Comparació de texts: Bernart de Ventadorn i Ramon Llull

Índex Introducció

pàg.2

Bernart de Ventadorn

pàg.2

Ramon Llull

pàg.3

Comparació de textos

pàg.4

Conclusions

pàg.9

Bibliografia

pàg.12

Annexos

pàg.13

*La imatge de la portada correspon a una il·luminació procedent del Codex Manesse.

1

Introducció La intenció del treball és, tenint en compte la dinàmica que hem anat seguint al llarg del curs, comparar un text de caràcter profà i un altre de religiós que ens permetin veure semblances i diferències a propòsit del seu tractament del tema de l’amor. Així doncs, hem seleccionat una sèrie de fragments del Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull, aprofitant que de jove va ser trobador, per comparar-los amb la composició “Tant ai mo cor ple de joya” d’un trobador anterior en el temps com Bernart de Ventadorn. D'aquesta manera, una vegada haguem introduït ambdues obres i els autors corresponents en el seu context històric i espacial, procedirem a fer-ne una comparativa: parant esment en els temes que tracten veurem si tenen punts que ens permetin establir-hi connexions alhora que, sens dubte, haurem de remarcar les diferències que els separen. Bernart de Ventadorn Pel què fa al trobador Bernart de Ventadorn, coneixem diverses dades sobre la seva vida gràcies a la breu biografia (Vida) que n'escrigué Uc de Sant Circ i a la menció que en féu Peire d'Alvernha en una composició posterior. Sovint s'ha dubtat de la veracitat d'aquestes Vides escrites anys després de la mort de l'autor i que, molts cops, inclouen detalls de relacions i peripècies amoroses exagerades. En aquest sentit, ens recolzem en el criteri que segueix Martí de Riquer 1 qui, a la vegada, cita un estudi de Stronski: donarem validesa històrica a aquelles dades generals com la professió, la família, el nom, etc. mentre que deixarem de banda unes aventures amoroses que, normalment, només se sostenen com a comentaris de les cançons. Així doncs, veiem com Bernart visqué entre mitjans i la segona meitat del segle XII. Va néixer al castell de Ventadorn (Llemosí), actualment departament francès de Corrèze, fill d'un servent forner i aprengué l'art de trobar del senyor de la fortalesa: Eble II de Ventadorn. Això no significa que aquest fos literalment el seu mestre sinó que, segurament, va ser oient i espectador dels seus versos i així en va aprendre els recursos 2. Finalment, la seva producció literària acabà pels volts del 1180 segons Jeanroy, passant els últims dies de la seva vida al monestir cistercenc de Dalon. Hom pot ubicar el nostre trobador en el context occità (sud de la França contemporània) previ a la croada contra els albigesos instigada pel Papa i que culminà amb la victòria dels creuats liderats per Simó de Montfort sobre el gran aliat dels comtats occitans (Pere I, el Catòlic) a la batalla de Muret 1 de Riquer, Martín: Los trovadores. Historia literaria y textos. Tomo 1. Editorial Ariel, 4ª edició, Barcelona, 2001, pàg. 29. 2 Veure nota 2, pàg. 344.

