Dos exemples de fortificacions dels segles X-XI. La Torre de l’Homenatge del Castell de Mur i la Torre de la Presó de Talarn.

V Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya ACTES. VOLUM II INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL PÒSTERS: MATÈRIA ORGÀNICA MANUFACTURADA (CORDES, FUSTA, PELL...) EN CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS

Barcelona, 22-25 de maig de 2014

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL (Actes V CAMMC. Barcelona 2015, pàg. 647 a 654)

DOS EXEMPLES DE FORTIFICACIONS DELS SEGLES X-XI. LA TORRE DE L’HOMENATGE DEL CASTELL DE MUR I LA TORRE DE LA PRESÓ DE TALARN Walter Alegría

LOCALITZACIÓ El castell de Mur es troba a la serra del Montsec, concretament a la banda més oriental del Montsec d’Ares. La torre de la Presó està situada a l’actual vila de Talarn, part primigènia del castell de Talarn i també de la vila closa de Talarn. Ambdues fortificacions són a la comarca del Pallars Jussà.

LA TORRE DE LA PRESÓ DE TALARN La torre de la Presó de Talarn avui dia està restaurada i adossada a una casa privada a la plaça del Castell de Talarn. L’interior de la torre s’ha espoliat durant l’època contemporània. Ja a finals del s. xix el castell es va anar desmuntant progressivament, sobretot després de l’explosió del polvorí a finals del s. xix. A les següents fotografies podem comprovar aquest desmuntatge.

Tal com podem veure a les imatges, la torre de la presó tenia forma oblonga. Les seves dimensions aproximades eren de 12,5 de diàmetre màxim exterior i 8 m de diàmetre mínim exterior. A l’interior calculem uns diàmetres de 8 m x 4,5 m aproximadament. La torre disposava de 3 pisos com a mínim. Això, sumat a la forma rectangular amb angles arrodonits la feia prou apta per a una residència còmoda i fortificada. Ens inclinem per a aquest ús de la fortificació més que només de torre refugi o guaita.

L’aparell constructiu L’aparell és de maçoneria, fet amb pedres ben desbastades, una mica carejades però no escairades. Mantenen la forma paral·lelepipèdica i estan disposades en fileres ben arrenglerades, tot i que no completament rectes. Les pedres estan lligades amb un bon morter de calç. En les fotografies antigues a les imatges 2 i 3 veiem com a la torre original s’hi adossen i es recolzen murs. En aquests murs hi ha algunes finestres que no es veuen des de l’angle de la fotografia. Aquests murs que veiem es corresponen a les ampliacions del castell posteriors al segle x.

Documentació de la torre de la Presó El castell de Talarn apareix per primera vegada als documents els anys 1055 i 1056 com a afrontació amb els termes de Mur i Llimiana . S’ha interpretat també que Talarn fou el territori donat a Santa María de Tremp l’any 1060 pel comte Ramon V de Pallars . Figura 1. Situació de les fortificacions. Mapa extret de Google Maps.

El 1064 en un preludi d’un judici entre Montanyana i Espills, el comte Ramon V de Pallars Jussà cedí el cas-

647

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Ja al segle xiii, “L’any 1257,(...) els canonges de Talarn cediren la vila de Tremp al bisbe de la Seu, mentre que aquest traspassava a la canònica la vila de Talarn que tenia empenyorada pel rei.” A més, trobem membres diferents de les famílies de Mur i Vilamur durant el segle xiii, fins que l’any 1338 Arcard de Talarn va retre homenatge al rei Pere III .

Figura 2. El castell de Talarn a finals del segle xix. (Cortesia de l’Ajuntament de Talarn)

Figura 3. El castell de Talarn a mitjan segle xx. (Cortesia de l’Ajuntament de Talarn)

tell de Talarn a Artau I del Pallars Sobirà, el qual cedí a la seva hora el castell de Salàs . El 1079, el castell era un domini dels comtes de Pallars, els quals el tenien encomanat a diversos feudataris: a Berenguer Mir, a Guilaman Hug i a Sunyer Ramon, de qui era vassall Guillem Folc i d’aquest Oliver Bernat. El 1081, el comte Ramon IV de Pallars Jussà donava a Arnau Bernat la part del feu de Talarn que havia estat de Berenguer Mir, i disposava que Guillem Folc fos vassall d’Arnau Bernat, i aquest de Sunyer Ramon .

