Carlos Poll, la novel·la del bandoler de l\'Argilaga (Treball inèdit)

EL POLL DE L’ARGILAGA

Als meus pares, Altafulla 2011

2

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

ÍNDEX 1. La testa embalsamada del lladre 2. Caçant serps 3. La fugida 4. Els monjos blancs 5. El convent de les túniques brunes 6. Les terres de la doble creu 7. La cicatriu 8. Anys de coneixement 9. Vots d’obediència 10. Un cas difícil 11. Solitud 12. El gran senglar 13. Fantasmes 14. Nova vida 15. La marca 16. Nit 17. El retorn a casa 18. La matança del porc 19. Gel 20.L’Argilaga 21. El Mas Moragues 22. Instrucció 23. Recerca i captura 24. Escacs 25. El duel 26. Occitans 27. Continua la partida 28. Herbes medicinals 29. Separació 30. La presó 31. La mort de l’anglès 32. El sacrifici 33. Retrobament

3

1. La testa embalsamada del lladre. 1703 Púlpit privilegiat des del que veure a diari l’espectacle de soldats, monjos, sacerdots, pagesos, comerciants, oficials, ciutadans, viatgers, dames i vagabunds que creuen el portal com a formigues mogudes per les seves obligacions diàries;talaia que dona la benvinguda als nouvinguts per lluitar contra la candidatura del monarca francès; capitell macabre de mirada perduda que recorda els actes vandàlics del bandoler;guardià silenciós que adverteix als ciutadans del que podria passar amb els seus caps si alteren l’ordre social. Gairebé dos mil anys abans,els descendents de Luperca ja havien penjat els caps dels seus enemics en aquestes muralles i devien fer la mateixa pudor de sang, mort i orins que la que desprèn ara la testa embalsamada del lladre. Els administradors de justícia de la ciutat van ficar una placa sota la gàbia en la que es podia llegir: Carles Poll, per haver comès diferents crims, latrocinis i homicidis.Finalment va ser pres i executat per la justícia. Només algunes aus de mal auguri paren al costat de la gàbia i omplen d’excrements el seu interior. Tot sovint passa l’il·lustre jutge que l’ha sentenciat i el bandoler li dedica una escopinada a la calba notarial. Si encara li haguessin quedat els baixos, també li hagués dedicat les vistes de les seves rosades natges però ves a saber on han anat a parar. Algú li ha comentat que va veure part del seu cul clavat en una estaca a les afores de la vil·la. Després de creuar el portal el jutge s’eixuga el clatell amb un mocador i aixecant el puny cap a l’aire amenaçaen tornar-lo a decapitar i desmembrar. –Al menys no tindrà que tornar a passar pel mateix Se’n mofa el taverner. A en Carles li hagués agradat recuperar el seu cos. Ajuntar-ne de nou les cames, els braços, el tòrax i el cap; cosir-los i poder tornar a visitar a la veïna, a qui més d’un sacerdot i part de la ciutat visiten abans d’assistir als oficis de la Seu. Hi haun cuirater molt bo a l’altre costat de la ciutat que treballa molt bé el cuir i fa aquests encàrrecs a preus molt barats. El Poll va 4

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

decidir prendre-s’ho amb filosofia ja que sabia que baixar d’allí dalt no seria qüestió de poc temps. Havia sentit a dir que els condemnats hi podien estar dotze anys penjats d’aquelles gàbies. Un cop el traiéssin de la gàbia ja s’encarregaria de buscar la resta del seu cos. Sovint pensa en la valentia d’aquella mítica deessa del Nil que va reunir de nou els membres del seu germà per tornar-lo a la vida. -T’estàs tornant un dandi! - Li diuen tot sovint els vianants – Ja se’t comencen a notar els aires de la ciutat. A aquest pas acabaràs trobant una bona esposa. Tinc una cosina a França que l’han decapitat recentment. Ja te la presentaré, és molt simpàtica – Acaben tots rientMolts nens encuriosits per les seves aventures s’ajunten per anar-lo a veure i li canten cançons burlesques que acaben d’inventar mentre intenten encertar amb les pedres rodades que han recollit a la riba del Francolí a la part baixa de la ciutat.

El perruquer li ha posat una perruca perquè doni sensació d’autoritat i pugui intimidar a aquells que volen dur accions en contra dels interessos de la metròpolis. Un cop a la setmana el barber del pla de la Seu puja amb una escala fins a la gàbia i li retalla els bigotis que amenacen en sortir dels barrots. El mestre li col·locà una pipa amb tabac entre els llavis per donar-li un aire més afrancesat i parla amb ell com si fos un il·lustrat. Amb el temps s’ha acabat convertint amb un més del veïnat i només els nouvinguts alcen la mirada estranyats de veure aquell rar ocell. Des de que ocupa el seu nou lloc de treball han disminuït els assassinats, les intimidacions, els xantatges, els robatoris, els segrestos i les violacions. Des d’aquestes altures ajuda a mantenir la pau i la justícia social.

Han estat els que encara estan vius i cada dia passen per sota del portal els que l’han acabat condemnat. Entre ells hi han l’honorable batlle que enganya i roba als ciutadans, el sacerdot que mira lascivament als escolanets, el foraster que s’ha casat amb la pubilla per la suculenta dot, el taverner que fa bona cara als clients però els hi ven carn putrefacte de cavall, el germà del convent de Sant Francesc que és amable però pitjor que el dimoni en la intimitat, aquest vell que acaba de treure cinc anys de vida al seu fill per poder-los gaudir ell mateix, l’esposa d’aquell mosso que acaba d’enganyar al seu marit amb aquell senyoret de la ciutat, la veïna que és una dropa que no té res a fer mai o l’animal que ara passa que fotia ben calenta la Forama mentre estomacava al petit de can Ciset. Tots aquests són els que cridaven, tiraven fruita podrida i es divertien mentre l’estaven fuetejant, decapitant i desmembrant com un animal. A última hora del dia, els llums es comencen a apagar i tothom torna a la seguretat de les seves llars per gaudir de les seves famílies i dels focs que es comencen a encendre a les cases. Només el cap del Poll queda en aquella gàbia balancejant-se lleugerament a causa de l’aire i de la fredor. Són els morts els que envaeixen de nou les avingudes, els carrers i les places de la deserta nit. Les ombres allargades per les flames de les torxes glacen l’espinada d’aquells que passen per sota d’aquest arc. Els ulls del Poll es comencen a enteranyinar a causa de la gebrada. A mitjanit es sent un rumor llunyà i apareix el sereno que indica que ja són les deu de la nit. En Poll està acostumat a aquestes guàrdies. Durant aquestes fredes vigílies només espera que algú a la seva llar pensi en encendre un ciri en el seu record. Una ombra s’allargà respecte a la resta i va anar creixent en mida a mesura que es va acostant sota la torxa. Fa temps que es sent el so d’un bastó i el frec d’un peu contra el terra. Els passos del desconegut avancen des l’encreuament del carrer Major amb el carrer dels Cavallers. Sembla un d’aquells anglesos que han arribat per ajudar a fortificar la ciutat. S’atura davant del portal mentre la foscor es mou nerviosa sobre les irregulars lloses. Vesteix casaca vermella, tricorni i les polaines de l’uniforme de l’exèrcit anglès. En arribar davant del

5

6

El Poll ja ha deixat de cantar, En lloc de robar, tenia que volar. Ja no fa el niu al mig del prat L’ocell ha acabat ben engabiat Millor haver marxat de la contrada Que acabar dintre d’una gàbia.

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

bandoler deixa caure alguna cosa de la mà, s’agenolla, treu un sable i se’l clava al costat esquerra, a l’altura del pit, on el seu cor de traïdor fa ja molts dies que ha deixat de bategar, els mateixos que fa que els partidaris borbònics han acabat amb la vida d’en Poll.

Sonaren els 12 tocs de la campana de l’església, un 15 d’agost de 1687, dia de la festivitat del sant tutelar. La casa on va néixer el lladre estava situada al final d’un carrer sense sortida al costat d’on diàriament es pastava i es feien les fornades de pa. Aquell dia el sol es va enfosquir i un núvol de llagostes va arribar a la població devorant tot el que trobaven al seu pas. La gent corria cap a les seves cases pensant que el mon s’estava acabant. La plaga provoca una gran fam seguida de molts morts. La seva mare l’estava engendrant entre atacs epilèptics en el corral de darrera casa. Els veïns l’anomenaren Poll per diferenciar-lo de la resta dels seus germans. El seu pare treballava de traginer i anava a jornal pel Pau Domingo, que era l’amo que havia aixecat la casa més alta del poble. -Tot un símbol de la supèrbia d’aquest propietari que no té por ni de Déu -deia tot sovint l’àvia- És més alta que l’església que tant d’esforç va costar de fer. Havia sentit a dir al seu pare que la seva àvia paterna havia estat la dona més maca que mai havia existit. Va morir quan el Poll tenia set anys. La resta dels avis ja criaven malves abans que ell vingués al mon. Va ser la veïna de tota la vida que vivia costat per costat de casa qui el va ajudar a criar. Els dos germans més grans van marxar de casa i es van casar amb dos pubilles de Figuerola i de Tarragona. Els dos germans més petits, en Pau i la Maria,tot just començaven a fer les primeres passes. Els que vivien al costat oriental de la plaça eren monbuiencs i que els que vivien a la zona occidental eren argilaguencs. A la plaça al costat del pou hi havia un gran pi que era tant alt com la mateixa església i les seves branques semblava que toquessin al cel. A simple vista la població només era un

amuntegament de cases separades per una gran esplanada de terra en la que si havia fet un pou que tant els uns com els altres utilitzaven. Amb la posta de sol els habitants de Montbuí sortien a asseure’s a la placeta per escalfar-se amb els últims rajos mentre que els habitants de l'Argilaga aprofitaven per dedicar-se als horts que es trobaven a ponent, darrera de les cases. L’església estava consagrada a Sant Roc, qui havia protegit als seus habitants de la mort negra, feia ja gairebé més de dos segles. A la seva construcció hi van prestar ajuda els dos pobles i va ajudar a redimir les ancestrals rivalitats que existien entre ells. La campana la va pagar al morir el vell de casa dels Sagí i servia per avisar als pagesos quan era l'hora de deixar les feines agrícoles i tornar a la seguretat de les llars. També els anunciava de quan tenien que deixar les eines del camp i agafar les armes. Als vuit anys en Poll deixà l’escola i començà a treballar com a mosso pel Pau Domingo. La seva finca era una de les més grans que hi havia en tot el poble. Era el que tenia més propietats després del batlle. En mullerar-se amb la Maria Coll va deixar Valls per anar a viure al mas de l’Argilaga. A més a més de portar a abeurar les seves cavalcadures en Poll baixava sovint a la mina d'aigua que passava per sota la seva casa per tal de netejar la conducció d'argiles que obstaculitzaven el pas de líquid. Només un nen podia fer aquesta tasca ja que tenia les mides justes per passar-hi. Des de dalt frenaven la corrent mentre el baixaven a la mina amb unes cordes i després el feien passar per un túnel d'un quilòmetre de llargada aproximadament per eliminar tots els llims del fons. Era una feina molt ingrata. Alguns treballadors d’en Domingo deien que alguns s'havien quedat sords a causa de la profunditat. Aquesta conducció omplia unes basses que hi havia al costat del mas que servien per regar els camps adjacents. Al mateix any que va arribar al mas, un dia que tornava a casa es trobà amb una comitiva de monjos procedents de les terres altes que baixaven pel camí real. Anaven vestits amb cogulles blanques, escapularis amb caputxes de color negre i cinyells. Al davant hi anava el més jove amb una creu i entonant una

7

8

2. Caçant serps

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

pregaria i la tancaven un parell d’ases. Es dirigien a la ciutat de Tarragona a resoldre unes disputes jurisdiccionals que els monjos de la granja de la Tallada mantenien de feia anys amb l'arquebisbe metropolità de la ciutat de Tarragona. Un d'ells parà al costat del camí i li digué al noi: - Venim del nord. No vivim en una època de moltes vocacions i estem aprofitant el viatge que fem a Tarragona per buscar novicis. T'ensenyaré a llegir i a escriure tal com em van ensenyar a mi però a canvi tindràs que fer els vots de l’ordre. Em queda poc temps ja que m’estic quedant cec –va dir mentre s’enretirava la caputxa negre i deixava al descobert dos grans ulls blancs- Podràs menjar calent tots els dies i disposaràs d’un jas confortable on dormir. - Com us podré trobar? –va dir en Carles- Si alguna vegada vols venir només tens que parlar amb el frare Joan que és qui et guiarà fins a la nostra casa. Ell t'ajudarà a arribar ja que coneix els camins de l’ordre. El teu camí és el mateix que jo vaig seguir. Tindràs que ser molt valent –va concloure l’ancià mentre es treia una capseta d’entre els plecs de la roba, es tacava el dit amb cendra i li marcava amb el polze la senyal de la doble creu al front- Ho seré –digué en Poll abaixant la mirada mansamentA poc a poc i en els següents mesos la guspira transmesa pels monjos blancs calà al seu interior i la idea de viatjar lluny d’allí s’apoderà a poc a poc d’ell. La idea de deixar el poble, veure noves terres i conèixer noves gents l’entusiasmava. N'havia sentit a parlar dels monjos del nord però era la primera vegada que se li manifestaven. En frare Joan vivia al costat de tramuntana de la placeta de l'església. Hi va arribar feia dos anys amb dos altres frares procedents del monestir dels Dolors de Vila-Rodona. Fabricaven aiguardent amb uns grans alambins que tenien instal·lats al subterrani i que després portaven a vendre amb un carro tirat per dos mules a Valls. També disposava d’uns jornals de terra i unes quantes ovelles que regularment treien a pasturar pels camins.

Després d’espantar amb unes pedres uns gats famèlics que vaguejaven pel carrers agafà un bastó del terra i s’aturà a la placeta on estaven els seus amics de Montbuí: en Paco Sagí i la Paula Forama. Havia aparegut una nova font de desequilibri entre les dos poblacions. El comte del Catllar havia construït una muralla que separava Montbuí del terme de l’Argilaga. La construcció d’aquest mur havia anat acompanyat d’una sèrie de detencions. A la plaça en Joan estava parlant amb el batlle Joan Baptista Dalmau, amb en Pere Forama, pagès de Montbuí, i el vicari. A en Joan una llarga barba li disfressava el rostre i vestia un hàbit negre de llana i caputxa que es cenyia a l'altura de la cintura amb una corretja també negra. El batlle portava una casaca, una camisa de cotó negre, una armilla vermella bordada, uns calçons cenyits als genolls i unes mitges. En Pere Forma anava amb una camisa de cotó mentre que el vicari vestia una sotana negre i portava una creueta penjada al coll. - Aquestes detencions acabaran per fer esclatar el polvorí –digué el monjo ajuntant les dos mans sobre el pit- No crec que la millor solució per arribar a una concòrdia entre Montbuí i l’Argilaga sigui el mur que estan construint a casa d’en Pere Elies. Aquest mur l’únic que fa és separar encara més als seus habitants. Tot plegat pot acabar amb una guerra civil. - Un dels últims detinguts ha estat un cosí de la meva dona -digué en Pere Forama que vivia ja fora de la jurisdicció dels senyors del castell- M’han dit que l’han reclòs a la presó en una de les torres de la fortalesa. - El senyor de Montbuí, en Pere Elies, tindrà que acabar sotmetent-se sota el domini del Catllar. Les dos poblacions, tant l’Argilaga com Montbuí, tenen que estar sota el domini del comte de Santa Coloma, en Dalmau IV de Queralt, únic i legítim senyor d’aquestes terres. La unificació dels dos llocs sota el domini dels Queralt és només una qüestió de temps –va dir el batlle- Cada vegada hi han més veïns procedents del Catllar que adquireixen béns i propietats al poble. Mira sinó el

9

10

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

cas d’en Nicasi que va arribar ara farà dos anys. Jo no mi vull ficar ja que el meu camí no és el mateix que segueixen els seus habitants sinó que està lligat al dels monjos. Però és ben sabut per tothom que el vicari i el jurat que ens representa a la vila procediu d’allí i hi teniu interessos –digué el monjo- És cert que el poder del comte és gran i arriba fins a l’Argilaga–digué el batlle assenyalant amb la seva vara la torre que s’estava construint a la plaça- Però també és cert que ja fa mesos que heu deixat de pagar impostos per la destil·leria que teniu al subterrani i que us heu refugiat en el vostre ordre per no fer-ho. Hi han escrites unes severes ordenances pels deutors com vosaltres. T’aconsello que pagueu –finalitzà dient el batlle clavant la vara al terra en senyal del seu poderTot seguit, en Carles es dirigí cap al’Argilaga mentre la Paula Forama i en Paco Sagí anaven cap al costat de Montbuí. Abans de pujar al primer pis, en Carles anà a l’assoll per col·locar als murs unes argilagues que havia tallat feia uns dies i que ja seques servien per evitar que les guineus hi entressin. En la planta baixa de la casa hi havia el corral on es sentien les gallines lloques. A través d’unes escales es pujava al primer pis on hi havia la cuina. En el segon pis hi havien les golfes. La mare estava preparant el sopar del vespre mentre el pare alimentava el foc. Els dos germans estaven adormits a un costat de l’habitació. - Has portat la farigola? La que es fa al mas de les granotes és la millor de tot el poble –digué la mare mentre remenava l’olla- Demà la portaré abans de venir ja que hi anirem amb en Paco i la Paula –assentí en Carles- Són temps difícils. A tot arreu hi ha misèria. Els rics es fan més rics i els pobres són més pobres. El poble s’està començant a dividir. Aquest mur no ha portat res de bo. Si respira un mal estar general. L’altre dia a l’església el vicari va fer referència a les detencions que hi va haver fa uns dies i tot seguit va passar a parlar del diable i de les mil formes que te de manifestar-se –digué la mare-.

- Els de l’Argilaga i els de Montbuí es tindrien que unir com quan es va fer el temple però només una persona forta pot fer-ho –digué el pare tot d’una- És ben conegut que en Jaume Baptista paga tots els anys al comte un cens en senyal de la seva fidelitat. A més a més aquestes detencions han anat lligades amb un augment dels impostos i de les expropiacions. Hi ha qui diu que ha estat el batlle qui els ha denunciat perquè estaven planejant enderrocar la muralla –acabà sentenciant- No facis cas a tot això i menja’t aquest plat ja que has d’agafar forces i recorda demà a omplir els càntirs d’aigua al pou tal i com t’hem ensenyat abans de tornar a casa d’en Domingo –digué la mare mentre li servia un platAl matí del dia següent els tres amics s’encaminaren cap a la part més alta del poble. Feia bon dia i parlaven animadament mentre feien camí. Giraren a la segona desviació que es trobaren i ascendiren cap a l’Airota entre camps d’oliveres i de vinyes. A poca distància hi havia un pagès que aprofitava el matí per treure aigua d’una cisterna i fer un rec per l’aigua. Al cap d’unes hores arribaren a una petita barraca de la que només quedaven les parets. Els tres nois s’acostaren a la portalada principal i n’escrutaren l’interior. En el moment que posaven els peus a l’interior una biga de fusta es desprengué i impactà contra el terra. Amb aquest estrèpit una volada de coloms s’allunyaren per anar a descansar a una pineda propera. - Mireu allí !!! –digué en Paco– Hi ha alguna cosa brillant !!! –contestà en Carles mentre entrava dintre la cabanaEl sol il·luminava una petita peça de metall. En Carles l’agafà i se l’acostà a un ull tancat instintivament l’altre. -Sembla una joia –digué la Paula- Més val que seguim el nostre camí o se’ns farà tard. Més tard li podem ensenyar la joia al frare a veure si sap de que està feta -digué en CarlesDeixaren la barraca a la dreta i seguiren un petit corriol que s’endinsava entre camps de vinya. Les teulades del poble es veien ja llunyanes. Als nois els hi semblà que els camps

11

12

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

havien cobrat vida i que tot era ple de petits insectes, ocells i rosegadors. Tot seguit es trobaren amb una petita capelleta a l’interior de la qual hi havia enclaustrada la imatge de Sant Roc a qui alguns vilatans deixaven algunes ofrenes. –Em va explicar una vegada la mare –digué en PacoQue en aquest indret fa molts anys hi vivia un ermità que es deia Roc. Aquest ermità va decidir marxar del poble per poder resar. Era un home molt respectat. La gent del poble li portava pa, verdures i aigua perquè no es morís de gana -continuà dient– Els homes que el seguiren li aixecaren aquesta capelleta. - Mireu, allí ja es veu el mas –digué en Carles- Ja hem arribat. - El que tindríem que fer ara és acostar-nos a les basses sense que ens vegi en Domingo –assenyalà la Paula–. En Paco assentí amb el cap d’acord amb les paraules de la seva amiga. Els tres amics es ficaren de peus dins de les basses. Abans d’entrar-hi en Paco es va treure les espardenyes i les deixà a un costat. S’enfonsà de fang negrós fins als turmells. - Mireu allí n’hi ha unes quantes –digué en CarlesEls altres el seguiren, es van treure les sabates, s’arromangaren els pantalons i es ficaren dintre de l’aigua. - Heu vist aquests bitxos amb les potes llargues que van per sobre de l’aigua? –digué la Paula- Això no són serps –contestà en Carles rient– Les serps van per dintre de l’aigua, com aquells que s’esmunyen allí. Instintivament els tres es posaren d’acord. Mentre en Paco mantenia la ret al fons de l’aigua amagada entre les primeres capes de llims, en Carles les acorralava per darrera i la Paula sostenia un pot de vidre on ficar-les. - Crec que a l’altre costat de la bassa en trobaríem més. Al menys allí hi toca directament el sol de ponent. Espereu-me aquí que ara vinc –digué en Paco- Saps una cosa Carles? Crec que li agrado a en Paco. Els seus pares i els meus s’estan posant d’acord per casar-nos –digué tocant-li la mà-

En aquell mateix moment se sentí des del mas a en Pau Domingo que els cridava. En Carles sortí de l’aigua, es ficà les sabates i va anar a veure a l’amo. En Pau Domingo vestia una camisa blanca, pantalons i faixa. Entre els seus llavis hi havia permanentment una pipa mig apagada. - Has de saber que no ets tant treballador com esperava. Ets com aquests jornalers que venen ara a treballar. En la seva forma de caminar ja es veu que són dropos –digué mentre alçava el bastó cap a l’aire com si el volgués colpejar–No veus que esteu embrutant l’aigua? Aquests camps han fructificat a base del meu esforç. Molt aviat el meu fill es casarà i heretarà aquestes terres –prosseguí mentre mirava els camps-. No et vull veure mai més per aquí. Quan marxis tanca la porta del corral i digues al teu pare que ja no tinc més feina. Sobtadament un crit sord els deixà parats. En Carles i la Paula aixecaren el cap i es quedaren mirant en direcció a les basses amb el posat alerta. El pot amb les serps que sostenia la Paula havia caigut al terra deixant en llibertat tots els animalons. En Carles va córrer cap a on estava la Paula i intentà recollir tots els rèptils abans que s’escapessin. -Deixa això! –digué la Paula alarmada- No has sentit el mateix que jo? - On està en Sagí? –contestà en Carles- Fa un moment estava aquí –exclamà la Paula– Crec que ha dit que anava a donar la volta al canyís per explorar la part que dona la solana. Anem a veure que ha passat! Els dos amics donaren la volta seguint les parets que rodejaven les grans basses i començaren a cridar al seu amic. Mentrestant uns homes del mas alarmats pels crits començaren a córrer cap a les basses. – No se’l veu enlloc. Ha desaparegut –digué en Carles– Allí hi ha la ret -digué la Paula assenyalant cap un punt inconcret de l’aiguaEls dos nois s’hi acostaren però no hi trobaren res llevat del caçapapallones que surava sobre la superfície traïdora de l’aigua.

13

14

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

3. La fugida A en Paco Sagí el van trobar al cap de dos dies. Un grup de mossos d’en Domingo va dedicar a rastrejar amb unes llargues vares tot el fons de la bassa. El seu cos s’havia enfonsat i s’havia quedat atrapat en una entrada que feia la roca i no havia tornat a sortir a la superfície. Quan el tragueren de l’aigua estava totalment cobert de fang de color negre i era pràcticament impossible identificar-lo. Un cop net posaren el cos sobre un carro i el van tapar amb un llençol de color blanc. Mentre tornaven a casa començà a ploure fort. Els camps començaren a rebre l’aigua que es filtrava a través de l’àrida terra. Les rodes del carro s’enganxaren en el fangar mentre el conductor estirava fort les brides perquè els animals tiressin endavant. La notícia va commocionar als habitants de les dues poblacions. La mare d’en Sagí es va ficar histèrica i si no l’haguessin aturada entre la resta de les dones s’hagués acabat fent mal. La campana de l’església va estar tocant a morts durant bona part del matí. Es van decretar tres dies de dol després dels quals celebrarien els funerals i l’enterrament del noi. A la nit del segon dia de dol van trucar a la porta de casa dels pares del Carles. Era una d’aquelles nits en les que no hi havia lluna i només alguns gossos que semblaven a punt de morir de fam es movien pels carrers. Eren el batlle i el vicari que com dos apareguts venien a parlar de l’incident. - Hem obert una investigació per saber que ha passat amb el petit de Ca Sagí. Tenim indicis que demostren que no ha estat un accident – va dir el batlle des del portal de la porta- El meu fill és innocent –contestà la mare mentre el pare li posava la mà a l’espatlla– - Això no ho tinc que decidir jo. Si haguessis nascut a Montbui t’hagués jutjat en Pere Elies que és el senyor del lloc i qui m’ha escollit com a batlle. Però com vius a l’Argilaga, les causes criminals són gestionades pel comte. Moltes vegades aquestes malifetes infantils 15

acaben desembocant en desgràcies –digué el batlle recolzant el seu pes sobre la vara- Demà hauràs d’anar al castell i allí t’interrogaran. - S’estan equivocant de persona –digué la mare mentre començava a plorar- Després dels funerals del teu amic vindran dos soldats del castell que t'hi portaran –digué el batlle– - Ara tenim que anar a parlar amb la família d’en Sagí. La seva pèrdua els ha deixat molt dolguts. Tenim molta feina abans de l’enterrament. M’encarregaré de netejar el cos i preparar-lo pel funeral –digué el vicari mentre marxava-Aquests dos no són aigua clara –contestà la mare υn cop ja estaven fora- Tens que fugir d’aquí aquesta mateixa nit –aconsellà el pare acostant-se cap el seu fill- El mur que separa Montbui de l’Argilaga i les detencions dels últims dies han posat la situació al límit. Els del castell estan enfadats i aquesta mort els hi vindrà com anell al dit per tal d’exercir més pressió sobre les dues poblacions. Ara encara ets un nen però amb uns anys ho entendràs. El que no sé és on et puc enviar. Els teus germans viuen lluny d’aquí –va concloure ficant-se una mà a la cara- El frare Joan em pot ajudar –digué en Carles recordant-se de la trobada amb els monjosEs dirigí sota la protecció de la nit cap a la casa dels frares. A l’altre costat de la plaça veié la llum encara encesa de l’entrada de casa d’en Sagí. Va decidir passar per l’hort que hi havia darrera de la casa i mirar per la finestra de la cuina. Va veure la caputxa del monjo que estava assegut pelant unes patates pel sopar. Aleshores picà amb la mà els porticons de fusta i digué: - Pssttt!!!,Joan!!! - Qui és? -preguntà mentre es treia la caputxa i es girava cap a la finestra- Sóc en Carles, el fill de Cal Poll –digué el noi- És molt tard. Que fas a aquestes hores aquí? – continuà dient mentre s’aixecava i obria la porta- I com

