Comparació dels setges de Girona, Saragossa i Tarragona durant la Guerra del Francès

Carlos Moruno

Comparació dels setges de Girona, Saragossa i Tarragona durant la Guerra del Francès

Abstract

En aquest breu article s’intenten donar tot un seguit dels possibles motius pels quals el setge que va patir la ciutat de Tarragona durant l’estiu de 1811 no ha estat pràcticament recordat tot i que els seus defensors mai es van rendir i defensaren la ciutat fins el final. Així doncs, s’analitzen la figura dels líders defensors, l’actuació de les dones i la importància dels moviments populars tot comparant aquests tres elements amb alguns dels setges més importants de la Guerra de la Independència, com van ser els setges de Girona i Saragossa.

Introducció

Tarragona va patir un dels episodis més sagnants de la Guerra del Francès a Catalunya quan els francesos posaren setge i saquejaren la ciutat el 28 de juny de 1811. En canvi aquest episodi de la història de la ciutat ha estat oblidat i fins i tot marginat per la historiografia. Hi ha setges que si que han estat més recordats i estudiats, com els setges que patiren les ciutats de Girona i Saragossa durant la Guerra del Francès. Aquests setges han estat fins i tot mitificats, esdevenint un prototip i sent objecte de grans rius de tinta. Si parlem de Girona, podem dir que pràcticament a eclipsat a la resta de setges que va patir Catalunya en aquest període, que per cert van ser molts. Els defensors de Saragossa i Girona es van redir, en canvi els defensors de Tarragona van resistir fins al final amb les conseqüències que això va comportar, llavors, per

1

Carlos Moruno

què els setges de Girona i Saragossa han estat més recordats que el de Tarragona? Tot i aquest “oblit” per part dels espanyols i pels propis catalans, la defensa de Tarragona va ser reconeguda pels propis francesos que van participar al setge. El comandant Velicourt fa referència a la participació de totes les classes socials en la defensa de la ciutat, fins i tot arriba a dir que el setge de Tarragona és un dels més remarcables de la història moderna. Fins i tot el propi Suchet compara la defensa de Tarragona amb la de l’antiga Numància.1

Comparació entre els tres líders defensors Els líders dels setges de Saragossa i Girona van ser José Rebolledo de Palafox i Melci i Mariano Álvarez de Castro respectivament. En el cas de Tarragona, el governador de la plaça va ser Luís González Torres de Aguilar, marqués de Campoverde. Campoverde va liderar la defensa de la ciutat fins el 30 de maig, quan va abandonar Tarragona. Va ser Juan Senén de Contreras que va coordinar la defensa de la ciutat des del 30 de maig fins l’assalt final del 28 de juny. Els líders de Tarragona i Girona tenien la intenció de resistir dins de les ciutats i van preparar les seves defenses esperant l’arribada dels francesos. Palafox considerava que Saragossa no era un plaça apte per resistir un setge i per això va intentar aturar l’avanç dels napoleònics. Durant la primera part del setge de Tarragona s’evidencien les mancances en estratègia militar de Campoverde, qui va ser el protagonista d’una de les accions centrals del setge. Campoverde va fer públic l’enviament d’una columna de la divisió d’Almeria cap el fort de l’Oliva, un punt estratègic de vital 1

SALVAT I BOVÉ, Juan (1965). Tarragona en la Guerra y en la Postguerra de la Independencia.

Tarragona: Real Sociedad Arqueológica Tarraconense. Pàg 137.

