Tot entenent amador mi entengua: la transmissió textual del poema 87 en el cançoner G d’Ausiàs March

TOT ENTENENT AMADOR MI ENTENGUA: LA TRANSMISSIÓ DEL POEMA 87 EN EL CANÇONER G D’AUSIÀS MARCH* 4

JOSEP LLUÍS MARTOS ABSTRACT

Ausiàs March’s poem 87, probably the most important for understanding his theory of love, is duplicated in G songbook. This codex has a complex structure for joining sections of different backgrounds and codicological time. This is the reason for the repetition of the poem, which appears in G1 and G2 sections, with transmission errors in both cases. From the study of these and its codicological variants, I establish the parentage of each version of the poem with other families of textual tradition. The results are expect­ ed regarding the relationship of the G1 section with F songbook, while the G2 section, which features an amalgam of sources, had never been linked with the oldest textual tradition of the poetry of March: the H songbook.

L

a gènesi del cançoner G d’Ausiàs March (Biblioteca Universitària de València, ms. 210) és, indubtablement, la més complexa quant a la presència de diferents materials codicològics directes. Ens aporta, en síntesi, seccions arrancades d’una àmplia recopilació miscel·lània de finals del segle xv (G1) (Pagès i 35); un quadern també original, de transmissió independent del pas del segle xv al xvi (G3) (Massó i Torrents 167; Archer 17), i uns poemes copiats prèviament per una mà del segle xvi en els vuit primers folis del volum, que donen lloc al subcançoner G4 (Martos, «Cuadernos y génesis»). Aquests darrers materials són propers en temps i espai als responsables de la secció G2, composta per una sèrie de quaderns que unifiquen tres col·leccions prèvies (Martos, «La restauración» 412): G1 (f. 22-91 i 100-129) G2 (f. 11-21 i 130-171) [copistes G2a i G2b] G3 (f. 92-99) G4 (f. 1-10) La idiosincràsia del volum es veu, per exemple, en la presència de cinc copistes diferents, dos dels quals he discriminat i caracteritzat recentment: un com a únic responsable de G4 (Martos, «La gènesi del cançoner G») i un altre que he anomenat G2b perquè és el copista secundari de G2, enfront de la tasca essencial de transcripció duta a terme en aquest subcançoner per G2a (Martos, * Aquest treball s’emmarca dins el projecte Del impreso al manuscrito: hacia un canon de transmisión del cancionero medieval, finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación (FFI200804486), del qual sóc investigador principal.

59

001-CATALAN REVIEW OK.indd 59

17/11/11 16:54

60

josep lluís martos

«La duplicació de poemes»). Amb una procedència tan diversa dels materials com aquesta i amb la intervenció de cinc mans diferents, podem fer-nos una idea de la quantitat de petges que s’han anat deixant en el procés de formació d’aquest volum. La riquesa d’aquestes dades no ens pot passar desapercebuda, perquè il·lustra i explica alguns dels mecanismes de reunió i fusió de materials que s’han produït en altres recopilacions tardanes de la poesia d’Ausiàs March. Una de les conseqüències d’aquesta diversitat de materials és la duplicació de poemes que hi ha en aquest cançoner (Martos, «La duplicació de poemes»). A través d’aquesta circumstància, disposem d’un corpus de poemes la comparació dels quals permet establir fàcilment la tradició textual a la qual pertany cada secció del cançoner G. Per les seues diferències de transmissió entre totes dues versions i perquè es tracta del més extens dels conservats, cosa que permet establir més arguments ecdòtics, s’ha triat l’estudi textual del poema 87 en el cançoner G com a objecte central d’aquest treball, el text del qual aporte com a apèndix a partir de l’edició de Pere Bohigas per poder seguir-ne millor l’argumentació. Les conclusions són, certament, importants per a la transmissió textual de March, ja que es conclou la relació mediata del cançoner H (Biblioteca Universitaria de Zaragoza, ms. 210) amb el subcançoner G2, que Robert Archer (33) no havia contemplat en l’stemma codicum dels testimonis marquians. La primera de les versions del poema 87 pertany a G1 (f. 86r-89r) i està copiada, per tant, per una mà del segle xv, mentre que la segona es troba en G2 (f. 152r-160v), amb lletra ja del xvi. Tots dos testimonis presenten unes particularitats de transmissió interessants: en essència, en G1 el poema és, efectivament, acèfal i sols s’hi copien les divuit darreres cobles, a falta de les setze primeres; en G2 es troba complet, però amb errors d’ordenació de les estrofes, entre la 24 i la 32, que presenten la seqüència següent: 26, 27, 24, 25, 30, 31, 28, 29.1 La llacuna de la versió de G1 és fàcilment explicable per pèrdua dels fulls inicials de l’antígraf, que contenien les setze primeres estrofes. Aquesta mutilació no va tenir lloc en aquest subcançoner,2 ja que el poema comença al bell mig del quadern h (f. 82-91), en el f. 86r, que s’inicia amb la darrera cobla de la composició 106. L’omissió es va produir, per tant, en la seua font o, fins i tot, en l’original d’aquesta. A l’inici de la primera cobla copiada d’aquesta versió acèfala, s’inclou una nota que advertia de l’error i remetia, a través de l’íncipit correcte, a la còpia completa de G2. En aquest darrer subcançoner, les peculiaritats del procés de transmissió del poema 87 no es queden en l’alteració de l’ordre d’algunes estrofes, sinó que en presenta una àmplia casuística que ens 1 A diferència de Pagès, Bohigas i Beltran (70), Archer (309) no adverteix d’aquesta errada de transmissió. Els dos primers editors ho fan en anotacions de l’aparat crític als versos 231-250 i 271290: «col·locats seguit 251-270» i «col·locats després de 291-310» (Pagès, ii: 43 i 45); «En G2, després dels vv. 251-270» i «En G2, després dels vv. 291-310» (Bohigas 272). 2 La mutilació d’aquest poema en el cançoner H tampoc no s’explica des de la transmissió posterior del recull: «la llacuna que es deu a la falta dels vs. 21-130 apareix en el fol. 57 entre el v. 20 i el v. 131; no es deu a la pèrdua de folis al còdex» (Archer 309).

