Andrés Armengol Sans Esterilitzacions biopolítiques de la diferència sexual: un debat entre la psicoanàlisi lacaniana i la teoria queer

Andrés Armengol Sans Universitat Autònoma de Barcelona

Esterilitzacions biopolítiques de la diferència sexual: un debat entre la psicoanàlisi lacaniana i la teoria queer M’agradaria començar la meva intervenció amb una anècdota, la qual té com a referent obrir el correu electrònic que m’informava del cartell i programa definitius d’aquest col·loqui, atès que em va sorprendre. Quan vaig enviar la meva proposta de manera sintètica, estava força segur que el títol de la mateixa era: “Teoria queer i biopolítica. Una nova aliança?”. Tanmateix, en el programa deia el següent: “Esterilitzacions biopolítiques de la diferència sexual: un debat entre la psicoanàlisi lacaniana i la teoria queer”. En veureho, sincerament, em vaig quedar astorat. Un astorament que em va recordar quelcom fonamental pel que fa a la psicoanàlisi: el principi d’enunciació, propi del Je, com a mecanisme inconscient que ubica el subjecte en un vincle constitutiu vers l’Altre. Endemés, aquelles que partim de la hipòtesi de l’inconscient com a lloc estructural d’emergència del subjecte som força escèptiques davant allò que comunament se sol anomenar com a casualitat. Com a resultat, vaig decidir que, donat aquest encontre amb una alteritat que m’ubicà en un estranyament, havia de moure fitxa pel que feia a la meva intervenció. Dit això, sóc conscient que, actualment, la psicoanàlisi – i entenc per tal les seves vessants freudiana i lacaniana – no suscita gaire simpaties en un àmbit com el d’avui, dominat pel paradigma hegemònic dels estudis de gènere i sexualitat pel que fa al cos, el desig i el sexe, terme que tan poc agrada en els nostres dies i que sembla que condemni irremeiablement a un determinisme anatòmic omnicomprensiu. Tanmateix, la meva intervenció s’abocarà a subratllar de manera crítica les mancances que, al meu entendre, i argumentant-ho des d’un prisma psicoanalític, té una aproximació com la teoria queer, esdevinguda un paradigma cabdal gràcies a autores i autors com Monique Wittig, Teresa de Lauretis, Judith Butler, Judith/Jack Halberstam i Paul B. Preciado. La disputa central raurà, com ho aniré desenvolupant mica en mica i de manera irremeiablement sintètica, en les nocions de sexe i de diferència sexual per tal de desfer, en certa mesura, el que no és sinó un malentès que no és pas casual, sinó simptomàtic del que Michel Foucault, a la seva Història de la sexualitat I: La voluntat de saber (1976) anomenà com a biopolítica o poder regulador sobre la vida,

 

1

qüestió que amplià a Seguretat, territori i població (2004a) i a El naixement de la biopolítica (2004b). No m’endinsaré gaire en esplaiar-me respecte d’aquesta noció cabdal del corpus foucaultià posterior a l’anàlisi dels discursos com a Els mots i les coses (1966) i als dispositius disciplinaris engendradors del cos mecànic propi de la modernitat, brillantment analitzat a Vigilar i castigar. El naixement de la presó (1975). Sobretot perquè és un concepte summament fructífer en les anàlisis polítiques i filosòfiques actuals. Tot i això, sí que voldria destacar el que es troba en l’arrel de les crítiques dirigides a la psicoanàlisi lacaniana i a la noció de sexe: si hom segueix el diagnòstic foucaultià, el sexe s’articularia com a dispositiu de subjecció que establiria que la “veritat” del subjecte, en tant que parcel·la remota i desconeguda, es troba en els seus desigs més inconfessables. Així doncs, incitar una parla en torn de la sexualitat esdevindria un mecanisme d’obtenció d’un saber en torn del sexe que atraparia el subjecte en el si d’una ficció reguladora. Des d’aquest prisma, Foucault ja llençà una acusació al fundador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud: hipostasiar estructures pròpies del discurs psiquiàtric, estretament vinculat a les lògiques normalitzadores i patologitzadores pròpies d’un prisma biopolític en el seu foment, producció i regulació de la vida des d’un prisma normatiu. Si bé és innegable que en l’obra de Freud, sobretot en els seus inicis, hi ha una ambivalència marcada per un discurs inicial focalitzat en el prisma del saber en tant que format com a neuròleg i en la medicina, Foucault i, per extensió, la majoria de teòriques queer, erren el tret en denunciar la complicitat de la psicoanàlisi amb els règims disciplinaris i reguladors de la sexualitat, del cos i del desig. Per tal d’instaurar un diàleg que entenc que és polèmic, em centraré especialment en Judith Butler, qui recentment visità la nostra ciutat, fent-ne una lectura crítica des de la psicoanàlisi lacaniana. D’entrada, m’agradaria revisar breument l’apropament al sexe per part de Sigmund Freud en una de les seves obres cabdals, els Tres assaigs d’una teoria sexual (1905). El que crida l’atenció, especialment per les acusacions d’homofòbia i masclisme que ha rebut l’obra freudiana, és que el sexe apareix com un reialme enigmàtic, irreductible tant a la biologia com a la cultura. Seguint aquesta línia de recerca, Freud arriba a sostenir el següent: “En el sentit de la psicoanàlisi, doncs, ni tan sols l’interès sexual exclusiu de l’home vers la dona és quelcom obvi, sinó més aviat un problema que demana d’un esclariment” (Freud, 1905: 132). És a dir, l’heterosexualitat, denunciada per diversos sectors del feminisme i de l’activisme LGBTIQ com a norma que expulsa tota diferència, no és, d’entrada, cap destí  

