Adaptació hospitalària dels conjunts arquitectònics barcelonins i conseqüències de la Guerra del Francès en el seu patrimoni

ADAPTACIÓ HOSPITALÀRIA DELS CONJUNTS ARQUITECTÒNICS BARCELONINS I CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS EN EL SEU PATRIMONI Maria del Mar Rovira i Marquès53

En temps de guerra, l’alt nombre de soldats ferits arran dels diversos enfrontaments que van tenir lloc durant el set-cents i el vuit-cents a Catalunya comportaren l’habilitació hospitalària d’aquells conjunts arquitectònicament capaços d’acollir i assistir les guarnicions militars que resultaven damnejades durant el transcurs de la guerra; una acció, però, que comportava conseqüències decisives en el seu patrimoni moble i immoble. La guerra del Francès a la regió va conformar un exemple rellevant d’aquest fet, ja que, de resultes dels diversos enfrontaments esdevinguts al llarg del conflicte, nombrosos convents i monestirs del país foren considerats conjunts idonis per adaptar-los a usos assistencials. Aquesta actitud, de retruc, desvirtuava el valor cultual dels cenobis i supeditava públicament el poder clerical al militar. El nostre objectiu, doncs, se centrarà a identificar i analitzar diversos factors relatius a aquestes adaptacions, com són ara el context assistencial del moment, les funcions adscrites a aquests conjunts durant la guerra i els interessos que movien la intervenció del poder militar francès en l’apropiació dels edificis, per poder arribar a distingir les diverses vicissituds que va patir aquest patrimoni durant la guerra i que justifiquen i conformen part de la seva evolució i estat actuals.

Assistència sanitària militar a la Barcelona d’inicis del segle XIX

Durant la guerra del Francès, Barcelona restà ocupada permanentment per les tropes franceses des del febrer del 1808 fins al maig del 1814, convertint-se en el principal centre d’operacions de l’exèrcit francès al llarg del conflicte. Fou per aquesta raó que, a banda de les apropiacions realitzades per establir-hi el sistema de gestió governamental i

53

Investigadora del grupo ACAF/ART 3 de la Universidad de Barcelona

33

de control militar de la plaça, 54 la ciutat també es convertí aleshores en un nucli assistencial cabdal, que acollia centenars de soldats i oficials malferits en alguna de les diverses campanyes militars que s’emprenien arreu del Principat. L’organització assistencial de la ciutat se centralitzava en l’hospital de la Santa Creu, que, tot i haver estat concebut com un hospital civil, sovint s’havia vist forçat a assistir el personal militar que, en contínues campanyes bèl·liques des del segle seu auxili. Malgrat això, al llarg del segle

XVIII

XV,

requeria el

l’allau de malalts i ferits de guerra

sobrepassà les capacitats estructurals i econòmiques pròpies del conjunt de la Santa Creu, per la qual cosa es plantejà la possibilitat, el 1716, de construir un hospital militar a la Ciutadella,55 que dissortadament no es va dur a terme. Així doncs, tres anys més tard, les condicions assistencials del moment comportaren l’habilitació de dos conjunts religiosos de la ciutat, el col·legi de Sant Bonaventura i, uns anys després, el de Cordelles, que funcionarien com a hospitals provisionals per a soldats 56 fins a la restitució dels ordes religiosos pertinents en signar-se la pau de Basilea.57 Davant d’aquestes condicions, doncs, l’inici de la guerra del Francès va estar marcat per unes circumstàncies sanitàries precàries per a l’assistència dels nombrosos malalts i ferits de guerra que eren traslladats a Barcelona per ser guarits. Per aquesta raó, l’exèrcit francès considerà de nou l’establiment d’hospitals militars provisionals en convents i monestirs de la ciutat, atesos per professionals mèdics, cirurgians i practicants francesos, i habilitats a mesura que l’arribada de soldats ferits i malalts a Barcelona augmentés, coexistint amb el de la Santa Creu. Així doncs, amb l’estudi dels vestigis documentals sobre l’assistència militar durant el conflicte, conservats al fons històric de l’hospital de la Santa Creu i al fons de l’Ajuntament de Barcelona de l’Arxiu Municipal Contemporani, a més de l’anàlisi dels reglaments sobre el funcionament d’aquests conjunts assistencials, dels decrets publicats a la premsa de l’època i dels testimoniatges del pare felipó Raimon Ferrer al dietari manuscrit Barcelona cautiva, i del baró de Maldà a l’edició impresa del Calaix de sastre, podem arribar a perfilar el procés d’adaptació dels conjunts arquitectònics com a hospitals provisionals per a militars forans. 54

