AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

auditori municipal Plaça de l’Església, 12 Tel. 93 575 12 89 08110 - Montcada i Reixac

[email protected]

Del 17 de desembre al 26 de gener de 2014

Horari de la sala d’exposicions:

De dimarts a dissabte, de 17 a 21h, diumenges i festius, d’11 a 14 h, dilluns, tancat.

Monte Catano

Av. Meridiana , 561 4,º 3ª 08016 - BARCELONA Tel. 608 764 406 - 93 276 40 87

MERCEDES MUÑOZ MORENO

http://beni12.wordpress.com benitomarcos.tk http://benitomarcos.16mb.com/home.html

Tel. 610 320 471 - 93 391 19 36

BENITO MARCOS CREHUET Av. Francesc Macià, 124 2,º 1ª - esc A 08924 - Santa Coloma de Gramenet BARCELONA

[email protected] [email protected]

Tel. 610 320 471 - 93 391 19 36

BENITO MARCOS CREHUET Av. Francesc Macià, 124 2,º 1ª - esc A 08924 - Santa Coloma de Gramenet BARCELONA

[email protected] [email protected]

Disseny Gràfic

Portada 50x70.qxp_Maquetación 1 29/01/14 19:11 Página 1

núm. 14

Revista del Museu Municipal de Montcada i Reixac

SECCIÓ LOCAL Jaume Alcázar i Parera; Joan Bertran i Elena El pont del cap del carrer de Montcada. Una infraestructura oblidada dels segles XVI I XVII. Tania Galán Gómez Reptes i paradoxes per al servei municipal d’aigua de Barcelona a final del segle XIX: el projecte de Rovira i Trias dels pous de Montcada. Ignasi Mangue Alfèrez Aigua, paisatge i patrimoni cultural al pla de Barcelona: unes primeres aproximacions [I]. SECCIÓ OBERTA Josep Maria Burriel Alberich; Consuelo Mata Parreño L’oppidum ibèric d’el Tòs Pelat de Moncada (L’Horta Nord, València). Crònica del Museu Municipal de Montcada i Reixac 2013.

14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 1

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 1

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 2

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 3

Monte Catano

nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 4

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 5

Monte Catano

DIRECTOR JUAN JOSÉ PERONA PÁEZ Professor Titular de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat de Barcelona. ADJUNTA A LA DIRECCIÓ MERCEDES DURAN PENEDO Directora del Museu Municipal de Montcada i Reixac i Catedràtica d’Història a Secundària. COORDINADORA

nº 14

J. ANTONI LAMARCA Llicenciat en Geografia. Professor agregat de Secundària. M. DOLORS MOLAS Professora Titular d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona. BLANCA PERONA Llicenciada en Geografia i Història. CONSELL DE REDACCIÓ

TANIA GALÁN GÓMEZ Tècnica del Museu Municipal de Montcada i Llicenciada en Història de l’Art.

PILAR ABIAN Llicenciada en Ciències de la Comunicació.

CONSELL ASSESSOR DE DIRECCIÓ

ANGEL LUIS ACIN Llicenciat en Ciències de la Comunicació.

IGNACIO ACHURRA Llicenciat en Geografia i Història. GUMER CARNE Llicenciat en Biologia. Professor agregat de Secundària. NÚRIA FLORENSA Dra. en Història Moderna. Catedràtica de Secundària.

GEMMA HIDALGO Llicenciada en Història JOSEP PUCHE Llicenciat en Ciències de la Comunicació ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Servei Local de Català de Moncada i Reixac Consorci per a la Normalització Lingüística.

ELISABET HUNTINGFORD Professora Titular d’Història Antiga de la Universitat Rovira i Virgili.

Monte Catano • nº 14

5

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 6

MONTE CATANO és una publicació anual, que té l’objecte de difondre estudis i assaigs d’investigació històrica i científica.

El consell de redacció no s’identifica amb el contingut dels articles publicats.

S’intercanvia amb totes les publicacions similars, amb l’objecte d’incrementar el fons bibliogràfic del Museu Municipal de Montcada i Reixac.

Per informació d’intercanvis, subscripcions, vendes i col·laboració adreceu-vos a: MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC C/ Major, 32 08110 Montcada i Reixac (Barcelona) Tel: 93 565 11 21 Edita: AJUNTAMENT DE MONTCADA I REIXAC. MUSEU MUNICIPAL. Montcada i Reixac, 2013

Disseny B & M Imprim e i x Grama g r a f ISSN: 113 8 - 9 4 5 1 Dipòsit Le ga l B-5208 9 - 2 0 0 8

6

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 7

ÍNDEX

SECCIÓ LOCAL Jaume Alcázar i Parera; Joan Bertran i Elena El pont del cap del carrer de Montcada. Una infraestructura oblidada dels segles XVI I XVII.......... 9 Tania Galán Gómez Reptes i paradoxes per al servei municipal d’aigua de Barcelona a final del segle XIX: el projecte de Rovira i Trias dels pous de Montcada........................................................................... 19 Ignasi Mangue Alfèrez Aigua, paisatge i patrimoni cultural al pla de Barcelona: unes primeres aproximacions [I]........... 51 SECCIÓ OBERTA Josep Maria Burriel Alberich; Consuelo Mata Parreño L’oppidum ibèric d’el Tòs Pelat de Moncada (L’Horta Nord, València)................................................ 75 Crònica del Museu Municipal de Montcada i Reixac 2013.................................................................. 99

Monte Catano • nº 14

7

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 8

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 9

El PONT DEL CAP DEL CARRER DE MONTCADA. Una infraestructura oblidada dels segles XVI I XVII

Jaume Alcázar i Parera Joan Bertran i Elena

Resumen Durante el Antiguo Régimen el camino real de Barcelona a Francia cruzaba el río Ripoll por medio de un puente de piedra de grandes dimensiones. Esta construcción, desconocida por la historiografía local y olvidada por los cronistas coetáneos, formó parte del paisaje habitual de la baronía de Montcada durante los siglos XVI y XVII. Propiedad del Consejo de Ciento de la Ciudad de Barcelona, fue reparada y reforzada en diversas ocasiones. Una de ellas, la del año 1636, incluyó la redacción de una Taba de Obra gracias a la cual hoy podemos deducir sus dimensiones y características constructivas. Una aportación inédita a la historia del Antiguo Régimen en Montcada i Reixac y al estudio de su patrimonio arquitectónico desaparecido.

Abstract During the Old Regime the royal road from Barcelona to France crossed the Ripoll river by a stone bridge. Unknown by local historiography and forgotten by contemporary chroniclers, this bridge was part of the landscape of the Montcada’s barony during centuries XVI and XVII. Property Consell de Cent of Barcelona, was repaired several times. One of them in 1636 with the drafting of a Taba, thanks to which we can deduce its size and constructive characteristics.

Monte Catano • nº 14

9

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 10

Jaume Alcázar i Parera - Joan Bertran i Elena

Un pont ignorat «Nuestra jornada del 28 ha sido la más dura hasta ahora, debido al mal estado de los caminos: Los abruptos senderos de Sussex no son peores. El camino llamado el Purgatorio por poco se convierte en infierno para nosotros, pues hubo un momento en que creíamos que el coche se había quedado empotrado entre dos rocas. Los pasadizos son tan malos, los caminos tan cortados, profundos y peligrosos, que apenas fue posible disfrutar de las bellezas del paisaje».1 A l’Antic Regim viatjar per Catalunya era lent i perillós. La duresa de les rutes i el mal estat dels camins catalans, fins i tot en els indrets de més trànsit comercial, era una de les queixes més habituals entre els viatgers i peregrins que van travessar el Principat al llarg dels segles XVI i XVII. L’èxit d’un recorregut sovint depenia de les possibilitats de contrarestar la duresa dels camins amb uns mitjans de transport adequats, però les rutes catalanes no recomanaven l’ús de qualsevol vehicle. Al segle XVI, per exemple, els carros no tenien suspensió i les carrosses, sense vidres a les finestres, no es van generalitzar fins a final de segle. El més habitual era, doncs, viatjar a lloms de mules però tot i així, el mal estat de les rutes obligava al viatger a fer bona part de l’itinerari a peu. A més a més, en temps de pluges els camins es tornaven intransitables i sovint la crescuda d’una riera podia endarrerir tota una jornada de viatge. És per això que la troballa d’un pont per travessar un riu era un fet tan poc habitual que tothom ho destacava com a extraordinari. En aquests sentit no deixa de ser sorprenent que cap d’aquests viatgers de l’Antic Règim esmentés 1

SWINBURNE, H.: Viaje por Cataluña en 1775. Barcelona, 1946. III Carta, pàg. 27.

10

Monte Catano • nº 14

la troballa d’un pont sobre el Ripoll.2 Cap d’ells en fa referència en les seves cròniques i tanmateix avui sabem, gràcies a la documentació conservada, que durant els segles XVI i XVII el camí ral de Barcelona a França superava el Ripoll per mitjà un pont de pedra de grans dimensions que unia les dues ribes del riu i en salvava el desnivell. Una infraestructura desconeguda per a la historiografia actual però lògica d’altra banda si tenim en compte que era situada a només dues llegües de la ciutat en una de les rutes més transitades del país i en una baronia, la de Montcada, propietat del Consell de Cent Barceloní des de la Baixa Edat Mitjana. Precisament serà aquesta jurisdicció de la magistratura barcelonina la que articularà les

Gravat d’Alexandre de Laborde publicat en el seu Vayages pittoresque et historique en Espagne, París 1807-1818. L’obra incorpora diferents gravats dels seus viatges per Catalunya. El de la imatge fa referència al camí a prop de Balaguer.

2 La Montcada dels segles XVI i XVII situada sobre una de les vies més transitada del país va suscitar l’interès d’aquests viatgers que travessaven el Principat camí de la Cort. Fins i tot alguns d’ells van fer-hi nit atesa la nodrida oferta d’hostals de la vila i al fet que Barcelona, com era una plaça d’armes, tancava les portes en fer-se fosc. Ambaixadors italians, militars del barroc, clergues, peregrins, il·lustrats, etc., van passar per Montcada camí de Barcelona i molts d’ells van recollir aquest fet en els seus diaris de viatge.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 11

El PONT DEL CAP DEL CARRER DE MONTCADA. Una infraestructura oblidada dels segles XVI I XVII.

Gravat del 1572 basat en un dibuix desaparegut de Jan Cornelisz Vermayen de 1535. Barcelona era un destí primordial pels viatgers de l’Antic Règim que travessaven el Principat camí de la Cort.

intervencions urbanístiques en la baronia,3 significatives sobretot a partir dels segles XV i XVI moment en que el Consell adquirirà un major protagonisme en la gestió de les infraestructures de la ciutat, i que coincidirà amb les primeres aparicions del «pont del cap del carrer de Montcada» com així s’anomenava, en la documentació. L’any 1544, per exemple, en l’inventari d’un hostal propietat de Pere Lleopart situat molt a prop de l’església de Santa Engràcia, es descriu una de les seves habitacions com «la cambra que dóna al pont».4 Durant els segles XVI i XVII el Consell de la Ciutat va intervenir en diverses ocasions en la consolidació del pont atesa la seva jurisdicció sobre les terres de la baronia i castell de Montcada. De totes elles la més important va ser la que es va executar durant els mesos de juny i juliol de 1636, després d’un període de gairebé dos anys

3

Es tracta d’actuacions des del segle XIII en el camí ral i sobretot en el Rec Comtal i el seu traçat. Vegeu: FONT I RIUS, Josep M.: “Formació del municipi”, dins d’Història de Barcelona, vol I. De la prehistòria al segle XVI. A. Duran i Sampere (dir). Barcelona, 1975. 4 Arxiu Parroquial: ManuaI, 1486-1548. Vol II pàg. 15-18. 13 de maig de 1544

en que el pont, malmès en els seus extrems i amb els murs exteriors parcialment enfonsats, demanava una actuació urgent de reparació. Avui, gràcies a la Taba d’Obra d’aquesta reforma podem saber les seves dimensions i característiques constructives. Una infraestructura —l’existència de la qual ignoràvem— que, tanmateix, va formar part durant dos segles del paisatge quotidià de la Montcada de l’Antic Règim.

La restauració de 1636. Un problema de jurisdiccions. El 10 de maig de 1636 en la reunió del Consell de Cent de Barcelona celebrada en el Saló dels Cent Jurats, Ramon d’Olmera i Sarrovira, Conseller en Cap, va plantejar per primer cop la necessitat de reparar el pont de Montcada. D’Olmera, preocupat per l’estat d’abandó en que es trobava i els problemes que aquest fet ocasionava al comerç de la ciutat «havent de passar los passatgers amb molt gran descomoditat sua per baix lo riu», defensà davant tots els assistents la urgència de restaurar-lo amb arguments no només comercials sinó també econòmics i d’utilitat pública.

Monte Catano • nº 14

11

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 12

Jaume Alcázar i Parera - Joan Bertran i Elena

nes amb facultat per utilitzar del compte extraordinari de la ciutat la quantitat de diners necessària per a executar els treballs. Abans, però, calia resoldre la controvèrsia sobre la responsabilitat en el manteniment del pont que enfrontava el poble de Montcada, on aquest era situat, i la ciutat de Barcelona. Aquest fet era decisiu, ja que ser-ne el propietari comportava l’obligació de sufragar les despeses de la seva reparació.

Composició escultòrica d’alabastre a manera de retaule que presideix la capçalera del Saló de Cent.

Després d’algunes jornades de deliberació amb intervenció de diferents jurats, entre ells el Procurador General de la baronia,5 s’acordà iniciar els tràmits per a l’elaboració d’un projecte de reconstrucció. Amb aquesta finalitat es nomenà una Quatreta d’Obres, o grup de quatre perso-

5

Càrrec biennal escollit per insaculació entre els membres del Consell de Cent i per tant representant d’aquests a la baronia. Exercia l’autoritat governativa en nom del Consell, amb atribucions per a promulgar preceptes tant d’àmbit polític, fiscal o jurisdiccional que havien de regir el govern de la baronia, sempre d’acord amb les lleis de rang superior vigents.

12

Monte Catano • nº 14

Deu dies més tard, el 20 de maig, els Consellers adreçaren una comunicació al batlle, jurats i prohoms de Montcada manant-los «adobar lo pont que està en lo camí ral inmediatament passat dita vila y no parar fins que estigue aquell amb la fortificació que convé per a que amb la salvetat y comoditat dels passatgers, se puga passar». En la mateixa comunicació s’estableix que el batlle de Montcada té dos dies per a demostrar que la baronia no hi té jurisdicció i per tant no està obligada a sufragar les obres. Amb tot, els Consellers de la ciutat eren conscients que els treballs no podrien començar mentre duressin les discussions sobre la propietat del pont, i davant l’extrema necessitat de reparar-lo, van decidir iniciar els treballs «sens prejudici del dret y acció que a la Ciutat li competísen haverlo de fer o no». En el cas que finalment es demostrés que la reparació del pont era competència de la baronia de Montcada aquesta seria sancionada amb una pena de 10 lliures que s’afegiria al cost total de la reparació.6 En un primer moment la magistratura encarregà el projecte al mestre de cases de la Ciutat Pere Donadeu, el qual, segons argumentà el mateix Consell, ja l’havia restaurat anys abans i per tant coneixia les seves característiques cons-

6

AHCB, Deliberacions, Consell de Cent II, 1636, f. 216g.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 13

El PONT DEL CAP DEL CARRER DE MONTCADA. Una infraestructura oblidada dels segles XVI I XVII.

Davant la certesa que aquesta construcció formava part del patrimoni de Barcelona i, per tant, que el Consell de Cent n’era el responsable del seu manteniment, es va autoritzar a Antoni Aleix Cesiller, Escrivà de les Obres de la Ciutat,9 perquè publiqués la Taba i dirigís el concurs públic necessari per a l’execució dels treballs, al qual podien participar tots els mestres de cases de la baronia. La publicació es va fer el 7 de juny i aquell mateix dia es va fer la subhasta a Montcada.

El projecte

Detall del Retaule de Sant Sever del 1681, on es veu els consellers de la Ciutat en la catedral escoltant el sermó del bisbe. Fan ús del seu privilegi d’anar coberts dins l’església.

tructives.7 Com que la reparació del pont era una obra d’envergadura, Donadeu va redactar una Taba amb les condicions que havien de regir els treballs per «fer y tornar a son punt y fortificar lo pont de Montcada» Paral·lelament, es va revisar documentació antiga constatant-se que «en totes les ocasions que dit pont se es rruyt, o ha agut menester adobarlo, lo ha adobat la Ciutat a sos gastos».8

7 Donadeu va ser nomenat Mestre de Cases de la Ciutat pel Consell de Cent de Barcelona l’any 1603, en substitució del seu sogre Jaume Espigó mort aquell mateix any. Es tractava d’un càrrec vitalici i de transmissió familiar, que l’habilitava per a la direcció i execució de les obres que es projectaven a la Ciutat per compte del Consell, i que Donadeu va exercir fins a la seva mort l’any 1653. Per a més informació sobre els mestres de cases de la Ciutat vegeu PERELLÓ FERRER, Antònia M.: L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, Tesi Doctoral. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1996. Pàg. 56-65. 8 AHCB, Deliberacions, Consell de Cent II, 1636, f. 216g.

Les obres de restauració del pont proposaven, en primer lloc, consolidar els fonaments dels pilars sobre els quals descansaven les voltes. Aquests es trobaven malmesos pel pas el temps i les avingudes del riu, i per tant s’aconsellava que es reforcessin amb pedra i calç, tot ampliant-los a «setze pams de larch y de fondo lo que sera menester y de gruixa sis pams». Segons aquestes mides, els pilars del pont ferien 320 cm d’amplada per una llargada de 120 cm.10 D’aquestes dades es dedueix també que l’amplada de transit del pont, és a dir la calçada de llambordes que el travessava pel damunt, era de poc més de tres metres. Per a reforçar els pilars es proposava construir esperons o tallamars de pedra a la banda del riu «de la amplaria de quatre pams y llargaria una cana i un pam», és a dir de 80 cm amb un sortint de

9 La figura de l’Escrivà de les Obres de la Ciutat era un càrrec creat el 1498 per Privilegi Reial i s’ocupava de l’administració dels diners municipals per a pagar les despeses derivades de la construcció de fortificacions i altres obres que s’executaven per compte del Consell de Cent a dins i a fora de la ciutat. 10 El pam com a mesura antiga corresponia a la distància que hi ha entre el cap del dit polze i el del dit petit, tenint la mà oberta i els dits estesos. Corresponia a la vuitena part de la cana, és a dir uns 20 cm, tot i que podien haver-hi petites variacions segons els territoris.

Monte Catano • nº 14

13

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 14

Jaume Alcázar i Parera - Joan Bertran i Elena

180. Aquests esperons tenien la funció de trencar el corrent d’aigua i distribuir-la a banda i banda del pilar. Un cop assegurats els fonaments i els pilars, es proposava aixecar una paret de pedra i calç que reforcés cada un dels extrems del pont, tant a la banda que connectava amb al carrer de Montcada com a la vora nord que enfilava el camí de l’hostal de Font Freda. Aquests murs de reforç havien de ser de mides diferents per tal d’adaptar-se al desnivell que existia entre les dues vores. «A la part del carrer se ha de fer paret de llargaria de tres canes y mitja y amplaria de quatre pams, y a la part del riu consemblant paret de sis pams de gruixa y llargaria dos canas». Això equival a 3,50 m de llarg per 0,80 m d’ample en l’enllaç de Montcada, i 5,60 m de llarg per 1,20 m d’ampla en l’extrem nord del pont. S’establia també que el pont havia de ser fet «amb volta grassa forta y duradora de pedra picada». La volta grassa és una tècnica constructiva que combinava la pedra i el morter per a obtenir una major consistència. La calçada del pont s’havia d’empedrar en tot el seu recorregut i les baranes de cada costat s’havien de fer més altes amb «les mateixes lambordes quey son y altres». Per acabar, es proposava reforçar el llit del riu per canalitzar-lo a banda i banda del pont «amb unas lambordas de pedra que ya son en lo pont y posar les demes que convindrá empedrant un tros avall deves lo riu». Per executar tots aquests treballs, la ciutat de Barcelona es comprometia a subministrar tot el material que el mestre de cases precisés (pedra, calç, sorra, rajoles, llambordes i fusta), i es feia càrrec també dels honoraris del fuster que havia de fer les bastides necessàries per a consolidar les voltes.

14

Monte Catano • nº 14

El mestre Pere Gili i l’execució dels treballs El mateix dia que es publicava la Taba, es va treure a subhasta a Montcada l’execució de les obres11 essent adjudicades a Pere Gili, mestre de cases de la baronia, actiu durant la primera meitat del segle XVII. Documentat per primer cop l’any 1629 en motiu de la construcció d’una capella per a la parròquia de Santa Engràcia,12 Gili va concentrar la seva activitat professional en la construcció d’habitatges per a particulars i, sobretot, en petites reformes dels ja existents (aixecar envans, o ampliar cambres). Una tasca que va dur a terme gairebé fins el dia de la seva mort.13 Segons consta en el Llibre d’Obra, Gili es va comprometre a iniciar els treballs immediatament i es va acordar un termini de lliurament de trenta dies. El material i les despeses eren administrades per Pau Amer, Corredor de Coll14 de la Ciutat, el qual també va fixar els honoraris del

11

Arxiu Parroquial de Santa Engràcia: Llibre d’Obra. 7 de juny de 1636, f. 328. 12 En el Llibre d’Obra de Santa Engràcia es conserva un albarà, signat pel mestre Gili, segons el qual aquest va percebre 3 lliures i 10 sous per a la construcció de l’altar, i 6 lliures i 16 sous per a pintar-lo. Aquest darrer pagament va ser satisfet en tres parts de 2 lliures, 3 lliures i 1 lliure i 16 sous. Arxiu Parroquial de Santa Engràcia: Llibre d‘Obra de l’Església. Albarà 1629. 13 Pere Gili va morir el 4 de febrer de 1647, i pocs mesos abans, el 22 d’abril de 1646, encara era contractat per a fer una ampliació de les dependències de la casa del Molí d’en Bisbe, uns treballs que va executar amb el seu fill Pau que apareix com a manobre, i per els quals va percebre 23 lliures i 10 sous. Arxiu Parroquial de Santa Engràcia: Manual, 1541-1700. Vol III pàg. 60. 22 d’abril de 1646. 14 Als segles XVI i XVII els Corredors de Coll exercien les funcions d’intermediaris en les operacions mercantils, subhastes i empenyoraments, de les quals percebien una comissió o corretatge que fixava el Consell de Cent. S’anomenaven de Coll perquè alçaven la veu per fer les crides en les vendes i encants. Pau Amer, segons el Llibre de les Solemnitats de Barcelona, era Corredor de Coll i Trompeta, és a dir, que emprava aquest estri per a convocar les subhastes. Compartien professió amb els Corredors d’Orella, que es limitaven a actuar com a intermediaris en les transaccions entre particulars (com si es tractés de gestions fetes a cau d’orella).

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 15

El PONT DEL CAP DEL CARRER DE MONTCADA. Una infraestructura oblidada dels segles XVI I XVII.

mestre de cases que serien satisfets en tres parts, una al començar els treballs, una altra a la meitat i la darrera a l’acabar l’obra, sempre i quan aquesta hagi quedat «bona, rebedora y duradora conforme indicaran persones expertes que anomenaran ses senyories».15 Per la seva banda Gili només havia de posar les eines i ferse càrrec dels jornals dels manobres i picapedrers que havien d’intervenir en els treballs. El 9 de juny els Consellers ja van posar cent lliures a disposició de l’Escrivà de les Obres i temps més tard un inusual tràfic de traginers anunciava la imminència dels treballs. En pocs dies piles de llambordes, carros de calç, rajoles i fusta s’apilaven a la vora del Ripoll, a tocar d’un dels extrems del pont des d’on un petit grup de manobres sota la direcció del mestre Gili les distribuïen pels diferents sectors de la construcció que calia reparar. Mentrestant, en un racó, un picapedrer i el seu aprenent convertien les pedres i llambordes en carreus de mida regular.16 Els treballs no van superar els trenta dies acordats en la subhasta, i el 7 de juliol Gili feia cessió a la ciutat de Barcelona del pont ja reparat. Per a verificar la seva bona execució, els Consellers varen demanar un informe a Francesc Socies,

15 D’aquesta manera, la ciutat no es feia responsable de pagar cap millora que s’hagués de realitzar en un futur. Arxiu Parroquial: Llibre d’Obra. 7 de juny de 1636, f. 328. 16 Els picapedrers eren agrupats en la mateixa confraria que els mestres de cases i s’especialitzaven segons la feina que realitzaven: Hi havia els anomenats trencadors, que treballaven en les pedreres on hi arrencaven grans blocs de pedra que els picapedrers convertien en carreus, i els picadors de fi, que eren els encarregats d’executar les feines més delicades com esculpir relleus o escuts en les llindes de portes i finestres. Però, a banda d’aquestes feines relacionades amb la construcció d’habitatges, els picapedrers podien produir també peces de petit format com rellotges de sol, morters o aigüeres. De picapedrers n’hi havia forces a Montcada, Antoni Valls, per exemple, havia treballat de jove com a paperer i el 1606 ja apareix documentat com a picapedrer. Testament de Joana Valls, 29 d’octubre de 1606. Llibre Segon 1591-1619.

mestre de les Fonts de la Ciutat,17 el qual va testificar que les obres fetes eren correctes i el pont «era obrat, acabat y perficionat conforme devia estar». Els treballs quedaven així enllestits i aquell mateix dia el mestre Gili rebia de l’escrivà de les obres les 64 lliures corresponents al darrer pagament dels seus honoraris. El pont s’obria de nou —ara reforça— al trànsit de viatgers i mercaderies, facilitant així el desenvolupament comercial de la ciutat de Barcelona i les terres del seu entorn. Tot sembla indicar que va sobreviure als episodis de revolta i inestabilitat política de mitjan de segle XVII, tal com ho certifiquen alguns documents del registre parroquial de Santa Engràcia,18 però aquí s’acaba tota certesa. Un cop més les notícies del pont desapareixen de la documentació de la mateixa manera com ho havien fet segles enrere. Fins i tot cap dels il·lustrats que va recórrer el Principat a partir de mitjan segle XVIII l’esmenta en les seves cròniques. Ni tan sols Francisco de Zamora que l’any 1787 va destinar tota una jornada a visitar Montcada i en va fer una descripció exhaustiva. Costa d’acceptar que una construcció tan sòlida no resistís el pas del temps i les inevitables avingudes del riu, o que quedés tan malmesa pels efectes de la Guerra de Successió que la desídia de tothom la condemnés a desaparèixer. Però

17

Francesc Socies era mestre de cases. L’any 1621 va ser nomenat mestre de les Fonts de Barcelona pel Consell de Cent, càrrec que exercí fins a la seva mort el 1653. L’any 1648 el Consell li demanà que elaborés un llibre sobre les fonts de Barcelona, el qual seria molt útil pels successors dels seu càrrec. Després de dos anys de feina, el 1650 edità el Llibre de les fonts de la present ciutat, veritable compendi de la xarxa de canonades d’aigua de la ciutat. 18 El 1664, per exemple, el pagès Josep Vilar va redactar el seu testament «en la casa que habito devant el pont del cap del carrer de Montcada». Arxiu Parroquial: Testament de Josep Vilar, 4 d’abril de 1664. Llibre Tercer 1619-1685.

Monte Catano • nº 14

15

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 16

Jaume Alcázar i Parera - Joan Bertran i Elena

si va ser així, el que més costa de creure és que ningú, en la nova administració borbònica nascuda en el tombant de segle, no comprengués la importància d’aquest pont sobre el desenvolupament comercial del territori i no valorés seriosament la necessitat de reconstruir-lo.

BIBLIOGRAFIA CUBELES I BONET, A.: “L’evolució de les actuacions del Consell de Cent en matèria urbanística al segle XIV”, dins de Barcelona Quaderns d’Història. Nª 4, Barcelona 2001. FONT I RIUS, J. M.: “La formació del municipi”, dins d’Història de Barcelona, vol. I, De la prehistòria al segle XVI. DURAN I SAMPERE, A. (dir.). Barcelona, 1975. GARCÍA CÁRCEL, R: Historia de Catalunya, Siglos XVI-XVII. Los caracteres originales de la història de Catalunya. Vol II, Ariel, Barcelona, 1987. PERELLÓ FERRER, Antònia M.: L’arquitectura civil del segle XVII a Barcelona, Tesi Doctoral. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1996. PERELLÓ FERRER, Antònia M.: “Els càrrecs oficials del Consell de Cent relacionats amb la construcció, a la Barcelona del segle XVII”, dins de Pedralbes, Revista d’Història Moderna, 13-I. 1993. SWINBURNE, H.: Viaje por Cataluña en 1775. Barcelona, 1946.

FONTS DOCUMENTALS ARXIU HISTÒRIC DE MONTCADA I REIXAC Registre Parroquial de Santa Engràcia: Llibres de Testaments Llibre Primer 1441-1590 Llibre Segon 1591-1619

16

Monte Catano • nº 14

Llibre Tercer 1619-1685 Llibre Quart 1686-1761 Llibre Quint 1761-1847 Llibre de Testaments de Sant Pere de Reixac. Llibre Segon 1651-1697 Manual Vol I 1467-1587 Manual Vol II 1486-1548 Manual Vol III 1541-1700 Manual Vol IV 1560-1645 AHCB Consell de Cent Registre de Deliberacions

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 17

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 18

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 19

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX: EL PROJECTE DE ROVIRA I TRIAS DELS POUS DE MONTCADA Tania Galán Gómez* Resumen Con la construcción del Eixample, a partir de 1860, el servicio municipal de agua de Barcelona evidenció una serie de limitaciones al depender, básicamente, del caudal de Montcada. La expansión constructiva durante la febre d’or (1871-1882) haría despegar múltiples iniciativas privadas para abastecer de agua la ciudad emergente. Paralelamente, el ayuntamiento de Barcelona intentó hacerse con el control del servicio de agua sin un plan de actuación definido. La mayor parte de los proyectos planteados no se ejecutaron por una serie de factores contextuales que frenaron las grandes reformas urbanísticas para mejorar los servicios públicos. El único proyecto municipal ejecutado entonces fueron los pozos de Montcada, que se tendrían que haber completado con la elevación del agua de Montcada y la renovación de la red de distribución, para optimizar la presión y el caudal en la nueva ciudad. La reforma del sistema del suministro de agua público tampoco serái considerado en la transformación urbana que supuso la organización de la Exposición Universal de 1888. Por eso, el uso del agua en la muestra como leitmotiv del progreso técnico del país resulta incongruente en una política municipal que no supo establecer las bases de un servicio hídrico, dejándolo, por ello, en manos de la lógica empresarial.

Abstract From 1860 the enlargement of the city of Barcelona (Eixample) showed many limitations at municipal water supply because of depending on the water from Montcada, specially. The building expansion during the great economic growing period of febre d’or –1871-1882– would make many business initiatives to take off providing water to the growing city. At the same time, Barcelona council tried to control the water supply without a defined action plan. Most of the suggested projects were not developed because of some historical that would stop great urban investments for the improvement of public services.The water wells of Montcada were the only project implemented then, which should have been completed with another for the elevation of water and a new distribution network, to improve the water pressure and also its volume at the new city. The renewal of public water supply was not considered either in the urban transformation plan for the organization of the World Fair in Barcelona in 1888. Therefore, at the international showing, the use of water as leitmotiv of technical progress in the country was quite incongruous because the municipal policy had failed in setting the basis for the public water supply and, finally, gave it up to the business logic.

* Doctoranda del programa Teoria i Història de l’Arquitectura (UPC). Tesi: El projecte de Rovira i Trias per a la renovació del subministrament d’aigües de Montcada. Director: Manuel Guàrdia Bassols.

Monte Catano • nº 14

19

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 20

Tania Galán Gómez

A principis del segle XIX Barcelona encara mantenia el model d’abastament tradicional d’aigua, basat en la utilització massiva de pous subterranis; en les deus municipals de Collserola que proporcionaven aigua de boca a la ciutat des del segle XIV; i una canalització oberta que va ser construïda pel municipi el 1703 i que conduïa l’aigua del Rec Comtal des del Clot fins a les Canaletes a fi d’abastir la Rambla i el Raval. El subministrament tradicional, d’orígens medievals i vigent al llarg de l’època moderna, era propi d’una societat estamental, amb minories privilegiades. La disponibilitat permanent d’aigua domèstica constituïa un element de diferenciació i prestigi social que l’autoritat reial atorgava a elits religioses, polítiques o econòmiques. Els mateixos abastaments urbans públics, com ara les fonts, es consideraven una donació a les majories no privilegiades per gràcia de l’autoritat reial. El consum total d’aigua era molt restringit i la tecnologia de captació i distribució molt limitada. A Barcelona, des de les primeres mostres de transformació d’aquest sistema d’abastament tradicional fins a l’adopció consolidada d’un sistema plenament modern va passar més d’un segle.1 Durant el segle XIX la ciutat esdevé un nucli productiu i comercial sense precedents, un centre de poder de la nova societat burgesa i producte de les grans aglomeració demogràfiques. Tot plegat provocaria la necessitat d’abandonar el model tradicional de subministrament per assolir volums d’aigua regulars i abundants amb garanties de potabilitat per a la majoria de la població. A l’Edat Mitjana, la ciutat va adquirir una sèrie de drets tradicionals sobre les aigües del Rec,2 1 GUÀRDIA BASSOLS, M. (2012)La revolució de l aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Ajuntament de Barcelona. 2 Derivats de la potestat conferida sobre elles per part del Comte Berenguer Ramon I (1025), corroborats per Reials Sentencies de Jaume I (1266,1269). CONILLERA i VIVES, P.

20

Monte Catano • nº 14

però, els regants i propietaris dels molins de la sèquia seguien sent els usuaris prioritaris de les aigües que duia. L’augment demogràfic de principi del segle XIX provocaria que des de la mina de Montcada, la principal deu d’aprovisionament de la ciutat, el consistori barceloní es veiés obligat a procedir a una sèrie d’intervencions i acords amb la comunitat de propietaris del Rec Comtal per garantir un cabal d’acord amb les necessitats de la ciutat. De les primeres temptatives per augmentar-ne el cabal a la ciutat, havia estat l’ampliació de la mina de Montcada el 1822, sense obtenir els resultats esperats. El 1878 Call i Franqueza3 ratificaria que, amb aquestes ampliacions de la mina riu endins (1822, 1838-39 i 1859), el cabal només creixia en temps de fortes pluges i avingudes, i no permanentment com era el propòsit inicial de les ampliacions. Advertia, a més, que no es devia minvar molt més pels danys que provocaven les avingudes a la mina. El mateix any de 1822 hi van pactar la disposició d’un terç de les aigües procedents de la mina de Montcada per a la ciutat i els dos terços sobrants de regants i propietaris de molins del Rec Comtal. En base a aquest acord sorgiria el1826 el primer element per a la transformació del sistema hidrològic municipal representat per la construcció de l’aqüeducte Baix de Montcada o mina Baixa, en substitució del conducte obert al Clot. Aquest aqüeducte portaria la part corresponent al municipi, des de la bocamina de Montcada a la caseta de distribució de Jesús, al cor del futur eixample. La nova conducció compartia origen i captació amb el Rec Comtal a la mina de Montcada, que (1991), L’Aigua de Montcada. Descobrir el Medi Urbà, 8. Ajuntament de Barcelona. 3 CALL Y FRANQUEZA (1878). Colección de artículos del Diario de Barcelona “Mejoras en Barcelona” Arxiu Històric Ciutat de la Ciutat de Bacelona (AHCB).

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 21

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

prenia aigua per filtració de la conca baixa del Besòs i havia estat construïda en diverses fases des del 1778, amb la participació conjunta del Reial Patrimoni, l’Ajuntament de Barcelona i els propietaris de terres i molins de la sèquia. L’aqüeducte baix va alimentar una xarxa de distribució que proveïa fonts i serveis domèstics de la ciutat emmurallada. Aquest abastament va multiplicar el volum d’aigua que l’ajuntament posava a la disposició de la ciutat i es va convertir en el més important de Barcelona fins a la construcció de l’Eixample.

es van perfilar en un conveni de 1852, que regulava el repartiment de les aigües del Rec: la part d’aigua del Rec corresponent a l’Ajuntament seria un terç del cabal més 500 plomes d’aigua de la part de la comunitat dels regants i propietaris. En el cas d’una sequera absoluta la ciutat hauria de rebre, mínim, 2450 plomes de l’aigua procedent de Montcada. Aquest conveni es materialitzà amb la construcció del repartidor de Montcada o Reixagó (1868).

