Castellbò, 1528-1548. El complex procés d\'incorporació del vescomtat a la Corona Reial

Castellbò, 1528-1548 El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial Lluís Obiols Perearnau

Introducció El segle XVI, a Catalunya, és un moment de grans transformacions en tots els àmbits. El vescomtat de Castellbò va patir un seguit de canvis jurisdiccionals molt singulars durant la primera meitat d’aquest segle, i es va veure afectat d’una manera molt destacada per un dels grans problemes d’aquell moment: la generalització del bandolerisme i d’un nivell de violència que condicionava enormement el desenvolupament de les activitats quotidianes. És ben significativa la preocupació que mostraren les autoritats de la Corona concretament pels fets que s’estaven produint a Castellbò, i per les possibilitats de solucionar aquesta problemàtica, com veurem al llarg del text. En aquest treball, que només pretèn aportar algunes dades noves i definir unes línies generals per a l’estudi d’aquesta època, encara molt poc coneguda1, s’utilitzaran fonts documentals procedents de diversos 1. L’estudi clàssic sobre el vescomtat de Castellbò, realitzat per Miret i Sans i publicat l’any 1900, finalitza precisament en arribar a aquest moment històric; MIRET Y SANS, Joaquín: Investigación histórica sobre el Vizcondado de Castellbó con datos inéditos de los condes de Urgell y de los vizcondes de Ager. Barcelona: Imprenta “La Catalana” de J. Puigventós, 1900 [edició facsímil a càrrec de Garsineu Edicions, l’any 2006]. Posteriorment s’han fet algunes aportacions noves sobre aquesta època, algunes realment interessants però generalment poc aprofundides; ANTHONY, Raoul: “Notes sur la vicomté de Castelbon au début du XVIe Interpontes, III (2014), 203 - 251

203

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

arxius, en alguns casos publicades però generalment inèdites2. Es tracta d’un període d’una enorme complexitat que requeriria un estudi aprofundit en molts aspectes, que supera en tot cas la voluntat d’aquesta aportació, plantejada en tot moment com una primera aproximació al tema3.

siècle (1512-1528)”. Annales du Midi, 205, 1940, p. 5-21; BARAUT, Cebrià: “El vescomtat de Castellbò”, dins TRAGÓ, Pere: Spill manifest de totes les coses del vescomdat de Castellbò. La Seu d’Urgell: Societat Cultural Urgel·litana, 1982, p. V-XV; CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans. Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543). Granollers: Editorial Granollers, 2000; SERRA I PUIG, Eva: “Signori bandolers e legislazione nella vita parlamentare catalana” dins MANCONI, Francesco (cur.): Banditismi mediterranei (Secoli XVI-XVII). Roma: Carocci, 2003, p. 147-169; OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Relacions entre el comtat de Foix i el bandolerisme a l’Alt Urgell i la Cerdanya durant el segle XVI”. Ibix: publicació biennal de cultura, arts, lletres, música i ciència dels dos vessants del Pirineu, 6, 2010, p. 111-132; OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “El bandolerisme a la Cerdanya: algunes precisions (1526-1593)” dins CASALS, Àngel (dir.): El bandolerisme a la Corona d’Aragó, vol I. Cabrera de Mar: Galerada, 2012, p. 185-222; MORAN I OCERINJAUREGUI, Josep: “El Regne de Navarra i el vescomtat de Castellbò (amb Andorra) abans i després del 1512”. Revista de Catalunya, 282, 2013, p. 19-29. Actualment esperem l’estudi en curs d’en Josep Maria Bringué, que sens dubte serà una obra de referència imprescindible sobre el vescomtat i la seva evolució durant aquest període. 2. Abreviatures utilitzades: ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó), ACAU (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, fons de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. Si no s’indica el contrari ens referirem als Llibres de Consells del Consolat, amb els anys extrems de cada volum), ACCE (Arxiu Comarcal de la Cerdanya, fons de l’Ajuntament de Puigcerdà. Com en el cas anterior, si no s’indica el contrari ens referirem als Registres de Consells del Consolat, amb els anys extrems de cada volum), ACU (Arxiu Capitular d’Urgell), AGS (Archivo General de Simancas). Part de la documentació de Francesc de Borja com a virrei de Catalunya s’ha editat en diversos volums, coneguts com a Monumenta Borgia. En aquest cas utilitzarem els volums II i VI, abreviats amb les sigles MB II i MB VI respectivament. Vegeu-ne les dades d’edició: GÓMEZ RODELES, Caecilius (ed.): Sanctus Franciscus Borgia. Quartus Gandiae dux et Societatis Jesu praepositus tertius. Vol. II. Madrid: Agustín Avrial, 1903; GARCÍA HERNÁN, Enrique (ed.): Monumenta Borgia VI (14781551). València-Roma: Generalitat Valenciana-Institutum Historicum Societatis Iesu, 2003. 3. A banda d’altres fons, un estudi aprofundit sobre aquest episodi requeriria un buidatge exhaustiu de la documentació conservada a l’Archivo General de Simancas. En aquest cas s’ha realitzat un buidatge d’alguns lligalls de la Secretaría de Estado que han permès definir unes línies generals en l’evolució dels fets que relatarem. Igualment, l’Arxiu Capitular d’Urgell conserva un gran volum de documentació sense classificar d’aquesta època, que s’ha utilitzat només de forma parcial. En tot cas insistim en la necessitat d’un treball més profund i extens per entendre tota la complexitat d’aquest procés. Fem notar també que aquest treball es focalitza especialment en l’inici i desenvolupament dels conflictes que es van produir durant aquests anys, més que en

204

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

El vescomtat de Castellbò i el Regne de Navarra El vescomtat de Castellbò, nascut inicialment com un conjunt de territoris propietat dels vescomtes d’Urgell a partir del segle X4, va tenir una evolució jurisdiccional singular que el va portar a dependre dels comtes de Foix i més endavant, ja al segle XV, dels reis de Navarra5. L’any 1512 la monarquia dels Reis Catòlics va iniciar la conquesta del Regne de Navarra, i en el mateix moment es va decretar també la integració del vescomtat de Castellbò a les possessions de la Corona Reial. L’any següent, el rei Ferran va donar el vescomtat a la seva esposa Germana de Foix, donació que confirmaria el 1519 l’Emperador Carles, i que es convertiria de vitalícia en perpètua. Anys més tard, el 1528, Germana va empenyorar el vescomtat a Lluís Oliver de Boteller, noble de Tortosa, que l’any següent va prestar homenatge al monarca com a vescomte de Castellbò6. Suposem que aquest període de canvis deuria generar una certa inestabilitat al vescomtat, materialitzada en un seguit d’enfrontaments armats prou freqüents. L’abril de 1513 havien entrat quatre mil gascons al vescomtat, en el que semblaria una maniobra de distracció durant l’ocupació

la fase final d’incorporació del vescomtat al Reial Patrimoni, a causa de les repercussions que aquests conflictes i enfrontaments tindrien posteriorment, ben bé al llarg d’un segle. 4. Vegeu, en aquest mateix volum, VERGÉS PONS, Oliver: “Quan els vescomtes d’Urgell eren: orígens, història i territorialització del llinatge dels Castellbò”. Interpontes, III, 2014, p. 49-71. 5. Podeu seguir aquest procés a MIRET I SANS, Joaquim: op. cit.; BARAUT, Cebrià: op. cit., p. VII-XI. També a l’altra gran obra clàssica sobre el vescomtat: BAUDON DE MONY, Charles: Relations politiques des comtes de Foix avec la Catalogne jusqu’au commencement du XIVe siècle. París: Alphonse Picard et fils, 1896. 6. BARAUT, Cebrià: op. cit., p. XI-XII; MIRET I SANS, Joaquim: op. cit., p. 329-330, 335-337; ANTHONY, R: op. cit. Oliver de Boteller va ser ennoblit el mateix 1528, abans de ser investit com a vescomte de Castellbò. Vegeu-ho a MORALES ROCA, Francisco José: Armoria catalana. Concesiones heráldicas otorgadas a los caballeros del Principado de Cataluña. Dinastías de Austria y de Borbón (1515-1836). Barcelona: Stemmata, Agrupación de Bibliófilos, 2003, p. 197-198. En aquest context, l’any 1519 el notari Pere Tragó redactava un detallat capbreu del vescomtat, el cèlebre Spill. Vegeu-lo editat a BARAUT, Cebrià: op. cit.

205

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

del regne de Navarra. Un cop superat el sotrac i recuperat el castell de Castellbò, que havia estat ocupat, es va decidir enderrocar-lo7. Sembla confirmar un ambient d’inestabilitat generalitzada la concòrdia que es va signar l’any 1514 entre el bisbe d’Urgell, el governador del vescomtat de Castellbò per part de Germana de Foix8, el Capítol de canonges de la catedral de la Seu i el Consolat de la ciutat, per fer front coordinadament “a qualsevol delats, asalteyadós, ladres, e aquells qui faran deffiaments”9. De totes maneres, aquestes concòrdies sembla que es produïen de forma habitual i amb una certa regularitat, ja que en localitzem de similars l’any 1489 i l’any 1504, per exemple10. Lluís Oliver de Boteller i la irrupció de la família Cadell al vescomtat (1528-1536) Lluís Oliver de Boteller era membre d’una destacada família de Tortosa, amb una forta influència econòmica i política, i involucrat profundament en les lluites de parcialitats d’aquella ciutat11. Aquest personatge ja tin-

7. MIRET I SANS, Joaquim: op. cit., p. 330. 8. En aquells moments era “lo molt noble don Gaspar de Lordat, senyor del castell e baronia de Montmagastre e governador, veguer e capità general del vescomdat de Castelbò”, tal com s’especifica en aquesta concòrdia. No podem assegurar, tot i que ho sospitem, que sigui el mateix Gaspar de Lordat que el 1516 apareix com a procurador reial dels comtats de Rosselló i Cerdanya; ALART, M.: Inventaire-sommaire des Archives Départementales antérieures á 1790, Pyrénéesorientales, archives civiles – série B. C. París: Paul Dupont, 1868, p. 350. Ho deixem anotat degut a la importància que la família Lordat va tenir en els conflictes posteriors, com veurem. Precisament Gaspar de Lordat va ser, en dècades posteriors, un destacat capitost de bandolers. 9. Vegeu-ho a ACU, Regestrum Capituli 1514-1527, fol. 14-18v. Un dels punts de la concòrdia especifica que les actuacions es dirigiran contra “delats, asseltejadors, robadós, desafiadós, bandolés e altres malfactors”. La crida havia de ser proclamada als llocs principals de cada una de les senyories, amb un abast geogràfic prou considerable (un ampli territori amb Alàs i Tuixent a l’est, Montmagastre i Vilanova de Meià al sud, Tremp a l’oest i Tírvia al nord). 10. Vegeu la concòrdia de 1489 a ACU, Contractes, capsa 34. La de 1504 ha estat editada: MOLINÉ, Enric: “L’ordre públic a l’Urgellet i a Andorra l’any 1504”. Urgellia, VIII (1986-1987), p. 421-430. 11. Sobre la família Oliver de Boteller vegeu ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J.: Els nobles de Tortosa (segle XVI). Tortosa: Consell Comarcal del Baix Ebre, 1996, p. 191-207. Sobre el seu

206

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

dria relacions anteriorment amb el territori pirinenc, que en l’estat actual de la investigació no podem acabar de concretar12. Tot just després de la seva investidura com a vescomte de Castellbò s’inicia una de les etapes en què el bandolerisme va tenir un protagonisme més gran a l’alta vall del Segre, des del vescomtat de Castellbò, passant per la ribera de la Seu i el Baridà, fins a la plana de Cerdanya13. Segurament l’arribada d’Oliver de Boteller va topar amb l’oposició de la família Tragó, una de les famílies més influents de Castellbò, que havia defensat des del 1512 la incorporació del vescomtat a la Corona Reial, i que es trobava involucrada en les lluites de bandositats del seu entorn més proper14. En tot cas, i sense entrar en l’origen dels conflictes familiars preexistents, sembla clar que l’aparició d’Oliver de Boteller en l’escenari del vescomtat va agreujar i accelerar els problemes. El 19 de juliol de 1530 va ser assassinat el veguer de la Seu Jaume Joan Ortodó,

paper destacat en les lluites de bàndols a Tortosa vegeu QUEROL COLL, Enric: “Cristòfol Despuig i les bandositats tortosines de mitjan segle XVI”. Recerca, 9, 2005, p. 19-37. Vegeu també BUYREU, Jordi; GUAL, Valentí: “El bandolerisme a les terres de la Catalunya Nova” dins CASALS, Àngel (dir.): El bandolerisme a la Corona d’Aragó... p. 165-184, especialment p. 169-171. 12. Per exemple, el gener de 1525 Lluís Oliver de Boteller, des de Tortosa, escrivia al Degà i Capítol d’Urgell sobre les gestions que feia, per encàrrec d’alguns canonges, per obtenir unes cartes del rei. Aquestes cartes haurien de servir per presentar-les al papa, per aconseguir algunes pretensions que no s’especifiquen. Vegeu-ho a ACU, Correspondèndia rebuda, 1525, capsa 2. Les bones relacions de Lluís Oliver de Boteller amb les autoritats són ben paleses arran de la seva participació al costat de la monarquia en diferens conflictes, com les germanies de València. ROVIRA I GÓMEZ, Salvador-J.: op. cit., p. 192. 13. Hi ha altres conflictes anteriors, pendents d’estudi, que podem anar resseguint en la documentació. En alguns d’aquests conflictes ja apareixen membres de famílies que protagonitzaran els enfrontaments que estudiarem a continuació, com els Lordat o els Tragó, entre altres. Vegeu-ne un dels molts exemples, l’any 1518, a ACAU, 1513-1578, fol. 72v. 14. El 1512 Salvador Tragó era enviat a Logroño per prestar homenatge al rei Ferran en nom dels cònsols de Castellbò, amb la condició, entre altres, que el vescomtat no seria separat de la Corona. Vegeu-ho citat a MIRET I SANS, Joaquim: op. cit., p. 328-329; ANTHONY, R.: op. cit., p. 6. És important retenir aquesta dada per entendre la defensa aferrissada que els Tragó farien els anys següents en aquest sentit, defensant sempre que el vescomtat formés part del Reial Patrimoni i que no fos cedit a cap baró.

207

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

i dos dies després el consolat de la ciutat acordava no deixar entrar cap membre de les quadrilles dels lordats ni dels tragons. El conflicte venia de temps enrere: dos anys abans el veguer ja estava “en bàndol ubert ab don Gaspar de Lordat”15. Més enllà d’altres qüestions que podien afectar la vida de la Seu i el seu entorn, i que segurament podrien enllaçar d’una forma més o menys directa amb els conflictes que estudiem en aquest article16, l’agost de 1531 el cònsol en cap ja era a Barcelona a causa de les qüestions entre la Ciutat i el vescomte de Castellbò, i el mes d’octubre es decidia remetre la causa al Duc de Cardona per resoldre-la amigablement17. El juny de l’any següent el conflicte continuava, en aquest cas per no haver permès l’estada a la ciutat d’Andreu d’Ortodó d’Alàs, partidari dels tragons, que

15. ACAU, 1513-1578, fol. 186v, 208. Ja hem vist com Gaspar de Lordat era veguer del vescomtat el 1514. No sabem si podria tenir alguna relació, però un cop investit com a vescomte de Castellbò, Lluís Oliver de Boteller havia comprat les rendes de Rialp i la Vall d’Àssua precisament a Jofre de Lordat. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 403. Jaume Joan Ortodó havia pres possessió com a veguer de la Seu i Andorra el 23 de juliol de 1527. ACAU, Llibre de les Usances, Privilegis i Immunitats de la Ciutat d’Urgell, fol. 39v. Sobre el càrrec de veguer de la Seu i Andorra vegeu OBIOLS PEREARNAU, Lluís: La documentació municipal de la Seu d’Urgell en els estudis històrics referents a Andorra”. Papers de Recerca Històrica, 7. Societat Andorrana de Ciències, 2013, p. 35-43, especialment p. 38-39. 16. Seria el cas del conflicte amb el canonge Guiu, el maig i juny de 1531, que havia fet fer una clau falsa del portal de Soldevila i d’algunes cases particulars, i també unes escales “per scalar muralles ho cases ho lo que bé li vingués”, i que va ser empresonat a les presons del Palau per aquest motiu. No obstant, va fugir-ne el vespre de Sant Joan, ajudat per un “amich ho servidor ho parent” seu, i va posar uns desafiaments als portals de la ciutat dirigits contra els cònsols, veguer i jutge. Aquell any la Ciutat va repartir armes als particulars, perquè acudissin al sometent “fins a morir” sempre que fos necessari. ACAU, 1513-1578, fol. 215v-217. 17. ACAU, 1513-1578, fol. 219-219v. Mentrestant, sembla que es feien obres a la muralla de la Seu, i que anteriorment també se n’havien fet específicament al sector de Capdevila. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 22, 26. Qui sap si és en aquest moment quan es redactaria la germandat entre el bisbe, Capítol i Ciutat d’Urgell amb el vescomte de Castellbò, en la qual s’ofereixen ajuda mútua “per reprimir la audàcia dels delinqüents, punir e castigar aquells dels homicidis, nafres, injúries, rapines, furts desafíos o desafiaments e altres delictes”. Es tracta d’un document sense data, del qual malauradament s’ha perdut bona part del contingut. ACU, Correspondència rebuda, “Cartells de desafiament, persecució de bandolers, germandats pactades, 1528-1582”, capsa 2.

