Comentaris proposicio de llei sobre Renda garantida ciutadania

Intervenció en relació a la Proposició de llei de la renda garantida de ciutadania establerta per l'article 24.3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya Joan Cortinas Muñoz CSU/CRESPPA Centre National de la Recherche Scientifique Universite Paris 8 [email protected]

Introducció En el marc de les compareixences de la comissió parlamentaria encarregada d’estudiar i debatre el contingut del text de la proposició de llei de la renda garantida de ciutadania, em proposo en aquest text fer aportacions que permetin i enriqueixin el debat. Aquestes aportacions les faig en qualitat d’investigador en sociologia i mes concretament a partir del meu treball de tesi doctoral sobre la renda mínima d’inserció i la lluita contra la pobresa a Catalunya (Cortinas 2010). Són doncs aportacions que provenen de l’estudi científic i, per tant, validat i controlat per la comunitat científica. En aquest sentit el que afirmaré al llarg d’aquest text no pot n’hi ha de ser entès com una posició persónal, ideològica o vinculada a cap interès ni persónal ni professional sinó com el resultat d’una anàlisi detallada dels mecanismes públics de lluita contra la pobresa. Malauradament els temes que aquí tractem són sovint abordats des de perspectives que no es basen en coneixements científics. La meva anàlisi del text de la proposició de llei de la renda garantida es farà a partir de tres dimensions que em semblen centrals en l’avaluació de qualsevol text de llei relatiu a la qüestió social. En primer lloc, es tracta de fer una anàlisi dels actors que participen en la promoció, redacció i debat del text de llei. En aquest sentit, el primer nivell d’anàlisi que aquí faré serà una anàlisi externa del text. En segon lloc, analitzarem la interpretació implícita del problema de la pobresa que conte la proposta de llei (anàlisi interna) i finalitzarem amb una anàlisi del text en relació als problemes existents a Catalunya pel que fa a la cobertura de l’anomenat risc de pobresa (anàlisi ex-ante per objectius). Aquest tres nivells d’anàlisi es faran comparant la proposició de llei de la renda garantida amb l’estructura del PIRMI i de la llei que el regula – llei 10/1997- ja que la ILP que aquí debatiZ te la intenció de substituir aquesta llei. En resum, la nostra aportació és una avaluació externa, interna, per objectiús i comparativa de la proposta de llei en relació a l’existent Renda mínima d’inserció. L’objectiu d’aquesta avaluació es veure els avenços de la nova proposta respecte la Renda mínima d’inserció alhora que assenyalar-ne les possibles mancances en tant que mecanisme de lluita contra la pobresa.

1. Protagonistes de les lleis: De les elits polítiques i tècniques a la participació ciutadana La llei 10/1997 de regulació de la Renda mínima d’inserció és el resultat legislatiu d’un procés que comença a principis dels anys 80 quan organitzacions de caràcter confessional promouen i publiciten la noció de « nova pobresa ». A principis dels anys 80 el camp del que avui anomenem tercer sector compta amb una forta presencia d’organitzacions vinculades al catolicisme i deutores de les noves maneres de viure la fe emergides amb forca en els anys 1960. Pilar Malla de Caritas Barcelona, Joan Gomis de Jústícia i Pau, Juan Garcia Nieto de Cristianisme i Jústícia, Josep Maria Pinyol de Acció solidaria contra l’atur promouen diferents accions per tal de fer conèixer la noció de « nova pobresa » i reclamen una política publica per a fer-hi front. Es tracta en tots els casos mencionats de catòlics que podem qualificar

propers a una fe encarnada i compromesa amb la realitat social. Aquesta mobilització des d’organitzacions d’acció social catòliques no es casualitat sinó que es produeix en un moment en el que el sistema de serveis socials i la política d’acció social estan essent definides en el nou context polític – post-franquisme anys 80- i en el que aquestes organitzacions volen ésser integrades ja que corren el risc de ser marginades en un possible sistema integralment públic de serveis i acció social. Per aquestos catòlics compromesos socialment, promoure la « nova pobresa » és una manera de construir-se un espai d’acció en el nou context polític al mateix temps que cercar-se objectes propis d’intervenció que diferenciïn les seves organitzacions del treball que poden fer altres institucions que tenen per objecte la qüestió social : sindicats, partits polítics… Aquestes figures del mon catòlic renovador trobaran en el si d'Unió Democràtica a mitjans dels anys 80, 1985, aliats naturals. Es tracta de Francesc Borrell, responsable d’UDC en aquell període, que esta vinculat a Caritas Barcelona. Aquest aliat i d’altres raons que no podem desenvolupar aquí, porten a que el tema de la ‘nova pobresa’ trobi una acollida favorable dins UDC i se’n faci un tema important. L’arribada d’Ignasi Farreres al capdavant del Departament de Treball de la Generalitat al 1988 facilitarà el pas d’un tema d’UDC a un tema dins del govern de Catalunya. Farreres veurà en el disseny d’una mesura de lluita contra la pobresa una possibilitat de promoure UDC dins del govern de coalició alhora que una manera de poder utilitzar els fons europeus de formació. Farreres encarregarà la redacció d’un text per promoure la lluita contra la pobresa a un dels seus homes de confiança dins del departament, un advocat. Aquest advocat comptarà al llarg de la redacció de la proposta, embrió del Programa interdepartamental de la Renda mínima d’inserció, amb l’ajuda de treballadors socials vinculats orgànicament al departament de Benestar i família del moment, amb els consells de Pilar Malla, directora de Caritas Barcelona, i en menor mesura de l’assessorament d’experts en protecció social. Cal mencionar que la proposta d’una renda mínima no figura explícitament en el programa electoral de CiU que guanyarà les eleccions de 1988. En aquest sentit podem considerar que es tracta d’una mesura no realment legitimada per la ciutadania de manera directa. El text que sortirà d’aquest procés apareixerà en forma de decret el maig de 1990. Aquest text servirà de base per la llei de 10/1997. En la redacció de la llei hi haurà consultes amb els sindicats i les patronals així que amb altres institucions com són els col·legis professionals de Treball i Educació social. Si en la promoció del problema de la ‘nova pobresa’ hi trobem essencialment figures del catolicisme renovador, en la concepció de la política publica el rol principal el tenen tècnics dels departaments de Treball i Benestar i en rols mes consultiús els agents socials i professionals del treball social. Pel que fa a l’arquitectura institucional del PIRMI, el rol principal de gestió i seguiment el tindran els departaments de Benestar i Família i el de Treball i de manera mes perifèrica els col·legis professionals de treball social i educació social, els sindicats i les patronals. La gestió tècnica queda fortament vinculada a tècnics del departament que són al mateix temps professionals del treball i l’educació social. A partir del que acabem de descriure podem afirmar que els diferents processos vinculats a la producció de la llei 10/1997 i a la seva implementació han estat fortament dominats per figures del camp anomenat ‘social’, ja siguin figures del catolicisme renovador i/o del treball i l’educació social, per tècnics dels departaments de Treball i Benestar i els responsables polítics d’aquests departaments. Els treballadors socials dels serveis socials de base han estat situats en el centre de l’accés al PIRMI però a la perifèria dels processos de seguiment del dispositiu. Per últim, en les diferents etapes de producció i implementació de la llei 10/1997 hi constatem l’absència total de la ciutadania (organitzacions ciutadanes de base) i dels anomenats ‘noús pobres’ i ‘pobres’. La tercera absència que podem constatar és la dels acadèmics coneixedors dels temes de pobresa, desigualtat i protecció social. Una absència que seria impensable en altres camps de la política publica. Pensem un debat sobre política fiscal, per exemple, sense economistes especialitzats en fiscalitat o una llei sobre el sistema de salut sense acadèmics dels especialitzats en l’estudi dels sistemes de salut.