16

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

has entrat d’aquesta manera com un lladre enlloc de ferho per la porta principal? - Avui al vespre han vingut a casa el batlle i el vicari. Em volen enviar al castell –digué- El comte té el poder de jutjar els crims que es donen a la seva jurisdicció i tu vius al costat de l’Argilaga i no al costat de Montbui –digué el frare mentre s’acostava cap al noi- Si haguessis nascut a l’altre costat del mur, legalment no et podrien detenir. - M’has d’ajudar a fugir d’aquí –digué en Carles- Em van dir els monjos blancs que em podries ajudar a trobarlos. - Tinc que dir-te que no sóc de la seva ordre i ho pots comprovar simplement si mires les meves vestimentes. Però la nostra meta és també espiritual i no terrenal com la resta d’homes i per aquest motiu t’ajudaré a trobar-los -digué el monjo mentre posava la mà al cap del nen-Vam trobar això el dia que vam anar a les basses – digué traient la joia i dipositant-la a la mà del monjoPotser amb això podré pagar-te el favor. El monjo agafà la joia i l’analitzà atentament. - Aquesta és una joia molt valuosa –digué posant-la a contrallum- És de plata i en ella hi ha una bonica filigrana encara que s’hauria de netejar per veure millor que és. - Servirà perquè em treguis d’aquí? –insistí en Carles- T’ajudaré perquè et conec des de que ets petit –digué en frare Joan- Com puc sortir d’aquí? -preguntà en Carles mirant el monjo i desant la joia- Si vols sortir d’aquí el millor moment serà durant l’enterrament quan totes les mirades estaran ficades a l’església –digué el frare gratant-se la llarga barba. Tindràs que esquivar els guardes del comte de davant la casa. Mentre la gent estigui ocupada faré passar com cada matí a un dels meus germans amb el ramat cap al camí del torrent de Renau. Hi aniràs amagat entre elles de forma que al passar entre la multitud ningú pugui diferenciar un nen entre els animals. Quan arribis al 17

cementiri de l’abadia tindràs que entrar-hi. Sota una llosa hi ha un túnel molt antic que comunica el poble amb el turó de l’Airota. Aquest túnel era utilitzat antigament en cas que els habitants quedessin incomunicats. Guiat amb això –va dir mentre agafava una llum d’oli de sobre la taula i l’entregava al noi- Al final t’esperaré amb el carro que carregat amb aiguardent i com cada dissabte portaré a vendre al mercat de Valls. Una de les bótes anirà buida i t’hi podràs ficar dintre. Des d’allí et portaré al Real Monestir de Santes Creus –finalitzà el monjo recolzant-se de nou sobre la cadira4. Els monjos blancs A l’arxiu de Santes Creus, el mestre arxiver està redactant un text per portar a la impremta. L’abat està de peu sostenint el bàcul mentre en fra Onofre va vestit amb la cogulla blanca i unes sandàlies de cuir. “A dia 7 de les calendes de maig de 1688 de la nativitat del Nostre Senyor i unida la comunitat en la sala capitular d’aquest monestir de monjos de Santes Creus, llegit el capítol de la regla que diu com tenim que viure i comportar-nos, l’abat de la nostre ordre, en Josep Canals, després de presentar projecte per daurar el retaule major de l’església ha dirigit la cerimònia en la que els nous novicis, de la mà dels més ancians, passaran a formar part de la comunitat. Els novicis esperaran a què l’abat acabi de llegir la regla des dels finestrals de la sala capitular. Un cop hagi finalitzat, s’obrirà un passadís a l’interior de la sala, i els neòfits entraran per primer cop a l’interior de la sala després d’un llarg aprenentatge de gairebé dos anys. Llavors l’abat Pere Canals demanarà als joves si accepten fer vots de castedat, silenci, pobresa i obediència, i se’ls hi donarà l’hàbit blanc que portaran fins al traspàs. Finalitzada la cerimònia es dirigiran a través d’una comitiva processional per l’ala de llevant del claustre a l’església finalitzant d’aquesta manera la cerimònia i aixecant càntics que alabin a Déu” 18

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

- Que et sembla aquest text? –preguntà en Onofre a l’abat- Els teus ulls ja gairebé no hi veuen però ets capaç d’escriure com quan tenies 20 anys –contestà- És el que he fet tota la vida. Els meus ulls estan gairebé cecs però encara conservo la memòria i uns dits àgils –digué en frare Onofre- Tindries que operar-te les cataractes –digué l’abatPodries llegir i escriure millor. - Estic esperant a trobar un bon especialista–digué el frare- Cada cop estic més preocupat ja que han disminuït notablement en els últims anys el número de vocacions –digué l’abat- Ja ningú es vol fer monjo. Aquest any hi ha hagut cinc novicis i fins d’aquí dos anys no hi haurà una nova cerimònia. - Un d’ells està a punt de venir –va dir en Onofre- He dedicat els últims 12 anys a seguir els seus senyals. Ho noto a vegades en el vol dels ocells, en l'aire dels xiprers, en l’aigua del templet o en les ombres que projecten els capitells sobre els meus ulls ja cecs. El fill espiritual que m’haurà de rellevar no pot tardar a venir. El naixement en una casa modesta d’una població petita amb una profunda ferida de la que no para de brollar sang. Vindrà a la nostra comunitat forçat a fugir i demanarà ajuda. Fa dos dies les ventades van arrancar un dels xiprers bicentenaris del claustre vell. Voldria que els meus coneixements passessin a un arbre més jove que jo –digué el monjo abaixant el cap- Això està molt bé. Com ha acabat el problema entre els germans que treballen les terres a la casa de la Tallada i les disputes que mantenim amb l’arquebisbat de dita ciutat? Des que l’últim senyor del lloc vengué els seus drets al nostre cenobi que en som els únics propietaris però sempre hem topat amb els interessos de l’arquebisbat de Tarragona que també vol cobrar-hi rendes.

19

- No sembla que en Joan Manel Espinosa estigui interessat en retrocedir. Ha demanat novament que signem una concòrdia per repartir-nos les rentes –digué l’ancià- Tindrem que tornar a anar a Tarragona. - Si aquesta situació no se soluciona d’alguna manera no tindrem que anar només a Tarragona. Acabarem tenint que anar a Roma. Però ara torna a la tranquil·litat de la teva feina i acabà de redactar aquest text. Tu ja has complert la missió que et vaig assignar. Pel que fa al fill espiritual del que seràs mestre en els últims anys de vida, esperem que les teves visions no es quedin només en això –finalitzà dient l’abat Santes Creuí- En el viatge a Tarragona quan vam passar per l’Argilaga, al costat del camí, ens vam trobar amb ell i li vaig fer la marca. Ja es deu trobar en camí–digué aixecant la vista i mirant amb uns grans ulls clars a través dels finestrals de migjorn5. El convent de les túniques brunes Després de gairebé sis hores de viatge a l’interior d’una bóta per camins intransitables a un no li queden moltes ganes de dir res i menys encara si has tingut que escapar de la vigilància dels dos guardes que el comte del Catllar a posat davant de la teva casa, t’has tingut que arrossegar junt a un ramat d’ovins, saltar dins del cementiri a on pocs moments després celebraran el funeral d’un dels teus amics i arrossegar-te a les fosques per un túnel de gairebé mig quilòmetre de llargària. I és que en aquells moments l’únic que tenia en Carles era una sensació d’esgotament agreujada per la gana, l’angoixa i la set. - Que no dius res? Noi? –digué la masovera mentre espolsava unes estovalles per la finestra- Senyora, em pot dir on puc trobar una font? -digué en Carles aturant-se davant la casa- En aquest poble hi ha dues fonts i en cada una d’elles hi ragen dues aigües diferents. Si vols fer-me cas el que tindries que fer és tastar les dues aigües i decidir

20

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

després quina de les dues és la que més t’agrada Digué la masovera- No estic per jocs, tinc ganes de veure una mica d’aigua i després aniré al monestir de Sant Llorenç. Em pot indicar simplement on està la font més propera? Contestà en Carles- Pots baixar al costat del riu. Allí hi trobaràs una petita font de la que hi brolla aigua de forma continuada – contestà mentre entrava a dintre de casa- Em podria donar alguna cosa per menjar? –cridà en Carles- La meva mestressa no és d’aquelles que em permeten fer caritat. La que tenia abans si però aquesta d’ara és més severa –finalitzà dient mentre tancava la porta darrera seuEn Carles baixà fins al costat del riu i recordà que en Joan li havia donat unes indicacions molt precises. - Quan arribem a Vila-Rodona ja estaràs fora de perill. Els seus senyors tenen poc a veure amb els senyors de Queralt. Dintre del poble estaràs segur ja que el comte de Santa Coloma no gosarà entrar-hi. No obstant, a la teva arribada intenta no cridar massa l’atenció ni ficar-te en problemes. Busca refugi a la casa dels servites. Ells t’ensenyaran a anar ala casa dels frares blancs. Jo tinc que tornar ho aixecaré sospites. A l’arribada de la nit i com una ombra més es va esmunyir cap a la sortida del poble a l’antic camí on hi havia el convent. A la darrera corba començà a sentir l’olor de llenya cremada i al poc temps es va anar configurant, com un fantasma tenebrós, el convent dels servites de Sant Llorenç de Vila-Rodona. A la clau de la porta d’accés que donava a l’interior de l’edifici hi havia esculpit en la pedra l’escut de l’ordre. En aquell moment un dels germans del monestir tornava carregat amb feixes de llenya de pi dels boscos propers. - Aquestes hores no són hores per anar pels camins. Tindries que tornar a la teva llar i començar a preparar l’arribada de la nit –digué el frare que vestia el mateix hàbit de llana negra que en Joan-

No sóc d’aquesta població. Hi he arribat de casualitat. Estic buscant allotjament i refugi –digué en Poll- La nostra casa s’ha fet famosa en els últims temps per donar allotjament a aquells que ho necessiten. Entra ara mateix i accepta una mica de menjar i descans –digué mentre tancava la porta del carrer darrera seu- Aniré a buscar el germà que s’ocupa de l'hostalatge. Espera aquí mentre li porto la notícia de la teva arribada. En Carles es va acomodar sobre un banc de fusta. Al centre de l’habitació hi havia un gran braser i una escultura de guix policromada de la verge decorava la part superior de la porta que conduïa cap a un pati interior. Al cap de pocs moments es començaren a sentir passes i portes que s’obrien al pis superior. De fons es podia diferenciar el murmuri d’algunes persones que estaven conversant encara que no s’entenia bé el que estaven dient. Al cap d’uns minuts finalitzaren les veus i es va sentir una porta que grinyolant es tancava. A en Carles fins i tot li va semblar sentir una veu infantil. Era més que evident que la seva arribada no els havia deixat indiferents. Finalitzades les veus es començaren a sentir passes per les escales i olor d’oli cremat. De sobte, es va il·luminar l’últim tram i aparegueren dos germans. En Carles els analitzà ja que formaven una curiosa parella. Els dos portaven hàbits de llana de negra. El primer era el germà que havia trobat al carrer. Era alt i prim i una ganyota d’angúnia li partia la cara mentre que el segon era de complexió magra, més aviat baix d’estatura i una rialla que s’havia fet permanent donava sentit al seu rostre. El germà gras després de saludar-lo el va acompanyar cap al menjador. -Sóc de l’Argilaga. La meva intenció és arribar al monestir de Santes Creus–digué el noi- La nostra casa és una llar humil i durant el dia estem ocupats en oracions. Malauradament, no gaudim de la tradició monàstica dels germans de Santes Creus ni de tantes donacions ni de tants donats, però tant ells com nosaltres tenim uns ideals comuns –començà a dir el germà més gras– - M’envia el frare Joan. M’ha dit que m’ajudaríeu a arribar-hi –digué el noi-

21

22

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

- En Joan el tenim enviat a l’Argilaga ja que som propietaris d’uns jornals de terra i necessitem que algú els administri. T’ajudarem en el teu viatge –digué el monjo- Li pots mostrar l’habitació on passarà la nit el nostre convidat? –digué el panxut a l’altre- Demà al matí amb menys de dues hores arribaràs al teu destí. - Gràcies –Va dir mentre dirigia la mirada cap a les escalesEn Carles va ser conduit cap a una de les cel·les dormitori. Era una habitació amb un matalàs de palla a sobre i una tauleta. Se sentien els cants sords d’alguns monjos que estaven aixecant pregàries. S’estirà sobre el llit i s’adormí mentre les pregàries anaren finalitzant. Va tenir un son pesat i va somiar amb un gran incendi que afectava el poble. D’entre les flames i les cendres saltava un cavall negre amb un cavaller descarnat que vestia un uniforme i que no parava de riure com si estigués posseït pel diable. Amb el cavall passava corrents d’un costat a l’altre de la plaça saltant la muralla que separava les dues poblacions. Tot aquell que passava pel seu camí acabava decapitat. Després d’incendiar el poble i saquejar totes les cases, violava les dones i matava la resta dels habitants. A mitja nit es va aixecar sobresaltat i sentí que algú estava colpejant amb algun objecte contundent la porta d’entrada del monestir. Va sentir l’esbufec d’un cavall i algú de dintre va obrir al foraster. El so de la porta fregant contra el terra va ressonar per tota la casa. Una sensació de fredor fantasmal envaí els cors de tots els monjos. En aquell precís moment algú s’esmunyí dins de l’habitació del Poll. A les fosques no podia distingir cap figura humana però va poder escoltar una respiració entretallada. -Qui ets? - digué en Carles lleugerament sobresaltat-Tens que marxar immediatament – digué una veu -Però qui ets?- Tornà a preguntar el Carles-Em dic Pere, i com tu també somio en arribar a ser algun dia un home sant per poder saber llegir i escriure. Vull anar amb tu a trobar els monjos de Santes Creus. Però tenim que partir ara mateix. Ha arribat un cavaller estrany que podria posar en perill la teva vida–digué el

noi- Ha donat una bossa amb monedes als dos germans perquè et portin fins a tu. -Però qui pot estar tant interessat en trobar-me –digué en Carles-Tenim que marxar immediatament. Conec els senders que ens portaran fins allí–digué el noiEls dos nois s’esmunyiren pel pati cap a la part de darrera del convent. En Poll va poder distingir a les finestres de l’entrada la figura tenebrosa d’un personatge d’un metre seixanta d’alçada que junt als dos monjos estava començant a pujar les escales cap al pis on hi havia les cel·les. Mentrestant els dos nois es refugiaren com dues guineus en la foscor de la nit i ascendiren per un petit turó entre matolls i carrascars. Passaren gairebé dues hores fins que no trobaren un dels senders. El cel estava net i estrellat mentre la lluna plena il·luminava tots els camps. -I tu d’on ets? -preguntà en Carles-Jo sóc de Santa Coloma de Queralt. El meu pare és pagès i no he tingut més remei que seguir aquest camí. M’han dit que a Santes Creus necessiten joves. Fa uns anys hi vaig anar amb el meu progenitor però li digueren que encara era massa petit. A l'igual que tu he parat al convent dels servites per buscar ajuda. Mira en aquella direcció –digué en Pere assenyalant amb el dit cap a l’infinit– No veus la llum d’aquella torre? És la llum del cimbori. A través d’aquesta llum ens podrem guiar fins a la casa. - No sembla que estigui lluny d’aquí –digué en Carles- A la porteria hi viu el monjo guardià que ens ha d’obrir la porta per entrar-hi –acabà dient- Un cop a dintre ja ningú ens podrà atrapar. - Esperem no tardar en arribar -digué en Carles–

23

24

6. Les terres de la doble creu Quan creuaren el pont es començà a fer de dia i les torxes i les llums del monestir ja s’havien començat a apagar. Decidiren ascendir fins a la porteria on demanarien audiència amb l’abat perquè els acceptés com a novicis. Era el dia de la

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

setmana en que se celebrava mercat i els comerciants començaven a arribar amb els seus productes de punts molt allunyats de la comarca. En Poll mai havia estat en un lloc com aquell. El convent estava rodejat per unes muralles imponents rematades per una línia de merlets que les feien inexpugnables. L’única entrada visible era davant seu on s’alçava la porteria. Les portes del monestir estaven tancades i donava la sensació que ni un exèrcit d’homes armats hagués pogut mai entrar-hi en contra de la voluntat dels seus habitants. Es començà a formar una cua de gent a les portes que demanaven audiència amb l’abat per resoldre les seves disputes, demanar almoina, fer-se perdonar o simplement poder entrar a l’església de Santa Maria. Les parades amb fruites i verdures estaven a tocar de la muralla. En el mercat no paraven d’arribar-hi carros i un dels comerciants en passar per davant dels dos amics els va colpejar amb la mateixa vara que feia servir per moure la parella de bous. -Voleu sortir del mig? No veieu que us atropellaré!És que heu crescut al mig de la muntanya –cridà- Aquests nens sense pares i sense llar que pul·lulen pels carrers a veure si troben quelcom per posar-se a la boca són com rates. Cada cop n’hi ha més i a la que et descuides ja t’han robat alguna cosa de la parada –digué a la seva esposa- Vols deixar-los en pau, animal! –contestà una dona que passava pel carrer– No veus que no és més que un nen? - Gràcies senyora –digué en Carles- Com et dius? –digué la dona- Em dic Carles –digué en Poll- No m’oblidaré del teu nom. Jo em dic Rosa. Si algun dia necessites ajuda vine’m a veure a les cases que hi ha al costat de l’església –diguéEls dos amics decidiren fer cua davant de la porta a l’espera que el porter els deixés entrar a la plaça principal. A dintre hi havia una petita església on els penitents més matiners havien començat a oferir les seves oracions i les

seves pregàries a la patrona. Un vagabund amb la cara tapada i cobert de parracs equipat amb una canya feia moure una campaneta cada vegada que li donaven una almoina. A l'arribar davant del porter els dos nois li demanaren que es volien fer novicis. El porter era un home calb i gras. Evidentment no els va deixar passar ja que cada dia n’arribaven desenes com ells que olien l’olor de les estances calefactades i sobretot l’olor del menjar que se servia al refectori. -Però ell va dir que m’acceptarien com a novici –digué el Poll– Va arribar una comitiva al poble fa uns anys i em va dir que el meu camí era el mateix que ell havia seguit. -Si clar, veus el camí que hi ha darrera teu? Aquell és el camí que has de seguir –va dir el porter intentant-lo allunyar de davant de la porta– No sembles ni de bona família i vas vestit com un pagès. T’ho has pensat bé de fer-te monjo? A l’exèrcit també es menja calent dues vegades al dia i no cal fer cap vot. Jo et recomanaria que tornis a casa amb els teus pares i els ajudis a treballar les terres. Els dos nois es van girar cap a l’exterior i van veure la figura del genet que la nit passada els havia atemorit al convent de Vila- Rodona .Portava un barret de grans ales amb una de girada, una casaca amb la bocamàniga girada formant punys de diferent color, calçons lleugerament bombats i mitges. En aquell precís moment les campanes del monestir van començar a repicar i una bandada de coloms blancs van sortir volant del cimbori, creuaren tota la plaça i anaren a reposar en una pineda fora del recinte de la clausura. -No podem, senyor. Crec que aquell home d’allí ha cremat el poble i ara ens vol capturar i potser matar-nos. La nostra salvació és troba darrera d’aquestes portes – digué el Poll- El monjo vell amb ulls cecs que va baixar a Tarragona em va dir que podria entrar al monestir. -És cert que l’arxiver va baixar fa uns anys a la ciutat a causa d’unes disputes que manté el monestir amb l’arquebisbe. No sé com acabarà tot això –digué el porter-

25

26

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

-Em va fer la marca de la doble creu al front –insistí el noi mentre s’enretirava el serrell que li tapava el front i deixava al descobert una diminuta creu de dos braços- Només els que tenen aquesta marca acaben aquí. Passa dintre de la nostra casa. Refugiat en aquest recinte sagrat –finalitzà dient el porter mentre deixava entrar als dos nois dintre del convent –

A la sala de recepcions el senyor del castell del Catllar discuteix amb la comtessa la política que tenen que dur a terme respecte a l’Argilaga. Es troben al fons d’una àmplia sala amb finestrals gòtics que miren cap a l’infinit. La sala està decorada amb tapissos que representen escenes de caça i hi ha dos trons decorats amb dos ferotges lleons. El comte porta una gorgera emmidonada al tombant del coll, una túnica carmesina sota l’armadura, uns pantalons curts fins als genolls i unes botes altes de cuir. La comtessa porta un cosset, una gran faldilla en forma de campana, una perruca i una piga a l’escot. -Ha tornat el capità de buscar aquell noi de l’Argilaga però sense èxit. L'ha perseguit durant tres dies i dues nits i finalment l'ha localitzat al monestir de Santes Creus. Ha arribat fins a les portes però no l’han deixat creuar més enllà del llindar. Els monjos blancs l’estan protegint. Com deus saber el recinte del monestir és un lloc sagrat. Si cometem qualsevol imprudència, les nostres activitats podrien arribar al papat i podríem ser excomulgats -digué el comte a la seva dona mentre s’acariciava el bigotiEn aquell moment se sentí l’aldarull dels traginers que arribaven al costat nord de l’edifici per començar a construir el pou de glaç que utilitzarien per emmagatzemar la neu. -És cert que ja tenim suficients enemics com per tenir que fer front al papa. El batlle del poble ens ha informat que les dues poblacions estan molt nervioses. Tants els habitants de Montbui com els de l’Argilaga creuen que tenim el noi. Tot els esforços que hem tingut per

separar-los amb la construcció d’aquest mur no hauran servit per res. Si no aconseguim tornar-lo al seu poble, hi haurà una revolta popular que tindrem que sufocar amb la força de l’exèrcit –digué la dona del comte-Aquest poble sempre ens ha portat problemes! Jo no sé que volen. Sempre ens han causat mals de cap. La construcció de la parròquia els hi va donar una mica més d’independència i va augmentar la seva llibertat. Però si aquests aldarulls segueixen tindrem que enviar alguns homes per escarmentar-los. No estic parlant de quatre sacs de farina. Si aquesta pressió popular segueix podrien alliberar-se definitivament del nostre jou –va concloure el comte-He avisat al capità perquè us informi directament de les seves accions –digué l’esposa mentre donava l’avís a un dels servents perquè entres l’emissari–El més fàcil seria tallar de socarrel el moviment. Ja saps que el capellà ens és afí i que el batlle ens té certa simpatia. Perquè no utilitzar-ho en el nostre profit?Sembla ser que al vicari li va semblar veure al noi entre el ramat d’ovelles quan sortia de la població. Si capturem el noi també el podríem ficar del nostre bàndol. Aleshores entrà el cavaller que la nit anterior havia intentat capturar als dos nois. Era el capità dels soldats que es trobaven acantonats a la fortalesa. Media gairebé dos metres d’altura, els seus ulls eren penetrants i durs com l’acer que portava enfundat, la seva cara estava marcada per una cicatriu que li dividia la cara en dos i que el feia encara més ferotge. La seva fortalesa que es podia intuir sota la casaca residia en les hores que havia passat caçant al bosc, cavalcant a cavall o entrenant-se al pati d’armes amb la resta de soldats. El pas de les seves botes de muntar ressonaren per tota l’estança fins que s’aturà davant dels comtes. S’agenollà, besà l’anell que el comte li allargava i a el senyales tornà a aixecar. - He seguit al noi fins al monestir però no l’he pogut aturar. Ha arribat dintre de l’edifici i s’ha posat sota la protecció dels monjos blancs –digué el capità- L’últim

27

28

7. La cicatriu

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Després de creuar les grans portes de fusta els dos nois es dirigiren cap al final de la plaça. A l’alçar el cap al cel veieren la figura mitrada d’un dels abats que els observava des de les altures. Aprofitaren per refrescar-se la gola només un moment ja que sabien que encara no estaven en un lloc a recer. Les campanes seguien repicant. Al creuar la porta reial es varen sentir observats pels reis silenciosos del passat que havien ajudat al monestir amb les seves donacions. En aquell recinte només es respirava silenci, res a veure amb el bullici de les parades que els mercaders havien plantat a l’entrada. Entraven en un recinte sagrat que a l’antiguitat havia estat freqüentat per papes, reis i reines. A l’entrada del claustre sota del capitell on s’explica la creació del món, es trobaren amb fra Onofre assegut sobre un banc recobert amb fusta de pi que mantenia encara la mirada il·luminada del dia anterior. - Has arribat finalment – digué el frare mentre s’aixecava del banc de pedra- Tens que ajudar-me. Hi ha un bandit a la porta que vol matar-nos –digué en Poll entrant a l’interior del claustre-

D’aquesta porta ja no podrà passar -digué el mestre arxiver– La maldat del mon no té cabuda en aquesta casa. Els murs espirituals que hi han aixecat els homes des de fa anys són infranquejables per aquells que no porten la bondat dintre del cor. L’obscuritat no t’hi podrà trobar. - I la meva família? –va preguntar en Carles mentre contemplava al vell monjo- A partir d’ara recorda que de cara als altres germans ets un donat ja que t’has ofert voluntàriament a Déu. Començarà a desaparèixer de la teva memòria qui vas ser. Tindràs de deixar de pensar amb el teu poble, la teva mare i els amics que has deixat en el camí. A partir d’ara l’únic que t’ha d’importar és complaure a Déu amb els teus pensaments i les teves pregàries. A poc a poc en Carles desapareixerà i et convertiràs com jo en un més de l’interminable fila d’homes que des de l’època posterior a la reconquesta sacrifiquen la seva vida per mantenir viva la flama del convent –digué fra Onofre- I en Pere? -digué en Poll- El teu amic et podrà seguir a dintre del monestir i seguirà els mateixos passos que tu. Serà un bon aliat. Un cop haguem parlat amb l’abat us entregaré les vostres noves vestimentes. Les que porteu ara les purificarà el foc sagrat. Després us ensenyaré les diferents dependències. A poc a poc la resta de la comunitat i jo us anirem coneixent i formant –digué el vell arxiver- I la mare i el meu poble? –digué en Poll- El teu destí i el del teu poble estan units però tu tens que seguir el teu propi camí –digué indicant la direcció que tenien que seguir els dos amics per anar a parlar amb l’abat CanalsDesprés de parlar amb l’abat i rebre les primeres indicacions de fra Onofre els dos nois varen ser acceptats per preparar els primers dos anys després dels quals es convertirien amb membres de ple dret de la comunitat de monjos cistercencs del monestir. Els dos van rebre els hàbits que els identificava com a novicis i se’ls hi assignà un tutor que vetllaria pels seus

29

30

-

-

-

-

que he vist és que parlava amb el guardià ique entrava a l’interior de la plaça. Ara es troben lluny de la nostra autoritat però si han entrat al convent deixaran de ser un problema per nosaltres –digué la comtessaTindrem que anar a l’Argilaga. No podem permetre que ens perdin el respecte. Anirem al lloc i estendrem el nostre domini. Tots sabem que pots ser molt persuasiu quan vols –digué el comte mentre mirava als últims condemnats que encara penjaven en les forquesRecorda –va dir la comtessa- Que el poble de l’Argilaga es troba sota l’autoritat de la Comuna del Camp de Tarragona. Traieu aquests desgraciats d’allí. Comencen a atreure aquells desagradables ocellots negres que no m’agraden gens –acabà dient el comte–

