La col·lecció de vint-i-vuit bustos al Parlament de Catalunya

ART PÚBLIC DE BARCELONA

LA COL·LECCIÓ DE VINT-I-VUIT BUSTOS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sebastià Sánchez Sauleda

*

Quan la recentment creada Junta Municipal de Belles Arts i Museus Artístics de Barcelona buscava un edifici per encabir les col·leccions d’art que custodiava, es plantejà la idea d’ocupar l’antic Arsenal de la Ciutadella. Avaluaren l’espai que els hi oferia i el 31 de gener de 1900 es decidí que el recinte es convertís en Museu Municipal de la Ciutat. També s’acordà traslladar a la nova seu el Museu de Reproduccions i d’Història, mantenint el Museu de Belles Arts on es trobava. Després de les reformes pertinents, el 27 de setembre de 1902 obria les portes el Museu d’Arts Decoratives. Ràpidament, però, es feu patent que la superfície expositiva era insuficient ja que les col·leccions no deixaven de créixer fruit de la política activa d’adquisició duta a terme per la Junta de Museus. Per fer front a aquesta nova situació, es decidí ampliar l’antic arsenal amb dues ales laterals que servirien per instal·lar-hi l’art antic i modern, que anys abans no s’havia traslladat, junt a les peces que progressivament anaven entrant a les col·leccions municipals.

L’antic Palau de les Belles Arts de l’Exposició Universal de 1888 fou el Museu d’Art de Barcelona fins al trasllat de tota la col·lecció al nou edifici del Parc de la Ciutadella.

L’any 1903 es posà la primera pedra del projecte que s’encarregà a Pere Falquès, l’arquitecte municipal. L’èmfasi inicial que suscità l’ampliació s’anà diluint poc a poc fins que les obres quedaren paralitzades. Aquest abandó suscità seriosos problemes a la Junta de Museus, qui veié que l’espai insuficient del que disposava limitava per complet la seva capacitat d’acció ja que no podia encabir les obres que posseïa, ni tampoc les que anava comprant. S’obria així un període presidit per les queixes, els precs i els atacs focalitzats en la figura de Falquès i el seu desinterès per continuar l’obra començada. *© Del text: Sebastià Sánchez Sauleda. © De la present edició: Ajuntament de Barcelona

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Detall del projecte d’edifici destinat a Arsenal de la Ciutadella de Barcelona

Finalment, el 7 de novembre de 1915 es donaren per finalitzades les reformes i s’inaugura el museu, que entrà en funcionament coincidint amb l’inici de les actuacions de la Mancomunitat de Catalunya, i que passà a anomenar-se Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona. L’ampliació suposà la creació de dues naus laterals situades a cada costat del vell arsenal i separades d’ell per uns patis interiors, molt respectuoses amb l’edifici original tant en els materials emprats com amb les mides, però que resultaren un veritable fracàs pel que fa a la seva funcionalitat. Els nous interiors no servien pel que s’havien projectat ja que tenien una mala il·luminació, les claraboies filtraven la pols i l’aigua de la pluja, no tenien aïllament tèrmic i la mala distribució interna dels espais impedia una correcta exposició de les peces. Malgrat el fracàs del projecte, la reforma tingué els seus avantatges: es van poder agrupar en un mateix recinte les col·leccions d’art escindides anys abans i s’aconseguí lloc suficient per dipositar les noves adquisicions. Pere Falquès, arquitecte

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Els vint-i-vuit bustos L’ampliació del museu comportava la necessitat de crear un programa iconogràfic adequat per decorar els murs exteriors de les noves ales aixecades per Falquès. La Junta de Museus, d’acord amb l’Ajuntament, decidí encarregar vint-i-vuit bustos que representessin els artistes més rellevants de la història de l’art català als principals escultors del país. Així, el 28 de desembre de 1909 s’acordà iniciar el projecte i que la Junta de Museus s’encarregaria de tots els assumptes que se’n derivessin. L’Ajuntament, que inicialment destinà 12.000 pessetes al projecte, feia un pas endarrere cedint la iniciativa. Només s’imposà una condició prèvia: obligatòriament, un dels retratats hauria de ser Joan Soler Faneca, l’arquitecte de Llotja. Amb les atribucions establertes ràpidament s’acordà el llistat de personatges a representar i els escultors que els realitzarien: Venanci Vallmitjana s’encarregaria dels de Lluís Rigalt i Benet Mercadé, mentre que Agapit Vallmitjana i Abarca del de l’escultor Damià Campeny; Manuel Fuxà, dels de Pere Pau Muntanya i Elías Rogent; Josep Reynés, realitzaria els d’Antoni Viladomat i Manuel Tramulles; Josep Carcassó, el de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa; Rafael Atché, el de Ferdinando Galli Bibbiena; Pere Carbonell i Huguet, produiria els dels pintors Jaume Ferrer Bassa i Honorat Borrassà; Eduard B. Alentorn, el de Salvador Mayol; Enric Clarasó, el de Pau Rigalt; Joan Carreras, s’ocuparia del gravador Blai Amatller; Antoni Alsina Amills, del de l’esmentat Joan Soler Faneca; Josep Montserrat, del Mestre Alfonso; Anselm Nogués, del de Lluís Dalmau; Antoni Parera esculpiria els de Marià Fortuny i Jeroni Miquel Sunyol; Dionís Renart, el de Pau Vergós; Miquel Oslè, el de Bonaventura Planella, i el seu germà Llucià, el de Joseph-Bernard Flaugier; Pau Gargallo, el del dibuixant Josep Lluís Pellicer; Ismael Smith faria el retrat de Ramon Amadeu; Joan Centelles, el de Vicenç Rodés i Josep Soler i Forcada, Josep Canalias i Damià Pradell, foren escollits per executar els de Pasqual Pere Moles, Joaquim Vayreda i Nicolau Travé, respectivament. El 14 de febrer de 1910 la Junta de Museus es reuní per parlar del projecte i realitzarne el seguiment. En el transcurs de la reunió intervingueren Raimon Casellas, Josep Rogent i Manuel Fuxà, que expressaren les dificultats que havia generat l’encàrrec.