La proposta de llei que aquí analitzem presenta en el seu procés de producció una trajectòria molt diferent pel que fa als seús productors. En la proposta de llei que ens ocupa, el text és el resultat de la iniciativa popular degut al seu caràcter d’ILP. La proposta de llei dona contingut a una mesura prevista en l’Estatut d’Autonomia votat pel Parlament de Catalunya i per la ciutadania en referèndum. Pel que fa a la promoció del text i al treball de redacció ens trobem, al costat dels actors que ja eren presents als anys 80, Pilar Malla, Jústícia i Pau, Cristianisme i Jústícia, sindicats…a tota una sèrie d’organitzacions de caràcter popular que són la veu de ciutadans anonims auto-organitzats en forma d’assemblees, col·lectiús o coordinacions – Assemblea d’aturats, PAH, Assemblea Social de Catalunya… Cal afegir a aquesta participació ciutadana diferents partits polítics amb representació parlamentaria. En la discússió del text en comissió [parlamentaria hi trobem diversos acadèmics especialitzats en protecció social, desigualtat i pobresa. En resum, la proposta de llei de la renda garantida de ciutadania emergeix d’una mesura prevista en un Estatut que compta amb la màxima legitimitat democràtica possible, amb la participació d’organitzacions tradicionals ja presents en el procés de producció de la PIRMI a les que s’hi sumen organitzacions ciutadanes i de ciutadans anònims que han donat la seva signatura per fer possible la ILP. El text de llei te les mateixes característiques pel que fa als seús protagonistes amb l’afegit de la presencia de diferents acadèmics. Podem en aquest sentit parlar d’un procés de producció de la llei d’una gran qualitat democràtica degut a la gran quantitat d’actors que hi prenen part dels quals cal destacar la presencia activa de la ciutadania organitzada a qui la llei va destinada i que de manera sorprenent no tingué cap rol en el procés de producció i implementació del PIRMI i la llei 10/1997.

Malgrat aquest caràcter mes plural, popular i d’alta qualitat democràtica de la proposició de llei, el nou text pateix d’un problema que ja estava present en el cas del PIRMI i de la llei reguladora del 10/1997. Així, la proposta de llei no preveu que aquest caràcter plural i popular es reprodueixi en els òrgans de gestió i seguiment de la renda garantida. En efecte, no sabem qui farà el seguiment del dispositiu ni qui farà les modificacions necessàries en funció de l’evolució de la realitat social. En aquest sentit, considero important que la proposta de llei afegeixi un apartat en el que s'expliciti la creació d'un comitè de seguiment i avaluació en el qual hi figurin les organitzacions ciutadanes i els beneficiaris de la mateixa. De la mateixa manera cal contemplar també la inclúsió dels acadèmics especialitzats en pobresa i desigualtat social en aquest comitè. La presencia de ciutadans i beneficiaris així com d’acadèmics no hauria de ser inferior a un terç dels membres del possible comitè de seguiment. En el mateix sentit cal establir en el text de llei la necessitat de produir avaluacions periòdiques de la renda garantida fetes de manera independent i que tinguin un caràcter quantitatiu i qualitatiu amb una forta dimensió participativa dels beneficiaris i de tots els actors involucrats. L’absència de dimensió avaluadora participativa és un llast per a qualsevol política publica i un mancament a l’obligació de transparència i rendiment de comptes de les administracions. El PIRMI i la llei 10/1997 no preveien processos participatius d’avaluació i sens dubte aquest és un dels factors que explica el seu fracàs com a mesura de lluita contra la pobresa talc om exposarem mes endavant.

2. Concepcions del problema de la ‘pobresa’ implícites a la PIRMI i en la proposta de llei Els promotors de la noció de ‘nova pobresa’ dels anys 80 a Catalunya vinculaven l’emergència del problema a l’augment de les situacions d’atur i a un atur estructural que semblava instal·lar-se en aquell període. Joan Garcia Nieto, Eduardo Rojo ja advertien que el problema essencial era la fi de la societat assalariada i l’adveniment d’una societat on la condició salarial basada en una vida laboral continuada i estable anaven perdent vigència (Garcia-Nieto 1985). Aquestes tesis eren validades a tota Europa i quedaven consagrades per la comunitat científica a partir de l’obra esdevinguda de referencia sobre aquests temes escrita per Robert Castel : Les metamorphoses de la question sociale. Per tant, per fer front a la ‘nova pobresa’ calia pensar en com restablir una condició salarial estable i continuada. En aquest sentit, una part dels promotors de la renda mínima dels anys 1980 insistien en la necessitat de crear una renda per no deixar a ningú sense ingressos mínims alhora que pensar en mecanismes que fessin front a la pèrdua de vides laborals continuades i estables sens excloure l'oferta de formacions per tal que els ‘noús pobres’ pugessin reciclar-se o formar-se professionalment si era necessari. Es tractava de desenvolupar una política de garantia de rendes que intervingués en l'oferta de ma d’obra si era necessari – oferint cursos de formació i reciclatge per exemple- i en la demanda – intervenció publica per aturar la tendència estructural del mercat a oferir llocs de treball amb data de caducitat i intermitents. El decret fundador del PIRMI i la llei 10/1997 contemplen la intervenció en l'oferta de ma d’obra però no entren en cap cas en consideracions sobre la demanda. El resultat és que el PIRMI se centra en oferir oferta de formació social i laboral pels seús beneficiaris però la preconització de certs sectors del mercat de treball s’aprofundeix. D’altra banda, el PIRMI a l'insistir en la necessitat de formació dels beneficiaris arribant fins al punt d'establir l'obligació legal de vincular la percepció de la renda a l’assistència a dispositiús dits d’inserció – social o laboral- genera simbòlicament una interpretació del fenomen de la ‘nova pobresa’ en el que les competències socials i professionals dels ‘pobres’ semblen ésser considerats com la caúsa principal del fenomen. Es produeix una responsabilització dels beneficiaris alhora que augmenten els casos de ‘pobresa’ degut a la preconització del mercat de treball. La proposta de llei de la renda garantida acaba amb aquesta responsabilització dels ‘pobres’ de la situació de ‘pobresa’, car trenca explícitament el vincle orgànic entre rebre la renda i participar en itineraris d’inserció. Al mateix temps la proposta de llei insisteix en el fet que les autoritats han de garantir l’existència d’itineraris d’inclúsió. Per tant, la proposició de llei entén que la ‘pobresa’ no deriva únicament i sempre de manca de competències socials o laborals dels beneficiaris alhora que insisteix en la necessitat de poder gaudir d’itineraris d’inclúsió i integració social com un dret. En aquest sentit, la proposta de llei és un respecte la PIRMI a l'instaurar-se en el terreny dels drets i allunyar-se d'una interpretació de la pobresa únicament vinculada a les competències socio-professionals dels pobres. Malgrat aquest avenc, la proposició presenta al meu entendre un problema important. Així, no queda definit en cap moment el que s’entén per itineraris d’inclúsió o integració. Es tracta de nocions molt ambigües i difícils de definir i és sens dubte per aquest motiu que no se’n defineix el contingut. No obstant, el debat no es pot eludir. En l’últim apartat d’aquest text farem una proposta sobre aquest tema basada en el fracàs del model actual en les definicions dels itineraris d’inserció i inclúsió. D’altra banda, el fenomen de la ‘pobresa’ essent fortament vinculat a la preconització del mercat de treball, a l’anomenada fi de la societat salarial, considero necessari que el text mencioni la importància i necessitat de generar respostes a aquesta preconització des dels poders públics. És a dir, que es mencioni explícitament que la renda garantida quedarà coixa sense d’altres lleis que tinguin per objecte pensar alternatives a la preconització del mercat de treball i a les seves

