ASENSIO, D., CANTERO, F.J., CARDONA, R., FERRER, C., GIL,B., MORER, J., POU, J., (2012), El poblament iberic al Solosonés: Un estat de la qüestió a partir dels treballs del centre d’estudis lacetans. Actes de les Jornades s’arquelogia de la Catalunya Central, Homenatge a Miquel Cura, Manresa

actes /

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010

EL POBLAMENT IBÈRIC AL SOLSONÈS: UN ESTAT DE LA QÜESTIÓ A PARTIR DELS TREBALLS DEL CENTRE D’ESTUDIS LACETANS David ASENSIO VILARÓ, Ramon CARDONA COLELL; Jordi MORER DE LLORENS, Josep POU VALLÈS, Borja GIL LIMÓN, Francesc José Cantero Rodríguez, Conxita FERRER ÀLVAREZ. Centre d’estudis Lacetans En memòria d’en Miquel Cura i Morera, un referent pel seu entusiasme i dedicació en el camp de l’arqueologia, així com pel seu compromís envers la construcció nacional del nostre país.

INtrODuCCIó L’article que presentem té com a objecte presentar els resultats més destacats de la tasca desenvolupada dins el projecte de recerca programada sobre “estratègies d’ocupació del territori i la seva evolució a la comarca del solsonès des de la protohistòria ins a l’època medieval”, promogut des de l’any 1996 per la secció d’arqueologia del Centre d’estudis Lacetans (C.e.L.). aquest projecte sorgeix a partir de la constatació d’una mancança evident en la recerca arqueològica d’aquest territori. en efecte, es tracta d’una zona on des dels anys 70 hi ha programes molt intensos i reeixits sobre les comunitats prehistòriques (on cal destacar tota la ingent tasca encapçalada pels Drs. Josep Castany i Lluís Guerrero), però on es donava un buit gairebé absolut de treballs amb continuïtat, centrats des del període protohistòric cap endavant. un fet especialment lamentable per a l’època ibèrica, ja que precisament el solsonès havia estat un dels focus originaris i emblemàtics de la recerca sobre la cultura ibèrica en el nostre país, gràcies a l’activitat pionera de Mn. Joan serra i Vilaró. així, en el desenvolupament del programa de recerca del Centre d’estudis Lacetans, s’ha triat com a ita prioritària, en una primera etapa, la represa, vuitanta anys després, de la recerca sobre el poblament preromà a la comarca, propòsit d’aleshores ençà tan sols puntualment afrontat en diversos treballs de Miquel Cura i Morera, malauradament sense continuïtat. així, l’objectiu fonamental d’aquesta primera fase del nostre projecte és el de l’estudi dels patrons d’ocupació, de l’evolució socioeconòmica de les comunitats i de les estratègies d’explotació d’aquest territori al llarg de l’època

protohistòrica (dels segles VIII al I aC). en primer lloc, és indispensable identiicar les modalitats d’assentament existents i, en paral·lel, precisar-ne la cronologia i evolució constructiva. per a això caldrà combinar una àmplia recollida de dades d’acord amb tècniques de prospecció i anàlisi del territori, junt amb l’excavació en extensió d’aquells nuclis seleccionats per la seva potencialitat informativa. aquests dos eixos bàsics d’actuació són els que han centrat la tasca, encara en curs, del nostre projecte de recerca, els resultats principals de la qual passem tot seguit a presentar de manera resumida. Geogràicament, la comarca del solsonès cal situar-la entre els prepirineus (amb altituds que van dels 1.000 m als 2.300 m) i un altiplà de la Depressió Central, on se situen la majoria dels assentaments d’època ibèrica. aquest altiplà (entre els 600 i els 800 m) està solcat per un seguit de serres, turons i valls luvials entre les quals cal destacar la vall de la ribera salada (dins la conca hidrogràica del segre) i la vall del Cardener (dins la conca hidrogràica del Llobregat). Breu HIstÒrIa De La INVestIGaCIó. La recerca arqueològica de la cultura ibèrica en aquesta zona destaca, com dèiem, per ser una de les més antigues de Catalunya. en aquest sentit és totalment just i necessari destacar la tasca efectuada per Mn. Joan serra i Vilaró, qui, entre 1915 i 1925 realitza un seguit d’excavacions en extensió a diversos jaciments, publicant amb molta rapidesa uns resultats que, encara avui dia, constitueixen el corpus bàsic d’informació sobre el període ibèric d’aquesta zona. en concret, Mn. serra Vilaró dugué a terme l’excavació

73 /

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 i publicació, entre d’altres jaciments de la zona, de tres assentaments ibèrics molt destacats: el del Castellvell a Olius, tot just a tocar del nucli urbà de solsona (serra Vilaró, 1920), el d’anseresa, també dins del terme d’Olius (serra Vilaró, 1921), i el de st. Miquel de sorba, a Montmajor, just dins del límits més occidentals de la comarca del Berguedà (serra Vilaró, 1922). a partir de 1925 s’obre un gran període de gairebé 50 anys sense que es produeixin intervencions continuades d’una certa entitat, més enllà de troballes esporàdiques. No és ins els anys 70 quan el Dr. Miquel Cura i Morera reprèn amb força l’estudi de la cultura ibèrica a la zona, fent d’entrada una revisió dels materials arqueològics provinents de les antigues excavacions de serra Vilaró, a més de diversos estudis de caire territorial i algunes intervencions arqueològiques puntuals (Cura 1976, 1977; Cura / Ferran 1969); 1977; Cura / sanmartí, 1981). aquesta línia d’investigació tan sols tindrà continuïtat a partir de la tasca, des dels anys 80’, d’eduard sànchez i Campoy, més centrada en les àrees adjacents a la comarca de solsona, molt especialment al Bages, riu Cardener avall. en concret, es du a terme l’excavació de jaciments importants dins el territori de la Lacetània ibèrica, com ara Can Bonells (al Berguedà) i, sobretot, un detallat estudi del nucli de primer ordre del Cogulló, a sallent (sànchez 1987, 1986 – 1989; 1991). Finalment ,a partir de 1996, l’equip que signa aquestes línies, des del Centre d’estudis Lacetans, i estimulats i esperonats per ramon Cardona i Colell, inicia el projecte d’investigació a llarg termini, on cal inscriure el present article. eLs treBaLLs DeL CeNtre D’estuDIs LaCetaNs Des del seu inici, l’any 1996, el programa de recerca del Centre d’estudis Lacetans ha englobat un seguit d’actuacions de naturalesa diversa. així s’ha dut a terme una recollida de tota la informació disponible sobre la dispersió i ubicació dels jaciments d’època ibèrica coneguts a la comarca, documentació contrastada i ampliada mitjançant diverses prospeccions selectives d’aquells sectors més interessants (Chorén2005). aquesta línia de treball s’ha anat eixamplant, producte, per exemple, del tractament d’aquestes dades a partir de sistemes informàtics d’informació geogràfica (GIs), tasca realitzada dins d’un recent estudi sobre l’aprofitament de la sal de Cardona a l’antiguitat (Martín álamo 2010). també s’ha de destacar l’inici d’una nova revisió dels materials dipositats en el fons del Museu Diocesà de solsona provinents de les intervencions de Mn. serra Vilaró1, que aquesta vegada inclourà un dibuix i anàlisi exhaustiva del gruix de les peces conservades (aquesta tasca és a càrrec de Borja Gil Limon). tots aquests estudis formen part de treballs desenvolupats en el marc de programes de formació d’investigadors de les diverses universitats catalanes (doctorats o màsters) i en bona mesura encara estan en curs. en paral·lel, la part més gruixuda de l’activitat del nostre programa s’ha centrat, des de bon començament, en l’obtenció de noves dades a partir del treball de camp, amb intervencions continuades d’excavació en extensió realitzades en diversos nuclis amb ocupacions protohistòriques de la comarca. La voluntat ha estat

