Grans i petits a la teoria historiogràfica dels segles XVI i XVII

GRANDES Y PEQUEÑOS EN LA LITERATURA MEDIEVAL Y RENACENTISTA V Congreso Internacional de la Semyr, Madrid, Universidad Rey Juan Carlos, 24-26 de septiembre de 2014

Grans i petits a la teoria historiogràfica dels segles XVI i XVII Cesc Esteve (Universitat de Barcelona)

La teoria de la història de la primera modernitat es va construir sobre dos pilars. Un va ser la prescripció de principis i normes que atenyien, a grans trets, la recerca i el tractament de les fonts d’informació i l’escriptura del relat històric. L’altre pilar va ser la crítica d’autors, generalment dels considerats exemplars. L’art de la història no es distingia, en això, d’altres arts coetànies com l’oratòria i la poètica, que aspiraven a formar oradors i poetes induint-los a imitar els encerts dels bons autors i a defugir els errors dels menys capaços. L’art històrica també compartia amb aquests sabers la convicció que els models més valuosos per al recte desenvolupament de la disciplina es trobaven entre els antics. En efecte, en el cas de la historiografia, eren molt pocs els escriptors medievals i moderns que formaven part del cànon. Tanmateix, tot i aquestes semblances evidents, el repertori d’historiadors exemplars presentava algunes característiques de forma i ús força singulars. D’entrada, fou una nòmina d’autors notablement dinàmica, en la qual variava la jerarquia dels historiadors d’acord amb els girs i les tendències que van dominar el discurs teòric al llarg dels segles XVI i XVII. Val a dir que els cànons de les altres disciplines també van patir canvis, però potser no van ser tan dràstics i radicals com alguns dels que es poden apreciar en la teoria historiogràfica altomoderna. Aquest catàleg tenia un altre tret força peculiar: alguns dels autors que el componien foren considerats per la crítica, alhora, grans i petits historiadors. Ostentaven aquesta doble condició perquè amb les seves obres i amb les  

1

maneres amb què haurien exercit l’ofici d’historiador haurien procurat bons i mals exemples a la professió. De fet, als textos de teoria historiogràfica de la primera modernitat costa de trobar valoracions plenament positives d’algun historiador. Agostino Mascardi, un dels teòrics de la història més importants de l’Europa del primer Siscents, confirma aquesta impressió quan assenyala en un dels capítols centrals de la seva Arte historica que tots els historiadors tenen “qualche macula, che gli contamina”, sobretot, diu, tocant a l’observació del principi de no faltar a la veritat, una regla ja sancionada pels antics, però gairebé mai respectada. L’hàbit de la crítica de posar sempre algun però a les virtuts i les fites dels millors historiadors derivava de la tendència del discurs teòric a regular l’art històrica i ensenyar la professió mitjançant la censura d’errors i males pràctiques. Aquesta veta crítica tenia una llarga i productiva tradició que es remuntava a les autoritats antigues del pensament historiogràfic: de fet, ja s’inscrivia en aquesta tradició una de les obres fundacionals del discurs teòric, a saber, el Judici de Dionís d’Halicarnàs sobre la història de Tucídides, on les mancances d’aquest autor es contrasten amb els encerts atribuïts a Heròdot. Així, aquest biaix de la teoria que buscava ensenyar amb l’error va contribuir també a singularitzar la formació i els usos del cànon historiogràfic de la primera modernitat. Ho va fer, sobretot, en la mesura que afavorí la presència sostinguda en el discurs teòric d’un repertori d’escriptors que la crítica denigrava i empetitia en esgrimir-los com a models o exemples del que no hauria de fer mai un professional de la disciplina. El que voldria fer aquí avui és il·lustrar aquestes característiques menys convencionals del repertori d’autors de la historiografia altomoderna. Pretenc fer-ho examinant, per força de manera succinta, dos casos. En primer lloc, donaré compte del procés que va portar Tàcit de ser un més dels diversos escriptors clàssics del cànon a convertir-se, a finals del Cinccents, en el millor historiador de tots els temps, si més no per alguns, els seus seguidors més entusiastes, i a esdevenir en tot cas una autoritat de primer rang per al gruix de  

