\"Frederic Vilà i la meva primera classe sobre Goya\", El gran valor de les Lletres i les Humanitats al Dr. Frederic Vilà i Tornos, Lleida, Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida, 2015, pp. 189-195.

Cristina Mongay Batlle Universitat de Lleida

Frederic Vilà i la meva primera classe sobre Goya Sense gaire esforç, encara puc recordar amb claredat els meus anys de Llicenciatura a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida. Les tertúlies amb els companys i les companyes de disciplines diverses, els llargs passadissos, el silenci dels claustres solejats, el perfum de paper i de tinta de la biblioteca, el cafè i les bones estones a la cafeteria, etc. Però, amb especial enyorança i, alhora, tendresa, encara puc percebre amb detall com succeïren algunes de les classes a les que hi vaig assistir com alumna. La primera assignatura en què vaig coincidir amb el professor Vilà fou ‘Història de l’Art Contemporani I’, la que tractava la complexitat artística occidental produïda a partir de la Revolució Francesa i durant el segle XIX. Ho feia a 3er de carrera, al curs 2008-2009, justament al primer quadrimestre. Tot i que es comprensible que es fes una selecció ben compromesa de quins episodis estètics explicar i il·lustrar al jove alumnat, donat el poc temps del qual es disposava a les aules i a les hores d’estudi, el gran mestre aragonès Francisco de Goya no deixà d’aparèixer en el programa de l’assignatura del Dr. Vilà. Ell, tal com habitualment feia a les seves classes, ens mostrà algunes de les obres més representatives de Goya, l’artista seleccionat en aquesta ocasió, i ens introduí al gran univers que amagava aquest artista tant inquietant amb la seva cadència relaxada i amb un tímid to crític. Entre d’altres, ens projectà La Vendimia (1786-1787), La Maja desnuda (1797-1800), el gran retrat de La familia de Carlos IV (1800-1801), El Coloso (1808-1812), Los fusilamientos del 3 de mayo (1814) i Dos viejos comiendo sopa (1819-1823). Rellegint algunes de les anotacions que prenia en el transcurs de les seves classes magistrals, que encara avui en dia conservo, Vilà comentava davant de l’alumnat que “(…) l’art de Goya fuig de qualsevol intent de catalogació, ja que conté en la seva manera de fer elements rococós, neoclàssics i romàntics propis de la tradició pictòrica espanyola juntament amb invencions personals.” 189

