VII Congrés d’història local de Catalunya. Identitat local i gestió de la memòria Barcelona, 28 i 29 de novembre de 2003
Comunicació institucional i literatura de paperera, a la història recent de Sant Cugat del Vallès Xavier Laborda Gil
[email protected] Departament de Lingüística. Universitat de Barcelona
Resum Apliquem el punt de vista de la lingüística i, més concretament, la metodologia del corrent de l’anàlisi crítica del discurs. I elaborem un estudi de discursos polítics fets a l’àmbit municipal durant la transició i la consolidació de la democràcia. La comunicació tracta de la comunicació local de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) i elabora un inventari dels discursos menors dels alcaldes i autoritats consistorials, des de 1976 fins 1997. Són discursos menors o ínfims, aquells que resulten tan efímers que no tenen altre destí que anar a parar a la paperera. Per aquesta raó qualifiquem de manera descriptiva i teleològica aquesta mena de comunicació institucional com a “literatura de paperera”. Els calendaris municipals, les salutacions dels programes de festa major o les al·locucions a inauguracions firals són algunes fonts d’aquesta producció modesta, però significativa, voluminosa i molt eficaç per difondre ideologia. Hem rescatat de l’oblit i la incúria arxivística aquest material i hem elaborat un corpus de textos per tal de facilitar la seva anàlisi per investigadors. I hem fet una anàlisi lingüística i retòrica d’aquest conjunt, els resultats de la qual ens permet discernir etapes històriques des de la transició democràtica fins finals de segle a partir de criteris discursius. La literatura de paperera il·lustra amb gran economia el procés polític d’una comunitat. I, en el cas de la ciutat de Sant Cugat, presenta els seus conflictes d’identitat i d’alienació, els models de festa per a cada període polític o l’abundosa producció de literatura dels alcaldes per tal de construir el seu carisma i eixamplar la legitimitat política. Aquest estudi vol desmentir alguns tòpics de la història oficial de la democràcia espanyola, que semblen fets per la desmemòria, per oblidar els orígens del procés polític i el paper dels ciutadans en la seva comunitat.
Il·lustracions del programa de 1980
Comunicació institucional i literatura de paperera (editorial 3i4, València)
Festa major i lectura formal de salutacions de festa Ens interessa la democràcia en festes, que estudiem a partir de les salutacions publicades als programes de festa major durant els anys de Democràcia. L’objectiu d’aquest treball és l’estudi de la festa major de Sant Cugat del Vallès, la dels anys 1976 al 1997, és a dir, els anys de la transició democràtica i de la maduresa constitucional. En primer lloc hem recollit i confeccionat un corpus de les esmentades salutacions. I a continuació hem realitzat l’estudi lingüístic que reflectim en aquest escrit. 1 Els panegírics de festa són un elogi de la comunitat que celebra la seva festivitat amb alegria i il·lusió, i acostumen a glossar les raons de la celebració, les virtuts dels aplegats i la bondat de les expectatives que hom pot formar-se dels dies immediats. Així es resumeixen els tòpics, que variaran segons les circumstàncies i els propòsits d’oradors i participants. Tanmateix, les salutacions tenen altres factors comuns que són el camp, el tenor i l’organització seqüencial del discurs. El camp és la situació comunicativa de festa major en què es produeixen els discursos. El tenor contempla el mòbil d’invitació a la festa i un determinat to expressiu, formal i cohesionat, no exempt però de pinzellades d’espontaneïtat i de sentiments. Les seqüències usuals de les salutacions examinades són vuit, disposades generalment, en aquest ordre: encapçalament (títol del discurs, sigui “Salutació”, “Pòrtic”, etc.), designació del destinataris (per exemple, “santcugatencs”), anunci de la proximitat de la festa, elogi de la festa (la secció més important temàticament), agraïment als organitzadors, invitació o apel·lació a participar de la