/ 74

/ actes sempre la d’anar actuant successivament en assentaments pertanyents a una variada tipologia d’assentaments (quant a la seva estructura, dimensions i funcionalitat) amb l’objecte d’obtenir un quadre, al més complet i representatiu possible, del poblament ibèric de la zona. el punt de partença de la nostra recerca es fonamentava necessàriament en la documentació preexistent, en la qual encara avui dia destaquen els tres jaciments excavats extensivament per Mn. serra Vilaró a principis del segle xx: els d’anseresa (Olius), Castellvell (Olius) i sant Miquel de sorba (Montmajor). (Figura 1).

Figura 1. Mapa de situació. Nuclis ibèrics en relació a la conca del Cardener-Llobregat.

els dos primers corresponen a nuclis de poblament concentrat, els característics “poblats” en la denominació més clàssica, amb uns trets essencials (ubicació en alt, viles closes encerclades de murs perimetrals com a part de sistemes defensius més o menys complexos, trama urbana conformada per carrers i bateries d’ediicis adosats, etc.) que de seguida es mostraran com a prototípics del poblament preromà de tot el nord-est peninsular. ara bé, el tercer nucli excavat, el de sant Miquel de sorba, presentava unes característiques ben peculiars, ja que està compost fonamentalment per una gran extensió de sitges ocupant gairebé tota la superfície del cim del turó, a més d’unes estructures constructives que clarament se superposen a les sitges i que, per aquesta raó, semblen correspondre a una ocupació posterior de naturalesa també ben diferent. a la dècada dels anys 90 del segle xx un nucli protohistòric d’aquesta modalitat continuava sent una raresa dins del registre disponible, fet que n’incrementava l’interès i la necessitat d’interpretar-ne i contextualitzar-ne l’existència. El nucli de Sant Esteve d’Olius. en aquest sentit, es pot considerar un gran cop de sort el fet que, tot just a les beceroles del projecte del C.e.L, l’any 1998, sorgís la possibilitat d’intervenir en un assentament ibèric localitzat a l’entorn de l’església romànica de sant esteve, a Olius. el jaciment ja era conegut d’antic. De fet,serra Vilaró n’havia fet esment (serra Vilaró 1921, 27), però se’n desconeixia completament la naturalesa. La sorpresa ha estat la constatació que correspon plenament a una estructura pràcticament idèntica a la del ins aleshores ‘estrany’ nucli de sant Miquel de sorba, documentat per serra Vilaró vuitanta anys enrere. el jaciment de sant esteve d’Olius es troba dalt d’un cingle als peus del qual passa el riu Cardener, la principal via de

actes /

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010

comunicació de tota aquesta contrada. La conluència de la petita riera de sant Joan fa que aquest indret presenti l’aparença d’un petit turó lanquejat per dos cursos d’aigua. Malgrat aquesta ubicació en alt, no es pot dir que el jaciment gaudeixi d’una posició dominant respecte a l’entorn immediat, ja que els serrats que l’envolten assoleixen, tots, cotes força més elevades. La seva plataforma superior és de forma allargassada i ovalada, amb uns 7.000 m2 de superfície, dels quals aproximadament un 20% estan ocupats per ediicacions medievals o modernes (església i rectoria de sant esteve, a més de la casa i pati de les antigues escoles d’Olius). en l’espai restant, sense construccions, s’ha intervingut obrint en extensió tres sectors diferents, ben espaiats un de l’altre. tan sols a la Zona 1, a l’extrem sud del turó, han aparegut estructures d’hàbitat i també les primeres sitges. La Zona 2, al límit oest del turó, i la Zona 3, a l’extrem nord, només han proporcionat sitges, les quals apareixen en gran nombre i amb una notable densitat (igura 2).

Figura 2. Planta general de Sant Esteve d’Olius.

el més destacat de les estructures constructives documentades a la Zona 1 és un potent mur de tanca, localitzat al llarg de tot l’extrem occidental del turó. sorprenentment, aquest mur de tanca arrenca des de la base mateixa del turó, revestint el vessant com succeeix amb els murs de terrassa, de manera que hi ha un desnivell de més de quatre metres entre la base d’aquesta estructura i el punt de contacte amb les parets dels àmbits que es lliuraven a la seva cara interna. a la superfície superior del turó és on es conserven, de forma molt precària, les traces d’una bateria de recintes adossats. a partir del nombre de murs transversals i les restes de paviments localitzats es poden comptabilitzar un mínim de 9 àmbits consecutius (de sud a nord, recintes C, O, F, e, a, M, N, J, K i L). La majoria presenten llar de foc, a més d’altres agençaments interns com ara un petit forn metal·lúrgic al recinte a i un sacriici d’ovicàprid sota el paviment del recinte H. ara bé, l’estat de conservació de les restes, força precari, fa molt difícil precisar els límits i estructura interna dels diferents habitatges. tant aviat podríem interpretar que tot el conjunt forma part d’una o dues cases grans i complexes com que es tracta d’un seguit de cases simples adossades, amb un únic àmbit de planta rectangular amb subdivisions internes (igura 3).

