Un torcebraços pel decreixement urbà-turístic

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme dir, que són “no només inevitables sinó necessàries, donat que són l’única manera de que es recobri l’equilibri i de que les contradiccions internes de l’acumulació de capital puguin ser al menys temporalment resoltes” (Harvey, 2010: 71). El turisme també contribueix a crear i resoldre les crisis del sistema econòmic, per així mantenir el capitalisme. Un exemple és la creació d’una ficció entorn a la neutralitat i fins i tot virtut del turisme, ocultant els seus efectes socials i ambientals negatius (Blázquez-Salom, 2013).

Un torcebraços pel decreixement urbà-turístic Macià Blázquez Salom • Contradiccions del capitalisme turístic El turisme de masses es desenvolupa seguint els dictats del capital i els principis definitoris del capitalisme, com són l’acceleració dels retorn del capital i l’expansió geogràfica mitjançant l’assimilació d’espai i recursos. David Harvey (2004) defineix aquest procés d’acumulació de capital mitjançant despossessió i mercantilització d’àmbits fins aleshores aliens al mercat. La producció social de l’espai ve, en conseqüència, definida per aquesta assimilació territorial al sistema capitalista. Aquestes directrius intrínseques determinen l’existència de contradiccions que el capitalisme desplaça però no resol (Harvey, 2014). En primer lloc, la sobreacumulació de capital arran de les crisis de sobreproducció, que es desplaça i es fixa espacialment sota l’imperatiu del creixement. I en segon lloc, la limitació que al capitalisme li suposa la finitud de l’entorn i dels recursos naturals. Els mecanismes de desplaçament, que no de resolució, d’aquestes contradiccions del capitalisme inclouen el capitalisme verd per combatre el deteriorament ambiental (Magdoff & Foster, 2010), l’ecoturisme (Fletcher & Neves, 2012; Fletcher, 2011) o la mateixa conservació de la naturalesa per dilatar l’acumulació de capital (Büscher & Fletcher, 2015).

El capitalisme neoliberal s’enfronta a la crisi sistèmica – ambiental, social i financera– mitjançant més mercantilització, que tregui profit –però fent veure que el resol– del problema dels límits ambientals al creixement econòmic (Castree, 2008: 146). Tant és així que l’última Cimera de la Terra, Río+20, es fonamentà en la proposta d’una “economia verda” com a solució a la crisi del capitalisme (UNEP, 2011). Aquesta instrumentació demostra com el bloc històric del desenvolupament sostenible (Skalair, 2001) manufactura el consens per mantenir l’hegemonia en mans de l’elit dirigent (Igoe, Neves y Brockington, 2010). I d’igual manera que el capitalisme verd ofereix el comerç dels drets per emetre emissions de gasos d’efecte hivernacle com a solució al problema ambiental de l’escalfament global, el turisme s’atribueix contribucions a la sostenibilitat de dubtosa veracitat: ven la solució romàntica de que qui el consumeix salva el planeta (Igoe, Neves y Brockington, 2010: 503), que l’economia dels serveis pot generar creixement amb menor consum de materials i energia (WCED, 1987) –perquè deslocalitza no només la producció sinó també el consum, deslocalitzant també moltes de les seves externalitats negatives–, o que proporciona un enriquiment personal il•limitat d’experiències –a mode de succedani de l’acumulació il•limitada de capital– (Fletcher y Neves, 2012). Evidentment, es tracta de solucions per al capitalisme i no per als problemes ambientals. Solucions per a les crisis de sobreacumulació de capital, mitjançant les quals “el capitalisme converteix els problemes ambientals que ell mateix crea en oportunitats de major mercantilització de béns i d’expansió del mercat” (Igoe, Neves y Brockington, 2010: 489).

• Les crisis com un torcebraços entre el capital i la democràcia El desenvolupament del lliure mercat autoregulat, característic del capitalisme, es fonamenta en l’acumulació de beneficis a costa de l’explotació laboral i dels recursos naturals. Anant més enllà en la definició de la seva relació amb l’individualisme competitiu i la societat en el seu conjunt, el capitalisme es caracteritza per aplicar “el principi de la individualització dels guanys per socialitzar el risc” (Wallerstein, 1988: 44). Aquestes mateixes definicions són aplicables al turisme, en tant que es demostra la seva mercantilització de l’oci (Fletcher y Neves, 2012, p. 61) i de l’espai (Britton, 1991, p. 462) mitjançant la fixació de capital en béns immobles i infraestructura (Harvey, 1989) o la seva contribució a l’escalfament global, amb un increment de les emissions degudes al turisme del 200% per 2030, relacionat amb l’efecte rebot de l’augment de l’eficiència energètica (Hall, Scott y Gössling, 2013: 118).

Karl Polanyi (2001) va caracteritzar aquesta desvinculació, disemdedding, entre l’economia i la societat com la major amenaça del mercat autoregulat. L’acumulació primitiva inherent al capitalisme pressiona per convertir en mercaderies intercanviables el territori, els recursos naturals i el treball, “reduint la natura humana i no humana en simples “coses”, objectes i instruments d’intercanvi” mitjançant “tancament, desplaçament i alienació tendents a buidar les relacions socionaturals del seu contingut substantiu” (Prudham, 2013, p. 1579). La imposició dels interessos mercantils als agents de la societat obren una bretxa institucional, és a dir política. La societat respon – mitjançant el que denominà un “contra moviment”– volent-se protegir dels esmentats excessos, amb l’exercici

Les crisis del capitalisme responen a la seva dinàmica interna, és a dir li són consubstancials. Les crisis són “les ocasions que el capital aprofita per reestructurar-se i racionalitzar-se amb l’objecte de restaurar la seva capacitat d’explotació laboral i acumular” (O’Connor, 1988:18). És a

n°2 – 2014 Varia 1

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme de la democràcia que crea estabilitat. L’esquema establert per Karl Polanyi il•lumina aquesta anàlisi de les tensions entre les institucions econòmiques i les polítiques.

defensa del territori i amb un dens vaivé de mesures legals de planificació territorial i turística. Les aliances socials en defensa del territori han contat amb suports tant de sectors empresarials turístics (del comerç i de l’hoteleria) com d’institucions conservadores (com la Societat del Foment del Turisme de Mallorca o els bisbes de Balears) (Barceló, 2002; Deig, Ubeda y Ureña, 1990). Però la defensa del territori ha rebut el gruix del seu suport social de les classes mitjanes propietàries, en tant que hereves de petits patrimonis que contribueixen al seu sosteniment laboral o rendista, per la qual cosa combaten la futura competència que deriva de més creixement urbà i turístic. Una àmplia aliança social articula i difon discursos crítics amb la “balearització”, des de l’ecologisme fins al conservadorisme, perquè el conservacionisme marca l’ADN balear (Rullan, 20120). Coincidint amb el model defensat per Karl Polanyi, la defensa territorial i ambiental no consisteix, per tant, en propostes per resoldre la tensió entre el capital i el treball, originada per l’explotació laboral i la reducció salarial. Aquesta despossessió de béns comuns té per resposta un moment de protecció “a l’entorn dels interessos social amenaçats pel mercat i no en torn a interessos de classe” (Polanyi, 2001, p. 169).