S’apropiaren dels quarters dels Estudis, Sant Agustí i Barceloneta, i cases particulars com la del regidor de l’Ajuntament Marquès de Villel, la del comerciant Francesc Gomis, la de Francesc March o la casa Larrard, entre altres. FERRER , 1815-1821, I, p. 17-18, 147, 179. 55 P ARRILLA, 1972, p. 26. 56 L’hospital de Sant Bonaventura va estar en actiu des del 1719 fins al 1722 i durant la Guerra Gran, mentre que el col·legi de Cordelles s’establí com a hospital militar el 1794. «Documentació sobre l’entrada de soldats malalts a l’Hospital», 1717-1783, 1750-1802. 57 MASSONS , 1994, I, p. 224.

34

Aquestes fonts permeten afirmar que, durant el transcurs de la guerra, s’alteraren els usos i les característiques de nombrosos conjunts religiosos de la ciutat per tal d’adaptar-los a les necessitats logístiques del moment en termes d’aquarterament, empresonament, hostalatge i hospitalització d’unitats militars franceses. Concretament, en el cas assistencial, quatre cenobis van ser destinats a l’auxili d’aquestes tropes, els monestirs de Sant Pau del Camp i Santa Maria de Jonqueres i els convents del Seminari i de Sant Francesc de Paula. El primer complex desocupat i emprat com a hospital militar provisional fou el monestir de Sant Pau del Camp, que el 24 d’abril de 1808 desallotjava la seva comunitat monacal i s’habilitava per rebre els ferits de guerra del bàndol francès. Aquest conjunt es va fer servir, però, poc més d’un any, ja que al cap d’uns mesos van poder disposar d’altres centres més idonis per a l’assistència. Tot i així, quan aquests conjunts perdien la utilitat per la qual havien estat destinats, seguien sent propietat de l’exèrcit francès i les comunitats no podien restablir-s’hi, fet que va comportar la degradació del seu estat de conservació davant l’abandonament i els mals usos a què estaven sotmesos.58 El 30 d’agost de 1808, només quatre mesos més tard, els avatars de la guerra conduïren el poder militar a desocupar un nou monestir, Santa Maria de Jonqueres, per tal d’acollir els ferits vinguts de Girona i els que a Barcelona no tenien cabuda ni a l’hospital general ni al monestir de Sant Pau del Camp. Aquest es va utilitzar fins a l’octubre del 1809, moment en què es clausurà fins a ser convertit en magatzem de pólvora l’estiu del 1810. Després de la guerra, però, la comunitat de les monges comanadores de Sant Jaume no es va refer, motiu pel qual l’any 1816 recuperà el seu ús com a hospital militar, fins a ser convertit en caserna i asil de militars pobres el 1842.59 Un any després de l’entrada dels francesos a Barcelona, el convent del Seminari era convertit als usos assistencials i, exceptuant alguns curts períodes de temps en què es va clausurar per motius pràctics, es va utilitzar com a tal fins al final de la guerra.60 Aquest, però, conforma un cas especial que analitzarem més endavant. Finalment, el convent de Sant Francesc de Paula va ser l’últim conjunt adaptat com a tal. Es va desocupar i habilitar com a hospital el 22 de març de 1809, moment en el qual el nombre de ferits francesos a la Santa Creu, Sant Pau del Camp, Jonqueres i Seminari va arribar quasi als tres mil afectats. Ferrer apuntava que la causa cabdal d’aquesta 58

