Ordre en el caos. La violència ritualitzada al Corpus de Sang: una proposta interpretativa de la revolta barcelonina

Ordre en el caos La violència ritualitzada al Corpus de Sang Una proposta interpretativa de la revolta barcelonina

Ivan Gracia Arnau Director: Joan-Lluís Palos Peñarroya Departament d’Història Moderna

Resum: aquest treball estudia l'inconscient col·lectiu de les classes populars a l'Edat Moderna a través la violència que aquestes exercien contra persones i objectes durant les revoltes, entenent que aquesta violència estava ritualitzada i no era arbitrària. És a dir, que la violència estava condicionada per la tradició i el costum, convertint-se en una eina amb la que podien organitzar, expressar i legitimar un missatge concret. El treball se centra en la revolta que tingué lloc a Barcelona el 7 de juny de 1640, coneguda com Corpus de Sang. Paraules clau: rituals de la violència, comunicació simbòlica, violència col·lectiva, Barcelona, Corpus de Sang

Abstract: this paper studies the collective subconscious from Early Modern Age popular classes through violence practiced against people and things during riots, understanding that this violence was ritualized and wasn't arbitrary. What is to say, that violence was conditioned by tradition and custom, turning it into a tool that allowed them to organize, express and legitimize a particular message. This paper is focused on the riot that took place in Barcelona the 7th of June, known as Bloody Corpus. Key words: rites of violence, symbolical communication, collective violence, Barcelona, Bloody Corpus

Resumen: este trabajo estudia el inconsciente colectivo de las clases populares en la Edad Moderna a través de la violencia que estas ejercían contra personas y objetos durante las revueltas, entendiendo que esta violencia estaba ritualitzada y no era arbitraria. Es decir, que la violencia estaba condicionada por la tradición y la costumbre, convirtiéndose en una herramienta con la que podían organizar, expresar y legitimar un mensaje concreto. El trabajo se centra en la revuelta que tuvo lugar en Barcelona el 7 de junio de 1640, conocida como Corpus de Sangre. Palabras clave: rituales de la violencia, comunicación simbólica, violencia colectiva, Barcelona, Corpus de Sangre

2

Índex

Introducció.........................................................................................................................5 Sobre les fonts...................................................................................................................8

CAP A UNA DESCRIPCIÓ PROFUNDA 1. L'esclat de l'avalot................................................................................................12 2. Foc........................................................................................................................16 3. La mort del virrei.................................................................................................21 4. La processó..........................................................................................................24 5. El final de la revolta popular................................................................................27

ELS RITUALS DE LA VIOLÈNCIA 1. Un patró comú......................................................................................................33 2. Festa.....................................................................................................................41 3. Justícia..................................................................................................................47 4. Purificació............................................................................................................50

Conclusions.....................................................................................................................56 Fonts i bibliografia...........................................................................................................58 Annex...............................................................................................................................61

***

Sigles dels arxius consultats

Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB)

3

"Crema les estàtues dels seus déus. No et deleixis per quedar-te l'or o la plata que els recobreix: cauries en una trampa, perquè aquests ídols són una cosa abominable per al Senyor, el teu Déu. No et fiquis a casa res d'abominable. Si ho feies, series destinat a l'extermini com ells. Avorreix-los i detesta'ls, perquè estan consagrats a l'extermini". Deuteronomi 7: 25 - 26.

4

Introducció Hom ha classificat les revoltes populars en tres categories: les derivades per la manca de proveïment de blat, les causades per les imposicions fiscals i les provocades per l'aflicció generada pels allotjaments de tropes regulars. L'època moderna és un període on abunden les revoltes i motins resultat d'aquests grans fenòmens. No ens centrarem ara en aquesta qüestió, però si fem un ràpid cop d'ull a les víctimes del Corpus de Sang podrem copsar la raó d'ésser d'aquella insurrecció. Des del febrer de 1640, els perseguits per la insurrecta pagesia catalana eren els propis soldats reials, als quals havien d'allotjar. Durant l'avalot a Barcelona aquell juny, molts soldats i alts càrrecs de l'exèrcit reial van ser assassinats: la casa d'en García de Toledo, general de les galeres del rei, va ser saquejada i els seus criats executats. L'aixecament d'aquell dia, però, no tenia com a objectiu arremetre contra els soldats o els alts càrrecs de l'exèrcit hispànic. Les principals víctimes d'aquella revolta van ser els ministres reials, en concret, els jutges de la Reial Audiència. Gabriel Berart, Rafael Puig, Jaume Mir o Josep Massó en són alguns noms, alguns d'ells assassinats, d'altres en tant que absents es van poder salvar però les seves propietats els foren saquejades. La ràbia contra jutges catalans es devia a què no havien intervingut per aturar les maldats que feien els soldats, no havien exercit la justícia que s'esperava d'ells, i per tant eren còmplices, col·laboradors de les desgràcies que els afligien des de feia temps. Era, per tant, una revolta contra una traïció, i així ho assenyalaven les proclames que se sentien per Barcelona aquella jornada: "Morin els traïdors i els enemics de la santa Fe!". Fou, per tant, una revolta amb un important contingut polític. La voluntat d'aquest treball, però, no és insistir en aquest aspecte, sinó incorporar la revolta a un marc interpretatiu que ha volgut veure-hi en elles, no respostes espasmòdiques i irracionals a determinades agressions, sinó comportaments condicionats per mecanismes no sempre explícits arrelats en el costum, la cultura i la tradició. Des de la dècada dels 60 del segle passat, quan la història va veure en l'antropologia un bon aliat, s'han publicat una gran quantitat d'obres que veieren en el comportament de la gent que protestava la plasmació d'un inconscient col·lectiu que calia ser estudiat. Historiadors com Peter Burke, Natalie Zemon Davis o E. P. Thompson van denunciar les simplistes interpretacions predominants fins llavors que 5

identificaven les revoltes preindustrials amb reaccions desmesurades de fúria cega protagonitzada per multituds descontrolades que actuaven de forma anàrquica i caòtica. Des de llavors, historiadors francesos i italians, però també anglesos, s'han centrat en aquesta línia interpretativa: Yves-Marie Bercé, Edward Muir, William Beik, Carlo Ginzburg o Denis Crouzet són alguns dels noms més destacats, les propostes d'alguns dels quals emprarem en el present treball. Quan la gent comú protestava a l'època moderna, emprava un llenguatge i un comportament violents i destructius. Camperols i menestrals, dones i nens participaven de la violència col·lectiva. Ara bé, quan expressions comunes o tàctiques paral·leles apareixen repetidament a diferents moments històrics i espais geogràfics, podem parlar de què hi ha un llenguatge ocult que pot ser desxifrat. La hipòtesi del present treball, per tant, és que la insurrecció que es va produir el 7 de juny de 1640 no va ser una explosió caòtica i espontània, sinó que responia a unes pautes assimilades molts cops de manera inconscient però que, en conjunt, responien a un llenguatge simbòlic molt més estructurat del que molts cops s’ha pensat. La violència estava pautada, tenia uns temps i uns protocols que agressors i agredits coneixien. En resum: la violència perpetrada durant el Corpus de Sang estava ritualitzada. Tradicionalment, els rituals s'han entès com aquelles normes de conducta que regulen el comportament dels homes i dones en presència d'allò sagrat. Actualment, però, els rituals no s'entenen com un fenomen exclusivament relacionat amb la religió, sinó que s'han estès al terreny profà. Entenem com a ritual una pràctica formalitzada i repetitiva que provoca respostes emocionals tant en les persones que el realitzen com en les que el contemplen1. La detecció de determinades pràctiques repetitives en el temps i en l'espai a les revoltes modernes és el que ha portat als historiadors a identificar en les agressions contra persones i objectes comportaments ritualitzats. És a dir, accions que seguien unes pautes que sempre es repetien i a través de les quals els revoltats podien organitzar, expressar i legitimar un missatge. Segons Clifford Geertz, la importància de l'estudi dels rituals no radica en què puguin revelar lleis universals sobre el funcionament de les societats, sinó en la 1

MUIR, Edward, Fiesta y rito en la Europa Moderna, Madrid: Editorial Complutense, 2001, pp. XI XVI.

6

possibilitat de descobrir el punt de vista dels nadius. És aquest el gran objectiu del treball, entendre que a partir d'uns rituals, en aquest cas expressats a través de la violència, podem tenir accés a un univers de signes i idees d'altra manera negat. Un dels primers objectius d'aquest treball serà realitzar una descripció detallada de la jornada del Corpus de Sang a partir de les fonts documentals disponibles a Barcelona. Seguidament utilitzarem aquesta descripció per trobar punts de en comú amb altres revoltes de l'Europa moderna per tal d'identificar un patró de comportaments comuns. Finalment, interpretarem els missatges que els sollevats comunicaven a través d'un procés de lectura de la violència col·lectiva, objectiu pel qual haurem de preguntar-nos pels moments, llocs o experiències a partir dels quals la gent havia après els significats d'aquella violència.

7

Sobre les fonts Abans d'iniciar la descripció dels fets creiem útil fer un petit comentari de les fonts sobre les que sostindrem el relat: on es troben localitzades, si han estat publicades i, sobre tot, una breu nota sobre els seus autors i les circumstàncies que marcaren les seves vides, entenent que poden ser clau per interpretar la descripció dels fets que ofereixen. Albert Tormé i Liori: fill de pares catalans i nét de castellans, escriví una relació de la guerra dels Segadors vista amb poca simpatia envers els catalans i que dedicà a Felip IV. Misceláneas históricas y políticas sobre la guerra de Cataluña desde el año 1639 que podem trobar a AHCB, ms. A-51, fol. 61. Esteve Fenoll: natural de Bagà, va ser un dels més notables jesuïtes catalans de la primera meitat del segle XVII. Després d'ensenyar gramàtica a Girona i filosofia a la Universitat de Gandia va professar teologia a Saragossa, on va tenir per deixeble al pare Baltasar Gracián. Abans de ser rector de Barcelona, havia regentat els col·legis de Perpinyà, Girona i Tarragona, on estava el noviciat. Posteriorment va ser visitador i provincial de Sardenya, i novament rector de Barcelona, on va morir. El seu testimoni en forma de carta al provincial de la corona d'Aragó el trobem a AHN, lligalls 260 jes i ha estat publicat a BATLLORI, Miguel, "Un nuevo testimonio del 'Corpus de Sang'", Analecta sacra tarraconensia, n. 22, 1949, pp. 51 - 53. Felip Vinyes: jurista, va ser l'encarregat de defensar, en diferents memorials i al·legacions, les posicions reialistes en els conflictes amb les institucions catalanes. El seu testimoni en forma de carta al secretari Pedro Villanueva (11/6/1640) el trobem a ACA, CA, 287.131 i ha estat publicat a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, pp. 462 - 163. Francesc Pasqual de Panno: durant la primavera de 1640, Pasqual de Panno va exercir el càrrec de jutge assessor del governador de Castell-lleó a la Vall d'Aran. El seu relat està marcadament distorsionat, però fa certs comentaris interessants respecte els amotinats, com per exemple posar nom a un dels revoltats: el Negro de San Andrés. La seva obra es troba a BNM, ms. 2286 i 2479 i està publicada a PANNO, Francesc Pasqual, Motines de Cataluña, Barcelona: Curial, 1993. Francisco Manuel Melo: passà al servei de Felip IV el 1629. El 1640 fou incorporat a l’exèrcit del marquès de Los Vélez, que li confià la tasca de cronista de la 8

guerra dels Segadors. Assistí a la derrota castellana de Montjuïc (gener del 1641) i poc després fou pres acusat de revoltar els portuguesos enrolats en l’exèrcit reial. Alliberat per manca de proves, fugí a Portugal i es posà al servei de Joan IV, el nou rei portuguès. El 1645 va publicar la seva Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, que comprèn fins el 1641. La seva descripció dels esdeveniments és superficial: bàsicament, és el relat novel·lat dramàticament de les últimes hores de vida del comte de Santa Coloma. La seva obra ha estat publicada a MELO, Francisco Manuel, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, Madrid: Castalia, 1996, p. 125. Gabriel Berart: nebot de Gaspar Berart, un dels jutges assassinats el dia de Corpus de 1640, el seu memorial, escrit l'octubre de 1640, es troba a ACA, CA, lligall 224/28, fol. 11, on es descriuen les circumstàncies en què va morir el seu oncle. García Gil Manrique: el 1632 va ser nomenat bisbe de Barcelona. Davant les violències i els sacrilegis comesos per les tropes reials a Catalunya, excomunicà els caps militars. El dia de Corpus de Sang, juntament amb els bisbes de Vic i d’Urgell, va poder evitar que fos cremat el palau del virrei. Quan va morir el duc de Cardona, successor del comte de Santa Coloma, va ser nomenat virrei. En consumar-se la separació de Catalunya, va romandre a Barcelona fins que va ser expulsat de la seu el 1642. El seu testimoni en forma de carta al rei es troba a ACA, CA, Secretariat de Catalunya. Ha estat publicat a SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 53. Joan Francesc de Melgar: regent de la vegueria de Barcelona. El seu testimoni en forma de carta al rei es troba a ACA, CA, Secretariat de Catalunya. Ha estat publicat a SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 58. Magí Esteve: militar i domèstic del comte de Santa Coloma, a qui servia de mestre-sala. Era capitaneus Infanteria Hispaniensis. Igual que en Santiago Domínguez de la Mora, estava amb el virrei el moment de la seva mort. El seu testimoni es pot consultar al Manual de Novells Ardits, vol. 27, pp. 740 - 743. Miquel Parets: el seu nom complet era Pere Josep Oleguer Miquel Parets i va néixer el 1610 a Barcelona, on va aprendre l'ofici d'assaonador en el si d'un antic obrador familiar. Miquel Parets fou assaonador des dels tretze anys fins el dia de la seva 9

mort: s'encarregava d'adobar les pells, un ofici del qual no s'acostumava a fer riqueses. La seva simpatia vers els revoltats és explícitament reconeguda, igual que el seu odi pels ministres i el virrei. El text català de la crònica de Miquel Parets ens ha arribat a través d'un testimoni possiblement autògraf, constituït per dos volums conservats a la Biblioteca Universitària de Barcelona amb els números 224 i 225. El primer volum ha estat publicat a PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, a cura de M. Rosa Margalef. Pau Duran: el 1634 fou elegit bisbe d’Urgell. De temperament enèrgic i ambiciós, i reialista fervent, s’imposà per les armes contra delinqüents i bandolers; les seves relacions amb el capítol anaren esdevenint més i més tenses, i, a partir del 1636, el canonge Pau Claris organitzà obertament l’oposició contra ell, que degenerà en lluita armada, amb l’ajut jurídic de Joan Pere Fontanella (1639); Duran intentà, en va, el processament de Claris, i el 1640 aquest arribà a demanar al rei la deposició del bisbe. Durant el Corpus de Sang, Pau Duran, amb els bisbes de Barcelona i de Vic, intentà calmar els avalots de Barcelona. Amb l’ocupació francesa hagué de fugir i morí a l’exili. El seu testimoni en forma de carta al rei es troba a ACA, CA, Secretariat de Catalunya. Ha estat publicat a SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 54. Ramon Calders i de Ferran: fou regent de la tresoreria de l’administració reial (1629-39) i governador del Principat des del 1639. Per ordre del virrei, participà en l’incendi punitiu de Santa Coloma de Farners (maig del 1640). Abandonà el país després del Corpus de Sang. El seu testimoni en forma de carta al rei es troba a ACA, CA, Secretariat de Catalunya. Ha estat publicat a SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930 p. 56. Ramon de Rubí i Marimon: jutge de la Reial Audiència. Malgrat la seva vinculació reialista, la seva trajectòria abans de la revolta no va ser de plena defensa del poder reial, fet pel qual generà recels a Madrid. No obstant, donada la seva posició en el taulell polític, es va guanyar la malfiança de les autoritats catalanes i les classes populars. Va passar la jornada del Corpus de Sang amagat al convent dels jesuïtes, des d'on va poder veure com es desenvolupaven els fets. Com és d'esperar, el seu posicionament vers la revolta és de rebuig, tot i que certament el seu relat manca dels extremismes d'altres fonts com la de Felip Vinyes. La seva crònica, Relación del lebantamiento de Cataluña 1640 - 1642, estava dedicada al seu germà i va ser escrita 10

pocs anys després dels fets. Es troba al manuscrit ADD. A.137 de la Bodleian Library d'Oxford i va ser publicada a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, pp. 249 - 315. Santiago Domínguez de la Mora: un dels homes al servei del comte de Santa Coloma que presencià la seva mort i del qual conservem el seu testimoni. Tenim la carta del doctor Jacint Valonga en la que redacta la declaració d'en Santiago Domínguez de la Mora sobre la mort del virrei. Es troba a ACA, CA, Secretariat de Catalunya i ha estat publicada a SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 63. Pablo del Rosso: degà de la catedral de Barcelona. El 1640 va formar part de la junta secreta que, presidida per Pau Claris, va negociar l’aliança de Catalunya amb França. El 1650 va ser elegit president de la Diputació. Des de poc temps abans ja havia començat a evolucionar cap a posicions antifranceses; en presentar-se Joan d’Àustria a Barcelona, després de la capitulació, va anar a retre-li obediència. El 1653 fou novament president de la Generalitat. El seu testimoni en forma de carta, Relación de lo sucedido en Barcelona desde 7 de junio deste presente año de 1640 hasta 19 del dicho, es troba a Barb. Lat. 8536 (Correspondencia de Pablo del Rosso) fols. 20-25v, i ha estat publicada a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 463.