648

La relació de pactes vassallàtics, infeudaments, i tot tipus de gestions polítiques posteriors relacionades amb el castell, ens mostren que Talarn és un nucli important dins el territori pel que fa al control estratègic, sobretot pel que sembla referir-se a la Conca de Tremp.

Més tard, durant la primera meitat del segle xiv el castell de Talarn va ser empenyorat diverses vegades, però cal remarcar que la importància de Talarn queda perpetuada a partir de mitjan segle xv quan l’any 1455 es convertí en capital de la sotsvegueria del Pallars i residència del sotsveguer. També, com a nucli estratègic, administratiu i militar que era, va ser assetjada i presa en diverses ocasions, com per exemple l’any 1476. I l’any 1562, quan va ser presa per soldats del comte de Foix. (Bolòs i Busqueta 1993, 469-470) En època moderna, el rei Felip V, en proclamar el Decret de Nova Planta, va fer a Talarn cap de corregiment, que ho va ser des de 1716 fins a 1834, quan la prengué Tremp en el seu lloc. Fou el 2 de maig de 1834 quan el corregidor de Talarn es va traslladar a Tremp (una alcaldia major a partir de llavors), fet que va ocasionar que Talarn perdés la capitalitat envers la Conca de Tremp que havia tingut des de mitjan segle xv . No obstant això, Talarn va mantenir el seu senyoriu i, com va escriure Francisco de Zamora durant els seus viatges a la Conca de Tremp a finals del segle xviii: “Tremp y Talarn estan en una contínua guerra, y por lo mismo convendría unirlos”. Dóna a entendre que els problemes entre els dos pobles veïns continuaven. (Madoz 1885, 343-344). Posteriorment, el castell de Talarn i la seva castlania van passar a mans del noble Miguel de Ramona de Barcelona, i després, a mans del noble Carlos Ramon de Moner d’Isona. Va quedar com a darrera posseïdora, l’any 1917, la senyora Maria Lluïsa de Sullà i de Moner, esposa de Lluís de Cuenca. (Bosch et alii 2000) Creiem que l’origen de Talarn com a centre polític i administratiu al Pallars Jussà tindria origen en aquesta residència fortificada.

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

CASTELL DE MUR El castell de Mur va ser excavat primerament per Manel Riu i Riu durant els anys 80. Posteriorment, en va prendre el relleu el 1997 la Dra. Marta Sancho com a directora principal i Núria Nolasco, Conxi Rodríguez, Sara Simón, Marina Coll, Jordi Nogués i Consuelo Forés com a codirectors/es en diferents campanyes. En aquestes campanyes, es va excavar la zona residencial del castell gairebé en la seva totalitat. Roman per excavar la cisterna que s’adossa a la torre de l’Homenatge i algun altre estrat sobre la roca que no es va poder excavar en l’última campanya arqueològica del 2002 pels terminis dels quals es disposava. El castell de Mur s’alça sobre un sòcol natural de roca des d’on alhora es van extreure les pedres per construir la torre i posteriorment la muralla del castell. La torre és rodona i fa aproximadament 16 m d’alçada; el diàmetre exterior és de 8 m. A la seva part més baixa els murs arriben a un gruix de 3 m, i a cada pis s’estrenyen entre 20 i 40 cm de manera que al pis més alt el seu gruix és de gairebé 2 m. (Adell 1993; Bolòs 1998) això fa que el diàmetre de l’espai interior a la part més baixa sigui inferior a 2 m i a la terrassa al voltant dels 4 m. La porta està elevada a 8 m sobre el nivell del pati. L’espai interior s’ordena en cinc nivells, dos dels quals es troben per sota l’entrada.

Figura 4. La torre de l’Homenatge de Mur i fases. Autoria de la fotografia: Walter Alegría.

