Objectivitat periodística i opinió pública a Catalunya envers Israel durant l\'Operació Marge Protector

Existeix   l’objectivitat   periodística   a   Catalunya?   Israel,   Palestina   i   l’Operació   Marge  Protector.   Una   visió   crítica   del   sensacionalisme   a   la   premsa  i  a  l’opinió  pública.   Josep  Adolf  Martí  i  Bouis    

                 

2    

 

Objectivitat   Periodística   i   Opinió   Pública   a   Catalunya   envers   Israel   i   Palestina   durant  

l’Operació  

Marge  

Protector   Projecte  de  Recerca   Escola  Virolai   4t  ESO   Josep  Adolf  Martí  i  Bouis  

   

3  

Abstract: Objectivitat Periodística i Opinió Pública a Catalunya durant l’Operació Marge Protector. Josep Adolf Martí i Bouis Introducció i Objectius: Si hi ha un tema internacional que ompli portades de tots els diaris cada any, aquest és el conflicte entre Israel i Palestina. Aquest treball busca demostrar la parcialitat dels mitjans respecte aquest tema i analitzar l’Opinió Pública catalana per a relacionar ambdós punts. Metodologia: S’ha realitzat una anàlisi periodística per a veure la parcialitat dels mitjans, mentre que seguint els stàndards estadístics dels centres d’opinió s’ha creat una enquesta per saber les opinions dels catalans respecte a l’Operació Marge Protector, passada a 100 persones, que ha permès extrapolar els resultats obtinguts a aquestes enquestes a la població catalana. Resultats: Els grans mitjans de comunicació amb presència a Catalunya van informar de manera parcial i poc objectiva sobre el conflicte, fins i tot els públics com RTVE o TV3. De fet, alguns corresponsals eren obertament partidaris i activistes d’un dels bàndols. El 38,5% de la població no té una opinió formada sobre si l’Estat d’Israel va actuar correctament durant l’Operació Marge Protector, tot i que més d’un 50% creu que Israel té legitimitat per existir. La majoria de catalans no pensa que la premsa sigui objectiva en aquest tema. Conclusions: La parcialitat i falta d’objectivitat dels mitjans ha fet que la població estigui mal informada i desenvolupi certa apatia cap als conflictes de la regió,

 

mentre que els diaris i televisions segueixen fent un periodisme basat en el sensacionalisme i les històries de poc valor real però que ajuden a vendre més.

      4    

 

ÍNDEX 1 Introducció 1.1 Justificació i Objectius............................................. 7 1.2 Hipòtesis.................................................................... 9 1.3 Metodologia.............................................................. 10

2 Conceptes Bàsics 2.1 Israel......................................................................... 12 2.2 Palestina................................................................... 14 2.3 Operació Marge Protector..................................... 17

3. Resultats Anàlisi Mitjans de Comunicació.................. 20

4. Resultats Enquestes....................................................... 26

5. Conclusions.................................................................... 32

6. Annex (Entrevistes)....................................................... 38

7. Bibliografia.................................................................... 39   5  

                                                       

6    

 

 

1. INTRODUCCIÓ 1.1 Justificació i Objectius Sempre m’he considerat un apassionat de la política internacional, les relacions diplomàtiques i, en especial, he tingut sempre un interès especial pel que passa a l’Orient Mitjà. No és estrany, per tant, que el conflicte entre Israel i els pobles musulmans, en especial amb el que anomenem Palestina, estigués entre la meva llista de temes a seguir i que, quan l’Escola Virolai em va demanar que fes un treball de recerca sobre qualsevol tema, el cap em va dur immediatament sense grans dubtes a fixar la meva mirada a Eretz Israel. Aquest treball, senzill i objectiu, és un humil intent d’abordar la sempre difícil tasca d’avaluar la imparcialitat dels nostres mitjans de comunicació i examinar l’opinió pública dels catalans envers el que molts estudiosos opinen és i seguirà essent una de les qüestions polítiques que més polarització suscita entre els ciutadans del món. Per tant, he intentat mantenir sempre en ment que el meu objectiu és demostrar, o desmentir, la parcialitat amb la que actuen la majoria de mitjans de comunicació i, a més, analitzar la nostra societat i el seu, a priori heterogeni, pensament sobre el nostre tema. Aquest no és pas un resum històric, una anàlisi sòcio-política o una investigació militar. Tot i que he intentat fer una introducció que serveixi per a que el lector poc habituat amb els fets que aquí es tracten pugui, de manera breu i senzilla, gaudir de certa comoditat acadèmica sabent els noms i esdeveniments importants, m’agrada pensar que el meu treball, és a dir, l’estudi sobre la premsa i la opinió de la societat, és la part principal d’aquest document. He intentat, durant tot el procés de recopilació de data i després durant la redacció del document final, tenir clar que una de les condicions per a què aquest treball tingui el valor que crec ha de tenir és que estigui basat en una objectivitat clara i palpable i, amb aquest objectiu en ment, he estat entrevistant a gent de tot l’espectre ideològic i de totes les postures respecte a aquesta qüestió, a més de llegir i informar-me a través de multitud de mitjans varis i molt diferents. El que teniu a les mans, doncs, és fruit d’un esforç personal a l’hora de treballar la informació des d’una posició totalment imparcial.

7  

Els objectius en els que he basat el meu treball són: •

Sintetitzar l’Operació Marge Protector i la història del conflicte per enfocar el treball amb objectivitat.

•

Analitzar les reaccions de l’opinió pública a Catalunya respecte Israel durant l’Operació Marge Protector.

•

Provar que, majoritàriament, l’opinió dels catalans sobre Israel ha estat negativa al llarg de la mencionada Operació.

•

Descobrir, i posteriorment organitzar i catalogar l’opinió pública a Catalunya per edats, sexe, i ideologia política, a través d’una enquesta i l’anàlisi pertinent

•

Demostrar una probable parcialitat dels mitjans de comunicació catalans en la cobertura del conflicte.

•

Relacionar aquesta parcialitat amb l’opinió pública, organitzada prèviament.

•

Contrastar l’opinió general catalana i el tractament dels mitjans de comunicació d’aquí amb les dades d’altres països.

8    

 

1.2 Hipòtesis Aquest treball s’ha proposat demostrar, des d’una posició neutral i objectiva, quatre tesis diferents que permeten complir tots els objectius proposats al punt 1.1. A continuació es llisten les hipòtesis de la investigació:

•

Els grans mitjans de comunicació amb presència notable a Catalunya han informat de manera parcial sobre el conflicte, bellugant el seu missatge entre la veritat, la mentida i el sensacionalisme faltant a la responsabilitat social que tenen com a comunicadors de veritats davant la gent.

•

Aquests grans mitjans de comunicació presents a Catalunya han estat favorables en les seves cròniques a “Palestina”, arribant en alguns casos a faltar al principi d’objectivitat degut a simpaties polítiques.

