Bàndols i conflictivitat en els governs municipals de Cambrils de la segona meitat del segle XVIII

Bàndols i conflictivitat en els governs municipals de Cambrils de la segona meitat del segle XVIII Manel Tarés i Lagunas

Resum La introducció del règim municipal borbònic amb un ajuntament de regidors de renovació anual, més limitat que els antics consells, generà nombrosos conflictes de poder entre bàndols i figures personals que pretenien acaparar el poder municipal. A Cambrils (Baix Camp) es produí un episodi de conflictivitat política durant els anys quaranta amb l’ajuntament de regidors vitalicis, primer de caràcter intern entre el regidor degà i els altres membres del consistori i, tot seguit, el conflicte transcendí a la població, que aconseguí revocar l’ajuntament vitalici després d’una forta pressió veïnal. Posteriorment, els episodis de conflictes polítics se succeiren de manera quasi contínua fins a l’inici de la Guerra del Francès. Els registres de la Reial Audiència van plens de queixes de veïns i regidors que mostren les rivalitats presents entre els diferents bàndols polítics de la població. Les reformes carolines dels anys seixanta no resolgueren la situació. Els regidors acceptaren amb dificultat l’ampliació del nombre de càrrecs públics als ajuntaments, especialment en aquells casos que aquests fiscalitzaven les actuacions dels regidors. L’epíleg de tot plegat fou la introducció d’un sistema d’insaculació per a la tria dels ajuntaments. Era l’any 1806 i ja quedava poc temps per un canvi d’època.

Introducció El règim borbònic implantat després de la guerra de Successió comportà un nou model de govern municipal a Catalunya, homologable al tradicional dels municipis castellans. La valoració d’aquest model ha estat realitzada per diversos historiadors, notablement Torras i Ribé (1983 i 2003), que ha bastit una rigorosa visió general a partir de l’estudi de diferents ajuntaments catalans del segle XVIII. Aquesta centúria fou un període clau per a la societat catalana, durant la qual experimentà canvis profunds (econòmics, demogràfics, etc.), mentre que la pressió fiscal i militar del règim borbònic no minvava. Aquest decalatge entre la societat civil i el poder polític provocà malestar en forma de demandes de millores socials i polítiques, pel que fa a la pressió fiscal, l’abastament del comerç, el control dels preus, les quintes militars o la millora dels governs municipals, entre d’altres. Aquestes protestes no només es feren evidents a la capital catalana, sinó arreu. El desgovern de molts ajuntaments, tacats per casos de favoritismes i excessos d’autoritat, posà en peu de guerra amplis sectors de població, vehiculats pels gremis i per col·lectius de veïns (faccions, lligues, parcialitats, d’acord amb la terminologia d’aquell temps)1. Després d’uns primers decennis de reconstrucció del país, el recanvi generacional a partir de la segona meitat de la centúria contribuí a estendre les protestes contra els defectes dels governs locals. Aquesta comunicació analitza l’evolució d’aquest moviment a la vila de Cambrils (Baix Camp) i complementa alhora un estudi publicat recentment sobre la implantació de l’ajuntament borbònic en aquesta localitat (Tarés, 2013).

Els ajuntaments borbònics Cal tenir present l’organització del govern municipal borbònic per entendre la conflictivitat que generà en algunes poblacions. En el cas de les viles que no 1

En aquest treball, hem volgut utilitzar el terme bàndol, el qual, però, no s’ha d’entendre amb l’accepció habitual en història medieval, és a dir, aquella que el defineix com una agrupació de persones amb llaços de parentiu que lluiten, sovint amb violència, per fer-se amb parcel·les de poder en l’àmbit municipal. En el nostre cas, el bàndol tindria més aviat el significat de partit o divisió dins una població, amb comunitat d’interessos de cara a la gestió dels afers municipals, i amb un grau de definició força més lax que els bàndols medievals.

eren cap de corregiment –que són l’àmbit d’aquesta comunicació–, el decret de Nova Planta i altres reglaments successius establiren la formació d’un ajuntament de regidors renovables anualment, a més d’un batlle i un sotsbatlle. El nombre regidors s’estenia entre un i set segons la demografia del lloc: a Cambrils, correspongueren sis regidors. Entre aquests destacava el regidor degà o primer, que dirigia les sessions dels ajuntaments i em tenia la preeminència. El càrrec s’adjudicava, normalment, a la persona de més rang social i el seu predomini sobre el consistori era evident. De fet, el règim borbònic comportà l’aristocratització del govern municipal, cosa que no sempre fou possible en aquells municipis més petits, on la quantitat de nobles era molt minsa (a Cambrils, només els Peirí gaudien del títol de cavallers). En aquestes localitats, doncs, la classe social més benestant estava formada per advocats, metges, notaris, apotecaris, cirurgians, negociants i pagesos hisendats. Era la Reial Audiència, des de Barcelona, qui sentenciava el nomenament dels ajuntaments a partir de les propostes que els trametia l’ajuntament sortint. Els regidors presentaven al corregidor una proposta de dos noms per cada càrrec (l’anomenada terna), ratificada pel regidor degà. Aquest sistema de cooptació, tan diferent a l’anterior procés d’insaculació dels consells municipals tradicionals, es revelà com un gran generador de conflictes interns en els municipis catalans del segle XVIII. Sovint, les parcialitats generaven tensions a l’hora de triar els candidats a la batllia o el regidorat, ja que cada bàndol empenyia per imposar els seus. Malgrat que els consistoris només tinguessin una durada d’un any, diferents interessos convergien en un o dos grups de possibles candidats a ocupar els seients de l’ajuntament. Si un bàndol aconseguia prevaler, s’assegurava la reproducció dels seus membres en el govern local (Torras, 2003: 79-80). Unes de les primeres eines a què s’aferraven els que protestaven pel nomenament d’un nou regidor o impugnaven un candidat de la terna eren els requisits d’inhabilitació recolliits en la normativa borbònica. Les incompatibilitats previstes pretenien evitar situacions de nepotisme i detenció del poder en mans d’uns quants, així com assegurar un mínim de correcció en les persones designades. Les normes d’inhabilitació per parentiu marcaven que els regidors

entrants no havien de tenir vincles familiars directes (fins als cosins germans inclosos)

amb

els

cessants

de

l’ajuntament

anterior.