AMAT I DE CORTADA ( BARÓ DE MALDÀ), 1996, p. 41; F ERRER , 1815-1821, I, p. 349. AMAT I DE CORTADA ( BARÓ DE MALDÀ), 1996, p. 88-89; FERRER, 1815-1821, I, p. 371; VI, p. 118. 60 FERRER, 1815-1821, III, p. 116-117. 59

35

complicada situació el 1809 era la falta de facultatius, més que no pas la manca d’higiene o d’aliments, al contrari del que passava a l’hospital de la Santa Creu. Així doncs, el convent de Sant Francesc va ser utilitzat per assistir els ferits i malalts de manera temporal, disposant-hi tres-cents llits. Malgrat això, el mes de juny del 1809, tan sols tres mesos després de la seva adaptació, es va considerar inhàbil, i se’n va apuntar com a motiu principal l’alta mortalitat entre els pacients que hi foren ingressats. Davant d’aquesta situació, els francesos decidiren convertir-lo en presó fins al final de la guerra.61 Aquests hospitals provisionals a Barcelona, com a la resta del país, van tenir una vida molt curta, ja que depenien de la guarnició destinada a la ciutat, i si entre l’any 1808 i l’abril del 1809 les escaramusses eren quasi diàries i les entrades als hospitals molt freqüents, durant el mes de maig del 1809 aquesta quantitat va disminuir notablement a causa de l’escassa guarnició que restà a Barcelona després del desplaçament de nombroses tropes cap a la ciutat de Girona. Per aquest motiu, es va iniciar la reestructuració del sistema d’hospitals provisionals constituït a la ciutat, i al mes de juny en restaren únicament dos d’oberts, el del Seminari i el de Jonqueres, juntament amb les Drassanes, que, tot i haver funcionat com a caserna d’artilleria i presó, s’habilità com a hospital militar a partir del maig del 1809, acollint els militars francesos de la Santa Creu, Sant Francesc de Paula i Sant Pau del Camp. La disminució de la mortalitat dels soldats francesos als hospitals a partir del mes de juliol del 1809 i fins al final de la guerra fou notòria, tal com desprenen els registres de mortalitat militar que presenta Ferrer en el seu dietari, passant d’una mitjana de 1.500 militars morts durant el primer semestre del 1809 a 450 els semestres següents, mantenint hàbils únicament els hospitals del Seminari i de Drassanes. Finalment, durant l’any 1811 la quantitat de ferits i malalts seguí disminuint de tal manera que només fou necessari mantenir les Drassanes, tot i que una nova remuntada el setembre del 1812 va obligar a reobrir el Seminari, que començà a registrar i assistir malalts de nou l’agost del 1813 i fins al final de la guerra.

61

FERRER, 1815-1821, III, p. 189 i 191; IV, p. 255.

36

Reglamentació hospitalària Pel que fa a l’organització assistencial pròpia dels hospitals militars per a la guarnició francesa, aquesta obeïa les ordenances del Reglamento para el regimen y gobierno de los hospitales militares franceses del 1809, 62 una normativa traduïda del reglament francès del 179863 que s’implantà per ordre reial en el Prontuario de leyes y decretos del Rey Jose Napoleon de l’any 1810. 64 Aquesta observava diversos aspectes sobre l’assistència sanitària, com l’establiment i el servei dels hospitals permanents, temporals i ambulants. Segons aquest apartat, els hospitals militars provisionals havien d’estar situats en zones salubres, amb capacitat per a la divisió en sales adequada per al servei i amb l’obligació de tenir com a mínim dues sales de convalescència, dues sales per a les malalties contagioses, amb latrines pròximes i, com a mínim, un bany per hospital temporal. En els següents capítols també es reglava el control administratiu del moviment de militars malalts i ferits i els tractaments entre malalts mèdics i quirúrgics. Regulava també l’existència d’instrumental quirúrgic i la cooperació entre els cossos professionals que hi treballaven, és a dir, metges, cirurgians, auxiliars i apotecaris. Finalment, s’especificaven les tasques del director, el controlador, els comissaris d’entrada i els proveïdors, apuntant les seves funcions i els aspectes administratius d’aquests càrrecs. Aquest document ens permet conèixer l’organització hospitalària militar francesa del moment, però alhora observar una relativa similitud respecte al tipus de reglamentació assistencial que havia estat establerta per a les institucions hospitalàries espanyoles del segle

