Edificis del segle XI al marge de la influència lombarda: Sant Pere de Rodes i la seva repercussió a Sant Andreu de Sureda

Amb la col·laboració de: Amb el suport de:

Els comacini i l’arquitectura romànica a Catalunya

Detall de la capçalera de lʼesglésia de Sant Nicolau, Girona. Fotografia: Josep Maria Oliveras, 2010.

9 788480 432177

00 Primeres def:01 Lomartire 10/05/10 11:34 Página 3

Els comacini i l’arquitectura romànica a Catalunya 25 i 26 de novembre de 2005 Simposi Internacional Direcció del simposi Pere Freixas Museu d’Història de la Ciutat de Girona Ajuntament de Girona Jordi Camps Museu Nacional d’Art de Catalunya

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 121

121

EDIFICIS DEL SEGLE XI AL MARGE DE LA INFLUÈNCIA LLOMBARDA: SANT PERE DE RODES I LA SEVA REPERCUSSIÓ A SANT ANDREU DE SUREDA1 Immaculada Lorés i Otzet Universitat de Lleida

L’arquitectura anomenada d’«influència llombarda» a Catalunya, en què hi emmarquem l’activitat més destacada dels comacini, és la que s’inscriu en el període que Josep Puig i Cadafalch va establir com a «primer romànic»,2 després conegut també com a «primer romànic meridional».3 Puig i Cadafalch el definia, seguint la tradició historiogràfica del segle XIX, a partir de les característiques morfològiques de l’arquitectura: l’aparell de pedres petites i regulars, l’absència pràcticament generalitzada de la columna en els elements de suport, una ornamentació basada sobretot en recursos arquitectònics d’articulació mural (finestres cegues sota el ràfec de la teulada, dents de serra, arcuacions cegues, bandes o ressalts plans i verticals i nínxols a l’interior de l’absis).4 L’obra de Puig i Cadafalch, que ha marcat –i segueix marcant– la historiografia del romànic català, resta encara pendent d’una revisió a fons. La «construcció» d’una renovada història de l’arquitectura romànica es va fent de mica en mica, amb la preocupació per altres aspectes de la construcció que fan sorgir nous interrogants fruit de preguntes diferents. Tot i amb això, el pes de Puig i Cadafalch és encara molt palès en la història de l’arquitectura romànica. I el «primer romànic», i més concretament els edificis construïts en el segle XI, ha acabat massa sovint reduït a un model els trets del qual s’han establert d’una manera excessivament rígida. Els elements que caracteritzen la seva composició s’han tipificat fins a uns extrems que probablement no trobem per a cap altre moment de la història de l’arquitectura. Una de les conseqüències ha estat deixar fora de joc un edifici com l’església de Sant Pere de Rodes perquè no compleix cap dels trets que suposadament defineixen aquest «primer romànic». I la cronologia que se li ha atribuït ha oscil·lat entre els segles X i XII, aquesta darrera la proposada precisament per Puig i Cadafalch.5 No m’estendré en una exposició detallada dels raonaments que permeten plantejar amb fonaments suficients una datació per a l’església de Sant Pere de Rodes a la primera meitat del segle XI; raonaments que rebaten altres datacions de l’edifici en el segle X i que ja han estat plantejats abastament.6 Tanmateix, cal no oblidar que en l’horitzó del debat sempre hi ha la qüestió de si aquest «primer romànic» és tan homogeni com s’ha descrit que no admet altres tonades escrites en claus diferents, encara que en realitat formin part de la mateixa partitura. El pas del temps i la diferent sort dels edificis també han contribuït de manera decisiva en aquesta visió de la historiografia catalana sobre l’arquitectura del segle XI. El fet que Sant Vicenç de Cardona s’hagi conservat perfectament, i en canvi no succeeixi el mateix amb la basílica de Ripoll, la catedral de Vic o les catedrals de Girona i Barcelona, alguns dels quals degueren ser els principals edificis bastits a la primera meitat del segle XI, ha configurat un panorama molt distorsionat de les grans obres d’arquitectura empreses en aquest període.

