Comentari sobre El gran foc dels garbons, Horacianes, La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, l\'Hotel París i el Mural del País Valencià

Horacianes (1974)

1 de 1

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/111/17...

Inici > Traduccions de la literatura catalana > Vicent Andrés Estellés > Horacianes (1974)

Visat núm. 16 (octubre 2013)

per Aina Monferrer

Segons Estellés, les Horacianes foren escrites entre 1963 i 1970. Es publicaren per primer cop l’any 1974 dins el segon volum de la seua Obra Completa. Aquest poemari, que inclou vuitanta poemes, és de temàtica variada i reflexiona al voltant de les tradicions poètiques i del paper del poeta. En Horacianes, l’actitud política de l’autor es manifesta de manera encoberta a través de la seua estètica. Aquesta és una estratègia que usa Estellés per esquivar la censura. Estellés afirmava que aquest poemari va ser motivat per la «caça de bruixes» a què va ser sotmès Joan Fuster, l’any 1963, fins a l’extrem que va ser cremat un ninot de falla que representava l’escriptor de Sueca, repudiat aleshores pels valencianistes afins al règim. Aquest odi era justificat per la recent publicació l’any 1962 de dos llibres de Fuster: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. Segons Ferran Ferrando, en la ficció poètica d’Horacianes «queda anul·lada la dimensió històrica del temps, no només per la confusió de la Roma antiga i la València del segle XX, sinó també perquè el jo líric d’Horaci reacciona a un personatge, Suetoni, que va viure quasi dos segles més tard que l’Horaci històric» (2010: 134). I és que en aquest poemari Estellés juga a l’ambigüitat de la identitat com a mecanisme d’engany a la censura. En aquest sentit, Estellés aprofita la figura d’Horaci per crear analogies (ambdós són escriptors, són mal entesos i criticats per determinats sectors socials, experimenten un cert sentiment de marginació o d’exclusió social, etc.). D’altra banda, amb l’omissió de les distàncies cronològiques, Estellés pot assimilar la figura del director del diari Las Provincias, José Ombuena, a la de Suetoni, cronista que criticà —ni que fos post mortem— la figura d’Horaci. A Horacianes, el poeta llatí acusa el cronista d’haver-lo titllat de mentider i voyeurista, fets que ell nega o justifica. L’ús d’una marcada expressió col·loquial serveix al poeta valencià per mostrar subtilment el seu trencament amb la tradició catalana d’imitació d’Horaci, tan puritana com en el cas de les Horacianes de Miquel Costa i Llobera (1906) (Ferrando, 2010: 135). Certament, la remissió als clàssics com a mecanisme de subversió i de crítica social va col·locar Estellés entre els autors més moderns del moment. D’altra banda, Ferran Ferrando en la seua tesi doctoral troba en aquest poemari una gran contradicció il·lustrada per les tesis de Pierre Bourdieu pel que fa al gust: tot i que Estellés s’enarbora com a poeta del poble, de les classes populars, el fet de pertànyer a l’elit cultural l’allunya del gust popular perquè el seu plaer estètic és nascut de la llibertat i del luxe (2010: 137). La incoherència moral que suposa per al jo líric Horaci-Estellés la impossibilitat de vehicular la veu del poble es percep en molts dels poemes, com és el cas dels textos I, XXI i LXXV. NOTES: Ferrando, Ferran. Die «Horacianes» von Vicent Andrés Estellés. Literatur und Politik im València der 60er Jahre. Frankfurt: Vervuert, 1990. Ferrando, Ferran. «Sobre la finalitat dels clàssics per a Estellés». A: Savador, V., et al. (eds.). Opera estellesiana. Per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2010, p. 133-138. Keown, Dominic. «Erudició, visceralitat i experiència comuna: les Horacianes i l’Exili d’Ovidi de Vicent Andrés Estellés». A: Reduccions, 98-99 (2010), p. 239-263.

23/03/2015 08:59

El gran foc dels garbons (1972 i 1975)

1 de 1

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/107/17...