2

propi de la sexualitat humana, sinó que aquesta és sempre una incògnita que, com diria Alenka Zupancic (2014), s’articula com a desviació perpètua d’una norma absent. En aquest sentit, doncs, el component anòmal de la sexualitat humana vindria determinat pel fet que, si bé emergeix en l’àmbit de la biologia, la desborda, deslliurant-se de tot mandat instintiu, ubicant-se en un no-lloc intersticial: la pulsió. En tant que pulsional, la sexualitat – matís que Freud i Lacan subratllen emfàticament – es veu mancada d’objecte preestablert, l’ha de trobar. Serà en el vincle amb l’Altre quan s’anirà ordenant progressivament, sense fita concreta, element que la psicoanàlisi destaca especialment en negar cap mena de pulsió genital, és a dir, no hi ha cap necessitat de complementarietat entre els genitals masculins i els femenins. Per acabar d’arrodonir aquesta qüestió, m’agradaria citar de nou a Freud: “Per pulsió podem entendre, a l’inici, res més que una agència representant i psíquica provinent d’una font d’estímuls intrasomàtica en un fluït continu, la qual cosa la diferencia de l’estímul, produït per excitacions singulars provinents de l’exterior” (Freud, op. cit.: 153). Aquesta noció és una de les que marquen una escissió radical entre una perspectiva de gènere i la psicoanàlisi, la qual apel·la a un cos que no és una mera superfície neutra on s’inscriuen marques discursives, sinó que té alhora el que lacanianament s’anomena una dimensió real. Ara bé: per real no s’apunta ni a un pur substrat biològic, ni a mera realitat com a qüestió prèvia al llenguatge, sinó com a dimensió que excedeix tota representació concreta. És a dir, la pulsió com a lloc d’ubicació de la sexualitat apunta a un registre del subjecte i del seu cos que no es redueix a tot allò que es pugui dir d’ell en un àmbit sòcio-simbòlic, sinó que sempre albira un més-enllà on tot significant se suspèn, curtcircuita. Aquest és el registre propi del cos sexuat, deslligat de l’instint en la seva còpula amb el llenguatge com a aparell de significació simbòlica, la qual cosa deixa enrere consideracions merament anatòmiques, palesant-se un vincle estructural i mai no harmònic amb la cadena significant en què emergeix un subjecte escindit o barrat, habilitat per una estructura inconscient en tant que discurs de l’Altre (Lacan, 1973). Per contra, el projecte butlerià, inspirador en bona mesura de la teoria queer, s’emmarca en una deriva genealògica que, d’entrada, no seria pas contrari ni bel·ligerant vers la psicoanàlisi: desmentir qualsevol pretensió de veritat en torn del sexe com a substrat substancial, quelcom que Jacques Lacan, en un context força diferent, ja havia plantejat en adduir una comèdia dels sexes en la seva primera formulació en torn de la diferència sexual (Lacan, 2013). Una primera formulació que és l’única considerada per Butler en obres com Cossos que importen. Sobre els límits discursius del “sexe” (1993) o Des-possessió. La perfomativitat en la dimensió política (2013). Malgrat tot, la lectura que fa Butler pel que fa a la diferència  