El Reixagó o bocamina de Montcada. Font: Fundació Cultural Montcada.

Sistema de proveïment d’aigua de les fonts de Barcelona 1800-1850.4

La despatrimonialització de l’aigua, és a dir, l’abolició dels drets tradicionals que l’Estat posseïa sobre l’aigua del Rec Comtal, fou un fet cabdal en la gestió de l’abastiment de la ciutat. De fet, el 1838, l’antic gestor del canal d’origen medieval, el Patrimoni Reial, en quedava fora de joc i es crearia llavors la Societat de Propietaris interessats en l’aprofitament de la Sèquia Comtal i les seves mines, el nou òrgan rector de titularitat privada, en el qual el poder municipal tan sols era un soci més. Els acords als que van arribar propietaris i consistori durant aquesta primera meitat de segle

4

GUÀRDIA BASSOLS, M. (2012)

Entre els diferents sectors barcelonins existien fortes desigualtats quant a les possibilitats d’accés a l’aigua domèstica, amb major densificació de canalitzacions als nuclis benestants de la ciutat, com ara el sector oriental de la ciutat vella. Per això, el cabal municipal procedent de Montcada i, en menor quantitat, de les mines de muntanya,5 suplia la demanda ja que la majoria de la població no disposava d’aigua aleshores dintre dels habitatges. És probable que, fins a les ordenances 1856, Barcelona no disposés cap referència a la dotació d’aigua domèstica ni tampoc cap sistema de sanejament eficaç per preservar la salubritat de la majoria de la població.6

5

El màxim de cabal que podia arribar de l’aqüeducte baix de Montcada eren 12.000m3, amb una mitjana diària de 6.000 m3. 6 MARTÍN PASCUAL, J. M. (2007) Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929). Tesi doctoral.

Monte Catano • nº 14

21

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 22

Tania Galán Gómez

1. EL REPTE DE L’APROVISIONAMENT DE LA NOVA CIUTAT En el moment d’inici de construcció de l’Eixample, a partir de la dècada dels seixanta, el sistema de proveïment d’aigua que disposava la ciutat ja resultava obsolet. D’una banda, la major part del nucli urbà antic rebia únicament l’aigua de la mina baixa de Montcada, cosa que representava tres limitacions:la irregularitat estacional del volum d’aigua, la deficient conservació d’aquesta conducció per les filtracions existents, i la constant oposició a l’ampliació de cabal de Montcada a la ciutat per part de la comunitat de regants i propietaris del Rec Comtal. A més, la xarxa de distribució subsidiària dels anys vint, des de la caseta de Jesús fins a la Barcelona vella, i els repartidors urbans presentaven deficiències que només serien superables amb inversions que l’Ajuntament no podia afrontar.7 A mesura que la ciutat creixia, els seixanta va ser un dels períodes de major tensió entre l’Ajuntament i la Junta de regants i propietaris de molins de la Sèquia Comtal, ja que la pressió del consistori per desviar major cabal possible des de la mina de Montcada era constant. Ambdues corporacions s’esforçaven per augmentar el volum proporcionat per la mina, bé amb prolongacions, bé mitjançant cabals aliens conduïts fins a les galeries. Per tant, l’abastament del futur eixample encara era més problemàtic ja que, aleshores, l’únic recurs hidrològic potencialment aplicable procedia de les mines de Montcada, amb la limitació de no disposar-ne del total del cabal existent . Aquest fet impediria que esdevingués una solució factible per a l’Ajuntament al problema de

l’abastiment d’aigua urbà. A més, l’inici de la xarxa de distribució a la ciutat des de la caseta de Jesús, a tan sols 24 m sobre el nivell del mar, evidenciava una previsible limitació més per la manca de pressió que sorgiria davant la imminent expansió urbana cap a cotes més altes. En un moment en què el proveïment i l’evacuació d’aigües es plantejà com un dels grans reptes de la Barcelona de mitjà de segle XIX, és, si més no, curiós que durant les dos dècades següents, d’encetament i major expansió de l’eixample, no es desenvolupés cap mena de projecte de sanejament de la ciutat i aprovisionament d’aigua potable. Aquesta manca d’iniciativa municipal va facilitar l’eclosió de les empreses privades orientades al subministrament de l’Eixample. Nombroses empreses d’envergadura molt diversa van proliferar a les dècades dels setanta i vuitanta del segle XIX.8 La proliferació del servei privat de l’aigua Conseqüència de l’eufòria econòmica de la febre d’or durant els setanta, és la ràpida evolució de l’Eixample. Paral·lelament, es traduiria en el desenvolupament d’un conjunt d’equipaments i serveis vertebradors multiplicadors: xarxes tècniques com la intensificació de la xarxa de subministrament de gas, l’electrificació de sistemes productius, d’espais públics, comercials, de lleure, i espais domèstics; així com serveis municipals com el tramvia, el serveis d’autobusos i el gran metropolità subterrani. El buit deixat pel municipi quant a l’atenció i millora de la xarxa d’aigua generaria, llavors, unes expectatives de negoci arran del propi procés expansiu demogràfic, urbà i industrial. L’aparició

7

MARTÍN PASCUAL, M. (1999). El Rec Comtal (18221879).La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajuana.

22

Monte Catano • nº 14

8

GUÀRDIA BASSOLS, M. (2012).

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 23

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

de les primeres companyies privades sorgí en paral·lel a l’expansió del l’Eixample cap a cotes superiors al punt de distribució de l’Ajuntament, el repartidor de Jesús (24m). El nombre d’empreses que hi van proliferar durant els setanta patien fortes carències tècniques i financeres que la seva funció i competència els hi exigia, però, les extremes necessitats d’una societat urbana en fase d’industrialització, sumades a una imminent demanda de l’aigua per a la nova ciutat projectada, deixarien el mercat de l’aigua obert a iniciatives particulars disposades a respondre-hi acceleradament. Normes institucionals, com la Llei d’aigües de 1866, facilitarien la iniciativa privada per a l’extracció, conducció i distribució d’aigües.

“ (...)y cuando realicen sus proyectos esa multitud de empresas de aguas

Davant l’entusiasme manifest de Manuel Girona, no resulta estranya l’eliminació d’obstacles a la iniciativa privada i la formació d’un mercat privat d’aigua de característiques desconegudes fins aleshores a Barcelona. Això determinà rotundament l’orientació urbanística de l’expansió de l’Eixample, tot deixant el protagonisme a la lògica empresarial quant a la inserció de les xarxes tècniques urbanes als potencials nuclis de consum immediat, o sigui, als sectors benestants.10 Tot plegat l’ampla base social de la ciutat, o sigui, les classes populars restaven, doncs, sense possibilitats d’accés a l’aigua objectivament millors: unes condicions sanitàries autènticament deplorables per les greus deficiències als serveis públics que havien de vetllar per la salut i higiene de la població, especialment, els d’aprovisionament d’aigua i la sanejament urbans.

que han obtenido concesiones al efecto podrà el Ayuntameniento surtirse con abundancia y economia y atender á todas las necesidades” (...) “se alimenta la esperanza de que han de venir á no tardar, aguas del Llobregat, por elevación, del Vallès, por viaje” 9

9

GIRONA I AGRAFEL, M. (1877). Nueve meses de alcalde primero de Barcelona. Memorandum. Barcelona. El perfil d’aquesta figura és paradigmàtic al panorama barceloní de l’època, ja que la seva intervenció és decisiva en tots els acords i desacords vers l’expansió de la ciutat. Per això, cal tenir en compte que en aquesta època de cursa pel mercat de l’aigua , els germans Girona també hi participaren. Actuaven com a socis principals en una empresa d’abastament anomenada del Baix Vallès amb projecte de conducció de l’aigua des de la riera de Caldes i el riu Ripoll fins a Barcelona. Precisament a final de 1876 signà un acord amb la Companyia d’Aigües de Barcelona per a constituir conjuntament una societat capaç de fer front a la competència amb altres iniciatives privades. Per tant, l’alcalde provisional de Barcelona l’any 1876-77, semblava conèixer el potencial del mercat de l’aigua de la ciutat.

Per tant, si el proveïment d’aigua de l’Eixample es consolidava sota la maquinària privada, el servei i futures atencions quedarien supeditades a criteris econòmics elitistes i ornamentals, totalment aliens a plantejaments higiènics i sanitaris a l’abast de la majoria de la població. Tot i que el marc legislatiu estatal i municipal va deixar ampli marge de maniobra al joc capitalista emergent, amb la Llei d’aigües de 1866 i el reglament municipal en aigües de 1871, la inversió en infraestructures era considerable i moltes que en van començar durant aquesta primera etapa de seguida feren fallida, per no disposar del capital i la capacitat tècnica suficients. De manera que moltes empreses petites, sobretot locals, que enlairaren en aquesta època no superen la fallida del 1866 i seran absorbides per empreses de capital estranger.

10

MARTÍN PASCUAL, J. M. (2007).

Monte Catano • nº 14

23

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 24

Tania Galán Gómez

Fins i tot una de les empreses més sòlides i amb una forta inversió en a Barcelona des de 1857, la Companyia d’Aigües de Barcelona (CAB), de capital belga i francès i consolidada experiència tècnica en la gestió d’una empresa d’abastament d’aigua francesa, va tenir problemes pel volum d’inversió que la competència exigia. Així, el 1881, va arribar a un acord amb l’Empresa del Bajo Vallès, constituïda en 1861 amb capital dels germans Girona que, malgrat les dificultats, el 1875 ja havia construït bona part de la seva conducció fins a Barcelona. Tot i que l’acord va augmentar la seva capacitat d’abastament, no va resoldre la debilitat financera de la companyia, de manera que el mateix any la Sociéte Lyonnaise des Eaux en va garantir els recursos necessaris per a la continuïtat. D’aquesta fusió sorgeix el 1882 la Societat General d’Aigües de Barcelona que s’aniria reforçant i augmentaria el nombre d’abonats i l’extensió de la xarxa instal·lada durant la dècada dels vuitanta. Més enllà d’aquesta dècada, de tot el ventall d’oferta d’abastament privat inicial, molt poques empreses sobreviurien a les dures condicions del mercat de l’aigua a Barcelona.

Limitacions per a un sistema integral de subministrament municipal d’aigua Dintre de les àmplies expectatives generades vers la demanda a la ciutat, el clima econòmic i polític resultaria menys propici a partir de la fallida borsària de 1866. La fallida generalitzada de les companyies catalanes i l’ensorrament borsari barceloní, va deixar forta empremta a la burgesia industrial i financera, cosa que encomanaria el sector de la construcció11 i, després de la crisi fins entrats els

setanta, seria un període d’escàs creixement de l’Eixample. Aquest trencament del ritme econòmic i el sexenni revolucionari no fomentarien l’estabilitat política ni econòmica per a la confiança de la burgesia en inversions en el negoci de l’aigua. Als anys setanta la política hidrològica de l’ajuntament barceloní mostra un canvi de tendència, davant l’expansió de les iniciatives privades de subministrament d’aigua a la nova ciutat. La cerca d’alternatives al cabal del Besòs a la zona de Montcada per part del municipi es feia més urgent segons la ciutat creixia al nou eixample. L’objectiu es centrava en aconseguir cabals propis i controlar el conjunt de l’aigua potable procedent de Montcada, per tal de superar les limitacions que imposava la Societat de propietaris. El 1878 , any en què s’estava obrint un pas “inmediato a la mina de Montcada y en el mismo cauce del río Besós, para proporcionarse aguas por medio de fuerza ascendente”, Call i Franqueza12 resumia els antecedents de l’abastament de la ciutat des de Montcada. Amb fonts documentals com aquesta així com a través dels inventaris del registre d’obres públiques13 i dels llibres d’Acords del Ple de l’Ajuntament de Barcelona,14 s’observa com el consistori, des de la mateixa concepció de l’Eixample i durant les dues dècades posteriors, es plantejava diferents estudis i projectes per optimitzar el servei d’abastament municipal d’aigua. Tot i així en aquests anys l’Ajuntament no trobaria una solució acceptable per a l’abastament d’aigües potables.

12

CALL I FRANQUEZA (1878). Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), abans Arxiu Administrativo Municipal de Barcelona. Expedients del registre d’obres públiques entre 1875 i 1896. 14 AMCB. Acords del Ple de l’Ajuntament (1859-1885). 13

11 GARCIA,A.; GUARDIA, M.; MONCLÚS,F.J.; OYON,J. L. (1988) Arquitectura i ciutat a l’exposició Universal de Barcelona de 1888. Barcelona, UPC.

24

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 25

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

1858

Projecte de reforma per a la canalització d’aigua i gas. (Josep Fontseré)

1859

3a ampliació mina de Montcada

1859/61 Projecte d’elevació d’aigües de Montcada. (J. Fontseré)

1867

Estudi general de distribució d’aigües. (J. Fontseré)

1868

Projecte de noves captacions al Ripoll i al Besòs. (J. Fontseré) Projecte de canalització, conducció i servei d’aigua potable per a Barcelona i el seu Eixample15 (J. Fontseré)

1868-71 Modificacions al repartidor de Montcada. (J. Fontseré/ A. Rovira i Trias)

1871

Projecte de conducció i unificació de canalitzacions. (J. Fontseré)

1877

Projectes d’ampliació de les mines de Montcada (A. Rovira/F. Villar/Elies Rogent)

1878

Projecte i execució dels pous de Montcada. (A. Rovira i Trias)

1879/80 Projecte del dipòsit d’elevació d’aigües de Montcada a l’eixample. (A. Rovira i Trias)

1880

Pla general de canonades per a la conducció i distribució d’aigües (A. Rovira i Trias)

L’arrossegament del dèficit pressupostari de l’etapa del sexenni democràtic entre 18681874 condicionaria aferrissadament la hisenda municipal i, un cop restaurada la monarquia borbònica, la capacitat intervencionista de l’Ajuntament de Barcelona. A més, amb la Restauració, la capacitat política de l’Ajuntament, les competències municipals en matèria urbanística i de serveis públics, va quedar sotmesa a la legislació perifèrica de l’estat i als aparells de control provincial i estatal.

15 VOLTES BOU, Pedro (1967) Historia del abastecimiento de aigua de Barcelona. Sociedad General de Aguas de Barcelona. Barcelona.

Els ajuntaments dinàstics, de marcat perfil conservador, renunciaren de manera explícita a plantejar grans obres de reforma o modernització urbanística per temor a contraure obligacions financeres massa àmplies que poguessin atemptar contra els interessos de la burgesia propietària. En la mateixa línia es dedicarien a neutralitzar les iniciatives de grups polítics progressistes i higienistes per a la modernització dels serveis municipals o la planificació de l’espai urbà, per l’oposició dels grans propietaris immobiliaris o reductes conservadors que veien afectats els seus interessos. Una mostra de l’actitud institucional generalitzada d’aquesta època la posa de manifest Manuel Girona, un dels principals actors de la política consistorial i estatal,16 en la seva memòria com alcalde de Barcelona entre 187677.17 Les propostes urbanístiques de Girona quant al ”Aprovechamiento de Aguas”, reflecteixen el tipus de política del consistori barceloní: un projecte continuista que feia palesa l’obsessió per no generar despeses extraordinàries amb el sistema d’aprovisionament conegut. És a dir, les procedències de les captacions proposades eren iguals a les de segles enrere i es tractava de pal·liar les deficiències del sistema de distribució. Ell mateix impulsà la iniciativa del concurs de projectes d’abastament per augmentar el cabal en 10.000 plomes diàries, independentment de les captacions gestionades per la Societat de propietaris de les aigües de Montcada.

16

Manuel Girona fou un clar agent dinamitzador i protagonista del panorama financer i polític de la segona meitat del segle XIX. Com a fundador del Banc de Barcelona (1843) i regidor al consistori barceloní, definiria, a través de les seves activitats financeres, un nou concepte per al finançament de l’administració pública a través de les concessions de crèdit i la generació de deute públic a l’hora de fer front a nous investiments i iniciatives municipals. 17 GIRONA I AGRAFEL, M. (1877).

Monte Catano • nº 14

25

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 26

Tania Galán Gómez

Tanmateix, per no perdre el cabal sobrant de l’aqüeducte de Montcada, parlava ja de fer un dipòsit subterrani de 1000m3 i un nivell de pressió de 26 m –per tal de vendre l’excedent d’unes 500 plomes diàries. A més, amb la unió del sobrant de les de Montcada i de les mines de Collserola o de muntanya, se’n podrien destinar encara altres 500 més al rec de places i carrers, a més del sanejament de clavegueram. El producte total era el doble que de la inversió que calia fer, per això l’alcalde veia “indudable la convenencia por todos los conceptos” de la seva proposició. És evident que en cap cas Girona plantejava superar el deplorable estat higiènic i sanitari del conjunt de la ciutat, però sí atendre les mancances de pressió al proveïment municipal a l’Eixample, un repte a superar per la cota de 24 m de la caseta de distribució de Jesús on arribava l’aigua de Montcada i Collserola. A més, les propostes de millores d’abastament només repercutien, en general, en una minoria social que pogués adquirir les plomes en venda, de preu altíssim per al servei privat domèstic, o sigui, privilegi duna minoria. Tant la tendència restrictiva en el finançament d’iniciatives de millora urbana que generessin despeses extraordinàries, com la subordinació de l’actuació municipal als interessos dels sectors socials més poderosos de la ciutat, minvarien d’arrel qualsevol intervenció per optimitzar el servei d’aprovisionament municipal d’aigua o la xarxa de clavegueram.

2. ELS POUS DE MONTCADA, PARADIGMA DE NO PLANIFICACIÓ PER A UN SERVEI D’AIGUA MUNICIPAL

Als anys setanta, les alternatives municipals semblaven ser dues: obrir un concurs per tal d’obtenir un cabal abundant i segur o bé expro-

26

Monte Catano • nº 14

piar als usuaris de la Sèquia Comtal i fer-se’n càrrec del cabal complet ofert per les mines de Montcada. Aquesta última alternativa, a més de cara i dilatada en el temps, no assegurava el proveïment que el consistori barceloní pretenia. L’avantatge, però, era simple: la ciutat rebria tres vegades més aigua de propietat independent. L’expropiació dels drets de l’aigua a la comunitat de regants va ser una iniciativa proposada repetidament per diversos representants polítics i facultatius municipals durant l’últim terç del segle XIX, com a possible resposta a optimitzar el servei municipal d’aigua. Cap de les dues alternatives s’havien posat en marxa l’any 1878, any de forta d’escassetat de pluges. Per això, ja al mes de febrer, el Governador Civil acabaria per exhortar l’Ajuntament que adquirís urgentment major cabal que el proporcionat per la mina de Montcada, com a mesura preventiva a la fatal situació que la severa sequera provocaria. La solució vindria donada per recuperar de l’oblit burocràtic un projecte ja recomanat deu anys abans (1868) per Josep Fontserè, dins un estudi sobre les aigües del Ripoll i del Besòs encarregat per l’Ajuntament. Es tractaria, llavors, d’extreure aigües freàtiques del riu Besòs des del marge dret a través de l’excavació de pous, prop de la mina de Montcada, i bombant-les amb ginys de vapor.18 L’aigua dels pous de Montcada seria conduïda directament a l’aqüeducte municipal de 1826 –mina Baixa de Montcada– a través d’una conducció suplementària. El 21 de juny de 1879 s’inaugurà oficialment i el 14 d’agost iniciava l’extracció completa de l’aigua dels tres pous oberts.

18

MARTÍN PASCUAL, J. M. (1999). El Rec Comtal (18221879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajuana.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 27

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

El nou sistema sí suposava un avanç considerable respecte al cabal aportat per la mina de Montcada:mentre que el cabal màxim d’aquesta era de 12.000m3 i 6.000 de mitjana diària durant la dècada dels 1880,19 el volum proporcionat per la instal·lació dels tres pous, era d’un màxim de 20.000m3 al dia, gràcies a dues màquines de vapor Alexander de 14 CV de força nominal.20 Els pous, però, no deixaven de ser una solució provisional per complementar el cabal de l’aqüeducte municipal. A més hi persistia un problema més greu que era una xarxa de distribució degradada i, per tant, obsoleta, que perdia més de la meitat del cabal procedent de la mina i dels pous de Montcada.

la ciutat el mateix any que es projectava la intervenció dels pous a Montcada. A l’article 15è de la primera secció, incideix en la importància de tenir un aprovisionament a l’alçada de la ciutat “...en Barcelona... falta el (caudal) indispensable para las necesidades ordinarias de la vida...” (...) La utilización de aguas públicas para el abastecimiento de poblaciones, ofrece todavía menos dificultades, pero en nuestro caso será de un gasto si bien cuantioso, nunca estraordinario, si tenemos en cuenta que, se trata de proporcionar un elemento tan importante y necesario para los usos de la vida, ya como principio de nutrición y salubridad, ya como medio indispensable para conservar la higiene y atender a la polícía y ornatos públicos. (...) “..., esta ciudad no tiene mucho caudal que necesita y que este hecho se halla demostrado hasta la evidencia.”

Projecte per a la conducció dels pous a la mina Baixa de Montcada, signat per Rovira i Trias (1880). Font: AMCB.

Fa esment de les mines que abastien Barcelona el 1878 i que aportaven unes 8686 plomes (19.110.000 l /dia, aprox.). Per això insisteix en la importància de dur a terme una inversió a la mida de la ciutat de Barcelona, per tal d’a apropar-la a les grans veïnes europees, amb més de 200 litres diaris per habitant.

La intervenció d’urgència dels pous de Montcada manifesta l’absència de planificació d’un sistema d’abastament d’aigua per a la nova ciutat d’acord amb l’envergadura del projecte del nou eixample de la ciutat. El regidor de l’ajuntament, Call i Franqueza així ho publicava a la “Colección de artículos del Diario de Barcelona: “Mejoras en Barcelona” de 1878. És interessant ja que mostrà el panorama de l’abastament de

És interessant la dada que proporciona Call i Franqueza quant a l’abastiment de les mines a la ciutat, ja que sobrepassa la quantitat necessària estimada per Antoni Rovira i Trias –arquitecte en cap del ram de fontaneria de l’Ajuntament– en una contestació d’ofici a la comissió municipal encarregada de l’assumpte quan li demanaven aproximar el consum per cobrir els serveis de la ciutat:21

19

•

MARTÍN PASCUAL, J. M. (1999). Dades extretes de la ratificació de la correcta instal·lació de les màquines de vapor per part d’un cos facultatiu d’enginyers enviats per l’Ajuntament de Barcelona a principis de 1880. ACMB. Registre d’Obres Públiques 1875-1896. Exp.795/52. Peça 2a. 1878-1879. 20

Particulars i edificis públics: 3500 plomes (públics = 2150)

21

ACMB. Registre d’Obres Públiques 1875-1896. Exp.795/ 15. Peça 1a. 1877-1878.

Monte Catano • nº 14

27

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 28

Tania Galán Gómez

Fonts, barraques de refrescs i embornals: 2116 plomes. Pilars de reg i reg públic: 600 plomes.

• •

que patia. De fet, d’aquesta època i de la dècada posterior Voltes Bou22 afirmava que, tot i funcionant els pous, dels 30.000 m³ que es podien arribar a canalitzar des de Montcada, aproximadament hi arribarien no més de la meitat.

TOTAL: 6766 plomes Només observant el cabal que arriba a Barcelona es veu clarament que és superior al requerit diàriament. Per això es poden fer tres consideracions respecte a la informació del regidor Call i Franqueza: Que estigués publicant la xifra de cabal màxim que podia arribar a la ciutat en aquell moment i no la mitjana diària, o sigui, estaria comptabilitzant èpoques de màxims, com ara les de pluges torrencials estacionals, sense tenir en compte les èpoques d’eixut dels prolongats estius mediterranis. Fa pensar llavors que si el càlcul fos la mitjana, hi hauria una bona part de l’any en que el cabal seria igual o menor a la quantitat que Rovira i Trias feia el mateix any.

•

•

Que Call i Franqueza ja estigués comptant amb un excedent diari no excessiu comparat al ritme de creixement de la ciutat i que ja preveiés que en poc temps en farien curt. Per això, tot seguit, indica la idoneïtat de l’expropiació de les aigües de la Sèquia Comtal a la comunitat de regants i propietaris. Fins i tot hi afegeix el càlcul de les indemnitzacions que li correspondrien als regants i propietaris dels molins per municipalitzar el servei de la sèquia. Això seria l’opció segura per garantir un cabal al nivell de la gran urbs que Barcelona esdevenia aleshores.

•

Que hi comptés el cabal en el punt de captació però no el que arribava al repartidor del Jesús ni als punts de servei de la ciutat, després de travessar la mina baixa de Montcada i una xarxa de distribució secundària ja obsoleta per la quantitat de pèrdues i filtracions

28

Monte Catano • nº 14

Sigui com fos, atès el ritme de creixement de la ciutat, el cabal es preveia molt just i, en moments de sequera, clarament escàs. Altrament, el projecte dels pous de Montcada –la Casa de les Aigües– ni s’ho hauria plantejat. Per això, Call i Franqueza clou amb ”...y por más que tengamos por muy acertados las medidas que actualmente toma nuestro Ayuntamiento para suplir la escasez de los manantiales ordinarios y evitar un conflicto en la ciudad ocasionado por la falta de agua, no es menos cierto que solo pueden considerarse como recursos transitorios y extraordinarios, pues todos sabemos las contingencias a que se hallan expuestos los pozos abiertos en determinados puntos y los desperfectos y gastos que la maquinaria lleva consigo. Estos recursos no deben adoptarse sino en casos estremos o después de haber demostrado el estudio y la esperiencia, que no es posible ni conveniente la utilización de otros medios más seguros y económicos y siendo preferible en nuestro caso procurarse un caudal procedente de corrientes naturales, seguras y potables y a nivel suficiente y cómodo para subvenir a las necesidades de la población. La apertura de pozos, prolongación de minas y otras esploraciones y esplotaciones inseguras en busca de aguas, no son medios dignos ni radicales, ni se hallan a la altura de los que deben utilizarse para abastecer del elemento agua una población, que como Barcelona contará, dentro de pocos años, medio millón de habitantes”

22

VOLTES BOU, P. (1967).

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 29

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

La Casa de les Aigües, testimoni d’un projecte incomplet La consulta d’expedients del Registre d’Obres Públiques entre 1875-1896 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona ha permès fer el seguiment de la consecució de les obres d’obertura dels tres pous entre els anys 1878 i 1879. I ha permès, també, analitzar els estudis tècnics precedents al projecte i les opcions que es contemplaven per a l’augment del cabal, 23 així com esbrinar una sèrie de dades no documentades fins ara gràcies als parts de la memòria d’obra que l’arquitecte municipal encarregat, Antoni Rovira i Trias, remetia a la comissió del consistori responsable del projecte.24 Entre febrer i març de 1878, s’encetava la maquinària burocràtica i tècnica per començar les proves d’obtenció de cabal del nivell freàtic del riu Besòs, presentant documents justificatius per a la idoneïtat de l’actuació al terreny que la companyia de Ferrocarriles de Tarragona Barcelona y Francia tenia a Montcada, així com informes pericials per construir un pou “ (...) cuyas aguas elevadas por medio de vapor, puedan conducirse a la mina de conducción de las de Montcada a esta Ciudad, para remediar la gran escasez que de ellas experimetan el vecindario y servicios públicos” “Se propusieron al Ayuntamiento tres distintos proyectos para aumentar el caudal de aguas de su propiedad, que son: • 1º Prolongación de la galería general y ramales de fluición, emplazándolos a la mayor profundidad que permitiera la rasante actual

•

•

de la galería para que pudieran absorverse las corrientes subterràneas...y tuvieran fácil salida por el mismo punto que hoy tienen las que se recogen y ambos caudales por su curso natural y por la galería de conducción serían dirigidas a la presente ciudad. 2º Obertura de pozos aguas bajo de la mina de fluición a unos 200m de la misma y a 120 del cauce de la Acequia Condal, de cuyos pozos, por medio de una estudiada combinación de bombas movidas por máquinas de vapor...para que pudieran ser vertidas en la galería de conducción actual y de esta manera llegar a esta capital. 3º Construcción de un muro de contención en sentido transversal al cauce del Besòs, aguas abajo de la expresada mina de luición (...), siendo su objeto detener el curso de las aguas subterráneas del río para que, subiendo éstas de nivel, favoreciera (...) en la repetida mina (aqüeducte municipal), la entrada de mucho mayor caudal de aguas”25

A l’abril del 1878, la Comissió 3a del consistori sol·licitaria al cap del ram de fontaneria, l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias el projecte dels pous. Un avantatge significatiu que oferia aquesta mesura era que el cabal extret no estaria sotmès a l’estricte règim jurídic que imposava la Societat de propietaris de les aigües procedents de les galeries de Montcada. L’obertura del primer pou es fa en terrenys de la Compañía de Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia,26 amb un resultat exitós, tot i que un informe tècnic d’aquell mateix mes revela que amb un sol pou i la màquina de vapor semimòbil instal·lada per a l’elevació de

23

AMCB. Registre d’Obres Públiques (1875-1896). Exp. 795/15. Peça 1ª.1877-1878. 24 AMCB. Registre d’Obres Públiques (1875-1896). Exp. 795/52. Peça 2ª. 1878-1879. AMCB. Registre d’Obres Públiques (1875-1896). Exp. 795/15. Peça 2a. 1877-1878.

25

AMCB. Registre d’Obres Públiques (1875-1896). Exp.1327 /58. 1879-1880. 26 Un dels propietaris d’aquesta companyia era el Sr. Manuel Girona i Agrafel.

Monte Catano • nº 14

29

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 30

Tania Galán Gómez

les aigües, no n’assolia la quantitat d’aigua necessària: només 2000 plomes de 6000 previstes. Per això, s’acabaria procedint a l’obertura de dos nous pous i la instal·lació d’ una altra màquina semimòbil. Tan importants eren els pous com la contenció dels terrenys a la vora del llit al·luvial del Besòs. Alhora que Rovira i Trias passava informe dels avanços en l’execució, fa constar les tasques prèvies a l’inici dels mur de defensa, així com el plantejament de la canonada que abocaria l’aigua extreta a la mina baixa de Montcada. Rovira i Trias va finalitzar l’elaboració del projecte al juny de 1878, data en què també s’efectua la contractació per a la construcció de les màquines de vapor per a l’elevació de les aigües. Per això, es demanaria assessorament i pressupost a dues de les empreses que aleshores construïen màquines de vapor a Barcelona: la Maquinista Terrestre y Marítima i la companyia Alexander Hermanos. Finalment s’encarrega a la fàbrica barcelonina Alexander Hermanos dos màquines de vapor “... de 30 caballos efectivos (força nominal 14 CV) capaces de elevar constantemente 2000 plumas de agua”. El càlcul inicial dels fabricants era que cada màquina tenia una capacitat d’extracció de 4500 plomes (9.882.000 de litres al dia) que parlant de dues màquines serien 19764 m³ diaris. La instal·lació de quatre bombes de doble efecte (28 rev./min.) produirien l’elevació a deu metres de l’aigua absorbida. La màquina de vapor que construïren es plantejava amb el sistema més econòmic de combustible conegut fins aquell moment, de cilindres i condensació. Alhora, al juny 1878 , comencen les primeres reclamacions vers la nova captació d’aigua de l’Ajuntament al marge dret del Besòs. D’una banda, per part de la Compañía de FF.CC. Tarra-

30

Monte Catano • nº 14

gona – Barcelona – França a la Comissió 3a, per la mancança del seu consentiment per fer aquelles obres a la vora de la via i als terrenys de la companyia, amenaçant, fins i tot, amb parar obres. Val a dir que la documentació relacionada amb el plet demostra el consentiment per al pou de prova però no els dos posteriors.27 Una reclamació que seria la primera d’una llarga llista que esdevindria un llarg conflicte entre la companyia i el consistori i, posteriorment, un dilatat plet, que acabaria amb una R.O. de 1891d’il·legalització de la instal·lació municipal dels pous de Montcada. Aquest plet no acabaria fins a 1910.28 Per tant, els pous de Montcada van romandre en la il·legalitat i probablement tancats o treballant parcialment, durant gairebé vint anys. D’altra banda, també es produeixen les primeres queixes de la Junta de Regants i Propietaris de Molins de la Sèquia Comtal, exigint bé parar màquines per no minvar el cabal de la mina, bé una indemnització per danys causats. Dos anys més tard, el lletrat assessor de la Junta de la Sèquia Comtal demana el tancament dels pous i, per això, sol·licita els antecedents del projecte, sol·licitud que rep la resposta de l’ajuntament amb el certificat dels antecedents enumerats, signats per l’alcalde, entre d’altra documentació. Tot i així, l’obra no perdia el ritme i, durant l’estiu de 1878, s’aprovaria la construcció de l‘edifici de màquines,el mur de defensa del Besòs i l’edifici destinat a les persones encarregades de l’explotació del cabal, cura i conservació de les màquines, la Casa del Maquinista actual o xalet a la documentació. També rematen la conducció suplementària a la mina baixa de Montcada, fet que precipitaria el 14 agost de 1878 l’abastiment

27

AMCB. Registre d’Obres Públiques (1875-1896). Exp.1327 /60. 1879-1880. 28 AMCB. Informes de la Comissió d’abastament d’aigües de Barcelona entre 1911-1913. Asesoría: Reseña de antecedentes.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 31

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

inaugural del primer pou obert cap a la ciutat de Barcelona a través de l’aqüeducte municipal. Mentrestant, els treballs continuen als tres pous i es construeix l’edifici que acollirà les màquines de vapor. Al novembre es col·loquen les peces de la nova maquinaria, mentre la màquina de vapor semimòbil –la inicial per a les proves– seguia elevant l’aigua del primer pou operatiu. Tot seguit, es construïa la xemeneia, es treballava al dipòsit d’aigües d’alimentació de les calderes i al dipòsit d’aigües dels pous.29 També es començaria llavors el xalet. Al gener de 1879, hi acabarien la instal·lació de bombes i de la nova maquinària, així com el canal que portava l’aigua al dipòsit en general. Al final d’aquest mes ja treballaven les dues màquines definitives i són provades pels fabricants. Fins al febrer s’hi continua amb tasques d’aprofundiment dels pous i revestiment. Al mes d’abril de 1879 Rovira i Trias manifesta la necessitat d’una bàscula per a la mesura del carbó “ (...) que sea para unos 85 quintales o sea de la fuerza de unos 4000 kilogramos, la cual debería ser de “Puente-bàscula para carruaje de dos ruedas, establecida sobre mampostería con cojinetes móviles y bridas a triple articulación para preservar los ladrillos de todo choque. Dicha bàscula debe contener un tablero de chapa estriada. La madera que se emplea debe de ser de choque.(...) El costo de dicha bàscula, según un prospecto del fabricante D. Juan Pibernat, es de unas mil pesetas.” S’acordaria, llavors, la instal·lació de la bàscula per a la entrada del carbó, cosa que no es produirà fins a l’agost. També s’aprova la construcció d’un pont sobre el torrent de desguàs de la Sèquia Comtal, per facilitar l’accés de vehicles a l’explotació de Montcada.

