LA PINTURA D\'ÈPOCA MODERNA. Història de les Terres de l\'Ebre. Fundació Ilercavònia (coord. Josep Sánchez Cervelló). Vol. 5. Art i cultura. El Perelló: Aeditors, 2010-2011, p. 221-227

La pintura La pintura d’època moderna Sofia Mata de la Cruz HTTE Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura

Joan de Sarinyena. Enterrament de la Mare de Déu del retaule d’Ulldecona

El paisatge de la pintura d’època moderna a les Terres de l’Ebre emergeix amb ritme pausat però inexorable de la boira de desconeixement i abandonament en què s’havia vist immers fins fa poc temps. Caldria afegir la pèrdua d’obres i d’arxius en els diversos conf lictes bèl·lics que han af ligit la zona. Encara hi ha feina a fer, però la revalorització i la restauració de moltes de les pintures que encara es conserven, juntament amb les recerques als arxius, estan conformant un entrellat de línies d’investigació que, amb certa perspectiva, van donant una forma plausible a la història de la producció pictòrica moderna a Tortosa i a la seva zona d’inf luència. La feina duta a terme actualment pels investigadors està produint fruits molt interessants i amplia considerablement les aportacions d’autors anteriors. Cal aclarir que la majoria d’aquestes investigacions, en coincidència amb la situació de la resta de Catalunya, aporten dades sobre artistes als quals no és possible adjudicarlos obres concretes i que, a més, malauradament, moltes de les obres conservades romanen encara en l’anonimat. En contrapartida, però, algunes afortunades incursions als arxius han permès as-



HTTE Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



Naixement, de Joan de Burgunya

sociar unes obres determinades amb els pintors que les feren. Per tot plegat, es pot afirmar que la producció pictòrica d’època moderna a les Terres de l’Ebre és molt més rica del que es pensava, amb alguns episodis i algunes produccions destacades, tal com analitzen diversos especialistes en aquesta obra. L’allunyament geogràfic de la zona respecte a Barcelona ha pogut donar la idea errònia d’un lloc perifèric i remot. Tanmateix, les Terres de l’Ebre, cruïlla entre Catalunya, València i Aragó, mantenen una dinàmica peculiar i pròpia que només es pot entendre en el context d’una extensíssima diòcesi, que fins al segle xx limitava amb el Montsant al nord, Almenara al sud i el Baix Aragó a l’oest. Els lligams territorials i culturals i el f lux d’artistes i d’inf luències arribats de València, d’Aragó i d’altres territoris hispans, sense descartar els contactes amb Catalunya, hi tenen un pes específic. Com ja era habitual en temps anteriors, també durant l’època moderna els pintors de l’àrea de València dominaren els territoris valencians de la diòcesi, amb incursions a Tortosa; els pintors tortosins treballaren a la seva ciutat i als territoris catalans de la diòcesi, amb algunes

penetracions al món valencià, mentre que uns pocs artistes forasters feren intervencions concretes al territori. El cinc-cents és un període molt dinàmic, amb una activitat important a la ciutat de Tortosa. En la primera meitat del segle hi treballaren Joan Saera (1501), Antoni Ribelles (1501), Joan de Vilaganya (1509), Garcia Giner (1508-1521), Pere Cristòfol (1511-1521), Esteve de Morillo (1508-1520) —que marxà de Tortosa, s’establí primer a Tarragona i després a Barcelona—, Joan Pànfil (1523) —que pintava un retaule a Ginestar—, Miquel Cantó (1532) i Jaume Carriet (1545). El primer pintor que es pot relacionar amb una obra conservada és Vicent Dessí, o de Asín, documentat entre 1515 i 1548, que fou l’iniciador de la saga dels Dessí, els pintors tortosins més destacats dels segles xvi i xvii. Se l’ha relacionat amb una predel·la amb escenes de la vida de santa Maria Magdalena, resta d’un retaule pintat a la catedral, que revela els trets arcaïtzants del seu autor, molt ancorat encara en l’estil gòtic epigonal. La recentment coneguda intervenció a la zona, vers els anys 1521 i 1522, de Joan de Burgunya, pintor d’Estrasburg instal·lat a Barcelona, primer al retaule major d’Horta de Sant Joan, malauradament perdut el 1936, i després al retaule d’Arenys de Lledó, del qual encara es conserven unes taules, amplia el catàleg d’obres d’una de les personalitats senyera de la pintura catalana del moment, un artista que combina el rerefons de la seva formació nòrdica amb certs trets de la pintura italiana. Un altre pintor foraster establert a Barcelona, l’italià Nicolau de Credença, pintava a Tortosa el 1541 unes tendes de campanya per a l’emperador Carles V. És molt interessant la recent troballa documental de la intervenció feta el 1525 al retaule de la capella de l’Assumpció de la catedral de Tortosa, sota el patrocini dels Garret, algunes taules del qual es conserven a l’actual retaule de Sant Josep. L’autor del retaule dels Garret havia estat identificat per la historiografia amb l’anònim pintor conegut fins ara com el Mestre de Balaguer, per un retaule conservat en aquella població. Tot i que a la documentació estudiada recentment el pintor

