La casa consitorial de Cullera - Estudi i proposta d’interpretació. S. Gallego Prieto; E. Gandia Álvarez (2015). Revista Assamblea de la Ribera 2012 (Benimodo, Valencia).

La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació Sandra Gallego Prieto Kike Gandia Àlvarez

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

Resum Les obres dutes a terme recentment a la Casa Consistorial de Cullera es van iniciar amb la finalitat d’eliminar les humitats que afectaven l’edifici, sobretot en les seues parts inferiors. Aquestes obres van consistir en un sanejat de lluïts i capes de pintura que successivament s’havien anat acumulant, qüestió que provocava que la humitat no s’evaporara. El sanejat es completà amb un període llarg de ventilació de la fàbrica original, és a dir, que les parets —desproveïdes dels seus lluïts de protecció— es deixaren exposades a la intempèrie deliberadament per al seu assecat i eliminació de sals. A continuació, i més concretament en la façana lateral, es procedí a tornar a lluir les parets picades per mitjà d’uns morters específics antihumitat, amb gran poder d’absorció de sals i molta transpiració, que permeten l’eliminació de les humitats que per capil·laritat ataquen de forma indiscriminada les parets de les construccions de Cullera. Paral·lelament, es realitzaren cales murals en diferents parts de l’immoble, fonamentalment en cantons, cornises, porta principal i finestres, a fi de dilucidar si estaven compostes de pedra, tal com s’observa en el projecte original de Vicente Gascó, arquitecte que va projectar la Casa Consistorial de Cullera l’any 1778. Aquestes cales no sols han confirmat els detalls constructius que apareixen al projecte de Gascó de finals del segle xviii, sinó que han revelat noves dades sobre un edifici preexistent.

La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació Sandra Gallego Prieto* Kike Gandia Àlvarez* 1. Justificació de la intervenció La Casa Consistorial de Cullera ha sigut recentment objecte d’un projecte d’intervenció multidisciplinari en el qual han intervingut tot un seguit de professionals, com ara arqueòlegs, historiadors, arquitectes i restauradors. La intervenció duta a terme tenia com a objecte principal la millora de l’immoble mitjançant l’eliminació de les humitats que l’afectaven i l’estudi de la seua història constructiva. Aquesta intervenció ha aportat dades molt interessants sobre l’evolució arquitectònica de l’edifici i les seues reformes, així com del seu entorn urbà. Això, i la coneixença del seu autor —l’arquitecte

Vicente Gascó—, ens permeté cometre les obres de restauració basades en criteris rigorosos i arguments històrics i artístics. A la fi, la història i l’arqueologia s’han posat al servei de l’immoble per tal que aquest recuperara la seua fisonomia original i els valors que fan que siga un dels edificis més interessants del municipi. La Casa Consistorial de Cullera es troba situada a la plaça d’Espanya, en un entorn urbà integrat pels carrers De Dalt i Mestre Valls, i adossada a un conjunt de cases pel seu costat est. Aquest entorn urbà es correspon amb el cor del barri de la Vila, un barri d’origen medieval configurat després de la conquesta cristiana i

Concretament, els treballs de picat de revestiments i falsos volums en l’accés principal han posat al descobert la porta original corresponent a la Casa del Consell de Cullera dels segles xiv i xv, d’estil gòtic tardà. Es tracta d’un arc de mig punt amb dovelles i muntants de pedra que segueix l’estil de les portes dels palauets gòtics valencians. Es conserven a l’intradós els orificis que suportarien els ancoratges d’una porta de fusta de doble fulla. Aquesta entrada, sens dubte, va ser transformada durant l’execució del projecte de Gascó de la nova Casa Consistorial, per a adaptar-la al nou concepte estètic de l’immoble, un palauet neoclàssic d’estil florentí. D’aquesta manera, l’arc de mig punt va ser retallat i convertit en un arc rebaixat de més altura, que s’adequava més als gustos de l’època. Els treballs continuaren amb una intervenció de restauració en la façana principal que destacava tots els elements localitzats amb la finalitat que s’apreciaren les empremtes de la Casa del Consell d’època medieval. Paraules clau Cullera, Vicente Gascó, segle xviii, Casa Consistorial, època medieval, Casa del Consell.

Figura 1. Fotografia antiga de principis del segle xx. Associació fotogràfica La Penyeta. * Museu Municipal d’Història i Arqueologia de Cullera

3

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

nucli primitiu de la vila reial de Cullera. Ens trobem amb una configuració típicament cristiana, de nova planta i tendència hipodàmica,1 estructurada sobre dos eixos o vials principals que són els carrers De Dalt i el De Baix, i condicionada per la muntanya i la séquia (fig. 1). En origen, aquest nucli urbà estava emmurallat i s’hi s’ubicaven l’església —també fortificada—, l’hospital i la Casa del Consell. No obstant això, segons la hipòtesi dels arqueòlegs Cotino, Martínez i Rosselló, el traçat de la primitiva muralla cristiana coincidiria amb les alineacions dels carrers Pati de l’Església, carrer de Baix, carrer Antonio Renart,2 carrer Dr. Ríos, carrer Sant Francesc fins al carrer Mur d’Ànimes i acabaria de nou al carrer Pati de l’Església, amb la qual cosa, la Casa del Consell —objecte d’aquest estudi—, que se situaria al solar de l’actual Casa Consistorial,3 quedaria fora de l’espai emmurallat, qüestió que ens sorprén, ja que aquesta institució de màxima representativitat dels poders públics mancaria de total protecció. Seguint Piles,4 la muralla medieval descrita pels nostres col·legues seria bastida en temps de Pere IV, i concretament a partir de l’any 1337, moment en què aquest monarca dicta disposicions per a imposar tributs que servisquen per a construir fosses, murs i valladars entorn de la població. Així doncs, si la Casa del Consell es construeix l’any 13215 i l’espai emmurallat és bastit a partir del 1337 per ordre de Pere IV, per què aquest deixà fora la Casa del Consell i presó? O, és possible que la muralla alçada en temps de Pere IV continuara pel carrer de Baix fins a la placeta de Bou, fent bo el llenç de tàpia de terra que s’albira a la façana de la Fonda que recau al carrer de Baix? Són algunes de les incògnites que caldrà resoldre en pròximes excavacions a la zona i, sobretot, a l’hora d’intervindre en aquest últim immoble, on la probable fossilització d’un llenç de muralla en la façana de la Fonda canviaria l’hipotètic traçat de la muralla medieval cullerenca. Tornant a la Casa Consistorial, les obres dutes a terme recentment es van iniciar amb la finalitat d’eliminar les humitats que afectaven l’edifici (fig. 2), sobretot en les

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

seues parts inferiors. Aquestes obres van consistir en un sanejat de lluïts i capes de pintura (fig. 3) que, successivament, es van anar acumulant, i que feien que la humitat no s’evaporara. El sanejat es completà amb un període llarg de ventilació de la fàbrica original de l’edifici, és a dir, que les parets —desproveïdes dels seus lluïts— es deixaren exposades a la intempèrie deliberadament per al seu assecat i eliminació de sals. A continuació, i més concretament en la façana lateral, es procedí a tornar a lluir les parets picades amb uns morters específics antihumitat, amb gran poder d’absorció de sals i molta transpiració, que permeten l’eliminació de les humitats que per capil·laritat ataquen de forma indiscriminada les parets dels edificis de Cullera.