XVIII,

ja que la comparació amb el capítol sobre els hospitals de campanya del

Reglamento y ordenanza que deben observar los hospitales para el exercito de l’any 1739,

65

implantat pels Borbons, estableix nombrosos lligams en relació amb

l’organització dels hospitals provisionals francesos. De totes maneres, la normativa del 1809 denotaria la voluntat de crear un reglament específic davant la necessitat d’establir nombrosos hospitals castrenses durant la guerra.

62

Reglamento para el régimen y gobierno de los hospitales militares franceses, 1809. Réglement sur le service des hospitaux militaires de la République Française, 1798. 64 Prontuario de leyes y decretos del rey José Napoleón, I, p. 309. 65 Reglamento y ordenanza que deben observar los ministros y empleados en los hospitales que están establecidos y que se establecieren en las plazas y asimismo en los que se ofreciere formar para el exercito, R IERA, 1999, p. 31-102. 63

37

Atenció sanitària francesa durant la guerra Com hem pogut constatar fins ara, l’assistència sanitària proposada en els reglaments i les ordenances promoguts pel govern francès comparats amb les possibilitats pràctiques que oferia la realitat bèl·lica i ocupacional del moment es configuraven com a dos conceptes contraris en alguns aspectes. El dietari del pare Ferrer acaba de reafirmar aquesta conjectura a través de dues referències sobre l’assistència francesa recollides en el seu dietari. La primera notícia sobre la pràctica assistencial francesa corresponia al mes d’octubre del 1813 i hi reflexionava de forma retrospectiva sobre el servei que havien ofert els hospitals militars provisionals francesos. Ferrer remarcava que «Jamas habría creido lo que me habian contado de lo atrasados que estan los Cirujanos y practicantes franceses en su facultad. [...] Por dichoso se tenia el soldado que en la primera epoca citada [18081809] podia lograr que le curase uno de los jovenes practicantes del Colegio de Barcelona, ya se tenia por medio curado».66 Ferrer òbviament defensava la professionalitat dels metges i practicants de la Reial Acadèmia de Cirurgia respecte a la dels francesos durant el període més complicat de l’ocupació a Barcelona, però afegeix que «Talvez el General Duhesme habria concluido sus dias en 1809 si no le hubiese visitado el medico Piguillem. El mismo General agradecido asi lo confesaba»,67 cosa que demostra que no es tractava únicament d’una opinió partidista, sinó que, fins i tot, el general de les forces de l’oposició preferia demanar l’auxili d’un cirurgià català abans que el de qualsevol metge francès que residís a Barcelona. En un segon fragment, que correspon al mes de novembre del 1813, Ferrer remarcava altre cop els aspectes que diferenciaven l’hospital general dels militars i es refermava en la seva opinió anterior, advertint que «en el Hospital Civil si bien los pobrecitos enfermos estan mas asistidos en lo Espiritual, pero no con la abundancia en caldos y alimentos pues que las rentas escasean muy mucho. Pero si les falta este alivio tienen à lo menos el de estar visitados por habiles facultativos, de los quales carecen los Hospitales Militares».68

66

FERRER, 1813, ms. 1806, octubre del 1813, s. f. FERRER, 1813, ms. 1806, octubre del 1813, s. f. 68 FERRER, 1813, ms. 1806, novembre del 1813, s. f. 67

