La dècada prodigiosa 1914-1924
126
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca Albert López Mullor*
Durant el període 1916-1925, el Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, creat per la Diputació de Barcelona el 1914 i que va començar a funcionar normalment al començament de l’any següent, va emprendre una ambiciosa campanya d’excavacions arqueològiques a les illes Balears. Aquests treballs, executats sota les directrius del professor Pere Bosch Gimpera, cap del Servei, es van dur a terme sobre el terreny sota la direcció de l’arqueòleg Josep Colominas Roca, tècnic del Servei i actiu investigador. L’illa de Mallorca va ser l’escenari principal d’aquelles recerques, les quals van marcar un abans i un després en l’arqueologia insular i, a banda de contribuir al descobriment i estudi de nombrosos jaciments, hi van introduir uns mètodes de treball desconeguts fins llavors, com ara l’excavació arqueològica metòdica.
JOSEP COLOMINAS ROCA (BARCELONA, 1883-1958) De formació autodidacta en els camps de la geologia i l’arqueologia, va ser deixeble de Norbert Font i Sagué i Pere Bosch Gimpera. També va ser alumne
de Josep Puig i Cadafalch als cursos impartits als Estudis Universitaris Catalans. Va formar part del Servei d’Investigacions Arqueològiques (SIA) de la Mancomunitat de Catalunya, des del moment de la seva posada en marxa, l’any 1915. El 1932 va ingressar al Museu d’Arqueologia de Barcelona com a conservador, tasca que va exercir fins a la seva jubilació, poc abans de morir. Va treballar, successivament, a les ordres dels professors Pere Bosch Gimpera (1915-1939) i Martín Almagro Basch (1939-1962). Desenvolupà una àmplia i profitosa activitat com a arqueòleg de camp, al capdavant de les campanyes empreses per la Mancomunitat, entre 1915 i 1925, en jaciments catalans, mallorquins i aragonesos de la franja de Ponent. Entre les nombroses excavacions que va dirigir, per encàrrec del SIA, cal destacar les que constituïren una important aportació al coneixement de la cultura neolítica, a través de les recerques als llocs noguerencs d’Os de Balaguer, Tartareu i Tragó de Noguera i a Montserrat. Aquestes darreres van donar lloc a la definició del període cardial. També va treballar a jaciments de la primera edat del ferro, com ara la necròpolis de Can Missert (Terrassa). Són igualment
* Diputació de Barcelona i Universitat Autònoma de Barcelona.
[email protected]
Fig. 1. Pàgina d’un diari d’excavació d’en Josep Colominas, amb les seves notes i croquis, en què s’aprecia el dibuix de la planta de dos naviformes bessons, descoberts a la recerca duta a terme a Sa Marineta (Manacor, Mallorca), el 1916. Arxiu històric documental MAC.
127
La dècada prodigiosa 1914-1924
Fig. 2. Alberto F. della Marmora, Voyage en Sardaigne, ou description statistique, physique et politique de cette île. Seconde partie, Antiquités: avec des recherches sur ses productions naturelles et ses antiquités, A. Bertrand, Paris; Joseph Bocca Turin, 1840. Atlas de la Seconde Partie, Làmina XL. Biblioteca MAC.
128
remarcables les seves contribucions al coneixement de la cultura ibèrica amb les intervencions als poblats urgellencs de Mor (Tàrrega), la Fogonussa (Sant Martí de Maldà) i Sidamon i al conjunt d’Olèrdola (Alt Penedès). També va treballar a l’Aragó, dins la franja de ponent, principalment a Calaceit i els seus voltants. A més, va excavar a la necròpolis paleocristiana de Tarragona i va explorar el barranc de la Valltorta (Castelló) i les seves pintures rupestres. A banda de tot això, cal destacar les seves dots extraordinàries per a la prospecció i el seu treball pulcre de conservador de museus, destacat, entre altres, pel seu company i amic Josep de C. Serra Ràfols (1959). Entre 1916 i 1925, va ser comissionat pel Servei, per tal de realitzar excavacions arqueològiques en una sèrie de jaciments prehistòrics i protohistòrics a les illes Balears (Fig. 9). De bon començament, el seu interès es va orientar cap a la necròpolis púnica del Puig des Molins (Eivissa), en què en aquell moment treballava Antonio Vives Escudero, catedràtic de la Universitat de Madrid, amb la intenció de recuperar peces sense gaires preocupacions
metodològiques, el qual es trobava en plets amb Carlos Román Ferrer, director del Museu d’Eivissa i funcionari del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Finalment, el 1921, els jutges van fallar a favor de Román, qui continua les excavacions de manera sistemàtica i rigorosa. Durant aquest període, però, a més dels treballs de Vives, s’hi feien d’altres de no controlats per l’Estat. Així, Colominas hi va arribar a excavar un curt període, tal com indica en el seu diari d’excavació, conservat al Museu d’Arqueologia de Catalunya, com molts altres dels seus documents de treball. També, però, va excavar a d’altres llocs, com ara la necròpolis de Can Bernat Turriet (Sant Antoni de Portmany) i Santa Eulàlia del Riu, tots dos l’any 1916. Això no obstant, atès l’ambient enrarit que es respirava a la capital pitiüsa, Colominas va abocar els seus esforços cap a Mallorca i també, tot i que amb molta menys empenta, cap a Menorca. A la balear menor va excavar a l’important conjunt arqueològic de Cales Coves (Alaior) i també al poblat talaiòtic de Son Carlà (Ciutadella). Això no obstant, va ser molt més destacable la intensa activitat que va desenvolupar a Mallor-
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
ca, escenari de la majoria de les seves recerques. Va ser el primer arqueòleg científic que hi va dur a terme excavacions mereixedores d’aquest nom. Fins a la seva arribada s’hi havien fet una sèrie d’estudis parcials, la majoria basats en l’observació dels jaciments de fàcil accés i presència emergent, els quals eren una minoria davant de la gran quantitat que es trobaven ocults per la vegetació o senzillament enterrats. Tot seguit tracem una ràpida pinzellada de l’estat dels coneixements arqueològics a Mallorca a l’època en què el nostre investigador hi va començar a treballar.