208

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

en conseqüència va desafiar el cònsol en cap Bernat Trullar, tot i que sembla que l’assumpte es va pacificar per la mediació de Joan i Nofre Tragó. Això no obstant, un comissari enviat pel virrei entrava a la ciutat acompanyat de membres de la parcialitat dels tragons, malgrat les advertències dels cònsols i del vicari general18. En aquest context entra en escena una de les famílies més destacades en el bandolerisme del segle XVI arreu de Catalunya: els Cadell, senyors d’Arsèguel19. El 1531 ja es documenta un conflicte entre Joanot Cadell i el Capítol d’Urgell, sense que de moment en poguem oferir més dades20.

18. ACAU, 1513-1578, fol. 225-226. Vegeu la carta de Joan i Nofre Tragó a ACAU, Correspondència, 1532: “vostres magnificències poran dir al dit Truillar qe nosaltres li’n dam la paraula per aqestos desafius”. Nofre Tragó apareix a la comptabilitat municipal de la Seu venent blat al Consolat en diferents ocasions. Bernat Trullar seria l’encarregat de regir l’artilleria de la ciutat diversos anys durant la dècada de 1530. Vegeu-ho, per exemple, a ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 120, 154. 19. Sobre la família Cadell podeu consultar, entre altres, LAZERME, Philippe: Noblesa Catalana. Cavallers y burgesos honrats de Rossello y Cerdanya. La Roche-sur-yon, 1975, vol. I, p. 218-219; LE BOURGEOIS, Philippe: Histoire des Cadell. Treboul: 1992 [exemplar consultat a l’ACCE]. Un altre Joanot Cadell (nét del Joanot Cadell que trobarem de forma destacada en els conflictes de Castellbò) va ser protagonista d’un cèlebre episodi els anys 1588 i 1592, quan les autoritats el van assetjar al seu castell d’Arsèguel, d’on va fugir cap al comtat de Foix. Vegeuho a OBIOLS PEREARNAU, Lluís: Lo niu dels bandolers de Catalunya. Els setges del castell d’Arsèguel (1588-1592). La Seu d’Urgell: Salòria, 2012; OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Pendre la possessió del castell de Arçèguel. La contribució puigcerdanenca als setges d’Arsèguel (15871593)”. Ceretania. Quaderns d’estudis cerdans, 6 (2012), p. 75-103. 20. ACU, Libre de Notacions, fol. 135. Es tracta d’un índex de documentació de l’arxiu, redactat al segle XVI i amb anotacions posteriors, on se cita el “procés de querela fa lo Capítol contra mossèn Joanot Cadell de Arsèguel, sobre certs aggravis”. Possiblement aquest procés té alguna cosa a veure amb els desafiaments que es van fer contra els canonges aquell mateix any. El 19 d’octubre el governador i veguer del vescomtat escrivia als canonges de la Seu des de Tírvia oferint-los la seva ajuda “en proseguir los qui tal desafíos han fets, y fer-los la seguida si mereix”. ACU, Correspondència rebuda, 1531. Sens dubte, un buidatge exhaustiu dels processos judicials conservats a l’Arxiu Capitular d’Urgell proporcionaria una visió renovada sobre les lluites de parcialitats en el territori amplíssim on s’estenien les seves jurisdiccions. Fem notar que el 1529 se cita un conflicte a Bescaran entre els Lordat, senyors de Castellnou, i el Capítol, senyor de Bescaran, en el qual es parla també de la jurisdicció d’Arsèguel, senyoria dels Cadell. El conflicte citava com a precedent un document “con penyaren la bruxa a Bescaran, en que diu que de consentiment del balle de Arsèguel y de Bescaran se penyà la bruxa sens perjudissi de lla

209

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

El juny de l’any següent, el Bastard Cadell21 desafiava els habitants del poble d’Artedó, vassalls del Capítol, i alguns canonges en particular. El Consolat de la Seu va acordar fer guaites i reguaits per tal que la ciutat estigués ben guardada, especialment tenint en compte que el bisbat es trobava en seu vacant i que, per tant, la situació jurisdiccional de la ciutat era dèbil, ja que el bisbe n’era el senyor i era qui podia garantir un govern fort en últim terme22. Sembla que l’elecció del nou bisbe Pedro Jordan de Urriés (que s’havia produït el maig de 1532), i la seva presa de possessió a

jurisdicció de Arsègel y de Bescaran”. ACU, Correspondència rebuda, 1529, capsa 2. 21. Al llarg del segle XVI i XVII trobem diversos personatges anomenats “Bastard Cadell”. Per cronologia no poden fer referència en cap cas al mateix personatge. Suposem que es tracta d’una persona en la referència que ens ocupa, una altra amb un gran protagonisme en les lluites de bandositats a la dècada de 1580 (vegeu-ne algunes dades a OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Relacions entre el comtat...”, p. 119-120; TORRES, Xavier: Nyerros i cadells: bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Quaderns Crema, 1993, p. 69-71; PUJOL I TUBAU, Pere: “Sant Josep de Calassanç, oficial del Capítol d’Urgell”. Obra completa. Valls d’Andorra: Editorial Andorra, 1984, p. 277-338), i una tercera ja a començaments del segle XVII (notícia que agreixo, com la inestimable ajuda en altres aspectes d’aquest article, a Carmen Xam-mar, de qui esperem els resultats de la seva tesi doctoral, que sens dubte representarà un abans i un després en l’estudi de la delinqüència d’època moderna al nostre territori). 22. ACAU, 1513-1578, fol. 226v. En aquest context es van fer obres també al portal de Cerdanya, que semblen de força envergadura. Vegeu-ne el pagament a ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 11, 31. El bisbe Joan Despés havia mort l’octubre de 1530. BARAUT, Cebrià; CASTELLS, Jesús; MARQUÈS, Benigne, MOLINÉ, Enric: “Episcopologi de l’Església d’Urgell, segles VI-XXI”. Urgellia, 14 (1998-2001), p. 74. Es pot seguir l’episodi dels desafiaments contra els canonges, que havia fet un tal Joan Gascó (que retrobarem més endavant), i la relació amb mossèn Cadell, que havia rebut 130 ducats del batlle d’Ortedó, a ACU, Conclusions Capitulars 1493-1578, fol. 60v-64v. El batlle d’Artedó, Pere Joan Ribó, havia estat capturat a Vilanova pels Cadell, havia estat “trasportat en lo castell de Arcègal, ont lo teniu no sols pres, mas encara agravat de ceps e moltes vexacions”; ACU, Correspondència rebuda, Bandolerisme, 1538, capsa 2. La qüestió entre mossèn Cadell i el Capítol, que sembla que tenia a veure amb els límits de terme entre Ortedó (senyoria del Capítol) i Vilanova de Banat (senyoria de la família Cadell), aparentment es va resoldre l’abril de 1534. ACU, Conclusions Capitulars 1493-1578, fol. 78v. Però potser el censal que Joan Cadell, senyor d’Arsèguel i Vilanova de Banat, va vendre al Capítol d’Urgell l’abril de 1536 encara té alguna cosa a veure amb aquests conflictes, ja que s’especifica que aquesta venda es feia a compte de la quantitat a la que Joan Cadell havia estat condemnat per una sentència arbitral. Vegeu-ho a ACU, Regestrum Capituli 1531-1539, fol. 235.

210

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

través de procuradors tot just aquell juliol, deuria calmar l’ambient durant una temporada23. El 10 de gener de 1533, però, el nou bisbe moria24. Els conflictes entre les faccions dels Lordat i els Cadell per una banda i els Tragó per una altra es deurien haver resolt provisionalment amb una treva que precisament el febrer de 1533 arribava a la seva fi25. No deu ser casual que aquell mateix febrer el vescomte Oliver demanés al Capítol que “li vulle deixar les armes que tendrà, axí en lo castell de Monfarrer com en altra part”26. L’oposició de part dels habitants del vescomtat a Oliver de Boteller arribava al més alt nivell. A les Corts de 1533 Oliver va denunciar la intromissió del rei al vescomtat, acusant-lo de reunir-se amb alguns habitants per preparar la tornada a la jurisdicció reial27. Efectivament, el

23. El 12 de maig el nou bisbe escrivia des de Tierz dient que “quanto al screvir a los dragones [sic] y lordades no lo entiendo de hazer asta que tenga la posessión del obispado (...) y si ellos querrán bivir en paz, yo procuraré de concertarlos”. ACU, Correspondència rebuda, 1532, capsa 2. El 13 de juliol de 1532 s’acordava enviar el cònsol Jaume Boquet i el prohom Berenguer Santmartí a veure el nou bisbe. El dia 18 prenien possessió els seus procuradors Antoni Puigvesino (suposem que el seu cognom seria “Puivecino”), canonge de Montearagón, i Francesc de Morrano, familiar i receptor de la Inquisició respectivament. ACAU, 1513-1578, fol. 227-228. Pedro Jordán de Urriés era abat de Montearagón, per la qual cosa no ens ha d’estranyar que un canonge d’aquest monestir en fos procurador. 24. BARAUT, Cebrià; CASTELLS, Jesús; MARQUÈS, Benigne, MOLINÉ, Enric: op. cit., p. 75. 25. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 337. Sobre la facultat de les autoritats reials per imposar treves a les parts en conflicte, vegeu FERRO, Víctor: El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Vic: Eumo, 1999 [segona reimpressió], p. 75. 26. El Capítol va acordar per unanimitat deixar-li les armes, “salvats los interessos de lurs consciències y orde clerical”. ACU, Conclusions Capitulars 1493-1578, fol. 65. Mentrestant l’ambient conflictiu continuava en diferents indrets propers com Nabiners (entre Carbonells i Ripolls, per la mort de Bernat Ripoll i d’en Llaïr de les Múrries, gendre del Mas de la Font) o Oliana (entre Verdeny i Tapioles i “criats del señor Baró, gendre de la señora Jossa, señora de Madrona”) i els enfrontaments familiars i treves se succeïen. Vegeu-ho, per exemple, a ACU, Conclusions Capitulars 1493-1578, fol. 65-65v, 74v. El castell de Montferrer era una de les principals fortaleses del Capítol d’Urgell a la ribera de la Seu, ben a prop de la ciutat. Sobre la funció d’aquest castell en època medieval, vegeu, en aquest mateix volum, GASCÓN CHOPO, Carles: “«Incastellamento» a la conca alta del Segre (segles IX-XI). Apunts previs per a un estudi”. Interpontes, III (2014), p. 33-38. 27. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 272; SERRA I PUIG, Eva: op. cit., p. 152. Atès que el vescomtat havia passat a mans d’Oliver de Boteller a través d’un empenyorament, es

211

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

10 de gener de 1534 l’Emperador atorgava la seva protecció i custòdia als habitants del vescomtat davant els abusos del vescomte28, en un moment en què l’enfrontament entre el rei i Oliver de Boteller també era ben candent a Tortosa29, la qual cosa va comportar la queixa del vescomte a les Corts de Montsó30. Les diferents faccions enfrontades es van anar posicionant en dos blocs o bàndols: el del vescomtat, amb els Tragó com a principals caps visibles, i el del vescomte Oliver de Boteller, amb un gran protagonisme de la família Cadell.

Arsèguel, principal feu de la família Cadell, cèlebres capitostos de bandolers. Foto: Lluís Obiols Perearnau plantejava la possibilitat de retornar-li l’import que n’havia pagat i reintegrar el vescomtat a la Corona. 28. Citat per MIRET I SANS, Joaquim: op. cit., p. 338. Vegeu el document a ACA, Cancelleria, Registre 3922, fol. 109-110v (numeració actual). 29. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 329. 30. QUEROL COLL, Enric: op. cit., p. 27. La queixa del vescomte, presentada el novembre de 1534 i dirigida especialment contra alguns carlans del vescomtat, es troba a ACA, Generalitat, N-1015, fol. 153v-154. Mentrestant, a la Seu s’anaven fent obres a la muralla de Soldevila, on també s’hi havia fet un nou molí. Vegeu-ho a ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 87-88, 90, 92, 100, 103, 104.

212

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

El maig de 1534 es tenia notícia del nomenament de Francisco de Urriés com a bisbe d’Urgell, que va ser nomenat el 8 de juny i que prendria possessió, també mitjançant procurador, el mes d’agost següent. En aquest cas tindria un pontificat llarg, fins a l’any 1555, i deuria aportar estabilitat al govern de la ciutat31. El 1535, però, davant la conflictivitat de la frontera, i per tal d’assegurar un control del territori per part de l’autoritat reial, l’Emperador plantejava enderrocar un conjunt de castells, entre els quals hi havia el de Querol i la Torre Cerdana, a fi de centralitzar la defensa en unes poques fortificacions reials, davant l’oposició decidida del Consolat de Puigcerdà. L’alcaid dels castells de la vall de Querol, mossèn Altarriba, també era acusat d’abusos en el control del pas del Pimorent, una via comercial de primer ordre32. No hem d’oblidar la importància estratègica del vescomtat de Castellbò, a cavall de les valls del Segre i de la Noguera Pallaresa, estès al llarg d’un bon tram d’aquella frontera que la monarquia volia posar, cada vegada més, sota el seu control directe. Segurament aquest és un dels diversos motius que ens permeten explicar l’interès reial sobre els assumptes del vescomtat. El 1536 ja es presagiava l’etapa d’enorme conflictivitat que s’intensificaria l’any següent. El 28 de març l’algutzir reial Baltasar

31. El 5 de maig s’acordava enviar un cònsol i un prohom on fos el bisbe. L’11 d’agost prenia possessió el seu procurador López Ruíz de Contreras, ardiaca de Patti (el bisbe Francisco de Urriés era bisbe de Patti, a Sicília, des de l’any 1518). ACAU, 1513-1578, fol. 244v, 249-249v. BARAUT, Cebrià; CASTELLS, Jesús; MARQUÈS, Benigne, MOLINÉ, Enric: op. cit., p. 75. 32. SIMON LLEIXÀ, Erola; OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “El Castell de Puigcerdà. Alguns aspectes durant el segle XVI”. Ker: revista científica del Grup de Recerca de Cerdanya, 6 (2013), p. 31-32. Sobre el control de la vall de Querol i els abusos dels Altarriba, vegeu OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “El bandolerisme a la Cerdanya...”, p. 193; OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “La clau d’esta terra: alcaids i bandolers a la vall de Querol durant el segle XVI”. Records de l’Aravó: Bulletin de l’Association pour la Protection du Patrimoine et de la Mémoire Collective de la Vallée de Carol, 9 (2012), p. 6-11. Sobre la família Altarriba i la seva implicació en les bandositats de la plana de Vic abans de la seva arribada a la Cerdanya, vegeu COLLELLDEMONT VIVES, Elisenda: Els Altarriba de Sant Martí de Riudeperes. Ascens d’una família de la noblesa rural en temps de canvi (s. XIV-XV). [Treball guanyador de la segona edició de la beca Riudeperes, atorgada per l’Ajuntament de Calldetenes]. Inèdit, 2015.