3

gramatical entre tenir el fal·lus i ésser el fal·lus quant a les posicions masculina i femenina confon el fal·lus, significant-amo de l’inconscient que regula la sexuació, amb el penis, error força comú en determinats discursos feministes hostils a la psicoanàlisi. A “La significació del fal·lus” (1966b), Lacan havia indicat que el fal·lus, en tant que significant-amo, es troba buit estructuralment, podent encarnar així les funcions de metàfora i metonímia pròpies del significant que intervenen en la sexualitat humana a partir de la inscripció simbòlica de l’anatomia. En canvi, la lectura de Butler clou el significant en un àmbit imaginari, és a dir, instituint una representació d’analogia entre fal·lus i òrgan masculí que no considera la dimensió cabdal del procés de significació: el referent està perdut, raó per la qual cal que es repeteixi vegada rere vegada. Al seu torn, Butler recupera aquesta qüestió a partir de la seva dimensió performativa del gènere com a citació contínua d’un aparell normatiu, concepte que deixa enrere tota consideració en torn de l’inconscient com a falla estructural i l’estatut sexuat del cos. Aquest registre imaginari és el mateix que es troba en la seva articulació binària de la diferència sexual com a element regulador que expulsaria tota incoherència sota l’espectre d’abjecció: De fet, la construcció del gènere s’orquestra atenent a dinàmiques excloents, amb la qual cosa l’esfera d’allò humà no s’esdevé simplement més enllà o en contra del que és instituït com a inhumà, sinó a partir d’una sèrie de forclusions, eliminacions radicals, les quals són, de manera clara i concisa, el rebuig a la possibilitat d’una articulació cultural (Butler, 1993: 8).

D’aquesta manera, maldant per traduir la psicoanàlisi a un vocabulari foucaultià, en Butler l’imaginari esdevé una norma reguladora que passaria a estar hipostasiada en el registre simbòlic, identificat per la teòrica queer com a àmbit social tout court. Des d’aquesta perspectiva, l’aparell significant en què s’inscriu i emergeix el subjecte és equiparat a la noció foucaultiana de discurs (Foucault, 1971), entesa com a conjunt de sabers i pràctiques que configuren els processos de subjecció en relació amb focus disseminats de poder. En conseqüència, el subjecte emergeix com a efecte produït per l’aliança discurs-relacions de poder en una operació anomenada per Butler com a forclusió, és a dir, procés de repudi de tot allò que esdevé inintel·ligible i propi de l’esfera de l’abjecció, la qual romandria atrapada en l’àmbit lacanià del Real. Cito Butler: El subjecte ofereix l’oportunitat lingüística per tal que l’individu adquireixi i reprodueixi la intel·ligibilitat, la condició lingüística de la seva existència i potència. Cap individu no esdevé subjecte sense abans patir una subjecció o experimentar una “subjectjvació” (una altra traducció pel terme francès assujettissement (Butler, 1997a: 22).

 

4

Atenent a Butler, la psicoanàlisi lacaniana, en articular la diferència sexual, orquestraria una operació de complementarietat entre dos termes – masculí i femení –, la qual expulsaria la possibilitat de l’homosexualitat o de no correspondència entre sexe (entès com a marcatge anatòmic) i gènere (l’entramat performatiu atorgador d’intel·ligibilitat cultural al subjecte). Tanmateix, és imperatiu desfer un malentès, apel·lant d’entrada a dues qüestions cabdals per Lacan, presents a Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi (1973): el subjecte, en la seva etapa infantil, és a-sexuat, la qual cosa no equival a dir que sigui neutre. En d’altres paraules: en el seu inici, la sexualitat és polimorfa, mancada d’una determinació que l’orienti vers un o altre objecte sexual, la qual cosa no equival a dir que és neutre, sinó a l’absència de teleolgia en la dinàmica pulsional. En aquest procés, l’Altre hi juga un paper cabdal en la seva articulació simbòlica: “El que es farà, ja sigui com a home o com a dona, l’ésser humà ho ha d’aprendre sempre de l’altre” (Lacan, 1973: 186). En l’inconscient, doncs, no hi ha cap inscripció que determini una preferència vers l’heterosexualitat, l’homosexualitat o la bisexualitat, així com tampoc no conté cap veritat en torn d’unes suposades “masculinitat” i “feminitat”, sinó que tot allò vinculat amb les articulacions simbòliques, és a dir, històriques i canviants, de la diferència sexual s’articulen en el marc d’un Altre social contextualitzat. Nogensmenys, que es maldi per articular la diferència sexual en termes simbòlics cal matisar-ho: aquests sempre fracassen, no fruit del mer mecanisme performatiu que dóna peu a subversions que ofereixen possibilitats catacrètiques (Butler, 1993; 2004b), sinó pel fet que el cos sexuat apunta a un real-impossible que desborda tota representació sòciosimbòlica contingent i històrica. En aquest sentit, mentre Butler clou el subjecte en una immanència discursiva en clau normativa – qüestió que es féu palesa en el seminari que impartí en el CCCB el divendres 12 de novembre i en la prèvia conferència del dia 11 –, la psicoanàlisi lacaniana apunta a una dimensió on es juga l’autonomia del subjecte: el Real en tant que forat constitutiu del llenguatge i dimensió traumàtica no reductible a configuracions històriques. Dit d’una altra manera: la diferència sexual, tal i com apuntà Lacan en la seva segona formulació de la diferència sexual en tant que diferència lògica (Lacan, 1975b), desborda tot intent de normalització, i, per tant, d’equivalència o complementarietat: Però l’ésser, és el gaudi del cos com a tal, és a dir, en tant que asexuat, puix que el que hom anomena com a gaudi sexual es veu marcat, dominat, per la impossibilitat d’establir, sense esgotar-se en tot allò que pot ser dit, l’únic U que ens interessa, l’U de la relació [rapport] sexual (Lacan, 1975b: 12-13).

