De la recerca a la posada en valor del patrimoni medieval: el projecte de Calafell

September 20, 2017 | Autor: Joan Santacana | Categoría: Arqueologia, Didáctica Del Patrimonio
Share Embed


Descripción

Joan Santacana Mestre Universitat de Barcelona

Resum El present article tracta de la posada en valor d’un monument medieval, el castell de Calafell (Tarragona, Espanya), mitjançat un sistema de mòduls d’intermediació didàctica basats en la iconografia. La primera part de l’article explica la problemàtica relativa a les transformacions que va experimentar un petit sector de la costa central catalana, a la costa oriental de la península Ibèrica entre les darreries de la romanitat tardana i l’alta edat mitjana. Es tracta d’un moment històric difícil que cal explicar de forma clara i amb tot el rigor, ja que la intermediació didàctica mai pot significar minva del rigor científic.

Originals of the Texts not Written in English

DE LA RECERCA A LA POSADA EN VALOR DEL PATRIMONI MEDIEVAL: EL PROJECTE DE CALAFELL

Introducció: investigació i didàctica La didàctica del patrimoni és una disciplina complexa que intenta fer comprensible, a tota mena de públics, de la forma més ràpida i agradable possible, els missatges que amaguen els monuments i els elements patrimonials. Amb tot, és ben clar que darrere de cada monument o element patrimonial hi ha normalment una bibliografia científica important que caldrà incorporar. Naturalment, l’acció didàctica s’ha de desenvolupar damunt de conceptes científics rigorosos; no es tracta de “divulgar” en el sentit de “vulgaritzar”, sinó de transmetre conceptes que, de vegades poden ser molt complicats, i cal fer-ho amb rigor. Per aquest motiu, en aquest treball volem presentar, en primer lloc, una problemàtica no gens fàcil, referida a com ha evolucionat un territori al llarg de gairebé 1.500 anys. En segon lloc, caldrà explicar de quina manera s’ha tractat el problema des de la perspectiva de la didàctica del patrimoni.

1. Els conceptes que caldrà transmetre Posar la lupa en un punt La costa central catalana, al nord de Tàrraco, va ser un indret intensament romanitzat, com és ben lògic. Avui coneixem relativament bé el procés de transformació del territori des del segle II aC fins a les darreries del segle IV dC. Amb tot, el nostre coneixement sobre el que va succeir entre el segle V i el segle X és escàs. Les investigacions que s’han fet no han pogut mostrar de forma coherent els processos de transformació socioeconòmica d’aquest sector tan significatiu del nord-est peninsular, just al hinterland d’una ciutat tan important com va ser Tàrraco. I la recerca està lluny d’aconseguir una imatge de com va anar transformant-se aquest petit país entre la romanitat tardana i l’alta edat mitjana. Per aquest motiu, és important apropar-nos al coneixement d’aquests canvis des de l’anàlisi del microespai. Es tracta d’enfocar la lupa en un punt concret i analitzar el model que en resulta amb la finalitat de poder-lo museïtzar. Aquest és el sentit d’aquest treball.

309

Libro imago temporis 1.indb 309

07/02/2008 12:54:07

Originals of the Texts not Written in English

La fi de la romanitat i les transformacions en les èpoques incertes El lloc elegit com a exemple de museografia didàctica és Calafell, un poble de la costa de la comarca del Baix Penedès, a la demarcació de Tarragona, de prop de vint mil habitants i que disposa d’un important conjunt de jaciments arqueològics, que van des d’assentaments del paleolític fins a una fortificació medieval.1 L’avantatge de treballar aquest territori és que la recerca ha investigat a fons un assentament fortificat de la segona edat del ferro pertanyent a la cultura ibèrica que es coneix amb el nom de Ciutadella Ibèrica de Calafell o bé Alorda Parc2; també hi ha un assentament romà conegut com la vil·la del Vilarenc i, finalment, el castell medieval, amb els seus entorns, que és un dels pocs assentaments fortificats de la costa oriental peninsular que ha estat totalment excavat i investigat.3 Nosaltres aquí ens fixarem sobretot en els jaciments que ens poden donar respostes a les qüestions que ens planteja la baixa romanitat i, sobretot, l’alta edat mitjana. Assentaments com la vil·la romana del Vilarenc són importants, no sols perquè ens ajuden a saber com podien ser els territoris del Baix Penedès en l’època antiga, sinó també per a conèixer aquestes formes complexes de poblament de la Hispània romana. Amb tot, deixant a part aquesta important vil·la romana del Vilarenc, podem observar en el territori un bon nombre de jaciments arqueològics que es troben disseminats per aquesta costa penedesenca. Es tracta d’assentaments identificables gràcies als escampalls de ceràmiques, sobretot sigil·lades hispàniques i àmfores romanes, moltes de procedència itàlica i que es troben als vessants de petites elevacions damunt de la plana agrícola. La seva proximitat els uns dels altres ens permet pensar en un model d’ocupació del territori basat en una població dispersa, formada per masos rústics o fundus i alguna vil·la com la que hem comentat. La seva ubicació és la mateixa que segles després tindran els masos o masies del Penedès, que constitueixen la xarxa bàsica d’ocupació del sol en l’època moderna i fins al segle XIX; es tracta d’establiments construïts damunt el punt més alt de la plana, ben orientats a migdia, amb el pou d’aigua, els corrals i els cellers. Una bona part d’aquests establiments agraris es trobaven articulats a l’entorn de l’eix fonamental de circulació humana i de mercaderies que tenia el país i que era la Via Augusta. Amb tot, el terme de Calafell i, per tant, la vil·la del Vilarenc, quedava al marge de la via principal. El traçat d’aquesta via es pot reconèixer sobretot pels mil·liaris, que són fites de pedra que porten inscrita la distància en milles romanes (1.490 metres) entre el punt de partida de la via i el d’implantació de la fita mil·liari. A més, porten el nom de l’emperador sota el nom del qual s’ha construït arranjat o modificat el traçat. Aquesta via, que era la gran ruta que anava de Roma a Cadis, travessava la plana del Penedès en direcció a Tarragona. Des de la Via Augusta partien una xarxa complexa de camins secundaris. Al terme del Vendrell, a escassos cinc quilòmetres de l’assentament principal romà, va aparèixer un mil·liari que tal vegada pertany a abans del segle III dC i que, per tant, constituïa una d’aquestes fites vials. Tot amb tot, el més complet que s’ha trobat pertanyent a la Via Augusta prové de Can Llopart, a Castellet-Les Massuques, situat també a uns sis quilòmetres del Vilarenc, i que avui es troba al Museu d’Arqueologia de Catalunya. És fet de pedra local, i va ser reaprofitat com a abeurador i porta la inscripció següent: Al nostre senyor, tan invicte, molt pietós i molt victoriós príncep Julià August. És a dir, dedicat a l’emperador Julià l’Apòstata, que es pot datar entre el 360 i el 363.4

