Els marroquins a Manresa (Ajuntament de Manresa, Fundació Caixa Manresa, 1997)

Mi hermano lucha contra el mar en una patera de plomo y así no se llega al nuevo mundo, se va al infierno. El mar está lleno por las lágrimas de mis hermanos. Comida - ágape de pez. Antonio Sánchez Manresa, octubre de 1996*

*(Poema que penjava en la paret d'un bar de Manresa freqüentat per marroquins)

1

Agraïments He d'agrair a l'Ajuntament de Manresa, i al seu Regidor de Serveis Socials, Sr. Josep Ramon Mora, la seva preocupació per la situació dels magribins de Manresa i el seu recolzament en la realització d'aquesta recerca. També vull expressar el meu agraïment a la Fundació Caixa de Manresa pel seu interès i el suport financer, que ha fet realitat aquest projecte. Dono les gràcies a la Sra. Montserrat Mestres i a tots els professionals del treball social que han collaborat en informació i observacions. A professors, educadors, llevadores i als professionals i voluntaris de Creu Roja, Càrites, CITE i Bages per a Tothom. Finalment vull recordar especialment el testimoni de tots els marroquins que han collaborat anònimament en aquest treball, i als quals va dedicat.

Font: J.L.Mateo Dieste

2

Presentació Manresa i la seva comarca contenen, com altres àrees de Catalunya des dels anys 80, unes capes socials noves, els immigrants magribins. El fenomen de la immigració i la relació que implica entre els nouvinguts i els autòctons són plens de tòpics, estereotips i creences que es van reproduint al llarg de tota la societat. Això inclou al mateix collectiu immigrat, que també manté unes certeses sobre la societat en què entra. Davant aquest coneixement esbiaixat, provist de prejudicis, era necessari adoptar una nova perspectiva d'aquestes realitats cada cop menys noves, i ajudar a desfer molts malentesos. Sovint els estudis en aquest àmbit es redueixen a la reproducció de conceptes normatius, enlloc d'analitzar els processos i les pràctiques reals de les persones. Per això, aquesta recerca es refereix als discursos dels immigrants, a les seves pràctiques i a les seves relacions amb la nova societat. Amb les dades i anàlisis d'aquest informe he volgut dotar al lector amb la informació i el marc necessaris per interpretar i conèixer la realitat sociològica dels marroquins de Manresa. Espero igualment que l'estudi permeti la comparació amb altres situacions d'immigració. La recerca s'ha concentrat en uns aspectes bàsics: el coneixement sobre la zona d'origen, tan important per entendre la mentalitat i les actuacions dels immigrants; l'estructura demogràfica del grup, amb tota la seva diversitat; la visió dels marroquins sobre el procés migratori i la seva inserció en el nou entorn; el sorgiment d'una dinàmica de relacions intraètniques; i les formes interètniques de relació, tant amb la societat en general, com amb les principals institucions de contacte. La metodologia de la recerca s'ha basat en una anàlisi pluridisciplinar, amb un predomini de les tècniques antropològiques. La durada del treball de camp intensiu ha estat de tres mesos (desembre de 1996-febrer de 1997), però la recerca recull el fruit d'un treball anterior, tant etnogràfic com bibliogràfic. En l'aspecte mitjans:

de

les

tècniques,

he

utilitzat

els

següents

- Dades estadístiques de conjunt i l'explotació de les dades del Padró de 1996. - Tècniques qualitatives per al treball de camp: * entrevistes obertes i semi-dirigides amb marroquins, deixant una porta oberta als suggeriments dels informants: per això he realitzat entrevistes temàtiques i històries de vida.

3

* observació participant a les mesquites, en bars, en cases, al carrer, als comerços i als collegis. * entrevistes dirigides amb professionals que estan en contacte amb la població marroquina. * anàlisi de l'espai i la cultura material. * treball bibliogràfic i d'hemeroteca. Com en qualsevol treball de camp, la relació de l'investigador amb el seu "objecte d'estudi" també forma part de la mateixa recerca. Aquesta es converteix en un procés de socialització en el grup, rebent tota mena d'informació, fent d'allò estrany una cosa normal, i de la normalitat una cosa estranya. Una de les dificultats més grans ha estat l'elecció d'una fórmula per obtenir la confiança dels informants. En la majoria de contactes han estat necessaris un temps d'adquisició d'aquesta confiança i la construcció d'una relació on els esquemes massa pautats esguerren el diàleg. L'absència de gravadores ha estat fonamental, així com la preparació d'un diàleg entre iguals, sense establir una jerarquia entrevistador-entrevistat. Un dels biaixos de la recerca és que la selecció dels informants no s'ha fet estadísticament sinó a través de l'entrada en les xarxes de coneguts, però aquest fet aporta l'avantatge de conèixer millor el funcionament d'aquestes xarxes i la seva dinàmica. A més, el grup és relativament petit, molta gent es coneix i les notícies corren ràpidament. És un fet paradoxal que des de les diverses entitats que treballen amb l'emigració hi hagi tantes dificultats per difondre la informació, quan determinats esdeveniments són vox populi. Aquesta circumstància mostra la importància d'aquestes xarxes, i la d'estar-hi ben connectat. Un altre gran biaix ha estat la meva condició d'home en una societat tant segregada sexualment. Per tant, l'estudi sobre la dona s'ha efectuat de manera indirecta. M'ha ajudat en aquest sentit el coneixement antropològic sobre el gènere i les informacions de persones en contacte amb dones. En aquesta recerca he intentat donar-li una veu a la dona i mostrar que és un actor social central, malgrat el seu anonimat. L'estudi de les pràctiques i el contrast de diverses fonts ha estat fonamental per descobrir la incoherència de molts discursos. Un dels obstacles principals ha estat, a més de l'idioma, l'entrada en una forma diferent d'entendre les relacions socials. Moltes han estat les hores d'espera amb els informants, i aquest fet reflexa una dinàmica diferent en la manera de concebre el temps. En aquest sentit han resultat més efectives les visites continuades als espais més freqüentats. Igualment important ha estat l'accés a persones-clau, que controlen la dinàmica del collectiu. I encara més important ha estat l'acostament a tots aquells que no existeixen, als qui no tenen papers, als qui són explotats i als qui són estigmatitzats com a "moros".

