40 anys de la fundació del Museu de la Vila Joiosa: un homenatge

Antonio Sellés Rodríguez

Aprofitant que en aquest 2015, a més de celebrar l’esperada inauguració de l’edifici de Vilamuseu, es compleixen 40 anys de la fundació del Museu de la Vila Joiosa, m’he decidit a publicar un material inèdit que tenia pendent des que vaig realitzar el documental “Història i Patrimoni de la Vila Joiosa” juntament amb Jaume R. Lloret. A través d’aquest article m’agradaria retre homenatge a les dues persones que, d’una manera o altra, han fet possible que avui, el Museu de la Vila, siga un referent nacional: José Payá Nicolau i Antonio Espinosa Ruiz. El mèrit del primer, sens dubte, rau en la fundació d’un museu en una època en la qual absolutament ningú es preocupava per aquests temes, i el segon, per assumir-lo i potenciar-lo fins a límits insospitats.

A continuació, com he dit, us oferiré fragments inèdits de les entrevistes que vam fer a Pepe i a Antonio amb motiu de la filmació de les dues parts del documental “Història i Patrimoni de la Vila Joiosa”.

Entrevista a José Payá Nicolau Gener de 2014 Què en sap, de les troballes arqueològiques a la Vila dels anys 60 i 70? Estant donant classe en l’acadèmia, allà a les 9:30 del matí, va arribar una alumna que s’havia parat a mirar les obres al pas nivell de les Casetes, i que deia que havien eixit allí coses, com si

Casa de la Cultura de la Vila Joiosa, anys 70 del s. XX.

foren de ferro (era bronze) i ceràmica. Allí havien dos operaris fent una rasa per a una canonada, aleshores vaig anar corrent i darrere va vindre Felipe (Ramis) i vam veure els trossos de ceràmica. La xicona em va dir que un dels obrers li va deixar caure el pic a una espècie de botijó i el va trencar. Vam anar arreplegant trossets de ceràmica, alguns pintats, trossos de bronze i m’ho vaig endur a l’acadèmia i ho vaig guardar. Simultàniament, Pedro Ángel Gutiérrez, l’home de Vicenta Tonda, va veure que estaven fent una excavació per a fer la gasolinera (del centre) i com que ell era aficionat a l’arqueologia, s’hi va acostar i va trobar en lloc de roca sedimentària, una tira d’àmfores. Aleshores se’n va anar corrent a l’Ajuntament perquè pararen allò, perquè anaven a clavar un depòsit de gasolina i ell, ingenu, va dir que ho pararen un moment que anava a l’Ajuntament... quan va arribar havien tirat tot el formigó. 309

Revista Oficial de Festes 2015

Paraules d’història

El fet de ser voluntari cultural des de 2013, sens dubte, ha suposat un punt d’inflexió per a mi. El fet de sentir-me part del Museu m’ha influït de tal manera, que fins i tot m’ha fet aventurarme a fer el Màster d’Arqueologia Professional i Gestió Integral del Patrimoni de la Universitat d’Alacant. En certa manera, el Museu m’ha canviat la vida. Heus ací, amb aquest article, el meu més sincer homenatge al Museu, als seus tècnics i, en definitiva, a totes les persones que al llarg d’aquests 40 anys hi han posat el seu granet d’arena.

Paraules d’història

40 anys de la fundació del Museu de la Vila Joiosa: un homenatge

Paraules d’història Fotograma de l’entrevista a José Payà Nicolau

Ens pot parlar de la fundació del museu?