Figura 4. Fàbrica de pedra original posada al descobert.

Figura 5. Detall de la portalada amb les empremtes de la seua transformació.

Aquest tipus d’humitat es dóna en la majoria dels edificis històrics, i té una característica típica: es presenta sobre les parets amb un bombament dels seus revestiments, la qual cosa provoca l’aparició de desconxats i la pèrdua dels lluïts de les parets. Per açò, les humitats, sense un tractament, amb el temps tornen a reaparéixer, motiu pel qual es prengué la determinació d’actuar per tal de mantindre sa l’edifici.

secament de les fàbriques mitjançant un aireig natural, com ja havíem avançat anteriorment.

2. Treballs d’arqueologia parietal Les obres dutes a terme a la Casa Consistorial de Cullera van ser iniciades, com hem expressat a l’epígraf anterior, amb la finalitat d’eliminar les humitats que patia aquest edifici. Determinades parts estaven afectades; sobretot la cara oest i la façana principal de l’antiga Casa del Consell de la Vila. La característica porositat del tipus de pedra emprat en la construcció de l’edifici facilità la penetració de fluids, bé per aigua que simplement descendia de la teulada, o bé per ascensió capil·lar des del sòl. Cal dir que en aquest últim cas, aquestes aigües ascendents transporten sals que ataquen malauradament la pedra, i que per aquest motiu, a la Casa Consistorial de Cullera les humitats existents, eren predominants a les parts inferiors dels murs.

1. A. E. J. Morris, Historia de la forma urbana desde sus orígenes hasta la Revolución Industrial, Barcelona, Gustavo Gili, 2011. 3. Francisco Giner Perepérez i Jesús Villalmanzo Cameno, «El archivo histórico de la ciudad de Cullera: catálogo de pergaminos», Cullaira [Cullera], núm. 1 (1989), p. 51-225. 4. Andrés Piles Ibars, Historia de Cullera, 3a ed., Cullera, Ajuntament de Cullera, 1979.

4

Figura 3. Treballs d’arqueologia parietal.

Es tracta d’una intervenció d’emergència que, a la vegada, ens ha permés dur a terme els necessaris estudis d’arqueologia parietal que ens han revelat detalls constructius fins ara ocults i elements arquitectònics fossilitzats de les seues etapes constructives. Aquests treballs, junt a la tasca de recerca duta a terme a l’Arxiu Municipal de Cullera, han fet possible esbrinar noves dades sobre la Casa Consistorial de Cullera i presentarles en aquest article.

2. F. Cotino, S. Martínez i M. Rosselló, «Nuevos datos sobre urbanismo islámico y bajomedieval de Cullera», Qulayra [Cullera], núm. 1 (2005), p. 55-85.

5. Francisco Giner Perepérez, Cullera, Cullera, Everest, 1991.

Figura 2. Façana abans de la intervenció.

Els treballs desenvolupats comprengueren un conjunt d’actuacions realitzades entorn de l’immoble. La primera fase d’actuació va consistir en el sanejament de les parts més afectades per la humitat que eren observables a simple vista i que se situaven a la part inferior de l’edifici, concentrades a la façana principal i al lateral oest de la Casa Consistorial (fig. 3). Es va efectuar la retirada dels revestiments degradats que posseïa la façana per tal d’efectuar el procés d’as-

Posteriorment, als murs se’ls aplicà uns morters específics antihumitats per al bon sanejament i protecció de les parets afectades per aquest tipus d’humitat per capil·laritat. Aquests morters totalment transpirables permeteren que la humitat anara evaporant-se de forma natural fins al seu total assecat i fins a la desaparició de les sals que estaven maltractant els murs. Posteriorment va ser aplicat un tractament especial per a la pedra original que conformava els murs de l’edifici. Aquest comportava una protecció mitjançant una barrera impermeable per tal d’evitar en un futur la reaparició d’humitats i eliminar de manera definitiva la salinitat que podia quedar en els murs (fig. 4 i 5).

5

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

Una segona fase d’actuació va consistir en la realització d’un conjunt de cales practicades en l’alçat dels murs de la primera planta de l’edifici, i que posteriorment s’estendrien al llarg de tota la Casa Consistorial. S’executaren també cales parietals a l’exterior de la planta baixa de l’edifici, i no a causa de problemes d’humitats per capil·laritat, sinó perquè se’ns havia quedat pendent esbrinar en quina mesura havia sigut emprada la pedra original que havia quedat al descobert després de la retirada del lluït d’algunes zones de l’edifici. L’aflorament d’aquesta pedra original més enllà de la superfície tractada ens donava pistes sobre la seua col·locació al llarg de les parets. Per aquest motiu es realitzaren diferents cales al cantó oest de l’edifici fins a aplegar a la primera planta de la Casa i també a l’arc que conforma la porta principal de l’entrada. Mentre se seguien picant les parets i eliminant els lluïts que cobrien totalment la pedra, anàvem seguint el recorregut d’aquesta, que ens donava una disposició diferent a la representada en els plànols del seu arquitecte Vicente Gascó de l’any 1778, a més de revelar-nos nous detalls entorn de la Casa Consistorial projectada per l’arquitecte.

