2005 – 2015. 10 Anys de Recreació, Llums i ombres d\'un món que tots haurien de coneixer. Aspectes Biogràfics i de reflexió d\'un recreador.

2005 – 2015. 10 Anys de Recreació, Llums i ombres d'un món que tots haurien de coneixer. Aspectes Biogràfics i de reflexió d'un recreador. Index 1. Recrear el passat, introducció. 2. El Començament. 3. 2006 Els primers Passos. 4. 2007 Època de descobriments. 5. Coneixent i entenent l'historia a través de la recreació. 6. Aprendre a gestionar una associació. 7. Projecte cultural i convivència amb altres projectes. 8. 2008, aniversari rodó. 9. Ispaniets. 10.2009, commemoració del final de la guerra i sanitat militar a escena. 11.El fet d'aconseguir l'Uniforme. 12.El problema de les armes en recreació, part de la falta de reconeixement. 13.2010, una mica de tot. 14.Tipus de Recreacions. 15.2011, l'adéu dels Biberons. 16.Saber retirar-se, el viatge a través dels projectes culturals. 17.2012, passos perduts?. Descobriment de Miquelets de Catalunya. 18.Els usos de la recreació. 19.2013, Miquelets i promoció de la recreació de Guerra Civil. 20.Organització d'una Recreació, LO RIU a La Fatarella. 21.La Secció Històrica dels Mossos d'Esquadra. 22.Política en Recreació, sempre omnipresent. 23.2014, El tricentenari i la difícil combinació amb la resta. 24.2015, nous projectes, nous continguts. 25.El Regiment Pirinenc, entendre un projecte ja iniciat i gestionar l'imatge. 26.Ultimes Reflexions de recreació.

Recrear el passat, introducció. Iniciem aquestes línies per explicar el concepte de la Recreació Històrica, activitat que tinc el plaer de conéixer des de dins i que m'ha deixat tota mena d'experiències. Seran precisament aquestes experiències les que aniran enriquint aquest text, sense cap extensió planificada..., i que aniran apareixent molt possiblement de manera desordenada però sempre amb sentit, si més no per mi. No cal dir que es un viatge que no he fet sol, he tingut guies en tot moment que m'han fet passar del novell que vaig ser a l'expert, si es que se'n pot arribar a ser, que alguns companys actuals em consideren. Tots ells seran citats en el seu moment i el més cronològicament acurat, ja que confesso que en els ja gairebé deu anys d'activitat mai he pres notes. Cosa que farà que tiri d'internet i memòria, que espero sigui prou bona. Iniciant ja aquestes línies, he decidit no fer cap definició inicial de la recreació històrica, aquesta definició seria freda i impersonal, a no ser que l'aneu descobrint a mesura que aneu llegint aquestes línies, on anireu trobant la meva definició de recreació històrica. En aquest relat trobareu que apliquem paraules com roba de combat, morir, combat, matar i prou dialèctica bèl·lica reconeixible. No s'ha de patir, ja que també farem servir els termes recreació, expositors, fogueig i un llarg etcètera que tot combinat ens transportaran a un mon que simula quelcom que va ser real i que ara no deixa de ser un espectacle, que a més pot resultar d'utilitat social. I es que si fem servir aquestes paraules es per que es prengui consciencia del que recreem. Aquesta definició anirà explicant fets que m'han marcat amb reflexions personals elaborades a base d'anys que he marcat en vermell, i que potser saltin a esdeveniments encara per explicar, malgrat intentaré que això passi poc. També se que hauré d'explicar moments de tota mena, bons i dolents, ja que en deu anys es impossible no equivocar-se en diversos graus, i bons moments en la seva majoria, tot reconeixent que he descobert una afició que es quasi una manera de viure, he fet amistats que encara perduren i he pogut col·laborar en projectes fascinants que tant m'han portat moments de nervis com grans alegries que m'han fet com la persona que soc ara. Així doncs...comencem. El Començament. En tot hi ha un començament, i aquest es un Maig de 2005, a l'espai de la Cota 705 de la Serra de Pàndols, un dels espais més durs de la Batalla de l'Ebre.... El en aquells temps company de fòrum informàtic Jordi Casamitjana em va convidar a l'homenatge dels Brigadistes Internacionals que es feia al ja citat espai. Jo, aficionat a la historia, vaig trobar que era una bona manera de passar el matí i vaig acceptar la invitació. Va ser allà on vaig veure els primers recreadors, vestits d'uniforme republicà. No em feu comentar gaire més de com va anar l'acte, si que podria recordar que hi havia l'agregat militar britànic, la presencia de veterans de la Lleva del Biberó i altres persones que amb el temps aniria trobant. La qüestió es que em va impressionar i vaig allargar la jornada amb els amfitrions ja citats, podent conéixer algunes primeres sensacions que mai s'oblidaran, però que tampoc puc descriure. Aquesta experiència no vol dir que de seguida volgués dedicar-me a la recreació, haurien de passar temps encara. Durant aquest període de temps vaig poder assistir a Expohistòrica 2005 de la mà d'Alejandro Cabos, esdeveniment actualment desaparegut, però que va ser com veure la llum. Ja no parlem de uniformitat de Guerra Civil Espanyola, parlem de moltes èpoques. Segle XVII, Primera Guerra Mundial, Segona Guerra Mundial, Vietnam, vehicles d'època, avions d'època i un llarg etcètera que em deixaria bocabadat, però que encara no em va convertir en recreador, tot i que ara reconec que veure a gent coneguda vestida em va fer pensar...i per que jo no? I es ara en que em converteixo en recreador, o si més no poso els ciments per a tal..., el 16 de Novembre de 2005 es fa la reunió a Corbera d'Ebre on un grup entre 10 i 12 persones vam prendre

la decisió de crear el que seria el primer grup de Recreació Històrica de la meva vida. Parlem de Ejercito del Ebro, que ben segur anirà sortint tot sovint, en aquella reunió hi trobarem gent com Jordi Casamitjana, Eloi Carbó, Alejandro Cabos, Albert Aguarón, Joan Queral, Monica Victòria, Laura Sànchez, Francisco Cabrera, Miquel Ferragut i la seva dona Maite, potser Josep Companys, i sé que m'oblido de gent...però espero que siguin capaços de disculpar-me del seu oblit. I ja està...ja m'he compromés a recrear, es ara que comença una nova aventura...uniformar-se adequadament. Essent aquests primers passos sempre acompanyats de gent més versada en historia i en observar fotos que jo, i que tenies en tot moment al teu costat. 2006 Els primers Passos. Març de 2006, en una masia prop de Terol, concretament en una casa rural de nom Masia Pelarda ben aprop de Formiche Bajo. Masia que conserva grafitis de la Guerra Civil i que es convertiria, si més no per mi en el principi de la Recreació de Guerra Civil a Espanya a més gran nivell. Allà descobriria i coneixeria que no érem els únics. De fet ja ho sabia per haver vist altres a Castelló a les jornades Expohistòrica, però no es el mateix esser un espectador més que parlar amb ells, tot creant uns primers llaços de confiança. També hi hem d'afegir el fet d'uniformar-se per primera vegada, i aquest va ser un uniforme ben senzill. Casc, gorret quarterer, mono d'un color verd-grisós, fusell, cartutxeres, botes i manta. Només em faltava el morral que amb el temps es convertiria en potser l'únic element comú de tots els uniformes que vindran en el futur. El següent acte que em ve al cap, i això no vol dir que sigui correcte en el temps, es l'assistència a un homenatge als veterans de la Lleva del Biberó al Tossal del Merengue, a Camarasa. Jo sol enmig de Veterans i familiars, en un indret on van ser lluitant de veritat, uniformat i amb una barreja d'emocions encara ara difícil de descriure. Moltes coses vaig aprendre aquell dia, escoltar els autèntics protagonistes que volen explicar les seves peripècies, respectar els silencis volguts, entendre les mirades de desconfiança. Però si una sensació encara em marca ara es la de saber que la recreació pot ser més que uniformar-se i assistir a actes de diversa indole. Creieu-me que quan aquell veterà se'm va acostar i em va donar la mà, mentre de la seva boca sortia un « Gracies per no oblidar-nos « Creieu-me que no vaig saber reaccionar, emoció si, però va dominar la sorpresa i vaig trigar temps a pair el que havia passat...i ja de pas, vaig entendre que allò no només era una cosa que m'ho feia passar bé. Darrera nostre teníem molts que van viure la guerra de debò, i un dels nostres deures era explicar tan bé com sapiguem o poguéssim la seva historia. Aquell 2006 donaria per més, sessions de fotos, gravacions de documentals i un llarg etcètera sobre el que en sobresurten dos. Un es la recreació de la foto dels soldats que travessen el riu per Miravet durant la Batalla de l'Ebre, i l'altre la meva participació a Expohistòrica ja com a recreador. Començant per l'acte de Miravet, jo el descriuria com el primer acte en que els diversos grups de la península es traslladen per una representació només de Guerra Civil, a un lloc on el conflicte va picar de veritat, per representar un fet real. Reconec no ser conscient de tots els grups que van participar, però podríem assegurar que Ejercito del Ebro, Frente de Madrid i Linea XYZ van ser particeps d'aquella primera « Travessa de l'Ebre « que acabaria en la reproducció a la platja fluvial de la famosa foto de soldats republicans travessant la platja fluvial del poble, es un d'aquells moments que costa descriure, esperat però inesperat al mateix temps. Semblava que aquella llavor plantada a Terol anava donant fruits en la col·laboració mútua entre tots. La següent a explicar es Expohistòrica, potser per haver estat l'any passat com visitant i ara com recreador. Cosa que dona per molt, ja que són dos dies amb diferents expositors i diferents associacions, totes ells amb maneres de fer diferents. Sens dubte, per algú que comença una experiència emocionant, en que veus coses que es poden fer...i que per tota associació que comença poden aportar idees de gran ajuda cara al futur, però que

també et fa veure que enrere estàs respecte alguns. També t'adones que al ja estar a l'altre cantó, ara ets tu el que expliques que portes...que representes i un seguit de preguntes que et fan adonar de dos coses. Una es que t'has convertit en una mena de professor d'història...i l'altre que si vols saber fer be les coses, has d'estudiar. I aquest estudi es a base de lectura...lectura i lectura, ja que sinó les teves explicacions poden quedar coixes. 2007 Època de descobriments. I entrem a 2007, ja hem posat la poteta dins, però sabem poc del que realment es un món complex, i aquest procés durarà uns anys. I en aquest procés anirem descobrint les moltes utilitats practiques i fins i tot econòmiques, sense oblidar les aportacions personals que pot donar un bon espectacle de recreació. Potser la primera que em ve com a remarcable a la memòria seria la Inauguració de Campament Militar de Pujalt. Un esdeveniment d'aquest calibre pot semblar poca cosa però no ho es. Has de pensar que aquell dia molta gent passarà per aquelles instal·lacions, ves a saber si per primera i única vegada...per tant la aportació dels grups pot ser terriblement important. Hem de pensar que aquell dia tots els espai museïtzats eren ocupats per recreadors a mode de maniquís vivents. Tot fent vida de campament, primeres cures, guàrdies, instrucció i altres escenes complementaries de l'escenari posat. Seria el que en anglés se'n diu Líving History, erradicar modernitats de manera que el visitant pot entendre una època i fer-se una imatge ben fidel del que devia passar allà pels volts de 1938. També es el temps descobrir que les associacions de recreació tenen molt potencial més enllà de les recreacions. El fet que molts recreadors siguem col·leccionistes, documentalistes o estudiosos d'un tema i puguem muntar una exposició per nosaltres mateixos, com va passar a la Vila d'Alfés a primers del 2007 on ens van cedir el poliesportiu per a tal motiu. Potser va ser només un primer pas cap una cosa que anirà evolucionant, però alguns ja hi veiem una possibilitat de passar els límits fins aquell moment coneguts. De moment, hem tractat dos temes, però tingueu per segur que tornaran, ja que estem descobrint les coses per separat...però encara no les estem combinant. Arriba el torn de les recreacions llargues, les que ocupen més d'un dia i que per tant generen la necessitat de mantenir l'interés cara al public. I si bé la nostra associació era nova i tenia poca experiència encara, el que si que podíem fer era aprendre d'altres. I aquesta funció per mi la va fer la recreació de Segona Guerra Mundial de Baldellou, primer com public en l'edició de 2007, i després com a participant el 2008 i el 2009, en que ja vas veient com es fan les coses i et vas involucrant en la seva organització, aprenent així el que funciona i el que no funciona. La primera com he dit es la del 2007 i de public, i que a més va resultar summament interessant per molts temes. Potser el primer seria els campaments dels diferents grups, autentiques escenificacions d'època on no hi ha res que no correspongui a l'època, si més no visible... , i que a més gairebé sempre són funcionals per fer tant còmode l'estona de vida que passes al teu campament. Això implica gots i estris d'època, mobiliari adequat, objectes d'atrezzo molt possiblement provinents de les col·leccions particulars, ningú vestit fora d'època dins el recinte i un seguit de coses que fan que la foto que puguis realitzar tu com a visitant, sigui gairebé una foto real del que devia ser un campament. També trobem les escenificacions més actives. Un bon post de guàrdia al mig del poble...on demanen els papers, un hospital de campanya « funcional « et poden traslladar momentàniament i fer més distreta la visita. Tampoc podem oblidar el concepte mercat de Militaria, com s'anomena el col·leccionisme de material militar, experiència ja coneguda a Castelló el passat 2006, però que aquí vaig entendre que la seva ubicació ha de ser ben propera a tot el que es representa en aquests dos dies. Aportant així col·leccionistes que possiblement es quedin a les jornades, simples curiosos que venen a mirar i

comprar alguna coseta o aportant als recreadors l'oportunitat de fer alguna millora al seu uniforme. I queda l'ultim dels descobriments fets en aquella edició, la recreació de combat actiu a gran escala, amb un gran espai consagrat a ell, i la vital importància de la potencia de foc. Es una experiència que et transporta durant uns minuts dins la batalla, doncs resulta que les zones de public són pròximes, i que et pot arribar a fer entendre com era una batalla. Trets constants, decisions rapides, soldats caient, d'importància de desplaçaments ràpids i un llarg etcètera que unit al ja comentat et fa pensar..., tot el que he vist aquest cap de setmana es viable en nosaltres i hi hem d'arribar. I la ocasió de poder comparar es presentarà ben aviat en un poble de la província de Terol de nom Torre de Arcas i bastant possiblement la primera recreació de combat de Guerra Civil pròpiament dita, sense ser un acte multiépoca on represente una petita escaramussa. Essent el combat la principal atracció d'unes jornades que a més es complementaven amb xerrades de la mà de grandíssims historiadors, sinó que també ja es començaven a fer expositors, si més no algunes associacions com podia ser l'Amfitriona Associación Frente de Aragón o AFA, com li solem dir entre amics. Resumint, que s'assemblava al que havia vist no feia ni dos mesos...però encara li faltava, però...us enganyaria si us digués que en aquella època era conscient de tot el que us dic ara. Si que veus que hi ha diferencia, però tot ho relativitzes, entre que ets un nouvingut...entre que ho has anat a passar bé i potser que encara en aquell moment m'importava més el fer coses que ser instructius...ho veus però no li dones importància. El que si que vaig veure, i si recordo que em va marcar va ser a l'hora de la batalla, on vaig poder entendre varies coses. Una, potser la de menor importància en aquell moment es que tota batalla té un guió, podreu riure, però no hi havia pensat mai, i haurien de passar força temps per que entengués la importància que no se salti o es respecti el màxim possible. Una altre, també referent a temes de recreació estricta, importància de la potencia de foc. Una bona potencia de foc, sigui en munició de fogueig, explosions de pirotècnia o petards a mode de granada ( sempre llençats en zona de seguretat... ) fan que el public estigui molt més atent que sentit els nostres crits i els clic-clic de les armes inutilitzades. També vaig treure lliçons respecte el tema uniformitat, ja diferent d'aquell primer uniforme descrit. Un d'aquests detalls es la comoditat de l'uniforme i portar el just en combat, sincerament portar masses coses et dificulta el moviment. També podríem entrar en no portar coses brillants, tema llegit referent als plats, però que vaig poder apreciar en l'untat d'italians que vaig tenir davant una estona, aquells cascs brillaven com una mala cosa i no costa gens entendre que haguessin estat el blanc perfecte. I després ja entrant en temes més d'història., entens detalls llegits en els llibres que ja en aquell moment eren companys inseparables i encara ho segueixen sent. Un d'aquests detalls es la poca exactitud de les memòries dels soldats de baix rang. Si jo...en un front de cinc parapets recreats quasi mai vaig tenir temps de mirar que feien els companys de la dreta, ja que prou feina tenia jo en fer el meu paper. Imagineu els que van lluitar de veritat, que si havien de témer per la seva vida. I ara ens traslladarem a la següent recreació que deixa marca en el transcurs del corrent any 2007, i per aquesta ens traslladarem a Quijorna, territori de la Batalla de Brunete, i si fa no fa en les mateixes dates de primers de Juliol. Cosa que ja de per si fa entendre la situació climàtica d'aquells combatents que descriuen calor asfixiant de dia...i fred a la nit, i es que el canvi tèrmic en aquella zona es senzillament brutal. També per les característiques de la recreació organitzada arribarem a entendre el concepte trinxera com a sistema fortificat. Si que ens vam trobar una trinxera excavada amb una retroexcavadora composta per una trinxera de comunicació i diversos pous de tirador units a ella, disposant a més de dos grans espais que seran habilitat a conveniència i també units a la trinxera de comunicació, però en la banda de rereguarda, però aquella trinxera encara ha d'agafar les formes que veurem en les fotos d'època. I aquesta conversió la farem nosaltres mateixos tot tenint en compte que com molt dissabte matí ha d'estar llesta. Potser la primera feina es elevar l'alçada de la rasa, tasca feta aquell

dia a base de sacs de terra omplerts amb la mateixa terra extreta de fer la ras, aconseguint una alçada extra, que sobresurt però tampoc massa, que penetrà un mínim de comoditat al desplaçament. Aquest mur de sacs terrers ha de disposar d'espitlleres que permetin fer foc endavant sense exposar més de l'estricament necessari al tirador. Anem als dos espais habilitats a la banda de rereguarda, sabent que parlem de fortificació rapida que no ens permetrà fer la coberta més segura, però que hem de matar aquella gran forma geomètrica que tenim ara l'aire lliure. Això s'aconseguirà en l'espai més gran, habilitat de refugi i lloc de comandament, una funció per cada sala... , amb lones aguantades sobre cordes i fustes, essent aquesta lona coberta de branques i terra properes cara a mimetitzar-la amb el terreny. No cal dir que aquesta es una coberta poc solida i sense cap resistència als impactes, sabem per estudis que això es solia fer amb una o dos capes de troncs recoberts de terra, també podent usar el sostre ondulat d'uralita o alumini també recobert de terra que si donaven protecció a petits impacte. Queda el segon espai, que habilitarem d'observatori. Com suposareu aquesta estructura ha de sobresortir, aquest efecte serà aconseguit a base de palets que també cobrirà una mica l'accés. Després lones verdoses per tapar els palets i alguna canya amb terra per fer menys evidents les formes i ja hem creat una de les poques formes sobresortints de la trinxera. Fins aquí hem creat la trinxera...però la hem de dotar de vida, i aquesta vida es dona amb mobiliari improvisat, una taula d'una casa, un tamboret de ves a saber on...caixes de munició, llaunes tirades per terra, mapes, binocles i un llarg etcètera que fan que quan acabis arribes a pensar que ets dins una trinxera. Trinxera que tampoc va oblidar la defensa exterior, feta amb llargues estaques clavades a terra unides entre si per fil negre a mode de filferro espinós simulat relativament proper a la trinxera ja descrita, i que buscava entorpir encara més el cap a la posició que entre tots hem creat. Sense sortir de Quijorna podem parlar de la vida de trinxera, realitzada entre el temps que vam acabar la trinxera i la matinada que anava de divendres a dissabte. En aquell breu període temporal vam menjar i beure a la trinxera, també vam estar força estona conversant en una trinxera ja fosca il·luminada per espelmes i vam acabar dormint al ras envoltats en les mantes de soldat, ja que s'havia fet molt tard i alguns vam optar per quedar-nos on havíem de tornar, cosa que produí que ens llevéssim de manera natural amb la llum del sol, havent dormit poquíssimes hores. I arriba el dissabte a terres madrilenyes, si ve es cert que el matí s'hauria d'haver consagrat a rematar detalls de trinxera, el fet cert es que jo i l'Andrés vam acabar en una excursió per la zona del Cerro del Mosquito, un dels focus de la Batalla de Brunete, convidats pels mateixos organitzadors de la sortida. Jo vaig acceptar per que mai se sap si tornaràs a passar per un lloc i havia d'aprofitar..., però vaig acabar descobrint que un parell d'uniformats interactuant amb el paisatge pot ser un gran complement a una ruta de caire històric. Lliçó que en el futur aplicaria, tot i que en aquella sortida vaig aprofitar per animar a tota aquella gent que es presentés a la batalla de la tarda, ja que havíem preparat un escenari de gran categoria...la gent que ho organitzava eren molt bons i un llarg etcètera que si malament no recordo va fer que força gent ens vingués a veure unes hores més tard. I arriba el moment de la recreació, moment per la qual hem treballat molt des del divendres tarda i que si res falla tot anirà bé, com de fet va anar, però ja permetreu que expliqui com va anar en unes línies, ja que ara vull parlar d'un tema prou important en la recreació per mi. Parlaré de passar-se a l'altre banda, fer un paper antagònic al que et pot agradar tot escoltant el teu cor i creences, ja que es el que vaig fer. Resulta que va ser la meva estrena com a requeté, per necessitats de falta de gent a ultima hora i que molt educadament la gent de Frente de Madrid em va demanar, bo i sabent la meva ideologia. Reconec que ho vaig haver de pensar, el meu avi havia lluitat a l'Ebre al bàndol republicà i escollir el bàndol republicà era i es una mena d'homenatge a ell, però ja han passat molts anys i al capdavall crec que nosaltres estem aquí per explicar historia..., aquests van ser alguns dels pensaments que em van passar pel cap abans de dir que sí. Decisió que he repetit més d'una vegada des d'aleshores, i que gent a la que tinc per amiga meva encara em diu que ell mai podria...però que em respecten ja que saben els motius que m'hi van portar.

I es així com en la recreació em trobo atacant la trinxera que havia fet amb tant d'esforç, i que s'erigeix dalt de turonet, i puc assegurar que es veia ben solida tu...i a més amb aquella boina vermella que em feia sentir el blanc perfecte, però que a base de lectures sabem que raríssima ocasió se la treien. Però tot i això allà estàvem, recreant un atac a una posició republicana envoltats de pirotècnia, seguint un guió establert que acabava en abraçada entre els dos bàndols, manera adoptada en gairebé totes les recreacions per simbolitzar el canvi de temps en aquests vora 70 anys passats. I que a més per nosaltres també era una abraçada entre el que començaven a ser amistats que encara ara perduren. Passat Quijorna, i ben poques setmanes després retornarem a l'Ebre, potser l'únic lloc que cada any hem repetit, malgrat no sigui sempre en el mateix municipi, i es que en aquesta ocasió ens dirigirem a Mora d'Ebre, que com es lògic a major experiència i municipi diferent es faria de manera diferent a Miravet. Per començar vam embarcar a Mora la Nova per dirigir-nos riu avall vers el pont, on donaríem la volta per anar a l'embarcador de Mora d'Ebre. Des d'on progressaríem en ordre d'avançament militar fins el castell, tot cobrint-nos contra un enemic en aquell cas imaginari. D'allà torna al passeig del riu, forma davant els veterans que hi havia presents, a qui vam presentar armes i apa...matí resolt amb relativa satisfacció, ja que qui més qui menys ja ha fet més d'una recreació i ja veu que algunes coses grinyolen. Una cosa que gairebé tots vam dir es que la zona d'avançament no havia estat buidada de cotxes com havia passat a Baldellou en la recreació ja citada..., tampoc hi havia zones reservades al public...de manera que jo, i ben segur que altres vam haver d'esquivar fotògrafs i curiosos ocasionals, motiu de perillositat tant pel fotògraf com per nosaltres mateixos. No cal dir que aquestes queixes es van fer entre nosaltres clar... ja que quan un acte esta en marxa molt gros ha de ser el tema per queixar-te..., les possibles millores sempre s'han de dir després. Però del matí no tot va ser dolent, l'emoció de poder retre homenatge a qui va lluitar de veritat per una democràcia sempre compensa, si més no una part de cansament i frustració, ja que convé no oblidar que tu com a recreador a la nit t'estaràs dutxant i saps que ningú t'intentarà matar l'endemà. Però no ens quedem en el matí, seguim a la tarda. Exposició de material en un replà del poble, sopar i actuacions que no tots vam veure, jo entre ells per estar esgotat de portar masses hores sense dormir i haver-me retirat abans a l'allotjament. En si no hi ha gaire a destacar, poc public...potser producte d'una mala promoció, però que recordes amb certa dolçor per les estones de conversa entre gent de mateixa afició, i en consqüéncia petits mestres que ens ensenyem trucs entre tots. I ara...sense desplaçar-nos massa de l'Ebre, anirem a Corbera el diumenge. Per un altre homenatge, però aquest ja va ser diferent...pocs veterans i molta gent de mitjana edat en un acte encara que obert més tancat...tant poc dinàmic que soc incapaç de recordar que vam fer i en el qual ens vam sentir utilitzats cara a la política actual del 2007, cosa que no va caure bé en molta gent. Ja he dit que homenatjar als veterans no ens molesta, però si us plau no lliguem un uniforme acurat històricament, que s'ha fet amb amor per la historia a una època que no es la seva...fora de l'uniforme et debatré tant com pugui o sàpiga la teva opinió per contraria que sigui a mi...però no m'ho lliguis a l'uniforme. Quan recreem, estem homenejant a aquella gent, en conseqüència som conscients que fem un xic de política, tot reclamant un millor tracte a les seves restes, al tractament històric. que es fa dels fets encara ara massa marcat per la versió dels vencedors, etc...perfecte, això ho accepto, però agrairia que no em pintessis uns de molt bons i els altres de terribles dimonis. Malgrat que jo em decanti pel cantó republicà seré conscient que qui més qui menys tenia els seus pecats, i més en una guerra en que s'enfrontaven dos visions d'un país. I menys encara que em vulguis transportar a aquella època en l'actualitat, ja que tal viatge podria ser molt perillós. I fins aquí el resum del 2007, òbviament amb més actes i sortides de les aquí descrites, i ben segur que de totes en vaig aprendre alguna cosa, però no totes marquen com aquestes ho van fer, potser ja dirigint-me més cap algú que vol prendre papers més actius, que ja no es conforma només amb anar als llocs i recrear..., que vol que aquesta recreació tingui contingut.

Òbviament...només es una «declaració d'intencions», ja que aquest viatge al següent estadi no serà curt ni fàcil, ple de contradiccions que s'aniran resolent, algunes aparcant-se i altres tornant periòdicament. Coneixent i entenent l'historia a través de la recreació. Es obvi que hem acabat el 2007 i estem al 2015, per tant queden molts anys, recreacions i sensacions que explicar. Però, permeteu-me una breus interrupcions tot reflexionant sobre temes que han sortit o aniran sortint en aquestes línies. El procés de conéixer i entendre el llegit a través de la recreació serà el primer. Començant per conéixer els llocs i acabant ves a saber on. Un primer exemple podria ser Quijorna, tot agafant un exemple recent, anar a la primera setmana de Juliol a la messeta es tota una experiència. Una calor asfixiant de dia i una temperatura frescota de nit fan que sentis el fred que descriu Milton Wolf a les seves memòries. Mal alimentats, bastant pitjor que nosaltres..., uniformes malmesos pel combat, cansament bastant pitjor que el nostre...i si nosaltres ja sentim aquesta fresca ells amb un cos bastant més maltractat descriuen fred. També podríem parlar de l'Ebre, també en Juliol i Agost, parlem de la calor asfixiant en un terreny sec de nassos, aigua molt escassa ja que la batalla es desarrolla molt lluny del riu i els rierols i rius són poc cabalosos, cosa que fa dependre absolutament que l'intendència arribi a temps. Aquesta situació fa entendre el que llegeixes en moltes memòries de combatents que omplien les cantimplores en basses en mal estat, beure orins, beure l'aigua de les metralladores, que el vi fos més vital del que ja ho era en situacions de nervis al limit...parlem de falta d'aigua total que porta a insolacions per falta del preuat liquid fins a malalties per veure d'on en situació normal no beuries. Però també parlem de gana, gana que ve de la dificultat de proveir milers i milers d'homes a través d'uns ponts que travessen un fossat natural com es el riu, i que de propina només es pot travessar amb relativa seguretat de nit, ja que de dia es bombardejat permanentment, ponts que en molts casos primer fan passar tot el material de combat i després la resta, incloent el pas dels ferits a zona segura. I tot i així aguantaran defensant-se turó rere turó, barranc rere barranc fins mitjans de novembre, i si heu estat a l'Ebre a partir d'Octubre i Novembre sabreu que parlem d'un vent gèlid que baixa per la vall de l'Ebre. Camps fangosos per unes pluges abundants i a vegades imprevisibles, boires que a vegades no tenen res a envejar a les de Lleida...i tot això amb un uniforme mal preparat per l'hivern, ja que el govern de la República ja fa temps que ha estat partit en dos i ja hi ha escassetat en tota mena de proveïments necessaris per aguantar tals inclemències. Sense allunyar-se de l'Ebre, tal com hem parlat de zones fangoses, i en conseqüència zones de terra on s'han pogut cavar trinxeres, també parlarem de zones pedregoses on es gairebé impossible excavar més enllà de mig metre i on la vegetació escassa ajuda t'ofereix. Pujeu a la Serra de Pàndols i Caballs i entendreu l'efecte dels parapets desfent-se sobre els soldats que es protegien darrere seu, si que els parava l'impacte de la metralla dels projectils d'artilleria...però si aquest projecti queia massa aprop el mateix parapet es convertia en metralla i no feia la funció de protecció. I com he dit les forces republicanes aguanten 115 dies contra un enemic terriblement superior en tot disposat a liquidar les millors unitats republicanes que s'aniran esgotant tot esperant una reacció europea a Munich que mai arribarà. I que tot i així seguiran lluitant per esperar l'inici d'un conflicte previsible després de Munich, encara que això sigui implantant cert regim de terror per part dels oficials republicans per damunt dels seus soldats. Es a dir, que podem imaginar, ni que sigui una desena part el que van passar els nostres avis aquells mesos i anys, en alguns casos per ser derrotats, en altres per ser vencedors també, però en ambdós casos passant unes penalitats que resten ben lluny de les comoditats que ara gaudim. Fins aquí podrem intentar entendre les sensacions humanes, difícils de per si, però la recreació també ens permet entendre l'evolució de la fortificació que es va donar, que a grans trets podríem definir com l'evolució de Primera a Segona Guerra Mundial. I ho farem si tenim un mínim de curiositat per aquest tema i si tenim bones amistats que s'ofereixen a mostrar-te allò que molts no consideren encara patrimoni tot aprofitant que t'has desplaçat fins una zona històrica. de combats,

posant per exemple més recent les trinxeres de Rivas Vacimadrid de la mà d'en Jose Manuel, que encara ara no es conscient de la llum que em va abocar sobre un tema que sap estudio en profunditat. I tota aquesta evolució fou en tres anys, tres anys que ens portarà de trinxeres lineals, reforçades per fortificacions de formigó de grans volums a vegades, a nuclis aïllats que formen línies i fortificacions de ciment també més petits i difícils de fer blanc. Aquestes trinxeres llargues de primera fase, amb refugis ocasionals però molt grans en ocasions, fortificacions de ciment de dimensions prou grans de fusell o metralladora en que hi podem encabir fins a 15 soldats i bateries de costa poc protegides pensades per canons que potser ja haurien de ser peça de museu i que veurem al que queda a les trinxeres de Rivas, la defensa republicana de Bilbao també anomenada Cinturón de Hierro o bateries de costa com podem trobar a Ametlla de Mar, per posar un exemple. Zones que si ens fixem són zona de guerra des del principi, en alguns casos per tenir l'enemic ben aprop com Madrid i País Basc, altres per estar la costa desprotegida respecte a possibles desembarcaments des de la Mallorca franquista. Aquesta primera fase que acabem de descriure portarà a una fortificació més evolucionada, les trinxeres ja no seran tan rectes ja que en el pitjor dels casos descriurà petits revolts dels quals sortiran pous de tirador aïllats o refugis més petits i continuats. A més ja no seran tan llargues, gairebé ho podrem descriure com petits nuclis que tots junts fan una línia i es cobreixen entre ells, en ocasions creant-se una defensa en profunditat de segones i terceres línies que es cobreixen les unes a les altres, i que tan bon resultat van donar a l'Ebre. També passarem de grans fortificacions de formigó com les vistes a Bilbao i rodalies, on hi caben fins a 15 homes a petits nius de metralladora on tres hi caben justos, però que presenten un objectiu més difícil d'encertar. També veurem ja algunes posicions artilleres en Casamata, es a dir...totalment cobertes, com la de Hospitalet de l'Infant. Encara que aquestes menys nombroses ja que la gran majoria ja estaven en camí de ser fetes o ja acabades. I clar, com ja us haureu suposat, fent les visites oportunes apreciareu tot el seu procés de canvi, amb combinacions de grans fortificacions i trinxeres com poden ser la Línia del Riu Algars construïda per la Conselleria de Defensa de la Generalitat o els Blocaus franquistes en forma de creu que envolten Brunete. Fins aquí hem explicat el coneixement de sensacions i patrimoni, tot contextualitzant-la amb el seu episodi històric o evolució, però oblidem un aspecte important que només dona la recreació. Aquesta es l'experiència de recrear en els mateixos llocs històrics, ells carregats d'una energia gairebé màgica, potser induïda pel coneixent dels fets allí ocorreguts, coincidint a vegades en l'època de l'any. Molts han estat aquests casos, Belchite vell, Castell de Sant Ferran a Figueres, Cota 402 a Corbera d'Ebre, Serra de La Fatarella, Castell de Cardona i un etcètera molt llarg. Entrar en aquells espais produeix la inevitable busca de referents literaris tot buscant entendre que veien, que feien i per que ho feien, fins i tot buscant senyals de destrucció d'algun element, cada un busca el seu referent. I es que deu resultar inevitable aquesta busca, ja que si hem arribat a aquest món es gracies a la lectura i a buscar la comprensió dels fets, ja sigui per entendre millor els nostres papers o per simples ganes de saber. En qualsevol cas ens trobem amb una relació esperable que lliga historia amb recreació, afegint un element més d'atractiu a aquest món de per si complicat, però que us donarà aquesta satisfacció i més. Aprendre a gestionar una associació. I ja entrem al 2008, marcat òbviament pel vist en anys anteriors i que mica en mica m'he anat comprometent en altres associacions culturals, suposo que en el procés natural dins el món associatiu on molts som de tres, quatre o més associacions, de manera que qui més qui menys reconeixerà algunes coses que aquí tractarem, no sent aquesta primera part una explicació de l'any 2008, sinó més aviat un seguit de reflexions més o menys ubicables en aquest any. Doncs resulta que dins l'associació de Recreació Històrica Ejercito del Ebro arriba el moment de la