11

CAP A UNA DESCRPICIÓ PROFUNDA

1. L'esclat de l'avalot Escrivia Felip Vinyes, que alguns dies abans del 7 de juny ja se sabia que els segadors tenien intenció de rebel·lar-se contra el virrei i els ministres reials. El dia anterior, el comte de Santa Coloma, coneixedor del risc de l'imminent motí, havia donat avís al Consell de Cent per a què habilitessin un espai fora muralles per a poder contractar-los per la sega i així evitar aldarulls a la ciutat2. La Ciutat, però, es va negar, segons narra Vinyes, perquè desitjaven que succeïssin els fets que havien d'esdevenir. La versió que dóna Miquel Parets, un menestral barceloní, és prou diferent: el Consell de Cent no va voler arriscar-se a què el pla de Barcelona quedés sense segar, fet que hauria empitjorat la situació3. Com resulta evident, no hi ha una crònica, dietari o carta que descrigui els fets del Corpus de Sang de la mateixa manera que un altre. El posicionament polític o l'extracció social dels narradors van marcar clarament la interpretació, de forma conscient o inconscient, d'aquells esdeveniments. El relat dels fets que segueix a continuació es desenvolupa no només tenint en compte aquest fenomen, sinó intentant prendre'n profit d'aquest a través d'una lectura crítica dels texts. Tots els testimonis emprats per a reconstruir els fets coincideixen en situar la causa de l’inici de l’avalot en un incident que tingué lloc entre uns segadors i un criat de l'algutzir Montrodon, entre les vuit i les nou del matí. En algunes fonts el segador és assassinat per un tret, en d'altres és ferit per una punyalada, però en totes no hi ha cap dubte que la víctima és el jornaler. L'escenari del crim: el carrer Ample, davant la casa de l'algutzir Miquel de Montrodon, prop del convent de Santa Mònica (1)4.

2

Carta de Felip Vinyes al secretari Pedro Villanueva. Publicada a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 462. 3 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 361. 4 El nombres entre parèntesis remeten a un mapa que trobareu a l'annex del treball. La funció del mapa no només rau en la utilitat que suposa poder situar geogràficament els edificis i places als que anem fent referència, sinó que pretén anar més enllà, entenent que els escenaris, al igual que la violència, no són gratuïts ni arbitraris, i que el desenvolupament de certes pràctiques en determinats espais pot implicar un significat més enllà del que a simple vista pot semblar, el qual, però, no tenim espai en aquest treball per interpretar.

12

Al dietari de la Ciutat s'assegura que el responsable fou un fadrí velluter; al de la Generalitat, que ho fou un home de les guàrdies; Ramon de Rubí i Marimon i Miquel Parets acusen a un criat de l'algutzir Montrodon, mentre que Pablo del Rosso, degà del Capítol catedralici de Barcelona, esmenta a un teixidor. Joan Francesc de Melgar, regent de la vegueria de Barcelona, afirma que "dos o tres segadores, toparon un mancebo terciopelero, en compañia de otros, segun fama era, havia sido criado del dicho Monrrodon"5. Sembla ser, per tant, que tots fan referència a la mateixa persona, un membre d'una companyia d'algun gremi tèxtil que havia estat criat de Montrodon. Sembla, de fet, de comú acord entre els historiadors assenyalar la figura d'aquest criat. De tots menys Eulogio Zudaire, qui recrimina als que volen identificar en l'agressor a un criat de l'algutzir Montrodon, quan hi ha moltes fonts que no ho expliciten i fan referència simplement a un velluter barceloní. Acceptem, però, la versió majoritària fins ara a falta d'altres interpretacions, sense passar per alt que al Dietari del Consell de Cent es fa referència a un "fadrí velluter"6, mentre que a la carta que envien al rei el dia següent ho modifiquen per un "fadrí de Montrodon"7. La seqüència dels fets, però, no queda gaire clara: mentre que Ramon de Rubí i Joan Francesc de Melgar afirmen que va ser el segador qui, reconeixent el criat de Montrodon, li donà una bufetada, Miquel Parets i Pablo del Rosso asseguren que va ser el segador qui va oferir resistència a l'intent del criat d'escorcollar-lo per saber si duia armes, fet que va ser contestat amb extremada violència per part del criat. Sigui quina sigui, va ser l'espurna d'un avalot sense precedents. Aquell matí, un gran nombre de segadors havia entrat a Barcelona i estava a la Porta Ferrissa (2) esperant per ser contractats per a la sega del blat. Els segadors anaven vestits amb llargues capes gascones i al cap duien barrets de llana amb una borla, un barret o mocador8. John H. Elliott i Xavier Torres asseguren que "entre els autèntics segadors hi havia insurgents que havien combatut contra les tropes a les comarques al

5

Carta del regent de la vegueria de Barcelona, don Joan Francesc de Melgar, al Rei. El document està publicat a l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 58. 6 Manual de Novells Ardits, vol. 27, p. 483. 7 Ibídem, p. 485. 8 FLORENSA SOLER, Núria, El Consell de Cent. Barcelona ala Guerra dels Segadors, Barcelona: Universitat Rovira i Virgili, 1996, p. 502.

13

nord de Barcelona"9. La notícia sobre l'incident al carrer Ample es va escampar com la pólvora provocant la indignació de tots aquells que eren a la Rambla. Miquel Parets i el pare jesuïta Esteve Fenoll coincideixen en fixar una xifra d'entre uns 400 a 60010 segadors, exagerada en més de 1000 per Pablo del Rosso11. D'allà decideixen dirigir-se al palau del virrei (3), Dalmau de Querat, comte de Santa Coloma. Només hi ha un testimoni que ofereix un relat diferent, el del regent de la vegueria de Barcelona, Joan Francesc de Melgar, qui assegura que en un primer moment, els segadors es dirigeixen al carrer Ample per intentar venjar-se, però no trobant el responsable, van drets al palau del virrei. Durant el trajecte, els segadors començaren a cridar "Visca la terra!", "Morin els traïdors i els enemics de la santa Fe!", "Visca la fe catòlica i mori el mal govern i els traïdors!", "Visca la Santa Mare Església!" i, segons Eva Serra12, "Visca el rei!". Joan Francesc de Melgar inclou en el seu relat una petita interpretació dels fets, que més aviat sembla una recriminació de la política reial al Principat. Segons ell, els segadors es dirigien cap al palau del virrei en resposta als allotjaments, la crema d'esglésies, els furts i els morts causats pels soldats, la crema de Santa Coloma de Farnés al bisbat de Girona i les ruïnes causades als comptats d'Empúries. Són prou comuns aquest tipus de comentaris en els dietaris institucionals i les cartes d'aquells crítics amb la política monàrquica a Catalunya. El palau del virrei estava situat al pla de Sant Francesc, en front del convent homònim (4). Els segadors arriben a aquella plaça amb la intenció de cremar el palau: "y anaren a un forn que y avia prop y aportaren alguns fexos de lleny y la posaren a la porta, y allí tots ab grans pedrenyals, perquè ningú no·ls digués res"13. Ramon de Rubí i Marimon assegura que aquesta va ser la resposta a la benvinguda amb la que els havien rebut els criats del virrei, els quals haurien començat a disparar des de les finestres, assassinant un segador14, versió en la que coincideix el Consell de Cent.

9

ELLIOTT, John H., La revolta catalana, 1598-1640, València: PUV, 2006, p. 449. Xifres emprades per la majoria d'historiadors. 11 DEL ROSSO, Pablo, Relación de lo sucedido en Barcelona desde 7 de junio deste presente año de 1640 hasta 19 del dicho. Publicada a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 463. 12 SERRA, Eva, La Guerra dels Segadors, Barcelona: Bruguera, 1969, p.50. 13 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, pp. 361 - 362. 14 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 266. 10

14

Santiago Domínguez de la Mora, un dels cavallers que estigueren amb el virrei fins la seva mort, ho desmenteix, afirmant que des del palau ningú va disparar15. Miquel Parets sembla donar una explicació: "Y fou que, com ells anaven tan alianats ab les armes, la xispa de un segador se desparà y tocà al cap de hu que li anave davant y li féu sortir lo servell del cap. Y en aquex instant que·s desparà aquexa sispa, volguè la desgràsia que se asertà a hubrir la finestra de palàsio un cavaller, y no fatlà qui comensà a dir que de palàsio avían tirada la escopetada que matà lo segador"16. Veient el gran rebombori que s'havia format, entraren en escena els frares de Sant Francesc, els primers que intenten socórrer la situació. "Saliendo en procesión con el Santíssimo Sacramento, y llegando a la puerta quitaron la leña que ya ardía y hicieron un altar en que colocaron al Santíssimo sirbiendo el palio de dosel"17. Serà necessari, no obstant, que arribin la resta d'autoritats per aconseguir foragitar els segadors de la plaça. Abans, però, Miquel Parets ens informa d'un petit enfrontament entre els frares i els revoltats. Prèviament a treure la llenya, els frares havien situat un gran Crist sobre ella, s'havien agenollat i havien començat a pregar que marxessin. Els segadors, però, retiraven el Crist del foc, i els frares el tornaven a posar. Veient els frares que no podien remeiar la situació, es van veure forçats a treure el Santíssim Sagrament sobre una taula davant la porta del palau del virrei18. Va ser l'actuació dels bisbes de Barcelona, Vic i Urgell, els consellers i els diputats els que vertaderament van aconseguir rebaixar els ànims. Els bisbes van prendre les vares del pal·li i van portar el Santíssim Sagrament a Sant Francesc, dedicant-hi prop d'una hora a anar de la porta del palau virregnal a la porta del temple degut a les constants corredisses dels segadors19. Segons Miquel Parets, els bisbes i els consellers aconseguiren controlar els segadors, i foren els segons els qui van fer-los moure's cap al 15

Carta del doctor Jacint Valonga, trametent al rei la declaració d'en Santiago Domínguez de la Mora, sobre la mort del comte de Santa Coloma. Publicada a l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 63. 16 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 362. 17 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 266. 18 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 362. 19 Carta del bisbe de Barcelona, don García Gil Manrique, al rei. Publicada a l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 53.

15

Pla de la Boqueria (5), davant de la Porta Ferrissa20. Segons Ramon de Rubí i Marimon, els diputats també van tenir un paper destacat en desinflar la situació, mèrit que també s'esmenta en el propi dietari de la Generalitat21. Al pla de Sant Francesc hi quedaren tres companyies que havien de protegir el palau del virrei.

2. Foc Els segadors anaven caminant Rambla amunt, quan en arribar a la boca del carrer de l'Hospital, un grup d'ells va continuar pujant per la Rambla en direcció a la casa del doctor Gabriel Berart22, situada entre el convent dels trinitaris descalços (6) i el carrer del Carme, amb la intenció de cremar-la. Quan va córrer la notícia, la resta de segadors van sumar-s'hi: el bisbe d'Urgell, Pau Duran, dóna la xifra d'entre 200 i 300 els que es van concentrar davant la casa del jutge. Miquel Parets no s'està d'explicar l'odi que tenien els segadors vers ell: considerat "dels traÿdors", Gabriel Berart havia estat molt de temps a Granollers i havia arruïnat el Vallès, d'on eren molts dels segadors que ara volien assassinar-lo. Gaspar Berart, nebot seu, relata que: "[...] en estas invasiones que hizo el francés en Rosellón fue quien con más cuydado sirvió a V. Magd. pues estuvo ocho meses continuos fuera de su casa levantando tres levas de soldados, imbiando gastadores y bastimentos al Real exército de V. Magd., azemilas para el tren de·la artillería, bagajes y mulas para el tránsito de siete mil infantes que passaron por su distrito y en otras muchas cosas tocante a·la militia"23. Esperaven trobar el doctor Gabriel Berart a casa seva, però aquest havia fugit. Mentre uns van començar a buidar-li la casa, uns altres es van dirigir al convent dels

20

PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 362. SANS TRAVÉ, Josep Maria (Dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 1037. 22 Gabriel Berart i Gassols era, des de 1631, jutge de la Reial Audiència. Anteriorment havia ocupat diversos càrrecs dins l'administració reial. Durant les campanyes del Rosselló es va encarregar de reclutar soldats per requisar bagatges per a l'exèrcit reial. 23 Un memorial del doctor Gaspar Berart, nebot del doctor Gabriel Berart, escrit l'octubre de 1640. ACA, CA, lligall 224/28, fol. 11. 21

16

carmelites descalços (7), on creien que s'havia amagat, però els frares, dos consellers i el bisbe d'Urgell els impediren l'entrada24. Els segadors van treure tots els mobles del doctor Berart al mig del a Rambla per cremar-los en una pira: "arquimeses, cadires, caxes, llits daurats, roba de lli y de llana, tota la llibreria y prosesos, continatjes de llit y de parets, fins a sachs de moneda posaren al mitx del foch, de modo que no y dexaren cosa, aseptat los quadres y figures de sans, que era un terror vèurer las riqueses que posaren en aquell foch"25. "[...] el día de Corpus próximo pasado no contentos los amotinados de haverle quemado todo quanto tenía en su casa como la librería y quantas alajas de oro y plata, sedas, tapicería hasta hechar en el fuego la moneda de plata y horo que tenía guardada y otras cosas de mucha valor y estimación quemando todo públicamente en la calle sin poder aprovechar cosa alguna le derribaron también su casa donde vivía [...] sin dejar en ella techo, puerta ni ventana [...]"26. Segons l'assaonador Parets i Ramon de Rubí, no van cremar directament la casa per evitar perjudicar els veïns27. Van llançar-hi al foc tots els objectes de valor, incloses monedes, exceptuant les imatges religioses. Encara més: els segadors van envoltar la foguera per evitar que ningú s'emportés res del que cremava, i en acabar, cridaren "Visca la terra!" i "Morin els traïdors!". Xavier Torres i Antoni Simon ja ens ofereixen una primera interpretació d'aquests fets: "no era rapinya doncs, sinó un desig de càstig o purificació allò que empenyia els revoltats"28, "el seu objectiu no era robar, sinó una mena de destrucció purificadora total"29.

24

Carta del bisbe d'Urgell, don Pau Duran, al rei. Publicada a l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 54. 25 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 383. 26 Un memorial del doctor Gaspar Berart, nebot del doctor Gabriel Berart, escrit l'octubre de 1640. ACA, CA, lligall 224/28, fol. 11. 27 Segons el dietari de la Generalitat, van ser els propis diputats els que els van convèncer els segadors de no cremar la casa. 28 TORRES, Xavier, La Guerra dels Segadors, Vic: Eumo Editorial, 2006, p. 83. 29 SIMON TARRÉS, Antoni, Pau Claris, líder d'una classe revolucionària, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 275.

17

En aquests moments sembla ser que la fins llavors complicitat passiva dels barcelonins comença a ser més activa. Ramon de Rubí i Marimon descriu com els consellers van ordenar a les companyies posar remei a la situació, però aquestes es van oposar, dient que no havien d'enfrontar-se contra els seus germans, i van procedir a barrejar-se amb els revoltats30. Pablo del Rosso s'atreveix a precisar més, i afegeix que la gent que s'hi barrejava era del barri de la Ribera31. John H. Elliot fa referència a un informe de Felip Sorribes per descriure el posicionament dels barcelonins durant la revolta: una quarta part de la població intervingué activament en els desordres; una altra quarta part composta per nobles, gentilitats, mercaders, comerciants i artesans reconeguts, provaren de contenir-los; i l'altra meitat de la ciutat restava passiva32. Indiferentment dels percentatges, els testimonis oculars coincideixen en palesar la complicitat dels barcelonins (com resulta de la del propi Miquel Parets), així com la participació activa de les classes més baixes, especialment de les gents del barri de la Ribera. Les confraries desobeïren les crides dels consellers demostrant així el seu recolzament a la revolta. Trobem, però, testimonis que asseguren que van haver companyies que protegiren la Casa de la Ciutat (8) i la Taula de Canvis (9), fet que indueix a interpretacions diferents de les que s'exposen als dietaris oficials de la Generalitat i Consell de Cent, més pròximes a les postures d'Elliott quan considera que les autoritats no van fer tot el que van poder per aturar l'avalot. A banda de la participació barcelonina, caldria concretar qui eren els forasters que van entrar a Barcelona i van fer esclatar la revolta. Generalment es parla de jornalers del pla de Llobregat i del Vallès, entre els quals hi haurien insurgents que, com s'ha esmentat abans, participaren en els enfrontaments contra els soldats a les comarques del nord. S'han identificat quatre líders o caps visibles de la revolta del 7 de juny. El primer i més documentat és Josep Novis, al qual fan referència diversos testimonis i que finalment seria empresonat. Francesc Tries, un artiller, descriu com un home amb una "plometa al sombrero" amenaçava amb una pistola a Francesc Barra, mestre artiller, per 30

RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 268. 31 DEL ROSSO, Pablo, Relación de lo sucedido en Barcelona desde 7 de junio deste presente año de 1640 hasta 19 del dicho. Publicada a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 464. 32 ELLIOTT, John H., La revolta catalana, 1598-1640, València: PUV, 2006, p. 452.

