Anàlisi de la geografia de l’Hades en la literatura grega - (Treball de finalització d\'estudis de grau)

!

Grau de FILOLOGIA CLÀSSICA

Treball de Fi de Grau Curs 2015-2016

ANÀLISI DE LA GEOGRAFIA DE L’HADES EN LA LITERATURA GREGA (HOMER, HESÍODE, ARISTÒFANES, PLATÓ, PAUSÀNIAS, LLUCIÀ I LES LÀMINES ÒRFIQUES)

ESTUDIANT: CARLES COMAS DE PRADO

TUTOR/A: Dra. MONTSERRAT CAMPS GASET

Barcelona, 15 de Juny del 2016.

Coordinació d’Estudis

Gran Via

Tel. +34 934 035 594

Facultat de Filologia

de les Corts Catalanes, 585

[email protected]

08007 Barcelona

www.ub.edu

Treball de grau Declaració d’autoria Amb aquest escrit declaro que sóc l’autor/autora original d’aquest treball i que no he emprat per a la seva elaboració cap altra font, incloses fonts d’Internet i altres mitjans electrònics, a part de les indicades. En el treball he assenyalat com a tals totes les citacions, literals o de contingut, que procedeixen d’altres obres. Tinc coneixement que d’altra manera, i segons el que s’indica a l’article 18, del capítol 5 de les Normes reguladores de l’avaluació i de la qualificació dels aprenentatges de la UB, l’avaluació comporta la qualificació de “Suspens”. Barcelona, a 15 de Juny de 2016. Signatura: CARLES COMAS DE PRADO


Índex de continguts

RESUM / ABSTRACT ……………………………………………………………………… 4 i) METODOLOGIA …………………………………………………………..………….….

5

ii) PREGUNTA CENTRAL I MARC TEÒRIC ……………………………..………………

6

1) CONTEXTUALITZACIÓ …………………………………………………..……………

9

2) GEOGRAFIA DE L’HADES …………………………………………………..………… 13 - 49 - Homer ………………………………………………………………………………

13

- Hesíode ……………………………………………………………….…………….

17

- Recull idees Hades s. VIII aC ……………………………………….……………..

21

- Aristòfanes …………………………………………………………….……………

22

- Plató ………………………………………………………………….……………..

24

- Recull idees Hades s. V-IV aC ………………………………………….…………..

31

- Pausànias de Lídia ….…………………………………………………….…………

32

- Llucià de Samòsata ………………………………………………………….………

38

- Recull idees Hades s. II dC …………………………………………………….……

43

- Tauletes òrfiques …………………………………………………………………….

44

- Recull idees Hades en orphica ………………………………………………………

49

3) CONCLUSIONS …………………………………………………………………………..

50

NOTA BIBLIOGRÀFICA ……………………………………………………………………

54

ÍNDEX BIBLIOGRÀFIC ………………………………………………………….….….…..

55

ANNEX TEXTUAL …………………………………………………………………………. 57 - 93


!3

ANÀLISI DE LA GEOGRAFIA DE L’HADES EN LA LITERATURA GREGA HOMER, HESÍODE, ARISTÒFANES, PLATÓ, PAUSÀNIAS, LLUCIÀ I LES LÀMINES ÒRFIQUES.

CARLES COMAS DE PRADO

RESUM Aquest treball descriu les diferents concepcions de l’Inframón en l’ideari grec a partir de l’anàlisi textual d’alguns dels autors més canònics de les èpoques arcaica, clàssica i romana de la història grega. A més a més, també s’analitzen els texts de les tauletes òrfiques d’or a fi de trobar relacions entre les diverses visions de l’Hades i entendre’n la seva evolució i transmissió al llarg dels segles. _________________ Paraules clau: Grècia Antiga, geografia de l’Inframón, literatura grega, tradició clàssica, cultura grega antiga, religió grega, ideologia mistèrica.

ABSTRACT This paper describes the different conceptions of the Underworld on the greek collective thought based on textual analysis of the most canonical author’s works from the archaic, classical and roman periods of greek history. It also contains an analysis of the orphic gold tablets’ text to try to find connections between various kinds of Hades’ views and understand as far as possible the evolution and transmission of this afterlife place throughout the centuries. _________________ Key words: Ancient Greece, Underworld geography, greek literature, classical tradition, ancient greek culture, greek religion, ideology of the mysteries.

!4

i) Metodologia Principalment, aquest és un treball basat en l’anàlisi textual de gran part de la literatura grega compresa entre els segles VIII aC i el II dC. Aquesta anàlisi comparativa de textos ha estat el fil conductor que m’ha portat a traçar més clarament la idea de l’Inframón en el pensament grec, la importància que aquesta figura tenia a la Grècia Antiga, i els canvis que va sofrir aquesta regió mítica amb el pas dels segles i l’evolució de la societat grega d’aquella època. A banda de l’anàlisi textual, la consulta de manuals especialitzats en aques àmbit, manuals tant de religió com d’orfisme o mitologia, i sobretot d’escatologia, han omplert amb fiances les llacunes conceptuals que, més sovint del que hom podria pensar, presenten els texts grecs. Així doncs, i tot i que l’anàlisi textual sigui el document de referència per excel·lència en l’àmbit acadèmic on s’engloba aquest treball, la consulta de manuals especialitzats era conditio sine qua non en la confecció d’aquest treball. Pel que fa al procés d’investigació, l’anàlisi textual dels documents que han arribat fins els nostres dies no sempre és una tasca fàcil i ràpida, ni tampoc proporciona sempre respostes clares; ans al contrari: sovint l’investigador, i més en l’àmbit de la religió, s’enfronta amb un text fosc i més complex del que s’esperava, on les respostes a les preguntes cabdals de l’investigació no seran evidents i només prendran forma després de que s’hagin interpretat les dades, que són el resultat de sumar la gramàtica, la sintaxi i la semàntica del text. Així doncs, el camí del coneixement gairebé mai és una senda curta i clara. En aquest treball en particular, la delimitació clara d’una geografia de l’Inframón grec és quelcom complicadíssim i gairebé impossible de confegir, i només és possible aproximar-s’hi a partir de la comparació dels texts de referència amb els manuals especialitzats. Durant la investigació, l’anàlisi textual no em va proporcionar suficients dades com per dibuixar prou clarament com havia de ser la concepció de l’Hades en un moment concret de la història de Grècia; ans al contrari, ja que la comparació de dos texts cronològicament contemporanis sovint proporcionaven incongruències i fisiologies de l’Inframón diverses. Tot i les dificultats que pugui presentar la investigació sobre un tema susceptible de diverses interpretacions, a causa, per exemple, d’anacronismes o del bagatge cultural d’un investigador concret, he intentat delimitar el més acuradament com podria haver estat la geografia física de l’Inframón grec en diferents segles. Barcelona, 29 d’Abril del 2016.

!5

ii) Pregunta central i marc teòric. Quan a principis de Febrer vaig decidir començar amb aquest treball, el meu coneixement sobre aquest camp era mínim; bàsic, diria jo. Sobre l’Inframón grec en coneixia les característiques que sol conèixer tothom, com per exemple que el concebien en un estrat per sota de la terra o que era el destí pòstum de totes les ànimes, però tota la informació que en tenia era molt ambigüa. Mesos abans, en el moment en què em trobava destriant diversos temes sobre els que fer el meu treball, ja havia fet la següent reflexió: “Des de fa anys l’Hades és un tema que sempre t’ha apassionat, segurament per aquest vel de misteri que l’envolta; què s’hi amaga? Com s’hi arriba? Com s’estructura? Per on surten els herois quan en tornen? Quin τόπος del més enllà és limítrof amb l’Hades? Evidentment la meva visió de l’Inframón grec està, per força, esbiaixat per la idea cristiana de l’Infern, i segur que aquest etnocentrisme desvirtua completament la imatge clàssica de la vida després de la mort. Per què no tractar aquest tema, el de la visió de l’Hades grec, segons la pròpia visió dels grecs sobre el món? Encarar-ho des de la pròpia contemporaneïtat, a partir dels texts, pot revel·lar-me una imatge completament diversa sobre l’Inframón, i, qui sap, potser no és un calaix de sastre i està perfectament organitzat. A més a més, segur que la jerarquia topogràfica de l’Hades s’emmiralla en algun punt en l’organització sociopolítica del món grec, i de ben segur que explica moltes coses sobre aquesta cultura”. Ja tenia un tema pel treball. L’objecte d’estudi d’aquest treball, doncs, ha estat la descripció geogràfica de l’Hades i de totes les seves estructures internes; les eines per treballar-ho, evidentment, els texts: en la mesura del possible, la majoria de documents literaris que han arribat fins a nosaltres d’autors grecs compresos entre els segles VIII aC i II dC s’han intentat consultar de manera que la visió que aporti aquest treball sobre l’Inframón grec i la seva estructura siguin prou representatius de la idea que se’n tenia en aquell moment. Els texts i autors compresos entre les èpoques ja esmentades són incontables, i fins i tot d’una mateixa obra en podem trobar diversos manuscrits, cadascun dels quals aporta informació igualment rellevant sobre la qüestió: evidentment el teixit cultural grec en el què s’emmarca la qüestió de l’Inframón -en tant que estructura religiosa però també mitològica- és molt extens, ja que un dels temes cabdals que ha preocupat la humanitat des dels seus inicis ha estat el destí pòstum del cos i les ànimes dels difunts. Si ens allunyem lleugerament de les cronologies en les que ens hem mogut fins el moment -és a dir, màxim fins el segle X aC-, la cultura material dels pobles anteriors a la Grècia Clàssica que es fa evident en els registres arqueològics d’època prehistòrica deixa palesa una preocupació inherent a l’ésser humà, des dels inicis de la civilització, per assegurar als morts el millor destí possible: així doncs, hi ha un bon nombre de restes !6

arqueològiques de necròpolis prehistòriques -paleolítiques, epipaleolítiques i neolítiques- farcides d’aixovars funeraris de diversos nivells, entre les quals les més riques en materials preuats i simbolisme haurien estat d’aquelles persones d’estrats socials més alts, mentre que d’altres aixovars més modestos haurien estat de persones més humils. De la mateixa manera, en cronologies encara més antigues, on potser els aixovars encara no eren un element cultural molt desenvolupat, la intenció de les societats humanes d’inhumar els seus difunts, o també de cremar-los en pires, responia a rituals funeraris a fi de donar-los una sepultura digna perquè, una vegada arribessin al més enllà, ho passessin el millor possible. Com veiem, les referències a la vida del més enllà per part dels col·lectius humans no només les trobem a partir de la invenció de l’escriptura, sinó que ja en tenim referències des de ben antic, i fins i tot podríem dir que el procés civilitzador dels primers homínids i la concepció col·lectiva de que una bona sepultura és una obligació, són un bonimi inseparable. De fet, precisament aquest procés, el de donar una sepultura voluntaria als morts, és un dels fenòmens distintius que més s’utilitza a l’hora de definir si un grup d’homínids ja estava o no socialitzat, a banda de que s’identifiquen les inhumacions amb un desenvolupament craneal i una ampliació de la capacitat d’aquest. Per tant, l’Inframón grec tal i com es tracta en aquest treball sí que és un element exclusiu de la culutra grega, però el mecanisme que porta a la societat grega del segle XX, XV o X aC a desenvolupar una estructura abstracta que respongui al destí pòstum de les ànimes, forma part d’un teixit social que existeix des de les beceroles de la humanitat, i respon a un dels dubtes epistemològics més antics de l’ésser humà: com diu Hamlet a l’obra de Shakespeare, “To be, or not to be, that is the question”. En relació als texts i autors tractats en aquest treball, si bé és cert que el nombre d’obres que ens han arribat sobre l’Inframón grec segurament no equivaldrien ni al cinquanta per cent del total que van escriure’s sobre aquest tema, no obstant això, i com ja he dit més amunt, la quantitat de texts que un investigador que decideixi abordar aquest tema tindrà és immens. Així doncs, per falta de temps però també per intentar aprofundir el millor possible en els texts que s’exposaran més endavant, l’elecció dels autors que s’han tractat en aquest treball s’ha fet en base a la divisió cronològica següent: s’han escollit dos autors de l’època arcaica grega, com són Homer i Hesíode; dos més d’època clàssica, com són Plató i Aristòfanes; finalment, dos altres autors d’època romana, Pausànias i Llucià de Samòsata. A més a més, també es tracten els texts de les tauletes daurades òrfiques, que comprenen els segles V aC i III-IV dC, amb els quals es completa la mostra representativa de literatura sobre la geografia de l’Inframón entre els segles VIII aC i II dC. !7

A l’actualitat, la qüestió sobre l’estructura de l’Hades ja està molt treballada i les conclusions que se n’han pogut extreure, evidenciades en els manuals de la bibliografia, estan molt desenvolupades. No obstant això, res més lluny de la realitat: tot i que sigui un tema sobre el qual s’ha investigat molt i un tema que ha fet correr molts rius de tinta, la realitat és que la difusió d’aquestes investigacions no ha gaudit d’una sort massa prometedora, i en última instància aquesta ha quedat relegada a aquells grups aïllats d’investigadors o de persones interessades que es dirigeixen precisament a trobar aquesta informació. Ni les escoles, ni els llibres de text, ni tan sols en molts casos a les universitats on es cursen estudis específics d’aquesta matèria, l’Inframón grec és un tema que es desenvolupi amb seguretat i amb arguments prou vàlids. És més: en molts casos, l’Inframón grec és una estructura relegada al camp del mite, a la qual es revesteix amb una imatge d’ambigüitat, llegenda i secretisme, quan en realitat, tot i que aquestes característiques siguin pròpies de l’Inframón grec, això no el fa un concepte inexpugnable. Els llibres d’Edmonds, Ogden o Burkert, o l’article de ZanniniI són manuals on es desenvolupa a la perfecció i d’una forma molt acadèmica la qüestió de l’Inframón i les seves estructures.

Barcelona, 30 de Maig del 2016.

I· EDMONDS 2004; ZANNINI 1991, 225-263; OGDEN 2007; BURKERT

!8

1) Contextualització “There would be no need of guides; since no one, surely, could lose the way anywhere, if there were only a single road”. Amb aquesta màxima de Plató comença Radcliffe Edmonds la introducció del seu Myths of the Underworld Journey, i amb aquesta m’agradaria començar a mi també: qui podria, evidentment, perdre’s dirigint-se Enlloc? Hi ha una sol camí i una sola entrada, “Enlloc”? És necessari un guia, o un seguit de preceptes a seguir, per dirigir-se Enlloc? Qui sap tan sols on és Enlloc? Com es dirigeix i s’orienta algú cap a un lloc on ningú sap arribari, on ningún sap com és ni quina fila fa, i d’on ningú que hi hagi anat no n’ha tornat mai? Bé, sembla ser que aquest tema va fer molta fortuna en el món clàssic grec, atès que ens n’han arribat tantes referències i partint de la base que la vida post mortem és un tema recurrent en la literatura filosòfica antropocèntrica. Però primer de tot caldrà orientar el lector perquè pugui entendre millor el cos d’aquest treball. Durant totes les èpoques, però especialment durant època antiga, la religió ha estat un element sustendador de la societat, confegint un teixit social impregnat de religiositat en tots els àmbits i que s’escampava des de les altes esferes des d’on governava el món l’aristocràcia, fins els estrats socials més baixos on sobrevivien aquells que es consideraven “la morralla social”. El món clàssic grec s’organitzava políticament a partir d’un sistema de govern anomenat πὀλεις, un sistema polític basat en ciutats-estat completament independents, amb lleis i costums pròpies, i en alguns casos el nivell d’hermetisme entre ciutats arribava a punts tant extrems que fins i tot comptaven amb una economia autàrquica, com és el cas d’Esparta; altres, com era més normal, basaven la seva economia i subsistència en el comerç i l’intercanvi de productes: s’enviaven aquells que es tenien en superàvit i es portaven aquells que la societat requeria i no es trobaven prop de casa. Aquest sistema polític es recolzava en molts àmbits en la religió, així que bé es podria afirmar que la religió clàssica és una espècie de religió social, on cap àmbit de la societat no està exempt de vincular-se amb la religió. Tal és el poder de l’espiritualitat des de ben antic. Com hem dit, la religió estava present en qualsevol pràctica, procés, transacció o guerra que es dugués a terme a qualsevol πὀλεις, amb la qual cosa no és d’estranyar que els moviments religiosos es desenvolupessin arreu, i per tant no hi ha millor manera d’estudiar i conèixer la societat antiga que a partir de les restes que ens queden de les seves pràctiques religoses, sempre vinculades amb la πὀλεις: hi ha qui diu que les jerarquies religioses que estructuraven la religió grega, sempre recolzada en el mite, eren simples reflexos de les organitzacions socials i polítiques de cada època; també hi ha qui diu que cada interpretació independent que a cada època es té sobre un àmbit de la !9

religió, respón a una necessitat de representar allò que s’està visquent, amb la qual cosa aquests també van en la línia dels primers. Per contra, també hi ha qui diu que la religió, sigui de l’època que sigui, sempre respón a un patró cultural comú anterior i que s’ha de buscar l’explicació en el mite, on molts busquen les respostes. Bé, sigui com sigui, la realitat és que la religió grega d’època clàssica es la conseqüència d’una necessitat social de buscar respostes a la condició humana, a l’existència de la nostra espècie, i també, en última instància, la necessitat inherent a l’ésser humà d’assegurar-se un destí pòstum favorable, de trobar una via d’escapament i així esvair-se del que significa viure. Després, ja en època medieval, aquest concepte continuarà essent bàsic en l’evolució constant de la religió cristiana, però les lectures i interpretacions que es faran de conceptes com per exemple l’Inframón, que és el que ens pertoca en aquest treball, es desvirtuaran respecte la concepció originaria clàssica. No obstant això, i com ja hem dit, el concepte de la vida pòstuma continuarà latent en la religió fins els nostres dies -on encara hi ha estrats socials o cultures concretes que es pregunten sobre el més enllà després de la mort-, i ja hi estava des de cronologies milenàries ben antigues, com ara els egipcis, en religions primitives. La imatge que una cultura es crea sobre la vida del més enllà, en molts casos va acompanyada d’un destí pòstum, un lloc al que es dirigirien els difunts o les ànimes dels difunts després de deixar el món real. En el cas de la cultura grega clàssica, aquest destí tenia diversos emplaçaments, i precisament per això és molt més lògic anomenar-ho “més enllà”: així doncs, el “més enllà” del món grec englobava els destins pòstums com l’Inframón, o les Illes dels Benaurats, que eren el destí pòstum d’aquells herois amb κλἐος, però al mateix temps també s’utilitzava per referir-se a emplaçaments mítics, com ara l’Illa de Circe i les terres dels Feacis de l’Odissea, o la Còlquida de Les Argonàutiques, zones que, tot i que formaven part de la geografia del món, estaven més vinculades amb el món dels morts que amb el món real; estarien, doncs, en un estadi intermig. El més enllà grec, doncs, és un calaix de sastre en el qual s’han llançat tots aquells mons mítics i imaginaris de l’ideari grec que, no obstant això, eren una realitat per a la societat grega. Evidentment, tot i que l’Inframón no consistís en res més que en una abstracció mental de la vida després de la mort i tot i que es fonamentés en preceptes espirituals, per a qualsevol grec era una realitat l’existència d’aquest destí per a les ànimes dels morts que eren sepultats com calia, i el situava allà on tocava, allà on se l’emplaçava míticament, a sota terra, en “el més enllà”; no obstant això, qualsevol grec, ja fos atenès, espartà o beoci, era conscient de que no trobaria l’Hades fent un forat al terra de la ciutat, ni tampoc el trobaria navegant durant setmanes més enllà dels límits del món conegut; quina ximpleria. L’Inframón, precisament pel seu caràcter misteriós, tan sols permetia accedir-hi mitjançant un canvi d’estat: el pas de viu a mort, de ser a no ser. La mort, evidentment, !10

era el camí més ràpid per arribar a l’Hades, però no l’únic: tornant a la referència inicial d’aquest capítol - la cita de Radcliffe Edmonds - sobre quines eren les vies d’accés a l’Inframón, val a dir que a banda de la mort la tradició ens diu que hi havia la possibilitat d’accedir a l’Hades de diverses maneres i des del món real. Però abans d’entrar en aquest tema, paga la pena tenir present una consideració ja citada: en el món clàssic, l’organització del món delimitava perfectament el món real i el món del més enllà i només la mitologia permetia la permeabilitat entre ells; així doncs, els límits de la Mansió de l’Hades es trobaven on començava el món real, i viceversa. Tot i aquesta ordre aparent del què partim, la realitat era ben diferent: la societat i la cultura clàssiques, sempre plagades de supersticions i espiritualitat, tenien la imperant necessitat de vincular en certa manera el món real i el món del més enllà d’una manera més directa i que no involucrés la mort per enmig. Això es va aconseguir amb l’existència, segons la tradició, d’elements del món real que estaven estretament vinculats amb el més enllà i el món dels morts, i que es trobaven dispersos per la geografia grega: les entrades a l’Hades, animals com les serps, fruits, llegums i altres elements són alguns exemples d’això. Segons la tradició, d’alguna o altra forma aquest conjunt de fauna, flora i topografia podia posar en contacte un individu amb la mort, portar-lo fins l’Hades, i fins i tot, en el millor dels casos, fer que en tornés. Les entrades a l’Hades, que ens interessen especialment en aquest treball, estaven disperses no només per Grècia sinó per tot el món conegut fins el moment, des de les Columnes d’Hèracles a l’Estret de Gibraltar fins més enllà de Pèrsia: Pausànias, per exemple, és un dels autors més clars al respecte, ja que es dedicà a recopilar llegendes locals que, entre d’altres coses, parlaven de les entrades a l’Hades al Tènaros i a Trezè, a Heraclea Pontica o a Hermíone. D’altres llegendes parlaven d’entrades al Golf de Cumes, a Nàpols, on hi havia el Llac Avern, i d’altres parlaven d’una altra entrada prop del Riu Nil. Bé, qui sap quantes possibles entrades no s’hauran perdut en el procés de transmissió de la tradició clàssica. El que sí que sabem és que, en major o menor mesura, amb les entrades de l’Hades passava una cosa semblant a la qüestió dels ossos dels herois panhel·lènics: totes les ciutats i cultures volien tenir la seva entrada particular a l’Hades, i tots asseguraven que la bona era la que tenien ells a les muntanyes de la seva regió; el mateix passava, doncs, amb els sepulcres dels herois. No obstant això, en aquest treball ens basarem en aquelles entrades a què es refereixen els texts dels autors què tractarem. Referent a la parecel·lació de l’Hades, que és el tema pròpiament dit d’aquest treball i que es desenvoluparà en els següents capítols, després d’analitzar els documents dels autors grecs compresos entre els segles VIII aC i II dC no sembla agosarat acceptar l’existència, en major o menor mesura, d’un seguit d’estructures i d’elements comuns a la concepció de l’Hades de totes les !11

èpoques i que en constitueixen la seva geografia central, mentre que n’hi ha d’altres, més particulars i innovadores, que són específiques de cada autor o època. Així doncs, a grans trets aquesta geografia central comuna de l’Inframón es repartiria en tres grans grups: en primer lloc, l’entrada a l’Inframón, que comprendria tota allò present entre l’entrada pròpiament dita i la porta de l’Hades. En general, en aquest punt hi trobem l’εισοδος (sigui la que sigui), la Llacuna Estígia, Caront i el Ca Cèrber. En segon lloc, parlaríem de la regió interna de l’Inframón: aquest punt comprèn la parcel·lació interna de l’Hades, formada pels Prats Asfòdels, el Tàrtar i les regions dels benauratsII. Per últim, la física de l’Inframón està formada per altres elements comuns i característics d’aquesta regió presents en la major part de tradicions, com són els diversos rius (Piriflagetont, Còcit, Estix, Aqueront, Òcean, etc), monstres i déus (Empusa, Tànatos, Persèfone, Hades), personatges mítics coneguts (Sísif, Tàntal, etc), o propietats inhòspites de l’atmòsfera (fred i ambient boirós, ombrívol i tenebrós). Tots aquests elements constitueixen l’essència de l’Hades i provenen d’un material mític comú i ancestral. A partir d’aquí, cada autor tracta aquest material mític de manera que representi allò que l’autor vol a fi de construir el seu missatge concret. I en el tractament d’aquest material és on apareixen les diverses variants interpretatives a propòsit dels mateixos elements geogràfics de l’Hades.

II· Aquestes regions, anomenades Camps Elisis per alguns autors i Illes dels Benaurats per altres, formen part de la geografia de l’Inframón tot i que, com veurem més endavant, no es situen geogràficament sota terra.

!12

2) Geografia de l’Hades (segons autor i època) a) HOMER (s. VIII aC). · Odissea. En el món grec, des de les beceroles de la literatura grega ja trobem diverses referències al concepte d’Inframón en Homer, tant en la Ilíada com a l’Odissea: mentre que a la primera d’aquestes obres les referències tenen la finalitat d’exemplificar un destí pòstum per a les ànimes, sense entrar a descriure extensament la geografia d’aquest destí, en l’Odissea, i més concretament en el cant XI d’aquesta obra, on es descriu la Nekyia d’Odisseu la referència és més explícita, detallada i completa. Així doncs, aquest cant de l’obra homèrica ens aporta gran quantitat d’informació sobre una possible interpretació arcaica d’aquesta estructura míticoreligiosa. Segons podem extreure de l’obra d’Homer, en època arcaica grega l’Hades estava perfectament situat sota el terra perquè com diu Elpenor, “la meva ànima va davallar a l’Hades1", però a diferència de les tradicions posteriors, no es mencionen entrades a aquesta regió que comuniquin el món dels vius i el món dels morts. Així doncs, per dirigir-se a l’Hades Homer ens diu que Odisseu es dirigeix més enllà d’Òcean, als confins del món conegut, i l’heroi grec s’ha de dirigir a una zona boscosa que Homer anomena “els Boscs de Persèfone”, una zona ombrívola prop del poble dels Cimeris2, “sobre els quals s’extenia una nit ombívola3”. Però a diferència del que ens diria la literatura posteriorment, un cop en aquesta regió Odisseu no baixaria a l’Hades, com en les katábasis dels grans herois grecs, sinó que el contacte entre els dos mons es donaria a partir d’un concepte anomenat nekyia: la nekyia era la pràctica oposada a la katábasis, ja que consistia en fer pujar els morts des de l’Hades fins la terra a partir d’un seguit d’ofrenes i rituals escatològics. Una vegada fetes les ofrenes, s’obriria una finestra de contacte entre els dos mons, a través de la qual els morts pugen de l’Hades i se li presenten a la persona que els ha invocat: “Van començar-se a agrupar en aquell lloc i des de l’Èreb les ànimes dels difunts4”. Aquest Èreb que s’esmenta en el vers 536 és l’abisme tenebrós que separa l’Inframón i la Terra, és a dir que és la primera regió interna de l’Hades. Homer ens presenta l’Hades com πυλάρταο κρατεροῖο5, “amb portes poderosament trabades”, la qual cosa demostra encara més el poc contacte que hi havia entre els dos mons en la mentalitat

_______________ 1· Hom. Od. XI, 65 2· Històricament no es sap molt bé a quin poble real equivalen. A partir de referències d’aquest poble d’Heròdot o de registres d’Assíria s’ha intentat ubicar-los a través del continent Euroasiàtic, però no s’ha arribat a cap consens sobre aquesta qüestió. 3· Hom. Od. XI, 13-19 4· Hom. Od. 36-37 5· Hom. Od. XI, 277

!13

grega del s. VIII aC; l’accés a l’Hades, doncs, es concebia com un canvi d’estat: passar de la vida a la mort. Tornar-ne, també era impossible, ja que els vigilants d’aquesta regió impedien que les ànimes en poguessin sortir. Per tant, podem dir que en el s. VIII aC l’Inframón es concebia com a estructura subterrània a la qual no es podia accedir si no s’havia mort, i de la qual no se’n podia tornar a causa de la poca permeabilitat entre mons. Una vegada traspassat l’Èreb i les portes de l’Hades la qüestió geogràfica es difón lleugerament perquè en aquesta època la parcel·lació de l’Inframón encara no tenia l’organització que trobem en el s.V aC a les obres filosòfiques de Plató: a l’Odissea Homer esmenta l’existència d’una regió interna de l’Hades coneguda com “Prats Asfòdels” per on corre, entre d’altres, l’Eàcida Aquil·leu6 i persegueix feres el gegant Orió7. Aquests Prats Asfòdels eren la regió de l’Hades on es quedaven la majoria de les ànimes. En segon lloc, també cita una altra regió, el Tàrtar, on les ànimes dels criminals són castigades post mortem: en aquesta regió trobem referències a Tàntal8, Sísif9 i Tici10, i els seus càstigs a perpetuïtat com a conseqüència dels seus actes en vida. En aquest punt paga la pena fer esment d’un fragment d’un altre cant de l’Odissea, el IV11, en el qual es descriuen els Camps Elisis situats en els confins de la terra, ja que aquest seria el destí de les ànimes dels herois amb kléos i no pas els Prats Asfòdels, com sembla descriure el cant XI. Així doncs, aquest elisi seria la mateixa regió que Hesíode anomenarà Illes dels Benaurats: estaria situat també en els confins del món, allunyat dels déus i dels homes; no hi neva, i el clima és idoni; tampoc pateixen els que hi habiten cap penúria; a més a més, en aquest cas és Radamantis, i no Cronos com ens dirà Hesíode, qui regna sobre els benaurats. Un altre element de l’Hades que es cita a l’Odissea i que és cabdal en la comprensió del funcionament d’aquesta regió és la qüestió del judici de les ànimes: Homer presentà a Minos com el jutge únic de les ànimes, a diferència de la tradició posterior que en citarà fins a tres; aquest Minos, amb un ceptre auri a les mans, es presenta “impartint justícia als morts (…) a través de la mansió de l’Hades”12. Aquest judici de les ànimes a partir dels seus actes en vida ha estat un motiu molt recurrent en totes les religions del món fins el s. XXI, i podem veure com a la Grècia Antiga ja era bàsica aquesta concepció de que allò que facis en vida, tindrà les seves conseqüències en el més enllà. Aquest judici de les ànimes de l’Hades, que suposa o bé una posteritat de càstig al Tàrtar, o _______________ 6. Hom. Od. XI, 538-539 7· Hom. Od. XI, 572-575 8· Hom. Od. XI, 582-592 9· Hom. Od. XI, 593-600 10· Hom. Od. XI, 576-581 11· Hom. Od. IV, 563-568 12· Hom. Od. XI, 568-571

!14

bé una existència pòstuma mediocre en el Prat dels Asfòdels, o bé una posteritat plena de plaers en aquella regió reservada als benaurats, serà un element bàsic en la descripció que es farà ja des del s. VIII aC i per sempre sobre l’Inframón grec. Pel que fa als monstres mitològics, que sempre es trobaven en el més enllà del món dels vius, val a dir que aquests estaven vinculats d’una manera o altra amb l’Inframón, ja que aquesta regió i el món del més enllà eren permeables en molts punts i sempre estaven en contacte. Així doncs, al final del cant XI de l’Odissea, Odisseu diu que “ἀλλὰ πρὶν ἐπὶ ἔθνε᾽ ἀγείρετο µυρία νεκρῶν ἠχῇ θεσπεσίῃ: ἐµὲ δὲ χλωρὸν δέος ᾕρει, µή µοι Γοργείην κεφαλὴν δεινοῖο πελώρου ἐξ Ἀίδεω πέµψειεν ἀγαυὴ Περσεφόνεια”13, amb la qual cosa podem identificar ja en el s.VIII aC la presència d’éssers monstruosos a l’Inframón -la Gòrgona en aquest cas-. Aquesta presència de monstres a l’Inframón magnificava encara més el terror que suscitava aquesta regió tant misteriosa de l’ideari grec. Per últim, dels parlaments de Tirèsias i la mare d’Odisseu al cant XI de l’Odissea en podem extreure infromació referent a l’ambient que presidia l’Inframón: Tirèsias, doncs, presenta l’Hades com una zona allunyada de la llum del sol, una constant en les descipcions del més enllà, i com una regió mancada de la presència de plaers14. Per altra banda, la mare d’Odisseu titlla l’Hades d’obscuritat boirosa, al mateix temps que ens parla sobre els grans rius de l’Hades, entre els quals hi sembla comptabilitzar també Òcean15. L’aigua, i sovint també les zones boscoses -sobretot en les geografies de caire òrfic- són dos elements bàsics en la formació de l’ambient d’ultratomba, ja sigui perquè les entrades solen estar en zones boscoses o a les conques dels rius, o bé perquè la pròpia topografia interna de l’Hades presenti un gran nombre de zones amb aquestes característiques físiques. Per tant, segons podem concloure’n de les dades extretes de l’Odissea d’Homer, en el segle VIII les estructures internes de l’Hades encara estan fusionades entre elles, ja que a priori no hi ha presència de cap tipus de parcel·lació: l’Èreb, els Prats Asfòdels i el Tàrtar formen una regió comuna sense límits evidents. En segon lloc, l’entrada a l’Inframón no vincula el món dels vius amb el món dels morts d’una forma explícita, i el contacte entre ambdós mons es dóna mitjançant pràctiques rituals. No obstant tot això, aquesta concepció de l’Hades en època arcaica posa els fonaments perquè siguin possibles les interpretacions posteriors que altres autors faran sobre aquesta mateixa regió a partir del segle V aC, època en què millor es comença a organitzar aquesta regió del més enllà.