renovació de càrrecs, cosa que es farà amb certa dificultat donada l'experiència de tots, però quan hi ha ganes entre tots es pot fer tot. De manera que si que surt una junta, però qui més qui menys aquí sap que en aquest tipus d'associacions tothom intenta fer el que pot, sap o vol. La qüestió es que el projecte segueix viu i amb nous horitzons tant de grup com personals, i que d'ara endavant intentarem tirar endavant. Potser el primer acte que recordo es l'adquisició d'un vell camió que ara fa molt de goig, però creieu-me que en aquella època era un trasto vell amb moltes possibilitats. Si us fixeu no parlo d'una recreació, parlo d'una tarda molt intensa a base de trucades i missatges per saber les possibilitats. econòmiques, si es compta amb infraestructura necessària i un etcètera que s'ha de tenir en compte. La qüestió es que aquell Ford AA arribaria a l'associació amb el repte de ser restaurat fins al punt que ara podeu apreciar. Tornant a la recreació anem a Rialp i Roní, acte d'inauguració d'una ruta per les seves fortificacions, acte de dos dies en el qual vam inaugurar una exposició temporal, vam escenificar un registre d'un poble ocupat recentment i un petit lloc de guàrdia que donava a una zona de combat. Aquesta seria la definició rapida d'un acte que si més no per mi ja començava a tenir altres tonalitats, i es que quan t'ho mires des de dins el prisma canvia. Potser una de les primeres coses en que et fixes es la imatge de marca, que surti en els cartells, medis de comunicació que escriguin bé els noms, vigilar en tot moment la imatge que es dona. Coses que fins aquell moment per mi passaven desapercebudes, senzillament passaven, sense saber com. També, com que hem de reconéixer que hi ha un nou enfocament de direcció del projecte, tothom aporta idees de com i quan, i aquestes converses a vegades porten tensions entre alguns membres que sempre es resolen, però si pot ser amb un mínim d'acord per les dos o més parts millor. Tampoc oblidem el tema econòmic, l'associació ha de sobreviure a les despeses ordinàries que poden servir per comprar material, i a més hi hem afegit un camió que demanarà molta atenció, en conseqüència els termes de negociació han canviat. I si cobres, has de complir, i això implica en que de sobte et tornes més responsable encara, ja que sempre tems si ho faràs bé o no. I no oblidem la lluita per un bon allotjament, el menjar i altres temes derivats que entren en la manutenció. Que encara que no sol fallar, i més quan has de fer certa quantitat de quilometres, sempre té un punt de negociació que en aquest cas va ser força favorable a nosaltres. Observeu que hem introduït quatre temes, la imatge, la convivència i la economia. I ara els anirem ampliant, tot començant per la imatge. Imatge: La imatge, la marca, el que veurà la gent va molt més enllà de fer aparéixer el logotip en un cartell. De fet el logotip en el cartell es el final d'una feina molt meticulosa i que a vegades s'assembla a la caça, de fet deixeu-me il·lustrar-ho amb l'exemple de la Feria Nacional de Intercambio de Montsó del 2008. De fet aquesta idea neix d'una conversa a Faió, en que en Miquel Ferragut estava parlant amb una amistat seva, i jo rondava per l'encara petit museu de Faió. Doncs resulta que en aquella conversa va sortir el tema de la fira, que hi anava molta gent entre d'altres coses que em van fer pensar que potser hi podríem anar, li vaig comentar a en Ferragut casi amb la timidesa de dir una bogeria, ja que ell es vulgui o no en sabia més que jo i tenia el contacte, i mesos després estàvem allà tot compartint expositor amb el museu. El que a consideració meva es podria considerar un benefici mutu de dos entitats que estaven creixent i que encara hauríem de col·laborar altres vegades. Però aquesta visibilitat de marca no es basa només en la caça del moment, també tens dates fixes en que t'has d'intentar col·locar. I dos exemples poden ser Expohistòrica, de la qual hem parlat i Baldellou de la qual també hem parlat però que ara explicarem una mica com va el procés per entrar en ells. Entrar a Expohistòrica comença mesos abans, ara no us sabria dir quants exactament, quan et poses en contacte amb els gestors de l'esdeveniment per anunciar-los la teva intenció de tenir presencia pròpia amb expositor propi, cosa que hem de dir que malauradament no va poder ser i vam haver

d'anar a un gran expositor de Guerra Civil junt a les altres associacions germanes. Una vegada confirmada la teva presencia arriba una de les lluites més dures i mai prou coneguda, la de fer la llista d'assistents de la teva associació, i ja no només això que es relativament fàcil. També es aconseguir la documentació necessària com pot ser DNI i certificats d'inutilització d'armes, ja que aquestes han de ser corroborades per la guàrdia Civil i no atenen a raons personals, i a vegades sembla que alguns no tinguin pressa, i aquesta falta de pressa pot repercutir en la teva imatge de serietat. Tampoc oblidem la puntualitat i compromís, vitals per tenir l'expositor acabat a l'hora d'obertura al public de l'esdeveniment, es en aquest moment que fa falta la màxima mà d'obra per omplir sacs i col·locar-los, afegir sostre si es vol, muntar tendes si se'n tenen tot donant-los vida amb mobiliari variat i com va ser en aquesta edició la lluita contra un fang implacable que ens va obligar a tenir un mínim de dos companys a reforçar i pujar el nivell de terra per fer habitable aquell expositor. Si tot això s'aconsegueix a l'hora més aviat et podràs dedicar al public i al teu projecte cultural implícit, i en conseqüència treballar per aquesta imatge que vols mimar i ampliar. I ens queda l'ultim tema referent a la promoció que s'ha de cuidar i que aquí a Castelló es va posar de manifest, atendre la premsa, i es que la premsa pot ser molt punyetera i pot malinterpretar el que tu has dit volent o sense voler. Jo mateix vaig ser víctima de la meva desconfiança cap a la premsa d'un medi que ara no citaré, però que sabia que no seria seriós i que tergiversaria les nostres paraules. Com així ens podria confirmar el company i amic Ernest, víctima d'ells i la seva volguda visió de que els recreadors som com a mínim uns frikis polititzats que juguem a la guerra, i que per sort el company Carpintero va tenir prou mà esquerra per explicar que féiem, amb una serenitat de veterà que sap que dir i que ens va anar prou bé, de fet no ens podem queixar pas d'aquella edició ja que va donar peu a alguna de les grans sortides posteriors. Respecte la presencia en un altre esdeveniment, com ara Baldellou potser va ser un xic més fàcil., ja que vam combinar la presencia d'alguns membres que anàvem de soviètics durant la segona guerra mundial i vam afegir uns companys que posarien un petit expositor de l'associació dins el mercat de militaria. He de dir que no recordo cap gran dificultat per part de l'organitzador d'aleshores, Albert Sangenís, una altre d'aquelles persones que han vingut per quedar-se dins meu. I si Baldellou va ser un projecte que mai més repetiríem no fou pas per res del que he esmentat línies enrere, resulta que allà vam descobrir que dins de l'entorn de recreació de Segona Guerra Mundial la Guerra Civil Espanyola no està ben vista i la acollida del nostre projecte cultural va ser com a mínim freda, podríem pensar que va ser un error, potser si, però de tot s'aprén i més endavant ja profunditzarem sobre el projecte cultural i acceptacions i rebutjos. Fins aquí hem esmentat alguns dels esforços clàssics per donar a conéixer el grup, on apareixeran més, ja que ara tractarem encara que sigui per damunt la gestió de xarxes, que ara ho veiem com normal però fins no fa tants anys encara era un repte. La clàssica web sempre ha estat present i qui més qui menys te consciencia de que aquesta s'ha de mimar i tenir actualitzada, però... i tots ho sabem han entrat amb força els Instagram, Facebook, Twiter i altres que coneixem tots. Cada una té la seva força i utilitat, un twitter no serveix estrictament per donar un missatge de profunditat però la seva acumulació de missatges ha de ser coherent. Un Instagram es la comunicació gràfica, vídeos curts i fotos són una expansió de la teva imatge, quasi tant important com els medis de comunicació. I no oblidem Facebook, encara ben viu, un perfil obert a tothom, ben gestionat per algú que hi entengui pot crear un grup de seguidors que potser no gosen entrar en un projecte, però que senten simpatia pel que fas, i doncs aquesta gent pot fer promoció compartint esdeveniments i fotos als seus murs...potser arribant a alguna amistat que si que voldrà entrar. I ara sí, hem tractat la imatge de l'associació, tant al clàssic mètode de presencia com al món de les xarxes, i a més hem descobert que ara ja un necessita l'altre. Ras i curt, les xarxes necessiten fotos i els actes poden nodrir-se de public gracies a les xarxes. Convivència: Element sempre difícil entre una comunitat que va començar amb gent amb la seva majoria poc experta, i que ha anat sumant gent que ja porta més temps. Cosa que indubtablement porta a certs

conflictes per les diferents visions. De fet...aquest apartat es una reflexió sobre el creixement de les associacions amb l'entrada de nova gent, ja que es vulgui o no qui més qui menys està en diverses associacions i possiblement reconeguem algunes coses que exposo, sempre segons el meu punt de vista clar... . Els inicis ja els coneixem, un grup d'amics i coneguts amb gust per l'historia que fundem una associació de recreació històrica amb ganes de progressar, i si fa no fa els mateixos coneixements referents al tema de la recreació, i mica en mica vam anar caminant, possiblement en la bona direcció ja que arran de sortides en medis i actes vam anar pujant en socis. Alguns amb la mateixa idea de recrear que nosaltres i altres més experts amb ganes i capacitat, altres més veterans i que ja han passat pel que anirem passant a base d'anys que havien passat i anirien passant, i cada persona amb la seva visió i maneres de fer. Aquesta mescla pot i de fet ha de ser bona, però com tot s'ha d'acoblar i això només es fa amb convivència i paciència. La convivència es fàcil., ja que ve donada per actes periòdics on et vas trobant, però reforçar aquesta cadència en èpoques de baixa activitat amb trobades es una cosa molt recomanable ja que d'allà sortiran les relacions personals. La paciència. es potser el gran problema, cada persona es un mon i malgrat entris en un lloc on hi ha un fil comú, aquestes peculiaritats de cada persona sempre acaben sorgint passats els primers moments d'encaix, i la gent s'acabarà unint en grups duts per afinitats comunes més enllà de la recreació. I es aquesta tensió la que a vegades pot costar gestionar, ja que a l'hora de decidir que es fa amb el projecte que sigui, cada associació es sabrà el seu que..., poden sorgir diferencies entre aquests grups. Aquestes discussions s'han de canalitzar intentant arribar a acords d'àmplia majoria i on ningú es senti que li han imposat el que ell no volia, malgrat això no sigui sempre possible. I ja sé que he dit una cosa que és més fàcil. dir que acomplir. També s'ha de considerar vigilar el grau d'activitat, si en una associació tres tenen la sensació que fan la majoria de la feina i la resta fan poc o res, tot deixant-se portar, aquesta tendència primer s'ha de comprovar i si es certa corregir-la. Ja que si no es fa corres el risc que un d'aquests tres ho envii tot a passejar, en resum...que tothom faci una mica allunyant-se del «Tots fem el que podem», ja que aquesta expressió sol amagar un munt de gent poc pencaire...i que a les assemblees estarà carregada d'idees de les que si surten, no es voldran posar al davant. O penquen tots si fa no fa igual, encara que sigui en diferents camps com poden ser la gestió de nous actes, restaurar i reparar el patrimoni de l'associació, portar la imatge a les xarxes, el que sigui on cada un es senti còmode... , o allò es pot espatllar. Economia: Com diu el meu pare, «El vil metal» que s'ho pot carregar tot. Sabem que escrivim en global però si dic que podem marcar un mínim de dos línies crec que tots estarem d'acord. O cuidem les persones o les inversions i el patrimoni, però resulta que ara us mostraré una opinió que va pel mig de les dues que es la de cuidar les persones i el patrimoni. Ara mateix us ho mostro. Es obvi que una manera de fer valorar la cultura, per sort o desgracia..., es la de cobrar una quota, ja que si no es d'aquesta manera el teu esforç no es veu mai reconegut, i fins i tot es creuen que poden manar quan han anat voluntàriament, si al capdavall tu t'adaptes una mica al guió que volen els organitzadors com a mínim que ho paguin. Un cop feta aquesta reflexió, ens trobem que l'associació te una quantitat de diners, amb les quals es cobriran les despeses legals si no has aconseguit algun tipus d'exerció, però..., i la resta? Hem citat cuidar persones, que podríem definir com cobrir benzines, despeses sobrevingudes durant l'acte com menjars no coberts, precaucions especials per salut d'algun membre i fins i tot ajudes en material al que podríem afegir un llarg etcètera. També hem citat la de cuidar el patrimoni, cuidar el que es té i si es pot millorar-ho, tot donant per tensat que els membres de l'associació estaran d'acord amb córrer de la seva butxaca de la resta. Doncs anem a la tercera, cuidar els socis i el patrimoni tot exposant un cas real que funciona bastant bé. Posem per cas que quan un nou membre entra a X associació, aquesta associació li explica els costs

reals de la seva uniformitat i que no ha de patir tant...que si que es una morterada d'euros, però que l'associació li finançarà una part a canvi de l'assistència a un determinat nombre d'actes l'any. Podent aquesta calcular sempre un mínim d'assistents als nous actes que surtin i per tant mantenint un mínim de categoria. A més aquesta associació es compromet a retornar els diners que gastis per elaborar alguns elements «volàtils» que s'apliquen en un acte, com ara podria ser un pica pica dins el campament o petards que simulen granades, que tu portes de casa. De manera que a qui ho porta no li significa una despesa extra i també ja de pas aquell que només aporta la seva presencia també hi col·labora encara que sigui indirectament. Es així, tenint un soci ja no només content de cara la convivència, tema ja comentat, sinó també econòmicament atés, aquest no serà tan reticent a noves compres o reparacions. Ja que haurà vist que aquell patrimoni es viu, el toca i el gaudeix, sentint-lo seu i per tant necessari. Manutenció Important sens dubte, aquesta manutenció pot anar del menjar al menjar i dormir i es bàsica cara a una bona assistència a un acte. Clar exemple el ja citat de Rialp on es tenia menjars i una nit coberta pel poble, i es que si has de moure't per la zona dos dies, i casa teva cau a més de posem 150 Quilometres ja es una jugada anar i tornar dos dies, es molta benzina i cansament. Aquesta cobertura sol ser acceptada per els municipis, tot tenint diferents graus que poden anar des del més senzill alberg a l'Hotel més luxós. Qui paga aquesta manutenció? Tot depén si t'han contractat o demanat per l'acte o hi vas tu per que aquell acte es un gran aparador i t'interessa anar. En el primer cas, el que t'han demanat sol ser la part contractant, sigui amb un suplement sobre la quota i aleshores busques tu o directament ja ho gestionen ells, el mateix serveix cara al menjar. I sol passar que en aquest cas tant el menjar com el dormir sol ser en bons llocs, potser no els millors però si prou bons per que te'n portis una bona opinió del lloc on has anat, convertint-te així en missatger del producte que tenen. La cosa ja pot anar a menys quan són productores o associacions amb menys poder adquisitiu, que encara que solen escatimar més per motiu de recursos econòmics migrats també ho cobreixen, i es que una manera de garantir un bon resultat es que aquells artistes, del caire que sigui, només s'hagin de preocupar de fer bé la seva feina. Ara anem al segon cas, quan t'interessa anar a un gran expositor com era quan es feia Expohistòrica, allò era un referent i potser o hi havia baralles per entrar, però si que si no espavilaves et podies quedar fora. Aleshores si que la manutenció va de la teva butxaca, sigui de cada un dels socis o de la caixa general de l'associació, ja que ells veuen en aquell esdeveniment una oportunitat i ho fan com una inversió cara al futur. Aleshores la qualitat de l'allotjament i menjar ja no te uns paràmetres clars, ja que cada associació o persona se sap el seu estat. I fins aquí les per mi quatre parts essencials a tenir en compte, sense oblidar el Projecte cultural. Element imprescindible en tota associació, ja que es el missatge que transmets a la gent que et visita, i per el qual la gent en demanarà a casa seva. Aquest projecte s'ha de mimar i fer créixer si es vol, però sempre mimat. El relaxament d'aquest missatge pot portar a la seva fi o pèrdua de sentit i en conseqüència mort del projecte, apartat que deixarem aquí per entrar més endavant amb ell amb tota profunditat. Projecte cultural i convivència amb altres projectes. Projecte cultural, com hem dit imprescindible, sense ell no tens missatge. I en el cas de la recreació aquest projecte es podria definir com mostrar una part de la historia al gran public, però d'una manera diferent, una mena de drecera que pot portar als llibres d'història de manera indirecta. I això s'aconsegueix estant ben informat i estant ben uniformat, ja que fins i tot el més desinformat sap alguna cosa, encara que sigui poc i mal ubicat en el temps, i aquest preguntarà sobre els seus referents. Es aleshores que tu com recreador has de treure el potencial per explicar que ets, que fas, com ho fas i perquè ho fas.

Una de les primeres coses que potser haurà de desmentir un recreador es sobre la seva vestimenta, potser massa sovint haurà de sentir que va disfressat, jo mateix ho hauré hagut de sentir desenes o centenars de vegades. Quan sentim això no ens hem de posar nerviosos, hem de saber transmetre la diferencia entre disfressa i uniforme. La disfressa gairebé només orientada al gaudir i la disbauxa, possiblement sense cap mena de rigor històric i construïda gairebé segur de coses velles que corrien per casa i que més o menys queden bé. L'uniforme ja requereix quelcom més, un uniforme ve d'un estudi de fotos, llibres i quan hi ha sort testimonis. A més, i fruit d'aquest estudi veurem que possiblement el que tenim a casa no ens serveix per res a no ser que tinguem sort o recreem una època recent. Si no tenim aquesta sort, possiblement anirem a parar a modistes que sàpiguen modificar alguna peça de roba que s'assembli o fins i tot fer-la de nou, tot aconseguint una fidelitat que a vegades pot trigar mesos a veure's completada. I per que ho fem tot això, cada un tindrà les seves raons, de fet hi ha moltes i es poden barrejar. Podem parlar d'homenatjar els nostres avis, explicar historia, raons personals i fins i tot polítiques, fins i tot es possible que es barregin en menor o major percentatge. Potser la clau es que aquesta barreja sigui equilibrada, podent explicar a més les circumstancies que envolten aquell uniforme, explicant com aquell que diu un bocí d'història. I cara a l'uniformar-se encara queda un tema a comentar, i no menor precisament. Els recreadors militars no som paramilitars per conéixer tècniques militars, són un element més a conéixer per donar realisme al paper només. Si un s'apunta a un grup de recreació militar per jugar a la guerra que s'apunti a un club d'airsoft o paintball, ras i curt, la recreació no es el seu lloc. Encara dins l'uniforme, encara que potser no seria apropiat el terme, ens trobem també la recreació civil, aquesta també pateix el mateix encara que amb les seves diferencies. Els recreadors civils també pateixen aquesta ignorància i comparteixen la mateixa feina. A més potser ells tenen afegida la dificultat que a més han de fer coses que ja s'han perdut o casi, posem per cas escalfar al bany maria ( com a primera cosa que ha passat pel cap... ), quants fem servir microones amb una normalitat absoluta? Doncs ells això i molt més t'ho sabran fer, i si no ho buscaran, i quan ho facin abocaran un xic de llum a la historia casolana, que no per invisible als ulls es inexistent. I ara arriba la convivència de projectes, tema esmentat línies amunt molt per sobre i que ara profunditzem. I es que la peculiaritat de la recreació, essent en si mateixa una mena de portal a la historia fa que aquest projecte es pugui lligar de manera ferma o ocasional a altres projectes, com de fet ho fa. Un museu es pot beneficiar de la presencia de recreadors, al capdavall els dos estimen la historia, com de la mateixa manera un grup de recreació també pot ser l'organitzador d'una exposició, tot col·laborant amb alguna entitat més pobre en recursos però amb ganes de fer. En el fons l'amor pels fets històrics i la didàctica es present en ambdues parts. Tampoc podem oblidar que fruit d'aquesta idea de convivència, una associació de patrimoni pot acabar creant la seva secció de recreació pot acabar creant la seva petita o no petita secció de recreació. A mode d'exemple em ve Sancho de Beurko, associació que investiga i promou amb gran èxit la defensa de les restes del Cinturón de Hierro, la que fou defensa republicana de Bilbao, i que amb la ximpleria de anar posant de tant en tant un guia vestit aquí, una petita escenificació allà van crear la que ha estat una de les referencies en quant a recreació de Guerra Civil Espanyola a la zona de la cornisa cantàbrica. I com ells altres entitats com Museo Historico Militar Ebro 1938 i Lo Riu, cintant dos que actuen a l'Ebre, han creat també les seves seccions de recreació amb els seus criteris propis. Demostrant que l'amor per l'historia no es només patrimoni d'uns, es de tots. Museus que creen recreadors i recreadors que creen fabuloses exposicions, dos formes de fer el mateix. 2008, aniversari rodó. I entrem al 2008, any que ens portarà diversos 70 aniversari i com sabem el 0 i el 5 són xifres fàcils de recordar. Però no avancem masses coses ja que tot i que hi ha altres efemèrides es pot dir que la de la Batalla de l'Ebre s'ho menja tot, aquesta es al Juliol i nosaltres vam tenir vida abans.

Potser el primer que em ve al cap del 2008 seria Baldellou, línies amunt ja hem explicat des de l'orbita d'Ejercito del Ebro el que es va fer, una taula on ens vam mostrar amb un èxit relatiu, no patiu que no em repetiré, ja que en aquesta ocasió tractaré Baldellou des del punt de vista de combatent soviètic i maquís francés. Per qui no hagi estat, Baldellou era una sortida de dos dies, en aquests dos dies s'escollia un escenari històric, normalment del front occidental de la Segona Guerra Mundial i tot rondava al seu voltant. Però en aquesta edició com a mínim es va fer una excepció posant el front oriental o altrament dit rus, associació a la que jo pertanyia. La recordo com la jornada de recreació més plujosa que he viscut mai, un dissabte que com aquell que diu només va donar pausa per les hores del combat i que va deixar impracticables tots els campaments. Una llastima si saps tota la feina i il·lusions que hi ha darrera seu. Aquell dissabte, per Ispaniets es basava en un petit combat a la corba de l'entrada del poble contra una columna de soldats alemanys. En conseqüència entrava en aquells combats tan sonors que havia vist l'any passat com a public, a més gairebé tots anàvem amb l'equip rus contra la pluja que tan eficaç es demostraria al final del dia. El combat en si no era complicat, una retirada esglaonada davant una força alemanya que ens intentava flanquejar, una cosa fàcil. d'explicar com veiem. Però les lliçons com sempre valuoses, la primera es que un equip de combat ha de ser practic i no molestar, cosa que cal dir que l'uniforme rus compleix, pot ser rude i lletjot comparat a altres, però us asseguro que no recordo que se m'emboliques en les anades i vingudes durant el combat. Tampoc no oblidem la reacció humana a cobrir-se, saps en tot moment que la munició que gasten els alemanys es de fogueig, però us puc assegurar que quan sents una rafega llarga de trets, la teva reacció es cobrir-te sense necessitat d'actuar, senzillament el cos ha manat sobre tu. Altre cosa va ser la tarda, més limitada a l'observació i fortament marcada per una pluja que no va deixar fer la batalla de la tarda al seu lloc, aquesta entre americans i alemanys. Aquesta batalla, sens dubte mermada de possibilitats. per una meteorologia adversa, tingué lloc al camping de sota el poble, tot aprofitant que era gairebé buit. Donat que no permetia jugar amb el terreny poca historia va tenir, però es una d'aquelles ocasions en que no pots culpar a cap organització, gairebé el contrari, aquesta va mostrar una capacitat de compromís respecte el pactat lloable. Tota una lliçó de compromís per mi, el que es diu s'ha de complir, i si es fa o no es fa, com a mínim que sigui consensuat entre tots, ja que van ser ells els que van acabar mullats fins els ossos. Ara la lògica ens diria que ja ens hem de traslladar al diumenge, però no encara...anem al dissabte nit per comentar una cosa que sol passar en gairebé totes les recreacions de cap de setmana, i aquesta es l'hora del sopar. Aquest sopar no es només menjar, es camaraderia entre companys d'afició, explicar batalletes del dia i també es concurs d'uniformes. Aquest moment es molt bonic, ja que veus tota mena d'uniformes no necessàriament de l'època representada durant el dia, cosa que sota la cobertura del concurs dones una mica de profunditat històrica a la recreació, ja que aquest recreador no només ha d'anar ben vestit sinó que a més ha d'explicar el que porta, per que servia cada cosa i aquell llarg etcètera que ja hem comentat línies enrere. I no em feu recordar quins es van presentar, ja que parlem del 2008 i només recordo el del soldat alemany de primera guerra mundial. Ara si, diumenge matí i uniforme diferent. Potser no tan estricte com el d'un exercit reglat però si coherent en la barreja de roba civil i militar, ja que en aquella ocasió aniria de maquis francés. Aquest uniforme presenta si fa no fa la mateixa dificultat que l'uniforme de guerra civil, on està estesa la llegenda que qualsevol cosa serveix, si bé en part es cert també es fals i es precisament per això que trobar un bon uniforme de maquis pot arribar a costar. També t'has de posar en el paper de combatent no pertanyent a cap exercit però que lluita amb el que té a l'abast, i que sap que si es capturat no serà tractat com a presoner de guerra sinó com a bandit o cosa pitjor. Ja anant al combat en sí, aquest en un sol radiant totalment oposat al que ens va fer 24 hores abans, el recordo com el meu primer combat urbà, malgrat que el comencés fora del poble el vam acabar dins del nucli, on vaig morir a la plaça essent executat com a bandit que em veia aquell alemany.

I quines sensacions queden després d'una recreació urbana? El só es molt més intens, hi ha més cobertures però també vas molt més apretat, cosa que facilita la defensa en casos però que també aquest espai tancat es la caixa de ressonància perfecte per augmentar una granada ( petard en el cas de recreació ) fins a efectes mortífers. I hem parlat del final de la recreació, on vaig ser executat, doncs aquest mateix executor va ser el que em va ajudar a aixecar. Fins i tot disculpant-se si m'havia ofés o molestat l'acció realitzada per ell, i que com resposta va obtindre una negativa, ja que ja portava prou temps per entendre que està escenificant un paper. I ara tornem al món de Guerra Civil Espanyola, a la zona propera als rius que va marcar el limit de front per les zones més properes al Pirineu, tot anant a Rialp i a Roní. Rialp el dissabte on vam inaugurar una exposició al poble, a més de donar vida al poble tot passejant durant el dia o fent la recreació d'un registre de poble ocupat. Coses que en si potser per nosaltres no seran de gran valor, però que veus que a la gent del poble li agrada, anant a parar a la reflexió de que a vegades el que a tu et pot sembla poca cosa per l'altre no ho es...i també a l'inrevés, i es que sempre es difícil encertar del tot. El diumenge a Roní, petit poble molt proper al que va ser al front i que el record encara hi era present, si fem cas a l'acollida desigual que vam tenir per l' inauguració de la petita exposició, i es que hem d'entendre que la memòria quan només han passat 70 anys encara es viva i la gent va patir molt. Després d'aquest petit xoc, l'organització ens va portar dalt de la muntanya, perdonareu que no sàpiga ubicar on exactament, a escenificar una mica la ruta que havien planejat per les fortificacions encara visibles. En si cap dificultat, com dissabte, però altre vegada el mateix resultat d'agraïments. Un acte més aviat fluix podreu pensar, i no errareu si ho pensem de cara a la nostra feina, però que si més no a mi em va donar que pensar que no sempre la cosa més elaborada funciona i que a vegades la cosa més senzilla funciona de meravella, complicant una mica més encara el tema d'escollir que fer i que no fer. Tant pel nivell d'exigència del contractant com per l'encara viva memòria que intentem honrar. Ara tornarem a Madrid, tot repetint l'acte de Quijorna, crec recordar que era la tercera edició per ells i la meva segona, potser el primer acte que citarem que repeteixo presencia. I es que ara parlarem de manera breu sobre la possibilitat de fer fixe un esdeveniment centrant-nos en aquest, tot creant una mena de calendari tant en la gent de la zona afectada per la teva presencia com per al recreador, tot passant per la dificultat de mantenir l'al·licient per les dos parts. Aquesta repetició no ha de ser una repetició exacte de l'any passat, i tots els implicats ho han de saber. Centrant-nos en la recreació podem per exemple canviar els atacants pels defensors de l'any passat, com es va fer en aquesta ocasió fent atacar els republicans, tot mantenint el nivell d'exigència comunicant que aquestes imatges seran utilitzades per un curtmetratge, aquest detall us pot semblar una ximpleria però us puc assegurar que funciona. També hi podem afegir el factor sorpresa, que pots insinuar però mai dir del tot, com així va ser amb l'esperança que passes per damunt nostre un Polikarpov I-16, el millor caça republicà i del qual encara en podem trobar un en estat de vol a la Fundación Infante de Orleans. Esperança que es va poder materialitzar gracies a gestions que van poder fer possible que aquest avió modifiques un xic la ruta de la seva demostració mensual, i que ens va deixar a tots amb la boca oberta i gaudint com criatures, de fet guardo aquest moment com un dels millors en el que porto de recreació i començo a pensar que sempre estarà en els llocs alts de la classificació. Fora de la recreació també hi ha formules, canviar la ruta, portar historiadors i altres coses que poden fer que algú que va venir l'any passat repeteixi, i amb una mica de sort aquesta vegada porti un company seu a qui li pot interessar el tema. I es així, tal com hem descrit just ara, que pots fer que la repetició només sigui repetició en concepte global de recreació i dates, fent de la resta una sorpresa controlada en el temps. Es a dir...que et pots apuntar aquelles dates per anar a un lloc, tot sabent que en sortiràs una mica més savi i que hauràs vist un espectacle que creies conéixer, però que has vist que encara et faltava alguna cosa per saber. Cosa per la qual s'ha de felicitar als organitzadors, ja que com ja anem veient mai saps del tot si allò

funcionarà o no, i tot i que puguis intuir que si, innovar sempre requereix de valor a més de gestió. I ara si, l'aniversari rodó per excel·lència, el 70 aniversari de la Batalla de l'Ebre que podrem definir en tres actes i cada un d'un estil diferent. Homenatge a Mora d'Ebre, recreació de combat a Faió i visita guiada a La Fatarella. Primer va ser Mora d'Ebre, acte també repetidor i que si fa no fa seguiria el mateix esquema. Organització del pas amb barques a Mora la Nova i desembarcar a Mora d'Ebre van esser el mateix, però un cop a Mora d'Ebre ja es perceben les diferencies. En aquesta ocasió no vam simular l'atac, recordo que es va formar i desfilar vers el Passeig del Riu on romandríem formats. Allà escoltar els discursos, aquesta vegada òbviament més pujats i solemnes, formar davant els veterans que ben merescut s'ho tenen i poca cosa més, ja que en aquesta ocasió la majoria dels grups van decidir descartar Corbera d'Ebre el diumenge per un altre acte que començava a caminar, i es que en la recreació hi ha actes que sobreviuen i altres que moren o passen a segon pla. El recordo com un acte estrany, molta...massa gent, i a més poc respectuosa amb nosaltres. Una infraestructura debilitada respecte l'any passat que ho va posar difícil a una organització sobrepassada. Que havia passat? Es el 70 aniversari, quan tot ha d'anar rodat i a més ja havíem tingut un antecedent per veure que es podia millorar o innovar. Zones acordonades, buscar un lloc amb ombres per als parlaments, hi havia millores a fer...però molt em temo que mai sabré les respostes, i de fet crec que prefereixo no saber-les. La qüestió es que l'acte de Mora desapareixerà després d'aquesta edició, tota una llastima, ja que un dels punts importants de la batalla mereixia un bon acte. Ara anem a Faió, acte que comença fruit de l'esforç d'en Ferragut, un dels primers recreadors i l'impulsor del millor museu de la Guerra Civil avui dia, a més persona molt apreciada i molts vam sentir el deure d'assistir a aquella esbojarrada aventura, si més no en aparença... En si es podria dir que l'acte important era el diumenge, però dissabte a la nit ja s'ens esperava a la majoria al poble per assistir a una berbena popular, cosa que sens dubte ens faria presents i la gent ja sabria que rondàvem per allà, tot animant-se a anar diumenge a la vora del riu per veure la recreació. Ja en diumenge toca preparar la recreació, si que s'havien creat trinxeres noves per a la recreació, fins i tot s'ha explicat la nit anterior el guió de batalla per evitar sorpreses. Però com sempre queden detalls com arreglar algunes zones per facilitar els salts dels talussos als que no estiguin en tan bona forma...acabar de decorar la trinxera que farem servir hores després, etc. Resolt tot això toca donar una volta per tot el que ha organitzat, la fira de militaria per ampliar o millorar l'uniforme, la zona de bar tan necessària a ple juliol i atendre a curiosos que fan tota mena de preguntes fins una estona abans de la recreació, ja que tots ens havíem de preparar. Aquesta preparació es diferent per cada bàndol òbviament, en aquesta ocasió els franquistes arreglaven les seves trinxeres mentre els republicans anàvem cap l'embarcador per encabir-nos en aquelles petites barques de pesca, que ens servirien per travessar el riu a força de rems com ho van fer aquells homes feia setanta anys. Creieu-me que entenc la cara de por que es veu en algunes fotografies, i es que en tot moment vaig veure l'aigua massa propera, i per més que els remers diguessin que en sabien em confesso que soc de secà. Una vegada a terra a terra comença l'estudiat la nit anterior, les forces republicanes despleguen en guerrilla i ataquen, els dos flancs i el centre coordinats i mantenint línia malgrat que cada un tenia la seva funció. Aquests fan fora els franquistes de la trinxera, que es reorgantizarán i ens faran fora tot fent-nos retrocedir fins al bancal més ample, moment en que s'acabarà la batalla entre abraçades i encaixades de mà tot simbolitzant la pau en que estem ara. Parlo de memòria com ja ho he comentat, en conseqüència potser puc barrejar anys, però juraria que que va anar d'aquesta manera. Com juraria que va ser aquest any el que va aconseguir que un F-18 actual sobrevolés baix...molt baix tot creant una barreja temporal molt espectacular i sorollosa, ves a saber els fils que va moure. I per mi es va acabar aquí, ja que jo vaig haver de marxar volant cap a Barcelona per una primera comunió, però se que la cosa va continuar amb un bon dinar de germanor entre recreadors.