ELS PRECEDENTS REMOTS I IMMEDIATS Joan Binimelis (1538-1616), capellà, matemàtic i astrònom, és el primer tractadista que s’ocupa de la prehistòria mallorquina dins la seva obra Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas adyacentes (1593, 2004 reed. parcial), tot i que el fet d’utilitzar la Bíblia com a única font fa que el relat no sigui gens solvent. Al llarg dels segles xvii i xviii, d’altres autors segueixen la mateixa línia, com el pare Cayetano de Mallorca (1746), o se centren en l’antiguitat clàssica a través de les fonts. És el cas de J. Dameto (1630) i Wernsdeoff (1760). No gaire després (1790), es realitza una excavació al Palmer de Campos, on els estudiosos de l’època situaven la ciutat romana de Palma (Albero 2008). Durant el segle xix la prehistòria insular comença a nodrir-se de petits treballs monogràfics i d’altres de més ambiciosos, obra dels estudiosos romàntics, dins dels quals es poden trobar els primers dibuixos a ploma dels monuments més coneguts, o bé aixecaments planimètrics realitzats amb tècniques avançades per a l’època. El 1886 va co-
mençar l’edició del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (BSAL), en què, d’aleshores ençà, han estat recollides un nombre important de recerques sobre l’arqueologia insular. D’altra banda, a l’obra monumental i clàssica de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana sobre les Balears (1897), es troben diverses referències a monuments antics, però sempre des del punt de vista estètic o formal. Entre els erudits mallorquins del moment que van fer aportacions als estudis arqueològics cal esmentar J. Seguí i E. Estada, que publicaren sengles articles al primer número del BSAL (1885-1886). També cal esmentar el llibre de Martorell i Peña (1879). L’any 1888 té lloc la visita a Mallorca i Menorca del savi francès Émile Cartailhac, qui ja havia publicat un treball dedicat a la península Ibèrica (1886), dins el qual se citaven algunes qüestions insulars, extretes de l’obra de Martorell i Peña, esmentada més amunt. Aquest investigador va emprendre una recerca de conjunt sobre els més importants monuments prehistòrics balears. La
Fig. 3. Fitxa d’un atuell de ceràmica talaiòtica trobada a les excavacions del poblat des Pedregar (Llucmajor, Mallorca), 1916-1920. Arxiu Fotogràfic MAC.
129
La dècada prodigiosa 1914-1924
seva principal aportació va ser la descripció minuciosa, acompanyada de plànols detallats i fotografies abundants, cosa que els seus predecessors no havien fet. Tot això, però, no es va complementar amb cap excavació ni cap estudi diacrònic dels diversos conjunts. Tanmateix, es va tenir cura de recollir i reproduir un bon lot de peces procedents de diverses col·leccions privades, les quals, a hores d’ara, han desaparegut. La seva recerca, val a dir-ho, va prescindir d’idees preconcebudes i es va centrar en la tipologia dels diferents conjunts arqueològics. Quant a la bibliografia utilitzada, va deixar de banda una gran part dels títols citats més amunt i va consultar només certes obres, entre les quals cal esmentar, dins les fonts clàssiques, els textos d’Estrabó i Diodor Sícul i, dins les aportacions recents, els llibres d’A. della Marmora (1826, 1840) (Fig. 2) i Martorell i Peña (1879). El viatge de Cartailhac va ser un reactiu per a l’arqueologia mallorquina. A més, la seva obra de conjunt (1892) va tenir un important ressò, tant dins l’illa de Mallorca com fora. Va donar peu a la realització d’estudis de jaciments per part dels membres de la Societat Arqueològica Lul·liana, que es van difondre a través del seu Bolletí, entre els quals cal citar les normalment breus aportacions de B. Ferrà (1887 a 1909), G. Llabrés (1889-1890, 1891-1892), A. Garau (1889-1990), J. Rullan (1891-1892, 1895-1896, 1900), E. Pascual (18951896), A. Garcías (1895-1896) i B. Pons (1899-1900). El 1909, Watelin comença els seus treballs a Mallorca, que du a terme a través de l’observació dels monuments, i en proposa un cronotipologia. D’aquesta manera, crea una divisió de la cultura talaiòtica en quatre períodes, els tres primers dins l’edat del bronze i el quart a la del ferro. Tot això, però, no aca-
130
ba de ser gaire coherent, atès que es basa únicament en la contemplació de les ruïnes emergents i la sistematització dels seus aparells. Tanmateix, aquest investigador augmenta notablement la nòmina dels monuments prehistòrics coneguts, ja siguin talaiots, coves artificials o navetes. El 1914, Albert Mayr publica una síntesi de les obres de Cartailhac i Watelin. Aquest llibre és un model d’aplicació metodològica. Conté un catàleg rigorós amb plànols i fotografies, que recullen un primer inventari arqueològic de Mallorca i Menorca, ben construït i amb descripcions completes d’una sèrie de jaciments importants (Rosselló 1991, 129-137).