Detall d’un document de la Junta de Museus de Barcelona, 1909. Fons: Arxiu Nacional de Catalunya.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Alguns dels escultors no havien trobat els models fisonòmics en els quals inspirar-se per fer els bustos. Aquest problema, sobretot, s’havia concentrat en aquells que havien d’esculpir els artistes d’època medieval. És per aquest motiu que es proposà substituir les figures de Ferrer Bassa, Borrassà, Vergós, Dalmau, Mestre Alfonso, a més de les de Mayol i Travé, per d’altres més accessibles com Claudi Lorenzale, Ramón Martí Alsina o Antoni Caba, entre d’altres. L’Ajuntament admeté a tràmit la proposta i dies després a través de la Comissió de Reforma, Tresoreria i Obres Extraordinàries dictaminà que no admetia canvis, adduint que els artistes contractats eren de primera categoria, que serien capaços de resoldre les dificultats plantejades i que durien a terme l’encàrrec de la millor manera possible. Davant el problema plantejat, la Junta de Museus reaccionà decidint no alterar el projecte però a fi d’agilitzar-lo nomenà a Dionís Renart i Manuel Rodríguez Codolà encarregats d’inspeccionar els models previs i les obres definitives. Alhora també establí les mides que havien de tenir els bustos i la peanya, el material (marbre blanc de segona classe), la data d’entrega (sis mesos després de rebre l’encàrrec) i el sistema de pagament (una part en rebre el model i l’altra en dipositar el bust definitiu).

Onze dels escultors que van participar en el programa dels bustos

Un cop acordada la llista definitiva de personatges a representar i les condicions de l’encàrrec, s’enviaren els comunicats als escultors seleccionats. Tots acceptaren l’encàrrec sense excepció i només es produí un canvi en els transcurs de l’execució: Eduard B. Alentorn només realitzà el model del bust de Salvador Mayol, essent Federico Bechini qui acabà esculpint el marbre definitiu.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Segons l’estipulat, el 31 d‘octubre de 1910 els escultors havien d’entregar les obres definitives. Això va ser impossible, ja que tal i com havien avançat Casellas, Rogent i Fuxà, la dificultat en trobar els models en què inspirar-se havia endarrerit la labor dels artistes. La Junta, coneixedora d’aquest contratemps, acordà posposar l’entrega fins al 31 de desembre de 1910. Tot i aquesta mostra de bona voluntat, la realitat va ser que els bustos no van ser lliurats fins a mitjans del mes de febrer de 1911, data en que es pot considerar finalitzat l’encàrrec. Un cop se satisferen els pagaments pendents, els vint-i-vuit bustos quedaren consignats al museu de la Ciutadella on romangueren fins que foren inserits a les fornícules circulars situades a la part superior de les façanes de les ales laterals del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona l’any 1915. La disposició als murs de l’edifici Un cop les vint-i-vuit escultures es trobaren en mans de la Junta de Museus calia col·locar-les als llocs que els hi havien reservat. El projecte de Falquès, havia previst que la seva disposició als murs es realitzés col·locant tres bustos a cadascuna de les dues façanes frontals, tres a cadascuna de les façanes posteriors i dues escultures a cadascun dels extrems dels quatre laterals –dos a l’interior i dos a l’exterior- en la seva part més pròxima a les façanes.

Detall de cinc dels medallons amb bustos en una de les ales noves de l’edifici

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA Així, les fornícules que comprenen les façanes de l’ala dreta (frontals, laterals i posteriors) estan ocupades pels bustos de Pasqual Pere Moles, Pere Pau Muntanya, Lluís Dalmau, Blai Amatller, Nicolau Travé, Joan Soler Faneca, Benet Mercader, Francesc Soler i Rovirosa, Lluís Rigalt, Bonaventura Planella, Maestro Alfonso, Ferdinando Galli Bibbiena, Damià Campeny i Ramon Amadeu. Pel que fa a l’ala esquerra, hi trobem els bustos de Manuel Tramulles, Pau Vergós, Josep Lluís Pellicer, Salvador Mayol, Mariano Fortuny, Joseph-Bernard Flaugier, Vicenç Rodés, Antoni Viladomat, Elías Rogent, Jeroni Miquel Sunyol, Jaume Ferrer Bassa, Joaquim Vayreda, Pau Rigalt i Honorat Borrassà. Descripció del programa La configuració del programa va córrer a càrrec de la Junta de Museus ja que l’Ajuntament de Barcelona decidí romandre al marge de les decisions importants, limitant les seves funcions a les d’òrgan consultiu i a assumir el pagament dels treballs als escultors seleccionats. Així doncs, la Junta decidí crear un programa decoratiu conformat per vint-i-vuit bustos que representessin als pintors, escultors, arquitectes, gravadors, escenògrafs i dibuixants més rellevants de la història de l’art català. Alguns dels artistes escollits per figurar-hi, en l’actualitat no són gaire coneguts, però foren inclosos dins d’aquesta selecció perquè en la seva època representaren el bo i millor de l’art nacional. Aquesta fórmula decorativa no era nova i ja s’havia utilitzat en diverses ocasions per homenatjar a personatges rellevants de la cultura, l’art i la història del país. Un bon exemple el trobem en els treballs que realitzà Josep Bover (1802-1866) l’any 1844, incorporant a la façana de l’Ajuntament de Barcelona les figures de Jaume I i Joan Fiveller, o Damià Campeny (1771-1855) qui, entre 1849 i 1851, erigí el Monument a l’Almirall Galceran Marquet.

Monument a Galceran Marquet a la plaça del Duc de Medinaceli. 1851

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA Aquest programa, però, ideològicament s’emparenta de manera directa amb dos projectes que es realitzaren a Barcelona en cronologies molt properes a les que ens ocupen. El primer d’ells, data de 1888 i és la inclusió de vuit estàtues al Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys) que representaven alguns dels personatges més rellevants de la història de Catalunya: Roger de Llúria, Guifré el Pilós, Rafael Casanova, Ramon Albert, Bernat Desclot, Antoni Viladomat, Jaume Fabre i Ramon Berenguer I. En aquest encàrrec hi treballaren Josep Reynès, Venanci Vallmitjana, Manuel Fuxà i Pere Carbonell i Huguet, quatre dels escultors que també participarien en la decoració del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona.

Estàtues del grup de catalans il·lustres que es van posar al Saló de Sant Joan

En aquesta mateixa línia, cal destacar els vincles existents amb la decoració del Parc de la Ciutadella. Entre 1908 i 1915 s’instal·laren una sèrie de bustos dedicats a personatges il·lustres de la cultura, la política i les arts catalanes com Víctor Balaguer, Francesc Carreras Candi o Joaquim Vayreda. Aquest programa decoratiu estava estretament vinculat a la política catalanista promoguda pels Jocs Florals i per l’ànima d’aquests, Francesc Matheu (1851-1938).

