2006: Alteridad y creación de comunidades: Extranjeros y recién llegados

Barcelona 2007

.~

LIibre del

Forum Mundial de la

Televisió Infantil 2006

1

~ Barcelona, 2007

Nota editorial Els treballs aquí publicats corresponen a les ponencies i debats que es van expressar durant la celebració de les desenes jornades del Forum Mundial de la Televisió Infantil (FMTI), dedicades a "Mitjans de comunicació i estereotips: genere, alteritat i infancia i joventuf'. La seu del Museu d'Historia de Catalunya va acollir aquests debats, que es van celebrar del 14 al 16 de Novembre de 2006 a Barcelona.

Nota editorial: Los trabajos aquí publicados corresponden a las ponencias y debates que se realizaron durante la celebración de las décimas jornadas del Foro Mundial de la Televisión Infantil (FMTI), dedicas a "Medios de comunicación y estereotipos: género, alteridad e infancia y juventud'. La sede del Museu d'Historia de Catalunya acogió los debates, que se celebraron del 14 al 16 de Noviembre de 2006 en Barcelona.

Publisher's Note The Works published here correspond to presentations, interventions and debates at the 10th World Forum on Children's Television (WFCT) dedicated to "Mass Media and Stereotypes: Genre, the Other and Children and Youth" and heId in Barcelona from 14th to 16th November 2006.

@ 2007, @ 2007, @ 2007, @ 2007,

de cada persona autora per la seva de les fotografies: Dani Codina de traduccions a I'angles: The Word de traduccions al catala i al castella: Lingüístic @ 2007, Comissionat de les Arts Audiovisuals 292, 08009 Barcelona -Espanya www.oetLorg II observatori@oetLorg prensa@oetLorg

Coordinació:

coHaboració Birds Sandra Balaguer i T6Estandard de Barcelona CI Aragó, 290- fitb@oetLorg

-

Sandra Balagué, Pitu Buxó i Helena Fleck Disseny: Frederic Ametller Fotografies: Dani Codina Tots els drets reservats Diposit legal: B-48.942-2007

6 ~

SU MARI I SUMARIO/SUMARV

Presentació / Presentation / Presentación Valentí Gómez i Oliver President del Forum Mundial de la Televisió Infantil

Tema: "Mitjans de comunicació alteritat i infimcia i jo ventut "

i estereotips:

9

genere,

Tema: "Medios de comunicación y estereotipos: género, alterldad e InfancIay Juventud". Topic: "Mass Media and Stereotypes: Genre, the Other and Children and Youth".

14 de novembre de 2006 (Genere)

Regina de Assís Presidenta de MUL TIRIO (Brasil)

17

Monika Jiménez Directora del Departament de Comunicacíó Corporativa de la Universitat de Vic (Espanya)

53

Eulalia Lledó Doctora en Filologia Rom¿micai professora de Secundaria (Espanya)

125

7

15 de novembre de 2006 (A/teritat) Xavier Laborda Departament de Lingüística de la UB (Espanya)

157

Eva Pujadas Departament de Comunicació Audiovisual i Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (Espanya) 211 Nicolás Lorite Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la UAB (Espanya)

255

16 de novembre de 2006 (/nfimcia i Joventut) Jordi Torrent Duende Pictures (Nova York, EUA)

305

Queli Fueyo Decana de la Facultat d'Educació d'Oviedo (Espanya)

349

Ferran Casas Director de /"Institut de Recerca sobre la Qualitat de Vida' de la UdG (Espanya)

379

Annex / Anexo / Enc/osure Comité d'Honor / Comité de Honor / Honour Committee

443

Comité Científic i Tecnologic / Comité Científico y Tecnológico / Scientific and Technological Committee

447

Consell Assessor / Consejo Asesor / Adviser's Committee

451

8

1

OETI:

OBSERVATORI EUROPEU DE LA TELEVISIÓ INFANTIL, 2006

OETI: World Forum on Children’s Television (WFCT). Barcelona, 15 November, 2006

Xavier Laborda Doctor en Filología Profesor de Lingüística Universidad de Barcelona

Versiones de la ponencia, en castellano, catalán e inglés: Alteridad y creación de comunidades: Extranjeros y recién llegados. Alteritat i creació de comunitats: Estrangers i nouvinguts. Alterity and the creation of communities: Foreigners and newcomers.

2

OETI: World Forum on Children’s Television (WFCT). Barcelona, 15 November, 2006

ALTERIDAD Y CREACIÓN DE COMUNIDADES: EXTRANJEROS Y RECIÉN LLEGADOS Xavier Laborda (Universidad de Barcelona)

1- VISIBILIDAD E INVISIBILIDAD COMO FORMAS DE EXCLUSIÓN El ser humano es esencialmente comunicativo. La comunicación es un proceso por el que la persona sale de si misma y va hacia los demás. Es un proceso intencional, que se basa en una causa psicológica y en otra de tipo filosófico. La causa psicológica es la voluntad de los interlocutores para entrar en relación. Y la razón filosófica es la alteridad, esto es, el diferencial de identidades que motiva que el encuentro pueda ser enriquecedor para los interlocutores. Es enriquecedora precisamente porque la identidad del emisor difiere de la del destinatario. La alteridad es el origen del dinamismo comunicativo del ser humano. Sin embargo, en ocasiones esa alteridad, cuando es grupal, por el origen cultural, geográfico, étnico, religioso, de género o ideológico, se convierte en un motivo de confrontación, dominio y menoscabo. De este tipo de disfunciones comunicativas tratamos aquí. Lo paradójico es que un principio fundamental de la comunicación sufra la inversión de su fuerza y opere como una razón disgredadora, discriminatoria y alienante. Un efecto de los discursos periodísticos e institucionales de alienación es la construcción de fronteras ideológicas, que pueden discriminar a ciertos grupos de ciudadanos. Este artículo trata de un caso de exclusión en una ciudad mediana, Sant Cugat del Vallés (Barcelona, España), que ejemplifica cómo, al distinguir entre oriundos y recién llegados (nouvinguts), se estableció criterios de discriminación en sus ciudadanos. El caso expone también la esperanzadora noticia de que la reflexión lingüística y su comunicación social han cambiado positivamente el comportamiento de instituciones y de medios de comunicación social. Y la categoría de “recién llegados” ha dejado de ser un tópico que legitimaba derechos injustos e insolidarios entre iguales. Arthur Miller, en un pasaje de sus memorias, comentaba con humor y un agudo sentido crítico lo que le ocurrió en cierta ocasión a propósito de los recién llegados: En una reunión de todos los vecinos del pueblo [Roxbury, Estados Unidos], celebrada hace poco en el instituto de segunda enseñanza para abordar el problema de la moratoria nuclear, los que tomaban la palabra comenzaban diciendo su nombre y el tiempo que habían vivido en el lugar: “John Smith; llevo aquí siete años”, como si esta información diera más peso a sus opiniones. El período de residencia más largo rondaba los doce años, excepción hecha de una joven cuya familia se había instalado en el lugar en 1680. Me dio cierto reparo confesar que llevaba viviendo allí cuarenta años. Las cabezas se

3

volvieron. Yo era el más antiguo. Sí, de acuerdo, pero ¿quién era yo?” (1987, p572) Algunos se consideraban unos recién llegados y admiraban la veteranía de su residencia. Probablemente esa residencia de cuarenta años, que el propio Miller consideraba irrelevante, era un mérito mucho más poderoso que el que fuera un escritor de prestigio y de calidad. 2- EL GRUPO DE LOS RECIÉN LLEGADOS El tópico del forastero está presente en la comunicación social de la población de Sant Cugat desde los años cincuenta. Cuenta como una distinción y minusvaloración del colectivo del exogrupo o de los nacidos fuera de la localidad. Su designación léxica tiene la particularidad de la atenuación, con el término de recién llegado (nouvingut, en catalán). En la década de los noventa, por efecto del incremento poblacional, el tópico del recién llegado tiene un vigor creciente, que aparece en fuentes públicas diversas: periodísticas, científicas, administrativas y políticas. Esta diversidad confiere a la categoría poblacional del endogrupo o de los naturales del lugar una preeminencia axiológica notable respecto del exogrupo. Ante este reparto de cualidades y roles, hay algunas reacciones individuales, como es la siguiente carta (Ramón Ferreró, Els 4 Cantons, 2-10-1998, p.10). Su interés está en la exposición crítica de un tópico disgregador y en la debilidad de la reclamación porque una voz particular se confronta a una opinión oficial. El autor de la carta identifica los dos grupos, los de nosotros y vosotros. Nosotros es el endogrupo o de los santcugatenses de toda la vida y la de vosotros o exogrupo de los forasteros. La carta, que traducimos del catalán, refiere los valores y actitudes atribuidos a cada grupo. Soy uno de estos millares de ciutadanos que [endogrupo] los santcugatenses de toda la vida llamáis [exogrupo] recién llegados. Dicen: [denostación del exogrupo] cada vez hay más, están echando a perder el aire de pueblo que tenía Sant Cugat, son gente que no se arraiga en el municipio. Y cuando conoces a alguno de aquí enseguida te lo echa en cara, como si no dijera nada del otro mundo. “¿Ah, tú no eres de aquí, del pueblo?” (…) Constantemente puedes leer en artículos de prensa local o oír a los vecinos cómo se lamentan [exculpación del endogrupo] del crecimiento desmesurado de la ciudad, de la pérdida de identidad, de la presencia de gente desconocida… y yo me pregunto: ¿pero es que Sant Cugat tiene reservado el derecho de admisión? (…) Basta de elitismo. En la carta quedan expresados los tres argumentos que denostan a los otros, los forasteros: a) Crecimiento excesivo.- “Son muchos y cada vez hay más”. b) Pérdida de identidad comunitaria.- “Perjudican nuestra identidad rural”. c) Coexistencia sin convivencia.- “Viven aquí sin arraigarse ni hacer ciudad”.