213

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

Comelles escrivia al veguer de Puigcerdà ordenant-li anar a Castellbò amb el sometent de Cerdanya, per ajudar-lo en el setge que mantenia contra els “delats, ladres y criminosos y enemichs del rey”33. Es deu tractar de l’episodi de revolta que els de Castellbò, ajudats de bandolers gascons, encapçalaven contra les quadrilles vinculades a Oliver de Boteller34. A la reunió anual de les Vistes d’Oliana, el primer dia de maig, els representants de la Seu van demanar que el bisbe residís a la ciutat per tal de posar remei a “les qüestions, bàndols y desafius que molts han fets en la present ciutat”35. A més dels rumors de guerra amb França, el mes de maig es tenia notícia del trencament d’una nova treva: “los del vescomdat de Castellbò han tornada la paraula a mossèn Cadell y a tota la gent del vescompte de Castellbò, y també lo dit mossèn Cadell y tots los del dit vescompte han tornada la paraula als del vescomdat, los quals vuy tots stan en bàndol y guerra uberta”36. Mentrestant, al juny-juliol es van produir un seguit de moviments que feien témer l’entrada d’enemics des del nord, concertada amb els Tragó de Castellbò, per tal que el vescomtat tornés a prestar homenatge als comtes de Foix. S’havia tingut avís “de algun ajust de gent se fa en lo comtat de Foix, y diu-se y tenen per molt sert que’s fa per a venir açí, y ab diligència d’esta bona gent, dic dels Tragons, especialment de Juanot Tragó, lo tartamut, que tenim per molt çert és de part dellà para conçertar dit negoçi”. Tot i que es dubtava de la veracitat dels rumors, la monarquia

33. ACCE, 1534-1541, fol. 148v-149. 34. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 403. 35. ACAU, 1513-1578, fol. 267. Les Vistes d’Oliana eren una assemblea de les principals localitats vassalles dels bisbes d’Urgell (especialment la Seu d’Urgell, Tremp, Sanaüja i Guissona) que es reunien regularment per acordar actuacions i polítiques d’ajuda mútua. Vegeu-ne una breu descripció a OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Dissentir en lo repartiment del bisbat: la reacció del Consolat de la Seu d’Urgell davant la creació del bisbat de Solsona (1590-1623)”. Oppidum: revista cultural del Solsonès, 10, 2012, p. 26. 36. ACAU, 1513-1578, fol. 268v. Potser és en aquest context quan es documenta, entre altres, una visita a Arsèguel per part del Consolat de la Seu, en un assentament comptable amb una data poc clara però propera a aquests fets. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 17v.

214

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

va acordar enviar reforços i buscar la mediació del Duc de Cardona i del bisbe d’Urgell, per evitar mals majors37. Poc després, al setembre, va passar per la Seu mossèn Cadell “ab gran codrilla”, i van fixar un cartell de desafiament en un dels portals de la ciutat contra els del vescomtat: “[perquè] vos pugam donar la paga que merexeu, nos desexim de vosaltres, los que sou de la liga contra lo vezcomte, y de vostros valedors, mossos y pastors, y de tots los qui faran feyna per vosaltres (...), que passats V dies nos tingau per desenemichs mortals (...). Axí matex nos desaxim de n’Andreu d’Alàs, y si trobam sa mare ni sa germana, la Clara, en lo terme ni loch de Alàs ni de Alàs amont, envers Cerdanya, los levarem lo nas de la cara, per amor dels lurs bons parlàs”38.

37. El 26 de juliol el veguer del vescomtat Bernat Aymeric i l’alcaid de Castellciutat Ramon Socarrats escrivien al vescomte sobre els rumors que els havien arribat: feia prop d’un mes que mossur de Miglos havia enviat uns criats seus, acompanyats d’un tal Rossell d’Àreu, a parlar amb els Tragó de Castellbò, oferint-los “dets-mil hòmens [per] pendre dits homenatjes”. Un d’ells, Joanot Tragó, àlies “lo tartamut”, havia anat al comtat de Foix per a acordar l’entrada d’homes armats al vescomtat, tot pregonant, en passar per Alins, que “dins pochs dies lo món se mudarà”. El 7 d’agost l’arquebisbe de Saragossa escrivia al rei sobre aquestes murmuracions: “bien pienso que todas serán mentiras, porque nunca dizen verdad los de aquellas montañas”. De totes maneres, es va ordenar tenir a punt 300 soldats per si calia actuar. AGS, Estado, lligall 272, doc. 36, arquebisbe de Saragossa al rei; 39 i 40 (cartes del veguer i l’alcaid). Des de les valls de Miglos i de Vic de Sòç l’entrada al vescomtat era ben senzilla, travessant el Port de Siguer cap a Andorra o el Port de Boet cap a la Vall Ferrera (la via que van fer servir els diferents enviats en aquestes suposades negociacions). Els Socarrats, també de Tortosa, estaven vinculats amb Oliver de Boteller. QUEROL COLL, Enric: op. cit., p. 24. 38. ACU, Correspondència rebuda, “Cartells de desafiament, persecució de bandolers, germandats pactades, 1528-1582”, capsa 2. Significativament, al vers del cartell, a més d’un resum del contingut, hi figura la següent expressió: “incentium omnium malorum totius Urgellensis regionis, hinc omniam mala orta sunt. Tota Catalunya, del gran al xic, tothom ho conex e ningú hi proveex”. El cartell, que havia estat escrit “en la serra de Solans” el signen: “Berthomeu Planes, Toni Ffigueres, Botxacha, Rocha, Pere del Castell de Ciutat, Joan Palau, Cama d’Ase, Bellestar, Bernadí Ninou”. Entre aquests, com figura al vers, “són-hi los que mataren al Sastre Gros”. Potser aquest “Andreu d’Alàs” citat al cartell es podria identificar amb Andreu d’Ortodó d’Alàs, que com hem vist anteriorment era partidari dels Tragó, i que havia desafiat el cònsol en cap de la Seu el 1532. Pràcticament tots els signants figuren als llistats de les treves del vescomtat que veurem posteriorment, on, a més, s’especifica el seu lloc d’origen: MADURELL

215

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

El tres d’octubre es va acordar fer germandat entre tots els habitants de la Seu, tant eclesiàstics com laics, per “si neguns bandolés ny altres males gents volien venir”. Les prevencions estaven ben fundades: l’endemà els de Castellbò van entrar a la ciutat “ab molta gent armada, y han mort en Beringuer Sentmartí, cònsol en cap vuy de la Ciutat de Urgell, y a·n Miquel Sorribes”39. Aquests fets van comportar la sortida d’algunes persones de la ciutat, que es van refugiar a Montferrer, i l’inici de gestions a Barcelona per procedir contra els culpables de l’assassinat40. Mentrestant, els avisos de guerra i de possibles entrades de francesos contribuïen a augmentar la inseguretat i obligaven a prendre mesures extraordinàries de defensa41.

Y MARIMON, José María: “Las treguas del vizcondado de Castellbó (1538-1544)”. Pirineos: revista del Instituto de Estudios Pirenaicos, núm. 95 (1970), p. 91-127. 39. ACAU, 1513-1578, fol. 267v-269, 272. Després d’aquests fets, la Ciutat va determinar que en endavant “nengun home natural de la vila de Castellbò ny de la vila de Tírvia no puguen entrar en nengun regiment de la present ciutat”, acord que va ser ratificat l’any 1545 i confirmat novament el 1633. ACAU, 1513-1578, fol. 272v, 376v; 1617-1657, fol. 223-223v. El 28 de desembre de 1690, finalment, es va abolir l’acord, i es va permetre l’entrada de gent de Castellbò en els oficis de la Ciutat. ACAU, 1661-1707, fol. 406v. Qui sap si la presència dels de Tírvia podria tenir alguna relació amb la presa que s’havia fet, l’any anterior, d’un home que “feya los ardits a Tírvia”. Entenem que es tracta d’un cas de falsificació de moneda, prou habitual durant aquests anys. Vegeu-ho a ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 118. Sobre les falsificacions de moneda local en aquest període, vegeu CARRERAS Y CANDI, Francesch: “Encunyacions monetàries al Urgellet y Cerdanya (Edad Moderna)”. Boletín de la Sociedad Artístico-Arqueológica de Barcelona. Núm. 46 (1905), pàg. 884-895; núm. 49 (1906), pàg. 129147; núms. 51-54 (1907), pàg. 275-290, 343-349, 408-416, 485-499. 40. ACAU, 1513-1578, fol. 272v-273, 274, 277, 280. Ja hem vist com el castell de Montferrer era una fortalesa destacada dins de les possessions del Capítol d’Urgell a la ribera de la Seu. 41. El dia 11 d’octubre els cònsols tenien constància “que ja entren los francesos per Cerdanya”, i el dia 24 van acordar paredar els portals de Capdevila i de Soldevila. És interessant la relació de les despeses extraordinàries de guerra, que inclou entre altres “los salaris de les scoltes”, correus, llenya i els aliments consumits pels encarregats de fer les guaites extraordinàries: blat, vi, carn de bou i ovella, “merlussa”, arengades, tonyina, sal, oli, vidre trencat, plats... Aquestes despeses es van repartir, com era habitual, en tres parts iguals, que eren pagades pel bisbe, pel Capítol i per la Ciutat respectivament. ACAU, 1513-1578, fol. 273v-274v. Els pagaments de “la escolta tenian a la part dellà”, d’aliments pels soldats, de l’allotjament de 25 homes “de la terra baxa” i també d’unes obres al portal de Cerdanya, a ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 130, 131, 134, 135, 141.

216

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

L’arribada de l’hivern, però, va suposar un retorn momentani a la calma, fins a la primavera següent. L’augment de la violència (1537-1539) El 4 de març de 1537, a la Seu, es va decidir acordar amb el bisbe Heredia42 quan es faria la crida contra el vescomtat que havia ordenat el virrei. No en tenim més informació, però tot just el dia 7 els de Castellbò van entrar en terme de la ciutat i se’n van endur alguns habitants. Els cònsols i el bisbe Heredia van escriure al virrei sobre aquest fet. Mentrestant es concordava amb un mestre campaner d’Isona la fabricació de dos passavolants de bronze, i el dia 12 es va acordar que vingués mossèn Meca amb cinquanta homes, que serien allotjats a les cases de la ciutat43. Mentrestant, els canonges feien gestions davant del virrei “per effectuar alguna concòrdia pro bono pacis”44. Amb l’arribada del bon temps, a finals de maig, es va decidir fer guaites cada nit i tancar tots els portals, deixant obert només el de Tredós i tenint-hi guarda contínuament45. Un mes més tard, Francesc de Beaumont informava a l’Emperador que “yo les enbío allá una persona para

42. Es refereix al bisbe auxiliar d’Urgell Baltasar de Heredia, dominic, titular de Ceraunia des de 1535, que ja trobem documentat a Urgell el 1536 i que a partir de 1541 seria bisbe de Bosa (a Sardenya), i de 1548 fins a la seva mort el 1558 ocuparia el càrrec d’arquebisbe de Càller. BARAUT, Cebrià; CASTELLS, Jesús; MARQUÈS, Benigne, MOLINÉ, Enric: op. cit., p. 129; VILLANUEVA, Jaime: Viaje literario a las Iglesias de España. Tomo XI: viaje a Urgel. Madrid: Real Academia de la Historia, 1850, p. 146; GULICK, G. van; EUBEL, E; SCHMITZKALLENGERG, L.: Hierarchia Catholica medii et recentioris aevi, III (1503-1592). Monasterii: Librariae Regensbergianae, 1923, p. 137, 146, 184, 342. El bisbe Heredia va jurar que mantindria “omnes et singulas immunitates, usancias, privilegia et statuta, scripta et non scripta, dicti civitati et illius habitatoribus concessas” el dia 8 de febrer de 1537, en prendre possessió del càrrec de vicari general d’Urgell. ACAU, Llibre de les Usances, Privilegis i Immunitats de la Ciutat d’Urgell, fol. 44v. 43. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 142v. ACAU, 1513-1578, fol. 282-283. 44. ACU, Correspondència rebuda, 1537, capsa 2. 45. ACAU, 1513-1578, fol. 285.

217

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

sosegallos”, suposem que en resposta a la petició dels cinquanta homes comandats per mossèn Meca46. Aquell any s’informava a l’Emperador dels problemes que causava Joanot Cadell: “Ay informaçiones de muchos delictos atroçes y robos y desafíos y rescates y muertes que hazen los delates foragidos o encartados que andan en la compañía de un mosén Juanote Cadel, y an querido matar y lo procuran al veguer o justiçia de Puçerdán; todos se quexan d’estos y piden justiçia y contra los que los favoresçen, que son el Joanote Cadel e’l vizconde de Castelbò, mosèn Oliver, a causa de las diferençias con la tierra del vizcondado, y el alcayde de Belver que los recoje, y salen de aý a hazer mal”47. El veguer de Cerdanya, a finals de juliol, insistia en aquests aspectes: “Per ser aquesta terra fragosa y posada en frontera, les més pars del temps és stada subjugada a mala gent, y ara més que en altre temps, per certes qüestions del vescomptat de Castellbò ab lo vescompte, y haver assí hun gentil home qui’s diu Joanot Cadell de Arsègual, al qual pren la part del vescompte y entreté setanta o vuytanta delats en sa companyia ab altres que ni dexen cabaner ni pagès ni rector a desafiar, y si dintra certs dies no’s composan, a ells los maten bestiars o los creman cases o·ls maten e maltracten a ells, com han fet a molts y fan de cada die”48.

46. AGS, Estado K, 1691, doc. 146. Francesc de Beaumont a l’Emperador. Francesc de Beaumont era Capità General dels comtats de Rosselló i Cerdanya des de 1529 fins a 1540, i novament a partir de 1543. Vegeu-ho a CASALS, Àngel: “Frontera, guerra, jurisdicció i plet: la Capitania General durant la primera meitat del segle XVI”. Manuscrits, 24, 2006, p. 153-165. 47. AGS, Estado K, 1691, doc. 13. Informe dirigit a l’Emperador. L’alcaidia de Bellver es trobava en mans de la família Torrelles, que estava emparentada en algun grau amb una branca de la família Lordat. Vegeu-ho a Biblioteca Nacional de Catalunya, Fons Clariana-TorrellesSentmenat, Batllia de Bellver i Sotsvegueria de Baridà, doc. 27, 31, 342. 48. AGS, Estado K, 1692, doc. 12. Carta de Jaumot Alemany, veguer de Cerdanya, a l’Emperador. A principis d’agost Joanot Cadell amb uns seixanta bandolers va capturar a Pont de Bar a un tal Bosch d’Arfa, que portava cap a Puigcerdà unes cartes del síndic de la vila a Montsó. El missatger va estar pres durant tres dies, les cartes van ser obertes i no es van retornar als destinataris. ACCE, 1534-1541, fol. 216v-217.

