Amor i economia a la Part Forana de Mallorca: entre la fraternitat de béns i les esposalles (1289-1325)

AMOR I ECONOMIA A LA PART FORANA DE MALLORCA: ENTRE LA FRATERNITAT DE BÉNS I LES ESPOSALLES (1289-1325) PLÀCID PÉREZ I PASTOR La bibliografia generada a principis del segle XX, bàsicament de caire jurídic, tendeix a considerar el contracte matrimonial i les escriptures notarials que l’envolten com un costum tradicional, estàtic i ahistòric. Hom entén, pel contrari, que aquesta pràctica contractual ha sofert innovacions i canvis quantitatius i qualitatius al llarg del temps, alguns dels quals es pretenen posar de relleu a la present comunicació pel que fa al període que abraça els regnats de Jaume II i Sanç I de Mallorca. D’altra banda, a un article publicat al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana l’any 1918, el jurista i historiador Jaume Salvà (1918: 100) afirmava que “la comunidad de bienes en el matrimonio existente (...) en los territorios donde rige el código tortosino con el agermanament mitx per mitx, no ha tenido nunca existencia en Mallorca y ha sido objeto de total desconocimiento”. La casuística recopilada mitjançant el buidatge dels protocols notarials de la baixa edat mitjana aconsella matisar aqueixa tesi i permet avaluar en la justa mesura la importància i freqüència de la fraternitat o agermanament de béns, al manco a la part forana de Mallorca. Documentació utilitzada. La comunicació que es presenta és el resultat de l’anàlisi de 68 contractes matrimonials diversos extrets dels protocols dels notaris Bartomeu Estruç i Bartomeu Roca, que exerciren l’ofici a la vila de Sóller i dels quals es conserven a l’Arxiu del Regne de Mallorca uns pocs llibres manuals i testamentaris dels anys 1289-1325.1 La documentació s’ha pogut completar amb altres 160 escriptures directament relacionades amb el tema: debitoris i definicions del dot, reclamacions de l’augment, divisió de béns per aquest motiu, testaments, etc, que permeten analitzar i avaluar amb precisió alguns aspectes més marginals. Els contractes matrimonials: tipus i estructura bàsica. A través dels protocols notarials es poden destriar dos tipus d’instruments matrimonials: A.- El més simple és aquell que la documentació denomina “societat, fraternitat o agermanament de béns”. Les qüestions formals dels contractes d’agermanament coincideixen en molts aspectes amb les característiques definides per L. Donat (2011: en premsa) a partir de l’anàlisi dels instruments de les notaries gironines de Caldes i Calonge del segle XIV. Són les següents: 1.- Nom dels actors. Són l’home i la dona, per aquest ordre i sense excepcions. En el moment de contreure matrimoni poden ser indistintament fadrins/es i/o vidus/es. 2.- Vincle o situació legal de la parella. El pacte situa la parella en el moment de les esposalles, previ al matrimoni: “qui debemus esse conjuges (...) nostrarum tempore nuptiarum nomine sponsalicio”. 3.- Consell de parents i amics. S’informa dels vincles de parentiu existents: “consilio et assensu patris mei et carerorum amicorum meorum”. De tota manera, es tracta d’una fórmula opcional. 1

Es tracta dels volums continguts a les seccions Arxiu Historic: AH-5014, i Notaris: R-3, R-4, R-724 i R7 bis.

1

4.- Acció. Es descriu l’acte que s’està efectuant: “gratuito animo et spontanea voluntate facimus et contrahimus inter nos societatem, fraternitatem et agermanamentum”.2 5.- Objecte. Entren en el pacte tots els béns mobles i immobles del moment i els guanys futurs: “omnibus bonis nostris mobilibus et immobilibus que modo habemus et in antea Domino largiter habuituri, lucraturi sive adquisituri sumus quibuslibet modis”.3 6.- Finalitat del contracte. Consisteix en la constitució d’un patrimoni comú: “quod omnia dicta bona dum vixerimus habeamus, teneamus et possidamus ac expletemus cunctis prout decet virum et uxorem”.4 7.- Durada. Fins a la mort: “omnibus diebus vite nostre”. 8.- Destí en dissoldre’s el matrimoni. Estableix la divisió dels béns en dues parts iguals, sense restriccions, en cessar el vincle matrimonial per defunció: “et in obitu nostro habeat quilibet nostrum medietatem integriter de dictis omnibus bonis ad voluntatem suam inde libere faciendam sine contradiccione alterius et vinculo sive obstaculo persone alicuius”.5 Contràriament al què ocorre a Girona (Donat, 2011: en premsa) en cap circumstància no s’expressa l’obligatorietat de transmetre el patrimoni als fills comuns. Tampoc no s’indica la destinació final del patrimoni en absència de descendents legítims sinó que, presumiblement, es difereix a les donacions entre vius posteriors o a les futures disposicions testamentàries. B.- L’altre tipus d’instrument nupcial és el contracte d’esposalles o d’esponsalici, que ha estudiat de forma extensiva i intensiva Lluís To (1997) en els territoris de la Catalunya nord. Les característiques definitòries d’aquest contracte són més complexes que les de l’agermanament, i han estat sistematitzades per L. Donat, X. Marcó i P. Ortí (2010: 23). Poden resumir-se en les següents: 1.- Nom dels actors. Cal distingir entre els donadors i el receptor: - Generalment els donadors eren els cònjuges, el pare i la mare de la promesa, qui casaven la filla i la dotaven. En cas de viduïtat, el cònjuge supervivent subscrivia el contracte, juntament amb l’hereu o hereus del difunt. Si els dos pares eren morts, altres parents (germans, cosins, oncles, cunyats,...) assumien la responsabilitat de casar la núvia òrfena, preferentment l’hereu o hereus. En la circumstància que la promesa fos pubilla, era ella mateixa qui es col·locava en matrimoni. Idèntica solució s’adoptava quan la núvia era vídua, puix que els béns que aportava en dot eren tot el seu patrimoni. - En tots els casos, el receptor del dot era el nuvi. 2.- Vincle o situació legal de la parella. Com en el cas dels agermanaments, el contracte se subscriu en els instants previs al matrimoni. Des d’aleshores i fins a la seva formalització “in faciem ecclesie”, la núvia passa a ser “sponsa”. 3.- Consell de parents i amics. Aquest tipus de consentiment es requereix des del moment que la promesa era òrfena de pare i mare; i, sovint, en el cas que era vídua i es maridava per segona vegada. 4.- Acció. Els actors descriuen l’acte que efectuaven: - Els donadors: “col·locamus in matrimonium et legalem uxorem tecum filiam nostram”. - El receptor: “et ego accipio te in uxorem et me dono tibi in virum”. 5.- Objecte. L’objectiu final del contracte és la constitució del dot de la núvia per part dels pares, que és correspost amb un augment per part del nuvi, anomenat escreix (Salvá, 1918: 102). És a dir: 2

ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 93r 4 calendes febrer 1317. Vegeu l’apèndix nº 1. ARM. Notaris. R-3, f. 31r, 6 nones maig 1320. 4 ARM. Notaris. R-724, f. 229r, 12 calendes gener 1323. 5 ARM. Notaris. R-3, f. 89r, Calendes desembre 1320. 3

2

- Els donadors constitueixen a la noia el dot i l’aixovar6 i el donen al futur marit: “damus eidem tecum pro dote sua et exovario”, que consisteix en una quantitat fixa de diner. L’import pot ser en metàl·lic, o bé una estimació del valor de determinats béns immobles i/o mobles i/o rendes en forma de censals. - El receptor confessa haver rebut el dot: “confiteor tibi a me te, seu pro te a dictis parentibus tuis, habuisse et recepisse dictam dotem” i, com a recompensa per la seva virginitat, li fa augment en qualitat de donació per noces: “et ego dono et addo tibi pro tua virginitate nomine donationis et augmenti propter nuptias” d’una quantitat proporcional al dot. En el cas que la núvia contragués segones núpcies, lògicament no rebia l’escreix puix que ja no era verge. En quasi tots els exemples, el nuvi li dóna i afegeix una part de les robes i les vestimentes de la cambra nupcial: “preterea, gratis et bono amore, dono tibi terciam partem camere mee quam habeo et habebo durante matrimonio mei et tui”.7 En certes oportunitats, el nuvi encara li adjudica una part de les millores que obtingui durant el matrimoni: “emptiorum et stabilimentorum omnium melioramentorum quam de cetero fecero”.8 6.- Definició de drets per raó de llegítima. Els donadors solen fer constar que cedeixen la dot i l’aixovar en pagament de l’heretat i legítima que té la núvia sobre els béns dels seus pares: “pro omni parte hereditate et legitima sibi pertinenti in bonis paternis et maternis”, i també per qualsevol altre llegat testamentari que hagi rebut: “et pro omni alio legato dicte filie mee facto”.9 i especifiquen quina part de l’import pertany als béns paterns, als materns i als llegats particulars. 7.- Restriccions del dot. En certs casos, els donadors imposen limitacions al gaudi del dot per part de la núvia. Aquest constrenyiment sol consistir en l’assignació d’una part del dot als fills que naixin del matrimoni: “habeat de dicta dote medietatem ad voluntates suas faciendas et alia medietas revertatur infanti vel infantibus qui ex te in se nati fuerint et procreati”. En el cas que no hi hagi fills supervivents, un percentatge del dot podia revertir als propis donadors: “et si forte in obitu suo infans vel infantes vivi superstites non fuerint medietas dicte dotis nobis et heredibus nostris revertatur”.10 8.- Restriccions de l’escreix. El nuvi, unilateralment, podia reservar-se una part de l’augment que atorgava a la futura esposa: “de augmento vero quod superius tibi feci habeas in obitu tuo ad voluntates tuas faciendas terciam partem et residue due partes dicti augmenti mi vel heredibus meis revertatur”.11 Igualment que pel dot, també podia destinar tota o una part de l’escreix als fills comuns, en cas d’haver-n’hi: “augmentum vero quod superius tibi feci in obitu tuo mihi et heredibus meis revertatur”.12 9.- Finalitat del contracte. La intenció del contracte és, doncs, la constitució d’un patrimoni exclusiu de la núvia, que s’obté per la suma del dot, l’aixovar, l’augment per noces, la part de robes de la cambra nupcial i les millores, si n’hi ha. Se n’han de descomptar, en el seu cas, les quantitats que els donadors i el receptor s’hagin reservat per a ells o pels fills nascuts de la parella. 10.- Durada. La núvia/esposa disposarà d’aquests béns durant tota la seva vida “cum marito et sine marito, cum infante et sine infante”. Mentre duri el matrimoni, el 6

Els conceptes de dot i aixovar sembla que es confonen i es substitueixen l’un a l’altre al llarg del temps (Ferrer, 2000: 48; To, 1997: 252). Aquí sembla que el dot és la part que la núvia aporta al matrimoni per donació dels pares; i l’aixovar és la part que ella aporta de béns propis, ja sigui per donacions, llegats, etc i que sovint consistia en roba de cambra. 7 ARM. Notaris. R-3, f. 20v, 4 nones abril 1320. Vegeu l’apèndix nº 2. 8 ARM. Notaris. R-3, f. 77r, 14 calendes novembre 1320. 9 ARM. Notaris. R-3, f. 100r, 3 idus gener 1320. 10 ARM. Notaris. R-3, f. 49v, calendes agost 1320. 11 ARM. Notaris. R-3, f. 15r, 11 calendes abril 1319. 12 ARM. Notaris. R-3, f. 63r, 2 nones setembre 1320.

3

patrimoni de l’esposa romandrà integrat en el patrimoni comú i estarà protegit i garantit pels béns particulars del marit: “et pro predictis dote et donatione propter nuptias habendis et restituendis in casu et eventu restituende dotis obligo omnia bona mea mobilia et immobilia presentia et futura quecumque sunt et ubique”.13 No obstant això, el patrimoni conjugal serà administrat exclusivament pel marit i/o per la família d’aquest, per bé que l’esposa té la precaució de salvar i protegir els seus drets sobre els béns comuns cada vegada que es produeixi una modificació d’aquest patrimoni. 11.- Destí en dissoldre’s el matrimoni. La núvia/esposa, per tant, només disposarà dels seus béns en el moment de fer testament o expressar les darreres voluntats: “et in obitu tuo habeas dictam dotem et augmentum seu donationem propter nuptias quam superius tibi facio ad voluntates tuas libere faciendas”.14 Anàlisi quantitativa dels contractes matrimonials. El buidatge dels protocols notarials abans assenyalats ha permès identificar un total de 68 instruments nupcials en el període comprès entre 1290 i 1325, d’acord amb la sèrie que es mostra a la taula 1. Taula 1.- Contractes matrimonials: Tipus Any 1290 1299 1300 1317 1318 1320 1321 1322 1323 1324 1325 Totals

Agermanaments Esponsalicis 4 2 1 1 1 4 2 1 6 2 11 3 8 1 6 12 1 2 11 16,2%

57 83,8%

Total 6 2 5 2 7 13 3 8 7 12 3 68 100,0%

Malgrat l’absència de dades dels anys 1291-1298 i 1301-1316, la taula revela la preponderància manifesta dels contractes d’esponsalici (84%) sobre els d’agermanament (16%). Una evidència, aquesta, que es modifica espectacularment si les dades es consideren en dos períodes distints, tal com es pot veure en la taula 2. Taula 2.- Contractes matrimonials: Freqüència Anys 1290-1300 1317-1325

Agermanaments 6 46,2% 5 9,1%

Esponsalicis 7 53,8% 50 90,9%

13

ARM. Notaris. R-3, f. 22v, 18 calendes maig 1320. És el que Donat, Marcó i Ortí anomenen hipoteca dotal (2010: 32). 14 ARM. Notaris. R-3, f. 61v, 2 calendes setembre 1320.