•

Els enviats especials dels mitjans de comunicació catalans que han viatjat a Israel per cobrir la Operació Marge Protector no han sabut separar les seves idees personals de la professió que exerceixen, arribant en alguns casos a convertir-se en autèntics activistes parcials que han utilitzat la seva capacitat d’arribar a la gent per distorsionar la veritat contaminant-la amb les seves idees personals.

•

L’opinió pública catalana ha estat, durant l’Operació Marge Protector, favorable en general a la causa “palestina”.

•

Aquesta opinió pública ha estat encara més compartida en les persones que es consideren a si mateixes d’esquerres políticament.

9  

1.3 Metodologia Tot i que hom podria pensar que les ciències socials no són, al menys no de la manera que les entenem convencionalment, ciències exactes, la metodologia emprada ha seguit absolutament el molt conegut mètode científic. Com és un tema espinós el que es tracta en aquest treball i a més entren en molts casos les opinions personals en joc, és difícil dir si una metodologia, si un amanera de fer les coses, és 100% objectiva o no, doncs en el procés de recollir i analitzar dades sempre pot haver-hi certa mala influència de la opinió preconcebuda que l’investigador té sobre el tema que tracta. Tot i així, estic bastant orgullós del procediment emprat, que presento a continuació: •

S’han utilitzat mètodes d’anàlisi periodístic ja existents (veure annex per a veure més informació tècnica sobre els citats mètodes) per a objectivitzar la parcialitat dels mitjans de comunicació.

o

S’ha aplicat aquesta fórmula a diferents diaris, televisions, i agències d’informació. Concretament, a El Mundo, El País, EFE, ABC, RTVE i TV3, doncs han estat els mitjans amb més presència en la regió, i bona part de la resta de cadenes i diaris han begut dels corresponsals dels abans mencionats grups.

•

S’ha creat una enquesta fiable i completa, amb ajuda del Centre d’Estudis Opinió, que permet en poques preguntes situar l’opinió d’un individu respecte a les accions de l’Estat d’Israel durant l’operació Marge Protector.

o

S’ha distribuït aquesta enquesta entre diferents sectors de la població catalana, atenent a sexe, edat i ideologia política per a poder extrapolar les dades obtingudes al que rebríem si preguntéssim al conjunt de la població de Catalunya. Aquesta informació ha estat extreta de l’últim informe demogràfic realitzat pel Centre d’Estudis d’Opinió, i la selecció d’individus per a respondre l’enquesta s’ha fet amb ajuda d’aquest i basant-se en els seus estàndards de qualitat estadística.

10    

  •

Per últim, s’han analitzat les dades obtingudes a les enquestes realitzades per posteriorment relacionar-les amb els resultats finals de la primera part del treball, és a dir, de la informació treta d’analitzar els mitjans de comunicació.

A més, s’ha realitzat, a mode de pròleg introductori, una breu descripció de la història de la regió i de la situació sòcio-política d’Israel i Palestina, de manera que el lector no massa endinsat dins el món de la geopolítica a Orient Mitjà pugui en relativament poc temps tenir una idea bàsica que permeti entendre la resta del treball. Per a veure l’enquesta podeu revisar l’Annex, en el qual està adjuntada una còpia del qüestionari utilitzat durant la investigació. En les zones on s’ha vist necessari, les dades obtingudes de les enquestes o de l’anàlisi periodístic s’han complementat amb dades d’altres estudis, extrets de llibres i publicacions o parts d’entrevistes pròpies amb experts en la matèria i agents implicats actualment en el conflicte que estudiem.

Anàlisi  periodística  de   mitjans  de  comunicació  

Enquestes:  Creació  i   distribució  

Anàlisi  de  dades  i   conclusions  

Entrevistes,  llibres  i  altres   fonts  externes  

11  

2. CONCEPTES BÀSICS Una petita introducció als conceptes bàsics tractats per entendre el treball i les seves conclusions.

2.1 Israel L’Estat d’Israel és l’únic Estat de majoria jueva del món sencer i va ésser constituït sota el paraigües de les Nacions Unides l’any 1948. Rodejat de països de majoria musulmana i hostils a la simple existència d’Israel (de fet, la majoria d’ells no pensen que sigui un país legítim i consideren encara la creació d’aquest Estat al 1948 com una violació), s’ha vist empès durant la seva curta història a diverses guerres i operacions militars que l’han dut, després de successives victòries en l’àmbit militar (algunes d’elles contra tot pronòstic, com l’anomenada

Guerra

de

la

Mapa 1: Mapa del territori d’Israel (en taronja), Jordània (vermell), Palestina, entesa com a Cisjordània i Gazam en blau i Egipte en verd.

Independència al 1948 o la de 1967, de les quals podeu trobar informació molt més detallada a la bibliografia), a augmentar el tamany del seu territori nacional, incorporant algunes noves terres (moltes d’elles posteriorment retornades o independitzades, com el Desert del Sinaí o Gaza) al país. Ha estat el principal objecte de crítica de molts grups socials i polítics d’arreu del món, especialment de quasi totes les comunitats musulmanes que l’han qualificat sempre de criminal. La principal raó d’aquestes crítiques és l’ocupació militar per l’Estat d’Israel de certes parts de Cisjordània, Jerusalem i l’estret de Gaza, que algunes persones reclamen com a part d’un suposat Estat Palestí que de fet no ha existit mai, com veurem al punt 1.2, i en la qual s’han realitzat, segons alguns estudis independents d’ONG’s i de les Nacions Unides, violacions als Drets Humans en el tracte donat a l’enemic i als civils de les zones ocupades. Israel i les 12    

  seves Forces de Defensa han argumentat sempre, però, que tals accions contra els Drets Humans no són certes i que la comunitat internacional posa standards d’actuació més alts a Israel que a la resta del món. De fet, Israel envia cada any milions d’euros en menjar, material de construcció i ajuda humanitària a les comunitats palestines de Gaza i Cisjordània, tot i que en molts casos les autoritats palestines com Hamàs o la ANP s’han negat a rebre aquesta ajuda Tot i aquestes crítiques a l’acció internacional d’Israel o a la seva existència, Israel està considerat pels rànkings internacionals com un dels més rics en quant a Renta per Càpita, llibertat econòmica, competitivitat mundial, Qualitat democràtica, Desenvolupament humà (19) i altres. La política a Israel no és tampoc uniforme en quant a la qüestió Palestina que mou aquest treball. Dins el món polític del país hebreu hi ha dos sectors enfrontats entre ells per aquest tema: els “falcons” i els “coloms”. Mentre que els primers estan en contra de la idea d’un Estat Palestí per diferents raons i es neguen a negociar amb els països àrabs mentre aquests no reconeguin la sobirania d’Israel, els segons volen impulsar negociacions amb les entitats palestines i fins i tot algunes formacions volen retirar-se de Cisjordània. Per tant, el mite de que tots els israelites odien Palestina o volen annexionar-se els territoris palestins no és en absolut cert. De fet, hi ha al Parlament israelià, i és la tercera força política en importància, una formació exclusivament àrab que es dedica a vetllar pels interessos dels ciutadans que pertanyen a la minoria musulmana que viu en pau a Israel. A les passades eleccions celebrades aquest mes de març de 2015, va tornar a guanyar el partit conservador del Primer Ministre Netanyahu, que es va presentar a la tercera reelecció amb un missatge contundent sobre el futur a la regió, assegurant que mentre ell estigués al càrrec, si les autoritats palestines no rebaixaven el to i demostraven un canvi, no hi hauria pas un Estat Palestí.