Inici > Traduccions de la literatura catalana > Vicent Andrés Estellés > El gran foc dels garbons (1972 i 1975)

Visat núm. 16 (octubre 2013)

per Aina Monferrer

El gran foc dels garbons forma part del primer volum de l’Obra Completa editat el 1972 per Tres i Quatre. Està compost per 102 sonets en versos decasíl·labs blancs. En aquest poemari apareixen personatges veïnals de diferent classe social com ara el mut, l’orb, el bisbe, el taüter, el notari, el bomber, el mort, el mariner, el metge, l’apotecari, el barber, la mare que ha perdut el fill en la guerra, la drapaire i la prostituta, que en aquest cas és la figura imaginària de la Cordovesa. Tots els poemes s’ubiquen en l’escenari dels carrers d’un poble on la vida es desenvolupa amb un intens contacte veïnal de procedència atàvica. Estellés ens descriu escenes quotidianes que de vegades són de tipus sexual o escatològic. Existeix una segona edició de l’obra publicada en format de bibliòfil l’any 1975. Aquesta és més àmplia que la primera edició, ja que compta amb 149 composicions (47 més que la primera edició). Té un tiratge limitat de 299 exemplars i il·lustracions de Francesc Lozano. L’autor considera la segona edició d’El gran foc dels garbons, on s’han inclòs nombrosos poemes inèdits, com la definitiva. En la part final de la segona edició, trobem que l’autor situa l’escriptura d’aquest poemari a Burjassot, el seu poble, entre el 1958 i el 1967. Les dues edicions de l’obra són dedicades a Joan Fuster i el text introductori d’ambdues és un fragment de l’escriptor de Sueca, on es parla d’un ritual de mort típic de la seua zona com és el d’encendre «minetes» en honor dels difunts. Amb aquesta composició de sonets que dibuixen escenes quotidianes d’allò més grotesques, Estellés construeix una sèrie de personatges que viuen en un escenari fosc i impúdic que correspondria a un poble imaginari on alguns dels veïns, justament els protagonistes dels relats poemàtics del burjassoter, tenen costums o bé oficis que toquen allò obscè i escatològic del sexe, del dolor i de la mort. Entre tots els personatges apareguts destaquem el de la Cordovesa, caràcter que l’autor ressuscitarà per a posteriors poemaris com en el cas de Pedres de foc (Obra Completa 5, 1980). Quant a l’estil, destaquem que alguns canvis entre la primera i la segona persona que trobem en la primera i la segona edició són fruit d’una depuració de l’estil per part de l’autor. Aquest fet demostra com darrere de la imatge tòpica d’Estellés, la d’un poeta quotidià i molt prolífic, s’hi amaga un escriptor altament rigorós pel que fa a la correcció estilística. El darrer poema d’El gran foc dels garbons coincideix en les dues edicions i és emblemàtic de l’autor. Com una mena de testament on es visualitza un fet futur, el jo líric es veu en el seu propi enterrament i en descriu el desenvolupament. Un altre poema que els estudiosos han destacat dins d’aquest poemari és el que comença amb els versos «Em moriré escrivint els millors versos / de l’idioma català en el segle / XX», on Estellés reflexiona sobre el pes de la seua figura dins el cànon poètic dels escriptors catalans. NOTES: Salvador, Vicent. «El gran foc dels garbons, un procés d’escriptura complex». A: Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània. Alacant: IIFV, 2012, p. 131-142.

23/03/2015 08:59

L’Hotel París (1973)

1 de 1

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/108/17...