festa, declaració diferida o avançada de la festa (“divertiuvos, que és festa major”) i identificació de l’autor. L’aparició de salutacions als programes festius varia segons els casos, però generalment són infreqüents abans de la dècada de 1950. Una excepció ja comentada és la de 1941, a Sant Cugat. A Rubí, la primera salutació data de 1931 —la següent apareix el 1951— i pertany al programa de festes del Centre Democràtic Republicà, partit progressista que editava La Lluita. A l’arxiu municipal de Rubí es guarda un voluminós repertori de programes, recopilat per Joana Termes, essent el més antic el de 1890. La mostra principal d’anàlisi de la nostra recerca han estat les salutacions de festa de l’Ajuntament post-franquista (1976-1978) i democràtic de Sant Cugat (1979-1997), dos decennis de govern democràtic a l’àmbit estatal. I l’aproximació que hem aplicat ha estat de caràcter genèric, és a dir, segons la modalitat establerta estilísticament com a discurs d’elogi de festa. Pertany al gènere denominat per la retòrica com epidíctic o espectacular; també, discurs d’aparell. Hem establert primerament el cànon de salutació, segons uns trets formals i conceptuals. Entre els trets formals destaquen les vuit seccions canòniques: encapçalament, destinataris, anunci, elogi de festa, organitzadors, invitació, declaració diferida i firma; i alhora hem considerat el to estilístic apropiat a cadascuna d’aquestes seqüències. Pel que fa a la part dels continguts, hem recollit un conjunt de tòpics, de termes i de fórmules expressives, que confegeixen els estereotips de l’elogi de festa. Segons aquest model, hem reconegut un model estàndard. Examinen 1
Vegeu a X. Laborda Comunicació institucional i literatura de paperera (València, 3 i 4, 2002, pàg.187211) la transcripció de les salutacions. També hi ha informació a www.sant-cugat.net/laborda/389pape. Juntament amb aquest corpus, i gràcies a la col·laboració d’un gran grup d’investigadors, hem disposat d’una voluminosa col·lecció de salutacions de la transició de les localitats de Barberà del Vallès, Caldes de Montbui, Rubí, Badia del Vallès, Mataró, Arenys de Mar, Granollers, Masnou, Sant Feliu de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí, Viladecans, Castelldefels, Vilafranca del Penedès, Alguaire, Tàrrega, Sant Feliu de Buixalleu, Vinaròs, Sax (Alacant), Manacor, Eivissa i els barris barcelonins de La Prosperitat, Sant Cristòfol i Sants.
a continuació la salutació de l’alcalde Aymerich de 1991 com a mostra del repertori canònic, atès que observa les convencions formals i conceptuals. 2 Model estàndard de salutació L’any 1991, l’alcalde Joan Aymerich adreça a la població el seu quart anunci de festa. En ell podem distingir totes les seqüències pròpies de la salutació de festa, per la qual cosa adscrivim el discurs al model estàndard. [1: títol] SALUTACIÓ [8: emissor] [2: destinataris] Els santcugatencs [3: anunci] quan arriba el mes de juny i coincidint amb l’esclat de l’estiu, sortim al carrer per oblidar la quotidianitat i encomanar-nos de l’alegria col·lectiva: és Festa Major. [4: elogi] Aquests dies d’entranyable participació, sembla que tots, infants, joves i grans vulguem celebrar el nou vestit amb què ens sorprèn la nostra ciutat, més bonica que mai, plena de llum i color amb els jardins d’un verd intens i amb una temperatura que ens convida a sortir i a ser partíceps [per partícips] de la gran quantitat i diversitat de propostes lúdiques que en el decurs de l’any s’han anat dibuixant en un programa, [5: organitzadors] una feina que d’altra banda, cal agrair a la Comissió Organitzadora, la qual, un any més, ens proposa [4: elogi] unes diades on la monotonia i l’avorriment queden penjats darrera la porta. [6: invitació] Us recomano que sortiu de casa, plens d’entusiasme i amb ganes de passar-vos-ho bé i de fruir de l’amistat de tots aquells que volem que ho comparteixin amb nosaltres. En aquest extens programa, hi trovarem [sic, per trobarem] de tot i per a tots. Segur que unes activitats us agradaran més que d’altres, però al que sí us convido i us demano és que participeu en el màxim nombre d’esdeveniments lúdics, esportius i culturals per tal de mantenir el llistó ben elevat que ens caracteritza; el de la participació activa i dinàmica, i el comportament cívic i solidari. Un desig de felicitat en aquests dies que també, al mateix temps, obren un període tan esperat com necessari i merescut, el de les vacances d’estiu. [7: declaració] Bona festa per a tots. [8: emissor] Joan Aymerich i Aroca, Alcalde de Sant Cugat del Vallès (1991)