218

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

El dia 28 d’agost un estol de gascons va atacar Arcavell, on va matar algunes persones i cremar algunes cases, saquejant el poble abans de fugir. L’1 de setembre es va informar d’aquest fet a l’Emperador, però el dia 10 es va escriure novament, ja que sembla que algú havia proporcionat informacions contradictòries amb la versió del Capítol, que defensava que “és la pura veritat que los del vescomdat virilment portaren la davant guarda” en la persecució contra els gascons49. El dia 12 el Consolat de la Seu va acordar enviar síndics a les Corts a Montsó, a instància del bisbe, per informar sobre aquests fets50. A les Corts de Montsó de 1537, el 6 d’octubre es llegia la suplicació del vescomte Oliver, en la qual es presentava com a víctima dels seus vassalls, i s’oposava al segrest del vescomtat per part del rei51. Dos dies després, el síndic del vescomtat responia defensant-se de les acusacions, que anaven dirigides especialment contra els membres de la família Tragó, i defensant l’actuació dels habitants del vescomtat per “exir de la captivitat y submissió de dit Oliver e tornar-se’n a la real Corona”, sense estalviar un cert to pejoratiu contra el vescomte Oliver, alegant que “ells sien stats sempre de casa real, e may han conegut per lur señor sinó reys e fills de aquells, e no mercaders”, i acusant-lo “de aquell cruel matar, robar e saqueiar lo dit Oliver ha fet en aquell vezcomdat, ab sos famiars [sic] y delats façinorosos que vuy té en lo castell de Ciutat”52. Finalment, al novembre, les Corts van sentenciar que Oliver no era senyor útil del vescomtat, sinó que el tenia únicament en virtut

49. Aquestes cites ens fan intuir una “guerra d’informació”, segurament per induir les autoritats a prendre partit per un o altre bàndol. Seria un altre tema que caldria resseguir i que ens permetria copsar alguns posicionaments personals o institucionals, encara que sigui de forma subtil. 50. ACU, Conclusions Capitulars 1493-1569, fol. 103-104. Pujol i Tubau, Pere: op. cit., p. 289. ACAU, 1513-1578, fol. 289v. 51. ACA, Generalitat, N-1018, fol. 71v-72v. 52. ACA, Generalitat, N-1018, fol. 74v-75. El castell de Castellciutat era la principal fortificació del vescomtat, després d’haver estat desmantellat el castell de Castellbò l’any 1513. Vegeu la detallada descripció del castell de Castellciutat inclosa a l’Spill a TRAGÓ, Pere: op. cit., p. 62-63.

219

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

de l’empenyorament que li havia fet Germana de Foix, per la qual cosa, en retornar-li l’import que n’havia pagat, deixaria de tenir cap dret sobre aquest territori53. A partir d’aquest moment el principal problema de les autoritats va ser aconseguir els diners necessaris per a la lluïció del censal, tant de fons propis que puguessin obtenir com de la participació dels propis habitants del vescomtat54. Mentrestant, aquell mateix octubre, l’Emperador havia decretat el segrest de Sant Serni de Tavèrnoles després de la mort de l’abat Gausfred de Llordat, i l’havia deixat en mans de Martí Joan Meca. El 2 de novembre els monjos van instituir com a procurador a Bartomeu Eroles, prevere i beneficiat de l’església d’Urgell55. A finals de mes, mossèn Meca demanava que s’arreglessin les qüestions entre la Ciutat de la Seu i el vescomtat. El Consolat, però, li va respondre que ells no havien actuat mai contra els de Castellbò, i que tingués cura que els del vescomtat no fessin mal a ningú de la ciutat. Alhora, determinaven 53. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 404. Una sentència de 1545 va confirmar aquesta disposició, i una tercera, de 1548, va ordenar el pagament a Oliver de les 18.600 lliures amb les que quedaria lluït el censal. El 24 de novembre d’aquest últim any Oliver va rebre els diners, i va entregar la possessió del vescomtat, que seria incorporat a la Corona. MIRET I SANS, Joaquim: op. cit., p. 338. 54. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 405. 55. BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (segles XIVXVI)”. Urgellia, 14 (1998-2001), p. 413-418 (doc. 381). Ara mateix no coneixem quina relació té Gausfred de Llordat, abat de Sant Serni, amb altres membres de la família Llordat (o Lordat), com els senyors de Castellnou de Carcolze i Toloriu ja des del segle XIV (parents alhora dels Cadell, com veurem més endavant), o com Gaspar de Lordat, senyor de Montmagastre, que ja hem vist com el 1514 era veguer del vescomtat de Castellbò. Intuïm que una reconstrucció dels vincles familiars dels Lordat ens aportaria una xarxa de relacions i d’interessos familiars prou interessant per comprendre alguns dels conflictes documentats durant aquests anys. Algunes mencions dels Lordat com a senyors de Castellnou de Carcolze durant els segles XIV i XV a ACU, Libre de Notacions, fol. 93v-95. També a CATALÀ I ROCA, Pere (dir): Els castells catalans. Vol. VI, segona part. Barcelona: Rafael Dalmau, 2011 [segona edició], p. 1124. Deduïm que l’abat de Sant Serni devia ser el mateix Gausfred de Llordat que trobem com a canonge d’Urgell a les actes capitulars de la dècada de 1530. Vegeu-ho en diferents sessions del Capítol a ACU, Conclusions Capitulars 1493-1569. És temptador identificar aquest Bartomeu Eroles amb el mossèn Eroles que el juny de 1541 seria assassinat al pont d’Arsèguel, com veurem més endavant.

220

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

anar a Sanaüja, on es trobava el bisbe, per a consultar-li les accions que calia fer56. Passat l’hivern, el 2 d’abril de 1538 Betesa i Andreu Solans amb les seves quadrilles havien fet un afront a la Ciutat. Es va decidir comunicarho al bisbe, fer quadrilles i desenes perquè es fessin guaites i rondes per la ciutat i terme amb el veguer, preparar l’artilleria per les torres i on convingués, i avisar també les universitats del bisbat (Sanaüja i Guissona)57. El 21 d’abril la Ciutat va escollir compromissaris perquè acordessin una treva amb els del vescomtat58. Però la conflictivitat continuava augmentant. El 10 de maig el Consolat de la Seu va acordar tractar de forma imparcial “hunes parts y altres”, que estaven enfrontades a Alàs, on estaven mantenint un setge59. El mateix dia arribava la notícia a Puigcerdà: el veguer de Castellbò informava que

56. ACAU, 1513-1578, fol. 290v-291. Potser aquestes qüestions es referien al clam que havien fet els del vescomtat contra la ciutat; ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 150. En aquest moment, i suposem que a partir de la declaració de les Corts del mes de novembre de 1537, Martí Joan Meca es convertiria en el segrestador reial del vescomtat, al qual va sumar també el segrest de Sant Serni. 57. ACAU, 1513-1578, fol. 296v-297. No deu ser casual que aquell mes de març s’hagués fet un inventari de l’artilleria que existia a les torres de la muralla de Puigcerdà. Vegeu-lo a ACCE, Fortificació i defensa, inventari de l’artilleria existent a la muralla de Puigcerdà de l’any 1538. Betesa era un dels homes que l’any 1536 havia anat a parlar amb mossur de Miglos per pactar el retorn del vescomtat de Castellbò a les possessions dels comtes de Foix. AGS, Estado, lligall 272, doc. 40. Entre els integrants de les treves del vescomtat, el 1543, hi figuren “tots los parents de mossèn Batesa”; MADURELL I MARIMON, Josep Maria: “La firma de treves al vescomtat de Castellbò”. Miscel·lània Pau Vila. Granollers: Editorial Montblanc-Martin, 1975, p. 311. Andreu Solans, per la seva banda, era de Gerri, i també figura a les treves del vescomtat; MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 107. El 1541, com veurem més endavant, les quadrilles de Betesa i Solans van desafiar els habitants de Bolvir. 58. ACAU, 1513-1578, fol. 297v-298. 59. ACAU, 1513-1578, fol. 298v. Entre els processos judicials de l’Arxiu Capitular d’Urgell apareix una menció als “danys han dat en la vila e terme de Alàs axí los del vezcomdat com mossèn Cadell e lurs adherents”, l’any 1538, que evidentment han de correspondre a aquests fets; vegeu-ho citat a CARRERAS Y CANDI, Francesch: Lo castell de Burriach ó de Sant Vicents (excursió, historia y tradicións). Mataró: Estampa de H. Abadal, 1900, p. 42 [edició facsímil: Argentona: Cop. La Juliana, 1980].

221

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

el dia 1 de maig s’hauria robat a alguns homes del vescomtat, i que els lladres estaven “en lo loch de Alàs ara ab altres bandolés, ab companya de mossèn Cadell de Arsèguell”, i demanava l’ajuda del sometent de Cerdanya60. El dia 12 el Capítol va decidir enviar representants “pro tractanda pace et concordia inter magnificum Joanotum Cadell, domicellum ex una, et vicarium et homines vicecomitatus Castriboni ex alia partibus”61. Les gestions devien continuar, perquè el 27 de maig mossèn Cadell escrivia des d’Arsèguel als canonges, responentlos una carta que li havien enviat, referent a la treva que estava tractant mossèn Meca, en la qual el senyor d’Arsèguel es responsabilitzava dels que anaven amb ell però no dels altres, “perquè són en tantes parts que serie imposipble poder bé tractar ab tots”62. Gairebé al mateix temps, a Puigcerdà també es rebia una carta de mossèn Cadell d’Arsèguel sobre alguns desafiaments que s’havien produït contra “totas las personas de la present vila de Puigcerdà, de set anys en amunt”. Mentrestant s’havien continuat amenaçant els traginers de la vila que venien de l’Empordà63. Al cap d’uns mesos dels quals no tenim gaire informació, el 7 d’octubre es tenia notícia que el veguer de Cerdanya, Jaumot Alemany, 60. ACCE, 1534-1541, fol. 251. 61. ACU, Conclusions Capitulars 1493-1569, fol. 107. Vegeu la requesta del veguer del vescomtat al Capítol d’Urgell, el dia 5 de maig, en la qual sol·licitava que es prenguessin els que s’havien refugiat a Alàs, ja que en cas contrari hauria d’atacar el lloc. El dia 14 el veguer acordava perdonar-los a canvi que s’obliguessin (ells o Joanot Cadell, “qui és lo qui·ls sosté”) a pagar pels robatoris i rescats a que havien sotmès els habitants del vescomtat i a retornar-nos els bous i mules robats, a la qual cosa Joanot Cadell es negava. El veguer del vescomtat demanava la intercessió del Capítol, o l’elevació de la causa a la Reial Audiència. ACU, Correspondència rebuda, Bandolerisme, 1538, capsa 2. 62. ACU, Correspondència rebuda, 1538. És destacable aquesta expressió, ja que ens informa explícitament d’una realitat molt més polièdrica i complexa que els plantejaments tradicionals en l’estudi del bandolerisme, que sovint han tendit a considerar-lo un enfrontament entre dues parcialitats homogènies i ben definides. 63. ACCE, 1534-1541, fol. 253, 254v. També en aquest moment, des de Vilanova de Meià, Climent Esquerrer informava que li havia estat fet un afront al monestir de Conques quan anava amb don Gaspar (de Lordat?), “més no en temps que el tingués bàndol ni qüestió ab los tragons ni ab d’altros”. ACU, Correspondència rebuda, 1538, capsa 2.

222

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

tenia assetjat al castell de Puigcerdà a Joanot Cadell i altres partidaris seus. Es va acordar deixar-los anar “per squivar més inconvenients se porien seguir”64. A finals de mes el rei escrivia al veguer recriminant-li la seva actuació “por ser la persona tan criminosa y por el mal exemplo de la justicia”, i ordenant que fos novament capturat i castigat “conforme a sus deméritos”65. El 17 de novembre els cònsols de la Seu van decidir anar juntament amb els canonges a veure el Duc de Cardona i demanar-li “interposar-se entre la gent del vescomdat de Castellbò y mossèn Cadell, en fer-los fer pau y concòrdia per lo bé y repòs de tota aquesta terra”66. Per a l’any següent es va acordar, “per levar melanconies hi pacions”, que els cònsols de la Seu fossin extrets per insaculació i no per elecció67. El 5 de gener de 1539 moria el virrei de Catalunya, i l’Emperador escrivia immediatament al portantveus de governador del Principat per evitar que la situació provoqués un agreujament del bandolerisme, referint-se especialment al cas del vescomtat de Castellbò68. Tot just el dia 8, el veguer de Cerdanya, mossèn Alemany, va assetjar una colla de bandolers a Bellver, que es van refugiar al castell. Només va poder capturar Joan Gascó, atesa la resistència que li van oferir els bandolers però també els cònsols i batlle de Bellver, que es van negar a obrir els

64. ACCE, 1534-1541, fol. 266v. 65. ACA, Cancelleria, Registre 3899, fol. 80. 66. ACAU, 1513-1579, fol. 303. 67. Tot i que el privilegi de la insaculació va ser atorgat a la Ciutat l’any 1516, durant unes dècades aquest sistema no va ser aplicat d’una forma continuada. En anys d’inestabilitat els cònsols nous eren elegits directament pels cònsols sortints, per tal de garantir que el regiment municipal restava en mans suficientment preparades per afrontar la situació. És ben significativa l’anotació al marge del full on es deixa constància de l’extracció dels cònsols d’aquest any 1539, on diu “Así·s demostre com fonch tornada la insiculació”. ACAU, 1513-1578, fol. 303-304. Sobre la insaculació vegeu MOLINÉ, Enric: “El sistema d’eleccions municipals a la Seu i a Barcelona, a començament del segle XVI”. Església d’Urgell, 63 (1978), p. 19-22. El pergamí original amb el privilegi de la insaculació atorgat pel bisbe Joan Despés al Consolat de la Seu es conserva actualment a ACU, carpeta de pergamins en català de 1288 a 1640. 68. REGLÀ, Joan: Els Virreis de Catalunya. Barcelona: Vicens Vives, 1987, p. 75; REGLÀ, Joan: El bandolerisme català del barroc. Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 44-45.

223

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

portals69. La conflictivitat era generalitzada: el mateix gener de 1539 el Capítol d’Urgell acordava emprendre accions “contra totes y sengles persones, de qualsevol estament o condició que sien”, ja que es produïen enormes desordres i desafiaments “axí en Vilanova de Meyà com en Alós, Alàs, Tuxent, Montallà com en altres parts de la señoria del reverent Capítol”. Significativament, el mateix acord valorava la possibilitat que els problemes fossin ocasionats per culpa dels propis canonges70. El 21 de febrer de 1539 l’Emperador escrivia des de Toledo als comissaris encarregats de posar ordre a Castellbò, i els informava que “se ha mandado a Martín Joan Meca que buelba a Castelbò, y que de allí no se parta hasta qu·esto sté assentado, y que mire mucho por su cargo e officio de seqüestre”. També s’informava sobre el veguer de Puigcerdà, que s’havia portat “floxamente” respecte a Cadell, i encarregava novament “al alcayde Altarriba, que ha d·entrar agora en el officio”, que el senyor d’Arsèguel es perseguís judicialment per totes les vies possibles71. El mateix dia l’Emperador escrivia a Oliver de Boteller queixant-se de la seva actuació al vescomtat i dels impediments que posava per a la lluïció del censal que suposaria la incorporació d’aquest territori a la Corona reial: “siempre las cosas an andado de mal en peor, y por vuestra parte no se ha remediado lo de los bandos, antes nos dizen que con el favor vuestro la tierra ha estado y está sin paz ni justicia, y llena de muchos delados y malos hombres, y por otra parte escriven que vos destorbáys que ni se hallen dineros para la luyción ni que vengan bien a ello”72.

69. ACCE, 1534-1541, fol. 276v-277. El 1532 Joan Gascó havia desafiat els habitants d’Ortedó, com hem vist anteriorment. També era un dels detinguts a Alàs el maig de 1538. ACU, Correspondència rebuda, Bandolerisme, 1538, capsa 2. 70. ACU, Conclusions Capitulars 1493-1569, fol. 109v-110. 71. ACA, Registres de Cancelleria 3899, fol. 104v-105. Altarriba, però, hauria hagut de renunciar a l’alcaidia dels castells de la vall de Querol per accedir a l’ofici de veguer, cosa que no va autoritzar l’Emperador, tot demanant que es busqués una altra persona per ocupar el càrrec de veguer. MB II, apèndix, doc. 16 (3 d’octubre de 1539, l’Emperador al marquès de Llombay). 72. ACA, Registres de Cancelleria 3899, fol. 105-105v.