Altres

causes

d’inhabilitació prohibien ser deutor amb el municipi, haver incorregut en fraus demostrats o ser una persona manifestament incompetent. Les transgressions d’aquestes normes, però, eren habituals i en trobem diferents exemples a Cambrils al llarg de tot el segle, alguns dels quals són reveladors d’autèntics episodis de conflictivitat política local. Així, l’abril de 1769, Josep Bru sol·licitava a la Reial Audiència que Josep Borràs i Antoni Alegret, proposats a regidors, no fossin tinguts en compte «por considerarse perjudiciales al Común»: el primer per ser metge i haver d’ocupar-se dels malalts del poble i per tenir deutes amb la vila; l’altre, per estar processat i per comptes pendents del temps en què fou regidor (ACA, R. Aud. 916 f. 213). Aquell any, l’ajuntament no fou constituït fins al 19 de juny. Aleshores, els regidors cessants s’hi oposaren perquè, deien, no havien triat cap dels nous regidors i, a més, al·legaven que aquests tampoc no complien els requsits legals de parentiu (ACA, R. Aud. 916 f. 478). Una mica més tard, a l’agost, el regidor degà Pere Lloberes fou substituït per Isidre Benages, perquè es denuncià que el primer estava emparentat amb el síndic personer Josep Dalmau (ACA, R. Aud. 916 f. 474). Però també hi hagué malestar per part dels regidors entrants. Així, Joan Planes s’havia ofès perquè l’havien col·locat en sisè lloc quan anteriorment havia ocupat càrrecs d’ordre més elevat a l’ajuntament

(ACA, R. Aud. 916 f. 492v). Planes no volia acceptar el seu

nomenament i exhibia els seus recursos (una casa de les «acomodadas de la villa») i la seva veterania política al costat d’uns companys més joves, els regidors quart i cinquè, per sobre d’ell, uns sastres «que apenas pueden mantener su familia». Aquests prejudicis socials eren propis de l’època i el model borbònic de govern municipal no féu altra cosa que legitimar-los en reservar la majoria dels càrrecs a les classes més benestants. Altres protestes presentades qüestionaven la capacitat d’una persona concreta per exercir el regidorat o la batllia. Per exemple, el març de 1766 el procurador síndic Gabriel Gimbernat desaprovava el nomenament de Josep Martí Aliern com a regidor degà, «pues le falta expedición, inteligencia y experiencia

necesarias y apenas sabe de leer ni escribir» (ACA, R. Aud. 913 f. 10). Gimbernat proposà d’intercanviar el segon regidor, Pere Lloberes, pel primer, però no li fou acceptat. Un altre exemple és aquest del 1772, en què els regidors, encapçalats per Lluís Homdedéu i Joan Martí Roca, impugnaren el nomenament del doctor Pau Massó com a regidor degà, perquè «por ningún título le corresponde la precedencia a los regidores 2º y 3º por no tener circunstancias relevantes de capacidad y haberes, inteligencia práctica, ni experiencia en las cosas del Común, pue jamás ha execido tal empleo y assí no es dicho Massó merecedor de él, ni de preceder á los referidos, á que se añade ser hombre ruidoso […]» (ACA, R. Aud. 919 f. 246). En altres ocasions, en canvi, s’incideix més en el caràcter revoltós d’una persona, com la vegada que l’hisendat Francesc Ribes escriví a la Reial Audiència el 1805 demanant «exonerar del cargo de Bayle de la misma á Juan Planas que va propuesto en primer lugar por ser un joven sin reflección, de un genio revez, díscolo y alborotado, con otros defectos» (ACA, R. Aud. 1225 f. 51). Val a dir que, en aquest cas, Planes acabà ocupant la batllia aquell any.

Lideratges discutits (1740-1760) Moltes de les denúncies que es feien contra regidors i candidats a regidors per transgressió de normes d’inhabilitació tenien un rerefons en lluites entre diferents lideratges en una mateixa localitat. Es documenten diversos casos de líders polítics forts, amb un considerable poder de convocatòria. Aquells que s’hi oposaven empraven els mecanismes legals disponibles per denunciar una determinada circumstància a les autoritats superiors i maldar per un canvi de tornes. A Cambrils, com en moltes altres poblacions, es visqué un període especialment convuls en aquest sentit durant els anys de mandat dels regidors vitalicis. En efecte, arran del decret reial que posava a la venda els càrrecs públics municipals, amb la finalitat de recaptar cabals per a la monarquia, el juny de 1740 sis cambrilencs adquiriren les regidories de l’ajuntament a títol vitalici (Tarés, 2013: 113-130). Eren pagesos benestants i negociants, que ja tenien experiència en ajuntaments anteriors i disposaven de prou recursos per invertir en aquesta compra. Des del primer moment, les reunions de

