Estudi Arqueozoològic de dues sepultures d\'èquids a la Rambla del Raval (Barcelona, 2014)

ESTUDI ARQUEOZOOLÒGIC DE DUES SEPULTURES D'ÈQUIDS A LA RAMBLA DEL RAVAL (BARCELONA) Roger Molinas Amorós, Abril de 2014

1

ÍNDEX

1.- Context històric: Els èquids a la societat medieval..................................................................... 3

2.- Estudi dels dos esquelets d'èquid.............................................................................................. 5 2.1 Representació esquelètica i posició.............................................................................. 5 2.2 Determinació taxonòmica............................................................................................. 6 2.3 Determinació de l'edat.................................................................................................. 7 2.4 Determinació del sexe.................................................................................................. 7 2.5 Patologies...................................................................................................................... 7 2.6 Conclusions.................................................................................................................... 8

3.- Altres restes de fauna................................................................................................................. 9

4.- Bibliografia.................................................................................................................................. 10

5.- ANNEX 1: Biometria.................................................................................................................... 11

6.- ANNEX 2: Fotografies................................................................................................................... 14

2

1.- Context històric: Els èquids a la societat medieval

Els èquids son una espècie molt difícil de criar ja que, al no ser rumiants, tenen una menor eficiència a l'hora de digerir la herba i requereixen d'un 33% més de pastura per la seva criança en comparació als ramats ovins i bovins. També consumeixen calories molt més ràpid i, a més, no es sol aprofitar la seva llet davant la perillositat de munyir una euga. Per aquest motiu, el cavall no es domestica fins a l'edat del ferro, seleccionant els individus amb una utilitat bàsicament bèl·lica o com a mitjà de transport i no pel consum de la seva carn1.

En quant als ases, tot i que es domestiquen molt abans, entorn al 5.000 ANE al nord d'Àfrica, no arriben a Europa també fins a l'Edat del Ferro. La seva utilitat social ha estat bàsicament la d'animal de càrrega, ja que un ase es capaç de portar entre el 20 i el 30% del seu pes corporal i ja s'empraven per aquesta finalitat a l'antic Egipte i Namíbia. Cal destacar que en el cas dels ases si que s'ha aprofitat més històricament la seva llet, tot i que mai s'ha documentat que aquest ús esdevingui el principal.

Els primers tabús alimentaris antiequins apareixen ja en els grans imperis de l'antiguitat a Pròxim Orient; al llibre de Job a la Bíblia ja especifica que el cavall té un valor com a arma de guerra i no per la cuina. Aquests tabús no responen, en cap cas, a una predisposició genètica de l'ésser humà contra el gust de la carn d'èquid, doncs durant el Paleolític Superior trobem nombrosos jaciments, com per exemple els nivells solutrians de la cova de l'Arbreda (Serinyà, Pla de l'Estany), amb grans acumulacions d'ossos de cavalls salvatges consumits per grups de caçadors humans.

Els èquids son els grans absents a les elaborades receptes culinàries d'època romana i diversos investigadors apunten a que els bàrbars van poder acabar amb l'Imperi Romà, degut a la seva superioritat en nombre de cavalls. En època tardo-antiga i alt-medieval s'han documentat nombrosos jaciments amb sacrificis i enterraments rituals de cavalls a Anglaterra, Holanda o Alemanya, especialment entre el 450 i el 650 dC, que s'han vinculat a un culte d'origen escandinau envers el Deu Odin/Woden2. Aquest ritual es manté fins al s. VIII en alguns indrets de les illes

1 2

HARRIS Marvin (1985) Bueno para comer, Alianza editorial. FERM, Chris (2012) “Early Anglo-Saxon horse culture and funerary ritual (450-650 AD): Active mytology in a european context”, The ritual of killing and burial animals, ed. Alexander Plusowski, Oxford books, Oxford

3

britàniques i fins al any 1.000 entre els víkings d'Islàndia3.

L'any 732 el Papa Gregori III escriu una carta a Sant Bonifaci, apòstol als germànics, on prohibeix terminantment qualsevol culte al cavall, així com el consum de carn d'èquid, que ho atribueix a una costum impur i detestable. Aquest tabú tindria una doble funció: per una banda simbòlicsocial, per tal de crear una identitat de grup dels cristians envers als pagans, i per l'altre econòmica, per tal de que els cavalls s'empressin exclusivament per la guerra contra l'avenç del Islam; recordem que aquell mateix any s'havia viscut la Batalla de Poitiers.