Figura 3. Planta de l’hàbitat de Sant Esteve d’Olius. Imatges del camp de sitges.

en aquest conjunt d’ediicacions, puntualment s’hi constata l’existència de reformes constructives internes, amb algunes repavimentacions dels sòls i un cas de substitució de paret mitjancera i canvi d’ubicació de les llars de foc. en canvi, el bastiment del recinte B, un petit àmbit quadrangular amb llar central, respon clarament a una fase constructiva diferent, posterior a la de la bateria principal adossada al mur de tanca. De fet, l’abandonament del recinte B és l’únic que dóna una cronologia de mitjans segle II aC, una mica posterior a l’amortització tant del bloc principal d’habitatges com de la gran majoria de sitges, datable vers el 200 aC. tot sembla indicar que l’espai destinat a estructures constructives no ocupava gaire més enllà d’aquest extrem occidental del turó. Dins de la mateixa Zona 1, a uns 10 metres de la vora de la plataforma, deixen d’aparèixer restes de murs i, poc més enllà, comencen a documentar-se les primeres agrupacions de sitges. L’evidència de les zones 2 i 3 mostra que la resta de la superfície del turó estava ocupada íntegrament per aquestes estructures subterrànies d’emmagatzematge o sitges. a més de les dues grans àrees excavades en extensió plenes de sitges, les anomenades Zona 2 (32 sitges ibèriques) i Zona 3 (54 sitges ibèriques), cal esmentar la recent documentació de dues sitges ibèriques a l’anomenada Zona 6, prop del límit de la cara sud del turó. aquesta troballa és important ja que pot ser indicatiu del

75 /

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 fet que en època ibèrica les sitges s’estenien per la superfície màxima del cim del turó. pel que fa a la cronologia del jaciment, cal destacar que els nivells més antics del jaciment són uns potents abocaments que apareixen per sota dels paviments de la bateria d’habitatges, seguint el vessant occidental del turó. És un reompliment necessari per a anivellar el terreny, omplint l’espai que resta entre la base del mur de terrassa i el cim del turó. aquests estrats han proporcionat una datació de primera meitat o mitjans del segle III aC. també serien d’aquest moment les tres sitges ibèriques localitzades a la Zona 1, totes aquestes situades per sota d’alguns dels murs de la bateria d’habitatges i, per tant, igualment anteriors a la seva construcció. Cal dir que unes poques sitges de les Zones 2 i 3 també es podrien datar d’aquesta fase inicial de l’ocupació ibèrica. aquesta data d’entre el 300 i el 250 aC seria la de l’inici de l’ocupació antiga de l’establiment ibèric de sant esteve d’Olius. per tot això es conclou que en el moment de construcció del mur de tanca i bateria d’habitatges, en ple segle III aC, ja existeix una ocupació ibèrica al cim del turó, evidenciada per les esmentades sitges de la Zona 1. La naturalesa i entitat d’aquesta ocupació inicial és impossible d’avaluar. tot just construïda la zona d’habitatges es devia iniciar l’habilitació de la resta de superfície del turó com a àrea especialitzada en l’emmagatzematge d’importants quantitats d’excedents cerealístics, amb la construcció i ús d’un elevat nombre de sitges (igura 3). el càlcul fet a partir del número de sitges ibèriques aparegudes a les Zones 2 i 3, amb l’extensió teòrica d’aquesta densitat a la resta de la superfície del turó, ens proporciona una estimació dels volts de 300 estructures. La gran majoria haurien estat en funcionament en un període de temps relativament curt, que com a màxim cal situar entre el 220 i el 190aC, aproximadament. aquesta seria l’època de màxim apogeu de la comunitat ibèrica establerta en aquest indret de sant esteve d’Olius. L’amortització del barri d’habitatges coincideix amb la de la gran majoria de sitges d’època ibèrica i se situa en una data molt recurrent en el registre arqueològic d’època ibèrica a Catalunya: als volts del 200 aC, sens dubte com a conseqüència directa dels coneguts esdeveniments bèl·lics vinculats a l’inici de la presència romana a la zona (ja sigui la segona Guerra púnica o les posteriors campanyes repressives del Cònsol Cató). Finalment, els estrats d’abandonament del recinte B són els únics que cal datar de mitjans o segona meitat del segle II aC, junt amb un parell de les sitges de la Zona 2. sigui com sigui, sembla evident que es tracta d’una ocupació residual, de molt poca entitat, posterior al col·lapse del nucli especialitzat que havia funcionat des de, com a mínim, mitjans segle III aC. ara per ara no s’han documentat cap estructura o nivell arqueològic amb conjunts clarament datables amb anterioritat o posterioritat a aquest arc cronològic situat entre la primera meitat del segle III aC i la segona meitat del segle II aC. L’any 2008 els treballs d’excavació d’aquest jaciment s’han aturat ja que, tot i que en cap cas s’ha exhaurit la superfície del turó on s’estenen les estructures arqueològiques, considerem que després d’onze campanyes consecutives ja hem obtingut una quantitat d’informació prou signiicativa, amb un panorama resultant que la continuació dels treballs d’excavació no modiicarà substancialment. a hores d’ara la nostra prioritat en relació al jaciment de sant esteve

/ 76

/ actes d’Olius es centra en totes aquelles actuacions vinculades al tractament patrimonial de les restes exhumades. en aquest sentit cal assenyalar que l’equip del C.e.L. ha col·laborat en la redacció d’un pla director, impulsat des de la Direcció General de patrimoni i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, sobre la valorització i adequació a la visita del conjunt monumental de sant esteve, que ha d’incloure les construccions medievals, el cementiri modernista i els vestigis d’època ibèrica i medieval exhumats des del 1998. El nucli de Sant Miquel de Sorba, a Montmajor. ara bé, tornant a l’àmbit de la recerca, les excavacions a sant esteve d’Olius han posat de manifest en primer lloc l’existència d’una gran similitud estructural entre aquest nucli i el ja conegut de sant Miquel de sorba. Davant d’aquesta evidència es feia del tot imprescindible tornar a revisar les dades del jaciment de Montmajor amb l’objecte, per damunt de tot, d’avaluar si constitueixen parts d’una dinàmica socioeconòmica compartida dins d’un mateix horitzó cronològic i històric. Les analogies formals i amb tota seguretat funcionals entre l’un i l’altre són certament molt grans. D’entrada pel que fa a la ubicació, ja que l’assentament de sant Miquel de sorba també es situa dalt d’un turó als peus del qual circula un curs luvial, en aquest cas el riu aiguadora, un aluent del Cardener. a la plataforma superior del turó, d’uns 2200 m2 de superfície,serra Vilaró va documentar i excavar un total de 163 sitges que s’estenen gairebé d’un extrem a l’altre d’aquesta àrea (serra Vilaró 1922). també hi va localitzar un seguit de restes constructives que semblen correspondre a una ocupació posterior, ja que moltes d’aquestes passen de damunt de diverses de les sitges, de manera que en sembla descartable, almenys en la major part dels casos, la contemporaneïtat. (igura 4)