l’ajuntament de regidors vitalicis palesaren l’enfrontament constant entre almenys dues faccions d’edils. Aviat es formà un moviment de veïns que advocava pel retorn al sistema anterior de regidors anuals a Cambrils. Per assolir-ho, les autoritats borbòniques demanaven, com a pas previ, la recollida de firmes d’una majoria de la població i, després, la recompra dels càrrecs amb els diners dels veïns interessats en la recuperació de les regidories, mai del patrimoni municipal ni a través de taxes extraordinaries. La quantitat, que havia de ser restituïda als regidors perpetus, equivalia als diners que aquests havien desemborsat en la compra. L’assoliment de l’objectiu dels opositors als regidors vitalicis no fou gens fàcil, ja que el contraatac dels regidors vitalicis i els seus partidaris fou ferotge i féu fracassar diverses vegades els intents del grup opositor. Tot plegat, havia coincidit amb un conflicte obert entre la comunitat de preveres de la parròquia i els frares del convent agustí pel trasllat d’aquests darrers al santuari del Camí, llavors en reconstrucció. Aquesta operació havia estat facilitada pel consistori de 1736, però tenia el rebuig explícit d’una part de la classe benestant, favorable als interessos del rector Josep Anton Peirí. Les disputes dins les reunions de l’ajuntament entre els dos bàndols de regidors i entre les dues institucions religioses de la vila s’havien traslladat a la resta de la població. Després de diversos intents, el desembre de 1748 els veïns aconseguiren el retorn a l’antic sistema de renovació anual dels regidors. Una auditoria comptable manada el 1750 per les autoritats borbòniques evidencià pràctiques fraudulentes i irregulars dels regidors vitalicis (Tarés, 2013: 130-132). Altres anomalies durant els anys immediatament posteriors motivaren la suspensió de diversos regidors el juny de 1750, però el nou ajuntament de l’any següent també suscità força polèmica entre la població (ACA, R. Aud. 400 f. 59 i 131). El desfalc en la gestió municipal generà les protestes dels creditors de la vila, als quals es devia un muntant elevat per pensions endarrerides de diversos censals, i també revifaren conflictes amb municipis veïns per drets fiscals sobre determinades partides de terra.

L’operació de venda d’oficis públics provocà molts conflictes en la majoria d’ajuntaments catalans i deteriorà greument la solvència de la institució municipal. S’observa a Cambrils una creixent involucració dels veïns en el desig d’arreglar els problemes del govern municipal, que, en algunes ocasions, mobilitzà una bona part de la col·lectivitat local. No es pot considerar que aquestes protestes fossin canalitzades per les corporacions gremials, atès la feble presència d’aquestes a diferència d’altres localitats (Torras, 2003: 125127). Les denúncies procedents de Cambrils van totes firmades almenys per una o dues persones, normalment benestants, i no ens consten escrits anònims o signats sota pseudònims col·lectius com els que fa referència Torras en alguna població. Un cop foragitats els regidors vitalicis del govern cambrilenc i desapareguts els seus dos homes forts, Gabriel Roca i Josep Sans, el terreny quedà abonat per a nous lideratges que maldaren per predominar sobre la població. Precisament, el juny de 1755, el batlle Vicent Forés denunciava les interferències de determinades famílies en el govern municipal. Antoni Sangenís s’havia convertit en l’home fort del poble, com mantenien amb certa ironia els testimonis cridats pel batlle (AHT, Man. Not. 616, 14/06/1755): «[...] dan a entender que la casa del común de esta villa se ha transferido a casa de Antonio Sangenís, familiar del Santo Officio, uno de los principales motores de los ánimos de los particulares de esta villa, pues que en dicha su casa es en donde van dichos Josep Bassedas, Josep Folch y Josep Corts [regidors], y allí y no en la casa de la villa, se tratan las cosas del común.» Sangenís topava amb un altre lideratge fort, Isidre Benages. El mariner Josep Alegret denunciava que, des del 1759, l’ajuntament estava governat per Benages –que també havia estat batlle en el bienni 1753-1754– i els seus partidaris, entre els quals parents seus (ACA, R. Aud. 909 f. 1). Això comportà que la Reial Audiència decidís de suspendre el nomenament dels nous regidors de 1760 i en nomenés de nous a la primeria de març (AHCB, R. Aud. 6.A.I-4 f. 88). Un simple repàs dels noms que integraven aquell ajuntament (Ribes, Mir i Benages, principalment) demostra que el poder estava detingut en mans

d’algunes de les famílies més benestants o, almenys, aquelles que tenien més interessos econòmics. El cartipàs polític de l’any següent continuava, de nou, ple de defectes. Es pot treure l’entrellat d’aquella situació gràcies a una declaració jurada que feren tres pagesos de la vila l’abril de 1761 (AHT, Man. Not. 621 f. 202). Hi detallaven les relacions de parentiu que hi havia entre alguns càrrecs municipals i arrendataris de béns comunals, de manera que es palesava l’entramat d’interessos existents. Destaca el regidor degà, Francesc Ribes, que havia estat secretari recentment i era nebot d’Isidre Benages, aleshores arrendatari i receptor de les carns. Els tres declarants apuntaven, també, que alguns d’aquests polítics tenien encara causes obertes amb motiu de la seva gestió a l’ajuntament. També l’any següent es produiren disputes sobre la proposta de regidors presentada per Francesc Mir (ACA, R. Aud. 909 f. 65v i 89). Els nous regidors de 1762, llavors, volgueren testificar davant de notari que no tenien vincles de parentiu entre ells (AHT, Man. Not. 5323 f. 29). Tanmateix, la major part d’ells eren membres de l’oligarquia local que trobem als ajuntaments al llarg de tot el segle: Sangenís, Gimbernat, Verniol, Lloberes. La coalició entre Benages, Ribes i Mir, però, havia estat desbancada. Les protestes es repetiren encara els dos anys següents. Pau Soldevila, que havia estat a l’ajuntament anteriorment amb Ribes i Mir, impugnà les propostes de regidors per al 1764 perquè, deia, tenien lligams de parentiu i incomplien altres normes d’inhabilitació, mentre que altres eren arrendataris del municipi i encara «otros por la poca pericia que tienen en cosas del mismo común». Unes setmanes després, Nicolau Benages, que també havia estat a l’ajuntament anteriorment, repetí la denúncia i sol·licità «que para dichos oficios queden elegidos personas desinteresadas» (ACA, R. Aud. 910 f. 603; 911 f. 12). Tot plegat, indica que els problemes en el govern municipal cambrilenc no havien desaparegut. De fet, el gener de 1765, Gregori Cabrer, regidor quart, tingué la valentia de manifestar les pràctiques abusives dels altres regidors (ACA, R. Aud. 912 f. 6): «los actuales Regidores y los de cinco años á esta parte se van cubriendo unos á otros el mal uso que han hecho de los bienes del