4

Però els immigrants no són unes víctimes passives. La gent respon des de diferents estratègies a la seva situació. Fins al darrer dia de redacció d'aquest informe no vaig descobrir perquè els marroquins freqüentaven tant l'edifici de correus. Enviar pocs diners al Marroc amb un gir costa 250 pessetes; en un banc, 1.500 pessetes. Les dones analfabetes coneixen els millors preus de les peixateries. Antics pastors aprenen la llengua més ràpidament que molts universitaris d'aquí. Molts germans o familiars aprofiten un mateix document en cas de necessitat... Espero, en definitiva, que la meva anàlisi serveixi per estudiar quins instruments d'intervenció poden ajudar a reduir les relacions de desigualtat, en un moment tant difícil per entendre les diferències. La situació només es normalitzarà quan enlloc d'immigrants se'ls consideri com a ciutadans.

5

I. Introducció a la societat d'origen i contextualització del procés de migració En aquest apartat ofereixo una introducció al marc legal, social i econòmic que condiciona l'emigració, amb una especial atenció a la societat d'origen dels immigrants marroquins. Per això m'ha semblat imprescindible oferir una aproximació més detallada al context sociocultural de la regió del nord del Marroc, zona de procedència dels immigrants residents a Manresa. 1. Context general dels fluxos migratoris El 1991 la població del Marroc era de 25 milions. Observi's la importància de l'emigració a partir de les següents dades: Marroquins residents a Europa. Distribució per països. Any 1992. País nombre % migració marroquina mundial ======================================================== França 720.000 39,5 Països Baixos 190.000 10,4 Bèlgica 170.000 9,3 Itàlia 130.000 7,1 Espanya 90.000 4,9 Alemanya 80.000 4,4 Altres països europeus 70.000 3,8 Total 1.450.000 79,4 ======================================================== Font: IOE, 1994:80. En tota Europa els marroquins sumen 1.450.000, sense comptar els clandestins. Aquesta xifra és un 79,4% del total de l'emigració marroquina mundial, que abraça 1.822.120 marroquins. 1.1. Marc legal El fluxe migratori s'origina principalment per causes socioeconòmiques, tant per la situació al Marroc, com per l'efecte d'atracció de l'economia europea. Però el marc legal ha contribuït a definir el tipus d'emigració i la situació de desigualtat de molts marroquins. La Llei Orgànica 7/1985, coneguda com Llei d'Estrangeria, va coincidir no casualment amb l'entrada d'Espanya a la CEE el 1986. En el terreny ideològic apareix un afany polític i psicològic per mostrar l'europeïtat. En les enquestes d'opinió d'aquell període es reflexa un rebuig cap "els del sud", entesos com a no-

6

europeus. En el vessant econòmic, el desenvolupament industrial d'Espanya i les limitacions migratòries de la resta de països fan augmentar l'atracció de marroquins per part de la Península. En l'àmbit comunitari, el 14-6-85 se signen els Acords de Schengen per obrir les fronteres internes i reforçar les exteriors, però no entren en vigor fins el 1991. El 1990 el Marroc simplifica la concessió de passaports, un fet que provoca moltes expectatives entre els joves marroquins, com a medi d'entrada a Europa. Però aquest entusiasme aviat es converteix en frustració, perquè el 15 de maig de 1991 l'Estat Espanyol obliga la presentació d'un visat per entrar a Espanya. D'aquí que popularment aquest passaport fos denominat com el passaport hadou tangea, que significa que "els passaports no permeten anar més enllà de Tànger". Per desgràcia aquella mesura no va fer sinó augmentar l'emigració clandestina i el pas de l'Estret amb pateras. El 1987 ja es volia exigir el visat d'entrada als marroquins, per la voluntat d'Espanya de participar en els Acords de Schengen. Precisament aquests acords tenen lloc un mes després de l'aprovació dels visats per als marroquins (25-6-91). En aquella època, la llei d'Estrangeria comença a aplicar-se més estrictament i s'enceta un període d'expulsions massives (el 1990, unes 6.000). Entre el 10 de juny i el 10 de desembre del 1991 s'obre un termini per legalitzar als immigrants irregulars. Els marroquins presentaren 55.860 demandes (42% del total). La tendència política des d'aleshores ha estat la voluntat de reducció de la immigració. Vegi's, per exemple, la darrera assignació de cupos per l'any 1997: Per tota Espanya: Per Catalunya: Província de Barcelona: *Servei domèstic: *Agricultura/Ramaderia: *Construcció: *Altres:

15.000 3.200 2.525 1.300 325 100 800

Des de l'aprovació de la llei de 1985 i la regularització de 1991 s'han presentat reformes del reglament de la llei d'estrangeria, però en el mateix marc legal. Tal i com analitzaré més endavant, la qüestió de la documentació és un dels temes que més preocupen als immigrants. Al marge d'aquest vessant subjectiu, que condiciona les estratègies i provoca moltes angoixes, existeix el fet objectiu que la documentació s'ha convertit en un factor de discriminació i reducció del dret a la igualtat. La documentació condiciona la ubicació laboral, la trajectòria familiar, i la garantia dels drets socials dels immigrants.