3. Treballs de recerca documental La Casa Consistorial o de la Vila va ser un projecte assignat a l’arquitecte Vicente Gascó en el segle xviii i l’obra va ser finalitzada l’any 1781. Els seus plànols i dibuixos originals que daten de 1778 es troben conservats a l’Arxiu Municipal de Cullera a les Actas de obras públicas de Cullera de 1756 a 1854. Es tracta d’una ferramenta necessària per a fer qualsevol reconstrucció imaginària del que era l’edifici, i el que havia sigut en altres moments de la història de la ciutat de Cullera. L’arxiu de Cullera i els seus reculls ens donarien la informació necessària per tal d’esbrinar les arrels reals de la Casa de la Vila. Els treballs de recerca documental que empràrem per a donar llum sobre aquest assumpte, els detallarem a continuació. Primerament acudírem als plànols originals efectuats per Gascó l’any 1778, i segons aquests, la façana principal posseïa dos pisos que es dividien a partir d’impostes motllurades de diferent composició. Els cantons de carreus emmarcarien tota la façana fins a l’àtic, alternant

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

la grandària de les peces de pedra. La planta baixa, segons observem al plànol original, constaria d’un accés central a partir d’un arc rebaixat de mig punt, amb un marc rectangular de dovelles marcades, i a cada lateral de la porta hi havia una finestra de forma rectangular, amb reixes, que no aplegaria fins al sòl (fig. 6). Però el panorama avançat pels treballs actuals de sanejament començaren a plantejar-nos una façana una mica diferent a la projectada en els plànols de l’arquitecte Gascó, per la qual cosa es va prendre la determinació de fer diverses cales en diferents llocs de l’edifici, per tal que ens aclariren si les parets estaven compostes de pedra, tal com es plantejava al projecte de Vicente Gascó. Aquestes noves cales revelaren dades importants sobre l’edifici preexistent al projectat pel dit arquitecte a finals del segle xviii. Un dels resultats més rellevants d’aquestes cales va sorgir entorn de la porta principal, a l’interior de la qual es descobriren els ancoratges on encaixaria una porta de doble fulla de fusta, i que correspondria a la Casa del Consell de Cullera d’època baixmedieval, o la porta original d’arc de mig punt amb dovelles i muntants de pedra característic dels palaus gòtics valencians. Cal dir que, aquest treball assignat a Gascó es va incloure dins d’un projecte encara més ampli i ambiciós, i és que en les Actas de obras públicas de Cullera de 1756 a 1854 que trobem a l’arxiu municipal de la ciutat, es descriu explícitament aquest fet: En conformidad del Decreto de V.S. que antecede el firmado Arquitecto Director de la Academia de S. Carlos, debo informar a V. S. que los proyectos que anteceden de las obras que se necesitan ejecutar en las Fincas pertenecientes a los Propios de la Villa de Cullera se reducen únicamente a la reparación y mejora de sus Casas Consistoriales y nueva pieza de Archivo en ellas; a la construcción de nueva obra de Carnicerías y Rastro; y a la composición del Almacén de Maderas.

Pel text, es pot entendre l’existència prèvia d’un edifici anterior sobre el qual es pretén efectuar una millora i reparació. No obstant això i malauradament, aquestes actes no ens indiquen les suposades arrels de l’edifici, ni ens expliquen l’estat en què es trobava per a necessitar de les millores de l’arquitecte Gascó. Per tant, havia aplegat el moment en què havíem d’emprar altres fonts documentals, ja que l’Arxiu Municipal de Cullera disposa d’una guia-inventari dels seus fons.6

6. Arxiu Històric de Cullera (d’ara endavant AHC), Francisco Giner Perepérez i Jesús Villalmanzo Cameno, Cullera, evolució a través dels nostres fotògrafs, 1978.

6

Figura 6. Alçat de la Casa Consistorial. Plànol de V. Gascó.

7

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

A aquest inventari se’ns indica l’evolució de l’antic Ajuntament de Cullera. Ací se’ns diu que anterior a l’actual edifici, hi va haver un altre, amb unes oficines que portaven a terme la recaptació de la vila i posseïa unes sitges segellades per mitjà d’unes tapadores amb uns escuts antics, situades al seu centre. També hi havia una sala d’audiència, arxiu i les residències dels dos porters que allí habitaven. Aquest immoble anterior al projectat per Vicente Gascó fou transformat el 1781, com és clar, per a la seua renovació, fet que queda palés en una placa commemorativa emmarcada a l’exterior del segon pis de l’actual edifici, i que encara a dia de hui es pot observar que al·ludeix a la seua construcció durant el regnat del Carles III.

de Sant Ferran i director de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València, així com membre de l’Acadèmia Imperial de Sant Petersburg.7

L’edifici anterior al projectat per Gascó, que hem descrit abans, també va substituir en el temps a un altre, segons ens informa aquest inventari del fons de l’arxiu municipal, i que a època moderna va ser objecte d’incendi per l’atac de Gorgut el Corsari cap al 25 de maig de 1550.

A Cullera deixà una destacada i interessant empremta amb tres projectes documentats, dos corresponen a immobles —la Casa de l’Ensenyança i la Casa Consistorial— i un altre a una infraestructura viària: un pont sobre el riu Xúquer.9 Al nostre abast hem tingut els dos primers projectes, mentre que del tercer no consta res a l’Arxiu Històric Municipal, per això hem preferit centrar-nos en la tasca que com a arquitecte desenvolupà Vicente Gascó a Cullera.

Seguint Villalmanzo, en un informe del 9 de setembre de 1859 se’ns indica que la major part de l’edifici es manifesta de nou ruïnós i amb perill de desplomar-se. Totes aquestes informacions ens duien a concloure que l’edifici ha sigut objecte de contínues transformacions al llarg de la seua vida: té les seues arrels abans de mitjans del segle xvi com ens indica l’incendi de 1550, i posteriorment, en el segle xviii, amb la reconstrucció duta a terme per l’arquitecte Vicente Gascó, se seguiren adherint i excloent detalls de la façana i de l’interior, amb la qual cosa s’aconseguí la integració de l’edifici original a les modes del temps dominant.

4. Vicente Gascó i la seua relació professional amb Cullera Sens dubte, Vicente Gascó és una figura capital per a entendre l’arquitectura de finals del segle xviii a València. Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts

En la segona meitat del segle xviii desenvolupà una tasca professional molt intensa que el dugué a realitzar conjuntament amb Felipe Rubio i Antonio Gilabert projectes tan emblemàtics com la Duana de València, també coneguda com la Fàbrica de Tabacs (després Palau de Justícia), que inspiraria posteriorment el Palau de Mineria de Mèxic, obra cabdal de Manuel Tolsá, la Capilla de los Desemparados a la catedral de Terol o l’antiga Casa Correus de Silla, construïda per ordre de Carles IV i destinada expressament a consistori municipal, posta de correus i primera escola pública.8

Els dos edificis projectats a Cullera per Vicente Gascó estan en una línia edilícia encetada per aquest arquitecte en la segona meitat del segle xviii, caracteritzada per la construcció d’immobles destinats a ser seus d’ajuntaments o escoles públiques, com és el cas de Silla, de València o de Cullera. Precisament a Cullera tenim representats els dos models d’edificis esmentats i que, sembla, foren una constant en la seua obra arquitectònica. D’una banda tenim la Casa de l’Ensenyança, un edifici públic de la vila de Cullera construït en 1793, que en el seus inicis estava concebut com un projecte educatiu per als infants de la vila, tot i que es destinà a altres usos com magatzem de fusta per a la vila i lloc dedicat a la venda de blat. En el context de la història de Cullera, aquest edifici tingué altres funcions com la d’hospital (fig. 7).