2

la crítica. I en segon lloc, reportaré el cas de Paolo Giovio, un dels autors més llegits i traduïts del segle XVI i alhora un dels més maltractats pels teòrics, que van acabar convertint-lo en el paradigma de l’historiador corrupte. L’espectacular ascens de Tàcit en la jerarquia d’historiadors modèlics m’interessa especialment perquè revela el dinamisme del cànon historiogràfic altomodern, on, en un període relativament curt, de tres o quatre dècades, Tàcit escala posicions fins deixar enrere autors com Tucídides i Titus Livi, fins llavors mestres indiscutits, especialment el segon, de la historiografia culta renaixentista. Però l’engrandiment de Tàcit m’interessa també perquè obeeix a un canvi molt significatiu dels interessos de professionals i crítics de la historiografia. El canvi va ser més aviat un gir, gradual i sostingut, que començà més o menys cap a la meitat del Cinccents. Es tractà d’una reorganització de prioritats tocant als principis i mètodes amb què es regulaven els deures i serveis de la disciplina que buscava consolidar la relació privilegiada que la historiografia havia aconseguit establir amb el poder després de dècades de patrocini i explotació del saber històric amb finalitats polèmiques i propagandístiques per part d’institucions civils i eclesiàstiques. La crítica era ben conscient que aquesta complicitat amb el poder havia erosionat el prestigi intel·lectual de la historiografia i la integritat ètica de la professió, però l’aliança que s’havia forjat era massa valuosa en termes d’influència política i reconeixement social de la història com per predicar la necessitat d’un trencament o un distanciament de la disciplina respecte del poder. La crítica va preferir orientar els esforços cap a la formació i la tutela d’una historiografia eminentment política i pragmàtica, que procurés un saber indispensable per al bon governant, que pogués instruir-lo i prestar-li consell de la manera més pertinent i eficaç, i que fos, alhora, un instrument de vigilància del poder polític, de denúncia i censura dels seus possibles abusos, posat al servei dels interessos de la comunitat. Per satisfer aquests propòsits, la crítica no va haver d’inventar-se nous principis i mètodes, ni recórrer a fonts  

3

d’autoritat diferents de les que havia utilitzat fins llavors. En va tenir prou amb reestructurar el discurs teòric mitjançant una relectura de la tradició classicista de pensament historiogràfic que posava l’accent en tots aquells aspectes de la disciplina que es volien potenciar. Fou arran d’aquesta reorganització d’interessos i dels nous patrons d’interpretació que va comportar que la crítica va començar a revaluar Tàcit i a convertir-lo, a la llarga, en el model preferent del bon historiador polític. Giovio interessa, per la seva banda, perquè exemplifica l’autor sistemàticament menystingut per la crítica, blasmat com la vergonya de la professió, minoritzat a pesar del seu èxit editorial i, per tant, empetitit per molts col·legues i engrandit per molts més lectors. Ara bé, la crítica de Tàcit i la de Giovio, per bé que van construir imatges ben diferents d’un i altre escriptor, estaven connectades en més d’un aspecte. Tàcit tampoc no era, per molts, un historiador sense màcula, i un dels defectes més importants que se li recriminava, l’acarnissament en la crítica dels poderosos, solia atribuir-se a la mateixa font d’errors, això és, escriure endut per l’apassionament, d’on hauria provingut l’exagerada parcialitat amb què Giovio hauria tractat i jutjat els protagonistes de les seves històries. Però el cas de l’escriptor italià també és interessant perquè la seva formació, la seva carrera professional i la seva obra satisfeien bona part dels requisits que s’exigien a l’historiador polític i que Tàcit hauria encarnat millor que cap altre, però tanmateix, aquests mèrits no van aconseguir el reconeixement de la crítica. En els dominis de la Monarquia Catòlica, tant Tàcit com Giovio van ser autors especialment atesos i influents: la crítica hispànica va ser tan decisiva en la consagració del mestratge de Tàcit, com determinant en la mala imatge de l’escriptor del Llac de Como. Si s’examina amb un cert deteniment i amb voluntat comparatista com va procedir la crítica en cada cas, a més d’il·lustrar les característiques del cànon historiogràfic, crec que es poden apreciar també

 

