2011- Santa Creu de Rodes (El Port de la Selva, Alt Empordà).-

ACTES DEL IV CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA Tarragona, del 10 al 13 de juny de 2010

Volum II

Crèdits Edita Ajuntament de Tarragona Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM) Col·lecció TAU-Treballs d’Arqueologia Urbana número 3 Actes del IV Congres d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya Coordinació Isabel Fernández del Moral (ACRAM) Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona) Josep M. Vila (ACRAM) Consell de redacció Jordi Aguelo (ACRAM) Gemma Caballé (ACRAM) Marina Miquel (ACRAM) Lourdes Moret (ACRAM) Montse Piñeiro (ACRAM) Alba Rodríguez (ACRAM) Carme Subiranas (ACRAM) Correcció lingüística Assumpta Grabolosa (Badabadoc Comunicació SCP) © dels textos i les imatges els autors Disseny gràfic i maquetació Centaures del Desert Disseny de portada Gabinet de Disseny Gràfic, Ajuntament de Tarragona © d’aquesta edició Ajuntament de Tarragona Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM) Impressió

IV CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA Organització Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM) Ajuntament de Tarragona Comité científic Maria Bonet (URV) Antoni Caballé (GC) Albert López (SPAL) Josep M. Macias (ICAC) Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona) Maite Miró (GC) Isidre Pastor (Ad’AC) Eduard Riu (GC) Francesc Tarrats (MNAT) Antoni Virgili (UAB) Coordinació Joan Menchon (Ajuntament de Tarragona) Josep M. Vila (ACRAM)

4

Comité organitzador Jordi Aguelo (ACRAM) Gemma Caballé (ACRAM) Isabel Fernández del Moral (ACRAM) Marina Miquel (ACRAM) Lourdes Moret (ACRAM) Montserrat Piñeiro (ACRAM) Alba Rodríguez (ACRAM) Carme Subiranas (ACRAM) Amb la col·laboració de Departament de Cultura Generalitat de Catalunya Amb el suport de Institut Municipal d’Educació de Tarragona Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona SA Antequem Arqueociència SC SL Arrago SL Codex-Arqueologia i Patrimoni Estrats Janus SL

In memoriam Dr. Manuel Riu i Riu (1929-2011) Dr. Xavier Dupré i Raventós (1956-2006)

Espais Rurals

SANTA CREU DE RODES (EL PORT DE LA SELVA, ALT EMPORDÀ)

Montserrat Mataró i Pladelasala, Imma Ollich i Castanyer, Anna M. Puig i Griessenberger

Introducció El jaciment arqueològic de Santa Creu de Rodes està situat al terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà), en el replà d’una carena d’uns 540 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Forma part, juntament amb el castell de Sant Salvador i el monestir de Sant Pere, del conjunt medieval de la Serra de Rodes, que és declarat Bé Cultural d’Interès Nacional -Monument Històric. Els elements més destacats del poblat són l’ església de Santa Helena i les dues torres portal distants d’uns 60 metres entre si, que semblen situar-se als extrems del carrer principal de l’assentament. Els límits del poblat són actualment desconeguts, però sobrepassen àmpliament les torres portal.

la dècada dels 70 no en coneixem cap notícia escrita, únicament el testimoni gràfic, conservat a l’arxiu del Museu d’Arqueologia de Catalunya -Girona-, que ens documenta el tapiat de les dues torres portal, i una breu referència publicada per J. Badia i Homs (BADIA 1981: 41-42). L’esmentada actuació va posar al descobert els murs de diversos habitatges situats enfront de l’església, els quals foren dibuixats i publicats el 1990 per J.M. Masagué, A. Roig i J.A. Adell en el volum IX de l’obra Catalunya Romànica dedicat a la comarca de l’Empordà (Bolòs 1990, 649-652). Quant a l’església de Santa Creu, esmentada ja el 974 entre les possessions del monestir de Sant Pere, i que a partir de 1517 pren l’advocació de Santa Helena, cal recordar que fou objecte de quatre intervencions. Les dues primeres destinades a la consolida-