Segell dels Jocs Florals de Barcelona.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA A més de la reivindicació de les glòries artístiques del passat, que els hi permetia reafirmar el present artístic de Catalunya damunt d’una sòlida tradició, el fet que fos la Junta de Museus l’encarregada de decidir els artistes que hi havien de figurar acabà per incorporar al programa un cert corporativisme i una clara vessant oficialista. Del llistat de noms seleccionats, els que no eren pintors de Cort (Ferrer Bassa, Dalmau o Bibiena), estigueren estretament vinculats a Llotja com a directors o professors de l’entitat en el transcurs de la seva història (Muntanya, Moles, Flaugier, Campeny, Rodés, Rogent, etc...). A més, molts dels representats foren mestres i deixebles els uns dels altres, fet que ens permet establir una successió de noms que ens expliquen la història de l’art català des de la vessant més acadèmica. Aquesta voluntat d’establir vincles amb el món artístic més oficial quedà exemplificada perfectament en l’única condició que s’establí abans d’iniciar el projecte: que un dels retratats havia de ser Joan Soler Faneca, l’arquitecte que reformà l’edifici Llotja. En la confecció d’aquest programa i en la tria dels artistes que hi havien de figurar, tingué un paper fonamental Raimon Casellas (1855-1910). Des del mes d’octubre de 1892, quan Josep Yxart el convidà a fer una conferència a l’Ateneu Barcelonès titulada La pintura gòtica catalana, començà a interessar-se per l’estudi de la història de l’art català. Tot i que inicialment defugia la vessant d’historiador i es concentrava en cercar les similituds existents entre la pintura medieval catalana i la més moderna (ell les resumia en el realisme, la ingenuïtat expressiva i el septentrionalisme), ja intuïa l’existència de certs elements que demostraven el caràcter nacional de l’escola catalana.

Retrat de Raimon Casellas i Dou, 1855-1910

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Cartell de l’exposició de pintura dels primitius flamencs. Bruges 1902.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

A aquest incipient interès per l’art català, se li sumà a partir de 1897 un canvi en la seva estètica que el portà a abraçar l’individualisme artístic. D’ençà, afirmava que l’art es trobava en l’expressió personal de l’artista i que aquest només havia de representar temes que li eren afins per tal de poder mostrar al públic la seva personalitat, el seu veritable art. Passava així a interessar-se únicament per la figura del creador, defugint la del repetidor de fórmules que només cerquessin agradar al públic. En definitiva, Casellas cercava el veritable artista. A patir de 1900, començà la seva activitat a la Junta Tècnica de Museus i Belles Arts de l’Ajuntament de Barcelona i ja es féu manifesta la seva vessant d’historiador. Assistí a l’Exposició de Primitius Flamencs organitzada a Bruges l’any 1902 i a la Exposició de Primitius Francesos de 1904, que li permeteren copsar i certificar com l’art transporta tota la naturalesa, tota la vida i tot l’esperit dels pobles. Aquestes impressions foren absolutament fonamentals quan com a vocal de la Junta de Museus, l’any 1902, se li encarregà l’organització de l’Exposició d’Art Antic celebrada a Barcelona que perseguia l’objectiu de mostrar al públic una síntesi de l’art català de tots els temps. L’esdeveniment significà per a Casellas un punt d’inflexió en les seves recerques iniciades l’any 1892 i també l’esperonaren a avançar en dues obres que estava treballant i que esdevenen fonamentals per comprendre el programa iconogràfic que ens ocupa. La primera, duia per títol La història documental de la pintura catalana de 1008 a 1808, on pretenia explicar l’evolució de la pintura del país al llarg del temps, posant èmfasis en les figures cabdals de cada període. L’obra no es va editar mai, tot i ser premiada l’any 1905 per la Sociedad Económica de Amigos del País, però la documentació conservada permet establir que bona part dels artistes seleccionats per figurar als murs del nou Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona eren els mateixos que ell considerava representatius de cada època i que, per diversos motius, havien marcat un abans i un després dins l’art català. El segon text, era un projecte de llibre sobre el teatre català del segle XVIII que havia realitzat a partir de l’estudi de la seva col·lecció de dibuixos i gravats. Presentà l’índex de l’obra a Prat de la Riba l’any 1903 i realitzà nombroses consultes documentals, però finalment en destruí bona part del material poc abans de suïcidar-se. De l’obra n’han quedat alguns buidats que demostren que mai tractà la escenografia de manera marginal o superficial, sinó que sempre li dedicà la màxima atenció. El text posava èmfasis en artistes com Ferdinando Galli Bibbiena, Antoni Viladomat, Pere Pau Muntanya, Giuseppe Lucini, Bonaventura Planella o Pau Rigalt, molts d’ells representats en el programa iconogràfic que ens ocupa, i que serviren a Casellas per testimoniar que al segle XVIII l’obra moderna es trobava en mans dels decoradors i escenògrafs, i que foren ells els que obriren nous camins totalment allunyats de l’art convencional.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Així, la inclusió en el programa de Jaume Ferrer Bassa es fonamenta en el seu treball per la Cort, però sobretot es produeix arran del descobriment de les pintures murals del Monestir de Pedralbes que, juntament amb les del sepulcre de Santes Creus (1307), eren les úniques que es coneixien llavors. A més, el seu estil pictòric trencava amb el que s’havia fet abans, fet que associava la figura d’aquest pintor a la idea del veritable artista que havia enunciat Casellas.