LES EXCAVACIONS DE COLOMINAS A L’ILLA DE MALLORCA El mètode Els treballs de Colominas a les Balears i a les Pitiüses comencen l’any 1916. Fins aleshores, com hem tingut oportunitat de veure, les recerques sobre la prehistòria mallorquina havien consistit en una sèrie de recopilacions de dades procedents d’informacions de pagesos, d’estudis dels materials reunits en col· leccions de procedència ben diversa i d’aixecaments de plànols. Les aportacions de Carthaillac (1892), Watelin (1909) i Mayr (1914) constitueixen un pas endavant a l’aproximació seriosa a l’arqueologia balear, especialment als talaiots de Mallorca i Menorca, cosa que va fer proposar a tots dos autors sengles esquemes cronotipològics aplicables als vestigis arquitectònics prehistòrics, basats en l’observació dels monuments, en els quals no s’havia mogut un bri de terra. Aquest mètode, complementat, sens dubte, amb un bon aplegament bibliogràfic i l’aixecament de plànols, no
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
podia arribar de cap manera a bon port sense la informació proporcionada per les excavacions arqueològiques i, com és natural, després d’alguns anys, les propostes d’aquests investigadors van deixar de tenir valor. La irrupció de Colominas a les Balears, especialment a Mallorca, va sacsejar el plàcid panorama de la recerca teòrica duta a terme fins aleshores, amb la realització d’un seguit d’excavacions arqueològiques en els principals jaciments de l’illa, alguns de coneguts a través d’estudis anteriors i d’altres que es van documentar precisament a causa d’aquests treballs. La sòlida formació metodològica d’aquest investigador el va portar per camins ben diferents: en primer lloc, a emprendre un seguit
d’excavacions minucioses i extenses que, per ser les primeres que es feien a les illes i tenint en compte l’època, van resultar exemplars, des del punt de vista dels criteris i dels procediments emprats. D’altra banda, de la seva activitat incansable és testimoni el gran nombre de jaciments estudiats, dels quals tot seguit farem una síntesi. Cal afegir que aquests treballs van estar acompanyats d’un registre en forma de «diaris d’excavació», complementats per fotos, plànols i algunes maquetes, de gran valor per als investigadors posteriors (Fig. 1 i 3). Els materials també van ser classificats acuradament i ingressats, primer, al Museu d’Art i Arqueologia, situat a l’antic arsenal de la Ciutadella de Barcelona (1915-1935) i després al nou
Fig. 4. Escenificació d’un aspecte de la vida quotidiana dels habitants del poblat talaiòtic de Capocorb Vell (Llucmajor, Mallorca), en què prenen part amateurs, potser treballadors de l’excavació. 1918. Arxiu històric documental MAC. Fons Colominas.
131
La dècada prodigiosa 1914-1924
Fig. 5. Petit temple d’època posterior a la conquesta romana situat dins del conjunt des Antigors (Ses Salines, Mallorca). 1916. Arxiu històric documental MAC. Fons Colominas.
132
Museu d’Arqueologia, a Montjuïc (des de 1935). Probablement, la intensa activitat de camp desenvolupada pel nostre home no li va permetre la publicació de monografies detallades sobre els jaciments en què havia treballat. Això no obstant, a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (AIEC) es va resumir la primera part de la seva activitat arqueològica mallorquina, realitzada entre 1916 i 1920, la qual va continuar fins 1925, en què es va veure tallada sobtadament per la desaparició de la Mancomunitat. Els treballs de Colominas es van desenvolupar a un ritme molt intens. De tal manera que, sobretot els anys 19161918, Colominas va dirigir diverses intervencions de manera simultània. Per fer-ho, deixava sobre el terreny un grup de treballadors encapçalats per un encarregat, degudament ensinistrat, i anava visitant periòdicament els jaciments, per tal de donar les directrius de l’ex-
cavació, recollir els materials arqueològics obtinguts, dibuixar els plànols i fer fotos de les ruïnes aparegudes. Aquest mètode no s’aplicava en el cas que els treballs afectessin un indret important, com ara el poblat talaiòtic de Capocorb Vell (Llucmajor), el qual requeria l’atenció constant del director de l’excavació. En un principi l’objectiu de les recerques és el descobriment i estudi de llocs prehistòrics, essencialment de l’edat del bronze –segons la seva classificació–, i així ho manifesta expressament Colominas mateix (1915-1920 a), en deixar de banda determinats indrets dels talaiots ocupats en època romana o, senzillament, no excavar jaciments formats en aquell moment. Aquesta manera d’actuar canviarà alguns anys més tard, quan, a parer seu i probablement dels seus superiors, sembla haver recollit prou evidències i materials de l’ocupació prehistòrica a Mallorca i passa a ocupar-se dels vestigis d’època roma-
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
na (id. 1915-1920 b, c, d). No pas en els nuclis importants, com ara Palma, llavors poc o gens accessible als arqueòlegs, o Pollentia (Alcúdia), on, poc abans de la cloenda dels seus treballs, van començar els de Gabriel Llabrés i Rafael Isasi, els quals hi excavaren entre 1923 i 1928. Aquest darrer any va morir Gabriel Llabrés, que va ser substituït pel seu fill, Joan, el 1930. La recerca va continuar fins 1935, autoritzada pel Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Els jaciments (Fig. 5-7) Sense ànim de ser exhaustius, voldríem citar les excavacions dutes a terme a jaciments prehistòrics de Mallorca sufragades per la Mancomunitat. Seguim la classificació de Colominas mateix (1915-1920 a), la qual va servir de base a recerques posteriors, però que avui ha estat molt modificada, tal com explicarem més endavant. Així, quant als jaciment que ell situava a «la primera
edat del bronze» i pel que fa les coves d’habitació, cal esmentar la del Confessionari dels Moros (segons Veny 1968, 348-351, bronze antic,), en la cinglera del castell de Santueri, en el terme de Felanitx, i les dels Bous (ibid., 351-353) i Calenta, en el mateix lloc, però de diferents dimensions (ibid., 353). Entre les coves d’enterrament, cal recordar les de Son Sunyer, al terme municipal de Palma; la de Ca s’Hereu, a Llucmajor, situada al pla de Son Julià (excavada per Colominas cap a 1919, edat del bronze segons Veny 1968, 247-253); a Felanitx, la de Sa Mola d’en Bordoy; a Santa Margarida, la de Vernissa (excavada en 1916), la qual va donar materials del començament de l’edat del bronze (ibid., 398), i el paratge dels Antigors, on n’hi havia hagut una altra, que va buidar el pagès d’aquella possessió; i finalment, a Sa Pobla, les de Sa Garriga de ses Comes i Sa Pleta. A més d’aquestes, es va explorar un bon nombre de coves
Fig. 6. Interior del talaiot des Velar (Sencelles, Mallorca), un cop excavat. 1918-1920. Arxiu Fotogràfic MAC.