13  

2.2 Palestina El cas de Palestina és un que suscita molts problemes a nivell legal i històric. De fet, segons la majoria de fonts consultades (veure Annex), Palestina com a tal no ha existit mai com a nació independent. La mateixa Associació Cultural per a la Cooperació Catalano-Palestina, en el seu llibre “50 años de Sufrimiento”, ens parla d’ocupacions babilònies, assíries, musulmanes (tot i que no les qualifica de tals en un clar exercici de parcialitat), cristianes, angleses, otomanes, etc. però en cap moment cita un moment històric en el que el poble palestí hagi existit de manera independent com a tal. Per tant, què és Palestina de fet i què és Palestina de veritat? Palestina és el nom que rep la regió històrica en la qual, en època de l’Imperi Romà, vivia la comunitat hebrea. En aquella època la zona s’anomenava Judea o Eretz Israel, però un avivament del nacionalisme judaic que va propiciar revoltes contra l’autoritat imperial va fer que Roma prengués la decisió de canviar el nom de la zona compresa entre el riu Jordà, el Mar Mort i el Mediterrani a Palestina, un nom que no guardava cap connotació amb la població de l’època i que juntament amb una molt dura repressió van fer que els jueus deixessin de ser una amenaça a la Pax Romana. Per tant, podem dir que de per si Palestina és el nom que rep una zona geogràfica, com podria ser Península Ibèrica o Amèrica, i no pas el nom d’una nació antiga o d’un poble mil·lenari. Podriem dir, però, que amb el temps el terme Palestina s’ha convertit en quelcom més que el seu origen i ha adoptat una nova connotació, abanderant un poble que, tot i que sense arrels històriques fora de les del propi Islam del que és part, va quedar orfe amb la fi de l’Imperi Otomà. És a dir, potser els palestins no són un poble històric pero no per això deixen de ser, al bell mig del segle XXI, un poble de facto. I quines característiques té, aquest poble? El podem englobar dins la multitudinària cultura islàmica, que és la imperant socialment, política i cultural dins els territoris que formen el que anomenem actualment Palestina, a saber, Gaza i Csjordània. En aquest sentit, no trobem apreciables diferències culturals entre un habitant de Gaza i un d’una ciutat egípcia al Sinaí, o entre un musulmà Csjordà i un

14    

  Jordà, doncs ambdós formaràn part de la família musulmana i a més tots seràn membres de la cultura sunní, una branca dins l’Islam. És precisament aquest endinsament absolut dins la cultura islàmica, en molts casos radical, el que ha dut a diversos organismes internacionals independents a calificar les zones dominades per autoritats palestines (Gaza, Autoritat Nacional Palestina) de perilloses per a minories cristianes, jueves, etc. i a denunciar abusos sistemàtics i continuus contra individus homosexuals entre d’altres. No fa falta dir, a més, que la situació de la dona dins la cultura sunní és deplorable si ens agafem als estàndards occidentals (cosa que a vegades, en les ciències socials, és perillós, però que en aquest cas, comparant Palestina, un pais de majoria musulmana molt àmplia, amb Israel, de cultura Occidental, és a dir judeo-cristiana, podem fer). A més, s’ha denunciat repetidament l’ús d’éssers humans, civils, molts cops nens i dones, com escuts humans per part de les autoritats a Gaza com es pot llegir al punt 2.3. Aquestes accions anteriorment citades sumades a les relacions entre membres de les altes esferes de les institucions que manen a la actual Palestina amb accions yihadistes, fan que, molts cops, es consideri Hamàs una organització terrorista. Aquest punt, però, té força controversia doncs mentre fonts consultades per a la realització del treball com el Director del Centre d’Estudis d’Opinió i membre de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel Jordi Argelaguet asseguren que, basant-se en estudis de les Forces de Defenses d’Israel i ONG’s internacionals, que aquests fets passen i que per tant Hamàs ha de ser considerada una organització terrorista (amb tot el que implica el fet de que Gaza, emblema palestí, sigui governada per terroristes), altres entrevistats com Jaq San-Jaq, membre de l’abans citada Associació Cultural per a la Cooperació Catalano-Palestina, asseguren que Hamàs, Fatah, l’ANP, etc. són només organitzacions que es dediquen a la ajuda humanitària i a la gestió de recursos, tocant de tant en tant temes militars i guerrillers, però que no poden ser considerats en absolut el punt primordial de l’acció d’aquestes organitzacions. La situació humanitària i social a Palestina, sobre tot a Gaza, ha ocupat en bona mesura la premsa internacional durant molts anys, convertint-se en el centre de mil·lions de donacions que, tot i la bona voluntat, no s’han convertit en una millora substancial de la qualitat de vida a la franja o a Csjordània.

15  

Quadre comparatiu:  

Israel  

Palestina  

Població   Ètnies-­‐cultures  

8.134.100  hab.   80%  jueus,  17%   musulmans,  3%   altres   Extensió   22.145  km^2   PIB   $288.244  mil   milions     Renta  per  Càpita   $35.834   Índex  de   0.888  (19è  al   Desenvolupament   rànking)   Humà  (ONU)   Bandera  

Líder  

Benjamín   Netanyahu  

 

4.440.000   97%   musulmans,  3%   altres   6.20km^2   $11.95  mil   milions   $2.900   0.686(107è  al   rànking)  

  Mahmoud   Abbas  

Totes les dades han estat extretes de les pàgines de l’enciclopèdia online Wikipedia, que beu a la seva vegada de fonts terceres confirmades i fiables.