29 Una cisterna dipòsit que ocuparia el lloc aproximat de l’actual sala d’aforament o control.

L’essencial per al funcionament previst del projecte dels pous s’havia executat, per això, al juny comencen els acords del Ple per gestionar la inauguració el 21 de juny de 1879: “podrà procederse a la solemne bendición e inauguración de las obras construídas en Moncada para aumentarse el caudal del agua que alimenta a esta población; y tratándose de un hecho verdaderamente notable, porque lo es en sí el salvar a Barcelona no solo de la sequía experimentada en el año último sinó de todas las que en lo sucesivo pudiera afligirle y por el extraordinario caudal alumbrado que representa una cuantiosa riqueza para el municipio...” Dos dies després de la inauguració, Rovira i Trias adreça a la Comissió 3a:”Puestos en limpio todos los planos de alumbramientos de aguas potables en el término de Moncada para el abastecimiento de Barcelona, constando de quince diferentes (...) en los cuales hay las obras antiguas de la Mina como las modernas del emplazamiento de los pozos, máquinas de vapor, bombas, edificios, obras de defensa...(...) tengo el gusto de remitirles a VE.” Obres com el mur de contenció, pràcticament a sobre de la llera del riu, es dilatarien molt, sobretot en les millores que se l’hi van haver de fer pels desperfectes de les avingudes estacionals. Mentrestant, es van resolent qüestions secundàries, però, igualment imprescindibles per garantir el correcte funcionament de la instal·lació de Montcada, com ara el procediment recomanat per al proveïment del carbó o la necessitat d’habilitar un taller de manyeria. Sobre el tema del combustible es decideix treure un plec de condicions per a la subhasta pública de subministrament de carbó calculant prèviament la despesa a rendiment normal entre 1 de juny i 30 de juliol de 1879: 509.059 kg. A l’hora d’aproximar les necessitats anuals es

Monte Catano • nº 14

31

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 32

Tania Galán Gómez

parla dels 97.000 kg que hi caben al dipòsit de Montcada –la carbonera– i s’aproxima un consum anual de 33.000 kg, considerant que els pous no s’utilitzarien continuadament. També s’hi demanaria un informe de la qualitat de carbó anglès o nacional segons potència calorífica, ja que el preu d’ambdós tipus al port de Barcelona (3,30 ptes/ 100 kg) és el mateix. El fet que gran part de les fàbriques barcelonines gastessin carbó anglès ja preveia la decantació per l’estranger per la seva qualitat i rendiment. De la memòria d’obra lliurada per l’arquitecte, s’extreu que sempre es mesurava la pressió d’un pou lateral i la del central, de manera que només anaven dos pous si era temps de sequera, o sigui que normalment només feia anar una sola màquina de vapor: cada màquina accionava la bomba d’un pou lateral i una de les dues del central. Si les màquines estaven parades per temps, per manteniment, se’n feien anar de tant en tant per a la correcta conservació. A mode de curiositat relacionada amb el manteniment, a la documentació consultada consta el jornal de tres nens a l’octubre de 1878 per a la neteja de les calderes, ja que la seva estatura permetria encabir-los pels doms de vapor. Durant l’últim trimestre de 1879, es rematen els treballs de la caseta de la bàscula, el tancament amb reixa, l’empedrat de la porta d’entrada, la continuació mur de defensa, el taller de manyeria, detalls del xalet com ara la cuina de la casa del maquinista, empedrat solera carbonera i quart de les calderes, la vorera de la casa de màquines i, a principi de 1880, es fan els últims detalls per a la conclusió de la totalitat de l’obra, així com reparació de desperfectes per riuades. Durant aquest anys es van finalitzant obres que complementen els pous: “Pozos y casilla de registro –a la cantonada carrer Bifurcació amb Molí – que existían emplazados en la propiedad de Can San Juan los cuales facilitan la entrada

32

Monte Catano • nº 14

a la galeria... instalada, la cañería que desde los pozos conduce el agua a la mina de conducción propia del Excmo. Ayuntamiento”. Pràcticament acabat el projecte, un cos facultatiu d’enginyers és encarregat de la inspecció de les màquines, per poder efectuar el pagament dels fabricants Alexander Hermanos. En aquesta certificació la comissió de facultatius entra en l’explicació de les màquines amb més detall: ... cada màquina transmite movimiento a dos bombas de doble efecto. (...) efecto útil bomba = 98 % , resultado sumamente satisfactorio. (...) trabajo útil de una de las dos máquinas en el ensayo = 9,22 CV. (...) trabajo útil de las dos máquinas (fuerza nominal) = 14,12 CV, resultando que el efecto útil de dichas máquinas junto con las bombas es de 65 % (por las resistencias pasivas de la máquina y dos bombas que absorvieron el 35% de la fuerza total). (...) Cada máquina puede desarrollar un máximo de 30 caballos de trabajo efectivo. (...) Con estas condiciones, la cantidad de agua elevada fue de 1950 plumas, cantidad mayor que la consignada en la contrata. (...) Consumo normalizado máquinas de combustible de este tipo de 2kg de carbón mineral inglés (per hora). (...) Cada máquina eleva 9.000 m³ de agua a 10 metros con un consumo de 1.000 kg de carbón y son solo necesario para estas condiciones 20 caballos, resultando en conformidad con los datos que se expresan 2.29kg de carbón por hora y caballo. Si se trabaja a 30 caballos se podria llegar a consumir 1650 kg/dia y elevarla a 15m. (...) Dado el sistema de motor y disposición de que se ha partido, pero creeríamos faltar a nuestra misión sino manifestáramos que el expresado sistema de motor,

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 33

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

que es el peculiar de los talleres de Alexander Hermanos, no es el más apropósito para la elevación de aguas, debiendo consignar sin embargo que toda la maquinaria está construida con buenos materiales y su ejecución y montura son esmeradísimos.” L’últim expressat ho justifiquen dient que la tecnologia en elevació d’aigües avança molt ràpid i com exemple d’última tecnologia hi posen una màquina de la Exposició Universal de París de 1878. Consideren que llavors ja es podrien haver utilitzat un tipus de bombes amb les quals es podria haver prescindit d’un alt nombre de peces i disminuir el pes del volant, per tal d’obeir a al tendència de treure’n masses, de les quals el moviment absorbeix gran quantitat de forces que sempre vénen representades, en la pràctica, en combustible. Igualment, hi fan constar també la mancança d’uns elements imprescindibles en una instal·lació de motors a vapor: indicador de buit, comptador de voltes, indicador de Watt, que determina la distribució de vapor al cilindre de les màquines, i algunes peces de recanvi. Tanmateix, l’informe finalitza amb una felicitació a l’Ajuntament de Barcelona “por el buen éxito y acierto en la situación de los pozos (...) que atendida la formación geológica en la cuenca baja del Besòs compuesta de terrenos sumamente permeables, pueden asegurar la existencia de un manantial de aguas subterráneas, sino inagotable, por lo menos de una abundancia immensa y suficiente para cubrir las necesidades de esta capital”. Els components de la comissió “(...) atreven a consignar la conveniencia de una explotación completa”, o sigui que consideraven òptima per a la ciutat l’explotació continuada i no eventual, per estats d’emergència, com era en principi l’objecte de fer aquesta intervenció. La capacitat

total d’extracció dels pous era sinònim d’un abastament que compliria sobradament les necessitats en aquell moment i, a més, permetria disposar-ne de plomes a vendre que contribuirien al sanejament de la hisenda municipal. Com assenyalen els enginyers, “Por demás es manifestar pues no dudemos que el municipio tiene de ello pleno concocimiento que la explotación de los pozos de su propiedad situado en Montcada puede puede reanudar en beneficio del público en general y rendir cuantiosos beneficios al erario municipal para cubrir los múltiples y apremiantes obligaciones que sobre el mismo gravan.” (...) “Tal es el dictamen de la Comisión de Ingenieros industriales que suscribe el honor de someter al superior criterio e ilustración de V.E. 30 de enero de 1880.“30 L’1 juny 1880, Rovira i Trias adreça un plànol per a noves obres al mur de defensa, atenent l’erosió que patia per les avingudes del riu. Després de moltes reclamacions per part de l’arquitecte a la comissió municipal encarregada, el projecte per al reforç del mur del recinte s’aprovarà el 1884. Però, allò rellevant d’aquest document és que ha descobert les construccions fetes fins aquella època. Ja en les memòries d’obra de l’arquitecte es feia esment a l’edifici de les màquines, al xalet, al dipòsit, a la carbonera, fins i tot, al taller de manyeria. Però res de la sala de pous, sala de control o aforament i tampoc de les construccions auxiliars de la torre de l’aigua i la caseta del gasòmetre d’acetilè. Aquest plànol va verificar que totes aquestes construccions, van ser fetes posteriorment. Llavors, la següent qüestió és la seva datació. L’únic que es pot assegurar és a través de l’ex30 Signat per Lucas Echevarría, Conrado Sintas, Bernardino Martorell y Luís Casaldo. ACMB. Registre d’Obres Públiques. 1875-1896. Exp. 795 /15. Peça 2a. 1877-78.

Monte Catano • nº 14

33

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 34

Tania Galán Gómez

Detall del recinte dels pous de Montcada el 1909. Font: AMCB.

pedient relatiu al llarg plet per la il·legalització dels pous:31 un plànol annex a un document d’un procurador de Madrid on consta una delimitació del terrenys amb totes les parts implicades presents. A més de reflectir l’estat de l’actual barri de Can Sant Joan, prova gràficament que, al 1909, l’edifici dels pous, la sala de control i les construccions auxiliars esmentades encara no havien estat construïdes. Tot plegat, les fonts documentals a l’abast a dia d’avui, permeten pinzellar una hipòtesi vers la datació d’aquestes construccions: entre aquest plànol de 1909 i la Gaceta Municipal de Barcelona de 1917, dedicada a les aigües de Montcada,32 on ja apareixen fotografies i explicacions d’aquests edificis ja en peu – hi són descrits els pous com a antecedents al projecte municipal de la Trinitat, el qual va posar en marxa després de la pandèmia de tifus a la ciutat de Barcelona de 1914.33 Llavors, van ser construïts en el marge aproximat de vuit anys, molt probablement el 1916,34

31

ACMB. Registre d’Obres Públiques. 1875-1896. Exp. 1327 /60.1879-1880. 32 GACETA MUNICIPAL DE BARCELONA (1917) Tirada aparte de la información relativa al servicio municipal de las aguas de Moncada. Urbanización y Obras. Sección 6ª (Aguas). Noviembre. 33 RAMON i VIDAL, J. (1996) Subministrament d’aigua i tifus a Barcelona. 34 VOLTES BOU, P. (1967). Pàg.189.

34

Monte Catano • nº 14

any en què l’Ajuntament tornaria a donar empenta a l’explotació de les aigües de Montcada: la reforma de l’aqüeducte baix de Montcada per evitar filtracions, la construcció de la central d’elevació de la Trinitat o la col·locació de la canonada de ferro des de la Trinitat a l’Eixample. A més, són d’aquesta època un nou projecte de conducció i elevació d’aigües i la nova temptativa de municipalitzar les aigües del Rec Comtal. És probable que la majestuosa coberta modernista dels pous sigui part d’aquestes iniciatives municipals de millora dintre del pla de positivació de la imatge de les aigües de Montcada, causants de la pandèmia.

El projecte d’elevació i distribució de les aigües de Montcada En plena execució dels pous de Montcada, Rovira i Trias expressa la conveniència de construir un dipòsit d’elevació de les aigües que n’extraurien per obtenir la pressió desitjada i, així, garantir el subministrament d’aigua del nou eixample més amunt de la caseta de Jesús (24m). Ja a principi de 1879 ja es començaria a parlar d’un “proyecto de un depósito y edificio por medio de cual se dé presión o altura a las aguas de Montcada,” en un moment en què la Comissió sol·licitava a l’arquitecte les condicions que podria tenir el dipòsit segons la seva funció, a fi de trobar-hi el solar adient.35 Rovira i Trias començaria llavors un projecte complet,36 que mai no es va dur a terme, malgrat les mostres d’interès i decisió del ple consistori

35

AMCB. Acords del Ple de l’Ajuntament de Barcelona. 07/03/1879. 36 AMCB. Registre d’Obres Públiques. 1875-1896. Exp. 1327. /58.1879-1880.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 35

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

vers la imminent necessitat de desenvolupar-lo: “(…) el Sr. Fontrodona rogaba a la Comisión Tercera se dignase a manifestar el estudio del expediente para la elevación de las aguas de Montcada y nueva distribución de la misma en el interior de la ciudad, por ser también asunto de suma importancia para la salubridad de Barcelona y el Erario Municipal (…), contestando a su vez el Sr. Batlló (…) que la elevación y distribución de aguas de Montcada exigían un detenido estudio; el cual venía practicando sin levantar mano la Comisión. Los Sres. Martorell y Soler manifestaron su confianza de que el referido proyecto de aguas se vería pronto realizado.”37 Alguns recordatoris que la Comissió 3a fa a l’arquitecte municipal durant el 1880, també mostren la urgència de disposar d’aquest projecte: apremia el tiempo y el interés ”per “un proyecto de tanto interés para esta capital,” “a fin que lo antes posible se sirva remitir.” L’arquitecte hi va exposar al tot un seguit d’informació prèvia començant pel fet que els pous tan sols funcionaven davant carestia d’aigua de la mina de Montcada. Davant d’això, manifesta que “(...) Bastaba solamente la marcha de una de las máquinas para aumentar el caudal de aguas (...) suficiente para atender todas las necesidades del ramo de Fontanería; lo que prueba claramente que los pozos que posee el Excmo. Ayuntamiento en el término de Montcada puede extraerse mayor cantidad de agua que la que se necesita en la presente ciudad y que, en consecuencia existe un sobrante para destinarse a los usos que sean convenientes a los intereses de la municipalidad.” Se’n podia extreure, llavors, major cabal d’aigua del que la ciutat demanava en aquells anys.38

37 AMCB. Acords del Ple de l’Ajuntament de Barcelona. 07/03/1879 38 AMCB. Exp.795/15. Peça 1a.1877-1878. AMCB. Exp.795/ 52. Peça 2a. 52.1877-1878.

A mode de presentació l’arquitecte Rovira i Trias relaciona un seguit de fets, antecedents i motivacions que emfatitzen encara més la necessitat de la ciutat de Barcelona d’una infraestructura com la que ell proposa: •

Els 5 metres de desnivell entre la deu de la mina de Montcada i el repartidor del Jesús –els 29 i 24, metres sobre el nivell del mar, respectivament– posen en desavantatge les aigües de Montcada i, per tant, la gran quantitat de cabal municipal que hi arriba. La poca alçada assolida al punt de distribució suposava un greu inconvenient en la previsió de creixement de l’eixample de la ciutat, molt més amunt. Des d’aquesta cota la xarxa de distribució municipal no podia proveir aigua a la nova ciutat.

•

La mina de Montcada conduïa a la ciutat en temps de sequera unes 2500 plomes de les 7500 diàries que necessita la ciutat. Amb els pous de Montcada a ple rendiment, el cabal conduit pujaria a 14.000, o sigui que es crearia un romanent de 9000 plomes de les quals se’n podria disposar al repartidor del Jesús.

•

Tanmateix, hi fa constar que, tot sense elevar-les, reportarien beneficis per costejar el projecte de la nova xarxa de distribució de canonades, si es vengués l’excedent de les 9000 plomes. Sense l’elevació i fent dipòsit del cabal sobrant, la seva alienació comportaria un benefici de 11.250.000 pessetes d’aleshores. I n’especifica més encara: 11 milions nets si descomptessin la inversió en el nou arteriat de distribució.

•

Aquest dipòsit serviria també com a punt d’emmagatzematge en cas de desperfectes a l’aqüeducte baix, com per ajuntar l’aigua per abastir a la ciutat durant 24 hores i fer front al desperfecte.

Monte Catano • nº 14

35

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 36

Tania Galán Gómez

Concreta i explica com fer les aigües més competitives davant el mercat privat de l’aigua, elevant l’excedent en dipòsits a 12m d’alçada a través de màquines semblants a les de Montcada. Aquest augment seria, en realitat, una alçada aprofitable de 36,50m sobre el nivell del mar, aigua que es vendria a particulars a major alçada. Arribaria, doncs, a la Ciutat Vella i a l’eixample –de terme mig a la segona planta de tots els edificis de l’eixample i fins els àtics de Ciutat Vella– i es podria vendre l’excedent alienat a doble preu, des del repartidor de Jesús. A què es refereix Rovira i Trias amb “doblar el preu” si està parlant de fer les aigües més competitives davant el mercat privat? No es tractaria, doncs, de duplicar el preu, sinó que serien els potencials compradors allò que es multiplicaria per dos. En arribar a major alçada serien molts més els que, almenys, tindrien l’opció a disposar d’aigua corrent. Des d’aquesta òptica la previsió del benefici líquid amb l’elevació serien 19.351.044 pessetes. El benefici total serien 22.500.000 ptes., al qual se li havia de treure les 467.603 pessetes del cost del solar on construirien el dipòsit i els 2.681.353 ptes. de la seva construcció.

•

Només els guanys que repercutirien a la hisenda municipal evidenciaven la conveniència de la inversió. Si es considera la dependència directa que el servei municipal d’aigua tenia vers la de la Mina Baixa com a única conducció procedent de la deu de Montcada aquesta conveniència esdevenia, llavors, emergència. Rovira i Trias comença la descripció del projecte per la idoneïtat de l’illa triada entre passeig de Sant Joan, els carrers Mallorca, Provença i Roger de Flor. Una illa sencera del projecte l’Eixample, aleshores encara semibuit, i ubicada tres illes més amunt del pas de la mina Baixa de Montcada, és a dir, d’on rebria el cabal.

36

Monte Catano • nº 14

Emplaçament i planta del dipòsit d’elevació, signats per Rovira i Trias (1880) Font: AMCB.

Hi recomana fer una construcció amb dos dipòsits en comptes d’un sol. La raó és per si en un hi tingués lloc cap desperfecte, l’altre donaria servei igual perquè serien independents. Només anirien connectats per canonades continuades i vàlvules de pas per fer-ne més practicable el manteniment. Els dipòsits superiors d’elevació tindrien 15.000 m3 de capacitat. La galeria entrant al dipòsit –ramal de la mina baixa de Montcada procedent aproximadament del carrer Nàpols– es connectaria pel xamfrà del carrer Mallorca amb Roger de Flor, a un dipòsit subterrani des d’on s’elevaria l’aigua amb màquines de vapor. La galeria de sortida seria pel xamfrà de Mallorca amb el passeig de Sant Joan.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 37

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

El 30 d’ agost de 1880, l’arquitecte remet el projecte amb els plànols i pressuposts de dipòsits i edifici de màquines per elevar l’aigua de Montcada, un total de 2.681.353 ptes. Acompanyen el projecte un plànol de distribució de canonades generals per tal de repartir l’aigua en diversos punts de la ciutat i eixample,”arreglada a los nuevos adelantos conocidos hasta el día para dejar organizados su completo y buen servicio de fontanería”. Precisament, en referència a l’estat de les canonades de la ciutat, a final de 1880 el consistori sol·licita la diagnosi, consultant si podrien abastir Barcelona amb major cabal de Montcada i, en cas afirmatiu, amb quina quantitat de plomes hi comptaria i el cost de reparació de les obres, si en calguessin. La resposta de l’arquitecte és rotunda “La red actual de cañerías no permite absorber mayor cantidad de dicho líquido del que hoy conduce, no obstante, el estado de las mismas y la combinación de descargas que en algunos puntos existen establecidas, permite desviar del caudal conducido para otros servicios de los que hoy prestan, una regular cantidad de agua que puede apreciarse en unas 1500 plumas”. Continua en la mateixa posició quan“de la Comisión 3a que el arquitecto manifieste la posibilidad de introducir en esta ciudad 10000 plumas de aguas de los pozos de Montcada además de los que hoy abastece y cuales serían los medios convenientes en caso afirmativo”, contestant-les-hi que és “indispensable añadir una nueva red de cañerías”. A més, l’expedient remata amb incís molt significatiu de Rovira i Trias: per ser el cabal del Besòs no sols d’interès públic per a Barcelona, cal oposar-se totalment a la concessió d’aquests cabals a mans privades, des del seu origen, a la confluència del Mogent i el Congost, perquè el cabal de la mina i dels pous no es veiés reduït. Fins i tot va més enllà i demana una llei especial per anul·lar les ja atorgades.

Malgrat les expectatives que ofereix Rovira i Trias en aquest projecte, així com els avantatges que suposaria un aprovisionament a major alçada del cabal de Montcada, a l’hora d’arribar a bona part de la població del nucli urbà així com a un sector considerable del nou Eixample, l’elevació mai no es va a portar a terme i tampoc la renovació de la distribució. Igual que en altres iniciatives municipals per elevar les aigües de Montcada, aquest projecte de Rovira i Trias no va comptar amb el consens municipal per fer les inversions que calien a l’hora de donar embranzida al servei. La construcció dels pous només representava, novament, la millora del punt inicial d’explotació però no la xarxa de distribució, totalment obsoleta. Actualment, els pous de Montcada són el símbol de la manca d’empenta institucional i dels nombrosos obstacles que des del mateix consistori i dels interessos privats van frenar l’enlairament d’un servei municipal de subministrament d’aigua per a Barcelona.

3. ANYS 80, ENTRE LA INTERVENCIÓ I LES INCONGRUÈNCIES DE LA POLÍTICA MUNICIPAL

En teoria, el servei municipal es veia lligat a l’hora de fer front les deficiències, d’un sistema obsolet i en veure’s desbordat per les noves exigències d’una ciutat en plena transformació. La documentació d’època reflecteix la consciència per part dels governants de la necessitat urgent d’un planejament racional d’abastament hídric i de sanejament. A la pràctica, el panorama polític i l’entramat d’interessos econòmics van atemptar de ple contra una lògica estructural que hagués inclòs la inversió necessària per al la planificació d’una ciutat interior al mateix nivell que la de la superfície.

Monte Catano • nº 14

37

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 38

Tania Galán Gómez

Per tant, a l’inici de la dècada dels vuitanta el servei municipal seguia en la mateixa línia anterior, amb intervencions continuistes al sistema d’arranjament i ampliacions de les mines de Montcada, propietat de la Societat del Rec Comtal amb l’Ajuntament com un dels seus integrants; els pous de Montcada; i els contractes de subministrament d’aigua a empreses per a serveis públics diversos que no podien ser atesos directament pel municipi. A més, la superfície del nou Eixample encara no tenia el subsòl urbanitzat i bona part de l’evacuació d’aigües fecals i residuals s’efectuava amb el sistema de pous cecs, poc aconsellats pels higienistes. Si bé el cabal d’abastament municipal i privat, arribaven els 50 litres diaris per habitant, el nucli del problema de la deficient situació de Barcelona als anys vuitanta no devia ser l’escassetat d’aigua sinó la manca de consum que frenava un desenvolupament total de les infraestructures necessàries per a l’òptima captació i distribució.39 La liberalització del mercat privat de l’aigua, la progressiva concentració empresarial de la Societat General d’Aigües de Barcelona durant aquesta dècada, i el fet d’haver de rendibilitzar les quantioses inversions realitzades a la xarxa privada, eren factors que condicionaven l’augment dels cabals disponibles, l’abaratiment dels costos i la distribució racional de l’aigua en funció de les necessitats de la població, i no en benefici de les empreses de subministrament. La situació sanitària i demogràfica de Barcelona esdevingué catastròfica. El gran pauperisme, agreujat per les deficiències higièniques i sanitàries posava la ciutat al límit de l’esclat social. La pandèmia de còlera de 1885 seria el punt d’inflexió i reflexió que faria capgirar la tradicio39

MARTÍN PASCUAL (2007) Pàg. 170.

38

Monte Catano • nº 14

nal tendència de mínima intervenció en ordenació de la ciutat. Si es volia reduir l’alta mortalitat provocada per aquestes malalties calia, primer, un replantejament d’actitud entre els agents polítics i econòmics quant a l’urbanisme i serveis públics, i segon, la renovació del clavegueram i la millora dels proveïment d’aigua de boca. Davant del malestar social i de la supermortalitat, durant aquesta dècada, l’esforç pressupostari en matèria social es farà més acusat al conjunt de l’estat, especialment, a partir dels cinc anys de govern liberal de Sagasta, entre 1885 i 1890. Aquests anys són excepcionalment estables dins del conjunt del període de la Restauració; amb una activa tasca legislativa de tall progressista. Amb l’Exposició Universal de 1888 a l’horitzó, es podria parlar d’un major grau d’implicació de l’Ajuntament de Barcelona per millorar l’estat sanitari de la ciutat. Així, aquests anys li donarien un marge força ampli per tractar de posar la ciutat a l’alçada de les innovacions europees quant a creixement urbà, encara, però, sotmesos a les directrius i l’evolució dels interessos polítics estatals. Per això, pautes per complir les necessitats sanitàries, l’articulació dels serveis d’higiene pública; la renovació del clavegueram i del sistema d’abastament d’aigua, foren aplaudides per diversos sectors econòmics, socials i polítics barcelonins, amb el vist i plau del règim espanyol. No obstant això, durant els vuitanta, la tasca desenvolupada per l’Ajuntament de Barcelona fou molt tímida i ineficaç, ja que la base del plantejament no era optimitzar els serveis públic de sanejament, l’accessibilitat a l’aigua corrent o millorar la higiene general a escala domèstica i urbana. En essència, l’emergència sanitària existent a la ciutat a mitjan de la dècada dels vuitanta amenaçava un imminent esclat social, de

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 39

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

manera que la línia subratllada pels sectors influents dins el consistori fou prendre mesures preventives, com eren la millora de l’estat de l’habitabilitat urbana. Davant el temor d’un conflicte social, l’aplicació de solucions tècniques per tal de “mantenir el funcionament d’una col·lectivitat urbana amb un gran equipament productiu i de regular les conflictives relacions entre capital i treball”40 La projecció urbana dels grups hegemònics Tampoc en aquesta dècada no va existir cap mena de programa general que coordinés i integrés els serveis municipals, sovint neutralitzats per factors ideològics, polítics, econòmics i, sobretot, per l’escassetat de recursos financers disponibles. Prou il·lustrativa d’aquesta tendència consistorial és, de nou, el testimoni de Manuel Girona. Sota una marcada pauta d’estalvi pressupostari, les reformes urbanístiques durant aquest temps es concentraven en projectes a la Barcelona Vella o l’Eixample central, com ara la canalització o desviament de determinats cursos fluvials; mentre que en projectes com ara d’empedrat i de clavegueram, s’hi pot interpretar que no pretenia superar la subordinació als interessos privats, obstacles permanents als plans municipals per a la construcció de la col·lectora de l’Eixample.41 El seguiment de l’evolució de la xarxa d’aprovisionament hídric durant les primeres dècades d’expansió de la ciutat de Barcelona, fa palès el paper dels sectors polítics, econòmics i financers en el ritme de desenvolupament de la ciu-

tat, especialment des de la restauració borbònica fins el 1890. La base d’acció d’aquests grups partien d’una realitat concreta:42 – El dret de sufragi reservat als contribuents més importants, i en conseqüència es reflectia en consistoris marcadament elitistes. Per tant, als diferents consistoris d’aquesta etapa, era notable el nombre de representants procedents de l’estrat social més potent econòmicament. A més de haver-hi professionals liberals, comerciants i banquers, un ampli percentatge dels regidors barcelonins eren propietaris de finques i solars a la ciutat – Importants competències i atribucions municipals als sectors de les classes benestants: l’Ajuntament fixava i recaptava contribucions i arbitris, adjudicava obres municipals, subministraments i concessions dels serveis públics, oferia llocs de treball, atorgava llicències per a la instal·lació d’indústries i comerços, permisos per urbanitzar terrenys i construir habitatges, qualificava el sòl, etc. Clarament, la retroalimentació entre els grups dirigents i les classes benestants va crear un entramat d’interessos amb clars criteris de benefici immediat, al ritme d’expansió de l’eixample barceloní. En origen, el projecte de Cerdà plantejava una lectura abstracta i estructural de la ciutat basada en lògiques funcionals, sense cap mena de principis jeràrquics. Una interpretació marcada per forts reptes estructurals com era la implantació del ferrocarril en la trama urbana i la resolució dels problemes higiènics. Aquesta concepció urbanística, moderna i progressista, xocava amb el gruix dels represen-

40

TATJER, Mercè; CAPEL, Horacio.” Reforma social, servicios asistenciales e higienismo en la Barcelona de fines de siglo XIX (1876-1900)”, en Ciudad y Territorio, 89 (1991) Pàg.93. 41 GIRONA, Manuel (1877).

42

GARCIA,A.; GUARDIA, M.; MONCLÚS, F. J.; OYON, J. L. (1988).

Monte Catano • nº 14

39

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 40

Tania Galán Gómez

tants municipals, comissions de propietaris i representants de corporacions econòmiques i financeres. El projecte de Rovira i Trias, guanyador del concurs municipal, s’adaptava més a la dimensió valorada per aquest sector: la potenciació dels eixos cèntrics i monumentals per a les noves elits ciutadanes, com era el disseny dels espais urbans de passeig de Gràcia, amb una intencionada diferenciació entre el centre i la perifèria industrial. El projecte de Rovira, més que la resolució de grans infraestructures se centrava en aspectes epidèrmics i compositius que reflectissin les pretensions de major civilització i modernització de la burgesia ascendent. La imposició per via governativa del projecte de Cerdà no suposaria tampoc la renúncia d’aquestes aspiracions. Durant la dècada dels seixanta la construcció de l’Eixample havia estat lenta, especialment marcada per la crisi bancària de 1866 i, aleshores, van tenir temps de modificar el projecte de Cerdà des de la resistència dels interessos privats i per la constant reinterpretació vehiculada pels mateixos dirigents. A tall d’exemple, la capacitat de transformació urbana dels grups hegemònics de la ciutat també va restar reflectida en l’orientació de la vertebració de la xarxa ferroviària cap a llevant, tot facilitant l’enllaç de port i indústria amb les línies que unien el nucli urbà amb Vilanova, Sabadell, Terrassa, Vic, Girona i França. L’expansió del projecte de Cerdà cap al sector oriental restaria, doncs, obstaculitzada per la barrera ferroviària, mentre que els ferrocarrils que travessaven l’àrea del primer eixample, els de Martorell i Sarrià se solucionarien amb el soterrament pel carrer Aragó. Aquest fet i la canalització de la part més cèntrica de la riera d’en Malla sota la Rambla Catalunya a l’època de l’Exposició Universal, garantirien

40

Monte Catano • nº 14

les pretensions dels poders fàctics d’enfocar l’Eixample cap a Gràcia, i la consolidació de passeig de Gràcia com a símbol monumental i eix privilegiat.

Vista aèria de l’espai de la Ciutadella segons el projecte de Josep Fontseré, integrat al disseny urbanístic de Cerdà i amb la versió definitiva de la cascada i del mercat del Born.43

Dintre de la mateixa línia, el projecte del Parc de la Ciutadella ensorrava la peça angular de la lògica estructural de Cerdà: la zona d’expansió mercantil, industrial i portuària, a més de punt de connexió entre les vies terrestres i marítimes. Per contra, finalment, el projecte s’acabaria ajustant al principi de concentrar les funcions més representatives de les elits urbanes al centre de la ciutat: Barcelona i l’àrea fins a Gràcia es destinarien, doncs, a centre residencial privilegiat, mentre que les activitats industrials en quedarien apartades als termes de Sants i de Sant Martí de Provençals. Tot plegat, el període d’expansió econòmica entre 1871 i el 1882, any d’un altre crac borsari, va suposar la multiplicació i la modernització de les forces productives barcelonines. L’execució del projecte del Parc de la Ciutadella (1872), de Josep Fontseré, estimulava els valors paisatgístics i monumentals, com a revestiment de la ciutat més moderna i accessible. 43 ARRANZ, GRAU-LÒPEZ (1984). El Parc de la Ciutadella, Una visió històrica. Ajuntament de Barcelona. L’Avenç,1984.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 41

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

Amb la inclusió en el Parc de l’Exposició Universal, tot i convertir-lo en aparador dels productes més innovadors de la indústria, en instrument de l’orgull cívic i de la modernització més aparent, paradoxalment, en serà el punt de separació entre la ciutat de les elits i la perifèria industrial i obrera. L’Exposició Universal planificada a partir de 1885 al, comportarà tot un mecanisme de transformació urbana meditat integrat com el procés ja iniciat de revisió radical dels projecte d’Ildefons Cerdà.

4. LA DIMENSIÓ URBANA DE L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL La pujada al poder dels constitucionalistes de Sagasta comportaria un nou consistori barceloní “addicte”, com era propi de l’etapa de la Restauració, i el nomenament de Rius i Taulet com a alcalde, qui, després d’altre torn conservador, el 1885 tornaria a encapçalar l’Ajuntament fins a 1890. L’Ajuntament de Barcelona aprofitarà de manera particular amb Rius i Taulet la sostenibilitat pressupostària a llarg termini i el gust pels gestos simbòlics, com l’Exposició Universal de 1888, de la qual fou el gran impulsor. Desprès de la crisi borsària de 1882, la mostra internacional representava una oportunitat de reactivació constructiva i industrial per fer de la ciutat l’aparador de la modernitat al món. Tant al desenvolupament del projecte del Parc de la Ciutadella durant als setanta com al de la mateixa Exposició als vuitanta, l’ús de l’aigua com a símbol de progrés tècnic resulta incongruent dintre d’una política municipal que no va saber establir les bases d’un servei públic d’aigua i el va deixar, per contra, en mans de la lògica empresarial. La política de Rius i Taulet van suposar un dels majors impulsos urbanitzadors projectats amb una òptica global, incloent-hi el conjunt del Pla de Barcelona, dins una explícita voluntat d’agre-

gar les poblacions de les rodalies. L’element que millor va representar aquesta tendència al reformisme urbà va ser l’Exposició Universal, on l’Ajuntament va tenir un paper destacadíssim en la seva efectiva realització. Fruït d’un projecte privat insostenible de l’empresari Serrano Casanovas, l’Exposició passa el 1885 a l’Ajuntament, i Rius i Taulet esdevindrà l’ànima de l’esdeveniment fins aconseguir la seva realització emblemàtica. La cerca municipal d’un aparador de la modernitat i cosmopolitisme a escala internacional, seria prou raó per justificar les grans concessions de caràcter urbanístic fetes per l’alcalde i el seu consistori durant aquells anys. Si bé no va veure’s mai implicat en cap dels molts escàndols econòmics municipals, la seva tolerància amb els que feien els seus subordinats fou proverbial.44 L’organització municipal de l’Exposició Universal de 1888 és un símptome més del teixit d’interessos creats entre els grups hegemònics. Un esdeveniment com aquest generaria una malla de relacions que permetrien a Rius i Taulet una mobilitat i un èxit en les altes esferes de la política, abans inabastables. Com a polític dur, la seva estreta relació amb Sagasta li permet arribar a Madrid i acordar el consens majoritari a tots els nivells, des de senadors i diputats catalans a la Reina Regent i al ministre de la Guerra. Individus tan influents de la vida pública, com a Manuel Girona, Evarist Arnús o Manuel Duran i Bas, que havien contribuït financerament a la consolidació del règim de la Restauració, com a senadors alhora que protagonistes del projecte, van ser fonamentals per a la concessió de l’ajut i per a la realització del certamen. Altrament, liberals com Manuel Merelo al Senat es van opo-

44

GARCIA, A.; GUARDIA, M.; MONCLÚS, F. J.; OYON, J. L. (1988).

Monte Catano • nº 14

41

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 42

Tania Galán Gómez

sar totalment a la concessió de l’ajut a l’esdeveniment barceloní, defensant altres inversions prioritàries com carreteres, camins, agricultura o instrucció pública. Les primeres intervencions englobaren les transformacions urbanes més epidèrmiques, deixant de banda els grans projectes de millora estructural de la ciutat com els relatius a la reforma del sanejament i de l’abastament d’aigua. S’havia de preparar la ciutat per a la celebració del certamen i, per això, les primeres operacions serien intervencions puntuals en els sectors privilegiats de la ciutat, l’Eixample central i el nucli antic, tal com impulsaven les forces locals i el poder municipal.

Intervencions urbanes entre 1885 i 1888.45

Se centrarien, doncs, en la millora d’allotjament i en l’ornamentació de la via pública: reforma edificis oficials, pavimentació d’espais urbans singulars, enjardinaments de places com Urquinaona, Tetuà o Universitat; mobiliari urbà (fanals, fonts, urinaris, quioscos de premsa...); estatuària urbana i, especialment, l’adequació monumental de l’àrea de la Ciutadella i rodalies

45

GARCIA, A.; GUARDIA, M.; MONCLÚS, F. J.; OYON, J. L. (1988). Pàg.167.