133
La dècada prodigiosa 1914-1924
utilitzades en època prehistòrica però que més tard havien estat buidades, per tal de guardar-hi bestiar. Dins la «plena edat del bronze», moment en què, segons Colominas, es va desenvolupar la cultura dels talaiots, cal situar algunes de les excavacions més importants dutes a terme a Mallorca pel Servei d’Investigacions Arqueològiques. Es va treballar en algunes d’aquestes construccions aïllades o, en tot cas, molt destruïdes, però també en conjunts veritablement remarcables, convertits amb el temps en símbols de l’arqueologia balear. Per ordre geogràfic, com hem fet en els paràgrafs anteriors, partint de Palma i fent una volta en sentit contrari al de les agulles del rellotge, cal esmentar els poblats del terme de Llucmajor. En primer lloc, el de Son Julià, destruït a mitges, el 1915, per la construcció del ferrocarril Palma-Santanyí. Les restes que en quedaven, de grandària considerable, com ara una muralla de 50 m de llargada i diverses habitacions, van ser excavades per Colominas i destruïdes al cap de poc temps. Se’n va fer una maqueta per conservar-ne el record i la informació proporcionada per les estructures arquitectòniques, la qual va ingressar al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona. Hi aparegué ceràmica talaiòtica «barrejada amb peces romanes», tònica general en aquests jaciments, l’ocupació dels quals va abraçar una gran part de l’Antiguitat i, segons els casos, es va prolongar fins al període bizantí de les illes. A la marina de Llucmajor mateix, a mig camí de Capocorb Vell, hi ha el poblat des Pedregar, excavat fins a l’any 1920, amb talaiots, vestigis de murs i més de trenta habitacions, tot i que una bona part ja es trobava destruïda. Només se’n van
excavar tres: dues amb ceràmica a mà i una altra amb material romà. Sempre dins el terme de Llucmajor, sobresurt amb tots els mèrits el poblat de Capocorb Vell, segons Colominas, «el poblat més interessant i ben conservat de l’illa». En aquella època s’hi van fer campanyes d’excavació els anys 1917 a 1925, durant les quals es van descobrir dotze habitacions i dos talaiots. Aquestes estructures, que es van dibuixar i estudiar a fons, van proporcionar dades abundants sobre la tipologia dels llocs d’habitació, sobre els talaiots, les seves portes, elements de sustentació, pisos intermedis, cobertes i morfologia dels paviments i de les parets. Tota aquesta informació, aplegada i descrita minuciosament en l’article corresponent publicat a l’AIEC (Colominas 1915-1920 a), es complementa amb la presentació dels materials arqueològics, els més importants dels quals són descrits i dibuixats. Aquest seguit de dades va ser tret dels diaris d’excavació redactats pel director d’excavació, semblants en la seva forma i funció als que escrivia Emili Gandia a les excavacions d’Empúries, promogudes per la mateixa institució. En el cas d’en Colominas, però, es troba a faltar la interpretació estratigràfica de les troballes que es feia a l’antiga colònia grega. No pas de la manera sistemàtica que es du a terme en els nostres dies, però amb un discerniment clar de l’atribució dels diferents horitzons cronològics a les troballes, a partir de la seva posició i del material que s’hi associava.2 Encara dins aquest municipi, un dels territoris més àmpliament estudiats per Colominas, cal assenyalar intervencions de menys entitat als talaiots de Cas Frares, Ses Talaies de Cala Pi, Garon-
2.- Sobre les excavacions d’aquella època a Empúries, podeu consultar el capítol corresponent dins aquest mateix llibre.
134
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
da, Merola i Sa Caseta, entre 1916 i 1920. Igualment, s’excavà als poblats de Son Noguera i Son Vidal, tots dos l’any 1916. Al terme de Ses Salines, anomenat Ses Salines de Santanyí en les publicacions de Colominas, ja que no va ser municipi independent fins al 1925, es va treballar al poblat dels Antigors, llavors molt mutilat per la construcció del ferrocarril Palma-Santanyí, entre 1916 i 1917. Només hi quedaven tres talaiots i algunes habitacions, que es van excavar. En un talaiot de planta circular, anomenat Talaia Joana, s’hi van trobar restes de la coberta de lloses, la qual havia estat sostinguda per una columna central. Segons el director de la recerca, s’havia fet servir com a lloc d’incineració i d’enterrament. A cavall entre els termes de Ses Salines i Campos, es va excavar parcialment el poblat des Mitjà Gran, molt destruït a la banda de Ses Salines. A la de Campos, en canvi, s’hi van des-
cobrir algunes habitacions que van donar material significatiu. A Manacor, dins el paratge costaner anomenat Sa Marineta, es van excavar el 1916 dues habitacions que llavors es classificaren com a talaiòtiques i que avui, més aviat, es considerarien naviformes. A la part del diari conservada no s’especifica el material que s’hi va trobar. Al terme de Sencelles, molt a prop de la ratlla amb el de Santa Eugènia, es va fer una petita intervenció en el poblat des Velar, el qual havia estat destruït en gran part per l’acció dels pagesos. La seva excavació va afectar un talaiot molt enrunat i una habitació adossada, la qual va proporcionar material d’època romana. Conseqüent amb les seves intencions d’estudiar especialment els jaciments prehistòrics, Colominas diu: «Al costat mateix del talaiot, excavàrem una habitació rectangular, apoiada a la paret mateixa; com que les restes que hi sor-
Fig. 7. Excavació de la muralla del poblat talaiòtic de Son Julià (Llucmajor, Mallorca), 1916 a 1920. Arxiu Fotogràfic MAC. Fons Colominas.
135
La dècada prodigiosa 1914-1924
Fig. 8. Vista parcial de la cova artificial d’enterrament de Son Taixaquet d’en Toni (Llucmajor, Mallorca), en el decurs de la seva excavació. 1915-1920. Arxiu Fotogràfic MAC. Fons Colominas.