A Vilà no se l’hi escapava quant donava de sí Goya com a artífex i com a persona, i decidí proposar als alumnes d’aquell curs, com a part dels treballs a realitzar per a la seva assignatura, explorar amb més deteniment el món goyesc. Ens suggerí fer un viatge a Madrid i enfrontar-nos “cara a cara” amb algunes de les obres més famoses de l’aragonès, tant al Museo Nacional del Prado com a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando; i així varem fer-ho! Era finals d’octubre de 2008 i l’alumnat vam tenir l’oportunitat de rastrejar tant a prop com els cordills de seguretat i els vigilants de sala ens ho permetien la producció exposada de Goya, d’unes dimensions i brillantor que res tenien en comparació amb el que havíem “tastat” visualment a les aules. Recordo la impressió que va produir-me la seva dilatada i gegantina producció retratística del Prado, així com l’impactant cicle de pintures negres; però amb especial malenconia recordo la que fou meva primera visita a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, institució que he hagut de freqüentar —i encara ara freqüento— per desenvolupar la meva recerca científica. En aquest primer encontre amb l’exposició permanent de l’Academia, em sorprengué gratament trobar-me davant de l’Autorretrato antes su caballete (c. 1785) (fig. 1) de Goya,1 un oli sobre llenç, dit de gabinet, de petit format (42 x 28 cm), que mostra un Goya que desafia tot aquell espectador que l’observa tot mirant-lo directament als ulls, implicant-lo en el seu procés de creació artística, fent-lo comprendre la importància del detonant i del camí artístic juntament amb l’obra produïda finalment. Aquesta aproximació “física” a l’artista permetia a qualsevol jove estudiant del fet artístic, ja fos en clau històrica o alumne de les Belles Arts, comprendre materialment quin era el procés físic —al qual havia de sumar-se l’intel·lectual— i els estris habituals del dia a dia d’un artífex de l’època de Goya —el cromatisme del pigments emprats, la textura dels mateixos que posteriorment s’aplicava sobre el suport, etc.—. Per altra banda, el Dr. Vilà també ens recomanà entusiàsticament visitar les sales de Calcografía Nacional, les quals es troben al mateix edifici de la Real Academia de Bellas Artes madrilenya de la calle de Alcalá. En aquestes vàrem poder submergir-nos al món del gravat goyesc amb algunes de les planxes i les estampacions dels fecunds Caprichos (1799),2 realitzats amb aiguafort i aiguatinta al fons; els esgarrifosos Desastres de la guerra (1810-1815), fets amb aiguafort i alguns detalls de punta seca, brunyidor i aiguada; les escenes de Tauromaquia (1816), tant de moda a l’època, i els Disparates (1815-1824), elaborats amb aiguatinta i aiguaforts amb alguns detalls de punta seca i brunyidor. 1  Autorretrato antes su caballete (c. 1785), que representa l’autor al voltant dels quaranta anys, no es tracta d’un llenç qualsevol de Goya, ja que cal fixar-lo en una etapa decisiva per l’autor a Villa y Corte, desprès de ser finalment admès a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1780) i en ple nomenament com a Director de Pintura de la mateixa institució. “Francisco de Goya y lucientes. Autorretrato ante su caballete, h. 1785”, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid. Guía del museu, Madrid, 2004, pp. 210-211. 2  L’any 1803, per a resoldre el conflicte que havia desencadenat els Caprichos davant de la Inquisició, Goya oferí les planxes i totes les series d’aquests –dues centres quaranta– al rei Carles IV, qui les manà dipositar a la Real Calcografía. Aquest afer es recull amb detalls a PUIGBLANCH, A.: La Inquisición sin màscara, Cádiz, 1811, referenciat per Carrete Parrondo, J.: “Francisco de Goya. Los Caprichos”, Goya. Los Caprichos. Dibujos y Aguafuertes, Madrid, 1994, pp. 19-20.

190

1. Detall de Francisco de Goya y Lucientes, Autorretrato antes su caballete, c. 1785, pintura a l’oli sobre llenç, 40 x 27 cm, Museo de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.

Contràriament al que llavors jo mateixa hauria pogut valorar, el resultat d’aquest viatge a Madrid proposat pel Dr. Vilà no caigué en l’anècdota i en aprovar l’assignatura, sinó que encuriosí en mi la coneixença de més dades sobre aquest artista i el seu entorn artístic i social, provocant, pocs anys desprès, que m’aproximés de nou al pintor en un “cara a cara” en el marc de la tesi doctoral que actualment realitzo.3 En aquest cas, a través d’un episodi immediatament anterior a l’elaboració dels Caprichos, quan Goya es dedicà a gravar diverses làmines que reproduïen algunes de les pintures més famoses de Diego de Velázquez en el seu primer període madrileny, 3  Es començà a treballar en aquesta línia de recerca sota l’aixopluc del Grup de Recerca Consolidat per la Generalitat de Catalunya (2014 SGR 242) “Art i Cultura d’Època Moderna” (ACEM), l’Investigador Principal del qual és el professor Ximo Company, Catedràtic de Història de l’Art Modern de la Universitat de Lleida, i del qual l’autora n’és membre. Així mateix, la tesi doctoral de l’autora, investigadora en formació predoctoral de la Universitat de Lleida, titulada: Análisis de la influencia de los pintores clásicos hispanos de Época Moderna en el mundo de las Bellas Artes (siglos XVIII-XIX), dirigida pel Dr. Company, s’emmarca en el Centre d’Art d’Època Moderna (CAEM, www.caem.udl.cat), del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida, i en el Projecte de Recerca I+D+i del Ministerio de Ciencia e Innovación (HAR2012-32199) La Consolidación de la Pintura del Renacimiento en la Corona de Aragón: La extraordinaria influencia del paradigma de Joan de Joanes.

191

2. Francisco de Goya y Lucientes, reproduint a Velázquez, Retrato ecuestre de Felipe IV, 1778, aiguafort sobre paper continu, 373 x 318 mm (petjada), 652 x 486 mm (paper), Museo Nacional del Prado, Madrid, procedent de Calcografía Nacional. Pertany als estudis de Goya difosos a la Gaceta de Madrid el dia 29 de juliol de 1788.