224

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

L’Emperador insistia en la necessitat de la captura de Joanot Cadell i de tenir-lo “a muy buen recaudo y con strechura de prisiones”73. A la Seu, el mateix dia, es deliberava sobre l’ajuda que s’havia d’oferir al veguer Joan Navarro, que havia de venir “per stirpar los mals factors”74. El virregnat de Francesc de Borja (1539-1543) El juny de 1539 l’Emperador va nomenar a Francesc de Borja com a nou virrei de Catalunya, i li va donar unes detallades instruccions sobre les prioritats que hauria de tenir en compte en el seu govern. En el punt novè de les instruccions ja s’especificava que “la tierra andava llena de bandoleros, a causa de las bandosidades de Pujadas y Semanat, y por las differencias de Castelbó, y por las qüestiones de Cadell, Riambau y Don Francés de Pinós é otras muchas enemistades públicas que havía”. Els punts 28 i 29 estan dedicats íntegrament a parlar de la situació de Castellbò: “las cosas de Castelbò han seydo causa de muchos males, que se han seguido en la provinçia, assí de muertes, incendios, robos y otros delictos, y de allí han salido la mayor parte de los delados y malos hombres. Dióse sentencia en Monçón que fuessen incorporados a nuestra real corona, y hánse ellos y mossén Oliver tan mal regidos que hasta agora ninguna cosa se ha hecho (...). Quedando buen cobro en esto de Castelbò será la principal parte de allanarlo todo, y que la provincia sté como ha de star; qu·entre las partes otras, el condado de Cerdaña ha padescido y padesce mucho daño a causa de la vezindad que tienen con Castelbò”. El punt 31 se centra en Puigcerdà i els problemes amb el nomenament de veguer (fins i tot el governador del Rosselló va

73. ACA, Cancelleria, Registre 3899, fol. 101-101v. Encara el juny de 1539 l’Emperador va incloure a les instruccions per al virrei de Catalunya que s’executessin les fiances que s’havien promés en alliberar-lo, i que no s’havien cobrat, i que es tingués molta cura “en hazer prender al dicho Cadell”, com veurem tot seguit. MB II, apèndix, doc. 6. 74. ACAU, 1513-1578, fol. 310.

225

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

fiances amb les que s’havia deixat sortir de la presó, l’ordre per posar a mans reials el castell de Bellver si es demostrava que era refugi de malfactors i, finalment, la necessitat de capturar a Joanot Cadell. Poc abans, el mes de març, l’Emperador havia dictat una cèlebre pragmàtica contra bandolers destinada a reprimir un fenomen que cada cop alterava més l’ordre públic del país75. El mateix juny el veguer de la Seu demanava homes a la Ciutat76. Aquell estiu devia ser especialment complex: el 13 de juliol els oficials del bisbe i els canonges, pel perill de bandolers, d’una part i altra, demanaven que tothom estigués alerta, posar artilleria a les torres, fer guaites i rondes... La ciutat va declarar que “starà percebida y morirà e viurà al costat del senyor veguer”77. Potser per aquest motiu el 30 de juliol Joan Damià Guilla s’enduia de la casa de la Ciutat més d’un quintar de pólvora i “quatre mascles de les bombardes més grosses, y dos passabolants”78. El mes d’agost es produïen un seguit d’enfrontaments a Puigcerdà, derivats del conflicte que havia sorgit entre Pere Andreu Ros79 i els de Castellbò. Els cònsols de la vila, a través de síndics, procuraven posar pau entre les faccions, però les entrades per força i els empresonaments i

Escultura de Sant Francesc de Borja, a l’església de Betlem, a la Rambla de Barcelona. Foto: Lluís Obiols Perearnau

haver de pujar a Puigcerdà, on no se li va donar l’obediència deguda), i el 32 (i 33 secundàriament) a Joanot Cadell, la necessitat de cobrar les

226

75. MB VI, doc. 236 (nomenament com a virrei de Catalunya). MB II, apèndix, doc. 6 (instruccions per al nou virrei). Vegeu la pragmàtica del març de 1539 a BORRÁS, Antonio: “Contribución a los orígenes del bandolerismo en Cataluña. La pragmática de Carlos V de 1539”. Estudios de Historia Moderna, III, 1953, p. 157-180. 76. ACAU, 1513-1578, fol. 314. 77. ACAU, 1513-1578, fol. 315v-316. 78. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 157v. 79. Pere Andreu Ros era cabaner, de Puigcerdà. Vegeu-ho a BOSOM I ISERN, Sebastià; FORNS DE RIVERA, Cristina: Catàleg dels pergamins de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya. Barcelona: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2009, p. 444-445 (doc. 636). L’ofici de cabaner presenta algunes diferències segons la font que es consulti, però sempre es troba vinculat amb el bestiar, especialment amb la transhumància. El diccionari català-valencià-balear Alcover Moll n’ofereix aquesta definició, sota la forma cabanyer: “Propietari o conductor d’una cabanya o ramat de bestiar transhumant”. Entre els llistats de persones que apareixen a les treves del vescomtat de Castellbò apareix un “Francisco Ros, nebot de Pera Ros, de Puigcerdà”, que possiblement es podria identificar amb aquest Pere Andreu Ros. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 98, 106.

227

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

segrestos es van repetir diverses vegades80. El setembre següent, alguns membres de la parcialitat de mossèn Meca, que ja s’havia enfrontat anteriorment amb en Ros, van envestir a Miquel Cadell Catllar de Puigcerdà81. Mossèn Meca va demanar l’enviament d’un altre comissari per estar amb ell al vescomtat. Mentrestant, l’Emperador demanava a mossèn Meca que donés comptes del segrest de les rendes del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, que tenia encarregat82. Arribada la tardor els conflictes continuaven i s’agreujaven. El mes d’octubre Cadell havia assassinat al veguer del bisbe. Sembla que li havien parat una emboscada, i que posteriorment l’havien mort, tot i haver-li assegurat la vida83. Poc temps després Cadell havia mort dos vassalls del Capítol, a la Vansa, i hi havia cremat una casa84. Davant la situació, l’Emperador insistia en la necessitat de capturar-lo de la manera 80. ACCE, 1534-1541, fol. 318-319, 320v, 322. 81. Aquest enfrontament deu ser “lo que passastes en Cerdaña defendiendo vuestra persona y nombre de la justicia”, tal com explicita una carta de l’Emperador a mossèn Meca datada el 22 d’agost. ACA, Registres de Cancelleria 3899, fol. 164v-165. Suposem que es refereix a l’aplec de gent que el 24 de juliol es trobava a Saga per recollir els fruits de la rectoria, situació que els cònsols de Puigcerdà intentaven solucionar parlant amb mossèn Meca i amb en Ros “a fi que no se segescan scàndols”. ACCE, 1534-1541, fol. 309-309v. 82. Sobre les rendes de Sant Serni vegeu MB VI, doc. 253. Sobre l’enviament d’un altre comissari, MB VI, doc. 254. Mossèn Meca sembla un personatge realment complex. El propi virrei Francesc de Borja se’n queixava, tot i que el considerava necessari per a la pacificació del territori. Vegeu-ho a AGS, Estado K, 1694, doc. 86, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León; editat a MB II, doc. 4. 83. El dia 1 d’octubre de 1539 el Capítol acordava escriure a mossèn Cadell per intentar aconseguir l’alliberament “del senyor veguer e procurador nostre, y del vassall de Arfa, presos per mossèn Joanot Cadell de Arcèguell”. ACU, Conclusions Capitulars 1493-1569, fol. 114v. El dia 3, quan encara no deuria haver rebut aquest missatge, l’Emperador insistia en la necessitat de capturar a Cadell, “porque si esto no se haze será gran inconveniente, y nunca se assentaría lo de Castelbò ni Cerdaña staría en paz”. MB II, apèndix, doc. 16. El dia 24 l’Emperador escrivia diverses cartes avisant “que estos días passados algunos vassallos nuestros, entre los quales es uno de los principales llamado Jonot Cadell de Arsèguel y otros sus cómpliçes, havrían muerto insidiosa y malamente el veguer de la Seu de Urgel”. ACA, Registres de Cancelleria 3900, fol. 10-13v. El dia 8 ja s’havia escrit informant de la mort del veguer, que s’anomenava Joan Arviso. Vegeu-ho a íbidem, fol. 12. Per tant, el seu assassinat deuria produir-se entre els dies 1 i 8 d’octubre. 84. MB VI, doc. 293.

228

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

que fos, i de posar sota el control de la Cort els castell d’Arsèguel i el de Joanot Lordat, i els de qualsevols altres que en fossin fautors85. A principis de novembre ja s’havien complert les ordres86, i el castell de Bellver va ser posat també sota l’administració de mossèn Meca87. A la Seu, mentrestant, continuaven arreglant la muralla de la ciutat88. Amb aquestes mesures, i amb la fugida cap a França de Joanot Cadell, sembla que es va pacificar mínimament la situació89.

85. MB VI, doc. 288. Suposem que fa referència al castell de Castellnou de Carcolze o al de Toloriu, propietats de la família Lordat des del segle XIV, com hem vist anteriorment. Vegeu el testament de Joan de Lordat, senyor de Castellnou i de Toloriu, datat el 3 d’abril de 1538, a Archivo Histórico Nacional, Sección Nobleza, Colección de Documentos Nobiliarios, Lordat. Se’n conserva un trasllat a Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, fons patrimonial Can Falguera, i un altre a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 91. Significativament, un dels curadors del testament de Joan de Lordat va ser Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel. L’ordre per confiscar els castells, genèrica però amb una menció especial a l’alcaid de Bellver, a ACA, Registres de Cancelleria 3900, fol. 9-10 (24 d’octubre de 1539). 86. El mes d’octubre l’Emperador ja havia ordenat al virrei que “vean si havrá forma de tomar a manos de nuestra corte el castillo de Arsèguel” i el 10 de novembre ja s’havia ocupat. MB II, apèndix, docs. 16 i 26. Significativament, el setembre de 1539 l’Emperador ja havia demanat informes sobre si el castell de Montmagastre, “que hera de don Gaspar de Lordad, es en feudo nuestro o como stá”. Vegeu-ho a ACA, Registres de Cancelleria 3899, fol. 167v. 87. BLASI SOLSONA, Joan: El castell de Bellver de Cerdanya. Una fortalesa de frontera entre França i Espanya. Bellver de Cerdanya i Sant Vicenç de Castellet: Ajuntament de Bellver de Cerdanya i Farell, 2002. p. 63. Tot i que la cita data el document l’any 1529, evidentment es tracta d’un error i fa referència a l’any 1539. El document cita com a responsable de la confiscació a “Galceran Meca”, però suposem que es refereix a Martí Joan Meca. Vegeu alguns documents sobre aquest assumpte a Biblioteca Nacional de Catalunya, Fons Clariana-Torrelles-Sentmenat, Batllia de Bellver i Sotsvegueria de Baridà, doc. 25 (1540, novembre 23, Madrid) i doc. 26. (1541, juny 8-març 5 [sic]). A les instruccions que l’Emperador havia enviat al virrei el juny anterior ja li indicava que, en cas de ser veritat les informacions que li arribaven sobre els bandolers que es refugiaven al castell de Bellver, “tomaréys el castillo á manos de nuestra corte, y haréys justicia contra los culpados”. MB II, apèndix, doc. 6. L’octubre de 1540, però, l’Emperador ordenava comprovar si l’alcaid de Bellver, Ramon Martí de Torrelles, tenia culpa en els fets que havien passat, i en cas que no en tingués que li fos retornat el castell; MB VI, doc. 437. 88. ACAU, 1513-1578, fol. 318v. 89. AGS, Estado K, 1694, doc. 89, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 8.

229

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

Mentrestant continuaven les gestions perquè els habitants del vescomtat de Castellbò aportessin les quantitats econòmiques per a pagar a Oliver i retornar el vescomtat als béns de la Corona. El 9 de desembre hi havia constància que “de las tres partes del vizcondado, más de las dos son contentas de hazer sindicado para descargar la tierra y pagar a mossén Oliver”, segons informava mossèn Vilanova90, amb la condició que les rendes del vescomtat quedessin en mans dels seus habitants, per tal d’anar recuperant els diners que haurien d’aportar per a satisfer el deute. El virrei es queixava de la inactivitat de la Corona en aquest assumpte: “tengo por cierto que por haver gastado su magestat el dinero que la reyna dexó, ha havido más de CCC muertes en Castelbò, por lo qual no se si la consciencia de su magestat está muy saneada, y para que estas no vengan a ser trezientas mil y la consciencia de su magestat esté muy reposada, conviene que vuestra señoría mire mucho esto y lo provea”91. El gener de 1540, veient que la situació anava de mal en pitjor, es procurava una signatura de treves, però el virrei hi era reticent: “aunque me pareçe que por una parte sería muy gran bien d’esta tierra tener pacificado este negocio de Cadell, y que se atajarían muchos males con esto, son tantos los que este vellaco tiene hechos que me pesaría mucho dexalle sin castigo”. Mentrestant, els de Castellbò ja havien signat l’acord per a pagar mossèn Oliver, i s’estaven fent gestions per vèncer les reticències d’altres viles del vescomtat92. Aquell mateix mes, però, mossèn Meca havia marxat cap a Castella i el vescomtat havia quedat sense segrestador93.

90. Suposem que es refereix a Miquel de Vilanova, que retrobarem més endavant. 91. AGS, Estado K, 1694, doc. 89, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 8. 92. AGS, Estado K, 1695, doc. 25, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 12. 93. AGS, Estado K, 1695, doc. 22, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 10.

230

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

El mes de febrer, Joanot Tragó de Castellbò, fill d’Onofre Tragó, feia capítols matrimonials amb Magdalena, filla de Grau de Castellarnau, senyor de la Bastida d’en Donat, i germana de Galceran, Perot i Francesc de Castellarnau94. Les dues famílies formaven part de la mateixa parcialitat dins d’aquest conflicte, enfrontades als bàndols vinculats als Cadell i al vescomte Oliver. A finals de mes s’informava que Joanot Cadell es trobava “dentro de Francia, a dos leguas del castillo de Puyvalador”, i s’insistia en la necessitat de capturar-lo, amb l’ajuda de Martí Joan Meca. El Consell d’Aragó va escriure al lloctinent general de Tolosa perquè es capturessin i entreguessin els bandolers. Mossèn Meca havia perseguit Pere Andreu Ros, Figueres i Fusteret, que anaven amb Joanot Cadell, i havien tingut una topada quan anaven a robar a la rectoria de Saga, fent-los fugir fins a Bolvir, on es van produir quatre morts95. El mes

94. ACU, Documents notarials diversos, capsa 37. Galceran de Castellarnau esdevindria senyor de la Bastida d’en Donat o de Ponts, fortalesa situada a la dreta del riu Valira, a l’alçada de l’actual Farga de Moles. Sobre aquesta fortalesa vegeu BARAUT, Cebrià: “La Bastida de Ponts. Un castell fronterer entre l’Urgellet i Andorra”. Quaderns d’estudis andorrans, II (1977), p. 33-42. Vegeu també VILLARÓ BOIX, Albert: “Castell de la Bastida de Ponts”. Catalunya romànica, vol. VI, p. 139. Galceran de Castellarnau va fer testament el 1555, vegeu-lo a ACU, Pergamins de gran format, any 1522 (el pergamí està cosit juntament amb un de l’any 1522). Tradicionalment s’ha defensat que Francesc de Castellarnau esdevindria senyor d’Enveig després del seu matrimoni amb Magdalena d’Enveig l’any 1555. Vegeu-ho a CAPEILLE, J: Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpinyà: Imprimerie-librairie catalane de J. Comet, 1914, p. 189. No obstant això, l’any 1543 ja se cita Francesc de Castellarnau com a senyor d’Enveig; MADURELL I MARIMON, Josep Maria: “La firma de treves...”, p. 311. Sobre els Castellarnau com a senyors d’Enveig vegeu MORALES ROCA, Francisco José: Genealogía de la casa de Castellarnau. Barcelona, 2000, p. 36-40 [exemplar consultat a la biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona]. Aquest últim autor dóna com a data del matrimoni de Francesc de Castellarnau amb Magdalena d’Enveig l’any 1545. Per altra banda, Perot de Castellarnau vivia a la Seu, i va ser cònsol en cap de la ciutat el 1561; ACAU, 1513-1578, fol. 511. 95. MB VI, doc. 351; AGS, Estado K, 1695, doc. 89, el marquès de Llombay a l’Emperador. Editat a MB II, doc. 26. La carta enviada a Tolosa demanant la captura i entrega dels bandolers, a MB VI, doc. 352. Suposem que aquest conflicte no és el mateix que s’havia produït el juliol de 1539, també entre els partidaris de Pere Andreu Ros i els de mossèn Meca. Fusteret, que retrobarem més endavant, va ser un altre bandoler destacat que generava preocupació a les autoritats. Vegeu-ne algunes cites, per exemple, a CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans...