Les intervencions arqueològiques d’investigació a Santa Creu de Rodes, que són objecte d’aquesta comunicació, s’iniciaren l’any 2006 dins de la línia de recerca sobre hàbitat fortificat i altres formes d’assentament a la Catalunya medieval, programada pel Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica de la Universitat de Barcelona, amb un conveni específic amb el Museu d’Història de Catalunya, ens que en té actualment la gerència i la custòdia. Aquestes intervencions han comptat també amb la col·laboració del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural i de l’Ajuntament del Port de la Selva.

Les actuacions anteriors al projecte de recerca Amb anterioritat a l’inici del programa de recerca que iniciàrem el 2006, s’havia intervingut en el poblat de Santa Creu amb l’execució, l’any 1973, del Proyecto de carretera a San Pedro de Rodas. Recuperación del entorno de la ermita de Santa Elena de Rodas, de l’arquitecte Jaume Casas, promogut pel Ministerio de Educación Nacional -Dirección de Bellas Artes -Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. L’esmentat projecte preveia adequar el paratge amb les següents actuacions: fer una pista per a vehicles a una cota de -20 metres pel costat est de l’església, substituir el pas de vianants existent i restablir el pas medieval, restaurar i consolidar les dues torres portal i rebaixar el perímetre de l’església fins al nivell original (aproximadament 1 metre). De l’actuació feta a

Figura 1: porta nord del poble de Santa Creu de Rodes tapiada. (Arxiu fotogràfic del Museu d’Arqueologia de Catalunya –Girona).

719

Espais Rurals

Figura 2: planta general de Santa Creu.

ció de murs, actuació que es féu a la dècada dels anys 60, i a la neteja de l’edifici, la qual fou portada a terme pel Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona als anys 70. Les intervencions més recents, dels anys 1989 i 1991, varen comportar l’excavació en extensió de l’edifici, treballs que varen servir de base per a la posterior consolidació i adequació l’any 1992 (A dell,; Burch; Carrascal; M ataró; Puig; R iu; V ieyra 1994, 217- 235). Més recentment, el 2008, s’hi ha intervingut per refer els teulats i solucionar els problemes d’humitats a l’interior de l’edifici, d’acor amb el projecte d’Obres de reparació dels actes vandàlics i cobertes a l’església de Santa Helena de Rodes, de l’arquitecte Joan Falgueras. (Puig 2010, 359-361).

Els resultats del projecte de recerca L’inici de les intervencions de recerca, el 2006, en el poblat de Santa Creu va permetre identificar diverses estructures que ja havien estat descobertes en la dècada dels anys 70. Destaquem, a més dels murs de diversos habitatges, un conjunt de 7 tombes antropomorfes retallades a la roca, que conserven bàsicament la capçalera, i una sitja, totes situades en el que hem nomenat sector 3 dins l’entramat urbanístic del 720

poblat. D’altra banda, la recuperació de l’estratigrafia posada al descobert en un dels habitatges situats enfront de l’església, permeté, llavors, comprovar el potencial arqueològic del jaciment. Els treballs de recerca que portem a terme del 2006 ençà deixen entreveure un urbanisme que s’estructura a partir d’un carrer principal, orientat de nord a sud, que discorre entre les dues torres portal, comunica el poblat de Santa Creu amb el monestir de Sant Pere de Rodes i actua d’eix vertebrador vers al qual conflueixen els carrers transversals que comuniquen la zona de la plaça amb els diferents habitatges. Els treballs realitzats ens permeten diferenciar diverses fases d’ocupació, amb una cronologia que s’estén des del segle ix fins al segle xvi.