_______________ 13· Hom. Od. XI, 632-635 14· Hom. Od. XI, 92-94 15· Hom. Od. XI, 155-159

!15

· Himne a Dèmeter. Els himnes homèrics són un seguit d’odes dirigides als déus del panteó grec que se li han atribuït a l’escriptor d’èpica Homer, tot i que l’autoria de l’obra ha estat molt discutida. L’himne a Dèmeter és un text on s’explica la llegenda del rapte de Persèfone per part d’Hades, la cerca de Dèmeter de la seva filla i l’arribada de la deessa a Eleusis, on instituirà la religió mistèrica de la zona. Aquest text ha estat considerat com la narració directora de la religió mistèrica d’Eleusis per les seves constants referències a la regió i a la institució dels rituals. Referent a la qüestió de la geografia de l’Hades, si bé és cert que l’Himne a Dèmeter exposa tots els elements referents a la física de l’Inframón d’una manera molt ambigua, segurament a causa de la seva finalitat didàctica i moral, també és cert que aporta alguna informació interessant sobre la topografia i l’ambient de l’Inframón que, en cas d’acceptar que va ser escrit durant el s.VIII aC, ajuden a matisar la informació extreta de l’Odissea en el punt anterior. En l’Himne a Dèmeter, l’autor no ens cita cap entrada ni sortida concreta de l’Inframón, de la mateixa manera que succeeix a l’Odissea; així doncs, quan en els versos 429-432 Persèfone explica el seu rapte a mans d’Hades, utilitza termes tant generals com “es va obrir la terra” o “em va dur dins la terra”. Per tant, veiem que la zona de contacte entre els dos mons, les anomenades entrades a l’Hades, no estan definides en el segle VIII aC, amb la qual cosa els texts no són gens clars a propòsit d’aquesta qüestió. Uns quants segles després, s’intentarà interpretar aquest mateix himne de manera que sembli que aquestes entrades i sortides de la terra de què parla Persèfone s’haurien succeït a Eleusis, però aquesta interpretació no respón a res més que la intenció per part dels sacerdots d’Eleusis de vincular encara més la seva religió mistèrica amb la mitologia grega. Un regió de l’Hades que es cita en aquest himne és l’Èreb16, però s’interpreta en aquest cas com l’abisme que separa els dos mons, sinó que s’usa extensivament com a sinònim de l’Inframón. Un altre dada interessant que es desprèn del text està relacionada amb l’ambient de l’Hades: així doncs, fins a tres vegades es descriu l’Hades com una “profunda obscuritat de tenebres”17. Aquí veiem novament la imatge que es tenia sobre l’Inframón grec, una zona -com ja hem vist a l’Odissea- privada de llum, tenebrosa, ombrívola, boirosa i, en molts casos, gelada. Per últim, un altre element interessant que es pot extreure de l’anàlisi d’aquest himne és la relació d’Hermes i el guiatge de les ànimes: en els diversos fragments citats a l’annex textual és Hermes qui es dirigeix com a missatger dels déus a l’Inframón a demanar-li al déu Hades que alliberi

_______________ 16· h.Cer. 335; 347-349 17· h.Cer. 80; 337; 464

!16

Persèfone18; també és Hermes qui acompanya el rei Polidegmó al sortir de l’Inframón19. Així doncs, en aquest cas la referència d’Hermes com a psicopompós no és explícita, i fins i tot potser el text no està escrit en aquesta línia; no obstant això, i tot i que Hermes en aquest cas actui com a missatger dels déus i no com a guia de les ànimes, tampoc sembla agosarada la interpretació del text en aquesta línia, en la de psicopompós, precisament per la facilitat amb que aquest déu entra i surt de les estances dels morts. Per tant, l’Himne a Dèmeter, tot i que no sigui un text que aporti excessiva informació a propòsit de la geografia de l’Hades, sí que és cert que és interessant com a font de contrastació, sobretot si la contextualitzem cronològicament en el segle VIII aC i la comparem amb una obra com és la Odissea.

b) HESÍODE (s. VIII aC). · Teogonia. La teogonia d’Hesíode és una obra que narra la genealogia dels déus des de la primera generació, des del Caos, fins a l’institució de l’ordre del món en el segle VIII-VI aC, època d’Hesíode. No es té molt consens sobre si Hesíode va viure realment durant el segle VIII aC, essent contemporani d’Homer, o si va viure un segle més tard, a meitats del segle VII aC, ja que les referències son vàries; en aquest treball, basant-nos en el relat que s’explica en l’obra del Certamen d’Hesíode, on ambdós poetes són presentats com a coetanis, ens mourem en el corrent de pensament que situa Hesíode en el segle VIII aC. La Teogonia, pel seu caràcter didàctic, tendeix a personificar tots aquells elements del món que tracta a la seva obra, i pel que fa als elements que composen l’Inframón grec, personifica regions com l’Èreb, el Tàrtar o fenòmens com la Mort (Tànatos) i la Son (Hypnos). Partint d’aquesta base podria semblar que l’obra no seria interessant per l’investigació d’aquest treball, però res més lluny de la realitat: entre els versos 717 i 819 Hesíode fa una narració escatològica en la qual viatja a través de la seva idea de l’Inframón, i la descriu detalladament. Aquesta descripció, sumada a la que també fa en l’altra obra que comentarem20, ens presenten una altra proposta geogràfica sobre la forma de l’Hades del segle VIII aC, una altra proposta que en molts casos amplia i actualitza la visió homèrica de l’Inframón descrita més amunt.

_______________ 18· h.Cer. 334-335 19· h.Cer. 375-379 20· Hes. Opera et dies.

!17

La primera referència a l’Inframón grec a la Teogonia21 ens el descriu com una regió subterrània, a les profunditats de la terra. Com passava amb l’Himne a Dèmeter amb la identificació d’Èreb com a sinònim d’Inframón, en aquesta primera referència de la Teogonia a l’Inframón se l’anomena Tàrtar22, per una analogia idèntica a la de l’Èreb. Aquesta primera referència ens situa l’Inframón a sota terra d’una manera molt explícita, continuant amb la tendència ja present en Homer de presentar les estances dels difunts com a subterrànies. A més a més, en aquesta primera referència es descriu l’ambient de l’Inframón com a tenebrós, de la mateixa manera que ja vèiem en les obres d’Homer: l’Hades no és una regió de plaer, tot i que tampoc és una regió de patiment com l’infern cristià, i precisament per això en l’ideari grec se’l presenta en mig d’un ambient amb totes les propietats inhòspites possibles. La segona referència a la geografia de l’Hades és la descripció escatològica citada més amunt, entre els versos 717 i 819, on Hesíode descriu detalladament les diverses regions de l’Inframón, els seus habitants i el que allí hi succeeix. La primera dada que ens dóna Hesíode sobre l’Inframón matisa lleugerament la primera referència, la qual ens deia que l’Hades estava sota terra: Hesíode, doncs, ens diu que el Tàrtar23 dista de la terra la mateixa distància que la terra del cel, i defineix aquesta distància en 10 dies, ja que si algú caigués de la terra a l’Hades, trigaria aquest temps en arribar al Tàrtar24. Així doncs,tal és la distància que separa el món dels vius a sobre la terra i el món subterrani dels morts. Pel que fa a la descripció pròpiament de l’Inframón, a la Teogonia Hesíode ens diu que aquesta regió subterrània estava envoltada per una muralla de bronze i una obscuritat tant excepcional que està formada de tres capes25, i que disposa d’unes portes brillantíssimes26, segurament també bronzínies. Una dada interessant que introdueix Hesíode en aquest relat és l’extensió interna de l’Hades: segons aquest autor, l’Inframón tenia unes dimensions tant exagerades que el seu fons no s’arribaria a descobrir ni en el transcurs d’un any d’exploració subterrània d’aquesta regió27. Referent a l’ambient de l’Hades, com en Homer aquí també se’l descriu com una regió ombrívola on no hi arriba la llum del sol28. Un cop traspassada la muralla exterior de bronze de l’Hades, hi ha disposades les estances de la Nit i la Llum del dia per una banda, i les de Tànatos i d’Hypnos per l’altra29, conceptes abstractes que _______________ 21· Hes. Th. 116-123 22· Hes. Th. 119 23· En pensament hesiòdic, el terme Tàrtar sempre es referirà, per extensió, a tot l’Inframón. Quan el terme “Tàrtar” es refereixi específicament a la regió de l’Hades on es castigaven els criminals, es farà constar explícitament aquest significat. 24· Hes. Th. 720-725 25· Hes. Th. 726-727 26· Hes. Th. 811-813 27· Hes. Th. 740-741 28· Hes. Th. 760-761 29· Hes. Th. 743-759

!18

sembla ser que en l’ideari grec haurien estat vinculades en certa manera amb el món de l’Inframón: la Nit i la Llum del dia, perquè al vestíbul de l’Inframón és on feien el canvi de poders quan arribava la matinada o el vespre; Tànatos i Hypnos, a banda de considerar-se filles de la Nit Tenebrosa, perquè amdós conceptes estaven relacionats amb el fet de morir: Tànatos se t’enduia l’ànima, i Hypnos, ajudant-lo, t’adormia eternament. En aquesta regió intermèdia entre la muralla exterior de l’Hades i el Tàrtar pròpiament dit també hi viuen els Titans, confinats a una reclosió dins d’una presó de bronze30, i altres personatges mitològics coneguts. A continuació, després de les estances d’aquests habitants il·lustres de l’Inframón, el camí ja arriba a les portes de l’Inframón: aquestes portes estan flanquejades pel Ca Cèrber, que, segons diu Hesíode, saluda efusivament els que entren a l’Hades i es menja els que intenten sortir-ne31. Per últim, es fa ressaltar la presència del palau de la deessa Estix32, i de la seva llacuna, a dins de l’Hades: aquesta Llacuna Estígia gaudia del privilegi de que els déus juraven per la seva aigua, i si alguna jurament no es complia, els déus quedaven apartats de la resta d’immortals durant dècades33. Així doncs, en aquesta descripció de l’Hades a partir de la Teogonia veiem com no s’esmenten alguns elements bàsics en la confecció general de l’Hades que sí que estan presents en l’Inframón homèric, com per exemple les regions de l’Hades que, si bé és cert que en Homer no estan molt ben definides, aquí ni tan sols s’esmenten: per exemple, la presència de jutges i de judicis de les ànimes, i també la de personatges mitològics il·lustres. Val a dir que la Teogonia, com ja s’ha comentat al principi, és un poema cosmogònic i la finalitat d’aquest és didàctica, amb la qual cosa una descripció molt acurada de l’Hades no seria productiva per la finalitat d’aquesta obra. No obstant això, també és cert que les innovacions que aporta Hesíode, com per exemple la muralla de bronze que envolta l’Hades, l’excurs sobre Estix i la seva llacuna, o la delimitació espacial que fa entre la terra i l’Inframón, són dades innovadores que no són excloents amb la concepció de l’Hades d’Homer: ans al contrari, l’actualitzen i confegeixen una visió de l’Inframón molt més clara i completa.

_______________ 30· Hes. Th. 729-733 31· Hes. Th. 767-773 32· Hes. Th. 776-779 33· Hes. Th. 793-806

!19

· Treballs i dies. El poema Treballs i Dies d’Hesíode és una obra didàctica dirigida al seu germà Perses en què l’autor intenta instruir el seu germà en les tasques agrícoles. En relació a aques treball, és interessant un excurs que hi ha entre els versos 109 i 170 en què Hesíode construeix un relat mitològic sobre la successió de les diverses Edats del Ferro de la Prehistòria grega. Aquest relat, que històricament parlant no té cap valor més enllà del valor pròpi dels mites, literàriament és molt interessant perquè Heròdot introdueix entre les diverses edats de ferro una nova edat, la dels herois, que es troba entre l’última edat relacionada amb un metall valuós i l’època d’Hesíode, la del ferro, un metall que, tot i revolucionar la indústrica metal·lúrgica de l’antiguitat, mai va gaudir de cap prestigi. Aquest mateix relat de les edats està vinculat amb la construcció d’una visió concreta i innovacora de l’Hades al segle VIII aC que continuarà en la tradició posterior, tot introduïnt i reorganitzant elements bàsica de la geografia de l’Hades com els daîmones o les Illes dels Benaurats. Tot i que aquest fragment s’hagi d’interpretar i llegir entre línies en molts racons, la veritat és que també aporta força informació de manera explícita. La primera de totes les edats que Zeus va crear era d’or, i després de morir, Zeus els va concedir l’honor de convertir-se en daîmones34; la diferència principal entre aquests daîmones i els que citava Homer rau en el plànol religiós de la concepció del terme daîmones: aquí ja es pot dir que el terme s’utilitza per referir-se a ens intermitjos entre el món diví i el món dels mortals, mentre que en Homer no està molt definit el que és; es pensa que és el residu d’una antiga deïtat micènicaminòica; el daimon no és ni bo ni dolent, simplement és una “puissance surnaturelle”; es té per bo assimilar el diamon a un plural relacionat amb theos, però que sovint s’utilitza per referir-se a aquesta força sobrenatural-déu que actua sobre l’acció. En Hesíode els daîmones són éssers vius antics que per motius especials gaudeixen d’un estatus diferent35. La segona raça d’homes enviada per Zeus estava feta de plata i era molt més dolenta i injusta que la primera. No obstant això, va gaudir d’una sort pòstuma similar a la primera raça d’homes d’or. Pel que fa a la tercera raça, la de bronze, és la pitjor de les races dels homes de les èpoques dels metalls de valor, ja que dediquen la seva vida a l’art de la guerra. En morir, únicament baixen a l’Hades i no gaudeixen, doncs, de cap altre destí pòstum36. Per últim, la darrera de les edats ja extintes és la dels herois, un grup d’homes que formen el teixit històric mític de la Grècia Clàssica i els quals han passat a la posteritat pel seu honor, pel kléos, _______________ 34· Hes. Op. 109-126 35· SUÁREZ 2000. 36· Hes. Op. 143-156

!20

gràcies a les seves gestes en vida. Alguns d’aquests herois, en morir, descendien a l’Hades sense cap altra glòria37; d’altres, molt més afortunades, eren enviades per part de Zeus a les Illes dels Benaurats, situades més enllà d’Òcean, en els confins de les terres conegudes. En les Illes dels Benaurats els herois viurien eternament allunyats dels homes però també dels immortals; això sí, viurien sense preocupacions, gaudint de camps fèrtils i d’arbres que germinen nombroses vegades a l’any. El Tità Cronos, pare de Zeus, era el rei entre els benaurats38. Per tant, aquesta obra, si bé és cert que no aporta informació sobre la geografia interna de l’Inframón grec, és molt interessant perquè amplia el panteó de deïtats subterrànies afegint-hi aquests daîmones que, segurament, no serien res més que un residu de les religions prehistòriques de Grècia de les èpoques dels grans palaus micènics. A més a més, aquesta obra amplia l’abast geogràfic de l’Hades descrivint més i millor les Illes dels Benaurats: aquestes illes s’identificarien amb els Camps Elisis, que sí que constitueixen una regió independent dintre del propi Inframón; no obstant això, en el s. VIII aC les Illes dels Benaurats es conceben com un destí pòstum situat en el més enllà, però que es troben fora de la regió subterrània de l’Hades. Aquestes illes, doncs, es trobarien al mateix nivell que les Illes de les Hespèrides, la Còlquida o Escil·la i Caribdis.

· Recull d’idees de l’Hades en el s. VIIIaC a partir de les obres d’Homer i Hesíode. A partir de les dades extretes en les obres d’Homer i Hesíode podríem dir que l’Inframón es concep com una regió de caràcter subterrani que dista de la terra igual que la terra dista del cel, ombrívola i tenebrosa. Les estructures internes de l’Inframón encara no estan perfectament segmentades entre elles en el segle VIII aC. El concepte d’εἴσοδος του ἅιδου encara no estava desenvolupat en aquesta època i el contacte entre ambdos mons es produïa a partir de diversos rituals com ara la nekyia. Quan una ànima moria, davallava per l’Èreb, l’abisme entre els dos mons, i es dirigia cap a la muralla i la porta bronzínies que envoltaven l’Hades; un cop traspassada la muralla, l’interior de l’Hades es formava amb el Tàrtar i els Prats Asfòdels. A més a més, com diu Ogden39, durant el segle VIII aC els reialmes d’Hades es concebien sota terra, però també més enllà d’Òcean: en aquesta regió hi havia el que Homer anomena Elisi i Hesíode Illes dels Benaurats, zona reservada als herois. Entre els benaurats regnarien Cronos o Radamantis, depenent de la versió de cada autor. Per últim, l’Hades d’aquesta època ja mostra la presència de monstres subterranis, com Tànatos, personatges mitològics coneguts, com Sísif, i zones aqüíferes, com per exemple l’Estix. _______________ 37· Hes. Op. 157-166 38· Hes. Op. 167-170/169/169a/169b 39· OGDEN 2007, (92)

!21

c) Aristòfanes (s. V-IV aC). Tres segles després d’Homer i Hesíode, en el segle V aC, el reialme de l’Hades de què ens parlen els texts ja es troba perfectament organitzat i parcel·lat internament, al mateix moment que totes les estructures característiques de l’Inframón clàssic que faran fortuna en la transmissió posterior es van fixar en aquest període40. Així doncs, a diferència dels autors arcaics, on l’Hades s’assemblava més a un calaix de sastre perquè no tenia compartiments segmentats, al segle V aC les diverses regions de l’Inframón se’ns presenten molt ben organitzades, i tota la geografia de l’Hades està descrita molt detalladament. · Les Granotes. Aristòfanes, comediògraf atenès de finals del segle V aC i principis del segle IV aC, va descriure una interpretació de l’Hades del segle V aC des d’una perspectiva còmica, la qual cosa li dóna un valor característic perquè allunya una mica la concepció de l’Inframón com una regió tenebrosa i que s’ha de témer. Aristòfanes, de la mà de Dionís, davalla a l’Hades i ens descriu en aquesta comèdia allò que es troba pel camí, des que entra a la regió subterrània fins que arriba al davant del rei dels morts: aquesta katábasis, si bé és cert que és una visió personal d’Aristòfanes, i tot i que la finalitat sigui còmica, està plagada d’elements característics d’aquest Hades del segle V aC que ja presenta totes les estructures internes perfectament organitzades i delimitades. A més a més, aquesta katábasis aristofànica és una mescla entre la pròpia inventiva de l’escriptor, la tradició clàssica del concepte de l’Inframón i el relat mític de la katábasis d’Hèracles. Les Granotes és una obra escatològica de principi a fi, però la narració de la katábasis que ens interessa en aquest treball comprèn una gran quantitad de versos entre el 109 i el 478, i es divideix en tres parts: la primera, quan Dionís es dirigeix a Hèracles perquè aquest li expliqui la seva experiència quan va baixar a l’Inframón a buscar el Gos Cèrber; la segona, quan Dionís i Xàntias davallen a l’Hades i es troben amb el barquer Caront; la última, quan Dionís i Xàntias han creuat el riu, un per l’aigua i l’altre a peu voltejant la llacuna, i s’enfronten amb els poders de l’Hades, com Èac, Empusa o, finalment, Hades. Evidentment en aquesta katábasis dionisiaco-heraclea, Aristòfanes juga amb la comèdia i amb les aventures dels personatges, per aquest motiu ens fixarem únicament en aquells versos en que realment hi hagi descripció de la geografia de l’Hades. A diferència de les obres del segle VIII aC comentades més amunt, en aquesta obra del segle V aC ja se’ns esmenta una possible entrada a l’Hades que comunicaria el món dels vius amb el món

_______________ 40· OGDEN 2007, (92)

!22

subterrani dels morts: aquesta entrada, que es trobaria al Mont Tènaros41, al Peloponès, és una de les moltes entrades a l’Inframón grec que la tradició deia que hi havia per tot el món conegut; Pausànias42, com veurem més endavant, fa un recull a la seva obra de les diverses entrades a l’Hades que es deia que existien pel món. Així doncs, en el segle V aC ja tenim perfectament organitzat el món dels vius a sobre la terra i el món dels morts a sota d’aquesta, i el contacte entra ambdós mons es faria a través de grutes i coves màgiques. Entre els versos 136 i 163, Hèracles li explica a Dionís què és allò que va trobar-se en davallar a l’Hades: una llacuna immensa i profunda que hauria d’atravessar amb l’ajuda d’un barquer, és a dir que la Llacuna Estígia i Caront seria el primer que es trobaria en baixar a l’Hades; en segon lloc, l’avisa que prop de la llacuna hi ha una zona plena de serps i monstres, on, com veurem més endavant, Dionís i Xàntias es troben amb Empusa, un monstre d’infinites aparences; a continuació Hèracles li explica que hi ha una altra zona de l’Hades prop de la llacuna principal que és ben fangosa i que és aquí on passen la posteritat aquells que van actuar incorrectament en vida; per últim, Hèracles diu que abans no arribi a les portes del palau de l’Hades, tot seguint el camí des de la llacuna fins aquest lloc es trobarà amb una zona boscosa i il·luminada, on hi viuen els iniciats en els rituals mistèrics. Tots aquesta descripció del camí entre la entrada de l’inframón i l’arribada a les portes d’un suposat palau subterrani d’Hades, presenta tot un seguit d’elements que seran cabdals en la transmissió posterior del que coneixem com a “Inframón Clàssic”: Estix, Caront i els mostres per una banda, i els Iniciats en aquelles geografies de l’Hades trobades en les tauletes òrfiques d’or. Si seguim pas per pas la katábasis de Dionís podrem veure com tots aquests elements de l’Inframón del segle V aC que presenta Aristòfanes es van succeïnt un rere l’altre: en primer lloc, entenent que ja partim de la base que Dionís i Xàntias es dirigeixen al Tènaros per baixar a l’Hades, ens trobem amb Caront i la Llacuna Estígia43; a continuació, després de creuar la llacuna, els dos protagonistes es troben a la zona on, segons Hèracles, hi havia monstres, i es topen amb Empusa44; continuant pel camí que sortia de la llacuna, es troben finament amb una zona boscosa on veuen els iniciats45: aquests iniciats, al seu torn, parlen d’uns prats florits46, la qual cosa sembla que podria interpretar-se com una referència als Prats Asfòdels, la zona principal per excel·lència de l’Inframón. Un cop deixada enrere la zona boscosa, el camí arribaria al seu final i acabaria a les portes de l’Hades47, on

_______________ 41· Aristoph. Ran. 187 42· Paus. III, 25 43· Aristoph. Ran. 181-187 44· Aristoph. Ran. 277-279/ 285-293 45· Aristoph. Ran. 318-320 46· Aristoph. Ran. 370-376 47· Aristoph. Ran. 431-436

!23

Èac seria qui les flanquejaria48. Aquí encara no es fa referència a Èac com un dels tres jutges de l’Inframón, com sí que farà Plató; en aquesta obra Èac ja es presenta com un dels personatges il·lustres de l’Inframón, però la seva tasca és tenir cura de les portes amb l’ajuda de Cèrber. Finalment, en el primer parlament d’Èac es citen altres elements bàsics de la geografia de l’Hades, com són l’Estix, l’Aqueront, el Còcit, o els monstres Hidra, Tartèssia i les Gòrgones49. La informació que ens aporta aquesta obra sobre la geografia de l’Hades presenta una imatge sobre aquesta visió subterrània molt més organitzada, tot i que no respongui estrictament als cànons típics sobre la geografia de l’Inframón. Així doncs, la geografia que ens presenta Aristòfanes en les Granotes es troba molt influenciada pels corrents filosòfics i les religions mistèriques del moment, ja que hi ha una part de l’Inframón reservada als iniciats; aquesta zona no ens apareix en els Hades més antics i tampoc trascendeix en la trasmissió posterior, amb la qual cosa podríem parlar d’una innovació del segle V. Encara més, Plató desenvolupa més profundament aquesta vessant mistèrica de la regió de l’Inframón, amb la qual cosa això confirma aquella teoria que diu que les representacions del reialme dels morts en les diverses èpoques respon a un reflex de la societat del moment. Tot i així, la veritat és que ja en aquesta obra d’Aristòfanes trobem una imatge de l’Hades molt més desenvolupada i perfectament estructurada, amb zones dedicades al càstig o al gaudi de les ànimes dels difunts, amb els rius i llacs característics de l’Hades, i amb tots aquells elements que ja, des d’aquest moment, conformaran la imatge característica del que coneixem com a Inframón grec clàssic.

d) Plató (s. V-IV aC). · República. Plató, filòsof atenès dels segles V i IV aC, va tractar en diverses obres qüestions relacionades amb la mort, i sobretot amb la naturalesa i el destí de les ànimes un cop abandonaven un cos quan aquest moria. Així doncs, gràcies a aquesta inquietud sobre la transmigració de les ànimes i sobre les regions i els passos que havien de seguir aquestes entre abandonar un cos i entrar en un altre, les obres de Plató sovint ens proporcionen una imatge sobre la geografia de l’Hades molt rica i perfectament organitzada. No obstant això, en la imatge del món subterrani de Plató hi veiem molta influència dels aspectes filosòfics que seguia aquest pensador, amb la qual cosa la seva imatge de l’Inframón en molts punts coincideix amb la imatge que ens aporten els texts òrfics i pitagòrics

_______________ 48· Aristoph. Ran. 460-478 49· Aristoph. Ran. 470-478

!24

sobre la mateixa qüestió: la reencarnació de les ànimes, la presència de regions i personatges subterranis relacionats amb conceptes filosòfics i l’absència d’altres regions i personatges mítics característics són els elements comuns entre aquestes tres doctrines quan ens parlen sobre l’Inframón. No obstant això, com que el rerefons cultural d’on emanen aquestes visions concretes de l’Inframón clàssic provenen d’una madeixa cultural comuna, sovint les geografies dels Hades que hem vist en Homer o Hesíode, o encara més la imatge de l’Inframón que ens presenta Aristòfanes a la seva obra Les Granotes, presenten elements geogràfics que, amb la pertinent interpretació i comparativa de texts, poden coincidir amb elements dels Hades de Plató o dels òrfics, amb la única diferència que el nom pugui ser diferent. La descipció de la geografia de l’Hades que trobem en aquesta obra de Plató, coneguda com el mite escatològic d’Er50, està molt marcada per una doctrina epistemològica que creu en la metempsicosi, que és la reencarnació de les ànimes. El mite que presenta Plató per endinsar-nos en la geografia de l’Inframón que ell redibuixa en base als seus principis filosòfics, tracta sobre un guerrer que ressuscita el dotzè dia després d’haver caigut mort en combat. Així doncs, a partir d’aquest retorn a la vida, Er explica punt per punt què és allò que va trobar-se la seva ànima en davallar a l’Hades, i dibuixa perfectament la forma de l’Inframón des del moment d’arribar a aquesta regió subterrània fins sortir-ne, i ressuscitar. En primer lloc, quan l’ànima d’Er davalla a l’Hades es troba en una planura meravellosa amb una munió d’altres ànimes; aquesta planura, tot i que en el text no es diu explícitament, bé podria assimilar-se al Prat dels Asfòdels de geografies subterrànies en altres autors, sobretot tenint en compte que en el fragment Rep. 615e es parla sobre una planura on les ànimes es retroben i fan una festa durant quatre dies51 f. Aquesta planura, que es trobaria en un punt intermig entre la terra (lloc de càstig pels criminals) i el cel (lloc de gaudi pels justos), seria el punt mig on acabarien anant les ànimes després de passar un temps a la terra o al cel, i la seva funció podria ser similar a la de la regió asfòdela. Encara més, precisament en aquesta planura primera que Er diu que es troben les ànimes és on hi ha els jutges, el nombre dels quals no s’especifica, que s’encarreguen d’impartir justícia a les ànimes en base a allò que havien fet en vida, amb la qual cosa la similitud amb la planura asfòdela on Minos jutjava les ànimes en Homer aquí ja sembla clara. En aquesta planura Er diu que hi havien dues entrades cap a la terra a l’esquerra, i dos camins cap al cel a la dreta, i segons el veredicte final dels jutges les ànimes havien de prendre una vida o una altre: la via de l’esquerra portava les ànimes cap al Tàrtar52, mentre que el camí de la dreta duia a les ànimes _______________ 50· Pl. R. X, XIII.614b-621b 51· Pl. R. 616b 52· Pl. R. 616a

!25

cap al cel, un destí pòstum on les ànimes gaudien durant el temps que restessin allà. Aquest cel platònic seria una reinterpretació d’aquells destins pòstums benèvols que ja trobem en Homer i Hesíode, com ara les Illes dels Benaurats. El temps que les ànimes havien de passar en el Tàrtar presenta una certa incongruència textual: mentre que en un fragment53 Er diu que les ànimes haurien passat 1000 anys sota terra, en un altre fragment54 sembla que diu que el temps que haurien passat en el Tàrtar varia segons cadascuna, ja que depèn de la quantitat de crims que haguessin comès en vida; per contra, el temps que passaven en el cel sí que sembla clar, estipulat en 1000 anys. Així doncs, de les quatre vies que sortien des de la planura on es jutjaven les ànimes, dues a la dreta i dues a l’esquerra, una de cada banda duia les ànimes cap al seu destí; les dues vies restants, també una a cada banda, duia de retorn les ànimes que ja havien complert el seu temps ja fos en el cel o a la terra. Aquestes ànimes que retornaven més o menys després de mil anys, passaven set dies a la planura asfòdela, i al vuitè es dirigien caminant durant quatre dies cap al Fus de la Necessitat, on esperaven reencarnar-se en un altre cos. Aquest fus, que girava a la falda de la Necessitat, -personificació d’un concepte abstracte-, estava format per vuit cercles concèntrics al cim de cadascun dels quals hi havia una sirena cantant i girant; al voltant del Fus es disposaven en cercle les Parques, Làquesi, Cloto i Àtropos, encarregades de la reencarnació de les ànimes que funcionava de la següent forma: es tiraven uns daus amb un ordre numèric i les ànimes els recollien; a continuació, Làquesi disposava una seguit de vides en les que reencarnar-se i les ànimes les anaven escollint per l’ordre numèric dels daus; finalment, Cloto i Àtropos s’encarregaven de filar el fil de la vida i lligar el diversos destins amb l’ànima que els toqués. Finalment, després de caminar a través de la Planura de l’Oblit i acampar a la riba del Riu Indiferent, del qual havien de beure totes les ànimes, el procés de metempsícosis s’acababa d’acomplir i les ànimes eren reencarnades en els cossos que havien escollit i als quals les Parques havien vinculat el seu destí. En aquesta descripció de la geografia subterrània de l’Inframón, es veu clar com Plató moldeja aquesta regió a plaer per transmetre el seu missatge, relacionat amb el concepte de l’aurea mediocritas55: aquelles persones que visquin la seva vida sense excessos ni avarícia, quan la a la seva ànima baixi a l’Hades i s’hagi de reencarnar, escollirà aquells destins més justos i propicis, i no pas aquells més ufans però també més perillosos. Així doncs, aquesta geografia de l’Hades platònic té una finalitat moralitzadora. No obstant això, tot i així és interessant perquè en ell trobem elements _______________ 53· Pl. R. 615a 54· Pl. R. 615a-b 55· L’aurea mediocritas és un tòpic literari famós per ser la base d’un dels poemes més coneguts poemes del llatí Horaci. Posteriorment, la filosofia ha desenvolupat aquest concepte per referir-se a la preferència en termes conductuals de mantenir-se en un terme mig.

!26

bàsics de la geografia de l’Inframón clàssic, i concretament de l’Inframón del segle V aC, com ara la segmentació clara de les regions propícies de l’Hades -el cel, en aquest cas- separades de la regió de punició, el Tàrtar. La concepció platònica de l’Inframón que trobem en La República, si bé és cert que és una construcció personal d’aquest autor, respón, de la mateixa manera que la geografia que presentava Aristòfanes a Les Granotes, a una realitat de l’època: així doncs, en aquest cas els motius mitològics presents en la geografia del més enllà passen a un segon terme, mentre que les qüestions referents als corrents epistemològics influenciats per la filosofia i per les religions mistèriques guanyen un paper important i es reflexen en les estructures de l’Inframón.

· Gòrgias. Plató és l’autor grec per excel·lència que crea mites i en moldeja d’altres antics a fi de transmetre el seu missatge, i per arribar a la seva finalitat d’una manera més didàctica. Sovint, aquests mites tenen una finalitat moralitzadora, intenten educar aquell individu a qui va dirigida l’obra, però el procés que segueix el filòsof per arribar a aquesta finalitat aporta molta informació sobre molts àmbits si es llegeix amb deteniment. Respecte a la geografia de l’Inframón, l’excurs escatològic que trbem en Gòrgias entre els fragments 522e i 526d és d’especial interès perquè recupera en aquesta geografia subterrània del segle V aC els principis bàsics de l’Inframón homèric, tot actualitzant-los a l’ideari del moment, el qual segmentava i estructurava perfectament el reialme d’Hades. A diferència de l’obra comentada més amunt, en aquest cas les referències mítiques que trobem en la topografia que es descriu a Gòrgias són evidents, tot i que, com ja hem dit incontables vegades, una mateixa estructura de l’Hades pot interpretar-se de moltes maneres i se li poden posar molts noms, que en última instància sempre acaba tenint la mateixa funció i sempre se li pot seguir el rastre de manera diacrònica, tot i les variants de cada autor i època. La primera referència a l’Hades de l’excurs de Gòrgias que ens interessa al·ludeix directament Homer, i ens diu que ja des del segle VIII aC la tradició deia que els destins pòstums per els morts depenien novament dels seus actes en vida: així doncs, els justos anaven a les Illes dels Benaurats i gaudien d’una vida sense preocupacions, com ja diu Hesíode a la Treballs i Dies56, mentre que els injustos s’haurien de podrir eternament en el Tàrtar57. Aquestes compartimentacions internes de l’Inframón ja estan perfectament segmentades en època de Plató, fet que queda palès en el fragment que ens descriu el procés dels judicis de les ànimes58: els jutges es diposarien en una planura, que _______________ 56· Hes. Op. 170-169d 57· Pl. Grg. 523a-b 58· Pl. Grg. 524a

!27

identifiquem com la planura asfòdela de la que parlen Homer o Aristòfanes, just en el punt en que es creuen els dos camins que hi ha dins l’Inframón, dels quals un porta a les Illes dels Benaurats i l’altre al Tàrtar. Per tant, en el segle V aC, una vegada que les ànimes han entrat a l’Hades a través del Mont Tènaros59 i han travessat la Llacuna Estígia de la mà de Caront60, es trobarien en el Prat dels Asfòdels amb els jutges de l’Inframón, i d’aquí haurien de prendre un dels dos camins cap al seu destí: com hem vist a la República, el de la dreta les conduirïa cap al cel, o en aquest cas les Illes dels Benaurats, mentre que el de l’esquerra les conduirïa cap al Tàrtar. Un element innovador interessantíssim d’aquest fragmen del Gòrgias de Plató és la descripció detallada que es fa sobre els jutges del més enllà61: en aquest fragment ja són tres, Minos62, Radamant i Èac, i aquesta es la tradició que farà fortuna posteriorment. Fins el moment, Èac havia aparegut ja a l’Inframón en Aristòfanes però com a guardià de les portes; en aquest cas, ja és un jutge més. Hi ha una referència anecdòtica del fragment 523b en endavant on s’explica el perquè es va decidir disposar que hi haguessin tres jutges a l’Inframón: aquesta elecció la va prendre Zeus a petició del déu Hades i dels guardians de les Illes dels Benaurats, que es queixaven de la imparcialitat en els judicis de les ànimes. Doncs bé, en aquest cas els guardians de les Illes dels Benaurats sembla que són varis, mentre que en Hesíode és Cronos qui regna entre els benaurats63. Trobem, doncs, una innovació del segle V aC sobre la regió del més enllà dels benaurats. Per últim, hi ha una nova referència a l’inframón homèric i a l’obra de la Odissea en referència al Tàrtar: Plató explica que allà s’hi destinaven tots aquells individus que havien actuat injustament, entre els quals hi hauria els reis i els prínceps, i per argumentar-ho utilitza aquell fragment de l’epopeia homèrica en que es citen els criminals més famosos de l’Hades, com ara Tàntal o Sísif. Així doncs, veiem com en el segle V aC els personatges mitològics il·lustres que habiten l’Hades continuen essent els mateixos que ja apareixien en les beceroles de la literatura clàssica, amb la qual cosa sembla encertada la defensa un cop més de que la visió de l’Hades durant tots els segles, tot i que evoluciona, es moldeja i fins i tot varia considerablement, sempre té un rerefons cultural i mitològic que prové d’un origen comú.