Figura 4. lanta del jaciment de Sant Miquel de Sorba. Topograia antiga de J. Serra i Vilaró i aixecament actual del CEL.

actes / tanmateix, precisament la qüestió de l’adscripció cronològica d’aquestes dues ocupacions tan diferents de sant Miquel de sorba representa el principal obstacle a l’hora d’interpretar aquest jaciment. el problema arrenca del fet que els abundosos materials recuperats durant la intervenció extensiva de Mn. serra Vilaró es conserven (en els dipòsits del Museu Diocesà de solsona) totalment descontextualitzats, sense cap mena de referència de la seva procedència. I es tracta d’uns conjunts ceràmics on s’identiiquen materials ben datables que abasten una arc cronològic molt ampli, des d’àtiques del segle IV aC ins a terra sigillata romana d’època imperial (segles I-II dC.). amb aquesta evidència és massa agosarat precisar el moment exacte de l’ús de l’indret com a àrea especialitzada en l’emmagatzematge d’excedents i també el de la posterior ocupació com a nucli d’hàbitat. en conseqüència, amb les dades disponibles, no és possible, de manera objectiva, airmar que la fase en la qual el turó de sant Miquel de sorba estava ocupat per un gran camp de sitges correspon al mateix horitzó cronològic que el nucli de sant esteve d’Olius. aquesta mancança bàsica de la documentació ens ha portat, de manera gairebé inexcusable, a sol·licitar permís per a intervenir novament en aquest jaciment, sobretot atenent al fet que vam comprovar sobre el terreny que les excavacions de serra Vilaró no l’havien exhaurit completament. així, a banda de localitzar paquets dispersos encara intactes en diversos punts de la zona amb construccions, el més interessant fou constatar que tot un extrem del cim del turó, una àrea d’uns 200 m² al nord de l’ediici de l’ermita de sant Miquel, no havia estat tocat en les campanyes dels anys20. Donades totes aquestes circumstàncies, seguint la lògica de la recerca endegada l’any 1996, l’estiu del 2010, el Centre d’estudis Lacetans reprèn les excavacions a sant Miquel de sorba. una intervenció que es focalitza primer en l’excavació en extensió de l’extrem septentrional del cim del turó (Zona 1), l’àrea conservada intacta amb tota seguretat a causa del fet d’estar ubicada a l’altre costat de l’esglesiola de sant Miquel, que crea com una barrera física en aquest punt, i, en segon lloc, en el desbrossat i neteja de la part central del turó (Zona 2), allà on es concentren les estructures construïdes. els treballs, com és obvi, no han fet més que començar i tot seguit presentem allò de més rellevant que ha proporcionat l’única campanya a hores d’ara efectuada. D’entrada s’ha de ressenyar la localització, tal com prevèiem, de noves estructures tipus sitja dins de la Zona 1. en concret, el sector que ja ha estat destapat, se n’han excavat un total de cinc, a més d’una cubeta, totes aquestes força agrupades cap a la banda nord occidental. en les properes campanyes s’acabarà d’obrir en extensió aquesta punta del turó on s’espera la més que probable documentació de més sitges. amb tot, les cinc estructures excavades ens han proporcionat les primeres referències cronològiques ben contextualitzades: dues de les sitges presenten uns nivells d’amortització d’època ibèrica tardana, de cap a la segona meitat del segle II aC, mentre que les tres restants clarament corresponen a un moment més antic, dins del període ibèric ple, amb tota probabilitat amortitzades en un moment avançat del segle III aC (igura 5). per una altra banda, la neteja general de la Zona 2 ha permès visualitzar millor el conjunt de restes constructives ja documentades per Mn. serra Vilaró, sobretot havent destapat la cara interna del mur de tanca que discorre en

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 sentit nord-sud, adaptant-se al contorn del turó. paret que conforma la part posterior d’un seguit d’àmbits ja deinits antigament (recintes C, D, e, F, G, H, I) i que ens ha sigut possible tornar a identiicar sense problemes. també s’ha de destacar la localització, neteja i resseguiment d’una mena de bassa o cisterna de grans dimensions, excavada en la roca natural però amb les parets revestides de carreus, que serra Vilaró anomena com a recinte B. en relació a aquesta estructura particular, d’aparença gairebé monumental, cal dir que s’ha pogut comprovar que bona part de la seva extensió originària i del potent paquet de sediment que l’amortitza roman “in situ”, estenent-se força metres més cap al nord del turó (igura 5).

Figura 5. Detall de les noves sitges de Sorba, de l’ediici B i de la zona d’hàbitat.

amb tot això, malgrat el caràcter per força escàs i preliminar de les noves dades, podem avançar unes primeres consideracions sobre la contextualització històrica del nucli de sant Miquel de sorba. per començar, sembla conirmar-se la percepció inicial que l’ocupació més antiga, la corresponent al període ibèric ple, s’associa fonamentalment amb l’ús de l’indret com a lloc per a ubicar un nombre elevat d’estructures d’emmagatzematge tipus sitja. una ocupació d’aquesta naturalesa que es desenvolupa amb seguretat a partir del segle III aC, però que podria perllongar-se al llarg de tota la centúria posterior. resta per concretar en quin moment es basteixen el conjunt d’estructures construïdes, tant els recintes adossats a un mur perimetral com el dipòsit de grans dimensions (“recinte B”). en aquest sentit s’ha