- La primera ocupació: un espai destinat a necròpolis. El primer nivell d’ocupació està format per un conjunt de 8 tombes antropomorfes, excavades a la roca, que han estat localitzades sota els edificis excavats per nosaltres al llarg de les intervencions desenvolupades entre els anys 2007 i 2010, en el marc del

Espais Rurals

Figura 3: vista aèria del poblat. (Foto: Santi Font).

projecte de recerca. Cronològicament es corresponen amb l’església de Santa Creu, de la qual tenim constància documental des de final del segle x. Es tracta d’estructures que presenten orientacions diverses respecte a l’eix est-oest, majoritari en les necròpolis de l’època. La majoria d’aquestes tombes no conserven ni l’esquelet ni les lloses de coberta, la qual cosa s’explica pel fet que són arrasades per la construcció de diversos habitatges. De les 8 estructures funeràries detectades, únicament 3 conserven restes humanes. L’estudi antropològic que s’ha dut a terme fins ara constata que els 2 individus localitzats sota els paraments del sector 4 són masculins d’edats adultes -madures/senils1. La dispersió de les tombes vers el sud i l’oest de l’església mostra com la zona de cementiri era més àmplia del que s’estableix correntment com a sagrera, un àmbit de 30 passes. Efectivament, a aquestes tombes cal afegir les que foren posades al descobert en la dècada dels anys 70 i les excavades a l’àmbit de la sagristia de Santa Helena els anys 1989 i 1991. Aquest nombre elevat d’estructures funeràries respon, possiblement, al fet que Santa Creu és lloc d’enterrament de la població de l’entorn, de la qual desconeixem el lloc d’habitatge precís.

- La segona ocupació: la transformació en un espai d’hàbitat. Per sobre del nivell de necròpolis es construeixen diversos edificis que conformaran al llarg dels anys el poble de Santa Creu. Aquesta transformació del lloc que deixa de funcionar com a cementiri per convertir-se en un espai d’habitatge sembla respondre a un creixement de la població i a la demanda de terreny per a la construcció de nous habitatges, en una època de formació dels primers nuclis agrupats, probablement a partir dels segles xi.

L’únic edifici excavat en la seva totalitat, fins a dia d’avui, correspon a un gran habitatge, d’uns 120 m2, al qual hem anomenat sector 4. Forma part de la façana d’edificis situats davant de l’església, amb comunicació directa vers la plaça i el carrer (sector 1) L’establiment de l’habitatge en aquest indret, que fou ocupat fins llavors per tombes antropomorfes excavades a la roca, comporta, en primer lloc, el retall, el rebaix i la preparació del subsòl per bastir-hi els murs, intervenció que ha deixat la traça de les eines utilitzades. Les parets de la casa es fonamenten directament sobre la roca, característica que és comuna a tots els habitatges excavats fins ara; en comptades ocasions es constata l’existència de rases de fonamentació i, quan existeixen, corresponen sempre a reformes estructurals de l’edifici. Els nivells de sediment localitzats sobre la roca i aportats per tal de regularitzar el desnivell del terreny i adequar-lo per a l’habitatge proporcionen ceràmiques comunes oxidades i reduïdes, i grolleres reduïdes. La manca de ceràmiques espatulades fixa un terminus post quem al segle xi, mentre que l’absència de les típiques ceràmiques reduïdes decorades a rodeta, que daten els nivells de la segona meitat del segle xii i xiii, abans de l’aparició del verd i manganès català, pot fixar un terminus ante quem, La datació de la primera fase d’hàbitat l’emmarquem, doncs, dins la primera meitat del segle xii. Associar de forma generalitzada els nivells de la primera fase d’hàbitat a un cos arquitectònic definit és, a hores d’ara, impossible, atesa la manca d’estructures directament associades. És per això que no coneixem amb certesa quina era la tipologia i les característiques arquitectòniques de l’edifici en els primers moments. Hem de situar-nos al segle xv per poder definir l’estructura de la casa, la qual es mantindrà, amb algunes reformes, fins al moment de l‘abandonament. Es tracta d’un gran habitatge compartimentat en 5 estances i de doble pis, almenys en la seva part posterior, tal com evidencien els elements estructurals que s’han conservat: una escala de tres graons, diverses mènsules per a suport de cairats i un pilar central, base de sustentació del pis superior. Reforça aquesta constatació la disposició en terrasses de l’edifici, amb un desnivell de més d’1 metre entre el sòl d’ocupació de les estances occidentals i les de llevant. La cambra més complexa del sector 4 és la que hem anomenat àmbit E. En destaquem la llar de foc central, de forma quadrangular amb solera de lloses de pissarra i delimitada per lloses d’esquist clavades en el sòl d’ocupació, que està associada amb un potent

