V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS
Barcelona, 22-25 de maig de 2014
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 1155 a 1172)
LA TORRE DEL CARAGOL (FORÇA D’ESTANY, PONTS, NOGUERA): DE TALAIA ANDALUSINA A CASAL DESPOBLAT D’ÈPOCA MODERNA Oscar Escala, Andreu Moya, Enric Tartera i Ares Vidal*
INTRODUCCIÓ La torre del Caragol1 és una talaia d’origen andalusí, reformada en torre de guaita en època comtal i a redós de la qual es configurà un petit llogarret –segurament el precedent de la Força d’Estany– que possiblement ja estava abandonada a mitjan segle xvii. El jaciment, situat en l’extrem d’un esperó al sud-est del pla de Força (Ponts, Noguera)2, aglutina tant elements d’arquitectura militar –torre, fossat, mur de tanca– com espais habitacionals i de producció, a més de les restes d’una petita església (figura 1). De tot el conjunt arqueològic, en general força desfigurat, en sobresurt la torre. Es tracta d’una obra de planta circular i nucli interior quandrangular que és el resultat de la superposició de dues construccions diferenciades. El nucli correspon a una torre de tàpia de planta quadrada que, posteriorment, va ser folrada amb una obra de carreuó que transformà l’edifici primigeni en una torre circular. La torre estava parcialment derruïda (figura 2). La degradació, l’estat ruïnós i les deficiències estructurals de les restes conservades en feien preveure l’ensulsiada definitiva i la pèrdua patrimonial. Per aquest motiu, l’any 2009 l’arquitecte J. Mora coordinà la redacció del Projecte d’execució de restauració de la torre del Caragol o de Dàdila, amb els objectius de consolidar i recuperar patrimonialment i socialment el monument. L’obra, promoguda per l’Ajuntament de Ponts i finançada amb fons europeus FEDER, fou executada l’any 2011.
ESTAT DE LA QÜESTIÓ SOBRE LA TORRE DEL CARAGOL La torre del Caragol respon al que s’ha descrit com a torre folrada, en què una torre primigènia és embeguda per una torre posterior que s’hi superposa. Diversos investigadors han posat de manifest la singularitat de la torre. Tanmateix, només havia estat objecte d’una anàlisi fruit d’observacions visuals superficials, sense que la lectura arquitectònica hagués estat subjecta a excavacions arqueològiques. El primer a fer esment a la torre del Caragol és Ph. Araguas (1979, 209-210), que posa l’accent sobre el fet que es tracta d’una torre folrada, originalment quadrada i revestida posteriorment per una estructura circular. A més, la identifica amb la turrem de Dadila, una de les afrontacions del castell d’Artesa esmentades en l’acta de venda d’aquest castell que Ermengol II féu a Arnau Mir de Tost el 1039 (Fité 1986b, 208). F. Fité, el qual també assumeix la identificació com la torre de Dàdila, la inclou en la recerca sobre les torres de guaita de l’àrea del Montsec (Fité 1986a, 57-58)3 desenvolupada en el marc de la seva tesi doctoral (Fité 1986b, 694-701). A diferència de Ph. Araguas, considera que la torre primigènia és circular i, posteriorment, és remodelada internament amb l’estructura quadrada de tàpia. Descriu la torre com una obra d’aparell regular de carreus lligats amb morter de calç i la situa al voltant del primer quart del segle xi. Constata que està instal·lada sobre una estructura definida per uns murs de grans carreus escairats de
* Iltirta Arqueologia SL,
[email protected] 1. R-I-51-6444 / 1297-MH; BCIN (Llei 9/1993); IPAC núm. reg. 7313. 2. Les seves coordenades són ED50 UTM 31N E 345433.67, N 4639912.10, 590 m s. n. m. 3. Tot i recollir la planimetria, en aquesta primera publicació no apareixen referències a la torre del Caragol.
1155
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
Figura 1. Localització de la torre del Caragol (Ponts, Noguera) i vista de la torre a l’extrem sud-oriental del pla de la Força.
cronologia incerta, però considerats més antics que la torre. Associa el desgast de les filades superiors de la torre a un possible canvi d’aparell constructiu, cosa que vincula a una possible remodelació. Finalment, considera com lleugerament apuntades les voltes que sostenen el pis superior i la terrassa, i planteja que siguin obres del segle xii. V. Buron (1989, 175-176) inclou la torre del Caragol en el seu catàleg de castells romànics, on es recullen alguns dels plantejaments inicials de F. Fité. Descriu breument la torre circular carreuada com una construcció de tres pisos amb coberta de volta de canó i de porta enlairada, bastida sobre un basament rectangular de grans carreus possiblement iberoromà. Considera l’elevació de tàpia com un folre interior de la construcció. Data tipològicament la torre al segle xi. 1156
Vidal-Vilaseca (1984, 531) esmenten de passada la torre romànica del Caragol en referència a l’església
de Sant Miquel de la Torsa, topònim usat en lloc de la designació oficial de la Força atenint-se –segons els autors– a la denominació dels vilatans. La confusió toponímica també es veu reflectida en els primers estudis de B. Cabañero (1987, 91 i 105-106), on la torre fou inicialment descrita com una estructura de planta quadrada de dos pisos que devia estar coronada amb una volta de canó que sostenia la terrassa exterior. Data la torre amb posterioritat al 913, després de la mort de Muḥammad al-Ṭawīl que marca la fi d’un període d’asseifes que afectaren la zona. La construcció circular de pedra que folra l’edifici quadrangular de tàpia la situa al segle xi. D’altra banda, F. Galtier (1987, 175-176) segueix la descripció de B. Cabañero i en data la construcció al voltant de l’any 930. Posteriorment, B. Cabañero (1996, 332-334) desfà el malentès toponímic, replanteja la primera descripció i esbossa una proposta d’evolució constructiva del monument en 3 fases successives:
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
1. La construcció de la torre quadrada de tàpia que data a inicis del segle x, després del 910. 2. La instal·lació d’un mur de grans carreus esquadrats que cenyeix la torre, que situa a l’entorn del 975. 3. El bastiment de la torre circular carreuada que folra la quadrada i n’amplia alçada, obra que s’executaria al voltant del 1025. Tanmateix, aquest autor considera la torre quadrada de tàpia com una obra preromànica que situa en l’òrbita cristiana. Entén l’obra encofrada de terra com una baula en l’evolució de les tècniques constructives des de les edificacions de fusta fins a les de maçoneria i carreuat de pedra (Cabañero 1987, 104-111 i 117; 1996, 163).
J. de Bolòs i F. Fité (1994b) són els primers que plantegen obertament la possible filiació andalusina de la torre quadrada de tàpia, proposta que ja havia estat tímidament insinuada (Fité 1993, 47-48). En el seu treball aprofundeixen en la descripció del conjunt, que esdevé la més ajustada fins al moment. Així, la torre original correspondria a un construcció de planta quadrada, que datarien en un genèric segle x. Aquesta monument inicial fou reaprofitat i folrat posteriorment per una construcció de planta circular de pedra, que situen entre els segles xi i xii. A més, assenyalen l’existència d’una construcció quadrangular de carreus ciclopis que podria ser d’època ibèrica o andalusina. Just al nord d’aquesta estructura identifiquen el que seria un fossat defensiu. D’altra banda, esmenten les restes enrunades de l’església romànica de Sant Miquel de la Força, situades a només uns 75 metres a l’est de la torre com a evidències de l’hàbitat que nasqué a seu recer. Per la seva banda, J. Menchon (2011, 776; en premsa), en el marc de la recerca que fa a l’entorn de la torre de Vallferosa, també recull la referència de la torre del Caragol com un exemple de torre folrada. En relació amb els elements descriptius, l’autor remet als treballs de referència de B. Cabañero (1996) i de J. de Bolòs i F. Fité (1994b). Finalment, la torre del Caragol també ha estat objecte de l’atenció de l’erudició local (Gabriel 2003) i està present en treballs de divulgació científica (Moya 2008). Ambdós recullen bàsicament les dades i els plantejaments publicats per J. de Bolòs i F. Fité (1994b). El primer es limita específicament a descriure la torre del Caragol. El segon, en canvi, incorpora el monument a una petita síntesi sobre l’evolució de les torres de guaita de la vall del Llobregós.
Figura 2. Vistes generals de la torre del Caragol abans d’iniciar la intervenció.