és esmentat com «Baltasar Gui», sembla plausible identificar-lo amb Blai Guiu, un pintor lleidatà documentat a Biosca el 1515, a Tortosa el 1525 i a Lleida entre 1535 i 1548 —vegeu en aquest mateix volum l’estudi sobre el Mestre de Balaguer. L’autor del retaule dels Garret destaca no només pel fet que segueix els models d’Albrecht Dürer, sinó també perquè assenyala les rutes pictòriques entre Tortosa i les terres de Ponent. La connexió amb Tarragona és escassa, ja que, a banda del cas d’Esteve de Morillo, només es coneix el nom de Climent Cerdà, un pintor de Vilabella que s’instal·là a Tortosa. Cal destacar la presència a la ciutat d’artistes que procedien de més amunt de l’Ebre, com ara Francisco Ruiz, de Medina del Campo (1499), o Joan de Caraça, originari de Sangüesa (1500-1509). Més interès té la notícia segons la qual Tomàs Peliguet, un pintor italià establert a Saragossa, seguidor de Miquel Àngel, fou contractat l’any 1545 per l’«infanzón» aragonès Lorenzo de Heredia per pintar un retaule destinat a Batea, del qual es conserva la traça. Durant la segona meitat del segle xvi, a Tortosa destaquen Joan Dessí, fill de l’esmentat Vicent, i els seus fills Joan i Vicent Dessí i Queixalós. Joan Dessí, documentat a partir de 1558, treballà fins al 1560 en col·laboració amb el pintor f lamenc Godofred d’Esteminola, a Tortosa i a Calaceit. Més endavant treballarà en solitari. L’única obra seva conservada, la predel·la del retaule de la reserva del Santíssim, ara al palau episcopal de Tortosa, mostra trets encara arcaïtzants, com també el quadre de Sant Maure, a la catedral, que li ha estat atribuït. Morí el 1599. El f lamenc Godofred d’Esteminola està documentat treballant a la catedral i a diversos convents de Tortosa des del 1556. Entre 1558 i 1560, col·laborà amb Joan Dessí a Calaceit i a Tortosa. Potser marxà després de 1560, ja que a partir d’aquesta data no se’n tenen més notícies. Joan i Vicent Dessí i Queixalós, fills de Joan Dessí, centraren entre 1576 i 1627 la majoria de notícies relatives a l’activitat pictòrica a la ciutat, ja sigui amb el contracte de retaules per a la catedral i el Consell de la ciutat com per feines de menor entitat. Joan Dessí i Queixalós era prevere i pintor. Entre altres labors, policromà i daurà les imatges del retaule del Sant Nom de Jesús,