1 L  ’estudi antropològic l’ha dut a terme Antònia Diaz Carvajal (Santa Creu de Rodes -El Port de la Selva, Alt Empordà- Memòria del sector 4, pàg. 104-110). Actualment estan en estudi les restes de l’individu localitzat en el sector 6 en l’excavació del 2010. 721

Espais Rurals

Figura 4: sector 4. Superposició de tombes antropomorfes i estructures d’hàbitat.

nivell de cendres i carbons. Es relaciona amb aquesta estructura un utensili de ferro identificat com a atiador del foc, tipologia que és coneguda en altres poblats medievals de la Catalunya Vella, amb un paral·lel molt semblant al poblat de l’Esquerda (Roda de Ter, Osona)2 (Ollich et alii 2006: 143). Un altre element a destacar d’aquesta cambra és una estructura correguda que hem definit com a banqueta, la qual es troba adossada al mur nord. Si bé la funció d’aquesta estructura fa pensar, a priori, en

un possible seient, l’excavació del seu extrem oriental en mostra la complexitat. En efecte, es defineix un petit espai de 80 x 50 cm, delimitat per l’angle dels murs nord i est de l’estança i per dues lloses clavades verticalment en el sòl d’ocupació. El conjunt de l’estructura és cobert amb 4 capes de teules. La seva relació amb el foc es fa evident per la important quantitat de carbons, així com amb la manipulació dels aliments, atesa la gran quantitat d’escates de peix que s’hi han recuperat i que s’associen a un plat de peix decorat en manganès i un bol de blau va-

2 U  na peça molt semblant a la de Santa Creu fou localitzada al poblat de l’Esquerda, prop d’una fornal, en una estança identificada com una ferreria. 722

Espais Rurals

Làmina 5: material localitzat en la suposada cuina de l’àmbit E del sector 4. Plat decorat amb motiu central d’un peix en manganès i bol valencià decorat amb estrelles.

lencià, peça, aquesta darrera, que proporciona una datació del segle xv (fig. 5). Si bé la interpretació que podem fer d’aquest espai és difícil, atesa la manca d’altres estructures semblants, a partir de les restes localitzades sembla plausible parlar d’una mena de rebost, sense descartar la possibilitat que es tracti d’una cuina. Finalment, destaquem també 4 fornícules obertes en el parament oest de l’estança, estructures que definim i interpretem com a armariets amb una clara funció domèstica (M ataró, Ollich, Puig 2010, 363-370). Els elements descrits porten a interpretar la cambra com la cuina de l’edifici, que està en ple ús al segle xv. Entre aquest moment i la fase fundacional de l’edifici hi ha un marge cronològic ampli, que no trobem representat en l’estratigrfia. L’ocupació al llarg d’aquests prop de 3 segles degué, sens dubte, incidir d’alguna manera en l’habitatge i els seus usos, però no en tenim testimonis fefaents. En aquest sentit, cal destacar únicament el nivell de sediment localitzat a l’extrem sud de l’àmbit E, entre la llar situada al centre de l’estança i el mur perimetral sud. Aquest nivell proporciona material ceràmic decorat en verd i manganès i es relaciona amb la refacció de l’extrem sud del mur oriental de la cambra, que es degué esllavissar parcialment i calgué reconstruir, intervenció que podem situar a partir de final del segle xiii-xiv. El darrer moment cronològic de l’habitatge correspon ja a l’abandonament del poblat que es produeix vers el final del segle xvi. La desocupació de la casa provoca l’ensorrament del teulat i de la part superior dels murs. En aquest sentit remarquem que el poc volum de teules localitzades indica que aquestes es degueren retirar i aprofitar per a d’altres construccions. Els darrers nivells arqueològics corresponen a un ingent volum de pedres provinents, sobretot, de la caiguda dels murs del pis superior de l’habitatge.