_______________ 59· Aristoph. Ran. 187 60· Aristoph. Ran. 181-187 61· Pl. Grg. 523e / 524a 62· cf. Hom. Od. XI.568-571: es citen els mateixos versos sobre Minos en Pl. Grg. 526d. 63· Hes. Op. 167-170/169/169a/169b

!28

· Fedó. Fins el moment, les dues obres comentades de Plató han dibuixat prou clarament la compartimentació de l’Hades, alguns dels seus habitants, i els periples de les ànimes des del moment que surten del cos fins que es reencarnen en un altre ésser. No obstant això, resulta sorprenent la poca informació trobada a la República i el Gòrgias sobre l’orografia de l’Inframón, i la nula informació sobre les corrents aqüíferes que la tradició deia que travessaven aquesta regió. Precisament per aquest motiu és interessant l’estudi d’un tercer mite escatològic que trobem en l’obra el Fedó de Plató, en el qual se’ns parla una mica més de l’ambient tenebrós de l’Hades, però on sobretot es descriu de manera molt detallada el conjunt de corrents i fonts que caracteritzaven la geografia del reialme de les ànimes. Aquest mite escatològic del Fedó comprèn els fragments entre el 107d i el 114d, i és Sòcrates qui li parla a un tal Simmias sobre el contacte entre el món dels vius i el dels morts a fi d’argumentar la qüestió de l’existència de la transmigració de les ànimes. Segons Sòcrates, el Tàrtar, l’escletxa més profunda sobre la terra -recorem que per Hesíode la distància entre terra i Inframón era equivalent a la que s’interpretava que hi havia entre el cel i la terra-, i en aquesta escletxa anomenada Tàrtar era d’on emanaven i on desembocaven totes les corrents aqüíferes que fluïen per sobre de la terra64. Aquest seguit de corrents marines i fluvials65 tenen descrites detalladament el seu origen, la seva naturalesa i la seva funció dins de l’Inframón a partir del fragment 112c d’aquesta obra: el primer riu que es cita és Òcean66, del qual es diu que flueix en cercle67 i que és la més gran i ample de totes aquestes corrents. El següent riu en esmentar-se és l’Aqueront68, que s’origina al davant d’Òcean i flueix en sentit contrari; aquest riu formaria la Llacuna Aquerusia a la seva desembocadura, llacuna en la qual hi van a parar la majoria d’ànimes, que conviuen en les praderes colindants mentre esperen reencarnar-se. Aquests dos rius, doncs, fluirïen en cercle i al voltant de l’orbe. A continuació hi ha dos rius més, que com aquests primers també flueixen en sentit contrari l’un de l’altre: el primer, el Piriflagetont69, és un riu de foc format per aigua, fang i lava, i que a més a més bull; s’origina entre l’Òcean i l’Aqueront, i flueix des del seu origen per d’una regió ígnia i a través de l’Aquerusia; el seu curs es dóna en espiral i fent vàries

_______________ 64· Pl. Phd. 112a 65· Si bé és cert que en el text Plató parla d’Òcean com un riu, a causa de l’ambivalència de significat d’aquest concepte, la referència a les corrents d’aquest i la resta de rius de l’Hades com a “corrents marines i fluvials” sembla mantenir la mateixa ambivalència. En el pensament etnocentrista del lector contemporani Òcean podria interpretar-se com un mar i no com un riu. 66· Pl. Phd. 112e 67· El text no sembla especificar per on flueix en cercle, amb la qual cosa, i després de la consulta de varis manuals i articles especialitzats (ZANNINI 1991; OGDEN 2007), podem dir que Òcean fluirïa en cercle al voltant del món conegut fins el moment, entre les Columnes d’Hèracles a l’Estret de Gibraltar i el RIu Fasis a la Còlquida. 68· Pl. Phd. 112e / 113a 69· Pl. Phd. 113a-b

!29

voltes a la terra, fins acabar desembocant en la part més profunda del Tàrtar. L’últim riu que hi ha a l’Inframón és l’Estix70, que s’identifica també amb el Còcit, d’un color blau molt intens i que forma la Llacuna Estígia en la seva afluència; aquest riu flueix en forma d’espiral en sentit contrari al Piriflagetont, i passa també a través de l’Aquerusia per acabar desembocant novament al fons del Tàrtar al davant d’aquell altre riu flamejant. Per tant, aquesta és la informació sobre la física de l’Hades que no es describia en les obres anteriors i que acaba de complementar la imatge d’aquesta regió que ja havíem organitzat i segmentat a partir dels altres mites escatològics platònics. Tota aquesta descripció detallada dels rius infernals continua amb l’explicació de la funció de cadascun d’ells en la roda de la metempsícosi de les ànimes: una vegada les ànimes han estat jutjades pels tres jutges de l’Inframón, depenent de quin sigui el veredicte unes hauran de prendre el curs d’un riu i d’altres les d’un altre riu. Així doncs, les ànimes dels que hagin viscut moderadament, prendran el curs de l’Aqueront fins arribar a la plana de la Llacuna Aquerusia, on viuran el temps necessari fins el moment de reencarnar-se71; per altra banda, els criminals que no tinguin perdó, eternament quedaran confinats a les profunditats del Tàrtar72. Més sort tenen les ànimes d’aquells criminals que es considerin dignes de perdó: aquestes ànimes es dirigiran en primera instància al Tàrtar, però al cap d’un any les corrents de l’Estix i del Piriflagetont els arrossegaran fins la Llacuna Aquerusia, on hauran de demanar el perdó de les ànimes d’aquells a qui haguessin ofès en vida i així aconseguir ésser acceptades en la planura colindant; les que siguin perdonades, restaran en aquell lloc, però les que no siguin perdonades tornaran al Tàrtar, i aquest procés es repetirà eternament fins que puguin quedar-se a la riba de l’Aquerusia73. Finalment, les ànimes d’aquelles persones que haguessin viscut la vida de manera digna i justa, quedarien exempts de restar a l’Hades tenebrós i subterrani i pujarien a la terra74, de ben segur a la zona reservada pels benaurats75. Aquest tercer mite escatològic, si bé és cert que complementa molt bé la informació dels altres dos que apareixen en aquest treball perquè aporta informació inèdita sobre la geografia subterrània, el cert és que en aquesta última narració hi trobem punt en contacte amb els dos texts anteriors: per una banda, amb el Gòrgias coincideix en el fet que remarca la presència de diverses regions amb funcions diferents ja no només respecte l’Hades, sinó més aviat respecte el més enllà com un _______________ 70· Pl. Phd. 113b-c 71· Pl. Phd. 113d-e 72· Pl. Phd. 113e 73· Pl. Phd. 113e / 114a-b 74· Pl. Phd. 114b-c 75· Pl. Grg. 523b

!30

concepte més ampli sobre els destins pòstums: apareixen, doncs, la regió dels benaurats i el Tàrtar. Per altra banda, el Fedó i la República es topen temàticament en la importància amb què es remarca la metempsícosi: la causa d’això, com ja hem dit, és el reflex de la realitat del moment, i en el segle V aC les religions mistèriques començaven a agafar força a Grècia i començaven a veure’s representades en les referències socials que es feien en l’art grec. A més a més, val a dir que les obres de Plató tenen una finalitat filosòfica, amb la qual cosa el seu corrent epistemològic relacionat amb la transmigració de les ànimes evidentment és un concepte bàsic en la seva estructuració del més enllà.

· Recull d’idees de l’Hades en els s. V-IV aC a partir de les obres d’Aristòfanes i Plató. A partir de l’anàlisi textual d’algunes obres dels autors del segle V-IV aC Plató i Aristòfanes, la conclusió principal que s’extreu és que en aquesta època l’Hades ja estava perfectament estrucurat i que és en aquest moment, a pocs segles després de l’inici de la literatura grega, quan es comencen a fixar les bases i les característiques principals del que posteriorment es transmetrà com “Inframón clàssic”. És més, la concepció de l’Inframón que podem extreure de l’anàlisi textual dels tres mites escatològics comentats més amunt, tot i que sigui una interpretació a partir d’un corrent epistemològic concret i amb una finalitat moralitzadora concreta, és precisament aquesta interpretació que fa Plató de les estructures del més enllà la que s’ha tramés en major mesura com a Inframón Clàssic. El segle V aC és el moment en què comencem a veure que els autors d’una mateixa època confegeixen una imatge de l’Hades comuna, tot i que amb variants personals que no són més que el mecanisme amb què els diversos autors poden moldejar aquesta estructura abstracta, l’Hades, a fi de transmetre el seu missatge. En aquest moment, doncs, durant finals del segle V i principis del IV aC, l’Hades ja té significat per sí sol i comença a funcionar com un ens independent amb un valor pròpi. La imatge de l’Hades durant el segle V-IV aC que podem extreure de l’anàlisi de les obres d’Aristòfanes i Plató és la següent: l’entrada ja estaria identificada amb una regió terrestre i es trobaria en el promontori Tènaros, al Peloponès; en travessar la gruta que porta a la regió subterrània les ànimes es trobarien amb Caront, el barquer que les ajudaria a creuar la llacuna Estígia -segons la tradició més estesa-; en arribar a les portes de l’Hades, el Ca Cèrber seria qui les flanquejaria i vigilaria que les ànimes no sortissin de l’Inframón; un cop dins l’Hades, en els Prats Asfòdels, que podrien identificar-se com la regió central de l’Inframón, es trobarien els jutges, que ja són tres a partir del Gòrgias de Plató: aquests jutges serien Minos, Radamant i Èac. Aristòfanes presenta a Èac com a vigilant de les portes de l’Hades juntament amb el Ca Cèrber, però la tradició !31

més coneguda l’ha identificat seguint el text platònic. A continuació tindria lloc el judici de les ànimes per veure a quina regió de l’Inframón s’havia de dirigir cadascuna: les que haguessin viscut justament, anirien a la zona reservada als benaurats; les que haguessin viscut injustament, anirien al Tàrtar. Ogden76 diu que el judici de les ànimes és un element present en la literatura grega des d’homes, i que d’aquest concepte en deriva l’idea de càstig o honor pòstum per les ànimes a partir dels seus actes en vida amb els homes i els déus. Finalment, en el segle V aC Plató descriu perfectament quins són els rius característics de l’Hades: l’Òcean, l’Aqueront, el Piriflagetont, i el Còcit o Estix. Així doncs, en el segle V i IV aC ja tenim constància de que tots aquells elements que conformen la geografia de l’Hades que la tradició ens ha tramès ja estan perfectament desenvolupats77.

e) Pausànias de Lídia (110-180 dC): · Descripció de Grècia. Aquella independència de l’Inframón que hem dit que apareix en Època Clàssica, i que es diferencia de la concepció de l’Hades arcaic per una evolució i reorganització de les seves estructures i per una nova significació que té valor per sí sola, arriba al seu punt àlgid amb l’entrada de Grècia a formar part de l’Imperi Romà. En aquesta època, la concepció de la regió de l’Inframón, tant vinculada a la mitologia i a la religió en èpoques passades, es torna en un interès per racionalitzar tot allò que en un passat tenia un valor real, però que ara és considerat literatura en el sentit estricte. El món ha canviat, les inquietuds i interessos de la societat ja no són els mateixos i aquells elements cabdals de la cultura clàssica ja es veuen com quelcom antiqüat, amb la qual cosa s’ha de renovar el panorama; no obstant això, la mitologia continua essent la font d’on beuen la majoria d’artistes. I referent a la geografia de l’Inframón, potser Pausànias de Lídia és un dels autors més remarcables, precisament pel seu interès en reinterpretar la tradició a partir del seu racionalisme epistemològic: aquest autor intentarà justificar, amb més o menys fortuna, el perquè tradicionalment s’havien interpretat regions del món real com a punts de contacte amb el món dels morts; a més a més, algunes d’aquestes reinterpretacions les vincularà amb racionalitzacions del mite, la qual cosa, com hem dit, demostra que el mite encara segueix viu, tot i que amb fiances, durant el segle II aC.

_______________ 76· OGDEN 2007, (92). 77· OGDEN 2007, ‘By the sixth century the realm of Hades was regularly described as underground, and by the fifth century most of the now familiar elements of Hades’ were set’.

!32

Pausànias de Lídia va ser un geògraf grec del segle II dC, i es va dedicar a descriure la geografia de Grècia al mateix moment que, mentre viatjava, recopil·lava anècdotes i llegendes populars sempre vinculades amb la geografia d’una zona. Referent a la geografia de l’Inframón grec clàssic, de l’obra de Pausànias principalment se’n pot extreure informació a propòsit de les εἴσοδος του ἅιδου, o entrades a l’Hades. Com veurem més endavant, aquestes entrades sovint solien estar properes a zones envoltades d’aigua, situades en els confins del món conegut o més enllà dels límits de l’orbe, o també solien vincular-se amb els oracles panhel·lènics que es disposaven sobre la geografia grega. No obstant això, no sempre les entrades s’identificaven amb un punt geogràfic real, com hem vist en l’Odissea d’Homer, i fins i tot a vegades la tradició ha volgut interpretar en els texts coses que en realitat no diuen, com per exemple la teoria de que en l’Himne a Dèmeter d’Homer s’ha d’entendre que, com que els misteris es localitzen a Eleusis, l’entrada per on Hades hauria raptat Persèfone i per on l’hauria tornat a la seva mare es situaria a Eleusis. Encara més, algunes tadicions han dit que algunes llegums i verdures estarien en contacte directe amb el món del més enllà, amb la qual cosa aquests aliments sempre han estat envoltats d’un aura de misteri78. Per últim, la via més ràpida però que sempre s’oblida és la mort, camí directe entre el món real i el més enllà: així doncs, Hèracles aconsella a Dionís que no perdi el temps i es pengi d’una corda o es llenci des del Ceràmic79. Però els texts de Pausànias parlen exclusivament d’aquelles entrades a l’Hades que ell identifica amb zones geogràficament reals, perquè com ja hem dit és un autor que intenta racionalitzar els conceptes abstractes que defineixen l’Inframón. A més a més, a banda de les entrades i sortides també aporta alguna informació respecte els rius i les llacunes que ja apareixien al Fedó de Plató, i amb això dóna més dades sobre l’estructura física de l’Hades. Segons recull Pausànias a la seva obra, la idea generalitzada sobre les entrades a l’Hades era que aquestes es trobaven disperses per sobre del món conegut, però sempre prop de zones que presentessin característiques vinculades amb l’Hades: boscs, rius, llacs, coves i sobretot apertures en la terra les quals s’endinsaven en el sòl sense més. A més a més, a Grècia les entrades i sortides principals solien estar vinculades amb els oracles panhel·lènics de la mort, que ja es situaven en regions en les quals l’orografia recordava a la imatge que es volia donar de l’Hades. Així doncs, en terreny grec les entrades i sortides per excel·lència es trobaven en els llocs següents: la primera es troba a Trezè, prop de l’àgora, dins d’un temple dedicat a la deessa Àrtemis80, i es diu que per aquí Dionís hauria tret a la seva mare Sèmele de l’Hades i Hèracles n’hauria sortir amb el Ca Cèrber en _______________ 78· CHIRASI 1968 79· Aristoph. Ran. 120-134 80· Paus. II, 31.1-2

!33

l’últim dels seus treballs. Aquesta obertura en la terra de Trezè en els texts normalment es sol identificar més aviat com una via de sortida que no pas una via d’entrada cap al reialme de les ànimes. Una segona entrada sobre territori grec Pausànias la situa a la ciutat d’Hermíone, en un temple dedicat a un tal Clymenos81; per aquesta finestra de contacte entre el món dels vius i el món dels morts, una altra llegenda deia que havia estat aquí i no per Trezè per on Hèracles havia tret el Cà Cèrber. La qüestió del Ca Cèrber i Hèracles és molt disputada, ja que les diverses tradicions poden donar com a punts de sortida de l’Hades d’aquests dos personatges diversos promontoris grecs, però sovint la sortida de l’Hades a través del mont de Trezè sol ser el més acceptat. Una tercera via de sortida de l’Hades quedava situada a la zona de Beòcia, en una muntanya anomenada Lafisti i, novament, una altra llegenda deia que aquesta havia estat la sortida escollida per Hèracles. Novament trobem diferències regionals a partir d’una narració mitològica. Respecte a les entrades al món dels morts, Pausànias cita la més canònica, l’entrada a l’Hades per excel·lència en l’ideari grec. aquesta entrada es trobaria al Peloponès, a la zona de la Lacònia, i estaria situada sobre el turó Tènaros82, que era la zona continental de Grècia més endinsada dins del mar mediterrani. Aquesta va ser sempre l’entrada per excel·lència a l’Hades, precisament per l’ambient misteriós que envoltava aquesta regió: estava completament aïllada en mig del mar, envoltada d’aigua, allunyada del continent i a la cima d’aquest turó hi havia un temple que feia recordar a una cova. Aquests elements, doncs, van fer que en la cultura grega s’identifiques el Tènaros com l’entrada al reialme d’Hades. Aquestes són, doncs, les entrades i sortides de l’Hades que ens descriu Pausànias i que es trobaven sobre la geografia de Grècia. No obstant això, a mesura que Grècia s’anava expandint i els límits del món s’anaven situant cada vegada més lluny, les entrades a l’Hades van començar a situar-se també fora de Grècia, en els confins del món, i aquestes es situaven en zones on les característiques de l’ambient recordaven a aquelles que es citaven en la descripció de l’Hades: per exemple el Llac Avern83, a Nàpols, el nom del qual provindria del grec αορνος, “sense ocells”, ja que l’ambient que envoltava el llac feia impossible l’existència d’éssers vius, o també entrades que van situar-se a Egipte, prop del nil -veiem, doncs, la relació Inframón i aigua novament-, o a l’Àsia Menor. Així doncs, la qüestió de les entrades a l’Hades, tot i que en el món grec sempre es tendia a tenir un pensament helenocèntric que en aquest cas situava en origen les entrades a l’Inframón prop de les regions del món conegut, a mesura que els límits del món real es van expandint, aquelles zones limítrofes entre el món real i el més enllà esdevenen regions amb un misteri afegit, són terres _______________ 81· Paus. II, 35.4-5/10 82· Paus. III, 25.4-5 83· Verg. Aen. VI, 106-124

!34

llunyanes de les quals no es sap gairebé res i de les quals es poden explicar narracions meravelloses sense que ningú les posi en dubte, i aquest misteri propicia que les zones de contacte entre el més enllà i el món real ja no es localitzin únicament a Grècia, sinó que es dispersin per tota l’orbe. A banda de les vies de contacte entre els dos mons, Pausànias també descriu alguns elements del món real que ell relaciona amb el món de l’Hades, ja que tot i no ser entrades pròpiament dites, sí que són punts de contacte entre l’Inframón i el món real. La majoria d’aquestes descripcions equivalen a paissatges reals de Grècia que Pausànias vol interpretar com un reflex d’aquella geografia interna de l’Hades: el primer paissatge que descriu relacionat amb el món subterrani es troba a la Tespròtia, on diu que hi ha uns rius anomenats Aqueront i Còcit, i una llacun que es diu Aquerusia84. Segons Pausànias, aquests elements geogràfics, per les seves característiques físiques particulars, haurien fet que Homer, quan va descriure l’Inframón, posés aquests noms als rius subterranis. I no de manera casual, més endavant reprèn aquesta idea de la relació del riu Aqueront de la Tespròtia amb el riu Aqueront de l’Inframón, ja que diu que Hèracles hauria trobat allà un àlber blanc85, un arbre vinculat amb les katábasis òrfiques. Un altre llacuna de l’Inframón que Pausànias descriu en el món real és l’Estígia, la qual la situa prop de Nònacris i de la qual diu que les seves aigües destrueixen tots aquells materials que toquen86; novament, en aquest cas també fa una al·lusió a Homer, tot dient que aquest autor arcaic sostenia que aquesta llacuna i el riu que emanava d’aquesta formaven part de la geografia del món subterrani. Aquest afany de Pausànias per racionalitzar totes aquelles referències geogràfiques que contenia la literatura grega des d’Homer fins el seu moment és el que el porta a buscar en els paissatges reals punt de contacte entre la geografia que s’havia dibuixat de l’Hades i la geografia real. Aquells punts geogràfics reals que evidentment s’assemblaven per les seves característiques a aquelles estructures de la regió dels morts, van voler-se interpretar com a punts de contacte entre els dos mons. No obstant això, aquest intent de racionalització de construccions mentals és interessant perquè permet relacionar un concepte imaginari com és l’Inframón amb una realitat geogràfica amb unes qualitats particulars que per la seva naturalesa, com vinculades al món de l’Hades. A banda de la recopilació d’entrades i sortides de l’Inframón, que són l’element més innovador i interessant que hem extret dels fragments que hem comentat de Pausànias, al final de l’obra hi ha una descripció sobre una pintura mural de Polignot87, el qual va pintar la nekyia d’Odisseu i així va

_______________ 84· Paus. I, 17.5 85· Paus. V, 14.2 86· Paus. VIII, 17.6 / 18.3-5 87· Paus. X, 28-31

!35

deixar constància, d’una forma molt plàstica, sobre com s’interpretava l’Hades grec a partir del que descriu l’Odissea. Aquesta pintura de Polignot, que va néixer a l’Illa de Tassos durant la primera meitat del segle V aC però va viure gran part de la seva vida a Atenes per dedicar-se a la pintura, la tradició diu que decorava la léskhe88 de Delfos, erigida per el poble de la ciutat minorasiàtica de Cnidos, de la regió de Cària. Segons Pausànias, aquesta pintura es trobaria a la banda esquerra de la léskhe, i n’acompanyaria una altra situada a la banda dreta. La descripció d’aquesta pintura per part de Pausànias és molt detallada, i relata minuciosament tots aquells elements geogràfics que s’extreuen de la llegenda d’Odisseu i que dibuixen la forma interna de l’Hades: sempre a partir de la pintura de Polignot, el primer que ens trobariem al davallar a les estances de l’Inframón és l’Aqueront, a la riba del qual hi ha una barca amb el remer Caront, l’encarregat de passar les ànimes d’una banda a l’altra. Segons ens diu Pausànias, Polignot hauria dibuixat a Caront amb l’aspecte d’home vell que ens ha arribat a nosaltres basant-se en el que deia una obra anomenada Myníada89, on hi ha una de les més antigues referències literàries a aquest personatge de l’Inframón: en aquesta Myníada Caront hauria estat presentat com “el vell remer Caront”90. Curiosament, ja en les aigües de l’Aqueront Polígnot pinta alguns criminals patint càstigs en compensació per les seves ofenses: aquests criminals haurien actuat contra la pietat dels homes, amb al qual cosa el destí que els esperava era patir mals en les aigües de l’Aqueront. Per sobre d’aquest riu Polignot dibuixa un daîmon que Pausànias anomena Eurinom: aquest daîmon de pell gairebé negre, i ensenyant les dents, es menjaria la carn dels cadàvers i només en deixaria els ossos, com diu Pausànias. Aquesta referència concreta és de les poques que hi ha sobre aquest daîmon, amb la qual cosa no podem donar-ne més informació; així doncs, el més lògic semblaria pensar que es tracta d’un daîmon relacionat amb alguna espècie de càstig o patiment pòstum. A continuació, la pintura es desvia lleugerament del camí de la katábasis i dibuixa un seguit de personatges mitològics i algunes escenes dels processos que segueix Odisseu per fer pujar els morts des de l’Èreb, com per exemple els sacrificis. Finalment arriba la pintura a l’escena entre Odisseu i Elpènor, i entre aquest heroi grec i la seva mare Anticlea, la qual cosa ens fa pensar que la pintura s’hauria traslladat a un altre zona geogràfica de l’Hades, i que ara ens trobaríem vora els Prats Asfòdels. Al costat d’aquestes escenes, Polignot va dibuixar a Teseu subjectant dues espases, segurament la seva i la de Pirítous, dos personatges il·lustres de l’Inframón després que Hades els

_______________ 88· Una léskhe (λέσχη) era una galeria porticada. 89· Aquest poema atribuït a Pròcul de Focea no s’ha conservat, però un seguit d’excursos ens parlen sobre què tractava. Per ampliar informació: A. BERNABÉ 1987, Poetae Epici Graeci: testimonia et fragmenta (pars I), Leipzig, (137-138). 90· Paus. X, 28.2

!36

confinés de per vida allà dins en intentar raptar Persèfone; finalment, només serà Teseu qui aconseguirà sortir d’aquesta regió amb l’ajuda d’Hèracles quan aquest baixi a buscar el Ca Cèrber. Després d’aquest motiu pictòric entre Odisseu i els morts Elpènor i Anticlea, es succeeixen novament la descripció de la presència d’altres personatges mitològics importants que entenem que Polignot situa a l’Hades per algun motiu concret, per arribar finalment en el fragment XXX.6 a la descripció d’una regió boscosa on es troba Orfeu: aquesta regió sembla recordar-li a Pausànias als Boscs de Persèfone que Homer deia que hi havia a l’entrada de l’Hades, amb la qual cosa potser aquest fragment pictòric s’explicaria molt millor abans del motiu de l’Aqueront; per altra banda, al dibuixar a Orfeu al costat d’aquests boscs bé podria el lector contemporani pensar que Polignot en realitat s’estava referint a aquella regió subterrània que Aristòfanes diu que era on vivien els iniciats, perquè si recordem aquell fragment de les Granotes, la regió dels iniciats, que vinculen els seus rituals amb Orfeu i l’Inframón, estava envoltada d’arbres i prats. Però bé, seguint la descripció de Pausànias aquesta seria la representació gràfica de l’entrada a la regió de l’Hades en la nekyia homèrica d’Odisseu. En aquest punt novament es descriuen motius i personatges mitològics varis, i ja al final de la descripció es recupera la visió geogràfica de l’Hades amb la descripció dels càstigs infligits a criminals il·lustres de l’Hades com Sísif, Èol o Tàntal; en aquest punt és curiosa la descripció que fa Pausànias dels que ell anomena “desconsiderats amb els miteris d’Eleusis”, els quals pateixen un càstig que recorda molt al que la mitologia reservava a les Danaides. En aquest punt de la descripció, doncs, ja no ens trobaríem en els Camps Asfòdels, sinó més aviat en el Tàrtar. De la descripció de la pintura mural de Polignot en podem extreure el següents elements respecte una geografia de l’Hades que representa aquella narrada per Homer en el segle VIII aC: l’entrada a la regió subterrània es trobaria en els Boscs de Persèfone, zona boscosa dels confins del món; després d’entrar, hi hauria un gran riu l’Aqueront, amb un barquer que ajuda els morts a creuar el riu. En aquesta descripció de Pausànias del segle II dC no es parla clarament d’ànimes, i sí que es parla de cadàvers, com es fa evident en el cas del daîmon Eurinom, amb la qual cosa podríem pensar que la concepció de la mort hauria canviat en aquesta època; no obstant això, aquesta afirmació no és més que una conjectura infundada, amb la qual cosa no s’ha d’entrendre com a tal. Després de l’Aqueront els morts arriben a la pradera asfòdela, on Odisseu es troba amb Anticlea i Elpènor; finalment, la regió del Tàrtar, tot i que no està perfectament diferenciada de la resta de l’Hades -recordem, doncs, que en el segle VIII aC l’Hades és una massa sense segmentació interna alguna-, és aquella zona on es troben els criminals més il·lustres de la mitologia, i és la regió on es pateixen els càstigs de forma perpètua. A banda d’aquest camí tant clar, la pintura de Polignot aporta innovacions respecte la imatge d’Hades que emanava del text d’Homer en dos elements: el !37

primer, la presència d’ànimes criminals acusades de faltar a la pietat patint alguna mena de càstig a les aigües de l’Aqueront; en segon lloc, la presència de molts més personatges relacionats amb la mitologia a la regió de l’Inframón. Evidentment, l’Inframón era el destí pòstum de totes les ànimes, a excepció d’aquelles que quedaven confinades a les zones reservades als benaurats, però en Homer les ànimes il·lustres que apareixen en la seva descripció de l’Hades, tot i que són moltíssimes, no són ni de bon tros tantes com les presents en la pintura de Polígnot. Aquesta és, doncs, la descripció de Pausànias de la pintura sobre la nekyia d’Odisseu del pintor de Tassos. Per últim, una altra fragment interessant en l’obra de Pausànias respecte la geografia de l’Hades la trobem en el llibre IX: en aquest llibre, el fragment 3991 descriu la visita d’un individu a un oracle dedicat a Trofoni; en aquest oracle, les pautes i els passos que el consultant ha de seguir fins el moment de que se li revel·li l’oracle, recorda molt a les katábasis de les ànimes en les geografies subterrànies que s’han extret de l’anàlisi de les tauletes daurades. Aquestes katábasis, vinculades sempre amb fonts, boscos, oblit i record i l’enfrontament amb les forces del més enllà, són molt similars al periple sofert pel consultant en aquest oracle de Trofoni. Aquest últim fragment que hem comentat sobre de l’obra de Pausànias no aporta informació sobre la geografia de l’Hades, que és el tema central d’aquest treball, però no està de més comentar-lo per poder-ho enllaçar més endavant amb les katábasis òrfiques, quan es comentin els texts de les tauletes daurades.

f) Llucià de Samòsata (ca. 120 - ca. 19 dC): Com ja hem dit més amunt, l’època romana de la història de Grècia es caracteritza per un canvi de mentalitat i un intent d’evolucionar respecte els ideals i les bases del pensament antic, considerat, en molts punts, carrincló. Si amb Pausànias ens trobavem amb un autor que intentava racionalitzar tots aquells elements mitològics que havien confegit durant tants segles el pensament grec, ara ens topem amb un autor de Samòsata, a l’actual Turquia, el qual es va distingir per la seva filosofia i pel desenvolupament d’un pensament crític, però al mateix temps també va ser famós per la capacitat de mofar-se de tot, i més concretament d’allò sobrenatural i místic. Totes aquelles coses que no es podien comprendre a partir de la raó, com ara la mitologia, no escapaven als seus atacs i sovint esdevenien el motiu principal de les seves obres satíriques; tot allò supraracional, Llucià ho fuetejava amb una retòrica esplèndida. No obstant això, en altres obres es va dedicar a desenvolupar conceptes filosòfics basats en el nihilisme i el cinisme que el caracteritzaven.

_______________ 91· Paus. IX, 39.4-8

!38

Ja sigui a partir de les obres filosòfiques o a partir de les obres satíriques, la veritat és que el concepte de l’Inframón va ser extensament desenvolupat en l’obra de Llucià i d’una manera força similar al mecanisme utilitzat tants segles abans per Plató: la narració del mite, però sobretot el moldeig d’aquest, són una eina de transmissió d’un missatge i tenen una finalitat moral al darrere. D’aquests mites, doncs, i també d’altres obres satíriques i d’entreteniment com els Diàlegs, podem extreure gran informació sobre les estructures internes de l’Inframón grec.

· Diàlegs dels morts. En aquesta obra sobre Llucià presenta situacions absurdes i diàlegs plens de comicitat entre algunes de les ànimes dels personatges més il·lustres de l’Hades amb els déus o monstres de l’Hades, o fins i tot a vegades amb altres ànimes. El context físic en què es succeeixen aquests diàlegs, la geografia de l’Inframón, no és una qüestió de pes que preocupi en excès a Llucià en la seva obra: el context no és, doncs, massa important, és un simple pretext per poder desenvolupar els seus diàlegs entre morts. No obstant això, d’alguns dels diàlegs que inventa Llucià sí que se’n poden extreure dades interessants sobre la geografia de l’Hades i que recorden a imatges de l’Inframón d’altres èpoques, la qual cosa vincula les diverses concepcions d’aquesta regió i en mostra la seva evolució i transmissió amb el temps. El primer diàleg interessant que comentarem serà el de Menip i Èac92: aquest diàleg té lloc en el moment en què el filòsof cínic baixa a l’Hades i li demana a Èac que li faci una visita per l’Inframón i li ensenyi tot allò que hi ha allà a baix; a continuació, Èac li ensenya diverses zones de l’Hades on s’hi troben les diverses ànimes. Bé, en el primer fragment d’aquest capítol XX trobem una dada interessant que ens fa tornar a l’Inframón clàssic del segle V aC que hem vist en Aristòfanes: Menip es dirigeix a Èac com el “que cuida les portes de l’Hades”. Curiosament, Plató organitza l’Hades de manera que els jutges acaben essent tres, i entre aquests hi ha Èac; Llucià, gairebé més de VI segles després, torna a presentar-lo en aquest cas com el guardià de l’Hades, juntament amb Cèrber. En aquest mateix fragment on Menip ens parla sobre les funcions d’Èac, aquest últim parla sobre aquells elements que s’haurà trobat Menip i qualsevol altre ànima en arribar a l’Inframón: Llucià presenta aquí una geografia estranya i amb vàries interpretacions, ja que el que ens diu Èac és que quan una ànima arriba a l’Hades el primer que es troba és a Caront, una llacuna i el Piriflagetont. Així doncs, no especifíca quina de quina llacuna parla, ni tampoc

_______________ 92· Luc. DMort. XX

!39

especifica si Llucià fa navegar a Caront a través d’aquesta llacuna o del Piriflagetont: una possible interpretació seria entendre que la llacuna de la que ens parla Llucià seria l’Aquerusia, ja que com hem pogut extreure del Fedó de Plató el Piriflagetont passaria per aquesta llacuna sense mesclar les seves aigües; aquesta interpretació lligaria una mica més amb aquelles versions sobre l’entrada a l’Hades més canòniques en les quals Caront navegaria o bé per l’Estígia o bé per l’Aqueront; en aquest cas, però, no seria l’Aqueront, sino la Llacuna Aquerusia. Per últim, l’últim element bàsic de l’entrada a l’Hades de què ens parla aquest fragment és de la presència del Ca Cèrber al costat d’Èac i flanquejant també les portes de l’Inframón: aquest gos és un dels elements més tradicionals que s’han relacionat amb l’Hades tot presentant-lo com el guàrdia per excel·lència de les ànimes. L’altre diàleg interessant per aquest treball és el de Minos i Sòstrat93, en el qual Llucià representa la seva visió sobre com haurien estat els judicis a l’Inframón: Minos és el jutge, i les ànimes van passant al seu davant tot esperant que aquell els imposi una sentència en base als seus actes en vida. Així doncs, Minos imparteix justícia i cita les diverses regions del més enllà on les ànimes hauran de passar la posteritat: els criminals, que els llencin al Piriflagetont perquè es cremin, o que els facin patir càstigs de tota mena al Tàrtar; els justos, que es dirigeixin a les Illes dels Benaurats -conegudes també com a Camps Elisis, concepte que pot confondre el lector-, que era la regió reservada perquè aquests passessin la posteritat. Així doncs, d’aquest segon diàleg en podem extreure dades respecte la compartimentació interna de l’Hades, que no presenta innovació alguna. Doncs bé, gràcies a les dades que es poden extreure dels diàlegs XX i XXX d’aquesta obra de Llucià respecte la geografia de l’Hades, la física de l’Inframón queda prou clara: l’entrada, si bé no s’especifica on és, s’entén que es trobaria al Tènaros, basant-nos en Pausànias; en davallar a l’Hades hi hauria una zona fluvial, la qual varia segons època i autor, que s’hauria de creuar amb l’ajuda d’un barquer; un cop creuada aquesta zona aqüífera, l’ànima es trobaria a les portes de l’Hades amb els guardians d’aquesta regió, Cèrber i, en aquest cas, també Èac; finalment, un cop l’ànima entra a l’Hades, Minos, el jutge dels morts per excel·lència, la sentenciarà a passar la posteritat en una de les dues regions del més enllà reservades als morts, la zona dels benaurats o el Tàrtar. Aquesta concepció de l’Hades, tot i que presenta elements característics de la imatge que Llucià tenia sobre aquesta regió, presenta molts punts en contacte amb els Hades que ja hem exposat durant el segle V aC a partir de les obres d’Aristòfanes i Plató, la suma dels quals acabarà moldejant la figura canònica d’Inframón clàssic que s’ha tramès fins els nostres dies.