Així doncs, durant l'edat mitjà en territori cristià, en teoria, tan sols es sacrifiquen èquids vells o malalts; de ben segur, però, les classes més baixes el menjaven d'amagat o el venien de forma clandestina, com passa amb la vaca a l'Índia. Tenim documentats alguns jaciments de cronologia medieval amb ossos de cavall amb marques de cuinat i consum humà, com a Winchester4, així com documents que ens parlen de consum d'èquids salvatges per part de monjos a Suïssa durant el segle XI o festins de carn de cavall, ja en època moderna, a Dinamarca o a l'armada espanyola al s. XVI.

En època medieval el cavall passa a ser un bé de prestigi, amb l'emergència de la figura del cavaller, un dels tres estaments en que s'estructurarà la societat feudal, i que seran els encarregats de protegir per la força a la població dels enemics externs i interns, així com de garantir el sistema de vassallatges i plusvàlues amb que es mantenia l'economia i la política d'aquest període.

A partir de la baixa edat mitja a Europa el cavall i l'ase s'introdueixen a l'agricultura, substituint al bou per llaurar el camp, donant millors rendiments d'explotació del terreny. Aquest canvi provocarà que calgui augmentar la producció de civada per tal d'alimentar els ramats equins, el que acaba produint una àmplia transformació agrícola amb la introducció d'un sistema rotatiu de tres camps. Aquesta tècnica, més eficient, requereix d'una menor demanda de força de treball al camp, generant un exili de ma d'obra cap a les ciutats i un augment de les desigualtats econòmiques. Al s. XIV un cavall costava més que un esclau.

3

LEIFSSON Rúnar (2012) “Evoluting traditions: horse slaughter as part of viking burial customs in Iceland”, The ritual of killing and burial animals, ed. Alexander Plusowski, Oxford Books, Oxford 4 SERJEANTSON Dale (2000) “Good to eat and good to think with: classifiying animals from complex sites”, Animal Bones, Human Societes, Rowley-Conwy ed., Oxford, pp. 179-189

4

A l'Edat Moderna els equins seguiran sent una element clau per a la guerra i el transport, com ho demostra el fet que Lluís XIV importés 30.000 cavalls cada any per tal de mantindre les seves campanyes militars, o que entre 1735 i 1780 tinguem documentats fins a 4 Reials Decrets a França prohibint taxativament el consum de carn de cavall.

2.- Estudi dels dos esquelets d'èquid

S'han documentat dos individus en perfecte connexió anatòmica en un estrat datat al voltant del s. XIV, localitzats en una excavació preventiva en un solar de la Rambla del Raval, a Barcelona. Ambdós es troben inhumats dins de petites foses independents excavades al terra. Em referiré sempre al Èquid nº1 al recuperat a la UE 37 i al Èquid nº2 al recuperat a la UE 39.

2.1- Representació esquelètica i posició.

La sedimentació i el perfecte nivell de connexió anatòmica ens fan pensar en que la deposició dels esquelets i el reompliment de les foses es va produir simultàniament poc després de la mort de l'animal, amb la qual cosa la descomposició de les parts toves no va produir cap alteració en la posició dels ossos. Cal destacar que en el sediment que reomplia les foses es van trobar nòduls de calç, segurament abocats per motius higiènics.

Les dues foses han estat tallades per estructures de cronologies posteriors, amb la qual cosa s'ha perdut gran part de la representació esquelètica. Concretament en l'èquid nº1 s'han perdut les dues extremitats posteriors distals, a partir de la ròtula (tíbia, peroné, tars, metatars i totes les falanges posteriors) i pel que respecta a l'èquid nº2, tan sols s'ha recuperat la pelvis i els dos fèmurs.

Durant el procés d'extracció i neteja es va fragmentar completament el neurocràni de l'èquid nº1, impossibilitant la realització de cap mesura biomètrica sobre aquest ós, tot i que a la tomba estava sencer.

Al èquid nº1 destaca l'absència de les dues falanges terceres anteriors, que possiblement s'haurien extret abans de la inhumació de l'animal per tal d'aprofitar-ne la ferradura. 5

Els dos animals es van dipositar en una posició lateral, torçant el coll del èquid nº1 sobre si mateix per tal d'encabir el cap dins les dimensions de la fosa. També en aquest individu es van doblegar les extremitats anteriors sobre l'articulació de l'húmer amb el radi i la ulna. De l'èquid nº2, tan sols podem afirmar que els fèmurs i la pelvis estaven en connexió anatòmica i en una posició similar a l'èquid 1. Aquestes flexions de les articulacions fan pensar en que la inhumació es va produir en un lapse de temps molt curt respecte a la mort de l'animal.