HTTE Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



Verge dels Procuradors (Col·lecció del Museu de Tortosa)

conservat a la catedral. Té obres atribuïdes, com ara l’anomenada taula de la Verge dels Procuradors, que estudis recents avancen al segle xvii. Treballà també a Paüls i a Alcanar. A més, destacà per la seva tasca com a pèrit d’altres pintors —d’Isaac Hermes el 1587; de fra Lluís Pasqual el 1610— i com a poeta i literat, autor d’una traducció al castellà de La Sepmaine de Guillaume de Saluste du Bartas l’any 1610. El seu germà Vicent Dessí i Queixalós està documentat entre 1599 i 1627, combinant l’activitat mercantil amb la policromia i el daurat. Al final del segle, Jaume Talarn i Clua, originari de Corbera, s’instal·là a Tortosa, on està documentat entre 1580 i 1636. Intervingué en la predel·la del retaule del Sant Nom de Jesús, a la catedral, i pintà el pergamí amb el Miracle dels Captius. Lleonart de Ganapei féu petites feines a la catedral l’any 1599. Durant el mateix període, un pintor aragonès anomenat Joan de Sarinyena treballà a Bel, on morí el 1570, deixant orfe el

Joan de Sarinyena. Coronació de la Mare de Déu del retaule d’Ulldecona

HTTE Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



seu fill homònim, molt jove, del qual es féu càrrec l’abat de Benifassà. Dedicat també a la pintura, i havent pintat un retaule per a Masdenverge, el jove Joan de Sarinyena fou enviat per l’abat a Roma, on es formà entre 1570 i 1575, per instal·lar-se finalment a València el 1584, ciutat en què esdevingué una de les personalitats més destacades de l’escola valenciana de transició entre Joan de Joanes i Francesc Ribalta. Se li han atribuït les setze teles que conformen les portes del retaule de Sant Lluc d’Ulldecona, on Antonio Ponz afirmava, l’any 1785, haver llegit la firma Io. Sarañena F. An. 1587, però estilísticament poc tenen a veure amb ell. També era aragonès Antoni Soto, que havia treballat a València, Barcelona i Castella abans d’establir-se a Tortosa, on es documenta entre 1575 i 1600. Tot i que era pintor, contractà la

talla del retaule del Sant Nom de Jesús, a la catedral, obra que s’encarregà al fuster tortosí Gabriel Cid el 1582 i que havia de seguir el disseny proposat per Sebastiano Serlio en el foli LXI del «Llibre Quart» del seu tractat d’arquitectura, editat el 1537. Altres obres del moment romanen encara en l’anonimat, com ara les arcaïtzants taules de la barana de l’orgue d’Horta de Sant Joan. L’anàlisi de l’evolució de la pintura al llarg del segle xvii ha de tenir en compte un fenomen generalitzat: la crisi pictòrica. Al canvi de gustos a favor de l’escultura s’hi afegiren la reducció de construccions religioses i la consegüent davallada en la demanda d’obres. A les Terres de l’Ebre, sembla que la pintura mostra dos períodes diferenciats, un primer període fins a la Guerra dels Segadors, i un segon període que s’inicia amb la

