2014. “L’ambaixador dels Estats Units a Espanya no solta una en castellà”. Gènesi i mort de l’adverbial partitiu en, Braçal 50 (1), pp. 17.29.

Núm. 50

BRAÇAL

2014

“L’ambaixador dels Estats Units a Espanya no solta una en castellà”. Gènesi i mort de l’adverbial partitiu en Josep Ribera*

1.

Introducció

L

a morfosintaxi d’una llengua és el seu ADN: és allò que identifica l’estructura sistemàtica d’una llengua com a codi comunicatiu diferenciat d’altres llengües. Així doncs, quan les unitats morfosintàctiques del sistema lingüístic sofreixen canvis, generalment motivats per la interferència d’altres sistemes lingüístics, la llen­ gua en qüestió es veu ferida de mort. En altres paraules, els canvis en els sistemes morfosintàctics, estructurals, de les llengües són un indicador clar del canvi lingüístic i, des de la perspectiva sociolingüística, de la glotofàgia o substitució lingüística. Aquest treball s’ocupa de la desaparició dels usos partitius del pronom ad­ verbial en en el valencià col·loquial del Camp de Morvedre, ben vius en la llengua es­ pontània fins fa, més o menys, tres generacions. De fet, el partitiu constituïa l’únic ús viu del pronom adverbial en en valencià actual, a més dels casos de gramaticalització com a morfema verbal (en anar-se’n, per exemple); tanmateix, la llengua oral de les darreres generacions del Camp de Morvedre manifesta una supressió gairebé siste­ màtica del partitiu, que només es pot atribuir a la interferència de l’espanyol. Abans, però, d’efectuar l’anàlisi de la situació actual del partitiu al Camp de Morvedre, fem un resum­ dels usos sintàctics de l’adverbial en en català antic (§ 2) i en català modern (§ 3). De fet, les dades del català antic que proporcionem procedeixen de la recerca



*

Universitat de València.

18

[2]

JOSEP RIBERA

que hem efectuat per a l’elaboració del capítol 17 de la Gramàtica del català antic, “Els pronoms personals febles (i): les funcions dels pronoms” (cfr. Ribera, inèdit), a partir del Corpus Informatitzat de Català Antic (CICA). Per tal de descriure la situació actual dels usos partitius del pronom en hem efectuat el contrast entre el parlar de les generacions nascudes abans de la Guerra Ci­ vil amb el de les generacions més recents. Pel que fa a aquelles generacions, comptem amb el material que ens proporcionen les 17 entrevistes corresponents al Camp de Morvedre de l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana-Museu de la Paraula, del Museu Va­ lencià d’Etnologia. Quant a les generacions més joves, cal que advertim que l’anàlisi que efectuem no es deriva d’un estudi de corpus exhaustiu: partim de les dades que ens proporciona l’observació directa dels usos lingüístics dels parlants, que inclou usos orals espontanis, però també intervencions en xarxes socials com Whatsapp, Facebook o Twitter. En aquest sentit, creiem necessari que les dades qualitatives que proporcionem siguen corroborades mitjançant l’anàlisi de corpus reals de valencià col·loquial de parlants joves. A més, convé remarcar que la defecció en l’ús de l’adverbial partitiu en el va­ lencià actual no es redueix al Camp de Morvedre, sinó que es produeix, en major o menor mesura, a tot arreu dels països catalans: sembla que ni “l’ambaixador dels Es­ tats Units” ni l’estudiant de secundària ni, fins i tot, molts professors de català d’en­ senyament mitjà, espontàniament, en solten ni una.

Les funcions sintàctiques del pronom adverbial en en català antic (segles ix-xvi)

2.

La unitat pronominaloadverbial llatina d’�nde, amb un significat díctic espa­ cial de llunyania (literalment, d’allà), sovint apareixia en llatí amb verbs intransitius de moviment per expressar el punt de partença del procés verbal (cf. Ribera, inèdit; Gaffiot­, 1934; Väänänen, 1968; Todolí, 1998), amb una marcació referencial assimi­ lable a l’anomenada dixi textual o no situacional, com en (1), en què l’adverbi �nde s’acosta a la dixi am Phantasma definida per Bühler (1934).1

(1) Legiones sese receperunt inde, quo temere erant progressae

De fet, el caràcter no marcat d’�nde, en tant que díctic espacial de llunyania, va afavorir de manera primerenca uns usos no situacionals, és a dir, desplaçats del do­ mini físic de l’enunciació al domini abstracte del discurs, incloent-hi la referència als coneixements compartits per l’emissor i el receptor. En aquest sentit, a partir del significat bàsic de procedència locativa, �nde ad­ quireix ben aviat significats metafòrics no locatius que conserven la idea d’origen o partença, el principal dels quals és el sentit partitiu, en què, en contextos quantita­ tius, l’adverbi es referia al tot del qual s’extreia una part, com en (2).2



1 2

Exemple de Gaffiot (1934: 803). Exemple de Väänänen (1968: 216).