42

Monte Catano • nº 14

amb la prolongació del passeig de Sant Joan, passeig Colon i portal de la Pau. Dintre d’aquesta línia, s’inclogueren reformes més estructurals, valorades més des d’una òptica estètica que des d’una configuració lògica d’una urbs en creixement. Cal assenyalar l’atenció dedicada a indrets emblemàtics com la Gran Via, l’inici de la urbanització de la plaça de Catalunya,46 i la definitiva canalització de la riera d’En Malla sota la Rambla Catalunya. Tanmateix, es plantejaria la resolució de les vores de la ciutat vella, la seva connexió amb l’Eixample, i llurs potenciació entre Barcelona i Gràcia. També, algunes intervencions en infraestructures tècniques, com ara la millora de l’enllumenat a gas, l’electrificació del Passeig de Colom i Rambles, o les reformes en viabilitat per millorar els enllaços ferroviaris. Des dels inicis de exposicions universals, les transformacions urbanes de les seus organitzadores s’orientaven cap a una projecció simbòlica i cultural més que a les tendències de llarga durada de les transformacions físiques, sempre condicionades per la lògica econòmica i funcional de l’estructura urbana.47 Tot i l’impacta general positiu per a la memòria de la ciutat, si l’esdeveniment s’observa a través del prisma de la urbanística, la seva interpretació es dibuixaria en la línia del debat dels projectes d’eixample, és a dir, tractar de satisfer la demanda d’unes élites que busquen llur representativitat a l’espai urbà. La ciutat es converteix en un instrument de doble propaganda: d’una banda, la institucional,

46

Tot i que aquestes obres d’urbanització es remataren posteriorment al 1888. 47 GARCIA, A.; GUARDIA, M.; MONCLÚS, F. J.; OYON, J. L. (1988). Encara és pertinent en aquest respecte la crítica cultural de W. Benjamin i la seva associació entre exposicions, ciutat i publicitat. BENJAMIN, W. (1986): Parigi, capitale del XIX secolo. I ”passsages di Parigi”. Torino.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 43

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

revaloritzant sectors determinats on es concentren les intervencions públiques; i de l’altra, la privada, orientada segons criteris d’eficàcia i de mercat. Tot seguint els criteris de representativitat o per afluència de públic, tant les intervencions públiques com la iniciativa privada van esdevenir un indicador de centralitat. Sota aquesta lectura, l’evolució de les xarxes tècniques de la ciutat, es perfila amb intervencions de caràcter privat, amb punts de coincidència amb les públiques, però en un pla subratllat per la lògica empresarial que concentrava les actuacions en les zones privilegiades de major projecció com ara rambles, passeig de Colom, Pla de Palau, plaça Catalunya, passeig de Gràcia fins Gran Via, plaça Universitat, rondes de Sant Antoni, de la Universitat i de Sant Pere i els mercats de Sant Josep, Santa Caterina, Born i Sant Antoni. Una concepció de la ciutat molt apartada de l’equilibri espacial entre el poder públic i privat manifestat en la concepció de grans capitals europees, com París o Viena.

L’aigua com a símbol de modernitat i progrés Dintre d’aquesta tendència simbòlica i d’intervencions epidèrmiques i sectorials per enllestir la ciutat per a l’Exposició Universal no deixa de cridar l’atenció l’ús simbòlic de l’aigua com a signe de modernitat i progrés. En plena expansió de l’arquitectura del ferro i de l’higienisme i atenent a la previsió de gran afluència de visitants estrangers, hi va proliferar la instal·lació de singulars fonts monumentals, concentrades sobretot al nucli central burgès i comercial barceloní. Es tractava, doncs, de mostrar la disponibilitat d’aigua abundant, contribuir a millorar la imatge com a urbs industrial allu-

nyada de la pandèmia que l’havia assolat i l’alta morbositat per insalubritat. Això es palesaria també en altres serveis municipals: urinaris i lavabos públics, boques de rec i incendi, rec de carrers, d’arbres i jardins, mercats municipals... Serveis d’abastiment, però, que havien de ser completats alhora pel sector privat, ja que, en definitiva, el nivell de cabal per al subministrament per part del municipi era semblant al de 1826, quan es va obrir l’aqüeducte baix de Montcada. Prèviament al planejament de l’Exposició Universal, Rius i Taulet va estar plenament implicat en el desenvolupament del projecte del Parc de la Ciutadella des de les seves etapes anteriors com alcalde, al 1872 i 1874, anys de forta embranzida al pla d’urbanització del Parc. El 1881, amb la seva tornada al front del consistori de la ciutat hi rellançaria les obres per a l’execució del projecte de Josep Fontseré i Mestre. Seguint la línia d’intervencions simbòliques pròpies de Rius i Taulet, aquesta empenta la consagraria amb la inauguració del complex aquell mateix any, i la d’una cascada va ser objecte de polèmica, pel pressupost dedicat a un pur element ornamental enmig d’una situació econòmica delicada. Prou gràfica és la crítica de Garcia Faria vers aquesta qüestió “En una ciudad en que tiene por lago el Mediterráneo se ha ahuecado un miserable charco en el cual nadie se fija y para alimento se ha ideado una costosísima elevación que sólo surte efecto en forma de cascada en determinadas ocasiones”48 La cascada suposaria un dels canvis més profunds al concepte del pla general del parc de Fontseré. Al projecte original de 1872, l’origen

48

GARCIA FARIA, P. Memoria (1885) Saneamiento de poblaciones. Condiciones higiénicas de la urbe, Su mejoramiento. Disminución de la Mortalidad de sus habitantes y aumento de la vida media de los mismos. Barcelona (AHCB).

Monte Catano • nº 14

43

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 44

Tania Galán Gómez

del llac era un fil d’aigua que sortia d’una gruta practicable en un tossalet que ocultava un dipòsit d’aigua. Amb la caiguda de la República el 1874 s’havia produït l’afebliment de la posició de Fontseré com a director de les obres del Parc, per la seva pertinença al Partit Republicà, tot i que, posteriorment, Rius i Taulet l’hi tornaria el càrrec. Va ser durant el període conservador de 1874-1881 quan Rovira i Trias pren la direcció i les actuacions de Fontseré quedarien supeditats a la seva aprovació. Resulta força incongruent que, en el mateix període, que el consistori li encarregava a Rovira i Trias un pla de general de renovació i millora de la xarxa de canonades, l’Ajuntament optaria per executar dos elements purament ornamentals del Parc de la Ciutadella: l’elevació i el dipòsit per a la cascada. Tot plegat ja les decisions preses aleshores semblaven comportar l’acceptació tàcita de deixar el camp obert a les empreses privades que aleshores havien consolidat posicions garantint el subministrament al nou Eixample.49 Tot just en 1874, el mateix any d’inauguració del llac, la cascada esdevé un projecte d’una pobra i incongruent combinació d’una imitació de la del Palau de Longchamps de Marsella –obra d’Espérandieu realitzada entre 1862 i 69– amb una interpretació de Segon Imperi romà de la font monumental que magnifica el punt d’arribada d’una canalització a l’urbs. D’esquenes als parterres del jardí romàntic plantejat originalment, amb els quals hi hagués tingut certa afinitat en estil, la cascada emergeix descomunal, neutralitzant els efectes del llac

49

GUÀRDIA BASSOLS, M. (2012).

44

Monte Catano • nº 14

Palau de Longchamps de Marsella.

que presideix. De la mateixa manera, aquesta ubicació oposada a l’avinguda de la Meridiana, trenca qualsevol gest d’integració en el disseny de la Barcelona de Cerdà, ja que podria haver jugat un paper de final de perspectiva d’aquesta via. El mateix any que la Comissió de la Ciutadella li encarregava a Josep Fontseré la cascada, també hi va projectar un edifici dipòsit de 6000m2 de superfície, per al subministrament d’aigua al Parc de la Ciutadella i alimentar-ne la cascada d’alçada. A la part superior disposa el dipòsit d’aigua per assolir la pressió per a la xarxa d’aigua.50 Amb motiu de l’Exposició fou arranjat el sistema de circulació intern d’aigua entre la cascada i el llac i s’instal·laria l’aquari a la part superior. Tot l’aigua amb funcions d’ornamentació procedien d’un pou del carrer Sicilia que elevava l’aigua a

50

Aquest dipòsit, de dimensions monumentals, va ser destinat per als usos més diversos durant més d’un segle: des de Pavelló de Mineria de l’Exposició Universal, passant per magatzem del Parc de Bombers, per l’arxiu del Palau de Justícia, servei de seguretat ciutadana o asil d’indigents, malalts mentals i orfes. Finalment, el 1992 la Universitat Pompeu i Fabra el rehabilità com a moderna biblioteca universitària, respectant escrupolosament l’esperit inicial de Fontseré. S’han obert cinc claraboies i s’ha reduït la capacitat del dipòsit d’aigua, convertit en una gran bassa d’aigua, de poca fondària, i amb caràcter històric i testimonial. LATORRE PIEDRAFITA, X. (2002). Cent elements del Patrimoni Industrial a Catalunya. Mnactec i Lunwerg Editores.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 45

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

través d’un mecanisme d’impulsió mecànica, accionat per màquines de vapor molt semblants a les dels pous de a Montcada, tot i que fabricades per la Maquinista Terrestre i Marítima. El 1888, l’aprovisionament del rec dels jardins i de les fonts de consum humà es feia des de l’aqüeducte baix de Montcada.

Secció del dipòsit de J. Fontseré per al Parc. Font: AMCB.

sentatives que suposava el repte la celebració de l’Exposició Universal dintre del recinte. Per això, reprenent les opcions pròpies del projecte de Fontseré, fa gravitar el pes sobre l’eix davant del restaurant51 (Museu Zoologia) en línia amb el Saló de Sant Joan (Pg. S. Joan), ampliant la dimensió urbanística del Parc i del recinte de l’Exposició. Un altre element emblemàtic del recinte del certamen fou la Font Màgica, punt d’atracció i referència del públic al mig de l’hemicicle que donava accés al Palau de la Indústria, la plaça d’Armes. Tot i la llarga tradició de les fonts monumentals durant el segle XIX, l’aplicació de l’electricitat era l’element realment innovador que, amb la il·luminació i coloració de l’aigua provocava la fascinació del públic.

Amb la modificació substancial de la inclusió de la cascada i la repercussió que suposà al conjunt del pla d’urbanització del Parc, el desenvolupament del projecte va ser molt lent per les dificultats pressupostàries, donat l’augment del cost global que suposà el nou afegit.

L’eix principal del recinte, conformat per la cascada, el llac, la Font Màgica i el Palau de la Indústria es completava amb un brollador instal·lat per la Societat General d’Aigües de Barcelona, com a símbol de la capacitat i potencial d’abastament de l’empresa.

Amb la tornada de Rius i Taulet al govern municipal, Fontseré també signaria altres elements secundaris com el gran brollador, l’ocellera i, una gran contribució, l’Umbracle (1883). Però al 1885, amb el parc subordinat a l’Exposició Universal com empresa política, l’alcalde destituí Fontseré, qui insistia en la incompatibilitat entre Exposició Universal i el concepte del Parc.

La Societat General d’Aigües de Barcelona va oferir el guarniment de la urbanització de la plaça de Catalunya amb una font brollador monumental com a contribució a l’embelliment de la ciutat. Aquest fet és un clar símptoma de l’estat de l’aprovisionament hídric de la ciutat, ja que probablement resultà de les gestions d’Elies Rogent amb les companyies d’abastament d’aigua a fi que garantissin i augmentessin el servei. Des de 1885 la SGAB proveïa l’aigua per a serveis urbans del municipi, mentre que el servei municipal, l’any de la mostra, no disposava del cabal necessari ni de les condicions de pressió i regularitat per lluir-lo en aquesta cèntrica plaça.

Aleshores s’encarrega l’obra a Elies Rogent, prestigiós arquitecte del moment, qui duplica la superfície de l’Exposició, estenent-se a tot el Parc (450.000m2). Rogent, que havia format part de la comissió de valoració del projecte de 1873 de Fontseré, suposà una figura tècnica imprescindible que l’integraria a la nova ciutat i l’adaptaria a les necessitats funcionals i repre-

51

Obra de Domènech i Montaner, avui Museu de Zoologia.

Monte Catano • nº 14

45

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 46

Tania Galán Gómez

CONCLUSIONS Tot i voler convertir la urbs europea que pretenia ser, les mesures de reforma urbana adoptades per enllestir la ciutat per a l’Exposició de 1888, foren superficials i a penes contribuirien a la modernització del sistema d’abastament d’aigua municipal i tampoc des de la iniciativa privada, en funció del mercat privat. La limitació de l’Ajuntament reia en el seu propi sistema d’abastament: les fonts de Collserola, d’origen medieval i la xarxa alimentada per l’aqüeducte baix de Montcada des de 1826. Tots dos proveïments distaven molt de les necessitats de quantitat, regularitat, pressió i cost equiparables a un aprovisionament urbà modern i amb voluntat de ser universal. Els governs municipals liberals de Rius i Taulet al llarg de la dècada dels vuitanta, amb una política orientada cap a la millora de serveis públics urbans, especialment a partir dels estralls del còlera en 1885, crearia un marc favorable per a plantejaments higienistes que s’anirien concretant a partir de 1891: el projecte de clavegueram de Garcia Faria, la creació de l’Institut Municipal d’Higiene, que vetllarà per la potabilitat de les aigües consumides; i unes noves ordenances municipals de sanejament, amb referències explícites de distribució d’aigua i l’establiment d’uns supòsit mínims d’habitabilitat. El mateix 1891 es va aprovar “Projecte general per a la unificació i elevació de aigües de Montcada,”52 per tal de millorar l’eficàcia de les instal·lacions inaugurades al 1879, amb la construcció de l’aqüeducte Alt de Montcada. D’aquesta manera, des d’un dipòsit projectat a Vallcarca, 52 AMCB. Acords del Ple de l’Ajuntament de Barcelona. 25/10/1888.

46

Monte Catano • nº 14

s’obtindrien dels cabals municipals la pressió necessària per alimentar la futura xarxa municipal de l’Eixample en cotes més altes. És clar que es tractava d’un projecte sense precedents que pretenia assolir més independència del cabal privat i donar sortida autònoma per als requeriments dels serveis públics de neteja i sanejament. El projecte va fracassar inicialment a causa de dificultats tècniques i financeres, però també pels entrebancs posats per la SGAB i pels municipis per on havia de passar la nova infraestructura. La Societat General d’Aigües de Barcelona veuria aquest rellançament municipal com a clara amenaça a l’assolit fins al moment. La SGAB, en ple procés de culminació de consolidació i de concentració empresarial de l’abastament privat, contribuiria a mantenir aquesta i altres iniciatives municipals de millora del proveïment urbà aturades total o parcialment, mitjançant accions legals com en cas dels pous i la seva il·legalització durant gairebé vint anys. Durant la dècada dels vuitanta, les diverses empreses existents de proveïment d’aigua a la ciutat i rodalies van anar caient dins de l’òrbita de la Societat General d’Aigües de Barcelona. A l’última dècada del segle XIX, va integrar la major part de les altres empreses de subministrament que havien operat a Barcelona fins aleshores. El 1896 hi acabaria dominant la totalitat del mercat privat en fer-se amb el control de la seva gran competidora, l’Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat. De manera que, el 1897 amb el camí lliure per establir la seva pròpia estratègia sense temor a la competència, les aigües municipals de Montcada ja no suposaven cap mena d’amenaça.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 47

REPTES I PARADOXES PER AL SERVEI MUNICIPAL D’AIGUA DE BARCELONA A FINAL DEL SEGLE XIX

BIBLIOGRAFIA ARRANZ, GRAU-LÒPEZ (1984). El Parc de la Ciutadella, Una visió històrica. Ajuntament de Barcelona. L’Avenç,1984. ALCÀZAR, J.; RAQUEL LACUESTA; GORINA, J. L. (2001) Evolució Urbana de Montcada i Reixac. Ajuntament de Montcada i Reixac. 2001. BONET, V.; COMPANYS, M.; GUASCH, M.; LOZANO, C.; MAYOLAS, M. (1991). Pous d’aigua de Montcada. Progrés; Aigua, Tècnica i Art. Escola Taller de Patrimoni. Àrea Metropolitana de Barcelona. CHECA, M.; FONTBONA, A. (2002) “Aigua patrimoni i regeneració urbana. El cas de la Trinitat (Barcelona)” La industria tèxtil: Actes V Jornades Arqueologia Industrial. Associació/Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. Barcelona. CABANA I VANCELLS, Francesc (2001). Manuel Girona, semblança i antologia de textos, Barcelona. Pòrtic. CONILLERA i VIVES, P.(1991). Descobrir el Medi Urbà. 8. L’aigua de Montcada. L’abastament Municipal d’Aigua de Barcelona. Mil anys d’història. Institut d’Ecologia Urbana de Barcelona. DURAN, M.; HUNTINGFORD, E.; DÍAZ AGUILERA, J. (1989) Montcada i Reixac: Guia Històrico-Artística. GARCIA, A.; GUARDIA, M.; MONCLÚS, F. J.; OYON, J. L. (1988) Arquitectura i ciutat a l’exposició Universal de Barcelona de 1888. Barcelona, UPC. GARCIA FUERTES, Gemma (1990). L’abastament d’aigua a la Barcelona del segle XVIII (17141808), Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajuana. GRAU, Ramon; LÓPEZ GUALLAR, Marina (1984). “La gènesi del Parc de la Ciutadella: projectes, concurs municipal i obra de Josep Fontseré i Mestre (1868-85)”. El Pla de Barcelona i la seva història. Actes del I Congrés d’His-

tòria del Pla de Barcelona. Barcelona. La Magrana. GUÀRDIA BASSOLS, M. (2012) La revolució de l´aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Ajuntament de Barcelona. LACUESTA R.; ALCÀZAR, J.; GORINA, J. L. (1999) Catàleg i pla especial de patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Montcada i Reixac. Diputació de Barcelona. Servei municipal de patrimoni arquitectònic local. Ajuntament de Montcada i Reixac. LATORRE I PIEDRAFITA, X. (1995). Història de l’aigua a Catalunya. Barcelona. LATORRE I PIEDRAFITA, X. (2002). Cent elements del Patrimoni Industrial a Catalunya L’abastament d’aigua. Lunwerg Editores. MANGUE ALFÉREZ, I. (2011). Guia d’Història Urbana, 6. Aigua/Barcelona. Ajuntament de Barcelona. MARTÍN PASCUAL, J. M.(1997) L’abastament d’aigua al Pla de Barcelona des del Rec Comtal i les Mines de Montcada. (18221879). La formación del cinturó industrial de Barcelona. Barcelona. IV Congrés d’Història de Barcelona. Institut Municipal d’Història i Proa. pp. 35-148. MARTÍN PASCUAL, J. M. (1999). El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona. Fundació Salvador Vives i Casajuana. MARTÍN PASCUAL, J. M. (2007) Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929). Tesi Doctoral. MARTÍN PASCUAL, J. M. (2010) Barcelona: Aigua i ciutat. L’abastament d’aigua entre les dues Exposicions (1888-1929). Marcial Pons. POUS I SERRA, M. (1992)“Entorn del Rec Comtal (II): Aproximació al contingut del fons documental dispositat a l’Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu”. Finestrelles 4. RIBAS I COMAS, MiQUEL (2002): “L’abastament de Barcelona: del Rec Comtal a la Societat

Monte Catano • nº 14

47

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 48

Tania Galán Gómez

d’Aigües” Consell, núm.50, 2n semestre 2002. pp. 28-33. RAMÓN I VIDAL, J. (1996) Subministrament d’aigua i tifus a Barcelona (1914-1915) Col. Episodis de la Hisòria. Barcelona. Rafael Dalmau. SÀNCHEZ ALBORNOZ, N. (1975). Jalones de la modernización en España. Ariel. Barcelona. UDINA i MARTORELL. (1987) El agua en Barcelona. Lunwerg Editores. Barcelona. VILA i DINARES, P. (1983):“ La circulació de les aigües al Pla de Barcelona en el seu passat”. Ciència, 27 (1983). pp. 20-23. VICENS VIVES, Jaume; LLORENS, Montserrat (1994). Industrials i polítics (segle XIX). Barcelona. Barcelona. Editorial Vicens Vives. VOLTES BOU, Pedro (1967) Historia del abastecimiento de aigua de Barcelona. Sociedad General de Aguas de Barcelona. Barcelona.

GIRONA, Manuel (1877). Nueve meses de alcalde primero de Barcelona. Memorandum. Barcelona. GIRONA, Manuel (1889). Memoria sobre la Exposición Universal de Barcelona de 1888. Barcelona. Henrich. INFORMES DE LA COMISSIÓ D’ABASTAMENT D’AIGÜES DE BARCELONA, ENTRE 19111913. ASESORÍA: Reseña de antecedents. Ps. 13-35. MONTLAU, P. F. (1856). ¿Qué medios higiénicos puede dictar el Gobierno a favor de las clases obreras? Barcelona.

ARXIU MUNICIPAL CONTEMPORANI DE BARCELONA – Acords del Ple de l’Ajuntament de Barcelona entre 1859-1885. – Expedients d’obres públiques 1875-1896.

FONTS DOCUMENTALS PRIMÀRIES

ARXIU HISTÒRIC DE LA CIUTAT DE BARCELONA

AYUNTAMIENTO DE BARCELONA. (1882) Condiciones y reglas a las que se sujetaron las condiciones que conceda el Excmo. Con objeto de canalizar el subsuelo de las vías públicas para la introducción y expectativas de distribución de aguas potables en esta ciudad y su término. Barcelona, Ramírez. CALL I FRANQUEZA, Domingo (1878) Col·lección de los artículos “Mejoras de Barcelona”. Diario de Barcelona. CERDÀ. I. Teoría de la construcción de ciudades. Ajuntament de Barcelona. Ed. Madrid. 1991. FONTSERÉ, J. (1858) Memoria del proyecto de reforma para la canalización de agua y gas. Barcelona.16 pp. GACETA MUNICIPAL DE BARCELONA (1917) Tirada aparte de la información relativa al servicio municipal de las aguas de Moncada. Urbanización y Obras. Sección 6ª (Aguas). Noviembre.

ARXIU MUNICIPAL DEL DISTRICTE DE SANT ANDREU

48

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 49

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 50

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 51

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS [I]1 Ignasi Mangue Alfèrez

Resumen Los paisajes tradicionales del agua del Pla de Barcelona, invisibilizados bajo el silencio de una creciente desmemoria social y relegados a un papel marginal en la actual fisonomía urbana, son todavía uno de los principales factores estructurales que pueden permitir reanudar las deteriordades entropías entre los espacios urbanos y sus complejos entornos eco-culturales. Frente al necesario reconocimiento, difusión y restauración de una sustancial parte del patrimonio material, la verdadera clave descansa en recuperar ese gran olvidado que es el patrimonio inmaterial. Un patrimonio cultural, este último, que todavía palpita en nuestros barrios, calles, plazas, caminos o espacios informales. Las nuevas tecnologías multimedia y la creación, archivo y divulgación de materiales audiovisuales de corte etnológico, pueden ser valiosos medios para acceder al eco-saber de una parte de esta ciudadanía conectada al pasado y a un manera más holística, equilibrada y participativa de entender el medio ambiente. Cada persona arrastra un paisaje propio, pero también un paisaje compartido, colectivo. Rescatar las distintas memorias sobre el agua es recuperar tonos, perspectivas, horizontes, anhelos, inquietudes, miradas, reflexiones y variadas maneras de observar desde la singularidad, y no desde la uniformización y simplificación.

Abstract The traditional water landscapes in the Barcelona area have been invisible under the silence of a growing social forgetfulness and set aside to a marginal role in the current urban planning. Yet they are a main structural factor to restart the damaged entropies between urban space and its complex eco-cultural environment. After the necessary efforts put in the recognition of a substantial part of the material heritage, the key issue now is the recovery of the immaterial heritage, which today is still alive in our streets, neighbourhoods, squares and many informal spaces. The new multimedia technologies and the production of audiovisual materials with an ethnologic perspective can be a valuable way to access to the eco-knowledge of citizens still connected to this heritage. It is as well a more holistic, balanced and participatory way to understand our environment. Every individual carries his or her own landscape, but we carry a shared collective landscape too. To rescue the different memories on water and water landscapes means to recovery perspectives, gazes, wishes, reflections and countless ways of observing from singularity, not from standardisation or simplification.

1

Aquest article és part d’una reflexió més àmplia sobre els orígens, causes i possibles accions sobre la recuperació dels paisatges tradicionals de l’aigua dins el Pla de Barcelona, que donada la seua extensió, hem decidit dividir en dues parts.

Monte Catano • nº 14

51

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 52

Ignasi Mangue Alfèrez

Els paisatges culturals: Entre la tradició i la modernitat “Cada població es pensa que és la millor del món. Amb poques excepcions, tothom s’estima el microcosmos on ha crescut i no el voldria deixar mai [...] Potser som els millors, però la història ens demostra que cadascun dels primats dura poc” (CAVALLISFORZA, 1997).2

Iniciar aquí i ara aquest exercici d’aproximació al coneixement, divulgació i recuperació dels paisatges tradicionals de l’aigua del Pla de Barcelona, no ens ha de fer perdre de vista que, tot plegat, aquest viatge d’estima pels nostres espais autòctons supera amb escreix les fronteres del seu estricte marc físic i mental. L’acostament reflexiu i orgànic als nostres racons immediats necessàriament ens ha de permetre projectarnos cap a l’exterior i ésser conscients de la nostra pertinença a un “tot” físic i existencial molt més gran i extens. Un repàs a la llarga nòmina de microregions que s’estenen des de llevant a ponent de la Mediterrània confirma un nombre important d’elements estructurals —ambientals i culturals— en comú, pel que fa la seua fesomia i principals trets històrics. Defugint de mirades simplistes o, com explicava l’historiador George Duby, d’un fals sentit d’unanimitas per al conjunt de territoris del Mare Nostrum, 3 és innegable que durant un llarg espai de temps, des de Barcelona a Damasc, passant per Marrakech i Palerm, la transmissió cultural va funcionar i els paisatges de l’aigua

2 CAVALLI-SFORZA, L. L. (1997). Gens, pobles i llengües, Barcelona, Edicins Proa, p. 15. 3 DUBY, G. (1995). La Mediterrània dins la història de la cultura europea, dins DUBY, G. (dir.), Els ideals de la Mediterrània dins la cultura europea, Barcelona, Institut Català d’Estudis Mediterranis, p. 16.

52

Monte Catano • nº 14

d’aquesta gran regió del planeta resolgueren particularitats locals, contaminant-se els uns als altres, amb creences, tecnologia, organitzacions socials o altres llengües estrangeres.4 Deia l’historiador Marc Bloch, reflexionant a propòsit de la interacció entre els éssers humans i el seus espais de vida, que “l’home se passa la vida construint mecanismes dels quals es constitueix presoner més o menys voluntari.”5 L’investigador francés, interessat des de molt aviat per les transformacions produïdes al llarg del temps en els paisatges del seu país, mantenia una prudent cautela quan parlava del paisatge ordenat i monocorde dels camps i les parcel·les perfectament delimitades i llaurades, que hom podia contemplar passejant pel nord de la ruralia francesa. Argumentava en els seus escrits que allí mateix, dins d’aquell escenari —amb un parcel·lari formal, polit i ben arrenglerat— observat tantes i tantes vegades, s’amagava discretament una generosa tirallonga d’altres paisatges i herències ben diverses. Unes herències —o petjades ecològiques—, representades per un seguit de capes temporals i distintes marques socials, que evidenciaven la complexa acumulació de sabers i decissions que els llauradors, o els constructors precedents del paisatge, havien pres generació rere generació.6

4 “Entre els éssers humans el llenguatge és la base de la cultura i, per tant, la innovació més important que ha permès que els humans moderns multipliquessin les seves possibilitats vitals i es convertissin en els amos de la Terra en ben poc temps.” CAVALLI-SFORZA, L. L. (1997), p. 186. 5 BLOCH, M. (1931). Les caractères originaux de l’histoire rurale française, Paris, Librairie Armand Colin, 1968, nouvelle édition, 5e tirage, 265 pp. 6 “A la recerca dels constructors del paisatge. En definitiva: si els paisatges són resultat de la humanització del territori, la història i la geografia tenen coses importants a dir-hi, la qual cosa reclama una recuperació de la vella tradició de la geografia històrica per entendre millor aquells agents, les societats humanes que han construït i transformat tantes vegades els paisatges que han arribat fins a nosaltres. Les formes del paisatge són resultat d’un conjunt de factors i actors que han

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 53

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

Vista del paisatge urbà que acompanya les vores del Noordhollandkanaal a l’altura del Florapark (Amsterdam-Noord), 2012. Autor: Ignasi Mangue.

L’aparent immobilitat d’aquell espai serè i monocorde, es fonamentava en una pila de transformacions i canvis que calia desxifrar, i que, per descomptat, encara no havien acabat.7 Resta clar, com s’han encarregat de repetir fins deixat la seva petjada al territori [...] les preguntes bàsiques són sempre les mateixes i demanen respostes molt «corpòries», com les que reclama Raymond Williams: encarnades en la gent que va construir i refer tantes vegades un mateix territori. Sense conèixer ni comprendre els canvis que els nostres avantpassats imprimiren al territori, com podríem ordenar-lo ara de forma sostenible?...” TELLO, E. (2004), “La petjada ecològica del metabolisme social: una proposta metodològica per analizar el paisatge com a humanització del territori mediterráneo: una aproximación coevolutiva”, dins Manuscrits. Revista d’història moderna, 22, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, p. 76. 7 “En realidad, este paisaje habitado tradicional llegó a tener una forma coherente sólo después de generaciones de confusión y disturbios. Casi por definición, un paisaje habitado es el producto de los conflictos y de la constante adaptación...” BRINCKERHOFF JACKSON, J. (2010). Descubriendo el paisaje autóctono, Madrid, Editorial Biblioteca Nueva, S.L (Edició a càrrec de Joan Nogué), p. 101.

l’extenuació filòsofs, neurobiòlegs,8 geògrafs, historiadors, arquitectes o sociòlegs, que el paisatge és una construcció artificial i dinàmica, una aparent representació objectiva del nostre exterior, penetrada una i altra vegada per la subjectivitat de les nostres emocions fundacionals.9 “El cerebro humano crea un escenario, un paisaje, una secuencia mental, un marco conceptual, que da sentido a todos los acontecimientos

8 En el camí cap a la comprensió dels aspectes conceptualment més universals sobre les nostres representacions dels paisatges són d’especial interés els darrers avenços realitzats per neurocientífics i biòlegs, al respecte l’origen i funcionamet dels mecanismes que regulen les nostres percepcions dins el cervell. Vegeu el programa de TV: Que nos hace humanos (2013). Soy Cámara, CCCB [http://vimeo.com/channels/soycamara/67315263]. 9 Allò que la filòsofa Marina Garcés comenta a propòsit de la presència de les emocions en el nostre mapa biogràfic. Vegeu: GARCÉS, M. (2013). Un mundo común, en El código fuente audiovisual, ZEMOS 98: https://www.youtube. com/watch?v=Td1zPSsmMT8.

Monte Catano • nº 14

53

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 54

Ignasi Mangue Alfèrez

de su entorno: físicos, biológicos, estéticos, míticos, mágicos. En el reino de la noosfera, el paisaje determina, a través de teorías e ideologías, una mentalidad, una visión del mundo. Toda sociedad humana engendra su noosfera, su esfera de cosas del espíritu: saberes, creencias, mitos, leyendas, ideas (Morin 2001: 38).”10 Per això, utilitzar el mot paisatge implica ja de per sí, un posicionament, un conflicte, una discussió, i un dilema físic i existencial alhora. És el debat del jo respecte del nosaltres, del nosaltres respecte els altres, o d’un lloc front a un altre. En definitiva, veure’l com un artefacte permanentment inacabat. La promíscua insistència, sobre una determinada manera simplificadora d'encarar la percepció visual del territori, ha estat força present en la realització i interpretació d'una ampla nòmina d'artistes i crítics de la tradició pictòrica occidental, sobretot a partir del segle XIX. La pintura paisatgística contemporània, així com la fotografia o els moderns mitjans audiovisuals, s'han encarregat durant els segle XX i XXI d'aprofundir en aquesta cosificació i banalització del paisatge.11 En més d'una ocasió, els plantejaments estrictament basats només en la crònica necessitat d’observar i agafar distància, estimulats des d'una manera reduccionista d'abordar la geografia acadèmica i la cartografia tradicional, han sigut obstacles i dificultats de consideració en les nostres societats contemporànies. Un handicap de rellevància, respecte un ús més equilibrat dels altres sentits humans —olfacte, oïda, o tacte.12 Aquests darrers, uns sentits generalment 10

TOLEDO, A. (2006). Agua, hombre y paisaje, México, Secretaria de Medio Ambiente y Recursos Naturales – Instituto Nacional de Ecología, p. 156. 11 CANTERO, P. (2007). Paisaje fundado/ paisaje sentido, dins ANDRADA, Javier (coor.). Entre cielo y agua. Paisajes de Andalucía, Sevilla, Junta de Andalucía, Consejería de Obras Públicas, p. 27. 12 COSGROVE D. (2002), Observando la naturaleza: el paisaje

54

Monte Catano • nº 14

anestesiats, i que són claus també alhora de reconèixer altres espais i altres representacions del territori que potser conviuen en paral·lel, o al costat mateix de la nostra visió ocular. No de bades la repetició o viralització contemporània de la paraula paisatge al nostre voltant és també un indicatiu ben palès de la devaluació real del seu significat. És a dir, una manera de constatar un elevat grau d’amenaça eco-cultural vers els nostres espais habitats. Així, en el present, les tensions i conflictes que hom pot localitzar dins els paisatges de l’aigua —trasvassaments fluvials de conques, contaminació, privatització de l’aigua, etc— són un exponent de primera magnitud al respecte. Seguint aquesta línia crítica sobre la paraula paisatge, l’artista Perejaume13 raona que un dels principals conflictes que provoca el seu ús indiscriminat és precisament, el rebuig d’allò immediat per l’assoliment d’un distanciament respecte la natura, un fer-se endarrere. És allò que ell bateja com el principi de remotesa, una manera exagerada i promiscua d’agafar perspectiva14 basada en una extrema depènden-

y el sentido europeo de la vista, Boletín de la A.G.E. Núm. 34, pp. 63-89. 13 “Ho sabia Licurg i ho experimenten cada dia els amants: les coses no resisteixen de ser anomenades molts cops sense que el seu sentit s’esvaeixi. La repetició de les paraules més sublims o la falta de parsimònia en l’ús dels adjectius acaba per llimar el seu perfil i encarcarar el seu sentit. Mots com Cultura o Llibertat, Amor o Europa tenen una autonomia de vol estrictament limitada: no podem tornar a usar-los sense carregar-ne les piles.” RUBERT DE VENTÓS, X. (1995). Cultura: notes sobre l’Europa cultural d’avui, dins DUBY, G. (dir.), p. 16. Vegeu la intervenció de Perejaume en el programa de TV3 Amb filosofia, dedicat al paisatge: http://www.youtube.com/ watch?v=Dzz7Dzm4qm0. 14 Fa mig segle, el filòsof Jean Gebser reconeixia la importància de la perspectiva —perfeccionada per Leonardo da Vinci— per a la nostra comprensió tecno-científica i artística del món, nogensmenys, també la situava com una limitació transcendental per a les societats humanes. En paraules de l’intel·lectual suís, el món perspectívico només presenta visions fragmentàries de la realitat, centrades en la individualitat, basades en la figura del jo i preocupades prioritàriament pel tenir. Vegeu: GEBSER, J. (2011), Origen y presente, Girona, Ediciones Atalanta, S. L., pp. 26-27.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 55

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

Camps de conreu, sequiols i terres de marjal al terme municipal del Puig. (Comarca de l’Horta de València), 2010. Autor: Vicent Sales.

cia òptica, que ens desarrela i distancia insistentment de la natura i, per descomptat, també dels altres éssers humans. Un punt de vista que reforça el sociòleg Richard Sennet, quan parla de la passivitat del cos15 en les societats contemporànies i de com el nou ordre social es basa en la manca de contacte corporal.16 L’historiador Albert Toldrà complementa i tanca el cercle sobre aquesta qüestió, il·lustrant el moment de fractura en la societat europea occidental pel que fa a la manera d’entendre i valorar el cos —paisatge— per uns

15

“[...] la geografía de la sociedad contemporánea exige muy poco esfuerzo físico y, por tanto, participación [...] la nueva geografía refuerza los medios de masas. El viajero, como el espectador de televisión, experimenta el mundo en términos narcóticos. El cuerpo se mueve pasivamente, desensibilizado en el espacio, hacia destinos situados en una geografía urbana fragmentada y discontinua.” SENNETT, R. (1997). Carne y piedra. El cuerpo y la ciudad en la civilización occidental, Madrid, Alianza Editorial, pp. 20-21. 16 SENNETT, R. (1997), p. 23.

i altres: “La mentalitat popular medieval fusiona allò individual corporal amb allò social i allò còsmic; tot plegat forma un conjunt vital, alegre i benefactor, a diferència de la cultura que tendeix al Renaixement, en què el cos és tancat, acabat i aillat, separat dels altres.”17 És força evident que després d’aquesta fisura, accentuada durant la Il·lustració al segle XVIII, l’Occident europeu agafà una deriva vers la cosmovisió de les seues noves èlits, que va penetrar al conjunt de les classes socials, instal·lant-se temps després de manera hegemònica entre nosaltres.18 Aquesta transformació o canvi cultural “es un eufemismo cortés que dissimula el proceso en virtud del cual algunas formas y prácticas culturales son desplazadas del

17 TOLDRÀ, A. (2012). La carn. Cos i sexualitat a l’Edat Mitjana, Barcelona, Editorial Base, p. 20. 18 “[...] sentir-se europeu comporta la sensació d’haver perdut l’origen i la pertinença a una realitat còsmica i ineluctable” RUBERT DE VENTÓS, X. (1995), p. 259.