7. Antonio Esparza Castillo, El retablo perpetuo: Trascendencia de los artistas levantinos españoles en la formación de la Academia de San Carlos en México o el predominio del barroco, València, Universidad Politécnica de Valencia, Facultad de Bellas Artes de San Carlos, Departamento de Comunicación Audiovisual, Documentación e Historia del Arte, 2002. [Tesi doctoral]

Figura 7. Alçat de la Casa de l’Enseyança. Plànol de V. Gascó.

Pel que fa a la Casa de l’Ensenyança, en 1788, amb la finalitat de satisfer les necessitats de la vila, fou presentat un projecte, que actualment podem trobar redactat en un dels volums del registre d’obres públiques de l’Arxiu Històric de Cullera.10 En primera instància, l’Ajuntament de Cullera pretenia comprar un hort o «volax» propietat de la senyora Isabel Berenguer, per a ubicar-hi la Casa de l’Ensenyança, però el terreny estava sotmés a moltes càrregues fiscals que la pròpia Isabel Berenguer no podia afrontar (aquest era el motiu de la seua venda), i per aquesta raó l’ajuntament tampoc podia ferse’n càrrec. Per tant, el consistori va optar per canviar de terreny i en compraren un on actualment se situa la Casa de l’Ensenyança, en la part esquerra inicial del carrer del Riu i enganxat a la muralla que envoltava la vila pel carrer Cervantes, amb la qual cosa es conformà

un edifici de planta quasi triangular. Aquella finca que va comprar l’Ajuntament de Cullera era de diversos propietaris, que tenien edificades unes casetes en els seus horts. Aquests veneren les terres en favor del benefici comú de la vila. L’Ajuntament de Cullera tragué el projecte a concurs, i finalment l’arquitecte Vicente Gascó fou l’adjudicatari. Gascó presentà un edifici polifuncional, amb diferents estances per tal de cobrir les necessitats de la vila, ja que havia de contenir un magatzem de fustes, unes oficines administratives, aules separades per a poder impartir classes per a nens i per a nenes, habitacions per als professors, també separades, per a dones i hòmens, i un lloc per a la venda de gra. També s’havia de conformar una petita estança per a una família que poguera servir als mestres que estaven interns.

8. Catàleg del patrimoni arquitectònic de Silla, Silla, Ajuntament de Silla, 2003, fitxa núm. 3. 9. Jesús Martínez Verón, Arquitectos en Aragón: Diccionario histórico, vol. 2, Saragossa, Institución «Fernando el Católico», 2001.

8

10. AHC, Actas de obras públicas de Cullera de 1756 a 1854, núm. 1, ACH 1.74, L-1.

9

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

Des que es començà fins que s’acabà aquest edifici transcorregueren cinc anys (1788-1793). En un primer moment hi havia un problema d’adaptació del projecte al terreny, problema que es veu reflectit al llibre que es troba a l’Arxiu Històric de Cullera.11 En aquest llibre també es relaciona cada entrebanc sofert així com els materials i diners usats en la construcció de la Casa de l’Ensenyança, a banda dels ocupants i les funcions d’aquest espai comunal. També trobem els contractes de compra-venda dels terrenys sobre els quals s’edifica aquesta construcció. Es tracta d’un edifici exempt i de forma trapezoïdal, amb tres plantes i cambra sota coberta, amb una volumetria molt clara i potent que li confereix un aspecte unitari. Originalment albergava en els seus baixos l’almodí de la ciutat, la planta primera estava destinada a les escoles i la planta segona a residència dels mestres. A causa de la complexitat del seu programa funcional i pel sistema educatiu del moment, en el qual les nenes i els nens rebien la docència en aules separades, tant el sistema de comunicacions com el d’accessos estava duplicat. Es dissenyà un sistema de comunicacions verticals doble, poc habitual per a un edifici d’aparença tan clara com aquest, però amb el qual es resolien les diferents circulacions dins d’un mateix edifici sense trobades entre els diferents sexes. El sistema consistia en dues escales amb el mateix traçat, però amb l’arrencada en diferent posició, situades una al costat de l’altra en la crugia central de l’edifici, a les quals s’arribava per portes d’accés diferents, però situades en la mateixa façana i amb desembarcaments diferenciats, però a la mateixa cota. No es conserva el traçat original de cap de les dues escales. Els accessos a l’edifici eren també múltiples i diferenciats, ja que per a usos públics s’utilitzava la façana sud-est (carrer del Riu) mentre que per a l’ús escolar s’usava la nord-est (actual carrer Sant Sebastià). Aquesta diferenciació no afectava la seua composició, ja que, encara que els accessos eren múltiples i donaven accés a usos diferents, el seu dimensionament, tractament i sistema constructiu era el mateix: buits envoltats de carreus de pedra i llinda en forma d’arc rebaixat, també de pedra, i amb la clau ressaltada pel que fa a la resta de les dovelles de l’arc. Es tracta d’una construcció severa, de gran

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

presència, sobretot en el seu alçat sud-est, on es busca la monumentalitat a través de l’axialitat, el rigor geomètric com a base formal racional i elements puntuals com el frontó, que a més formalitza la coberta a dues aigües i emfatitza el seu caràcter amb el medalló de pedra amb la inscripció de la data i el monarca. La composició dels alçats està basada en una seriació de buits iguals, i la decoració es limita al motlluratge que envolten els buits i que es troben a les impostes i cornises. La jerarquització de les plantes es produeix a partir de la grandària dels buits i del tractament de la decoració associada; així, els de planta baixa i els de planta segona són d’una grandària més menuda i de decoració més austera, però els de la planta primera tenen una altura més gran perquè es tracta de la planta noble. En la façana sud-est s’han afegit balconades que no existien en el projecte, i que introdueixen un aire de domesticitat que resta caràcter a l’edifici. El sistema estructural de l’edifici és de murs de càrrega de maçoneria amb filades de maons massissos i sòcol de carreus de pedra amb una alçada de 71 cm, excepte a la façana sud-oest, on el tancament és l’antiga muralla. En aquesta façana sud-oest, a partir de la segona planta, segons s’observa en la planimetria original, arranca el mur del segle xviii que se superposa a la muralla, per la qual cosa es produeix un canvi de potència, que passa de 117 a 63 cm. Els forjats de l’edifici estan composts per biguetes de fusta amb entrebigat de volta ceràmica d’aproximadament 27 cm recolzats en bigues de fusta o en els murs de maó. L’estructura presenta un baix grau d’hiperestaticitat. Els buits originals dels murs presenten els brancals i les llindes amb maó massís. La coberta de l’edifici és inclinada a tres aigües, amb teules de ceràmica de tipus àrab que es recolzen sobre un tauler de maons massissos que al seu torn descansen sobre corretges de fusta. Cal destacar els arcs rebaixats de carreus que apareixen en la planta baixa en l’antic almodí, amb una potència de 72 cm. Les sales de l’edifici són de grans proporcions, i encara que predomina sempre la component longitudinal, la correcta disposició dels buits de la façana confereixen a l’espai interior una gran sensació d’espai obert. Dotze anys abans, Vicente Gascó ja havia projectat la Casa Consistorial per a Cullera. Aquest projecte va ser