2

Carlos Moruno

importància per la defensa de la ciutat. Aquesta notícia va arribar a mans franceses que van preparar una emboscada i van aconseguir entrar dins del fort. Frai Bruno Casals recull en el seu relat aquesta impressió: “Dejamos al juicio de quien lo entienda mejor el decidir si dicha publicación fue regular o imprudente. (...)Fingiendo ser españoles respondieron siempre al quien vive? Almería, que viene a relevar Iliberia. Como fué la cosa en orden de santo, seña y contrasenya, no lo sabemos; pero ellos tal vez algo sabrían.”2 La pèrdua del fort de l’Oliva és un punt força polèmic, amb teories de tota mena, com que els francesos tenien un espia que els va informar de l’enviament de tropes. Sigui com sigui, podem dir que fer públic aquest enviament de tropes va ser un error i una gran imprudència. Un cop perdut el fort de l’Oliva, el 30 de maig Campoverde decideix abandonar la ciutat per reunir un exèrcit i atacar als francesos per la reraguarda. Així és com comença el discurs que va protagonitzar Campoverde poc abans d’abandonar la ciutat: “El pronto socorro de esta plaza exige mi ausencia de vosotros por algunos días: volaré para aliviaros luego las incomodidades de un sitio.”3 Podem pensar que Campoverde va prendre aquesta decisió de bona fe i estava convençut que així podria alliberar Tarragona, però tot sembla indicar que va ser una fugida en tota regla juntament amb els dirigents de la ciutat i un gran nombre d’oficials superiors. Una de les seves ordres més polèmiques en el moment d’abandonar Tarragona va ser deixar com a general en cap una persona nouvinguda que no coneixia la situació de la ciutat, el mariscal de camp Juan Senén Contreras. A més a més Campoverde va decidir dividir l’autoritat de la ciutat en dos, deixant el càrrec de governador al seu germà José González i com a general en cap a Contreras. Andrés Eguaguirre, qui participà de forma directa al setge opina el següent:

2

MOLINER PRADA, Antoni (2011). Tarragona (mayo-junio 1811). Una ciudad sitiada durante la Guerra

del Francés. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas; Ediciones Doce Calles. Pàg 156. 3

ROVIRA I GÓMEZ. Salvador (2011). Tarragona a la Guerra del Francès (1808-1813). Quaderns de

l’arxiu 6. Tarragona: Servei d’Arxiu i Documentació Municipal. Pàg 67.

3

Carlos Moruno

“¿Quién ha visto en el centro de una plaza sitiada, y en un recinto tan reduccido como Tarragona, dos autoridades independientes la una de la otra? ¿dos autoridades que tenían separación hasta de caudales?”4 Segurament dividir l’autoritat d’un reducte com el de Tarragona en dos no va ser la decisió més encertada, a més a més, això va provocar problemes i discussions sobretot entre Contreras i González que dificultaren la coordinació de la defensa de Tarragona. Després de la insistència de la Junta Superior, Campoverde va dicidir fer avançar l’exèrcit que havia reunit fins a Altafulla i Torredembarra el dia 24 de juny per tal d’alliberar la ciutat del setge, però les seves tropes no van entrar mai en combat i la ciutat va resistir fins el final esperant el seu socors. 5 Palafox i de Castro eren generals molt més experimentats i tot i que tant Saragossa com Girona van caure a mans dels francesos, el lideratge i la gestió d’aquests dos homes durant els respectius setges va ser força brillant. Tot i això, Palafox va cometre alguns errors. Després de ser derrotat en camp obert va decidir atrinxerar-se a la ciutat, quan podria haver tallat la línia de subministraments francesa provinent de Pamplona. El tall de subministres hagués dificultat molt la situació francesa, que sense recursos no hauria pogut establir un setge.6 Referent a Girona de Castro va ser durament criticat pel seu fanatisme i la seva idea de no capitular. Era ja un home gran que segurament tenia la intenció de gravar el seu nom a la història, cosa que aconseguí. Un dels seus oficials el va descriure com: “Un hombre sin talentos militares si bien de una extremada confianza en la Providencia, diré casi en los milagros (...) Este valor era en él resignacion de un màrtir más que el heroismo de un hombre de guerra.”7 4

ROVIRA I GÓMEZ. Salvador (2011). Tarragona a la Guerra del Francès (1808-1813). Pàg 10.

5

MORERA , Emili (1959). Tarragona Cristiana: volum V. Tarragona: Diputació provincial de Tarragona.

Pàgs 283-284. 6

FRASER, Ronald (2006). La maldita Guerra de España. Historia social de la Guerra de la

Independencia, 1808-1814. Barcelona: Editorial Crítica. Pàgs 247-249. 7

FRASER. La maldita Guerra de España. Pàg 473.