16    

 

2.3 Operació Marge Protector L’Operació Marge Protector no comença només, o al menys no es pot estudiar com si només comencés el 8 de juliol de 2014 quan les Forces de Defensa d’Israel van donar inici oficialment als atacs. Abans d’aquest fet és on es troben els esdeveniments que van dur a una escalada de tensions i a un espiral de violència que van desembocar en la fatídica operació. A més, aquest esdeveniment que aquí es tracta s’ha d’incloure sí o sí dins el context del conflicte palestino-israelí, tot i que per raons logístiques no es tractarà aquí tota la història d’Israel. Tot va començar quan, a principis de juny de 2014, es va notificar la desaparició de tres adolescents israelians a un assentament a Cisjordània. Les investigacions immediates van demostrar que es tractava d’un segrest i, quan uns dies després es van trobar els cadàvers dels joves, l’Estat d’Israel va clamar que la responsabilitat del que havia passat era del grup terrorista Hamàs, actual dirigent polític de la franja de Gaza. Les IDF (Forces de Defensa d’Israel, per les seves sigles en anglès) va començar a realitzar registres per la zona en la qual els adolescents havien estat segrestats, cercant indicis de culpabilitat i proves que els duguessin als responsables. A més a més, el Govern d’Israel feia temps que preparava una intervenció a la Franja de Gaza però per altres raons: els llançaments de coets que Hamàs realitzava indiscriminadament contra territori d’Israel havia augmentat en número i freqüència, arribant en alguns casos a amenaçar civils a ciutats pròximes a la frontera amb Gaza. Paral·lelament a aquest llançament de coets, les IDF havien descobert que cèl·lules terroristes vinculades directament, si no membres, de Hamàs, havien estat construint túnels que connectaven directament la Franja amb territori hebreu, i a través dels quals es podien passar armes, municions, recursos i, encara més important, terroristes. Per tant, Israel tenia pensat ja realitzar una Operació en algun moment de 2014 per a “desmilitaritzar” la zona i calmar la situació. I això es va aconseguir aviat gràcies a una metxa que va encendre la pólvora. Grups de jueus ortodoxos van, en “represàlia per la mort dels tres adolescents”, assassinar a sang freda un noi palestí. Aquest fet va encendre les alarmes de tota la comunitat musulmana; es van convocar manifestacions i els grups palestins (Hamàs, Fatah, Hezbollah, etc.) es van preparar per un aixecament contra Israel en protesta17  

per aquest fet. Més tard, segons han informat nombrosos mitjans de comunicació d’arreu del món, un alt dirigent palestí va afirmar en una roda de premsa a Turquia que el grup Hamàs va estar darrera des del principi de l’assassinat dels dos adolescents i que l’objectiu era caldejar l’ambient a la regió de manera que una rebel·lió palestina tingués èxit. En qualsevol cas, el dia 8 de juliol de 2014, després d’esporàdics llançaments de míssils i bombardejos selectius per part de les IDF, Israel va donar inici oficial a l’Operació Marge Protector, que en un principi estava destinada a eliminar alts caps de Hamàs i Palestina i a destruir la maquinària bèl·lica, en forma de llançadores de coets i altres, de Palestina, que suposava segons el primer ministre Benjamin Netanyahu un “atac intolerable a l’existència pròpia d’Israel”. Durant quatre dies, l’acció va estar concentrada en bombardejos selectius a posicions estratègiques, durant els quals van ser eliminats més de cinc caps militars de milícies yihadistes vinculades a Hamàs, mentre que centenars de coets palestins eren enviats contra territori israelià, alguns fallant en la seva trajectòria i caient sobre la mateixa Franja de Gaza. El dia 12 de juliol va tenir lloc el primer atac terrestre per part de la marina d’Israel contra una plataforma de llançament de coets, durant el qual es van produir diversos intercanvis de trets entre forces hebrees i musulmanes. Tant els Estats Units d’Amèrica com Egipte van demanar que es paressin les hostilitats el 15 de juliol, en una treva que va ser acceptada per Israel Hamàs

però

que

es

va

negar a mantenir, llençant més de 100 coets contra la frontera amb Israel.

Aquests

atacs van suposar la primera baixa entre les forces jueves. La nit del 16 de juliol Israel va accedir a realitzar una treva humanitària per poder ajudar als civils de la franja, però va avisar de que respondria amb duresa 18    

  qualsevol atac per part de milícies palestines. Tot i que les IDF van rebre tres atacs diferents amb coets durant el petit armistici, les hostilitats no es van reprendre fins el final oficial de la treva. I va ser al final d’aquesta treva quan 13 milicians palestins van ser parats per les IDF just abans de que entressin per un túnel a territori hebreu. Aquest va ser el fet desencadenant per a que Benjamin Netanyahu donés la ordre de realitzar un atac terrestre per destruir definitivament tots els túnels. Aquesta decisió va ser durament criticada per líders mundials doncs era un pas important en l’escalada de violència entre Israel i Palestina a la Franja de Gaza. Els dies passaven amb bombardejos constants per part d’Israel i llançaments de míssils sistemàtics per part de Hamàs i els seus aliats. Alguns dels bombardejos van arribar a escoles de la UNRWA i a hospitals, fet que va suscitar moltíssima polèmica a tot el món. Les IDF van argumentar que Hamàs i les milícies estaven amagant-hi armes i munició, a més d’utilitzar els espais de la ONU, en teoria neutrals, per amagar terroristes. La situació a Gaza era inhumana a l’entrada del mes d’agost. Sense un sistema d’aigua corrent i amb l’electricitat funcionant al 20% de la seva capacitat màxima, ja de per si lamentable, no semblava que la situació hagués de millorar pas gaire. Al final, havent mort 66 soldats d’Israel i uns 2000 palestins entre civils i milicians, a més de milers de ferits, refugiats i demés, i havent-se destruït moltes de les infraestructures militars palestines, es va signar, al cap de 50 dies des de l’inici de les hostilitats oficials, una treva permanent indefinida que ambdós bàndols van considerar com a bona. Aquí va acabar l’Operació Marge Protector, que ha dut de moment a un període de certa estabilitat político-militar entre Palestina i Israel.

19  

20    

 

3. RESULTATS ANÀLISI MITJANS DE COMUNICACIÓ Si un observa amb cura i atenció els mitjans de comunicació amb presència a Catalunya quan donen informació sobre Israel es donarà compte de que impera cert aire anti-sionista en les seves paraules i en la manera de tractar la informació. Durant l’Operació Marge Protector, a més d’aquesta enemistat declarada a l’Estat d’Israel, es va poder observar una preferència per un periodisme centrat en el drama i les emocions en lloc dels fets, el que ha conduït a prendre les fonts palestines com a veritats absolutes i a relegar les informacions israelianes, molts cops amb molt més fonament pel fet de venir d’institucions oficials i reconegudes, a un segon lloc. Per exemple, mentre que a la televisió israelià i a mitjans internacionals com Fox News (i també a través de vídeos penjats a la xarxa de manera independent) es podien observar els centenars de coets que s’enviaven cada setmana contra Israel, com la fotografia mostrada a continuació, d’un periodista de la AFP, mostra, els mitjans d’aquí van ignorar en gran part aquest fet. I això és molt important, perquè el llançament de coets des de Gaza va ser un dels motius del conflicte i la cobertura que aquests van tenir pot mostrar en gran part el nivell de parcialitat al qual està sotmesa la “veritat” dins la premsa espanyola o catalana. Isabel Pérez, enviada especial del diari El Mundo, va mencionar aquests coets en només dues de les seves onze cròniques, i en una d’elles només ho fa de passada, de manera quasi novel·lada. Javier Martín, de l’agència EFE de la qual van beure molts dels mitjans petits de Catalunya, va mencionar per la seva part els coets 14 cops en 27 cròniques. I de fet, com demostra la revista Oriente Medio, quan aquests eren protagonistes acostumaven a aparèixer al paràgraf final o per la part postrera de l’article, mentre que quan els posa al principi és només per a anomenar-los de manera indirecta,