consegüent crisi econòmica i demogràfica i que no es recupera fins a la segona meitat del segle. En general, com en temps precedents, la pintura de qualitat als territoris valencians de la diòcesi és a càrrec dels tallers més destacats de València, mentre que els pintors establerts a Tortosa treballen a la ciutat i al seu territori circumdant. En la primera etapa, a la ciutat de Tortosa l’activitat pictòrica més destacada se centra en Vicent Dessí i Pinyol, darrer representant de la nissaga, que treballa a l’entorn de la catedral i a altres llocs de la ciutat des del 1621 fins a la seva mort, l’any 1662. Un dels artistes més interessants del moment fou Urbà Fos i Amargós. Nascut a Arnes el 1607, Fos ha estat rescatat recentment de l’oblit gràcies a la descoberta de dades biogràfiques i professionals que descarten el seu pretès origen valencià i que n’identifiquen diverses obres que fins no fa gaire havien estat relacionades amb altres artistes. Possiblement es formà al taller tortosí de Vicent Dessí Pinyol, amb el qual estava emparentat. També estava emparentat amb l’escultor Llàtzer Tramulles. Després d’un període a Perpinyà, on es trobava Tramulles, Urbà Fos tornava a Tortosa el 1638 i el seu taller aconseguí els encàrrecs més importants a Castelló, un punt d’inf lexió en la seva carrera que el posà en contacte amb el món pictòric valencià del moment, gràcies al qual la seva pintura evolucionà i assolí una qualitat destacable. L’emigració de Fos a Castelló el 1640 i a València el 1650, on morí l’any 1658, representa per a les Terres de l’Ebre la pèrdua gairebé absoluta d’un dels artistes més interessants del moment, però cal acceptar que si hagués romàs a Tortosa la seva producció possiblement no hauria adquirit les característiques que el fan ser un dels pintors més notables de l’àmbit valencià. En aquest període anterior a 1640, a Tortosa treballaren altres artistes coneguts per dades d’arxiu: el tortosí Domingo Albear (1616); Miquel Melis i Font (1634), de la Fatarella, i altres pintors vinguts de més lluny, com ara el barceloní Jaume Ferrer i Ginescara (1628-1634); Ciprià Alegre i Torrelles (1631-1641), de la Pobla de Fontova (Aragó); Antoni Guerola i Serret (1631), de Mont-roig de Tastavins, o José de Mena, «infanzón» de la vila de Madrid (1627-1630). Se sap que a la catedral es

pintà un retaule amb escenes de la Santa Cinta, a la capella sepulcral del bisbe Luis de Tena, mort el 1622. També al voltant d’aquest període s’hauria de situar la porta de la fornícula del reliquiari de la Mare de Déu de la Cinta, a la catedral, una taula molt arcaica. Quedaria encara pendent de resoldre la qüestió de la taula anomenada Verge dels Procuradors, una obra que s’havia relacionat sempre amb un encàrrec que Joan Dessí i Queixalós rebé l’any 1599 del Consell de la ciutat de Tortosa, però que una recent anàlisi estilística i iconogràfica avança cap al segle xvii, en el marc dels esdeveniments de la Guerra dels Segadors, en què la jerarquia civil de la ciutat es mantingué fidel al rei. Durant la mateixa etapa, en altres llocs del territori, cal destacar la taula amb la Mare de Déu de Loreto, a Cabassers, obra d’inici del segle; el retaule de Santa Marina, a Pratdip, obra anònima datada el 1602, d’estil encara molt goticista, o actuacions de pintors com ara Juan Moreno, que contractà un retaule a Godall el 1608. També l’anònim retaule de l’ermita del Pilar de Benissanet, datat el 1626. De les notícies corresponents al període posterior a la Guerra dels Segadors es dedueix que, a banda de l’activitat del ja conegut Vicent Dessí i Pinyol, hi hagué una clara davallada en el nombre de pintors actius a la ciutat, que no es recuperà fins ben entrada la segona meitat del segle. Se sap d’alguns artistes tortosins que treballaren a la seva ciutat, com ara Andreu Sant Joan (1671), Joan Carreres (1686), Joan Gil i Gosala (1688) o Climent Mauri (1688). D’altres venien de fora, com ara el reusenc Josep Ponç que, establert a Tortosa, on està documentat entre 1686 i 1724, pintà un retrat de l’arxiduc Carles III per al municipi el 1703. Cal destacar la intervenció a Tortosa d’un pintor de cognom Guilló. Dels germans pintors Eugeni i Vicent Guilló i Barceló, el més interessant és el segon, Vicent (Vinaròs, 1647 - València, 1698), dedicat a la pintura mural d’arquitectures fingides, un corrent de la pintura barroca que s’inicià a Itàlia amb Pietro da Cortona. Documentat a Vinaròs entre 1673 i 1685, s’instal·là a Barcelona cap al 1690, data en què també treballà a Tarragona i al voltant de la qual potser s’haurien de situar les pintures de la predel·la del retaule major

HTTE Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



Cúpula de la capella de la Cinta, de Dionís Vidal Sant Josep amb l’Infant, atribuït a Viladomat