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 122

122

Immaculada Lorés i Otzet

Així, doncs, mentre que els grans edificis promoguts per l’abat Oliba, per esmentar un dels referents més importants d’aquest període, no els coneixem gaire més enllà de la seva planta, la col·legiata de Cardona ha estat convertida en una mena de model, que ha servit fins i tot per plantejar hipòtesis de plantes d’altres edificis desapareguts.7 I Sant Pere de Rodes esdevé, segons les presentacions historiogràfiques tradicionals, un cas aïllat, singular, que no troba explicació i que no compta amb referents entre l’arquitectura de l’entorn de l’any 1000 i la primera meitat del segle XI. Una anàlisi diferent de l’estrictament morfològica aporta indicis que, tanmateix, apunten cap a una altra direcció. I la «singularitat» amb què es qualifica l’església empordanesa seria un tret que podríem aplicar a altres edificis contemporanis, començant pel mateix Sant Vicenç de Cardona. En efecte, tot i les dificultats d’estudi derivades del reduït nombre de construccions conservades o de les que en tenim suficient informació com per plantejar-ne hipòtesis de planta, un dels trets clau de l’arquitectura d’aquest període és l’extraordinària riquesa de solucions tipològiques. I la mirada a l’Antiguitat, mitjançant la recreació o reformulació, és un dels trets comuns a alguns dels edificis més importants. I en aquest panorama, la singularitat de Sant Pere de Rodes hi encaixa perfectament. L’església empordanesa no conté cap dels trets amb què tradicionalment s’ha caracteritzat l’anomenada «arquitectura romànica llombarda». De fet, se’ns presenta com un edifici singular i únic, amb solucions originals en el tipus de capçalera, els suports de les naus i la presència generalitzada de l’escultura a l’interior de l’edifici, que no tenen precedents ni paral·lels i que es distancien clarament del «tipus Cardona».8 Tot i la seva singularitat, els plantejaments de Sant Pere de Rodes van tenir un cert ressò: l’església del monestir rossellonès de Sant Andreu de Sureda o, millor dit, la reforma d’una primera construcció del segle X. El parentiu amb l’església empordanesa va ser detectat ben aviat per Jean-August Brutails9 i ha estat acceptat de manera generalitzada per la historiografia.10 Tanmateix, les condicions i els arguments en què ha estat basat aquest parentiu són força divergents, així com la datació atribuïda a les diferents fases de l’edifici, la qual ha oscil·lat en part també segons la cronologia admesa per a Rodes. La relació entre ambdós edificis admet clarament una revisió i aquest és l’objectiu que ens proposem. L’església de Sant Pere de Rodes presenta una sèrie de trets de tipus estructural que difícilment es poden trobar amb anterioritat a l’any 1000 dins el panorama de l’arquitectura europea, carolíngia i postcarolíngia. La gran complexitat de la capçalera, amb cripta i deambulatori, i amb un recorregut d’entrada i sortida, és una solució enginyosa als problemes que planteja una topografia molt irregular i a la necessitat d’aconseguir una plataforma en un terreny amb un fort pendent, tant cap a l’est com al nord. Aquest segon es resol rebaixant la roca per un costat i reomplint per l’altre. I el desnivell vers l’est se salva amb una construcció de dos nivells i, d’aquesta manera, la cripta suporta l’àmplia superfície superior de l’absis principal, allà on la roca queda en una cota inferior. Per això, la planta de la cripta i de l’absis superior coincideixen en el perímetre i el corredor anular, però no en la resta d’elements. Més enllà de la seva finalitat estructural i d’adaptació a la topografia del terreny, la solució de l’absis empordanès s’inscriu en una tendència generalitzada de l’arquitectura de l’entorn de l’any 1000 i del segle XI de recerca de solucions per a l’ampliació del nombre d’altars i la millora de les circulacions a l’interior del temple per tal de fer-les compatibles amb el culte. Aquesta tendència que en l’arquitectura carolíngia i postcarolíngia havia trobat una primera solució en

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 123

Edificis del segle XI al marge de la influència llombarda: Sant Pere de Rodes i la seva repercussió a Sant Andreu de Sureda

la capçalera esglaonada, acaba culminant en l’arquitectura a partir de l’any 1000 en la capçalera amb deambulatori i capelles radials. L’església de Sant Miquel de Cuixà, construïda al llarg del tercer quart del segle X i consagrada el 974, és un bon exponent del tipus de capçalera esglaonada, amb un plantejament similar al que devia haver estat el de la segona església de Cluny, consagrada el 981.11 Un transsepte molt llarg permet l’afegiment de capelles i absis a banda i banda del presbiteri. L’obertura de capelles a la galeria semicircular que envolta l’absis principal resulta una solució molt més adient quan la construcció dels edificis preveu el cobriment amb volta de tots els seus espais, i les diferents parts s’integren orgànicament en un tot. Ja cap a l’any 1000, Saint-Philibert de Tournus és planejat d’aquesta manera, amb una capçalera de doble nivell en la qual la cripta, semisoterrada, reprodueix el deambulatori i les capelles radials de la planta superior.12 I Santa Fe de Conques serà un dels edificis que, a mitjan segle XI, consolida el model.13 Sant Pere de Rodes no arriba a configurar-lo, perquè la girola no està «perforada» amb capelles radials i l’única absidiola es troba lleugerament desviada de l’eix, s’obre al gruix del mur i sobresurt una mica del perímetre exterior.14 No podem saber si les dificultats derivades de la gran desigualtat del terreny pogueren portar a la simplificació d’un model més complex, amb capelles obertes al deambulatori, o, simplement, a Rodes estem davant d’una de les versions més properes a la resolució de la multiplicació d’absis del tipus de capçalera amb girola i capelles radials. De fet, un dels edificis emblemàtics d’aquest tipus, Santa Fe de Conques, comparteix amb l’església de Sant Pere de Rodes la semblança important entre alguns dels capitells d’entrellaços.15 Tampoc no s’ha de perdre de vista que el tipus d’aspecte massís, llis a l’exterior i amb absidioles obertes al gruix del mur, serà freqüent en l’arquitectura romànica catalana: d’una banda, alguns dels edificis qualificats de «lombards», contenen els característics nínxols oberts al gruix del mur interior de l’absis principal; d’altra banda, cal recordar la fórmula de la cripta del Pessebre de Sant Miquel de Cuixà, així com les absidioles de les capçaleres de la catedral de la Seu d’Urgell o de l’església del monestir de Sant Pere de Besalú, ja del segle XII.16 El tipus de capçalera amb deambulatori i capelles va estretament lligada a estructures enterament cobertes amb volta. I Sant Pere de Rodes no és una excepció: la complexitat de la seva capçalera no es pot entendre sense voltes, i comporta una integració orgànica entre les diferents parts que, en edificis de grans dimensions, és difícilment imaginable abans del segle XI. Justament, aquest és un dels trets que caracteritzen l’arquitectura romànica a partir de la implantació generalitzada de la volta. A Rodes, aquesta opció es tria des de bon principi i per a tot l’edifici, una solució que tampoc no s’acostuma a trobar en l’arquitectura europea de planta basilical amb anterioritat a l’any 1000. Així doncs, tot i el canvi de projecte clarament evident en la zona dels braços del transsepte i del primer tram de la nau principal, que es concreta en un suport diferent respecte el de l’arc triomfal, no hi ha motius per suposar que la intenció inicial hagués de ser una nau coberta amb fusta. Els murs perimetrals prèviament aixecats fins a una certa alçada17 no semblen indicar una solució de coberta amb fusta per a un primer projecte de les naus. De fet, les pilastres dels murs laterals i de l’interior de la façana occidental indiquen que estaven pensades per actuar, des de bon començament, de suport d’elements de reforç de les voltes, així com dels arcs de separació de les naus. En la represa de les obres, que situem poc posteriorment a la consagració de 1022, es produeix un canvi de projecte important segons el qual els pilars es conceben d’una manera original i diferent, bo i cercant un efecte de profund regust antic, especialment a la meitat oriental de la nau. És aquí on els quatre pilars de separació de les naus que delimiten els dos primers trams es construeixen amb planta de «T» fins a una certa alçada, tot configurant