Ferrer Bassa, Pintures de la cel·la de Sant Miquel, escenes del naixement i de la passió de Crist. Reial Monestir de Sta. Maria de Pedralbes, Barcelona.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Pel que fa a Borrassà, existeix una certa polèmica sobre quin personatge de la nissaga es va voler representar. Cert és que a les fornícules només hi apareixen inscrits els cognoms, però a les peanyes dels busts si que apareix la inicial del nom. En el cas que ens ocupa, ens referim a Honorat Borrassà, dada confirmada per la documentació conservada. La seva inclusió al programa queda justificada com a membre d’una nissaga de pintors i ell, especialment, com a representant de la pintura medieval gironina. Seguint la cronologia, arribem al pintor d’origen valencià Lluís Dalmau. La seva presència es deu a dos motius: la seva fortuna crítica i els seus mèrits artístics. Pel que fa a la fortuna crítica, el fet que signés el Retaule de la Mare de Déu dels Consellers (1445) li va permetre ser reconegut per la crítica del segle XIX. La seva fama augmentà quan es descobriren les actes de la reunió del Consell de Cent del dia 6 de juny de 1443, on apareixia reflectit l’encàrrec i se’l definia com “lo millor e pus apte pintor” que hi havia a la Barcelona del moment. Aquesta fama provocà que un nodrit grup d’estudiosos (Ponz, Pi i Arimón, Puiggarí, Justi, Sanpere i Miquel, Tramoyeres) li dediquessin nombroses pàgines a la seva obra. Pel que fa als mèrit artístics, Casellas el considerà el primer gran exemple d’independència artística a Catalunya doncs en el contracte del retaule s’estipulava que havia de pintar els fons daurats, i Dalmau el contravingué incloent un paisatge de fons. Aquesta decisió, converteix al pintor valencià en un dels renovadors de la pintura catalana del seu temps. Novament, veiem que es vincula la figura de Dalmau al concepte de veritable artista que defensava Casellas, aquell que reuneix la rebel·lió, la catalanitat i la renovació artística cosmopolita en una sola figura. La figura dels Vergós també ha resultat força polèmica en la seva atribució. Tal i com succeïa amb la nissaga dels Borrassà, sembla que aquest bust va voler fer un homenatge a tota la família (Jaume, Pau i Rafael) ja que només incorporà el cognom sense cap inicial davant. La consulta de la documentació de la Junta de Museus, aclareix que el personatge triat és Pau Vergós.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Les dades que a principis de segle XX es coneixien sobre aquesta família i la entitat dels retaules que contractà Pau (Retaule de Sant Antoni, per l’església de Sant Agustí el Vell de Barcelona, i Retaule de de Sant Esteve de Granollers ambdós l’any 1493), feren que ell fos considerat superior al seu germà Rafael i al seu pare Jaume, tot i que actualment sabem que treballaven sota una estructura de taller que fa molt difícil saber qui va pintar cada part en cadascuna de les obres que executaren. Força interesant resulta la presència d’un bust dedicat a la figura del Mestre Alfonso, personatge molt polèmic que s’ha tendit a associar amb Ayné Bru. Malgrat el desconeixement que es té de la seva persona, té un carrer dedicat a Barcelona i se’l seleccionà per dos motius ben clars: la seva importància artística i la rellevància social que assolí el trasllat de la taula del Martiri de Sant Cugat (1502-1507) a Barcelona. Per Casellas, el Mestre Alfonso i la seva taula representaven una transició, una evolució tècnica de la pintura catalana que mirava al passat però que alhora anticipava el futur, i que obria les portes a un renaixement propi. Novament, veiem com l’artista triat ho és per la seva rellevància a l’època que visqué i pel seu paper cabdal en l’evolució de l’art nacional català. Pel que fa al trasllat de la taula, la Junta de Museus aconseguí comprar-la per 8.000 duros i com volien posar-la a resguard, el 24 de juliol de 1907 Ramon Casas, Raimon Casellas, Emili Cabot i Josep Pijoan es presentaren al Monestir de Sant Cugat en cotxe, embolicaren la taula i marxaren cap a Barcelona. El fet que entressin triomfants pel Passeig de Gràcia va generar una visió popular de l’obra que va acabar per donar a conèixer a tothom la figura del Mestre Alfonso. La inclusió de Ferdinando Galli Bibbiena (1657-1743) no fou per motius polítics sinó estrictament artístics. L’artista italià, que arribà a Barcelona acompanyant a l’arxiduc Carles l’any 1708, treballà per a ell a la ciutat comtal decorant els festejos del seu casament l’1 d’agost d’aquell mateix any a la Catedral de Barcelona. Un cop finalitzà la seva labor i l’arxiduc fou coronat emperador, Bibbiena marxà amb ell a Viena on realitzà nombrosos encàrrecs oficials. Si figura en aquest programa és per ser el fundador de l’escola d’escenògrafs italians que elevaren el nivell d’aquesta especialitat a Espanya. El mateix Casellas li dedicà extenses pàgines al seu estudi titulat Els últims barrochs de Barcelona, on també destacava la figura d’Antoni Viladomat, i on ressaltava que el bolonyès va ser l’introductor de la modernitat artística a casa nostra. Així doncs, la presència d’Antoni Viladomat (1678-1755) quedà, en part, vinculada a la de Bibbiena. Casellas en destacà la seva labor d’escenògraf, el primer a Catalunya des de Lluís Borrassà, i també com a pintor. Veia en ell la figura de l’home que revitalitzà l’art català, un art que havia estat desolat durant segles i que gràcies a ell –i a les lliçons que va aprendre col·laborant amb Bibbiena- superava el barroc i obria l’art nacional vers la modernitat.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

D’esquerra a dreta, i de dalt a baix els bustos de: Jaume Ferrer Bassa; Lluís Dalmau; Jaume Bergós; Mestre Alfonso; Fernando Galli de Bibbiena; Antoni Viladomat; Manuel Tramulles; Joan Soler i Faneca; Pere Pasqual Moles.