En resum, els plantejaments més establerts sobre la torre del Caragol parlen d’una torre quadrada andalusina de tàpia que es data durant la primera meitat del segle x i una remodelació que, a inicis del segle xi, la converteix en una torre circular romànica de carreuó. L’estructura quadrangular de carreus escairats situada al peu de la torre es considera ibèrica, iberoromana o romana4, del darrer quart del segle x o, tal vegada, andalusina. Així mateix, passen pràcticament desapercebudes les altres estructures i construccions d’època medieval i moderna que envolten la torre i només de passada s’assenyala l’existència d’un vall.
4. A l’obra Els Castells Catalans s’esmenta de passada i sense donar la referència de la font que la torre del Caragol tindria la base romana (Català 1979: 536).
1157
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA DE L’ANY 2011 Objectius i plantejament de l’actuació L’estat de conservació de la torre del Caragol abans d’iniciar els treballs de restauració era més que lamentable (figura 2). El monument estava seccionat i esquerdat de dalt a baix a causa de la pèrdua de tot el llenç meridional, de part de les voltes i dels pisos superiors. La torre requeria una actuació de consolidació arquitectònica urgent que aturés el procés d’enrunament i en permetés la posada en valor. Per tant, els objectius principals del projecte de restauració foren recuperar l’estabilitat de la torre i consolidar-la per tal de garantir-ne la conservació futura. La intervenció arqueològica va subordinar-se a l’estintolament de la torre, obra imprescindible per estabilitzar-la, aturar el procés d’enrunament i poder fer els treballs arqueològics i de restauració amb les màximes garanties de seguretat.
1158
Figura 3. Planta general de la intervenció arqueològica del 2011.
Així, el programa de treball dissenyat fou: −− 1a fase: neteja, delimitació i documentació del fossat; control arqueològic del sanejament i la consolidació preventiva de la torre i de la instal·lació de l’estintolament; −− 2a fase: excavació de l’interior de la torre i dels espais afectats pel projecte arquitectònic; i, −− 3a fase: intervenció arqueològica en extensió a l’hàbitat de la torre i consolidació i restauració de les restes arquitectòniques. Si bé la primera i la segona fase foren dutes a terme respectivament el març i entre el setembre i l’octubre de 2011, la tercera fase resta pendent d’execució per la manca de recursos econòmics.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Organització de l’actuació
La talaia andalusina
Malgrat que el jaciment de la torre del Caragol integra tot un conjunt complex d’estructures i edificacions, el projecte arquitectònic només preveia intervenir en la torre. No obstant això, aquests treballs comportaven l’afectació indirecta de l’àrea més immediata a la torre. Així, va obrir-se en extensió una zona d’uns 8 m a la rodona del punt central de la torre, que s’ha ampliat fins als 15 m al nord i l’est. La superfície intervinguda correspon a un espai de planta trapezoïdal d’uns 410 m2.
La torre original és una construcció de planta quadrada amb sòcol de pedra i elevació de tàpia (MR-13) de 4,3 m de llargada per costat i gairebé 8 m d’alçada conservada (figures 3-5). El basament es troba definit per les restes de quatre murs de maçoneria en pedra sorrenca de mida mitjana i lligam de fang que amiden 1 m d’amplada, entre 30 i 45 cm d’alçada i fins a 4 filades. Mentre que els murs nord-est i sud-est es conserven completament, s’ha perdut l’angle entre els murs sud-est i nord-oest.
L’àrea d’actuació s’ha concebut com una zona única i s’han definit cinc sectors (figura 3): −− Sector 1/1: la torre −− Sector 1/2: la plataforma rocosa sobre la qual es fonamenta la torre −− Sector 1/3: el fossat −− Sector 1/4: hàbitat al sud-oest de la torre (pati) −− Sector 1/5: hàbitat al sud-est de la torre (aljub)
Sobre el sòcol reposa l’obra de tàpia, una elevació de fins a 8 tapiades que assoleix uns 7,3 m d’alçada (figura 6). Si bé les tapiades són força uniformes en gruix i alçada –entre 80 i 90 cm d’amplada i uns 90 cm d’alçària–, els mòduls varien força de longitud –entre 0,85 i 1,7 m–. La primera filada de tapiades semblen més curtes –entre 85 cm i 1 m–, mentre que en els següents cossos les tapiades són més llargues –entre 1,1 i 1,7 m–. En tot cas, les tapiades es disposen majoritàriament trencant juntes i, en els angles, les filades de les diferents elevacions semblen travar-se les unes amb les altres.
DESCRIPCIÓ DELS TREBALLS ARQUEOLÒGICS REALITZATS El sector 1/1: la torre El sector 1/1 correspon a la torre, actualment un edifici de planta circular d’uns 6,5 m de diàmetre i un nucli interior de planta quadrada d’uns 2,2 m per costat, amb una superfície útil d’uns 4,8 m2. L’objectiu de l’actuació ha estat assolir la base de la torre, per la qual cosa s’han excavat amb mitjans manuals i mecànics els nivells de terra i pedra que reblien l’interior. Aquests estrats provenien de l’esfondrament de les elevacions de tàpia i de les de pedra de cadascuna de les torres. L’excavació de l’espai interior de la torre ha assolit el substrat geològic. Tant la torre andalusina com la romànica reposen directament sobre la superfície d’un banc de roca sorrenca d’uns 60 cm de gruix que es presenta fragmentat en blocs. Aquest aflorament rocós defineix una petita plataforma (sector 1/2) que reposa sobre un nivell d’argiles oligocèniques d’1,5 m de gruix que la separen d’una segona veta inferior de pedra sorrenca, la superfície de la qual també fou ocupada (sectors 1/4 i 1/5).
Figura 4. Seccions generals (composició) de la torre del Caragol.
1159
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
La matriu de l’obra de terra està composta d’argiles, llims i sorra, que inclou algunes pedretes possiblement per limitar la plasticitat de l’argila (Giráldez i Vendrell 2009). La tàpia també integra una gran quantitat de pedres grans i planes que, disposades horitzontalment i gairebé formant filades, s’intercalen dins de cada tapiada i podrien ajudar a cohesionar l’obra. No s’ha constatat l’ús de calç en la tàpia, ni la presència de llits de morter de calç o altres elements de trava intercalats entre les tapiades. La superfície interior de la torre de tàpia presentava les restes d’un enlluït a base de morter amb guix que regularitza l’obra de terra, que s’ha interpretat com l’original andalusí. Així mateix, s’observen alguns forats de seccions sovint quadrangulars o rectangulars que interpretem com els punts d’inserció de les agulles dels caixons d’encofrar. Aquests, a voltes, es troben coronats o coberts per una pedra, cosa que resguardaria l’agulleta i la permetria treure més fàcilment un cop piconada la terra i desencofrada la tapiada.
Figura 5. Alçats de les elevacions interiors de la torre del Caragol.
D’altra banda, s’observen els indicis de tres alineacions de forats que podrien correspondre als encaixos d’un embigat. En aquest cas, la torre de tàpia podria haver estat dividida en dos nivells a més de la planta baixa interior i la terrassa superior. Amb tot, és difícil de determinar si aquests pisos pertanyen a l’estructura original o bé pertanyen a reformes posteriors. En l’elevació nord-est de la torre es troben els més evidents, que indicarien un pis a uns 5,2 m d’alçada. En la mateixa elevació, tot i que són menys evidents, apareixen dos altres alineaments: un, situat a 2,3 m de la base, tindria correspondència tant en l’elevació sud-est com en la nord-oest i podria correspondre a un primer pis; l’altre, a uns 7,3 m, té continuïtat en l’elevació sud-est i marcaria la possible terrassa. Les restes conservades de la torre de tàpia no mostren cap rastre de l’accés, per la qual cosa deduïm que se situaria molt probablement en el costat sud-oest de la torre, completament esllavissat. Suposem, a més, que aquest accés seria enlairat i estaria molt possiblement a mitja alçada, potser en relació amb el segon pis, a poc més de 5,2 m del sòl. Tanmateix, hi ha qui ha senyalat que l’accés podria haver-se fet des de la terrassa (Bolós i Fité 1994b, 423).
Figura 6. A dalt, vista general de l’interior de la torre (sector 1/1). A baix, detalls de la part inferior de les elevacions de tàpia de terra: mur nordest, a l’esquerra; i mur sud-est, al centre i a la dreta.