8. Anys de coneixement

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

costums. Durant aquests dos anys no podien entrar a la sala capitular i assistirien a les reunions des dels finestrals que donaven al claustre. Als oficis de l’església tenien uns seients que estaven expressament dissenyats per ells. Va tenir l’oportunitat de disposar de la bibliotecaque aplegava textos de clàssics grecs, romans i dels grans teòlegs medievals. Tot sovint arribaven monjos d’altres cases que l’ordre tenia arreu d’Europa i amb ells solien portar algunes còpies de llibres que deixaven al monestir. Mentre no estava ocupat aprenent a llegir i a escriure en Poll passava les hores al claustre posterior o a l’hort que era el lloc de tot el convent que més li recordava la seva casa o li oferia una sensació de llibertat que no trobava a la resta d’estances. Al començament li va costar acostumar-se a les estrictes hores monacals que obligaven al monjo a assistir set vegades al dia als oficis per dur a terme les seves oracions o llevar-se a les dues de la matinada per anar a matines. Pràcticament no tenia contacte amb l’exterior. Només en una ocasió que va anar a ajudar a descarregar un carro que portava aliments per la cuina va poder veure el portal d’on havia fugit feia uns mesos per resguardar-se dins la casa monacal. El dia que plantaren els grans xiprers al claustre posterior en Poll acompanyava al mestre arxiver. En fer el forat per plantar el primer xiprer l’arxiver va explicar-li la història d’uns arbres que hi havia darrera del monestir on antigament les noies del poble que quedaven embarassades sense desitjar-ho i en contra de la voluntat de la seva família, hi enterraven els acabats de néixer. Era una gran vergonya quedar embarassades sense que es pogués saber qui era el pare. Aquests xiprers que ara plantaven viurien centenars d’anys i molts d’ells veurien passar pel monestir dos o tres generacions de monjos. Tindrien que suportar les inclemències del temps, la pluja, el vent però aquells les arrels dels quals entressin profundament en aquella terra sagrada creixerien cap al cel, cap al sol i cap a la llum. Contràriament a les habilitats que estava desenvolupant en Poll, en Pere va començar a interessar-se per la teologia. De la seva formació se’n va ocupar fra Bernat. Amb el temps el jovede Santa Coloma es va anar definint com un gran orador i

un cop fets els vots que el portarien a ingressar dintre del monestir segurament no tardaria en pujar al púlpit per dirigir les lectures en els dies que hi hagués missa per la gent del poble. Els dos nois quan podien escapar de les seves obligacions oracionals i laborals es trobaven a l’hort on parlaven sobre mil temes diferents. Els dos estaven fascinats per la proporció que existia dintre del monestir. Totes les construccions expressaven una simetria, una mesura, un ordre difícil de trobar en el mon del que venien. En Pere només havia vist una bellesa similar en l’església del Bell-Lloc a Santa Coloma de Queralt i en Poll no havia vist mai res semblant. Les gàrgoles que tiraven l’aigua de les teulades cobraven vida en els sermons que l’abat feia a la Sala Capitular, els capitells del claustre representaven els pecats amb que el monjo lector els entretenia mentre estaven menjant al refectori, els retaules de l’església il·lustraven les vides d’aquells homes i dones que havien mort empesos per la seva fe. També van aprendre a distingir les plantes i herbes que creixien als camps i boscos propers, a treballar i regar la terra perquè amb la següent estació es poguessin recollir fruits, a distingir quins eren els bolets comestibles i quins els tòxics. Molt sovint anaven al Bosc de Sant Sebastià per netejar les basses que acumulaven aigua de pluja i que després a través d’unes canalitzacions subterrànies que baixaven cap al monestir on passava per sota dels templets i per sota de la cuina i del calefactor. La gravetat netejava l’aigua que ja s’havia utilitzat d’aquestes estances i la llançava a l’arbreda que hi havia al costat del riu. Amb el temps va poder esbrinar que fra Onofre havia estat adoptat de petit pels monjos blancs. La seva mare havia quedat embarassada d’un pastor i com la seva família no reconeixia al nen, no va tenir més remei que acabar abandonant-lo. Va tenir sort de no acabar sota terra com la resta dels acabats de néixer i aquella oportunitat que la vida li va oferir la va aprofitar per convertir-se amb un membre important del convent. Era un dels germans més ancians i més respectats i tothom confiava amb les seves habilitats, el seu bon judici i les seves

31

32

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

visions. Era capaç d’avançar-se als esdeveniments i veure els conflictes que podien aparèixer a l’horitzó. Va ser capaç de predir una tempesta de cendra cinc dies abans que s’ocasionés el foc a les muntanyes de Querol. Només li faltava notar una petita vibració a l’aigua del templet, un ocell nou als arbres del claustre o una foscor entre els núvols que tapaven el cel, per sentir que quelcom se li estava revelant. Va ser conseller dels diferents abats que havia tingut el convent des que tenia memòria. En les reunions capitulars, a l’església o al refectori era el primer en asseure’s després de l’abat. Es va dedicar amb profunditat a l’estudi i a poc a poc se li va anar revelant que tenia que ajudar a un noi d’una casa humil d’una població pobra i en veure el Poll per primera vegada va saber que l’havia trobat i que el destí el portaria inexorablement cap a ell. En Poll també es va anar adonant que els costums i les tradicions no eren tant estrictes com apareixien en les regles i els textos i que en la vida monacal es respirava una certa laxitud. L’aïllament de la mongia era trencat per alguns germans que no dubtaven a relacionar-se amb els veïns o els peregrins que arribaven a la casa. Per estar més entretingut en Poll va buscar feina on pogués estar amb contacte amb l’exterior i va començar a treballar unes hores al dia amb el germà que s’encarregava del rebost. Tenia que ocupar-se de seleccionar els productes que els frares compraven als comerciants del poble i que després guardaven pel hivern. Això li va permetre descobrir que la senyora que l’havia ajudat al carrer, la Rosa, era la filla d’una de les famílies que des de feia moltes generacions es relacionaven amb els monjos i s’encarregaven de la seva protecció. Els uns havien crescut al costat dels altres atrets per les possibilitats que oferia l’arribada de visitants i peregrins a l’edifici amb qui comercialitzar. Amb el temps s’havien convertit amb part del monestir i malgrat que les seves obligacions no eren espirituals s’encarregaven d’ajudar i defensar la casa en cas de conflictes.

Malgrat els intents de saber alguna cosa sobre la mare i els amics, aquelles noves persones que el rodejaven mantenien un mutisme absolut sobre qualsevol informació que vingués de fora i pogués alterar la pau diària. Però allò que portava més malament van ser els canvis que el seu cos d’adolescent estava experimentant. A les nits al dormitori sentia una sensació de calor que no podia evitar, com si s’encengués una brasa candent. Obria la finestra de la cel·la i el fred i el glaç de la nit l’ajudaven a calmar-se. Aquell desig animal l’enfollia i l’encegava. Els germans de la comunitat li digueren que era quelcom natural provocat per l’edat però que molts nois no arribaven a monjos ja que eren incapaços de seguir el camí de la castedat. Onofre li digué que ell havia combatut aquells pensaments amb la raó i li deixà alguns llibres que en parlaven. En Poll creia poder controlar el seu desig fins que s’adonà que l’animal que portava a dintre era massa fort. La filla d’aquell mercader de verdures que passava tot sovint per portar les comandes que li demanaven des del rebost, es va convertir en l’objecte dels seus jocs de nit. Les sirenes esculpides als capitells del claustre gòtic el cridaven amb els seus cants cap a l’exterior d’aquell cast recinte. Al hivern del segon any va morir un dels germans. Era la primera vegada que passava des que estaven allí. Els hi havien dit que al hivern era quan es produïen més defuncions ja que molts germans no suportaven el canvi estacional. Les campanes del cementiri van estar tocant a morts aquell dia, un so que era inusual a les orelles dels dos amics. En un monestir tot ho regulen el so de les campanes, l’hora de llevar-te, de menjar, d’anar a resar, tot es troba gelosament compartimentat a través del temps per fer l’existència humana més ordenada i més productiva. El frare havia estat malalt els últims dies a la infermeria i en morir el varen traslladar a la cel·la que havia compartit en vida al dormitori. Se’l va velar durant tres dies i tres nits. A la fi del tercer dia se’l va vestir amb l’hàbit que havia portat durant tota la seva vida de monjo a l’església a través de l’ala de llevant del claustre. El silenci era total, només se sentien el so de les espardenyes de la cort fúnebre.

33

34

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

En Pere i en Poll ocupaven els últims llocs d’aquesta processó. Després de l’ofici sortiren per la porta dels morts cap al cementiri on ja hi havia dues tombes obertes. - Dues? –va preguntar en Poll- Preguem a déu que no tinguem que omplir també la segona –digué en Onofre- Normalment quan un monjo mor l’acompanya un altre perquè no se sentí tant sol a l’altra vida –bromejà fra Bernat- Antigament quan moria un germà s’obria una altra tomba per si ho havia fet de malaltia i havia la possibilitat que el contagi passés a un altre membre de la comunitat –digué fra OnofreEl monjo va ser enterrat mirant cap al cel i després de resar les últimes oracions la comunitat va tornar als seus treballs. Només la terra remoguda de la tomba indicava el lloc on s’havia efectuat l’enterrament. Res més marcava el lloc on havia estat enterrat el germà mort. A poc a poc la comunitat tornà a la monotonia dels treballs i les obligacions diàries. En Poll va passar aquests dos anys dintre del monestir de Santes Creus incomunicat de la resta i sense saber que havia acabat passant amb tot el mon d’on procedia. S’aproximava la data en la que tindria que acabar de fer els vots de l’ordre i consagrar-se a Déu. A la següent primavera hi hauria la cerimònia perquè els novicis que portaven dos anys a la casa poguessin accedir com a monjos adults. Tots esperaven amb impaciència poder fer aquest pas cap a l’interior de la comunitat com a membres de ple dret. Cada un d’ells començaria a ocupar aquells llocs dintre de la mongia amb que havien destacat durant el seu procés d’aprenentatge.

Arribà la primavera del segon any i tots els joves novicis estaven ja preparats per convertir-se en membres adults. Els mestres que els hi havien assignat al començament d’aquest llarg procés tenien una cura constant dels seus deixebles per quan arribés el moment de la cerimònia.

El dia anterior a l’entrega dels hàbits, moment en que els novicis farien els vots sagrats, es vivia amb molts nervis i moltes emocions ja que els alumnes que no passessin les proves acabarien abandonant el convent. I tant els que es quedaven al seu interior com els que es veien obligats a marxar-ne, amb molta probabilitat ja no es tornarien a retrobar mai més. El noi que portava a dintre havia quedat silenciat per hores i hores de repetitives oracions. Entre ell i en Pere havia aparegut un distanciament infranquejable. El mestre arxiver es va adonar de la tristesa del noi i li va explicar que ell de jove havia tingut un molt bon amic però va tenir que sortir del monestir i no el va veure mai més. - L’existència de l’home sobre la terra no ha de portar cap altre lligam fora del purament terrenal. Estem lligats a la terra que ens va veure néixer i després ens va donar fruits perquè ens féssim grans i poguéssim seguir caminant. Els destins de l’home estan lligats però cada un d’ells ha de seguir el seu propi camí –digué el mestre arxiver– Amb el temps entendràs que l’important és el que hi ha dintre teu i no el que es mostra a l’exterior. - Crec que ja estic preparat per entrar dintre de la comunitat –digué el Poll- Has de tenir present que en el cor dels homes no hi ha només bondat i que l’home és com un animal salvatge, com un llop que corra lliurament pel mon. Per això els monjos decideixen viure amb germandat i no sofrir les penalitats del mon exterior. D’aquesta manera és com satisfem a Déu –digué finalment el mestre- No ho oblidaré –digué en Carles Poll mentre es cobria el cap amb la caputxa i es dirigia cap a l’ala de tramuntana del claustre on els rajos de sol de la tarda escalfaven als monjos més ancians Aquella nit en Poll va tenir un altre somni premonitori. Una calavera fosca com la nit es passejava pels terrats del convent. Des del cimbori vigilava amb els seus ulls endimoniats l’espectacle infinit del llarg transitar de les vides de l’existència humana. Com un ésser vingut d’un altra època que ha estat capaç d’observar la vida de desenes de

35

36

9. Vots d’obediència

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

generacions de germans, es llançava amb fúria contra qualsevol llavor d’humanitat. Corromput per la set de poder, la seva obscuritat assetjava com un corb des de les profunditats. Sobtadament una sensació d’alarma es va apoderar dels cors de tots els germans. Com si l’olor del incendi hagués estat predit amb moltes hores d’antelació. Aquella sensació es va fer real quan se sentiren els crits d’un dels germans cridant: - Al cementiri, ràpid! Al cementiri ! - Que ha passat? –digué el Poll mentre baixava les escales del dormitori com si hagués arribat tard a una de les oracions i la resta ja estiguessin a l’església. - Han trobat un cos –digué un dels monjosUna turba enfollida de germans va córrer cap al cementiri tant ràpid com si la ciutat fos cremada, els enemics estiguessin esperant a les portes i l’olor de sang i de mort es comencés a propagar per l’aire. Com una manada d’animals que escapa de les espurnejants flames d’un bosc en flames, els germans es dirigiren cap a la part del darrera del absis de l’església. A l'arribar al cementiri el vent estava batent fortament sobre els xiprers. Un d’ells portava una petita llum d’oli per il·luminar-se a través del sinuós recorregut que hi havia entre els llaures des de l’ala de tramuntana del claustre posterior. En Poll es va esmunyir entre el grup de monjos que estaven contemplant l’escena i va poder veure al costat d’una de les tombes omplertes el hivern passat,el cos a mig enterrar del mestre i alguns gossos salvatges que l’estaven vorejant. Un dels germans va agafar un bastó del terra i va començar a espantar aquells animals que s’allunyaren grinyolant. - Sembla un dels nostres germans –digué una veu mentre la resta de la comunitat s’agenollava i començaven a alçar les seves oracionsL’abat del monestir es va aproximar cap a on estava el cos. Va allargar la seva mà fins que tocà la del difunt que sobresortia de la terra i digué: - És el mestre arxiver, fra Onofre! - Mireu allí! Hi ha alguna cosa més! –digué un dels germans assenyalant la gran creu que marcava la necròpolis – Sembla que es pot llegir alguna cosa! – digué acostant la llum d’oli cap a la pedra mentre la

resta dels germans estrenyien fortament entre les mans els rosaris que portaven penjats al coll– “Només els purs de cor entraran al regne dels cels” El cos del mestre arxiver va ser desenterrat i portat a la seva cel·la. Una sensació d’inseguretat es va apoderar de tots els membres del monestir. Es miraven entre ells amb recel com si fossin desconeguts. Qualsevol d’ells podria haver comès aquell horrible crim. En Poll seguí l’abat i el prior, els dos membres amb més poder, al calefactor. Volien convocar una reunió a la sala capitular el dia següent. Va ficar-se en una de les galeries que hi havia davant del Palau Reial i que passava per sota de la sala. Va entrar-hi i es va amagar en un dels armaris on es guardava la roba que el frare sastre feia servir per confeccionar els nous hàbits. L’abat Canals era un home fort i dotat d’una gran agudesa. Anava vestit amb la cogulla blanca i unes sabates de cuir. Als oficis portava una mitra porpra delicadament decorada amb petites perletes de color blanc, un bàcul de fusta de noguer amb l’extrem corbat i decorat amb la figura d’un lleó rampant, i l’anell del pescador, símbol del seu càrrec. El prior, en canvi, era un home de mitja estatura. Sota l’hàbit s’apreciava un cos ja entrat a la cinquantena. Anava vestit amb una cogulla blanca i un escapulari blanc cenyit a la cintura. Sota l’hàbit es veien unes sandàlies de color fosc. - Sigui qui sigui que ha fet això ho ha fet sense acabar la feina o bé el van descobrir mentre acabava d’enterrar completament el cos –digué l’abat- Si haguessin sigut més escrupolosos no haguessin deixat tantes petjades al lloc de l’enterrament. - Presentava moltes ferides. L’han enterrat com si fos un animal. Si estem parlant d’un depredador, segurament no tardarà a tornar a veure com està la seva presa – digué el prior- El germà arxiver a aquelles hores de la nit devia estar a l’arxiu o a la seva cel·la. M’han dit que els últims que el van veure ho van fer a l’entrada del locutori quan li estava dient alguna cosa al seu deixeble. El mestre i l’alumne estaven molt units –digué l’abat-

37

38

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Va avisar que no assistiria a l’ultima oració del dia ni al sopar. Va dir que tenia que avançar feina en un llibre que havia arribat nou. El responsable de tot això té que ser un dels germans. Només cal veure la inscripció que ha deixat a la creu. “Només els purs de cor entraran al regne dels cels” –digué el prior- Abans que s’acabi el dia tenim que saber que va passar amb el mestre arxiver a aquelles hores de la nit. Ves a veure el noi i parla-hi. Segons sembla va arribar amb unes circumstàncies ben estranyes després de fugir del seu poble. Portava la marca al front. Ves amb ell a l’arxiu i a la biblioteca. Obra totes les portes que facin falta –digué l’abat- Tenim que solucionar aquest problema el més aviat possible. Si els de fora n’acaben coneixent els fets serà la fi de la nostra tranquil·litat. En Poll sortí corrent tot just aquests sortiren del calefactor i corregué en direcció oposada per les galeries del claustre evitant ser vist a través dels grans finestrals flamígers i un cop va arribar a la nau de l’església, va parar-se, es va eixugar la suor de la cara i prosseguí el seu camí caminant pausadament fins que es troba a l’abat i al prior caminant de cara, allà on els Montcada descansaven des de feia més de cinc cents anys. - Novici Poll –digué l’abat- El teu mestre ens ha deixat recentment i amb unes circumstàncies un pèl estranyes. Deus estar molt dolgut –continuà- Ens tindries que ajudar a resoldre quins van ser els últims moments abans de la seva mort. - Jo estava a la meva cel·la quan vaig sentir que algú cridava…-digué en Poll- Tindries que acompanyar al prior en les seves investigacions per veure com va morir el mestre arxiver digué l’abat- El coneixies molt bé. Va passar els últims anys de vida instruint-te. - Era un bon home i va tenir molta cura d’ensenyar-me a llegir i escriure –digué en Poll- Informeu-me tant aviat pugueu aportar noves dades a les vostres investigacions –va concloure l’abat mentre tornava al seu dormitori-

En Poll va saber dissimular la seva aflicció encara que se sentia molt trist. Fra Onofre havia estat qui l’havia instruït i educat. L’únic que s’havia preocupat una mica d’ell. L’havia ensenyat a parlar, a escriure, a dibuixar i a comportar-se educadament. Si en aquell lloc havia tingut alguna figura que es pogués assemblar al seu pare, havia estat el mestre arxiver. La mort d’un mestre no és sempre acceptada amb facilitat pel deixeble. Va dir-se a ell mateix que faria tot el possible per poder arribar a esbrinar quins havien estat els ulls que se li havien clavat en el rostre abans de fer l’últim sospir.

39

40

-

10. Un cas difícil En Poll i el prior sortiren en direcció cap a l’església quan es trobaren a fra Bernat que ascendia cap als dormitoris on hi havia la porta que conduïa a l’arxiu. En Poll es formava habitualment a la biblioteca i només en un parell d’ocasions li havia tocat entrar a l’arxiu. Una escala de cargol pujava cap a la segona planta on es guardava tot el material documental relacionat amb la casa. L'habitació estava completament desordenada. En Poll mirà a través de la finestra de llevant la part fosca dels matolls que quedaven sota. - Sembla que hi va haver un estira arronsa –digué el prior- I aquí hi ha un llibre. Tenia coneixement que fra Onofre preferia emportar-se els llibres de la biblioteca per llegir-los tranquil·lament a l’arxiu –continuà dient mentre mirava l'última pàgina del llibre que havia estat copiant on apareixia una il·lustració ambdós animals devorant-se mútuament- És un llibre que va portar l’últim visitant amb ell perquè en tinguéssim una còpia. És un llibre molt antic escrit en llatí. Es tracta d’un bestiari medieval–digué en Carles Poll- Sense cap mena de dubte entrar en aquesta habitació a altes hores de la nit no devia ser fàcil. Tinc coneixement que el mestre arxiver es tancava per dintre. Potser l’assassí el va trobar quan baixava per les escales – digué el prior-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

O potser va entrar per la finestra –digué el Poll- No seria difícil recolzar una escala contra la paret per entrar dintre de l’arxiu. De fet, crec que al cobert n’he vist una de quan es van reparar les teules. Tindrem que anar a veure si encara hi és. El prior i el noi baixaren cap al cobert. Al passar pel dormitori miraren dintre de la cel·la de fra Onofre. Els monjos feien torns per vetllar el cos de l’ancià. En arribar a les estances de darrera del claustre els dos amics van veure que l’escala encara estava al seu lloc i hi havia algunes petjades de llop salvatge al tombant. En Poll recordà que just abans de parlar amb el mestre al locutori havia passat pels horts i l’escala penjava de la paret oposada. Les investigacions semblaven estar en un punt mort i arribava l’hora que els germans també tenien que alimentar-se físicament per recobrar forces. Anaren arribant amb parelles al refectori on passaren a ocupar els seus llocs habituals. Aquella nit l’abat va fer-se servir el sopar a les seves dependències però va fer anunciar que l’entrega dels hàbits als novicis no seria fet com estava previst. El prior es va asseure al costat d’en Poll per poder seguir amb les seves investigacions. Tots els monjos estaven neguitosos i inquiets. Menjaven ràpid mirant-se els uns als altres com si de sobte una fera tingués que llançar-se des de les ombres per acabar amb la vida d’un altre d’ells. Aquell grup d’homes sants, de monjos blancs que seguien estrictament la puresa de l’ordre se sentien des de feia unes hores amenaçats. A més a més l’atac havia estat comès contra un dels pilars del grup, era el monjo més savi que quedava en vida. Dintre del ramat hi havia molts dubtes sobre qui el podria succeir. El seu pastor havia preferit resguardar-se a la seguretat de la seva habitació que tenir cura de les seves pècores. Amb l’habitual sermó des del faristol on es llegien les escriptures, el sopar va finalitzar. En Poll es va sentir de sobte marejat i distant. Els seus passos el varen conduir cap al cementiri on li va semblar veure una fosquedat que s’esmunyia entre els arbres. Després va tornar cap al claustre. El cap li va començar a donar voltes. Veia les últimes figures sense rostre dels monjos

que anaven cap al temple. Passejà per la nau nord que anomenaven la dels dements ja que els motius dels capitells eren els més estranys de les quatre naus. En Poll mirà els rostres dels capitells entre les tenebres de les nits. Veié un capitell on apareixien dues figures aguantant entre les seves mans un llibre mentre un llop els estava vigilant des del darrera. En les figures d’aquells éssers monstruosos aparegueren les cares dels germans amb qui compartia la seva vida monàstica. Fra Bernat, l’abat Canals, el prior, en Pere, fra Agustí o la resta de germans es retallaven en el rostre d’aquells capitells monstruosos. Va sentir udolar un llop des de l'interior més recòndit del monestir. Era un grinyol estrident que s’allargava sense fi com la mateixa nit. Un grinyol que ficava els pèls de punta. Les ombres d’aquells capitells es projectaren sobre ell. De sobte tornaren a la vida, sortiren del seu suport de pedra i començaren a dansar al ritme dels segons. Va caure desmaiat sobre les fredes lloses calcàries del terra mentre la foscor retallada per la lluna d’un dels finestrals li tatuava l’esquena. Es va aixecar al cap d’unes hores amb un regust àcid a la boca. La resta dels germans no l’havien vist ja que havien pujat al dormitori al finalitzar l’ofici a través de les escales de l’església. Tornà a la cel·la, es va tancar per dintre i va estirar-se sobre el llit. A la mateixa hora que havia tingut lloc l’assassinat es despertà, anà novament a l’arxiu i mirà per la finestra. Baixà per mirar els matolls, va examinar-los, es va dirigir cap al cementiri i va descobrir a una figura. Estava ajupida dintre la tomba on havia estat enterrat l’arxiver i treia terra amb una vella pala. - El prior sentia una terrible enveja pel mestre arxiver ja que a causa de la seva edat i no de la seva posició ocupava un lloc per sobre seu en la jerarquia del convent –començà a dir mentre la figura parà en sec per escoltar-lo- S’asseia al costat de l’abat i tenia més poder en les decisions que es prenien dintre de la mongia. El fet s’agreujava sabent que el mestre arxiver havia estat

41

42

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

-

-

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

un donat sense pares a diferència d’ell que procedia d’una bona família. A si? -digué – Amb el temps l’ambició de poder i l’enveja el van portar a cometre aquell crim –digué el Poll- Que el mestre arxiver va avisar al prior que no aniria a sopar i a missa era mentida ja que el mestre arxiver hi va anar. El còmplice del prior va persuadir amb enganys al vell arxiver perquè ocupés el lloc del prior. Qui no va assistir a la missa va ser el prior que es va amagar a l’arxiu. Al finalitzar la cerimònia el mestre va anar a acabar de llegir i allí el va assassinar a sang freda amb un falçó que li provocà les marques que tenia al cos i que semblaven fetes per un animal salvatge. Molt bé –digué la figura sinistra del monjo que estava ajupit sobre la tomba de fra OnofreEl falçó estava situat darrera de l’escala i per poder-la agafar la van tenir que retirar. L’assassí no va utilitzar l’escala sinó que la va moure per agafar la falç. Després de mort van tirar el cadàver per la finestra i va caure sobre els matolls. Per aquest motiu es veuen d’una altra color des la finestra de sobre ja que es van aplanar per la caiguda –continuà dient el PollI com explicaries la resta? –digué el monjoEl còmplice que va enganyar al mestre al menjador esperava a sota de la finestra, va recollir el cos i el va portar fins al cementiri on el va enterrar. Lamentablement uns gossos salvatges varen sentir-ne l’olor, el van començar a desenterrar i va ser descobert. El prior sabia que només el deixeble del mestre podria acabar resolent l’enigma i per això es va asseure al meu costat durant el sopar i emmetzina el vi. Afortunadament només vaig mullar els llavis per sentir-ne l’aroma tal i com havia vist fer als més ancians –digué en Poll ensenyant victoriosament el falçó que havia trobat entre els matolls– Busques això? –prosseguí mentre el monjo es girava, es treia la caputxa i ensenyava el rostre desencaixat d’un àngel que s’havia deixat corrompre-

43

En aquell instant en Poll va pensar en la nit de feia dos anys quan en Pere havia entrat a la seva cel·la per advertir-lo del sentinella amb cavall que havia arribat a la casa dels servites. - Si marxes ara ningú et podrà culpar de res –digué en Poll– Si abandones ara la casa i et poses en camí podràs començar una nova vida. - Molt astut jove Poll. Però si ara desaparegués tothom el culparia –digué des de l’obscuritat la veu del prior acostant-se cap al descobert que la lluna il·luminava entre els xiprers- El que no entenc és perquè? –Digué en Poll dirigint-se cap en Pere. - Molt fàcil –s’avançà en prior- Jo i en Pere som iguals. Els dos sentim la mateixa set per demostrar als altres del que som capaços. Perquè se’ns respecti però tant el mestre arxiver com tu projectàveu una personalitat que ens tapava –digué el prior- Com quan la lluna es fica entre el sol i la terra i eclipsa el sol. Així és com ens sentíem. - “Només els purs de cor entraran al regne dels cels” – digué en Poll- Que significa? - Sí –digué en Pere animat pel prior –Vaig ficar la frase a la creu impulsivament. Perquè tu no t’has deixat corrompre i jo si. Ens hem acabat atraient des del principi com dos imants. L’udolar estrident d’un llop salvatge es va tornar a sentir però aquest cop el so era molt més llunyà. Semblava procedir de les altes muntanyes que hi havia més enllà del monestir. En Poll sabia que només tenia dues sortides. O bé moria aquella mateix nit en mans d’aquells dos diables o bé tornava a fugir tal i com va fer quan s’escapà dels guardes del Catllar. Al cap i a la fi el seu mestre ja era mort i era l’únic lligam que el mantenia allí. Feia uns dies que la marca que fra Onofre li havia fet al front quan passava a prop de l’Argilaga li havia desaparegut. La protecció que havia aixecat el monjo vell per defensar-lo en contra del mal de l’exterior s’havia extingit. El temps del seu aprenentatge havia finalitzat i tenia que fer el mateix que li havia dit la seva mare abans de marxar de l’Argilaga. Tenia que fugir d’allí i dirigir-se cap a un lloc més 44

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

segur encara que en aquesta ocasió no sabia cap a on. Possiblement la seva ànima no tornaria a descansar mai més en pau. Amb el falçó va amenaçar a en Pere i en prior i va començar a retrocedir cap als arbres que hi havia junt a la tanca de pedra. Els dos monjos el rodejaren per intentar donar-li caça. Els seu cossos estaven en tensió, les òrbites dels seus ulls sobresortien a causa de l’excitació i mantenien les mandíbules apretades a l’espera de llençar l’atac definitiu contra el noi. Sense saber com i mogut per un pànic irracional va aconseguir pujar a la branca d’un dels arbres i saltar fora del recinte clos del monestir. Un cop es va veure fora del control del prior i d’en Pere va començar a córrer camp a través sense parar. Va saltar i va caure desenes de vegades però cada vegada que queia pensava amb tot el que havia deixat al darrera i es tornava a aixecar ràpidament per no perdre-ho. Després de moltes hores a cegues va escalar el cim d’una de les muntanyes i a poc a poc va anar deixant darrera el monestir el qual s’adonà no havia estat creat pels déus sinó per homes de carn i ossos com ell. Homes amb unes profundes creences i conviccions i unes fortes passions. Aquells homes i dones havien aconseguit crear en mig d’aquella vall un santuari per sentir-se més a prop del Cel. A mesura que en Poll deixava al darrera l’edifici va sentir que una forta sensació s’apoderava del seu cor. Mai més hi podria tornar a entrar en aquella casa però el record de les seves estances, de les estones passades o dels companys el va colpir per dintre i les llàgrimes començaren a inundar-lo per sempre. Va començar a ploure i finalment va poder trobar refugi en una petita cova excavada en un dels penya-segats des d’on podia veure tota la plana que s’estenia davant seu fins a l’infinit. L’únic que portava del monestir eren les vestimentes, els coneixements i els records, i aquests darrers eren els que més li cremaven per dintre.

