Catalunya i Nagorno Karabakh, dos conflictes abocats a la unilateralitat

Des de que l'Estat Nació s'ha constituït ha gaudit d'accés al poder, fins que l'intens procés de globalització ha començat a afeblint l'Estat nació tradicional. Això ha fet que el poder o els centres de presa de decisions es desplaci. Els Estats nacions són conscients de la necessitat d'adaptar-se al nou entorn molt més interdependent, per poder mantenir poder i influencia.
A Occident la creació de nous estats va lligada amb la desintegració de grans imperis - Imperi Austro-Hungarés imperis colonials europeus o el col·lapse de la Unió Soviètica. La desintegració de la URSS es sol interpretar com l'alliberament de les seves repúbliques del comunisme i és per això que automàticament són recolzades per la OTAN (Guibernau, 2010).
Per aquest mateix motiu, diversos experts consideren que la quarta onada de creació de nous estats, s'ha de emmarcar en un context molt diferent (Guibernaou, 2010). A Occident les nacions sense Estat es troben en situacions molt diferents, com el reconeixement cultural, l'autonomia política o el federalisme.
Des del punt de vista polític la nació és un grup de persones als quals se suposa un origen comú, que tenen una consciència d'unitat i unicitat a nivell social, i que formen una comunitat establerta sobre territoris definits. Des del punt de vista jurídic, una nació és una realitat constituïda pel conjunt dels individus que formen un Estat, diferent d'aquests últims i que posseeix la sobirania, que pot designar un Estat o bé un Estat nació o bé un Estat plurinacional (Pelletier, 2010).
Segons aquesta definició, Catalunya és sense dubte una nació des del punt de vista polític. Però hi ha un cas molt curiós, que a vegades es fa difícil situar-la en alguna o altre definició.
En la regió de Caucas, un petit territori separa a Armènia i Azerbaidjan: l'Alt Karabakh. Per molts estudiosos el conflicte que inclou a dos estats independents pel control de Karabakh, és de lluny el més important de la regió i pot ocasionar greus implicacions humanitàries i regionals, més dels que ha causat fins ara.
Oficialment, Alt Karabakh, pertany a Azerbaidjan però de facto és una República Independent proarmènia. Des de que l'any 1994 es va signar un alto al foc, no s'ha avançat cap a una solució negociada, per cap de les parts.
Cal dir que comparar l'emergència de nous estats a partir de la desintegració de la URSS amb una possible independència de nacions sense Estat com és Catalunya - també Quebec, Escòcia o Groenlàndia - no és del tot apropiat però també és cert que comparteixen un aspecte: La manca de recolzament internacional i nacional que les nacions sense estat tenen. A qui li pot interessar que Catalunya, Quebec, Escòcia o Nagorno Karabakh s'esdevinguin Estats independents? Tot i que també és cert que si Catalunya s'independitzés tindria el suport i el reconeixement internacional, tot i que actualment els Estats no s'han posicionat clarament a favor del procés.
Si bé Catalunya ha demostrat a Espanya fidelitat i solidaritat, com també ha comportat amplis beneficis econòmics, Espanya continua menystenint Catalunya, no nomes a nivell institucional sinó per part propis ciutadans espanyols. Són grans exemples, la retallada històrica del Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2006, o les piulades d'odi al Twitter per part de ciutadans espanyols arran els diversos incendis que hi van haver a Catalunya els últims anys, o la imputació d'Artur Mas, que no és per retallades sinó per posar les urnes al carrer.
Els següents dos gràfics ens mostren la preferència dels armenis, àzeris, espanyols i catalans, entre diferents alternatives d'organització territorial. Normalment, la devolució de poders i el reconeixement de diferencies internes dins dels estats nació genera identitats duals (Guibernau, 2010): Catalunya/Espanya, Quebec/Canada, etc. En el cas de Catalunya, aquesta falta de reconeixement de les aspiracions polítiques catalanes en l'època de la transició democràtica és la que aviva la flama de d'independència. Aquest no és el cas de Karabakh, ja que històricament ha sigut sempre part d'Armènia fins que la Unió Soviètica va decidir caviar les fronteres territorials de les seves repúbliques sense tenir en compte les identitats nacionals. Amb la dissolució de la URSS, Karabakh (que ara formava part d'Azerbaidjan) va celebrar un referèndum on el 99% dels armenis van votar per la independència, els àzeris van respondre amb tancs i bombes, conflicte que encara perdura avui en dia.
Com podem veure en els gràfics, tot i trobar-se en diferents contexts, tant en el cas de Catalunya/Espanya com el conflicte de Karabakh, tenim dues legitimitats confrontades. Cap de les parts aposta pel manteniment del Statu Quo, ja que és insostenible, però les solucions per les que aposten son diferents, també confrontades. Això comporta a que sigui difícil arribar a una solució negociada, i es triarà el camí d'una decisió unilateral, tal com ho ha fet Karabakh, autoproclamant-se un Estat independent de facto, a diferència de Catalunya, es troba en un estat de guerra, si bé no es pot descartar del tot un enfrontament armat de major escala de la que hi ha actualment. En tot cas, és preferible com la opció més acceptable, el manteniment del conflicte congelat i la progressiva adopció de mesures concretes per, a la vegada, anar creant confiança mútua.
En el cas de Catalunya, és més senzill, no hi ha un estat de violència i sobre tot no és un Estat del tercer món, té prous recursos per ser un Estat fort i per tant si pot comptar amb el reconeixement internacional.