38

El cas de l’hospital militar del Seminari

L’hospital militar del Seminari o de Tallers, originàriament convent de la congregació de Sant Vicenç de Paül, va ser la primera fundació dels missionistes a Espanya l’any 1704 i estava situada al carrer de Tallers, pròxima al baluard del mateix nom i, per tant, en un solar de gran importància estratègica. Per altra banda, també fou coneguda com a Casa Missió o Convent del Seminari, en esdevenir un centre de formació sacerdotal de gran importància a tot Catalunya. Amb l’arribada, però, de les tropes franceses a la ciutat i la necessitat de disposar d’un nou conjunt per a soldats i oficials ferits, davant l’atapeïment que presentaven l’hospital civil de la Santa Creu i els militars de Jonqueres i Sant Pau,69 l’exèrcit francès considerà convenient ocupar el convent dels paüls per tal de convertir-lo en hospital militar el 12 de febrer de 1809.70 Ferrer apuntava que aquest cenobi, que ja havia acollit nombrosos religiosos i seglars en la seva pràctica dels exercicis espirituals, tenia capacitat per a vuit-cents malalts i, per tant, la disposició d’un bon nombre de llits, matalassos, llençols i mantes que el convertien en un conjunt adient per al servei hospitalari. 71 Malgrat aquesta condició indispensable, el diari Gazeta Militar y Política del Principado de Cataluña, òrgan de la Junta Superior de Catalunya, publicava uns mesos després una glossa amb relació al decret d’exclaustració de béns del general Duhesme, afirmant que «esta Casa, no habia dos meses que estabas en Barcelona, la dio por inutil tu Comisario de Guerra para el servicio de Hospital: no pudiendo embolsar los 300 duros á que estimaba esta declaración, la hizo despues Hospital, picado de aquel chasco, exilando de ella á sus Señores Sacerdotes».72 Aquesta explicació, per tant, demostraria que la conversió dels edificis conventuals a la ciutat estava sotmesa a una certa pràctica especulativa que, frustrada, donaria lloc a l’adaptació hospitalària d’edificis que no eren els més indicats per a aquest servei, malgrat les conseqüències adverses que pogués implicar aquesta decisió i que es confirmaven, per exemple, amb l’elevada mortalitat que comportà el fet de guarir els malalts al convent de Sant Francesc de Paula.73 Com havíem dit anteriorment, el convent dels paüls fou hospital militar durant llargs períodes de la guerra i, malgrat la fi del conflicte bèl·lic l’any 1814, el convent no va 69

FERRER, 1815-1821, I, p. 596; III, p. 72. FERRER, 1815-1821, III, p. 116. 71 FERRER, 1815-1821, III, p. 117. 72 «Decreto de don Guillermo Filiberto Duhesme [...]», p. 234. 73 FERRER, 1815-1821, IV, p. 255. 70