231

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

de març, a la Seu, van acordar arreglar un pany de muralla a Soldevila, i fer guaites i rondes cada nit96. Arribant al mes de maig, el bon temps feia témer la tornada de Joanot Cadell des de França, on s’havia estat tot l’hivern: “como ya el tiempo comiença a dalles lugar para que tornen a entender en sus vellaquerías acostumbradas y su malicia y passión les apremiará a ello, creo yo que no dexarán de tentar de aquí adelante lo que podrán”97. Aquests temors van portar a plantejar noves solucions per als problemes del vescomtat. Per una banda, calia buscar diners per aconseguir la lluïció del censal de 1528, “y no hallo forma ni manera para ello; esta tierra es tan estéril y tan pobre que no ay quien lo crea sino quien lo ha provado”. Per aconseguirho, es plantejava la possibilitat que el vescomtat fos comprat a carta de gràcia pel Comendador Mayor de Castilla, Juan de Zúñiga Avellaneda y Velasco, tot i que no es confiava que els habitants del vescomtat s’hi avinguessin98. Per altra banda, el virrei replantejava la seva oposició a la signatura de treves, ja que “este suele ser uno de los mejores caminos para atajar negocios d’esta calidad, y muy importantes99”. Tot i que el 31 de maig encara no es tenia notícia que Cadell hagués tornat de França, i que el virrei especificava que el vescomtat “ha muchos años que no ha estado tan pacífico como de siete meses a esta parte”, escrivia a l’Emperador explicant que la signatura de treves era “un remedio en Cataluña muy usado y de gran provecho”, i que ell n’era partidari, “pero antes de çerralla, por ser Cadell tan facinoroso [sic], me pareçe que fuera inconveniente hazerla sin saber lo que vuestra magestat mandava sobre ello”100.

96. ACAU, 1513-1578, fol. 322v, 325v. 97. AGS, Estado K, 1695, doc. 89, el marquès de Llombay a l’Emperador. Editat a MB II, doc. 26. 98. AGS, Estado K, 1695, doc. 90, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 27. 99. AGS, Estado K, 1695, doc. 111, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 30. 100. AGS, Estado K, 1695, doc. 112, el marquès de Llombay a l’Emperador. Editat a MB II, doc. 31.

232

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

El mes de juny el virrei havia rebut resposta dels habitants de Castellbò sobre la possible venda a carta de gràcia del vescomtat, “los quales me han respondido resolutamente que en ninguna manera darán lugar a ser vassallos de nadie, sino que lo quieren ser de la Corona real, y visto esto he embiado allá a Meca, que tiene muchos amigos en bizcondado, para que trabaje con ellos que vengan en ello, y también he induzido a mossén Tragó, que es mucha parte en aquella tierra, y me ha prometido que trabajará mucho en que vengan en esto de la carta de gracia”101. Mentrestant els conflictes continuaven. El 26 de juny de 1540 el senyor d’Enveig va atacar Miquel Cadell Catllar, de la Pedragosa (a tocar de Puigcerdà), i a Miquel Lera de Pont. Els cònsols de la vila van requerir al veguer perquè no deixés entrar “persones criminoses ni de parcelitats, encara que vinguen ab altres officials ni algutzirs o comissaris”. Qui sap si aquest enfrontament tindria alguna cosa a veure amb el recent matrimoni entre Joanot Tragó i Magdalena Castellarnau, com hem vist, o amb la captura que s’acabava de produir del bandoler Fusteret, que Joanot Cadell havia deixat com a cap d’una quadrilla, i que havia estat pres per un comissari enviat a Arsèguel102. A finals d’agost, però, mossèn Meca volia entrar novament a Puigcerdà “mà armada y per forsa, y a fàstig de dits honorables cònsols”, que van tancar els portals per evitar problemes. Quan va proposar als cònsols un agermanent entre la vila i terra de Cerdanya amb els del vescomtat de Castellbò i la Seu, la seva resposta va ser ben significativa: “la vila y consell ni la

101. AGS, Estado K, 1695, doc. 121, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 32. 102. AGS, Estado K, 1695, doc. 130, el marquès de Llombay al Comendador Mayor de León. Editat a MB II, doc. 33. Al setembre Fusteret encara estava pres i pendent de ser castigat; MB VI, doc. 411. L’enfrontament entre els senyors d’Enveig i les quadrilles afins als Cadell va continuar de manera ben cruent, amb tres assassinats l’any 1565 i encara un altre el 1577. Vegeuho a OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Violència i bandolerisme al segle XVI: els assassinats dels Castellarnau d’Enveig a mans dels carolans”. Primeres Jornades d’Estudis de Cerdanya (Puigcerdà, novembre de 2014), en preparació.

233

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

terra no tenen tal necessitat de agermanar-se ab altres universitats per al present”103. A finals de juliol els habitants del vescomtat escrivien al virrei, en resposta a les cartes que havien rebut per part de Martí Joan Meca i de Joanot Tragó. Convocats en Consell General, insistien en la voluntat de ser vassalls del rei i d’eliminar qualsevol possible relació amb Oliver. Sembla que algú es negava a aquesta opció: “e pus ab dit sindicat, lexantnos les rendes sa magestat compliria ab lo que és tengut, e nosaltres alcançaríem pau y tranquilitat, maravella farem de qui pot consellar lo contrari, si ya no són fautors del dit mossèn Oliver, los qualls speren que, no efectuant-se dit sindicat, tornarà regnar dit Oliver e cabarà de destruhir esta pobre terra e los poblats en ella”. No obstant això, insistien “que nosaltres e tots los qui som contents fermar dit sindicat, que és la maior part de la terra, stam y perseveram en posar tots nostres béns y persones nostres y de nostres fills per a que siam restituïts a la real Corona (...) e suplicam charíssimament a sa magestat e a vostra senyoria que, per la culpa de alguns mals confederats e pactats ab dit mossèn Oliver, nosaltres no siam lansats a carnalatge, e nostra honra no sie axí prostrada per terra”. Per altra banda, mostraven la seva poca confiança en les treves: “tots nostres inimichs són servidors y valedors del dit Oliver, per lo consell e favor del qual nos han feta e fan la guerra, de hont tenim per molt diffícil se puguen fer treves que sien prou segures fins a tant, com dit havem, siam incorporats a la real Corona, ultra que és ver que tots los maiors danys nos ha fets Cadell e los seus, sempre és stat sobre tractament de treves y paraules, per hon tenim molta causa de duptar en les treves e seguretat de dit Cadell”104.

103. ACCE, 1534-1541, fol. 368-370, 372v, 374v. 104. AGS, Estado K, 1695, doc. 128, els representants del vescomtat de Castellbò al marquès de Llombay. La carta la signen “los caslans, cònsols e prohòmens de la vila, vall e quarter de Castelbò. Quarters de Organyà, Civís, Stamariu, Tahús, vall de Aguillar e vall de sanct Joan, e de Aravell e Bellestar e Guills e Castellàs.”

234

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

El procés es va allargar fins a finals d’any. El mes d’agost, el Capítol d’Urgell, “habita et obtenta voluntate cesaree maiestate et populatorum in vicecomitatu Castriboni quod intendatur in acquisitionem vicecomitatus predicti”, va elegir comissaris per a tractar sobre aquest assumpte, per anar a Castellbò i on convingués105. El setembre de 1540 el virrei va demanar la presència dels de Castellbò, i esperava la seva arribada per veure què determinaven. A l’octubre, però, van haver de preparar nous poders, perquè els que portaven no eren suficients. Al desembre, finalment, es van enviar les respostes dels síndics de Castellbò a la Cort106. El dia 10, els síndics del vescomtat eren a Perpinyà, on havien portat les respostes a les qüestions que els plantejava el virrei: la seva disposició per a manllevar diners per a la lluïció, la seva voluntat de contribuirhi econòmicament de manera directa, i la seva opinió sobre la possible venda a carta de gràcia a Juan de Zúñiga. La divisió de posicions era clara en les dues primeres qüestions. Els quarters de Castellbò, Organyà i Ciutat i el lloc de Civís hi estaven d’acord, mentre que la vila de Ciutat, la Bastida, Adraén, la vila d’Organyà, el quarter de Tírvia i Rialp i la vall d’Àssua s’hi negaven, en uns casos amb més rotunditat que altres. Tots però, de forma unànime, proclamaven la seva opinió contrària a la venda del vescomtat a Juan de Zúñiga amb fórmules similars, indicant sempre que la seva voluntat era dependre del rei i no de cap altre baró107. El dia 15 el virrei es queixava que per via de justícia no podia actuar per obligar als que es mostraven reacis a signar, i demanava a la Cort com havia d’actuar, perquè “aunque los de Castelbò están muy bien, los otros están muy endurescidos”. El febrer següent, novament, es queixava que “estando los de Castelbò resolutos en no hazer nada si no son todos juntos (...) tengo por muy cierto que no se acabará nada con ellos (...).

105. ACU, Conclusions Capitulars 1493-1569, fol. 122. 106. MB II, doc. 43, 52, 53, 64. A finals d’agost el Consell d’Aragó ja havia proposat al virrei que reunís els carlans del vescomtat per acordar com calia procedir. Vegeu-ho a MB VI, doc. 405. 107. AGS, Estado, llig. 301, doc. 69.

235

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

No sin causa mosén Oliver no podía bivir con ellos, porque son gente de montaña y de la buena ventura, y todo su fin es quedarse sin pagar a nadie, como lo hazen agora, y Meca que les ayuda a esto”108. Sembla que l’hivern, novament, va comportar una temporada d’una certa inactivitat. Arribat el mes d’abril de 1541, els cònsols i prohoms de la vila i quarter de Castellbò van enviar un síndic a parlar amb el virrei. Demanaven realitzar el pagament en quatre o cinc anys, “a fi que los pobles no sien gravats de càrrech insuportable”, sempre que hi participés tot el vescomtat i que “dit vezcomtat sie unit inseparablement a la Corona real de sa magestat e de Aragó, y en açò per privilegi ab totes les clarícies opportunes, solites e degudes”. Igualment, demanaven una remissió general per a tots els implicats en els conflictes, “per repòs de tot lo dit vezcomdat”. Es deixava constància també de les queixes que tenien dels de Tírvia, la Vall Ferrera i Ciutat, “que de cadaldia van subornant e convocant los pobles que no se aderesquen al servey de sa magestat, donant-los entenent ab los de Orgañà que mossèn Oliver té de tornar, e són persones capitosches, aderents y de la voluntat de dit mossèn Oliver, com moltes vegades ho havem vist en obra quant venien en companyia de dit Oliver a posar-nos siti e devorar nostres vides e béns”109. El mes de maig Oliver de Boteller reclamava els diners del dret de lluïció del vescomtat, tal com s’havia acordat a les Corts. Des de Ratisbona, l’Emperador enviava ordres al virrei per solucionar aquest tema, ja que Martí Joan Meca no s’havia preocupat que els diners de les 108. MB II, doc. 64, 73. Ja hem vist en altres ocasions com les actuacions de mossèn Meca era valorada de forma contradictòria per les autoritats. 109. També demanaven permís per encunyar sis-centes lliures de moneda, per reparar les muralles de la vila i per “adobar e reparar la ecclèsia de dita vila de Castellbò, la qual stà de tarrat cuberta, y en temps de les neus y plujes, màxime en lo ivern, per star mal cuberta va a tota rohina, e en peril de enderrocar-se”. AGS, Estado K, 1697, doc. 76, instruccions del síndic del vescomtat de Castellbò per a parlar amb el virrei. El dia 1 de maig el virrei comunicava que “andamos tratando de moderar lo que piden y de acrescentar lo que offrescen”, mentre intentaven convéncer els d’Organyà perquè hi participessin. AGS, Estado, llig. 280, doc. 24, el virrei a Francisco de los Cobos. Editat a MB II, doc. 82.

236

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

rendes passessin a mans d’Oliver, i a més havia consentit que es produïssin excessos, morts i robatoris110. Mentrestant els conflictes continuaven. El 20 de juny de 1541 van ser morts “dejús lo pont d’Arsèguell” mossèn Eroles i alguns de la seva companyia, els quals es deia que havien estat morts per uns tals Butxaca i Pa de Déu111. A principis d’agost les quadrilles de Betesa i Solans van desafiar els habitants de Bolvir. Significativament, dues setmanes abans els cònsols de Puigcerdà havien rebut una carta signada per mossèn Cadell, en la qual els demanava que prenguessin ells la renda de Bolvir “per evitar inconvenients”112. Poc més endavant, el dia 21, Antoni Roca i la seva quadrilla havien provocat diversos morts a Er, Gorguja i Llívia, en la seva fugida cap a França, “cosa molt enormíssima y detestable”113.

110. MB VI, doc. 484. Novament trobem queixes contra mossèn Meca, com hem vist en altres ocasions. 111. ACCE, 1541-1546, fol. 27-28 [aquest volum ha estat consultat només de forma parcial, atès el seu estat de conservació]. Mossèn Eroles era clergue, tal com informava el Consell d’Aragó a l’Emperador el mes d’octubre. MB II, apèndix, doc. 48; MB VI, doc. 566. Vistes les circumstàncies, és temptador identificar-lo amb Bartomeu Eroles, que el 1537 havia estat nomenat procurador pels monjos de Sant Serni de Tavèrnoles en posar l’administració del monestir sota el control de Martí Joan Meca, com hem vist anteriorment. BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir...”, p. 413-418 (doc. 381). 112. ACCE, 1541-1546, fol. 33v, 37v-39v. Ja hem vist anteriorment com Betesa era un personatge que tenia un gran protagonisme en alguns dels fets que relatem. Resultaria interessant intentar conèixer amb més profunditat el seu orígen i la seva implicació en tot el procés. 113. L’endemà va arribar a Puigcerdà l’algutzir Baltasar Comelles, àlies Letó, per a perseguir els culpables. El dia 25 s’informava al consolat de la persecució que s’havia produït a la muntanya, i de la notícia que mossèn Roca es diriga cap a Lanós. El 5 de setembre es va rebre la carta del virrei agraïnt als cònsols la seva implicació en la persecució. Els cònsols van acordar respondre, entre altres, demanant “que no permeta que comissaris entren en aquesta terra, vists los desordes han causats moltes voltes ab lurs companyes de delats”. ACCE, 1541-1546, fol. 44-46, 49v-50. Sobre Antoni Roca vegeu una biografia que, tot i no recollir aquest fets, ens permet entendre la complexitat i l’evolució del personatge: CASALS, Àngel: Antoni Roca, el capellà bandoler. L’home que va escandalitzar la Catalunya del segle XVI. Badalona: Pòrtic, 2011. El 18 d’agost el virrei havia informat d’un enfrontament a l’Empordà amb la quadrilla d’Antoni Roca que li havia provocat algunes baixes, i que deuria ser la causa de la seva fugida. Vegeu-ho a l’obra citada, p. 44. Encara el 16 de setembre es rebien avisos sobre el perill que Antoni Roca podria causar de nou. ACCE, 1541-1546, fol. 51v. Altres notícies posteriors sobre Antoni Roca a Cerdanya a GALCERAN VIGUÉ, Salvador: Dietari de la fidelíssima vila de Puigcerdà. Barcelona: Fundació