123

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 124

124

Immaculada Lorés i Otzet

un alt podi sobre el qual es recolzen tres bases amb les respectives columnes i capitells. Dues suporten els arcs de separació de les naus, mentre que la tercera, al mig, està pensada per rebre l’arc de reforç de la volta, però en lloc de recórrer tota l’alçada i resultar-ne una altíssima columna, com les de l’arc triomfal, s’iguala amb les altres dues, i la resta de l’alçada la resol una segona columna que s’aixeca per sobre. El resultat és un doble ordre en la cara de la nau central d’aquests quatre pilars. El projecte d’aquests pilars no degué ser aliè a la voluntat d’ampliar notablement la decoració escultòrica de l’edifici: la multiplicació de columnes als suports anava associada a la presència de bases, capitells i cimacis. Els quatre pilars que delimiten els dos trams més orientals de la nau contenen quatre columnes cadascun, mentre que els quatre més occidentals en contenen tres, per l’absència del doble ordre i la transformació de la columna superior en una columna adossada al mur. L’escultura, tota ella de caràcter decoratiu, segueix un programa perfectament pensat i delimitat. A banda de la decoració dels cimacis amb elements vegetals, els capitells són de dos tipus segons la seva ubicació. Els quatre capitells de l’ordre inferior són corintis; les seves mides són diferents, més alts i esvelts. I es realitzaren seguint molt directament un model romà, que formava part del programa antiquitzant que inspira l’alçat de la nau central, en els dos trams més orientals que devien ser espai exclusiu de la comunitat.18 Contrasten clarament amb els altres capitells corintis dels edificis contemporanis promoguts per l’abat Oliba, com els de la basílica de Ripoll del 1032, els de la cripta de la catedral de Vic o el que es conserva a Cuixà.19 Els altres capitells són de mides més baixes i contenen una decoració a base d’entrellaços, alguns dels quals amb composicions molt properes a les d’alguns capitells de la capçalera i de la porta septentrional de Santa Fe de Conques.20 Aquesta proximitat proporciona un referent cronològic valuós que porta a una datació de les naus empordaneses al segon quart del segle XI i, per tant, amb posterioritat a la consagració del 1022. Es deuria habilitar per al culte la part ja finalitzada, la capçalera, a la qual es refereix l’abat Pere en la seva lletra adreçada al papa com a «novae aedificatae Ecclesiae» i com a «novae Ecclesiae sancti Petri Rodensis». I la continuació de les obres va comportar un canvi de projecte. Un altre referent cronològic el proporciona l’escultura de la façana i un fragment d’un àngel que fa sonar un corn, avui perdut però conegut per una fotografia antiga.21 Es tractaria possiblement d’un fragment que havia format part de la decoració d’una primera portada de l’església, i que conformava una façana amb altres elements decoratius, com el guardapols de la finestra central o potser també els lleons que la flanquegen. La seva datació ha de ser posterior a la de la llinda de Sant Genís de Fontanes, datada per la inscripció el 1019-1020. Ens tornem a situar de nou després del 1022. I, justament, la major proximitat esgrimida per aquesta peça són els relleus recol·locats a la finestra de la façana principal de Sant Andreu de Sureda.22 La vinculació d’aquest relleu perdut amb la decoració de façanes al Rosselló s’afegeix a una consideració general de parentiu de l’escultura de Rodes amb els conjunts de Sant Genís de Fontanes i de Sureda, tradicionalment considerats com a contemporanis dels capitells empordanesos.23 I en el cas de Sant Andreu de Sureda, l’arquitectura de la nau, així com els capitells de l’arc d’ingrés a l’absis, s’han relacionat habitualment amb l’església de Rodes. El lligam ens sembla molt clar, fins al punt que la reforma que es va emprendre a l’església rossellonesa devia seguir com a model la de Sant Pere, si bé sense arribar a la complexitat d’aquesta pel que fa a l’articulació dels pilars. Tanmateix, l’església de Sant Andreu és el resultat de diferents fases constructives superposades: un primer edifici amb diferents reformes importants que es