2.2- Determinació taxonòmica

Els dos esquelets presenten característiques corresponents al gènere dels èquids. Per tal de procedir a la determinació taxonòmica exacte de la espècie s'ha procedit a dos indicadors diferents5, sempre sobre el èquid nº1:

1)

Morfologia de la superfície oclusal de la M1 superior: tot i que el desgast dentari es molt

avançat, podem apreciar que la el dibuix de la superfície oclusiva a la molar primera superior presenta unes característiques més similars a les del Equus Asinus (ase) que no al Equus Cavallus (cavall).

2)

Biometria del Metacarp: Segons el gràfic de dispersió de punts proposat per Davis, s'han

agafat les mesures del metacarp (concretament el dret), com la longitud màxima (175 mm) i l'amplada dorsal mínima a la diàfisi (23 mm), la qual cosa ens situaria indubtablement dins l'àrea de punts corresponent al Equus Asinus (ase)

No s'ha pogut procedir a la diferenciació taxonòmica a partir de la superfície oclusal de la M1 inferior, ja que el desgast dentari era tan avançat que no es distingia en absolut. Pel que fa a l'èquid nº2, no s'ha pogut realitzar cap mena de diferenciació taxonòmica dintre del gènere èquid, per la falta dels ossos determinants; tan sols puntualitzar que les seves mesures biomètriques son lleugerament més elevades, en els pocs ossos on s'ha pogut mesurar (la llargada màxima del fèmur es de 299 mm mentre que en l'èquid nº1 era de 283 mm).

5

DAVIS Simon J..M. (1987) La arqueología de los animales, Ediciones Bellaterra SA, 1989

6

2.3- Determinació de l'edat

En ambdós esquelets veiem clarament com s'ha completat el procés de maduració òssia, consistent en la fusió de les epífisis i les diàfisis dels ossos llargs, així com de les diferents parts del coxal, que en el cas dels èquids es produeix entre els 4 i els 5 anys d'edat.

En el cas de l'èquid nº1 s'ha recuperat tota la seva dentició i, per tant,s'ha pogut realitzar un estudi sobre el seu nivell de desgast dentari.

–

A partir de la alçada de la primera molar superior, entre l'inici de l'arrel i la corona, ens

dona unes mesures de 21 mm la esquerra i 16mm la dreta, la qual cosa si ho comparem amb el gràfic proposat per Davis, ens donaria un marge d'edat entre els 15 i els 20 anys, tot i que cal matisar que aquest estudi es va realitzar sobre zebres i no sobre ases o cavalls.

–

A partir de l'alçada de les dents, així com del dibuix del desgast dentari, podem veure com

el procés de desgast es gairebé total en la mandíbula inferior, amb unes alçades que oscil·len entre els 8 mm de la PM4 esquerre, fins als 15 mm de la PM2 esquerre. Al maxil·lar superior el desgast de la dentina es lleugerament inferior, amb unes alçades que varien dels 21 mm de la M1 esquerra als 11 mm de la PM2 dreta. Això ens situaria en un marge d'edat al voltant dels 20 anys6.

2.4.- Determinació del sexe

A partir de la morfologia de la pelvis, l'ós amb un major dimorfisme sexual de tot l'esquelet, s'ha determinat un sexe masculí en ambdós individus, tot i que el fraccionament d'aquest os, produït en el moment de l'extracció, no ens permet afirmar-ho amb total contundència.

2.5- Patologies

La patologia més evident detectada es troba situada sobre les darreres quatre vèrtebres toràciques de l'èquid nº1, amb una artrosi molt avançada que ha provocat una fusió total de les espines vertebrals. També trobem una fusió total i deformacions artrítiques sobre l'ós sacre, així com 6

GRANT A. (1982) “The use of tooth wear as a guide to the age of domestic ungulates”, Aeging and sexing animal bones from archaeological sites, BAR British series 109. pp 91-108

7

osteofits en la quarta cervical i en una de les primeres toràciques, on l'artrosi es menor, però també es troba present.

També trobem una artrosi avançada a la falange segona anterior dreta, així com una possible osteoartrosi incipient a la part proximal de la falange primera anterior dreta, a la diàfisi distal del metacarp dret i a la part distal del radi dret.

Aquestes patologies ens estan indicant un sobre-esforç de l'èquid nº1 sobre la seva esquena i la part distal de les seves potes, possiblement produïda per l'ús reiterat d'aquest individu per a tasques de càrrega o diferents treballs agrícoles, durant molts anys.

2.6.- Conclusions

Ens trobem davant dels enterraments de dos èquids en dues foses excavades, que s'haurien realitzat en poc lapse de temps després de la mort dels animals. Els dos individus son adults (un d'ells pràcticament senil, entorn als 15-20 anys, de l'altre tan sols sabem que té més de 5 anys), i masculins; un d'ells seria un ase i l'altre no s'ha pogut determinar.