A causa de la desaparició del noi, l’abat va tenir les suficients proves per acusar-lo de l’homicidi del mestre arxiver. Fins i tot van trobar l’arma que s’havia utilitzat pel crim i els testimonis del prior i en Pere que l’havien vist remenar la tomba de l’ancià abans de desaparèixer. També se’l va acusar d’altres robatoris: unes canadelles de plata, una creu d’argent, uns reliquiaris també de plata, un calze d’argent decorat amb pedres precioses, quatre llibres litúrgics, dos encensers de bronze, uns crismals i un aiguamans en forma d’ocell portat d’orient. Els germans es posaren d’acord que totes aquelles sostraccions s’havien donat mentre en Poll havia estat al monestir. Sense el Poll i el mestre arxiver, el prior i en Pere van poder fer i desfer com van voler. El que no sabien era que uns altres ulls els havien estat observant aquella mateixa nit des d’un altre punt de la tanca de pedra. En Poll va aconseguir sobreviure els primers dies amb els tolls d’aigua que la pluja havia deixat i alguns fruits silvestres i herbes que trobava al costat de la cova. Aquesta dieta li produïa forts dolors intestinals. Va començar a perdre pes i conseqüentment confiança. Hi havia setmanes senceres que no sortia per por a trobar-se amb algú que el pogués reconèixer. Dormia sobre les pedres i es despertava atemorit durant la nit entre convulsions violentes. La mirada cultivada se li va anar convertint en un esguard de bèstia ferotge. Els dies de pluja l’aigua entrava a la concavitat per les escletxes del sostre convertint l’interior en un veritable fangar. Ja no es tallava la barba i la tonsura monàstica es va anar poblant de nou. En aquest nou estat larvari el seu pols vital es va anar fent més lent. Queia en estadis d’inconsciència de la realitat on perdia la concepció del temps. No tenia la suficient força per aixecar-se i fer fora els animals que vagaven pel voltant. Els orins i els excrements que el seu cos expulsava de forma natural es quedaven dintre i l’olor de podridura es va començar a escampar pels voltants. Quan queia en aquests estats d’inconsciència intentava alimentar-se amb l’aigua que queia per les parets o els bolets que creixien de forma natural. Quan aplegava unes quantes forces s’acostava a l’entrada de la cova i trobava confort en els rajos de sol que hi entraven.

11. Solitud

45

46

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

El mon que havia conegut s’havia ensorrat en pocs instants. El cataclisme desencadenat per les ires i les emocions humanes va acabar amb la realitat que havia conegut. Només una petita llavor quedava en el seu interior: l’esperança. Aquesta llavor es va anar alimentant dels rajos de sol i de l’aigua de la cova. Mastegava el cinturó que utilitzava per lligar-se la vestimenta i la sensació de fam li desapareixia. Mig inconscient parlava entre somnis irreals i ja conscient intentava cantar per intentar espantar les bèsties salvatges i no tornar-se a adormir. Repassava mentalment les oracions que havia après al monestir. Un dia una brisa agradable va començar a entrar a l’interior de la gruta. A mitja tarda les ombres dels grans pins que hi havia plantats davant es projectaren sobre el cos del novici, començaren a cobrar vida i es convertien en els fantasmes que havia deixat darrera. Aquestes visions s’apoderaren d’ell i l’acabaren emmalaltint. Mentre estava en aquest estat recordà obrir els ulls i veure un petit ratolí que començava a ratar la tela del vestit i la prenia decidit cap a un orifici fet a la paret on devia tenir el cau. A diferència del monestir aquí no estava tant resguardat dels agents atmosfèrics però va acabar preferint les tempestes de llamps, els núvols de pluja, la boira matinera o la sortida de sol a les eternes hores d’oració, a l'avorriment claustral, a la disciplina horària o a la jerarquia monàstica. Al monestir els homes havien mostrat el seu control sobre els elements naturals i hi vivien com un ramat ordenat conforme amb el benestar que aquells murs els hi oferien. A la muntanya cada dia era una lluita constant contra els elements per poder trobar menjar i sobreviure. A poc a poc es va anar recuperant. Va aconseguir arrossegarse cap a l’exterior i encara que no tenia totes les forces se sentia amb ànim suficient per començar a caminar, examinar els voltants i portar menjar. Va anar recuperant les energies i cada cop sortí amb més freqüència. A l’entrada de la concavitat es veia bona part del territori. Boscos, vinya, cereals i pobles es perfilaven en les planes que s’obrien cap a ponent. Començà consumint carn crua que trobava abandonada per algun carronyaire però l’acabava vomitant. Per poder-la coure

necessitava poder encendre una mica de foc. En una de les sortides va trobar les pedres fogueres que li recordaren a les que havia vist a les cuines per encendre les llars. Sabia que fent-les xocar es produïen guspires. Va recollir algunes fulles seques, les col·locà on anaven a parar les guspires i aconseguí que una d’elles encengués l’esca. Va bufar lleugerament i la flama aparegué davant dels seus ulls. Amb el foc va poder cuinar la carn, escalfar la cova a la nit, mantenir-la neta d’insectes i allunyar els depredadors. Amb la nova font de calories proporcionada per la carn es va començar a sentir vigorós i amb força per anar més enllà. Va trobar una bassa plena de joncs que aguantava l’aigua durant tot l’any a pocs metres. Per sentir-se més segur va començar a acumular pedres al davant de la cova i va construir una paret a la que hi va deixar una petita obertura per poder-hi accedir. D’aquesta manera va poder controlar millor l’entrada. Una nit de lluna plena aparegué retallada, la silueta d’un gran llop a la porta de la balma. Era més negre que la foscor que l’envoltava. Fins i tot els ulls que espurnejaven com l’infern eren d’aquest color. Semblava procedir de les entranyes de la terra. Se sentí atret per l’olor de les restes de menjar que en Poll hi tirava. Recordà la mare que li deia tot sovint que era millor no acostar-se a aquests animals salvatges. N’havia vist a alguns caçant en grup i acorralant alguns animals de menor envergadura. Va intentar crear un lligam d’amistat amb aquell nou company donant-li restes de carn crua. En el primer intent el llop va atrapar el tros de carn que li llançà el noi i sortí corrents. Al cap d’uns instants escoltà els udolsque ressonaren per les cingleres de l’amfiteatre natural. Amb el temps es va fer intrèpid i començà entrar dintre de la cova. Es va convertir amb el seu company de cacera i els dos crearen una parella que s’entenia perfectament. L’animal va aprendre a diferenciar el to de la seva veu i en notava l’excitació i el nerviosisme. Sabia perfectament quan tenia que seguir un rastre, ficar-se dintre d’uns matolls o dirigir-se a una vessant de la muntanya. Per la seva banda, en Poll sabia quan el seu company estava cansat, tenia gana o volia jugar. Varen començar a aprendre tècniques conjuntes de caça i a les nits el llop dormia a l’interior de la cova.

47

48

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Entre el temps que passava buscant menjar i la construcció de la nova llar va passar gairebé un any. El mateix foc que havia encès per primera vegada a l’interior de la cova encara hi seguia cremant. La pitjor estació va ser la hivernal encara que ja havia començat a acumular des de començaments d’estiu. Glans, arrels, olives, fruits secs, carn seca, pomes silvestres, figues seques, herbes per fer remeis, cireretes de pastor, lledons, pinyons, cebes silvestres i cargols. Dintre de la cova també hi havia llenya, bastons, eines de fusta i de pedra, un morter, fibres vegetals, pells, plomes i pinyes. En algunes ocasions li va semblar que sentia veus humanes i trobà algunes branques tallades i alguna petjada en els senders. No obstant, intentava evitar qualsevol contacte humà. Un dia s’acostà a una bassa natural que hi havia a prop d’allí i es mirà en el reflex sobre la superfície de l’aigua i veié per primera vegada en molts mesos un rostre humà. Va veure un home sol, covard, sense dignitat i sense orgull. Un home insatisfet que estava cansat d’escapar, un home que s’havia atrapat a sí mateix en un forat en mig del no res, un home que necessitava tornar a casa. Després d’estar tres dies caminant seguint una columna de fum en Poll començà a sentir l’olor de fusta cremada d’una llar de foc i arribà a una casa en mig del no res. Era una casa petita situada a sota d’un gran roure. En Poll si acostà i va veure una dona dintre la casa. Era alta i tenia el cabell pèl roig. A la primera planta hi havia la cuina i una gran taula. Unes escales conduïen cap al corral i cap a la primera planta. La noia es quedà mirant fixament al noi sense treure-li la mirada de sobre. El cabell li queia sobre el rostre. Una llum d’oli sobre la taula il·luminava parcialment l’estança. En acostar-se cap a ella, la noia va estendre una mà temorosa cap al foraster. En Poll va donar-li la pell d’un conill i pujà amb ella cap a l’habitació del primer pis. Després de treure la vestimenta, s’estirà sobre el matalàs de palla i la cavalcà tota la nit. En Poll va poder sentir per primer cop els brams i l’escalfor que el cos d’aquella femella en zel desprenia. N’absorbí els perfums, les olors, la temperatura, els ritmes i les formes. Oblidà totes les lliçons del monestir i al final de la nit, s’adormí.

Al hivern del segon any passà més de dues setmanes dintre la cova a causa de les nevades. La neu va tapar l’accés de l’entrada i fins que no va començar a fondre’s no en va poder sortir. Des de l’interior sentia el so de la turmenta que colpejava violentament l’entrada. En aquelles dues setmanes van minvar de forma important les provisions que disposava i a causa de la neu que cobria les muntanyes era molt més difícil trobar menjar. L’efecte tèrmic de les nevades s’agreujava durant les nits. Gràcies al foc va aconseguir fer front a les glaçades de l’exterior i no va morir congelat. Amb les pells que havia anat acumulant va fer una capa per cobrir-se. El seu company caní passà la major part de les hores dormint al fons de la cova. Quan passà l’estació, l’aigua començà a rajar de forma natural creant petits barrancs i rambles. El seu company tornà a sortir per reunir-se amb la resta de llops salvatges que vivien a la muntanya. A poc a poc l’herba de sota la neu va créixer de nou i va donar pas a una primavera fecunda i jovial. En un dels dies que creuava una de les vessants més rocoses del cim per anar a recol·lectar fruits a la solana, va sentir el so d’un dard que esquinçava l’aire. En girar-se va veure a una cinquantena de metres la figura d’un home amb una fona sobre una penya rocosa que estava buscant un altre projectil en el cinturó. En Poll va aixecar instintivament els braços a l’aire però després que aquell ciclop fes rodar novament el llaç sobre el seu cap, va sentir la piuladissa d’un segon projectil que acabà impactant en el seu front. L’últim que va veure va ser el llop salvatge esmunyint-se cap a l’interior del bosc. I mentre es dissipaven les llunes del sol, es desplomà al terra.

49

50

12. El gran senglar No sabia que havia passat ni quan temps havia estat inconscient. Notà que el llit sobre el que estava descansat no tenia res a veure amb la duresa de la cova. Era com estar de nou a casa després de despertar-se d’un malson. Notava els rajos del sol que li escalfaven la cara i un dolor agut damunt de la cella esquerra. Escoltà l’esbufec d’un animal de muntar. A

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

l’obrir les parpelles es van anar definint les siluetes de diferents homes al seu voltant. - De nen havia sentit històries d’homes que abandonaven els seus pobles i acabaven vagant per les muntanyes – sentí que deia una veu-. Deien que podien parlar amb els animals. Eren homes salvatges com els que vivien al començament de la creació. Vivien apartats de la resta i es governaven per les lleis de la natura. Eren mig homes i mig bèsties – acabà dient- Jo havia sentit històries d’aquestes. Molts d’ells eren fugitius. La majoria escapaven d’algun delicte o d’alguna falta que havien comès en la travessia de la vida –digué un altre - Estic mort? –Digué en Poll- Tinc set. Em podeu donar una mica d’aigua? Estava dintre d’una tenda en el que semblava una espècie de campament. Feia olor de suor, de carn salada i de vi. Un dels homes va agafar una tassa, l’enfonsà dintre d’un bota i li acostà als llavis perquè pogués beure. Feia gairebé dos anys que no parlava amb ningú i li va costar començar a articular de nou els sons. No reconeixia la seva veu, era com si parles una persona desconeguda. - Qui ets? –Digué el de barba poblada que es protegia el cap amb un capell de cuir i que semblava el cap– - Ets un home o una feristela? –preguntà un altre– Vas vestit com si fossis un salvatge? Sembles un llop amb totes aquestes pells a sobre. - Ell és en Miquel –digué el cap– És qui t’ha abatut amb la fona al mig del roquer. Jo em dic Jaume i sóc el cap – continuà mentre es gratava la barba- Què fas al mig de la muntanya? - És molt llarg d’explicar -digué en Poll– No sóc cap animal salvatge. Sé llegir i escriure. També sé cuinar i conec alguns remeis. - Ells són els meus homes. Som caçadors. Anem per la muntanya i cacem animals. Després assequem la carn i la venem. En Miquel t’ha ferit amb un roc ja que creia que erets un carronyaire. Te’m portat amb nosaltres perquè inconscient al mig de la muntanya haguessis

mort o t’hagués devorat algun animal –va dir el cap mentre posava la mà sobre el front del pacient- Som homes analfabets. No sabem llegir ni escriure però ens agraden les persones. En aquests camins hi ha molts lladres i assassins però malgrat l’olor que desprèn i el seu mal aspecte, sembla una persona cultivada. Els seus coneixements ens podrien ser útils –va sentir que deia un altre home de pell bruna que el mirava fixament des de darrera d’aquests tres– - El tenim que deixar descansar – Digué en Jaume – Encara que no podem parar molts dies ja que tenim que seguir caçant. En Poll tornà a tancar els ulls i s’adormí novament. Els sons que se sentien a l’exterior l’evocaven al mon que havia conegut abans de fer-se salvatge. Sentia el so de la destral que partia en dos la llenya seca, el so metàl·lic del martell del ferrer que arreglava les armes, el so de les botes dels homes passant per davant de la tenda o les ordres i els crits que donava un d’ells per dirigir algunes feines. Aquells sons els havia anat oblidant mentre havia viscut en estat salvatge. Eren els sons que transmetien els humans que vivien en societat. Semblava que vivien en mig del caos però cadascú era perfectament conscient del seu paper i de les tasques que tenia que fer per sobreviure. Aquell campament li recordava el mas de la Mina on havia estat treballant pel senyor Domingo fins als setze anys. A ell li havia tocat portar cada dia les cavalcadures a abeurar a la bassa del comú. El moviment que es respirava en el campament era similar al que recordava que hi havia quan era l’hora de segar el blat. Tots sabien a l’hora que s’havien d’aixecar i el lloc que tenien que ocupar. Ja dintre dels camps cada un sabia si li tocava afilar les eines, tallar les espigues, fer-ne munts o carregar-les al carro. En despertar-se de nou va sortir de la tenda pel seu propi peu. Al campament només hi quedaven dos guàrdies que estaven alimentant el foc i assecant trossos de carn. Havien acampat dintre d’un gran alzinar. Els últims rajos de la tarda entraven a la clariana a través dels forats que hi havia entre els arbres. El sol feia que les fulles de les alzines brillessin com l’or. A més a

51

52

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

més de la tenda d’on havia sortit hi havia quatre tendes més d’iguals proporcions, un gran foc central i un carro on un animal de carga estava tranquil·lament menjant. Aleshores se sentí un corn llunyà. Es tractava de la resta dels homes que estaven tornant de la cacera. Podia haver-se escapat de nou però tenia clar que la seva forma de tornar tenia que estar entre aquella gent. Tenia que seguir-los per poder tornar a casa. De sobte, els caçadors aparegueren d’entre el bosc i n’ompliren la clariana. La cacera els hi havia anat força bé. - Sembla que el nostre amic s’ha recuperat –Digué en JaumeEl Jaume era el cap del grup. Era un home fort amb una barba poblada i una cabellera llarga. Portava uns pantalons de cuir i una capa i un barret de pell. Mai abandonava el seu fusell i el seu ganivet que utilitzava a la vora del foc per fabricar petites figuretes de fusta dels animals que caçava. - M’agradaria acompanyar-vos–Digué en Poll- No tens fusta de caçador. Sembles una dona –Digué un d’ells mentre la resta reien - Et deixarem venir amb nosaltres però tindràs que ajudar a assecar la carn. Amb el temps si mostres coratge i força et deixarem venir a caçar –va concloure en JaumeEn els pròxims mesos en Poll s’encarregaria d’ajudar a pelar els animals i assecar-los a les grans fogueres. Per alimentarles tenia que anar al bosc i tallar llenya perquè no deixessin de cremar ni de dia ni de nit. Era una feina bruta i ingrata. Tenia que arrossegar la llenya des de distàncies cada vegada superiors ja que la llenya verda no cremava com la que ja estava seca. Un cop els animals havien estat pelats i desmembrats la carn era assecada mentre que les pells eren conservades per vendre-les. Després que els caçadors haguessin pentinat la zona on es trobaven movien el campament cap a zones amb més cacera. A en Poll li agradava poder tenir amics amb qui poder conversar, cosa que no havia pogut fer en els últims anys. Tot sovint recordava en Onofre que havia estat el més semblant a un amic durant els dies passats en el monestir. Recordava les

hores passades a l’estudi o els consells que li havia donat. Dintre seu el trobava a faltar però el seu record el va tapar amb una pesada llosa semblant a la que tapava les tombes del claustre. Després va pensar amb el seu pare i la seva mare i veié que havien quedat molt lluny. - Les decisions i els consells sempre estan condicionats per qui els pren i per qui els dona. Finalment és la saviesa del que sap escoltar qui acaba decidint quin és el camí que cal seguir –digué en Jaume- Escolta, jutja i decideix. Els altres et seguiran quan ho facis d’aquesta manera. Al cap de tres mesos va començar a acompanyar als homes a les caceres. En un d’aquests desplaçaments el grup de caçadors es va dividir en dos. En Poll es va dirigir amb el segon cos cap al cim de Montagut per tal d’arribar a l’altre vessant. A l’altre costat tindrien més possibilitats de trobar menjar. En Jaume i en Miquel anaven al capdavant seguint el recorregut traçat per un petit sender fins que es trobaren davant d’una gran cinglera. L’única forma de creuar era escalant-la. En Miquel inicià l’ascens i quan arribà a la meitat de la paret, lligà la corda a un arbre que sortia del penyal i la tirà als companys perquè el seguissin. El segon en pujar va ser en Carles mentre en Jaume es quedà esperant per pujar en l’últim lloc. En Carles escalà sense gaires dificultats. Quan havia fet més de tres parts del recorregut es parà i notà que bufava un fort vent. Des de dalt en Miquel va cridar que s’arrapés a la roca o l’aire el faria caure. Al cap d’uns minuts prosseguí el seu camí fins a completar la paret. El company que el seguia no va tenir la mateixa sort. El vent el va desequilibrar i va sofrir una caiguda lliure de més de vuitanta metres. El cos va caure entre els arbres que hi havia sota del penya-segat. Es va sentir el so de les branques que es trencaven sota el seu pes. Abans de pujar en Miquel va lligar els fusells i l’equip a la corda mentre en Poll estirava. Un cop dalt de la cinglera guardaren un breu silenci pel company que havia desaparegut. En Poll va anar destacant en el grup per ser un bon rastrejador Era capaç de seguir el rastre dels animals durant dies. A

53

54

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

mesura que veia les petjades o els rastres en el llim o en els arbres, veia com eren i com es movien els animals que les havien deixat. Encara que no els hagués vist sabia que en un arbre un mascle de gran mida s’havia fregat, que en un bassal d’aigua una femella amb les seves cries s’havia rebolcat, que un mascle de mitjana edat havia estat furgant sota les alzines o que un jove s’havia obert camí entre els coscons. Podien passar dies abans que tornes al campament. Quan ho feia tornava amb la mirada salvatge, la barba poblada, el cabell brut i la roba esparracada. Notava que la permanència al grup l’aconseguiria si caçava un gran animal. D’aquesta manera la resta de caçadors el reconeixerien com a membre. Durant dies seguí les petjades d’un porc senglar que havia estat furgant a prop del campament. Als pocs dies el va veure corrent amb tota la seva força per una vessant de la muntanya. Va agafar aliments per tres dies i començà a perseguir-lo. Veia clarament les petjades sobre el fang i els túnels que havia obert entre els matolls. Es va convertir amb l’animal i va començar a pensar com ell. Es va untar el cos de fang per no ser detectat a través de l’olor que desprenia. I menjava les arrels i les glans que anava trobant pel camí. Al final del segon dia va trobar fang fresc en un arbre on hi havia enganxats els cabells del gran senglar. Sabia que l’animal no podia estar massa lluny d’on ell es trobava i decidí esperar-lo a dalt d’un arbre. Pensava com l’animal, olorava i s’alimentava com ell. Sabia que al final s’acabarien trobant en aquella clariana i que només el més fort o el més hàbil sortiria viu del combat. A la tercera nit i quan ja havia perdut l’esperança va començar a percebre en l’aire l’olor de la bèstia. Va sentir el so de la fullaraca sota les petjades que s’obrien pas a través de la nit. En arribar on es trobava, els ulls del Poll brillaren com els d’un depredador mentre accionava el martell del fusell. L’animal començà a grunyir. Aleshores li saltà a sobre i li clavà la daga. El senglar envestia a cegues i malferit prengué de nou a l’obscuritat com amic. En Poll no havia tocat el cor de la bèstia i va córrer darrera seu per rematar-la. El seguí durant dues horesamb el vent a favor

per dintre del bosc. En veia els túnels, les rames trencades i les petjades sobre el fang. Es va avançar a l’únic pas que hi havia en el riu. El tornà a esperar fins que va sentir el xipoll dels unglots sobre l’aigua. Aleshores corregué cap a ell amb totes les forces. El va poder veure el més a prop del que recordava haver vist mai a la seva mare. L’animal encara tenia prou energia per intentar travessar el riu i arribar a l’altre costat. La llum de la lluna plena es reflectia en els seus ulls. A causa de la ferida, la por i el cansament acumulat quan arribà a l’altra riba es desplomà. Aleshores sentí el udol del gran llop salvatge. En Poll només va tenir que clavar el ganivet en el cor calent de la bèstia. La ferida va deixar tacat de sang el fangar on encara es movia entre els últims espasmes de vida. - Que ha estat aquest soroll? –Va dir en Miquel- No ho sé –digué un tercer home- He sentit el udol d’aquell llop negre que ja fa tres nits que se sent. - Tenim que anar a buscar a en Poll –digué el cap- Fa dies que va sortir i encara no ha tornat. Al cap d’unes hores trobaren l’animal mort i el cos en vida del noi. Al dia següent van arribar al campament estirant la llitera feta de pi a través de la qual els havien transportat durant tota la nit. Arribaren totalment esgotats mentre la resta dels homes corrien cap a ells per ajudar-los. En Poll va estar inconscient uns quants dies durant els quals va pujar-li la febre. Com un foc que s’ha de vetllar per evitar que s’apagui, en Jaume va estar al seu costat per evitar que empitjorés i al cap d’uns dies va obrir els ulls de nou. - Has fet una gran captura –digué en Jaume - És un mascle que pesa no menys de cent cinquanta quilos. En podrem obtenir bona carn i vendre-la. - Ha estat una bona captura –digué en Poll – El vaig estar seguint durant tres dies i al tercer dia ens vam trobar. - Ens tindràs que explicar com l’has caçat –Digué en Jaume- D’aquí a pocs dies passem per Selmella. Allí podrem descansar. - Us puc acompanyar? - Digué en Poll – - Has demostrat força. Ens pots acompanyar – Digué en Jaume-

55

56

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

La boira va anar lliscant suaument com un mantell per sobre del turó fins a ocupar les planes inferiors. El grup de caçadors s’obria pas a través de l’espessor. La comitiva presentava un aspecte espectral. Els homes com parracs empenyien aquella carreta plena de carn cap a la part superior del poble. Dansaven macabrament entorn de la carnassa que semblava que portessin a enterrar a un cementiri. El so del metall de les rodes, el cruixir del carro o el renillar del cavall a través de la broma es devia percebre com el so d’un escamot de soldats que havien estat morts en plena batalla i sortien de les seves tombes per entrar novament en el mon dels vius. Les esquelles de Selmella varen començar a sonar. I com esquelets començaren a sortir entre la boirada les cases del poble. Els homes del seguici sentiren l’olor de la llenya que estava alimentant les llars de l’interior de les cases. I a poc a poc aparegué davant seu el poblat de Selmella. En arribar davant de l’església de Sant Llorenç, la gent en sentir el so de la carreta van sortir de les seves cases i corregueren a veure als nouvinguts. Els nens miraven de forma encuriosida que era el que portaven aquells homes. - Avui a la nit farem un gran banquet –digué en Jaume muntat a sobre de la carreta- Menjarem, cantarem i ballarem. En Jaume va despertar la suspicàcia d’alguns dels homes del poble però en veure la il·lusió de les seves dones i les seves filles decidiren no oposar-s’hi. Aquella tarda es van preparar unes grans brases davant de l’església. A sobre es va col·locar una gran graella amb carn. Aleshores començaren a menjar i a beure. El vi va alegrar el cor d’homes i dones i la desconfiança inicial es va anar esvaint. La carn era servida en grans safates de fusta. Després de menjar homes i dones van començar a dansar al tombant de la foguera mentre el cel era omplert de focs artificials. Aleshores tocà el torn a les històries. Començaren els vilatans a explicar històries que havien sentit dels ancians. La del martiri de Sant Llorenç, la de les hores de Selmella, la

història dels dos germans pastors o la de la decapitació del senyor del castell pels sarraïns. Els més joves assistien a la cantarella eren els que detectaven abans que ningú els punts que estaven fora de context. Aleshores tocà el torn de les històries explicades pels caçadors. Començaren amb la història de com van trobar a en Poll i com el van abatre pensant que era un salvatge. La historia de la nit va ser la de com en Poll va aconseguir abatre tot sol el gran senglar. La va tenir que repetir fins a vuit vegades. A la fi de la nit ja només quedaven cendres dels troncs d’arbre de la foguera i els nens s’havien quedat adormits sobre el terra. Algunes famílies van oferir les seves llars als caçadors perquè poguessin passar la nit sota la comoditat d’una teulada. Aquell lloc estava suficientment allunyat de tot per no tenir que seguir escapant. Decidí que buscaria feina pasturant les ovelles o bé esquilant-les, reuniria uns quants diners, buscaria una esposa amb qui casar-se i formaria una família. Havia vist que hi havia algunes noies que estaven en edat de casar-se i els seus pares devien oferir un dot interessant per aquells joves que les volguessin maridar i tinguessin ganes de tirar endavant la família. Al dia següent després de llevar-se decidí donar la noticia a en Jaume. - Crec que em quedaré en aquest poble –va dir en Poll mirant al cap dels caçadors– Reuniré uns quants diners i buscaré esposa. - Espero que ens tornem a veure Poll de l’Argilaga –digué en Jaume- Recordarem el lloc on vas matar al senglar. Els meus homes hi van deixar unes pedres apilades. Si algun cop tornem a passar per allí honrarem la vostra lluita. - Gràcies Jaume per portar-me fins aquí. Sense la vostra ajuda mai hagués arribat –digué el Poll abraçant al cap- Rep això en senyal de la meva amistat –digué en Jaume entregant-li una figureta de fusta en forma de senglarMentre marxaven en Poll va estar una llarga estona mirant als homes amb els que havia passat aquells mesos. En Poll els mirà i pensà que mai més els tornaria a veure.