Inici > Traduccions de la literatura catalana > Vicent Andrés Estellés > L’Hotel París (1973)

Visat núm. 16 (octubre 2013)

per Aina Monferrer

L’Hotel París és un llarg poema de to conversacional i confidencial que segueix la línia de Coral romput (1981), la darrera part del tríptic La clau que obri tots els panys; i de Cant temporal (1980). Aquest poemari fou escrit probablement l’any 1956 (Carbó, 2009: 71) i forma una mena de trilogia juntament amb Testimoni d’Horaci i El monòleg. Es publicà per primera vegada l’any 1973. L’obra consta de vint-i-dos poemes, numerats i sense títol, on predomina el discurs fragmentat caracteritzat per la narrativitat i les descripcions. El poemari consisteix en un col·loqui entre el jo literari de l’autor i una tal Françoise, suposada amant esporàdica i confident del jo. En realitat, es tracta d’un col·loqui unidireccional, ja que Françoise sempre apareix dins l’enunciat del jo líric com a receptora passiva del seu discurs en la ficció poètica, però en cap moment no hi participa activament com una veu enunciativa més. En el primer esborrany conservat de L’Hotel París, l’amant es deia Brigitte en lloc de Françoise, fet que ens orienta cap a connotacions cinematogràfiques. Les grans dives de la pantalla dels anys cinquanta, entre les quals es troba Brigitte Bardot, foren material periodístic per a la secció de cinema del diari Las Provincias que escrivia el mateix Estellés. Pel que fa a l’estructura temporal, el temps predominant de L’Hotel París és el present i quan s’utilitza el passat sol ser per mitjà del pretèrit perfet perifràstic. Ambdós temps són propis del discurs col·loquial en oposició als seus anàlegs l’imperfet i el perfet simple (Salvador, 1982: 52). Quant a la temàtica d’aquest poemari, destaquem el tractament de l’amor, la mort, el sexe i el record de la infantesa i del poble, tot a través d’un estil segmentat, és a dir, poc lligat sintàcticament i amb llargs versos, que acaba per presentar al lector una realitat caòtica i plena de contrastos. L’enunciació és ubicada en una cambra poc luxosa, obscura, bruta i greixosa que sembla que remet a un hotel situat vora la Rambla de Barcelona. L’espai de l’enunciació en temps present és aquesta cambra d’hotel, mentre que l’espai passat se situa en el poble evocat pel jo líric. Destaquem el poema final de L’Hotel París (poema XXII) per tractar-se d’una aglomeració de descripcions juxtaposades i introduïdes per la seqüència de mots hi ha. Es tracta d’una peça on es genera un in crescendo continuat que incrementa gradualment la sensació de caos. Finalment, l’escena es resol amb uns versos finals de desenllaç gràficament tràgic i enllaça simbòlicament, com fa sovint aquest autor, dos registres i dues èpoques diametralment oposades: l’escala d’un hostal marginal en una zona vella d’una ciutat dels anys cinquanta i l’ambient cortesà descrit al Hamlet de Shakespeare. Pel que fa a aquest emblemàtic poema que acaba amb «el crani rebotant per tots els escalons», direm que destaca també per les lectures dramatitzades que d’ell se n’han fet. En primer lloc, la que va fer Ovidi Montllor, i més recentment, també la versió de Miquel Gil dins del muntatge teatral Poseu-me les ulleres, estrenat l’any 2010 per la companyia Teatre Micalet i dirigit per Pep Tosar. Segons Ferran Carbó, aquest poemari és un mosaic on, des de l’habitació de l’hotel, el locutor construeix fragments de la realitat mitjançant la confessió poètica amb Françoise. Carbó afirma que «Estellés aconseguia a mitjan anys cinquanta un discurs alhora reflexiu, conversacional i narratiu, una poesia diferent i original en aquells anys de predomini encara en la poesia catalana d’una estètica basada en l’evolució de la tradició simbolista» (2009: 77). NOTES: Salvador, Vicent. «L’estructura col·loquial del poema: un estudi de L’Hotel París». A: Lletres de canvi. Revista de literatura, 7 (febrer 1982), p. 45-54. Carbó, Ferran. «De diàlegs i monòlegs: una trilogia a la meitat de la dècada. L’Hotel París». A: Com un vers mai no escrit: la poesia de Vicent Andrés Estellés en els anys cinquanta. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009, p. 71-77.

23/03/2015 09:00

La clau que obri tots els panys (1971)

1 de 2

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/110/17...