Común dándoles diferente destino, pretenden los actuales cubrirse por el mismo modo, nombrando á este fin sujetos que están entrenados en el mismo manejo y de los que actualmente están empleados ó parientes próximos de ellos.» A la Reial Audiència no li féu gens de gràcia aquest escrit i acusà Cabrer d’haver fet «supuestos y falsos motivos». Però uns mesos més tard, Miquel Bassedes Soler i altres completaren les denúncies de Cabrer: «una pandilla que continua de muchos años á esta parte en la villa, por cubrirse unos y otros Regidores toma la conducta y versación menos conveniente al Común y particulares sobre sus intereses […]» (ACA, R. Aud. 912 f. 291v).

La reforma municipal de Carles III a Cambrils La conflictivitat municipal que existia en nombrosos municipis, la infracció de normes de govern municipal i els casos de corrupció, nepotisme i tants altres vicis polítics obligaren al rei Carles III a implantar un conjunt de reformes durant la dècada dels seixanta. En primer lloc, el 1761, s’introduí el càrrec de síndic procurador general als ajuntaments catalans. Aquesta novetat no es pot considerar pròpiament una mesura de reforma, sinó que es pretenia implantar un càrrec ja present als ajuntaments castellans, però que no havia estat traspassat al seu moment a l’ordenament municipal borbònic per a Catalunya. El síndic procurador havia de tenir un paper especial de fiscalització i control en qüestions referents a proveïments, preus de mercat i arrendaments municipals, precisament aquelles més susceptibles de generar conflicte social. No obstant això, es requeria una persona principal del poble, la qual cosa l’allunyava de la classe popular i desvirtuava la seva existència. Tots les persones que hem documentat a Cambrils ocupant aquest lloc fins al final del segle eren nobles, notaris i hisendats, els mateixos quadres que ocupaven les regidories degana i segona. Alguns síndics estigueren al càrrec durant sis anys seguits, el doble del que estava estipulat, i encara alguns d’ells ocuparen també el seient de regidor en alguna ocasió. El síndic procurador era triat amb el mateix mètode que per a la resta de regidors, la qual cosa feia possible que aquests controlessin plenament les persones que preferien que ocupessin el nou seient.

Tot plegat implicava que l’actuació dels síndics procuradors restés engolida per la dels regidors, confosa en la dinàmica de l’ajuntament, com si en fossin uns regidors més. La veritable reforma administrativa arribà el 1766 amb la creació dels càrrecs de diputats del comú i síndic personer. La missió dels diputats era el control de la gestió dels cabals municipals. A Cambrils, hi pertocaren tres diputats, que s’havien de responsabilitzar de les obres, l’administració de l’hospital i el control de la despesa, respectivament. El síndic personer havia de fiscalitzar l’acció dels regidors i defensar els drets dels ciutadans, sobretot en temes d’interès general i quotidià, com el proveïment d’aliments, les obres públiques o la celebració de fires i mercats. Les seves funcions, tanmateix, es confonien sovint amb les del síndic procurador general. A partir del 1768, la reglamentació permetia que els diputats i el personer tinguessin veu i vot en tot allò que es tractés a l’ajuntament, com qualsevol altre regidor (Torras, 2003: 162), tot i que no podien firmar pòlisses de lliurament (ACA, R. Aud. 916 f. 577v). A més, participaven a la Junta Local de Propis i Arbitris, que s’havia creat l’octubre de 1769. El sistema d’elecció d’aquests càrrecs consistia en un sufragi a dues voltes, una veritable novetat. En la primera volta els veïns que fossin contribuents masculins seculars, repartits per barris (o, en altres llocs, per gremis o confraries), elegien vint-i-quatre comissaris electors; en la segona volta, aquests comissaris triaven els nous càrrecs municipals, sense que en cap cas fos permesa la participació dels membres de l’ajuntament. La intromissió d’aquests darrers, però, no era infreqüent. A Cambrils, el 1784 un grup de trenta-cinc veïns impugnaren la votació dels comissaris electors perquè haurien rebut pressions per part d’un bàndol (ACA, R. Aud. 931 f. 224v i 240). També, el 1805, en uns anys de forta crispació política a la vila, Francesc Ribes, Ramon Soler i altres veïns denunciaren el batlle i els regidors «por la mancomunación texida y practicada por estos en la nominación de comisarios electores para la elección de Diputados de aquel Común al efecto de ser nombrados los de su facción» (ACA, R. Aud. 1225 f. 214). Dos anys més tard, també es produiren queixes del regidor degà Joan Roca, Josep Ignasi de Peirí i