77 /

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 d’esmentar que el material aparegut en les tasques de neteja i destapat d’aquestes estructures correspon majoritàriament a una fàcies clarament romano-republicana, que s’ha de datar entre mitjans del segle II aC i mitjans segle I aC (igura 5). De fet, una de les claus d’aquest jaciment serà esbrinar-ne la naturalesa i funció durant aquest període. en aquest sentit, per una banda hi ha algun indici que sembla assenyalar una certa continuïtat respecte del nucli inicial (presència de sitges amortitzades en aquesta fase) però per l’altra hi ha evidència d’una ruptura o reorientació funcional inequívoca, amb el bastiment d’un conjunt de construccions, ara per ara de naturalesa incerta. tant sols ens atrevim a avançar que fa la sensació que podria tractar-se d’un enclavament estratègic amb un paper rellevant en el marc del procés de control i romanització d’aquestes contrades. El nucli d’activitats econòmiques especialitzades. sigui com sigui, tornant al període preromà, ara hi ha més fonament per a defensar que les dades obtingudes tant a sant esteve d’Olius com a sant Miquel de sorba són la manifestació d’un fenomen econòmic molt rellevant, com és el de la implantació en aquest territori, al llarg del segle III aC, d’un seguit d’assentaments d’una tipologia molt particular: els anomenats nuclis d’activitats econòmiques especialitzades (asensio, Belarte, sanmartí i santacana, 1998). es tracta d’aquells assentaments caracteritzats pel fet que hi predominen les evidències relacionades amb una o diverses activitats econòmiques mentre que les evidències d’hàbitat presenten un pes especíic menor. L’activitat econòmica que és més evident en aquest tipus d’assentament és la de l’emmagatzematge d’importants quantitats d’excedent agrícola. És a dir, al llarg del segle III aC, entre les comunitats ibèriques de la zona es genera la voluntat d’habilitar espais especialitzats en l’acumulació de grans quantitats d’excedents cerealístics. aquesta mena de nuclis estratègics comencen a ser ben coneguts i ins i tot freqüents, a l’àrea costanera (Mas Castellar de pontós a l’àrea indiceta, turó del Vent a la Laietània, turó de la Font de la Canya a l’àrea cossetana, etc.) però ins ara eren més aviat excepcionals a la Catalunya interior. De fet, a hores d’ara tan sols semblen ben contrastats aquests dos exemples, precisament tots dos en aquesta àrea vinculada amb el curs luvial del Cardener. Ha estat proposada una explicació per a aquest fenomen que es basa en considerar la integració de les comunitats ibèriques lacetanes en l’estructura econòmica pròpia de les zones costaneres (asensio et alii b, 2001). La demanda exterior de grans quantitats d’excedent sembla tenir una dinàmica creixent, assolint precisament en el segle III aC les cotes més altes (Burch 2000, 327). això podria provocar que des de la costa es cerquin noves terres que s’integrin en aquesta dinàmica i que aportin nou capital en forma d’excedent. L’eix luvial Llobregat-Cardener ha suposat històricament una luïda via de comunicació costa-interior, fet que hauria facilitat molt aquesta integració. així, en aquest segle III aC, el sector meridional de la Laietània, encapçalat per una hipotètica capital situable en el nucli ibèric de Montjuïc (on hi ha el camp de sitges més potent i impressionant dels ins ara coneguts), i els centres d’acumulació lacetans com els de sant esteve o sant Miquel de sorba, allunyats més de 100 km. l’un de l’altre, podrien ser els dos extrems d’una complexa cadena operativa i, per extensió, podrien pertànyer

/ 78

/ actes a una mateixa estructura econòmica i, tal vegada també, política. Els nuclis de poblaments: el Castellvell. ara bé, és evident que aquests centres especialitzats no serien autònoms ni aïllats. en primer lloc per al seu proveïment dependrien d’una massa de població camperola (sector productiu) que resideix dispersa per un ampli territori, en hàbitats modestos com ara masos o petits vilatges oberts. aquesta mena d’assentaments, d’estructura fràgil i ubicats gairebé sempre en zones planeres, són, per aquestes raons, difícils de detectar arqueològicament. el més habitual n’és la localització i excavació en excavacions de salvament, de manera que en tenim un coneixement més aviat escàs. un exemple paradigmàtic, excepcionalment ben conservat, és el de la granja de Can Bonells (santa Maria de Merlès, Berguedà), datat del segle V aC (eduard sànchez,1991). en segon lloc, estem convençuts que per a la conformació, gestió i control d’aquests tipus d’assentaments especialitzats és necessària la implementació d’una organització complexa, al capdamunt de la qual hauríem de situar unes elits o grups dirigents locals. el lloc de residència del gruix d’aquests segments preeminents, tant a nivell econòmic com social, no cal buscar-lo dins dels mateixos nuclis especialitzats sinó més aviat en el si dels diferents nuclis de poblament concentrat. I segurament no en aquells de dimensions més reduïdes (entorn dels 1.000 metres quadrats) i d’estructura urbanística i arquitectònica més simple, com seria el cas del poblat d’anseresa (Olius), amb una fase única del segle IV aC, sinó més versemblantment en aquells altres que presenten una entitat superior a tots els nivells, tant per la seva ubicació estratègica com per les seves dimensions, com per la seva traça urbanística. en el nostre cas, ens sembla bastant evident que en aquest sector al voltant del curs luvial del Cardener aquest paper el compliria el nucli del Castellvell (Olius). És per aquesta raó que, una altra vegada, la lògica de la recerca ens mena a la intervenció i reestudi d’aquest important nucli del Castellvell, considerant-ho la ita bàsica i culminació gairebé obligada de la primera etapa del projecte arqueològic engegat pel Centre d’estudis Lacetans l’any 1996. Les excavacions al Castellvell s’han iniciat tot just l’any 2007 i això explica que en aquests moments les dades noves que podem aportar són encara poques, tan sols alguns matisos al gruix de documentació disponible, que prové encara de les excavacions extensives realitzades per Mn. serra Vilaró. a més, s’ha de tenir en compte una diicultat afegida i és que les restes arqueològiques exhumades als anys 20 varen ser totalment colgades de terra, de manera que actualment no resta cap traça visible. així que s’ha hagut de procedir a tornar a destapar supericialment tota l’àrea del jaciment, tasca que de moment tan sols ha estat realitzada en un sector del centre i de l’extrem oest del turó, en una superfície encara molt inferior a l’afectada per les antigues intervencions de Mn. serra Vilaró. (igura 6) precisament segons la planta publicada per l’actiu investigador nascut a Cardona (serra Vilaró 1920), el nucli protohistòric tindria un mínim de 5.500 metres quadrats de superfície. en recents prospeccions vam poder constatar l’extensió del jaciment pel vessant sud del turó, amb estructures de murs que la pluja ha fet alorar en aquest sector, de manera que, si això es conirma, el nucli antic podria assolir pels volts

actes / d’una hectàrea de superfície. La ubicació de l’assentament és idònia: dalt d’un turó elevat (843 msnm), amb un domini visual excel·lent de la plana on actualment s’ubica la capital comarcal, solsona. La importància estratègica de l’indret ve indicada també per la persistència de la seva ocupació, que arriba ins a època medieval i moderna. precisament l’existència d’una potent fase medieval, no identiicada per Mn. serra Vilaró (a la qual pertanyen un nombre important d’estructures de mur, les de millor factura, i també les restes visibles de l’emblemàtica cisterna del Castellvell) comporta unes superposicions constants i una complexa seqüència estratigràica que diiculta el registre en extensió de la fase protohistòrica d’aquest assentament, moment en el qual centrem el discurs d’aquest article. (igura 6)