1160
D’altra banda, tampoc tenim elements que ens assenyalin quin sistema permetria l’accés entre les plantes interiors. Sembla ben plausible pensar en un sistema de trapes entre cadascun dels pisos a les quals s’accediria a través d’unes escales de fusta mòbils.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Tot i això, no es poden descartar altres solucions tècniques5. Finalment, cal assenyalar que no s’ha documentat estratigrafia d’ús ni restes materials associades a aquesta primera torre. Malgrat tot, no dubtem de la seva filiació cronocultural. La torre de guaita romànica A principis del segle xi, la torre andalusina fou reformada i ampliada en elevació. La torre esdevingué una edificació romànica carreuada de planta circular i de secció cilíndrica (MR-4) d’entre 6,3 i 6,5 m de diàmetre i assolí més de 12 m d’alçada (figures 3-5). L’edificació original de planta quadrada continuà definint l’interior de la nova torre. En canvi, a l’exterior va ser folrada amb un parament que, com una anella, uní els vèrtexs dels angles de la torre andalusina. Així, l’edificació circular embegué la de planta quadrada i, globalment, passà a estar definida per un mur d’entre 1,5 i 1,9 m d’amplada en els punts de menys gruix i d’entre 2 i 2,3 m en els de major amplària. De fet, però, a l’alçada de la base el mur romànic assoleix una amplada de fins als 1-1,25 m punts centrals, mentre que a les cantonades de la torre quadrada només presenta entre 20 i 50 cm d’amplada. Són aquests punts de menys gruix els de més feblesa i precisament són els indrets per on s’ha esquinçat la torre. L’elevació de la torre és de carreuons rectangulars de pedra sorrenca lligats amb morter de calç disposats en 74 filades regulars. Els carreus tenen un mòdul de dimensions més grans en les filades inferiors que en les superiors. A més, s’observen fins a 6 fileres de forats, evidència de la bastida de fusta amb què fou aixecada la torre. Creiem que l’accés a la torre romànica també era al segon pis. Fins i tot podem especular que se situaria en el mateix lloc que l’entrada de la torre precedent que situàvem a la façana sud-oest, malauradament desapareguda. Val a dir que la pedra que, disposada perpendicularment al parament, sobresurt de la façana podria haver pogut sostenir una estructura de fusta en voladís que formés part del sistema d’accés elevat. Per la seva banda, l’interior de la torre continua definit per la construcció andalusina, on els diferents pisos continuarien suportats per bigues. Tanmateix,
la construcció romànica no només suposa un eixamplament en planta, sinó que també comporta una ampliació en elevació de fins a 4,5 m de la torre primigènia, amb la qual cosa el monument arriba a assolir els 12 m que presenta actualment. D’aquesta manera, s’aixequen dues plantes més –un nou pis interior i la terrassa superior–, cadascuna de les quals està sostinguda per una volta de plec de llibre. D’una banda, la volta que sosté el nou pis interior es fonamenta directament sobre la corona de les elevacions de tàpia dels murs sud-est i nord-oest. El mur nord-est és recrescut amb una elevació de carreus i morter de calç, el parament de la qual conserva restes d’arrebossat. És precisament en l’extrem nord d’aquest mur on es hi ha l’accés esglaonat quer dóna accés al nou pis superior de la torre romànica. Aquesta nova planta manté l’estructura quadrada interior de la torre primigènia, si bé n’amplia la superfície útil fins a poc més de 8 m2 (2,8 x 2,9 m). El paviment d’aquest pis és un enllosat de pedres que tanca de la volta que el sosté. La coberta d’aquest pis també reposa sobre els murs sud-est i nord-oest. A l’angle sud d’aquest pis superior es conserven les escales de pedra que permeten accedir a la terrassa exterior. Els espais interiors de la torre presenten restes d’un arrebossat ric en calç d’època romànica o bé posterior (Giráldez i Vendrell 2009). Aquest enlluït s’aplicà directament sobre les elevacions de pedra i, en la part de tàpia, sobre un revestiment anterior que fou repicat per millorar l’adherència. Aquests arrebossats es fan especialment visibles a la coberta i al mur nord-est del tercer pis; en menor grau també se’n documenten restes a la volta de la quarta planta, especialment als extrems inferiors de l’intradós. En canvi, l’elevació nord-est d’aquest pis no conserva enlluït, però presenta un grafit amb les inicials «J. M» i té obertes quatre espitlleres orientades al fossat. Finalment, la terrassa correspon al tancament de la coberta del pis superior. Té un enllosat de pedres planes irregulars que puntualment deixen entreveure les filades centrals de la volta a sardinell. La terrassa, d’uns 6,25 m de diàmetre, està delimitada per les restes d’un petit parapet. Es tracta d’una mena de banqueta d’uns 60 cm d’amplada que, amb una o dues filades, conserva entre 20 i 30 cm d’elevació. A l’extrem sud, està interromput per una pedra disposada transversalment amb un canaló de desguàs repicat
5. En el cas de la torre de tàpia del Pilaret de Santa Quitèria (Fraga), al mur nord-occidental, s’observen dues alineacions esbiaixades i paral·leles d’almenys cinc forats cadascuna que fan pensar en una escala fixa de fusta.
1161
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
que permetria l’evacuació de l’aigua pluvial de la terrassa. Aquest element podria ser un afegit posterior al període romànic i en relació amb l’aljub identificat al peu de la torre (sector 1/5). Les reformes baixmedievals i la destrucció moderna En un moment que no hem pogut precisar –intuïm que podria ser a l’entorn dels segles xiv-xv per la profusió de materials ceràmics d’aquest moment (blanc i blau, blau i reflex metàl·lic)–, s’obre una nova entrada (PO-14) que possiblement en substituí l’accés elevat. La porta rebenta el quadrant sud-oest de la torre circular i l’angle oest de la torre quadrada, just on la geometria aprima el gruix de l’elevació romànica. Aquesta obra s’emmarca en l’ocupació de la plataforma que, a manera de pati, s’estén al peu meridional de la torre –sector 1/4–. La factura d’aquest accés inferior és força barroera. S’agencen mínimament els peu drets de l’obertura, es desmunta algun dels blocs de la veta de roca natural sobre la qual reposen els paraments de les torres i es construeixen 11 esglaons per salvar els poc més de 2 m de desnivell entre l’interior de la torre i el pati (figura 7). La torre creiem que continuaria funcionant fins un moment incert que, en funció del material recuperat (reflex metàl·lic, blau català), possiblement hauríem de situar a partir del segle xvii. L’habilitació de l’espai d’ocupació al peu meridional de la torre, mitjançant el retall d’esplanació que afectà la roca i les margues
1162
basals, provocà una reducció de la plataforma de fonamentació de la torre. Aquest fet, conjuntament amb la naturalesa diaclasada del l’aflorament rocós, la disgregació de les argiles oligocèniques, el pes de les construccions i la fractura produïda pel nou accés inferior, contribuïren a la desestabilitzció de l’edificació, a l’obertura de fissures i, finalment, al desplom parcial de la torre. La destrucció provocà el rebliment de l’interior de la torre amb les restes de l’esfondrament de l’elevació de tàpia i dels carreus, pedres i morter de la torre circular (figura 7). L’excavació d’aquests nivells d’enderroc no ha permès documentar estratigrafia d’ús d’aquest període, cosa que evidencia que l’espai interior va ser acuradament mantingut i sanejat durant les darreres fases d’ocupació.
El sector 1/2: la plataforma d’instal·lació de la torre S’ha definit com a sector 1/2 la plataforma rocosa sobre la qual es basteix la torre. L’organització d’aquest espai correspon al darrer moment d’ocupació de l’establiment i, per tant, les estructures que el defineixen pertanyen a diferents fases del jaciment. Es tracta d’un sector delimitat pel mur d’escarpa del fossat (MR-5), l’elevació romànica de la torre (MR-4) i per dos murs transversals (MR-6 i MR-10) que s’adossen a la torre i tanquen l’hàbitat al peu de la torre (sectors 1/4 i 1/5).
Figura 7. A l’esquerra, detall de les escales d’accés a la torre amb les evidències de l’esllavissament del banc de roca sobre el qual es fonamenta la torre. A la dreta, detall del gran fragment carreuat vençut sobre el pati (sector 1/4) que correspon a uns 5 m d’alçada del parament de la torre romànica.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
L’excavació arqueològica d’aquest espai també ha assolit el substrat geològic que, com en el sector 1/1, correspon a un banc de pedra sorrenca fragmentat en blocs. Més enllà dels nivells superficials, sobre la veta de roca s’han identificat nivells associats a la construcció del mur MR-10 i un nivell de morter de calç que podria relacionar-se amb la construcció de l’elevació de la torre romànica (MR-4). L’estratigrafia no ha estat completament exhaurida arreu del sector.