altres veïns per la intromissió del batlle Josep Sangenís en l’elecció (ACA, R. Aud. 1227 f. 185v i 200v). L’any següent, el batlle Josep Martí consultà si l’elecció s’havia de fer per vots públics o secrets (ACA, R. Aud. 1228 f. 119v). Aquest punt era important, perquè el vot a veu alçada comportava el perill de coacció a la llibertat del vot (Hernando, 2001: 413-414). En general, els diputats i els síndics personers eren persones d’extracció més popular que la resta dels membres de l’ajuntament. Un cop d’ull general als noms que hem documentat per a Cambrils ens fa suposar que, efectivament, era així amb els diputats. En canvi, almenys els primers síndics personers pertanyien al grup de poder tradicional. En general, però, els nous càrrecs possibilitaven una participació més directa de les classes populars en el govern municipal. La seva funció a l’ajuntament, tot i que restringida, no era ben vista pels regidors a causa del control fiscalitzador que exercien sobre la seva gestió i els prejudicis socials propis del seu temps. Aquest nou element del joc polític creà tensions i l’elit dominant tancà files per defensar la seva preeminència en el govern local, fins aleshores indiscutida des de la implantació del règim borbònic. El setembre de 1768 els regidors cambrilencs protestaren pels conflictes freqüents que sorgien amb els diputats i el síndic personer en temes d’administració dels drets municipals (ACA, R. Aud. 915 f. 916). Els diputats qüestionaven les mancances en l’abastament de carn de moltó i porc, i la poca qualitat del pa venut a la fleca. L’estiu següent, criticaren la decisió d’enviar un regidor a Barcelona per resoldre uns afers, perquè consideraven que era suficient amb manar-li a l’advocat que la vila tenia contractat a la capital (AMCAM, Act. Mun. 1768-1769). L’acció dels diputats i els personers fou especialment batalladora amb les diverses impugnacions a les propostes de regidors. Un conflicte d’aquest tipus es produí amb les propostes de regidors per al 1778, les quals foren impugnades pel fet de concórrer-hi excepcions de parentiu i connivència amb els arrendataris de drets municipals (ACA, R. Aud. 924 f. 665v; 925 f. 93). La Reial Audiència ordenà al batlle que es repetissin les propostes de regidors, «advirtiéndoles que no estaban obligados á seguir la proposición que hiciera el regidor Decano» (ACA, R. Aud. 925 f. 93v). Encara

l’última proposta no acabà de satisfer els diputats i el personer, ni tampoc el batlle i el regidor degà, ja que havien descobert que el nou regidor segon, Josep Guasc, tenia «vicios de jugador, bebedor de aguardiente y otras» (ACA, R. Aud. 925 f. 201). De nou, hi hagué impugnacions a les propostes de regidors per al 1782 –en aquest cas, també amb el concurs del síndic procurador Josep de Peirí–, així com per a l’any següent, per defectes en les propostes presentades (ACA, R. Aud. 928 f. 598v; 929 f. 510v i 543). Una altra denúncia, alçada pel diputat Joan Budí, la documentem a les propostes de regidors per al 1787 i encara més denúncies a les propostes per al 1797 (ACA, R. Aud. 934 f. 56; 1216 f. 447). En altres ocasions, era el síndic procurador general qui exercia la seva acció fiscalitzadora, tot i la seva proximitat amb els regidors. Per exemple, Miquel Bassedes Coll denunciava les propostes de batlle i regidors per al 1793 per motius de «edad, deuda del común, pandilla con el Regidor Decano y Baile y demás», i recordava que el notari Gabriel Gimbernat (que havia de substituir el secretari de l’ajuntament, cosí de Bassedes, recentment destituït) i el regidor degà Francesc Roca estaven imputats per un cas de «crecidos caudales del común indevidamente extraídos» (ACA, R. Aud. 1212 f. 1109; 1213 f. 372). També, cal destacar una queixa conjunta del síndic procurador, un diputat i el regidor tercer, com a membres de la Junta de Propis, per les maneres que tingué el regidor degà d’imposar un candidat seu per a majordom de propis el 1791 (ACA, R. Aud. 1211 f. 296). D’altra banda, els regidors, amarats d’un fort corporativisme, també utilitzaren els mecanismes habituals de denúncia a la Reial Audiència per desacreditar determinats síndics i diputats molestos. Per exemple, el 1769, foren denunciats el diputat Pere Carbonell i el síndic personer Josep Dalmau per trobar-se condemnats a causa dels deutes del seu regidorat del 1758 (ACA, R. Aud. 916 f. 577 i 769v), per la qual cosa foren cessats. Un altre cas de belicositat amb els càrrecs fiscalitzadors de l’ajuntament s’esdevingué el 1781 (ACA, R. Aud. 928 f. 436 i 677). El maig, els regidors no volien acceptar el síndic personer Nicolau Pallejà per raó del seu parentiu amb un dels diputats. Deien, a més, que no li

acompanyava el seu caràcter, ja que «por su genio altivo, se ve aborrecido de suerte que en los pocos días que sirvió de Personero era llamado por antonomasia el Síndico hallador [és a dir, busca-raons]». L’octubre, el regidor degà Francesc Cava es discutí amb el diputat Antoni Alegret, posant-li «la mano encima con ademán de desafiarle», i també es querellà contra el procurador síndic Salvador Planes. Aquests casos documentats, però, són massa escassos com per poder parlar d’una veritable oposició continuada de l’oligarquia de poder cap als nous càrrecs d’extracció popular, com la que ha detectat Torras Ribé en algunes poblacions (Torras, 2003: 175).

Un modest intent de reforma de l’ajuntament cambrilenc Entre finals dels anys setanta i la dècada dels vuitanta, sorgien conflictes gairebé cada vegada que es feia nova proposta de regidors anuals a Cambrils. Ja hem exposat anteriorment algunes de les denúncies dels diputats i el personer, però també n’hi hagueren per part dels regidors, com les presentades contra les propostes de regidors per al 1779 i el 1780 (ACA, R. Aud. 926 f. 76 i 680). En tots dos casos, s’al·legava la violació de les normes d’incompatibilitat per parentiu. Durant aquests anys es produí l’afer Martí i Roca. A finals de desembre de 1780, un grup de veïns, encapçalat pel batlle sortint Josep Verniol, s’oposà contra el nomenament de Joan Martí Roca per ocupar la batllia de Cambrils. L’atacaven amb els següents supòsits: «su escandalosa vida y conducta, por ser un hombre bajo, pues es biznieto de cortante [carnisser] y porque la elección en este sugeto causará en aquel público y sus familias disensiones y ruidos perjudiciales» (ACA, R. Aud. 928 f. 13). Aquí trobem novament una típica manifestació de prejudici de classe social, pròpia d’aquesta època. Tanmateix, no ens pot deixar de sorprendre que es reculés fins al besavi per trobar una màcula en la genealogia d’aquesta persona. Martí i Roca recordava que el seu pare havia sofert atacs similars quan fou proposat com a regidor el 1746. Malgrat les queixes, la Reial Audiència es mantingué ferma en el nomenament del nou batlle (ACA, R. Aud. 927 f. 700v; 928 f. 13 i 49).