7

2. Presentació de la zona d'origen dels marroquins de Manresa Els censos ens donen una presència mínima d'altres nordafricans a Manresa (7 algerians i un egipci el 1996), i cal pensar que aquesta serà la tendència. La dada que més destaca sobre l'origen geogràfic és el predomini de marroquins de la zona del nord (per una orientació geogràfica, veure pàgines 1, 2 i 3 de l'apèndix). Les principals explicacions d'aquest fet són la reproducció d'una crisi econòmica molt profunda en aquella zona i l'establiment de xarxes de parents i coneguts. No he pogut esbrinar les dades reals sobre la procedència dels immigrants de Manresa per província d'origen, ni la proporció de persones procedents de zones rurals o urbanes. Però del treball de camp es pot deduir la següent proporció aproximada: - En primer lloc es destaca la població provinent de la zona nord-occidental, amb les províncies de Tetuan i Tànger. Els nuclis urbans d'on procedeix aquest grup són principalment Larraix, Alcàssarquivir, Tetuan i Tànger. - Molt equilibrat amb el primer, hi ha un segon grup provinent del Rif, la zona més oriental, que inclou les províncies de Nador, Alhuceima i Uxda. La gran majoria procedeix de la ciutat de Nador, seguits d'Alhuceima, però una gran part prové de les zones rurals, dividides en cabiles (tribus). - Un tercer grup està composat per persones amb procedències disperses, on figurarien els grans nuclis urbans com Casablanca, Rabat o Fès. Aquestes diferències d'origen s'han de tenir molt en compte per entendre les relacions socials dels marroquins amb la societat de destí, i les relacions dins del mateix grup de marroquins. Determinades pautes varien segons l'origen rural o urbà, la llengua i la identitat ètnica o els estudis. L'emigració trasplanta a Manresa les relacions socials existents al Marroc, inclosos els estereotips i les rivalitats regionals. Algunes pautes de conducta varien per zones: rituals matrimonials, llengua, cultura oral, història política, formes religioses, visió de la dona... Això significa que existeixen rivalitats interètniques o conflictes determinants per aquestes raons. Dins el mateix Marroc, persones de diferents zones solen fer-se bromes i en ocasions poden aparèixer tensions. Però aquestes diferències d'origen influeixen sobretot en la construcció de xarxes de coneguts i d'amics, en els espais d'oci, en la transmissió de la informació o fins i tot en les relacions econòmiques informals. Un factor que articula aquestes diferències d'identitat és la llengua. Alguns entrevistats provinents de les urbs atlàntiques expliquen que "els berbers del Nord són uns salvatges, tenen la dona tancada"; i alguns rifenys afirmen que la gent de la ciutat ha degenerat la moral i ha deixat

8

perdre l'autenticitat de la cultura. Al costat d'aquestes variants i competències hi ha molts elements en comú. El factor islàmic o la consciència d'arabitat es pot imposar com a factor d'identificació en la situació migratòria. Per tant, no es poden simplificar determinades distincions, com ara la separació estricta entre àrabs i berbers. A més també es poden compartir relacions de patró-client, indistintament de l'origen ètnic de la persona. I el mateix succeeix amb la identitat de gènere: la posició com a dona es pot sobreposar a l'origen geogràfic a l'hora d'articular les relacions socials. Aquests referents es reprodueixen en l'emigració i projecten la mateixa geografia ètnica del nord del Marroc. La zona nordoccidental està dominada per àrabo-parlants, des de la costa atlàntica fins a Xauen. La zona central i oriental, que constitueix el Rif, és on es parla la variant rifenya de la llengua berber (tarifit). Aquesta diferència lingüística ha creat un flux d'estereotips entre una zona i l'altra: els "riffis" (els rifenys, zona oriental) versus els "jiblis" ("els de la muntanya", per extensió del nom de la comarca de Jebala, zona occidental). En la zona oriental, la berber, s'han desenvolupat a més a més estructures socials particulars, similars als altres grups berbers del Magreb. Aquestes estructures tribals s'han transformat enormement amb l'emigració i la urbanització, però molts elements com la identificació de la dona amb l'honor familiar es mantenen molt arrelats. Salvant aquesta rivalitat entre diferents zones i les seves expressions locals pròpies (tradicions, cançons, relacions personals, etc.), els marroquins del Nord tenen una sèrie important d'elements en comú: la pràctica d'un Islam barrejat amb tradicions locals (per exemple, el culte a les tombes de "persones santes" o marabuts); pautes culturals semblants (en el terreny de la dona i el matrimoni hi ha algunes variants) i sobretot una situació econòmica desassistida per part de l'estat, que obliga a l'emigració. Cal tenir en compte que la zona més destacada en l'aportació d'emigrants coincideix amb l'antic Protectorat Espanyol (19121956). Això explica que algunes persones coneguin ja la llengua espanyola; i que en el vocabulari quotidià abundin els termes espanyols (calle, camarero, ¡vale!, playa, duros, etc.). Però el més important d'aquest passat històric és la seva influència sobre la memòria oral del poble tant marroquí com espanyol, i sobre els estereotips o creences sobre Espanya per part dels mateixos marroquins. Cal recordar diversos fets d'aquesta relació històrica que marquen la cultura política d'alguns marroquins residents a Manresa. La presència espanyola al Marroc explica l'actitud d'alguns marroquins respecte el Franquisme. Per una banda, tenim les persones amb familiars que encara cobren pensions i

9

que mantenen una imatge positiva de Franco. Per altra banda, les persones que guarden un record molt negatiu de la presència espanyola al Nord del Marroc, ja que les guerres van provocar la destrucció de molts pobles1. Al mateix temps molts manifesten que els espanyols els van construir les úniques carreteres que tenen en l'actualitat; d'altres opinen que no van fer cap aportació positiva. La por als rojos es va difondre força també al Rif, i per això no és sorprenent trobar marroquins que veuen amb millors ulls als partits de dretes, que justament mostren postures més conservadores respecte als mateixos immigrants. Encara es fan servir correlacions entre l'esquerra i l'amenaça atea, enemiga de l'Islam. És un dels factors que utilitza tant el fonamentalisme, com el règim de Hassan II, per frenar les visions progressistes. I per la seva banda, la participació dels mercenaris marroquins en la Guerra Civil, com a forces de combat, ha marcat clarament la imatge del "moro cruel". L'acció violenta d'aquestes forces (que tenien la taxa de mortalitat més alta de l'exèrcit) era alentada pels mateixos caps de l'exèrcit, que van aprofitar l'odi dels colonitzats envers els colonitzadors. 2.1. Aspectes sociològics de la zona d'origen Hi ha una sèrie d'aspectes (culturals, econòmics, religiosos, de parentiu) que són fonamentals per entendre la situació dels marroquins a Catalunya. De fet, només coneixent aquests referents socials i culturals de la zona d'origen es pot arribar a entendre el perquè de determinades actituds i estratègies davant el procés migratori. També resulta útil conèixer aquest marc per observar quins elements de la cultura es mantenen, s'adapten o es transformen. 2.1.2. Les relacions socioeconòmiques En la zona d'origen dels immigrants hi ha un estancament econòmic molt important, marcat per la manca d'inversió i creació d'ocupació. La independència respecte Espanya no va variar gaire la situació econòmica colonial, i es produí de forma violenta, amb revoltes camperoles i repressió governamental. L'estat ha aprofundit encara més els desequilibris regionals i la crisi històrica d'aquella zona. Mentre que la part occidental, especialment la costa atlàntica, ha estat més rica en agricultura i comerç, la zona oriental ha patit un medi físic 1

Espanya fou el primer país a utilitzar armes químiques sobre població civil, i fou precisament al Rif, durant els bombardejos de poblets els anys 20.