1. Sanmartí, Joan; Santacana, Joan; Serra, Ramon. “Notes sobre el poblament protohistòric en la costa del Penedès”, Informació Arqueològica, 40 (1983): 121-126. També a Miret, Magí; Sanmartí, Joan; Santacana, Joan. “From indigenous structures to the Roman world: models for the occupation of central coastal Catalunya”, Roman Landscapes. Archaelogical survey in the mediterranean region. Londres: British School at Rome, 1991: 47-53. 2. Sanmartí, Joan; Santacana, Joan. “El poblat ibèric d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) i el seu entorn. Anàlisi crítica”, Tribuna d’Arqueologia (1986-1987): 7-14. 3. Santacana, Joan. L’excavació i restauració del Castell de la Santa Creu (Calafell, Baix Penedès). Diputació de Barcelona, 1986. 4. Els mil·liaris de la Via Augusta han estat estudiats per Navarro, Rosario. “Mil·liaris de la Via Augusta i els seus ramals”, Del romà al romànic. La Tarraconense mediterrània dels segles IV al X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999: 125.

310

Libro imago temporis 1.indb 310

07/02/2008 12:54:07

Originals of the Texts not Written in English

La presència d’un mil·liari a Castellet, ultra el que es va trobar al Vendrell, indica que la via es va mantenir activa i en bones condicions a meitat del segle IV, malgrat que algunes de les vil·les romanes establertes a principis del principat d’August, al segle I ja havien estat abandonades. En aquest indret, els patrons d’assentament de la població establerts durant els primers segles no van canviar gaire entre el segle IV i el VII, segons sabem. D’aquest període, en tenim realment poques dades, no sols a Calafell i al Penedès, sinó, en general a tot l’orient peninsular, ja que correspon al període tan mal conegut de la barbarització del Baix Imperi. Precisament al veí terme del Vendrell s’ha pogut investigar un d’aquests escassos indrets on apareixen materials de vaixella de la segona meitat del segle IV dC. Es tracta de la vil·la de les Albardes, al NW de la ciutat, al peu del turó del Puig Rodó, a uns tres quilòmetres de la mar. L’establiment rural era dalt d’una zona avui terrassada que des d’aquest turonet s’eixampla fins al litoral, en una platja coneguda amb el nom de Comarruga-Sant Salvador. Al peu del jaciment, hi ha un petit torrent, denominat Fondo de les Quatre Boques. En aquest indret, en ple segle IV, hi van fer diversos terraplenaments amb finalitats probablement constructives. El més interessant del lloc, deixant a part la ceràmica de la vaixella que permet la datació, és la seva ubicació, ja que repeteix exactament els patrons d’assentament dels primers colons romans a la zona.5 Què havia canviat? No coneixem l’estructura dels edificis i, per tant, no podem comparar la casa; amb tot, podem comparar les àrees comercials; els colons de la vil·la vendrellenca comerciaven amb el nord d’Àfrica; es tractava d’un comerç probablement limitat, ja que no hi ha l’abundor d’envasos pròpia dels assentament romans dels segles anteriors. Tampoc hi ha productes manufacturats del sud de la Gàl·lia ni de Sicília o del centre d’Itàlia. Ara sols es conserven vincles comercials amb les antigues províncies romanes del nord d’Àfrica, comerç que probablement es va mantenir fins a la invasió i dominació musulmana del Magrib. El jaciment de les Albardes és un dels pocs que s’han trobat; a Cubelles, també a pocs quilòmetres al nord de la vila calafellenca del Vilarenc, n’hi ha un altre de la mateixa època conegut amb el nom de la Solana. Aquest establiment conté un bon nombre de sitges i fosses amb deixalles. Sembla que les instal·lacions agràries van funcionar des del segle III dC fins al VII, és a dir, fins molt poc abans de les invasions africanes. En aquest cas, també hi ha un interessant ventall de ceràmiques africanes i siríaques que ens permeten pensar en aquest comerç escadusser, minso però important, entre la costa central catalana i les antigues províncies romanes d’Àfrica.6 Tots aquests assentaments, és a dir, el Vilarenc, la Solana o les Albardes, eren establiments agraris que estaven allunyats un de l’altre a dues o tres hores de camí. Es tractava, per tant, d’un model d’assentament que tenien en comú no estar situats al costat de la principal via de comunicació, mantenir unes relacions comercials amb el nord d’Àfrica i tenir, segurament, una economia agropecuària diversificada. En resum, podem afirmar que l’antiguitat va crear, en aquest sector de la costa, un model agrari, centrat en explotacions grans i mitjanes, basades en la producció de vi destinat a l’exportació i que es va mantenir en gran part fins a meitat del segle III dC. El trasbalsament que va portar la crisi baiximperial romana, amb les primeres sacsejades de les invasions i la interrupció progressiva de les exportacions al Mediterrani central, va obligar a reorientar aquestes explotacions agràries; moltes es devien abandonar i les que van subsistir van mantenir vincles amb les úniques terres del món romà que tenien vitalitat econòmica: el nord de l’Àfrica. En tot cas, el panorama que oferia la plana del Calafell no era gaire diferent dels primers segles de la romanització: petites granges i masos al llarg de les vies secundaries; llocs comunicats visualment els uns amb els altres, habitats per pagesos que probablement cada vegada tenien més dificultats per vendre el vi excedentari i