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 el que és important de destacar és que la majoria d’estructures no medievals localitzades ins ara semblen haver estat construïdes ja dins d’aquesta fase inicial. Ho podem airmar categòricament, d’acord amb l’evidència estratigràica, pel que fa al mur de tanca perimetral que s’ha documentat en un tram de x metres (en el segment destapat recentment) amb un traçat que ressegueix el límit septentrional del turó. també tres dels murs transversals que es lliuren al mur de tanca, amb tota seguretat, es construeixen en aquesta fase, deinint-se així uns àmbits amb funcions domèstiques, en un dels quals ha estat possible documentar el nivell de paviment i una llar de foc associada. La factura i disposició de molts altres murs localitzats en aquest sector ens fan pensar que amb tota probabilitat són coetanis als que hem pogut datar a partir de l’excavació completa dels dos recintes esmentats. així es dibuixa la planta d’un característic assentament amb forma de vila closa, amb un mur simple perimetral que fa de paret de tanca d’una llarga bateria d’habitatges de planta rectangular i dimensions relativament modestes. L’evidència d’aquesta fase es completa amb tres sitges ubicades cap a la part central del turó. Finalment, cal destacar el fet que podria tractar-se d’un nucli d’unes dimensions considerables, si en un futur es conirma que la continuació d’aquest mur perimetral dibuixada per Mn. serra Vilaró, tot al llarg de la resta de la vora nord del turó correspon, com tot sembla indicar, a la mateixa estructura antiga que acabem de descriure. sigui com sigui és molt rellevant la conirmació de l’existència d’un nucli amb estructura urbana i arquitectura en pedra, d’una certa entitat, sorgit en aquesta cronologia tan alta, amb molta probabilitat en un context preibèric (fenomen ins ara només ben documentat a les valls de l’ebre i el segre, essent inexistent a la major part de la costa catalana). (igura 7)

Figura 6. Planta del Castellvell i fotograia del turó.

a partir de l’excavació vertical d’un parell d’àmbits ins a la cota de la roca natural, ens ha estat possible constatar que l’ocupació inicial del nucli arrenca des d’un moment molt antic: un horitzó fundacional amb nivells on tota la ceràmica que apareix és ceràmica a mà d’aspecte antic, que creiem que s’ha de datar dins de la primera edat del ferro, o com a molt endavant, primera meitat o mitjans segle VI aC. són ben conegudes diverses peces procedents de les excavacions antigues, bàsicament ceràmiques a torn de tipus o iliació fenícia, que es daten a cavall dels segles VII i VI aC i que Mn. serra Vilaró associava a uns petits àmbits quadrangulars adossats (situats a tocar de la cisterna) que ja assenyalava com les construccions de la fase més antiga del jaciment. en les petites porcions de nivells més antics excavats per nosaltres des del 2007 (a més del reompliment d’alguna sitja també d’aquest horitzó) encara no ha aparegut cap fragment de ceràmica a torn, però això pot ser simplement una qüestió d’atzar.

Figura 7. Planta evolutiva del Castellvell.

Igualment interessant és la constatació que aquest assentament preibèric sembla tenir continuïtat ins a època ibèrica plena, ja que en els sectors excavats s’hi ha localitzat

79 /

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 un recreixement dels habitatges, amb uns nous nivells de circulació (que segueixen funcionant tant amb el mur de tanca com amb les parets transversals) amortitzats amb uns estrats datats amb ceràmiques àtiques del segle IV aC. així que, a partir dels pocs sectors excavats, sembla deduir-se que el nucli perdura en època ibèrica plena, mantenint en aquests moments almenys la mateixa estructura bàsica del període fundacional. És massa aviat en canvi per saber si hi ha oscil·lacions signiicatives en les dimensions globals de l’assentament durant aquestes dues primeres fases constructives ins ara documentades. (igura 7) L’ocupació premedieval del Castellvell es completa amb un tercer moment constructiu, el més recent, del qual només coneixem quinze sitges de petites dimensions (en comparació amb les sitges de sorba o sant esteve d’Olius) i un habitatge empedrat de planta rectangular, ara per ara de difícil interpretació. es tracta d’una fase datable d’època romana republicana, dels volts del 100 aC. Malgrat que les estructures associades ins aquest moment són escasses, podria correspondre a una ocupació d’una relativa importància, donada la riquesa, en quantitat i qualitat, dels materials ceràmics d’aquesta cronologia localitzats en els estrats supericials. CONsIDeraCIONs FINaLs en abordar l’estat de la qüestió sobre el poblament ibèric al solsonès, a banda de presentar la nova documentació proporcionada per les darreres intervencions arqueològiques, tal com hem fet ins ara, creiem que és inexcusable, precisament basant-se en aquest registre, exposar quina és la nostra reconstrucció sobre l’estructura, funcionament i personalitat històrica d’aquestes comunitats protohistòriques, evidentment sempre a tall d’hipòtesi. en aquest sentit, tal vegada el debat més viu que s’ha plantejat recentment ha estat el qüestionament sobre la versemblança de l’associació tradicional entre les societats preromanes d’aquest sector de la Catalunya central i el poble dels Lacetans, el coneixement del qual ens ha estat transmès a través de les fonts antigues grecoromanes. De fet, precisament és la revisió a fons d’aquests textos el que permet posar èmfasi en l’existència d’una quasi homonímia amb altres noms molt ben representats, en concret els que fan esment als pobles dels laietans i dels Iacetans. però mentre que hi ha d’altres menes d’evidència d’origen numismàtic, epigràic o toponímic, que fan referència a aquests dos darrers pobles, fet que dóna consistència de la seva existència, aquests indicis complementaris hi són del tot absents en relació als lacetans. això permet proposar que el mot lacetans es deriva d’una confusió lingüística, tal vegada d’una característica errada de copiatge durant la transcripció posterior d’aquests escrits antics, però que no té una correspondència real amb cap comunitat territorial determinada (Broch, 2004). Davant d’aquesta proposició, que no és del tot nova (sánchez Campoy, 1987) tot i que mai no s’havia desenvolupat amb una argumentació tan completa i contundent, el primer que ens plantegem és de quina manera es pot incidir en aquesta problemàtica a partir del registre arqueològic. el mateix investigador que obre aquest debat considera que és des de la documentació arqueològica que s’ha d’analitzar si es detecten elements o trets culturals que mostrin l’existència d’una idiosincràsia pròpia de les comunitats d’aquesta zona, prou sòlids com per a individualitzar-los de les poblacions veïnes (Broch, 2004: 25).