Fins ara hem recordat l'inici de la batalla, però ara queda el final de la Batalla de l'Ebre, aquest a La Fatarella. Es un acte d'aquells que encara que humils en el seu volum però importants simbòlicament. Ja no només permetia explicar la darrera resistència republicana a l'Ebre en un patrimoni que fins el 2005 restava oblidat, si no que aquest patrimoni recuperat i visitable tornava a tenir soldats, aquesta vegada recreadors. Podríem pensar que fer això es reobrir ferides, però potser a vegades es necessari reobrir una ferida mai tancada i si mal tapada, per normalitzar la historia, essent aquesta la millor manera de tancar-la. Com hem dit es un acte potser dels més humils explicats fins el moment i que anava coordinat amb Flix, on s'inaugurava un monument respecte la Batalla de l'Ebre on hi havia si fa no fa el darrer pont que permetia creuar el riu, inauguració que va comptar amb familiars d'antics comandants que van assistir expressament a on havien estat els seus pares o avis. Paral·lelament a la trinxera s'havien creat algunes escenificacions que una llarga corrua de gent va poder visitar, tot rebent explicacions tant dels fets històrics com de les representacions, de fet afirmaria que va ser la primera vegada en que jo començava barrejar explicar recreació amb fets històrics, tot començant-me a adonar que la recreació podia tenir realment funcions didàctiques. Aquest seria el final d'aquesta descripció si no fos per que faltava encara una part important, la visita d'aquells familiars de Tagueña, Diamante i Mateo Merino, tots ells importants en la logística del que ja podríem considerar proesa de l'Ebre que van voler passar-se si o si per la obra dels seus pares o avis. Tot tancant de pas una ferida causada pel desconeixement real del territori que tots ells expliquen les seves memòries, i que no van dubtar en agrair a els humils organitzadors de LO RIU i La Cana. I fou així com es va commemorar un esdeveniment important com un inici i final de batalla que va durar 115 dies, i en ell hi van participar moltes associacions no interconnectades entre elles, però que totes van comptar amb la recreació com reforç per actes de molt variada indole, essent potser aquesta una senyal que la recreació començava a ser contemplada per alguns com una cosa de valor, tot i que hem de reconéixer que faltava molta feina abans...i falta molta feina ara. Però aquest 2008 no va ser tot homenatges, ja hem citat Baldellou però no hem d'oblidar altres com són Montsó amb la seva fira nacional d'Intercanvi i la darrera Expohistorica. Tot començant per Montsó, del que ja hem explicat els orígens de l'acte unes pagines enrere, i cal dir que no va ser una decisió del tot desencertada, gran volum de gent amb un bon expositor va provocar gran curiositat entre els visitants que van preguntar força, i si afegim una visita de diumenge a les properes trinxeres de Castejón del Puente ja ho millorem del tot, ja que es va poder conéixer algunes de les velles fortificacions del Riu Cinca i que de ben poc van servir el Març-Abril del 1938 en la desfeta d'Aragó. Això seria l'acte explicat ràpidament, i així serà ja que en aquest cas em vull centrar en el que no es veu, política i armament, problemàtiques que encara que ens hem acostumat a conviure amb elles no estaria de més que a vegades no hi fossin. Començant per la política, i em remetré a un cas propi, citaria aquell senyor gran que va venir tot discret i em deixa anar la bomba. I citaré, « Pero los rojos mataron a muchos en Paracuellos «, i no en actitud curiosa, sinó més aviat ofensiva. Jo vaig respirar breument i vaig respondre ràpidament que no ho podia negar, però que en una guerra civil tots fan burrades tot posant l'exemple franquista de la plaça de braus de Badajoz, i que aquesta violència s'ha d'entendre en el context de l'època... Aquesta resposta, en aparença raonada i equilibrada que hagués pogut dur a un empat tècnic d' « acusacions « deixant el tema en taules, es veu que el va fer enrabiar i va marxar tot enfadat amb un « !Esto es mentira! «. I vist aquell dia, i encara ara..., podríem afirmar que fa falta didàctica, hores de suor, paciència i saber deixar passar el temps, ja que a vegades tinc la sensació que 40 anys de dictadura van menjar el cap a molta gent i dubto que aquests ho reconeguin. I amb l'armament...un altre, si que es cert que a cada acte es passa una llista d'armament inutilitzat, per que la Guàrdia Civil l'aprovi, cosa que no sol donar problemes. Però es que en aquesta ocasió si que en va donar, potser tement l'efecte de veure armes enmig de tanta gent i la llista no fou

aprovada, seria un motiu més que raonable. Motiu pel qual es va haver de fer l'acte sense res més que una reproducció que fou autoritzada després de moltes explicacions. No s'acaba aquí el tema, provinent del Museu de Faió va venir un petit canó foradat per totes bandes, de manera que es veia que estava inutilitzat. I si els fusells van ser problemàtics això ho seria més, aparentment es va arribar a l'acord que si el tapaven i el deixaven al remolc no passaria res, i com suposareu l'ultim que volem es una denuncia o un problema legal, per la qual cosa així es va fer malgrat aquesta acció no va servir de res, ja que el seu propietari va rebre una denuncia que per sort va acabar en paper mullat. I es aquí on ve la pregunta, quina por a l'armament hi ha en aquest país, la recreació militar necessita d'armes, aquestes inutilitzades degudament i segons els paràmetres legals. Només farien mal si caiguessin damunt del peu d'algú si hi penseu, a més que nosaltres mateixos som els primers en explicar que són armes inutilitzades per esvair dubtes ja d'entrada. I aquesta recreació a més de ser un espectacle també es una manera de normalitzar la historia, tot ajudant a matar els conflictes polítics com el que he esmentat amb aquell home. No sé, potser es que en aquest país no es veu la recreació com un bé cultural, que es com hauria de ser considerat, i que aquesta manca de consideració cultural fa que en la ment de no poques autoritats aquesta activitat sigui mirada de principi amb recels que només marxaran després de moltes explicacions. Ara es el torn d' Expohistorica, el que fou el darrer any d'aquest esdeveniment. Com ja havia fet a Baldellou hi vaig anar tot representant Ispaniets i Ejercito del Ebro, encara que aquest ultim es el que es va portar la major part del temps, ja no només en la gestió sinó que en la preparació i presencia en l'expositor compartit per la resta de receradors de la mateixa època. Aquell any estàvem gairebé al final de l'espai habilitat, ben proper a la zona d'exhibicions, i estava condicionat amb un parell de trinxeres paral·leles que van portar molta feina. I es que a l'estar tan aprop del nivell del mar la primera feina va ser aconseguir una bona base, tot perdent profunditat. Darrera seu les tendes de campanya. De les tres seccions en que estava dividida la trinxera republicana nosaltres ocupàvem la del mig, on vam crear un petit niu de metralladores que va tenir prou èxit. A més aquest any ja començàvem a incorporar elements de publicitat com podien ser fulletons i cartells que buscaven donar-se a conéixer més enllà de l'oportunitat que oferia la megafonia de l'esdeveniment, i es que ara les xarxes socials ens semblen imprescindibles, però en aquella època. es veia com una cosa que venia però no imprescindible. Així que la nostra època. poc més va poder fer que estar allà fent vida de trinxera explicant el que representàvem, ja que tot i intentar-ho no vam poder fer exhibició com van poder fer gent d'altres èpoques. Igualment, com ja he dit, l'associació no es va poder queixar massa ja que d'allà en vam treure bona difusió i fins i tot una sortida cara al 2009, tota una mostra de pel que poden servir aquests expositors gegants. Respecte Ispaniets, érem tres membres que doblarem presencia amb Ejercito del Ebro i Ispaniets, de manera que vam haver de jugar a dos bandes i en poc més que la batalla de la tarda vam estar amb ells, va ser una cosa molt simple, nosaltres en els pous de tirador aguantant un atac alemany que ens acabaria per derrotar. I es que aquell terreny pla donava relativament per poc i si no era amb molts medis poc més que això podies fer, potser introduint alguna variant tàctica, però poca cosa realment. I puc entendre els recels que la nostra poca presencia amb ells va despertar, però també van entendre que alguns teníem càrrec dins la junta d'aquella època. i era amb Ejercito del Ebro amb qui havíem d'estar per si feia falta alguna gestió. Va ser una gran lliçó, ja que després d'aquesta vaig entendre que es molt difícil estar en dos associacions al mateix temps i al mateix lloc, sempre hi haurà una que pesarà més com va ser aquest cas i la gent de l'altre pot ser poc comprensiva, altrament comprensible per que ells busquen també quedar tan bé com es pugui. Ispaniets. Ara explicaré que es això que he citat, però no del tot definit. Primer de tot haurem de definir que ispaniets era com els hi deien els soviètics als republicans als que el final de la guerra a Espanya va

enganxar al seu país. Aquests podien ser alumnes de l'escola d'aviació o fins i tot exiliats procedents de l'exercit o civils. Sabent això, podem veure la continuïtat que buscàvem alguns alhora d'entrar en un projecte com aquell, el fet de donar vida als que van haver o poder fugir realment ens emocionava i ens vam ajuntar a més recreadors provinents de segona guerra mundial. I vaig participar tant com vaig poder, dos Baldellou, una Expohistorica i dos o tres sortides privades les vaig fer, malgrat que la convivència a vegades es torçava i al final vaig decidir que el millor era plegar, encara que la gestió d'aquest fet de plegar pogués ser millor vista a ulls de 2015. Com he dit, aquestes línies són basades en les meves vivències i en conseqüència no sempre agradaran a tots, i aquest potser serà un d'aquests casos, ja que explicaré els fets que em van portar a marxar d'un projecte que prometia i de fet encara existeix. Recordeu que hem citat que en el món de la Segona Guerra Mundial la recreació de Guerra Civil no està massa ben vista? Doncs aquest va ser un dels casos en que millor es va veure, les bromes i sarcasmes anaven i venien. Les acusacions de politització quasi permanents, i mira..., potser en aquest grau tinguessin un cert grau de raó, ja que en aquest país explicar qualsevol episodi de l'historia incomode de seguida es titllat de fer política, però no més del grau de politització que puc haver vist en recreadors de Segona Guerra Mundial. I es que com defenso el grau de politització s'el posa cada persona d'acord amb la seva consciencia, veritat que jo m'he vestit tant de soldat franquista com republicà? Veritat que hi ha gent que no pot passar-se a l'altre banda en bé de la seva consciencia? No sembla prou clar que aquí cada un es lliure de fer el que vulgui, mentre no interfereixis les teves creences amb la recreació? Si jo mateix conec a gent que s'uniforma d'alemany i sé que no abraça pas les idees d'aquells anys, i així molts recreadors que també en coneixeran algun. També recordo el dia que vaig decidir que allò no era per mi, i es que el dia que vaig rebre un «castig», no patiu que són simbòlics..., potser tenia un mal dia i em va caure com una llosa i em vaig queixar, com dic a ulls de 2015 potser no hi havia per tant. I quina va ser la seva resposta? L'atac de nou d'alguns i el silenci dels altres vers la meva recreació d'origen i la que havia descobert que m'agradava i en que havia descobert una funció, la que veia més útil i necessària cara a una societat que per no parlar d'un tema hi tira terra al damunt, quan s'hauria d'enfrontar a aquest episodi amb valentia. Cosa que ja sabem que es impossible per desgracia, ja que quan uns fan una cosa els acusen de politització i voler-se proclamar vencedors,i si ho fan els altres el mateix. Quan en realitat del que es tracta es d'explicar els fets com van ser...i que cada un jutgi segons els seus valors. I amb aquestes línies no vull que aquest projecte sigui condemnat per ningú, ja que si us heu fixat aquí parlo des de dins meu, una opinió absolutament personal que possiblement ara seria diferent, de fet ho es, ja que recentment he tornat a aquella època. i sense cap problema personal, i es que els anys passen i madurem o veiem que les coses es poden fer diferents, i aquest cas es un d'aquells que t'ensenyen que tan important es el fons com la manera com fas les coses. 2009, conmemoració del final de la guerra i sanitat militar a escena. El 2009 comença a Camprodon, a inicis de febrer per commemorar el 70 aniversari de la fugida dels republicans per Coll d'Ares, acte fruit de la ja comentada presencia a Castelló l'any passat i conduit per la gent de l'exposició La Retirada, que ens havien vist. Havia de ser un acte compost per més d'una associació de recreació, però en aquest cas la seriosa amenaça meteorològica va causar que al final només fos Ejercito del Ebro, tot i acceptant que aquell acte podia caure, aquest cop per causes totalment alienes a la organització. I es que en aquest cas una nevada prou forta hagués pogut deixar impracticable aquest pas fronterer i la seva pujada amb una serie de vehicles històrics, que era la peça mestra de tota aquella serie d'actes planificats. El recordo com un acte ple de nervis però que també em va donar força satisfaccions quasi per igual, per on començar...difícil, però crec que el millor serà començar pel dolent tot acabant amb el bo.

Potser una de les coses que més van fer patir va ser l'autorització de la llista de les armes inutilitzades, essent una zona fronterera l'ultima cosa que volíem era tenir problemes d'aquesta mena i aquell temps d'espera es va fer etern, per sort tot es va solucionar. Tampoc podem oblidar el dormir, en aquest cas es va optar per pagar un xic més a l'associació i aquesta buscar-se el lloc, ja que l'acte acabaria tard. I es que hem d'entendre que Febrer a Camprodon potser provoqui dificultats en trobar lloc, ja que es la època forta i si es triava un hotel, l'altre s'hagués pogut queixar. I si a més hi afegim una baixa a ultima hora que va provocar que els gestors de l'hotel ens fessin pagar aquella habitació, per més que hagués estat buida...anem sumant causes negatives. Però, i aquesta va venir per la part que menys m'esperava, va ser la falta de serietat en horaris de propis companys, que havent quedat a una hora en qüestió van arribar bastant més tard, gairebé una hora potser més. Havent de donar excuses en un mínim de dos a tres ocasions sobre la raó de que la columna de vehicles encara estés parada. I es que aquesta columna havia de passar pel mig del poble, ocupant carrers peatonals amb tot el cacau que això comporta. Ho sento, però per mi la puntualitat es una de les primeres mostes de poc compromís sinó la primera, i si que reconec que hi poden haver causes majors, jo mateix he arribat tard a actes, però sempre han pogut tirar sense mi, però en aquesta ocasió no...la gran majoria de la part imprescindible provocava el retard. No cal dir que al final van arribar, tots amb la seva causa més o menys justificada i sobre la qual encara em guardo algunes opinions, com he dit tots fallem i no sempre donem la mateixa importància a les coses. També podem contemplar l'absència de companys d'altres associacions, però en aquest cas si que no els puc culpar. es que com hem dit l'amenaça del mal temps va causar baixes entre els altres grups convidats, no els culpo ja que de fet l'acte va estar en suspens vora un dia sencer fins que el van tirar endavant, en conseqüència no els penso culpar mai de tal decisió. Resolts aquests problemes tot va arrencar, vam travessar el poble entre gran sorpresa per després encarar el punt més alt de Coll d'Ares, baixant nosaltres abans per figurar la retirada de les tropes a peu, perseguides per un solitari requeté simbolitzant les forces perseguidores. Arribant a la seva part superior després d'una breu caminada premiada per un caldo calent que va entrar de meravella, i es que importants arriben a ser detalls tan ximples com aquest. Un cop allà dalt descoberta de placa gairebé a la línia fronterera, amb nosaltres damunt del terraplé representant tots els papers de l'auca, des de militars dels dos bàndols a refugiats, alguns recreadors i altres actors del poble que ens vam compenetrar força bé. Ja resolt l'acte, tocava baixar per dinar, i aquesta va ser en els mateixos vehicles que ens havien pujat. Que bé ho vam passar de baixada al darrera d'aquell camió, i es que quan un grup està ben avingut tot s'oblida fàcilment i tot petit esdeveniment es un gran moment. Camió que posteriorment vas saber que si fa no fa a mitja baixada havia petat els frens i es va fer el darrer tram a base de fre de mà, i es que ja se sap que mecànica vella pot fallar, per sort teníem un bon conductor que va fer molt bé de no comunicar-nos tal petit incident. Ja dinats, malgrat ja haver fet la nostra part vam seguir força estona de caqui, tot fent presencia a la més que recomanable exposició, a les obres de teatre i cor organitzades també amb aquest aniversari, tot fent millor ambientació a la commemoració d'un fet que va marcar tantes generacions, i que no per dolorós hem de deixar d'explicar. I es que una vegada més es demostrava que la recreació es més que jugar a la guerra, cosa important de per si. En aquell acte vam posar color a unes velles fotografies, fent-les més pròximes a les noves generacions. També vam representar els dos bàndols, cosa que demostra que quan es posa la historia per davant la recreació pot ser una eina de normalització de la historia tan necessària com l'aire que respirem. Ara parlant a nivell personal, en aquell acte també vaig aprendre molt, si bé amb tots els que havia portat ja havia anat aprenent la importància de la logística, dificultat de creació d'horaris i altres, en aquest acte vaig aprendre la importància de conéixer bé l'equip humà i tenir-hi confiança. Ja que si coneixes l'equip humà, i saps que un te tendència a endarrerir-se...potser que li diguis de quedar mitja hora abans de la hora real, per posar un exemple. I quan veus que malgrat les poques

explicacions que s'han pogut donar, l'acte surt rodat i els temps surten, entens que apart de bons recreadors estàs envoltat d'amics o molt bons companys que ja saben que han de fer i quan ho han de fer. Desplacem-nos uns anys de nou, altre cop a Segona Guerra Mundial, al bonic poble de Baldellou. Amb un guió conegut de l'any passat però que es va quedar a mitges per culpa de la meteorologia. El guió de batalles el coneixem, tant de dissabte com de diumenge, però a diferencia de l'any passat aquesta vegada els expositors si que podran lluir amb tota la seva potencia. En aquest cas hi assitia de soviètic i partisà italià, essent la majoritària la de partisà per fer 2 de les tres batalles amb el seu uniforme, tot i que aquesta vegada sabut per tots ja que només hi havia una batalla del front oriental, com es denominava el front rus en aquella època. Així doncs començava el dia en un expositor fixe, simulant aquest un control de carretera situat darrera del poble. Cosa que en principi us pot semblar aburrida, però quan sou dins aprecieu la doble funció, una es la de fer-se visible al public tot creant la curiositat necessària per la posterior batalla, l'altre es més aviat interna, ja que serveix per anar posant en escena als que van arribant després de varies hores de conduir o haver-se llevat de fa relativament poc, la qüestió es que tota posada en escena necessita un temps d'adaptació o fins i tot un petit repòs. Es passada aquesta estona, a més en una hora atractiva per l'assistència cara al public, el que podríem dir una mica abans de l'hora del vermut, que hi ha la recreació de la batalla. Aquesta vegada si fa no fa al mateix lloc de l'any passat però una mica desplaçats tot aprofitant unes cases en runes de vora l'entrada. Ara no em feu assegurar el guió, però diria que va ser el mateix de l'any passat. El que si que recordo es que algú em va disparar a un pam de l'orella, i remarco aquest tema tot fent una advertència a la gent que entra en aquest món. S'ha de tenir en compte que l'arma que utilitzis, sigui detonadora o munició de fogueig seguirà expulsant els vapors per davant, que a més vindran encesos provocant una foguerada, i aquesta foguerada, encara que no mortal pot ser molt molesta tot sumant-se al posterior xiulet que queda a la orella. El fet de disparar tan aprop de les persones s'ha d'evitar sempre que sigui possible, i si no queda més remei que el que ho rebrà estigui advertit per saber reaccionar a tal efecte. També ha de quedar clar que si aquest esdeveniment passa, no has d'entrar en una colera excessiva, ja que quan es comença a vegades costa parar, i es que quan l'adrenalina està sortint has de tenir el cap ben centrat en tot moment, fins i tot portant anys pot passar, així que ja sabeu, si algun dia algú us fot un tret o li foteu el tret massa aprop, resoleu-ho com persones civilitzades i eviteu baralles estúpides. Que el món de la recreació es molt petit i per pocs que som més val que estem ben avinguts. Dissabte tarda i Diumenge matí ja uniformat de partisà, uniforme desencertat, i mira que soc dels que diu que no serveix qualsevol cosa, i de fet creia que encertava. Partisà, es a dir un civil que acaba de sortir de treballar i porta la roba de casa...doncs agafo una camisa blanca que tenia, coll correcte, botonat correcte però visible per totes bandes, allò si que era ser el blanc perfecte. I us puc dir que encara ara em persegueix aquella camisa blanca. I es que a la batalla de la tarda, a la cua del pantà es va veure clar que havia errat, quan sortia del bosc jo era el punt de referencia, quan estàvem intentant estar emboscats...jo delatava la posició, fins i tot un color blau fastigosot hagués estat més adequat i invisible en un entorn de verds. Potser una mica més dissimulable en el combat urbà del diumenge, ja que els portals i les cantonades ofereixen una mica més d'ombres i parapets més sòlids, però igualment incorrecte. Òbviament hi va haver argument de batalla, el dissabte sortíem del bosc mentre ens perseguien els alemanys mentre ens retiràvem, i el diumenge nosaltres atacàvem el poble, òbviament algun problema de descoordinació poc rellevant i casi propi de tantes aglomeracions que es va resoldre sens cap problema. Resumint, que d'aquell Baldellou vaig treure una primera lliçó immediata, si que pots saber que no tot val, però també has de tenir una bona documentació que doni suport a la roba que portaràs, ja que fins i tot sabent algunes normes bàsiques pots errar com ho vaig fer jo. Tot relegant aquella camisa a recreació estrictament civil, i documentant-me amb més rigor a partir d'aquell moment. De Baldellou anirem a Faió, no vol dir que entremig no es fes res, injust seria oblidar Quijorna per

posar un exemple, però es aquest any quan es comencen a definir les formes. Per començar la batalla passa a les set de la tarda, creieu-me que aquella zona de riu enclotada a la una del migdia es l'infern a la terra. En compensació i per atraure gent al matí es crea una petita acció de desembarcament al matí, tot realitzant una petita escaramussa per fer que la gent no marxi massa lluny, tot sumant el vol d'un avió del període d'entreguerres per la zona. Una bona fira de militaria, una bona barra de bar i activitat constant a les trinxeres, o així es va demanar als grups, cosa no tan aconseguida per estar les trinxeres en una zona molt erma i quasi inexistent ombra. Malgrat tot alguns en van fer cas i va quedar prou reeixit. A més crec recordar que encara hi va haver ball a la plaça del poble la nit de dissabte a diumenge, cosa que es deixaria de fer l'any següent per excés de xivarri, per desgracia hi ha gent que no se sap controlar passades unes hores i un petard a mitja nit pot provocar alguna que altre molèstia al veïnat que intenta dormir. Fins aquí hem descrit el plantejament que sobreviurà durant anys, només amb les petites variacions pròpies de cada any, tot adaptant la cita a les circumstancies de cada any. Però...i la batalla? Doncs ara no la recordo amb precisió, crec recordar que tornàvem a atacar els republicans però no sabria dir quin va ser el guió, el que si que puc dir es que com sempre hi havia càmeres que aprofitaven per gravar, previ permís d'organització, i es que una cosa així amb tanta gent sempre costa de trobar. I d'aquest Faió, està tot dit per ara, i ho sento, ja que se que m'oblido de coses i fins i tot crec que estic barrejant algun any, coses de no agafar notes..., el que si que tinc clar es que aquesta va ser l'edició que començaria a definir les formes d'un acte que aquest 2015 encara es celebrarà, essent per ara l'acte més veterà de la recreació de Guerra Civil. Vist Faió, per bé que de manera imprecisa fins a cert punt disculpable ens traslladarem a l'Ametlla de Mar, on descriurem dos menes d'acte. Un la gravació d'un curt destinat al museu que hi ha ubicat a la seva bateria d'artilleria i l'altre la seva inauguració. Les dates són difícils de recordar, tot i que tenen mesos de separació. Cara a la gravació ens havien demanat una vestimenta el més miliciana possible, ja que anava d'aquella fase, i es va gravar a l'impressionant bateria d'artilleria que hi van fer durant la guerra civil, tot aprofitant el seu entorn i va durar un dia sencer. De fet, gravar per càmera es repetir, repetir i repetir, tot canviant la càmera de posició. Essent sincers hi ha gravacions pesades i gravacions bones, tot depén del nombre de camares, quina idea té el director i moltes variants que fan que cap gravació sigui igual, de fet si en alguna cosa coincideixen les gravacions es en l'abundància de temps lliures i les llargues estones de silenci, ja que si estan gravant un primer pla amb diàleg tothom ha d'estar callar, i aquesta va ser així. Però. va ser de les bones, a més es feia a l'Ametlla de Mar, poble del meu estiueig, i en una bateria que em coneixia d'haver entrat desenes de vegades, crec que jo m'ho vaig prendre com aportar alguna cosa a un lloc que a mi m'ha aportat tant. A més participant d'aquesta gravació, també acomplim una de les funcions de la recreació..., la funció didàctica, que mai abandonem. Però. en aquest cas fent de figuració per un curt d'un museu, qui el vegi es podrà fer una idea de que va passar allà sense que hi siguem físicament. Essent aquesta gravació d'una qualitat més que passable, tirant a bona i descrivint el pas de la guerra a L'Ametlla de Mar, havent participat gent del poble en altres escenes, ho podríem resumir com un d'aquells projectes que fa goig participar-ne. Explicada la gravació, espero que de manera prou imprecisa per que us animeu a anar-hi..., passem a la seva inauguració, crec recordar que en Setembre, però la memòria a vegades pot ser traïdora. Aquesta fou omplint el que anomenaríem la zona de combat de la bateria, composta per tres semicercles artillers comunicats entre sí, semicercles que de per si van definir un tipus d'escenari o expositor cada un gairebé en una divisió natural. El primer, més pròxim a la galeria soterrada que s'utilitza d'accés fou destinats a telèmetres i altres eines destinades a cartografia i correcció artillera, més pròpies de les seccions d'enginyers que dels combatents, però igualment necessaris. El segon semicercle, destinat a la sanitat militar, sinó la millor una de les millors en el món de la

recreació. Portada de manera excel·lent pel Doctor Jara, aquest metge de veritat i col·leccionista que explica a les mil meravelles aquelles eines que a vegades semblen dignes de tortura, però que anaven destinades a salvar vides, sol ser una de les que més impressiona a la gent per desconeguda, però també de les més instructives. Per la tercera...uns quants sacs fent espitllera i un telèmetre, i just darrera seu una taula amb una mica de tot, premsa de la època, granades inutilitzades, telèfons, documentació..., es a dir...altre mena d'estris en que potser no es pensa de primera...però que fan falta. I de cara als soldats i sanitaris, els propis recreadors vestits amb la precisió habitual, tot aprofitant aquell escenari natural que per nosaltres era aquell búnquer de la guerra civil. Però. no us penseu que s'acaba allà, i es que l'Ametlla es un dels llocs que pel moment ens havien tractat millor, ja que cal destacar que després de l' inauguració hi havia un aperitiu en un restaurant proper que a més es va combinar una nit preciosa vora el mar, i tot i nosaltres arribar més tard per haver de replegar ens vam trobar que aquella gent ens havia guardat una mica de menjar, ja que tots sabem el que pot passar en aquesta mena d'aperitius. Realment s'ha d'agrair...ja que no sempre s'ha donat el cas descrit. Arribats a aquest punt, veiem que aquest 2009 haurà resultat prou profitós, tot aprofundint en el missatge didàctic que pot aportar la recreació, sense oblidar homenatges i recreacions també necessàries, aprenent pel camí d'altres coses també necessàries. Però. encara queden dos actes que descriure, i aquests relacionats amb gent que estudia un camp en especial, cada un en el seu àmbit. El primer a explicar es l' inaguració de la museïtzació de l'Aeròdrom de Rosanes, fruit entre historiadors i municipis interessats en el seu patrimoni. No hem de menysprear la lluita de la gent, les associacions es componen de gent i aquestes associacions a base de picar pedra aconsegueixen suports necessaris, i en aquest cas me'n recordaré tant del David Iñiguez com d'en David Gesalí, grans amics de l'associació i que no van dubtar de comptar amb nosaltres per donar una mica de verd a la revalorització de tan important patrimoni. En si un aeròdrom es molt gran, cosa que ja va provocar la divisió del grup en dos parts. Una a la zona que representava l'accés a l'aeròdrom, amb la seva garita, refugi i menjador. L'altre al castell de Rosanes, punt intermig per arribar a les instal·lacions privades que van donar origen a aquell aeròdrom que passaria de civil a de combat, per desgracia tancades al public i només visibles de lluny. Jo romandria a la segona part, de manera que només puc parlar del que va passar a l'accés de referencia, però explicaven que van improvisar un petit lloc de guàrdia que quan va venir la comitiva de visitants, els companys van demanar la documentació i un d'ells va respondre a l'acció de manera participativa mostrant el carnet de biblioteca. Això que he explicat es un risc, ja que si li fas a la persona equivocada pot no respondre positivament, posant-te en un compromís, però que ben fet dones molta vida a la visita. Els que restàvem a peus del castell vam preparar una petita exposició de material, a més de la varietat d'uniformes que podíem portar, passant pel mecànic més simple a l'aviador complet, de manera que encara que sigui per un company, la gent tingui una referencia de com anava cada tipus de soldat. Es podria que va ser un acte que va quedar a la memòria dels visitants, comprovat a nivell personal un dia que sortia de la feina i vaig acostar a una noia a l'estació d'autobusos de Granollers, i a la feina la gent acaba sabent que fas, per més que ho en parlis poc per ser discret. Doncs tot parlant va preguntar si havia estat a la inauguració de l'Aeròdrom de Rosanes, i puc dir que d'aquell fet ja havien passat uns anys. Hem parlat de dos actes i ja hem explicat un, ara toca el segon, que serà a La Bisbal de Falset en una zona carregada de simbolisme com pot ser la Cova de Santa Llúcia, que fou hospital els mesos pròxims a la Batalla de l'Ebre, tant anteriors com posteriors. Acte potser de menys volum de gent, donada la naturalesa del terreny i la dispersió de la població però organitzat per la gent de No Jubilem la Memòria. Associació aquesta amb un cap visible com Angela Jackson, historiadora de les Brigades

Internacionals i molt centrada en el paper de la dona, per bé que tampoc oblida la part dels combatents. Els seus llibres resulten del tot recomanables. Doncs aquesta associació fa una feina molt important a la zona del Priorat, tot editant vídeos, llibrets i realitzant actes com el que vam anar a fer, tot ampliant la presencia ja realitzada l'any 2008. L'acte en si era una cosa senzilla, recrear un petit hospital sota la gran llosa de pedra que va fer d'hospital, tot explicant que féiem, que érem i que representàvem a qui preguntés fins l'hora de descobrir una nova placa. A més ens van sol·licitar si podíem vestir un xiquet del poble, a la qual cosa vam accedir gustosament, però no sé qui estava més content la veritat, ja que passada la primera estona de vergonya aquell noi tenia un somriure permanentment gravat i anava darrere el metge tota l'estona. Realment una experiència que es podria pensar en repetir si d'aquesta manera aconseguim que la gent del poble on anem s'impliqui. Com veiem en si no va ser un acte de grans dimensions ni complicacions, però que en van sortir contactes per un possible acte similar a l'explicat en un poble de la zona, malauradament les negociacions no van fructificar, però aquest contacte en una zona aparentment petita demostra que cada acte es important i que cada acte s'ha de mimar. El fet d'aconseguir l'Uniforme Fins aquí hem explicat com van diversos actes, fins i tot hem explicat conceptes com projectes culturals i portar associacions, però i que passa amb la roba. A poc que hagueu estat atents ja haureu notat que hi pot haver diversitat d'uniformes i potser us heu preguntat sobre el procés per aconseguir-los...doncs ara o resoldrem. Per ara tractarem dos èpoques, l'uniforme soviètic i els de període de Guerra Civil, ambdós períodes amb la seva dificultat per bé que un menys que l'altre, i crec que dels dos casos el més senzill es el soviètic, essent aquest el primer a tractar. Parlo de facilitat pel fet de ser un uniforme reglat, amb tot ben definit, ben al contrari que el període de Guerra Civil molt ple de matisos, però això no vol dir que estigui mancat de dificultats. El primer es escollir la unitat, no es el mateix una infanteria de marina que una infanteria, o un pilot o un conductor de tanc, tots ells tenen la seva norma de vestuari trobable tant en llibres com pot ser la editorial Osprey, una de les mes serioses cara a l'historia militar. Però també pots tenir sort i trobar manuals. Definit que necessites i que no, arriba el moment de la busca, tràngol possiblement més lleuger que els meus antecessors en aquest món, i es que internet ha afegit una llista de proveïdors arreu del món, la meitat del meu uniforme ve directament d'Ucrania per posar un exemple. Tampoc podem oblidar el contacte personal, molt possiblement definit pels propis companys d'associació, que potser tinguin material del que es volen despendre o que saben buscar millor que tu, en qualsevol cas el factor humà es imprescindible, ja que molt possiblement ells et puguin recomanar on buscar un detall si no el tenen i si aquell proveïdor es de fiar. I d'aquesta combinació et pot sortir el teu uniforme, com he dit no mancat de dificultats, ja que en aquest procés t'enforntarás a serveis de correus potser poc eficients, serveis de duanes a vegades capritxosos amb el temps, fins i tot l'error o la poca serietat del proveïdor escollit. Però res que amb paciència no s'arregli, i si una cosa no t'arriba...no pateixis, la solidaritat entre companys farà que si hi ha algun element de sobra en el seu armari, aquest element possiblement passi a mans teves mentre aquell casc, peça de roba o el que sigui està perdut en la immensitat territorial o temporal. Ara arriba el complicat, els uniformes de guerra civil, període complicat de per sí amb varies èpoques dins el mateix conflicte i la seva pertinent uniformitat tot tenint en compte el front que toques, a mode d'exemple ràpid no es el mateix un uniforme de mitjans de guerra del front de Madrid que del llevant, essent aquest primer més càlid i preparat pel fred. A més hem de comptar que en el període de guerra civil s'ha instal·lat massa el tot s'hi val, potser a causa de les moltes uniformitats visibles en les fotos que acompanyada a una mala documentació et pot portar a crear un uniforme de l'etapa de milícies ,que no serà correcte per quan ja s'ha creat l'Exercit Popular de la República i aquest es vol uniformar de manera més seriosa. Podeu pensar que es una mala jugada, però es que en vora tres anys hi van haver molts canvis, i

malgrat puguis tenir una base més o menys útil per totes les èpoques existents, sempre et farà falta aquell detall que farà que no desentonis respecte els altres companys recreadors. Existint també per ells aquesta dificultat ja sigui en bàndol republicà com franquista, cadascun amb la seva peculiaritat. Exposades les dificultats de fer uniformitat de guerra civil, intentarem construir un uniforme que més o menys ens pugui servir per totes les èpoques, excepte la miliciana en que regnava un poti poti d'equip civil i militar. Apuntarem a un uniforme de recreador avançat, després ja parlarem d'un recreador que s'inicia, aquest amb algunes llicencies que es permeten durant un temps prudencial. El primer es la roba, uns pantalons i una camisa posem per cas, la camisa pot ser de l'exercit francés de no fa masses anys i trobable a internet, que el seu patronatge no havia canviat gaire i en van entrar a milers en els dos bàndols, potser canviar els botons de pasta per fusta si ens posem exigents. Però si mirant fotos trobem una camisa espanyola i surt en prou fotos, o una anglesa que et pot servir per fer brigades internacionals també et pot servir, tot depén de quin paper adoptis. Cara als pantalons podem optar pels clàssics brechees ( aquells que fan bossa per dalt ) amb polaines de tela per sota del genoll fins al turmell, útils per ambdós bàndols o els que alguns anomenem noruecs, fàcilment conseguibles tot fent alguna modificació a pantalons espanyols de reglaments posteriors, aquest tipus de pantaló que fa una caiguda més vertical tancant la bossa pel turmell es molt republicà en l'imaginari, tot seguint els paràmetres usats per crear l'Exercit Popular de La Republicà i es recomanable fer us sobretot de republicà. Malgrat tenir aquestes aparents definicions i usos, també hem de ser conscients que parlem d'una guerra civil on els proveïments a vegades fallaven, per tant un pantaló s'allargava fins que es queia o feies un «intercanvi» amb un presoner com descriuen alguns llibres, però, i malgrat aquesta circumstancia no hem de fer de l'excepció una regla. Tenim dos peces, anem a per una tercera, aquesta es la Guerrera. Aquesta vindria a ser una camisola gruixuda que es posa per damunt la camisa per evitar que es faci malbé, també serveix clar per abrigar quan no fa massa fred i canvia de material segons la zona, pot ser de cotó a pana tot depenent la duresa del terreny on es lluita, també he sentit que alguns en diuen caçadora. Aquesta guerrera si fem servir els manuals previs a la guerra i que es van mantenir es la model 26, d'un tall especial però que hi ha gent que ha trobat patrons i l'ha pogut copiar. Tampoc menyspreeu una bona modista, he estat testimoni per un company que a base de fotos va aconseguir un uniforme més que passable. Però si no es pot una guerrera, encara que si es pot es el millor, aneu a les fotos de nou, veureu que amb un jersei actual amb poques o cap modificació pots resoldre la part superior amb plena solvència. Tenim la roba base, ara anem a dalt i abaix tot començant pels peu. Amb els peus teniu diverses opcions fàcils, ja que el fet que la empresa Segarra ja existís i alguns dissenys no han canviat massa facilita bastant la feina, tot podent buscar el clàssic botí curt de pell girada que es pot trobar en molts llocs de sabates als mercats setmanals d'algun poble, darrerament he vist també algunes botigues on comencen a aparéixer. Els més nous tenen una sola dentada molt visible i evidentment plana a l'època que parlem, aquesta sola ara de plàstic es pot rebaixar a un sabater si vols. Tenim una sabata tancada, però com hem dit els proveïments a vegades fallaven, i la clàssica espardenya de pagés es el gran comodí, i no et cal patir si serà acceptat o no...tenim moltes fotos, tant a l'estiu com a l'hivern. A l'estiu el peu respira i no sua tant, però a l'hivern això s'arreglava amb un mitjó gruixut per dins i lligat amb les betes per damunt, que abrigar no abriga però no tens el peu tan exposat al fred. Amb aquestes dos solucions podem anar a tot arreu, la resta com poden ser botes clavetejades a mode de tacs, botes altes franceses d'oficial i un llarg etcètera ja passen a ser una opció que pot fer lluir un uniforme d'una manera sorprenent. Si anem al cap també tenim força joc, de la boina negra que encara que útil no n'hem d'abusar a la gorra de plat, tot passant per els gorrillos cuartelers, tots ells modificables de models posteriors. Això si...hem de tenir present que els que porten temps saben les diferencies entre gorrillos dels anys 40 respecte els dels 30, per això i altres raons has de confiar en els companys d'associació si

