Àmplies, belles i aptes: les grans obres de la Tortosa gòtica en època de l’infant Pere, L\'infant Pere d\'Aragó i d\'Anjou, \"molt graciós e savi senyor\" (A. Conejo, ed.), Cossetània, Valls, 2015, p. 239-264

Àmplies, belles i aptes: les grans obres de la Tortosa gòtica en època de l’infant Pere

Jacobo Vidal Franquet IRCVM - Universitat de Barcelona

El 21 de desembre de 1339 Berenguer de Prats, bisbe de Tortosa, es va reunir amb el Capítol de la seu per fer pública una constitució a favor de la fàbrica d’una nova catedral.1 L’audiència va tenir lloc en una estança del palau episcopal, estrenat feia pocs anys, i plantejava la necessitat de construir un temple més ampli, més bell i més apte que l’anterior, per poder lloar el nom del Senyor de forma convenient. En les properes pàgines parlarem d’aquestes qüestions, que en realitat no tenen relació amb el protagonista del llibre en què apareixen. Però hi ha una bona excusa per publicar-les: l’hospital patrocinat per l’infant Pere l’any 1344 es trobava —i es troba— dintre dels límits diocesans de Tortosa, i per completar el context arquitectònic en què es va produir la fundació val la pena recordar els grans monuments gòtics que es van bastir a la capital de l’Ebre català en vida del graciós, savi i subtil Pere d’Aragó i d’Anjou (1305-1381). Com acabem de dir, en aquesta extensa cronologia es va construir a la ciutat episcopal un palau per al bisbe, es van començar les obres d’un nou temple major i, a més, es van reformar amb profunditat les estances del palau reial de la Suda. També podríem haver fet referència a l’erecció de les muralles, als primers intents de tirar endavant el projecte de l’assut o al bastiment de la llotja.2 Però ens conformarem a fer una ullada superficial als tres primers edificis esmentats, ja que representen l’arribada de l’arquitectura plenament gòtica a   Aquest article s’emmarca dins el projecte Arquitectura gótica en la Corona de Aragón: la concepción del espacio y su ornato (HAR2013-46400-P) de la Universitat de Barcelona. 1

  Si de cas, sobre aquestes matèries vegeu Vidal 2008, passim.

2

239

J. Vidal

la ciutat (el palau), la fàbrica més ambiciosa de tot el territori episcopal (la seu) i la prova física del control de la Corona a la Catalunya meridional (la Suda). Un eco de l’art àulic al servei de Jaume II A hores d’ara no es disposa de cap mena de documentació relativa a la construcció del magnífic palau que el bisbe Prats va fer bastir entre la catedral i el riu durant la primera meitat del segle xiv (fig. 1). Potser els investigadors que tenen a la seva disposició els arxius eclesiàstics tortosins seran afortunats i podran afegir alguna dada al poc que se sap fins avui, que és el que ha calgut repetir una i una altra vegada. Això és: com que l’heràldica del prelat apareix en diversos sectors de l’edifici sempre s’ha datat el monument entre el 1316 i el 1340, període en què es va desenvolupar el seu transcendental episcopat. De forma un poc estranya la historiografia tradicional havia afirmat que el palau no havia estat residència dels bisbes fins al segle xv.3 Els estudis de Victòria Almuni (2003), però, han posat de manifest l’existència d’alguns inventaris palatins de la dècada dels trenta del segle xiv i, en conseqüència, han permès desfer aquest equívoc. L’immoble estava en ús ja en vida del seu promotor, que l’havia concebut com la primera d’una sèrie d’intervencions de tendència monumental en el sector de la ciutat que ocupaven el bisbe i el Capítol de Santa Maria, ja que en paral·lel —o un poc després— va afavorir la construcció de l’aula capitular, molt mal coneguda a causa del seu enderrocament al segle xix, i abans de morir encara va tenir temps d’impulsar la construcció de la catedral gòtica, mitjançant la constitució que hem esmentat en iniciar aquest text. Qui era el bisbe Prats és una altra cosa que avui desconeixem de forma gairebé absoluta. Els episcopologis tortosins del segle xix repeteixen en bona mesura el que ja deien els textos historiogràfics d’època moderna —bàsicament la compilació del canonge Macip, inclosa per Martorell en la primera història impresa de la ciutat (1626)— i mai s’han actualitzat seriosament. Villanueva explica que el prelat va actuar com a conseller de Jaume II, i sembla que també va exercir aquesta funció durant el regnat dels seus successors en el tron.4 En tot cas, Berenguer de Prats va haver de ser un personatge rellevant de la política del seu temps, amb importants relacions internacionals i una profunda connexió amb la cort. Sense dades a la mà és impossible precisar més, però la seva tasca com a promotor d’arquitectures apunta en aquesta mateixa direcció.   La primera, i única, monografia de l’edifici és la de Mestre 1900.

3

  Els episcopologis importants del segle xix són el de Sancho 1859 i el d’O’Callaghan 1896, que és una versió del primer, però és molt més fàcil de trobar i, per tant, ha tingut més influència. Ambdós es basen en Martorell 1626 i Villanueva 1806. L’últim publicat és el que conté Alanyà 2001. 4

240

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 1. Vista de Tortosa, segons A. van den Wyngaerde (1563), amb el palau episcopal en primer terme (Viena: Osterreichische Bibliothek).

I és que, com ha assenyalat Miquel Àngel Fumanal (2010c), cal anar a buscar fora del nostre context geogràfic els precedents del gran edifici, que s’organitza al voltant d’un pati trapezoïdal amb les galeries probablement modificades ja a la baixa edat mitjana —i també en època moderna. Sovint s’ha dit que el monument tortosí respon a l’esquema dels grans casals civils que contemporàniament s’havien aixecat al país, però el problema és que a la Catalunya de les primeres dècades del tres-cents no existeixen exemples equivalents clarament documentats. Els primers que se li podrien comparar són alguns palaus 241