_______________ 93· Luc. DMort. XX

!40

· Menip o Necyomanteia. Entre el fragment VI i el XVII d’aquesta breu obra, Llucià ens presenta, en boca de Menip, una descripció exhaustiva d’un ritual que suposadament permetria algú entrar a l’Hades i poder-ne sortir, i també descriu punt per punt la geografia subterrània de l’Hades des del moment en què una ànima baixa a la regió subterrània fins que se la destina a una de les regions internes de l’Hades a perpetuïtat. La narració de Menip comença amb la descripció del procés de purificació ritual que el xamà li aplica abans de disposar-se a baixar a l’Hades: durant dies el purifica a les aigües del riu Eufrates i li fa menjar només fruites i beure una mescla d’aigua, mel i llet. Després de tots els processos rituals, al cap d’un mes Menip i el xamà ja estan preparat per endinsar-se a l’Hades, i pugen a una barca amb tot allò que necessitaran per baixar a l’Hades: Menip explica que portaven una pell de lleó, com Hèracles, una lira, com Orfeu i un vestit blanc, com els iniciats; a més a més, també porten a la barca animals per fer sacrificis, mel farina i aigua. Els productes pel sacrifici els porten per dur a terme el procés de nekyia, com es narra a l’Odissea94 d’Homer, mentre que la pell de lleó i l’arpa la porten per assimilar-se als herois que ja havien baixat a l’Hades i n’havien tornat. Amb tot aquest equip creuen el riu Eufrates i es dirigeixen a la porta de l’Hades, situada en una zona boscosa a la desembocadura del riu: aquesta zona d’entrada a l’Hades fa pensar molt en els boscos de Persèfone que són la porta de contacte entre els dos mons en l’Odissea. Un cop en aquest lloc, Menip explica que el sacerdot va fer un forat a terra i va començar a fer les ofrenes als morts de la mateixa manera que Odisseu en l’Odissea. Una vegada executat el procés de Nekyia, Menip relata tot allò que veu, descrivent molt detalladament tota la geografia interna de l’Hades: segons aquest text, el primer que es trobaven les ànimes eren en travessar l’Èreb era la llacuna Aquerusia i el riu Piriflagetont; a la riba d’aquest riu hi hauria Cèrber i Èac custodiant les portes de l’Inframón; un cop atravessades les portes, en un ambient ben tenebrós les ànimes entrarien en la regió dels Prats Asfòdels, zona on Minos jutjava les ànimes custodiat per les Erínies, les Lamentacions i les Venjances. Un cop sentenciades, les ànimes es dirigien des de la zona asfòdela cap al seu destí prepetu: per una banda el Tàrtar, on Menip relata que sentia els fuets petant contra el cos dels criminals, veia cossos cremant a la pira, i la Quimera escorxava les restes dels morts i Cèrber se les menjava; l’altra opció, era la zona de la riba de l’Aquerusia, on hi anaven les ànimes dels semidéus, les heroïnes, i d’altres morts no especificats; a més a més, Menip fa constar la presència de Radamantis a l’Hades, un personatge que en Llucià s’interpreta amb una funció similar a la de Minos. Aquesta és la descripció de l’Hades que trobem a la Necyomanteia de Llucià. _______________ 94· Hom. Od. XI, 20-37

!41

En aquesta obra, la descripció física de l’Hades és clara i concisa, sense masses excursos sobre elements irrellevants de l’Hades, i amb una especial atenció a l’ordre organitzatiu de la parecel·lació interna. L’Hades que presenta Llucià, doncs, és molt clar, plàstic i seguiex la línia de la tradició anterior iniciada per Homer i Hesíode.

· Sobre el dol. En aquesta última obra que comentarem de Llucià95, es presenta una representació de la geografia de l’Inframón a partir de l’ideari arcaic grec: així doncs, tal i com se’ns exposa a l’inici d’aquesta narració sobre la geografia de l’Hades, les idees que s’exposen es basen en les obres del segle VIII aC d’Homer i Hesíode. Aquesta, doncs, és la forma que Llucià dóna a l’Hades a partir d’aquests autors: l’Inframón era concebut com una regió subterrània ja des de les beceroles de la cultura grega, i se’l descrivia com una regió profunda, espaiosa, ombrívola i sense sol. Aquesta descripció de l’ambient de l’Hades, doncs, és una constant en la descripció d’aquesta regió durant tots els segles. La geografia interna es disposaria, sempre segons Homer i Hesíode, de la següent manera: el reialme de Plutó estaria envoltat d’immensos rius, d’entre els quals només s’identifiquen el Còcit i el Piriflagetont. En arribar a l’Inframón, una ànima es trobaria amb la llacuna Aquerusia, una altra d’aquelles zones aqüíferes de què parlavem, i a la riba d’aquesta llacuna hi hauria una barca amb el remer Caront: aquest barquer seria l’encarregat de transportar les ànimes des d’una banda de l’Aquerusia fins a l’altra, ja que la llacuna tenia unes dimensions tant impresionants que no era possible creuar-la, com diu el text grec, ni nedant ni tampoc volant. A diferència de la referència dels Diàlegs dels Morts90, en aquest cas la llacuna descrita sí que s’identifica amb l’Aquerusia, ja que és en les aigües d’aquesta llacuna per on passa el curs del Piriflagetont. Una vegada creuada la llacuna, l’ànima que baixés a l’Hades es trobaria amb un camí que la duria cap a dins de l’Hades tot creuant una porta de ferro: els encarregats de flanquejar aquesta porta són, novament, Èac97 i Cèrber, descrit aquest últim amb tres caps98 i amb dents molt afilades. En travessar les portes de l’Inframón, les ànimes es toparien amb els prats asfòdels, i amb una font enemiga de la memòria, anomenada Lete: aquesta font faria que tota ànima que bevés d’ella s’oblidés de tot allò que hauria conegut; segons ens diu Llucià en el text, aquells personatges _______________ 95· Luc. Luct. 2-10 96· Luc. DMort. XX 97· Com hem vist en el comentari de les tres obres de Llucià, aquest autor sempre presenta a Èac com el guardià de les portes de l’Hades, però mai com un jutge, tal com deia Plató. Així doncs, aquest autor s’acosta més a la visió d’Èac que proporcionava Aristòfanes, que no pas la de Plató. Això potser respondria a l’existènica de dues tradicions diferents sobre el mateix personatge. 98· Com es diu a OGDEN 2007, (234), durant molts segles els autors no van posar-se d’acord sobre quants caps atribuïen a Cèrber, però finalment la quantitat es va fixar en tres. En aquest cas, doncs, semblari que aquest consens ja s’hauria arrelat a l’ideari col·lectiu.

!42

mitològics que haurien tornat de l’Hades de ben segur que no haurien begut d’aquesta font, ja que de no ser així mai haguessin tornat al món dels vius. En aquests Prats Asfòdels, Radamantis i Minos, sàtrapes i jutges de l’Hades, s’encarregarien del judici de les ànimes a partir dels seus actes en vida: aquelles que haguessin viscut correctament, els enviaven als elisis, zona reservada als benaurats; aquells que haguessin viscut de manera mediocre, diu Llucià que vagaven per aquesta zona florida a perpetuïtat convertits en ombres incorpòrees; per últim, com sempre els criminals eren enviats al Tàrtar. Per damunt d’aquesta regió, se’ns diu que governaven Plutó i Persèfone, amb l’ajuda de figures monstruoses com les Erínies, les Lamentacions i Hermes, que a més del missatges dels déus també tenia la tasca de guiar les ànimes dels difunts fins l’Hades. Com veiem, la descripció de l’Inframón que trobem en l’obra Sobre el dol de Llucià presenta un Hades amb la mateixa estructura que el descrit en les altres dues obres ja comentades. No obstant això, la novetat rau en el fet que a respecte les ànimes dels mediocres, que de ben segur eren la major part de les ànimes que baixaven a l’Hades, es descriu quin era el seu destí pòstum: en aquest cas, les ànimes de la gent corrent errarien a perpetuïtat pels Prats Asfòdels.
 Per últim, un element interessant que també es pot extreure d’aquesta narració és la referència a les katábasis òrfiques: Llucià descriu en els Prats Asfòdels la presència d’una font Lete, una font que apareixia en aquelles katábasis relacionades amb la metempsícosis. En l’obra Necyomanteia, el fet que Menip hagi de baixar a l’Hades amb una vestimenta blanca, podria recordar a les vestidures que es solien usar en els rituals de les religions mistèriques, i a partir d’això també es podria relacionar aquella katábasis amb la seva homòloga òrfica; no obstant això, en el cas de la Necyomanteia aquest element sembla molt difús, mentre que en el cas de l’obra Sobre el dol, la relació amb les katábasis òrfiques sembla clara.

· Recull d’idees de l’Hades en el s. II dC a partir de les obres de Pausànias i Llucià. De les obres de Llucià i Pausànias se’n pot extreure una concepció de l’Hades molt familiar pel lector contemporani, ja que conté tots els elements centrals de la idea d’Inframón que ens ha arribat amb la tradició clàssica, elements que, com hem vist es van començar a forjar ja en el segle V aC. Aquests dos autors del segle II dC de ben segur que coneixien a la perfecció les obres que hem comentat en els altres punts d’aquest treball, amb la qual cosa la informació de què disposaven per tractar el tema de l’Inframón era molt àmplia. De Pausànias n’hem extret principalment informació sobre les entrades i sortides de l’Hades, les quals es trobarien dispersades per sobre de tota l’orbe coneguda en aquell moment. A partir d’aquesta informació i de l’obtinguda de l’obra de Llucià, podem extreure les dades següents respecte la imatge de l’Hades: l’entrada es trobaria a diversos !43

punts geogràfics, com Trezè o el Tènaros, però Llucià recupera també les nekyia, amb la qual cosa aquestes dues obres presenten els tipus de contacte entre mons més característics; un cop traspassada l’entrada a l’Hades, l’ànima davallaria a la regió subterrània a través de l’Èreb, com ja passava en època arcaica; a continuació, el barquer Caront, la llacuna Aquerusia i el riu Piriflagetont rebrien el visitant, per portar-lo fins les portes de l’Inframón. Aquestes portes estarien flanquejades pel Ca Cèrber i per Èac: aquí Llucià hauria seguit la mateixa tradició que Aristòfanes, la qual donava a Èac un càrreg important en l’Inframón però com a guardià, i no com a jutge tal com deia Plató. En passar les portes, l’ànima es trobaria en els Prats Asfòdels amb els jutges Minos i Radamant, que enviaven les ànimes al lloc que els pertocava: aquests llocs eren el Tàrtar i les Illes dels Benaurats, amb la innovació que aquelles ànimes que haguessin viscut de manera mediocre es quedarien errant eternament per la pradera florida on havien estat jutjades. Finalment, l’ambient de l’Hades també és descrit com ombrívol, tenebrós, i com una regió molt espaiosa. Aquesta concepció de l’Hades que acabem de descriure i que es desprèn de les obres comentades del segle II dC s’ha de prendre amb reserves pel següent motiu: la descripció que Llucià fa de l’Hades segurament no respón a una realitat del moment, ni tampoc és reflex d’aquesta; així doncs, Llucià es caracteritzà per les seves sàtires, sobretot mitològiques, amb la qual cosa la visió que exposa pot ser que formi part d’una trama més complexa. No obstant això, la realitat és que Llucià exposa una visió de l’Hades formada a partir de la mescla de d’elements de la tradició, i d’elements innovadors, com ara referències a l’orfisme, amb la qual cosa ens ajuda a matisar la informació que hem extret de les obres dels autors arcaics i clàssics grecs.

g) Tauletes òrfiques (400 aC - 260 dC): El conjunt de documents que es coneixen com a Tauletes Òrfiques són un seguit de texts que es van trobar escrits sobre petites plaques daurades i amb les que s’enterraven els morts. La finalitat d’aquestes tauletes era la d’orientar a les ànimes un cop aquestes deixessin el cos i es dirigissin cap a l’Hades, i eren els propis difunts els qui les escrivien. Aquestes tauletes, que s’han interpretat dintre del marc de les religions mistèriques òrfiques, han aportat llum a la qüestió interpretativa sobre els principis bàsics que regien aquests tipus de moviments religiosos: aquestes tauletes principalment descriuen aquelles pautes que haurà de seguir l’ànima un cop vagi a l’Inframón, i l’adverteixen sobre aquells perills que es trobarà i sobre què fer per sobrepassar-los. Aquests consells pòstums per l’ànima van acompanyats sempre d’una rica descripció de la geografia que l’ànima es trobarà en arribar a l’Hades, i aquesta geografia de l’Inframón òrfic és totalment diferent a les topografies exposades fins el moment, i reflexa aquelles coses que preocupen a l’orifsme, amb !44

la qual cosa tot allò que trobarem en l’Inframón òrfic s’interpreta en el marc d’aquesta col·lectivitat.
 La majoria de tauletes òrfiques s’han trobat entre les regions de Tessàlia, a Grècia, la Magna Grècia, a la península itàlica, i a l’illa de Creta, amb la qual cosa veiem que realment reflexen un moviment religiós de caire grec; en els últims temps també s’han trobat tauletes a altres regions del Mediterrani, com Roma, però les mostres són molt menys nombroses. La cronologia d’aquestes tauletes és una qüestió a tenir en compte a l’hora de valorar el què en elles hi posa, ja que les tauletes daten des del segle V aC fins el 260 dc, data de fabricació de la tauleta més moderna que conservem, la de Roma. El nombre de tauletes és molt ampli, però no totes presenten gran quantitat de text: algunes, doncs, només presenten versos rituals, noms o lletres inconnexes. A fi de comentar-les d’una manera més entenedora, en aquest treball s’ha decidit seguir l’ordre temàtic establert per Alberto Bernabé en la seva obra Hieros Logos99: així doncs, en primer lloc parlaríem d’un grup format per aquelles tauletes que parlen sobre l’arribada de les ànimes a l’Hades, sobre què han de fer aquestes per superar les proves que es trobaran a l’Inframón, sobre què hauran de respondre als guardes de les fonts quan els interroguin, i sobre quines són les contrassenyes per entrar a l’Hades; en segon lloc, Bernabé parla d’un grup de làmines òrfiques que descriuen una espècie de missa dels difunts; per últim, trobaríem un tercer grup de làmines òrfiques que parlen sobre la presentació de les ànimes a Persèfone, Dionís o els poders de l’Inframón, i sobre com l’ànima ha de demanar que se l’accepti en el reialme dels morts. D’aquests tres grups de làmines únicament ens interessen el primer i el tercer, i de cadascun d’ells en comentarem un text: el primer grup està format per les làmines d’Hiponia, Petèlia, Turios I, Entella, Eleutherna I-VI, Mylopotamos, Rethymon II, Pharsalos i Pherae I; per altra banda, el tercer grup estaria format per les làmines de Turios III-IV, Roma, Aigion II-III i Vergina. De totes aquestes làmines únicament comentarem els texts de la lamina d’Hiponi com a exemple del primer grup, i de la làmina de Turios III com a exemple del tercer grup. Tot i haver decidit presentar les làmines òrfiques en aquest treball a partir de l’organització temàtica de Bernabé, no obstant això sembla que podríem parlar d’un tercer grup de làmines òrfiques sense por a equivocar-nos: així doncs, a banda dels tres grups dividits per Bernabé, una proposa personal és l’afegitó d’un quart grup format per les làmines Pelle/Dion I-III, Methone, Elis I-II, Aigion I-III i Europos, les quals únicament presenten un nom que bé podria interpretar-se com una manera de presentar-se als que governen l’Inframón. Així doncs, aquest quart grup estaria molt vinculat amb el

_______________ 99. BERNABÉ, 2003 (255-256)

!45

tercer grup de Bernabé, però unir-los sense més no sembla la millor opció, ja que els texts del tercer grup de Bernabé contenen molta informació, mentre que aquests altres no. Les dues tauletes òrfiques que es comentaran a continuació, la d’Hiponia i la de Turios III, són un exemple representatiu del que diuen totes les altres que formen part del mateix grup, i l’elecció d’aquestes dues només es deu al fet que són les més completes i les que aporten una informació més clara. A partir de l’anàlisi d’aquestes dues tauletes en podrem extreure una visió de l’Inframón, la dels òrfics concretament, que s’allunya bastant de la concepció tradicional de l’Hades grec, però que ja torbem prou representada durant el segle V aC en les descripcions subterrànies d’Aristòfanes i Plató, i que en Llucià, que dibuixa una font Lete al seu Hades, ja ha arrelat en l’ideari col·lectiu. Paga la pena recordar que les tauletes òrfiques són un document literari relacionat amb el més enllà que data del segle V aC, amb la qual cosa la seva influència en tota la tradició que vindrà a partir d’aquest moment és esperable: només cal, doncs, analitzar les fonts literàries posteriors.

· Tauleta d’Hiponia. En el text d’aquesta tauleta qui es dirigeix a l’ànima incorpòrea del difunt és la Memòria100: així doncs, la qüestió de la memòria i l’oblit, com veurem, és un element cabdal en la geografia de l’Hades vista pels òrfics. La memòria avisa l’ànima que quan hagi escapat del cos i es disposi a dirigir-se a l’Hades, en arribar a aquesta regió el primer que veurà serà una font a la dreta del camí amb un xiprer blanc al costat101; aquesta font, doncs, és la que ha d’evitar. Aquest font s’identificaria amb la font Lete que hem trobat en altres geografies de l’Hades, tot i que en aquest cas no s’especifica el seu nom, segurament per marcar encara més la necessitat de mantenir-se’n al marge: si l’ànima no coneix ni tan sols el nom d’aquesta font que hi ha a la dreta, de ben segur que no s’hi atansarà. Així doncs, quan les ànimes beuen d’aquesta font s’obliden de tot allò que van aprendre en vida. Bernabé interpreta la relació entre la font i l’arbre de la següent manera102: l’arbre, relacionat des de sempre amb la mort i amb el món de l’Inframón, presentaria un color blanc lluent que destacaria enmig de la foscor de les tenebres de l’Hades, i atrauria les ànimes dels no iniciats cap a ell i, en conseqüència, cap a Lete.

_______________ 100. oHippon. 1 101· oHippon. 2-3 102· BERNABÉ 2004, (260-261)

!46

Aquest primer precepte és el més important per l’ànima un cop arriba a l’Hades, ja que si no el compleix i beu de Lete, ja no podrà complir res més de tot allò que se l’avisa en la làmina: així doncs, la Memòria avisa l’ànima que no begui d’aquesta font com fan la resta d’ànimes, sinó que segueixi recte fins que trobi el Llac de la Memòria103. Aquest llac el flanquejarien dos guardians de l’Inframón104, als quals l’ànima hauria de respondre amb unes contrassenyes que únicament coneixerien els iniciats105; respondre bé a aquestes pregunts faria que els guardians presentessin l’ànima davant dels qui regnen a l’Inframón, que en alguns casos els representa Persèfone, en d’altres Dionís, i fins i tot altres personatges mitològics106; finalment, aquest governador de l’Inframón, en constatar que l’ànima és una iniciada, li permetria beure del Llac de la Memòria107, i llavors l’ànima podria dirigir-se, juntament amb les ànimes d’altres iniciats en els diversos rituals mistèrics, cap al “bon camí”108. La resta de tauletes que hem anomenat “primer grup temàtic”, aquelles que parlaven sobre la davallada de les ànimes a l’Hades, presenten la mateixa estructura i informació que aquesta tauleta que acabem de comentar, amb lleugeres variants en la forma del text, l’extensió d’aquest, o en les contrassenyes i preguntes dels guardians. No obstant això, la presència d’una font a mà dreta de la què no s’ha de beure, l’existència d’un llac de la Memòria més endavant, i el fet d’haver d’enfrontar-se als poders de l’Inframón, en la figura dels guardians, i als seus governants, són una constant en les tauletes d’aquest primer grup, i són els elements que confegeixen la imatge física característica de la geografia de l’Inframón en l’ideari dels òrfics. L’Hades òrfic continua essent una zona tenebrosa i ombrívola a la qual van totes les ànimes després de morir, però en aquest cas ja no se’ns parla de llacunes, ni barquers, ni tampoc apareix la figura del Ca Cèrber o el judici de les ànimes; a més a més, el destí pòstum de les ànimes no basa en el binomi Tàrtar-Elisi, com en la concepció de l’Hades tradicional: en aquest cas, únicament les ànimes dels iniciats que coneguin la informació necessària per no beure de la font Lete podran salvar-se de la posteritat miserable que els espera a les ànimes que sí que beuran d’aquesta font. No obstant això, no s’especifica quin és el destí que els espera a les ànimes dels iniciats, però de ben segur que estaria relacionat amb el fet de reencarnar-se o alliberar-se d’aquesta obligació. Els elements físics de l’Inframón que apareixen en aquesta tauleta són perfectament detectables en altres texts de la literatura grega109 que parla sobre _______________ 103· oHippon. 6 104· oHippon. 7 105· oHippon. 8-12 106· oHippon. 13 107· oHippon. 14 108· oHippon. 15-16 109· A Les Granotes, per exemple, Aristòfanes descriu una regió boscosa de l’Inframón com el lloc on vivien els benaurats.

!47

l’Hades, amb la qual cosa, com ja hem dit, és rellevant la influència d’aquestes geografies òrfiques de l’Inframón en l’ideari col·lectiu grec. La informació que podem extreure de la tauleta d’Hiponia es complementaria amb la informació que podrem extreure de les tauletes del tercer grup, ja que aquestes amplien la informació sobre la trobada de l’ànima amb els qui governen a l’Inframón. No obstant això, la informació sobre la foma física de l’Inframón òrfic es desprèn de la informació que aporten les tauletes d’aquest primer grup.

· Tauleta de Turios III. En aquesta tauleta del segle III aC, el difunt, en la figura de la seva ànima, es presenta a Persèfone perquè el rebi a l’Hades: el difunt, que s’adreça directament a aquesta deessa110, es presenta com a “pur”; a banda de Persèfone, també s’adreça a altres déus immortals111, i fins i tot, en una altra tauleta112, el difunt s’adreça als daîmons subterranis, aquells éssers místics relacionats amb els cultes religiosos arcaics. A continuació, el difunt fa la seva petició: demana formar part de la feliç raça dels qui viuen sota terra113, amb la qual cosa ja se’ns revel·la quina era la funció de les tauletes. Aquestes tauletes, i totes les pautes que en ella s’escrivien, tenien al finalitat d’aconseguir que l’ànima es quedés a perpetuïtat amb els immortals, i així no s’hagués de reencarnar mai més ni hagués d’oblidar tot allò que havia après en vida. A continuació, entre els versos 4 i 10 d’aquesta tauleta, l’ànima exposa tots aquells perills i adversitats que ha hagut de sobrepassar per arribar aquí, descripció que no aporta cap informació rellevant respecte la geografia de l’Hades.
 Aquest tercer grup de tauletes del que forma part la de Turios III, presenten la mateixa problemàtica que ja hem trobat amb les del primer grup: el que descriuen és el mateix, però la forma o algunes referències varien. No obstant això, aporten informació complementària a l’extreta de la tauleta d’Hiponia: així doncs, de la tauleta de Turios III en podem extreure la importància que se li atorgava en les geografies òrfiques als qui governaven l’Hades, i sobretot a Persèfone; en altres geografies, la presència d’Hades i Persèfone en molts casos es sobreentenia per la referència a la regió de l’Inframón com a Hades, o perquè en alguns casos sí que se’ls descrivia com a reis ctònics, però en molts altres casos aquesta informació no s’explicitava. En canvi, en les tauletes òrfiques la presència de personatges que com Persèfone, Hades, o Dionís en aquelles tauletes dionisíaques, governen l’Hades, és especialment remarcada, amb la qual cosa la geografia òrfica sí que emplaçaria de manera manifesta la figura d’aquests personatges en aquesta regió subterrània. _______________ 110· oThu.III, 1. 111· oThu.III, 2. 112· A la tauleta Turios IV. 113· oThu.III, 3.

!48

· Recull d’idees de l’Hades en les tauletes òrfiques. Les plaques daurades que contenen els text òrfics sobre el més enllà comprenen cronologies entre els segles V aC i III dC, amb la qual cosa els seus texts, que presenten la mateixa estructura durant tota la cronologia, demostren que els principis d’aquesta religió mistèrica no van canviar amb el pas dels segles. La idea que s’extrapol·la d’aquests texts sobre com s’entenia el més enllà en aquests col·lectius marginals és molt bàsic: l’ànima sempre és el centre d’aquesta idea, i la memòria el mecanisme que aquesta utilitza per reeixir en el més enllà. Així doncs, quanta més capacitat per recordar tingui l’ànima, més possible és que se l’accepti en el reialme dels morts al costat dels déus, dels benaurats i de la resta d’iniciats. L’estructura de la geografia de l’Hades que es desprèn de les tauletes daurades és la següent: quan una ànima arriba a l’Hades, ha de ser capaç d’oposar-se als instints primaris i recordar que de les dues fonts que trobarà únicament una és la bona; a continuació, presentar-se com cal als guardians de l’Inframón és conditio sine qua non per continuar endavant; finalment, si pronuncia les paraules que toca serà acceptada per la deïtat entre els seus iguals. Aquesta concepció de l’Inframón està molt marcada pels principis filosòfics i epistemològics d’aquests col·lectiu religiosos, amb la qual cosa la idea física de l’Hades que mostren desvirtua completament la imatge tradicional que emana de l’origen de la cultura grega: així doncs, manquen la presència d’elements mitològics, més enllà del déu o deessa que s’esmenti, i tampoc es descriu la geografia pròpia del lloc. Podríem dir que la descripció òrfica del més enllà, segurament a causa de la seva funció pràctica com a guia per a l’ànima, no focalitza l’atenció en la forma i sí que ressalta aquells elements importants per transmetre el missatge tal com cal: així doncs, si l’Inframón es divideix en zones de càstig o zones de gaudi, si les ànimes pateixen un judici o no en davallar a aquesta regió subterrània, o si hi ha rius de foc i llacunes plenes d’ànimes no són un element important per transmetre el missatge; el que sí que és important és descriure únicament aquells elements que poden ajudar o perjudicar l’ànima en la seva travessa cap al més enllà. Per últim, tot i les diferències evidents que mostren les descripcions de l’Inframón de les tauletes òrfiques respecte les idees de l’Hades extretes de les altres obres de la literatura grega, realment paga la pena comentar els texts òrfics, ja que es poden trobar rastres interessants d’alguns elements d’aquestes tauletes tant concretes en les geografies de l’Hades tradicionals exposades per altres autors: així doncs, Llucià afegeix en una de les seves obres una font Lete, tot recordant la font de l’esquerra citada en les tauletes daurades; Aristòfanes, per altra banda, emplaça els òrfics en uns boscos subterranis, i de les descripcions platòniques emanen conceptes filosòfics molt similars als expressats en les taueltes òrfiques sempre relacionats amb la metempsícosi i el periple de les ànimes en l’Hades. Com veiem, doncs, la influència òrfica és evident en molts autors. !49

3) Conclusions La geografia de l’Inframón grec no es limita únicament a la parcel·lació interna d’aquesta regió, sinó que en molts casos els seus límits s’amplien en les regions del més enllà conegudes com alteritat; a més a més, en molts punts els límits entre la realitat i la irrealitat són molt propers, i això es veu reflexat en l’enorme permeabilitat entre el món real i el món del més enllà. Amb l’anàlisi textual que s’ha fet en aquest treball s’ha intentat perfilar amb més claretat aquests punts de contacte entre el món real i el més enllà, tot i que no sempre sigui possible: així doncs, tot i que la literatura grega referent a la cosmologia de l’Inframón provingui d’un origen cultural i mític comú, que algunes tradicions diuen que hauria arribat a Grècia des d’Egipte, des de Mesopotàmia, o des de qualsevol zona del Creixent Fèrtil114, la realitat és que no tots els autors tracten aquest material mític de la mateixa manera, i en molts punts un mateix element de l’Inframón es pot reinterpretar de diverses maneres, es pot descriure amb referències oposades, i sobretot s’ha de pensar que la visió que en una època es té de la regió de l’Hades i la manera com s’organitza l’Inframón internament, respón a una necessitat social de reflectir aquells aspectes més rellevants de la seva època. Per exemple, si durant l’època clàssica Plató i Aristòfanes fan referencia als iniciats quan descriuen l’Inframón, això s’ha d’entendre dintre del context ideològic i cultural dels segles VIV aC, moment en el qual aquests moviments religiosos mistèrics començaven a fer fortuna; de la mateixa manera, s’entén que Homer i Hesíode no presentin referències mistèriques en la seva imatge d’Inframón en època arcaica, quan aquests grups marginals, si bé segur que existien, no es consideraven rellevants. Un altre exemple seria el cas de la transmigració de les ànimes, que en els autors arcaics sembla no existir com a concepte mentre que a partir de l’època clàssica és una constant contínua en el moment de descriure la geografia de l’Inframón. Tot i així, també s’ha de tenir en compte la difusió cultural en el món grec d’aquella època era eminentment hel·lenocèntric, amb la qual cosa un autor d’època hel·lenística o romana podria basar la seva descripció de l’Inframón en una tradició molt anterior a la seva i que fins i tot no hagués viscut115: això és el que fa Llucià a les obres Necyomanteia i Sobre el dol, en les quals descriu l’Hades tal com el concebien els autors d’època arcaica, i no pas com s’entenia en la seva època. Això pot desvirtuar l’investigació, ja que hom pot interpretar la descripció de Llucià com un reflex de la seva època, mentre que en realitat és una reinterpretació d’una tradició més antiga. No obstant això, la realitat és

_______________ 114· El Creixent Fèrtil és una zona en forma de mitja lluna que comprèn la regió del Llevant Mediterrani (Síria i Palestina), i les regions històriques de Mesopotàmia i Pèrsia. Històricament, va ser un focus cultural i d’intercanvi molt important en l’antiguitat. 115· B. ZANNINI 1991, “El más allá en las religiones del mundo clásico” (en XELLA 1991), Barcelona, (225).

!50

que els autors més moderns mai refusen la tradició més antiga, sinó que la reinterpreten, amb la qual cosa la continuació de la tradició antiga sempre hi és en el text de manera latent. Zannini resumeix a la perfecció aquesta problemàtica amb la següent afirmació: “tan sólo forzando notoriamente las fuentes sería posible componer un cuadro perfectamente coherente y unitario de las ideas que la Grecia antigua se formó del más allá. Los datos (…) se muestran con frecuencia contrapuestos; (…) También es cierto que cualquier reconstrucción sistemática de una hipotética evolución de las concepciones helénicas respecto a la ultratumba (…) resultaría absolutamente infundada”116: així doncs, segons Zannini és impossible traçar una línia uniforme i evolutiva sobre la representació mental de l’Hades des de les beceroles de la cultura grega en el segle VIII aC fins l’època romana, o més enllà, ja que les dades que podem extreure de les diverses obres de la literatura grega referent al tema, sovint presenta moltes contradiccions, o fins i tot perquè d’una mateixa narració en podem tenir variants locals i tradicions diverses. A més a més, també s’ha de tenir en compte que les interpretacions modernes que un investigador concret faci sobre l’escatologia present en els texts grecs, ja siguin els utilitzats en aquest treball o d’altres similars, condicionen molt la visió que el lector modern pot prendre sobre la idea general que es tenia de l’Inframón clàssic en l’antiguitat. Partint de la base que l’afirmació de Bruno Zannini és certa, no obstant això de l’anàlisi textual es pot concloure que sí hi ha coincidència entre texts en diversos punts de la geografia de l’Inframón que es descriu en ells, amb la qual cosa es podria concloure sense por a equivocar-se que el teixit cultural del que deriva el concepte de l’Inframón en el món grec és el mateix, o que com a mínim té un orígen comú en algun punt. Aquesta coincidència entre texts permet delimitar, sempre forçant lleugerament els texts i reinterpretant-los diverses vegades, una forma general aplicable a l’Inframón de totes les èpoques: en primer lloc, l’ambient de l’Hades sempre es concep com un lloc inhòspit, tenebrós, boirós, fred, humit, amb grans extensions d’aigua, molt ample i, el més important, sempre sota terra. Des d’Homer fins Llucià, passant per la cosmologia òrfica, l’Inframón es presenta amb aquestes qualitats físiques, totes relacionades amb un panorama negatiu. Els punts de contacte entre aquesta regió i el més enllà varien amb el pas dels segles i amb les diverses tradicions, però les entrades a l’Inframón sempre es situen en regions allunyades de la civilització, en punts on l’orografia de la natura recorda a la forma de l’Inframón; a més a més, aquests punts de contacte sempre estan en muntanyes elevades i aïllades, i envoltats d’aigua -rius o llacunes-.