HTTE Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura



del Seminari de Tortosa i de l’ermita del Remei d’Alcanar. Després marxà a València. A la catedral de Tortosa es conserven algunes obres importades, com ara el Davallament donat pel degà Manuel Guerra, obra que durant molt de temps s’havia atribuït a Josep de Ribera, l’Spagnoleto, o al seu taller, però que més aviat sembla que es tracta d’una reinterpretació feta de bona mà d’alguna de les versions del Davallament fetes per Ribera. Són també importats els dos quadres amb l’Adoració dels pastors i l’Adoració dels reis del convent de la Puríssima de Tortosa, obra de Francesco Paterno da Buccino, possiblement una donació del bisbe Giovanni Battista Vecchi (1641-1655). A l’inici del segle xviii, a banda del pintor reusenc Josep Ponç, ja esmentat, l’any 1709 treballava a Tortosa Miquel Bosc (1709), que potser es pot identificar amb un pintor de Tarragona anomenat Miquel Bosch, que fou l’autor de la pintura de la tela central del retaule de Sant Pere Ermengol, a la Guàrdia dels Prats, el marc de la qual tallà Lluís Bonifaci —el besavi—, el 1735. A partir de la Guerra de Successió, la ciutat experimentà una recuperació econòmica que possibilità portar a terme les pintures murals de la capella de la Santa Cinta, a la catedral. A tal fi es féu venir,

el 1715, el pintor valencià Dionís Vidal. Era deixeble d’Antonio Palomino, que l’havia assessorat en la decoració de l’església de Sant Nicolau de Bari, a València, i que novament l’assessorà en el programa iconogràfic de les pintures de la Santa Cinta. Són de la mà de Dionís Vidal les pintures del primer i segon trams de la volta, amb unes al·legories de la Baixada de la Santa Cinta del cel a Tortosa i de l’amor de Maria a la ciutat, que es complementen, a la cúpula i als seus carcanyols, amb vuit dones de l’Antic Testament i quatre profetes. A banda de la inspiració en algunes de les al·legories de la Iconologia de Cesare Ripa, les pintures s’inscriuen en el corrent anomenat ciroferrisme, és a dir, el seguiment de la sèrie de gravats fets per Nicholas Doringy a partir de les pintures de la cúpula de Sant’Agnese in Agone, a la Piazza Navona de Roma, iniciades el 1670 pel pintor Ciro Ferri (1634-1689), seguidor de Pietro da Cortona. Les làmines de Dorigny tingueren fortuna i a Catalunya, a part de la Santa Cinta, inspiraren pintures murals a Poblet, Barcelona i Mataró. A la mort de Dionís Vidal l’any 1721, el seu deixeble Josep Medina s’encarregà del darrer tram de la volta, amb la Glorificació de Maria per la Santíssima Trinitat i la representació de les je-

rarquies eclesiàstiques i civils de la ciutat. També treballà a la Santa Cinta Tomàs Bayarri, el 1754. Avançada la segona meitat del segle, a la ciutat es documenta l’activitat de Blai Fuster Lecha, natural de Tronchón, a Saragossa (1775-1776) i del tortosí Josep Curto (1792). Cal destacar algunes obres importades, com ara el Sant Josep amb l’Infant de la catedral, atribuït a Antoni Viladomat i Manalt (c. 1720) o les còpies fetes per Vicente López Portaña de dues composicions, l’Anunciació i l’Adoració, pintades per Anton Raphaël Mengs al Palau Reial de Madrid, que foren donades el 1799 pel degà Manuel Guerra a la capella de la Santa Cinta. Altres obres serien les pintures sobre tela de la capella dels Dolors de Vilalba dels Arcs,