Un deixeble de Viladomat, Manuel Tramulles (1715-1791), també figura en aquesta tria dels artistes més rellevants de l’art català. Pintor i gravador del segle XVIII, treballà pel rei Carles III i junt amb el seu germà Francesc s’ocupà de la docència artística a Barcelona durant més de vint-i-cinc anys fins que obrí les seves portes l’Escola gratuïta de Disseny. Casellas dedicà diversos textos a ambdós germans i la seva presència en el programa s’explica per la seva labor pedagògica, va ser l’encarregat d’ensenyar l’art oficial a la ciutat comtal, a més de ser el mestre d’importants artistes com Pere Pau Muntanya, Antoni Casanovas o Fèlix Nogués. Aquesta alternança de mestres i deixebles queda trencada per l’aparició de Joan Soler i Faneca (1731-1794). La seva presència en el programa va ser l’única condició que s’acordà entre la Junta de Museus i l’Ajuntament de Barcelona quan es decidí posar en marxa aquest encàrrec. Ell va ser l’arquitecte que va reformar l’edifici de Llotja, donant-li l’aspecte que té a l’actualitat. Si se’l va seleccionar, va ser perquè es volia donar un caire oficialista al programa i ell havia estat l’autor de la seu de l’Acadèmia i, per tant, no podien obviar la seva figura en un programa d’aquestes característiques.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Un altra personatge que estigué estretament vinculat a Llotja fou Pasqual Pere Moles (1741-1797). Deixeble de José Vergara i José Camarón, es va formar a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de València. D’allí marxà a Barcelona, on fou deixeble de Francesc Tramulles, i acabà convertint-se en gravador de la Junta de Comerç l’any 1762. Estudià a París pensionat per la Junta entre 1766 i 1774, organisme que li confià l’Escola de Dibuix i de Gravat inaugurada l’any 1775 i que tenia la seu a l’edifici de Llotja de Mar. Som davant, doncs, d’un personatge cabdal dins l’art oficial català que, a més, treballà pel monarca i arribà a ser acadèmic de San Fernando. La popularitat que gaudí en vida, i que s’assimilava a la que assolí Antoni Viladomat, és el motiu que explica la presència de Ramon Amadeu (1745-1821). Aquesta fama, que li valgué el favor reial, s’extingí a la seva mort i els estudiosos deixaren de prestar atenció a la seva obra. Ceán Bermúdez no l’esmentava i si ho feien, com és el cas de Manuel Ossorio, les informacions que aportaven estaven plenes d’errors. No va ser fins a finals del segle XIX que es recuperà la seva figura de la mà de Ramon Nonat Comas Pitxot, Carles de Bofarull i Sans, Manuel Rodríguez Codolà i el propi Raimon Casellas. Serà novament en els textos del crític d’art on trobarem els motius que justificaren la seva inclusió. Amadeu, dins de la tradició catalana, tenia una estètica que tot i ser retardatària agradava molt al poble. Fins i tot, a finals del segle XIX encara era un orgull afirmar en públic que les figures del pessebre que es posseïen eren obra seva. Per tant, veiem com no només la seva labor escultòrica li obrí les portes a formar part d’aquesta selecció d’artistes sinó que també va ser important haver-se inserit dins l’imaginari col·lectiu dels catalans. També vinculat a l’Acadèmia, trobem en aquest programa la figura de Pere Pau Muntanya (1749-1803). Deixeble de Francesc Tramulles, arribà a ser ajudant de direcció de l’Escola de Llotja a més de membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de València i acadèmic a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Dugué a terme nombrosos encàrrecs per l’església, la noblesa i la burgesia entre els que destacaren uns llenços per Santa Maria de Mataró (inacabats a la seva mort i finalitzats pel seu gendre Joan Giralt) així com les decoracions de la Duana (1790), el Palau Episcopal de Barcelona i els salons de Llotja. La seva inclusió, sense cap mena de dubte, cal vincular-la a la seva activitat com a acadèmic i professor. Joseph-Bernard Flaugier (1757-1813), va ser un pintor d’origen francès que s’instal·là a Barcelona i estudià a l’Escola de Llotja. Contractà diversos encàrrecs religiosos i realitza nombrosos retrats com el de Josep Bonaparte (1808). Des de 1809 ocupà el càrrec de director de Llotja fins a la seva mort el 1813, motiu pel qual el trobem aquí representat. Molt influït per Jacques-Louis David, qui volgué tenir-lo de col·laborador, al seu cenacle hi concorregueren artistes com Pau Rigalt, Bonaventura Planella i Salvador Mayol que també són presents en aquest conjunt escultòric.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

La inclusió de Blai Ametller (1768-1841), avui en dia ens pot sobtar ja que es tracta d’un artista força desconegut. Això no canvia el fet que va ser un dels grans artistes catalans del moment, tot i que fonamentalment treballà a Madrid. Format a Llotja com a gravador, l’entitat el pensionà a la capital espanyola on els seus treballs triomfaren. Allí es convertí en deixeble de Salvador Carmona i arribà a ser professor de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Durant el regnat de Carles IV fou el gravador de moda a Espanya, posició que ostentà fins a la seva mort l’any 1841. És aquesta labor com a acadèmic i la seva importància com a gravador, especialitat que enriquí qualitativament amb la seva feina, les raons per les que se li obriren les portes a formar part del programa iconogràfic que ens ocupa. Nicolau Travé també forma part d’aquest conjunt. Escultor actiu a Barcelona a finals del segle XVIII, va tenir com a deixeble al seu taller a Damià Campeny. Concentrà l’activitat en realitzar figures aplicades a l’arquitectura com demostra la seva feina a l’altar major de Sant Pere de Terrassa (1771) o a Sant Vicenç de Sarrià (1789). La inclusió en aquest programa no la marca la seva vinculació a Llotja com a professor sinó que caldria buscar-la en els mateixos motius que esgrimíem en el cas de Soler Faneca: una obra seva, Neptú (1802), presideix la font del pati de l’edifici de Llotja de Mar, fet que el convertí en un dels artistes vinculats a l’entitat. El següent personatge seleccionat ha estat motiu de controvèrsia. Inicialment la Junta de Museus havia previst retratar a l’escultor Josep Campeny (1850-1922), segons recull la documentació conservada. Però si ens fixem en la fisonomia del bust, ràpidament ens n’adonem que l’artista representat en realitat és Damià Campeny (1711-1855). Campeny va treballar com a deixeble al taller de Nicolau Travé i també va estudiar a l’Escola de Llotja, entitat de la que arribaria a ser-ne professor i amb el temps Director. Pensionat l’any 1797, marxà a Roma on entrà en contacte amb Antonio Canova i realitzà un gran nombre d’escultures que envià a Barcelona. Un cop retornà, ocupà una plaça de professor a Llotja i el 1850 es convertí en acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Fora de Catalunya, Ferran VII l’anomenà escultor de cambra del Rei i també va assolir el rang d’acadèmic a Madrid, Saragossa i València. És aquesta pertinença al món acadèmic, a més de la seva rellevància com a gran escultor del neoclàssic català, la que li reservà un dels llocs dins del llistat d’artistes catalans més importants de la història.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Igualment existeixen problemes per identificar quin dels artistes es va voler homenatjar amb el bust dedicat als Planella. Nissaga d’artistes catalans, la Junta de Museus es decantà perquè figurés als murs del museu Bonaventura Planella (17721844). Format a Llotja i deixeble de Pere Pau Muntanya, va ser un dels grans escenògrafs del país i s’ocupà durant molt de temps del Teatre de la Santa Creu així com de nombroses festes populars i celebracions reials. L’any 1803 esdevingué professor de l’Escola de Llotja fet que li permeté ocupar un lloc en aquest programa decoratiu. Menys problemes ofereix identificar la figura de Salvador Mayol (1775-1834), pintor nascut a Barcelona que seguí l’estela estètica de Goya de qui és deutor en nombroses composicions. Gran amic de Pau Rigalt, els dos foren deixebles de Flaugier. Durant l’ocupació francesa de Barcelona es traslladà a Palma de Mallorca, on tingué diversos deixebles i difongué tot el que havia après fins aleshores. En retornar a Barcelona, i des de 1824, ocupà la direcció interina de la classe de pintura a l’oli de l’Escola de Llotja i l’any 1829 fou nomenat acadèmic a Madrid. Novament, la seva pertinença al món acadèmic és la justificació de la seva presència en aquest conjunt. Un bon amic de Mayol, Pau Rigalt (1778-1845), també va ser seleccionat per rebre aquest homenatge. Format a Llotja sota la direcció de Pere Pau Muntanya i Flaugier, marxà a Madrid per completar els seus estudis. Durant la Guerra del Francès es refugià a Vilanova i la Geltrú i contractà diversos encàrrecs per la zona. Un cop a Barcelona, treballà des de 1816 al Teatre de la Santa Creu com a director de decoracions i maquinària, fins que el 1825 substituí a Bonaventura Planella com a professor de la càtedra de dibuix, perspectiva i paisatge a l’Escola de Llotja. La seva presència queda justificada per la seva vinculació al món oficial de l’art com a professor, posició des d’on contribuí a difondre l’estil Imperi a casa nostra, però també per la seva labor com escenògraf en la que sobresortí notablement tal i com Casellas reflectí en els seus treballs.