3. Francisco de Goya y Lucientes, reproduint a Velázquez, Menipo, 1778, aiguafort sobre paper continu, 306 x 220 mm (petjada), 307x 223 mm (paper), Museo Nacional del Prado, Madrid, procedent de Calcografía Nacional. Pertany als estudis de Goya difosos a la Gaceta de Madrid el dia 29 de juliol de 1788.

quan desenvolupà la labor de pintar cartrons per la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara. Goya acolliria el reclam d’un bon conjunt d’il·lustrats davant de la falta de gravadors que es dediquessin a reproduir les pintures conservades a les col·leccions espanyoles, i, sobretot, a les col·leccions reials. Fou a vistes d’això que Goya estudià algunes pintures de Velázquez i practicà de manera totalment lliure i autodidacta les tècniques del gravat iniciant-se en aquest art (per exemple, veieu figs. 2-5). Es prou conegut com aquestes estampes varen anunciar-se a la Gaceta de Madrid, la publicació oficial de la Corona des del 1762, per la seva venda en dues dates concretes del 1778 —al 28 de juliol i al 22 de desembre—. En la primera, s’anunciava la venda de les reproduccions del Retrato ecuestre del Rey Felipe III, Retrato ecuestre del Rey Felipe IV, Retrato ecuestre de Doña Margarita de Austria, Retrato ecuestre de Doña Isabel de Borbón, Retrato ecuestre del conde-duque de Olivares, Menipo, Esopo, Retrato de Sebastián de Morra, Retrato de Diego de Acedo, el Primo;4 en la segona, del Retrato del Infante Don “Nueve estampas dibuxadas y grabadas con agua fuerte por Don Francisco de Goya Pintor; cuyos originales del tamaño del natural pintado por Don Diego Velazquez existen en la Colección del Real Palacio de esta Corte. Representan figuras eqüestres de los reyes Felipe III y Felipe IV, y de las Reynas Doña Margarita de Austria y Doña Isabel de Borbón, y la de Don Gaspar de Guzman Conde Duque de Olivares, las figuras en pie de Menipo y Esopo y de los enanos sentados. Se venden en la librería de Don Antonio Sancha en la Aduana vieja, y en la de Don Manuel Barco, carrera de San Gerónimo. Sus precios son, las figuras eqüestres a 6 reales y las restantes a 3; y se darán juntas y separades”, Gaceta de Madrid, núm. 30, Madrid, 28 de juliol de 1778, p. 300. 4 

192

4. Francisco de Goya y Lucientes, reproduint a Velázquez, Sebastián de Morra, 1778, aiguafort sobre paper continu, 209 x 148 mm (petjada), 215 x 155 mm (paper), Museo Nacional del Prado, Madrid, procedent de Calcografía Nacional. Pertany als estudis de Goya difosos a la Gaceta de Madrid el dia 29 de juliol de 1788.

5. Francisco de Goya y Lucientes, reproduint a Velázquez, Los borrachos, 1778, aiguafort sobre paper continu, 322 x 436 mm (petjada), 445 x 632 mm (paper), Museo Nacional del Prado, Madrid, procedent de Calcografía Nacional. Pertany als estudis de Goya difosos a la Gaceta de Madrid el dia 22 de desembre de 1788.

Baltasar Carlos i Los borrachos.5 Poc temps desprès, però, Francisco de Goya volgué continuar amb la labor iniciada de difondre el corpus pictòric de Velázquez, però aquesta iniciativa restà incomplerta i fou deixada de banda.6 No obstant, no és tant conegut el fet que aquestes reproduccions de Velázquez fetes per Goya continuarien difonent-se a la premsa espanyola al llarg del segle XIX en paral·lel a la venta d’altres series d’estampes goyesques. Així ho testimonia un gran conjunt de breus anuncis localitzats a les pàgines de la mateixa Gaceta de Madrid a partir dels números del 19 de setembre de 18167 i del 20 d’octubre de 1831,8 i amb

5  “Dos estampas nuevas que representan, la una al Príncipe D. Baltasar Carlos a caballo, y la otra a un fingido Baco coronando a algunos borrachos; pinturas de D. Diego de Velásquez existentes en el Real Palacio de S. M. dibujadas y grabadas a agua fuerte por D. Francisco Goya Pintor. Se venden con las otras ya publicadas del mismo Profesor en la Librería de D. Antonio Sancha en la Aduana vieja, y en la de D. Manuel del Barco Carrera S. Jerónimo”, Gaceta de Madrid, núm. 66, Madrid, 22 de desembre de 1778, p. 640.