“L’AMBAIXADOR DELS ESTATS UNITS A ESPANYA NO SOLTA UNA EN CASTELLÀ”



[3]

19

(2)  Nec quisquam miretur [...] etiam de confessoribus quosquam ad ista procedere­, inde quoque aliquos tam nefanda quam gravia peccare

Badia (1947: 27) proporciona un exemple d’ús anafòric partitiu d’�nde proce­ dent del Miles gloriosus de Plaute i, doncs, de l’anomenat període arcaic en la història de la llengua llatina.

(3) Eos pro liberis habebo, qui mihi mittunt munera. Sacrifiant: dant inde partem­mihi maiorem quam sibi (Plaute, Miles gloriosus: Acte I, 710-711)

Així doncs, el procés de gramaticalització d’�nde que porta del significat díctic espacial bàsic als usos anafòrics i als significats metafòrics desplaçats, com el parti­ tiu, que constitueixen les funcions sintàctiques del pronom en català ja és ben avançat en llatí arcaic. En català, el pronom adverbial en sovinteja amb el significat partitiu des dels orígens i expressa una relació anafòrica de sentit de la part envers el tot que represen­ ta l’antecedent, com en (4).

(4) E quant se·n fo partit, en la man de l’espòs fo atrobat un bel ram de palma verdeyant, en què avia molts dàtils, dels quals menjaren l’espòs e l’esposa. E quant n’agren motz manjatz, éls s’adormiren (Vides II: 57)

Observem que en (4) el pronom en representa el nucli del complement directe quantificat i indica la part dels molts dàtils que “l’espòs e l’esposa agren manjatz”. Amb aquest valor, el pronom en realitza una diversitat de funcions sintàcti­ ques en l’estructura oracional, que inclouen bàsicament: a) el complement directe in­ definit, b) el subjecte indefinit i c) l’atribut partitiu. a)  El complement directe indefinit El complement directe indefinit o quantificat constitueix la funció sintàctica més freqüent del pronom adverbial amb valor partitiu (5).

(5) car, si pren om penitència de sos pecatz, si·ls à feits d’om qe aja mort e altres­moltz, e·n reté ab sí negú, pauc li val sa penitència (Organyà: 121)

La relació partitiva es manifesta clarament en exemples com (5), en què el com­ plement directe pronominalitzat inclou un quantificador que explícita la part (negú) del tot a què es refereix el pronom (sos pecatz). Tanmateix, el valor partitiu és freqüent també en casos en què no hi ha cap quantificador que marque la relació, com en (6).

(6) Cascuna fembra sie emenada segons la valor de son marit, e si marit no ha ni n’ach, segons la valor de son frare hó de som pare (Usatges: 67)

En (6) el pronom reprèn un antecedent genèric sense la presència de cap quan­ tificador que indique una relació partitiva, tal com es habitual en català modern. A més, és interessant destacar que, en la clàusula prèvia (“si marit no ha”), que presenta

20

[4]

JOSEP RIBERA

el complement directe dislocat a l’esquerra, no hi ha pronom de represa. De fet, tot i que aquesta construcció sintàctica no és infreqüent, en casos de dislocació del com­ plement directe al marge oracional esquerre (7a) o dret (7b), és més habitual la previ­ sible represa pronominal.

(7) a. e d’aquels que trobem que façen mal, pengem-ne ·xx· per comte (Jaume I, Fets: f. 052r, 05) b. havia ja conquests molts bons lochs, viles et castells, axí con davant vos hé dit. Mas emperò nomenar-vos n’é molts lochs qui són reyalls lochs, qui cascun tanyeria a ésser ciutat (Muntaner, Crònica: f. 012ra, 25)

En (7a) el pronom adverbial efectua la represa pronominal del complement tematitzat­, dislocat al marge esquerre de l’oració. En (7b) cal interpretar que hi ha pronominalització del sintagma de l’oració prèvia molts bons lochs, viles et castells, que és confirmat després recorrent a la dislocació al marge dret (molts lochs qui són reyalls lochs): es tracta d’un procediment sintàctic típic per assegurar al receptor, en cas de dubte, de quina informació s’està parlant. Finalment, convé destacar la freqüència de la construcció sintàctica en què el quantificador apareix desplaçat a l’esquerra del verb (8).

(8) a. S]i algun, fil o fila, o nét seu o néta, deseretar volrà, nomenadament aquel deseret, e la colpa per què lo desseret, diga, e altre e·l seu loc n’establesca­(Usatges: 155) b. et van muntar en les galeas dels proençals, et tots quants ne trobaren sobre­coberta mataren (Muntaner, Crònica: f. 047va, 12) c. no és maravella si aquelles fan errades, posat que alscunes ne fassen, ço que no crech (Metge, Somni: 232, 053) b)  El subjecte indefinit Com en català modern, el subjecte indefinit partitiu és present en construc­ cions ergatives amb verbs inacusatius, tant si són intransitius de moviment (9a) com amb incoatius que impliquen canvi d’estat (9b), sovint en sintagmes quantificats que marquen clarament la posposició del subjecte.