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 125

Edificis del segle XI al marge de la influència llombarda: Sant Pere de Rodes i la seva repercussió a Sant Andreu de Sureda

poden apreciar perfectament amb una anàlisi visual. Com acostuma a ser habitual, les dades documentals que es coneixen sobre el conjunt i que poden relacionar-se amb campanyes constructives són molt escasses i no necessàriament corresponen amb alguna de les fases constructives del temple. En aquest sentit, és important no caure en l’error metodològic de forçar una cronologia per la disponibilitat d’una data de consagració. Això, en part, podria succeir en el cas de Sureda. Del 823, es coneix un precepte de Lluís el Pietós pel qual s’atorgava protecció i immunitat al monestir de Sant Andreu de Sureda, ja establert en el lloc actual després d’una primera fundació al lloc proper de Sant Martí de la Vall per part de l’abat Miró. El precepte seria confirmat pels reis successius: el 844 per Carles el Calb i el 869 per Carles el Simple. L’altra informació documental de què disposem és ja d’inicis del segle XII, quan Agnès, comtessa del Rosselló, en absència del seu marit, dóna el monestir, que no deuria trobar-se en gaire bon estat, a Santa Maria de Lagrassa amb l’encàrrec de restaurar-lo. Això es produïa el 1109, i el 7 d’octubre de 1121 es consagra de nou l’església.24 Ni els documents del segle IX, ni els del segle XII, amb una probable reparació i nova consagració de l’església, ens ajuden gaire a explicar l’edifici. De fet, la seva construcció i la seva principal remodelació s’han de situar precisament entre aquestes dues dates. Marcel Durliat ja va establir de manera impecable tres moments de construcció als quals es corresponen els diferents trams de la façana principal.25 El primer, fins a l’alçada de la llinda, es caracteritza per un aparell irregular i amb grans carreus als angles. La semblança amb la construcció de Sant Genís de Fontanes, el va portar a situar aquesta primera etapa de l’edifici a finals del segle X. El segon, al qual correspondria la llinda i aniria fins a la finestra, es caracteritza per un aparell petit i irregular, que forma filades i amb carreus mitjans als angles. La datació de l’escultura marcaria la cronologia d’aquesta primera reforma de l’edifici, per tant, cap a la tercera dècada del segle XI. La tercera fase constructiva, i segona reforma, correspon a la part alta de la façana, formada per carreus regulars i ben tallats, que ens situen ja cap al segle XII. Durliat va vincular la gran reforma de l’edifici a aquesta darrera fase: la substitució de les antigues cobertes per voltes i la construcció de grans pilars interiors que, lligats amb els murs perimetrals, deixen estrets passadissos que donen la sensació de naus laterals. I en aquesta operació es va prendre com a model l’església de Sant Pere de Rodes i, en això, la major part d’autors hi estan d’acord. Els murs perimetrals, que no estaven preparats per rebre el pes i les empentes d’una volta de pedra, es van reforçar cap a l’interior, tot construint-hi una mena de grans contraforts lligats al mur per la part superior, i massissant l’espai entre pilar i pilar per sobre d’una mena de volta transversal o arcada molt gruixuda que descarrega el pes de la volta de canó cap a aquest sistema de pilars. D’aquesta manera, queden protegits els murs perimetrals. Els pilars són rectangulars i, pel costat de la nau i a una certa alçària, s’enretiren i conformen un alt podi sobre el qual recolza una altíssima columna en els quatre pilars més orientals i una pilastra en els dos següents. Els més occidentals i propers a la façana són pilars rectangulars simples. Aquests pilars no són exempts del tot perquè s’uneixen al mur perimetral per la part superior mitjançant un mur transversal que baixa i a una certa alçària forma una arcada estreta que permet la circulació pels passadissos laterals estrets que resulten de l’espai entre el mur i els pilars. El diferent tractament dels pilars de la nau, essent més ric el dels quatre més orientals que delimiten els dos trams de la meitat de la nau més propera a l’absis i que probablement era l’espai reservat per als monjos, mentre que la resta de l’espai de la nau reservada als laics