Monte Catano • nº 14

55

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 56

Ignasi Mangue Alfèrez

centro de la vida popular, marginadas activamente.” 19 Tot plegat, el resultat ha sigut una pèrdua generalitzada d’identificació amb el cos i amb l’organicitat del paisatge. 20 La nostra percepció, encapsulada en una única freqüència aliena a les íntimes connexions holístiques dels nostres territoris, ha estimulat arreu del planeta la permissibilitat social respecte la imparable degradació de gran part dels seus paisatges tradicionals de l’aigua.21 Per això, quan parlem del territori, del lloc o d’un indret qualsevol, la paraula paisatge perd pistonada conceptualment si no la lliguem amb l’adjectiu cultural i, en paral·lel, amb la possibilitat de dialogar i d’intervindre amb l’espai, les seues herències i els seus protagonistes reals. El paisatge és cultural,22 o no és. Perquè com bé explica l’arquitecte Carles Llop, “El paisatge no es representat, sinó que es viu com una fusió de l’acció activa i contemplativa, actors i espectadors de la realitat vital de l’espai i del temps sense pos-

19

HALL, S. (1984). Notas sobre la deconstrucción de “lo popular,” dins SAMUEL, R. (ed.). Historia popular y teoría socialista, Barcelona, Crítica. Grupo Editorial Grijalbo, p. 94. 20 “Per a la cultura popular medieval el cos és, sens dubte, la mesura del món; les distàncies es comptabilitzen en dies de camí, en passes, en pams, dits, segons l’altura humana; el temps segons els menjars [...] unes cultures que es mantenen arrelades a la vida i a la realitat, ben sovint oposades a les que predominen actualment a l’Occident.” TOLDRÀ, A. (2012), p. 20. 21 Vegeu en els següents audiovisuals les conseqüències d’aquest fets en altres llocs del món: http://vimeo.com/groups/waterculturallandscape/videos/36951242.http://vimeo.com/ groups/waterculturallandscape/videos/63229900. 22 “La construcción de los paisajes culturales es el producto de la confluencia de dos grandes clases de procesos en la historia humana de la naturaleza: ecológicos, en términos de las adaptaciones de cada cultura humana a los ecosistemas y a la base material que la sustenta; y sociales, a través de las transacciones y prácticas tecnoambientales utilizadas por las sociedades humanas en diferentes contextos ecológicos para obtener, transformar y distribuir la energía necesaria para satisfacer sus diferentes necesidades y objetivos materiales e inmateriales; y de las normas e instituciones creadas por las sociedades humanas para regular sus relaciones con sus hábitats (Harris 1975: 156 y 1985: 67),” TOLEDO, A. (2006), p. 81.

56

Monte Catano • nº 14

sibilitat de congelar-lo en una representació única i definitiva.”23 És precís assenyalar que no es tracta de descobrir ni crear res nou, sinó de recuperar el coneixement sobre certes visions, mentalitats i maneres de fer tradicionals,24 perfectament identificables en els retalls existents de la cultura popular occidental actual; i que encara transporten —conscient o inconscientment— molts dels nostre veïns i, fins i tot, nosaltres mateixos.25 Comptat i debatut, unes maneres de pensar i fer, que són fàcilment visibles en la perifèria i vores de les nostres societats urbanes metropolitanes. Un llocs, trepitjats a sovint per grups marginals, cultures foranes, i altres cossos socials contemporanis que viuen entre l’informalisme,26 la recerca del patrimoni cultural, la reivindicació eco-cutural, certs moviments artístics de vanguàrdia,27 o velles i noves propostes audiovisuals.28

23

LLOP, C. (2013). De la realitat a la representació: de la cartografia a la coreografia, dins NOGUE, J. et al. (Ed.), Reptes en la cartografia del paisatge. Dinàmiques territorials i valors intangibles, Olot, Observatori del Paisatge de Catalunya, p. 90. 24 Sense caure en la sacralització de la paraula, “la tradición es un elemento vital de la cultura; pero tiene poco que ver con la mera persistencia de formas antiguas. Tiene mucho más que ver con la forma en que se han vinculado o articulado los elementos unos con otros.” HALL, S. (1984), p. 106. 25 Les Rambles de Barcelona, un dels espais culturals públics emblemàtics de la ciutat, i situades en un dels seus epicentres de dislocació cultural més agresiva durant els darrers anys, són un bon laboratori per a iniciatives ciutadanes que volen recuperar un ús més amable de l’espai públic. Vegeu el projecte “Tornem a la Rambla!”: http://tornemalarambla.blogspot.com. es/p/tornem-la-rambla_06.html. 26 Una perfecta mostra de cultura informal que recupera paisatges tradicionals, la podeu observar en el film documental de la realitzadora Agnes Varda Les glaneurs et la glaneuse (2000): http://vimeo.com/37089032. 27 Un bon exemple d’art de vanguàrdia que explora i recupera elements dels paisatges culturals tradicionals en la seua proposta artística, és l’obra eclèctica de la coreògrafa alemanya Pina Bausch. Podeu observar la seua creació postuma en el film documental titulat Pina, del realitzador Win Wenders: http://vimeo.com/31227698. 28 Malgrat les seues diferències geogràfiques, temporals, i d’escala i mirada cinematogràfica, vegeu l’interessant contrast entre els paisatges de l’aigua que apareixen en el film documental Four men in the raft (Welles, O., 1942): http://www. youtube.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 57

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

Els paisatges tradicionals de la set a la Mediterrània: herències i conservacionisme

“No creo que un sistema mecánico controlado por relojes y válvulas fuera más preciso y riguroso que lo era aquel colono a la hora de regar. Sabía, sin necesidad de una hoja escrita, qué día, a qué hora y durante cuánto tiempo había que regar cada uno de los casi cien bancales de que constaba la huerta. El sistema era muy simple, lo hacía por inundación...”29

Fa aproximadament 25 anys, l’escriptor, pensador i enginyer de camins Juan Benet,30 compartia un passatge de la seva vida familiar a la revista Obres Públiques. Es tractava d'un relat que se centrava en l’activitat agrícola tradicional de la seva família paterna en terres del Maresme. Aquí, el Benet enginyer elogiava la sofisticació del sistema i tècnica hidràulica emprats pel pagés que treballava les terres de regadiu de la seva família, entre Arenys i Canet. La finor i precisió del mètode tradicional de reg que descriu l’autor, basades en el treball manual-visual i una mena de “càlculs mnemotècnics”, no era un fet aïllat d’aquest paratge del litoral català. Més bé, tot el contrari. La presència encara insistent d’aquestes tecnologies hidràuliques aparentment senzilles, que hom encara pot contemplar dins d’aquesta comarca o altres indrets del territori català, és l’evidència històrica material d’una complexa organització social i tecnològica entorn l’ús de l’aigua per gravetat —el reg a manta. Unes pràctiques eco-culturals mil·lenà-

com/watch?v=7Hy-4cI3EVc; i l’altre film documental Temps d’aigua (Baixauli, M.A., 2009): http://www.cultureunplugged. com/documentary/watch-online/play/5982/Water-Times. 29 BENET, J. (1989), Hidráulica moderna y regadío antiguo, dins Obras Públicas. Revista del Colegio de Ingenieros de Canales, Caminos y Puertos, núm. 13, p. 4. 30 Considerat per gran part de la crítica i algun dels grans literats espanyols contemporanis, com un dels escriptors més influents en la literatura espanyola de la segona meitat del segle XX.

ries, que s’han dut a terme, evidentment amb els seus matissos, des del Pròxim Orient fins a la Península Ibèrica.31 Els paisatges de la set arrimats a la Mediterrània —paisatges de l’aigua per a la major part de la població— han estat per damunt de tot la resposta adaptativa i holística de les societats tradicionals a un ambient de sequedat i un règim climàtic difícil i esquiu. L’historiador Enric Tello, en una visió paisatgística més de conjunt, ho descriu molt gràficament: “Gracias a ese rasgo diferenciador una de las originalidades de los paisajes humanos mediterráneos ha sido su propia diversidad, en los dos sentidos de la palabra: la organización de una diversidad de especies en cada paisaje, y de paisajes diversos caracterizados cada uno de ellos por combinaciones distintas de especies diversas adaptadas a las condiciones específicas de cada lugar: tipos de suelo y relieves, pluviosidad y escorrentía, oscilaciones térmicas e insolación. No existe un único paisaje mediterráneo, sino muchos. (Por ejemplo los cultivos organizados en forma de bocage, las dehesas, los policultivos herbáceos y arbustivos intercalados de forma promiscua, las diversas “culturas del árbol”, etc.). Como tampoco existen paisajes mediterráneos monótonos. Cada uno de esos paisajes, y sus combinaciones diversas, puede considerarse el resultado de una larga historia de selección y adaptación, por ensayo y error, a través de la interacción entre unas potencialidades naturales 31

“Potser la millor manera de situar l’agricultura mediterrània (o els sistemes agrícoles mediterranis, ja que afecten pobles i societats diferenciats) és en el marc d’una topografia fragmentada en nombroses microregions que presenten una varieta extraordinàriament elevada de nínxols per a l’explotació de conreus específics [...] la qual cosa confereix a l’agricultura tradicional una biota rica i complexa” GLICK, T. F. (2004). Sistemes agrícoles islàmics de Xarq al-Andalus, dins GIRALT I RAVENTÓS, E. (dir.) i SALRACH MARÈS, J. M. (coor.), Història agrària dels Països Catalans. Edat Mitjana, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, vol. II, pp. 45-46.

Monte Catano • nº 14

57

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 58

Ignasi Mangue Alfèrez

Reg d'inundació en arrossars del municipi de Pals (Girona), 2011. Autor: Ignasi Mangue.

originarias y unas capacidades tecnológicas culturalmente desarrolladas. Cada uno de ellos está formado por una variedad de elementos distintos en espacios diferentes y complementarios.”32 Dit d’una altra manera, segles arrere era vital aprofitar fins l’última gota d’aigua davant de la crònica escassedat estacional, però també utilitzar les revingudes periòdiques com element de bonificació o recàrrega dels aqüífers. Allò que investigadors com David Saurí anomenen “aprender y convivir con los denominados fenómenos extremos”.33 El geògraf V. M. Rosselló comentava, a propòsit d’aquestes situacions

32

TELLO, E. (1999). La formación histórica de los paisajes agrarios, dins Historia agraria. Revista de agricultura e historia rural, 19, Sociedad Española de Historia Agraria (SEHA), p. 200. 33 SAURÍ, D. (2012). Riesgos y conflictos socioambientales, dins Nuevos aires en la geografía española del siglo XXI, Comité Español de la Unión Geográfica Internacional, pp. 97-98.

58

Monte Catano • nº 14

recurrents, que els pobles mediterranis compartien en el passat “un dualisme d’extrems dramàtics. Entre la fretura i la superabundància, l’aigua portava la mort i donava la vida: l’acqua, ora vita, ora morte, com recordava Braudel.”34 En el cas del Maresme, tota aquesta dificultat ambiental, coneguda ja des dels temps pretèrits,35 no va impedir —com bé relata l’historiador Pierre Vilar— que durant el segle XVIII aquesta microregió litoral, junt amb la perifèria de Barcelona,

34

ROSSELLÓ, V. M. (2000). La construcció dels paisatges de l’aigua, dins Aigua i Paisatge. El territori valencià i els recursos hídrics, València, Fundació General de la universitat de València, p. 90. 35 Per fer un primer acostament al paisatge del Maresme en temps medievals, vegeu el treball de la historiadora Coral Cuadrada: CUADRADA MAJÓ, C. (1997). El paisatge i l’ organització del territori al Maresme medieval, dins BOLÓS, J., i BUSQUETA, J. J. (eds.), Territori Societat a l’Edat Mitjana. Història, arqueologia, documentació, Lleida. Universitat de Lleida, Vol. 1, pp. 83-130.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 59

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

fora el gran magatzem agrícola de regadiu del territori català.36 I que tampoc, passats els anys, la primerenca industrialització localitzada dins de la mateixa trama urbana de la ciutat de Barcelona i les poblacions del seu cinturó, puguera beneficiar-se de la presència de cabals d’aigua anunciats per aiguamolls, sènies, molins hidràulics, mines o pous i fonts vàries. Tornant a les pràctiques hidràuliques i agrícoles que detallava Benet, podríem dir, com al principi del seu escrit, que tot començava simplement a la mà.37 Richard Sennett coincideix en atribuir a la producció i l’ús de la tècnica artesana la capacitat d’integrar també el pensar i el sentir —es a dir, “l’estreta connexió entre la ma i el cap.”38 Cal dir, però, que el concepte d’artesania de Sennet ultrapassa el concepte clàssic atribuït als col·lectius gremials de la societat pre-industrial. Ja que, segons ell, “Artesanía designa un impulso humano durarero y básico, el deseo de realizar bien una tarea, sin más. La artesanía abarca una franja mucho más amplia que la correspondiente al trabajo manual especalizado. Efectivamente, es aplicable al programador informático, al médico y al artista; el ejercicio de la paternidad, entendida como cuidado y atención de los hijos, mejora cuando se practica como oficio cualificado, lo mismo que la ciudadanía.” 39 Aquesta visió de l’artesà, més inclusiva i oberta que la denominació tradicional, ens permet anar a l’arrel de la seua funcionalitat ecosistèmica com gestor de primer ordre en els paisatges culturals. I, sobretot, assajar un possible camí de

36

Vegeu: VILAR, P. (1987). Cataluña en la España moderna. 2. Las transformaciones agrarias, Barcelona, Editorial Crítica, vol. 2, pp. 191-192. 37 “La tierra de mi abuelo se cultivaba a mano. Se trababa de un predio de unas diez hectáreas, tres cuartos dedicados al regadío y un cuarto ocupado por la vid” BENET, J. (1989), p. 4. 38 SENNETT, R. (2009). El artesano. Barcelona, Editorial Anagrama, p. 20. 39 SENNETT, R. (2009), p. 20.

vinculació entre les comunitats d’artesans pretèrits i els “artesans” actuals. Però qui i com eren els artesans que segles arrere mantenien el funcionament d’aquests paisatges de l’aigua? La societat tradidional del Pla de Barcelona i les seues rodalies posseïa des d’antic d’una abundant nòmina d’artesans i artesanes de l’aigua, nascuts al caliu d’unes pràctiques familiars, veinals i gremials d’origen medieval.40 En el cas de la ciutat comtal, aquesta artesania de l’aigua anava des dels poderosos mestres fontaners i arquitectes que treballaven per a la monarquía i el poder municipal41, passant pels moliners, minaires, ortolans,42 agrimensors, “oficis industrials (paraires, texidors, assaonadors, blanquers...),”43 els netejadors dels grans estanys entre el Llobregat i el Besòs, sobrestants de l’Albereda, mestres paletes, ferrers, fusters, o les bugaderes públiques.44 Aquest darrer cas és molt interessant perquè dóna visibilitat a una feina hidràulica on la dona tenia un paper força

40 Funcions associades al manteniment, reparació i obra en el Rec Comtal medieval —com ad tornamtum aqua o ad fractionem acqua—, havien de ser necessàriament fetes per gent acostumada a tractar amb les qüestions hidràuliques. Vegeu: P. ORTÍ GOST (1993). L’explotació d’una renda reial: Els molins del rec comtal de Barcelona fins al segle XIII, dins Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, [Anuario de Estudios Medievales, Anejo 27], p. 255. 41 Per a una aproximació en profunditat al tema dels gremis de la construcció de l’Antic Règim que gestionaven el tema de l’aigua a la ciutat de Barcelona, vegeu: ARRANZ HERRERO, M. (1991). Mestres d’obres i fusters: la construcció a Barcelona en el segle XVIII, Barcelona, Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Técnics de Barcelona. 42 Per un acostament detingut a la figura dels ortolans de Barcelona entre els segles XVIII i XIX, vegeu: SEGURA, A. (1981). Proletarització i decadència. Una aproximació a l’evolució dels gremis pagesos de Barcelona (1723-1823), dins Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia, 3-4, pp. 67-99. 43 GARCIA I ESPUCHE, A., i GUÀRDIA I BASSOLS (1986). Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Barcelona. Edicions de la Magrana –Institut Municipal d’Història– Ajuntament de Barcelona, p. 27. 44 GARCIA I FUERTES, G. (1990). L’abastament d’aigua a la Barcelona del segle XVIII (1714-1808), Barcelona, Editorial Rafael Dalmau, pp. 143-167.

Monte Catano • nº 14

59

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 60

Ignasi Mangue Alfèrez

rellevant.45 De ben segur, que les dones i altres col·lectius socials urbans i rurals no visibles, tenien altres moltes tasques o funcions d’importància en la gestió o usos de l’aigua que a hores d’ara desconeguem. Però com en altres oficis, feines o activitats del passat, que es belluguen dins de l’informalisme, la transgresió o la discriminació de les fonts escrites “oficials”, depenem dels salts en davant de la historiogràfia contemporània i de noves perspectives proposades des d'altres disciplines socials, per avançar en el seu coneixement i trencar la seua invisibilitat.46 Reconeguts o marginals, tot aquest seguit de professionals o amateurs de l’aigua, anteriors a la segona meitat del segle XIX, repartien obligacions entre un ample ventall d’elements hidràulics urbans i rurals, que s’escampaven indiscriminadament entre cases, muralles, camins, masies, carrers, pujols, palaus, rambles, places, fortaleses, etc. Tal era el cas de rius, camps de conreu, sèquies, canonades i repartidors de fonts, safarejos, rescloses, teneries, molins d’aigua, rieres i rambles, clavegueres, llacunes, alberedes, estanys, horts, jardins, mines, pous, etc. Una llarga llista d’elements, que feia omnipresent la presència dels paisatges de l’aigua arreu del Pla de Barcelona. Allò essencial en l’administració de l’abastiment, del reg o la força (energètica) de l’aigua de cadascun d’a-

45

TATJER, M. (2002). El trabajo de la mujer en Barcelona en la primera mitad del siglo XX: lavanderas y planchadoras, dins Scripta Nova. Revista electrónica de geografía y ciencias sociales, Universitat de Barcelona. [http://www.ub.edu/geocrit/ sn/sn119-23.htm]. 46 En les darreres dècades, algunes historiadores han desvetlat la presència regular i constant de la dona durant l’Edat Mitjana en molts oficis i activitats gremials de la ciutat de Barcelona. Vegeu: VICENTE VALENTÍN, M. (1993), Darrera les estructures gremials: dones i institucions econòmiques a la Barcelona del XVII, dins Pedralbes. Revista d’història moderna, 13, 2, pp. 329-334; i COMAS VIA, M., MUNTANER, C., VINYOLES I VIDAL, T. M. (2007), Elles no només filaven. Producció i comerç en mans de dones a la Catalunya baixmedieval, dins Recerques: història, economia i cultura, 56, pp. 19-45.

60

Monte Catano • nº 14

quests espais hidràulics era l’acurada gestió d’una sèrie de coneixements. Uns coneixements organitzats, per una banda, a través d’ordinacions escrites, informacions tècniques o tractats d’erudits i acadèmics, i, per l’altra, sotmesos a un conjunt d'evidències i subtileses vinculades a tot allò que suposava la transmissió rutinària de saber immaterial dins la família, entre el mestre i el deixeble, l’intercanvi entre experts, el bescanvi entre veïns i veïnes o l’acumulació d’experiències pròpies en l’exercici quotidià de la feina.47 Tot aquest background, permetia a aquests artesans o artesanes tant poder utilitzar correctament la unitat tecnològica i el procés de treball subsegüent, com saber adaptar-se a qualsevol dels problemes que pugueren aparèixer aparellats al seu ús,48 ja que la conflictivitat, era un element transversal i habitual en el món gremial,49 com en el propi ADN del seu paisatge cultural.50 En el cas de l’aigua, el conflicte tenia dos cares. Per una banda, es produïa un enfrontament entre els usuaris implicats en un afer hidràulic qualsevol. Però, per l’altra, permetia en moltes ocasions actuar estructuralment com a revulsiu per “aprendre, innovar i canviar mane-

47

“A més de la sociabilitat que es donava en espais com ara les tavernes o els triquets [...] en els barris s’establien relacions de treball, comercials i de negoci que, sumades a les d’amistats i familiars, teixien vincles entre els veïns...” GARCIA ESPUCHE, A. (2009). La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII). Barcelona, Ajuntament de Barcelona, p. 386. 48 “Los agricultores que tienen autonomía para modificar las reglas a la luz del aprendizaje por la experiencia parecen adecuar sus reglas a los sistemas ecológicos relevantes”, OSTROM, E. (2009). Las reglas que no se hacen cumplir son mera palabrería, dins Revista de economía institucional, vol. 11, 21, p. 17. 49 “Molts oficis de la Ciutat del Born no quedaven exempts de conflictes econòmics, de vegades per raons de dificultats conjunturals de l’activitat, i, en moltes ocasions, per causa de disputes sobre competències, drets i atribucions entre dos gremis [...] Unes disputes sovint originades pels membres més actius d’alguns oficis, que reflectien el dinamisme de l’economia...” GARCIA ESPUCHE, A. (2009), p. 387. 50 GARCIA ESPUCHE, A. (2009), pp. 461-470.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 61

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

res de procedir,”51 que la tradició o el costum no sempre podien solucionar front a situacions d’incertesa, desequilibri o emergència. La conflictivitat de l’aigua sempre ha estimulat en positiu l’evolució del seu paisatge, de manera similar a com interpreten alguns pensadors o intel·lectuals actuals en al cas dels espais urbans contemporanis. Seguint les paraules de la filòsofa Marina Garcés, respecte a les ciutats sense centre, un paisatge urbà sense centre, no és una comunitat homogènia i harmònica, és un escenari desarticulat, regit pel conflicte i la lluita social i per una temporalitat difícil. Però per l’altre costat, no té límits, no té un lloc privilegiat d’observació, és un paisatge no consumible i per tant inesgotable.52 Així doncs, els nostres avantpassats feien ús d’una manera habitual d’allò que Sennett anomena el pensament lateral,53 una manera d’acollir positivament allò incomplet del paisatge. Aquesta situació d’aceptar un espai inacabat i imperfecte responia a la consciència holística acumulada durant generacions de crear models de gestió flexibles que s’ajustaren al màxim a la “incertesa” i complexitats d’aquests paisatges eco-culturals. Superat l’equador del segle XIX i, especialment, durant les dècades dels anys 60 i 90,54 hi hagué un tomb en el paradigma soci-ambiental del món Occidental, que va sometre els paisatges

51 VENTURA PUJOLAR, M. (2004). Conflictes socioterritorials i participació pública en la gestió de l’aigua de la conca del riu Muga (Alt Empordà), tesi doctoral. Girona, Universitat de Girona, p. 94. 52 GARCÉS, M. (2013). 53 SENNETT, R. (2009). 54 Una interessant visió acadèmica sobre l’evolució històrica més recent del model d’abastiment hidràulic de la ciutat de Barcelona, a partir d’un anàlisi des del metabolisme social, el podeu veure a: OSTOS FALDER, J. R. (2010). Els fluxos d’aigua a la ciutat de Barcelona (1717-2009). Abastiment i consum d’aigua en l’evolució del seu metabolisme urbà, dins Revista Biblio 3w. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, vol XV, 887 (3).

tradicionals a uns impactes i agressions territorials sense precedents. L’eclosió dels fenòmens industrials i urbanístics, l’arribada de la concepció regeneracionista en la política hidràulica estatal, junt amb l’escomesa del capitalisme de l’aigua55 —i també, perquè no dir-ho, la borratxera tecnològica d’uns enginyers de camins que pretenien doblegar per sempre la natura. Tot plegat, aquesta situació acabà per alterar l’anterior status quo paisatgístic. El suposat benefici del nou sistema productiu, es justificava en una imatge continuada i promiscua de progrés econòmic,56 que desintegrava el metabolisme social preexistent, projectant la nova petjada ecològica a un elevat grau de d’insostenibilitat,57 i estimulant una percepció social errònia i esbiaxada, processos de naturalesa “catastròfica” com revingudes o sequeres.58

55

Vegeu sobre aquestes qüestions el ja clàssic treball de: MALUQUER DE MOTES I BERNET, J. (1983). La despatrimonialización del agua. Movilización de un recurso natural fundamental, dins Revista de Historia Económica - Journal of Iberian and Latin American Economic History, 2, pp. 79-96. 56 Esperpèntics casos de capitalisme hidràulic desmesurats com el de la Liga de defensa de las Aguas del Río Ripoll, a principis del segle XX, exemplifiquen models de gestió hidràulica fluvial absolutament erronis. Vegeu: MASJUAN, E. (2007), Mercats d’aigües a la Regió Industrial de Barcelona: iniciatives públiques i privades. 1900-1936, dins Recerques, 54, pp. 47-64. 57 “[...] era una concepció domesticadora de l’aigua, economicista i exclusivament antropocèntrica. En efecte, el valor econòmic de l’aigua com agent dinamitzador de les activitats productives va ser sobreestimat, per damunt d’altres consideracions naturals o culturals, de vegades malbaratant una saviesa hidràulica mil·lenària.” MATEU, J. F., i SANCHIS, C (2000). Una nova cultura de l’aigua, dins Aigua i Paisatge. El territori valencià i els recursos hídrics, València, Fundació General de la universitat de València, p. 12. 58 “La antropización del medio nos lleva a distinguir entre sequedad y sequía; esta última tiene un proceso de percepción y construcción social histórica. Una sequía es una escasez de agua. Carencia cuya causalidad no es únicamente la pluviosidad y la temperatura [...] sino también hay que introducir como variables la deforestación, la erosión, las actividades agropecuarias, extractivas y, en definitiva productivas. Es decir, la acción humana puede alterar el medio ambiente, con tendencias a la sequedad, pero hacerlo más propenso y vul-

Monte Catano • nº 14

61

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 62

Ignasi Mangue Alfèrez

Vista del riu Ebre a Tortosa (Tarragona), des del marge esquerre a l’altura del Passeig de Ribera, 2011. Autor: Ignasi Mangue.

Tornant al present, un seguit de reptes ambientals i socials estan a l’espera de les nostres reflexions, decisions i accions. Decisions que significaran un abans i un després per a la salut del seguit de micro-paisatges de l’aigua que s’amunteguen de manera dispersa i desorganitzada pels distints barris, districtes i poblacions de les nostres àrees metropolitanes. Esment al marge mereixen les grans unitats fluvials,59 les quals, han de ser tractades d’una altra manera, amb una altra escala eco-cultural. Al cap i a la fi,

nerable a las sequías.” PÉREZ MEDINA, T. V. (1997). Dinamismo y continuidad en los espacios hidráulicos de las comarcas del Vinalopó (1500-1836), dins Agua y territorio. I Congreso de Estudios del Vinalopó, Alacant. Centre d’Estudis Locals de Petrer, Fundación “José María Soler” de Villena, pp. 37. 59 Una bona aproximació per comprendre la complexitat eco-cultural d’allò que representa un sistema fluvial per una comunitat humana és el treball de l’antropològa Montserrat Boquera sobre el riu Ebre. Vegeu: BOQUERA MARGALEF, M. (2006).“Lo riu es vida”: percepcions antropològiques de l’Ebre català, tesi doctoral, Tarragona. Universitat Roviri i Virgili, Tarragona.

62

Monte Catano • nº 14

els nostres rius generalment han sigut elements hidràulics centrals dels nostres ecosistemes mediterranis.60 Part de la supervivència d’aquests espais hidràulics amenaçats o marginalitzats, no només passa per una rigorosa aplicació de les darreres normatives de protecció paisatgística, sino que també ha d’atendre a una redefinició dels seus models socioecionòmics i culturals. Uns models lligats a sistemes eco-culturals oberts, que finalment puguen permetre l'existència d’un eco-desenvolupament social, amb la misió final de poder garantir la conservació d’una part significativa de les resiliències d'aquests territoris.61 L’actual situació de pertorbacions, danys i alienacions, respecte els nostres paisatges tradicio60

SAURÍ, D. (2012), p. 98. “La resilencia es el fenómeno contrario: la tendencia de un sistema a seguir siendo lo que es. Para que predominen los comportamientos resilentes un sistema debe poder encajar dentro de un determinado nivel las perturbaciones internas o externas que registra”, TELLO, E. (1999), p. 204. 61

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 63

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

nals de l’aigua, ve directament provocada per l’acció continuada en el temps i en l’espai de l’actual sistema productiu de capitalisme global. Un sistema aquest, que és hereu directe del llegat productiu fordista del segle XX.62 Però, finalment, no oblidem que les respostes a la recerca de conjuntures favorables de conservació i supervivència eco-cultural, sovint, són altament variades i complexes, i se’n representen distintes lectures, escales i solucions possibles. La qüestió general de com gestionar les vulnerabilitats i conviure amb els riscos ambientals, sempre ha d’estar unida a la de reconèixer i tramitar l’entrada, trànsit i sortida pels distints conflictes socials relacionats amb el paisatge immediat. Uns aspectes conjunturals on els investigadors actuals han introduït un necessari canvi de discurs i d’enfocament epistemològic.63 Aquest canvi estaria plenament relacionat amb el ja assenyalat concepte de resiliència socioambiental: una manera multifuncional de recuperar els vells mètodes eco-culturals que utilitzaven les nostres comunitats d’avantpassats en el seu dia a dia sobre els paisatges de l’aigua. Tanmateix, arreplegar tota aquesta herència de gestió hidràulica i decisions eco-culturals i identificar-la en el present a nivell de carrer, barri o de qualsevol altre teixit social metropolità contemporani no és gens senzill, ja que en la majoria dels casos, els hereus dels constructors originals ja no són operatius,64 o simplement han desaparegut sense deixar aparentment cap vestigi. O, allò més greu, la memòria sobre els seus usos, mecanismes i tradicions ha quedat

62

BRETON, F., i SAURÍ, D. (1998). Canvi ambiental i transformació dels paisatges en els darrers cinquanta anys, en Els paisatges del passat, dossier de la revista Avenç, 231, pp. 40-41. 63 SAURÍ, D. (2012), p. 98. 64 En el marc territorial de la ciutat de Barcelona, per exemple, pot haver casos excepcionals com és el de Joan Puigbó, darrer minaire en actiu de la ciutat de Barcelona —al barri d’Horta—, o els antics treballadors del Rec Comtal i el servei de clavegueram de l’Ajuntament de Barcelona.

sumament alterada i degradada en el conjunt de la població d’antics supervivents. Una situació, aquesta última, bastant estesa a nivell mundial i íntimament lligada a la cultura de masses i la globalització.65 Aquest darrer fenòmen, no s’ha de menystenir en cap de les seues tres fases més conegudes: “La primera consiste en la modificación de las necesidades del grupo, en el desarrollo de nuevos hábitos, en la aculturación. La segunda consiste en reforzar la dependencia de los nuevos satisfactores y la siguiente es la cancelación de alternativas o la reducción de los repertorios de acción frente a la realidad modificada por los nuevos hábitos.”66 Cal recordar que la continuïtat pura i simple de la unitat tecnològica,67 sense la unitat social, o almenys sense alguna de les seues pautes originals, produirà una fractura irreversible en la fesomia i, sostenibilitat forta, d’aquests paisatges;68 amb una majoria d’habitants metropolitans, cada vegada més desarrelats dels seus espais tradicionals. Richard Sennet explicava fa uns anys, que “navegar per la geografia de la so-

65

“Es posible que las sucesivas mediaciones políticas, económicas, comunicacionales, educativas, académicas, tecnológicas, sean parte de un “dispositivo” de expropiación cultural...” PIÑEYRO, N. (2006). Agua y semiótica, dins Polis. Revista académica de la Universidad Bolivariana, 14, Santiago de Chile, Universidad Bolivariana, p. 5. 66 PIÑEYRO, N. (2006), p. 5. 67 El recentment desaparegut historiador Miquel Barceló ja alertava d’aquest tipus d’aspectes conjunturals en els seus estudis sobre les transicions de l’hidraulisme andalusí al feudal. Vegeu: BARCELÓ, M. (1989). El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales, dins I Coloquio de historia y medio físico. Almeria, Instituto de Estudios Almerienses, p. XXII. 68 “[...] si queremos que la sostenibilidad signifique algo más que un vago compromiso emocional, Solow señala que debemos precisar lo que se quiere conservar, concretando en algo [...] Para Solow, lo que debe ser conservado es el valor del stock de capital (incluyendo el capital natural) con el que cuenta la sociedad, que es lo que, según este autor, otorgaría a las generaciones futuras la posibilidad de seguir produciendo bienestar económico en igual situación que la actual [...] Por eso sólo cabe representar el funcionamiento de organismos, poblaciones o ecosistemas en términos de sistemas abiertos, es decir, que

Monte Catano • nº 14

63

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 64

Ignasi Mangue Alfèrez

cietat contemporania exigeix molt poc esforç físic i, per tant, participació.”69 Qüestió confirmada, quan hom fa un ràpid cop d’ull al teixit urbà contemporani i al modus vivendi de la majoria d’habitants de les nostres ciutats, poc permeable a la idea d’abandonar la confortable placidesa del seu estat de benestar i evasió low coast. Una situació que traslladen també a un model de vida individualitzat en habitatges aïllats, regulats per la cultura de la immediatesa que proporcionen les vies ràpides que creuen els espais de la seua perifèria física i virtual, i un consum de llunyania associat a les grans superficies o àrees comercials.70 Malgrat això, en els darrers anys han anat germinant una sèrie d’iniciatives i propostes que recuperen el sentit de comunitat, de participació ciutadana, de consum de proximitat71 i d’impuls d’uns llaços estables d’equilibri ambiental i cultural amb el medi metropolità. Són projectes moltes vegades bastits al marge de l’administració pública, i que tornen a la palestra urbana o periurbana la capacitat de governança democràtica, horitzontal i directa del territori a càrrec de grups de veïns.72

necesitan degradar energía y materiales para mantenerse en vida. La clave de la sostenibilidad de la biosfera está en que tal degradación se articula sobre la energía que diariamente recibe del Sol y que en cualquier caso se iba a degradar (y no en que la biosfera sea capaz de reparar tal degradación)....” NAREDO, J. M. (2012), Sobre el origen, el uso y el contenido del término «sostenible», dins Espai en blanc, [http://www.espaienblanc. net/Sobre-el-origen-el-uso-y-el.html], pp. 376-378. 69 SENNETT, R. (2009). 70 De consulta indispensable per entendre el fenòmen de la globalització urbana actual i els moderns paisatges metropolitans és el llibre del geògraf Francesc Muñoz: MUÑOZ, F. (2010). Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales, Barcelona, Editorial Gustavo Gili, SL. 71 Vegeu el següent programa de TV en el canal 3/24 sobre els horts urbans: http://www.324.cat/video/4658122/Horts-urbans-autogestionats. 72 Casos com el de projectes autosostinguts i participatius com el de Can Masdeu on la governança de l’aigua i del paisatge immediat juga un paper de primer ordre [http://www.canmasdeu.net/] [http://www.rtve.es/alacarta/videos/el-escarabajoverde/escarabajo-verde-kasa-afueras/1093620/].