entres de nou a una. Ja està, tenim la roba, però ens falta molt encara. Cartutxeres, sarrons amb cantimplora, manta o capot passen a ser companys imprescindibles de la roba, ja que ells tres tenen una funció ben definida cara a la lluita o l'escàs confort del soldat. En el cas de les cartutxeres, per encertar el 90% de les vegades es recomanable unes espanyoles, i si pot ser reproducció millor, hem de tenir en compte que si tenim unes originals aquell cuir ja porta molts anys damunt i pot haver perdut capacitats. Actualment aquestes reproduccions són fàcils de trobar, ja que més d'un company sap treballar la pell i s'ha atrevit a reproduir-les, i no us faci recança que semblen massa noves o ximpleries així, penseu que potser quan els nostres avis les van utilitzar ho eren. Evidentment en aquesta guerra civil va entrar de tot, des de cartutxeres angleses a americanes model 1911, totes elles son acceptables dins el seu context degudament estudiat i raonat, heu de pensar que quan porteu un equipament l'heu de saber defensar i justificar, ja que sempre tindreu el clàssic perepunyetes que buscarà els tres peus al gat. Ara anem al poc confort que podia tenir un soldat, començant per un sarró i la cantimplora, un sarró dels anys 80 es molt acceptable, tant com ho pot ser un sarró portat de casa que vas allargant, com sempre mireu les fotos. També heu de mirar que sigui funcional, ja que en fareu us gairebé d'immediat, des de guardar coberts a ampolles d'aigua tot passant per coses més modernes que no poden ser visibles en plena recreació. Just ara hem citat ampolles d'aigua, i es que a vegades les cantimplores que trobareu són recuperables, però altres no. Es poden haver rovellat o haver agafat un gust a metall terrible, els taps de suro haver-se fet malbé tot i que això es pot canviar, en qualsevol cas aquí cada un te el seu truc per intentar-les recuperar per l'ús, objectiu no sempre possible. Es per això que em remeto de nou al dit de consultar als companys. I ens queda la manta o capot, company inseparable del soldat, la manta molts l'haureu vista per algun racó o fireta, es aquella grisa que rasca potser una mica menys que el paper de vidre...i que te una franja blanca a cada extrem, es molt grossa i el que es abrigar tampoc abriga massa però ben aviat la fareu servir de capa per la pluja, per dormir, per sostres per fer ombres i un etcètera prou llarg. Cara al capot, tot i estar en l'equip no tothom en tenia, però si us podeu fer amb un fareu un gran pas, ja que apart de millorar la protecció ben posat abriga una mica més. Amb tot això que hem descrit, tindríeu un uniforme base amb algunes variants que us permetran sobreviure bé a gairebé totes les recreacions. Òbviament cada zona i paper te les seves variants, i si les voleu desarrollar tocarà estudiar fotos, texts i nodrir-se de companys més veterans que seran els que us ajudaran de passar del primer possible uniforme que ara descriuré al que just acabem de descriure. Aquest primer uniformes es merament temporal i amb elements de baix cost, a més que possiblement no pensareu en tantes coses ja que com haureu començat molt possiblement estareu encaminats a demanar el que hem descrit línies amunt. De fet es recomanable que ho feu, ja que si us passeu més d'un any o any i mig anant amb coses deixades poden passar dos coses, una serà que mentre et deixin coses a tu altres que vulguin provar no tindran l'oportunitat de conéixer un mon que potser els acabi agradant, l'altre es que per una banda els companys et començaran a apretar tot al·legant que ells van començar però que es van espavilar a millorar la roba tot acabant per no esser convidat o fer sempre funcions secundaries podent arribar al punt de ser rebutjat d'una recreació amb uns mínims d'exigència, que es el segón que et pot passar. I es que els companys t'ho donaran tot per ajudar, però tota ajuda ha de ser finita. Els elements de baix cost que hem dit poden ser uns pantalons d'un verd molt brut però que solen acceptar per aquests casos, en el meu cas són elàstics de manera que puc deixar a gent de diverses talles. Amb la camisa comptem amb el que mal anomenem camisa OTAN, de patronatge molt posterior i d'un verd poma acida que poden tenir certes semblances a primer cop d'ull, però que quan ets aprop es veu que no es com la de la resta de companys. Cal dir que malgrat tot, aquesta camisa no es el desastre, ja que pot ser corregida amb relativament poca feina amb un resultat prou

acceptable, per fer-ho cal consultar als companys. Per sobre la camisa la solució pot ser la mateixa que per l'uniforme més treballat, aquell jersei de tall antiquat que encara pots trobar a fires i que poca modificació necessita. El cap i els peus, boina i espardenyes i no fas cap desastre, de fet hem dit que son acceptables en diferents mesures cada una. Cara a la resta no crec que s'hagi de patir, ja que molt possiblement puguis tirar de préstecs mentre aconsegueixes unes bones cartutxeres, una bona manta o un bon el que sigui, ja que parlem que les cartutxeres de 50 euros no baixaran i més val que siguin comprades una vegada i ja aguantin tant com sigui possible. No cal dir que el món de la uniformitat es molt gran i complicat, i els casos que us he posat no serien els mateixos si aquestes línies les escrivís un altre, que a més hagués pogut fer incís en altres elements opcionals com plats, ulleres i altres coses a tenir en compte. I tindria raó segurament, ja que en aquesta afició som molts i de moltes èpoques, cada un amb les seves vivències. Del que si que estic segur que estaríem d'acord es que no es una afició barata que resolguis amb posem 100 euros, el preu anirà depenent del paper que adoptis cosa que et condicionarà calçats, abrics i altres variants que poden fer pujar o baixar una mitjana de preu que no m'atreveixo a valorar, però que si ho fas bé dona moltes satisfaccions, tant a nivell vivencial com de coneixements, motiu pel qual m'atreveixo a animar-vos que hi entreu, que cada cèntim ha estat ben pagat, esdevenint així una inversió en múltiples camps. El problema de les armes en recreació, part de la falta de reconeixement. Heus aquí un dels temes, poc parlat però que tots sabem que existeix ja que normalment es resol en un parell de senzill tràmits. Aquest problema es el de l'armament, òbviament material sensible per inutilitzat que estigui ja que a més quantitat de fusells, pistoles i metralladores pot fer pujar la sensació d'inseguretat de les autoritats, per més inutilitzades que estiguin. En conseqüència a cada recreació mínimament potent et trobaràs un seguit de gestions que has de fer. Tu com a recreador simple no organitzador has d'enviar la documentació de la teva arma inutilitzada, la que toqui segons la llei vigent. L'organitzador ho envia a la Guàrdia Civil que li pertoca, que comprova que tot estigui correcte, factures al teu nom, certificats d'inutilització, DNI, llibres de col·leccionista, etc, tot depén de la seguretat amb que vulgui tractar la Guàrdia Civil de torn. Aquesta llista sol se acceptada per norma, potser caigui algun fusell amb documentació poc clara, tot essent aquest propietari convidat a arreglar aquella situació, i un cop aporvada la llista d'armes inutilitzades o fins i tot detonadores aquestes seran comprovades a la mateixa recreació per una patrulla de la Guàrdia Civil, que és l'autoritat que te control sobre les armes en el nostre país. Com a organització has d'afegir un pas, que es demanar els permisos per la recreació, tot explicant que es farà, mesures de seguretat, depenent del grau de seguretat que valori l'autoritat. Com veieu no deixa de ser un tramit amb el que s'ha de comptar en totes les recreacions, sumant així una mica de temps a els problemes inherents a tota recreació. Aquí el problema sembla que sigui més la llei pròpiament dita, tot comparant amb legislacions de Pirineu cap amunt, gairebé totes elles més permissives amb l'activitat de la recreació, que no vol dir que no passin controls, però aquests controls recauen més en la responsabilitat personal del recreador, guanyant aquestes recreacions molt en potencia de foc. I es que les lleis espanyoles en tema armes són molt restrictives respecte a la recreació, gairebé sembla que temin aquesta activitat que vol ser tant lúdica com didàctica, i fins i tot al servei de la gent, però com hem dit es més restrictiva tot matant algunes possibilitats de bon principi, tot transmetent desconfiança cap al recreador, que es el primer interessat a que tot vagi bé i no hi hagi accidents. De fet es més, els accidents en aquests països per causa de les recreacions són gairebé anecdòtics i més fruit de descuits que altre cosa, i aquí també seria igual, només es qüestió que confiïn en les persones i entenguin que la recreació no es bel·licista, més aviat al contrari, es una activitat que vol explicar el que va passar totalment allunyada del bel·licisme. Com he dit en capítols anteriors qui vulgui jugar a la guerra que no s'apunti a la recreació. Si us heu fixat, aquests primers paràgrafs en realitat són una defensa de la recreació, tot fent una

suau denuncia dels passos que hem de fer per poder portar una part de les eines que necessitem en recreació militar, que es l'arma, sigui de la època que sigui. Ja que en realitat el problema real es un altre, i es diu falta de reconeixement de la recreació històrica com activitat cultural. Activitat cultural que s'ha demostrat que pot barrejar l'espectacle amb la didàctica, si heu arribat a aquest capítol ja us n'haureu fet una idea de com, i que mereix ser reconeguda com a tal, tocant totes les administracions que faci falta i qui sap si fent apartats especial en lleis tot facilitant la seva existència, hem parlat de les armes però també podríem parlar d'Hisenda tot aconseguint descomptes a vegades negats, tot obviant altres exemples propis de cada associació i que cada una se sabrà. Ganes d'explicar-nos no faltaran per part nostre, jo mateix he estat l'encarregat de múltiples negociacions d'actes i puc dir que la primera reacció sempre es la sorpresa mentre fullegen un dossier ben preparat. Aquest dossier sempre descriu l'associació, que fa i quins valors busquem aportar, tipus de recreació, necessitats i fins i tot pots posar exemples de pobles amb les conseqüències econòmiques i turístiques. Aquests arguments solen funcionar per convéncer l'ajuntament de torn que autoritzi l'activitat, tot passant a buscar els forats legals per una activitat que corre entre trabucaires...firaires i fins i tot expositors i que per sort amb ganes de les dos parts es superen els obstacles amb facilitat. Però es que no hauria de ser així, la comunitat recreadora en aquest país es molt amplia i afecta moltes epoques, tot sumant milers de persones entregades a la historia amb poques ajudes i a vegades moltes complicacions per fer la seva activitat, es que potser no mereixem un tractament adequat a les nostres necessitats? com associacions culturals amb certes necessitats com totes, que hem de fer per no de dependre de la gracia de certs ajuntaments o associacions que poden no entendre el que són les associacions de recreació? I es que en realitat, potser parlem d'una altre cosa, que tan a les associacions de recreació com als recreadors ens agradaria que s'ens veiés amb normalitat, com pots veure normal un casteller, un trabucaire o un esbart dansaire per només posar tres exemples, i molt ens temem que per això encara falta molt. 2010, una mica de tot. Amb el 2010 entrem en un any de molts variats esforços i que m'ensenyarà molt de mi mateix, encara que en aquell moment no en sigui conscient, canvi que mirant enrere diria que es podria traduir en l'inici de la recerca de nous objectius. D'aquest any crec que el primer que podriem remarcar seria Benissanet, acte aparentment poca cosa peró que significava l'inici d'un retorn més o menys seriós a l'Ebre, i es que ser profeta a la teva terra a vegades costa més del que sembla. Aquest acte fou portat i negociat després de la visita dels companys Joan i Albert al refugi antiaeri de Benissanet, els quals després de la visita van comentar de la nostra existencia i que s'hi podria fer un acte algun dia, anant a parar aquest comentari a les orelles encertades tot acabant en un humil acte en dimensions, peró gran en importància com ja he dit. L'associació va ocupar la plaça que hi ha damunt el refugi, tot posant diverses taules amb materials diversos. Tots ells barrejats entre els diversos uniformes que podem portar, representant Exercit Popular i Brigades Internacionals, estant present una de les banderes històriques que ha recuperat Ejercito del Ebro, la del batalló Comune de Paris que tant va patir a l'alçada d'Amposta. Com veieu va ser un acte senzill, però el primer acte amb cara i ulls després del 2008 que féiem a la zona de la batalla, essent aquest simple fet ja digne de destacar i marcant una diferencia respecte altres actes menors de 2009 que no van passar de petits homenatges a Corbera, aquí l'associació mostrava la seva part cultural i recuperadora tot muntant una exposició digna de petit museu i que fou molt ben acollit. Ara, en contrast a aquest acte parlaré d'un petit acte, el que definiríem gairebé com acte de guerrilla, aquest es va donar a Pinell de Brai, i es tractava d'una excursió a l'únic monument fet durant la mateixa batalla al cor de la Serra de Pandols, on s'hi posaria una petita urna metal ica per que la gent hi deixi els escrits que ella cregui convenient després de fer aquella passejada.

A més es tracta d'un monument restaurat per gent senzilla l'any 2000 quan no es parlava encara del concepte Memòria Històrica i fer allò semblava forassenyat i una terrible pèrdua de temps. Ells ho van fer i mereixen un elogi més que merescut, tot i que els respecto l'anonimat que sempre donen a entendre que desitgen quan toques el tema, malgrat jo penso que siguin dignes de mencionar. L'he definit com acte de guerrilla, ja que l'opció de pujar va sortir amb pocs dies d'antelació i només dos ens vam animar a pujar a aquell petit replà minúscul en tamany però gran en significat històric, sigui pels fets que van ocórrer allà aquells mesos del 1938, sigui per la intervenció ja explicada, afegint nosaltres amb la recreació un minúscul grau d'homenatge a tots aquells valents que van lluitar per nosaltres. Jo no sé que sentiria en Miquel, però si que us puc definir el que vaig sentir jo, pujar allà com ells van pujar camí d'un front duríssim, tot anant a rellevar una 11 divisió que havia patit moltíssim, a més amb la calor i tota la carrega pròpia d'un soldat...donava que pensar, nosaltres ara pujàvem per fer-lis un petit però sentit homenatge on els silencis es fan llargs i tot el que veus et fa pensar en la duresa de la situació, aquelles roques que escassa protecció ofereixen contra una metralla ara rovellada i abans mortal, aquell tros de metralla que trobes al costat del camí, la vegetació baixa que poques ombres et dona..., realment aquella gent eren d'una altre pasta, avesats a unes dificultats que nosaltres només podem llegir o escoltar si tenim la sort de trobar-ne un que vol parlar. Masses coses que fan entendre el per que estem fent el que estem fent, i el respecte amb que tractem tant la roba com les explicacions dels fets que donem a qui ens pregunta. Arribem ara al que va ser un d'aquells caps de setmana moguts, però que recordo per diversos motius, un cap de setmana on vam tornar a donar vida a un espai històric i on vam col·laborar en la gravació d'un curt, tot tocant dos de les múltiples utilitats que pot tenir la recreació. El primer episodi fou altre vegada a Castejón del Puente, però aquesta vegada en condicions millors que aquella visita del 2008, ja que en aquesta ocasió tots els espais estaven oberts i nosaltres els hi donaríem vida. La sanitat va brillar amb l'exelencia que ens tenia acostumats, la gent feia preguntes de tota indole després de recórrer els passadissos que travessaven aquell turó, des de l'armament a la roba tot passant per episodis històrics potser barrejats amb les histories de casa. Ben bé el podríem definir com un acte molt profitós, malgrat que al matí semblés que no aixecaríem aquell acte que per sort es va animar a la tarda. D'allà alguns ja van tenir el diumenge lliure, però tres no. En Miquel, l'Angel i jo ens havíem compromés a participar com figurants en un curt de d'aleshores estudiant Jaume Moya, que realitzava el seu treball de fi de curs, un curt de caire fantàstic inspirat en la Batalla de l'Ebre en que havia reclutat tots els amics i familiars que s'anomena «Gotas de Agua», ( https://youtu.be/VoacECEbYRU ). No us penseu que això ha estat l'explicació, només ha estat una petita introducció del que va ser una vivència que recordo amb molta estima malgrat que aquell dia vaig fer una de les tirades de cotxe més besties que he fet mai, si us animeu busqueu on para Castejón del Puente i on cau Poblenou del Delta i feu els vostres números de cotxe. La qüestió es que Poblenou del Delta era només la base, i on havien estat gravant algunes escenes mentre nosaltres érem allà dalt, ja que el diumenge pujaríem de nou a Pandols, ben aprop dels monuments de la mítica cota 705 i amb el municipi de Pinell de Brai als nostres peus. Recordo aquella jornada de gravació amb molt bones sensacions, primeres calors, aprofitament del dia al màxim fins la darrera llum, bon ambient digne de gent que porta dies treballant i a més tenen les coses clares i un llarg etcètera que mai supera la sensació d'estar fent el correcte, d'estar ajudant a qui ho mereix i que a més aquest t'ho retorna amb tota classe d'atencions dins les escasses possibilitats d'un projecte de l'escala que hem explicat. Realment una experiència que no em penedeixo d'ella i que recordo amb molta estima. De Pinell de Brai ens mourem cap a Quijorna, l'ultima ocasió en que hi assistiré. Fou una edició estranya i que em va donar una gran lliçó, però no avancem esdeveniments. En aquesta ocasió no hi va poder haver batalla, ara no recordo el motiu, però això no va frenar pas els companys de Frente de Madrid en organitzar una jornada de trinxera viva. En aquella ocasió aquesta trinxera seria dividida en dos parts tot separada per un petit túnel que feina de transició

entre ambdós bàndols, tota la trinxera essent arreglada amb l'excel·lència de costum. A més que el nivell puja a cada any ja que no som tants en aquest món i excepte algun tots sabíem al que anàvem, l'únic que va fallar..., l'assistència de públic i no pas per falta de promoció. Però ja se sap que el Deu Futbol ho pot véncer tot i l'horari, ja inamovible va coincidir amb els quarts de final del mundial que va guanyar la selecció espanyola...i els que van venir van ser tot aprofitant la mitja part o al final, gairebé quan era fosc, tota una llastima si pensem en l'esforç que significa fer aquell muntatge, però també agraïts a aquells que van venir, ja que la recreació sense la gent no seria res. Passat Quijorna, i per orde de dates arriba Faió, potser el primer gran Faió i ja no només per la recreació, que segueix si fa no fa el guió que ja s'ha preestablert, potser canviant els defensors pels atacants i millorant la pirotècnia. En aquesta ocasió la part expositora va millorar moltíssim, cosa fàcil portant un vell T-26 dels molts que van participar a la Guerra Civil Espanyola, podent conéixer les seves dimensions i més d'un el seu interior. Sorprenent-se més d'un de les seves dimensions reduïdes per tractar-se d'un dels tancs més moderns de l'època i comparant-los amb els actuals, però es que amb un canó de 45 mm, 15 mm de blindatge i els motors de l'època la cosa donava pel que donava. Tampoc podem oblidar l'incorporació d'una megafonia que explica la batalla pas a pas mentre es realitza, fent passar aquell espectacle a quelcom més formatiu i instructiu per al public, passant aquest a ser un més de la recreació al mateix temps que entén el que passa, i deixant de banda la sensació del « juguen a la guerra» que tant mal ens fa a vegades. I per ultim, essent aquest element de caire més grupal, aquell any vam acollir entre les nostres files un noi que estava realitzant el treball de recerca i havia escollit temàtica de la Guerra Civil. Aquest xicot es va posar en contacte amb nosaltres i va acabar participant amb nosaltres, fent fotografies i sentint les sensacions que nosaltres sentíem i devien sentir, per transmetre-les en el seu treball final del qual ens consta que la nota va ser molt bona. Si bé no podem dir que vam crear un nou recreador, cosa que tampoc era la idea, potser vam crear la sensació de respecte en ell tot podent conéixer una mica les interioritats d'aquest món. Món que aquell any retornava a la zona catalana de la Batalla de l'Ebre. Aquesta venia de mà d'en Pere Sans, promotor d'un dels primers museus de la zona de la Batalla de l'Ebre abans que arribessin els Memorials Democràtic i COMEBE que ara semblen voler eclipsar tot el preexistent o nouvingut, i en conseqüència persona respectada dins d'un món que valora molt la transmissió de l'historia. L'escenari triat fou les restes del poble vell, tot servint-se d'elements de la seva exposició « La Trinxera « per ambientar les restes del poble que tant va patir la batalla, essent nosaltres els seus col·laboradors. Aquesta recreació formava part d'unes jornades amb xerrades i exposicions, apart de la ja citada recreació i va durar tot el primer cap de setmana, tenint una afluència de public encara baixa, pròpia d'unes dates difícils com encara es el primer cap de setmana de Setembre, i qui sap si d'una promoció poc ajustada a l'època de l'any. Però, i en qualsevol cas, qui més qui menys ha viscut la primera vegada de tot i sap que aquestes coses passen, tot havent representat un plaer per a nosaltres participar en les seves jornades. De Corbera d'Ebre passarem a Montgai, en terres de Lleida, una d'aquelles províncies que no es visiten tant com seria desitjable vist el patrimoni del conflicte del que disposen, però a la qual la feina ben feta ens va obrir les portes, i aquesta porta serà el municipi de Montgai en una jornada que en realitat van ser dos, cosa que ara explicarem. Aquest acte fou negociat partint l'escenari, volent crear així una circulació gairebé obligatòria entre mostres de patrimoni i el poble. A tal efecte nosaltres vam proposar muntar un hospital al poble i enviar els soldats a les properes trinxeres on faríem la parada, tal divisió seria resolta per l'organització de l'acte amb un servei de « taxi « que portés a la gent d'un punt a l'altre de manera gratuïta, tot creant una experiència mai provada per nosaltres, i que al final no va poder ser realitat a causa de la pluja més que abundant que fa fer les trinxeres perilloses. Podeu pensar que s'hagués pogut suspendre, però quan l'aigua cau la nit anterior i amenaça tot el dia

ja no hi ha marxa enrere, tot obligant a improvisar una solució que va resultar força raonable. Aquesta es va basar en muntar una petita exposició en un portal prou ampli per tot que ens van cedir desinteressadament, tot fent incursions pels carreres del poble fent-nos visibles i atraient així el public, deixant les trinxeres per un altre dia amb meteorologia més favorable com seria si fa no fa un mes després a la primera visita. Tot resultant una sortida de prou bon record per totes les parts implicades. I d'aquest acte improvisat per necessitats anirem la màgia del cinema, anant a Llavorsí i Alcubierre, escenaris de gravacions de diferent caire per bé que sempre instructives. La primera seria a Llavorsí, on el grup va assistir per realitzar escenes d'un documental / pel·lícula de la Batalla de Baladredo, filmació que tant aniria de les accions de front a un temps posterior tot basant-se en la vida del Doctor Pere Tarrés, dirigit aquest film per el que posteriorment soci Oriol Riart, i que més d'un premi ha aconseguit per aquesta feina. Van ser dos dies de molta intensitat per aquelles muntanyes tot aprofitant fins al final la llum natural tan preuada en el mon del cine, tot anant per paratges d'una bellesa excepcional que il·lustra molt tot el que puguis haver llegit de la guerra en alta muntanya, ben tractats en tot moment i sempre amb les presses pròpies del món de les càmeres. Però la qüestió no es aquesta, ja que en ocasió a aquesta gravació vull explicar una de les coses que no tothom sap, però que passa a l'hora de gravar, aquesta es la qüestió de la no sempre correspondència del vestuari amb l'època real de l'any, com en aquesta ocasió va ser. I es que representa que la Batalla de Baladredo va ser als volts de l'inici de la Batalla de l'Ebre, si no recordo malament el 25 de Juliol, i el que per ells es una batalla que els va afectar de prop, per molts estudiosos es una acció de distracció del que va ser la gran batalla, com canvia el prisma segons on siguis eh?. La qüestió es,no ens desviem massa del tema, es que l'uniforme havia de ser estival amb algunes proteccions per la pluja que sembla que va caure aquells dies i que nosaltres estàvem gravant en Novembre en ple Pirineu, que a més ens va nevar un xic. Per tant...com comprendreu, es va haver d'anar amb mànigues de camisa, i per més trucs que tinguis la sensació de fred no te la trauràs mai del cos. L'altre sortida cinematogràfica a comentar es Alcubierre, poble que durant molt de temps estigué en la zona republicana del Front d'Aragó, acollint les milícies del POUM i que surt molt al llibre «Homenatge a Catalunya» de George Orwell. En aquesta ocasió gravàvem per una serie de la Televisió d'Aragó i estàvem ubicats als escenaris de la ruta turística anomenada «Ruta Orwell» en clara referencia al ja citat escriptor. En aquesta es van donar dos casos de l'anomenada màgia del cine, una la que hem comentat de Llavorsí que representava Juliol essent ja Desembre, cosa que va fer patir un fred poques vegades més patit. Tan era el fred que ja ben fosc i encara gravant alguns, als que no ens tocava gravar estàvem tots arraulits al voltant d'una llum ambiental, i no creiessiu pas que aquella llum feia de calefacció, la cosa es que els primers es devien acostar tot buscant una calor més psicològica que real i els altres vam anar darrera seu amb les nostres mantes i capots. Creieu-me que si no es el dia que he passat més fred poc deu faltar per ser-ho. L'altre acte màgic es transformar la nit en dia, d'aquest en vaig ser testimoni ja que em tocava aparéixer a mi i em va sorprendre. Us puc ben assegurar que era negra nit i gairebé sense lluna, però aquella gent va treure uns focus d'un tamany i potencia brutals que un cop emés per televisió semblava ple migdia, cosa que em va sorprendre molt, tant que encara ara es un dels exemples que poso per explicar alguns dels secrets del cinema. I fins aquí 2010, acte més mogut i amb més actes dels aquí descrits i que potser algun dels companys que el van viure remarcarien altres i obviarien alguns dels meus. Però he cregut necessari posar aquests, ja que pel que sigui em van marcar més que altres, tot fent-me adonar que alguna cosa estava canviant dins meu, malgrat jo encara no ho tingués massa clar en aquell moment, tot iniciant un viatge del qual ja anireu sabent els passos que vaig seguir. Tipus de Recreacions. Tot explicant hem arribat al 2010, entre explicacions d'actes i algunes reflexions, i tot i que a hores

d'ara ja sabreu més o menys que es pot fer en recreació sempre es bo recapitular sobre els tipus de recreació, que podríem definir si fa o fa en quatre tipus. Aquests són Xerrades, visites guiades, exposicions i jornades de recreació, totes amb les seves peculiaritats i sempre importants. Començarem per les Xerrades o Col·loquis, per mi el més recent però de gran valor didàctic i necessita de poques eines, un o més recreadors uniformats, un powerpoint o diapositives de fàcil comprensió amb frases directes i fotos clares i una sala habilitada per un public que ve disposat a escoltar i qui sap si aprendre. El seu dinamisme no es de moviment, es d'una altre manera, aquell dinamisme que fa que t'escoltin en tot moment, i això s'aconsegueix si tens un bon producte i creus en ell, estructurant-lo d'una manera que no esgoti la gent i qui sap si afegint alguna anècdota particular que faci veure a la gent que estimes aquella activitat. D'altre banda requereix molta preparació més enllà de l'exposat, ja que en el torn de preguntes i comentaris la gent parlarà del que ha sentit o llegit, potser diferent al que has sentit o llegit tu, i has de saber respondre amb agilitat tot buscant referencies que puguin valer per entrar en el que t'ha demanat, per sort o desgracia es impossible saber-ho tot, i a vegades potser també us trobeu que no sabeu respondre i serà millor que reconegueu ignorància, sempre es millor no dir res que enganyar si em demaneu la meva opinió. En qualsevol cas, havent viscut diverses xerrades i on m'he trobat de tot puc dir que gairebé sempre he sortit satisfet d'elles, essent casos minoritaris els que després de les meves explicacions no ha existit tal col·loqui, moment en que he descobert que alguna cosa havia faltat per a provocar tal reacció, però es que hem de reconéixer que cada public es un mon i no sempre saps adaptar-te a ell, si us passés això no defalliu, de tot s'aprén i la pròxima serà millor. Les Visites guiades també són atractives i aprofitables des del punt de vista recreacional, ja que sota el pretext d'estar fent de guia en una zona atrinxerada, el guia pot anar uniformat o acompanyat d'un recreador coneixedor del que porta damunt i si pot ser de la historia de la zona que s'està fent. I aquest servei no es veu de manera antinatural, de fet estas a unes trinxeres, gairebé l'habitat natural del que estàs representant, per tant un public interessat en el que envolta aquella visita. Òbviament no et podràs estendre tant com en altres àmbits ja que les visites solen ser dinàmiques, però si saps aprofitar aquelles breus estones que tens ja pots introduir el concepte de recreació a la gent, i qui sap si això pot portar a més estant entre els visitants algun dinamitzador cultural que hi vegi possibilitats. Ara es el torn de les Exposicions, aquestes poden ser en àmbits molt variats, tot adaptant-nos a l'entorn, si posem per exemple es una exposició a l'aire lliure amb taules més o menys improvisades, com podria ser el final d'una visita o petit espai d'un petit museu, aquesta pot necessitar per complet un recreador al costat per explicar el que està exposat apart de la vestimenta, èpoques de l'uniforme i aquell llarg etcètera que ja sabem. Si per al contrari l'exposició ja es més en condicions, sala més gran amb espais més habilitats per a ella aquesta combina per igual o quasi igual el recreador vestit amb la part patrimonial d'objectes, a més aquesta pot ser reforçada amb musica, vídeos i per que no alguna xerrada si aconseguim diferenciar bé els espais, ja fent una primera combinació de tipologies de recreació. Tot aconseguint així cada vegada més implantació del concepte i dotant la recreació d'una activitat més enllà, d'un valor afegit de caire patrimonial que pot ser molt apreciat per a qualsevol entitat o museu que vulgui explicar un període concret sense tirar només de fotografies i plafons sempre necessaris. La batalla, es a dir...la recreació d'ella i la més arriscada, ja que si ho pensem fredament el fet que hi hagi gent que pensa que « juguem a la guerra» vingui d'aquest tipus d'acte. I es que es el més espectacular sens dubte, el més estudiat també. L'acte en que s'intenta reproduir els moviments de la batalla que s'està reproduint, les maneres de lluitar de l'època amb l'armament indicat, els crits i renecs de l'època tot adaptant-se momentàniament al llenguatge i un llarg etcètera de coses que els recreadors estudien...però que de fora el public potser no vegi, interpretant aquest que es juga a la guerra, corrent el risc que aquest homenatge als veterans o explicació d'història es perdi per les formes. Però tot això es solucionable amb medis a l'abast de tot gran acte, cartells explicatius a l'entorn de la

batalla on s'informa de dates, moviments i unitats participants en ella, una potent megafonia atenta a explicar que està passant i per que no un petit homenatge si s'escau a qui va dedicada aquella recreació tot indicant que allò es quelcom més que « jugar a la guerra», que com he dit es el pitjor que es pot pensar. Fins aquí hem arribat explicant les tipologies de recreacions que es poden donar en una Jornada de Recreació, i he dit es poden donar expressament per que crec que totes son combinables en major o menor mesura, tot depenent del que es pugui o es vulgui donar. Si per exemple estem en una localitat en que no hi va haver batalla, o pel que sigui representar aquella no ha estat possible..., bé podríem combinar la exposició amb una xerrada i qui sap si una visita guiada pels seus escenaris, aconseguint així una difusió força bona entre el public assistent, potser no total, però es que hem de comptar que hi ha gent per tot i que potser vindrà a la caminada per que es el que li agrada però no a la resta per que ja s'ha ocupat el temps d'altre manera...o al revés del que he dit. Si pel contrari tenim batalla, aquesta també pot ser combinada amb tot el que hem descrit, aconseguint així que el public assistent entengui que no estan veient cent galifardeus jugant, si aquest public ha passat per una exposició, potser s'ha saltat una xerrada però ha anat a la visita es possible que entengui el que està veient allà. Tot donant-li el valor que té com a recreació i activitat didàctica respecte una historia passada que mai s'ha d'oblidar, ja que un dels primers passos per estimar el lloc on ets es entendre un xic la seva historia. 2011, l'adéu dels Biberons. Havent arribat al 2010, i ja entenent algunes de les dificultats que es troben en recreacions ens desplaçarem al 2011 per mi marcat per dos actes de caire ben diferent com són recreació a Amposta i el darrer acte de la gent de la Lleva ( o quinta ) del Biberó, per bé que no desmereixeré el altres que venen abans. Per tant comencem pel primer que em ve al cap del 2011, que es la participació en un curt anomenat «Un Balcó d'Abril»( https://youtu.be/QAItu0EVtjE ), projecte de d'aleshores estudiant Marcel Buisant i que a través d'un balcó va de la Proclamació de la República a la més dura postguerra. Malgrat ser un projecte humil estava molt ben construït i plantejat, sorprenent-me el resultat de manera molt grata. Aquesta va ser una sortida del que abans hem anomenat de «guerrilla» en la que vaig estar ben acompanyat pels companys Rubén i Dani, sortint ells a les càmeres mentre jo em quedava darrere tot deixant material per millorar un xic el vestuari, aportant tots tres detalls coneguts en recreació i que esperem que els ajudessin. En qualsevol cas, i sempre a nivell personal, per mi va ser una molt bona experiència participar d'aquell projecte, ple de ganes i que et fa veure que la recreació va més enllà del que molts veuen. D'aquell gèlid gener anirem a Amposta iniciat el mes d'Abril, un intent de portar una recreació de combat activa al principat dut a terme per la família Santín. Òbviament va ser una primera experiència que es va realitzar tot seguint un patró ja molt explicat en les línies llegides tot disposant de fira pel matí, una mica de trinxera viva i combat per la tarda. Arrodonit per un concurs de tir d'armes històriques el diumenge en el qual jo no vaig participar. El recordo de manera agradable mirant enrere, era evident que era la primera, i les primeres vegades són les més perilloses però les més ilusionants, cosa que sol animar i portar força gent a elles, evidentment va tenir errades, però cap que no fos salvable amb el treball conjunt de cara a l'edició del 2012. I d'Amposta a Vilassar de dalt, a un d'aquells actes que m'han marcat potser més, essent aquest acte el darrer public de l'associació de la Lleva del Biberó, aquells combatents que no els tocava anar a l'exercit fins el 41 – 42, i que davant la falta d'homes per la república van ser cridats a files amb 17 i 18 anys. Essent aquesta la seva darrera aparició per motius d'edat dels seus components, per bé que no el seu final legal. Realment allà nosaltres féiem de decoració amb un hospital i una mica d'exposició muntats a l'exterior del teatre on es feia l'acte, tot formant a l'entrada i sortida del teatre dels autèntics

protagonistes. Al principi ens reberen amb una certa fredor, fins i tot desconcertats, però al final el que més el que menys explicava detalls de la seva experiència, agraïa la feina que fem de memòria i fins i tot s'animava a tocar algun dels objectes que ells havien hagut de tocar i viure de forma no voluntària. Essent nosaltres els primers conscients que precisament el que van patir fa que alguns d'ells ni ho vulguin recordar, i si ho recorden no ho vulguin explicar, fins i tot arriscant-nos a ser mal vistos per ells. Es una situació que entenem a la perfecció, s'ha de respectar el silenci volgut a causa del dolor, i si aquesta fos la resposta majoritària d'ells no faríem aquesta mena d'actes, però per sort solem provocar més somriures que dolor entre ells, i es per això que els fem. Essent aquests actes un dels que més omplen, tot recordant per qui fem el que fem, i animant-nos a seguir amb una tasca a vegades mal vista o mal entesa, ja que a vegades sembla que fer recordar algunes coses en aquest país sigui fer política, i essent aquesta visió una de les causes de mai tancar les ferides adequadament. Arribats aquí, podríem pensar que ja hem resolt l'any, però erraríem, el fet que hagi descrit els que més recordo no vol dir que s'aturés el mon, i així queda demostrat a Faió, un d'aquests actes que s'han convertit en fixe, cosa que va força bé tant per la planificació com per la gent assistent que es pot guardar aquell dia amb relativa certesa. Faió 2011 va esdevenir com sempre el cap de setmana més proper al 25 de Juliol, data en que va començar la batalla aquell llunyà 1938. Que hi podem trobar ja ho sabeu, la zona de fireta, el bar, les recreacions, quan una cosa funciona s'intenta canviar poc tot millorant el que es possible, que a vegades mantenir el que tens ja costa més del que sembla, si més no aquesta es la visió que es té des de fora. En aquesta ocasió apart del T-26 va aconseguir portar un vell Renault FT-17, un dels tancs reglamentaris a l'exercit espanyol a l'inici de la Guerra Civil Espanyola i el primer tanc de concepció moderna amb torreta giratòria. I si el tanc soviètic em va semblar petit, aquest ho era més encara, i a sobre era lent i poc armat respecte el un dels tancs mítics de la Guerra Civil. Essent aquesta escenificació un exemple de la modernització que hi va haver dins l'exercit espanyol en poc menys de tres anys, passant d'un tanc antiquat com a base de les forces cuirassades a un de la mitja dels anys 30 fins i tot tirant a bo. Cosa que va passar en tots els camps de l'exercit, no podem oblidar que Espanya va ser un camp de probes on tots els que van voler van fer els seus experiments. A més aquest any, si mal no recordo, encara que no comptàvem amb aviació antiga ja va començar a portar unes avionetes modernes amb certa semblança a les antigues. Aquestes van reproduir els atacs «en cadena» si fa no fa com es descriuen als llibres, una darrera l'altre, molt aprop de l'objectiu que érem nosaltres amb l'excepció que no ens disparaven com si feien a l'any 38, i encara sort per que feia molta impressió veure un avio a suposem menys de tres metres damunt teu, i si no ho eren ho semblava però si que puc assegurar que aquells pilots tenien un domini de la seva maquina com poques vegades he vist. Essent aquesta edició una altre mostra per entendre la recreació com una activitat tant d'homenatge com d'aprenentatge del que van passar els nostres familiars, ja que si bé els tancs no es movien i per tant no podem entendre del tot el que devia ser veure un d'aquells monstres moure's...en aquesta ocasió si ho vam poder fer amb l'aviació, i es pot assegurar que va ser una barreja d'emoció i mitja por. Encara a Faió, i anant a la part més didàctica, aquest any vam tornar a repetir l'experiència de tenir un estudiant entre nosaltres, que feia un treball sobre la guerra del seu avi, que a més en aquesta ocasió s'hi va presentar amb el seu net, un mirant i l'altre participant. No puc ni dir que va sentir ni l'un ni l'altre exactament, en qualsevol cas a l'avi s'el veia receptiu i fins i tot reivindicatiu, no sembla que fos una experiència tramatica per ell. I per a Jove Soliern sembla que va ser una experiència reveladora del que va passar el seu avi, quedant aquesta reflectida en el seu treball, a més d'entrevistes a recreadors i historiadors allà presents que van poder opinar tant de l'historia com de la recreació, va ser realment un exemple del que hauria de ser la recreació, aquella petita porta a la historia sense que aquesta sigui traumàtica.

