Baltasar Porcel, entre tradició i ruptura. Un viatge a la jungla eclèctica de \'Les primaveres i les tardors\'

Tot i la poètica que pot suggerir el títol de l’obra, 'Les primaveres i les tardors' (1986) no és cap jardí encantat, sinó una jungla plena de trampes literàries. I el seu autor, l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009), no té cap intenció que el narrador en sigui un guia que porta de la mà al lector per protegir-lo de les vicissituds del text.Al llibre s’hi adverteix un fascinant eclecticisme postmodern: reuneix en l’harmonia elements de la tradició realista decimonònica i d’altres que són completament rupturistes. El retrat de la societat i la geografia mallorquina, per exemple, no té cap problema per conviure amb un narrador esmunyedís, que s’acosta i s’allunya de la consciència dels diferents personatges amb la mateixa facilitat que fa servir el zoom una càmera cinematogràfica. Alhora, la tècnica del contrapunt revesteix l’obra d’un ritme incessant i vertiginós, que manté la ment del lector en una ebullició contínua, donant lloc a salts d’un pla narratiu a un altre sense previ avís o a versions contradictòries d’un mateix fet.Traçades aquestes pinzellades del que ens espera, en aquest estudi pretenem examinar a fons l’artefacte estilístic de 'Les primaveres i les tardors', una obra guardonada amb el Premi Sant Jordi el mateix any en què es va publicar la primera edició. Treballarem sempre sobre la base del text, exemplificant els comentaris amb fragments representatius ─tot i que l’estudi pressuposa la lectura prèvia de l’obra─.D’aquesta manera, analitzarem primer els elements més convencionals del llibre per detenir-nos, tot seguit, en els trets que, pel contrari, l’allunyen del cànon literari tradicional; tot plegat amb la creença ferma que en la forma hi ha, també, contingut. Perquè com el mateix Porcel digué, “si d’una novel·la no atreu la intensitat o l’estil, no atreu l’argument”.