57

58

13. Fantasmes

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Als pocs dies que els caçadors haguessin marxat va tornar en Miquel cansat de la vida que portava a la muntanya i decidit a seguir el mateix camí que el Poll. Als pocs mesos els dos caçadors varen casar-se a l’església de Sant Llorenç. Les noies eren les filles d’un pastor que necessitava casar-les immediatament per poder tenir fills mascles que l’ajudessin amb els ramats. Els casaments van ser un diumenge d’agost. En Poll estrenyia fort la mà de la seva esposa contra el seu pit i ella el mirava per sota del vel blanc. Després de la cerimònia anaren cap a les seves llars. Tots els habitants del poble celebraren l’esdeveniment durant tres dies. Estaven de bon humor ja que dos casaments significava que augmentarien les seixanta ànimes escasses del poble.

Al hivern baixava a la plana i a la primavera pujava a zones més altes. Compartia la vida amb llenyataires, carboners, comerciants, caçadors i altres pastors. Quan mires un ramat de tres-cents animals aprens a diferenciar els animals que els componen: cabres, bocs, xais, borreguets i marrans. Les ovelles eren utilitzades per la carn i la llana mentre que les cabres s’utilitzaven per la llet. Junt al ramat en Carles portava dos gossos d’atura que l’ajudaven a moure les ovelles quan es dispersaven. Un d’ells portava un morral a la boca per evitar que les mossegues. Quan es començaven a dispersar les cridava i els seus crits eren acompanyats pels lladrucs dels cans. En funció del to d’alarma de la veu el ramat corria a reunir-se més de presa o més a poc a poc al mig del prat. Sabien que si s’allunyaven podien ser preses fàcils d’un depredador. Per elles la seguretat es trobava en la unió i això feia que fossin fàcils de moure. Es va acostumar a la pols del camí, als lladrucs dels gossos, al velar de les ovelles i al so dels esquellots. Era més perillós tractar amb les persones. Sovint tenia problemes amb els propietaris de les terres per on passava ja que les cabres es menjaven alguns arbres i alguns

dels camins antics que seguien els ramats no estaven ben delimitats. En alguna ocasió es trobava amb problemes que havien tingut lloc feia dos o tres generacions i encara es mantenien latents. Però en la major de casos la presencia del ramat en els camps es considerava una benedicció ja que adobaven els camps i es menjaven les males herbes. Gràcies a que sabia escriure i contar els comerciants no l’enganyaven en les transaccions i aconseguia un bon preu per cada animal. Va aprendre quines eren les millors terres on pasturar-les, com moure-les pels camins,on eren els refugis de muntanya per tancar-les i on passar la nit quan estava fora de casa. Quedava ja molt lluny l’home que havia vist reflectit al fons de la bassa que hi havia a pocs metres de la cova. En aquella ocasió va veure un animal. Ara es mirava al mirall i veia un home. En pocs dies anirien a vendre tota la llana que havien acumulat i molt aviat podrien començar a ampliar l’estable. Agafà la gaiata, el sarró i el barret que el protegia del sol. Després de deixar les ovelles pasturant es va asseure junt al Miquel en un penyal rocós des del que veien el ramat. En Miquel era un home de les muntanyes. Un home que s’havia criat entre els caçadors i estava acostumat a un treball físic constant. - Mira el ramat –va dir en Miquel- Mentre una vigila les altres mengen tranquil·lament. A nosaltres no se’ns moren com les del pastor del Pont d’Armentera. - Construiré un gran pati rodejat d’una tanca de pedra i al darrera aixecaré un cobert amb sis arcs i una coberta que reculli l’aigua dintre d’una cisterna –digué en Carles- Aquesta cleda costarà de fer. Caldrà portar molta pedra –digué en Miquel- Un cop haurem venut tota la llana podrem costejar l’obra –digué en Carles – A dintre del cobert les ovelles hi tindran palla i un abeurador. - També caldrà comprar uns quants esquellots més de fusta –digué en Miquel- Aquest mes s’han perdut dues ovelles.

59

60

14. Nova vida

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

A mitja tarda començà a sentir intensos dolors de cap.En tocar-se al front notà la temperatura molt alta i decidí tornar mentre el seu company s’encarregava de seguir vigilant el ramat. A mesura que tornava empitjorà. Tenia la sensació que el cap li estava a punt d’esclatar. En arribar a la llar va anar directament al menjador on hi havia la seva dona i la d’en Miquel. Tot seguit mirà a través de la finestra i va veure com pel camí que anava cap al poble marxava un grup de persones. - Que ha passat? –digué en Poll- Ha vingut una delegació per tal que féssim efectiu el pagament per la llana – digué la seva dona- Aquests impostos són injustos. Ens lliguen als ramats i ja no en podem sortir en tota la vida. Nosaltres vivim a les muntanyes i no fem mal a ningú. Ens volen treure la poca riquesa que tenim –digué en Poll-. - Com és que has tornat tant aviat? –digué la dona- Me començat a sentir malament. Així que no he tingut més remei que tornar a casa –va dir mentre bevia l’aigua- Tornaran la pròxima setmana a buscar el que els hi devem –digué la donaFeia ja gairebé tres anys que havia deixat el convent i ja el devien haver deixat de buscar. Seria molt difícil que el poguessin reconèixer ja que el seu físic havia experimentat canvis importants. Al cap d’unes hores el cap li va deixar de fer mal i va poder tornar a veure com estava el ramat. Després de moure’l i tancar-lo a la cleda va tornar a casa on el foc ballava alegrament entorn a les flames i després de sopar va explicar algunes històries de quan vivia a l’Argilaga, al monestir, a la cova i als boscos.

casa. Els sacs de llana estaven apilats a un costat de la cabana. En arribar-hi en Poll mirà al cobrador que presidia la comitiva i encara que els trets infantils del seu rostre havien canviat hi va veure l’antic company d’estudi. En Pere no semblava haver-lo reconegut. El sol de la muntanya havia fet fosca la seva pell, els passejos amb el ramat havien tonificat el seu cos i una espessa cabellera i una frondosa barba li tapaven la cara. Només l’intens reflex blau dels seus ulls semblava no haver sofert el pas de les primaveres. - Per l’autoritat concedida per l’abat del monestir de Santes Creus vinc a buscar els sacs de llana que teniu que pagar a canvi que l’abat us deixi pasturar les ovelles per aquesta contrada –digué en Pere solemnement mentre indicava als dos guàrdies que agafessin els sacs de llanaEn Poll clavà una mirada freda i ferotge sobre en Pere. Aquella ganivetada impulsiva que va sortir de entre els plecs de la roba del Poll en realitat no era tant impulsiva com semblava. Aquella ganivetada feta de dolor contingut, de ràbia i de plor havia nascut i s’havia desenvolupat en els dos anys que va estar vivint en aquella cova i l’havia mantingut en vida mentre seguia el grup de caçadors i s’establia a Selmella. Esquinçà els teixits de la cama d’en Pere que des d’aquell diaja mai més podria tornar a caminar sense ajut. Mentre queia a terra dessagnant-se mirà atemorit a en Poll i veié escapar-lo una altra vegada davant dels seus ulls. En passar per davant de la seva dona va donar un petó a l'esposa i li va dir quelcom imperceptible a l’orella en el llenguatge que només entenen els enamorats. En passar per davant del mirall veié en el seu front el reflex de la marca de la doble creu més viva que mai. Va córrer cap a l’exterior on es va endinsar dintre del bosc per trobar-se amb en Miquel. Mentre el so de la pólvora dels soldats ressonava per tota la vall. Els dos guardes que formaven el seguici corregueren darrera dels dos pastors. Els fugitius trobaren una petita cova tapada per unes mates i reptant es refugiaren al seu interior. Van contenir la respiració durant uns minuts. Aleshores van sentir les veus i veieren les botes dels soldats que passaven de llarg sense detectar-los.

15. La marca Va arribar el dia que el cobrador dels impostos tornà. Anava acompanyat per dos guàrdies armats amb fusells. Ja des del matí havia tornat a sentir un fort dolor de cap. Des de la porta va veure com els homes resseguien el camí de pujada cap a la

61

62

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Però t’has tornat boig o què? –digué en Miquel al PollAquests homes ens mataran i després mataran a les nostres dones. - No ho faran –digué en Poll tranquil·lament- Aquell home que has apunyalat és un servidor de Déu – digué horroritzat en Miquel- Has apunyalat a un monjo – digué encara més horroritzat- No ho farà perquè aquell home té por. Ho he vist quan ha arribat. La mirada i el tremolar de les mans –digué en Poll- Encara deu tenir malsons i es deu aixecar a la nit amarat de suor. - Ja ni ha prou de jugar al gat i a la rata –exclamà en Miquel- Vols fer el favor de dir-me qui és aquest home i que et lliga a ell? - No és ningú i nomi lliga res –digué en Poll- Però vindran més com ell. O ens amaguem a les muntanyes o fugim cap al pla. Ja no podem tornar a Selmella –acabà dient mentre sortia de la cova i s’espolsava de pols la roba- I que podem fer?Tornar a viure com salvatges? –digué en Miquel- Ja no tinc por. Ara el que toca és tornar a casa –digué en Poll mentre mirava la joia que havia trobat a la barraca del camí que anava cap a la Mina i que havia conservat miraculosament sempre amb ellEl destí de les dones i els fills dels fugitius era incert. En moltes ocasions aquestes acabaven abandonades i estigmatitzades. El pare de les dues dones va acabar parlant amb les autoritats. Va dir que no sabia res dels homes amb qui s’havien casat les seves filles. Simplement van aparèixer un dia junt a un grup de caçadors i va decidir casar-les amb ells perquè era pobre i necessitava homes forts perquè governessin els ramats. En Poll i en Miquel eren homes sense passat a qui se’ls hi va donar la possibilitat de poder tenir una vida. Eren homes solitaris que no coneixien el lloc i va pensar que podien ser dos bons esposos per les seves filles. Mai va pensar que podien ser lladres o fugitius. La silueta del poblat de Selmella es retallava sobre la plana marcant les diferents hores del dia. Mentrestant els dos companys s’esmunyien cap a una clariana boscosa on se

sentia el renillar de dos cavalls. Un dels veïns del poble els hi havia deixat la nit anterior tal i com havien acordat amb el pare de les dues dones. Des de la noticia dels fets el poble es va dividir entre els que volien capturar als fugitius i els que els hi donaven recolzament. A les alforges hi trobaren provisions per tres dies, aigua i alguns diners i ardits. Eren les millors cavalcadures que el pare havia pogut trobar. Dos cavalls nivis que els portarien lluny de la ratonera que estaven a punt de convertir-se aquelles muntanyes. L’única forma de sortir d’allí era per Querol. Amb tota seguretat els soldats els estarien esperant al Pont d’Armentera que era la porta natural d’entrada cap a Selmella. Si aconseguien arribar a Querol tindrien les portes obertes per arribar al monestir de Santes Creus per darrera. Després de mig dia cavalcant arribaren a Saburella les torres de la qual encara aguantaven el pas del temps. Arribaren a mitjanit a Querol i enfilaren el camí que els portaria cap al santuari de Montagut on descansaren dintre de l’església. A trenc d’alba arribaren a Santes Creus. El monestir era un vesper ja que havia corregut com la pólvora la noticia que al poblat de Selmella algú havia ferit al recaptador d’impostos. En Carles va enviar a en Miquel a qui ni els monjos ni els guardes coneixien a buscar ajut al convent. Aprofitant l’arribada de fidels va poder entrar fins a l’església i seguint les indicacions d’en Carles es va dirigir a una de les portes de la plaça i tocà a un dels picadors. Als pocs minuts en va sortir una dona de complexió esvelta. Anava vestida amb una faldilla acampanada i el cabell recollit. - Si? –Digué la dama dirigint-se cap al desconegut- Voldria parlar amb la Rosa –digué en Miquel- Sóc jo, qui em demana? –preguntà la Rosa – - M’envia en Carles Poll –digué en Miquel- Passa, passa –digué mentre mirava si algú els estava observantUn cop a dintre de l’estança en Miquel i la Rosa es dirigiren cap a la cuina de la casa on ningú els podria molestar. - Està bé? –començà a dir la Rosa- Si –digué en Miquel-

63

64

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Al cap de dos dies en Poll s’esmunyí al poble. La porteria estava oberta i la plaça silenciosa només era il·luminada per la llum d’algunes torxes. En arribar davant del claustre va pararse. Feia molts anys havia abandonat aquell lloc i en certa manera sentia que havia traicionat els principis morals amb que havia estat educat a través de la regla benedictina. Creuar

de nou la Porta Real li donava l’oportunitat de tancar una part del seu passat. La porta estava lleugerament ajustada i només va tenir que empènyer-la per acabar-la d’obrir. Des d’allí ja es podia sentir el so de l’aigua del templet. En aquell angle del claustre feia uns anys havia estat esperant el mestre arxiver la seva arribada. De sobte va sentir un so inusual i en apropar-se als finestrals va veure una ombra amb un fanal entre les mans i amb un hàbit que no era l’habitual. En Poll s’acostà cap al templet romànic i veié com el monjo fosc creuava al claustre cap al locutori i tot seguit es dirigia cap al claustre posterior. En Poll el seguí i veié aquell claustre no sota la llum de la nit sinó sota la llum d’un migdia d’estiu. Tenia a la ment una imatge molt clara del que havia passat allí feia molts anys. Va veure el seu mestre al costat de la font mentre el sol li escalfava el rostre i li parlava sobre la vida i el mon que hi havia darrera dels murs. En Poll a aquella època no era més que un ocellet que s’alimentava de la saviesa del mestre arxiver. Aleshores tornà a obrir els ulls i veié la figura a través dels arcs apuntats que començava a córrer cap a les dependències abacials. En Poll va córrer darrera seu mentre escalava l’escalinata gòtica cap al segon pis. En arribar a la segona planta entrà a les dependències privades del prior. Una sensació d’aïllament es va apoderar d’ell. Tota la cambra estava devorada per la llum de centenars d’espelmes que situades sobre prestatges i taules il·luminaven amb ombres tota l’habitació. El prior estava assegut en una de les cadires davant d’un gran llibre de cuir de color negre i començà a recitar els versos del que semblava el començament d’una missa negra. En Poll tancà els ulls i veié al mestre arxiver vestit de blanc amb uns grans ulls blaus assegut mig encorbat a la biblioteca mentre començava amb la lliçó del dia. De sobte la porta es tancà i notà una tercera presència dintre de la cambra. - Així que el nostre amic ha aconseguit arribar fins aquí – digué el prior mostrant la seva cara totalment desencaixada cap a l’alumne- T’hauré de recompensar enormement –digué a la tercera persona que hi havia a la sala-

65

66

-

-

-

Els monjos han intentat ocultar tot el que han pogut la mort del vell arxiver. Jo vaig estar també al cementiri aquella nit. Mentre dormia em vaig sentir força neguitosa i els udols d’aquell llop van fer aixecar-me del llit–continuà dient- Em vaig llevar i vaig començar a passejar per veure si se’m treia el neguit. En arribar al cementiri vaig sentir veus i vaig enfilar-me a la tanca. Vaig veure el prior, en Poll i aquell amic estrany amb qui va entrar al monestir que estaven discutint. I de sobte els dos saltaren sobre el noi. En Poll va escapar del monestir perquè el volien matar– digué en MiquelEn els últims anys el prior ha estat guanyant força i poder dintre de la comunitat. Diuen que ha pactat amb el diable i els dos conspiren contra l’abat. Els que vivim fora del convent notem aquests canvis. Els fets que passen a dintre repercuteixen d’alguna manera en nosaltres. La meva família va venir a viure aquí junt als monjos que fundaren el monestir. El meu llinatge és tant antic com l’origen de la casa. Nosaltres som els veritables guardians d’aquest lloc. I no sóc jo sola. Creiem que el monestir no està en bones mans. En els últims anys han augmentat les pressions per obtenir rendes. Ens ajudareu a entrar-hi? –digué en MiquelHi ha molts membres de la comunitat que no estan d’acord amb la situació que es respira a dintre –digué la Rosa- Us ajudarem a entrar. D’aquí a dues nits deixarem la porta del claustre entreoberta. Mentrestant refugieu-vos en un lloc on no us puguin localitzar.

16. Nit

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Només els purs de cor podran entrar al regne dels cels –digué una veu femenina- Tenies que ser tu - Digué en Carles - Hi ha alguna cosa més pura que una rosa? –Digué el prior- Però si has estat qui ens ha permès entrar –Digué en Poll- En el fons del Pere aquella nit encara devia quedar una mica del noi que havia estat. Amb la frase que va deixar a la creu el que pretenia era advertir-me. - T’has cregut aquest conte dels guardians? Si el prior no m’hagués obert des de dintre mai hi hagués pogut accedir –digué la noia- Ara estàs totalment atrapat. Te’m fet entrar dintre de la ratera. - Després de la mort del teu mestre hem aconseguit molt de poder. Només ens queda acabar amb l’abat. L'última porta en la que la Rosa i jo fa temps que treballem. Més temps del que et penses. A poc a poc vam anar teixint els nostres fils però el mestre arxiver se’n va adonar molt aviat del que tramaven i va decidir acabar amb els nostres plans. No vam tenir més remei que acabar amb ell abans–digué el prior dirigint-se cap a l’altre costat de l’habitació- Aquell noi que va venir amb tu va ser el instrument. Necessitàvem algú l’ànima del qual poguéssim modelar al nostre gust. Algú sense passat i amb ganes de progressar. Algú que poguéssim fer créixer seguint les nostres pròpies directrius i no les de l’ordre -digué la Rosa- En Pere ha estat un dels millors alumnes que hem tingut –digué el prior mentre mirava la Rosa- Amb el temps que ha passat d’ençà, t’asseguro que ja no queda res d’ell. - El teu destí és morir aquí aquesta nit. Has tornat al lloc d’on vas escapar. Aquest cop no en podràs tornar a sortir –digué el prior mentre indicava a la Rosa que bloqueges la porta- No tardaràs en reunir-te amb l’arxiver. En aquell moment en Poll tancà els ulls i veié el mestre arxiver caminant per un sender del bosc envoltat d’alts pins mentre

escoltava el so dels petits ocells que feien el niu a les branques més altes. Va treure la daga que portava a la butxaca i es llançà a sobre del prior. A fora se sentiren les urpes d’un llop que esgarrapava furiosament la porta de fusta. - No el deixis entrar –digué el prior mentre la Rosa empenyia la porta cap a fora per evitar que l’animal entrés a dintreEls dos lluitadors caigueren al terra. En Poll tenia molt d’avantatge a causa de la joventut i la força. Però la mirada del prior s’havia tornat freda a causa de l’edat. El Poll arraconà al prior i posà les mans al voltant del seu coll per no deixar-lo respirar. Mentre escanyava aquell animal veia el rostre feliç de l’arxiver cantant i entonat cançons a l’església. Mentrestant el prior intentava clavar una daga que havia tret d’algun lloc contra el cos del company. Amb un cop de mànec se’l va treure de sobre. En el moment que el prior aconseguia ficar-se novament de peu ja feia temps que el llop negre s’havia cansat de gratar a la porta. Va saltar a l’interior de la sala a través de la finestra que mirava cap a llevant. Com un esperit que es negà a abandonar el seu cos fins que no es faci justícia, l’animal negre saltà a sobre del monjo que en aquell precís moment estava alçant la daga amb les dues mans per descarregar el cop definitiu en el cor del jove. El cos del prior va ser totalment engolit per la gola de l’animal. Les parets de la sala van quedar esquitxades amb la sang del bruixot. Mentre el llop devorava a la bèstia, en Poll tancà els ulls i va veure per primer cop en molt de temps al mestre feliç a punt d’anar a dormir sobre el llit en la petita cel·la on havia viscut tota la seva vida al costat de l’arxiu. La claror que entrava a través de la finestra de ponent il·luminava el cos del mestre. El llop salvatge esquinçà el cos del prior i en el seu lloc només quedà una muntanya d’intestins, muscles i ossos a mig rossegar. Durant el combat la Rosa va obrir la porta i va fugir cap a fora però va ser aturada per en Miquel que s’havia quedat darrera del Poll. - Que fem amb ella? -digué en Miquel-

67

68

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

La prendrem amb nosaltres. No ens podem quedar molt més temps aquí. Ara tenim que baixar a la plana –digué en Poll- Lliga-la. - I el recaptador d’impostos? –digué en Miquel- Ja passarem factura amb ell més endavant –va concloureLa bèstia de la nit és tant antiga com l’edat de la humanitat. L’ambició i l’afany de poder es van apoderar del cor del prior i el van convertir en un assassí despietat. El diable havia viscut durant tots aquells anys dintre del monestir sota la pell d’un anyell. El mestre arxiver el va descobrir i abans que el pogués exorcitzar, les urpes del monstre cegaren la seva vida. La Rosa el va servir, va dansar amb ell les nits on la lluna es tenyí de sang i es deixà enganyar per les seves falses promeses. Possiblement l’únic innocent en aquell joc de diables, era l’ànima d’en Pere. El mestre s’havia adonat molt abans que el Poll de quin seria el seu destí. Viure tota la vida en aquelles parets perseguit per l’ambició que desprenia la mirada enverinada del noi de Santa Coloma.

Després d’abandonar el monestir agafaren els dos cavalls i es dirigiren cap a Tarragona. La Rosa la portaven lligada en la muntura d’en Miquel. Passaren per Aiguamúrcia i Vila-Rodona. A mesura que s’anaven allunyant de les terres de la doble creu anà desapareixent la marca del front del Poll. Feren bona part del camí seguint el curs del riu. Amb molta probabilitat vincularien l’atac contra el recaptador d’impostos amb la mort del prior. Però com l’atac s’havia donat a la nit, ningú s’adonaria de la mort del prior fins al matí del dia següent quan ja portarien mig dia d’avantatge. La porta de l’església del convent dels Dolors de Vila-Rodona estava tancada i prosseguiren el camí sense aturar-s’hi. Entre camps de cereals arribaren a Vilardida i Puigtinyós i abandonant el riu per la seva riba dreta entraren a Vilabella. En aquesta població van deixar a la Rosa a la sortida del poble lligada en un arbre i mai més es va saber res d’ella.

Després de Vilabella baixaren per Nulles per la costa de la Serra. L’Argilaga es mantenia ancorada en el temps com si els canvis no haguessin arribat fins allí. El campanar es retallava sota un llustrós cel blau. La resta eren petites cases de dos plantes i camps de vinya i de cereals. En baixar per la costa de la Serra es trobà ambla Mina on el senyor Pau Domingo l’havia acomiadat l’any que va escapar. Ja no era el mosso que anava a buscar feina a casa de l’amo. Havien passat uns deu anys des que havia marxat. Segurament era ara el fill del Pau Domingo qui havia heretat les terres i es feia càrrec de la hisenda. L’arribada de nouvinguts seria noticia al poble però possiblement ningú identificaria aquells homes amb el marrec que s’escapà el dia de l’enterrament del petit Sagí. Els viatgers entraren pel carrer dels comtes de Santa Coloma fins a la plaça de l’església. La torreta ja estava finalitzada però el pi gegant de davant de la plaça havia estat calcinat. Alguns nens que ja no coneixia treien el cap per les finestres i els portals d’algunes cases. En Poll i en Miquel baixaren dels animals i es dirigiren cap a la casa dels seus pares. Estava tancada però hi entraren fàcilment a través de la finestra posterior. No hi havia senyals que mostressin que havia estat ocupada en els últims anys. El foc de la llar feia temps que no s’havia encès i les teles d’aranya i la pols s’havien apropiat de tots els racons. Sobre la llar de foc hi havia els pots de vidre i el caçapapallones que havien utilitzat per anar a caçar serps a les basses del Domingo. Al terra trobà la gorra que el pare utilitzava per treballar. La recollí i l’examinà atentament. L’havien apedaçat en diferents ocasions i es veien els sorgits. Se la posà i mirà a en Miquel. Hi havia alguns aliments que s’havien deteriorat i l'olla encara estava sobre el foc. - Sembla que fa molt de temps que ja no viuen aquí –va dir en Miquel- Deuen haver mort o deuen haver anat a viure a un altre lloc –va dir en Poll- Han passat molts anys. Tindríem que anar a parlar amb en Joan si encara està viu. Segueix-me, viu aquí al costat.

69

70

-

17. El retorn a casa

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Creuaren la plaça. Al pou hi havia una dona amb un mocador al cap i dos càntirs que estava traient aigua de dintre. Hi trucà i als pocs instants sentí que estaven obrint el forrellat. El vell monjo va treure el cap per la porta. El seu rostre s’havia convertit amb els anys amb una llarga barba blanca i uns grans ulls marrons de mussol. - Hola –digué el Poll – - Hola –digué el monjo que no havia reconegut al noi i semblava una mica atemorit- En que us puc ajudar? - Estem buscant als de Cal Poll –digué- Els de Cal Poll? –digué en Joan- Fa molts anys que ja no viuen al poble. Perquè els busqueu? Aleshores el vell monjo va fixar la seva mirada sobre el noi i li passà per davant el marrec que anava a pasturar els animals d’en Domingo. Era ja un home però en els trets de la seva cara encara hi havia el nen que jugava de petit per davant de la plaça. - Carles? –digué en Joan- He tornat –digué en Carles rient- Em vas ajudar a sortir d’aquí. Pensava que no tornaria mai més. - I aquest home que t’acompanya? –digué en Joan mirant l’acompanyant que aguantava les rendes dels dos cavalls- És en Miquel. Ha vingut amb mi –digué en Carles- Ai la mare que em va parir! –digué en Joan obrint la porta de bat a bat- Donam una abraçada mal parit! Entreu ara mateix a casa i deixeu les muntures al pati del darrera. Fa molt de temps que no tinc visites. La casa feia olor a humitat i estava en un desordre absolut. Els alambins estaven plens de pols i no semblava que ningú més hi visqués. Els tres entraren dintre de la cuina i s’assegueren al tombant de la taula. El sol es començava a pondre i el cel s’anava acolorint. El monjo va servir en unes gerres el vi que tenia guardat dintre d’una ampolla. - Joan –digué en Poll acostant-se cap al monjo- T’has tornat un vell. On guardes el vi bo? Aquest vi negre està bé pels pagesos però avui és un dia especial. - Ja veig que els anys t’han afinat el nas –digué el monjo-

71

-

-

-

-

-

No és l’edat sinó el vi que bevíem al monestir. Amb el temps t’acostumes al vi que no està picat –digué mentre mirava com el monjo anava a buscar una altra botella a sota de la picaAixí que vas arribar al monestir? –digué el frare mentre tornava cap a la taulaAquella nit quan vaig arribar a Vila-Rodona va passar un fet estrany -digué en Carles mentre mirava com el vell omplia les gerres- Va arribar a altes hores de la nit un home que semblava un militar i entregà una bossa a dos dels teus germans perquè m’acompanyessin a la cel·la on passava la nit. Al dia següent el mateix home va intentar aturar-me quan intentava entrar dintre del monestir. Era un home alt amb una cicatriu que li partia la cara en dos. Una cicatriu que començava al front i acabava a la barbeta – va dir el noiEs devia tractar del capità de la guarnició que hi ha al castell –digué en Joan- Als pocs dies que abandonessis el poble va venir un destacament militar. Va venir el comte amb persona i el capità general. Quan va morir en Paco Sagí les diferents parts van començar a tirar llenya dins del foc. El comte va prendre possessió del lloc de Montbui i de tots els seus habitants i va unificar sota la seva persona les dues poblacions. Aquella mateixa nit hi va haver una forta turmenta i va caure un llamp sobre el pi centenari. Per tant l’Argilaga i Montbui depenen actualment del Catllar? –preguntà en CarlesSi, en arribar al poble l’esperaven el batlle i el vicari. A la plaça va prendre possessió dels dos llocs. Va jurar sobre la creu de Jesucrist. Després va agafar un grapat de blat i el va tirar per terra, agafà un grapat de monedes i les escampà per la plaça. Es va treure un guant i va desembeinar l’espasa. Tot seguit agafà la vara del batlle Joan Baptista Dalmau. Després d’aquesta exposició de poder tots els habitants passaren per davant seu i el comte va agafar les mans de cada un d’ells entre les seves i els hi va donar un 72

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

petó –acabà explicant el frare mentre tornava a omplir una gerra de vi- Així que després que marxés va venir l’amo per contar que no faltes cap ovella del ramat –va dir en Poll- La teva mare, el teu pare i els teus dos germans eren els últims de la fila. Estaven tremolant i tenien molta por. Vaig veure que el batlle s’acostava cap a ells i els obligaven a agenollar-se mentre els pegava amb la mà tancada i els amenaçava –digué el monjo mirant a en Carles directament als ulls- Si en aquell moment el capità general no els hagués aturat els podia haver fet molt de mal. - Els mataré–digué en Carles- En els dies posteriors van enderrocar la muralla que separava els dos pobles –digué en Joan- Tant el vicari com l’alcalde són dos pobres titelles que s’han fet forts en aquest cul de mon. - I la meva família? –Va preguntar en Carles- He entrat a casa però no hi havia ningú. - Els teus pares van morir fa dos anys en pocs dies de diferència l’un de l’altre. Si vols et puc ensenyar les tombes on estan enterrats –va dir el frare- El teu germà i la teva germana van anar a servir al Mas Ballvé al costat del riu i encara deuen estar allí. - Així que els meus pares són morts –Va dir en Carles mentre mirava a través de la finestra com les últimes llums del dia s’esvaïen- El nou comte del Catllar és ara en Andreu de Queralt però el capità de la fortalesa segueix sent el mateix–va dir el frare- El batlle li ha fet un nou jurament de fidelitat. - Crec que avui passarem la nit aquí –digué per primera vegada en Miquel que havia estat escoltant atentament la conversació- Demà al matí podem anar a veure que ha passat amb el teu germà i la teva germana. Era agradable tornar a sentir després de tant de temps una altra vegada el so que desprenia la casa dels pares. Les granotes, els grills, els lladrucs, el so del pou, el bramar del matxo i els tocs de la campana de l’església s’havien mantingut inalterats i li recordaven els feliços anys d’infància

que hi havia passat. Aquella nit tancà els ulls i s’adormí feliç d’haver pogut trobar de nou el camí que l’havia portat allí encara que els seus pares ja no hi fossin. Havia marxat quan era un nen i hi tornava amb la pell endurida per la intempèrie dels anys passats a fora.