001-CATALAN REVIEW OK.indd 60

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

61

dóna dades valuoses per a entendre l’origen de l’error i part del procés de formació de G.3 Una de les més interessants és, indubtablement, la intervenció del copista G2b en la transcripció d’algunes cobles del poema 87: les estrofes 10-13 i 23.4 No es tracta de l’únic cas en què G2b participa directament en la còpia d’alguns poemes d’aquest cançoner, sinó que intervé en sis més, dos dels quals —el 16 i el 27— transcriu completament, mentre que són de la seua mà tan sols algunes estrofes dels altres quatre: 45,5 72,6 767 i 94.8 No és gens casual que les composicions 27, 76, 87 i 94 siguen, precisament, poemes repetits, perquè G2b intervé en G quan hi ha problemes de transmissió en l’antígraf.9 El perfil revisor i corrector de G2b, posat en paral·lel amb la seua intervenció en unes cobles determinades d’aquesta segona versió del poema, anuncia clarament que l’antígraf degué tenir un problema de transmissió, del qual ens ha quedat testimoni en l’alteració de l’ordre d’algunes estrofes. A més a més, sabem que es va incloure en la taula una vegada havia estat feta per G2a, la qual cosa sembla avalar la seua incorporació tardana al cançoner pels problemes de transmissió, tot i que coetàniament al procés de revisió que se’n fa, abans fins i tot de cosir-lo (Martos, «La duplicació de poemes»). No ens ha de passar desapercebut que la còpia d’aquest poema coincidisca amb l’inici de quadern, feta a dues cobles per foli, respectant l’impaginat de l’antígraf, en tractar-se de dècimes;10 ni tampoc que aquest quadern ny abandone la filigrana habitual en G2, corresponent a la número 4 de les establertes per Pagès, per a formar-se amb paper de la marca número 6. Si tenim en compte que el poema 87 és el límit entre les seccions formades pels textos copiats dels dos grans antígrafs de G2, haurem de plantejar-nos de quina de les dues tradicions depén. Per a això, cal recórrer a les dades internes que ens aporta aquest poema en relació amb la resta del volum: la filiació de variants. Per totes les raons externes i internes adduïdes en un altre treball (Martos, «El cancionero G2»), les conclusions del qual prenc ara com a punt de referència, 3 El bifoli central d’aquest quadern ny (f. 157-158) està desplaçat cap a l’esquerra i tallat per la cisalla, però això podria haver tingut lloc en la reenquadernació del volum cap al segle xvii, com pareix derivar-se del fet que els nervis del cosit no són exteriors a les cobertes en el llom del còdex. 4 Es tracta dels versos 91-130 i 221-230. G2a copia la resta del poema. 5 Estrofes 5-12 i tornada (v. 33-100). G2a en copia sols les quatre primeres cobles. 6 Estrofes 1-3 (v. 1-24). G2a en copia les dues darreres cobles i la tornada. 7 Estrofa 1 (v. 1-8). G2a en copia les quatre darreres cobles i la tornada. 8 Estrofes 1-4 (v. 1-32). G2a en copia les dotze darreres cobles i la tornada. 9 Això ens permet pensar que els poemes 45 i 72 degueren generar algun dubte al copista habitual de G2, a partir d’algun error en l’original del qual no queden rastres en aquest cançoner. El poema 16, tanmateix, sí que ens en deixa una petja subtil, perquè la taula d’obres també contempla la intervenció del copista G2b i aquesta composició, com precisament també la 87, hi són incorporades per ell amb posterioritat. Per als altres nou íncipits incorporats per G2b a la taula d’obres, vegeu Martos «La duplicació de poemes» i «El cancionero G2». 10 A excepció del poema errat de dues cobles que s’inclou en el f. 166v —en realitat, es tracta de dues estrofes independents, una pertanyent al poema 113 i l’altra al 115—, el subcançoner G2 no conté una altra composició construïda amb estrofes de deu versos.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 61

17/11/11 16:54

62

josep lluís martos

la darrera secció del cançoner, des del f. 163r fins a la fi, depén d’un antígraf que hem de relacionar —però no identificar— amb el cançoner imprés a, amb l’edició de Baltasar de Romaní. Això és ben interessant, perquè una de les dues fonts principals de G2 és l’original perdut d’aquesta edició. Per tant, és fonamental revisar les variants del poema 87 i comprovar-ne la filiació, tenint en compte aquest referent del cançoner a per als textos immediatament posteriors.11 En les llistes que aporte com a conclusió d’aquesta anàlisi, prenc en consideració sols aquells testimonis que em semblen fonamentals per a marcar-ne les relacions, ateses les tendències que presenten les versions de G1 i G2: ni els manuscrits ABLM ni els impresos bcde tenen relació directa amb les versions del poema 87 en el cançoner G. Quan les edicions coincideixen amb G2, ho confirmen els manuscrits D i E, que són, respectivament, l’original d’impremta de b —com han demostrat Albert Lloret i M. Mercè López Casas— i una de les fonts principals de d.12 La duplicació del poema 87 en el cançoner G ens ofereix la possibilitat de comparar-ne tradicions, tot i que ens falten els primers cent seixanta versos de la versió en G1 i, casualment, l’altre testimoni àmpliament mutilat d’aquesta peça és aquell amb el qual es relaciona més directament G2: el cançoner H, que presenta una llacuna entre els versos 21 i 130. Aquestes onze estrofes, per tant, no han aportat cap dada essencial per a aquest treball, a diferència de la resta i, sobretot, dels versos 161-340, que es conserven en totes dues versions de G. D’aquest estudi intern del poema 87, s’extrauen dues conclusions principals que afecten aquesta investigació: d’una banda, G1 i G2 pertanyen a tradicions codicològiques bastant diferenciades; d’una altra, el cançoner imprés a s’agrupa quasi sistemàticament amb la tradició de G1 i no amb la de G2, tot i que no a través d’aquest subcançoner, ni tan sols de F. La versió completa de G2 es relaciona amb claredat amb el cançoner H, fins i tot en variants significatives que comparteixen en exclusivitat:13 147 Del be honest aquestamor pren forma NDEKa: F escrit al marge, tallat en l’enquadernació, denteniment aquestamor pren forma G2H 154 hom FDENKa: cors G2H 158 De fastig [fastitx K] reb o de oblit enpenta FNDEKa: quesin es manys [luny H] fastig li donanpenta G2H 176 Lo contemplar iaxqueren prenints [preniunts F, prenint G1a] lacte FNDEG1a: lurs arguments tots [tot H] se refiren acte G2H,14 Lo contemplar iaquixen prenint lacte K 11 Per a aquesta tasca, partesc del treball de Robert Archer (309-319), que, tot i ser suficient per a marcar unes tendències genealògiques, revise sobre els originals en casos clau per a la filiació, en aquells que em presenten algun dubte i quan es tracta de cancel·lacions de variants. 12 A més a més, c és del mateix impressor que b i en depén clarament, mentre que e reprén totes les edicions prèvies i les fa servir com a font principal. 13 Al llarg d’aquest treball, hi ha variants que, tot i no ser exactes entre dos testimonis, en marquen clarament la filiació i, per això, les incloc com a proves de la meua argumentació al mateix nivell que altres plenament coincidents. N’és un exemple: 184 que tot [tots NDEG1, tots los K] altres FNDEG1K: que locors seu canviat en que lo seu cors G2, quel cors del seu H, quels altres tots a. 14 Corregesc l’asistematicitat de l’ordre de Pagès, que fa HG2 per G2H, com sol fer.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 62