El sector 1/3: el fossat Figura 8. Vista general del fossat i de l’escarpa (sector 1/3).
La torre està separada del vessant nord que descendeix del pla de la Força per un gran rebaix que interpretem com un fossat defensiu (figura 8). Aquest buidament, de planta angular amb un recorregut màxim d’uns 35 metres lineals i una superfície aproximada total de 175 m2, envolta la torre des del sud-est al nord-oest. Presenta una llargada màxima d’uns 23 m (eix sud-est/nord-oest) i una amplada compresa entre els 4 i els 13 m (eix sud-oest/nord-est). Si bé el fossat va ser desbrossat i netejat, l’excavació completa del rebliment va ajornar-se per a una futura intervenció. No obstant això, s’han identificat i definit clarament els límits interior i exterior del fossat que retallen el substrat geològic de roca i margues. En ambdós costats del fossat, els afloraments rocosos inferiors mostren clarament marques de tascons que testimonien els treballs d’extracció de la pedra. L’escarpa correspon a un mur paramentat de tres filades de carreus cúbics i ortoèdrics de pedra sorrenca de grans dimensions amb lligam de terra (MR-5) (figura 8). A sobre seu es conserven refaccions barroeres amb un aparell de pedres sense treballar de dimensions petites i mitjanes. L’estructura, que arriba a assolir més de 2 m d’alçada, està construïda a manera de marge que revesteix el nivell de margues que separa dues vetes de roca, una d’inferior sobre la qual es fonamenta el mur i una de superior sobre la qual es construeix la torre. Per la seva banda, la contraescarpa també presenta les restes d’un mur (MR-9), construït amb grans blocs de pedra sorrenca disposats sobre de la veta inferior de roca. En desconeixem l’extensió perquè el vessant està cobert amb material abocat procedent d’esplanacions agrícoles modernes. El fossat, parcialment reblert i un cop perdut el caràcter defensiu, s’ocupà. Així, en la part occidental s’ha documentat un alineament de grans pedres (MR-2) que interpretem com el mur de contenció d’una ram-
pa d’accés a l’hàbitat. Vora aquest accés hi ha diverses estructures excavades a la roca (sitges, cups, reguerons...) que evidencien les activitats productives desenvolupades pels habitants de l’establiment. Altres evidències de l’ocupació de l’espai del fossat són les restes de dues construccions en pedra seca d’època contemporània que se situen a l’interior. Al nord, el mur MR-1 s’estén entre l’escarpa –on conflueix amb la rampa d’accés a l’hàbitat– i la contraescarpa. Al sud-est, el mur MR-3 és un marge de pedra d’una terrassa de cultiu.
Els sectors 1/4 i 1/5: l’hàbitat al sud de la torre Al sud de la torre hi ha una extensa plataforma –potser aterrassada– que s’estén fins al trencat del vessant. Els matolls i els enderrocs que cobreixen l’àrea permeten identificar restes de diverses estructures murals que prefiguren una trama complexa d’estances. L’àrea intervinguda al peu de la torre assoleix globalment uns 64 m2 (4,5 per 14 m) i s’estén transversalment entre els extrems oriental i occidental del fossat. Aquest espai és el resultat d’un gran rebaix amb què es converteix en terrasses i es regularitza la superfície d’hàbitat, definida per un aflorament rocós. L’ocupació es constata almenys des d’època baixmedieval, sense poder descartar que hagués estat amb anterioritat perquè l’agençament va fer desaparèixer l’estratigrafia precedent. D’una banda, el sector 1/4 correspon específicament a l’extrem sud-oest de la plataforma, on trobem l’accés a l’espai d’hàbitat a través d’una rampa instal·lada dins l’antic fossat. Es tracta d’una àrea de tendència trapezoïdal de gairebé 40 m2 (4,5 per 8,7 m) descobert i lliure d’estructures que s’articula a manera de
1163
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
pati. Està delimitat per la torre i el mur MR-10 al nord, el mur MR-11 a l’oest i el sector 1/5 a l’est. El límit septentrional de l’espai (MR-10) presenta una estructura arquitectònica complexa. A més, cal destacar que l’extrem est fa de puntal de l’elevació de la torre circular, l’extrem sud-occidental de la qual quedà descalçada arran de l’obertura de l’accés esglaonat de la torre. Per tant, tot fa pensar que el mur i la porta són sincrònics. Pel que fa al sector 1/5 correspon a un espai d’uns 4 per 6 m, és a dir d’uns 24 m2. Aquesta àrea està ocupada per un aljub que s’adossa al mur MR-6. Creiem que aquesta cisterna es basteix un cop rebaixada i agençada la plataforma meridional al peu de la torre. Es tracta d’una construcció rectangular delimitada per quatre elevacions muràries i coberta amb una petita volta de canó. L’aljub té habilitades dues obertures: una mena de trapa a la part superior de la volta i un accés lateral que permetria accedir a la cota vari-
able de l’aigua. No se n’ha excavat l’interior, on s’observen restes de revestiment d’impermeabilització.
PROPOSTA D’EVOLUCIÓ DEL CONJUNT ARQUEOLÒGIC DE LA TORRE DEL CARAGOL Els treballs arqueològics permeten esbossar una primera lectura de l’evolució diacrònica del jaciment de la torre del Caragol. Aquesta proposta està encara desproveïda d’elements materials que permetin una datació acurada, per la qual cosa la periodització presentada no és concloent i està subjecta a actuacions futures (figura 9).
Fase medieval andalusina (segles ix-x): la talaia La fase andalusina està representada per la torre quadrada de tàpia i, segons el nostre parer, pel fossat6. Desconeixem, però, si l’assentament es limitaria a les
Figura 9. Proposta d’evolució arquitectònica de l’establiment de la torre del Caragol.
1164
6. L’associació d’un fossat a una torre de guaita és força recurrent en l’arquitectura militar medieval. Només cal esmentar els casos propers de la torre andalusina del Pilaret de Santa Quitèria (Fraga) o de la torre romànica del Pilar d’Almenara (Agramunt).
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
estructures defensives o si l’hàbitat s’estendria en la plataforma al sud de la torre. Els estudis sobre el monument situen majoritàriament l’obra inicial a inicis o durant el segle x7. La nostra proposta es mostra convençuda de la filiació andalusina de la torre de tàpia. Ara bé, atenint-nos especialment a les característiques constructives del monument i a l’organització de les fortificacions frontereres del districte andalusí de Lleida, a tall d’hipòtesi plantegem –com es justifica més endavant8– endarrerir-ne la datació almenys a finals del segle ix. Amb tot, ara per ara l’únic element incontestable sobre la cronologia de la torre de tàpia és l’anterioritat a la reforma romànica.
Fase medieval feudal: segles xi-xiii: la torre de guaita Les estructures feudals identificades afecten exclusivament la torre de guaita. Així, aquesta fase està representada per la reforma romànica de la talaia que la transforma en una construcció de planta circular. L’obra s’executa amb un aparell de carreuons, comú en altres torres i fortificacions de la zona datades al llarg del segle xi.9 La nova torre s’explica per l’avenç del comtat d’Urgell, l’ocupació de les terres del mig Segre i la consolidació de la frontera en aquesta zona a l’entorn del del primer terç del segle xi. D’altra banda, cal suposar que el fossat continuaria en funcionament. En canvi, no podem precisar si l’assentament s’estendria més enllà de les construccions defensives. Amb tot, hi ha dos elements que advoquen per la configuració d’un nucli d’hàbitat a redós de la torre de guaita –una mas, un casal fortificat?–. D’una banda, les restes mig enrunades d’una esglesiola romànica, situada a menys de 75 m de la torre, que es data a finals del segle xi (Adell i Fité 1994). De l’altra, l’existència prop de la torre d’un conjunt d’estructures productives excavades a la roca (trulls, sitges, dipòsits, reguerons...), que són però de datació dubtosa.