L’aparell constructiu L’aparell constructiu del castell de Mur té principalment 3 paraments, de les quals podem constatar dues principals fases constructives. A més, tenim reparacions i reformes baixmedievals. I finalment tenim la restauració dels segles xx i xxi. Com que el motiu de l’article és treballar el període altmedieval ens centrarem en les dues primeres fases. La primera fase consta dels fonaments i la seva elevació corresponent. La construcció és de maçoneria, amb grans pedres paral·lelepípedes, que formen filades ben arrenglerades però que no són rectes. Fins i tot semblen estar disposades en diagonal. De fet, sembla a vegades que la disposició de les pedres al mur imiti la posició original de les pedres a la veta geològica de la qual s’han extret. Aquesta fase la datem anterior a mitjan segle x, ja que tenim documentació que esmenta el “Castro Muro”. (Bochaca; Portet; Puig 1991, 16). L’aparell constructiu de la segona fase, amb petit carreuat, és romànic i correspondria a principis del segle

Figura 5: Estudi de l’obertura al parament de la torre al segle xv. Autoria de la fotografia: Walter Alegría i Silvia Marín.

649

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

xi quan Arnau Mir de Tost adquireix el castell (Sancho 2009)

Fases constructives de la torre Malauradament, els resultats de l’excavació de l’any 2011 al castell de Mur no ens ha permès extreure cap informació referent a la primera cronologia de la torre. Tan sols hem pogut identificar l’abandonament mitjançant l’enderroc del paviment del pis principal amb un poal del segle xv relacionat amb l’estrat. També s’ha detectat una reforma al possible oratori al quart pis de la torre, on es va obrir una finestra i es va reaprofitar la llosa de l’oratori o banc per construir la part superior de la finestra. Aquesta obertura a la torre caldria relacionar-la molt probablement amb les guerres del segle xv al Pallars. Les excavacions programades dels anys 1997-2002 tampoc han donat cap artefacte anterior al segle xi, de manera que creiem que l’única direcció possible per esclarir aquest debat és l’excavació de la “muralla ciclopia” de Mur i l’estudi dels seus artefactes, estudi dels quals anirà creuat i relacionat amb altres jaciments del Montsec de cronologies tardoantigues i altmedievals com els Altimiris, San Martí de les Tombetes i altres jaciments del Pallars Jussà.

Documentació del castell de Mur Tenim constància del castell de Mur des del 969 en què els comtes de Pallars Ramon III, Borrell i Sunyer cedeixen l’església de San Fructuós com a compensació d’un robatori sofert per l’abat de Sant Pere de Vilanega. Aquesta església està situada in Castro Muro (Bochaca; Portet; Puig 1991, 16). El 1037 tenim una altra font que ens fa referència al castell en una donació d’un alou. El terme del castell queda aclarit en el conveni entre Arnau Mir de Tost i el comte de Pallars el 1053. El 1071 Arnau Mir de Tost deixava en herència el castell a la seva filla Valença i al seu nét Arnau. Seria llavors quan s’iniciaria el llinatge dels senyors de Mur i possiblement el moment en què el castell prendria la fesomia arquitectònica que té ara. En la posterioritat i fins al segle xiii sembla que aquest llinatge seria feudatari dels comtes de Pallars. A causa de la infeudació del rei Pere II a Bernat de Toralla, hi hagué una revolta nobiliària i la presa de Balaguer. Després d’això sembla que els Mur s’ocuparien de qüestions a l’administració a la cort. Durant el segle xv el castell de Mur fou possessió del baró d’Albi i Cervià, posteriorment dels Carrós d’Arborea i els Maça de Liçana, que el posseïren fins al 1576. A la divisió del patrimoni dels Maça de Liçana, els Cascante i Fadrique de Portugal, s’hi afegiren els Silva i els Hixar. També tingueren drets sobre el castell els Caçador i els Cellerès, Oliver i els Fors. Aquests últims hi tenien drets fins a principis del segle xx. (Sancho 2009)

COMPARACIÓ DE LES DUES TORRES I CONTEXTUALITZACIÓ Bàsicament ens hem basat en dos autors a l’hora d’estudiar la morfologia de les construccions altmedievals. Aquests són Jordi Bolòs i Bernabé Cabañero.

650

Figura 6. Poal del segle xv trobat a l’estrat d’enderroc sobre el paviment de la base de la torre de Mur. Dibuix a mà i digitalització: Silvia Marín.

Cabañero fa una proposta cronològica de l’evolució de torres en què proposa unes primeres construccions cristianes de guaita fetes amb fusta. Posteriorment, la tàpia s’imposa com a tècnica que supera la construcció amb fusta i dota les estructures d’una major resistència i perdurabilitat. Això significava una major consolidació de l’establiment andalusí a la frontera nord (la Torsa, la Noguera). Aquestes estructures tindrien per norma general una forma rectangular.