creat conjuntament amb el de la carnisseria, rastre i escorxador municipal. La Casa Consistorial de Cullera és l’edifici civil més antic del municipi, realitzat en 1781 per l’il·lustre arquitecte Vicente Gascó Maso, Director de la Secció d’Arquitectura de la Reial Acadèmia de Sant Carles a València. Va ser construïda sobre l’emplaçament de l’antic Consell Municipal de Cullera d’època foral.12 A la Casa Consistorial es van produir els successos de 1911, revolta popular que posà fi a la vida del jutge i els seus ajudants, i en la qual la població va assaltar l’ajuntament arrancant les portes d’entrada.13 Actualment, malgrat ser la seu de la policia local, segueix exercint les funcions per a les quals va ser creada, ja que en la planta principal se segueixen mantenint les dependències per al saló de Plens i altres funcions pròpies de l’ajuntament. Es tracta d’un edifici de planta rectangular que consta de dues plantes i cambra. La façana principal dóna a la plaça d’Espanya i està composta per dues altures separades per impostes corregudes, i cada pis disposa de tres obertures. En la planta baixa hi ha una porta principal d’accés amb un arc de mig punt rebaixat i dues finestrals als costats amb arcs de mig punt i tancaments de reixes. El pis principal té tres balconades rectangulars rematades amb cornises. Sobre la balconada central i descansant sobre la imposta de l’àtic es troba un panell rectangular emmarcat amb un fris decoratiu, en el qual es llegeix la següent inscripció: ANY 1781/ 23 Al REYNADO/ DE N.C.M./ EL S. D. CARLOS III/ DEL CABAL PUBLICO/ D’AQUESTA VILA. Sobre el pis superior se situa una altra cornisa més elaborada com a remat de la teulada a dues aigües que recau a aquesta façana. El lateral de l’edifici que recau al carrer Mestre Valls té en la seua planta baixa dues finestres rectangulars i dues quadrades, i en la planta principal dues finestres rectangulars rematades amb petites cornises i una finestra mes petita per a la zona de la cambra. En la façana posterior, en la planta baixa apareixen tres accessos rectangulars amb reixes i una finestra quadrada. En la planta principal tenim dues balconades de diferents grandàries amb reixes i una finestra de forma quadrangular.

La distribució de la planta baixa s’organitza a través d’un vestíbul amb dependències contigües i amb l’escala de doble volta en el seu costat est, que dóna accés a la primera planta i a la cambra. En la planta superior la distribució s’estructura entorn d’un rebedor que dóna accés a la sala de Plens, caracteritzada per tenir un sostre amb una motllura còncava de címbia correguda per tot el seu perímetre, sala de juntes i despatx de l’alcalde, ambdues d’estructura quadrangular. L’edifici, en origen, fou concebut estilísticament com una mena de palauet d’estil florentí, amb una arquitectura de gust clàssic, amb una disposició ordenada i simètrica dels elements integrants del seu programa decoratiu i funcional. A més, posseïa una clara voluntat de ser vist al llarg de tot el carrer del Riu que desemboca en la plaça d’Espanya, on la perspectiva visual hi topa. Per tant l’arquitecte tingué en compte aquesta situació i fruït d’aquesta fou la grandària, certament desproporcionada, del panell amb la inscripció en el conjunt de la façana. Ambdós edificis projectats per Gascó foren objecte de menció al diari de viatge que feu Carlos Beramendi entre 1791 i 1794, per encàrrec del rei Carles IV.14 La casa del Ayuntamiento se reedificó el año 1781 del caudal de propios de la Villa y costó ocho mil pesos. Y el año de 1793 se concluyó la de la enseñanza, que es un edificio muy cómodo y bien fabricado, con escuelas de primeras letras con separación de ambos sexos y habitaciones para maestros y para maestras; su importe se sacó de los Propios y ascendió a veinte mil quinientos pesos.

Sobre aquesta cita cal esmentar dues qüestions: la primera és que Carlos Beramendi, amb les poques dades que dóna sobre la Casa Consistorial fa constar que és una «reedificació» d’un edifici anterior. La segon, és que emfatitza la bona construcció de la Casa de l’Ensenyança i el seu caràcter monumental.

5. La Casa del Consell de la Vila L’ocupació d’aquesta ciutat costanera, clau en nombrosos passatges al llarg de la història, pren major volum i consistència al voltant de l’època islàmica, quan aquest enclavament pren el nom de Cullaira, mencionada a

12. Francisco Giner Perepérez, Cullera… 13. ABC [Madrid] (22 setembre 1911), p. 8.

11. AHC, Expediente de la Casa de la Enseñanza de 1797 a 1892. Propios, núm. 1, ACH 1.35, L-1.

10

14. Carlos Beramendi Freyre, Viaje por España, Madrid, Biblioteca Lázaro Galdiano, 1791-1796.

11

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

més en el Llibre dels Feits de Jaume I, on es descriu la conquesta cristiana de València. Cullaira va ser un dels pilars fonamentals per a aconseguir la conquesta de la ciutat de València, a més de per la seua posició estratègica, per dominar la desembocadura del Xúquer i la seua fluència cap a l’interior. Aquesta ocupació islàmica es va donar en els límits de l’actual barri de la Ràpita, concretament a la vessant sud-est de la muntanya, coronada així mateix pel castell. El perímetre de les seues muralles abraçarien aquesta població, i així també s’especifica en la Crònica de Jaume I. Però, arran de la conquesta de Jaume I en 1238 va tindre lloc la transformació del topònim i la reubicació de la nova vila cristiana medieval de Cullera, concretament al lloc on s’ubica en l’actualitat la Casa Consistorial, sobre la qual tractem el nostre escrit. Els eixos fonamentals d’aquesta nova formació cristiana es van dur a terme entorn dels denominats carrer de Dalt, carrer de Baix i carrer de la Séquia. La denominada ara com plaça d’Espanya acull l’actual Casa Consistorial projectada per l’arquitecte Vicente Gascó en el segle xviii, i com ja hem avançat i explicat en els apartats anteriors, tenim evidències més que clares i convincents sobre l’existència d’un edifici anterior, i d’aquest es parla en els documents més antics trobats a l’Arxiu Municipal de Cullera. La data més antiga que ens revelen aquests escrits és l’any 1321, en què se li dóna el nom de Casa del Consell i Presó de la Vila de Cullera. Aquesta Casa del Consell es trobava ubicada al lloc de l’actual Casa Consistorial, per tant es tracta d’un mateix edifici. Aquest immoble, en aquells temps, disposaria d’un sol pis, al qual posteriorment, en 1781, Vicente Gascó adheriria el segon, que és el que consta en l’actualitat. En eixe mateix moment aplicarien la placa commemorativa de la renovació en temps de Carles III, de què també hem parlat en els capítols anteriors. La següent notícia que es té sobre aquesta Casa del Consell i Presó de la Vila, apareix a l’episodi també esmentat als anteriors epígrafs, el de l’atac del pirata Gorgut el Corsari cap al dia 25 de maig de l’any 1550, moment en què la dita Casa del Consell va ser arrasada i incendiada per aquest, qüestió que obligà a la seua reconstrucció. Una de les fonts escrites que descriu Villal-