136
tiren foren totes romanes, no continuàrem l’excavació d’altres habitacions, per a cercar un altre poblat on els romans no s’haguessin establert, i poder recollir dades de la cultura dels talaiots, que és el nostre principal objecte» (Colominas 1915-1920 a, 570). D’altra banda, al terme de Santa Eugènia, es va excavar parcialment el talaiot des Comellar des Rafal o Es Claper des Moro. Aquesta recerca es va fer en sospitar que l’element havia pertangut a un poblat, ja que, a no gaire distància, s’albiraven les restes d’un altre talaiot i de construccions més petites. En aquest cas, l’autor, també exposa les seves prioritats quant a la mida dels jaciments que l’interessaven, ja que deixa de banda els talaiots que considera «aïllats» i se centra en aquells que formaven part de poblats. Capítol a part mereixen les coves d’enterrament, de les quals es va excavar un bon nombre. En primer lloc cal esmentar la de Sa Talaia, al terme de Santa Margarida, considerada un cas atípic per Colominas, en tractar-se d’una cova natural i no pas artificial, com totes les altres on va intervenir. En aquest cas, el jaciment no era gaire gran però, a banda de restes òssies i ceràmiques, va donar dues destrals planes de bronze,
semblants a les trobades al poblat des Mitjà Gran (Ses Salines i Campos), que van servir per situar-lo dins el mateix període que els talaiots. Les coves artificials, tallades en el subsòl i amb sostre de lloses i terra sostingut per columnes similars a les emprades en les construccions talaiòtiques, són molt més freqüents a les Balears. Colominas en va excavar dues que van aparèixer dins el recinte del poblat dels Antigors (Ses Salines), properes entre si i al peu d’un talaiot. També va intervenir a les de na Gaieta i el puig de na Vissa, a sa Pobla, el 1920, tot i que la segona, segons Veny (1968, 217-218), «era buida des de temps immemorial». Dins el mateix terme, va treballar, el 1919, a la cova de Sa Garriga de ses Comes, que va donar materials de l’edat del Bronze. També va excavar les coves de Can Patos (Lloseta) –anomenada per Colominas d’en Roger, del bronze inicial–, així com a la de Son Bauçà (Establiments). Coves romanes d’enterrament (Fig. 8 i 10) Tot i que, com hem vist, l’interès de Colominas es va orientar cap als jaciments prehistòrics, també va intervenir en una sèrie d’indrets ocupats durant
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
l’època romana, especialment coves d’enterrament, on els materials que s’hi trobaven eren molt abundants i significatius. Les excavacions més importants es dugueren a terme principalment en jaciments del migjorn mallorquí, encara que també se n’estudiaren alguns de la plana i del nord. El nostre investigador va classificar tots aquests indrets com a romans. Això era cert en el cas de la necròpolis de Sa Carrotja, però gran part de les coves s’havien fet servir des de temps enrere. Cal destacar-ne, en primer lloc, les coves de Son Julià (Llucmajor), excavades el 1917, que contenien inhumacions i una gran quantitat de material arqueològic de tota mena, en bon estat de conservació per no haver patit l’acció del foc. Dins el mateix terme, s’excavaren les coves de Son Dalabau (Llucmajor), el 1919, que va donar incineracions amb material escàs i en mal estat de conservació, i la de Son Cresta, l’any anterior. En aquest cas, l’aixovar de peces de tota mena que s’hi va trobar era notable, tot i que ja havia estat gairebé buidada pel seu propietari, cap a 1895. Els materials obtinguts llavors, mitjançant la seva venda, van passar a les col·leccions Planas, Son Berga, Canut i Vives Escudero. Encara dins el terme de Llucmajor, es va excavar la cova de Son Taixaquet d’en Toni, cavitat artificial en què una sèrie de espais col·locats de forma radial a redós d’una mena de pati central cobert contenien les tombes amb llurs aixovars, molt abundants, d’una datació que arribava a l’època romana. A Manacor es va excavar la Cova des Morro, la qual contenia enterraments d’incineració amb poques peces associades, i la de Son Vaquer d’en Ribera, els anys 1917 i 1918, que va donar material datat fins a l’època romana. A Campanet, l’any 1919, es va treballar a
S’Aubareiet, amb sepulcres d’inhumació i incineració i material escàs. Segons Veny (1968), l’ús d’aquesta cavitat s’ha d’emmarcar dins l’edat del bronze. Molt més important és la Cova Monja (Biniali, Sencelles), excavada el 1918 i situada en un pla a dos quilòmetres de Santa Eugènia, prop del predi anomenat Son Sant Joan. Es va obrir de manera artificial al cim d’un turó. Tots els enterraments apareguts eren d’incineració, efectuada dins la cavitat. L’abundant material arqueològic que va proporcionar apareixia barrejat amb cendres i col·locat sense cap ordre. Tot i això, les d’algunes cremacions romanien dins d’urnes funeràries. Entre les molt abundants peces trobades, destaquen les ceràmiques romanes de parets fines i les peces metàl·liques. Encara que no es tracta de cap cova, cal esmentar també la necròpolis de Sa Carrotja o Sa Comuna (Ses Salines). Es tracta, encara ara, d’un dels cementiris d’època romana més important de l’illa de Mallorca. Margarita Orfila Pons (1988) li va dedicar la seva tesi i ha estat objecte de molts altres estudis. La majoria del material de la col·lecció Planas, el Museu de Son Berga i el Museu Episcopal procedien d’aquest jaciment. L’excavació va tenir lloc el novembre de 1916, en forma de diversos sondeigs.