21  

com quan diu “Israel ha anunciado la destrucción de decenas de lanzaderas de cohetes”. Mikel Ayestarán, del mitjà ABC, menciona també els coets en 14 de 29 articles, tot i que aprofitant un estil de narració molt basat en la vida diària a la Franja els acostuma a treure quan tenen a veure amb la situació personal d’un palestí, quasi mai per explicar el coet sol. Tot i així, des del seu compte de Twitter si que en parla, quan diu en un tuit que prop del seu hotel hi ha situada una llançadora de coets palestina. EL PAÍS, diari amb una línia editorial bastant pro-Palestina, va ser en aquest cas un exemple de quasi imparcialitat, parlant dels coets en 21 de les 31 cròniques que el seu corresponsal, Juan Gómez, va realitzar. De fet, ja en el primer article es parla extensament de les armes palestines, i fins i tot en alguna crònica s’arriba a descriure com el corresponsal viu en primera persona com diferents milicians envien foc de morter contra territori hebreu. Va ser, juntament amb RTVE, l’únic mitjà en denunciar el fet de que Hamàs utilitzava escoles i hospitals com a bases paramilitars. Però òbviament no tot van ser coets. Per analitzar si la imparcialitat ha estat present en les cròniques s’ha d’observar la manera en què es van relatar els combats entre les IDF i els milicians musulmans. L’Operació Marge Protector, d’igual durada aproximadament que la Operació Plom Fos, va ser sis cops més mortífera entre les forces hebrees, morint 64 soldats. Això fa que la gestió de la informació sobre els combats sigui crucial a l’hora d’analitzar la parcialitat dels mitjans. EFE parla puntualment de “línia de front” i de “front de batalla”, però intenta no relatar els combats i quan ha de donar dades dóna les dades i informacions de fonts israelianes alienes a la Franja. Només trobem a un membre d’un grup palestí armat en una crònica del 20 de juliol, la mateixa crònica (i també única) que parla de combats cos a cos a Gaza. El Mundo, seguint en la seva línia emocional, prefereix parlar de la destrucció que els barris més humils de Gaza pateixen, posant especial èmfasis en el patiment dels civils. Només en una de dotze cròniques trobem una referència directa als enfrontaments entre palestins i israelians, i per trobar una menció als milicians

22    

  musulmans l’hem de buscar indirectament, quan es parla de com el Front Popular per l'alliberament de Palestina reparteix menjar entre els habitants. ABC, per la seva banda, tot i que sí que fa amplis reportatges sobre els combats, apareixent el tema 6 cops en 29 cròniques, ho fa la major part del temps intentant transmetre una imatge de victòria del bàndol de Hamàs: apareixen principalment baixes sofertes per les forces d’Israel, infiltracions de terroristes en territori hebreu via túnels, etc. Un cop més, EL PAÍS i RTVE donen la informació més imparcial durant la Operació Marge Protector en aquest sentit, no deixant passar la informació real i verídica pel filtre de les emocions i el dramatisme periodístic. S’ha pogut demostrar una cosa durant la investigació d’aquesta operació i la cobertura dels mitjans de comunicació. En mig del sofriment generat per tot conflicte armat, apareix una gran quantitat de dades aportades per les autoritats i institucions d’ambdós bàndols. Les versions de cada costat, en general, no coincideixen. En el cas de la cobertura informativa d’aquest conflicte, la versió que van aportar les fonts a la Franja de Gaza es van incorporar al relat periodístic sense mencionar l’existència d’altres versions. Per altra banda, en parlar de víctimes palestines, vivendes destruïdes i xifres de no combatents sobre el total de morts trobem repetidament que les dades s’ofereixen sense especificar la font, però quan les fonts vénen d’Israel apareixen sempre acotats amb l’origen, entre cometes, o afegint el terme “suposadament”. La impressió resultant és per tant que la versió palestina consisteix en fets contrastats, mentre que les informacions aportades per Israel representen tan sols una versió

23  

parcial i qüestionable. Això, juntament a la persistència en donar per vàlida qualsevol versió dels fets que després es mostra equivocada fa que un s’hagi de plantejar la validesa de la informació donada pels mitjans principals que s’han tractat fins ara. Prenem com a exemple el cas d’Al Shati. Una bomba va explotar en mig del carrer matant a deu nens innocents. L’Agència EFE va retransmetre la notícia explicant que els testimonis asseguraven que el culpable havia estat un dron d’Israel, i sobre aquest eix giraven els dos minuts de crònica. No era fins al final, de passada, quan es mencionava que les IDF mantenien que la explosió havia estat provocada per Hamàs. Un dia més tard, Gabriel Barbati publicava el següent a Twitter: “Fora de Gaza i lluny de les represàlies de Hamàs: Coet fallit va matar nens ahir a Shati. Testimonis: Milicians van córrer i van netejar les restes”. En un altre tuit, el periodista, que havia estat testimoni directe dels fets, deia que la versió de les IDF era la correcta i que el culpable d’aquelles morts era un coet de Hamàs. Això, però, no va arribar a cap mitjà espanyol o català, que van seguir mantenint com a certa la versió, sense fonts fiables, de què havia estat un dron d’Israel. També es troben en el vocabulari emprat pels diaris i mitjans de comunicació importants pistes sobre la seva ja cada més clara parcialitat. Paraules com “violació”, “càstig”, “holla”, etc. serveixen per a que el lector rebi, de manera indirecta, un judici de valor sobre les accions de l’Estat d’Israel que molts cops, com s’ha demostrat, no coincideixen amb la realitat. Es pot afirmar, per tant, que en termes generals els mitjans han incorporat en els seus articles judicis de valor a través del llenguatge i l’estil. Els enviats especials dels mitjans de comunicació són, a més, poc parcials ja de per si. Tots els periodistes que van cobrir des de la Franja de Gaza el recent conflicte mantenen presència en les xarxes socials d’Internet, cosa que per altra banda és normal en tots els professionals de la comunicació. A Twitter, de fet, es pot observar com alguns dels periodistes destacats a Gaza van creuar la línia que separa el periodisme cap al costat de l’activisme polític. Destaquen, en aquest sentit, Mikel Ayestarán i Isabel Pérez, que deixen mostres d’absoluta parcialitat com les següents:

24    

 