El material ceràmic d’aquesta darrera fase destaca per l’homogeneïtat de la vaixella decorada recuperada entre les runes, la qual ens proporciona una cronologia força precisa per a l’abandonament del poblat. Ens referim a un volum considerable de ceràmica de taula, bàsicament bols de reflex metàl·lic valencià, decorats amb dos únics motius, altament repetits: el dels margallons i el de les figures estilitzades, que correspon a la representació d’un ocell amb el cap de costat i les ales desplegades. En les intervencions que hem fet en altres sectors del mateix poblat, hem observat la mateixa coincidència. Sembla que aquesta vaixella valenciana arriba de manera generalitzada a Santa Creu dins la segona meitat del segle xvi, i que és adquirida per diferents llars del poblat. Podem parlar de modes, de costums a la taula, que donen una pauta comuna en aquesta fase final de l’ocupació de l’edifici. Les altres cases excavades a dia d’avui ho són de forma parcial i, en conseqüència, els resultats que presentem no són concloents. No obstant això, les intervencions ens han permès identificar altres habitatges, que hem anomenat sectors 5 i 6, separats per un carrer secundari, el sector 7, que comunica el carrer principal del poble amb la façana de migdia de l’església (cfr. fig. 2). Aquestes cases es construeixen a l’est de la porta sud del poblat, en un espai ocupat anteriorment per una part del cementiri de tombes antropomorfes, al qual ja ens hem referit, i, més tard, per estructures de caire productiu i, possiblement, també artesanal, de les quals han perviscut escassíssims testimonis: dues cubetes, dues sitges i les restes d’una estructura de combustió, totes excavades a la roca sense associar-se a cap edificació. La construcció de les noves illes de cases, per sobre de les velles estructures ja cobertes, sorprèn, de nou, per la dimensió dels seus habitatges. El sector 5 el percebem, en el seu darrer moment d’ús, com un únic habitatge d’uns 130 m2, compar-

Figura 6: vista general del sector 4, àmbit E.