conseqüències. En aquest, el text ha d’indicar que en cap cas la renda garantida és un complement dels salaris que queden per sota del llindar de la pobresa ja que el que cal es que no hi hagi cap salari per sota del llindar de la pobresa. Aquesta precisió s’aplica també als diferents contractes de pràctiques o similars que ofereixen remuneracions per sota dels llindars de pobresa.

3. El PIRMI un dispositiu ineficaç; la renda garantida un pas endavant però no suficient en l’articulat actual 3.1 Una cobertura del risc de pobresa limitada i ineficient del PIRMI L’Eurostat fixa el llindar de pobresa al 60% del salari medià d’un país. Amb aquesta mesura i després de les transferències socials, a Catalunya, amb dades del 2011, el 19,11% de la població es troba en risc de pobresa. Aquesta xifra es troba només tres punts per sota dels llindars de Bulgària o Romania i molt per sobre dels 9,2% d’Islàndia, el 10,5% de Noruega o el 14% de França1. No obstant, el nombre de perceptors de la RMI a Catalunya es limita al 2011 a 34545 persones, és a dir, a l’1,07% de la població en situació de pobresa abans de transferències (3219153). Aquesta xifra dista molt del 13,5%2 de perceptors a França i ens indica el poc volum de població en risc de pobresa coberta pel dispositiu. Es podria pensar que aquesta taxa de cobertura tan baixa s’explica per l’existència d’altres prestacions més apropiades per certes poblacions – prestacions contributives i no-contributives- però aquesta hipòtesi és difícil de mantenir quan sabem que Catalunya i l’Estat espanyol posseeixen un règim de protecció social subdesenvolupat (Navarro 2006) ja que Catalunya, al 2010, dedica un 22,6% del PIB a les partides de protecció social, molt lluny del 29,36 de mitjana de la UE (27)3. Aquesta hipòtesi queda definitivament refutada quan passem a comptar el total de beneficiaris de prestacions contributives i no-contributives a Catalunya per l’any 2008 – darrer any amb dades actualitzades per l’IDESCAT-. Pel 2008 trobem que 1921777 persónes estan cobertes per prestacions contributives i no-contributives. No obstant això, la xifra de població en risc de pobresa al 2008 abans transferències socials és de 2481668 persónes, per tant 559891 queden fóra del sistema de prestacions. D’aquestes, només 12825 reben la RMI. El resultat és que 547066 persónes queden fóra de qualsevol sistema de prestacions. La RMI no cobreix a aquestes persónes i sens dubte cal analitzar la paradoxa que significa tenir un volum tan elevat de persónes sense cobertura social malgrat està en situació de pobresa i el volum tan ínfim de persónes cobertes per la RMI. Podem fer la hipòtesi que aquest mig milió de persónes queden cobertes del risc de pobresa en tant que beneficiaris indirectes de les prestacions socials dels membres de la seva família. Aquesta hipòtesi sembla poc probable tenint en compte el ja mencionat subdesenvolupament de la protecció social a Catalunya. La segona hipòtesi cal cercar-la en el fenomen dels treballadors pobres i que fa referència a individús que treballant tindrien soús per sota del llindar de pobresa. Aquesta hipòtesi mereix de ser aprofundida tenint en compte que el SMI a Catalunya (645,30 Aquestes dades es poden consultar a la página web d’Eurostat: http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do?tab=table&init=1&plugin=1&language=fr&pcode=tesov25 0 2 Aquesta xifra s’obté calculant el percentatge de beneficiaris de l’anomenat RSA socle francés respecte la población en risc de pobresa abans de les transferències socials. Les dades pel càlcul han estat consultades a: http://www.inegalites.fr/ 3 Font: Indicadors comparatius de la despesa en protecció social als diferents països de la Unió Europea. http://www.idescat.cat/dequavi/?TC=444&V0=10&V1=1 1

U

euros/mes) se situa per sota del llindar de pobresa (681,3 euros/mes per una persóna sola). Aquesta hipòtesi es reforça si tenim en compte el mercat de treball català i les seves altes taxes de feines a temps parcial i del pes en l’economia d’un segment del mercat de treball altament precaritzat: el sector serveis. Per últim, no podem oblidar dos fenòmens per explicar el feble nombre d’individús coberts per la RMI. El primer fa referència a un fenomen encara gairebé desconegut en termes de recerca a Catalunya com és el non-taken-up (Warin 2006), és a dir el fet que persones que podrien accedir a una prestació no ho fan. El segon element fa referència als efectes de llindar lligats a la feble quantia de la prestació vinculada a la RMI. Així, les quanties de la prestació econòmica per una persóna situades al voltant dels 400 euros mensuals fan que molta gent amb molts pocs recursos no hi accedeixi ja que superen en ingressos aquests 400 euros mensuals. Més enllà de la taxa de cobertura sobre la població total en risc de pobresa cal fixar-nos en l’eficiència de la prestació del PIRMI per acabar amb la pobresa monetària – ingressos disponibles en una unitat familiar-. És a dir, la relació entre la quantia de la prestació en funció de la llar i els llindars de pobresa existents. El primer llindar, se situa al 60% dels ingressos medians d’una societat. Després tenim la mesura de l’anomenada pobresa aguda situada al 50% de la mediana i finalment el que es pot anomenar pobresa extrema i que se situa al 40% de la mediana. Posant en relació la quantia de la prestació econòmica de la RMI i els llindars de pobresa obtenim el percentatge de cobertura de risc de pobresa al que arriba la RMI: Taula 1: Taxes de cobertura de la prestació de la RMI en funció de la composició de les unitats familiars Taxa cobertura Composició de la PIRMI respecte llar llindar pobresa en %