6  Goya volgué realitzar també tirades de gravats de Retrato del Infanta don Fernando, Retrato del bufón Barbarroja –ambdues quedaren sense editar-se–, Retrato del bufón don Juan de Austria i les famoses Meninas, de les qual només s’han conservat diverses proves d’estat.

7  “Catálogo (…) Continuación de las estampes que se venden en la Real Calcografia, sita en la imprenta Real. Estampas en cuartilla de marca mayor (…) Ocho estampes de diferentes pintures del Real Palacio, grabagas por Goya y Castillo (…)”, Gaceta de Madrid, Madrid, 19 de setembre de 1816, pp. 1019-1020.

8  “Catálogo de las obras grabadas por varios professores que se hallan en la Calcografía de la imprenta Real en pliego de marca mayor (…) Un cuaderno de los Caballos de Velazquez, grabados al agua fuerte por D. Francisco de goya a 20 rs.”, Gaceta de Madrid, Madrid, 20 de octubre de 1831, p. 576.

193

especial insistència entre les dècades de 1850-1870.9 En aquest punt del nostre discurs, val la pena ressaltar que des d’aquesta mateixa publicació periòdica es presentarien dues de les primeres biografies dedicades a Francisco de Goya, l’una realitzada per Vicente Carderera l’any 1845,10 quasi vint anys desprès de la desaparició de l’artífex de La maja vestida (1800-1807); i l’altra pel periodista i escriptor andalús Manuel Ossorio.11 En tot cas, aquests anuncis que promovien la venda d’estampes de Goya, així com els primers estudis sobre l’artista que en derivaren o que visqueren en paral·lel als mateixos, feren que l’esperit d’aquest artista no decaigués en l’oblit o en la feroç crítica que l’acompanyà en els darrers temps de la seva existència, esdevenint tot un referent pictòric comparat amb els grans artistes plàstics hispànics de temps passats. Aquesta valoració molt positiva de l’artista continuà desenvolupant-se al llarg del segle XX i en el present XXI, no només per l’habilitat que demostrà amb la seva paleta i els seus pinzells de dureses diverses, els cartrons amb que elaborava els tapissos, o les matrius i altres utensilis del món del gravat, sinó, precisament, per la forta personalitat que demostrà i mitjançant la qual discrepà amb la cúpula acadèmica durant molt de temps a favor de la llibertat creativa de l’artista. I és precisament per aquest caràcter sense comparació de Goya, per aquesta fortalesa incansable tant creativa com humana que el Dr. Vilà apostà perquè coneguéssim la seva obra amb els nostres propis ulls —com òbviament hauríem de prendre 9  Tot i que, de fet, només copiaven literalment tres anuncis, que es repetiren successivament: “Edición de los Caprichos y venta de estampas de las pinturas de Velázquez”, de la Gaceta de Madrid del 4 de juny del 1864, p. 4, que es repetiria en diverses ocasions aquell mateix any; “Caprichos de Goya.- Colección de 80 estampas grabadas al agua fuerte con aguadas de resina por el mismo. Se vende al precio de 16 escudos (160 reales) en la Calcografiá nacional, cuyo despacho de estampas y demás dependencias de la casa de la Academia de San Fernando, calle de Alcalá, núm. 11, cuarto entresuelo de la derecha, También se venden en dicho establecimiento las siguientes obras grabadas del mismo autor: Un agarrotado, 600 milésimas, (6 reales); seis copias de diferentes cuadros de Velázquez existentes en el Museo Nacional de Pinturas, un cuaderno, 2 escudos 40 milésimas (24 rs.); Seis caballos, copia de los cuadros de Velázquez del Museo Nacional de Pinturas, 3 escudos (30 reales); Los borrachos, copia del mismo pintor, 800 milésimas (8 rs.); retrato de Goya, 400 milésimas (4 rs.)”, que aparegué per primer cop al número 56 de la Gaceta de Madrid del 25 de febrer del 1869, p. 4, i que es reproduiria en diverses ocasions fins el mes de juny de 1870; i “Caprichos de Goya.- Colección de 80 estampas grabadas al agua fuerte con aguadas de resina, por el mismo. Se vende al precio de 40 pesetas (100 rs.) en la Calcografía Nacional, cuyo despacho de estampas y demás dependencias se hallan establecidas en la casa de la Academia de San Fernando, calle de Alcalá, núm. 11, cuarto entresuelo de la derecha. También se venden en dicho establecimiento las siguientes obras grabadas del mismo autor:  Un agarrotado, una peseta y 50 cénts, (6 rs.); seis copias de diferentes cuadros de Velázquez existentes en el Museo Nacional de Pinturas, un cuaderno, 6 pesetas (24 rs.); Seis caballos, copia de los cuadros de Velázquez del Museo Nacional de Pinturas, 7 pesetas y 50 cénts. (30 rs.); Los borrachos, copia del mismo pintor, 2 pesetas (8 rs.); Retrato de Goya, una peseta (4 rs.)”, que es localitzà a la mateixa publicació des del número 295 del 22 d’octubre de 1870 (pp. 7-8) i fins el número 64 del 4 de març de 1872 (p. 686).