J. Vidal

abacials, començant pel de Santes Creus, però aquests també són posteriors. Per trobar-ne de coetanis cal passar els Pirineus i anar a Narbona, al palau arxiepiscopal, i a Avinyó, a la residència pontifícia (Fumanal 2010c; Fumanal, Vidal 2010, 66). Potser quan pocs anys després Bernat d’Alguaire, el primer mestre de la catedral, va ser enviat fins a la ciutat del Roine amb la intenció que veiés obres en marxa i adquirís coneixements que poguessin servir a la fàbrica tortosina, es va elegir com a final de trajecte un indret de prestigi que ja havia servit de model a la ciutat de l’Ebre: en realitat, a la seu dels papes no hi havia cap gran església amb girola, que és el que havia de construir d’Alguaire a Tortosa, i el motiu per enviar-l’hi havia de ser un altre. Si l’edifici sencer era una novetat, també ho era l’estructura concreta de la capella. Es tracta d’un indret especial, on recau bona part de la càrrega simbòlica de l’edifici. Darrerament, Hilari Muñoz (2013) ha arribat a la conclusió que l’església del palau es va fer per exalçar els bisbes tortosins, i que tota la iconografia de l’estança —les estàtues exemptes de sants bisbes, els relleus amb figures que duen mitres, les pintures que representen prelats— està relacionada amb aquesta idea. Efectivament, les grans estances dels palaus episcopals tenien aquest caràcter, a Tortosa i a tot arreu. Una altra idea que s’ha repetit sovint és que la façana interior, que aboca a l’anomenada sala dels senyors —una habitació també amb funcions representatives, coberta amb sostre de fusta sostingut per arcs diafragma—, repeteix l’esquema de les sales capitulars de moltes catedrals i monestirs: una porta central, en aquest cas profusament esculpida, flanquejada per dos amplis finestrals plens de decoració calada (fig. 2). Em sembla rellevant subratllar que, com ja hem comentat, no és l’única façana interior monumental que es va construir durant la primera meitat del segle xiv al conjunt catedralici dertosenc: l’aula del claustre, impulsada també pel bisbe Prats, posseïa unes característiques similars, inclosa la seva sumptuositat, ja que tenia tres obertures «prolixamente labradas», segons ens explica Jaume Villanueva (1806, 50), que encara la va veure dempeus al començament del segle xix. Com la capella episcopal, es tractava d’un punt d’exaltació dels bisbes tortosins, i en època de Berenguer de Prats s’hi van començar a encabir les tombes dels prelats difunts, una feina que va completar Antoni Queralt cap al 1500, durant l’episcopat d’Alfons d’Aragó. Per dissort, la mala conservació d’aquesta obra no ens permet saber fins a on va arribar la relació entre ambdós frontispicis.5 En tot cas, el que és veritablement particular a la capella episcopal és l’espai, que té dos trams. El primer és cobert amb una volta de creueria simple, però 5   Trobareu la notícia sobre l’actuació de Queralt a l’aula a Vidal 2015. En general, sobre aquest espai, vegeu Almuni 2007, 317-334.

242

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 2. Tortosa: palau episcopal, façana interior.

243

J. Vidal

el segon —el presbiteri— es tanca amb una mitja estrella de sis claus sostinguda per arcs raconers, que permeten passar del quadrat a l’hexàgon (fig. 3). S’ha parlat sovint de l’excepcionalitat d’aquesta coberta i, en general, sobre la infreqüent utilització de les voltes estrellades en el nostre entorn geogràfic fins gairebé a l’època moderna. Sobretot al començament van ser uns elements que singularitzaven indrets de valor especial. Marià Carbonell (2012, 99), que ha estudiat el tema en diverses ocasions, considera que es tracta —probablement— de la primera obra d’aquestes característiques que es construeix a Catalunya. En canvi, altres autors —la més important dels quals és Francesca Español (1994, 39-46; 2002, 169-170)— han tendit a retardar lleugerament la seva cronologia, fins entrada la dècada de 1340, un cop el bisbe Prats ja havia mort. Aquesta datació tardana es proposa perquè —per a la volta— es plantegen models burgalesos i pamplonesos arribats a Tortosa —potser— mitjançant la figura de Benet Basques de Montblanc, mentre que la façana es considera deutora de les formes del sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó, ubicat a la catedral de Tarragona, que data del 1334-1337; el seu reflex ebrenc es vincula a un altre artífex montblanquí, Guillem Seguer. Fins a on jo sé, Español no ha pretès mai que aquestes relacions siguin altra cosa que hipòtesis, i sens dubte les seves propostes són factibles. Però un altre cop ens trobem amb el problema dels documents.6 Per la meva banda, he arribat a dubtar que Benet Basques hagués arribat a existir mai. Es tracta d’un mestre que només coneixem per un dibuix arquitectònic de la catedral tortosina que va publicar Josep Matamoros en la seva monografia sobre el temple l’any 1932. I resulta que bona part del que va dir aquest autor sobre «los gráficos de la fábrica» està equivocat, cosa que ha suposat un gran llast per a la historiografia posterior. Com que, segons el canonge, hi havia dos plànols que dataven de la dècada de 1340, signats respectivament per Benet Basques i Antoni Guarc, i com que també existia un contracte de la mateixa època amb un tercer mestre, l’abans citat Bernat d’Alguaire —el qual, efectivament, es va fer càrrec de l’inici de les obres de la catedral—, es va acabar deduint que abans d’iniciar-se els treballs s’havia fet un concurs de projectes, a la manera de Canterbury, per posar l’exemple més conspicu.7 Almuni, però, ha demostrat que les coses no van anar així, en documentar el treball del mestre Guarc a les dècades de 1370-1380, no pas a la de 1340. En canvi, de Benet Basques no n’ha trobat ni rastre entre els papers de l’arxiu capitular (Mata-

6   La relació amb el sepulcre de la catedral de Tarragona ja s’havia proposat en diverses ocasions (Duran, Ainaud 1956, 194). En canvi, no s’havien plantejat mai els mestratges de Benet Basques i Guillem Seguer ni els lligams castellans i navarresos.

  Miravall 1983, 159; Dalmases, José 1984, 74.

7

244

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 3. Tortosa: palau episcopal, capella, volta de mitja estrella.

moros 1932, 33, 58; Almuni 2007, 453). Això no vol dir —m’excuso amb el canonge Matamoros— que el primer historiador del procés constructiu de la seu s’inventés aquell nom. Però també és cert que ara com ara resulta molt difícil dir-ne res amb alguna seguretat i, per tant, no se li pot atribuir sense cap marge d’error el mestratge del palau tortosí, com s’ha fet en alguna ocasió des que Francesca Español va proposar-ne la possibilitat. Quant a Seguer, només es poden invocar qüestions d’estil, per vincular-lo a Tortosa. Són bases poc fermes i la discussió està servida. En aquest sentit, Fumanal (2010c) ha suggerit de veure en l’escultura d’aquesta capella reflexos del que contemporàniament s’estava fent a Santes Creus. Això no se sabia el 1994, quan Español va fer la seva proposta, però resulta que Pere Bonull, el mestre que l’any 1313 es va fer càrrec del sepulcre de Jaume II i Blanca d’Anjou, i que potser també degué treballar al claustre —tan poc cistercenc— del cenobi pels volts d’aquesta data, des del 1315 va exercir com a mestre major de Santa Maria de Morella, que és la segona església en importància de la diòcesi tortosina.8 És segur, doncs, que Bonull va passar per   La notícia sobre el mestratge de Bonull a Santes Creus la va donar a conèixer Giménez Soler 1904, doc. 3, i la de Morella la devem a Alanyà 2000, 102, 110. Sobre la seva activitat vegeu José, Olucha 2003, 100-103; Español 2011, passim. 8