(9) a. Dien fermament que del sepulcre de Sent Andreu ix manna, en ma­ nera de farina [...] si n’ix poca, demostra que la terra levarà poc fruyt; (Vides ii: 36) b. E, quant vi que era endret les barraques, mès foch a una; e feÿa gran vent, e d’una en altra enceneren-se e cremaren-se·n ben XX (Jaume I, Fets: f. 056v, 03) Així mateix, pot pronominalitzar el subjecte partitiu posposat de construccions existencials estatives (10a) o presentacionals esdevenimentals (10b).3

3 Entre el verbs estatius, cal destacar estar, restar, ser i romandre; quant a les construccions esdeveni­ mentals, trobem els verbs esdevenir, faltar, mancar i passar.

“L’AMBAIXADOR DELS ESTATS UNITS A ESPANYA NO SOLTA UNA EN CASTELLÀ”

[5]

21



(10) a. perquè ·III· clergues que í solien estar, ara no n’i està for ·I·, e aquel mor-í de fam (Graudescales: 69) b. vull-les scusar tant com poré, en dues maneres principalment: la una, dient lo bé que és en elles e, en temps passat, ne és sdevengut en lo món (Metge, Somni: 231) Entre les construccions esdevenimentals, cal destacar l’ús de fer impersonal amb significat de predicat atmosfèric (11).

(11) E moch-se temps de neu, car era ja passada la festa de Sent Michel, e feÿe·n molta e venia ab pluja, que nuyl hom no·s gosava descobrir la cara per paor que la neu no·l tocàs (Jaume I, Fets: f. 068v, 05)

Tot i que no és freqüent, l’adverbial en també pot pronominalitzar el subjecte de verbs intransitius purs (12).

(12) E axí manà lo senyor rey que tothom anàs dormir; et tuyt avien tan gran goig que a penes ne pòch negun dormir aqueyla nit (Muntaner, Crònica: f. 034va)

Observem que, en (12), el pronom en representa el subjecte indefinit partitiu del verb dormir, un verb intransitiu pur. També s’observa la pronominalització del subjecte gramatical de les construc­ cions passives pronominals (13).

(13) a. Et con no podien entrar en les galeas, metien-se·n tants en les bar­ ques que per poch no negaven; sí que més de ·III· barcades se·n perderen (Muntaner­, Crònica: f. 039va) b. tantes cosas que a penes en tot un regne se troben ýv seran molt pochs los regnes ont tantes se n’í tròbien (Despuig, Col·loquis: 053) En (13a) el pronom en representa el subjecte implícit (homes) de la construc­ ció passiva reflexa amb el verb perdre. En (13b) es pronominalitza l’antecedent explí­ cit cosas­. Observem que en tots dos casos es produeix la dislocació a l’esquerra dels quantificadors més de ·III· barcades i tantes, respectivament, que, com en català mo­ dern, no desdiu la condició de posposició del subjecte partitiu pronominalitzat. A més, hi ha alguns exemples en què, a diferència del català modern, sembla que es produeix la pronominalització del subjecte indefinit d’estructures passives perifràstiques­(14). (14) a. E si a ·I· bisba són donats ·VM_a· sous de renda, a les cozes damunt dites quants ne serien donats? (Llull, Doctrina I: 224) b. aquests hòmens de leys fan richs a sí mateyx e destroexen tota Angla­ terra e tot lo poble. Per què yo man que stiguen açí en la manera que stan fins a demà, e aprés sien-ne fets quartés e posen-los per los camins (Martorell, Tirant: 197)

22

[6]

JOSEP RIBERA

En (14a) és clar que el pronom en representa el subjecte sous de renda de la construcció passiva perifràstica. En (14b) la pronominalització no és tan clara: l’an­ tecedent aquests hòmens de leys sembla definit, atès que hi ha el demostratiu, però en realitat és un sintagma genèric; d’altra banda, la presència del quantificador partitiu quartés indueix l’ús del pronom. Finalment, cal destacar que els complements adjectivals del sintagma indefi­ nit, no pronominalitzats, es reprenen mitjançant la preposició partitiva de (15).