4

Les dades d’aquesta taula permeten afirmar que, fins al començament del segle XIV, el nombre de contractes d’agermanament era molt semblant al d’esponsalici; però que, a partir d’aleshores, es produeix un notable desequilibri de manera que els agermanaments cauen en freqüència fins al 9%, mentre que els esponsalicis s’apugen al 91%. Alguna causa poderosa degué actuar sobre la societat del moment perquè es modificàs de manera tan evident la preferència dels actors pels esponsalicis a l’hora de maridar-se i, consegüentment, el canvi de tendència en la freqüència d’uns i altres contractes nupcials. Hom creu que l’origen del canvi és la promulgació pel rei Sanç, el 8 de juliol del 1316, d’una ordinació o capítol que limita el valor de l’escreix i el redueix de la meitat a només la quarta part del dot. El capítol en qüestió, que forma part d’una sèrie d’ordinacions relatives a temes diversos, fetes a requeriment dels Jurats de Mallorca, diu així: “Screix Primo ordona que nangu gos fer ne dar per screx a sa muller mes que no sara la quarta part del axovar que pendra; axi que si lo axovar es de CCCC lliures lo screx sia de C lliures. E daquiavant segons mes e menys. E qui contrafara pagara de pena XXV lliures e que lo dit screx de dret no valla sino quand a la quarta part. Item ordona que tot hom puscha tenir de sos dies apres obit de sa muller lo screx que fet haura a sa muller no contrestant que del matrimoni dells romanguen infants als quals pertangua lo dit screx per covinensas nupcials”.15 Anàlisi qualitativa dels contractes matrimonials. A continuació escau analitzar les singularitats d’uns i altres contractes matrimonials de tot el període, per tal de copsar-ne la coherència i detectar-ne els possibles canvis i innovacions que s’hi reflecteixin. La regularitat dels contractes d’agermanament. Els instruments d’agermanament constitueixen un conjunt contractual molt uniforme en el que difícilment s’hi destrien diferències remarcables. Només en una circumstància, el contracte d’agermanament va precedit de la donació irrevocable entre vius dels pares a la núvia de béns immobles i en espècie. Cal entendre que es tracta d’una situació especial, puix que la núvia és fruit del matrimoni de la mare amb un home distint al padrastre actual. El document traduït resumidament expressa: Tomàs Alber i muller Maria Roca, fem donació a Mascarosa, alumpna del dit Tomàs i filla de dita Maria, d’unes cases amb corral situades dins la vila de Sóller, en porció de Gastó de Bearn, tingudes a cens que tu pagaràs; amb la condició que si no teniu fills, la meitat de dites cases revertiran a nosaltres o a aquells qui voldrem. També te donam l’esplet de quatre anys de la nostra vinya, on hi ha olivar, figueres i altres arbres, inclosa la vaixella per collir els esplets, amb la condició que la conrearàs i pagaràs els censos. En contrapartida, la núvia renuncia a la llegítima que li pugui pertànyer sobre els béns de sa mare i de son padrastre, i els fa definició.16 Tan sols en una ocasió s’ha detectat una clàusula que permet a la núvia reservar-se una parts dels béns, amb la intenció de dotar una filla nascuda d’un matrimoni anterior. La disposició, transcrita i abreujada, diu així: Em retinc 15 lliures de reials de València per 15

ARM. Còdex. Llibre d’en Pere de Sant Pere, f. 182v, 8 juliol 1316. El capítols foren reproduïts per J. Salvá (1918: 117). 16 ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 9r, 8 idus maig 1290.

5

Francisca, filla meva i de mon primer marit, pel dia que es casi, per la seva part d’heretat i legítima; però si rebutja aqueixa quantitat o negligeix fer definició de la legítima o dels béns materns, revoc la retenció i rebrà la legítima en morir jo.17 En un sol cas, també, segueix al contracte d’agermanament el reconeixement del deute a la núvia per part de son pare, en concepte d’esponsalici: Jo, Arnau de Santa Pau, en nom de ma filla Margarita, reconec deure 15 lliures a Guillem de Costa, futur gendre meu, a pagar fins a 30 sous en el moment de casar-se; i, la resta, la meitat per Nadal i l’altra meitat al Nadal següent.18 Malgrat la nul·la informació quantitativa que donen els contractes d’agermanament, de les clàusules particulars, retencions i reconeixements de deute es pot inferir que la part que aportava la núvia al matrimoni oscil·lava entre les 15 lliures de Margarita de Santa Pau i d’un mínim de 60 lliures que podia representar aleshores l’avaluació de la casa i els quatre esplets de la vinya de Mascarosa Roca més amunt esmentats. La versatilitat dels contractes d’esponsalici. Els instruments d’esposalles, en canvi, són més flexibles des del moment que permeten variacions en qualsevol dels seus components: dot, escreix, roba de cambra i millores. Ben sovint, els contractes d’esponsalici van precedits de la donació entre vius al nuvi per part dels pares de tots o de la meitat dels béns mobles i immobles, sota certes clàusules i condicions: - Vegem-ne un exemple, traduït i resumit: Jo, Bernat de Cantallops faig donació entre vius a mon fill Bernat de Cantallops de tots els meus béns mobles, immobles i drets, en temps de noces amb Francisca, filla de Pere Caparó, qm, que Déu volent convertiràs en ta esposa, de manera que els tindrem, posseirem i explotarem conjuntament i d’ells en viurem jo i tu, la teva futura esposa i tota la família nostra i vostra en el meu hospici i menjarem a la mateixa taula. Després del meu òbit tot revertirà a tu. Si sorgeix discòrdia entre tu i jo de manera que no puguem viure junts, és pacte que jo et pugui treure de l’hospici i no t’hagi de donar res durant la meva vida per la teva provisió ni per altra raó; però sí que hagi de proveir la teva futura muller i la teva família en menjar i vestir en el meu hospici i taula, segons les possibilitats dels béns. Me retinc 50 lliures per fer les meves voluntats en morir. També me retinc 100 lliures per cada fill mascle meu, que li pagaràs tu en tenir 25 anys. Més 150 lliures per cada filla, en tenir 16 anys.19 - I encara aquest altre: Jo, Ramon de Masblanc faig donació perpètua entre vius a Ramon, fill meu, en temps de noces amb Caterina, filla de Pere Masdellà, d'aquell hospici i hort contigu clos de paret en el qual habit a l'alqueria de Fornalutx, tingut sota jurisdicció del Bisbe de Mallorca i a cens pel monestir de Jonqueres. També te don la meitat indivisa dels meus béns immobles, salvo que si compr l'hospici de Bernat de Masblanc, germà meu, en podré fer les meves voluntats. També te don 10 ovelles i el dret sobre les ovelles i cabres i un bou aregat i un capuç de mitjà valor que tinc en societat. Hauràs de pagar la meitat dels deutes i censos que fan els dits béns. Si sorgeix discòrdia entre nosaltres, de manera que no pugui viure amb tu, és pacte que jo et pugui treure de l’hospici i no t’hagi de donar res mentre visqui sinó proveir la teva muller i la teva família. 17

ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 65v, 5 calendes juliol 1290. ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 93r, 4 calendes febrer 1317. 19 ARM. Notaris. R-724, f. 261r, 3 calendes maig 1324. 18

6

I has de pagar, després de la meva mort, 200 lliures a repartir a parts iguals entre els meus fills. Jo, mentre visqui, em retinc el dot promès a la teva futura muller. Em retinc que Magdalena, ma muller, després del meu òbit, sigui usufructuària de tots els béns immobles que te don, sempre que visqui casta i sens marit, i viureu dels fruits d’aquests béns ella i tu i tota la teva família.20 Només s’ha detectat un cas, però, de donació prèvia de tots els béns familiars a la núvia. És el cas d’una vídua amb tres filles menors d’edat, la major de les quals pren marit. Aleshores, la mare fa donació de tots els béns a la filla, mentre que les altres germanes renuncien en favor de la pubilla els drets hereditaris que les puguin correspondre, excepte el dot i llegats ja rebuts. El document diu així: Jo, Sibil·la, vídua de Berenguer Corró, qm, don perpètuament entre vius a Dolça, filla meva, en ocasió de les noces amb Jaume de Masblanc, futur marit teu, tots els meus béns mobles i immobles i drets. M’has de donar vitalíciament menjar, beure, calçar i vestir, i m’has d’alimentar juntament amb el teu marit en la vostra taula. Si sorgeix discòrdia entre nosaltres de manera que no pugui estar amb vosaltres, em donaràs per provisió durant tota la meva vida cada any 100 sous i sis quarteres de forment bo, pulcre i rebedor; i, de dos en dos anys, 40 sous per vestir i calçar. Em retinc 20 lliures en morir per fer les meves voluntats. En retinc per Francisca, de 18 anys, i Benvinguda, de 15 anys, filles meves, 30 lliures per a cada una en temps de noces, per la seva part d’heretat i legítima sobre els meus béns.21 Un exemple particularíssim el protagonitza Guillem Mosqueroles quan es casa amb Elisenda Bou, vídua ja de Bernat Jofre, qui aporta en concepte de dot tan sols deu lliures. El nuvi li garanteix el retorn del dot quan sigui precís, però no li fa escreix ni tampoc donació de les robes de la cambra. El motiu d’aquesta poquedat és que el nuvi, abans de casar-se, ha d’esmerçar els pocs diners que tenia en comprar i obtenir la llibertat de mans del seu propi pare. L’ajuden a l’empresa els seus germans i cosins de llinatge Mosqueroles, que es comprometen davant notari a satisfer una part del cost. Finalment, el pare el fa lliure: “gratis et ex certa sciencia eicio te G. de Mosquerolis, filium meum, ab omni potestate mea et servitutis mee et absolvo te ita quod possis ire et redire ubique tamquam persona libera, quitia et alforra, et sic servare habere ratum et firmum promitto”.22 El contracte nupcial no és prou explícit i, per tant, no és possible confirmar si el tal Guillem Mosqueroles és un esclau bord nascut de la unió de son pare Berenguer amb una esclava –i en tal cas li fa un contracte d’alforria- o bé si el nuvi és menor d’edat i es casa amb la vídua contra la voluntat del seu pare –i aleshores el contracte és d’emancipació. Pel que fa al dot, en tots els casos analitzats inclou explícitament l’aixovar23 i generalment consisteix en una quantitat en moneda. En d’altres exemples, el dot està constituït per certs béns mobles, immobles i drets censals o en una combinació de tot plegat. De qualsevol manera, però, el dot sempre queda reduït i escripturat a una valoració en lliures. La constitució del dot no monetitzada correspon a circumstàncies particulars: - D’una banda, la manca de liquiditat de les famílies en el moment de casar-se la núvia. Valgui com a exemple el dot i aixovar que Jaume Cili, fill i hereu 20

ARM. Notaris. R-724, f. 317v, idus abril 1325. ARM. Notaris. R-3, f. 111r, 12 calendes març 1320. 22 ARM. Notaris. R-3, f. 29v, 4 calendes maig 1320. 23 Dot i aixovar sempre van agrupats. Només en una ocasió s’han comptabilitzat 8 peces de roba “pannorum” que la núvia aporta com a aixovar diferenciat a la cambra nupcial. ARM. Notaris. R-724, f. 74r, 5 calendes juliol 1322. 21

7

-

universal de Cili Jaume qm, dóna a sa ma germana Auda en casar-se amb Bernat Blanquer. Com que no li pot pagar en moneda les 65 lliures que el pare llegà a sa germana, li assigna durant els vuit anys posteriors al matrimoni unes cases situades en el carrer de Malcuinat de Sóller, un olivar en el lloc de l’Abat, a l’alqueria de Fornalutx, una vinya en porció comtal i un hort situat en terres de la cavalleria de Bernat de Torrella, més 7 lliures i 13 sous de censos anuals sobre diverses vinyes, olivars, cases, horts i patis de la parròquia de Sóller. Durant els vuit anys, Auda haurà de pagar els censos que fan els immobles cedits i llaurar la vinya i l’olivar a coneguda de bons conradors.24 D’altra banda, les pubilles o hereves d'una casa on no hi ha fills mascles aporten en dot tot el patrimoni familiar. El següent document extractat exemplifica la qüestió: Jo, Francisca, filla i hereva universal de Guillem Oliver qm, i de Guillemona qm, me col·loc en matrimoni amb Ramon Gisberti i te don i me constituesc en dot els següents béns estimats en 45 lliures: un tros d'olivar que tinc a la vall de Sóller en porció del Comte d’Empúries, 17 sous censals que me fa cada any Berenguer Climentis per unes cases que té per mi a la vila de Sóller, un hort que tinc en dita porció devora el molí de Bernat de Mosqueroles, i unes cases que tinc a la vila de Sóller sota jurisdicció de Bernat de Torrella. Més 15 lliures 10 sous en metàl·lic.25 Taula 3.- Import dels dots Lliures 5 10 12 15 20 22 25 30 35 40 45 50 55 60 60,5 63 65 78 80 100 120 130 200 274 450

24 25

Número de dots 1 1 1 1 4 1 1 5 1 6 4 6 1 6 1 1 2 1 3 1 1 2 4 1 1

ARM. Notaris. R-724, f. 74r, 5 calendes juliol 1322. ARM. Notaris. R-724, f. 246r, 12 calendes març 1323.