Paraules d’història

Quan vaig entrar en la biblioteca el 6 de novembre de 1973, al cap d’un any, ja estava pensant de fer un museu perquè, a més a més, tu baixaves a la sala d’actes i, si miraves a la porta que hi havia a l’esquerra, deia “Museo”. Una Casa de Cultura té això, fonoteca, biblioteca... Jo muntava, a vegades per febrer, al tossal on havien trobat coses, al de l’Olivera Grossa (Xauxelles), que era una vil·la romana amb una dotació de tot, fins i tot d’almàssera... era autònoma eixa finca. Pedro, el propietari, m’hi va deixar excavar. Allí ja havia excavat el pare Belda, que no era un arqueòleg dotat, però tenia molt d’entusiasme i probablement havia desfet algunes coses que un arqueòleg titulat no haguera desfet. Aleshores vaig anar excavant i enduentme cosetes al museu, fins que vaig trobar l’angle d’una habitació amb un tros de mosaic i un tros de marbre rosat, que ha estat exposat. Tot m’ho vaig endur al museu. També una petxina, gran, preciosa per a fer els adorns de la ceràmica... Fins que la dona de Pedro, Agustina, es va clavar per enmig i va dir que allí no hi havia res, que no tornara. I jo li deia: “Però Agustina, vosté no ha estat en el Museu? Ara hi ha una barbaritat de coses ací, amb una vitrina tota plena”, “Si, però Pedro Ángel (el de les àmfores de la gasolinera) diu que allí no hi ha res”, I jo “D’on ha tret tot allò?” Al final ja no hi vaig tornar. Després vaig rebre una carta des de Petrer d’Antonio Espinosa (a qui jo no coneixia), dient que s’havia assabentat que ací hi havia l’inici 310

d’un museu, que havien troballes arqueològiques i que a ell li agradaria que jo fera una petició a la Diputació per a demanar un tècnic perquè anara assumint la direcció de les excavacions arqueològiques i la classificació del material que teníem. Vaig anant comprant algunes àmfores... després em deien que em gastava tots els diners en el Museu... Però quan l’interventor municipal va entrar al Museu, es va quedar mut. I Antonio, que va presentar a la Diputació una memòria del que pensava fer amb les troballes, va demanar una quantitat per tot l’exercici i li van donar una quantitat molt reduïda. Aleshores el vaig dur a tots els llocs on sabia que hi havia coses, inclús a l’Almiserà, i aleshores ja va començar a actuar ell. Hem tingut una sort gran tenint Antonio ací. La dinamització d’açò és tremenda. En tots els sentits. A voltes fins i tot se’n passa, perquè d’una coseta fan un festival perquè la premsa en diga alguna cosa, dic jo. Però és que cal dinamitzar. Quina era l’opinió de la gent sobre el Museu? Va passar el comportament clàssic de la gent respecte al Museu: que va sempre per damunt de l’interés per una biblioteca, un llibre o un acte cultural a l’ús. Per què? Perquè aquelles troballes són de gent de la Vila, fa 2.000 anys, fa 1.500 anys... qui renuncia a no mirar això? A no anar a una exposició de troballes del poble, de gent que vivia ací fa tantíssim temps? És un reclam que ha de funcionar, i em pareix molt bé tot el suport que un Ajuntament puga donar-li,

Revista Oficial de Festes 2015

Paraules d’història

Fotograma de l’entrevista a Antonio Espinosa

Entrevista a Antonio Espinosa Ruiz Agost de 2012 Antonio, quina és la importància de la ciutat romana d’Allon? La ciutat romana d’Allon, és una de les nou ciutats romanes del País Valencià. Això és un honor important perquè cada ciutat romana tenia el seu terme municipal (en el cas de la ciutat romana d’Allon és tot el terme de la Marina Baixa) i al voltant aquestes hi ha una quantitat de jaciments romans molt importants (vil·les de residències senyorials, monuments, inscripcions, i inclús les grans termes municipals que van trobar fa uns anys).

musealitzat uns materials i uns objectes importantíssims. A més sabem que el fòrum estava a la plaça de la Generalitat i bé, diguem-ne que en el futur serà un de les principals atractius turístics de la Vila. També estem treballant últimament en (el fet) que ens ho creguem tots i ens posicionem com a ciutat romana, tirant mà de la recreació històrica, de soldats de la legió VIIII (que és una associació cultural que es dedica a la recreació històrica romana i han estat recentment per ací). Tots els anys farem coses que recorden als ciutadans de la Vila que ací tenim una cosa que és excepcional, que és extraordinària, que no té pràcticament ningú, que és ser ciutat romana.