5. Macias, Josep Maria; Menchon, Joan Josep; Punche, Josep Maria; Remolà, Josep Anton. “Nous contextos ceràmics del segle IV i inicis del V en la província de Tarragona”, Arqueomediterrània, 2 (1997): 155. 6. Sobre aquest punt del Vendrell durant la baixa romanitat, cal mirar l’article de Macias, Josep Maria; Menchon, Joan Josep; Punche, Josep Maria; Remolà, Josep Anton. “Nous contextos ceràmics del segle IV i inicis del V en la província de Tarragona”, Arqueomediterrània, 2 (1997): 153-177.

311

Libro imago temporis 1.indb 311

07/02/2008 12:54:07

Originals of the Texts not Written in English

que, per tant, havien diversificat els conreus, augmentat el cereal i, sobretot, l’olivera, elements tan característics del Penedès previtícola de les èpoques modernes.

Vers un nou model d’ocupació del territori: de la costa als turons El que va passar al segle VII i al VIII no ho sabem pas. En tot cas, el topònim Calafell és d’arrel àrab i fa referència, probablement, a una qal’a o fortificació. Alguns autors creuen que aquest mot va ser emprat sobretot en les primeres èpoques de l’Al-Andalus, i va ser substituït posteriorment per altres formes. Per tant, atenent als arguments lingüístics, el Calafell medieval té un origen àrab. Això no té res d’estrany si tenim present la gran quantitat de topònims de procedència aràbiga que hi ha al voltant, com Albornar, Gelida, Lavid, Masquefa, Mediona, Múnia, la Ràpida, etc. A part d’aquesta novetat toponímica, hi ha un altre canvi important: l’abandonament dels establiments agrícoles costaners, que havien estat ocupats de forma ininterrompuda durant gairebé mil anys. Ara el que hi veiem és un mode d’ocupació del territori molt diferent. Els habitants es retiren de la línia de costa i ocupen turons més o menys encastellats pròxims a torrents i que estan orientats envers l’explotació de les planes interiors. Això no volia dir que no els interessés el control de la costa; ben al contrari, ja que aquesta costa estava plena d’aiguamolls que, com veurem, els resultaven de molta utilitat.

Un punt de la intendència califal cordovesa? Aquest desplaçament, malgrat que sovint s’atribueix als musulmans, realment no sabem a què es va deure, ja que l’arqueologia no demostra de forma inequívoca l’existència d’una fortificació d’origen musulmà a Calafell al segle VIII. L’excavació del castell de Calafell no va mostrar cap indici d’aquesta etapa musulmana, tot i que les hipòtesis de treball dels investigacions dels anys vuitanta anaven en aquest sentit.7 Treballs posteriors d’excavació duts a terme als voltants del recinte fortificat al tombant del segle XXI han començat a plantejar interessants possibilitats de permetre interpretacions sobre restes d’època andalusina i de les quals parlarem més endavant. Sabem tan poca cosa de l’època de la invasió musulmana a les terres del voltant de Tàrraco que no és possible avançar cap mena d’hipòtesi. Entre els primers anys del segle VIII, quan presumiblement van aparèixer els primers contingents musulmans en aquest indret, fins a dos segles més tard, prop del nou-cents, en què un nou centre de poder, instal·lat a l’interior del recinte romà fortificat de Barcino, no en sabem res. Amb tot, a principis del segle X el petit territori que estem analitzant estava just a la zona de litigi entre el poder califal establert a Còrdova i l’avançada de l’Imperi Carolingi establert a Barcelona. Per tant, l’establiment d’una fortificació amb funcions d’intendència al Thagr al ‘alà, o frontera superior del califat a Calafell, no hauria estat forassenyat per part andalusina. Les ràtzies i algares empreses per Abu l-Mutarrif de Tortosa l’estiu del 901, la d’Abd al Malik al-Tawil els estius dels anys 912 i 913 sortides de Tortosa i que es desplaçaven per les vies costaneres feien necessari tenir algun punt de recolzament, i Calafell era aleshores el darrer lloc segur que tenien les tropes emirals abans de penetrar a les terres dels magnats de Barcelona. Els passos naturals del torrent de la Bisbal i, sobretot, el torrent de la Cobertera, que conflueixen a les terres del castell de Calafell, eren les vies de penetració més importants vers la plana interior del Penedès i, naturalment, vers la plana del riu Llobregat, objectiu darrer de les algarades. D’altra banda, sabem que els andalusins van trametre contra els comtats catalans diverses expedicions de càstig de més envergadura, per via marítima, seguint des d’Almeria una ruta de cabotatge entre el juny i el juliol del 935. Les fons escrites musulmanes, especialment la d’Al-Makari, afirmen que el 942 el seu domini de Tarrakuna (Tarragona) era precari o l’havien perdut. Encara que és probable que cap al 966 els cristians abandonessin la ciutat de Tarragona en virtut de pactes amb el califat, el cert és que a meitat del segle X, al territori del Thagr al ‘alà, ja havia retrocedit

7. Santacana, Joan. L’excavació i restauració del castell de la Santa Creu (Calafell, Baix Penedès). Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986.

312

Libro imago temporis 1.indb 312

07/02/2008 12:54:08

Volgué dedicar-se a acaparar aliments per emprendre l’algarada contra Barcelona... la suma que aconseguí pujava cent mil modis i escaig. Quedà meravellat i va exclamar: «Tinc més gra que Josep, l’amo dels graners d’Egipte».