2

l'any 1213. Una Occitània fragmentada políticament però que compartia una llengua comuna, la lenga d'òc, a través de la qual s'expressaren els trobadors occitans, però també catalans, francesos o italians fins ben entrat el s. XIII. El provençal era la llengua literària lírica per excel·lència, almenys en l'àmbit profà de la llengua vulgar, ja que els tractats teològics i altres escrits produïts en el terreny eclesiàstic seguien emprant la llengua culta: el llatí. El moment històric de Bernart de Ventadorn s'escau amb el zenit de la lírica trobadoresca i aquesta, gràcies a la seva aportació en el camp del trobar lèu, assoleix el major grau de classicisme i perfecció 3. Tenint en compte el seu llegat, han arribat als nostres dies quaranta-una poesies d'atribució segura segons Riquer, totes elles cançons d'amor menys dos debats amb Peire d'Alvernha i Peirol4. Ramon Llull Si amb Bernart ens situàvem cronològicament al s. XII, Ramon Llull viu aproximadament un segle més tard. Nasqué a Mallorca uns tres anys després de la conquesta de l'illa per Jaume I (1232-33) en el si d'una família noble, quelcom que es veu reafirmat amb la posició de “senescal de taula del rei de Mallorca” que ocupà, segons ell mateix ens explica a la Vida coetània. En aquest sentit, bona part de la informació de què gaudim actualment sobre la seva trajectòria procedeix, precisament, de la Vida que dictà personalment a uns companys de la Cartoixa de París cap al final del seu curs vital. Llull visqué folgadament i d'una manera despreocupada durant els seus primers trenta anys, gaudint dels plaers de la Cort, de la seva condició de noble i practicant l'art de trobar 5. Tanmateix, amb l'arribada del trentè aniversari i, curiosament, mentre escrivia una cançó amorosa per a una dama, tingué una sèrie d'experiències visionàries en les quals se li manifestà Jesucrist crucificat. Primerament intentà ignorar-les però davant la seva reiteració es va veure impel·lit a abandonar la vida que havia dut fins aleshores per tal de seguir un camí espiritual. Deixà la família i els amics per anar en peregrinatge a Compostel·la, llavors retornà a Mallorca i fou al cim del Puig de Randa que se li revelà el sistema de l'Art. Un mètode que ell copsava com a infal·lible per dur a terme una de les tasques principals que havia assumit: la conversió dels infidels al cristianisme. Per comprendre aquesta fixació cal entendre el context fronterer en el qual va créixer Llull: una illa recentment conquerida on bona part dels habitants (molts esclaus) eren musulmans. D'aquesta faisó, són diàfans 3 Lafont, Robert i Anatole, Christian: Nouvelles histoire de la Litterature occitane. Editorial Dopesa, Barcelona, 1973, pàg. 59. 4 Veure nota 1, pàg. 345. 5 Bonner, Anthony i Badia, Lola: Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Editorial Empúries, Barcelona, 1988, pàg. 12.

3

i intel·ligibles els objectius del filòsof mallorquí: convertir infidels, convèncer el Papa, reis i prínceps per construir escoles de missioners (on s'aprengués l'àrab) i escriure el millor llibre del món refutant els errors dels sarraïns. Ramon Llull dedicà enterament la seva vida a la difusió de l'Art, intentant fer-se un lloc a la capital intel·lectual de l'època (París), predicant sobre territori islàmic i escrivint una obra literària i filosòfica colossal, tan per la seva extensió com per la seva qualitat. És considerat el creador del català literari i un dels primers exemples de la utilització d'una llengua vernacle en els àmbits filosòfic, científic o teològic. Va morir l'any 1316 a una edat molt avançada per l'època (uns 83 anys) en el transcurs d'un viatge a Tunis o bé a Mallorca una vegada arribat. Deixà una extensa obra escrita en els camps més diversos: Ars magna en filosofia, el Cant de Ramon o lo Desconhort en poesia, el Llibre de contemplació místic, l'Arbre de la ciència, el Blanquerna, etc. Centrant-nos en el context històric, la seva vida coincideix amb el punt àlgid de l'expansió de la Corona d'Aragó pel mar Mediterrani, quelcom que sens dubte influí positivament en els seus viatges a Gènova, Tunis, Xipre... Aprofitant la densa xarxa comercial catalana amb nombrosos enclavaments en terres musulmanes i un centre d'intercanvis de gran activitat com era el Mediterrani de l'època: lloc d'encontre entre cristians, musulmans del nord d'Àfrica, mamelucs d'Egipte o grecs de l'Imperi Bizantí. Comparació de textos En primera instància, farem esment de cada un dels textos introduint-los per tal de contrastar-ne els elements que ens semblin més significatius a posteriori. Bernart de Ventadorn dedicà enterament la seva obra al tema de l'amor, fins i tot els dos debats que es conserven amb Peire d'Alvernha i Peirol giren al voltant d'aquesta veta poètica. Així doncs, “Tant ai mo cor ple de joya” pertany al gènere de la cansó, dedicat a l'expressió amorosa del trobador envers una dama. Tanmateix, durant l'època de Bernart s'utilitzava indistintament com a sinònim de vers6 i no seria fins més endavant que el primer terme agafaria preeminència en aquest camp concret. Per altra banda, si parem atenció en el moment històric en el qual es desenvolupa l'obra del trobador, veiem com ens situem a la cresta de l'onada de l'itinerari que portaria l'amor a esdevenir un dels temes cabdals de la literatura europea medieval. En aquest cas, en l'àmbit laic del món de la noblesa, una aristocràcia que demanava literatura en llengua vulgar i un nou camp per córrer de la creació poètica fora de l'ambient eclesiàstic encara dominat pel llatí. Paral·lelament a la vida de Bernart trobem Chrétien de Troyes 6 Veure nota 1, pàg. 50.