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Figura 7. Proposta de Bolós de cronologia de torres dels segles ix-xi i contextualització tipològica de les torres de Talarn i Mur. Autoria de les plantes originals: Jordi Bolós. Croquis de les torres de Talarn i Mur, i muntatge de la làmina: Walter Alegría.

Aquestes torres de tàpia evolucionarien substituint la tàpia per pedra a les cantonades, reforçades primer amb contraforts, com la Torraza de Valtierra, Navarra. Sembla que després prescindirien dels contraforts a les cantonades. El pas següent que ens explica Cabañero són les construccions quadrangulars d’encofrat de pedra i argamassa de terra amb contraforts de pedres a les cantonades i murs, per tant, no travats, possiblement una reminiscència de la tècnica de tàpia. Un exemple seria el castell de Tona, Osona. Des d’aquesta forma s’evolucionaria a torres amb angles arrodonits, la funció dels quals seria resistir millor els impactes, alhora que es mantindria a l’espai interior una planta rectangular que permet una major comoditat d’habitatge, exemples d’aquesta tècnica podrien ser Talarn; Font-rubí, el Papiol; Can Pascol,

Penedès; Montferri, Alt Camp; Castellfollit de Riubregòs, Anoia; l’Aguda, Segarra; Gilareny, Pallars Sobirà. El següent pas evolutiu, des del punt de vista poliorcètic, són les torres triangulars i hexagonals, com Santa Perpetua de Gaià a la Conca de Barberà, pas previ a la imposició de les torres rodones preromàniques i romàniques dels segles x i xi (Cabañero 1996). Tot i que el plantejament és molt interessant i certament aboca molta llum en un intent d’ordenar les tipologies de fortificacions de frontera altmedievals, creiem que hi ha un plantejament massa directe pel que fa a la tecnologia, on l’evolució poliorcètica és sempre més complexa i eficient i on a mesura que passen els anys dels segles ix i x, els constructors descarten els models anteriors, suposadament obsolets i tracen una evolució tècnica perfecta. Creiem que és cert que les fortificacions evolucionen, però també que coexistei-

651

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

xen diferents models alhora i que hi ha més dades que influeixen a la tècnica constructiva a part del coneixement heretat, com per exemple els recursos, les necessitats i la mà d’obra disponible. La proposta que presenta, en canvi, Jordi Bolòs és molt similar a la de Cabañero. Bolòs acceptaria en part l’evolució de les torres de guaita de fusta i les construccions de tàpia durant els segles ix-x, però no s’atreveix a proposar una línia evolutiva tan precisa perquè ens manca informació i sí que insinua la pervivència de models construïts amb tàpia, fins i tot en èpoques molt posteriors. La reflexió que ens interessa sobretot gira en la implantació de les torres rodones o amb angles arrodonits, com serien els casos de la torre de Mur i la torre de Talarn. Bolòs proposa que després d’algunes torres de forma quadrangular com les de Tona o Ardèvol al segle ix, la imposició de les torres rodones a la frontera nord-est sembla que correspon tant a iniciatives d’influència andalusina com carolíngia al llarg del segle x. De fet, Bolòs ens recorda que els carolingis coneixien la construcció circular com evidencien les torres d’esglésies. Tenim exemples andalusins de torres de guaita rodones a Castella com les d’Arrebatacapas, Segurilla o Torrejalba. Tot i que aquestes darreres torres daten del segle x, com la d’Arrebatacapas o fins i tot anteriors, ja del segle ix, que podrien haver estat fetes ja sota una influència carolíngia. De fet, la tècnica constructiva s’assembla molt a la del castell de Perauba al Pallars Jussà (Bolòs 1998, 21). Bolòs proposa, i nosaltres hi sonem suport, que és a la frontera on la poliorcètica evoluciona més ràpidament, on els diferents regnes fronterers imiten les tècniques de l’enemic per tal de ser superiors militarment. A més, als dos regnes, les construccions militars ubicades lluny de les fronteres són molt diferents i l’exemple tant ens val per als palaus carolingis de planta rectangular (Palau-sator, Baix Empordà) com per als palaus del regne andalusí, tal com podem veure a les construccions a la Alcazaba de Mèrida i les muralles de Sevilla (Bolòs 1998; Bolòs 2001, 101-123 ) (Valdès 2001, 125-136). Segons intuïm, la mobilitat al territori era molt major de la que ens pensem. També subestimem la capacitat tècnica constructiva dels autòctons o les reocupacions medievals de les fortificacions d’època anterior romanes, visigodes o preromàniques. 652