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

63

184 que tot [tots NDEG1, tots los K] altres FNDEG1K: que locors seu canviat en que lo seu cors G2, quel cors del seu H, quels altres tots a 334 cessen FNDEG1Ka: cessa G2H Aquesta tendència és generalitzada al llarg del poema i, quan s’amplia el grup G2H, és per a incloure algun dels dos manuscrits la tradició dels quals entronca amb G2, fins i tot directament, com ocorre amb el cançoner E:   7 Del terc me call ques lo FNDKa: e lo terç [tercer G2] es nostre EG2H   8 Perquels [Per quils a] amats [amants N] lurs amants [llur amant a] no reamen FNDKa: daquest me call puis los dos lo desamen EG2H 19 Ladonchs ells [ell K] junts mesclats uoler componen FNKa: Naturalment mesclat voler componen D, Larma yel cos cascun laltres delita EG2H 20 Que dura [durara N] tant com daquell se conssonen [consonem N] FNKa: Que no regit tots los mals li responen D, esperiment als pechs trau de sospita [suspita H] EG2H15 144 Amant lo be del qual ha FNDKa: tota esta en pura EG2H 156 Menys de saber senten [sentir a] dins ells FNDKa: ignorat lan sentint en ell [enells canviat en en ell G2] EG2, U ignorant lan sentit en els H 162 A nostre cors ensemps ab l’arma guarda FNDG1Ka: tota sa part a nostra carn sesguarda [sguarda canviat en sesguarda G2] EG2Hd 163 A  molts plaers e dolors no es tarda FNG1Ka: e [A H] passions y [e G2H] grossos plahers guarda EG2H 171 sensuals larma FNDG1Ka: del cos [cors G2H] nostrarma EG2H 185 Pero en mi trobant loch tots caygueren FNDG1Ka: contraris son y ensemps ami [enmis canviat en ami G2, en mis H] prengueren [prengueran H] EG2H 333 los ha deu fets e fetes FNDG1K: deu los ha fets e fetes EG2H De fet, fins i tot, en alguns dels casos en què divergeixen G2 i H al llarg del corpus marquià, les variants del primer es troben compartides en exclusivitat amb E, la sistematicitat de les quals fa difícil que des d’una font comuna s’haguessen reproduït en tots dos cançoners amb tal grau de semblança.16 Més encara si hi ha rastres de l’intervencionisme dels responsables de G, com ha ocorregut en l’exemple següent: 194 be si lo FNDG1HKa: lo be si Ede, be si lo canviat en lo be si G2 Com es pot comprovar per les característiques paleogràfiques, no es tracta d’una variant introduïda per G2a, el copista de l’estrofa, mentre l’estava transcrivint, sinó de G2b, algunes de les intervencions del qual consisteixen a millorar-ne les lliçons, bé a través de la comparació amb les altres fonts que maneja, bé ope ingenii, com degué ocórrer en aquest cas. Quant a les correccions a partir de la revisió d’uns altres testimonis, és molt significatiu que sols s’hi incorporen Sols afig d quan es tracta de l’únic testimoni que llig amb EG2H. Tot i que n’hi ha més en altres poemes, n’és un exemple aquest de la composició 87: 18 Mas FNDHK: e EG2. 15 16

001-CATALAN REVIEW OK.indd 63

17/11/11 16:54

64

josep lluís martos

des de dues fonts. En primer lloc, es tracta de variants que provenen de G1, de manera que es revisa el nou text copiat a partir de la versió acèfala, reaprofitantne el que es consideren millors lliçons: 168 la raho te FNDG1Ka: te la raho canviat en la raho te G2, ha la raho H 178 braus FNABDEHKbcde: brau G1a, bra? canviat en brau G2 209 presona FNEG1HKa: persona BDbc, persona canviat en presona G2 249 perdria FNEG1HKa: pendria D, perdia canviat en perdria G2 En segon lloc, trobem variants coincidents amb a, probablement per les consultes puntuals i posteriors que fa G2b de la font de què disposava per a la darrera secció de G2, en la qual apareixia també el poema 87, que s’havia copiat just abans:17 233 pens bracos peus mans [mans peus D] FNDG1HK: peus bracos ne mans Ea, pens braços peus mans canviat en peus braços ne mans G2 284 se tuden FNEG1K: ses cuden canviat en rrecuden G2, sa tuden H, recuden a Precisament, un dels trets que més ens poden sorprendre de la relació interna entre els cançoners G2 i E és allò que justifica que el copista d’aquest últim usa directament G i no una font comuna: segueix G2 fins a la cobla 19 del poema i, després, canvia a una font antiga, tal vegada, fins i tot, a la versió de G1, que trobava ordenada i completa ja des de l’estrofa número disset.18 G2 transgredeix la seua norma de copiar dues dècimes per pàgina i sols en transcriu una en el f. 156v —la número 19—, després de la qual deixa un espai en blanc, que degué fer sospitar19 el copista d’E i, consegüentment, optà per una altra font. Si això ens crida l’atenció, és més estrany encara que justament a partir de l’estrofa 21 ocórrega el contrari quant al cançoner D, que abandona la font que ha seguit per a les cobles anteriors i comença a llegir quasi sistemàticament i exclusiva amb G2H:20 200 es curt plaher sa causa FNKG1a: en curt plaher [planyer canviat en player H] se causa DG2H 202 armay cors abracen FNG1Ka: nostra carn abraça DG2H 203 Aquest uoler [amor E] mes [mas N] natures latracen FNEG1Ka: Dues amors natura mi [ma ratllat abans de naturami G2] atraça [abraça H] DG2H 204 Per dues parts me uendra [vindra a] quim [quem NEKa] FNEG1Ka: per sim uendra cas cuna sim DG2H 17 Això no implica que hagués revisat l’ordenació del poema a través d’aquest testimoni, com tampoc no ho va fer a partir de la versió acèfala de G1, que tenien la seqüència correcta d’aquestes cobles. 18 La coincidència amb les lliçons posteriors a aquesta cobla en G2 és puntual i es pot explicar en moltes ocasions per altres vies, atesa la senzillesa de les variants. 19 Més encara si va comprovar l’alteració de l’ordre d’algunes estrofes següents. 20 Si tenim en compte la importància de G1 —que emparenta amb F i conté bastantes lliçons properes a l’original— i de G2 —que beu d’un testimoni realment proper al cançoner H, la qualitat i antigor del qual ha assenyalat recentment Jaume Torró—, comprenem que G haja estat un referent per a E i, si ho ha estat per a D, per a bona part del procés editorial del segle xvi.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 64