Anem a una altre recreació, i es que després d'una primera sol venir una segona que vol corregir les errades de la primera, com en aquesta edició de Corbera, encara aprofitant el poble però buscant una altre data més còmode per al public. Creieu-me quan dic que el canvi de data no va funcionar i el public no va ser abundant, però la millora en el funcionament intern de les coses si que va ser un xic millor que l'any passat, essent la valoració d'aquestes jornades positiva tot i els problemes inherents als actes d'aquesta indole. Amb La Sénia tancarem aquest 2011, per aquell any el vell aeròdrom de guerra present en aquella localitat començava a ser intervingut després de la pressió exercida pels amics del CEIBM ( Centre d'Estudis i Investigació del Baix Maestrat ), que a més teníem un parell de socis d'aquesta associació dins la nostra, amb la qual cosa l'assistència era «obligada» per doble motiu. Es d'aquells actes que no hi vaig poder anar, no per falta de ganes..., però que es veu que va anar força bé, un petit expositor amb un xic d'escenificació tot aprofitant els plafons de dos avions instal·lats davant la casa de comandament de l'aeròdrom, estant aquesta i el refugi encara tancats pendents d'una museïtzació com deu mana. Ja ho he dit, potser no va ser un acte terriblement complicat, però si d'aquells que satisfan, ja que estem en un mon en que valorem molt la gent que explica la historia o lluita per ella, i quan els fruits de l'esforç comencen a aparéixer es un plaer estar amb companys i amics de lluita, encara que siguin en àmbits diferents. Saber retirar-se, el viatge a través dels projectes culturals. Una de les coses més difícils, però el correcte quan deixes de creure en un projecte, la manera de fer-ho ja es més complicada ja que es pot fer bé o malament, i no seré jo qui em jutgi. Molts poden ser els motius que et porten a aquest moment sempre dur, i en aquest capítol en narraré alguns casos, alguns viscuts en pròpia carn altres n'he estat testimoni, i en respecte als afectats no posaré noms, ja em dispensareu però sempre es millor que quedin les coses bones, ja que fent comptes computo més coses bones que dolentes i això es el que preval. Un primer cas a relatar es quan un company ja no es veu recreant, sigui per edat, sigui per que es nota menys àgil, sigui per que vol passar a projectes més complexos, el que sigui. I es que aquesta es una decisió absolutament personal que sol anar meditada i avisada, si més no en els casos que he vist s'han arribat a donar quasi un any tot provant en alguns actes, però ells mateixos deien que havien perdut aquella flama. I si aquesta anomenada flama desapareix, es qüestió de temps que pengis l'uniforme, tots ells eren excel·lents recreadors, a més sempre tenien projectes varis com gairebé tothom en aquest món, i per més que tu els intentis convéncer del contrari, si aquesta decisió es ferma el millor es acabar-la respectant. Una altre es deixar de creure en el projecte cultural, pot passar, tota persona evoluciona i pot tenir experiències que el poden fer allunyar d'aquell projecte inicial, però això no es en un mes ni en un any...triga més, però no te cap formula de temps definida. Tot pot començar quan veus coses que tu creus aplicables allà on ets, sigui on sigui, i ho traslladis a la gent oportunament. Aquests com es obvi poden tenir dos opcions, estudiar-ho o rebutjar-ho, no dic acceptar immediatament per que encara que possible no es sol donar. Si la reacció es estudiar-la perfecte, comença un temps d'esperança i dificultat, òbviament no tothom estarà d'acord en implementar mesures ja que l'immobilisme es arreu de la societat. I si acaba funcionant meravellós, però ha de ser una mesura que agradi a tothom ja que si no sempre diran que era la teva mesura, i això deixa una mala llavor. Si aquesta mesura acaba sent rebutjada tens dos opcions, o quedar-se o marxar. Les dos son valides realment, però la primera es la més difícil. Si que et pots conformar dient que tu ho aniràs a fer bé i no molestaràs, ja que aquella llavor que vas veure no acaba de marxar mai, però sempre hi haurà algú que et recordarà que allò no va fructificar, sigui en broma o sigui mig enfadat, cosa que acaba degradant la teva confiança en el projecte i per tant acabaràs marxant sigui per tirar en el que creus o per plegar. Queda la tercera opció, la més desagradable sens dubte, aquesta es el personalisme, potser derivat

de les negacions a les propostes, potser derivats d'activitats personals però sempre la pitjor raó. Aquesta ira pot perdurar, de fet jo tinc gent amb qui havia compartit moments i que ara passa pel meu costat sense saludar-me i no sé descriure la sensació, mal ja no...rabia potser, però de què. Jo considero haver passat pagina i de fet els hi he demanat opinió per actes, si es que no els he derivat actes que on era jo no podíem cobrir, tot recomanant-los a ells. Penso que aquesta ira no ha de marcar una no col·laboració, no vol dir que tots facin igual, però aquestes coses s'haurien de guardar en un armari no trencant un possible projecte que va més enllà d'una associació o persona. He explicat les tres raons que he vist o he viscut, tot insinuant que pot ser una barreja de les dos ultimes, però per que arribem a aquest punt? Considero que la resposta està en una mala gestió de personal, havent estat jo corresponsable d'ella en més d'un moment, i no em puc treure del cap en quin moment no vaig actuar contra els grupets que indubtablement es formen, si aquelles primeres discussions entre companys s'haguessin pogut gestionar millor i altres preguntes que et porten a la pregunta si s'haguessin pogut evitar trencaments que només els protagonistes sabran, quan llegeixin aquestes línies. També em pregunto si per estar en pau amb altres persones havia de renunciar a les coses que veia, o experimentar altres maneres de combinar projectes en una activitat en la que crec, i aquí la resposta es clara, i es que no. Ells m'han fet fet com soc, no sempre de manera fàcil i amb encerts i errors, més dels primers que els segons per sort. I de tots aquests projectes n'he tret experiències que estan dipositades i que surten encara que no els hi demanis, que et permeten veure cap on anirà una cosa i que pots intentar per evitar el desastre...o que pots intentar per que allò sigui ben gran i gloriós Però ai caram, cap d'aquests paràmetres es fixe, ni matemàtic, de manera que el que funciona en un cas es un desastre en l'altre, i tu ( jo... ) també ets persona i no veus les coses de la mateixa manera, de manera que aquestes equacions de situacions mai seran igual, per tant en algun moment ficaràs la pota, i reconéixer l'error o no es cosa teva, potser no de manera immediata, potser passat el temps veus que allò no estava bé, o que et vas equivocar amb aquell, o que no t'haguessis hagut de capficar amb tal situació i que t'agradaria arreglar-ho, o si més no fer les paus. Cosa que per desgracia no es sempre possible, moment en el qual has de mirar com estàs i com estan els altres, possiblement tot veient que ells si fa no fa també paguen els seus errors, que ells tampoc cauen bé a tothom, però que segueixen vius en projectes tant de vida com culturals, i que potser no els hi va tan malament com creies, i fins i tot podies desitjar, cosa tan menyspreable com present en les animes dolgudes. Però que el temps acaba curant. I es que es ben certa la frase de el temps tot ho posa a lloc, fins i tot podríem mig donar la raó a el temps tot ho cura, la qüestió es si tu sabràs acceptar-ho, i només acceptant-ho aconseguiràs seguir endavant, sigui el camp que sigui. 2012, passos perduts?. Descobriment de Miquelets de Catalunya. Arribats a aquest any, i mirat amb la distancia, no sabria com qualificar-lo, si que anava de retirada, però encara volia lluitar, cosa que em va portar a alguns dels actes que recordo amb més estima. El primer que explicaríem seria Amposta, la segona recreació en aquell municipi, menys nombrós en assistents que l'any passat sense arribar al boicot, mancat d'il·lusió des de dins de l'associació en que estava en aquell moment però al qual vam assistir igualment tot esperant que fos millor del que ens pensàvem. Però no és el moment de culpar ningú, si aquell acte va fer figa va ser per la intransigència de les dos parts. L'organització marcada per uns mandats legals tan exigents com a vegades absurds, tot marcat per la frase «Es el que hi ha», que marcava tot intent de millora o suggerència, com he dit possiblement marcat per limitacions que només ara entenc, però amb un diàleg inexistent, cosa que no va agradar als grups participants que començaven a ser conscients d'una força que no n'eren. I com en tota tensió hi ha dos parts més o menys reconeguda, els recreadors tal vegada haguéssim pogut ser un xic més comprensius, aquell noi li havien dit que algunes coses s'havien de fer lluny del lloc de recreació, cosa que no ens agrada i que ell ho sabia, i no li vam prestar tota l'ajuda

necessària tot marcats per el to que acompanyava «Es el que hi ha», i es que haguéssim agraït un xic més de diàleg potser. Massa incomprensió per les dues bandes es el que hi va haver aquell dia, malgrat que al final tiréssim del carro com sempre fem, fins i tot animant a l'organitzador de l'acte davant la pluja que amenaçava amb caure. Crec que li vam dir que ho tirés endavant i que si plovia mala llet, que no quedés per haver-ho intentat, no es va rendir i la batalla es va poder realitzar segons l'estipulat tot quedant força digne i molt aprofitable. D'una recreació que hagués pogut ser millor a una de les millors, i es que anar a terreny de Frente de Madrid sol significar qualitat, de fet acte organitzat per recreadors sol tenir el segell de qualitat a causa del coneixement profund d'aquesta activitat. Abanades era la vila escollida, essent aquesta el possible substitut de la ja citada Quijorna, ja la coneixia de l'any passat malgrat no poder anar-hi per compromís familiar, i el que n'havia escoltat i vist feia que fos una de les recreacions d'aquelles que no s'havien d'escapar. Aquesta estava dividida en dos dies, un dissabte més acadèmic i d'allò més aprofitable i un dissabte de recreació, essent jo particip dels dos dies. Sent sincer no recordo totes les xerrades, el fet d'anar en grup fa que no puguis gaudir de tot el que voldries, per tant vaig perdre algunes sobre els fets històrics a la zona. Però si que vaig poder assistir a la xerrada sobre el concepte recreació, magníficament conduïda pel company Angel, membre veterà de Frente de Madrid, el fet em va sorprendre i la vaig trobar summament interessant, ves a saber si ell es en part culpable d'aquest llibre. També aquella mateixa tarda vaig contactar amb el company Oscar Galansky, qui estava elaborant una serie de petits curts sobre la recreació i em va demanar que expliqués l'associació Ejercito del Ebro, vam quedar per l'endemà abans de la batalla. No s'acaba aquí el dissabte, a més a més de la visita al museu i de les fortificacions damunt del poble, vaig assistir al concurs de curts sobre la guerra civil convocat per l'organització. Hi havia una mica de tot, recordo un que volia imitar els films d'època tot explicant la guerra de mines, un altre que jugava amb la Historia-Ficció d'una república que ha aguantat fins el 1945 tot restant al bàndol guanyador, un de terror que passava al refugi de Poble-Sec i Gotas de Agua. Si...aquell en que vaig assistir el 2010 i que tants bons records em porta, doncs resulta que va guanyar i vaig tenir l'immens honor de recollir el premi, compost aquest per un pernil i una petita figura, només podent fer arribar aquest segon element, ja que el pernil no va sortir d'allà tot seguint la tradició de menjar-lo entre els recreadors. Acabant el dia, encara faltava la berbena popular, ambientada en l'any 38, amb music al més pur estil anys 30, gent del poble tan ben vestida d'època com els fos possible i els recreadors degudament uniformats per l'ocasió. Una molt bona cloenda realment que ens encararia a un diumenge de batalla. Diumenge de batalla, com hem dit, però abans els compromisos adquirits, i aquest era atendre l'Oscar tot explicant que era Ejercito del Ebro, un plaer haver participat de la teva serie de curts «tropa guripa», ( https://youtu.be/3C81txyFNbI / https://youtu.be/Z0AVifZGKoM ), la teva aportació a la normalització de la recreació es molt bona i mai serà prou agraïda, i també ets un dels culpables d'aquestes línies. Després d'atendre les camares tocava treballar una mica, es a dir...omplir sacs i preparar els parapets tan necessaris per una recreació que resultaria molt completa i que tot seguit explicaré. Batalla guionada com totes, on el nostre paper era estar al costat dret del pont, esperar l'atac del legionaris fins que es retiressin i aleshores travesser el Riu Tajuña i atacar pel flanc, crec que no es va fer massa més la veritat. Després formar al frontó i marxar ràpid, que Guadalajara no cau precisament al costat de Barcelona. Una batalla de les senzilles podreu pensar, però aquesta va esser marcada per alguns dels elements allà presents, i dels quals en trauria lliçons de les que ajuden a entendre les lectures. Una i molt important, veure en acció una metralladora pesada Maxím, la principal dels republicans. Companys allò petava molt fort i es va menjar les dos cintes de 250 cartutxos volant, res a veure amb el que hagis pogut llegir, veure o imaginar, no es fins aquell moment que entens la necessitat

de racionar el tret, i fins i tot entens una mica allò de disparar a rafegues curtes i després llargues. Clar que al principi vaig quedar bocabadat, però després hi penses i comences a relacionar lectures amb el que has vist. També va aparéixer un subfusell, el que molta gent mal anomena metralladora, amb carregadors de 20 trets, allò tampoc durava massa que diguem, entenent algunes de les seves utilitats també descrites, quasi quasi una eina de suport immediat per distancies curtes, imprecís a les llargues però letal en les curtes tot combinant amb la cadència de trets d'un bon calibre. Es a dir batalla distreta de fer, i molt instructiva de cara a entendre algunes de les coses descrites tan t en llibres com en testimonis, que si a més sumem les experiències del dissabte ens trobem unes jornades que han marcat molt, des de les ja citades armes i funcionament a començar-me a plantejar el fet d'explicar la recreació, encara que aquest fet encara hagi de trigar uns anys per falta de confiança. Passat Quijorna va tornar Faió, però en aquesta ocasió he decidit obviar-lo per anar més enllà, la participació en unes imatges de Guerra Civil gravades a Belchite dirigides a una obra de teatre, essent aquesta decisió presa pel significat de Belchite en la historia del conflicte i el que vaig aprendre. Arribats aquí, i si sabeu una mica de Guerra Civil sabreu que es la Batalla de Belchite, aquella ofensiva sobre Saragossa per part dels republicans aturada pels franquistes, gracies a les seves fortes posicions als pobles de Codo i Belchite. Fins i tot es possible que hagueu llegit la lluita casa per casa, agost calorós del 37, remolins de sorra que entorpien l'avenç de les forçes a la batalla immediatament posterior a ella...resumint...una batalla de gran duresa que ha quedat en els llibres i en les ferides que encara ara conserva el poble vell. Doncs allà anàvem, com veieu l'oportunitat de col·laborar en un projecte cultural s'unia a l'oportunitat de conéixer, ja no entendre..., aproximadament la situació que potser va viure algun familiar dels vostres o nostres i no vam deixar escapar l'oportunitat. Van ser dos jornades dures de gravació on s'aprofitava tota la llum possible, amb una calor seca terrible i on es van donar algunes de les coses descrites a dalt, recordo aquells remolins de terra, els sents i veus arribar,essent l'única opció arrambar-se al parapet per cobrir-se d'ell, essent sabedor que que això només evitarà una mica d'una pols terrible sobre el teu cos. Per sort nosaltres teníem aigua sempre que volíem, però ells no...i si vam passar sed imagineu ells que a més els intentaven matar, essent aquesta la gran diferencia entre nosaltres i ells. També podríem parlar del fred, potser no molt intens però real. I es que una alimentació rapida i potser no tan bona ( però molt millor que la seva... ) i el canvi tèrmic poden fer que notis una certa fresca a la nit. Ha de quedar clara una cosa, nosaltres mai viurem la mateixa situació exacte, ho sabem sobradament, aquesta diferencia entre la vida i la mort es la primera i principal, però també mengem millor, no anem tan cansats i un llarg etcètera que s'us pot acudir. Sabem que viurem potser una desena part del seu patiment, i es precisament aquest pensament el que ens els farà respectar encara més. Eren gent més dura que ara, potser per necessitat, i esperem que mai més ens haguem d'endurir com ells ho van haver de fer, essent la recreació una gran eina per conéixer el que va ser i transmetre-ho a les noves generacions per que no ho repeteixin. D'un dels pobles bombardejats i testimonis de referencia del conflicte anirem a un altre que si fa no fa te la mateixa categoria, essent Corbera d'Ebre una de les imatges més mostrades de l'anomenada Batalla de l'Ebre, i ho farem de la mà d'en Pere i la seva exposició «La Trinxera» per tercera vegada seguida. Però aquesta vegada presentava dos innovacions importants, essent aquestes una recreació de combat i el fet que els espais de les associacions participants estaven a una cota ben propera, en aquell moment recentment excavada i recuperada. Aquesta cota es «cota 402», molt important en el semi-setge de Gandesa i en conseqüència lloc històric al que les associacions Ejercito del Ebro, Acme, AFA, Casas Salas i potser altres que ara no recordo, aquests van donar vida durant unes hores amb els seus uniformes i atrezzo varis. A més l'associació hoste va posar diversos plafons amb fotos d'època i va mostrar el patrimoni

recentment aparegut a tothom qui es volgués acostar, essent els recreadors un complement que donava una imatge més real del que allà es devia viure. De la presentació del nou espai anirem a la que ha estat la primera recreació de combat a la zona de la Batalla de l'Ebre, organitzada per «La Trinxera» i assessorada i portada per Ejercito del Ebro. Aquesta fou realitzada en un terreny de bancals sota la el camí que puja al poble vell, essent els republicans els que atacaven de baix a dalt, tot dividit en dos grups que confluïen al final tot aconseguint una mena d'empat tècnic. Poca cosa més es pot explicar...i es que per entendre el que es viu en una recreació hi has de ser per més que hagis pogut llegir. Mirant enrere aquesta recreació, en aquella època confusa per mí la qualificaria de bona. De cara a «La Trinxera» crec que va ser la que més repercussió devia tenir a premsa, portada a Diari de Tarragona i reportatge a la televisió de Terres de l'Ebre segur, si va tenir més repercussió no en soc conscient. I si mirem l'associació un contacte que portaria a un acte i experiències organitzatives dins de l'Associació assessora molt importants de cara al futur. I de Corbera ens traslladarem a La Sénia altre vegada, però aquesta vegada amb l'espai muesitzat com li cal un espai amb tanta historia com aquell. A més dels perfils dels avions ja coneguts la casa de comandament de l'aeròdrom, amb el refugi al seu costat brillaven amb llum pròpia, essent a més la casa condicionada amb peces d'avions i fotografies cedides per col·leccionistes privats que pensaven que allò estava millor en un museu. No cal dir que tal categoria d'espai ha de ser igualada com a mínim per el complement de la recreació, i a tal efecte Ejercito del Ebro es va esforçar per fer-ho. Si no recordo malament vam portar dos espai, un era un petit parapet amb algunes armes tot simulant una posició de vigilància exterior del camp. L'altre un lloc de comandament amb pilot a l'espera inclòs. Essent tots ells molt treballats i rebent gran acollida del public, potser ja predisposats per l'espai o essent nosaltres els que predisposàvem per una bona visita, la qüestió es que el paper que fes cada un dels elements poc importa quan parlem d'una sortida de gran èxit. Encara a la Sénia, i sortint de recreació pura, trobem la visita a l'hangar d'en Bellaubí, gran personatge que conec de fa uns anys i que ja havia acabat el Polikarpov I-16 a escala real i que estava començant el Tupolev SB-2, altrament anomenat Katiuska. Tots dos a escala real i fins i tot essent el mosca apte per volar segons diuen. Si que no es recreació, però es una eina més que necessària per saber dimensions del que parlem quan recreem. Convertint-se així en eines didàctiques tan per nosaltres com pel public en general. Arribats aquí podríem pensar que aquest any ha quedat resolt, però erraríem, i es que descobreixo la recreació de Segle XVIII, a través de Miquelets de Catalunya. Tot participant en una filmació com a convidat i utilitzant l'uniforme d'en Xavier Hernàndez, estant ell present a la direcció del curt per exhibir al Born. Realment us puc dir molt poc d'aquell dia, va ser tot nou, emprovar-se aquell uniforme de casaca de llana, combat en línies tancades, la vistositat dels uniformes ben llunyana dels colors caquis o verds. També em va seduir el clima de la gent, acollidors i pacients amb els nous, el bon rotllo entre ells que et mostrava una família una mica crescudeta, el saber fer que mostrava un estudi darrere... Foren aquestes coses que les que em van seduir, fins a un punt que encara en soc membre i he participat en moltes sortides amb ells, i foren aquestes coses que em feren demanar l'accés a l'associació immediatament després d'haver acabat aquesta gravació. Els usos de la recreació. Ben segur que arribats a aquest punt us heu fet una idea d'alguns dels usos d'aquesta activitat cultural, però sempre ho hem tractat per damunt i de passada. Precisament per aquest motiu en aquest capítol reflexiu es parlarà de cada un d'ells, sempre a base de vivències que han passat i que poden passar, tot constituint aquestes la meva visió. La primera utilització en que es pot pensar poden ser les recreacions, aquestes de diferents tipus es donen en municipis que solen haver tingut un paper dins el context de la recreació que s'ha escollit. Solen reproduir els fets allà documentats, siguin de combat o de rereguarda. Aquestes recreacions solen ser el pas més proper al gran public, poden ell acostar-se als recreadors

per preguntar o xerrar amb ells sobre els temes que ell cregui convenient. També es la millor oportunitat per valorar de primera mà l'interés generat, la seva acollida en la gent i mostrar la vessant més humana de tots. Òbviament també presenta els seus riscos, com poden ser trobar-se amb els contraris a la teva visió, però res que no es pugui resoldre amb bona cara i diàleg. Tot essent comprensius que vivim en un país en que parlar d'història es considera política a la mínima que es surt del corrent oficial, i això a vegades causa alguna lleugera tensió. Després ens trobem el cinema, sens dubte un dels grans canals de transmissió de la societat. Aquesta intervenció es sol donar com a extra més o menys avantatjat o com assessor històric, intervenció del tot normal si hi pensem. El nostre estudi dels usos de la època dins de l'entorn que recreem fa que no s'ens hagi d'explicar moltes coses i fins i tot puguem ajudar a una millor qualitat del producte. Es aquest un medi poc aprofitat encara, per desgracia nostra, massa vegades posat en segon terme passant per davant les necessitats visuals de càmera o director del film en qüestió. I no es que no t'agraeixin la teva col·laboració, ja que sempre tenen la teva opinió més o menys en compte, de fet saben que ho dius cara a la fidelitat del que es va a representar, però el fet es que la teva opinió no sempre va a bon port, ocasionant a vegades coses poc creïbles en pantalla. No sigui això una critica destructiva, ja que no poques vegades s'aconsegueix un equilibri raonable en que les dos bandes han cedit, obrint poc a poc aquesta col·laboració a la fidelitat històrica tan necessària en un medi que per molta gent es la bíblia, i que fins i tot ho consideraran com la veritat absoluta per que ha sortit al cine. Mostrant-se aquesta col·laboració tan difícil necessària de totes totes, per difícil que resulti aconseguir un bon equilibri. I que dir de les escoles, quasi quasi un terreny perillós però més que necessari i molt agradable. He anat a més d'una escola uniformat i sempre n'he sortit satisfet. Aquestes visites es fan en l'entorn de la classe d'història, cosa que fa que el public que tens davant ha estudiat la època escollida, més o menys segons les seves ganes o capacitats, i que preguntaran sense filtres i amb pura curiositat. Són ments encara poc contaminades per la política, cosa que gairebé aparta la malicia de les seves preguntes i això requereix respostes tan neutrals com sigui possible sense tu renunciar al teu missatge cultural. A més que la teva presencia uniformada farà que no treguin els ulls de sobre del que fas, fent-se els alumnes una idea contextualitzada de l'època que combina roba amb coneixement que gairebé segur els marcarà. Les conferencies o xerrades, presenten el gran avantatge de que qui hi va sap perfectament que ve a aprendre, o si més no mogut per la seva curiositat, cosa que aplana molt el camí. Es un tipus d'activitat en el que manca l'acció i el moviment, però que permet explicar coses que en altres àmbits no podríem. I es que no podem menysprear el poder d'una bona exposició informàtica unida al profund coneixement del conferenciant, en aquest cas un recreador. Es pot parlar de tot, sempre en funció de la temàtica, però com la recreació es un tema tan transversal mai saps per on acabarà una xerrada, que pot començar per explicar el concepte recreació tot acabant en com la recreació pot ajudar l'arqueologia...només per posar un exemple. També tenim el turisme, tot enquadrat en visites guiades o fires històriques, aquí el missatge ha de ser curt i potent, hem de tenir en compte que la majoria del public serà com a màxim curiós, potser trobant algun historiador o coneixedor de la historia i ben segur trobant gent que està allà per que no sabia que fer aquell dia. Aquí no hi ha equilibri definit entre coneixement i espectacle, cada un ha de trobar el seu guió i nivell d'exigència sense entrar en el nivell disfressa, moment en que deixa de ser recreació. Però no us desanimi aquesta dificultat, es una gran oportunitat per explicar tot utilitzant la curiositat natural despertada per la teva presencia, havent de contestar preguntes de tota mena que poden anar de la més seriosa a la més ximple de totes, però que si sempre contestes amb calma i educació et guanyaràs aquell public, podent convertir allò que han triat per omplir temps en una experiència didàctica. Ara si ja per acabar, queda la documentació, que podríem entendre com assessoria. Aquesta es fa

quan algú, sigui una empresa del que sigui o un escriptor està en la fase de documentació d'un producte o llibre. Gairebé invisible ja que es sol fer en àmbits privats o recollits, però molt necessària cara a evitar desastres que puguin perpetuar un error en un llibre d'història, per posar un exemple ràpid. I es que si aquest producte agafa la categoria de referent o tendència ja l'haurem ben fotut, ja que la gent esperarà de vosaltres allò erroni, i qui sap si sortiran noves agrupacions basades en allò que han vist provocant una doble o triple línia de recreació...historia i ves a saber quantes coses més. I així us he explicat algunes de les utilitats de la recreació, aquí els he definit bastant clars, però moltes vegades es barregen entre sí, costant definir on comença un i on acaba l'altre. En qualsevol cas cada un porta les seves dificultats, explicades també per damunt tot sabent que sempre tractarem amb persones i cada persona es un món. 2013, Miquelets i promoció de la recreació de Guerra Civil. L'any 2013 serà bàsicament un any de miquelets de Catalunya, això no vol dir que no faci Guerra Civil, de fet participaré de l'organització d'una que explicaré d'aquí una estona, però el dominant serà Miquelets, on mica en mica descobriré una nova noció de recreació, que ja em farà allunyar definitivament d'Ejercito del Ebro, a grans termes i sense avançar massa...podria dir que vaig descobrir que la gent no ens havia de preguntar que érem, havíem de ser nosaltres que ens presentàvem. A més de provar una nova manera de “guerra” que em va fer entendre moltes coses sobre l'evolució de l'anomenat “art de la guerra”. Però fet un previ i petit resum, comencem a explicar el que va ser aquell any que va començar per Calafell amb ja la primera actuació oficial com a Miquelets de Catalunya. Hi anava amb l'uniforme de fuseller d'en Xavier Hernàndez, uniforme que portaria uns mesos fins que el meu estigués fet. A més tastaria una nova instrucció la qual em portaria més d'un problema en el futur, era el primer dia i ja anava entenent que de la meva experiència com a recreador anterior bastantes coses no servien, si més no en d'instrucció i moviments. Era el primer dia d'una nova etapa com a recreador. També vaig començar a veure que recrear no només es muntar el campament i esperar la gent, aquell dia vam sortir a desfilar per alguns carrers del poble tot fent-nos visibles, a més també vam reunir al public arrossegat i que ens esperava per explicar que érem, que féiem i els nostres uniformes...conceptes encara molt verds per mi i que indicaven que m'esperava un llarg temps d'aprenentatge. El següent a remarcar potser seria La Gleva, a Sant Hipòlit de Voltregà, actes en record als defensor que van resistir en aquell santuari durant la Guerra de Successió, i en conseqüència de gran carrega política i simbòlica. Allà descobriria el que seria l'uniforme que porto ara, el de Magraner, que vindrien a ser l'elit de l'infantera de línia, que era l'uniforme que portava jo per aquells temps. L'acte en sí vindria a ser el que era i sol ser l'habitual de l'associació, muntar campament i fer de d'instrucció un dels pols d'atracció del campament, compost aquest per soldats i civils degudament vestits segons els paràmetres del segle XVIII. A més no podem oblidar la presentació en public, que sumada a la instrucció i campament donen una molt bona imatge del que devia ser un campament militar, austriacista en aquest cas. Però no s'acaba aquí l'acte, erraríem, i es que entro en una època en que cada acte sol estar carregat de contingut i en conseqüència s'obra. El punt fort d'aquest acte era la marxa de torxes oberta per l'Associació Miquelets de Catalunya fins al relativament proper Santuari de la Gleva, essent nosaltres els que obríem la marxa, i seguits dels estandarts de cada poble i una gentada amb una torxa a la mà, tot formant aquests una interminable serp de llum que impressionava. Després una missa en honor als caiguts de lliure assistència que acabava amb una trabucada de grans dimensions a la qual s'unien els nostres fusells d'avantcàrrega. Es així doncs que entro en una època en que deixo entrar la política en la recreació tot separant sempre la recreació del contingut, de fet ja havia entés que recrear es política però ara hi dono jo mateix l'accés, sense que això afecti el meu nivell de qualitat de recreació. Creant així una mena de doble vara que no sempre anirà junta, arribant a no anar a actes per sentir-me utilitzat en excés.

De La Gleva tornem a Figueres, aquesta vegada ja coneixedor d'on anava i el seu significat. En aquesta ocasió per fer la segona part de les imatges per acabar l'iniciat a finals de 2012, i on vaig descobrir Miquelets. A més ja estrenava l 'uniformitat de magraner, essent aquest el meu actual uniforme. Del fet de la gravació poc nou es pot dir, repetir moltes vegades, per bé que fos en un escenari magnific com el Castell de Sant Ferran, en altres temps el més gran d'Europa afirmen alguns. El que queden són les sensacions, saber que hi ha prou amb entre dotze i quinze cavalls per fer tremolar el terra, tastar el combat en rengles apretats, suportar descarregues de fuselleria compactes...totes elles sensacions que no tenia i no tinc en recreació de Guerra Civil i que seran treballades en un futur capítol. També a Figueres fou on vaig descobrir que no havia perdut una del que per mi ha de ser una de les virtuts d'un bon recreador, aquesta es fer del bàndol contrari per tal que l'argumentació històrica del film no perdi sentit. Ho dic per que aquell dia no poques vegades vaig haver de fer de borbònic junt a altres companys de l'associació que ara no recordo, espero em puguin disculpar tal desmemoria. He de dir que no em penedeixo gens, i que encara ara ho faig, no perdent per tal motiu el grau de perfecció buscat en els moviments apresos, buscant sempre el fer bé les coses i sempre buscant la millora, que al capdavall es una de les altres coses que defineix un bon recreador. I arriba la recreació d'Almansa, amb fama fins i tot fora de l'àmbit del Segle XVIII, essent segurament la més gran del període ja citat, aquesta es fa cada dos anys i recrea la batalla que es va donar en els seus plans un llunyà 1707. Ella aplega entre 200 i tres-cents recreadors, cavalleria i quan es pot artilleria, també m'havia arribat que hi sol regnar la pluja i el fang, però a aquestes alçades les situacions viscudes no sempre han estat bones i a més les ganes tiren. Va ser un viatge dur, de nit tot sortint de la feina i arribant gairebé a les 2 de la nit, per sort en bona companyia que fa fer més plaent el viatge, maldormint en un poliesportiu que a aquelles hores ja costava trobar el lloc i que poc descans em va donar i que em va fer notar les seves conseqüències al matí del dissabte. Aquestes conseqüències van ser que aquell matí no vaig servir per res, havent de deixar les activitats previstes i descobrint la gran solidaritat entre companys de l'associació, ja em disculpareu els que em vau cuidar...però son incapaç de recordar els vostres noms, en qualsevol cas les vostres atencions em feren recuperar i gracies a vosaltres vaig poder gaudir de la batalla del dissabte tarda. La tarda arrencava plujosa, tal com es preveia, i per mi començava amb la prova personal de pujar a l'espectacular castell per a comprovar com estava després del matí, prova superada amb èxit. val a dir i que em faria arrencar amb energies noves cara a la batalla. Batalla que començaria després de desfilar vers el que carinyosament anomenem Batallodrom, espai habilitat amb grades desmuntables i dotat de megafonia, gairebé com un camp de futbol, cosa que denota que aquesta recreació es un pol de turisme per al poble que saben aprofitar. Es ja dins de la batalla que ja puc veure el que devia ser una batalla per aquells temps, files interminables d'homes amb els seus uniformes ben diferenciats, gairebé disparant-se per torns a l'hora que maniobraven cara a trencar la línia enemiga. Essent la línia austriacista la que es trenca després d'una hàbil maniobra borbònica que fa avançar el centre, caient aquest en una trampa i deixant la línia compromesa amb el resultat de derrota austriacista. Si fa no fa, tot salvant distancies hem explicat el que va ser aquella batalla, tot arribant a entendre definitivament les diferencies tàctiques entre èpoques, creieu-me que veure els núvols generats per la pólvora negra es tan espectacular com temible, bo i sabent que ells no tiraven amb bala. Però es que el combat cos a cos tampoc es menys temible, i per més que controlis l'espai els xocs de fusell sempre han de ser portats amb prudència, ja que l'animositat natural de la recreació pot portar a que algú s'animi més del compte. Cosa que per sort no sol passar...i si passa amb disculpes sinceres acaba resolt. Fins aquí podríem pensar que la batalla ho ha donat tot, i de fet recreacionalment es cert, però em permetreu una mica més enllà encara que sigui dins de batalla. Es en el moment que estic fent de cadàver quan sento que em remenen la bossa magranera, fet habitual en un simulacre de saqueig...,

doncs es en aquest moment que sento les veus amigues de la Margarita i el Fernando, companys d'altres èpoques de recreació i que també estan en segle XVIII i XIX amb Voluntaris de Saragossa. Òbviament en batalla no ens vam poder saludar com es degut, però després d'ella si, tot xerrant una estona i descobrint que no som precisament pocs els recreadors que fem més d'una època. Diumenge a Almansa, la segona jornada de la recreació, però absolutament diferent del que sol ser i un desafiament per tot organitzador, posant-se tots els elements en contra. Neu, fred intens, pluja intensa que va anar i venir, tots ells elements que van provocar la por entre molts recreadors que van tancar la presencia abans del previst tot arribant a marxar, tot desmuntat el campament en mig de l'aiguaneu, gairebé segurs que allò seria el final però que no ho va ser gracies a una capacitat d'improvisació per part de tots els encara assistents a la vila, demostrant així una lluita que bé es mereixia l'esforç de molts dels que encara érem allà, i que mereix ser tractat com deu mana. Com he dit ja estàvem desmuntant quan van venir d'organització a proposar una salvació tan amb cara i ulls com fos possible, aquesta constaria d'una desfilada que sortia de la zona de campaments seguida d'un acte institucional al saló de plens de l'ajuntament, tot acabant en una petita recreació de batalla a la plaça del poble mateix. Cosa que ens va semblar prou bona com per arribar fins al final, per difícil que la meteorologia ens ho hagués posat. Arribats a aquest punt podeu pensar que només em vaig dedicar a Guerra de Successió, i anireu errats, si que està dominant l'acció de l'any però no tapa els meus orígens en Guerra Civil, aquesta vegada de la mà de LO RIU i el Dipatri ( Didàctica del Patrimoni, depenent de la UB ), tot explicant la possible unió de l'arqueologia i la recreació. I aquesta intervenció fou a la seu d'Història de la Universitat de Barcelona, tot aprofitant una jornada en que quatre associacions van explicar la seva convivència amb l'arqueologia, ja fos la convencional o la que anomenen experimental. En aquest cas m'hi vaig presentar uniformat i amb un bon power point i alguns exemples de material. Essent aquestes tres les meves armes per explicar el concepte recreació de Guerra Civil, massa tacat d'improvisació massa sovint, tot anant a demostrar que la uniformitat en el conflicte té uns paràmetres per mi prou definits i que l'únic que fa falta es estudiar-los. A més, i aprofitant que ho organitzava el Dipatri, també vaig anar cap a explicar el procés de recuperació i reconstrucció d'un soldat trobat el setembre del 2012, en terrenys cedits per LO RIU per esser excavats. Anant a demostrar aquesta intervenció que nosaltres sabem que portar gracies a les restes trobades, essent aquestes trossos de pell, munició, petites restes de roba i altres coses que s'hi van trobar. Essent aquest un just intercanvi, ja que ells hi donen forma gracies a la nostra investigació a través de fotos i texts, sumant-hi a l'estudi de la nostra manera de portar l'equipament, esdevenint aquesta una perfecta col·laboració que pot donar més fruits dels que encara ha donat. Resultant aquesta intervenció la primera vegada que intentava explicar la recreació des d'un punt de vista més científic o històric. Encara dins de Guerra Civil, i sabedor que no estic respectant l'espai temporal, arribem a Faió. Un Faió en que la crisi ja es començava a fer palesa, però encara es mostrava orgullós. Ben cert que els medis cedits per l'exercit ja no venien, però aquests foren substituts pel camió d'Ejercito del Ebro i el petit canó de 37 mm reproduït per la gent de l'associació AFA ( si recordo bé ), a més la zona de campaments també comptava amb la petita però necessària barberia que com cada any monta l'associació LO RIU, que de pas aporta algun combatent a la tarda. Deixeu-me des d'aquest espai fer justícia, no estaria dins Ejercito del Ebro, però això no em fa menysprear tot el que fan. I es que aquell recull de poesies fetes des de dalt del camió, tot imitant un «Altavoz del Pueblo» estava molt ben parit, mostrant que la recreació no només es combat, i que tota cosa tractada amb l'estima necessària pot crear un gran producte. La resta de Faió, poca novetat em ve al cap ara mateix, tot mantenint la línia ja existent i que encara funciona, tot essent un dels referents de la recreació de Guerra Civil encara que no l'únic. Es ara que arriba el gran moment de recreació de Guerra Civil d'aquest any, si més no per mi, i aquest és participar en l'organització activa de la recreació que es va fer el novembre del 2013 dins l'àmbit de les jornades organitzades per LO RIU. I si bé aquí estem parlant de recreació, no explicar l'entorn general la trauria de context, essent