18

fer disparar l'artilleria. Un home al qual identifica com el jove cirurgià Josep Novis33. En el testimoni del mestre artiller Francesc Barra s'ofereix una descripció més acurada: "vestit de negre de domas, o, teleta de gorgueran ab sombrero negre, y ab una plometa vermella"34. Hi ha tres persones més identificades de les quals hi ha menys informació. Sebastià Estralau, cap dels revoltats de l'Empordà, i Ramon Goday, cap dels amotinats al Prat de Llobregat, que havia fugit de la presó quan van alliberar al diputat Tamarit35. Per últim, la figura del Negre de Sant Andreu, a la qual només hi fa referència Pasqual de Panno al seu relat dels fets36. En acabar amb la casa del doctor Berart, els segadors es dirigiren a la d'en Guerau Guardiola37, qui segons Luís R. Corteguera va ser mutilat38. La seva casa, propera al portal de l'Àngel, va ser buidada de la mateixa manera, en aquest cas a la plaça de Santa Anna (10). Miquel Parets assegura que Guerau Guardiola havia fet moltes maldats, ja que s'havia aprofitat de fer anar el bestiar de la pobre gent a Salses. Li cremaren "grandísimes riqueses, fins a bufets y arquilles guarnides de plata, y brasés de plata, tapiseria i sedas, y motbles de aram y coure: tot se fongué al mitx del foch, de modo que valia mols milanàs, cremant portes, finestres y tot lo que trobaven"39. L'assaonador afegeix que, un altre cop, els eclesiàstics van intentar intervenir per aturar la destrucció de la casa d'en Guerau Guardiola. En aquest cas va sortir el Santíssim Sagrament del Pi (11), però no va servir de res, perquè els segadors cremaven els mobles cridant "Visca la Santa Fe": "ja que no avían volgut castigar los que cremaren les esglésies, que ells los volien cremar a ells, pues que u conportaven, y que ells tornaven per la santa Fe i per la pàtria"40.

33

Manual de Novells Ardits, vol. 27, p. 757. Ibídem, p. 752. 35 FLORENSA SOLER, Núria, El Consell de Cent. Barcelona a la Guerra dels Segadors, Barcelona: Universitat Rovira i Virgili, 1996, p. 503. 36 PANNO, Francesc Pasqual, Motines de Cataluña, Barcelona: Curial, 1993, p. 137. 37 Guerau Guardiola i Ferrer, fill d'un conseller d'Aragó, era en aquell moment lloctinent del mestre racional. Després de 1640 es va exiliar a Madrid, on rebé el títol de cavaller de Calatrava. Havia estat responsable de la recapta de quints i d'altres exaccions fiscals al Principat. 38 CORTEGUERA, Luís R., "El motín ¿Una institución de la política popular en la Barcelona del XVI y XVII?", Pedralbes, 1993, núm. 13, p. 240. 39 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 364. 40 Ibídem. 34

19

De la mateixa manera, van intentar cremar la casa del doctor Rafael Puig41, que es trobava però la intervenció dels pares mercedaris amb el Santíssim Sagrament va ser efectiva en un primer moment. Al vespre, segons Ramon de Calders i de Ferran, governador general de Catalunya, "le rompieron y quemaron muchos libros de su librería y alajas de casa"42. Són molt indicatives les relacions d’objectes cremats perquè donen a entendre quins eren en els subconscient de l’autor els objectes de més valor i també allò que els segadors consideraven distintiu d’una classe social que no era la seva. Seguidament es dirigiren a les cotxeres d'en García de Toledo43, marquès de Villafranca i duc de Fernandina. Portaren els cotxes i carrosses a la pira que havien fet per cremar els mobles d'en Gabriel Berart a la Rambla, on hi llançaren una carrossa daurada amb vidrieres que valia dos mil escuts. A continuació, els segadors anaren a casa del marquès, que estava davant de la col·legiata de Santa Anna (10), prop del portal de l'Àngel, a l'hort del comte de Vallfogona, on només hi havien els seus criats. Miquel Parets diu que en aquell moment es va començar a afegir molta gent de Barcelona. Els revoltats van intentar entrar a casa del marquès, però els criats la van defensar a escopetades abatent alguns dels atacants. Va ser llavors quan es va produir l'incident amb un conseller: el conseller terç, Joan Massana, va interposar-se per tractar de calmar la situació, però va entrebancar-se i va caure a terra, fent creure als revoltats que havia estat tocat per un tret dels criats. Ràpidament es va escampar per Barcelona la notícia de què els castellans havien mort un conseller, fet que va provocar un aixecament multitudinari. En veure els criats que la casa s'estava cremant, fugiren al convent dels Àngels (12), on un grup de segadors, guiats per un músic de Santa Maria del Pi, va irrompre, i on finalment van assassinar mitja dotzena d'homes: "passó delante el furor i mataron a todos los criados del marqués, reconociendo la cassa toda con increíble rabia, sin perdonar a la iglesia, donde mataron debajo del altar a uno d'ellos sin verle ni conocerle, asta 41

Rafael Puig era jutge de cort de la tercera sala de la Reial Audiència, on havia ingressat el 1637. Carta del Governador General de Catalunya, don Ramon de Calders i de Ferran, al rei. Publicada a l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930 p. 56. 43 Era el general de les galeres del rei. Havia d'haver desembarcat al moll de Barcelona, però veient la situació va decidir seguir fins a Cartagena. 42

20

que la sangra corriendo por debajo del frontal descubrió que allí se escondía"44. Una part dels sollevats es va desviar pel carrer dels Tallers, on una dona els avisà que havia vist un castellà entrar al convent de les monges mínimes (12), situat al carrer del Carme, davant la Casa de Convalescència. Allà dins trobaren amagat entre unes mantes al doctor Gabriel Berart, que segons Miquel Parets, va ser cosit a punyalades, mentre que segons el seu nebot Gaspar Berart "le mataron tirándole muchos archabusasios"45.

3. La mort del virrei Entre les dues i les tres del migdia, Barcelona va rebre amb molta indignació la falsa notícia de la mort del conseller amb crits de "Visca la terra, que els castellans han mort un conseller!". Ramon de Rubí i Marimon assegura que la notícia va irritar tant a la gent, "como si a cada uno le hicieran muerto a su padre"46. Armada, la multitud47 es va dirigir a les Drassanes (14), on deien que estaven els criats de Villafranca segons alguns testimonis, i el virrei segons altres. Allà van calar foc a les portes, les quals finalment van ser obertes i van permetre l'entrada de la gent. En aquells moments dins de les Drassanes hi havia el virrei48, lloc on havia decidit refugiar-se, juntament amb els bisbes, cavallers forasters i de la terra, alts rangs de l'exèrcit, soldats i oficials. Miquel Parets diu: "y com ell se sentia molt cupable, que deyen que ell era lo cap de la trasió de Catalunya, lo matex pecat lo féu confondre: que mentres estaven cremant les portes, y aprés se torbaren a espatllar un rastillo que avían fet a la porta de dintre, y quantra la porta y avían posades tantes bigues, y 44

RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 269. 45 Un memorial del doctor Gaspar Berart, nebot del doctor Gabriel Berart, escrit l'octubre de 1640. ACA, CA, lligall 224/28, fol. 11. 46 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 270. 47 Xavier Torres la xifra entre dos mil i tres mil persones. 48 En torn a les onze del matí, el virrei va sortir del palau en direcció a les Drassanes acompanyat per les autoritats catalanes les quals el van recomanar, segons els dietaris institucionals, embarcar-se a la galera que hi havia al moll. El virrei, però, es va negar, aconsellat per Cristòfol d'Icart, doncs marxar era perdre la ciutat per complet.

21

mentre se torbaren ab aquexes coses, ell se volia enbarcar ab la galera de Gènova que estava al devant"49. El virrei, però, no va poder embarcar-se, ja que des de la torre de les Puces la gent no parava de tirar mosquetades contra les Drassanes. A més, sense l'ordre de la Ciutat, van disparar dues peces d'artilleria contra la galera. El jove cirurgià, Josep Novis50, fou qui obligà al mestre artiller Francesc Barra a disparar per dissuadir la galera d'aproparse al moll. Joaquim Casellas, cirurgià, assegura a la seva declaració51 que l'artilleria no va donar a la galera perquè l'objectiu no era aquest, sinó donar als que s'havien llançat a l'aigua per embarcar-se, els quals deien havien estat els assassins del conseller. Ramon de Rubí i Marimon afegeix que la companyia que s'havia posat a la torre de les Puces per protegir el virrei, integrada per la confraria dels llibreters, vidriers i calceters i capitanejada per Josep Amat, va unir-se als revoltats i va començar a disparar contra les Drassanes. Veient que la gent ja entrava, els bisbes van sortir d'allà, "fiados de que viendo nuestro habito nos tendrian respeto"52, "nos salimos de dicha Taraçana por la calle que dizen de las Carretas, con notable trabajo y peligro, con una escala que pusieron por la parte de dentro, y diziendo a los del motin que los obispos querian salir, ellos mesmos pusieon otras por la parte de afuera"53. L'entrada de la gent a les Drassanes va provocar una fugida generalitzada dels que hi havia dins: "Nunca he podido saber quien fue el que dio principio en esta facción", diu Ramon de Rubí i Marimon. El virrei fugí juntament amb un grup de cavallers cap a Sant Bertran, antiga ermita de Montjuïc, fins que es veié obligat a aturar-se per l'esgotament provocat per la carrera. Llavors van ser vistos pels segadors de la porta de Sant Antoni i per alguns que venien des de les Drassanes. El virrei tornà a intentar fugir però va caure per unes roques, quedant estès a terra.

49

PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 366 Segons Miquel Parets es deia Munes, però segons la declaració de Gaspar Ferriol, un bastaix, el seu nom era Josep Novis. 51 Manual de Novells Ardits, vol. 27, p. 768. 52 Carta del bisbe de Barcelona, don García Gil Manrique, al rei. Publicada a la pàgina 53 de l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930. 52 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 362. 53 Carta del regent de la vegueria de Barcelona, don Joan Francesc de Melgar, al rei. El document està publicat a l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 58. 50

22

Miquel Parets descriu la situació que es trobà la gent quan hores després va arribar a l'escena del crim: "tot descordat de pits, llevada la golilla y sense gota de sanch, a bé que tenia sinch ho sis punyalades sobre del sagí. Y no faltà qui deya que, quant li pegaren, ja era mort, que, com l'omo era tan gros, y aver de córrer per aquell arenal y aprés saltar aquelles roques, y ab la còlera que tenia, pretenen que rebentà, perquè tenia un colpet al front, de la cayguda, y, com tenia les sanchs glasades, encara que li pegasen no li tragueren sanch". Abans de la seva mort, però, van ser assassinats i despullats sis cavallers, entre ells, un que es deia Ernandis54. Eren les cinc de la tarda. Quina va ser la causa de la mort del virrei? Tenim els dos importants testimonis de Magí Esteve55 i Santiago Domínguez56, que van estar presents quan ell va morir. Segons el primer, van ser quatre homes amb capes gascones, per tant segadors, els que mataren el comte de Santa Coloma amb una daga quan estava, encara viu, estès a terra. Santiago Domínguez de la Mora assegura que no van ser segadors, sinó un mariner d'aproximadament vint anys qui va clavar la daga al virrei, punyalada de la qual va morir. Dues persones que veuen els mateixos fets però que donen testimonis diferents: potser com afirmava Miquel Parets, el virrei havia mort d'un fort cop i les punyalades es van produir posteriorment. L'assaonador esmenta també que corria per Barcelona el rumor que havien estat alguns dels propis soldats o cavallers que, encolerits, van arremetre contra el cos inert del virrei al identificar-lo com la causa de tots els seus mals. La versió oficial defensada per les institucions catalanes seria la de la mort per un fort cop: les punyalades s'haurien produït posteriorment, conclusió a la que arriben després de l'examen del cos per part d'un equip de cirurgians57. No obstant, sembla ser que molts historiadors58 aposten per veure en aquesta conclusió una visió interessada per part de les autoritats catalanes i es decanten per la versió d'en Santiago Domínguez i la intervenció d'un jove mariner en la mort del virrei. 54

BATLLORI, Miguel, "Un nuevo testimonio del 'Corpus de Sang'", Analecta sacra tarraconensia, n. 22, 1949, pp. 51 - 53. 55 Manual de Novells Ardits, vol. 27, pp. 740 - 743. 56 Carta del doctor Jacint Valonga, trametent al Rei la declaració d'en Santiago Domínguez de la Mora, sobre la mort del comte de Santa Coloma. Publicada a l'apèndix de SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930, p. 63. 57 Manual de Novells Ardits, vol. 27, pp. 739 - 740. 58 John H. Elliott , Xavier Torres, Eva Serra, entre d'altres.

23

El Consell de Cent va iniciar una investigació per intentar esclarir els fets59. Es van interrogar a unes 25 persones que en aquell moment estaven a les Drassanes i fins i tot es van oferir quatre mil lliures per qui trobés qui havia apunyalat el cos del comte de Santa Coloma, però mai es va poder identificar i no es va ajusticiar a ningú. Testimonis com el següents reiteren la possible complicitat de les autoritats amb els sollevats: "senyor dijous die de corpus, que devien ser entre sinch y sis de la tarda poch mes, o manco trobantme juntament ab Rafaela Perissans ma muller en la plassa nova, y estant allí Joseph Font fuster, qui parlava ab un segador, quem apar aportava muntera, dit Joseph Font me cridà a mi, y a ma muller, y quant dita ma muller y yo forem prop dit Joseph Font, y de dit segador ohi jo testis com dit Joseph Font digue a nosaltres, 'mirau que diu aquest, que han mort lo sr. virrey', lo qual segador ahí yo com respongue, 'beu sap aquesta', posantse la ma dreta al costat esquerra, y girant la cara enves lo seu costat esquerra, al qual costat esquerra viu yo hi portava una daga, y tambe alguna arma de foch, al qual home sil veye poria ser lo coneixeria, y asso es la veritat"60.

4. La processó Passades les cinc de la tarda, quan va córrer la notícia que el virrei havia estat mort, es va produir un fet prou interessant el qual passen per alt totes les autoritats catalanes però que no escapa a reialistes com Francisco Manuel de Melo, Albert de Tormé i Liori o Ramon de Rubí i Marimon. Curiosament, també l'esmenta un pagès de l'Esquirol, Joan Guàrdia, qui dedicà unes poques línies a esmentar els fets que tingueren lloc a Barcelona aquell 7 de juny: "y materen lo virrey y misèr Balart (es refereix a Gabriel Berart) amb molts altros, y antraren a casa del duch de Ferlandina y trobaren un ýdol y li robaren los cavalls y altras cosas"61. És aquest ídol sobre el que Ramon de Rubí i Marimon hi dedica una descripció més detallada, que va ser la causa d'un fet que ell diu ser "harto gracioso". 59

La podem localitzar a l'apèndix del 27è volum del Manual de Novells Ardits. Manual de Novells Ardits, vol. 27, pp. 758 - 759. 61 PLADEVALL FONT, Antoni, SIMON TARRÉS, Antoni, Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII: segons el "Diari" de Joan Guàrdia, pagès de l' Esquirol i altres testimonis d'Osona, Barcelona: Curial, 1986. 60

24

Els segadors van trobar a casa del marquès de Villafranca un rellotge cobert per la figura d'un mico que movia els ulls, els peus i feia sonar música de forma repetitiva. Els primers que el van trobar van clamar que havien trobat el dimoni del marquès i, ajuntant-se els revoltats per veure-ho van acordar clavar-ho a una estaca i fer-lo desfilar pels carrers. Segons l'autor, molta gent ho cregué per l'opinió que els mereixia el marquès, molts d'altres se'n reien, però tots els acompanyaren. Volien que la desfilada resseguís els carrers principals, més plens de gent i més significatius, pel que van decidir fer el recorregut que hauria d'haver fet aquell dia la processó de Corpus Christi62: "y fue muy de notar que, abiéndose dejado la procesión por el motín, pasease las calles con el demonio en un palo a su entender a la misma hora que avía de salir por ellas el Santíssim Sacramento"63. L'estaca la duia el xofer de Cristòfol d'Icart64, qui en arribar a la cantonada del carrer Ample amb el carrer del Regomir, va aturar-se i amb un barret a la mà va començar a demanar almoina a les senyores que estaven a les finestres, i amb el que va recaptar va entrar a una taverna a calmar la seva set. Al sortir va reprendre l'estaca i va cridar que el dimoni s'havia begut mig reial de vi i s'havia menjat un tros de pa, i la gent li donava credibilitat dient que ells l'havien vist perquè així tothom ho cregués. Van seguir caminant fins arribar, quan ja s'havia posat el sol65, a la seu del Tribunal de la Inquisició (17), a la plaça del Rei, per presentar el dimoni als inquisidors, els quals es van asseure a esperar els segadors. La gent va entrar a la sala del tribunal "y con mucha sumisión encareciendo quan berdaderos chatólicos eran, presentaron el demonio y le dejaron sobre la mesa, y los ynquisidores ofrecieron exsaminar la culpa". Albert de Tormé i Liori també descriu aquest episodi: "hallaron en el oratorio un reloj que en la figura de mico tenía el espíritu en los ojos. Preponderó la opinión del dueño a lo sagrado del lugar, y antojándosele a la ya con el furor del motín, y a con el calor del vino, enajenada rusticidad que era el dia, levantó un horrendo, espantoso 62

La processó oficial començava i acabava a la Catedral (15) i passava per l'església de Santa Maria del Mar (16). 63 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 272. 64 Cristòfol d'Icart i de Queralt, senyor de Torredembarra, cavaller de Calatrava, fill de Joan d'Icart i Agustí, batlle general del Principat, cosí del compte de Santa Coloma. 65 Tenint en compte que la processó havia començat passades les cinc de la tarda i que al juny el sol es pon tard, degueren estar-se un bon grapat d'hores amb la cerimònia improvisada.