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

65

221 Aquellamor per qui FNEG1Ka: Aquell voler a que DH, Aquell voler a que canviat en Aquell voler a qui G2 223 Laltra maior e desta no delliure [deslliura K] FNEG1Ka: e laltramor que [ques G2H] de vici desliura [desliura sobre uns mots ratllats D] DG2H 225 Lonestament pero es quim [quin G1] fa FNG1Ka: Per estamor solament desig DG2H, Lonest amor es pero quim fa E 248 De tal desig marmas [marma es G1a] passionada [pationada K, apassionada a] FNEG1Ka: puix [Puys H] voluntat hi sia refermada DG2H 303 los delits FNG1Ka: lo delit DG2H 304 Son duradors car james la fastigen [lanfastigen NE] FNEG1Ka: es durador car fenits [finits canviat en finit G2, finits H] noy remija DG2H 310 E larmab ell no mostra son dret esser FNEG1Ka: el esperit per tostemps lo fa creixer canviat en el esperit per tostemps lo fa D, E lesperit per tots temps [tostems H] lo fa crexer G2H 318 junt ab ell FNEG1Ka: moltes veus DG2H 319 Amen [Aman K] ensemps e lesperit [lesperit NG1Ka] sols [sols canviat en sol en G1] ame [am ame N, amen a] FNG1Ka: Donchs am la carn e nostresperit ame DG2H, Amen ensemps cascu per si no ame E] Queden evidències que aqueixa font de D per a les primeres vint cobles del poema 87 degué ser B o un testimoni proper, malgrat que aquest cançoner es caracteritze per les seues lliçons singulars: 19 Ladonchs ells [ell K] junts mesclats uoler componen FNKa: Naturalment mesclat voler componen BD, Larma yel cos cascun laltres delita EG2H 20 Que dura [durara N] tant com daquell se conssonen [consonem N] FNKa: Que no regit tots los mals li responen BD, esperiment als pechs trau de sospita [suspita H] EG2H21 40 Noy ha [Nia K] molt fer que del [de EG2a] tot asil tire FNEG2Ka: Tost se pot fer quen airar se gire B, tot se fara quen airar se gire D Així, doncs, totes aquestes variants clarament distintives demostren que G2H tendeixen a llegir igual i a oposar-se a la resta de la tradició textual.22 G1, tanmateix, s’agrupa generalment amb FNK, tot i que algunes lliçons separen amb claredat FG1 de NK: Sols afig d quan es tracta de l’únic testimoni que llig amb EG2H. Els casos en què divergeixen en són pocs i les lliçons no arriben a tenir l’entitat de les anteriors, com es pot comprovar a títol simplement d’inventari: 161 ha sa FNDEG1G2K: ha la H, aças a || 181 uetota de part delarma FNDEKH: fundada en la nostra arma G2, ve de part de la nostrarma H || 183 lo adreca FEDG1G2: lo endreca NHa || 219 forca FNDEG1G2Ka: forma H || 266 dormint FNDEG1G2Ka: durment Ha || 278 Cerch FNDEG1G2a: Crech HK || 284 secuden D: se tuden FNEG1K, ses cuden canviat en rrecuden G2, sa tuden H, recuden a || 288 nosesten FNDEG1G2K: no senten Ha || 288 penssades FDEG1G2Ka: passades NH || 296 lochs FDEG1G2Ka: loch N, fochs H || 313 nols destruu [destru G1] res FNG1HKa : nols destrueix DG2, res no destru Ed || 320 Perque tot lom [lom canviat en lhom D] nos trob quen res desame FNDEG1H: perque tot lom duna part no desame G2, Perque nos trop tot lom que res desame K, Perque tot lom no trop res que desamen a. 21

22

001-CATALAN REVIEW OK.indd 65

17/11/11 16:54

66

josep lluís martos

190 salut delit FG1a: delit salut NDEG2HK 250 perdre FDEG1G2Ha: no la NAK 317 nostramor sensitiua FDEG1G2H: aquestamor lexiua NK, est es amor laxiua a [això relaciona a amb NK i no amb F] Hem de llegir aquestes variants en ordre invers d’importància per a la filiació de FG1, ja que la primera —sense llevar-li tot l’interés, perquè no deixa d’agrupar aquests manuscrits— es tracta tan sols d’una alteració en l’ordre de les paraules, fàcilment generable en el procés de còpia o impressió, com demostra una lliçó singular de G1 que s’allunya de F precisament a partir d’aquest mecanisme:23 207 endelitos grau FNEG2KHa: en grau delitos G1 A més d’aquesta, sols hi ha una altra variant que separa F i G1, tot i que es tracta també d’una lliçó singular, que sembla derivar-se d’un error de còpia en aquest darrer testimoni, per influència del vers anterior, que contenia la paraula salut: 191 fauor FNABDEG2HKa: salut G1 El poema 87 sembla confirmar, doncs, que «F y G1 són clarament emparentats fins al punt que·s podria quasi considerar G1 com la copia de F» (Pagès i 128). Les coincidències de G2 amb a quant a la transmissió del poema 87 són pràcticament inexistents i sense gran valor per a l’establiment de l’stemma codicum.24 Aquest cançoner imprés s’agrupa amb els testimonis FG1NK, en general, i s’allunya del grup G2H, la qual cosa evidencia que, tot i trobar-se aquest poema en la font de la darrera secció de G2, els seus copistes van fer servir el mateix antígraf emprat en les composicions anteriors. Els poemes duplicats 25, 27, 32, 76 i 79 confirmen aquesta tendència genealògica de variants per a G1 i G2,25 fet que deixa entreveure que, en general, totes dues seccions de G són còpies de grans antígrafs, l’un pròxim a F i l’altre a H, tot i que es va fer servir una darrera font amb voluntat de completar el volum en la seua totalitat: un testimoni manuscrit molt proper al cançoner imprés a (Martos, «El cancionero G2»). L’antígraf de G2 no sembla contenir els cants de mort, com es deriva del fet d’haver hagut de recórrer a la font secundària per a incloure en el volum aquells que faltaven a l’inici de G1. Això fa possible, doncs, que la composició 87 es trobés en el darrer quadern de la font principal de G2 i d’ací es deriva, molt probablement, el seu indubtable mal estat, que ha deixat petges evidents en el seu procés de còpia en G. Ara que, des de l’anàlisi interna, sabem que el poema 87 formava part de l’antígraf bàsic de G2, podem interpretar amb més fonaments les dades externes que ha deixat el seu procés de còpia. La seua inclusió tardana en la taula per part 23 Quan incloc aquest tipus de variants d’alteració d’ordre en altres contextos d’aquest treball, ho faig com a arguments secundaris, que prenen sentit perquè hi ha altres variants que demostren clarament la filiació que vull evidenciar en cada cas. 24 273 mes sanchs al cor FNDG1HK: al cor mes sanchs EG2a || 276 trob FNG1K: es DEG2Ha. 25 També ho fan les composicions 2, 6 i 8, tot i que parcialment, ja que no es troben en tots dos cançoners.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 66