Inici > Traduccions de la literatura catalana > Vicent Andrés Estellés > La clau que obri tots els panys (1971)

Visat núm. 16 (octubre 2013)

per Aina Monferrer

Com en el cas de Llibre de meravelles, L’inventari clement i Primera audició, la trilogia La clau que obri tots els panys fou publicada en primera edició l’any 1971. Molt semblantment a Llibre de meravelles, aquest tríptic va ser escrit entre el 1954 i el 1957. A més, va ser guardonat per la Diputació de València l’any 1958. De fet, la segona meitat dels anys cinquanta és una època frenètica per a Estellés quant a la seua producció poètica. Concretament, l’any 1956, any de la mort de la seua filla primogènita, es creu que l’autor escrigué Primera soledad, El monòleg, L’Hotel París, L’exiliat (manuscrit originari de Llibre d’exilis) i part del Llibre de meravelles. El poemari està compost per tres parts amb tres subapartats cadascuna. Segons explica Ferran Carbó, el fet que es tardés tretze anys a publicar aquest poemari, a banda de ser insòlit perquè els poemaris guardonats amb aquest premi de la Diputació valenciana eren seguidament publicats, va afavorir el desconeixement per part del públic lector d’un text que era trencador per a la seua època, i especialment en l’àmbit de la poesia catalana (2009: 96-97). La clau que obri tots els panys es compon de tres llibres: el primer, que no té títol, Llibre d’exilis i Coral romput; i compta amb dues edicions. La primera de les quals reuneix ordenadament els tres llibres que formen part d’aquesta obra i, com hem dit, s’edità l’any 1971. La segona edició de l’obra és la que queda inclosa dins l’Obra Completa de l’autor, editada en deu volums dubtosament ordenats. De fet, Llibre d’exilis s’inclou en el segon volum, mentre que la primera part i Coral romput es troben en el volum sisè. Pel que fa a la temàtica de cadascuna de les parts de l’immens poemari, la primera part tracta l’amor i la mort com un oxímoron. Llibre d’exilis, però, versa sobre l’exiliat que anhela tornar a la seua terra. Aquesta segona part està dedicada a Manuel Sanchis Guarner, que va haver de viure llargs anys a Mallorca. La tercera part, Coral romput, gira al voltant del desencís provocat per la tornada després de l’exili. La mort hi és present de manera transversal en tota l’obra. De fet, com defensa Carbó, la Mort és La clau que obri tots els panys (2009: 99). L’estructura d’aquesta trilogia recorda la Divina Comèdia de Dant. De fet, hem vist que la temàtica dels tres poemaris que constitueixen La clau que obri tots els panys mostra un paral·lelisme clar amb l’estructura tripartida de l’obra mestra de Dant: hi ha els temes de l’amor i de la mort, l’exili (viatge al purgatori) i la cerca impossible del paradís desitjat que suposadament es trobarà en tornar a la pàtria, il·lusió que s’esvairà en el tercer poemari. El primer poemari, sense títol, té un destacat ressò medieval. També hi ha al·lusions bíbliques, tal com mostra el poema titulat «Episodi i plant d’Ammon». Dins d’aquesta primera part del poemari, destaquem 71 versos titulats «El procés» que el de Burjassot dedica a Carles Riba. A partir d’aquests versos, Estellés es distancia irònicament de la poètica de Riba. Amb aquest distanciament de l’ortodòxia formal del més destacat dels poetes noucentistes, Estellés reivindica el seu estil, que anteposa el compromís cívic i la llibertat temàtica per damunt de la forma. Pel que fa a l’estil, destaquem la presència d’alguns poemes enumeratius típics de l’autor on, a partir de l’acumulació de versos repetitius que descriuen elements de l’entorn, es construeix un escenari i un ambient determinat, que sol ser angoixant o caòtic. D’altra banda, de tant en tant trobem algun ressò periodístic com en el cas del poema titulat «L’altre succés». El poema «Dit de la mort al voltant de les quatre del matí» recull el tema de l’arribada de la mort, tema que, com hem esmentat, es troba implícit en el títol d’aquesta obra. El segon poemari es titula Llibre d’exilis. El substantiu que forma part del sintagma preposicional que complementa el nom apareix en plural perquè representa els diversos exilis que tracta el poemari. Aquí l’autor expressa una percepció general d’absència o de buit i enyorança. Segons Ferran Carbó (2009: 119-120), aquest poemari recupera l’existencialisme en parlar de la postguerra. La temàtica del llibre es mou en les coordenades estellesianes i alhora universals de l’amor, l’escriptura, la mort i la pàtria. La dedicatòria d’un dels poemes a J. V. Foix té el sentit de reconèixer en el sarrianenc el propi tret estilístic d’Estellés, consistent a mesclar elements del temps present amb elements amb ressonàncies medievals. També destaquem la referència de l’autor a l’Odissea. Mitjançant el vers «Sàpien-ho: em dic Ningú i Ningú m’anomene», el jo líric s’identifica amb el personatge d’Ulisses, l’exiliat per antonomàsia. En darrer lloc, Coral romput, llibre format per una vasta renglera de 1.261 versos alexandrins amb dos hemistiquis de sis síl·labes, fou el primer dels tres llibres que formen part de La clau que obri tots els panys en ser escrit (2009: 129). Aquest llibre està format per tres poemes molt llargs que ofereixen aparentment un continuum d’escriptura, encara que el contingut del text pot ser considerat d’estil segmentat. Es tracta de tres