Naturalment, llocs com aquest qal’a eren imprescindibles des del punt de vista estratègic i militar per emprendre l’assalt a una ciutat fortificada com Barcelona. Quins eren els establiments andalusins a Calafell? No ho sabem, però cal pensar en el recinte fortificat del castell que controlava els passos estratègics des de la costa fins a l’interior. Precisament a la part meridional del castell, damunt de la roca on s’asseu la fortificació, s’ha localitzat un camp de sitges de grans proporcions. En altres indrets del turó, també han aparegut dipòsits similars. La gran quantitat de sitges per emmagatzemar el gra fa pensar en una reserva tan important que sols es pot entendre en el marc d’una zona fortificada o hisn. D’altra banda, és ben sabut que les estructures d’emmagatzemar gra andalusines estaven formades per dipòsits subterranis com els de Calafell. Malgrat que aquestes sitges han estat trobades gairebé totes mutilades i n’ha desaparegut la meitat superior, la capacitat per contenir més de dos mil litres de gra cada una obliga a creure que no podia ser una iniciativa camperola. Tot amb tot, sembla que no s’ha identificat encara restes de ceràmica d’època emiral o califal, raó per la qual cal mantenir una certa reserva.8 Durant la primera meitat del segle X, aquestes terres van anar quedant, com ja hem vist, fora del poder califal cordovès. Els comtes i bisbes barcelonins anaven ampliant les seves jurisdiccions. No hi ha cap relat literari, cap crònica ni cap document que descrigui aquest procés. Amb tot, no hi ha gaires dubtes que el procés d’expansió militar va ser una acció planificada que va donar lloc a una completa xarxa de castells termenada, densa i ben travada. Entre el 910 i el 940, l’Alt Penedès va anar caient sota el poder dels magnats comtals.9 Membres de les principals famílies vicarials i de la jerarquia monacal i episcopal se’n beneficien, la qual cosa concorda amb la dinàmica general que coetàniament es viu a la frontera de tots els comtats del nord-est peninsulars enfront del veïnatge musulmà.10 Entre els anys 966 i el 974, un seguit d’ambaixades a Còrdova per part dels emissaris comtals van intentar fixar els límits, amb promeses d’enderrocar fortaleses que els comtes barcelonins sembla que mai van complir. L’incompliment dels pactes va forçar Almansor el 985 a fer una asseifa entre el 24 de maig d’aquell any i el 12 de maig de l’any següent. D’aquest atac, les cròniques àrabs, com ja hem vist, ens informen fins i tot de l’acaparament de gra com a pas previ per fer la guerra. És probable que en aquest any Calafell encara fos un darrer punt militar musulmà, mentre que Castellet i Banyeres, que estan a pocs quilòmetres a l’interior, consten com castells termenats comtals des del 977; el castell de Ribes consta des del 990 i el de Santa Oliva és citat el 986.

Originals of the Texts not Written in English

suficientment per deixar que Calafell fos una mena de fortalesa musulmana en terra de frontera. Amb tot, quan entre el maig del 985 i el de l’any següent el visir cordovès Almansur va emprendre la seva famosa campanya contra el comte barceloní Borrell II i el va derrotar, i va ocupar Barcelona i totes les terres de la rodalia, la crònica d’Ibn Al-Hatib diu:

S’acaba l’etapa àgrafa. Comencen els documents escrits El primer document que esmenta Calafell és del 999. Es tracta d’una escriptura de venda de terres amb data 17 d’octubre de l’any 999. El pergamí ens informa que el comte barceloní Ramon Borrell I i la seva esposa, Ermessenda, venen un alou o terreny a Gombau pel simbòlic preu d’una mula de 5 unces. El beneficiari de la venda-donació era un noble de certa importància a la cort

8. Santacana, Joan. Història de Calafell. De la prehistòria al segle XIX. Calafell: Llibres de Matricula, I: 57-76. 9. Batet Company, Carolina. Els castells termenats i estratègies d’expansió comtal. La Marca de Barcelona als segles X i XI. Vilafranca del Penedès: Institut d’Estudis Penedesencs, 1996. 10. Sabaté, Flocel. L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XIII): conquesta o repoblació?. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 1996: 68-76.

313

Libro imago temporis 1.indb 313

07/02/2008 12:54:08

Originals of the Texts not Written in English

comtal que tenia ja molts castells i en va fer construir d’altres. Pels comtes, aquesta venda era una forma d’assegurar el seu domini. Entrem, doncs, dins d’una època en què la documentació escrita es fa habitual i cada vegada és més nombrosa i significativa. El terreny esmentat en el document és una franja gran que estava dins del terme del castell d’Olèrdola. Aquest castell és la gran fortificació instal·lada a la serralada del Litoral, des de la qual els vescomtes de Barcelona havien dirigit l’ofensiva contra els musulmans en direcció al sud. Autèntic niu d’àligues, Olèrdola era una ciutat de repobladors. Aquest terreny que s’esmenta en el document al qual hem fet menció diu que a ponent afrontava “amb l’speluncua que hi ha a Calaphell”, és a dir, amb la cova de Calafell. No sabem res d’aquesta cova, excepte la tradició del segle XVII, que ens diu que al castell de Calafell es venera una verge que “es diu de la Cova, perquè és en una mena de cova o cripta”. Naturalment, la temptació d’identificar el castell amb la cova és evident. Aquestes terres, en el tombant de l’any mil, des del punt de vista de les jurisdiccions, veiem que estaven dividides en tres grans dominis: d’una banda, hi havia el poderós monestir de Sant Cugat del Vallés, amb el terme de Santa Oliva i el Vendrell; de l’altra, els membres de la casa comtal, que tenien Olèrdola, Castellví de la Marca i Castellet, i, finalment, hi havia el bisbe de Barcelona, que posseïa el Montmell i el terme de Banyeres. Calafell formava part del territori repoblat des d’Olèrdola —tal com diu el document—, encara que dins del terme del castell de Sant Esteve de Castellet. No sabem quan es va segregar Calafell de Castellet, ja que l’any 1037 encara s’esmenta Calafell com un indret pertanyent a aquest. El motiu del document és una disputa entre l’abat de Sant Cugat, Guitard, i el senyor de Castellet Bernat Odger referida a la fixació de la partió o divisòria dels dos dominis o termes. De fet, el que es dirimia no era tant el castell de Calafell, que apareix mencionat per primera vegada com a tal (ipsum castrum que dicunt Kalafell), sinó, sobretot, els aiguamolls de la plana litoral.