4

Es de notar la conclusión del análisis del espontáneo corresponsal. Éste se pregunta sobre la validez de la distinción identitaria y la asimetría del reparto de valores. Y reclama la universalidad de la condición de los residentes con el grito de “basta”. 3- MÚLTIPLES CATEGORÍAS DE PROPIOS Y EXTRAÑOS La consulta rigurosa de la prensa local permite extraer informaciones precisas sobre la cuestión de las comunidades poblaciones. La primera observación es que la idea de dos grupos, la de propios y forasteros, es más compleja de lo que pudiera suponerse. En realidad, los términos identificadores de la población no son dos sino ocho. Y se agrupan en las familias del exogrupo y del endogrupo. Forman el exogrupo: (1) extranjeros, (2) forasteros, (3) inmigrantes españoles y (4) recién llegados. El nombre de recién llegado vale como prototipo de toda su familia semántica. Por su parte, el endogrupo está formado por estas otras categorías: (5) integrados (en la población), (6) santcugatenses de adopción y (7) los santcugatenses de siempre. La octava categoría, a pesar de no tener uso discursivo y estar socialmente silenciada, es la de los (8) “recién partidos”. Esta neonimia es una invención crítica con la que cabe referirse a los que han dejado la población y, por tanto, forma una tercera familia, la de los ausentes. Para ilustrar este repertorio reproducimos unos fragmentos en que aparecen aplicadas dichas etiquetas de modo contextual. Su lectura muestra la complejidad discursiva en que se produce y negocia los significados de las categorías de comunidades. Las fuentes son diversas: prensa local, el consistorio y la revista de estudios locales Gausac. Por parte del exogrupo, aparecen las categorías semánticas indicadas, junto a otras variaciones léxicas, que destacamos con cursivas en el texto: extranjeros, inmigrantes, foráneos, turistas y recién llegados. Extranjeros, inmigrantes.— “Sant Cugat es la segunda población con más extranjeros de la comarca del Vallès. La ciudad concentra la mayoría de norteamericanos de toda la comarca. (…) Los recién llegados pobres: de este porcentaje de inmigrants de renta baja hay un número importante de personas dedicadas al servicio doméstico o la hostelería.” (Els 4 Cantons, 8-5-1998) Forasteros.— “Artistas foráneos buscan en el municipio la inspiración. Aunque no lo parezca, eso de que Sant Cugat es una ciudad de artistas no es ningún eslógan publicitario para atraer turistas intrépidos. (…) Procedentes de diferentes campos del arte como las letras, la pintura o la música, todos ellos decidieron un buen día dejar su país de origen para buscar su musa en Sant Cugat.” (Redacción, Els 4 Cantons, 8-5-1998, p.3) Recién llegados.— “Esta situación, tanto personal como política, está haciendo que la etapa final del alcalde Aymerich no tenga nada que ver con el final de las etapas de los alcaldes de mi vida: Barnils, Llatjós, Casas y Nicolau. El primero de ellos, por los años de mandato ya que le tocó la dictadura; el segundo, por ser de la época de la transición con toda su problemática; el tercero, por ser un recién llegado que se convirtió en el primer alcalde democrático de la ciudad.” (J. Canals, Gran Sant Cugat, 5-9-1997, p. 4)

5

En lo tocante al endogrupo, aparecen en los fragmentos que reproducimos los términos de integrados, santcugatenses de adopción y de pura cepa. Integrados.— Periodista: “Lluís Recoder [alcalde desde 1999] tiene 39 años y ya hace unos cuantos que se siente integrado en Sant Cugat. ¿Cómo cree que ha de ser el Sant Cugat de los próximos años?” L. Recoder: “Ha de ser una ciudad con calor humano que ha de hacer un gran esfuerzo para integrar a toda la gente que viene de fuera a la vida de la ciudad. La gente ha de vivir, vibrar y sentir Sant Cugat y, por lo tanto, hacer suya la ciudad. Sant Cugat ha de destacar por su calidad de vida, santcugatenses y recién llegados hemos de preservarla.” (Tot Sant Cugat, 24-41998, p. 54) Santcugatenses de adopción.— “Josep Pujol, nacido en la comarca de la Segarra, es un santcugantense de adopción desde hace 15 años”. (Redacción, Els 4 Cantons, 15-5-1998) Santcugatenses de pura cepa.— “Joan Aymerich, alcalde de Sant Cugat, Josep M. Cabrerizo, fundador del diario Els 4 Cantons, y yo, Josep Canals, creador de la primera galería de arte de la ciudad, somos santcugatenses de pura cepa que, juntamente con otros, hemos visto la transformación de esta villa de ocho mil habitantes en una ciudad de cincuenta mil, que aún sigue creciendo”. (J. Canals, Gran Sant Cugat, 26-9-1997) Si la fuente de los textos precedentes es periodística, la siguiente es administrativa. Se trata de un folleto del consistorio con motivo de la confección del padrón de 1996. “Renovación padronal del 1996: Este año todos los Ayuntamientos han de hacer un nuevo Padrón de Habitantes, que es el registro de todos los vecinos del municipio, y todos los ciudadanos tienen la obligación de inscribirse. (…) También se habrán de inscribir los recién llegados a Sant Cugat aunque no estén empadronados.” (Consistorio, abril de 1996) La comunicación científica suma su voz para refrendar las categorías poblaciones. En una revista de investigación editada por el Grupo de Estudios Locales, aparecen tales categorías en un texto que expresa reservas sobre la prudencia de los forasteros. “El tema de la pérdida de identidad es común a todas las poblaciones que crecen rápidamente a causa de la incorporación de recién llegados (…), de ciudadanos de corta estadía, de presencia de personas de otros países, cercanos y lejanos (…). Es también el momento en que algunas personas se preocupan más que otras por la conservación de este patrimonio [medio ambiental], ya porque pertenezcan a la generación que ha vivido el cambio en su propia piel, ya porque sean de las primeras oleadas de recién llegados o sus hijos, y tengan necesidad de reafirmar su vinculación. Como sea, y a pesar de una buena voluntad indudable, sus reivindicaciones a veces se tuercen hacia intereses en exceso puntuales y pierden la visión de conjunto.” (“Editorial”, Gausac, n. 11, XII-1997) Aquí, se asocia la condición de forastero a ciertas personas y grupos que exigen la conservación del medio natural. Con ello, el alegato confirma las categorías poblacionales y establece un doble rasero de medir.

6

4- ACEPCIONES Y USOS DE RECIÉN LLEGADO Conviene recordar que el término catalán de nouvingut, que traducimos por “recién llegado”, presenta algunas peculiaridades morfológicas y léxicas. En primer lugar, se trata de un solo vocablo, a diferencia del castellano, que aparece como una lexía o sintagma de dos términos, “recién” y “llegado”. La unidad gráfica de nouvingut presta al término una particular entereza expresiva, en el sentido de que brinda al hablante la idea de una realidad compacta. Este hecho subjetivo e impresionista supone una diferencia de poco calado con respecto a su equivalente castellano; no obstante, puede tener su influencia en el imaginario colectivo a la hora de persuadir de la naturalidad de su significado. En el diccionario, nouvingut tiene tres acepciones: • Adj. y mas. y fem. Que acaba de llegar; que es de reciente incorporación. • Especialmente, forastero. • Fig. desp. Llegado a una situación (social, política, económica, etc.) superior sin haber adquirido las maneras, el tono, la educación correspondiente. Advenedizo, intruso. Aquí cabe aplicar los sinónimos peyorativos de advenedizo, desclasado o desubicado. De estas tres acepciones –las de incorporación reciente, forastero o advenedizo–, el uso que se da a la etiqueta de “recién llegado” coincide con la segunda, la de forastero. Esta posición central de la acepción seleccionada no es un puro accidente. En el forastero recae por un tiempo la condición del que acaba de llegar e, indefinidamente, la de advenedizo y desubicado. En estas acepciones hallamos matices de la alienación, esto es, de identificación excluyente. En todas ellas cabe pulsar la condición del otro, del que no es como nosotros. La identificación excluyente puede ser leve o severa. Es leve la que tiene un carácter transitorio, como la temporal y de pericia; y que, por lo tanto, puede desvanecerse y ser substituida por una identificación inclusiva. La severa puede tener un carácter indeleble, pues descansa en el origen o el rango y no se supera con el tiempo ni quizá con méritos personales. Éste es el esquema de dichas distinciones. Exclusión leve o transitoria 1) Temporal: acaba de llegar; término distintivo: recién llegado. 2) De pericia: no está aún preparado; término: novato. Exclusión severa o indeleble 3) De origen: no es de aquí; término: forastero. 4) De rango: no pertenece a esta casta; término: advenedizo. La temporalidad está asociada a la inmadurez, como sucede en las expresiones “recién casado”, “recién nacido” o “recién pintado”. Estas expresiones, que son heterogéneas, describen un estado del cual se espera una evolución natural, que puede otorgar habilidad (un casado experimentado), madurez física o psicológica (un niño o un adulto) y utilidad o consolidación de su naturaleza (la pintura seca de un objeto).

7

5- LA IMAGEN MENTAL DE TRAYECTO En el término de recién llegado está inscrita una concepción del espacio que resulta interesante. Para inculcar el sentimiento de pertenencia a un grupo se usa la imagen de inmovilidad o de desplazamiento. Aquel que no realiza ningún trayecto tiene una identidad plena entre origen y destino. Por contra, el inmigrante es aquel en el cual el origen y el destino de su desplazamiento no coinciden, no presentan una identidad. La identificación de los grupos poblacionales depende de estos términos de origen y destino. Así, del forastero se predica su origen ajeno al del observador. Por su parte, el recién llegado y el inmigrante son vistos según la referencia del destino. Han realizado un trayecto y se les identifica en relación al destino. Son los que han llegado hace poco –recién llegado– o simplemente han llegado de otro lugar –inmigrante–. Bajo este criterio de la arribada a un destino, también quedan identificados el santcugatense integrado y el de adopción. Huelga decir que estas dos categorías son positivas o bien que merecen una indulgente consideración. Resulta inquietante pensar que la condición de integrado o de hijo adoptivo obedece a un código oculto. Si bien se otorga y se publica esa condición en la prensa, su concesión y su eventual despojamiento están en manos de un poder fáctico y anónimo. Ello comporta que el integrado y adoptado sean necesariamente unos interinos en el grupo de los oriundos. Finalmente, los originarios o oriundos desempeñan la imagen semántica de aquellos que no han realizado ningún desplazamiento. Viven donde nacieron. Su rol coincide con el linaje, y su origen y destino son idénticos y estáticos. Un análisis de este tipo, que deriva de la semántica cognitiva (Cuenca, Hilferty 1999:137), nos lleva a pensar en un hecho paradójico. En una sociedad de tanto dinamismo cultural, social y tecnológico como la actual, parece una ironía que la idea de valor y de excelencia personales se base en la inmovilidad, en la estrecha identidad entre origen y destino, en la ausencia de desplazamiento. Cabe argumentar que si ello se mira de otro modo, el trayecto bien podría ser una oportunidad de experiencias y de conocimiento de la complejidad intercultural del mundo. Y, por consiguiente, un mérito y no un demérito. 6- PROTOTIPOS Y PERIFÉRICOS DE LAS CATEGORÍAS DEL GRUPO El estudio de los discursos públicos, en la prensa y en la comunicación administrativa de la localidad, arroja el conjunto de las siete categorías ya expuesta: extranjeros, forasteros, inmigrantes, recién llegados, integrados, adoptados y de pura cepa, junto con el neologismo irónico de “recién partido”. Así se establece la categorización grupal. Pero en el uso corriente resulta más sencillo. En efecto, la complejidad semántica e intencional tiene un contrapeso en los prototipos, que son recursos de simplificación. Los prototipos son términos que resumen y representan un conjunto de categorías. Las categorías que asumen la función de prototipo tienen una alta visiblidad, mientras que a las restantes les corresponde el papel de elementos periféricos, con un uso ocasional. La expresión de recién llegado asume el papel de prototipo en el exogrupo. Con ella se designa diversas cosas: a) todo el conjunto de “ellos”; b) los que proceden de otras