245

J. Vidal

la ciutat episcopal. Segons Fumanal el virtuosisme tècnic i el repertori dels capitells de Tortosa evoquen els calats dels baldaquins de les tombes reials de Pere el Gran i Jaume el Just, així com alguns elements del claustre, cosa que es repeteix a Morella. A la porta dels apòstols de l’arxiprestal veiem els mateixos trets formals, tècnics i iconogràfics que al palau tortosí. Per a aquest autor «tanta qualitat conceptual i formal, dins la tònica de la millor escultura àulica europea occidental, difumina la possibilitat d’un mestratge només local i, en canvi, possibilita la intervenció d’un taller excepcional format per un o diversos grans mestres, coneixedors del gust coetani de les corts nord-europees». Tot seguint per aquest camí, ja he assenyalat en un parell d’ocasions que el 1318 apareix relacionat amb Tortosa un lapicida francès anomenat Tomàs de Sant Quintí, que amb tota probabilitat procedia de la ciutat homònima de la Picardia, a mig camí entre Amiens i Laon, és a dir, d’un dels punts habi­ tuals d’origen dels escultors que van treballar per al rei de França Felip el Bell i els seus fills i van crear les formes artístiques adoptades per Jaume II. L’únic document que ens parla de l’activitat d’aquest artesà a la ciutat de l’Ebre —de fet, a tot Catalunya— no és explícit, però com a mínim es refereix a un afer professional: el mestre reclama 44 sous que li deu el pedrapiquer habitant de Tortosa Domingo Huguet, amb qui havia establert una societat. A més, la missiva és enviada per l’infant Jaume, primogènit del rei, i va dirigida al veguer de la ciutat de l’Ebre. Evidentment, aquesta notícia per si sola no demostra absolutament res. Però posats a suggerir hipòtesis que —per desgràcia— no es poden sustentar en bases documentals sòlides, es pot plantejar perfectament que aquest Tomàs de Sant Quintí hagués treballat, qui sap si dirigit, les primeres fases de construcció d’una obra sumptuosa, un palau magnificent que sens dubte es relaciona amb l’art més avançat de la cort de Jaume II (Fumanal, Vidal 2010, 66; Vidal 2013b).9 Ampliar, embellir i modernitzar En els últims anys, la catedral de Tortosa ha estat apamada a consciència i s’han proposat hipòtesis del seu procés constructiu gràcies a les noves tecnologies (fig. 4).10 Abans s’havia dut a terme una intensa recerca documental i s’havia anat afinant el coneixement de les cronologies de l’edifici, en bona mesura gràcies a les recerques de Victòria Almuni.11 Com que els «apamadors»

  El document el publica Martí de Barcelona 1991b, doc. 348.

9

  Vegeu, entre altres, Lluís 2009; Lluís et al. 2013; Lluís 2014; Lluís et al. 2014.

10

  La tesi doctoral de Victòria Almuni, publicada l’any 2007, inclou les seves aportacions anteriors a la història de l’edifici. 11

246

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 4. Tortosa: catedral vista des de la Suda.

oficials —i alguns historiadors, també oficials— de la catedral fan veure que jo no he escrit mai res sobre aquesta qüestió, vull deixar dit que de tant en tant també he fet alguna aportació al coneixement, cada dia més precís, de la catedral de l’Ebre.12 De fet, ja fa molts anys que vaig cridar l’atenció sobre la gran transcendència que —al meu parer— va haver de tenir el «mestre Joan» en la definició del projecte del temple. Amb tot, també he de dir que malgrat la gran quantitat d’amidaments i de treballs documentals que s’han publicat fins a la data —inclosos els meus— continua sent necessària la correcta interpretació de l’edifici des del punt de vista de la història de l’art i l’arquitectura, una feina vasta i complexa que evidentment desborda la intenció d’aquestes poques ratlles i —per desgràcia— les possibilitats logístiques de qui les escriu.13

12   Entre molts altres: Vidal 2000; 2002; 2005a; 2005b, 131-144; 2008, 311-331; 2009; 2010; 2013a; 2015. 13   En aquest sentit, vegeu les consideracions que fa M. Bernaus (2011) en la ressenya de la publicació d’Almuni 2007.

247

J. Vidal

Si el lector no coneix la història d’aquest bell edifici serà útil recordar com es van succeir els fets que van portar al seu bastiment. Tot va començar el darrer dia de 1148, quan la ciutat de Tortosa va ser presa per les tropes del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, ajudat especialment pels templers, la república de Gènova i Guillem Ramon de Montcada. Poc temps després, el 1151, l’abat Gaufred, procedent de Sant Ruf d’Avinyó, es va fer càrrec de la diòcesi, que amb el córrer del temps va ocupar territoris del sud i l’oest de Catalunya, l’est d’Aragó i el nord de València. I el 1158 es van iniciar les obres d’una primera catedral, l’altar major de la qual es va consagrar l’any 1178, en presència dels reis d’Aragó. L’edifici romànic va fer servei durant un segle i mig, i sembla que fins al final de la dècada de 1330 ningú va sentir la necessitat d’erigir un altre temple: simplement es va anar ampliant el vell amb capelles de nova planta, les darreres aixecades d’acord amb les formes del que anomenem arquitectura gòtica.14 Tanmateix, com hem comentat en iniciar aquest escrit, cap al 1340 es van dictar una sèrie de disposicions que finalment van portar a l’erecció d’un nou edifici. Amb aquest objectiu, l’any 1346 es va contractar Bernat d’Alguaire, pedrer procedent de la vila d’Horta de Sant Joan, on potser estava construint la capçalera de la magnífica església parroquial, una obra ideada plenament «a la francesa», ja dintre dels paràmetres de l’«opus francigenum». No hi ha cap document que indiqui de forma completament explícita el vincle entre l’edifici, amb les obres iniciades vers el 1316, i el mestre, però el lligam és del tot versemblant, i fins i tot ho seria la relació entre el seu taller i l’acabament del convent de Sant Salvador, a la mateixa població de la Terra Alta.15 Potser d’aquí, del control d’algunes fàbriques rellevants —i llavors modernes— en el context diocesà, li va venir a D’Alguaire i els seus homes l’oportunitat d’encarregar-se de la nova catedral i altres obres de prestigi en territoris de la mitra dertosenca.16 Sigui com sigui, el fet documentat és que el 21 d’abril de 1346 el pedrapiquer va ser contractat com a mestre major de la seu de Tortosa i sis dies després, el 27 d’abril, va iniciar un viatge de trenta-cinc jornades que el va portar fins a Avinyó «e altres molts lochs per manament del senyor bisbe e Capítol, per cerquar e veure obres, e vistes e cerquades d’aquelles treeslats e mostres   Vegeu un panorama general de l’arquitectura medieval de la ciutat i el seu territori a Vidal, Fumanal 2010. 14

  Sobre els edificis d’Horta, vegeu Fumanal 2010a; 2010b.