La disputa pel control dels aiguamolls El plet es va dirimir en un “judici de Déu pels albats”. Era un procediment relativament poc freqüent. El document11 relata com el tribunal va ser presidit per la comtessa Ermessenda i el seu net, el comte Ramon Berenguer I, amb assistència de pròcers i el jutge i ardiaca Gerbert. Els dos litigants, Bernat Odger de Castellet i Guitard de Sant Cugat, no es van voler avenir; el tribunal va decidir fer el judici pels albats, que consistia a posar en aigua freda sengles cadàvers d’infants que representaven les dues parts; Déu havia de decidir i es considerava favorable a una de les parts el fet que el cadàver que la representava s’enfonsés dins de l’aigua. Es va decidir que allò que era objecte de litigi seria de la part l’infant sepultada per l’aigua i que es dividiria per la meitat en cas que els dos s’enfonsessin o nedessin. Es va signar un convenir i els dues parts van donar penyores. En el dia prefixat es va fer la prova. El resultat va ser que l’aigua va cobrir, però no va retenir l’infant que representava sant Cugat i el que representava Bernat va surar. Els jutges van dubtar entre fer la divisió del territori per la meitat o no; finalment, la major part del territori va ser atorgat a Bernat, mentre que el monestir es va quedar amb el tros més petit. La divisòria es va fer passar pels montis de Kalafell, és a dir, el coll de Calafell. Com ja hem dit, el que realment es disputaven era la propietat dels estanys, que, d’aquesta manera, van quedar repartits entre els dos litigants. Aquests aiguamolls eren a la plataforma litoral, entre Sant Vicençs de Calders i Calafell. Procedien d’afloraments d’aigües subterrànies que formaven maresmes al mateix nivell del mar i en comunicació amb aquest. Estaven darrere de barreres sorrenques paral·leles a la costa. Són llocs amb ecosistemes rics, ja que hi ha fauna d’aigua dolça i també d’aigua salada; a més els ocells hi nien i és sovint punt obligat de les seves migracions. L’existència dels aiguamolls ja havia donat lloc als establiments prehistòrics i del període ibèric al llarg de la costa i al segle XI constituïa un dels territoris més cobejats. L’estany d’Ollers, situat entre Calders i Calafell, va ser donat per l’abat de Sant Cugat, l’any 1180, a Bernat de Papiol.

11. Cartulario de ‘Sant Cugat’ del Vallés. Barcelona: ed. José Rius, CSIC, 1945: I: 266.

314

Libro imago temporis 1.indb 314

07/02/2008 12:54:08

La documentació del segle XI que parli de Calafell és escassa; en el testament de Guitard, atorgat l’any 1054, aquest deixa al seu fill Govan una casa, “et una truia et modietate de porcellos qui sunt in Kalafell”, és a dir, “una truja i la meitat dels porcells que tinc a Calafell” i que, segons l’esmentat document, els guardava un tal Bonusomo. El document parla, doncs, de l’ocupació del territori, encara que no fa esment a cap fortificació que, sens dubte, ja existia, perquè ha estat anomenada des de l’any 1037. Qui eren aquests ocupants de Calafell al llarg del segle XI? Naturalment, els documents sols parlen dels grans senyors. El primer d’aquests senyors era el ja esmentat Bernat Odger de Castellet, net de Sunifred, abat d’Arles, i germà del comte Guifré; el germà de Bernat Odger, Guillem Amat, també va ser un dels grans magnats penedesencs d’aquest segle. Es tracta, doncs, de nissagues vinculades amb la família dels vescomtes barcelonins. Amb tot, ells no eren els habitants del territori; sí que ho era Bonusomo, esmentat per casualitat en un document testamentari i que probablement havia estat un aprisiador, aquests eren els camperols que s’acollien al dret del primer ocupant i que hi vivien des de molt temps abans que apareguessin els nobles i els eclesiàstics amb els seus registres, testaments i documents. El dret d’aprisió és al que segurament s’acollien els nobles i que regulaven la plena propietat de les terres vacants, al cap de 30 anys d’ocupació permanent. Aquests nobles compartien segurament aquest dret amb els seus col·laboradors més directes i amb alguns dels habitants que habitaven el lloc des de feia segles. Aquests darrers eren gent que no s’esmenten en els documents, ja que els nobles sovint parlen de “terra de ningú”, per justificar l’apropiació del territori. Amb tot, és ben segur que el país no va ser mai abandonat del tot, perquè hi ha continuïtat en els topònims, com és el cas de la vil·la romana de Mas Vilarenc, que conserva la seva arrel llatina, malgrat l’ocupació andalusina i la nobiliària. Aquests habitants , titllats sovint de “malfactors” en alguns documents abacials, eren considerats una mena de “mala gent de la frontera”. Aquests camperols no els esmenten els pergamins, però els documenta l’arqueologia. Les excavacions arqueològiques dutes a terme al turó del castell de Calafell ens mostren ben bé com era un d’aquests castells del segle XI a les terres de la frontera d’Al-Andalus. Es tractava d’una penya rocosa amb murs de troncs i pedres per tapar protegir els llocs més vulnerables. El motiu de bastir aquest castell no el coneixem, encara que es pot pensar que, com que la xarxa de castells termenats, com el de Castellet, resultava probablement insuficient per controlar el territori, Calafell va esdevenir una fortificació subsidiària; això no vol dir que el kastrum bastit a principis del segle XI no tingués una jurisdicció pròpia i, segurament, unes rendes, ja que d’una altra forma no s’hauria mantingut.