64

Monte Catano • nº 14

Sense perdre de vista les iniciatives de caràcter autònom o informal que estan sorgint al voltant dels nostres barris o poblacions, resulta una realitat ben plausible també la potència de les iniciatives oficials que s’han desenvolupat en els darrers anys des d’Europa, a l’Estat espanyol i Catalunya. Fem memòria, la tardor de l’any 2000, s’aprovava a Florència el Conveni Europeu del Paisatge,73 una fita d’alta trascendència política per al conjunt del territori de la Unió Europea, amb unes evidents resonàncies socials, econòmiques, administratives, culturals i territorials. Uns anys després d’aquesta resolució, durant l’estiu del 2005 el govern de la Generalitat de Catalunya, seguint la filosofia bàsica d’aquestes noves directrius europees, va iniciar el camí per aplicar-ne els principis als paisatges de Catalunya mitjançant l’aprovació de la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge74 i la creació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.75 Des d’aleshores, aquesta darrera institució, sota la direcció del geògraf Joan Nogué i amb la coordinació tècnica de l’ambientòleg Pere Sala, ha anant enllestint de manera progressiva els catàlegs de paisatge76 de les distintes àrees terri-

73

http://www.catpaisatge.net/fitxers/docs/convenis/CEP_ catalan.pdf. 74 http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/4407/ 468159.pdf. 75 http://www.catpaisatge.net/cat/index.php. 76 “Los catálogos de paisaje son unos documentos de carácter técnico que la Ley concibe como herramientas para la ordenación y la gestión del paisaje desde la perspectiva del planeamiento territorial. Determinan la tipología de los paisajes de Cataluña, sus valores —patentes y latentes— y estado de conservación, los objetivos de calidad que deben cumplir y las medidas para conseguirlo. Son, por tanto, una herramienta extremadamente útil para la implementación de políticas de paisaje a través de la integración de objetivos paisajísticos en las estrategias territoriales, con la connivencia y participación activa de todos los agentes sociales que intervienen en el territorio...” NOGUÉ, J., i SALA, P. (2008), “El paisaje en la ordenación del territorio. Los catálogos de paisaje de Cataluña”, Cuadernos Geográficos, 42, pp. 69-98.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 65

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

torials de Catalunya —Terres de Lleida (2008), Comarques Gironines (2010), Terres de l’Ebre (2010), Camp de Tarragona (2010), Alt Pirineu i Vall d’Aran (2013), i l’encara pendent Regió Metropolitana de Barcelona, i en elaboració les Comarques centrals.77 Però sobretot, ha aconseguit convertir-se en un referent, europeu, com a centre dinamitzador d’informació, activitats, sinèrgies i projectes al voltant d’un àmbit temàtic tan complexe i polièdric com el paisatge. Una qüestió al marge és si aquests nous projectes de recuperació dels vells paisatges de l’aigua, són sempre capaços de reprendre les petjades dels sistemes eco-culturals tradicionals amb plenes garanties. Les complexitats i singularitats més subtils del territori —velles i noves— no poden acabar de ser païdes en tota la seua dimensió sense, almenys, arreplegar una part substancial d’alguns dels conceptes bàsics d’organització, experiències i coneixements artesanals que utilitzaren els anteriors gestors d’aquests escenaris. Com per exemple, la necessitat de passar pel tamís de l’experiència orgànic-còsmica,78 personal i íntima, de connexió amb el propi medi natural-cultural. Un element vital aquest, tan reflexionat i viscut en l’actualitat per artistes com Perejaume, que reividinca la utilització d’aquesta contaminació epidèrmica79 com a pas inexcusable per reenganxar-se a la natura i a una manera de vida més d’acord amb la conservació real del nostre medi ambient.

77

http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs.php. Sobre les qüestions relacionades amb els paisatges espirituals, vegeu: MALLARACH, J. M. (2013). De la geografia sagrada a la cartografia del patrimoni espiritual natural: experiències i reptes, dins J. NOGUÉ et al (ed.). Reptes en la cartografia del paisatge. Dinàmiques territorials i valors intangibles, Olot. Observatori del Paisatge de Catalunya, pp. 125-147. 79 “Amb filosofia” dedicat al paisatge: http://www.youtube. com/watch?v=Dzz7Dzm4qm0. 78

Aigua, territori i patrimoni al Pla de Barcelona: entre la dispersió, el desconeixement i la repetició

“Creceré a la orilla del río viendo de lejos Barcelona, que es una ciudad sin río. Pudiendo ser dueña de dos ríos, Barcelona no tiene ninguno porque no ha sido capaz de llegar ni al río Llobregat ni al río Besòs...”80

Durant l’any 2011 vaig atendre l’encàrrec del Museu d’Història de Barcelona per a la realització d’una guia d’història urbana sobre l’aigua.81 La recerca subsegüent em va permetre tant copsar l’estat d’una part considerable del patrimoni hidràulic de Barcelona, com visitar altres termes municipals o racons del Pla de Barcelona on també s’havia estés la petjada hidràulica de la ciutat comtal. Una primera qüestió a tenir en compte respecte el patrimoni material de l’aigua és la dificultat per a trobar molts d’aquests elements, donat el seu alt grau de dispersió, una informació deficient de localització i un elevat nivell d’abandonament o degradació. Per posar un exemple, molts grups d’elements com aqueductes, canonades, repartidors o canals pertanyents a una mateixa xarxa hidràulica original sovint es troben absolutament desconnectats físicament uns d’altres i també dels seus espais urbans actuals. L’arribada de la societat post-industrial no ha solucionat precisament l’efecte dominó de fracturació urbana que el solar metropolità del Pla de Barcelona ha registrat en els darrers temps. Els paisatges tradicionals de l’aigua han seguit des-

80

PÉREZ ANDUJAR, J. (2012). Paseos con mi madre, Barcelona, Tusquets Editores, pp. 43. 81 http://w110.bcn.cat/fitxers/icub/museuhistoria/guiaaiguabcn. 478.pdf.

Monte Catano • nº 14

65

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 66

Ignasi Mangue Alfèrez

baratant-se entre els nous parcel·laris urbans, deixant un rastre difícil de seguir i on les lògiques hidràuliques preexistents són gairebé un record invisible. Cal afegir també la problemàtica de la diferent escala de visibilitat i conservació d’aquests ítems segons el tipus de categòria hidràulica o temporalitat històrica. Lògicament, el mobiliari hidràulic anterior als períodes contemporanis és més díficil de detectar i comprendre respecte el de cronologies posteriors —on, a més a més, generalment, s’observa una major presència numèrica d’unitats tecnològiques o arquitectòniques, un millor grau de conservació i també un major quantitat i qualitat d’informació històrica. És lògic pensar, també, que la societat del Pla de Barcelona igual que en molts altres racons de Catalunya, ha fonamentat la seua fesomia particular en un fort component identitari de caire industrial on, lògicament, l’element rural o agrari juga un paper menor o residual. I què no dir dels grups socials que ja han desaparegut, i on l’estat de la seua memòria és pràcticament nul o marginal. Aquest fet és important de retindre, perquè ajuda a entendre l’important desequilibri numèric d’ítems, marques i qualitats narratives en l’interior de l’actual parquing hidràulic-patrimonial de Barcelona. Aquí el pes decisiu en la conformació de la imatge hidràulica el té el component industrial: la fàbrica, la gran font ornamental, la torre d’aigües, la nau amb bombes i maquinària extractiva, el pont entre rius o rambles, l’aqueducte, i així un llarg etcètera. Al cap i la fi, es tracta d’una visió en clau enginyeril, i amb un missatge relacionat amb al món de l’empresa i un model de societat arrelat en el capitalisme formal del segle XIX. Com ha explicat detalladament l’historiador Manel Martín, respecte la situació política, social, econòmica, cultural i hidràulica de la ciutat de Barcelona, el trànsit entre els segles XIX i XX,

66

Monte Catano • nº 14

fou el moment de fractura definitiva entre la societat de l’Antic Règim i el món contemporani.82 Superat l’ecuador del huit-cents, el Pla de Barcelona va rebre el desplegament d’una nova classe social hegemònica —la burgesia—,83 i l’establiment d’una sèrie de poders financers que ràpidament es mobilitzaren per donar un tomb al territori. Els paisatges de l’aigua tradicionals quedaren enmig de tot aquest futur teatre d’operacions hidràuliques on la confinada aigua a pressió —portada de lluny o de prop, a través de la tecnologia del vapor—, va anar desplaçant progressivament a l’aigua rodada basada en el principi natural de la gravetat. No s’entendria tota aquesta macro-conjuntura sense la implantació, també, d’un nou model d’esquema mental —basat en la filosofia urbana de l’individualisme que comentaven adés—, on la cultura del “moviment” segons Sennett,84 fou cabdal per la consolidació dels nous espais urbans i dels nous fluxes entre persones, mercaderies i aigua. Tot plegat, en el camp de la hidràulica relacionada amb l’abastiment d’aigua a la ciutat i les noves superficies industrials, s’engegava una transformació de proporcions gegantines, que, darrerament, ha vingut en nomenar-se la Revolució de l’aigua.85 Deia Miquel Barceló, que “lo que habitualmente se practica y describe como arqueología del poder no es otra cosa que la arqueología del es-

82 Per a una aproximació detinguda al context hidràulic de la ciutat de Barcelona dins aquest període històric, vegeu: MARTÍN PASCUAL, M. (2009). Barcelona: aigua i ciutat. L’abastament d’aigua entre les dues Exposicions (1888-1929), Fundació Agbar, Madrid. 83 Sobre la implantació dels valors de la burgesia barcelonina sobre la resta de la societat del moment, vegeu: SOLÀ, A. (1981). Tres notes entorn les actituds i valors de l'alta burgesia barcelonina a mitjan segle XIX, dins Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia, 3-4, pp. 104, 107 i 109. 84 SENNETT, R. (1997), p. 344. 85 MARTÍN PASCUAL, M. (2012). La revolució de l’aigua, dins GUARDIA M. (coord.) (2012). La Revolució de l’aigua, Barcelona, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, pp. 69-73.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 67

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

Obrers treballant en la construcció de la conducció de Trinitat Vella a principis del segle XX. Autoria: Gaceta Municipal de Barcelona (1917).

cenario donde el poder se representa a si mismo. Palacios, castillos, fortificaciones, iglesias, cementerios, monedas [...] Es justamente allí donde el poder —feudal— quiere que se le busque y se le vea. En este sentido, el registro arqueológico que produce contiene deliberadamente falsa información.”86 Resulta temptador traslladar aquestes paraules, a l’escenari històric que hem descrit unes ratlles amunt. No cal fer jocs malabars per comprovar que l’ordre dels factors no altera el producte: fàbriques, grans dipòsits, torres d’aigua, parcs, ponts, aqüeductes, jardins i fonts monumentals, importants complexes hidràulics, etc...

Comptat i debatut, la repetició una i altra vegada d’aquest collage hidràulic sorgeix com part d’una reinterpretació global i estructural de l’escenari urbà, dins de les coordenades de la ciutat i societat contemporànies.87 Entre algunes de les dificultats de reconeixement dels barcelonins i els seus veïns més immediats, respecte els seus paisatges tradicionals de l’aigua, figuren les paraules descrites en el text introductori de l’escritor Javier Pérez Andujar, quan certificava que Barcelona no és una

87

86 BARCELÓ, M. (1988). La arqueología extensiva y el estudio de la creación del espacio rural, dins BARCELÓ, M (coor.). Arqueología medieval. En las afueras del “medievalismo”, Barcelona. Editorial Crítica, p. 257.

“Hi ha en efecte, una estreta correspondencia entre la conquesta d’una opulència social —de classe— i la consegüent preparació del seu escenari natural en clau de ciutat planificada, ordenada i de fal·laç voluntat integradora.” PERAN, M. (2008), Post-it city. Ciutats ocasionals, dins PERAN, M (dir.). Post-it city. Ciutats ocasionals, Barcelona, Diputació de Barcelona, CCCB, p. 9.

Monte Catano • nº 14

67

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 68

Ignasi Mangue Alfèrez

ciutat que haguera tingut en els darrers segles una especial predilecció pels dos rius que la custodiaven llunyanament a esquerra i dreta del seu primer recinte urbà. Es confirma aquesta impressió, quan parem atenció a l’irregular i pobre cabal històric d’aquests dos rius. Un fet aquest, que junt a la peculiar orografia del Pla de Barcelona, i els procesos eco-culturals que han afectat a les distintes societats que han passat per aquest territori, s’ha de considerar decissiu en la gènesi i evolució d’un model hidràulic polifòrmic. Aquesta necessitat d’articular distintes respostes de captació hídrica al llarg del temps, ha constituït un dels principals trets de la fesomia d’aquests paisatges tradicionals de l’aigua. Malauradament, arribats el segle XXI, i en un espai metropolità molt transformat, resulta difícil copsar visualment aquesta rica varietat de repostes hidràuliques, i més encara entendre el seu funcionament com part d’un sistema global. Potser, fer un repàs històric de llarga durada sobre aquests elements ens ajude a situar i contextualitzar la importància dels fòssils hidràulics que a hores d’ara han desaparegut, o es troben en una situació de franca reculada, a costa d’una desaparició imminent. Així doncs, retornem per un moment, a observar els grans camins d’aigua del Pla de Barcelona. El Llobregat fou un curs fluvial explotat tardanament a través del Canal de la Infanta — segon terç del segle XIX—, com inicial ajuda hídrica a l’agricultura entre els termes municipals de Molins de Rei i Sants. És a dir, hidràulicament parlant, la relació estricta amb la ciutat de Barcelona ha estat escassa. En canvi, el curs fluvial del Besòs, que ni fregava la porta de la Seu ni creuava per mig de la ciutat, sí que va tindre des d’antic un paper important per a la metròpoli catalana. No de bades era la seua via ràpida de circulació cap a l’oest, i al mateix temps, una de les seues principals aixetes. El Besòs, present a Barcino gràcies els aqueductes generats per

68

Monte Catano • nº 14

l’enginyeria fundacional romana, va participar en els primer pasos de la urbs llatina. Segles més tard, fou reaprofitat de nou a través d’una gran sèquia —el Rec Comtal—, mitjançant l’establiment d’una resclosa en el seu llit vora les terres de Montcada, amb la funció de distraure una part important de les seues aigües en direcció cap a la civitas medieval. 88 Aquí, segons el medievalista Pere Ortí, els usos de l’aigua es destinaven en primer lloc als molins hidràulics, després al servei de diverses indústries i, per últim, al reg d’hortes i horts, i la neteja de clavegueres.89 El Rec Comtal, si que ha estat apreciat i valorat pels barcelonins al llarg dels seus vora mil anys d’història. I, amb diferència, ha ocupat un un lloc de privilegi entre els elements hidràulics més mediàtics de la metròpoli barcelonesa, tan promiscuament citat i reivindicat per la historiografia local, 90 com insistentment representat durant segles en gravats i cartografies històriques. 9 1 No podem oblidar, tampoc, el fort arrelament del Rec Comtal i la seua aferrissada defensa patrimonial en districtes com Nou Barris o Sant

88

Des de fa pocs anys, tenim l’oportunitat de reseguir, virtualment, la totalitat del seu recorregut urbà i del possible trajecte de l’aqueducte romà [http://cartaarqueologica.bcn.cat/], gràcies a l’estudi i restitució planimètrica que feren els arqueòlegs Carme Miró i Hector Orengo. Vegeu: MIRÓ I ALAIX, C., i ORENGO, H. A. (2010), El cicle de l’aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques, dins Quarhis. Quaderns d’arqueologia i història de la ciutat de Barcelona, 6, Barcelona, Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) – Institut de Cultura – Ajuntament de Barcelona, pp. 108-133. 89 ORTÍ GOST, P. (2012). El Rec Comtal de la Barcelona medieval, dins GUARDIA M. (coord.). La Revolució de l’aigua, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, pp. 21-25. 90 Hi ha moltes aportacions al respecte, però, sens dubte, la monografia més precisa i rigorosa, continua sent la de l’historiador Manel Martín. Vegeu: MARTÍN PASCUAL, M. (1999). El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l’aigua a la Barcelona del segle XIX, Barcelona, Editorial Rafael Dalmau. 91 Per constatar la promiscuitat d’aparicions del Rec Comtal en la cartografia històrica de Barcelona, és encara d’obligada consulta: GALERA, M., F. ROCA, i TARRAGÓ, S. (1972). Atlas de Barcelona (Siglos XVI-XX), Barcelona, Publicaciones del Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 69

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

Andreu. Justament, en aquest últim, cap a finals del segle XX,92 s’hi desenvoluparen algunes de les darreres accions divulgatives que s’han fet al respecte.93 Malgrat el que acabem de dir, hem d’entendre que la presència física del caixer principal i la xarxa del Rec Comtal des de fa molts anys ha quedat definitivament desintegrada de l’actual trama urbana cèntrica de Barcelona, si exceptuem el relicte arqueòlogic trobat i restaurat a l’antic Mercat del Born —recent inaugurat Centre Cultural del mateix nom—, i algunes petjades fòssils que s’endivinen en la morfologia urbana d’alguns carrers de la zona. Això contrasta amb les darreres presències d’aquest canal a cel obert que sí podem trobar a la perifèria de Barcelona, entre el barri de Vallbona i el municipi de Montcada i Reixac. Aquí, el poble arrimat al Coll de Finestrellles encara guarda i conserva el principal element enginyeril de la xarxa del Rec Comtal des del segle XVIII, la Mina de Montcada

92

Vegeu al respecte el monogràfic sobre el Rec Comtal en la revista Finestrelles —núm. 1 (1989) [http://www.raco.cat /index.php/Finestrelles/issue/view/15936/showToc —, a propòsit de l’exposició sota el nom, A l’entorn del Rec Comtal, que es va organitzar durant l’any 1987 entre l’Arxiu Històric de Barcelona i el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias. 93 Del seguit d’iniciatives enllestides en els darrers temps, cal destacar per damunt de la resta, l’exposició realitzada des del Museu d’Història de Barcelona, La Revolució de l’aigua a Barcelona. Aigua corrent i ciutat moderna 1867-1967 [http://www. museuhistoria.bcn.cat/sites/default/files/revolucio_aigua_programa_ma.pdf ]. A hores d’ara és la visió global més afinada sobre la història de l’ús de l’aigua a la ciutat de Barcelona. A una altra escala, també és precís ressenyar altre propostes de difusió significatives: activitats clàssiques, com les visites guiades que realitza la geògrafa Maria José Durán en col·laboració amb el MUHBA, entre la Mina de Montcada i la Casa de les Aigües de Trinitat Vella; o el seguit de programacions culturals i patrimonials, que des del Museu de Montcada i Reixac, es realitzen entorn la Mina de Montcada i sobretot el complexe monumental de la Casa de les Aigües de Montcada. També hi ha lloc per activitats més lligades a les noves tecnologies, com el blog d’Enric Hernández March, el Rec Comtal [http://el-rec-comtal. blogspot. com.es/], una acurada iniciativa multimedia de recuperació patrimonial sobre aquest canal mil·lenari, amb un distés to periodístic i literari.

—el seu primer punt de captació i inici del sistema hidràulic. També, a escassos centenars de metres es conserva en perfecte estat, un element més modern, el macro-complexe hidràulic de la Casa de les Aigües i Pous de Montcada, una important obra arquitectònica de la segona meitat del segle XIX dissenyada i construïda per l’arquitecte Rovira i Trias,94 i des de fa uns anys, oberta al públic i gestionada com espai cultural pel Museu Municipal de Montcada i Reixac. Tornant als nostres grans rius del Pla de Barcelona, no es pot dir que durant el període pre-industrial, el tram final de cadascun d’aquest dos rius, de cabals força irregulars, haja estat exigit hidràulicament amb insistència. Exceptuat el Rec Comtal —al servei de Barcelona—, les primeres grans obres d’irrigació que projectaren les distintes poblacions dels seus marges foren enllestides durant el transcurs del del segle XIX. Tant el Canal de la Infanta (1838), com el Canal de la Dreta del Llobregat (1866), o la Mina de Santa Coloma (1827) foren obres d’envergadurara que trigaren temps en quedar enllestides i funcionar a ple de rendiment. Totes tres foren finançades amb capital privat i amb l’objectiu prioritari d’eixamplar els regadius d’ambdues zones immediates a la mar, encara que dècades més tard també farien servei com recurs energètic de primera mà per les primeres industries de la zona. Aquest paper del Besòs, i sobretot del Llobregat, com a discrets pulmons hidràulics fins temps relativament recents pot explicar-se sobretot per l’abudant presència de recursos hídrics del freàtic en tota aquesta zona amb epicentre a Barcelona. Fins l’extenuant sobreexplotació industrial dels aqüífers existents entre el delta del Llobregat,

94

GALÁN GÓMEZ, T. (2013), Reptes i paradoxes per al servei municipal d'aigua de Barcelona a final del segle XIX: el projecte de Rovira i Trias dels pous de Montcada, dins Monte Catano, 14, pp.

Monte Catano • nº 14

69

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 70

Ignasi Mangue Alfèrez

Dones fent la bugada a la vora del Rec Comtal (19??) Autor: Ramon Balsalobre. Arxiu Sebastià Heredia.

la façana marítima entre ambdos rius i el tram final del Besòs —entre la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX—, la quantitat d’aigua existent va donar prou cabal per alimentar milers de veus d’aigua. Sènies, pous, fonts, ullals, abeuradors i mines rajaven suficient aigua per estendre arreu la possibilitat d’alimentar petites explotacions agràries, horts, safarejos, establiments d’indianes o l’abastiment domèstic. És precis recordar, que l’altra gran veta d’aigua que ha tingut històricament a la seua disposició el Pla de Barcelona ha estat la immediata serralada litoral de Collserola junt amb el seguit de turons que existeixen entre aquesta cadena i el pla litoral.95 Potser el més emblemàtic, donada la seua proximitat a la ciutat, és Montjuïc.

95

PALET I MARTÍNEZ, J. M. (1997). Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entre l’època iberomana i l’altmedieval, segles II-I aC – X-XI dC. Barcelona, Centre d’Arqueologia de la Ciutat, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, pp. 43-44.

70

Monte Catano • nº 14

Les fonts i veus d’aigua, situades al llarg i ample de totes aquestes elevacions, sabem que foren utilitzades de manera regular al llarg dels temps medievals,96 encara que imaginem que el seu ús s’encetaria molt més aviat, a partir de l’arribada dels primers grups humans a aquests indrets. Seguint una tendència geomorfològica observada arreu del litoral peninsular mediterrani, els vessants marítims de les Serralades Litorals,97 han donat naixement a un munt de rieres que recorren de banda a banda el pla. Aquestes rambles o torrents al llarg de la història han tingut una utilitat dual per a les distintes comunitats locals. Durant els procesos torrencials canalitzaven una dotació d’aigua excendentària i, a més a més, també servien com vies de comunicació més amables, per superar desnivells de certa importància.98 Com bé indica també Pérez Andujar, la “memòria natural de l’aigua” de la ciutat comtal sempre ha estat més estretament lligada al carisma d’aquestes rambles. Uns espais que, des de sempre, la ciutat ha ocupat i trepitjat, bé atravessant-los o bé desfent la seu traça original en funció dels seus interessos i necessitats. Una altra funcionalitat de les rieres fou servir de referència topogràfica o fins i tot de canal, per traçar i conduir les galeries o primeres mines d’aigua que es construïren durant els temps medievals, amb la intenció de donar curs a les aigües subterrànies dipositades a l’interior d’aquestes serralades litorals o dins les immediates zones de transició. Des del segle XIV, el Consell del Cent de la ciutat comtal va iniciar la construcció de les mines associades a Collserola, que s’encarregarien durant molts segles de donar

96 Vegeu l’exemple de la Font Rubia CARRERAS CANDI, F. (1913-18). Geografia general de Catalunya. La ciutat de Barcelona, Barcelona, Establiment Editorial de Albert Martín, vol. 6, pp. 22-25. 97 PALET I MARTÍNEZ, J. M. (1997), p. 44. 98 PALET I MARTÍNEZ, J. M. (1997), p. 44.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 71

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

aigua a un seguit d’importants fonts, situades al cor de la ciutat.99 No fou el poder municipal medieval de Barcelona l’únic operador atent a seguir les veus d’aigua que provenien de Collserola o dels distints turons esmentats. Masos, viles o centres religiosos, necessitats d’importants dotacions d’aigua per al seu abastiment particular, o el regadiu d’horts i camps, aprofitaren l’avantatge orogràfic d’estar situats als primers contraforts de la serrada litoral o als peus dels turons, per capturar les aigües provinents d’aquestes mines. Un bon exemple fou el Monestir de Pedralbes, el qual encara conserva un interessant circuit hidràulic a través de la dotació hidràulica que proporcionen una sèrie de pous i la seu pròpia mina. Aquest breu repàs sobre el món hidràulic del Pla de Barcelona previ l’esclat industrial de la segona meitat del segle XIX ens pot donar una lleugera idea de l’abast, densitat i complexitat del conjunt dels paisatges tradicionals de l’aigua al Pla de Barcelona. Un món tradicional de distints usos i maneres de gestionar l’aigua que va començar a desintegrar-se progressivament, a través de la forta expansió demogràfica i urbana de la ciutat de Barcelona que ja hem assenyalat. Com bé explica Manel Martín, calia garantir uns cabals suficients a una ciutat que creixia de pressa i a més tenia molta set, cosa que no ha canviat gaire.100 Comptaven al principi d’aquest article, que la manca d’aigua o la seua escassesa, han sigut fets

99

GUÀRDIA, M. (2012). L’aigua de les fonts, dins GUARDIA M. (coord.). La Revolució de l’aigua, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, pp. 40-44. 100 TELLO ARAGAY, E. (2000). La “guerra del agua” en Barcelona. Alternativas económico-ecológicas para un desafío socioambiental, en VIÑUALES EDO, V., i ESTEVAN ESTEVAN, A. (coord.), La eficiencia del agua en las ciudades, Bilbao, Editorial Bakeaz, pp. 277-298.

habituals i determinants en la història passada i recent dels sistemes ecoculturals acostats a la Mediterrània.101 La presència encara de testimonis materials del passat és un recordatori al respecte. A partir d’aquí, la qüestió, és com vincularem en el futur el patrimoni hidràulic actual —quin patrimoni? i per què aquest i no un altre?—,102 amb la conservació de les darreres resiliències que s’amaguen encara en aquests paisatges culturals de l’aigua. Arribats aquest punt, és hora de parlar d’un factor clau en la recuperació del patrimoni hidràulic, i que fins ara, no havia aparegut en les nostres consideracions prèvies. Un element possiblement transcendental en els distints espais i elements hidràulics encara existents sobre els paisatges culturals de l’aigua del Pla de Barcelona. Parlem, evidentment, de les persones que els habiten i hi viuen. Molts dels veïns i veïnes dels nostres barris, encara arrepleguen, d’una manera conscient o no, tota una gran biblioteca de coneixements i diferents sabers aplicats. Uns codis culturals oberts que tenim que relacionar amb el grup de pràctiques quotidianes que regularen i donaren sentit anys arrere a la gestió i ordenació més ecològica i sostenible del nostre entorn metropolità. Des de fa uns anys, arreu del món103 s’ha iniciat un procés de recobrament de les memòries populars, com a base per a un canvi de paradigma en les relacions entre el patrimoni imma-

101

El geògraf mallorquí V.M. Rosselló, citant al gran geògraf francés Jean Brunhes confirma aquesta importància cabdal de l’aigua: “l’aigua ha esdevingut la riquesa econòmica per excel·lència, la sobirana riquesa. És aliment. És adob. És força. És camí...” V. M. ROSSELLÓ, El control de l’aigua (poder i tradició), dins A. SAN MARTÍN (ed.), Els espais del poder, Universitat de València, 1989, pàg. 67. 102 Per a una necessària revisió del concepte de patrimoni cultural i una renovada perspectiva educativa i didàctica al respecte, vegeu: GOZÁLEZ MONFORT, N. (2008). “Una investigación cualitativa y etnográfica sobre el valor educativo y el uso didáctico del patrimonio cultural”, dins Enseñanza de las Ciencias Sociales, 7, pp. 23-36. 103 http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg= home

Monte Catano • nº 14

71

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 72

Ignasi Mangue Alfèrez

terial i els distints paisatges culturals del planeta. Es tracta d’un moviment de renovació a nivell internacional, del qual també s’han fet ressó les institucions de la Unió Europea.104 La memòria oral o, si és vol afinar, la mirada antropològica que arreplega el patrimoni cultural immaterial, pot ser la clau de volta que puga desfer el silenci i oblit que encara gravita sobre uns espais cada cop més invisibles.105 Aquests espais —físics i mentals— són els que ajudaran d’una manera significativa a completar la necessària mirada holística sobre els paisatges tradicionals de l’aigua. I per descomptat, també, són la millor manera d’ajustar el restabliment dels equilibris i d’algunes de les resiliciències perdudes en els nostres territoris. No es tracta aquí de substituir el “totem” de l’element material per una sacralització dels testimonis. Ben al contrari, es tracta de complementar aquests dos elements i afegir-ne d’altres possibles, per poder enllestir una fotografia del passat amb la més alta resolució possible, que ens permeta deixar vies obertes d’anàlisi i interpretació per al futur, amb la transcendental incorporació del fet comunitari i participatiu en el bastiment d’eixe patrimoni, on tots i totes es puguem reconèixer. Busquem no només la bellesa dels paisatges de l’aigua, busquem també la recuperació de la

104 http://www.coe.int/t/dg4/cultureheritage/heritage/Landscape/default_en.asp. 105 "[...] patrimonio cultural, y es que este término no se refiere únicamente a lo que ha sido declarado o reconocido como tal, sino que va más allá, puesto que engloba a diversos elementos culturales (en el más amplio sentido de la palabra) que no han sido “reconocidos” de manera oficial (o a través de los canales administrativos correspondientes), aquellos que forman parte de una comunidad, población, barrio, etc. que marcan características propias, identidades diversas e identificaciones de distintos tipos." ARISTA, A. (2013). Patrimonio cultural y memoria: luego de diez años, una nueva mirada a los testimonios de la Comisión de la Verdad y Reconciliación, dins Argumentos, 4, p. 70. [Disponible en http://www.revistargumentos. org.pe/ patrimonio_cultural_y_memoria.html]

72

Monte Catano • nº 14

salut d’aquest passadís litoral a través de possibles alternatives de present i futur que incloguen el concepte d’ecosaber. Unes alternatives que no poden acomodar-se a una imatge estàtica i uniformitzadora del passat, i que hauran d’acostar-se i adaptar-se a la canviant naturalesa mestissa i cosmopolita d’aquest escenari metropolità. Per això, és necessària l’aplicació d’una visió i intervenció real i sincera de tipus holístic, que abarque l’àmbit acadèmic, professional, artístic i popular —i que englobe l’àrea de les humanitats, ciències socials, ciències naturals, i disciplines artístiques. Només un procés col·laboratiu d’aquestes característiques pot esdevindre decissiu per a recuperar aquest territori i les seues diverses memòries.106 A través d’una sèrie de diverses qüestions, preguntes, opinions i argumentacions produides al caliu d’unes sinergies que provoquen el debat, la contaminació i el consens entre els distints actors socials, econòmics, polítics i culturals. Però també creguem que, al marge de continuar i anar eixamplant els horitzons metodològics i pràctics de les recerques acadèmiques i professionals que treballen sobre aquest territori, dos aspectes es revelen transcendentals per a la futura supervivència dels paisatges de l’aigua. L’un és apropar-los i fer-los entenibles i significatius al conjunt dels veïns del Pla de Barcelona. L’altre, és aconseguir que els usuaris participen de ser també constructors directes del territori i siguen reconeguts com protagonistes de ple dret en les decissions i transformacions sobre el seu espai. Recuperar el patrimoni de l’aigua a través dels seus testimonis és reprendre part de

106

Les I Jornades dels Paisatges Culturals de l’Aigua al Pla de Barcelona (22-24 març, 2013), organitzades pel Museu Municipal de Montcada i Reixac, han sigut una de les primeres experiències col·laboratives a propòsit de la recuperació, conservació i difusió del patrimoni immaterial de l’aigua.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 73

AIGUA, PAISATGE I PATRIMONI CULTURAL AL PLA DE BARCELONA: UNES PRIMERES APROXIMACIONS

la memòria d’aquests paisatges tradicionals, a través de distints tons, perspectives, sabers, anhels, contradiccions, inquietuds, conflictes, mirades, reflexions i coneixements sobre aquest territori. O, dit d’una altra manera, és una forma de garantir-nos un millor horitzó de futur ecocultural.

Monte Catano • nº 14

73

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 74

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 75

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

Josep Maria Burriel Alberich*1 Consuelo Mata Parreño**

Resumen El Tòs Pelat de Moncada es un yacimiento ibérico de gran interés arqueológico en proceso de excavación en el que hasta ahora se ha hecho 9 campañas entre los años 2002 y 2009. En este artículo se hace un avance de la publicación que en estos momentos se está preparando. Fue un oppidum de superficie mediana de entre 2 y 3 ha que estuvo ocupado desde el siglo VI aC hasta mediados del siglo IV aC. Una vez abandonado parece que nunca más se reocupó. Actualmente es un yacimiento visitable y está integrado en la Ruta dels Ibers, València, ruta que recorre los yacimientos ibéricos más importantes de las comarcas centrales de la Comunidad Valenciana.

Abstract In this paper we presented a preliminary report about the Tòs Pelat (Moncada, València). It’s an interesting site dated to the 6th century and the middle of 4th century BC, excavated between 2002 and 2009. This oppidum has a surface between 2 and 3 hectares. Once abandoned it never seems to be reoccupied. Currently the site is visited and it is included in the Route of the Iberians, València route that runs the most important Iberian sites of Valencia.

* Director del Museu Arqueològic Municipal de Moncada i co-director de les excavacions a El Tòs Pelat entre 2002 i 2009. ** Professora titular del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València i co-directora de les excavacions a El Tòs Pelat entre 2002 i 2009.

Monte Catano • nº 14

75

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 76

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

1. INTRODUCCIÓ L’ocupació de l’oppidum ibèric d’El Tòs Pelat comença en època antiga (darrer terç del s. VI aC) i acaba en època plena, a mitjans del segle IV aC, un moment crucial de la cultura ibèrica en el qual alguns jaciments són abandonats. Ara és un jaciment de gran interès arqueològic perquè la seua curta ocupació pot ajudar a entendre els inicis del procés d’iberització i l’organització territorial a la costa central valenciana des del segle VI aC fins el segle IV aC. La investigació del jaciment i entorn immediat també podria donar claus per explicar que pogué passar en aquest territori a partir del moment en que El Tòs Pelat desapareix i fins la fundació de Valentia, en l’últim terç del segle II aC, en ple procés de romanització dels ibers. Quant a les dimensions direm que tingué un mínim de dues ha en el moment d’abandonament. Les restes arquitectòniques conservades també fan d’ell un lloc interessant per estudiar l’urbanisme d’època ibèrica plena i les tècniques constructives inherents. Per últim, la cultura material exhumada fins ara, en la línia dels seus jaciments contemporanis, pot ajudar a clarificar processos i seqüències cronològiques en assentaments del seu entorn, inclús d’altres comarques. És en definitiva, l’únic jaciment d’aquesta època conegut i conservat en la comarca valenciana de l’Horta Nord. Fou descobert l’any 1920 per l’arqueòleg valencià Joan Josep Senent Ibáñez (Gómez 1924). Des d’aleshores i fins l’any 2002 no s’hi va fer cap intervenció arqueològica. En els darrers anys s’està treballant en la posada en valor, és a dir, en l’excavació (2002-2009), l’estudi, consolidació, museïtzació i difusió. El patrocinador de les 9 campanyes efectuades fins ara ha sigut l’Ajuntament de Moncada a través del Museu Arqueològic Municipal. La Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria d’Educació,

76

Monte Catano • nº 14

Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana sempre ha recolzat i subvencionat els projectes d’intervenció i la Universitat de València a través del Departament de Prehistòria i Arqueologia ha participat intensament amb la codirecció de les intervencions i l’aportació de nombrosos estudiants en pràctiques. En aquests moments es treballa en la preparació d’una publicació monogràfica que done compte dels resultats de les investigacions efectuades fins ara.

El Tòs Pelat, vista aèria des de l’Oest.

2. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA El Tòs Pelat se situa geogràficament al límit NO de la comarca valenciana de l’Horta Nord, en contacte físic a través d’antics camins i vies naturals amb les comarques veïnes del Camp de Túria (Llíria) i del Camp de Morvedre (Sagunt). La seua posició geogràfica és clarament costanera, a 10 km en línia recta de l’actual costa del golf de València, la qual es divisa perfectament. Altres referents són el Tossal del Castell (ArseSaguntum) a 17,4 km i El Tossal de Sant Miquel (Edeta-Lliria) a 17,3 km. Aquesta equidistància amb les esmentades ciutats contemporànies i la proximitat a la mar, li atorga una posició estratègica per al comerç que pogué haver determinat la seua existència i fins i tot la desaparició a mitjans del s. IV aC. L’emplaçament topogràfic és sobre un tossal calcari amb forma de península, aproximada-

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 77

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

ment rectangular, de mitjana altura, 92 m.s.n.m.; de superfície plana lleugerament basculada al SE. Aquesta petita elevació forma part d’un sistema muntanyenc de llomes de poca altura que circumval·len l’Horta Nord des de Paterna (junt al riu Tùria) fins la Serra Calderona formant un esglaó que connecta amb els plans del Camp de Túria. D’entre altres accidents orogràfics que marquen el contorn immediat d’El Tòs Pelat cal parlar del barranc del Palmar que el circumda pel SE. Aquest barranc, que naix en les Llomes de la Jonquera (Bétera), capta una àmplia conca de recepció que en temps de pluges abundants el converteixen en un torrent. En temps antics podria haver canalitzat les fonts de la zona, hui convertides en pous de reg. A Llevant el jaciment està flanquejat per la canal del Siscar, foia que

després de 3 km de recorregut acaba desguassant, al sud d’El Tòs Pelat, al barranc del Palmar. Per últim, cal destacar la relativa proximitat del barranc de Carraixet, 2 km al N. Aquest naix a Gàtova, serra Calderona, i desguassava antigament en les albuferes costaneres que es localitzarien entre les desembocadures dels rius Túria i Palància. L’actual embocadura a la mar del Carraixet és artificial i relativament moderna. Tot i aquest ambient aquàtic de la franja costanera, cal dir que superada la barrera d’albuferes i marjals, el barranc podria haver-se convertit en una perfecta via natural de penetració des de la costa cap a les terres interiors junt amb els camins de carros que hem detectat en els darrers anys en les proximitats d’El Tòs Pelat (Burriel 2013, pàgs. 26-29).

