Carlos Godó Pié (1834-1897)

GODÓ PIÉ, Carlos * Igualada (Anoia), 20.06.1834 – Teià (Maresme), 09.07.1897 Diputat per Igualada, 1893 i 1896. Nasqué a Igualada el 20 de juny de 1834, fill de Ramon Godó Llucià (1801-1862) i de Rita Pié Perramon (1802-?). La seva condició de cabaler (fou el sisè de deu germans) el portà a emigrar primer a Barcelona, l’any 1856, i tres anys després a Bilbao, on s’instal·là amb els seus germans José i Bartolomé com a comerciant de productes tèxtils. Va ser en aquesta ciutat on el 30 de juny de 1860 es casà amb Antonia Lallana Azpe (1836-1924) i tingué tres fills: Ramón (1864-1931), Osvaldo Carlos (1865-1865) i María (1866-1881). La seva carrera política s’inicià durant l’etapa del Sexenni Democràtic com a regidor a l’ajuntament de Bilbao, en representació del Partit Liberal (càrrec que ocupà entre 1868 i 1871). L’inici de la Tercera Guerra Carlista el portà de nou a Barcelona, l’any 1872, on es dedicà amb gran èxit a la manufactura del jute, juntament amb el seu germà Bartolomé (1839-1894) i amb Pere Milà i Pi (1838-1880). Elecció i activitat parlamentària Durant l’etapa de la Restauració borbònica, milità a les files del Partit Constitucional (més tard Partit Liberal), en defensa del qual fundà, juntament amb el seu germà Bartolomé Godó Pié, el diari barceloní La Vanguardia (1881). També participà en la fundació del “Centro Liberal Monárquico de Igualada” (1887), del qual fou nomenat vicepresident. Tanmateix, no fou fins a l’any 1891 que concorregué de nou a unes eleccions, les de diputat al Congrés pel districte d’Igualada, en substitució del seu germà Bartolomé, però fou derrotat. Tornà a provar-ho el 1896, aquest cop amb èxit, afavorit per l’accés al poder d’un nou govern liberal presidit per Sagasta. La seva elecció com a diputat el 1896 marcà una fita simbòlica per a la família Godó, ja que a partir d’aquell moment i fins al 1907, aquesta família monopolitzà el càrrec de diputat al Congrés pel districte d’Igualada. En efecte, les bones connexions mantingudes amb els governs de Madrid, teixides per mitjà dels governadors provincials i del diari La Vanguardia, convertiren Igualada en el feu polític inexpugnable *

Entrada corresponent al Diccionari biogràfic de Parlamentaris de Catalunya (1810-1939), de propera aparició, coordinat pel Grup d’Història del Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona.

1

dels Godó. Aquesta família aconseguí així trencar el torn dinàstic, de manera que els seus membres guanyaren les eleccions fins i tot sota governs conservadors, com fou el cas de la segona i última elecció de Carlos Godó com a diputat al Congrés, l’any 1896. Aquest triomf, tanmateix, no va estar exempt d’enormes protestes per part de l’oposició republicana i carlista, que denuncià la utilització de pràctiques clientelars, una acusació que sempre va estar present en la trajectòria política dels Godó. La seva tasca com a diputat girà entorn a dos eixos. En primer lloc, el foment dels interessos del districte que representava, com ho demostren l’obtenció de noves ajudes per a les escoles d’Igualada (juny de 1893) i sobretot la inauguració, el 29 de juliol de 1893, d’una línia de ferrocarril entre aquesta ciutat i Martorell, una de les demandes històriques de la capital de l’Anoia i que va ser enormement celebrada en aquell moment. El segon punt de la seva actuació com a diputat es basà en la promoció de reformes de caire econòmic (sobretot en matèria de política tributària) i la defensa de mesures proteccionistes a favor de la indústria catalana. La lluita en pro d’aquestes mesures es beneficià sempre del contacte directe que mantingué amb els principals líders del Partit Liberal, sobretot amb Sagasta (1825-1903) i també amb Germán Gamazo (1840-1901), amb qui l’unia la defensa del proteccionisme econòmic, a més d’una bona amistat. Arran de la seva mort, ocorreguda a la finca que posseïa a Teià (Maresme) el 8 de juliol de 1897, el seu fill Ramón Godó Lallana prengué el relleu al capdavant del districte d’Igualada, després d’un breu interval cobert per Josep Balcells Cortada (1840-1930).

FONTS DALMAU i PALET, Pol, “Clientelism, Politics and the Press in Modern Spain (1850-1923). The case of the Godó family and the founding of La Vanguardia”. Tesi doctoral inèdita, Institut Universitari Europeu (Florència), [pendent de defensa] MOLINA, Vis, Los Godó. Los últimos 125 años de Barcelona. Madrid: Martínez Roca, 2005, 262 p. PALOMAS i MONCHOLÍ, Joan, “El rerefons econòmic de l’activitat dels parlamentaris catalans (1876-1885)”. Director: Nazario González. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, 2002, 1.185 p.

2

VOLTES BOU, Pere, Els Godó, editors i diputats per Igualada. Igualada: Diari d’Igualada, 1991, 27 p. P.D.P.

3