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

manzo, que ell cataloga amb el número 293 de l’Arxiu Municipal de Cullera,15 ens mostra el plànol de la planta per a la nova edificació de la Casa de la Vila, plànol que aquest situa cap al 1580. Seguint Villalmanzo, aquestes obres no es van dur a terme. Totes aquestes informacions ens duen a concloure que l’original i primera Casa del Consell i Presó de la Vila, hauria estat una construcció que en els seus primers moments únicament constaria d’un pis. A més a més, mitjançant els treballs d’arqueologia parietal s’han pogut refer els patrons que seguiria aquest immoble. Un edifici civil d’estil gòtic medieval amb què podríem establir certs paral·lelismes és el palau d’estil gòtic del Marqués de Montortal ubicat a Xàtiva (en la comarca de la Costera), encara que aquest últim estiguera edificat per a l’ús privat i residencial (fig. 8). S’assemblen pel que fa a que l’accés central construït en pedra és l’eix central a partir del qual es desenvoluparien les estances interiors i la seua façana exterior. Aquest accés pertanyia als típics dissenyats en aquesta època, el segle xiv, a mode d’arc rebaixat de mig punt i amb un marc rectangular de dovelles marcades. En els laterals de l’entrada de la Casa Consistorial de Cullera, dos finestres amb forma rectangular són les protagonistes en la façana actual. No sabem si originalment aquestes aplegarien fins al sòl. Si seguim el model establert al palau del Marqués de Montortal de Xàtiva, les finestres no s’estenen fins al terra i estan protegides mitjançant reixes. Aquest model bé podríem aplicar-lo per a l’antiga Casa del Consell i Presó de la Vila. A l’interior de la Casa del Consell de Cullera s’ubicarien les estances on es reunia el Consell, i la mencionada Presó de la Vila. A més, seria la residència dels macers, que abans de 1852 sols n’era un, i posteriorment n’eren dos. Aquests macers eren els encarregats de fer els bans i ostentaven el càrrec de vigilants de la Casa. Hem volgut fer una comparança amb el palau del Marqués de Montortal de Xàtiva a causa que ambdós són típics palauets gòtics del segle xiv, i a més tenen en comú que també els dos edificis foren objecte de modificacions al llarg del segle xviii, adherint detalls més bé d’estil neoclàssic, característics d’aquest últim segle que hem mencionat.

15. AHC, Francisco Giner Perepérez i Jesús Villalmanzo Cameno, Cullera, evolució a través dels nostres fotògrafs, 1978.

12

Figura 8. Portalada del palau del Marqués de Montortal, Xàtiva.

El projecte de Vicente Gascó, de la segona meitat del segle xviii, segurament va proveir l’edifici d’un nou pis a la ja anomenada Casa Consistorial, i s’hi instal·là la placa de la nova edificació durant el regnat de Carles III, de la qual ja hem parlat anteriorment, per a la commemoració d’aquesta reconstrucció.

En la descripció que ens dóna el document s’indica que en els laterals de l’accés es trobaven les dos sales de juntes, una dedicada a la Junta d’Aigües. A la dreta d’aquesta es trobava l’antiga residència del porter, on a propòsit de la reparació de l’escala, es dugueren a terme noves estances.

El segon pis es va connectar amb el de baix per una escala, que se situava on antigament es trobava la presó de la Casa del Consell. Tenim notícies de reparacions d’aquesta escala un segle després del projecte realitzat per l’arquitecte Gascó, en un document del 16 de maig de 1861,16 en què s’aprofita per a descriure l’interior de la Casa Consistorial, que creiem que, al contrari que la façana, no hauria estat objecte de tants canvis al llarg del temps.

A més, se’ns indica que amb motiu de la construcció de la nova escala, que es col·locà al lloc on anteriorment estava l’arxiu municipal, es dugué a terme la realització d’un rebedor de més amplària, i aprofitant el lloc que deixà l’antiga escala es bastí la sala per als escrivents, tot açò a la planta baixa. Seguint amb el segon pis, ens trobaríem amb el saló de sessions i l’estança on es guardava el que el document

16. Francisco Giner Perepérez i Jesús Villalmanzo Cameno, «El Archivo histórico de la ciudad de Cullera…

13

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

denomina «Arcón de la Bandera». A la part posterior se situava la sala de l’alcalde, i a la seua esquerra, la sala del seu secretari.17 Per tant, i per a concloure amb aquest epígraf, tenim que la Casa del Consell i Presó de la Vila es duria a terme de nova planta, arran de la conquesta cristiana, i s’emplaçà a la nova vila cristiana que sorgí amb la conquesta de Jaume I. Hem descrit alguns elements que estarien presents al seu interior i la composició de la façana al llarg del temps mitjançant antics documents escrits que es troben a l’Arxiu Municipal de Cullera. Per tant, la Casa del Consell evolucionà, com hem pogut veure, temps rere temps, fins a aplegar a la composició actual, amb una conjunció d’estils entre els típics palaus gòtics valencians del segle xiv i el Neoclassicisme del segle xviii.