Originals of the Texts not Written in English

Els camperols i el dret d’aprisió

Les primeres construccions i fortificacions del segle XI Les primeres construccions medievals que es van bastir han deixat cicatrius suficients a la roca per permetre fer-nos una idea molt fosca de com podien ser. De fet, l’excavació arqueològica del recinte ha mostrat que el primer mur o recinte fortificat era a ponent, construït amb grans troncs clavats a la roca;12 probablement es tractava d’un clos de forma més o menys circular, encara que no en tenim tots els elements per poder-ho afirmar. Els troncs van ser clavats dins de forats fets en un dels esglaonaments de la roca; al mig del recinte circular hi van gratar un pou amb forma de pera. La resta de plataforma rocosa estava ocupada per construccions molt primitives, fetes amb troncs de fusta i probablement fang o tàpia. Es tractava de cabanes, algunes de les quals tenien a sota sitges per guardar-hi el gra; encara que es fa difícil dir quantes cabanes hi havia, certament superaven la dotzena a la part més alta. D’altra banda, tota la muntanya estava plena de sitges i de construccions similars, encara més mal conegudes. És ben probable que el gran conjunt de sitges existents al nord-est del conjunt estigués en ús en aquest segle. En tot cas, en el primer terç del

12. Santacana, Joan. “El conjunt alt medieval del castell de Calafell”, L’informatiu, 1 (1991): 6-12. També Santacana, Joan. “El conjunt medieval del castell de Calafell”, Fonaments, 9 (1993): 38-52.

315

Libro imago temporis 1.indb 315

07/02/2008 12:54:08

Originals of the Texts not Written in English

segle es va començar a construir a la part de llevant del turó una església. Gràcies a les excavacions arqueològiques fetes entre 1984 i 1986 sabem que és molt probable que abans d’aquesta construcció n’hi hagués una de més primitiva de la qual n’han quedat pocs elements, avui no visibles. Aquesta construcció primitiva sembla que estaria relacionada amb una primitiva necròpolis formada per tombes del tipus dit de banyera, datades entre els segles IX i X. En tot cas, l’absència de restes ceràmiques identificables d’aquest període ens impedeix afirmar-ho, tot i que ho considerem molt probable. L’església que ara es construeix és d’estil romànic llombard, d’una sola nau amb volta de canó i dos arcs torals. L’edifici original probablement tenia coberta de fusta i la volta de canó és un afegit posterior. L’absis de una planta amb forma de ferradura o lleugerament ultrapassada. Per la part exterior, té el típic fris llombard d’arcuacions cegues entre lesenes. Aquest absis té tres finestretes de doble esqueixada. Sota l’absis hi ha una cripta petita que, juntament amb tot el conjunt d’absis, està lleugerament desplaçada de l’eix de la nau romànica. No és una cripta totalment subterrània i, per tant, el presbiteri està més elevat. S’accedia a l’altar per una escaleta lateral. És probable que la cripta formés part de l’estructura preromànica originària, tal vegada una mena de cova gratada al turó. La tradició religiosa del barroc atribueix a una finestra avui cegada de la banda dreta de la cripta la troballa d’una verge miraculosa, que es va anomenar la Mare de Déu de la Cova, talla romànica de tipus assegut, amb nen al mig de la falda i que va ser destruïda l’any 1936. De fet, la primera vegada que s’esmenta documentalment la verge és al segle XII, concretament en un llegat testamentari de 1189, en que “Bargais i Almasura deixen una peça de terra a Déu i a la Verge Maria de Calafell”. Damunt de la volta i als peus de l’església hi havia una espadanya, que conserva els forats de les cordes de les campanes, visibles des de l’interior del temple. L’interior del temple estava pintat amb pintures murals al fresc que encara es conserven a la zona de l’absis. No és fàcil saber-ne el tema, encara que alguns autors hi veuen una figura alada i d’altres, un home barbat dalt d’una barca que podria ser Noè. Es tracta d’un conjunt mural que recorda molt l’estil de pintures de l’església del Sant Sepulcre d’Olèrdola. Avui és possible veure també la sinòpia del dibuix originari, sobretot a la conca hemisfèrica de l’absis. Encara que avui sols es conserven les pintures de l’absis i probablement sota la cripta —encara que aquesta part no ha estat destapada— de fet hi ha senyals que demostren que tota la nau estava pintada amb forts colors vermells i negres. Des d’un punt de vista cronològic, el conjunt es pot datar de meitat del segle XI, encara que alguns autors, recolzant-se en els motius decoratius, creuen que l’estil s’adiu a les obres del segle XII. L’església té també algunes inscripcions al mur interior de d’absis, a la banda esquerra o del nord. Es tracta de grafits incisos amb antropònims i tal vegada alguna invocació religiosa que no ha estat desxifrada. En tot cas, paleogràficament es tracta d’inscripcions del segle X o primera meitat del XI. D’aquesta època poden ser també la base de l’altar, amb una creu molt rústega gravada a la part frontal i una pica de batejar, sense cap decoració, que probablement caldria situar al segle XI. Als voltants de l’església hi ha una necròpolis de tombes antropomorfes gratades a la roca de tipus diversos. Algunes són clarament preromàniques i cal datar-les entre els segle IX i X, com ja s’ha dit, encara que la majoria envolten l’esglesiola romànica i, per tant, són posteriors al primer terç del segle XI. Juntament amb les tombes, hi havia un dipòsit probablement destinat al rentat de cadàvers i que avui està cobert pel paviment.