4

Carlos Moruno

Álvarez de Castro va mostrar una gran capacitat per integrar tots els habitants de Girona en la defensa de ciutat. Va crear 8 companyies de 100 homes cadascuna, totes elles formades per voluntaris. Aquestes 8 companyies van anomenar-se col·lectivament com la Croada gironina 8. Un altre exemple és la creació de companyies, com la de les dones de Santa Bàrbara. Després de la caiguda del castell de Montjuic, punt de vital importància per la defensa de la Girona, de Castro va començar a delirar i el seu lideratge es va anar deteriorant, fins el punt de perdre la confiança dels seus homes i ser tractat per boig. En una d’aquestes sortides, quan l’oficial encarregat de l’escaramussa li va preguntar a de Castro on s’havien de retirar en cas de ser frenats per les tropes franceses, aquest va respondre “al cementerio”9. Tan Palafox com González de Castro van caure malats al final dels setges. Palafox va delegar el lideratge de la plaça a una junta de 33 oficials. La situació del líder gironí és força diferent. Una junta liderada per militars va al·legar bogeria d’Álvarez de Castro per rellevar-lo de les seves funcions i poder finalment capitular, ja que si fos per ell, la ciutat hagués resistit fins al final. En tots dos casos la decisió fou la encertada, tant Saragossa com Girona registraven una morts diàries molt elevades i a la pràctica les dos ciutats ja eren controlades pels francesos i només restava executar l’assalt final. A Tarragona la situació va ser més complexa. Contreras mai va capitular, segurament esperant eternament l’arribada dels reforços que va prometre Campoverde. En assumir el control de la ciutat Contreras ni tant sols sabia quants homes tenia disponibles, tot i això va intentar administrar de la millor manera possible la situació. Va establir una policia militar, va estructurar les milícies ciutadanes i va crear cossos especials integrats per dones perquè ajudessin a fer cartutxos, venes i menjar. Va rebre el comandament de la ciutat massa tard i poc va poder fer davant d’un exèrcit molt superior. Podem dir que en cas de Saragossa i Girona la gestió realitzada per part dels seus líders va ser més que bona, sempre amb errors evitables. En el cas de Tarragona la “traïció” de Campoverde i la no arribada dels reforços promesos 8

FRASER. La maldita Guerra de España. Pàg 474.

9

FRASER. La maldita Guerra de España. Pàg 495.

5

Carlos Moruno

va ser tant important com la seva nefasta gestió durant la primera part del setge amb la caiguda de l’Oliva. Tot i això Tarragona va resistir fins el final i va ser protagonista d’una de les represàlies més importants que els francesos van dur a terme a la Península.

Actuació de les dones als tres setges

Al llarg de la Guerra del Francès la dona va tenir un paper destacat, tot i la funció secundaria que tenia reservada a l’Antic Règim. Un exemple de la importància que van tenir les dones durant la guerra és la seva participació en aquests tres setges. La seva actuació és una de les tantes formes de com va intervenir la població, sense por a l’exèrcit francès, clarament més disciplinat i preparat, però que es va trobar immers en un país defensat no només per militars, sinó també per la població que hi vivia. A tota la Península hi ha constància en més o menys mesura de l’actuació de les dones. Van tenir una funció importantíssima en la sublevació de A Coruña, i en conseqüència, l’aixecament en armes de tota Galicia. També hi ha casos concrets com la figura d’Agustina d’Aragó a Saragossa o Maria Bellido, qui es va guanyar l’admiració del propi Reding a la batalla de Bailén.10 Les dones apareixen ja als inicis de la guerra, durant la revolta del 2 de maig a Madrid. Un exemple és la contestació d’una dona al seu marit quan aquest li va dir que es refugies a casa i que cuidés dels nens: “Cobardón, calzonazos, corazón de bondiguilla (...) Con el aire que hago moviéndome, mato yo más franceses que tú con un cañon de a ocho.”11 Durant el setge de Tarragona, el general Contreras va autoritzar la intervenció de les dones a les tasques de defensa. En un principi la funció d’aquestes dones era la confecció de venes per als ferits i la preparació de cartutxos i bales així com subministrar vitualles i aigua als soldats i milicians. La seva 10

D.D.A.A (2009). Heroínas y patriotas. Mujeres de 1808. Madrid: Editorial Cátedra. Pàgs 57-99.