• L’especialització turística de les Illes Balears Les Illes Balears concentren les seus centrals de les principals corporacions turístiques espanyoles. Els factors que contribueixen a la seva configuració com empori turístic s’expliquen per la connivència d’aquest gran empresariat amb l’Estat –des de la dictadura franquista als governs de l’actual monarquia–, les seves aliances amb operadors turístics nord europeus i la primacia d’aquestes illes com a destinació turística, enfortida per la pertinència espanyola a la Unió Europea i a la OTAN (Rullan, 2012; Yrigoy, 2013). El 84% del producte interior brut de les Illes Balears prové dels sector serveis i reberen 12.992.745 turistes el 2013, amb un increment de l’afluència del 14,5% des de 2010 (http://ibestat.caib.es; ATB, 2014). La inestabilitat de les destinacions nord africanes dels últims anys està afavorint aquesta destinació preferida pels alemanys (31,5% dels arribats durant 2013), britànics (25,7%) i espanyols (15,1%).

• La protecció del territori

La seva capacitat d’allotjament ha evolucionat a l’alça, amb un increment del 13,3% entre 2001 i 2008, passant dels 2,2 milions de places a 2,5; majoritàriament concentrada a les places d’allotjament teòricament residencial (que van créixer un 15,9%, passant de 1,8 a 2,1 milions de places), més que en les places d’allotjament turístic reglat (que només van créixer un 2,2%, passant de 414 mil places a 423 mil) (Murray, 2010). Aquesta discordança tan accentuada es deu a la pèrdua d’interès del desenvolupament d’allotjament turístic reglat durant la “bombolla immobiliària” i a la internacionalització del capital hoteler balear. L’interès del capital es dirigia a la construcció residencial, més a que per a l’ús que li és propi, per aprofitar el seu valor de canvi especulatiu o el seu potencial com allotjament turístic-residencial (Hof y Blázquez, 2013).

La història de la planificació territorial i turística de les Illes Balears s’ha caracteritzat per l’aplicació de mesures de contenció del creixement. Així ha estat des de l’inici de la democràcia, amb la primera llei autonòmica balear l’any 1984, fins a l’inici de l’actual crisi, moment en que es promulga la darrera llei autonòmica proteccionista l’any 2008 (Rullan, 2010). S’han aplicat mesures de protecció d’espais naturals i de la franja costanera no urbanitzada, la prohibició de formació de nous nuclis urbans, la limitació del creixement del sòl urbà, la desclassificació de sectors de sòl urbanitzable, l’establiment de quotes per a la concesió de llicències d’edificació a àmbits urbans-turístics (Rullan, 2005), l’esponjament d’enclavaments turístics decadents, la necessitat de donar de baixa places d’allotjament turístic per poder construir-ne de noves, etc. (Salom, 2011). El consens social a l’entorn de les “moratòries al creixement” (Bianchi, 2004) dugué a denominar aquesta procés com el d’una “autèntica cursa per la desclassificació de sòls urbanitzables” (Blasco, 2002, p. 234). Aquestes reduccions del potencial de creixement ha dut a interpretar-les com exemples de sostenibilitat forta, basades en decisions democràtiques d’alta qualitat (Bauzá, 2007, p. 17).

• El consens social contra la balearizació Al cas que ens ocupa, els excessos del capitalisme tenen la seva expressió territorial a la denominada “balearització”, apel•latiu pejoratiu adoptat per la pròpia societat balear per denunciar el deteriorament ambiental i social provocat pel turisme. L’acceptació social d’aquesta desqualificació del model econòmic pot ser entesa com un moviment de protecció de la societat contra la mercantilització turística d’una gran diversitat de béns i valors comuns: la costa, el paisatge, l’espai urbà, la presa de decisions polítiques en democràcia o la qualitat dels llocs de feina. Le tensions entre els abusos del capital turístic i les denúncies i demandes de la societat s’han resolt, entre d’altres reaccions socials, mitjançant campanyes ecologistes de

D’una altra banda, també Alícia Bauzá ens va fer parar esment en el desenvolupament de les infraestructures, menys evidents que el desenvolupament urbanístic, i que no aturà durant tot el període de les “moratòries de creixement”. Tant és així que els moviments socials, que es mobilitzaren per demanar el fre al creixement urbanístic, desatengueren l’oposició a aquests desenvolupaments que incrementen substancialment la capacitat d’acollida de

n°2 – 2014 Varia 2

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme futurs creixements del consum territorial i dels recursos naturals (Bauzá, 2013, p. 163). L’estudi de Bauzà es centrà particularment en l’ampliació de l’aeroport de Palma (Bauzá, 2013), que va doblar la seva capacitat d’acollida mitjançant la seva ampliació de 1997 i la seva posterior assumpció de funcions de redistribució, hub, particularment per a companyies de baix cost. A aquesta infraestructura que opera com a principal porta d’entrada a l’illa, se li afegeixen les de transport terrestre, com són les autopistes (Blázquez-Salom, 2006) o les d’abastament d’aigua mitjançant dessaladores (Hof, Blázquez-Salom, Comas y Baron, 2014) i l’abastament elèctric, el tractament dels residus sòlids urbans mitjançant incineració, etc. (Murray-Mas, 2012, p. 1298-1303). Aquests desenvolupaments es produeixen en un context de forta entrada de capitals i fons europeus. A mode d’exemple, el 75% de la inversió de 240 milions d’euros de l’ampliació de l’aeroport inaugurat l’any 2007 es finançà mitjançant mecanismes de transferència de fons des de la Unió Europea (Bauzá, 2013, p. 132). El desenvolupament d’aquests megaprojectes de transport i abastament urbà va suposar la fixació espacio-temporal de capital, com solució a les seves crisis de sobreacumulació (Harvey, 2003). D’aquesta forma, el capital dilata el retorn dels seus guanys, fixant-se al mateix espacialment. Aquesta fixació espacio-temporal caracteritza la globalització neoliberal, definida per la flexibilització financera dels mercats d’acumulació de capital (Coq-Huelva, 2013).

enormes reserves de capital-diners que hi ha en circul•lació al món a la recerca d’inversions d’alt rendiment i seguretat, hi ha hagut un fort augment de l’especulació internacional” (1991, p. 471 ). La relaxació de les normes de planificació urbana i regional a les Illes Balears fomenta l’atracció de fluxos de capitals de cap als nous mercats de béns arrels, per al mercat de compra-venda com actiu financer més que per al seu ús com habitatge (Hof y Blázquez, 2013). Així s’aconsegueix que, també a les Illes Balears, “Hotels, centres turístics, segones residències per a jubilats i ports esportius siguin reconeguts entre els inversors institucionals, corporatius i els petits inversors com un segment atractiu del mercat immobiliari” (Britton, 1991, p. 472). Per atreure i donar acollida a aquests capitals, s’està legislant i desenvolupant planejament territorial que desprotegeix territori i afavoreix el seu desenvolupament urbanístic. La crisi també s’aprofita per reactivar projectes urbanístics fracassats, que s’han convertit en actius tòxics per als seus promotors i per a les entitats financers que els donen suport. La regulació revitalitzadora d’aquests “zombis urbanístics” –definits com “projectes que havien rebut un fort rebuig social i que pareixien propis de temps remots” (Murray, 2013a, p. 274)– serveixen per sanejar els comptes financers d’actius tòxics. La crisi ha possibilitat que l’interès del lobby urbanísticturístic guanyi en la seva oposició a la contenció del creixement, imposant el seu criteri de maximitzar l’acumulació de capital mitjançant la definició d’un marc legal pro-creixement (Artigues-Bonet y Blázquez-Salom, 2012; Yrigoy, Artigues y Blázquez-Salom, 2013). Tant és així que podem batejar aquest moment com una “cursa per amnistiar il•legalitat”. Aquesta instrumentació de l’Estat es correspon amb un deteriorament de la democràcia, en els termes utilitzats per por Karl Polanyi (2001).