La gestió de Martí i Roca fou qüestionada diverses vegades. El febrer de 1781, per exemple, el majordom de propis Ambrosi Cuder denunciava les amenaces que havia rebut del batlle i els regidors per haver-se negat a entregar-los una certa quantitat de diners de forma improcedent. El funcionari declarava que aquests diners només servirien «por mero antojo de los que lo quieren» i sospitava que «en ello habrá fin particular» (AMCAM, Memorials, 71). Aquell any, afloraren diverses irregularitats en el cobrament del cadastre i dels arrendaments públics i, també, es produiren disputes en l’elecció de diputats i personer. Novament, Martí i Roca rebé una forta oposició quan fou proposat com a regidor degà per al 1784. Denunciava els estratagemes dels seus opositors, «practicando los medios más estraños que pudo sugerirlos su malicia al efecto de impedir su nombramiento», sempre per «poder ellos governar el pueblo para sus particulares ideas» (AMCAM, reg. 69.14). Però el grup de vint-i-dos veïns encapçalats per Francesc Ribes, Ambrosi Cuder i Ramon Soler que presentaren la protesta desacreditaven Martí i Roca com a «hombre de mui malas costumbres, escandaloso y mala fama» i li recriminaven el temps que havia exercit de batlle «por sus injusticias y tropelías» (ACA, R. Aud. 930 f. 427v). En conjunt, presentaven una valoració molt negativa de la situació del govern municipal amb aquests termes: «Que es notoria la parcialidad y ruina que reina en dicha Villa para entrar en el govierno político y económico de ella, cuias discordias toman maior incremento con no poco dolor y perjuicio de la quietud y tranquilidad pública [...] Es constante que dicho govierno de algunos años á esta parte se confiere á solo rústicos y nada inteligentes en este manejo y aún prefiriendo á otros bastante instruidos y visibles de la Villa con un despotismo continuo en las Propuestas de Regidores [...]» Finalment, davant aquesta oposició, fou nomenat Josep Verniol per a regidor degà. Com que es produiren més protestes, al cap d’unes quantes setmanes fou substituït per Francesc Lloberes. Aquesta decisió es prengué com a mesura de pacificació dels ànims de la vila i la Reial Audiència establí que no entrés ningú a l’ajuntament que hagués format part dels consistoris entre els anys

1780 i 1782 (ACA, R. Aud. 931 f. 147v). En tot aquest afer hi tingué un paper especial el diputat Josep Vidal Benages, que havia denunciat la malversació de fons a l’ajuntament, cosa que motivà una comissió investigadora de l’alcalde major de Tarragona. Vidal continuà batallant per fer net «de los que se retenían el mando de dicha villa por los excesos que han cometido» i el 1784 denunciava la presència encara de membres a l’ajuntament que havien exercit en aquell període, entre els quals el mateix batlle, Antoni Sangenís (ACA, R. Aud. 931 f. 212 i 224v). La tensió viscuda al govern cambrilenc durant aquest període motivà la implantació d’una tímida reforma de la composició de l’ajuntament, similar al que ja es practicava en altres localitats. En efecte, en els ajuntaments de regidors anuals, aquests convivien amb el càrrec de síndic procurador, de durada triennal, cosa que resultava incoherent. Amb l’allargament de l’estada dels regidors a l’ajuntament es feia més difícil incórrer en incompatibilitats de parentiu i s’esperava més estabilitat en els consistoris, però també un afermament més gran de l’oligarquia local. De fet, la Reial Audiència recomanà aquest sistema als ajuntaments afectats per conflictes polítics (Torras, 2003: 199): Reus, per exemple, l’aplicà el 1774. El 18 de juny de 1785, l’ajuntament de Cambrils, amb Gabriel Gimbernat com a regidor degà, sol·licità al Consejo de Castilla l’allargament dels regidorats fins a tres anys (ACA, R. Aud. 585 f. 84v). En el seu escrit manifestaven els perjudicis que comportava la renovació anual, especialment el fet que les normes d’incompatibilitat per parentiu i els períodes de carència disminuien el nombre de persones disponibles i facilitava que accedissin als oficis municipals persones poc preparades. L’escrit dels cambrilencs assegurava que la renovació anual afectava negativament la gestió del municipi, especialment l’assistència a les nombroses tropes de pas que s’hi allotjaven. També feia referència a la ignorància i el poc temps de servei dels regidors, que provocaven que el municipi no sabés treure partit d’alguns dels seus drets; suposem que es referien, per exemple, al dret de lleuda, el qual havia estat objecte d’un plet amb la comunitat marinera, resolt amb un acord el maig de 1777 (Tarés, 2013: 207).

Cal dir que el pagès Josep Vidal, el que havia destapat l’afer de malversació uns quants anys abans quan era diputat i que continuava denunciant les males pràctiques de nepotisme, s’oposà al nou sistema de periodicitat triennal en els càrrecs de regidors (ACA, R. Aud. 933 f. 102v). Tanmateix, les autoritats borbòniques concediren l’allargament dels regidorats mitjançant una Reial Provisió del 10 de febrer de 1786. Amb aquest nou sistema, que entrà en vigor el 10 de març, només es renovaven dos regidors cada any, en l’ordre cinquè i sisè el primer any, tercer i quart el segon any, i primer i segon el tercer any.