8

partes de Cataluña o son inmigrantes españoles; c) los inmigrantes extranjeros; d) los afincados de un modo temporal por razones de prestigio, como los directivos de empresas y los artistas. Y enfrente, en el endogrupo, hallamos la designación prototípica de los de pura cepa. Y los integrados y los adoptivos son sus miembros periféricos. Para realizar una interpretación del prototipo de recién llegado, según el punto de vista del análisis crítico, resulta relevante considerar los siguientes aspectos. 1. Tematización tradicional.- El prototipo del recién llegado tiene una larga tradición en Sant Cugat. Sorprende la fuerza y singularidad del tópico, que es distintiva de la localidad, porque en otras ciudades catalanas no aparece. 2. Fuentes públicas de la tematización.- El hecho más destacable es que no se trata de un tópico privado sino que se instala en la vida pública, a partir de tres fuentes descendentes y correlacionadas, la periodística, la institucional y la científica. 3. Categoría peyorativa y disgregadora.- Es un tópico léxicamente referido a la condición de principiante, que se utiliza en enunciados por lo general connotados desfavorablemente. Como se recoje en el diccionario, hay un sentido de principiante: el que acaba de llegar. También hay un segundo sentido, figurado y despectivo, que designa a quien ha llegado a una situación superior, sea social, política o económicamente o, concretamente, sin tener “la voluntad de integrarse en la ciudad”. 4. Riqueza del campo semántico.- Resulta un tópico semánticamente complejo, que remite a las ocho categorías enunciadas, con los prototipos de recién llegado y de pura cepa. En lo que atañe a las perífrasis, hay múltiples variantes acuñadas, como “ciudadanos de corta estadía”, “vecinos recientes” o “los que han nacido aquí”. 5. Eufemismo.- Es un tópico eufemístico, que utiliza un término atenuado o ambiguo para expresar un sentido segregador o peyorativo. 6. Alienación.- Puede resultar un tópico alienante, por la selección adversa o discriminación que establece en la identificación de grupos de población y en la asignación asimétrica de valores y responsabilidades. 7. Reificación inverosímil.- Es un tópico inverosímil por la contradicción, por una parte, entre el significado léxico de la condición temporal en que se encasilla al sujeto y, por la otra, el uso prágmático, por el que se le confina en un estado perenne. Es una contradicción en los términos que el recién llegado siempre sea un recién llegado. 8. Abuso discursivo.- Es un tópico abusivo e ignomioso, por la aplicación de un criterio de casta o de linaje que no es pertinente en una cultura democrática. 9. Fantasía temática.- Sociológicamente es un tópico irrelevante porque no responde a afinidades de grupos de población. Los designados como recién llegado no se identifican entre sí como grupo homogéneo y cohesionado, ni mantienen vínculos asociativos o prácticas distintivas. 10. Estrategia de dominio.- Según la psicología social, resulta un tópico de dominio que aplica el endogrupo para afrontar crisis de cambio y procesos de crecimiento urbano. 11. Acción política.- Desde el punto de vista de la crítica política, puede ser considerado un tópico falso, una pantalla temática para rehuir problemas reales, en particular el de la inquietud por el desarrollo urbanístico y la falta de planificación de instalaciones y servicios que exige la mayor densidad y la creación de nuevos barrrios.

9

Las reflexiones precedentes nos llevan a concluir que la categoría grupal de los recién llegados tiene una múltipe función de exclusión. Opera como una distinción disgregadora, eufemística, peyorativa, irrelevante, fantasiosa y discriminatoria. 7- POLÍTICA DE IDENTIDADES De la lectura de las notas precedentes podemos extraer la conclusión de que la argumentación sobre los recién llegados implica un debate cargado de razones y sentimientos, de clasificaciones complejas y también esotéricas —como la de los santcugatenses de adopción—, de un ideario de exculpaciones y denostaciones, mediante el uso de la comunicación descendente. Descendente y condescendente. El juicio sobre la verosimilitud de este tópico cultural evidencia la íntima fusión de razón y sentimientos, además de una fuerte ambigüedad. También permite entrever el simulacro de la libertad comunicativa, que suplantó una política de identidades inclusiva y cooperativa, tal como era el deber de los agentes públicos. Esta política habría de haber estado inspirada en los principios de la igualdad comunicativa y del respeto de las alteridades. Tales alteridades podrían haber sido consideradas no ya como una amenaza sino como fuente de entidades positivas y de interacciones enriquecedoras. Nuesta propuesta, que se ciñe al ámbito comunicativo, ha sido y es el comportamiento asertivo y empático. Entendemos por aserción, la conducta discursiva “propia de las personas maduras, que sienten un respeto tanto por ellas mismas como por los demás y que son capaces de hacerse valer, de reivindicar lo que les corresponde y de pedir lo que creen que se les debe” (Fabra 1996:71). Y esas personas asertivas actúan de manera cooperativa y específica. Ello comporta escuchar activamente a los demás para entender sus sentimientos y para respetar la autoestima de sus interlocutores. Pues bien, nuestro comportamiento asertivo consistió en la elaboración de un estudio, que expusimos en el I Congrés de la Ciutat (Laborda: 1999) y que recogió parte de los comentarios críticos sobre los que hemos recapitulado aquí. Juntamente con este análisis crítico se produjo la aportación de otros autores, lo cual introdujo un giro en la cuestión. Por primera vez se constituyó una voz colectiva que rechazaba la etiqueta de recién llegado. Esta corriente de opinión crítica se manifestó en el prestigioso medio del I Congrés y en una obra de investigación publicada por este autor (Laborda: 2001). Es un motivo de honda satisfacción para el autor de este artículo declarar que esas acciones asertivas han tenido un efecto positivo. La agenda política y periodística ha revisado a fondo el uso del término de recién llegado, de modo que aparece escasamente y con un sentido más recto, es decir, que refiere condiciones temporales y no de linaje. El conocimiento de la intencionalidad ideológica del viejo tópico ha conferido a los agentes sociales prudencia en sus manifestaciones sobre los grupos de población. Como era de esperar, y de acuerdo con la tesis de que se trataba de un tópico descendente, al desactivarse la fuente periodística, el uso interpersonal y espontáneo del tópico ha descendido a niveles anecdóticos. 8- DE LA VISIBILIDAD E INVISIBILIDAD DEL OTRO

10

El término de recién llegado es, o mejor dicho, ha sido la realidad discursiva más visible de este tiempo de estudio sobre la representación del otro. No era un tópico simple ni ingenuo. En su temperada condescendencia se establecía una categorización del exogrupo. Y consistía en un mecanismo de organización elemental que confundía sobre una realidad compleja. La idea de los otros, expresada en el prototipo del forastero, estaba al servicio ideológico y legitimador de una élite cuyo mérito es el linaje. El uso de los medios de comunicación social ha sido fundamental para la tematización descendente mediante la difusión de discursos de alienación, pero también para su desactivación. El efecto del estereotipo del recién llegado era la reificación, esto es, la naturalización de la realidad, en la que se distinguía entre propios (de pura cepa) y ajenos (forasteros). Esta legitimación establecía diferencias morales y cívicas entre los colectivos. Sin embargo, por efecto de un movimiento de opinión crítico, mediante las estrategias asertivas del análisis histórico y argumentativo, se produjo el decaimiento del tópico discriminatorio. Digamos, para concluir, que hay un hecho común entre la tradición del tópico del recién llegado, por una parte, y el vacío comunicativo sobre la inmigración en la ciudad, por la otra. Se trata de la alienación. La pervivencia que tuvo el tópico del recién llegado es alienante porque se basa en un principio neoliberal. Ese principio otorga toda la responsabilidad a los individuos, como si formasen un grupo intencionalmente organizado. Ese principio desatiende los factores de la interacción social y de sus agentes. En el caso de la inmigración que cambia las condiciones demográficas de una localidad y de un país, cabe pensar que su acción no es solamente individual, es decir, de los inmigrantes, puesto que la política social y la política internacional tienen un papel del que responder. Por nuestra parte, como investigadores, nos corresponde interpretar cómo se comunican y construyen las políticas identitarias. Es de esperar que, en períodos de crisis y crecimiento como el actual, esta tarea tenga un interés sobresaliente y una prometedora utilidad en la vida pública. Recogíamos al inicio de este escrito la anécdota que le aconteció al dramaturgo Arthur Miller en una reunión de vecinos, en una población de la periferia de Nueva York. Sobre ella hacía un comentario que nos brinda un juicio muy provechoso sobre la identidad y los estereotipos de alteridad. Más de la mitad de mi vida la he pasado en la Connecticut rural, en Roxbury, siempre esperando terminar un libro u obra de teatro que me permitiera estar más tiempo en la ciudad, donde pasa de todo. Hay algo en esta residencia temporal de cuarenta años que ahora me resulta divertido. Si pudiéramos dejar de matarnos entre nosotros llegaríamos a ser una especie con un sentido del humor fabuloso. (p. 572) Y Miller concluye preguntándose lo siguiente: “Yo era el más antiguo. Sí, de acuerdo, pero ¿quién era yo?” Esa pregunta final, precisamente, apela a un interrogante central, al interrogante sobre nuestra condición existencial, en la que confluyen todas las personas. REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS ANTONIO M. BAÑÓN (1996): Racismo, discurso periodístico y didáctica de la lengua, Almería, Universidad de Almería.