Els bustos de Bonaventura Planella, Salvador Mayol i Pau Rigalt.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Un altre personatge representat és Vicenç Rodés (1783-1858). Format a l’Escola de Dibuix d’Alacant, població de la que era originari, rebé una pensió per completar els seus estudis a la Real Academia de San Carlos de València. En aquesta institució aconseguí ser acadèmic supernumerari el 1817 i de mèrit un any després. El 1820 es traslladà a Barcelona, on a la mort de Salvador Mayol el substituí com a professor de la classe de color i composició a l’Escola Llotja. Amb el temps acabà sentne director interí (1837), vice-director (1839) i finalment Director General l’any 1840. El càrrec l’ocupà fins a la seva mort l’any 1858 i és aquesta vinculació amb l’entitat la que explica la seva inclusió en el programa. Lluís Rigalt (1814-1894), pintor, dibuixant i gravador fou un altre dels seleccionats. Fill de Pau Rigalt, a qui també se li dedicà un bust, es formà a l’Escola de Llotja i a Madrid, sota la direcció de Jenaro Pérez Vilaamil. L’any 1840 va ser nomenat acadèmic de mèrit per la Real Academia de San Fernando i sembla que un any després, el 1841, la Junta de Comerç de Catalunya l’autoritzà a substituir al seu pare com a professor de perspectiva i paisatge quan aquest fos malalt o absent. Finalment, obtingué la plaça de titular l’any 1845 i arribà a ser director de l’entitat entre 1877 i 1887. La presència de Rigalt s’explica per la seva vinculació a Llotja però també per les seves virtuts artístiques. Casellas deia d’ell que havia estat un escenògraf efímer, però intens, ja que tot i imperar en els seus projectes un gran barroquisme aquests desprenien una gran pulcritud. Però, sobretot, el que l’interessava d’ell eren els seus paisatges, unes obres que per al crític demostraven el seu esperit somiador i la reticència a assumir alguns dels postulats de Llotja tot i estar vinculat a l’entitat. Com veiem, Lluís Rigalt és la figura que representa l’oficialitat però també esdevé la d’aquell artista capaç d’imposar el seu criteri, com havia fet Dalmau al segle XV, i presentar aquells temes que sentia seus segons els seus propis paradigmes. Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Als murs del museu, també hi trobem un bust dedicat a Benet Mercadé (1821-1897). Nascut a la Bisbal de l’Empordà, es traslladà a Barcelona per estudiar a l’Escola de Belles Arts. L’any 1853 marxà a Madrid on va ser deixeble de Carlos Luis de Ribera a l’Escuela Superior de Pintura y Escultura. El 1858 anà a París on romangué fins 1863, quan decidí desplaçar-se a Roma. Finalment, el 1882 esdevingué catedràtic a l’Escola de Llotja, motiu pel qual se’l representà aquí. Elías* Rogent (1821-1897), arquitecte, historiador, restaurador i teòric també formava part del programa decoratiu. Format en arquitectura a l’Escola de Llotja de Barcelona entre 1840 i 1845, completà els seus estudis a l’Escuela Especial de Arquitectura de Madrid. Obtingué el títol d’arquitecte el 1851 i un any després guanyà la Càtedra de Topografia i Composició de l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona. Entre els seus projectes figura l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (1863-1889), el Seminari Conciliar de Barcelona (1879) així com les restauracions del Monestir de Santa Maria de Ripoll (1862-1892) i del Claustre de Sant Cugat del Vallès (1880), entre d’altres. L’any 1866 fou nomenat Acadèmic corresponsal de la Real Academia de San Fernando i el 1871, director de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. A petició de l’Alcalde Francesc Rius i Taulet se li encarregà la direcció de les obres de l’Exposició Universal de Barcelona (1888), esdeveniment que l’acabà consagrant. Junt amb Soler Faneca, Rogent és l’únic arquitecte que apareix en aquest programa. La seva presència es cimenta en la seva vinculació al món acadèmic, no oblidem que també va ser membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, però també en la seva crucial intervenció a Barcelona en un esdeveniment que conduí la ciutat cap a la modernitat com va ser la Exposició de 1888. *

Nota dels editors: D’acord amb els hereus de l’arquitecte el nom s’ha mantingut tal i com signava tots els seus documents.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900), pintor i escenògraf català, va estudiar dibuix a l’Escola de Llotja i completà la seva formació treballant al Teatre Principal de Barcelona amb Josep Planella –fill de Bonaventura Planella, abans esmentat- i amb Lluís Rigalt al Teatre Principal de Gràcia. Va viatjar per Europa treballant en els millors teatres i formant-se, per tornar després a Barcelona i triomfar. L’any 1881 aconseguí ser l’escenògraf titular al Teatre Líric de Gràcia i el 1888 fou nomenat assessor de l’Exposició Universal. Bon amic de Casellas, el crític coneixia perfectament la seva manera de treballar i el que havia aportat a la professió. Li dedicà diversos articles arran de la seva mort, en els que destacava l’interès de Soler i Rovirosa pel segle XVIII i la capacitat de seducció vers el públic a través de les formes, els ingenis i les composicions escenogràfiques. La seva selecció estigué vinculada a la gran labor que realitzà l’escenògraf a Barcelona i per la implicació a través dels espectacles que va tenir amb la ciutat, en un moment de creixement i expansió. A més, la seva qualitat artística l’acabà convertint, en paraules de Casellas, en el degà de la professió i en l’escenògraf més reputat de Catalunya.