UNA PROPOSTA CRONOLÒGICA Els resultats d’aquestes investigacions, supervisades pel director del SIA, P. Bosch Gimpera, li permeteren elaborar una primera sistematització de la prehistòria de Mallorca, a la qual, per cert, no eren alienes les hipòtesis proposades pel seu cap (cf. Casanovas en aquest volum). D’aquesta manera va traçar un esquema cronològic, publicat a l’Anuari de 1915-1920 (a, 556), d’acord amb el
137
La dècada prodigiosa 1914-1924
qual els estris de pedra trobats a l’illa eren fets al temps dels metalls i no es confirmava la troballa de ceràmica incisa, semblant a la campaniforme, a la Cova Calenta de Felanitx, per part de Cabré, ja que Colominas mateix hi havia excavat però no hi trobà cap indici d’aquest material. Per tant, «la cultura més antiga de Mallorca» s’havia de situar a la primera edat del bronze. Li atribuïa paral·lels a la cultura argàrica i hi adscrivia les coves d’habitació i d’enterrament, naturals i artificials. Aquest període era seguit pel dels talaiots, l’evolució dels quals no donava com a sistematitzada del tot, però que durava des del final de la primera edat del bronze fins a la colonització romana. En aquesta època també continuava l’ús de coves naturals i artificials com a llocs d’enterrament, però no pas d’habitació, la qual se circumscrivia als poblats talaiòtics. Afegia, finalment, que alguns dels poblats havien deixat de ser habitats en època romana (v. gr. Capocorb Vell), però d’altres es continuaren utilitzant molt temps. Com a resum, l’autor especifica que «la primera Edat del bronze comprèn de l’any 2500 a 1700 abans de J. C., i la plena Edat del bronze des de 1700 fins al 1000 ó 900 abans de J. C.; però a Mallorca la cultura dels talaiots s’allarga fins l’any 121 abans de J. C., que és quan té lloc la conquesta per Quint Cecili Metel». Altres perioditzacions La influència de Colominas a l’arqueologia balear encara és present, sobretot per la seva manera d’abordar l’estudi dels jaciments, pel mètode de registre de les dades, avui dia molt més perfeccionat però assentat en les mateixes bases, i per l’atenció envers els materials arqueològics, precursora d’un camp d’estudi que va fer la seva eclosió a la segona meitat del segle XX. El pas dels anys,
138
però, ha matisat les seves afirmacions, sobretot les de tipus cronològic, especialment a través d’algunes obres de conjunt. En primer lloc, la del pare Cristòfol Veny, il·lustre i tenaç investigador campaner, que va ser molts anys conservador del Museo Arqueológico Nacional, el qual va publicar un magnífic estudi sobre les coves del Bronze antic (1968). També la Secuencia cultural de la prehistoria de Mallorca (1978), obra de Manuel Fernández Miranda, tractadista de l’arqueologia balear, prematurament desaparegut. Tampoc no s’ha d’oblidar l’aproximació al tema de L. Pericot, materialitzada en un llibre sobre Las islas Baleares en los tiempos prehistóricos (1975), o les nombroses aportacions de G. Rosselló Bordoy, director del Museu de Mallorca durant més de tres dècades, el qual, dins la seva extensa bibliografia, recull excavacions en jaciments talaiòtics i propostes de conjunt a propòsit d’aquesta cultura, esdevingudes periòdics estats de la qüestió, molt d’agrair en un tema tan controvertit (1963, 1965, 1972, 1973, 1974, 1992). Els darrers temps estan marcats pels treballs de W. H. Waldren (p. e. 1982), amb sèries estratigràfiques il·lustratives i datacions absolutes abundants, i també pels del professor V. Guerrero (1997, 2002) i el seu equip, que fa pocs anys van publicar una útil síntesi sobre la prehistòria mallorquina (Calvo, Guerrero 2011 a-d). No s’han d’oblidar, però, les aportacions d’altres grups d’investigació, com els encapçalats per V. Llull (et al. 1999, p. e.), J. A. Alcover (et al. 1999, 2001, p. e.) i Coll (p. e. 1993). Tot plegat, no sense controvèrsia, ha donat lloc a l’esquema actual dels temps prehistòrics mallorquins, en què encara es discuteix la data del moment de la primera ocupació humana estable de l’illa, la qual, segons els uns (Kopper
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
1984; Pons Moyà, Coll 1986) s’havia de situar cap al 8900 aC, tot i que al poc temps es va rebaixar al període 5900-4500. Segons els altres (resum a Guerrero 2002), coincidia amb l’extinció del Myotragus balearicus, entre el 3760 i el 3380. De tota manera, les primeres comunitats prehistòriques illenques haurien funcionat d’una forma regular entre el 2900 i el 2500. Després d’aquests inicis subjectes a discussió, el període calcolític (2500/2300-2000) es troba més ben definit. També sembla estable el marc cronològic dels períodes posteriors, com ara el de transició epicampaniforme o bronze antic (2000-1600/1500), i l’antic pretalaiòtic, subdividit ara en bronze antic naviforme I (1600/1500-1300), bronze final navi-
forme II (1400/1300-1100) i bronze final naviforme III (1100-900/850). El segueix el període talaiòtic pròpiament dit, situat dins l’edat del ferro, dividit en dues fases (900/850-700 i 700/500) i el postalaiòtic que abraça des de la segona edat del Ferro fins a la conquesta romana (650/550-121 aC). Això no obstant, el procés de romanització és difícilment verificable a través de l’arqueologia fins a l’abandó d’una sèrie de poblats, que coincideix amb el segle I aC avançat, moment en què, per una banda, té lloc la fundació de la ciutat de Pollentia (Alcúdia), cap al 80/70 aC (Orfila, Cau, Chávez 2005, 2008) i, per altra banda, el trasllat de l’establiment romà de Son Espases, fundat cap al 121 aC i anomenat «Palma alta» a la
Fig. 9. Monument erigit al poblat talaiòtic de Capocorb Vell (Llucmajor, Mallorca), el 1959, en memòria de Josep Colominas Roca. Té gravada la inscripció A J. COLOMINAS ROCA / EXCAVADOR DE CAPOCORP VELL / MCMLIX. Foto de l’autor, 2014.
139
La dècada prodigiosa 1914-1924
Fig. 10. Ceràmica romana anomenada de parets fines, d’origen bètic, de la segona meitat del segle I dC, trobada a la cova de Son Vaquer d’en Ribera (Manacor, Mallorca), entre 1917 i 1918. Arxiu Fotogràfic MAC, núm. inv. 17.840.
documentació medieval, a l’indret actual del nucli antic de Palma, on es bastí la ciutat romana, cap al 50/40 aC (López Mullor, Estarellas, Merino 2008; López Mullor et al. 2011, 2013).
BIBLIOGRAFIA ALBERO, D. (2008), Historiografia de la prehistòria balear, Associació per a la Revitalització dels Centres Antics. http://arcapatrimoni.blogspot.com/2008/ 10/historiografa-de-la-prehistoria-balear.html. ALCOVER, M. (1941), El hombre primitivo en Mallorca, Palma. ALCOVER, J. A.; RAMIS, D.; COLL, J.; TRIAS, M. (2001), Bases per al coneixement del contacte entre els primers colonitzadors humans i la naturalesa de les Balears, Endins, Palma, 24, 5-57. ALCOVER, J. A.; SEGUÍ, B.; BOVER, P. (1999), Extinctions and local disappearances of Vertebrates in the Western Mediterranean Islands, MAcPHEE, R.D.E. (ed). Extinctions in near time.