11

JORDI CASAS (1998): “Nouvinguts”, Els 4 Cantons, 20-11-1998, contraportada. M. JOSÉ CUENCA, JOSEPH HILFERTY (1999): Introducción a la lingüística cognitiva, Barcelona, Ariel. Maria Lluïsa FABRA (1996): Ni resignades ni submises. Tècniques de grup per a la socialització assertiva de nenes i nois, Univ. Autònoma de Barcelona. TEUN VAN DIJK (1998): Ideología, Barcelona, Paidós, 1998. INSTITUT ESQUERRA XXI (2003): Immigració i drets. Barcelona, Fundació Nous Horitzons i Fundació Jaume Bofill. XAVIER LABORDA GIL (2001): Comunicació institucional i literatura de paperera. València, Editorial 3i4. —— (1998): “Fantàstics nouvinguts”. Sant Cugat del Vallès, Fundació Sant Cugat. www.stcugat.org/congres/3; www.sant-cugat.net/laborda/439COMU2.htm. ARTHUR MILLER (1987): Vueltas al tiempo, Barcelona, Tusquests, 1988 RICHARD MITTEN, RUTH WODAK (1993): “On the discourse of racism and prejudice”, Folia Linguistica, XXVII/3-4. EDWARD SAPIR (1929): “The status of Linguistics as a Science”, Language, 5 (1929) 207-214.

12

OETI: World Forum on Children’s Television (WFCT). Barcelona, 15 November, 2006

ALTERITAT I CREACIÓ DE COMUNITATS: ESTRANGERS I NOUVINGUTS Xavier Laborda (Universidad de Barcelona)

1 - VISIBILITAT I INVISIBILITAT COM A FORMES D'EXCLUSIÓ L'ésser humà és essencialment comunicatiu. La comunicació és un procés pel que la persona surt de si mateixa i va cap als altres. És un procés intencional, que es basa en una causa psicològica i en una altra de tipus filosòfic. La causa psicològica és la voluntat dels interlocutors per entrar en relació. I la raó filosòfica és l'alteritat, és a dir, el diferencial d'identitats que motiva que la trobada pugui ésser enriquidora per als interlocutors. És enriquidora precisament perquè la identitat de l'emissor difereix de la del destinatari. L'alteritat és l'origen del dinamisme comunicatiu de l'ésser humà. Tanmateix, en ocasions aquesta alteritat, quan és grupal, per l'origen cultural, geogràfic, ètnic, religiós, de gènere o ideològic, es converteix en un motiu de confrontació, domini i menyscapte. D'aquesta mena de disfuncions comunicatives tractem aquí. És paradoxal que un principi fonamental de la comunicació sofreixi la inversió de la seva força i operi com una raó disgregadora, discriminatòria i alienant. Un efecte dels discursos periodístics i institucionals d'alienació és la construcció de fronteres ideològiques, que poden discriminar uns certs grups de ciutadans. Aquest article tracta d'un cas d'exclusió en una ciutat mitjana, Sant Cugat del Vallès (Barcelona, Espanya), que exemplifica com, en distingir entre oriünds i nouvinguts, es van establir criteris de discriminació en els seus ciutadans. El cas exposa també l'esperançadora notícia que la reflexió lingüística i la seva comunicació social han canviat positivament la conducta d'institucions i de mitjans de comunicació social. I la categoria de "nouvinguts" ha deixat de ser un tòpic que legitimava drets injusts i insolidaris entre iguals. Arthur Miller, en un passatge de les seves memòries, comentava amb humor i un agut sentit crític el que li va succeir una vegada a propòsit dels nouvinguts: En una reunió de tots els veïns del poble [Roxbury, els Estats Units], celebrada fa poc a l'institut de segon ensenyament per abordar el problema de la moratòria nuclear, els qui prenien la paraula començaven dient el seu nom i el temps que havien viscut en el lloc: "John Smith; porto aquí set anys", com si aquesta

13

informació donés més pes a les seves opinions. El període de residència més llarg rondava els dotze anys, a excepció d'una jove la família de la qual s'havia instal·lat en aquest lloc en 1680. Em va donar una certa objecció confessar que portava vivint allà quaranta anys. Tots els caps es van girar cap a mi. Jo era el més antic. Sí, d'acord, però qui era jo?" (1987, p- 572) Alguns es consideraven uns nouvinguts i admiraven l'arrelament de la seva residència. Probablement aquesta residencia de quaranta anys, que el propi Miller considerava irrellevant, era un mèrit molt més poderós que el que fos un escriptor de prestigi i de qualitat. 2 - EL GRUP DELS NOUVINGUTS El tòpic del foraster està present en la comunicació social de la població de Sant Cugat des dels anys cinquanta. Compta com una distinció i subestimació del col·lectiu de l'exogrup o dels nascuts fora de la localitat. La seva designació lèxica té la particularitat de l'atenuació, amb el terme de nouvingut. En la dècada dels noranta, per efecte de l'increment de població, el tòpic del nouvingut té un vigor creixent, que apareix a fonts públiques diverses: periodístiques, científiques, administratives i polítiques. Aquesta diversitat confereix a la categoria de població de l'endogrup o dels naturals del lloc una preeminència axiològica notable respecte de l'exogrup. Davant aquest repartiment de qualitats i rols, hi ha algunes reaccions individuals, com és la següent carta (Ramón Ferreró, Els 4 Cantons, 2-10-1998, p.10). El seu interès està en l'exposició crítica d'un tòpic disgregador i en la debilitat de la reclamació perquè una veu particular s'enfronta a una opinió oficial. L'autor de la carta identifica els dos grups, els de nosaltres i vosaltres. Nosaltres és l'endogrup o dels santcugatencs de tota la vida i la de vosaltres o exogrup dels forasters. La carta, que traduïm del català, refereix els valors i actituds atribuïts a cada grup. Sóc un d'aquests milers de ciutadans que [endogrup] els santcugatencs de tota la vida anomeneu [exogrup] nouvinguts. Diuen: [infamació de l'exogrup] cada vegada n'hi ha més, estan fent malbé l'aire de poble que tenia Sant Cugat, són gent que no s'arrela al municipi. I quan coneixes algú d'aquí tot seguit t'ho retreu, com si no digués res de l'altre món. "Ah, tu no ets d'aquí, del poble?" (...) Constantment pots llegir en articles de premsa local o sentir els veïns com es lamenten [exculpació de l'endogrup] del creixement desmesurat de la ciutat, de la pèrdua d'identitat, de la presència de gent desconeguda... i jo em pregunto: però és que Sant Cugat té reservat el dret d'admissió? (...) Ja n'hi ha prou d'elitisme. En la carta queden expressats els tres arguments que infamen els altres, els forasters: a) Creixement excessiu.- "Són molts i cada vegada n'hi ha més". b) Pèrdua d'identitat comunitària.- "Perjudiquen la nostra identitat rural".

14

c) Coexistència sense convivència.- "Viuen aquí sense arrelar-se ni fer ciutat". És de notar la conclusió de l'anàlisi de l'espontani corresponsal. Aquest es pregunta sobre la validesa de la distinció identitària i l'asimetria del repartiment de valors. I reclama la universalitat de la condició dels residents amb el crit de "ja n'hi ha prou". 3 - MÚTIPLES CATEGORIES DE PROPIS I ESTRANYS La consulta rigorosa de la premsa local permet d'extreure informacions precises sobre la qüestió de les comunitats poblacions. La primera observació és que la idea de dos grups, la de propis i forasters, és més complexa del que pogués suposar-se. De fet, els termes identificadors de la població no són dos sinó vuit. I s'agrupen en les famílies de l'exogrup i de l'endogrup. Formen l'exogrup: (1) estrangers, (2) forasters, (3) immigrants espanyols i (4) nouvinguts. El nom de nouvingut val com a prototip de tota la seva família semàntica. D'altra banda, l'endogrup està format per aquestes altres categories: (5) integrats (en la població), (6) santcugatencs d'adopció i (7) els santcugatencs de sempre. La vuitena categoria, malgrat no tenir ús discursiu i estar socialment silenciada, és la dels (8) "acabats de partir". Aquest neologisme és una invenció crítica amb la que es pot fer referència als que han deixat la població i, per tant, forma una tercera família, la dels absents. Per il·lustrar aquest repertori reproduïm uns fragments en els quals apareixen aplicades les mencionades etiquetes de manera contextual. La seva lectura mostra la complexitat discursiva en la qual es produeix i negocia els significats de les categories de comunitats. Les fonts són diverses: premsa local, el consistori i la revista d'estudis locals Gausac. Per part de l'exogrup, apareixen les categories semàntiques indicades, al costat d'altres variacions lèxiques, que destaquem amb cursives en el text: estrangers, immigrants, forans, turistes i nouvinguts. Estrangers, immigrants.- "Sant Cugat és la segona població amb més estrangers de la comarca del Vallès. La ciutat concentra la majoria de nord-americans de tota la comarca. (...) Els nouvinguts pobres: d'aquest percentatge d'immigrants de renda baixa hi ha un nombre important de persones dedicades al servei domèstic o l'hoteleria." (Els 4 Cantons, 8-5-1998) Forasters.- "Artistes forans cerquen al municipi la inspiració. Encara que no ho sembli, això de que Sant Cugat és una ciutat d'artistes no és cap eslògan publicitari per atreure turistes intrèpids. (...) Procedents de diferents camps de l'art com les lletres, la pintura o la música, tots ells van decidir un bon dia deixar el seu país d'origen per cercar la seva musa a Sant Cugat." (Redacció, Els 4 Cantons, 8-5-1998, p.3) Nouvinguts.- "Aquesta situació, tant personal com política, està fent que l'etapa final de l'alcalde Aymerich no tingui res a veure amb el final de les etapes dels alcaldes de la meva vida: Barnils, Llatjós, Casas i Nicolau. El primer d'ells, pels anys de mandat ja que li va tocar la dictadura; el segon, per ésser de l'època de la transició amb tota la seva problemàtica; el tercer, per ésser un nouvingut que es va convertir en el primer alcalde democràtic de la ciutat." (J. Canals, Gran Sant

15

Cugat, 5-9-1997, p. 4)