Fase baixmedieval (segles xiv-xv) i d’època moderna (segle xvi-xvii): el possible casal Apleguem en aquesta fase tot el conjunt d’estructures d’hàbitat que s’estenen al peu de la torre que, d’algu-
na manera, suposen la imatge de l’estat actual del jaciment. A excepció del pati i de l’aljub que se situen just al sud-est de la torre, la resta d’espais no estan definits. Les estructures excavades a la roca properes a la torre també podrien pertànyer a aquests període. Tanmateix, sense una actuació més aprofundida és difícil establir amb precisió el moment de construcció d’aquestes estructures. Malgrat tot, creiem que cal situar en època baixmedieval el rebaix que dóna lloc a una mena de pati des d’on s’instal·len les escales que donen accés a la porta oberta a la base de la torre. Així mateix, la recuperació d’un capitell esculpit amb fulles de pàmpols i un fragment d’una cornisa decorada amb puntes de diamant, datats a l’entorn al segle xiv, posarien en evidència unes obres que doten d’elements arquitectònics ornamentals l’edificació o l’església propera. L’aljub també podria situar-se en el marc de les construccions baixmedievals. A més, la instal·lació d’una canal de desguàs a la terrassa de la torre potser s’explica per la construcció d’aquesta cisterna. A partir del segle xvii es produeix el desplom de part de la façana de la torre romànica a causa del debilitament estructural de la seva base i per la degradació del substrat terciari. Això assenyala l’inici del procés d’enrunament de la torre i, possiblement, el seu abandonament. Malgrat tot, no podem descartar que la torre de tàpia romangués encara dempeus un temps indeterminat perquè a l’interior han aparegut indicis d’ocupació en època contemporània –restes de garbes–. Així mateix, potser altres edificacions de l’assentament van romandre en ús en relació amb l’explotació agrícola de l’entorn. En tot cas, l’antic assentament esdevingué lloc de provisió de pedra per bastir noves construccions.
Fase contemporània (segles xix-xx): els marges de pedra seca i les trinxeres de la Guerra Civil A mitjan segle xix, P. Madoz (1985, 530) recollia l’existència de dues “torres de moros” properes al vilatge de la Força, sense precisar-ne l’estat de conser-
7. Vegeu-ne una síntesi en l’apartat 2. 8. Vegeu l’apartat 5. 9. Cal esmentar, a tall d’exemple, les torres del Pilar d’Almenara (Agramunt), de Fontdepou i de Cas (Àger), de Vilamajor d’Agramunt (Cabanabona) o de la Baronia de Sant Oïsme (Camarasa).
1165
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
vació. Una era a l’est i deu correspondre a les restes del castell de Grialó, situat a l’extrem occidental del pla de la Força; l’altra, al sud, correspon sens dubte a la torre del Caragol.
LA TORRE DEL CARAGOL EN EL CONTEXT DE LES FORTIFICACIONS ANDALUSINES DEL DISTRICTE DE LLEIDA
Potser amb posterioritat a l’abandonament de la torre, algunes àrees es destinaren a la producció agrícola. En aquest sentit, el més destacat és l’ús del fossat com a terrassa de conreu, per a la qual cosa foren bastits uns marges de pedra seca. Caldria datat aquestes estructures durant el segle xix o a inicis del segle xx.
El jaciment de la torre del Caragol és, de fet, tot un complex arqueològic que ultrapassa el caràcter militar de les fases inicials per acabar constituint un petit hàbitat rural d’època medieval i moderna. La caracterització de les diferents ocupacions de l’assentament està a les beceroles, per la qual cosa la investigació futura haurà d’aprofundir en el coneixement diacrònic.
Finalment, en l’extrem de la plataforma situada al peu de la torre i just al trencant del vessant, s’identifiquen les restes d’una trinxera i uns pous de tirador de la Guerra Civil. Això posa de manifest que la torre del Caragol va ser novament ocupada com a posició militar durant la Batalla del Segre (1938-1939), cosa que s’explica per la situació estratègica i dominant sobre el camí més accessible entre Artesa de Segre i Ponts.
1166
L’element més rellevant i conegut de tot el conjunt és la seva torre, definida per una construcció original andalusina i una seva remodelació romànica (figura 10). La torre de guaita circular del segle xi se suma a altres construccions militars similars que, entre el vessant sud de la serralada del Montsec i les serres al nord de la plana occidental catalana, són el reflex del procés de conquesta comtal. És, però, la talaia andalusina la que, per la seva singularitat constructiva i adscripció crono-cultural, suscita més interès.
Figura 10. Vistes generals de la torre estintolada en curs d’excavació –a l’esquerra– i en procés de restauració –a la dreta–.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
La torre quadrada del Caragol esdevé un exemple destacat de les edificacions altmedievals amb murs de tàpia de terra que s’insereix dins la tradició andalusina de les construccions encofrades.10 La tàpia és, doncs, un tècnica d’obra arquitectònica coneguda al districte andalusí de Lleida. La trobem documentada tant en construccions militars com en les edificacions civils. Les restes més renombrades són, sens dubte, les conservades al recinte emmurallat del Pla d’Almatà de Balaguer (Giralt 1994b, 240-242). Així mateix, la trama urbanística del segle xi d’aquesta medina presenta habitatges amb murs de tàpia sobre sòcols de còdols (Giralt 1994b, 242; Alòs et alii 2007b, 276; Monjo et alii 2009, 183). També ha estat apuntat l’ús de tàpia en habitatges de la ciutat andalusina de Lleida (Loriente et alii 1997, 98) o a l’assentament del tossal de Solibernat (Torres de Segre) (González et alii 1997b, 242) Aquestes, però, no són les úniques mostres de tàpia andalusina a la regió. Així, poden esmentar-se especialment altres construccions defensives en tàpia de terra com la muralla d’Alguaire (Giralt 1985, 18-19; 1986, 188-189 i 192; González et alii 1997a) o les torres aragonenes del Pilaret de Santa Quitèria (Fraga) o la Torraza de Binaced. Així mateix, també es documenta tàpia de maçoneria andalusina –tabiya– als castells de Castelló de Farfanya (Giralt 1994c) i de Sant Llorenç (Camarasa) (Alòs et alii 1994)11. Més incertes són, però, les restes de tàpia de la torre coneguda com a Torreta del Moros (Cubells) (González et alii 1988, 319-320; 1994) o les restes del possible mur perimetral de tanca del castell d’Oliola (Bolòs et alii 1994b), que també podrien ser de filiació andalusina. Així mateix, la torre d’Ivorra també ha estat assenyalada com una construcció andalusina de tàpia de maçoneria i morter de calç (Adell i Menchon 2005, 70), i resta també el dubte de la filiació dels encofrats de maçoneria de la torre primitiva de Lloberola (Biosca) (Bolòs et alii 1997). Aquestes obres de tàpia de l’arquitectura militar andalusina de les terres de Ponent conviuen amb altres
construccions en pedra carreuades i de maçoneria com s’evidencia, per exemple, a les muralles i torres del castell Formós de Balaguer, a la Suda i les muralles de Lleida, a la torre de la Ràpita, alguns elements de la fortificació d’Àger, les possibles torres d’almúnies de Vilves, la Guàrdia d’Urgell, l’Algorfa i d’Avinganya (Seròs), entre d’altres edificacions amb aparells singulars i incerts de difícil datació i dubtosa filiació12. La diversitat de l’arquitectura andalusina del districte de Lleida s’evidencia en l’heterogeneïtat de l’extensa casuística, que han estat objecte d’un inventari –no exhaustiu–13 i d’un primer estudi d’identificació i classificació (Brufal 2013a). Certament, les mancances del registre arqueològic fan difícil associar tipus construccions amb datacions acotades. Tot i reconèixer que les datacions per similitud tipològica poden ser imprecises o induir a error, davant l’absència d’altres elements de datació pot prendre’s el paral·lelisme tècnic com un indici cronològic, ni que sigui preliminar o orientatiu. En el cas específic de les construccions de tàpia, és novament la fortificació del Pla d’Almatà la que aporta més elements de debat. La singularitat del l’establiment és ben coneguda: un gran assentament d’unes 27 ha d’extensió delimitat per les restes d’una muralla amb 24 torres de planta rectangular. Si bé el recinte fortificat evidencia diferents tècniques constructives (Giralt 1994b; 1999, 115; García et alii 1998, 146), destaca el predomini d’una obra mixta definida generalment per un sòcol de carreus encoixinats de través i unes elevacions de tàpia de terra. La muralla i les torres encofrades de terra s’associen a la fase fundacional de la fortificació, que ha estat situada cronològicament durant la primera meitat del segle viii (García et alii 1998, 146; Giralt 1999, 115). Destaca l’antiguitat atribuïda a la fortificació balaguerina, un assentament que s’explica en el marc de l’avenç i consolidació de la dominació musulmana de les terres de la vall mitjana del Segre i s’interpreta com un campament militar i base per a les incursions envers la Septimània i les terres comtals. El Pla
10. La tàpia com a tècnica constructiva i les seves diferents formalitzacions –obres de terra, de pedra, mixtes...– han estat caracteritzades en nombrosos estudis als quals us remetem. Per citar-ne alguns: López 1997; 2009; Gurriarán i Sáez 2002; Sánchez 2010, 24-28; http://www.restapia. es [Consulta: 17/11/2014] 11. S’han assenyalat els jaciments de la torre de Vallseca I (Cervià) i de Sant Jordi de Minferri (Juneda) com a construccions de tàpia andalusina (Brufal 2013a; 2013b). Al nostre parer, aquestes restes són de difícil determinació sense una intervenció arqueològica més aprofundida. Així mateix, el mateix autor planteja la possibilitat que els murs de carreus del castell de Castelldans tinguessin també unes elevacions de tàpia. 12. Fullejant els volums de la Catalunya romànica dedicats a les comarques de la Noguera (vol. XVII) o de la Segarra i l’Urgell (vol. XXIV) s’observa fàcilment l’existència de construccions amb característiques i aparells de filiació dubtosa de les quals, en alguns casos, es planteja obertament el possible origen andalusí. 13. L’absència de la torre del Caragol com a exemple de construcció en tàpia de terra andalusina és clamorosa.