15

  Cal tenir en compte que a part de les esmentades obres, Domingo Prunyonosa, gendre de Bernat d’Alguaire, dirigia els treballs del convent de Sant Francesc de Morella i de l’arxiprestal de Sant Mateu, els quals es van iniciar en paral·lel als de la catedral, i que potser el taller també es va encarregar de l’església dels menorets de Tortosa, el cap de la qual es va començar a construir, amb volta de pedra, en aquesta mateixa època. 16

248

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

aportar».17 Malgrat que per desgràcia no coneixem els detalls del viatge i a la ciutat dels papes no hi havia cap gran església amb girola, el recorregut per Catalunya i el Llenguadoc li va haver de permetre visitar molts temples basilicals amb deambulatori. No sabem quins, però coneixem les possibilitats: les esglésies de Barcelona i Girona, Santa Maria de l’Aurora de Manresa, Santa Maria de Castelló d’Empúries, la incipient capçalera d’Elna, el convent dominicà de Montpeller o les catedrals de Besiers i Narbona —aquesta darrera tan important per a l’adopció del model gòtic del nord al «midi» francès i el sud dels Pirineus— podrien haver estat «vistes i cercades» pel mestre (Almuni 2007, passim; Vidal, Fumanal 2010, 21-25). Bernat d’Alguaire desapareix dels documents el 1348. Un any abans s’havia posat la primera pedra de la catedral gòtica, però no s’havia arribat a construir res de significatiu. Llavors, ¿què en queda, de la tasca del primer director de les obres? Potser la traça amb un projecte de la catedral que es conserva a l’Arxiu Capitular i encara estava en ús a la dècada de 1370-1380 —ja que hi ha escrit el nom d’Antoni Guarc, un lapicida actiu en aquesta època— reflecteix algunes de les idees arquitectòniques definides el 1346 (fig. 5). Es volia construir un temple de tres naus, la central amb el doble de llum que les laterals, i una capçalera amb girola simple i una capella radial intercomunicada entre cada tram dels contraforts, solució similar a l’adoptada a les naus i l’absis de Manresa. Es va projectar així mateix un transsepte que no sobresortia en planta, amb cimbori octogonal al centre, similar als de Tarragona, Lleida, València o Poblet. S’havien d’obrir dues portes monumentals als costats, com a les catedrals de Barcelona i València. I estava previst que cada tram de nau tingués dues capelles (Almuni, Lluís 1997; Almuni 2002 i 2007, passim; Vidal, Fumanal 2010, 21-25). En definitiva, es tractava d’un projecte de gran ambició. Encara que cap notícia publicada ho afirma de forma explícita, és evident que l’Església de Tortosa va tenir sempre la voluntat d’atorgar excel·lència al pla de la catedral —com l’havia tinguda a l’hora de construir el palau episcopal. A Narbona comptem amb el cèlebre document de finals del segle xiii segons el qual es pretenia imitar les nobles i grandiosament treballades esglésies del regne de França. A Girona es conserven les famoses consultes de 1386 i 1416, que indiquen la peculiar intenció de construir una gran nau unida a una capçalera preparada per a tres naus. I a la Sevilla de 1404 es va tenir la voluntat de fer una església tan gran que els que la veiessin en el futur prenguessin «per bojos» els canonges. A Tortosa —que sapiguem— no han quedat referències tan clares, però es pot llegir la voluntat de prestigi a l’espai, els murs i les voltes del temple. Unes vegades el bisbe, d’altres el Capítol, els dos a la vegada en les millors   Arxiu Capitular de Tortosa (ACTo), Llibre d’obra 1345-47, s/f [5r].

17

249

J. Vidal

èpoques, els eclesiàstics tortosins, sempre ajudats per la ciutat, van haver d’expressar la voluntat de construir un temple especial, millor que els que hi havia a la Corona. Per això van enviar Bernat d’Alguaire fins a Avinyó, per això van contractar mestres de prestigi i solvència contrastada i per això el disseny que finalment es va imposar accentua les particularitats de l’edifici (Vidal 2015).18 Perquè el projecte que acabem de descriure a partir del plànol conservat a Tortosa té poc a veure amb el que es va construir a partir de la dècada de 1380 i difereix de l’esquema habitual en les catedrals catalanes. L’obra, molt més moderna que la traça, elimina el transsepte, el cimbori, les portes monumentals i les dues capelles de la nau, tot aconseguint d’aquesta manera una unitat espacial més perfecta (fig. 6). Es va canviar el sistema de coberta de les capelles laterals. Es va alterar la proporció dels pilars del deambulatori. I, sobretot, es va crear una doble girola que funciona com a nau paral·lela, dissenyada a partir de l’alternança de trams alternativament quadrats i triangulars, com —per exemple— a les catedrals «franceses» de Le Mans i Toledo. Malgrat la gran quantitat de documentació inèdita que han aportat els estudis del darrer quart de segle, seguim sense saber exactament quan es va definir aquest projecte, ni qui va ser el seu veritable responsable des del punt de vista arquitectònic (Almuni, Lluís 1997; Almuni 2002 i 2007, passim; Vidal, Fumanal 2010, 21-25; Zaragozá, Ibáñez 2014, 276-279; Vidal 2015). L’any 2000 Victòria Almuni va publicar un article en què donava a conèixer la contractació —el 1382— de Pere Moragues com a mestre major de la catedral. Aquest escultor reial, juntament amb el seu aparellador Joan de Maine, es va fer càrrec de les obres quan encara es trobaven a l’altura de la primera capella radial del temple, dedicada a sant Pere (fig. 7). A causa d’això, en un primer moment Almuni (2000 i 2002, 330-334) va atorgar la responsabilitat del canvi de projecte a Moragues, però a la seva tesi doctoral —publicada el 2007— es dilueix el paper de l’escultor en aquesta important variació, potser com a conseqüència de les idees que es deriven de la tesi de Josep Lluís, llegida el 2002. Amb tot, darrerament l’equip de Lluís remarca la data de 1383 com la de l’inici de construcció de l’absis i cita com a director de les obres un tal «mestre Joan», actiu entre 1378 i 1385, és a dir, en el moment en què es produeix la variació.19 Pot tractar-se de Joan de Maine?

  També podem relacionar amb la voluntat de prestigi la construcció de la capella de Sant Joan, dintre de l’aula capitular, una obra que per tant completava la tasca iniciada pel bisbe Prats i va ser empresa en època del bisbe Jaume d’Aragó, fill de l’infant Pere, encara que fos finançada per un particular, en aquest cas la vídua de Francesc Solzina, senyor de Vila-seca (c. 1364-69). Sobre aquesta qüestió vegeu, principalment, Almuni 2007, 326-334. 18

  Vegeu especialment Lluís et al. 2014, 159-160 i 164.