Pel que fa referència a l'endogrup, apareixen en els fragments que reproduïm els termes d'integrats, santcugatencs d'adopció i de soca-rel. Integrats.- Periodista: "Lluís Recoder [alcalde des del 1999] té 39 anys i ja fa uns quants que es sent integrat a Sant Cugat. Com creu que ha de ser el Sant Cugat dels pròxims anys?" L. Recoder: "Ha de ser una ciutat amb calor humana que ha de fer un gran esforç per integrar tota la gent que ve de fora a la vida de la ciutat. La gent ha de viure, vibrar i sentir Sant Cugat i, per tant, fer seva la ciutat. Sant Cugat ha de destacar per la seva qualitat de vida, santcugatencs i nouvinguts hem de preservar-la." (Tot Sant Cugat, 24-4-1998, p. 54). Santcugatencs d'adopció.- "Josep Pujol, nascut a la comarca de la Segarra, és un santcugantenc d'adopció des de fa 15 anys". (Redacció, Els 4 Cantons, 15-51998) Santcugatencs de soca-rel.- "Joan Aymerich, alcalde de Sant Cugat, Josep M. Cabrerizo, fundador del diari Els 4 Cantons, i jo, Josep Canals, creador de la primera galeria d'art de la ciutat, som santcugatencs de soca-rel que, juntament amb altres, hem vist la transformació d'aquesta vila de vuit mil habitants en una ciutat de cinquanta mil, que encara continua creixent". (J. Canals, Gran Sant Cugat, 26-9-1997) Si la font dels textos precedents és periodística, la següent és administrativa. Es tracta d'un fullet del consistori amb motiu de la confecció del padró de 1996. "Renovació del padró del 1996: Aquest any tots els Ajuntaments han de fer un nou Padró d'Habitants, que és el registre de tots els veïns del municipi, i tots els ciutadans tenen l'obligació d'inscriure's. (...) També s'hauran d'inscriure els nouvinguts a Sant Cugat encara que no estiguin empadronats." (Consistori, abril de 1996) La comunicació científica suma la seva veu per confirmar les categories poblacions. En una revista de recerca editada pel Grup d'Estudis Locals, apareixen aquestes categories en un text que expressa reserves sobre la prudència dels forasters. "El tema de la pèrdua d'identitat és comú a totes les poblacions que creixen ràpidament a causa de la incorporació de nouvinguts (...), de ciutadans de curta estada, de presència de persones d'altres països, propers i llunyans (...). És també el moment en que algunes persones es preocupen més que d'altres per la conservació d'aquest patrimoni [mediambiental], ja perquè pertanyin a la generació que ha viscut el canvi en la seva pròpia pell, ja perquè siguin de les primeres onades de nouvinguts o els seus fills, i tinguin necessitat de refermar la seva vinculació. Com sigui, i malgrat una bona voluntat indubtable, les seves reivindicacions de vegades es torcen cap a interessos en excés puntuals i perden

16

la visió de conjunt." ("Editorial", Gausac, n. 11, XII-1997) Aquí, s'associa la condició de foraster a unes certes persones i grups que exigeixen la conservació del medi natural. Amb això, l'al·legat confirma les categories de població i estableix una doble mesura en el tracte. 4 - ACCEPCIONS I USOS DE NOUVINGUT Convé de recordar que el terme català de nouvingut, presenta algunes peculiaritats morfològiques i lèxiques. En primer lloc, es tracta d'un sol vocable, a diferència del castellà, que apareix com una lexia o sintagma de dos termes, "recién" i "llegado". La unitat gràfica de nouvingut presta al terme una particular enteresa expressiva, en el sentit que brinda al parlant la idea d'una realitat compacta. Aquest fet subjectiu i impressionista suposa una diferència de poc calat respecte del seu equivalent castellà; malgrat tot, pot tenir la seva influència en l'imaginari col·lectiu a l'hora de persuadir de la naturalitat del seu significat. En el diccionari, nouvingut té tres accepcions: * Adj. i mas. i fem. Que acaba d'arribar; que és de recent incorporació. * Especialment, foraster. * Fig. desp. Vingut a una situació (social, política, econòmica, etc.) superior sense haver adquirit les maneres, el to, l'educació corresponent. Foraster, intrús. Aquí es pot aplicar els sinònims pejoratius d'intrús, desclassat o desubicat. D'aquestes tres accepcions -les d'incorporació recent, foraster o intrús -, l'ús que es dóna a l'etiqueta de "nouvingut" coincideix amb la segona, la de foraster. Aquesta posició central de l'accepció seleccionada no és un mer accident. En el foraster recau per un temps la condició de qui acaba d'arribar i, indefinidament, la d'intrús i desubicat. En aquestes accepcions trobem matisos de l'alienació, és a dir, d'identificació excloent. En totes elles es pot polsar la condició de l'altre, de qui no és com nosaltres. La identificació excloent pot ésser lleu o severa. És lleu la que té un caràcter transitori, com la temporal i de perícia; i que, per tant, pot esvanir-se i ser substituïda per una identificació inclusiva. La severa pot tenir un caràcter indeleble, doncs descansa en l'origen o el rang i no es supera amb el temps ni potser amb mèrits personals. Aquest és l'esquema de les mencionades distincions. Exclusió lleu o transitòria 1) Temporal: acaba d'arribar; terme distintiu: nouvingut. 2) De perícia: no està encara preparat; terme: passerell. Exclusió severa o indeleble

17

3) D'origen: no és d'aquí; terme: foraster. 4) De rang: no pertany a aquesta casta; terme: intrús. La temporalitat està associada a la immaduresa, com succeeix en les expressions "noucasat", "nounat" o "acabat de pintar". Aquestes expressions, que són heterogènies, descriuen un estat del qual s'espera una evolució natural, que pot atorgar habilitat (un casat experimentat), maduresa física o psicològica (un nen o un adult) i utilitat o consolidació de la seva naturalesa (la pintura seca d'un objecte). 5 - LA IMATGE MENTAL DE TRAJECTE En el terme de nouvingut està inscrita una concepció de l'espai que és interessant. Per inculcar el sentiment de pertinença a un grup s'usa la imatge d'immobilitat o de desplaçament. Aquell que no realitza cap trajecte té una identitat plena entre origen i destí. Per contra, l'immigrant és aquell en el qual l'origen i el destí del seu desplaçament no coincideixen, no presenten una identitat. La identificació dels grups de població depèn d'aquests termes d'origen i destí. Així, del foraster es predica el seu origen aliè al de l'observador. D'altra banda, el nouvingut i l'immigrant són vists segons la referència del destí. Han realitzat un trajecte i se'ls identifica en relació amb el destí. Són els que han arribat fa poc -nouvingut- o simplement han arribat d'un altre lloc -immigrant-. Sota aquest criteri de l'arribada a un destí, també queden identificats el santcugatenc integrat i el d'adopció. Sobra dir que aquestes dues categories són positives o bé que mereixen una indulgent consideració. És inquietant pensar que la condició d'integrat o de fill adoptiu obeeix un codi ocult. Encara que s'atorga i es publica aquesta condició en la premsa, la seva concessió i el seu eventual despullament estan a les mans d'un poder fàctic i anònim. Això comporta que l'integrat i adoptat siguin necessàriament uns interins en el grup dels oriünds. Finalment, els originaris o oriünds acompleixen la imatge semàntica d'aquells que no han realitzat cap desplaçament. Viuen on van néixer. El seu rol coincideix amb el llinatge, i el seu origen i destí són idèntics i estàtics. Una anàlisi d'aquest tipus, que deriva de la semàntica cognitiva (Cuenca, Hilferty 1999:137), ens porta a pensar en un fet paradoxal. En una societat de tant dinamisme cultural, social i tecnològic com l'actual, sembla una ironia que la idea de valor i d'excel·lència personals es basi en la immobilitat, en l'estreta identitat entre origen i destí, en l'absència de desplaçament. Es pot argumentar que si això es mira d'una altra manera, el trajecte bé podria ser una oportunitat d'experiències i de coneixement de la complexitat intercultural del món. I, per tant, un mèrit i no un demèrit. 6 - PROTOTIPS I PERIFÈRICS DE LES CATEGORIES DEL GRUP L'estudi dels discursos públics, en la premsa i en la comunicació administrativa de la localitat, llança el conjunt de les set categories ja exposat: estrangers, forasters, immigrants, nouvinguts, integrats, adoptats i de soca-rel, juntament amb el neologisme

18

irònic d'"acabat de partir". Així s'estableix la categorització grupal. Però en l'ús corrent resulta més senzill. En efecte, la complexitat semàntica i intencional té un contrapès en els prototips, que són recursos de simplificació. Els prototips són termes que resumeixen i representen un conjunt de categories. Les categories que assumeixen la funció de prototip tenen una alta visibilitat, mentre que a les restants els correspon el paper d'elements perifèrics, amb un ús ocasional. L'expressió de nouvingut assumeix el paper de prototip en l'exogrup. Amb ella es designa diverses coses: a) tot el conjunt d'"ells"; b) els que procedeixen d'altres parts de Catalunya o són immigrants espanyols; c) els immigrants estrangers; d) els establerts d'una manera temporal per raons de prestigi, com els directius d'empreses i els artistes. I al davant, en l'endogrup, trobem la designació prototípica dels de soca-rel. I els integrats i els adoptius són els seus membres perifèrics. Per realitzar una interpretació del prototip de nouvingut, segons el punt de vista de l'anàlisi crítica, és rellevant considerar els següents aspectes. 1. Tematització tradicional.- El prototip del nouvingut té una llarga tradició a Sant Cugat. Sorprèn la força i singularitat del tòpic, que és distintiva de la localitat, perquè en altres ciutats catalanes no apareix. 2. Fonts públiques de la tematització.- El fet més destacable és que no es tracta d'un tòpic privat sinó que s'instal·la en la vida pública, des de tres fonts descendents i correlades, la periodística, la institucional i la científica. 3. Categoria pejorativa i disgregadora.- És un tòpic lexicalment referit a la condició de principiant, que s'utilitza en enunciats per regla general connotats desfavorablement. Com es recull en el diccionari, hi ha un sentit de principiant: el qui acaba d'arribar. També hi ha un segon sentit, figurat i despectiu, que designa qui ha arribat a una situació superior, sigui socialment, política o econòmicament o, concretament, sense tenir "la voluntat d'integrar-se en la ciutat". 4. Riquesa del camp semàntic.- És un tòpic semànticament complex, que remet a les vuit categories enunciades, amb els prototips de nouvingut i de soca-rel. Pel que fa a les perífrasis, hi ha múltiples variants encunyades, com "ciutadans de curta estada", "veïns recents" o "els que han nascut aquí". 5. Eufemisme.- És un tòpic eufemístic, que utilitza un terme atenuat o ambigu per expressar un sentit segregador o pejoratiu. 6. Alienació.- Pot resultar un tòpic alienant, per la selecció adversa o discriminació que estableix en la identificació de grups de població i en l'adscripció asimètrica de valors i responsabilitats. 7. Reificació inversemblant.- És un tòpic inversemblant per la contradicció, d'una banda, entre el significat lèxic de la condició temporal en el qual s'enquadra el subjecte i, per l'altra, l'ús pragmàtic, pel que se'l confina a un estat perenne. És una contradicció en els termes que el nouvingut sempre sigui un nouvingut. 8. Abús discursiu.- És un tòpic abusiu i ignominiós, per l'aplicació d'un criteri de casta o