237

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

El procés per a la signatura de treves, però, s’anava consolidant. El 8 de setembre de 1541, Joan Santmartí, estudiant de la Seu resident a València, va fer poders a favor de Mateu Gelonch per a firmar treva amb Joan Cadell d’Arsèguel i els seus valedors114. El mateix setembre, pel mal govern del vescomtat de Castellbò i del monestir de Sant Serni que exercia el segrestador Meca, se li va retirar el segrest, que va ser atorgat a mossèn Vallseca, proper als Tragó. Alguns del vescomtat no hi estaven d’acord, però el virrei no trobava cap persona millor per ocupar aquest lloc115. A la Seu, mentrestant, acordaven enviar missatgers al virrei “per repòs de aquesta ciutat e terra”116. La situació continuava alterada: el 4 de novembre el veguer de Cerdanya demanava l’ajuda del sometent de Puigcerdà perquè tenia alguns bandolers assetjats al castell de Prullans117. A finals de mes Oliver de Boteller escrivia a la Cort queixant-se de l’endarreriment en la solució del vescomtat, i donant les culpes de la situació a “quatro hombres que le tienen usurpado” i que no obeeixen al virrei, i també “a que los Tragones, con los delados y gascones que ahí tienen, se lo comen todo”118. En aquest context, el 23 de desembre arribaven 200 soldats a Puigcerdà per ordre del Capità General dels Comtats119. Salvador Vives Casajuana, 1977, p. 40. 114. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p- 91-92. 115. AGS, Estado, llig. 280, docs. 16 i 115, el virrei a Francisco de los Cobos. Editats a MB II, doc. 102 i 106. Sembla que des del vescomtat no es va veure amb bons ulls el cessament de mossèn Meca; MB VI, doc. 566. El febrer següent mossèn Meca es dirigia a la Cort defensant la seva actuació al vescomtat; MB VI, doc. 634. 116. ACAU, 1513-1578, fol. 349. Suposem que deurien enviar-se també representants de la Ciutat al bisbe, ja que la comptabilitat d’aquest any recull les despeses per “la anada del senyor”. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 219, 220. 117. ACCE, 1541-1546, fol. 58v-59. En aquest context, a la comptabilitat de la Seu trobem despeses en concepte de pergamins per als tabals, pel trasllat de dues peces d’artilleria a Oliana i per una soga que es va perdre amb els soldats, que no sabem exactament a quins fets concrets atribuir. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 226. Prullans era baronia de la família Descatllar, parents també dels Cadell. Vegeu-ho a LAZERME, Philippe: op. cit., vol I, p. 217; vol. II, p. 31-32; LE BOURGEOIS, Philippe: op. cit., sense paginar. 118. MB VI, doc. 584. 119. ACCE, 1541-1546, fol. 64. Potser aquesta arribada de soldats té alguna cosa a veure amb

238

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

Poc després, el febrer de 1542 es va dictar sentència contra Oliver de Boteller, “delatum et inculpatum de tyrannide et de aliis criminibus”, i va ser desterrat del Principat per deu anys120. Mentrestant continuaven els problemes a la frontera, on s’estaven passant il·legalment cavalls cap a França, una situació que esdevindria un veritable problema121. Així, a primers de març es tenia notícia per part de l’alcaid de Puigcerdà que s’havien passat quatre cavalls “guiándolos un mosèn Cadell, vandolero, con más de XXX [30] hombres”, i que també se n’havien passat vuit més guiats per “otro vandolero (...), por mandado del Jaymot Alemán (...). Mientra [sic] estos vandoleros andubieren también acompañados con tanta parte de gascones muy contínuamente podrán pasar caballos en Françia por las montañas adonde ellos andan”122. A final de mes es comunicava que “agora se trata entre ellos una tregua en la montaña, que sería muy importante; y si viniere a conclusión será muy gran beneficio de la tierra”123. Mentrestant, la vida quotidiana continuava: la Ciutat i el Capítol d’Urgell contractaven l’arranjament del camí des del portal de la Seu fins

els fets que havien passat a Puigcerdà uns mesos abans, amb la presència de gascons, que no coneixem, pels quals a l’octubre es demanava un càstig exemplar al virrei. MB VI, doc. 561. 120. MB II, doc. 141 i 142. Oliver, però, va complir la sentència ben a prop, com a alcaid de Peníscola. CASALS, Àngel: L’Emperador i els catalans..., p. 407. BUYREU JUAN, Jordi: Institucions i conflictes a la Catalunya moderna. Entre el greuge i la pragmàtica (1542-1564). Barcelona: Rafael Dalmau, 2005, p. 261-262. 121. Els cavalls eren una veritable arma de guerra, i per aquest motiu les autoritats perseguien especialment el seu comerç fraudulent, que era una activitat altament lucrativa. Vegeu, per entendre la importància del contraban de cavalls en el context dels fluxos comercials transpirinencs, POUJADE, Patrice: “La frontera pirinenca i el comerç a l’època moderna”. Manuscrits, 26 (2008), p. 79-91. 122. AGS, Estado K, 1697, doc. 55, Juan de Acuña a l’Emperador. Juan de Acuña era el Capità General dels Comtats, que va substituir a Francesc de Beaumont. Vegeu-ho a CASALS, Àngel: “Instituciones catalanas y presencia militar”, dins CASTELLANO CASTELLANO, Juan Luis; SÁNCHEZ-MONTES GONZÁLEZ, Francisco (coord.): Carlos V. Europeísmo y universalidad [Congreso Internacional. Granada, mayo de 2000], vol 3, 2001, p. 129. Vegeu la carta on s’informa del seu nomenament al virrei de Catalunya, el febrer de 1541, a MB VI, doc. 468. 123. MB II, doc. 156, el marquès de Llombay a l’Emperador. En la mateixa carta s’acusava mossèn Meca d’afavorir les activitats del bandoler Antoni Roca.

239

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

al pont d’Oliana124, i es reforçaven els portals de Tredós i de Cerdanya125. L’abril de 1542 el virrei proposava, entre els temes a tractar a les properes Corts, oferir recompenses per a la captura de bandolers, i especificava que caldria pregonar “algunas promesas de nuevo, porque los de Castelbò dizen que darán a quien tomare a Cadell”. Al mateix temps, però, especificava que “las treguas de la montaña están casi conçertadas; si la conclusión dellas se hiziesse en Monçón sería muy saludable”126. El 23 d’aquell mateix mes, però, un comissari es trobava al castell d’Enveig assetjat per un conjunt de gent, que aparentment també estava comandada per un comissari. Entre ells hi havia el comissari Rollan de Sant Joan de les Abadesses i el comissari Boter. Al mateix moment es demanava a mossèn Catllar de Prullans que procurés evitar els avalots a la vila i a la terra de Cerdanya127. Poc després, al maig, es van signar treves entre els arnaus i els ribons, un conflicte que afectava especialment les valls de la Bastida i de la Vansa128. El mes de juliol, encara, l’esposa del vescomte Oliver enviava homes armats per fer front als culpables d’un assassinat que s’havia produït per part d’alguns de Tírvia129, i al mes d’agost la Seu escrivia al bisbe demanant ajuda per a la seva defensa130. Les Corts de Montsó de 1542 van aprovar una colla de disposicions per fer front als problemes que causava el 124. ACU, Contractes, capsa 34. 125. Despeses de ferrers, fusters i picapedrers, a més d’altres despeses generals per la guerra, a ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 233, 235, 236, 239, 240v. 126. MB VI, doc. 660. 127. ACCE, 1541-1546, fol. 97v-98, 100. En el context d’aquest nou enfrontament entre els Cadell i els senyors d’Enveig, significativament, es parla de mossèn Catllar de Prullans, parent també dels Cadell, com hem vist. 128. ACU, Documents notarials diversos, capsa 37. Ja el 1508 trobem a arnaus i ribons comprant el dret de pastura de l’obaga de la Vansa a les universitats de la vall. ACU, Contractes, capsa 34. 129. DE RIQUER, Martí: Quinze generacions d’una família catalana. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 139-140. 130. A finals de mes el bisbe responia des de Montsó, on es trobava a les Corts, exposant la seva poca confiança en la capacitat de defensa en cas que el rei de França volgués entrar amb les seves tropes per la Cerdanya. ACU, Correspondència rebuda, 1542, capsa 2.

240

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

bandolerisme, que durant aquells anys havia augmentat d’una forma preocupant131. Sembla que passades les Corts es va viure una nova temporada de tranquil·litat. El febrer de 1543, tot i que a la Seu es feien obres a les muralles i es reforçaven els portals, s’especificava que hi havia hagut en temps passat “bandolés, delats e mals hòmens”132. A Puigcerdà, mentrestant, davant les amenaces d’invasió pel Conflent i la Cerdanya, es donaven ordres perquè les tres banderes d’alemanys que hi havia s’acostessin a Perpinyà133. Les treves del vescomtat i la incorporació definitiva al Reial Patrimoni (1543-1548) Aquell mes de juliol arribava com a nou virrei de Catalunya el marquès d’Aguilar, rellevant en el càrrec Francesc de Borja134. El dia 21 es comunicava que “el marqués ha entrado con buen pie, qu·este miércoles pasado hizo sentençiar quatorze delados de los famosos y malos d’esta tierra, que ha seido buena justíçia para sosiego d’ella y contentamiento de la gente, que en paz desea bibir”135. En aquell moment el procés de pacificació de Castellbò ja devia estar prou avançat, ja que es documenta una primera “paraula i seguretat” entre els del vescomtat i els partidaris dels Cadell136.

131. BUYREU JUAN, Jordi: op. cit., p. 133-134. 132. ACAU, 1513-1578, fol. 365v. El mateix any, a la Seu, es documenten despeses per arreglar l’artilleria i fabricar pólvora. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 244. 133. MB VI, doc. 745. 134. REGLÀ, Joan: Els Virreis..., p. 77-78. 135. AGS, Estado, llig. 288, doc. 37, don Enrique de Toledo al Príncep. 136. MADURELL I MARIMON, Josep Maria: “La firma de treves...”. Vegeu-ne dos exemplars més, amb algunes lleugeres modificacions, a ACU, Documents notarials diversos, capsa 37, i a ACU, Contractes, capsa 33.

241

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

Sembla que els acords estaven presos, i que finalment unes treves àmplies aconseguirien acabar amb el conflicte137. El procediment, però, molt escrupolós per tal d’assegurar totes les garanties legals necessàries, es va allargar encara durant una bona temporada. Els sindicats dels representants dels diferents territoris del vescomtat s’anaven succeint. El 6 de novembre se signava el sindicat dels de la Bastida i el 13 el de la Vall Ferrera. El 19, Guerau de Castellarnau (carlà de Civís i Aós, senyor del castell de la Bastida), Francesc de Castellarnau, senyor d’Enveig, Simó de Planissoles, de la Seu i Joanot de la Roca àlias Tragó, senyor del castell de Bellestar, donzells, atorgaven poders pel mateix motiu a Joanot de la Roca àlias Tragó i Onofre Tragó, de Castellbò, i a Perot de Castellarnau, donzell de la Seu138. Al cap de poc, el 14 de gener de 1544, trobem una súplica de Joanot Cadell i altres adherits, relacionada amb el capítol vuitè de la concòrdia signada per ells amb Joanot Tragó i altres del vescomtat, que incorpora unes llistes d’involucrats en les dues parts del conflicte, amb una enorme dispersió geogràfica, des de Tortosa fins a Andorra, i des del Ripollès fins a la Ribagorça passant pel Vallès, el Penedès i Osona, amb una especial concentració a la Cerdanya, l’Urgellet i el Pallars139. L’endemà trobem la llicència del lloctinent i capità general, en presència del bisbe de Barcelona i canceller, el regent micer Pere Arnau Gort, micer Francesc de Vallseca i micer Francesc Castelló, advocat fiscal, per a prendre les disposicions necessàries per a les treves140. El 30 d’aquell mes el mateix Joan de Cardona, bisbe de Barcelona, escrivia als de Castellbò sobre com

137. Vegeu un model amb especificacions sobre com haurien de ser les treves, amb especial èmfasi a les qüestions de les famílies Lordat, Cadell i Tragó (a banda d’altres conflictes menors) a ACU, Correspondència rebuda, “Cartells de desafiament, persecució de bandolers, germandats pactades, 1528-1582”, capsa 2, “treslat de les capitulasions de la tera ab mossèn Cadell”. 138. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 92. Al llarg del text hem anat trobant la pràctica totalitat d’aquests personatges en diferents moments. 139. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 92-93, 104-106. 140. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 93, 104.

242

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

calia fer les procures per a signar treves: “ja pense que sabeu los treballs y fatigues que yo, ensemps ab altres, he pres per concertar la treva que s’és feta entre vosaltres y mossèn Jonot Cadell, lo que tinch per ben empleat, pus és en tan gran bé, tranquilitat y repòs de tota aquexa terra”141. El dia 5 de febrer s’escrivia des de Barcelona donant instruccions sobre com s’havien de prendre els sindicats que faltaven per a la signatura de treves. Entre altres, s’especificava la llicència del lloctinent i capità general per incloure a les treves algunes persones que havien estat publicades com a gitats de pau i treva i enemics de sa magestat. Durant aquell mes es van succeir les reunions en diferents pobles per tal d’elegir representants142. El 7 de març es va signar el sindicat dels d’Organyà, mentre que els de Coll de Nargó ja l’havien signat el 26 de febrer143. Encara durant el març continuaven signant-se les escriptures de poders als representants144. Finalment, sembla que el 12 de maig de 1544 es van signar les treves i es va demanar l’expedició de salconduïts per alguns dels integrants de les parcialitats. A partir d’aquell moment encara es van anar produint adhesions a les treves145. Després d’anys de conflictes, les coses anaven tornant al seu lloc. El 17 de setembre de 1544, davant l’amenaça d’una incursió francesa, des de Puigcerdà s’escrivia “al reverendíssim senyor bisbe, al reverent Capítol de Urgell y als cònsols de la Seu, a mossèn Jonot Cadel de Arsèguell, a don Miquell de Vilanova146 y als altres circunvehyns, que

141. ACU, Correspondència rebuda, 1544, carta de Joan de Cardona als cònsols i prohoms de Castellbò i vall de Castellbò. 142. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 93-94. 143. ACU, Correspondència rebuda, 1544, carta de Joan Bertomeu Coll i carta d’Antoni Soler, àlies Gauzió. 144. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 94-95. 145. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 95-96, 107-108. 146. Miquel de Vilanova, fill del senyor de Molig i Croanques, s’acabava de casar amb la filla de Joanot de la Roca, àlias Tragó, senyor dels castells de Bellestar i de la Roca de Víllec (vegeu un capbreu de la senyoria del castell de la Roca l’any 1547 a ACCE, Cúries senyorials laiques. Vegeu-ne una còpia a ACAU, Causa Pia de Lluís de Sabater). Vegeu els capítols matrimonials

243

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

los plàcia venir a donar-nos tot aquel favor y ajuda necessaris, segons cumple al servey de sa magestat, ab tota aquella gent que puguen”, sense cap menció als enfrontamens que s’havien produït fins aquell moment147. Les autoritats, però, encara estaven pendents de la situació, i el mes d’octubre insistien en la necessitat de tancar definitivament el tema: “La effectuación y cumplimiento de lo que su magestad dexó mandado en lo del vizcondado de Castelbò no podemos dexar de encargárosla y encomendárosla muy encarescidamente, porque es una cosa que su magestad tiene muy a pechos y dessea que se acabe, y assý me sa [sic] encarga y manda todas las vezes que me scrive, y pues veys el serviçio

de Miquel de Vilanova amb Anna Magdalena, filla de Joanot de la Roca, a ACU, Documents notarials diversos, capsa 37. Joan de Tragó, olim de Roca, havia estat ennoblit el 1528. MORALES ROCA, Francisco José: Armoria catalana..., p. 297-298; MORALES ROCA, Francisco José: Apuntes genealógicos de la casa de Tragó, señores de Tragó de Noguera. Barcelona, 2001, sense paginar [exemplar consultat a la biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona]. Posteriorment, Miquel de Vilanova apareix documentat com a senyor del castell de Bellestar i veguer i governador del vescomtat de Castellbò en unes ordinacions de “bones, suficients e bastants pazeries e germandat entre les terres e senyories de tot lo bisbat de Urgell e del dit vescomdat de Castelbò”, sense data. ACU, Correspondència rebuda, “Cartells de desafiament, persecució de bandolers, germandats pactades, 1528-1582”, capsa 2. Ja hem vist com un mossèn Vilanova enviava informació sobre el pagament que havien de realitzar els habitants del vescomtat el desembre de 1539; hem de suposar que es refereix a Miquel de Vilanova. Una altra filla de Joanot de la Roca, Lucrècia, havia fet capítols matrimonials l’any 1518 amb Joanot Cadell, fill d’un altre Joanot Cadell, senyor d’Arànser. No l’hem de confondre amb Joanot Cadell, fill de Miquel Cadell, senyor d’Arsèguel i Vilanova de Banat i de Dionisa de Lordat, que el 1529 feia capítols amb Joana de Riambau, de la Pobla de Lillet. Vegeu-ne els capítols, respectivament, a ACU, Documents notarials diversos, capsa 37; i a ACU, Correspondència rebuda, “Cartells de desafiament, persecució de bandolers, germandats pactades, 1528-1582”, capsa 2. Suposem que el patrimoni d’aquests dos senyors deuria unificar-se, ja que l’any 1545, se cita Joan Cadell com a senyor d’Arsèguel i Arànser als capítols matrimonials de la seva filla (Vilanova de Banat es vendria al Capítol d’Urgell en aquell moment, com també veurem); LAZERME, Philippe: op. cit., vol I, p. 218. Miquel de Vilanova va enviudar i va casar-se novament, el 1560, amb Gerònima de Castellarnau i de Peguera, germana del senyor de la Bastida de Ponts. MORALES ROCA, Francisco José: Genealogía de la casa de Castellarnau. Barcelona, 2000, p. 16 [exemplar consultat a la biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona]. 147. ACCE, 1541-1546, fol. 270.

