ligures XXXVII, p. 33-68. Riu, M. (1986). “Desarrollo y afianzamiento del patrimonio monástico de Santa María de Alaón en el siglo X”, Príncipe de Viana. Homenaje a José María Lacarra. Annex 3, any XLVII. Roig, J. (2007). La intervenció arqueològica a l’antiga hostatgeria de la Salut de Sabadell: de la Mansio Arragone a l’església medieval de Sant Iscle (segles X al XIII), III Congrés d’Arqueologia Medieval i Postmedieval. Ajuntament de Sabadell. ACRAM. vol II. P. 559-585. Rotschild-Boros, M. C. “The determination of amphora contents”. A: Barker, G.; Hodges, R. (eds.) (1981). Archaeology and Italian society: Prehistoric, Roman and Medieval studies. BAR International Series 102. Oxford. P. 79-89. Salrach, J. M. (1990). “Nos traximus de heremo primi homines”. Notes sobre la fase de creixement medieval”, Cota Zero, n. 6, p. 86-91. Pelletier, J. (1997). Les céramiques communes grises en Provence de l’antiquité tardive au XIII siècle. La céramique médiévale en Méditerrané: Actes du VIe Congrès de l’AIECM2. Aix-en-Provence [13-18 novembre 1995]. Aix-en-Provence Narration. P. 111-124.
ARQUEOLOGIA
ARQUEOLOGIA.indd 221
27/04/15 14:29