Aquests cinc mitjans analitzats van decidir cobrir el conflicte a través d’un mal entès “periodisme humà”, centrant-se en drames personals, entrevistant principalment a palestins del carrer en la seva lluita per sobreviure en mig del conflicte, a parents de morts, etc. Pot ser per la dificultat de les condicions de treball, al bell mig d’una guerra, o potser per pressions de Hamàs, cosa que els reporters espanyols han negat categòricament, o potser per conviccions ideològiques, o potser per seguir les regles del joc establertes, el resultat general ha estat, si bé dramàtic i visual en quant a 25  

forma, pobre i monocolor en quant a contingut. Per últim, digne de menció especial és la pobra actuació de l’operatiu internacional de “la nostra”, TV3, en la cobertura del conflicte. El Director de la secció d’Orient Mitjà, Joan Roura, que és un convençut activista pro-palestí (i aquest fet ja hauria de ser suficient per entendre que és el contrari, l’antònim, d’imparcialitat en el tema que ens cenyeix, el conflicte palestino-israelià), va dir entre moltes altres perles que el desqualifiquen per encapçalar el que hauria de ser una televisió líder i model, que “Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”, que “no creu en el periodisme neutral”, que Israel existeix “per un interès pel petroli per part d’Occident” i encara més interessant pel tema que motiva aquest treball, que els “mitjans de comunicació espanyols donen suport a la causa Palestina”. En un clip gravat i emès per TV3 durant l’Operació Marge Protector Joan Roura va afirmar que totes les guerres de Gaza eren una “mentida sense solució política, amb una matança de palestins i fins la propera”. És a dir, afirma que Israel es dedica a fer matances de ciutadans de Gaza i deixa en un absolut segon pla a Hamàs, com si aquesta organització es dediqués a promoure la pau o no tingués res a veure amb la situació que pateix Gaza. En un final tràgic d’un clip que resta per l’oblit i que el lector pot consultar a l’Annex, Roura diu que “els coets que surten de Gaza són la manera violenta que tenen de fer-se visibles”. El periodista enviat de la major televisió de Catalunya s’atreveix a fer un comentari de valor tan arriscat com aquest, que per suposat ens sonaria fatal si en lloc de Hamàs poséssim el subjecte a Al-Qaeda i ens referíssim a l’onze de setembre o si parléssim d’ETA i un dels seus lamentables atemptats. El seu company d’aventures i enviat a Orient Mitjà, el Sr. Elfa, va dir en una entrevista, literalment: “Procuro no prendre mai partit. Miro i provo de relatar el que veig des de l’objectivitat. Però de vegades la força de la raó es manifesta i ressalta l’evidència: Aquí el que hi ha són uns ocupants i uns ocupats”. Imparcialitat? Objectivitat? Periodisme? Poc.

26    

 

4. RESULTATS ENQUESTES *Els resultats presentats a continuació són fruit d’una extensa enquesta distribuïda a 100 persones (veure 1.3 per més informació sobre la metodologia emprada) atenent a criteris com l’edat o el sexe seguint les estadístiques sobre la població catalana presentades pel Centre d’Estudis d’Opinió. Els resultats extrapolats al conjunt de la societat, però, poden tenir errors mínims de caire estadístic.

Aquest gràfic dóna dues informacions molt interessants. La primera és que la majoria de la població pensa que Israel té dret a existir, és a dir, té la legitimitat necessària per ser un Estat de Dret. La segona és que, tot i que la majoria de la gent comparteix l’opinió expressada anteriorment, aquesta no és generalitzada. És a dir, mentre que probablement el percentatge de gent que opini que França té dret legítim a ser un país i a constituir-se com a Estat seria probablement molt pròxim al 100%, en el cas d’Israel s’apropa perillosament al 50%, el que sens dubte posa a prova la seva capacitat de mostrar-se a la resta del món com a Estat legítim.

27  

En aquest segon gràfic s’observa com, a Catalunya, la idea de que Palestina mereix ésser un Estat està més estesa que la de que Israel és legítim, fet que ve donat pel següent:

Aquest tercer gràfic mostra que la majoria de catalans que donen suport a l’existència d’Israel també pensen que Palestina hauria d’ésser un Estat, és a dir, que mentre els partidaris de l’Estat jueu també ho són de l’existència d’un de musulmà, al revés no passa el mateix. Tot i així, si busquem una mica més:

28    

 

Aquest gràfic és molt esclaridor. Mentre que abans es veia com la majoria de catalans donaven suport a l’existència dels dos estats, ara es pregunta si un dels dos està més legitimat, si un dels dos té la veritat en les seves mans, si la causa d’un dels dos és més justa que la de l’altre. I aquí la resposta és completament diferent. La majoria de catalans no pensen que cap dels dos bàndols sigui un màrtir o un heroi, essent una majoria d’igual nombre més o menys que la que dóna suport a l’existència d’Israel la que pensa que cap dels dos és més legítim que l’altre. Ara bé, si s'ajunten aquestes dades i el mapa ideològic esquerra-dreta es troba el següent:

29  

En els dos grups la diferència és similar entre els que pensen que cap dels dos bàndols té la raó absoluta i legítima i els que mantenen que si, però amb la diferència que el sector de la dreta que defensa que Palestina té raó és mínim, si es que existeix, mentre que un petit però existent tros de l’esquerra catalana opina que Israel té la raó. Entrant més en matèria específica, es va preguntar als enquestats si creien que l’Estat d’Israel va actuar correctament durant el transcórrer de l’Operació Marge Protector, i el que més sorprèn és la quantitat de Ns/Nc que hi ha entre les respostes:

És a dir, mentre que la majoria de gent té, o creu tenir, una opinió clara i formada sobre Palestina i Israel en general i sobre el conflicte com a conjunt, quan s’analitza fet per fet, esdeveniment per esdeveniment, no hi ha pas un consens majoritari degut a la falta d’informació i opinió per part del ciutadà. Però aquesta falta d’opinió sobre l’actuació de l’Estat d’Israel és deguda, o millor, percep la població que és deguda a una manca d’informació veraç? A la pregunta “Es considera ben informat en relació al tema tractat?” s’aprecia com hi ha una majoria de persones el grup que es considera de dretes que si que pensa que té en les seves mans la informació suficient per discernir entre la veritat i la mentida i formar una opinió personal:

30    

 

En el grup de persones que es consiraven d’esquerres, que representaven en total el 40% de la mostra seguint sempre el guió establert amb el treball del Centre d’Estudis d’Opinió com es pot revisar a la Metodologia, hi ha un “empat” entre els que creuen que sí estan ben informats sobre el l’Operació Marge Protector, mentre que els que no prenen partit per cap dels dos bàndols polítics regna l’opinió de que no tenen la informació suficient com per considerar-se ben informades. Això hauria de fer pensar que o bé els mitjans consultats pel grup de la mostra considerat de dretes tenen més credibilitat i usen informació més veraç o aquesta pròpia impressió és falsa i realment estaven igual d’informats que els seus conciutadans. Per a saber-ho es va preguntar a cada enquestat els mitjans que consultava regularment i els resultats confirmen la idea de que tant l’esquerra com la dreta estan mal informades o reben les notícies de manera parcial i poc objectiva: Mentre que el grup considerat de dretes col·locava la majoria de cops el diari ABC i El Mundo com a referents periodístics, el d’esquerres feia el mateix amb El País o Público, agafant aquest últim per les seves cròniques informació de l’Agència EFE abans analitzada. Què vol dir això? Que la gran majoria de ciutadans, vora el 80% per cent, utilitza com a font primària d’informació per a formar una opinió pròpia mitjans de comunicació que com s’ha demostrat en el punt número 3 enfoquen les seves cobertures de manera absolutament parcial i gens objectiva, fins i tot des de mitjans públics pagats amb diners de tots els ciutadans. És conscient d’aquest fet un ciutadà?