L’escalada de malestar al tombant de segle Certament, la implantació d’aquesta reforma municipal consistent en allargar a tres anys el servei dels regidors permeté concentrar el poder en mans d’unes quantes persones, les quals podien prou bé aliar-se i formar un bloc monolític. Les queixes aparegueren aviat a tot arreu. A Cambrils, el síndic personer Mariano Ducet denunciava, el 1794, que: «no obstante de componerse aquella Villa de muchos sugetos hacendados y de graduación sin la menor excepción, repara que aquel Ayuntamiento no propone sino de sus afectos y parciales y de parentesco [...]» (ACA, R. Aud. 1214 f. 425v). El maig d’aquell any, una part dels comissaris electors, encapçalada per Francesc Lloberes, «no pueden pasar en silencio las intrigas que huvo en este nombramiento [dels diputats i el personer] recaído en sujettos los menos abtos del Pueblo». Denunciaven l’aliança que havien format el batlle i altres partidaris seus «circulando los empleos en ciertos individuos». L’espurna que provocà aquest nou conflicte local fou la intervenció fraudulenta del batlle en l’elecció dels diputats i el síndic personer (ACA, R. Aud. 1214 f. 189): «Que el Baile iba por los Barrios diciendo a los electores nombrasen al que nombraría Joseph Martí Regidor y Francisco Ribas Decano, llamándoles el Síndico Procurador en su casa haciéndoles la misma previsión. Que estos son hechos mui escandalosos y la elección mui violenta.» En canvi, una altra part dels comissaris electors, encapçalats pel doctor Josep Borràs, negava la denúncia de Lloberes i els altres, els quals estarien

«resentidos de no aver salido los sujetos que ellos querían» (ACA, R. Aud. 1214 f. 200v). També l’any següent, diversos comissaris electors, encapçalats per Ambrosi Cuder i Francesc Lloberes, denunciaren irregularitats en l’elecció de diputats i síndic personer, ja que hi votaren alguns regidors (ACA, R. Aud. 1215 f. 141 i 260). Tot i que les autoritats donaren per nul·la l’elecció, l’ajuntament respongué a les acusacions dient que eren falses i que Cuder i Lloberes «se han declarado enemigos de la tranquilidad. Que al tiempo del alistamiento para el remplazo del exército movió y alteró el Pueblo y la quietud llegando al extremo de arreglarse uno a quitar la vara del Baile» (ACA, R. Aud. 1215 f. 255v). Al tombant del segle, l’ambient polític a Cambrils estava molt enrarit per tots aquests incidents. Aquest clima de crispació comportà una situació de pràctica ingovernabilitat del municipi i acabà tenint conseqüències polítiques. La tardor de 1805, un grup de veïns (encapçalat per Francesc Lloberes, Joaquim Sans Bargalló, Josep Martí Compte i Carles Clanxet) denuncià les corrupteles del bàndol dominant a la localitat: «tres o quatro personas de la misma población se han apoderado del Govierno de ella, ocupando de continuo los empleos de República y en su defecto aquellos sujetos de su parcialidad y devoción.» Aquestes persones incorrien en «cualquier tropelía por tal de contener con el miedo y el terror a los descontentos y ofendidos de su despotismo, mantenerse en sus empleos y abusar de los caudales públicos» (ACA, R. Aud. 1023 f. 361v-374v). Les persones que estaven al davant d’aquest grup de poder eren Agustí Verniol, aleshores síndic procurador, el batlle Joan Planes, el regidor degà Fernando Roca i el secretari Miquel Bassedes. Verniol era presentat com: «hombre de baxos principios, pero inquieto, artificioso, intrépido y de suio dominante ha logrado con el tiempo el mando absoluto de dicha villa formando un partido entre personas de las mismas circunstancias que las suyas de cuyo corto y reducido círculo no saben los destinos municipales, y acerca este particular han sido estos coligados tan poco mirados y reservados que no han dudado proferir una y muchas veces que serían Regidores los que ellos quisiesen y que los tenían ya nombrados para veinte y más años.»

El conflicte esclatà amb l’afer Pere Escarriu. Aquest mestre de primeres lletres havia estat contractat per l’ajuntament, però hi renuncià per discrepàncies amb els regidors i s’establí com a mestre en un estudi particular. Aquesta mesura no fou gens ben vista per l’ajuntament ni el batlle, que consideraven que perjudicava el nou mestre públic, Josep Grifoll (ACA, R. Aud. 1225 f. 59v i 60), i maldaren per prohibir-li, tot i que les autoritats superiors permetien que poguessin exercir dos mestres alhora. En realitat, entre Escarriu i l’ajuntament existien diferències, perquè el primer estava aliat amb els veïns que lamentaven els abusos del bàndol governant. En un text extens preparat per Francesc Lloberes i altres per denunciar la situació de l’ajuntament cambrilenc al Consejo de Castilla s’explicava que Escarriu havia caigut en desgràcia per haver reprès un alumne seu, fill del regidor degà Fernando Roca (ACA, R. Aud. 1023 f. 361v-374v). Els veïns s’indignaren amb aquest incident i s’organitzaren per portar els seus fills a l’estudi particular d’Escarriu. El corregidor de Tarragona, després d’investigar la situació, conclogué que les disputes tenien el seu origen en «el sistema y entusiasmo con que don Salvador Gimbernat y socios se han propuesto sostener en la enseñanza del maestro Pedro Escarriu, al paso que el Ayuntamiento y otros con no menos tezón intentaban expelerle y que subsista el otro maestro José Grifoll» (ACA, R. Aud. 1171 f. 30v). També s’acusava Escarriu d’estar «sostenido por algunos sujetos reboltosos y dotados de espíritu de partido» (ACA, R. Aud. 1225 f. 59v).2 Al mateix temps, es produïen protestes pel nomenament dels comissaris electors per la tria dels diputats i el personer i per la imposició d’uns gravàmens per sufragar la contractació d’un altre metge (ACA, R. Aud. 1225 f. 214; 1171 f. 4v). En aquest darrer cas, la Reial Audiència proposà de celebrar un Consell General obert per debatre la mesura. En resum, els veïns elaboraren el següent llistat de greuges contra les autoritats municipals (ACA, R. Aud. 1023 f. 372): «que usan mal de los fondos públicos, que promueven todo genio de parcialidades por tal de sustener su honroso despotismo, que con este motivo sobrecargan de contribuciones voluntarias al Pueblo, que vexan 2

Un afer similar amb disputes entre el regidor degà i el mestre es produí a Cambrils el 1764, en què el mestre fou acomiadat per una desavinença (Tarés, 2013: 317).

a los vecinos á quienes miran con desafecto con bagajes insoportables, que los atropellan de todas maneras, que por el espíritu de partido desprecian la enseñanza de los jóvenes, y otros obgetos de pública utilidad».