19

250

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 5. Tortosa: catedral, traça signada per Antoni Guarc.

Fig. 6. Tortosa: catedral, planimetria a partir de J. K. Conant i publicada per Josep Matamoros (1932).

251

J. Vidal

A la documentació tortosina del darrer quart del segle xiv apareix un picapedrer actiu a la catedral —i a la ciutat— anomenat Joan que probablement és sempre el mateix, tot i que els seus «cognoms» varien: Maine, Mayni, Dumenill o Frenoy, com diuen sempre les escriptures de la Universitat. Com ja he expressat en diverses ocasions, penso que aquest personatge heterònim —i per això mateix complexíssim—, si veritablement és un sol mestre, va haver de ser el principal agent del canvi de disseny a la seu, des del punt de vista tècnic. No ho vaig afirmar de forma completament explícita en els treballs anteriors a 2007 —publicats a posteriori, els anys 2008 i 2009—, perquè en aquella època pràcticament no havia pogut consultar la tesi doctoral de Victòria Almuni i, per tant, em trobava a les fosques pel que fa a la documentació capitular. Però conegudes les conclusions d’aquesta autora, que parla d’un sol mestre Joan a les dècades de 1380-1390, ho he plantejat de forma més decidida, tot i que —evidentment— es tracta només d’una hipòtesi sobre la qual cal treballar. Ras i curt, la hipòtesi és aquesta: el mestre Joan pot haver estat el veritable responsable tècnic de la variació del projecte. Malgrat que no va ser mestre major de la catedral fins al 1387, la seva aparició als llibres d’obra podria ser molt anterior, fins i tot de la dècada de 1370, quan es reinicien els treballs a la seu i als documents ja se cita un «mestre Joan» que col·labora i de vegades substitueix qui llavors dirigia la fàbrica, el valencià Andreu Julià. Segons Almuni (2000; 2007, passim) l’enigmàtic personatge era oriünd de la Picardia i va actuar des del 1382 com a aparellador de l’imaginaire Pere Moragues, un mestre major que, tanmateix, no devia tenir uns coneixements arquitectònics gaire importants —però sí prestigi i contactes. En contraposició amb l’especialització laboral —bàsicament escultòrica— del barceloní, el que els documents tortosins deixen entreveure de l’activitat del picard porta a pensar que tenia la preparació del que avui anomenaríem un enginyer (Vidal 2008, passim; 2009). En aquest sentit, va demostrar la seva gran perícia tècnica no només amb la construcció de les primeres capelles radials de la seu, sinó també en la seva tasca al servei de las ciutats de Saragossa i Tortosa, és a dir, en el desenvolupament d’obra pública. A la població catalana va assessorar el Consell en tasques tan diverses com ara l’organització del parcel·lari, l’edificació de les muralles o la solució dels problemes de calat que causaven els al·luvions del riu Ebre en els ports naturals del Delta, mentre que a la capital d’Aragó va participar en la construcció del Pont de Pedra, això ja a l’inici del quatre-cents. A més, tenia contactes directes amb la monarquia: el rei Martí li va escriure en diverses ocasions, per encàrrec del monarca va dibuixar una mostra de l’escala de cargol de la torre de Sant Pere, primer sector construït de la seu, i també va treballar al castell de la Suda de Tortosa. El personatge, doncs, mereix un interès historiogràfic que fins al moment no ha tingut: potser va ser «l’autor» del canvi de 252

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 7. Tortosa: catedral, primeres capelles radials que s’hi van construir.

253

J. Vidal

projecte que es va viure a la catedral dertosenca cap al 1380, i sense cap mena de dubte va ser un dels grans protagonistes de l’arquitectura de les comarques centrals de la Corona al final del segle xiv.20 De pedra jaspienca i sostres pintats La Crònica de Pere el Cerimoniós narra amb una sang freda increïble —com si es tractés d’una tasca de govern normal i corrent— la mort violenta del seu germà per part de pare, l’infant Ferran. L’estiu de l’any 1363 el sobirà estava passant uns dies a Castelló de la Plana i, «estants així, haguem alguns clams secrets de moltes males obres que l’infant En Ferrando, frare nostre, nos tractava». Llavors va decidir que calia empresonar-lo: […] entram en lo nostre hostal solament los caps majors, e meteren lo dit infant en una cambra; e, com hi fo, trametem-li los nostres alguatzirs, manants-li de part nostra que es tingués per pres. E ell, com a furiós, menyspreant lo nostre manament, no donà paciència a ésser pres, ans, com a furiós, mès constrast als dits alguatzirs, e mès mans a les armes per defendre’s, e moc-se gran crit e gran avalot en nostre hostal; per què nós, moguts, cridam e manam que, si no es lleixava pendre, que morís, e de continent ocieren-lo. (Crònica de Pere III, VI, 35)

Les males relacions entre ambdós personatges dataven de sempre, a causa de la política de la madrastra del Cerimoniós, Elionor de Castella, i de les grans donacions que va aconseguir per al seu fill d’Alfons el Benigne, uns privilegis que sens dubte anaven en detriment dels interessos de la Corona com a institució i, en conseqüència, sobretot eren perilloses per al primogènit, el qual amb el temps esdevindria Pere terç. A més, aquesta desconfiança encara es va accentuar amb el paper jugat per Ferran en les guerres de les Unions i dels Dos Peres; les reunions familiars no devien ser gaire agradables.21 Doncs bé, aquí tot això ens interessa perquè entre els territoris atorgats a l’infant Ferran a la mort del seu pare hi havia el marquesat de Tortosa, que a partir d’aquell moment —1336— va quedar fora del control directe del nou rei. El 1363, per tant, Pere el del Punyalet recuperava per a la Corona la jurisdicció sobre la ciutat de l’Ebre i el seu extens terme. Com diu la Crònica: Aprés nós partim del dit lloc de Castelló en lo vintè dia del dit mes de juliol e per nostres jornades anam a la ciutat de Tortosa per entrar en possessió de la dita ciutat, la qual ab tot lo marquesat pertanyia a nós e a la nostra Corona per lo

20   Vegeu Vidal 2008, passim; 2009; Vidal, Fumanal 2010, 21-25; Vidal 2013a i 2015. Les informacions sobre el mestre conservades a l’Arxiu Capitular de Tortosa són publicades a Almuni 2007, passim.

  Sobre aquesta qüestió vegeu els clàssics de Tasis 1957 i Bagué 1961.