19

de llinatge que no és pertinent en una cultura democràtica. 9. Fantasia temàtica.- Sociològicament és un tòpic irrellevant perquè no respon a afinitats de grups de població. Els designats com a nouvinguts no s'identifiquen entre si com a grup homogeni i cohesionat, ni mantenen vincles associatius o pràctiques distintives. 10. Estratègia de domini.- Segons la psicologia social, és un tòpic de domini que aplica l'endogrup per afrontar crisis de canvi i processos de creixement urbà. 11. Acció política.- Des del punt de vista de la crítica política, pot ser considerat un tòpic fals, una pantalla temàtica per defugir problemes reals, en particular el de la inquietud pel desenvolupament urbanístic i la falta de planificació d'instal·lacions i serveis que exigeix la densitat més gran i la creació de nous barris. Les reflexions precedents ens condueixen a concloure que la categoria grupal dels nouvinguts té una múltiple funció d'exclusió. Opera com una distinció disgregadora, eufemística, pejorativa, irrellevant, fantasiadora i discriminatòria. 7 - POLÍTICA D'IDENTITATS De la lectura de les notes precedents podem extreure la conclusió que l'argumentació sobre els nouvinguts implica un debat carregat de raons i sentiments, de classificacions complexes i també esotèriques -com la dels santcugatencs d'adopció-, d'un ideari d'exculpacions i infamacions, mitjançant l'ús de la comunicació descendent. Descendent i condescendent. El judici sobre la versemblança d'aquest tòpic cultural evidencia l'íntima fusió de raó i sentiments, a més a més d'una forta ambigüitat. També permet d'entreveure el simulacre de la llibertat comunicativa, que va suplantar una política d'identitats inclusiva i cooperativa, tal i com era el deure dels agents públics. Aquesta política hauria d'haver estat inspirada en els principis de la igualtat comunicativa i del respecte de les alteritats. Aquestes alteritats podrien haver estat considerades no ja com una amenaça sinó com a font d'entitats positives i d'interaccions enriquidores. La nostra proposta, que es cenyeix a l'àmbit comunicatiu, ha estat i és la conducta assertiva i empàtica. Entenem per asserció, el comportament discursiu "propi de les persones madures, que senten un respecte tant per si mateixes com pels altres i que són capaces de fer-se valer, de reivindicar el que els correspon i de demanar el que creuen que els deuen" (Fabra 1996:71). I aquestes persones assertives actuen de manera cooperativa i específica. Això comporta escoltar activament els altres per entendre els seus sentiments i per respectar l'autoestima dels seus interlocutors. Doncs bé, la nostra conducta assertiva va consistir en l'elaboració d'un estudi, que varem exposar en el I Congrés de la Ciutat (Laborda: 1999) i que va recollir part dels comentaris crítics sobre els quals hem recapitulat aquí. Juntament amb aquesta anàlisi crítica es va produir l'aportació d'altres autors, i això va introduir un gir en la qüestió. Per primera vegada es va constituir una veu col·lectiva que rebutjava l'etiqueta de nouvingut. Aquest corrent d'opinió crítica es va manifestar en el prestigiós mitjà del I Congrés i en una obra de recerca publicada per aquest autor (Laborda: 2001).

20

És un motiu de profunda satisfacció per a l'autor d'aquest article declarar que aquestes accions assertives han tingut un efecte positiu. L'agenda política i periodística ha revisat a fons l'ús del terme de nouvingut, de manera que apareix escassament i amb un sentit més recte, és a dir, que refereix condicions temporals i no de llinatge. El coneixement de la intencionalitat ideològica del vell tòpic ha conferit als agents socials prudència en les seves manifestacions sobre els grups de població. Com era d'esperar, i en correspondència amb la tesi de que es tractava d'un tòpic descendent, en desactivar-se la font periodística, l'ús interpersonal i espontani del tòpic ha baixat a nivells anecdòtics. 8 - DE LA VISIBILITAT I INVISIBILITAT DE L'ALTRE El terme de nouvingut és, o millor dit, ha estat la realitat discursiva més visible d'aquest temps d'estudi sobre la representació de l'altre. No era un tòpic simple ni ingenu. En la seva temperada condescendència s'establia una categorització de l'exogrup. I consistia en un mecanisme d'organització elemental que confonia sobre una realitat complexa. La idea dels altres, expressada en el prototip del foraster, estava al servei ideològic i legitimador d'una elit el mèrit de la qual és el llinatge. L'ús dels mitjans de comunicació social ha estat fonamental per a la tematització descendent mitjançant la difusió de discursos d'alienació, però també per a la seva desactivació. L'efecte de l'estereotip del nouvingut era la reificació, és a dir, la naturalització de la realitat, on es distingia entre propis (de soca-rel) i aliens (forasters). Aquesta legitimació establia diferències morals i cíviques entre els col·lectius. Tanmateix, per efecte d'un moviment d'opinió crític, mitjançant les estratègies assertives de l'anàlisi històrica i argumentativa, es va produir l'enlleïment del tòpic discriminatori. Diguem, per concloure, que hi ha un fet comú entre la tradició del tòpic del nouvingut, d'una banda, i el buit comunicatiu sobre la immigració en la ciutat, per l'altra. Es tracta de l'alienació. La pervivència que va tenir el tòpic del nouvingut és alienant perquè es basa en un principi neoliberal. Aquest principi atorga tota la responsabilitat als individus, com si formessin un grup intencionadament organitzat. Aquest principi desatén els factors de la interacció social i dels seus agents. En el cas de la immigració que canvia les condicions demogràfiques d'una localitat i d'un país, es pot pensar que la seva acció no només és individual, és a dir, dels immigrants, atès que la política social i la política internacional tenen un paper del qual haurien de donar resposta. D'altra banda, com a investigadors, ens correspon interpretar com es comuniquen i construeixen les polítiques identitàries. És d'esperar que, en períodes de crisi i creixement com l'actual, aquesta tasca tingui un interès sobresortint i una prometedora utilitat en la vida pública. Recollíem a l'inici d'aquest escrit l'anècdota que li va succeir al dramaturg Arthur Miller en una reunió de veïns, en una població de la perifèria de Nova York. Sobre aquest cas feia un comentari que ens ofereix un judici molt profitós sobre la identitat i els estereotips d'alteritat. Més de la meitat de la meva vida l'he passada a la Connecticut rural, a Roxbury, sempre esperant d'acabar un llibre o obra de teatre que em permetés d'estar més temps a la ciutat, on passa de tot. Hi ha alguna cosa en aquesta residència temporal de quaranta anys que ara em resulta divertida. Si poguéssim deixar de matar-nos entre nosaltres arribaríem a ésser una espècie amb un sentit de l'humor

21

fabulós. (P. 572) I Miller conclou preguntant-se el següent: "Jo era el més antic. Sí, d'acord, però qui era jo?" aquesta pregunta final, precisament, apel·la a un interrogant central, a l'interrogant sobre la nostra condició existencial, on conflueixen totes les persones. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES ANTONIO M. BAÑÓN (1996): Racismo, discurso periodístico y didáctica de la lengua, Almeria, Universitat d'Almeria. JORDI CASAS (1998): . ". Nouvinguts", Els 4 Cantons, 20-11-1998, contraportada. M. JOSÉ CUENCA, JOSEPH HILFERTY (1999): Introducción a la lingüística cognitiva, Barcelona, Ariel. Maria Lluïsa FABRA (1996): Ni resignades ni submises. Tècniques de grup per a la socialització assertiva de nenes i nois, Univ. Autònoma de Barcelona. TEUN VAN DIJK (1998): Ideología, Barcelona, Paidós, 1998. INSTITUT ESQUERRA XXI (2003): Immigració i drets. Barcelona, Fundació Nous Horitzons i Fundació Jaume Bofill. XAVIER LABORDA GIL (2001): Comunicació institucional i literatura de paperera. València, Editorial 3i4. -- (1998): "Fantàstics nouvinguts". Sant Cugat del Vallès, Fundació Sant Cugat. www.stcugat.org/congres/3; www.sant-cugat.net/laborda/439COMU2.htm. ARTHUR MILLER (1987): Vueltas al tiempo, Barcelona, Tusquests, 1988 RICHARD MITTEN, RUTH WODAK (1993): "On the discourse of racism and prejudice", Folia Linguistica, XXVII/3-4. EDWARD SAPIR (1929): "The estatus of Linguistics as a Science", Language, 5 (1929) 207-214.

22

OETI: World Forum on Children’s Television (WFCT). Barcelona, 15 November, 2006

Alterity and the creation of communities: Foreigners and newcomers Xavier Laborda (Universidad de Barcelona)

1 VISIBILITY AND INVISIBILITY AS FORMS OF EXCLUSION The human being is essentially communicative. Communication is a process during which the person comes out of his or her own self and goes towards others. It is an intentional process based on a psychological cause and on a philosophical cause. The psychological cause is the will of the speakers to initiate a relationship. And the philosophical reason is alterity, which is the distinguishing of identities that motivate the encounter, making it possibly enriching for the speakers. It is enriching precisely because the identity of the one who transmits differs from that of the recipient. Alterity is the origin of the communicative dynamism of the human being. Nevertheless, sometimes this alterity, when in group form, depending on the cultural, geographical or ethnic background, religious origin, gender or ideology, turns into a motive for confrontation, domination and prejudice. This is the type of dysfunctional communication that we are dealing with here. The paradoxical thing is that a fundamental principle of communication suffers the inversion of its force and operates as a dispersing, discriminating and alienating factor. An effect of the journalistic and institutional discourses on alienation is the construction of ideological borders, which can discriminate against certain groups of citizens. This article deals with a case of exclusion in a medium-sized city, Sant Cugat del Vallés (Barcelona, Spain), and illustrates how criteria of discrimination were established among its citizens so as to distinguish between natives and newcomers (nouvinguts). The case also illustrates the encouraging news of how linguistic reflection and its social communication have changed the behaviour of institutions and the media of social communication positively. And the category of "newcomer" has ceased being a cliché that legitimized unjust treatment and lack of solidarity among equals. Arthur Miller, in a passage of his memoirs, commented with humour and a sharp critical sense what happened to him on a certain occasion concerning the newcomers: In a town meeting of all the neighbours [Roxbury, United States], celebrated not long ago in the high school to tackle the problem of the nuclear moratorium, those who took the floor started by saying their name and how long they had lived in the town: "John Smith; I’ve been here seven years”, as if this