125

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 126

126

Immaculada Lorés i Otzet

queda delimitada per pilars rectangulars, recorda clarament Sant Pere de Rodes. Altres elements coincidents són la presència de les columnes sobre alts podis –tot i que a Sureda no s’hi desplega un doble ordre– i la composició d’entrellaços dels capitells de l’absis principal, propera a les de les peces empordaneses (fig. 3a i c). Durliat va considerar-los peces reaprofitades perquè no s’adeien amb la seva datació tardana de la reforma. Joan Badia, per la seva banda,26 considera, i creiem que encertadament, que la construcció de les voltes es va produir en la segona fase. Ara bé, arrossega l’església de Sureda cap a les datacions excessivament primerenques de Rodes. Així, segons l’autor, la primera fase hauria de ser anterior a finals del segle X o inicis del segle XI, perquè és en aquest moment quan situa la construcció dels pilars i de les voltes. Mentre que la tercera fase ja correspondria a la reconstrucció d’inicis del segle XII. La dependència de Sant Pere de Rodes de la primera reforma, a la qual correspon la construcció de les voltes, és evident. Fins i tot els quatre capitells de la nau, els dels quatre pilars que delimiten els dos trams més orientals, ara molt desgastats i desfigurats, sembla que també eren corintis.27 Tenim un altre cas d’una utilització preferent per la tipologia de capitell corinti per a un lloc privilegiat del temple. Més tard, i en tot un conjunt d’edificis llenguadocians, en els quals, com a Sant Pere de Rodes –i possiblement a Sureda– el tipus de corinti esculpit manifesta un interès especial pel passat romà, l’emplaçament destacat serà l’arc triomfal.28 Aquesta dependència reforça una datació de Sureda propera a la de Rodes, dins el segon terç del segle XI, moment que, d’altra banda, ningú no posa en dubte que és el de la realització dels relleus recol·locats a la finestra i procedents d’una porta,29 i la llinda. L’anàlisi de l’alçat exterior de la capçalera dóna claus més concloents sobre l’edifici preromànic i la seva reforma. S’hi poden distingir perfectament l’aparell del segle X i els recreixements corresponents a la construcció de les voltes. La coberta original dels absis laterals devia ser amb volta, ja que no sembla que hagin sofert modificacions de la seva estructura original i l’aparell exterior és el del segle X en tota la seva alçada. No és estrany si tenim en compte edificis com els de Sant Miquel de Cuixà o el de Sant Genís de Fontanes, els absis laterals dels quals ja van ser coberts amb voltes en la construcció preromànica.30 A l’absis central, en canvi, es distingeixen perfectament diverses reformes. S’hi observa un recreixement del mur perimetral, amb un aparell completament diferent de pedres petites i irregulars, que formen filades i dibuixen un motiu d’arcades cegues. El mateix aparell s’observa a la part superior del pinyó oriental de la nau, on es reprodueixen de nou les arcades cegues, i als murs recrescuts de la nau. Són el resultat de la construcció de les voltes: la de la nau central i la de l’absis. Tot i que desconeixem com devia ser la coberta original de l’absis central, no s’ha de descartar que hagués estat amb volta. Els dos contraforts amb què es va dotar originalment l’absis, posteriorment retallats per motius que ignorem, en són una més que probable evidència. Es construïren amb grans carreus, entre la finestra central i les laterals, i són solidaris amb el mur preromànic. Al segle XI, la volta de l’absis es deuria refer, bo i aixecant-la més, segurament per adequar-la a la major alçada que prenia també la nau. I d’aquest moment són els capitells d’entrellaços de l’arc d’ingrés a l’absis, tan propers als de Rodes (fig. 3c), que es col·loquen sobre unes columnes hexagonals que no són les originals perquè no encaixen bé amb el diàmetre del collarí ni amb el de la base, i segurament són fruit d’una restauració moderna. La comparació del recrescut de la nau de Sureda amb el «catàleg» dels tres aparells diferents superposats de la façana principal no ofereix cap mena de dubte: la reforma corresponent a

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 127

Edificis del segle XI al marge de la influència llombarda: Sant Pere de Rodes i la seva repercussió a Sant Andreu de Sureda