Taxa cobertura Taxa cobertura PIRMI PIRMI respecte respecte llindar pobresa llindar pobresa extrema en % aguda en %

Un adult

62,10

74,63

93,3

Un adult i un infant 52,52 Un adult i dos infants 46,48 Un adult i tres infants 42,34

63,07

78,8

55,80

69,7

50,83

63,5

Dos adults 46,87 Dos adults i un infant 42,44 Dos adults i dos infants 39,28 Dos adults i tres infants 36,90

56,24

70,3

50,94

63,7

47,13

58,9

44,28

55,4

Tres adults 43,27 Tres adults i un infant 40,27 Tres adults i dos infants 37,96 Tres adults i tres infants 36,14 Mitjanes per columna 43,88

51,92

64,9

48,34

60,4

45,56

57,0

43,36

54,2

52,68

65,8

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la taula de l’Idescat “Llindars de risc de pobresa per composició de la llar 2011” i de la quantia de les prestacions pel 2011. Si ens fixem en les dades que acabem de presentar, veiem que per qualsevol nivell d’intensitat de pobresa la prestació de la renda mínima queda molt lluny de ser una mesura eficaç per pal·liar la manca de recursos materials. D’aquesta manera, la prestació no arriba ni al 50% del primer llindar de pobresa i es queda a 34 punts per sota del llindar que marca la pobresa extrema. Si deixem de banda les mitjanes calculades pel total de tipus de composició de la llar i ens fixem en les taxes de cobertura de la prestació del PIRMI en funció del tipus de llar, veiem que les taxes de cobertura empitjoren a mesura que augmenta la talla de la llar. És a dir, quan més membres composen una llar més insuficient esdevé la prestació de la RMI en relació als mínims marcats pels diferents llindars de pobresa. Aquesta insuficiència és menor quan l’increment de membres de la llar el composen adults – majors de16 anys- i empitjora quan més menors són presents a la llar. En aquest sentit, podem afirmar que no només la prestació de la RMI és molt insuficient en tant que prestació substitutiva de rendes, fins al punt que no assoleix ni a cobrir les situacions de pobresa extrema, sinó que a més genera desigualtats en funció del tipus de llar. Recordem que aquest fet es deu a què en la concepció pels tècnics i responsables de CiU al 1990 es considerava que la prestació havia d’estar molt per sota del Salari mínim interprofessional car altrament es desincentivaria la recerca de feina per part dels beneficiaris. Aquesta consideració es feia sense cap coneixement ni quantitatiu ni qualitatiu de les conductes de beneficiaris de rendes mínimes en d’altres països, ans al contrari es basava en un prejudici de classe segons el qual els ‘pobres’ preferirien no fer res i cobrar poc que ‘treballar’. Un prejudici de classe que diversos estudis s’han encarregat de desmuntar (Guillemot 2002) demostrant que la majoria de beneficiaris de rendes mínimes prefereixen treballar inclús quan el salari queda per sota de les prestacions a les quals tindrien dret i que aquells que decideixen no fer-ho ho fan per motivacions molt complexes que res tenen a veure amb un suposat amor per la inactivitat : Gràfic 1

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la taula 1. En la proposta de la ILP una part dels problemes que acabem de descriure desapareixen però d’altres no són tractats. Aquells que queden sense resposta fan referencia essencialment al fenomen del non-taken up. Aquest fenomen és molt comú a tota Europa i es tasca dels responsables de la política publica d’esbrinar els processos que condueixen a milers de persones a no fer ús dels seús drets. No es tracta

tant de voler que tothom úsi els seús drets com d’identificar els obstacles que porten a què persones que voldrien fer ús dels seús drets no ho fan. En aquest sentit, la comissió de seguiment i avaluació la creació de la qual ha de ser anunciada en la proposta de llei, tindria la responsabilitat de fer el seguiment del non-taken up i de produir anàlisis públiques – sempre independents- que permetin atacar el fenomen i reduir-lo a la seva mínima expressió- és a dir a aquells ciutadans que decideixen voluntàriament de no fer ús d’un dispositiu d’acció pública -. En aquest sentit, la proposta de llei hauria de mencionar en el seu articulat la necessitat de fer un seguiment del non taken up i de donar-hi solució. Pel que fa a la taxa de cobertura de la prestació, la proposta de renda garantida, acaba amb una paradoxa que sempre ha acompanyat el PIRMI que era la d’una prestació molt per sota dels llindars de pobresa i, per tant, una prestació pels pobres que els mantenia en situació de pobresa malgrat beneficiar d’un dispositiu que en teoria protegeix contra la pobresa. Les quanties de les prestacions previstes en la ILP se situen al voltant del 100% del nivell d’ingressos que marca el llindar de pobresa. En aquest sentit passem d’una prestació de subsistència, a una prestació que lluita contra la pobresa ja que situa els seus beneficiaris per sobre dels llindars de pobresa. Les prestacions previstes per llars formades per un adult i les formades per dos adults haurien de ser augmentades en 16 i 4 punts respectivament per tal de situar els seús beneficiaris per sobre del llindar de pobresa. Pel que fa a la resta de tipús de llars sembla possible baixar un xic les quanties per situarse al voltant del 100% de taxa de cobertura. Pel que fa a les taxes de cobertura segons el tipús de llar les quanties de la prestació proposada per la ILP inverteixen el fenomen que provocava el PIRMI. Així, la prestació vinculada al PIRMI penalitzava de forma progressiva les unitats familiars més nombroses. Les prestacions previstes per la ILP afavoreixen les llars mes nombroses. El que aquí escriu no té cap opinió sobre la qüestió excepte assenyalar que en qualsevol cas les prestacions sempre s’han de situar per sobre del llindar de pobresa per situar-nos en el registre del dret social i no de l’assistència, en el registre del reconeixement de la pobresa com un risc social i no com un problema estrictament individual. Taula 2 Composició de la llar

Ingrés anual

un adult

9.422,6

Un adult i un infant

12.249,4

Un adult i dos infants

15.076,2

Un adult i tres infants

17.903,0

Dos adults

14.133,9

Dos adults i un infant

16.960,7

Dos adults i dos infants

19.787,5

Dos adults i tres infants

22.614,3

Tres adults

18.845,2

Tres adults i un infant

21.672,0

Tres adults i dos infants

24.498,8

Tres adults i tres infants

27.325,6

Taxa de cobertura ingrés mensual valors prestació prestació en % 785 664 84 1020 1129 110 1256 1594 126 1492 2058 137 1177 1129 96 1413 1594 113 1648 2058 124 1884 2523 133 1570 1594 101 1806 2058 114 2041 2523 123 2277 2988 131

Font : Elaboració pròpia a partir de les dades del Idescat sobre llindars de pobresa per tipus de llar al 2013 i la quantia de la prestació prevista per la ILP.