La feudalització de la societat i la prohibició d’usar els aiguamolls Al llarg del segle XI es van produir a la societat dels comtats medievals uns canvis que van afectar, sobretot, les relacions entre els senyors i els comtes, i també entre els poderosos i els camperols. En efecte, en el període que conclou prop de l’any mil hi havia senyors que eren terratinents o propietaris d’alous i d’altres que mantenien llur poder gràcies a actuar com a representants o homes dels comtes. Després del canvi de mil·lenni i al llarg del segle XI, molts d’aquests terratinents van començar a enfrontar-se amb els comtes per discutir la seva autoritat. Aquest fet, que trasbalsava les relacions polítiques, va ser una de les causes que moltes fortificacions s’ampliessin, i fins i tot

316

Libro imago temporis 1.indb 316

07/02/2008 12:54:08

Originals of the Texts not Written in English

algunes es van construir de nova planta. Això va suposar, en molts casos, modificar les relacions amb els camperols, que van veure les seves rendes confiscades i sotmesos a vassallatge. A Calafell, aquest procés està documentat arqueològicament gràcies als treballs dels anys 1984-1986. Efectivament, a la part superior del turó, les cabanes del segles X i XI, singularment les que disposaven de sitges, van proporcionar l’evidència d’haver estat incendiades i tot el seu pobre aixovar destrossat i llençat al fons de les sitges. Es tractava de les terrisses i altres atuells domèstics. Gràcies a aquesta excavació sabem que es tractava de poblacions camperoles molt pobres, que encara aprofitaven com a elements decoratius fragments de ceràmica sigil·lada romana retallats i foradats per fer-ne penjolls. Pràcticament no disposaven d’instrumental de ferro, s’alimentaven de molts fruits silvestres i practicaven, sobretot, la cacera i la recol·lecció de marisc als estanys de prop del mar, així com la pesca. No sabem que va portar a l’incendi violent del seus pobres establiments; en tot cas mai més van tornar a bastir les cabanes a la part sobirana de la roca del castell; ara els veurem habitar a la part baixa. Al lloc on ells tenien les cases s’hi va aixecar la fortalesa de les darreries del segle XII i, sobretot, la del segle XIII. Aquesta actuació violenta va anar seguida per diverses prohibicions, com la d’anar a caçar als boscos o la de pescar i caçar als estanys de la platja. Quin era el sentit d’aquestes prohibicions a Calafell? Probablement es tractava d’impedir l’accés a determinat tipus d’aliment per obligar-los a produir aquells productes que podien ser emmagatzemats i que, per tant, podien tributar en forma de delmes, primícies i altres càrregues senyorials. Aquestes accions probablement van anar lligades amb altres, com la desaparició dels grups pagesos que fins al segle XI van ocupar àrees perifèriques del que havia estat l’explotació romana de la plana del Vilarenc. Es tracta d’un procés ràpid de concentració de la població al costat del turó del castell, probablement amb la intenció de controlar-ne la producció. Si els camperols, antics aprisiadors, seguien anant a recol·lectar, pescar i caçar als aiguamolls i als boscos de la zona de marina, era molt difícil que conreessin les terres per plantar-hi cereal, que era el producte necessari per a l’acumulació feudal. Sigui com sigui, el cas és que des d’aquest moment el castell sofreix grans transformacions de tipus arquitectònic. No sabem qui tenia la propietat de les jurisdiccions del castell en les darreries del segle XII o principis del XIII, encara que el 1208 apareix en la documentació medieval un tal Bernat de Calafell, un cavaller (milites) dels que acabaven instal·lant-se en les terres que tenien en feu i que sovint eren els responsables de les transformacions arquitectòniques.

Vers el castell feudal. Senyors i vassalls: propietat i conflicte Després del desallotjament i expulsió dels camperols de la part alta, l’antiga tanca de fusta va ser substituïda per un recinte de pedra. Es va traçar un recinte poligonal, adaptat a la forma de la roca i que va ocupar pràcticament tot el sector de ponent de la roca. Es pot ben dir que tota la meitat occidental del turó va ser rodejat de murs. Es tracta de murs amb angles fets amb carreus ben escairats, com els de l’església romànica i les pedres dels caires són ja tallades amb serra, com és habitual en els aparells del segon romànic. Un paral·lel pròxim, perquè empra uns carreus semblants, és el que es pot veure al santuari de Santa Maria de Foix, a Torrelles de Foix, singularment les capelles laterals de la façana nord construïdes entre 1263 i 1320. El recinte construït a Calafell va ser dotat d’un pati central, on hi havia el pou. Les sagetes, arrenglerades i a la part baixa dels murs, són d’esqueixada simple, però amb pedres ben polides. A la banda de llevant, on hi havia l’església primitiva, ara va ser ampliada amb una segon cos d’edifici rectangular i sense capçalera diferenciada. Sembla clar que era una casa forta, vinculada a l’església. Tal vegada feia d’hospital de pobres, ja que en el llibre de visites pastorals de l’any 1303 es fa menció que el rector anterior de la parròquia, Bernard Rosanes, havia comès irregularitats i mal ús dels diners de l’Hospital de l’Església. En aquesta visita pastoral, els feligresos es van queixar del rector que hi havia en aquells anys, en Ferrer Bassa, que es feia ajudar en la missa per dos fills seus i que, a més, vivia amb una concubina. El bisbe li va imposar una pena de 50 sous. Cal dir que les rendes de la parròquia del castell de Calafell no devien ser pas baixes, ja que el 1280 pagava de

317

Libro imago temporis 1.indb 317

07/02/2008 12:54:08

Originals of the Texts not Written in English

dècima la no menyspreable quantitat de 30 sous. Tot aquest conjunt va ser encastellat i fortificat en aquests anys; els primitius merlets encara són visibles al mur oriental del complex fortificat. Ara es pot ben dir que el territori estava de nou repartit; uns nous propietaris, un nou dret i un paisatge ben diferent, on el cereal tornava a dominar i on els aiguamolls agafaven la fama d’un lloc insà, perillós i prohibit.