140
Causes, contexts, and consequences, New York, Boston: Plenum Publ., 165188. BINIMELIS, J. (1927) [1593], Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes, Imprenta de José Tous, Palma. BINIMELIS, J. (2014), Descripció particular de l’illa de Mallorca e viles, (Gómez, J. ed.), Fonts Històriques Valencianes, Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, V, Institut Cartogràfic de Catalunya, València. CALVO, M.; V. GUERRERO, V. (2011 a), La Prehistoria en el municipio de Calvià y su relación con el contexto general de las Baleares, Calvià. Patrimonio Cultural, Fundación Calvià, Palma, 39-62. CALVO, M.; V. GUERRERO, V. (2011 b), De los primeros indicios de ocupación humana en las Baleares hasta la edad del Bronce, Calvià. Patrimonio Cultural, Fundación Calvià, Palma, 63-88. CALVO, M.; V. GUERRERO, V. (2011 c), La cultura talayótica, Calvià. Patrimonio Cultural, Fundación Calvià, Palma, 89112. CALVO, M.; V. GUERRERO, V. (2011 d), La cultura postalayótica (650/550-123 a. C.), Calvià. Patrimonio Cultural, Fundación Calvià, Palma, 113-146. CALVO, M.; GUERRERO, V.; SALVÀ, B. (2001), Arquitectura ciclópea del Bronce Balear, Editorial El Tall, 37, Palma de Mallorca. COLL, J. (1993), Aproximación a la arqueología funeraria de las culturas iniciales de la prehistoria de Mallorca, Pyrenae, Barcelona, 24, 93-114. CARTAILHAC, É. (1886), Les ages préhistoriques de l’Espagne et du Portugal, Paris. CARTAILHAC, É. (1892), Monuments primitifs des îles Baléares, Mission Scientifique du Ministère d’Instruction Publique, Librairie Édouard Privat, Toulouse.
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
CARTAILHAC, É. (1991), Los monumentos primitivos de las Islas Baleares, Editorial Olañeta, Palma de Mallorca (2a edició traduïda). COLOMINAS ROCA, J. (1915-1920 a), Crònica de la Secció Arqueològica. L’edat del bronze a Mallorca. Les investigacions de l’Institut (1916-1920), Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI, Barcelona, 555-573. COLOMINAS ROCA, J. (1915-1920 b), Crònica de la Secció Arqueològica. Habitació romana dels Antigors a les Salines de Santanyí, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI, Barcelona, 725726. COLOMINAS ROCA, J. (1915-1920 c), Crònica de la Secció Arqueològica. Els enterraments de La Garrotxa a les Salines de Santanyí, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI, Barcelona, 726728. COLOMINAS ROCA, J. (1915-1920 d), Crònica de la Secció Arqueològica. Coves romanes d’enterrament a Mallorca, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VI, Barcelona, 728-735. DAMETO, J. (1632), La Historia General del Reyno Baleárico dedica a los M. Ill. Y Mag. ss. Jurados de Mallorca, Gabriel Guasp, Ciudad de Mallorca. DAMETO, J.; MUT, V.; ALEMANY, G. (1840), Historia General del Reino de Mallorca. Segunda edición corregida e ilustrada con abundantes notas y documentos, hasta nuestros días por M. Moragues y J. M. Bover, Imprenta Nacional a cargo de Juan Guasp y Pascual, Palma. ERZHERZOG L. S. (1897), Die Balearen in Wort und Bild geschildert, K.u.K. Hofbuchhandlung won Leo Woerl, Würzburg und Leipzig. ESTADA, E. (1885-1886), Las construcciones primitivas de las Baleares, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana (Palma), 2, 4-5.
FERNÁNDEZ MIRANDA, M. (1978), Secuencia cultural de la Prehistoria de Mallorca, Diputación Provincial de Baleares, Instituto de Estudios Baleáricos, CSIC, Bibliotheca Praehistorica Hispana, XV, Madrid. FONT OBRADOR, B. (1972), Historia de Llucmajor. Vol. I, De la Prehistoria al siglo XIV, Mallorca. GARAU, A. (1889-1890), Talayot de Sa Canova de Morell (Artá), Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 3, Palma, 228. GARCÍAS VIDAL, A. (1895-1896), Restos de construcciones prehistóricas en Lluchmayor, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 6, Palma, 56-58. GUERRERO, V. (1997), El pensamiento científico en la prehistoria balear: fuentes bibliográficas para el estudio de la prehistoria balear, Col·lecció Llibres de la Nostra Terra, 30, Editorial Lleonard Muntaner, Palma. GUERRERO, V. (2002), Bases historiográficas (sin disimulo) sobre los primeros pobladores baleáricos y otras cuestiones de enfoque, fondo y forma, Mayurqa, 28, Palma de Mallorca, 127170. KOPPER, J. S. (1984), Canet Cave Esporles, (Mallorca), The Deya Conference of Prehistory., BAR, Int. Series 229, vol. I, Oxford, 61-67. LLABRÉS QUINTANA, G. (1889-1890), Hallazgos arqueológicos en Manacor, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul· liana, 3, Palma, 232-233. LLABRÉS QUINTANA, G. (1891-1892), La prehistoria en Mallorca, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 4, Palma, 140-143. LÓPEZ MULLOR, A.; ESTARELLAS, M. M.; MERINO, J. (2008), Tres conjuntos cerámicos del final de la República y del Alto Imperio hallados en Can Muntanyans, Palma (Mallorca), Actes du Congrès de L’Escala-Empúries 2008,
141
La dècada prodigiosa 1914-1924