la construcció de la volta i a la qual correspon el recrescut de la nau, tant dels murs laterals com del pinyó oriental, s’adiu amb la segona fase de la façana i no amb la tercera, cosa que reforça encara més la seva datació al segle XI. La part superior de la façana, amb carreus perfectament tallats i arrenglerats i que reprodueix el motiu d’arcades cegues del pinyó oriental, ja correspon al moment de reforma del primer quart del segle XII, quan el monestir pertany a Santa Maria de Lagrassa i és reparat i l’església és consagrada de nou el 1121. La construcció de les naus en un edifici preexistent com el de Sant Andreu de Sureda va comportar algunes adaptacions que són perfectament visibles. La divisió de la nau única en trams va comportar que les finestres no quedessin exactament centrades en els panys de mur que resulten de l’operació. L’encaix de la volta de la nau amb la dels braços del transsepte també presenta una fórmula curiosa per salvar la important diferència d’alçada mitjançant un arc former, de descàrrega del primer tram de volta de la nau, per sota del qual queda visible l’arc que forma el perfil de la volta del transsepte. La reforma del segle XI a l’església de Sant Andreu de Sureda va suposar una intervenció molt important a l’edifici preromànic, que va anar acompanyada d’un programa decoratiu, tant a l’interior com a l’exterior. La utilització de capitells d’entrellaços a l’arc d’ingrés a l’absis i de capitells corintis a les columnes sobre alt podi dels quatre pilars més orientals de la nau, segueix molt de prop el model de Rodes, tot i que més simplificat. Altres motius decoratius són el de l’escacat de l’òcul oriental de la nau central, o les motllures amb escacat dels cimacis de la nau i motllures dels pilars, tant les situades a l’alçada dels cimacis com les que reben l’arc de descàrrega del primer tram de la volta per salvar la diferència d’alçada amb la volta més baixa del braç del transsepte. Cal afegir-hi importants elements de mobiliari, com l’ara d’altar, del tipus de lòbuls, la pica beneitera, així com el relleu amb una figura masculina que es conserva a l’interior.31 Són peces que cal considerar contemporànies de la reforma de l’edifici. Més conegut és el programa decoratiu de l’exterior de l’església, sobre el qual no ens estendrem ja que s’ha tractat abastament.32 De la seva anàlisi es dedueix que no és un programa unitari, sinó que les peces de la finestra procedirien d’una primera portada –desconeixem si era la principal i quan van ser recol·locades en el lloc que ara ocupen– i que la llinda és lleugerament posterior, sempre dins els marges cronològics del que devia ser la reforma de l’edifici: entre el segon quart i mitjan segle XI. Sant Pere de Rodes no és doncs un edifici aïllat dins el panorama de l’arquitectura –i l’escultura– de la primera meitat del segle XI. El reflex que coneix a Sant Andreu de Sureda posa de manifest que altres tendències constructives i decoratives van coexistir amb l’arquitectura més directament relacionada amb els comacini. A Rodes, s’ha perdut el que deuria ser la portada amb escultura. Tanmateix, les esglésies rosselloneses de Fontanes i, sobretot, de Sureda, així com la porta de Sant Joan Vell de Perpinyà, ens aporten una idea de com podia haver estat. El reflex de Rodes a Sureda és, sens dubte, el factor clau i, alhora, planteja la qüestió de fins a quin punt el paper de Sant Pere va ser decisiu, també en la decoració de façanes.

127

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 128

128

Immaculada Lorés i Otzet

NOTES

1. Aquest treball s’inscriu en el marc del projecte de recerca de la Universitat de Barcelona: Tradiciones y transmisión iconográfica en el arte alto medieval: la miniatura catalano-aragonesa del siglo XI y los primeros conjuntos monumentales románicos (Ministerio de Educación y Ciencia, HUM2005 00131), dirigit per M. Guardia. 2. PUIG I CADAFALCH, J. et al., L’arquitectura romànica a Catalunya. L’arquitectura romànica fins a les darreries del segle XI, Barcelona, 1911, II; PUIG I CADAFALCH, J., L’arquitectura romànica a Catalunya, Barcelona, 1920 (Minerva, XXXIII), especialment p. 9-20; PUIG I CADAFALCH, J., «L’Arquitectura del segle IX a l’XI a Catalunya. Fenòmens històrics i artístics paral·lels a França. Sumari de les lliçons explicades a la Sorbona per J. Puig i Cadafalch en els mesos de gener i febrer del 1925», Revista de Catalunya, 4/1925, II, p. 372-378; PUIG I CADAFALCH, J., La geografia i els orígens del primer art romànic, Barcelona, 1930 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, III). 3. GRODECKI, L., Au seuil de l’art roman. L’architecture ottonienne, París, 1958, p. 9-11; D URLIAT, M., «La Catalogne et le “premier art roman”», Bulletin Monumental, 1989, 147-III, p. 209-238, especialment p. 209-210; BARRAL I ALTET, X., «El primer arte románico en la península Ibérica (elementos para un debate)», Hortus Artium Medievalium, 1997, 3, p. 131-140. 4. Caràcters que Puig i Cadafalch especifica en diferents ocasions, de manera més o menys desenvolupada. Vegeu PUIG I CADAFALCH, J., La geografia i.., cit. supra, n. 2, p. 4-5 i 533-550. Els fonaments de Puig i Cadafalch en els grans corrents intel·lectuals del segle XIX han estat assenyalats en diverses ocasions, tant pel que fa al positivisme d’arrel naturalista (GRAU I FERNÁNDEZ, R., «El positivisme historiogràfic de Puig i Cadafalch i l’arquitectura catalana», BALCELLS, A. [ed.], Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, Barcelona, 2003, p. 97-107), com als seus referents en el camp de l’estudi de la història de l’arquitectura (BARRAL, X., «Algunes tesis de Puig i Cadafalch sobre la història de l’art català», BALCELLS, A. [ed.], Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, Barcelona, 2003, p. 19-39, especialment p. 21-23; BARRAL, X., «Josep Puig i Cadafalch (1867-1956): de la vida pública a l’erudició acadèmica», BARRAL, X., (ed.), Josep Puig i Cadafalch, escrits d’arquitectura, art i política, Barcelona, 2003, p. 11-60, especialment p. 38. El fet que Puig i Cadafalch hagués oblidat aspectes fonamentals de l’arquitectura per a la seva anàlisi ha causat estranyesa en més d’un autor (KUBACH, H.E., Architettura Romanica, Milà, 1978 [1972], p. 70). 5. PUIG I CADAFALCH, J. et al., L’arquitectura romànica a.., cit. supra, n. 2, III, p. 362. Vegeu un estat de la qüestió sobre l’església de Sant Pere de Rodes a LORÉS, I., El monestir de Sant Pere de Rodes, Barcelona/Girona/Lleida, 2002, p. 37-77 (Memoria Artium, 1). 6. Remetem de nou a LORÉS, I., cit. supra, n. 5, p. 29-36 i 40 i següents. 7. És el cas de la primera església del monestir de Sant Cugat (AMBRÓS, J., El monestir de Sant Cugat del Vallès, Vilassar de Mar, 1984, p. 25-34) o de la mateixa catedral de Barcelona, consagrada el 1058 (VERGÉS, M.;