8

-

Finalment, i més correntment, són les vídues qui aporten en dot propietats immobles i censals en prendre marit per segona vegada, que solen procedir del patrimoni del primer marit difunt. Vegeu-ne un testimoni resumit: Jo, Brunissenda, vídua de Bernat Burgès qm, primer marit meu, me col·loc en matrimoni amb Bernat Porrell i te don i aport en dot meva unes cases estimades valer 30 lliures que són a l'alqueria de Biniaraix, tingudes sota jurisdicció del Rei en la porció que fou d'Arnau de Torrella, més tota la vaixella, roba, estris i mobles que conté.26 Durant tot el període estudiat l’import del dot abraça un ventall quantitatiu molt ample. Oscil·la entre les 5 i les 450 lliures, d’acord amb les freqüències que s’assenyalen a la taula 3. Segons aquesta taula, cal situar la mitjana ponderada del dot al voltant de les 70-71 lliures, sempre tenint en compte que només el 24,5% arriben a la mitjana mentre que la resta es queda per davall. En canvi, els valors més corrent se situen entre les 40 i les 65 lliures, que és l’import del dot elegit pel 47,3% dels donadors. Quant a les restriccions que els donadors del dot imposen a la núvia cal dir que, durant el període estudiat, són inexistents en el 86% dels contractes; és a dir, que en la gran majoria dels casos la núvia disposa del dot íntegre per fer les seves voluntats. A la resta de les ocasions, com es pot veure a la taula 4, la percepció del dot es condiciona a la procreació de fills. Si té descendència, s’estipula que vagi íntegrament a la mare o bé es reparteixi amb els fills al cinquanta per cent. Si no en té, el 25%, el 33% o fins i tot el 50% del dot reverteix als donadors. Taula 4.- Assignació del dot

Nº contractes Percentatge

Tot a la núvia 49

Vinclat a la procreació 8

86,0%

14,0%

Total 57 100,0%

L’exemple més negatiu per als interessos de la núvia és l’escriptura dotal que encapçala Guillem Molela a l’hora de col·locar en matrimoni sa filla Maria amb Berenguer de Lemena. El pare constitueix a Maria un dot de 20 lliures, però estipula que només podrà disposar-ne de la meitat per fer testament puix que l’altra meitat ha de ser transferida necessàriament als fills nascuts de la parella. En el cas que no tingui infants, Guillem Molela disposa que la meitat assignada als néts reverteixi a ell o als seus hereus.27 La casuística dels contractes d’esponsalici estudiats evidencia, sense excepcions, que l’escreix o augment per noces que el nuvi feia a la núvia per la seva virginitat, en el període 1290-1300 equival a la meitat del dot; mentre que pel període 1317-1325 es redueix a la quarta part. Les dades es correlacionen, doncs, amb la publicació de l’ordenança de reducció feta pel rei Sanç l’any 1316. La percepció de l’escreix per part de la núvia està sotmesa a més excepcions que no el dot. Tant és així, que no ha estat possible d’establir una norma de conducta unificada per a tots els contractes: tal com apareix a la taula 5, dels 57 casos genèrics analitzats, en només dotze el nuvi atorga tot l’escreix a la núvia; en altres deu se’n reserva la meitat, en cinc se’n reserva les dues terceres parts i, fins i tot en desset ocasions disposa 26 27

ARM. Notaris. R-724, f. 57r, 7 calendes abril 1322. ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 14v, 15 calendes juliol 1290.

9

que tot l’escreix revertirà íntegrament a ell. Altres sis casos corresponen a matrimonis contrets per segona vegada en els que la núvia ja és vídua i, per tant, ha perdut la virginitat; en conseqüència, no li pertoca cobrar res per aquest concepte. Taula 5.- Assignació de l'escreix o augment del dot

Nº contractes Percentatge

Tot al nuvi 17

Tot a la núvia 12

29,8%

21,1%

50% núvia 33% núvia 50% nuvi 66% nuvi 10 5 17,5%

8,8%

Vinclat a la procreació 7 12,3%

Res

Total

6

57

10,5%

100,0%

Tal com ocorre amb els dots, en alguns contractes el nuvi condiciona el lliurament de l’escreix a la procreació de fills, sempre en detriment dels interessos de la mare. Dels set exemples analitzats en els que s’imposa aquest condicionant, en cinc d’ells el nuvi disposa que tot l’escreix anirà a parar als fills. En un altre, Berenguer Alou assigna a la seva promesa Miquela Ventaiol cinc lliures en concepte d’augment, de les quals en podrà disposar només la meitat per fer testament i, l’altra meitat, l’assigna als fills legítims de la parella; però, en el cas que no tinguin fills, la part d’aquests revertirà al nuvi o als seus hereus: “de augmento seu donatione propter nuptias quod seu quam superius tibi feci habeas medietas in obitu tuo ad voluntates tuas faciendas et alia medietas dicti augmenti revertatur in obitu tuo infanti vel infantibus ex me et te natis et procreatis; et si infans vel infantes in obitu tuo tibi superstites non fuerint, dicta medietas dicti augmenti mi vel heredibus meis revertatur”.28 La manca de fills procreats pot ser encara més perjudicial per als interessos econòmics de la mare, tal com es dedueix del següent exemple extractat: Jo, Berenguer Coloma, faig a la meva promesa Margarita Martí un escreix de 32,5 lliures, amb la condició que revertirà íntegrament a mi i als meus hereus quan tu moris si no hem procreat infants; però si tenim infants, tu tindràs la meitat de l’augment.29 Pràcticament en tots els documents d’esposalles el nuvi fa constar que dóna a la núvia una part de les robes que s’acumulin a la cambra nupcial des del moment del matrimoni fins a l’hora de l’òbit: “quam ab hac die in antea faciam te vivente tamen”.30 Alguns contractes especifiquen la reserva “exceptis vestibus”31 i, en conseqüència, cal entendre que la donació queda restringida a la roba de llit. A més d’això, per al període estudiat els esponsalicis expliciten que únicament s’hi conté la roba de llana i de lli i no d’altres teixits. Una vegada mort el marit, era freqüent que la vídua reclamàs la seva part de roba de la cambra, en especial si tenia la intenció de contreure noves núpcies. I, una vegada recuperada la roba, signava el consegüent document de definició. En els actes notarials de recobrament d’aquests béns que s’han pogut examinar es relacionen matalassos, màrfegues, travessers, vànoves, flassades, llençols, coixins amb cobertes o sense, tovalles, tovalloles, tovallons i vels; però, en cap cas, roba de vestir.32 Per contra, era habitual que el marit fes deixa de les joies i la vestimenta a sa muller en dictar les

28

ARM. Notaris. R-3, f. 49v, calendes agost 1320. ARM. Notaris. R-724, f. 240v, 8 idus febrer 1323. 30 ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 95r, 8 idus febrer 1317. 31 ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 50v, 18 calendes maig 1300; i f. 55v, 6 calendes maig 1300. 32 ARM. Notaris. R-15, f. 25v, f. 64r i f. 129v; i L-1, f. 67v. 29

10

darreres voluntats;33 mentre que, aquesta, solia llegar les peces més valuoses a les filles o a les parentes més estimades.34 Taula 6.- Assignació de la roba de la cambra a la núvia