23/03/2015 09:00

La clau que obri tots els panys (1971)

2 de 2

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/110/17...

poemes lírics on predomina la circularitat i la tornada als temes en detriment de la narrativitat lineal tan abundant en altres poemes de l’autor. NOTES: Ballart, Pere. «Poesia i modernitat: Una lectura de Coral romput». A: Els Marges, 56 (1996), p. 39-74. Bou, Enric. «Coral romput, l’infern de Vicent Andrés Estellés». A: Miscel·lània a Joan Fuster. Barcelona: PAM, 1990, p. 317-328. Calvo, Amador. «Interaccions autorials en el Coral romput (1957) de Vicent Andrés Estellés». A: Quaderns de Filologia. Estudis literaris, 16 (2011), p. 225-244. Carbó, Ferran. «La clau que obri tots els panys: la composició d’una estructura fragmentada (I)»; «Coral romput: la composició d’un discurs fragmentari (II)». A: Com un vers mai no escrit: la poesia de Vicent Andrés Estellés en els anys cinquanta. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009, p. 91-190. Keown, Dominic. «La intrusió editorial en l’obra de Vicent Andrés Estellés: el cas de La clau que obri tots els panys». A: Salvador, V., et al. (eds.). Opera estellesiana. Per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant: IIFV, 2010, p. 109-122.

23/03/2015 09:00

Llibre de meravelles (1971)

1 de 1

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/109/17...

Inici > Traduccions de la literatura catalana > Vicent Andrés Estellés > Llibre de meravelles (1971)

Visat núm. 16 (octubre 2013)