aquest entorn unes jornades en que dissabte fins a sis entitats explicaven com havien recuperat o lluitaven per tal recuperació del patrimoni bèlic de la seu àmbit, acabant aquesta trobada amb una recreació el diumenge en un dels terrenys recuperats i restaurats per l'Associació LO RIU tot col·laborant amb el Dipatri. No desmereixin aquestes poques línies el que va passar el dissabte, que va ser de gran profit i interés científic, històric i humà, però aquestes línies van sobretot de recreació i explicarem algunes de les coses que es donen quan organitzes una recreació, tampoc us espanti que ara mateix tornem a fer un canvi d'època. Aquesta decisió es presa a causa que aquesta explicació mereix un capítol solet per ell, com així serà el següent. Havent realitzat aquest salt temporal tornarem al XVIII, anant a Torredembarra, tot explorant la integració de la recreació en fires del poble. La fira de de Torredembarra es en si una fira per captar gent cap a la part alta del poble, però ambientada en un fet real com va ser una batalla que hi va haver entre austriacistes i borbònics, just després d'ocupar aquests Tarragona. Es a dir, que aprofitant un fet històric el poble es transforma amb paradetes artesanes, petits homenatges i fins i tot una petita recreació per tal d'intentar explicar els fets, i aquí es on entrem nosaltres. Ja centrats en la recreació ens trobem que la primera part, la de didàctica es la de sempre, mostrar que soc, que portem i que fem, res nou a comentar, aquí el fet a destacar es la batalla i el campament. Els campament estava situat a la gran plaça esglaonada de davant l'ajuntament, ben accessible i proper als possibles visitants, tenint així una posició important en la fira, potser no destacada però si rellevant. Al capdavall era molt fàcil trobar-nos i a poc que haguéssim muntat un bon campament ja atraureim curiosos, com així va ser. Malgrat no ser la ubicació més còmode on hem posat el campament penso que la seva accessibilitat al gran public ho compensava, donant així una gran oportunitat de donar-nos a conéixer. Sobre la batalla, i amb tal motiu, s'havia deixat lliure la terrassa de dalt i la immediata superior al portal de l'ajuntament, representant-se la batalla just davant el vell palau fortificat que ocupa aquesta casa del poble, donant un aire prou atractiu a l'espectacle. La resta, si es vol es explicar una mica la batalla, tot intentant reproduir el fet històric, bo i sabent que es impossible amb exactitud ja sigui per falta de medis com cavalleria o per acostar-se al public, detall que sempre provoca pèrdua d' exactitud que s'ha de compensar per megafonia, com de fet així fou. Aquesta batalla es basa en la defensa d'una posició elevada contra forces molt superiors provinents de Tarragona, malgrat una primera defensa que màxim permetrà mantenir un equilibri al final les forces borbòniques es faran amb la victòria, permetent aquests una rendició digne als austriacistes. No cal dir que ni el lloc es l'exacte i que l'argument es adaptat al lloc, però veient la reacció del public sembla ser que la idea no es del tot desencertada, consistint aquesta recreació en un acostament a una manera de fer la guerra avui oblidada, convertint-se en una mostra de gran capacitat didàctica per al gran public, que de fet es el que tots busquem. Fins aquí l'acostament de la recreació a través d'una fira d'assistència massiva, experiència repetida a Caldes d'Estrac mesos endavant canviant ubicacions i resultat de la batalla, però per la resta bastant similar en intencions, motiu pel qual em permetreu que no hi entri massa, tot anant a un petit homenatge del qual en podrem treure grans lliçons sobre les diferencies de les guerres en 300 anys. Aquesta es la diferencia de l'extensió de terreny, i la veurem clarament a Talamanca. A primer cop d'ull Talamanca ens pot semblar el darrer racó de món a ulls d'ara, però en aquella època no ho era...la lògica de camins ha canviat molt, i en aquella època si no via principal, si que era una via molt important de cara a la comunicació entre la Barcelona assetjada i la darrera plaça catalana a l'interior, Cardona. Veient aquests motius no es difícil veure una de les raons que aquell agost de 1714 hi hagués una batalla on van participar diversos milers d'homes entre els dos bàndols, acabant en victòria austriacista o catalana ( que cada un ho agafi com vulgui ), aquesta victòria va portar a una persecució de tropes i petites escaramusses que va acostar molt les forces del Marqués del Poal a Barcelona, essent aquestes incapaces de trencar el setge per darrera.

Així doncs homenatgem una victòria catalana, amb un acte senzill que no passa d'una tarda, realitzat just al mirador de la batalla que hi ha davant del castell, lloc on ens fixarem que des d'allà veiem clarament el mas que va servir de comandament de les forces borbòniques. I es que de Talamanca a el Mas de la Mussarra només hi ha un quilometre i vuit-cents metres a tot estirar, distancia molt propera en termes més actuals i tot un món fa tres cents anys. Podríem dir que realitzant una comparació de batalles decisives com podria ser la Batalla de l'Ebre al 38 i la Batalla de Talamanca, en la primera no veiem el final de la batalla i en la segona sí, i molt proper. I de Talamanca a Barcelona, tot commemorant l'onze de Setembre de 1714, data de coneixement de tots i que estalviaré explicar el que va passar. Està barrejant recreació amb política, podreu pensar, i encertareu, però viatgeu una mica recreant i veureu que cada recreació està polititzada, de la Guerra Civil a Successió, tot passant per Napoleònica, en moltes d'elles s'anima a la unió de les dos espanyes quan s'estaven atonyinant, s'anima a oblidar vells rancors ( tot falsejant l'historia de pas... ), s'exalta la imatge de l'espanya correcta essent els altres els equivocats i un etcètera que tots coneixem. No es acàs això una politització de la recreació, politització de la que he pres part per les dos bandes, tot centrant-me jo només en fer el meu paper correctament, ja sigui de Requeté Carlista a Soldat del Regiment de la Diputació del General, tot passant per molts altres papers, sempre amb tanta professionalitat com m'és possible. Així doncs, per un dia més, faig política, i política a casa meva potser per primera vegada en els anys que porto recreant. I ho faré cenyint-me al meu paper recreacional, la política ja la posareu vosaltres, de fet sempre la posen des de fora amb lectures que sempre porten l'aigua al seu molí. Una vegada feta aquesta introducció un xic pujada de to, centrem-nos el l'11 de Setembre, acte basat en una desfilada que va passant per diferents racons del que fou la Barcelona de 1714, no sempre reconeixibles òbviament. També es el dia de més assistència dels socis de Miquelets. Aquesta desfilada comença a Arc de Triomf, passant pel monument a Rafael de Casanova, Plaça Sant Pere, Fossar de les Moreres, Born Centre Cultural i acabant de nou a Arc de Triomf, tenint allà l'associació el seu expositor explicatiu del projecte cultural, com he dit vital en tota associació. Com suposarem en cada parada es fa una salva, amb excepció del Fossar de les Moreres a causa de ser el lloc on la tradició diu que són enterrats els defensors de la ciutat. La parada al Born Centre Cultural òbviament. també es carregada de sentiments, normal essent un bocí d'aquell tros de ciutat per fer el glacis del que seria i va ser la fortalesa de La Ciutadella, de fama sobradament coneguda, òbviament. també són llocs prou simbòlics per mi. Però com he dit, us puc assegurar que la carrega de política més gran vindrà dels medis i fins i tot associacions contraries al nostre projecte, podent tenir elles un projecte tampoc compartit per nosaltres, així que crec que es millor que no s'entri en judicis. Però...que se'n treu d'aquesta desfilada, més llarga del que sembla? Doncs moltes coses, començant per fer maniobrar una columna de potser 60 persones de longitud i dos o tres d'ample, que implica més càlculs de volum de masses del que sembla. També, i encara que sempre invisibles al public, el paper de la recreació civil, massa sovint només representat en el paper de les aiguaderes exceptuant dos o tres, sense elles molts cauríem rodons en aquelles casaques de llana, elles eviten cops de calor amb el seu preuat liquid quan no un dolç per evitar caigues, aquell dia són les autentiques heroïnes de l'associació, per bé que mai els reconeixem tot el que es mereixerien aquesta tasca. També s'aprén a vigilar molt dels companys, no tots tenim ni la mateixa resistència a la calor ni el mateix fons físic, i aquell es un dels dies que qui més qui menys vigila dels altres, arribant a «fer fora» un company per veure'l massa just, i no es que no el vulguem dins, cap recreació ha de costar la salut, i si justeja massa se li recomana que torni al campament, sense que això sigui cap vergonya per ell, tots tenim els nostres límits com he explicat línies més amunt. I que fem passada la desfilada? Hidratar-nos es el primer de tot, quasi obligatori, després ja respondrem a tot dubte sobre el nostre uniforme, aquell dia es dels pocs que no podem fer la presentació habitual pel volum de gent que hi ha al passeig, malgrat reconeixem que aquell dia no són masses, ja sigui per que venen estudiats o per que hi ha moltes associacions que busquen la

mateixa promoció en molt poc espai. I qui més qui menys ja pensa en anar tirant cap al lloc que li pertoca a la manifestació de la Diada. Després de la Diada, reconec que de difícil explicació per la barreja de sentiments i experiències, sempre faltat de temps vaig tenir uns pocs dies de descans merescut que es trencarien per una de les grans recreacions a Catalunya, aquesta avançant vora cent anys i a Girona. Es tracta dels Setges de Girona, convidat per una associació germana com és Regiment de Sant Narcís, que a més fan època Napoleònica amb el Primer Terç de Miquelets de Girona. Si sou mínims coneixedors de l'historia, coneixereu la defensa de la ciutat el 1808 que va viure graus de crueltat ara difícils d'imaginar arribant a casa per casa com aquell que diu, i essent contra l'enemic francés, potser l'exercit més poderós del moment ha quedat marcat en la memòria de la capital gironina. Essent en conseqüència recreada de fa força anys amb gran acceptació popular. Aquesta recreació consta de representacions tant dissabte com diumenge, essent la del dissabte dins de la ciutat i representat com es van rebutjar els invasors en un primer moment. Altre historia s'explica el diumenge, aquesta vegada al seu castell de Montjuïc, en que es representa la sortida fora muralles de les forces defensores i que mals resultats els va portar. En ambdós casos hi vaig participar amb l'uniforme del primer terç de Miquelets de Girona, essent aquesta una de les amfitriones junt al regiment Ultonia, no cal dir que després d'aquestes dos en venien més que ara no recordo, espero em puguin disculpar..., i que entre totes fan una de les recreacions més imponents que he vist dins de les nostres fronteres, coneixedor jo mateix de que n'hi ha moltes més i possiblement trobant algú que em discuteixi possiblement amb raó. Així doncs, introduïda aquesta recreació començaré a explicar les sensacions que queden, tot començant per un dissabte de combat urbà. El primer es la rebuda del grup d'acollida, de la qual només puc dir coses bones, fins i tot de l'estona d'instrucció que vaig necessitar per adaptar-me als moviments de l'època que ells fan, ben segur que aquestes alçades ja haureu vist que cada època i exercit té la seva manera de fer, i per respecte a ells que menys que intentar fer-ho bé. D'allà els meus records ja van a la tarda, moment del combat, nosaltres al Portal de Sant Cristòfol on presentaríem una primera resistència, tot rebent un canó que es passaria a les nostres files i que ja ens acompanyaria fins al final. Des d'allà i després de la resistència aniríem baixant fins davant la Catedral de Girona, on hi havia un sistema de barricades força espectacular per al public i que cara a nosaltres marcava el final de la penetració francesa dins la ciutat, tot iniciant un contraatac que ens duria a la Plaça de Sant Domenec, lloc on s'aconseguiria rendir les forces que havien gosat entrar a Girona. Òbviament tot recreat i sense cap mort real... Fins aquí he explicat per damunt el que va ser l'acció, però...i que vaig sentir jo? Entrem en la part difícil, ja que moltes van ser les sensacions, però faré un esforç. La primera que recordo va ser la potencia de foc, per aquells moments molt superior a la recreació de Segle XVIII, que si aquesta potencia feia les descarregues molt potents imagineu entre els carrers ressonant el só en les seves parets. Després el ritme frenètic de retirada i formar línia...disparar i altre vegada, i així fins el canvi de dinàmica en que els defensors inicien el contraatac, sempre formant línies però aquests ja entregats a algunes missions que requerien sortir d'ella. Denotava un gran coneixement entre ells, ja no del sistema de lluita en línia ja conegut per mi., era més, era plena coordinació entre ells, ben segur d'un sistema d'assaig periòdic i del qual òbviament. jo no participava. Òbviament vaig sentir més, però m'haureu de disculpar per no saber-ho descriure, allò era un torrent de sensacions en que quan entrava una sortia l'altre, o n'entraven varies de cop sense que marxés cap, es a dir un autentic descontrol, descontrol però que no em fa oblidar el resultat final de ser aquesta una de les millors recreacions en les que he pogut participar. Diumenge al matí toca al vell castell de Montjuïc, tot simulant aquest la sortida de muralla que van fer els defensors després de la victòria dins de la ciutat, tot presentant batalla en camp obert per acabar defensant-se dins de nou, aquesta vegada amb la derrota dels defensors. L'escenari s'ho val, cal dir-ho, i el seu aprofitament tot jugant amb els baluards i fossats en fa un escenari espectacular que també gaudeix de molt bona acollida. Tant en espectadors com recreadors

espero, tot semblant-se les sensacions a les del dia anterior, però aquesta vegada més relaxades potser per ja altres experiències a camp obert realitzades durant el present 2013. I es ara que poso fi a la crònica de 2013, conscient de que oblido moltíssimes coses, algunes importants per mi, altres importants per a altres persones. Però si hi poso fi es per considerar que aquelles experiències o aporten poc al relat o no aporten gens, tot deixant l'organització d'un acte per un capítol propi com a mesura per donar-li el protagonisme que mereix i que ben segur entendreu immediatament. Organització d'una Recreació, LO RIU a La Fatarella. Una vegada trobat l'argument, essent aquest la suposada darrera jornada de la Batalla de l'Ebre, tot emparant-nos en les recents descobertes, va començar la tasca d'organització de la recreació del diumenge, intentant que fos el més proper al dia històric que volíem recrear. El primer es potser crear un guió, buscant que aquest sigui atractiu cara a la gent que busques atraure. Aquest guió estava condicionat per el terreny, en pendent i forts punts cecs malgrat hi hagués dos punts d'interés, com podien ser el niu de metralladora recuperat, i la trinxera on es va trobar el mort aquell setembre de 2012, estant aquests separats entre sí. Buscant la solució en la creació d'una situació de combat que permetés passar de baix el niu a dalt la trinxera qui ho desitgés, tot buscant que la màxima gent possible pogués veure el màxim d'aquella escenificació de la Batalla de l'Ebre. La següent cosa a tenir en compte es l'assistència en nombre de recreadors, valorant els que fan falta i convidant a les associacions, mirant més les de proximitat per tal d'assegurar-se un mínim d'assistència de recreadors, si més no això vam pensar nosaltres. Tampoc podem oblidar la gent del poble, essent aquesta una manera de fer particip a al gent, i posant així el repte d'uniformar-los, però això no serà tractat aquí. Tenint ja assistents i guió toca repartir bàndols. Aquest repartiment es recomanable fer-lo tot respectant la seva uniformitat habitual...si uns solen anar de franquistes es recomanable no cambiarlos, ja que ells porten el seu equip i es possible que els posis en un embolic si els canvies de bàndol, ja que cada bàndol tenia les seves distincions o maneres de fer especifiques. Si tot i així per necessitats de guió algú s'ha de canviar de bàndol, se li proposa amb la màxima delicadesa, tot explicant la raó tal necessitat. Aquí no s'hi val un «Es el que hi ha», això lluny d'afavorir perjudica. També en aquesta distribució de gent es important tenir en compte la veterania d'un grup, essent recomanable posar un o més grups veterans per cada moviment, tant en l'atac com en la defensa. Fent aquests veterans de guies dels nous o fins i tot ocasionals si fos necessari. Arribats aquí tenim guió, recreadors suficients i bàndols. definits. Però ens queda resoldre un tema comentat fa escasses línies, essent aquest la uniformitat dels reclutes ocasionals. Aquí l'única solució es fer un diposit de roba, tant gran com es pugui per donar una uniformitat a aquell que es possible que sigui la única recreació que participarà. Es un tema delicat, ja que els recreadors els poden rebre amb recel més que justificat, al capdavall ells porten anys i diners invertits i un mal uniformat en les seves files els pot espatllar una manera de treballar o una foto, que al capdavall es una de les seves maneres de promoció i expansió. Però fins i tot aquest tema es fàcilment reparable amb diàleg i posant de manera discreta al nouvingut, al capdavall molts recorden el seu primer dia ( I malament si l'han oblidat... ). I si aquest nouvingut s'enganxa a la recreació...ja l'ajudarem entre tots com hem comentat en un capítol anterior. Ara que ja tenim recreació distribuïda en bàndols. i guió, toca buscar facilitats per als recreadors, mai hem d'oblidar que venen voluntàriament i no són pagats, per tant tota ajuda que els puguis oferir es poca. Aquestes poden ser dormir, menjar, municionament si es té fogueig, zona d'aparcament o emmagatzematge de materials, vestuaris..., com he dit tota ajuda es poca. En aquest cas es va optar per el menjar i la munició, considerant-se oportunes només aquestes donada la duració de la recreació. La valoració de les ajudes va ser desigual, el menjar va ser criticat i amb raó, però es que va sorprendre negativament fins i tot a la organització, podent només disculpar-nos vers vosaltres companys recreadors bo i sabent que mai seran suficients. Sobre la

munició considerem la no critica com una normalitat aconseguida. Fins aquí hem parlat de la recreació pròpiament dita, però no hem comptat el que l'envolta, aquests són la fira, les zones especifiques per public, actes d'homenatge si n'hi ha, serveis sanitaris i urgències, accessibilitat i un llarg etcètera que anirem comentant a continuació. Deixeu-me destacar l'acte d'homenatge als morts de la Batalla de l'Ebre, consistint aquest en la descoberta d'una placa de bronze ben propera a la zona recuperada amb l'escorta de la secció històrica dels Mossos d'esquadra, grandíssims recreadors que més endavant explicaré i que es van avenir sense cap dificultat a aquest acte, la posada en contacte amb ells va ser fàcil, la negociació igual de fàcil i la seva presencia va dignificar encara més un acte d'aquella mena. Parlem ara del public, com he dit condicionat per la naturalesa del terreny difícil, els hi havíem de buscar bones zones d'observació, per que poguessin entendre el que passava, tot facilitant una possible transició entre zones, essent aquesta tot el lateral de la zona de combat i la pineda immediatament superior a ella. Esperant que fos suficient. També esperem que la zona d'aparcament fos fàcil, essent escollit el gran replà dels molins de vent que han envaït aquell terreny, així com els seus amplis camins tot considerant que eren suficients. La resta ja es més fàcil, sobre els firaires a base d'anys fas una bona base de coneixences i no costa trobar-ne, essent la màxima dificultat trobar-los un bon lloc i oferir-lis un bon projecte, ja que no hem d'oblidar mai que ells tampoc viuen de l'aire. I el que queda, serveis sanitaris, ambulàncies, assegurances i aquell llarg etcètera que tots coneixem ja va ser més feina de telefon i buscar, ja que en aquest aspecte tenim empreses que s'hi dediquen i estan especialitzades i regulades, essent elles les úniques autoritzades a fer certs serveis. Fins aquí tenim tota la prèvia organitzada, hem planejat com anirà la batalla, des d'on ens veurà la gent, on podran estacionar els vehicles i fins i tot les necessitats més bàsiques alhora que importants. Cosa que ens podria fer pensar que ara tot anirà rodat, però res més lluny de la realitat, aquesta mena d'actes tenen vida pròpia i requereixen atenció constant. El primer que tractarem serà la comunicació més interna de la recreació, tot mantenint la dinàmica de la preparació, centrant-nos en el paper dels recreadors i les reunions prèvies sobre el terreny. Aquests recreadors han estat informats de tot, dels moviments que s'espera d'ells, del bàndol on estaran i un llarg ectectera que fa que vinguin conscients del que venen a fer, però els falta una cosa molt important. Aquesta es conéixer el terreny, un protagonista omnipresent al qual t'has d'adaptar, i es en aquestes reunions que es fa aquesta adaptació. Dos son les parts de la reunió, els recreadors, els organitzadors, aquests recreadors són coneixedors de les tàctiques i expliquen com poden resoldre el que els demanes, donant un calcul real dels temps i de les accions a realitzar. Podent arribar a modificar un xic el plantejament inicial, com així va ser en aquesta ocasió, plantejant ells una tercera línia de defensa que tant donava credibilitat al combat com ajudava a la transició del public d'una zona a l'altre. Encara dins la recreació la recreació toca vestir els recreadors ocasionals, si tens sort entre aquests ocasionals tinguis recreadors d'altres grups que han vingut pel seu compte que porten el seu equip, només havent de situar-lo on faci falta. Però el més normal serà tot el contrari, ni sabrà que significa la recreació ni tindrà la roba. Aquest ocasional haurà de passar per el que anomenarem diposit de material, on li deixaran l'equip més bàsic per no desentonar entre recreadors. Després se li expliquen quatre coses per sobre per que es sàpiga moure, com pot ser que corri ajupit ja que «els de davant» l'estan intentant matar. Realment no es tracta de convertir-los en recreadors en poca estona, en aquests casos t'has de donar per satisfet amb que no trenquin la imatge de recreació seriosa, tot assemblant-se al màxim als recreadors seriosos que s'han desplaçat gairebé mil quilometres, com així va ser el cas d'una parella provinent de Cadis. Es aquesta integració de No Recreadors un dels punts més perillosos entre els grups, cosa fàcil d'entendre, ja n'hem parlat línies amunt, tot acabant la majoria d'aquests novells en el grup organitzador, repartint-se els recreadors sense grup entre aquells grups assistents. Facilitant així l'adaptació, ja que molts recreadors ens coneixem d'anys i encara que el teu grup no hagi vingut

sabem qui ets i com et mous. Fins aquí hem tocat els recreadors de combat, però que fem de la resta, en aquest cas encara dins els recreadors, però tocant la part homenatge parlem del Grup Històric dels Mossos d'Esquadra. Parlar amb ells va ser molt fàcil, fins i tot tinc la sensació que no els vam demanar res que no haguessin fet abans, va ser portar-los al lloc, dir que ens agradaria i ells mateixos van posar una solució d'allò més lògica. I la resta, es a dir firaires i altres serveis, doncs podríem dir el mateix que els recreadors i Mossos, saben al que venen i ells mateixos t'ajuden a trobar solucions. Els firaires ja es situen a bon lloc, preferiblement de pas, per les ambulàncies buscar una sortida fàcil, i un llarg etcètera que farà que tot vagi tan rodat com pot anar un acte massiu. Arribats a aquest punt suposo que no pensareu que tot això ho ha fet una sola persona i ha sortit de l'aire. Òbviament no, ha estat la feina de molts, masses per recordar-los tots. De manera que aquest es d'aquells casos que es millor no citar a ningú, col·locant-me jo mateix en la llista d'anònims que van estar treballant durant mesos per a l'èxit. Des de les baralles amb ajuntaments i Guàrdia Civil. Sempre prudents a actes massius i més amb armes, no oblidant les negociacions personals o amb associacions, passant per la creació dels horaris i buscar o preparar ubicacions, per acabar en coordinar o intentar coordinar l'acte una vegada està en marxa, que sol agafar vida pròpia i més d'una vegada acabes improvisant tot perseguit per un horari que li costa complir-se. Tots ells van suar sang, tinta i més, fins i tot portant discussions a casa per la naturalesa possessiva d'aquesta mena d'actes. Tots ells mereixen un agraïment sempre insuficient, sumant-se a aquest agraïment una permanent disculpa per al que hagi pogut dir o fer fruit dels nervis, massa donats a sortir en situacions així i que provoquen que es diguin coses com a mínim inadequades. A tots vosaltres us agraeixo que m'hagueu deixat formar part del vostre equip, i us demano les més que merescudes disculpes. La Secció Històrica dels Mossos d'Esquadra. N'acabem de parlar, tot citant-los en la participació de la recreació organitzada per LO RIU, però els podríem citar en moltes més aparicions, resultant jo mateix testimoni de l'aparició en dos actes més de Guerra Civil i als Setges de Girona, resultant per mi una de les sorpreses més agradables que m'ha donat la recreació. La seva descripció sempre és difícil, donada la naturalesa de l'entitat, pertanyent a un cos de seguretat. De manera que poc més podré fer que explicar el que he vist i conegut al seu costat. Tot deixant clar abans de començar que en ells he trobat una cara molt accessible a aquest cos, i una gent que es mor de ganes d'explicar un bocí d'historia del nostre país. Companys Mossos, no dubto que quan esteu de servei sereu autèntics professionals, però deixeu-me agrair les estones passades al vostre costat en les recreacions que ens hem trobat, de vosaltres no només en trec lliçons i coneixements, en trec molts records de parlar de tot i de res al mateix temps, per mi sou una part més de la reduïda família recreadora. Els vaig conéixer de la mà del company Joan Toses, company miquelet i mosso al mateix temps, que havia gestionat una visita per als companys de miquelets a les instal·lacions que fan servir de museu del cos, visita que va resultar d'allò més profitosa en molts aspectes, i que vaig veure que tenien un projecte d'allò més potent. No hauria de passar massa temps per tornar-los a trobar, seria a Girona, a la recreació dels Setges i serien quatre o cinc. Allà entre recreació i recreació tot participant al seu costat vam començar a parlar de que feien i que necessitaven per anar a altres bandes, ara no em feu dir com va anar per que sincerament no ho recordo. Però crec que va ser allà que ja els vaig proposar anar a la recreació de La Fatarella, sorprenent-me jo de la proximitat i disponibilitat a anar-hi. Portar a aquella gent a La Fatarella fou sorprenentment ràpid, un correu electrònic que m'havien donat a Girona on detallava que faríem, planing de l'acte i horaris, una trucada per aclarir darrers dubtes i resolt. A més d'una puntualitat absoluta, suposo que per les costums del servei i com ja he dit una

professionalitat exquisides, una magnifica experiència tant a nivell organitzatiu com personal, sent aquells moments de tracte personal. Després de la Fatarella passaria temps que els retrobés, ja anirem a l'octubre de 2014 en les Jornades d'en Pere Sans, a les trinxeres de la Cota 402. Allà van muntar una mena de lloc de control amb tota mena d'estris policials dels anys 30, sens dubte provinents del seu diposit i que lluïen com poques coses he vist, potser per ja estar acostumat a tot el que envolta la recreació militar trobar objectes de l'entorn policial fa que et fixis més. En qualsevol cas puc assegurar que el tracte humà va ser molt bo, potser ja fruit de la confiança d'anar-nos trobant, a més, el cos havia crescut amb un dels primer d'Ejercito del Ebro que feia temps que estava fora de joc, cosa que no cal dir em va alegrar sobre manera, i es que els anys creen com a mínim gran confiança entre els recreadors. I en queda una, aquesta també organitzada per LO RIU, el Novembre de 2014, aquesta vegada a Flix tot representant la retirada a través de les barcasses de les últimes forces republicanes. Tot representant també una darrera resistència que hi va haver als propers turons. En aquesta ocasió ells van representar una de les funcions que va fer aquest cos policial, tasca que controlava zones de pas i persecució de desertors, realitzant ells només la primera en aquesta ocasió tot afegint la de fer d'escorta dels comandaments republicans abans de fer volar el darrer medi de pas. Jo he viscut aquestes quatre ocasions, però sé de bona tinta que no han parat, he vist fotos a Corbera l'any 2013, recreant èpoques carlines i altres èpoques sempre posteriors a la Guerra de Successió, tot essent fidels a la seva data de creació, i gairebé sempre o sempre amb bons resultats i satisfacció dels assistents, tot donant fe de la fortalesa d'un projecte que ben segur retrobarem de nou. Política en Recreació, sempre omnipresent. Arriba el torn de la Política, allò que mai hauria d'haver entrat a la recreació i que sempre hi és, malgrat els primers anys t'esforcis en negar-ho, però que el temps et mostrarà que sempre hi és. Passant a fer-te la pregunta de quin grau de politització estas disposat a acceptar, podent passar per diversos graus al llarg de la vida. Això és així donada la manera de tractar la historia en aquest país, a base de tirar terra sobre el tema enlloc de tractar-lo com deu mana en el més suau dels casos tot acabant per la «sana» tradició de reescriure la historia del vencedor i acusant aquest del que va fer ells a qui vol recuperar els fets, no sense gran dificultat. Trobarem casos tant en la Guerra Civil Espanyola com en la Guerra de Successió, centrant-me en els períodes que més he recreat, podent posar centenars de casos potser de politització, però com que la cosa s'allargaria massa només en posaré alguns que potser podrien definir els principals. Política que ve donada des de fora: Posaria un primer cas en un dia que jo anava vestit de requeté, i com haureu notat els meus pensaments interns són més tirant a republicans i catalanistes, es a dir tot el contrari al que recreava en aquell moment. Doncs va aquell home i s'et quadra tot deixant anar un Arriba España amb la mà ben estesa, continuant amb un «así me gusta que defiendas unos valores, etc, etc, etc. Moment en el qual vaig decidir-me a explicar que allò només era un personatge, demanat expressament per els companys de Madrid que necessitaven equilibrar les forces d'un bàndol tot passant a gent a l'altre, i que jo si triava un bàndol de cor era el contrari al que representava en aquell moment. Això va contradir aquell pobre home, no li quadrava i així m'ho expressava. Que si no creia en el que feia que no ho fes, que falsejaria l'historia fent quedar com un desgraciat aquell paper i altres coses a les quals responia jo pacientment i educadament. Que no patís, que es un paper que tinc estudiat, que he llegit molt fins i tot llibres de dins del requeté i que vull explicar la historia i que ho faré cenyint-me al llegit. Realment no sé si aquell home va entendre cap de les meves raons, o si va marxar pensant que allò no podia anar bé, però es d'aquests fets que et fan pensar que la política està instal·lada en la recreació, en aquest cas provinent de fora.

Política a nivell de grup: Aquesta també sol ser una decisió més polititzada des de fora que de dins, malgrat decidir que es recrea òbviament està lligat al col·lectiu del grup, format per persones que hem de pressuposar ja formades, i que molt possiblement vagin on es senten còmodes, malgrat tot ells intentaran cenyir-se a la recreació més pura possible, tot deixant possibles equacions fora. Podem prendre moltes referencies, Miquelets de Catalunya es va basar en un regiment aixecat el 1705 per lluitar contra les forces borbòniques fins 1714, Morados Viejos d'Almansa recull una tradició anterior que curiosament va lluitar a la batalla amb el nom de casa seva, Ejercito del Ebro es un nom eminentment republicà i aquesta es la seva preferència, Associación Frente de Aragón es bàsicament Legió, potser italians tots ells molt presents en la seva zona, Regiment Pirinenc Numero 1 també es una elecció prou especifica, tant com la del Primer Terç de Miquelets de Girona. I així podríem anar citant casos coneguts per mi i encara més desconeguts que vosaltres sabeu. I es que la tria es fa òbviament segons el que t'agrada, inconscientment o conscientment per moltes raons que només tu saps, i això no vol dir pas que si recrees Morados Viejos siguis un borbònic absolutista, o que si recrees els defensors de Girona siguis un fidel seguidor de Ferran VII. Si voleu seguim, però aquests dos casos es basen en l'amor per la seva historia, com tots. Almansa fou potser una de les victòries estratègiques més important del seu temps, Girona la gesta d'una resistència impossible, La Batalla de l'Ebre la gran sagnia de la República, La desfeta d'Aragó la ferida mortal a la també República, i així podem seguir arribant a entendre tots els motius, més enllà d'ideologies personals. Us convido a qualsevol recreació per que entengueu aquesta defensa i justificació, veureu que entre recreadors no parlem quasi de política, es obvi que la zona on vius marca el que penses, veureu que parlem de recreació la immensa majoria del temps, tot deixant la política quan ens adonem que hi entrem. Veureu que aquesta política la poseu vosaltres, el public. Aquell senyor fa de Legionari per tant es feixista, aquell Miquelet es un perillós separatista, etcètera..., i no necessàriament sigui culpa vostra. Els temps que vivim i la pèssima forma de superar el passat d'aquest país han fet que recrear sigui reobrir ferides, i triar un bàndol o unitat sigui ben aviat relacionable amb un bàndol actual que rarament tingui relació amb ell. La politització de la Recreació a Nivell personal: Aquesta si que es una decisió personal del recreador molt sovint, ja que existeix i es un dels motius que et pot fer entrar en un grup o un altre. No podem negar que aquest s'orientarà cap on es senti més còmode, essent aquest possible motiu la política. Però aquest recreador pot anar més enllà, fent que aquesta sigui la menor tot afegint altres valors com pot ser la historia, demostrant-ho ell encarnat-se en l'enemic si fes falta, tot dotant el paper amb el major realisme que sigui possible. Aquest també seria el cas del recrador civil, el seva vestimenta d'època, allunyada de tota militarització dificulta la politització que existeix en un cos militar. Al capdavall la moda era la que era i no canviava tant, i quan hi havia canvis podien ser de costums, a tall d'exemple podem dir que la vestimenta de la dona en els anys 30 es diferenciava molt, essent una diferencia si vivia en entorn rural o urbà, aquest més obert a les noves tendències. Malgrat aquesta dificultat de falta d'uniforme, en el món civil també es possible una politització, una cinta groga et defineix com austriacista parlant en l'entorn de la Guerra de Successió, i un pin d'Esquerra Republicana en Guerra Civil et porta clarament al catalanisme. Definint així el teu precondicionament, i de pas l'afirmació que el grau de politització el poses tu com recreador, que ets qui poses en la balança quins valors pesen més en aquell moment, acceptant les seves conseqüències. Els esdeveniments de Recreació i la seva politització. Aquí rau la polèmica, i la font de molts conflictes, ja que en sí l'acte de recreació no sol ser polític, al capdavall si estas recreant una batalla estas recreant un fet històric. El que polititza l'acte es l'entorn i això passa sempre, tot posant exemples a continuació.