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

67

de G2b no s’ha d’entendre com a derivació d’una font diferent als poemes anteriors, sinó que el mal estat de l’antígraf va generar que la còpia es produís sense la inèrcia dels quaderns previs. Hi hagué d’intervenir la mà de G2b davant la dificultat de reconstruir l’ordenació dels darrers folis de l’antígraf, probablement desgastats fins a tal punt que alguns bifolis es devien haver partit, atesa la seua posició final. Alguns bifolis del darrer quadern de l’antígraf de G2 es degueren esgarrar i separar pel desgast, en tractar-se del quadern que tancava el recull, i n’hi ha proves físiques. Si tenim en compte que la còpia de dues dècimes per foli degué reproduir la impaginació de la font, cobra un interés essencial l’errada en l’ordenació de les estrofes, a la qual m’he referit anteriorment. La seqüència 26, 27, 24, 25, 30, 31, 28, 29 respon a parelles de cobles alternes, de manera que, simplement, s’ha d’intercanviar l’ordre entre les dues primeres estrofes i les dues segones, per una banda, i entre les darreres parelles, per una altra.26 La sistematicitat d’aquesta alteració no pot ser casual. Les vuit cobles es podrien correspondre a un bifoli complet que s’hagués plegat a l’inrevés, però en aqueix cas, la seqüència hauria estat 28, 29, 30, 31, 24, 25, 26, 27. Es tracta, sens dubte, del darrer quadern d’un cançoner fet malbé i amb més d’un bifoli partit per la meitat, que dificultava la còpia dels poemes que contenia, en especial de l’extensa composició 87. Encara hi ha un altre argument que ho justifica: la mà de G2b, que he demostrat que intervingué quan hi havia problemes de transmissió en els antígrafs (Martos, «La duplicació de poemes»), apareix ací en dos moments clau, que ratifiquen aquesta hipòtesi. El primer correspon a la transcripció de les estrofes 10, 11, 12 i 13, és a dir, d’aquelles que caben en un foli o, millor, en mig bifoli solt, del qual no era fàcil identificar l’ordre del recto i el verso, probablement per falta de foliació. G2b va resoldre bé la situació i va copiar directament aquestes cobles, ara en l’ordre correcte, a diferència del que va ocórrer en els folis solts que contenien, respectivament, les cobles 24-27 i 28-31. El rastre de la seua intervenció va quedar en el cançoner G per anunciarnos que justament ací hi havia un problema de transmissió, que, a diferència de 26 No crec que els errors de còpia del poema 87 tinguen a veure amb el procés de transmissió en G2, tot i trobar-se al voltant d’aquest desordre estròfic —en les cobles 22 i 26— i estar també impaginat a dues cobles per plana, per dues raons: perquè l’anàlisi interna allunya N del grup G2H i perquè semblen errors fets durant el procés de còpia d’aquest cançoner, com sembla demostrar la repetició del mateix error en el poema 75. «És novament un error de N el que ens permet confirmar el segon supòsit: que les estrofes de deu versos, a l’antígraf, estaven copiades a dues per pàgina; aquesta és la disposició que adopta al foli 92r, en començar la pàgina en la segona estrofa del seu número 76 (Tot entenent, 87 de l’ordre estàndard). Però al foli 98r començà copiant, per error, la cobla 22, Quant al meu cors amor lo desempara (vegeu làmina 5), reproduïda ja al mateix lloc del foli 97r, la seva posició correcta; l’error durà poc: se n’adonà després d’haver copiat els primers sis versos, els ratllà i començà novament amb l’estrofa correcta, la 26 (Sí com aquell de la pensa tant vana); la contracció del blanc interestròfic compensà la minva de l’espai disponible a la pàgina. Però fixem-nos que poc abans havia comès exactament el mateix error amb l’estrofa cinquena del poema 75: copiar, repetida, la primera estrofa del foli previ al que li pertocava; només que aleshores el poema estava format per octaves i anaven a tres per pàgina, però ara es tractava de dècimes, i anaven a dues per pàgina» (Beltran 60-61).