1167
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
d’Almatà no té paral·lels en el context ibèric (García et alii 1998, 146-147; Giralt 1999, 115) i els referents s’han cercat en les ciutats campaments bastides durant el segle vii arran de les primeres conquestes àrabs al Pròxim Orient i al Magrib (Acién 1995, 31). Amb el temps, l’assentament es consolidà plenament com a ciutat fortificada que va assolir el màxim desenvolupament urbanístic durant el segle xi (Alòs 2014; Camats et alii 2014). La singularitat del Pla d’Almatà ha cridat l’atenció d’altres investigadors. Així, per exemple, R. Azuar (1995, 134-136; 2005, 156-158) considera l’assentament com una de les primeres edificacions en tàpia d’al-Àndalus, que situa a finals del segle ix. Però, el més suggeridor és la dicotomia que presenta entre les construccions carreuades i les edificacions de tàpia com a expressió arquitectònica del conflicte polític entre l’estat omeia i els diferents grups tribals insurgents. Així, vincula les primeres a la promoció estatal i les segones a grups opositors que les bastiren per defensar-se de l’estat o d’altres rivals, cosa que el duu a qualificar la tàpia com a “arquitectura de la dissidència” (Azuar 2005, 156). Tanmateix, convenim amb P. Gurriarán i Á. J. Sáez (2002) que aquest disjuntiva no té perquè acomplir-se a tot arreu, i aquest podria ser el cas balaguerí. D’una banda, caldria donar per bona una cronologia més moderna de la muralla de tàpia del Pla d’Almatà. De l’altra, les fonts escrites daten a l’entorn del 897-898 la construcció del ḥisn de Balagī, una obra de grans carreus que respon a la iniciativa de Lubb ibn Muḥammad14, membre de la família Banū Qasī, un exponent de l’aristocràcia muladí. Per la seva banda, B. Pavón també situa la ciutat campament del Pla d’Almatà al segle ix com a possible exemple més antic de muralla de tàpia de terra (2012b, 3 i 53). Apunta, a més, la possibilitat que el tipus d’obra de tàpia derivés de tradicions preandalusines (2012a, 89). Finalment, fa temps P. C. Scales (1986, 226-227) havia proposat una datació més tardana, que situa a les darreries del segle xi i amb posterioritat a la presa de Gerb per part d’Ermengol IV el 1079. En aquest cas, s’emmarca el Pla d’Almatà amb altres fortificacions amb murs de tàpia sobre carreus de la regió –l’autor esmenta Alguaire, Albesa i Gebut– que s’interpreten com a reforços o remodelacions defensives per fer
front a la pressió comtal. A tall d’hipòtesi, en planteja una possible introducció almoràvit. I tot plegat ve a tomb per valorar si les datacions proposades per les muralles de tàpia del Pla d’Almatà podrien servir-nos com a marcador cronològic per a la torre del Caragol. Tot i que la proposta de datació antiga per al Pla d’Almatà és la més estesa, el fet és que ens agradaria que el registre arqueològic fos més consistent. En aquest sentit, som optimistes que el projecte de recerca arqueològica que s’empeny des del Museu de Balaguer arribi a fixar de manera convincent aquesta qüestió. En tot cas, si ens atenim al límit inferior de la cronologia proposada, se’ns fa difícil atribuir la torre quadrada del Caragol al segle viii tenint en compte el desconeixement que encara hi ha sobre l’organització i l’abast del poblament andalusí inicial i la coincidència de la tècnica constructiva en tàpia de terra com a únic argument. Per contra, si ens fixem en l’extrem superior de la franja cronològica, creiem que és força improbable que la talaia fos bastida al segle xi perquè durant el primer terç d’aquesta centúria la zona ha passat a formar part del comtat d’Urgell. En definitiva, doncs, caldria situar la torre en la finestra compresa entre els segles ix i x. Aquest és un període certament lax que intentarem acotar ampliant el focus i observant la torre en el seu context territorial immediat. Les fonts escrites assenyalen l’existència de diverses fortaleses a la regió de Balaguer (Sénac 1988, 56-57), que s’ha interpretat com el centre on pivotava una xarxa d’establiments dependents i des d’on s’exercia el control de la frontera nord del districte de Lleida (Giralt 1991, 68). Entre aquests assentaments es trobarien les fortaleses que, des del sud del Montsec fins al Segre mitjà i el Llobregós, articulaven el límit nord-oriental de la Marca Superior d’al-Àndalus. S’ha assenyalat que aquesta xarxa ja estaria establerta durant la primer meitat del segle x, si bé algunes de les fortificacions15 podrien ser de finals del segle ix (Sénac 1988, 63; Giralt 1986, 178; 1991, 74-75) o, fins i tot, d’abans de la segona meitat del segle ix (Alòs et alii 2007a, 164). En aquesta línia, hom ha vist en la refortificació de la ciutat de Lleida durant el darrer quart del segle ix (883-884) com un catalitzador de l’aparició d’altres fortaleses al seu districte (Sénac 1988, 63), en què la construcció del ḥisn de Balaguer a final d’aquesta centúria potser en seria un reflex.
14. Referència recollida al volum III del Al-Muqtabis d’Ibn Ḥayyān segons una notícia d’Isa b. Ahmad al-Rasi (text citat a Giralt 1986, 180; 1994a: 225-226; Alòs et alii 2007a, 164 nota 20).
1168
15. Entre les construccions considerades antigues, trobaríem el castell de Ponts o la torre de la Ràpita.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
En l’àrea del Segre mitjà trobem una línia d’aquestes fortaleses que, en sentit oest-est i resseguint el curs del Segre, s’estén almenys des del castell d’Alòs fins al d’Artesa, passant per Rubió i Malagastre. Aquesta xarxa tindria continuïtat envers l’est fins a Ponts, on enllaçaria amb la línia de fortificacions que remunta el Llobregós. Així, podria haver continuat Segre amunt i al nord del pla de la Força a través del castell de Grialó, l’almúnia de Vilves o el castell de Torreblanca Paral·lament, però, la xarxa de fortificacions tindria també continuïtat el sud del Segre, ramal al qual pertanyia la torre del Caragol. L’assentament militar controla el pas natural entre d’Artesa i Ponts a través de la vall del Senill i el barranc de Femides. Així, des del l’extrem sud del pla de la Força, la talaia ocupa una situació estratègica a cavall d’ambdues viles. Desconeixem si entre el Caragol i Ponts existia algun altre punt intermedi; per contra, entre el Caragol i Artesa trobem el castell de Grialó, situat a l’extrem occidental del mateix pla i que també podria tenir un origen andalusí (Bolòs et alii 1994a, 202). L’antiguitat d’aquest ramal de la línia de posicions militars podria deduir-se si ens atenim a la cronologia que es proposa per al castell de Ponts. L’element més destacat és la torre circular, també una torre folrada que sembla tenir una evolució arquitectònica paral· lela a la del Caragol. La construcció inicial s’associa a obra andalusina datada durant la segona meitat del segle ix (Alòs et alii 2007a: 164) –tal vegada anterior (Giralt 1991, 71)– o a inicis del segle x (Markalain et alii 1991, 215; Bolòs et alii 1994c, 411), i fou remodelada al segle xi amb una obra feudal16. D’altra banda, la torre de Ponts ens introdueix el tema de les torres folrades, que apareixen de forma recurrent en l’arquitectura militar medieval catalana. Una bona mostra es concentra a les comarques prepirinenques lleidatanes on, a més del Caragol i de Ponts, disposem de les torres d’Orenga, Ardèvol, Lloberola i Vallferosa. Sovint, la bibliografia17 assenyala aquestes construccions com a paral·lels les unes de les altres –cosa que donava certa idea de fenomen cultural–, en què les edificacions primitives es dataven al segle x i els revestiment al segle xi, sempre en context cristià.
