La lectura del «Tirant»

LA LECTURA DEL TIRANT Crec haver demostrat suficientment, en un llibre enllestit durant aquest estiu darrer, que l'autor del Tirant lo Blanc és Joan Roís de Corella (14351497), cavaller valencià i mestre en sacra teologia. El curt espai de què disponc en aquesta revista, no m'hi permet de fer-ne un resum, de les raons que m'han dut a la conclusió esmentada i que hom podrà llegir-les quan es publicarà el llibre, si abans no. Sí que em dóna, però, per apuntar-ne algunes de les conseqüències. En primer lloc, amb l'autoria de Corella la lectura del Tirant ateny unes (altres) significacions molt suggestives, perquè la novel·la passa a ser una obra escrita al llarg de més de vint-i-cinc anys (del 1460 al 1489, probablement), per una de les personalitats més interessants de la València de la segona meitat del segle XV. El Tirant es converteix, així, en una mena de retaule o mural on es representen i projecten fets i obres de Corella, de la seva ciutat i del seu temps. Per exemple, un exercici ben instructiu serà la datació de les (altres) obres de Corella en relació al Tirant: Lo juí de Paris o la Història de Leànder i Hero caldrà situar-les clarament cap al final, que és quan hi apareixen utilitzades; la Tragèdia de Caldesa, a partir del capítol 283, perquè és ací on comença l'episodi paral·lel de la fictícia infidelitat de Carmesina que la Viuda Reposada li fa veure a Tirant; etc. Un altre exercici serà trobar-hi ressons de fets coetanis, com ara el famós episodi conegut com la “profecia de València”, al capítol 330, que ja no serà cap profecia sinó, senzillament, la descripció de la València terroritzada per la Inquisició espanyola, que s'hi implantà el 1482: «Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaïment per la molta maldat qui en los habitadors d'aquella serà. D'açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare, ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de jueus, la segona de moros, la terça de crestians qui no venen de natura». Encara una altra recerca podrà ser la de caire antroponímic, on ens topetarem amb noms com el de la sensual princesa Carmesina que concorda amb un paràgraf de la Istòria de santa Magdalena, que diu: «aquella real d’espines corona (...) la qual lo Rei de Glòria, ab gran vituperi coronat, ab la sua preciosa sanch, de color carmesina havia cuberta». O el de Plaerdemavida -tota una troballa, pel nom i pel personatge- que té un llunyà ressó a les lletanies piadoses del rosari i que s’assembla al segon vers de la Resposta de mestre Corella ab rims estrams en lahor de la verge Maria, tirant a la joia (1474): «Goig sens tristor de nostra vida trista» o a un altre vers que hi ha

en una cobla esparsa, quan Corella s’adreça a l’amada i li diu déu de ma vida. Pel que fa al nom de la Viuda Reposada també podem trobar algun indici de relació amb la Vida de santa Anna, on la mare de la verge Maria, vídua per dues vegades, després d’haver-hi estat dita «viuda santa», «honestíssima viuda» i «mansueta viuda» i després d’haver parit la tercera Maria filla del tercer marit, diu Corella que «portava (...) alegra, contenta e reposada vida» i que «axí passava la beneyta santa la sua vellea, contenta, reposada...». No cal fer un triple salt mortal per passar de la reposada viuda santa Anna, en la piadosa història corelliana, a la Viuda Reposada del Tirant, o viceversa. Quant a Estefania, un nom extranyament corrent entre tants d’imaginaris, potser sigui un petit homenatge a la filla de Corella, que es deia així. Com també semblen homenatges el «mossèn Rocafort», dels capítols 384-394, a Joan de Rocafort, poeta i mestre en sacra teologia, que va morir l'abril del 1471 i que, al seu testament (de l'1 de març de 1471), havia nomenat Corella com a marmessor; o el «frare Joan Ferrer», del capítol 402, o el «mossèn Joan Escariano», etc. Nogensmenys, els esments en clau d'homenatge i record més importants del Tirant són els dedicats al príncep de Viana, a qui Corella admirava i amb qui va mantenir un intercanvi epistolar. D'entrada, Carles de Viana era fill d'un tirà (Joan II, a qui es refereix Corella, en carta al príncep, quan diu: «de cada dia vem los senyors tirans acceptar coses, les quals no els són donades») i de Blanca de Navarra i Tirant, al capítol 29, es presenta així: «A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània (...) e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca...». I de sortida, tots dos prínceps -l'un de llinatge i l'altre de nomenament- moren sobtadament de mal de costat, justament després d'haver-los estat reconeguda la primogenitura; aquesta és, doncs, l'explicació del fet que, al Tirant, els cavallers morien al llit, que tant admirà Cervantes. Animeu-vos, doncs, a rellegir el Tirant en clau corelliana, la clau que hi obre tots els enigmes. Josep Guia (València, novembre 1995)