entorn de 1724, i les pintures murals de l’església vella de Miravet, datades el 1730. Bibliografia: Ponz 1785, Ceán 1800, Vidiella 1896, Mestre 1898 i 1900, Pastor 1915a, 1915b i 1917b, Galindo 1918, Matamoros 1920, Mestre 1925, Pastor 1925, Betí 1927, Orellana 1930, Post 1930-1966, XII i XIII, Matamoros 1932, Capdevila 1935, Angulo 1944a, Madurell 1944, Ainaud 1958, Fitz Darby 1967, Sebastián 1969, Rosas 1976, Jover 1978, Benito 1981, Olucha 1981, Català 1983, Eixarch 1983, Liaño 1983, Olucha 1984, Triadó 1984, Company 1986, Garriga 1986, Milicua 1986, Querol Lor 1986, Company 1987, Olucha 1987, Los Ribalta 1987, Benito 1988, Galarza 1989 i 1990, Querol Lor 1990, Galarza 1991, Ferreres; Llatje 1992, Falomir 1994, Garriga 1995, Muñoz 1997, Querol 1997, Rovira 1997a i 1997b, Albesa 1998, Muñoz; Rovira 1999, Fidei Speculum 2000, Mata 2001, Vidal 2001, Mir 2002a i 2002b, Gil Saura 2003, La memòria daurada 2003, Muñoz 2003a, 2003b, 2003c, 2003d i 2003e, Urbano Fos 2003, Vidal 2003c, Lux Dertosae 2004, Miralpeix 2004, Muñoz 2004a, 2004b, 2004c i 2004d, Vidal 2004b, 2004c i 2004d, Mata 2005a, Muñoz 2005d i 2005e, Vidal 2005b, Mir 2006, Muñoz 2006b i 2006c, Hernández 2007, Juan Sariñena 2007, López 2007, Espais de llum 2008, Marco 2008, Montolío 2008, Muñoz 2008c, 2008d i 2008e, Obras maestras 2008, Vidal 2008b i 2008d, Morte 2009a i 2009b, Muñoz 2009a

El pintor Joan de Burgunya

HTTE Història de les Terres de l’Ebre Art i cultura

 Joan Yeguas i Gassó

La primera denominació d’aquest pintor fou la de Mestre de Sant Feliu, per l’autoria del retaule major de l’església gironina de Sant Feliu (Museu d’Art de Girona), encunyada per Gudiol i Ricart (1941). Però l’exhumació de dades documentals permeteren a Ainaud (1953-1954) identificar-lo amb Joan de Burgunya. L’artista assegurava en el seu testament que era fill d’un argenter de «Stragborch en Alemanya», població que podria ser la ciutat alsaciana d’Estrasburg —francesa des del 1681—, o una de les quatre viles alemanyes anomenades Strassberg —prop d’Ausgburg, Kassel, Leipzig i Berlín— o, l’alternativa més versemblant, donades les afinitats que Post observa entre Burgunya i Michael Pacher, l’austríaca Strassburg —vora de Klagenfurt, al land de Carintia, a 320 km de Munic i a 300 km de Venècia. L’apel·latiu de Burgunya, amb u, tal com manifesta la seva pròpia signatura —«Johanes Burgundi»—, faria referència a la regió de Borgonya, d’on podia ser originària la seva família.

S’ha suggerit una formació italiana del pintor: Bertaux (1908) el creu seguidor de Paolo de San Leocadio i coneixedor de la pintura de l’Emília; Mayer (1922) pensa que era fill de Fernando Llanos; Tormo (1923), que era deixeble de Fernando Yánez de la Almedina; Angulo (1944) nota aires italians, filtrats a València gràcies a Llanos i Yánez; Post (1958) apunta una formació f lorentina; Condorelli (1965) assenyala afinitats amb els mestres venecians pel tractament del color a la Dona amb conill (Museu d’Esztergom), provinent d’una collecció de Nàpols. Aquesta última dada fa suposar a Falomir (1996) que Burgunya arribaria a València amb el seguici de les reines vídues napolitanes. Dacos (2000) insisteix en el rastre toscà, mentre que Garriga (2001) en qüestiona la inf luència italiana. El trajecte documentat de Burgunya s’inicia el 1503 a València, on consta que fins al 1505 sostingué un plet amb el gremi d’armers per dos retaules destinats a la catedral. A la capital del Túria