La coincidència constructiva creiem que cal entendre-la com el resultat de la dinàmica evolutiva pròpia i singular de cada monument en què la reutilització d’un monument precedent conflueix amb el bastiment d’un nou edifici que embegué la construcció original. En aquesta casuística s’hi apleguen diverses torres de tipologia, tècnica i factura diferenciades que, alhora, es veuen recobertes per altres torres que constructivament també es materialitzen amb obres distintes. Potser, el màxim exponent del que es considerava una torre folrada era Vallferosa. Tanmateix, la recerca més recent qüestiona els fonaments de la interpretació tradicional del monument i en planteja una nova lectura (Menchon 2011; en premsa). No només es dubta que la torre sigui el resultat de dues obres bastides en moments diferents, sinó que situa amb datacions de C14 la construcció del pany exterior del monument entre la segona meitat del segle viii i la primera del segle ix cal. DNE. Així, la discussió se situa a revelar si la torre és obra del poblament autòcton i resultat de les tradicions locals o bé si podria ser un primer establiment andalusí. En els casos de Lloberola i Ardèvol, el caràcter de torres folrades és indubtable. Ara bé, les datacions cronològiques dels monuments originals plantegen més incerteses i, en funció d’aquestes, les atribucions culturals també. En ambdós casos sempre s’han associat a mostres de construccions defensives cristianes. La fase antiga de la torre de Lloberola ha estat datada a l’entorn del 980 (Cabañero 1996: 264-267). En el cas d’Ardèvol, s’ha situat vers el 970 (Cabañero 1996, 215-224), si bé els seus excavadors han proposat una datació més primerenca a inicis del segle ix (González i Markalain 1991). Tanmateix, la nova perspectiva de recerca que obre les dades de Vallferosa posen de manifest l’existència d’un poblament altmedieval dels segles viii-ix i fan replantejar l’ocupació i l’organització territorial de la zona de frontera del Llobregós (Menchon en premsa). Aquesta problemàtica sobrepassa, però, l’abast del nostre estudi al voltant de la torre del Caragol. Malgrat tot, serveix per mostrar la sacsejada que estan patint nombrosos exemples de l’arquitectura militar medieval tradicionalment atribuïts en ple segle x, l’estudi aprofundit dels quals n’assenyala una
16. Hom ha proposat que la primera torre fos ibèrica (segle iii-ii a.n.e.) i el folre romà (segle i a.n.e.) (Navarro et alii 2000). Aquestes atribucions s’han establert per l’aparició de materials ibèrics i romans descontextualitzats en uns sondejos vora la torre –no en la torre– i per la determinació de l’aparell del folre exterior com a opus vitattum. Creiem, però, que aquests arguments són febles per modificar la filiació medieval de la torre. 17. Prova en serien les entrades corresponents a cadascuna de les torres de la “Catalunya romànica” (vol. XIII, XVII i XXIV) o els estudis monogràfics de cada monument en el treball de B. Cabañero (1996).
1169
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
major antiguitat (Vallferosa, Santa Perpètua de Gaià, castell de Ribes...). En resum, i per concloure, plantegem la hipòtesi que la torre del Caragol seria una talaia aïllada entre les fortificacions de Ponts i Artesa que s’integraria a la xarxa de castells andalusins de l’extrem nord-oriental de la Marca Superior d’al-Àndalus, fixada entre el darrer quart del segle ix i inicis del segle x en un context de ràtzies i conflictivitat interna entre les famílies governants de les fronteres18. Durant el primer terç del segle xi, l’avenç de la conquesta comtal en les terres de la Catalunya nova comportà la reocupació de l’indret i la remodelació del monument amb la construcció d’una torre romànica que encapsulà l’edificació primitiva. Deu segles després, la torre del Caragol, exemple paradigmàtic de la conversió d’una talaia andalusina en una torre de guaita comtal, encara perviu com a testimoni dels avatars de la història.
Alòs, C. et alii (1994). «Castell de Llorenç». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 322-324. Alòs, C. et alii (2007a). «Organización territorial y poblamiento rural en torno a Madīna Balagī (siglos viii-xii)». A: Sénac, Ph. [ed.]. Villes et campagnes de Tarraconaise et d’al-Andalus (vie-xie siècles): la transition. CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, col·l. Méridiennes, sèrie Études Médievales Ibériques, Villa 2, Toulouse, p. 157-181.
AGRAÏMENTS
Alòs, C. et alii (2007b) «Les cases andalusines del Pla d’Almatà de Balaguer». A: Tribuna d’Arqueologia 2006. Generalitat de Catalunya, Barcelona, p. 273290.
Volem fer explícit el nostre agraïment, per la col·laboració i els comentaris, a Francesc Fité, Joan Menchon, Marta Monjo i Alberto Velasco.
Araguas, Ph. (1979) «Les châteux des marches de Catalogne et Ribagorce (950-1100)». A: Bulletin Monumental, 137/3, p. 205-224.
BIBLIOGRAFIA
Azuar, R. (1995) «Las técnicas constructivas en al-Andalus. El origen de la sillería y del hormigón de tapial». A: V Semana de Estudios Medievales (Nájera, 1994). Instituto de Estudios Riojanos, Logroño, p. 125-142.
Acién, M. (1995). «La fortificación en al-Ándalus». A: López, R. [coord.]. La arquitectura del Islam occidental. Lunwerg Editores, El Legado Andalusí i UNESCO, Barcelona, p. 29-41. Català, P. [dir.] (1979). «Oliola». A: Els castells catalans, vol. VI/1. Rafael Dalmau editor, Barcelona, p. 535-337. Adell, J. A.; Fité, F. (1994). «Sant Miquel de la Força». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 424. Adell, J. A.; Menchon, J. (2005). «Les fortificacions de la frontera meridional dels comtats catalans, o les fortificacions de la Marca Superior d’al-Àndalus». A: Lambard: Estudis d’Art Medieval, XVII, p. 65-84.
1170
Alòs, C. (2014). «Urbanisme entre dues cultures: d’al-Àndalus al món feudal. Evolució del concepte de ciutat en el cas de Balaguer». A: Preactes del Vè Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya (Barcelona, 2014). ACRAM i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, p. 42-44.
Azuar, R. (2005) «Las técnicas constructivas en la formación de al-Andalus». A: Arqueología de la Arquitectura, 4, p. 149-160. Bolòs, J.; Fité, F. (1994a). «Torre o castell dels Masos de Millà (o torre dels Moros)». A: Catalunya romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 142-144. Bolòs, J.; Fité, F. (1994b). «Força d’Estany (o torre del Cargol)». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 422-424. Bolòs, J. et alii (1994a). «Castell de Grialó». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 201-202.
18. En aquest sentit, tot i no determinar la torre inicial com a andalusina, B. Cabañero (1996: 332) ja apuntava que fos a partir de la primera dècada del segle x i posterior a les campanyes de Muḥammad al-Ṭawīl a la zona, i F. Galtier (1987, 175-176) la situava a l’entorn del 930.
INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL
Bolòs, J. et alii (1994b). «Castell d’Oliola». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 371-372.
Fité, F. (1993). Arquitectura i repoblació en la Catalunya dels segles vii-xi. Col. Espai/Temps, 18, Universitat de Lleida, Lleida.
Bolòs, J. et alii (1994c). «Castell de Ponts». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 409-411.
Gabriel, M. (2003). «La torre medieval de la Força d’Estany». Portaveu del Segre mitjà, 237, p. 34-35.