25

alarido, publicando que había cogido el diablo, y enhestado en un chuzo lo pasearon por aquellas calles en que a la misma hora, llevado en solemnísima procesión, había de ser adorado el omnipotente Dios. ¡Oh suceso prodigioso, oh truque desventurado, substitución deplorada! El séquito, el estruendo, fueron tales, que no aventurara menos que la vida quien se atreviera a reír o a llorar de desatino. Tanto, que los inquisidores en cuyas manos lo dejaron fingieron tomar información del caso, resueltos a quemar en público el desdichado reloj si no los dejara el motín. Pero, sin embargo, este en otra ocasión ridículo acontecimiento, ocupando mucha parte de la prolija tarde, escusó escándalos más atroces, que sin duda sucederían"66. Pensem que és significatiu i per tant digne d'esment que un episodi com aquest que involucrà tanta gent, que trencà l'avalot durant un bon grapat d'hores i que marcà sense dubte la jornada del 7 de juny hagi estat passat per alt per Miquel Parets, mentre que reialistes com Ramon de Rubí i Marimon, fins i tot alguns dels quals ni van estar a Barcelona aquells dies, descriguin els fets amb pèls i senyals. És difícil donar una explicació que aclareixi perquè cada narrador va decidir ometre o incorporar determinada informació. Ara bé, tot sembla indicar que per a tots aquell fet tenia un significat que plantejava un fort dilema moral, doncs s'estava pervertint un ritual religiós de màxima solemnitat. Aquesta perspectiva explicaria perquè Miquel Parets, simpatitzant de l'avalot, l'obvia, mentre que aquells crítics no només l'esmenten sinó que s'hi estenen en la descripció. Cap al tard, els revoltats anaren a la casa d'en Rafael Puig, la qual els havia quedat pendent de saquejar al matí, i li cremaren tot: "era una cruelta de veura les riquesas que llansaren en aquell foch, tans de llits daurats, tanta seda, tanta cadira y tota la llibreria, que valia moltíssims ducats, y les portes dels estudis y finestres"67. Aquella nit es van aturar els assassinats. Alguns cavallers i soldats van poder embarcar-se a la galera, que finalment va aconseguir apropar-se a la costa: Joan Francesc d'Orís i de Tafurer, baró d'Orís, juntament amb alguns cavallers, van guarir-se a la torre del cap del riu Llobregat, mentre que la resta s'amagaren a coves que van 66

TORMÉ i LIORI, Albert, Misceláneas históricas y políticas sobre la guerra de Cataluña desde el año 1639. AHCB, ms. A-51, fol. 61. 67 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 368.

26

trobar per Montjuïc, al monestir de Santa Madrona i al monestir de Valldonzella. A dins la ciutat, el doctor Josep Massó es va amagar dins una sepultura a Sant Francesc, de la mateixa manera que altres ministres i forasters es varen guarir a esglésies i convents. Va ser quan gairebé era mitja nit que els consellers van enviar una companyia capitanejada per Rafael Cervera68 per recollir el cadàver del virrei. El cos va ser portat a l'església de la Mercè (18) lligat a una escala, "pendiente la cabeça y los braços por los costados de la escalera, le entraron en el lugar ya de noche y le dejaron en la iglesia de la Merced"69. Miquel Parets afegeix que, abans d'entrar-lo, "lo rosegaven com si fos estat un bandoler"70. Durant aquella nit l'únic incident que es va produir va ser l'assassinat d'un criat que, enviat pel fill del virrei, el qual s'havia amagat a una cova juntament amb trenta soldats, havia d'entrar en contacte amb Cristòfol d'Icart per avisar-lo de la seva situació. I és que durant tota la nit, Barcelona va romandre ocupada per les companyies, les quals no van iniciar cap represàlia contra els sollevats.

5. El final de la revolta popular El dia 8 de juny, divendres, va clarejar com l'anterior, amb la mort d'un segador per arma de foc. En aquest cas, l'escenari va ser una taverna que es deia Na Calveta (la tavernera es deia Maria Calveta), dona que va ser ràpidament acusada de la mort del segador. Segons Pasqual de Panno, l'enfrontament es va produir entre dos segadors i dos criats d'un algutzir de la ciutat, els quals van assassinar a un dels segadors al no deixarlos entrar. Volent venjar-se, els segadors van anar primer a la taverna i la van cremar, i posteriorment a l'Hospital de la Santa Creu (19), on deien s'havia amagat la dona. Els consellers hi eren presents i intentaren assossegar-los, però, i en paraules de Ramon de Rubí i Marimon, "creció tanto más el furor de la canalla que rindieron a los conselleres a hacer un acto ynfame que fue entregar la muger, y allí la hicieron pedazos"71. Aquest fet es trasllada al dia 9 segons el testimoni de Pablo del Rosso, qui assegura que el 68

Rafel Cervera, ciutadà honrat de Barcelona. RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 273. 70 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 368. 71 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p 274. 69

27

segador havia estat mort a la taverna en mans d'un altre segador. Segons del Rosso, els revoltats deien que si els era entregada la dona marxarien de la ciutat. Al treure-la de l'Hospital la van acompanyar dos clergues al portal de Sant Antoni, on el bisbe li va donar la benedicció abans que fos assassinada72. Seguidament van retornar a la casa del doctor Puig, la qual van tornar a cremar. Va seguir la crema del mobiliari del doctor Felip Vinyes; del doctor Jaume Mir73, a la plaça de Sant Just (20); d'en Montrodon, al carrer Ample, prop de l'església de la Mercè; del regent Miquel Joan Magarola74 i del doctor Massó75 i 76. Aquest últim tenia un grup de defensors dins, fet que va causar la mort de dos segadors: no va ser fins a la tarda que van aconseguir entrar a casa del doctor Massó juntament amb gent del barri de la Ribera "y aleshores entraren y le cremaren grandísim bé, gran coure y aram, y molta tapiseria"77. Dins hi trobaren unes caixes amb medalles de llautó amb el senyal de la Verge, que segons Ramon de Rubí i Marimon, acostumaven a portar les sarges78 de França. Pablo del Rosso diu, concretament, que aquelles medalles havien estat agafades de contraban pel doctor Massó, qui era el jutge d'aquella causa79. Els segadors van fer públic que serien emprades per senyalar a tots aquells que no haurien de morir "en el degüello unibersal de Barcelona" que es produiria de mans dels ministres degolladors de Jesús, els quals entrarien per un túnel que connectava el convent dels jesuïtes (21) amb la casa

72

DEL ROSSO, Pablo, Relación de lo sucedido en Barcelona desde 7 de junio deste presente año de 1640 hasta 19 del dicho. Publicada a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 466. 73 Jaume Mir havia ingressat a la Reial Audiència el 1627 i el 1640 ocupava el càrrec d'advocat fiscal criminal. 74 Xavier Torres i Antoni Simon fan referència a la crema dels béns d'en Miquel Joan Magarola, però l'únic testimoni que tenim que parla d'aquest fet, Felip Vinyes, assegura que les companyies van impedirho perquè la seva casa estava a prop de la Taula de Canvis. 75 Josep Massó, oïdor de la Reial Audiència, on havia accedit el 1634. 76 També van intentar entrar a casa del governador general de Catalunya, Ramon de Calders i de Ferran, però els capellans del marquès de los Vélez els van dissuadir amb el Santíssim Sagrament. 77 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 369. 78 Tela formada d'un lligat de curs quadrat de tres o més fils i passades, amb les evolucions dels punts d'encreuament disposades obliquament, de manera que produeixen l'efecte de diagonals més o menys separades o gruixudes segons la grandària del curs (IEC). 79 DEL ROSSO, Pablo, Relación de lo sucedido en Barcelona desde 7 de junio deste presente año de 1640 hasta 19 del dicho. Publicada a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 465.

28

d'en Guerau Guardiola, "y eso se creía más que el evangelio"80. Aquesta és la explicació que dóna Ramon de Rubí i Marimon, mentre que Miquel Parets, no molt diferent, assenyala que les medalles havien de servir "per quant los castellans foren entrats a saquejar Barselona: a totes les persones que agueren aportat un senyal de aquells, als pits ho als sombrero, no·ls avían de tocar, perquè aquellas tals eren de la part del rey"81. Aquell divendres molts amotinats van sortir cap a Montjuïc en saber que havien quedat molts castellans allà amagats. Van entrar al monestir de Santa Madrona, on van matar a tots els que no eren frares, segons Ramon de Rubí i Marimon, únicament perquè eren castellans: en total vuit. Miquel Parets assegura que van haver molts altres morts dels quals no se'n va saber res. El dissabte a les cinc de la matinada, Ramon de Rubí i Marimon es va desplaçar fins al convent de Sant Agustí (22), on el prior s'havia compromès a protegir-lo. Els sollevats van arribar al convent, segons ell unes mil persones -segurament exagerat-, i van demanar escorcollar-lo, ja que havien rebut notícies de què el doctor Massó s'havia amagat allà. No el trobaren, de manera que van amenaçar al prior amb penjar-lo si no els deia on s'amagaven. En aquell moment un veí, identificat com un menestral, va intervenir per a defensar al prior: "y como la suprema potestad residía entonces en los menestrales de Barcelona porque sabía el motín de los forasteros que sin el consentimiento de los oficiales no tenían seguras sus vidas, luego obedecían a qualquier menestral que se interpussiese"82. Miquel Parets descriu com aquell dissabte als segadors s'hi va ajuntar gent que "era més lo que robaven que lo que cremaven": la revolta s'estava desvirtuant. A les nou del matí es dirigiren a casa del doctor Lluís Ramon83, on es trobaren en Llorenç Ronis84, cunyat seu, juntament amb uns amics seus armats. En veure que els segadors els superaven numèricament, va decidir anar a la Casa de la Ciutat a demanar homes per defensar la casa del seu cunyat. Allà es trobà amb el sergent de la companyia dels 80

RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 274. 81 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 370. 82 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 277. 83 Lluís Ramon, fill del jurista Montserrat Ramon, fou assessor del governador general, va entrar a l'Audiència el 1627 i des del 1639 ocupava un lloc a la sala del canceller. 84 Llorenç Ronis era ciutadà honrat de Barcelona.

29

tintorers, de la qual ell n'era el capità, de manera que els ordenà que vinguessin per enfrontar-se als revoltats. El tiroteig va acabar amb un segador mort, en Ronis fugint i els béns del doctor Ramon cremats, entre ells processos judicials. Seguidament van anar a casa d'en Ronis, al carrer de l'Hospital, però aquest va reunir uns quaranta homes. Durant dues hores va haver un tiroteig que se saldà amb la mort de dos o tres barcelonins que lluitaven de part dels segadors. Finalment entraren a casa seva i li cremaren els seus béns en una pira al carrer. Aquesta va ser l'últim saqueig i l'última pira. Els sollevats van anar a apoderar-se dels cavalls del rei -guardats pel Consell de Cent-, els del duc de Fernandina i els de don Álvaro de Quiñones, sumant entre tots uns tres-cents. Les autoritats, que fins aquell dia, voluntària o involuntàriament, havien estat impotents davant la revolta, es disposaren a posar punt i final. El dia 985, el Consell de Cent86 va determinar que el conseller en cap, Lluís Joan de Calders, se n'anés per la vila de Sant Andreu del Palomar amb una milícia per ajudar a la defensa de Girona, la qual estava essent atacada pels soldats de la monarquia. La finalitat era enrolar els segadors per fer-los fora de la ciutat, doncs Girona no estava essent atacada: "lo savi Consell de Cent se ajuntà a les set horas de matí y, per remediar aquell [avalot], fonch resolt que, attès los soldats alojats en lo Empurdà van continuant los excessos ab tant gran excés que no perdonaven la vida, no sols a ningun home natural, però ni a les dones y criatures, trahent los ulls a les velles y las jóvens se les ne aportaven ab les companyies, resolgué que 85

Les discussions sobre com posar remei la situació d'una vegada per totes després dels infructuosos intents de fer fora els segadors havien començat el dia 8, quan els consellers van enviar el següent missatge als diputats: "Molt il·lustre senyor. Havent entès lo savi Consell de Cent que los sacrílegos effectes dels soldats se continuan en esta província, cremant novas iglésias y lo Santíssim Sagrament y cometent altres atrocitats y delictes en una província tant cathòlica, que ha sempre expel·lit d’ella als que la (han) volguda contestar en esta rahó, conciderant dit Consell la obligació que, per tots los provincials de aquestos Principat y comtats uniformament comú, de exir promptament ab armes a afavorir als temples sagrats y a la defensa de la immunitat d’elles y acabar de una vegada ab tant mala y perniciosa gent, ha deliberat a vuit del corrent que, de part d’esta ciutat, se diga a don Ramon Calders, protantveus de general governador de sa magestat, que, per a defensar las iglésias y temples sagrats hisca promptament en nom de sa magestat contra los soldats, que aquesta ciutat li assistirà ab un copiós número de gent armada, significant-li que entén que las demés ciutats, vilas y lochs de aquestos Principat y comtats faran consemblant assistència y ajudaran a obrar tant del servey de Déu, Nostre Senyor, y de sa magestat, fins a pèrdrer tots nostres vides y hasiendas, servint per assò la ciutat las cartas convenients y, axí, suplique a vostra senyoria sie servit de obrar en rahó de assò los bon(s) effectes que se esperen perquè se alcanse aquest fi". SANS TRAVÉ, Josep Maria (Dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 1038. 86 Manual de Novells Ardits, vol. 27, p. 486.