La implantació del mètode d’insaculació El conflicte obert a Cambrils comportà mala maror a la vila i provocà divisions i discrepàncies. Tot plegat motivà que en un escrit de l’11 de novembre de 1805, els veïns proposessin al Consejo de Castilla la implantació del procediment d’insaculació per a l’elecció dels càrrecs de batlle, regidors i síndic procurador (ACA, R. Aud. 1023 f. 371v-373a; 1171 f. 133v; 1226 f. 236). L’ajuntament demanà que no s’encomanés el procés de reforma del govern municipal al corregidor de Tarragona ni a l’alcalde major, «a quienes sin ánimo de injurias tienen por sospechosos con motivo del expediente sobre Magisterio [referint-se a l’afer Escarriu]» (ACA, R. Aud. 1226 f. 251). Finalment, la comissió fou donada a l’alcalde major de Montblanc el 7 de febrer de 1807 (ACA, R. Aud. 1172 f. 84v; 1226 f. 287v), que conclogué que era factible introduir una reforma en el govern cambrilenc: «Que la villa de Cambrils está dividida en dos partidos, sin embargo no dexan de allarse sugetos de probidad integridad y de interés de quienes se puede echar mano para formar las listas de los insaculados» (ACA, R. Aud. 1171 f. 133v). Altres poblacions que havien sofert disputes provocades pel malgovern, també havien adoptat la solució de reintroduir el procediment insaculatori, com Valls, Flix o Torredembarra el 1803 (Torras, 2013: 203). D’altra banda, el comissari també proposà que el mestre Pere Escarriu fos allunyat de la vila: «haviendo solo quedado Escarriu con cinco o seus disípulos de los vecinos que por sus intrigas avía sabido atraer á su partido en los que sin duda se conservaría la raíz de la cizaña pues peligraría atraer otros y volverse á encender el fuego devorador de la discordia» (ACA, R. Aud. 1172 f. 85). L’alcalde major de Montblanc confeccionà la insaculació del govern municipal per a cinc anys, al cap dels quals es revisarien els noms de la bossa. Tot i que no coneixem els noms dels insaculats, cal pensar que s’hi posaven els de les

persones més benestants. Amb això, la reintroducció de la insaculació diferia molt del procediment homònim anterior a la Nova Planta, més obert socialment. La primera desinsaculació s’efectuà el 20 de maig de 1806 i fou aprovada pel Consejo el 22 d’octubre (ACA, R. Aud. 1027 f. 214). Mentrestant, el 23 de maig s’havia format un nou ajuntament i a finals d’any encara esperava instruccions sobre com havia de posar ordre als comptes de la vila. Quan al canvi d’any tocava fer nova insaculació, es presentà una proposta firmada per seixanta-tres veïns, encapçalats per Francesc Lloberes, Salvador Gimbernat, el síndic procurador i el personer, per manifestar defectes en la insaculació (ACA, R. Aud. 1027 f. 214). Els veïns demanaven allargar el mandat de l’ajuntament per a tot l’any 1808, ja que no havien tingut temps de posar els comptes en ordre, perquè «los primeros cuidados de mis partes [dels regidors insaculats] se dirigieron á tranquilizar los ánimos e inveteradas discordias de aquellos moradores». La insistència dels veïns obligà la Reial Audiència a manar triar els regidors primer i segon i deixar per més endavant la desinsaculació dels altres càrrecs (ACA, R. Aud. 1228 f. 96v). Com bé assenyalà Torras i Ribé (1983: 369): «la insaculació de finals del segle va representar la consolidació en el poder d’un reduït nombre de persones, vint o trenta a cada població, que pel nou procediment disposaven del monopoli absolut i consagrat per la llei del govern municipal durant un llarg període de temps». El model municipal borbònic estava esgotat, enquistat com estava en fer prevaler les persones més benestants de la societat i sense capacitat de solucionar els diferents problemes que havien anat sorgint amb els anys. Però la pressió popular fou determinant per aturar, almenys temporalment, aquells moments més àlgids de desgovern i abusos de poder. Això és el que hem pretès demostrar amb el cas particular de la vila de Cambrils. Tanmateix, la immediata Guerra del Francès alteraria transitòriament i amb violència la quotidianitat d’aquella societat catalana dinàmica i vigorosa. I encara restarien uns quants anys perquè caduqués el sistema borbònic d’organització municipal abans no s’implantessin les reformes liberals, encara tan poc estudiades per la historiografia local de moltes localitats.

Referències bibliogràfiques HERNANDO,

María Pilar. «Las elecciones de síndico personero y diputados del Común en la ciudad de Valencia a principios del siglo XIX». Saitabi. (Universitat de València), 51-52 (2001/2002), p. 401-432. TARÉS, Manel. La introducció del règim borbònic a la vila de Cambrils. De la Guerra de Successió a les reformes dels anys seixanta del segle XVIII. Diputació de Tarragona, Tarragona, 2013. TORRAS I RIBÉ, Josep M. Els municipis catalans de l’Antic Règim (1453-1808). Barcelona: Curial, 1983.

─ Los mecanismos del poder. Los ayuntamientos catalanes durante el siglo XVIII. Crítica, Barcelona, 2003. Sigles dels arxius consultats: ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó), AHCB (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), AHT (Arxiu Històric de Tarragona), AMCAM (Arxiu Municipal de Cambrils).