Société Française d’Étude de la Céramique Antique en Gaule, Saint-PaulTrois-Châteaux, 129-152. LÓPEZ MULLOR, A.; MARTÍN MENÉNDEZ, A.; ESTARELLAS, M. M.; MERINO, J.; TORRES. F. (2011), La céramique associée aux constructions de l’établissement romain de Son Espases (Palma de Majorque). IIe-Ier siècles av. J.-C., Actes du congrès d’Arles 2011, Société Française d’Étude de la Céramique Antique en Gaule, Marseille, 449466. LÓPEZ MULLOR, A.; MARTÍN, A.; ESTARELLAS, M. M.; MERINO, J.; TORRES, F. (2013), La ceràmica dels horitzons fundacionals del lloc itàlic de Son Espases, Palma (Mallorca), V Jornades d’Arqueologia de les illes Balears (Palma, 28-30 de setembre de 2012), Consell de Mallorca, Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors en Filosofia i Lletres i Ciències de les Balears, Palma, 155-166. LULL, V.; MICÓ, R.; RIHUETE, C.; RISCH, R. (1999), La Cova des Càrritx y la Cova des Mussol. Ideología y sociedad en la prehistoria de Menorca, Barcelona. MAYR, A. (1914), Über die vorrömischen Denkmäler der Baleares, München. MARMORA, A. DELLA (2008 [1840]), Un viaje a Cerdeña pasando por Mallorca y Menorca (1833-1834), Bolleti de la Societat Arqueològica Lul·liana, 64, Palma, 329-354. MARTORELL PEÑA, F. (1879), Apuntes arqueológicos, Barcelona. MERINO, J. (1997), Arqueología y conservación del patrimonio histórico en la Mallorca de la Restauración, MORA, G.; DIAZ ANDREU, M. (ed.), La cristalización del pasado: génesis y desarrollo del marco institucional de la Arqueología en España, Málaga, 369-380. MORAGUES, M.; BOVER, J. M. (ed.) (1841), Historia General del Reino de
142
Mallorca escrita por los cronistas Don Juan Dameto, Don Vicente Mut y Don Gerónimo Alemany, II. Imprenta nacional a cargo de D. Juan Guasp y Pascual, Palma. ORFILA, M. (1988), La necrópolis de Sa Carrotja y la romanización del sur de la isla de Mallorca, British Archaeological Reports, 397, Oxford. ORFILA, M.; CAU, M. A. y CHÁVEZ, E. (2005), Últimos avances sobre la ciudad romana de Pollentia (Alcúdia, Mallorca): 1996-2004, XXIII Jornades d’Estudis Històrics Locals. L’Antiguitat clàssica i la seva pervivència a les illes Balears. Palma, del 17 al 19 de novembre de 2004, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma, 341-354. ORFILA, M.; CAU, M. Á.; CHÁVEZ, E. (2008), Pollentia y las Baleares en época republicana. En: NOGUERA CELDRÀ, J. M. y POVEDA NAVARRO, A. M. (ed.): Iberia e Italia. Modelos romanos de integración territorial. Actas del IV Congreso Hispano-Italiano. Comunidad Autónoma de la Región de Murcia, Museo Arqueológico de Murcia, Murcia, 43-66. PASCUAL, E. (1895-1896), Hallazgo arqueológico en Lluchmayor, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 6, Palma, 171-172. PERICOT, L. (1975), Las islas Baleares en los tiempos prehistóricos, Ed. Destino, Barcelona. PONS FÁBREGUES, B. (1899-1900), Hallazgo en un claper de Llubí, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 23, Palma, 331-332. PONS MOYÀ, J.; COLL, J. (1986), Observaciones sobre la estratigrafía y las dataciones absolutas de los sedimentos holocénicos de la cova del Canet (Esporles, Mallorca), Endins, 12, Palma, 31-34. ROSSELLÓ BORDOY, G. (1963), Una aproximación a la Prehistoria de Mallor-
Les excavacions de la Mancomunitat de Catalunya a l’illa de Mallorca
ca, Ampurias, 25, Barcelona, 136-163. ROSSELLÓ BORDOY, G. (1965), Arquitectura ciclópea mallorquina, Arquitectura megalítica y ciclópea catalanobalear, CSIC., Barcelona, 133-149. ROSSELLÓ BORDOY, G. (1972), La prehistoria de Mallorca: rectificaciones y nuevos enfoques al problema, Mayurqa, 7, Palma, 115-156. ROSSELLÓ BORDOY, G. (1973), La cultura talayótica en Mallorca. Bases para el estudio de sus fases iniciales, Ed. Cort, Palma (2a ed. 1979). ROSSELLÓ BORDOY, G. (1974), Observaciones sobre Capocorp Vell y su estratigrafía muraria, Miscelánea Arqueológica. (XXV aniversario de los Cursos Internacionales de Prehistoria y Arqueología en Ampurias, 1947-1971), I, Barcelona, 307-320. ROSSELLÓ BORDOY, G. (1991 a), El conocimiento de la prehistoria mallorquina: Joaquín Mª Bover y los precursores, Bolletí de la Societat Arqueològica Luliana, Palma, 119-137. ROSSELLÓ BORDOY, G. (1992), La Prehistoria de Mallorca y su conocimiento científico, La Prehistòria de les illes de la Mediterrània. X Jornades d’Estudis Històrics Locals. Occidental, Govern Balear, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Palma, 1-20. RULLÁN MIR, J. (1891-1892), Monu-
mentos prehistóricos de Sóller, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 4, Palma, 206-208. RULLÁN MIR, J. (1895-1896), Hallazgos arqueológicos en Fornaluig, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul· liana, 6, Palma, 363-355. RULLÁN MIR, J. (1900), Ensayos de Agricultura y Prehistoria, Sóller. SEGUÍ RODRÍGUEZ, J. (1885-1886), Excursión histórica por Calviá, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma,1, 1-4; 2, 1-3. SERRA RÀFOLS, J. C. (1959), José Colominas Roca (1883-1958), Ampurias Barcelona, 338-340. VALLORI, B.; ORFILA, M.; CAU, M. A. (2011), Las excavaciones de Gabriel Llabrés, Rafael Isasi y Juan Llabrés en la ciudad romana de Pollentia (Alcudia, Mallorca) (1923-1946), Archivo Español de Arqueología, 84, Madrid, 285-304. VENY, C. (1968), Las cuevas sepulcrales del bronce antiguo en Mallorca, Bibliotheca Praehistorica Hispana, IX, CSIC. Madrid. WALDREN, W. (1982), Aspects of Balearic Prehistoric Ecology and Culture, BAR, International Series, 149, Oxford. WATELIN, L. Ch. (1909), Contribution à l’étude des monuments primitifs des îles Baléares, Revue Archéologique, 14, Paris, 333-350.
143