(15) que a criar les vostres egües bons potros per a cavalls, tot ho tindríeu en vostra casa. Fàbio: Ja los qui s’í crien no són mals, ans és bé veritat que n’hixen de tan bons que no dehuen res (Despuig, Col·loquis: 197) c)  L’atribut partitiu La pronominalització partitiva de l’atribut dels verbs ésser, parer/parèixer i semblar es produeix sobretot en casos de dislocació a l’esquerra (16).4

(16) a. et prenominatu de Arbuli et de Chastel Sancti, fideles te·n seré (Medie­ val 9: 66) b. Però, si perjur ne par, hó la mà perda, hó ·C· sous la reema, hó la ·IIII· part de son aver perda (Usatges: 101) En (16) s’observa clarament la dislocació al marge esquerre dels atributs fideles i perjur dels verbs ésser (16a) i parer (16b), represos partitivament pel pronom adverbial.­5 A més dels usos partitius, el català antic presenta ben desenvolupades des dels orígens la resta de funcions sintàctiques del pronom adverbial en.

(17) a. Dins una concavitat ha un riu, appellat Lethes, del qual les ànimes que aquí entren beuen necessàriament, e, encontinent que n’han begut, obli­ den totes coses. (Metge, Somni: 192) b. o si·ls fils se faran sarraÿns e no se·n volran penedir (Usatges: 155) Els exemples (17a) i (17b) mostren dos casos clars de pronominalització del circumstancial de lloc i del complement de règim verbal, respectivament; en (17a) el pronom adverbial reprèn l’adjunt locatiu de procedència del verb beure: el riu Lethes; en (17b), representa el tema del verb penedir-se: “si·ls fils se faran sarraÿns”. Obser­ vem que la funció de complement de règim verbal deriva de la projecció de la idea d’origen del domini físic espacial al domini més abstracte d’origen nocional, proba­ blement a partir de la idea de causa, com en (18).

4 Vegeu Badia (1947: 55-56). 5 No se sol pronominalitzar partitivament l’atribut del verb estar; és habitual, però, la pronominalit­ zació del complement de l’adjectiu que funciona com a nucli de l’atribut d’aquest verb.

“L’AMBAIXADOR DELS ESTATS UNITS A ESPANYA NO SOLTA UNA EN CASTELLÀ”

[7]

23



(18) a. E ges per assò matremoni no se·n enfosquesex, enans n’és enbelezit (Vides­: 116) b. E féu-se traure una gran caxa de moneda e a cascú de sos servidors donà molt més que no devia, que tots ne restaren molt contents. (Martorell, Tirant­: 77) En (18a) el pronom en pronominalitza l’adjunt causal dels verbs enfosquir i embellir, fins i tot malgrat que l’antecedent és un sintagma amb la preposició per (“per assò”); de manera paral·lela, en (18b) el pronom reprèn el complement de l’adjectiu contents, nucli de l’atribut del verb restar, que també té un significat causal. D’altra banda, la pronominalització del complement del nom sembla relacionar-se amb els usos partitius

(19) ¿esta església vella que resta a derrocar era mesquita, que cert lo tall ne té? (Despuig, Col·loquis: 80)

En (19) el pronom reprèn el tot (“mesquita”) que funciona com a complement del nom que representa la part (“tall”), nucli del complement directe (“lo tall de mes­ quita”) del verb tenir. Finalment, en (20) hi ha un exemple d’ús inherent del pronom, gramaticalitzat com a morfema de verbs intransitius de moviment.

(20) ý quant tornaren a la capella, ja Sa Senyoria se’n fonch anat ab los officials reals ý jurats al Palau. (Antiquitats i: 172)

Observem que, en aquest cas, es tracta d’una mena de fòssil que recorda l’ori­ gen o punt de partença del moviment.

3.

Les funcions sintàctiques del pronom adverbial en en valencià modern­(segles xvii-xix)

La sintaxi antiga del adverbial en sembla mantenir-se en valencià modern, al­ menys durant el segle xvii i la primera meitat del segle xviii. En (21) proporcionem exemples del període de la pronominalització del complement de règim verbal (21a), el complement de l’adjectiu amb funció d’atribut (21b) i el complement del nom (21c).

(21) a. ý per ço lo señor duch no dexa la costum de no pagar lo que deu, ni [li] à profitat ser virey de Serdenya; ahon féu, segons dien, grans saques ý aprofitar se·n. Ý aquí Déu que perdone. (Porcar, Dietari: Fol. 367v) b. Ý dit comte aguardà als jurats, des de la Creu de Mislata fins al pont de les Mealles més de una hora, que yamay accabaven de arribar, que n’estava­molt mohynyo. (Porcar, Dietari: Fol. 9v) c. de totes les quals cosses així per part dels justícia, jurats ý síndich de la present vila com per part del dit Antoni Castelló, bal·le per lo dit senyor me requeriren a mi dit Pere Ferrer notari, los ne rebés acte pú­ blich per haver-ne memòria en lo sdevenidor, (Albalat II: 164)

24

[8]

JOSEP RIBERA

Cal remarcar, però, que les dades que a hores d’ara ens proporciona el CICA sobre el període modern són molt limitades, tant pel volum escàs de textos valen­ cians com per la limitació temporal.6 Es pot suposar que la decadència d’aquests usos sintàctics­ en valencià modern es degué produir durant la segona meitat del segle xviii i el segle xix. Tanmateix, la comprovació d’aquesta hipòtesi s’haurà de posposar fins que poguem efectuar l’estudi d’un volum suficient de textos d’aquesta època. De moment­, però, alguns testimonis de premsa popular del segle xix semblen corroborar la hipòtesi.