21

254

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

vincle qui fon posat en la donació llavors com lo senyor rei n’Anfós nostre pare féu donació al dit enfant En Ferrando de la dita ciutat e marquesat. (Crònica de Pere III, VI, 36)

Tan atent a les formes externes del poder, el rei es va plantar al castell de la Suda, que encimbellava el centre urbà (fig. 8-10). La construcció datava almenys d’època andalusina i naturalment ja havia estat modificada abans del segle xiv pels primers monarques catalans i els seus socis en la conquesta de Tortosa —els templers i els Montcada. Però ara el sobirà hi va fer construir un «palau nou».22 Com és lògic les obres en un alberg d’aquestes característiques no es van aturar mai i al llarg dels segles el castell va viure contínues modificacions. El seu ús militar, a més, va comportar el malbaratament d’estructures en èpoques diferents. I la seva conversió en parador nacional de turisme, cap al 1970, va esborrar molts dels vestigis que romanien del passat. En aquella ocasió, a més, es va desaprofitar l’oportunitat de fer una intervenció arqueològica professional, amb tot el que això va suposar de pèrdua d’informació. En conseqüència, avui resulta molt difícil interpretar amb garanties les notícies sobre les obres que s’hi van fer a la dècada de 1360. Però els documents indiquen que a partir de la tardor de 1363 un grup de pedrapiquers, comandats per Jaume Cirera i Joan Valença —aquest darrer, mestre de la catedral—, es va ocupar de fer una xemeneia monumental, arcades, portes i portals, un dels quals és anomenat «major», finestres i altres elements d’unes cambres que estaven destinades al monarca i la seva família. Així mateix, es registren obres en altres sectors del complex, inclosa una casa del Consell o de l’Audiència.23 Sembla que l’infant Ferran ja havia manat que es fessin alguns treballs, però els textos conservats no ens diuen de quina mena de feines es tractava ni d’on s’estava intervenint. En canvi, les anotacions dels llibres d’obra posteriors a la recuperació de la senyoria de Tortosa per part del Cerimoniós ens parlen de l’existència d’una activitat important, que va portar a l’agençament d’unes noves estances per al monarca i el seu personal. La idea de fer les obres degué ser immediata —és a dir, de l’estiu de 1363—, i la seva execució no es va fer esperar: el 13 d’octubre del mateix any s’envia una carta a l’obrer, Pere Sacosta, en què se li diu que en breu rebrà diners per poder feinejar. Els primers dies de novembre ja s’hi laborava. Més enllà de l’existència de restes de xemeneies monumentals in situ —se n’havien fet abans i se’n van fer després—, m’interessa destacar sobretot que les notícies històriques ens parlen del tall de «pedra jas-

  Trobareu una descripció del castell a Curto 1997.

22

  Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Mestre Racional, reg. 2437 i 2438.

23

255

J. Vidal

piencha per a ops del portal del palau e dels dos portals de les cambres» (Vidal 2005b, 187-188; 2007). Aquest material havia estat relativament important en època romana no només a Dertosa, sinó a tot el món mediterrani, utilitzat com a material epigràfic, com a element decoratiu en recobriments parietals i paviments «d’opus sectile» i, de tant en tant, també s’havia emprat per fer columnes i algunes imatges. Com que a l’edat mitjana va ser habitual el reaprofitament d’elements de l’antiguitat,24 trobem fragments de jaspi tortosí tallats en època romana en alguns monuments ressenyables, com ara els púlpits del baptisteri i de la catedral de Pisa, obra dels Pisano, o —significativament— el palau reial de Saragossa, l’Aljaferia. Paral·lelament, a la Tortosa del tres-cents —en aquest cas a partir de la nova explotació de les pedreres, però potser també del reaprofitament— trobem algunes peces, com ara làpides funeràries de la seu o unes columnetes de l’antiga aula capitular, fetes amb aquest material. Amb això no vull dir que al castell de la Suda s’estigués utilitzant aquest marbre exactament de la mateixa manera que s’emprava el pòrfir a Santes Creus, però em sembla significatiu el seu ús perquè llavors era molt restringit, perquè es podia fer servir com una referència a l’antiguitat i perquè, per tot plegat, es tractava d’un material noble i exclusiu.25 Així, doncs, encara que el castell tortosí no va ser mai una residència reial a l’altura dels grans palaus de Barcelona, Saragossa o València,26 en aquesta època de recuperació de la senyoria es va apostar per fer una intervenció àmplia i significativa. Això també ho demostra el fet que un cop resoltes les estructures arquitectòniques es fessin treballs ornamentals a consciència. A partir de 1365 apareixen constants referències a la pintura dels sostres amb què es cobrien la major part de les noves estances. El fuster Ferrer Palací no només va preparar bigues i taules, sinó que va policromar-les, en companyia dels pintors Domingo Valls, tortosí, i d’alguns mestres forans, com ara Nicolau Molina; Pere Arcaina, de ben jove, es va dedicar a moldre «les colors» per als artesans més experimentats (Trenchs 2011, 348-349).27 Però no es van decorar únicament els teginats: també els permòdols de pedra en què se sustentaven les bigues i, probablement, també part dels murs. Per exemple, el 1369 Domingo Valls reparava una imatge de Sant Cristòfol que hi havia en una paret. Tot el que es podia, es decorava, en nom de la bellesa i del prestigi. En parlar d’una cambra   Sobre el «reimpiego», vegeu, per exemple, Bernard, Bernardi, Esposito 2009.

24

  Sobre l’ús del jaspi de Tortosa, vegeu Ortí 2015.

25

  Sobre els palaus reials catalans de l’edat mitjana, vegeu Español 2001, passim; RiuBarrera 2003. 26

  ACA, Mestre Racional, reg. 2437 i 2348, passim.

27

256

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 8. Tortosa: plànol de la ciutat segons Miguel González de Mendoza (1642), amb el castell de la Suda al centre del nucli urbà (Archivo General de Simancas [AGS]).

Fig. 9. Vista de Tortosa, segons A. van den Wyngaerde (1563), amb el castell de la Suda que encimbella la ciutat (Viena: Osterreichische Bibliothek).