39

poder recuperar la seva funcionalitat fins al 1816, en què el restabliment de l’hospital al convent de Jonqueres va permetre als sacerdots de la Missió tornar a fer vida conventual en el seu cenobi. Tot i així, el 1821 i el 1823 es van veure obligats a cedir-lo de nou davant dels brots epidèmics que sobrevingueren a la ciutat i que superaren la capacitat de l’hospital de la Santa Creu.74 En vista d’aquesta situació, l’any 1823 la comunitat va gestionar la venda de l’edifici a l’Estat per construir-se un nou convent en un altre solar i facilitar-los l’establiment de l’hospital militar a l’edifici del carrer de Tallers, tot i que sis anys després va esdevenir la Reial Fàbrica de Tabacs de Barcelona i la funció hospitalària retornà al monestir de Jonqueres. Durant el període en què s’emparà la fàbrica de tabacs, el doctor Joan Francesc de Bahí, vicepresident de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona i consultor de medicina dels hospitals militars de Catalunya des del 1808, manifestà a l’Ajuntament75 la seva afecció davant la possibilitat de transferir l’hospital militar al Seminari i abandonar definitivament l’ús del monestir de Jonqueres, ja que considerava que l’antic conjunt dels paüls, per la seva situació en un punt elevat de la ciutat, l’establiment també elevat de les sales prolongades i espaioses, l’apropiada ventilació de l’edifici, en estar situat a un extrem de la ciutat, la capacitat per a vuit-cents malalts i els seus baixos, hàbils per instal·lar-hi diferents tipus d’oficines, el convertien en un conjunt idoni per ser utilitzat com a hospital, fet que va ocórrer finalment l’any 1844. Malgrat, però, els valors positius expressats pel doctor Bahí, el retorn de les funcions hospitalàries a l’edifici va fer evidents les limitacions que presentava com a hospital, tot i les obres de reparació que s’havien pogut practicar en les seves estructures. Es demostrava, així, que el seu ús conventual original forçosament en limitava la viabilitat assistencial. Així doncs, per una banda, la guia El Consultor, publicada per l’autor Josep Abadal el 1857,76 i la guia de Barcelona de Josep Roca i Roca impresa el 1884,77 presentaren una descripció de les dependències en què remarcaren que, tot i la implantació de millores de ventilació i la reutilització dels seus departaments, a més de la llum natural que accedia des del jardí i els patis contigus, mostrava molts altres defectes estructurals que dificultaven el desenvolupament de la seva activitat assistencial. 74

«Aviso al público: habilitado ya para hospital de pobres la casa del Seminario de Padres de la Mision», 1821; B ARRAQUER , 1915-1917, II, p. 1232. 75 «Trasllat de l’Hospital Militar», 1836. 76 ABADAL, 1857, p. 445-446. 77 ROCA, 1884, p. 180-181.

40

Per una altra banda, el 1851 la Comandància d’Enginyers ja presentava un projecte per a un nou canvi d’usos en l’edifici del Seminari, proposant la seva conversió en una caserna d’infanteria amb capacitat per a 1.500 homes, 78 i impulsant, l’any 1856, el projecte per a la construcció d’un nou hospital militar, adequat als avenços assistencials del moment, que dirigiria l’enginyer Fernando Camino. La proposta consistia a situar un gran conjunt de pavellons de nova planta en una zona pròxima al baluard de Junqueres,

79

en el qual la construcció de l’edifici estigués d’acord amb les

característiques funcionals per les quals es projectava. L’enginyer afegia que «la necesidad de un buen hospital militar en Barcelona se está sintiendo hace mucho tiempo, y la experiencia la patentiza cada dia que pasa. Los individuos de la crecida guarnicion de esta plaza y los de los cuerpos acantonados en las poblaciones cercanas á ella, no cuentan para el alivio de sus dolencias con uno que reuna la conveniencia que es de desear en establecimientos de tal clase, y que libre á los que tengan la desgracia de tener que pasar á él, del temor de que se agraven sus males por la insalubridad de que adolezca el edificio á donde se les conduzca. [...] No me ocupare de los defectos de que adolecen para su destino actual el hospital del Seminario ni el de Junqueras, porque seria repetir lo que ya en otras ocasiones se ha dicho y el Gobierno tiene reconocido. La sola consideracion antes expuesta y la de la distancia que los separa, bastan para que se evidencie la necesidad de tener uno solo en la situacion mas favorable bajo los respectos de la salubridad y capacidad».80 Malgrat, però, l’oferiment de venda dels dos edificis per tal de finançar les obres del nou hospital militar, aquest projecte no es va arribar a portar a terme i el procés de degradació de les estructures s’accelerà fins a l’inici de la construcció de l’hospital militar de Vallcarca l’any 1942. En aquell moment, l’Ajuntament va poder adquirir la propietat de l’edifici i derruir el cenobi per portar a terme la intervenció urbanística de la plaça de Castella. 81 Actualment, doncs, d’aquest conjunt només resta l’església, convertida en la parròquia mercedària de Sant Pere Nolasc, la qual conserva parcialment el seu patrimoni, tot i que el pillatge sofert durant la guerra del Francès i els successius

78

Planta baja y elevación del proyecto para transformar el hospital militar del Seminario en cuartel de Infantería para 1.500 hombres, 1851. 79 Plano que manifiesta el solar donde se proyecta construir el Hospital Militar en la Plaza de Barcelona, 1856. 80 «Memoria sobre el proyecto de un Hospital Militar en la Plaza de Barcelona», 1856. 81 «Expediente relativo al derribo de los edificios que constituyen el ex-Hospital Militar de la calle Tallers», 1943.