10

més advers, i des de finals del segle passat, l'emigració a Alger o Tànger ja era molt freqüent. La manca de projecte econòmic per tota aquesta zona ha fet que el mateix règim central hagi promogut l'emigració com una forma de solucionar la supervivència de les famílies. El procés d'emigració a Europa s'engega des de finals dels 60es, cap a França, Alemanya, Bèlgica i Holanda. A diferència de l'actualitat, les empreses d'aquells països anaven als pobles a reclutar la gent. Com expliquen alguns informants, fins i tot se'ls controlava les dents per mesurar la salut de la persona. Les dues columnes del sistema econòmic actual són l'emigració i el conreu del kif (haixix), al costat d'una agricultura en recessió. Les zones que envolten Ceuta i Melilla també basen una part dels ingressos en el contraban, amb enriquiments ràpids que reforcen les grans desigualtats socials. L'emigració ha frenat encara més el desenvolupament agrícola. En algunes zones les remeses dels immigrants constitueixen el 60% dels ingressos (dades sobre la província d'Alhuceima). Aquesta crisi agrícola s'agreuja per diverses raons. Els ingressos dels immigrants no es destinen ni a l'agricultura ni a la propietat, i disminueixen les terres conreades, en relació a les terres destinades al kif. El kif no és un conreu secret i abunda arreu de manera visible, especialment en la zona de Xauen i Tetuan. La majoria d'immigrants de Manresa tenen el seu origen en la part més baixa de l'estructura social del Marroc. És a dir, procedents del proletariat urbà i del camperolat. Molts eren pagesos, paletes, peons, etc. Tot i així, cal remarcar que els que inicien el projecte migratori no són els més pobres, ja que aquests no tenen ni les quantitats necessàries per arriscar-se en l'aventura d'una patera. Per ubicar la seva posició, es podria resumir l'estructura social del Marroc de la següent forma: - Una elit sociopolítica, al voltant del rei, que amb una xarxa de familiars i clients, controla l'estat (mazjen). - Una burgesia urbana: grups originaris de Fes, installats a Casablanca, que controlen l'economia urbana i l'alta administració; nous tecnòcrates; antics comerciants de la regió del sud, de Sus, que controlen el sector agroalimentari i tèxtil. - Notables rurals: amb una exempció fiscal des del 1984 fins l'any 2000, monopolitzen l'autoritat local per a l'estat. - Classes mitges urbanes. - Proletariat urbà. - Camperols. El sistema socio-laboral es basa en una restricció de drets polítics reals i en un regulació desigual de drets socials i assistencials.

11

El sistema de seguretat social segueix el model francès, però a la pràctica no s'aplica a molts sectors de la societat, entre ells les classes més pobres i la mà d'obra femenina. Pel que fa a les prestacions, per exemple, hi ha un article de la seguretat social (de 1972) que afirma que "quan el marit i la dona estan assegurats i tenen dret a beneficiar-se dels subsidis familiars, aquests són pagats exclusivament al marit". I en cas de separació els subsidis familiars són pagats a la persona que té la custòdia dels fills. La definició de treball també es discriminatòria. En el camp, el treball de les dones és definit com "ajuda familiar". I el servei domèstic de les dones no es considera com una feina reconeguda legalment, ja que en la majoria de casos el cap de la família que la lloga no és reconegut per la llei com a patró. La inversió estrangera es dirigeix al Marroc per la seva proximitat geogràfica i per utilitzar la mà d'obra femenina en els sectors informals, sobretot el tèxtil (dos de cada tres obrers del tèxtil són dones). La dona treballa en gran part sense contracte, i per tant sense drets laborals; a més té uns coneixements artesanals sobre la matèria que la fan molt productiva. Les preferències dels empresaris són les dones més "dòcils", amb jilaba i mocador, per frenar el risc de conflictivitat laboral. Així ho mostra un estudi de Fatima Mernissi, on una de les entrevistades ho deixa ben clar: "Generalmente elige a las que visten chilaba, que tienen aspecto desorientado, despistado, a las que parecen destrozadas por los problemas, las que tienen «er-ras mehni» (la cabeza incinada) (..) No me aceptaron hasta el día en que me disfracé con chilaba y pañuelo en la cabeza" (Mernissi, 1996: 182). 2.1.2. Les relacions polítiques Conèixer la cultura política del Marroc podria explicar les dificultats d'organització del collectiu a Manresa. El Marroc és oficialment una monarquia parlamentària, però a la pràctica està marcada per un nepocentrisme del rei, que governa des del 1961. El seu retrat és obligat en tots els comerços i establiments públics. L'oposició política està polaritzada entre sectors d'esquerra (partits i sindicats) i nous sectors de reislamització, sobretot des de les universitats. El rei, les elits i els notables locals controlen l'economia sota una direcció estatal, orientada al prestigi i benefici privat d'aquests grups. El suborn i el nepotisme es troba a tots els nivells burocràtics, i també s'estén a les delegacions d'Europa. Algunes experiències d'immigrants i professionals permeten constatar l'existència d'aquest fenomen en el consolat de Barcelona i l'ambaixada de Madrid. El pagament de comissions il·legals o l'ús de xarxes de coneguts accelera notablement