2
Com a promptuari històric de l’època estudiada, anotem les següents dades locals. El 27 d’octubre de 1975, per renúncia de Josep Barnils i Solà, és designat alcalde Francisco de P. Llatjós García. Novembre de 1975, creació de la coordinadora d’entitats per a la Festa de Tardor, i 28 de novembre de 1976, primera edició de la Festa de Tardor. El 3 d’abril de 1979, primeres eleccions municipals democràtiques; alcalde, Àngel Casas i Boladeras (PSC). El 8 de maig de 1983, inici del segon mandat municipal, amb l’alcalde Josep Oriol Nicolau Compte (PSC). El 10 de juny de 1987, eleccions municipals; alcalde, Joan Aymerich i Aroca (CiU), reelegit a les eleccions de 26 de maig de 1991 i 28 de maig de 1995.
El gènere queda aquí representat a bastament per un discurs que recull i disposa totes les parts convingudes pel costum. En primer lloc, el que correspon és donar títol al conjunt i es fa amb un terme tan tòpic i tan informatiu com el de “salutació”. Segueix la identificació indirecta dels destinataris (“els santcugatencs quan arriba el mes de juny...”). Com és preceptiu, l’anunci de la festa o seqüència tercera apareix a l’inici de la salutació, amb l’expressió usual (“és Festa Major”) o també amb indicis, que poden ser temporals (“el mes de juny”), activadors (“sortim al carrer”) o emocionals (“l’alegria col·lectiva”). L’anunci comunica la proximitat de l’esdeveniment, és a dir, la idea que “aviat serà festa”, i pot introduir alguns elements de la següent o capdal seqüència: el comentari elogiós. La comesa de l’orador, expressada en els termes de la retòrica, és demostrativa i amplificadora. Això vol dir que ha de presentar l’objecte i definir-lo tot destacant molts detalls per aconseguir la seva defensa i l’enaltiment. Any rera any, el discurs renova la lloa amb tòpics generalment tradicionals, predictibles, la qual cosa es té per un valor, en detriment de l’originalitat, que no resulta rellevant per sí mateixa. En l’actual salutació podem destacar quatre característiques o aspectes, arrelats en el gènere, que Aymerich replanteja per discernir què és festa: a) la participació, b) la universalitat, c) l’excel·lència de l’escenari i d) l’oblit del temps ordinari i dels problemes. Oració presidencial Hi ha també una altra idea de dir salutacions i de fer política, que s’avé a la imatge del president de la corporació. El president dirigeix la ciutat, perquè en la seva persona la simbolitza i perquè ell mateix estipula els principis cívics que regeixen a la ciutat. Així, el president aglutina la diversitat dels ciutadans en la unitat del marc cívic, del marc comú i paritari de la ciutat. Per tal de realitzar la seva comesa política, però, no dubta en emprar i burlar-se del marc de la festa. Els resultats són tan espectaculars com controvertits, perquè manifesta el seu poder personal i institucional, incrementa el seu lideratge i pregona una festa amansida, que és un model alhora d’una política general de domesticació. És aquest el cas de l’alcalde Aymerich, qui des de les salutacions de festa —a totes, des de 1991 fins el final del seu mandat, el 1999— promou un nou reglament festiu que convoca els ciutadans al civisme i els adverteix contra la salvatgia. El que creiem més remarcable de tot és que rere aquest ban o reglament abstracte del civisme, l’alcalde branda un ideal de festa domesticada i un projecte polític presidencialista. Per veure aquest aspecte, podem llegir la salutació íntegra de 1994, on conflueix la invitació a la festa i el