001-CATALAN REVIEW OK.indd 67

17/11/11 16:54

68

josep lluís martos

l’error posterior, sols es pot identificar amb un full solt. No sé si calen més proves físiques en aquesta argumentació, però en tinc una altra: G2b copia un estrofa més, ara aïllada, però significativament es tracta de la 23, just l’anterior a l’inici dels dos folis solts de l’antígraf, dels quals G2a va llegir el recto com a verso, i viceversa. G2b degué considerar resolt l’error i delegà en el copista habitual la transcripció de la resta del text. El blanc que hi ha després de la cobla 19 (f. 156v) degué derivar-se de les dificultats del procés de còpia, que necessitava respectar els límits de la impaginació original, per tal de restaurar l’ordenació estròfica del poema 87; tal vegada, l’antígraf tingué alguna cobla eliminada, a l’estil del poema 22 del f. 163r del cançoner G, i se’n va mantenir l’espai. La identificació dels errors de l’antígraf —reparats o no en el cançoner G— amb unitats de quatre estrofes, que es corresponien clarament a folis copiats a dues dècimes per plana, sembla avalar aquesta possibilitat. En definitiva, la duplicació del poema 87 en aquest cançoner ens ha ofert unes possibilitats comparatives excepcionals, de les quals he pogut concloure noves línies mestres que dibuixen la gènesi de G i que sintetitze així: 1. La versió del poema 87 de G1 es relaciona clarament amb el cançoner manuscrit F, mentre que la de G2 s’agrupa amb H. La filiació dels poemes duplicats 2, 6, 8, 25, 27, 32, 76 i 79 segueix també aquesta tendència, que sembla confirmar que G1 i G2 són, en bona part i respectivament, la còpia de dos antígrafs antics i propers a l’original, per bé que el darrer hi afig una nova i interessant font que li serveix per a completar amb alguns poemes el recull de la poesia de March. 2. A través de les variants, comprovem també la proximitat de les relacions genètiques entre G i els cançoners D i E, que sembla directa en aquest darrer cas, com ho demostra el canvi de font en el moment en què es fan evidents els problemes de transmissió del poema 87 en G2. 3. L’acefàlia de la versió de G1 d’aquesta composició respon a un mecanisme habitual de mutilació, que, tanmateix, no es va produir en aquest cançoner, sinó en la seua font, que degué dependre directament de F, si tenim en compte la proximitat de tots dos reculls. Aquesta tradició reduïda entre F i G1 explica, així mateix, que l’antígraf d’aquest últim no haja deixat més petges d’aquesta llacuna. 4. L’antígraf de G2 degué acabar al voltant del poema 87, com ho demostren l’evident absència dels cants de mort —tres dels quals G2a i G2b van haver de copiar d’una altra font— i els problemes físics de transmissió que presentava, relacionats amb la separació dels bifolis. Sols des de la independència d’alguns fulls solts començats a llegir des del verso s’explica el desordre en la còpia de vuit estrofes i es justifica la presència de la mà de G2b en les cobles 10-13 i 23. JOSEP LLUÍS MARTOS Universitat d’Alacant

001-CATALAN REVIEW OK.indd 68

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

69

Referències Archer, Robert, ed. Ausiàs March. Obra completa. Apèndix. Barcelona: Barcanova, 1997. Beltran, Vicenç. Poesia, escriptura i societat: els camins de March. Castelló de la Plana: Fundació Germà Colón Domènech; Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. Col·lecció Germà Colón d’Estudis Filològics 3. Bohigas, Pere, ed. Ausiàs March, Poesies, edició revisada per Amadeu-J. Soberanas i Noemi Espinàs. Barcelona: Barcino, 2000. Els Nostres Clàssics B19. [1a edició: 5 v. Els Nostres Clàssics A71, A72, A73, A77, A86. Barcelona: Barcino, 1952-1959] Lloret, Albert. «La formazione di un canzoniere a stampa». Ecdotica 5 (2008): 103-125. López Casas, Maria Mercè. «El cancionero D de Ausiàs March, ¿un original de imprenta?». Actas del XIII Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Valladolid, 15-19 de septiembre de 2009). Valladolid: Universidad de Valladolid. En premsa. Martos, Josep Lluís. «Cuadernos y génesis del cancionero O1 de Ausiàs March (Biblioteca Universitaria de Valencia Ms. 210)». Actas del II Congreso Internacional «Cancionero de Baena». Ed. a cura de Jesús L. Serrano Reyes. Baena: Ayuntamiento de Baena, 2003. 129-142. —. «La restauración de las obras de Ausiàs March: los cancioneros impresos del siglo xvi». I Canzonieri di Lucrezia. Ed. a cura d’Andrea Baldissera i Giuseppe Mazzocchi. Ferrara: Unipress, 2005. 409-425. —. «El cancionero G2 de Ausiàs March y la edición de Baltasar de Romaní». En premsa. —. «La duplicació de poemes en el cançoner G d’Ausiàs March y el copista G2b». Cancionero General 7. En premsa. —. «La gènesi del cançoner G d’Ausiàs March: les mans dels copistes de G2 i G4». Actas del XIII Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Valladolid, 15-19 de septiembre de 2009). Valladolid: Universidad de Valladolid. En premsa. Massó i Torrents, Jaume. «Manuscrits catalans». Revista de bibliografia catalana 6 (1906): 145-269. Pagès, Amadeu, ed. Les obres d’Auzias March. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1912-1914. 2 v. Torró, Jaume. «El Cançoner de Saragossa». Translatar i transferir. La transmissió dels textos i el saber (1200-1500). Ed. a cura d’Anna Alberni, Lola Badia i Lluís Cabré. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum i Publicacions URV, 2009. 379-423.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 69

17/11/11 16:54

70

josep lluís martos

APÈNDIX

Poema 87 d’Ausiàs March Tot entenent amador mi entengua, puys mon parlar de amor no s’aparta, e l’amador qu·en apetit se farta, lo meu parlar no·m pens que bé comprenga. Tres amors són per on amadós amen: l’u és honest, e l’altre delitable; del terç me call, qu·és lo profit amable, per què·ls amats lurs amants no reamen. Los dos hunits en nós se poden pendre, si lurs dos fochs han loch en nós d’encendre. Aquests volers a desigs han acórrer, seguint cascú sa pròpria natura. Lo cors, qui és corrupta creatura, als apetits corruptes ha d’acórer. L’arma, qui és per tostemps duradora, béns e virtuts ab lauger peu encalça; l’amor del cors en son delit la·nbalça, mas, no trobant son propi, s’entrenyora; ladonchs ells junts mesclat voler conponen, que dura tant com d’aquell se conssonen. Tal voler naix en part per ignorança, e compost és de nostres dos natures, e fa que l’om ab tots enginys e cures vol e no ha la fi de sa sperança; perqu·ell no és bastant l’arm·a complaure, e menys lo cors, car més dels obs li dóna: puja’l en alt, e natura l’affona; fa que acort jamés pot en l’om caure. Tot quant és d’om vol fi de sa natura, y aquest voler res del món no l’atura. Lo seu ver nom delitable·s nomena, e, desreglat, pren quant l’és agradable; aquest fa hom falssament ser amable, volent açò qu·en ser content no·l mena, car no vol res que tot l’ome contente. Per ço en ell l’amador no reposa, e tant en hom aquest voler fa nosa com als volers cossa·gual se presente: si hu vol molt ço que poch l’altr·aïre, no y ha molt fer que del tot a si·l tire. D’aquest voler los trobadors escriuen, e, per aquest, dolor mortal los toca;