Gràfic 2

Taxa de cobertura prestació ILP en % 160 126

140

137 113

110

120

96

100

124

133 114

123

131

101

84

80 60 40 20 0 un adult Un adult Un adult Un adult Dos Dos Dos Dos Tres Tres Tres Tres i un i dos i tres adults adults i adults i adults i adults adults i adults i adults i infant infants infants un dos tres un dos tres infant infants infants infant infants infants

Font : Elaboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat sobre llindars de pobresa segons tipus de llar al 2013 i de les prestacions previstes per tipus de llar a la proposta de llei de la renda garantida.

3.2 Ineficiència en els objectius del PIRMI Com hem mencionat, la RMI es fixa com objectiu assolir la inserció social i, a poder ser, laboral dels seús beneficiaris. Per assolir aquests objectiús, el programa concedeix una prestació econòmica als beneficiaris i fixa l'obligatorietat de realitzar accions d’inserció social i laboral. Aquestes accions d’inserció estan exclusivament focalitzades en transformar les competències, socials i laborals, dels individus. Es tracta, doncs, d’una intervenció sobre els individús a partir d’un raonament basat en la idea que el problema de la pobresa estaria fortament relacionat amb deficiències individuals. Si ens fixem amb la corba de beneficiaris de la RMI ens n’adonem que el programa és molt sensible als cicles econòmics. És a dir, que els expedients augmenten quan ens trobem en cicles econòmics negatiús. Per tant, el programa no és, únicament, un dispositiu de recuperació d’individus marginats i mancats de competències sinó que és un regulador pal·liatiu de les lògiques del mercat de treball.: Gràfic 3

Font : Taula d’entitats del tercer sector social de Catalunya (2011). “ Present i futur de la Renda Mínima d’Inserció” , Dossiers del tercer sector, núm.12.

En aquest sentit, es posa de manifest el problema original de desvincular el programa d’una reflexió sobre les dinàmiques del mercat de treball i, per tant, d’una real eficàcia del programa com a mesura de lluita contra la pobresa. Aquest element es confirma quan veiem que aproximadament un terç dels beneficiaris de la RMI en període de creixement econòmic són persones que no tenen cap altre problema que el fet d’haver perdut la feina (Ivàlua 2010).

La inserció laboral Pel que a l’objectiu principal, és a dir, la inserció laboral, els resultats són més aviat limitats en diversos sentits. Així, pel que fa a la taxa d’inserció laboral ens trobem que en període de creixement econòmic, 1998-2008, aquesta se situa entre el 23,1% i el 30,5% (Ivàlua, 2010). Per tant, per la gran majoria d’úsuaris el programa no aconsegueix l’objectiu fixat. Si anem més enllà i ens interessem a la qualitat de la inserció d’aquells que troben una feina, ens trobem que les seves taxes de participació laboral se situen per sota del 70% i, per tant, tal com indica l’informe d’Ivàlua cal sospitar que una part no menyspreable de les insercions laborals tenen lloc en l’economia submergida (Ibídem; p. 9). Per altra banda, no tenim dades dels sectors d’inserció però no és difícil fer la hipòtesi que la majoria es fa en el sector serveis o en segments del mercat de treball fortament precaritzats. Per un altre cantó, si ens fixem en les probabilitats d’inserció laboral, aquestes mantenen els patrons existents fóra del programa. Es a dir, les persónes amb un nivell de formació més alt i amb absència de problemàtiques de salut i/o socials tenen més probabilitats de trobar feina que la resta de col·lectiús. Per tant, el programa no inverteix tendències existents i, per tant, confirma el seu rol de dispositiu d’acompanyament de les dinàmiques socials. D’altra banda, no es disposen de dades per saber qui és l’efecte real de les mesures d’inserció en les sortides del programa. Caldria, sens dubte, mesurar l’efecte real de les mesures d’inserció en les insercions laborals per poder fer una avaluació més acurada d’aquesta dimensió de la RMI. Per últim, i degut al rol preponderant del Departament de treball en el programa i de la centralitat del mercat de treball en el dispositiu, Ivàlua assenyala una sobredimensió de les mesures proposades que cerquen la inserció laboral. Així, segons la consultoria un 60% de les llars reben mesures laborals combinades amb mesures socials i només un 6% rep únicament mesures socials. No obstant, la tipologia de beneficiaris que precisen essencialment mesures socials se situa al voltant del 25%. Aquestes dades reforcen l’encert de la proposta de llei de la renda garantida de desvincular orgànicament recepció de la prestació i obligació de seguir itineraris d’inserció socio-laboral car aquests, tal i com existeixen actualment, no aconsegueixen els seús objectiús malgrat 25 anys d’existència del programa. és sorprenent en aquest sentit, l’absència en aquests 25 anys d’una reflexió aprofundida de les dificultats per assolir l’objectiu essencial del programa. La proposta de llei de la renda garantida insisteix de manera molt encertada en la necessitat de proposar itineraris d’inclusió i integració. Sens dubte és una necessitat urgent que es produeixin dades quantitatives i qualitatives que permetin entendre des d’una perspectiva sociològica els obstacles existents en processos d’inserció laboral dels beneficiaris. En aquest sentit, cal centrar-se en l’estructura del mercat de treball i no en les competències dels ‘pobres’ com s’ha fet durant massa temps. Aquesta reflexió no pot desvincular-se d’una reflexió sobre les desigualtats socials, és a dir, les probabilitats diferencials d’assolir els béns necessaris que permeten accedir a posicions socials avantatjoses. Aquestes dues problemàtiques han de ser mencionades en el text de la proposta de llei en una frase que recordi la necessitat i l'obligació del comitè de seguiment de la renda garantida de produir coneixement – encarregat a un ens independent- quantitatiu i qualitatiu dels mecanismes estructurals del mercat de treball que impedeixen l’accés a un lloc de treball estable

dels ciutadans beneficiaris de la renda garantida i dels mecanismes generadors de desigualtat social a Catalunya. Aquest coneixement podria prendre la forma d'informes semestrals de les dues problemàtiques enunciades.