4

els efectes en el discurs teòric de condicionants ideològics que tenen poc a veure amb interessos genuïnament científics o disciplinaris. Tàcit, l’historiador de la prudència política Les valoracions de Tàcit que es poden trobar a les principals obres de teoria historiogràfica hispànica del segle XVI, per exemple, a les de Joan Lluís Vives, Sebastián Fox Morcillo, Antoni Llull i Juan Costa, són breus i s’emmarquen sovint en la ponderació dels mèrits i defectes d’altres autors clàssics. De Tàcit es destaca, en positiu, una actitud valenta o atrevida a l’hora de donar compte dels fets i una capacitat elevada d’instruir mitjançant l’exposició de les raons dels esdeveniments. S’alaba la seva perícia en la construcció narrativa, per exemple en la inserció de digressions al relat, però sovint se li retreu un estil de prosa massa greu i difícil, aspre i obscur. A les últimes dècades del Cinccents, al compàs d’una teoria més concernida en com fer profitosa la història per a l’acció política i arran de l’interès suscitat per la publicació de la primera edició de les obres completes de Tàcit, prologades i anotades de forma elogiosa i prolífica per Justus Lipsius, la crítica va començar a marginar les valoracions literàries de l’historiador romà i a encarir-ne altres virtuts, que es revelaven ara d’una exemplaritat molt més oportuna i significativa per modelar la historiografia política i pragmàtica. Així, cronistes i teòrics com Antonio de Herrera i Luis Cabrera de Córdoba van posar l’accent en les garanties d’autoritat i veracitat que es derivaven del fet que Tàcit hagués estat pretor i cònsul i, per tant, un expert en els afers polítics i militars que havia explicat, analitzat i jutjat. Van subratllar, amb el mateix propòsit, que hagués estat testimoni directe dels fets, i que hagués esquivat així el perill d’incórrer en mentides i imprecisions o de fer-se seves interpretacions parcials o esbiaixades procedents d’altres fonts. Van alabar també la penetració psicològica amb què Tàcit hauria disseccionat les interioritats de la política romana i hauria descobert les motivacions més  

5

ocultes dels seus actors. I, per sobre de tot, van destacar l’habilitat de l’historiador d’extreure d’aquestes anàlisis lliçons de prudència política d’un valor universal inestimable, i el seu insuperable mestratge a l’hora de reduir i concentrar l’essència d’aquests sabers en eloqüents sentències i aforismes. Vist des d’aquesta perspectiva, l’estil aspre i obscur de Tàcit es va revalorar com una forma narrativa directa, concisa, despullada d’ornaments sobrers i densament carregada de màximes, especialment adequada per servir les necessitats del governant, caracteritzat com un home d’acció i de mentalitat pragmàtica, que no disposaria ni del temps ni de la vana curiositat amb què un erudit o un lletraferit podrien llegir obres d’història. Tàcit s’anava convertint, així, en el model preferent de la crítica, que tenia molt present, per exemple, la importància i el poder que havien adquirit els cronistes oficials, i que maldava per formar un historiador al qual exigia que tingués prou expertesa política i familiaritat amb les classes dirigents com per poder reclamar legítimament les funcions d’educador i conseller del príncep, i del qual esperava, alhora, que mai posés en evidència la seva integritat ètica i la seva independència respecte del poder. En això també s’esgrimia Tàcit com un model a seguir, almenys en part. Així, se’n ponderava, i molt, que mai no s’hagués arrugat quan tocava reprovar i corregir els vicis i la cobdícia dels prínceps, fins i tot dels que hauria rebut favors i càrrecs. Es repetien sovint les seves diverses màximes sobre els perills que havia d’aprende a trampejar l’historiador de cort i es prenia bona nota dels seus advertiments sobre els recels que solien enfosquir la relació entre governants i historiadors. Tanmateix, se li retreia que en massa ocasions s’hagués excedit en el paper de jutge, i que s’hagués mostrat insolent i cruel amb els poderosos, immodest i poc decorós a l’hora de passar-hi comptes.

 

6

Giovio, l’historiador del millor postor Es tractava d’una taca en l’expedient de Tàcit que posava en entredit que hagués escrit, com assegurava al començament dels seus Annals, “sine ira et studio”, sense deixar-se dominar per la passió o endut per cap partidisme, una fórmula que, en tot cas, va aparèixer en gairebé totes les obres de teoria historiogràfica de la primera meitat del Siscents, i de la qual molts cronistes es van fer ressò en les seves declaracions de principis professionals. La conveniència per a la crítica de disposar d’un model clàssic per regular els principis i mètodes de la historiografia de la raó d’estat va comportar que els mèrits atribuïts a l’escriptor romà minoritzessin la gravetat de les seves faltes, a diferència del que va passar en altres casos, com el de Paolo Giovio. Els divulgadors de Giovio en llengua castellana van publicar a principis de la dècada dels seixanta del segle XVI dues edicions traduïdes dels 45 llibres de la història del seu temps, que s’havien publicat originalment en llatí a Florència el 1552, el mateix any de la mort de Giovio. Per bé que la història de Giovio es centra en fets esdevinguts a Florència i a Itàlia, l’obra tenia molt d’interès per al públic hispànic perquè tractava a bastament de les accions de les tropes imperials a la península itàlica i d’esdeveniments tan sonats a l’època com el saqueig de Roma. Tanmateix, les expectatives dels lectors espanyols van quedar frustrades per un relat que tractava de forma molt succinta les gestes militars de les forces de Carles V i que relativitzava el mèrit de les seves victòries. La decepció va anar seguida de la indignació, en considerar que la narració de Giovio era tendenciosament antihispànica i antiimperial. De res o de molt poc van servir els intents de mitigar aquesta indignació de Gaspar Baeza, un dels traductors de Giovio, al qual se li acudí de compondre una crònica nova que ampliava les històries de Giovio amb escrits que l’historiador italià havia publicat originalment en altres obres i que havien de servir per atorgar més presència a les accions de l’emperador i els seus exèrcits i per fer