11

Heroínas y patriotas. Pàg 164.

6

Carlos Moruno

aportació va ser molt important sobretot als hospitals, cuidant dels ferits i moribunds. Durant la guerra van sorgir gran varietat de mites referents a l’actuació heroica de les dones. A Saragossa se n’explicava un que avui dia encara és recordat pels seus habitants. Parla de la mare Rafols, una monja protectora dels malats i necessitats durant el setge a la ciutat. Aquesta dona sempre portava un càntir amb aigua freda per refrescar als combatents fins i tot quan l’aigua escassejava i els pous estaven secs. Per més aigua que repartís, sempre n’hi havia en el seu càntir per aquells que la necessitaven. Avui dia aquest càntir es pot visitar al convent de les germanes de la caritat de Santa Ana a Saragossa, institució religiosa que ella mateixa va fundar. Segurament Girona va ser la ciutat on les dones estigueren més presents. Álvarez de Castro va optar per una organització militar i va crear la Companyia de Dames de Santa Bàrbara el 20 de juny de 1808. També tenien la funció d’atendre als malalts i subministrar material i aliments als defensors com les dones de Tarragona i Saragossa. La seva actuació durant el setge va ser l’exemple a seguir per a moltes dones que després reivindicarien el seu paper durant la guerra. Les dones de la companyia havien de portar un llaç vermell per damunt del colze, per aquest propòsit és van fer servir 30 metres de tela vermella. Crida l’atenció que la companyia no estigués dirigida per cap home, sinó que elles mateixes triaven les seves capitanes, les quals depenien directament d’Álvarez Castro. Aquest és un dels documents de l’època que parla de l’actuació de la Companyia de Santa Bàrbara: “Corrían un poco antes de una a otra parte entre una lluvía de balas, bombas y granadas(...). Las mismas tomaban a los heridos en sus delicados brazos y los llevaban al hospital de sangre, con hilas, vendas y trapos.”12

12

MOLINER PRADA, Antoni (2007). Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814. Lleida:

Pagès editors. Pàg 82.

7

Carlos Moruno

A Tarragona també trobem episodis del setge on les dones foren protagonistes. Un petit escamot de soldats espanyols va ser sorprès mentre realitzava una incursió fora muralles. Mentre es retiraven cap a Tarragona, un grup de tarragonins decideix abandonar les seves posicions per trobar-se amb els francesos i garantir la retirada dels defensors. Aquest grup estava liderat per la barcelonina Rosa Venes de Llovera, coneguda com “la Rossa” pel color dels seus cabells, qui no va dubtar en situar-se a primera fila. El seu coratge i heroïcitat va servir per demostrar que les dones no només servien per repartir aigua i curar dels malats. A partir d’aquell moment va ser nomenada sotstinent i quan va acabar la guerra, Ferran VII la va anomenar coronela.13 Després d’aquest fet, que va ocórrer el 18 de maig,

les dones van ser molt més

valorades pels militars i van participar activament en la defensa de la seva ciutat. Contreras ho explicava d’aquesta manera en un dels seus informes: “Son dignas de la estimación general las mugeres de Tarragona, pues sin reparar en el fuego, llenas de un valor extraordinario y compasivo, no cesaron de llevar agua para que refrescasen nuestros guerreros, en la fuerza del sol, del polvo y de las balas.”14 Altres heroïnes en aquesta ciutat van ser Francisca Ortigas “la Capitana”, que ja havia participat amb anterioritat al setge de Girona15, i Rosa Lleonart, que amb el seu fill en braços es va interposar entre el seu marit i els soldats francesos. Eguaguirre també va fer una menció especial sobre l’actuació de les dones: “Debemos tambien hacer especial y muy recomendable mención de las señoras de Tarragona (...) cierto número recorria mañana y tarde los hospitales militares, y suministraba a los enfermos defensores de la pàtria caldo, vizcochos y vino gerenoso (...) Vuestras acciones y el fin laudable de

13

MOLINER PRADA. Catalunya contra Napoleó. Pàg 117.