recordatori de que un jo salvatge i egoista, aterrat a la personalitat del millor ciutadà, espera l’avinentesa per esclatar. [1: títol] Salutació [8: retrat del locutor] [4: elogi] Els dies de Festa Major fan l’ambient extraordinari i màgic. És ben difícil resistir-se a la temptació de sortir al carrer, d’escoltar música en directe, de veure bons espectacles i, sobretot, de parlar més, i potser més cordialment, amb els amics i els veïns. Es tracta de participar, de formar part d’una col·lectivitat que se sap divertir. L’estiu ja és aquí i la nostra festa li obre les portes de bat a bat. Estic segur que entre les propostes que us presentem en aquest programa trobareu el que busqueu. [5: organitzadors] La qualitat i la diversitat han estat
els principals criteris de selecció de la Comissió Organitzadora, la qual, un altre any, ha complert amb escreix la seva tasca. [6: invitació] En adreçar-me avui a vosaltres, el meu desig és, doncs, animar-vos a viure la festa intensament. És bo que aquests dies fem gresca, que anem a dormir tard i que considerem tolerable que se senti un xic més de soroll. [10: clàusula de salvatgia] L’aire de festa no ha de ser pas, però, sinònim d’insolidaritat i salvatgia. Permeteu-me, per tant, que us encoratgi, de la mateixa manera, a donar mostres de civisme i de respecte envers els veïns i tots els elements que constitueixen la ciutat. Divertim-nos de forma raonable i gaudim d’aquests dies. [4: elogi] La Festa Major reforça la nostra identitat com a santcugatencs! [7: declaració] A tots, bona Festa Major. [8: emissor] Joan Aymerich i Aroca. Alcalde de Sant Cugat del Vallès (1994) Les primeres paraules són solars i estimulants, encara que la nota de “temptació” del carrer pugui anunciar ombres posteriors. Però, de moment, el pregoner es delecta amb la calidesa de l’estiu i de les activitats. Per descomptat, s’adreça a una “col·lectivitat que se sap divertir”, distinció que fa més fàcil l’elogi, perquè s’afegeix a l’excepcional oferta d’atraccions, de la música en viu o d’uns bons espectacles. Tanmateix, la descripció que proposa l’alcalde traspua una memòria del dèficit, que no seria desoladora si no fos pel contrast entre el que es declara i el que hi ha, i també perquè transmet una idea molt domèstica de festa, més pròpia d’un dissabte de revetlla i de l’amable sociabilitat dominical que de l’esdeveniment cabdal i més vigorós de tot l’any. No ens enganyem, gens més allunyat de l’esperit del pregoner que una festa familiar, com deixa ben clar al principi, per bé que insta a viure-la “intensament”, amb ànim folgós i desig de gresca. De grat o d’ofici, compleix la seva comesa amb la mateixa diligència amb què, immediatament, adverteix contra la rauxa i la passió, com si tingués la recança d’haver-se excedit en el panegíric i temés que els ciutadans, capgirant el sentit de les seves paraules, es consideressin invitats a transmutar el soroll en terrabastall, les llicències de l’eufòria en quelcom més que bretolades, en salvatgia tribal, la multitud dels carrers en fronts hostils a la solidaritat cívica o política, com qui diu en malfactors o turba de sediciosos. Per bé que exagerades, són suposicions necessàries, si hem de fer cas de la crida a un comportament “tolerable” i “raonable”, del ban que encoratja “a donar mostres de civisme i de respecte envers els veïns (atenció a la perífrasi que tanca la recomanació) i tots els elements que constitueixen la ciutat”, una perífrasi que titllaríem de carrinclona, comptant que no fos tan enigmàtica. Si per “tots els elements que constitueixen la ciutat” es refereix als fanals o altres objectes del carrer, hem de vigilar i perseguir els facinerosos, però si pensa en coses més àmplies i més importants, com ara les institucions o els espais d’expressió de les llibertats públiques, hem d’encerclar aquells agents que mereixen el blasme d’antisocials i subversius. La crassa imprecisió, podem inquirir, ¿és fruit d’un parlar pedantesc i sense càlcul? L’advertiment assabenta els ciutadans d’allò que els convé saber sobre el respecte dels altres i la convivència, i aquí val la pena parar esment en què aquesta informació sobre el comportament festiu val també com a formació del seu esperit polític, per a tot el cicle anual i potser també de legislatura. El sentit superficial de la lletra, la recomanació, comunica una altra idea, la de l’amonestació. No n’hi ha prou amb la indicació positiva