Localització geogràfica d’El Tòs Pelat (Moncada).

Monte Catano • nº 14

77

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 78

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

3. ANTECEDENTS HISTORIOGRÀFICS I BIBLIOGRÀFICS La recerca historiogràfica sobre el lloc amb el nom genèric Tòs Pelat, provisionalment ens retrotrau a principis del segle XVII, concretament a l’any 1601. El conjunt de dades documentals i referències bibliogràfiques recopilades a partir de l’esmentada data, les poden dividir en dos grans blocs: un antic, que abraça des d’inicis del segle XVII fins a principis del segle XX, exactament a 1924, l’any en el qual hom cita per primera vegada El Tòs Pelat com a jaciment arqueològic d’època ibèrica, i un segon bloc que comprèn des de l’any en qüestió fins a l’actualitat. Entre 1601-1920 El Tòs Pelat és conegut tan sols com una rica i valorada pedrera de la qual van eixir milers de carretades que subministraren durant generacions la pedra tallada amb la qual es van construir nombrosos edificis públics i privats de la València moderna i il·lustrada. S’ocuparen d’ella, entre altres, els il·lustres, Antonio Josef Cavanilles (Cavanilles, 1795) i Juan Vilanova i Piera (Vilanova, 1893), pedrera que malauradament va destruir quasi una hectàrea del jaciment. El caràcter arqueològic d’El Tòs Pelat passà desapercebut tot aquest temps per als viatgers il·lustrats i erudits del segle XVIII i XIX, l’esmentat botànic Antonio Josef Cavanilles, que sí que observà restes arqueològiques en altres llocs del país, no va veure cap indici tot i la descripció detallada que hi fa del lloc. Tampoc la incipient arqueologia valenciana del segle XIX el va conèixer. Segona fase va entre 1920 i 2013 Tot i ser conegut des de l’any 1920, mai no es va dur endavant cap intervenció arqueològica, tot el contrari, les prospeccions efectuades pel SIP (Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València) durant la postguerra

78

Monte Catano • nº 14

recomanaven no actuar en ell donat l’estat de destrucció. A partir de 1998 comença una nova etapa en la història del jaciment. És la fase en la qual encara treballem. El primer pas seriós cap a la recuperació del jaciment fou l’alçament topogràfic sobre el qual estudiar les estructures emergents i planificar les actuacions. El segon pas ha estat el procés d’excavació i consolidació. Fins l’actualitat s’han fet 9 campanyes d’un mes, més exactament de 22 dies. Aquestes campanyes ens han permès començar a conèixer la realitat arqueològica de l’oppidum. S’han obert més de 1.000 m2, dels quals més de la meitat corresponen al sistema defensiu o muralla del qual parlarem tot seguit. També l’any 2005 va ser de capital importància, es va aconseguir, gràcies a les gestions dels tècnics de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià i Museus de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, que El Tòs Pelat estiga inscrit en el registre General de Bens d’Interès Cultural del Ministeri de Cultura i que haja estat delimitat un entorn de protecció de 33 hectàrees. 4. LES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES Les nou campanyes d’excavació dutes a cap fins ara en vuit anys (2002-2009) ens han proporcionat una primera aproximació a la realitat urbanística del jaciment, a la seqüència ocupacional, a la cultura material i a aspectes econòmics crucials per entendre el seu funcionament, inclús el perquè de l’abandonament. Les troballes arquitectòniques, però, es poden dividir en dos grans sectors clarament diferenciats, física i funcionalment. Per un costat podem parlar del sistema defensiu, excavat parcialment i encara amb moltes incògnites per resoldre i per un altre, l’hàbitat intramurs, en concret s’han excavat dues cases senceres (Cases 1 i 3) i una tercera parcialment (Casa 2), així com un tram de carrer (Carrer 1).

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 79

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

Cases 1 i 3 d’El Tòs Pelat, vista sud-nord, després de la consolidació de 2009.

5. LA SEQÜÈNCIA CULTURAL De forma resumida podem dir que els nivells constructius i d’ocupació documentats al llarg

d’aquestes nou campanyes són provisionalment tres: TP I (documentat en la primera campanya sota l’antiga muralla o Muralla 1; TP II, es correspon el poblat antic: Muralla 1, Torre 1 i Torre 2 i

Monte Catano • nº 14

79

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 80

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA

DEFINICIÓ PERIODE

CRONOLOGÍA PROPOSADA

TP I

FASE PROTOIBERA ?

Primera meitat del s. VI aC.

Ceràmica a mà, àmfora fenícia, llar fora de la muralla 1.

TP II

IBÈRIC ANTIC

Des de mitjans del segle VI aC. a final del segle V aC.

Muralla 1 (antiga), torres 1 i 2, estructures constructives, associades a habitat domèstica i una possible activitat metal·lúrgica sota la casa 1, ceràmiques ibèriques arcaiques. Primeres importacions gregues.

TP III

IBÈRIC ANTIC-PLE

Final segle V, primera meitat del segle IV aC.

Muralla 2, trama urbana conservada amb remodelacions ceràmiques ibèriques dels nivells d’ocupació, etc. Abandó i enderrocs.

ITEMS / FETS

Quadre de la seqüència cultural.

les escasses estructures que s’han documentat a l’interior del poblat per sota la darrera fase constructiva o TP III. La tercera gran fase constructiva, la TP III (amb algunes sub-fases) correspon a la gran majoria de les estructures visibles en l’actualitat dins de l’oppidum i a la Muralla 2 del sistema defensiu. Les cronologies assignades són evidentment relatives d’acord amb la presència dels materials d’importació i els propis materials indígenes. La Fase TP I podria ser de mitjans del segle VI aC (associada a les ceràmiques fabricades a mà trobades al voltant i sota la Muralla 1 i alguns fragments d’àmfora fenícia R-1 descontextualitzats); TP II, de finals del segle VI aC a finals del segle V aC. És el mo-

80

Monte Catano • nº 14

ment de la construcció de la Muralla 1 i diverses estructures domèstiques com són unes grans llars rectangulars que formaren part d’un hàbitat que no té res a veure quant a l’organització espacial amb la fase següent i del que no tenim una visió gens clara. D’aquest moment són també les importacions gregues i púniques arcaiques i ceràmiques ibèriques antigues; i TP III, moment de la construcció de la Muralla 2, el desmantellament de la fase anterior i reconstrucció-remodelació de l’hàbitat interior. Aquesta fase se situa cronològicament de finals del segle V aC.— principis del s. IV aC i fins al moment d’abandonament de l’oppidum entre els anys 360-340 aC.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 81

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

6. LA FASE TP II 6.1. El sistema defensiu És sense dubte l’àrea del jaciment més monumental i que presenta una major complexitat estratigràfica i constructiva. Però també és l’àrea que mostra amb claredat la superposició dels dos grans moments constructius, TP II i TP III.

Muralla 1 a l’esquerra de la imatge, Torre 1, part superior, i Muralla 2 a la dreta de la imatge abans de les consolidacions de 2007.

Muralla 1 El primer moment del sistema defensiu correspon a la Muralla 1, llenç de traçat quasi rectilini amb una torre de planta quadrada adossada al centre del seu tram NO. La muralla, on s’ha pogut mesurar, fa un grossor d’1,10-1,20 m. La seua longitud i disposició exacta està per determinar, però aproximadament són visibles en l’actualitat i en superfície uns 50 m i podrien arribar als 140 m. La cara exterior presenta un

aparell irregular, a voltes lleugerament atalussat de pedres grans i mitjanes travades amb fang. La cara interior originalment estava folrada amb una fàbrica de toves sobre un sòcol de pedres i a ella s’adossen les cases del Carrer 1. Conserva una alçària mitja de 2 m. En l’extrem N de la Muralla 1 hi ha les restes d’altra torre (Torre 2) separada originalment de la muralla, fins i tot és possible que ací haguera hagut una porta (entre l’espai entre torre i muralla). El final de TP II el marca un gran reble en forma de falca que s’adossa a la cara exterior de la muralla, molt probablement es tracte de l’enfonsament del cos de toves amb el que s’alçaria la Muralla 1 a partir dels 2,5/3 m i els enderrocs de les cases antigues.

Torre 1, costat sud-oest després de la consolidació de 2007.

Torre 1 La campanya de 2004 va permetre la localització d’una primera gran torre quadrada de 6,80 m per 6,80 m i massissa amb una alçària mitja conservada d’1,80 m. a la qual es recolza la Muralla 2 (el llenç exterior) que parcialment anul·la el costat nord. Pel que fa a la tècnica constructiva podem avançar que la base es va fer amb grans blocs, pràcticament ciclopis i sobre aquests s’alça un parament de pedres grans i mitjanes travades amb fang. Els intersticis o juntes que

Monte Catano • nº 14

81

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 82

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

queden entre les pedres són farcits amb pedra menuda, també travada amb fang. Els dos cantons exteriors són especialment sòlids, emprant de dalt a baix grans blocs de pedra carejada.

va estar organitzat l’hàbitat a finals del segle VI i durant bona part del segle V aC. Les futures intervencions programades per a l’any 2014 podrien aclarir aquesta incògnita.

Torre 2 Es va començar a documentar durant la campanya de 2005. Malauradament aquesta torre està mal conservada, tot just el 50 % de la seua planta. Malgrat tot, on l’erosió, les pedreres modernes i les transformacions agrícoles no l’han afectat, té una alçària de més d’un metre. El costat conservat íntegre té 6 m de longitud, i és possible que fos quadrada i massissa.

7. LA FASE TP III

6.2. L’Hàbitat L’excavació sistemàtica a l’interior dels departaments de les cases 1 i 3 de la fase TP III fins la roca natural va permetre la documentació de diferents estructures que cal associar a aquest moment (TP II). Són fonamentalment estructures horitzontals, llars de grans dimensions i planta rectangular construïdes amb molta cura, que estan perfectament delimitades per revores o marcs d’argila tot i que també trobem altres menys elaborades i alguns estrats d’ocupació i reble. D’aquest moment també són les restes d’un possible forn metal·lúrgic del que van recuperar alguns goterons vitrificats de paret de forn i escòries molt minses de bronze. Associats a aquesta activitat podrien ser alguns objectes trobats en l’amortització de la Fase TP II com un ponderal o mina de coure que està en estudi i un plateret de balança, també de coure. Per últim, sota un departament de la Casa 3 es va poder documentar una mena de gran dipòsit de forma cilíndrica excavat a la roca natural de poc més d’1 m3 i que va ser emplenat amb terra i toves i fins i tot amb algunes peces de ceràmica senceres en el moment de la construcció de la Casa 3 (TP III). Però el cert és que tot i aquestes troballes, tenim una visió molt poc clara de com

82

Monte Catano • nº 14

7.1. La nova defensa, Muralla 2 De la Muralla 2 (actual llenç exterior del sistema entre la Torre 1 i Torre 2), paral·lela a la Muralla 1, s’han exhumat 53 m lineals entre les campanyes 2003-2009. La construcció degué ser en un moment cronològic que situem en les darreries del segle V aC o inicis del IV aC. Sobre rebles d’enderroc, recolzats sobre la cara exterior de la Muralla 1, es durà a terme la construcció d’un gran mur adaptat a la topografia existent i separat de l’antic entre 6 i 7 m. Aquest nou parament, que denominem Muralla 2, presenta característiques peculiars i una complexitat constructiva molt interessant. La cara externa està construïda amb blocs de pedra de forma irregular-poligonal de dimensions mitjanes i grans amb la superfície vista treballada i llisa. En cap cas hi ha un intent de constituir filades. El llenç presenta una gran verticalitat, es disposa paral·lel a la Muralla 1 en un tram de 40 m i a partir d’ací té una marcada inflexió cap al NE, amb tendència a convergir amb la Muralla 1. La cara interior del mur (on s’ha pogut excavar) és completament diferent a l’exterior, sent en realitat una gran sabata de fonament, de pedres i fang fins el primer metre, a partir d’aquesta altura s’eleva vertical i per tant regular i amb dues cares. D’entre els elements que caracteritzen la cara interna el que més destaca és la presència d’un potent massís, construït amb grans blocs irregulars de pedra calcària, travats al mur principal que com aquest, s’adossa a la Torre 1. El resultat és una cara interna irregular. L’alçària màxima conservada per la cara exterior és de 2,29 m i l’amplària oscil·la entre 1,50 m. i 1,60 m.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 83

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

Detall de l’aparell exterior de la Muralla 2 (TP III).

La intervenció de l’any 2009 ens va permetre seguir indagant en les relacions estratigràfiques entre muralles i Torre 2. Sense que els resultats siguen concloents, sí que podem apuntar algunes dades interessants: En primer lloc veiem que la Muralla 2 va ser construïda sobre un estrat d’enderroc de toves, enderroc que significativament es recolza en el costat oest de la Torre 2, el que ens marca aspectes diacrònics quasi definitius a l’hora d’assignar la Torre 2 a la fase TP II. Al marge d’aspectes tècnics que suggereixen una cronologia més avançada i que podrien explicar-se per processos de reforma i reconstrucció, el que no ofereix cap dubte és que en la Fase TP III es construeix el segon llenç de muralla (Muralla 2), i es tanca l’hipotètic pas entre la Torre 2 i el llenç antic mitjançant la construcció d’un mur molt potent que recolza pel nord sobre la Torre 2 i pel sud sobre els llenços de muralla antiga. Es tracta d’un mur de més d’un metre d’amplada, fet de maçoneria a base de grans blocs de pedra calcària escairats lligats amb argila i amb algunes falques fetes amb petites pedres. Pel que fa a la cara externa, se li recolza un interessant banc corregut de grans dimensions, sobretot pel que fa a la llargària.

7.2. L’hàbitat Casa 1 Pel que fa a les estructures d’hàbitat ha sigut interessant comprovar la gran superfície que ocupa la Casa 1 (aproximadament 160 m2) que una volta completada la seua excavació (campanya 2009-2) s’han pogut consolidar i museïtzar. La Casa 1 la configuren 7 departaments o habitacions: 1, 3, 5, 7, 9, 10 i 11. Tots ells són molt regulars i estan comunicats entre ells a través de diferents llindars. El llindar d’entrada des del carrer està a l’habitació 5. Aquest departament és sens dubte un dels més interessants excavats per ara. Té forma rectangular, amb l’eix major paral·lel al carrer. Al costat NO s’obrin dos llindars que el comuniquen amb els departaments 3 i 9 i un altre a l’angle N que el comunica amb el Dep. 10. Altres elements constructius destacables són una canal amb coberta de lloses que des del llindar que comunica amb el Dep. 9, travessa el departament de Nord a Sud per acabar desguassant al carrer pel llindar de la porta. A més a més, en aquest departament hi ha un banc corregut adossat al mur de façana que no alça més de 0,60 m de terra. Per últim, al pis d’argila compactada hi ha dues llars de forma

Monte Catano • nº 14

83

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 84

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

El Tòs Pelat (Moncada). Planta actual, campanyes 2002-2009.

84

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 85

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

aproximadament circular. En quant la funcionalitat d’aquest departament, la seua ubicació respecte del carrer i la troballa de dues llars, podria indicar una habitació que es va fer servir com vestíbul, distribuïdor i cuina. És en aquesta cambra (al reble d’enderroc) on s’ha trobat la tapa d’una lècane àtica de figures roges (de finals del s.V aC. o principis del IV aC) de gran qualitat. L’escena pintada que ornamenta la peça és la d’un ritual de noces, molt probablement del pintor Meidias o del seu cercle. El Dep. 3 és el segon més gran dels 7 departaments que configuren la casa, és de planta rectangular i se situa entre el Dep. 5 i 1. S’accedeix a través del Dep. 5. El mur que el delimita pel SE està configurat per un sòcol de maçoneria travada amb fang que en alguns punts conserva fins a tres filades de toves, fa un ample de 0,51 m. Aquesta tècnica de sòcols de maçoneria i alçats de toves, és la que defineix el 90% de les estructures verticals excavades fins ara. En l’enderroc es va trobar una pedra de molí rotatori, el que pot indicar l’existència d’una zona de mòlta en aquest departament i restes de pintura mural en la que s’utilitzen els colors roig i blau (Roldán et al. 2005). També s’observen a ras de terra estructures d’una ocupació anterior i fins i tot es va trobar un plom escrit que ha estat publicat recentment (Burriel et al., 2011). El Dep. 1 es localitza al fons de la casa, recolzat a la Muralla 1. És de planta rectangular de 4 x 3 m aproximadament i s’accedeix a ell a través del Dep. 3. Degué funcionar com un rebost. Conserva un gran banc corregut en alt adossat a la Muralla 1. Al Dep. 9 s’arriba des del 5, quedant en un punt molt centrat de la casa; és de forma rectangular, però se li afegeix per l’E una estreta habitació o passadís que dóna accés a l`11. En l’extrem NO s’obri altre llindar que el comunica amb el Dep. 7. La presència de la canal en el llindar d’accés podria estar indicant que es tracta

d’un pati a cel obert que articulara l’espai. El Dep. 7, com l’1, es localitza al fons de la casa adossat a la Muralla 1. És de planta rectangular. En l’angle N conserva restes d’un banc quadrangular. El Dep. núm. 10 ha quedat parcialment destruït per l’erosió, s’accedeix a través del Dep. 5 i no descartem que també estiguera comunicat amb el carrer. Per últim, el Dep. 11 presenta una planta regular de 3,5 m per 4 m. S’accedeix a través d’un llindar que el comunica amb el pati a cel obert, Dep. 9. Es tracta d’una habitació tancada sense elements arquitectònics ressenyables. En quant al material moble exhumat cal destacar una petita urna d’orelletes en forma d’amagatall sota terra que en el moment de la troballa estava buida.

Detall de la canal que des del Dep. 9 creua el Dep. 5 fins el carrer (Casa 1).

Casa 2 Es tracta d’una altra casa complexa adossada a la Muralla 1 i situada al SE de la Casa 1, amb la que comparteix una llarga paret mitgera des de la muralla a la façana de Carrer 1. Fins ara sols s’han excavat completament 3 habitacions, les 2, 4 i 6. Açò fa que l’organització espacial i la distribució interior estiga per determinar. El Dep. 6 té forma rectangular i es disposa paral·lel a la façana. Té accés des de l’Oest a través d’un llindar que possiblement done a un altre departa-

Monte Catano • nº 14

85

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 86

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

ment que comunique amb el carrer. Ocupa un total de 27 m2. Com característica principal destaca la seua morfologia, ja que és un departament molt allargat de 3,3 m d’ample per 9 m de llarg, molt diferent a la resta dels excavats fins el moment. Té altre llindar al Nord-oest que el comunicaria amb les dependències excavades en campanyes anteriors. A l’interior d’aquesta estança trobem dues estructures fetes mitjançant la tècnica de la maçoneria (pedres travades amb fang). En primer lloc, el banc corregut que veiem al departament contigu (Dep. 5) continua dins d’aquesta habitació al racó E. El mur mitger que separa els departaments 5 i 6 cavalca sobre el banc. En segon lloc altra estructura de morfologia rectangular d’1,5 m de longitud por 0,74 m d’amplària i 0,10 m d’alçària, formada per pedres planes travades amb terra. Aquesta estructura apareix just davant d’una possible cisterna (encara en procés d’excavació). Quant la funcionalitat d’aquest departament, no s’han trobat evidències clares d’algun tipus d’ús. No descartem que es tracte d’un altre pati a cel obert. Per últim cal comentar que són escasses les restes de materials ceràmics o de fauna recuperades. Des del punt de vista de la seqüència estratigràfica el departament en qüestió és interessant ja que a ras de terra són visibles empremtes d’una fase constructiva anterior caracteritzada per un mur de toves i una llar. El Dep. 4 és rectangular i s’orienta paral·lel a la mitgera i per tant perpendicularment a l’anterior, al qual s’adossa pel NO. El llindar de comunicació amb la resta d’habitacions que encara estan per excavar es localitza en l’extrem SO. Paral·lel a la mitgera, però separat 0,30 m, es conserva restes d’un mur que podria ser d’una fase constructiva anterior i que durant la segona fase de l’oppidum podria haver servit com un banc corregut. Del material moble recuperat destaquen els fragments de ceràmica àtica de vernís negre i les abundants restes de fauna. El Dep. 2, és un petit departament de

86

Monte Catano • nº 14

forma quadrangular adossat a l’antiga muralla. El seu costat NE està delimitat per la paret mitgera entre les cases 1 i 2. Com veiem al Dep. 4 la porta es localitza en l’extrem SE. Altres elements constructius destacables que permeten intuir la seua funcionalitat com magatzem o rebost, és un banc corregut que, a diferència del que veiem en el Dep. 1 (Casa 1), que s’adossava a la muralla, en aquest cas el banc s’adossa a la paret mitgera. El segon element és una mena de taula circular construïda al mig de l’habitació. Aquest element podríem interpretar-lo com la base d’un molí. Casa 3 L’habitatge 3 se situa al NE de la Casa 1 i la definim com una gran unitat domèstica amb una superfície d’aproximadament 151 m2, repartits entre 9 habitacions: 8, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18 i 19. La casa, adossada a la cara sud-oest de la Muralla 1 (TP II), està estructurada seguint un esquema diferent al documentat a la Casa 1. En aquest cas no hi ha un pati a cel obert clarament definit i centrat a la casa. Les funcions de pati a cel obert be podria haver-les assumit l’habitació 19 i fins i tot el passadís 15. El primer dels habitacles que descrivim és el Dep. 8, el més occidental dels 9, situat junt a la Muralla 1, ocupa uns 6 m2. Està comunicat amb l’habitació 13 per l’E. Hi hem pogut comprovar com l’estratigrafia ens diu que abans de configurar-se com un departament de la Casa 3, el Dep. 8 va ser un espai que formà part de l’habitació 11 de la Casa 1. El 12 també està situat adossat a la muralla vella. Té planta rectangular (lleugerament trapezoïdal) 3 m x 2,34-210 m, és a dir 6,66 m2; i és una mica més gran que el Dep. 8, situat al S. Pel Nord, Nord-est queda delimitat per un mur i el llindar que el comunica amb el passadís 15. En el nivell d’ocupació és remarcable la presència “in situ” de fragments d’una àmfora púnica PE 14 i la seua tapadora-plat. El Dep. 13, presenta una

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 87

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

Casa 3 durant el procés d’excavació, campanya TP 2008.

planta irregular, en forma d’ “L”. A l’Oest limita amb el Dep. 8, amb el qual està comunicat i el Dep. 11 (pertanyent a la Casa 1). Ocupa una superfície útil total 14,93 m2. El més destacable d’aquest departament és la pavimentació amb lloses. S’hi s’accedeix pel racó est i el Dep. 14. Precisament el Dep. 14 té 4,10 m x 3 m, és a dir, 12,3 m2 de superfície. És de forma rectangular i s’obri a l’E (Dep. 19). A la cambra en qüestió cal dir que es va recuperar abundant material ceràmic, la major part d’ell cremat, del que destaquem dos brasers de ceràmica de tipus B. També es destacable que per sota del nivell d’ocupació es va documentar un pou excavat a la roca natural.

El Dep. 15 està situat en una zona centrada de la casa. És molt estret i sembla un passadís que comunica els departaments 12 i el 16 amb el 13. Té planta rectangular i una superfície de 7 m2: 6,28 metres de llargària per 1,12 m d’amplària. No descartem que funcionara com un petit pati a cel obert que il·luminara els departaments 12, 13, 16 i 17. Durant el procés d’excavació trobàrem al nivell d’ocupació ceràmica trencada in situ. Com troballa excepcional destaquem que per sota del nivell d’ocupació aparegueren restes de closca de tortuga que podria respondre a una deposició ritual i fundacional. El Dep. 16 es tracta d’un departament de planta quadrangular amb una superfície de 18,81 m2. Com el 8 i 12,

Monte Catano • nº 14

87

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 88

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

el departament 16 està adossat al folre de la Muralla 1. En l’angle sud es comunica amb el Departament 15 mitjançant un llindar en esglaó que curiosament està construït sobre una antiga llar (TP II). Com al Dep. 1 de la Casa 1 hi ha un banc en alt adossat a la muralla que permet identificar aquesta habitació com un gran rebost. El Dep. 17 es localitza al Sud-est del Dep. 16, és de forma rectangular, 3,85 m x 5,10 m, 19,63 m2 de superfície. Pel que fa al llindar d’accés, cal dir que es troba situat al SE. Al sector central del departament s’ha documentat una estructura en forma rectangular amb 0,79 m de llargària i 0,56 cm d’amplària. Podria tractar-se d’un banc o taula exempta situat al centre d’aquest espai. Per últim, volem destacar al racó sud la presència d’un banc de raconada sobre el qual hi havia una petita concentració de ceràmica de cuina (classe B). Pel que fa al Dep. 18, es tracta d’un espai de planta rectangular. L’estat de conservació és molt dolent, s’ha vist greument afectat per l’activitat agrícola d’èpoques medieval i moderna. Al sector central del departament es va localitzar una llar molt arrasada. Esta era de planta rectangular i conserva 0,44 m de longitud x 0,30 m d’amplària. Aquesta llar es troba a la mateixa cota que el paviment de terra (restes de toves) de la fase TP III. A escassa distància cap el Sud-oest hi ha restes d’altra llar molt més gran de planta rectangular amb 0,73 m de llargària x 0,39 m mal conservada i que està lleugerament sobre elevada respecte del paviment; i al seu voltant s’observa una línia d’algeps que sembla estar emmarcant-la. Aquesta estructura de combustió podria ser de la Fase TP II. Al sector sud-oest hi ha un petit banc de terra en forma d’“L”. A la zona nord-est del departament i separant-lo del Dep. 19 hi ha restes d’altre banc de terra rogenca i abundants graves. És de planta rectangular, amb 1,94 m de longitud x 0,89 m d’amplària i conserva pocs centímetres d’alçària (està molt arrasat). El

88

Monte Catano • nº 14

Dep.19 és de planta rectangular i al Nord-oest ve delimitat per una paret mitgera amb altra casa no excavada encara. Està molt arrasat per l’afecció agrícola i l’erosió natural.

Detall de la UE 1248, Dep. 15 de la Casa 3 durant el procés d’excavació.

7.4. Entrada pel sector nord-est Encara en investigació, els indicis amb els quals comptem ens estan suggerint que els bancs adossats a la Torre 2 i muralles que apareixen en aquest sector del sistema defensiu podrien estar associats a l’entrada a l’oppidum. També ens recorden, salvant les diferències, els accessos a altres ciutats ibèriques com per exemple La Bastida de Les Alcuses a Moixent (La Costera) (Bonet, Vives-Ferrándiz 2011). 7.5. Carrer 1 El Carrer 1 té 3 m d’ample i fins el moment hem aconseguit excavar més de 20 m de longitud, amb un lleuger desnivell NE-SO, el mateix de l’orientació del carrer. En l’actualitat aflora la roca en bona part de la superfície excavada, encara que s’observen diferents rebles antròpics abocats per salvar els desnivells naturals de la roca. Aquests estan formats per terra amb abundant pedruscall menut. Sobre aquesta superfície hem aconseguit identificar restes d’un nivell d’ocupació molt subtil format per una capa de

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 89

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

cendres amb restes de fauna, petits fragments de ceràmica i restes de calç o algeps. Altre detall interessant és la presència de carrilades davant de la Casa 1. En l’extrem SO del tram de carrer excavat s’ha pogut veure la línia de façana d’una casa edificada front a la Casa 2. Aquesta línia està constituïda per un mur de maçoneria amb orientació NE-SO del qual es conserva part del sòcol de pedres. 7.6. Cultura material Malgrat que el poblat sembla que és abandonat i cremat parcialment i que els seus habitants s’emporten els estris ceràmics i metàl·lics que eren útils, les nou campanyes d’excavació han proporcionat un petit però interessant corpus de materials que encara està en estudi. La gran majoria del material moble correspon al moment final de l’assentament, és a dir, mitjans del segle IV aC, tot i que també apareixen d’altres molt més antics. Ceràmica d’importació Les prospeccions, la revisió d’antics materials guardats als museus i les excavacions han donat com a resultat disposar d’un conjunt de productes ceràmics importats que denoten una intensa activitat comercial o d’intercanvi amb fenici-púnics i grecs (s. VI-IV aC). Ceràmica fenicio-púnica Les importacions fenicio-púniques documentades no són nombroses però sí que són importants des del punt de vista cronològic. De l’àmbit fenici coneixíem alguns fragments d’àmfora apareguts a les campanyes 2002 i 2004 probablement del tipus R-1. Aquests fragments de cos es caracteritzen pel tacte rugós i abundant desgreixant en el que destaca la presència de punts negres identificats amb esquist. La cronologia que proporcionen aquests envasos se situa grosso modo en el segle VI aC i podria estar

marcant l’inici del poblat ibèric i la fase protoíbera. Al moment final de l’assentament corresponen altres fragments d’àmfores púniques tipus PE 14/ T.8.1.1.1. Per la característica de les pastes podem dir que algunes procedeixen, sense dubte, d’Eivissa i altres del cercle de l’Estret. Aquestes àmfores es produeixen en la primera meitat del segle IV aC. Ceràmica grega Pel que fa a les produccions gregues trobades a El Tòs Pelat fins ara, l’inventari de materials, fet al llarg de les 9 campanyes, ens ha permès seguir constatant la presència abundosa de ceràmiques àtiques. S’han documentat pràcticament totes les produccions àtiques dels segles VI i IV aC: sèrie de figures negres (copa d’ulls), figures roges (copes, cràters de campana i de columnes, lekanis, skyphos, etc.); vernís negre: llànties, àmfores à la brosse, i la sèrie roig coral o intencional (Rouillard 1991; Mata, Burriel 2001). La gran varietat de formes i ampli paràmetre cronològic (quasi 200 anys) de la mostra de ceràmica d’importació que s’està estudiant en aquests darrers anys ens obliga a insistir en posar de relleu l’activitat comercial o d’intercanvi entre els navegants púnics i grecs i els ibers de la costa.

Fragment de ceràmica àtica de figures roges de lècane (final del s. V-inicis del s.IV aC). Procedent de la Casa 1 d’El Tòs Pelat (València).

Monte Catano • nº 14

89

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 90

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

Tenalla de ceràmica ibèrica típica d’El Tòs Pelat decorada amb motius geomètrics i pintura amb dues tonalitats de roig. Departament 1 de la Casa 1.

Ceràmica ibèrica La ceràmica recuperada fins ara és relativament escassa quant a la varietat formal, aquesta es troba en la línia de les formes de l’Ibèric Antic i l’inici de l’Ibèric Ple. Entre la classe A hi ha un grup majoritari de cocció oxidant, i decoració pintada, en alguns casos amb bicromia, i motius geomètrics, propis dels segles V-IV aC, és a dir: cercles concèntrics, segments, rombes i fines línies horitzontals (Fig. 13, 14 i 15). A més hi ha un conjunt gens menyspreable de ceràmica grisa ibèrica. La classe B (Fig.16) també està present en una quantitat bastant inferior a la de classe A.

90

Monte Catano • nº 14

Entre els tipus millor documentats de classe A tenim: àmfores, tenalles, tenalletes, urnes d’orelletes, morters, plats, botelles, imitacions de ceràmica grega, etc. La ceràmica de cuina o de classe B és present amb un nombre limitat de formes. Els tipus documentats són les orses, l’olla de grandària mitjana i petita, tapadores, brasers i suports. Altres objectes ceràmics ben representats són les fusaroles i, sobretot, els pondera. Aquests són de gran varietat de formes i dimensions, en molts casos presenten decoració, que pot ser impresa feta amb una corda sobre la pasta molla o amb les dues cares majors amb forats impresos.

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 91

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

Ceràmica d’importació fenicio-púnica: tenalla, 1434-1; àmfora PE 13, 1228-1; àmfora PE 14, 1039-1.

Monte Catano • nº 14

91

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 92

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

Ceràmica ibèrica de classe A: àmfora, 1117-6 i 1206-4; tenalles, 1010-10 i 1160-1; tenalles amb muscle, 1039-10 i 1208.

92

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 93

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

Plats 1041-1, 1041-21, 1049-6, 1181-6 i 1218-1; Fonts 1160-12 i 1158-11 (pasta grisa); copa, 1013-6; Morters, 1344-1 i 1344-4.

Monte Catano • nº 14

93

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 94

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

Lebes, 1039-12 i 1260-1; caliciforme, 1158-15; tapadora, 1173-2; botella, 1259-1; urna d’orelletes, 1188-1; embut, 1248-1; timateri?, 1039-11; suport, 1089-1; clepsidra, 1165-1; pondus, 1041-17.

94

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 95

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

Ceràmica de Classe B: Orsa, 1248-2, 1209-3 i 1383-2; tapadora, 1128-3 i 1200-3; olla, 1009-18; braser, 1208-8.

Monte Catano • nº 14

95

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 96

Josep Maria Burriel Alberich - Consuelo Mata Parreño

Altres materials Pel que fa a altres restes, crida relativament l’atenció l’escassetat de materials que no siguen els ceràmics, encara que no són absents els metàl·lics. S’han trobat diverses fíbules anulars de bronze, un plom escrit (restaurat i publicat, Burriel et al. 2011), un objecte d’asta i fins i tot pintura mural (Roldán et al. 2005). És especialment significatiu la quasi total absència d’objectes de ferro tan abundants en altres poblats de semblant cronologia com ara La Bastida de les Alcusses (Moixent). Aquesta és una de les raons, entre altres, que ens du a pensar que els habitants d’El Tòs Pelat en abandonar-lo s’endugueren els objectes de valor, especialment les eines per treballar. 8. LA PRODUCCIÓ I CONSUM 8.1. Agricultura i ramaderia Les mostres biològiques replegades durant el procés d’excavació de forma sistemàtica estan aportant informació de gran interès per a la reconstrucció del recursos econòmics i del paleopaisatge que aviat seran publicades. Pel que fa a la carpologia, aquesta ha proporcionat llavors de cereals, de raïm, de lleguminoses i fruites del que inferim que es produïen aquests productes i que l’econòmica era bàsicament l’agrícola. L’antracologia compta, ara per ara, amb poques mostres com per a aportar una bona reconstrucció del paleo-paisatge però ens permet saber que hi havien oliveres i altres arbres fruiters com ara les figueres i els magraners. La segona activitat econòmica era, per la seua importància, la ramaderia. Els estudis de fauna ens parlen del consum de cabres, ovelles, porcs, bòvids, cavalls, gallinàcies, etc. S’ha de tenir en compte la importància que tenia la llana de les ovelles i els productes làctics en l’economia familiar, així com l’ajut que per al treball

96

Monte Catano • nº 14

Llavors de cereals procedents del Departament 1 de la Casa 1 d’El Tòs Pelat.

agrícola representaven cavalls i bous. La dieta càrnica es complementava amb l’activitat cinegètica: s’han trobat restes de porc senglar, cérvols, conills, ocells, aus aquàtiques, cabres... Però, a més a més, també hem de fer constar la documentació de restes de peixos i mol·luscos, restes que es troben en procés d’estudi. En definitiva, abundants dades que permeten parlar d’una societat complexa amb una base econòmica de recursos agrícoles i ramaders. 9. COMERÇ Pel que fa l’activitat comercial sabem que El Tòs Pelat tingué un important paper en el comerç mediterrani, com receptor directe de productes i com intermediari entre els comerciants feniciopúnics i grecs i els poblats de les terres de l’interior, especialment les comarques del Camp de Túria i la Serranía. 10. VALORACIÓ FINAL Les 9 campanyes efectuades fins ara en 8 anys ens han aportat un volum d’informació arqueològica extraordinària que a hores d’ara estem organitzant per poder publicar-la el més aviat possible. Gràcies a les campanyes efectua-

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 97

L’OPPIDUM IBÈRIC D’EL TÒS PELAT DE MONCADA (L’HORTA NORD, VALÈNCIA)

des s’ha pogut completar la seqüència estratigràfica d’aquest sector del jaciment, tot i els dubtes i interrogants que se’ns han presentat. Aquesta seqüència arqueològica que cal contrastar en les noves intervencions que s’efectuen a partir d’ara ens parla de tres grans moments que tots tres responen a fets històrics transcendentals de la protohistòria, cada qual més interessant. L’aparició d’indicis d’incendi (pisos rubefactats, paraments cremats, toves semi cuites i nivells cendrosos) ens manté en la hipòtesi de que l’oppidum fou incendiat, total o parcialment després de ser abandonat i que no va ser mai més ocupat. El perquè s’abandonà i on van anar els habitants d’El Tòs Pelat és encara una incògnita que s’ha d’explicar, tot i que molt probablement la resposta a aquest misteri no estiga molt lluny. Per últim, la darrera campanya (2009) va ser de gran importància per a la conservació i difusió del jaciment fa que va permetre la consolidació de totes les estructures que configuraren les cases 1 i 3 i uns 25 metres de muralla. També es va posar la corresponent senyalètica que permet les visites guiades. Moncada (L’Horta Nord, València), 5 de novembre de 2013.