• La traïció a la trajectòria proteccionista Des de 2008, la tradició normativa balear de protecció del territori s’ha revertit amb l’excusa de la crisi. No podent-se devaluar la moneda debut a la unificació monetària de l’Euro, es devalua el territori igual que es fa amb els salaris, les pensions o les dotacions en educació o sanitat públiques (De Castro y Pedreño, 2012).

Karl Polanyi identificà la sortida de la crisi de 1929 a través de tres mecanismes de resposta política i allunyament de l’ideari del lliure mercat, als que va denominar “La Gran Transformació”: el el New Deal estatunidenc, el socialisme autoritari i el feixisme. Carlos De Castro i Andrés Pedreño (2012) traslladen aquesta mateixa anàlisi a les crisis del capitalisme regulat dels anys 1970 i del capitalisme neoliberal iniciada l’any 2008, posant l’èmfasi en la seva solució “desdemocratitzadora” de la vida social. Aquesta “desdemocratització” s’equipara a les amenaces polítiques de la crisi sistèmica del capitalisme de 1929, que es posaren en pràctica durant la primera meitat del segle XX i identificades per Polanyi. La “desdemocratització” es caracteritza per la subordinació del poder dels Estats i l’erosió del poder organitzatiu dels treballadors, en favor dels interessos de les corporacions empresarials i financeres.

El capitalisme globalitzat imposa la competitivitat territorial i urbana, que suposa una major “flexibilitat espacial” (Jessop, 1992) en concordança amb el règim d’acumulació post-Fordista (Harvey, 1989). La flexibilitat espacial es concreta en que l’espai admeti de forma superposada diversos usos i significats (Mayhew, 2009), per adaptar-se millor als circuits globals del capital. La desregulació significa, en termes generals, la reducció normativa d’obligacions i responsabilitats de tot tipus –laborals, fiscals, mediambientals…–, per afavorir la lliure iniciativa empresarial, emparada en les necessitats de crear el mitjà favorable a la inversió (i al creixement), la competència i la innovació. Aquesta desregulació –roll back de l’Estat– constitueix una de les eines del capitalisme neoliberal, compatible amb noves formes de regulació favorables a noves vies d’acumulació del capital –roll forward– (Brenner i Theodore, 202: 369) o reregulació (Castree, 2008: 142). Stephen Britton ens dóna la guia per vincular la fixació de capitals amb el mercat turístic-immobiliari: “Amb les

La mostra la tenim en nombroses reformes legislatives, destinades a possibilitar que el capitalisme es doti de noves estructures de regulació favorables a l’acumulació de

n°2 – 2014 Varia 3

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme capital. Per dir-ho més prosaicament, la regulació estatal es deixa dur, per “rodar a l’una”, roll-with-it, del mercat neoliberal (Keil, 2009), per exemple mitjançant la desregulació territorial (Peck i Tickell, 2002).

l’entrada de la moneda única europea fa encara més rendibles les destinacions fora de l’Estat espanyol, donat que “amb l’entrada en vigor de l’Euro *l’1 de gener de 2001], Espanya es converteix en un espai car, especialment pels turistes que venien fins llavors, degut a que hi havia hagut un notable diferencial en els tipus de canvi entre les monedes dels països emissors i la pesseta espanyola” (Murray, 2012, p. 771).

D’igual manera que De Castro i Pedreño (2012) analitzen les modificacions legislatives referents als àmbits financer i laboral, a continuació s’assaja com s’assemblen a aquest model les noves polítiques de “desplanificació” territorial i turística de les Illes Balears, així com les tensions de resistència social que generen la despossessió neoliberal i la “desdemocratització” dels béns comuns. Entenem per béns comuns “els resultats de la producció social que són necessaris per la interacció social i la producció ulterior, tals com sabers, llenguatges, codis, informació, afectes” (Hard i Negri, 2011: 10). Donat que la qualitat de l’entorn és el principal sosteniment de l’activitat econòmica turística balear, la seva sostenibilitat ha atret l’interès de nombrosos agents socials, que s’han aliat per preservar-la o utilitzar-la en benefici propi. El cas més paradigmàtic ha estat el dels hotelers. I la seva expressió popular ha consistit, al nostre entendre, en la denúncia de la “balearització”.

La implantació dels hotelers balears als països empobrits ha comportat tot el seu saber fer empresarial, know how, assajat i perfeccionat a les Illes Balears, incloent la seva instrumentació de l’Estat (Blázquez, Murray i Artigues, 2011a) per “desdemocratitzar” les societats (De Castro i Pedreño, 2012). El capital turístic domina l’entorn social balear per sotmetre el marc regulatori al seu interès. Així va passar amb la seva exitosa campanya d’eliminació de l’”ecotaxa” balear (2002-2003). L’ecotaxa pretenia proporcionar ingressos finalistes a les administracions públiques per invertir en millores de l’entorn; però també controlar l’oferta d’allotjament turístic, estancada per l’aplicació de moratòries de contenció del creixement, la deslocalització dels negocis turístic-immobiliaris dels hotelers i l’atracció del capital pel desenvolupament immobiliari d’ús turístic-residencial no reglat (Blázquez i Murray, 2010; Binimelis, 2002). El mateix govern titella que eliminà l’ecotaxa, va desprotegir també unes 22.400 hectàrees de parcs naturals, com per donar una idea de l’orientació política i del poder del caciquisme turístic (Murray, 2005).