per Aina Monferrer

Segons el mateix Estellés apunta en la nota prèvia de la primera edició d’aquest poemari, Llibre de meravelles va ser escrit entre 1956 i 1958, encara que la primera edició de l’obra data del 1971. Aquesta primera edició és de L’Estel, però el 1972 fou editat per Tres i Quatre, on ha tingut nombroses reedicions. Com passa amb bona part dels principals poemaris d’aquest autor, tot i ser escrit durant els anys cinquanta, Llibre de meravelles no va ser publicat fins a començament dels anys setanta. De fet, l’edició d’aquest poemari marca el punt de partida de la màxima difusió que assoleix l’obra del burjassoter. Llibre de meravelles connecta present i passat. El present és dins el context franquista, un moment nefast per a la cultura catalana, i el passat s’emmarca en l’edat mitjana, el temps fundacional de la cultura catalana que apareix com un model per al futur. La composició es divideix en tres parts, de les quals la central és clarament la més àmplia. La primera part, titulada «Teoria i pràctica de la flor natural» està formada per deu poemes sense títol. La segona part la formen quaranta-set peces (totes, llevat de dues, amb títol i citació inicial). «Propietats de la pena» és el nom de la darrera de les parts el Llibre de meravelles, constituïda per cinc poemes sense títol. Així, com passa sovint en els retaules medievals, el cos central és més gran i va emmarcat per un retaule inicial que representa el paradís i un de final on es plasma l’infern. En la part central de l’obra, apareixen paratexts introductoris de cada peça que corresponen a citacions d’autors. Aquestes citacions teixeixen un camí entre l’edat mitjana i l’actualitat del poeta per mitjà de personatges, com ara el mateix Llull (s. XIII), Ausiàs March (s. XV), Teodor Llorente (s. XIX) o bé Miquel Batllori (s. XX). La intertextualitat en Llibre de meravelles és pròpiament un fet transgressor en el sentit que contradiu la univocitat pròpia del discurs del règim. I més encara, s’apropa al compromís social de la mà de veus implícites que apareixen en el llibre com les de Gabriel Celaya o Pablo Neruda. Quant a les referències a altres autors, un detall destacable és com Estellés recupera la figura del poemari de Carles Riba Elegies de Bierville, el referent hel·lènic de Súnion com a imatge introspectiva de l’exili. Per a aquest emblemàtic poemari de l’autor, Estellés s’inspira en el Llibre de meravelles de Ramon Llull (s. XIII) quant a la construcció episòdica, la finalitat didàctica i moral i el ressò medieval que assolirà aquest seu poemari en forma de tríptic. De més a més, el jo líric s’identifica amb el de Llibre de meravelles, Fèlix, ja que es tracta d’una literatura testimonial, més o menys irònica això sí, d’allò que veu i que viu en la realitat. En aquest testimoniatge també trobem influències de la professió periodística de l’autor. Pel que fa a «Teoria i pràctica de la flor natural», a més de la primera part del títol que remet a un manual d’aprenentatge, la segona part d’aquest s’associa amb el context valencianista dels anys cinquanta i és una resposta irònica contra la poesia acceptada oficialment, jocfloralista, folklòrica, tradicionalista i còmplice amb el franquisme. La segona part compta amb set subapartats on trobem l’evocació d’un passat feliç a partir d’un present gris, la inspiració escènica de la guerra i la postguerra i l’amor com a tema transversal. Més que no pas un fragment nostàlgic i trist, «Propietats de la pena» és un al·legat esperançador que encoratja els valencians envers el sentiment de pàtria, on Estellés s’erigeix com a portaveu cultural del poble, com a encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva dels valencians. Un poema emblemàtic d’aquest poemari, i que apareixerà també dins el Mural del País Valencià, és el que comença amb el verb sentenciós «assumiràs la veu d’un poble». NOTES: Carbó, Ferran. «Llibre de meravelles: un retaule en forma de tríptic». A: Com un vers mai no escrit: la poesia de Vicent Andrés Estellés en els anys cinquanta. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009, p. 217-256. Pérez Montaner, Jaume. «Poesia i record. A propòsit d’un poema del Llibre de meravelles». A: El Mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés. València: Perifèric Edicions, 2009, p. 61-111.

23/03/2015 09:00

Mural del País Valencià (1996)

1 de 1

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/112/17...

Inici > Traduccions de la literatura catalana > Vicent Andrés Estellés > Mural del País Valencià (1996)