_______________ 116· B. ZANNINI 1991, “El más allá en las religiones del mundo clásico” (en XELLA 1991), Barcelona, (225).

!51

Fins i tot en Homer, que no situa l’entrada a l’Hades en una regió identificable, aquesta relació és clara: Odisseu s’ha de dirigir més enllà del món conegut per entrar en contacte amb els morts, a una zona aïllada i boscosa, i després d’atravessar l’Òcean. La relació de l’Inframón i l’aigua és un motiu constant en la descripció d’aquesta regió: si en Homer veiem com Odisseu ha de travessar el riu que rodeja la terra, Plató identifica l’origen d’aquest riu i de tots els del món real a les profunditats del Tàrtar, i la tradició posterior sempre descriurà l’Hades com una regió envoltada de rius i de llacunes. Aquests rius i llacunes seran l’element que en el segle II dC Pausànias utilitzarà per justificar el perquè en diversos punts del món conegut es diu que hi ha una entrada a l’Hades: per Pausànias, a banda de les portes cap el més enllà que coneixia la tradició, els rius i llacunes amb unes qualitats relacionades amb l’Inframón, com per exemple aigües sulfuroses o àcides, eren punts de contacte entre el món dels vius i el món dels morts perquè no serien res més que la continuació del curs del riu subterrani per sobre de la terra. Aquesta mateixa idea la podem veure present en el Fedó de Plató. La parcel·lació interna de l’Hades també és prou igualitària a través dels segles: mentre que la zona central estaria formada per un extens prat cobert d’asfòdels, els destins pòstums de les ànimes un cop jutjades seria el Tàrtar, la zona de càstig i la més profunda de l’Inframón, i les regions dels Benaurats, emplaçades fora de l’Inframón en el més enllà del món conegut; aquesta regió dels benaurats, coneguda com a Illes dels Benaurats o Camps Elisisi i que era la zona de gaudi etern, formaria part de l’alteritat però estaria vinculada amb l’Inframón perquè era un destí alternatiu per a les ànimes dels difunts. Val a dir que la regió dels Benaurats no tenia un emplaçament fix, i a mesura que s’ampliaven els límits de l’orbe, aquesa regió mítica es situava més i més lluny. La qüestió del judici de les ànimes després de morir, citada anteriorment, és un dels element més coincidents entre èpoque, present ja des d’Homer i fins els nostres dies: aquest procés judicial, que s’entenia com la valoració pòstuma del transcurs de la vida, responia a una necessitat ètica i moral segons la qual aquells que actuessin amb hybris117 durant la vida, serien càstigats en la vida del més enllà; així doncs, l’existència humana es concebia com una primera vida, i allò que feies en aquesta existència repercutia en la segona vida, en la vida a l’Inframón. Amb aquest principi purament religiós el que s’intentava era regular i controlar les conductes socials de la població a les póleis, tot marcant quins eren els patrons conductuals basats en la hybris i què els passava a l’Inframón a aquells que actuaven contra moral118.

_______________ 117· Hybris: concepte referent a la conducta i basat en actuar de manera impia contra els homes i els déus. 118· Hybristoi: paraula amb què es designava aquelles persones que actuaven segons la hybris. Entre els hybristoi més coneguts hi havia Sísif o Tàntals, que segons la tradició patien càstigs severs en el Tàrtar per les seves males accions en vida.

!52

Tots aquests elements són perfectament identificables en totes les geografies de l’Inframón que hem analitzat en aquest treball: fins i tot la ideologia òrfica del més enllà, que és la més particular de totes perquè respón a altres preocupacions i a altres necessitats, preserva de manera latent tota la tradició clàssica anterior i original sobre aquest motiu mític; així doncs, el que fa l’orfisme no és refusar el material mític, sinó que el reinterpreta i li dóna un altre valor, focalitzant la narració i el missatge en aquells punts que interessa a l’orfisme. Aquesta és la imatge general de l’Inframón que deriva dels texts analitzats, tot i que en cadascun d’ells apareixen elements concrets i innovadors sobre la forma física de l’Hades; aquestes innovacions, però, com que no són comuns a totes les representacions de l’Inframón ni tampoc formen part del que considerem material mític d’origen comú, no formen part d’aquesta geografia general. No obstant això, és interessantíssima i extensíssima l’informació que emana de cada text i l’anàlisi aprofundida de cada interpretació de l’Inframón grec de cada època aporta noves informacions i dades sobre les diverses representacions. El que s’ha intentat amb aquest treball és descriure la visió de l’Inframón en cada època i traçar una línia, el més acurada possible, sobre la forma general d’aquesta estructura mítica. La conclusió final d’aquest treball és que la topografia de l’Hades, tot i que té una base comuna, present en totes les èpoques, i tot i que provindria d’una matriu ancestral indoeuropea, egípcia, o de qualsevol altre regió, és molt difícil de delimitar i n’existeixen moltes variants. L’Inframón grec s’ha d’entendre com una massa plàstica a la qual cada autor li dóna la forma que considera necessària per transmetre els seu missatge; les propietats entre un Inframón platònic i un homèric són les mateixes, però la forma és ben diversa.


!53

Nota bibliogràfica · Bibliografia i peus de pàgina. Per a l’edició bibiliogràfica d’aquest treball s’han seguit les normes bibliogràfiques que aplica la revista Ítaca en l’edició dels seus articles. Així doncs, el sistema de citació segueix el model anglosaxó amb bibliografia al final de l’article. Les citacions es fan seguint l’ordre següent: inicial del nom i cognom complet de l’autor en capitals minúscules; any de publicació; nom complet de l’obra; lloc de publicació. En el cas de citar un article, el nom d’aquest anirà entre comes i la referència de la revista immediatament al costat. Finalment, si només es referencien unes pàgines concretes de l’obra o article, aquestes es faran constar després del lloc de publicació. Per a la citació bibliogràfica aplicada en els peus de pàgina del text s’ha seguit el mateix model, amb la diferència que únicament es citen el cognom de l’autor en capitals minúscules, l’any de publicació i les pàgines referenciades.

· Abreviatures. Les abreviatures referents a autors i obres clàssiques que apareixen en aquest treball segueixen el model d’abreviatures LSJ -autors grecs- i ThlL -autors llatins-, i corresponen a: a) Autors:

-

Hom. Homer. Hes. Hesíode. Aristoph. Aristòfanes. Pl. Plató. Paus. Pausànias de Lídia. Luc. Llucià de Samòsata. Verg. Publi Virgili Maró.

b) Obres:

-

Homer: Od. (Odissea); hCer. (Himne a Dèmeter). Hesíode: Th. (Teogonia); Op. (Treballs i dies). Aristòfanes: Ran. (Granotes). Plató: R. (República); Grg. (Gòrgias); Phd. (Fedó). Llucià de Samòsata: DMort. (Diàlegs dels morts); Luct. (Sobre el dol). Orphica: oHippon. (Orphica Hipponiorum); oThuIII (Orphica Thurium III). * L’abreviatura per la cita de les Orphica (tauletes daurades) és purament simbòlica, i s’usa de manera interna en el treball però no segueix cap model estandaritzat.

- Virgili: Aen. (Eneida). !54

Índex bibliogràfic (per ordre alfabètic)

- A. ALEGRE GORRI 1990, Estudios sobre los presocráticos, Barcelona. - A. BERNABÉ 1987, Poetae Epici Graeci: testimonia et fragmenta (pars I), Leipzig. - A. BERNABÉ; A. I. JIMÉNEZ 2001, Instrucciones para el más allá: Láminas órficas de oro, Madrid.

- A. BERNABÉ 2003, Hieros Logos, Madrid. - A. BERNABÉ 2005, Poetae Epici Graeci: testimonia et fragmenta (pars II, fasc. II), München-Leipzig.

- A. PÉREZ; G. CRUZ (EDS) 2000, Seres intermedios: Ángeles, demonios y genios en el mundo mediterráneo, Madrid-Málaga.

- ARISTOPHANES 1907, Comoediae II (ed. F. W. HALL; W. M. GELDART), Oxford. - ARISTOPHANES 1994, Frogs (ed. K. DOVER), Oxford. - B. ZANNINI 1991, “El más allá en las religiones del mundo clásico” (en XELLA 1991), Barcelona, (225-262).

- D. OGDEN 2007, A Companion to greek religion, Oxford. - E. SUÁREZ 2000, “La noción de Daîmon en la literatura griega arcaica y clásica” (en A. PÉREZ; G. CRUZ (EDS) 2000), Madrid-Málaga, (47-87).

- E. VERMEULE 1979, Aspects of death in early greek art and poetry, Berkeley. - F. GRAF; S. ILES 2007, Ritual texts for the afterlife: Orpheus and the bacchic gold tablets, London.

- G. PUGLIESE 2001, Le lamine d’oro orfiche: istruzioni per il viaggio oltremondano degli iniziati greci, Milano.

- HESIODUS; HOMERUS 1914 Hesiod, the homeric hymns and homerica (ed. H. G. EVELYNWHITE), Cambridge.

- HOMERUS 1960, The Odyssey I (ed. A. T. MURRAY), Cambridge. !55

- I. CHIRASSI 1968, Elementi di culture precereali nei meiti e riti greci, Roma. - J. BURN 1968, Les présocratiques, Paris. - J. P. VERNAUT 1983, Mito y pensamiento en la Grecia Antigua, Barcelona. - L. ALBINUS 2000, The House of Hades: Studies in ancient greek eschatology, Oxford. - LUCIANUS 1905, Opera (ed. K. JAKOBITZ), Leipzig. - LUCIANUS 1925, Opera (ed. A. M. HARMON), Cambridge - LUCIANUS 1974, Luciani Opera II (ed. M. D. MACLEOD), Oxford. - M. CAMPS 2000, “La sabiduría de las mujeres: magia y medicina”, ARENAL (7:2), 323-400. - P. XELLA (ED) 1991, Arqueología del infierno: El más allá en el mundo antiguo próximooriental y clásico, Barcelona.

- PAUSANIAS 1973, Graeciae descriptio I (ed. M. H. ROCHA-PEREIRA), Leipzig. - PAUSANIAS 1977, Graeciae descriptio II (ed. M. H. ROCHA-PEREIRA), Leipzig. - PAUSANIAS 1989, Graeciae descriptio III (ed. M. H. ROCHA-PEREIRA), Leipzig. - PLATO 1967, Platonis Opera I (ed. JOHN BURNET), Oxford. - PLATO 1965, Platonis Opera III (ed. JOHN BURNET), Oxford. - PLATO 1968, Platonis Opera IV (ed. JOHN BURNET), Oxford. - R. EDMONDS 2004, Myths of the underworld journey: Plato, Aristophanes and the “orphic” Gold Tablets, Cambridge.

- U. ECO 2001, Cómo se hace una tesis: técnicas y procedimientos de estudio, investigación y escritura, Barcelona.

- W. BURKERT 2000, Greek religion: archaic and classical, Oxford. - X. RIU 1999, Dionysism & Comedy, EUA.

!56

Annex textual. A continuació s’adjunta la selecció d’aquells texts referenciats en el treball, i d’altres interessants per a la bona comprensió del treball. Els texts s’han editat segons l’ordre d’aparició en el treball. a) HOMER - Odissea: A partir de l’edició HOMERUS 1960, The Odyssey I (ed. A. T. MURRAY), Cambridge. Od. IV, 563-568 σοι δ᾽ οὐ θέσφατόν ἐστι, διοτρεφὲς ὦ Μενέλαε, Ἄργει ἐν ἱπποβότῳ θανέειν καὶ πότµον ἐπισπεῖν, ἀλλά σ᾽ ἐς Ἠλύσιον πεδίον καὶ πείρατα γαίης ἀθάνατοι πέµψουσιν, ὅθι ξανθὸς Ῥαδάµανθυς, τῇ περ ῥηίστη βιοτὴ πέλει ἀνθρώποισιν: 565 οὐ νιφετός, οὔτ᾽ ἂρ χειµὼν πολὺς οὔτε ποτ᾽ ὄµβρος, ἀλλ᾽ αἰεὶ Ζεφύροιο λιγὺ πνείοντος ἀήτας Ὠκεανὸς ἀνίησιν ἀναψύχειν ἀνθρώπους: Od. XI, 12-37 δύσετό τ᾽ ἠέλιος σκιόωντό τε πᾶσαι ἀγυιαί. ἡ δ᾽ ἐς πείραθ᾽ ἵκανε βαθυρρόου Ὠκεανοῖο. ἔνθα δὲ Κιµµερίων ἀνδρῶν δῆµός τε πόλις τε, ἠέρι καὶ νεφέλῃ κεκαλυµµένοι: οὐδέ ποτ᾽ αὐτοὺς 15 ἠέλιος φαέθων καταδέρκεται ἀκτίνεσσιν, οὔθ᾽ ὁπότ᾽ ἂν στείχῃσι πρὸς οὐρανὸν ἀστερόεντα, οὔθ᾽ ὅτ᾽ ἂν ἂψ ἐπὶ γαῖαν ἀπ᾽ οὐρανόθεν προτράπηται, ἀλλ᾽ ἐπὶ νὺξ ὀλοὴ τέταται δειλοῖσι βροτοῖσι. νῆα µὲν ἔνθ᾽ ἐλθόντες ἐκέλσαµεν, ἐκ δὲ τὰ µῆλα 20 εἱλόµεθ᾽: αὐτοὶ δ᾽ αὖτε παρὰ ῥόον Ὠκεανοῖο ᾔοµεν, ὄφρ᾽ ἐς χῶρον ἀφικόµεθ᾽, ὃν φράσε Κίρκη. ἔνθ᾽ ἱερήια µὲν Περιµήδης Εὐρύλοχός τε ἔσχον: ἐγὼ δ᾽ ἄορ ὀξὺ ἐρυσσάµενος παρὰ µηροῦ βόθρον ὄρυξ᾽ ὅσσον τε πυγούσιον ἔνθα καὶ ἔνθα, 25 ἀµφ᾽ αὐτῷ δὲ χοὴν χεόµην πᾶσιν νεκύεσσι, πρῶτα µελικρήτῳ, µετέπειτα δὲ ἡδέι οἴνῳ, !57

τὸ τρίτον αὖθ᾽ ὕδατι: ἐπὶ δ᾽ ἄλφιτα λευκὰ πάλυνον. πολλὰ δὲ γουνούµην νεκύων ἀµενηνὰ κάρηνα, ἐλθὼν εἰς Ἰθάκην στεῖραν βοῦν, ἥ τις ἀρίστη, 30 ῥέξειν ἐν µεγάροισι πυρήν τ᾽ ἐµπλησέµεν ἐσθλῶν, Τειρεσίῃ δ᾽ ἀπάνευθεν ὄιν ἱερευσέµεν οἴῳ παµµέλαν᾽, ὃς µήλοισι µεταπρέπει ἡµετέροισι. τοὺς δ᾽ ἐπεὶ εὐχωλῇσι λιτῇσί τε, ἔθνεα νεκρῶν, ἐλλισάµην, τὰ δὲ µῆλα λαβὼν ἀπεδειροτόµησα 35 ἐς βόθρον, ῥέε δ᾽ αἷµα κελαινεφές: αἱ δ᾽ ἀγέροντο ψυχαὶ ὑπὲξ Ἐρέβευς νεκύων κατατεθνηώτων. Od. XI, 65 ἀστραγάλων ἐάγη, ψυχὴ δ᾽ Ἄϊδόσδε κατῆλθε. 65 Od. XI, 92-94 ‘διογενὲς Λαερτιάδη, πολυµήχαν᾽ Ὀδυσσεῦ, τίπτ᾽ αὖτ᾽, ὦ δύστηνε, λιπὼν φάος ἠελίοιο ἤλυθες, ὄφρα ἴδῃ νέκυας καὶ ἀτερπέα χῶρον; Od. XI, 155-159 τέκνον ἐµόν, πῶς ἦλθες ὑπὸ ζόφον ἠερόεντα ζωὸς ἐών; χαλεπὸν δὲ τάδε ζωοῖσιν ὁρᾶσθαι. µέσσῳ γὰρ µεγάλοι ποταµοὶ καὶ δεινὰ ῥέεθρα, Ὠκεανὸς µὲν πρῶτα, τὸν οὔ πως ἔστι περῆσαι πεζὸν ἐόντ᾽, ἢν µή τις ἔχῃ ἐυεργέα νῆα. Od. XI, 277 ἡ δ᾽ ἔβη εἰς Ἀίδαο πυλάρταο κρατεροῖο, Od. XI, 538-539 ὣς ἐφάµην, ψυχὴ δὲ ποδώκεος Αἰακίδαο φοίτα µακρὰ βιβᾶσα κατ᾽ ἀσφοδελὸν λειµῶνα,

!58

Od. XI, 563-600 ὣς ἐφάµην, ὁ δέ µ᾽ οὐδὲν ἀµείβετο, βῆ δὲ µετ᾽ ἄλλας ψυχὰς εἰς Ἔρεβος νεκύων κατατεθνηώτων. ἔνθα χ᾽ ὅµως προσέφη κεχολωµένος, ἤ κεν ἐγὼ τόν: 565 ἀλλά µοι ἤθελε θυµὸς ἐνὶ στήθεσσι φίλοισι τῶν ἄλλων ψυχὰς ἰδέειν κατατεθνηώτων. ἔνθ᾽ ἦ τοι Μίνωα ἴδον, Διὸς ἀγλαὸν υἱόν, χρύσεον σκῆπτρον ἔχοντα, θεµιστεύοντα νέκυσσιν, ἥµενον, οἱ δέ µιν ἀµφὶ δίκας εἴροντο ἄνακτα, 570 ἥµενοι ἑσταότες τε κατ᾽ εὐρυπυλὲς Ἄϊδος δῶ. τὸν δὲ µετ᾽ Ὠρίωνα πελώριον εἰσενόησα θῆρας ὁµοῦ εἰλεῦντα κατ᾽ ἀσφοδελὸν λειµῶνα, τοὺς αὐτὸς κατέπεφνεν ἐν οἰοπόλοισιν ὄρεσσι χερσὶν ἔχων ῥόπαλον παγχάλκεον, αἰὲν ἀαγές. 575 καὶ Τιτυὸν εἶδον, Γαίης ἐρικυδέος υἱόν, κείµενον ἐν δαπέδῳ: ὁ δ᾽ ἐπ᾽ ἐννέα κεῖτο πέλεθρα, γῦπε δέ µιν ἑκάτερθε παρηµένω ἧπαρ ἔκειρον, δέρτρον ἔσω δύνοντες, ὁ δ᾽ οὐκ ἀπαµύνετο χερσί: Λητὼ γὰρ ἕλκησε, Διὸς κυδρὴν παράκοιτιν, 580 Πυθώδ᾽ ἐρχοµένην διὰ καλλιχόρου Πανοπῆος. καὶ µὴν Τάνταλον εἰσεῖδον κρατέρ᾽ ἄλγε᾽ ἔχοντα ἑστεῶτ᾽ ἐν λίµνῃ: ἡ δὲ προσέπλαζε γενείῳ: στεῦτο δὲ διψάων, πιέειν δ᾽ οὐκ εἶχεν ἑλέσθαι: ὁσσάκι γὰρ κύψει᾽ ὁ γέρων πιέειν µενεαίνων, 585 τοσσάχ᾽ ὕδωρ ἀπολέσκετ᾽ ἀναβροχέν, ἀµφὶ δὲ ποσσὶ γαῖα µέλαινα φάνεσκε, καταζήνασκε δὲ δαίµων. δένδρεα δ᾽ ὑψιπέτηλα κατὰ κρῆθεν χέε καρπόν, ὄγχναι καὶ ῥοιαὶ καὶ µηλέαι ἀγλαόκαρποι συκέαι τε γλυκεραὶ καὶ ἐλαῖαι τηλεθόωσαι: 590 τῶν ὁπότ᾽ ἰθύσει᾽ ὁ γέρων ἐπὶ χερσὶ µάσασθαι, τὰς δ᾽ ἄνεµος ῥίπτασκε ποτὶ νέφεα σκιόεντα. καὶ µὴν Σίσυφον εἰσεῖδον κρατέρ᾽ ἄλγε᾽ ἔχοντα !59

λᾶαν βαστάζοντα πελώριον ἀµφοτέρῃσιν. ἦ τοι ὁ µὲν σκηριπτόµενος χερσίν τε ποσίν τε 595 λᾶαν ἄνω ὤθεσκε ποτὶ λόφον: ἀλλ᾽ ὅτε µέλλοι ἄκρον ὑπερβαλέειν, τότ᾽ ἀποστρέψασκε κραταιίς: αὖτις ἔπειτα πέδονδε κυλίνδετο λᾶας ἀναιδής. αὐτὰρ ὅ γ᾽ ἂψ ὤσασκε τιταινόµενος, κατὰ δ᾽ ἱδρὼς ἔρρεεν ἐκ µελέων, κονίη δ᾽ ἐκ κρατὸς ὀρώρει. 600 Od. XI. 632-635 ἀλλὰ πρὶν ἐπὶ ἔθνε᾽ ἀγείρετο µυρία νεκρῶν ἠχῇ θεσπεσίῃ: ἐµὲ δὲ χλωρὸν δέος ᾕρει, µή µοι Γοργείην κεφαλὴν δεινοῖο πελώρου ἐξ Ἀίδεω πέµψειεν ἀγαυὴ Περσεφόνεια. 635

b) HOMER - Hime a Dèmeter. A partir de l’edició HESIODUS; HOMERUS 1914 Hesiod, the homeric hymns and homerica (ed. H. G. EVELYN-WHITE), Cambridge. hCer. 77-81 οὐδέ τις ἄλλος αἴτιος ἀθανάτων, εἰ µὴ νεφεληγερέτα Ζεύς, ὅς µιν ἔδωκ᾽ Ἀίδῃ θαλερὴν κεκλῆσθαι ἄκοιτιν αὐτοκασιγνήτῳ: ὃ δ᾽ ὑπὸ ζόφον ἠερόεντα 80 ἁρπάξας ἵπποισιν ἄγεν µεγάλα ἰάχουσαν. hCer. 334-343 αὐτὰρ ἐπεὶ τό γ᾽ ἄκουσε βαρύκτυπος εὐρύοπα Ζεύς, εἰς Ἔρεβος πέµψε χρυσόρραπιν Ἀργειφόντην, 335 ὄφρ᾽ Ἀίδην µαλακοῖσι παραιφάµενος ἐπέεσσιν ἁγνὴν Περσεφόνειαν ὑπὸ ζόφου ἠερόεντος ἐς φάος ἐξαγάγοι µετὰ δαίµονας, ὄφρα ἑ µήτηρ ὀφθαλµοῖσιν ἰδοῦσα µεταλήξειε χόλοιο. !60

Ἑρµῆς δ᾽ οὐκ ἀπίθησεν, ἄφαρ δ᾽ ὑπὸ κεύθεα γαίης 340 ἐσσυµένως κατόρουσε λιπὼν ἕδος Οὐλύµποιο. τέτµε δὲ τόν γε ἄνακτα δόµων ἔντοσθεν ἐόντα, ἥµενον ἐν λεχέεσσι σὺν αἰδοίῃ παρακοίτι· hCer. 347-349 Ἅιδη κυανοχαῖτα, καταφθιµένοισιν ἀνάσσων, Ζεύς µε πατὴρ ἤνωγεν ἀγαυὴν Περσεφόνειαν ἐξαγαγεῖν Ἐρέβευσφι µετὰ σφέας· hCer. 375-379 ἵππους δὲ προπάροιθεν ὑπὸ χρυσέοισιν ὄχεσφιν 375 ἔντυεν ἀθανάτους Πολυσηµάντωρ Ἀιδωνευς. ἣ δ᾽ ὀχέων ἐπέβη, πάρα δὲ κρατὺς Ἀργειφόντης ἡνία καὶ µάστιγα λαβὼν µετὰ χερσὶ φίλῃσι σεῦε διὲκ µεγάρων: τὼ δ᾽ οὐκ ἀέκοντε πετέσθην. hCer. 429-432 αὐτὰρ ἐγὼ δρεπόµην περὶ χάρµατι: γαῖα δ᾽ ἔνερθε χώρησεν: τῇ δ᾽ ἔκθορ᾽ ἄναξ κρατερὸς Πολυδέγµων: 430 βῆ δὲ φέρων ὑπὸ γαῖαν ἐν ἅρµασι χρυσείοισι πόλλ᾽ ἀεκαζοµένην: hCer. 438-440 τῇσιν δ᾽ ἐγγύθεν ἦλθ᾽ Ἑκάτη λιπαροκρήδεµνος: πολλὰ δ᾽ ἄρ᾽ ἀµφαγάπησε κόρην Δηµήτερος ἁγνήν: ἐκ τοῦ οἱ πρόπολος καὶ ὀπάων ἔπλετ᾽ ἄνασσα. 440 hCer. 464 τὴν τριτάτην µὲν µοῖραν ὑπὸ ζόφον ἠ]ερόεντα,

!61

c) HESÍODE - Teogonia. A partir de l’edició HESIODUS; HOMERUS 1914 Hesiod, the homeric hymns and homerica (ed. H. G. EVELYN-WHITE), Cambridge. Th. 116-123 ἦ τοι µὲν πρώτιστα Χάος γένετ᾽, αὐτὰρ ἔπειτα Γαῖ᾽ εὐρύστερνος, πάντων ἕδος ἀσφαλὲς αἰεὶ ἀθανάτων, οἳ ἔχουσι κάρη νιφόεντος Ὀλύµπου, Τάρταρά τ᾽ ἠερόεντα µυχῷ χθονὸς εὐρυοδείης, ἠδ᾽ Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι, 120 λυσιµελής, πάντων δὲ θεῶν πάντων τ᾽ ἀνθρώπων δάµναται ἐν στήθεσσι νόον καὶ ἐπίφρονα βουλήν. ἐκ Χάεος δ᾽ Ἔρεβός τε µέλαινά τε Νὺξ ἐγένοντο: Th. 717-819 καὶ τοὺς µὲν ὑπὸ χθονὸς εὐρυοδείης πέµψαν καὶ δεσµοῖσιν ἐν ἀργαλέοισιν ἔδησαν χερσὶν νικήσαντες ὑπερθύµους περ ἐόντας, τόσσον ἔνερθ᾽ ὑπὸ γῆς, ὅσον οὐρανός ἐστ᾽ ἀπὸ γαίης: 720 τόσσον γάρ τ᾽ ἀπὸ γῆς ἐς Τάρταρον ἠερόεντα. ἐννέα γὰρ νύκτας τε καὶ ἤµατα χάλκεος ἄκµων οὐρανόθεν κατιὼν δεκάτῃ κ᾽ ἐς γαῖαν ἵκοιτο: ἐννέα δ᾽ αὖ νύκτας τε καὶ ἤµατα χάλκεος ἄκµων ἐκ γαίης κατιὼν δεκάτῃ κ᾽ ἐς Τάρταρον ἵκοι. 725 τὸν πέρι χάλκεον ἕρκος ἐλήλαται: ἀµφὶ δέ µιν νὺξ τριστοιχεὶ κέχυται περὶ δειρήν: αὐτὰρ ὕπερθεν γῆς ῥίζαι πεφύασι καὶ ἀτρυγέτοιο θαλάσσης. ἔνθα θεοὶ Τιτῆνες ὑπὸ ζόφῳ ἠερόεντι κεκρύφαται βουλῇσι Διὸς νεφεληγερέταο 730 χώρῳ ἐν εὐρώεντι, πελώρης ἔσχατα γαίης. τοῖς οὐκ ἐξιτόν ἐστι. θύρας δ᾽ ἐπέθηκε Ποσειδέων χαλκείας, τεῖχος δὲ περοίχεται ἀµφοτέρωθεν. ἔνθα Γύης Κόττος τε καὶ Ὀβριάρεως µεγάθυµος !62

ναίουσιν, φύλακες πιστοὶ Διὸς αἰγιόχοιο. 735 ἔνθα δὲ γῆς δνοφερῆς καὶ Ταρτάρου ἠερόεντος πόντου τ᾽ ἀτρυγέτοιο καὶ οὐρανοῦ ἀστερόεντος ἑξείης πάντων πηγαὶ καὶ πείρατ᾽ ἔασιν ἀργαλέ᾽ εὐρώεντα, τά τε στυγέουσι θεοί περ, χάσµα µέγ᾽, οὐδέ κε πάντα τελεσφόρον εἰς ἐνιαυτὸν 740 οὖδας ἵκοιτ᾽, εἰ πρῶτα πυλέων ἔντοσθε γένοιτο, ἀλλά κεν ἔνθα καὶ ἔνθα φέροι πρὸ θύελλα θυέλλῃ ἀργαλέη: δεινὸν δὲ καὶ ἀθανάτοισι θεοῖσι τοῦτο τέρας. Νυκτὸς δ᾽ ἐρεβεννῆς οἰκία δεινὰ ἕστηκεν νεφέλῃς κεκαλυµµένα κυανέῃσιν. 745 τῶν πρόσθ᾽ Ἰαπετοῖο πάις ἔχει οὐρανὸν εὐρὺν ἑστηὼς κεφαλῇ τε καὶ ἀκαµάτῃσι χέρεσσιν ἀστεµφέως, ὅθι Νύξ τε καὶ Ἡµέρη ἆσσον ἰοῦσαι ἀλλήλας προσέειπον, ἀµειβόµεναι µέγαν οὐδὸν χάλκεον: ἣ µὲν ἔσω καταβήσεται, ἣ δὲ θύραζε 750 ἔρχεται, οὐδέ ποτ᾽ ἀµφοτέρας δόµος ἐντὸς ἐέργει, ἀλλ᾽ αἰεὶ ἑτέρη γε δόµων ἔκτοσθεν ἐοῦσα γαῖαν ἐπιστρέφεται, ἣ δ᾽ αὖ δόµου ἐντὸς ἐοῦσα µίµνει τὴν αὐτῆς ὥρην ὁδοῦ, ἔστ᾽ ἂν ἵκηται, ἣ µὲν ἐπιχθονίοισι φάος πολυδερκὲς ἔχουσα, 755 ἣ δ᾽ Ὕπνον µετὰ χερσί, κασίγνητον Θανάτοιο. Νὺξ ὀλοή, νεφέλῃ κεκαλυµµένη ἠεροειδεῖ. ἔνθα δὲ Νυκτὸς παῖδες ἐρεµνῆς οἰκί᾽ ἔχουσιν, Ὕπνος καὶ Θάνατος, δεινοὶ θεοί: οὐδέ ποτ᾽ αὐτοὺς Ἠέλιος φαέθων ἐπιδέρκεται ἀκτίνεσσιν 760 οὐρανὸν εἲς ἀνιὼν οὐδ᾽ οὐρανόθεν καταβαίνων. τῶν δ᾽ ἕτερος γαῖάν τε καὶ εὐρέα νῶτα θαλάσσης ἥσυχος ἀνστρέφεται καὶ µείλιχος ἀνθρώποισι, τοῦ δὲ σιδηρέη µὲν κραδίη, χάλκεον δέ οἱ ἦτορ νηλεὲς ἐν στήθεσσιν: ἔχει δ᾽ ὃν πρῶτα λάβῃσιν 765 ἀνθρώπων: ἐχθρὸς δὲ καὶ ἀθανάτοισι θεοῖσιν. ἔνθα θεοῦ χθονίου πρόσθεν δόµοι ἠχήεντες !63

ἰφθίµου τ᾽ Ἀίδεω καὶ ἐπαινῆς Περσεφονείης ἑστᾶσιν, δεινὸς δὲ κύων προπάροιθε φυλάσσει νηλειής, τέχνην δὲ κακὴν ἔχει: ἐς µὲν ἰόντας 770 σαίνει ὁµῶς οὐρῇ τε καὶ οὔασιν ἀµφοτέροισιν, ἐξελθεῖν δ᾽ οὐκ αὖτις ἐᾷ πάλιν, ἀλλὰ δοκεύων ἐσθίει, ὅν κε λάβῃσι πυλέων ἔκτοσθεν ἰόντα. ἰφθίµου τ᾽ Ἀίδεω καὶ ἐπαινῆς Περσεφονείης. ἔνθα δὲ ναιετάει στυγερὴ θεὸς ἀθανάτοισι, 775 δεινὴ Στύξ, θυγάτηρ ἀψορρόου Ὠκεανοῖο πρεσβυτάτη: νόσφιν δὲ θεῶν κλυτὰ δώµατα ναίει µακρῇσιν πέτρῃσι κατηρεφέ᾽: ἀµφὶ δὲ πάντη κίοσιν ἀργυρέοισι πρὸς οὐρανὸν ἐστήρικται. παῦρα δὲ Θαύµαντος θυγάτηρ πόδας ὠκέα Ἶρις 780 ἀγγελίην πωλεῖται ἐπ᾽ εὐρέα νῶτα θαλάσσης. ὁππότ᾽ ἔρις καὶ νεῖκος ἐν ἀθανάτοισιν ὄρηται καί ῥ᾽ ὅστις ψεύδηται Ὀλύµπια δώµατ᾽ ἐχόντων, Ζεὺς δέ τε Ἶριν ἔπεµψε θεῶν µέγαν ὅρκον ἐνεῖκαι τηλόθεν ἐν χρυσέῃ προχόῳ πολυώνυµον ὕδωρ 785 ψυχρόν, ὅτ᾽ ἐκ πέτρης καταλείβεται ἠλιβάτοιο ὑψηλῆς: πολλὸν δὲ ὑπὸ χθονὸς εὐρυοδείης ἐξ ἱεροῦ ποταµοῖο ῥέει διὰ νύκτα µέλαιναν Ὠκεανοῖο κέρας: δεκάτη δ᾽ ἐπὶ µοῖρα δέδασται: ἐννέα µὲν περὶ γῆν τε καὶ εὐρέα νῶτα θαλάσσης 790 δίνῃς ἀργυρέῃς εἱλιγµένος εἰς ἅλα πίπτει, ἣ δὲ µί᾽ ἐκ πέτρης προρέει µέγα πῆµα θεοῖσιν. ὅς κεν τὴν ἐπίορκον ἀπολλείψας ἐποµόσσῃ ἀθανάτων, οἳ ἔχουσι κάρη νιφόεντος Ὀλύµπου, κεῖται νήυτµος τετελεσµένον εἰς ἐνιαυτόν: 795 οὐδέ ποτ᾽ ἀµβροσίης καὶ νέκταρος ἔρχεται ἆσσον βρώσιος, ἀλλά τε κεῖται ἀνάπνευστος καὶ ἄναυδος στρωτοῖς ἐν λεχέεσσι, κακὸν δέ ἑ κῶµα καλύπτει. αὐτὰρ ἐπεὶ νοῦσον τελέσῃ µέγαν εἰς ἐνιαυτόν, ἄλλος γ᾽ ἐξ ἄλλου δέχεται χαλεπώτερος ἄεθλος. 800 !64