(22) a. Cuant tots dihuen blanc, yo negre; –Si menchen, n’obric la boca (El Pare Mulet. Semanari impolític y Bóu solt, any 1, núm. 1, p. 5, dissabte 26 de gener de 1877) b. Tirà mà a la bolchaca y s’entrà molt si siñor a vòrerla (El Pare Mulet. Semanari impolític y Bóu solt, any 1, núm. 1, p. 8, dissabte 26 de gener de 1877) En (22a) hi ha un ús expletiu de l’adverbial que només es podria interpretar com a complement del nom boca; no té, però, cap antecedent: de fet, sembla més aviat­ el resultat de la inseguretat de l’escriptor en un ús sintàctic que ja és allunyat de la llengua col·loquial o, fins i tot, estrany. En (22b) s’observa la manca del pronom en com a morfema del verb intransitiu de moviment entrar-se’n. En qualsevol cas, és indubtable que la progressiva desaparició de les funcions sintàctiques diferents del partitiu que el pronom adverbial en havia tingut en valencià fins a aleshores ha d’atribuir-se a la interferència del castellà i a la col·loquialització de la llengua creixents. L’exemple de (22b) és inapel·lable en aquest sentit i connecta amb els usos defectius del pronom en els verbs intransitius de moviment que fan ac­ tualment alguns parlants que tenen el castellà com a L1 (casos de anar-se en comptes de anar-se’n, per analogia amb irse). Pel que fa al complement de règim verbal (23a) i als usos partitius (23b,c), és clar que es mantenen vius durant tota l’època moderna:

(23) a. com yo estic en Algemesí, no me està bé, tenir-la llogada, perquè dels lloguers no se·n trau si no és ruyna de les casses ý males cobrançes». (Albalat I: 123) b. ý dit dia, al matí, anà a vissitar als jurats en la Sala ý a la Deputació ý li feren gran recibiment. Ý s’estigué molt content de veure·n tot lo que veu. (Porcar, Dietari: Fol. 387r) c. ý he lograt fer-ne reviure encara algú dels perduts, (Esplugues, Memò­ ries­­­I: 198)

De fet, la vitalitat dels usos partitius ha estat claríssima en el valencià col· loquial fins fa poques generacions: la situació actual de pèrdua d’aquests usos no deu

6 En l’estadi actual, el textos valencians del període que hi ha incorporats al CICA són el Dietari de Pere Joan Porcar (primera meitat del xvii), les seccions del xvii del Libre d’Antiquitats de la Seu de València, els Vint procesos criminals d’Albalat de la Ribera (també del segle xvii) i la part de les Memòries d’un capellà del segle xviii, de Josep Esplugues, corresponent a la primera meitat del segle.

“L’AMBAIXADOR DELS ESTATS UNITS A ESPANYA NO SOLTA UNA EN CASTELLÀ”

[9]

25

tenir més de vint anys, atès que comencem a detectar-ne la manca en la llengua es­ pontània del Camp de Morvedre cap al voltant del canvi del segle xx al segle xxi. Ens n’ocupem en l’apartat següent.

4.

La desaparició del partitiu en en valencià contemporani al Camp de Morvedre

L’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana-Museu de la Paraula, del Museu Valencià d’Etnologia, arreplega 17 entrevistes en valencià d’arreu del Camp de Morvedre.7 Els informants són nascuts abans de la Guerra Civil i les entrevistes van ser enregistra­ des entre 2002 i 2012. La parla d’aquests informants mostra un ús viu del partitiu amb funció de com­ plement directe, com s’observa en els exemples de (24).

(24) a. Jo memòria ne tinc molta. Ma’n recorde hasta de quan tenia dos anys. (MO47-Estivella-H26) b. Qui tenia, anem al cas, pa’ vendre, i qui no ne tenia. (MO62-Faura-H25) c. no teníem llum, en tot el poble, com allí dins ne tenien pos jo agarrava els bàrtulos i me n’anava a treballar allí dins en estes senyores (MO44Port Sagunt-D34) d. un litro d’oli valia 35 pessetes, un quilo d’arròs ne valia 18, un quilo de sucre ne valia 22 i un quilo de farina ne valia 15 (MO50-Canet-D27).

Els exemples de (24) mostren la vigència del partitiu en la parla espontània dels informants de la generació d’abans de la guerra de les quatre àrees geogràfiques del Camp de Morvedre: la Baronia (24a), la Vall de Segó (24b), Sagunt (24c) i Canet (24d). A més, s’observa l’ús gramaticalitzat del pronom en enrecordar-se (“ma’n recorde”) i anar-se’n (“me n’anava”), en (24a) i (24c), respectivament. A les entrevistes, també hi ha mostres de la pronominalització del subjecte par­ titiu de construccions ergatives (25).