• El domini polític dels hotelers balears Joan Amer (2006) analitzà l’acció política dels hotelers balears, per arribar a la conclusió de que modelen la regulació legislativa d’aquestes illes d’ençà d’abans de la instauració de l’actual monarquia parlamentària. Joan Buades (2014) estudià la internacionalització d’aquests mateixos hotelers, que ampliaren la seva activitat conformant corporacions transnacionals. Ivan Murray (2012) atribueix el paper protagonista a aquesta classe capitalista global, al ben mig del seu anàlisi de l’evolució geohistòrica del capitalisme turístic balear, per ser la promotora de la globalització neoliberal. L’activitat d’aquestes corporacions turístiques es fonamenta en el gaudi d’una minoria de població del “Nord Global”, expandint la seva activitat empresarial mitjançant el desenvolupament turístic-immobiliari de nous enclavaments, amb un continu creixement vers noves destinacions emergents (Britton, 1982). El capitalisme neoliberal ha afavorit l’enfortiment de les corporacions transnacionals, en el cas de les turístiques, els factors concomitants han estat: les estratègies d’integració horitzontal i vertical mitjançant l’absorció d’altres empreses, l’adopció de modalitat de gestió d’establiments que els permet desprendre’s de la propietat dels immobles, especialment per vendre’ls a fons d’inversió (Real Estate Investment Trusts) i de capital risc (hedge funds), i l’evasió de la Hisenda pública mitjançant la realització d’operacions financeres a paradisos fiscals (Ramon, 2002; Murray, 2012). El segle XXI ens du la fi de la “globalització feliç” del capitalisme hegemònic rere la caiguda del Bloc de l’Est (Fernández Durán, 2003), que afavoreix a les destinacions turístiques segures, com són els Illes Balears o El Carib a les que s’especialitzen les Cadenes Hoteleres balears. Però

Però, com es sol dir, “volta al món i torna al Born”. La capacitat hegemònica d’aquesta classe capitalista internacional impregna ideològicament la societat balear, que assumeix el seu model desenvolupament, perfeccionat arran de la seva aventura americana d’acumulació per despossessió i gentrificació turística (Blazquez-Salom, Cañada i Murray, 2011). Els hotelers balears tornen a campar pels seus furs al seu lloc d’origen. La crisi global, l’encariment dels combustibles i l’augment de les tensions socials els pots fer redefinir els seus interessos, i reprendre la seva aposta per estrènyer de nou la seva explotació turística de les Illes Balears. • L’increment del control corporatiu del turisme balear La actualitat ens proporciona evidències de canvis dels models d’inversió de les corporacions hoteleres balears (Artigues, Blázquez e Yrigoy, 2014). Iberostar tria una nova ubicació, vora l’autopista de circumval•lació de Palma (Mallorca) per a la seva nova seu central, construïda entre 2008 i 2011. Barceló Hotels International compra l’hotel Formentor, degà de l’oferta turística balear, l’any 2006, tot celebrant el seu 75è aniversari i “com a mostra de gratitud a l’illa que la va veure néixer” (www.barcelo.com, consultada el 8/10/2013). Meliá Hotels International aconsegueix una “declaració d’interès autonòmica”

n°2 – 2014 Varia 4

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme (30/09/2011) per remodelar i gentrificar l’enclavament dels hotels que donaren origen a la seva Cadena Hotelera a Magaluf. El projecte de Meliá Hotels International gira a l’entorn del format beach club i es denomina Calviá Beach Resort, amb l’oferta d’ús preferencial de la platja pública. El rerepaís del mateix enclavament turístic té un projecte de construcció de quatre nous hotels i un centre comercial de la Cadena Viva Hotels. El Grup Matutes fa una aposta similar amb la conversió del seu establiment Fiesta Hotel Playa d’en Bossa d’Eivissa en el beach club denominat Ushuaïa Ibiza Beach Hotel (Aversa, 11/2/2013). La remodelació de la Platja de Palma també invoca nombrosos interessos (Artigues i Blázquez, 2012) favorables a la “màquina de creixement” urbana-turística (Logan i Molotch, 1987). L’aprovació inicial d’un nou Pla de Reconversió Integral dóna cabuda a la consolidació de més sòl urbà, en perjudici dels espais lliures i naturals que actualment espongen aquest enclavament. A més a més, es proporcionen 111,67 hectàrees de nou creixement mitjançant sòl urbanitzable (Yrigoy et al., 2013).

La crisi ha justificat canvis regulatoris per afavorir aquest retorn del capital balear al seu cau, apressat per la recerca de majors rendibilitats dels capitals financers-especulatius, que es veuen atrets per la major integració del turisme amb el sector immobiliari. Les administracions públiques han afavorit aquesta inversió urbana-turística de diferents formes: mitjançant la intervenció keynesiana que provà de reactivar el sector de la construcció durant els primers anys de la crisi, per exemple amb la construcció de megaprojectes urbans (Artigues et al., 2013); amb rescats financers d’entitats bancàries (Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, 2014); amb la legalització de parcel•lacions il•legals, a mode de revalorització d’actius financers (Hof i Blázquez, 2013); amb la revitalització de projectes urbanístics paralitzats, amb el propòsit de revaloritzar aquests actius tòxics (Murray, 2013b); i en darrer lloc, mitjançant la flexibilització territorial dels enclavaments turístics (Artigues-Bonet, et al. 2013; Yrigoy et al. 2013). Els hotelers han estat els principals actors dels canvis en l’actuació de les administracions públiques pel que fa a aquesta última modalitat.

Les Cadenes Hoteleres no han deixat d’augmentar la seva presència a les Illes Balears, fins a garantir-se l’hegemonia oligopolística de la capacitat d’allotjament turístic (vegis el Gràfic 1 i la Taula 1).

• Flexibilització socioambiental negativa Les intervencions per a la reconversió dels enclavaments turístics generen un ampli corol•lari de conseqüències al seu si. Les més greus són la gentrificació de l’espai, la instrumentació de la sostenibilitat i la flexibilitat negativa de la força de treball. Les propostes de reestructuració d’enclavaments turístics enforteixen la segregació espacial de les classes socials, pel fet d’acusar al turisme de masses i de menor poder adquisitiu del deteriorament ambiental. Amb aquestes reestructuracions dels centres turístics es promou la diferenciació espacial de les àrees privilegiades per la reconversió, donant lloc a un procés de gentrificació (Smith, 2002), com ara per la subordinació d’espais públics a l’explotació privada dels establiments turístics. La reconversió ambiental o sostenible s’utilitza com a coartada per afavorir la privatització de zones costaneres, mitjançant la construcció de beach clubs, amb el suport de una recent modificació de la Llei de Costes, que pren el nom de Llei 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral. El nom d’aquesta llei és un bon exemple de l’ús retòric d’aquest canvi normatiu neoliberal.

Gràfic 1. Nombre de places d’allotjament turístic sota el control de les Cadenes Hotelers de les Illes Balears. Font: Murray, 2012.