εἰνάετες δὲ θεῶν ἀπαµείρεται αἰὲν ἐόντων, οὐδέ ποτ᾽ ἐς βουλὴν ἐπιµίσγεται οὐδ᾽ ἐπὶ δαῖτας ἐννέα πάντα ἔτεα: δεκάτῳ δ᾽ ἐπιµίσγεται αὖτις εἴρας ἐς ἀθανάτων, οἳ Ὀλύµπια δώµατ᾽ ἔχουσιν. τοῖον ἄρ᾽ ὅρκον ἔθεντο θεοὶ Στυγὸς ἄφθιτον ὕδωρ 805 ὠγύγιον, τὸ δ᾽ ἵησι καταστυφέλου διὰ χώρου. ἔνθα δὲ γῆς δνοφερῆς καὶ Ταρτάρου ἠερόεντος πόντου τ᾽ ἀτρυγέτοιο καὶ οὐρανοῦ ἀστερόεντος ἑξείης πάντων πηγαὶ καὶ πείρατ᾽ ἔασιν ἀργαλέ᾽ εὐρώεντα, τά τε στυγέουσι θεοί περ. 810 ἔνθα δὲ µαρµάρεαί τε πύλαι καὶ χάλκεος οὐδὸς ἀστεµφής, ῥίζῃσι διηνεκέεσσιν ἀρηρώς, αὐτοφυής: πρόσθεν δὲ θεῶν ἔκτοσθεν ἁπάντων Τιτῆνες ναίουσι, πέρην Χάεος ζοφεροῖο. αὐτὰρ ἐρισµαράγοιο Διὸς κλειτοὶ ἐπίκουροι 815 δώµατα ναιετάουσιν ἐπ᾽ Ὠκεανοῖο θεµέθλοις, Κόττος τ᾽ ἠδὲ Γύης: Βριάρεών γε µὲν ἠὺν ἐόντα γαµβρὸν ἑὸν ποίησε βαρύκτυπος Ἐννοσίγαιος, δῶκε δὲ Κυµοπόλειαν ὀπυίειν, θυγατέρα ἥν.

d) HESÍODE - Treballs i dies. A partir de l’edició HESIODUS; HOMERUS 1914 Hesiod, the homeric hymns and homerica (ed. H. G. EVELYN-WHITE), Cambridge. Op. 109-170 / 169 / 169a / 169b χρύσεον µὲν πρώτιστα γένος µερόπων ἀνθρώπων ἀθάνατοι ποίησαν Ὀλύµπια δώµατ᾽ ἔχοντες. 110 οἳ µὲν ἐπὶ Κρόνου ἦσαν, ὅτ᾽ οὐρανῷ ἐµβασίλευεν: ὥστε θεοὶ δ᾽ ἔζωον ἀκηδέα θυµὸν ἔχοντες νόσφιν ἄτερ τε πόνων καὶ ὀιζύος: οὐδέ τι δειλὸν γῆρας ἐπῆν, αἰεὶ δὲ πόδας καὶ χεῖρας ὁµοῖοι τέρποντ᾽ ἐν θαλίῃσι κακῶν ἔκτοσθεν ἁπάντων: 115 !65

θνῇσκον δ᾽ ὥσθ᾽ ὕπνῳ δεδµηµένοι: ἐσθλὰ δὲ πάντα τοῖσιν ἔην: καρπὸν δ᾽ ἔφερε ζείδωρος ἄρουρα αὐτοµάτη πολλόν τε καὶ ἄφθονον: οἳ δ᾽ ἐθεληµοὶ ἥσυχοι ἔργ᾽ ἐνέµοντο σὺν ἐσθλοῖσιν πολέεσσιν. ἀφνειοὶ µήλοισι, φίλοι µακάρεσσι θεοῖσιν. 120 αὐτὰρ ἐπεὶ δὴ τοῦτο γένος κατὰ γαῖ᾽ ἐκάλυψε,— τοὶ µὲν δαίµονες ἁγνοὶ ἐπιχθόνιοι καλέονται ἐσθλοί, ἀλεξίκακοι, φύλακες θνητῶν ἀνθρώπων, οἵ ῥα φυλάσσουσίν τε δίκας καὶ σχέτλια ἔργα ἠέρα ἑσσάµενοι πάντη φοιτῶντες ἐπ᾽ αἶαν, 125 πλουτοδόται: καὶ τοῦτο γέρας βασιλήιον ἔσχον—, δεύτερον αὖτε γένος πολὺ χειρότερον µετόπισθεν ἀργύρεον ποίησαν Ὀλύµπια δώµατ᾽ ἔχοντες, χρυσέῳ οὔτε φυὴν ἐναλίγκιον οὔτε νόηµα. ἀλλ᾽ ἑκατὸν µὲν παῖς ἔτεα παρὰ µητέρι κεδνῇ 130 ἐτρέφετ᾽ ἀτάλλων, µέγα νήπιος, ᾧ ἐνὶ οἴκῳ. ἀλλ᾽ ὅτ᾽ ἄρ᾽ ἡβήσαι τε καὶ ἥβης µέτρον ἵκοιτο, παυρίδιον ζώεσκον ἐπὶ χρόνον, ἄλγε᾽ ἔχοντες ἀφραδίῃς: ὕβριν γὰρ ἀτάσθαλον οὐκ ἐδύναντο ἀλλήλων ἀπέχειν, οὐδ᾽ ἀθανάτους θεραπεύειν 135 ἤθελον οὐδ᾽ ἔρδειν µακάρων ἱεροῖς ἐπὶ βωµοῖς, ἣ θέµις ἀνθρώποις κατὰ ἤθεα. τοὺς µὲν ἔπειτα Ζεὺς Κρονίδης ἔκρυψε χολούµενος, οὕνεκα τιµὰς οὐκ ἔδιδον µακάρεσσι θεοῖς, οἳ Ὄλυµπον ἔχουσιν. αὐτὰρ ἐπεὶ καὶ τοῦτο γένος κατὰ γαῖ᾽ ἐκάλυψε,— 140 τοὶ µὲν ὑποχθόνιοι µάκαρες θνητοῖς καλέονται, δεύτεροι, ἀλλ᾽ ἔµπης τιµὴ καὶ τοῖσιν ὀπηδεῖ—, Ζεὺς δὲ πατὴρ τρίτον ἄλλο γένος µερόπων ἀνθρώπων χάλκειον ποίησ᾽, οὐκ ἀργυρέῳ οὐδὲν ὁµοῖον, ἐκ µελιᾶν, δεινόν τε καὶ ὄβριµον: οἷσιν Ἄρηος 145 ἔργ᾽ ἔµελεν στονόεντα καὶ ὕβριες: οὐδέ τι σῖτον ἤσθιον, ἀλλ᾽ ἀδάµαντος ἔχον κρατερόφρονα θυµόν, ἄπλαστοι: µεγάλη δὲ βίη καὶ χεῖρες ἄαπτοι !66

ἐξ ὤµων ἐπέφυκον ἐπὶ στιβαροῖσι µέλεσσιν. ὧν δ᾽ ἦν χάλκεα µὲν τεύχεα, χάλκεοι δέ τε οἶκοι 150 χαλκῷ δ᾽ εἰργάζοντο: µέλας δ᾽ οὐκ ἔσκε σίδηρος. καὶ τοὶ µὲν χείρεσσιν ὕπο σφετέρῃσι δαµέντες βῆσαν ἐς εὐρώεντα δόµον κρυεροῦ Αίδαο νώνυµνοι: θάνατος δὲ καὶ ἐκπάγλους περ ἐόντας εἷλε µέλας, λαµπρὸν δ᾽ ἔλιπον φάος ἠελίοιο. 155 αὐτὰρ ἐπεὶ καὶ τοῦτο γένος κατὰ γαῖ᾽ ἐκάλυψεν, αὖτις ἔτ᾽ ἄλλο τέταρτον ἐπὶ χθονὶ πουλυβοτείρῃ Ζεὺς Κρονίδης ποίησε, δικαιότερον καὶ ἄρειον, ἀνδρῶν ἡρώων θεῖον γένος, οἳ καλέονται ἡµίθεοι, προτέρη γενεὴ κατ᾽ ἀπείρονα γαῖαν. 160 καὶ τοὺς µὲν πόλεµός τε κακὸς καὶ φύλοπις αἰνή, τοὺς µὲν ὑφ᾽ ἑπταπύλῳ Θήβῃ, Καδµηίδι γαίῃ, ὤλεσε µαρναµένους µήλων ἕνεκ᾽ Οἰδιπόδαο, τοὺς δὲ καὶ ἐν νήεσσιν ὑπὲρ µέγα λαῖτµα θαλάσσης ἐς Τροίην ἀγαγὼν Ἑλένης ἕνεκ᾽ ἠυκόµοιο. 165 ἔνθ᾽ ἤτοι τοὺς µὲν θανάτου τέλος ἀµφεκάλυψε, τοῖς δὲ δίχ᾽ ἀνθρώπων βίοτον καὶ ἤθε᾽ ὀπάσσας Ζεὺς Κρονίδης κατένασσε πατὴρ ἐς πείρατα γαίης. καὶ τοὶ µὲν ναίουσιν ἀκηδέα θυµὸν ἔχοντες 170 ἐν µακάρων νήσοισι παρ᾽ Ὠκεανὸν βαθυδίνην, ὄλβιοι ἥρωες, τοῖσιν µελιηδέα καρπὸν τρὶς ἔτεος θάλλοντα φέρει ζείδωρος ἄρουρα. τηλοῦ ἀπ᾽ ἀθανάτων: τοῖσιν Κρόνος ἐµβασιλεύει. τοῦ γὰρ δεσµὸν ἔλυσε πατὴρ ἀνδρῶν τε θεῶν τε. τοῖσι δ᾽ ὁµῶς νεάτοις τιµὴ καὶ κῦδος ὀπηδεῖ.

!67

e) ARISTÒFANES - Granotes. A partir de l’edició ARISTOPHANES 1907, Comoediae II (ed. F. W. HALL; W. M. GELDART), Oxford. Ran. 108-163 Διόνυσος: ἀλλ᾽ ὦνπερ ἕνεκα τήνδε τὴν σκευὴν ἔχων ἦλθον κατὰ σὴν µίµησιν, ἵνα µοι τοὺς ξένους 110 τοὺς σοὺς φράσειας, εἰ δεοίµην, οἷσι σὺ ἐχρῶ τόθ᾽, ἡνίκ᾽ ἐπὶ τὸν Κέρβερον, τούτους φράσον µοι, λιµένας ἀρτοπώλια πορνεῖ᾽ ἀναπαύλας ἐκτροπὰς κρήνας ὁδοὺς πόλεις διαίτας πανδοκευτρίας, ὅπου κόρεις ὀλίγιστοι.

Ἡρακλῆς ὦ σχέτλιε τολµήσεις γὰρ ἰέναι καὶ σύ γε;

Διόνυσος µηδὲν ἔτι πρὸς ταῦτ᾽, ἀλλὰ φράζε τῶν ὁδῶν ὅπῃ τάχιστ᾽ ἀφιζόµεθ᾽ εἰς Ἅιδου κάτω: καὶ µήτε θερµὴν µήτ᾽ ἄγαν ψυχρὰν φράσῃς.

Ἡρακλῆς φέρε δὴ τίν᾽ αὐτῶν σοι φράσω πρώτην; τίνα; 120 µία µὲν γὰρ ἔστιν ἀπὸ κάλω καὶ θρανίου, κρεµάσαντι σαυτόν.

Διόνυσος παῦε, πνιγηρὰν λέγεις.

Ἡρακλῆς

ἀλλ᾽ ἔστιν ἀτραπὸς ξύντοµος τετριµµένη !68

ἡ διὰ θυείας.

Διόνυσος ἆρα κώνειον λέγεις;

Ἡρακλῆς µάλιστά γε. 125

Διόνυσος ψυχράν γε καὶ δυσχείµερον: εὐθὺς γὰρ ἀποπήγνυσι τἀντικνήµια.

Ἡρακλῆς βούλει κατάντη καὶ ταχεῖαν σοι φράσω;

Διόνυσος νὴ τὸν Δί᾽ ὡς ὄντος γε µὴ βαδιστικοῦ.

Ἡρακλῆς καθέρπυσόν νυν ἐς Κεραµεικόν.

Διόνυσος κᾆτα τί;

Ἡρακλῆς ἀναβὰς ἐπὶ τὸν πύργον τὸν ὑψηλόν—

Διόνυσος τί δρῶ;

Ἡρακλῆς ἀφιεµένην τὴν λαµπάδ᾽ ἐντεῦθεν θεῶ, κἄπειτ᾽ ἐπειδὰν θῶσιν οἱ θεώµενοι !69

‘εἷναι,’ τόθ᾽ εἷναι καὶ σὺ σαυτόν.

Διόνυσος ποῖ

Ἡρακλῆς κάτω.

Διόνυσος ἀλλ᾽ ἀπολέσαιµ᾽ ἂν ἐγκεφάλου θρίω δύο. οὐκ ἂν βαδίσαιµι τὴν ὁδὸν ταύτην.

Ἡρακλῆς τί δαί;

Διόνυσος

ἥνπερ σὺ τότε κατῆλθες.

Ἡρακλῆς ἀλλ᾽ ὁ πλοῦς πολύς. εὐθὺς γὰρ ἐπὶ λίµνην µεγάλην ἥξεις πάνυ ἄβυσσον. Διόνυσος εἶτα πῶς περαιωθήσοµαι;

Ἡρακλῆς ἐν πλοιαρίῳ τυννουτῳί σ᾽ ἀνὴρ γέρων ναύτης διάξει δύ᾽ ὀβολὼ µισθὸν λαβών. 140

Διόνυσος φεῦ, ὡς µέγα δύνασθον πανταχοῦ τὼ δύ᾽ ὀβολώ. !70

πῶς ἠλθέτην κἀκεῖσε;

Ἡρακλῆς Θησεὺς ἤγαγεν. µετὰ ταῦτ᾽ ὄφεις καὶ θηρί᾽ ὄψει µυρία δεινότατα.

Διόνυσος µή µ᾽ ἔκπληττε µηδὲ δειµάτου: οὐ γάρ µ᾽ ἀποτρέψεις.

Ἡρακλῆς εἶτα βόρβορον πολὺν καὶ σκῶρ ἀείνων: ἐν δὲ τούτῳ κειµένους, εἴ που ξένον τις ἠδίκησε πώποτε, ἢ παῖδα κινῶν τἀργύριον ὑφείλετο, ἢ µητέρ᾽ ἠλόασεν, ἢ πατρὸς γνάθον ἐπάταξεν, ἢ 'πίορκον ὅρκον ὤµοσεν, 150 ἢ Μορσίµου τις ῥῆσιν ἐξεγράψατο.

Διόνυσος νὴ τοὺς θεοὺς ἐχρῆν γε πρὸς τούτοισι κεἰ τὴν πυρρίχην τις ἔµαθε τὴν Κινησίου.

Ἡρακλῆς ἐντεῦθεν αὐλῶν τίς σε περίεισιν πνοή, ὄψει τε φῶς κάλλιστον ὥσπερ ἐνθάδε, 155 καὶ µυρρινῶνας καὶ θιάσους εὐδαίµονας ἀνδρῶν γυναικῶν καὶ κρότον χειρῶν πολύν.

Διόνυσος οὗτοι δὲ δὴ τίνες εἰσίν; !71

Ἡρακλῆς οἱ µεµυηµένοι—

Ξανθίας νὴ τὸν Δί᾽ ἐγὼ γοῦν ὄνος ἄγω µυστήρια. ἀτὰρ οὐ καθέξω ταῦτα τὸν πλείω χρόνον. 160

Ἡρακλῆς οἵ σοι φράσουσ᾽ ἁπαξάπανθ᾽ ὧν ἂν δέῃ. οὗτοι γὰρ ἐγγύτατα παρ᾽ αὐτὴν τὴν ὁδὸν ἐπὶ ταῖσι τοῦ Πλούτωνος οἰκοῦσιν θύραις.

Ran. 179-193 Διόνυσος χρηστὸς εἶ καὶ γεννάδας. χωρῶµεν ἐπὶ τὸ πλοῖον. 180

Χάρων ὠὸπ παραβαλοῦ.

Ξανθίας τουτὶ τί ἔστι;

Διόνυσος τοῦτο; λίµνη νὴ Δία αὕτη 'στὶν ἣν ἔφραζε, καὶ πλοῖόν γ᾽ ὁρῶ.

Ξανθίας νὴ τὸν Ποσειδῶ κἄστι γ᾽ ὁ Χάρων οὑτοσί.

!72

Διόνυσος χαῖρ᾽ ὦ Χάρων, χαῖρ᾽ ὦ Χάρων, χαῖρ᾽ ὦ Χάρων.

Χάρων τίς εἰς ἀναπαύλας ἐκ κακῶν καὶ πραγµάτων; 185 τίς ἐς τὸ Λήθης πεδίον, ἢ σ᾽ Ὄνου πόκας, ἢ σ᾽ Κερβερίους, ἢ σ᾽ κόρακας, ἢ 'πὶ Ταίναρον;

Διόνυσος ἐγώ.

Χάρων ταχέως ἔµβαινε.

Διόνυσος ποῖ σχήσειν δοκεῖς; ἐς κόρακας ὄντως;

Χάρων ναὶ µὰ Δία σοῦ γ᾽ οὕνεκα. ἔσβαινε δή. 190

Διόνυσος παῖ δεῦρο.

Χάρων δοῦλον οὐκ ἄγω, εἰ µὴ νεναυµάχηκε τὴν περὶ τῶν κρεῶν.

Ξανθίας µὰ τὸν Δί᾽ οὐ γὰρ ἀλλ᾽ ἔτυχον ὀφθαλµιῶν.

!73

Χάρων οὔκουν περιθρέξει δῆτα τὴν λίµνην κύκλῳ;

Ran. 273-279 Διόνυσος τί ἔστι τἀνταυθοῖ;

Ξανθίας σκότος καὶ βόρβορος.

Διόνυσος κατεῖδες οὖν που τοὺς πατραλοίας αὐτόθι καὶ τοὺς ἐπιόρκους, οὓς ἔλεγεν ἡµῖν; 275

Ξανθίας σὺ δ᾽ οὔ;

Διόνυσος νὴ τὸν Ποσειδῶ 'γωγε, καὶ νυνί γ᾽ ὁρῶ. ἄγε δὴ τί δρῶµεν;

Ξανθίας προϊέναι βέλτιστα νῷν, ὡς οὗτος ὁ τόπος ἐστὶν οὗ τὰ θηρία τὰ δείν᾽ ἔφασκ᾽ ἐκεῖνος.

Ran. 285-293 Ξανθίας νὴ τὸν Δία καὶ µὴν αἰσθάνοµαι ψόφου τινός. 285

Διόνυσος ποῦ ποῦ 'στιν; !74

Ξανθίας ἐξόπισθεν.

Διόνυσος ἐξόπισθ᾽ ἴθι.

Ξανθίας ἀλλ᾽ ἐστὶν ἐν τῷ πρόσθε.

Διόνυσος πρόσθε νυν ἴθι.

Ξανθίας καὶ µὴν ὁρῶ νὴ τὸν Δία θηρίον µέγα.

Διόνυσος ποῖόν τι;

Ξανθίας δεινόν: παντοδαπὸν γοῦν γίγνεται τοτὲ µέν γε βοῦς, νυνὶ δ᾽ ὀρεύς, τοτὲ δ᾽ αὖ γυνὴ 290 ὡραιοτάτη τις.

Διόνυσος ποῦ 'στι; φέρ᾽ ἐπ᾽ αὐτὴν ἴω.

Ξανθίας ἀλλ᾽ οὐκέτ᾽ αὖ γυνή 'στιν, ἀλλ᾽ ἤδη κύων.

Διόνυσος Ἔµπουσα τοίνυν ἐστί.

!75

Ran. 318-336 Ξανθίας τοῦτ᾽ ἔστ᾽ ἐκεῖν᾽ ὦ δέσποθ᾽: οἱ µεµυηµένοι ἐνταῦθά που παίζουσιν, οὓς ἔφραζε νῷν. ᾁδουσι γοῦν τὸν Ἴακχον ὅνπερ Διαγόρας. 320

Διόνυσος κἀµοὶ δοκοῦσιν. ἡσυχίαν τοίνυν ἄγειν βέλτιστόν ἐσθ᾽, ἕως ἂν εἰδῶµεν σαφῶς.

Χορός Ἴακχ᾽ ὦ πολυτίµητ᾽ ἐν ἕδραις ἐνθάδε ναίων, Ἴακχ᾽ ὦ Ἴακχε, 325 ἐλθὲ τόνδ᾽ ἀνὰ λειµῶνα χορεύσων ὁσίους ἐς θιασώτας, πολύκαρπον µὲν τινάσσων περὶ κρατὶ σῷ βρύοντα στέφανον µύρτων, θρασεῖ δ᾽ ἐγκατακρούων 330 ποδὶ τὰν ἀκόλαστον φιλοπαίγµονα τιµάν, χαρίτων πλεῖστον ἔχουσαν µέρος, ἁγνάν, ἱερὰν 335 ὁσίοις µύσταις χορείαν.

Ran. 370-376 ὑµεῖς δ᾽ ἀνεγείρετε µολπὴν 370 καὶ παννυχίδας τὰς ἡµετέρας αἳ τῇδε πρέπουσιν ἑορτῇ. χώρει νυν πᾶς ἀνδρείως ἐς τοὺς εὐανθεῖς κόλπους λειµώνων ἐγκρούων 374a κἀπισκώπτων 374b καὶ παίζων καὶ χλευάζων, 375 ἠρίστηται δ᾽ ἐξαρκούντως. !76

Ran. 431- 436 Διόνυσος ἔχοιτ᾽ ἂν οὖν φράσαι νῷν Πλούτων᾽ ὅπου 'νθάδ᾽ οἰκεῖ; ξένω γάρ ἐσµεν ἀρτίως ἀφιγµένω.

Χορός µηδὲν µακρὰν ἀπέλθῃς, µηδ᾽ αὖθις ἐπανέρῃ µε, 435 ἀλλ᾽ ἴσθ᾽ ἐπ᾽ αὐτὴν θύραν ἀφιγµένος.

Ran. 460-478) Διόνυσος ἄγε δὴ τίνα τρόπον τὴν θύραν κόψω; τίνα; 460 πῶς ἐνθάδ᾽ ἄρα κόπτουσιν οὑπιχώριοι;

Ξανθίας οὐ µὴ διατρίψεις, ἀλλὰ γεύσει τῆς θύρας, καθ᾽ Ἡρακλέα τὸ σχῆµα καὶ τὸ λῆµ᾽ ἔχων.

Διόνυσος παῖ παῖ.

Ἄιακος τίς οὗτος;

Διόνυσος Ἡρακλῆς ὁ καρτερός.

Ἄιακος ὦ βδελυρὲ κἀναίσχυντε καὶ τολµηρὲ σὺ 465 καὶ µιαρὲ καὶ παµµίαρε καὶ µιαρώτατε, ὃς τὸν κύν᾽ ἡµῶν ἐξελάσας τὸν Κέρβερον !77

ἀπῇξας ἄγχων κἀποδρὰς ᾤχου λαβών, ὃν ἐγὼ 'φύλαττον. ἀλλὰ νῦν ἔχει µέσος: τοία Στυγός σε µελανοκάρδιος πέτρα 470 Ἀχερόντιός τε σκόπελος αἱµατοσταγὴς φρουροῦσι, Κωκυτοῦ τε περίδροµοι κύνες, ἔχιδνά θ᾽ ἑκατογκέφαλος, ἣ τὰ σπλάγχνα σου διασπαράξει, πλευµόνων τ᾽ ἀνθάψεται Ταρτησία µύραινα: τὼ νεφρὼ δέ σου 475 αὐτοῖσιν ἐντέροισιν ᾑµατωµένω διασπάσονται Γοργόνες Τειθράσιαι, ἐφ᾽ ἃς ἐγὼ δροµαῖον ὁρµήσω πόδα.

f) PLATÓ - República. A partir de l’edició PLATO 1968, Platonis Opera IV (ed. JOHN BURNET), Oxford. X,614b-d “ἔφη δέ, ἐπειδὴ οὗ ἐκβῆναι, τὴν ψυχὴν πορεύεσθαι µετὰ πολλῶν, καὶ ἀφικνεῖσθαι σφᾶς εἰς τόπον τινὰ δαιµόνιον, ἐν ᾧ τῆς τε γῆς δύ᾽ εἶναι χάσµατα ἐχοµένω ἀλλήλοιν καὶ τοῦ οὐρανοῦ αὖ ἐν τῷ ἄνω ἄλλα καταντικρύ. δικαστὰς δὲ µεταξὺ τούτων καθῆσθαι, οὕς, ἐπειδὴ διαδικάσειαν, τοὺς µὲν δικαίους κελεύειν πορεύεσθαι τὴν εἰς δεξιάν τε καὶ ἄνω διὰ τοῦ οὐρανοῦ, σηµεῖα περιάψαντας τῶν δεδικασµένων ἐν τῷ πρόσθεν, τοὺς δὲ ἀδίκους τὴν εἰς ἀριστεράν τε καὶ κάτω, ἔχοντας καὶ τούτους ἐν τῷ ὄπισθεν σηµεῖα πάντων ὧν ἔπραξαν.” X, 614d-e “ὁρᾶν δὴ ταύτῃ µὲν καθ᾽ ἑκάτερον τὸ χάσµα τοῦ οὐρανοῦ τε καὶ τῆς γῆς ἀπιούσας τὰς ψυχάς, ἐπειδὴ αὐταῖς δικασθείη, κατὰ δὲ τὼ ἑτέρω ἐκ µὲν τοῦ ἀνιέναι ἐκ τῆς γῆς µεστὰς αὐχµοῦ τε καὶ κόνεως, ἐκ δὲ τοῦ ἑτέρου καταβαίνειν ἑτέρας ἐκ τοῦ οὐρανοῦ καθαράς. καὶ τὰς ἀεὶ ἀφικνουµένας ὥσπερ ἐκ πολλῆς πορείας φαίνεσθαι ἥκειν, καὶ ἁσµένας εἰς τὸν λειµῶνα ἀπιούσας οἷον ἐν πανηγύρει κατασκηνᾶσθαι.” X, 615a-b “τὸ δ᾽ οὖν κεφάλαιον ἔφη τόδε εἶναι, ὅσα πώποτέ τινα ἠδίκησαν καὶ ὅσους ἕκαστοι, ὑπὲρ ἁπάντων δίκην δεδωκέναι ἐν µέρει, ὑπὲρ ἑκάστου δεκάκις—τοῦτο δ᾽ εἶναι κατὰ ἑκατονταετηρίδα ἑκάστην, ὡς βίου ὄντος τοσούτου τοῦ ἀνθρωπίνου—ἵνα δεκαπλάσιον τὸ ἔκτεισµα τοῦ ἀδικήµατος ἐκτίνοιεν·” X, 615e-616a “ἐνταῦθα δὴ ἄνδρες, ἔφη, ἄγριοι, διάπυροι ἰδεῖν, παρεστῶτες καὶ καταµανθάνοντες τὸ φθέγµα, τοὺς µὲν διαλαβόντες ἦγον, τὸν δὲ Ἀρδιαῖον καὶ ἄλλους συµποδίσαντες, χεῖράς τε καὶ !78

πόδας καὶ κεφαλήν, καταβαλόντες καὶ ἐκδείραντες, εἷλκον παρὰ τὴν ὁδὸν ἐκτὸς ἐπ᾽ ἀσπαλάθων κνάµπτοντες, καὶ τοῖς ἀεὶ παριοῦσι σηµαίνοντες ὧν ἕνεκά τε καὶ ὅτι εἰς τὸν Τάρταρον ἐµπεσούµενοι ἄγοιντο.’ ἔνθα δὴ φόβων, ἔφη, πολλῶν καὶ παντοδαπῶν σφίσι γεγονότων·” X, 616a-b “καὶ τὰς µὲν δὴ δίκας τε καὶ τιµωρίας τοιαύτας τινὰς εἶναι, καὶ αὖ τὰς εὐεργεσίας ταύταις ἀντιστρόφους. ἐπειδὴ δὲ τοῖς ἐν τῷ λειµῶνι ἑκάστοις ἑπτὰ ἡµέραι γένοιντο, ἀναστάντας ἐντεῦθεν δεῖν τῇ ὀγδόῃ πορεύεσθαι, καὶ ἀφικνεῖσθαι τεταρταίους ὅθεν καθορᾶν ἄνωθεν διὰ παντὸς τοῦ οὐρανοῦ καὶ γῆς τεταµένον φῶς εὐθύ·” X, 616c “ἐκ δὲ τῶν ἄκρων τεταµένον ἀνάγκης ἄτρακτον, δι᾽ οὗ πάσας ἐπιστρέφεσθαι τὰς περιφοράς: οὗ τὴν µὲν ἠλακάτην τε καὶ τὸ ἄγκιστρον εἶναι ἐξ ἀδάµαντος, τὸν δὲ σφόνδυλον µεικτὸν ἔκ τε τούτου καὶ ἄλλων γενῶν.” X, 617a-d “κυκλεῖσθαι δὲ δὴ στρεφόµενον τὸν ἄτρακτον ὅλον µὲν τὴν αὐτὴν φοράν, ἐν δὲ τῷ ὅλῳ περιφεροµένῳ τοὺς µὲν ἐντὸς ἑπτὰ κύκλους τὴν ἐναντίαν τῷ ὅλῳ ἠρέµα περιφέρεσθαι, αὐτῶν δὲ τούτων τάχιστα µὲν ἰέναι τὸν ὄγδοον, δευτέρους δὲ καὶ ἅµα ἀλλήλοις τόν τε ἕβδοµον καὶ ἕκτον καὶ πέµπτον: τὸν τρίτον δὲ φορᾷ ἰέναι, ὡς σφίσι φαίνεσθαι, ἐπανακυκλούµενον τὸν τέταρτον, τέταρτον δὲ τὸν τρίτον καὶ πέµπτον τὸν δεύτερον. στρέφεσθαι δὲ αὐτὸν ἐν τοῖς τῆς ἀνάγκης γόνασιν. ἐπὶ δὲ τῶν κύκλων αὐτοῦ ἄνωθεν ἐφ᾽ ἑκάστου βεβηκέναι Σειρῆνα συµπεριφεροµένην, φωνὴν µίαν ἱεῖσαν, ἕνα τόνον: ἐκ πασῶν δὲ ὀκτὼ οὐσῶν µίαν ἁρµονίαν συµφωνεῖν. ἄλλας δὲ καθηµένας πέριξ δι᾽ ἴσου τρεῖς, ἐν θρόνῳ ἑκάστην, θυγατέρας τῆς ἀνάγκης, Μοίρας, λευχειµονούσας, στέµµατα ἐπὶ τῶν κεφαλῶν ἐχούσας, Λάχεσίν τε καὶ Κλωθὼ καὶ Ἄτροπον, ὑµνεῖν πρὸς τὴν τῶν Σειρήνων ἁρµονίαν, Λάχεσιν µὲν τὰ γεγονότα, Κλωθὼ δὲ τὰ ὄντα, Ἄτροπον δὲ τὰ µέλλοντα. καὶ τὴν µὲν Κλωθὼ τῇ δεξιᾷ χειρὶ ἐφαπτοµένην συνεπιστρέφειν τοῦ ἀτράκτου τὴν ἔξω περιφοράν, διαλείπουσαν χρόνον, τὴν δὲ Ἄτροπον τῇ ἀριστερᾷ τὰς ἐντὸς αὖ ὡσαύτως: τὴν δὲ Λάχεσιν ἐν µέρει ἑκατέρας ἑκατέρᾳ τῇ χειρὶ ἐφάπτεσθαι.” X, 620d-621b “ἐπειδὴ δ᾽ οὖν πάσας τὰς ψυχὰς τοὺς βίους ᾑρῆσθαι, ὥσπερ ἔλαχον ἐν τάξει προσιέναι πρὸς τὴν Λάχεσιν: ἐκείνην δ᾽ ἑκάστῳ ὃν εἵλετο δαίµονα, τοῦτον φύλακα συµπέµπειν, τοῦ βίου καὶ ἀποπληρωτὴν τῶν αἱρεθέντων. ὃν πρῶτον µὲν ἄγειν αὐτὴν πρὸς τὴν Κλωθὼ ὑπὸ τὴν ἐκείνης χεῖρά τε καὶ ἐπιστροφὴν τῆς τοῦ ἀτράκτου δίνης, κυροῦντα ἣν λαχὼν εἵλετο µοῖραν: ταύτης δ᾽ ἐφαψάµενον αὖθις ἐπὶ τὴν τῆς Ἀτρόπου ἄγειν νῆσιν, ἀµετάστροφα τὰ ἐπικλωσθέντα ποιοῦντα: ἐντεῦθεν δὲ δὴ ἀµεταστρεπτὶ ὑπὸ τὸν τῆς ἀνάγκης ἰέναι θρόνον, καὶ δι᾽ ἐκείνου διεξελθόντα, ἐπειδὴ καὶ οἱ ἄλλοι διῆλθον, πορεύεσθαι ἅπαντας εἰς τὸ τῆς Λήθης πεδίον διὰ καύµατός τε καὶ πνίγους δεινοῦ: καὶ γὰρ εἶναι αὐτὸ κενὸν δένδρων τε καὶ ὅσα γῆ φύει. σκηνᾶσθαι οὖν σφᾶς ἤδη ἑσπέρας γιγνοµένης παρὰ τὸν Ἀµέλητα ποταµόν, οὗ τὸ ὕδωρ ἀγγεῖον οὐδὲν στέγειν. µέτρον µὲν οὖν τι τοῦ !79