4

(1135-1183), el naixement del roman i de la ficció que beu de les fonts de la matèria de Bretanya, fins i tot autors com Appel han especulat sobre un possible encontre entre ambdós escriptors a Anglaterra7. Si seguim estirant del fil podem relacionar aquesta sensibilitat naixent de l'època amb els breus roman en prosa que constituïen, al cap i a la fi, les biografies (Vides) dels trobadors com a introducció de les antologies manuscrites i que podien explicar els joglars abans d'una actuació, donant així un marc anecdòtic de l'experiència que hauria suscitat al trobador l'impuls poètic . Tal com diu Martí de Riquer, davant d'aquests documents biogràfics: “(...) se impone, en cambio, la cautela ante aquellos relatos que rozan la inverosimilitud o en los que los autores se han dejado llevar por la fantasía, sobretodo en las aventuras amorosas y en las interpretaciones abusivas o ingenuas de textos poéticos.8” Una mescla de detalls biogràfics creïbles i d'elements fantasiosos. No obstant això, destaca el sorgiment de la figura d'un autor que ja no és anònim sinó que té un perfil precisat, un primer intent d'història literària en llengua vernacla. Alhora que, en contrast amb les històries, de “(...) Carlomagno, el rey Artús, Lancelot o Tristán cuyas aventuras y amores habían tenido lugar en tiempos muy remotos y en tierras más o menos exóticas, nuestros biógrafos nos presentan a sus contemporáneos (...) No son historiadores del pasado sino cronistas de su época (...)9” D'aquesta manera, Uc de Sant Circ ens presenta un Bernart de Ventadorn que s'enamora de la seva senyora de Ventadorn fins que, expulsat, acaba a la cort de la duquessa de Normandia, amb la qual també manté un idil·li fins que aquesta es casa amb el rei d'Anglaterra i se'n va a l'illa. Una sèrie d'esdeveniments que, com hem vist, s'adiuen a la perfecció amb els tòpics predominants del moment. “Tant ai mo cor ple de joya” és, doncs, una cansó d'absència estructurada en sis coblas singulars capcaudadas i una tornada de quatre versos on el mot-refranh “amor” apareix al vers novè de cada estrofa10. Per altra banda, Ramon Llull escriu El llibre d'Amic i Amat aproximadament un segle més tard, pels volts de 128311, en una estada perllongada a Miramar que dedicà a l'oració després d'una etapa anterior més frenètica (quan publicà l'Ars compendiosa). Apareix com un capítol dins l'obra extensa del Blanquerna (capítol V). Aquí la narració en forma de novel·la exemplar, d'una naturalesa gairebé hagiogràfica, ens presenta un personatge, el Blanquerna, que esdevé el model de vida encarada a l'espiritualitat i al creixement interior. El propòsit final és l'ideal ascètic-contemplatiu al 7 Veure nota 1, pàg. 345. 8 de Riquer, Martí: Vidas y amores de los trovadores y sus damas. Ediciones Acantilado, 1a edició, Barcelona, 2004, pàg. 17. 9 Veure nota 8, pàg. 29. 10 Veure nota 1, pàg. 372. 11 Vega, Amador: Ramon Llull y el secreto de la vida. Ediciones Siruela, 1a edició, Madrid, 2002, pàg. 38.