30

lo conseller en cap hisqués a Sanct Andreu ab una tropa de soldats de mil hòmens naturals, a effecte de anar a la ciutat de Gerona a socorrer-la, que·s deya los soldats la volian anar a sitiar a fi y effecte de matar y tràurer del present Principat los enemichs de la sancta fe cathòlica, com de fet hisqué ab molt gran número de gent pagada per la ciutat"87. El dia 11 per fi els segadors van abandonar Barcelona. Fins que el Consell de Cent no es va comprometre a pagar deu reials, els avalotats no van sortir de la ciutat i es van unir a l'expedició88. Un cop fora, segons Pablo del Rosso, en saber els segadors que el conseller en cap tornava a la ciutat, van fer-li saber que si marxava el matarien. El conseller va seguir fins a Granollers, on la Ciutat li va enviar unes confraries armades per garantir que pogués tornar a Barcelona. És el regent de la vegueria de Barcelona qui, a la seva carta, també fa esment a l'amotinament dels segadors contra el conseller. Pablo del Rosso finalitza la carta assegurant que el Consell de Cent va rebre la notícia de què la gent del barri de la Ribera tenia intenció de fer entrar els segadors un altre cop per al dia de Sant Joan, ja que "les falta algunas casas que quemar de alguns que dizen son traydores"89. Així finalitzava una revolta de tres dies de caràcter eminentment popular. Mesos després, la rebel·lió popular passà a ser tutelada per les autoritats polítiques, les quals decidiren fer un pas i iniciar un procés de separació que culminà amb una llarga guerra. És l'explosió popular, absent de tuteles polítiques, el que fa interessant per aquest treball la revolta del Corpus de Sang. Respecte al perquè el Consell de Cent no van fer cas al virrei i no va aturar l'entrada de segadors el dia 7 de juny s'han proposat diferents interpretacions que tracten de dilucidar sobre un dels temes més controvertits de la revolta: el grau de complicitat de les autoritats catalanes amb els revoltats. La polèmica resideix en si el Consell de

87

SANS TRAVÉ, Josep Maria (Dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 1039. 88 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 372. 89 DEL ROSSO, Pablo, Relación de lo sucedido en Barcelona desde 7 de junio deste presente año de 1640 hasta 19 del dicho. Publicada a ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 467

31

Cent no va fer tot el que va poder per aturar la revolta amb l'objectiu de treure'n partit o si directament la va induir. Existeixen des d'insinuacions com les d'Eva Serra90 fins a posicionaments clars i explícits com els d'Eulogio Zudaire91 o Núria Florensa92, qui considera que les investigacions que es van dur posteriorment per esclarir l'assassinat del virrei van ser "justificacions i coartades de suposada innocència", ja que "no posar mesures per impedir l'avalot, era propiciar-lo". Zudaire acusa93 directament als consellers de voler estendre la revolta per les afores de Barcelona quan van decidir que el conseller en cap organitzés un exèrcit per anar a socórrer Girona: volien armar a la xusma anàrquica per guerrejar contra els soldats del rei94. J. H. Elliott95 s'allunya de conspiracions i considera que el Consell de Cent va deixar entrar als forasters per la por a la reacció popular, és a dir, per evitar mals majors. Ara bé, ell també és del parer que, durant l'avalot, les autoritats no van fer tot el possible per reprimir-lo, però en cap cas el van induir o dirigir.

90

"El Consell de Cent i la Generalitat feren novament esforços per acabar amb aquesta situació i aconseguir la restauració de l'ordre. En aquests moments, almenys aparentment, i malgrat els problemes constitucionals i econòmics que hi havia entre ells i la corona, són encara fidels a Felip IV". SERRA, Eva, La Guerra dels Segadors, Barcelona: Bruguera, 1969, p. 54. 91 ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, pp. 299 - 313. 92 FLORENSA SOLER, Núria, El Consell de Cent. Barcelona a la Guerra dels Segadors, Barcelona: Universitat Rovira i Virgili, 1996, pp. 501 - 509. 93 Amb frases com "el foco infeccioso ["quatro descalzos, chusma anárquica" referint-se als revoltats] había interesado tejidos profundo del cuerpo político". 94 ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969, p. 308. 95 ELLIOTT, John H., La revolta catalana, 1598-1640, València: PUV, 2006, p. 448.

32

ELS RITUALS DE LA VIOLÈNCIA

1. Un patró comú Intentem identificar trets comuns entre les revolta a Barcelona de 1640 i alguns altres avalots europeus d'època moderna: Montpellier el 1647, Châlons el 1657, Dijon el 1630, Nàpols el 1585 i el 1647 i Londres el 1780. Són revoltes en cap cas comparables donada la seva naturalesa, objectius, característiques o conseqüències. Però el que ens interessa no és si la causa d'aquests avalots fou també el malestar generat per les tropes, sinó el comportament que tingueren els sollevats en els tots els casos, un comportament que com veurem estigué condicionat per mecanismes no sempre explícits arrelats en el costum, la cultura i la tradició. El vespre del 28 de juny 1645 a Montpellier96, després des les festes celebrades en motiu de Sant Pere i Sant Pau, un grup de nois començaren a llançar pedres a un dels fills de la família Maduron, l'arrendadora d'un impost que s'anava a recaptar properament a la ciutat. Fins el 30 de juny es produeixen manifestacions de centenars de dones armades amb destrals, ganivets i espases que combinaven la irrupció a les cases dels recaptadors i destrucció de la paperassa fiscal amb les amenaces de mort. El dia 1 de juliol, les dones tornen a sortir, ara per alliberar de la presó dos condemnats pels disturbis dels dies anteriors. Al dia següent, grups d'homes carregats d'armes de foc se situen davant les cases de dos dels recaptadors, i després de l'assassinat de dos manifestants, esclata una insurrecció. Ambdues cases van ser assaltades i el seu mobiliari va ser llançat a una gegantina foguera, incloent "a great quantity of tapestries, silver and pewter dishes, mattresses and linen". Sembla ser que les autoritats asseguraven que els insurrectes eren xusma, forasters afamats que havien baixat de les Cevenes per a la sega. Les fonts, però, semblen demostrar que pels pocs noms coneguts dels sollevats, l'estament menestral hauria tingut un important paper. El 4 de juliol de 1657 a Châlons97 es produeix un aixecament per part dels treballadors dels sectors de la llana en contra d'un nou impost promogut des de les autoritats locals. El resultat va ser el saqueig de les cases de set consellers, un mercader 96

BEIK, William, "Protest in seventeenth-century France", Social History, gener de 1990, vol. 15, núm. I, pp. 4 - 7. 97 Ibídem, p. 13.

33

i un sergent reial. El testimoni d'una de les víctimes relata que havia perdut mobiliari, ornaments, lli, anells d'or, roba, documents administratius i altres mercaderies. Les portes i les finestres havien estat destruïdes. El 27 de febrer de 1630 a Dijon98 comença una revolta antifiscal, coneguda com la revolta dels lanterelu. Aquell dia va córrer el rumor de què al dia següent s'anava a aplicar l'edicte que obligava a pagar un nou impost. Aquell vespre, una processó conduïda per Anatoire Changenet, un vinyataire, es va dirigir a l'hôtel de ville. Changenet anava disfressat de Mardi Gras (jaqueta de colors cridaners i una corona d'heura), un grup de timbalers, vestits amb panys carnavalescs, marxava davant d'ell, i al darrera seu els seguien un centenar d'homes amb alabardes cantant el laterelu. La matinada següent, una multitud de camperols es va reunir a diferents llocs de la ciutat armats amb piques, alabardes, espases i mosquetons, van fer sonar les campanes de les esglésies i van desfilar a través de la ciutat en formació militar. L'assalt a les cases va començar: un contingent de camperols va llançar el mobiliari per les finestres mentre un altre assegurava les cantonades. Poc després, el ritual es repetia en sis cases més, on es tornaven a crear grans fogueres en les que s'hi llançaven tot d'objectes de valor, com tapissos i mobiliari. Mentrestant, la multitud es divertia i bevia vi. De les tres revoltes esmentades, trobem dos punts de contacte clars amb el Corpus de Sang: per una banda, la coincidència en l'inici de les revoltes amb dies de celebració festiva i l'ús de les processons per part dels insurrectes per enviar missatges simbòlics. Per altra banda, l'assalt a les cases i la creació de grans pires als carrers on s'hi llançaven tots els objectes trobats en elles, incloent-hi l'or i la plata, exceptuant les imatge religioses. Abans de comentar la revolta de Masaniello, fem una passada per les pàgines que Rosario Villari va dedicar a la revolta de Nàpols de 1585 contra l'Electe Starace99. Aquell dia, Starace va ser retingut per les masses i arrossegat d'esquenes pel carrer, un gest que Villari interpreta com un símbol de negació de l'autoritat. Un cop Satarace va ser assassinat, la negació de l'autoritat va continuar amb símbols més dramàtics que comptaven amb la mutilació, castració, arrossegament del cadàver, amenaces de canibalisme i venda de carn cristiana. Al final, els sollevats es van dirigir a casa seva i la 98

Ibídem, pp. 16 - 17. VILLARI, Rosario, La revuelta antiespañola en Nápoles. Los orígenes (1585 - 1647), Madrid: Alianza Universidad, 1979, pp. 50 - 55. 99

34

van saquejar. En aquest cas, el ritual segueix les mateixes premisses que en el cas de Barcelona, és a dir, "no se perpetró con ánimo de lucro". Sobre la revolta de Nàpols de 1647 tenim alguns treballs que ens poden servir per establir punts de contacte amb la revolta barcelonina. Utilitzarem l'article publicat per Peter Burke el 1983100. El diumenge 7 de juliol se celebrava la festa de la Verge del Carme, quan la simulació d'una batalla entre moros i cristians a la Piazza del Mercato va convergir amb un tumult al mercat en contra del nou impost sobre la fruita. La revolta va esclatar als crits de "Muoia il Malgoverno!" i "Visca el Rei d'Espanya!". Les masses es van dirigir al palau del virrei armats amb pals i piques on hi clavaren llesques de pa. Els dominicans, franciscans, carmelites, jesuïtes i teatins van sortir en processó per aturar la insurrecció. Els carmelites van aconseguir aturar el contingent que pretenia saquejar la casa del marquès del Flores, igual que el teatins ho van fer amb els que es dirigien a la casa del duc de La Montagna, ambdós carregant el Santíssim Sagrament. La gent, però, creia que Deu, els sants i la Verge del Carme estaven de la seva part: van haver alguns casos d'intents de capturar els crucifixos portats per les processons de les ordres religioses, i de fet ho van aconseguir amb una imatge daurada de Sant Antoni de Pàdua. Masaniello, la cara visible de la revolta, va aconseguir mobilitzar la guàrdia de la ciutat. A ella s'hi afegiren grans grups de dones, que sortiren als carrers armades amb pals i pales. Hem vist com en algunes revoltes franceses les dones també hi tenien un important paper. En aquest cas, Peter Burke planteja una proposta alternativa, segons la qual durant la revolta s'hauria aplicat el paradigma habitual del món carnavalesc "of the world turned upside down", segons el qual alguns homes s'haurien disfressat de dones. En el cas de la revolta barcelonina no s'ha detectat la presència de dones, però com veurem posteriorment, el món de la festa pot oferir-nos moltes claus interpretatives de cara a l'estudi de les revoltes, en especial les mediterrànies, on la vida en comú al carrer era més accentuada que a d'altres regions. Els insurrectes van començar l'atac de les cases d'aquells que havien estat col·laboradors amb l'administració espanyola i els grans financers. Els saqueigs, però, es produïren altre cop de forma controlada i pautada, que no vol dir sense violència i 100

BURKE, Peter, "The Virgin of the Carmine and the revolt of Masaniello", Past & Present, maig de 1983, núm. 99, pp. 3 - 21.

35

brutalitat, però sí seguint unes regles no escrites. Igual que a Barcelona, les imatge religioses eren apartades, i s'exercia un control per part dels sollevats per evitar el robatori: "what was found in the palaces was either destroyed or given to the poor". L'assassinat de les víctimes, segons Burke, va ser perpetrat amb els records dels rituals de justícia popular encara vius contra Starace el 1585. Els cossos van ser arrossegats pels carrers i arrebossats amb brossa. Molts caps foren clavats en piques i passejats per la ciutat i alguns cossos els eren tallats els testicles. Tenim un testimoni per a la revolta barcelonina que descriu episodis tan obscurs com els relatats per les fonts de les revoltes napolitanes dels anys 1585 i 1647. Es tracta d'una descripció dels fets que va realitzar Francisco Manuel Melo, assessor del marquès de los Vélez, la qual reproduïm a continuació: "Tal hubo que pediendo entrañablemente confesión, se la concedieron, pero luego, impaciente el contrario, salpicó de inocente y miserable sangre los oídos del que en lugar de Dios escuchaba. Otros, medio muertos por las calles, acababan sin el refugio de los sacramentos. Alguno pudo contar infinitos homicidas, pues comenzándole a herir uno, era después lastimoso despojo al furor de los que pasaban. A otro embestían en un instante inumerables riezgos; llegando juntas muchas espadas, no se podría determinar a qué mano debía la muerte. Ela tampoco, como a los demás hombres, los aseguraba de otras desdichas. Muchos, después de muertos, fueron arrastrados, sus cuerpos divididos, sirviendo de juego y risa aquel humano horror que la naturaleza religiosamente dejó por freno de nuestras demasías. La crueldad era deleite, la muerte entretenimiento: a uno arrancaban la cabeza, ya cadáver; le sacaban los ojos, cortaban la lengua y narices. Luego, arrojándola de unas en otras manos, dejando en todas sangre y en ninguna lástima, les servía como de fácil pelota. Tal hubo que, topando el cuerpo casi despedazado, le corto aquellas partes cuyo nombre inora la modestia, y acomodándolas en el sombrero, hizo que le sirviesen de torpísimo y escandaloso adorno"101.

101

MELO, Francisco Manuel, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, Madrid: Castalia, 1996, p. 125.

36

Es tracta d'un únic testimoni dels molts que han estat emprats per realitzar la reconstrucció dels fets d'aquelles jornades, fet que ens pot portar a pensar en la falsedat del testimoni, com ja va argumentar Antoni Rovira i Virgili102. Ha estat Rosario Villari qui ha associat les dramàtiques descripcions que acostumen descriure les fonts a l'extracció social dels autors d'aquestes. Segons ell, l'angoixa de les víctimes i la voluntat aparellada de presentar la revolta com una inequívoca expressió de bestialitat, ha portat a exagerar els fets103. El mateix pensa William Beik104, qui assegura que bona part d'aquests dramàtics episodis de crueltat popular podien ser exageracions escrites per gent crítica amb la revolta, com de fet ho fou Melo. Però limitar-nos a parlar d'exageració no ens aporta pistes per explicar per què, per exemple, coincideixen moltes de les accions perpetrades, com la castració, en les descripcions de diferents revoltes. I és que creure que aquesta violència només es quedava en les amenaces o que era inventada pels cronistes és pensar ingènuament. Molta d'aquesta violència era real. Luís R. Corteguera descriu com el cos d'en Guerau Guardiola va ser mutilat i com "el cadáver de otro juez asesinado fue arrastrado por las calles de la ciudad y luego colgado"105. Una escena similar es repetiria mesos després, quan el 15 de setembre el doctor Jeroni Guerau va decidir sortir del seu amagatall i abandonar Barcelona. Va ser interceptat per la turba, qui el va ganivetejar. No va morir, i va passar la nit a una església propera, però al dia següent un grup de dones va entrar i el van arrossegar fora l'església fins al carrer, on va ser objecte d'acarnissament per part de la gent. Hores després el seu cos nu va ser arrossegat pels carrers entre l'alegria de la població106. Quan les masses aconseguien capturar algú que consideraven que era mereixedor de la seva fúria, s'aplicava tota una violència litúrgica: "violence was usually symbolic.

102

ROVIRA VIRGILI, Antoni, El Corpus de Sang: estudi històric, Barcelona: Barcino, 1932. VILLARI, Rosario, La revuelta antiespañola en Nápoles. Los orígenes (1585 - 1647), Madrid: Alianza Universidad, 1979, p. 53. 104 BEIK, William, "The violence of the french crowd from Charivari to Revolution", Past & Present, novembre de 2007, núm. 197, p. 88. 105 CORTEGUERA, Luís R., "El motín ¿Una institución de la política popular en la Barcelona del XVI y XVII?", Pedralbes, 1993, núm. 13, p. 240. 106 PALOS, Joan-Lluís, Els juristes i la defensa de les Constitucions: Joan Pere Fontanella (1575 -1649), Vic: Eumo Editorial, 1997, pp. 122 - 123. 103

37

Most of the real cruelty, when it ocurred, was inflicted on corpses, not on living persons", apunta Beik107. Si ens fixem únicament en les fonts utilitzades a la primera part del treball, identifiquem com a mínim dos missatges gravats a sang sobre el cos mort del virrei. En primer lloc l'arrossegament del seu cadàver descrit per Parets després que hagués estat sis hores mort a la intempèrie. Tant si el virrei va morir d'un fort cop com si va ser apunyalat, les fonts semblen descriure que bona part de les ferides s'haurien produït post mortem. Per tant, en segon lloc, tenim l'acarnissament d'algú sobre el cos inert del virrei. Acabem per comentar una altra revolta, en aquest cas una que ens pugui donar pistes sobre l'abast temporal de la violència ritual a l'Europa moderna. Anem a l'Anglaterra del segle XVIII. El divendres 2 de juny de 1780 van començar una sèrie de revoltes anticatòliques conegudes com les Gordon Riots108. Aquell dia, moltes esglésies catòliques van ser saquejades i cremades. El dia 5 de juny la revolta es va estendre per Londres i els insurrectes van començar a atacar lloc no catòlics però que eren símbols de l'autoritat. El govern municipal va ser especialment lent en reprimir els desordres, que van persistir fins el dia 10 de juny, quan les tropes finalment van restaurar l'ordre a la capital. La multitud només va assaltar objectius molt concrets i durant els saquejos, els insurrectes van llançar el mobiliari de les cases al carrer per cremar-lo en grans pires. Les cases en si, igual que durant la revolta napolitana de 1585, o la mateixa revolta barcelonina, no van ser cremades. Que hi hagi una omnipresència del tipus de violència i les pautes d'aquesta a les revoltes europees des del segle XVI fins el segle XVIII com a mínim és el que ha conduit a diversos historiadors a interpretar la violència de la Revolució Francesa o la del luddisme practicat al segle XIX en aquests termes, és a dir, com a una violència ritualitzada en la que cap acció es deixava a l'atzar. Exposant tan sols sis revoltes modernes, diferents en el temps i en l'espai, al costat de la revolta a Barcelona de 1640 s'han pogut identificar determinats punts de convergència. Certament, són molts punts en comú els que uneixen la violència aplicada

107

BEIK, William, "The violence of the french crowd from Charivari to Revolution", Past & Present, novembre de 2007, núm. 197, p. 88. 108 RUFF, Julius R., Violence in Early Modern Europe: 1500 - 1800, Cambridge: Cambridge University Press, 2001, pp. 200 - 201.