14

MOLINER PRADA. Catalunya contra Napoleó. Pàg 116.

15

SALVAT I BOVÉ. Tarragona en la Guerra… Pàg 267.

8

Carlos Moruno

la sociedad que formateis, os ponen al nivel de las heroinas, y merecen ser transmitidas á la posteridad!”16 Saragossa va ser un dels escenaris més recordats de la guerra en part per l’actuació d’una dona, Agustina d’Aragó. El 2 de juny de 1809, a les 3 de la matinada, els canons van deixar de fustigar les muralles de la ciutat després de 48 hores de foc intens. La població, esbojarrada, va sortir al carrer a celebrarho, però el que no sabien era que els francesos havien aturat el foc dels seus canons per no bombardejar les seves pròpies tropes que intentaven un assalt. Els francesos estaven a punt d’entrar a la ciutat per la porta del Portillo, i els civils, alarmats, es dirigiren a aquella zona per fer front als francesos. Justament al carreró al qual donava accés la porta del Portillo hi havia un canó ja carregat, però els seus artillers estaven morts o inconscients a terra. En aquell moment, una dona encarregada de subministrar aigua als soldats es va trobar davant dels cadàvers dels artillers i va decidir disparar el canó quan els francesos estaven entrant a la ciutat. Aquell acte va salvar possiblement la ciutat. El dispar va frenar als francesos i va causar un gran nombre de baixes, originant el temps necessari per l’arribada de reforços i la posterior retirada francesa. Aquesta dona era Agustina Zaragoza Doménech, catalana nascuda a Reus. La seva mare es va casar amb un militar aragonès que també va participar a la defensa de Saragossa, d’aquesta unió va sorgir Agustina. Va participar en els setges de Tortosa i Terol i un cop acabada la guerra va ser rebuda amb honors a Madrid. Ferran VII va atorgar-li una pensió vitalícia. Va morir a Ceuta amb 71 anys i el 1870 les seves restes van ser traslladades a l’església del Portillo, on descansen des de llavors.17 Durant la guerra les distincions socials van passar en gran part a un segon terme. Un exemple el trobem a Saragossa amb la figura de la comtessa de Bureta que va participar a la defensa de la ciutat. Era cosina de Josep Palafox. Entre els dos i havia una confiança il·limitada, fins el punt que la comtessa va participar en els consells on es van prendre les decisions més importants 16 17

EGUAGUIRRE. Sucesos verdaderos… Pàgs 54-55. FRASER. La maldita Guerra de España. Pàg 469.

9

Carlos Moruno

referents a la ciutat. La estimació entre els dos va ser tant gran que quan la comtessa de Bureta va morir (1814) va deixar com a tutor dels seus tres fills a Palafox.18 Les causes d’aquesta “mitificació” de les dones durant la guerra són diverses. Les dones lluitant pel seu país és un dels tants elements d’exaltació patriòtica que es destacaren durant la guerra. La participació de les dones en la defensa del territori no era un fet del tot excepcional, però les dimensions d’aquest moviment durant la Guerra del Francès no es poden comparar amb cap conflicte anterior. Un altre factor va ser la divulgació de la literatura romàntica anglesa, soldats anglesos que relaten les seves experiències en la Guerra Peninsular i que destaquen sovint l’actuació de les dones espanyoles. Un d’ells va ser Edward Hawke Locker, secretari del comandant Codrington, comandant de la flota anglesa que va participar en la defensa de Tarragona l’estiu de 1811. Durant la guerra Locker va acompanyar al seu comandant per gran part del territori espanyol. El següent fragment es una narració extreta directament de les seves memòries, on descriu l’heroïcitat d’Agustina d’Aragó: “El Portillo va ser salvat per la galanteria d'Agustina Saragossa, una jove de bona presència, que quan no hi ha un altre supervivent a la bateria, li va arrabassar una metxa de la mà d'un artiller mort, i va renovar el foc sobre els assetjadors.”19 La participació de la dona en la guerra també va ser recollida per artistes espanyols. S’ha de destacar la figura de Goya que va pintar un seguit de quadres exaltant el valor patriòtic de la població, entre els que podem trobar “la aguadora”.