L’hegemonia de l’elit vinculada al turisme a les Illes Balears es demostra també per la legitimació i propagació de la seva manera d’entendre el desenvolupament sostenible (Igoe, Neves i Brockington, 2010) com capitalisme verd (Magdoff i Foster, 2011), il•lustrant el sentit del concepte “bloc històric de desenvolupament sostenible” (Sklair, 2000). Aquesta adaptació del conflicte ambiental en benefici propi implica l’establiment d’aliances amb d’altres institucions socials. Per exemple, amb la Universitat de les Illes Balears, a la que les Cadenes Hoteleres li patrocinen les

Taula 1. Percentatge de places d’allotjament turístic sota el control de les Cadenes Hoteleres a les Illes Balears. Font: Murray, 2012.

n°2 – 2014 Varia 5

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme càtedres: Sol Meliá en Estudis Turístics de la Cadena Hotelera Meliá Hotels International, que es centra en el discurs de la sostenibilitat i de la responsabilitat social corporativa; o la Fundació Càtedra Llatinoamericana presidida per la Cadena Hotelera Barceló Hotels and Resorts. Les Cadenes Hoteleres balears han jugat un paper de lideratge a la societat, dins i fora de les Illes Balears, mitjançant la consecució del seu projecte de poder com a classe capitalista; i això malgrat que el desenvolupament urbà-turístic ha tingut greus conseqüències de degradació social, democràtica i ambiental a les (Blázquez, Artigues i Murray, 2011; Murray, Blázquez i Amer, 2010). La forja de l’empori turístic balear inclou així la idiosincràsia caciquil de la classe hotelera, que ha entrat a formar part de la “marca balear” (Buades, 2009). La reestructuració de destinacions turístics madurs enarbora la sostenibilitat, encobrint però més creixement urbanístic (Artigues-Bonet, Blázquez-Salom i Yrigoy, 2014) i l’increment del domini oligopolístic corporatiu: Iberostar, Riu, Barceló, Hipotels, Aqua Magica, Grupotel, Hoteles HM, Mac, etc. a la Platja de Palma (Ruiz i Mateis, 06/06/2013; Preferente, 24/04/2013; Hosteltur, 30/04/2013); Meliá Hotels International a Magaluf; i Matutes a Platja d’en Bossa.

Ministeri de Treball investigà a les empreses Nikki Beach de Magaluf (participant del projecte de reconversió liderat per Meliá Hotels International) i Hotel Formentor de la Cadena Hotelera Barceló per la contractació il•legal de treballadors (Manso, 09/12/2012). Fins i tot després d’un any turístic record, les demandes de la patronal hotelera són la congelació de salaris (Hosteltur, 10/12/2013). Aquestes grans corporacions hoteleres estan transferint, de tornada de la seva internacionalització, el seu know how –en aquest cas la flexibilitat negativa de les condicions laborals dels seus treballadors– des de les noves perifèries turístiques a les seves regions d’origen, en aquest cas des del Carib o Centreamèrica vers les Illes Balears (Blázquez, Cañada y Murray, 2011b). • Resistències ciutadanes i contramoviments per crear estabilitat El moviment ecologista ha denunciat les formes més agressives d’urbanització relacionada amb el turisme i el desenvolupament d’infraestructures –per exemple mitjançant l’ús del terme despectiu de la “balearització”–, amb resultats apreciables en termes de consens social (vegis el Mapa 1). D’aquest consens social s’ha derivat la promulgació de normes de protecció del territori.

Tal és el seu domini social, que fins i tot es poden vanagloriar. Les pròpies fonts d’informació dels hotelers descriuen el seu lobby per canviar la legislació mitjançant la connivència amb el poder polític. Per exemple amb la seva pionera iniciativa privada que ofereix projectes d’inversió “pendents de l’aprovació del Decret Llei de Mesures Urgents” que les “garantirà” (Preferente, 24/04/2013; Hosteltur, 30/04/2013). Al mateix temps que s’expliquen xantatges dels hotelers al govern per bescanviar el seu suport polític a canvi de regulacions a la carta, en els casos de reconversió d’enclavaments turístics; tot això amb sorna com ara que els grans grups hotelers de les famílies Matutes, Barceló i Escarrer “tenen interessos concrets que passen per decisions polítiques de les institucions governades pel PP” (Diari de Balears, 9/10/2013).

Una explicació més complexa seria que, igual que va ocórrer a les Illes Canàries, les restriccions a l’expansió urbana-turística promou l’acumulació de capital, en benefici de “camarilles regionals de poder que han pogut consolidar el seu monopoli sobre els mitjans de producció del turisme, a través dels seus grups de pressió, donant suport a un model de sostenibilitat basat en el ‘turisme de qualitat’” (Bianchi, 2004, p. 517). Així, per exemple, la manipulació retòrica del repte de la sostenibilitat resol la mala imatge de l’acumulació de capital basada en la inversió immobiliària, dels principals consorcis turístics i del sector de la construcció. Els interessos corporatius dominants manipules el descontent popular, que s’expressa mitjançant lla crítica a la “balearització”, amb l’ús de l’esca del “desenvolupament del turisme sostenible i de qualitat” per tal seguir creixent i afavorint l’acumulació de capital (Hof & Blázquez-Salom, s. d.). Així s’aconssegueix que “tot canviï per tal que tot segueixi igual”, segons el célebre addagio de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. El sistema es vacuna de les seves pròpies contradiccions, per exemple mitjançant aliances interclassistes que hauran previngut el col•lapse. De nou, analitzant-ho segons les teories de Karl Polanyi: “el contramoviment de protecció havia de succeir per prevenir el desastre d’una economia desvinculada. Polanyi suggereix que un moviment orientat a promoure l’economia del laissez faire precisa d’un contramoviment per crear estabilitat” (Block, 2001, p. xxviii).

La crisi també s’aprofita per flexibilitzar la força de treball. La contractació laboral al sector turístic es ja per ella mateixa de baixa qualitat, mal remunerada, poc qualificada i insegura (Britton, 1991). Fet que la unitat monetària impossibilita la devaluació front a la crisi dels països perifèrics de la UE, la rebaixa salarial n’és una alternativa, com un mitjà per atreure més capitals inversors i demanda turística. Els salaris dels treballadors de l’hoteleria de les Illes Balears foren els més baixos entre tots els sectors d’activitat econòmica l’any 2011, segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial (INE, 2013a; Diario de Mallorca i EFE, 28/06/2013). Segons la Comptabilitat Nacional d’Espanya, l’any 2012, la participació dels salaris al PIB (que suma el 44,24 %) ha caigut per davall de la quota dels ingressos de capital o excedent brut d’explotació (que suma el 46,16 % del PIB) (INE, 2013b; Bolaños, 28/02/2013). A més a més, la contractació il•legal és el pa de cada dia. La Inspecció del