de com cal actuar per refermar la identificació comunitària, i així apareix la reconvenció, que té un efecte alienant, desagregador d’aquells que no observin les normes cíviques. Tot plegat representa que s’ha dissolt el model assembleari de la transició, aquell dels tempteigs de la paritat dels membres i de la sobirania de la seva comunitat. I la ciutat i els ciutadans son emplaçats per l’alcalde a la signatura d’un conveni de festa presidencialista, que resulta ésser una amalgama de companyia de serveis i de mestratge moral per la via de la doctrina cívica i del patronatge. La predilecció popular a què apel·len els dirigents, de la què s’ufanegen amb els lemes de la participació i la convivència, com a prova de la seva legitimitat i de la plena representativitat que tan dignament i eficaçment ostenten, la predilecció popular, com dèiem, és un argument que ha fet fortuna als elogis de festa. No debades, forma part dels tòpics del gènere epidíctic i dels repertoris propagandístics de la política presidencial. No debades, narcisista i interessada com és, omet tota mirada fora del seu domini i negligeix la memòria crítica d’allò que ha estat la festa com a celebració popular. La transició, analitzada a partir dels discursos Quan llegim les salutacions festives de transició i democràcia a Sant Cugat, el que interpretem confirma les anàlisis dels especialistes en història política sobre la transicio. Parlant primerament d’etapes, direm que en destaquen quatre nítidament delimitades en el temps i en la identitats dels seus redactors. 1) 1976-1978 (alcalde Llatjós): postfranquisme La primera, que va de 1976 a 1978, és la de la pervivència de l’aparell burocràtic del desaparegut franquisme, i que va perdent fermesa paulatinament. L’alcalde Llatjós entra a l’Ajuntament amb un dinamisme que també imprimeix a la festa major. Revitalitza la festa, instaura amb nou ritual l’elecció de la pubilla, edita un programa ben dissenyat, empra aquesta publicació singular per divulgar un resum apologètic de la seva gestió i fa de la convocatòria festiva un motiu de relacions públiques. El to marcadament personal i el pretès apoliticisme de la seva idea de la cosa pública expressen, al començament del seu mandat, la confiança en el seu paper. Nogensmenys, aquesta confiança minva en els següents anys i podem percebre com el pregoner es mostra més condescendent, de la qual cosa és un indici el fet d’optar pel català i ajustar-se més al cànon de la salutació, tot defugint el personalisme inicial. 2) 1979-1982 (autors anònims): experiència assembleària i paritària El següent període coincideix amb la primera legislatura municipal, entre 1979 i 1982, i que considerem el de la transició democràtica dins l’Ajuntament. Si ens guiem pels programes de festa, observem que resulta un temps de recerca d’un nou model de celebració, una tasca que es fa de manera improvisada i amb resultats textuals i gràfics poc encoratjadors. Com si el compromís d’afaiçonar una festa popular absorbís la major part de l’atenció, els objectes editorials que ens han arribat fan pensar en una mediocritat expressiva i en canvis de formats sense temps per fructificar. Per una reacció pendular o per l’atzar, es rebutgen les formes expressives emprades en anys precedents, potser perquè s’identifiquen amb els continguts franquistes. És prou curiosa la repulsió al terme salutació per identificar els texts, una inclinació que es detecta fins 1985. Per substituir-lo s’escull el mot pòrtic o presentació, i en la majoria del casos es prescindeix de retolació. La paternitat col·lectiva o anònima dels texts, que és una característica rellevant i exclusiva del període transitori, no estimula la oratòria esplendent i captivadora perquè, com sembla inqüestionable, l’objectiu conté tota