5

qual arriba el protagonista, convertint-se en “mestre d'ermitans”. Al contrari de Llull, que després de la il·luminació ha de baixar de la muntanya a la plana per compartir la revelació, Blanquerna es queda en el punt culminant de l'experiència mística12. En aquest sentit, El llibre d'Amic i Amat es concep com una sèrie d'aforismes místics i lírics, un per cada dia de l'any, que ajudin a la meditació i a la contemplació de l'home entregat a Déu. D'aquesta manera, veiem com l'àmbit de la creació de Llull és plenament religiós, en contraposició al terreny profà en el que situàvem la poesia de Bernart de Ventadorn. Tanmateix, ambdues comparteixen l'expressió en llengua vulgar. En aquest cas, qui se surt de la regla establerta és Llull, escrivint nombroses obres en català i àrab: és decisiva la seva voluntat didàctica i la pretensió bàsica de convertir infidels. Per tal de complir satisfactòriament aquest imperatiu era necessari expressar-se en la llengua del poble al qual es dirigia. (Queda a part el tema del poc domini del llatí de Ramon Llull: la majoria de les seves obres en llatí foren traduïdes o revisades pel seu amic fra Simó de Puigcerdà13). La cansó de Bernart està dirigida a una dama, objecte de l'amor del jo poètic. En canvi, al text de Llull, l'Amat és Déu. Copsem així com la senyora i la deïtat se situen en un mateix pla superior al qual es dirigeixen el trobador o l'ermità a través de l'Amor. “Tant ai mo cor ple de joya / tot me desnatura. / Flor blancha, vermelh'e groya / me par la frejura, /c'ab lo ven et ab la ploya / me creis l'aventura, /per que mos pretz mont'e poya / e mos chans melhura (...) per que·l gels me sembla flor / e la neus verdura14” Amb aquest fragment inicial ja podem entreveure un dels efectes de l'amor en l'enamorat: tot es transforma davant la seva mirada, el món exterior abans fred i hivernal es converteix en primavera ufana. El temps de l'amor s'associa al temps de la primavera: el moment de la Pentecosta, quan el cavaller del roman artúric surt de la Cort, també de la resurrecció de Pasqua, és a dir, la renovació interior gràcies a l'amor. Pel què fa a la metamorfosis que sofreix la naturalesa davant dels ulls del cantor, podríem remetre'ns a la influència clàssica d'un autor com Ovidi15. En aquesta direcció, al fragment IV del Llibre d'Amic i Amat trobem: “(...) Ni l’aygua, qui ha en custuma que decorrega a enjús, ¿quant serà la ora que aja natura de pujar a ensús? (...) 16” Si bé no es fa esment del canvi primaveral si que té lloc una pregunta retòrica que es qüestiona quan, per efecte de la culminació de l'amor envers l'Amat, es transfigurarà la natura canviant de sentit. En conseqüència, la relació espiritual que ací es contempla pot comportar la ruptura de les lleis de la naturalesa. Per altra banda, en el text de Bernart podem veure-hi la referència a una teoria 12 Veure nota 5, pàg. 133. 13 Veure nota 5, pàg. 53. 14 Veure nota 1, pàg. 372. 15 Veure nota 1, pàg. 349. 16 Llull, Ramon: Llibre d’Amic i Amat. Edició crítica d’Albert Soler. Editorial Barcino, Barcelona, 1995, pàg. 66.

6

poètica pròpia: l'amor millora el cant i, de fet, la seva qualitat està en relació amb la sinceritat amb la qual es tracti el sentiment. Això es percep més clarament a la composició “Chantars no pot gaire valer”: “Chantars no pot gaire valer, / si d'ins dal cor no mou lo chans (...) 17” La bellesa estètica mesclada amb la bellesa del sentiment. Una emoció doncs, que s'ha de concretar en la poesia des de l'experiència interior, la profunda i vertadera, no només la visió superficial, intel·lectual dels ulls. En aquest aspecte, la visió de Llull sobre l'amor es distancia de la desmesura d'altres místics o de la concepció de Margarita Porete18, per exemple, d'un Amor superior a la Raó únicament a través del qual podem apropar-nos de debò a la naturalesa divina. Així com a Le Chevalier de la charrette només Lancelot pot accedir al món que s'estén més enllà del Pont de l'Espasa, després d'haver elegit el camí de l'amor19, en el cas del savi mallorquí la comprensió és essencial i la base de la “follia d'amor” és aquesta voluntat imparable d'entendre: “Demanà l’amich a l’enteniment e a la volentat qual era pus prop a son amat. E corregren ambdós e fo ans l’entenimenta son amat que la volentat. (...)20” Així doncs, tal i com apunta Lola Badia, la mística lul·liana aposta per una fe il·limitada en la raó i en la capacitat de l'intel·lecte humà de penetrar en els esquemes ontològics del món i de la divinitat21. Entenem així la força amb què intentà combatre el pensament d'Averrois (comentador d'Aristòtil) que dominava llavors les esferes culturals europees. L'abisme entre modus credendi i modus intelligendi22 no era assumible per a un Llull que, precisament, basava la doctrina del seu Art en la capacitat unitiva entre Fe i Raó. Prosseguint amb “Tant ai mo cor ple de joya”, és destacable el fragment: “(...) Mo cor ai pres d'Amor, / que l'esperitz lai cor, / mas lo cors es sai, alhor, / lonh de leis, en Fransa. (...)” Aquí apareix la idea de la llunyania de la dama. Prop d'Amor en esperit però lluny corporalment del seu objecte de desig, potser Elionor d'Aquitània: senyora de Bernart fins que es casà amb el rei d'Anglaterra i marxà a l'illa mentre que el trobador es quedà a França. El tòpic de l'amor de lonh neix amb Jaufré Rudel i es fa especialment perceptible a “Lanqand li jorn son lonc en mai” 23. L'aspecte de la situació remota de l'ésser estimat és recollit per la literatura religiosa a l'hora de fer referència a la llunyania en la qual també es troba Déu: “Les carreres per les quals l’amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d’amors.24” El paral·lelisme amb aquest aforisme és evident, també en el patiment que 17 Veure nota 1, pàg. 369. 18 Porete, Margarita: Le Miror des simples. Ediciones Siruela, 1a edició, Madrid, 2005. 19 de Troyes, Chrétien: Le Chevalier de la charrette. Editorial Alianza, 3a edició, Madrid, 2013, pàg.84. 20 Veure nota 16, pàg. 70. 21 Badia, Lola: Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Lull. Quaderns Crema, 1a edició, Barcelona, 1992, pàg. 69. 22 Veure nota 5, pàg. 49. 23 Veure nota 1, pàg. 163. 24 Veure nota 16, pàg. 65.