Nº contractes Percentatge

Meitat

Tercera part

Quarta part

Res

49

4

2

2

Total 57

86,0%

7,0%

3,5%

3,5%

100,0%

Tal com es desprèn de la taula 6, majoritàriament el nuvi adjudica a la núvia la meitat de la roba. Només en quatre ocasions li assigna només la tercera part i, en altres dues, únicament la quarta part. Un dels dos contractes en els quals no li adjudica cap tipus de roba pertany al matrimoni d’Elisenda Bou, vídua de Bernat Jofre, qui es casa en segones núpcies amb Guillem Mosqueroles aportant com a dot tan sols deu lliures i no rep d’ell, tampoc, cap mena d’escreix.35 L’altre pertany al casament de Berenguer Coloma i Margarita Martí, òrfena de pare i mare i menor d’edat que té els béns sotmesos a la cura del seu cunyat. Ella aporta en dot la considerable quantitat de 130 lliures i el promès li fa l’augment legal pertinent; advertint, però, que l’escreix revertirà enterament a ell si no tenen infants. Per contra, l’instrument dotal no esmenta per res les robes de la cambra. Òbviament podria tractar-se d’un error per omissió del notari, però les circumstàncies semblen més favorables a l’existència d’una negociació pactada entre el procurador i el nuvi.36 No és gens corrent que el nuvi faci donació a la núvia d’una part de les millores o beneficis econòmics que obtingui durant el matrimoni. De fet, només s’ha localitzat aquesta clàusula en quatre escriptures dotals. A una d’elles, Pere Abril assigna a la futura esposa Bartomeva Cantallops la meitat dels guanys futurs: “et etiam dono tibi medietatem emptiorum et stabilimentorum omnium melioramentorum quam de cetero fecero”.37 A una l’altra, Bernat Porrell donava a la seva promesa Miquela Ventaiol la tercera part de les millores: “preterea dono tibi et concedo tertiam partem comunium melioramentorum quod Deus mihi de cetero deditur”, però el matrimoni no es va fer efectiu.38 A les altres dues, Bernat Jaspert i Nicolau Angelats acullen les “dilectes esposes nostres” Rumia Bascanó i Mascarosa Arnau, respectivament, en la quarta part de les millores “o sigui, de les compres i adquisicions de béns seients i movents” que facin des d’aquell moment fins a la mort de l’esposa.39 Tal com assenyala M. T. Ferrer (2000: 49), en el cas que el dot es pacti en diner, l’instrument nupcial sol anar acompanyat d’un altre document en el qual s’estableix un finançament a terminis perquè el dot es pugui fer efectiu de manera fraccionada en el temps. Consisteix en un acte de debitori en el qual els donadors reconeixen deure al nuvi “confitemur nos debere” o tenir en comanda “confitemur nos in comanda tenere” 33

ARM. Notaris. R-7 bis, f. 19v, 8 calendes maig 1291; i f. 26v, 13 calendes maig 1292. Blanca, muller de Ramon Quintana, deixa totes les joies a sa mare Saurina (ARM. Notaris. R-7 bis, f. 23r, 9 calendes novembre 1291); mentre que Moresca, muller de Jaume Jaspert, deixa a sa filla Brunissenda els seus vestits i un parell de llençols, i a sa filla Alemanda un altre parell de llençols (ARM. Notaris. R-7 bis, f. 24r, 5 idus novembre 1291). 35 ARM. Notaris. R-3, f. 29v, 4 calendes maig 1320. 36 ARM. Notaris. R-724, f. 240v, 8 idus febrer 1323. 37 ARM. Notaris. R-3, f. 77r, 14 calendes novembre 1320. 38 ARM. Notaris. R-3, f. 22v, 18 calendes maig 1320. 39 ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 13r, 5 idus juny 1290; i f. 25v, 7 idus desembre 1299. 34

11

el dot i es comprometen a pagar-lo en els terminis que s’indiquen. Els donadors solen ser els mateixos que formalitzen el nupcial, però hi poden aparèixer altres familiars o fiadors que es fan càrrec del deute (Ferrer, 2000: 50). El primer termini es deixa a voluntat del nuvi “ad voluntatem tuam quandocumque volueris”, i sol coincidir amb el dia que se celebra el matrimoni “videlicet cum dictam sponsam tuam in faciem ecclesie duxeris in uxorem”;40 mentre que els següents pagaments es fan d’any en any coincidint majoritàriament amb la festa de Nadal i, en menor mesura, amb les de Pasqua, Sant Joan o Sant Miquel. El pagament estava garantit pels béns mobles i immobles dels donadors: “obligando omnia bona nostra mobilia et immoblilia” i s’havia d’efectuar en els terminis establerts “sine dilatione”. Malgrat aquesta condició intimidatòria, era prou corrent que el deute ajornat no es pagàs fidelment la data assenyalada, ni tampoc que es satisfés en el mateix número de pagues indicades perquè, com diu M. T. Ferrer (2000: 50) “pagar el dot de les filles era un esforç financer important per a cada família”. Cada cop que es feia un pagament es consignava una àpoca o instrument notarial on es certificava la quantitat abonada. I, a l’hora de la liquidació final, es feia una escriptura de definició en el qual les parts implicades donaven per completament saldat el deute. Concubinatges i unions il·legítimes. Dels documents analitzats no es pot deduir l’existència de concubinatges, entesos com a unió il·legítima i habitual d'home i dona com a marit i muller. Han comparegut, això sí, dos exemples de reconeixement de fills il·legítims, sense que es pugui destriar amb prou nitidesa si el fill és fruit d’una unió duradora o d’una relació esporàdica o temporal: - En el primer, la dona Joana Castellana reconeix a Guillem Ponç que ell i només ell ha engendrat en ella son fill Ramon i, per tant, li atorga l’infant per fill i promet que mai no el concedirà a altre home, sota pena de ser acusada davant la cort de perjura i temerària i de ser perseguida per la llei.41 - A l’altre, Ambeudis, vídua de Pere Segarrès, jura davant els sants Evangelis a Arnau Ponç de Castelló, del comtat d’Urgell, que ha engendrat en ella son fill Arnau i promet que no li reconeixerà altre pare sinó ell, sota pena de ser tractada de falsa i contradictòria i de que pugui ser castigada. A més, jura que tindrà i proveirà tant com pugui el fill comú durant els dos anys següents. En justa correspondència, Arnau Ponç es compromet a proveir-la de tot quan necessiti, d’acord amb les seves possibilitats econòmiques.42 Conclusions. Degut al reduït abast de la recerca, tant temporal com espacial, cal adoptar moltes precaucions abans de considerar definitives les presents conclusions: caldria ampliarles, si és documentalment possible, a altres indrets de l’illa i a altres períodes històrics, molt especialment al segle XIII. 40

ARM. Notaris. R-3, f. 20v, 4 nones abril 1320. “Quod tu genuisti in me Raimundum, filium meum, et dictus Raimundus est filius tuus et a te est genitus et ipsum per filio tuo dono pariter et concedo, et promito tibi et tuis quod nunquam ipsum alicuy alii dabo vel concedam alique ratione, quod, si fecero, temeritate mea dicar et reputer a te vel tuis in curia vel extra et ubique predicta et per jura et extunc non induere in signum predictionis pannum coloris et per hiis omnibus obligo omnia bona mea ubique habita et habenda”. ARM. Notaris. R-4, f. 20r, 6 calendes maig 1317. 42 ARM. Notaris. R-724, f. 169v, 14 calendes maig 1323. Vegeu l’apèndix nº 3. 41