12

els tràmits. El sistema de control polític també es desplega a l'estranger. Es basa en la presència de persones anomenades "orelles", que poden denunciar actituds contràries al règim. Això fa que la població tingui por a manifestar-se públicament sobre aquests aspectes - hom parla d'"X", enlloc del rei. A més a més, les relacions polítiques funcionen com en altres esferes socials, i es basen en relacions personals de patróclient. Per tant, allò que a Europa es defineix com a corrupció, al Marroc forma part de la normalitat i la dinàmica política. En el procés migratori aquests aspectes expliquen les dificultats que troba l'associacionisme, juntament amb altres raons: la manca d'una cultura de participació i associació; la introducció de personalismes i un alt grau de desconfiança; la por al control extern i el paper del consolat com a desestabilitzador d'iniciatives independents; o la desmotivació per participar en activitats no-lucratives. Cal recordar que el consulat, a més de ser el representant del govern marroquí, també monopolitza el traspàs d'un capital vital per als immigrants: la documentació i els permisos. 2.1.3. Les relacions de parentiu Al Marroc, les relacions més pròximes de les persones no abracen tan sols el parentiu biològic sinó tota una xarxa de relacions definides per diferents lligams: per filiació (descendència directa); per matrimoni; per veïnatge; i per lligams forts, permanents o negociables, sota la pauta de patró-client. Això significa que dues persones estableixen obligacions i favors comuns; aquest intercanvi de favors, basats en una relació desigual crea uns llaços personals peculiars: entre veïns, servents, comerciants, polítics, etc. La relació patró-client es troba en l'àmbit quotidià, en política, i fins i tot en la religió (és el cas de les persones santes, amb qui hom contacta per obtenir-ne benediccions i protecció). En aquesta teranyina de relacions la privacitat és mínima i molts fets es publiciten davant el grup. En canvi, la vida quotidiana està marcada per unes estrictes fronteres espacials, entre unes esferes públiques i les esferes privades de l'acció social. Aquesta divisió es correspon al món dels homes i al món de les dones. L'exemple més clar és el del mocador. L'ús d'aquest varia en funció dels espais, de l'estatus de la dona o de la pressió del grup. Així, les dones que el porten, només se'l col·loquen per sortir al carrer, o en presència d'homes estranys. El matrimoni està molt controlat pels parents respectius, i les eleccions sempre es filtren a través del grup, que aconsella sobre el pretendent o sobre la núvia. El matrimoni és un pacte entre famílies. A pesar del que es pensa, la noia té, en teoria, la darrera paraula, i pot rebutjar al

13

pretendent. Aquesta pràctica, lògicament, dependrà del grau de pressió del grup i de maniobra que s'atorgui a la noia. El poder de decisió dels cònjuges varia segons les regions, la classe social i l'educació. La norma de residència matrimonial és la patrilocal, és a dir, anar a viure a la casa del marit i la seva família. L'emigració transforma aquestes pautes, i de fet, a les ciutats del Marroc també viuen moltes parelles sense la família paterna. Les pautes matrimonials i sexuals no són ben bé les mateixes entre els marroquins de la zona de Jebala (zona occidental) que a l'oriental. La festa del casament presenta unes pautes generals, però cada regió practica les seves particularitats rituals. En el món àrab existeix la regla preferencial per la cosina paral·lela, és a dir, la filla del germà del pare ("bint al'amm"), però a la pràctica es produeixen altres eleccions. Així, en la segona meitat dels anys 80, al Marroc hi havia un 25% de matrimonis entre cosins. Els conflictes familiars també són molt abundants. Com a indicador, una cinquena part de les dones actives són vídues o divorciades. Una norma que manté molta força entre els marroquins és la prohibició que una dona es casi amb una persona d'estatus inferior; o que un home es casi amb una dona d'estatus superior. En aquests casos la posició inferior es refereix a: persones de més baixa condició econòmica; persones amb un estatus inferior, com ara els no-musulmans, i els no-àrabs. L'home musulmà es pot casar amb una dona que practiqui alguna de les "religions del llibre" (cristianisme o judaisme). En canvi, a l'inrevés no és permès - és a dir que una dona es casi amb un no-musulmà. A la pràctica hi ha casos, però provoquen la reprovació del grup i un descens de l'estatus dins de la comunitat. Un fenomen que es destaca del procés migratori és que de moment la majoria de solters es casen a l'estiu al Marroc, i predomina una preferència per les dones marroquines. Hi ha algunes excepcions, com ho demostra l'existència de parelles mixtes, i de joves que, renunciant a la pressió familiar, prefereixen noies no-marroquines. Tot i que la majoria de casaments d'emigrants s'efectuen al Marroc, a Manresa ja se n'ha celebrat algun. Aquestes relacions de matrimoni i el contacte amb els familiars són la clau del lligam que els immigrants mantenen amb el món d'origen. Més endavant analitzaré com es recomponen aquestes pautes a Manresa, i com aquest fenomen influeix sobre les relacions interètniques.

14

2.1.4. Família i relacions masculinitat i de feminitat

entre

gèneres:

codis

de

La posició de l'home i la dona, i les seves relacions jeràrquiques estan molt marcades per uns codis culturals que atribueixen a cadascun unes "naturaleses" diferents. En aquest complex cultural es fa molt difícil distingir entre la norma alcorànica, la tradició, la variant local, i les interpretacions dels diferents actors. En primer lloc cal desprendre's de la idea de "LA dona a l'Islam", ja que es tracta d'una abstracció, de la mateixa manera que ho és "LA dona occidental". Hi ha multiplicitat de situacions, i en l'actualitat la dona s'ha convertit en un objecte de lluita entre els sectors islamistes i una visió paternalista d'occident, que no es desprèn dels seus prejudicis. Al mig hi ha una situació de desigualtat, que només es pot trencar dotant de drets i educació a les dones. L'estatus dels sexes està lligat a la divisió del treball, a les formes d'educació rebudes i la classe social ocupada. La participació en activitats econòmiques no-domèstiques sol produir una major obertura dels rols socials. Però la modernització no equival sempre a canvis en els rols. El manteniment de formes prèvies de concepció de la divisió sexual exclou les dones del mercat laboral, o en els darrers anys les situa en la base de l'economia informal. Aquest sistema ideològic està dominat pels referents islàmics, tot i que part de la legislació familiar és d'influència francesa. També cal distingir entre les definicions alcoràniques, amb els seus drets i deures, i les pràctiques. En el sistema cultural sol predominar una diferenciació que atribueix qualitats naturals diferents a home i dona, situant aquesta més a prop de la natura i la irracionalitat (passions, sentiments), i a l'home més a prop de la raó. L'argument sexual juga un paper central. El caràcter reproductiu de la dona l'assimila a la natura, al camp fèrtil on l'home diposita la llavor, en nom de Déu (es creu que la identitat i la sang es transmet a través del pare). En estudis fets sobre la socialització es mostra aquesta diferenciació construïda. Els nois es consideren com una inversió fructuosa que contribueix a l'honor de la família i a la seva reproducció. Les noies, en canvi, se n'aniran de la casa, abandonaran el llinatge patern i donaran els fills per un altre llinatge. Això explica que el naixement d'una nena sigui menys celebrat que el naixement d'un nen. Les relacions entre sexes venen marcades per la segregació sexual d'espais i de tasques. L'arrel de les relacions és la consideració de la dona com un ésser inferior, com una menor

15

d'edat2. Aquest és un argument final al qual s'agafen molts homes, relegant la dona al món de la naturalesa. En la dona es diposita l'honra familiar, però aquest fet varia segons l'edat i les diferents "categories" de dona. Les fases en la vida d'una dona són les següents (cada fase de la vida es correspon a diferents estatus i consideracions per part del grup): 1) Bint. Amb la menstruació, la filla soltera (bint) passa de formar part d'una categoria asexual a ser una verge, una categoria que cal conservar fins al matrimoni. A diferència dels nois, on la circumcisió se celebra públicament, aquest pas és privat i secret, donat el caràcter contaminant i perillós de la sang. A partir d'aleshores es limita la presentació d'una feminitat atractiva, ja que això augmenta el prestigi i les possibilitats d'un bon matrimoni. La noia adquireix un estatus controlable pel pare i la família. Aquest aspecte sexual és tan important que una dona de 40 anys que no s'hagi casat també és denominada bint (filla). 2) Imra (dona) és la dona casada, que passa de dependre de la família a dependre del marit. Aquest controlarà la seva mobilitat i activitats, ja que una dona amb massa tasques externes pot afectar la reputació del marit. L'estatus de la dona es defineix a partir de diferents dimensions: (a) prestigi: les demandes del marit (amagar el cos en públic, modèstia, reclusió) estan relacionades amb el manteniment de l'honor, i la reputació de la seva família (la dona casada passa a tenir la seva conducta sota control públic i la crítica de la nova família, sobretot de la sogra). (b) el fet de tenir fills determina el grau de reconeixement, per haver donat descendència al llinatge. (c) el nivell econòmic que el marit li atorgui, i segons el que hagi donat en el casament. 3) Imra kabira (dona gran). La menopausa marca la nova edat social. En perdre la fertilitat, la dona veu relaxat tot el control social i familiar que existia sobre ella. Rep un prestigi com a guardiana de l'ordre i la tradició. Adquireix més llibertat de moviments i més domini del temps en les converses. Les dones amb diners, o amb fills i marits més rics, fan el pelegrinatge a la Meca, que li atorga prestigi religiós i augmenta el seu estatus; després d'una vida de dominada, pot exercir el seu poder (especialment sobre la seva jova).

2

Els límits de la igualtat es fan basar en una sura de l'Alcorà: "Ellas tienen derechos equivalentes a sus obligaciones, conforme al uso, pero los hombres están un grado por encima de ellas" (Sura 111, versicle 228)

16

Sobre el tema del mocador al cap cal aclarir una sèrie de malentesos. Se sol parlar de xador. El xador és, però, una peça que cobreix tot el cos, de cap a peus, i no té res a veure amb el mocador de les marroquines. Tampoc es tracta del vel, com a peça que cobreix el rostre i només deixa veure els ulls. La peça en qüestió es denomina hijab (del verb amagar) i es refereix a un mocador que ha de cobrir el cap, tapar el coll i amagar els cabells. L'Alcorà diu el següent sobre les parts del cos que la dona s'ha de cobrir: "¡Profeta! Di a tus esposas, a tus hijas y a las mujeres de los creyentes que se cubran con el manto. Es lo mejor para que se las distinga y no sean molestadas." (Sura 33, versicle 59) (perquè se les distingís de les esclaves). "Y di a las creyentes que bajen la vista con recato, que sean castas y no muestren más adorno que los que están a la vista, que cubran su escote con el velo y no exhiban sus adornos sino a sus esposos, a sus padres, a sus suegros, a sus propios hijos, a sus hijastros, a sus hermanos, a sus sobrinos carnales, a sus mujeres, a sus esclavas, a sus criados varones fríos, a los niños que no saben aún de las partes femeninas. Que no batan ellas con sus pies de modo que se descubran sus adornos ocultos." (Sura 24, versicle 31). "Las mujeres que han alcanzado la edad crítica y no cuentan ya con casarse, no hacen mal si se quitan la ropa (de carrer), siempre que no exhiban sus adornos. Pero es mejor para ellas si se abstienen. Dios todo lo oye, todo lo sabe" (Sura 24, versicle 60) En realitat aquestes paraules es refereixen a un període històric. En el seu moment, Mahoma va fer cobrir les dones, perquè les dones que no ho feien eren confoses amb esclaves; de manera que va imitar la pràctica de cristians i jueus, que feien cobrir les seves esposes; d'aquesta forma, les musulmanes podien passar desapercebudes. Aquesta interpretació progressista del profeta s'utilitza per justificar la inutilitat actual del mocador. Sobre l'obediència de la dona, el cas clàssic de discussió és el següent fragment, on s'autoritza a pegar: "Los hombres tienen autoridad sobre las mujeres en virtud de la preferencia que Dios ha dado a unos más que a otros y de los bienes que gastan. Las mujeres virtuosas son devotas y cuidan, en ausencia de sus maridos, de los que Dios manda que cuiden. ¡Amonestad a aquéllas de quienes temáis que se rebelen, dejadlas solas en el lecho, pegadles! Si os obedecen, no os metáis más con ellas. Dios es excelso, grande" (Sura 4, versicle 34).