7

implica la recerca i la llunyedat, un sender que combina alegries i dolors a parts iguals: “(...) Tan l'am de bon'amor / que manhtas vetz en plor / per o que melhor sabor / m'en an li sospire. (...)25” En connexió amb aquesta absència cal recordar el fragment VII on Llull diferencia els efectes en l'amic entre aquesta i la presència de l'Amat: “Temptà l’amat son amich si amava perfetament e demanà-li de què era la diferencia qui és enfre presencia e absènçia d’amat. Respòs l’amich: - De innorància e ublidament, e coneixença e remembrament26”. Això lliga amb la concepció lul·liana que ja hem comentat sobre el coneixement i l'enteniment que deriven de l'estat màxim de contemplació divina. Bernart cita la llegenda de Tristany i Isolda al vers 46, comparant el sofriment que pateix amb el dels personatges llegendaris tan presents en l'imaginari col·lectiu. En aquest cas, un amor il·lícit, fora del matrimoni, de la mateixa naturalesa que tota la tradició lírica trobadoresca de la cansó: l'estimada sempre està casada amb el gilós i, per tant, fora de l'abast del servent. Malgrat tot, al roman de Tristany i Isolda l'amor es concreta i té lloc l'encontre mentre que, a la composició d'un trobador com Bernart, el caràcter líric de l'obra imposa que el sentiment sempre es quedi en el desig, la passió no resolta. Seguidament apareix la figura de l'ocell, la oreneta en aquesta ocasió: “(...) car no sui ironda, / que voles per l'aire / e vengues de noih prionda / lai dins so repaire. 27 (...)” El trobador es lamenta de no ser una au i així poder vèncer l'impediment que l'allunya de la seva amada. Anàlogament, en els aforismes XXVI i XXVII apareix, a l' ensems, aquest motiu: “Cantaven los auçells l’alba e despertà’s l’amich, qui és alba. E los auçells feniren lur cant e l’amich murí per l’amat en l’alba” i “Cantava l’auçell en lo verger de l’amat. Vench l’amic, qui dix a l’aucell: -Si no·ns entenem per lenguatge, entenam-nos per amor, cor en lo teu cant se representa a mos hulls mon amat. 28” Retrobem ací una sèrie d'elements: el cant de l'ocell que fascina, el verger on s'esdevenen les trobades entre els estimats o, en el cas del fragment XXII, la font i l'aigua que alleugen les penes d'amor29, que ens parlen directament de la innegable influència de la tradició amatòria provinent de la poesia trobadoresca. Vegem què en diu el Diccionario de símbolos a propòsit de la significació de l'ocell: “ Todo ser alado es un símbolo de espiritualización (...) También pueden ser los pájaros amantes metamorfoseados. (...) portadores de poderes celestes y creadores del mundo inferior, lo cual explica también el significado de los pájaros como mensajeros. (...) 30” I, concretament, l'oreneta: “Ave consagrada a Isis y a Venus, alegoría de la primavera. (...) 31” Certament, l'ocell ens 25 Veure nota 1, pàg. 375. 26 Veure nota 16, pàg. 66-67. 27 Veure nota 1, pàg. 374. 28 Veure nota 16, pàg. 73. 29 Veure nota 5, pàg. 110. 30 Cirlot, Juan-Eduardo: Diccionario de símbolos. Editorial Labor, 7ª edició, Barcelona, 1988, pàg. 351-52. 31 Veure nota 30, pàg. 219.