2. La intervenció patrimonial Criteris d’intervenció Per a transmetre aquesta història complexa, caldrà elegir el lloc adequat per fer-ho i tots els indicadors ens porten al castell de la Santa Creu de Calafell. Està situat en una petita elevació al bell mig del casc medieval de la vila, envoltat de carrers estrets d’origen medieval. Es tracta d’un castell roquer que inclou a l’interior una capella romànica, del primer terç del segle XI, una necròpolis antropomorfa de l’alta edat mitjana, un recinte fortificat que allotja la fortalesa senyorial, i un interessant conjunt de sitges gratades a la roca i que evidencien la problemàtica que hem esmentat en l’apartat anterior. El recurs fonamental que es va proposar va ser iconogràfic; es va fer un projecte que incloïa un conjunt de més de 40 il·lustracions que permetien reconstruir visualment l’assentament en tres moment diversos del seu passat, i la reconstrucció ideal va ser estudiada detingudament d’acord amb les informacions proporcionades per l’excavació arqueològica. Es va estudiar l’evolució arquitectònica, el tipus d’armament, els vestits de les persones, la reconstrucció del paleoambient, etc. Amb aquesta informació iconogràfica, que no feia altra cosa que posar sobre dibuix allò que la recerca havia mostrat, amb tot el rigor possible, es va idear un conjunt de mòdul d’intermediació didàctica, apropiats per a la problemàtica del lloc; en efecte, aquest indret és a la costa central catalana, en una platja turística. Per tant, rep importants contingents de turistes espanyols, francesos, alemanys i de parla anglesa. Així doncs, calia pensar en mòduls que permetessin explicar el monument en quatre llengües. D’altra banda, el monument no és fàcil de protegir de les accions vandàliques de què, de vegades, són víctimes els nostres monuments; per tant, calia uns mòduls resistents al vandalisme. Finalment, el lloc és turístic i, per tant, els visitants hi van de forma lúdica, sense preconceptes i, normalment, sense cap mena d’informació prèvia. Per tant, calia que fos un sistema interactiu simple. El sistema modular que es va proposar va ser el següent: a) Mòduls iconogràfics simples, que contenen una placa d’acer de mida Din-A3, amb un dibuix; a sota hi ha un prisma quadrangular giratori que mostra un breu text en quatre llengües. Permet obtenir vistes estàtiques del passat. b) Mòduls iconogràfics de prisma triangular giratori, que ofereix una seqüència de tres dibuixos evolutius d’un indret determinat. Aquests dibuixos, de la mateixa mida que els anteriors, ens permeten adonar-nos de quines coses van canviar i quines no d’una determinada visual. Naturalment, es col·loquen encarades al punt o sector del monument que es vol explicar. És, per tant, una seqüència evolutiva de tipus iconogràfic que permet comparar els canvis que ha sofert un indret al llarg del temps. c) Iconoscopi de roda simple, que és un artefacte òptic que enfoca un determinat punt; quan l’usuari mira pel visor veu una seqüència iconogràfica referida al passat del punt que té a l’objectiu. El sistema és simple, però intuïtiu. Els visitants poden comprendre quines eren les imatges que des d’aquell punt es podien obtenir en temps passats. Per tant, és com una llarga vistes del temps. Porta una petita explicació textual. A part d’aquests elements modulars, el castell va ser objecte de dues petites intervencions audiovisuals, on mitjançant un sensor de presència que detectava els visitants, diversos personatges

318

Libro imago temporis 1.indb 318

07/02/2008 12:54:08

La iconografia didàctica produïda Els elements iconogràfics van ser fets amb les dades proporcionades per l’excavació arqueològica del conjunt i la interpretació que se’n va fer amb l’ajut del dibuixant Francesc Riart. Es tractava de dibuixos que representaven sectors concrets de la fortalesa en fases successives. El sistema iconogràfic consta d’un conjunt de vint làmines d’acer (format Din-A3) gravat amb un dibuix, a sota hi ha un prisma quadrangular giratori on hi ha un text molt breu en quatre idiomes i el visitant sols veu un idioma que és el prioritari. Per accedir als altres idiomes, n’hi ha prou girant el prisma per la cara corresponent. D’aquesta forma, el visitant no s’atabala veient un panell de grans dimensions. Aquesta iconografia mostra i explica tots els aspectes de la fortalesa que hem analitzat. Així, per exemple, per explicar com era i com va evolucionar el conjunt es mostra una seqüència iconografia de tres làmines successives que presenten una imatge hipotètica del lloc als segles X-XI; una segona imatge, en els segles XII-XIII, i una tercera imatge corresponent a l’aspecte del mateix lloc al segle XV. Un altre exemple és el d’un sector interior de la muralla meridional del conjunt, en què es mostren les mateixes etapes cronològiques, amb especial incidència en els aspectes de l’evolució tècnica de l’armament. Si observem els detalls de cada un dels dibuixos, no hi ha res que sigui gratuït; tot respon a elements documentats, ja sigui en el procés d’excavació o bé en paral·lels arqueològics. Així, per exemple, en aquest segon exemple, podem veure els matacans, les espitlleres, els tipus d’armes de foc, el barril de pólvora, el forn per mantenir el foc preparat per encendre les metxes, etc. En tot cas, la base de la museografía didàctica és el rigor emprat en la construcció de la iconografia, d’acord amb les dades de la recerca científica efectuada. Explicar les coses de forma comprensible no ha de significar una pèrdua de rigor en cap cas. Per tant, en aquest model, la iconografia és la base per a una correcta interpretació.

Originals of the Texts not Written in English

començaven a parlar entre ells, i feien que el visitant participés d’aquestes “converses” i, per tant, comprengués la problemàtica dels temps passats. Finalment, el conjunt de dibuixos va ser publicat en un petit llibret destinat a aquells visitants, especialment escolars, als quals els podia fer falta treballar amb la iconografia a posteriori o bé a classe.

319

Libro imago temporis 1.indb 319

07/02/2008 12:54:08

Lihat lebih banyak...

Comentarios

Copyright © 2017 DATOSPDF Inc.