ὕδατος πᾶσιν ἀναγκαῖον εἶναι πιεῖν, τοὺς δὲ φρονήσει µὴ σῳζοµένους πλέον πίνειν τοῦ µέτρου: τὸν δὲ ἀεὶ πιόντα πάντων ἐπιλανθάνεσθαι.”

g) PLATÓ - Gòrgias. A partir de l’edició PLATO 1965, Platonis Opera III (ed. JOHN BURNET), Oxford. Grg. 522e - 526d Σωκράτης [522e] αὐτὸ µὲν γὰρ τὸ ἀποθνῄσκειν οὐδεὶς φοβεῖται, ὅστις µὴ παντάπασιν ἀλόγιστός τε καὶ ἄνανδρός ἐστιν, τὸ δὲ ἀδικεῖν φοβεῖται: πολλῶν γὰρ ἀδικηµάτων γέµοντα τὴν ψυχὴν εἰς Ἅιδου ἀφικέσθαι πάντων ἔσχατον κακῶν ἐστιν. εἰ δὲ βούλει, σοὶ ἐγώ, ὡς τοῦτο οὕτως ἔχει, ἐθέλω λόγον λέξαι. (…) Σωκράτης [523a] ἄκουε δή, φασί, µάλα καλοῦ λόγου, ὃν σὺ µὲν ἡγήσῃ µῦθον, ὡς ἐγὼ οἶµαι, ἐγὼ δὲ λόγον: ὡς ἀληθῆ γὰρ ὄντα σοι λέξω ἃ µέλλω λέγειν. ὥσπερ γὰρ Ὅµηρος λέγει, διενείµαντο τὴν ἀρχὴν ὁ Ζεὺς καὶ ὁ Ποσειδῶν καὶ ὁ Πλούτων, ἐπειδὴ παρὰ τοῦ πατρὸς παρέλαβον. ἦν οὖν νόµος ὅδε περὶ ἀνθρώπων ἐπὶ Κρόνου, καὶ ἀεὶ καὶ νῦν ἔτι ἔστιν ἐν θεοῖς, τῶν ἀνθρώπων τὸν µὲν δικαίως τὸν βίον διελθόντα καὶ [523b] ὁσίως, ἐπειδὰν τελευτήσῃ, εἰς µακάρων νήσους ἀπιόντα οἰκεῖν ἐν πάσῃ εὐδαιµονίᾳ ἐκτὸς κακῶν, τὸν δὲ ἀδίκως καὶ ἀθέως εἰς τὸ τῆς τίσεώς τε καὶ δίκης δεσµωτήριον, ὃ δὴ Τάρταρον καλοῦσιν, ἰέναι. τούτων δὲ δικασταὶ ἐπὶ Κρόνου καὶ ἔτι νεωστὶ τοῦ Διὸς τὴν ἀρχὴν ἔχοντος ζῶντες ἦσαν ζώντων, ἐκείνῃ τῇ ἡµέρᾳ δικάζοντες ᾗ µέλλοιεν τελευτᾶν: κακῶς οὖν αἱ δίκαι ἐκρίνοντο. ὅ τε οὖν Πλούτων καὶ οἱ ἐπιµεληταὶ οἱ ἐκ µακάρων νήσων ἰόντες ἔλεγον πρὸς τὸν Δία ὅτι φοιτῷέν [523c] σφιν ἄνθρωποι ἑκατέρωσε ἀνάξιοι. (…) [523e] τεθνεῶτας γὰρ δεῖ κρίνεσθαι. καὶ τὸν κριτὴν δεῖ γυµνὸν εἶναι, τεθνεῶτα, αὐτῇ τῇ ψυχῇ αὐτὴν τὴν ψυχὴν θεωροῦντα ἐξαίφνης ἀποθανόντος ἑκάστου, ἔρηµον πάντων τῶν συγγενῶν καὶ καταλιπόντα ἐπὶ τῆς γῆς πάντα ἐκεῖνον τὸν κόσµον, ἵνα δικαία ἡ κρίσις ᾖ. ἐγὼ µὲν οὖν ταῦτα ἐγνωκὼς πρότερος ἢ ὑµεῖς ἐποιησάµην δικαστὰς ὑεῖς ἐµαυτοῦ, δύο µὲν ἐκ τῆς Ἀσίας, Μίνω τε καὶ Ῥαδάµανθυν, [524a] ‘ἕνα δὲ ἐκ τῆς Εὐρώπης, Αἰακόν: οὗτοι οὖν ἐπειδὰν τελευτήσωσι, δικάσουσιν ἐν τῷ λειµῶνι, ἐν τῇ τριόδῳ ἐξ ἧς φέρετον τὼ ὁδώ, ἡ µὲν εἰς µακάρων νήσους, ἡ δ᾽ εἰς Τάρταρον. καὶ τοὺς µὲν ἐκ τῆς Ἀσίας Ῥαδάµανθυς κρινεῖ, τοὺς δὲ ἐκ τῆς Εὐρώπης Αἰακός: Μίνῳ δὲ πρεσβεῖα δώσω ἐπιδιακρίνειν, ἐὰν ἀπορῆτόν τι τὼ ἑτέρω, ἵνα ὡς δικαιοτάτη ἡ κρίσις ᾖ περὶ τῆς πορείας τοῖς ἀνθρώποις.’ (…) [525c] !80

ἐν Ἅιδου ἐν τῷ δεσµωτηρίῳ, τοῖς ἀεὶ τῶν ἀδίκων ἀφικνουµένοις θεάµατα καὶ νουθετήµατα. (…) [525d] οἶµαι δὲ καὶ τοὺς πολλοὺς εἶναι τούτων τῶν παραδειγµάτων ἐκ τυράννων καὶ βασιλέων καὶ δυναστῶν καὶ τὰ τῶν πόλεων πραξάντων γεγονότας: οὗτοι γὰρ διὰ τὴν ἐξουσίαν µέγιστα καὶ ἀνοσιώτατα ἁµαρτήµατα ἁµαρτάνουσι. µαρτυρεῖ δὲ τούτοις καὶ Ὅµηρος: βασιλέας γὰρ καὶ δυνάστας ἐκεῖνος πεποίηκεν [525e] τοὺς ἐν Ἅιδου τὸν ἀεὶ χρόνον τιµωρουµένους, Τάνταλον καὶ Σίσυφον καὶ Τιτυόν: (…) [526c] ἑκάτερος τούτων ῥάβδον ἔχων δικάζει—ὁ δὲ Μίνως ἐπισκοπῶν κάθηται, µόνος ἔχων χρυσοῦν [526d] σκῆπτρον, ὥς φησιν Ὀδυσσεὺς ὁ Ὁµήρου ἰδεῖν αὐτὸν —“χρύσεον σκῆπτρον ἔχοντα, θεµιστεύοντα νέκυσσιν.

h) PLATÓ - Fedó. A partir de l’edició PLATO 1967, Platonis Opera I (ed. JOHN BURNET), Oxford. Phd. 107d - 114d [107d] οὐδὲν γὰρ ἄλλο ἔχουσα εἰς Ἅιδου ἡ ψυχὴ ἔρχεται πλὴν τῆς παιδείας τε καὶ τροφῆς, ἃ δὴ καὶ µέγιστα λέγεται ὠφελεῖν ἢ βλάπτειν τὸν τελευτήσαντα εὐθὺς ἐν ἀρχῇ τῆς ἐκεῖσε πορείας. λέγεται δὲ οὕτως, ὡς ἄρα τελευτήσαντα ἕκαστον ὁ ἑκάστου δαίµων, ὅσπερ ζῶντα εἰλήχει, οὗτος ἄγειν ἐπιχειρεῖ εἰς δή τινα τόπον, οἷ δεῖ τοὺς συλλεγέντας διαδικασαµένους εἰς Ἅιδου [107e] πορεύεσθαι µετὰ ἡγεµόνος ἐκείνου ᾧ δὴ προστέτακται τοὺς ἐνθένδε ἐκεῖσε πορεῦσαι: τυχόντας δὲ ἐκεῖ ὧν δὴ τυχεῖν καὶ µείναντας ὃν χρὴ χρόνον ἄλλος δεῦρο πάλιν ἡγεµὼν κοµίζει ἐν πολλαῖς χρόνου καὶ µακραῖς περιόδοις. ἔστι δὲ ἄρα ἡ πορεία οὐχ ὡς ὁ Αἰσχύλου Τήλεφος λέγει: ἐκεῖνος [108a] µὲν γὰρ ἁπλῆν οἶµόν φησιν εἰς Ἅιδου φέρειν, ἡ δ᾽ οὔτε ἁπλῆ οὔτε µία φαίνεταί µοι εἶναι. οὐδὲ γὰρ ἂν ἡγεµόνων ἔδει: οὐ γάρ πού τις ἂν διαµάρτοι οὐδαµόσε µιᾶς ὁδοῦ οὔσης. νῦν δὲ ἔοικε σχίσεις τε καὶ τριόδους πολλὰς ἔχειν: ἀπὸ τῶν θυσιῶν τε καὶ νοµίµων τῶν ἐνθάδε τεκµαιρόµενος λέγω. ἡ µὲν οὖν κοσµία τε καὶ φρόνιµος ψυχὴ ἕπεταί τε καὶ οὐκ ἀγνοεῖ τὰ παρόντα: (…) [108b] ἀφικοµένην δὲ ὅθιπερ αἱ ἄλλαι, τὴν µὲν ἀκάθαρτον καί τι πεποιηκυῖαν τοιοῦτον, ἢ φόνων ἀδίκων ἡµµένην ἢ ἄλλ᾽ ἄττα τοιαῦτα εἰργασµένην, ἃ τούτων ἀδελφά τε καὶ ἀδελφῶν ψυχῶν ἔργα τυγχάνει ὄντα, ταύτην µὲν ἅπας φεύγει τε καὶ ὑπεκτρέπεται καὶ οὔτε συνέµπορος οὔτε ἡγεµὼν ἐθέλει γίγνεσθαι, αὐτὴ [108c] δὲ πλανᾶται ἐν πάσῃ ἐχοµένη ἀπορίᾳ ἕως ἂν δή τινες χρόνοι γένωνται, ὧν ἐλθόντων ὑπ᾽ ἀνάγκης φέρεται εἰς τὴν αὐτῇ πρέπουσαν οἴκησιν: ἡ δὲ καθαρῶς τε καὶ µετρίως τὸν βίον διεξελθοῦσα, καὶ συνεµπόρων καὶ ἡγεµόνων θεῶν τυχοῦσα, ᾤκησεν τὸν αὐτῇ ἑκάστη τόπον προσήκοντα. εἰσὶν δὲ πολλοὶ καὶ θαυµαστοὶ τῆς γῆς τόποι, καὶ αὐτὴ οὔτε οἵα οὔτε ὅση δοξάζεται ὑπὸ τῶν περὶ γῆς εἰωθότων λέγειν· (…) !81

[111e] ἕν τι τῶν χασµάτων τῆς γῆς ἄλλως τε [112a] µέγιστον τυγχάνει ὂν καὶ διαµπερὲς τετρηµένον δι᾽ ὅλης τῆς γῆς, τοῦτο ὅπερ Ὅµηρος εἶπε, λέγων αὐτό“τῆλε µάλ᾽, ᾗχι βάθιστον ὑπὸ χθονός ἐστι βέρεθρον: ”ὃ καὶ ἄλλοθι καὶ ἐκεῖνος καὶ ἄλλοι πολλοὶ τῶν ποιητῶν Τάρταρον κεκλήκασιν. εἰς γὰρ τοῦτο τὸ χάσµα συρρέουσί τε πάντες οἱ ποταµοὶ καὶ ἐκ τούτου πάλιν ἐκρέουσιν: γίγνονται δὲ ἕκαστοι τοιοῦτοι δι᾽ οἵας ἂν καὶ τῆς γῆς ῥέωσιν. (…) [112c] ἐντεῦθεν δὲ πάλιν δυόµενα [112d] κατὰ τῆς γῆς, τὰ µὲν µακροτέρους τόπους περιελθόντα καὶ πλείους, τὰ δὲ ἐλάττους καὶ βραχυτέρους, πάλιν εἰς τὸν Τάρταρον ἐµβάλλει, τὰ µὲν πολὺ κατωτέρω ἢ ᾗ ἐπηντλεῖτο, τὰ δὲ ὀλίγον: πάντα δὲ ὑποκάτω εἰσρεῖ τῆς ἐκροῆς, καὶ ἔνια µὲν καταντικρὺ ἢ ᾗ εἰσρεῖ ἐξέπεσεν, ἔνια δὲ κατὰ τὸ αὐτὸ µέρος: ἔστι δὲ ἃ παντάπασιν κύκλῳ περιελθόντα, ἢ ἅπαξ ἢ καὶ πλεονάκις περιελιχθέντα περὶ τὴν γῆν ὥσπερ οἱ ὄφεις, εἰς τὸ δυνατὸν κάτω καθέντα πάλιν ἐµβάλλει. [112e] δυνατὸν δέ ἐστιν ἑκατέρωσε µέχρι τοῦ µέσου καθιέναι, πέρα δ᾽ οὔ: ἄναντες γὰρ ἀµφοτέροις τοῖς ῥεύµασι τὸ ἑκατέρωθεν γίγνεται µέρος. τὰ µὲν οὖν δὴ ἄλλα πολλά τε καὶ µεγάλα καὶ παντοδαπὰ ῥεύµατά ἐστι: τυγχάνει δ᾽ ἄρα ὄντα ἐν τούτοις τοῖς πολλοῖς τέτταρ᾽ ἄττα ῥεύµατα, ὧν τὸ µὲν µέγιστον καὶ ἐξωτάτω ῥέον περὶ κύκλῳ ὁ καλούµενος Ὠκεανός ἐστιν, τούτου δὲ καταντικρὺ καὶ ἐναντίως ῥέων Ἀχέρων, ὃς δι᾽ ἐρήµων τε τόπων. [113a] ῥεῖ ἄλλων καὶ δὴ καὶ ὑπὸ γῆν ῥέων εἰς τὴν λίµνην ἀφικνεῖται τὴν Ἀχερουσιάδα, οὗ αἱ τῶν τετελευτηκότων ψυχαὶ τῶν πολλῶν ἀφικνοῦνται καί τινας εἱµαρµένους χρόνους µείνασαι, αἱ µὲν µακροτέρους, αἱ δὲ βραχυτέρους, πάλιν ἐκπέµπονται εἰς τὰς τῶν ζῴων γενέσεις. τρίτος δὲ ποταµὸς τούτων κατὰ µέσον ἐκβάλλει, καὶ ἐγγὺς τῆς ἐκβολῆς ἐκπίπτει εἰς τόπον µέγαν πυρὶ πολλῷ καόµενον, καὶ λίµνην ποιεῖ µείζω τῆς παρ᾽ ἡµῖν θαλάττης, ζέουσαν ὕδατος καὶ πηλοῦ: ἐντεῦθεν δὲ [113b] χωρεῖ κύκλῳ θολερὸς καὶ πηλώδης, περιελιττόµενος δὲ τῇ γῇ ἄλλοσέ τε ἀφικνεῖται καὶ παρ᾽ ἔσχατα τῆς Ἀχερουσιάδος λίµνης, οὐ συµµειγνύµενος τῷ ὕδατι: περιελιχθεὶς δὲ πολλάκις ὑπὸ γῆς ἐµβάλλει κατωτέρω τοῦ Ταρτάρου: οὗτος δ᾽ ἐστὶν ὃν ἐπονοµάζουσιν Πυριφλεγέθοντα, οὗ καὶ οἱ ῥύακες ἀποσπάσµατα ἀναφυσῶσιν ὅπῃ ἂν τύχωσι τῆς γῆς. τούτου δὲ αὖ καταντικρὺ ὁ τέταρτος ἐκπίπτει εἰς τόπον πρῶτον δεινόν τε καὶ ἄγριον, ὡς λέγεται, χρῶµα δ᾽ ἔχοντα ὅλον οἷον ὁ [113c] κυανός, ὃν δὴ ἐπονοµάζουσι Στύγιον, καὶ τὴν λίµνην ἣν ποιεῖ ὁ ποταµὸς ἐµβάλλων, Στύγα: ὁ δ᾽ ἐµπεσὼν ἐνταῦθα καὶ δεινὰς δυνάµεις λαβὼν ἐν τῷ ὕδατι, δὺς κατὰ τῆς γῆς, περιελιττόµενος χωρεῖ ἐναντίος τῷ Πυριφλεγέθοντι καὶ ἀπαντᾷ ἐν τῇ Ἀχερουσιάδι λίµνῃ ἐξ ἐναντίας: καὶ οὐδὲ τὸ τούτου ὕδωρ οὐδενὶ µείγνυται, ἀλλὰ καὶ οὗτος κύκλῳ περιελθὼν ἐµβάλλει εἰς τὸν Τάρταρον ἐναντίος τῷ Πυριφλεγέθοντι: ὄνοµα δὲ τούτῳ ἐστίν, ὡς οἱ ποιηταὶ λέγουσιν, κωκυτός. [113d] τούτων δὲ οὕτως πεφυκότων, ἐπειδὰν ἀφίκωνται οἱ τετελευτηκότες εἰς τὸν τόπον οἷ ὁ δαίµων ἕκαστον κοµίζει, πρῶτον µὲν διεδικάσαντο οἵ τε καλῶς καὶ ὁσίως βιώσαντες καὶ οἱ µή. καὶ οἳ µὲν ἂν δόξωσι µέσως βεβιωκέναι, πορευθέντες ἐπὶ τὸν Ἀχέροντα, ἀναβάντες ἃ δὴ αὐτοῖς ὀχήµατά ἐστιν, ἐπὶ τούτων ἀφικνοῦνται εἰς τὴν λίµνην, καὶ ἐκεῖ !82

οἰκοῦσί τε καὶ καθαιρόµενοι τῶν τε ἀδικηµάτων διδόντες δίκας ἀπολύονται, εἴ τίς τι ἠδίκηκεν, τῶν τε εὐεργεσιῶν [113e] τιµὰς φέρονται κατὰ τὴν ἀξίαν ἕκαστος: οἳ δ᾽ ἂν δόξωσιν ἀνιάτως ἔχειν διὰ τὰ µεγέθη τῶν ἁµαρτηµάτων, ἢ ἱεροσυλίας πολλὰς καὶ µεγάλας ἢ φόνους ἀδίκους καὶ παρανόµους πολλοὺς ἐξειργασµένοι ἢ ἄλλα ὅσα τοιαῦτα τυγχάνει ὄντα, τούτους δὲ ἡ

µοῖρα ῥίπτει εἰς τὸν

Τάρταρον, ὅθεν οὔποτε ἐκβαίνουσιν. οἳ δ᾽ ἂν ἰάσιµα µὲν µεγάλα δὲ δόξωσιν ἡµαρτηκέναι ἁµαρτήµατα, οἷον πρὸς πατέρα ἢ µητέρα [114a] ὑπ᾽ ὀργῆς βίαιόν τι πράξαντες, καὶ µεταµέλον αὐτοῖς τὸν ἄλλον βίον βιῶσιν, ἢ ἀνδροφόνοι τοιούτῳ τινὶ ἄλλῳ τρόπῳ γένωνται, τούτους δὲ ἐµπεσεῖν µὲν εἰς τὸν Τάρταρον ἀνάγκη, ἐµπεσόντας δὲ αὐτοὺς καὶ ἐνιαυτὸν ἐκεῖ γενοµένους ἐκβάλλει τὸ κῦµα, τοὺς µὲν ἀνδροφόνους κατὰ τὸν Κωκυτόν, τοὺς δὲ πατραλοίας καὶ µητραλοίας κατὰ τὸν Πυριφλεγέθοντα: ἐπειδὰν δὲ φερόµενοι γένωνται κατὰ τὴν λίµνην τὴν Ἀχερουσιάδα, ἐνταῦθα βοῶσί τε καὶ καλοῦσιν, οἱ µὲν οὓς ἀπέκτειναν, οἱ δὲ οὓς ὕβρισαν, καλέσαντες δ᾽ ἱκετεύουσι [114b] καὶ δέονται ἐᾶσαι σφᾶς ἐκβῆναι εἰς τὴν λίµνην καὶ δέξασθαι, καὶ ἐὰν µὲν πείσωσιν, ἐκβαίνουσί τε καὶ λήγουσι τῶν κακῶν, εἰ δὲ µή, φέρονται αὖθις εἰς τὸν Τάρταρον καὶ ἐκεῖθεν πάλιν εἰς τοὺς ποταµούς, καὶ ταῦτα πάσχοντες οὐ πρότερον παύονται πρὶν ἂν πείσωσιν οὓς ἠδίκησαν: αὕτη γὰρ ἡ δίκη ὑπὸ τῶν δικαστῶν αὐτοῖς ἐτάχθη. οἳ δὲ δὴ ἂν δόξωσι διαφερόντως πρὸς τὸ ὁσίως βιῶναι, οὗτοί εἰσιν οἱ τῶνδε µὲν τῶν τόπων τῶν ἐν τῇ γῇ ἐλευθερούµενοί τε καὶ ἀπαλλαττόµενοι [114c] ὥσπερ δεσµωτηρίων, ἄνω δὲ εἰς τὴν καθαρὰν οἴκησιν ἀφικνούµενοι καὶ ἐπὶ γῆς οἰκιζόµενοι. τούτων δὲ αὐτῶν οἱ φιλοσοφίᾳ ἱκανῶς καθηράµενοι ἄνευ τε σωµάτων ζῶσι τὸ παράπαν εἰς τὸν ἔπειτα χρόνον, καὶ εἰς οἰκήσεις ἔτι τούτων καλλίους ἀφικνοῦνται, ἃς οὔτε ῥᾴδιον δηλῶσαι οὔτε ὁ χρόνος ἱκανὸς ἐν τῷ παρόντι. (…) [114d] τὸ µὲν οὖν ταῦτα διισχυρίσασθαι οὕτως ἔχειν ὡς ἐγὼ διελήλυθα, οὐ πρέπει νοῦν ἔχοντι ἀνδρί: ὅτι µέντοι ἢ ταῦτ᾽ ἐστὶν ἢ τοιαῦτ᾽ ἄττα περὶ τὰς ψυχὰς ἡµῶν καὶ τὰς οἰκήσεις, ἐπείπερ ἀθάνατόν γε ἡ ψυχὴ φαίνεται οὖσα, τοῦτο καὶ πρέπειν µοι δοκεῖ καὶ ἄξιον κινδυνεῦσαι οἰοµένῳ οὕτως ἔχειν—καλὸς γὰρ ὁ κίνδυνος.

!83

i) PAUSÀNIAS DE LÍDIA - Descripció de Grècia. A partir de l’edició PAUSANIAS, Graeciae descriptio (ed. M. H. ROCHA-PEREIRA), Leipzig, vol. I (1973), II (1977) i III (1989). I, 17.5 γῆς δὲ τῆς Θεσπρωτίδος ἔστι µέν που καὶ ἄλλα θέας ἄξια, ἱερόν τε Διὸς ἐν Δωδώνῃ καὶ ἱερὰ τοῦ θεοῦ φηγός: πρὸς δὲ τῇ Κιχύρῳ λίµνη τέ ἐστιν Ἀχερουσία καλουµένη καὶ ποταµὸς Ἀχέρων, ῥεῖ δὲ καὶ Κωκυτὸς ὕδωρ ἀτερπέστατον. Ὅµηρός τέ µοι δοκεῖ ταῦτα ἑωρακὼς ἔς τε τὴν ἄλλην ποίησιν ἀποτολµῆσαι τῶν ἐν Ἅιδου καὶ δὴ καὶ τὰ ὀνόµατα τοῖς ποταµοῖς ἀπὸ τῶν ἐν Θεσπρωτίδι θέσθαι. II, 31.1-2 ἐν τῇ ἀγορᾷ Τροιζηνίων ναὸς καὶ ἀγάλµατα Ἀρτέµιδός ἐστι Σωτείρας: […] ἐν τούτῳ δέ εἰσι τῷ ναῷ βωµοὶ θεῶν τῶν λεγοµένων ὑπὸ γῆν ἄρχειν, καί φασιν ἐξ Ἅιδου Σεµέλην τε ὑπὸ Διονύσου κοµισθῆναι ταύτῃ καὶ ὡς Ἡρακλῆς ἀναγάγοι τὸν κύνα τοῦ Ἅιδου. II, 35.4-5/10 [4-5] Χθονίαν δὲ κοµισθεῖσαν ἐς Ἑρµιόνα ὑπὸ Δήµητρος Ἑρµιονεῦσι ποιῆσαι τὸ ἱερόν. Χθονία δ᾽ οὖν ἡ θεός τε αὐτὴ καλεῖται καὶ Χθόνια ἑορτὴν κατὰ ἔτος ἄγουσιν ὥρᾳ θέρους, (…) [10] ὄπισθεν δὲ τοῦ ναοῦ τῆς Χθονίας χωρία ἐστὶν ἃ καλοῦσιν Ἑρµιονεῖς τὸ µὲν Κλυµένου, τὸ δὲ Πλούτωνος, τὸ τρίτον δὲ αὐτῶν λίµνην Ἀχερουσίαν. περιείργεται µὲν δὴ πάντα θριγκοῖς λίθων, ἐν δὲ τῷ τοῦ Κλυµένου καὶ γῆς χάσµα: διὰ τούτου δὲ Ἡρακλῆς ἀνῆγε τοῦ Ἅιδου τὸν κύνα κατὰ τὰ λεγόµενα ὑπὸ Ἑρµιονέων. III, 25.4-5 Τευθρώνης δὲ ἀπέχει πεντήκοντα καὶ ἑκατὸν σταδίους ἐς θάλασσαν ἀνέχουσα ἄκρα Ταίναρον, καὶ λιµένες ὅ τε Ἀχίλλειός ἐστι καὶ Ψαµαθοῦς, ἐπὶ δὲ τῇ ἄκρᾳ ναὸς εἰκασµένος σπηλαίῳ καὶ πρὸ αὐτοῦ Ποσειδῶνος ἄγαλµα. […] ἐποίησαν δὲ Ἑλλήνων τινὲς ὡς Ἡρακλῆς ἀναγάγοι ταύτῃ τοῦ Ἅιδου τὸν κύνα, οὔτε ὑπὸ γῆν ὁδοῦ διὰ τοῦ σπηλαίου φερούσης οὔτε ἕτοιµον ὂν πεισθῆναι θεῶν ὑπόγαιον εἶναί τινα οἴκησιν ἐς ἣν ἀθροίζεσθαι τὰς ψυχάς. V, 14.2 τὴν δὲ λεύκην ὁ Ἡρακλῆς πεφυκυῖαν παρὰ τὸν Ἀχέροντα εὗρε τὸν ἐν Θεσπρωτίᾳ ποταµόν, καὶ τοῦδε ἕνεκά φασιν αὐτὴν Ἀχερωίδα ὑπὸ Ὁµήρου καλεῖσθαι.

!84

VIII, 17.6, 18.1/3-5 ἐκ Φενεοῦ δὲ ἰόντι ἐπὶ τὴν ἑσπέρας καὶ ἡλίου δυσµῶν ἡ µὲν ἀριστερὰ τῶν ὁδῶν ἐς πόλιν ἄγει Κλείτορα, ἐν δεξιᾷ δὲ ἐπὶ Νώνακριν καὶ τὸ ὕδωρ τῆς Στυγός. τὸ µὲν δὴ ἀρχαῖον ἡ Νώνακρις πόλισµα ἦν Ἀρκάδων καὶ ἀπὸ τῆς Λυκάονος γυναικὸς τὸ ὄνοµα εἰλήφει: τὰ δὲ ἐφ᾽ ἡµῶν ἐρείπια ἦν, οὐδὲ τούτων τὰ πολλὰ ἔτι δῆλα. τῶν δὲ ἐρειπίων οὐ πόρρω κρηµνός ἐστιν ὑψηλός, οὐχ ἕτερον δ᾽ ἐς τοσοῦτον ἀνήκοντα ὕψους οἶδα: καὶ ὕδωρ κατὰ τοῦ κρηµνοῦ στάζει, καλοῦσι δὲ Ἕλληνες αὐτὸ ὕδωρ Στυγός. [8] µάλιστα δὲ τῆς Στυγὸς τὸ ὄνοµα ἐς τὴν ποίησιν ἐπεισηγάγετο Ὅµηρος. ἐν µέν γε Ἥρας ἐποίησεν ὅρκῳ “ἴστω νῦν τόδε γαῖα καὶ οὐρανὸς εὐρὺς ὕπερθεν καὶ τὸ κατειβόµενον Στυγὸς ὕδωρ: “ταῦτα µὲν δὴ ἐποίησεν ὡς ἂν ἰδὼν ἐς τὸ ὕδωρ τῆς Στυγὸς στάζον: βούλεται δὲ καὶ ἐν καταλόγῳ τῶν µετὰ Γουνέως Τιταρησίῳ ποταµῷ ῥεῖν τὸ ὕδωρ ἀπὸ τῆς Στυγός. ἐποίησε δὲ καὶ ἐν Ἅιδου ὕδωρ εἶναι, καὶ Ἀθηνᾶ τὸν Δία οὐ µεµνῆσθαί φησιν ὅτι δι᾽ αὐτῆς Ἡρακλέα ἔσωζεν ἐκ τῶν Εὐρυσθέως ἄθλων:“εἰ γὰρ ἐγὼ τόδε ᾔδη ἐνὶ φρεσὶ πευκαλίµῃσιν, εὖτέ µιν εἰς Ἀίδαο πυλάρταο προὔπεµψεν ἐξ Ἐρέβευς ἄξοντα κύνα στυγεροῦ Ἀίδαο, οὐκ ἂν ὑπεξέφυγε Στυγὸς ὕδατος αἰπὰ ῥέεθρα.” [4] τὸ δὲ ὕδωρ τὸ ἀπὸ τοῦ κρηµνοῦ τοῦ παρὰ τὴν Νώνακριν στάζον ἐσπίπτει µὲν πρῶτον ἐς πέτραν ὑψηλήν, διεξελθὸν δὲ διὰ τῆς πέτρας ἐς τὸν Κρᾶθιν ποταµὸν κάτεισι: θάνατον δὲ τὸ ὕδωρ φέρει τοῦτο καὶ ἀνθρώπῳ καὶ ἄλλῳ ζῴῳ παντί. λέγεται δὲ ὅτι γένοιτό ποτε ὄλεθρος ἀπ᾽ αὐτοῦ καὶ αἰξίν, αἳ τοῦ ὕδατος ἔπιον πρῶτον: χρόνῳ δὲ ὕστερον ἐγνώσθη καὶ εἰ δή τι ἄλλο πρόσεστι τῷ ὕδατι τῶν ἐς θαῦµα ἡκόντων. [5] ὕαλος µέν γε καὶ κρύσταλλος καὶ µόρρια καὶ ὅσα ἐστὶν ἀνθρώποις ἄλλα λίθου ποιούµενα καὶ τῶν σκευῶν τὰ κεραµεᾶ, τὰ µὲν ὑπὸ τῆς Στυγὸς τοῦ ὕδατος ῥήγνυται: κεράτινα δὲ καὶ ὀστέινα σίδηρός τε καὶ χαλκός, ἔτι δὲ µόλιβδός τε καὶ κασσίτερος καὶ ἄργυρος καὶ τὸ ἤλεκτρον ὑπὸ τούτου σήπεται τοῦ ὕδατος. τὸ δὲ αὐτὸ ἐν µετάλλοις τοῖς πᾶσι καὶ ὁ χρυσὸς πέπονθε: καίτοι γε καθαρεύειν γε τὸν χρυσὸν ἀπὸ τοῦ ἰοῦ ἥ τε ποιήτρια µάρτυς ἐστὶν ἡ Λεσβία καὶ αὐτὸς ὁ χρυσὸς ἐπιδείκνυσιν. IX, 34.5 τὸ ὄρος τὸ Λαφύστιον […] ἐνταῦθα δὲ οἱ Βοιωτοὶ λέγουσιν ἀναβῆναι τὸν Ἡρακλέα ἄγοντα τοῦ Ἅιδου τὸν κύνα. IX, 39.4-8 [4] τὰ δὲ ἐπιφανέστατα ἐν τῷ ἄλσει Τροφωνίου ναὸς καὶ ἄγαλµά ἐστιν, Ἀσκληπιῷ καὶ τοῦτο εἰκασµένον· (…) [5] κατὰ δὲ τὸ µαντεῖον τοιάδε γίνεται. ἐπειδὰν ἀνδρὶ ἐς τοῦ Τροφωνίου κατιέναι δόξῃ, πρῶτα µὲν τεταγµένων ἡµερῶν δίαιταν ἐν οἰκήµατι ἔχει, τὸ δὲ οἴκηµα Δαίµονός τε ἀγαθοῦ !85