CONCLUSIONS La torre de la Presó de Talarn encaixa fàcilment amb les propostes de Cabañero i Bolòs. Aquesta fortificació es contextualitzaria en un marc cronològic del segle x. És una residència fortificada a la frontera i habitada per un noble local vassall del comte de Pallars. Aquesta torre seria l’origen d’un important castell vertebrador del poder al territori del Pallars Jussà i que durant molt temps seria centre polític i administratiu fins ja l’època contemporània. Respecte a la torre de l’Homenatge del Castell de Mur no ho tenim tan clar a l’hora de contextualitzar les seves primeres fases d’ocupació. El fet que el castell de Mur per si sol controli el nord (sense comptar el conjunt que forma amb Guàrdia de Noguera, Miravet i altres), planteja la hipòtesi d’un control andalusí de la torre durant l’època anterior a la conquesta d’Arnau Mir de Tost al segle xi. Certament, l’adquisició d’Arnau Mir de Tost de la torre és lògica perquè el seu senyor, el comte d’Urgell, pugui controlar els comtes del Pallars Jussà i Sobirà situats al nord de Mur, als quals a més talla l’expansió al sud a costa de les taifes d’andalusines (Sancho 2002; Sancho 2009). Respecte a la contextualització de Mur abans d’Arnau Mir de Tost treballem sobretot al voltant de dues hipòtesis: −− Que fos una torre edificada pels andalusins per controlar l’avanç dels carolingis. −− Que fos una torre tardoantiga de cronologia visigoda que controlava les invasions dels francs. Descartem de moment la hipòtesi d’una construcció aliena a les influències andalusines o comtals cristianes.

Construcció andalusina: Hem dir primer de tot que no hem trobat ni un sol artefacte ceràmic que ens indiqui la presència andalusina. Això no vol dir que no hi hagués presència d’andalusins que es podrien abastir amb materials locals o fins i tot que no ens n’hagin deixat rastre. També ens hem de preguntar si no es podria tractar d’una família local situada al punt més extrem del “tagr” nord, que és patrocinada per Còrdova per tal que vigili els moviments dels “cristians” a la frontera i més al nord.

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES 2010-2014: MÓN RURAL

Construcció tardoantiga o altmedieval no andalusina: La hipòtesi de la cronologia visigoda es fonamenta en un mur “ciclopi” no destapat completament ni excavat en la seva totalitat. Només tenim documentada una cala que es va fer als anys 70 (Rodriguez i Gonzalez 1979). Aquesta cala va aportar-nos ceràmica grisa de cronologia indefinida i que els autors suggereixen amb molta prudència dels segles viii-x; també tenim un fragment ceràmic amb engalba vermella i que els autors identifiquen amb ceràmica carolíngia sense poder assegurar-ne la datació.

Bolòs, J. (2001) “Fortificaciones y organización del territorio en la “Marca” o frontera catalana durante los siglos ix-xii”. A: Actas del IV Curso de Cultura Medieval Aguilar de Campoo, 21-26 de septiembre de 1992, p. 101-123. Bosch, V.; Llastarri, J.; Sala, F.; Ensenyat, R. (2000). Crònica de la Vila de Talarn: 1060-1908. Ajuntament de Talarn. Cabañero, B. (1996). Los castillos catalanes del siglo x. Circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas. Institución Fernando el Católico. Zaragoza.

De tota manera, el fet que Mur fos construït en època visigoda o per “cristians” del segle viii-ix, no descarta que, en algun moment de tensió a la frontera, la torre hagués estat ocupada per les forces andalusines. Fem referència a la torre d’Alsamora, a l’oest del castell de Mur a la Serra del Montsec, on malgrat que la torre sembla de tipologia romànica, el topònim ens indica una ocupació clarament andalusina. La realitat de la frontera pot ser molt difusa i complexa, tal com ens recorda José Maria Mínguez en els casos de la frontera nord andalusina als Pirineus centrals.(Mínguez 1991).