73

74

18. La matança del porc Al dia següent els despertaren a trenc d’alba el cant dels galls. Després de sortir de casa pujaren als cavalls i es dirigiren cap al riu Gaià. Les parades que hi havia a tocar del poble estaven conreades i un pagès estava ja calçant l’arada a la mula per començar a llaurar. En arribar dintre del bosc ja s’havia fet completament de dia i els rajos de sol traspassaven les copes dels arbres. L’olor de boscúria va envair els sentits dels dos viatgers. Descendirenper un petit sender cap al fons de la vall. En aquella àrea de bosc els pagesos n’havien colonitzat la vessant de migdia. Hi havia una barraca de pedra seca entre els arbres on hi havia algunes eines per treballar els camps. Seguiren aquesta mateixa vall cap a l’est fins que arribaren al torrent. En Carles mirà al terra i va poder determinar que era un punt on hi creuaven animals. Hi ha petjades de guineus, de toixons, de llúdrigues, de porcs senglars i d’algun gos. Pararen al costat del torrent on l’aigua baixava saltejant alegrament i donaren aigua als dos animals. Al cap d’uns instants mentre ascendien cap al coll de les Guàrdies, els dos homes es trobaren amb un carro que estava seguint la mateixa direcció. - Bon dia –va dir en Carles al traginer- Bon dia –va contestar el traginer- Cap a on va? –va dir acostant la muntura cap al carro que s’havia aturat per deixar passar als dos homes- Vaig cap a Renau –va dir el traginer- Demà es casa una filla i vull arribar a l’hora per assistir a la boda. Però aquests camins són endimoniadament costeruts i tinc que esperonar als animals per poder pujar. - Nosaltres anem cap al Mas Ballvé –va dir en Carles mentre avançaven el traginer- D’on sou vosaltres? –va preguntar- Nosaltres som de l’Argilaga –va dir en Carles-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Precisament el germà del futur espòs de la meva filla es va casar amb una noia de l’Argilaga – va prosseguir el traginer – Una noia que es diu Paula. Aleshores en Carles no va poder evitar pensar en el dia que la Paula, en Paco i ell mateix van anar a caçar a les basses d’en Domingo. Els dos homes prosseguiren el seu camí mentre sentien al traginer bramar als dos animals. Ja a dalt del turó van poder veure el mas i les terres conreades al seu voltant. El riu Gaià passava pel costat del mas i s’encabia a la vall per fer el tram que el portaria mansament cap al Catllar. Al fons es veia el castell que com un guardià silenciós defensava l’últim tram de riu. En mirar enrere van poder veure a la llunyania les cases blanques de l’Argilaga i de Montbui. Al pla de les Guàrdies hi trobaren una petita pagesia que devia ser utilitzada per guardar els animals. Finalment arribaren al camí que venia de Renau i començaren a davallar la baixada fins al mas. Van tenir que baixar de les muntures ja que la baixada era molt dreta. A un costat i a l’altre del camí hi havien argilagues, carrascars i coscons. L’últim tram de camí estava emboscat i en sortir de la penombra que oferien els arbres, aparegué davant seu el verger en que s’havia convertit la zona, gràcies a l’aigua abundant i a l’eficient administració dels recursos que en realitzaven els amos. El mas estava rodejat de vinyes. En aquella època de l’any la sang ja no corria per les redoltes i havien perdut casi totes les fulles. Era el moment de podar-les. A les tires del mig i a distàncies regulars hi havia els munts amb les redoltes que ja s’havien tallat. Al final del dia s’amuntegarien totes les redoltes i se’ls hi prendria foc perquè les cendres servissin per abonar els camps. Amb la primavera es despertarien i a l’estiu donarien de nou raïms. Van veure fum que sortia del mas i es dirigiren cap allí. Entraren a un pati interior. A l’interior hi havia el mas de dos pisos amb unes finestres que miraven cap a l’interior. Al centre hi havia una foguera i un grup de jornalers que estaven preparant l’esmorzar. Baixaren dels animals i es dirigiren cap ells. - Bon dia –va dir en Carles- Bon dia –va dir un dels jornalers- Es pot passar? – va dir en Carles-

Si no es pogués passar no tindríem la porta oberta –va respondre- Com va la poda de les redoltes –va dir en Carles- Va bé –va contestar el jornaler- Queda una setmana de poda. Esteu buscant feina? - De fet, va dir en Carles. Estic buscant a en Pau Poll –va dir en Carles- Qui m’està buscant? –va dir el jornalerAleshores en Carles mirà al noi. Tenia el cabell despentinat i portava un mocador vermell al coll. Els grans ulls eren blaus com els del pare. Movia les pupil·les d’un costat a l’altre nerviosament com si l’estigués analitzant. Mentre s’aixecava es va sentir una detonació que va fer vibrar gairebé tota l’estructura del mas. - Que és això? –va preguntar en Carles mirant cap al riu- Són els soldats –va dir en Pau- Pesquen amb dinamita. No et preocupis. De peu en Pau s’havia fet tant alt com ell però era una mica més gras. No semblava haver-lo reconegut. Feia molts anys que era fora i quan va marxar encara era petit. - Qui em demana? –Va preguntar una altra vegada en Pau- Sóc en Carles, el teu germà –va contestarAleshores en Pau va obrir els ulls fins que no va poder més. Semblava que se li tenien que sortir de la cara. El va mirar de dalt a baix i el va reconèixer. Va alçar la mà cap a l’aire i li tocà la cara i la barba. - Has tornat –va dir en Pau- I la Maria? –va dir en Carles- La Maria treballa de serventa dintre del mas. Jo treballo de mosso –va dir en Pau- Han passat molts anys –va dir en Carles- Quan vaig marxar éreu dos nens. Ara ja sou un home i una dona. - Perquè has tornat? –va dir en Pau- He vingut a fer justícia –va dir en Carles- Els pares són morts i la Maria i jo vivim aquí ara. Quina justícia vols fer? - El vicari i el batlle a l’Argilaga -va començar dient en Carles-

75

76

-

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Aquells dos millor que els deixis en pau –continuà en Pau- Ens van fer la vida impossible fins que es van morir els pares. Ens acabaran fent més mal. - He vingut amb un amic que m’ajudarà –va dir en Carles presentant a en Miquel al seu germàAleshores en Carles mirà cap a la porta del mas i va veure una noia a la porta, fràgil però forta com una espiga de blat, que el mirava des de l’altre costat. La pell blanca com la seda. Va mirar atentament als jornalers mentre el Pau li feia el senyal d’acostar-s’hi. Després d’uns instants la noia va caminar cap a on estaven els dos nois. El sol va il·luminar les teulades i els camps. - Què? –va preguntar- Ens han vingut a veure –va dir en Pau a la Mariamentre li presentava al nouvingut- És algú que fa molt de temps que no veiem –va dir en Pau rient- Carles? –va dir la Maria mentre es llançava als braços del seu germà- Mai vaig deixar de pensar que tornaries un dia! La mare sempre parlava de tu. Fins a l’últim moment va estar convençuda que tornaries. - M’han entretingut pel camí –va dir en Carles- Sempre he pensat amb vosaltres. - Nosaltres també –va dir la Maria abraçant-lo- Et quedaràs molts dies? –va preguntar el Pau- Queda’t al menys fins avui a la nit que fem la matança del porc. - Crec que no tornaré a marxar mai més –va dir en CarlesA la nit tiraren més llenya a la foguera i començaren a preparar la matança. Es respirava un ambient d’alegria per la festa que s’anava a celebrar. Hi havia una botella de vi i gots a sobre de la taula pels homes que s’encarregarien de participar en la matança. Les ombres dels homes dansaven macabrament al tombant del foc mentre la vella del mas s’ho mirava des d’un dels finestrals. Quan el van treure del corral es començà a sentir grunyir la bèstia. El foc, les ombres i els crits ofegaren les veus dels assistents. Ja en el llit el subjectaren entre cinc homes mentre el botxí afilava amb una pedra el ganivet que li cegaria la vida. Els cinc homes constrenyeren el cos de l’animal

mentre aquesta intentava alliberar-se de l’opressió dels carcellers. L’animal colpejava amb totes les forces. Aleshores el botxí li tallà la jugular. Un últim grunyit agut s’escapà del cos de l’animal i la sang començà a brollar calenta dintre d’unes gerres. A poc a poc va anar deixant d’oposar resistència. Aleshores agafaren una argilaga i en socarrimaren la pell mentre el fregaven amb una pedra. El posaren panxa enlaire i l’obriren. L’olor de les entranyes de l’animal i l’escalfor de l’interior de seu cos calent es convertiren en protagonistes. Li obriren les galtes i amb una destral li tallaren la mandíbula de forma que el crani va quedar partit en dos. Tot seguit el feren a quartos i el trossejaren. En guardaren els intestins, els peus, la llengua, els ronyons i el fetge. El ganivet ensangonat descansava després de la feina sobre una pedra mentre el lloc de la matança era abandonat pels assistents. En Miquel, en Pau, la Maria i en Carles es reuniren a la casa dels mossos. En Carles va treure una pipa composta per una cassoleta de terrissa decorada amb espigues i una canya d’os. - Ho tenim que fer el més aviat possible –va dir en Carles encenent el tabac- Torneu amb mi a l’Argilaga i podrem fer justícia. - Però els amos del mas ens van acollir quan ens vam quedar sense família –va dir la Maria- Els hi podeu dir que teniu que marxar per solucionar uns problemes amb la casa –va dir en Carles- Demà al matí agafarem les muntures i tornarem al poble. Vosaltres podeu venir al cap de dos dies.

77

78

-

19. Gel Una interminable filera composta per desenes de mules baixaven ambles alforges plenes de neu des de les muntanyes del nord. Realitzaven el viatge un cop a l’any i abastien de fred els pous que hi havia instal·lats al camp de Tarragona. Els blocs de gel eren acuradament embolcallats amb palla perquè aguantessin la travessia fins al seu destí. Una mercaderia efímera que tractada amb cura aguantaria fins als mesos més calents de l’estiu. Aleshores seria consumida com un petit

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

miracle mesclada amb vi o aiguardent. En Andreu de Queralt s’ho mirà des d’una de les finestres gòtiques de l’ala nord del castell. - Per fi comencen a arribar aquest any els carregaments de neu –va dir mentre s’asseia davant del taulell d’escacs i movia un peó- Dintre de pocs dies tindrem el pou ple –va dir el capità al comte movent un altre peó- Van fer una bona feina. La cúpula no ha cedit en tots aquests anys. - He sentit a dir que a mort Carles el Fetillat sense descendència. A fet testament a favor del duc d’Anjou, el nét de Lluís XIV de França. Molt possiblement el pròxim rei serà un Borbó –va dir el comte mentre movia el cavall- La noblesa i l’oligarquia estan indignats. Jo apostaria per l’arxiduc Carles d’Àustria–va dir el capità traient la reina- Encara que hi ha molts partidaris de Felip V. Mira la ciutat de Cervera. - Això acabarà amb una guerra successòria –va dir en Andreu de Queralt mentre movia un altre peó- El tractat dels Pirineus no ha portat res de bo al principat. Només ha atret a la monarquia francesa. - Ja no hi ha Pirineus! Les principals potències europees estan escollint els seus bàndols. França i Castella estan de part dels Borbons mentre que Anglaterra, Portugal i els Països Baixos s’han aliat amb els Austriacistes – digué el capità movent l’alfil- Esperem que no escullin Catalunya com l’escenari de les seves rivalitats –va dir el comte movent el segon cavall- En aquest cas vindran soldats portuguesos, holandesos, francesos i anglesos per ajudar als seus respectius bàndols –va dir el capità menjant-se el peó de davant de l’alfil- Escac i mat. - M’has mort en quatre jugades –va dir el comte- És una jugada que em va ensenyar un amic –va riure sorneguer el capità mentre retornava les peces al seu lloc-

79

-

-

-

-

Caldrà estar preparats per si la guerra arriba al Catllar – va dir el comte mentre es dirigia cap als finestrals que miraven cap al pati d’armes- La passada guerra de separació va afectar molt la vila i ambdós exèrcits la van acabar saquejant. Aquest poble és com un clot i quan hi ha una guerra tots els exèrcits hi acaben perdent contingents. El castell es converteix en un enorme congost on queden atrapats molts combatents –va dir el capità– En aquest poble hi moriran molts soldats. Caldrà cavar moltes fosses. Caldrà cridar al sometent i preparar la defensa de la fortalesa. Farem una crida al Catllar, a la Plana i a l’Argilaga i Montbui – digué el capitàFes repicar el sometent a les dues esglésies. La guerra encara no ha arribat a la vil·la però més val que en comencem a preparar la defensa –va dir el comteRecluta als homes sans de entre setze i seixanta anys. A cada un d’ells els hi entregarem una escopeta i els hi ensenyarem a utilitzar-la.

20. L’Argilaga Pararen en una clariana boscosa a mig camí del poble. Els pins més joves creixien al costat dels més vells mentre les heures es lligaven pel tronc i escalaven cap a la llum. Deixaren les muntures al bosc perquè ja s’havien arriscat massa a que algú els pogués reconèixer. Passaren els dos dies següents seguint els moviments del capellà i de l’alcalde. El vicari passava la major part del dia entre la badia i l’església quan no tenia que atendre a algun feligrès. I el batlle estava o bé a la torreta o bé fent-se càrrec dels censos que els habitants tenien que pagar al comte. Fins al diumenge següent es quedaren a casa d’en Carles intentant no cridar massa l’atenció i esperant l’arribada d’en Pau i la Maria. A l’església hi havia una petita capella amb la imatge del sant per on passaven els creients per deixar les seves ofrenes penitents. En Carles Poll hi passà el diumenge de bon matí i hi deixà dos ciris. Si algú hagués passat a aquella hora l’hagués sorprès veure la figura agenollada d’un penitentdirigint les 80

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

pregàries en llatícap al patró francès. Després es va dirigir cap al cementiri. Les dues últimessepultures eren les dels seus pares i només una creu marcava el lloc de l’enterrament. En Poll va estar una estona davant les tombes mentre la gent es començava a aplegar a l’església. Era l’únic que el mantenia en aquell lloc. Tot seguit es va dirigir cap a casa on es va trobar amb en Miquel, la Maria i en Pau. - Avui és el dia –va dir en Carles als altres- Tot just s’acabi l’ofici en Miquel i jo sorprendrem al vicari i el farem cantar. Del batlle us n’encarregareu vosaltres. La devoció de Sant Roc era manifesta en els habitants ja que consideraven que els havia protegit de la pesta bubònica i havia evitat que la malaltia entrés dintre del poble i acabés amb els seus habitants. El vicari, el batlle, els propietaris, els pagesos, els mossos, les mosses i la gent vinguda dels masos omplien el petit temple. L’ofici va transcórrer amb normalitat mentre en Carles i en Miquel entraren a l’interior deltemple per les finestres de la sagristia. La Maria i en Pau pujaren a les teulades i saltant d’una a l’altre van poder entrar dintre de la torreta on s’esperaren a què el batlle tornés de missa. En el moment de dirigir el sermó el vicari va pujar al púlpit sota l’atenta mirada del batlle. - Les formes que pot prendre el cos de Llucifer són infinites. El vostre propi veí pot ser un fill de Satanàs. Si creieu que alguns dels vostres similars pot estar duent a terme activitats en contra del comte, no dubteu en denunciar-ho. Déu us recompensarà i us donarà a canvi el paradís. Si algun fill del diable habita en aquest poble el trobarem abans que sigui massa tard –deia el vicariNo seria el primer cas. O no recordeu totes les coses estranyes que han estat passant en els últims anys. Gràcies a déu estem sota la protecció del comte. En cas contrari ja estaríem cremant en les tenebres de l’infern. Tant els propietaris com el batlle varen mostrar la seva conformitat amb tot el que estava dient. Després de l’ofici el vicari es va dirigir cap a la sagristia mentre en Carles i en Miquel esperaven amagats a la teulada de la cambra. Quan entrà veieren des de l’altell com el vicari es treia la sotana i la

penjava dintre de l’armari. Aleshores en Carles va apuntar amb el fusell el cap del vicari. - Gira’t a poc a poc –va dir en Carles- Si fas qualsevol moviment inesperat dispararé. - Que passa aquí? –va dir el vicari mentre es girava cap al Carles- No podeu entrar aquí. - Nosaltres podem entrar on volem –va dir en Carles- Si el que voleu són els objectes preciosos estan dintre d’aquell armari. Hi ha un calze i unes canadelles de plata –va dir el vicari- El que volem és la teva vida –va dir el CarlesT’explicaré el que farem. Els feligresos deuen estar a la porta de l’església esperant a què sortiu. Sortireu per la porta principal com de costum i si algú pregunta alguna cosa els hi direu que teniu que dirigir-vos immediatament a la rectoria a solucionar uns assumptes. - Si intenteu qualsevol cosa –va dir en Miquel- una bala us partirà el cor com si fos una patata. El capellà baixà per les escales cap a la nau central i sortí per la porta principal mentre els fidels que encara no havien sortit els saludaven. Ja a l’exterior la multitud s’amuntonava davant la porta. Les dones i els nens esperaven a les escales mentre els homes s’agrupaven a l’altre costat del carrer. En Carles i en Miquel s’esmunyiren a través de les naus laterals cap a l’exterior. - Tinc assumptes importants –mentí el mossèn- Que déu us acompanyi. Els tres homes es dirigiren cap a la badia seguint dos camins diferents. En creuar l’arc de l’entrada en Carles mirà cap al costat oriental de la plaça i veié a un vell que treia el cap a la casa dels Forama i el mirava detingudament. L’arribada de forasters sempre era noticia al poble però a en Carles li semblà que en Pere Forama l’havia reconegut malgrat els anys que havien passat. A l’entrada de la badia hi havia un rellotge de pèndul que marcava les diferents hores. Pujaren al segon pis i darrera seu tancaren la porta amb clau. Mentrestant el batlle tornava cap la torre. Aquell edifici s’havia convertit en el símbol de possessió del comte de Queralt sobre

81

82

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

el lloc de l’Argilaga i de Montbui. Una gran arcada flanquejada per dues espitlleres permetia l’entrada a l’edifici. Tot seguit hi havia una gran arc fet de pedra i unes escales que portaven cap a l’estable i al magatzem senyorial i cap al primer pis. Al primer pis hi havia el despatx del batlle. Hi havia una gran taula de pi i una cadira de cuir negre. Als prestatges si podien veure alguns pergamins, una ploma d’escriure, un tinter, segells i cera per lacrar. En Pau i la Maria pujaren fins al colomer que hi havia a les golfes. - Aquest colom porta un missatge lligat a la pota –va dir la Maria mentre en Pau agafava l’ocell blanc i obria el missatge- “Avui diumenge a la tarda vindrà comitiva per fer la crida del sometent” Ho firma el comte Andreu de Queralt –va llegir en Pau- Tenim que avisar a en Carles i a en Miquel –va dir la Maria mentre es començaven a sentir les veus des del pis inferior- Ara no podem sortir d’aquí. Tenim que fer el que hem vingut a fer. Agafa el fusell i apunta cap a les escales. Si veus qualsevol moviment dispara –va dir en Pau a la seva germana- Mentrestant miraré de trobar alguna sortida per la teulada. En Pau es va dirigir cap a les finestres per on entraven i sortien els coloms. I va veure que sota hi havia una cornisa que sobresortia i que li permetria arribar fins a la teulada de la casa veïna. Mentre intentava sortir una gran voladissa d’ocells es concentrà a les finestres dificultant d’aquesta manera la maniobra. Quan arribà a l’altra teulada sentí que els trets havien començat a sonar a les golfes alertant a la gent que vivia al costat de la plaça. Després de saltar fàcilment al carrer, va tornar a entrar dintre la torre i pujà corrent per les escales. La Maria havia tocat amb el seu tret a un home que estava malferit al terra. El batlle estava al costat de l’home intentant-lo ajudar. D’una puntada de peu en Pau va fer caure rodolant a en Joan Baptista per les escales fins al primer pis. En Pau va anar a veure com estava la seva germana que havia aconseguit recarregar el fusell i li va prendre de les mans.

Ens trobarem on ens ha dit en Carles –va dir-li en Pau mentre baixava les escales per anar-se a trobar amb el batlleMentre baixava cap a la primera planta el batlle havia aconseguit aixecar-se pel seu propi peu i mirava atemorit al seu atacant. - Ets en Pau Poll –va dir el batlle mirant al noi- He vingut a fer justícia amb els meus germans –va dir en Pau mentre s’acostava cap al batlle -Heu desatès les vostres obligacions en aquest poble. No sou més que un titella dels que mouen els fils. Us heu acomodat en els vostres privilegis. Feu olor a corrupció. El batlle horroritzat va posar-se a córrer mentre en Pau el perseguia. Els habitants s’havien començat a acostar a la torre atrets pel so d’aquells trets en ple diumenge, dia de descans setmanal. Perseguidor i persecutor arribaren a l'era on es batia el blat després de la cega. En passar per davant d’un munt de palla en Pau va agafar una forca i la clavà al terra per recolzar el fusell. Després apuntà l’arma cap en Joan Baptista Dalmau que s’havia girat i estava traient una pistola de sota la roba. - Si no volies pols no haguessis anat a l’era –va dir mentre accionava el martell que va fer encendre la pólvoraA dintre de la badia les coses anaven d’una altra manera. En Carles i en Miquel havien lligat al vicari en una cadira i estaven disposats esquilar-lo com si fos una ovella. - Si no ens dius quins son els plans del comte del Catllar et arrencarem la pell a tires –va dir en Carles mentre es passava el tall del ganivet per la llengua- Sou simples bandits, agafeu tot el que vulgueu i marxeu –va dir el vicari- Encara no te n’has adonat? –va preguntar en Carles- No venim a robar sinó a cobrar un antic deute. Sóc en Carles Poll. - Has tornat –va dir el vicari atemorit mentre es posava blanc- Aquell dia anaves entre el ramat d’ovelles… - Volíeu enviar-me ala presó –va dir en Carles- No siguis innocent. El que volíem era protegir-te dels Forama. T’haguessin condemnat injustament de la mort

83

84

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

d’aquell noi per protegir a la seva filla.Com pots estar en contra del comte de Santa Coloma quan el teu pare va participar com a soldat en la guerra de separació –va dir el vicari en un intent desesperat de salvar la vida- El meu pare va ser soldat del comte? –va preguntar en Carles- Si això és veritat perquè no m’ho va dir mai? - El teu pare no volia que ho sabessis –va dir el vicariFins i tot li van donar una medalla pels serveis que havia prestat. Aleshores en Poll va treure la joia que havia trobat a la barraca de pedra seca i l’ensenyà al vicari. - Si obres la medalla veuràs que a dintre hi ha un lleó rampant que s’aguanta sobre les dues cames. És l’insigne dels Queralt –va dir el vicari- I com és que estava al mig dels camps dintre d’una barraca en el camí que va cap a la Mina? –va preguntar en Carles- La hi devia perdre. El mateix dia va tenir que anar a cegar el blat a la hisenda d’en Domingo –va dir el vicari- Tenim que marxar –va dir en Miquel al Carles- S’han sentit trets a la casa del batlle. En pocs minuts això s’omplirà de mossos. - Que fem amb ell? –va dir el Carles- Deixa’m que li tallaré la llengua i després els hi tiraré als porcs –va dir en Miquel mentre agafava el ganivet d’en Carles- Que de segur que de pecats també n’ha fet.

Deixaren al vicari lligat a la cadira i prengueren el camí cap al bosc on havien acordat trobar-se amb la Maria i en Pau. A mesura que s’allunyaven començaren a sentir repicar les campanes de l’església. En arribar a la clariana trobaren a la Maria que els esperava. - I en Pau? –van preguntar en Carles i en Miquel- Ens hem separat i hem acordat que ens trobaríem aquí – va dir la Maria- Si no torna tindrem que anar a buscar-lo –va dir en Carles al Miquel-

Hem trobat un missatge en el que el comte del Catllar demanava l’ajuda del sometent –va dir la Maria- No podem tornar a l’Argilaga o aixecarem sospites –va dir en Carles- Lo millor serà dividir-se. En Carles i la Maria muntants en un cavall seguiren el camí que els portaria al Catllar mentre en Miquel es desvià cap a l’Argilaga per veure si el frare Joan li podia dir que havia passat amb en Pau. Afortunadament el camí era pla. El cel estava enrarit i el vent bufava fort de tramuntana. No es trobaren una ànima en tot el recorregut. Una àguila volava fent cercles a sobre d’un bosc proper. Finalment al cap d’una hora arribaren al mas Moragues, a mig camí del Catllar. El mas Moragues era format per quatre edificis principals que pertanyien a quatre propietaris diferents: el Manyé, l’Armengol, en Fortuny i en Rabassa. Les cases donaven a un pati comú al qual s’accedia a través d’un gran portal protegit per una torre quadrada. Al tombant del mas també hi havia eres, trulls per l’oli i corrals. Pararen a l’interior del mas i entraren dintre del pati. A l’interior hi havia un jou per junyir els animals, una arada de ferro, unes forques i alguns recipients de ceràmica. Asseguda en un pedrís i escalfada pels rajos del sol hi havia una dona vestida de negre que estava fent mitja. Les agulles es movien nervioses entre els seus dits mentre anaven enllaçant els fils i teixint una peça de roba. Es movien com si fossin les fiblades d’una abella. Va aixecar la mirada, va mirar per sobre de les ulleres i va començar a riure. - Ja fa dies que volia fer aquesta peça de roba. Abans en feia cinc al dia. Ara vaig més lenta –va dir la vella- Com estàs Carles Poll? - Com sabeu com em dic –va dir en Carles- Et conec des que eres petit –va dir la vella tornant a riure- Passeu cap a dintre de la casa ara que no hi ha la bèstia de ma filla. - Anem al castell del Catllar per ajudar al comte a preparar la defensa de la fortalesa –va dir en Carles- El comte del Catllar és molt fort –va dir la vella- Diuen que a Santa Coloma el va alletar una serp. Quan el deixaren sol al bressol un escurçó va entrar dintre del llit

85

86

21. El Mas Moragues

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

i li va ficar la cua a la boca. Diuen que amb la seva llet es va fer gran –va acabar dientLa figura de l’anciana es retallava sota la llum que entrava a través de la finestra i s’estenia cap a l’interior de l’habitació. Un gat negre havia entrat a través de la gatera i es fregava a les cames de la mestressa. - No podem anar-hi d’aquesta manera –va dir en Carles- Si voleu podeu deixar aquí el cavall. El meu gendre anirà demà amb carreta fins a la vila –va dir l’anciana- Podem passar la nit aquí? –va preguntar la Maria- Podeu passar la nit en un dels corrals que hi ha fora del mas –va dir l’anciana- El camí que hi ha de l’Argilaga al Catllar és molt llarg. Un cop arribeu al vostre destí estareu cansats i lluny de la comoditat de casa. Descanseu aquí i prosseguiu demà amb el vostre trajecte. - Gràcies per la seva hospitalitat –va dir en Carles mirant a l’anciana- Recorda una cosa –va dir la vella- El comte utilitzarà tota mena d’enganys i recursos per atreure-ho. No us deixeu enganyar. Ha viscut moltes baralles. - No feu cas a la vella –va dir la Maria al seu germà- Està intentant posar-nos la por al cos. Mentre es dirigien cap al corral veieren uns mossos que estaven transportant pedres amb cistelles cap a un forn proper. - Que feu? –va preguntar en Carles- Estem carregant el forn –va dir el mosso- Agafem totes les pedres que trobem a les parades i les fiquem a dintre. Un cop las hem cremat en fem calç per calçar els murs. Mentrestant les ombres de la nit començaren a apoderar-se de boscos i camps. Al cap d’unes hores sentiren el renillar d’un cavall. Es tractava d’en Miquel que venia de l’Argilaga i a l'igual que ells s’havia parat al Mas Moragues per buscar refugi. - Que ha passat? –va preguntar en Carles- On està en Pau?