38

sobre cossos i coses per part dels sollevats a diferents punts de l'Europa occidental. Els suficients com per a què rebin una especial atenció i interpretació. L'acció que per excel·lència es repeteix en tots els casos és el saqueig de les cases de les víctimes, i el patró és el mateix. En un primer moment amenacen amb cremar la vivenda sencera, però generalment no s'acostuma a portar a terme, només en aquells casos de cases que estiguessin aïllades. Que els revoltats no volguessin perjudicar les cases de la gent que hi havia al voltant és un indicador més que ens demostra que la violència protagonitza per les classes populars durant les revoltes era una violència controlada, intervencions molt concretes que perseguien comunicar un missatge. Els revoltats de tots els avalots sabien perfectament que la finalitat última del saqueig de les cases era llançar a una pira tots els objectes de valor de la víctima, de manera que conscient o inconscientment tots ells es coordinaven per portar a terme la missió, que comportava buidar la casa per complet exceptuant les imatges religioses. Estudiar les relacions d'objectes cremats pots aportar informació sobre quins eren en els subconscients de l'autor els objectes de més valor i també allò que els segadors consideraven distintiu d'una classe social que no era la seva. Tenen un paper importat la crema de llibres i documents trobats a les cases, en el cas de la revolta barcelonina, la crema de processos judicials, però també de llibreries senceres. En el cas de les revoltes antifiscals, era comú la crema de tota aquella paperassa relacionada amb la imposició del nou tribut. La crema de documents és una acció que es repeteix habitualment, fet que ens pot portar a interpretar que darrere aquest acte ritual podria amagar-se tota una profunda construcció simbòlica en torn el document escrit que anava més enllà de la simple dimensió física en tant que registres judicials o impositius. Els objectes d'or i de plata també havien de ser cremats, ja que si eren robats per beneficis personals el ritual es desvirtuava i perdia la càrrega simbòlica de la qual pretenien impregnar la cerimònia. És per això que generalment, i el cas barceloní n'és un exemple, els propis insurrectes s'encarregaven de garantir que no es produïssin robatoris organitzant guàrdies. El pillatge i la violència no es confonien mai en cap de les insurreccions europees a l'època moderna. Segons Yves-Marie Bercé, un cop la violència s'apoderava de la ciutat, al costat dels habitants que s'havien amotinat per un propòsit precís, s'unien participants 39

indesitjables cridats més pel pillatge i el robatori que per les causes que havien propiciat la revolta109. Aquí, segons l'historiador francès, hi trobaríem els jornalers de les afores de la ciutat o del propi camp, els mariners del port així com els captaires i gent sense ofici. Els propis amotinats considerarien aquests grups de les classes subalternes com uns estrangers al motiu de la revolta. Eren gents les quals no només desvirtuaven la sacralitat de la insurreció, sinó que segons Bercé, ils conspuaient les partisants de la révolte; ils réclamaient l'ouverture des portes; ils applaudiaraient à l'exécution des chefs rebelles. Vincular el robatori per lucre personal, o fins i tot la traïció a la revolta, a les classes socials més baixes és una idea que queda desdibuixada si l'apliquem sobre la revolta barcelonina, doncs els protagonistes de la insurrecció foren segadors, persones que, eliminant tota la càrrega romàntica que aquesta pugui dur, eren tan miserables econòmicament parlant, que havien de llogar la seva força de treball a canvi d'un míser sou. Són, de fet, jornalers de les afores de Barcelona, concretament del Vallès. Si durant l'Època Moderna les diferències econòmiques al camp català es van veure eixamplades, va ser aquest sector social el que pitjor en va sortir parat. I és precisament la violència practicada per aquest grup la que rep el vist-i-plau de les companyies barcelonines, les quals es van negar a reprimir els sollevats. Encara més: sembla ser que no hem d'associar la complicitat activa dels barcelonins únicament al sector menestral, al qual pertanyia Miquel Parets, sinó que, pel que mostren les fonts, hauríem d'incloure també quadres socials més acomodats com ho eren els artistes tal i com demostra la presència, i segons algunes fonts el lideratge, d'un cirurgià, Josep Novis. Intueixo que bona part de la interpretació que efectuà Bercé es deriva de la metodologia marxista. Aplicar el concepte de "lumpenproletariat" a les revoltes modernes pot ser una de les raons per les que l'historiador associés aquests sectors marginats desproveïts de consciència de classe amb la traïció i el sabotatge. Hi ha, però, part de certesa en els plantejaments de Bercé. Durant la revolta molts grups que Miquel Parets descriu com "brivonalla" van aprofitar-se'n dels desordres per treure'n partit particular. Ara bé, el protagonisme dels segadors impedeix que es realitzin classificacions automàtiques entre el nivell de riquesa dels grups socials i el seu paper

109

BERCÉ, Yves-Marie, Révoltes et révolutions dans l'Europe moderne, París: Presses Universitaires de France, 1980, pp. 120 - 121.

40

durant la revolta, posant de manifest que els rols que aquests grups adoptaven depenien de quelcom més que l'economia. Que els amotinats estiguessin espontàniament coordinats només pot ser explicat per l'existència d'un substrat cultural comú que els dotés de tota una sèrie de referències simbòliques que omplien de contingut determinades accions que a dia d'avui passen com a simples actes de violència brutalitzada. Les gents d'aquell temps van haver d'aprendre tot aquest seguit de pràctiques culturals amb les que s'expressaven durant les revoltes. Les havien hagut d'aprendre i les havien interioritzat fins al punt que les practicaven col·lectiva i inconscientment. De quines experiències les havien obtingut? on les havien après? William Beik assegura el següent: "The social interaction revealed in protest was intimately related to other aspects of everyday popular life, and needs to be "read" in the context of the growing body of evidence concerning neighborhood sociability, festive life, gesture and criminality"110. És a dir, era la vida quotidiana la que construïa els significats de la violència: la vida en comunitat i la relació de les classes populars amb les institucions i jerarquies llançaven diàriament missatges simbòlics a través de gestos i comportaments que acabaren calant en la societat. Intentem recrear, per tant, quin fou aquest univers de símbols i representacions que va condicionar el desenvolupament de la revolta del Corpus de Sang.

2. Festa Comencem per un aspecte prou assenyalat, que és la coincidència de l'inici de les revoltes amb les celebracions festives. Moltes de les insurreccions que tingueren lloc durant l'època moderna van trobar el seu inici en dies de festivitat. La revolta barcelonina n'és un clar exemple. Els esdeveniments festius eren una constant a la vida de l'Antic Règim. Hom ha dit que la gent, especialment els joves, lived their everyday lives with vivid memories of the

110

BEIK, William, "Protest in seventeenth-century France", Social History, gener de 1990, vol. 15, núm. I, p. 2.

41

most recent festival111. I aquests records no es remuntaven especialment en el passat, doncs els dies destinats a la commemoració de qualsevol figura religiosa eren especialment abundants en el calendari festiu de l'Antic Règim. Yves-Marie Bercé va estudiar les relacions entre les festes i la violència ritualitzada per part de les associacions juvenils112. Quan any rere any es repetien els mateixos actes de violència durant les festes, aquests esdevenien un teló de fons sobre el qual actuaven els revoltats un cop esclatava una insurrecció. L'acumulació de gent als carrers, tant de la ciutat com de les afores, la beguda i la celebració justificava el recel i desconfiança de les autoritats, doncs sovint es produïen desordres que, alguns cops, acabaven en avalots. Fixem-nos en el Carnaval, probablement la festa que aconseguia reunir totes les activitats que tenien lloc durant les celebracions de la resta de l'any: mascarades, balls, música, focs artificials, recitals de poesia, jocs, etcètera. El Carnaval era un temps de llicències i excessos en beguda, menjar i sexe. I la violència tenia una paper especialment destacat: de fet, la celebració acabava amb un suggestiu acte de violència en el que una efígie que representava el Carnaval era executada. Els abusos produïts pels grups de joves durant les festivitats anaven acompanyats de tota una sèrie de violències ritualitzades vers persones i animals. Aquesta violència s'entenia dins els simbolisme del que s'ha dit a world turned upside down113, segons el qual molts rols socials quedaven invertits. Alguns historiadors han defensat la idea de què la violència generada durant les festivitats proporcionava períodes d'igualtat que els permetien desfer-se de les pressions d'una societat jeràrquica. Eren, com s'ha dit, vàlues de sortida als desajustaments produïts per una societat desigual. Aquests rituals eren, per tant, essencials per garantir la cohesió de la societat a llarg termini, de manera que qüestionant la jerarquia durant uns dies es garantia la seva estabilitat. Peter Burke114 ha fet èmfasi en aquesta idea, de la qual n'eren conscients les pròpies autoritats.

111

RUFF, Julius R., Violence in Early Modern Europe 1500 - 1800, Cambridge: Cambridge University Press, p. 178. 112 BERCÉ, Yves-Marie, Fête et revolte. Des mentalités populaires du XVIe au XVIIIe siècle, París: Hachette, 1976. 113 La violència protagonista en contexts de festa ha estat estudiada també a DAVIS, Natalie Zemon, "Las razones del mal gobierno", a: Sociedad y cultura en la Francia moderna, Barcelona: Crítica, 1993, pp. 83 - 113. 114 BURKE, Peter, La cultura popular en la Europa moderna, Madrid: Alianza, 1991.

42

Ara bé, la permissivitat per part de les autoritats implicava un gran risc, que era la possibilitat de què esclatés un motí, sobretot en moments en què les conjuntures eren les adequades, com períodes de desproveïment de gra, d'abús fiscal o, com en el cas català, de malestar generat pels allotjaments de la soldadesca. És per això que, en aquest cas el Carnaval, però la festa en general, configurava una amenaça constant contra l'ordre públic. Alguns dels casos millor treballats són els d'Edward Muir115 i Emmanuel Le Roy Ladurie116. El primer, una de les tesis que sosté, referint-se a la lluita entre faccions que va esclatar el dia de Carnaval a Friuli, és que: "The Giovedì Grasso killings, thus, followed certain patterns that generated messages by the forms they took, forms borrowed from vendetta and carnival. Violence was neither an anarchic expression which lacked rules nor was it entirely planned. The combination of structure and spontaneity discloses the operations of shared beliefs about dying which made it possible for killers to step into defined roles, as if they improvised the lines of stock dramatic characters"117. És a dir, bona part dels patrons que va seguir la violència generada durant aquella revolta van ser prestats pels rituals de la violència del Carnaval. Les massacres van esclatar de forma espontània, però el fet que els protagonistes compartissin creences comunes sobre les formes de morir va permetre als amotinats practicar determinades pràctiques de forma improvisada. Molts elements de la festa, per tant, esdevenien ingredients de la revolta i s'hi barrejaven. L'avalot de 1630 a Dijon, conegut com la revolta dels lanterelus, tingué lloc durant la segona setmana de Quaresma. Els insurrectes estaven dirigits per un vinyataire que s'havia disfressat de rei de Dimarts Gras, "avec du laurier sur la tête et des

115

MUIR, Edward, Mad blood stirring: vendetta and factions in Friuli during the Renaissance, Baltimore: John Hopkins University Press, 1993. 116 LE ROY LADURIE, Emmanuel, Carnival in Romans: a people's uprising at Romans, 1579 - 1580, New York: Penguin Books, 1979. 117 MUIR, Edward, Mad blood stirring: vendetta and factions in Friuli during the Renaissance, Baltimore: John Hopkins University Press, 1993, p. 200.

43

tambours autour de lui"118. Si apliquem aquest enfocament, alguns dels successos que tingueren lloc durant la jornada del 7 de juny a Barcelona cobren major sentit. La festa de Corpus Christi era una celebració religiosa instaurada des de les altes jerarquies eclesiàstiques: durant aquella diada quedava estrictament prohibit treballar i tothom havia d'assistir obligatòriament a les processons. Ara bé, a banda de la solemnitat i oficialitat de la celebració, que no deixava de ser un desplegament del poder eclesiàstic i civil de la ciutat, la festivitat tenia un important component popular119. Diversos cops es fa referència a les cròniques sobre la revolta a la presència del vi entre els insurrectes. Després de petites o grans victòries, la il·lusió i l'entusiasme s'apoderava dels amotinats, i entre fets d'extrema violència s'hi barrejaven la beguda i la festa. Durant la processó que es va improvisar a mitja tarda, alguns d'ells varen entrar a les tavernes. Fou a una taverna, de fet, on es produí una batussa entre segadors la nit següent i que deixà un d'ells mort. La crònica de Ramon de Rubí descriu moments d'esbarjo, com quan els sollevats carreguen contra les cotxeres del marquès de Villafranca: "sacaron las carrozas y después de haver loqueado gran rato con ellas, las hcieron pedazos"120. Els historiadors han coincidit en assegurar que la revolta va impossibilitar la celebració del Corpus Christi, el qual es va celebrar mesos després, però el cert és que aquell dia set de juny es va produir una gran processó que Ramon de Rubí i Marimon descriu amb detall. Una processó que tingué lloc en el bell mig de la revolta barcelonina, quan encara les Drassanes estaven banyades en sang i el cos del virrei romania estirat a la platja. Arribava l'hora en el que havia de sortir el Santíssim Sagrament, però la celebració havia quedat completament aturada. Els amotinats, però, van decidir mantenir el cicle

118

BERCÉ, Yves-Marie, Fête et revolte. Des mentalités populaires du XVIe au XVIIIe siècle, París: Hachette, 1976, p. 83. 119 PÉREZ SAMPER, María de los Ángeles, “Lo popular y lo oficial en la procesión de Corpus de Barcelona”, a GONZÁLEZ, D. (Ed.), Ritos y Ceremonias en el Mundo Hispano durante la Edad Moderna, Huelva: Universidad de Huelva, 2002. 120 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 268. 120 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 368.

44

festiu i van desfilar pels carrers per on hauria d'haver passat la processó de Corpus121. En aquest cas, però, no carregaven el Santíssim Sagrament, sinó un rellotge amb forma de mico que havien trobat a la casa del marquès de Villafranca, una de les víctimes de la revolta. El marquès, però, no hi era, doncs veient els ànims a Barcelona, havia decidit no desembarcar i mantenir-se a la seva galera. Els amotinats van desfilar en processó sostenint l'objecte clavat en una estaca, descrit com un ýdol per Joan Guàrdia122. Durant el recorregut, el vi i les rialles acompanyaven la cerimònia, fins que per fi arribaren al destí, el tribunal del Sant Ofici, on els inquisidors, lluny de prendre's aquell esdeveniment com quelcom "harto gracioso", com havia descrit Ramon de Rubí, els van rebre amb total solemnitat i van comprometre's a quemar en público el desdichado reloj, el qual deien els sollevats tenia el dimoni. Segons Albert Tormé i Liori123, els inquisidors es veieren obligats a fingir que prenien nota del cas: no fer-ho probablement els hauria declarat còmplices dels traïdors. Creien de veritat els amotinats, però, que aquell objecte estava dominat per el dimoni? Respondre a una pregunta així és, a part d'arriscat, indiferent. L'important d'aquest fet és, un altre cop, l'existència d'un llenguatge que tots entenien. Aquell era un acte improvisat, però tots sabien el funcionament i finalitat d'aquell ritual. L'important d'aquest fet, com de la resta de rituals de violència, és conèixer els missatges simbòlics que circulaven, doncs eren aquests els que en definitiva articulaven les accions dels homes i dones que empraven la violència com un mitja per transmetre els seus pensaments i sentiments. La processó era una escenificació de l'ordre social que ara els revoltats volien invertir. La processó de Corpus Christi va passar a convertir-se d'una manifestació del poder a través d'un ritual oficialitzat i jerarquitzat, a una desfilada popular, sense ordre de precedències, on s'oferia el cos del marquès de Villafranca en sacrifici, representat en una efígie, davant la justícia divina. La pròpia revolta va estar impregnada d'una profunda religiositat de la qual parlarem posteriorment: el relat que de fet justificaria 121

La processó oficial començava i acabava a la Catedral, desfilant pels carrers i places de major significació econòmica, social i política, incloent els monuments principals de la ciutat en aquella època, i arribava fins a l’església de Santa Maria del Mar. 122 Que a les orelles de Joan Guàrdia hagués arribat la notícia de què el marquès de Villafranca tenia un ídol a casa seva, i per tant era un idòlatra, ens proporciona més dades que recolzen el caràcter sacralitzat de la revolta. 123 TORMÉ LIORI, Albert, Misceláneas históricas y políticas sobre la guerra de Cataluña desde el año 1639. AHCB, ms. A-51, fol. 61.