El primer cas el situarem a Almansa, en l'explicació de la batalla, sento dir això, ja que hi tinc gent que estimo i aprecio allà. Però la retransmissió de la recreació es com a mínim bandejada cap a les forces borbòniques, cosa que no hauria de ser greu si no fos per que a vegades encontres de les forces borbòniques escupen un forces espanyoles, quan els dos bàndols. van tenir soldats de múltiples nacionalitats per tractar-se aquella una guerra internacional, ja em permetreu que no citi països per no recordar-los tots. I que hi guanyen? No sé suposo que guanyar-se el public, però en qualsevol cas es falta a la veritat, tot animant-se el public a fer crits ja no només contra catalans...que n'hi ha...sinó contra portuguesos i altres països del bàndol austriacista. Només espero que aquesta animositat sigui accidental, fruit d'una retransmissió massa animada. Però no tota la politització ha de ser perjudicial, i aquesta es dona a Almansa també, aquesta recreació està envoltada d'actes institucionals que animen a la unió d'Europa de forma pacifica, tot allunyant-se d'una època en que la relació entre nacions europees era com a mínim violenta, tot convidant a oblidar o relativitzar velles ofenses. Malgrat que algunes vegades aquesta intenció sembla ficada amb calçador s'agraeix que no busquin glories pròpies més o menys decorades. Ara saltem vora un segle i mig, cap a la recreació de La Fatarella, trobarem un combat sense cap carrega ideològica, un atac franquista contra uns defensors republicans que acabaran morint, donant així temps a les restes de l'exercit per creuar el riu amb relativa calma. Com veieu, cap alteració de la historia, així doncs us preguntareu on rau la política aquesta vegada. Doncs aquesta va venir durant la descoberta d'una placa en honor als morts de la XV Brigada va venir a queixar-se que per que només els d'una banda. Aquí vaig tirar de paciència, tot argumentant que aquests últims encara esperen bons homenatges i que van ser els que van morir en aquell indret, tot restant molts allà encara a l'espera d'un enterrament com es degut. Fent ell cara de poc convençut i jo callant-me altres arguments per evitar discussions. Arguments que ara diré, ja que crec necessari que sabeu. Resulta que es a La Fatarella on trobem dos monuments franquistes, un a la Divisió de Navarra i un a un tanquista alemany que va morir a falta de dos dies per acabar la Batalla de l'Ebre, mancant una placa a un membre de la Legió Còndor que no se sap on és. Es a dir...dos que són tres monuments franquistes contra un republicà de nova inauguració, no sé...però crec que anar a equilibrar una mica la balança tampoc està tan malament, essent tan necessaris els monuments tant d'una banda com els de l'altre, ja que tots tenen la seva carrega històrica i per això han de ser respectats. Podreu dir que també va ser un acte polititzat i encertareu, en aquest cas de reparació a uns morts massa sovint oblidats, primer per una dictadura i després per una democràcia que ha demostrat poca valentia respecte els seus veritables lluitadors, agafant aquesta responsabilitat associacions particulars que només al final han vist suport per part de les autoritats, suposo que per evitar majors vergonyes. Es a dir, la recreació en sí no es política, es el que l'envolta el que la fa política, podent ser aquest entorn benèvol o malèvol segons qui ho organitzi o expliqui. Incloent en aquestes explicacions premsa intencionada, public polititzat o organitzadors massa bel·ligerants, recaient en el recreador l'acceptació de tal carrega simbòlica, tal com he explicat en l'apartat anterior. 2014, El tricentenari i la difícil combinació amb la resta. I arriba el Tricentenari, 1714...2014, segur que n'heu fet una rapida relació, i tots el municipis que van tenir alguna cosa a veure en la Guerra de Successió volien miquelets, i a ser possible amb el curt gravat l'any passat per els mateixos recreadors. Serà un any dur, crec poder dir que el més dur que he viscut com a recreador, i que farà de molt difícil combinació qualsevol altre activitat, podent considerar tot el Tricentenari com un acte de 365 dies que ens va absorbir en excés. Per tant, a l'hora d'explicar el 2014 considerarem tot l'any com un acte, dividit aquest en escenes que només de tant en tant seran interrompudes per altres èpoques, sent majoria els del període de Segle XVIII, i arribant a crear un popurri mental que no us desitjo.

Com a primera escena posaria Arbúcies, recreació de nova creació basada en un episodi històric que fins i tot va inspirar una «Arbúcies Gent d'd'Astúcies, Mata-valons», basada en el moment que la gent de la comarca es va reunir i va aturar i matar una columna de Valons, malgrat que després la seva vila fos incendiada en senyal de venjança. I sent l'any que es espereu tota la carrega sentimental que pogueu imaginar. Aquesta recreació, dividida en dos jornades estaria marcada per la pluja, de forta presencia dissabte i menor el diumenge, de manera que encara podríem fer prou coses per bé que jo no gaudiria de la tarda de dissabte, ja que havia de presentar el llibre de fortificacions de Guerra Civil recent publicat. Tot entrant ja en dissabte, aquest comença com sol ser tota recreació, muntar campament i fer una mica de vida de campament, desfilades, instrucció i tot el que marca la rutina miqueleta, malgrat que interrompuda per la pluja en ocasions fou prou profitosa, tot podent aprofitar per anar introduint els inicis d'una instrucció conjunta pactada entre tots els grups, tot restant la tarda, que poc puc dir, ja que vaig ser fora per un motiu ja explicat, malgrat sembla que la pluja els hi va posar realment difícil, però em disculpareu que no ho expliqui tot anant directament a Diumenge. Iniciat diumenge aquest donarà per poc més que fer una mica més de vida de campament i el que havia de ser la batalla del dissabte, en que els austriacistes guanyaven a la columna borbònica. Utilitzant d'escenari la riera condicionada com a parc que cau ben a la vora de l'Església, tot acabant després a l'església amb el clàssics discursos als quals ja ens estàvem acostumant. I no recordo massa més, i ben segur que oblido coses, però prego em disculpeu. El següent que ve em ve al cap es Montesquiu, explicar aquella jornada seria caure en la rutina del desfilar, explicar i aquell etcètera que ja coneixeu i que podria fer que aquella jornada no fos rellevant, si més no a nivell personal. Però ho és, i per una raó tan senzilla com es que aquell dia els magraners vam començar a ser aquells soldats de miquelets que porten mitra i no pas tricorni, aquell dia provàvem per primera vegada unes magranes mínimament potents. Aquestes venien de proves realitzades mesos anteriors a Olesa o Caldes d'Estrac, però mai provades en recreació activa de combat, així com els moviments específics que envolten el seu llançament. Es a dir, podríem dir que per primera vegada els magraners llençaven magranes en «combat» amb resultats satisfactoris en quan a visibilitat i potencia de l'explosiu, malgrat tot eren inestables al vol, cosa que les feia un xic perilloses per ser poc precises. No cal dir que no ens vam rendir i que vam seguir estudiant com fer-les millor, malgrat haguéssim de gastar aquelles abans. Almansa serà la següent parada, aquesta dominada per la normalitat meteorològica, cosa que permetrà explicar-la perfectament, i anant més descansat vaig poder ser més actiu. El primer que vam veure quan ens vam llevar, aquesta vegada al campament tot evitant el poliesportiu, va ser el campament d'un grup de recreació italià, reconec no comptar tendes però allò era molt gran i ja indicava que estàvem en una edició que marcaria època. Citem els italians, però els altres no desmereixien gens, nosaltres mateixos estrenàvem tendal i tendes noves, Almansa seguia amb el seu potent campament i així podríem estar en tots els participants, que per norma general havien millorat molt el campament respecte l'any passat. Arribats aquí hem descrit els vitals campaments, però faltaven els canons, ben aprop nostre i llestos per la batalla de la tarda. Quedava clar que aquesta edició seria el que havien planificat si el temps no fallava, com semblava que així seria. Però no avancem massa, tot acte de recreació gran i més Almansa té el seu cerimonial no recreacional, com en aquest cas fou la missa Pro Pacis. Prefereixo no entrar de nou en un missatge retocat al seu gust i si valorar la posada en escena, amb intervencions de la cambra de musica del municipi que ratllaven la perfecció i que donarien per acabat el matí del dissabte. Dissabte tarda de batalla, com sol ser usual, el batallodrom lluïa ple de gom a gom, les reunions prebatalla ja s'havien realitzat i tot estava llest per l'entrada dels dos exercits que es situarien un davant l'altre, tot sumant tres-cents recreadors o més amb artilleria, infanteria i cavalleria, la mateixa de l'any passat però amb tot el seu esplendor. El Regiment Lusitània, unitat de l'exercit actual però que també gaudeix d'una unitat de recreació històrica. Dotze cavalls entre blancs i grisos perfectament portats i acostumats als sons estridents, magníficament dirigits per dotze genets com pocs he vist, precisos dins els seus uniformes groc i

negre, senzillament la millor unitat de cavalleria mai vista per als meus ulls. Veure allò era veure una muralla movil a tota velocitat que no deixava opció, coordinats i sense deixar cap buit, per sort eren pocs i no anaven a fer mal, i si afegim el control que demostraven no costa massa imaginar que devia ser un atac de cavalleria real, esperant la línia d'infanteria amb el genoll a terra i baioneta calada, per més que aquesta fos la millor formació per defensar-se d'ells. Com veieu he destacat la cavalleria, per ser aquesta la més visual donat el seu moviment, però si oblidéssim l'artilleria els faríem una gran injustícia. Ells també atreien mirades, no en và el só i les deflagracions eren espectaculars, amb la gran diferencia que en aquesta ocasió no llencen les mortíferes bales que buscaven segar els rengles de l'infantera, només provocant ovacions entre el public. Ja tenim cavalleria i artilleria explicada però oblidem l'infantera, el gran gruix de tot exercit del XVIII, aquesta formava en grans línies de dos o tres membres de profunditat a mode de fer grans cortines de plom quan disparaven. Tot buscant fer el major mal possible amb aquelles imprecises armes de foc nascudes no feia tant encara, malgrat una rapida evolució. I aquest era el seu comportament en recreació, grans descarregues que deixaven bocabadat al public, potents en só i color tot deixant una boira momentània de fum. I quan avançaven també línia, ben tupits, cobrint les baixes amb el de darrere o del costat segons convingués, tot avançant, parant i disparant fins estar massa propers, moment d'un cos a cos que no era tan comú com alguns pensen, ja que aleshores aquestes línies es trencaven i es perdia tota la força del bloc. Cavalleria, artilleria i infanteria, i tots actuant com s'actuava en aquella època, convertint-se aquesta recreació en una mena de lliçó d'història que seguia el guió d'un fet real, com va ser la Batalla d'Almansa. Demostrant que la recreació i l'historia també pot ser pol d'atracció per al turisme, com ho demostra el fet d'unes grades absolutament plenes de gent del poble i forana, com demostra que en aquella ocasió hi havia els meus pares mirant aquella recreació. Amb tot això arriba Diumenge, que serà més comprimit que dissabte, ja que a la tarda s'ha d'haver acabat tot per facilitar la tornada a la gent que ve de fora, i que per no variar està carregat d'actes, tan institucionals com de recreació, però em permetreu que no entri en detalls ni en l'acte institucional, aquest per no aportar rés de nou al relat. Ni en la recreació, que va seguir el mateix guió i per tant no aprtariem res de nou a aquestes línies. Tot permetent-nos fer un salt fins i tot a una altre època. Aquesta es Guerra Civil, l'època que m'ha vist néixer i créixer com recreador, i la que més portes m'ha obert. L'acte serà a Vilanova de la Barca, aquest es un acte que em feia il·lusió de veritat i que venia d'una edició de Corbera d'Ebre. Ja no era la primera edició, era la segona i jo no havia estat a la primera per diferencies amb el grup anterior i per haver de triar entre la presentació del llibre en l'àmbit de les mateixes jornades, que es el que vaig fer. De manera que per mi era el tribut a en Jordi, que havia tingut una greu lesió a l'esquena i tot i així mai es va fer enrere. Aquesta vegada la jornada ja havia començat un dia abans, tot tenint una conferencia que explicava els fets i la visita teatralitzada als búnquers era el complement de Dissabte, participant com a recreadors LO RIU i Ejercito del Ebro. Els primers ocupaven la trinxera del Tossal Roig i Ejercito del Ebro les Trinxeres de les Coves. I en sí la nostra feina era fàcil, atendre les preguntes de la gent dins el context d'unes magnifiques fortificacions que restaven oblidades fins no feia tant, i que gracies a gent com en Jordi van adquirint valor tan cultural com turístic. Tinc molt bons records d'aquesta jornada, ja que ens vam retrobar amb en Bob, un recreador anglés que conec des d'una de les edicions de Quijorna, no sabria dir l'any, i que et vas trobant de tant en tant fins a forjar una amistat d'allò més bona, i que tot i que ens veiem de recreació en recreació aquesta sempre perdura i sempre deixa bones estones de conversa. I es que no tot es recrear al final companys, hi ha vegades que ja pesa l'amistat, la mateixa que et fa recorrerem centenars de quilometres per una recreació d'un dia si arriba, però que saps que trobaràs bona gent i passaràs bones estones com les que acabem de descriure, potser sent aquest un dels valors més desconeguts però més valorats de la recreació.

Després de Vilanova de la Barca tornem segles enrere, i es que el tricentenari marca el ritme, tot portant-nos a Girona, on s'han decidit per reclamar els tres setges que va viure la ciutat durant la guerra de Successió. Convertint-se aquest acte en un dels grans de l'any, ja que a més copiava l'esquema dels setges napoleònics i fins i tot n'agafava alguns escenaris, cosa que no es mala idea. Els campaments eren muntats a la Devesa, en una zona de fàcil accés i molt estimada pels gironins, cosa que va propiciar forces visites que no van impedir la nostra feina, que com ve sent habitual es desfilar i fer instrucció, destacant aquesta vegada que els magraners ja ens començàvem a centrar la nostra instrucció especifica de llançament de magranes, diferent a la fuselleria normal. Aquesta activitat especifica també fou duta a terme pels fusellers de muntanya, que també havien crescut en nombre i potencia de foc, i els nous aprenien el que ara serien tàctiques de guerrilla o com he llegit en el llibre sobre miquelets a l'Ebre, Guerra Petita com en deien els francesos. Tampoc podem oblidar els exercicis de tir i manipulació del fusell, exercicis ja fets a Almansa i que buscaven que els nous propietaris de fusell els sabessin utilitzar en condicions, i es que podríem dir que aquest any es el de l'augment de potencia de foc i socis dins de Miquelets, potser enduts per la febre del tricentenari. Sigui el que sigui els nous tiradors sempre passaven per una petita instrucció de netejat, carregar i tirar de manera segura. Aquestes són feines que solen ser vistes per al gran public, o que quan les veuen s'ho prenen com una part més de l'espectacle, formant la instrucció com part activa del nostre espectacle, ja que aquests veuen com eren els moviments amb molta més calma que en una desfilada on ens estem movent, o que en combat que el moviment es extremadament ràpid i no sempre precís, fruit de la tensió dels moments. Ja a la tarda del dissabte arriba l'hora del combat, que consistira si fa no fa en la ruta descrita en els Setges de Girona, defensa dels portals, Jardí dels Alemanys i acabar a la Plaça Sant Domenec tot expulsant les forces borbòniques. Aquesta vegada amb la novetat de les magranes que es van millorant, cada vegada estudiant més les zones de llançament i les distancies de seguretat, mesures encara embrionàries i que aniran evolucionant, aprenent en aquesta edició que els espai tancats són molt espectaculars, però restringeixen el seu ús. Ja no per perillositat real, es un petard en una camisa de cartró, però la ressonància dels carrers fa que aquell artefacte es sobredimensioni i pugui espantar a la gent. No seria així el diumenge, que es recrearia al que anomenen La Copa, enganxat a La Devesa, aquell dia tots podrien desarrollar la seva manera de combatre, entrant cada vegada més en una recreació més complexa i distreta per al gran public, per bé que moltes vegades aquest no entén ben bé ni el que està passant ni que tot el que passa està estudiat. En aquesta els fusellers de muntanya van poder desarrollar les seves accions pels laterals de la línia, tot entorpint l'evolució de les línies borbòniques. amb accions de gran rapidesa i contundència. També les línies d'infanteria de les dos bandes van poder fer els seus moviments d'acostament i foc, destacant magraners en les austriacistes, ja que aquests s'avançaven i intentaven trencar les línies llençant aprop dels rivals, tot observant distancies de seguretat cal afegir. I de fet ara no recordo el resultat final, que de fet es el menys important en aquest cas, recreem la manera de lluitar d'una època, i a més era la primera vegada que Girona recuperava uns altres setges caiguts en l'oblit comú, a diferencia dels Napoleònics molt més coneguts. Tot obrint així una escletxa a una pagina de l'historia d'una ciutat ja rica d'ella per si mateixa, i això si no a tots si a molts ja ens satisfeia. Aquest cas també el tindríem a Prats de Rei, zona rural que també va viure amb cruesa al Guerra de Successió, aquesta acció fou recordada amb una recreació vora la Torre Manresana, lloc històric real del conflicte servint aquest de comandament austriacista. Es una recreació més podreu pensar, però jo no la considero així ja que per primera vegada es va recrear el sistema de trinxeres d'assalt a una muralla, tot ambientant aquestes trinxeres amb una reproducció de muralla amb bretxa inclosa feta a base de bales de Palla. Com a Camp de Batalla us heu d'imaginar dos ramals de trinxera units en una trinxera paral·lela a la muralla ja enrunada, que de fet es el que es buscava en un setge real del XVIII. Aquesta bretxa a la muralla s'havia pogut aconseguir amb una galeria de mina que enrunava el mur defensiu, tot creant

l'espai per a les forces atacants, aquestes acumulant-se a la trinxera tot estant coberts dins de la trinxera esperant l'ordre d'assalt. Però no us penseu que els defensors es quedaven de braços plegats, ells es parapetaven entre les runes i des de la part superior de muralla per fer mal des de tots nivells als invasors dels seus dominis, molt sovint reduïts a l'espai interior del mur i que si s'ho podien permetre feien foc dins la trinxera o l'assaltaven per tal de destruir eines i matar tots els atacants que fossin possibles. Es en aquest àmbit que acabo d'explicar que es va moure la recreació de Prats de Rei, no faltant els canons per estovar la muralla, els magraners per abatre els parapets de la bretxa i fusellers que entraria després. Cal dir que el sistema defensiu també comptava amb magraners i fusellers disposats a tot com en aquest cas es va representar. Explicats tant precedents històrics com medis de recreació, pòster sigui hora de fer incís sobre el guió que va seguir la recreació. Començant aquesta per l'acció del bombardeig de la Muralla, mentre les forces d'infanteria amb fusellers i magraners s'acosten cap a la trinxera paral·lela a través de la trinxera de comunicació en ziga-zaga. Havent-se de defensar dels trets de fusell que arriben i potser d'alguna magrana que busca entrar dins la trinxera, on faria més mal aquesta. Es un cop ja a la trinxera paral·lela que el combat entre atacants i defensors es més ferotge, uns volen entrar i els altres rebutjar els rivals ja massa pròxims, i el creuament de foc es molt dens, tant de fusell, que dispara tant a murs com a bretxa, com de magraners que busquen llençar els seus mortals explosius als parapets dels defensors tot esberlant les seves defenses. Aquestes una vegada han esclatat creen aquell instant que els atacants esperaven per entrar. Sent els magraners els primers que entren amb les armes del cos a cos per impossibilitat ja de fer us del fusell, i obrint camí als fusellers. Aquests atacants es troben dins la muralla una defensa més ben muntada del que esperaven, caient la primera onada d'atacants sota la ferotge defensa dels austriacistes, que després de reorganitzar-se realitzaran el seu contraatac fora-muralla. Deixant la batalla en un empat macabre ple de morts que no ha canviat la situació. Els assetjants encara són fora i els assetjats han guanyat temps. Veieu que hem explicat un guió de recreació, però es que aquest guió deu ser molt semblant al que va passar l'agost de 1714 quan els magraners del Regiment de la Courone van entrar al Baluard de Santa Clara i foren rebutjats per els defensors barcelonins, que van guanyar un mes de temps per a l'assetjada capital catalana. No cal dir que si l'atac era victoriós i s'entrava a la ciutat, per norma es pactava una rendició de la plaça forta o ciutat, ja que es considerava que caiguda la fortificació queia la ciutat, essent gairebé l'única excepció Barcelona, on es va continuar la lluita casa per casa, creant-se així una de les poques excepcions d'aquest tipus en la guerra de Setge, recreada a la vila de Prats de Rei en aquesta ocasió. Ara torna a arribar aquell moment en que saltem d'època, canvi que de ben segur ja coneixeu, donada la meva doble activitat en Guerra de Successió i Guerra Civil Espanyola, sent aquesta l'època a tractar ara. Farem aquest retorn a Alcanyís, recreació a la que havia estat faria dos anys i que aquesta vegada no volia deixar escapar, aquesta realitzada a la propera Ermita de Los Pueyos, tot i que tindrem alguna acció prou interessant fora d'ella. Aquesta acció fora de l'ermita fou en dissabte tarda i consistia en la recreació d'un seguit de fotos històriques avui dia, exigint-se per tal motiu cert tipus de roba en que predominaven milicians de la Columna Macià - Companys o italians del CTV, tot depenent de la foto escollida a cada moment. S'ha de reconéixer que va ser una activitat innovadora dins el món de la recreació que ens va portar a recórrer bona part del casc històric d'aquesta vila aragonesa, posant-nos uns o altres per la foto, sempre dirigits per fotògrafs respectats dins el món de la recreació. Demostrant que la recreació pot tenir molts més usos que el combat, entrant de ple en el món cultural i de l'historia. El diumenge l'activitat si que seria només a l'ermita, tot distribuint-se aquesta entre la clàssica fira i la recreació de Març del 38, tot recreant les dates en que el front d'Aragó es trenca i les forces republicanes intenten resistir davant forces summament superior. Aquesta es faria en un turó proper a l'ermita, just davant, quedant-se el public a l'empara dels arbres

de l'edifici i dominant perfectament el que serà el camp de batalla. Batalla que com sempre es explicada i pactada abans de començar. Entrant ja en recreació ens trobarem una acció dividida en dos fases, essent la primera una fase ofensiva republicana que conquereix una trinxera franquista mal defensada, fent-se forts aquest en ella tot esperant el més que segur contraatac rebel que ben aviat arribaria. Els antics ocupants ben aviat es col·loquen on abans estaven els republicans, primer fixant-los en les posicions mentre arriben els reforços en camió tot estirant un canó, cosa que els defensors menys armats només poden contemplar i intentar frenar amb el seu armament lleuger. Aquest un cop instal·lat començara a fer mal sobre el centre, alhora que l'infantera avança sobre tota la línia, sent aquest atac més fort pel centre, sector cobert per els carabiners lleials a la república i dels quals dependrà que els flancs no siguin envoltats i atacats de flanc. Al final aquesta tàctica funcionarà i els flancs veuran perillar, si no recordo malament els de l'esquerra aconsegueixen fugir, sort molt diferent al flanc dret, que no serà aniquilat a una darrera línia de resistència que permet salvar alguns membres del Batalló Lincoln, de les Brigades Internacionals. Deixant rere seu companys que fins i tot seran afusellats, per bé que això no estava pactat i va sortir per improvisació. I així es com va anar l'escenificació, imitant moviments que es donaven i que el public va poder veure molt millor que nosaltres, si us fixeu no sabia que va passar exactament al flanc esquerre, cosa que demostra que quan t'ataquen prou feina tens a veure que passa als teus i als del teu costat, i això ultim potser per que t'hi va la teva situació directa em penso. També he citat afusellaments, això mereix un temps per si sol, ja que les fotografies sortides d'ella van ser polèmiques, una cosa es representar una mort en combat, el public gairebé ho accepta amb absoluta normalitat, public i recreadors m'atreviria a afirmar. Però altre era un afusellament, ja que tot i que no es van fer moviments bruscos, mai es va sobrepassar la falta de respecte entre recreadors i les dos parts van col·laborar, no tothom ho va veure fins passats uns dies en que es van veure les fotos. Iniciant-se així un debat sobre la conveniència sobre aquest tipus de representació exacte en que diversos recreadors van opinar, arguments a favor i en contra es van succeir sempre rondant el concepte recreació, i tot i que el temps es va encarregar de tancar aquell debat, encara dubto que s'hagi arribat a un acord sobre com actuar en aquests casos. Tornant així a la prudència de no escenificar més execucions. Passat Alcanyís, que s'estableix com una de les recreacions potents del calendari torna Corbera d'Ebre, guió reconeixible, escenaris reconexibles i mateix ambient familiar que seria una llastima que desaparegués malgrat sempre caure en dates difícils. Aquesta edició seria del més normal si no fos per l'ampliació de la zona excavada per Cota 402, que ampliava la zona a visitar, i per l'aparició breu del Regiment Pirinenc Numero 1, projecte de molts al que m'havia incorporat feia poc i que encara no potenciàvem per estar gairebé tots els socis dins de miquelets i el tricentenari, realitzant només aparicions esporàdiques encara però que anaven deixant ja un pòsit que creixerà línies més endavant. A més també va ser una jornada de retrobada amb el Cos Històric de Mossos d'esquadra, que venia amb un expositor molt potent. Aquest es tractava d'una mena de lloc de control de primera rereguarda, amb una bona mostra d'estris policials dels anys 30 que feien molt de goig. A més per mi era un dia de retrobada inesperat, a ells s'havia incorporat un company que havia fundat Ejercito del Ebro i que feia molt que havia marxat, fins i tot abans que jo. Convertint així aquell dissabte en un d'aquells dies que recordes de manera dolça, ja que sempre es agradable retrobar velles amistats o coneixences. Per la resta poca cosa nova, explicacions de les formes de la trinxera, la vestimenta de la roba, les armes, la situació estratègica del lloc i aquell llarg etcètera que sempre fa recomanable una visita d'aquest calibre, i que sempre us recomanaré ja que comporta una manera molt més atraient de conéixer un bocí d'història, en aquest cas de les terres properes a l'Ebre. Ebre del que no ens mourem, tot anant a Flix de la mà de Lo Riu que aquesta vegada recreava els darrers moments de la Batalla de l'Ebre, tot emparant-se amb la vila de Flix i el seu pas de barca. Tot recreant un petit combat pels carrers volent emular els darrers combats a la vora del poble, que

cobrien els darrers homes que creuaven el riu després de 115 dies de lluita, en aquesta ocasió pel pas de barca i no per un pont, per desgracia tot no va poder ser. Fou una recreació atrevida, ja que a més dels grups de recreació més o menys professionals, aquesta vegada es va obrir a tothom, incloent gent del poble que els mateixos organitzadors van procurar uniformar, per desgracia seva amb un resultat que fregava la molt baixa qualitat. Però no per això se'ls ha de crucificar, més aviat al contrari, animar-los a fer-ho millor a la segona vegada, ja que amb aquesta idea van fer que la recreació formés part del municipi i se la sentissin seva, sobrepassant així la línia de la curiositat vers el destí de d'implicació, que no deixa de ser un objectiu per al qual valgui la pena lluitar. No tots aquests eventuals van ser de baixa qualitat uniformada, no pocs es van presentar amb bons uniformes, ells eren aficionats a la historia, professors i fins i tot recreadors que no tenen grup però que són estimats per molts d'ells, no tenint mai problemes per participar sota la cobertura d'algun grup que ja sap de quin peu calcen i el fan seu durant una estoneta. A més en aquesta ocasió es va donar molt de paper als darrers tres comandaments que van repassar el riu, ells serien recreats per recreadors escollits entre els grups tot animant-los a estudiar el personatge. Aquest estudi fou un repte pels tres segur, i tots s'ho van prendre seriosament per arribar a una recreació tan fidel com els fos possible, sobre com va ser l'estudi, no puc estar en el cap de dos d'ells però si en el tercer, ja que em va tocar en paper de Manuel Tagueña. Jo personalment el vaig encarar amb tota humilitat, sabent que mai arribaria a l'alçada real del que va ser aquest home, conscient que era un jove de 25 anys que havia arribat a Tinent Coronel, es a dir 30.000 homes aproximadament depenien d'ell en un dels moments més delicats de l'historia d'aquest país, ja carregat d'urgències. Per tant parlem d'un home valent, responsable i amb gran força, tot considerant-lo un comandament d'esquerres convençut, a diferencia d'altres que feien més la viu viu. Conéixer la seva trajectòria a través de les unitats també es important, la tercera divisió era considerada de les que avui consideraríem d'Elit, i podríem jutjar que de les més actives en defensa durant la desfeta del front d'Aragó, on hi va haver de tot. Es a dir, que ens trobem davant del que era una personalitat a la República, i que ha traspassat els dies i encara ara es viu per molta gent, sent una responsabilitat prou important. El primer es mirar una mica el seu caràcter, per la qual cosa tirarem de les seves memòries, que desprenen serietat i mètode en l'escriptura, alhora que serenitat en tot moment, per la qual cosa veiem que hem d'estar tranquils en tot moment, malgrat estem recreant un autentic desastre militar, per més ordenada que fos la retirada dels republicans per Flix. Vista la seva transcendència, ens centrem en el darrer punt a tenir en compte, però gairebé el més important. Aquest es la roba, motiu per el qual haurem de tirar més de fotografia que d'escrits, bo i sabent que no tindrem foto del moment exacte, però si del seu possible aspecte més habitual. El primer que destaca són les ulleres de pasta, jo porto ulleres i per sort en vaig poder portar unes molt semblants als anys trenta que gasto en recreació, sé que no eren el mateix tipus, però es que no vaig poder trobar un model prou exacte a temps de poder-hi posar els vidres. Després ve la gorra, amb els galons ben visibles i tirada la part tova cap enrere, aquest sent un tema resolt sense cap dificultat, només esperar que m'arreglessin una gorra que ja tenia sense cap galó. De cap en avall venen les dificultats, en el meu cas jo portava una gerrera model 26, la reglamentaria de l'exercit a l'inici del conflicte. Se que molt possiblement no portés aquell model, essent el seu escollit un model més elegant amb coll més destacat, però si com sembla «era un home dels seus homes», vaig trobar adequat portar una roba més propera a ells. Els pantalons només van representar un dilema d'imatge, uns pantalons bombatxos amb bota alta haguessin estat molt visuals però desencertats, ja que a l'any 38 ja es portaven els llisos fins els talons, sobresortint només la sabata o botí baix. Aixo no vol dir que potser portés els altres, però com hem dit ens manquen proves gràfiques del moment, fent una mena de barreja de roba de combat amb roba de gala. Parlant ja del resultat, sembla que fou prou decent a jutjar per les busques d'internet en que em veig de tant en tant, si més no visual ho va ser. Sobre la resta no sabria opinar si vaig donar la talla, a mi

m'agrada pensar que si, si més no vaig intentar entendre aquell home, conscient que recreava un dels personatges més coneguts del conflicte. I es amb aquest acte que tanco l'any, molt actiu, potser massa si m'ho feu dir ara, en que vaig estar fora de casa gairebé un terç de l'any entre una cosa i altre. Molt dominat per actes del tricentenari, molts més dels que heu llegit en aquest capítol, només tenint petites variacions d'època de tant en tant que tant el meu cos com el meu cap agraïen com poc imagineu. Però es un any que no em penedeixo d'haver realitzat, tant per el país que he visitat, multitud de petits pobles que fins ara només eren una sortida a l'autovia o carretera. Tampoc oblidar la satisfacció i il·lusió en les cares en veure els miquelets, ben segur que teníem els nostres detractors...però aquests no es presentaven. Tampoc puc menysprear el factor emocional, aquest per considerar aquell 2014 un any carregat de sentiment, però també de veure que encara no he perdut tota l' il.lusió dins el món de Guerra Civil, malgrat els anys i dificultats passades. Es a dir, que si faig un comput de satisfaccions, decepcions, bons i mals moments arribo a la conclusió que ha estat un any irrepetible, no sé si el millor, però del que guardo un bon record, malgrat el fet que sigui un any recent ha fet que sigui dels més difícils. de descriure, segurament per esser aquests records massa frescos. També soc conscient que he omés moltes recreacions, algunes importants per mi, però que poc de nou afegien el relat. Bocairent seria un cas, trets, magranes, public... ja n'he parlat contínuament, per bé que no oblido l'excel·lent tracte que vam rebre de la gent d'Ontinyent que ens va deixar el seu mas durant dos dies, ells ens van fer l'estada d'allò més agradable, no sé si els hi agrairem mai prou. No patiu els altres, Aiguafreda, Gironella, Mora d'Ebre, Torre de l'Espanyol, Palau d'Anglesola, Castellbell i el Vilar, Igualada i un llarguíssim etcètera que ara no puc citar. A totes bandes ens vam sentir ben tractats, en alguns casos fins i tot potser us robabem l'única plaça del poble per unes hores, i ho féieu amb un somriure a la cara. Somriure que jo sempre vaig intentar correspondre amb una recreació tan bona com estés a les meves mans. 2015, nous projectes, nous continguts. Comença 2015, arribant a un punt en que el moviment ja ve marcat per petites coses com pot ser l'assentament i enriquiment de la vida de campament a miquelets, tot afegint un projecte nou que s'anirà combinant. Nou projecte que es podrà desarrollar en part gracies a que l'activitat de miquelets baixa i alguns dels que hi som podem moure de manera més activa el projecte del Regiment Pirinenc Numero 1, al qual em vaig incorporar l'any passat però que teníem a la nevera a espera de temps millors. Com es el 2015, que em permet fer salts d'època de segles en pocs caps de setmana, cosa que dificultarà una mica la línia temporal d'aquest capítol, i per la qual demano disculpes per avançat. Referent a la citada vida de campament crec que el primer a explicar seria el campament muntat davant de El Born Centre Cultural, ja que aquest presentava forces novetats respecte els campaments anteriors, i es que infraestructura per muntar tendes en terra rígid va patir una gran millora, doneu-me unes línies per explicar. Abans quan tocava muntar campament en plaça dura o foradaves el terra, cosa que no sempre agrada als ajuntaments que t'acullen, o t'espaviles a base de pesos de ciment o maons que facin el pes necessari, no aconseguint mai del tot l'estabilitat de les tendes. Doncs aquest problema fou resolt de manera brillant gracies a barres metíliques que creaven un entramat on es podia lligar la tenda o tendes que com a mínim s'aguantaven de forma uniforme, tot era anar sumant requadres. Amb això hem resolt el tema tendes, sempre important, però també es l'any de creixement d'activitats a l'espai que ens acull quan no estem actuant, dotant de vida aquest campament i així es va mostrar en el procés de fondre el plom i crear bales com ben segur es devia fer a inicis del Segle XVIII, atraient bona quantitat de public que veia com aquelles bales eren una feina quasi artesanal. I es que mica en mica miquelets va millorant, i si el 14 va ser l'any de la pujada de foc aquest serà el de l'augment de vida de campament. Seguint amb aquest augment citat farem un salt fora de l'habitual, mantenim l'època però saltem en mesos per anar a Arbúcies, potser per mi el segon salt qualitatiu de campament, i es que va ser en

aquesta vila que van aparéixer el procés de fer les espelmes amb cera natural, i que són les que ara utilitzem als fanalets, tot sumant-se a aquest expositor la figura del mestre armer, que a més d'explicar a la gent com eren les armes més d'una vegada repara alguna que està fallant, acomplintse un d'aquells conceptes que he citat al principi que una cosa si pot ser ha de ser funcional a més de decorativa. També aquest 2015 es l'any en que reprenc una mica la meva activitat en recreació de Guerra Civil, no patiu pas que no oblidaré miquelets, però ara toca aquest salt de gairebé dos segles i mig per situar-nos ben prop de Barcelona a finals de Gener del 39, en plena retirada de l'exercit republicà. No es un salt literal òbviament, va ser una petita intervenció tot acompanyant un grup de gent per una ruta que recorria certs punts del que anomenen la darrera resistència de Barcelona, incloent una «sorpresa final». Aquesta sortida comença com sempre als peus de d'urbanització anomenada La Muntanya Rodona, pertanyent al municipi de Subirats, des d'on ràpidament vam començar a ascendir vers les muntanyes de l'Ordal, tot variant la ruta habitual de cada any. Resulta que aquest any enlloc d'anar al cim del Crestabocs ens desviaríem cap a la dreta per anar al cim d'un altre turó pròxim on havien descobert un nou parapet, i el que era més significatiu, on reposava un antic combatent que estava esperant intervenció arqueològica urgent. Fixeu-vos que parlem d'un mort dels molts que encara esperen sepultura digna, i que gracies a la labor del CESUB es possible que hi acabi, tot explicant la seva historia gracies als arqueòlegs de La Generalitat, que molt possiblement ja hi estiguin treballant. No cal dir que es una sensació molt estranya, per més que ens tranquil·litzem pensant que ja descansarà, no ens traurem del cap que fins ara no ha descansat en pau, essent ignorat per la majoria i només recordat per uns pocs interessats per l'historia recent. I entre aquests pocs interessats ens trobem els recreadors, que conscients del que van haver de passar els recordem i ho volem explicar, per difícil d'entendre que els hi resulti a alguns que no ens disfressem, raó per la qual ens vam unir a la petita cerimònia que havien preparat els organitzadors. Cerimònia senzilla però forta en contingut, sent tapada la seva tomba temporal amb una bandera republicana, lectures de poemes que esdevenen més que paraules i acabant per l'estona de silenci més que necessària en aquests casos. Una cerimònia necessària de presentació de respectes per algú que ni sabem ni el seu nom, ni la seva graduació, ni res de la seva vida. Només per qui va lluitar, si fem cas de les probes arqueològiques que ja havien estat rescatades, i que indicaven el seu bàndol. I no hagués canviat massa si no haguéssim sabut el seu bàndol., potser haguéssim eliminat la bandera republicana, però la resta hagués estat igual, ja que no hem d'oblidar pas que en una guerra moren persones i que tota persona mereix descansar com deu mana, i no al mig del camp. Altre cosa ja són els motius pels que lluitava, fossin sabuts o no per ella, ells si que són jutjables i valorables, però en aquell moment no tocava, sent aquesta lluita d'ideals per a altres escenaris que a vegades ens sobrepassen. Ara passem d'una sortida més intima a una altre recreació que podríem anomenar gran, i que sempre se m'havia escapat, i es que la recreació m'ha permés viatjar per la majoria d'espais de grans batalles del conflicte, però me'n seguia faltant una, la Batalla del Jarama. Essent aquesta una de les que es van produir als voltants de Madrid i de gran importància històrica. Com ja us imaginareu, aquesta recreació va comportar un desplaçament fins a la zona, en aquest cas la vila de Morata de Tajuña, un dels centres neuràlgics del xoc, tot havent-se organitzat xerrades i col·loquis sobre ella a més de la batalla, al més pur estil dels companys de Frente de Madrid. D'ells són potser les millor recreacions a que he anat, vas allà a menjar i dormir garantit, encara que a vegades sigui un poliesportiu, i a canvi ells demanen una serietat històrica. que s'acaba veient en l'uniformitat. Intercanvi més que just, ja que aquell parell de dies que estaràs amb ells sempre estaràs atés i no et deixaran mai, motiu pel qual no costa adaptar-se al que demanen. A més la recreació com a tal està molt ben preparada, dossier amb moviments, terreny estudiat tant cara al recreador com al public i la indispensable reunió per veure els moviments sobre el terreny, creant així l'entorn necessari per un gran producte. Però, i abans de la batalla, deixeu-me anar a hores abans de la batalla, just dissabte al matí al mig