VINYOLES, T., La seu romànica de Barcelona, Barcelona, Arxiu de la Catedral de Barcelona, manuscrit inèdit, premi Puig i Cadafalch; VERGÉS, M.; VINYOLES, T., «La catedral romànica de Barcelona», Lambard. Estudis d’art medieval, 1987, III, p. 97-102; VERGÉS, M.; VINYOLES, T., «Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona», Catalunya Romànica. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El Maresme, Barcelona, 1992, XX, p. 155-165). Per a la revisió de l’aplicació del model «Cardona» a la catedral romànica de Barcelona, vegeu BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J.; LORÉS, I., «La catedral romànica de Barcelona: revisió de les dades arqueològiques i de l’escultura», Quarhis. Quaderns d’arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, 2005, 1, p. 100-117. 8. El paper de «model complert de l’estil lombard», en paraules de Josep Gudiol Ricart i Juan Antonio Gaya Nuño (Arquitectura y escultura románicas, Madrid, 1948, p. 32 [Ars Hispaniae, V]) atorgat a Sant Vicenç de Cardona es troba present en la major part de la historiografia sobre aquest edifici i sobre l’arquitectura de l’època. Vegeu, en aquest sentit, les monografies més completes del monument a PUIG I CADAFALCH, J. et al., L’arquitectura romànica.., cit. supra, n. 2, p. 163-172; J UNYENT, E., Catalunya Romànica. L’arquitectura del segle XI, Barcelona, 1975, p. 45-59; AA.DD., «Sant Vicenç de Cardona», Catalunya Romànica. El Bages, Barcelona, 1984, XI, p. 151-171; BANGO, I., «San Vicente de Cardona. Prototipo canónico del primer románico», Homenatge a mossèn Jesús Tarragona, Lleida, 1996, p. 89-105. Una visió més oberta és la de FERNIE, E.C., «Saint-Vincent de Cardona et la dimension méditerranéenne du premier art roman», Cahiers de Civilisation Médiévale, 2000, 43, p. 243-256. 9. Notes sobre l’art religiós en el Rosselló, Barcelona, 1901 (1892-93), p. 67, n. 1. 10. DURLIAT, M., Rosellón, Madrid, 1988 (1986), p. 408410; BADIA I HOMS, J., «Sant Andreu de Sureda», Catalunya Romànica, XIV. El Rosselló, Barcelona, 1993, p. 343-349; MALLET, G., Églises romanes oubliées du Roussillon, Montpelier, 2003, p. 253-258. 11. BANGO, I., cit. supra, n. 8. 12. SAPIN, C., «Saint-Philibert et les débuts de l’architecture romane en Bourgogne», Saint-Philibert de Tournus. Histoire. Archéologie. Art. Actes du Colloque du Centre International d’Études Romans. Tournus, 15-19 juin 1994, Tournus, 1995, p. 215-230; SAPIN, C., «Architecture et décor des débuts du XIe siècle en Bourgogne. Nouvelles recherches archéologiques et perpectives», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 2001, XXXII, p. 51-63. 13. Vegeu el treball recent que inclou un estat de la qüestió: CAZES, Q., «L’abbatiale de Conques, genèse d’un modèle architectural roman», Les Cahiers de SaintMichel de Cuxa, 2006, XXXVII, p. 103-116. 14. ADELL, J.-A.; RIU-BARRERA, E., «Sant Pere de Rodes», Catalunya Romànica, XXVII, 1998, Barcelona, p. 148-156, especialment, p. 150-152; LORÉS, I., El monestir de.., cit. supra, n. 5, p. 40-52. 15. FAU, J.C., «Un décor original: l’entrelacs épanoui en palmette sur les chapiteaux romanes de l’ancienne

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 129

Edificis del segle XI al marge de la influència llombarda: Sant Pere de Rodes i la seva repercussió a Sant Andreu de Sureda