723

Espais Rurals

timentat en 4 estances, que ha sofert diverses remodelacions i que datem, grosso modo, als segles xv-xvi. L’estudi del material ceràmic, actualment en curs, permetrà determinar amb més precisió aquesta forquilla cronològica. Tal com ja observàvem en descriure la casa que hem anomenat sector 4, en la que ens ocupa ara, el sector 5, es detecta una primera i minsa ocupació amb estrats que proporcionen ceràmica grisa, amb un horitzó cronològic dels segles xii-xiv. El gruix de la informació proporcionada pels materials arqueològics ens situa, però, als segles xv-xvi, en què es defineix un gran edifici adaptat al desnivell del subsòl rocós, amb una planta baixa a dos nivells, un inferior amb dues estances a la cota del carrer principal del poblat i un altre superior amb dues habitacions construïdes a la cota de la plaça de l’església, la qual, a priori, sembla estar lliure d’edificacions. Els elements arquitectònics conservats, una escala i una mènsula, fan evident l’existència d’un segon pis en les estances que s’obren a la plaça de l’església, destinades clarament a habitatge. Les estances baixes són obertes al carrer, reservades possiblement al bestiar. Destaquem la riquesa i la peculiaritat del material recuperat en una de les estances situades a nivell de la plaça, on ha estat localitzat un conjunt de 5 gerretes de ceràmica oxidada amb la boca retallada. L’anàlisi de fitòlits de les mostres de sediment conservat a l’interior de les peces indica la presència de plantes gramínies3. La tipologia dels recipients i, en especial, el retall a l’alçada del coll, permet interpretar-les com a petites mesures. En la mateixa estança destaca la presència d’un getó, del tipus del castell de Tournais, peça sense valor monetari, usada per ajudar a fer operacions de càlcul i comptabilitat, que bé podia haver estat utilitzada per algun eclesiàstic, com s’ha documentat en altres casos. Aquests elements són indicadors del poder dels propietaris o estadants de la casa, possibles comerciants o personatges –laics o eclesiàstics- importants, sens dubte, dins de la comunitat. Pel que fa la sector 6, a l’est i separat del sector 5 pel carrer o sector 7, en podem dir ben poca cosa, atès que es troba tot just en fase d’estudi i anàlisi dels materials, a més de parcialment excavat. En el moment en què s’han deixat els treballs, l’edifici està format per 3 estances, totes allargades, orientades en sentit nord-sud, amb façana al mur de migdia de l’església i al carrer principal d’accés al poblat. Les entrades a l’edifici des d’aquest carrer i des de la part de l’església apareixen modificades al llarg dels anys d’ús; és evident un canvi, suposadament en la fase més tardana, ja dins del segle xvi. En aquesta fase també sembla que és quan es

Figura 7: parament de llevant de la porta sud de Santa Creu.

produeix una reforma en la comunicació interna entre les diferents estances, que fa que totes passin a convertir-se en espais independents. No podem apuntar novetats pel que fa a la construcció d’aquest sector, ni pel que fa a la tipologia constructiva dels murs, ni al sistema de fonamentació. Les parets recolzen sobre la roca, amb amplades considerables i escasses banquetes. Es detecten, com en el sector 4, rases de fonamentació associades a refaccions de murs. Sobre aquest tema, cal apuntar la possibilitat de problemes d’estabilitat d’aquestes estructures, no sabem si per causes naturals alienes o degudes a debilitats en la construcció. Hem detectat, especialment en aquests sectors 5 i 6, una important actuació al subsòl per tal de conduir les aigües, no només plujanes, sinó també d’aquelles que discorrien pel pendent natural de la roca, les quals suposaven un perill important per a l’edifici si no eren degudament canalitzades. Aquesta intervenció s’ha vist a partir de la presència de diversos canals excavats a la roca, alguns dels quals aprofitaven les diàclasis naturals del subsòl, i forats de desguàs oberts a la base dels murs. El marc cronològic aportat pels materials recuperats és, en l’estat actual d’estudi, el mateix que per als sectors 4 i 5, entre els segles xi i xvi, grosso modo. Les restes més antigues que s’hi han docu-

3 L  ’anàlisi de fitòlits l’han portat a terme Marta Portillo i Rosa Albert, membres del Grup d’Estudis Paleoecològics i Geoarqueològics –GEPEG de la Universitat de Barcelona. 724

Espais Rurals

mentat, prèvies a aquest marc cronològic d’habitatge, corresponen a dues tombes antropomorfes, una en molt mal estat, orientades en sentit est-oest, sense restes de coberta. Només una d’elles conservava part de la inhumació: les cames fins poc més amunt dels genolls. També s’ha determinat l’existència d’uns murs, situats per sota de la cota de fonamentació dels perimetrals de la casa, sobre els quals, per ara, poca cosa més podem dir que la seva anterioritat a la construcció de l’edifici i la posterioritat al cementiri. Aquests murs antics apareixen en les tres estances i, segons sembla, estarien relacionats; no descartem que formessin part de la fase inicial d’ocupació del poblat.