257

J. Vidal

dels albergs reials barcelonins Pere el Cerimoniós va expressar clarament les seves idees sobre aquest assumpte, idees que òbviament es van aplicar al palau de l’Ebre: preferia una coberta que «cost més, e que sia pintada, que no que costàs menys e que fos blanca» —és a dir, sense colors—, «car no seria tan bella, e per pocha cosa no·s deu affollar semblant obra» (Domenge, Vidal 2011, 182, doc. 5). Tot havia de lluir, també al castell de Tortosa. L’abans citat portal major, fet amb jaspi, devia correspondre a una cambra major, com les que hi havia en totes les construccions palatines de l’època, una estança en què, com diu Francesca Español (2001, 19), s’hi acollien les celebracions més importants i s’hi disposava el tinell, és a dir, el moble on s’exhibia la vaixella d’aparat, «com era preceptiu de fer».28 Com és lògic, tot aquest agençament també va incloure la capella. El novembre del 1367 el rei va manar que es prenguessin «mides ab alguna corda prima o fil de empalomar, del front e dels costats de l’altar de la capella, quant han de altària e de largària». Hem d’entendre que hi volia encomanar alguna peça de l’aixovar litúrgic, que havia de ser adequat perquè quan s’hi fessin celebracions hi fos possible el fast requerit. Molts anys després, el 1383, Pere el Cerimoniós encara encomanava un retaule per a la Suda, i no es conformava amb qualsevol cosa, sinó que demanava que el fes un pintor que es trobava a Morella, «lo qual nos han loat per bon mestre, e sia de la pus obra bella que·s pusca fer». La seva residència de Tortosa havia d’estar equipada amb el bo i millor. Per això el gener de 1370 manava que s’enviessin al seu verger esqueixos d’unes figueres que eren del gust de la reina Elionor de Sicília.29 Per dissort, la política no era tan plàcida com ens ho poden fer pensar aquestes darreres notícies; al contrari. A partir de 1367, amb les noves estances encara relluents, al castell es van posar en marxa importants obres defensives, d’acord amb el que succeïa a la ciutat —i a tot el país— per ordre del monarca mateix. La més rellevant d’aquestes estructures va ser una torre, pressupostada al començament en 400 florins, en què hi van treballar diversos piquers amb una àmplia activitat documentada durant el darrer terç del segle xiv. Hi destaquen, entre altres, Nadal Roca i, sobretot, Arnau Marco, que sovint es va encarregar de tallar pedra per a la catedral, va ser el mestre de la llotja tortosina i va exercir el càrrec de «regonexedor» de les muralles. La necessitat de garantir la seguretat del castell era imperiosa, per això el rei va facultar l’obrer per enrolar, si calia a la força, «qualsevol mestres d’obres, manobres e altres qualsevol

  Sobre les vaixelles reials, vegeu Domenge 1995.

28

  ACA, Cancelleria, reg. 1218, f. 82r; reg. 1226, f. 102r. El document sobre la comanda al pintor de Morella va ser publicat per Coroleu 1889, 36 i ha estat interpretat de diverses maneres. Vegeu la darrera aportació sobre aquest tema espinós a Ruiz 2012, 33-34. 29

258

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 10. Tortosa: castell de la Suda.

persones» que fossin útils i convenients. Això sí, el monarca també volia que es pagués als treballadors el salari «comunament acustumat e usat» a Tortosa.30 Sens dubte, cal emmarcar aquests treballs —com els dels murs del nucli urbà— en el context de la guerra entre les corones d’Aragó i Castella i, sobretot, en la implicació dels regnes hispànics en la guerra dels Cent Anys, amb tot el que aquesta difícil conjuntura política va suposar per als processos d’emmurallament de les ciutats catalanes i per al reforçament dels castells del Principat. Però aquesta és una història massa extensa i ja hem arribat al final del text: caldrà explicar-la en una altra ocasió. Data de lliurament: juliol 2015 Data d’acceptació: setembre 2015

30   ACA, Cancelleria, reg. 1216, f. 28r; reg. 1222, f. 10r; reg. 1080, f. 67r; Mestre Racional, reg. 2348, passim. Sobre les obres defensives a la ciutat en aquesta època, vegeu Vidal 2008.

259

J. Vidal

Bibliografia Alanyà i Roig, Josep, 2000. Urbanisme i vida a la Morella medieval, Morella: Associació d’Amics de Morella i Comarca. —2001. El seminari diocesà de Tortosa, Tortosa: Bisbat de Tortosa. Almuni i Balada, Victòria, 2000. «Pere de Moragues, mestre major de la Seu de Tortosa», Anuario de Estudios Medievales, 30/1, 423-449. —2002. «La catedral de Tortosa», Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos, Barcelona (L’Art Gòtic a Catalunya. Arquitectura, I): Enciclopèdia Catalana, 325-345. —2003. «El palau episcopal de Tortosa», Dels palaus a les masies, Barcelona (L’Art Gòtic a Catalunya. Arquitectura, III): Enciclopèdia Catalana, 176-178. —2007. La catedral de Tortosa als segles del gòtic, Benicarló: Onada. Almuni i Balada, Victòria; Lluís, Josep, 1997. «La traça de la catedral de Tortosa. Els models d’Antoni Guarc i Bernat Dalguaire», Lambard, 9, 23-37. Bagué, Enric, 1961. «Alfons el Benigne», Els descendents de Pere el Gran, Barcelona (Biografies Catalanes. Sèrie Històrica, VI): Vicens Vives, 147-183. Bernard, Jean-François; Bernardi, Philippe; Esposito, Daniela (dir.), 2009. Il reimpiego in architettura. Recupero, trasformazione, uso, Roma: École Française de Rome. Bernaus i Vidal, Magda, 2011. «Ressenya de Victòria Almuni Balada», La catedral de Tortosa als segles del gòtic, Anuario de Estudios Medievales, 41/1, 423-426. Carbonell i Buades, Marià, 2012. «Consuetud i canvi en l’arquitectura del Principat de Catalunya a l’entorn del 1400», Catalunya 1400. El gòtic internacional, Barcelona: MNAC, 95-107. Coroleu i Inglada, Josep, 1889. Documents historichs catalans del sigle xiv. Colecció de cartas familiars corresponents als regnats de Pere del Punyalet y Johan I, Barcelona: La Renaixensa. Crònica de Pere III. Les Quatre grans Cròniques: Crònica de Pere III, F. Soldevila (ed.), J. Bruguera, M. T. Ferrer i Mallol (revs.), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2014, vol. 4. Curto Homedes, Albert, 1997. «Castell de la Suda (o de Sant Joan)», Catalunya Romànica, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. XXVI, 114-117. Dalmases, Núria de; José i Pitarch, Antoni, 1984. L’art gòtic. s. xiv-xv, Barcelona (Història de l’Art Català, III): Edicions 62. Domenge Mesquida, Joan, 1995. «Paraments d’argent i serveis de taula a la cort dels monarques catalans (segles xiv-xv)», Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Actes, 2, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 641-653.