La Inserció social L’objectiu del PIRMI que precedeix la inserció laboral és la inserció social. Aquesta dimensió del programa és problemàtica car en la llei de la RMI, així com en els decrets de desplegament de la mateixa, costa saber qui és el contingut del concepte. En aquest sentit, procedir a una avaluació significaria poder accedir als plans individuals de reinserció amb mesures socials i avaluar-ne els resultats posant-los en relació amb els objectiús marcats. A falta d’aquestes dades, es pot procedir a una avaluació de caire qualitatiu a partir de l’estudi de les pràctiques concretes que tenen lloc en els serveis socials municipals que és on es decideixen i es fa el seguiment de les mesures dites “socials”. Més concretament, es pot analitzar a partir de casos concrets quins són els arguments donats pels treballadors socials dels serveis socials municipals per decidir de la idoneïtat per a un úsuària de serveis socials d’accedir i romandre a la RMI en funció del criteri professional d’aquests treballadors4. Els treballadors i educadors socials dels serveis socials municipals tenen l’encàrrec d’identificar a potencials beneficiaris de la RMI. Un cop identificats, tenen encomanada la tasca de fixar el pla individual de reinserció i procedir al seguiment del seu compliment. A banda d’aquestes competències, se’ls assigna també la responsabilitat de les accions de suport a la integració social. Aquestes tasques es realitzen en el marc d’un sistema de serveis socials que és altament fragmentat i mancat de coordinació (Adelantado et al. 2007) i en el que els treballadors i educadors dels serveis socials municipals tenen poca capacitat de decisió. Es a dir, els recursos socials que aquests poden utilitzar per fer un treball d’inserció o reinserció social queden fora del seu control. En aquest sentit, els treballadors socials poden proposar un recurs a un úsuari – taller d’alfabetització, taller motivació laboral…- però la possibilitat per l’úsuari de fer-ne ús dependrà que hi hagi places en el moment de la derivació, que hi hagi un taller del tipús necessitat per l’úsuari…. L’absència de control de recursos socials fa que els treballadors manifestin clarament una por de perdre els úsuaris en aquest entramat de recursos socials sobretot quan els úsuaris accedeixen a la RMI i cobren, per tant, una prestació que fa menys urgent una visita continuada als serveis socials municipals. Degut a aquesta estructura organitzativa els treballadors socials elaboren una estratègia de tramitació de la RMI basada en una categorització dels úsuaris que respon d’altres criteris que els marcats per la normativa. Així, aquells úsuaris que semblin a ulls dels treballadors socials com a més normalitzats, és a dir, tenint una vida més propera als estàndards de normalitat propis d’aquest treballadors, es veuran proposar l‘accés a la RMI de manera molt més ràpida. Així, un úsuari amb una vida laboral més o menys continuada, amb competències laborals i sobretot que sembli demostrar una determinació/voluntat per sortir de la situació de precarietat – sap de què vol treballar, té un projecte professional…- no representarà cap dubte en la tramitació. Una educadora social ens parla d’un dels casos que ella va considerar oportú tramitar la RMI:

Els elements que es presenten en aquest apartat provenen d’una recerca sobre les lògiques de gestió de l’accés a la RMI realitzada en els serveis socials de Badalona a partir d’entrevistes amb els treballadors i educadors socials dels serveis socials municipals entre als anys 2005 i 2008. Per més informació veure: 4

Cortinas, J. (2012). “Las normas de clase como base del acceso a las nuevas políticas sociales para hacer frente a la precariedad vital”, a Papeles del CEIC, nº87, setembre.

“I.V: (…) Vaig pensar que era una situació familiar com molt estressant, però a banda era una família que havien anat treballant i tenien molt bona pre-disposició, com a mínim d'entrada se’ls veia motivats per fer mesures [d’inserció laboral]. Aquests no van venir a demanar una RMI sinó que ella plantejava que es volia quedar una tenda per muntar un negoci i ell volia treure’s el carnet de xofer” Educadora Social, 7 anys en els serveis socials d’atenció primària a la perifèria de Barcelona. Entrevista 2008. Quan més allunyats semblen els úsuaris de serveis socials dels estàndards de normalitat descrits, més llarg serà el període i, paradoxalment, més dificultós l’accés a la RMI. Una treballadora social ens explica la lògica que ella utilitza per considerar o no la bonança de tramitar una RMI a úsuaris que ja sap que podrien accedir-hi en termes dels requisits objectiús (residència, ingressos…) necessaris : « E. : La Míriam [encarregada de fer les acollides als serveis socials] veu si una família reuneix o no els requisits legals per accedir al PIRMI. Quan és el cas ens ho fa saber. Aleshores, tens els casos en els que no fa falta molta més valoració ja que es tracta d’una família normal. Amb aquestes famílies tramites i intentes que tinguin una inserció laboral el més aviat possible estan una miqueta al seu costat. Un altre tema són les famílies amb qui has de fer un treball previ abans de pensar en la RMI. Per exemple, quan es tracta d’una persóna que està a l’atur des de fa dos anys i en aquests dos anys no ha fet res, Què haurà estat fent durant dos anys?, en aquests casos, abans de tramitar res cal que estiguin al corrent del que estem fent. És a dir, una RMI…no és… és a dir que no pot ser que hi hagi gent que vingui i et digui: “-Quiero una RMI!” com si es tractés d’una prestació d’atur (riure) com si et toqués per llei i no és tan així.” Treballadora social serveis socials atenció primària perifèria Barcelona. Entrevista 2008. La desigualtat social no actua de fonament a l’execució del dispositiu, ans al contrari, la desigualtat es reprodueix en l’accés al dispositiu. Per un altre cantó, l’absència de definició dels conceptes d’inserció o reinserció social en la llei genera que els treballadors i educadors socials dels serveis socials d’atenció primària disposin d’una forta autonomia a l’hora de donar contingut a aquests conceptes. Si bé és cert, que aquests professionals entenen per inserció o reinserció social l’accés als drets fonamentals: educació, salut, habitatge, i dediquen una part del seu temps a intentar que un úsuari o algun membre de la seva família pugui accedir a un tractament per curar una determinada patologia: obesitat, VIH… o intenten que les famílies més precàries puguin accedir a beques de menjador, també és cert, que una gran part de la seva feina en les tasques d’inserció social passa per intentar que els úsuaris s’acomodin a certes normes socials5 vinculades a les posicions socials de classe d’aquests treballadors socials. L’adhesió a aquestes normes socials, que s’afegeixen a les ja mencionades d’haver treballat de forma regular, tenir un projecte professional, actuen de mecanisme d’accés i permanència al dispositiu i donen contingut als plans individuals d’inserció/reinserció social. En d’altres casos, no respectar aquestes normes no implica ser exclòs del dispositiu però si que comporta sancions morals en les interaccions: sermó sobre les maneres de comportar-se, ridiculització o amenaça de sanció més greu (exclúsió del PIRMI). Els diferents tipus de normes socials de les que parlem es poden agrupar en tres grans categories que són: norma d’individualització (Elias 1989), norma d’autonomia (Cortinas 2010) i norma familista (Lenoir 2003). La primera norma es defineix pel fet que els treballadors dels serveis d’atenció primària Entenem per normes socials els patrons de conducta que es consideren “normals” i desitjables. Aquests patrons de conducta van lligats a valors morals que les justifiquen. En el nostre cas, parlem de normes de classe fent referencia al fet que els treballadors i educadors socials estudiats comparteixen una mateixa posició de classe, la nova petita burgesia (Bourdieu, 1979 ; 422). Es tracta d’individus que han viscut un procés d’ascensió social a partir de la classe obrera o de les fraccions inferiors de les classes mitges i s’han situat en una posició intermitja de l’espai social. 5