Les patologies que presenta l'esquelet més sencer ens fa pensar que aquest animal va ser emprat de forma molt intensiva per tasques de càrrega o treballs agrícoles que li van produir una avançada artrosi sobre els darreres vertebres toràciques, el sacre i en les extremitats anteriors distals. Aquest ús es quelcom molt freqüent en el cas dels ases des de l'antiguitat i que s'intensifica a la baixa edat mitjana a partir de la introducció dels bous i dels èquids en l'agricultura.

El fet que aquests animals fossin enterrats sense haver estat consumits de cap forma, pot estar relacionat amb el tabú alimentari antiequí molt present a la societat medieval cristiana des del s. VIII, tot i que sabem que la carn dels individus vells i malalts es solia consumir o vendre de forma més o menys clandestina en certes ocasions.

El fet que s'hagi trobat calç en el sediment que reomplia les foses on estaven els esquelets ens pot indicar una mesura higiènica, qui sap si relacionada amb la pesta negra que va assolar Europa al s. XIV, amb una especial mortalitat a Barcelona l'any 1347, tot i que ja es coneixia des del s.XI que la pesta es transmetia per les rates. Com a exemple paral·lel, podem citar en d'un esquelet d'un èquid 8

completament cremat amb palla dins d'una sitja del s. XIV al jaciment de Plaça Constitució7 de Sant Boi; en aquest cas el cavall (una femella, també d'edat adulta/senil) tampoc presentava cap signe d'haver estat consumit; en aquest cas també s'havien extret les falanges terceres i hi havia una patologia artrítica a l'espina de les vèrtebres toràciques. Es possible, doncs, que en el context de pesta negre s'incrementés el tabú alimentari antiequí o es prenguessin mesures higièniques davant la mort d'animals vells o malalts.

3.- Altres restes de fauna

En una altre unitat estratigràfica (UE 23), datada entre els s. XVII-XVIII, s'han recuperat dues restes de fauna:

–

Un fragment de banya de bòvid domèstic (Bos Taurus) i un fragment de crani corresponent

al os parietal. La banya es troba seccionada de forma dorsal amb un tall completament recte segurament produït per un ganivet de carnisser. –

Un calcani de bòvid domèstic (Bos Taurus) que presenta una fractura longitudinal

possiblement produïda per un ganivet de carnisser.

Aquestes restes corresponen a parts esquelètiques amb menys biomassa i que normalment corresponen a deixalles del procés d'esquarterament i desmembrament de l'animal. El fet que presentin fractures possiblement produïdes per un ganivet de carnisser, ens confirmaria la presència de pràctiques de carnisseria sobre bòvids domèstics en aquest estrat.

7

MOLINAS Roger (2006) Informe arqueozoològic sobre la gestió dels recursos animals al jaciment de Plaça Constitució (Sant Boi). Museu de Sant Boi. Inèdit, consultable on line a https://independent.academia.edu/RogerMolinas

9

4.-Bibliografia

- DAVIS Simon J..M. (1987) La arqueología de los animales, Ediciones Bellaterra SA, 1989

- FERM, Chris (2012) “Early Anglo-Saxon horse culture and funerary ritual (450-650 AD):Active mytology in a european context”, The ritual of killing and burial animals, ed. Alexander Plusowski, Oxford books, Oxford

- GRANT A. (1982) “The use of tooth wear as a guide to the age of domestic ungulates”, Aeging and sexing animal bones from archaeological sites, BAR British series 109. pp 91-108

- HARRIS Marvin (1985) Bueno para comer, Alianza editorial.

- LEIFSSON Rúnar (2012) “Evoluting traditions: horse slaughter as part of viking burial customs in Iceland”, The ritual of killing and burial animals, ed. Alexander Plusowski, Oxford Books, Oxford.

- MOLINAS Roger (2006) Informe arqueozoològic sobre la gestió dels recursos animals al jaciment de Plaça Constitució (Sant Boi). Museu de Sant Boi. Inèdit, consultable online a https://independent.academia.edu/RogerMolinas

- SERJEANTSON Dale (2000) “Good to eat and good to think with: classifiying animals from complex sites”, Animal Bones, Human Societes, Rowley-Conwy ed., Oxford, pp. 179-189

10

5.- ANEX 1: Biometria

Totes les mesures estan expressades en mil·límetres. Les mesures que no s'han recollit es degut a la fragmentació dels ossos posterior a la seva extracció