Elías Rogent i Amat

Marià Fortuny i Marsal

Marià Fortuny (1838-1874), pintor, dibuixant i gravador, estudià Belles Arts a l’Escola de Llotja i des de 1853 assistí a classes privades impartides per Claudi Lorenzale. L’any 1858 aconseguí una beca de la Diputació per anar a Roma. Estant allí li fou encarregat la documentació gràfica de la Guerra d’Àfrica (1860). En acabar l’encàrrec tornà a la capital italiana i es convertí en un artista reputat, gràcies al contracte que signà amb el galerista Goupil que li permetia exposar a París. L’any 1870 es traslladà a la capital francesa i després visità Sevilla, Granada, Nàpols i Portici abans de tornar a Roma on morí prematurament. La seva presència al programa es deu a la seva qualitat artística. Fortuny, durant molts anys, va ser el referent de l’art català ja que els temes que tractà, la seva manera de captar la llum, el color i el moviment foren un preludi de la renovació artística que vindria després. La seva merescuda fama va fer que l’Ajuntament possés el seu nom a una pensió que donava dret a una beca per anar a Roma i que la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi li dediqués un dels seus salons, on es conserven actualment alguns dels dibuixos que realitzà quan era alumne de Llotja. Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Pel que fa a Jeroni Miquel Sunyol (1840-1902), sabem que es formà a l’Escola de Llotja i entrà a treballar al taller dels Vallmitjana. L’any 1864 presentà a l’Exposició Nacional de Barcelona l’obra Dante, que li valgué el reconeixement del públic i la crítica. El 1867 marxà a Roma per perfeccionar la seva tècnica gràcies a una beca, però en tornar s’adonà que tothom l’havia oblidat. Davant d’aquesta situació, decidí traslladar-se a la capital espanyola, instal·lant-s’hi definitivament l’any 1879, i on rebria nombrosos encàrrecs públics. Finalment fou nomenat Acadèmic a Madrid i exercí de professor a la Escuela de Bellas Artes. La seva inclusió el programa es justifica per la renovació que aportà a l’art català amb el seu Dante, obra cabdal del romanticisme artístic, però també guarda certes similituds amb el cas de Blai Amatller: es pretenia reivindicar la figura d’un gran artista català, que havia fet gran part de la seva carrera fora, i que corria el risc de caure en l’oblit. Un altra dels artistes representats és el dibuixant i pintor Josep Lluís Pellicer (18421901), qui rebé una formació fora de l’habitual. Inicialment estudià per ser mestre d’obres, aparellador i agrimensor arribant a exercir la professió durant dos anys. Cansat d’ella, començà a estudiar dibuix amb Ramon Martí Alsina i l’any 1865 marxà a Roma per perfeccionar-se. En tornar a Barcelona començà a treballar en diverses publicacions i fou cronista gràfic de les guerres carlistes (1872-1876). Fou molt actiu com a organitzador de l’Exposició Universal de Barcelona (1888), dedicació que posteriorment li valgué per ser nomenat director del Museu de Reproduccions. La seva inclusió al programa decoratiu cal cercar-la en els seus mèrits artístics, va ser considerat una de les figures més importants de la seva època, però també en la seva vinculació amb el món institucional. De 1885 a 1888 va ser president del Cercle Artístic, l’any 1894 el nomenaven acadèmic a Barcelona i, sobretot, per la forta polèmica que visqué amb Madrid. Per Pellicer s’hagué de crear el 1895 una càtedra lliure de dibuix després que des de la capital, i de manera poc clara, quedés exclòs d’una plaça a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.

Jeroni Sunyol i Miquel, Josep Lluís Pellicer i Fenyé, Joaquim Vayreda i Vila

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Per últim, el darrer seleccionat va ser Joaquim Vayreda (1843-1894). Format inicialment a l’Escola Pública de Dibuix d’Olot, l’any 1860 marxà a Barcelona per ampliar els seus estudis amb Martí Alsina. Després d’exposar diverses vegades a la capital catalana i a Girona, entre 1871 i 1874 residí a França exiliat voluntàriament arran de les Guerres Carlines. La seva presència al programa està estretament vinculada a la seva labor al Centre Artístic d’Olot i a la posterior Escola d’Olot. L’any 1868, decidí retornar a la seva ciutat natal i amb Josep Berga i Boix creà l’entitat per dinamitzar als artistes locals. Finalment, però, el projecte acabà agafant tanta volada que es convertí en un referent de l’art català tot i estar al marge de Barcelona. Com veiem, ens trobem davant d’un programa decoratiu que pretén glorificar l’Acadèmia, els acadèmics i la seva labor, però que alhora cerca fer-ho a partir d’aquells artistes que amb la seva feina marcaren un abans i un després en l’art català. Tots els seleccionats ja eren mort quan el programa es confeccionà, fet que encara reforça més la idea de cercar les arrels i les glòries del passat per reafirmar el present. En la tria hi tingué molt a veure Raimon Casellas, qui havia estudiat a fons la història de l’art català i coneixia a la perfecció quins eren els representants de cada època i especialitat que millor podien servir per aquesta finalitat. Models fisonòmics Per finalitzar l’anàlisi d’aquest programa decoratiu, cal aclarir els models fisonòmics en els que s’inspiraren els escultors per realitzar els retrats dels artistes seleccionats. La dificultat existent en trobar alguns dels models fisonòmics, va ser denunciada a la Junta de Museus per Raimon Casellas, Josep Rogent i Manuel Fuxà. Els tres membres de l’entitat, no dubtaren en transmetre aquesta preocupació i els problemes que generava la manca de referents en què inspirar-se, sobretot pel que fa als artistes medievals. Finalment, es decidí no alterar el llistat de personatges a representar i els escultors que treballaren en el programa, hagueren de resoldre aquesta contingència cadascú segons la seva perícia i ingeni. Per sort, les col·leccions d’art municipal, els fons pictòrics de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i la fotografia els hi oferiren a molts d’ells la solució als seus problemes. Així, el rostre dels artistes medievals Ferrer Bassa, Borrassà, Dalmau i Vergós és totalment inventat, mentre que Josep Monserrat, en no conèixer ni tenir cap referència de l’aparença del Mestre Alfonso, decidí utilitzar i adaptar la imatge del pintor Claudi Lorenzale per dur a terme el bust.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