18

FRASER. La maldita Guerra de España. Pàg 250.

19

HAWKE LOCKER, Edward (1824). Views in Spain. Londres: editat per John Murray. Pàg 65.

10

Carlos Moruno

Funció de les guerrilles i moviments populars

La funció de les guerrilles va ser importantíssima no només en els tres setges analitzats en aquest article, sinó que es pot considerar un dels factors decisius que va declinar la balança cap el bàndol espanyol. En general les guerrilles estaven formades per grups petits de poc més de 100 homes. La seva estratègia consistia en instigar a l’enemic fent ús dels seus coneixements del territori. Es caracteritzaven per tenir una gran mobilitat i rapidesa, utilitzant el factor sorpresa en tots els seus atacs. Un de cada cinc guerrillers procedia de les classes privilegiades, destacant els eclesiàstics. El paper dels miquelets durant els setges residia en reforçar les tropes regulars que defensaven les ciutats. A més a més, se’ls hi encarregaven missions d’espionatge. També van ser molt importants com a missatgers, ja que gràcies al seu coneixement del territori podien burlar fàcilment la vigilància francesa.20 Saragossa va viure dos setges i la diferència entre l’un i l’altre són considerables. Va ser al primer on la participació de la població va ser més important. L’inexpert exèrcit napoleònic integrat per polonesos no va poder fer front a una ciutat bàsicament defensada per una població autònoma dirigida per líders populars. Saragossa en aquell moment estava poblada per 40.000 persones i comptava amb 5.000 soldats. L’exèrcit francès no va passar dels 11.000 efectius. A l’inici del setge de Tarragona, dels 6.660 soldats que defensaven la ciutat, 2.520 eren milícia urbana. Aquesta milícia urbana estava organitzada en 10 companyies de 200 homes cadascuna i només podien allistar-se veïns de la ciutat amb dos anys de residència i d’entre 18 i 40 anys. Van ser creades el 18 de juny de 1810 per Enric O’Donnell.21 La seva actuació durant el setge va ser important, amb la pèrdua total, entre morts, ferits i presoners, de 1.292 homes.22 A la ciutat hi havia grups especialitzats com les dues companyies de 20

21

FRASER. La maldita Guerra de España. Pàgs 547-555. RECASENS COMES, Josep Maria (1958). El corregimiento de Tarragona y su junta en la Guerra de la

Independencia. Tarragona: Diputació provincial de Tarragona. Pàg 79. 22

MOLINER PRADA. Catalunya contra Napoleó. Pàg 108.

11

Carlos Moruno

Tiradors de Tarragona, de 100 homes cadascuna, creades també per O’Donnell l’1 de juliol de 1810.23 A Girona la participació dels guerrillers també va ser important. Dels 5.700 soldats que defensaven la ciutat gairebé 2.000 eren miquelets. Alguns oficials es van encarregar de la seva instrucció i generalment van defensar els punts menys estratègics de la ciutat. Es van organitzar companyies de fusters encarregats de reparar les defenses i les vigilàncies dels punts menys importants van ser adjudicades a civils.