l’èpica que manca als discursos. L’objectiu, en correspondència amb la generalitat de la política municipal i un esperit quasi assembleari, és la fundació d’una festa comunitària i democràtica. 3) 1983-1990 (alcaldes Nicolau i Aymerich): creació del carisma personal La tercera etapa ocupa la segona legislatura i part de la següent (1983-1990), presidides per Oriol Nicolau i Joan Aymerich. Suposa aquesta etapa girar l’esquena al que s’havia fet fins llavors i es creen les condicions per l’arribada de la quarta i última etapa del nostre estudi. D’entrada, l’alcalde pren la paraula a les salutacions, i en el camí li obre pas la regidora Bailac el primer any. Després aquest intensifica la campanya del carisma amb la publicació de la foto. Com a autor singular, empra amb autonomia i qualitat expressiva la retòrica del gènere. De la mateixa manera, els pregons adopten un tractament personalista i espectacular. La transició ha acabat i els signes de la democràcia consolidada s’instal·len al seu gust. 4) 1991-1999(alcalde Aymerich): presidencialisme I ja entrem en l’etapa presidencial, que no comença de manera precisa, tot i que datem el seu començament a l’any 1991. Per assenyalar un element d’estudi, en aquesta edició de 1991 el retrat de l’alcalde Aymerich ha fet un tomb i ha optat per crear-se una imatge institucional, al despatx de govern que presideix la bandera del país. En nom de la brevetat, direm que el presidencialisme treballa por dues vies per tal d’aconseguir l’hegemonia de la representació pública de la festa. La primera via ja ha estat esmentada, i és la construcció del carisma, del caràcter de personatge públic, la qual cosa es tradueix a les salutacions en l’estil personal, la menció del jo i de les seves amables circumstàncies i el tractament de temes segons la seva discreció. La segona via passa desapercebuda tot i que és complementària de l’anterior, i el seu contrapès resulta imprescindible. Ens referim a la confecció d’un quadre organitzatiu que realitzi amb eficàcia la tasca tècnica i asseguri la bona explotació de la festa. No és difícil esbrinar que l’equip de govern té la convicció de la importància política de la festa, entesa com a demanda cultural de la població i escenari rendible per promoure una imatge representativa i integradora. Si la concepció no és una novetat, la seva aplicació, sí. Argumentem la nostra afirmació amb l’explicació de dues mesures pròpies d’una eficient mentalitat empresarial; enquestes sobre el mercat cultural i un marc jurídic ad hoc. Avaluació final Com a colofó, hem de dir que la nostra transició a la democràcia va ser afortunada en termes formals. Centrant-nos en la festa, però, a Sant Cugat ha donat el fruit d’una festa major duradora i popular, i ha permès superar una crisi que mortificava la població des del final de la guerra civil. L’actual festa major és motiu d’espectacles prodigiosos i de satisfaccions entre els festaires. Com a indústria cultural, la festa major desenvolupa una funció remarcable. A més, té una legitimitat social considerable i una alta rendibilitat política. Per la seva banda, les salutacions són una filial molt activa d’aquesta indústria, per bé que pateixen d’una retòrica mel·líflua i una producció excessiva o hipertròfica. La hipertròfia de salutacions signades per autoritats a alguns programes festius és un detall menor, però molt cridaner, sobre l’Estat de festa. No ha de semblar impertinent, per tant, manifestar que, si la democràcia que es va desenvolupar als municipis ens ha instal·lat en aquest escenari festiu, un escenari tan celebrat com la mateixa transició, aleshores l’esmentada transició no ha estat tan
reeixida ni hauria de ser tan celebrada. Una democràcia convencional ha desallotjat aquella primera democràcia, innovadora i impacient, que no ha pogut superar les pròpies contradiccions ni la resistència dels interessos constituïts.