Paraules d’història

raonablement, si no retalla d’ací o d’allà per a donar-li-ho tot al Museu. Jo, sincerament, aplaudisc l’atenció que ha rebut el Museu (i no perquè l’haguera començat).

Allon ha sigut una de les grans incògnites de l’arqueologia valenciana durant cinc segles. Ha estat tot el món buscant-la fins que fa poquet l’hem trobada. I sobretot, el fet d’estar baix de la ciutat de la Vila; per una part és un problema de gestió del patrimoni, hem d’excavar davall d’una zona que està urbanitzada; però per altra banda és una gran sort perquè en el centre d’un nucli urbà turístic tenim monuments de primer ordre com les termes municipals romanes. Per altra banda, la ciutat romana d’Allon ha 311

Revista Oficial de Festes 2015

Paraules d’història

Paraules d’història

Què són les ruïnes del tossal de la Malladeta? El santuari ibèric de la Malladeta s’ha excavat durant cinc anys per un equip internacional (franco-espanyol) d’estudiants d’arqueologia. La major part del projecte l’ha pagada el Ministeri francés d’Afers Estrangers. És una cosa curiosa, no? Ells s’han interessat molt pel santuari perquè és un jaciment extraordinari. Tal com ho veiem ara, després d’haver-hi investigat tant, pensem que va ser una espècie de santuari de peregrinació. Tenia entre 90 i 50 habitacions. Els peregrins venien de molt lluny, fins i tot des de Sierra Morena, perquè l’exvot del guerrer de bronze que té una llança a la mà i que està al MARQ és d’aquell santuari.

És un santuari que comença a funcionar en el segle V aC i en el segle I aC es reforma totalment: tomben tot el que hi ha i fan un nou santuari. Pensem que hi havia una casta sacerdotal, que dirigiria el santuari, i que aquesta casta, allà pel 25 aC, quan comença l’Imperi romà, en època de l’emperador August, abandona aquest santuari i tan sols conserven el culte en la part més alta, on hi ha la torre del Dr. Esquerdo. Allí devia haver-hi algun tipus de temple, del qual no queda res. Allí se segueix oferint culte a la deessa mare en èpo312

ca romana. Els romans eren molt tolerants amb les religions i quan conquistaven un territori nou, agafaven els deus d’aquell territori i el retien culte també. En el 75 – 80 dC, el santuari és abandonat complet, segurament perquè s’acabava de construir el fòrum romà. En el 74 dC, Vespasià va donar a Allon la categoria de municipium, i el que fan és un nou temple, en el nou fòrum i abandonen el santuari, que és dels avantpassats ibers i que ja no té massa sentit conservar. Que va suposar la restauració de les muralles de l’any 1992? En que consistirà la nova rehabilitació de les muralles renaixentistes? Què suposarà per a la Vila? La restauració les muralles de l’any 1992 va ser una fita important, molt valenta, perquè hi havia tota una sèrie de cases davant, relativament modernes, que es van tombar per a poder deixar visible la muralla. A mi em pareix una actuació correcta. La muralla va recuperar d’aquesta manera el protagonisme dins del poble de la Vila, i en aquest moment l’actuació va arribar fins a deixar-la vista i crear un escenari. Ara mateix tenim un escenari urbà fantàstic com són aquestes muralles, que són un exemple molt singular d’arquitectura defensiva renaixentista que va durar molt poquet de temps i que, per tant, té molt d’interés. El que pretén la segona fase de la restauració que hem plantejat, i de la qual ja tenim fet el projecte -que esperem que es puga portar a terme com abans millor-, consisteix a transformar aquest escenari, el fons que tenim decoratiu-cultural, per a anar un pas més enllà i que la gent puga accedir al monument. Tota la gent, inclús que puguen accedir-hi persones amb discapacitat. Aleshores, es tracta que, a més de tindre un escenari, tindre un autèntic monument, on la gent puga entrar, en puga gaudir, puga veure la Vila des del monument, entrar dins de les torres, passejar-se per damunt de la muralla, i això serà fonamental, perquè passarem a tindre un castell urbà, que hi ha poquíssims exemples a la Comunitat Valenciana que puguen accedir a una muralla urbana. Jo pense que açò es fonamental per al salt turístic de la Vila, que els turistes puguen entrar dins de la muralla. Serà un abans i un després en l’explotació turística de la Vila i serà un atractiu turístic impressionant, de primera categoria. Creus que els vilers estan interessats en la conservació i posada en valor del seu patrimoni històric?