Des d’aquest prisma, el que es pot sostenir és que, mentre Butler arreplega el cos sexuat des d’un marc on el Real-impossible és expulsat en tant que equiparat a pur formalisme  

5

noümènic (Butler, Zizek i Laclau, 2000b), la qual cosa comporta un monisme discursiu on tot es declina des d’allò que es pot dir, normalitzar i calcular, la psicoanàlisi apunta a una dimensió que, tal i com corrobora l’experiència clínica, desafia tota articulació, ja sigui binària o relacional. El sexe, com a tal, és la suspensió del sentit en termes asimètrics i incommensurables. És per això que les anomenades fórmules de sexuació, en tant que exemplificacions formals que no prescriuen ni quin partenaire s’escollirà ni quina suposada “essència” és pròpia de cada sexe, inscriuen una impossibilitat de relació que desborda tot marc simbòlic específic. Les dues posicions sexuades que s’articulen des de les fórmules de la sexuació són dues i només dues no per l’imperi d’un binarisme, sinó que la relació amb el fal·lus en tant que significant estructurador de la sexualitat i el seu vincle amb l’inconscient s’esdevé des de dues possibilitats: o bé tota-fàl·lica o masculina, instaurant un conjunt que es confirma amb l’exclusió de, com a mínim, un dels seus membres, o no-tota fàl·lica o femenina, on la col·lectivitat en clau de generalitat se suspèn en virtut de la lògica d’una per una, radical singularitat. Ambdues possibilitats ni s’oposen ni es complementen, sinó que es troben en un impasse que equival a la impossibilitat de tota relació en tant que equilibri calculable: “El discurs analític no se sosté en res més que en l’enunciat segons el qual no hi ha, que és impossible d’articular la relació sexual” (Lacan, op. cit.: 14). Retornant, per anar acabant, a la lògica biopolítica descrita brillantment per Foucault, la qual és pròpia de la convergència, en el si del discurs capitalista, de la ciència amb les derives socials i polítiques actuals, el sexe com a real és allò expulsat. De fet, en els discursos mèdics hegemònics dirigits a la regulació del subjecte i el seu cos, el terme hegemònic ha esdevingut el mot gènere, el qual sol declinar-se des d’una diversitat d’accepcions que oscil·len entre la vivència psíquica del sexe assignat anatòmicament fins al rol social regulat per les diverses articulacions sòcio-simbòliques de la diferència sexual. Enmig d’aquest panorama, l’aflorament de discursos queer que tendeixen a un voluntarisme radical, tals com el de Halberstam o Paul B. Preciado, són símptoma del projecte propi del capitalisme, sobretot en la seva deriva neoliberal: instituir el “jo” - lloc de parcel·les d’identificació que doten de certa consistència el subjecte - com a amo. En aquest sentit, el buidatge de tota càrrega pulsional és, segons el meu parer, una deriva pròpia de la creació d’una subjectivitat plàstica i mal·leable, per a la qual tot se li ofereix com a mercaderia susceptible d’ésser consumida (Preciado, 2008), sense més restricció que la lògica del plaer o displaer, la qual cosa ve acompanyada d’una normalització de caire  

6

bioquímica i biologicista, instaurant diferents parcel·les de “veritat” del subjecte. Fins a quin punt hi hauria una complicitat entre les lògiques biopolítiques i la teoria queer? És una pregunta la resposta de la qual no pot ésser asseverada en termes unívocs. Tanmateix, la segona és indestriable de la primera, sobretot de la figura foucaultiana de l’empresari de si mateix (Foucault, 2004b), per al qual fins i tot el seu cos esdevé una font de gaudi onanista que romp tot vincle social, dinàmica pròpia del discurs capitalista, aquell no-discurs en tant que impossibilitat d’un llaç en termes de col·lectivitat, creant així una suma d’agregats condemnats a convertit tota la seva existència en una operació de consum sense fre.

 

7