Bolòs, J. et alii (1997). «Castell de Lloberola». A: Catalunya Romànica, XXIV. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 378-380. Brufal, J. (2013a). «Identificación y sistematización de las técnicas constructivas andalusíes en el distrito de Lleida». A: Villanueva, C. et alii [eds.]. Nuevas Investigaciones de Jóvenes Medievalistas. Actas del V Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Editum, Murcia, p. 69-80. Brufal, J. (2013b). El món rural i urbà en la Lleida islàmica (s. XI-XII). Lleida i l’est del districte: Castelldans i el pla del Mascança. Col·l. Verum et Pulchrum Medium Aevum. Pagès editors, Lleida. Buron, V. (1989). Castells romànics catalans. Guia. Edicions Mancús, Barcelona. Cabañero, B. (1987). «Los castillos catalanes de los siglos ix y x: problemas de estructuras y técnicas constructivas». XXXIV Corso di Cultura sull’Arte ravennate e bizantina. Seminario internazionale di studi su “Archeologia e arte nella Spagna tardoromana, visigota e mozarabica”. Edizioni del Girasole, Ravenna, p. 85-117. Cabañero, B. (1996). Los castillos catalanes del siglo x. Circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas. Institución Fernando el Católico, Zaragoza. Camats, A. et alii (2014). «El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera), de campament militar a madīna». A: Preactes del Vè Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya (Barcelona, 2014). ACRAM i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, p. 76. Fité, F. (1986a). «Les torres de guaita de la Catalunya de ponent. Alguns exemples de l’àrea del Montsec». Setmana d’arqueologia medieval (Resum de les conferències). IEI, Lleida, p. 25-98. Fité, F. (1986b). El món alt-medieval i el seu entorn artístic en les terres de l’antic vescomtat i abadiat de Sant Pere d’Àger. Un apropament a llurs fonaments històrics, artístics i arqueològics (segles xi-xii). Universitat de Barcelona, Àger, tesi doctoral.
Galtier, F. (1987). «Les châteaux lombards de l’Aragon, à l’aube de la castellologie romane occidentale. La tour ronde». Les Cahiers de Saint-Michel-de-Cuxa, 18, p. 173-198. García, J. E. et alii (1998). «La gènesi dels espais urbans andalusins (segles viii-x): Tortosa, Lleida i Balaguer». L’Islam i Catalunya. Institut Català de la Mediterrània, Lunwerg Editores i Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, p. 137-165. Giráldez, P.; Vendrell, M. (2009). «Torre Caragol. Materials de construcció, estat de conservació, suggeriments d’intervenció». A: Mora, J. [coord.], Projecte d’execució de restauració de la torre del Caragol o de la Dàdila. Ajuntament de Pont, Ponts, inèdit, p. 39-64. Giralt, J. (1985). L’arqueologia andalusina a Catalunya. Societat Catalana d’Arqueologia, Barcelona. Giralt, J. (1986). «Fortificacions andalusines a la Marca Superior: el cas de Balaguer». A: Setmana d’Arqueologia Medieval (Resum de les conferències). IEI, Lleida, p. 175-193. Giralt, J. (1991). «Fortificacions andalusines a la Marca Superior d’Al-Andalus: aproximació a l’estudi de la zona nord del districte de Lleida». A: Le Marche Supérieure d’Al-Andalus et l’Occident Chrétien. Série Archéologie, XV. Casa de Velázquez i Universidad de Zaragoza, Madrid, p. 67-76. Giralt, J. (1994b). «Jaciment arqueològic del Pla d’Almatà». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 238-243. Giralt, J. (1994c). «Castell de Castelló de Farfanya». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 342-344. Giralt, J. (1999). «Balaguer. De campament a ciutat (segles viii-x». A: Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles ix i x). Diputació de Barcelona i MNAC, Barcelona, p. 114-116. 1171
V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA
González, J. R. et alii (1988). «Apropament a l’hàbitat medieval en la ribera baixa del Sió». A: Palestra Universitària, 3, p. 311-331. González, J. R. et alii (1994). «La Torreta dels Moros (o de Dionís)». A: Catalunya Romànica, XVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 362. González, J. R. et alii (1997a). «Castell d’Alguaire». A: Catalunya Romànica, XXIV. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 114-115.
Monjo, M. et alii (2009). «El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera): vint anys de recerca arqueològica». A: Sabaté, F. [dir.]. Arqueologia medieval. La transformació de la frontera medieval musulmana. II Curs internacional d’arqueologia medieval. Pagès editors, col·l. Agira, 2, Lleida, p. 177-190.
González, J. R. et alii (1997b). «Jaciment del tossal de Solibernat». A: Catalunya Romànica, XXIV. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 238-243.
Mora, J. [coord.] (2009). Projecte d’execució de restauració de la torre del Caragol o de la Dàdila. Ajuntament de Ponts, Ponts, inèdit.
González, J.; Markalain, J. (1991) «La torre d’Ardèvol (Pinós del Solsonès)». A: Quaderns científics i tècnics, 3, p. 287-291.
Moya, J. (2008). «La transformació de les torres de guaita a la marca del Llobregós». A: El butlletí dels Amics de l’Art Romànic del Bages, 151, p. 3-10.
Gurriarán, P.; Sáez, Á. J. (2002). «Tapial o fábricas encofradas en recintos urbanos andalusíes». A: Actas del II Congreso Internacional “La ciudad en al-Andalus y el Magreb”. Fundación El Legado Andalusí, Granada, p. 561-625.
Navarro, F. J. et alii (2000). Informe de la peritación arqueológica del castell de Ponts. La Noguera, Lleida. Arqueología y Restauración S.L.
López, F. J. (1997). «Tapias y tapiales». A: Loggia. Arquitectura & restauración, 8, p. 74-89. López, F. J. (2009). «Tapial, tapia y tapiería: propuesta de definición y calsificción». A: Mediterra – 1st Mediterranean Conference on Earth Architecture (Cagliari, Sardinia, Italy, 2009) http://www.restapia.es/ files/14796 [Consulta: 17/11/2014] Loriente, A. et alii (1997). «Un exemple de model urbà andalusí: medina Larida. L’aportació de l’arqueologia urbana al món àrab». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 7, p. 77-106.
1172
Menchon, J. (en premsa). «La torre de Vallferosa (Torà, Segarra): cronologia i construcció». A: Tribuna d’arqueologia 2011-2012. Generalitat de Catalunya, Barcelona.
Pavón, B. (2012a) Murallas de sillares de ciudades y fortalezas iberomusulmanas (siglos viii-xi). Inèdit. http://www.basiliopavonmaldonado.es/Documentos/ MURALLAS.pdf [Consulta: 21/11/2014] Pavón,B.(2012b).Murallasdetapial,mampostería,sillarejo y ladrillo en islam occidental. Los despojos arquitectónicos de la Reconquista. Inventario y clasificaciones. Inèdit. http://www.basiliopavonmaldonado.es/Documentos/ murallastapial.pdf [Consulta: 03/05/2014] Sánchez, M. (2010), «Els problemes de conservació dels ḥuṣūn valencians: el cas particular del ḥiṣn Bayr N (Gandia)». A: Aguaits, 29, p. 19-36.
Madoz, P. (1985). Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d’Aragó al Diccionario geogràfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar de Pascual Madoz. Ed. Curial, Barcelona.
Scales, P. C. (1986). «La red militar en el Tagr al-Ala en los siglos x y xi: Cataluña». A: Actas del 1r Congreso de Arqueología Medieval Española (1985). Vol. III: Andalusí. Diputación General de Aragón, col. Actas, 9, Zaragoza, p. 221-236.
Markalain, J. et alii (1991). «Castells de la línia defensiva del marge dret del Llobregós”». A: Congrès Internacional Història dels Pirineus (Cervera, novembre 1988), vol. II. UNED, Madrid, p. 203-241.
Sénac, Ph. (1988). «Notes sur les ḥuṣūn de Lérida». A: Mélanges de la Casa de Velázquez, XXIV, p. 53-69.
Menchon, J. (2011). «La torre de Vallferosa (Torà, la Segarra). Aproximació a la seva arquitectura i datació radiocarbònica». A: Actes del IV Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya (2010). Ajuntament de Tarragona i ACRAM, Tarragona, 769-782.
Vidal-Vilaseca (1984). El romànic de la Noguera. I. G. Ferré Olsina, Barcelona.