8

podria evocar també l'Esperit Sant i la mediació que suposa a través de l'amor (caritas) entre el Fill i el Pare, la Trinitat cristiana traslladada a l'obra de Llull en l'amic i l'Amat32. Per altra banda, al XXVI apareix l'alba, una altre motiu amb tradició dins la literatura amatòria en llengua vulgar: els primers raigs de sol certifiquen el final de la felicitat nocturna dels amants. Un trobador de l'època juvenil de Ramon Llull com Cerverí de Girona ja havia traslladat el concepte d'alba a l'àmbit religiós i és que: “(...) ell que estima la Verge, quan despunta el dia no s'ha d'amagar de ningú perquè la seva Dama és superior a les mortals. (...)33” Així mateix, en Llull l'alba culmina amb la mort de l'amic per l'Amat: l'anorreament místic final té lloc precisament en aquest moment del dia, quan tradicionalment se separaven els amants, l'instant de plenitud al qual segueix únicament el silenci. Com en el cas de Cerverí, l'objecte d'amor de Llull és superior a qualsevol altre: no hi ha necessitat de fugida, ans el contrari. El concepte de mort mística, de fusió total pot entrar en dialèctica amb els versos de Bernart: “(...) Bona domna jauzionda, / mor se·l vostre amaire! / Paor ai que·l cors me fonda, s'aissi·m dura gaire. (...) 34” Encara que el jo poètic no acabi morint, sí que hi ha un temor per la pèrdua de la vida a conseqüència dels efectes de l'amor, talment una malaltia que anés corsecant aquell que la pateix. Finalment, la cansó conclou amb la tornada: “(...) Messatgers, vai e cor / e di·m a la gensor / la pena e la dolor / que·n trac, e·l martire. 35” On el trobador mana als missatgers, potser els joglars, que vagin a veure la gensor (la dama, la “més gentil”) per tal de transmetre-li, a través d'aquests versos, els patiments i dolors que sofreix pel seu amor. Conclusions Així doncs, al llarg de la lectura de “Tant ai mo cor ple de joya” de Bernart de Ventadorn, hem pogut anar establint correspondències amb un text propi de la literatura mística com és El llibre d'Amic i Amat de Ramon Llull. Des de bon principi s'ha fet evident la semblança en el tractament de la dama i de Déu, respectivament. Una concepció de l'amor idealitzat que gaudí d'un ampli camp d'experimentació en la lírica trobadoresca, innovant literàriament amb les noves expressions i mots de la llengua vulgar (provençal). Tot aquest corpus seria aprofitat i assimilat per la literatura mística, necessitada de fórmules que poguessin apropar-se el màxim possible a l'experiència. D'aquesta manera, d'igual forma que els minnesänger influenciaren decisivament l'obra de Hadewijch 32 Veure nota 11, pàg. 121. 33 Veure nota 5, pàg. 111. 34 Veure nota 1, pàg. 374. 35 Veure nota 1, pàg. 375.