23

information gave more weight to their opinions. The longest period of residence was about twelve years, except a young woman whose family had settled there in 1680. I was a bit embarrassed to confess that I had lived there for forty years. Heads turned. I was the most senior. Yes, ok, but: who was I? ” (1987, p - 572) Some considered themselves newcomers and they admired the seniority of his residence. Probably this residence of forty years, which Miller himself considered to be irrelevant, was a much more powerful merit than that of being a writer of prestige and quality. 2 THE GROUP OF THE NEWCOMERS The cliché of the outsider has been present in the social communication of the town of Sant Cugat since the fifties. It operates as a distinguishing factor and encourages low opinions of the group, or exogroup, of those who were born outside the city. Its lexical designation has, with the term of newcomer (nouvingut, in Catalan), the peculiarity of being an understatement. In the nineties, because of the population increase, the cliché of the newcomer took on an increased vigour, which appeared in diverse public sources: journalistic, scientific, administrative and political. This diversity confers on the population category of the endogroup, or the local natives, a notable axiological preeminence with regard to the exogroup. In view of this division of qualities and roles, there are some individual reactions, as in the following letter (Ramón Ferreró, Els 4 Cantons, 2-10-1998, p.10). It’s interesting because of its criticism of a disjunctive cliché and voices the futility of complaining as a private voice confronting official opinion. The author of the letter identifies two groups: us and you. We is the endogroup, or the people who are from Sant Cugat or who have lived there their whole life, and the you group, or exogroup, outsiders. The letter, which we have translated from Catalan, recounts the values and attitudes attributed to every group. I am one of those thousands of citizens that the people from Sant Cugat [endogroup] who have lived their whole lives there call a newcomer [exogroup]. They say: [insulting the exogroup] there are more and more all the time, they are making Sant Cugat lose the feeling of a town that it used to have, they are the people who do not take root in the municipality. And when you meet someone from here he immediately throws it in your face, as if not saying anything special: “Ah, you’re not from here, from the town, are you?” (…) You can constantly read articles in the local press, or hear how the neighbours complain, [exoneration of the endogroup] about the enormous growth of the city, the loss of identity, the presence of unknown people … and I wonder: does Sant Cugat reserve the right to refuse admission? (…) That’s enough of elitism.

In the letter three arguments are expressed that insult the others, the outsiders: a) Excessive growth. - “There are a lot and there are more and more all the time”. b) Loss of community identity. - “They harm our rural identity ”. c) Coexistence without living together. - “They live here without putting down roots and making themselves part of the city”.

24

The anonymous correspondent’s conclusion to the analysis is noteworthy. He wonders about the validity of the identity distinction and the asymmetry of the distribution of values. And he claims the universality of the condition of the residents with the scream of "that's enough". 3 MULTIPLE CATEGORIES OF ONE'S OWN AND OUTSIDERS Rigorous consultation of the local press allows us to extract precise information about the question of the community populations. The first observation is that the idea of two groups, that of one's own and outsiders, is more complex than could be supposed. Actually, the identifying terms of the population are not two, but eight. And they group together in the families of the exogroup and of the endogroup. They form the exogroup: (1) foreigners, (2) strangers, (3) Spanish immigrants and (4) newcomers. The name of newcomer can be used as prototype of all its semantic family. For its part, the endogroup is formed by these other categories: (5) integrated (into the population), (6) people who have adopted Sant Cugat as their home and (7) those born in Sant Cugat. In spite of not having discursive use and being socially silenced, the eighth category is that of the “newly gone” (8). This new word is a critical invention with which it is necessary to refer to those who have left the town and, therefore, it forms a third family, that of the absent ones. To illustrate this repertoire we reproduce a few fragments in which these labels appear applied in a contextual way. Reading about them reveals the discursive complexity in which they take place and negotiates the meanings of the categories of communities. The sources are diverse: local press, the town council and the magazine of local studies, entitled Gausac. On the part of the exogroup, the stated semantic categories appear, along with other lexical changes, which we emphasize with italics in the text: foreigners, immigrants, strangers, tourists and newcomers. Foreigners, immigrants. — “Sant Cugat is the second town with the most foreigners in the region of the Vallès. The city concentrates the majority of North Americans of the whole region. (…) The poor newcomers: from this percentage of low-income immigrants there is an important number of persons dedicated to domestic service or the hotel, restaurant, and catering business.” (Els 4 Cantons, 8-5-1998) Strangers. — “Foreign artists look into the municipality for inspiration. Although it it does not seem like it, Sant Cugat being an artists' city is not any advertising slogan to attract intrepid tourists. (…) Proceeding from different fields of the arts such as the Humanities, Painting or Music, all of them decided one day to leave their fatherland to look for their muse in Sant Cugat. ” (Editorial Office, Els 4 Cantons, 8-5-1998, p.3) Newly arrived. — “This situation, both personal and political, is making the final stage of Mayor Aymerich's office with nothing in common with the end of the stages of the mayors of my lifetime: Barnils, Llatjós, Casas and Nicolau. The first one served his years in office, since it was during the dictatorship; the second one, being from the era of transition with all its problems; the third one, for being the newcomer that turned into the first democratic mayor of the city. ” (J. Canals, Gran Sant Cugat, 5-9-1997, p. 4)

25

Concerning the endogroup, they appear in the extracts reproduced in terms of those who have integrated, and people who have been adopted by Sant Cugat, and those of pure stock. Integrated.— Journalist “Lluís Recoder [mayor since 1999] is 39 years old and has felt integrated into Sant Cugat for quite a few years. What does he think Sant Cugat will be like in the next few years? ” L. Recoder: "It has to be a city with human warmth that has to make a big effort to integrate all the people who come from outside the life of the city. The people have to live, breathe and feel Sant Cugat and therefore make the city theirs. Sant Cugat has to stand out for its quality of life. The people of Sant Cugat and newcomers have to preserve it.” (Tot Sant Cugat, 24-4-1998, p. 54) People who have adopted Sant Cugat as their home. — “ Josep Pujol, born in the region of the Segarra, has adopted Sant Cugat as his home for 15 years ”. (Editorial Office, Els 4 Cantons, 15-5-1998) Pure Sant Cugat stock. — “Joan Aymerich, mayor of Sant Cugat, Josep M. Cabrerizo, founder of the newspaper Els 4 Cantons, and myself, Josep Canals, creator of the first art gallery of the city, are pure Sant Cugat stock that, together with others have seen the transformation of this town of eight thousand inhabitants into a city of fifty thousand, and which still keeps on growing”. (J. Canals, Gran Sant Cugat, 26-9-1997)

If the source of the previous texts is journalistic, the following one is administrative. It is a leaflet of the town council on the occasion of the census of 1996. “Census renewal of 1996: This year all the Town Halls have to create a new Inhabitants' census, which is the record of all the neighbours of the municipality, and all citizens are obliged to register. (…) Also the newcomers to Sant Cugat will have to inscribe even though they are not registered.” (Consistory, April, 1996)

Scientific communication adds its voice to endorse the population categories. In Gausac, a magazine of research edited by the Group of Local Studies, such categories appear in a text that expresses reservations on the prudence of strangers. “The subject of the loss of identity is common to all populations that grow rapidly because of the incorporation of newcomers (…), of citizens who stay for a short stint, of the presence of people from other countries, nearby and distant (…). It is also the moment in which some persons worry more than others about the conservation of this patrimony [environmental], either because they belong to the generation that has lived through the change in its own skin, or because they are of the first waves of newcomers or their children, and have the need to reassert their link. However it may be, and in spite of undoubted goodwill, these demands sometimes twist excessively towards specific interests and lose the vision of a group” (“Editorial”, Gausac, n. 11, XII-1997)

Here, the strangers' condition is associated to certain persons and groups that demand the conservation of the environment. With it, the unproved statement confirms the population categories and establishes the double standard. 4 ACCEPTATIONS AND USES OF NEWCOMERS It is best to remember that the Catalan term of ‘nouvingut’, which we translate as “newcomer”, presents some morphologic and lexical peculiarities. First of all, it is only

26

one word, in contrast to Spanish in which it appears as a lexia or syntagma of two terms, "newly" and "come". The graphic unity of nouvingut gives the term a particular expressive force, to the effect that it offers the speaker the idea of a compact reality. This subjective and impressionistic fact supposes a difference of little penetration with regard to its equivalent in Spanish; nevertheless, it can have its influence on the collective imaginary when trying to convince of the naturalness of its meaning. In the dictionary, nouvingut has three meanings: Adjective, masculine and feminine. One who has only recently arrived; that is, of recent incorporation. Especially, stranger. Figurative, descriptive. Come to a superior situation (social, political, economic, etc.) without having acquired the ways, the tone, and the corresponding education. Upstart, intruder. And here it is necessary to apply the synonymous pejorative of upstart, de-classed or displaced. Of these three meanings – those of recent incorporation, stranger or upstart– the use that is given to the label of "newcomer" coincides with the second one, that of stranger. This central position of the chosen meaning is not a pure accident. In the stranger the condition relapses in time on the condition of having just arrived and, indefinitely, that of upstart and not situated. In these meanings we find tones of alienation, that is, of exclusion in identification. In all of them it is necessary to sound out the condition of other, of those who are not like us. The excluding identification can be light or severe. When it takes on a transitory character it is light, like a passing storm and a skill; and therefore, can disappear and be replaced by an inclusive identification. The severe meaning can have an indelible character, since it rests in the origin or the status and does not fade with time, nor perhaps with personal merits. This is the outline of the above-mentioned distinctions. Light or transitory exclusion 1) Storm: it has just come; distinctive term: newcomer. 2) Of skill: it is not yet prepared; term: beginner. Severe or indelible exclusion 3) Of rank: it is not of this caste; term: stranger. 4) Of status: it does not belong to this caste; term: upstart. Temporality is associated with immaturity, as it occurs in the expressions "newlywed", "newborn baby" or "newly painted". These expressions, which are heterogeneous, describe a state from which a natural evolution is expected, which can grant skill (married, experienced), physical or psychological ripeness (a child or an adult) and utility or consolidation of its nature (the paint of an object dries). 5 THE MENTAL IMAGE OF MOVING