6. El projecte de la Casa Consistorial de Cullera Aquest immoble correspon a la tipologia d’ajuntaments que Vicente Gascó va realitzar a la Comunitat Valenciana, i s’assembla estructuralment a les cases consistorials de Silla,18 Alberic, Sueca, Gandia i Biar, amb una distribució en la façana de dues plantes més cambra, tres obertures per pis amb impostes, balconades en el pis principal i reixes en les finestres. Convé assenyalar la concepció de sobrietat i simetria en tots els edificis, característiques del Neoclassicisme que Gascó va introduir a València en aquest tipus de construccions civils. El conjunt recorda l’aspecte dels palauets italians de l’època —el regnat de Carles III es caracteritza per l’abundància de construccions italianitzants per tota la península Ibèrica— i, al temps, el dels palauets lisboetes del segle xviii, alguns reformats a posteriori com a hotels de luxe. De fet, l’estructura externa de l’hotel Heritage de Lisboa (fig. 9), amb l’arc carpanell i els dos accessos laterals, més les tres obertures superiors amb balconades, segueix el mateix model elegant dins de la simplicitat, malgrat les seues reduïdes dimensions. La Casa Consistorial de Cu-

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

llera, construïda sobre un edifici existent des de 1321 en la mateixa ubicació, conegut amb en el nom de Casa del Consell o Presó de la Vila, correspon a una època d’esplendor associada a l’activitat agrícola.19 Segons els plànols originals que es conserven en l’arxiu municipal (fig. 6 i 10),20 la façana principal consta de dos pisos i cambra que es divideixen a partir d’impostes amb motllures excel·lents de diferent composició. En les cantoneres trobem carreus que emmarquen la façana fins a l’altura de l’àtic, amb alternança de grandària en les peces. A la façana s’observen dos pisos amb tres obertures en cadascun, alineades i disposades de forma simètrica. La planta baixa té un accés central a partir d’un arc rebaixat de mig punt amb un marc rectangular de dovelles marcades i clau ressaltada, i a cada costat hi ha una finestra rectangular amb reixes. En la planta principal s’obrin tres balconades idèntiques amb reixes de ferro emmarcades amb motllures de pedra amb petits remats superiors a manera de cornisa que sobreïxen de la imposta. Remata tot el conjunt un panell rectangular amb una inscripció fundacional.

Figura 9. Hotel Heritage de Lisboa.

Figura 11. Planta de la Casa Consistorial. Plànol de V. Gascó.

Respecte a la seua estructura interna es va concebre en projecte amb una idea tripartida, tant en amplària com longitudinalment, en totes les seves plantes. Documentalment només han aparegut els plànols de la planta baixa (fig. 11). Davant de la plaça es troba el saló principal, amb un sol accés i ocupant tota la primera divisió de l’edifici. La següent divisió s’organitza en dos espais, amb la sala capitular a l’esquerra i el rebedor amb l’espai per a l’escala a la dreta. La tercera divisió es correspon en el costat esquerre amb una sala similar a la capitular que té funció d’arxiu, i a l’altre costat es troba el pati descobert. Documentalment tenim constància d’una reforma duta a terme en 1982, encara que hi ha indicis que van haver-hi més, ja que en aquests moments, la distribució interna i la façana es trobaven transformats. També tenim documentat un altre projecte de reforma de l’edifici l’any 1993,21 signat per l’arquitecte cullerenc Antoni Giner, que pretenia solucionar algunes de les patologies

17. AHC, Francisco Giner Perepérez i Jesús Villalmanzo Cameno, Cullera, evolució a través dels nostres fotògrafs, 1978. 18. Catàleg del patrimoni arquitectònic de Silla…, fitxa núm. 3. 19. Luis M. Rosado Calatayud, «Una aproximación al mercado y a la actividad comercial en la Cullera de finales del xviii», a Josep L. Aparici Gayon (ed. i coord.), VIII Jornades d’Estudis de Cullera: Cullera, 23, 24 i 25 de novembre de 2007, Cullera, Ajuntament de Cullera, 2009, p. 69-93. 20. AHC, Actas de obras públicas de Cullera de 1756 a 1854, núm. 1, ACH 1.74, L-1. 21. Antonio Giner Sanchís, Propuesta de Intervención en el edificio del Ayuntamiento, Cullera, Ajuntament de Cullera, 1993. [Original custodiat en el Servei Arqueològic Municipal de Cullera]

14

Figura 10. Secció de la Casa Consistorial. Plànol de V. Gascó..

15

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

que presentava l’immoble, alhora que proposava altres solucions funcionals, pensades més en els usos actuals de l’edifici que no en la seua concepció arquitectònica.

bem, la pedra és un material car i costós d’obtindre. Era més fàcil per a l’arquitecte aprofitar el que hi havia que no fer una portalada nova.

Malgrat aquest programa constructiu, l’arquitecte Gascó s’hagué d’enfrontar a alguns contratemps, però que no modificarien substancialment el projecte original, tan sols els elements més visuals i estètics de la façana principal. Sabem d’aquests entrebancs gràcies a la lectura de les pàgines de la memòria explicativa que acompanya el projecte i a les empremtes trobades durant el procés d’intervenció arqueològica parietal.

El mateix ocorreria amb les cantoneres de pedra. Aquestes estan dissenyades en els plànols originals de forma molt ordenada i rigorosa, però les cantoneres de pedra descobertes al llarg dels treballs d’arqueologia parietal no estan ordenades, sinó que estan disposades amb una seriació de carreus de pedra de distintes grandàries que divergeixen de la forma dibuixada en els plànols d’alçat de l’edifici. És molt probable que aquests carreus de pedra ja existiren en el moment que Gascó es feu càrrec del projecte de reforma.

En primer lloc, una circumstància condicionant era la preexistència d’un immoble anterior que, a l’època de Gascó, ja romandria quasi cinc-cents anys en peu, amb tot el que això comporta: deficient estat de conservació, estructura arquitectònica obsoleta i insuficient per a un consistori en plena expansió econòmica, estil arcaïtzant en la seua fisonomia i que, per tant, semblava un desprestigi per a la institució municipal… Era necessari doncs, canviar eixa situació. Hi havia dos possibles solucions: bé enderrocar l’edifici d’època foral i construir-ne un de nou, o bé adaptar el nou edifici al preexistent. Sembla que Gascó optà per aquesta segona solució, tal com es pot deduir de la seua memòria explicativa del projecte,22 però el que ens inquieta és que després de l’estudi dels plànols del projecte, sembla que aquests estan dissenyats com si fos un immoble de nova planta i no una reforma o «las reparaciones» de la Casa Consistorial que esmenta. És com si primer l’arquitecte projectara l’immoble i després, a l’enfrontar-se a les obres, decidira adaptar-lo a l’estructura preexistent o, almenys, incorporar alguns dels elements al nou disseny, transformant-los si fóra necessari. És el cas de la porta d’accés, on després dels treballs d’arqueologia parietal es pot esbrinar una transformació de la portalada d’estil gòtic valencià a una portalada d’estil neoclàssic de gust italianitzant. Per tant, queda clar que no existeix una substitució de la portalada sinó un reaprofitament mitjançant un procés de transformació estilística. De manera que, amb un acurat treball de la pedra, la portalada gòtica tardana es convertí en un portal neoclàssic que res té a veure amb allò dibuixat en l’alçat de la façana dels plànols originals. Probablement, aquest reaprofitament de la portalada es pot deure a una economia de medis, ja que com tots sa-