Carreras Candi, F. (1980). Geografia general de Catalunya. Edicions Catalanes, Barcelona, p.862-868.

Gràcies a les darreres dècades d’estudi en ceràmiques d’època tardoantiga i altmedieval, esperem reinterpretar, en investigacions futures, els materials relacionats amb la cala a la muralla “ciclòpia” dels anys 70. Alhora ens proposem fer una excavació en extensió de la muralla i les possibles estructures annexes.

Hernández, X. (2001). Historia militar de Catalunya. Vol. I. Dels Ibers als carolingis. Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 228-242.

BIBLIOGRAFIA Adell, J.A. (1993) “Castell de Mur”, A: Catalunya Romànica. Volum XV: El Pallars. Barcelona Alegría, W; orsi, M (2009). “El Castell de Mur i la seva funció militar”. A: Mur la Història d’un castell feudal a la llum de la recerca històrica-arqueològica. Garsineu Edicions, Tremp, p. 201-222. Bochaca, M.P; Portet, C,; Puig, R.M. (1991) Mur. Pagès Editors, Lleida. Bolòs, J; Busqueta, J.J. (1993). “Castell i Vila de Talarn”. A: Catalunya Romànica. Volum XV: El Pallars. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 469-470. Bolòs, J. (1998).”L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia”. A: Catalunya Romànica. Volum XXVII. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 21-40.

Coromines, J. (1981). Estudis de Toponímia catalana. Editorial Barcino, Barcelona, p. 104-108. Dalmau, R. (1979). Els castells catalans. Vol. VI. Barcelona, p.1337-1349. González, P.; Duque, J.I. (1977) “La Muralla Cilópea de Mur”. A: Ilerda. Humanitats vol. 38, Lleida, p.15-24.

Hernández, X. (2002). Historia militar de Catalunya. Vol II. Temps de conquesta. Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 215-240. López, A.; Estany, I.; Lacuesta, R. (2005). Castell de Castelldefels: Arqueologia, Història i Art. Diputació de Barcelona, Institut d’Edicions, Barcelona Madoz, P. (1985). Diccionario geográfico-estadístico-histórico. Editorial Curial, Barcelona, p.343-344. Mínguez, J. M. (1991). Las claves del período carolingio, 723-879. Editorial Planeta. Molina, D. ; Roig, J.(2007). “Un conjunt ceràmic del segle xiv a la vila de Sabadell. La intervenció arqueològica al carrer de Sant Joan 26- carrer de la Borriana 19.” A: Actes del III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell, ACRAM. Monreal, L.. De Riquer, M. (1955-65). Els castells medievals de Catalunya. Ed. Ariel, Barcelona, p. 44-49 653

V CONGRÉS D’ARQUEOLOGIA MEDIEVAL I MODERNA A CATALUNYA

Matas, O.; Roig J. (2007). “La intervenció arqueològica a la Via Massagué,6-8: noves aportacions al coneixement del sistema defensiu baixmedieval de la vila de Sabadell i un nou centre terrisser d’època moderna.” A: Actes del III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sabadell, ACRAM, p. 192-206. Riu, M. (1984).”La ceràmica popular barcelonina del segle xiv. Aportació a l’estudi de les seves formes i marques”. A: Ceràmica grisa i terrissa popular de la Catalunya medieval. Universitat de Barcelona, Barcelona, p.145-182. Roig, J.; Melo, J. (2002). “La intervenció arqueològica a la plaça de Sant Roc (Sabadell, Vallès Occidental). 1999-2000”. A: Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Sant Cugat del Vallès, ACRAM, p. 204-223. Rodriguez, D.; Gonzalez, P. (1979). “La muralla ciclópea de Mur”. A: XV Congreso Nacional de Arqueología. Lugo, p.122-126. Salvadó, I.; Vila, Ll. (2007). “El castell de Montclús (Sant Esteve de Palautordera)”. A: Actes del III Congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Sabadell, ACRAM, Volum II., p. 826-839. Sancho, M..(2002) “Mur castle. (Pallars county Catalonia) and its spatial organization in 10th-12th century”. A: 3rd International Conference of Medieval and Later Archaeology, 2, Medieval Europe Basel, p. 256-260. Sancho, M. (2009). Mur. La història d’un castell feudal a la llum de la recerca històrica-arqueològica. Garsineu Edicions, Tremp.

654