acorden gran importància al fet que els úsuaris sàpiguen o aprenguin a tenir un alt grau d’autocontrol en diversos aspectes. Es valora, així, el tenir una aparença física que es consideri sana, neta però també es valora com a senyal d’inserció social el fet de tenir control sobre les seves emocions (no cridar, no posarse nerviós ràpidament…) o sobre la seva sexualitat (ser capaç de decidir sobre les pràctiques sexuals, procreadores…). La segona norma que actua com a indicador i objectiu de la inserció social és la norma d’autonomia. Aquesta norma es defineix com la capacitat de ser amo de la pròpia existència essent capaç, de forma individual, de superar les dificultats que hom ha d’afrontar al llarg de la seva vida sense generar lligams de dependència amb altri ni amb situacions concretes. L’existència d’aquesta norma queda clara en el relat d’una educadora que ens explica per quina raó ha súspès l’expedient d’una beneficiària del RMI: “T.T.: Tinc un cas,. Per exemple, d’una família que durant sis anys ha estat cobrant la RMI i que ara mateix la té súspesa. És una família que durant sis anys ha estat cobrant la RMI, en el moment en el que no es varen complir els acords del pla de treball es va parar tot i que segueixo amb el pla de treball. Jo espero que amb aquesta súspensió els canvis arribaran. […] el problema és que és una parella que ja no funciona com a tal però la dona segueix pensant en termes de parella, i no es vol separar, la separació era un dels elements per poder tornar a activar la RMI, com que no ha estat el cas, ara ella s’haurà d’organitzar amb els recursos que existeixen a nivell de serveis socials [fóra de la RMI]: ajudes econòmiques puntuals, derivació a mòduls de cerca de feina, recordar-li els plaços d’inscripció de l’escola dels nens, suport pel menjador dels nens […] [Entrevistador: Aquesta súspensió l’has decidida tu?] Si [Entrevistador: però no ho acabo d’entendre quina és la raó exacte de la súspensió?] Doncs perquè durant sis anys ha estat cobrant la RMI i la seva situació no ha canviat […] Aquesta úsuària no és conscient de la realitat […] és una dona molt passiva en relació a les seves circumstàncies, es refugia en la protecció de la seva mare i d’aquesta manera pot mantenir una relació amb un home com si fossin una parella oberta, com si fos el seu novio, enlloc de veure aquest home com un home que té les seves responsabilitats, com un pare de família que és el que és, que ha de compartir les tasques de la casa, que acompanya els nens a l’escola. El dia que es puguin presentar com una família unitària i que lluitin per una casa, aleshores valorarem de nou la RMI […]” Educadora Social serveis socials d’atenció primària. Entrevista 2008. La darrera part de l’entrevista que acabem de citar ens permet introduir la tercera norma que dóna cos a la noció d’inserció social: familisme. Aquesta norma fa referència a una concepció de la família com la base de l’ordre social. En l’accepció contemporània de la fracció de la classe mitja a la que pertanyen els treballadors i educadors socials entrevistats, la unitat familiar és un espai físic, la llar, on es realitzen tasques de reproducció social igualment repartides entre els seus membres, un espai econòmic on es distribueixen els recursos disponibles i un espai moral on les relacions entre els membres es basen en la igualtat i es regeixen a través del diàleg i la comunicació per construir un espai que ha de participar a la felicitat i desenvolupament de tots els seus membres. En aquest sentit, veiem que l’educadora social considera que la úsuària de la que ens parla no té una relació normal car la parella no comparteix les tasques de reproducció, no actua com a un home ja que no se situa en peu d’igualtat respecte la dona i sembla que no comparteix sempre l’espai físic, la llar, en la que la família s’emmarca de forma material. En aquest sentit, l’educadora considera que no es pot parlar de família i que cal treballar una separació. Si la dona no assumeix aquesta prescripció se la considera anormal i se li súspèn la prestació fins que les necessitats materials la facin assumir la realitat. Aquestes tres normes, si bé compartides pels treballadors i educadors socials entrevistats, no es fan funcionar sempre de la mateixa manera, car a voltes, una de les normes serà més important per un cert tipús de treballador social que una altra en funció del perfil d’aquest: edat, sexe, trajectòria sociopolítica… En resum, dins les normes citades es produeix una certa variabilitat lligada a les característiques persónals dels professionals de serveis socials per definir la noció d’inserció social i