 

7

de contrapès a les crítiques que havien rebut en la primera versió dels 45 llibres. Aquesta versió ampliada, feta ad hoc per apaivagar les ires dels lectors espanyols, va aparèixer el 1566, però, en cas que arribés a llegir-la, no va fer canviar d’opinió Gonzalo Jiménez de Quesada, que un any després considerà necessari de redactar una refutació de totes les falsedats i mesquineses que al seu entendre Giovio havia fet circular sobre els fets dels espanyols a Itàlia. A l’Antijovio, Jiménez de Quesada acusà Giovio de ser un venut, d’escriure únicament per adular els prínceps d’Europa i guanyar-se’n el favor, propòsit per al qual no hauria dubtat de manipular i adulterar els fets que convingués. Melchor Cano ja l’havia retratat pocs anys abans, el 1563, com un servent dels diners a l’hora d’escriure història, i l’havia titllat d’exagerat tant en l’amor com en l’odi, tant en l’afalac com en la reprensió. Juan Costa fa explícita la mala exemplaritat de Giovio en repetir les crítiques a la parcialitat amb què hauria tractat les gestes de Carles V i contextuar-les, al seu tractat, en una reflexió sobre les històries sospitoses o mereixedores de malfiança, on la veritat quedaria compromesa perquè la narració no s’hauria escrit amb un ànim lliure d’afectes. Giovio va anar encarnant progressivament el revers de l’historiador íntegre, empès per consideracions com les de Cabrera de Córdoba, que recorre a la ironia per explicar que un metge que hauria conegut bé els humors de l’historiador italià hauria purgat el seu “pecho lleno de ira y malenconia” contra espanyols i florentins “con oro envolsable”. Convé fer notar que Cabrera suggereix que l’apassionament de Giovio, que ja constitueix una falta greu d’acord amb les regles de la disciplina, hauria estat fals o impostat per aconseguir una compensació econòmica a canvi del silenci. Així, en la crítica que construí la mala reputació de Giovio, la imatge de l’historiador corrupte va imposar-se a la del jutge irat i parcial. L’escriptor de Como s’allunyà, d’aquesta manera, de Tàcit, amb el qual la crítica l’hauria pogut associar per la seva condició d’expert en afers polítics, derivada de les  

8

seves missions diplomàtiques, i de testimoni directe de les guerres d’Itàlia. I, posats a demanar, si en la valoració de Giovio no hagués pesat decisivament el condicionant patriòtic, fins i tot se l’hauria pogut presentar, a través d’un filtre tacitista, com un assot implacable de l’emperador, com a portaveu d’un discurs vigilant amb l’immens poder acumulat per la casa d’Àustria i recelós de les ambicions inconfessades que podien amagar-se rere les polítiques de la Monarquia Catòlica en pro de la gran causa del cristianisme. Va interessar, però, que la petitesa i la mala exemplaritat de Giovio s’identifiqués, sense pal·liatius, amb el pecat de la “cupidigia”, tal com ho explica Mascardi, que, a diferència de molts crítics hispànics, precisa que Giovio, per no perdre la seva pensió, hauria deixat d’explicar que Carles V tenia un pla per fer presoner el Papa Climent. El testimoni de Mascardi deixava en mal lloc Giovio, com sempre, però de retruc també l’emperador, pel seu complot contra el pontífex i per la sospita que fos procliu a intimidar i sobornar cronistes, un hàbit que els mateixos teòrics de la historiografia atribuïen als prínceps de la pitjor espècie.

 

 

9