del poble, on veia per primera vegada un acostament real dels recreadors de Guerra Civil cap a la gent del poble, aquest mitjançant d'expositors i escenificacions d'episodis com ben bé podria ser una revisió d'armes amb explicació inclosa, acostant el coneixement que podem tenir com a recreadors a tothom i convidant-los a la batalla de la tarda. Ara sí, la batalla de la tarda, que posarem com a exemple d'adaptabilitat a circumstancies, sense que això signifiqui descontrol. Ja hem parlat d'indispensable reunió sobre el terreny, que es on s'acaba d'aclarir el guió, es veu per on es pot realitzar el pensat i qui farà cada funció, i us ben prometo que s'intenta, però la recreació a vegades té anima, i ella s'aprofita de d'imperfecció de l'home, ara us explico. Si seguíssim el guió previst, els franquistes haguessin pujat el talús previ al camp d'oliveres on estàvem els republicans, que en detectar-los els repel·lien tot combinant atacs pels flancs amb potent foc de metralladora. Davant d'això els franquistes retrocedien barranc avall empesos pels republicans fins que aquests rebien reforços. Els republicans van retrocedint poc a poc fent una defensa esglaonada tot ajudats per la secció de metralladores, que retrocedia quan l'enemic era molt pròxim fins a una zona del camp d'oliveres per crear una zona segura de retirada i així establir línies, uns al limit del barranc i els altres aprofitant les oliveres. Però com haureu deduït, en algun punt la cosa es va torçar, essent aquella retirada esglaonada menys ordenada del previst i caient la metralladora de l'esquerra, que no va tenir més remei que fer-se la morta, no cal dir que davant de tal victòria, la del mig tenia el flanc descobert i s'hi van llençar, provocant la mort de tota la dotació de la metralladora que m'havien confiant els companys de Madrid. Deixant com a resultat final aquella línia prevista, però un xic més descompensada. Podríeu pensar que això es un desastre, però us equivocaríeu, dos són les raons. La primera sou vosaltres, ja que si jo no us hagués dit res us pensaríeu que el que heu vist era el previst..., la segona es fer que una maniobra sigui creïble, cosa que obliga a jugar amb l'instint, i si tu representes una força atacant, i veus una escletxa, potser puguis aguantar una estona esperant que els que havien d'estar allà hi vagin, però el temps corre i a vegades pots generar un tap darrera teu, o fins i tot treure dinamisme a l'acció. Fent un moviment el més pròxim al previst i més o menys amb l'acord visual dels que han vist que ha passat, i que si pot ser permeti acabar si fa no fa igual del que s'havia calculat, sense que això signifiqui que ningú s'enfadi, ja que al capdavall tots ens coneixem i sabem que no ho hem fet amb malicia. Amb tot això ja hauríem acabat de Morata de Tajuña i conéixer la zona de la Batalla del Jarama, si més no cara a la part recreacional, mostrant-vos a vosaltres algun dels secrets de la recreació, aquesta improvisació controlada que fa que vosaltres podeu gaudir d'un espectacle com cal, i que a nosaltres ens ensenya el que de fet passava realment. Una zona amb menys resistència de la prevista, o més...obligava a improvisar, arribant a ser aquests detalls vitals per al resultat que anys després altres estudiaríem. Encara dins de Guerra Civil, entrarem en aquell projecte que ja hem citat ràpidament, i de nom Regiment Pirinenc Numero 1, al qual m'havia incorporat i que van confiar en mi l'organització d'un acte a Montgat, tota una responsabilitat, ja que no es un projecte jove i ells havien accedit a un nou enfocament més public i potser atrevit, per ser aquest absolutament més encarat al public, gairebé a l'estil de Miquelets però també barrejant l'experiència prèvia en altres associacions. Aquesta recreació buscava explicar l'historia de Montgat durant la Guerra Civil, tot representant 5 episodis, podent introduir en dos d'ells el Regiment Pirinenc i la seva posterior conversió en 43 Divisió Republicana, la primera com a vigilància de costes i la segona ja a gener del 38 quan la 43 divisió fou l'encarregada de defensar la costa com podien, destacant els mateixos protagonistes un combat vora Mataró. Afegint un punt de comandament extra enriquit amb una explicació del concepte recreació, i una petita demostració i explicació de que era cada escenari. Foren 6 escenaris il·lustrats per plafons explicatius ( Inici de la Guerra, Regiment Pirinenc, Exercit Popular de la República, Defensa de Costes i Refugiats ), tot amenitzat per música en directe per part del mestre Redorta, que ens va sorprendre amb una actuació que igualava les que fa tot sovint amb Miquelets, buscant i interpretant un repertori amb la qualitat que ja ens te acostumats. Tot això en l'incomparable escenari d'una antiga bateria d'artilleria preexistent durant la guerra i que

ara ha estat recuperada per al public, tot gaudint d'ella mentre passeja per el parc que representa el seu entorn. Per la nostra banda només ens resta esperar que el nombrós publica assistent gaudís tant com vam gaudir nosaltres de la seva companyia. De Montgat passarem a Torrebesses, fent un altre salt temporal, per bé que de molts més anys, tot passant del 36 – 39 a la Sicília de 1943, representant per mi el retorn a Segona Guerra Mundial, i recollint el relleu de Baldellou, i amb tota la seva gloria. Torrebesses acolliria aquell cap de setmana una de les millors recreacions que es poden tenir, vehicles militars clàssics, un avió i els recreadors amb els seus campaments transportarien la Segona Guerra Mundial al citat poble i als del seu voltant, tot fent petites escaramusses a Sarroca de Lleida i Granyena, tot mantenint les dos principals al municipi que donava nom al cartell. Dissabte matí de Torrebesses a Sarroca de Lleida, per camins locals i en vehicles d'època. Jeeps, camions i semiorigues americans junt a motos o Kubelwagens alemanys arribaven tot anunciant un canvi d'època. i estat que prendria per uns instants la plaça de Sarroca, tot representant un atac a una posició alemanya que acabaria caient, creant així un dels millors anuncis que pots fer, crear una expectativa tangible que esperes que millori a la tarda, tot animant a la gent del poble que ens va acollir a fer el camí cap al nucli principal del cap de setmana, camí que empendriem nosaltres mateixos per dinar. Dinar que he cregut necessari citar, tot servint d'exemple per el que significa a vegades recrear, i es que en ell s'havia demanat coberteria i plats d'època., i es servia després d'una cua no massa llarga on ens barrejàvem tots els bàndols, creant així converses i retrobaments d'allò més interessants. Que portarien poc a poc vers la batalla de la tarda, només un xic als afores del poble de Torrebesses, tot aprofitant uns bancals. Estant a dalt Alemanys i italians a la defensiva i abaix aliats a l'ofensiva, ja podem preveure per on anirà la maniobra, ataca cap amunt estant anglesos i partisans a l'esquerra i americans amb els seus blindats pel centre, també guiats per partisans coneixedors del terreny. A més en algun punt de la batalla apareixeria un Yakolev 52 nazificat als efectes de ser un avió capturat i que acabarà essent abatut. Tenint en compte així seria una gran recreació que acabaria amb alemanys fugint muntanya amunt, tot donant peu a la batalla principal de diumenge matí, tot deixant satisfet a bona part del public, que va poder veure una bona varietat de moviments i unitats. Ara es quan ja hauria d'explicar l'endemà, si ens cenyim al guió que aplico normalment, però no ho faré, entrant a la nit i el seu sopar. Ho trobo important ja que es l'hora de treure a passejar altres uniformes no necessàriament lligats a l'argument de la recreació, recordem Sicília any 1943. Es allà on la gent treu l'uniforme que ha estat treballant, el que no pot treure tan sovint, moment en que es pot ascendir o fins i tot canviant de bàndol., i tot això sense cap mena de problema, ja que es sobrenenten que es un moment de llibertat. Allà hi vaig veure uniformes soviètics, Polonesos, molts oficials alemanys, no menys americans, anglesos i més varietat. Tots ells cuidats fins al detall més petit, i que et transportaven des de la Polònia que es defensa al 1939 als últims defensors d'un Berlín apunt de caure, descobrint el que molta gent no hi cau a vegades, que un recreador gairebé mai te un sol uniforme, sent jo mateix un exemple dels que va anar de soviètic la nit de dissabte. Diumenge, ara sí, dos batalles amb la diferencia que només tenim un matí, ja que havent dinat tothom marxa cap a casa, i una de les batalles a la població veïna de Granyena. Aquesta primera seguiria l'esquema de petita escaramussa de Sarroca del dia anterior, potser sent la diferencia només en el resultat menys clar que el dissabte al matí. Arribant i tornant com el dia anterior, en vehicle d'època., en que vaig pujar al semioruga, tastant de primera mà que no eren vehicles còmodes però si robustos, que al capdavall es el que importa en aquests casos. Vehicles que no podrien participar al combat del diumenge, ja que aquest seria dins els carrers de Torrebesses, de fet recorda molt el guió de Baldellou, ataca per dos bandes que acabaran coincidint en el punt del final. Per una banda Anglesos i partisans contra Alemanys que es van retirant, per l'altre americans contra alemanys, que acabaran en un punt de confluència on també trobarem italians, tractant en tots casos un combat urbà. Aquest sempre es més oportunista i potser depén menys de plans previs tot i existir aquests, de fet nosaltres sabíem per quins carrers havíem d'anar i on es resistiria més o menys, però com en tota

recreació aquesta cobra vida. Un carrer estret es un embut que aprofites per defensar...un portal esdevé parapet inesperat...igual que una jardinera, això de cara a l'aspecte mobilitat, ja que de cara als sentits també es diferent...tot es més sonor, trets, granades, crits, ells fan que estiguis atent a qualsevol cosa, ja que qualsevol cosa pot ser una amenaça. Es potser el combat més esgotador si ho penso bé, si més no a nivell personal, i no oblidem que només parlem de recreació, imagineu si ens hi anés la vida realment. Torrebesses ha estat un retorn a una època que tenia mig oblidada, no per falta de ganes, però a vegades la vida te les seves pròpies idees, et treu oportunitats i te'n dona, com passarà en el següent cas, en que tornaré a època napoleònica, de la mà d'un curtmetratge al qual seré convidat per companys gironins, tot representant el paper de sometent, paper mai fet encara i que reconec que va ser una bona experiència. Aquest curt ens trasllada cap al personatge del Capità Clarós, que va dificultar tant com va poder la feina dels francesos en territori català, i part d'aquesta vida seria recreada prop de Figueres, sent la fortalesa de Sant Ferran la base on s'allotjaria tot l'equip ( https://youtu.be/U349kYUCbqs ) Dissabte i diumenge serien utilitzats per gravar la vida d'una partida de guerrillers, dedicat el primer a recrear un campament on la tropa està descansant fins que arriba un oficial. Una taula amb soldats jugant, uns fent guàrdia, altres netejant l'arma...i tot això ben coordinat en una acció que sorgirà tots sumant plans curts i plans generals, compensant uns on no arriben els altres. Diumenge fou el dia de l'emboscada a una columna de francesos, no cal dir que les repeticions van estar a l'ordre del dia, es el més normal en aquest món, però per mi la novetat va consistir en l'aparició d'un minidron ( https://youtu.be/dsVrqrbIp2A ), una magnifica mostra de com avança la tecnologia, permetent incorporar imatges abans només a l'abast de grans muntatges a muntatges més petits, com poden ser perspectives aèries. No sortim del cine, ja que aquest any es el més actiu cara a camades que recordo, tres gravacions i la primera ja explicada, anant a les altres dos dins l'ambient de Guerra Civil Espanyola. La primera fou una peli cula que quan surti s'anomenarà «El Elegido», tot explicant la vida d'en Mercader, conegut com a assassí d'en Trosky. No cal dir que no només tractava de la Guerra Civil i que nosaltres només estaríem dos dies gravant, havent d'afegir un dia de prova de vestuari i un d'assaig de les escenes de combat, per tenir-les una mica més endins. El primer a tractar seria la prova de vestuari, va ser entrar i veure que allò anava seriosament. Multitud d'uniformes en gran mesura creïbles, perruqueria per controlar ells la imatge dels extres, i més feines que escapaven del meu control, però que ja veus que es un projecte gran. Però no fou això el que més va sorprendre, va ser el tracte que tenien entre recreadors i extres normals, de fet als recreadors s'ens permetia portar la nostra roba, de provada fidelitat a través d'anys, i fins i tot féiem en certa manera d'assessors d'uniformitat, malgrat no fes massa falta en alguns casos, ja que puc assegurar que havien estudiat. I quan alguna cosa no es corresponia no sempre era culpa de vestuari, per desgracia el món del cine te els seus capricis i aquests no sempre van de la mà de la fidelitat històrica. De vestuari passem a assaig, en un racó perdut d'una finca privada de Gallifa on havien creat una trinxera partint de zero i que a més els havia quedat molt creïble, malgrat la falta de senyals de vida que es resoldria dies més tard. Sembla ser que era una de les escenes complicades de coordinar, amb entrades i sortides de trinxera d'alguns dels protagonistes, que també van venir, a més de fer proves tècniques com van ser les explosions, que us puc ben assegurar que eren molt creïbles, tornant aquell dia tots bruts de terra a casa. Ara si dia de rodatge, com hem dit abans tocava, on veuria en acció tot el vist els dies anteriors, el vestuari i les accions assajades, ajuntant-se a elles medis superiors com armes amb munició de fogueig, extres per omplir tot el trams de trinxeres i fer els dos bàndols i tot l'equip de rodatge i maquillatge necessari. Ja em dispensareu que no expliqui massa més, ja que a hores d'ara encara no se sap massa quan sortirà la peli cula, i temo que si expliqués massa fotríem la sorpresa enlaire, cosa que millor no farem. El segon i ultim dia per mi fou de gravació de vida de campament, campament de campanya amb

només una tenda i després tota mena d'estructures aprofitant el terreny, talment com es veu a les fotos, de fet vaig poder reconéixer més d'un foto històrica. en aquell campament. Això amanit amb un bon cotxe clàssic, i un guió ben estudiat va recrear per al cine un campament temporal de bastanta bona manera. Tot insinuant un possible molt bon producte quan aquesta peli cula surti al cinema. Tercera i ultima gravació, aquesta coproduïda per TV3 entre d'altres i apropant-nos a la vida de la Lleva del Biberó abans i durant la Batalla de l'Ebre,( https://youtu.be/i5Glsf8eZVQ ), molt possiblement l'única peli cula que tracta la batalla d'una manera bastant directa, per bé que es serveixi de l'historia d'alguns dels seus protagonistes. Ebre del bressol a la batalla crec que va gravar un més, de les quals tres ambientades en el mon militar que van haver de viure, passant per d'instrucció i acabant en plena batalla, i exceptuant la setmana sencera que es va fer a Terrassa gairebé totes les escenes foren en escenaris reals, patint només petites modificacions temporals, que unides a medis i actituds molt professionals ben segur donaran un bon resultat. Entrant ja al nivell més personal, aquesta filmació em va aportar moltíssim, malgrat pugeu pensar que ja ho he viscut tot, però erraríeu el tret. Va ser una setmana i mitja on tots els recreadors ens vam sentir ben tractats i escoltats, i on tots, o com a mínim jo vam poder sentir coses que rarament vam sentir. Una d'elles es travessar el riu a l'alçada de Flix amb una barca que no t'acabes de fiar, de nit i sota foc de metralladora, aquesta per sort de fogueig. Travessa de riu que s'acaba abans de sortir de l'aigua i toca baixar i córrer per les platges fluvials, fosques i irregulars. Per sort, parlem d'una ficció que ens fa sentir molt mínimament els que van sentir aquells que si que ho van fer de veritat, i que devien sentir això i més, molt més, raó per la qual els admiro encara més. I que malgrat aquella batalla acabés com va acabar, els fem saber que no els hem oblidat i que volem explicar la seva historia, massa carregada de coses que possiblement mai puguem descriure en realitat, però que experiències com aquestes ens poden ajudar a introduir quan ho expliquem a la gent, una de les funcions d'aquesta activitat. I del cinema altre vegada a la recreació, aquesta sent Faió, un faió un xic diferent per diverses raons. La primera era que hi anava amb el Regiment Pirinenc, tot muntant un expositor compost per una tenda i un xic de mobiliari, es podria dir que gairebé era la presentació en public d'un projecte que molts d'ells desconeixien, jo mateix fins no fa tant el desconeixia...per tant imagineu. Aquest va tenir un resultat acceptable, si bé li mancava un xic de didàctica per al meu gust, tampoc puc dir que fos un mal resultat, ja que no poca gent ens preguntava que érem, que féiem i que representàvem, tot responent nosaltres a les seves qüestions. A més de treure d'invitació per la fira de militaria i recreació d'Alcanyís, que ens donarà l'oportunitat de millorar el nostre expositor. Però millor no avancem esdeveniments i continuem a Faió, però ja a la batalla de la tarda. Aquest any la batalla ja havia de ser diferent que els anteriors per nassos, ja que el terreny era nou i la innovació era obligada, però es que a més aquest any comptava amb l'avió que havíem vist a Torrebesses, tot esperant gran nivell de l'actuació. Cal dir que tot va anar bé, la batalla es va descontrolar una mica com sempre, però res que no sabéssim resoldre entre companys, fent d'ella un resultat molt satisfactori a múltiples nivells tant personals com organitzatius. I l'avió no només no va fallar, si no que va augmentar el nivell vist al municipi lleidatà. Aquell pilot feia el que volia, uns picats endimoniats a tota velocitat dels quals sortia molt aprop de terra, voltes a l'aire i un llarg etcètera que em va fer entendre molt més encara que podia significar ser víctima d'un atac d'aviació, i es que realment hi ha coses que per més que llegeixis mai entendràs fins que t'acostis a elles. Resumint, que Faió se'n va sortir força bé d'una recreació amb canvis forçats, malgrat el suposat boicot d'alguna associació per ves a saber quina raó o desavinença. Els recreadors assistents, tant associacions veteranes com noves van mostrar un bon nivell, sempre millorable en nom d'una excel·lència. L'aviació va superar en escreix els anys anterior i el nou terreny va mostrar unes possibilitats que només el temps ens dirà, però que ja insinuen moltes. A més el public aquest anys semblava més còmode i ben situat per entendre la batalla, quasi desapareixent els punts cecs de

l'anterior camp de batalla. Motius pels quals crec que puc dir que ens esperen edicions de Faió per uns anys més. I de recreació potent a recreació potent, però segles enrere, tot prenent el Castell d'Hostalric com a referencia, podent assajar una altre mena de guerra, la d'un assalt a una fortalesa abaluartada, i tot gracies als germans de Regiment de Sant Narcís, que tot convidant a diverses associacions van reunir un bon nombre de gent. Sempre segons el patró dels gironins trobem dos batalles, una al matí i l'altre a la tarda, canviant en aquesta ocasió qui ataca i defensa. Al matí ens va tocar d'austriacistes, tocant-nos el paper d'assaltant a la fortalesa, i podent sentir totes les dificultats que aquests podien tenir, no massa descrites en llibres però si insinuades, tenint per tant aquesta experiència. un xic del que en diuen arqueologia experimental. La pujada al Glacis fins al camí cobert, sense cap mena de protecció ja et fa entendre la seva funció defensiva. Tampoc podem oblidar l'assalt a la porta dels carros, essent aquesta un passadís estret i estant els atacants sempre entre dos focs, un des del baluard de l'esquerra i l'altre de les espitlleres del costat de la porta, entenent el fet de que la presa d'una fortalesa a l'assalt no fos el mètode preferit. D'atac passarem a defensa, aquesta a la tarda, en ella també vam experimentar, aquesta vegada defensant la fortalesa, veiem clarament com de descoberts estaven al glacis, però quan arriben al camí cobert la defensa en dos nivells permet als companys del camí cobert entrar per les portes de servei, ja que des dels baluards es fa foc sobre el recent conquerit camí cobert. Defensa en dos nivells que també es va fer des de damunt de la poterna, llençant magranes des de dalt mentre els fusellers estaven al nivell de sota disparant des de la seguretat d'un mur espitllerat. Creieu-me que veure allò et fa entendre el fet que per assaltar una fortalesa els atacants havien des ser molts més, arribant gairebé als deu contra un que més o menys hi havia a Barcelona, i es que un defensor ben parapetat val per molt més que un atacant a camp obert o en un espai tancat al que se l'ha intentat dirigir. Podreu pensar que exagerem, però jo us diré que no, i es que la recreació aporta molt més que ensenyar historia, també es una manera d'entendre-la, com es va demostrar aquí. Amb recreadors vestits de manera molt semblant a l'època i amb els seus mateixos medis, tot utilitzant una fortalesa contemporània a les cròniques. Són masses elements semblants que indubtablement et portaran a viure si fa no fa el mateix, només variant el resultat pel fet de l'existència d'un guió que diu que els assaltants entraven, quan m'atreveixo a dir que en cap cas ho haguessin aconseguit, ni matí ni tarda. Realment tota una lliçó que ben segur ens serà útil a l'hora d'explicar el que fem a la gent, com ho farem setmanes més endavant a l'Aragonesa vila d'Alcanyís, tot tornant a fer un canvi d'època. que ens portarà al 1937 – 1938. Alcanyís ens donarà l'oportunitat de participar tant en la fira de militaria de dissabte com en la recreació de diumenge, representant aquesta el Març del 38. Essent prou significatives les diferencies de cada dia com per ser citades dia per dia. Dissabte de militaria, tot envoltats de firaires amb els seus productes i algun que altre vehicle militar, i entre ells diverses associacions que l'únic que buscaven era fer-se visible, entre elles el GEMA amb el seu Regiment Pirinenc Numero 1 amb un expositor que recollira l'experiència de Faió i l'intentava millorar. Les armes triades serien un recull de material com pot ser una radio, telefon de campanya, un petit escriptori portàtil i diverses parts de l'equipament personal d'un soldat, tot això amanit per un plafó que explicava que érem i dirigia a la gent cap les nostres direccions a internet. A tot això afegint cinc uniformats, entre ells un fotògraf civil, donant a entendre que ho volem recrear tot, soldats i civils. Sobre el resultat ja em disculpareu, aquestes coses no sempre són visibles en un primer moment, i només el temps dirà si va ser efectiu, ja sigui assistint a altres recreacions o a fires, sempre exportant el nostre producte i la nostra didàctica. Després de dissabte, arriba diumenge, aquest de recreació activa i dinàmica, i tal com havíem pactat amb l'organització deixàvem l'uniforme de Pirineu per convertir-nos en Exercit Popular de la República a Març del 38, encara que tots vam intentar salvar una part del nostre uniforme habitual com va ser la guerrera de pana, en el meu cas, i es que representant una unitat eminentment madrilenya aquesta no era fora de lloc.

Com he insinuat ens va tocar una unitat de l'exercit del centre, allunyada del nostre paper habitual, però igualment honrosa, i es que la 31 Brigada de la tercera divisió va ser una de les que va intentar aguantar en l'esfondrament del front d'Aragó. Òbviament no estàvem pas sols, teníem com a companys a l'Associació Ejercito del Ebro, una de les veteranes, i a Frentes de Euzkadi, aquesta més nova però amb grans idees, com prova el fet d'haver copiat un morter que va donar força joc. Es aquesta una mostra doncs de diferents temps, per bé que no sempre es pugui dir que una associació nova sigui inexperta, ja que posant-me jo mateix d'exemple podem provar que no poca gent es mou i crea o s'integra en projectes que li semblen més atractiu, com podríem trobar abundants casos. I que de pas demostra que aquest mon no es inmobil, i que tot i que el ritme de creixement no es molt alt, la recreació s'obre camí. Respecte el combat, poca novetat, cobríem el sector centre – dreta de la trinxera i seriem assaltats per legionaris després d'haver-la ocupat primer nosaltres. Essent necessari gran nombre de baixes per les dos bandes, cosa que com sol ser habitual en els legionaris no es va complir, sent gairebé només els republicans els morts. Però, i respecte la recreació, si que hi va haver una novetat, aquest un retard no provocat per nosaltres. I es que els avions que havien de venir després d'haver haver ocupat els republicans la trinxera van patir problemes tècnics i es van retardar, obligant-nos als recreadors a improvisar per mantenir l'atenció sobre un public que ràpidament marxaria. Fou més difícil del que sembla, ja que ja estàvem dividits en dos bandes i no havíem previst aquest factor, però crec que ens en vam sortir prou bé, en aquella estona es van fer accions com refer una filferrada, atrapar traïdors que sortien de la trinxera, petits atacs de distracció i d'altres coses que tots sabem que passaven que van aconseguir que no tots marxessin, per bé que no vam poder impedir que algú si que marxés, i es que l'avorriment no va poder ser evitat del tot i puc arribar a entendre que marxessin. Ens trobem doncs en una recreació que ens va demanar que la salvéssim, i que ho vam fer, recordeu allò de que agafen vida? Aquest es un d'aquells casos, i no necessàriament per una mala organització com hem vist en aquest cas, i es que la mecànica a vegades té els seus propis ritmes, ritmes compensats per persones que coneixen bé el que fan i així ho van demostrar tot improvisant amb una comunicació difícil de per si, ja que el problema va arribar en mig de l'acció. Tampoc podem oblidar l'importancia del guió, abans ja hem comentat que per sort el public no sap algunes coses, entre elles qui ha de morir i qui no, però potser saben quan uns assaltants haurien de morir més, ja que així va passar. Més d'un del public em va comentar que havien mort pocs legionaris en proporció als defensors, i això es un extrem que pot arribar a costar de defensar de manera més o menys sincera, així que si em llegeix algun dels que creu que el guió no es important..., si us plau, penseu que algú ha estat estudiant les accions, i que si ha arribat a certes conclusions no es a la babalà. I Així es com hem arribat a la darrera gran recreació de 2015, n'hi haurà d'altres, cert, però ha arribat el difícil moment de tallar, tot pensant i valorant si poden aportar molt o poc al discurs, o si el que aportaran no s'ha vist reflexat en algun punt anterior, com acabem d'ilustrard'il·lustrar amb l'importancia del guió, que sembla indicar que donem 2015 per tancat i anem a altres camps i episodis. El Regiment Pirinenc, entendre un projecte ja iniciat i gestionar l'imatge. Ja hem arribat al que es el darrer projecte on m'he integrat, projecte iniciat per gent a la qual hi tinc un profund respecte, i que recrea una unitat desconeguda per molts però que fou tot un exemple de valor en molts camps, es a dir, una gran responsabilitat. Em vaig integrar amb ganes de ser útil, sabent només una mica quin era el projecte, molt basat en l'alta muntanya, pròpia de l'entitat mare que representa el GEMA, ( Grup d'Estudis d'Alta Muntanya ), però animat per dos petites exploracions que un dels seus fundadors em va donar tot deixant-me roba cara a activitats potser menys muntanyenques, però si més didàctiques i obertes al public general, que em van començar a donar idees de que la gesta d'aquells soldats es podia explicar fora del terreny acostumat.

El següent pas fou dotar de contingut aquelles idees, primer com donar continuïtat al llarg del període de tota la guerra civil a un regiment que s'havia dissolt el maig del 37, essent la solució la 43 divisió que el va acollir després, encara que no fos per gust, però que es en ella que van escriure la pàgina de Bielsa. Solució encara acollida amb certs recels per alguns dels membres més puristes a l'estil muntanyenc, però que em deixen fer per algun motiu que no he gosat preguntar. Després va venir mostrar el projecte pirinenc, cosa que ja es feia en petits actes, conferencies i sortides a la muntanya. Podent afegir jo els contactes fets al llarg de gairebé deu anys per entrar en fires de militaria, recreacions més actives i altres conductes de didàctica de la recreació. Altre vegada ha despertat algunes resistències, he de suposar tolerades i fins i tot protegides per el seu president, a qui sempre consulto tota idea d'acció abans d'activar-la. No hem d'oblidar que m'incorporo a un projecte ja nascut i no vull trair unes línies ja existents. I arriba el que fa uns anys era el desafiament del futur, la imatge digital, ja que la clàssica si fa no fa no ha canviat. Ella ha de comunicar que som, mostrar que som i fer el producte atractiu, ja més enllà d'un boca a boca que no morirà mai. Aquesta imatge digital no es només obrir comptes de Facebook, Twitter o el que creguis necessari, aquests comptes necessiten contingut, contingut que donem les persones amb les nostres activitats, necessitant per tant una col·laboració de tots els membres compartint o posant a disposició fotografies o vivències que animin a la gent a provar aquesta recreació, o si més no animar-se a conéixer qui era a questa gent a qui intentem honrar tant bé com sabem. En principi podeu pensar que ho tinc tot controlat després d'aquestes línies, però erraríeu, encara tinc els dubtes si ho faig bé, si tots surten representats, si no traeixo l'esperit tant dels fundadors de l'associació com d'aquells veterans del 36. que no oblidem es l'objectiu final d'aquesta visualització en el món de la xarxa. Motiu per al qual vaig haver d'estudiar. Si, estudiar, i no us cregueu que només el pirinenc us obligarà a estudiar, tot projecte ho farà, però tornem al pirinenc. Es aquest un regiment que te relatiu seguiment a internet, per bé que amb una comunicació a vegades confosa, de manera que vaig optar per la manera tradicional, el llibre, en aquest cas el de Jaume de Ramón i Vidal, en que explica el regiment de principi a final, per on van passar, accions, sentiments dels seus homes tant en la creació com en la dissolució, tenint pagines clares i fosques. Tampoc puc oblidar buscar altres equivalents, com va ser el Batallón Alpino del Front de Madrid, que si bé no es comparable ideològicament ni en front, si que ho es en operativa, i en conseqüència pot ajudar a saber com es feien les coses. També en aquest cas de buscar equivalents he tingut la sort de grups de recreadors italians als que tinc accés, els seus àlbums de fotos tenien semblances a algunes fotos que trobem dels nostres pirinencs, obviant l'uniformitat. Però no tot són llibres, ja en els primers contactes, encara estant estudiant cara a donar contingut he pogut parlar amb gent que els coneixia, o que en coneixia la seva fama. Posant per exemple en Xavi Hernàndez, que de jove va conéixer qui va disparar al Cojo de Màlaga a Bellver i li explicava amb relatiu orgull, o un altre exemple que recordava la presencia dels pirinencs a l'Ebre, quan en teoria ja eren un cos dissolt. Portant-me tot això a entendre que aquells homes van mantenir un esperit d'unitat encara que ja no en siguessin, cosa que si cal...afegeix més dificultat al missatge, òbviament relativitzat pel pas dels anys. I així es com arribem a un missatge que combina lectura i investigació amb difusió, que connecta les noves tecnologies amb les clàssiques xerrades, però que vol respirar respecte tant a companys d'associació com veterans cada vegada menys nombrosos, i que en certa manera vol fer que aquella vella idea no sigui tan vella, cosa que només el temps em dirà si aconsegueixo. Ultimes Reflexions de recreació. Segurament aquest serà un dels capítols més difícils, tant per mi com per vosaltres, però possiblement un dels més personals, ja que en ell sortiran coses atemporals o que en el moment de l'escriptura no han trobat lloc, però que per mi són importants. Potser una primera es l'aspecte humà, marcat aquest per les persones que han passat pel meu costat, algunes de les quals han perdurat fins el grau d'amistat, en un cas especial com la meva dona que

encara no sé com m'aguanta..., altres que han passat en menor o major grau de confiança i altres en que la relació s'ha trencat. De totes elles he tret alguna cosa, com espero que ells hagin tret de mi també alguna cosa, però en qualsevol cas puc dir que en trec un saldo positiu, o us penseu que es travessa mitja península només per unes hores de recreació i alguna xerrada només? Òbviament no, sempre hi ha un lligam personal que et fa voler estar envoltat d'aquella bona gent amb qui comparteixes coneixements i aficions, i que estas segur que sortiràs d'allà amb més del que havies arribat. I que dir de l'ampliació de coneixements que he fet, això no es paga en diners, coneixements de tota mena que van més enllà de recreació i fortificació de Guerra Civil, com sabeu dos grans passions meves. Ha estat viatjant en cotxe cap a destins ja citats on he pogut conéixer grandíssimes mostres d'art del país, la gran plaça de Medinaceli em va sorprendre, el castell de Torija es dels més fins i esvelts que he vist, descobrir Albarracín i les seves muralles...i així podria estar moltes pàgines, en qualsevol cas crec que puc dir que gran part del coneixement del patrimoni material, i potser inmanterial de la península ha vingut gracies a la recreació. I com no, i segur que ho heu notat tot comparant els primers capítols, he guanyat en capacitats com poden ser la gestió d'esdeveniments i altres, comparem els primers capítols on tot passa al meu voltant amb els últims, on gairebé sempre ets dins d'ells d'alguna manera o altre. Potser sigui que com et veuen veterà acabes entrant, però també potser sigui per ganes d'involucrar-se i aportar el que creus que portes dins. Òbviament també he conegut la decepció, suposo que natural quan s'és actiu, es potser un sentiment dels més amargs que un pot conéixer, com un projecte que vas començar amb ganes un dia es mor dins teu sempre fa mal encara que es digui el contrari, i es aquest dolor el que et fa reaccionar de diferents maneres. He passat per atacar, ignorar, voler reformar...quan no una barreja de més d'un, però sempre amb la voluntat de millorar-lo, per bé que no sempre ha estat possible. Però aquesta decepció m'ha portat a trobar nous projectes ilusionants, que m'han fet veure que hi ha més vida que només un projecte, més maneres de fer, més maneres de negociar, que m'han fet com soc i que no sempre el teu model es l'únic. A tall d'exemple diré que he vist que prefereixo ajudar en tantes recreacions com sigui possible, lluny de deixar d'assistir sota el pretext de boicots. Es evident que en totes elles trobarem defectes, però en totes he vist millores any a any, i penso que es millor que vegin predisposició a ajudar que predisposició a no col·laborar, ja que si aquestes acaben sortint bé els lligams sempre seran més forts fruit de les dificultats que els altres no coneixeran. També el dolor de l'Adéu definitiu, alguns per bé que més llunyans en relació com els companys aragonesos Angus i Madru, massa joves per marxar i que encara havien de veure molt. Altres com en Manolo i en Joan, vosaltres tampoc havíeu de marxar, heu estat mestres en companyerisme i amistat, d'aquells que feu que valgui la pena anar a on crit va perdre l'espardenya només per riure una bona estona amb vosaltres. En qualsevol cas sé que esteu bé i reposant, quan no organitzant alguna de les vostres allà dalt, animant l'ambient o ves a saber quina de les vostres malifetes, per que si éreu així aquí baix...imagineu allà dalt. Per sort...també he vist adéus no tan definitius, companys que es donen temps de descans o que ja es veuen massa grans, ells ja saben qui, i es a tots ells que els dic que els puc entendre, però que a mi aquest mon tan petit i tan gran m'ha donat molt, i que crec que es mereix una segona oportunitat. I que dir-vos als possibles nous, val molt la pena, es un mon on toques tots els aspectes de l'humanitat, que va més enllà de l'historia i l'amor al coneixement, amistat, escola de vida, i tot el que vulgueu pensar...ho trobareu, i no us farà falta buscar-ho, ell ja us atraparà mentre vosaltres esteu receptius. Oriol Miró Serra. Acabat el 30 de Març de 2016. Pendent d'ampliació amb el 2016 i de segona revisió. Pendent de Selecció d'Imatges.