Septimanie», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 1978, IX, p. 129-139. 16. Sobre la fórmula seguida a Sant Pere de Besalú, vegeu BOTO VARELA, G., «El temple abacial de Sant Pere. Facultats representatives i caracterització funcional», BOTO VARELA, G. (coord.), Relíquies i arquitectura monàstica a Besalú. Perfils històrics de la vila comtal, Besalú, 2006, p. 35-69. 17. ADELL, J.-A.; RIU-BARRERA, E., cit. supra, n. 14, p. 150151. 18. La relació entre els capitells corintis, de model romà, i el caràcter privilegiat de l’espai de l’església en què es troben, l’hem tractada a LORÉS, I., «L’église de Sant Pere de Rodes. Un exemple de “renaissance” de l’architecture du XIe siècle en Catalogne», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 2001, XXXII, p. 21-39; LORÉS, I., cit. supra, n. 5, p. 58-60. 19. Per a la comparació i l’anàlisi d’aquest grup de capitells vinculats a edificis promoguts per l’abat Oliba, vegeu LORÉS, I., «La sculpture de Saint-Michel de Cuxa à l’époque de l’abbé Oliba», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 2007, XXXVIII, p. 183-191, especialment p. 184-187. 20. Semblances que ja van ser posades de manifest a FAU, J.C., cit. supra, n. 15. 21. És Jaume Barrachina qui atribueix el fragment a la decoració d’una primera portada de l’església de Rodes (BARRACHINA, J., «Las portadas de la iglesia de Sant Pere de Rodes», Locus Amœnus, 1999, 4, p, 7-35, especialment p. 9-13). 22. BARRACHINA, J., cit. supra, n. 21. 23. La relació de l’escultura de Sant Pere de Rodes, tant de l’interior com de la façana, amb els conjunts rossellonesos ja va ser plantejada a GUDIOL, J.; GAYA N UÑO, J.A, cit. supra, n. 8, p. 20-24. Vegeu també CAMPS, J.; LORÉS, I., «L’escultura de Sant Pere de Rodes», Catalunya Romànica, IX, L’Empordà, II, Barcelona, 1990, p. 703-728, especialment p. 703-709; BARRACHINA, J., cit. supra, n. 21, p. 9-13; LORÉS, I., cit. supra, n. 5, p. 78-83.

24. DURLIAT, M., cit. supra, n. 10, p. 408; PONSICH, P., «Sant Andreu de Sureda», Catalunya Romànica, XIV. El Rosselló, Barcelona, 1993, p. 341-343; MALLET, G., Les cloîtres démontés de Perpignan et du Roussillon (XIIXIV s.), Perpinyà, 2000, p. 57-58; MALLET, G., cit. supra, n. 10, p. 253-255. 25. DURLIAT, M., cit. supra, n. 10, p. 408-410. 26. DURLIAT, M., cit. supra, n. 10, p. 343-349. 27. DURLIAT, M., cit. supra, n. 10, p. 348. 28. LASSALLE, V., «Les chapiteaux corinthiens de Sant Pere de Rodes et leur semblables ou dérivés du Roussillon et du Languedoc», Le Roussillon de la Marca Hispanica aux Pyrénées-Orientales (VIIIe-XXe siècles). Actes du LXVIIe Congrès de la Fédération historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon, Perpinyà, 1995, p. 381-409. 29. BARRACHINA, J., cit. supra, n. 21, p. 9-13. 30. BADIA I HOMS, cit. supra, n. 10, 371-374; MALLET, G., cit. supra, n. 10, p. 259. 31. Per a la taula d’altar, segueix essent fonamental el treball de DURLIAT, M., «Tables d’autel à lobes de la province ecclésiastiques de Narbonne (IXe-XIe siècles)», Cahiers Archéologiques, 1966, XVI, p. 51-75. 32. Citem els treballs més significatius: DURLIAT, M., La sculpture romane en Roussillon, I. Les premiers essais du XIe siècle. Les ateliers de Saint-Michel-de-Cuxa et de Serrabone, Perpinyà, 1948, p. 7-17; DURLIAT, M., «Les premiers éssais de décoration de façades en Roussillon au XIe siècle», Gazette des Beaux-Arts, 1966, LXVII, p. 6578; DURLIAT, M., «La sculpture monumentale en Catalogne dans la première moitié du XIe siècle», Estudis d’Història oferts a Ramon d’Abadal i de Vinyals en el centenari del seu naixement. Estudis Universitaris catalans, 1994, XXX, p. 69-83; KLEIN, P., «Les portails de SaintGenis-des-Fontaines et de Saint-André-de-Sorède, II. Le linteau et la fenêtre de Saint-André-de-Sorède», Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 1990, XXI, p. 159-172; BARRACHINA, J., cit. supra, n. 21.

129

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 130

130

Immaculada Lorés i Otzet

a

b

Fig.1. Sant Pere de Rodes. Planta.

c

Fig. 3. Capitells d’entrellaços. a. Sant Pere de Rodes. b. Santa Fe de Conques. c. Sant Andreu de Sureda, arc d’ingrés a l’absis.

Fig. 2. Sant Pere de Rodes. Interior de la nau.

09 Lorés def:01 Lomartire 10/05/10 12:57 Página 131

Edificis del segle XI al marge de la influència llombarda: Sant Pere de Rodes i la seva repercussió a Sant Andreu de Sureda

Fig. 4. Sant Andreu de Sureda. Planta. Service Départemental d’Architecture et du Patrimoine des Pyrénées-Orientales.

Fig. 6. Sant Andreu de Sureda. Interior de la nau.

a

2

2 2

2

1

1

b

3

2

1 Fig. 5. Sant Andreu de Sureda. 1: Segle X. 2: Segon quart segle XI. 3: Primer quart segle XII. a. Capçalera. b. Façana.

Fig. 7. Sant Andreu de Sureda. Secció. Service Départemental d’Architecture et du Patrimoine des Pyrénées-Orientales.

131