(25) a. Que en els palerals ixen molts llidoners. [...] -Sí! Pues perquè té tendèn­ cia a eixir-ne. (MO55-Petrés-D33) b. en l’atra banda també ne traïen de les cases i també els mataven (MO59Quartell-D29)

A més, els nostres informants mostren amb freqüència el pleonasme del partitiu­, tant amb el verb haver-hi (26a) com en altres contextos (26b), al costat de l’ús no pleonàstic (26c).

7 Concretament, els informants són d’Albalat dels Tarongers (1), Alfara (1), Algar (1), Algímia (1), Benavites (1), Benifairó de les Valls (1), Canet d’En Berenguer (1), Estivella (1), Faura (1), Gilet (1), Pe­ trés (1), Quartell (1), Sagunt (3, totes del Port), Segart (1) i Torres Torres (1).

26

[10]

JOSEP RIBERA

(26) a. que n’hi havien deu o dotze màquines (MO60-Algar-H22) b. I en Montaverner ne tinc cinc nebots músics (MO50-Canet-D27) c. Les caixes eren americanes que se dien en aquell temps, eren uns cin­ quanta quilos, i n’hi havia una que era la caixa doble (MO67-BenavitesH28) Així mateix, s’observa la represa partitiva dels complements dislocats al marge oracional esquerre (27a) o dret (27b). (27) a. Xocolate ne menjaen tot el que volien. (MO49-Albalat Tarongers-D30) b. i feem dibuixos, jo encà ne tinc ahí de dibuixos que fea jo (MO49-Albalat Tarongers-D30) Sembla que el complement dislocat a l’esquerra no és introduït per la preposi­ ció de, com s’observa en (27a) i en (28).

(28) después 10 o 12 dotzenes de tovalles, que totes les blanques encà les tinc, perquè al ser llauraors blanques no ne gastaves perquè les feen xas en seguida­, draps de cuina? draps de cuina sí que no ne tinc ja, (MO59-Quar­ tell-D29)

Finalment, convé destacar alguns exemples de reduplicació del pronom partitiu­(29).

(29) a. que també teníem la cullita tot el any de l’oli de casa i ací n’hi hava, en el poble n’hi hava una almàssera, una almassèra és una premsa de, de olives, i cadaú portava la seua... els qui tenien que tots no ne’n tenien, saps? (MO59-Quartell-D29) b. i el dia que entrà l’aviació a tira-ne’n una pila [de bombes] (MO61-Tor­ res Torres-H01)

Observem que en (29a), junt amb la reduplicació, hi ha també un cas de man­ ca del pronom partitiu: “els qui tenien” en comptes de “els qui en tenien”. La situa­ ció que mostren els informants més joves (i alguns de no tan joves) en l’actualitat és ra­dicalment diferent. De fet, la frase “L’ambaixador dels Estats Units a Espanya no solta una en castellà” procedeix d’un missatge de Facebook d’un dels nostres infor­ mants –per cert, estudiant de filologia catalana– i resulta ben descriptiva de la manca d’ús del partitiu, generalitzada, no sols en l’oral, sinó en els usos escrits més o menys espontanis o poc planificats. Ribera i Cuenca (2004) i Ribera (2008, 2012) ja es van ocupar de remarcar alguns usos pronominals problemàtics en estudiants de 4t d’ESO de l’Institut d’Edu­cació Secundària­ d’Almenara (La Plana Baixa), procedents de les localitats d’Alme­nara, Xilxes i La Llosa. Concretament, es tractava de síntesis argumentals de pel·lícules escrites­ per aquests estudiants durant el curs 2001-2002, poc planificades i amb trets característics de la llengua oral col·loquial. En reproduïm els exemples ací mateix:

(30) a. [...] el portaren a un orfenat on n’hi havia molts xiquets que es trobaren amb els seus pares (I25, 14-15, 2475)

“L’AMBAIXADOR DELS ESTATS UNITS A ESPANYA NO SOLTA UNA EN CASTELLÀ”



[11]

27

b. Durant la guerra, a Jim, li agradaven molt els avions i de major volia pilotar-ne’n un (I22, 11, 2413) c. La seva il·lusió era pilotar un avió i sempre que Ø [en] veia alguna [...] (I20, 14, 1810)