41

conflictes que van comprometre la seva integritat durant els segles

XIX

i

XX

n’han anat

alterant la conservació unitària, fins a la demolició del conjunt l’any 1947.

Epíleg

A partir del que resta analitzat, podem concloure que el patrimoni religiós durant la guerra no va tenir un valor residual, ja que l’interès estratègic que despertaven aquests conjunts afavoria la transformació dels edificis en recintes amb funcions militars, malgrat conèixer les limitacions i els problemes d’adaptació que podien suposar per als seus usuaris. Així doncs, els interessos tàctics i les limitacions de recursos econòmics van ser factors decisius en l’adaptació del conjunt dels paüls i la resta dels convents i monestirs habilitats per a la funció assistencial. Els decrets del general Guillaume Philibert Duhesme i els avisos del governador de Barcelona, Miguel Uranx d’Amelín, 82 demostren que les dificultats per proveir els hospitals militars d’elements de primera necessitat, com els llits i la roba blanca per auxiliar els malalts, feien dificultosa la realització de qualsevol obra de modificació en les seves dependències mentre la dinàmica bèl·lica engolís tots els recursos. De totes maneres, cal tenir en compte que alguns dels convents clausurats durant la guerra del Francès presentaren un estat deplorable en el moment en què es retornà la propietat als ordes religiosos de la ciutat l’any 1814,83 havent-se enderrocat parets, envans i sostres, així com teules i bigues de fusta, a més de la desaparició del parament interior, per obtenir recursos econòmics i mantenir l’ofensa militar. Considerem, doncs, que resulta profitós l’estudi arquitectònic i constructiu d’aquests cenobis, combinat amb l’anàlisi de les funcions que s’hi desenvoluparen, les responsabilitats dels membres que hi treballaren i també la comptabilitat i les entrades i sortides de malalts, per poder comprendre els efectes de l’adaptació, reutilització sistemàtica i conservació dels seus béns al llarg de la història.

82 83

FERRER, 1815-1821, III, XXVII, XXVIII i XXVIII-XXIX. Barcelona cautiva, ms. 1806, 29-5-1814, s. f.

42

Bibliografia ABADAL, J., El consultor. Barcelona: Imprenta de la Publicidad, 1857. AMAT

I DE

C ORTADA (BARÓ

DE

MALDÀ), Calaix de sastre. Barcelona:

Curial, 1987-2003 [11 vols.]. BADA, J., L’Església de Barcelona durant la crisi de l’Antic Règim (18081833). Barcelona: Herder, 1986. AUSIN, J. L., Hospitals provisionals a la Barcelona del segle

XIX.

Les crisis

sanitàries. Barcelona: Publicacions del Seminari Pere Mata, 2002. BALLESTEROS , A., «La Guerra de la Independencia y la Sanidad Militar», a Anales de la Real Academia Nacional de Medicina, vol. 125, núm. 3, 2008, p. 473-486. BARRAQUER , C., Las casas de religiosos durante el primer tercio del siglo XIX.

Barcelona: F. J. Altés, 1906 [2 vols.].