Ossos Llargs Extremitats anteriors (Èquid nº1) Amplada Amplada Amplada Amplada màxima dorsal màxima dorsal mínima dorsal màxima proximal distal medial longitudinal proximal

Amplada màxima longitudinal distal

Amplada mínima longitudinal medial

Longitud màxima

Radi

61

53

23

29

25

20

266

Húmer

66

53

22

70

53

30

220

Metacarp

-

31

23

-

26

21

175

Falange anterior

1a 33

31

22

21

18

19

66

Falange anterior

2a 29

32

29

23

21

19

32

Dents (Èquid nº1) Longitud

Amplada

Alçada

Amplada al protocon

Amplada al 2n bucle

M3 inferior dreta

22

11

7

M2 inferior dreta

18

13

10

M1 inferior dreta

16

14

8

PM4 inferior dreta

13

15

10

PM3 inferior dreta

21

14

12

PM2 inferior dreta

21

13

15

PM2 inferior esquerra

21

12

13

PM3 inferior esquerra

21

12

5

PM4 inferior esquerra

18

15

8

M1 inferior esquerra

15

14

11

8

10

M2 inferior esquerra

19

14

13

7

11

PM2 superior esquerra 22

22

2

PM3 superior esquerra 19

19

14

PM4 superior esquerra 16

24

20

M1 superior esquerra

19

19

21

10

M2 superior esquerra

21

23

19

9

11

PM2 superior dreta

21

20

11

M1 superior dreta

19

25

16

9

19

M2 superior dreta

21

23

16

8

13

PM3 superior dreta

17

23

12

PM4 superior dreta

17

28

19

10

11

Fèmur (Èquid nº1) Longitud màxima total- 283 Amplada màxima dorsal al caput- 82 Amplada màxima dorsal al coll del caput- 32 Amplada màxima dorsal a la diàfisi proximal- 50 Amplada mínima medial dorsal- 33 Amplada màxima dorsal distal a la diàfisi- 64 Amplada màxima dorsal a l'epífisi distal- 42 Amplada màxima longitudinal al caput- 63 Amplada màxima longitudinal al coll del caput- 31 Amplada màxima longitudinal a la diàfisi proximal- 40 Amplada mínima medial longitudinal - 32 Amplada màxima longitudinal distal a la diàfisi- 80

Fèmur (Èquid nº2) Longitud màxima total- 299 Amplada màxima dorsal al caput- 86 Amplada màxima dorsal al coll del caput- 37 Amplada màxima dorsal a la diàfisi proximal- 56 Amplada mínima medial dorsal- 31 Amplada màxima dorsal distal a la diàfisi- 71 Amplada màxima dorsal a l'epífisi distal- 42 Amplada màxima longitudinal al caput- 41 Amplada mínima medial longitudinal a la diàfisi - 35 Amplada màxima longitudinal distal a la diàfisi- 70

Ròtula (Èquid nº1) Llargada màxima dorsal- 49 Amplada màxima dorsal- 42 Amplada màxima longitudinal- 24

12

Mandíbula (Èquid nº1) Amplada màxima del còndil- 48 Distancia entre l'inici de la PM2 al final de la M3- 133 Alçada del corpus mandibular en la M1- 52 Alçada del corpus mandibular en la M3- 64

Escàpola (Èquid nº1) Amplada mínima dorsal al coll de la cavitat glenoidal- 42 Amplada mínima longitudinal al coll de la cavitat glenoidal- 15 Amplada màxima de la cavitat glenoidal- 44 Alçada màxima de la cavitat glenoidal: 34

Pelvis (Èquid nº1) Longitud màxima entre la cresta ilíaca i el pubis- 260 Amplada màxima longitudinal de la cresta ilíaca- 168 Alçada del acetàbul- 45

Pelvis (Èquid nº2) Alçada del acetàbul- 42 Amplada del acetàbul- 50 Longitud dorsal mínima entre l'acetàbul i l'orifici obturador- 33 Longitud dorsal màxima de 'orifici obturador- 49

13

6.- ANNEX 2: Fotografies

FOTO 1- Enterrament del Èquid 1

FOTO 2- Enterrament del Èquid 2

14

FOTO 3- Imatge genal dels enterraments dels 2 cavalls

FOTO 4- Artrosi i fusió de les espines a dues vèrtebres toràciques del Èquid nº1 15

FOTO 5- Artrosi i fusió de les espines a dues vèrtebres toràciques del Èquid nº1

FOTO 6- Artrosi a la falange segona anterior del Èquid nº1

16

FOTO 7- Desgast de les molars i premolars superiors del Èquid nº1

FOTO 8: Osteofits en el corpus vertebral de dues toràciques del Èquid nº1 17

18