260

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Domenge Mesquida, Joan; Vidal, Jacobo, 2011. «Documents relatifs à la décoration picturale des plafonds dans la Couronne d’Aragon (1313-1515)», Aux sources des plafonds peints médiévaux. Provence, Languedoc, Catalogne, Capestang: RCPPM, 177-217. Duran i Sanpere, Agustí; Ainaud de Lasarte, Joan, 1956. Escultura gótica, Madrid (Ars Hispaniæ, VIII): Plus Ultra. Español Bertran, Francesca, 1994. Guillem Seguer de Montblanc. Un mestre trescentista escultor, pintor i arquitecte, Montblanc: Consell Comarcal de la Conca de Barberà. —2001. Els escenaris del rei, Manresa: Angle. —2002. El gòtic català, Manresa: Angle. —2011. «La política artística de Jaume II: els sepulcres reials i el claustre de Santes Creus, portantveus àulics», Santes Creus. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic, 24, 11-34. Fumanal i Pagès, Miquel Àngel, 2010a. «La parròquia de Sant Joan d’Horta», Art i cultura, Tarragona (Història de les Terres de l’Ebre, V): Universitat Rovira i Virgili, 38-39. —2010b. «Santa Maria dels Àngels d’Horta de Sant Joan», Art i cultura, Tarragona (Història de les Terres de l’Ebre, V): Universitat Rovira i Virgili, 42-44. —2010c. «El palau episcopal de Tortosa», Art i cultura, Tarragona (Història de les Terres de l’Ebre, V): Universitat Rovira i Virgili, 72-76. Fumanal i Pagès, Miquel Àngel; Vidal, Jacobo, 2010. «L’escultura a l’edat mitjana», Art i cultura, Tarragona (Història de les Terres de l’Ebre, V): Universitat Rovira i Virgili, 61-72. Giménez Soler, Andrés, 1904. «Los panteones reales de Santas Cruces», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 2/12, 189-192. José i Pitarch, Antoni; Olucha Montins, Ferran, 2003. «Secuencia de contexto de la escultura en Morella. Siglos xiii-xvi», La memòria daurada. Obradors de Morella. s. xiii-xvi, Morella: Fundación Blasco de Alagón, 95-115. Lluís i Ginovart, Josep, 2002. «Geometría y diseño en la catedral de Tortosa. La catedral no construida», tesi doctoral inèdita: Universitat Internacional de Catalunya. —2009. «La Scientia vero de ingeniis. El concepto de homogeneidad del material versus resistencia en los pilares de una catedral gótica», Actas del Sexto Congreso Nacional de Historia de la Construcción, Madrid: Instituto Juan de Herrera, 753-761. —2014. «La proporción medieval en el diseño y construcción de la catedral de Tortosa», Archivo Español de Arte, 87/348, 321-334.

261

J. Vidal

Lluís i Ginovart, Josep; Fortuny, Gerard; Costa, Agustí; Solà-Morales, Pau de, 2013. «Gothic construction and the Traça of a heptagonal apse: the problem of the heptagon», Nexus Network Journal, 15/2, 325-348. Lluís i Ginovart, Josep; Costa, Agustí; Puche, Josep M.; Coll, Sergio, 2014. «Assessment of the construction process of the Cathedral of Tortosa», Journal of Architectural Conservation, 20/3, 156-169. Martí de Barcelona, P. 1990-1991. «La cultura catalana durant el regnat de Jaume II», Estudis Franciscans, 91 [1990], 213-295; 92 [1991a], 127-245; [1991b], 383-492. Martorell y de Luna, Francisco, 1626. Historia de la Antiqva Hibera con la milagrosa descesion de la Madre de Dios a su santo Templo…, Tortosa: Gerónimo Gil. Mestre i Noé, Francesc, 1900. El Palacio Episcopal de Tortosa. Descripción histórica-artística, Tortosa: J. Zaragoza. Miravall i Dolç, Ramon, 1983. Tortosa. Guia general, Tortosa: Dertosa. Muñoz i Sebastià, Hilari, 2013. «La capella del Palau del Bisbe de Tortosa: una exaltació de la figura episcopal», Taüll, 38, 29-32. O’Callaghan Forcadell, Ramón, 1896. Episcopologio de la Santa Iglesia Catedral de Tortosa, Tortosa: Imprenta Católica de Grabriel Llasat. Ortí Iglesias, Montserrat, 2015. «La projecció catalana i europea del marbre brocatell de Tortosa», Recerca, 16, en premsa. Riu-Barrera, Eduard, 2003. «Els palaus reials», Dels palaus a les masies, Barcelona (L’Art Gòtic a Catalunya. Arquitectura, III): Enciclopèdia Catalana, 163-165. Ruiz i Quesada, Francesc, 2012. «L’art del 1400 i els pintors del bisbat de Tortosa», Retrotabulum, 6. Sancho, Ángelo, 1859. Episcopologio de la Santa Iglesia Catedral de Tortosa desde su primera fundación hasta el presente año 1859 formado sobre el antiguo, corregido y aumentado en vista de documentos exitentes en la archivo de la misma Santa Iglesia, y otras notas históricas consultadas y comprobadas al efecto, tirada a part del Boletín de la Diócesis. Tasis, Rafael, 1957. Pere el Cerimoniós i els seus fills, Barcelona (Biografies Catalanes. Sèrie Històrica, VI): Vicens Vives. Trenchs Òdena, Josep, 2011. Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Vidal Franquet, Jacobo, 2000. «Pere Safàbrega o la impossibilitat d’un mestratge. Una revisió documental», Estudis Castellonencs, 9, 829-836. —2002. «Notes sobre la contribució municipal a l’obra de la Seu de Tortosa (ca. 1406-1455)», Recerca, 6, 151-196.

262

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

—2005a. «Pere Compte, mestre major de l’obra de la Seu de Tortosa», Anuario de Estudios Medievales, 35/1, 403-431. —2005b. «Assaig de panorama de les arts a la Tortosa del Renaixement», Cultura i art a la Tortosa del Renaixement, Tortosa: Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, 125-269. —2007. «Castell de la Suda», Les muralles de Tortosa a la baixa edat mitjana, Tortosa: Amics i Amigues de l’Ebre, 131-134. —2008. Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva i urbanística de la Universitat de Tortosa a la baixa edat mitjana, Barcelona: Abadia de Montserrat. —2009. «Sobre la personalitat i l’activitat de Joan de Frenoy. Apunts», El Trecento en obres. Art de Catalunya i art d’Europa al segle xiv, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 397-407. —2010. «Els dos testaments coneguts de Petit Joan Sarnoto. Edició i notes», Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 23-24, 1732. —2013a. «Catedral de Tortosa», Joies del gòtic català, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 76-81. —2013b. «Palau episcopal de Tortosa», Joies del gòtic català, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 334-337. —2015. «La catedral tardogótica de Tortosa», 1514: arquitectos tardogóticos en la encrucijada, Sevilla: Editorial Universidad de Sevilla, en premsa. Vidal Franquet, Jacobo; Fumanal i Pagès, Miquel Àngel, 2010. «L’arquitectura a l’edat mitjana», Art i cultura, Tarragona (Història de les Terres de l’Ebre, V): Universitat Rovira i Virgili, 13-29. Villanueva, Jaime, 1806. Viage literario a las iglesias de España, V, Madrid: Imprenta Real. Zaragozá, Arturo; Ibáñez, Javier, 2014. «Hacia una historia de la arquitectura en la Corona de Aragón entre los siglos xiv y xv a partir de los testeros de los templos. Ábsides construidos, ábsides proyectados e ideales y ábsides sublimes», Artigrama, 29, 262-303.

263