001-CATALAN REVIEW OK.indd 70

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

71

la racional part de l’arma no·ls broca; del sensual aquests apetits viuen. Ésser bé pot que l’om simplament ame: d’arma sens cors e ab lo cors sens arma; amant virtut, hom de tal amor s’arma, y el cors és cert que d’un brut voler brame. Aquests mesclats hun drap de mescla tixen que no·s veu bé les colors que d’éls hixen. Cascú d’aquests sa natura oblida, e tant com pot fa que l’altr·obeesca, no pas en tant que del tot s’avorresca; son estament és entre mort e vida. E quant cascú son apetit treballa, se mòstran clar maravellossos actes, fahent acort ab amigables pactes; y en semblant cas deuri·aver baralla, car l’arma vol ço que rahó no dicta y en aquell fet lo cors de mort s’aflicta. Tot amador delit no pot atényer fins que lo cors e l’arma se acorden, car si·ls volers entre aquests se morden, aquest amor no·ns pot a molt empényer. En contra·l cors en sos actes se mostra, tolent-li quant natura li atorgua, y a l’arma fa beure amargant porga; de dret en dret no plau natura nostra: l’arma per si contentament no·n tasta; sí fa lo cors, mas poch, e tost se gasta. L’arma per si en tal voler no·s mescla, car no·s en res ne pot ser son objecte, ne·l cors és pus que d’un brut son efecte. D’abdós hunits se compon esta mescla; car l’ome vol, la voluntat guanyada, seny e saber de la dona que ama; ama l’amat, e toll l’onor e fama, y en fets del cors l’arma és delitada; lo cors jamés, si canssa, bé no·s farta, e tant com pot tot lo finit aparta. Les voluntats se mostren per les obres, d’on se veu clar com la nostr·arma·s baxa e·l nostre cors en alt munta sa raxa, perquè·n delit ell e l’arma són pobres. L’arma pel cors a son delit s’enclina, lexant lo seu, e sa natura·s lunya; lo cors en alt a delitar met punya,

001-CATALAN REVIEW OK.indd 71

17/11/11 16:54

72

josep lluís martos no coneix bé sa natura mesquina. La carn volar vol e l’arma s’aterra, perquè algú, si toca, no s’aferra. Les voluntats que de virtut no toquen, han moviment en semblant de marea, y en lo començ metrien gran ferea al qui sabés com pugen e·s derroquen. De tres cordells Amor deu fer sa corda, car hu romp tost e l’altre molt no dura: trench o fluix d’u en l’altre mort procura; si·l terç no y és, la corda se descorda. Aquest és ferm y ells altres fa que tinguen, ésser no·ls fa, mas té qu·en baix no vinguen. No·s pot bé dir com arma y cors pratiquen aquest voler, ne·s plaen o desplaen; hu sent content, los poders d’altre caen, e, agreujat, les forces muntipliquen; car moltes veus dels cors l’appetit cessa, sí c·ab lo seu és obs que l’arma·s force; e l’altre veu és ops que·l cors s’esforce per amanssar l’arma qui·s veu opressa. Tots de per ssi han ops que fam los toque, o que·l desig de l’hu a l’altre broque. Si l’apetit rahonable s’agreuja del cobejós seguir, no·s maravella; car tant com pot, per delit, aparella que l’arma·l cors en mal hostal alleuja. A l’infinit no per si lo cors guarda; l’arma per si de tot excés s’enuja; junts, acordants, en delit cascú puja, tant com saber l’errada l’arma tarda. Açò sdevé com del cors volers fluxen; ladonchs los tels de sos ulls desengruxen. L’arma y el cors cascú·n l’altre·s delita; delits, dolors, entr·ells, los se partexen; les passions d’u en altre·s parexen: speriment als pechs trau de sospita. Mas algú d’ells no és tan suportable que totalment per l’altre s’avorresca: fastig oblit fan qu·Amor d’ells partesqua, o·l menys no és per egual temps durable. En los molt més per part del cors spira, e moltes veus per oblit o per ira.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 72

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

73

Per nostres hulls l’om d’est·amor s’enflama, toch desijant, d’on voler creix o fina; temprat esper la voluntat afina, e, perdut ell, Amor de Mort se clama; son fill e nét són Desig y Esperança, mas prop los ve Paor, qui·lls fa gran brega; tals passions amador no les nega; aquest·amor cau en esta balança. Cascú d’aquests a l’altre vençre tenta, e si u compleix, Amor e si destenta. Per nostres senys amor d’arma comença, mas vol per si virtuts e saviesa; aquest·amor per sol entendr·és presa, amant lo bé del qual ha conexença; és feta gran seguons les parts s’acorden, multiplican los béns d’on ella·s forma. Del bé honest aquest·amor pren forma, e los volers que·n surten no discorden; lo qui l’ateny en ser content s’acosta, por no acull ne sperança de costa. ¿Quals són aquells qu·amor honest los force amar per si virtuts en una dona? Bé són yo cert que tots la volen bona perquè·l delit de l’hom durar s’esforce. No·n ssé algú que separat lo senta; menys de saber, senten dins ells sa obra, d’on l’altr·amor nom de ferma li’n sobra: de fastig reb o de oblit enpenta. Aquest·amor és philosofal pedra que, lla on cau, ço que res no val medra. Aquell·amor hon Venus ha sa regna, a nostre cors ensemps ab l’arma guarda; a molts plaers e dolors no és tarda, en cor honest moltes vegades regna; torba lo seny, suptilitats enfosqua, e sa dolor, durment hom, ella vetlla; solaços vol e prestament la cetla; qui n’és plagat la rahó té molt fosqua, perquè no pot honest·amor percebre. De ardiment no pot sentir la lebre! Los appetits sensuals l’arma liguen; donchs, tots aquells qui del tot Venus tira, molt foscament llur enteniment mira per los cechs fochs qui l’espirit abriguen. Los escolans de qui Venus és mestre,