En (30a) s’observa un ús pleonàstic amb el verb haver-hi, ben freqüent en els usos col·loquials valencians de fa anys. En (30b) el pronom adverbial és duplicat de manera innecessària, con en els exemples anteriors de (29); en (30c), en canvi, no s’ha pronominalitzat partitivament el nucli del complement directe indefinit. La dupli­ cació es pot explicar per raons fonètiques, com ara evitar l’hiat, o per analogia amb altres combinacions pronominals de fonètica semblant, com en donar-me’n, per exem­ ple.8 La supressió manifesta de manera clara la influència del castellà. En qualsevol cas, la interferència d’aquesta llengua no és aliena a cap dels dos usos. La realitat que mostren els usos espontanis de la majoria de parlants joves o d’edat mitjana de la comarca és bastant semblant als exemples de (30). Una anàlisi detallada dels contextos en què hi ha o hauria d’haver-hi un pronom partitiu mostra que l’ús recte esporàdic conviu amb el pleonasme i amb el no-ús. Vegem-ho amb al­ guns exemples extrets d’una conversa a través de Whatsapp:

(31) E7: Jo els he dit als jerkis que em confirmen quants en seran al llarg del matí



(32) E11: La pancarta de fora els rosaris qui la té? I al CdM no en tenim ni una de dones amb tots els drets? E11: Jo igual puc fer una xicoteta. Tinc material per aci E11: Vaig a fer una amb lema de les JERPV Observem que en (31) hi ha una pronominalització partitiva de l’atribut. Així mateix, en (32) l’emissor primer pronominalitza partitivament el complement directe pancarta; tanmateix, en la segona i en la tercera intervenció aquest mateix emissor no usa el pronom (“fer una”). Òbviament, la inseguretat en l’ús del partitiu és deguda a la interferència del castellà; de fet, es tracta de la mateixa inseguretat que, en sentit invers, provoca el pleonasme, per ultracorrecció, com en (33).

(33) E7: Hola! comencem el projecte x crear-ne a Castelló un ball de Muixeranga. Vols formar-ne part?

En (33) es mostra un ús redundant del partitiu en amb el complement ball de Muixeranga; alhora, hi ha, però, un ús del pronom en amb funció de complement del nom part, desconegut en valencià col·loquial i de procedència acadèmica en la llengua actual. De fet, la inseguretat en l’ús del pronom en explica que en un mateix emissor es produïsca la ultracorrecció en els usos derivats de l’ensenyament acadèmic de la llengua (34a) i el no-ús del partitiu tradicional (34b)





8

Observem, però, que la reduplicació de l’exemple (29a) no es pot explicar com a recurs antihiàtic.

28

[12]

JOSEP RIBERA



(34) a. E4: La persona d’Agró amb la que estic en contacte x tema incinera­ dora em demana quedar a parlar-ne de tot plegat dijous pròxim b. E4: Quedaran encara? [d’entrades] En (34a) s’observa un ús pleonàstic del pronom en amb el complement de règim­ verbal; en (34b), en canvi, el mateix emissor no pronominalitza el subjecte partitiu­del verb quedar.

5.

Conclusions

Al llarg d’aquest treball hem tractat de descriure la situació de progressiva de­ saparició del pronom adverbial partitiu en els usos lingüístics espontanis al Camp de Morvedre. En aquest sentit, hem mirat de situar la manca fefaent de vitalitat o de­ cadència actual del partitiu en el context històric més ampli que ha portat des de la varietat d’usos sintàctics del pronom en del català antic a la reducció als usos partitius en català modern fins a l’actual estadi de residualització d’aquests usos i, en general, de la unitat pronominaloadverbial. Així, la manca d’ús del pronom, tant amb valor partitiu com quan és un mor­ fema­ de verbs intransitius de moviment, els usos expletius, els pleonasmes i les re­ duplicacions, que apareixen en diversos moments de la història del pronom adverbial­, constitueixen evidències de la creixent inseguretat dels parlants en l’ús d’una unitat gramatical que palesa la interferència del castellà, la llengua dominant, sobre la llen­ gua minoritzada. Des del punt de vista de la gramàtica històrica, els resultats de l’observació qualitativa que hem oferit en aquest estudi merament descriptiu necessiten ser con­ trastats amb una anàlisi quantitativa de corpus. L’objectiu ha de ser, d’una banda, datar en quin moment entre la segona meitat del segle xviii i finals del segle xix es pro­ dueix la reducció als usos partitius de la polifuncionalitat i de la polisèmia del pro­ nom en; en segon lloc, caldria determinar en quin moment entre finals del segle xx i principis del xxi es produeix la residualització dràstica del partitiu.

Bibliografia Badia i Margarit, Antoni Maria (1947): Los complementos pronominalo-adverbiales derivados de ibi e inde en la Península Ibèrica. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Revista de Filología Española, Annex XXXVIII). Bühler, Karl (1934): Sprachtheorie: die Darstellungfunktion der Sprache. Stuttgart: Gustav Fischer [1982]. Gaffiot, Felix (1934): Dictionaire latin-français [en línia] URL http://www.lexilogos.com/ latin/gaffiot.php [data de consulta: 26/11/2014]. Diputació de València (2012): Museu de la Paraula-Arxiu de la Memòria Oral Valenciana [en línia] URL http://www.museudelaparaula.es. Museu Valencià d’Etnologia [data de consulta: 26/11/2014].