9

d'Ambers, Ramon Llull va beure també d'aquesta naixent tradició. En aquest aspecte, podem citar Cerverí de Girona, trobador coetani del mallorquí, com a nexe d'unió entre els àmbits profà i religiós. Ell ja composa versos per a la Verge i encamina l'ús de la pastorel·la vers el que en faria Llull en obres com el Fèlix. Dins del mateix Blanquerna, hi trobem les “cobles de nostra Dona” en les quals Llull posa en boca d'un canonge unes lloances a la Verge que bé podrien ser dirigides, a l'ensems, a les dames mundanes dels trobadors 36. El llibre d'Amic i Amat presenta així una doble ascendència: per una banda, el Càntic dels càntics i els múltiples comentaris que suscità, la mística sufí, Hug de Sant Víctor, etc. i, per altra banda, el tractament de l'amor profà present en els texts occitans: la tríada amant-amat-amor, el cant d'amor que s'identifica amb l'amor mateix, un diàleg entretallat com a vehicle d'expressió, les paradoxes d'amor, l'amor com a malaltia o bogeria, el debat sobre qüestions d'amor, els sospirs, la mort d'amor, l'absència, els ocells, l'albada37, etc. Els dos texts comparteixen l'expressió en llengua vulgar (occità i català), no hem d'oblidar que abans de la conversió Llull també escrivia a la manera dels trobadors com a cavaller que era. Un altre concepte que ens permet comparar ambdues obres és la idea que tenia el mallorquí de la joglaria: la figura del joglar tan vinculada al món trobadoresc com a divulgador de la literatura és reformulada en un sentit oposat a la mundanitat, la seva finalitat serà ara la divulgació del Valor. Entès aquest com la prevalença de les virtuts davant dels vicis, adoctrinament. Aquesta joglaria lul·liana reformada pot tenir a veure més aviat amb els frares de les ordes mendicants (franciscans), dedicades a la transmissió oral de la doctrina i pròximes a la ideologia de Ramon Llull 38. Així doncs, s'entén la importància que dóna al sermó i a l'autobiografia propagandística. Pel què fa al tractament de l'amor, si bé hem observat una semblança i una apropiació per part de Llull de la trajectòria del tema en la lírica provençal, també cal destacar la concepció totalment racional i espiritual que en féu aquest últim. D'aquesta manera, la intenció ja no és estètica (jocs del llenguatge i meta-literatura) sinó fonamentalment didàctica o mistagògica i, així mateix, “(...) L'amic, en efecte, busca l'Amat per camins que van des de la facultat vegetativa, a la sensitiva i finalment a la volitiva. Tot l'ésser de l'amic ha d'estar en tensió vers Déu perquè es pugui produir, diu Llull, l'enteniment i l'amor. (...)39” L'amor va de la mà de la intel·ligibilitat, la fe s'hauria de poder provar per la manera d'entendre i, per tant, la mística de Llull pren un sentit especulatiu nou en la teologia europea de l'època40. Per altra banda, és interessant comprovar com la conversió del polifacètic escriptor mallorquí té lloc 36 Veure nota 5, pàg. 94. 37 Veure nota 21, pàg. 67-68. 38 Veure nota 5, pàg. 100-101. 39 Veure nota 21, pàg. 71. 40 Veure nota 11 , pàg. 134.

10

als trenta anys, una edat madura que comparteix amb Dante, Hildegard (ella una mica més tard) i altres místics: el moment de consciència de la finitud amb la conseqüent obertura de la vida espiritual. De fet, va ser coetani del florentí i també d'una personalitat com Margarita Porete trobant-se a París quan la van cremar, en el context d'un procés que conduiria a la pira l'últim mestre de l'orde del Temple, Jacques de Molay41. Podríem conjecturar sobre la possibilitat que Llull hagués llegit Le Miroir des simples i se'n veiés influenciat però no en tenim cap referència sòlida. Finalment, podem cloure aquest treball amb la convicció d'haver entrevist una línia que duu l'amor cortès des de la creació del tòpic (llavors novetat), passant per Llull i arribant fins als nostres dies, un paradigma de la relació amorosa que ha fet fortuna en els camps del profà i del sagrat indistintament. En aquest sentit, podem copsar el valor de la tradició com a continuïtat i ruptura en l'exemple de les Perles de Jacint Verdaguer, versions poetitzades dels aforismes de El llibre d'Amic i Amat per part del “trobador de Catalunya”42: “Cantaven els aucells / el càntic de l'aurora; / se despertà l'Amat / qui és l'alba de la Glòria. / Els aucellets del cel / plegaven llur salmòdia, / més ai!, l'Amic s'és mort / al puntejar l'aurora.”43

41 Ramon Llull s'havia hospedat amb ell en el transcurs d'un viatge a Xipre. Veure nota 5, pàg. 42. 42 Títol extret del poema “Excelsior” del poemari Al cel. 43 Verdaguer, Jacint: Obres completes. Perles. Editorial Selecta, 5a edició, Barcelona, 1974, pàg. 1015.