En Pau és mort –va dir en Miquel- Igual que el batlle Joan Baptista Dalmau. Als dos els van trobar morts a l’era que hi ha darrera del poble. El frare Joan m’ha donat això –va dir mentre estenia la mà cap en CarlesLa Maria es va llançar plorant als braços d’en Miquel mentre en Carles agafava el mocador vermell del seu germà. - També han trobat mort al vicari –va dir en Miquel- El va trobar penjat de la corda de la campana de l’església. Ningú sabia perquè tocaven les campanes. I quan s’acostaren a l’església es trobaren amb el vicari amb la corda lligada al voltant del coll. El cos pujava i baixava com un espantaocells mentre la campana no parava de repicar –va acabar dient mentre apartava la Maria d’ellAl dia següent es despertaren a trenc d’alba i es dirigiren cap al pati on estaven preparant la carreta per anar cap a la vil·la. El gendre era un home fort a qui li faltava mitja orella. La hi havia tingut que tallar a causa de la sarna. - D’aquí al Catllar hi ha un bon tram –va dir el carreterPugeu darrera de la carreta i agafeu-vos allà on pugueu ja que el camí està ple de sotracs. Durant el viatge el gendre els hi va explicar que la pubilla de Ca Armengol s’havia de casar amb un fadrí de Renau. El pare hi va anar dos dies abans del casament per preparar la boda amb la família del marit. La filla si va desplaçar al dia següent amb el carro de l’acordionista que tenia que actuar en la festa. Però ni l’acordionista ni la filla havien aconseguit arribar al mas. El sol es va anar elevant mentre la carreta anava fent camí fins a situar-se al mig de l’horitzó. Amb tota probabilitat ja estarien buscant els possibles còmplices d’en Pau Poll.

87

88

-

22. Instrucció El dia no era molt diferent respecte al dia anterior. Un dia de fred hivernal i de fort vent. La població del Catllar aparegué davant seu closa per una muralla a la que s’obrien diferents portals protegits per torres. El primer portal que trobaren estava tancat i decidiren ascendir cap la façana principal on hi havia la porta que mirava cap a Tarragona. Davant la façana hi

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

havia un picapedrer que amb cisell a la mà estava retallant les cares d’uns carreus. El gegant de pedra estava adormit. Havia sofert molt cops en l'última guerra de separació i esperava ser rescatat del seu son per afrontar els conflictes que poguessin venir en el futur. Segurament seria la pólvora de l’artilleria i la munició de la moderna infanteria els que s’encarregarien de despertar-lo de nou. En Carles mirà cap a les finestres que hi havia sobre la porta d’accés i li semblà veure un soldat que protegia l’entrada. - Venim per ajudar-vos a defensar la baronia dels exèrcits invasors –va dir en Carles– - Hem fet crida al sometent. Reunirem a tots els voluntaris al camp que hi ha davant de la fortalesa demà al matí – digué el guardià- On podem passar la nit? –va dir en Carles- Podeu anar a l’hospital que hi ha fora la muralla – contestà el guardià- És només per malalts i per vells però si dieu que sou del sometent us deixaran passar la nit allí. Recordeu d’estar demà en el camp de forment que hi ha sota l’edifici. Allí s’acomiadaren de l’home que els havia acompanyat fins a la vila. Els tres companys resseguiren en sentit contrari la part de migdia de la muralla fins arribar a l’hospital. Era un gran edifici que havia quedat aïllat fora de la vila per evitar que es poguessin produir possibles contagis amb els que encara estaven sans. En el seu interior hi descansaven els que estaven malalts o hi recobraven les forces els que estaven dèbils. Els pastors, els soldats que havien estat ferits, els malalts o els ancians n’omplien les lliteres. La Maria no volia abandonar a en Carles i a en Miquel i aquella mateixa nit a l’hospital va aconseguir la roba i les sabates d’un soldat que havia mort recentment. Al dia següent es dirigiren als camps de forment on havien estat convocats els homes. Havien arribat molts voluntaris moguts per la crida duta a terme pel baró. La gran majoria procedien dels masos i les quadres de la baronia però n’hi havia d’altresprocedents d’altres senyorius. Un centenar d’homes de totes les edats omplien el lloc. La major part d’ells eren camperols i anaven armats amb forques, falçs, dalles i

altres eines per treballar els camps. Esperaren fins que a mig matí s’obrí la porta del castell i baixà cavalcant el comte Andreu acompanyat del capità i un altre militar de rang inferior. Tots es ficaren de peu i miraren al comte que s’havia posat una armadura de combat. - Us he cridat per la guerra. Aquesta encara no ha arribat al principat però tindrem que estar preparats per quan comenci –va dir el comte mentre el capità baixava del cavall- Us encarregareu de la defensa de la baronia. Us prepararem bé perquè pugueu combatre als invasors – va dir mentre mirava al capità –Podreu dormir a les cases del poble on els vilatans us donaran menjar i un llit. Us entregarem un uniforme, un fusell i equipament perquè pugueu dur a terme la vostra missió. Vosaltres sou soldats però també sou els meus vassalls i és la vostra obligació respondre a aquesta crida. La vostra fidelitat i l’ajuda de Sant Joan seran suficients per repel·lir a l’enemic –va dir el comte mentre tornava cavalcant cap a la fortalesa- No oblideu que a partir d’ara tindreu unes obligacions i la disciplina serà molt important per poder-vos formar com a combatents. Caldrà vigilar les portes i la muralla i aprendre a utilitzar fusells i canons. A partir d’ara us convertireu en un sol cos i lluny de les vostres inclinacions individuals tindreu que respondre com una unitat ben cohesionada. De la vostra instrucció m’encarregaré personalment –va dir el capità mentre baixava del cavall- Necessitem homes que sàpiguen disparar. Els que només sàpiguen llegir i escriure que tornin a casa. Els homes van anar passant per una tauleta on hi havia un instructor amb ulleres que anava anotant el nom dels soldats, el seu origen i si ja havien rebut o no l’equipament. Els hi entregaren un fusell, una motxilla, un parell de camises, una jupa, un mocador, unes polaines, unes espardenyes, un barret, cartutxos de pólvora, projectils de plom, una baioneta, una carabassa buida per portar aigua, un sarró, una pipa i tabac. Els tres companys es van inscriure amb falsos noms i procedència. Entre els homes que rebien l’equipament hi havia

89

90

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

un home que estava fent dibuixos amb un carbonet en un bloc de notes. Vestia casaca vermella, tricorni i les polaines de l’uniforme de l’exèrcit anglès. - Hola –va dir en Carles dirigint-se cap al soldat- Bon dia –va dir el soldat amb un clar accent estranger- Sou de fora? –va preguntar en Carles- Sóc anglès –va dir l’home- He vingut per lluitar contra els Borbons. Sóc del regiment dels dragons –va dir mentre ensenyava l’empunyadura de la pistola en forma de drac - Dibuixeu molt bé –va dir en Carles mirant la il·lustració- És el comte sortint del portal de Tarragona amb el cavall –va dir l’anglès- Voleu venir amb nosaltres a la taverna a celebrar aquest dia? –va preguntar en Carles- Anem a celebrar-ho –digué l’anglès mentre guardava el bloc dintre de la motxilla i es posava de peuEntraren pel portal de la Torregassa on hi havia una imponent torre de defensa que protegia l’accés a la vila. Hi havia dos nens que portaven arrossegant pel terra uns llargs pals de fusta que es ficaven a l’espatlla com si estiguessin portant forques. Alguns catllarencs i catllarenques van treure el cap per les finestres i les portes de les cases per veure els nous soldats que havien arribat per defensar el poble. Al final del carrer es trobaren amb la taverna. Alguns soldats hi havia arribat abans que ells i estaven ja bevent un porró de vi mentre el taverner estava ocupat revisant les compres del dia. - Els soldats són els millors clients que podem tenir –van sentir dir el taverner a l’esposa- No tarden ni un minut a gastar-se la paga. - Fes el favor de servir-nos un porró de vi i porta una mica de menjar –va ordenar en Miquel - Si no vols que et tallem la llengua. Els quatre companys s’assegueren al tombant d’una taula i començaren a beure i a parlar. L’anglès es deia Blake i el seu pare havia estat lluitant en la guerra dels trenta anys i amb la Gran Aliança. Mogut per la motivació familiar decidí moure’s a Espanya per continuar amb la guerra per mantenir l’equilibri a Europa.

Actualment la guerra està fora d’Espanya. S’està duent a terme a Itàlia, a Alemanya i a les colònies, però en pocs mesos no tardarà en arribar aquí –va dir en BlakeNi el mar està tranquil. Totes les marines Europees estan movent els seus vaixells per convertir en escenari de les seves rivalitats el continent americà. - Hi haurà molts morts en aquesta guerra –va dir en Carles- El que tenim que fer ara és menjar, beure i jeure –va dir en Miquel- Taverner! Porta un altre porró. Els amics passaren les últimes hores a la taverna conversant. Amb les llistes que havien confeccionat els van repartir en algunes cases del poble. Aquella nit tant en Carles com la Maria van pensar amb en Pau. Estaven tristos però s'havien que s’havia anat a reunir amb els pares. Al dia següent arribaren al camp d’instrucció on els estava esperant el capità del castell. S’havia plantat una tenda i s’havien instal·lat unes dianes. Els instructors estaven ensenyant als soldats com utilitzar un fusell. Havia sortit el sol i tot els homes se sentien còmodes sota l’escalfor dels rajos del sol. - Amb l’equip que us vam entregar ahir hi anava un fusell –digué l’instructor- A partir d’ara serà com la vostra dona. Primer de tot teniu que posar l’extrem de la culata en contra del pit. Teniu que pressionar el gatell amb la mà dreta i ficar-lo al fiador. Després teniu que netejar la pedra del fum que se li ha enganxat de la pólvora i bufar dintre de la cassoleta per treure el carbó que ha quedat. - Després cal baixar el fusell i girar-lo. Mossegar el cartutx amb la boca i ficar la pólvora a la cassoleta del costat del pany i dintre del canó –va direl segon instructor mentre es mirava als soldats- Tot seguit es fica la bala i es premsa amb la baqueta que està instal·lada sota del canó. Tindreu el fusell preparat per disparar. - Demà els ensenyarem a calçar la baioneta al fusell per si tenen que combatre cos a cos –va dir el capità- En farem soldats de tots aquests camperols. - Un cop els tindrem ensenyats estaré més tranquil –va dir el comte- Em pots portar els dos que disparin millor?

91

92

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Si, senyor –va dir el capità mentre els anava a buscarElls són en Carles Armengol i en Blake Drake –va dir el capità- Passeu, passeu –va dir el comte mentre mirava als dos nois- Que us ha portat fins aquí? No esteu sota la meva protecció però, no obstant, voleu lluitar per mi. - La llibertat, la pau europea i la justícia –va dir en Blake avançant-se al seu company- Això està molt bé –va dir el comte- Estàs parlant de principis universals. Amb raó la teva nació ens porta tant d’avantatge. I tu? Carles Armengol? - Jo he vingut per lluitar al servei del comte de Queralt, un dels llinatges més importants i antics que existeixen. Per ajudar-lo a defensar les llibertats d’aquesta terra –va dir en Carles mentre s’agenollava davant del comte- Sou els dos millors tiradors. Els meus avantpassats escollien la seva guarda personal dels que obtenien millors puntuacions durant els tornejos de cavalleria. Dintre de dos dies pujareu al castell i em retreu vassallatge –va dir el comte mentre feia el senyal amb la mà que ja es podien retirarMentrestant al camp de tir un dels instructors s’havia fixat amb la Maria qui s’havia quedat aïllada amb la resta de fusellers. En Miquel havia estat cridat per un dels oficials per ajudar a col·locar les dianes. - Mireu quin home! Quina pell més fina que té. Ets un noi molt delicat! –va dir- Com és que no dius res? Se t’ha menjat la llengua el gat? La Maria se’l mirà sense saber que fer en aquell moment ja que creia que la seva identitat havia estat descoberta. Afortunadament els dos soldats tornaven a temps. - Deixa’l en pau, borratxo de merda! –van dir en Carles mentre en Blake tiravaa l’instructor al terra d’una espenta- Esteu bojos? –va exclamar mentre s’aixecava- Humiliarme al mig de la tropa–va afegir en to amenaçadorA la nit assistiren a l’ofici a l’església de Sant Joan Baptista. Els carrers eren foscos com la gola d’un dels gossos que caminaven pel carrer. Eren els que estaven en aquella

església els que amb els seus somnis, les seves il·lusions, el seu treball i el seu esforç mantenien encara viva la flama del poble. Als bancs del davant hi havia els comtes, el batlle i els membres del Consell. Pocs s’imaginaven els resultats de la cruenta guerra que es començava a entreveure a l’horitzó. Els masos serien saquejats, les terres de cultiu cremades, el castell arrasat, l’església profanada i els molins destruïts. No quedaria pedra sobre pedra. Perdrien bona part de les llibertats que ara gaudien.

93

94

-

23. Recerca i captura Carles Poll veí de l’Argilaga de 30 anys d'edat. Alçada alta, cabell castany clar i llarg. Ulls de color blau intens, barba llarga i tancada, patilles color castany fosc, color pell clar, vestit a l'ús del país, cara prima i nas regular, fort de cos. Se’l va veure per última vegada amb una jaqueta, uns pantalons de drap i una gorra. Demanem que es persegueixi, es doni caça i extermini l’escamot de lladres que vagin amb aquest malfactor amb la finalitat que amb l'escarment d'aquesta gent es vegin lliuresels vassalls de tota violència i de ser molestats en els seus camins, les seves cases i les seves propietats. Amb setze anys va matar a Paco Sagí de l’Argilaga. Amb divuit anys va robar diferents objectes i va matar al mestre arxiver del monestir d'Aiguamúrcia, als vint va apunyalar a un servidor de déu, va matar el prior d'aquest monestir i va segrestar una veïna d'aquesta localitat. A la mateixa edat ha estat localitzat a la població de l’Argilaga on se l'acusa d'un doble assassinat, una de les seves víctimes el rector d'aquesta població. També se l'acusa del robatori d'algunes llonganisses. Per això es nomena com a capità general a Magí Esteve que s'ocuparà de la persecució i extermini d'aquest delinqüent, esperant d'ell que actuï amb la força corresponent a la seva professió militar. Aquest malfactor que pertorba la seguretat pública dels camins i fa perillar el comerç, ha de ser eliminat. Per aquesta finalitat dono plens poders al capità general que dirigirà una tropa de voluntaris. Cada membre de la tropa portarà una escopeta, municions i un sabre curt. S'encarregaran de perseguir al malfactor però també de

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

custodiar els cabals públics i de portar els avisos.Només el capità general podrà fer ús d'una muntura. Aquesta tropa serà mantinguda amb aliments proporcionats pels habitants de la població on es trobin. No podrà sortir del poble cap piquet sense anar sota la direcció d'un oficial que dugui a terme les funcions d'aquest capità. Si algun particular necessita ajuda de la tropa haurà d'establir amb el batlle el temps i el lloc dels seus serveis. Si algun individu de la tropa queda malmès se li satisfarà la meitat de l'assignació que cobrava el temps que segueixi viu. La persecució d'aquest delinqüentes tindrà com en temps de guerra. Els efectes que es prenguin al malfactor seran retornats als seus propietaris mentre que els que no es puguin demostrar la seva propietat es repartiran entre la tropa. Les armes prohibides que no siguin convenients pel servei s'hauran de lliurar a la justícia que s'encarregarà d'inutilitzar-les. Serà objectiu principal del capità general adquirir notícies exactes del nombre de bandits que acompanyen a dit Poll, dels llocs on es puguin refugiar, dels camins per on transiten i dels espies i protectors que tinguin en els pobles.A tal efecte la tropa els podrà perseguir, donant fe al Consell de les persones que els protegeixin. Els que seran fets presoners es posaran a disposició del Consell amb les seves armes i efectes perquè hi siguin jutjats i executats. Amb els camins lliures d’aquest lladre els viatgers podran transitar lliurement sense patir robatoris ni molèsties. -

-

-

Aquesta és la circular que farem córrer per les diferents poblacions –va dir el capità Magí- La seva descripció l’hem aconseguit d’un vell que el va reconèixer quan entrava a casa del vicari. Sembla que aquest home comença a presentar un historial delictiu força fecund –va dir el jutge de la vegueria- Si segueix aquest pas deixarà darrera seu una estela considerable de crims. Amb aquesta circular tindré carta blanca per perseguirlo –va dir el capitàI fer-lo confessar la seva afiliació Austriacista –va dir el jutge mentre es ficava una perruca al cap- Ens servirà

95

-

d’exemple pels que encara dubten de la victòria borbònica. Es deu pensar que som imbècils –va dir el capità- No podem permetre que segueixi duent a terme les seves accions criminals.

24. Escacs Un estol d’estornells va creuar volant la vila des de la Torregassa fins a la teulada del castell. Bona part de la muralla de la vila estava feta amb la paret de les cases a la que s’havia prohibit obrir-hi finestres per evitar que els enemics poguessin entrar-hi. En el sector de ponent la muralla de la vila estava reforçada amb un fossat que continuava per davant de la façana del castell. En el costat oposat, el de tramuntana, la cinglera natural ja dificultava l’avanç de l’exèrcit enemic a l’interior de la fortificació. En aquest sector nord, en el pas que quedava entre la paret de la muralla de la fortalesa i la cinglera es van col·locar una sèrie de canons per impedir l’avenç de les tropes estrangeres. En Carles caminava per aquest pas de ronda a mitja tarda, quan el sol ja estava davallant. L’ombra sobre la paret era la figura amb tricorni d’un militar anomenat Armengol uniformat amb casaca, jupa, botes i sostenint un fusell amb baioneta. L’Armengol era un home nou legalitzat per la resistència Austriacista. La disciplina militar era molt similar a la que havia tingut que suportar mentre havia estat al monestir, la duresa de les guàrdies al castell eren molt similars a les hores que havia passat a la cova i les maniobres militars no eren més complicades que governar un ramat de tres-centes ovelles. A més a més estava amb bones relacions amb els comtes els quals el tenien per un bon soldat. Durant la guàrdia es va trobar amb el capità del castell que havia viscut en la seva pròpia carn la passada guerra de separació. El capità ja no era l’home fort que havia estat en el passat encara que conservava la fortalesa. La cicatriu que li partia el rostre en dos li seguia donant un aspecte força perillós.

96

EL POLL DE L’ARGILAGA

-

-

-

-

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

Quan era jove vaig viure la guerra de separació –va dir el capità- Va ser una guerra força complicada. Que va passar en aquesta guerra? –va preguntar en CarlesEl comte va ser culpat de l’assentament de soldats a les poblacions de la frontera per fer front a les tropes franceses. Això va crear un clima d’inestabilitat ja que era molt car mantenir un exèrcit. Com a conseqüència el poble es va aixecar en contra del virrei –va prosseguir el capità del castell- Els segadors el van perseguir fins a la platja de Barcelona on intentava embarcar-se cap a les drassanes. Va morir el dia del Corpus de Sang. Suposo que si el virrei era també comte del Catllar, la guerra devia ser especialment cruenta aquí –va dir en Carles mostrant un especial interèsVam tenir que fer esclatar el pont de pedra per evitar que les tropes arribessin fins a les portes del castell –va dir el capità mentre mostrava la cicatriu que li dividia la cara- Jo era molt jove en aquella època. Recordo haver vist aparèixer un home en mig del combat cavalcant un cavall bru. Va defensar-nos perquè poguéssim posar la pólvora sota el pont. Sense la seva intervenció no hauríem aconseguit fer-lo esclatar. Qui era aquest home? –va preguntar encuriosit en CarlesVa aparèixer del no res com un petit miracle. Després del combat ningú va saber de qui es tractava. Els projectils enemics li passaven fregant mentre avançava sobre ells decapitant caps amb una falç. Tal com va aparèixer va tornar a desaparèixer –va dir el capità- En aquella època als habitants del Catllar se’ns van afilar les ungles i sortíem a la guerra com autèntics diables. Uns anys després va arribar una plaga de llagosta que va arrasar els camps. Una història força interessant però tantes guerres i epidèmies donen la sensació que esteu maleïts –va dir en Carles-

97

Possiblement el destí d’aquell lloc estava guiat també per les estacions de la història. Un soldat baixà corrents per l’empedrat per anar-se a trobar amb ell. - El comte Andreu de Queralt m’envia perquè us presenteu davant seu –va dir el soldat- Ara? –va preguntar en Carles- M’ha dit que immediatament –va dir el soldatTant el soldat com en Carles pujaren per la Quintana fins al portal que comunicava el castell amb la vil·la. La vigilància per accedir a les habitacions nobles era molt més estricta que la que hi havia per accedir als magatzems i a les bodegues de la primera planta. Travessaren el pont llevadís i pujaren per les escales fins al costat de la torre sud. Un cop a l’interior de la fortalesa passaren pels magatzems on es guardava l’oli fins arribar al pati d’armes. A l’interior del pati es respirava certa agitació. Uns portaven els cavalls cap a l’interior dels estables per raspallar-los, una serventa estava pelant una perdiu al costat de la cisterna pel sopar, un altre mosso estava traient aigua del pou i omplint unes grans botes de fusta. En mirar cap al segon pis va veure la galeria amb finestrals des d’on els estaven observant els comtes del castell. - Deixeu pujar al soldat –va dir el comte al guarda que protegia les escalesEn Carles pujà per les escales fins que arribà a les estances superiors. A l’entrada del segon pis l’estaven esperant els comtes els quals es dirigien cap a la capella de la degollació de Sant Joan per dur a terme les seves oracions diàries. - Aquesta és la capella dedicada a la degollació de Sant Joan –va dir el comteEn Carles s’agenollà. A través de la finestra es podia veure com estaven baixant un mort de la forca. Aleshores el comte agafà entre les seves mans les del Carles i li va fer dos petons. - Ara ets com un fill per nosaltres –va dir la comtessaT’ajudarem en cas de conflictes i tu ens serviràs en la mesura del possible. Tu et converteixes en el nostre vassall i nosaltres en els teus senyors. Si ens perjudiques no t’ho podrem perdonar mai. 98

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Després es dirigiren cap a la sala de recepcions on el comte solia rebre a les ambaixades vingudes de fora de la vil·la. Va treure una clau que portava penjada al coll i obrí la sala. Al centre de l’habitació hi havia una taula amb un taulell d’escacs i dues cadires enfrontades. Al costat hi havia un prestatge ple de llibres rars, dos pistoles que semblaven estar carregades, un quadre amb un decapitat i alguns objectes antics. - Us agrada jugar a escacs? –va preguntar el comte- Es tracta de guanyar l’altre jugador en el menor número de jugades. - No hi he jugat mai –va dir en Carles- Tens que conèixer com es mouen les peces per poderte avançar als seus moviments i conquistar l’altre rei –va dir el comte- Us agradaria aprendre a jugar a escacs? –va dir el comte a en Carles- Si que m’agradaria aprendre els moviments de les peces –va dir en Carles asseient-se davant de les figures blanques-

Ets amic d’aquell anglès –va dir el soldat mentre s’acostava sota la llum d’una de les atxes i deixava veure el seu rostre- I tu ets l’instructor del camp de tir –va dir en Miquel- Els teus amics em van humiliar –va dir l’instructor- En un soldat normal aquestes coses es poden passar però si vull mantenir el respecte de la tropa no puc tolerar aquestes agressions. - Jo responc per ells però tindrà que ser una lluita neta – va dir en Miquel- Ens veiem demà a Tapioles a la posta del sol. Serà un duel a primera sang –va dir l’instructor- Portarem dos padrins. D’aquesta manera podré netejar el meu honor– va dir l’oficialJa de matí quan tornava de la vigilància nocturna es va creuar amb en Blake que es dirigia cap al castell. - Vaig al castell –va dir l’anglès- Han portat quatre canons anglesos fets de bronze. Els estem revisant. - Saps alguna cosa d’en Carles? Fa dies que no el veig – va dir en Miquel- Porta molts dies a la fortalesa –va dir l’anglès- Arriba al castell molt d’hora i quan en surt ja fa hores que s’ha post el sol. No he pogut parlar amb ell des de fa dies. - Quina en deu portar entre mans? –va dir en Miquel- La Maria també fa dies que no la veig –va preguntar- La Maria s’encarrega de la vigilància de la Torregassa – va dir l’anglès- L’instructor que vau empènyer al camp d’instrucció m’ha desafiat. Tindré que batrem amb ell al camp de Tapioles –va dir en Miquel- T’acompanyaré –va dir l’anglèsEn Miquel es presentà al dia següent al camp de Tapioles. Sortiren del Catllar quan encara era fosc i arribaren al camp quan començava a aclarir. Aquest arribà cinc minuts més tard junt a dos altres soldats. Va baixar del cavall i mentre parlava amb un d’ells va clavar la mirada a en Miquel, si va acostar i li va tirar un guant. - Avui ens veurem per fi les cares –va dir l’instructor. - Si –va dir en Miquel-

25. El duel La nit va caure sobre el Catllar. Les ombres es van filtrar a l’interior dels carrers i de les cases. En Miquel feia la ronda nocturna per l’interior de la vila. Algunes cases tenien les finestres obertes i es podien veure les escenes que tenien lloc al seu interior. Durant les guàrdies s’havia trobat amb alguns incidents domèstics relacionats amb gent que vivia massa a la taverna. Quan el sol es començava a pondre s’encenien algunes torxes al carrer. Bona part de l’oli que es consumia a la vila estava destinat a il·luminar els carrers i fer la vida nocturna menys feréstega. El fred de la nit tallava la cara i els llavis. En Miquel va treure una petita cantimplora que portava amb aiguardent per les guàrdies i va fer-ne un parell de glops. Tornà a desar la cantimplora al cinturó i prosseguí caminant pels carrers. En girar en una cantonada escoltà el so d’unes passes i un home s'atansà a ell. - Quina nit més negra! –va dir en Miquel-

99

-

100

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

- Demano justícia per la injuria que he sofert. El lloc estava suficientment despoblat i allunyat de tot per no tenir que sofrir la interrupció d’espectadors. Els dos adversaris se situaren l’un davant de l’altre mentre el sol sortia de l’horitzó i començava a il·luminar amb els seus rajos als dos oponents. Un dels padrins portava una maleta amb les armes, la pólvora i les bales. Les va carregar i les va entregar als dos adversaris. Tenia que ser un tir net que ferís l’adversari sense acabar amb la seva vida. - Senyors, esteu preparats? –va dir un dels padrins- Preparats! –van respondre els dos- Aleshores, dispareu! –va dir el padríHi van haver dues explosions però només un dels tirs va donar al seu objectiu. Hi va haver un crit d’agonia i l’instructor va caure al terra. El tir li havia travessat el cor. Un cercle vermell sortia del seu cos i s’estengué sobre la superfície terrosa. El sol va acabar de sortir elevant-se per sobre de les copes dels arbres mentre l’aire fregava les branques com si estigués entonant un rèquiem pel difunt. - Hi ha una cosa que no entenc –va dir en Miquel adreçant-se cap a l’anglès- Després que el jutge hagués donat l’avís que teníem que disparar, m’ha semblat sentir la detonació de la pistola de l’instructor abans que la meva. No obstant, ha estat ell qui ha caigut primer. - No hi ha res que no s’arregli amb una petita compensació –va dir l’anglès mentre treia una bala de la butxaca i la hi donava al seu company- Han ficat la pólvora però no han ficat el projectil –va dir en Miquel- Per això s’ha sentit la detonació però no ha sortit la bala. - Si no hagués estat pel suborn ara ja estaries mort. Guarda-la per recordar aquest dia –va dir l’anglèsAlgun dia em tindràs que salvar tu a mi la vida.