12

1.- Únicament es detecten dues modalitats de contractes nupcials al llarg del cicle estudiat: a) l’agermanament de béns, en el que marit i muller comparteixen mig per mig tots els béns que tenen i que esperen tenir; i b) el contracte d’esponsalici, en el que els pares de la núvia aporten una quantitat en concepte de dot i aixovar i, en correspondència, el nuvi li augmenta el muntant del dot amb una donació “propter nupcias” proporcional, anomenada escreix, més una part de les robes de la cambra i, en uns pocs casos, una fracció dels beneficis que s’obtinguin durant el matrimoni. Les vídues que es casen per segona vegada no tenen dret a l’escreix. 2.- No s’ha observat ni un sol cas de donació de béns del marit a la muller semblants als que ha documentat M. C. Coll (2008: 95) per a l’any 1240. En canvi, entre els 15 contractes de matrimoni analitzats per aquesta autora, no n’hi ha cap amb aportació exclusivament femenina (M. C. Coll, 2008: 97). S’ha de concloure, per tant, que durant la segona meitat del segle XIII es produeix a Mallorca la substitució de l’esponsalici basat en la donació de béns del marit a la muller, d’origen visigot, per la donació “propter nupcias”, d’origen romà. 3.- Aquest procés de substitució es correspon amb una minva de les ocasions en les que el marit fa donació a l’esposa d’una part de les compres i millores que es lucrin durant el matrimoni. En tots els casos, però, l’esposa pot disposar lliurament d’aquests béns sense restriccions, tal com ocorre en els nupcials de 1240 (M. C. Coll, 2008: 98). 4.- En general, el paper de la dona/núvia és molt més rellevant en els agermanaments de béns –on és la protagonista principal juntament amb el nuvi- que no en les escriptures d’esponsalici –on el seu paper és totalment passiu i relegat a simple receptora de donatius paterns i maritals. Se n’exceptuen les vídues, les pubilles i les noies òrfenes perquè la possessió de béns procedents de dots i escreixos anteriors, de donacions entre vius o de llegítimes i llegats testamentaris les permet negociar el seu propi futur amb certa llibertat. A partir del moment que es casen, però, ni les unes ni les altres ja no controlen els béns sinó que simplement autoritzen les transaccions que fa el marit, per tal de salvar els seus drets dotals. 5.- S’observa un equilibri manifest entre els agermanaments (46%) i els contractes d’esponsalici (54%), pel que fa a les unions matrimonials anteriors a 1316. D’altra banda, l’anàlisi dels testaments dels anys 1289-1292 també revela que el 27% dels homes que testen quan l’esposa encara és viva, reconeixen tenir els béns agermanats amb sa muller.43 D’aquí es dedueix la necessitat de revisar les teories que tendeixen a minimitzar la importància dels agermanaments, al manco pel que fa a la Part Forana durant el segle XIII i primera dècada del XIV. 6.- Fins a 1316, l’escreix fet pel nuvi consisteix en la meitat del dot aportat per la núvia, i aquesta proporció coincideix amb la que s’observa a Catalunya (Ferrer, 2000: 48). L’ordenança dictada pel rei Sanç l’any 1316 limita l’escreix i el redueix a només la quarta part del dot. La casuística demostra que la normativa es va aplicar ràpidament i immediata puix que els nupcials dels anys posteriors, en quantificar l’escreix en la quarta part, ho justifiquen explicant que es fa “secundum novam constitucionem domini Regis”. L’aplicació d’aquest capítol comporta per al nuvi l’abaratiment del matrimoni en un 50%, en detriment dels interessos de la núvia. I no sols això, sinó que sovint es 43

Dades extretes del volum ARM. Notaris. R-7 bis.

13

protocolitzen algunes clàusules restrictives que permeten reduir encara més l’escreix en el cas que l’esposa no engendri fills o que aquests no la sobrevisquin. 7.- La segona part de l’ordenança del rei Sanç determina que, en el cas que mori l’esposa, el vidu pot seguir usufructuant vitalíciament l’escreix promès a la difunta. I això, malgrat existeixin clàusules en el contracte matrimonial en les que s’adjudiqui una part de l’escreix als fills supervivents. El vidu, per tant, manté el control econòmic del patrimoni conjugal fins i tot en absència de la muller. 8.- Cal destacar la major flexibilitat del sistema majoritari basat en les escriptures d’esponsalici, perquè permet adaptar-se a les condicions socials de cada família i a la conjuntura econòmica del període. D’aquí que no es pugui contemplar el contracte matrimonial com una estructura rígida, tal com pretenen els investigadors juristes del segle XIX, sinó com una estructura flexible i acomodable als temps històrics. 9.- Si bé amb l’esponsalici la muller es veu relegada del control sobre els seus béns, també és cert que aquesta modalitat de contracte potencia el paper de la dona en tant que mare, puix que l’eventualitat de no tenir fills la pot privar d’una part del dot i de l’escreix en el moment de l’òbit. Per tant, és probable que comptàs amb el consentiment de la jerarquia eclesiàstica i que, aquest suport, coadjuvàs a convertir l’esponsalici en sistema majoritari. 10.- En conjunt, es pot concloure que a mesura que avança el temps es complica més el casament, amb una intervenció creixent de les famílies dels nuvis en els negociacions prèvies al matrimoni. Conclusió, aquesta, que permet afirmar amb Lluís To (1997: 247) que el casament és, cada cop més, un afer de família. Endemés, la diversitat i variabilitat de la casuística descrita permet conjecturar que l’escreix era un component d‘especulació decisori per al nuvi a l’hora de negociar el contracte d’esponsalici amb la família de la núvia. 11.- Poques dades s’han pogut obtenir relatives a l’edat de matrimoni dels contraents. En la majoria de les ocasions no ho especifiquen i, en la resta, es limiten a assenyalar si han assolit o no la majoria d’edat, aleshores fixada en els 25 anys (Salvà, 1918: 91). En el cas que algun dels nuvis fos menor de 25 anys, l’obligaven a prometre sota jurament que no utilitzaria la minoria d’edat com a argument per sol·licitar la nul·litat del contracte. Pel que fa als nuvis, només Jaume de Masblanc confessa tenir 26 anys en casar-se amb Dolça Corró, que en té menys de 25. Altres dos nuvis es declaren menors d’edat. Quant a les núvies, una es declara menor de 20 anys i altres dues menors de 25. 12.- Només un dels protagonistes dels contractes estudiats explicita l’ofici que professava: és el notari de la Ciutat Bartomeu de Castellfullit, que es casa amb Dolça, la filla de Pere Rotlan de Sóller. La resta dels actors devien ser propietaris emfitèutics de terres, pagesos i conreadors puix que, a excepció de les cases, la majoria dels béns que constitueixen en dot a les filles són de naturalesa rústica: horts, camps, vinyes, olivars, esplets i bestiar. D’aquí, doncs, que sigui impossible deduir si existí qualque mena de mobilitat social entre els contraents. 13.- Sí que s’observa, en canvi, una certa mobilitat geogràfica. En la majoria dels agermanaments i contractes d’esponsalici que s’han analitzat, els nuvis habiten a la vila de Sóller. En set casos, però, un dels dos futurs cònjuges és de fora. Generalment és el

14

nuvi extern qui s’amullera amb una jove de Sóller, puix que només s’han localitzat dues noies de Valldemossa que es casen amb sollerics. Dels nuvis forans, quatre són de la Ciutat (Bernat Jover, el notari Bartomeu de Castellfullit, Bartomeu Mussarra i Berenguer de Bosc) i un de Robines (Bernat Galifa).