BARRAQUER , C., Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Barcelona: F. J. Altés, 1915-1917 [4 vols.]. C AMP, F., La invasión napoleónica. Barcelona: Aymá, 1943. CAMPOS , M. S., «Sanidad militar en la Edad Moderna», a Revista Aequitas, 2012, p. 225-250. FERRER , R., Barcelona cautiva ó sea diario exacto de lo ocurrido en la misma ciudad mientras la oprimieron los franceses. Barcelona: Oficina de Brusi, 1815-1819 [8 vols.]. MASSONS , J. M., «Els hospitals militars de Barcelona», a Gimbernat, vol. 9, 1988, p. 225-236. MASSONS , J. M., Historia de la Sanidad Militar Española, vol. 2. Barcelona: Pomares-Corredor, 1994. MERCADER , J., Barcelona durante la ocupación francesa. Madrid: CSIC, 1949. MOLINER , A., La Guerra del Francès a Catalunya segons el diari de Raimon Ferrer. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2010. P ARRILLA, M., «Un hospital militar en 1716», a Medicina e Historia, núm. 15, 1972, p. 7-26. RAMISA, M., Els catalans i el domini napoleònic. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995. 43

RIERA, J., Ordenanzas y asientos de Hospitales Militares en España (siglo XVIII). Valladolid: Universidad de Valladolid, 1992. R IERA, J., Reglamento y ordenanza de hospitales militares en la España il·lustrada. Valladolid: Universidad de Valladolid, 1999. R OCA, J., Barcelona en la mano: guía de Barcelona y sus alrededores. Barcelona: Enrique López, 1884.

Fonts documentals

«Aviso al público: habilitado ya para hospital de pobres la casa del Seminario de Padres de la Mision», Barcelona: Junta Municipal de Sanidad, 1821(?). Biblioteca Nacional de Catalunya, Fullets Bonsoms 17438.

Barcelona Cautiva. Idea del Estado de Barcelona y Cataluña á Primer Semestre de 1813 - Primer Semestre de 1814, Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 1805-1807.

«Decreto de Don Guillermo Filiberto Duhesme, General de División, Grande Oficial de la Legión de honor, Comandante de la Provincia de Cataluña y Presidente de su Real Audiencia», Gazeta Militar y Política del Principado de Cataluña, núm. 29, Barcelona, 6-12-1809, p. 234.

«Documentació sobre l’entrada de soldats malalts a l’Hospital», 1717-1783; 1750-1802, Biblioteca Nacional de Catalunya, Fons Històric de l’Hospital de la Santa Creu, AH 193, núm. 5198; AH 331, núm. 5199.

«Expediente relativo al derribo de los edificios que constituyen el ex-Hospital Militar de la calle Tallers», 1943, Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Fons Gestió Urbanística, exp. 262.

«Memoria sobre el proyecto de un Hospital Militar en la Plaza de Barcelona», 1856, Arxiu de la Corona d’Aragó, Comandancia de Ingenieros, 447, 1105.

44

Plano que manifiesta el solar donde se proyecta construir el Hospital Militar en la Plaza de Barcelona, por el delineador de la Comandancia Melchor Crusó, 1856, Archivo General Militar de Madrid, Cartoteca, B-39-13.

Planta baja y elevación del proyecto para transformar el hospital militar del Seminario en cuartel de Infantería para 1500 hombres, Melchor Crusó i Antonio Rosado, 1851, Archivo General Militar de Madrid, Cartoteca, B-56-

Prontuario de las leyes y decretos del Rey Nuestro Señor Don José Napoleon I, 2 vols., Madrid, Imprenta Real, 1810.

Proyecto de un Hospital militar en la Plaza de Barcelona por el Coronel de Ingenieros Don Fernando Camino, 1856, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Microfitxes del Servicio Histórico Militar, 4-5-4 I.

Reglamento y ordenanza que deben observar los ministros y empleados en los hospitales que estan establecidos y que se establecieren en las plazas y asimismo en los que se ofreciere formar para el exercito, 1739.

Reglamento para el régimen y gobierno de los hospitales militares franceses, Madrid, Imprenta Real, 1809.

Réglement sur le service des hospitaux militaires de la République Française, París, Deboubers, 1798.

«Trasllat de l’Hospital Militar», 1836, Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Fons Ajuntament de Barcelona, A183, Exp. A-106.

45