Visat núm. 16 (octubre 2013)

per Aina Monferrer

El Mural del País Valencià és l’obra més extensa de Vicent Andrés Estellés. Aquesta publicació pòstuma té unes dimensions de vora dues mil pàgines, distribuïdes en tres volums, amb una mida proporcional —tot i que el darrer dels tres és un poc més gruixut—, que abracen els vint-i-set llibres que formen part d’aquesta obra. Aquest projecte de grans dimensions i molt ambiciós s’inspira en el Canto General de Pablo Neruda. Semblantment a l’homenatge a l’Amèrica Llatina que Neruda va dur a terme i que es va veure publicat per primera vegada el 1950, Estellés es proposa centrar els seus darrers anys de vida en l’elaboració d’aquest testimoni mural. El començament de l’escriptura del Mural per part d’Estellés va lligat a la fi del règim franquista. La nova conjuntura democràtica suposa una nova etapa per als valencians, la qual cosa fa que Estellés es contagiï del sentiment esperançador per a la cultura i la societat que es respira. Aquest canvi històric cap a la democràcia és el que infon al Mural un aire optimista, com ho demostra l’exemple del Llibre VI, titulat Llibre del dret a l’alegria. El primer volum del Mural es titula Naixement d’un poble i conté els nou primers llibres. Comença amb una introducció i unes reflexions sobre la seua escriptura. A continuació, hi desfilen els rius, la terra i les muntanyes, els sants valencians més populars, alguns valencians que «han traït el nostre poble», pintors valencians, el rei Jaume I i les flors de les nostres terres. El segon volum, Un poble en marxa, inclou els nou llibres següents. S’inicia amb un recull de poemes d’exaltació del poble valencià com a col·lectiu combatent. Ací, es recuperen poemes apareguts en les Obres Completes com és el cas del poema de la tercera part de Llibre de meravelles «Assumiràs la veu d’un poble». Aquest segon volum inclou poemes dedicats a cadascuna de les comarques del País Valencià, a les nits i els dies, a certs episodis històrics valencians i els seus protagonistes, a la música, a personatges anònims i als pobles de la província de València, entre d’altres temes. El tercer volum, Sentiment de país, inclou poemes inspirats en poetes valencians de totes les èpoques, en els polítics, en diversos pobles de la província de Castelló i de la d’Alacant i fins i tot en la Cordovesa, personatge emblemàtic d’El gran foc dels garbons. A tall de cloenda, aquest darrer volum acaba amb el «Testament» de Vicent Andrés Estellés. Com palesa allò dit fins ara, el Mural del País Valencià és un testimoni de la voluntat literària excepcional d’aquest poeta valencià. Segons Jaume Pérez Montaner, Estellés «es veia, per una banda, hereu d’una tradició literària en perill d’extinció i, per l’altra, com un ciutadà normal i corrent, "un entre tants"» (2010: 186). Sota l’enfocament del «treballador del vers» que assumeix la tasca inestimable de salvar tota una tradició literària —la valenciana dins la catalana—, Estellés es carrega al llom aquest llast i dedica el seu empeny a omplir uns buits poètics que ocupen segles per mitjà dels seus versos obstinats, de vegades massa i tot. Estellés ve d’una petita família de forners de Burjassot que pertany a la xicoteta burgesia. Com va pretendre prèviament Salvat-Papasseit, Estellés és un «menestral il·lustrat» que vol escriure com un «proletari rebel» (Pérez Montaner, 2010: 188). Així, el poeta valencià s’identifica amb molts dels autors universals que, a partir d’una conjuntura pròpia, decidiren vincular la seua poesia al sentiment i les reivindicacions del gruix de la societat. Entre aquests referents destaquen César Vallejo i el suara citat Pablo Neruda. NOTES: Climent, Laia. «El Mural del País Valencià. Una aproximació estellesiana al seu país». A: Salvador, V., et al. (eds.). Opera estellesiana. Per a una edició crítica de Vicent Andrés Estellés. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2010, p. 161-172. Pérez Montaner, Jaume. «Vicent Andrés Estellés: del Llibre de meravelles al Mural del País Valencià». A: Carbó, F., et al. Vicent Andrés Estellés. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2004, p. 161-180. Pérez Montaner, Jaume. «Des del Mural del País Valencià». A: El Mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés. València: Perifèric Edicions, 2009, p. 209-232. Salvador, Vicent. «El model de Neruda en Vicent Andrés Estellés». A: Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània. Alacant: IIFV, 2012, 107-122.

23/03/2015 09:00