BIBLIOGRAFIA BONET, H., VIVES-FERRÁNDIZ, J. 2011, La Bastida de les Alcusses, 1928-2010. Museu de Prehistòria de València, València. BURRIEL, J. M., MATA, C., RUIZ, A.L., VELAZA, J., FERRER, J., PEIRÓ, M.A., ROLDAN, C., MURCIA, S., DOMÈNECH, A. 2011, El plomo escrito del Tos Pelat (Moncada, Valencia). Palaeohispanica 11, Zaragoza, 191-224. BURRIEL, J. M. 2013, El camí ibèric dels fornets de Moncada, Llibre de festes de Moncada, 2013. Moncada, 26-29. CAVANILLES A. J. 1795, Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Libro Segundo. Madrid. GÓMEZ SERRANO, N. P. 1924, Montcada, veu en Provincia de Valencia de José Martínez Aloy dins de Geografia del Reino de Valencia dir. per Carreras Candi. Barcelona. MATA, C., BURRIEL, J. M. 2001, Importaciones de los siglos VI-V aC en el centro y norte del País Valenciano, en P. Cabrera y M. Santos Retolaza (eds.), Ceràmiques jònies d’època arcaica. Centres de producció i comercialització al Mediterrani Occidental, Monografies Emporitanes 11, Barcelona, 233-254. ROLDÁN, C., FERRERO, J. L., PRIMO, V., MATA, C., BURRIEL, J. 2005, Analysis of iberian wall paintings from Tos Pelat (4th century B.C.). ART’05, 8th International Conference on Non-Destructive Investigations and Microanalysis form the Diagnostics and Conservation of the Cultural Heritage (Lecce, 2005), Lecce. ROUILLARD, P. 1991, Les grecs et la péninsule Ibèrique du VIIIe au IVe siècles avant JésusChrist, Paris. VILANOVA I PIERA, J. 1893, Memoria geognóstica-agricola y protohistórica de Valencia. Madrid.

Monte Catano • nº 14

97

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 98

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 99

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

Resumen Uno de los objectivos esenciales del Museo Municipal de Montcada i Reixac es la protección del patrimonio cultural local, a través de la proyección de les activitades dirigidas a toda la población, así como a través de la gestión cultural. La gestión para la conservación del legado histórico ha sido una de las principales y más fructíferas líneas de trabajo del Museo durante el año 2013.

Abstract One of the essential aims of the Local Museum of Montcada i Reixac is the protection of the village’s cultural heritage through the broadcasting of the activities for the whole population and also through the cultural managament. The managament for the preservation of the historic legacy has been the main and more productive tasks of the Museum during 2013.

Monte Catano • nº 14

99

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 100

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

EXPOSICIONS TEMPORALS El museu visita la biblioteca! Del 15 al 31 de maig. Biblioteca Elisenda de Montcada. Tot continuant el cicle d’aproximació a la ciutadania “El Museu Visita el Barri!”, iniciat pel Museu a la tardor de 2011 i desenvolupat pels diferents barris de Montcada durant 2012, es va realitzar aquesta mostra coordinada amb la biblioteca Elisenda de Montcada per a la dinamització del fons bibliogràfic local amb motiu de la Festa Major de Montcada i Reixac (19 de maig). La recuperació de la riera de Valvidrera. Del 22 de març al 24 d’abril. Casa de les Aigües. Exposició oferta pel Centre de Recursos del Parc de Collserola amb motiu de les I Jornades de Paisatges Culturals de l’Aigua al Pla de Barcelona, celebrades a la Casa de els Aigües de Montcada i Reixac.

CONFERÈNCIES Presentació dels resultats de les intervencions arqueològiques de 2012 al jaciment ibèric de Les Maleses, i de la revista Monte Catano núm.13. 13 de març. Sala Instiucional Casa de la Vila. Els resultats de l’onzena intervenció portada a terme al jaciment ibèric de Les Maleses durant l’estiu de 2012,van ser exposats per les directores de les excavacions Mercedes Duran i Gemma Hidalgo, i l’arqueòleg Daniel Moly, l’actual regidor de Cultura i Patrimoni de Montcada i Reixac. Aquest també va ser l’acte de presentació del número 13 de la revista Monte Catano. La presentació va ser acompanyda d’una exposició del patrimoni arqueològic recuperat durant la campanya i restaurat. Presentació del jaciment ibèric de les Maleses i dels resultat d’última campanya a Sant Fost de Campsentelles. 20 de març. L’Ateneu de Sant Fost. Les directores del jaciment van exposar les darreres intervencions al jaciment, a fi de difondre la tasca al municipi amb què Montcada i Reixac comparteix el poblat ibèric de Les Maleses.

100

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 101

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

Conferència Setmana de la Ciència: Màquines de Vapor a Catalunya. 21 de novembre. Auditori municipal. Conferència a càrrec dels enginyers industrials Conxa Bayó i el professor Santiago Riera, especialistes en el tema i autors de la publicació les Màquines de Vapor a Catalunya. 30è Cicle de Conferències de Tribuna d’Arqueologia: Darreres intervencions al jaciment ibèric de Les Maleses: excavacions i procés de museïtzació. 5 de desembre de 2013. Palau Marc, Barcelona. L’equip director de les intervencions arqueològiques de Les Maleses Mercedes Duran i Gemma Hidalgo, i l’arqueòleg Daniel Moly, van ser convidats a participar en aquest cicle de conferències que la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya celebra cada any.

DIFUSIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL LOCAL Cicle d’activitats als parc, rius i platges metropolitanes. Descobreix la natura que ens envolta. Parc de els Aigües. 7 d’abril i 17 de novembre. Des de fa tres anys aquests cicles d’activitats promocionen els espais naturals dels municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Són una iniciativa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que contribueixen a l’ús lúdic dels parcs, platges, rius i jardins entre tota la població del territori que hi abasta. De fet, en el cas de Montcada aquest cicle ha incrementat en un 40 per cent les visites al Parc i a la Casa de les Aigües de públic de comarques veïnes així com de la mateixa ciutat de Barcelona. Les activitats desenvolupades al Parc de les Aigües de Montcada han estat de les tres millors valorades entre les dels 25 espais naturals urbans que avui dia participen al cicle d’activitats. Enguany s’ha consolidat a la primavera el taller Món d’Aigua mentre que a la tardor s’ha estrenat “Volta el Parc”, un joc de pistes teatralitzat.

Monte Catano • nº 14

101

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 102

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

I Jornades dels Paisatges Culturals de l’Aigua al Pla de Barcelona. Del 22 al 24 de març. Casa de les Aigües. La preservació i difusió del patrimoni de l’aigua ha estat una tasca de molts agents culturals i socials arreu al pla de Barcelona des de fa temps. Aquestes jornades es van plantejar com un punt de trobada de totes aquelles entitats i persones que interactuen amb els elements del patrimoni hidràulic perquè segueixi viu, com un tret identitari més de cada barri, poble o territori; com un llegat indissoluble del lloc on apareix. L’objectiu d’aquest aplec i les futures col·laboracions que hi sorgiren, era assolir una visió antropològica del llegat històric de l’aigua amb la identificació dels elements, l’anàlisi de l’experiència feta al seu voltant, i així perfeccionar les eines a l’hora de sensibilitzar la població metropolitana de la importància de conservar la cultura tradicional de l’aigua dins del territori actual. Diada de Sant Jordi a la Casa de les Aigües: Contes d’Aigua. 21 d’abril. Casa de les Aigües. Dintre del programa d’activitats de Sant Jordi, el Museu Municipal ha organitzat aquesta activitat de teatre per a infants a fi de promocionar la cultura sostenible de l’aigua, a l’incomparable marc de la Sala de Pous. Dia Internacional dels Museus a la Festa Major [2013]. 18 i 19 de maig. Enguany el Museu Municipal ha celebrat el Dia Internacional dels Museus per partida doble, ja que hi va coincidir de ple amb la Festa Major de Montcada i Reixac. Per això, durant aquell cap de setmana va tenir una presència contínua al programa de festes, assolint la participació aproximada d’uns 700 de veïns i veïnes en les activitats ofertes:

102

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 103

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

• • • •

Ruta organitzada pel centre excursionista del Cim amb la visita. Tallers de pintura rupestre, escriptura ibèrica i trencadís modernista al Carrer del Joc (C.Major) La Màquina del Temps, muntatge especial d’una visita teatralitzada al Museu Municipal durant la tarda del 18 de maig La Fàbrica de l’Aigua, tres visites teatralitzades a la Casa de les Aigües.

Jornades Europees de Patrimoni [2013]: Itinerari per la Montcada Modernista. 29 de setembre. Montcada Centre i Casa de les Aigües. Per tal de fomentar el coneixement del passat de Montcada com a vila d’estiueig entre la burgesia barcelonina, es va triar aquesta ruta urbana resseguint el llegat arquitectònic de principi del segle XX. Tot a través de les torres d’estiueig dels carrers Domènec Fins, Major i Colon, i acabant a la Casa de les Aigües com a referent essencial del modernisme local. En aquesta ocasió, però, i amb motiu de la celebració de les Jornades Europees de Patrimoni, a la Casa de les Aigües els hi van rebre els singulars protagonistes de La Fàbrica de l’Aigua, la visita teatralitzada al recinte. Patrimoni en Perill. 29 de setembre. Nou Barris. Col·laboració amb l’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris, a fi de donar a conéixer el patrimoni cultural del barri amb què Montcada comparteix el Rec Comtal. El Museu Municipal convidat per aquesta entitat, es va fer càrrec de posar en valor aquest element que uneix Montcada amb el barri barceloní veí i amb una història comú de mil anys.

Setmana de la Ciència [2013]: Volta el Parc i Màquines de Vapor a Catalunya. Del 15 al 24 de novembre. L’Associació Amics del Museu Municipal de Montcada, hi promou la Setmana de la Ciència tot col·laborant al programa d’activitats que el Museu Municipal i l’Àrea Metropolitana de Barcelona organitzen al Parc de les Aigües.La Setmana de la Ciència a Catalunya es organitzada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació i fins ara el Museu i la seva Associació s’havien encarregat de desenvolupar-la a Montcada. Enguany, la Biblioteca Elisenda de Montcada s’ha afegit a la Setmana de la Ciència i tots plegats hem gaudit d’un programa conjunt de difusió.

Monte Catano • nº 14

103

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 104

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

Tallers de tions i titelles de Montcada a la Fira de Nadal. 1 de desembre, Terra Nostra. 14-15 desembre, Montcada Nova. Per tercer any s’ha participat a la Fira de Nadal que la regidoria de Promoció Econòmica, Comerç i Turisme organitza a la Rambla dels Països Catalans. També es col·labora amb el Centre Cívic L’Alzina deTerra Nostra per dinamitzar la fira que organitzen a la plaça del Poble. Els tallers de tions i titelles de dit de Montcada, posen en valor el patrimoni immaterial de Montcada entre gairebé tres-cents infants, reforçant tradicions catalanes i tradició històrica local, amb titelles com el Guillem Ramón i l’Elisenda de Montcada.

Casa de les Aigües de Montcada i Reixac. Gràcies a l’esforç conjunt del Museu Municipal, la regidoria de Cultura i Patrimoni en ple i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Casa de les Aigües ha esdevingut un element viu dels patrimoni cultural del municipi. La rehabilitació en quant a un programa d’usos i activitats continu no hi hagués estat possible sense l’empenta de l’AMB a través de la difusió web així com un manteniment continuat del Parc de les Aigües en conjunt. La potenciació de l’espai entre cada cop més departaments de l’Ajuntament de Montcada i Reixac segueix enfortint la recuperació del complex. Durant 2013, regidories com ara Participació Ciutadana, a través del Casal de Gent Gran Casa de la Mina, i Medi Ambient han contribuït a consolidar el programa d’activitats anuals dintre del Parc. Promoció Econòmica, Comerç i Turisme continua promocionant la Casa de les Aigües com a seu de turisme de negocis i formatiu i, per això, ha celebrat dos jornades de promoció econòmica local i comarcal, Getting Contacts (abril) i Getting Talents (maig), entre empresaris i gent que es troba a l’atur. Igualment, el Ple de l’Ajuntament de Montcada i Reixac va donar llum verda a la celebració de cerimònies civils a la Casa del Maquinista, així com al lloguer dels espais per a qualsevol esdeveniment compatible amb la conservació del recinte patrimonial. Tot plegat, durant aquest any s’ha mantingut una xifra molt satisfactòria d’usuaris, tenint en compte que és un complex que encara no disposa d’un horari d’obertura diari i que està funcionant amb visites i actes programats. Els visitants continuen creixent (2752) amb l’increment de

104

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 105

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

les activitats celebrades, cosa que multiplica la difusió entre la mateixa població de tot Barcelona i àrea metropolitana, així com als mitjans de comunicació. S’ha gestionat la inclusió de l’Ajuntament de Montcada i Reixac al Cercle de Turisme, de la Gerència de Turisme de la Diputació de Barcelona per tal de difondre la Casa de les Aigües com atractiu turístic singular de Montcada. Per això, s’ha començat per la integració del nostre municipi a la campanya de promoció del turisme a les comarques barcelonines de Barcelona és molt més i l’Ajuntament de Montcada, representat pel Museu Municipal ha participat a la Fira Modernista de Canet (14 setembre). Dins d’aquesta línia es mantenen contactes i sinèrgies amb el Consorci Comarcal de Turisme del Vallès Occidental, amb el Museu d’Història de Barcelona i amb el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

PROJECTES SENYALÈCTICA PATRIMONIAL Enguany el Museu Municipal ha desenvolupat tres projectes diferents que sortiran a la llum durant el 2014. Són projectes de senyalització dels elements de patrimoni i recursos de turisme que acosten a la població informació històrica i cultural del municipi. •

La senyalització del jaciment ibèric de Les Maleses, es va dur a terme amb el suport del Consorci del Parc Natural de la Serralada de Marina, i els ajuntaments de Montcada i Reixac i de Sant Fost de Campsentelles, com a part del pla de museïtzació del jaciment.

•

“El nostre passat al teu abast”, projecte de senyalització de llocs d’interès culturals i patrimoni arquitectònic, posarà en valor les construccions històriques que marquen el passat singular de la vila.

•

Igualment, dintre de la rehabilitació del Turó de Montcada i Reixac i en col·laboració el Parc Natural de Collserola, es documentaran i elaboraran plafons de contingut històric i culturals envers la rellevància d’aquest símbol natural per al municipi al llarg dels segles.

PROTECCIÓ I GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL LOCAL Dos fites rellevants han segut claus per l’avanç quant a la conservació del patrimoni cultural local:

Monte Catano • nº 14

105

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 106

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

•

L’aprovació de la revisió del Catàleg i Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac. Aquest document elaborat entre 1999 i 2001, conté les bases i criteris d’actuació per conservar el patrimoni construït, així com un registre detallat de tots els elements arquitectònics d’interès històric per al municipi. L’actualització del catàleg és el primer pas de cara a la seva esperada aprovació.

•

La declaració com a Bé d’Interès Cultural Local per part del Ple de l’Ajuntament del Rec Comtal, la Mina de Montcada, el Reixagó i la Casa de les Aigües, a fi d’atorgar al patrimoni cultural de l’aigua de Montcada i Reixac unes garanties legals mínimes de protecció i conservació.

Amb el cas de la masia de Can Sans, a Terra Nostra, s’ha de dir que el seu enderrocament va ser controlat i documentat sota encàrrec de la regidoria de Cultura i Patrimoni. El patrimoni moble recuperat serà gestionat, salvaguardat i difós a través del Museu Municipal.

SERVEI EDUCATIU Visites guiades a escolars i formació d’adults. Les visites dinamitzades al Museu Municipal són adreçades tant a públic escolar de secundària i primària, com a tot tipus de públic general i d’entitats que desitgin concertar-ne una. Quant al públic adult, com ja és habitual des de fa cinc anys hi comptem amb la col·laboració recíproca amb el Servei Local de Català, i aquest any han participat l’Associació CEMORIBA i l’Aula d’Adults del Pla Comunitari de La Ribera. La Fàbrica de l’Aigua, rutes i tallers a la Casa de els Aigües. La Fàbrica de l’Aigua continua sent una de les activitats més demanda tant dintre de l’oferta de lleure com educativa a la Casa de les Aigües. Aquesta visita teatralitzada arriba cada cop a més públic de tot arreu i s’ha intentat perioditzar durant l’any. A més de les realitzades durant la Festa Major, se n’han representat quatre més al juny, setembre, octubre i novembre, tot assolint 300 visitants en set actuacions.

106

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 107

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

Durant el curs 2012-13 s’ha aconseguit fidelitzar visites d’escoles extra municipals com la Simeó Rabassa de Martorelles, l’IES Montmeló i s’han mantingut les comandes de l’Itinerari de les Aigües de l’IES Can Peixauet de Santa Coloma de Gramenet, d’on arriben caminant un centenar de joves. Es manté la visita a la Casa de les Aigües dins de l’Itinerari per la Montcada Modernista amb èxit i, enguany, a més d’escolars, també el va gaudir el gran públic durant les Jornades Europees de Patrimoni 2013. Quant a tallers l’estrena en 2013 ha estat Volta el Parc, un joc de pistes per descobrir l’entorn natural del Parc de les Aigües i els secrets històrics que amaga. El taller Món d’Aigua continua oferint-se al Parc de les Aigües per potenciar la cultura sostenible de l’aigua dolça com recurs esgotable.

Itineraris Coneix els ibers de Les Maleses i el seu poblat. L’opció de poder visitar el jaciment ibèric, ja sigui des del coll de la Vallençana ja sigui caminant des de Montcada des de la font dels Caçadors passant per Reixac, fa que sigui una sortida molt versàtil i, per això, molt demandada per escoles diverses dins i fora del municipi. També es va desenvolupar com activitat organitzada pel CIM, Centre Excursionista de Montcada per a la Festa Major d’enguany. Itinerari per la Montcada Medieval. Amb aquest recorregut es poden descobrir les primeres passes de Montcada i Reixac com a poble: els primers assentaments, la riquesa aqüífera i, en general, la mateixa geografia que va afavorir com a lloc de pas de viatgers i enclau militarment estratègic...Actualment, els punts a visitar són l’ermita de Reixac, com la Torre dels Frares i el Rec Comtal. Itinerari Aigües de Montcada. L’itinerari dintre el Parc de les Aigües és una opció consolidada de turisme de proximitat. Són nombroses les entitats de gent gran, d’excursionisme i culturals que visiten el Parc de les Aigües i descobreixen tota la riquesa aqüífera d’aquest territori a través del patrimoni cultural de l’aigua de Montcada: el Rec Comtal (segle X), la Mina de Montcada (XVIII) i la Casa de les Aigües (XIX). Itinerari per la Montcada Modernista. Torres de segona residència de principis de segle XX, com ara la Casa Vila al Carrer Major, i edificis singulars com el Café Colon (ABI) al carrer Colon, són el testimoni d’un passat singular de Montcada com a poble, l’episodi de Montcada com a vila d’estiueig dels sectors benestants barcelonins, que deixaren la petja de l’art vigent llavors, el modernisme. La ruta es completa amb la visita a la Casa de les Aigües, el tresor modernista del patrimoni cultural local.

Monte Catano • nº 14

107

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 108

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

Itinerari pel Rec Comtal de Montcada a Barcelona. La passejada a la vora del Rec Comtal entre Trinitat Vella i Montcada. segons passa el temps, resulta cada cop més atractiva per al públic. Per això, es va oferir oberta al públic general per les Jornades dels Paisatges Culturals de l’Aigua del Pla de Barcelona i es va repetir el 5 de maig, dintre de l programa d’activitats del Parc de les Aigües. A més, aquest itinerari també es organitzat pel Museu d’Història de Barcelona, col·laborant així a la dinamització i difusió del patrimoni cultural montcadenc amb una aportació aproximada d’un centenar de visitants anual.

Tallers d’història, art i ciència. Els tallers són activitats didàctiques adaptades als curricula escolars des d’Educació Primària a Batxillerat. Des d’una òptica essencialment local, s’estudia la història, l’art, la geografia i l’hàbitat natural de Montcada i Reixac, amb l’aprenentatge significatiu com a mitjà. •

Taller Vida quotidiana dels ibers. Manipulació d’objectes (artesania, eines, robes, etc.) i tasques quotidianes de fa 2.500 anys. Construcció d’un poblat a escala.

•

Taller Viu la Prehistòria,. Els infants esdevenen veritables arqueòlegs, a través d’un simulacre d’excavació.

•

Taller Descobreix l’arqueologia. Pràctica del mètode científic amb registre de fitxes, dibuix, fotografia de les troballes així com i gestió de la peça dins del Museu.

•

Taller d’Escriptura. Descoberta del valor de l’escriptura entre les civilitzacions antigues, tot practicant els diferents tipus que hi exitien.

•

Taller Construïm una vil·la romana. Recreació de la llar típica i, alhora, element econòmic del món rural roma: la vil·la.

•

Tallers Ludi Romani. Descoberta entre el món dels infants romans i dels actuals amb jocs antics que perviviren el pas dels segles.

108

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 109

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

•

Tallers del Món Medieval: “Montekandamo, els orígens medievals de Montcada” i “Jocs medievals”. Un camperol i un senyor feudal mostren l’època medieval: el poblament, els estats socials, l’arts i els oficis), i d’altra banda, el llegat lúdic que n’ha quedat fins els nostres dies.

•

Taller Visions de Montcada. Una sortida al Turó de Montcada esdevé una bona pràctica de geologia, geografia i història econòmica local a través de l’observació de l’evolució del paisatge i la transició del municipi de poble i ciutat. Aquest taller és una síntesis amb l’anterior de geologia existent de Viatge al fons de la terra!.

•

Què és això anomenat ciència? Experiments didàctics, dinàmics i quotidians singular desvetllen els secrets i orígens de la química, la física,les matemàtiques, la biologia...

•

Ecorecicla! Uns personatges molt sostenibles ensenyen als infants tot el que es pot arribar a reciclar i obtenir-ne cent d’estris pràctics i, fins i tot joguines!

•

Taller Món d’aigua. L’ús racional de l’aigua i el seu estalvi diari son el centre de jocs i experiments localitzats entre els elements històrics de l’aigua dolça de Montcada: el Rec Comtal, la Mina de Montcada i la Casa de les Aigües.

•

Taller Volta el Parc. Gimcana monitoritzada per uns personatges ben singulars que guien als alumnes en la descoberta del patrimoni cultural i natural del Parc de les Aigües.

PUBLICACIONS Monte Catano 13 SECCIÓ LOCAL Jaume Alcázar i Parera; Joan Bertran i Elena. Hostals i hostalers en la Montcada dels segles XVI i XVII. Servitud econòmica i cultura material en una comunitat rural de l’Antic Règim. Ángel Acín Calvo. La riuada de Montcada i Reixac de 1962 a la premsa escrita. SECCIÓ OBERTA Elisabet Huntingford Antigas. Mujeres en armas. Iconografía de las amazonas en el mundo griego. Crònica del Museu Municipal de Montcada i Reixac 2012.

Monte Catano • nº 14

109

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 110

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

RECERCA La línia d’investigació del patrimoni arqueològic local al voltant del jaciment de Les Maleses és un referent continu dintre de les funcions originals del propi Museu Municipal. Per això, enguany, s’ha de fer especial esment a la participació de l’equip director de les excavacions a la Tribuna d’Arqueologia, escenari de difusió fonamental de la recerca arqueològica a Catalunya. A més, la línia d’investigació entorn la documentació de la Casa de les Aigües s’ha consolidat i ha expandit les seves branques a través del patrimoni de l’aigua de Montcada dins dels paisatges culturals de l’aigua a l’entorn de la ciutat de Barcelona. Per això, els primers avanços s’han materialitzat a les I Jornades dels Paisatges Culturals de l’Aigua al Pla de Barcelona, organitzades pel Museu Municipal per tal d’aplegar a totes les entitats i institucions possibles que es dediquessin a l’estudi i difusió dels recursos culturals de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona. Durant aquest esdeveniment s va projectar “Memòria, aigua, persones, al Pla de Barcelona”, una petita mostra del treball realitzat pel Museu dins de la línia d’antropologia urbana: testimonis de vida entorn al llegat històric de l’aigua –Rec Comtal, Mina, fonts, torrents, etc.– que omplen aquests elements d’identitat col·lectiva. A més es continua amb la recuperació de la memòria històrica local, mitjançant la cerca i registre de testimonis que relatin les vivències de la guerra civil i la postguerra espanyola. Així mateix, la recerca del mosaic romà projecta el Museu Municipal a nivell internacional, com ara amb la ponència “Continuidad en la circulación de un determinado modelo oriental masculino a través de los mosaicos del Norte de África, Hispania y otros lugares del Imperio” de la directora, Mercedes Durán, al congrès de L’Africa romana. XX Convegno Internazionale di Studio “Momento di continuità e rottura: Bilancio di 30 anni di convegni de L’Africa romana”. Alghero 26-29 settembre 2013.

COL·LABORACIONS •

El Museu gestiona la intervenció arqueològica al jaciment ibèric de Les Maleses, amb el suport econòmic del Consorci de Serralada de Marina (Diputació de Barcelona), i la col·laboració de l’Associació Amics del Museu.

110

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 111

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

•

La gestió i protecció del patrimoni cultural local es gestiona a través del Museu Municipal de Montcada.

•

El Museu col·labora amb el Consorci del Parc de Serralada de Marina en la documentació per a la interpretació del jaciment arqueològic de Les Maleses.

•

El museu col·labora amb el Centre de Recursos del Parc Natural de Collserola, per a la documentació de la senyalització cultural del Turó de Montcada.

•

Col·laboració amb el Servei Local de Català per tal de difondre el patrimoni cultural local, amb les visites dinamitzades al museu dels grups d’alumnes. Dintre l’àmbit de formació d’adults també ha col·laborat amb l’Extensió d’Aula Universitària Sènior de la Universitat de Barcelona, amb l’Aula d’Adults del Pla Comunitari de La Ribera i amb l’Associació CEMORIBA.

•

Coordinació amb la biblioteca Elisenda de Montcada per a l’exposició vers patrimoni cultural de Montcada i en la difusió conjunta del programa d’activitats de la Setmana de la Ciència 2013 a Montcada i Reixac.

Les entitats El Pou, Grup d’Estudis d’Horta i la Muntanya Pelada, l’Associació Comissió per la recerca i la divulgació de la memòria de Trinitat Vella i la Fundació Assut han col·laborat en l’organització de les I Jornades dels Paisatges Culturals de l’Aigua del Pla de Barcelona. •

Coordinació amb el Museu d’Història de Barcelona per a la programació regular l’itinerari De Montcada a Barcelona. La història de l’aigua a llevant de la ciutat.

•

Participació als cicles de primavera i tardor d’activitats als parc, rius i platges metropolitanes, organitzat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona en col·laboració amb el departament de Parcs i Jardins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

•

Col·laboració amb la Gerència de Turisme de la Diputació de Barcelona amb la participació del Museu Municipal de Montcada a la Fira Modernista de Canet de Mar, amb la animació de carrer dels personatges de la visita teatralitzada de la Casa de les Aigües.

Monte Catano • nº 14

111

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 112

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

•

Cap de Setmana Ibèric: “Els poblats de la Laietània se saluden”. Organitzat pel Museu Ca n’Oliver de Cerdanyola, al mateix poblat, amb el qual col·laboren els poblats veïns de Les Maleses (Montcada i Sant Fost) i Puig Castellar (Santa Coloma de Gramanet).

•

Recolzament per al manteniment del Parc de les Aigües per part del departament de Parcs i Jardins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

•

Col·laboració amb la Xarxa ‘Equipaments de Montcada i Reixac (regidoria de Participació Ciutadana)i amb la regidoria de Comerç, Promoció Económica i Turisme per al suport logístic dels tallers de nadal organitzats a Terra Nostra i a la Fira de Nadal en Montcada Nova.

•

Especial esment mereixen les entitats que posen el seu gra de sorra en l’elaboració del programa d’activitats anual per dinamitzar el Parc de les Aigües: Aura,didàctica i difusió cultural; Associació per la Conservació de l’Entorn i la Recerca (Acer), Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, Fes Fonts Fent Fonting, Associació Comissió per la recerca i divulgació de la memòria de Trinitat Vella de la Trinitat Vella, Associació d’Amics del Museu Municipal de Montcada, Casal de la Gent Gran Casa de la Mina,Dracs i Diables de Can Sant Joan, Agrupació Sardanista de Terra Nostra i Agrupació Sardanista de Montcada i Reixac.

•

Getting contacts i Getting talents. Col·laboració de la regidoria de Promoció Econòmica, Comerç i Turisme per a la consolidació la Casa de les Aigües com seu destinada al turisme d’afers per a cursos i congressos. Igualment, a través d’aquest departament i amb el Museu com a gestor del patrimoni cultural local, s’estan establint una sèrie de xarxes de col·laboracions entre administracions i institucions publiques (Diputació de Barcelona i Consorci de Turisme del Vallès Occidental), per assolir posicionament turístic de Montcada i Reixac a Catalunya, amb la Casa de les Aigües com estàndard.

•

Recolzament documental vers la història local als centres d’ensenyament municipals, institucions culturals i educatives de Barcelona i àrea metropolitana.

•

Conveni de col·laboració amb el Programa Carnet Jove, oferint descomptes de la Revista Monte Catano.

•

Conveni de col·laboració amb la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, oferint avantatges als seus socis per als serveis del museu.

112

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 113

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

DIFUSIÓ •

El Museu té una secció pròpia dins del web de la regidoria de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Montcada i Reixac: www.mircultura.cat. En l’àmbit institucional, l’agenda de la pàgina web pròpia de l’Ajuntament, www.montcada.cat, també es fa ressò de les novetats i esdeveniments organitzats pel Museu.

•

El Museu apareix al catàleg i a la pàgina web de Museus i Col·leccions obertes al públics editats per la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: http://cultura.gencat.net/Colleccions/.

•

Esdeveniments i activitats organitzades pel Museu Municipal de Montcada al portal de la Xarxa de Museus Locals de la web de la Diputació de Barcelona: http://www.diba.cat/opc/xml

•

Tant el Museu Municipal com el jaciment de Les Maleses han estat introduïts per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona a la Wikipedia.org. Tanmateix, la Casa de les Aigües i el jaciment ibèric s’inclouen al catàleg públic de patrimoni cultural de Catalunya del web www.calaix.gencat.cat.

•

Les activitats al Parc de els Aigües s’han difós, durant el 2013, a través de targetons editats per l’Àrea Metropolitana de Barcelona així com de la seva plataforma web: http://www.amb. cat/web/mmamb/parcs/parc_de_les_aigues. Igualment hi editen un desplegable del Parc de les Aigües, explicant la importància històrica de les construccions que allà es poden visitar: ”Parc de les Aigües de Montcada i Reixac. L’aigua és l’argument”. L’Ajuntament de Montcada i Reixac s’ha fet càrrec de l’edició de díptics i cartells per a la difusió del programa anual d’activitats.

•

Difusió del Cicle d’activitats als parc, rius i platges metropolitanes. Descobreix la natura que ens envolta, a través d’un flyer (desplegable), amb tot el programa d’activitats de tots els museus i institucions participants.

•

El bloc de Tribuna d’Arqueologia 2013-14, al web de la Generalitat de Catalunya, va retransmetre en directe la intervenció” Darreres intervencions al jaciment ibèric de Les Maleses: excavacions i procés de museïtzació.” al 30è Cicle de Conferències de Tribuna d’Arqueologia. Webs i blogs diversos també van fer ressò d’aquest esdeveniment: http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/tribunadarqueologia http://blogs.uab.cat/prehistoria http://oberta.cat/event/55952 http://postexcavatorix.wordpress.com

•

Les I Jornades dels Paisatges Culturals de l’Aigua al Pla de Barcelona es van difondre a través de mitjans de comunicació locals ordinaris com laveu.cat; mircultura.cat i montcada.cat, però els mitjans de difusió foren diversos:

Monte Catano • nº 14

113

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 114

CRÒNICA DEL MUSEU MUNICIPAL DE MONTCADA I REIXAC 2013

www.etnologia.cat www.sostenible.cat www.besos.cat www.sostenibilitatbcn.cat www.paisatgesdelaiguamontcada.com www.el-rec-comtal.blogspot.com www.bereshitbcn.blogspot.com www.parcdelasequia.blogspot.com •

Actualitat i documentació del patrimoni cultural de l’aigua de Montcada i Reixac a través del bloc creat pel museu: www.aiguademontcada.com.

•

En col·laboració amb el Programa del Carnet Jove, els nostres esdeveniments estan més a prop del jovent gràcies a la seva publicació a l’agenda mensual de www.carnetjove.cat.

•

Difusió del Museu i del jaciment ibèric de Les Maleses a la web Arqueotur –Xarxa de Turisme Arqueològic– impulsada per professionals de l’arqueologia i del turisme a comunitats autònomes diverses i coordinada per la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona. L’objectiu principal del projecte Arqueotur és afavorir l’accessibilitat al patrimoni arqueològic del gran públic i dels professionals del sector. www.arqueotur.org.

•

El Consorci de Turisme del Vallès Occidental introdueix el Museu Municipal de Montcada i el Jaciment Ibèric de Les Maleses en un monogràfic de “Museus del Vallès Occidental”, recurs que es pot trobar al Consell Comarcal del Vallès Occidental amb suport paper com a la web: http://www.turismevallesoccidental.org/recursos/ctvoc/recursos/monografic_museus.pdf.

•

A nivell local, el Museu Municipal i Montcada Comunicació continuen en estreta col·laboració i totes les novetats i esdeveniments segueixen ocupant la secció de cultura del diari quinzenal La Veu i de la web www.laveu.cat. Igualment, Montcada Comunicació dóna suport en la documentació i registre de testimonis per a la recuperació de la memòria històrica local.

114

Monte Catano • nº 14

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 115

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:48 Página 116

Monte Catano 14.qxp_Maquetación 1 31/01/14 10:47 Página 1

auditori municipal Plaça de l’Església, 12 Tel. 93 575 12 89 08110 - Montcada i Reixac

[email protected]

Del 17 de desembre al 26 de gener de 2014

Horari de la sala d’exposicions:

De dimarts a dissabte, de 17 a 21h, diumenges i festius, d’11 a 14 h, dilluns, tancat.

Monte Catano

Av. Meridiana , 561 4,º 3ª 08016 - BARCELONA Tel. 608 764 406 - 93 276 40 87

MERCEDES MUÑOZ MORENO

http://beni12.wordpress.com benitomarcos.tk http://benitomarcos.16mb.com/home.html

Tel. 610 320 471 - 93 391 19 36

BENITO MARCOS CREHUET Av. Francesc Macià, 124 2,º 1ª - esc A 08924 - Santa Coloma de Gramenet BARCELONA

[email protected] [email protected]

Tel. 610 320 471 - 93 391 19 36

BENITO MARCOS CREHUET Av. Francesc Macià, 124 2,º 1ª - esc A 08924 - Santa Coloma de Gramenet BARCELONA

[email protected] [email protected]

Disseny Gràfic

Portada 50x70.qxp_Maquetación 1 29/01/14 19:11 Página 1

núm. 14

Revista del Museu Municipal de Montcada i Reixac

SECCIÓ LOCAL Jaume Alcázar i Parera; Joan Bertran i Elena El pont del cap del carrer de Montcada. Una infraesructura oblidada dels segles XVI I XVII. Tania Galán Gómez Reptes i paradoxes per al servei municipal d’aigua de Barcelona a final del segle XIX: el projecte de Rovira i Trias dels pous de Montcada. Ignasi Mangue Alfèrez Aigua, paisatge i patrimoni cultural al pla de Barcelona: unes primeres aproximacions [I]. SECCIÓ OBERTA Josep Maria Burriel Alberich; Consuelo Mata Parreño L’oppidum ibèric d’el Tòs Pelat de Moncada (L’Horta Nord, València). Crònica del Museu Municipal de Montcada i Reixac 2013.

14