que aboca indefectiblement a pensar en una certa iniquitat pel que fa als criteris que donen accés a la RMI, a les possibilitats de romandre-hi i als continguts dels plans individuals d’inserció. Per evitar els efectes perversos que acabem de descriure hi ha diverses solucions que la proposta de llei de la renda garantida aborda parcialment. En primer lloc, cal separar el vincle orgànic entre rebre la prestació i seguir itineraris d’inserció. Aquesta ruptura permet acabar amb l’efecte Mateu – els que més tenen més reben i inversament- que hem descrit. En segon lloc, aquesta ruptura evita als treballadors socials l'obligació de trobar ‘quelcom a proposar’ als beneficiaris car estan obligats a seguir un itinerari d’inserció. Aquesta obligació de proposar ‘quelcom’ encara que pensin que no és el millor recurs, implica una desafecció professional que hem pogut constatar diverses vegades en les nostres recerques sobre els professionals del treball social. En aquest sentit, caldria separar els tràmits d’accés al dispositiu del procés de seguiment i acompanyament social que es fa als serveis socials. Estic segur que molts treballadors socials agrairan poder fer una feina d’acompanyament social que no es quedi limitada a tramitar prestacions econòmiques o materials pels ciutadans. La proposta de llei hauria de mencionar la necessitat d’una finestreta única per la gestió de l’accés a la renda garantida que estigués clarament separada de la tasca dels treballadors socials. Es tractaria d’un servei de tramitació situat als ajuntaments i amb un caràcter administratiu. Simplificar el tràmit d’accés a la renda garantida és un altre element que el text de llei hauria de treballar car la quantitat de papers que cal presentar actualment és un obstacle per a moltes persónes en situació de precarietat. En segon lloc, els treballadors socials haurien de tenir mes pes en la presa de decisions que es fan des del govern català respecte als dispositius necessaris per a l’acompanyament social. En aquest sentit, la seva presencia tenint en compte la diversitat territorial de Catalunya – àrees rurals, urbanes, periurbanes…- en el comitè de seguiment i avaluació de la renda garantida hauria de ser mencionada en la proposta de llei de la renda garantida. Per últim, però fonamental, cal acabar amb la lògica mercantilista que ha guiat l'oferta dels itineraris d’inserció. Així en el marc del PIRMI els processo d’inserció s’han definit com una oferta de formació socio-laboral protagonitzada en molts casos per empreses o entitats socials a la que es derivava als beneficaris del PIRMI des dels serveis socials. Aquests cursos de formació eren licitats pels Departaments de Treball i Benestar i les empreses o entitats socials concursaven per obtenir la licitació i oferir els cursos demandats pels Departaments de la Generalitat. Aquesta lògica ha generat un mercat de la ‘inserció’ alhora que ha limitat en molts casos el treball social a processos de ‘derivació’, és a dir, trobar una oferta de formació a una situació social individualitzada. El fracàs del PIRMI en els objectius marcats, indica que els itineraris d’inserció i integració no poden ser únicament processos individuals, de capacitació individual. Aquests poden ser útils per una part dels beneficiaris, aquells més propers a les normes socials de classe mitja, però poc apropiades per a d'altres trajectòries socials. D'altra banda, les estructures de caràcter comunitari, locals i amb forta participació dels membres de la comunitat són les més adaptades per oferir solucions a problemàtiques col·lectives sense caure en processos de culpabilització dels individus. El treball comunitari ha estat molt perifèric en el marc del PIRMI en favor dels 'cursos de formació' 'motivació'...i altres dispositius altament individualitzadors i poc centrats en la generació de processos col·lectius d'empoderament de les comunitats. El resultat d'aquest fet, mes enllà del fracàs total del PIRMI com a dispositiu d'inserció per gran part dels seus beneficiaris, és un desgast dels treballadors socials en la seva tasca professional moltes vegades traduït en baixes per estrés o malaltia professional així que una valoració poc entusiasta dels beneficiaris. Aquest tipus de fenòmens que mai han estat quantificats, haurien esdevingut visibles si hi hagués hagut l'obligació per part de l'òrgan de seguiment del PIRMI de realitzar avaluacions qualitatives i participatives del dispositiu. Cal que la proposta de llei de la renda garantida insisteixi en el seu articulat que els itineraris d’inserció han de ser, almenys per aquells usuaris reticents a utilitzar els dispositius d'inserció individualitzadors, el resultat del treball comunitari exercit en els barris. Aquest treball ha de ser

dissenyat pels professionals del treball i educació social exercint en els barris conjuntament amb els veïns i d’altres actors locals interessats. Com ja hem mencionat el comitè de seguiment de la renda garantida ha de procedir a realitzar avaluacions participatives d’aquests processos d’inserció.

4. Conclusió

Per concloure podem resumir que la proposta de llei de la renda garantida és un avenç molt substancial respecte el PIRMI i la llei reguladora de la RMI 10/1997. Aquest avenç és molt remarcable pel que fa la qualitat democràtica del procés que ha donat origen a la proposta de llei de la renda garantida, pel que fa a la transició d’un dispositiu altament culpabilitzador dels ‘pobres’ a un text de llei construït des d’una perspectiva de drets socials, i, finalment, és una evolució molt notable pel que fa a la dimensió econòmica de la pobresa ja que la quantia de les prestacions se situa, en gairebé tots els casos, per sobre dels llindars de pobresa. Aquests avenços de la ILP es veuen limitats per una sèrie d’absències en el text que cal resoldre per no repetir una sèrie d’errors del PIRMI i la RMI. En primer lloc, cal preveure en el text de llei un òrgan de seguiment i avaluació de la renda garantida on hi tinguin una presència important els ciutadans i els beneficiaris ja que en són els principals interessats. Cal que aquest òrgan compti també amb la presència d’acadèmics especialitzats en pobresa, desigualtat i protecció social. El text ha de mencionar que aquest comitè de seguiment ha d'encarregar-se de produir avaluacions participatives i independents de la renda garantida de manera periòdica i d'encarregar-se de produir dades sobre el non taken up per tal d'aportar solucions a aquest fenomen. Aquest comitè ha de produir igualment dades de forma periòdica sobre les causes lligades a l'estructura del mercat de treball que generen situacions de pobresa i sobre els processos socials causants de desigualtat social (probabilitats diferencials d'obtenir i accedir a béns i serveis afavorint l'assoliment de posicions socials avantatjoses material i simbòlicament). El text ha de ser explícit en assenyalar que la renda garantida no pot per ella mateixa acabar amb la pobresa car aquesta deriva en gran part de la fi de la societat salarial. Cal que el text mencioni la necessitat de generar mecanismes que acabin amb la precaritzacio del mercat de treball o en tot cas mecanismes que generin un vincle salarial estable i continuat dels individus al mercat de treball. El text ha d’insistir en el fet que els itineraris d’inserció o integració són el resultat de processos col·lectius realitzats des del treball comunitari local i no únicament des de la promoció d’una oferta de cursos de formació desvinculats de dinàmiques comunitàries. Finalment, el text ha de desvincular els tràmits d’accés a la renda garantida dels professionals de treball social donant a aquest tràmit un caràcter més administratiu i executat en finestretes dels serveis de proximitat. Aquests tràmits han de ser el més senzills possibles. El text de proposta de llei hauria de mencionar aquests dos aspectes.

Bibliografia Adelantado J., Moreno, R. I Recio C. (2007). “La política autonòmica de serveis socials a Espanya i Catalunya” a Revista de Educación Social, nº6. Bourdieu, P. (1979). La distinction. Critique sociale du jugement, Paris: Édition de Minuit. Cortinas, J. (2010). La Renta mínima de inserción y la lucha contra la pobreza en Catalunya: Sociología de una reforma de los modelos de protección social, Tesi doctoral en sociologia de l’École des hautes études en sciences sociales i la Universitat autònoma de Barcelona. Cortinas, J. (2012). “Las normas de clase como base del acceso a las nuevas políticas sociales para hacer frente a la precariedad vital”, a Papeles del CEIC, nº87, setembre.

Elias, N. (1989). El proceso de civilización. México: Fondo de cultura económica. Garcia Nieto et al. (1985). “Grans Injústícies d’avui: anàlisi social”, Quaderns de Cristianisme i Jústícia, nº9. Guillemot, D. et al.(2002). “Trappe à chômage ou trappe à pauvreté. Quel est le sort des allocataires du RMI ? » a Revue économique, vol. 53, nº6, pp. 1235-1252. Ivàlua (2010). Programa Interdepartamental de la Renda mínima d’inserció. Informe final d’avaluació, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de treball. Lenoir, R. (2003). Généalogie de la morale familiale, Paris: Seuil. Navarro, V. (2006). El subdesarrollo social en España. Caúsas y consecuencias. Madrid: Anagrama. Taula del tercer sector social de Catalunya (2011). “Present i futur de la Renda mínima d’inserció”, Dossiers del Tercer sector, núm.12. Warin, Ph. (2006). L’accès aux droits sociaux, Paris: PUG.