Revista Oficial de Festes 2015

Els vilers han demostrat tindre un nivell cul-

Paraules d’història

van tindre la segona matrícula naval d’Espanya o que érem una de les nou ciutats romanes de la Comunitat Valenciana, que tenim l’única mesquita rural coneguda, que tenim el derelicte més gran... (el Bou-Ferrer) En fi, tot això. Tot això hem anat contant-ho als vilers perquè recorden qui són. Som la capital de la comarca i hem de tindre clar per què. Jo pense que durant tots aquests anys ha anat creixent l’interés i la valoració dels vilers pel seu patrimoni. Sempre hi haurà excepcions i hi haurà gent que, per desconeixement o per falta de sensibilitat, no ho entenga, però això és una faena que entre tots hem de superar. Per acabar, com animaries els joves vilers a conéixer la història del seu poble?

Paraules d’història

tural alt, un percentatge d’universitaris alt i, per tant, crec que la major part de la població de la Vila té una sensibilitat, tinga estudis o no. La major part de la Vila té una sensibilitat cap a aquest patrimoni perquè la Vila es vol a si mateixa. Els vilers volen la seua història. Això ha sigut sempre així. Per a un viler, els seus cognoms, la seua història, el seus llocs, són importantíssims. Els vilers volen la seua història. N’hi ha d’excepcions, hi ha gent que no vol la seua història o que no hi creu o que creu que és una molèstia, però en són una minoria. I bé, jo pense que aquests últims 25 anys, els vilers han anat canviant la seua percepció del patrimoni perquè han vist la utilitat que se li pot donar com a motor turístic i han vist també que han redescobert la seua història. Jo pense que els vilers pràcticament no coneixien la seua història. I la faena d’estos últims anys ha sigut recordar-los-la, superar l’amnèsia històrica. Els vilers no sabien que havien sigut vila reial, que

Doncs, els joves ho sou tot, és a dir, sou el futur. De manera que jo animaria els joves a formar part de Vilamuseu. Vilamuseu no és un museu on els científics treballen per a ells i estan ahí en una torre daurada i no es preocupen de la societat ni de res. És un museu que vol ser participatiu, que vol que la gent hi treballe, que hi col·labore. És a dir, que volem que tota la població vilera se senta part de Vilamuseu i sobretot ens interessa molt que els joves en formen part. Podem aconseguir entre tots que el Museu siga un lloc atractiu per als joves, sobretot entre 10 i 20 anys. Que siga un lloc on ens agrade anar, que siga inspirador per a ells, que siga creatiu, que siga modern, que utilitze les noves tecnologies, però sobretot en què participeu, perquè sou vosaltres els que heu de dir si el Museu és avorrit o el Museu no és avorrit o què podríem fer perquè el museu enganxara la gent de la vostra edat. No per enganxar-vos i que vingueu, sinó perquè vos en sentiu part i que penseu que el Museu mola. És un dels reptes més importants que tenim i només podem fer-ho si ens ajudeu vosaltres.

313

Revista Oficial de Festes 2015