31  

La majoria de catalans, de qualsevol orientació política, pensen que els mitjans de comunicació no han estat imparcials en la cobertura del conflicte palestino-israelià. Però això no és tot: quan s’analitzen aquestes dades es troba una coincidència molt curiosa. Si es revisa els gràfics anteriors es veurà que els anomenats “de dretes” empatitzen més amb el bàndol israelià, tot i pensar en la seva majoria que no té la raó completa en aquest conflicte. El mateix passava al revés; la mostra d’esquerres era en general més favorable a la causa palestina. I en aquest gràfic s’observa com la dreta pensa en general que els mitjans estaven a favor de Palestina mentre que l’esquerra pensava just el contrari. La gent de centre, pel seu compte, van respondre en general que els mitjans havien cobert l’acció des d’una òptica pro-Palestina. Amb independència del color polític, el gràfic seria el següent: I en aquest cas es veu com, sigui com sigui,

la

percepció

general no era pas d’una

premsa

objectiva.

5. 32    

 

CONCLUSIONS S’han confirmat les hipòtesis presentades a l’inici del treball? A la primera es plantejava que els grans mitjans amb presència a Catalunya no han mantingut l’objectivitat requerida, movent-se entre el sensacionalisme i la mentida, i per tant no informant bé al ciutadà del que realment passava a Israel durant l’Operació Marge Protector. Aquesta hipòtesi ha resultat ésser verdadera, tal com es demostra al punt número 3 de l’estudi. Els mitjans consultats, a saber, El Mundo, El País, TV3, RTVE, ABC i l’Agència EFE, van faltar al seu deure social com a informadors en utilitzar fonts no fiables, no mencionar esdeveniments importants o criminalitzar l’Estat d’Israel de manera sistemàtica i repetida. La resta de mitjans de comunicació d’important presència a Catalunya van utilitzar bàsicament reporters d’altres cadenes o diaris, molts cops de les anteriorment mencionades, sent el resultat el mateix en quant a objectivitat periodística es tracta. Tant l’anàlisi periodístic, que va mostrar la parcialitat present als mitjans, com les enquestes, que il·lustraven com la gran majoria de catalans no veien els mitjans com a missatgers de la veritat, o fins i tot com les entrevistes realitzades per a completar aquest treball, en les que tots els entrevistats coincidien en denunciar la manca d’objectivitat a la premsa actual (tant els membres d’associacions palestines com israelianes!), han mostrat que els nostres diaris, que les nostres televisions, fins i tot les públiques, van cobrir el conflicte amb idees preconcebudes, molts cops errònies, amb sensacionalisme, prioritzant l’emoció per sobre la raó, etc. Per tant podem dir que la primera hipòtesi és vàlida i queda demostrada. •

Els grans mitjans de comunicació amb presència notable a

Catalunya han informat de manera parcial sobre el conflicte, bellugant el seu missatge entre la veritat, la mentida i el sensacionalisme faltant a la responsabilitat social que tenen com a comunicadors de veritats davant la gent. Després es plantejava si aquests grans mitjans dels que ja s’ha provat una clara i manifesta parcialitat havien estat retransmetent el conflicte des d’una òptica pro-palestina, faltant a les dades degut a un intent de fer activisme polític des dels majors grups de comunicació. 33  

Aquí l’anàlisi periodística tampoc deixa gaire lloc pels dubtes, doncs com hem vist un altre cop al punt número 3 els mitjans de comunicació han utilitzat el sofriment del poble de Palestina per a crear titulars sensacionalistes amb els que vendre més còpies. Aquí hi ha un exemple de criminalització poc objectiva:

Si un llegeix l’article complet se n’adona, entre d’altres coses, que les xifres no han estat revisades per cap organisme internacional sinó que són donades per Hamàs i en absolut contrastades. Si un se’n va a mirar les enquestes del punt 4 podrà observar que aquí hi ha una divisió d’opinions més gran que a la qüestió anterior. Per tant, podem afirmar que

objectivament

els

mitjans

van

informar

amb

un

sentimentalisme,

sensacionalisme i falta d’imparcialitat favorable a Palestina però que ambdós bàndols es van amagar darrere l’argument de que la premsa anava contra ells com es pot constatar a les entrevistes realitzades per un servidor. En elles, els membres d’associacions com la d’Amics d’Israel o Israel a Catalunya deien que la premsa havia estat absolutament contrària al poble hebreu, dins una “línia antisionista de moda als mitjans de comunicació”, i a la vegada membres d’associacions propalestines com la de Col·laboració Palestino-catalana deien que en general els periodistes no havien ajudat tant com haurien al poble de Palestina “denunciant els nombrosos crims d’Israel”. Tot i així, aquest treball segueix l’estructura del mètode científic i les proves mostrades a l’apartat 3 indiquen sens lloc a dubte que sí, la premsa va ser favorable a Palestina. •

Aquests grans mitjans de comunicació presents a Catalunya han estat favorables en les seves cròniques a “Palestina”, arribant

34    

  en alguns casos a faltar al principi d’objectivitat degut a simpaties polítiques. Havent demostrat això queda una altra hipòtesi relacionada amb les dues anteriors. Van saber els corresponsals separar les seves afiliacions polítiques de la seva feina i del seu deure periodístic? És un fet que la majoria d’enviats espanyols i catalans a la regió tenen pensaments i idees pro-palestines, i això sens dubte ha condicionat el que ja és un fet demostrat, la falta de parcialitat. Però han sabut més o menys dissimular les seves idees per a poder donar una imatge d’imparcialitat i objectivitat? No. Ja s’han adjuntat amb anterioritat dos imatges de tuits enviats per periodistes destacats a la zona de Gaza i Israel, ambdós escrits durant l’Operació Marge Protector. Alguns reporters de mitjans públics fins i tot penjaven fotos negant el dret a l’existència d’Israel, en un mapa acompanyat del text “Palestina és una”:

Isabel Pérez, de fet, una de les més actives jornalistes durant el transcórrer de l’Operació, va penjar aquest dibuix on surten ella i el seu marit com si fossin combatents de les milícies palestines,