BIBLIOGRAFIA. COLL FONT, M. C. (2008): El Llibre Manual de Pere Romeu, notari públic de Mallorca (1240). Memòria d'investigació dirigida per Antoni Planas Rosselló, UIB. Palma. DONAT PÉREZ, L. (en premsa): “Agermanament, fraternitat, comunia o societat entre esposos: els altres contractes matrimonials de les notaries gironines (primer terç del segle XIV)”, a Estudis d’Història Agrària, 22, Barcelona. DONAT PÉREZ, L.; MARCÓ MASFERRER, X.; i ORTÍ GOST, P. (2010): “Els contractes matrimonials a la Catalunya medieval”, a Els capítols matrimonials. Una font per a la Història Social.- Rosa Ros Massana (ed.).- Girona, p. 19-46. FERRER MALLOL, M. T. (2000): “L’instrument notarial (segles XI-XV)”, a Actes del II Congrés d’Història del notariat català. Barcelona, 5 i 6 de novembre del 1998. Fundació Noguera, p. 29-88. LALINDE ABADIA, J. (1963): “Los pactos matrimoniales catalanes”, a Anuario de Historia del Derecho Español, XXXIII, p. 133-266. SALVÁ RIERA, J. (1918): “Derecho de familia en Mallorca. Legislación mallorquina”, a BSAL, XVII, p. 52, 68, 89, 100 i 116. TO FIGUERAS, Ll. (1997): Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (Segles XXII).- Publicacions de l’Abadia de Montserrat.- Biblioteca Abat Oliba, 185.- Barcelona, 407 pàg.

Apèndix documental. 1 1318, gener, 29. Sóller. ARM. Arxiu Històric. AH-5014, f. 93r, 4 calendes febrer 1317. “Guillemus de Costa et Margarita, filia Arnaldi de Sancta Pace, consilio et assensu dicti patris mei et carerorum amicorum meorum, qui debemus esse conjuges, gratuito animo et spontanea voluntate facimus et contrahimus inter nos nostrarum tempore nuptiarum nomine sponsalicio de omnibus bonis nostris mobilibus et immobilibus que modo habemus et in antea Domino largiter habuituri, lucraturi sive adquisituri sumus quibuslibet modis societatem, fraternitatem et agermanamentum in hunc modum videlicet quod omnia dicta bona nostra habeamus, teneamus et possidamus ac expletemus cunctis diebus vite nostre prout decet virum et uxorem. Et in obitu de quilibet nostrum habeat ex dictis omnibus bonis nostris etc. medietatem ad voluntatem

15

suam inde libere faciendam sine contradiccione alterius et vinculo sive obstaculo persone alicuius”. 2 1320, abril, 2. Sóller. ARM. Notaris. R-3, f. 20v, 4 nones abril 1320. “Guillemus de Ulmo et Serena uxor eius collocamus in matrimonium et legalem uxorem tecum Johanem Castilionis Jacmetam filiam nostram et damus eidem tecum pro dote sua et exovario et pro omni parte hereditate et legitima in bonis nostris paternis et maternis sibi pertinenti quinquaginta libras re. Ma mi. quas dicta filia nostra habeat etc. cum marito etc. et in obitu suo habeat dictam dotem dicta filia nostra ad voluntatem suam inde libere faciendam. Ad hec ego dictus Johannes Castilionis accipio te, dictam Jacmetam, in uxorem et me dono tibi in virum et confiteor tibi me a te, seu pro te a dictis parentibus tuis, habuisse et recepisse dictam dotem. Et ego dono et addo tibi pro tua virginitate nomine donacionis et augmenti propter nupcias XII libras et X solidos dicte monete, juxta novam constitucionem domini Regis; sic est sponsalicium tuum inter dotem et donacionem propter nupcias LXII libras et mediam dicte monete quas habeas etc. Cum marito etc. Et habeas dictam dotem tuam in obitu tuo ad voluntates tuas, ut pro dictos parentes tuos superius jamdictum. De augmento vero, seu donacioni propter nupcias, quod seu quam superius tibi feci habeas in obitu tuo centum solidos ad voluntates tuas libere faciendas; et totum residuum dicti augmenti in obitu tuo mihi aut cui voluere vel dimissero verbis vel testamento revertatur; et pro dictis dote et donacione restituendis in casu etc obligo etc. Preterea gratis et bone amore dono tibi terciam partem camere mee quam habeo et habebo durantem matrimonio mei et tui. Guillemo de Ulmo et Serena uxor eius confitemur nos debere tibi Johanem Castiliionis predicto et tuis dictas L libras etc. Et licet etc. Renunciamus etc. Soluere ad voluntatem tuam XXX libras quandocumque volueris videlicet cum dictam Jacmetam in faciem ecclesie duxeris in uxorem et residuas XX libras de festo Natale domini proximo venturo ad unum annum sine dilacione etc. Obligantes etc. Renunciantes etc. Et hec juro uxor”. 3 1323, abril, 18. Sóller. ARM. Notaris. R-724, f. 169v, 14 calendes maig 1323. “Ego, Ambeudis, uxor quondam Petri Sagarres, confiteor tibi Arnaldo Poncii de Castilione de comitate Urgellensis quod ego habui et tu in me genuistis Arnaldum filium meum, unde promito tibi quod non dabo sibi alium patrem nequaquam alium patrem ipsum (...)dum habere nisi te, quod si fecero possis me vocare falsa et contradictoria et possis me inde facere puniri. Et hec juro ad sanctos quatuor evangelios etc. Et etiam sub virtute dicti juramenti promitto tibi quod ego tenebo et providebo ipsum Arnaldum filium simile mecum de toto posse meo per duos annos proximos venturos, (et tu) provideas me per dictus tempus in omnibus mihi necessariis (secundum posse) tuum. Et ego dictus Arnaldus Poncii laudans et (...) omnia singula supradicta promitto attendere et complere omnia (...) que a me attendenda sunt et complenda. Obligo etc. (...) mihi quod si nunquam duxeris dictum Arnaldum (il·legible)”.

16