La Maria vigilava l’accés a la Torregassa. Era una torre que quedava al costat del portal. Pujava fins al segon pis i a través de la finestra controlava l’anar i venir de la gent. En els últims

temps havien arribat a la vil·la occitans i genovesos empesos pel buit demogràfic que hi va haver després de l’epidèmia de la llagosta i la guerra de separació. Durant la guàrdia la Maria va conèixer a en Maurice, un occità que treballava al molí de l’oli. Vivia en una masia al nord del poble i cada dia travessava el portal per dirigir-se cap al riu. La Maria havia après a modular el to de la veu per tal de poder parlar amb normalitat sense que ningú s’adonés del seu sexe. Amb els dies es va anar interessant per aquell home. - I doncs, que passa a la vostra terra? És que no hi ha feina? –va dir la Maria- El meu país ha sofert molt –va dir en Mauri- Està en guerra a gairebé totes les fronteres. Hem tingut que fugir-ne per la misèria i la gana. - Diuen que l’arribada d’un rei del teu estat portarà la guerra al meu –va dir la Maria- La guerra és l’estat normal de l’home –va dir en Maurice- Si arriba aquí, no tindrem més remei que lluitar. - Diuen que encara tardarà uns anys –va dir la MariaCaldrà estar preparats. En alguna ocasió aquests nouvinguts havien protagonitzat una cadena d’esdeveniments a la població que havien portat a tenir-ne una mala opinió. Però molts no eren només mossos de corral i tenien llocs de treball força especialitzats. La Maria i en Maurice es van començar a fer amics. - A França l’accés a la terra el tenen només els privilegiats –va dir el francès- La riquesa està gelosament custodiada pels nobles. Només els poderosos en tenen les claus. - Aquí passa el mateix. La terra ha estat durant segles font de conflictes i guerres –va dir la Maria- La clau per arribar-hi és saber avançar-te–va dir el francès- La possessió de la terra és un art arriscat però cal tenir-ne la clau. - El meu pare sempre va treballar de mosso. Al poble tres propietaris es repartien les terres i els homes que les havien de treballar –va dir la Maria- El meu pare va morir a la mateixa casa on va néixer.

101

102

26. Occitans

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

Per un estranger és molt més complicat poder accedirhi- La terra té un component sagrat –va dir en Maurice- També fa esclaus –va dir la Maria- Els camperols que entren a treballar les terres del comte no s’alliberen en tota la vida del seu jou. Mentre parlava la Maria se’l va quedar mirant ja que ho feia amb les paraules impulsives que li sortien del cor. Des del primer moment havia estat somrient i no havia perdut el somriure de la seva boca. Va trobar que tenia alguna cosa especial que no havia vist en la resta de gascons. - Si pogués accedir a una porció, hi abocaria tots els meus estalvis, el meu esforç i els meus somnis per fer-la fructificar –va dir el francès- Buscaria una esposa i mi casaria. Amb el fruit l’alimentaria a ella i als seus fills. El gascó va seguir passant tots els dies per aquella torre encara que fes fred, plogués o estigués nevant. Tots els dies si parava, desitjava bon dia i donava conversa a la Maria. Després prosseguia el seu camí cap al molí per ajudar a moldre. De tots els homes que hi havia al castell només dos es van fixar amb ella. I el primer d’ells ja estava mort al fons d’una profunda rasa. L’amor que sentia la Maria pel francès va anar creixent a l'igual que la lluna vella.

Grimpà fins a un dels pins més alts on alguns estornells volaven des de les teulades per escalfar-se amb els rajos del sol del matí. En la motxilla on portava el carbó i el bloc de notes en va extreure una caixa metàl·lica que contenia uns cilindres. Els va enroscar entre ells, hi va col·locar uns lents i els va col·locar sobre una espècie de trípode. Aleshores el va enfocar cap a una de les finestres del castell. En Carles va aprendre a distingir les diferents peces i com aquestes es desplaçaven sobre el taulell de joc. El joc l’apassionava: avançar-se a les jugades, sacrificar algunes peces per controlar els moviments de l’altre o encadenar els moviments per fer avançar les peces cap a l’altre costat del taulell. Els quadrats blancs i negres eren un autèntic camp de batalla on es podien recrear els moviments dels dos

adversaris. En Andreu i en Carles passaven hores l’un davant de l’altre tenint com a únic intermediari dels seus pensaments les peces que es desplaçaven sobre la taula. El taulell representava el mon i els dos exèrcits eren dos bàndols oposats. La idea principal era entendre la partida d’escacs com un joc on un exèrcit tenia que capturar l’altre a través de peons, alfils, torres o cavalls. Les peces del taulell d’escacs es movien sincopades mogudes pel desig de conquistar a l’altre adversari. - Ja fa dies que tinc un somni –va dir el comte mentre acariciava la vora d’una copa- He somiat amb llagostes, amb milers de llagostes que arriben al poble i ho devoren tot. - Va ser una de les plagues que va tenir que suportar el faraó d’Egipte si no alliberava el poble elegit –va dir en Carles- En aquell cas el faraó els va tenir que deixar partir. Els murs i les portes protegeixen als homes però també els fan esclaus. - Efectivament –va dir el comte- Però els soldats són pitjors que les llagostes. Estan més organitzats i converteixen la guerra i els saquejos amb una salvatge carnisseria. - Tinc entès que per això us vau encomanar a Sant Nicasi perquè us protegís d’elles –va dir en Carles- I que el sant mai us ha fallat. - No crec massa amb la santedat d’aquests sants miraclers que apareixen de tant en tant. Però si el sant no intercedeix ho tindrà que fer la pólvora –va dir el comte mentre feia un glop de la seva copaL’Andreu de Queralt es mantenia murri durant les partides sense voler compartir les jugades que havia après o que li havien ensenyat. Hi havia moments que semblava muntar en còlera i volia acabar aviat amb la partida. Unes altres vegades se sentia de bon humor pensant amb alguna genialitat, una jugada brillant o una nova sèrie de moviments. En els últims dies els atacs d’amargor del comte es van incrementar i pràcticament no reconeixia a l’altre jugador. En lloc d’estar en una partida d’escacs semblava que estigués lluitant en un camp de batalla. Segurament no sabia si estava davant d’un

103

104

-

27. Continua la partida

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

amic, un enemic o del mosso del corral. Era difícil discernir en quin moment el comte era presoner de les seves pròpies jugades o era presoner de les jugades que eren llançades pel seu oponent. En amagar-se el sol el servei col·locava algunes llums d’oli a l’interior de l’habitació de forma que les ombres de les peces d’escacs es retallaven nervioses contra la paret. - Aquest castell el van concebre com un gran taulell d’escacs –va dir el comte- A la façana hi ha dues torres angulars a l'igual que en el joc. La porta de l’edifici està situada on trobaríem el rei. L’exèrcit que aconsegueix el control de la porta quan el sol s’està ponent és el que acaba vencent a l’altre adversari. Fins unes hores més tard en Carles no abandonava el castell. Ho feia per la porta de la vila encobert per la nit. En alçar la mirada cap a les finestres geminades que miraven cap al nord va veure una figura que s’esmunyia des d’una de les habitacions del segon pis. Li va semblar veure la figura d’un animal amb una gran cornamenta que s’encabritava sobre les cames del darrera. Un baf d’olor a boc va arribar-li al cervell.

alguns soldats perquè el busquin. La resta anirem a les poblacions veïnes a veure si trobem el seu rastre. - Teniu les portes obertes per buscar aquest lladre –va dir el comte- Si s’amaga aquí li donarem caça. Entre els soldats que anaven amb el destacament hi anava l’informador que tenia que identificar-lo. Portava el rostre tapat amb una caputxa negra i es movia com un esperit. Van plantar les tendes davant del castell. D’allí s’enviarien patrulles a la resta de les poblacions per intentar seguir les passes del bandoler. Els companys d’en Carles van ser ràpidament informats de l’arribada dels soldats del Consell. - Que farem ara? –Va dir la Maria preocupada- Si ens troben s’ha acabat tot. - Caldrà ser valents. De fet, només busquen a en Carles. Fa tants dies que no ens veuen amb ell que si l’identifiquen ningú ens hi podrà relacionar –va dir en Miquel- Tens que avisar-lo –va dir la Maria- Aquell home que ha arribat amb els soldats em preocupa. Em fa mala espina. - He parlat amb l’anglès. Ens ajudarà –va dir en MiquelM’ha dit que va veure en Carles la nit anterior. El va anar a trobar quan sortia del castell. En Carles té planejat entrar dintre de l’habitació quan l’Andreu de Queralt no hi sigui. Creu que al castell si amaga algun secret. - Els tens que ajudar –va dir la Maria a en MiquelPer no aixecar sospites en Carles seguia anant a les habituals partides d’escacs amb el comte. Amb una pastilla de sabó va aconseguir imprimir el negatiu de la clau que el comte guardava en un calaix de la taula. Després de parlar amb en Miquel van a anar a veure al ferrer ien feren una còpia. D’aquesta manera van tenir la forma amb la que poder accedir a l’interior de la cambra. - Aquest home em té preocupat –va dir el comte referintse a l’home que havia arribat amb els soldats- Quan comença la partida s’assenta en aquell penyal que hi ha davant del castell on hi toca el sol. Sembla que tingui el

28. Herbes medicinals Un núvol de pols es va anar aproximant a la vila mentre sonaven els corns que avisaven de l’arribada de nouvinguts a la població. En Magí Esteve anava al capdavant de la patrulla mentre la resta de soldats del Consell el seguien. Pujaren la petita costa que hi havia fins al castell. En arribar davant la porta els estava esperant el comte i el capità. - Estem buscant al bandoler Carles Poll –va dir en Magí Esteve- Se l’acusà d’assassinat i de robatori. Creiem que es pot haver refugiat a la vila. - Aquí no hi ha cap bandoler –va dir el comte- Ha arribat molta púrria del camp i de fora a morir-hi–va dir el capità- Pot ser que hagi entrat entre els soldats o els occitans. - Portem amb nosaltres a un home que ens ajudarà a trobar-lo –va dir en Magí Esteve- El deixarem junt a

105

106

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

nas apuntant cap aquesta direcció. No abandona el seu lloc fins que no hem tornat a ficar les peces a dintre de la caixa. - És curiós –va dir en Carles intentant no perdre la concentració- Jo he pensat el mateix. Tenia planejat entrar a l’interior del castell quan el comte i la comtessa abandonessin les seves estances per tal d’anar a missa. En Miquel havia anat guanyant força favors entre la soldadesca. Aprofitant la vigilància nocturna entraria al pati d’armes i llençaria la clau de la porta principal per l’espitllera situada al costat esquerra de la porta. Des de baix la recollirien i pujarien cap a la façana a on a un costat de la porta l’estaria esperant en Carles ocult sota una fosca capa. Mentre en Miquel estigués distraient als soldats, l’anglès i en Carles entrarien a l’interior de la fortalesa. Al cap d’uns dies els quatre companys s’esperaren al davant de la porta a que sortissin els comtes. Però la missa havia començat i en Andreu de Queralt i la seva esposa seguien dintre. Al carrer es podia sentir el so de les atxes que s’anaven consumint. Els minuts varen anar passant fins que començaren a perdre tota esperança. - Ara vinc –va dir l’anglès – És evident que avui els comtes no aniran a missa. M’emporto en Miquel i la Maria. - Quina una deu tramar aquest –va pensar en Carles Al cap d’una estona van començar a caure flocs del cel. - Està nevant? –va pensaren Carles- No està nevant –va dir mentre ensumava l’aire- Són cendres! Hi ha un incendi dintre de la vil·la. Foc! Foc! –començà a cridarEls habitants van sortir de les cases i van obrir els porticons de les finestres. L’olor de fum es va començar a percebre pels carrers i places. Als pocs instants es van començar a sentir els crits dels soldats del castell. Es va obrir la porta de la vil·la i va sortir un grup de soldats amb el comte al capdavant. En Carles va aprofitar aquell moment per entrar ocult sota una fosca capa a l’interior de la fortalesa. Després de creuar el pont llevadís i esquivar la vigilància d’alguns guàrdies, va aconseguir accedir a les habitacions nobles. Va ficar la clau a la ferradura de la cambra i va obrir la porta cap a l’exterior. La

cambra estava il·luminada amb una llum d’oli que reflectia els enteixinats de la coberta. Segurament el comte havia estat a l’interior quan es va començar a propagar la noticia que hi havia un incendi a la població. En Carles tornà a tancar la porta darrera seu amb clau perquè no hi poguessin accedir des de fora. El taulell d’escacs es trobava al centre de la sala amb una partida mig començada. - Movent la reina al costat de l’alfil, es fa escac al rei –va pensar en Carles mentre movia la figura- Estava en una partida força interessant. En acostar-se cap a la prestatgeria que hi havia darrera de la taula va veure un recipient ceràmic de vernís blau. A l’interior hi havien unes herbes que feien olor a sofre. - Aquestes herbes? –Va pensar en Carles recordant les lliçons del mestre arxiver- Aquestes herbes són per treure el dimoni. Les utilitzaven en casos d’exorcisme durant els anys foscos. El comte està malalt! De sobte va sentir el so d’una porta que s’obria a l’altre costat. - Aquestes herbes són les úniques que mitiguen el seu dolor -va dir el capità apareixent junt a l’informador- No hi ha res més que el calmi. Hi ha moltes nits que s’aixeca cobert de suor i cridant pels passadissos del castell. - El comte va agafar una malaltia desconeguda – va dir el capità mentre entrava junt a en Magí i la figura encaputxada per la porta- I ara té que prendre’s aquestes herbes ho acabaria llançant-se des de les muralles. En Poll va començar a sentir-se marejat i el cap li tornà a cremar com feia temps que no li passava. - Ets en Pere –va dir en Carles assenyalant a l’home que coixejava cap a ell- Sóc en Pere –va dir- O al menys ho era fa molt de temps. - El teu cor no pararà de bategar fins que em vegis mort, veritat? – va dir en Carles clavant-li la mirada. - Has trobat la rata –va dir en Magí acaronant-lo- Si hagués estat pel pobre comte mai t’haguessim capturat –va dir el capità- Cada partida jugada al teu

107

108

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

costat el feia sentir més jove. La teva agilitat movent les figures entre les caselles d’escacs el feia reviure. Mai hagués sospitat de tu i en fer-ho mai t’hagués delatat ja que eres la persona que li hagués agradat ser. - Saps que farem amb tu ? –va dir en Magí- Fa dies que els ciutadans de Tarragona es troben alterats. Hi ha molt moviment de tropes per la ciutat. Hi ha molta gana i la gent està molt nerviosa. Et degollarem, es farem quartos i et decapitarem. Mentre ho fem, repartirem alguns pans entre la multitud. Amb l’espectacle que oferirem a la ciutat, la gent tornarà contenta a les seves llars i no es revoltaran. La teva testa –va dir mirant al lladre- descansarà molt aviat a un dels portals. - El teu pare potser va ser un heroi –va dir el capità- Però tu no ets més que un bandit i mereixes la mort. En Carles va sentir que el cap li bullia i una sensació de mareig s’apoderà d’ell. Defalliren les seves forces fins que topà contra el terra.

-

-

-

meu nom per poder entrar a la baronia. Em dic Maria Poll i sóc de l’Argilaga. Han capturat a aquell amic teu –va dir en Maurice- He vist com el prenien cap a Tarragona. Tenim que sortir d’aquí o també acabarem com ell. Només ens queda fugir cap al mar, cap a la Torre d’en Barra –va dir l’anglès- Si tenim sort podrem pujar a un dels vaixells que sota bandera anglesa fan el trajecte de les illes balears cap a Tarragona Nosaltres ens quedem aquí. Podem intentar d’alliberar a en Carles abans que arribi a la ciutat. Vols venir amb nosaltres? –va dir la Maria a en MauriceVindré amb vosaltres –va dir en MauriceCom alliberarem en Carles? –va preguntar la Maria a en MiquelCrec que el destí d’en Carles el tindreu que deixar com tantes altres vegades en les mans de déu –va exclamar l’anglès-

29. Separació

30. La presó

Després de calar foc al molí, l’anglès, en Miquel i la Maria s’esperaren al costat del camí que baixava a mar. - Creieu que en Carles haurà pogut entrar al Castell –va preguntar en Miquel- Entrar en un Castell pot ser més fàcil que sortir-ne –va dir l’anglès- He sentit a dir que en les seves presons si han podrit molts camperols. - Segur que se n’haurà sortit –va dir la Maria- Al cap i a la fi estem parlant d’en Carles. Mentre discutien si seguir allí o tornar a buscar a en Carles, veieren un figura que s’anava aproximant pel camí - És un dels soldats? –va cridar l’anglès acotant el cap- No és un soldat –va dir la Maria- No porta uniforme. Sembla en Maurice! –digué mentre sortia del seu amagatall i corria cap a ell- Que fas aquí? –preguntà el francès- No hi ha temps per moltes preguntes –va dir la MariaNo sóc la persona que creus que sóc. Vaig amagar el

Li feia mal tot el cos. Sentia la fredor de les lloses del terra que se li clavaven com a fletxes contra la carn. També tenia molt de fred. A poc a poc va anar recobrant el coneixement. Només hi havia una petita finestreta davant seu per on entrava una mica de llum. Sentia la humitat de la cel·la en articulacions. L’havien despullat, li havien tallat el cabell i l’havien vestit amb un sac. Se sentia totalment abatut. No sabia quan temps havia passat ni quina hora era. A fora es veia un pati amb una escalinata que portava cap als diferents pisos de l’ajuntament. - Ja t’has despertat –va dir una veu d’home- On sóc –va preguntar en Carles- Et trobes a la presó del Real Consell –va dir la veu de l’home que s’aproximava cap a la finestreta- A Tarragona. De sobte dos grans ulls blaus van aparèixer davant seu. L’home anava vestit amb un barret de cuir, uns pantalons bombats i una casaca de color marró.

109

110

EL POLL DE L’ARGILAGA

-

-

-

-

-

-

EL POLL DE L’ARGILAGA

Sóc el teu carceller. Tens els dies contats. El Consell està a punt de reunir-se i el jutge no tindrà cap mirament a l’hora de condemnar-te. No crec que duris més de dos dies. Voldran que estiguis viu abans de morir perquè la gent et pugui sentir cridar –va dir el carceller deixant anar una petita rialla i ensenyant una boca esdentegada- Però no et voldran mantenir masses dies ja que costaries massa car a les arques municipals. Jo sóc innocent i vosaltres em voleu condemnar –va dir en Carles- Vull un judici just i així em podré defensar. Vull poder-me explicar. Encara que ara em mateu, al final m’acabareu escoltant. Segurament ni et jutjaran. El més segur és que dictin sentència sense jutjar-te utilitzant el judici dels prohoms –va dir el carceller – Els facinerosos com tu no es mereixen més que morir. Jo sóc innocent i vosaltres m’heu condemnat sense escoltar-me –va tornar a dir al Carles- Només em volíeu per saciar la vostra pròpia vanitat. Em voleu per riure’s de mi, per calmar els ànims dels ciutadans. Em voleu matar per construir el vostre futur. Però amb la sang d’un innocent no s’aixequen fortaleses sinó que s’enderroquen. No sabeu el que voleu ni on voleu arribar. Us voleu divertir a costa meva. Però esteu tant morts que només una mort us tornarà a la vida –va dir en Carles colpejant la porta violentamentMolt bonic tot això –va dir el carceller- Però no servirà de res que prediquis d’aquesta manera. Res et salvarà del patíbul. Ja només ens serveixes per donar-nos una tarda de diversió. Veurem com els quatre bous t’esbudellen. Els teus crits d’agonia se sentiran no només al pla de la seu, sinó que s’allargaran per sobre de les teulades fins arribar al port. La teva sang rajarà a través de les lloses de pedra en el mateix lloc on s’oferien sacrificis als déus romans. La meva mort no servirà de res. L’Argilaga seguirà sent governada pel comte. Jo no sóc ni borbó ni austricista va dir en Carles-.

111

Ja et pots encomanar a tots els sants –va dir el carceller rient- Però pensa que cap d’ells et podran lliurar de la mort que t’espera. En Carles es quedà atordit pensant en el destí que l’esperava. Ni en el pitjor dels seus malsons hagués pogut pensar quelcom pitjor. Pensà amb la Maria i amb en Miquel. Potser aconseguirien salvar-li la vida. -

31. La mort de l’anglès L’anglès arribà a Torre d’en Barra on embarcaria amb un dels vaixells anglesos. Però algú el seguia des de feia dies. Des que havia deixat a la Maria, en Maurice i en Miquel en aquell bosc, que tenia la sensació que una fera corria darrera seu. Algú que li llegia els pensaments i coneixia cada una de les seves passes. Es va dirigir cap a una de les tavernes que hi havia vora al port on contactaria amb l'enllaç que l'ajudaria a pujar a bord d'un dels vaixells. A la llum de les torxes el carrer estava absolutament desert. A excepció d’un petit llangardaix que estava forcejant contra un ratpenat. L'anglès començà a avançar a passes més ràpides. L'alè se li tallava i començà a sentir l’ansietat. De sobte, el persecutor es va tirar a sobre de la presa i amb totes les forces que va reunir el va començar a escanyar. En Blake va aconseguir córrer cap a la platja. Els passos se li enfonsaven a l’arena. Després de caure dos o tres vegades va arribar allà on batien les ones. La posta de sol omplia de motius granes la superfície plana de l’aigua. L’anglès va buscar el sable desesperadament i va veure en Pere que s’aproximava cap a ell amb l’espasa a la mà. L’anglès mirava a un costat i a l’altre intentant buscar ajuda. Algú que treies de davant seu aquella bèstia amb ulls injectats de sang que intentava matar-lo. En Pere es va tirar novament a sobre de l’anglès. Un estol de gavines va passar volant per sobre d’ells. A l’horitzó algunes barques tornaven cap a port després de passar tot el dia pescant. L’anglès es resistia però el pes de l'assetjant l’asfixiava. En Pere va colpejar amb l’empunyadura del sable 112

EL POLL DE L’ARGILAGA

EL POLL DE L’ARGILAGA

causant-li una ferida que va començar a sagnar. Però va aconseguir ficar-se de peu. En Pere va tornar a colpejar amb l’arma. L’anglès intentava fugir cap a mar endins. Però en Pere el va tornar a atrapar. Es llençà novament a sobre empenyentli la cara contra l’aigua. L’anglès ja havia perdut molta sang i en pocs segons deixà de respirar. En Pere va recollir la seva roba i se la posà a sobre. Amb aquella vestimenta pujaria a un dels vaixells de bandera anglesa i els enfonsaria per tallar l’ajut que els Austriacistes poguessin rebre des del mar. Un full de paper amb algunes traces de tinta es desdibuixaven allà on les ones acaben morint.

seves víctimes sobre l’altar d’August. Un últim crit agut sortí de la gola d’en Poll i un espetec ressonà per tota la plaça. Un dels bous havia arrancat un braç i part del tòrax del bandoler. De sobte la gent va tornar a cridar. Per acabar de tallar els membres del delinqüent van tenir que repetir l’operació amb les altres tres extremitats. Al final només quedà el cap que s’havia mantingut de forma impossible adherit al braç esquerra. Amb una destral separaren el cap del bandoler del braç i el ficaren dins d’una gàbia. Macabrament la gàbia va ser transportada en processó des del pla de la Seu fins al carrer Major i d’aquí a través del carrer Cavallers cap al portal del Roser. Mentrestant els oficials de la ciutat tiraven pans a la multitud que ensopegaven els uns amb els altres amb un estúpid intent de ficar-se alguna cosa a la boca. No hi hagué plors ni llàgrimes ni crits de dolor. Les extremitats varen ser empalades en diferents punts del camp de Tarragona mentre el cap va ser exhibit durant anys a la principal porta de la ciutat romana. Aquell mateix dia es va donar caça a un grup de llops que havien baixat de les muntanyes per atacar els ramats que pasturaven a prop de les muralles. Així va ser com va acabar el Poll de l’Argilaga.

32. El sacrifici Sonaren els 12 tocs de la campana de l’església, un 12 de febrer de 1703. Sota l’atenta mirada dels apòstols, en Poll va abandonar la cel·la del carrer major per pujar cap al pla de la Seu. La multitud de la ciutat omplia la placeta. Els soldats de la ciutat obriren un petit passadís. En Poll anava descalç i caminava amb dificultat. Li començaren a tirar tota mena d’excrements i fruita podrida mentre cridaven en contra del lladre. - Mort al bandoler! Mort al bandoler! Feia fred però la gent treia el cap des de les balconades i els antics finestrals gòtics de les cases. Una dona s’aturà per donar-li una mica d’aigua. Durant el trajecte en Poll va caure tres vegades. Al centre de la plaça hi havia quatre bous. Una densa cortina de boira va començar a esmunyir-se per carrers i carrerons. Els nusos es clavaren als canells i als turmells del pobre Poll que no parava de cridar. Els animals començaren a fer tensió mentre una nena treia el cap entre les cames dels assistents de la primera fila. Quatre homes començaren a esperonar als bous que tiraven en quatre direccions diferents. Es va fer un silenci absolut. El jutge i els quinze homes que l’havien jutjat junt a en Magí s’ho miraven des d’unes cadires amb seients de color vermell. Les potes dels bous es clavaven sobre les pedres del terra en el mateix lloc on el sacerdot sacrificava les

Obra els ulls! –digué una veuEts a casa! – digué en MiquelOn? –digué en CarlesA casa –digué en Miquel- La teva dona t’ha estat esperant tots aquests anys- Estic a Selmella una altra vegada? Durant tots aquells anys en Carles només havia gaudit de la tranquil·litat els anys que havia viscut amb aquella dona passejant el ramat d’ovelles per les muntanyes de Selmella. Era com a pastor i no com a monjo, caçador, fugitiu, bandit o soldat com havia descobert realment qui era. - Recordo que estava a la presó del Real Consell, però no recordo res més.

113

114

33. Retrobament -

EL POLL DE L’ARGILAGA

La Maria va tenir una gran idea –va dir en Maurice- En el moment que se li va acudir treure’t d’allí no ho tenia gaire clar. Però en arribar a la presó va saber que l’home que et custodiava podria substituir-te. - El carceller? - Pobre home –va dir en Miquel- Li vam tenir que tallar la llengua i cicatritzar-li la ferida amb un ferro roent. La resta va ser molt fàcil. - En Miquel va fer de guarda i el guarda va fer de tu –va dir la Maria- Vam afaitar-li la barba i us vam intercanviar els vestits. Pràcticament teníeu la mateixa altura i el mateix color dels cabells –va dir en Miquel- Tots els homes que porten engabiats en una presó uns quants dies acaben fent la mateixa cara –va dir en Maurice- Quants dies porto inconscient –va dir en Carles- Pensàvem que no et salvaríem. A vegades et despertaves bevies una mica d’aigua i tornaves a quedar-te inconscient –va dir en Miquel- Hem estat cavalcant durant més de tres dies. Passaren unes setmanes i en Carles començà a recobrar les forces. Tornaria a la vida que tenia abans que en Pere hagués reaparegut aquell dia a casa seva. El senyal del front no va tornar a aparèixer més. Mentre pasturava les ovelles se li va acudir que en senyal d’agraïment pintaria en aquell indret una ermita dedicada a Santa Maria. -

FI

115