17

2.1.5. Realitat sociolingüística Els marroquins de Manresa presenten una realitat lingüística complexa, a causa dels diferents orígens geogràfics i de la mateixa realitat sociolingüística del Marroc (veure pàgina 7 de l'apèndix). Aquesta realitat s'ha de tenir present a l'hora de realitzar cursos o plantejar quines llengües han d'aprendre les segones generacions. La llengua més difosa és el "marroquí", és a dir, una variant dialectal de l'àrab tradicional. Es coneix amb el nom de darija i es caracteritza pels següents trets: no s'escriu i és una llengua popular. En tant que llengua oral té menys prestigi, per no ser una llengua oficial o culta. Els marroquins mateixos li atorguen aquest to de "llengua del carrer". Malgrat això és la llengua quotidiana. En les zones no-berebers, és l'únic idioma que coneixen les dones; només les que han estudiat a l'escola estatal o l'escola alcorànica tenen algunes nocions de l'àrab clàssic o de la seva escriptura. Això significa que moltes dones estan excloses del do de la paraula "de prestigi", tramesa per Allà als musulmans. Això no significa que no puguin entendre les notícies o no consumeixin els productes culturals televisius en àrab oficial (tant del Marroc, com d'altres països àrabs). Per la seva banda l'"àrab clàssic" és la llengua pública. La llengua sagrada, en primer terme; i la comunicació: les notícies, els diaris, els rètols tota la cultura escrita en general es transmet a l'àrab clàssic.

oficial i llengua de oficials i través de

Els alts índexs d'analfabetisme fan que no poca gent hagi rebut oralment el seu univers cultural, i que molta gent no arribi mai a poder llegir l'Alcorà. La situació encara és més extrema en el cas de les dones, que tenen un accés reduït al missatge escrit. L'àrab és la llengua per ensenyar l'Islam i, per tant, és el vehicle de les escoles alcoràniques, on predominen unes tècniques memorístiques. Cada setmana els alumnes aprenen un capítol de l'Alcorà i el reciten i repeteixen fins que se'ls saben de memòria. Un grup dels marroquins de Manresa té com a llengua materna el berber o "tamazight". Tamazight és el seu nom en la mateixa llengua, en bereber. Al Marroc hi ha tres grans dialectes berebers, que comparteixen les mateixes estructures que els tamazighs dispersos pel nord d'Àfrica (Algèria, Túnis, Sahel, en total uns 20 milions de berberòfons). En termes generals, sumant els diferents dialectes, es calcula que un 40% de la població marroquina parla alguna variant de tamazight. La dels rifenys s'anomena tarifit. En el cas de les dones berbers no escolaritzades la seva única llengua és el tarifit, ja que tampoc s'han socialitzat en l'àrab dialectal.

18

En els darrers anys està sorgint una conscienciació cap el paper d'aquesta cultura, i en l'actualitat s'està iniciant tímidament el seu ensenyament a l'escola, donat que no hi ha un acord sobre com transcriure-la; en principi s'han adoptat els signes llatins. La mateixa població no és molt conscient de la importància de la seva història; el tamazight està datat en tres mil anys abans de Crist, i s'ha mantingut com a expressió de cultura oral malgrat totes les invasions exteriors. La poesia oral n'és una important expressió, i la dona hi juga un paper decisiu. 3. Causes de l'emigració El context social de crisi del Marroc és el principal desencadenant de l'emigració. A la pràctica, les motivacions econòmiques es combinen amb altres factors: - L'econòmica és la principal motivació dels immigrants. Molts expliquen la impossibilitat de trobar feines regulars i dignes al Marroc i manifesten que almenys aquí poden tenir alguna oportunitat. La realitat de la discriminació laboral tampoc els desmotiva del tot, i la manca de perspectiva en el seu país els fa suportar situacions precàries. - L'atracció d'Europa que arriba a través de les xarxes de coneguts i els mitjans de comunicació també és un factor important. Per entendre la relació entre les xarxes ètniques i la distribució de l'emigració en la zona de destí, veure apèndix, pàgina 6. Entre la població en edat de treballar existeix un desig creat per aquest context de crisi: deixar algun temps la societat rifenya per aprofitar les oportunitats d'Europa. A més les imatges del benestar arriben a través de les parabòliques i les històries dels coneguts són una element central en la història oral del poble. - També existeixen factors de prestigi dins la mateixa societat, com el que acompanya el retorn vacacional, marcat per la simbologia del cotxe i la distribució de regals entre parents i amics. És molt important que l'emigrant, en el seu retorn estival, faci gala del seu progrés a través de regals. Alguns informants m'han explicat que si això no és possible és millor no anar-hi, per vergonya. - En el cas dels homes solters, l'emigració equival a l'adquisició d'un estatus i d'un benestar econòmic que el fa més competitiu en el mercat matrimonial. D'aquesta forma és més solvent per obtenir l'acord dels pares i de la noia, i pot oferir una dot (sadaq) suficient. No és, doncs, casual, que la major part dels casaments tinguin lloc a l'estiu quan retornen els homes solters d'Europa. - Al règim marroquí també li interessa que molta població emigri, encara que sigui de manera clandestina. Aquesta permissibilitat és funcional per al sistema, ja que evita més

19

revoltes populars de les que ja es produeixen regularment. Tànger i Nador han patit en els darrers anys força "revoltes del pa", amb una repressió policial molt forta, detencions i "desapareguts". - Una raó important cal trobar-la en el marc socioeconòmic de la zona de destí, i al fet que l'economia espanyola basi part de la seva producció en el treball informal. A pesar de l'atur i de la forta competència, molts sectors van absorbint a treballadors magribins perquè se sap que acceptaran unes condicions laborals pitjors a les dels autòctons. I en el cas de persones amb els papers en regla, la situació també pot ser precària, perquè el patró pot exercir la pressió sobre el treballador a canvi de renovar els permisos. Aquesta situació no és universal, com veurem, però sí que afecta a una gran part del collectiu.