- Una qüestió pendent: el complex defensiu del poblat El projecte de recerca desenvolupat fins ara ha posat al descobert el parament de llevant de la porta sud del poblat fins a la fonamentació a roca mare. L’excavació de les cases i el carrer que conformen el barri situat al sud de l’església (sectors 5, 6 i 7) no ha posat al descobert cap element de caire defensiu que es pugui associar a la porta sud, que presenta una estructura de bestorre i que, juntament amb la porta nord, ha estat definida per la bibliografia com una torre portal integrada en el complex defensiu del poblat. La inexistència d’estructures directament relacionades amb la porta sud ens fa plantejar la possibilitat que les dues torres portal, que se situen davant de la façana de l’església de Santa Creu i que disten entre elles uns 60 m, responguin a un element de prestigi que incorpora elements de caire defensiu, com són les espitlleres, sense descartar la possibilitat que puguin relacionar-se també amb el control d’entrada i sortida al mercat que tenia lloc a Santa Creu. En aquest cas seria un passatge per al cobrament.

A tall de conclusió Per situar Santa Creu en el context dels poblats medievals abandonats cal tenir present que el procés de desertització i abandonament dels poblats és encara poc conegut a casa nostra, on manca una recerca arqueològica sistemàtica que proporcioni dades directes. El procés, en canvi, és ben conegut a països com França, Itàlia i Anglaterra, on hi ha una proporció molt elevada de poblats medievals abandonats al final de l’edat mitjana, a causa sobretot dels canvis en els conreus i les pastures. Així doncs, les causes no sempre van associades amb les pestes i les mortaldats consegüents, sinó que també hi ha factors eco-

nòmics i socials (canvis en les rutes comercials, demanda de mà d’obra a les viles i les ciutats), polítics (guerres feudals, fugida dels nuclis feudals, creació de les viles noves i viles franques per part del rei), i fins i tot geològics i climàtics (terratrèmols, canvis de nivell freàtic dels llacs, desgavells climatològics amb males collites continuades). El cert és que des de final del segle xiii i fins al segle xv, Europa coneix un procés massiu d’abandonament del camp, paral·lel a un creixement de les ciutats i les viles. La burgesia contra el món feudal. A Catalunya el procés és el mateix, però molt menys conegut, sobretot arqueològicament. Cal ampliar, doncs, la recerca en aquesta direcció, per poder conèixer alguns dels pobles que van ser abandonats –alguns de cop, d’altres gradualment -, i estudiar les causes d’aquest procés4. L’ocupació del territori a la muntanya de Verdera marca una trilogia molt clara: castell- monestir- poblat, un esquema típic al món feudal. L’origen del poble de Santa Creu seria en aquest moment, als segles xi-xii, quan entorn de l’antiga església s’agrupen unes quantes cases cercant la protecció de la sagrera. El poblat creix per sobre de l’antiga necròpolis, i respon a un creixement demogràfic i econòmic que, evidentment, va lligat amb la puixança del monestir proper. Urbanísticament, les dues torres portal marquen un eix nord-sud que conforma un carrer al qual s’obren les cases. La construcció s’adapta al terreny en pendent, rebaixant la roca per formar terrasses aplanades on s’aixequen els habitatges amb murs de pedra recolzats sobre la roca, que alhora aprofiten l’espai semiexcavat per al pis inferior. De fet, és una mica aviat per intentar una comparació amb d’altres poblats medievals abandonats d’Europa, i caldrà continuar l’excavació per obtenir-ne més dades. Tot i així, a nivell general, el poblat de Santa Creu té uns trets distintius i específics: adaptació al desnivell de la muntanya mitjançant terrasses, construcció amb pedra, situació sota un castell. Fins aquí coincideix exactament amb la descripció de Rougiers, un poblat abandonat a final de l’edat mitjana, situat a la Provença francesa (Démians D’A rchimbaudt, 44-50, 1987) Fins i tot el material és semblant. A Catalunya, és possible la comparació amb el poblat de l’Esquerda, al comtat d’Osona, amb unes característiques d’ocupació del terreny semblants, una cronologia semblant (segle viii- inici segle xiv), i també una tipologia de material semblant (Ollich, 1990 a, 71-78; 1990 b, 19-28)