καὶ Τύχης ἱερόν ἐστιν ἀγαθῆς: διαιτώµενος δὲ ἐνταῦθα τά τε ἄλλα καθαρεύει καὶ λουτρῶν εἴργεται θερµῶν, τὸ δὲ λουτρὸν ὁ ποταµός ἐστιν ἡ Ἕρκυνα: καί οἱ καὶ κρέα ἄφθονά ἐστιν ἀπὸ τῶν θυσιῶν, θύει γὰρ δὴ ὁ κατιὼν αὐτῷ τε τῷ Τροφωνίῳ καὶ τοῦ Τροφωνίου τοῖς παισί, πρὸς δὲ Ἀπόλλωνί τε καὶ Κρόνῳ καὶ Διὶ ἐπίκλησιν Βασιλεῖ καὶ Ἥρᾳ τε Ἡνιόχῃ καὶ Δήµητρι ἣν ἐπονοµάζοντες Εὐρώπην τοῦ Τροφωνίου φασὶν εἶναι τροφόν. [6] καθ᾽ ἑκάστην δὲ τῶν θυσιῶν ἀνὴρ µάντις παρὼν ἐς τοῦ ἱερείου τὰ σπλάγχνα ἐνορᾷ, ἐνιδὼν δὲ προθεσπίζει τῷ κατιόντι εἰ δὴ αὐτὸν εὐµενὴς ὁ Τροφώνιος καὶ ἵλεως δέξεται. τῶν µὲν δὴ ἄλλων ἱερείων τὰ σπλάγχνα οὐχ ὁµοίως δηλοῖ τοῦ Τροφωνίου τὴν γνώµην: ἐν δὲ νυκτὶ ᾗ κάτεισιν ἕκαστος, ἐν ταύτῃ κριὸν θύουσιν ἐς βόθρον, ἐπικαλούµενοι τὸν Ἀγαµήδην. θυµάτων δὲ τῶν πρότερον πεφηνότων αἰσίων λόγος ἐστὶν οὐδείς, εἰ µὴ καὶ τοῦδε τοῦ κριοῦ τὰ σπλάγχνα τὸ αὐτὸ θέλοι λέγειν: ὁµολογούντων δὲ καὶ τούτων, τότε ἕκαστος ἤδη κάτεισιν εὔελπις, κάτεισι δὲ οὕτω. [7] πρῶτα µὲν ἐν τῇ νυκτὶ αὐτὸν ἄγουσιν ἐπὶ τὸν ποταµὸν τὴν Ἕρκυναν, ἀγαγόντες δὲ ἐλαίῳ χρίουσι καὶ λούουσι δύο παῖδες τῶν ἀστῶν ἔτη τρία που καὶ δέκα γεγονότες, οὓς Ἑρµᾶς ἐπονοµάζουσιν: οὗτοι τὸν καταβαίνοντά εἰσιν οἱ λούοντες καὶ ὁπόσα χρὴ διακονούµενοι ἅτε παῖδες. τὸ ἐντεῦθεν ὑπὸ τῶν ἱερέων οὐκ αὐτίκα ἐπὶ τὸ µαντεῖον, ἐπὶ δὲ ὕδατος πηγὰς ἄγεται: αἱ δὲ ἐγγύτατά εἰσιν ἀλλήλων.[8] ἐνταῦθα δὴ χρὴ πιεῖν αὐτὸν Λήθης τε ὕδωρ καλούµενον, ἵνα λήθη γένηταί οἱ πάντων ἃ τέως ἐφρόντιζε, καὶ ἐπὶ τῷδε ἄλλο αὖθις ὕδωρ πίνειν Μνηµοσύνης: ἀπὸ τούτου τε µνηµονεύει τὰ ὀφθέντα οἱ καταβάντι X, 28.1-2 / 4-5 / 7 [1]τὸ δὲ ἕτερον µέρος τῆς γραφῆς τὸ ἐξ ἀριστερᾶς χειρός, ἔστιν Ὀδυσσεὺς καταβεβηκὼς ἐς τὸν Ἅιδην ὀνοµαζόµενον, ὅπως Τειρεσίου τὴν ψυχὴν περὶ τῆς ἐς τὴν οἰκείαν ἐπέρηται σωτηρίας: ἔχει δὲ οὕτω τὰ ἐς τὴν γραφήν. ὕδωρ εἶναι ποταµὸς ἔοικε, δῆλα ὡς ὁ Ἀχέρων, καὶ κάλαµοί τε ἐν αὐτῷ πεφυκότες καὶ ἰχθύες: ἔστι δ᾽ ἀµυδρὰ οὕτω δή τι τὰ εἴδη τῶν ἰχθύων ὡς σκιὰς µᾶλλον ἢ ἰχθῦς εἰκάσεις. καὶ ναῦς ἐστιν ἐν τῷ ποταµῷ καὶ ὁ πορθµεὺς ἐπὶ ταῖς κώπαις. [2] ἐπηκολούθησε δὲ ὁ Πολύγνωτος ἐµοὶ δοκεῖν ποιήσει Μινυάδι: ἔστι γὰρ δὴ ἐν τῇ Μινυάδι ἐς Θησέα ἔχοντα καὶ Πειρίθουν“ἔνθ᾽ ἤτοι νέα µὲν νεκυάµβατον, ἣν ὁ γεραιός πορθµεὺς ἦγε Χάρων, οὐκ ἔλαβον ἔνδοθεν ὅρµου· (…) ἐπὶ τούτῳ οὖν καὶ Πολύγνωτος γέροντα ἔγραψεν ἤδη τῇ ἡλικίᾳ τὸν Χάρωνα. [4] ἐπὶ δὲ τοῦ Ἀχέροντος τῇ ὄχθῃ µάλιστα θέας ἄξιον, ὅτι ὑπὸ τοῦ Χάρωνος τὴν ναῦν ἀνὴρ οὐ δίκαιος ἐς πατέρα ἀγχόµενός ἐστιν ὑπὸ τοῦ πατρός. (…) [5] ἐν δὲ τῇ Πολυγνώτου γραφῇ πλησίον τοῦ ἀνδρός, ὃς τῷ πατρὶ ἐλυµαίνετο καὶ δι᾽ αὐτὸ ἐν Ἅιδου κακὰ ἀναπίµπλησι, τούτου πλησίον ἱερὰ σεσυληκὼς ἀνὴρ ὑπέσχε δίκην: γυνὴ δὲ ἡ κολάζουσα αὐτὸν φάρµακα ἄλλα τε καὶ ἐς αἰκίαν οἶδεν ἀνθρώπων. (…) [7] ἔστι δὲ ἀνωτέρω τῶν κατειλεγµένων Εὐρύνοµος: δαίµονα εἶναι τῶν ἐν Ἅιδου !86

φασὶν οἱ Δελφῶν ἐξηγηταὶ τὸν Εὐρύνοµον, καὶ ὡς τὰς σάρκας περιεσθίει τῶν νεκρῶν, µόνα σφίσιν ἀπολείπων τὰ ὀστᾶ. ἡ δὲ Ὁµήρου ποίησις ἐς Ὀδυσσέα καὶ ἡ Μινυάς τε καλουµένη καὶ οἱ Νόστοι— µνήµη γὰρ δὴ ἐν ταύταις καὶ Ἅιδου καὶ τῶν ἐκεῖ δειµάτων ἐστὶν—ἴσασιν οὐδένα Εὐρύνοµον δαίµονα. τοσοῦτο µέντοι δηλώσω, ὁποῖός τε ὁ Εὐρύνοµος καὶ ἐπὶ ποίου γέγραπται τοῦ σχήµατος: κυανοῦ τὴν χρόαν µεταξύ ἐστι καὶ µέλανος, ὁποῖαι καὶ τῶν µυιῶν αἱ πρὸς τὰ κρέα εἰσὶ προσιζάνουσαι, τοὺς δὲ ὀδόντας φαίνει, καθεζοµένῳ δὲ ὑπέστρωταί οἱ δέρµα γυπός. X, 29.3 / 8-9 [3] γέγραπται δὲ καὶ Τιτυὸς οὐ κολαζόµενος ἔτι, ἀλλὰ ὑπὸ τοῦ συνεχοῦς τῆς τιµωρίας ἐς ἅπαν ἐξανηλωµένος, ἀµυδρὸν καὶ οὐδὲ ὁλόκληρον εἴδωλον. (…) [8] ὑπὲρ δὲ τὴν Ἐριφύλην ἔγραψεν Ἐλπήνορά τε καὶ Ὀδυσσέα ὀκλάζοντα ἐπὶ τοῖς ποσίν, ἔχοντα ὑπὲρ τοῦ βόθρου τὸ ξίφος: καὶ ὁ µάντις Τειρεσίας πρόεισιν ἐπὶ τὸν βόθρον. µετὰ δὲ τὸν Τειρεσίαν ἐπὶ πέτρας ἡ Ὀδυσσέως µήτηρ Ἀντίκλειά ἐστιν· [9] κατωτέρω δὲ τοῦ Ὀδυσσέως ἐπὶ θρόνων καθεζόµενοι Θησεὺς µὲν τὰ ξίφη τό τε Πειρίθου καὶ τὸ ἑαυτοῦ ταῖς χερσὶν ἀµφοτέραις ἔχει· (…) Πανύασσις δὲ ἐποίησεν ὡς Θησεὺς καὶ Πειρίθους ἐπὶ τῶν θρόνων παράσχοιντο σχῆµα οὐ κατὰ δεσµώτας, προσφύεσθαι δὲ ἀπὸ τοῦ χρωτὸς ἀντὶ δεσµῶν σφισιν ἔφη τὴν πέτραν. X, 30.6 ἀποβλέψαντι δὲ αὖθις ἐς τὰ κάτω τῆς γραφῆς, ἔστιν ἐφεξῆς µετὰ τὸν Πάτροκλον οἷα ἐπὶ λόφου τινὸς Ὀρφεὺς καθεζόµενος, ἐφάπτεται δὲ καὶ τῇ ἀριστερᾷ κιθάρας, τῇ δὲ ἑτέρᾳ χειρὶ ἰτέας ψαύει: κλῶνές εἰσιν ὧν ψαύει, προσανακέκλιται δὲ τῷ δένδρῳ. τὸ δὲ ἄλσος ἔοικεν εἶναι τῆς Περσεφόνης, ἔνθα αἴγειροι καὶ ἰτέαι δόξῃ τῇ Ὁµήρου πεφύκασιν: X, 31.10-12 [10] µετὰ δὲ τὴν Καλλιστὼ καὶ ὅσαι σὺν ἐκείνῃ γυναῖκες, κρηµνοῦ τε σχῆµά ἐστι καὶ ὁ Αἰόλου Σίσυφος ἀνῶσαι πρὸς τὸν κρηµνὸν βιαζόµενος τὴν πέτραν. [11] ἔστι δὲ καὶ πίθος ἐν τῇ γραφῇ, πρεσβύτης δὲ ἄνθρωπος, ὁ δὲ ἔτι παῖς, καὶ γυναῖκες, νέα µὲν ὑπὸ τῇ πέτρᾳ, παρὰ δὲ τὸν πρεσβύτην ἐοικυῖα ἐκείνῳ τὴν ἡλικίαν: οἱ µὲν δὴ ἄλλοι φέρουσιν ὕδωρ, τῇ δὲ γραῒ κατεᾶχθαι τὴν ὑδρίαν εἰκάσεις: ὅσον δὲ ἐν τῷ ὀστράκῳ λοιπόν ἦν τοῦ ὕδατος, ἐκχέουσά ἐστιν αὖθις ἐς τὸν πίθον. ἐτεκµαιρόµεθα δ᾽ εἶναι καὶ τούτους τῶν τὰ δρώµενα Ἐλευσῖνι ἐν οὐδενὶ θεµένων λόγῳ: οἱ γὰρ ἀρχαιότεροι τῶν Ἑλλήνων τελετὴν τὴν Ἐλευσινίαν πάντων ὁπόσα ἐς εὐσέβειαν ἥκει τοσούτῳ ἦγον ἐντιµότερον ὅσῳ καὶ θεοὺς ἐπίπροσθεν ἡρώων. [12] ὑπὸ τούτῳ δὲ τῷ πίθῳ Τάνταλος καὶ ἄλλα ἔχων ἐστὶν ἀλγεινὰ ὁπόσα Ὅµηρος ἐπ᾽ αὐτῷ πεποίηκεν, ἐπὶ δὲ αὐτοῖς πρόσεστίν οἱ καὶ τὸ ἐκ τοῦ ἐπηρτηµένου λίθου δεῖµα. Πολύγνωτος µὲν δῆλός ἐστιν ἐπακολουθήσας τῷ Ἀρχιλόχου λόγῳ: !87

Ἀρχίλοχος δὲ οὐκ οἶδα εἴτε ἐδιδάχθη παρὰ ἄλλων τὰ ἐς τὸν λίθον εἴτε καὶ αὐτὸς ἐς τὴν ποίησιν ἐσηνέγκατο. τοσαύτη µὲν πλῆθος καὶ εὐπρεπείας ἐς τοσοῦτόν ἐστιν ἥκουσα ἡ τοῦ Θασίου γραφή:

j) LLUCIÀ DE SAMÒSATA - Diàlegs dels morts. A partir de l’edició LUCIANUS 1905, Opera (ed. K. JAKOBITZ), Leipzig. DMort. XX.1 Μένιππος πρὸς τοῦ Πλούτωνος, ὦ Αἰακέ, περιήγησαί µοι τὰ ἐν ᾄδου πάντα.

Αἰακός οὐ ῥᾴδιον, ὦ Μένιππε, ἅπαντα: ὅσα µέντοι κεφαλαιώδη, µάνθανε: οὑτοσὶ µὲν ὅτι Κέρβερός ἐστιν οἶσθα, καὶ τὸν πορθµέα τοῦτον, ὅς σε διεπέρασε, καὶ τὴν λίµνην καὶ τὸν Πυριφλεγέθοντα ἤδη ἑώρακας ἐσιών.

Μένιππος οἶδα ταῦτα καὶ σέ, ὅτι πυλωρεῖς, καὶ τὸν βασιλέα εἶδον καὶ τὰς Ἐρινῦς: τοὺς δὲ ἀνθρώπους µοι τοὺς πάλαι δεῖξον καὶ µάλιστα τοὺς ἐνδόξους αὐτῶν.

Αἰακός οὗτος µὲν Ἀγαµέµνων, οὗτος δὲ Ἀχιλλεύς, οὗτος δὲ Ἰδοµενεὺς πλησίον, οὗτος δὲ Ὀδυσσεύς, εἶτα Αἴας καὶ Διοµήδης καὶ οἱ ἄριστοι τῶν Ἑλλήνων.

DMort. XXX.1-2 Μίνως ὁ µὲν λῃστὴς οὑτοσὶ Σώστρατος ἐς τὸν Πυριφλεγέθοντα ἐµβεβλήσθω, ὁ δὲ ἱερόσυλος ὑπὸ τῆς Χιµαίρας διασπασθήτω, ὁ δὲ τύραννος, ὦ Ἑρµῆ, παρὰ τὸν Τιτυὸν ἀποταθεὶς ὑπὸ τῶν γυπῶν καὶ αὐτὸς κειρέσθω τὸ ἧπαρ, ὑµεῖς δὲ οἱ ἀγαθοὶ ἄπιτε κατα τάχος ἐς τὸ Ἠλύσιον πεδίον καὶ τὰς µακάρων νήσους κατοικεῖτε, ἀνθ᾽ ὧν δίκαια ἐποιεῖτε παρὰ τὸν βίον.

!88

k) LLUCIÀ DE SAMÒSATA - Necyomanteia. A partir de l’edició LUCIANUS 1925, Opera IV(ed. A. M. HARMON), Cambridge. Nec. 6-17 Μένιππος [6] ἤκουον δ᾽ αὐτοὺς ἐπῳδαῖς τε καὶ τελεταῖς τισιν ἀνοίγειν τοῦ Ἃιδου τὰς πύλας καὶ κατάγειν ὃν ἂν βούλωνται ἀσφαλῶς καὶ ὀπίσω αὖθις ἀναπέµπειν. ἄριστον οὖν ἡγούµην εἶναι παρά τινος τούτων διαπραξάµενον τὴν κατάβασιν ἐλθόντα παρὰ Τειρεσίαν τὸν Βοιώτιον µαθεῖν παρ᾽ αὐτοῦ ἅτε µάντεως καὶ σοφοῦ, τίς ἐστιν ὁ ἄριστος βίος καὶ ὃν ἄν τις ἕλοιτο εὖ φρονῶν. (…) [7] παραλαβὼν δέ µε ὁ ἀνὴρ πρῶτα µὲν ἡµέρας ἐννέα καὶ εἴκοσιν ἅµα τῇ σελήνῃ ἀρξάµενος ἔλουε κατάγων ἕωθεν ἐπὶ τὸν Εὐφράτην πρὸς ἀνίσχοντα τὸν ἥλιον, ῥῆσίν τινα µακρὰν ἐπιλέγων ἧς οὐ σφόδρα κατήκουον ὥσπερ γὰρ οἱ φαῦλοι τῶν ἐν τοῖς ἀγῶσι κηρύκων ἐπίτροχόν τι καὶ ἀσαφὲς ἐφθέγγετο. πλὴν ἐῴκει γέ τινας ἐπικαλεῖσθαι δαίµονας. µετὰ δ᾽ οὖν τὴν ἐπῳδὴν τρὶς ἄν µου πρὸς τὸ πρόσωπον ἀποπτύσας, ἐπανῄει πάλιν οὐδένα τῶν ἀπαντώντων προσβλέπων. καὶ σιτία µὲν ἦν ἡµῖν τὰ ἀκρόδρυα, ποτὸν δὲ γάλα καὶ µελίκρατον καὶ τὸ τοῦ Χοάσπου ὕδωρ, εὐνὴ δὲ ὑπαίθριος ἐπὶ τῆς πόας. ἐπεὶ δ᾽ ἅλις εἶχε;τῆς προδιαιτήσεως, περὶ µέσας νύκτας ἐπὶ τὸν Τίγρητα ποταµὸν ἀγαγὼν ἐκάθηρὲν τέ µε καὶ ἀπέµαξε καὶ περιήγνισεν δᾳδὶ καὶ σκίλλῃ καὶ ἄλλοις πλείοσιν, ἅµα καὶ τὴν ἐπῳδὴν ἐκείνην ὑποτονθορύσας. εἶτά µε ὅλον λ:καταµαγεύσας καὶ περιελθών, ἵνα µὴ βλαπτοίµην ὑπὸ τῶν φασµάτων, ἐπανάγει εἰς τὴν οἰκίαν, ὡς εἶχον, ἀναποδίζοντα, καὶ τὸ λοιπὸν [8] ἀµφὶ πλοῦν εἴχοµεν. αὐτὸς µὲν οὖν µαγικήν τινα ἐνέδυ στολὴν τὰ πολλὰ ἐοικυῖαν τῇ Μηδικῇ, ἐµὲ δὲ τουτοισὶ φέρων ἐνεσκεύασε, τῷ πίλῳ καὶ τῇ λεοντῇ καὶ προσέτι τῇ λύρᾳ, καὶ παρεκελεύσατο, ἤν τις ἔρηταί µε τοὔνοµα, Μένιππον µὴ λέγειν, Ἡρακλέα δὲ ἢ Ὀδυσσέα ἢ Ὀρφέα. (…) Μένιππος καὶ µὴν πρόδηλόν γε τοῦτο καὶ οὐ παντελῶς ἀπόρρητον: ἐπεὶ γὰρ οὗτοι πρὸ ἡµῶν ζῶντες εἰς Ἅιδου κατεληλύθεσαν, ἡγεῖτο, εἴ µε ἀπεικάσειεν αὐτοῖς, ῥᾳδίως ἂν τὴν τοῦ Αἰακοῦ φρουρὰν διαλαθεῖν καὶ ἀκωλύτως ἂν παρελθεῖν ἅτε συνηθέστερον, τραγικῶς µάλα παραπεµπόµενον ὑπὸ τοῦ σχήµατος. [9] ἤδη δ᾽ οὖν ὑπέφαινεν ἡµέρα, καὶ κατελθόντες ἐπὶ τὸν ποταµὸν περὶ ἀναγωγὴν ἐγιγνόµεθα. παρεσκεύαστο δ᾽ αὐτῷ καὶ σκάφος καὶ ἱερεῖα καὶ µελίκρατον καὶ ἄλλα ὅσα πρὸς τὴν τελετὴν χρήσιµα. ἐµβαλόµενοι οὖν ἅπαντα τὰ παρεσκευασµένα οὕτω δὴ καὶ αὐτοὶ βαίνοµεν ἀχνύµενοι, θαλερὸν κατὰ δάκρυ χέοντες. Καὶ µέχρι; µέν τινος ὑπεφερόµεθα ἐν τῷ ποταµῷ, εἶτα δὲ εἰσεπλεύσαµεν εἰς τὸ ἕλος καὶ τὴν λίµνην εἰς ἣν ὁ Εὐφράτης ἀφανίζεται. περαιωθέντες δὲ καὶ ταύτην ἀφικνούµεθα εἰς τι χωρίον ἔρηµον καὶ ὑλῶδες καὶ ἀνήλιον, εἰς ὃ καὶ δὴ ἀποβάντες — ἡγεῖτο !89

δὲ ὁ Μιθροβαρζάνης — βόθρον τε ὠρυξάµεθα καὶ τὰ µῆλα κατεσφάξαµεν καὶ τὸ αἷµα περὶ αὐτὸν ἐσπείσαµεν. ὁ δὲ µάγος ἐν τοσούτῳ δᾷδα καιοµένην ἔχων οὐκέτ᾽ ἠρεµαίᾳ τῇ φωνῇ, παµµέγεθες δέ, ὡς οἷός τε ἦν, ἀνακραγὼν δαίµονάς τε ὁµοῦ πάντας ἐπεβοᾶτο καὶ Ποινὰς καὶ Ἐρινύας καὶ νυχίαν Ἑκάτην καὶ ἐπαινὴν Περσεφόνειαν, παραµιγνὺς ἅµα βαρβαρικά τινα καὶ ἄσηµα ὀνόµατα καὶ πολυσύλλαβα. [10] εὐθὺς οὖν ἅπαντα ἐκεῖνα ἐσαλεύετο καὶ ὑπὸ τῆς ἐπῳδῆς τοὔδαφος ἀνερρήγνυτο καὶ ὑλακὴ τοῦ Κερβέρου πόρρωθεν ἠκούετο καὶ τὸ πρᾶγµα ὑπερκατηφὲς ἦν καὶ σκυθρωπόν. ἔδδεισεν δ᾽ ὑπένερθεν ἄναξ ἐνέρων Ἀϊδωνεύς — κατεφαίνετο γὰρ ἤδη τὰ πλεῖστα, καὶ ἡ λίµνη καὶ ὁ Πυριφλεγέθων καὶ τοῦ Πλούτωνος τὰ βασίλεια. κατελθόντες δ᾽ ὅµως διὰ τοῦ χάσµατος τὸν µὲν Ῥαδάµανθυν εὕροµεν τεθνεῶτα µικροῦ δεῖν ὑπὸ τοῦ δέους: ὁ δὲ Κέρβερος ὑλάκτησε µέν τι καὶ παρεκίνησε, ταχὺ δέ µου κρούσαντος τὴν λύραν παραχρῆµα ἐκηλήθη ὑπὸ τοῦ µέλους. ἐπεὶ δὲ πρὸς τὴν λίµνην ἀφικόµεθα, µικροῦ µὲν οὐδὲ ἐπεραιώθηµεν: ἦν γὰρ πλῆρες ἤδη τὸ πορθµεῖον καὶ οἰµωγῆς ἀνάπλεων, τραυµατίαι δὲ πάντες, ἐπέπλεον, ὁ µὲν τὸ σκέλος, ὁ δὲ τὴν κεφαλήν, ὁ δὲ ἄλλο τι συντετριµµένος, ἐµοὶ δοκεῖν, ἔκ τινος πολέµου παρόντες. ὅµως δ᾽ οὖν ὁ βέλτιστος Χάρων ὡς εἶδε τὴν λεοντῆν, οἰηθείς µε τὸν Ἡρακλέα εἶναι, εἰσεδέξατο καὶ διεπόρθµευσέν τε ἄσµενος καὶ ἀποβᾶσι· [11] διεσήµηνε τὴν ἀτραπόν, ἐπεὶ δὲ ἦµεν ἐν τῷ σκότῳ, προῄει µὲν ὁ Μιθροβαρζάνης, εἱπόµην δὲ ἐγὼ κατόπιν ἐχόµενος αὐτοῦ, ἕως πρὸς λειµῶνα µέγιστον ἀφικνούµεθα τῷ ἀσφοδέλῳ κατάφυτον, ἔνθα δὴ περιεπέτοντο ἡµᾶς τετριγυῖαι τῶν νεκρῶν αἱ σκιαί. κατ᾽ ὀλίγον δὲ προϊόντες παραγιγνόµεθα πρὸς τὸ τοῦ Μίνωος δικαστήριον: ἐτύγχανε δὲ ὁ µὲν ἐπὶ θρόνου τινὸς ὑψηλοῦ καθήµενος, παρειστήκεσαν δὲ αὐτῷ Ποιναὶ καὶ Ἐρινύες καὶ Ἀλάστορες. (…) [12] ὁ δ᾽ οὖν Μίνως ἐπιµελῶς ἐξετάζων ἀπέπεµπεν ἕκαστον εἰς τὸν τῶν ἀσεβῶν χῶρον δίκην ὑφέξοντα κατ᾽ ἀξίαν τῶν τετολµηµένων· (…) [14] ἀποστάντες δὲ ὅµως τοῦ δικαστηρίου πρὸς τὸ κολαστήριον ἀφικνούµεθα. ἔνθα δή, ὦ φιλότης, πολλὰ καὶ ἐλεεινὰ ἦν καὶ ἀκοῦσαι καὶ ἰδεῖν µαστίγων τε γὰρ ὁµοῦ ψόφος ἠκούετο καὶ οἰµωγὴ τῶν ἐπὶ τοῦ πυρὸς ὀπτωµένων καὶ στρέβλαι καὶ κύφωνες καὶ τροχοί, καὶ ἡ Χίµαιρα ἐσπάραττεν καὶ ὁ Κέρβερος ἐδάρδαπτεν. ἐκολάζοντό τε ἅµα πάντες, (…) καὶ µὴν κἀκεῖνα εἶδον τὰ µυθώδη, τὸν Ἰξίονα καὶ τὸν Σίσυφον καὶ τὸν Φρύγα Τάνταλον, χαλεπῶς γε ἔχοντα,:': καὶ τὸν γηγενῆ Τιτυόν, Ἡράκλεις ὅσος: ἔκειτο γοῦν τόπον ἐπέχων ἀγροῦ. [15] διελθόντες δὲ καὶ τούτους εἰς τὸ πεδίον εἰσβάλλοµεν τὸ Ἀχερούσιον, εὑρίσκοµέν τε αὐτόθι τοὺς ἡµιθέους τε καὶ τὰς ἡρωΐνας καὶ τὸν ἄλλον ὅµιλον τῶν νεκρῶν κατὰ ἔθνη καὶ κατὰ φῦλα διαιτωµένους, τοὺς µὲν παλαιούς τινας καὶ εὐρωτιῶντας. (…) [17] ἐπειδὰν γάρ, ὦ ἑταῖρε, ὁ Αἰακὸς ἀποµετρήσῃ ἑκάστῳ τὸν τόπον, — δίδωσι δὲ τὸ µέγιστον οὐ πλέον ποδὸς — ἀνάγκη ἀγαπῶντα κατακεῖσθαι πρὸς τὸ µέτρον συνεσταλµένον.

!90

l) LLUCIÀ DE SAMÒSATA - Sobre el dol. A partir de l’edició LUCIANUS 1925, Opera IV(ed. A. M. HARMON), Cambridge. Luct. 2-10 [2] ὁ µὲν δὴ πολὺς ὅµιλος, οὓς ἰδιώτας οἱ σοφοὶ καλοῦσιν, Ὁµήρῳ τε καὶ Ἡσιόδῳ καὶ τοῖς ἄλλοις µυθοποιοῖς περὶ τούτων πειθόµενοι καὶ νόµον θέµενοι τὴν ποίησιν αὐτῶν, τόπον τινα ὑπὸ τῇ γῇ βαθὺν Ἃιδην ὑπειλήφασιν, µέγαν δὲ καὶ πολύχωρον τοῦτον εἶναι καὶ ζοφερὸν καὶ ἀνήλιον, οὐκ οἶδ᾽ ὅπως αὐτοῖς φωτίζεσθαι δοκοῦντα πρὸς τὸ καὶ καθορᾶν τῶν ἐνόντων ἕκαστον βασιλεύειν δὲ τοῦ χάσµατος ἀδελφὸν τοῦ Διὸς Πλούτωνα κεκληµένον, ὥς µοι τῶν τὰ τοιαῦτα δεινῶν τις ἔλεγε, διὰ τὸ πλουτεῖν τοῖς νεκροῖς τῇ προσηγορίᾳ τετιµηµένον. τοῦτον δὲ τὸν Πλούτωνα τὴν παρ᾽ αὑτῷ πολιτείαν καὶ τὸν κάτω βίον καταστήσασθαι τοιοῦτον κεκληρῶσθαι µὲν γὰρ αὐτὸν ἄρχειν τῶν ἀποθανόντων, καταδεξάµενον δὲ αὐτοὺς καὶ παραλαβόντα κατέχειν δεσµοῖς ἀφύκτοις, οὐδενὶ τὸ παράπαν τῆς ἄνω ὁδοῦ ὑφιέµενον πλὴν ἐξ ἅπαντος τοῦ αἰῶνος πάνυ ὀλίγων ἐπὶ µεγίσταις αἰτίαις. [3] περιρρεῖσθαι δὲ τὴν χώραν αὐτοῦ ποταµοῖς µεγάλοις τε καὶ φοβεροῖς καὶ ἐκ µόνων τῶν ὀνοµάτων Κωκυτοὶ γὰρ καὶ Πυριφλεγέθοντες καὶ τὰ τοιαῦτα κέκληνται. τὸ δὲ µέγιστον, ἡ Ἀχερουσία λίµνη πρόκειται πρώτη δεχοµένη τοὺς ἀπαντῶντας, ἣν οὐκ ἔνι διαπλεῦσαι ἢ παρελθεῖν ἄνευ τοῦ πορθµέως βαθεῖά τε γὰρ περᾶσαι τοῖς ποσὶν καὶ διανήξασθαι πολλή, καὶ ὅλως οὐκ ἂν αὐτὴν διαπταίη οὐδὲ τὰ νεκρὰ τῶν [4] ὀρνέων. πρὸς δὲ αὐτῇ τῇ καθόδῳ καὶ πύλῃ οὔσῃ ἀδαµαντίνῃ ἀδελφιδοῦς τοῦ βασιλέως Αἰακὸς ἕστηκε τὴν φρουρὰν ἐπιτετραµµένος καὶ παρ᾽ αὐτῷ κύων τρικέφαλος µάλα κάρχαρος, τοὺς µὲν ἀφικνουµένους φίλιόν τι καὶ εἰρηνικὸν προσβλέπων, τοὺς δὲ πειρῶντας ἀποδιδράσκειν ὑλακτῶν[5] καὶ τῷ χάσµατι δεδιττόµενος. περαιωθέντας δὲ τὴν λίµνην εἰς τὸ εἴσω λειµὼν ὑποδέχεται µέγας τῷ ἀσφοδέλῳ κατάφυτος καὶ ποτὸν µνήµης πολέµιον Λήθης γοῦν διὰ τοῦτο ὠνόµασται. ταῦτα γὰρ ἀµέλει διηγήσαντο τοῖς πάλαι ἐκεῖθεν ἀφιγµένοι Ἄλκηστίς τε καὶ Πρωτεσίλαος οἱ Θετταλοὶ καὶ Θησεὺς ὁ τοῦ Αἰγέως καὶ ὁ τοῦ Ὁµήρου Ὀδυσσεύς, µάλα σεµνοὶ καὶ ἀξιόπιστοι µάρτυρες, ἐµοὶ δοκεῖν οὐ πιόντες τῆς πηγῆς: οὐ γὰρ ἂν ἐµέµνηντο αὐτῶν. [6] ὁ µὲν οὖν Πλούτων, ὡς ἐκεῖνοι ἔφασαν, καὶ ἡ Φερσεφόνη δυναστεύουσι καὶ τὴν τῶν ὅλων δεσποτείαν ἔχουσιν, ὑπηρετοῦσι δ᾽ αὐτοῖς καὶ τὴν ἀρχὴν συνδιαπράττουσιν ὄχλος πολύς, Ἐρινύες τε καὶ Ποιναὶ καὶ Φόβοι καὶ ὁ Ἑρµῆς, οὗτος µὲν [7] γε οὐκ ἀεὶ συµπαρών. ὕπαρχοι δὲ καὶ σατράπαι καὶ δικασταὶ κάθηνται δύο, Μίνως τε καὶ Ῥαδάµανθυς οἱ Κρῆτες, ὄντες υἱοὶ τοῦ Διός. οὗτοι δὲ τοὺς µὲν ἀγαθοὺς τῶν ἀνδρῶν καὶ δικαίους καὶ κατ᾽ ἀρετὴν βεβιωκότας, ἐπειδὰν συναλισθῶσι πολλοί, καθάπερ εἰς ἀποικίαν τινὰ πέµπουσιν εἰς τὸ Ἠλύσιον πεδίον τῷ ἀρίστῳ βίῳ συνεσοµένους. [8] ἂν δέ τινας τῶν πονηρῶν λάβωσι, ταῖς Ἐρινύσι παραδόντες εἰς τὸν τῶν ἀσεβῶν χῶρον εἰσπέµπουσι κατὰ λόγον τῆς ἀδικίας κολασθησοµένους. ἔνθα δὴ. τί κακῶν οὐ πάσχουσι στρεβλούµενοί τε καὶ καιόµενοι καὶ ὑπὸ !91

γυπῶν ἐσθιόµενοι καὶ τροχῷ συµπεριφερόµενοι καὶ λίθους ἀνακυλίοντες ; ὁ µὲν γὰρ Τάνταλος ἐπ᾽ αὐτῇ τῇ λίµνῃ αὖος ἔστηκεν κινδυνεύων ὑπὸ δίψους ὁ κακοδαίµων [9] ἀποθανεῖν. οἱ δὲ τοῦ µέσου βίου, πολλοὶ ὄντες οὗτοι, ἐν τῷ λειµῶνι πλανῶνται ἄνευ τῶν σωµάτων σκιαὶ γενόµενοι καὶ ὑπὸ τῇ ἁφῇ καθάπερ καπνὸς ἀφανιζόµενοι. (…) [10] ταῦτα οὕτως ἰσχυρῶς περιελήλυθε τοὺς πολλοὺς ὥστε ἐπειδάν τις ἀποθάνῃ τῶν οἰκείων, πρῶτα µὲν φέροντες ὀβολὸν εἰς τὸ στόµα κατέθηκαν αὐτῷ, µισθὸν τῷ πορθµεῖ τῆς ναυτιλίας γενησόµενον, οὐ πρότερον ἐξετάσαντες ὁποῖον τὸ νόµισµα νοµίζεται καὶ διαχωρεῖ παρὰ τοῖς κάτω, καὶ εἰ δύναται παρ᾽ ἐκείνοις Ἀττικὸς ἢ Μακεδονικὸς ἢ Αἰγιναῖος ὀβολός, οὐδ᾽ ὅτι πολὺ κάλλιον ἦν µὴ ἔχειν τὰ πορθµεῖα καταβαλεῖν οὕτω γὰρ ἂν οὐ παραδεξαµένου τοῦ πορθµέως ἀναπόµπιµοι πάλιν εἰς τὸν βίον ἀφικνοῦντο.

!92

m) LÀMINES ÒRFIQUES. A partir de l’edició G. PUGLIESE 2001, Le lamine d’oro orfiche: istruzioni per il viaggio oltremondano degli iniziati greci, Milano. oHippon. (Orphica Hipponiorum)

oThuIII (Orphica Thurium III)


!93

!94