4. Efectes de l'emigració en la zona d'origen Una via fonamental de contacte socioeconòmic amb la zona d'origen és l'enviament de divises. La transmissió dels capitals es fa per vies informals (per amics que viatgen a la zona) o a través de correus (aquí no hi ha control fiscal) i dels bancs. En el cas dels marroquins de Manresa he detectat tendències similars, en què s'envien remeses a les famílies per via formal o a través de coneguts. També s'aprofita els viatges per fer altre tipus de transaccions, portant bens del Marroc que són més barats i enviant-hi productes de consum d'Europa (electrodomèstics, aparells diversos...). Un fet que s'està constatant per tota Europa és que les trameses semblen disminuir a causa de l'augment de l'atur, o l'agrupament familiar, que fa augmentar els costos al país de destí. El 1985, un treballador mitjà enviava uns 12.000 DH (170.000 ESP) a l'any, que en molts casos venia a satisfer les necessitats d'una família per tot un any. Aquesta relació econòmica amb la zona d'origen s'explica per la solidaritat i les obligacions entre parents. Els lligams es mantenen a pesar de llargues absències. Com que gran part de les famílies són analfabetes el mitjà de comunicació és el telèfon i en molts casos són cintes de cassette que contenen missatges personals. El destí de les trameses és el consum i la manutenció de les economies familiars, de manera que es crea una dependència total de l'emigració. També s'ha comprovat que entre les famílies amb emigrants a Europa les despeses en aliments són més elevades en relació a les altres famílies. El segon destí dels ingressos al Marroc és l'habitatge, per l'edificació d'una casa nova o la renovació de la vella. El

20

1985, un 68% dels emigrants d'Alhuceima manifestava haver-se construït una casa. Aquesta entrada de divises, però, no s'ha traduït en l'adquisició de terres, que en canvi s'ha frenat, ni en projectes per infraestructures collectives. Per entendre aquests efectes, hi ha zones, com Zegangan (Nador), on gairebé 2/3 dels habitatges pertanyen a persones emigrades, especialment des de l'any 1983. Així doncs, els immigrants fan una inversió més alta en l'habitatge, el 50% del qual se sol pagar en negre.

21

II. Comentari de l'estructura demogràfica dels marroquins a Manresa. Anàlisi del Padró A pesar dels marges d'error del Padró, les següents dades ens donen una idea de l'estructura de la població, i de la seva variabilitat. Com en tot grup humà hi podrem trobar factors comuns, sota identitats compartides, però al mateix temps existeix una pròpia estructura interna que diferencia als individus del collectiu, i que estableix diferents posicions i valors, segons l'edat, el sexe, l'origen geogràfic, els estudis o el lloc en la xarxa de coneguts.

1. Limitacions de les dades del Padró Es fa difícil estimar la realitat de les dades del Padró per dues raons: (1) L'existència d'una població en situació no regularitzada, per espera de documentació. (2) Bosses itinerants de població: persones que van provant sort d'un lloc a l'altre, o que van canviant de residència entre familiars o amics arreu de Catalunya i d'Europa. En casos concrets, l'empadronament és un tràmit força desconegut. Aquest se sol sobrevenir en el moment de demandes de subsidis i prestacions. Per tant, en general es desconeixen les conseqüències de l'empadronament. També cal entendre que la confiança cap a l'administració no és gaire alta, donada la cultura política del Marroc o la por a ser fitxats. Per tant, és molt arriscat efectuar una valoració exacta de la població real resident. Sobretot perquè el número provoca uns efectes secundaris, provinents de prejudicis històrics com la por a la invasió i l'amenaça del "moro". En la majoria de persones entrevistades gairebé sempre apareix la figura d'alguna persona que resideix temporalment, que està de pas, que no té papers o que els està esperant. Saldo demogràfic de Manresa Any Total població Magribins ======================================== 1986 67.871 147 1996 63.684 594 ======================================== Font: Padró Ajuntament de Manresa

22

En les dades del Padró de 1981 a 1-1-86 hi havia censats 147 magribins. Deu anys després la població s'ha quadruplicat, coincidint amb els processos globals d'augment de la immigració a tot Catalunya des de finals dels 80, i els processos de regularització del 1991 (veure apèndix, pàgines 8 i 9, sobre els magribins a Espanya i a Catalunya). En el darrer Padró consten 594 magribins (0,92 % de la població total), un nombre que a la pràctica podria situar-se al voltant del miler, ja que els càlculs que es fan en altres llocs sumen la meitat de les persones comptabilitzades. Cal destacar que en termes de saldos migratoris globals, la ciutat ha experimentat un descens de residents, compensat en part per l'augment d'immigració marroquina. Aquestes xifres suposen una paradoxa pel discurs dominant en les societats europees, que difonen el temor a la reducció de la natalitat, i presenten una explosió demogràfica en la conca sud del Mediterrani, com una amenaça. En realitat, aquesta idea de l'explosió no s'acorda amb les dades dels darrers anys al Marroc (IOE, 1994): Taxa bruta de natalitat

1965: 4,9 % 1991: 3,5 %

Mitjana de fills:

1960: 7,5 1991: 3,5

Aquesta tendència cap a la reducció de les famílies està relacionada amb l'ús d'anticonceptius; es calcula que per als anys 80es el 36% de les dones usaven contraceptius (a Espanya seria d'un 59%). Influeix igualment la incorporació de la dona al treball, ja que la natalitat és inferior en les grans ciutats.

2. Piràmide d'edats i sexes La piràmide d'edats és jove, i reflexa l'estructura demogràfica magribina, amb un alt nombre de persones en edat de treballar o estudiar que no troben sortides de futur, i són atrets per les imatges d'una Europa de consum i benestar. Comparació de l'estructura Marroc. Any 1991.

d'edats

entre

Marroc Catalunya Edat % % =======================================