11

Bibliografia: Primària: - Llull, Ramon: Llibre d’Amic i Amat. Edició crítica d’Albert Soler. Editorial Barcino, Barcelona, 1995. - de Riquer, Martín: Los trovadores. Historia literaria y textos. Tomo 1. Editorial Ariel, 4ª edició, Barcelona, 2001. Secundària: - Badia, Lola: Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Lull. Quaderns Crema, 1a edició, Barcelona, 1992. - Bonner, Anthony i Badia, Lola: Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Editorial Empúries, Barcelona, 1988. - Cirlot, Juan-Eduardo: Diccionario de símbolos. Editorial Labor, 7ª edició, Barcelona, 1988. - Lafont, Robert i Anatole, Christian: Nouvelles histoire de la Litterature occitane. Editorial Dopesa, Barcelona, 1973. - Porete, Margarita: Le Miroir des simples. Ediciones Siruela, 1a edició, Madrid, 2005. - de Riquer, Martí: Vidas y amores de los trovadores y sus damas. Ediciones Acantilado, 1a edició, Barcelona, 2004, - de Troyes, Chrétien: Le Chevalier de la charrette. Editorial Alianza, 3a edició, Madrid, 2013. - Vega, Amador: Ramon Llull y el secreto de la vida. Ediciones Siruela, 1a edició, Madrid, 2002. - Verdaguer, Jacint: Obres completes. Perles. Editorial Selecta, 5a edició, Barcelona, 1974.

12

Annexos “Tant ai mo cor ple de joya” de Bernart de Ventadorn I Tant ai mo cor ple de joya, tot me desnatura. Flor blancha, vermelh’e groya me par la frejura, c'ab lo ven et ab la ploya me creis l’aventura, per que os pretz mont’e poya e mos chans melhura. Tant ai al cor d’amor de joi e de doussor per que·l gels me sembla flor e la neus verdura. II Anar posc ses vestidura Nutz en ma chamiza, car fin’amors m’asegura de la freja biza. Mas es fols qui ‘s desmezura, e no’s te de guiza, per qu’eu ai pres de me cura, deis qu’agui enquiza la plus bela d’amor, don aten tan d’onor, car en loc de sa ricor non volh aver Piza. III De s’amistat me reciza! mas be n’ai fiansa, que sivals eu n’ai conquiza

13

la bela semblansa; et ai ne a ma deviza tan de benanansa que j’al jorn quel’aurai viza, non aurai pesanza. Mo cor ai pres d’Amor, que l’esperitz lai cor, mas lo cors es sai, alhor, lonh de leis, en França. IV Eu n’ai la bon’esperansa. Mas petit m’aonda, C’atressi·m ten en balansa com la naus en l’onda. Del mal pes que·m desenansa, no sai on m’esconda. Tota noih me vir’e·m lansa desobre l’esponda: plus trac pena d’amor de Tristan, l’amador que·n sofri manhta dolor per Izeut la blonda. V Ai Deus! Car no sui ironda, que voles per l’aire vengues de noih prionda lai dins so repaire? Bona domna jauzionda, mor se·l vostr’amaire! Paor ai que·l cors me fonda, s’aissi·m dura gaire. Domna, per vostr’amor jonh las mas et ador! Gens cors ab frescha color,

14

gran mal me faitz traire! VI Qu’el mon non a nul afaire, don eu tan cossire, can de leis au re retraire, que mo cor no i vire, e mo semblan no·m n’esclaire, que que·m n’aujatz dire, sic’ades vos er vejaire c’ai talan de rire. Tan l’am de bon ‘amor que manhtas vetz en plor per o que melhor sabor m’en an li sospire. VII Messatgers, vai e cor e di·m a la gensor la pena e la dolor que·n trac, e·l martire.

Fragments de El llibre d'amic i Amat: 2- Les carreres per les quals l’amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d’amors. 4- Plorava l’amich e dehia: -¿Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l’aygua, qui ha en custuma que decorrega a enjús, ¿quant serà la ora que aja natura de pujar a ensús? Ni·ls innocents, ¿quant serán més que·ls culpables? 7- Temptà l’amat son amich si amava perfetament e demanà-li de què era la diferencia qui és enfre presencia e absènçia d’amat. Respòs l’amich: - De innorància e ublidament, e coneixença e remembrament. 19- Demanà l’amich a l’enteniment e a la volentat qual era pus prop a son amat. E corregren ambdós e fo ans l’entenimenta son amat que la volentat.

15

26- Cantaven los auçells l’alba e despertà’s l’amich, qui és alba. E los auçells feniren lur cant e l’amich murí per l’amat en l’alba. 27- Cantava l’auçell en lo verger de l’amat. Vench l’amic, qui dix a l’aucell: -Si no·ns entenem per lenguatge, entenam-nos per amor, cor en lo teu cant se representa a mos hulls mon amat.

16