001-CATALAN REVIEW OK.indd 73

17/11/11 16:54

74

josep lluís martos lo contemplar jaquexen, prenints l’acte. Voler no cast, executor sens pacte, domda cors braus, domèstich fa·l campestre: fahén sentir passió molt extrema, jau en dur llit en hom de vida sema. L’amor que·ns ve tota de part de l’arma, en les virtuts y en l’entendre s’endreça; aquest voler, simple, Déu lo adreça e pot ser tant que tot altre·s desarma. Però en mi, trobant loch, tots caygueren, mogut cascú per la sua semblança; dos colps sentí, donà’ls cascú sa lança, actes cascú dins en mi cometeren: hu donà lum per ssi, l’altre tenebra, e tots justats salut, delit e febra. Déu l’espirit de gran favor abasta: en mers delits passions no·l congoxen; al cors mesquí, sens fastig no l’afloxen: no pot sentir bé, si lo mal no tasta; tant com lo cors sa passió gran lexa, de l’espirit és la presó pus ampla, e ses virtuts e potences exampla, sí que no veu tras paret mas per rexa; sa pur·amor en interés no·s causa, e la del cors és curt plaer sa causa. Yo no·m defens que Amor mi no tente d’aquell voler que arma y cors abracen: aquest voler mes natures l’atracen; per dues parts me vendrà qui·m contente. Axí com l’om pot més glòri·atényer quant nostra carn ab l’arma serà junta, Amor a mi en delitós grau munta quant dos ligams arma y cors han a strényer, car moltes veus hu per l’altre·s presona e no·s tant fort l’amor de la persona. Quant al meu cors Amor lo desempara perquè·l poder d’aquell ve a son terme; en pur·amor l’esperit meu conferme e·n aquell punt resta ma rahó clara. Tan gran delit sent en aquella hora, que los delits del cors en fastig tornen, e quant del cors forces a mi retornen, en lo començ lo meu espirit plora; e si del tot mon cors en força torna, en son delit mon esperit sojorna.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 74

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

75

Aquell·amor per qui ma carn s’enclina, compliment sent dels béns que Venus lliura; l’altra, major, e d’esta no delliura, lo que merex no ha y amar no fina. L’onest·amor, però, és qui·m fa viure; l’enteniment d’altres béns no s’alegra. ¿On serà, donchs, un·amor tan entegra qu·en ell·aver, de mals sia delliure, amant a mi, per consemblant manera? Lo meu delit cau en aquesta spera. Mon espirit contemplant se contenta e dintre si huna persona forja; d’ella no pens braços, mans, peus ne gorja, car tot semblant altre semblant presenta. Solament vull d’ella tan clara penssa que res de mi no·l fos cosa secreta, abta y sabent, e d’amor fos estreta, lo contraffer prengués en gran offensa; de son voler volgués ésser celosa, e que per mi ves mort fos animosa. Mas, ¿per què Déu l’arma de carn abriga, los fats volents contr·Amor no sser solta, e per null temps rahó no la n’ha tolta, ans tot contrast ha per cosa·nemiga? Tant és ma carn al delit enclinada, dona no veig que m’alt, que no sospire, hi en possehir sens fi aquella mire —de tal desig m·arma·s passionada—; e ma rahó de grat yo la perdria si·m fa esment qu·amor perdre poria. Sí com aquell de la penssa tan vana qu·en aquest món lo bé sobiran cerqua, y ab gran enginy en grans delits fa cerqua e veu molts mals en glòria mundana, ne pren a mi, que Amor dehifique, sí que d’aquell contentament vull traure, sí que no pot lo que·l deman bestraure; no troba loch on sa·nfluença fique. Loch és no ferm on mon desig reposa; desemparar ma sperança no·m guosa. No conech hom qui sens amar persona, coneg·Amor e per déu lo confesse; yo son aquell que per negun temps cesse d’imaginar en ell, e res no·m dóna. Desig me fa en la sperança jaure,

001-CATALAN REVIEW OK.indd 75

17/11/11 16:54

76

josep lluís martos dormint tant fort que rahó no·m desperta; assats a mi és caussa descuberta que pur·amor no pot en dona caure. Mon delit és vida contemplativa, e romanch trist devallant en l’activa. Ladonchs lo foch d’Amor bé no s’amaga, e los meus hulls publich lo manifesten, e les dolors mes sanchs al cor arresten, acorrent lla on és donada plaga. Los meus desigs de punt en punt cambie, e la dolor no·m trob en hun loch certa; ma cara és de sa color incerta; cerch lochs secrets e los públichs desvie; lanç-m·en lo llit, dolor me’n gita fora; cuyt esclatar mentre mon hull no plora. Mos membres flachs soptós moviment muden, lo cap al coll és càrrega fexuga, la gran calor dintre mes venes juga, perills vinents a mon sentir secuden, pert lo recort de les cosses passades e lo meu cors me vist sola vergonya; la cura gran d’Amor tots fets me lonya e no s’estén sinó·n cosses penssades; l’executar lo meu desig l’esforça, e no ssé què venç aquesta gran força. Axí com l’or sobre paper se posa, segons serà la bona o mala ssisa, tal semblant cas mon sentiment divisa d’aquest·amor segons en qui reposa. Sí com lo foch tots humits li contrasten e los sechs lochs sa força obeexen, axí d’Amor ses influences vexen a tots aquells on sos poders abasten. Tant fa com pot fer la person·amable, havent tant loch en nós com lo diable. En lo delit que arma y cors desigen feneix delit, si compliment hi basta, mas los delits que l’arma sola tasta són duradors, car jamés la fastigen; e sí com l’om que la mort lo encorre, l’arma d’ell viu, qu·és d’infinit exida, e l’altra part en lo món és delida, car lo finit en tal cas no l’acorre, axí lo cors fa mortal amor ésser, e l’arm·ab ell no mostra son dret ésser.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 76

17/11/11 16:54

tot entenent amador mi entengua

77

Sí com l’arnés d’acer a colp s’engruna e lo de ferr hun petit colp lo passa —quant són hunits no·ls destruu res lur massa; d’aquests mesclats surt molt gran virtut una—, axí Amor suptil y enfinit tempra la finitat de la del cors y aviva: en cert cas mor nostr·amor sensitiva e l’espirit junt ab ell se destempra. Amen ensemps e l’espirit sols ame, perquè tot l’om no·s trob qu·en res desame. Los hòmens lechs qui per Amor s’encenen en fets divins, ab infusa sciença, divinal és lur gran intel·ligença e sos costums a creure tots amenen. Donchs si d’Amor algun parlar m’escapa que la rahó no·l lohe ne l’aprove, no ssia·lgú que los dits meus reprove; dels grans secrets c·Amor cobre·b sa capa, de tots aquells puch fer Apochalipsi; yo deffallint, Amor farà eclipsi. Lo món finit, lo sol e luna y signes no correran per lo cel, ne planetes; per ops d’aquell los ha Déu fets e fetes, y, él defallint, cessen llurs fets insignes. Tot enaxí si d’aquest món trespasse, aquell poder qu·en amar nos enclina caurà del cel, car pus hom no s’afina en ben amar, ans quascú veig que·s lasse. Si Amor veu qu·errant sens profit vaja, envergonyit yo creu de son loch caja.

001-CATALAN REVIEW OK.indd 77

17/11/11 16:54

001-CATALAN REVIEW OK.indd 78

17/11/11 16:54