45

l'aixecament per part dels segadors seria el de l'ofensa a la fe. El saqueig, la profanació i l’incendi primer (el gener-febrer) de l’església de la Garriga i de la capella del castell del noble Antoni de Fluvià a Sant Esteve de Palautordera –en què els soldats, segons expressaven els diputats, van usar "tal fúria y rabia como si se tratara de árabes"–, i després (el maig-juny) de les esglésies de Santa Coloma de Farners i Riudarenes van exacerbar l’animadversió contra unes tropes entre les quals hi havia soldats valons i alemanys de fe dubtosa124. Les accions perpetrades pels terços hispànics durant la primera meitat de l’any 1640 van donar, ben aviat, un contingut religiós a la revolta popular i pagesa, que va quedar sancionada pel poder eclesiàstic quan els bisbes de Barcelona i Girona van excomunicar els terços responsables125. La finalitat de la processó era, primerament, fer passar pels carrers i places més importants de Barcelona l'efígie del marquès clavada en una estaca, al qual pretenien humiliar davant tots els habitants de Barcelona126. El ritual havia d'acabar amb la crema simbòlica de l'objecte, igual que es feia en els autos de fe de la Inquisició quan el condemnat estava fugitiu. Aquesta crema, però, es va voler dotar de legalitat, i en lloc de portar-la a terme els mateixos sollevats, va ser entregada al tribunal del Sant Ofici. És significatiu que el marquès, responsable de tota una sèrie de danys terrenals, sigui entregat a mans d'un tribunal espiritual. Un altre cop, aquest fet reafirma el caràcter sagrat de la revolta. Però a més de la sacralitat, es pretén donar oficialitat a l'execució. Els revoltats actuaven com si estiguessin aplicant una justícia que s'hauria d'haver aplicat des de feia temps. Ho feien en defensa la fe catòlica i estaven convençuts que Déu estava de la seva part.

124

SIMON TARRÉS, Antoni, "Un alboroto católico: el factor religiós en la revolució catalana de 1640", Pedralbes, 2003, núm. 23, p. 125. 125 Primer va ser el bisbe de Barcelona, García Gil-Manrique, qui, el mes de febrer de 1640, va excomunicar la companyia napolitana de Federico Spatafora per haver assaltat i cremat la capella del castell d’Antoni de Fluvià. Després va ser el bisbe de Girona, Gregorio Parcero, qui, el 13 de maig, va excomunicar públicament i solemne a la catedral de Girona els soldats del terç de Leonardo de Moles, que havien incendiat l’església de Riudarenes. 126 Fet que recorda als charivaris descrits per Natalie Z. Davis: accions populars que tenien lloc durant les festes i que pretenien corregir les desviacions morals de certes persones a través de l'humiliació pública i el càstig físic.

46

3. Justícia A l'Antic Règim, les revoltes buscaven imitar les pràctiques de l'aplicació del dret als tribunals amb la finalitat de mostrar seriositat i rigor a les seves accions. En moltes revoltes s'organitzaven tribunals populars que decidien la pena que s'havia d'aplicar. No és aquest el cas de la revolta barcelonina, però podem identificar determinades accions de violència ritualitzada que buscava connectar amb el significat de l'aplicació de les penes corporals per part dels tribunals ordinaris. El càstig corporal era una rutina per als condemnats que no pertanyien a la classe nobiliària, els quals estaven exemptes de la mutilació. Les pràctiques més comunes eren l'amputació de mans i dits als acusats de robatori, frau o perjuri. Tallar les orelles era una altra opció a la que recorrien els jutges alemanys per castigar dones que havien protagonitzat petits robatoris o ofenses sexuals. A molts altres llocs, blasfemar i perjurar es penalitzava amb la perforació de la llengua o directament tallant-la. Hi havia altres càstigs que no implicaven la mutilació, com eren els azots en llocs públics o deixar un senyal a la pell del condemnat marcat amb ferro calent per saber, en el cas que reincidís i se'l tornés a jutjar, que tenia antecedents. Per altra banda, hi havia la pena capital, l'execució, amb la qual es castigaven els atacs contra la comunitat, l'autoritat i la moral. El foc i l'aigua, agents purificadors tradicionals, també tenien un paper important en els càstigs. Es cremaven vius en pires públiques a blasfems, heretges, bruixes, falsificadors, emmetzinadors i sodomites. S'ofegava, per altra banda, a dones acusades d'ofenses morals i religioses com l'adulteri, d'infanticidi i l'heretgia. L'esquarterament era una pena reservada per persones condemnades per alta traïció i assassinat. A Alemanya, el botxí desbudellava la víctima amb un tall al mig del tors, i llavors dividia el cos en quarts per exhibir-los per la ciutat. A França, el desmembrament es produïa un cop el botxí havia lligat grups de cavalls a cada una de les extremitats de la víctima, fent-los córrer cap a totes direccions. Els acusats de traïció també eren arrossegats pels carrers de forma pública, i posteriorment penjats: es lligava una corda al voltant del coll de la víctima, la qual pujava a una escala que li era retirada pel botxí. Segons Antonio de la Peña, els acusats de traïció contra "la majestad real o o contra el procomunal", "son infames [...] y han de ser arrastrados por las calles

47

acostumbradas y después han de ser ahorcados"127. Càstig similar s'aplicava als acusats de falsificar moneda o d'assassinat. A tot arreu, un cop s'havia executat el condemnat, li era negat un enterrament cristià tradicional128. Michel Foucault va veure en aquestes execucions públiques cerimònies que no només pretenien castigar per crims individuals, sinó enviar un missatge a tots aquells que estaven presenciant l'esdeveniment. El missatge era fer saber a tots el que els hi passaria si no respectaven la llei, però també demostrar quin era el poder de l'Estat129. Quan es produïen les execucions, aquestes seguien un ritual prou comú a tota Europa, expressant un missatge complex que els espectadors havien de descodificar. El ritual acostumava a començar amb una processó que partia des del lloc de confinament i arribava al lloc d'execució. A molts llocs de la Monarquia Hispànica el condemnat muntava un ase i, de vegades, també vestia la típica peça de roba dels penitents. A altres llocs, la víctima era arrossegada pel camí fins al patíbul, mentre era colpejat i mutilat per la gent. Miquel Parets relata com el cos del virrei va romandre a la intempèrie durant tota la tarda, fins que gairebé a mitja nit els consellers van enviar una companyia capitanejada per Rafael Cervera per recollir el cadàver. El cos va ser portat a l'església de la Mercè lligat a una escala, "pendiente la cabeça y los braços por los costados de la escalera, le entraron en el lugar ya de noche y le dejaron en la iglesia de la Merced"130. Miquel Parets afegeix que, abans d'entrar-lo, "lo rosegaven com si fos estat un bandoler"131. Els bandolers eren habitualment acusats dels pitjors crims: robatoris, assassinats, segrests, falsificació de moneda, etcètera, i per tant eren un tipus de delinqüent al que se li aplicava tota aquesta litúrgia de violència corporal. És per això que el propi Miquel Parets, interpretant el significat de l'arrossegament, esdevé una confirmació de primera mà de la influència que l'aplicació de la justícia ordinària exercia sobre l'univers simbòlic de la gent.

127

LÓPEZ-REY Y ARROJO, Manuel, Un práctico castellano del siglo XVI: Antonio de la Peña, Madrid: Tipografía de Archivos, 1935, p. 118. 128 RUFF, Julius R., Violence in Early Modern Europe: 1500 - 1800, Cambridge: Cambridge University Press, 2001, pp. 96 - 102. 129 FOUCAULT, Michel, Vigilar y castigar: el nacimiento de la prisión, Madrid: Biblioteca Nueva, 2012. 130 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 273. 131 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 368.

48

Les fonts esmenten altres actes de violència contra els cossos. Luís R. Corteguera descriu com el cos d'en Guerau Guardiola va ser mutilat, i el d'un altre jutge de l'Audiència, arrossegat i posteriorment penjat132. Tenim, per tant, un segon espai del qual la gent aprenia tota una sèrie de significats vinculats a la violència que eren aplicats als condemnats que pertanyien a l'estament no privilegiat, és a dir, a gent que probablement compartia la mateixa classe social que els espectadors que assistien a la macabra cerimònia. Des d'aquest punt de vista, "aplicar a un miembro del gobierno los elementos rituales habitualmente reservados a las clases bajas equivalía a proclamar la subversión, y así lo entendieron tanto los insurrectos como los exponentes de las clases acomodadas"133. La violència s'aplicava a través de codis precisos de degradació i dessacralització a través dels quals els sollevats pretenien exercir justícia. Segons Yves-Marie Bercé: "La révolte relèverait d'une sorte de droit subjectif de la communauté, antérieur à toute loi étatique. Elle pourrait être considéré comme une coutume pénale folklorique, dont la mise à mort des responsables des malheurs publics constituerait l'ultime degré de sanction"134. En tant que existia aquest droit subjectif de la communauté, podem entendre el que William Beik ha denominat "the culture of retribution"135: la voluntat per part de les revoltes de, no només corregir un abús -com defensava la idea de "moral economy" d'E. P. Thompson136- sinó d'humiliar i castigar les parts responsables. Segons aquesta idea, les protestes populars representen un discurs sobre els límits del poder de les autoritats. Un discurs no únicament constituït per paraules, sinó per actes de retribució. De la mateixa manera que els individus sentien la necessitat de 132

CORTEGUERA, Luís R., "El motín ¿Una institución de la política popular en la Barcelona del XVI y XVII?", Pedralbes, 1993, núm. 13, p. 240. 133 VILLARI, Rosario, La revuelta antiespañola en Nápoles. Los orígenes (1585 - 1647), Madrid: Alianza Universidad, 1979, p. 52. 134 BERCÉ, Yves-Marie, Révoltes et révolutions dans l'Europe moderne, París: Presses Universitaires de France, 1980, p. 135. 135 BEIK, William, Urban protest in seventeenth-century France: the culture of retribution, Cambridge: Cambidge Universit Press, 1997. 136 THOMPSON, E. P., "La economía "moral" de la multitud en la Inglaterra del siglo XVIII", a: Tradición, revuelta y consciencia de clase: estudios sobre la crisis de la sociedad preindustrial, 2a ed., Barcelona: Crítica, 1984, pp. 62 - 135.

49

venjar-se per les ofenses fetes contra el seu honor, els sollevats, en tant que actor col·lectiu, veient agredit l'interès públic comunitari, reaccionarien per castigar els culpables i restablir les normes violades. És, per tant, una mobilització marcada intensament per una forta dosi d'indignació moral i per moviments espontanis de massa sense líders que sovint estan integrats per dones i joves137. Una voluntat de càstig sobre les autoritats que es dotava de tota una violència litúrgica. Per últim, comentem un tercer espai del qual la gent comú aprenia els significats de la violència: la tradició religiosa. Els llibres de la Bíblia i els martiris dels sants eren fonts inexhauribles de violència simbòlica. I de fet, la pròpia cosmovisió que oferia la religió condicionava el tipus de violència que s'aplicava. Aquest tipus de violència ritualitzada ha estat estudiat per Natalie Zemon Davis respecte els motins populars a França en el context de les Guerres de Religió. En el seu article "The rites of violence" analitza com la confessió religiosa dels sollevats -catòlica o protestant- va influir en el tipus de violències que aplicaven als seus enemics: "la violencia religiosa tenía una relación de tiempo, lugar y forma con la vida de culto, a la vez que los actos violentos propiamente dichos procedían de una reserva de tradiciones punitivas o purificadoras que existía en la Francia del siglo XVI"138.

4. Purificació Quan els segadors arremeteren contra la casa d'en Gabriel Berart, els religiosos de Santa Maria del Pi portaren el Santíssim Sagrament per aturar-los, però segons Miquel Parets: "y no y bastave res, perquè ells deyen "Visca la santa Fe!"; que, ja que no avían volgut castigar los que cremaren les iglésies, que ells los volían cremar a ells, pus que u conportaven, y que ells tornaven per la Santa Fe y per la pàtria"139. Els sollevats estaven castigant als que havien estat permissius amb les ofenses a la fe, i que per tant acusaven de còmplices. La violència, per tant, i com ja han apuntat alguns historiadors (Xavier Torres i Antoni Simon) en l'anàlisi de la revolta del Corpus de Sang, tenia un important contingut purificador. La destrucció i crema del mobiliari i 137

BENIGNO, Francesco, Espejos de la revolución: conflicto e identidad política en la Europa moderna, Barcelona: Crítica, 2000, p. 120. 138 DAVIS, Natalie Zemon, "Los ritos de la violencia", a: Sociedad y cultra en la Francia Moderna, Barcelona: Crítica, 1993, p. 185. 139 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 364.

50

objectes de valor de les víctimes pot ser interpretat des d'aquesta perspectiva, segons la qual les masses destruïen objectes que estaven contaminats, bruts, i per això, indiferentment del seu valor, havien de ser cremats. Si els tribunals religiosos no s'havien fet càrrec de defensar la fe i no havien castigat els impius, llavors era la multitud la que ho feia. Gran part dels avalots que tingueren lloc durant l'època moderna, independentment del seu caràcter antifiscal o per manca de gra, incorporaven un important component religiós. Hem d'entendre que la religió era la clau a partir de la qual la gent interpretava el seu passat, el seu present i el seu futur. Els enemics, fos quina fos la ofensa amb la que els habitants se sentien agreujats, com per exemple els allotjaments, sempre eren acusats d'arremetre contra algun aspecte de la fe, i per tant, gran part del càstig que se'ls aplicava tenia a veure amb aquesta purificació religiosa. En el cas de la revolta barcelonina, el discurs que la va justificar no fou tant els greuges que havien causat les tropes durant anys -que també-, sinó les ofenses a la religió catòlica. La religió durant les revoltes, per tant, esdevenia un espai en constant disputa entre les autoritats i els sollevats, doncs era utilitzat per les primeres per calmar els ànims, i pels segons per legitimar les seves accions. Peter Burke assenyala que les autoritats utilitzaven la religió "as the police use tear-gas today, merely as a device to disperse a crowd, or even simply to deny the legitimacy of poplar protest"140. Rosario Villari, en la seva resposta a la interpretació que Peter Burke va fer la de revolta de Masaniello, va aprofundir en aquesta qüestió, en la qual estava d'acord amb ell: les processons religioses impulsades des de les autoritats per aturar la violència eren mal rebudes per bona part dels sollevats. No només perquè estiguessin convençuts de què Déu o la Verge del Carme estaven de la seva part, sinó perquè els insurrectes eren conscients del paper polític que les processons religioses complien en aquelles situacions. Villari esmenta que els rebels napolitans de 1647 es preguntaven retòricament per què se celebraven tantes processons ara que s'estaven realitzant grans esforços per eliminar les càrregues que pesaven sobre la ciutat, i no es va celebrar cap quan es va decidir la imposició de la nova càrrega fiscal sobre la fruita. Amb aquest qüestionament, segons

140

BURKE, Peter, "The Virgin of the Carmine and the revolt of Masaniello", Past & Present, maig de 1983, núm. 99, p. 99.

51

ell, la pietat popular hauria passat a associar-se més estretament amb la protesta política141. Sobre el Corpus de Sang, els historiadors han insistit en el respecte que les masses insurrectes tenien vers les autoritats religioses, les quals aconseguien sovint aturar saqueigs. La lectura de les cartes dels bisbes que aquell dia eren a Barcelona no generen dubtes. El bisbe de Barcelona fins i tot esmenta com les masses els van ajudar a sortir de les Drassanes on havien estat amb el virrei. És obediència cega a l'Església el que mou als revoltats? Fins a quin punt els segadors a Barcelona recelaven del paper que desenvolupaven les autoritats eclesiàstiques? L'interrogant queda obert des del moment en què Miquel Parets ens informa d'un petit enfrontament entre els frares de l'església de Sant Francesc i els revoltats que volien cremar el palau del virrei el matí del dia 7. Prèviament a treure la llenya que els segadors havien posat a la porta del palau, els frares havien situat un gran Crist sobre ella, s'havien agenollat i havien començat a pregar que marxessin. Els segadors, però, retiraven el Crist del foc, i els frares el tornaven a posar. Veient els frares que no podien remeiar la situació, es van veure forçats a treure el Santíssim Sagrament sobre una taula davant la porta del palau del virrei142. El bisbe de Girona havia fet públic el suport diví als revoltats des del moment en què excomunicà les tropes monàrquiques. Els insurrectes estigueren sempre convençuts, per tant, de la correcció del seu judici. Com interpretaven ara la intromissió dels religiosos en les seves missions purificadores? Així doncs, els crits que clamaven per la fi del mal govern i la mort dels traïdors es barrejaven amb proclames religioses: "Morin els traïdors i els enemics de la santa Fe!", "Visca la fe catòlica i mori el mal govern i els traïdors!", "Visca la Santa Mare Església!". La simbologia religiosa durant la revolta era constant. El 22 de maig, els segadors ja havien entrat a Barcelona per obrir la presó del veguer, i aquell cop ho havien fet carregant un gran Crist: "Y de prompte tornaren a Barcelona lo mateix dia, que eren deu ores de la matinada. Y primerament ne vingueren uns quans al Portal y, no obstant que la siutat tenia guardes al Portal, se feren fors al Portal perquè no 141

VILLARI, Rosario, "Masaniello: Contemporary and Recent Interpretations", Past & Present, agost de 1985, núm. 108, pp. 121 - 122. 142 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 362.