/ 80

/ actes tot seguit ens mostrem disposats a afrontar aquest exercici a partir del nostre coneixement del registre arqueològic. ara bé, d’entrada cal dir que no creiem que els elements de cultura material, notablement la ceràmica, hagin de tenir un paper preferent com a marcadors ètnics. Considerem que actualment està superada la validesa efectiva de l’associació entre la distribució espacial d’uns artefactes amb unes característiques formals determinades i les fronteres geogràiques dels pobles o grups humans que s’identiiquen com a membres d’una mateixa comunitat. en canvi, sí que pensem que podria ser molt més signiicativa de l’existència de certs nivells de cohesió interna la identiicació de regularitats o comuns denominadors en aspectes estructurals o organitzatius com ara els patrons de poblament, les estratègies econòmiques o la naturalesa i tipologia dels assentaments. si s’observa que dins d’uns determinats límits espacials es dóna una recurrència d’aquests àmbits, això sí que es podria interpretar com a indicatiu més sòlid de l’existència d’un alt nivell d’interdependència entre els grups humans d’aquesta zona, fet que pot desembocar més lògicament en un sentiment o vindicació de pertinença a un col·lectiu o agrupació ètnica; una identitat comuna posteriorment reconeguda i transmesa com a tal, amb un nom concret (lacetans, per exemple, o altres), pels cronistes forans d’origen grecoromà. Des d’aquest punt de vista hi ha almenys tres manifestacions arqueològiques que se’ns acut assenyalar per damunt d’altres tipus d’evidències. en primer lloc, el fenomen de la precocitat en l’aparició d’assentaments plenament sedentaris amb formes urbanes i arquitectòniques d’una relativa complexitat. Ja hem descrit com al Castellvell, sens dubte un dels nuclis vertebradors dins de la zona objecte d’estudi, aquests trets s’han desenvolupat des d’un moment molt antic, en cap cas posterior a mitjans segle VI aC. Darrerament s’ha pogut constatar que al Cogulló de sallent, sens dubte un altre dels centres de poblament amb una entitat territorial de primer nivell, s’hi basteix un nucli amb un sistema defensiu d’una potència i complexitat més que notable almenys des de mitjans segle V aC. tot això sens dubte representa que en aquesta àrea de la Catalunya central al voltant dels cursos luvials del Llobregat i del Cardener s’està donant una evolució particular, un comportament que suposa un tret diferencial inqüestionable respecte de la realitat d’altres zones de la Catalunya interior, com ara les planes que rodegen el curs alt del riu ter (segons els autors clàssics territori dels ausetans) i les zones més pirinenques com la Cerdanya (terra dels ceretans). en aquestes contrades no hi ha evidència d’un desenvolupament urbanístic i arquitectònic similar amb anterioritat al segle IV aC (Molas 1993; Morera et alii, 2010). per contra, aquest és un comportament comú a l’evolució en aquest camp, de totes les comunitats costaneres, des dels indicetes de l’empordà als cossetants penedesencs i també als pobles d’interior que s’estenen als territoris al voltant dels rius ebre i segre. en segon lloc cal avaluar tot allò referent a l’estructura del poblament i la naturalesa dels assentaments. en aquest àmbit, a diferència del que acabem de descriure, el primer que es fa evident és una clara diferència respecte del que s’observa en tots els territoris costaners (indicetes, laietans, cossetans i ilercavons). en aquestes àrees és simptomàtica l’existència d’una més àmplia gamma de tipus d’assentaments, sobretot pel que fa a la jerarquització dels centres de poblament

actes / concentrat en funció de les seves dimensions i complexitat estructural. per començar és notòria la inexistència, extensible a tota la Catalunya interior, de nuclis de grans dimensions. res similar a les ciutats ibèriques costaneres, aglomeracions denses d’inequívoc caràcter urbà que es situen entre les quatre o més de deu hectàrees de superfície. per contra, a tots els territoris adscrits als pobles ibèrics no costaners (ara per arailergetes inclosos) els jaciments de més entitat no semblen superar, en el millor dels casos (com ara, el Molí d’espígol, a tornabous) les dues hectàrees de superfície intramurs. D’aquí es deriva la impossibilitat de percebre una escala jeràrquica de poblament gaire acusada o, en conseqüència, la identiicació fefaent d’aquells indrets amb funcions de capital vertebradora d’un territori determinat. tot plegat més aviat fa la impressió d’unes àrees d’interior caracteritzades per un elevat nivell de fragmentació política, amb la coexistència de múltiples i diversos nuclis de primer ordre, relativament modestos, que controlen i administren un territori d’abast també relativament limitat. aquestes hipotètiques entitats polítiques d’abast reduït, no sabem amb quin grau d’autonomia, competència o col·laboració mútua, semblen conformar un tret característic no només del sector a l’entorn dels rius Llobregat i Cardener sinó propi de la major part de la Catalunya interior. en darrer terme volem acabar tornant a tractar el fenomen del desenvolupament, a partir del segle III aC, dels anomenats nuclis d’activitats econòmiques especialitzades, assentaments com els de sant esteve d’Olius o el de sant Miquel de sorba, amb una funció preeminent centrada en l’acumulació de grans quantitats d’excedents cerealístics. aquest torna a aparèixer com un contrastat tret distintiu de les comunitats ibèriques d’aquest sector de l’eix Llobregat–Cardener, que el diferencia de les altres poblacions d’interior i que, en canvi, el posa en estreta relació amb el territoris costaners, on està constatada la implantació d’assentaments d’aquesta naturalesa des de moments força anteriors (ins i tot des de fase preibèrica, com semblen mostrar alguns jaciments penedesencs com ara el turó de la Font de la Canya, a avinyonet, o tal vegada el Mas Castellar, de Vilafranca del penedès). això és el que ens ha portat a defensar que el que succeeix és que en un moment determinat aquestes zones interiors de les conques altes del Llobregat i Cardener entren a participar d’una dinàmica econòmica promoguda o afavorida des de les formacions politiques costaneres, especialment des del territori laietà, amb el qual la conca del Llobregat proporciona un vincle geogràic privilegiat (asensio, Cardona, Ferrer, Morer i pou, 2001). aquesta hipotètica col·laboració o activació d’un engranatge i interessos econòmics compartits podria donar peu a plantejar, només a partir del segle III aC, la possibilitat d’una integració també a nivell polític, fet que podria ser una de les claus que expliquin aquesta aparent manca de contundència per part de les fonts clàssiques a l’hora d’individualitzar lacetans i laietans. en deinitiva, creiem que aquesta mena d’aproximacions són les que han de guiar les línies de recerca futures, cercant una interpretació al més completa i agosarada possible de la realitat històrica i socioeconòmica de les comunitats objecte d’estudi. això sempre sobre la base sòlida d’una millora progressiva del registre disponible, fet en el qual és inqüestionable que la informació sorgida de projectes programats de llarg recorregut com el del Centre d’estudis Lacetans, entre d’altres, jugaran un paper capdavanter.