35  

donant a entendre que ella fa davant les càmeres el que altres fan a les trinxeres: Per tant podem dir que la identificació amb un dels dos bàndols de la lluita, opinió molt lloable de totes maneres, va fer que no hi hagués pluralitat en les cròniques i va fer fallar la missió periodística de mostrar el quadre general. Amb certes excepcions puntuals i personals mostrades en aquest treball, es pot dir que els reporters no van actuar amb la puresa periodística que en teoria haurien de seguir. Hipòtesi confirmada. •

Els enviats especials dels mitjans de comunicació catalans que

han viatjat a Israel per cobrir la Operació Marge Protector no han sabut separar les seves idees personals de la professió que exerceixen, arribant en alguns casos a convertir-se en autèntics activistes parcials que han utilitzat la seva capacitat d’arribar a la gent per distorsionar la veritat contaminantla amb les seves idees personals. En una hipòtesi de caire més estadístic es plantejava que la Opinió Pública a Catalunya havia estat, en general, favorable a la causa palestina. Però la realitat, per molt que els mitjans de comunicació estiguessin donant suport als combatents i civils de la franja de Gaza, és que en general els ciutadans no han mostrat un suport clar cap a cap bàndol. És cert que en general la dreta s’ha identificat amb Israel (però tampoc de manera molt generalitzada) i l’esquerra amb Palestina, però recordem que a la pregunta “Creu que hi ha un bàndol que tingui la raó?” la majoria de catalans opinava que no. A més a més, es pot dir que la població de Catalunya, en no estar informada de la manera apropiada, va patir certa manca d’opinió en vers l’Operació Marge Protector. Hi havia molts catalans, doncs, que no sabien respondre exactament si en la seva opinió Israel va actuar correctament durant el conflicte perquè no tenien els recursos informatius necessaris per a formar un pensament propi. També podria deure’s aquest fet, però, a una manca d’inquietud per part del ciutadà de saber-ne més del tema. Sigui com sigui, aquesta hipòtesi no ha passat la prova de la metodologia científica i per tant ha de ser descartada. •

L’opinió pública catalana ha estat, durant l’Operació Marge

Protector, favorable en general a la causa “palestina”.

36    

  L’última hipòtesi, que tot i estar relacionada amb l’anterior l’error d’aquesta no l’impedeix ser certa, tenia a veure amb si el grup polític de l’esquerra estava més a favor de la causa palestina, i això ha resultat ser completament cert. Tot i que no de manera uniforme, les enquestes realitzades han demostrat que el grup de la mostra que es considerava a si mateix d’esquerres donava en general més suport als palestins que el grup considerat a si mateix de dretes. Això, sumat a que els diaris considerats més progressistes com Público, El País, etc. tenien línies editorials més a favor i tot encara que la línia general de Palestina. Per tant aquesta hipòtesi queda, sens més, confirmada. •

Aquesta opinió pública ha estat encara més compartida en les

persones que es consideren a si mateixes d’esquerres políticament.

Una última conclusió surt a la llum després d’analitzar totes les dades adjuntades en aquest treball. Als nostres mitjans de comunicació els queda encara molt camí per avançar abans d’arribar a un punt de puresa periodística i objectivitat. Mentre hi hagi gent com Joan Roura dirigint la secció Internacional de TV3 i aprofitant per fer política i activisme des d’una posició que hauria de servir simplement per informar de tots els matisos d’un esdeveniment social o en aquest cas militar com és l’Operació Marge Protector no tindrem periodisme neutre de qualitat. Mentre persones com Isabel Pérez, obertament a favor d’eliminar l’Estat d’Israel, siguin les encarregades de mantenir la ciutadania informada sobre el que passa fora de les nostres fronteres no tindrem periodisme neutral de qualitat. Mentre els cinc mitjans que més han cobert el conflicte palestino-israelià no facin un esforç i virin els seus reportatges cap a l’objectivitat no tindrem periodisme neutral de qualitat. I el que és encara pitjor. Mentre no tinguem periodisme neutral de qualitat, no tindrem una societat crítica, informada i oberta al món. Tenim un problema nacional d’objectivitat periodística que s’ha de solventar i aquest treball és un humil intent de demostrar-ho. Perquè el primer pas per resoldre un problema és reconèixer que aquest existeix.

37  

38    

 

6. ANNEX Durant el procés de redacció del treball es va recórrer, a més de llibres, webs, documentals, etc. a realitzar entrevistes a persones implicades o relacionades d’alguna manera a l’Estat d’Israel o al poble palestí. Aquestes entrevistes, tot i no ser directament bolcades al treball escrit, han estat de molta ajuda en la confecció del treball i són una font magnífica d’informació de primera mà. El lector les pot escoltar visitant la plana web

faboint.blogspot.com.es on han estat penjades per a que el contingut pugui ser utilitzat. Les institucions entrevistades han estat l’Associació Catalana d’Amics d’Israel, l’Associació Israel a Catalunya i l’Associació per la Col·laboració Palestino-Catalana, mentre que també s’ha entrevistat a individus com Jordi Argelaguet, cap del Centre d’Estudis d’Opinió, o Andreu Lascorz, reconegut historiador especialitzat en història jueva a la Península Ibèrica. A tots ells moltes gràcies per la seva immensa col·laboració. En aquesta mateixa plana web es pot trobar una còpia de l’enquesta creada per al treball, a més dels mètodes usats per l’anàlisi periodística.

39  

40    

 

7. BIBLIOGRAFIA

“Atlantic Mobile.” Web. 25 Feb 2015. Homeland, Israel & Palestine. Distributed by Encyclopaedia Britannica Educational Corp., 1984. Film. The Birth of Israel. Films for the Humanities & Sciences, a Division of Films Media Group, 2008. Film. “CAMERA: Commitee for Accuracy in Middle East Reporting in America.” CAMERA: Commitee for Accuracy in Middle East Reporting in America. Web. 11 Jan. 2015. Israel, a Nation is Born. Home Vision Entertainment, 2003. DVD. “Examination of the Names of Palestinians Killed in Operation Protective Edge-Part Seven*.” Terrorism-info.Web. 25 Jan. 2015. Facts about Israel: History. Jerusalem: Israel Information Centre. 1995. Print. Historia Política Ilustrada de Palestina. Print. “HonestReporting.” Honestreporting.com. Honest Reporting for Israel. Web. 18 Dec. 2014. Pallywood. 2005. DVD. Naor, Mordechay. The Twentieth Century in Eretz Israel: A Pictorial History. Cologne: Könemann, 1998. Print. “Revista de Medio Oriente: “Margen protector”: Informando Desde la Franja de Gaza”. Web. 24 Jan. 2015. Shavit, Ari. Mi Tierra Prometida. Yerushalaim: DEBATE. Print. Tal, Israel. National Security the Israeli Experience. Westport, Conn.: Praeger, 2000. Print. Yousef, Mosab Hassan, and Ron Brackin. Son of Hamas. Carol Stream, IL: SaltRiver, 2010. Print.

41