244

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

que en ello reçibe, no devéys descuydar en hazella cumplir”148. Segurament, la confiscació dels béns de Joan Cadell li va provocar greus problemes econòmics. El desembre de 1544 demanava agilitzar els tràmits per aixecar el segrest dels seus béns149, però entre 1544 i 1545 va haver de vendre el lloc de Vilanova de Banat al Capítol d’Urgell150. Les mesures de defensa continuaven, però sembla que més enfocades a una possible invasió francesa que no pas a la inestabilitat generada pels bàndols151. El mes de juliol de 1545, qui sap si com una forma de segellar les treves que s’havien signat, es va produir el casament entre Guiomar Cadell, filla de Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel i Arànser, i el mercader Joan Guilla, de la Seu, involucrat en la parcialitat dels del vescomtat152. L’ambient devia ja ser diferent, tal com informa el virrei el novembre d’aquell any: “assí mismo, ha havido en Urgel otra qüestión entre otros dos cavalleros, por donde se comiença a rebolver aquella parte. También se les firmarán treguas; créese que los parientes de la una parte y otra lo querrán atajar, porque, a la verdad, la gente está cansada de vandolear (...).153” Encara posteriorment intuïm algunes accions derivades de l’enfrontament que s’havia produït durant aquells anys al vescomtat. Així, el 1548 l’abat de Sant Serni de Tavèrnoles, Tomàs Costa, canonge de Tortosa i involucrat en les bandositats d’aquella ciutat154, reclamava 148. AGS, Estado, llig. 291, doc. 61, el príncep al marquès d’Aguilar. 149. MADURELL Y MARIMON, José María: “Las treguas...”, p. 96-97, 108. 150. OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Els Cadell en crisi. Problemes econòmics d’una família de bandolers als segles XVI i XVII”. Sisenes Trobades Culturals Pirinenques. Les crisis al Pirineu: passat, present i futur. Andorra la Vella – Girona – Tremp, 2010, p. 30-31. 151. L’abril de 1545, per exemple, el Consolat de la Seu va comprar 139 lliures de coure per fer una bombarda. ACAU, Llibre Racional de 1529 a 1552, fol. 255. 152. LAZERME, Philippe: op. cit., vol I, p. 218. 153. AGS, Estado K, 1705, doc. 195, el marquès d’Aguilar al príncep. 154. Els Costa, per exemple, estaven enfrontats amb un fill de Lluís Oliver de Boteller. MUÑOZ I SEBASTIÀ, Joan-Hilari: “Un cas de bandositat eclesiàstica a la Tortosa del Renaixement: el pla de segrest del bisbe Ferran de Loaces pel canonge Tomàs Costa l’any 1557”. Recerca, 13 (2009), p. 249. Seria interessant intentar aclarir si el nomenament de Tomàs Costa com a abat de Sant Serni pot tenir alguna cosa a veure amb l’enfrontament entre la seva família i la d’Oliver de Boteller, a Tortosa.

245

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

que Martí Joan Meca i Miquel de Vilanova (com hereu dels béns i hisenda del difunt Joanot Tragó155) que havien estat segrestadors del monestir, li retornessin els fruits que havien cobrat d’aquesta abadia156. Aquest any 1548, d’alguna manera, marca un canvi d’etapa ben evident. Finalment, el 24 de novembre d’aquest any, Oliver de Boteller va rebre les 18.600 lliures que lluïen el censal. Amb aquest pagament el vescomtat s’integrava definitivament dins del Reial Patrimoni157. Per altra banda, la mort de Joanot Cadell, que s’havia produït abans de l’abril de 1546, i que havia deixat els seus fills sota la responsabilitat de la seva vídua, també representa un canvi prou significatiu amb la situació que s’havia viscut fins aquell moment158.

155. Com hem vist, Miquel de Vilanova s’havia casat amb Anna Magdalena, filla de Joanot de la Roca, àlies Tragó. Vegeu-ne els capítols matrimonials a ACU, documents notarials diversos, capsa 37. 156. AGS, Estado, llig. 303, doc. 84 i 93. Sobre l’abat Tomàs Costa vegeu MUÑOZ I SEBASTIÀ, Joan-Hilari: op cit., p. 237-364. En alguns estudis s’ha publicat que l’abadiat de Sant Serni estava vacant durant aquests anys i que Tomàs Costa no assoliria aquest càrrec fins cap a 1560. Vegeu-ho a NOGUÉS I TORRE, Josep M.: Els benedictins a Tavèrnoles-Anserall. Lleida: Pagès, 2011, p. 120-121, 254; BARAUT, Cebrià: “Diplomatari del monestir...”, p. 327. En tot cas, tenim notícia que l’abadiat encara estava vacant l’agost de 1539, com hem vist; MB VI, doc. 254. Tomàs Costa va ser enterrat a la catedral de Tortosa. A la seva làpida encara avui hi figura, entre altres, el seu càrrec com a “abbas Sancti Saturnini de Tavernolis”. No deu ser casual que l’any 1554 s’escrivís al bisbe d’Urgell informant que al monestir de Sant Serni hi havia “algunos monjes franceses y otros que no viven en la regular disciplina, con grande offensa de Dios, y que en el dicho monasterio acogen bandoleros, delados y otras maneras de gentes que passan cavallos en Fransia”. AGS, Estado, llig. 315, doc. 649. 157. MIRET I SANS, Joaquim: op. cit., p. 338. A partir d’aquest moment trobem la comptabilitat del vescomtat dins la documentació produïda pel Mestre Racional, conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. 158. Vegeu l’inventari dels béns (certament ben escassos) del difunt Joan Cadell, fet a instància de la seva vídua el 19 d’abril de 1546 al castell d’Arsèguel, a ACU, Correspondència rebuda, “Cartells de desafiament, persecució de bandolers, germandats pactades, 1528-1582”, capsa 2. El 1548 es va capbrevar el terme d’Arsèguel, on hi figura Joana, vídua del difunt Joan Cadell, senyor d’Arsèguel i Arànser, com a tutora i curadora dels seus fills. ACCE, Senyoria de Cadell, Capbreu d’Arsèguel de l’any 1548. El 1553 ja figura com a senyor d’Arsèguel un dels seus fills, “mossèn Miquelot Cadel”; PEYTAVÍ DEIXONA, Joan: Catalans i occitans a la Catalunya moderna: comtats de Rosselló i Cerdanya, s. XVI-XVII. Barcelona: Rafael Dalmau, 2005, vol. I, p. 294.

246

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

El 1549, tot i que la lluïció del censal ja s’havia executat, encara faltava confirmar la participació d’alguns llocs del vescomtat: “són jent los del bescondat molt feta ha son pler, però ara lo marqués de Aguillar ha posat allí procurador don Miquel de Villanova; yo pens que farà justíçia”.159 Encara el 1551, quan Oliver mantenia les rendes de la vall d’Àssua, l’emperador escrivia a la reina Maria: “sabéys quanto importa a la pacifficación de Cathaluña desarraygar del todo a mossèn Oliver del vizcondado de Castelbò, a fin que no haya más occasión de suscitarle las passiones y desassossiegos passados”160. Tot i que les treves van generar uns anys d’una certa calma, els conflictes entre els Cadell i algunes famílies amb les quals s’havien enfrontat durant les guerres del vescomtat de Castellbò perdurarien encara durant dècades, i els assassinats de

La vila de Castellbò, capital del vescomtat que va convertir-se en una de les principals preocupacions de les autoritats durant aquest període. Foto: Lluís Obiols Perearnau

159. AGS, Estado, llig. 304, doc. 76 i 80. 160. AGS, Estado, llig. 305, doc. 2, l’Emperador a la reina Maria d’Àustria.

247

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

membres d’aquests llinatges i de governadors del vescomtat a mans dels Cadell i dels seus partidaris encara serien habituals fins entrat el segle XVII161. Tot i que en alguns casos no podem acabar d’aclarir l’origen concret de l’enfrontament, sembla molt clar que els conflictes generats al voltant del vescomtat durant aquests anys van marcar d’una manera absoluta el desenvolupament posterior de les bandositats familiars a l’Urgellet i els seus territoris propers. Conclusions No podem entendre els assumptes locals sense tenir una visió més àmplia, especialment a nivell territorial. En aquest cas, hem vist l’enorme extensió de les bandositats implicades en les lluites del vescomtat, i també la influència del comtat de Foix en els problemes generats a Castellbò. La relació amb Foix i els contactes sovintejats de quadrilles de bandolers cap a aquest territori, malgrat el que de vegades s’ha defensat, no s’han d’interpretar com un posicionament polític ni ideològic. En tot cas ens demostren l’enorme permeabilitat de la frontera encara en aquell moment, quan tot just, com hem vist, l’autoritat reial intentava començar a prendre el control d’aquesta zona que progressivament s’aniria blindant162. És ben significatiu que tot just després de la incorporació del Regne de Navarra a la Corona s’acordés el gran tractat del Plan d’Arrem, que ens mostra l’autonomia de les comunitats locals respecte als interessos que pogués tenir una cort allunyada i amb unes prioritats ben diferents163.

161. OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Relacions entre el comtat...”, p. 122. 162. Sobre aquest assumpte vegeu, per exemple, BOURRET, Christian: Les Pyrénées centrales du IXe au XIXe siècle. La formation progressive d’une frontière. Aspet: Pyrégraph, 1995. 163. Vegeu una visió actualitzada dels tractats de lligues i passeries, amb una menció especial al tractat del Plan d’Arrem, a POUJADE, Patrice: Le Voisin et le Migrant. Hommes et circulations dans les Pyrénées modernes (XVIe-XIXe siècle). Rennes: Presses Universitaires de Rennes, 2011, p. 99-122. Encara més endavant, el 1543 per exemple, malgrat la guerra amb França, Cerdanya i Capcir comerciaven lliurement amb el comtat de Foix i el Donasà. GALCERAN VIGUÉ,

248

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

Aquest xoc d’interessos es materialitza en les diferents voluntats dels implicats en el conflicte: el monarca intenta recuperar el control del vescomtat per tal d’assegurar una frontera delicada i, alhora, per enfortir el seu poder al Principat; Oliver de Boteller, al marge d’altres interessos que en el moment actual de la recerca potser no coneixem, és un element desestabilitzador que procura extreure el màxim benefici del vescomtat, potser per tal de rendibilitzar la inversió que hi havia realitzat en el censal de 1528; mentre que les diferents institucions, llinatges i comunitats locals, malden per fer valdre els seus propis interessos i els seus usos i costums. Aquestes diferències de criteri són, segurament, les que en el fons generen els conflictes i les que els perpetuen al llarg de generacions. Potser els enfrontaments i antagonismes personals i familiars no són més que la materialització visible d’aquests problemes estructurals més profunds. Sens dubte molts detalls se’ns escapen encara, i caldria aprofundir en la investigació de molts aspectes per entendre concretament qui actua, com i per què en cada cas. Al llarg del text ha quedat ben clar com les relacions de parentiu entre diferents llinatges familiars condicionen les actuacions delictives d’una forma molt clara164. Quina és la relació entre els Tragó de Castellbò i algunes famílies o càrrecs del comtat de Foix abans de 1512? Quin és el seu posicionament en el moment d’incorporació del regne de Navarra i del vescomtat de Castellbò a la Corona? I com això té repercussió en la conflictivitat del vescomtat quan hi apareix Lluís Oliver de Boteller, “origen, al seu torn, de renovades bandositats”165? Quins interessos es tenen des de Foix per a continuar intervenint al vescomtat de Castellbò? Són interessos territorials166? Són

Salvador: op. cit., p. 40. 164. Ja hem vist especialment el cas de la família Cadell, però queda clar que seria necessari un estudi aprofundit de les relacions familiars dels Tragó, dels Castellarnau o dels Lordat, entre altres. 165. TORRES, Xavier: op. cit., p. 64. 166. OBIOLS PEREARNAU, Lluís: “Relacions entre el comtat...”, p. 122-125.

249

INTERPONTES III

Lluís Obiols Perearnau

“reclamacions, a mà armada, de quèsties i tributs endarrerits”167? Sembla imprescindible recular en el temps per tal d’aclarir vincles i interessos que tot just s’intueixen en la documentació d’aquest moment, i que segurament resultarien clau per entendre el desenvolupament dels fets. En aquest sentit, l’estudi del desenvolupament de la guerra civil del segle XV, i dels conflictes entorn a la incorporació del comtat de Pallars a la Corona semblen imprescindibles per poder entendre aspectes posteriors, sense oblidar processos complexos com el de la restitució dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la Corona d’Aragó, ben poc estudiats pel que fa a les seves implicacions locals168. Segurament l’anàlisi d’Eva Serra és la que millor ens permet entendre la complexitat d’aquest moment, des d’una òptica local però també des d’una òptica de les institucions de govern, no necessàriament coincidents: “la vicenda del viscontado di Castellbò non può essere analizzata con i soli parametri della contrapposizione tra signori e vassalli, ma deve invece essere vista nel contesto della formazione delle frontiere delle nuove monarchie, e probabilmente la divisione tra vassalli era legata alle conseguenze che queste nuove frontiere potevano provocare nella vita socio-economica di certe regioni. Como nel caso di Ribagorça, i vassalli dell’alta montagna del viscontato di Castellbò erano schierati dalla 167. SALES, Núria: “«Bandoliers espaignols» i guerres de religió franceses”. De Tuïr a Catarroja. Estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (segles XV-XVII). Catarroja-Barcelona: Afers, 2002, p. 158. 168. Fins i tot potser caldria anar més endarrere per entendre qüestions com l’oposició “eterna” entre el vescomtat de Castellbò i la Ciutat d’Urgell a partir de les revoltes nobiliàries contra els bisbes d’Urgell al segle XII, el moment més destacat de les quals va ser el saqueig de les obres de la catedral de Santa Maria l’any 1195-1196 per part dels comtes de Foix (que posteriorment esdevindrien vescomtes de Castellbò). Les connotacions d’aquesta oposició van ser múltiples, variades i perdurables al llarg del temps. El suport dels vescomtes de Castellbò a les doctrines càtares o, fins i tot, l’acord sobre la jurisdicció d’Andorra que representa la signatura del pariatge de cosenyoria entre els comtes de Foix i els bisbes d’Urgell (origen en últim terme de l’actual coprincipat), són en bona part conseqüència d’aquesta confrontació. Vegeu-ho a GASCÓN CHOPO, Carles: La catedral saquejada. El comte de Foix i la invasió del bisbat d’Urgell a la fi del segle XII. La Seu d’Urgell: Salòria, 2015.

250

Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial

2014

parte del barone e quindi erano probabilmente favorevoli a mantenere la vecchie frontiere più permeabili o a garantirsi una maggiore mobilità economica (...). In definitiva, la vicenda di Castellbò si presta a una doppia lettura: può essere letta in chiave feudale o vassallatica, oppure in chiave militare internazionale (di frontiera). Però, a seconda dell’ottica che scegliamo, gli scontri possono essere interpretati come conflitti di “bandolerismo” signorile oppure in termini militari nel processo di costruzione di una nuova frontiera”169.

169. SERRA I PUIG, Eva: op. cit., p. 153-154.

251