n°2 – 2014 Varia 6

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme insostenibles i consubstancials a l’acumulació de capital per part de la classe social dominant. En conseqüència, és raonable donar suport a que la sostenibilitat vengui de la ma del decreixement (GeorgescuRoegen, 1971). En aquesta línia, algunes de les mesures proposades per fer front a aquestes amenaces i fer més sostenible el turisme tenen a veure amb la seva freqüència, la distància recorreguda i els mitjans de transport utilitzats; és a dir, aplicant al menys com a mesures pal•liatives: viatjar menys i a destinacions més pròximes, amb estades de major durada, utilitzant mitjans de transport més eficients i més encarits (Hall, 2009). Altres propostes incideixen més en les limitacions al creixement urbàturístic, especialment a espais insulars als que la societat mostra el seu descontentament amb l’excessiva pressió turística (Bianchi, 2004). Tot això sense descuidar que la pròpia insularitat o l’estacionalitat climàtica impliquen limitacions al creixement urbà-turístic de les illes petites, més encara si són llunyanes als continents (Rullan, 2010). Mapa 1. Mapa interactiu per a la denúncia de conflictes territorials i ambientals a Conclusions Mallorca. Font: GOB Mallorca, (consultat el 8 de novembre de 2013). El capital corporatiu marca l’esdevenir de la societat capitalista. En el cas balear es tracta principalment El conflicte social per la defensa del territori no és l’únic d’hotelers que han reforçat i estès la seva activitat amb la candent a les Illes Balears. L’endeutament hipotecari i el globalització neoliberal, determinant les polítiques rescat bancari es salden amb desnonaments, denunciats públiques al seu interès tant a les Illes Balears com a les per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca noves destinacions que colonitzen. El torcebraços entre els (http://afectadosporlahipoteca.com/) i amb el seus interessos i la societat demostra aquest protagonisme, deteriorament de la dotació pública de sanitat i educació per pactar les “moratòries” al creixement o per liquidar-les arran del les retallades pressupostàries. La defensa de a les Illes Balears. La modificació regulatòria que promouen l’educació pública i de qualitat ha donat lloc a la major en el context de la crisi actual corrobora la seva influència mobilització de la història de les Illes Balears, el 29/9/2013, “desdemocratitzadora”, que fins i tot pot instrumentar les convocada por l’Assemblea de Docents resistències com contramoviments orients a afavorir (http://assembleadocentsib.blogspot.com.es/). l’estabilitat del sistema. Aquest torcebraços demostra el domini corporatiu front a l’exigència de radicalitat • Decreixement urbà-turístic i radicalitat democràtica democràtica de la societat. S’ha establert provadament la relació directa entre el turisme de masses, l’esgotament dels recursos energètics i el canvi climàtic (Hall, Scott y Gössling, 2013). El turisme de masses, amb desplaçaments freqüents i a llargues distàncies és la modalitat turística més perjudicial ambientalment. També es tracta de la modalitat més controlada pel capital corporatiu, que s’apropia de la major part dels seus beneficis, expatriant-los –a mode d’una fuita o leakeage de capitals– del lloc d’acollida (Britton, 1982). El control corporatiu internacional té el suport dels Estats, que promouen així la perpetuació del credo del desenvolupament amb el manteniment de l’intercanvi desigual i, al cap i a la fi, del sistema capitalista. El turisme per ell mateix no és qüestionable, com no ho són les altres activitats humanes. Però sí ho és el capitalisme pel creixement compost del que depèn i que no és possible per a sempre, ja que provoca crisis ambientals i socials

La flexibilització turística-territorial aquí analitzada –que Ivan Murray equipara a un “xoc territorial” (2013, p. 274)– és una mesura neoliberal que promou el mercat autoregulat, en detriment del benestar i de la sostenibilitat. Com hem comprovat, més que tractar-se d’un mercat autoregulat, s’instrumenta l’Estat per regular a favor del capital. Això afegit a la repressió dels contramoviments de defensa de la societat, mitjançant mecanismes de control i repressió social, suposa un retrocés de la llibertat, considerable com una “desdemocratització” de la societat. S’evidencia així que es fa necessari fer avançar els contramoviments democràtics, més enllà de sanejar i sostenir el sistema, i més enllà de solucions – apedaçaments, més aviat– a les contradiccions del capitalisme. Nous dissenys anticapitalistes d’acció social “corevolucionaris” (Harvey, 2011, p. 20), favorables al decreixement també del turisme, es fan urgents i arribaran a ser imprescindibles.

n°2 – 2014 Varia 7

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme AGRAIMENTS Agraïm el suport del Professor Rémy Knafou i d’Alfonso Fernández Tabales, així com les correccions i els comentaris del revisor anònim. La investigació en que es basa aquest article es finança amb el projecte d’investigació titulat “Geografías de la crisis: análisis de los territorios urbano-turísticos de las Islas Baleares, Costa del Sol y principales destinos turísticos del Caribe” (CSO2012-30840) del Ministerio de Economía y Competitividad.

International Conference. Taipei, Taiwan, 29 October–3 November 2007; Volume I, pp. 4-20. Bauzá van Slingerlandt A., 2013, En l’espai – temps Homenatge a Alícia Bauzà van Slingerlandt. Palma: GIST, Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori, Universitat de les Illes Balears y LUCID, Centre d’Excellència per a la Integració de les Dimensions Natural i Social de la Sostenibilitat, Universitat de Lund. Bianchi R., 2004, “Tourism restructuring and the politics of sustainability: a critical view from the European periphery (the Canary Islands)”. Journal of Sustainable Tourism, 12 (6), pp. 495-529. DOI:10.1080/09669580408667251.

BIBLIOGRAFIA Agéncia de turisme de les Illes Balears, ATB, 2014, El turismo a les Illes Balears. Anuari 2013. Palma: Agència de Turisme de les Illes Balears, Conselleria de Turisme i Esports. Govern de les Illes Balear. Disponible online: (consultado el 3/12/2014).

Binimelis J., 2002, “Canvi rural i propietat estrangera a Mallorca”, in Picornell M. et Pomar A.M. (éd.). L’espai turístic. Palma: Grup d’Investigació del Territori, Turisme i Oci, GITTO, Insitut d’Estudis Ecològics, INESE, pp. 207-236.

Aversa, L., 11/02/2013, “Cuatro proyectos privados ya han logrado del Govern el interés autonómico que pide Matutes”. Ultima Hora. Disponible online: http://ultimahora.es (consultado el 8/10/2013).

Blasco Esteve A., 2002, “Planificación y gestión del territorio turístico de las Islas Baleares”. BLANQUER, D. (dir). Ordenación y gestión del territorio turístico. Valencia: Tirant lo Blanch, pp. 213-184.

Amer, J., 2006, Turisme i Política. L’empresariat hoteler de Mallorca. Palma: Documenta Balear.

Blázquez-Salom M., 2006, “Matas, megaproyectos S.A.”. Ecología Política. Cuadernos de Debate Internacional, (31), 53–56.

Artigues A.A., Blázquez M., 2012, “¿Reconversión o desregulación? Análisis de planes de reconversión turísticoinmobiliaria de la Playa de Palma (Mallorca)”. Cuadernos de Turismo, 29, pp.11-34.

Blázquez-Salom M., 2013, “Tourism as a green fix to capitalism crisis”. Citarella, F. (Ed.), Economic Recesion interpretations, performances and reifications in the tourism domain. Palermo: Loffredo Editore, p. 87–103.

Artigues A.A., Bauzá A., Blázquez M., González, J. Rullan O., Vives S., Yrigoy I. (Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori), 2013, “La profundización de la vía urbanoturística-financiera en Palma (2007-2011): políticas y materialización en tiempos de crisis”. Observatorio Metropolitano de Madrid (eds.). Paisajes devastados. Después del ciclo inmobiliario: impactos regionales y urbanos de la crisis. Madrid: Traficantes de Sueños, pp. 355-388. Disponible onlineconsultado el 14/10/ 2013).