10  Carderera afirmaria a aquest breu elogi que Goya “(…) llegó á entender admirablemente como el gran Velázquez, su pintor predilecto, el aire interpuesto de sus figuras, descuidando los accesorios que puedan desfigurar el efecto general; pintaba las partes iluminadas con gran masa de color sin atormentarlo, y á veces con la flexible pauta del cuchillo de paleta (…).” CARDERERA, V.: “Biografia de Goya”, Gaceta de Madrid, Madrid, 9 de desembre de 1845, p. 4.

11  El text de Ossorio començava amb aquestes frases: “Hay nombres en la historia de las artes que encierran en sí solos toda una época y representan una escuela. El de Goya, cuya reputación es universal, se encuentra en este caso”. OSSORIO, M.: “Don Francisco de Goya y Lucientes”, Gaceta de Madrid, núm. 34, Madrid, 3 de febrero de 1869, p. 4.

194

com a “bona costum” en l’estudi de qualsevol altre artista o moviment estètic—, els ulls d’uns tendres estudiants d’Història de l’Art que tot just anaven assimilant complexos contextos creatius, conceptes abstractes i ideals estètics llunyans als nostres dies geogràficament i temporalment. Res més lluny de la veritat: aprendre a palpar el polièdric món de l’art de “tu a tu”, en mig del silenci de la sala expositiva, sota els freds focus de llum i sense la “zona de seguretat” que acabava esdevenint les files de pupitres de les classes. Mitjançant el Dr. Vilà vam comprendre que la millor aula per endinsar-se al món de les Belles Arts —o, si més no, una aula imprescindible per l’aprenentatge de la nostra disciplina— és la pròpia sala expositiva on es custodien les peces d’art, ja sigui la sala permanent d’un Museu o els seus magatzems, la col·lecció particular d’algun afortunat, o el taller d’un artista. Per aquest mateix motiu aprofito aquest espai per donar les gràcies de nou al Dr. Vilà —un agraïment que, evidentment, podría estendre a molts dels professors i professores de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida amb els qui he compartit aules i tutories al llarg d’aquest llarg camí d’aprenentatge— per la paciència i dedicació de cadascun dels dies que invertí en dibuixar un interrogant a les ments dels seus alumnes i contribuí en que anéssim més enllà del que sembla que transmet una obra artística, sigui de la materialitat que sigui. Mestres amb majúscules com el Dr. Vilà marquen la diferència en una època tant tendra i amb tanta empenta com és la de l’alumnat de la carrera, ja que no caigué en mostrar-nos el resultat immediat del que l’alumne, un possible futur científic de les ciències socials, havia d’esbrinar, sinó que ens obsequià —com feu amb la proposta del viatge a Madrid referenciat— amb les pautes i les eines necessàries perquè aquest camí l’exploréssim nosaltres mateixos i en fossin grats mereixedors de la seva descoberta. Gràcies, Frederic!

195