“L’AMBAIXADOR DELS ESTATS UNITS A ESPANYA NO SOLTA UNA EN CASTELLÀ”

[13]

29

Ribera, Josep (2008): La cohesió lèxica en seqüències narratives. Universitat de València. Tesi doctoral. [en línia]. URL http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0917109-143808/index.html [data de consulta: 28/02/2010]. Ribera, Josep (2012): La cohesió lèxica en seqüències narratives. Alacant/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ribera, Josep (inèdit): “Els pronoms personals febles (i); les funcions sintàctiques dels pronoms”, dins Martines, Josep i Manuel Pérez-Saldanya Gramàtica del català antic (treball en progrés). Ribera, Josep i Maria Josep Cuenca (2004): “Els pronoms fòrics: problemes en els usos textuals dels escrits dels aprenents”, Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, 33, 69-77. Barcelona: Graó. Todolí, Julia. (1998): Els pronoms personals. València: Servei de Publicacions de la Uni­ versitat de València. Torruella, Joan (dir.), Pérez Saldanya, Manuel i Josep Martines (2009): Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA. [en línia] URL http://cica.cat/ [data de consulta: 26/11/2014] Väänänen, Veikko (1968): Introducción al latín vulgar. Madrid: Gredos.

Referències del corpus Anònim (1977): Vides de Sants Rosselloneses, vol. 2, edició a cura de Charlotte S. Maneikis Kniazzeh i Edward J. Neugaard. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana. Anònim (1984): Usatges de Barcelona, a cura de Joan Bastardas. Barcelona: Noguera. Anònim (2001a): Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales, en Primers textos de la llengua catalana, a cura de Josep Moran i Joan Anton Rabella. Barcelona: Proa, «Clàssics Catalans»­, núm. 1. Anònim (2001b): Homilies d’Organyà, edició a cura d’Amadeu-J. Soberanas, Andreu Ros­ sinyol i Armand Puig. Barcelona: Barcino. CdM Team. Grup de discussió de Whatsapp de la comarcal del Camp de Morvedre d’Esquerra­Republicana del País Valencià. Despuig, Cristòfor (1981): Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, a cura d’Eulàlia Duran­. Barcelona: Curial. Diputació de València (2012): Museu de la Paraula-Arxiu de la Memòria Oral Va­lenciana [en línia] URL http://www.museudelaparaula.es. Museu Valencià d’Etnologia [data de consulta­: 26/11/2014]. Diversos autors (1994): El Libre de Antiquitats de la Seu de València, vol. I, estudi i edició a cura de Joaquim Martí i Mestre. Barcelona / València: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Esplugues, Josep (1989): Memòries d’un capellà del segle XVIII, Josep Esplugues, rector de Montaverner, edició a cura d’Emili Casanova. València: Edicions Alfons el Magnànim / Institu­ ció Valenciana d’Estudis i Investigació. Fresquet Fayos, Rafael (1997): Vint processos criminals d’Albalat de la Ribera (1611-1666). Albalat de la Ribera: Ajuntament d’Albalat de la Ribera. Jaume I (1991): Llibre dels fets del rei en Jaume, vol. II, a cura de Jordi Bruguera. Barcelona: Barcino. Llombart, Constantí, dir. (1877): El Pare Mulet. Semanari impolític y Bóu solt, any 1, núm. 1 (dissabte 26 de gener) [en línia] URL http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/ jlv/91339622321915273000080/index.htm [data de consulta: 06/01/2015]

30

[14]

JOSEP RIBERA

Llull, Ramon (2005): Doctrina pueril, a cura de Joan Santanach i Suñol. Palma: NEORL. Lozano, Josep (2008): El dietari de Mossén Porcar (1585-1629). Estudi i edició, Universitat de València, Tesi doctoral. Martorell, Joanot (2005): Tirant lo Blanch, a cura d’Albert Hauf. València: Tirant lo Blanch. Metge, Bernat (2006): Lo somni, a cura de Stefano Maria Cingolani. Barcelona: Barcino. Metge, Bernat (2007): Lo somni. El sueño. Edición, traducción, introducción y notas de Julia Butiñá. Madrid: Centro de Lingüística Aplicada Atenea. Muntaner, Ramon (en curs): Crònica, a cura de Josep Antoni Aguilar, Universitat de Va­ lència, Tesi doctoral. Plautus, Titus Maccius (2005): Miles gloriosus [en línia] URL http://www.intratext. com/IXT/LAT0180/_INDEX.HTM [data de consulta: 26/12/2014]. Russell-Gebbett, Paul (1965): Mediaeval Catalan Linguistic Texts. Oxford: The Dolphin Book Co.LTD.