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 BIBLIOGraFIa alonso, N. (1999). De la llavor a la farina, els processos agrícoles protohistòrics a la Catalunya occidental, Monographies d’archéologie Mediterranéenne, 4, Lattes. asensio, D.; Belarte, M.C.; sanmartí, J.; santacana. J. (1998). «paisatges ibèrics: tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple». Actes del Congrés Internacional: Els Ibers, prínceps d’Occident, Barcelona, pp. 373-385. asensio, D.; Cardona, r.; Ferrer, C.; Morer, J. i pou, J. (2000). «el conjunt del castell i hàbitat fortiicat del Camp dels Moros de La Codina (pinell, solsonès)». Actes del Ier Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, Igualada, novembre de 1998, aCraM, pp. 338-349. asensio, D. Cardona, r.; Ferrer, C.; Morer, J.; pou J. (2001). «tipus d’assentaments i evolució del poblament ibèric a la Catalunya central (eix Llobregat-Cardener)». I Taula Rodona Internacional d’Ullastret: Territori polític i territori rural durant l’edat del ferro a la Mediterrània occidental, Monograies d’ullastret, 2, pp. 183-202. asensio, D.; Cardona, r.; Ferrer, C.; Morer J.; pou, J. (2003). «La fase medieval del jaciment de sant esteve d’Olius (Olius, solsonès). estudi d’una agrupació de sitges d’entre els segles x i xIV dC». actes del II Congrés d’arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, sant Cugat del Vallès, abril de 2002, pp. 745-754. asensio, D.; Miró, M.t.; sanmartí, J. (2005). «Darreres intervencions arqueològiques en el Castellet de Banyoles (tivissa, ribera d’ebre): una ciutat ibèrica en el segle III aC.». XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Món Ibèric als Països Catalans, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, pp. 615-628. asensio, D.; Cela, x.; Morer, J. (2005). «el jaciment protohistòric del turó de la Font de la Canya (avinyonet del penedès, alt penedès), un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC.)». Fonaments, 12, pp.177-195. Broch, a. (2004). «De l’existència dels Lacetans». Pyrenae, 35, núm. 2: 7-29. Bruch, J. (2000). «L’emmagatzematge en sitges durant l’època ibèrica». Actes del XXII Col.loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro, sèrie Monogràica del Museu d’arqueologia de Catalunya-Girona, núm. 18, pp. 325-332. Cura, M.; Ferran, a.M. (1969). «el poblado preromano de el Cogulló (sallent, Barcelona) ». Pyrenae, 5, 115-129. Cura, M.; Ferran, a.M. (1977). «el poblat pre-romà de la costa de la vila (santpedor, comarca del Bages)». Pyrenae, 13, 181-192. Cura, M. (1976). «Contribució a l’estudi de les poblacions pre-romanes de l’interior de Catalunya». 2n. Col·loqui Internacional de Puigcerdà, 177 – 188. Cura, M. (1977). «aportaciones al conocimiento del proceso de iberización en el interior de Catalunya. symposi Internacional sobre els origensdel món ibèric». Ampúrias, 38-40, 331 – 343.

81 /

I JORNADES D’ARQUEOLOGIA DE LA CATALUNYA CENTRAL 2010 Cura, M.; sanmartí, e. (1981). «sobre els orígens de la ciutat de Manresa: les característiques gregues del puig Cardener». Faventia, 3/1, 115 – 133. Ferrer, C.; rigo, a. (2003). «puig Castellar: els ibers a santa Coloma de Gramenet. 5 anys d’intervencio arqueológica (1998-2002)», Monograies Locals, 2, santa Coloma de Gramenet. Gracia, F. (1995). «producción y comercio de cereal en el N.e. de la península Ibérica entre los siglos VII-II a.C.». Pyrenae, 26, pp. 91-113. Martín, J. a. (Inèdit). L’àmfora ibèrica de l’àrea catalana; treball de inal de Màster d’arqueologia Clàssica, ICaC, juliol 2010. Molas, D. (1993). «Les recerques sobre les societats ausetana i lacetana. estat de la qüestió». Laietània, 8, pp. 131-143. Morera, J.; Crespo, C.; Mercadal, O.; Olesti, O.; sánchez, e. (2010). «el Castellot de Bolvir (la Cerdanya): ocupacions ceretana, iberoromana i altmedieval. Campanyes 2008 i 2009». x Jornades d’arqueologia de les Comarques Gironines, pp. 147-158. Morer, J.; rigo, a. (1999). Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les Guàrdies (El Vendrell). Barcelona. pons, e. (1993). «L’expansió septentrional del món iber: el jaciment de Mas Castellar-pontós i les seves especialitzacions». actes del seminari sobre ‘el poblament Ibèric a Catalunya’, Laietània, 8, pp. 105-128. sánchez, e. (1987). el poblament pre-romà al Bages. Caixa d’estalvis de Manresa, Manresa. sánchez, e. (1986 - 1989). «La iberització a la conca alta del Llobregat: estat actual de la recerca». Empúries, vol.II, 282 – 291. sánchez, e. (1991). «Distribució del poblament i control del territori a la conca alta del Llobregat en època ibèrica». Actes del Simposi Internacional d’Arqueologia Ibèrica (Manresa, 1990), 321 – 324. pons, e. (dir.) et alii (2002). «Mas Castellar de pontós (alt empordà). un complex arqueològic d’època ibèrica (excavacions 1990-1998)». sèrie Monogràica, 21, MaCGirona. serra, J. (1920). «excavaciones en el poblado ibérico de Castellvell, solsona». Memorias de la Junta superior de excavaciones y Antigüedades , núm. 35, Madrid. serra, J. (1921). «poblado ibérico de anseresa, Olius». Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antiguedades, núm. 35, Madrid. serra, J. (1922). «poblado ibérico de san Miquel de sorba». Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antiguedades, núm. 44, Madrid. sanmartí, e. (1993). «els ibers a emporion (segles VI-III aC) el poblament ibèric a Catalunya». Laietania, 8, pp. 85101.

/ 82

/ actes