Blázquez M., Murray I., 2010, “Una geohistoria de la turistización de las Islas Baleares”. El Periplo Sustentable, 18, pp. 69-118. Blázquez M., Murray, I., Artigues, A.A., 2011, “La balearización balear. El capital turístico en la minoración e instrumentación del Estado”. Investigaciones Turísticas, 2, 1-28.

Artigues-Bonet A.A., Blázquez-Salom M., Yrigoy I., 2014, “La planificació territorial i la reconversió de zones turístiques madures a les Illes Balears en l’actual crisi”. Grimalt, A. (ed.). Anuari del Turisme de les Illes Balears. Palma: Fundacio Gadeso, p. 135–146. Disponible online:(consultado el 4/11/2014).

Blázquez-Salom M., Cañada E., Murray I., 2011, “Búnker playa-sol. Conflictos derivados de la construcción de enclaves de capital transnacional turístico español en El Caribe y Centroamérica”. Scripta Nova-Revista Electronica De Geografia Y Ciencias Sociales, 15(368), 1–17. Disponible online: http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-368.htm.

Barceló B., 2002, “Historia del turisme a Mallorca”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, XV (50), pp. 31-55).

Block F., 2001, “Introduction”. Polanyi, K. The Great Transformation: the political and economic origins of our time. Boston: Beacon Press, pp. xviii-xxxviii.

Bauzá van Slingerlandt A., 2007, “Insular Land Use Planning on the Balearic Islands (Spain): Weak or Strong Sustainability?”. Proceedings of the Inaugural Meeting of the IGU Commission on Islands, Island Geographies

n°2 – 2014 Varia 8

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme Bolaños A., 28/02/2013, “Los excedentes de las empresas superan a las rentas salariales en el reparto del PIB”. El País. Disponible online: (consultado el 25/7/2013).

Diario de Mallorca EFE, 28/06/2013, “El sueldo medio en Baleares fue de 21.351 euros en 2011”. Diario de Mallorca. Disponible online: consultado el 29/7/2013).

Brenner N., Theodore N., 2002, “Cities and the Geographies of ‘Actually Existing Neoliberalism’”, Antipode, vol. 34, nº 3, pp. 349-379.

Fernández Durán R., 2003, Capitalismo (Financiero) Global y guerra permanente. El dólar, Wall Street y la guerra contra Irak. Barcelona. Virus.

Britton S.G., 1982, “The political economy of tourism in the Thrid World”. Annals of Tourism Research, 9, 331-358.

Fletcher R., 2011, “Sustaining Tourism, Sustaining Capitalism? The Tourism Industry’s Role in Global Capitalist Expansion”. Tourism Geographies, 13(3), 443–461.

Britton S.G. (1991). “Tourism, capital and place: towards a critical geography of tourism”, Environment and Planning D: Society and Space, 9 (4), pp.452-478.

Fletcher R., Neve K., 2012, “Contradictions in Tourism: The Promise and Pitfalls of Ecotourism as a Manifold Capitalist Fix”. Environment and Society: Advances in Research, 3 (1), pp.60-77. DOI: http://dx.doi.org/10.3167/ares.2012.030105.

Buades J., 2014 [2006], Exportando paraísos. La colonización turística del planeta. Alba Sud. Disponible online:(consultado el 3/12/2014).

Georgescu-Roegen N., 1971, The Entropy law and the Economic Process. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press.

Buades J., 2009, Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico. Barcelona: Icaria. Büscher B., Fltescher R., 2015, Conservation”. New Political 10.1080/13563467.2014.923824.

Hall C. M., 2009, “Degrowing Tourism: Décroissance, Sustainable Consumption and Steady-State Tourism”. Anatolia: An International Journal of Tourism and Hospitality Research, 20 (1), 46–61. Disponible online: (consultado el 24/12/2014).

“Accumulation by Economy, DOI:

Castree N., 2008, “Neoliberalising nature: the logics of deregulation and reregulation”. Environment and Planning, A, 40, p. 131-152. DOI: 10.1068/a3999.

Hall M.C., Scott D., Gösssling S., 2013, “The Primacy of Climate Change for Sustainable International Tourism”. Sustainable Development, 21 (112–121), pp.112-121. DOI: 10.1002/sd.1562.

Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, 2014, Informe de la CNMC sobre las ayudas púbicas en España 2014. Madrid: CNMC.

Hard M., Negri A., 2011, Commonwealth: el proyecto de una revolución en común. Madrid: Akal. Harvey D., 1989, The condition of postmodernity: an inquiry into the origins of cultural change. Oxford: Basil Blackwell.

Coq-Huelva D., 2013, “Urbanisation and Financialisation in the Context of a Rescaling State: The Case of Spain”. Antipode, 45 (5), 1213-1231. doi: 10.1111/anti.12011

Harvey D., 2003, The New Imperialism. Oxford: Oxford University Press.

De Castro C., Pedreño A., 2012, “El péndulo de Polanyi: de la desdemocratización a la resistencia social”. AREAS. Revista internacional de Ciencias Sociales, 31, pp. 9-24.

Harvey D., 2004, “El “nuevo” imperialismo: acumulación por desposesión”. Socialist Register, 99–129.

Deig A., Ubeda T., Ureña M., 1990, “Carta pastoral dels bisbes de les Balears. Ecologia i turisme a les nostres illes”. El Mirall, 37, pp. 24-34.

Harvey D., 2010, The enigma of capital. And the crises of capitalism. London: Profile Books.

Diari de Balears, 9/10/2013, “Els hotelers que entren a la batalla del TIL són ostatges del PP”. Diari de Balears. Disponibe online: http://dbalears.cat/actualitat/balears/els-hotelers-entrenbatalla-del-til-son-ostatges-del-pp.html (consultado el 11/10/2013).

Harvey D., 2011, “Roepke Lecture in Economic Geography. Crisis, Geographic Disruptions and the Uneven Development of Political Responses”. Economic Geography, 87(1), pp. 1-22. Harvey D., 2014, Seventeen Contraditions and the End of Capitalism. London: Profile Books.

n°2 – 2014 Varia 9

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme Hof A., Blázquez M., 2013, “The Linkages between Real Estate Tourism and Urban Sprawl in Majorca (Balearic Islands, Spain)”. Land, 2 (2), pp. 252-277. DOI: 10.3390/land2020252.

Logan J., Molotch H., 1987, Urban fortunes: the political economy of place. Berkeley: University of California Press. Manso M., 09/12/2012, “Les pagas 300 euros al mes y si trabajan más de 8 horas, ya lo arreglamos”. Diario de Mallorca. Disponible online:(consultado el 25/7/2013).

Hof A., Blázquez-Salom M., en prensa, “Changing tourism patterns, capital accumulation, and urban water consumption in Mallorca, Spain: a sustainability fix?” Journal of Sustainable Tourism. DOI :10.1080/09669582.2014.991397

Magdoff F., Foster J., 2010, “What every environmentalist needs to know about capitalism”. Monthly Review, 1–31. Disponible online: http://web.boun.edu.tr/ali.saysel/ESc307/Foster Magdoff 2010.pdf

Hof A., Blázquez-Salom M., Comas M., Baron A., 2014, “Challenges and solutions for urban-tourist water supply on Mediterranean tourist islands. The case of Majorca, Spain”. The Global Water System in the Anthropocene. Berlin: Springer, p. 125–142.