Per què no va ser recordat el setge de Tarragona? Els soldats francesos van saquejar pobles sencers sense pietat durant els primers mesos de guerra a Catalunya. L’Església va ser un dels principals damnificats d’aquests saquejos i ben aviat totes les esferes d’aquesta institució van començar a blasfemar contra els napoleònics: Bonaparte era descrit com un dimoni i és menester fer-li creus24. D’aquesta forma l’Església va convertintse en un dels factors que incrementaren l’odi del poble català contra l’invasor. A principis del segle XIX Girona era principalment coneguda per un aspecte social: la presencia de l’Església. Un de cada dotze habitants l’any 1797 era eclesiàstic. El propi Álvarez de Castro era un religiós desmesurat i va crear una milícia que va anomenar Creuada Gironina. Des de la seva arribada a la ciutat va divulgar proclames en les que defensava la seva disposició a “morir per la defensa de la religió, del rei la pàtria”. De fet després de la derrota francesa se li va atribuir la victòria al patró de la ciutat: Sant Narcís25. La importància que va tindre l’esperit religiós que es respirava a la ciutat va ser una de les característiques a ressaltar durant el setge de Girona. Després de la caiguda de la ciutat, l’Església va ser determinant per “mitificar” la ciutat. A Saragossa la

23

24 25

RECASENS COMES. El corregimiento de Tarragona… Pàg 81. MOLINER PRADA. Catalunya contra Napoleó. Pàg 35. MOLINER PRADA. Catalunya contra Napoleó. Pàg 37.

12

Carlos Moruno

figura dels eclesiàstics també és important i s’ha de destacar la importància i creença en la Verge del Pilar. Un altre dels factors important per tenir en compte la repercussió és la durada dels setges. El setge de Girona va durar prop de 8 mesos (maig - desembre 1809) i els de Saragossa van durar un total de 4 mesos: el primer (juny – agost 1808) i el segon (desembre – febrer 1808/1809). El setge de Tarragona va durar 2 mesos (maig – juny 1811). Un dels elements més destacats dins del setge de Saragossa va ser el moviment popular. Els habitants de Saragossa van esdevenir un dels factors decisius perquè la ciutat resistís el primer setge. Gràcies a l’actuació coordinada de les 55.000 persones que habitaven la ciutat es va poder resistir l’intent d’assalt per part dels francesos. Així és com descriu un oficial francès la resistència popular de Saragossa: “Los sitiados se defendían con una furia sin paragón. Sólo podíamos ganar terreno prendiendo fuego por todas partes. (...) A menudo derribábamos un tabique para encontrarnos al enemigo detrás, defendiéndose con la bayoneta.”26 Aquests francesos que van participar durant el primer setge van ser desprestigiats dins de l’exèrcit napoleònic per no poder vèncer una resistència realitzada per camperols. Juntament amb la intervenció de la població en la defensa de la ciutat, també va ser molt important la seva victòria del primer setge. Saragossa, després de resistir i vèncer en el primer setge, va esdevenir el símbol de la guerra per a la resta d’espanyols. Aquest és l’efecte que va crear en la resistència espanyola la victòria de Saragossa segons La Forest, ambaixador francès a Madrid: “Hay una gran diferencia entre la nación española de hoy y lo que era a mediados de mayo. Un pueblo ignorante, que no puede soportar la incertidumbre, se ha arrojado en masa a la opisición.”27

26

FRASER. La maldita Guerra de España. Pàg 267.

27

Íbid. Pàg 253.