La resposta ens la dóna l’anàlisi petrològica comparativa duta a terme com a part dels estudis previs a la intervenció de restauració de la façana. Aquesta, sens dubte revela el que ja venim dient en tot aquest article: les restes d’obra de pedra tallada trobades en la part baixa de l’edifici de Gascó pertanyen a la Casa del Consell de la Vila del segle xiv i han romàs ocultes a la vista de tothom fins a dia de hui. Del mateix mode, la portalada fou modificada per Gascó aprofitant l’existència d’una matèria primera cara —com és la pedra preexistent— per a adaptar-la al nou concepte estilístic, al gust de l’època. D’aquesta manera, quan Gascó es trobà amb l’encàrrec de construir la Casa Consistorial de Cullera, aprofità el que quedava de l’immoble preexistent —ja en runes o en estat molt deplorable— incorporant eixos elements antics i anteriors al seu disseny, efectivament, adaptant-los, com és el cas de la portalada (fig. 12) i, fins i tot, ocultant-los com és el cas de les cantoneres de pedra en la planta baixa. La planta principal i la cambra ja serien obra de Gascó en la seua totalitat, ja que després de les cales dutes a terme no hem trobat elements constructius antics o preexistents ocults. També les fàbriques descobertes afermen aquesta idea, perquè la seua composició —maçoneria de calç i pedra, compacta i ben travada— i la seua solidesa i tècnica depurada ens parlen d’un moment constructiu diferent al detectat en la planta baixa; de fet, hem trobat moltes discrepàncies entre les fàbriques de maçoneria de la planta baixa i les de la planta noble.

22. AHC, Actas de obras públicas de Cullera de 1756 a 1854, núm. 1, ACH 1.74, L-1.

16

Figura 12. Proposta d’interpretació de la portalada de la Casa Consistorial.

Podem afirmar, després de tots els estudis duts a terme, que Gascó aprofità el que hi havia de l’edifici preexistent, modificant el que considerà oportú, i construí de bell nou la resta de volums que hui componen l’actual Casa Consistorial. Per tant, establim com a hipòtesi que la Casa del Consell de la Vila seria un edifici d’un sol pis —molt probablement amb coberta a dues aigües— i sobre aquest construí Gascó el seu. És de lògica pensar que, amb aquests precedents, Gascó no sols aprofitara el que va poder d’aquest edifici, sinó que modificara part del seu projecte original, el que explicaria les discrepàncies entre el plànol de l’alçat i l’actual construcció, ja que les cantoneres de carreus de pedra de la planta noble no foren dutes a terme, o la portalada projectada al plànol no és la mateixa que la que hui podem admirar a la Casa Consistorial (fig. 13).

Figura 13. Façana després de la intervenció.

17

XV Assemblea d’Història de la Ribera / Volum miscel·lani

Com a conclusió podem donar dos idees bàsiques: una primera és que trobem un curiós cas d’aprofitament i adaptació d’estructures preexistents en una època en què no era habitual; de fet, Gascó ja tombà les estructures preexistents a la Casa de l’Ensenyança —unes casetes amb els seus horts— i edificà aquest immoble de nova planta, com es demostrà a l’excavació arqueològica duta a terme per nosaltres l’any 2010 amb motiu

Sandra Gallego Prieto, Kike Gandia Àlvarez / La casa consitorial de Cullera, estudi i proposta d’interpretació

de la reforma de la Casa de l’Ensenyança.23 La segona és que, gràcies a l’arqueologia parietal hem descobert les petjades de l’antiga Casa del Consell de la Vila, de la qual sols teníem constància documental però no material, que romanien fossilitzades a la façana de Gascó i que hui es poden admirar amb tota la seua esplendor… potser en un dels únics exemples de palau gòtic tardà a la comarca de la Ribera Baixa.

Bibliografia Beramendi Freire, Carlos. Viaje por España. Madrid: Biblioteca Lázaro Galdiano, 1791-1796. Catàleg del patrimoni arquitectònic de Silla. Silla: Ajuntament de Silla, 2003. Cotino, F.; Martínez, S.; Rosselló, M.. «Nuevos datos sobre urbanismo islámico y bajomedieval de Cullera». Qulayra [Cullera], núm. 1 (2005), p. 55-85. Esparza Castillo, Antonio. El retablo perpetuo: Trascendencia de los artistas levantinos españoles en la formación de la Academia de San Carlos en México o el predominio del barroco. València: Universidad Politécnica de Valencia. Facultad de Bellas Artes de San Carlos. Departamento de Comunicación Audiovisual, Documentación e Historia del Arte, 2002. [Tesi doctoral] Gandia Álvarez, Enrique. Memoria Intervención Arqueológica Rehabilitación de la Casa de l’Enseyança de Cullera como centro de recursos estratégicos (Expediente 2010/0436-V). Cullera: Ajuntament de Cullera, 2010. [Original custodiat en el Servei Arqueològic Municipal de Cullera] Giner Perepérez, Francisco. Cullera. Cullera: Everest, 1991.

Giner Perepérez, Francisco; Villalmanzo Cameno, Jesús. «El archivo histórico de la ciudad de Cullera: catálogo de pergaminos». Cullaira [Cullera], núm. 1 (1989), p. 51-225. Giner Sanchís, Antonio. Propuesta de Intervención en el edificio del Ayuntamiento. Cullera: Ajuntament de Cullera, 1993. [Original custodiat en el Servei Arqueològic Municipal de Cullera] Martínez Verón, Jesús. Arquitectos en Aragón: Diccionario histórico. Vol. 2. Saragossa: Institución «Fernando el Católico», 2001. Morris, A. E. J. Historia de la forma urbana desde sus orígenes hasta la Revolución Industrial. Barcelona: Gustavo Gili, 2011. Piles Ibars, Andrés. Historia de Cullera. 3a ed. Cullera: Ajuntament de Cullera, 1979. Rosado Calatayud, Luis M. «Una aproximación al mercado y a la actividad comercial en la Cullera de finales del xviii». A: Aparici Gayon, Josep L. [ed. i coord.]. VIII Jornades d’Estudis de Cullera: Cullera, 23, 24 i 25 de novembre de 2007. Cullera: Ajuntament de Cullera, 2009, p. 69-93.

23. Enrique Gandia Álvarez, Memoria Intervención Arqueológica Rehabilitación de la Casa de l’Enseyança de Cullera como centro de recursos estratégicos (Expediente 2010/0436-V), Cullera, Ajuntament de Cullera, 2010. [Original custodiat en el Servei Arqueològic Municipal de Cullera]

18

19