27

In the word ‘newcomer’ a conception of space is inscribed that is interesting. To inculcate the feeling of belonging to a group the image of immobility or displacement is used. That which does not realize any move has a full identity between origin and destination. On the contrary, immigrants are those whose origin and destination in displacement do not coincide, they do not present an identity. The identification of population groups depends on these terms of origin and destination. This way, with strangers their foreign origin is preached to that of the observer. For their part, newcomers and immigrants are seen according to the reference of the destination. They have made a move and they are identified in relation to the destination. They are those who have come not long ago – recently arrived – or simply they have come from another place – immigrant–. Under this criterion of the arrival at a destination, the integrated people of Sant Cugat and those who have adopted a new place for their homes are also identified. Needless to say that these two categories are positive or that they deserve an indulgent consideration. It is worrying to think that the condition of integrated people or of adopted children obeys a hidden code. Although this condition is granted, and is published in the press, its authorization and its temporary condition of being stripped of everything one has are in the hands of a real and anonymous power. This entails the integrated and the adopted to necessarily become stand-ins in the group of the natives. Finally, the natives, or the originals, redeem the semantic image of those that have not realized any displacement. They live where they were born. Their role coincides with lineage, and their origin and destination are identical and static. An analysis of this type, which derives from cognitive semantics (Cuenca, Hilferty 1999:137), leads us to thinking about a paradoxical fact. In a society of so much cultural, social and technological dynamism as the current one, it seems ironic that the idea of personal value and excellence is based on immobility, on close identification between origin and destination, on the absence of displacement. It is necessary to argue that if it is looked at in another way, the move may well be an opportunity of experiences and of knowledge of the intercultural complexity of the world. And, consequently, a merit and not a stigma. 6 PROTOTYPES AND PERIPHERIES OF THE CATEGORIES OF GROUPS The study of public speeches, in the press and in the administrative communication of localities, throws the set of seven categories already exposed: foreigners, strangers, immigrants, newcomers, integrated, adopted and of pure-stock, together with the ironic neologism of “newly gone”. Thus the group categorization is established. But in the current use it is simpler. In effect, the semantic and intentional complexity has a counterbalance in the prototypes that are simplification resources. The prototypes are terms that summarize and represent a set of categories. The categories that assume the prototype function have a high visibility, whereas the rest corresponds to the role of peripheral elements, with an occasional use.

28

The expression of newcomer assumes the role of prototype in the exogroup. With it, there is diverse designation: a) the whole set of "them"; b) those who come from other parts of Catalonia or are Spanish immigrants; c) the foreign immigrants; d) the temporarily settled down ones by reasons of prestige, like the managers of companies and artists. And opposite them, in the endogroup, we find the archetypal designation of those of pure-stock. And the integrated ones and the adoptive ones are the peripheral members. To interpret the prototype of newcomer, according to the point of view of critical analysis, it is relevant to consider the following aspects. 1. Traditional thematization.- The prototype of the newcomer has a long tradition in Sant Cugat. The force and singularity of the cliché is surprising, which is distinctive of the locality, because in other Catalan cities it does not appear. 2. Public sources of thematization. - The fact that stands out more is that it is not a question of a private cliché but is installed in the public life, from three descending and correlated sources, the journalistic one, the institutional one and the scientific one. 3. Pejorative and disjunctive category. - It is a cliché that lexically refers to the condition of the beginner, which is used in general in statements connoted unfavourably. As taken from the dictionary, there is a sense of the beginner: the one that has just come. Also there is a second sense, figuratively and contemptuously, that designates those who have come to a top situation, socially, politically or economically or, specifically, without having “the will to integrate in the city”. 4. Wealth of the semantic field. - Turns out to be a semantically complex cliché, which refers to eight enunciated categories, with the prototypes of newly arrived and of pure-stock. Concerning the periphrases, there are multiple minted variants, such as “short-stay citizens”, “new neighbours” or “those who were born here”. 5. Euphemism. - It is a euphemistic cliché, which uses an attenuated or ambiguous term to express a segregating or pejorative sense. 6.

Alienation. - Can turn out to be an alienating cliché, because of the adverse selection or discrimination that is established in the identification of groups of population and in the asymmetric allocation of values and responsibilities.

7. Unlikely reification. - It is an improbable cliché for contradiction, on one hand, between the lexical meaning of the temporary condition in which it is classified to the subject and, on the other, the pragmatic use, by which it is confined in a perennial state. It is a contradiction in the terms that the newcomer is always the newcomer. 8. Discursive abuse. - It is an excessive cliché and ignominious, because of the application of a criterion of caste or of lineage that is not pertinent in a democratic culture. 9. Fantasy thematic. - Sociologically it is an irrelevant cliché because it does not answer to affinities of groups of population. Those designated as newcomers are not identified among themselves as a homogeneous and united group, nor do they support associative ties or distinctive practices.

29

10. Strategy of dominion. - According to social psychology, it turns out to be a cliché of domain that the endogroup applies to confront crisis of change and processes of urban growth. 11. Political action. - From the point of view of political critique, it can be considered a false cliché, a thematic screen to avoid real problems, in particular that of worry for the town-planning development and the absence of planning of facilities and services that demand the greatest density and the creation of new neighbourhoods.

30

The previous reflections lead us to conclude that the group category of the newcomer has a multiple function of exclusion. It operates as a dispersing, euphemistic, pejorative, irrelevant, dreamy and discriminatory distinction. 7 POLITICS OF IDENTITIES From the reading of the previous notes we can extract the conclusion that the argumentation on the newcomers implies a debate loaded with reasons and feelings, with complex classifications and also esoteric — as that of those of adoption in Sant Cugat—, of an ideology of exonerations and insults, by means of the use of the descending communication. Descending and condescending.The judgement on the likelihood of this cultural cliché demonstrates the intimate fusion of reason and feelings, in addition to strong ambiguity. Also it allows us to distinguish the simulacrum of communicative freedom, which supplanted inclusive and cooperative politics of identities, as was the duty of the public agents. These politics must have been inspired by the principles of communicative equality and of respect for the alterities. Such alterities might have been considered to be not as a threat, but as source of positive entities and of enriching interactions. Our proposal, which adheres to the communicative world, has been and is assertive and empathic behaviour. We understand by assertion, the discursive conduct “typical of mature persons, that feel respect not only for them themselves but for others and are capable of managing, to claim what corresponds to them and of to ask what they believe that is owed to them” (Fabra 1996:71). And these assertive persons act in a cooperative and specific way. It entails listening actively to others to understand their feelings and to respect the self-esteem of their speakers. Well, our assertive behaviour consisted of the making of a study, which we exhibited in the 1st City Congress (Laborda: 1999) and which gathered part of the critical comments on which I have summarized here. Together with this critical analysis other authors contributed, which introduced a turn in the question. For the first time a collective voice was constituted that rejected the label of newcomer. This current of critical opinion was manifested through the prestigious 1st Congress and in a work of research published by this author (Laborda: 2001). It is a motive of deep satisfaction for the author of this article to declare that these assertive actions have had a positive effect. The political and journalistic agenda has checked the use of the term newcomer thoroughly, so that it appears scantly and with a straighter sense, that is to say, that it refers to temporary conditions and not to lineage. The knowledge of the ideological premeditation of the old cliché has awarded social agents prudence in their declarations on the groups of population. As was expected, and in accordance with the dissertation in which it was a question of a abating topic, after the journalistic source was deactivated, the interpersonal and spontaneous use of the cliché has descended to anecdotal levels. 8 OF THE VISIBILITY AND INVISIBILITY OF THE OTHER

31

The term newcomer is, or rather, it has been the most visible discursive reality of this time of study on the representation of other. It was not a simple cliché, nor naive. In its tempered condescension a categorization of the exogroup was established. And it consisted of a mechanism of elementary organization that was confused about a complex reality. The idea of the others, expressed in the prototype of the stranger, was to the ideological and legitimizing service of an elite of which the merit is the lineage. The use of the social mass media has been fundamental for the descending thematic by means of the circulation of speeches of alienation, but also for its deactivation. The effect of the stereotype of the newcomer was the reification, which is, the naturalization of reality, in which there was a distinguishing among the own (of pure-stock) and the foreign (strangers). This legitimization established moral and civic differences between the groups. Nevertheless, for the effect of a critical movement of opinion, by means of the assertive strategies of the historical and argumentative analysis, the decay of the discriminatory cliché took place. Let's say, to conclude, that there is a common fact between the tradition of the cliché of the newcomer, on one hand, and the communicative gap on immigration in the city, on the other. It is a question of alienation. The survival that had the cliché of the newcomer is alienating because it is based on a neoliberal beginning. This beginning grants the entire responsibility to individuals, as if they formed an intentionally organized group. This beginning neglects the factors of the social interaction and its agents. In the case of the immigration that changes the demographic conditions of a district and of a country, it is necessary to think that its action is not only individual, that is, of the immigrants, since social politics and international politics have a role to respond to. On our part, as investigators, it is our job to interpret how they communicate and construct political identitaries. It is of hope that, in periods of crisis and growth such as the current one, this task should have an outstanding interest and a promising utility in social life. At the beginning of this writing we collected the anecdote that happened to the playwright Arthur Miller in a neighbours' meeting, in a population outside New York. He made a comment about it that offers us a very profitable judgment about the identity and the stereotypes of the other. I have spent more than the half my life in rural Connecticut, in Roxbury, always hoping to finish a book or play that allowed me to spend more time in the city, where everything goes on. There is something in this temporary residence of forty years that now turns out to be entertaining to me. If we could stop killing one another we would become a species with a fabulous sense of humour. (p. 572) And Miller concludes by asking himself about the following: “I was the one who lived there the longest. Yes, sure, but: who was I? ” This final question, precisely, appeals to a central question, to the question about our existential condition, in which all persons come together. Bibliographic references Antonio M. Bañón (1996): Racismo, discurso periodístico y didáctica de la lengua, Almería, Universidad de Almería.

32

Jordi Casas (1998): “Nouvinguts”, Els 4 Cantons, 20-11-1998, back page. M. José Cuenca, Joseph Hilferty (1999): Introducción a la lingüística cognitiva, Barcelona, Ariel. Maria Lluïsa Fabra (1996): Ni resignades ni submises. Tècniques de grup per a la socialització assertiva de nenes i nois, Univ. Autònoma de Barcelona. Teun Van Dijk (1998): Ideología, Barcelona, Paidós, 1998. Institut Esquerra xxi (2003): Immigració i drets. Barcelona, Fundació Nous Horitzons i Fundació Jaume Bofill. Xavier Laborda Gil (2001): Comunicació institucional i literatura de paperera. València, Editorial 3i4. —— (1998): “Fantàstics nouvinguts”. Sant Cugat del Vallès, Sant Cugat Foundation. www.stcugat.org/congres/3; www.sant-cugat.net/laborda/439COMU2.htm. Arthur Miller (1987): Vueltas al tiempo, Barcelona, Tusquests, 1988 Richard Mitten, Ruth Wodak (1993): “On the discourse of racism and prejudice”, Folia Linguistica, XXVII/3-4. Edward Sapir (1929): “The status of Linguistics as a Science”, Language, 5 (1929) 207214.

Barcelona 2007