Pel que fa a la resta d’artistes, Rafael Atché s’inspirà en l’autoretrat de Ferdinando Galli Bibbiena que apareix al seu llibre L’architettura civile preparata su la geometria e ridotta alle prospettive (1711), del que es conserva un exemplar a l’Arxiu Històric de Barcelona, mentre que Josep Reynés prengué com a model l’autoretrat d’Antoni Viladomat que veiem al llenç titulat el Bateig de sant Francesc (1729-1733, MNAC: núm. inv. 11540; Dipòsit de la RACBASJ), per resoldre el seu encàrrec. Antoni Alsina Amills tingué com a inspiració el Retrat de Joan Soler i Faneca, d’autor anònim i sense datar, que es conserva a la col·lecció de Llotja de Mar i Josep Soler i Forcada s’inspirà en la Còpia del Retrat de Pasqual Pere Moles de Vicente López, que realitzà Joan Giralt cap a 1797, i que formava part de la Sala de testes i figures de l’Escola de Dibuix de la Junta de Museus (RACBASJ: núm. inv. 258). Pel que fa a Ramon Amadeu, Ismael Smith tingué com a model un esbós a llapis realitzat per Joan Llimona a partir de la còpia que Joan Roig i Solé (1835-1918) havia fet d’un medalló originàriament modelat pel propi pessebrista català. En ell s’hi podia veure un autoretrat d’Amadeu, de perfil i vestit segons la moda de l’època. D’aquesta obra, actualment es conserven dos apunts d’Smith al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC/GDG 49990-D; MNAC/GDG 145527-D). D’altra banda, Manuel Fuxà també s’inspirà en una obra del pintor Joan Giralt, Retrat de Pere Pau Muntanya (c.1800, RACBASJ: núm. inv. 257), que figurava a la Sala de testes i figures de l’Escola de Dibuix de la Junta de Museus per acomplir el seu encàrrec. Llucià Oslè tingué com a model de Flaugier l’autoretrat del pintor francès actualment conservat al Museu d’Història de la Ciutat i Agapit Vallmitjana Abarca s’inspirà en el Retrat de Damià Campeny (c. 1838, RACBASJ: núm. inv. 222), obra de Vicenç Rodés, per satisfer el seu encàrrec. El propi Vicenç Rodés també figurava en el programa iconogràfic i l’escultor Joan Centelles es basà en el retrat que realitzà de l’acadèmic el pintor Jaume Batlle Mir l’any 1858 (RACBASJ: núm. inv. 261) per fer-ne el seu bust. Així mateix, Venanci Vallmitjana prengué com a model una fotografia per retratar a Lluís Rigalt, on veiem al pintor i dibuixant català de gran, assegut a una cadira i amb la mà dreta dins de la jaqueta i en l’Autoretrat de Benet Mercader (1880, MNAC; Dipòsit de la RACBASJ: núm. inv. 956) per tal d’acomplir els dos encàrrecs que li realitzà la Junta de Museus. Dues fotografies també són l’origen dels busts d’Elías Rogent i de Francesc Soler i Rovirosa. Pel que fa a Rogent, Manuel Fuxà treballà a partir d’un retrat de l’arquitecte realitzat l’any 1890 per A. y E. F. dits Napoleón. Pel de Soler i Rovirosa, Josep Carcassó prengué com a model una fotografia de l’escenògraf realitzada per Pau Audouard, de la que actualment es conserva un exemplar al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

La mateixa font d’inspiració emprà Antoni Parera per realitzar els busts de Marià Fortuny i Jeroni Miquel Sunyol i Pau Gargallo per esculpir el de Josep Lluís Pellicer. Pel que fa a Fortuny, el model emprat per retratar al reusenc es troba a mig camí entre una fotografia seva datada entre 1870 i 1874, és a dir, molt poc abans de morir i el retrat que d’ell en realitzà Federico de Madrazo l’any 1867 (MNAC: núm. in. 045962000). Pel bust de Sunyol, Parera sembla que va recórrer a una fotografia de l’escultor català en la que apareix assegut i sembla mirar cap a l’horitzó. Gargallo, per la seva banda, prengué com a model un Retrat de Josep Lluís Pellicer realitzat per Jean Laurent cap a 1899, del que se’n realitzaren diverses còpies que foren distribuïdes arreu pel propi retratat. Per últim, Josep Canalias s’inspirà en un Retrat de Joaquim Vayreda de l’any 1889 (Col·lecció Família Vayreda) per fer el seu bust. Un cop acabada, la seva obra serví de model a Manuel Fuxà –qui també havia participat en aquest programa iconogràfic- per a realitzar l’any 1915 el bust del pintor olotí que es conserva damunt d’un pedestal en un altra lloc del Parc de la Ciutadella.

Actualitat D’ençà que s’inaugurà l’edifici com a museu després de l’ampliació aquest ha patit algunes alteracions. La principal, la trobem en un dels patis situats entre el recinte original i una de les ales aixecades a principis de segle XX per Pere Falquès, on s’hi ha bastit una construcció de planta baixa. Així mateix, en el pati d’accés a la biblioteca, s’hi ha col·locat dues escultures amb dedicatòria política: La Resistència, una placa de bronze instal·lada l’any 1981 obra de Josep Maria Subirachs (1927-2014) que homenatjava als catalans resistents durant el franquisme, i La Pietat, una escultura de bronze realitzada per Ferran Ventura (1927-1997) dedicada als catalans que moriren per les llibertats durant el franquisme, que va ser instal·lada l’any 1984. La vessant exterior de la paret de la biblioteca, també s’ha vist alterada amb l’afegit d’un medalló de marbre dedicat al poeta Rubén Darío (1867-1916). Aquest va ser donat a la ciutat de Barcelona per l’ambaixador de Nicaragua Justino Sansón Balladares, tal i com podem llegir a la inscripció que hi té esculpida. Pel que fa als bustos, aquestes modificacions a l’edifici n’han afectat la seva visibilitat. Els quatre que es troben situats als patis interiors (Pau Rigalt i Honorat Borrassà, encarats a muntanya i Damià Campeny i Ramon Amadeu, encarats a mar), han quedat coberts pels terrats de les ampliacions, les tanques de seguretat i els aires condicionats, fent que actualment siguin inaccessibles.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic

ART PÚBLIC DE BARCELONA

L’antic Arsenal de la Ciutadella després de la reforma de Pere Falquès. Estat actual de la seu del Parlament de Catalunya

L’estat de conservació de les vint-i-vuit obres és divers i depèn fonamentalment de la seva col·locació. Estar situats dins d’una fornícula i a l’aire lliure, ha propiciat que amb el pas del temps s’anessin degradant. Però el factor decisiu pel mal estat de conservació d’alguns d’ells ha estat l’ampliació del Zoo, que no només ha impedit la visió i l’accés directe a part del conjunt, sinó que ha fet que el seu manteniment i restauració fos quasi impossible. Aquesta situació ha acabat produint una gran diferència entre els bustos que s’aprecien des del Parc de la Ciutadella, que es troben en millor estat, i els que limiten amb el recinte del zoològic, que es troben en pitjor estat de conservació.

Sebastià Sánchez Sauleda Barcelona, juliol 2015

© Del text: Sebastià Sánchez Sauleda. © De la present edició: Ajuntament de Barcelona. © Imatges: Art Públic de Barcelona, Ajuntament de Barcelona – CR POLIS, Universitat de Barcelona.

Sebastià Sánchez Sauleda. La col·lecció de vint-i-vuit bustos del Parlament de Catalunya.

www.bcn.cat/artpublic