52

tancasen. Y de prompte fou aquí lo somatent y dexaren dos ho tres-sens òmens de la guarda al Portal y los demés entraren y anaren a traure lo diputat de la presó, de potènsia. Y devant anave un omo, ab un Cristo en la mà, que deia: "Visca la Santa Fe y múyran los traÿdors y lo mal govern!""143. Alain Hugon ha traslladat el paper que tenia la religió en la vida quotidiana per conjurar temors i angusties a la revolta napolitana de 1647 i ha identificat tota una sèrie de ressonàncies profètiques que van entrar en joc en el desenvolupament de la revolta, sobretot amb l'aparició de Masaniello i la incorporació de tota una lògica messiànica que el vinculava amb Moisés, i al poble napolità amb el poble jueu144. En el cas de la revolta barcelonina també trobem algun indici que ens podria permetre realitzar una interpretació des d'un punt de vista profètic. Esmentem algun d'ells. El dia 8 de juny, els insurrectes van trobar dins la casa del doctor Massó, un dels membres de la Reial Audiència la casa del qual havien saquejat, unes caixes amb medalles de llautó amb el senyal de la Verge. Els segadors van fer públic que serien emprades per senyalar a tots aquells que no haurien de morir "en el degüello unibersal de Barcelona" que es produiria a mans dels ministres degolladors de Jesús, els quals entrarien per un túnel que connectava el convent dels jesuïtes amb la casa d'en Guerau Guardiola, "y eso se creía más que el evangelio"145. Aquesta és l'explicació que dóna Ramon de Rubí i Marimon, mentre que Miquel Parets, no molt diferent, assenyala que les medalles havien de servir "per quant los castellans foren entrats a saquejar Barselona: a totes les persones que agueren aportat un senyal de aquells, als pits ho als sombrero, no·ls avían de tocar, perquè aquellas tals eren de la part del rey"146. És a dir, els segadors creien que en quant arribessin les tropes castellanes per aturar el motí, els ministres de Jesucrist portarien a terme un degollament que escapçaria a tots aquells que no duguessin una insígnia religiosa que els mateixos insurrectes havien establert. La mort per degollament no és casual, sinó que té un profund significat bíblic, doncs és la forma ritual que estableix l'Antic Testament per realitzar ofrenes a Déu. Per 143

PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 358. HUGON, Alain, La insurrección de Nápoles: 1647 - 1648. La construcción del acontecimiento, Saragossa: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014, pp. 113 - 114. 145 RUBÍ MARIMON, Ramon, Relación del lebantamiento de Cataluña, publicat a SIMON TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003, p. 274. 146 PARETS, Miquel, Crònica, Barcelona: Barcino, 2011, p. 370. 144

53

tant, el degollament que esperaven els sollevats a Barcelona continuava tenint un profund significat religiós. En aquest cas, probablement feien referència a una profecia concreta descrita al llibre d'Isaïes, en el que el profeta explica el càstig que Déu infligiria al poble d'Israel sinó seguien els manaments que Déu els havia donat: "Però als qui m'heu abandonat a mi, el Senyor, i heu oblidat la meva muntanya santa, als qui pareu taula a Gad, déu de la sort, i vesseu libacions en honor de Mení, déu del destí, jo us destino a morir per l'espasa: tots haureu d'agenollar-vos i us degollaran. Quan jo us cridava, no em responíeu; quan us parlava, no m'escoltàveu. Fèieu allò que em disgusta, preferíeu el que em desplau. Ara, doncs, jo, el Senyor, Déu sobirà, us faig saber això: Els meus servents menjaran, i vosaltres passareu fam; els meus servents podran beure, i vosaltres passareu set; els meus servents viuran feliços, i vosaltres estareu avergonyits; els meus servents cridaran de goig amb l'alegria al fons del cor, i vosaltres cridareu de dolor, xisclareu destrossats"147. Veiem com la religió constituïa un tercer espai cultural realment important en desenvolupament de les revoltes. El foc era l'element en el que Déu s'havia aparegut a Moisés, i per tant el mitjà sagrat de purificació que establia l'Antic Testament: "Crema les estàtues dels seus déus. No et deleixis per quedar-te l'or o la plata que els recobreix: cauries en una trampa, perquè aquests ídols són una cosa abominable per al Senyor, el teu Déu. No et fiquis a casa res d'abominable. Si ho feies, series destinat a l'extermini com ells. Avorreix-los i detesta'ls, perquè estan consagrats a l'extermini"148. Per acabar, retornem a l'acarnissament sobre els cossos, ara interpretat des d'un punt de vista religiós. A través de la comparació entre les violències sobre els cossos que aplicaven protestants i catòlics, Natalie Zemon Davis ha vist que els catòlics acostumaven a acarnissar-se amb els cadàvers, mentre que els protestants no prestaven massa cas als cossos un cop eren morts. Una diferència, segons ella, producte d'una percepció diferenciada en torn el viatge que emprenia l'ànima després de la mort. 147 148

Isaïes 65: 11-14. Deuteronomi 7: 25 -26.

54

Aquesta és l'escena que Miquel Parets descriu quan es trobaren el cadàver del virrei: "tot descordat de pits, llevada la golilla y sense gota de sanch, a bé que tenia sinch ho sis punyalades sobre del sagí. Y no faltà qui deya que, quant li pegaren, ja era mort". Ja hem parlat prèviament sobre el possible apunyalament múltiple del cos del virrei un cop aquest ja era mort. Aquest acarnissament sobre els cossos inerts el podem interpretar com va plantejar Natalie Z. Davis, o bé també pot ser entès com una expressió de l'estesa creença de què els cadàvers conservaven certa sensibilitat. Aquesta creença naixia de les imatges i escultures religioses, especialment les de les escenes del Judici Final, que mostraven els cossos agonitzants dels condemnats a l'Infern149.

149

MUIR, Edward, Mad blood stirring: vendetta and factions in Friuli during the Renaissance, Baltimore: John Hopkins University Press, 1993, p. 196.

55

Conclusions A través de la descripció detallada dels fets que ocorregueren durant la revolta del Corpus de Sang, hem pogut comprovar com molts dels comportaments violents que marcaren la rebel·lió barcelonina coincideixen amb d'altres revoltes populars de ciutats europees d'època moderna, configurant d'aquesta manera una mena de patró comú de la violència. Hem entès que aquest fenomen havia de ser interpretat a través d'un procés de lectura de la violència col·lectiva que veiés en les multituds de l'Antic Règim no masses miserables i desarrelades, sinó persones que, pobres i marginades, participaven d'universos comunitaris dominats per tradicions i valors. Una violència que no hem vist com accidental i sense límits, sinó dirigida contra blancs definits i seleccionada en un repertori de tradicionals càstigs i formes de destrucció. Hem intentat explicar alguns dels escenaris de creació i reafirmació dels significats de la violència, espais on tant les classes populars com les elits absorbien i interioritzaven els significats de determinades accions violentes. Els hem classificat en tres grups. El món de la festa. Durant les festivitats tenien lloc multitud de pràctiques violentes de caràcter moralitzant, com per exemple els charivaris. Els excessos en la beguda i la gran concentració de gent eren els elements que facilitaven que, en contextos de crisi política o econòmica, es produïssin avalots que en certes ocasions podien desencadenar en grans revoltes durant les quals es rescataven diferents pràctiques ritualitzades manllevades del món de la festa. L'exercici de la justícia pública. L'aplicació de les penes sobre els condemnats posseïa un vocabulari de gestos i imatges derivat de la degradació del cos humà a través dels maltractaments i esquarteraments. Càstigs corporals, aplicats sobre persones d'estaments no privilegiats, que pretenien corregir uns delictes concrets d'una forma concreta. La tradició religiosa. Tant els llibres de la Bíblia i els martiris dels sants com la pròpia cosmovisió que oferia la religió eren fonts inexhauribles de violència simbòlica; violència que després condicionava el tipus d'accions i comportaments durant les revoltes.

56

Tots tres grups configuraven espais de pedagogia per als espectadors: els dotaven d'eines simbòliques que els permetien articular les seves accions quotidianes i interpretar el seu dia a dia. No hem de pensar, però, que eren els únics espais ni que configuraven calaixos tancats. Tots ells es confonien i es barrejaven conformant un dipòsit borrós però delimitat de tradició i costum que desembeinaven espontània i coordinadament quan ho creien convenient, ja fos de manera conscient o inconscient. Intentar donar a cada pràctica, a cada comportament, a cada acció violenta un significat precís i tancat de forma mecanicista seria, a part d'una tasca complexa i arriscada, caure probablement en un error, ja que difícilment trobarem una pràctica violenta amb un missatge únic i clar: en elles hi convergien múltiples tradicions que s'encavalcaven i es confonien, però que eren compartides per tots. Un dels grans interrogants que podem plantejar a aquestes alçades és si els revoltats tenien nocions clares dels missatges que generaven quan, per exemple, buidaven les cases dels jutges de l'Audiència i feien grans pires amb els seus objectes a les places i carrers, o bé actuaven sense tenir plena consciència de la comunicació simbòlica que engegaven, comportant-se de determinada manera únicament perquè era la forma en la que tradicionalment s'havia procedit. El Corpus de Sang va ser l'escenari de tot un seguit d'accions simbòliques que ajudaren a comprendre als allà presents el missatge que els sollevats volien emetre: l'aplicació d'una justícia que creien que els corresponia exercir contra aquells que, tenint la responsabilitat de castigar els heretges que havien profanat els temples, no ho havien fet, esdevenint còmplices d'aquests i traïdors a la comunitat. Tot això no només ens ajuda a comprendre la revolta del Corpus de Sang d'una forma mes profunda i des d'una perspectiva diferent a l'acostumada, sinó que ens permet endinsar-nos en l'univers de símbols i idees que articulaven el dia a dia de les societats de l'Antic Règim.

57

Fonts i bibliografia Les fonts primàries emprades per realitzar aquest treball són les citades al capítol que porta per nom "Sobre les fonts" a l'inici del mateix. S'hi han d'afegir, però, els dietaris institucionals. Del Dietari del Consell de Cent -Manual de novells ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní - hi ha una edició publicada que es pot trobar a la Biblioteca Universitària de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. D'aquesta edició també s'han utilitzat les declaracions, afegides als annexos del 27è volum, d'alguns testimonis de la revolta que van ser interrogats per les autoritats per tal d'esclarir les circumstàncies en les que va morir el virrei. Són un total de 25 declaracions dels quals s'han emprat les de Joaquim Caselles, Magí Esteve, Gaspar Ferriol, Francesc Trias, Francesc Barra i Melcior Perissans. El Dietari de la Generalitat ha estat publicat a SANS TRAVÉ, Josep Maria (Dir.), Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999 i es pot consultar en línia.

***

BEIK, William, "Protest in seventeenth-century France", Social History, gener de 1990, vol. 15, núm. I, pp. 1 - 23. BEIK, William, "The violence of the french crowd from Charivari to Revolution", Past & Present, novembre de 2007, núm. 197, pp. 75 - 110. BEIK, William, Urban protest in seventeenth-century France: the culture of retribution, Cambridge: Cambidge Universit Press, 1997. BENIGNO, Francesco, Espejos de la revolución: conflicto e identidad política en la Europa moderna, Barcelona: Crítica, 2000. BERCÉ, Yves-Marie, Fête et revolte. Des mentalités populaires du XVIe au XVIIIe siècle, París: Hachette, 1976.

58

BERCÉ, Yves-Marie, Révoltes et révolutions dans l'Europe moderne, París: Presses Universitaires de France, 1980. BURKE, Peter, La cultura popular en la Europa moderna, Madrid: Alianza, 1991. BURKE, Peter, "The Virgin of the Carmine and the revolt of Masaniello", Past & Present, maig de 1983, núm. 99, pp. 3 - 21. CORTEGUERA, Luís R., "El motín ¿Una institución de la política popular en la Barcelona del XVI y XVII?", Pedralbes, 1993, núm. 13, pp. 235 - 241. DAVIS, Natalie Zemon, "Los ritos de la violencia", a: Sociedad y cultra en la Francia Moderna, Barcelona: Crítica, 1993, pp. 149 - 186. ELLIOTT, John H., La revolta catalana, 1598-1640, València: PUV, 2006. FLORENSA SOLER, Núria, El Consell de Cent. Barcelona a la Guerra dels Segadors, Barcelona: Universitat Rovira i Virgili, 1996. FOUCAULT, Michel, Vigilar y castigar: el nacimiento de la prisión, Madrid: Biblioteca Nueva, 2012. HUGON, Alain, La insurrección de Nápoles: 1647 - 1648. La construcción del acontecimiento, Saragossa: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014. LE ROY LADURIE, Emmanuel, Carnival in Romans: a people's uprising at romans, 1579 - 1580, New York: Penguin Books, 1979. LÓPEZ-REY Y ARROJO, Manuel, Un práctico castellano del siglo XVI: Antonio de la Peña, Madrid: Tipografía de Archivos, 1935.

MUIR, Edward, Mad blood stirring: vendetta and factions in Friuli during the Renaissance, Baltimore: John Hopkins University Press, 1993. MUIR, Edward, Fiesta y rito en la Europa Moderna, Madrid: Editorial Complutensa, 2001. PALOS, Joan-Lluís, Els juristes i la defensa de les Constitucions: Joan Pere Fontanella (1575 -1649), Vic: Eumo Editorial, 1997.

59

PÉREZ, María de los Ángeles, “Lo popular y lo oficial en la procesión de Corpus de Barcelona”, a GONZÁLEZ, D. (Ed.), Ritos y Ceremonias en el Mundo Hispano durante la Edad Moderna, Huelva: Universidad de Huelva, 2002. PLADEVALL FONT, Antoni, SIMON TARRÉS, Antoni, Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII: segons el "Diari" de Joan Guàrdia, pagès de l' Esquirol i altres testimonis d'Osona, Barcelona: Curial, 1986. ROVIRA VIRGILI, Antoni, El Corpus de Sang: estudi històric, Barcelona: Barcino, 1932. SAGARRA, Ferran de, Les lliçons de la Història: Catalunya en 1640, Barcelona: Ateneu Barcelonès, 1930. SERRA, Eva, La Guerra dels Segadors, Barcelona: Bruguera, 1969. SIMON TARRÉS, Antoni, Pau Claris, líder d'una classe revolucionària, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008. SIMON TARRÉS, Antoni, "Un alboroto católico: el factor religiós en la revolució catalana de 1640", Pedralbes, 2003, núm. 23, pp. 123 - 146. THOMPSON, E. P., "La economía "moral" de la multitud en la Inglaterra del siglo XVIII", a: Tradición, revuelta y consciencia de clase: estudios sobre la crisis de la sociedad preindustrial, 2a ed., Barcelona: Crítica, 1984, pp. 62 - 135. TORRES, Antoni, Cròniques de la Guerra dels Segadors, Barcelona: Fundació Pere Coromines, 2003. TORRES, Xavier, La Guerra dels Segadors, Vic: Eumo Editorial, 2006. VILLARI, Rosario, La revuelta antiespañola en Nápoles. Los orígenes (1585 - 1647), Madrid: Alianza Universidad, 1979. VILLARI, Rosario, "Masaniello: Contemporary and Recent Interpretations", Past & Present, agost de 1985, núm. 108, pp. 121 - 122. ZUDAIRE, Eulogio, El Conde-duque y Cataluña, Madrid: CSIC, 1969.

60

Annex

11. Església Font: elaboració pròpia

de Santa Maria del Pi

1. Convent de Santa Mònica 2. Porta Ferrissa

12. Convent dels Àngels

3. Palau del virrei

13. Convent de les monges mínimes

4. Convent de Sant Francesc

14. Drassanes

5. Pla de la Boqueria

15. Catedral

6. Convent dels trinitaris descalços

16. Església de Santa Maria del Mar

7. Convent dels carmelites descalços

17. Tribunal de la Inquisició

8. Casa de la Ciutat

18. Església de la Mercè

9. Taula de Canvis

19. Hospital de la Santa Creu

10. Convent de Santa Anna

20. Plaça de Sant Just 61

21. Convent dels jesuïtes

22. Convent de Sant Agustí

62