13

Carlos Moruno

Els setges de Girona i Saragossa van tenir característiques molt singulars que propiciaren la seva exaltació sobretot com a element patriòtic. També s’ha d’entendre el context dels setges, com per exemple el de Saragossa. Els francesos no van poder rendir la ciutat al primer setge, però la seva retirada responia al replegament general que van fer els exèrcits napoleònics al nord de l’Ebre després de la derrota de Bailén. Així la retirada dels francesos va tenir condicionants externs i es va donar en un moment d’eufòria i esperança pels espanyols. A Girona segurament el caràcter religiós de la defensa de la ciutat i la durada del setge van ser els elements més singulars que contribuïren a la seva repercussió. El context de la caiguda de Tarragona era molt diferent ja que va significar la pèrdua de l’última plaça forta de Catalunya i pràcticament la total ocupació del territori català. Per entendre per que el setge de Tarragona no va ser recordat ens hem de centrar en la figura de Campoverde. La publicació de l’enviament de tropes a l’Oliva va ser un factor determinant per la caiguda del fort. A més a més mai va tornar a socórrer la ciutat tal i com havia promès. Per aquest motiu va ser jutjat per un consell militar a València acusat de traïció. Va ser suspès del servei militar, tot i que tres anys després va tornar a ser admès. Com es pot recordar una ciutat que va ser liderada per un traïdor? Simplement no es pot. És molt probable que l’exèrcit espanyol intentés tapar el desastre que va ser Tarragona. De fet, ja existia a Catalunya un fort sentiment contra els espanyols, molt criticats per no intentar recuperar Barcelona quan els francesos estaven centrats en el setge de Girona. Els catalans també estaven en contra dels quintos perquè els mobilitzaven lluny de les seves poblacions. Molt possiblement, si Catalunya hagués sabut la importància que va tindre el marquès de Campoverde i la seva plana major en la caiguda de Tarragona s’hauria creat una tensió considerable entre catalans i espanyols de conseqüències impredictibles. La veritat és que Tarragona no ha estat recordada segurament com és mereix. La ciutat va viure un càstig terrible per haver resistit a les forces napoleòniques, un càstig que mai va ser reconegut. L’assalt final i els dies posteriors van ser

14

Carlos Moruno

d’una crueltat desmesurada en que els francesos van fer tota classe de barbaritats, deixant a Tarragona una imatge desoladora. Aquesta destrucció que va provocar Suchet a Tarragona tenia com a objectiu mostrar el poder dels exèrcits napoleònics i facilitar la submissió de la zona del tarragonès, a més a més de castigar la resistència tarragonina que recordem, ha diferencia de Girona i Saragossa, mai va capitular. Així conclou Eguaguirre la seva obra sobre el setge de Tarragona: “Pues no obstante todos estos sacrificios hechos por la guarnición y vecinos que aquel pueblo immortal, Tarragona permanece todavía en el silencio de los españoles, poniéndola a nivel acaso de otras plazas del Principado que cobardemente capitularon. (...) Tarragona ha sucumbido, ¿pero porque haya podido mas la fuerza, habrán sido menos héroes y buenos españoles los que la han defendido que eran antes de asaltarla? (...) A pesar de todos estos sacrificios y de todo su heroísmo tendrán en la tranquilidad de su propia conciencia la recompensa de que se habían hecho acreedores. Esta será la renumeración mas sólida y fundamental que ni la intriga ni la envidia podrá jamás, jamás usurparles. Valencia 3 de noviembre 1813. ”28

28

EGUAGUIRRE. Sucesos verdaderos…Pàgs 32-34.

15

Carlos Moruno

Bibliografia

-

D.D.A.A (2009). Heroínas y patriotas. Mujeres de 1808. Madrid: Editorial Cátedra.

-

FRASER, Ronald (2006). La maldita Guerra de España. Historia social de la Guerra de la Independencia, 1808-1814. Barcelona: Editorial Crítica.

-

HAWKE LOCKER, Edward (1824). Views in Spain. Londres: editat per John Murray.

-

MOLINER PRADA, Antoni (2007). Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814. Lleida: Pagès editors.

-

MOLINER PRADA, Antoni (2011). Tarragona (mayo-junio 1811). Una ciudad sitiada durante la Guerra del Francés. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas; Ediciones Doce Calles.

-

MORERA , Emili (1959). Tarragona Cristiana: volum V. Tarragona: Diputació provincial de Tarragona.

-

RECASENS COMES, Josep Maria (1958). El corregimiento de Tarragona y su junta en la Guerra de la Independencia. Tarragona: Diputació provincial de Tarragona.

-

ROVIRA I GÓMEZ. Salvador (2011). Tarragona a la Guerra del Francès (1808-1813). Quaderns de l’arxiu 6.

Tarragona: Servei d’Arxiu i

Documentació Municipal.

-

SALVAT I BOVÉ, Juan (1965). Tarragona en la Guerra y en la Postguerra

de

la

Independencia.

Tarragona:

Real

Sociedad

Arqueológica Tarraconense.

16

Carlos Moruno

17