4 C  f. el dossier: L’Arqueologia dels poblats medievals abandonats.- Cota/Zero, (Vic 1990), amb articles de poblats excavats a Polònia, Anglaterra, França, Andorra i Catalunya. 725

Espais Rurals

Aquest és, potser, un punt que caldria remarcar: la importància, quantitativa i qualitativa, del material recuperat a Santa Creu de Rodes. Pel que fa a la ceràmica, destaca l’abundància de tipus vidrats, amb gran riquesa de decoració a les vaixelles. Quant als metalls, s’han localitzat un gran nombre d’eines i atuells de ferro i bronze, monedes, estris per a la vida quotidiana i tasques agrícoles. És evident que la riquesa del material proporcionat per l’excavació de Santa Creu és molt més alta que en altres poblats coetanis, i que està en relació directa amb el monestir de Sant Pere de Rodes, com a lloc de pas per arribar-hi, i amb el tràfec i el comerç associat que això comporta. En aquest context, doncs, les dades que està proporcionant Santa Creu de Rodes són d’una importància de primer ordre per a l’arqueologia medieval del nostre país.

BIbliografia A dell, J.A.; Burch, J.; Carrascal, C.; M ataró, M.; Puig, A.M.; R iu, E; V ieyra, G. (1994). «L’església de Santa Helena de Rodes. Recerca arqueològica i restauració arquitectònica». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XXXIII. Girona, p. 217- 235. Badia, J. (1981). L’arquitectura medieval de l’Empordà II-B-Alt Empordà (Pont de Molins-Vilaür). Diputació Provincial de Girona. Girona, p. 41-42. Bolòs, J. «Poble de Santa Creu de Rodes». A: AAVV (1990). Catalunya Romànica IX, l’Empordà II. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 649-652. Démians D’A rchimbaud, G. (1987) Rougiers. Village médiéval déserté.- Ministère de la Culture et la Communication/Imprimerie Nationale. Paris 1987 Démians D’A rchimbaud, G. (1990) «El «castrum” de Rougiers a Provença en la seva època i el seu territori».- Cota/Zero, 6 Vic, p. 44-50. M ataró, M.; Ollich, I.; Puig, A.M. (2010). «Intervencions al poblat de Santa Creu de Rodes durant el bienni 2008-2009 (El Port de la Selva, Alt Empordà)». X Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Arbúcies- Museu Etnològic del Montseny, p. 363-370. Ollich, I. (1990a) «La fi d’un poblat medieval: deserció o canvi d’assentament? El cas de l’Esquerda» Cota/Zero, 6. Vic , p. 71-78 Ollich, I. (1990b) «Problemàtica general de les estructures de l’hàbitat medieval a Catalunya i al sud de França» Actes del 1r i 2n curs d’Arqueologia d’Andorra: La vida medieval a les dues vessants del Pirineu. Andorra, p. 19-28

726

Ollich, I; A mblàs, O.; Ocaña, M.; Rocafiguera, M.; Goula, C. (2006). Desperta ferro! Catàleg dels metalls del Museu Arqueològic de l’Esquerda Roda de Ter, núm. 69, p. 143. Portillo, M.; A lbert, R. M. (2010). Anàlisis de fitòlits de mostres de sediment procedents del jaciment medieval de Santa Creu de Rodes (El port de la Selva, Alt Empordà). Grup d’Estudis Paleoecològics i Geoarqueològics –GEPEG de la Universitat de Barcelona. Treball Inèdit. Puig, A.M. (2010). «Intervencions a l’església de Santa Helena de Rodes (El Port de la Selva, Alt Empordà)». X Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Arbúcies- Museu Etnològic del Montseny, p. 359-361