Bibliografia CANALES, ANTONIO FRANCISCO (1995): La festa major de Vilanova i la Geltrú al segle XX, Vilanova i la Geltrú, Consell Comarcal del Garraf. CAPDEVILA, JOAQUIM; GARCÍA LARIOS, AGUSTÍ, EDS. (1997): La festa a Catalunya. La festa com a vehicle de sociabilitat i d’expressió política, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. CASAS ROCA, JORDI. (1996): “La transició democràtica a Sant Cugat”, Gausac, 9 (XII-1996) 121-136. COLOMER, JOSEP M. (1998): La transición a la democracia: el modelo español, Barcelona, Anagrama. CRUCES, FRANCISCO (1998): “Les festes a Madrid (1977-1993)”, a FÒRUM BARCELONA TRADICIÓ (1998): Festa i Ciutat. DELGADO, MANUEL (1992): La festa a Catalunya, avui, Barcelona, Barcanova. ESCALERA, JAVIER (1998): “Les festes com a patrimoni: reflexions sobre la festa a la ciutat contemporània a partir del cas de Sevilla”, a Fòrum Barcelona Tradició (1998), Festa i ciutat. FÒRUM BARCELONA TRADICIÓ. (1998): Festa i ciutat, Barcelona, Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona-Edicions el Mèdol, Vol 1. LABORDA, XAVIER (2001): Comunicació institucional i literatura de paperera, València, 3i4. —— (1998): “Fantàstics nouvinguts”, Actes del Congrés de la Ciutat, Fundació Sant Cugat. —— (1996): Retórica interpersonal. Discursos de presentación, dominio y afecto, Barcelona, Octaedro. LLATJÓS, FRANCESC DE P. (1991): Sant Cugat del Vallès. De vila rural a ciutat moderna, Barcelona, Oikos-Tau. MENANDRO: Sobre los géneros epidícticos, Salamanca, 1989; edició de Francisco Romero Cruz. MORAGAS, MIQUEL DE (1988): Espais de comunicació. Experiències i perspectives a Catalunya, Barcelona, Edicions 62. MOTA MUÑOZ, JOSÉ F. (1994): “Els primers anys de franquisme a Sant Cugat del Vallès, 19391949”, a Gausac, 5 (XII-1994) 31-49. MOYA, BIENVE (1998): “Rebels per quatre dies”, El Temps, 23-2-1998, p.62-5. NEL·LO, ORIOL I ALTRES (1989): Deu anys d’Ajuntaments democràtics (1979-1989), Barcelona, Federació de Municipis de Catalunya. PRATS, LLORENÇ; LLOPART, DOLORS; PRAT, JOAN (1982): La cultura popular a Catalunya. Estudiosos i institucions, 1853-1981, Barcelona, Fundació Serveis de Cultura Popular. PRATS, LLORENÇ (1995): “L’origen de les tradicions”, L’Avenç, 193 (VI-1995) 14-19. REDERO SAN ROMÁN, MANUEL, ed. (1996): La transición democrática en España, Madrid, Marcial Pons, 19962; col·lecció Ayer (núm. 15, 1994).
SANCLEMENTE, VICENÇ (1990): Gràcia; Història de la festa més gran del pla, Barcelona, Ed. Carrer Gran. SCHULTZ, UWE (1988) La fiesta. Una historia cultural desde la Antigüedad hasta nuestros días, Madrid, Alianza, 1993. TEZANOS, JOSÉ F. et al. (1993): La transición democrática española, Madrid, Sistema. TORTOSA, JOAN; BOSCH, ELENA (1995): Festa de Tardor. Sant Cugat del Vallès (1976-1994), Sant Cugat, Festa de Tardor. VÀZQUEZ MONTALBÁN, MANUEL (1998): La literatura en la construcción de la ciudad democrática, Barcelona, Crítica. VERSCHUEREN, JEFF; ÖSTMAN, JAN OLA; BLOMMAERT, JAN; eds. (1995): Handbook of pragmatics, Amsterdam, Benjamins. YSÀS i SOLANES, PERE (1997): La transició a Catalunya i Espanya, Barcelona, Fundació Doctor Lluís Vila d’Abadal.