Mayhew S., 2009, A dictionary of Geography. Oxford University Press, Oxford, 4ª ed. Murray I., 2005, “El pisotón ecológico (y empresarial) en las Islas Baleares”. Medio ambiente y comportamiento humano, 6 (2), pp.123-166.

Hosteltur, 30/04/2013, “Invertirán 100 M € en cuatro hoteles de nueva construcción en Playa de Palma”. Hosteltur, 3765. Disponible online: http://www.hosteltur.com/148490_invertiran-100-mcuatro-hoteles-nueva-construccion-playa-palma.html (consultado el 26/7/2013).

Murray I., (Coord.), 2010, Els Indicadors de Sostenibilitat Socioecològica de les Illes Balears (2003-2008), Versió Extensa. Observatori de Sostenibilitat i Territori, Grup d’Investigació sobre Sostenibilitat i Territori, Universitat de les Illes Balears: Palma (Mallorca). Disponible online:(consultado el 20/11/2013).

Hosteltur, 10/12/2013, “Congelación salarial: los hoteleros de Mallorca ponen precio a la competitividad”. Hosteltur. Disponible online: http://www.hosteltur.com/126630_congelacion-salarialhoteleros-mallorca-ponen-precio-competitividad.html (consultado el 18/12/2013).

Murray I., 2012, Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística. Tesis doctoral inédita. Disponible online(consultado el 14/10/2013).

Igoe, J., Neves, K., Brockington D., 2010, “A spectacular ecotour around the historic bloc: theorising the convergence of biodiversity conservation and capitalist expansion”. Antipode, 42 (3), pp. 486-512. DOI: 10.111/j.14678330.2010.00761.x.

Murray I., 2013a, “Anexo II. Análisis detallado de las Islas Baleares. Islas Baleares: la “intelligentsia” responde a la crisis preparando un nuevo tsunami urbanizador”. Prieto, F. y Ruiz, J. B. (coord.). Costas Inteligentes. Madrid: Greenpeace España, pp. 267-275. Disponible online (consultado el 14/10/2013).

Instituto Nacional de Estadística, INE, 2013ª, Encuesta anual de estructura salarial. Disponible online: (consultado el 25/7/2013).

Murray I., 2013b, “Actius tòxics: Ses Fontanelles”. Contrainfo.cat. Disponible on line: (consultado el 25/7/2013).

Instituto Nacional de Estadística, INE, 2013b, Contabilidad Nacional de España. 1er. Trimestre de 2013. Disponible online: (consultado el 25/7/2013).

Murray I., Blázquez M., Amer, J., 2010, “Doblers, poder i territori de ‘marca balear’ (1983-2009)”. Journal of Catalan Studies, 13, p. 321-350.

Jessop B., 1992, “Fordism and post-Fordism: a critical reformulation”. Scott S. et Stoper M. , Eds., Pathways to industrialization and Regional Development. Londres: Routledge, pp. 42-62.

O’Connor J., 1988, “Capitalism, nature, socialism: a theoretical introduction”. Capitalism, nature, socialism, 1 (1), pp. 11-38.

Keil R., 2009, “The urban politics of roll-with-it neoliberalization”. City: analysis of urban trends, culture, theory, policy, action, 13, pp.230–245. DOI: 10.1080/13604810902986848.

Peck J., Tickell A., 2002, “Neoliberalizing Space”. Antipode, 34 (3), pp.380-404.

n°2 – 2014 Varia 10

Via@ - revista internacional interdisciplinar de turisme Peck J., Theodore N., Brenner N., 2010, “Postneoliberalism and its Malcontents”. Antipode, 41, 94–116. DOI:10.1111/j.1467-8330.2009.00718.x

Smith N., 2002, “New Globalism, New Urbanism: Gentrification as Global Urban Strategy”. Antipode, 34 (3), p. 427-450. DOI: 10.1111/1467-8330.00249.

Polanyi K., 2001 [1944], The great transformation : the political and economic origins of our time. Boston, MA: Beacon Press.

UNEP (2011). Towards a Green Economy: pathways to sustainable development and poverty eradication. Nairobi: UNEP.

Preferente, 24/04/2013, “Proyectan cuatro nuevos hoteles en Playa de Palma”. Preferente.com, noticias de turismo para profesionales. Disponible online: (consultado el 31/7/2013).

Wallerstein I., 1988), El capitalismo histórico. Madrid: Siglo veintiuno editores. World Commission on Environment and Development (WCED),1987, Our Common Future. Oxford: Oxford University Press.

Prudham S., 2013, “Men and things. Karl Polanyi, primitive accumulation and their relevance to a radical Green political economy”. Environment and Planning A, 15, pp. 1569-1587.

Yrigoy I. (2013). “La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografía, 75, pp.109.131.

Ruiz J.L., Mateis A., 6/06/2013, “Unos veinte hoteles crecerán entre cuatro y ocho metros de altura en la Platja de Palma”. Ultima Hora. Disponible online: http://ultimahora.es/mallorca/noticia/noticias/local/planreforma-platja-palma-aprobara-final-ano.html (consultado el 31/7/2013).

Yrigoy I., Artigues A.A., Blázquez M., 2013, “El papel del Estado en la renovación urbano-turística de espacios turísticos. El caso de la Playa de Palma, Mallorca (España)”. Bitácora urbano territorial, 22 (1), pp.141-152.

Rullan O., 2005, “Una técnica urbanística para contener el crecimiento residencial en espacios con fuerte presión Inmobiliaria”. Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales. IX, 194 (32).

PER A CITAR AQUEST ARTICLE Referència electrònica: Macià Blázquez Salom, Un torcebraços pel decreixement urbà-turístic, Via@, Varia, n°2, 2014, posat en línia el 23 gener 2015. URL : http://www.viatourismreview.net/Article35_CA.php

Rullan O., 2010, “Las políticas territoriales en las Islas Baleares”, 43, 403-428. Cuadernos Geográficos. Disponible online: (consultado el 24/12/2014). Rullan O., 2011, “La regulación del crecimiento urbanístico en el litoral mediterráneo español”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales, XLIII (168), pp. 279-297.

AUTORS Macià Blázquez Salom Grup d’Investigació sobre Sostenibilitat i Territori, GIST, Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears [email protected]

Rullan O., 2012, “Las políticas territoriales en las Islas Baleares”. Cuadernos Geográficos, 47, pp.403-428. Salom A., 2011, Las limitaciones al crecimiento poblacional y espacial establecidas por la normativa territorial y urbanística. Madrid: Instituto Nacional de Administración Pública.

TRADUCCIÓ Macià Blázquez Salom

Sklair L., 2000, “The transnational capitalist class and the discourse of globalization”, Cambridge Review of International Affairs, 14, pp. 67-85. DOI: 10.1080/09557570008400329. Sklair L., 2001, The transnational capitalist class. Oxford: Blackwell. DOI: 10.1080/09557570008400329.

n°2 – 2014 Varia 11